Mostrando las entradas para la consulta Urgell ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Urgell ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

domingo, 12 de mayo de 2019

Lenguas en la Corona de Aragón

Lenguas en la Corona de Aragón
Lenguas en la Corona de Aragón, occitan, los parlars lenguadocians

La imposición que la Generalidad de Cataluña quiere imponer en los demás territorios que formaron la Corona Aragonesa junto con sus socios y la complicidad del Gobierno Central, no es nada nuevo, y están consiguiendo que incluso en estos territorios exista dudas sobre los orígenes y el camino recorrido en la historia. Dada la insistencia de varios seguidores en el afán de convencernos que el catalán es el origen de las lenguas romances que se hablaban en la Corona, consideramos que seria interesante hacer un recorrido en la historia con el único propósito de aportar un poco de luz a este asunto, aunque estoy totalmente convencido que:

“Intercambiar argumentos con alguien que ha renunciado a la lógica, es como darle medicina a un muerto” (Thomas Paine).
En el siglo VIII, comenzando la reconquista cristiana dirigida por los reyes francos, durante ese periodo, fue imponiendo la modalidad de la lengua proveniente de la Occitania, como lengua, sobre el romans vulgar muy arabizado que se hablaba en estas tierras. Esto sucedió por dos causas:
La primera por haber estado los habitantes de la región conquistada por los musulmanes en el año 714, refugiados en la Septimania Norte entre 90 y 435 años (tierras occitanas de habla lemosina).
Segunda, por los guerreros y nobles que conquistaron las tierras de los condados de Aragón, Sobrarbe, Ribagorza, Barcelona, Ausona, Besalú, Girona, Pallars: Jussá y Subirá, Ampurias y Urgel - Urgell, tierras todas ellas repobladas con gente occitana de habla d'oc o lemosina (existen un sinfín de cartas otorgadas por los reyes francos y los de Aragón. Las ultimas están fechadas por Pedro IV de Aragón). Al frente de los condados los reyes colocaron todos ellos nobles occitanos de lengua d'oc o lemosina.
Los Condes de Barcelona, eran occitanos de nacimiento o descendientes de ellos, desde el primer Conde Bera, hasta el último Ramón Berenguer IV. Todos ellos eran de habla lemosina (en 1.162, el condado pasó a formar parte de los reyes de Aragón con Alfonso II, también de lenga romans)
El Conde Ramón Berenguer III, al casarse con la condesa Dulce de Provenza, dejo escrito que con dicha boda entraba la cultura en el condado, cultura de la que estaba huérfana la gente de Barcelona, Barchinona - Barchinone, diciendo que: "con la Condesa Dulce entraba la lengua culta lemosina en el condado de Barcelona", condado que al estar solo habitado por gente guerrera y ruda, solo hablaban un romans muy basto e inculto.
En los archivos de la Corona de Aragón, se guardan unos documentos del Condado de Barcelona (tal vez por esto no son reclamados), donde Ramón Berenguer III escribió con motivo de su boda con la condesa Dulce de Provenza: "Siendo los condados de Barcelona y de Provenza una tierras muy parecidas, tener gente parecida y con una lengua común, el LEMOSIN, bien podrían formar un reino".
Principios del siglo XVI, con la unión de los reinos de Castilla y Aragón, el castellano fue relegando al lemosín, como lengua de uso de la corona de Aragón. Nació un interés entre los intelectuales de la Corona de Aragón y por ello fueron creándose organismos para su conservación.
En el Condado de Barcelona, se creó: "LA ACADEMIA DELS DESCONFIATS" de 1.510 a 1.650, que se transformó en "LA REAL ACADEMIA DE LAS BONES LLETRES DE BARCELONA" desde 1.650 a 1.912. Después de esta fecha se convirtió en "l'INSTITUT DE ESTUDIS CATALANS.
Anteriormente, nace el Siglo de Oro de las Letras Valencianas, abarca prácticamente todo el siglo XV y fue la época de máximo esplendor de la Lengua Valenciana escrita. Durante este siglo, autores tan reconocidos como Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, Joanot Martorell, Joan Roiç de Corella, Jaume Roig o Sor Isabel de Villena.
La lengua mallorquina y balear, fue reconocida en 1840 por la Real Academia de las Buenas Letras de Barcelona. Por la Real Academia Española en 1928. Por segunda vez por la Real Academia Española, cuando en 1959 ratificó la categoria de lengua independiente con la misma categoría que la valenciana y la catalana (Boletín de la R.A.E número correspondiente a los meses de septiembre/diciembre de 1959).
En 1833 el poeta Buenaventura Aribau compone “ Oda a La Patria “ un poema convencional , escrito en Madrid, en homenaje a su jefe comercial, un tal Remisa con motivo de su fiesta onomástica. En esta poesía, el tal Aribau no habla aún de “lengua catalana”. Sólo nombra, nada menos que cinco veces, a la “llengua llemosina” como su lengua materna. Los nacionalistas lo exaltan como una exaltación de la lengua catalana, pero si lo leen, verán que su exaltación es para el lemosín. La quinta estrofa dice así:
En llemosi soná lo meu primer vagit,
quant del mugró matem la dolça llet bebia;
en llemosi al Senyor pregaba cada dia,
e cántichs llemosins somiaba cada nit.
Esta oda inicial de Aribau fue seguida por Rubió y Orts en su Lo Gayter del Llobregat, en el año 1841.
En 1842 el Padre de la Romanística Europea, el alemán Friedrich Diez, publica la primera edición de su “Gramática de las Lengua Románicas “ en la que expone su clasificación de seis lenguas fundamentales “por su importancia literaria”, nacidas del rompimiento del latín :
Dos al este: Italiano y Rumano
Dos al sur-oeste: Español y Portugués
Dos al nor-oeste: Provenzal y Francés
En esta clasificación no se deja ningún sitio especial al catalán , que es asignado al “dominio del Provenzal” y no es considerada lengua romance independiente, “además de existir en estado latente su fraccionamiento dialectal” (V. E. Vidos: ”Manual de Lingüística Románica”. Universidad de Nimega. 1963). Cataluña fue, hasta el 1906, un mosaico de dialectos.
Antonio de Bofarull y Mariano Flotats, (catedráticos de la universidad de Barcelona y archiveros de la corona de Aragón) en 1.848 tradujeron al castellano y editaron “La Historia de la vida del Monarca don Jaime I de Aragón, el Conquistador”. Como ellos hacen constar, partiendo de lo escrito por el mismo monarca en LEMOSIN. En el prólogo de dicha biografía Antonio Bofarull, repite más de 20 veces las excelencias del limosín, pero 26 años más tarde edito Antonio Bofarull una gramática, la segunda de llengo catalana, haciendo costar en el prólogo que la llengo catalana no venia del lemosín. ¿Cuándo mintió, en 1848 o en 1878?.
En 1850 Antonio de Bofarull, traduce la crónica del Rey Pedro IV El Ceremonioso ó Punyalet, en la portada podemos leer: Escrita en Lemosin por el mismo Monarca, y traducida al castellano y anotada por Antonio de Bofarull. Unos años después, (1854), editan una segunda edición donde cambian el lemosin, por catalán.

