champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
Don
Moissés, lo maestre, díe assobín que ell nessessitabe una dona mes
que un guiso. Pero portáe deu añs al poble diénu y encara seguíe
sense la dona que nessessitabe. Les Pestetes, les Llebres y don
José, lo mossen, que ere un gran san, reconeixíen que lo Peó
nessessitabe una dona. Sobre tot per dignidat professional. Un mestre
no pot presentás a escola de consevol manera; no es lo mateix que un
formaché o un ferré, per ejemple. Lo cárrec exigix. Claro que lo
primé que exigix lo cárrec es una remunerassió sufissién, y don
Moissés, lo Peó, careixíe de ella. Aixina que tampoc teníe res de
particulá que don Moissés, lo Peó, se embutiguere cada día al
mateix traje en lo que va arribá al poble, deu añs atrás, tot
apedassat y ple de remiendos, y inclús que no gastare roba interió.
La roba interió costabe un ull de la cara y lo maestre pressisabe
los dos ulls de la cara pera desempeñá la seua faena. Camila, la
Llebre, se va portá mal en ell; don Moissés, lo maestre, va está
encaprichat de ella una temporada y ella li va doná carbasses,
perque díe que ere un caratorta y un bocatorsuda. Aixó ere una
tontería, y Paco, lo ferré, portáe raó al afirmá que assó no
ere cap inconvenién, ya que la Llebre, si se casabe en ell, podríe
sentráli la boca y adressáli la cara a forsa de besál. Pero
Camila, la Llebre, no estabe per la labor y se va obstiná en que
pera besá la boca del maestre li hauríe de besá la orella y aixó
li ressultabe desagradable. Paco, lo ferré, no va di ni que sí ni
que no, pero va pensá que sempre siríe menos desagradable besáli
la orella a un home que besáli los morros a una llebre. Aixina que
la cosa se va desfé en aigua de borraines. Camila, la Llebre, va
continuá penjada del teléfono y don Moissés, lo maestre, acudín
cada día a la escola sense roba interió, en los puñs
desfilagarchats y los colses apedassats o hasta foradats. Lo día que
Roc, lo Moñigo, los va di a Daniel, lo Mussol, y a Germán, lo
Tiñós, los seus proyectes va sé un día de sol de vacassións,
cuan Pascual, lo del molí, y Antonio, lo Buche, jugaben una partida
al rogle de les birles.
-
Escolta, Mussol - va di -; ¿Per qué no se case la Sara en lo Peó?
Per
un momén, Daniel, lo Mussol, va vore lo sel ubert. ¿Cóm sén alló
tan sensill y
pertinén
no se li habíe ocurrit abáns an ell?
-
¡Claro! - va replicá -. ¿Per qué no se casen?
-
Dic - va afegí a mija veu lo Moñigo -, que pera que dos se cason ña
prou en que se entenguen en algo. La Sara y lo Peó se pareixen en
que cap dels dos me pot vore a mí ni en pintura. A Daniel, lo
Mussol, li anabe pareixén lo Moñigo un payo inteligén. No veíe
cap manera de cambiá de exclamassió, tan perfecte y sugestiu li
pareixíe tot alló.
-
¡Claro! - va repetí.
Va
continuá lo Moñigo:
-
Figúrat lo que siríe viure yo a casa meua en mon pare, los dos
sols, sense la Sara. Y a la escola, don Moissés sempre me tindríe
alguna considerassió per lo fet de sé germá de la seua dona, y
inclús a vatros per sé los millós amics de son germá de la seua
dona. Crec que me explico, ¿no?
-
¡Claro! - va torná a di.
-
¡Claro! - va di lo Tiñós.
Lo
Moñigo va moure lo cap dudán:
-
Lo cas es que ells se vullguen casá - va di.
-
¿Per qué no hauríen de voldre? - va afirmá lo Mussol -. Lo Peó
fa deu añs que nessessite una dona y a la Sara no li disgustaríe
que un home li diguere cuatre cosetes. La teua germana no es gens
guapa.
-
Qué va; si li cau una mosca a la lleit, sen enriu, y li diu:
"Prepárat, que vas de viache", y se la trague en la
lleit com si res. Después sen enriu un atra vegada - va di Roc, lo
Moñigo.
-
¿Entonses? - va di lo Tiñós.
-
La mosca ya no torne a donáli guerra; es cosa de un momén. Casás
es diferén - va di lo Moñigo.
Los tres van está un rato callats. Al remat, Daniel, lo Mussol, va
di:
-
¿Per qué no fem que se veiguen?
-
¿Cóm? - va preguntá lo Moñigo.
Lo
Mussol se va eixecá de un bot y se va espolsá les possaderes:
-
Vine, ya u vorás.
Van
eixí del corro de les birles a la carretera. La actitut del Mussol
revelabe una febril exitassió.
-
Li escriurem una nota al Peó com si fore de la Sara, ¿me enténs?
Tan germana ix totes les tardes a la porta de casa a cusí pera vore
passá la gen. Li escriurem que ella l´espere y cuan ell hi vaigue y
la veigue se creurá quel está esperán de verdat.
Roc,
lo Moñigo, adoptabe un gesto furo, enfurruñat, habitual en ell cuan
algo no lo cuadrabe del tot.
-
¿Y si lo Peó reconeix la lletra? - va argumentá.
-
La desfigurarem - va intervindre, entusiasmat, lo Tiñós.
Va
afegí lo Moñigo:
-
¿Y si li enseñe la carta a la Sara?
Daniel
va cavilá un momén.
-
Li escriurem que cremo la carta antes de aná a vórela y que may li
parlo de eixa carta si no vol que se mórigue de vergoña y que no lo
torno a mirá a la cara.
-
¿Y si no la creme? - va di, tossut, lo Moñigo.
-
La cremará. Lo asquerós Peó té temó de quedás sense dona. Ya es
una mica agüelo y ell sap que tors la boca. Y que assó fa feo. Y
que a les dones nols agrade besá la boca de un home a la orella. Ya
lay va di la Llebre ben claret - va di lo Mussol.
Roc,
lo Moñigo, va afegí com parlán per an ell:
-
Ell no dirá res per la cuenta que li corre; está acollonit desde
que la Camila li va doná carbasses. Tens raó. Paulatinamen renaixíe
la confiansa al ample pit del Moñigo. Ya se veíe sense la Sara,
sense la constán amenassa de la regla del Peó a les puntes dels
dits a la escola; disfrután de una independensia que hasta entonses
no habíe conegut.
-
¿Cuán li escriurem la carta, entonses? - va di.
-
Ara mateix.
Estaben
enfrente de la formachería y van entrá. Lo Mussol va agarrá un
llapis y un papé y va escriure en caracters tipografics: "Don
Moissés, si vosté nessessite una dona, yo nessessito un home.
L´espero a les set a la porta de casa meua. No me parlo may de esta
carta y crémola. Me moriría de vergoña y nol tornaría a mirá a
la cara. Faigue vore que se topete en mí de cassualidat. Sara".
Al
hora de diná, Germán, lo Tiñós, li va embutí la carta al maestre
per deball de la porta y a les set menos cuart de aquella mateixa
tarde entrabe en Daniel, lo Mussol, a casa del Moñigo a esperá los
acontessiméns desde la finestrota de la pallissa.
Lo
assunto estabe ben planejat y tot, pero va faltá un pel de conill de
anássen a pique. La Sara, com de costum, teníe tancat al Moñigo
a la pallissa cuan ells van arribá. Y eren les set menos cuart.
Daniel, lo Mussol, creíe que, nessessitán com nessessitabe lo Peó
una dona desde fée deu añs, no se retrasaríe ni un minut.
La
veu de la Sara se sentíe per lo forat de la escala. Encara que habíe
sentit un milló de vegades aquella retahíla, Daniel, lo Mussol, no
va pugué evitá ara un tremoló:
-
Cuan los meus ulls de vidre y fora de les cassoletes per lo horror de
la inminén mort fixon en Vos les seues mirades lánguides y
moribundes...
Lo
Moñigo debíe sabé que eren casi les set, perque responíe
atropelladamen, sense donáli tems a la Sara de acabá la frasse:
-
Jesús misericordiós, tin compassió de mí.
La
Sara se va pará al escoltá que algú pujabe per la escala. Eren lo
Mussol y lo Tiñós.
-
Hola, Sara - va di lo Mussol, impassién -. Perdona al Moñigo, no u
tornará a fé.
-
Qué te saps tú lo que ha fet, carnús - li va di ella.
-
Algo roín sirá. Tú nol castigues may sense motiu. Tú eres justa.
La Sara va sonriure, complaguda.
-
Esperéu un momén - va di, y va seguí rápidamen, ansián acabá en
lo cástic:
-
Cuan perduts los meus sentits, tot lo món desaparegue de la meua
vista y gemega yo entre les angusties de la radera agonía y los
afáns de la mort...
-
Jesús misericordiós, tingáu compassió de mí. Sara, ¿has acabat?
Se
va eixecá la Sara y va obrí la porta de la pallissa vissiblemen
satisfeta. Va escomensá a baixá la escala a pas lento. Al primé
replá se va girá.
-
Ojito de fé marranades - va di, com si tinguere un pressentimén.
Lo
Moñigo, lo Mussol y lo Tiñós se van arrimá cap a la finestrota de
la pallissa sense intercambiá cap paraula. Lo Moñigo va apartá les
taragañes de una sarpada y se va assomá al carré. Va preguntá
angustiat lo Mussol:
-
¿Ha eixit ya?
-
Está traén la cadira y lo ganchillo. Ya se assente - La seua veu se
va fé de repén apremián -. ¡Lo Peó ve pel racó del carré!
Lo
cor del Mussol se va ficá a ballá com un lloco desbotonat, mes
encara que cuan va sentí chulá al rápit a la entrada del túnel y
ell lo esperabe a dins en los cansonsillos baixats, o cuan sa mare li
va preguntá a son pare, en un extrañ retintín, si teníen al Gran
duc com un huésped de lujo. Lo de avui ere encara mol mes emossionán
y trassendental que tot alló. Va ficá la cara entre les del Moñigo
y lo Tiñós y va vore que don Moissés se parabe frente a la Sara,
en lo cos una mica de costat y les mans a la esquena, y li guiñabe o
clucabe un ull y li sonreíe hasta la orella per la punta esquerra de
la boca. La Sara lo mirabe parada y, al remat, avergoñida per
tantes clucaines y tanta sonrissa, va di:
-
Bona tarde, don Moissés, ¿qué diu de bo?
