Mostrando las entradas para la consulta bestia ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta bestia ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

viernes, 25 de marzo de 2022

Apéndice 2, Biblias lemosinas, siglos XIV, XV

Parte de:

(sagrada escritura biblia lenguas vulgares Joaquín Lorenzo Villanueva)

APÉNDICE II. 

Que contiene algunos fragmentos inéditos de Biblias lemosinas de los siglos XIV y XV.

ADVERTENCIA.

Los tres fragmentos primeros que se publican en este apéndice, fueron hallados en Barcelona. El IV. en la ciudad de S. Felipe (Játiva), como dijimos en la pág. 8 de nuestra obra. El V. es la última hoja de la Biblia valenciana traducida por el P. D. Bonifacio Ferrer, e impresa en Valencia por los años 1478.

Fragmentos de la biblia valenciana que se hallan en poder del Ilmo Sr. D. Francisco Pérez Bayer, bibliotecario mayor de S. M.

FRAGMENTO I. INÉDITO. (se refiere al año 1791, en que se imprime este libro)

Primeramente en dos hojas sueltas de pergamino cortadas una por la parte de arriba, y otra por abajo, en que hay poco más de la mitad de la hoja se hallan los cap. XI, XII, XIII y parte del XIV de Daniel.

Empieza desde el fin del cap. X. v. 20.
….. apparegué lo Princep dels grechs …. yo anunciaré a tu çò que es expressat en la Scriptura de veritat. E ninguno es ayudador meu en totes aquestes coses sino Miquel Princep vostre.
XI.
E yo del any primer de Dari mediá estaba perque fos confortat e corroborat. E ara veritat anunciare á (las á las dejo a) tu. E vet que encara tres reys estarán en Persia e lo quart ça enrequit de moltes riquees sobre tots. E com podrá molt per les riquees sues comourá a tots contra lo Regne de Grecia. Mas levarsa rey fort é senyoreiará per molta potestat, é fará ço que plaurá a ell. E com haurá estat será ... lo regne de ell é será departit en los quatre vents del Cel, mas no en los descendents de ell, ne segons la potencia de aquell ab la qual ha dominat. E será lacerat lo regne de ell encara en los estranys, exceptats aquests. E será confortat lo rey de Austre, e dels Prínceps de ell prevaldrá sobre ell, é dominará per senyoria. Car molta será la Senyoria de ell. 
E apres fi de anys serán paccionats. E la filla del rey de Austre vendrá al rey de Aquiló fer amistança. E no obtendrá fortalea de braç, ne estará la sement de ella. E será liurada ella é (la é la dejo e algunas veces) los que adugueren a ella los adolescents de ella e lo que confortaba a ella en los temps. E estará plantacio de les raels del brotament de ella. 
E vendrá ab ost, e entrará en la provincia del rey de Aquiló, y abusará de ells e obtendrá. No res menys e los Deus de ells, e los sculptilis, axi mateix los vexells preciosos de argent, e de or, adura catius en Egypte. Ell prevaldrà contra lo Rey de Aquiló. E entrarà en lo Regne lo Rey de Austre: e tornarà à la terra sua. E los fills de ell seran provocats, e aiustaran multitud de moltes osts. E vendrà cuytant e abundant. E tornarà, e serà comogut, e pugnarà ab la fortalea de ell. E lo rey de Austre provocat …....... Falta parte del v. 11 y parte del v. 12. 
mas no prevaldrà. E girarsa lo Rey de Aquiló e aparellarà multitud molt maior que de primer. E en fi de temps é de anys vendrà cuytant ab gran ost é moltes riquees. E en aquells temps molts se levaràn contra lo Rey de Austre. Axi mateix los fills dels prevaricadors del Poble teu se levaràn perque compleixquen la visió, é cauran. 
E vendrà lo Rey de Aquiló, é portarà aplegament de coses abtes à reblir fossats é valls, é pendrà Ciutats molt guarnides, e los braços de Austre nou sostendran. E levarsan los elets de ell à resistir, e no serà fortalea. E farà venint sobre ell segons lo plaer seu, e no serà qui estiga contra la faç de ell. E estarà en la terra noble, é será consumida en la ma de ell. E posarà la sua faç perque vinga á tenir tot lo regne de ell, é dreturees fará ab ell. E la filla de les fembres donará a aquell perque destroeixca aquell, é no estará ne será de aquell, é girará la faç sua a les ylles, é pendran moltes. E cessar fará lo princep del escarn seu, e lo escarn de ell será convertit en ell. E convertirá la faç sua al imperi de la terra sua, e encepegará e caurá é no será trobat. E estará en lo loch de ell lo molt vil é indigne de bellea real, é en pochs dies será trencat no en furor ne en batalla. E estará en lo loch de ell lo menyspreat, é no será liurada á ell honor real. 
E vendrá amagadament, é obtendrá lo regne en fraudulencia, é los braços del pugnant E seran expugnats de la faç de ell, é seran trencats. No res menys é lo duch del pacte. E apres les amistances ab ell fará engany. E puiará, é sobrará en poch poble, é en les abundants é grasses ciutats entrará, e fará les coses que no feren los pares de ell, é los pares del pare de ell. Les rapines é preda é riquees de ells dissipará é contra les cogitacions molt fermes fermará consell. E aquestes coses fins á temps. E sera …......
Falta el v. 25 y el principio del 26. 
pa ab ell trencarán á ell. E la ost de ell será oppresa, é cauran de ell molts matats. 
E será lo cor dels dos reis que facen mal. E á una taula parlaran mentira, é no aprofitaran: car encara la fi en altre temps. E tornará en la terra sua ab moltes riquees, é lo cor de ell contra lo testament sant, é fará é tornará en la terra sua. En lo establit temps tornará é vendrá á austre, é no será al primer semblant lo darrer. E vendran sobre ell trieres, é los romans, é será percudit. E tornará é será indignat contra lo testament del santuari, é fará, é tornará, é cogitará contra aquells que derrendiren lo testament del santuari. E braços per ell estaran, é ensutzehiran lo santuari de fortalea, é tolran lo continuu sacrifici, é donarán la abominació en desolació, é los impiadosos simularan en lo testament fraudulentment. Mas lo poble sabent lo Deu seu obtendrá é fará. E los ensenyats en lo poble ensenyaran a molts, e cauran en coltell, é en flama, é en captivitat, é en rapina de dies. E com seran enderrocats, seran sollevats per petita aiuda, é seran applicats á ells molts enganyosament. E dels ensenyats ne cauran perque sien fusos, é sien elets, é emblanquits fins al temps prefinit: car encara altre temps sera. E fará segons la sua volentat lo rey, é sera exaltat é magnificat contra tot deu, é contra lo deu dels deus parlara grans coses. E sera endreçat fins que sia cumplida la ira. Cumplida es la definició certament. E lo Deu dels pares seus no reputará, é será en cobciances de fembres, ne de nengu dels deus no curara: car contra totes coses se levara. E lo deu maozim en lo seu loch honrara, é lo deu lo qual ignoraren los pares de ell colra ab or é argent, é ab pedra preciosa é coses precioses. E fara que guarneixqua maozim ab lo deu estrany lo qual conegue. E multiplicará la gloria, ó donará á ells potestat en mol … tes coses …... Falta el fin del v. 39 y parte del 40.
cavalcants, é en gran navili é entrara en les terres, é trencará, é elles pasará, e entrara en la terra gloriosa, e moltes cauran. Mas aquestes soles ne seran salvades de la ma de ell. Edom e moab, e los princeps del fills de amon. E trametra la ma sua en les terres, e la terra de egypte no escapará. E dominara als tresors de or, e de argent, e en totes les coses precioses de Egypte. Axi mateix per libia e Etiopia pasara. E la fama torbara a ell de orient e de aquilo. E vendra en gran multitut per que trenque é mate á molts. E ficará lo tabernacle en apheduo entre les mars sobre lo mont noble e sant. 
E vendra fins a la sumitat de ell, e nengu no aiudará á ell. 



XII.
En aquell temps levarsa Miquel lo princep gran, lo qual esta per los fills del poble teu. 
E vendra temps lo qual no fon de lavors de quant les gents començaren á ser fins á aquell temps. E en aquell temps sera salvat lo poble teu tot lo que sera trobat en lo libre. E molts de aquells que dormen en la pols de la terra se despertaran, los uns en vida eternal, los altres en vituperi quel veien tot temps. Mas los que seran ensenyats resplandiran axi com la resplandor del firmament, e los que a iusticia ensenyen
á molts axi com esteles en perpetues eternitats. E tu daniel tanca les paraules, e sagella lo libre fins al temps establit: pasaran molts e de moltes maneres sera la sciencia. E yo daniel viu: e veus que quaix dos altres estaven, lo un deça sobre la riba del riu, e lo altre de ella de la altra part del riu. E digui al home que era vestit de vestiments de lli, lo qual estava sobre les aygues del riu: fins á quant la fi de aquestes coses maravelloses. E vaig oir lo baro que era vestit de vestiments de lli, lo qual estava sobre les aygues del riu, com alças la dreta sua e la sinistra en lo cel e iuras per lo vivent eternalment: car en lo temps, e los temps, e lo mig del temps. E com sera complit lo escampament de la ma del poble sant, seran complides totes aquestes coses (compli- fol. LXXXIII -des) E yo ho vaig oir e nou entengui. E digui: Senyor meu quina cosa sera apres aquestes? E dix: ves Daniel, car tancades son, e segellades les paraules fins al temps prefinit. Seran elegits e emblanquits e quaix al foch serán molts probats e impiadosanent faran los impiadosos, neu entendran tots los impiadosos. Mas los ensenyats ho entendran. E del temps com sera tolt lo continuu sacrifici, é sera posada la abominació en desolació, dies mil duents noranta. Benaventurat lo que espera e perve a dies mil treents trentacinch. E tu daniel ves al prefinit, e estaras en la sort tua en la fi dels dies.
(Fins asi Daniel en lo hebreu volum lo havem legit. Les altres coses quis seguexen fins a la fi del libre de la edicio de teodocion son trelladades.)

XIII.
Era un home habitant en Babilonia, e lo nom de ell Joachim. E pres muller de nom susanna filla de elchia, molt bella e tement lo senyor. E los parents de aquella com fossen justs ensenyaren la sua filla segons la ley de Moisés. E era ioachim molt rich. E era á ell vehi pomer á la casa sua. E a ell concorrien los iuheus per ço com fos pus honorable de tots. E forens constituits dos vells iutges en aquell any, dels quals parlá lo senyor: car iniquitat es exida de babilon per los vells iutges que eren vists regir lo poble. Aquests frequentaven la casa de joachim, e venien a ells tots los que havien iuhis. E com lo poble sen tornas apres mig jorn, entraba susanna e anava per lo pomer de son marit. E los vells vehien á ella tot dia entrant é anant, é escalfarense en cobeiança de ella. E regiraren lo lur seny …....... Faltan los vv. 9. 10. 11. y parte del 12. 
ella. E dix lo un altre: anem a (a partir de aquí la á será a, la é será e en muchos casos) casa car hora es de dinar. E exits partírense. E com fossen tornats vengueren en una e demanants se ensemps la causa confessaren la lur cobeiança. E lavors ensemps ordenaren com porien trobar a ella sola. E fon fet com observassen dia apte, entra algun temps axi com tres dies havia ab dues iovencelles soles, e volchse lavar en lo pomer. E era estiu. E no era alli nengu, exceptat los dos vells amagats contemplants a ella. Dix donchs a les fadrines portau a mi lo oli e migmata e tancau les portes del pomer perquem lave. 
E feren axi com havia manat. E tancaren les portes del pomer, e hixqueren per lo postich perque portasen les coses que havia manat. E no sabia los vells dintre esser amagats. E com fossen exides les fadrines, levarense los dos vells e ocorregueren a ella, e digueren: Vet que les portes del pomer son tancades, e nengu nons veu e en cobeiança de tu som. Per la cual causa consent a nosaltres e mesclat ensemps ab nosaltres. La qual cosa sino la voldras direm testimoni contra tu, que sia estat ab tu un iove, e per aquesta causa haies trames les fadrines de tu. Plora Susanna e dix: congoxes son a mi a tota part. Car si aço hauré fet, mort es a mi. E si nou hauré fet, no escaparé a les vostres mans. Mas millor es a mi caure sens obra en les mans vostres, que pecar en lo esguart del Senyor. E cridá ab gran veu Susanna: e cridaren e los vells contra ella. E corregué lo un e obrí la porta del pomer. 
E com haguessen oit la clamor en lo pomer, irruhiren per lo postich los sirvents de la casa perque veessen quina cosa fos. E apres que los vells hagueren parlat, haguerene vergonya los sirvents molt fort....... falta la mitad del v. 17, todo el 18 y el principio del 19. 
lo poble. Trameteu a susanna filla de Elchia muller de ioachim. E tantost hi trameteren. E vench ab lo pare e mare e fills e tots los parents. E era susanna molt delicada e de bella forma. E aquells inichs manaren que fos descuberta: car era cuberta, per ço que axis sadollasen de la bellea de ella. A donchs ploraven los seus, e tots los que havien conegut a ella. E levantse los dos preveres en mig del poble, posaren les sues mans sobre lo cap de ella. La qual plorant mira al cel, car era lo cor de ella havent confiança en lo senyor. E digueren los preveres: Com anassem en lo pomer sols, entrá aquesta ab dues fadrines, e tancá lo portal del pomer, e dexá les fadrines. E vench a ella lo adolescent que era amagat, e iagué ensemps ab ella. Mas nosaltres com fossem en lo angle del pomer, veents la iniquitat correguem a ells, e veem a ells ensemps esser mesclats. E aquell certament no poguem compendre (prender; prendre, pendre), car era pus fort que nosaltres, e ubertes les portes hixqué de fora. E com haguessem compressa aquesta, enterrogamla qui fos lo adolescent, e no ho volch manifestar a nosaltres. De aquesta cosa som testimonis. Cregué a ells la multitut axi com a vells e iutges del poble, e condempnaren ella a mort. E susanna cridá ab gran veu e dix: Deus eternal qui est conexedor de les coses amagades, qui coneix totes coses ans que sien fetes, tu saps que fals testimoni han levat contra mi. E vet que muyr com res de aquestes coses no haia fet, les quals aquests maliciosament han compost contra mi. E exaudi Deus la veu de ella. E com fos duta a la mort suscitá lo senyor lo espirit sant del fadri pus iove al qual era nom daniel. E cridá ab gran veu: mundeu so yo de la sanch de aquesta. E girat a ell tot lo poble, dix: quina es aquesta paraula la qual tu has parlada? Lo qual com estigues en mig de ells, dix: axi folls fills de Israel, no iutiants ne conexents ço que es ver, haveu..... falta el fin del v. 48, el 49, el 50, y parte del 51. 
De ensemps, e iutiaré a ells. Com donchs fossen departits lo un del altre, apella lo un de ells, e dix a ell: Envellit de dies mals, ara son venguts los pecats teus los quals obrabes primerament iutiant iuhis iniusts, opprimint los ignocents e dexant los culpables, dient lo senyor lo inocent e lo iust no mataras. Ara doncs si has vist a ella, digues sots quin arbre haies vist ells parlants a si? Lo qual dix: sots lo lentiscle. 
E dix Daniel: dretament has mentit en lo teu cap, vet que lo Angel del senyor presa sentencia de ell tallará a tu mig. E remogut ell mana venir lo altre e dix a ell: sement de canaan e non de iuda, la bellea decebe a tu, e cobeiança ha regirat lo cor teu. Axi fieu a les filles de israel, e aquelles tements parlaven a vosaltres. Mas la filla de iudá no ha sostengut la iniquitat vostra. Ara donchs digues a mi sots quin arbre haies vist ells parlants a si. Lo qual dix: sots lo pruner. E dix a ell Daniel: dretament has mentit e tu en lo teu cap. E esta lo angel del senyor havent coltell perque segue a tu mig e mate a vosaltres. A donchs crida lo poble ab gran veu, e benehiren lo senyor que salva los esperants en si. E levarense contra los dos preveres: car daniel havia convençut a ells per lur boca haver dit fals testimoni. E feren a ells segons havien malfet contra lo proisme perque fessen segons la ley de Moyses, e mataren e ells. E fonch salvada la sanch sens culpa en aquell dia. E elchies e la muller de ell loaren lo senyor per la filla sua susanna ab ioachim marit de ella e ab tots los parents de ella: car no fos trobada en ella cosa lega. E daniel fon fet gran en lo esguart del poble de aquell dia e daqui avant. 