colección documentos inéditos archivo corona Aragón, Próspero de Bofarull
El 1 de Mayo de 1859 se celebran los primeros “Juegos Florales de Barcelona: Patria. Fides. Amor” bajo los auspicios del archivero Próspero de Bofarull y Mascaró. En la convocatoria de 1860 se nombra secretario “dels Jochs Florals” de Barcelona a Adolfo Blanch en la que cada concursante todavía usaba "su" particular ortografía, lo que revela la caótica situación de la ortografía catalana, que todavía era llamada "llemosí" por Aribau y otros. El panorama catalán era el de un mosaico de dialectos provenzales de camino hacia la “selección natural” por imposición del dialecto barceloní ( al ser el más hablado).
El 9 de febrero de 1861 se intenta en Barcelona una nueva reunión para "unificar" la ortografía que, hasta entonces, era caótica. La reunión para "normalizar" en la que participaron Milá y Fontanals, Víctor Balaguer, Blanch, Flotats y Bofarull fue un auténtico fracaso.
El Consistorio de los Juegos Florales trataba de conseguir la "normalización" de la ortografía, que seguía caótica, y se presentan dos proyectos: uno de Milá y Fontanals y otro el de l´Academia de les Bones Lletres de Balari. El Consistorio de Barcelona se vio ante dos proyectos enfrentados pero, para evitar una especie de guerra civil interna, se evitó tomar una decisión.
1862:
El escritor de Fórnoles Braulio Foz en la Revista de Cataluña, escribe;
No sé hablar el catalán pero lo entiendo perfectamente, porque en mi tierra (la que llamamos Bajo Aragón) hay pueblos donde se confunden todas las que se han hablado en España, dominando empero la lemosina con un dialecto casi de ella en cada pueblo, así que los naturales de ellos tienen mucha facilidad para entender a los valencianos y a los catalanes (pág. 401) …… tiene pues aun más dialectos la lengua catalana o lemosina en estas nuestras provincias, distinguiéndose entre otros el catalán propio, el mallorquín, el valenciano, el ampurdanés y el que llamaremos literano -por errata, el original dice literario- (pág.404).
/ Literano, de La Litera, La Llitera, comarca de Huesca /
Como entre los dialectos del catalán he nombrado el literano, y podrá ser que hasta el nombre sea nuevo para muchos, me ha parecido declarar cual es, sin que por eso insista en que se conserve el nombre. Es pues el que se habla en algunos pueblos entre el Cinca y el Segre, especialmente en Tamarite. Y también es muy parecido y casi el mismo que se habla en varios pueblos de nuestra Tierra Baja entre Cataluña y Valencia, habiendo sido sus pobladores después de la reconquista, aragoneses de los llanos y de las montañas, catalanes de las riberas del Segre y aún del centro de Cataluña, y algunos antiguos pobladores (págs. 406-407).
En 1871 Friedrich Díez publica la tercera edición de su "Gramática de las Lenguas Románicas" en la que mantiene su clasificación anterior en las seis lenguas fundamentales por su importancia literaria, nacidas del rompimiento del Latín, dos años mas tarde Mayans i Siscar también afirmaba que “el catalán es un dialecto del lemosín” (“Orígenes del español”. Madrid 1873). Fue Milá i Fontanals quien propago el bulo sobre la “clasificación rigurosamente científica del catalán“.
En 1890 el filólogo suizo W. Meyer-Lübke publica su obra : ”Gramática de las Lenguas Románicas” en la que continúa la misma clasificación de Díez y donde dice (pág 4):” En el este la transición se opera poco a poco con el catalán en el Rosellón: esta última habla (parler), que no es más que un dialecto provenzal”...
"Le catalán qui n'est qu'un dialecte provenzal transporté en Espagne au VIII siècle, pénétra de plus en plus vers le Sud pendant la lutte des rois d'Aragón contre les Arabes."
En la revista "L´Avenç" del 31 de Marzo de 1891 el joven ingeniero cubano Pompeyo Fabra i Poch, Jaume Massó i Torrents, Joaquim Casas i Carbó dicen que una misma ortografía para el catalán, el valenciano y el mallorquín es "impossible perquè és contra natura”. (Algo muy distinto será el tono amenazante del mismo Pompeyo Fabra a los valencianos, en 1930, cuando quiso imponer su normativa I.E.C. del dialecto barceloní: “El que aneu a fer es molt arriscat”...). Los hombres de L´Avenç, desentendiéndose de la antigua koiné, se lanzaron a la actualización y sistematización del dialecto barceloní con el fin de convertirlo en el moderno catalán literario. Y así, entre todo el mosaico de dialectos catalanes nacidos del provenzal, eligieron e impusieron como “standard” de referencia el “infame e infecto dialecto barceloní”, según definición del erudito Padre Batllori.
valencià, català, valenciano, catalán

Pompeyo Fabra publica su “Ensayo de gramática del catalán moderno” donde explica que el sistema gramatical que se va a adoptar será una normativa que tome como modelo el dialecto barceloní y no el del interior, más rural, porque el barceloní era “la parla más viva” de las que entonces se hablaban....
En 1904 el cura payés mallorquín mosén Antoni Alcover organiza el I Congreso Internacional de la Lengua Catalana y utiliza al profesor alemán Bernhard (BernardoSchadel para hacer viable una primera gramática catalana, expuso a sus asesores barceloneses el proyecto del profesor alemán, pero lo encontraron irrealizable porque no existía en toda Cataluña ni una docena de lingüistas especializados capaces de hacer el estudio de una manera científica ni con garantías de seriedad. El 13 de Octubre se inauguró el congreso en el Teatro Principal de Barcelona con un discurso patriotero y de tintes exaltados por Mosén Alcover, alentando a todos los catalanes a "crear" la primera gramática y diccionario de la lengua catalana.
Prat de la Riba, quien creó el Instituto de Estudios Catalanes en 1912, presidente de la Diputación de Barcelona, y presidente de la primera Mancomunidad de Cataluña, sistematizador y potenciador del independentismo catalán, dice:
 “En las costas del mar Sardo va a encontrarse la etnos ibérica, la nacionalidad ibera extendida desde Murcia al Ródano, o sea desde las gentes libio fenicias de Andalucía oriental hasta los ligures de la Provenza”.
En el Levante de la península Ibérica se dan por lo menos los siguientes dialectos con las características precedente de una evolución del latín vulgar sobre un sustrato de la lengua ibera: Apitxat - apichat, Meridional, Alicantí, Mallorquí (de Tarbena i la Vall Gallinera), Valencià, Murciá (desaparecido), Ribagorçà, Pallarès, Lleidatà, Tortosí, Matarraña - Matarranya, Maestrat, Castellonenç Salat de la Costa Brava (Sa Costa Brava), Barceloní, Tarragoní, Xipella, Menorquí, Eivissenç. A las que hay que añadir el chapurriau de la franja oriental de Aragón. O la franja del meu cul.

chapurriau
A estos dialectos, localizados en España hay que añadir todas las variantes de la lengua occitana, localizadas en el sur y centro de Francia, que tienen las mismas características de las españolas, entre ellas el limosín, el aranés ( que viene del auvernhat - gascón según fuentes), el gascón, el provenzal (la lengua de los trovadores), el vivaroaupenc.
Gerhard Rohlfs lingüista y Romanista Alemán, en 1926 Catedrático de Filología Románica en la Universidad de Tubinga, alumno de Friedrich Díez, defiende el mismo criterio científico que su profesor.
El Filólogo suizo-alemán Meyer Lübcke en su libro dice: “el catalán, que no es más que un dialecto del PROVENZAL” (Grammaire des Langues Romanes". Paris.1890. Pág. 13).

