Mostrando las entradas para la consulta Roger ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Roger ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

jueves, 12 de octubre de 2023

Pierre Cardinal. Peire Cardenal. Cardinal.

Pierre Cardinal.

Pierre Cardinal. Peire Cardenal. Cardinal.


I.

Ben tenh per folh e per muzart
Selh qu' ab amor se lia,
Quar en amor pren peior part
Aquelh que plus s' i fia;
Tals se cuia calfar que s' art;
Los bes d' amor venon a tart,
E 'l mals ven quasqun dia;
Li folh e 'l fellon e 'l moyssart
Aquilh an sa paria;
Per qu' ieu m' en part.

Ja m' amia no mi tenra,
Si ieu lieys non tenia,
Ni ja de mi no s jauzira,
S' ieu de lieys no m jauzia;
Cosselh n' ai pres bon e certa
Que 'lh fassa segon que m fara;
E, s' ella me gualia,
Gualiador me trobara,
E, si m vai dreita via,
Ieu l' irai pla.

Anc non guazanhei tant en re
Cum quan perdey m' amia,
Quar perden lieys guazanhei me
Cuy ieu perdut avia:
Petit guazanha qui pert se,
Mas qui pert so que dan li te,
Ieu cre que guazanhs sia;
Qu' ieu m' era donatz per ma fe
A tal que me destruia,
No sai per que.

Donan me mis en sa merce
Me, mon cor e ma via,
De lieys que m vira e m desmante
Per autruy e m cambia.
Qui dona mais que non rete
Ni ama mais autrui de se,
Chauzis avol partia,
Quan de se no 'lh cal ni 'l soste;
E per aquo s' oblia,
Que pro no 'lh te.

De lieys prenc comjat per jasse,

Qu' ieu jamais sieus no sia,

Qu' anc jorn no y trobei ley ni fe,

Mas engan e bauzia:
Ai dousors plenas de vere;
Qu' amors eyssorba selh que ve
E 'l gieta de sa via,
Quant ama so que 'l descove,
E so qu' amar deuria
Grup e mescre.
De leyal amia cove
Qu' om leyals amicx sia;
Mas de lieys estaria be
Qu' en gualiar se fia,
Qu' om gualies quan sap de que;
Per qu' ar mi plai quan s' esdeve
Quan trop qui la gualia,
E guarda sa onor e se
De dan e de folia,
Ni 'l tira 'l fre.

II.

Ar mi pues ieu lauzar d' amor,

Que no m tolh manjar ni dormir;

Ni 'n sent freidura ni calor,
Ni non badalh ni non sospir,
Ni 'n vau de nueitz aratge,
Ni 'n sui conques, ni 'n sui cochatz,
Ni 'n sui dolens, ni 'n suy iratz,
Ni non logui messatge,
Ni 'n sui trazitz ni enganatz,
Que partitz m' en suy ab mos datz.

Autre plazer n' ai ieu maior
Que non trazisc ni fau trazir,
Ni 'n tem tracheiritz ni trachor
Ni brau gilos que m' en azir,
Ni 'n fau fol vassalatge,
Ni 'n sui feritz ni desrocatz,
Ni non sui pres ni deraubatz,
Ni non fauc lonc badatge,

Ni dic qu' ieu sui d' amor forsatz,

Ni dic que mon cor m' es emblatz.

Ni dic qu' ieu muer per la gensor,
Ni dic que 'l belha m fai languir,
Ni non la prec, ni non l' azor,
Ni la deman, ni la dezir,
Ni no 'l fauc homenatge,
Ni no 'l m' autrey, ni 'l mi sui datz,
Ni no sui sieus endomenjatz,
Ni a mon cor en guatge,
Ni sui sos pres ni sos liatz,
Ans dic qu' ieu li suy escapatz.


Mais deu hom amar vensedor
No fai vencut, qui 'l ver vol dir;
Quar lo vencens porta la flor,
E 'l vencut vay hom sebelir;
E qui vens son coratge
De las deslials voluntatz
Don mov lo faitz desmezuratz,
E li autre otratge,
D' aquel vencer es plus honratz
Que si vencia cent ciutatz.


Pauc pres prim prec de preyador,
Quan cre qu' el cuia covertir,
Vir vas vil voler sa valor,
Don dreitz deu dar dan al partir;
Si sec son sen salvatge
Leu l' es lo larcx laus lagz lunhatz,
Plus pretz lauzables que lauzatz;
Trop ten estreg ostatge
Dreytz drutz del dart d' amor nafratz;
Pus pauc pretz, pus pretz es compratz.


No
vuelh voler volatge,
Que m
volv e m vir vils voluntatz,
Mais lai on mos vols es volatz.

//

https://en.wikipedia.org/wiki/Peire_Cardenal

Peire Cardenal (or Cardinal) (c. 1180 – c. 1278) was a troubadour (fl. 1204 – 1272) known for his satirical sirventes and his dislike of the clergy. Ninety-six pieces of his remain, a number rarely matched by other poets of the age.