XIIII. (XIV : 14)
E lo rey astriages fon aiustat als pares seus, e …...................


FRAGMENTO II. INÉDITO.

En otra hoja suelta perteneciente al parecer al mismo códice atendido el tamaño, carácter de las letras y ortografía, se halla el fragmento siguiente, que es del libro I de los Macabeos desde el v. 50 del cap. X hasta el v. 34 del cap. XI.

LO LIVRE PRIMER DELS MACHABEUS.  fol. CXIIII.
Сар. X. v. 50.
demetri en aquell dia, e fon troceiat per coltell. E Alexandre trames legats a ptolomeu rey de Egypte segons aquestes paraules dient. Car so tornat en lo meu regne e he segut en la sehilla dels pares meus e he obtengut lo principat, e he romput a demetri, e he possehit la nostra regió, e he cometut ab ell batalla, e fon romput ell e los castells dell per nos, e havem segut en la sehilla del regne de ell. E ara establixcam ensemps amistança, e dona a mi la tua filla per muller, e sere genre teu, e donare a tu dons, e a 
ella dignitat. E respos ptolomeu dient: Benaventurat lo dia en lo qual est tornat a la terra dels pares teus, e seguist en la sehilla del regne de ells: e ara fare a tu les coses que has scrites. Mas ocorre a mi en ptolemaida, e veiamnos ensemps e respondre a tu axi com diguist. E hixque ptolomeu de egypte ell e cleopatra filla de ell, e vench a ptolemaida lo any CLXII. E ocorrech a ell lo rey alexandre, e dona a ell cleopatra filla sua, e feu les nupcies de ella en ptolemaida axi com los reys en gran gloria. E scriu lo rey alexandre a ionathas que vengues encontre a si, e ana ab gloria a ptolemaida, e ocorrech alli als dos reys. E dona a aquells molt argent, e dons, e or, e troba gracia en lo esguart de ells. E aiustarense contra ell los homens pestilents de israel los homens inichs parlants contra ell: e lo rey no entes a ells. E maná esser despullat ionathas de les vestidures sues, e ell esser vestit de porpra, e axi ho feren. E lo rey colloca ell siure ab si, e dix als princeps seus. Exiu ab ell en mig de la cuitat (ciutat), e pricau que ningu no parle contra ell de nengun negoci, ne sia ningu trist a ell de alguna raho. E fon fet que com veren los que parlaven contra ell la gloria de ell que era pricada, e ell cubert de porpra fugiren tots. E lo rey magnifica a ell e scriu ell entre los primers amichs e posa ell duch e princep del principat. E tornassen ionathas en ierusalem ab pau e alegria. En lo any CLXV. vench demetri fill de demetri de creta en la terra dels seus pares. E oiu lo rey alexandre e fonne fort contristat, e tornassen en antiochia. E demetri constitui duch apolloni, lo cual presidia en celessyria: e aiusta gran ost, e aná a iamnia, e trames a ionathas sobiran sacerdot dient: tu sols resesteix a nos: e yo so fet en escarn e en vituperi, per ço com tu exerceix potestat contra nos en los monts. Ara donchs si confies en les virtuts tues, devalla a nos en lo camp; e apareixcam alli ensemps, car ab mi es la virtut de les batalles. Enterroga e apren yo qui so, e los altres que son a mi en aiuda. Los quals e dien que no pot estar lo peu vostre davant la faç nostra car dues vegades se son girats en fuyta los teus pares en la terra sua. E ara com poras sostenir tant encavalcament e ost en lo camp on no ha pedra ne penya ne loch de fugir? E com ionathas hac oides les paraules de apoloni fon mogut de coratie, e elegi deu milia homens e ixque de ierusalem e ocorrech a ell simo frare de ell en aiuda, e acostaren los castells en iopen, e veda ell de la ciutat: car la guarda de apoloni era en iope, e expugna a ella. E espantats los qui eren dintre la ciutat obriren a ell, e obtengue ionathas iopen. E oiu apolloni e mogué tres mila de cavall e molta ost, e anassen en azot axi com fent cami, e tantost ixque en lo camp, per ço com hagues multitud de cavalcants e confias en ells. E ionatas ensegui ell en azot, e cometeren batalla. E apoloni iaqui en los castells amagadament mil cavalcants apres ells. E conechs ionathas que aguayts eren apres si, e circuhiren los castells de ell, e lançaren viratons en lo poble del mati fins al vespre. E lo poble estava axi com mana ionatas, e treballaren los cavalls de ells. E simo foragita la sua ost, e cometé contra la legió. 
Car los cavalcants de ells eren fatigats, e foren romputs per ell e fugiren. E los que foren dispergits en lo camp fugiren en Azot, e entraren en lo temple de dagon ydola de ells, perque allis delliurasen. E ionathas crema azot e les ciutats que eren en lo circuhit de ella, e pres les despulles de ells, e lo temple de dagon, e los que havien fugit en aquell crema a foch. E foren los qui caygueren per coltell ab aquells que foren cremats quaix uyt milia homens. E ionathas muda los castells de alli, e acosta ells a Escalona, 
e hixqueren de la ciutat encontre a aquell en gran gloria. E tornassen ionathas en ierusalem ab los seus havents moltes despulles. E fon fet com alexandre oi aquestes paraules aiustahi encara a glorificar ionathas. E trames a ell fibula de or axi com es consuetut esser donada als parents dels reys. E dona a ell acharon e totes les fins de ella en possessió. 
XI. 
E lo rey de egypte aiusta ost axi com la arena que es prop la ora de la mar e moltes naus, e encercaba obtenir lo regne de alexandre per engan e aiustar aquell al regne seu. E hixque en siria ab paraules pacifiques, e obrien a ell les ciutats e occorrien a ell, car manat havia a ells lo rey alexandre exir encontré a ell, per ço com fos sogre seu. 
E com entras ptolomeu en la ciutat posava guardes de cavallers en cascunes ciutats. 
E com fon acostat a azot, mostraren a ell lo temple de dagon cremat a foch, e azot e les altres coses de ell destroides, e los cossos lançats de aquells qui foren ferits en la batalla e los sepulcres que feren prop lo cami. E recomptaren al rey que aquestes coses havia fetes ionathas perque fessen enveia a ell. E calla lo rey. E ionathas occorregue al rey en iope ab gloria, e ensemps se saludaren e dormiren alli. E ana ionathas ab lo rey fins al riu que es appellat eleuterus, e tornassen en ierusalem. E lo rey ptolomeu obtengue les ciutats de tots fins a seleucia maritima e cogitaba en alexandre mals consells. E trames a demetri legats dient: vine composem entre nos pacte, e donaré a tu la filla mia, la qual ha alexandre e regnaras en lo regne del teu pare. Car yom penit perque he donada a aquell la filla mia: car ha cercat matar a mi. E vitupera a ell per ço com havia cobeiat lo regne de ell. E levalli la sua filla e dona ella a demetri, e estranyas de alexandre, e foren fetes manifestes les inimicicies de ell. E ptolomeu entra en antiochia, e posa dos diademes al seu cap, de egypte, e de asia. E alexandre era en cilicia en aquells temps: car revellavense los que eren en aquells lochs. E oiu alexandre e vench a ell en batalla. E lo rey ptolomeu dugue la ost e occorregue en ma fort a ell. E feu fugir a ell: e alexandre fugi en arabia, perque alli fos defensat. E lo rey ptolomeu fon exaltat. E zebediel arab leva lo cap de alexandre, e trameslo a ptolomeu. E lo rey ptolomeu mori lo tercer dia: e aquells que eren en les forces periren per aquells que eren dintre los castells. E regna demetri lo any CLXVII. En aquells dies ionathas aiusta aquells que eren en iudea, perque expugnassen la força que es en ierusalem, e feren contra ella moltes bastides. E alguns que havien en oy la sua gent homens inichs, anaren al rey demetri, e nunciaren a ell que ionathas assetias la força. E com ho hac oit, fon irat. E tantost vench a ptolemaida, e scriu a ionathas que no assetias la força, mas que occorregues a si a colloqui cuytanament. 
E com ho hac oit ionathas mana assetiar, e elegi dels sacerdots e dels vells de israel, e dona si al perill. E pres or, e argent, e vestidura, e molts altres dons, e ana al rey a ptolemaida, e troba gracia en lo esguart de ell. E parlaven contra ell alguns inichs de la sua gent. E feu a ell lo rey axi com havien fet a ell los que ans de ell havien estat. E exalta ell en la presencia de tots los amichs de ell. E establi a ell lo principat del sacerdoci, e totes les altres coses precioses, que primer hague, e feu ell princep dels amichs. E ionathas demana al rey que fes franqua a iudea e los tres principats, e samaria e les confinies de ella, e promes a ell treents talents. E consentihi lo rey, e scriu a ionathas letres de totes aquestes coses continents aquesta manera: Lo rey demetri al frare ionathas salut, e a la gent dels iueus. Lo exemplar de la epistola la qual havem scrita a lasteni parent nostre havem trames a vosaltres per quel sabesseu. 
Lo rey demetri a lasteni parent salut. A la gent dels iuheus amichs nostres, e conservants les coses que son iustes a nos, havem delliberat fer be per la benignitat de ells la qual han envers nos. Havem donchs establit totes les fins de iudea, e les tres ciutats liddea e ramathe les quals son aiustades a iudea e samaria e totes les fins de elles esser separades a tots los sacrificants en ierusalem, per aquelles coses que lo rey prenia de primer de ells per cascuns anys, e per los fruits de la terra ... 
(No acaba el v. 34.).

FRAGMENTO III. INÉDITO.

En otra hoja suelta perteneciente al mismo códice, como se conjetura por ser semejante en tamaño y letra y ortografía, se halla parte del cap. XXIII, los cap. XXIV y XXV y parte del XXVI del libro de los Hechos de los Apóstoles.

ACTES DELS APOSTOLS. fol. CCXIX

Cap. XXIII. v. 26.
Felix salut. Aquest home pres per los iuheus, e començant esser matat per ells sobreveninthi ab la ost lo delliuri conegut que fos roma. E volent saber la causa la qual aquells obicien a ell, dugui ell en lo concili de ells, lo qual trobi esser acusat de les questions de la ley de ells, no havent algun crim digne de mort o de ligams. E com a mi fos prevengut dels aguayts que havien aparellat a aquell, tramiti aquell a tu denunciant ho e als acusadors queu diguen devant de tu. Vale. E los cavallers, segons lo manament fet a ells, prenents a paul, duguerenlo en antipatridem. E lo dia apres iaquits los cavalcants que anassen ab ell tornarensen en los castells. Los quals com fossen venguts a cesarea, e haguessen liurada la epistola al president, e establiren davant aquell paul. E com hagues legida la epistola, e lhagues enterrogat de quina provincia 
fos, e conexent que fos de cilicia, dixli: ohire a tu com los teus acusadors serán venguts. E mana ell esser guardat en lo pretori de Herodes. 

XXIV. 
Apres cinch dies ananies princep dels sacerdots devalla ab alguns vells e ab tertullo un advocat, los quals anaren al president contra Paul. E citat paul tertullo comença a acusar dient. O molt bon felix, com en molta pau façam per tu, e moltes coses sien corregides per la tua providencia, tots temps e en tot loch ho havem rebut ab tota accio de gracies. A donchs ne prolixament retinga a tu prechte brevement oies a nos per la tua clemencia. Trobam aquest home malvat e comovent discordia a tots los iueus en tot lo segle, e aumentador de la discordia de la secta dels nazareneus, lo qual encara lo temple ses esforçat corrompre. Lo qual prenguem e voliemlo segons la ley nostra iutiar. Mas sobrevenint lo tribu lysies ab gran força delliura ell de les mans nostres, manant los acusadors de ell venir a tu, per lo qual tu iutiant poras de totes aquestes coses conexer de les quals nosaltres acusam a ell. E los jueus e hi aiustaren dients, aquestes coses haverse axi. E pau permetent dir a ell lo president respos: de molts anys ença sabent tu esser iutie a aquesta gent de bon coratie satisfare per mi. Car no son pus a mi que XII. dies desque pugi adorar en ierusalem, e ne en lo temple trobaren a mi disputant ab algu, o faent aiustament de turba, ne en les sinagogues, ne en la ciutat, ne poden probar a tu les coses de les quals ara acusen a mi. Mas yo confese aquestes coses a tu, que segons la secta la qual dien error, axi serveixch a deu pare creent a totes les coses que en la ley e en los profetes son scrites, havent esperança en deu, la qual e aquests mateixs speren resurreccio esdevenidora dels iusts e dels inichs. En aço e yo mateix studie haver la conciencia sens ofensa tots temps a deu e als homens. E apres molts anys vengui faedor almoynes en les mies gents, e ofertes e vots. En los quals trobaren a mi purificat en lo temple, no ab turba ne ab brogit. E alguns iueus de asia los quals convenia ara esser prests davant tu, e acusar se alguna cosa haguessen contra mi, o aquests diguen si alguna cosa de iniquitat han trobada en mi, com estiga en lo concili, sino de aquesta una veu solament per la qual cridi estant entre ells: car de resurrecció de morts yo so iutiat huy per vosaltres. E felix molt certament sabent de la via prolonga aquells dient: com lysias lo tribu será vengut oiré a vosaltres. E mana al centurió guardar a ell, e haver repos, ne vedar algu dels seus ministrar a ell. E apres alguns dies venint felix ab drusilla muller sua la qual era iuhia, appella pau, e ohi de ell la fe que es en Christ Iesus. E aquell disputant de iusticia e de castedat, e del iuhi esdevenidor, espantat felix respos: ço que ara es de fer vesten e en temps convinent appellare a tu, e sperant ensemps que per pau seria donada pecunia a ell. Per la qual cosa appellant sovint a ell parlava ab ell. E acabats dos anys felix rebe en succesor porcius festus, e volent prestar gracia als iueus felix, iaqui paul ligat.

XXV. 
A donchs com festus fos vengut en la provincia, apres tres dies puia de cesarea en ierusalem. E los princeps dels sacerdots e los primers dels iuheus anaren a ell contra paul, e pregaven a ell demanants gracia contra aquell, que manas ell esser dut en ierusalem, parants aguayts que matassen ell en la carrera. E festus respos esser guardat pau en cesarea, e si anadorhi cuytadament. E dix: donchs los que son en vosaltres potents devallants hi ensemps, si algun crim es en lo home acusen a ell. 
E apres que hac estat entre ells no pus que VIII. o X. dies devalla en cesarea. 
E lo altre dia segue en lo tribunal e mana paul esser dut. Lo qual com fos dut, estigueren en torn ell los iuheus que havien devallat de ierusalem, obicints moltes e greus causes, les quals no podien probar. E pau retent raho que ne en la ley dels iuheus, ne en lo temple, ne en cesar res no pecca. E festus volent prestar gracia als iuheus, responent a paul dix: vols puiar en ierusalem e alli esser iutiat per mi? 
E dix paul: al tribunal de cesar estich on me conve esser iutiat: als iueus no he nogut, axi com tu has conegut. Car si he nogut o fer res digne de mort no recuse morir. Mas si res no es de aquelles coses que aquests acusen a mi, algu no pot mi donar a aquells. Appell me a cesar. Lavors festus parlat ab lo consell respos: a cesar has appellat a cesar hiras. E com alguns dies fossen passats lo rey agripa e berniça devallaren en cesarea, a saludar a festus. E com estiguessen alli molts dies festus manifesta al rey dient de paul: un home hi ha iaquit ligat per felix, del qual com yo fos en ierusalem vengueren a mi los princeps dels sacerdots e los vells dels iuheus demanants contra aquell dapnacio. Als quals respongui, que no es consuetut als romans damnar algun home ans que aquell que es acusat haia presents los acusadors, e prenga loch de defendre a lavar los crims que son a ell obicits. Com donchs açi se fossen aiustats sens alguna dilacio lo seguent dia sient en lo tribunal mani esser dut lo home. Del qual com hi fossen los acusadors alguna causa no hi portaven, dels quals yo ensospitava mal. E havien algunes questions de lur supersticio contra ell, e un iesus defunt, lo qual pau affermava viure. Mas yo duptant de la questio de aquesta manera, dehiali si volia anar a ierusalem a esser alli iutiat de aquestes coses. E paul appellantse que fos servat a la conexença de August, el manat esser servat fins que trameta ell a cesar. 
E agripa dix a Festus: volia e yo oir lo home, e dix dema ohiras a ell. E lo altre día com fos vengut agripa e bernice ab molta ambicio e fossen entrats en lo auditori ab los tribuns e barons principals de la ciutat, manantho festus fon paul amenat. E dix festus: o rey agripa e tots barons que sou açi presents ab nosaltres ensemps, veeu aquest del qual tota la multitut dels iueus ha pregat a mi en ierusalem demanants e cridants: no convenirse ell pus viure. Mas yo he trobat ell no haver comes res digne de mort. E ell aço apellant, he iutiat a august trametre ell. Del qual no he quina cosa certa ne scriva al senyor. Per la qual cosa he tret ell a vosaltres e maiorment a tu o rey agripa, perque feta interrogació haia quina cosa scriva. Car sens raho es vist a mi trametre ligat e no notificar la causa de ell. 