Ell
entonses se va assentá al pedrís a la vora de ella. Va torná a fé
una serie de momos rápits en la boca, en lo que demostrabe que
estabe contén.
La
Sara lo observabe assombrada.
-
Ya estic aquí, sagala - va di ell -. No hay sigut morós, ¿verdat?
De lo demés no diré ni una paraula. No te preocupos. Don
Moissés parlabe mol be. Al poble no se ficaben de acord sobre
quí ere lo que milló parlabe de tots, encara que en los candidatos
coinsidíen: don José, lo mossen; don Moissés, lo mestre, y don
Ramón, lo alcalde - boticari.
La
melosa veu del Peó al seu costat y les paraules que empleabe van
desconsertá a la Sara.
-
¿Li... Li passe a vosté algo avui, don Moissés? - va di. Ell va
torná a guiñáli l´ull en un sentit de complissidat y no va
contestá.
A
dal, a la finestra de la pallissa, lo Moñigo va sussurrá a la
orella del Mussol:
-
Es un gorrino charraire. Está charrán de lo que no hauríe de
charrá.
-
¡Chist!
Lo
Peó se va incliná ara cap a la Sara y li va agarrá una ma en
ossadía.
-
Lo que mes admiro de les dones es la sinseridat, Sara; grassies. Tú
y yo no nessessitam recovecs ni dissimulá - va di.
Tan
roija se li va ficá la cara a la Sara que lo seu pel pareixíe menos
roch. Se arrimabe la Chata, en una enjerra de aigua al bras, y la
Sara se va separá de la ma del Peó.
-
¡Per Deu, don Moissés! - va cuchichejá en un rapto de inconfessada
complassensia -. ¡Que poden vóremos! A dal, a la finestrota de la
pallissa, Roc, lo Moñigo, y Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós,
sonreíen bobamen, sense mirás. Cuan la Chata va doblá lo racó, lo
Peó va torná a la cárrega.
-
¿Vols que te ajuda en eixa roba? - va di.
Ara
li agarrabe les dos mans. La Sara, en un movimén instintiu, va amagá
la robeta detrás della, atossigada per la roijó.
-
Les mans quietes, don Moissés - va di.
A
dal, a la pallissa, lo Moñigo sen va enriure per lo bajinis:
-
Ji, ji, ji. Es una braga - va di.
Lo
Mussol y lo Tiñós tamé van riure. La confussió y lo aparén
enfado de la Sara no amagaben un vehemen goch. Entonses lo Peó va
escomensá a díli sense pará coses boniques dels seus ulls y de la
seua boca y del seu pel, sense donáli tems de respirá, y a la legua
se advertíe que lo cor virgen de la Sara, huérfana encara de
requiebros, se derretíe com lo gel deball del sol. Al acabá la
retahíla de piropos, lo maestre se va quedá mirán de prop,
fixamen, a la Sara.
-
¿A vore si has adeprés ya cóm son los teus ulls, sagala? - va di.
Ella
va riure, atontadota.
-
¡Qué coses té, don Moissés! - va di.
Ell
va insistí. Se notabe que la Sara evitabe parlá pera no defraudá
en les seues frasses vulgars al Peó, que ere un dels que milló
parlaben al poble. Sense duda la Sara volíe recordá algo majo que
haguere lligit, algo elevat y poétic, pero lo primé que li va
vindre al cap va sé lo que mes vegades habíe repetit.
-
Pos... Los meus ulls són... són... vidriosos y fora de les
cassoletes, don Moissés - va di, y va torná a riure. La Sara se va
quedá tan ampla. La Sara no ere lista. Pensabe que aquelles paraules
per lo mero fet de vindre al devossionari habíen de sé mes
apropiades pera aplicáles als ángels que als homens y se va quedá
tan a gust. Ella va interpretá la expresió de assombro que se va
dibuixá a la cara del maestre favorablemen, com un indissi de
sorpresa al constatá que ella no ere tan basta y tosca com seguramen
habíe ell imaginat. En cambi, lo Moñigo, allá dal, se va resselá
algo:
-
La Sara ha degut di alguna bobada, ¿no?
Lo
Mussol va aclarí:
-
Los ulls de vidre y fora de les cassoletes són los dels morts.
Lo
Moñigo va sentí ganes de aviáli un tubot al cap a san germana. No
obstán, lo Peó va sonriure hasta la orella dreta. Teníe que
nessessitá mol una dona cuan transigíe en alló sense di res. Va
torná a requebrá a la Sara en ahínco y al cuart de hora, ella
estabe com assompada, en les galtes roijes y la mirada perduda al
buit, igual que una sonámbula. Lo Peó va voldre assegurás la
dona que nessessitabe:
-
Te vull, ¿saps, Sara? Te voldré hasta lo final del món. Vindré a
vóret tots los díes an esta mateixa
hora. Y tú, tú, dísme - li agarrabe una ma, aparentán un
efervessén apassionamén -, ¿me voldrás sempre?
La
Sara lo va mirá com enajenada. Les paraules li acudíen a la boca en
una fluidés extraña; ere com si ella no fore ella mateixa; com si
algú parlare per nella desde dins del seu cos. - Lo voldré, don
Moissés - va di -, hasta que, perduts los sentits, tot lo món
desaparegue de la meua vista y gemega yo entre les angusties de la
radera agonía y los afáns de la mort.
-
¡Aixina me agrade! - va di lo mestre, entussiasmat, y li va apretá
les mans y va tancá dos vegades los ulls, y atres cuatre se li va
estirá la boca hasta la orella y, al final, sen va aná y antes de
arribá al racó va girá varies vegades lo cap y li va sonriure
convulsivamen a la Sara. Aixina se van fé novios la Sara y lo Peó.
En Daniel, lo Mussol, van sé una mica desconsiderats,
tenín en cuenta la part que ell habíe jugat en aquell entenimén.
Habíen sigut novios añ y mich y ara que ell teníe que marchá al
colegio a escomensá a progressá sels ocurríe fixá la boda pera lo
dos de novembre, lo día de les Ánimes Beneites.
Andrés, "lo
home que de perfil no se veu", tampoc va aprobá aquella fecha y
u va di aixina sense secretisme: - Los homens que busquen una dona se
casen a la primavera; los que van buscán una fregona se casen al
ivern. No falle may. A la Nochebuena, la vespra de Nadal siguién, la
Sara estabe de mol bon humor. Desde que se va fé novia del Peó se
li habíe suavisat lo carácter. Hasta tal pun que, desde entonses,
sol dos vegades habíe tancat al Moñigo a la pallissa pera lligíli
les recomendassións del alma. Ya se habíe guañát algo. Per
afegit, lo Moñigo traíe millós notes a escola y ni una vegada va
tindre que eixecá la Historia Sagrada, en los seus mes de sen
grabats a tot coló, per damún del cap. Daniel, lo Mussol, en cambi,
va traure ben poc de tot alló. A vegades se lamentabe habé
intervingut al assunto, pos sempre ressultabe mes confortadó aguantá
la Historia Sagrada veén que lo Moñigo fée lo mateix al seu
costat, que tindre que aguantála sense compañía. La vespra de
Nadal, la Sara estabe de mol bon talante y li va preguntá al Moñigo
mentres voltabe lo pollastre que se rostíe al forn:
-
Dísme, Roc, ¿Li vas escriure tú una nota al maestre diénli que yo
lo volía?
-
No, Sara - va di lo Moñigo.
-
¿De verdat? - va di ella.
-
Te u juro, Sara - va afegí.
Ella
se va portá un dit que se habíe cremat a la boca y cuan lo va
traure va di:
-
Ya día yo. Siríe lo únic bo que hagueres fet en tota la teua vida.
Va, apártat de ahí, carnús.
Forat excavat en terra que serveix d'amagatall a certs animals, especialment conills, guilles, etc. (pir-or., or., occ., val., bal.); cast. guarida, madriguera. Les bèsties veg que per paor de les gents s'amaguen en los caus e en les coves, Llull Cont. 108, 14. Fins que les serps se són retirades a llurs caus, Agustí Secr. 76. A vagabunds que el nodriment i el cau | disputen a les feres,Alcover Poem. bíbl. 53. Cau de llobets: forats fets en terra, on s'afiquen les abelles (Alacant). || 2. Lloc molt estret, on fa mal habitar per falta de cabuda. ¿Com alenar en est cau?, Aguiló Fochs foll. 84. || 3. Amagatall en general; lloc privat on s'habita o es fa alguna cosa; cast. madriguera, escondrijo. L'ha vist des de son cau lo jove, Costa Agre terra 179. La drapayre tenia el cau un xich més enllà, Pons Auca 10. Anar-se'n a cau: anar-se'n a casa (Empordà). No moure's de cau: no sortir de casa. a) El lloc que s'assenyala per a parar i començar un joc d'infants (Borges Bl.). S'anomena també mare. || 4. Niu; lloc o causa d'on naix alguna cosa; cast. nido. Montanyes blaves, cau de oblidades virtuts, Llorente Versos 92. «El testament del teu pare serà un cau de raons» (or.). || 5. A cau d'orella: tocant mateix a l'orella, en veu molt baixa; cast. al oído. Casi bé us podeu confiar les vostres coses a cau d'orella, Vilanova Obres, xi, 166. || 6. Cau de la cuixa: regal de la cuixa, la part superior-interior de la cuixa (Empordà, Bagà, Cercs). Tenir dolor a cau de cuixa (Llofriu). De un carbunclo en la cama y una vértola a cau de cuxa, de la qual cosa morí,Miquel Parets, ii, 45 (ap. Aguiló Dicc.). Fon.: káw (pir-or., or., occ., val., bal.); сáw (Palma, Manacor). Etim.: del llatí cavu, ‘lloc buit’, ‘forat’.