Otro filólogo José o Josep María Guinot (Castellón) afirma: "prenent com a base per a tota Catalunya la modalitat llingüística de Barcelona, dialecte barceloní, el més impur de tots” (“Qüestions de Llengua”. Real Academia Cultura Valenciana. Serie Filológica.1990). http://racv.es/
En 1946 Josep Romeu funda la Societat Catalana d'Estudis Històrics, brazo armado cultural de la burguesía feixista catalana para la reinterpretación" de la historia. A sus colaboradores, Miguel Dolç y Guillem Colom les obsesionaba una idea: extender el "normalitzat" al Reino de Valencia. Todavía no se habían fijado en Aragón.
En 1959 la Real Academia Española adoptó el importantísimo acuerdo, escamoteado, de sustituir el término dialecto por el de lengua, y ello especialmente por razones científicas. Poseemos el fidedigno testimonio de Julio Casares, Secretario Perpétuo a la sazón:
"También ha estado en cierto modo presente la política en las recientes deliberaciones de la Academia, SE HA DADO EL VISTO BUENO a totalitarismo, antimilitarismo, antisemita y antisemítico (...) Y no está exenta de alcance político la RECTIFICACIÓN QUE SE HA HECHO en las definiciones del catalán, valenciano, mallorquín y balear con el fin de AJUSTARLAS A LAS EXIGENCIAS DE LA LINGÜÍSTICA, dando de paso espontánea satisfacción a los naturales de las respectivas regiones. Del VALENCIANO, por ejemplo, se decía dialecto de los valencianos. AHORA SE LE RECONOCE LA CATEGORÍA DE LENGUA, y se añade que es la hablada en la mayor parte del antiguo reino de Valencia; y la nueva definición del catalán pondrá término a las consultas que recibo un día sí y otro no, para que diga si es lengua o dialecto. Hela aquí: Lengua romance vernácula que se habla en Cataluña y en otros dominios de la antigua corona de Aragón".
En 1972 D. Antonio Ubieto Arteta, catedrático de Historia Medieval de la Universidad de Valencia y archivero de la Corona de Aragón, lee en el Paraninfo su lección magistral “Los Orígenes del Reino de Valencia” en la inauguración de curso 1972-73. En esa investigación el profesor Ubieto desmonta todas las falsas teorías catalanas que se querían imponer en la Universitat de Valencia sobre la conquista del Reino de Valencia y demuestra que el porcentaje de catalanes venidos a Valencia fue escaso (algo que innumerables veces hemos denunciado en esta pagina), y no pudieron traer la lengua, porque “el romanç valencià” ya existía en el Reino moro de Valencia.
A partir de ese momento el profesor Ubieto y su equipo es acosado y amenazado de muerte por las nuevas huestes catalanizantes que se habían apoderado materialmente de la Universidad y tiene que trasladarse a la Universidad de Zaragoza, y así, poco a poco, el monolitismo histórico-lingüístico catalán acabó con el pluralismo libre pensante que durante tantos años había ilustrado las aulas literarias universitarias. Esa asfixiante situación es la que ha perdurado y perdura. Y la universidad de Zaragoza ya se ha contaminado. Un ejemplo: Javier Giralt Latorre, pero hay más.
Ver AVL = IEC = Ascuma en Calaceite.
En 2003 el Profesor Blanchet afirma que el catalán es un dialecto provenzal y advierte de las presiones lingüísticas desde Cataluña.
Francisco Rodríguez Adrados Filólogo y Académico experto en lenguas clásicas en febrero de 2008 recuerda que antes del siglo XX solo existían dialectos y fue Pompeyo Fabra quien estableció el catalán como una lengua. Miembro de la Real Academia Española y de la Real Academia de la Historia es autor de Historia de las lenguas de Europa.

José Angeles Castelló reconocido lingüista y profesor docente durante 18 años en Estados Unidos dirigiendo el departamento de Estudios Hispánicos en la Universidad del estado de Florida reconoce las diferencias lingüísticas de los territorios de la Corona de Aragón y citando a Kosh:
Las lenguas mueren por los niños, una persona mayor no puede renunciar a su lengua, pero el niño que de momento no tiene una lengua los maestros se la imponen (lo estamos viendo en la actualidad).
No es el catalán una lengua románica que siempre haya estado entre las lenguas en personalidad propia: todo lo contrario, era considerado como una variedad dialectal de la lengua provenzal, y sólo desde hace relativamente poco, ha merecido la categoría de lengua neolatina independiente (Gramática histórica catalana. Editorial Gredos).
A. Badia Margarit. Rector de la Universidad de Barcelona.
occitano, catalán

Resumiendo:
No fue hasta el I Congreso de la Lengua Catalana (1906) en la que el catalán abandonó su condición de dialecto para adquirir de forma oficial el estatus de lengua independiente por primera vez en su historia. Hasta entonces el catalán era considerado un dialecto de las lenguas de Oc.
Hoy, mayo 2016, los habitantes de Limoges (centro de Francia) que conozcan el limosín, no tienen dificultad para comprender los dialectos hablados en la región de Cataluña, o en la de Valencia, lo que confirma que existe una misma lengua fraccionada en dialectos, algunas de cuyas piezas son los dialectos usados en el pasado y en la actualidad en el territorio llamado Cataluña.
¿Porque si en Cataluña, como hemos probado no se crea una léxica común hasta 1906 quieren imponernos su léxica cuando los territorios en cuestión llevan siglos con su propia cultura y tradición?, ¿que interés sino es el meramente político mueve los hilos de esa imposición lingüística?
als presentz, als que son per venir, for durable que tots los omnes qui son e seran en Osca

Quiero invitar a las fuerzas políticas de Aragón, Baleares y Valencia a defender nuestra cultura que sin duda tiene mucho recorrido común con Cataluña, ante la imposición que desde la Generalidad catalana quieren imponernos. Durante siglos fuimos una Corona temida y respetada, que ese respeto se mantenga entre los territorios que en antaño formamos la gloriosa Corona de Aragón.

lunes, 1 de abril de 2024

Sententia contra Jacobum de Casafranca Locumtenentem Regii Thesaurarii. 1505, hoc : sí.

Sententia contra Jacobum de Casafranca Locumtenentem Regii Thesaurarii.

Jhesus-Christus.

Los noms de nostre Senyor Deu Jesu-Christ e de la gloriosissima Verge madona Sancta Maria mare sua humilment invocats.

