Mostrando las entradas para la consulta arrimás ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta arrimás ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 28 de diciembre de 2020

Los sans inossens. Llibre primé.




Llibre primé.

Azarías.

Los sans inosséns. Llibre primé.

A san germana, la Régula, li contrariabe la actitut de Azarías, y lo renegáe; y ell, entonses, tornáe a la Jara, aon lo siñoret. Ella aspirabe a que los jovens se ilustraren, cosa que a son germá li pareixíe un error, que después no te valen ni pera fins ni pera bastos, pontificabe en lo seu to de veu brumós, una mica nassal, y, per contra, a la Jara, aon lo siñoret, dingú se preocupabe de si éste o l´atre sabíen lligí o escriure, de si eren alfabetos o analfabetos, o de si lo Azarías voltáe de un costat a l´atre, los pantalóns de pana apedassats caénli, la bragueta sense botons, en los peus descalsos y, inclús, si, de repén, marchabe aon san germana y lo siñoret preguntabe per nell y li responíen, está aon san germana, siñoret, lo siñoret tan tranquil, no se alterabe, si acás eixecáe imperseptiblemen un muscle, lo esquerro, pero no indagabe mes, ni comentabe la nova, y, cuan tornáe, lo Azarías ya torne a está aquí, siñoret, y lo siñoret ficáe una mija sonrissa y en pas, que al siñoret sol li exasperabe que lo Azarías afirmare que teníe un añ mes que lo siñoret, perque, en realidat, lo Azarías ya ere mosso cuan lo siñoret va naixe, pero lo Azarías ni sen enrecordabe de aixó y si, en ocasions, afirmabe que teníe un añ mes que lo siñoret, ere perque Dacio, lo Gorriné, lay va di aixina un cap d´añ que anáe una mica gat y an ell, al Azarías, se li va quedá grabat a la sessera, y tantes vegades li preguntaben, ¿cuáns añs tens, Azarías? tantes contestáe, un añ mes que lo siñoret, pero no ere per mala voluntat, ni per lo gust de di mentires, sino per pura santa inossensia y simplería, que lo siñoret fée mal en renegál per naixó y díli zascandil, ni ere just tampoc, ya que lo Azarías, a cambi de caminá per lo cortijo tot lo día de Deu com mastegán lo no res miranse atentamen les ungles de la ma dreta, llustrabe lo automóvil del siñoret en una bayeta groga, y desenroscabe los taps de les válvules als coches dels amics del siñoret pera que al siñoret no ni faltaren lo día que les coses vingueren mal dades y escassejaren y, per si aixó no fore prou, lo Azarías sen cuidabe dels gossos, del perdigué y del setter, y dels tres rabosés y si, ben de nit, lladráen al carrascal los mastins del pastó y los gossos del cortijo se abalotáen, ell, Azarías, los aplacabe en bones paraules, los rascabe insistenmen entre los ulls hasta que se apassiguaben y a dormí y, en la primera llum, ixíe al pati estiranse, despereánse, obríe la tanca y soltabe als pavos pel carrascal, detrás de les bardisses, protegits per la valla de tela metálica y, llugo, rascabe la gallinassa del galliné y, al acabá, pos a regá los geranios y l´oró y a adessentá lo cuchitril del duc y a acarissiál entre les orelles y, conforme caíe la nit, ya se sabíe, Azarías, assentat a un pilonet, prop del foc, a la desolada entrada, desplomabe les perdius, o les turcassos, o les tórdoles, o datres bichos de ploma, cobrades per lo siñoret durán la jornada y, assobín, si les pesses abundaben, lo Azarías ne resservabe una pera la milana, de forma que lo duc, cada vegada que lo veíe apareixe, lo voltáe en la seua redona mirada groga, y castañejáe en lo pic o bec, com si retossare, tot per espontani afecte, que als demés, lo siñoret incluít, los bufabe com un gat y los enseñáe les ungles, mentres que an ell, lo distinguíe, pos rara ere la nit que no lo obsequiare, a falta de un mosset mes bo, en una garsa negra y blanca, o una merla, o mija dotsena de vileros o pardals enganchats en visc a la bassa, aon les carpes, o vaigue vosté a sabé, pero, en consevol cas, Azarías li díe al Gran Duc, cada vegada que se arrimabe an ell, en veu envellutada, milana bonica, milana bonica, y li rascabe entre les selles y li sonreíe en les genives desdentegades y, si ere lo cas de amarrál pera que lo siñoret o la siñoreta o los amics del siñoret o les amigues de la siñoreta se entretingueren, disparán a les águiles o áligues o als muixons negres per la tronera, amagats, Azarías li enrollabe a la pota dreta un drapet de franela roija pera que la cadena no lo nafrare y, mentrestán lo siñoret o la siñoreta o los amics del siñoret o les amigues de la siñoreta estáen amagats y escopeteján, ell aguardabe, ajupit, daball de la atalaya, vigilánlo, tremolán com un brot vert, y, encara que estabe una mica du de orella, escoltáe los estampits secs de les detonassions y, a cada una, se esgarrifáe y tancabe los ulls y, al torná a obríls, mirabe cap al duc y al vórel indemne, alsat y desafián, fén lo escut, damún la pedra, se sentíe orgullós de ell y se díe an ell mateix, milana bonica, milana bonica, y experimentabe dessichos de rascáli entre les orelles y, aixina que lo siñoret o la siñoreta, o les amigues del siñoret, o los amics de la siñoreta, se cansaben de matá muixons y eixíen de la barraca estiránse y despereánse com si abandonaren la bocamina, ell se arrimabe movén les barres amún y aball, com si mastegare algo, al Gran Duc, y lo duc, entonses, se unflabe de satisfacsió, se esponjabe com un pavo real y lo Azarías li sonreíe, no sigues cobart, milana, li díe, y li rascabe la entressella pera premiál y al final, arreplegáe den terra, una detrás del atra, les águiles abatudes, les penjáe a la percha, desencadenabe al duc en cuidadet, lo embutíe a la gran gabia de barrots de fusta, que se tiráe al muscle, y pin, pianet, se encaminabe cap al cortijo sense esperá al siñoret, ni a la siñoreta, ni als amics del siñoret, ni a les amigues de la siñoreta que caminaben, lenta, cansinamen, per la senda, detrás d´ell, charrán de les seus coses y rién sense ton ni son y aixina que arribabe a la casa, lo Azarías penjáe la percha al barró del zaguán y en cuan se fee de nit, assentat o ajupit a la grava del pati, a la blanca llum del cresol, desplomáe un muixó consevol y sen anáe en ell a la finestra del cuchitril, y uuuuuh, fée, modulán la veu, buscán lo registre que mes temó donare, y al minut, lo duc se alsabe hasta la reixa sense fé soroll, en un revol tranquil y blanet, com de cotó, y tamé díe uuuuuh, com un eco del uuuuuh de Azarías, un eco del atre món, y enseguida, li ficáe lo muixó a les seues enormes garres y lo duc lo devorabe silensiosamen en un santiamén y lo Azarías lo mirabe minjá en la seua sonrissa babeján y musitabe, milana bonica, milana bonica, y una vegada que lo Gran Duc acabáe lo seu festín, lo Azarías se encaminabe al cobertís, aon les amigues del siñoret y los amics de la siñoreta aparcáen los seus coches, y, en passiensia, anáe desenroscán los taps de les válvules de les rodes, en torpes movimens dels seus dits grossos, y al acabá, los ajuntabe en los que guardabe a la caixa de sabates, a la cuadra, se assentáe an terra y se ficáe a contáls, un, dos, tres, cuatre, sing... y al arribá a onse, díe invariablemen, coranta tres, coranta cuatre, coranta sing..., después ixíe al corral, ya sen fosc, y a un racó se pixáe a les mans pera que no se li badaren o faigueren cribasses, y abanicabe un rato l´aire pera que se orejaren y aixina un día y un atre, un mes y un atre, un añ y un atre, tota una vida, pero a pesá de este régim metódic, algunes matinades, lo Azarías se despertabe fluix y com desfilagarchat, com si durán la nit algú li haguere tret lo esqueleto, y eixos díes, no rascabe la gallinassa, ni donáe de minjá als gossos, ni asseabe lo cuchitril del duc, sino que ixíe al monte y se gitáe al abrigo de algunes herbes altes, zahurdones, torvisca y si picabe lo sol, pos a la sombra del alborsé, lo madroño, y cuan Dacio li preguntabe, ¿qué es lo que te passe, Azarías? Ell, porto la manta, que yo dic, ting perea, y de esta forma, dixáe passá les hores mortes, y si lo siñoret se topetáe en ell y li preguntabe, ¿qué te passe, home de Deu?, Azarías lo mateix, porto la manta, que yo dic, siñoret, sense inmutás, tombat a la torvisca o al amparo del alborsé, inmóvil, replegat en les cuixes cap al ventre, los colses al pit, mastegán saliveta, com si remugare, com un cachorro o cadell en ganes de mamá, mirán fíxamen la línia blau-verdosa de la serra retallada contra lo sel, y les barraques redones dels pastós y lo coll de les corses, Cerro de las Corzas, (al atre costat ya estabe Portugal), y los roquissals en forma de tortugues jagans, y lo vol chillón y estirat de les grulles camí del pantano o laguna, y les merines, ovelles palomes, voltán en los seus corderets, y si auncás se presentabe Dámaso, lo pastó, y li díe ¿passe algo, Azarías? Ell, porto la manta, que yo dic, y de esta manera transcurríe lo tems hasta que sobreveníe lo apretó y fée de ventre prop del alborsé o a la fosca bada de algún roquissal y tal com se desahogabe, anáen tornánli paulatinamen les energíes y una vegada recuperat, la seua primera reacsió ere arrimás aon estáe lo duc y díli dolsamen a través de la reixa, milana bonica, y lo duc venga a esponjás y castañejá en lo pic curvat o belcat, hasta que Azarías li obsequiabe en un aguilucho o una cría de garsa desplomats y mentres lo devorabe, lo Azarías, pera guañá tems, se arrimáe a la cuadra, se assentáe an terra y se ficáe a contá los taps de les válvules de la caixa, un, dos, tres, cuatre, sing... hasta arribá a onse, y, entonses díe, coranta tres, coranta cuatre, coranta sing, y al acabá, tapáe la caixa en la tapa, se quedabe un llarg rato observán les ungles ratades de la seua ma dreta, movén amún y aball les mandíbules o barres y rossegán paraules ininteligibles y de repén, dessidíe, men vach aon man germana, y al porche, se encarabe en lo siñoret, tot espatarrat a la hamaca, mich adormit, men vach aon man germana, siñoret, y lo siñoret eixecáe imperseptiblemen lo muscle esquerro, vésten en Deu, Azarías, y ell marchabe cap al atre cortijo, aon san germana, y ella, la Régula, només obríli la tanca, ¿qué te s´ha perdut per aquí, si pot sabés? y Azarías ¿y los sagalets? y ella ae, a escola están, ¿aón vols que estiguen? y ell, lo Azarías, amostrabe un momén la punta de la llengua, grossa y rosada, tornáe a amagála, la paladejabe un rato y díe al final, lo mal es pera tú, llugo no te servirán ni pera fins ni pera bastos, y la Régula, ae, ¿te hay demanat yo la teua opinió? pero, tan pronte com caíe lo sol, lo Azarías se encantáe mirán les brases, mastegán