Peire Cardenal was born in Le Puy-en-Velay, apparently of a noble family; the family name Cardenal appears in many documents of the region in the 13th and 14th centuries. He was educated as a canon, which education directed him to vernacular lyric poetry and he abandoned his career in the church for "the vanity of this world", according to his vida. Peire began his career at the court of Raymond VI of Toulouse—from whom he sought patronage—and a document of 1204 refers to a Petrus Cardinalis as a scribe of Raymond's chancery. At Raymond's court, however, he appears to have been known as Peire del Puoi or Puei (French: Pierre du Puy). Around 1238 he wrote a partimen beginning Peire del Puei, li trobador with Aimeric de Pegulhan.

At Raymond's court also perhaps, probably in 1213, Peire composed a sirventes, Las amairitz, qui encolpar las vol, which may have encouraged Peter II of Aragon to help Toulouse in the Battle of Muret, where Peter died. In this sirventes Peire alludes first perhaps to the accusations of adultery that Peter had leveled against Peter's wife Maria of Montpellier but also perhaps to the various changes in law governing women. In the second stanza Peire mentions Peter's success in the Battle of Las Navas de Tolosa; in the third he alludes to the sacking of Béziers (whose count Raymond Roger Trencavel was supposed to have been Peter's vassal): at Béziers the poorer soldiers of the Inquisition were flogged by the wealthier, and this is the theme of the stanza. Peire's mention of the court of Constantine may also again evoke the divorce proceedings of Peter and Marie where Peire ultimately lost. Peire later alludes to the death of someone (perhaps a daughter or perhaps Peire's wife Marie) and then apparently to the couple's son James I of Aragon, born at Candlemas, according to James's Chronicle. It's not clear who the crois hom or "dreadful man" is in the final couplet, whose deeds are "piggish": Peire has really never addressed anyone in this verse but Peter II and those close to him. (But dualism had by then made its way into some of the local religious views of Medieval Languedoc: in dualist philosophy worldly deeds might be seen as "piggish".)

Peire subsequently travelled widely, visiting the courts of Auvergne, Les Baux, Foix, Rodez, and Vienne.[3] He may have even ventured into Spain and met Alfonso X of Castile, and James I of Aragon, although he never mentions the latter by name in his poems. (James is however of course mentioned in Peire's vida.) During his travels Peire was accompanied by a suite of jongleurs, some of whom receive mention by name in his poetry.

Among the other troubadours Peire encountered in his travels were Aimeric de Belenoi and Raimon de Miraval. He may have met Daude de Pradas and Guiraut Riquier at Rodez. Peire was influenced by Cadenet, whom he honoured in one of his pieces. He was possibly influenced by Bernart de Venzac.

In his early days he was a vehement opponent of the French, the clergy and the Albigensian Crusade. In the sirventes, Ab votz d'angel, lengu' esperta, non bleza, dated by Hill and Bergin to around 1229 (when the tribunal of the Inquisition was established at Toulouse by the Dominican Order), Peire enjoins those who seek God to follow the example of those who "drink beer" and "eat bread of gruel and bran", rather than argue over "which wine is the best". The latter behavior Peire's verse attributes to the "Jacobins" (Hill and Bergin say this is the Dominican Order).

In Li clerc si fan pastor he condemned the "possession" of the laity by the clergy, for so long as the clergy order it, the laity will "draw their swords towards heaven and get into the saddle." This poem was written probably around 1245, after the First Council of Lyon, where the clergy took action against the Emperor Frederick II, but not against the Saracens. In Atressi cum per fargar Peire suggests that the clergy "protect their own swinish flesh from every blade", but they do not care how many knights die in battle. Peire was not an opponent of Christianity or even the Crusades. In Totz lo mons es vestitiz et abrazatz he urged Philip III of France, who had recently succeeded his father, Louis IX, who died in 1270 on the failed Eighth Crusade, to go to the aid of Edward Longshanks, then on the Ninth Crusade in Syria.

Near the end of the sirventes, Ab votz d'angel, lengu' esperta, non bleza, composed as noted probably around 1229, Peire's words, [s]'ieu fos maritz, "if I were wed", suggest that he is not yet wed. The verse which follows provides evidence in the view of some that Peire married: it first mocks the "barrenness that bears fruit" of the beguinas (beguines, who may have sometimes been associated with the Dominicans; Hill and Bergin in 1973 said this was a reference to nuns of the Dominican Order). Throughout the verse of course Peire had been poking fun at the Dominican clergy, but the comment about the nuns may have additional significance. His tone changes after this and his closing lines suggest though that all this is a miracle from the "saintly fathers", suggesting his acceptance of things: Cardenal.org says that some have interpreted these lines as suggesting that Peire married at this time.

By the end of his life he appears reconciled to the new modus vivendi in southern France. He died at an advanced age (allegedly one hundred years old) possibly either in Montpellier or Nimes, but this is only a supposition, based on where the biographer and compiler Miquel de la Tor was active.