XXVI. 
E lo rey agripa dix a paul: permes es a tu parlar per tu mateix. Lavors pau estesa la ma, comença retre raho. O rey agripa, de totes les coses que son acusat per los iueus estimemi benaventurat envers tu com me sia huy defenedor, maiorment tu sabent totes les consuetuts e questions que son en los iueus. Per la qual cosa prech pacientment oies a mi. Certament la vida mia de la iuventut ença la qual de principi fon en la mia gent en ierusalem han sabut. (No llega a concluir el v. 4.)

FRAGMENTO IV INÉDITO.

Contiene parte del prólogo de S. Gerónimo sobre el Apocalipsi, tres capítulos enteros y varios fragmentos de otros del mismo libro.

Açi comença lo prolech lo qual feu lo benaventurat Sent Jheronim sobre la apochalipsi o revelacions les quals vee Sent Johan euuangelista (u: v: evangelista) et scrivi en la ylla de pathmos. 
Axi com diu lapostol Tots aquells que volen piadosament viure en iesu christ soffiren perssecucions segons que es dit: Fill tu quet acostes al servicii de Deu sta en iusticia en temor. Et apparella la tua anima a temptacio Cor temptacio es vida dome sobre terra Et per ço que los flachs no desfallen en aquestes coses nostre Senyor conforta et conferma ells en ço que diu Yo so ab vos entro a la fi del setgle. Et per ço vos que sots petits fylls no haiats pahor. Car per ço deu lo pare vehent les tribulacions les quals la Esglesia fundada sobre pedra devia sofferir ordena lo pare ab christ. et ab lo sperit ensemps que revelas a aquells per ço que aquelles sien menys temudes Et tota la trinitat les revela a christ segons la humanitat. E christ a sent Johan per langel sent miquel a la esgleya de la qual revelacio ell feu aquest libre. Cor açi son contengudes aquelles coses que deu revela a sent iohan Et de puys sent Johan les revela a la Esgleya. So es com grans coses la Esgleya Sancta soferra en lo començament. Et encara ara les soffer. Et encara aquelles ha assofferir en los derrers temps dantechrist 
Com sera tan gran tribulacio que si podia esser feyt negueix los elets seran moguts. Et qual loguer per aquestes coses haura E avant ella reebra per ço que aquells los quals los termes denunciats espaventen que los loguers promeses los alegren Et per aço aquest libre es iutgat per nom de prophecia entre les altres scriptures del noveyll testament per la pus excellent. Et encara pus noble que les altres prophecies Cor axi com lo novell testament dona lo evangeli a la vella lig Axi aquesta prophecia se dona a les prophecies del vell testament Cor ell denuncia que los sagraments son ia complits de christ e de la esgleya de gran partida ho negueix de tot per ço com als altres es donada prophecia de III. parlants en semps ço es del temps passat et del present et del esdevenidor. Et per confermar aço proves per la auctoritat del enviant ço es de deu. 
Et del aportant ço es del Ángel. Et del reebent ço es de Sent Johan Donchs com aquestes coses sien stades revelades a Sent Johan en vesio. Et sien tres linyatges de vesions hom deu haver sots qual linyatge sia contenguda Cor una visio hi ha que es corporal ço es com nos vehem ab los huylls corporals alguna cosa Et hay altra visio spiritual ho ymagintaiva ço es com nos vehem la ymaga de les coses en durment o en vellant per les quals alguna altra cosa es signifficada Axi com pharao vee les spigues. Et Moisés vehe cremar la romiguera en vetlan Laltra visio es intellectual ço es saber com nos prenem la veritat axi com es del ministeris del sanct Spirit qui ho revela al enteniment de la penssa Axi com Sent Johan diu aquelles coses que son recomptades en aquest libre Cor ell no viu tant solament les figures per spirit enans entes per penssament los significats daquelles. Sanct Johan viu aquestes et les scrivi en la ylla de pathmos en la qual ell fon trames en exil per en Domicia emperador qui era princep molt cruel. Et aquesta fon la raho per que ell ne fon constret de scriure Cor dementre que ell era tengut exellat en la dita ylla molts viçis e diversses heretges cresqueren et brotaren en les esglesies de les quals ell era maioral Cor alsguns heretges eren aqui qui dehien que iesu christ era nat de Sancta Maria temporalment los quals Sent Johan reprova en lo començament del euuangeli en ço que diu En lo començament era la paraula et E. En aquest libre en ço que diu Alpha et o. So es començament et fi. 
Et eren daltres que dehien que la esglesia devia deffallir en ans de la fi del mon per lo carrech de les tribulacions et que no trobaria perdurable guardo per lo treball. Donchs Sent Johan volch destrouir les erros et mostra que christ es començament et fi. 
Hon ysaies diu Deu no es format ans que yo et no deffallira apres mi. Et la esglesia no deffallira per exercici de tribulacions. Enans aprofitara et reebra per guardo per raho de les tribulacions perdurable loguer. Per la qual cosa Sent Johan scrivi a les VII. Esglesies de Asia et als VII. bitbes (bisbes; obispos; episcopos) ensenya et instrueix a ells les damunt dites coses. Et ensenya per ells tota la general esglesia. So es tota la multitut dels feels. Donchs la materia de Sent Johan es en aquesta obra lestament specialment de la esglesia de Asia. Et de totes les esglesies. So es saber quals coses ella suscita ara en present et quals coses ella deia reebre en lo temps esdevenidor. Et la sua entençio es en amonestar a penitencia la qual deu hom guardar per ço com lo treball es greu et per ço com lo guardo es gran (.) la manera del tractar es aytal: primerament ellmet davant lo prolech et la salutacio hon ell ret los oydors benignes et enteses. Et lo prolech davant mes ell sacosta a la revelaçio. Mas ell mostra enans de recomptament que christ es perdurablement sens començament et sens fi. Et per ço posa que ell dix. Yo son Alpha et o. Et aço es començament. Et de puys (….)

Fragmento del Cap. III, desde el v. 17 hasta el fin.

que tu est mesqui et malenant et pobre et cech et nuu yo amonest tu que tu compres de mi aur qui es provat en foch per ço que tu sies Rich et sies vestit de vestidures blanques et que no apparegua la confusio de la tua nudeetat. Unta tos huylls ab colliri per ço que tu veges yo reprench et castich aquells que yo am. Donchs ama et fe penitencia Cor vet que yo estich a la porta et toch hi per ço que sia ubert Si algu hou la mia veu et obre la porta a mi en la mia cadira Axi com yo he vençut et segut en la cadira del meu pare. Aquell qui ha orelles per hoyr hoia qual cosa lesperit digua a les esglesies.

IV.
E apres aço yo viu una porta huberta en lo Cel et la primera veu que yo hoy era axi com a veu de trompa parlant ab mi et dient: Munta sus, et yo mostrar te quals convenen esser feytes tost. Apres aquestes coses et matinet fius en sperit. Et eveus que un siti era posat en lo Cel et sobre lo siti un que sia: en aquell qui sihia era semblant a vista de pedra de Jaspi et de Sardi: el arch del Cel era entorn lo siti. 
Et havia ay tal vista com amarachde. Et entorn del siti havia XXIV. sitis et sobre los sitis XXIV. veylls vestits de blanques vestidures et haviey enllur cap corones daur et vents et trons exien del siti. Et VII. lantees cremans et er davant (puede ser endavant con la n casi borrada) la cadira que son VII. sperits de deu. Et davant lo siti havia un mar de vidre semblant a christayll. Et en mig del siti et entorn dell havia IIII. besties plenes duylls davant et darrere. Et la primera bestia era semblant a lleo. Et la segunda era semblant a vedeyll. Et la III. bestia havia cara semblant a cara dome. Et la IIII. bestia era semblant a aguila volant Et cascuna de les besties havia VI. ales. Et eren plenes de huylls dedins et deffora et no reposaven de dia ne denit dients. Sanct es: Sanct es lo Senyor lo Senyor deu tot poderos qui es et qui era et es esdevenidor. Et dementre que aquelles IIII. besties donaven gloria et honor et benediccio a aquell que sehia sobre la cadira qui viu sens fi. Los XXIIII. veylls se agenollaven aquell que sehia en lo siti et adoraven aquell qui viu perdurablament. Et methien lurs corones davant lo siti. 
Et dehien. Senyor qui est deu nostre tu est digne de reebre gloria et honor et vertut Cor tu has creades totes coses, et elles foren feytes per la tua volentat.

V.
E yo viu a la dextra daquell qui sehya sobre lo siti un libre scrit de dins et deffora et segellat de VII. Segeylls Et viu un Ángel fort cridant en alta veu: qui es digne de obrir lo libre et moure daquell los VII. Segeylls et nuyll hom no podía obrir aquell libre ne guardar en çel ni en terra ne dessots terra. Et yo plore fortment cor negu no era atrobat digne de obrir lo libre ni de veer aquell. Et u dels veylls dix a mi no plors. Cor lo leo del trip de Juda et del linatge de David ha vençut Et ell pot obrir lo libre et moure de aquell los VII. Segeylls. E yo viu en mig del siti et de les IIII. besties et en mig dels veylls un angel (es equivocación debe decir anyell) stant axi com a mort qui havia VII. corns et VII. huylls. Los quals son VII. sperits de deu qui son trameses en tota terra Et aquell vench et pres lo libre de la dreta daquell qui sehie en lo siti. Et com ell hac ubert lo libre les IIll. besties Et los XXIIII. veylls se presentaren davant langel. Et cascu havia sengles guitarres et copes daur plenes de odoraments que son les oracions dels Sancts. Et cantaven un cant noveyll dients. Senyor tu est digne de obrir lo libre et de remoure los VII. Segeylls que hy son cor tu es stat mort. Et has nos reemits a deu en la tua sanch de tot trip et de tot linyatge et de tot poble et de tota nacio et has fets nos a nostre deu regne et preveres et regnarem sobre la terra. Et viu et hoy una veu de molts angels entorn del siti et de les besties et dels veylls Et lo nombre dells era. Mil milia et dehien alta veu Digne es lanyeyll qui es stat oçis (de ociure : occidere : matar) de reebre veritat et divinitat et saviesa et força et honor et gloria et benediccio de tota creatura qui es en lo cel et en la terra et sots la terra et en la mar Et tot ço que es en ella. Et yo hoy que tots dehien en aquell qui sehia en lo siti et al angel. Benediccio et honor et gloria et poder sia a vos perdurablament. Et les IIII. besties dehyen Amen. Et los XXIIII. veylls se gitaren estesos sobre lurs cares. Et hahoraren aquell qui viu perdurablament. 

Fragmento del cap. VI, desde el v. 1 hasta el 4. 

E yo viu aquell anyell obri la un dels VII. segeylls. Et hoy una de les IIII. besties qui dix axi com a veu de tro. Vine et veges. (estrella, como * grande) Et veus que un cavall blanch apparech. Et aquell qui cavalcava sobre ell havia un arch Et fon donat a ell una corona: e exi vincent per ço que vences. (estrella) Et com ell hac ubert lo segon segell yo hoy la segona bestia que dix vine et veges. (estrella) Exi un Cavall royg Et fon donat aquell qui cavalcaba sobre ell que ell prengues pau sobre terra.

Fragmento del cap. XII desde el v. 3 hasta el 5.

Un altre senyal fon vist en lo çel ço es un gran drach Roig qui havia VII caps et X corns et en los VII caps havia VII corones. Et la sua coha tirava la terça part de les steles del çel mes aquelles en terra. Et lo drach estech davant la fembra que devia infantar. per ço que com ella hagues infantat que ell devoras son fill. Ella infanta un fill mascle que devia …. tes les gents …. Et ….

Otro fragmento del mismo cap. XII que comprende desde el v. 11 hasta el 13.

sanch del anyell et per la paraula del seu testimoni ells no amaren les lurs animes dentro a la mort (estrella) Et per ço vos feels alegravats vos Et vos qui habitats en ells. Guay a la terra et a la mar. Cor lo diable devalla a vos qui ha gran ira et sap que poch de temps. 
com lo drach.... 
tat en terra.

Fragmento del cap. XIII que comprende parte de los versos 2, 3 y 4.

era axi com a bocha de leo et lo drach dona a aquella bestia la sua vertut et gran poder (estrella) Et yo viu u de sos caps quaix aucehit en mort. Et la plagua de la sua mort era curada Et tota la terra se maravellaba apres la bestia. Et ahoraren lo drach …. der a la bestia …. aquella (….)
Otro fragmento del mismo cap. XIII desde el v. 12 hasta el 14.

(estrella) Et fahia tot lo poder de la primera bestia davant ell Et feu la terra et aquells que habiten en ella adorar la primera bestia de la qual la plagua de la mort fon curada. (estrella) Et feu grans senyals. En axi que feu devallar foch del çel en terra davant tots los homens. (estrella) Et enguana tots aquells que habitaven en terra per los senyals que foren donats a ella de fer davant la bestia Et dix a aquells …. terra que ells que 

Cap. XIV.
Yo viu lanyell qui estaba sobre lo munt de Syon et ab ell CXLIIII milia que havien lo seu nom el nom de son pare scrit en llurs fronts. Et yo hoy una veu del çel axi com a veu de moltes aygues Et axi com a veu de gran tro. Et la que yo hoy ffon axi com a veu de guitarreiadors sonans lurs guitarres et cantaven un cant noveyll davant lo siti. Et davant les IIII. besties et davant los veylls. Et nengun no podia dir aquell cant sino aquells CXLIIII milia qui son comprats de la terra. Aquests son aquells qui no son ensutzcats ab ffembres. Enans son vergens Et aquests seguexen lanyell en qual que loch que ell vaia. Aquests son comparats a deu. Et al anyell primers de tots Et mon çonegua trobada en la sua bocha. Et ells son sens tacha davant lo siti de deu.
E yo viu altre Ángel volant per mig del çel qui havia lo euuangeli eternal per ço que ell euuangelizas als seents sobre la terra et sobre tota gent et sobre tot trip et sobre tot lenguatge et sobre tot poble. Et dix a alta veu temets nostre Senyor et datsli honor. Cor la hora del seu Juhi es venguda Et adorats aquell qui ha feyt lo çel et la terra et la mar Et totes les coses qui son en les fonts de les aygues. Et un Ángel vench apres et dix Caúda es. Caúda es aquella gran Babilonia. Cor ella ha abeurades totes les gents del vin de la ira de la fornicacio. Et un altre Ángel qui fon lo terç segui aquell et dix a alta veu Si algun adora la bestia et la sua ymaga et haura pres lo caracter en son front ho ensama, el beura del terç de la ira de deu qui es mesclat ab lo pus terç qui en lo calize de la sua ira. Et sera turmentat ab foch et ab soffre davant los Sancts angels et davant lanyell Et lo fum del seu turment durara perdurablament. Et qui adoraran la bestia et la sua ymaga no hauran repos de dia ne denit. Ni aquell qui haura reebut lo senyal del seu nom. Açi es la pasçiencia dels Sancts et daquells qui guarden los manaments de deu et la fe de iesu christ.
E yo hoy una veu del cel qui dix a mi scriu Benahuyrats son los morts qui moren en nostre Senyor. Cor lo Sanct sperit diu que ells reposen dellurs treballs daqui avant. Cor les lurs obres seguexen aquells. Et yo viu una nuu blanqua et viu que aquell qui sehia sobre la nuu era semblant al fill del home. Et havia en son cap corona daur et en sa ma una falç aguda Et un altre angel exi del temple et crida a alta veu aquell qui sehia sobre la nuu Et (a: tramet la tua falç. repono cum vulgata.) tramet et fe messes cor la ora de les messes es venguda Et lo blat de la terra es madur. Et aquell qui sehya sobre la nuu trames sa falç en terra. Et feu messes. Et un altre angel exi del temple que es en lo çel Et havia atresi una falç aguda.
E un altre angel exi del temple qui havia poder sobre lo foch del altar. Et crida a alta veu a aquell qui havia la falç aguda. Et dix tramit la tua falç aguda Et verma los brots de les vinyes de la terra Cor los seus rahyms son madurs. El angel trames la sua falç et veremá la verema de la terra. Et mesla en lo gran lach de la ira de deu Et lo lach fon calciguat fora de la Ciutat. Et Sanch exi del lach entro als frens dels Cavalls per M.DC. Stadis.