lo no res y al cap de un rato, alsáe lo cap y súbitamen, díe, demá men entornaré aon lo siñoret, y antes de fes de día, tal com ixíe una raya ataronjada al firmamén delimitán lo contorno de la serra, lo Azarías ya navegáe, cuatre hores mes tard, suat y famoleng, en cuan sentíe a la Lupe descorre lo gran forrollat de la tanca, ya escomensáe, milana bonica, milana bonica, una y atra vegada, la seua retahíla, y a la Lupe, la Gorrinera, ni los bons díes y lo siñoret igual estáe al llit, descansán, pero aixina que apareixíe a michdía a la entrada de la casa, la Lupe li donáe lo part, lo Azarías mos ha entrat de matinet, siñoret, y lo siñoret ajuntáe los ulls legañosos, de acuerdo, díe, y alsáe lo muscle esquerro, com a resignat, o sorprengut, encara que ya se sentíe al Azarías rascán la gallinassa dels aseladeros, los barronets aon se fiquen les gallines, o llimpián lo cuchitril del Gran Duc y arrossegán la lechera de fusta, herrada, ferrata, per lo pati engravat, y de esta manera, anáen passán les semanes hasta que un bon día, al apuntá la primavera, lo Azarías se transformabe, li pujáe als labios com una sonrissa indescriptible, y, al pondres lo sol, en veus de contá los taps de les válvules, agarrabe al duc y ixíe en ell al carrascal y lo enorme muixonot, parat, erguit damún del seu antebrás, ataulláe los voltáns y conforme oscuríe, eixecáe un vol blan y silensiós y tornáe, al poc rato, en un ratolí entre les ungles, o un pinsanet, y allí mateix, jun a Azarías, devorabe la seua presa, mentres ell li rascabe entre les orelles, y escoltáe los batecs de la serra, los lladrits aspres y tristos de la rabosa moguda (en sel) o lo bram dels venados del Coto de Santa Ángela, aparellánse tamé, y de cuan en cuan, li díe, la rabosa va moguda, milana, ¿sens?, y lo duc lo enfocabe en les seues redones pupiles (o nines) grogues que iluminaben la oscurina, ficáe pites les orelles y tornabe a minjá y, ara ya no, pero fa tems se sentíe tamé los fúnebres aullits dels llops al Piornal, a 1175 metros de altura, les nits de primavera pero desde que van arribá los homens de la llum y van instalá los postes de la red eléctrica al llarg de la ladera, no se van torná a escoltá, y en cambi, se sentíe cridá al caro, jujujujú, en pauses periódiques, y lo Gran Duc, en estos casos, eixecáe lo seu enorme cap y empinabe les orelles y lo Azarías venga a riure sordamen, sense fé soroll, sol en les genives, y musitabe en veu empañada, ¿te acobardes, milana?, demá ixiré a corre lo caro, y dit y fet, en son demá, al tardet, ixíe sol serra abán, obrínse pas entre la jara florida y les boches, perque lo caro li fascináe a Azarías com un abismo, una espessie de atracsió ñirviosa per la temó, de tal manera que al parás al mich del monte, escoltabe claramen los cops del seu cor y entonses esperabe un rato pera pendre alé y serená lo seu espíritu y después, cridáe ¡eh!, ¡eh!, al caro, y seguidamen, paráe la orella esperán la resposta, mentres la lluna assomabe detrás de uns nugolets y inundabe lo paissache de una irreal fosforessensia poblada de sombres, y ell, una mica amilanat, fée una bocina en les seues mans y repetíe desafián, ¡eh!, ¡eh!, hasta que, de repén, vin metros mes aball, desde una carrasca reforsuda, li arribáe lo anhelat aullit que geláe la sang, ¡jujujujú!, y, al sentíl, lo Azarías perdíe la nossió del tems, la consiensia de ell mateix, y arrencáe a corre com un loco, gruñín com un jabalí, pateján les herbes, esgarrapánse la cara en les rames mes baixes dels alborsés y los carrascots y detrás de ell, implacable, saltán blanamen de abre en abre, lo caro, aullán y carcañeján y, cada vegada que sen enríe, al Azarías se li dilataben les nines y se li ficáe la pell de gallina y sen enrecordabe de la milana a la cuadra, y apretáe encara mes lo pas y lo caro a la seua esquena tornabe a aullá y a riure y lo Azarías corríe y corríe, entropessabe, caíe y se alsabe, sense girá may lo cap y al arribá, bufán, a la dehesa, la Lupe, la Gorrinera, se santiguabe, ¿de aón vens, dísme?, y lo Azarías sonreíe una mica, com un chiquet pessigat fen alguna malesa, y díe, de corre lo caro, que yo dic, y ella comentabe, ¡Jesús quíns joguets!, te has ficat la cara com un Santo Cristo, pero ell ya camináe cap al corral, llimpiánse la sang dels esgarraps en la bayeta, cotet, escoltán los batecs del seu cor, la boca entreuberta, sonrién al buit, babeján, y al cap de un rato, ya mes sereno, se arrimáe al cuchitril de la milana, acachat, sense fé soroll, y de repén, se assomabe al finestró y faie, ¡uuuuuh!, y lo duc revolotejabe hasta la peana y lo mirabe als ulls, torsén lo cap, y entonses lo Azarías li díe mol satisfet, hay estat corrén lo caro, y lo animal adressáe les orelles y matraquejáe en lo pic, com si u selebrare, y ell, bona carrera li hay donat, y escomensáe a enríuressen en veu baixa, sisseján, sentínse protegit per les bardes o tapies del cortijo, y aixina una vegada detrás de un atra, una primavera detrás de l´atra, hasta que una nit, acabánse mach, se va arrimá als barrots del cuchitril y va di com de costum, ¡uuuuuh!, pero lo Gran Duc no va acudí al crit, y entonses, lo Azarías se va extrañá, y va torná a di, ¡uuuuuh!, pero lo Gran Duc no va acudí a la cridada del Azarías, ¡uuuuuh!, tossut, per tersera vegada, pero, dins del cuchitril, ni un soroll, aixina que lo Azarías va espentá la porta, va pendre lo cresol y se va trobá al duc apretat contra un racó y, al enseñáli la garsa desplomada, lo duc ni se va sorollá, y entonses, lo Azarías va dixá la pessa an terra y se va assentá a la voreta dell, lo va agarrá en cuidadet per les ales y lo va arrimá a la seua caló, rascánlo insistenmen a les entresselles y diénli en ternura, milana bonica, milana bonica, pero lo muixó no reacsionabe als habituals estimuls, en lo que lo Azarías lo va dixá damún de la palla, va eixí y va preguntá per lo siñoret, la milana está dolenteta, siñoret, té calentura, li va informá, y lo siñoret, ¡qué li ham de fé, Azarías! ya está mol agüeleta, ñaurá que buscá un mussolet nou, y lo Azarías, desolat, pero es la milana, siñoret, y lo siñoret, los ulls entaragañats, ¿y dísme tú, que mes te done un muixó que un atre? y lo Azarías, implorán, ¿autorise lo siñoret que li dona raó al Mago del Almendral? y lo siñoret va abansá lo seu muscle esquerro, ¿al Mago?, mol gastadó estás tú, Azarías, si per un muixó tinguerem que cridá al Mago, ¿aón aniríem a pará?, y después del seu reproche, una carcañada, com lo caro, que al Azarías se li va ficá la carn de gallina y, siñoret, no sen enrigue aixina, per los seus morts lay demano, y lo siñoret, ¿es que tampoc men puc enriure a casa meua? y un atra carcañada, com lo caro, cada vegada mes fortes, y a les seues risses tan fortes van acudí la siñoreta, la Lupe, Dacio, lo Gorriné Dámaso y les mossetes dels pastós, y tots a la entrada sen enríen a coro, com los caros, y la Lupe, pos no está plorán lo carnús de ell per eixe muixó apestós, pudén, y lo Azarías, la milana té calentura y lo siñoret no autorise a que li dona raó al Mago del Almendreral, (o ameleral) y, venga un atra carcañada, y un atra, hasta que, al final, lo Azarías, atabalat, va arrencá a corre, va eixí al pati y se va pixá a les mans y después, va entrá al corral, se va assentá an terra y se va ficá a contá en veu alta los taps de les válvules tratán de serenás, un, dos, tres, cuatre, sing, sis, sat, vuit, nou, deu, onse, coranta tres, coranta cuatre, coranta sing, hasta que se va trobá mes relajat, se va ficá un sac per cuixí y va dormí una michdiada y después se va arrimá en cuidadet a la reixa del cuchitril y va fé, ¡uuuuuh! pero dingú va contestá, y, entonses, lo Azarías va espentá la porta y va entrevore al duc al racó aon lo va dixá la vespra, pero tombat y sec, y lo Azarías se va arrimá an ell en passes curtes, lo va agarrá per la punta de un ala, se va obrí la jaqueta, la va crusá per damún del muixó y va di en veu esbadocada, milana bonica, milana bonica, pero lo Gran Duc ni obríe los ulls, ni castañejabe en lo pic, ni res, aixina que lo Azarías va atravessá lo pati, se va arrimá a la tanca y va descorre lo forrollat, y als seus chirrits, va eixí la Lupe, la de Dacio, ¿qué te s´ha ficat ara al cap, Azarías? y lo Azarías, men vach aon man germana, y sense mes, va eixí y a bon pas, sense notá les punchades de la pedriñera ni dels carts a les plantes dels peus, va passá lo carrascal, lo piornal y la valleta, apretán dolsamen lo cadáver del muixó contra lo seu pit y tal com li va ficá la vista damún, la Régula, ¿un atra vegada per aquí? y lo Azarías ¿y los sagals? y ella, a costura están, y lo Azarías, ¿es que no ña dingú mes a casa? y ella, ae, la chiqueta Menuda está, y en eixe momén, la Régula va repará en lo duc que portáe lo Azarías contra lo pit li va obrí les puntes de la jaqueta y lo cadáver del muixonot va caure damún de les reijoles roijes de argila de Peñarroija-Poblenou y ella, la Régula, va pegá un crit histéric y, ya estás traén de casa eixa carroña, ¿me sens? va di, y lo Azarías, sumisamen, va arreplegá lo muixó y lo va dixá afora, al pedrís, va torná a entrá a casa y va eixí en la chiqueta Menuda, acunánla al bras dret, y la chiqueta Menuda giráe los seus ulls extraviats sense fixáls en res, y ell, lo Azarías, va agarrá a la milana per una pota y una cavegueta a la ma esquerra, y la Régula, ¿aón vas en estes trasses? y lo Azarías, a fé lo enterro, que yo dic, al trayecte, la chiqueta Menuda va soltá un de aquells inacabables crits que donáen llástima, que geláen la sang de consevol, pero lo Azarías no se va inmutá, se va atansá hasta lo rodapeu de la ladera, va dixá a la criatura a la fresca, entre unes herbes, se va traure la jaqueta y en un ratet va cavá un forat ben fondo a la soca de un carrascot, va colocá en cuidado al muixó y, espentán la terra en la cavegueta, va tapá la fossa y se va quedá mirán lo túmulo, en los peus descalsos, los pantalóns apedassats cap aball, la boca entreuberta, y, al cap de un rato, les seues pupiles o nines se van fixá en la chiqueta Menuda, que teníe lo cap caigut cap a un costat, com desarticulat, y los seus ulls se crusáen, y miraben al buit sense fixás en res y lo Azarías se va acachá, la va pendre als seus brassos, se va assentá a la vora del talús, jun a la terra remoguda, la va apretá contra nell y va musitá, milana bonica, milana bonica, y va escomensá a rascáli insistenmen en lo índice de la ma dreta los pels del clatell, mentres la chiqueta Menuda, indiferén, se dixáe fé.