Three of Peire's songs have surviving melodies, but two (for a canso and a sirventes) were composed by others: Guiraut de Bornelh and Raimon Jordan respectively. Like many of his contemporary troubadours, Peire merely composed contrafacta. The third, for Un sirventesc novel vuelh comensar, may be Peire's own work. It is similar to the borrowed melody of Guiraut de Bornelh, mostly syllabic with melismas at phrasal ends. The meagre number of surviving tunes (attributable to him) relative to his output of poetry is surprising considering his vida states that "he invented poetry about many beautiful subjects with beautiful tunes."

https://www.jstor.org/stable/2849662

https://web.archive.org/web/20090116032156/http://www.cardenal.org/

http://www.trobar.org/troubadours/peire_cardenal

http://www.rialto.unina.it/autori/PCard.htm

martes, 10 de octubre de 2023

Raimond de Miravals, Miraval, Miravalh

Raimond de Miravals.

Raimond de Miravals, Miraval, Miravalh



I.

Dels quatre mestiers valens,
Per que cavalliers an pretz,
Es belh solatz avinens
Un dels melhors,
E selh cui mielhs acuelh amors;
Per qu' ieu m' esfors ab els et ab chantars,
Cum sobre totz fos grazitz mos affars;
Qu' homs malazautz, sitot s' es pros,
Non es guair' ad ops d' amar bos.

Per domnas desconoissens
Que per un' autra 'n son detz,
S' es alques camjatz mos sens,
Quar las pluzors
No sabon entendre lauzors;
Per qu' ieu non vuelh mos belhs digz plazens cars

Pauzar denan als lurs nescis cuidars,
Pus plazers non es cabalos,
Ans me vir vas autras razos.

Er dirai de mos talens
Qu' estat n' aurai mutz e quetz,
Mentre fui lur bevolens,
M' o tolc temors;
Gardatz s' es ben domneys errors,
Q' uns malapres, vilas, cobes, avars,
Outracuiatz
parliers de mals parlars,
Es aculhitz enans que nos;
E quasquna vol n' aver dos.

No vuelh esser conoissens
Dels enjans que tug sabetz,
Don dizon donas que mens
N' es ma valors,
E dels autres domneyadors,
Quar per negun qu' els conogues tan clars
No 'ls agra mais aitan suffertz ni pars;
Mas ades hom n' es negligos
Vas selh que conoys aziros.

Si m' an menat malamens
Donas, e faitz lurs devetz,
Que falhitz m' es essiens
Chans et amors,
Voluntatz, arditz e temors,
Humilitatz e suffrirs e celars,
Parlar per ops, e quan m' es ops, calhars;
Aitals sui francs et amoros
Quar volc ma dona qu' aitals fos.

Ab aitals captenemens
Cum auziretz, si us voletz,
La sai, e sos cors qu' es gens,
E sa valors
Fina ab pauc de preyadors,
Valen e pros, lial ses totz trichars,
Guaya e prezan qu' a penas nulhs lauzars
Pot sos ricx pretz ni sas faisos
Dir en comtans ni ab chansos.

Lials, si m falh amors e domneyars,
Ieu ai chauzit de senhors part mos pars
Mon Audiart, que m' es tan bos
Qu' en sui fis als autres baros.

II.

A penas sai don m' aprenh
So qu' en chantan m' auzetz dir;
Com pieitz trac ni plus m' azir,
Miels en mon chan esdevenh;
Guardatz, quant er qui m n' ensenh,
Si sabrai esdevenir,
Sol ma bona domna m denh,
E nulh' autra no m destrenh,
Ni ses lieys no puesc guerir
De la dolor que sostenh.

Lo plus nescis hom del renh
Que la veya ni remir
Deuria esser al partir
Savis e de belh captenh;
E doncs ieu que l' am ses genh
Be m' en deuria jauzir,
Pos tan gran valor la senh;
E ges de saber no m fenh,
Ni nulh hom no pot falhir
Que de lieys aia sovenh.

Anc a nulh fin amador
No cug mais esdevengues,
Que de domnas no m ven bes,
Ni no m' aus clamar de lor;
Qu' una m tolh lo joy d' alhor
E del sieu no m dona ges,
Ni d' autra non ai sabor;
Pero per la su' amor
Soi plus guays e plus cortes,
E 'n port a totas honor.

Be sai que per sa ricor
Me tol so qu' anc no m promes,
Qu' ieu non soi ges tant apres
Que miey prec m' aian valor;
En aisso paus ma dolor,
Que lai se pausa merces
On falhon tuit validor;
Mas ilh a tan de lauzor
Qu' el bes i es grazis e pres,
E 'l mal en loc de doussor.

Dona, ben cortes jornal
Fa 'l jorn que vos va vezer,
Que ges pueis no s pot tener
Que no us port amor coral;
E non tug per cominal,
Qu' els fals no podon voler
So que volem nos leyal;
Per so viura desleyal
Selh qu' ab enjan no s' esper,
S' aillor non pren son ostal.

Tug li trobador engal,
Segon que an de saber,
Lauzon domnas per plazer,
E non guardon cui ni qual;
Mas qui trop mais que no val
Lauza si dons, fai parer
Qu' esquerns es e non ren al;
Mas ieu n' ai cauzida tal
Qu' om non pot dire mas ver,
Si doncs non dizia mal.

Per qu' ieu non pes de ren al
Mas de servir a plazer
Lieys de cui tenc Miraval.
Deus benediga 'l leyal:
Eu en cort volgra vezer
Cilh cui port amor coral.