Cap. XV al cual sólo falta parte del v. 8 que es el último.

E yo viu un altre angel gran senyal en lo çel et maravellors ço es VII. angels qui havien VII. plagues derres Cor la ira de deu era complida en aquells. Et yo viu axi com una mar de vidre mesclat ab foch. Et aquells qui vençer en la bestia et la sua ymaga Et nombre del seu nom estant sobre la mar del vidre. Et havien guitarres de deu. Et cantaven lo cant de Moisés servent de deu Et la canço del anyell. Et dehien O Senyor deu tot poderos les tues obres son grans et maravelloses. Senyor Rey dels Sancts. Senyor qual sera aquell qui no tembra a tu Et no lohara lo teu nom Cor tu est tot sol piadors Et totes les gents vendran et adoraran davant tu Cor los teus iuhis son manifests. E apres aço yo viu lo temple del tabernacle del testimoni ubert en lo cel exiren VII. plagues. Et foren vestits de una pedra nedea et blancha. Et eren cincts en gir lus peyts de corregues daur Et una de les IIII. besties dona a ells VII. angels et VII. ampolles daur plenes de la ira de deu vivent perdurablament. Et lo temple de deu fon complit.
 

Fragmento V. 

Contiene la última hoja de la Biblia Valenciana traducida por el P. D. Bonifacio Ferrer, que se conserva en la Cartuxa de Portaceli. (Cartuja de Porta Coeli)

Cartuxa, cartoixa, Cartuja, Porta Coeli, Portaceli, puerta del cielo, porta del cel



APOCALYPSIS. 
XX. 
sobre la amplea de la terra e cercolaren los castells dels sants e la ciutat amada. 
E devalla per deu foch del cel e devora a ells: e lo diable qui decebia ells fon trames en lo stany de foch e de sofre, on e la bestia e los falsos profetes serán turmentats dia e nit en los setgles dels setgles. E viu una gran cadira blanca e lo seent sobre ella: del esguad del qual fugi la terra e lo cel: e loch no fon trobat per ells. E viu los morts grans e petits stants en la presencia de la cadira: e los libres foren uberts: e lo altre libre fon ubert lo qual es libre de vida. E foren iutiats los morts per aquelles coses que eren scrites en los libres segons les obres de ells. E dona la mar los morts seus qui eren en ella: e la mort e lo infern donaren los morts seus qui eren en ells: e fon iutiat de cascuns segons les obres de ells. E lo infern e la mort foren tramesos en lo estany del foch. Aquesta es la mort segona, e lo qui no fon trobat scrit en lo libre de vida, trames fon en lo stany del foch. E viu cel nou e terra nova. Car lo primer cel e la primera terra sen ana: e la mar ia no es. 
XXI. 
E yo ioan viu la ciutat santa iherusalem nova devallant del cel aparellada per Deu: axi com sposa ornada al seu marit. E oi veu gran del thro dient: veus lo tabernacle de deu ab los homens: e habitara ab ells. E ells poble de ell seran: e ell deu ab ells sera deu de ells. E torcará deu tota lagrema dels ulls de ells: e mor pus no sera ne plor, ne clamor ne dolor será pus: les quals coses primeres sen anaren. E dix lo qui sehia en lo thro: vet que noves faç totes les coses. E dix a mi: scriu: car aquestes paraules molt son feels veres. E dix a mi: fet es: yo so alpha et o: principi e fi: yo donare de grat al sedeiant de la font delaygua viva. Qui haura vençut possehira aquestes coses: e seré a aquell deu: e aquell sera a mi fill. Mas als temerosos, e als increduls, e als abominables, e als homicides e als fornicadors, e als encantadors, e als idolatres, e a tots los mentirosos: la part de aquells sera en lo stany ardent de foch e de sofre: la qual cosa es la mort segona. E vench un dels set angels havents les phiales plenes de les set plagues darreres: e parla ab mi dient: vine e mostrare a tu la esposa muller del anyell. E levami en sprit en un mont gran e alt: e mostra a mi la ciutat santa iherusalem devallant per deu del cel: havent la claredat de deu. E la lum de ella semblant a pedra preciosa: axi como a pedra de iaspis axi com crestall. E havia mur gran e alt havent XII. portes: e en les portes dotze angels: e noms scrit qui son los noms de les dotze tribus de israel. A orient tres portes: a aquiló tres portes: a austre tres portes: e a occident tres portes. E lo mur de la ciutat havent dotze fonaments: e en ells los dotze noms dels dotze apostols e del anyell. E lo qui parlava a mi havia mesura una canya de or: perque medis la ciutat e les portes de ella e lo mur. E la ciutat es posada en quadre: e la longuea de ella es tanta quanta e la amplea. E mesura la ciutat de la canya de or per stadis dotze milia: la longuea, e la amplea, e la altitut de ella eguals son. E mesura los murs de ella de cent quaranta quatre cubits per la mesura del home la qual es del angel. E era lo edifici del mur de ella de pedra iaspis: e ella la ciutat or munde semblant a vidre munde: e los fonaments del mur de la ciutat tots ornats de pedra preciosa. 
Lo fonament primer iaspis: lo segon saphyr: lo tercer calcedonius: lo quart smaragde: 
lo cinquen sardenix: lo sise sardius: lo seten chrysolytus: lo huyte beryllus: lo nove thopazius: lo dee chrysopassus: lo onçe hiacyntus: lo dotze amethistus. E dotze portes: dotze perles son per cascunes. E cascunes portes eren de sengles perles: e la plaça de la ciutat or munde axi com vidre molt luent. E temple no viu en ella: car lo senyor deu omnipotent es temple de aquella el anyell. E la ciutat no ha fretura de sol ne de luna que luen en ella. Car la claredat de deu illumina a ella: e la candela de ella es lo anyell. E irán les gents en la lum de ella: e los reys de la terra portaran la gloria sua e la honor en aquella. E les portes de ella no seran tancades per lo dia: car nit no sera alli. E portaran la gloria e la honor de les gents en aquella. No entrará en ella res sutzeu o faent abominació e mentira: sino los qui son scrits en lo libre de la vida del anyell.
XXII.
E mostra a mi un riu de aygua viva resplandent axi com crestall proceint de la seilla de deu del anyell. En lo mig de la plaça de ella: e de la una part e altra del riu lo fust de vida portant dotze fruyts: per cascuns mesos reten son fruyt: e les fulles del fust a sanitat de les gents. E res maleyt no sera pus: e la seilla de deu e del anyell seran en aquella: e los servents de ell serviran a aquell: e veuran la faç de ell: e lo nom de ell scrit en los fronts de ells. E nit pus no sera: e no hauran fretura de lum de candela ne de lum de sol: car lo senyor deu illuminara aquells e regnaran en los setgles dels setgles. E dix a mi: aquestes paraules fidelissimes son e verdaderes. E lo senyor deu dels spirits, dels prophetes ha trames lo angel seu mostrat als servents seus les coses: que conve tost esser fetes. E veus que vinch iuaçosament. Benaventurat es lo qui guarda les paraules de la prophecia de aquest libre. E yo ioan qui oi e viu aquestes coses. E puix que les hagui oides e vistes: caygui perque adoras davant los peus del angel: qui mostrava a mi aquestes coses. E dix a mi: guarda nou façes. Servent so ensemps ab tu e ab los frares teus prophetes: e ab aquells qui serven les paraules de la prophecia de aquest libre. A deu adora. E dix a mi: no sagelles les paraules de la prophecia de aquest libre. Car lo temps es prop. Qui nou noga encara: e qui en les sutzures es ensutzezixca encara: e qui iust es sia iustificat encara: e lo sant sia santificat encara. Veus que vinch tost: e lo guardo meu es ab mi: retre a cascu segons les obres sues: yo so alpha e o: primer e darrer: principi e fi. Benaventurats son los qui laven les stoles sues en la sanch del anyell. perque sia la potestat de ells en lo fust de vida: e per portes entren en la ciutat. De fora los cans e fents veri e los luxuriosos los homicides e los servints a les idoles: e tot aquell qui ama e fa mentira. yo iesus he trames lo angel meu a testificar aquestes coses a vosaltres en les esglesies. yo so rael e linatge de david: stela resplandent e matutina. E lo spos e la sposa dien: vine. E lo qui ou diga: vine. E qui ha set vinga. E qui vol prenga de grat aygua de vida. Car faç testimonia tot oint les paraules de la prophecia de aquest libre. Si algu haura aiustat aquestes: aiustará Deu sobre aquell les plagues que son scrites en aquest libre: e si algu haura diminuit de les paraules de la prophecia de aquest libre: tolra deu
la part de ell del libre de vida e de la ciutat sancta: e de aquestes coses que son escrites en aquest libre. Diuho lo qui testimoni dona de aquestes coses. Encara vinch tost: amen. Vine senyor iesus. La gracia del senyor nostre iesu crist sia abtots vosaltres. Amen.
Gracies infinides sien fetes al omnipotent deu e senyor nostre Jesu crist: e a la humil e sacratissima verge mare sua. Acaba la biblia molt vera e catholica, treta de una biblia del noble mossen berenguer vives de boil cavaller: la qual fon trelladada de aquella propia que fon arromançada en lo monestir de portaceli de lengua latina en la nostra valenciana per lo molt reverend micer bonifaci ferrer doctor en cascun dret e en facultad de sacra theologia: e don de tota la Cartoxa: germa del benaventurat sanct vicent ferrer del orde de predicadors: en la qual translació foren altres singulars homens de sciencia. E ara derrerament aquesta es stada diligentment corregida vista e regoneguda per lo reverend mestre jaume borrell mestre en sacra theologia del orde de predicadors: e inquisidor en regne de valencia. Es stada empremptada en la ciutat de valencia adespeses del magnifich en philip vizlant mercader de la vila de jsne de alta Alemanya: per mestre Alfonso Fernandez de Cordova del regne de castella, e per mestre lambert palomar alamany mestre en arts: començada en lo mes de febrer del any mil quatrecents setanta set: e acabada en lo mes de Març del any mil CCCCLXXVIII. (1478)

lunes, 25 de marzo de 2019

Gramática de la Lengua Vulgar de España,1559

la Proençal, i Catalana son una mesma lengua.


1559.

117. Gramática de la Lengua Vulgar de España. (Grabadito en madera que representa un
ignente sol, en cuyo centro está la figura del Niño Dios sentado, con el mundo en su mano izquierda: encima de esta empresa, en una línea, este lema: «In sole posuit tabernaculum suum»)
Impresso, en Lovaina por Bartholomé Gravio. M.D.LIX. Con Gracia i priuilegio del Rei. - (Al fin.) Impresso, en Lovaina por Bartholomé Gravio. M.D.LIX.

8.°- 31 hs. útiles sin foliación.- Signs. Aij - diiiij, ó sean 4 pliegos de impresión. Portada.- Texto.

«Cuatro son, i mui diferentes entre si, los lenguajes, en que hoi día se habla en toda España. Al primer lenguaje llaman
Vazquense, que es la lengua de Viscaia, de la Provincia, i de Navarra: tiene su origen esta lengua, i reconosce por madre a la lengua Caldea, según dizen los dotos que la entienden: es mui notorio (como paresce a los graves varones) que esta es la mas antigua lengua entre todas las otras, que se hablan por toda España en este tiempo. Síguese tras esta, la Araviga, que es verdaderamente Hebrea, la qual tiene el lugar segundo, no solo por su antigua y noble descendencia, como también por haver escrito en ella muchos Españoles bien, i agudamente diversas obras en todas las artes liberales: esta se habla en el reino de Granada, i en parte de los reinos del ´Andaluzia (i con diéresis), de Valencia, i Aragón.
La tercera es la lengua Catalana; esta es verdaderamente Francesa, i trahe su origen de la provincia de
Cascoña, de la mui antigua ciudad de Limojes: hablase en ella en los reinos de Cataluña, de Valencia, Mallorca, Menorca, Iviça, Cerdeña, i aun en Napoles, / reinos con un mismo rey / tiene esta lengua su lugar inmediatamente junto a la lengua Araviga (dexando aparte muchas, i mui buenas razones) por esta solo, que, después de los Araves, no se han escrito en toda España tantos, tan buenos, i tan sotiles libros en prosa, i metro, como en esta lengua Catalana, tanto que todos los Italianos a una voz dizen, i confiesan, havér sido los Proençales inventores de sus trobas, de que hoi día tanto se precia la ingeniosa i prudente Italia: i la lengua Proençal, de que ellos hablan, es la mesma Catalana, lo qual ninguno duda, i si lo dudase, se prueva del pie a la mano por las mui antiguas obras de los Proençales, por el Dante, por el Petrarca, por el Bocacho, i principalmente por el veinteno Canto de su Purgatorio del Dante, en el qual haze hablar a su maestro, el gran Limosin, padre de poesia (e con diéresis), el divino Arnoldo Daniel, digo, le haze hablar en lengua de Limojes, o Proençal, do se vée claramente, que la Proençal, i Catalana son una mesma lengua.