(Paco Rabal al papé de Azarías)

Azarías, Duc, duque, búho real

Azarías, Paco Rabal, duc, duque, búho real, los sans inosséns

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XII.

XII.

Tío Aurelio, Traballabe de mulero a una gran dehesa


Lo tío Aurelio, germá de sa mare, los va escriure desde Extremadura. Lo tío Aurelio sen va aná a Extremadura perque teníe asma y li anabe mal lo clima de la vall, humit y prop del mar. A Extremadura lo clima ere mes sec y lo tío Aurelio vivíe milló. Traballabe de mulero a una gran dehesa, y si lo salari no donabe pera mol, en cambi teníe techo gratis y fruites de la terra a baix preu. "An estos tems no se pot demaná mes", los habíe dit a la seua primera carta. De son tío sol li quedabe a Daniel, lo Mussol, lo vago record de una respirassió aufegada, com si ressollaren a la vora los bufits de una acollonida locomotora costa amún. Lo tío se ficabe compreses a la part alta del pit y respirabe sempre a la seua habitassió braf de eucalipto. Pero, a pesá de les compreses y los vapors de eucalipto, lo tío Aurelio sol parabe de fé soroll al alená al estiu, durán la quinsena mes seca. A la radera carta, lo tío Aurelio díe que li enviabe al menut un Gran duc que habíe enchampat viu a un olivá. Al lligí la carta, Daniel, lo Mussol, va sentí una tremoló. Se va figurá que son tío li enviabe, facturat, una espessie de don Antonino, lo marqués, en lo pit cubert de insignies, medalles y condecorassións. Ell no sabíe que los grans ducs anaren solts per los olivás y, mol menos, que los muleros pugueren enchampáls impunemen com qui enchampe una llebre. Son pare sen va enriure cuan li va exposá la seua temó. Daniel, lo Mussol, se va alegrá íntimamen de habé fet riure a son pare, que als radés añs anabe sempre en cara de vinagre y no sen enríe ni cuan los húngaros representaben comedies y féen títeres o titelles a la plassa. Al acabá de enríuressen, son pare li va aclarí:

Lo Gran duc es un búho gigán, real.