III.

D' amor son totz mos cossiriers,
Per qu' ieu no cossir mas d' amor,
E diran li mal parlador
Que d' als deu pensar cavaliers;
Mas ieu dic que no fai mia
Que d' amor mov, qui qu' o dia,
So que val mais a foudat et a sen,
E tot quant hom fai per amor es gen.

Amors a tans de bos mestiers
Qu' a totz fai benestans socor,
Qu' ieu no vey nulh bon servidor
Que non cug esser parsoniers,
Qu' en luec bos pretz no s' abria
Leu, si non ve per amia;
Pueis dizon tug, quant hom fai falhimen,
Be m par d' aquest qu' en donas non enten.


Dona no pot aver estiers,
Si non ama, pretz e valor,
Qu' atressi com li amador
An mais de totz bos aips sobriers,
Selha que trop no s' en tria
En val mais, qui la 'n castia,
Adoncs fai mal, si 'n mielhs no s' en repen;
Mas creire deu adreg castiamen.

Qu' ieu sui mainhtas vetz lauzengiers,
Quar a dona ni a senhor
Non deu consentir deshonor
Negus sos fizels cosselliers;
Non laissarai qu' ieu non dia,
Qu' ieu tos temps non contradia
So que faran domnas contra joven,
Ni m semblara de mal captenemen.

E ja d' aquestz drutz messongiers
Que cuion aver gran lauzor,
Ni dona que s' aten a lor,
Uns per so no m sia guerriers;
Qu' enemics ni enemia
No m notz lo pretz d' una fia,
Sol que m' aia ma dona ferm talen,
E meinhs d' erguelh e mais de chauzimen.

De gaug li fora plazentiers,
Mas trop mi ten en gran error,
Pero per semblan de melhor
N' ai eu loguat cinc ans entiers;
Mas una dona mendia,
Falsa, que dieus la maldia,
Mes entre nos aquest destorbamen,
Don mainhtas vetz n' ai pueys plorat greumen.

Mais D' Amic, dieus benezia
Qui vol que m siatz amia,
E s' ie us ai fag plazer ni onramen
Enquer, si us platz, o farai per un cen.

Mantelh, qui aital n' abria,
Ben er cregutz, quals qu' o dia,
Qu' anc no 'l conques per aur ni per argen,
Mas per valor, e per pretz, e per sen.

Pastoret, no us lauzi mia,
Si dieus vos don joy d' amia,
Qu' a ma dona no mostretz cum l' es gen,
Si
Miravalh sap tener franchamen.

Chansoneta, ves mi dons vai corren,
Qu' ilh mante pretz, e renha en joven.

//

Raimon de Miraval(h) (c. 1135/1160 – c. 1220) was a troubadour (fl. 1180–1220) and, according to his vida, "a poor knight from Carcassonne who owned less than a quarter of the castle of Miraval." Favoured by Raymond VI of Toulouse, he was also later associated with Peter II of Aragon and Alfonso VIII of Castile. His senhal for Raymond VI was Audiart.

Raimon has been identified with a person of the same name who undersigned a charter of 1151, which led some to place his birth date as early as c. 1135, while others reject the identification with the Raimon de Miraval of the charter and estimate his birth date at 1160 based on the height of his career c. 1200. That Raimon owned only a quarter of his family's ancestral castle is an indication either of partible inheritance or clan structure. Miraval was captured by Simon de Montfort during the Albigensian Crusade. After the Battle of Muret in 1213 Raimon probably fled to Spain, after swearing never to sing again until he had regained his castle.

At some point he separated from his wife, Gaudairença (or Caudairenga), herself the author of the (now lost) song Coblas e dansas, for uncourtly behaviour. Now a single man, he pursued, with little amatory success but great poetic inspiration, his muses, first Étiennette de Pennautier, wife of Jourdain de Cabaret, “la loba”, the she-wolf, who eventually settled with the Raymond-Roger, Count of Foix, and then with Azalaïs de Boissézon, another married lady, who used his graphic descriptions of her to lure Peter II of Aragon into her bed. 

Of Raimon's works 45 remain, of which 22 have melodies: one of the highest survival rates among troubadours. Most of these works are of the trobar leu style. Raimon addressed many works to one named "Pastoret", but the identification of this person has been problematic, though he is usually identified as Raymond Roger Trencavel. Raimon was admired by contemporaries and by most poets of later generations and he is famous for his handling of the subject of courtly love. Raimon represents a move away from the traditional cansos celebrating the jois d'amor ("joys of love") or amor de lonh ("love from afar"), but rather emphasizing courtliness, honor, and reputation. The highest virtue is faithfulness, but this hinges on courtliness (pretz e valor).Graham-Leigh, Elaine. The Southern French Nobility and the Albigensian Crusade. Woodbridge: The Boydell Press, 2005. ISBN 1-84383-129-5

Taylor, Colin (2018). Lauragais: Steeped in History, Soaked in Blood. Troubador Publishing. ASIN 1789015839.