Vist per nos don Pere per la gratia de Deu e de la Sancta Seu apostolica bisbe de Barcelona e frare Joan Enguera mestre en Sacra Theologia del orde dels preicadors e don Francesch Pays de Sotomayor inquisidors de la heretica e apostatica pravitat en les ciutats e diocesis de Tarragona Barcelona Urgell Vich Gerona e Elna per la mateixa Sancta Seu apostolica creats e deputats lo proces criminal davant nos actitat e ventilat entre lo venerable promotor e procurador fiscal de la Sancta inquisitio de la una part agent e denunciant e Jacme de Casafranca loctinent de thesorer per lo Rey nostre Senyor en lo Principat de Catalunya habitador de la ciutat de Barcelona convers e de linatge de jueus davallant de la part altra defenent en e sobre la peticio e demanda e denuntiatio per lo dit promotor fiscal contra aquell feta dada e intentada en la qual dix e deduhi que lo dit Casafranca fonch familiar e continuu comensal de Sanct-Jordi e apres que de aquella isque (: isqué, passat o participi de eixir, ixir; exitus; salió) foren grandissims amichs e que dit Casafranca apres que ha tengut casa per si menjava e bevia junctament en una taula moltes e diverses vegades sols e altres vegades ab jueus e conversos e persones sospitoses de nostra Sancta fe catholica e que lo pare de dit Casafranca es convers e de linatge de jueus e que son pare fonch heretich reconciliat e sa mare presa per heretica e morta en los carcers de la Sancta inquisitio e que es casat ab muller que es stada heretica reconciliada e que altres molts parents de dit Casafranca e de sa muller son stats reconciliats e condemnats per heretges e apostatas e que havia trencats molts digmentges e festes manades per Sancta mare Esglesia faent en aquells faena e manant a altres persones quen faessen anant a cassar los dias dels digmenges demati sens oir missa trencant molts dejunis e quoresmes de Sancta mare Esglesia no dejunant en aquells e menjant carn e ous formatge e altres coses prohibides per Sancta mare Esglesia e que havia solemnizades moltes festes e ritus e serimonies dels jueus en special los dissaptes en companya de dit Sanct-Jordi e ell sols e ab altres persones en aquesta manera. Que lo divendres a vespre se lexava e abstenia de fer faena e negotiar tant com podia e lo dissapte aximateix se abstenia de negocis e expeditions e faea apparellar les viandes a la judaica lo divendres a la nit per el dissapte specialment ammi menjant aquell lo dissapte per devotio de la ley de Moyses e que havia fetes e servades les paschas de jueus ab dit Sanct-Jordi e altres persones menjant pa alis carn e altres viandes judaicas e de quaresma faea apparellar viandes ço es carn e altres coses per fer la pascha dels jueus e convits que en aquella faen e per que era quaresma e la carn e altres viandes no fossen sentides mettian arengades (arenques) al foch per que la olor de aquelles fos sentida. E que moltes vegades es anat per oir legir la biblia e ley de Moyses e la oida legir a la forma judaica axi de jueus com del dit Sanct-Jordi e que havia donat almoyna pera jueus qui studiaven faentse la barba lo divendras per honor del dissapte vestintse camises netes atteviantse de altres robes los dies dels dissaptes dient orations judayques (pone jadayques) ensemps ab dit Sanct-Jordi dients certes orations judaiques avegades sens ell no senyantse del senyal de la creu ni benehian la taula ab lo dit senyal de la creu ni dehian algunes orations catholicas.
E com alguns conversos morian faea venir alli jueus e fahien alli les cerimonies judaicas dient orations judaicas immo verius maledictions. E mes que ab altres conversos e jueus havia entrevengut en fer la festa de la Vijola dels jueus de la circuncisio que fan los jueus a sos fills quant nexen menjant e bevent creent e approvant les cerimonies judaiques e no creent en lo (pone la) Sacrament del baptisme. E que dits Sanct-Jordi e Casafranca sempre que anaven als lochs hon havia jueus posaven en casa de aquells menjant e bevent de les viandes apparellades a la judaica en una taula ensemps ab dits jueus. E acullia en sa casa aci en Barcelona los dits jueus menjant e stant tots juncts en una taula menjant dit Casafranca de les viandes que los jueus havian mortes a la judaica e que diverses vegades havia fetes degollar a jueus les aves e volateria que havia a menjar a la manera judaica e aço sovint tant com podia e que dits Sanct-Jordi e Casafranca sublimaven les perdius e aucells que havien a menjar ab oli segons fan los jueus e no ab sagi de porch ne ab carn-salada comunicant ab jueus e tractant ab ells de les cerimonies judaicas e al temps que havia a naxer algun fill o filla al dit Casafranca faea venir en sa casa jueus perque faessen orations que esdevenissen les planetes de la nativitat
 de aquells e que havia vistes fer moltes cerimonies judaicas a altres persones que no ha revelades ans aquelles ha consentit e approvat com a fautor deffensor e receptor de heretges. E que tots temps havia habitat e conversat ab heretges famosos enemics de nostra Sancta fe catholica e sere burlat dels cristians de natura blasfemant aquells e maltractants los dient los paraules injurioses dientlos que no eren dignes ni merexedors de besar en el cul a la sua mula abstenint e guardantse de menjar carn-salada de porch lebres cunills e altres coses per la ley de Moyses procurant que los testimonis que havian testificar en la Sancta inquisitio fossen presos per la Cort secular e ques desdiguessen de sos dits. E que havia fetes e perpetrades moltes altres cerimonies judaicas segons mes largament appar en la dita peticio e demanda. Vist com lo dit Casafranca interrogat sobre la dita petitio e demanda e en altra manera ha dit e confessat que en temps del rey don Joan de gloriosa memoria ell dit Casafranca e Joan de Sanct-Jordi heretge e heresiarcha com anaven en la cort del dit rey don Joan posaven los dos en una posada e vehia lo dit Casafranca que lo dit Sent-Jordi legia e studiava de continuo en la biblia e moltes voltes vehia que lo dit Sanct-Jordi communicava e practicara ab jueus quant hi havia jueus en la ciutat o vila o lugar hon aturava dita cort e disputava ab dits jueus de materies e coses de la biblia e veya e conexia ell dit Casafranca que lo dit Sanct-Jordi prenia gran pler de communicar e praticar ab los dit jueus de dites coses de la biblia. E mes que essent dita Cort en Çaragoça vehia ell dit Casafranca que lo dit Sanct-Jordi anava a oir un libre ques deya Rabbi Moyses de Egite de un jueu Rabbi Castella que stava en la dita ciutat al Cosso en una torra de la muralla vella e que aço sab ell dit Casafranca per quant algunes vegades ell e lo dit Sanct-Jordi anaven a la casa del dit jueu e dit Sanct-Jordi se restava alli oint dit libre e dit Casafranca diu sen anava e lexaval alli e que lo dit Joan de Sanct-Jordi tenia molta pratica e conversatio ab dit jueu. E mes dix que lo dit Sanct-Jordi menjava carn los dissaptes e en alguns divenres. Empero de Sanct-Jordi deya que ho fahia per indispositio de son ventrell. E mes que lo dit Sanct-Jordi tenia molta pratica e communicatio ab jueus specialment ab los jueus cavallers de Cervera e que venian moltes vegades dits jueus en Barcelona e posaven dormien e menjaven en casa del dit Sanct-Jordi. E mes dix que sab que lo dit Sanct-Jordi en les quaresmes menjava carn e dehia que ho fahia per ses indispositions. E que dit Sanct-Jordi en les coses que se apparellaven en la olla no permettia que hi mettessen carn salada de porch pero que dehia que ho faea per que li faea mal al ventrell. E mes ha confessat lo dit Casafranca que son pare e sa mare son stats de linatge de jueus e que son pare e sa mare foren presos per la Sancta inquisitio e que na Blanquina muller sua fonch reconciliada en temps de gratia. E mes ha confessat ques recorde que en temps del dit rey don Joan essent en Cervera lo dit Jacme de Casafranca hon stava per les morts ana una nit a casa de un mestre cavaller jueu que par a ell confessa que sa muller havia parit e ana alli un vespre ni sab si era vijola ni no vijola e alli se recorda que feu collatio e apres sen torna a sa posada pero que no stigue alli