- Lo Gran duc es un búho gigán, real. Es un reclam mol bo pera matá miláns.
Cuan arribo te portaré en mí de cassera al Pic Rando. Ere la primera vegada que son pare li prometíe portál de cassa en ell. Son pare sabíe de la seua avidés cinegética.
Totes les temporades, al obrís la veda, lo formaché agarrabe lo mixto al poble, lo primé día, y sen anabe cap a Castilla. Tornabe dos díes después en alguna llebre y un bon carroll de perdius que penjabe de la finestreta del seu compartimén. A les codornius o les menudes gualles nols disparabe, pos díe que no valíen lo cartucho y que als muixóns o sels mate en la massecha o sels dixe viure. Ell los dixáe viure. Daniel, lo Mussol, los matabe en la massecha. Cuan son pare tornabe de la cassera, prop del tems dels bolets, Daniel, lo Mussol, eixíe a ressibíl a la estassió. Cuco, lo factó, li anunsiabe si lo tren veníe en pun o si portabe algún retrás. De totes les maneres, Daniel, lo Mussol, aguardabe a vore apareixe la locomotora fumeján per la curva en lo cor abalotat y la respirassió anhelán. Sempre reconeixíe de lluñ a son pare per lo carroll de perdius. Ya al seu costat, al andenet, son pare li allargabe la escopeta y les pesses mortes. Pera Daniel, lo Mussol, significabe mol esta proba de confiansa, y encara quel arma pesabe lo seu y los gatillos tentaben la seua curiossidat, ell la portáe en una ejemplar seriedat cinegética. Después no se apartabe de son pare mentres llimpiabe y engrassabe la escopeta. Li preguntabe coses y mes coses y son pare satisfée o no la seua curiossidat segóns lo estat del seu humor. Pero sempre que imitabe lo vol de les perdius son pare fée "Prrrr", en lo que Daniel, lo Mussol, va acabá convensínse de que les perdius, al volá, teníen que fé "Prrrr" y no podíen fé datre soroll. Lay va contá al seu amic, lo Tiñós, y van discutí fort perque Germán afirmabe que ere sert que les perdius féen soroll al volá, sobre tot al ivern y los díes de ventolina, pero que féen "Brrrr" y no "Prrrr" com lo Mussol y son pare díen.
No ressultabe viable convénses mutuamen del soroll exacte del vol de les perdius y aquella tarde van acabá casi reñín. Tanta ilusió com per vore arribá a son pare triunfadó, en un penjoll de llebres y mija dotsena de perdius penjades a la finestreta, li produíe a Daniel, lo Mussol, la primera trobada en la Tula, la gosseta "cocker", al cap de dos o tres díes de aussensia. Tula baixabe del tren de un brinco y, al vórel, li ficabe les potes al pit y, en la llengua, lo afalagabe llepánli la cara. Ell la acarissiabe tamé, y li díe coses tendres en veu tremolosa. Al arribá a casa, Daniel, lo Mussol, traíe al corral un pot de llanda rovellat en les sobres del minjá y un poval de aigua y assistíe, en ternura, al festín del animalet.

A Daniel, lo Mussol, li preocupabe la raó per la que a la vall no ñabíen perdius. An ell se li antojabe que de habé sigut perdiu no haguere eixit de la vall. Li entussiasmaríe remontás damún del prat y recreás en la contemplassió dels montes, los espessos boscos de castañés y eucaliptos, los pobles de pedra y les blanques masades escampades, desde la altura. Pero a les perdius no los agradabe assó, per lo vist, y ficáen per dabán a les demés satisfacsións la de podé minjá, fássil y en abundansia. Son pare li contabe que una vegada, mols añs atrás, se li va escapá una parella de perdius a Andrés, lo sabaté, y van criá al monte. Mesos después, los cassadós de la vall van acordá donáls una batuda. Se van ajuntá trentadós escopetes y quinse gossos. No se va olvidá cap detall. Van eixí del poble de matinada y hasta lo tardet no van trobá les perdius. Pero sol quedabe la femella en tres pollets arguellats y famolengs. Se van dixá matá sense ficá cap ressistensia. Después, se van disputá los trentadós cassadós la possessió de les cuatre pesses cobrades y van acabá a tiros entre los roquissals. Casi van ñabé aquell día mes víctimes entre los homens que entre les perdius. Cuan lo Mussol li va contá aixó a Germán, lo Tiñós, este li va di que lo de que les perdius se li van escapá a son pare y van criá a la montaña ere ben sert, pero que tot lo demés ere una inacabable serie de embustes.

Al ressibí la carta del tío Aurelio li va entrá un nerviossisme a Daniel, lo Mussol, impossible de acallá. No veíe lo momén de que lo Gran duc arribare y pugué eixí en son pare a la cassera de milanes boniques. Si teníe algún ressel, lay procurabe la temó de que los seus amics, en la novedat, dixaren de cridál Mussol y lo apodaren, de ahí abán, lo Gran duc. Un cambi de mote li fée tan mal, an estes altures, com podríe dóldreli un cambi de apellit o linache. Pero lo Gran duc va arribá y los seus amics, tan exitats com ell mateix, no van tindre tems ni de advertí que lo impressionán muixonot ere un mussol gigán. Lo formaché va lligá al Gran duc per una pota a un racó del corral y si algú entrabe a vórel, lo animal bufabe com si fore un gat enrabiat (com la milana bonica de Azarías a la novela los sans inosséns). Diariamen se minjabe mes de dos kilos de retalls de carn, y sa mare de Daniel, lo Mussol, va apuntá tímidamen una nit que lo Gran duc gastabe en minjá mes que la vaca y que la vaca donabe lleit y lo Gran duc no donabe res.
Com lo formaché callabe, la seua dona li va preguntá si teníen al Gran duc com a huésped de lujo o si se esperabe dell un rendimén. Daniel, lo Mussol, va tremolá pensán que son pare chafaríe algún plat o una enjerreta de fang com sempre que se cabrejabe. Pero esta vegada lo formaché se va aguantá y se va limitá a di en gesto furo:

- Espero dell un rendimén.

Al assentás lo tems, son pare li va di una nit, de repén, al Mussol:

- Prepárat. Demá anirém als miláns. Te despertaré al alba. Li va entrá una tremoló per la esquena a Daniel, lo Mussol. De improvís, y sense cap motiu, lo seu nas persibíe ya lo aroma de timó que exhalaben los pantalóns de cassera del formaché, la seca auló a pólvora dels cartuchos disparats y que son pare recarregabe en passiensia y parsimonia, una y atra vegada, hasta que se inutilisaben del tot. Lo chiquet pressentíe ya lo vol dels miláns, espabilats y rápits, y, mentalmen, matisabe la proyectada excursió. Al alba van eixí. Les falagueres, a les vores de la senda, brillaben per la rosada y a la punta de les herbes se formaben gotetes microscópiques que pareixíen de mercurio. Al arrencá la pendén del Pic Rando, lo sol se assomabe detrás de la montaña y una boira pesada y blanca se apegabe ávidamen al fondo de la vall. Vist, este, desde la altura, pareixíe un lago ple de un líquit ingrávit y extrañ. Daniel, lo Mussol, mirabe a tot arreu fascinat.
A la esquena, tancat a una gabia de fusta, portáe al Gran duc, que bufabe rabiós si algún gos los lladrabe pel camí.
Al eixí de casa, Daniel li va di a son pare, lo formaché: - ¿Y a la Tula no mo la emportem?

- La Tula no pinte res avui - va di son pare.

Y lo mosso va lamentá al alma que la gossa, que al vore la escopeta y aulorá les botes y los pantalóns del formaché se habíe impassientat mol, haguere de quedás a casa gañín.
Al pujá per la vertén sur del Pic Rando y sentís impregnat de la llumenaria del día y los aromes del monte, Daniel, lo Mussol, va torná a enrecordássen de la gossa. Después, se va olvidá de la gosseta y de tot. No veíe mes que la cara de son pare, ajupit entre unes peñes grises, y al Gran duc movénse y bufán sing metros mes allá, en la pota dreta encadenada. Ell estabe amagat entre la malea, enfrente de son pare.

- No te mogues ni faigues cap soroll; los miláns saben latín - li va advertí lo formaché.