Topsfield, L. T. "Raimon de Miraval and the Art of Courtly Love." The Modern Language Review, Vol. 51, No. 1. (Jan., 1956), pp 33–41.

https://www.jstor.org/stable/3718257

Topsfield, L. T. (ed). Les Poésies du troubadour Raimon de Miraval. Paris: Les Classiques d'Oc IV, 1971.

http://cunnan.sca.org.au/wiki/Raimon_de_Miraval

http://trobar.org/troubadours/raimon_de_miravalh/

lunes, 9 de octubre de 2023

Pierre, Peire; d' Alvernha, Alverne, Auvergne (1130 - 1190)

Pierre, Peire; d' Alvernha, Alverne, Auvergne

Pierre, Peire; d' Alvernha, Alverne, Auvergne

 

En estiu quan crida 'l jais,

E reviu per mieg los plais

Jovens ab la flor que nais,

Adoncs es ben dregz qu' om lais

Fals' amor enguanairitz

Ab volpilhos acropitz.


Li sordeior e 'ls savais

An lo mielhs e 'l meinhs del fais,

Pauc so prezon qui s n' irais;

Amarai, pus non puesc mais,

Que de tal amor sui guitz

Don sai que serai trahitz.


Pres ai estat en caslar,

Ab so que no y aus estar

Empero non puesc mudar;

De mos enemicx no 'l guar,

Qu' en auta roca es bastitz,

E ja non er assalhitz.


Si 'l portiers me vol jurar

Qu' autrui no i laisses intrar,

Segurs pogra guerreyar;

Mas al sagrament passar

Tem que serai escarnitz,

Que mil vetz en sui falhitz.


Lai sui plevitz e juratz

Qu' ieu non am vas autre latz,

Mas d' aisso es grans pechatz,

Qu' ieu am e no sui amatz;

Totz temps ai fag plaitz e ditz,

Per qu' ieu sui gent acuillitz.


Adoncx dey querre solatz

De que sia mais prezatz,

Quar en tal hora fui natz

Qu' anc non puec amar en patz;

E platz me quar sui issitz

De la terra on fui noiritz.


Amia m lais dieus trobar

On ja no m puesca fizar,

Et, on plus la 'n tenrai car,

Que pens de mi enguanar.

Adoncx mi tenc per guaritz,

Quan mi ment tot quan me ditz.


Assatz a que cavalguar

Qui autra la vol sercar,

Qu' en tan col cels clau la mar,

Non pot hom gaire trobar

Que non sion camjairitz

O ves drutz o ves maritz.

Totz temps deu esser marritz 

Qui d' aital amor es guitz.

//

https://fr.wikipedia.org/wiki/Peire_d%27Alvernha

Peire d’Alvernha est un troubadour (né vers 1130 et décédé vers 1190, actif de 1149 à 1170) dont 21 ou 24 œuvres en occitan nous sont parvenues. Originaire d'Auvergne, il a parcouru toutes les grandes cours des territoires occitans et espagnols.

Son style, le trobar clus, est souvent ésotérique et complexe.

Il est le premier troubadour mentionné par son nom dans la Divine comédie de Dante.

D’après sa vida, Peire était le fils d’un bourgeois du diocèse de Clermont. Comme attesté également dans sa vida, sa popularité fut grande durant sa vie et même après. On le disait bel homme, charmant, sage et instruit, et voyagea en Espagne. Durant son séjour en Espagne il fut présent à la cour d’Alphonse VII de León et Castille et de son fils Sanche III de Castille en 1157–1158. L’auteur de sa vida considère ses poèmes comme étant les meilleurs jusqu’à Giraut de Bornelh et ses mélodies comme étant les meilleures de tous les temps. Le biographe anonyme note que ses informations sur les dernières années de Peire lui viennent de Robert Dauphin. Il a été suggéré que celui-ci soit l’auteur de sa vida.

D’après l’autre troubadour Bernart Marti, Peire était entré jeune dans la vie religieuse, mais avait quitté les Ordres pour une vie de ménestrel itinérant. Il se peut qu’il soit la même personne que le Petrus d'Alvengue et le Petrus de Alvernia qui apparaissent dans les documents retrouvés à Montpellier datés de 1148. Il semblerait que Peire a eu les faveurs de la famille régnante de la couronne d'Aragon, et ses poèmes contiennent des allusions aux comtes de Barcelone et de Provence. Il a peut-être suivi la mode des seigneurs de Montpellier de l’époque qui, en tant que vassaux du Comte de Toulouse, étaient en faveur de l’Aragon. Au même moment, Peire gagna le support de Raymond V de Toulouse. Durant ses errances, il se peut qu’il ait passé du temps à Courtezon, à la cour de Raimbaut d'Orange, noble et troubadour.

Peire vécut jusqu’à un âge avancé (60), et fit pénitence avant sa mort.

Œuvres:

Elles ont été composées entre 1149 et 1170 en ancien occitan.

Peire écrivit principalement des cansos qui, ainsi qu’il est indiqué dans sa vida, étaient appelées vers à cette époque. Il inventa également la
«chanson pieuse» et écrivit 6 poèmes de ce type parlant des thèmes sérieux de la religion, de la piété, et de la spiritualité. Même dans ses œuvres plus profanes, on peut détecter l’influence moralisatrice de Marcabru, avec qui il a pu être en relation dans ses dernières années. Une des dernières chansons de Marcabru est une satire d’une des premières de Peire d’Alvernhe. La complexité de Marcabru fut également transmise à Peire.