2. CAU m. ant. Galleda; cast. balde, cubo. Deu-li esser gitat un cau d'aygua per lo cap en auall,Consolat, c. 251. Un cau de sentina, doc. a. 1331 (Capmany Mem. ii, 412). Etim.: del llat. cadu, ‘vas de cuina’.
3. CAU m. Joc de cartes, estès per tot el territori català, al qual es juga de la manera següent: Els jugadors són quatre; a cadascun es donen quatre cartes; quan un jugador té dues cartes iguals, es diu que té ronda, que, si no l'hi disputen, li val un punt; si un té carta igual de valor a alguna de les que hi ha tirades enmig, pot recollir-la juntament amb la seva i amb les que formin escala ascendent a continuació d'aquella; així, si hi ha posades enmig un 7, un 8, un 9 i un 10 i el qui juga té un 7, pot recollir totes les quatre cartes i li valdran 16 punts. Si un tira una carta i el que segueix en té una d'igual, fa cau: si el que segueix en té una altra d'igual, fa recau i li val dos punts; i si el de més enllà encara té una carta d'igual valor, fa Sant Vicenç o cau i net, perquè no en deixa cap a terra. Al final del joc es compten les cartes arreplegades per cada jugador i es cobra per les que passen de dotze. Fon.: káw (pir-or., or., occ., val., bal.).
4. CAU Llin. existent a Barcelona. Etim.: probablement del llatí calvu, ‘pelat’. (Cf. el nom de lloc Montcau, existent en el terme de La Garriga, si bé aquest nom Montcau també podria venir del llatí mote cavu, ‘muntanya buida’).
5. CAU topon. La Cau: nom d'un santuari de la Mare de Déu situat en el terme de Llaiers, en el cim de la muntanya Morro del Quer, en el municipi de la Parròquia de Ripoll.
//
Una madriguera o guarida es un agujero o túnel que un animal excava en el suelo con el fin de crear un espacio adecuado para habitar o refugiarse temporalmente. Las madrigueras proporcionan al animal protección contra los depredadores y las inclemencias del tiempo. Hay una amplia variedad de animales que construyen o usan madrigueras.
Muchos mamíferos excavan madrigueras, especialmente los insectívoros, como el topo, los roedores, como la taltuza y la marmota y los lagomorfos, como el conejo. Se estima que una sola madriguera de marmota ocupa un metro cúbico, y desplaza 320 kilogramos de tierra.
Incluso los carnívoros, como las suricatas y las ratas canguro, construyen madrigueras.
Hay también peces, anfibios, reptiles y aves que excavanmadrigueras, al igual que numerosos invertebrados, como insectos, arañas, erizos de mar, almejas y gusanos.
Las madrigueras se pueden construir en una gran variedad de lugares. Las ratas canguro las construyen en la arena fina; las termitas, en la madera; algunos erizos de mar y almejas, en la roca. Igualmente dentro de los diferentes tipos de madrigueras destaca las castoreras, creadas por los castores.
También tienen diferentes grados de complejidad: desde un simple tubo de unos pocos centímetros de longitud, hasta una compleja red de túneles y cámaras interconectadas, de cientos de metros, como algunas conejeras.
madriguera
Del lat. vulg. *matricaria, y este der. del lat. matrix, -īcis 'hembra reproductora', 'hembra de cría, nodriza'.
1. f. Cueva en que habitan ciertos animales, especialmente los conejos.
Y en éstes, se
presente al cortijo lo Azarías, y la Régula li va doná los bons
díes y li va estendre un sac de palla jun a la cuina com acostumáe,
pero lo Azarías ni la mirabe, se unflabe y fée com si mastegare
algo sense tindre res a la boca y san germana, ¿te passe algo,
Azarías, no estarás dolén? y lo Azarías, la buida mirada al foc,
gruñíe y ajuntabe les genives desdentegades, y la Régula, ae, no
te se haurá mort l´atra milana que tú dius, ¿verdat, Azarías? y
después de mol insistí, lo Azarías, lo siñoret me ha despedit, y
la Régula, ¿lo siñoret? y lo Azarías, diu que ya soc vell, y la
Régula, ae aixó no pot dítu lo siñoret, si te has fet vell, al
seu costat ha sigut, y lo Azarías, yo ting un añ mes que lo
siñoret, y mastegáe lo no res, assentat al taburet, en los colses a
les garres, lo cap entre les mans, la mirada perduda, fixa al
fogaril, pero, de repé, se va sentí lo alarit de la chiqueta Menuda
y los ulls del Azarías se van iluminá, y los seus labios se van
estirá en una sonrissa babeján, y li va di a san germana, arrímam
a la chiqueta Menuda veus, y la Régula, ae, estará bruta y lo
Azarías, alcánsam a la chiqueta Menuda, y, dabán la seua
insisténsia, la Régula se va incorporá y va torná en la Charito y
lo seu cos no abultabe mes que lo de una llebre y les seues cametes
se doblegáen com les de una nina de drap, com si estigueren
desossades, pero lo Azarías la va agarrá en los dits tremolosos, la
va acomodá a la seua faldeta, li va aguantá delicadamen lo seu
cabet desarticulat contra lo seu bras fort, per deball del sobaco, y
va escomensá a rascála suaumen entre les selles mentres musitabe,
milana bonica, milana bonica... y aixina que va torná Paco, lo
Baixet, de la volta de la tarde, la Régula va eixí a trobál, ae,
tenim visita, Paco, ¿a que no saps quí ha vingut? y Paco, lo
Baixet, va ensumá un momén y va di, ton germá ha vingut, y ella
has ensertat, pero esta vegada no per una nit, ni per dos, sino pera
quedás, ell diu que lo siñoret lo ha despedit, veus a sabé, haurem
de informámos, y al matí siguién, conforme se va alsá Deu, Paco,
lo Baixet, va ensillá la yegua y, al galop, va franquejá la
valleta, lo collet ple de carrascots y lo jaral y se va presentá,
escoltat per los aullits dels mastíns, al cortijo del siñoret del
Azarías, pero lo siñoret descansabe y Paco, lo Baixet, se va apeá
y se va quedá un rato de charrada en la Lupe, la de Dacio, lo
Gorriné, un pledepolls, aixó es lo que es, tot lo cuchitril ple de
merda y, per si fore poc, se pixe a les mans, sirá desahogat, y
Paco, lo Baixet, assentíe, pero, aixó no es nou, Lupe y la Lupe,
nou no es, pero, a la llarga, canse, en la seua inacabable letanía
de lamentassións, y aixina hasta que va apareixe lo siñoret y Paco,
lo Baixet, entonses, se va ficá de peu, com ere de ley, bones, bones
mos les dono Deu, siñoret, se va traure la gorra y va escomensá a
donáli voltes y voltes entre les mans, com si li estorbare, y, al
remat, siñoret, lo Azarías diu que vosté l´ha despedit, ya veu
quínes coses, después de tans añs, que lo siñoret, a vore si mos
entenem, ¿quí eres tú?, ¿quí te ha donat vela an este enterro? y
Paco, lo Baixet, acobardat, perdono, lo germá polític del Azarías,
lo del Piló, aon la Siñora Marquesa, un treballadó de Crespo, lo
Guarda Majó, pera que me entengue, y lo siñoret del Azarías ¡ah,
ya! y movíe lentamen lo cap, afirmán, los ulls tancats, com si
cavilare, y al final, va admití, pos lo Azarías no diu cap mentira,
que es sert que l´hay despedit, tú me dirás, un payo que se pixe a
les mans, yo no puc minjám una surita que ell haigue desplomat, ¿ten
dones cuenta?, ¡en les mans pixades!, aixó es una gorrinada y dísme
tú, si no me pele les surites y atres muixóns ¿quín servissi me
fa al cortijo un carcamal com ell que no té res aquí?, y se
siñalabe lo fron, se apretabe en forsa un dit a la pulsera, lo pols,
y Paco, lo Baixet, los ulls a les puntes de les seues botes,
continuabe voltán la gorra entre les mans, aixina, y al remat, va
ajuntá valor y raó, ben mirat, no li falte, siñoret, pero fáigues
cuenta, lo meu - mon - cuñat va traure la primera den aquí, que pera San
Eutiquio sixanta un añs, que se diu pronte, de chiquet, com qui
diu... pero lo siñoret va
moure una ma y lo va interrompre, tot lo que vullgues, tú, menos
eixecám la veu, sol faltaríe, que si al teu cuñat l´ham aguantat
sixanta un añs lo que mereixco es un premio, ¿sens?, que bons están
los tems pera arreplegá de caridat a un anormal que se u fa tot per
los racóns, y per si fore poc, se pixe les mans abáns de pelám les
turcassos, una repugnansia, aixó es lo que es, y Paco, lo Baixet,
sense dixá de donáli voltes a la gorra, assentíe, cada vegada mes
tenuemen, si men fach cárrec, siñoret, pero ya veu, allí, a casa,
dos pesses, en cuatre sagals...y lo siñoret, tot lo que vullgues,
tú, pero lo meu no es un assilo y pera estes situasións está la
familia, ¿o no? y Paco, lo Baixet si vosté u diu, y,
passet a passet, reculabe cap a la yegua, pero cuan va ficá lo peu
al estribo y va montá, al siñoret del Azarías se li van amontoná
a la boca noves raóns, que ademés de lo que te porto dit, tú, lo
Azarías blasfeme y los trau los taps a les rodes dels coches dels
meus amics, dónaten cuenta, aixina fore lo mismíssim ministre,
compendrás que yo no puc invitá a dingú pera que eixe anormal... y
anáe alsán gradualmen la veu mentres Paco, lo Baixet, se alluñabe
al trote de la yegua, ...li dixo los neumátics forros...