Y ell se va acurrucá al seu amagatall, mentres se preguntabe si tindríe alguna relassió que los miláns sapigueren latín, com díe son pare, en que vestiren de marrón, un pardo du y escueto, igual que les sotanes dels flares. O a lo milló son pare u habíe dit de broma; per di algo. Daniel, lo Mussol, va creure entrevore que son pare li siñalabe lo sel en lo dit. Sense moures va mirá cap a dal y va divisá tres miláns describín paussats sírculs conséntrics per damún del seu cap. Lo Mussol va experimentá una ansiedat desconeguda. Va torná a observá a son pare y lo va vore ficás algo blang y prepará la escopeta en cuidadet. Lo Gran duc se habíe abalotat mes y bufabe. Daniel, lo Mussol, se va aplaná contra la terra y va aguantá l´alé al vore que los miláns baixaben damún dells. Casi ere capás ya de distinguíls en tots los detalls. Un dells ere de una mida exepsional. Va sentí lo Mussol una picassó intempestiva a una cama, pero se va abstindre de rascás pera evitá consevol soroll y movimén. De repén, un dels miláns se va despenjá verticalmen del sel y va crusá depressa, rasán lo cap del Gran duc. Inmediatamen se van desplomá los atres dos. Lo cor de Daniel, lo Mussol, bategabe descontrolat. 

Va esperá lo estampit del tiro, arrugán la cara, pero lo estampit no se va produí.
Va mirá a son pare. Este seguíe al milá gran, que tornabe a remontá, per los puns de la escopeta, pero no va dispará tampoc. Va pensá Daniel, lo Mussol, que a son pare li passabe algo grave. May habíe vist ell un milá tan prop de un home y, sin embargo, son pare no disparabe. Los miláns van torná a la cárrega al poc rato. La exitassió de Daniel va aumentá. Va passá lo primé milá, tan prop, que lo Mussol va pugué vore lo seu ull brillán y redó enclavat fixamen al Gran duc, les seues ungles esmolades com una fals per a tallá aufals. Va crusá lo segón. Pareixíen una escuadrilla de avións picán en cadena. Ara baixabe lo gran, en les ales desplegades, destacánse al sel blau. Sense duda ere este lo momén que aguardabe lo formaché. Daniel va observá a son pare. Seguíe al muixó per los puns de la escopeta. Lo milá va sobrevolá al Gran duc sense aletejá.
En este instán va retumbá lo tiro, y les seues ressonansies se van multiplicá per la vall aball. Lo muixó va dixá flotán al aire una estela de plomes y les seues enormes ales van brassejá frenétiques, impoténs, en un desesperat esfors per a alluñás de la sona de perill. Pero, entonses, lo formaché va torná a dispará, y lo milá va caure a plom, grasnán lúgubremen, en un revoloteo de plomes.

Lo crit de jubileu de son pare no va trobá eco en Daniel, lo Mussol. Este se habíe portat la ma a la galta al escoltá lo segón estampit. Simultáneamen a la detonassió, va sentí com si li atravessaren la carn en un filferro ruén, com una surriacada instantánea. Al apartá la ma va vore que teníe sang an ella. Se va assustá una mica. Al momén va compendre que son pare li habíe futut un tiro.

- Me has tocat - va di tímidamen.

Lo formaché se va quedá parat en sec; lo seu entussiasmo se va gelá al momén.
Al arrimás an ell casi plorabe de rabia.

- ¿Ha sigut mol, fill? ¿Ha sigut mol? - va preguntá, exitat.

Per uns segóns, lo formaché u va vore tot negre, lo sel, la terra, tot negre. Los seus ahorros consiensuts y la seua vida sórdida van dixá, per un instán, de tindre dimensió y sentit. ¿Qué faríe ell si haguere matat a son fill, si son fill ya no puguere progressá?
Pero, al arrimás, sen van aná los seus oscurs pressentiméns. Ya al seu costat, va soltá una aspra carcañada ñirviosa y se va ficá a fé cómiques brassillades.

- Ah, aixó no es res, un esgarrap - va di -. Me hay pensat que ere un atra cosa. Un rebot. ¿Te fa mal, pique? Ja, ja, ja. Es sol un perdigó perdut. No li va agradá a Daniel, lo Mussol, este menospressio de la seua ferida. Menut o gran, alló ere un tiro. Y en la llengua notabe un bultet per dins de la galta. Ere lo perdigó y lo perdigó ere de cuarta. Casi una bala, una bala menudeta. - Ara me fa poc mal. U ting com abaubat.
Antes sí que me ha fet mal - va di. Sanguejabe. Lo cap de son pare se va desplassá cap al milá abatut. Lo del chic no teníe importansia.

- ¿L´has vist caure, Daniel? ¿Has vist lo mol ladino cóm ha volgut refés después del primé tiro? - va preguntá.

Se va contagiá Daniel, lo Mussol, del expansiu entussiasmo de son pare.

- Claro que lay vist, pare. Ha caigut ahí - va di lo Mussol.

Y van corre los dos juns, pegán bots, cap al puesto siñalat. Lo milá encara se retortigabe en los radés espasmos de la mort. Y teníe mes de dos metros de envergadura.
De tornada a casa, Daniel, lo Mussol, li va di a son pare:

- Pare, ¿creus que me quedará siñal?

Apenes li va fé cas lo formaché:

- Res, assó se tanque be.

Daniel, lo Mussol, casi teníe llágrimes als ulls.

- Pero... pero, ¿no me quedará cap sicatrís?

- Pos claro que no, assó no es res - va repetí, desganat, son pare.

Daniel, lo Mussol, va tindre que pensá en atres coses pera no ficás a plorá.
De repén, lo formaché lo va aturá agarránlo del coll:

- Escolta, a ta mare ni una paraula, ¿enténs? No parlos de assó si vols torná de cassera en mí, ¿de acuerdo?

Al Mussol li va agradá ara sentís cómplice de son pare.

- De acord - va di.

Al día siguién, lo formaché va marchá a la siudat en lo milá mort y va torná per la tarde. Sense cambiás de roba va agarrá al Gran duc, lo va tancá a la gabia y sen va aná a La Cullera, una aldea próxima. Per la nit, después de sopá, va ficá sing billets de sen damún de la taula. - Escolta - li va di a la seua dona -. Ahí tens lo rendimén del Gran duc. No ere un huésped de lujo com pots vore. Cuatressentes men ha donat lo mossen de La Cullera per nell y sen a la siudat la Junta per tombá al milá.

Sa mare de Daniel no va di res. Lo seu home sempre habíe sigut tossut pera defendre la seua postura. Y ell no u amagabe tampoc:
"Desde lo día de la meua boda, sempre me ha agradat quedá per damún de la meua dona". Y después sen enríe, en grosses carcañades, ell sabríe per qué.

//

A Fala de Xálima

jueves, 25 de febrero de 2021

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA OCTAVA.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA OCTAVA.

Sofronia, creén sé la dona de Gisippo, u es de Tito Quinto Fulvio y en ell sen va a Roma; aon Gisippo arribe en pobre estat, y creén que Tito lo despressie, afirme, pera morí, que ha matat a un home. Tito, reconeixénlo, diu, pera salvál, quel ha matat ell, y veénu qui u habíe fet, se inculpe an ell mateix; per naixó son ficats en libertat per Octavio, y Tito a Gisippo li done a san germana per dona y se repartix en ell tots los seus bens.

Filomena, per orde del rey, habén callat Pampínea y habén ya totes elles alabat al rey Pedro, y mes gibelina que los atres, va escomensá:

Magnífiques siñores, ¿quí no sap que los reys poden, cuan volen, fé les mes altes coses y que ademés an ells los cumplix espessialíssimamen lo sé magnífics? Quí fa lo que té que fé, fa be; pero no ña que maravillás tan ni alsáu tan alt en alabanses com convendríe a datre que u faiguere, que, tenín menos possibles de ell menos se esperare. Y per naixó, si en tantes paraules les obres del rey exaltéu y tos pareixen bones, mol mes tos han de agradá les dels nostres iguals cuan se assemellen a les del rey o són encara millós; per lo que una admirable y magnífica obra feta per dos siudadáns amics me hay proposat contátos en una historia.
Al tems de Octavio César, no encara com Augusto, sino desde lo triunvirato, regíe lo imperi de Roma, va ñabé a Roma un home noble de nom Publio Quinto Fulvio que teníe un fill de nom Tito Quinto Fulvio, de maravellós ingenio, lo va maná a Atenas a adependre filossofía, y lo va recomaná a un home noble de la siudat de nom Cremetes, un antic amic seu. Per lo que Tito va viure a la seua propia casa, en compañía de un fill seu de nom Gisippo; y los dos van estudiá en un filósofo de nom Aristippo. Y frecuentánse mol los dos joves, tan van arribá a assemellás en les costums que una fraternidat y amistat tan gran va naixe entre ells que may después va sé destruida mes que per la mort; y cap dells se trobabe be si no estáen juns. Habíen escomensat los estudis, y los dos dotats de altissim ingenio, pujaben a la gloriosa altura de la filossofía en passes iguals y en maravillosa alabansa; y en esta vida (en grandíssim plaé de Cremetes, que casi consideraba als dos com a fills seus) van está al menos tres añs. Después, com passe en totes les coses, va passá que Cremetes, ya agüelo, va tancá los ulls an esta vida, de lo que los dos van sentí igual doló, y ni los amics ni los paréns de Cremetes veíen a quín dels dos se habíe de consolá mes. Va passá, después de uns cuans mesos, que los amics de Gisippo y los paréns van está en ell y jun en Tito lo van animá a pendre dona, y li van trobá una jove de maravillosa hermosura y de nobilíssims paréns y siudadana de Atenas, de nom Sofronia, de uns quinse añs de edat. Y arrimánse lo momén de les futures bodes, Gisippo li va demaná a Tito un día que anare en ell a vórela, que encara no la habíe vist; y arribats a casa della, y están ella entre los dos, Tito, veén la hermosura de la novia del seu amic la va escomensá a remirá en molta atensió, y agradánli per tot arreu, sense donáu a coneixe, se va inflamá per nella. Pero después de está allí un tems, despedínse, sen van entorná a casa. Allí, Tito, entrán sol a la seu alcoba, en la jove que li habíe agradat va escomensá a pensá, y se va aná enamorán mes contra mes pensabe en ella, y va escomensá a dís: - ¡Ay! ¡Miserable vida la teua, Tito! ¿aón fiques lo teu ánim y lo teu amor y la teua esperansa? ¿Pos no saps de quí sirá esta dona? Pensa en los honors de Cremetes y la seua familia, y en la verdadera amistat que ña entre tú y Gisippo; an esta jove te convé tíndreli la reverensia que se li té a una germana. ¿Cóm es que la vols? ¿aón te dixes portá per lo engañós amor?, ¿aón per la lissonjera esperansa? Obri los ulls del intelecto y conéixte a tú mateix; díxali pas a la raó, refrena la gana, calma lo dessich y adressa a un atra part los teus pensaméns; fésli frente an este escomensamén de la lujuria, y vensíxte a tú mateix cuan encara estás a tems. Lo que vols no te convé, no es honesto; lo que te disposes a seguí, encara que fore segú que u alcansares, que no u es, hauríes de evitáu si mirares alló que la verdadera amistat te demane. ¿Qué farás, pos, Tito? Abandonarás lo amor indegut, si vols fé lo que es degut.

Y después, enrecordánsen de Sofronia, tornán cap atrás, tot lo dit u condenabe, diénse: - les leys del Amor són mes poderoses que cap atra; trenquen no sol les de la amistat sino les divines. ¿cuántes vegades ha volgut lo pare a la filla, lo germá a la germana, la padrina al fillol? Coses mes monstruoses que un amic vullgue a la dona del atre han passat mil vegades. Ademés de aixó, yo soc jove, y la juventut está sometuda a les leys del amor. La hermosura della mereix sé volguda per tots; y si yo la vull, que soc jove, ¿quí podrá empéndrem en raó? No la vull perque sigue de Gisippo, la vull tan com la voldría fore de qui fore; peque aquí la fortuna que lay ha consedit al meu amic Gisippo en ves de a un atre. Y si té que sé volguda per la seua hermosura mereixcudamen, mes contén té que está Gisippo, al sabéu, de que la vullga que un atre.

Y en este raonamén, burlánse an ell mateix, tornán al contrari, y de este an aquell y de aquell an este, no sol aquell día y la nit siguién, sino moltes atres, hastal pun de que, perduts la gana y la son, per debilidat va tindre que gitás. Gisippo, que mols díes lo habíe vist cavilán y ara lo veíe dolén, mol se dolíe, y se esforsabe en consolál, y en moltes instansies li preguntabe la raó dels seus pensaméns y de la enfermedat. Pero habénli moltes vegades Tito contestat en mentires y habénsen donat cuenta Gisippo, sentínse, sin embargo, Tito obligat, en ploreres y en suspiros li va contestá de esta guisa:

- Gisippo, si los deus hagueren volgut, a mí me siríe mol mes grata la mort que seguí vivín, pensán que la fortuna me ha portat a un puesto al que me ha convingut probá la meua virtut, y en grandíssima vergoña meua la trobo vensuda; pero per sert que espero pronte la recompensa que mereixco, es a di, la mort, la preferixco a viure en lo record de la meua vilesa; com a tú no puc ni ting que amagát res, en gran vergoña te la manifestaré. Y li va descubrí la raó dels seus pensaméns y la batalla de estos, y al remat de quí ere la victoria y que se moríe per l´amor de Sofronia, afirmán que, coneixén cuán li conveníe an ell alló, com a penitencia se habíe imposat lo morí, y creíe que pronte u conseguiríe. Gisippo, al sentí aixó y vore les seues ploreres, va reflexioná, com si de la bellesa de la jove estare mes tibiamen prendat; pero enseguida va deliberá que la vida del seu amic teníe que séli mes volguda que Sofronia, y aixina, apegánseli les llágrimes dell, li va contestá plorán: - Tito, si no estigueres tan nessessitat de consol com u estás, me queixaría de que haigues violat la nostra amistat tenínme tan tems amagada la teua gravíssima passió. Y encara que no paregue honesta, no ña per naixó que seláli al amic les coses deshonestes, perque lo qui es un bon amic, aixina com en les honestes coses sen alegre en lo amic, en les deshonestes se esforse per apartá de elles lo ánimo del amic. Pero abstenínme al presén, vindré a lo que vech que mes nessessites. Si en ardó vols a Sofronia, prometuda en mí, no me extraño, me extrañaríe que no fore aixina, veén la seua hermosura y la noblesa del teu ánim. Y com vols a Sofronia, tan te queixes injustamen de la fortuna, encara que no u digues, que a mí me la ha consedit, pareixénte que vóldrela tú siríe honesto si haguere sigut de un atre que no fora yo. Pero si eres discret com sols, ¿a quí podíe consedíla la fortuna, de qui mes grassies pugueres donáli, si no me la haguere consedit a mí? Consevol atre que la haguere tingut, per mol honesto que siguere lo teu amor, la hauríe volgut an ella mes que a tú, lo que de mí, si per tan amic me tens com soc, no tens que esperáu, y la raó es esta:
no men enrecordo, desde que som amics, de que yo tinguera res que no fore tan teu com meu; lo que, si tan lluñ hagueren anat les coses que no puguere sé de un atra manera, aixina faría en esta com en les atres; pero encara estam a tems de fé que sigue sol teua, y assó faré. Es verdat que a Sofronia la vull mol y en gran alegría esperaba les bodes en ella, pero com tú la vols en mes ardó, pots viure segú que sirá la teua dona a la meua alcoba. Y per naixó, aparta la melancolía, recupera la salut perduda y lo consol y la alegría, y espera contén lo premio del teu amor.
Tito, al sentí parlá aixina a Gisippo, encara que mol plaé li donare la esperansa de tíndrela, se avegoñíe y li pareixíe mal asseptála. Plorán, li va contestá:
- Gisippo, la teua liberal y verdadera amistat mol cla me amostre lo que a la meua amistat li convé fé. No vullgue Deu que aquella que te han donat a tú la ressibixca yo per meua. Pren, pos, contén, lo que has triat y te han donat, y a mí díxam consumím en llágrimes.