L'œuvre de loin la plus célèbre de Peire d’Alvernhe est Chantarai d'aquest trobadors, un sirventès écrit à Puivert (Puoich-vert) dans lequel il ridiculise 12 troubadours contemporains et fait son propre éloge. Il a été conjecturé que cette pièce fut d’abord représentée en présence des 12 poètes ridiculisés, à la fin de l’été 1170 tandis qu’une ambassade menant Aliénor d'Angleterre, la fille d’Henri II d'Angleterre, à son promis espagnol Alphonse VIII de Castille, séjournait à Puivert. Le Moine de Montaudon (Pierre de Vic) composa plus tard une parodie da la satire de Peire, Pos Peire d'Alvernhl a chantat.

Chantarai d'aquest trobadors est considéré presque universellement aujourd’hui comme une pièce parodique et pas comme une critique littéraire ou artistique sérieuse. L’obscurité de la plupart des poètes ridiculisés et l’attaque de caractéristiques personnelles comme l’apparence et les manières a accrédité l’idée que la parodie ait été faite en présence des 12 victimes, accréditant d’autant plus le fait que ça ait été une parodie amiable. Au-delà des critiques sur la personne, beaucoup de critiques lancées par Peire portant sur les œuvres, notamment celles de Bernard de Ventadour et Raimbaut d'Orange.

La vida de Peire le dépeint comme un chanteur accompli et le meilleur compositeur d’alors de mélodies pour vers. Le fameux Chantarai d'aquest trobadors contient une tornada finale indiquant sa nature musicale, bien que sa propre mélodie n’ait pas survécu.

Seules 2 mélodies de Peire nous sont parvenues : l’une pour Chantarai d'aquest trobadors, une canso, et l’autre pour sa tenson. Les notations modernes de chacune sont fournies par Aubrey, La musique des troubadours.

Globalement, la musique de Peire est davantage mélismatique que la musique typique des troubadours, et elle mime le style trobar clus de ses paroles.


domingo, 8 de octubre de 2023

Cadenet. 1166-1239

Cadenet.




I.

Longa sazo ai estat vas amor
Humils e francs, et ai fait son coman
En tot quan puec; qu' anc per negun afan
Qu' ieu en sofris, ni per nulha dolor,
De lieys amar non parti mon coratge
Vas qui m' era rendutz de bon talen,
Tro qu' ieu conoisc en lieys un fol usatge
De que m dechay, e m' a camjat mon sen.


Agut m' aura per leyal servidor,
Mas tan la vey adonar ab enjan,
Per que s' amor no m platz dezerenan,
Ni m pot far be qu' ieu en senta sabor;
Partirai m' en, qu' aissi m' es d' agradatge,
Pus qu' elha s part de bon pretz eyssamen;
E vuelh alors tener autre viatge,
On restaure so que m' a fag perden.


Be sai, si m part de lieys ni m vir alhor,
Que no l' er greus ni so tenra a dan;
E si cug ieu saber e valer tan
Qu' aissi cum suelh enansar sa lauzor,
Li sabria percassar son domnatge;
Pero lays m' en endreg mon chauzimen;
Quar assatz fai qui de mal senhoratge
Si sap partir, e lunhar bonamen.


En patz m' en part, mas quan cossir l' error,
E 'l dan qu' ai pres e 'l destric, lieys aman,
Ni quo m' agra trobat ses cor truan,
Que m feira ben e m tengra en doussor,
No m puesc mudar que non sia salvatge;
Mas conort mi, qu' auzit ai dir soven,
Qu' ades pass' om premiers per lo folhatge,
E pueys tanh be qu' om s' an reconoissen.


Ai! cum cugey fos dins d' aital color
Cum m' aparec deforas per semblan;
Et en aissi cum ilh a beutat gran,
E cum val mais guardes genser s' onor;
Et en aissi cum es de belh estatge,
Agues en si mais de retenemen;
Et en aissi cum es d' aussor paratge,
Contra son pretz temses far falhimen.


Ja non degra far beutatz son estatge,
Ni remaner en domna autramen,
Si non guardes s' onor e son paratge,
E non agues en se retenemen.

II.

Amors e com er de me!
Ja sui tornatz en l' afan
De que m' alarguetz antan
En aissi del tot lo fre,
Per vezer si ja poiria
Be ni gen viure ses vos;
Be ni gen no, mas viuria
Seguramen cum que fos,
Aissi cum vey viur' assatz,
Ses vos e ses vostr' ajuda,
De ricx e d' alezeratz
Qu' an la vergonha perduda.


De tot autre guerrier cre
Que s pot hom defendr' ab bran,
O metre l' escut denan
Savals entre lui e se,
O s' estrem' om de sa via,
O s met en un luec rescos,
O 'lh val fors' o gualhardia,
O gienhs, o defensios,
O castelhs, o fermetatz,
O amics, o bon' ajuda,
Mas selh que vos guerreiatz
Val menhs on plus s' esvertuda.