per judeizar ni per altra cerimonia judaica e que ha rebuts en sa casa en Barcelona hostes jueus e que dels cavallers hi posa no sab qual e que ell dit Casafranca e sa muller tots en una taula menjaven ab dits jueus e que no li recorda si los dits jueus faen sa benedictio en la taula o no e que creu que ell dit Casafranca confessant menja Ammi posant en casa de dits jueus pero que no sab si era en dissaptes o no e que essent fadri en Çaragoça li par que tremettent jueus pa alis a casa de son pare axi com ne tremettien en altres cases de homens de be que ell ne menja e que veya moltes vegades que lo dit Sanct-Jordi legia en la biblia en diversos lochs specialment en Cervera Monblanch Monço e Gerona e algunes vegades lo ohia parlar de dita biblia ab jueus conversos christians de natura frares e ab capellans e a vegades ohia ell confessant a soles e que pot esser que haia ohit ell confessant ab lo dit Sanct-Jordi algunes voltes de algun jueu de la biblia pero que no li recorde de certa scientia e que se recorde que un temps ell dit Casafranca e Sanct-Jordi dehian una matinada del psaltiri e aço los dura per algun temps no li recorda quant e que no li recorde que al entrant de taula o al exint diguessen alguna oratio. E mes dix que li par que aquella vegada que diu que ana a casa del dit cavaller que havia parit sa muller que lo dit Sanct-Jordi stigue ab ell dit Casafranca e que nos recorde si hi anaren convidats o de son propri motiu e que nos recorde que en dita festa hi hagues molts jueus ni juyes e que nos recorde hi hagues altres conversos e que la casa de la muller del dit Cavaller parida stava luny de la casa hon dit Casafranca posave per quant la casa de la dita parida era al Capcorral e dit Casafranca posava en lo carrer major pus avall de Sanct Agosti. E interrogat per lo Senyor inquisidor si a la dita festa de la parida fonch principalment per honrarlos o per alguns negocis que tingues ab son marit de negociar. E dix que no creu que hi fos per negocis. E mes confessa que era veritat que a ell dit Casafranca era greu per que dit Sanct-Jordi faea gran offici de acullir jueus en sa casa. E mes dix que son pare de ell confessant tenia tres fills e IIII (4) filles e les tres (3) filles eran majors e ell confessant era major dels dits. E vist com lo dit fiscal accepta les dites confessions en quant per ell e per part sua faen e en les coses negades demana esser admes a la prova. E vistes les proves que lo dit procurador fiscal dona e administre contra lo dit Casafranca e vistes les deffenses per part del dit Casafranca produides e presentades trobam per merits del dit proces com lo dit Casafranca devalle de linatge de jueus es convertiren en temps del beneventurat Sanct Vicent empero tornaren al vomit e al judeisme e que lo pare del dit Casafranca era de tres anys com se converti de jueu a christia pero fonc nodrit en lo judeisma ab dits sos pares e mare que tornaren al dit judeisma faent los dejunis judaichs fins que fonch casat e apres que fonch casat ab Blanquina mare de dit Casafranca quasi cascun any faeren dits dejunis judaichs segons appar en la confessio del dit pare del dit Casafranca la qual feu davant los reverends senyors inquisidors denant los quals fonch reconciliat. E la mare del dit Casafranca mori en los carcers de la inquisitio e apres fonch per heretica condemnada ab los quals lo dit Casafranca fonch nodrit fins a XIII o XIIII anys. Es trobe com un dia del Corpus-Christi passava la processo en la ciutat de Çaragoça per la carrera la mare del dit Casafranca ensemps ab altres juyes filaven en una casa e feuse a la finestra e mirant lo cors precios de Jesu-Christ dix tals o semblants paraules “placia al dio que no haguessen mes poder tots los quit porten que tu tens” (dientho del cors precios de Jesu-Christ.) E fonch represa per una juya dientli que no devia dir tals paraules. E mes se monstre com lo dit Sanct-Jordi fonch un famosissim heretge heresiarca dogmatista e enemich de nostre Senyor Deu Jesu-Christ e de la sua preciosissima Mare e de la sua sancta fe catholica christiana lo qual Sanct Jordi essent en la vila de Perpenya no tement nostre Senyor Deu Jesu-Christ ni als homens dix e affirma publicament que “aqueix que vosaltres dieu Jesu-Christ yo he fet portar lo proces de Hierusalem e fonch legitima rita et justament condemnat per sos merits.” E mes se trobe com lo dit Sanct-Jordi predicava en lo seu hort en la present ciutat de Barcelona a conversos dient los que la ley de Moyses era bona e sancta e que la ley de Jesu-Christ no valia res e que lo Messies vertader promes en la ley no era vengut induint los a fer les cerimonies judaiques e entre les altres heretgies del dit Sanct-Jordi se trobe com feu e scrivi de ma sua un libre lo qual dona a Bernat Beget quondam reconciliat a transladar en lo qual libre lo dit Sanct-Jordi parlava molt en favor de la ley de Moyses e molt contra la Sancta fe catholica de Jesu-Christ e contra la virginitat de la gloriosissima Verge Maria mare sua affirmant sempre que lo Messias vertader promes en la ley no era vengut. Ab lo qual Sanct-Jordi lo dit Casafranca ha tengut summa e intima amistad familiaritat e conversatio essen los dos com a carn e ungla e anima e cors anant e venint stant e dormint menjant e bevent ensemps en diversos lochs e temps e en la casa del dit Sanct-Jordi venian molt sovint jueus e communicaven ab ells stant en casa de dit Sanct-Jordi dormint e stant manjant e bevent per XII e XV dies que tot lo mon sen scruxia car en Barcelona noy podien star jueus sino tres dies. E mes trobam que los dits Sanct-Jordi e Casafranca communicaven e legien libres grans en lo studi de dit Sanct-Jordi es retrahien ab dits jueus en una cambra e aqui staven dos o tres dies no havent hi christians de natura e axi mateix se tancaven en lo studi ab dits jueus e no permettien que hi entras algun christia de natura. E axi mateix se tancaven en una cambra (pone cambaa) ab un jueu e tot hom deya que lo jueu los legia dels quals conversos se troba que son stats tots condemnats per heretges. E mes avant que dit Sanct-Jordi legia la biblia en los sinch libres de Moyses “Oies nostron Deu oies Adonay Adonay nostron Deu Deu hu.” E aço legia al dit Casafranca e a altres conversos. E aço lo divenres a vespre e quant los dits Sanct-Jordi e Casafranca anaven en la Cort del rey don Joan de gloriosa memoria tots temps posaven en cases de jueus e com noy havia jueus posaven en casa de conversos e en les dites cases fahien venir jueus ab los quals disputaven de les coses de la biblia e menjaven ab ells e quasi era fet hostal de jueus en manera que hon se vulla que stiguessen sempre tenien tracta e conversatio ab jueus menjant bevent et dormint ab ells. E mes que en casa del dit Casafranca en Barcelona a la plaza de la Trinitat posaven jueus hon staven per X (,) XII e XV dies contra las ordinations de Barcelona hon no podian star mes de tres dies menjant bevent e dormint. E stant ensemps ab dit Casafranca e sa muller en una mateixa taula menjant tots de la vianda degollada per dits jueus. E en Cervera menjaven en cases de jueus volateria degollada per jueus. E mes que en Montblanch per semblant menjaven ab jueus volateria degollada per jueus dant la benedictio o mes maledictio los dits jueus ab orations judaiques. E aquesta manera tenia lo dit Casafranca tambe en casa sua quant hi havia jueus. E mes que no menjave carn de porc. E lo dit Casafranca en sa casa faea carn salada de cabro de la qual menjaven Casafranca e sa muller e enlardaven les perdius ab oli e sal e aygua e no may ab sagi. E perque una vegada los havian posat en la vila de Verges porch en la olla assaborint la cuyna conexent que hi havia porch no volgue menjar ni de la cuyna ni de la carn e reprengueren molt los mossos per que hi havien mes porch en la cuyna. E mes en presentia de dit Casafranca essent ell loctinent de Thesorer e essent en sa casa parlant dels presos alguns conversos dehien han menjat porch dehia laltra hoc (: sí, en lengua occitana, de la cual el catalán es un dialecto como los otros) e encara fetge dehia laltre. Ara be teniu los per recommanats teniu los la ma.