¡compendrás...! pero, ben mirat, lo Azarías ere un engorro, un
atra criatura, igual que la chiqueta Menuda, ya u díe la Régula,
inosséns, dos sans inosséns, aixó es lo que són, pero ni la
Charito se estáe coteta, y lo Azarías ni a sol ni a sombra y, a la
nit, ni pegá ull, en los seus passeos y carraspeján, y voltáe com
un gos, y aixina hasta la matinada que se assomabe a la corralada,
mastegán saliveta, los pantalóns caiguts, y los gorrinés y los
guardes y los gañáns, sempre la mateixa copla, Azarías, ¿vas a
peixcá? y ell sonreíe a lo no res, mentres rascabe los barróns del
galliné, y ronronejabe ajuntán les genives, y, al acabá, agarráe
dos cartóns de vime o esportes una a cada ma y díe, men vach a fé
fem pera les flos, y, franquejabe la tanca, y se perdíe per la
lloma, entre les jares y les carrasques, buscán a Antonio Abad, lo
pastó, que per la hora que ere no podíe está mol llun, y, tal com
sel topetáe, se ficáe a caminá parsimoniosamen detrás del bestiá,
acachánse y arreplegán cagallóns ressién eixits hasta que omplíe
los cartróns y, una vegada plens, tornáe al cortijo rossegán
paraules que no se escoltáen, la blanca saliveta empastada a les
comissures y tal com entrabe a la corralada, ya estabe la Pepa, o lo
Abundio, o la Remedios, la del Crespo, o qui fore, ya ha vingut lo
Azarías en lo abono dels geranios, y lo Azarías, sonreíe, y anabe
bordeján les eretes de les flos escampán equitativamen los
cagallóns entre ells, y la Pepa, o lo Abundio, o la Remedios, o lo
mateix Crespo, embutix mes merda al cortijo que la que trau, y la Régula, en
passiénsia, ae, no moleste a dingú y per lo menos está
entretengut, pero lo Facundo, o la Remedios, o la Pepa, o lo mateix
Crespo, ficaen mala cara, tú vorás cuan vingue la Siñora, pero lo
Azarías ere templat y aplicat y, matí tras matí, tornáe dels
carrascals en dos cartóns carregats de conguitos, de tal
forma que, al cap de unes semanes, les flos de les eres apenes eixíen
per damún de los muntets de cagallóns redóns, negres com volcáns
menuts, y la Régula va tindre que imposás, ae, mes fem, no,
Azarías, ara passéjam un rato a la chiqueta Menuda, li va di, y, a
la nit, li va demaná a Paco, lo Baixet, que buscare algo que fé
pera lo Azarías, pos los jardíns teníen massa abono y si sel dixáe
gossejá, en seguida li entrabe la manta y li donabe per gitás entre
los alborsés y dingú podíe traure res de ell, pero, per aquells
díes, lo Rogelio, lo mosset, ya se apañabe sol, y anáe de aquí
cap allá en lo tractó, un tractor roch, ressién importat, y sabíe
armál y desarmál y cada vegada que veíe a la Régula preocupada
per lo Azarías, li díe, yo me emporto al tío, mare, perque lo
Rogelio ere efusiu y charradó, tot lo contrari que lo Quirce, cada
día mes furo y callat, que la Régula, ¿qué li deu passá al
Quirce desde fa un tems? se preguntabe, pero lo Quirce no donabe
explicassións y, cada vegada que teníe dos hores libres,
desapareixíe del cortijo y tornáe a la nit, una mica engatat y
serio, que may sonreíe, may, menos cuan son germá Rogelio li
preguntáe al Azarías, tío ¿per qué no mos conte vosté les
panolles? y lo Azarías, dóssilmen, convensut per la fiebre de sé
útil, se arrimabe al enorme mun de panolles, prop del silo y una,
dos, tres, cuatre, sing... contabe, y, sempre, al arribá a onse,
díe, coranta tres, coranta cuatre, coranta sing, y, entonses, sí,
entonses lo Quirce sonreíe, en una sonrissa una mica forsada, pero
pera una vegada que sonreíe, sa mare, la Régula, se ficáe pita y
lo renegáe, les cames ubertes, los brassos de engerra, assuriacánlo
en los ulls, ae, aixó sí que es majo, enríuressen de un agüelo
inossén es ofendre a Deu, y, enfadada, sen anabe a buscá a la
chiqueta Menuda, la preníe als seus brassos y lay dixáe al Azarías,
tin, adormixla, ella es la única que te comprén, y lo Azarías
preníe amorosamen a la chiqueta Menuda y, assentat al pedrís de la
porta, la gronsáe y li díe a cada pas, en veu brumosa, ablanida per
la falta de dens, milana bonica, milana bonica, hasta que los dos,
casi a un mateix tems, se quedaben adormits a la solissombra de la
parra de moscatell, sonrién com dos ángels, pero un matí, la
Régula, mentres pentináe a la chiqueta Menuda, va trobá un poll
entre les púes de la pinta y se va mosquejá y va aná aon lo
Azarías, Azarías, ¿cuán tems fa que no te rentes? y lo Azarías,
aixó los señoritos, y ella, la Régula, ae, los señoritos, l´aigua
no coste perres, tros de marrano, y lo Azarías, sense di ni chut, va
amostrá les seues mans de un costat y del atre, en la roña
acumulada a les arrugues, y, finalmen va di humilmen, a modo de
explicassió, me les pixo cada matí pera que no me se faiguen
cribasses, y la Régula, fora de sí, ae, sirás asquerós, ¿no veus
que estás crián miseria y lay apegues a la criatura? pero lo
Azarías la mirabe confós o confundit, en les seues grogues nines
dels ulls imploráns, lo cap cacho, gruñín cadensiosamen, com un
cachorret, mastegán saliveta en les genives pelades, y la seua
inossénsia y sumisió van desarmá a san germana, haragán, mes que
dropo, tindré que ocupám de tú com si fores un atra criatura, y, a
la tarde siguién, va pujá al remolque, jun al Rogelio y sen van aná
cap a Cordovilla, aon lo Hachemita, y va comprá tres camisetes y,
tornán a casa, se va encará en lo
Azarías, ten fiques una cada semana, ¿me has entés? y lo Azarías
assentíe y fée momos, pero passat un mes, la Régula va torná a
buscál, daball del oró, ae, ¿se pot sabé aón has ficat les
camisetes que te vach comprá?, va pera cuatre semanes y encara no
ten hay rentat cap, y lo Azarías va baixá los ulls grocs y
sangosos, hasta que san germana va pedre la passiénsia y lo va sacsá
y tal com lo sacsáe per les solapes eixecades, va vore les
camisetes, una damún del atra, sobreficades, les tres, y cochino,
mes que marrano, que eres encara pijó que los gorrinos, tráute
aixó, ¿sens?, llévat aixó, y lo Azarías, sumisamen, se va traure
la parchejada jaqueta de pana parda y, después, les camisetes, una
detrás del atra, les tres, y va dixá al descubert un pit de
Hércules, cubert de una pelusa canosa, y la Régula, ae, cuan ten
tragues una te fiques l´atra, la llimpia, trau y fica, eixa es tota
la siénsia, y lo Rogelio a riure, que se tapáe la boca en la seua
ma gran y morena pera sofocá la rissa y no enfadá a sa mare y Paco,
lo Baixet, assentat al pedrís, contemplabe la essena apoquit y
baixabe lo cap, abatut, es encara pijó que la chiqueta Menuda,
rossegáe, y aixina va aná corrén lo tems y, cuan va arribá la
primavera, al Azarías li van vindre alusinassións, y a totes hores
se li representabe son germá, lo Ireneo, de nit en blang y negre,
com enmarcat a un escapulari, y de día, si se gitáe entre la
torvisca, policromat, gran y totpoderós, damún del fondo blau del
sel, com va vore un día a Deu-pare a un grabat y, en estos casos, lo
Azarías, se eixecáe y sen anáe aon la Régula, avui ha tornat lo
Ireneo, Régula, díe, y ella ae, un atra vegada, díxa al pobre
Ireneo en pas y lo Azarías al sel está y ella, a vore ¿quín mal
li va fé a dingú? pero les coses del Azarías en seguida
trassendíen al cortijo y los gorrinés, y los pastós y los gañáns
féen vore que sel trobáen y li preguntaben, ¿qué va sé del
Ireneo, Azarías? y lo Azarías alsáe los muscles, se va morí,
Franco lo va enviá al sel, y ells, com si fore la primera vegada que
lay preguntaben y ¿cuán va sé aixó, Azarías, cuán va sé aixó?