«Tan m'abellis vostre cortes deman,
qu'ieu no me puesc ni voill a vos cobrire.
Ieu sui Arnaut, que plor e vau cantan;
consiros vei la passada folor,
e vei jausen lo joi qu'esper, denan.
Ara vos prec, per aquella valor
que vos guida al som de l'escalina,
sovenha vos a temps de ma dolor!
».


la lengua Proençal, de que ellos hablan, es la mesma Catalana
Google translator reconoce el occitano como catalán:







LA DIVINA COMMEDIA
di Dante Alighieri


INFERNO




CANTO I
[Incomincia la Comedia di Dante Alleghieri di Fiorenza, ne la quale tratta de le pene e punimenti de' vizi e de' meriti e premi de le virtù. Comincia il canto primo de la prima parte la quale si chiama Inferno, nel qual l'auttore fa proemio a tutta l'opera.]
Nel mezzo del cammin di nostra vita
mi ritrovai per una selva oscura,
ché la diritta via era smarrita.
Ahi quanto a dir qual era è cosa dura
esta selva selvaggia e aspra e forte
che nel pensier rinova la paura!
Tant' è amara che poco è più morte;
ma per trattar del ben ch'i' vi trovai,
dirò de l'altre cose ch'i' v'ho scorte.
Io non so ben ridir com' i' v'intrai,
tant' era pien di sonno a quel punto
che la verace via abbandonai.
Ma poi ch'i' fui al piè d'un colle giunto,
là dove terminava quella valle
che m'avea di paura il cor compunto,
guardai in alto e vidi le sue spalle
vestite già de' raggi del pianeta
che mena dritto altrui per ogne calle.
Allor fu la paura un poco queta,
che nel lago del cor m'era durata
la notte ch'i' passai con tanta pieta.
E come quei che con lena affannata,
uscito fuor del pelago a la riva,
si volge a l'acqua perigliosa e guata,
così l'animo mio, ch'ancor fuggiva,
si volse a retro a rimirar lo passo
che non lasciò già mai persona viva.
Poi ch'èi posato un poco il corpo lasso,
ripresi via per la piaggia diserta,
sì che 'l piè fermo sempre era 'l più basso.
Ed ecco, quasi al cominciar de l'erta,
una lonza leggiera e presta molto,
che di pel macolato era coverta;
e non mi si partia dinanzi al volto,
anzi 'mpediva tanto il mio cammino,
ch'i' fui per ritornar più volte vòlto.
Temp' era dal principio del mattino,
e 'l sol montava 'n sù con quelle stelle
ch'eran con lui quando l'amor divino
mosse di prima quelle cose belle;
sì ch'a bene sperar m'era cagione
di quella fiera a la gaetta pelle
l'ora del tempo e la dolce stagione;
ma non sì che paura non mi desse
la vista che m'apparve d'un leone.
Questi parea che contra me venisse
con la test' alta e con rabbiosa fame,
sì che parea che l'aere ne tremesse.
Ed una lupa, che di tutte brame
sembiava carca ne la sua magrezza,
e molte genti fé già viver grame,
questa mi porse tanto di gravezza
con la paura ch'uscia di sua vista,
ch'io perdei la speranza de l'altezza.
E qual è quei che volontieri acquista,
e giugne 'l tempo che perder lo face,
che 'n tutti suoi pensier piange e s'attrista;
tal mi fece la bestia sanza pace,
che, venendomi 'ncontro, a poco a poco
mi ripigneva là dove 'l sol tace.
Mentre ch'i' rovinava in basso loco,
dinanzi a li occhi mi si fu offerto
chi per lungo silenzio parea fioco.
Quando vidi costui nel gran diserto,
«Misereredi me», gridai a lui,
«qual che tu sii, od ombra od omo certo!».
Rispuosemi: «Non omo, omo già fui,
e li parenti miei furon lombardi,
mantoani per patrïa ambedui.
Nacquisub Iulio, ancor che fosse tardi,
e vissi a Roma sotto 'l buono Augusto
nel tempo de li dèi falsi e bugiardi.
Poeta fui, e cantai di quel giusto
figliuol d'Anchise che venne di Troia,
poi che 'l superbo Ilïón fu combusto.
Ma tu perché ritorni a tanta noia?
perché non sali il dilettoso monte
ch'è principio e cagion di tutta gioia?».
«Or se' tu quel Virgilio e quella fonte
che spandi di parlar sì largo fiume?»,
rispuos' io lui con vergognosa fronte.
«O de li altri poeti onore e lume,
vagliami 'l lungo studio e 'l grande amore
che m'ha fatto cercar lo tuo volume.
Tu se' lo mio maestro e 'l mio autore,
tu se' solo colui da cu' io tolsi
lo bello stilo che m'ha fatto onore.
Vedi la bestia per cu' io mi volsi;
aiutami da lei, famoso saggio,
ch'ella mi fa tremar le vene e i polsi».
«A te convien tenere altro vïaggio»,
rispuose, poi che lagrimar mi vide,
«se vuo' campar d'esto loco selvaggio;
ché questa bestia, per la qual tu gride,
non lascia altrui passar per la sua via,
ma tanto lo 'mpedisce che l'uccide;
e ha natura sì malvagia e ria,
che mai non empie la bramosa voglia,
e dopo 'l pasto ha più fame che pria.
Molti son li animali a cui s'ammoglia,
e più saranno ancora, infin che 'l veltro
verrà, che la farà morir con doglia.
Questi non ciberà terra né peltro,
ma sapïenza, amore e virtute,
e sua nazion sarà tra feltro e feltro.
Di quella umile Italia fia salute
per cui morì la vergine Cammilla,
Eurialo e Turno e Niso di ferute.
Questi la caccerà per ogne villa,
fin che l'avrà rimessa ne lo 'nferno,
là onde 'nvidia prima dipartilla.
Ond' io per lo tuo me' penso e discerno
che tu mi segui, e io sarò tua guida,
e trarrotti di qui per loco etterno;
ove udirai le disperate strida,
vedrai li antichi spiriti dolenti,
ch'a la seconda morte ciascun grida;
e vederai color che son contenti
nel foco, perché speran di venire
quando che sia a le beate genti.
A le quai poi se tu vorrai salire,
anima fia a ciò più di me degna:
con lei ti lascerò nel mio partire;
ché quello imperador che là sù regna,
perch' i' fu' ribellante a la sua legge,
non vuol che 'n sua città per me si vegna.
In tutte parti impera e quivi regge;
quivi è la sua città e l'alto seggio:
oh felice colui cu' ivi elegge!».
E io a lui: «Poeta, io ti richeggio
per quello Dio che tu non conoscesti,
a ciò ch'io fugga questo male e peggio,
che tu mi meni là dov' or dicesti,
sì ch'io veggia la porta di san Pietro
e color cui tu fai cotanto mesti».
Allor si mosse, e io li tenni dietro.

Dante Alighieri La Divina Comedia, castellano

lunes, 8 de enero de 2024

Lexique roman; Be - Bezucar

Bdelli, s. m., lat bdellium, bdellium.

Bdelli es aybre mot negre; sa goma val en medecina.

Eluc. de las propr., fol. 201.

Bdellium est arbre très noir; sa gomme vaut en médecine.

PORT. IT. Bdellio.


Be, s. ni., bé, cri des brebis.

Vox earum non me sed bee sonare videtur.

Varro, II de Re rustic., cap. 1.

Per so de be ditz hom belar.

Leys d'amors, fol. 132.

Pour cela de bé on dit bêler.

CAT. IT. Be. (ESP. balido; balar)

2. Belar, v., lat. balare, bêler.

La ovella bela. (chap. La ovella bele; bialá)

Leys d'amors, fol. 128.

La brebis bêle.

Part. prés.

Pus que toca dels mans motos belans,

Ni que rauba gleizas ni viandans.

Giraud de Borneil: Per solatz.

Puisqu'il touche des mains moutons bêlants, et qu'il dérobe églises et voyageurs.

CAT. Belar. ESP. PORT. Balar. IT. Belare.

tv3 , Cataluña, arma aborregamiento masivo, Espanya et roba, boba


Bec, s. m., bec.

Cui Tolosae nato cognomen in pueritia becco fuerat; id valet gallinacei rostrum. Sueton., Vitellius, 18.

Vos faitz badar

Lo bec de l'auzel.

Mas si vols bon falcon lanier,

Ab gros cap et ab gros bec lo quier.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Vous faites ouvrir le bec de l'oiseau.

Mais si tu veux un bon faucon lanier, cherche-le avec grosse tête et avec gros bec.

E no y ten mut bec ni guola

Nuls auzels.

A. Daniel: Autet et bas.

Et aucun oiseau n'y tient muet bec ni gosier.

- Bouche.

Pueys a so bec vinagre mest am fel.

Matfre Ermengaud, Ép. à sa soeur.

Puis à sa bouche vinaigre mêlé avec fiel.

Fig. Ges l'afilatz becs d'aisola

Non pert son loc al fogual.

Marcabrus: Mas la fuelha.

L'affilé bec d'aissette ne perd point sa place au foyer.

- Langage, langue.

Selhs qu'an mals becx,

Joves e senecx.

Germonde de Montpellier: Greu m'es.

Ceux qui ont mauvaises langues, jeunes et vieux.

Qu'an afilatz lurs becx.

P. Raimond de Toulouse: Era pus yverns.

Qui ont affilé leur langue.

Loc. A doas lengas e dos becx.

G. Faidit: Aras lo mont.

Il a deux langues et deux becs.

ANC. FR. Ores n'est pus temps de clorre le bec,

Chantons, sautons et dansons ric à ric. 

Marot, t. II, p. 255.

Ce n'est pas tout que d'estre bec à bec,

Les levres se pressant d'un baiser tousiours sec;

Il faut que l'une langue avec l'autre s'assemble.

Olivier de Magny, p. 180.

CAT. Bec. ESP. Pico. PORT. Bico. IT. Becco.

2. Beca, s. f., croc, crampon.

Cordas e becas e paysso.

Bertrand de Born: Lo coms m'a.

Cordes et crocs et pieux.

3. Becut, adj., beccu, crochu.

Ben l'agr'obs que fos becutz,

E 'l bec fos loncs et agutz.

A. Daniel: Puois Raimons.

Il aurait bien besoin qu'il fût beccu, et que le bec fût long et aigu.

Fig. Els fals becut lauzenjador.

Deudes de Prades: No m puesc mudar.

Les faux beccus médisants.

ANC. FR. Naus, gallions et leurs esprons becus.

Ronsard, t. I, p. 619.

PORT. Bicudo. (ESP. Picudo.)

4. Bechar, v., becquer, becqueter, piquer.

Cant vostr' auzel comensara

Sus a bechar, el sancx parra.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Quand votre oiseau commencera à becquer dessus, le sang paraîtra.

ANC. FR.

Ou me laisser becquer ceste amorce friande.

R. Belleau, t. 1, p. 253.

IT. Beccare. (ESP. picar; chap. picá: pico, piques, pique, piquem o picam, piquéu o picáu, piquen.)


Bechina, Beguina, s. f., béguine.

Voyez Du Cange, t. I, col. 1094;

Carpentier, t. I, col. 509; Ménage, t. I, p. 171.

Toz' an vos facha menor

Bechina.

J. Estève: Ogan ab.

Fillette, ils vous ont faite béguine mineure.

De beguinas re no us dirai.

P. Cardinal: Ab votz.

Je ne vous dirai rien des béguines.

ANC. FR. En riens que beguine die,

N'entendiez tuit se bien non.

Fabl. et cont. anc., t. II, p. 57.

Une des beguines de la reine, quant elle ot la royne chaucé, si ne se prit garde.

Joinville, p. 135.

IT. Beghina.

2. Beguinatje, s. m., béguinage, monastère de béguines.

Ni hermitanatge escondutz,

Ni reclus, ni beguinatje.

Folquet de Lunel: E nom del.

Ni ermitage caché, ni reclus, ni béguinage.

ANC. FR. Tuit li preudome, ce me semble,

Haïr doivent trestuit ensanble

Pappelardie et beginage.

Fabl. et cont. anc., t. I, p. 320.


Becilh, s. m., renversement, détérioration, trouble.

Sest fai de nueytz son jornal,

Per qu'el frug torn en becilh.

Marcabrus: Pus la fuelha.

Celui-là fait sa journée pendant la nuit, c'est pourquoi le fruit tourne en détérioration.

Cel prophetizet ben e mau

Que ditz c'on iri' en becill;

Seignor ser, e sers senhoran.

Marcabrus: Lo vers comens.

Celui-là prophétisa bien et mal, qui dit qu'on irait en renversement; le seigneur serf, et le serf seigneuriant.

ANC. FR. Onques si laide occision

Ni si laide destruction

Ne tel besil ne tel doulour

Ne fu de Sesnes en un jour.

Roman de Brut, Ms. de l'Arsenal, fol. 60.

Qu'il n'i ot besil et masacre.

G. Guiart, t. 1, p. 88.

Onques n'oï en nul peril

De fames fait si grant besil.

Roman de Brut, Abrahams, v. 6070.

2. Besillar, v., détruire, périr, renverser.

Jovens feuney e trafana,

E donars besilla.

Marcabrus: Bel m'es quan.

La grâce trompe et se moque, et largesse périt.

ANC. FR. Mainte bone ville besillent;

En allant, la contrée essilent.

Gran duel en maine la reine;

A poi qu'elle ne s'en besille...

Car huis et portes en refraignent,

Besilent tous ceux qu'il ataignent.

G. Guiart, t. 1, p. 83, et t. II, p. 122 et 136.


Bedel, s. m., bedeau.

L'anglo-saxon boedel, nuncius, paraît la véritable étymologie de ce

mot.

Voyez le Vocabul. anglo-saxonic., et Wachter, Gloss. german.

Qu'el bedels de lor consistori haia los emolumens acostumatz.

Leys d'amors, La Loubère, p. 62.

Que le bedeau de leur consistoire ait les émoluments accoutumés.

CAT. Bedell. ESP. PORT. Bedel. IT. Bidello.


Bel, adj., lat. bellus, bel, beau.

Pus bella que bels jorns de may.

Arnaud de Marueil: Dona genser.

Plus belle que beau jour de mai.

Comparat. Pus blanca es qu'Elena,

Bellazors que flors que nays.

Arnaud de Marueil: Belh m'es.

Elle est plus blanche qu'Hélène, plus belle que fleur qui naît.

Superlat. Puois es del mon la bellaire.

Aimeri de Peguilain: Per solatz.

Puisqu'elle est la plus belle du monde.

Et am del mon la bellazor.

Rambaud d'Orange: Mon chant.

Et j'aime la plus belle du monde.

Loc. Ses respieg d'altra merce,

Sol suefra qu'en lei m'atenda

E qu'el belh nient atenda.

Peyrols: Del seu tort.

Sans espoir d'autre récompense, qu'elle souffre seulement que je m'adresse à elle et que j'attende le beau rien.

Vuelh mas coblas movon totas en bel.

Guillaume de St.-Didier: Ayssi cum es.

Je veux que mes couplets tournent tous en beau.

M'es bon e bel hueymais qu'ieu m'entremeta

D'un sirventes per elhs aconortar.

Bertrand de Born: Pus Ventedorn.

Il m'est désormais bel et bon que je m'entremette d'un sirvente pour les encourager.

Neutral. Bel m'es quan l'erba reverdis.

R. Vidal: Bel m'es quan. 

Il m'est beau quand l'herbe reverdit.

ANC. FR. Bel leur fut d'eux departir de la dicte forteresse.

Monstrelet, t. II, fol. 32.

Volentiers, suer, puisqu'il t'est bel.

Li Gieus de Robin et de Marion, p. 7.

Et chantoit bien et bel.

Pastourelle: L'autre ier. 

Legrand, t. II, p. 288.

ANC. ESP.

Quando enloqueció por el su bel parecer.

Poema de Alexandre, cop. 2263.

E da me un bel pandero e seis anillos de estaño.

Arcipreste de Hita, cop. 977.

CAT. Bell. ESP. MOD. PORT. IT. Bello.

2. Bellamen, adv., bellement, agréablement.

Que non sia bellamen faissonatz.

B. de Ventadour: Per mieills.

Qui ne soit agréablement façonné.

Anatz suau e bellament.

Un troubadour anonyme: Senior vos que.

Allez paisiblement et bellement.

Adv. comp. 

E pueisas, ab una broqueta

Que non sia trop agudeta,

Hom los pasca tot belamen.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Et puis, avec une brochette qui ne soit pas trop aiguë, qu'on les paisse tout bellement.

ANC. FR. Et puis tout bellement

S'approchant du chalit, saisit le cimeterre.

Du Bartas, p. 412.

CAT. Bellament. ESP. PORT. IT. Bellamente.

3. Sobrebel, adj., très beau.

Vezia en esperit un arbre sobrebel, de maravilhosas flors.

V. de S. Flors. DOAT, t. CXXIII, fol. 261.

Voyait en esprit un arbre très beau, de merveilleuses fleurs.

4. Beltat, Beutat, s. f., beauté.

La granz beltatz e 'l valor qu'en leis es.

Perdigon: Lo mal d'amor.

La grande beauté et le mérite qui est en elle.

Sabis hom no s'atent pas a la beltat del cors, mas a la beltat de l'arma.

Trad. de Bède, fol. 72.

L'homme sage ne s'attache pas à la beauté du corps, mais à la beauté de l'âme.

Tan mi destrenh sa bontatz,

Sa proeza e sa beutatz.

Alphonse II, Roi D'Aragon: Per mantas.

Tant me maîtrise sa bonté, son mérite et sa beauté.

ANC. FR. Bealtet ad vestut.

Anc. trad. du Psautier de Corbie, ps. 92.

ANC. CAT. Beltat. ESP. Beldad. PORT. Beldade. IT. Beltà.

5. Belleza, s. f., beauté.

Las donas eissamens

An pretz diversamens:

Las unas de belleza,

Las autras de proeza.

Arnaud de Marueil: Razos es.

Les dames également ont prix diversement: les unes de beauté, les autres de mérite.

CAT. Bellesa. ESP. PORT. Belleza. IT. Bellezza.

6. Belor, s. f., beauté.

Fe, quan naysh, a verdor, creyshen belor, apres flor.

Eluc. de las propr., fol. 209.

Foin, quand il naît, a verdeur, en croissant, beauté, ensuite fleur.

ANC. CAT. Bellor. ANC. IT. Bellore.

7. Abelhir, v., agréer, plaire, charmer, briller.

Tan m'abelis jois et amors e chans,

Et alegrier, deport e cortezia.

Berenger de Palasol: Tan m'abelis.