Senyora Reyna final resposta de hoc o de no e ab aquella expedirnos de continent los dits consellers digueren hirien fer de tot aço a la dita Senyora Reyna relacio.

E aximateix altres vegades los dits conversos fahien relatio a dit Casafranca de les enquestes que tenian contra los christians de natura e dit Casafranca los demanava qui son e ells responian ja es sabut guays son e ell deya quant ha que hi stan aquells deyan tants dies ha e dit Casafranca deya be poch ha lexau los star. E mes se troba que affavoria molt los conversos e tractava mal los christians de natura. Aximateix trobam que en Cervera stigue en la festa de la vijola que fonch feta per circuncidar un jueu fill de un tal Cavaller jueu de Cervera e alli stigue per dues o tres hores hon foren los dits Sanct-Jordi e Casafranca e stigueren en dita vijola e alli faeren collatio ab los jueus la qual vijola est festa de jueus e fonch feta ab ritu e cerimonia judaica. E mes que essent en Pedralbes lo dit rey don Joan de gloriosa memoria en temps de la guerra faeren obrir una cuxa de molto e apres de uberta lo dit Sanct-Jordi present dit Casafranca trague lo que era dintre la cuxa e apres de aquella menjaren los dos. E mes que lo dit Casafranca deya que lo psalm de “dixit Dominus domino meo” nol havia fet David sino un secretari seu e que lo "magnificat" nol havia fet nostra Senyora la Verge Maria sino Maria germana de Aron. E mes trobam que los dits Casafranca e Sanct-Jordi vehian llurs mullers guardar los dissaptes e no les ne reprenien abans hi consentien. E mes los dits Sanct-Jordi e Casafranca en los divenres a vespre e en los dissaptes no negotiaven de son offici tant com en los altres dies ans tant com podien se apartaven de negocis en dits dies es retrahien en lochs secrets a communicar de llurs coses. E mes trobam que los dits Sanct-Jordi e Casafranca celebraven la pascha dels jueus en la ciutat de Gerona en lo carrer de Sanct Lorenç en casa den Joan Çarriera (ipsa riera: ça) convers lo qual era stat jueu la qual faen en aquesta manera que essent en la setmana Sancta en temps de la pascha dels jueus lo Rabbi dels jueus de Gerona venia alli e portava pa alis e una caçola de vianda en que havia I troç de cabrit o anyell (agnus : cordero) e ous cuyts e portava aximateix una scudella en que havia certa cosa que semblava fos mostalla e del vi dels jueus e abans que sopassen En Joan Vidal Samso convers legia e com havia legit sopaven los dits Joan de Sanct-Jordi e Jacme de Casafranca e altres conversos e com havian sopat tornava lo dit Rabbi e com era tornat legien altra vegada e en laltra torna lo dit Rabbi dels jueus ab I capo o gallina e pa alis e vi e alli se dinaren e los vuyt jorns que durava la dita pascha dels jueus lo dit Rabbi los portava vianda e ells cuynaven de aquella e un dia vengue en una casa hon posaven los dits Sanct-Jordi e Casafranca de un convers e rahonantse lo dit Casafranca dix al dit convers tals o semblants paraules. "Tu dels nostres es” e aquell dix “quins vostres” e lo dit Sanct-Jordi dix Jafodi es axi axi com nosaltres” e lo dit convers respos "yo so bon christia e com a christia vull viure e morir" e lavors lo dit Casafranca lansa la ma sobre lo coll del dit convers e dixli “ans es be tu nostre." E aximateix se trobe com los dits Sanct-Jordi e Casafranca essent fugits per les morts celebraren la dita pascha dels jueus del pa alis ab altres conversos menjant pa alis per vuyt jorns que durava dita pascha e ades menjaven peix ades ous e no menjaven pa levat sino pa alis e la muller del dit Sanct-Jordi e altra persona compraren aynes noves per fer dita pascha ço es olles plats scudelles e altres aynes les quals dehian que compraven per que nos servissen de les aynes en que se eran servits entre any e havian servit al pa levat e durant dita pascha no faen faena abans folgaven e les dones sestaven en casa e los dits Sanct-Jordi e Casafranca sen anaven a passajar. E mes trobam que lo dit Casafranca feu los dejunis judaycs en casa sua açi en Barcelona a la plaça de la Trinitat ab altres persones en lo mes de deembre per moltes vegades. E aximateix trobam com los dits Sanct-Jordi e Casafranca per algun deyan una matinada del psaltiri e en la fi dels psalms no deyan gloria Patri. E mes trobam com essents los dits Sanct-Jordi e Casafranca en la vila de Montblanch per raho de les morts un jorn vengueren en dita vila dos jovens jueus studiants castellans e lo sacrista de la schola dels dits jueus quis deya En Jucef de Blanes ensemps ab los dits studiants jueus anaren als dits Sanct-Jordi e Casafranca que eran en la plaça del Blat de la dita vila de Montblanch e lo dit Sanct-Jordi demana al dit Sacrista qui eran aquells jovens e dit Sacrista dix que eran jueus pobres studiants qui acaptaven e lavors lo dit En Sanct-Jordi mette la ma a la boça e dona als dits jueus studiants almoyna. E aço fet se gira lo dit Sanct-Jordi al dit Casafranca dientli e tu nols donaras almoyna e lavos lo dit Casafranca mes la ma a la boça e dona als dits jueus studians almoyna. E mes que dit Casafranca consentia que levassen lo greix de la carn e lavarla de la sanch e posarla en sal al modo judaich e que may se confessava sacramentalment sino despuy que es venguda la inquisitio. E mes trobam que set o vuyt mesos abans que dit Casafranca fos pres en los carcers de la Sancta inquisitio essent en lo scriptori en casa sua a la plaça de la Trinitat de Barcelona deya e feya la oratio judaica del Quiria setma tenint los ulls girats mirant al cel badayllant e axi badayllant deya "Adonay nuestro Dio Adonay uno.” E mes trobam que foren trobats entre la roba del dit Sanct-Jordi quant fugia per la inquisitio be XXX prepucis de infants retallats tots enfilats en un fil e guardats entre roba. E moltes altres coses trobam que ha fetes dites e perpetrades lo dit Jacme de Casafranca contra nostra Sancta fe catholica christiana segons mes largament appar en lo dit proces al qual en tot nos refferim. Vistes totes les altres coses en los dits processos contengudes e totes les coses que veure e mirar se deuen. Oides les dites parts en tot ço e quant han volgut dir e allegar fins que es stat denunciat e conclos en la dita causa e assignat a sententia segons que a major cautela los assignam als presents dia loch e hora haguda nostra delliberatio e madur concell ab persones de molta scientia e conscientia tenint nostre Senyor Deu Jesu-Christ davant los ulls de la nostra pensa del qual tots los drets judicis procehexen trobam que debem pronunciar sententiar e declarar axi com ab tenor de la nostra diffinitiva sententia pronunciam sententiam e declaram lo dit Jacme de Casafranca de la present ciutat de Barcelona esser se transferit e transpassat als ritus e cerimonies judaiques e de la ley de Moyses e esser vertader heretge judayçat e apostata de la nostra Sancta fe catholica cristiana per la qual causa e raho del temps que comete los dits crims de heretgia e apostasia en ça es stat e de present es de excommunicatio maior e de anathema ligat e illagueat e que devem declarar segons que ab tenor de la present nostra sententia declaram tots los bens del dit Jacme de Casafranca heretge del temps que dits crims de heretgia e apostasia commette e perpetra ança haver stat e esser de present confiscats a la cambra e fisch del Rey nostre Senyor. E per quant la pena dels heretges no solament se exten en aquells mas encara en detestacio dels dits crims a la sua progenia e generatio. Per tant ab lo sobredit consell declaram tots los descendents del sobredit Jacme de Casafranca heretge judaizat e apostata per linea masculina fins al segon grau e per linea femenina fins al primer grau inclusive esser privats de tots officis beneficis e honors axi ecclesiastics com seculars e esser inabils perpetualment per obtenir altres de nou. E per quant la Sancta mare Esglesia no te altra cosa que contra lo dit heretge judaytzat e apostata puxa ne degue fer sino desemparar aquell e remettrel a la justitia e bras secular per que li don segons sos demerits deguda punitio e castich. Per tant ab tenor de la present nostra diffinitiva sententia remettem lo dit Jacme de Casafranca heretge judaytsat e apostata de nostra Sancta fe christiana al magnifich misser Hieronym Albanell en cascun dret doctor Regent la Cancellaria per lo Rey nostre Senyor en lo Principat de Catalunya qui açi es present al qual requerim tant quant de dret devem e podem et non alias que rebe lo dit Jacme de Casafranca heretge judaytsat e apostata per nos desemparat e remes en son for e juy al qual pregam molt affectadament se haja ab ell ab tota clementia e pietat e modere la pena en vers ell citra mortem et sanguinis effusionem et membrorum mutilationem. E axiu pronunciam sentenciam e declaram per aquesta nostra deffinitiva sententia en aquests scrits e per ells.
- Petrus Episcopus 
barcinonensis. - Frater Joannes Enguera inquisitor. - F. Pays de Sotomayor.