A lo que Gisippo va di:

- Tito, la nostra amistat me done llissensia pera forsát a seguí esta dessisió meua, y si tú no fas cas als meus rogs, en la forsa que té que fés en be del amic faré que Sofronia sigue teua. Sé cuánta forsa té l´Amor y que moltes vegades ha portat a una infelís mort als amáns; y te vech tan prop de aixó que no podrás vense les llágrimes y caurás a la dalla; y yo, sense cap duda, pronte te seguiría. Sirá, pos, teua Sofronia, perque fássilmen no trobaríes a datra que tan te agradare, y yo en fassilidat podré contentámos a tú y a mí. Potsé no siría tan liberal si les dones se trobaren en la mateixa dificultat que se troben los bons amics; per naixó, podén yo mol fássilmen trobá un atra dona pero no un atre amic com tú, vull per naixó (no vull di pédrela, que no la pedré donántela a tú) de be a milló transferíla, antes que pédret. Y per naixó te demano que ixques de esta aflicsió, y mos consolos als dos, y en esperansa del be, vivín te dispongues a la alegría quel teu amor dessiche de la dona volguda.
Encara que Tito se avergoñíre de consentí que Sofronia siguere la seua dona, espentánlo per una part l´amor y per latra insitánlo los ánimos que li donabe Gisippo, va di:

- Prou, Gisippo, faré lo que tú me dius, ya que la teua generosidat es tanta que li guañe a la meua vergoña. Pero u fach perque no sol ressibixco de tú la dona volguda, sino en ella la meua vida. Ojalá Deu puga alguna vegada mostrát cuán apressio lo que fas per mí. Después de estes paraules, va di Gisippo:

- Tito, en aixó, pera que tingue efecte, me pareix que ham de fé aixó: com saps, después de llargues negossiassións entre los meus paréns y los de Sofronia, ella se ha convertit en la meua prometuda; y per naixó, si yo ara dic que no la vull per dona, se montaríe un gran avalot y escándol, y se enfadaríen los meus paréns y los seus; potsé que si la abandono, los seus paréns la donon enseguida a un atre, y alomilló no sirás tú. Y per naixó me pareix, si te pareix be, que continúa lo que hay escomensat, y com dona meua la portaré a casa y selebraré les bodes; y después tú, de amagatóns, com u prepararém, en ella te gitarás com a dona teua; después, al seu puesto y al seu tems manifestarém lo assunto, y si los agrade, be estará, y si no los agrade, de totes formes ya estará fet y no podén tirá cap atrás, tindrán que contentás en alló per forsa.
Tito va está de acord, y Gisippo la va ressibí com a dona seua a casa. Están ya Tito curat y en bona salut; y fen una gran festa, al arribá la nit, les dones van dixá a la nova dona a la alcoba del seu home y sen van aná.
Estabe la alcoba de Tito apegada a la de Gisippo, y desde una se podíe entrá al atra. Están Gisippo a la seua alcoba, una vegada apagades totes les llums, sen va aná en cuidadet cap aon estabe Tito y li va di que ya podíe aná a gitás en la seua dona.
Tito, al sentí aixó, mort de vergoña, va voldre fés atrás y no hi volíe aná; pero Gisippo, lo va fé entrá allí. Al arrimás al llit, agarrán a la jove, com fen broma, en veu baixa li va preguntá si volíe sé la seua dona. Ella, creénse que ere Gisippo, li va contestá que sí, y ell, ficánli un anell al dit, li va di: - Y yo vull sé lo teu home.