Tant me charme joie et amour et chant et allégresse, réjouissance et courtoisie.

Aissi s vai melhuran,

Tan quan cove a valor e a sen,

Qu'abelhir fa sos faitz a tota gen.

Pons de Capdueil: Aissi m'es pres.

Ainsi elle va se perfectionnant, autant qu'il convient au mérite et au sens, qu'elle fait agréer ses faits à toute personne.

E pois feiron la gaita tro qu'el jorns abelig.

Guillaume de Tudela.

Et puis ils firent le guet jusqu'à ce que le jour brilla.

Car totz hom pros s'abelis

De Na Conja e s grazis.

T. de G. de la Tour et de Sordel: Us amicx.

Car tout homme preux se charme de dame Conje et s'en agrée.

ANC. FR. N'onc a prodomme n'abeli

N'il n'est drois qu'el li abelisse.

Roman de la Rose, v. 5370-1.

IT. Ma così o così, natura lascia

Poi fare a voi, secondo che v' abbella.

Dante, Parad., XXVI. (N. E. Dante: Arnaut Daniel: “Tan m' abelis votre cortes deman” https://textos-dante-alighieri.blogspot.com/2020/09/castellano-purgatorio-canto-xxvi.html)

ANC. CAT. Abelir.

8. Abelhimen, s. m., agrément, gracieuseté.

L'es vengutz abelhimens

Que sias sey chantaire.

Raimond de Castelnau: Aras pus. 

Il lui est venu la gracieuseté que vous soyez ses chanteurs.

Fig. Quar vos etz coms de valor e de sen,

E coms de joy, e coms d'abelhimen.

Bertrand d'Allamanon: Un sirventes.

Car vous êtes comte de valeur et de sens, et comte de joie, et comte d'agrément.

ANC. CAT. Abeliment.

9. Abelivol, adj., agréable, plaisant.

Mal abelivols fo e Proenza e sos ditz.

V. de Giraud de Calanson.

Il fut peu agréable en Provence dans ses propos.

10. Desabelir, v., déplaire, désagréer.

La m fai desabelir

E de mon cor loignar.

Aimeri de Peguilain: Qui sofrir s'en.

La fait me désagréer et éloigner de mon coeur.

ANC. FR. E si li en desabeli.

G. Guiart, an. 1259. Carpentier, t. 1, col. 11.

11. Embellir, v., embellir.

Com plus l'esgard, mais la vei embellir.

B. de Ventadour: Quan la fuelha. Var.

Comme plus je la regarde, plus je la vois embellir.

CAT. Embellir.

12. Embellezir, v., embellir.

Humilitat colora et adorna et embelleziss obediensa de totz sos ornamens. V. et Vert., fol. 54.

L'humilité colore et orne et embellit l'obéissance de tous ses ornements.

E colora de sol lo rais

Lo mon, per que s'embellezis.

G. Adhemar: Pos vei.

Et le rayon du soleil colore le monde, c'est pourquoi il s'embellit.


Bellicos, adj., lat. bellicosus, belliqueux.

Fo aquela gent totz temps bellicoza.

Eluc. de las propr., fol. 179.

Cette nation fut en tout temps belliqueuse.

CAT. Bellicos. ESP. (belicoso) PORT. IT. Bellicoso.

2. Sobrebellicos, adj., très belliqueux.

Sa gent fo antiguament sobrebelliquosa.

Eluc. de las propr., fol. 171.

Sa nation fut jadis très belliqueuse.

3. Rebel, Rebelle, Revel, adj., lat. rebellis, rebelle, indocile, revêche.

El es trop arditz a mal afar et engres e rebels.

V. et Vert., fol. 61.

Il est trop hardi dans mauvaise affaire et irrité et rebelle.

E si tant era que negus fos rebells a penre lo dig offici.

Cartulaire de Montpellier, fol. 126.

Et si tant était que personne fût indocile à prendre ledit office.

Metre los delietz de sa carn sotz los pes, que non sia rebella a

l'esperit. V. et Vert., fol. 85.

Mettre les délices de sa chair sous les pieds, afin qu'elle ne soit pas rebelle à l'esprit.

Ab los pels revels. Eluc. de las propr., fol. 259.

Avec les poils revêches.

ANC. CAT. Rebelle. CAT. MOD. ESP. PORT. Rebelde. IT. Ribello.

4. Revel, s. m., rébellion, résistance.

Que ja negun revel no i trobaran.

E. Cairel: Qui saubes.

Vu que jamais ils n'y trouveront nulle résistance.

Selha cui sui liges ses revelh.

Guillaume de S.-Didier: Aissi cum es.

Celle à qui je suis lige sans rébellion.

5. Rebellio, s. f., lat. rebellio, rébellion, résistance, refus.

Avian estat en rebellio contra lui.

Trad. de Bède, fol. 10.

Ils avaient été en rébellion contre lui.

Si aquel si deffen e se met en rebellio.

Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 135.

Si celui-là se défend et se met en rébellion.

E fes rebellion de pagar.

Tit. de 1333. DOAT, t. XLIII, fol. 38.

Et fit refus de payer.

CAT. Rebellió. ESP. Rebelión. PORT. Rebellião. IT. Ribellione.

6. Rebellacion, s. f., rébellion.

Mais piegers es rebellatios.

Rebellacions es un peccatz que nays de cor qui es rebels e durs.

V. et Vert., fol. 26 et 36.

Mais pire est rébellion.

La rébellion est un péché qui naît du coeur qui est rebelle et dur.

IT. Ribellazione.

7. Rebellar, Revellar, v., lat. rebellare, révolter, rebeller.

Se son deliberat de rebellar.

La gen del pays que se rebellavan.

Chronique des Albigeois, col. 79 et 49.

Ils ont délibéré de se révolter.

La gent du pays qui se révoltaient.

Els se revelero contra lhui.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 72.

Ils se révoltèrent contre lui.

Part. pas. Li guazan si son acordat

Entr'elhs e ves lui revelat.

Bertrand de Born: Ieu chan.

Les vassaux se sont accordés entre eux et rebellés contre lui.

Substantiv. Que mais mi volgr'esser rezems

De Malmutz o de revellatz.

Giraud de Borneil: Ben cove.

Vu qu'il me vaudrait mieux être racheté des Mameluks ou des infidèles.

ANC. FR. Li clergies et tous li peules revelèrent encontre lui.

Chronique de Cambray.

CAT. Rebellar. ESP. Rebelar. PORT. Rebellar. IT. Ribellare.


Beluga, s. f., bluette, étincelle. (chap. purna, sentella)

Amors es cum la beluga

Que coa 'l fueg en la suga,

Art lo fust e la festuga.

Marcabrus: Dirai vos.

L'amour est comme la bluette qui couve le feu dans la suie, brûle le bois et la paille.

Fig. E qui soi ieu si no cenres e beluga de fuoc?

V. et Vert., fol. 53.

Et que suis-je, moi, sinon cendre et bluette de feu?

2. Belugament, s. m., bluettement.

So scintillament o belugament.

Eluc. de las propr., fol. 132.

Son scintillement ou bluettement.

3. Belugeiar, v., bluetter.

La vezo sintillar et belugeiar.

Eluc. de las propr., fol. 117.

La voient scintiller et bluetter.

CAT. Bellugar.

4. Abellucar, v., éblouir.

Cant eu la vei tot m'abelluc,

Et oclei mai d'un ratairol.

Un troubadour anonyme: Can vei.

Lorsque je la vois je suis tout ébloui, et je suis aveugle plus qu'une taupe.


Belzebuc, s. m., Belzébut.

Ab art del diable Belzebuc.

Brev. d'amor, fol. 156.

Avec l'art du diable Belzébut.

IT. Belzebù. (ESP. Belcebú)


Ben, Be, adv. lat. bene, bien, beaucoup.

Aquest cantar poiria ben esser bos.

B. de Ventadour: Belhs Monruelhs.

Ce chanter pourrait bien être bon.

Qu'elh fora mortz, ben a un an o dos,

Si 'l belh cofortz d'elhas doas no fos.

Pujols: Si 'l mal d'amor.

Qu'il fût mort, il y a bien un an ou deux, si ne fût le bel encouragement d'elles deux.

Prov. Qui ben fara, ben trobara.

P. Cardinal: Predicator.

Qui bien fera, bien trouvera.

Qui ben penh, ben ven.

Le moine de Montaudon: Autra vetz.

Qui bien peint, bien vend.

ANC. FR. Qui bien fera, bien trouvera,

Chacun son payement aura...

N'a pas longtemps entra un bien matin.

Charles d'Orléans, p. 319 et 235.

CAT. Ben, be. ANC. ESP. Ben. ESP. MOD. Bien. PORT. Bem. IT. Bene, be.

Loc. E l'aculhirs de: Ben siatz vengutz.

Aimeri de Peguilain: De tot en tot.

Et l'accueillir de: Soyez bien venu.

Ben aia arbres don nais tan bella brancha.

Rambaud d'Hyères: Coms proensal.

Bien ait l'arbre d'où naît si belle branche.

Ben aia coms qu'es d'afortit coratge.

Bertrand d'Allamanon: Un sirventes.

Bien ait comte qui est de courage affermi.

ANC. FR. Cil respont: Sire, bien aiés,

Vous ne me sanlés mie liés.

Roman du comte de Poitiers, v. 773.

Adv. comp. Amicx, ben leu deman morras.

Garins le Brun: Nueg e jorn.

Ami, peut-être tu mourras demain.

Dieus don li bona via tener

De ben en mielh e de pretz en poder.

H. Brunet: Pus lo dous.

Dieu lui donne de tenir bonne voie de bien en mieux et de mérite en pouvoir.

E gart lo ben e gen per la vertut que i es.

Bertrand d'Allamanon: Mot m'es.

Et qu'elle le garde bien et gentiment pour la vertu qui y est.

ANC. FR. Fai prosperer de bien en mieux.

Luc de la Porte, trad. d'Horace, p. 158.

Il aloit touzjors de bien en mieuz.

V. de S. Louis, p. 305.

IT. Io ho sempre di ben in meglio fatti i fatti miei.

Boccaccio, Decameron, I, I.

Conj. comp. Car no s cug, si be m ri ni m chan,

Qu'o puesca longuamen sufrir.

P. Raimond de Toulouse: Enquera m vai.

Car qu'elle ne pense pas, bien que je rie et je chante, que je puisse long-temps souffrir cela.

Ben q'om no 'ls coingnogues.

B. Zorgi: Si 'l monz.

Bien qu'on ne les connût.

2. Ben, Be, s. m., bien, richesse, fortune, avantage.

Avers e 'l honors presatz

Val mais que nuls autre bes.

B. Calvo: Qui ha talen.

Richesse et l'honneur apprécié vaut plus que nul autre bien.

Los bes de la fortuna que son coma nient.

V. et Vert., loi. 29.

Les biens de la fortune qui sont comme rien.

Senher, fontana de tot be.

J. Esteve: Francx reys.

Seigneur, source de tout bien.

Una on creis e nais

Bes plus c'om no 'n pot dir.

Aimeri de Peguilain: Qui soffrir.

Une où le bien croît et naît plus qu'on n'en peut dire.

E pus lo mals aitan bos m'es,

Bos er lo bes apres l'afan.

B. de Ventadour: Non es.

Et puisque le mal m'est si bon, le bien me sera bon après la peine.

- Expression d'amitié pour désigner une amante.

Pueys digas a mon ben, s'eschai,

Qu'en tal son pauzat miei dezir.

Arnaud de Marueil: A guiza de fin.

Puis dis à mon bien, s'il y a occasion, que mes désirs sont placés ainsi.

Loc. Et ela l'aculhit fort et onret, e 'l fes gran be.

V. de Pierre Rogiers.

Et elle l'accueillit et l'honora beaucoup, et lui fit grand bien.

Anc hom non nasquet de maire

Tan de be us puesca voler.

Pierre d'Auvergne: Rossinhol.

Oncques homme ne naquit de mère qui vous puisse vouloir autant de bien.

E dirai ben de lieys en mas chansos.

Folquet de Marseille: S'al cor.

Et je dirai du bien d'elle dans mes chansons.

E tot quan s'en pot avenir

Deu drutz en be penr' e grazir.

T. d'Albert Marquis et de G. Faidit: Gaucelm.

Et tout ce qui peut en survenir, un galant doit le prendre en bien et l'agréer.

3. Abenar, v., améliorer, faire du bien.

Quar si fai mal, pois abena.

T. de P. d'Auvergne et de B. de Ventadour: Amicx.

Car s'il fait du mal, après il fait du bien.


Benc, s. m., aspérité, pointe.

Per unas rochas, per us bencs;

Car adoncas no hi avia

Per la val estrada ni via.

V. de Sancta Enimia, fol. 13.

Par des roches, par des aspérités; car alors il n'y avait par la vallée ni chemin ni voie.


Benda, Banda, s. f., bande, bandeau, ruban, ceinture,

Bend, en persan; Band, en ancien allemand, signifient ligamen, lien. (Bund en alemán actual.)

Voyez Juste Lipse, epist. 44, ad Belgas; Monti, t. II, part. I, p. 307; Muratori, Diss. 33; Denina, t. I, p. 153.

L'entresenh faitz ab benda

De la jupa del rey d'armar.

Bertrand de Born: Quan vey pels.

L'enseigne faite avec une bande du pourpoint du roi d'armes.

Aprop pren una autra benda et envolveys una autra vegada.

Trad. d'Albucasis, fol. 57.

Après prends une autre bande et enveloppe une autre fois.

Fresca, vermelha, ses menda,

Es la cara sotz la benda.

H. de S.-Cyr: Servit aurai.

Sous le bandeau, la figure est fraîche, vermeille, sans défaut.

Pendre am sa benda o negar.

V. de S. Honorat.

Pendre avec sa ceinture ou noyer.

- Filet, tuyau.

Vos faitz badar

Lo bec de l'auzel e colar

Per una sotileta benda

En la boca sella bevenda.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Vous faites ouvrir le bec de l'oiseau et couler par un subtil tuyau cette boisson dans la bouche.

Loc. Aissi com il es la gensor que port benda.

Blacas: Per merce.

Ainsi comme elle est la plus jolie qui porte bandeau.

ANC. FR. Mais la bende que j'ai devant les yeulx

Me fait passer les jeunes pour les vieulx.

La Danse aux aveugles.

ANC. CAT. Benda. ESP. PORT. Venda. IT. Benda.

- Côté, lisière.

Lo cers s'en vai per mieg la landa,

Per una mot estrecha banda.

V. de S. Honorat.

Le cerf s'en va à travers la lande, par une très étroite lisière.

CAT. ESP. PORT. IT. Banda.

2. Bendel, s. m., bandeau, bandelette.

Als autres pendutz emblaria

Cordas o bendels o tortors.

P. Cardinal: D'Esteve de Belmon.

Il déroberait aux autres pendus cordes ou bandelettes ou garrots.

3. Bendar, v., ceindre, entourer, appareiller.

Pueys s'en fay totz sos flancxs isnelamen bendar.

Roman de Fierabras, v. 708.

Puis il s'en fait ceindre rapidement tous ses flancs.

Cendals don quecha se bendes.

Le moine de Montaudon: Quant tut.

Taffetas dont chacune se ceignît.

CAT. Bendar. ESP. PORT. Vendar. IT. Bendare.

4. Desbendar, v., débander, décoiffer, ôter le bandeau.

Los huelhs li desbendero, c'avia estreyt liatz.

Roman de Fierabras, v. 1960.

Ils lui débandèrent les yeux, qu'il avait serrés étroitement.

Substantif. Es al desbendar grasida.

T. d'Armand et de B. de la Barthe: Bernart.

Au décoiffer elle est agréable.

ESP. Desvendar. IT. Sbendare. (chap. Desbená, traure la bena)

5. Enbendelar, v., bander, envelopper.

Apres lo van enbendelar.

Brev. d'amor, fol. 163.

Après ils le vont bander.

Part. pas. Siei cabelh foro tirassatz

E li sieu uelh enbendelatz.

Brev. d'amor, fol. 167.

Ses cheveux furent tiraillés et ses yeux bandés.

IT. Imbendare.

Benevessa, s. f., panier.

En cercar estuytz,

Cofres e benevessa.

Leys d'amors, fol. 28.

A chercher étuis, coffres et panier.