Ai! de mon cor, quar no ve
De lai on remas antan
Amors, a vos o deman,
Ma domna per qu' el rete,
Vau vezer si 'l me rendria;
A l' anar suy ieu cochos,
Mas al tornar cum seria!
Be faria d' un dan dos.
Mais me notz A DIEU SIATZ,
Que DIEUS VOS SAL no m' ajuda:
Dona, si no fos comjatz,
Bona fora la venguda.

Tres letras de l' A B C
Aprendetz, plus no us deman:
A, M, T; quar atretan
Volon dire com: AM TE.
Et ab aitan de clercia
Auriam pro ieu et vos.
Empero mais ieu volria
O e C mantas sazos,
Pueys s' ieu dizia: “diguatz,
Dona, vos faretz m' ajuda?”
Ieu crey que vos seriatz
De dir
oc aperceubuda.

Bona domna, tart m' ave
Qu' ieu vos digua mon talan,
Et aquo pauc e duptan,
E per tot so no m recre;
E quar vostra companhia
Es tota d' omes gilos,
Us amicx se tanheria,
Dona, entre me e vos;
Quar ieu tem e vos duptatz,
Per que y aura ops ajuda;
E per que non comensatz,
Bona domna, es perduda.

L' anars, bona domna, m platz
Vas vos per respieg d' ajuda;
Pero quan m' en sui tornatz,
Ieu trob ma pena creguda.

Lauzengier, benastr' aiatz,
Quar m' etz de tan bon' ajuda,
Qu' ab vostre mentir m' onratz,
E vertatz non es saubuda.

III.

Ab leyal cor et ab humil talan,
Venc vas amor per mostrar mos greus mals
Qu' ieu ai sufertz grans e descominals,
Per lo dous ris e l' amoros semblan
Que m fetz mi dons al prim esguardamen,
Quan pres mon cor e mon fin pessamen,
E suy mi mes el sieu ric senhoratge.

A vos, amors, vuelh mostrar en chantan,
Quom pres mi dons, ni per que, ni per quals,
Ni on me mes sos homs fis e leyals;
A pauc de be suy pres e malanan,
On m' a tengut senes tot chauzimen,
Non sol un an, ans crezatz certamen
Seran complit set ans al prim erbatge.

Tot suavet, amors, mi venc denan
Mostran els huelhs guays semblans e cabals,
Et ab merce, quar non es hom carnals
Que ja pogues desviar mon talan,
Per lo sieu ris que m fes tan doussamen,
Que m fon avis merce n' agues breumen;
Quar m' o cugei conosc que fis folhatge.

Qu' ieu la triey, segon lo mieu semblan,
Per la melhor de las autras reyals;
Et a tengut mon cors en sos ostals,
Ab son ric pretz, sobr' els autres prezan:
Si quo 'l solelhs sobr' autr' alumnamen
Nos ren clardat, ben puesc dir eyssamen
Qu' ilh es clardatz, e rent alumenatge.

Lo dous cossir del belh cors benestan,
Agreuia mout mas dolors e mos mals
Que de plorar rendon mos huelhs venals
Per sa beutat que m' es tot jorn denan;
Que per semblan m' auci en pessamen,
Per que conosc qu' aucir m' a planamen

Si 'n breu vas me non domda son coratge.

E doncs, amors, fessetz per me aitan,
Qu' en ben voler siatz ab me enguals,
Que m destrenguatz mi dons d' aitan savals
Que 'l sapcha bo, e m' en fassa semblan;
Quar ieu l' am mais de nulha ren viven;
Et avetz mi fag alegr' e jauzen
Quan ieu de lieys aurai pres senhoratge.

A Mon Dezir, t' en vai chanson breumen,

E di 'l, si 'l play, que per son chauzimen

Li sapcha bo que ieu l' am d' agradatge.

IV.

S' anc fui belha ni prezada,
Ar sui d' aut en bas tornada;
Qu' a un vilan sui donada,
Tot per sa gran manentia;
E murria,
S' ieu fin amic non avia
Cuy disses mo marrimen,
E guaita plazen
Que mi fes son d' alba.

Ieu sui tan corteza guaita,
Que no vuelh sia desfaita
Leials amors a dreit faita;
Per qu' ieu sui guarda del dia
Si venria,
E sel qui jay ab s' amia
Prenda comjat francamen,
Baizan e tenen,
Qu' ieu crit quan vey l' alba.

Be m plai longua nuegz escura,
E 'l temps d' ivern on plus dura,
E no m' en lays per freidura
Qu' ieu leials guaita no sia
Tota via;
Per tal que segurs estia
Fins drutz quan pren jauzimen

De domna valen,
Del ser tro en l' alba.

S' ieu en un castelh guaitava,
E fals' amors y renhava,
Fals sia ieu si no celava
Lo jorn aitan quan poiria;
Car volria
Partir falsa drudaria
D' entre la corteza gen;
Guait ieu leialmen,
E crit quan vey l' alba.


Ja per guap ni per menassa,
Que mos mals maritz me fassa,
No mudarai qu' ieu no jassa
Ab mon amic tro al dia;
Quar seria
Desconoissens vilania,
Qui s partria malamen
Son amic valen
De si, tro en l' alba.