y lo Azarías movíe repetidamen los labios antes de contestá, fa
mol tems, cuan los moros, y ells se pegáen en los colses y reprimíen
la rissa y tornáen a di, ¿y estás segú de que Franco lo va enviá
al sel, no lo enviaríe al infern? y lo Azarías negabe fort en lo
cap, sonreíe, babejabe y señalabe cap amún, al blau, yo lo vech
ahí dal cada vegada que me tombo entre la torvisca, aclaríe, pero
lo mes grave pera Paco, lo Baixet, eren los desahogos del Azarías,
ya que a consevol hora del día o de la nit, son cuñat abandonabe la
casa, buscabe un racó, ben prop de la tapia, o a les eretes, o del
sopadó o prop del oró, se baixabe los calsonsillos, se ajupíe y u
fée, aixina que Paco, lo Baixet, cada matí, antes de la volta, ixíe
al pati com un enterradó, lo cávec al muscle y tratabe de borrá
les seues patades y llugo, tornaé a la Régula y se queixáe, este
home té que tindre les canilles fluixes, de un atre modo no se
explique, y cada dilluns y cada dimats, apareixíe al cortijo una
nova pasterada y Paco, lo Baixet, venga, fóli, en la cavegueta,
cávec o chapo, a tapáu, pero pesse als seus esforsos, cada vegada
que ixíe de casa y obríe los forats del nas - per aon segóns díe
lo siñoret Iván, los díes que estabe de bones, se li veíe lo
servell - li veníe la peste o corrompina y se desesperabe, ¡ya
torne a putí, Régula, ton germá no té arreglo!, y la Régula,
desolada, ae, y ¿qué vols que yo li faiga? no es mala creu la que
nos ha caigut damún, pero, per aquells díes, lo Azarías va
escomensá a trobá en falta les carreres del caro y cada vegada que
vée a son cuñat quieto, parat, se arimáe an ell, zalamero, arrímam
a la serra a corre lo caro, Paco, li díe, y Paco, lo Baixet, mut,
com si no fore pan ell, y lo Azarías, arrímam a la serra a corre lo
caro, Paco, y Paco, lo Baixet, mut, com si no lay diguere an ell,
hasta que una tarde, sense sabé cóm ni per qué, li va vindre la
idea, que se va obrí pas al seu menut serebre com una llum, y
entonses, sen va aná cap a son cuñat, y si te arrimo a la serra a
corre lo caro, ¿u farás al monte?,¿no tornarás a fé de ventre a
la corralada? y lo Azarías, si tú u dius, y, a partí de aquella
fecha, Paco, lo Baixet, cada tardet, aupabe al Azarías a la grupa de
la yegua y lo portáe en ell y, ya nit tancada, se apeaben a la falda
de la serra, y, mentres Paco, lo Baixet, se acomodabe al roquissal,
aguardán, prop del alcornoque mocho, lo Azarías se perdíe pel
brosquill, entre les jares y la montera, belcat, acechán com una
alimaña, obrínse pas entre la greñura y, al cap de una llarga
paussa, Paco, lo Baixet, sentíe lo seu reclam, ¡eh, eh!, y acte
seguit, lo silénsio, y al remat, la veu levemen nassal del Azarías,
¡eh, eh! y después de fé lo reclam tres o cuatre vegades en vano,
lo caro contestáe, ¡jujujujú, jujujujú! y, entonses, lo Azarías
arrencabe a corre, com un macareno, y lo caro aullabe detrás y de
cuan en cuan, soltabe la seua lúgubre carcañada y Paco, lo Baixet,
desde lo Canchal del Alcornoque, sentíe los cruixits de la malea al
trencás y, poc después, lo aullit del caro, y, después, la seua
carcañada que geláe la sang y mes después, res y, passat un cuart
de hora, apareixíe lo Azarías, en la cara y les mans cubertes de
ñafres, en la seua sonrissa babeján, felís, bona carrera li hay
donat, Paco, y Paco, lo Baixet, a lo seu, ¿has fet de ventre? y lo
Azarías, encara no, Paco, no hay tingut tems, y Paco, lo Baixet,
pos, venga, dónat pressa, y lo Azarías, sense dixá de sonriure,
chupánse los esgarraps de les mans, se alluñáe uns metros, se
ajupíe contra alguna matissa y descarregabe, y aixina día tras día,
hasta que una tarde, al acabá mach, se va presentá lo Rogelio en
una gralleta ressién naixcuda entre les mans, ¡tío, miro lo que li
porto! y tots van eixí de la casa y al Azarías, al vore lo muixonet
tendret, se li van bañá los ulls, lo va pendre en cuidadet a les
seues manotes y va musitá, milana bonica, milana bonica, y, sense
pará de adulála, va entrá a la casa, la va dixá a una sistella y
va eixí a buscá materials pera féli un niuet y, a la nit, li va
demaná al Quirce un sac de pienso y, a una llanda rovellada, lo va
mesclá en aigua y li va arrimá una pella al pic del animalet y va
di, afelpán la veu, quiá, quiá, quiá y
la gralleta se movíe a la palla, ¡quiá, quiá, quiá!, y ell, lo
Azarías, cada vegada que la gralleta obríe lo pic, li embutíe a la
boca inmensa, en lo seu brut dit del mich, un grumo de prenso compost
y lo muixonet su tragabe, y, después, un atra pella y un atra, hasta
que la muixoneta se fartáe, se quedabe quieta, farta, pero a la mija
hora, una vegada passat lo empach sircunstansial, tornáe a reclamá
y lo Azarías repetíe la operassió mentres murmurabe tendramen,
milana bonica, milana bonica, en un murmullo que casi no se enteníe,
pero la Régula lo vee fé y li díe confidensialmen al Rogelio, ae,
mes val aixina, bona idea has tingut, y lo Azarías no se olvidabe
del muixó ni de día ni de nit y en cuan li van apuntá los primés
cañóns, va corre felís per la corralada, de porta en porta, una
sonrissa bobalicona ballánli entre los labios, les grogues nines
dilatades, la milana ya está emplomán, repetíe, y tots li donáen
los parabéns o li preguntaben per lo Ireneo, menos son nebot, lo
Quirce, que lo va enfocá en la seua mirada y li va di, y ¿pera qué
vol a casa esta peste, tío? y lo Azarías va girá cap an ell los
seus ulls atónits, assombrats, no es cap peste, es la milana, pero
lo Quirce va moure obstinadamen lo cap y, después, va escupiñá,
¡qué collóns!, es un muixó negre y res bo pot portá a casa un
muixó negre, y lo Azarías lo va mirá un momén desorientat y,
finalmen, va posá los seus tendres ulls damún del caixó y se va
olvidá del Quirce, demá li buscaré una papaterra, va di, y, al
matí siguién, va escomensá a cavá afanosamen al massís sentral
hasta que va trobá una papatiarra, la va agarrá en dos dits y lay
va doná a la gralla y la gralleta se la va empassá en tan gust que
lo Azarías babejáe de satisfacsió, ¿la has vist, Charito? ya es
una mosseta, demá li buscaré un atra papaterra y cuquets, li va di
a la chiqueta Menuda, y, pas a pas, la gralleta anáe creixén y
emplomán dins del niu, en lo que, ara, cada vegada que Paco, lo
Baixet, traíe al Azarías a corre lo caro, éste se moríe de
impassiénsia, a escape, Paco, la milana me está aguardán, y Paco,
lo Baixet, ¿has fet de ventre? y lo Azarías, la milana me está
aguardán, Paco, y Paco, lo Baixet,
inconmovible, si no fas de ventre, te ting aquí hasta que se faigue
de día y la milana se mórigue de fam, y lo Azarías se afluixáe
los calsonsillos, no tens que fé aixó, díe, al tems que se ajupie
a la soca de un carrascot y soltáe la cárrega, pero antes de acabá,
ya se alsáe, venga, Paco, rápit, se pujáe de pressa los pantalóns,
la milana me está aguardán, y
estiráe los labios en una humida, extraviada, sonrissa y mastegáe
saliveta en mol gust y este epissodio se repetíe cada día hasta que
un matí, tres semanes mes tard, tal com passejabe a la gralleta per
la corralada damún del seu bras, ésta va escomensá un tímit
aleteo y va escomensá a volá, en un vol curt, blanet y primerís,
hasta alcansá la copa del oró, aon se va posá, y, al vórela allí,
per primera vegada lluñ del seu alcáns, lo Azarías ploriquejáe,
la milana me se ha escapat, Régula, y se va assomá la Régula, ae,
díxala que volo, Deu li va doná ales pera volá, ¿no u compréns?
pero lo Azarías, yo no vull que me se escapo la milana, Régula, y mirabe ansiosa,
angustiadamen, cap a la copa del oró y la gralleta giráe los seus
ulls cap a totes bandes, descubrín noves perspectives, y, después,
girabe lo cap y se picotejabe lo llom, despollánse y lo Azarías,
ficán a les seues paraules tota la unsió, tot lo amor de que ere
capás, díe, milana bonica, milana bonica, pero lo muixó com si
res, y tan pronte la Régula va arrimá al abre la escala de ma en
intensió de agarrála y va pujá los dos primés escalóns, la
gralleta va ficá tobes les ales, les va moure un rato al buit, y,
finalmen, se va soltá de la rama, y, en un vol torpe y sense
dessisió, va coroná la teulada de la capelleta y va pujá a la
veleta de la torre, allá dal, y lo Azarías la mirabe en los
llagrimots penjats dels ulls, com renegánla per la seua actitut, no
estabe a gust en mí, díe, y, en éstes, se va presentá lo Críspulo
y, después, lo Rogelio, y la Pepa, y lo Facundo, y lo Crespo, y tota
la tropa, los ulls cap amún, a la veleta de la torre y la gralleta,
dudán, fee balansades, y lo Rogelio sen enríe, cría corvs, tío, y
lo Facundo, a vore, li agrren gust a la libertat, y porfiabe la
Régula, ae, Deu los va doná ales als muixóns pera volá, y al
Azarías li rellissáen los llagrimots per les galtes y ell tratabe
de tráuressels a manotades y tornabe a la seua cantinela, milana
bonica, milana bonica, y, tal com parlabe, se anabe apartán del
grupet, arrimánse a la sombra calén del oró, los ulls a la veleta,
hasta que se va quedá sol, al mich de la ampla corralada, daball del
sol despiadat de juliol, la seua propia sombra com una pilota negra,
als peus, fén momos y brassillades, hasta que va alsá lo cap, va
afelpá la veu y va cridá, ¡quiá! y, a dal, a la veleta, la
gralleta va assentuá les seues balansejades, va ataullá la
corralada, se va moure ñirviosa, y se va torná a quedá parada y lo
Azarías, que la observabe, va repetí entonses, ¡quiá! y la
gralleta va estirá lo coll miránlo, lo va torná a plegá, torne a
estirál y, en eixe momén, lo Azarías, va repetí, ¡quiá! y, de repén,
va passá lo imprevist, y com si entre lo Azarías y la gralleta se
haguere establit un fluit, lo muixó desde la flecha de la veleta va
escomensá a grasná, ¡quiá, quiá, quiá! y a la sombra del oró
se va fé un silénsio expectán y de improvís, lo muixó se va
llansá cap a abán, va baixá en picat, y dabán de la mirada
atónita del grupet, va fé tres amples sírculs damún de la
corralada, prop de les tapies y, finalmen, se va posá damún del
muscle dret del Azarías y va escomensá a picotejál insistenmen lo
clatell blang com si li traguere los polls y Azarías sonreíe, sense
moures, girán una mica lo cap cap an ella y musitán com una
plegaria, milana bonica, milana bonica.
(Nota del editor: Ramón Guimerá Lorente: se sustituyen las palabras à o á por a; è o é por e; ò u ó por o.
Se añaden entre paréntesis algunas correcciones o comentarios, pero se deja el texto igual que está en el original en pdf que estoy trabajando, el de la segunda impresión o edición.
El pdf tiene 121 páginas, en odt, doc se queda en 49).