Benigne, adj., lat. benignus, bénin, doux.

I cors benignes sobremunta e vens totas malas costumas e mals vicis e mals enclinamens. V. et Vert., fol. 58.

Un coeur bénin surmonte et vainc toutes les mauvaises habitudes et les mauvais vices et les mauvaises inclinations.

Elephant benigne es sobre totas bestias.

Eluc. de las propr., fol. 249.

L'éléphant est doux par-dessus toutes les bêtes.

Fig. E pus dous temps bautz bril benigne.

R. Vidal de Bezaudun: Entr'el taur.

Et puisque le doux temps gai brille bénin.

Substantiv.

Es bos ab los benignes e mals ab los nozens.

P. de Corbiac: El nom de.

Il est bon avec les bénins et méchant avec les malfaisants.

CAT. Benigne. ESP. PORT. IT. Benigno.

2. Benignamen, adv., bénignement.

Respos li benignamen.

Brev. d'amor, fol. 183.

Il lui répondit bénignement.

Que benignamen entendo e enterpreto.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 2.

Qui entendent et interprètent bénignement.

CAT. Benignament. ESP. PORT. IT. Benignamente.

3. Benignitat, s. f., lat. benignitatem, bénignité, douceur, bonté.

Suaveza de cor o benignitat.

V. et Vert., fol. 56.

Douceur de coeur ou bénignité:

Que a luy plassa per sa benignitat.

Tit. du XIVe sièc. DOAT, t. CXLVI, fol. 232.

Qu'il lui plaise par sa douceur.

CAT. Benignitat. ESP. Benignidat (benignidad). PORT. Benignidade. IT. Benignità. (chap. benignidat)


Beort, Beiort, Biort, Bort, s. m., behourt, joûte, tournois.

E torneiamen e beort.

Un troubadour anonyme: Senior vosque. 

Et tournois et behourt.

E cant lo beiortz fon mesclatz,

Viratz estar donas a estras.

Roman de Jaufre, fol. 111.

Et quand le tournois fut mêlé, vous verriez les dames se tenir aux balcons.

E feron justas e biortz

Que dureron ben XV jortz.

Roman de Blandin de Cornouailles, etc.

Et firent joûtes et tournois qui dureront bien quinze jours.

Ancmais, so us pliu, no m plac tant treps ni bortz.

A. Daniel: Sols sui que sai.

Jamais, je vous le jure, ne me plut tant danse ni behourt.

ANC. FR.

Jostes, essaiz, bouhours et tournoyemens.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 566.

Ainc ne vos vi un boort commencer.

Roman d'Aubri, Bekker, fol. 71.

IT. Bigordo, bagordo.

2. Bordei, Bordeit, s. m., behourdie, art de joûter.

E sabon de domney,

De trep e de bordey.

Arnaud de Marueil: Razos es.

Et savent de galanterie, de danse et de behourdie.

- Behourt, joûte.

Las pimpas sian als pastors,

Et als enfans bordeitz petitz.

G. Rudel: Pro ai.

Que les chalumeaux soient aux pasteurs, et aux enfants les petits behourts.

ANC. FR. Et par behordéis de vens

Les undes de mer eslevans.

Roman de la Rose, v. 19147.

Le premier dimanche de quaresme, appelé les brandons ou behourdiz.

Tit. de 1420. Carpentier, t. 1, col. 574.

Ce premier dimanche de carême était ainsi appelé, parce que ce jour-là les hommes et même les enfants s'amusaient à des joûtes, à des simulacres de combats, avec des bâtons nommés bouhours.

Le jour des brandons iceux compaignons tenant bouhours en leurs mains, desquelz ilz s'esbatoient l'un contre l'autre.

Lett. de rém., 1476. Carpentier, t. I, col. 574.

3. Beordar, Bagordar, Biordar, v., behourder, joûter, faire des tournois, des joûtes.

Mas anc sempre cavals de gran valor

Qui beorda trop soven, cuelh feunia.

Folquet de Marseille: Sitot me.

Mais presque toujours, cheval de grande valeur qui behourde trop souvent, recueille honte.

E pueis mandon li cavalier

Als escudiers que enselar

Fasson, qu'il volon biordar.

Roman de Jaufre, fol. 111.

Et puis les chevaliers ordonnent aux écuyers qu'ils fassent seller, vu qu'ils veulent behourder.

Part. pas. Ben deu esser bagordada

Cortz de gran baron.

Sordel: Ben deu esser.

Cour de grand baron doit être bien embellie de tournois.

ANC. FR. Ge vois une lance aporter,

Et puis en ira bohorder.

Fabl. et cont. anc., t. 1, p. 267.

Moult i convendra béhorder

Ains que de nous puist estre pris.

Roman de la Rose, v. 10532.

Ledit Colin... tiroit et behourdoit contre lui, pour lui oster son baston ou houllete.

Lett. de rém., 1387. Carpentier, t. 1, col. 574.

ANC. IT. Bigordare.

4. Bordir, Baordir, Burdir, v., behourder, joûter, folâtrer, s'amuser,

bondir.

Jois mi fai rire e bordir.

P. Rogiers: Entr' ir' e joy.

Joie me fait rire et folâtrer.

Canton, trepan e baorden.

Roman de Jaufre, fol. 35.

Ils chantent, dansent et behourdent.

Li donzel van burdir à (a) la quintana.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 32.

Les damoiseaux vont s'amuser à la quintaine.

Substantiv. Mais ama 'l bordir e 'l cassar.

Bertrand de Born le fils: Quan vei lo.

Il aime mieux le behourder et le chasser.

Part. prés. Dui poli

Bel e borden ab saura cri.

Marcabrus: Dirai vos.

Deux poulains beaux et bondissants avec blonde crinière.

ANC. FR. Oy le service Dieu dévotement, sans border et sans regarder sà ne là. Annales du règne de S. Louis, p. 284.


Bera, s. f., bière, cercueil.

Bar signifiait, en celtique et en germanique, table, caisse portative, brancard.

Voyez Denina, t. 1, p. 333.

Quan vos veira en la bera,

No sera sos huelhs mulhatz.

Marcabrus: Dirai vos.

Quand elle vous verra dans la bière, son oeil ne sera pas mouillé.

Cant hom ve una bera parada de bels draps, senhal es que aqui ha mort.

V. et Vert., fol. 104.

Quand on voit un cercueil paré de beaux draps, c'est signe qu'il y a

là mort.

IT. Bara.


Berbitz, s. f., lat. vervex, brebis.

Si quis anniculum vel bimum vervecem furaverit.

Eccard, Lex salica, tit. IV, §. 2, p. 21.

Des manuscrits portent berbicem.

Baluze, Cap. reg. Fr., t. 1, col. 286.

Ar es pretz de raubar

Buous, motos e berbitz.

Giraud de Borneil: Per solatz.

Maintenant c'est un mérite de dérober boeufs, moutons et brebis.

ANC. FR. Va-t'en à la berbis ta mère...

Les berbis sans garde truva.

Marie de France, t. II, p. 221 et 222.

ANC. CAT. Berbitz. IT. Berbice.

2. Bergier, s. m., basse lat. berbicarius, berger.

La loi des Allemands, tit. XCVIII, art. 3, porte: “Et quod de berbicario,

stotario, et vaccario sit, etc.”

Que guardes las bestias coma bergiers.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 32.

Que tu gardes les bêtes comme les bergers.

3. Bergeira, s. f., bergère.

L'autr'ier trobei la bergeira

Que d'autras vetz ai trobada.

G. Riquier: L'autr'ier.

L'autre jour je trouvai la bergère que j'ai trouvée d'autres fois.


Bergau, adj., bulgare, bougre, détestable.

Menut trobador bergau.

Marcabrus: Lo vers comensa.

Petit troubadour détestable.

CAT. Bergant. ESP. Bergante.


Bergonho, peu, légèrement.

Ce mot, avec UN, forma un adverbe composé.

Aqui viro las regnas un bergonho.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 71.

Ils tournent là un peu les rênes.


Berille, Bericle, s. m., lat, beryllus, béryl, sorte d'émeraude.

Marbode, lib. Lapidum seu de gemmis, §. 12, dit du béryl:

Hic et conjugii gestare refertur amorem.

Voyez la note du Roman de la Rose, t. III, p. 72.

Berille es peyra falbenca, luzent.

Eluc. de las propr., fol. 185.

Béryl est pierre verdâtre, luisante.

De bericle dizo li autor

Que val a cosservar l'amor

Entre la molher e 'l marit.

Brev. d'amor, fol. 40.

Les auteurs disent du béryl qu'il est bon à conserver l'amour entre la femme et le mari.

ANC. FR. Plus fu clere que nul beril.

Roman de la Rose, v. 15723.

Nul ne puet faire ne faire faire tailler diamans de bericle.

Ord. des R. de Fr., 1355, t. III, p. 12.

CAT. Beril. ESP. Berilo. PORT. IT. Berillo.


Berja, s. f., bas lat. beria, berge, plaine.

Discendet e dormit en la berja.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 111. 

Il descendit et dormit en la berge.

ANC. FR. Une grant berrie de sablon, là où il ne croissoit nul bien.

Celle berrie commensoit à unes très grans roches merveilleuses, qui sont en la fin du monde devers orient.

Parla aux sages homes des berries.

Joinville, p. 99 et 100.


Bernicar, v., vernisser.

Car vos enpeinetz aitant fort

Ni us bernicatz.

Le moine de Montaudon: Quant tuit.

Car vous vous peignez et vernissez si fort.

CAT. Embarnissar. ESP. Barnizar. PORT. Envernizar. IT. Vernicare.


Berrovier, s. m., éclaireur, soldat d'avant-poste.

Et en la ost veirem solatz e laigna,

E 'ls berroviers soven correr la plaigna.

Aicart del Fossat: Entre dos reis.

Et dans l'armée nous verrons plaisirs et peine, et les éclaireurs souvent courir la plaine.

IT. Berroviere.


Bertal, Bertau, s. m., hanneton. (chap. escarabicha; tavan : tabá)

Mosca ni tavan que vola,

Escaravat ni bertal.

Marcabrus: Pus la fuelha.

Mouche ni taon qui vole, scarabée ni hanneton.

Fig. Cui sens nos es guidaire

No sap ni pot a cap traire,

Ans par a la fin bertaus.

Giraud de Borneil: S'es cantars.

Celui à qui le sens n'est pas guide, ne sait ni ne peut venir à chef, mais à la fin il paraît hanneton.


Bertresca, s. f., brétèche, forteresse.

Et a una bertresca sobre cascun pilar,

E podon en cascuna XX cavayer estar.

Roman de Fierabras, v. 2337.

Et il y a une brétèche sur chaque pilier, et vingt chevaliers peuvent se tenir en chacune.

Ni aut mur, ni bertresca, ni dentelh batalhier.

Guillaume de Tudela.

Ni haut mur, ni brétèche, ni créneau défenseur.

ANC. FR. Et fist fère les murs à tors et à breteches et défenses mout espesses.

V. de S. Louis, p. 305.

Encore unt bertesches levées

Bien planchies et kernelées.

Roman de Rou, v. 9450.

IT. Bertesca.


Bescalmes, s. m., galetas ouvert.

Dans la basse latinité, calma a été employé dans le sens de fortification

bâtie.

Destruat calmam et fossatum... calmam destruere nolo, quia frater meus eam aedificavit. Du Cange, t. II, col. 53.

Factum est hoc in bescalmo consulum, in praesentia omnium consulum... In bescalmo ante salam. Carpentier, t. I, col. 528.

No se fasan bescalmes si non els sobeirans soliers de las maizons sobre fenestratge. Statuts de Montpellier du XIIIe siècle.

Que ne se fassent galetas ouverts, sinon au plancher supérieur des maisons sur les fenêtres.


Bescles, s. m., fressures.

Anc no compretz ni ventre, ni budel,

Ni cap, ni pes, ni fetges, ni bescles.

P. Bremond Ricas Novas: Tant fort.

Vous n'achetâtes jamais ni ventre, ni boyau, ni tête, ni pied, ni foie,

ni fressures.


Besonh, Bezonh, s. m., besoin, nécessité.

Voyez Muratori, Diss. 33.

Quar non aus mostrar mon besonh.

Rambaud d'Orange: Un vers.

Car je n'ose montrer mon besoin.

A las gens que n'an besonh.

Liv. de Sydrac, fol. 43.

Aux gens qui en ont besoin.

Il s'est dit des besoins naturels.

Ayssi coma la bestia que fai son bezonh davan la gen.

Liv. de Sydrac, fol. 40.

Ainsi comme la bête qui fait sa nécessité devant la gent.

ANC. FR. Autres choses qui besoing nous estoient.

Joinville, p. 133.

Besoing si fet vielle troter.

Roman du Renart, t. 1, p. 183.

ANC. CAT. Bessogn. IT. Bisogno. (ESP. Necesidad)

2. Besonha, Besoigna, s. f., besoin, nécessité, besogne.

E 'l paire li dava certa liurazon de deniers per vianda e per so que besoigna l'era. V. de Bertrand de Born.

Et le père lui donnait certaine quantité de deniers pour la nourriture et pour ce qui lui était besoin.

Li falh a la besonha gran.

E. Cairel: Qui saubes.

Lui manque dans la grande nécessité.

Impersonnell.

Besogna es qu'el entenda cal cosa es ben e mal.

Lo novel Sermon.

Il est besoin qu'il entende quelle chose est bien et mal.

- L'acte de la copulation.

E s'ilh s'ajusto alegramen e alegramen complisso lor besonha, l'efas qu'ilh auran sera alegres e de bela maniera.

Liv. de Sydrac, fol. 27.

Et s'ils s'ajustent allégrement et s'ils accomplissent allégrement leur besogne, l'enfant qu'ils auront sera allègre et de belle manière.

ANC. FR. Artilleries, vivres et autres besongnes nécessaires à guerre.

Monstrelet, t. 1, fol. 26.

Et choses d'excellent besongne.

Vigiles de Charles VII, t. 1, p. 92.

ANC. CAT. Bessogna.

3. Besonhar, Besoignar, v., manquer, faire besoin.

El coms li dava cavals et armas, e 'ls draps que besoignaven e so que 'l fasia mestier. V. de Raimond de Miraval.

Le comte lui donnait cheval et armes, et les habits qui lui manquaient, et ce qui lui faisait besoin.

- Travailler, faire de la besogne.

Tot so que an besonhat... Mentre que besonhavan.

Chronique des Albigeois, col. 63 et 93.

Tout ce qu'ils ont fait... Tandis qu'ils travaillaient.

Ce mot, dans l'ancien français, s'employait plus souvent dans l'acception

de faire de la besogne, travailler beaucoup.

ANC. FR. Les artisans besognoient en leurs boutiques, les gens d'estat se promenoient en robbes longues sur la place.

Amyot, Trad. de Plutarque, Vie de Camille.

Et onc ne cessat de son estude que tousjours ne besognast.

L. de premier faict, trad. de la Vieill. de Cicéron.

Si nous n'avions pas fait besongner nos soldats à trente sols la toise, nous n'en serions pas si près.

Mémoires de Sully, t. I, p. 429.

ANC. CAT. Bessognar. IT. Bisognare.

4. Besonhos, adj., nécessiteux, besoigneux, nécessaire, qui fait besoin.

Et esta ben qu'ieu aprenda

En qual guiza viu besonhos.

Guillaume de Balaun: Mon vers.

Et il est bien que j'apprenne en quelle manière je vis nécessiteux.

Las gens d'art e 'lh mercadier que fan e porton las causas bezonhosas d'un pais en un autre. Liv. de Sydrac, fol. 73.

Les gens d'art et les marchands qui font et portent les choses nécessaires d'un pays dans un autre.

ANC. FR. L'infortune et maleurté d'icelle la rend plus besongneuse de bon secours.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 439.

Subst. On trobavan cosselh tug bezonhos.

Giraud de Calanson: Belh senher.

Où tous les nécessiteux trouvaient conseil.

ANC. CAT. Bessognos (bessognós, bessonyós). IT. Bisognoso.

5. Bezonhable, adj., nécessaire.

Mas bezonhabla causa es a vos.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Philippiens.

Mais c'est chose nécessaire à vous.


Besso, adj., jumeau.

II fraires bessos que ero natz en I jorn.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 70.

Deux frères jumeaux qui étaient nés en même jour.