Lata et promulgata fuit dicta et preinserta sententia per dictos reverendos domnos dominum Petrum Dei et apostolice Sedis gratia Episcopum barcinonensem et fratrem Joannem Enguera in Sacra theologia magistrum et Franciscum Pays de Sotomayor inquisitores haereticae et apostaticae pravitatis in civitatibus et diocesibus Tarraconensi Barcinonensi Urgellensi Vicensi Gerundensi (la primera e está vuelta) et Elnensi ab eadem Sancta Sede apostolica creatos et deputatos et de suarum dominationum mandato alta et intelligibili voce lecta et publicata in dicta Regia platea civitatis Barcinonae per me Joannem Meya apostolica et regia auctoritatibus notarium et scribam secreti Sancte inquisitionis Barcinonae die veneris XVII mensis januarii anno a nativitate Domini millesimo quingentesimo quinto (1505) praesentibus dictis partibus presentibusque pro testibus magnificis Jacobo Fiella decretorum doctore canonico et decano Sedis barcinonensis Ludovico dez Pla canonico et archidiacono Bartholomeo de Salavert decretorum doctore canonico et Antonio Codo canonico Sedis Barcinonensis magnificisque Petro Antonio Falco civitatis Barcinonae Joanne Gonçales de Resente domino loci de Alcarraç militibus Petro Durall et Petro Joanne Ferrari similiter militibus in civitate Barcinonae domiciliatis et pluribus aliis militibus et civibus Barcinonae nec non discretis Bernardo Texidor presbytero et Joanne Palomeres et me Joanne de Meya notariis et Officii Sanctae inquisitionis Scribis magnaque multitudine Christi fidelium illic praesentium et circunstantium.


(Continúa con la sentencia contra Dalmau de Tolosa)