A LA
SOBERANA EMPERATRIU
DE CEL, Y TERRA
NOSTRA SENYORA
DELS
DESAMPARATS,
VENERADA
en sa Lealissima Ciutat de
Valencia, de la qui es
Patrona.
Sent aqueste Tratat, Sacratissima Verge Maria, de Adages, y Refranys, y quentre estos hià hu que diu: Qui a bon arbre sarrima, bona sombra el cobri: mencontre precissat a oferirlo a vostra soberana Grandèa, perque Arbre que hatja donat fruyt mes regalat quel que Vos donareu en Bethleem nos pot encontrat (encontrar), puix yo a este macollixch; no a la sombra, quen Vos no cab, ni un atomo dobscuritat, perque tota sòu plena de Gracia,
e Inmaculada. Un altre Adage, o Refrany, hiá, que diu: Qui bè sestá nos moga: gran temeritat serìa buscar yo altre Mecènes que a Vos, Soberana Aurora, puix estich mòlt bè en Vostron auxili. La Practica de Orthographia Castellana, y Valenciana, que lany 1732. imprimì, jà la dediquì tambè sots la protecciò de vostra Divina Gracia, perque a la resplandor de tan rutilants raigs, no la poguèren obscurir, ni eclypsar les espesures dels nubols, que la embetja, y malicia solen per malignitat fomentar; com en efecte llogrì el aplaudiment de mòltes persones sabies. Alli jà os oferí tot mon afecte, tota ma anima, y tot mon cor, y de nou altra volta os consagre ara lo mateix, esperant veureus, y adoraros per
eternitat de eternitats en la Gloria.
Amen.
Postrat a vostres Divines Plantes
vostron mes indigne Esclau
Carlos Ròs.
PROLECH.
Charissim, y discret Lector, lo primer que yo dech previndre en aquest Prolech, per concixer (coneixer) que serà tambè lo primer ques descobrirà als ulls, es que mòlts diràn: per què no he possat en lo present Tratat de Adages, lo nom dels Inventors de ells, cosa que sería pera matjor intelligencia, y delectaciò del Lector? A lo que vull satisfer. La causa de no possar tals noticies ha estat, perque en elles abultarìa el Tratat de tal modo, que eixirìa un llibre de mòlt volumen, y no per aixo estarìa mes gustòs, puix ans bè cansaría a (al; se corta la página por la derecha) Lector: y a demès de aço, als homens lligits, o doctes, no sòn menester eixes noticies, perque jà se les saben: als no estudiants los basta el Adage sols, puix cada hu de per si diu pera que pot servir; perque sil Adage, Proverbi, o Refrany (entre altres difinicions) es una sentencia de llarch us, comparada adallo que volèm, o a les coses dels temps, quant vinga la ocasiò pot mòlt bè usar cada hu de ell, sens que li sia menester saber hon se inventà, per qui, ni el per què. Y tots
los Doctes no ignoren, quels Adages, o Refranys, sòn la Phylosophia mes antiga, mas lloada, y tenguda per mes excellent en Creta, y Lacedemonia, per ser amichs de la brevetat; puix nom poden tindre a mal, que hatja yo recopilat Adages, Refranys, o Proverbis (possant en la Prefaciò, n. 7. per la general, de hon són trets, y Valencianats) sens mes noticies, puix la mia fi de qualsevol modo es llograrà, como aixi ho confie.
Lo motiu que yo he tengut pera donar a la llum publica este breu Tratadet de Adages, o Refranys Valencians, no ha estat per volerme acreditar de home docte, en traure llibres, puix me reconech mólt ignorant; y ni en este ni en laltre llibre de Orthographia que lany 1732. imprimí, ma propie el titol de Autor, si tan sols de Recopilador, puix no he fet altra cosa que recopilar: ha estat la mia fi, com jà he dit, pera que tinguessen tots una extensa
practica de la llengua Valenciana, per trobarme empenyat en ella. Este assumpt dels Adages, me pareguè el millor pera llograrho, puix serà este llibret, casi com lo Catò Christià, ques dòna en les Escholes, perque asi tambè hiá doctrina pera la anima, bona criança, desenganys pera mòlts vicis, politica pera bè parlar, y norma pera lligir, y escriure en Valencià; puix los dos Diccionaris que al ultim del Tratat porte, sòn bastants pera la inteIligencia de nostra Lengua; y encara quel modo descriure en ella el facilíte en ells, puix me pareix que a Valencià algù li pot ser dificultòs, si que ans bè sense treball se pot trobar qualsevol destre; y que de asi en avant tots los Valencians lentendràn com yo,
jà per les noticies, y claritat en que la explique, com per la recta pauta, y segura quels dòne; tal volta aurìa ben poques persones, a lo menys de ma professiò, que satreviren a fer tant; puix tot discret ha de coneixer, aixì per este llibret, com per lo Tratat de ma
Practica de Orthographia Castellana, y Valenciana, entench nostra Lengua bè; y no es genero de jactancia, perque les obres ho diuen, puix yo a elles me referixch, en aquell Adage que diu: Callen barbes, y canten cartes; y així ab estos supots, ningù sadmire si als
Adages, Refranys, o Proverbis, no troba el per què, ni per qui.
Tambè no dubte, prudent Lector, aurà alguns, que per mocegar la obra, puix may falta qui
a tot tira quixalada, y de ordinari sol ser la boca questà sens dents, quem diràn: la Ilengua Valenciana, hui en dia, ni sestima, ni usa; y que a què pot vindre traure yo aquest Tratadet, ni cansarmen aquell Lenguatje que no servix? Responch. En estos afanys meus fas yo dos coses a un temps. La una es, acreditarme de bon Valencià, y amant de la mia Lengua, obligaciò que cada hu de per si tè, sia de la Naciò que vulla, puix dèu aprear, y defendre les coses de la sua Patria, y tambè el Lenguatje, encara que no tinga pera què; quant, y menys encontrantse en lo nostre Idioma tantes grandees, excellencies, y
circunstancies pera ser amat, com algunes de elles ne tinch ponderades en lo breu Tratat que imprimì en lany 1734. en llengua Castellana, intitulat: Origen, y Grandezas del idioma Valenciano; el que confie reimprimirlo, anyadintli mòltes noticies ques folgaràn tots de lligirles. Laltra, que per la llengua Valenciana salcança, y deprèn a escriure la Castellana ab mes fonaments, y seguritat quels mateixos Castellans; com asxì ho tinch tambè imprès en un fullet de paper, y llenguatje Castellà, intitulat: Norma breve, por la que los Valencianos (sin hazer estudio particular en la Orthographia) sabràn escribir medianamente la lengua Castellana (guiandose por la Valenciana) segun el uso mas recto, conforme de los Eruditos, y ajustado a los fundamentos de los Antiguos.
Y encara que no fos aixì, quin dany pot fer als Valencians donarlos regles clares, y segures pera que no olviden sa Lengua, y que la sapien lligir, y escriure correntment?
Clar està, que qualsevol home de rahò dirà, sòn mos desves profitosos al comù; puix per aixo ideì fos lo assumpt de Adages, Refranys, o Proverbis, Valencians, per fer cosa gustosa, que facilment se queda en la memoria, y que tinguen tots escrites en Valencià eixes doctrines sentencioses, Humanes, y Divines, utiloses a la Republica, o Patria.
Mes com totes les Obres que ixen a la llum publica estàn expossades a la censura, suplique al sabi Lector, dissimùle, ab sa mòlta prudencia, les faltes, y defectes de ma insuficiencia. Vale.
De la mateixa Poetissa (Rosa Trincares en pur anagrama) que escriguè un Soneto en Valencià, al llibre de Orthographìa.
SONETO.
Tan gustosa quedì, y tan agradada
de lligir ton Tratat de Orthographìa,
que no puch explicar tanta alegrìa
com tinguì, perque fonch mòlt sublimada.
Bè pot esta Ciutat, y Patria amada
estimar los desvels de ta Thalia,
puix per cert que ta ploma mereixìa
per Obres tan selectes ser premiada.
Posses punt a la boca la malicia,
no mocègue tes Obres, ques pecat,
puix mereixes (o Carlos) de justicia
ser de tota Valencia ben lloat;
perque en este Tratat ques de Refranys,
dònes llum de sa Lengua, y desenganys.
Del Doctor en Medicina Alonso Carrasco.
OCTAVA RIMA.
Este erudit Tratat, ques de Refranys,
ab gran delectaciò mia he lligit,
y he trobat pera els vicis desenganys,
que seràn a tot hom de mòlt profit;
jà pera dies, mesos, sigles y anys,
tindràs este llibrèt ben admitit,
y sil Zoylo el mocèga tin paciencia,
que la embetja ho farà, mes no la sciencia.
DECIMA.
Bè poden los Valencians
(del Plebeu al Cavaller)
admetrel ab tot plaer,
perques pera gichs, y grans:
quen arribant a ses mans,
si en carinyo, y de tot cor
lligen aquest gran tesor,
advertiràn ben cabal,
en cada reglò un panal,
y en cada lletra una flor.
PREFACIÓ.
1 En lo passat any de 1732. donì a la Prempsa una Practica de Orthographìa Castellana, y
Valenciana, y com nostra Lengua es tan (tá, a nasal, no es tilde sino otro signo) dificil de escriure, huì en dia, per estar arrimada, y no usarse, determinì tambè donar a la llum publica aquest altre brèu Tratat de Adages, y Refranys Valencians, aixi pera mes practica de nostron Idioma, com per ser mòlt profitòs al comù, en cada Terra, estìen los Adages, y
Refranys impressos ab sòn Lenguatge, perque Adage, o Refrany, no es altra cosa, que una sentencia que corre en boca de tots; una llum de la veritat manifesta, que tot lo Mon
coneix ser aixì; puix sòn reliquies de la antiga Phylosophìa; y en ells se llogren dos coses mòlt lloables; la una, depèndre a lligir, y escriure bè la Lengua; laltra, que tota la gent que no es estudiosa, tè en eixes doctrines sentencioses, una rahò que conclou, y desenganva (desenganya, la parte de abajo de la y no se ve) pera poder reptar, o corregir los pares als fills, y els matjors als menors; de modo quels fa obrir los ulls, y sels imprimix en la memoria, passant de uns a altres, y aixì sera aquest Tratat de mòlt profit, y utilitat.