ANC. FR. Puis les astres bessons des jumeaux font leur course.

R. Belleau, t. 1, p. 294.

Ils sont bien eveillez, peu farouches, et semblent 

Estre freres bessons, tant fort ils se ressemblent.

Ronsard, t. 1, p. 836.

CAT. Bessó.


Bestia., s. f., lat. bestia, bête.

Cascuna bestia ama son semblan.

Coma caval o mul que son bestias ses entendemen.

V. et Vert., fol. 56 et 92.

Chaque bête aime son semblable.

Comme cheval et mulet qui sont bêtes sans entendement.

Il s'est dit spécialement des bêtes de charge.

Tot mercier que passa sa mersairia en bestia, passe quan qu'en porte la bestia. Tit. du XIIIe sièc. DOAT, t. LI, fol. 162.

Tout mercier qui passe sa marchandise sur une bête, qu'il passe combien que la bête en porte.

Sens caval e sens bestia.

V. de S. Honorat.

Sans cheval et sans bête.

CAT. (bístia) ESP. Bestia. PORT. Besta. IT. Bestia.

2. Bestiola, s. f., lat. bestiola, bestiole, petite bête.

Vivo d'algus auzels et d'algunas bestiolas.

Noctiluca es pauca bestiola.

Eluc. de las propr., fol. 237 et 255.

Vivent de quelques oiseaux et de quelques bestioles.

Vers luisant est une petite bestiole.

IT. Bestiola.

3. Bestiar, s. m., bétail, troupeau.

Son per lo bestiar

De foras governar.

G. Riquier: Pus Dieu.

Ils sont pour gouverner le bétail dehors.

Tu as gran bestiar de buous, de vacas, de brufols e de camels.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 9.

Tu as grand bétail de boeufs, de vaches, de buffles et de chameaux.

CAT. Bestiar. (ESP. Ganado, rebaño; chap. bestiá) 

4. Bestiari, s. m., lat. bestiarius, bétail.

E del gran bestiari qu'es lains escorgatz

E de tot lo pais i era enserratz.

Guillaume de Tudela.

Et du nombreux bétail qui est écorché dedans et y était enfermé de tout le pays.

Adj. Peiros i ac assis per tal cimen,

A obra bestiaria, magistramen

Figuratz a musec d'aur resplanden.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 22.

Il y eut perron établi par tel ciment, avec oeuvre de bestiaux, magistralement figuré en mosaïque d'or resplendissant.

5. Bestial, adj.., lat. bestialis, bestial, de bête.

Aquell plazer orre es tant bestial. V. et Vert., fol. 92.

Ce plaisir sale est si bestial.

Trop seguir deliegz carnals

Es vida vils e bestials.

Brev. d'amor, fol. 54.

Trop suivre délices charnels c'est une vie vile et bestiale.

Substantiv. Fetz querer bestial per far sacrifici a lor.

Liv. de Sydrac, fol. 4.

Il fit chercher du bétail pour leur faire sacrifice.

Si lur bestials dona dan. Brev. d'amor, fol. 127.

Si leur bétail donne dommage.

ANC. FR. Ceulx de Numitor emmenoient par force partie du bestial des autres. Amyot, Trad. de Plutarque, Vie de Romulus.

Emmenerent très grande multitude de bestial.

Monstrelet, t. 1, fol. 127.

CAT. ESP. PORT. Bestial. IT. Bestiale.

6. Bestialmen, adv., bestialement.

Vieu ses dupte bestialmen. Brev. d'amor, fol. 54.

Il vit sans doute bestialement.

CAT. Bestialment. ESP. PORT. IT. Bestialmente.


Beta, s. f., marque, trace, impression.

Mas malvestatz, que lor laissa la beta,

Lor tolh vezer que es fals ni es fi.

P. Cardinal: Prop a guerra.

Mais la méchanceté, qui leur laisse la marque, leur ôte le voir ce qui est faux et ce qui est vrai.

CAT. ESP. Beta, Veta.


Beta, s. f., lat. beta, bette, poirée.

Enpeutat en beta, la endurzish.

Eluc. de las propr., fol. 196.

Enté sur la bette, il l'endurcit.


Betat, adj., beté.

Que sotz l'auberc ne salh lo sanc vermelh betatz.

C' apres lo cop n'ichic lo sanc vermelh betatz.

Roman de Fierabras, v. 114 et 681.

Que sous le haubert en jaillit le sang vermeil beté.

Qu'après le coup en sortit le sang vermeil beté.

Le nom de betada, betée, fut employé pour désigner une mer éloignée.

Non a si fort layro jusc'a la mar Betada.

Roman de Fierabras, v. 2747.

Il n'y a si fort larron jusqu'à la mer Betée.

Y a doas mars: la una es la mars Betada, sela que esvirona la terra... 

la seconda si es la mars Negra.

Liv. de Sydrac, fol. 55.

Il y a deux mers: l'une est la mer Betée, celle qui environne la terre... 

la seconde est la mer Noire.

ANC. FR. Qu'il n'a jusqu'à la mer Betée

Garcon qui ne l'ait garconée.

Roman du Renart, t. III, p. 309.

Me livrés bons mulés amblans,

Puis li cerkerons la contrée

Et dusques en la mer Betée.

Roman du comte de Poitiers, v. 1263.

N'éust tel home dusk'à la mer Betée.

Roman d'Aubri. Bekker, p. 182.

L'auteur de l'Image du Monde, chapitre d'Aufrique et de ses régions, dit,

au sujet de l'Atlantide:

Une ille est cele part si grant,

Si com Platons nous va disant...

Mais puis toute fu si desroute,

Si com Diex vaut qu'ele fondi,

Et est la mer Betée iki.

Ms. de la Bibl. du Roi, n° 7595, fol. 178.


Betonica, s. f., lat. betonica, bétoine.

Veltonica dicitur in Gallia, in Italia seratula. Plin., lib. XXV, cap. 46.

Betonica penretz cruda.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Vous prendrez de la bétoine crue.

CAT. ESP. PORT. IT. Betonica.


Beure, v., lat. bibere, boire.

Es ayssi coma negat, e cant cuja beure lo vi, lo vi lo beu.

V. et Vert., fol. 101.

Il est comme noyé, et quand il pense boire le vin, le vin le boit.

Sa noiridura es del sanc qu'el beu per lo budel del embonilh.

Liv. de Sydrac, fol. 85.

Sa nourriture est du sang qu'il boit par le boyau du nombril.

Et on plus beu, plus a ab se

Voluntat de beure.

G. Faidit: Tan sui ferms.

Et plus il boit, plus il a en soi volonté de boire.

Fig. Si Karles fetz folhia, en est loc la bec.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 12.

Si Charles fit folie, il la but en ce lieu.

Car ieu begui de l'amor.

Rambaud d'Orange: Mon chant.

Car je bus de l'amour.

Prov. E tanh si be qu'ab enap

Ab qui bec lai cogos

Beva sai lo sufrenz.

Alegret: A per pauc.

Et il convient donc bien que le souffrant boive ici dans la coupe avec laquelle le cocu but là-bas.

Substantiv. Si cum lo beures de l'aiga profeita al sedeiant per la chalor del soleil. Trad. de Bède, fol. 65.

Ainsi comme le boire de l'eau profite à l'altéré par la chaleur du soleil.

ANC. FR. Puis que ele out mangied e beud.

Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 2.

Pentagruel lui dit qu'il ne beuroit que trop sans cela.

Rabelais, liv. V, chap. 5.

Assés ont but e dosnoié.

Nouv. Rec. de Fabl. et cont. anc., t. 1, p. 167.

CAT. Beurer. ESP. PORT. Beber. IT. Bevere. (chap. Beure)

2. Biver, s. m., échanson, sommelier.

Et aussi cuecx e bivers e baylos.

P. Cardinal: Un sirventes.

Et tua cuisiniers, et sommeliers et gouverneurs.

3. Beveire, Bevedor, s. m., buveur.

El mon non es ebriacs ni beveire

Qu'entre Lombartz no faza sirventes.

Palais: Mot m'enueia.

Au monde il n'est ivrogne ni buveur qui, parmi les Lombards, ne fasse des sirventes.

Frances bevedor

Plus que perdix ad austors

No vos fan temensa.

P. Cardinal: Falsedatz.

Les Français buveurs ne vous font pas peur plus que les perdrix à l'autour.

CAT. ESP. PORT. Bebedor. IT. Bevitore. (chap. Bebedó)

4. Beurage, s. m., boisson, breuvage.

Vianda, beuragge. Eluc. de las propr., fol. 27.

Nourriture, boisson.

Donar li vai beurage e vay l'entuysegar.

V. de S. Honorat.

Il va lui donner breuvage et va l'empoisonner.

ESP. Brebrage (brebaje). PORT. Beberagem. IT. Beveraggio.

5. Bevenda, s. f., boisson, orgie.

D'una bevenda que hom fa,

Si com dizon fezisia,

Qu'es de vi e de mel ensems

Boillitz.

Deudes de Prades, Auz. cass.

D'une boisson qu'on fait, comme disent les médecins, qui est de vin et de miel bouillis ensemble.

Ricx hom, quan fai sas calendas

E sas cortz e sas bevendas.

P. Cardinal: Qui ve gran.

Homme, puissant, quand il fait ses calendes et ses cours et ses orgies.

ANC. CAT. Bevenda. ANC. ESP. Bebienda. IT. Bevanda.

6. Beveria, s. f., action de boire, buverie.

Que totz juexs de datz e beveria de taverna cesson.

Tit. du XVe sièc. DOAT, t. CXLVII, fol. 285.

Que tous jeux de dés et buverie de taverne cessent.

ANC. FR. Se trait en sus des beveries

Des yvreches, des lecheries.

Le Bestiaire, Carpentier, t. 1, col. 534.

En sa vieillesse se enclina à beuverie et à suivre tavernes.

Lett. de rém., 1463. Carpentier, t. 1, col. 534.

ANC. ESP. Bebería. IT. Beveria.

7. Bevedor, adj., buvable, potable.

De pa o de vi o de car... o d'autra causa menjadoira o bevedoira.

Tit. de 1265. DOAT, t. CLXXII, fol. 138.

De pain ou de vin ou de chair... ou d'autre chose mangeable ou buvable.

8. Bibulos, adj., lat. bibulus, qui boit.

Ha mezol blanc, pertuzos, sec et bibulos. Eluc. de las propr., fol. 218.

Il a la moelle blanche, poreuse, sèche et qui boit.

9. Abeurar, v., boire, abreuver.

Tal ren ti farai abeurar,

Que ti fara lo ventre enflar.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

Je te ferai boire telle chose qui te fera enfler lo ventre.

E si set a, den l'abeurar. Brev. d'amor, fol. 68.

Et s'il a soif, il doit l' abreuver.

E de fel abeurar.

Pons de Capdueil: So qu'hom plus.

Et abreuver de fiel.

L'ayga que dissen de l'ayre las reverdezis e las abeura per las cimas.

Liv. de Sydrac, fol. 112.

L'eau qui descend de l'air les reverdit et les abreuve par les cimes.

Del fluvi de la vostra dossor vos lo abeuraretz, car ab vos es la fontayna de vida. V. et Vert., fol. 101.

Vous les abreuverez du fleuve de votre douceur, car avec vous est la fontaine de vie.

ANC. FR. Chascuns des vins se fist plus digne

Par sa bonté, par sa boissance

D' abeurer bien le roi de France.

Fabl. et cont. anc., t. I, p. 153.

Tous les en aboivre à ses mains,

Mès les uns plus, les autres mains.

Roman de la Rose, v. 6849.

ANC. ESP.

Es agua mui sana para beber e abrebar (abrevar).

Poema de Alexandro, cop. 1305.

CAT. Abeurar. ESP. MOD. Abrevar. IT. Abbeverare.

10. Abeuratge, s. m., boisson, abreuvement.

Un enaps de aur ple de precios abeuratge.

V. de S. Flors. DOAT, t. CXXIII, fol. 260.

Une coupe d'or pleine de précieuse boisson.

11. Abeurador, s. m., abreuvoir.

Que los cavals se nafron ins en l'abeurador.

Guillaume de Tudela.

Vu que les chevaux se blessent dans l'abreuvoir.

Las herbas e 'ls abeuradors e 'ls bosx e las aiguas.

Tit. de 1273, Arch. du Roy., J, 321.

Les herbes et les abreuvoirs et les bois et les eaux.

CAT. Abeurador. ESP. Abrevador. IT. Abbeveratojo.

12. Embiber, Embeure, v., lat. imbibere, imbiber, imboire.

Aprop enbibeys coto en aiga de sal.

Trad. d'Albucasis, fol. 3.

Après imbibe du coton dans l'eau de sel.

La nivols qu'es embeguda

D'aital vapor.

Brev. d'amor, fol. 42.

La nue qui est imbibée de telle vapeur.

Fig. Els ero embegutz de la error dels Arrias.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 40.

Ils étaient imbus de l'erreur des Ariens.

Part. pas. Carn de boc, si 's ben enbeguda.

E 'l froment er embegut

Del vere.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Chair de bouc, si elle est bien imbue.

Et le froment sera imbu du venin.

ANC. FR. Comme homme embeu, qui chancelle et trepigne,

L'ai ven souvent quand il se alloit coucher.

Villon, p. 61.

La terre embue du sang du juste.

Rabelais, liv. II, chap. 1.

CAT. Embeurer. ESP. PORT. Embeber. IT. Imbevere. (chap. Embeure)

13. Enbevemen, s. m., élision.

On deu far un pauc plus longa aquela sillaba on cay l' enbevemens que no fay can es entiera. Leys d'amors, fol. 24.

On doit faire un peu plus longue cette syllabe où tombe l' élision qu'on ne fait quand elle est entière.

14. Esbeure, v., boire, élider.

Deu a mieia votz pronunciar la vocal que s'esbeu.

Leys d'amors, fol. 24.

Doit prononcer à demi-voix la voyelle qui s'élide.

15. Rebeure, v., reboire.

Tot jorn aytal vol may rebeure.

Eluc. de las propr., fol. 227.

Toujours ainsi veut plus reboire.


Bezan, s. m., besant, monnaie de l'empire de Constantinople (Bizancio).

Al lial hom donarai un bezan,

Si 'l deslials mi dona un clavel.

P. Cardinal: Totz temps.

Je donnerai un besant à l'homme loyal, si le déloyal me donne un clou.

Si el non es mais de dos bezans.

Trad. du Code de Justinien, fol. 8.

S'il n'est pas plus de deux besants.

Il paraît que ce mot fut appliqué généralement aux monnaies.

Dans la Nouvelle sixième des Cento Novelle antiche, un homme qui parle à l'empereur d'Allemagne, lui dit: “Mi feci dare loro cento bisanti d'oro, e

in ciascuno vidi la vostra faccia, che v' è suso coniata.”

En que auran despendut lo bezan del Senhor.

V. et Vert., fol. 30.

En quoi ils auront dépensé le besant du Seigneur.

Il servait aussi à désigner une petite monnaie.

No pretz un bezan

Ni cop d'un aglan

Lo mon ni cels que i estan.

Bertrand de Born: Mon chan.

Je ne prise un besant ni le coup d'un gland le monde et ceux qui y habitent.

ANC. CAT. ESP. Besant. PORT. Besante. IT. Bisante.


Bezana, s. m., ruche à miel. (arna, Arnes, Tarragona)

De bezanas, I mezalla de la dotzena.

Cartulaire de Montpellier, fol. 116.

De ruches, une maille de la douzaine.

ANC. FR. Lou miel et le cire des besaines.

Tit. de 1245. Carpentier, t. 1, col: 528.

Environ six bezennes ou paniers de mouchettes.

Lett. de rém., 1407. Carpentier, t. 1, col. 528.

Ou il vait veoir ses bezeines,

Qui sunt de cire et de miel plaines.

Trad. de l'Art d'aimer d'Ovide. Carpentier, t. 1, col. 528.


Bezucar, v., baisotter, caresser.

Maritz druts

Qu'autrui con bezuc.

B. de Ventadour: Pus vey lo.

Mari galant qui caresse vagin d'autrui. (N. E. con : cony : coño : chona)

ANC. FR. Car cil des fronz pas ne besuchent

Soudoiers d'armes qui trebuchent.

G. Guiart, t. II, p. 198.

ESP. Besucar (besuquear).