martes, 18 de abril de 2017

era, eres

Era,eres


era, eres, bar las eras, Beceite,Beseit, Rocío, Sandra, Alberto


ERA f.: cast. era. 
|| 1. Època determinada des de la qual comença a comptar-se una sèrie d'anys; la mateixa sèrie dels anys comptats a partir d'aquella època. Com hauem fetes taules a la nostra era al mig jorn de la dita nostra ciutat de Barchinona, Gilbert-Corsuno Astrol. 3. Era cristiana era comuna: la que té per punt de partida el naixement de Jesucrist i és la generalment adoptada per a la cronologia en els pobles de civilització europea. Era hispànica: la que comença a comptar-se 38 anys abans del naixement de Jesucrist. Era islàmica musulmana: la que té per punt de partida la fuita de Mahoma, i comença a comptar-se, per tant, l'any 622 després de Jesucrist. Eres geològiques: cadascuna de les grans divisions del temps de formació de la terra segons els geòlegs: era primitiva, era primària, secundària, terciària, etc.
|| 2. per ext., Espai de temps caracteritzat per una sèrie d'esdeveniments determinada. L'era dels màrtirs: nom que es dóna a l'època de gran persecució de l'Església durant els primers segles sota alguns emperadors romans. Esguardau un sol punt la vostra via, | frissosos esperits de la nova era, Collell Flor. 91. La supressió del dol... quan la viudeta Bofill preparant-se per a l'obertura de sos salons, no s'entenia de feina amb el tragí de la nova era,Pons Com an. 154.
    Fon.: 
éɾə (Barc., Palma); éɾa (Val.).
    Etim.: 
pres del llatí aera, mat. sign.
2. ERA f. 
|| 1. Espai de terra, generalment rodonenc, de deu a trenta metres de diàmetre, damunt el qual es posen els cereals o llegums per batre'ls i separar la palla del gra (pir-or., or., occ., val., bal., alg.); cast. era. La terra no és habitada per les coses animades sino en quarta part, e aquesta quarta part no és tota poblada... Donques envides roman la dita quarta part una pocha era en què habiten les gents, per comparació del cel, Genebreda Cons. 96. Segà lo dit blat e portà-lo a la era pera trillar, Eximplis, i, 131. A totes ses eres de Mallorca ja han batut,Roq. 34. L'oratjol du de les eres | olor de palla y cançons, Salvà Poes. 71. S'era mogut embatol, vent d'era, com diuen els pagesos, Galmés Flor 36. Llevar d'era: aplegar allò que s'ha batut i portar-ho al graner i a la pallissa (Mall.). Fer era: netejar-la, treure'n l'herba (Empordà).
|| 2. Espai de terra descobert, tancat de paret amb porxades al voltant, que serveix per a fer-hi la batuda i per a tenir-hi el bestiar (Pont de S., Esterri, Organyà, Tremp); cast. corraliza. 
|| 3. Edifici on es guarda el farratge per al bestiar (Sort, Norís, Tor). El pis de dalt les bordes, la pallissa (Àreu, Farrera, Tavascan).
|| 4. Espai de terra aplanada, semblant al destinat a la batuda, per a fer-hi operacions d'estesa de materials en diferents oficis; cast. era, tendedero. No gos entrar en lo dreçador o era on los pelicers... acostumen dreçar e estendre lurs cuyros, doc. a. 1392 (Col. Bof. xl, 411).Era de rajoler: lloc pla on els rajolers estenen els rajols i altra obra d'argila o de terrissa. Era de batre roldó: espai aplanat i escombrat, enmig del bosc, on posen a secar les branques de roldó abans de batre-les (Empordà). Era carbonera: lloc on es posa a refredar el carbó que s'ha fabricat a la sitja. Amb el carbó que te se refreda a l'era carbonera ne tenes per les espècies y altres petits gastos de la familia, Caseponce Contes Vallesp. 51.
|| 5. Parada o taula d'hort; espai de terra planer, de forma quadrangular, limitat per quatre cavallons i destinat a plantar-hi una hortalissa determinada (Gir., Penedès, Camp de Tarr., Sta. Col. de Q., Tortosa, Maestr.); cast. tabla. Ha hun ort ab dues eres de cols, e veus que'l senyor, per tal que les pugue reguar ara una era, fa una canal d'argent per la qual vingua l'aygua a la una era de les cols, e l'altra fa-y una canal de fust tot negre e podrit e corquat, Sermons SVF, i, 257.
|| 6. Espai quadrangular entre dos cavallons de les salines. Los quals barranchs eres e cavallons de les dites salines per causa de alluvions de aygues eren enrunats e desfets, doc. a. 1450 (Arx. Gral. R. Val.).
|| 7. «Era o terreno per a edificar: Haec Area descripta futuro aedificio» (Lacavalleria Gazoph.). Aquesta accepció, que no és sinó una còpia del llatí area, ha estat copiada per diferents diccionaris catalans; no té realitat en la llengua parlada ni escrita.
|| 8. «A la cumbre que es campo raso, se le daba el nombre de era» (Balari Oríg. 73). Creiem que aquesta interpretació també és inexacta.
    Loc.

Aquí fonc s'era d'Escorca: es diu per senyalar el lloc on existia altre temps una cosa que ha desaparegut o ha estat destruïda completament. (Mall.). Al·ludeix a l'era d'Escorca enfonsada amb els batedors i bísties, per càstig d'una greu irreverència, segons llegenda popular mallorquina cantada per Costa i Llobera én una de les seves «Tradicions i Fantasies».
    Refr.
—a) «Qui no vol pols, que no vagi a l'era»: vol dir que per alliberar-se de desgràcies cal evitar de posar-se en el perill de sofrir-les. Vullch despachar la sardineta, y qui no vullga pols, que no vaja a la era, Rond. de R. Val. 49.—b) «Qui no té era ni trull, cada any se treu un ull»: vol dir que el qui no posseeix terra conradissa ni vinya, ha de fer molta despesa per a poder menjar (Calasseit).—c) «Qui no té era ni cup, té la meitat del blat i del vi perdut» (Urgell, Segarra).—d) «Entre Sant Joan i Sant Pere, no posis batuda a l'era» (Manresa).—e) «A Sant Joan, les garbes en el camp; a Sant Pere, les garbes en l'era» (Manresa).—f) «Algun dia eres era, ara ni era ni blat» (Tortosa); «Era, i no batien en ella» (Val.): es diu irònicament referint-se a una cosa de temps passat (que era en altre temps) que ara ja no existeix o que tal vegada no ha existit mai.
    Cult. pop.
—L'era és generalment de forma circular o molt rodonenca, com escau a un lloc on l'operació de batre es fa o es feia en sentit circular. A certes comarques valencianes (Cullera, Xàtiva, etc.) l'era no és rodona, sinó poligonal (anomenada era a cantons). A les comarques pirenenques l'era sol esser un gran espai pla situat a la vora de les edificacions destinades a graners i a habitacions dels conradors; a llocs molt plujosos hi ha eres cobertes. A les comarques situades més a migjorn i de terreny més pla, les eres no estan tan adherides als edificis, sinó separades d'aquests. El pis de l'era sol esser d'argila (Penedès, Sta. Col. de Q., Calasseit, Morella, Vinaròs, Sanet) o de la mateixa terra del camp on es troba emplaçada, però també n'hi ha d'empedrades i d'enrajolades (Vinaròs, Morella, Xàtiva), i a Menorca són totes enrajolades i tenen una barana baixa de pedra. En general les eres són permanents, però en el País Valencià n'hi ha que es fan de nou cada any (Cast., Xàtiva, Gandia, Alcoi); les eres d'arròs solen esser enrajolades i permanents, mentres que les de blat solen esser de terra i fer-se cada any (Gandia). Per a fer una era, seguen el tros de terra corresponent, n'arrabassen el rostoll, remouen la terra, l'aplanen, la reguen, hi tiren pallús i hi passen un rutló o un pitjó per endurir-la (val.).
    Fon.: 
éɾə (Puigcerdà, Capmany, Ripoll, Empordà, Berga, Bagà, Ribes, Manresa, Granollers, Barc., Tarr., Mall., Ciutadella, Eiv.); éɾe (Pobla de L.); éɾə (Canet d'Adri, Noedes, Fontpedrosa); éɾa (Andorra, Pont de S., Tortosa, Maestr., Cast., Val., Xàtiva, Gandia, Al.); éɾɛ (La Seu d'U., Organyà, Tremp, Balaguer, Ll., Fraga, Massalcoreig, Artesa, Falset, Gandesa, Sueca, Alcoi, Maó); éɾo (Pobla de S.); έɾa (Llavorsí, Isabarri, Tamarit de la L.); έɾo (Torre de C.); έɾɛ (Sort); јéɾə (Ripoll, Olot, St. Feliu de P., Camprodon, Amer, Calonge, Banyoles); јéɾo (Pobla de S.).
    Var. form.: 
iera (A la yera són las noyas, cançó pop. ap. Milà Rom. 71).
    Intens.:
—a) Augm.: erassa.—b) Dim.: ereta, ereua, eretxa, erona, erol.—c) Pejor.: erota.
    Etim.: 
del llatí arĕa, mat. sign. || || 1, 4, 5.