2 Avènt tan de proposit tratat, en ma citada Practica, sobre la mescla de les Orthographies que admitixch, per causa de la costum; puix no sent així (com ho narra
extensament la Prefaciò de ma Practica) ningù ab sa opiniò eixirà en bè, perque rigorosa, una de les tres que allí suponch, no es pot seguir, ni aixo te remey per camí algù, asi jà no es menester detindrem en eixe punt; sols tocarè en esta Prefaciò mòltes altres circunstancies, conduènts a nostra Lengua, y algunes curiositats quem deixì en ma Obra Orthographica, pera millor lligirla, y entendrela.
3 La matjor dificultat que tè pera escriure nostra Lengua, consistix en aquestes cinch Iletres ç s p b v; y en estes dos b p mes; perquels Valencians tením una articulaciò de ap, y op, que mòltes voltes ha de ser la p, b, y en lo pronunciar no ho distinguìm; com esta ç y la s, sia en final, o no, es nostron natural pronunciar les dos del mateix modo que la s; motíu per lo que encara que una dicciò acabe en ç, y altra en s, no impedix pera la consonancia en la Poesìa Valenciana; perque la ç, es pera guardar la etymología la recta regla de bè escriure, o per donar a entendre li correspon aquella dicciò, en la llengua Castellana, z, o c; y els Valencians estes Iletres c ç s, les pronunciàm naturalment com si cascuna fora s. La z, entre els noms peregrins, y propis, que pera les veus nostres *(falta una palabra cortada en la pág. 20) usàm de ella, tambè la pronunciám com a s; puix en distinguir *eixes quatre Iletres, jamès nos hem mirat; ço es a la organiçaciò, mes sí al
escriure; en la b, y v, a moltes diccions, tampoch sens coneix distincciò al pronunciar, mes sí al escriure.
4 En lo primer Diccionari dels dos que hiá al ultim de aquest Tratat, sencontra lo del numero antecedènt tan extèns, y clar, que basta, y sobra, puix jà trobarà el Lector lo dificultòs fet facil. Pera la Poesía Valenciana, està el colp de la dificultat sobre els acentos
grave, y agùt, que per no averlos entès mòlts, han faltat a la consonancia, o assonancia, que es propia de aqueixa Art; y així en lo segon Diccionari està ben clar, y copiòs dit punt; puix si el Lector se fa carrech, y reflecta sobre el treball que tinch possat en aver format dits dos Diccionaris, y de lo sutìl que es lo segon, ha de coneixer entench, ab molta practica, nostron Idioma; perque es lo cert, aço dels acentos grave, y agùt, es lo mes delicat, y hon consistix lo dialectos de nostra Lengua. La explicaciò dels acentos ben extensa, y curiosament, se troba en ma Practica cap. o. nn. 21. 22. 23. 24. 25. y 26. hon remitixch *al curiòs que la vulla veure.
5 Que la ç, ni s, finals, no impedixen a la consonancia (virgulilla nasal en la o), en la Poesía Valenciana, com he dit al n. 3 sènt aixì que no fèm distincciò al pronunciar natural nostre, no tè que causarli al Lector novetat, perque jà es costum de tota la vida, que en mòltes coses vá la prolaciò per un camí, y la orthographìa per altre, per conservar etymología, o aquell dret de us, y practica, que fan Ley; com se veu en la Poesía Castellana, en estos consonants, y altres: quexa, lenteja: dexe, semeje: coxo, ojo: dixe, colige, &c. Y aço per quina causa es? La rahò que yo alcance, y em pareix bastant, es: perque estes lletres g j x, sòn guturals, y en la llengua Castellana sarticùIen de un modo: puix lo mateix passa, entre els Valencians, en la ç, y s, finals, per pronunciar les dos com a s, y no deixar la etymología de la dicciò que fins hui la conserva; que en aquelles que la ha perduda, jà no es facil restaurarla.
o Pera saber en nostron Idioma, quant sa de usar del article el, o lo, es en aquest modo: si la paraula, o dicciò, acaba en vocal, comença tambè el article, o pronom, en
vocal, y diu el, en lloch de lo; mes si finaliça la dicciò antecedent en lletra consonant, dièm llavors lo, y no el; corrent la mateixa norma en lo plural. Eixemples: Porta el mentjar asì. Altre: Jà he portat lo mentjar. Y el usar en nostra Lengua de el per lo, no es a altra fi, que pera embeure la Synalepha que en lo cas referit se comèt. Après de punt final o al principi de qualsevol escrit sempre dièm lo, y no el, aixi: Lo Mon està plè de enganys. Lo mateix modo de regirse hiá sobre el usar de me per em: nos per ens: ne per en: se per es: y te per et. Y segons lo expressat se trobarà asi ara practicat, en esta segona impressiò, jà que en la primera no es guardà esta regla rigorosa. Totes aquestes circunstancies referides, al vers no comprènen, puix alli es pot, per causa de allargar una sylaba, trocarho, ques llicencia Poetica. Encara hià mes circunstancies, y curiositats que tocar asi, pera quant se lligiràn escrits de nostra Lengua, antichs, y sòn: que començant lo vocable per en, o em, sescrivìa sens la e, com: mpressa, ncenall, &c. y el vocable que iniciava per es, tenìa lo mateix, aixì: Sglesia, scriure, scriptori, scull, &c. y asi yo no use de aço (si sols quant ajunte les diccions monosylabes, ab les polysilabes, pera suplir la synalepha) mes ho vull explicar, pera que tot ho entenga el Lector. La dicciò ne, signifca a vegades en nostra llengua Valenciana, no, altres voltes, ni, y en mòltes ocasions la possàm solament pera ornar la oraciò, sens que signifique cosa alguna. La l* sola en principi de dicciò, en los escrits antichs, tè pronunciaciò de* dos, y ellèa, mes yo no use asi de aixo, si sols quant es mayuscula y no en los vocables de minuscula. La Synalepha lleva una vocal en la Orthographia de mòlts vocables, com en aquestos Lestìu, per lo Estìu; Dorient, per de Orient; Despanya, per de Espanya, &c. escrivint la lletra del monosylabo, que se li ajunta al nom propi, mayuscula, del modo ques llig asi.
7 De un llibre intitulat: Refranys, y modo de parlar Castellans ab Latins, compost per lo Licenciado Geroni Martì Caro y Cejudo, Mestre de Latinitat, y Eloquencia en la Villa
de Valldepeñas de Calatrava, sa Patria, imprès en Madrid any 1675. he Valencianat mòlts destos Adages, y Refranys. Dels Refranys, o Proverbis en romanç, que glosà el Comanador Hernan Nuñez, Professor eminentissim de Rhetorica, y Grech en Salamanca any 1576. Del Galatheo Christià de Joan Blasco y Sanchez, imprès en Zaragoza any 1698. hià sentencies espirituals, a modo de jaculatories. Tambè dels quatrecents aphorismes Catalans del Doctor Joan Carlos Amát, impressos en Barcelona any 1718. ne tinch mes de la mitat acomodats a nostron modo Valencià.
Y aixìmateix mòlts dichos comuns he possat (augmentantho de tot) que no poden danyar, pera que ni hatja mes en esta segona impressiò.
8 Estes diccions, y altres semejants: mascara, jesmil, bisarro, bisarrìa, mesclar, tisue, &c. que ab alguna mudança usa de elles la llengua Castellana, sòn en ella zz lo que en la nostra ss; mes si vinguès lo cás de fer alguna obra Poetica, o rahonament en prosa,
que haguès de ser tot sancèr Castellà, y Valencià, com se pot ordenar, llavors deuen ser les zz, ss, per ser preheminencia que mereix pera dit cas nostron Idioma, y els Valencians jamès usam de la z en nostra Lengua, sino en sòn lloch, de la ç, o s. Eixemple en prosa, tot sancèr Valencià, y Castellà: Es tan dificil la Orthographia, y en tanta manera costosa de ceñirla, que quiçà nunca estarà medida a una, sino variada, o mesclada, y en la practica de la referida manera passa, y passarà. Tota aquesta prosa es rigorosament Castellana, y Valenciana, que sens mudar cosa alguna a la lligenda pot servir pera les dos Lengues. Eixemple en vers ab este
SONETO.
Una fabrica la de este Soneto
es en tanta manera de costosa,
de ardua, critica, y dificultosa,
nunca escrita, ni oida de Epiteto:
Esta idea contraria de assueto,
a la vista dificil, y costosa,
al numen serà facil, no penosa,
si entra en practica ella de Alphabeto.
No sabrè yo si vá la encadenada
de la regla, en rigor a la ceñida,
ni si està alguna phrase mal formada,
ni si apunta la Musa desmedida;
sè en aqueste Soneto ha de passar
quanta falta es possible de encontrar.
9 Aquest Soneto tenìa yo mòlt ha treballat, quel fiu no mes per probar com eixiría, puix es ben dificultòs, y encara que jabacanèt, pera possarlo asi hon està, fiu compte que aço es un eixemplar, y com jà el tenìa compost, per no entretindrem, lestampì aixì com es; puix pera mirarse a un espill, no es forçòs sia el vidre crystalí de allo mes floretjat, basta ques divisse la cara, encara que estìa ell manchat: y aixì poch li fá no sia el Soneto conceptuòs, de lo millor ques compon, puix pera eixemplar basta, y jà es donar camí pera quen facen altres ab mes facilitat, puix a mi ma estat dificultòs, per no averne vist altre, ni tan ordinarièt com ell. (Véase “un soneto me manda hacer Violante” de Lope de Vega)
10 No perque nostra llengua Valenciana està hui en dia arrimada, puix apenes se escriu en ella cosa alguna, han de pensar ques roin; perque entre les entranyes de la terra, sol aver minérs de or amagats, y quant se descobrin, troben alli aquells tesors,
que valen lo mateix, y sestimen com si no haguèren estat sepultats: aixì nostra Lengua, tostem (tots temps) que la traèm a llum, se coneixen los quilats de sòn (este son tendría que ser sin tilde: su) valor.