Anc no vi jauzen
Drut que 'l plagues l' alba.

Per so no m' es gen,
Ni m plai quan vey l' alba.

//

Alba:

(106,14) S'anc fui belha ni prezada

Cansós:

(106,1) Ab leial cor et ab humil talan

(106,2) A! cu⋅m dona ric coratge

(106,3) A home meilz non vai

(106,4) Az ops d'una chanso faire

(106,5) Ai, dousa flors ben olenz

(106,6) Aitals cum ieu seria

(106,7) Amors, e com er de me?

(106,8) Ans que⋅m jauzis d'amor

(106,10) Be volgra, s'esser pogues

(106,12) Camjada s'es m'aventura

(106,13) De nuilla re non es tant grans cartatz

(106,16) Meravilh me de tot fin amador

(106,17) No sai qual cosselh mi prenda

(106,18) Oimais m'auretz avinen

(106,18a) Plus que la naus qu'es en la mar prionda

(106,19) Pos jois mi met en via

(106,20) S'ieu ar endevenia

(106,21) S'ieu ueimais deserenan

(106,22) S'ieu pogues ma voluntat

(106,23) S'ie⋅us essai ad amar

(106,25) Tals renha dezavinen

Cadenet és el nom amb què és conegut un trobador que compongué la seva obra en la primera meitat del segle xiii en l'entorn de la cort de Raimon V de Tolosa. Segons Martí de Riquer, la seva vida es podria situar dins del període que va de 1166 a 1239.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Cadenet_(trobador)

//

https://en.wikipedia.org/wiki/Cadenet_(troubadour)

Cadenet (c. 1160 – c. 1235) was a Provençal troubadour (trobador) who lived and wrote at the court of Raymond VI of Toulouse and eventually made a reputation in Spain. Of his twenty-five surviving songs, twenty-one (or twenty-three) are cansos, with one alba, one partimen, one pastorela, and one religious piece represented.
Two of his melodies survive.

During Cadenet's childhood Raymond V of Toulouse and Bertrand I of Forcalquier went to war over the Vaucluse. Cadenet's father was killed in battle fighting for the count of Forcalquier and the castle of Cadenet was destroyed. Cadenet was taken captive or as a hostage to the court of Toulouse, where he became known after his birthplace, a term which also mean "juniper grove" (cade is Occitan for "juniper"). He rose to prominence in the court under the patronage of several prominent families with close connections to the Cathar movement. According to his late thirteenth-century vida, . . . et el venc bos e bels et courtes e saup ben cantar e parlar, et apres a trobar coblas e sirventes. He became a devoted attendant of the count and countess of Toulouse.

His cansos celebrate love but also criticise the feudal lords for their less admirable behaviour. He was only full of praise for lauzengiers, the spies and eavesdroppers who forced lovers into ever more secrecy. He wrote one sirventes criticising Raymond Roger Trencavel for his poor manners on a visit to the court of the count of Toulouse in 1204. This sirventes is a useful source for the relationship between Toulouse and the Trencavel on the eve of the Albigensian Crusade, as it was written for a contemporary audience and dealt with personal issues. Cadenet also wrote a famous early alba, S'anc fu belha ni prezada, whose music (air) and lyrics are still preserved. The music is of the style of an oda continua hymn. In some of his writings, modern researches have thought to detect the influence of Cathar doctrine. His famous Lo ben e lo mal (The Good and the Bad) divulges a deep sense of guilt towards God and a desire to swap evil and good:

Ben volgra s'esser pogues

tot lo mal qu'ai fait desfar

eˑl be que non ai fait far

Ai! com m'en fora ben pres

siˑl bes fos mals e mals fos bes...

Tant mi sent vas Dieu mespres

qu'eu me cugei deseperar.



I would like, if it could be,

To destroy all the evil which I have made

And do all the good which I have not done

Ah! because it would be pleasing to me

If the good were evil and the evil good. . .

So guilty I feel towards God

That I believe I might despair.

Elsewhere the learned Cadenet borrowed a Classical metaphor, that of the "boat of love, ploughing through the rough weather" from Ovid, and wrote Plus que la naus q'es en la mar prionda / Non had poder de far son dreg viatge. Cadenet elsewhere employs simile and metaphor to compare a beautiful but difficult woman to a pretty flower without seed:

Car es delida

leu flors, on mieills es florida;

q'ela se fraing per nïen

qand so qe mostra desmend.

After the Crusade and the Inquisition, Cadenet took refuge in Spain (either Castile or Aragon, c. 1230), where he had an influence on the court of Alfonso X of Castile. Alfonso's cantiga Virgen, madre gloriosa adapts metric elements from Cadenet's alba. Late in life, after an unhappy falling in love with a novice nun, sources differ as to whether he entered either the Order of the Temple or the Order of the Hospital. He appears to have been serving with the Order in Palestine when he died around 1230, though other sources place him in the Hospitaller establishment at Orange in 1239.

The first modern critical edition of Cadenet's work was published by Carl Appel in German as Der Trobador Cadenet in 1920.