11 La escusa que fins hui han tengut mòlts pera no lligir bè, ni escriure nostron Idioma,
de que no està en us, ni Orthographia Valenciana tenìen, nols valdrà ara; puix entre el llibrét de ma Practica, y este dels Refranys, y Adages, ab los dos Diccionaris de noms, questàn al ultim daquest Tratadet, se encontrarà quanta dificuItat se puixa oferir ben declarada, que a ocasiò de ser yo tan amant de nostra Lengua, y aver possat en ella tanta aplicaciò, he pogut tocar, y descobrir lo mes dificil, y precis, que he conegut necessari.
12 Encara quen aquest Tratat, no use yo aquelles veus, y termens antichs que podria, no per ço deixa de ser tot Valencià ben fi, puix en una Lengua, com al dialectos della, que per rahò de Art se li dèu, ni als punts principals se falte, poch li fa dalgunes veus se mude, o millore. Les dos llengues Castellana, y Valenciana, tenen algun parentesch,
quels ve per la llengua Latina, y encara que la nostra mòlts anys ha questà arrimada, no per ço va de cap a cayguda, que solen dir, puix tant com sa parenta, y veìna, la Castellana, ha alçat lo cap, y sa fet polida (pera qui entèn lo que es la cultura de una Lengua li ha servit tambè a la Valenciana, per adquirir dret en aquelles vèus millorades, preses de la llengua Latina.
13 De mòltes vèus antigues (com jà he dit en lo numero antecedent) no use, perque alguns se quedaríen sens entendreles, me* tots los fonaments quen ma Practica duch, y asi tambè, en quant al escriure, sòn sens innovar cosa alguna de lo quels Inventors de la Art Orthographica, y bons Diccionaris amostren; perque qui fuig de lo antich (en quant als fonaments de les Arts) saparta de la rahò. Una excellencia he observat yo als Doctes de Valencia, digna de tota lloaciò (parle en materia de Orthographia) y es conservarla sempre per la costùm, sens alterarla, ni volerse detindre may en
menudencies; puix a una Lengua, com no se li falte als punts principals (jà ho tinch dit) en brocètes no hià necessitat de pararse; puix diuen los Sabis: Aquila non capit muscas. Y mes he oìt dir a persones entèses, que alguns, per volerse acreditar de Doctes, han intentat pervertir algunes Arts, en critiquees mal fonamentades; mes
com allo ha està fuigint de les regles, y preceptes quels Inventors, y Comù possaren, no es diuen adelantaments, sino corrupteles; perque la cosa que no và fundada en doctrina, si tan sols en la rahò seca de aixì empareix (así me parece; així me : em pareix), no val, ni aprofita, ans bè sacrediten de ridiculs singulars, los qui aixì parIen; mes pera els tals tambè hià un Adage que diu: Contra el comù no guanyaràs tu.
14 Infinites sòn les rahons ques poden donar pera defendre la costùm del escriure, com ne tinch mòltes alegades en ma Practica; y pera mes satisfacciò als Novators de la Orthographia, tocarè ara asi un puntèt del cas. A ocasiò de aver yo registrat tants escrits de nostra Lengua, antichs, he trobat una dificultat en dos paraules de un verb, que per causa de ser costùm, us, y practica, ho seguixch, sens innovar, sent aixì que podia mòlt bè, y fundat en la rahò forta de etymología, mes com la costùm casi en tot dèu ser primer, nom atrevixch. Sòn, dons, les paraules fes, y fas, que venen del verb facio, Latì, y la demès conjugaciò jà va en ç de rasguèt, o sens ell, com: faça, faces, feces, feço, facen, &c. puix ab gran fonament podia yo, entrar a alegar que fes, y fas, se devìen escriure en ç de rasguèt tambè, per vindre del verb facio, y no vull innovarho, sinos seguirho *així per costùm, y que passe, per ser punt gich (chich, chic, menut).
Ara considere el Lector ab reflexiò, els qui altèren la costùm, sens mes rahò, ni força, que per volerho ells, quant mal fundats van en semetjants *critiquees sophystiques.
15 No dubte aurà mòlts Zoylos, que per emberja (envidia; enveja, embetja anteriormente), o per mocègar, censuraràn aquest Tratat (puix en totes Obres fan lo mateix) y als tals los vull advertir, se facen carrech del treball, y desvels que costa qualsevol Obra que sa de *donar al publich, sino quen traguen, y ho sabràn, que no faltarà qui els mocègue tambè (y ab rahò) les sues Obres; y així atenguen a aquell
Adage, que diu: Mirat a tu, y no diràs mal de ningù. Puix per no ferse de mal voler, ni descobrir sa impericia, conserven lo Refrany, de Calla tu, y callaré yo. Sutjectant tot lo referit al sentir del perit en esta materia, y suplicantli al Lector perdone les faltes, y erros de ma ignorancia. Vale.
En lo llibre intitulat: Galatheu Christià, Moral, y Sagrat, quel tinch citat al n.7. desta Prefaciò, compost per lo Licenciado Joan Blasco y Sanchez, Prebere, y Notari Apostolich, imprès en Zaragoza any 1698. hià al ultim dell una decima, en Castellà, quem pareguè mòlt del cas traduirla en Valencià, pera possarla en aquest Tratat de Refranys, y Adages.
Viu lo porronèt, y em prenguè la sèt. (viu : vi, pasado de ver)
Viu lo llit, y em prenguè la son.
Vist un bastò, y pareixerà un varò.
Vos sòu lo Prior, y tan plè de taques?
Què faràn los altres?
Vetjesme asi bè passar,
que alla nom vorás penar.
PRACTICA
DE LA LENGUA
VALENCIANA.
Veus que, trocant les lletres, muden de sentit, a imitaciò de les que tinch possades en ma Practica de Orthographìa, que alli sols servixen pera la llengua Castellana, y asi les posse primer en Valencià, y en après explicades en Castellà; ab mòltes anyadides, que serviràn tambè pera la llengua Castellana: advertint, que la ç de rasguèt, ha de ser z en lo idioma Castellà. Y serà tan profitòs aquest Diccionari, ab laltre ques seguirà, que, entre els dos, qualsevol sabrà escriure en perfecciò, y fonamènt nostron Idioma, puix es lo matjor descans, a costa de mon treball, ques podrà encontrar.
(se actualiza en parte la ortografía sólo en castellano)
Abrazar, dar abrazo.
abrasar, quemar.
avanç, de avance.
avans, antes.
Barò, Título (barón).
varò, hombre (varón).
ball, bayle, y el albañal.
vall, valle.
Bas, linage. (linaje; apellido)
vas, la sepulcura, y verbo.
baça, junta de naypes (naipes). (hacer baza en un juego de naipes)
basa, columna, o fundamento. (basamento, base)
Baza, Ciudad de Andaluzìa (Andalucía).
basques, fatigas, desasosiegos, &c.
Vazques, linaje.
bè, bien.
vè, de venir (viene).
bèll, bello, hermofso.
vèll, viejo.
bella, hermosa, bella.
vella, vieja.
bellèa, belleza.
vellèa, vejez.
bèns, haberes, bienes.
vèns, de venir (vienes).
vènç, de vencer (vence).
bèu, de beber (bebe).
vèu, de ver, y la voz.
bès, beso.
vès, vete (vé imperativo).
bèus, de beber (bebes).
vèus, de ver (ves), y las voces.
bèure, de beber.
vèure, de ver.
Bèda, el Venerable.
vèda, por lo prohibido. (veda, vedado)
baya, color.
vaya, matraca.
bull, de hervir. (hierve; bullir; ebullición)
vull, de querer.
bulla, la bulla. (suele ser una bula papal)
vulla, de querer.
boltes, de boltear (voltear).
voltes, veces.
bol, de bolar (vol : vuelo).
vol, de querer. (quiere)
boç, el bozo. (bozal)
vos, vosotros.
bocì, bocado de comer.
vocì, de vomitar.
bèna, la cinta, o lienço (lienzo; venda).
vèna, el numen del Poeta (vena artística), y la vena, o venas del cuerpo.
braç, el braço (brazo).
Bras, nombre.
braça, brazada.
brasa, ascua (brasa para asar).
botar, dar bote.
votar, dar voto, parecer, o jurar.
caça, de animales (caza).
casa, de morada.
caçar, animales (cazar).
Casar, lugar de casas, y casar en matrimonio.
cassar, es, quitar algo a alguna cosa, disminuir la autoridad, o estima: quitar, o sacar, y cassar, o anular la Ley: cassar la cuenta, o escritura, que es cancelarla: truncar, o cassar la escritura.
cap, la cabeza, y adv. ninguno,y también azi* (hacia)
cab, por el cabo, y por caber.
Calbo, linaje.
calvo, el calvo de cabellos.
cessiò, de ceder (cesión).
Sessiò, asiento en Concilio.
cegar, de la vista.
segar, con la hoz.
ceba, cebolla.
Seva, linaje.
seba, porrazo, golpe, &c.
centelles, por las centellas.
Sentelles, linaje. (También aparece como Centelles y Centellas)
çopes, de cenar. (çopar, sopar : cenar, se cenen sopas u otra cosa)
taça, para beber (taza).
tassa, tasación.
temps, el tiempo. (en Valencia, en caso de tiempo atmosférico se usa oratge)
tems, de temor (temes).
En estes altres veus ques seguixen tocarè el punt mes dificil, sutil, y quengrandix nostra Lengua, y es tan costòs dentendre, quencara explicat, y possat en practica, com no sia el Lector natìu Valencià, crech se quedarà sens entendrel. Es, dons, lo acento que tenìm en nostra Lengua, grave, y agùt, en les dos lletres o, y e, motìu per hon pronunciàm, los Valencians, ab tant primor, la llengua Latìna, y estàm tan aptes pera parlar les demès: y note el curiòs, que de totes aquestes vèus ques seguixen, pera el vers Valencià, encara questìen escrites ab unes mateixes lletres, no sòn consonants. Primer posse les del acento grave, senyalat, y en après les del agùt, sens signarlo, puix este jamès ha estàt en us, en nostra Lengua, notarlo; com ho tinch jà declarat en ma citada Practica, encara quel pronunciàm naturalment.