Y consumán aixina lo matrimoni, mol rato y en mol plaé va chalá en ella, sense que ni ella ni dingú sen acataren de que no ere Gisippo lo que se gitabe en ella. Están, pos, en estos termes lo matrimoni de Sofronia y de Tito, Publio, son pare va tancá los ulls an esta vida, per lo que li van escriure que sense tardá tornare a Roma a velá pels seus assuntos. Y per naixó, va parlá en Gisippo de anássen y emportássen a Sofronia, lo que no se podíe fé sense manifiestá cóm estaben les coses; un día, cridánla a la alcoba, li van explicá tot lo assunto, y Tito li va doná probes. Ella, después de mirássels als dos ben enfadada, va escomensá a desfés en llágrimes, queixánse del engañ de Gisippo; y abans de que a casa de Gisippo ni una paraula se diguere de alló, sen va aná a casa de son pare, y allí an ell y a sa mare los va contá lo engañ de Gisippo, afirmán que ere la dona de Tito y no de Gisippo com ells creíen. Aixó va sé mol du pera son pare de Sofronia y en los seus paréns y en los de Gisippo van ñabé llargues y grans lamentassións, y van sé los comadreos y los enfados mols y grans. Gisippo va despertá lo odio dels seus y dels de Sofronia, y tots díen que no sol ere digne de reprobassió, sino de un aspre cástic. Pero ell afirmabe que habíe fet una cosa honesta, y que sons pares de Sofronia teníen que donáli les grassies perque la habíe casat en algú milló que ell mateix. Tito, per un atra part, de tot sen enterabe y en gran traball u soportabe; y coneixén que ere costum dels griegos exitás en los renecs y les amenasses hasta que trobaben algú que los responguere, y que entonses no sol humildes, sino mol cobarts se tornáen, va pensá que los seus discursos no se podíen aguantá mes sense contestáls; y tenín ell ánimo romano y pensamén ateniense, de una manera mol oportuna va ajuntá als paréns de Gisippo y los de Sofronia a un templo, y entrán allí acompañat sol per Gisippo, aixina los va parlá als que esperaben:
- Creuen mols filóssofos que lo que los passe als mortals es dispossisió y providensia dels deus inmortals; y per naixó creuen algúns que es inevitable tot lo que mos passe o mos passará alguna vegada, encara que ñan algúns que esta inevitabilidat atribuixen sol a lo que ya ha passat. Estes opinións, si en perspicassia són mirades, se vorá mol ubertamen que lo rependre algo que no pot cambiás no es mes que voldre demostrás mes sabut que los deus, dels que ham de creure que en eterna ley y sense cap error gobernen y disposen de natros y de les demés coses; per lo que, cuán loca y bestial presunsió siríe voldre corregí la seua obra, mol fássilmen u podéu vore, y encara cuántes y quínes cadenes mereixen aquells que se dixen aná a tal atrevimén. Entre los que, segóns lo meu juissi, tos trobau tots, si es verdat lo que hau dit y dieu continuamen, que Sofronia es la meua dona, cuan lay hau entregat a Gisippo, sense vore que estabe disposat que no fore la dona de Gisippo, sino la meua, com podeu vore al presén.
Pero com lo parlá de la secreta providensia y la intensió dels deus los pareix a mols du y difíssil de compendre, presuposán que ells de cap de les nostres acsións sen ocupen, baixaré als raonaméns dels homens, parlán dels que me convindrá fé dos coses mol contraries a les meues costums: la una, alabám a mí mateix y latra parlá mal de atres o humilláls; pero com no me apartaré de la verdat ni en una cosa ni en latra, y la presén materia u demane, u faré. Les vostres queixes, mes insitades per la rabia que per la raó, en continues protestes, aixina com abalots, ofenen, reprenen y condenen a Gisippo perque me ha donat per dona, per dessisió seua, a qui vatros an ell per la vostra habíeu donat, en lo que yo crec que té que sé mol de alabá; y les raóns són estes: la primera, perque ha fet lo que té que fé un amic; la segona perque ha obrat mes en coneiximén de lo que u habíeu fet vatros. Lo que les santes leys de la amistat volen que un amic faigue per un atre, no es la meua intensió explicátos al presén, contentánme sol en habétos recordat delles que los llassos de la amistat mol mes ajunten que los de la sang o la parentela; tenim los amics que triem y los paréns que mos done la fortuna. Y per naixó, si Gisippo va voldre mes la meua vida que la vostra benevolensia, sén yo amic seu com me ting, dingú té que maravillás. Pero anem a la segona raó (a la que en mes insistensia mos convé aturámos): lo habé sigut ell mes sabut que vatros u sou, com me pareix que de la providencia dels deus poc ne entenéu, y mol menos que sapigáu los efectes de la amistat. Dic que lo vostre escomensamén, lo vostre consell y la vostra deliberassió li habíen donat Sofronia a Gisippo, jove y filósofo; Gisippo lay ha donat a un atre jove y filósofo; lo vostre consell la va doná a un ateniense, Gisippo a un romano; lo vostre a un jove noble, Gisippo a un encara mes noble; lo vostre a un jove ric, Gisippo a un mol ric; lo vostre a un jove que no sol no la volíe, sino que apenes la coneixíe, Gisippo a un jove que per damún de la seua felissidat y mes que a la propia vida la volíe. Y que lo que dic es verdat, y mes de alabá que lo que habíeu fet vatros, miréu pun per pun. Que yo jove y filósofo soc, com Gisippo, la meua cara y los meus estudis, sense cap discurs mes llarg poden explicáu. La mateixa edat es la seua y la meua, y en les mateixes passes sempre ham estudiat avansán. Es verdat que ell es ateniense y yo romano. Si de la gloria de la siudat disputem, diré que yo soc de una siudat libre y ell de una tributaria; diré que yo soc de una siudat Siñora de tot lo món y ell de una siudat obedienta a la meua; diré que soc de siudat florida en armes, imperi y estudis, mentres ell no podrá alabá a la seua mes que en los estudis. Ademés de aixó, encara que me veigáu com un escolá humilde aquí entre vatros, no hay naixcut dels fems del populacho de Roma; los meus palaus y los puestos públics de Roma están plens de antigues imaches dels meus antepassats, y los anals romanos se troben plens de mols triunfos lograts per los Quinto sobre lo Capitolio romano; y no está per la vellesa semada, sino que avui mes que may florix la gloria del nostre nom. Callo, per vergoña, les meues riqueses, tenín a la memoria que la pobresa honrada es lo antic y copiós patrimoni dels nobles siudadáns romanos; la que, si per la opinió del vulgo es condenada, y són alabats los tessoros, soc en ells, no com avarissiós, sino com amat de la fortuna, abundán. Y mol be sé que tos ere mol apressiat tindre per parén a Gisippo; pero yo no tos ting que sé, per cap raó, menos apressiat a Roma, considerán que allí tindréu en mí a un óptim huésped; y un útil y solíssit y poderós protectó tan en les oportunidats públiques com en les nessessidats privades.
¿Quí, pos, dixán apart la passió, y mirán en justissia, alabará mes les vostres dessisións que los del meu amic Gisippo? Sertamen, dingú. Está, pos, Sofronia ben casada en Tito Quinto Fulvio, noble, antic y ric siudadá de Roma y amic de Gisippo; per lo que qui de aixó se dol o se queixe no fa lo que té que fé ni sap lo que fa. Ñaurán potsé algúns que diguen no doldres de que Sofronia sigue la dona de Tito, pero se doldrán del modo en que se ha convertit en la seua dona: a amagatontes, engañánla, sense que cap amic ni parén sapiguere res. Y aixó no es cap milagre ni cosa que passo per primera vegada. Dixo de bona gana a una vora an aquelles que contra la voluntat del pare han pres home y an aquelles que han fugit en los seus amáns y primé han sigut amigues que esposes, y an aquelles que abans han descubert en embarassos y partos los seus matrimonis que en la llengua, y la nessessidat ha fet consentíu, cosa que no li ha passat a Sofronia; sino que ordenada, discreta y honestamen ha sigut donada per Gisippo a Tito. Y dirán atres que la ha casat aquell a qui casála no incumbíe. ¡Nessies lamentassións són estes y típiques de dones, y prossedéns de la poca considerassió! No fa aná ara la fortuna per primera vegada diferéns camíns y instruméns nous pera induí les coses a determinats efectes. ¿Qué pot importám a mí que lo sabaté al puesto del filósofo haigue expresat lo seu juissi sobre un fet meu (amagat o públic) si lo fin es bo? Ting que cuidám, si lo sabaté no es discret, de no dixáli prosseguí, y agraíli lo fet. Si Gisippo ha casat be a Sofronia, aná queixánse de la manera y dell es una bobada superflua; si no confiéu en lo seu juissi, cuidéutos de que no pugue casá a dingú mes y agraíuli aixó. Tamé hau de sabé que yo no vach buscá ni en astussia ni en fraude tacá la honestidat y la claridat de la vostra sang en la persona de Sofronia; y encara que de amagatontes la haiga pres per dona no vach vindre com un raptó a tráureli la seua virginidat ni com a enemic vach vullgué tíndrela deshonestamen, rechassán emparentá en vatros; sino que en ardó enchisat per la seua cautivadora hermosura y de la seua virtut, veía que si en lo orden que potsé voléu di que tenía que habéla procurat, sén mol amada per vos, per temó a que a Roma me la emportara, no la haguera obtingut. Vach empleá, pos, la manera oculta que ara to se pot manifestá, y vach fé que Gisippo consentiguere en lo meu nom en alló que ell no estabe disposat; y después, encara que yo en ardó la vullguera, no com amán, sino com home, vach buscá lo ajuntamén en ella (com pot ella mateixa en verdat testimoniá), diénli les degudes paraules y ficánli lo anell de desposada, preguntánli si me volíe per home; a lo que ella va contestá que sí. Si li pareix que ha sigut engañada, no mu hau de espetá a mí, sino an ella, que no me va preguntá quí ere. Este es, pos, lo gran mal, lo gran pecat, la gran falta cometuda per lo Gisippo, amic, y per mí, amán; que Sofronia se haigue de amagatóns convertit en dona de Tito Quinto; per naixó, lo feríu, lo amenasséu y lo insidiéu. ¿Y qué mes faríeu si lay haguere donat a un villano, a un vagabundo, a un criat? ¿Quínes cadenes, quína presó, quínes creus tos bastaríen? Pero dixem ara aixó; ha arribat lo tems que yo encara no esperaba de que mon pare se ha mort y me vech obligat torná a Roma. Per lo que, volén emportám a Sofronia en mí, tos hay descubert lo que pot sé encara tos seguiría amagán; lo que, si foreu sabuts, alegremen u soportaríeu, perque si engañátos o insultátos haguera volgut, podía dixátola; pero no vullgue Deu que en a espíritu romano se pugue albergá tanta vilesa. Ella, pos, es a di, Sofronia, per consentimén dels deus y per vigor de les leys humanes y per lo loable juissi del meu amic Gisippo y per la meua astussia, es meua, aixina que vatros (teníntos en mes que los deus y los demés homens sabuts) bestialmen, en dos maneres mol odioses pera mí, mostréu que tos equivoquéu: una es tenín a Sofronia, sobre la que no teníu cap dret; y latra es tratá a Gisippo, al que estáu obligats justamen, com a enemic. Y no tos explicaré lo mal que feu, sino com amic tos aconsellaré que apartéu la rabia y que Sofronia me sigue restituida pera que yo alegremen men vaiga com a parén vostre: segús de aixó, que, tos agrado o no, lo que está fet, si voleu obrá de un atre modo, tos pendré a Gisippo y sense faltá, si arribo a Roma, recuperaré a la que es mereixcudamen meua, per mol que tos disgusto; y tos faré vore lo que pot la rabia dels romanos, hostigántos sempre.
Después de que Tito va dí aixó, ficánse de peu en la cara tota enfadada, prenén a Gisippo de la ma, mostrán que tan li fotíe que ñaguere gen al templo, movén lo cap y amenassánlos, va eixí. Los que se van quedá a dins, en part induits per les paraules de Tito de amistat y parentela, y en part assustats per les seues raderes paraules, de comú acuerdo van deliberá que milló siríe tindre a Tito com a parén, ya que Gisippo no habíe volgut séu, que pedre a Gisippo y tindre a Tito com enemic; per naixó, ixín, van aná a buscá a Tito y li van di que los pareixíe be que Sofronia fore seua, tindrel an ell com a parén y a Gisippo com a bon amic; y fen juns una festa en familia, sen van aná y li van enviá a Sofronia, la que, com a discreta, fen de la nessessidat virtut, l´amor que teníe per Gisippo rápidamen lay va entregá a Tito y en ell sen va aná cap a Roma, aon en gran honor van sé ressibits. Gisippo, quedánse a Atenes, después de no mol tems, per unes cuestións sivils, en tots los de casa seua, pobre y mesquí va sé aviát de Atenas y condenat a perpetuo exili. Están aixina Gisippo, habén arribat a sé no sol pobre sino pidolán, com va pugué va arribá a Roma a probá si Tito sen enrecordabe dell; y enterat de que estabe viu y volgut per tots los romanos, preguntán quína ere casa seua, dabán della se va colocá hasta que Tito va arribá. Per la miseria en la que estabe no se va atreví a dirigíli la paraula. Per lo que, passán Tito abán y pareixénli a Gisippo que lo habíe vist y esquivat, enrecordánsen de lo que ell habíe fet per nell, enfadat y desesperat sen va aná; y sén ya de nit y están ell en dijú y sense cap perra, sense sabé aón aná, mes dessichós de morí que dingú, va arribá a un puesto mol salvache de la siudat, aon, veén una gran cova, a dins va entrá pera arrasserás aquella nit, y damún de la terra despullat y mal vestit, vensut per les llágrimes, se va adormí. An esta cova, dos que habíen estat robán aquella nit, en lo furt fet van apareixe a la matinada, y reñín los dos, la un, que ere mes fort, va matá al atre y va colá. Habénu vist y sentit Gisippo tot, li va pareixe que habíe trobat lo camí a la mort que dessichabe, sense matás ell mateix; y per naixó, sense anássen, se va quedá allí hasta que los esbirros del tribunal, que ya sen habíen enterat del cas, van acudí y se van emportá a Gisippo detengut. Y ell, interrogat, va confesá que lo habíe matat y que no habíe pogut anássen de la cova, per lo que lo pretor, que se díe Marco Varrón, lo va condená a mort crussificat, tal com allacuanta ere costum. Habíe Tito, per casualidat, arribat al pretori en aquell momén y, mirán al pobre condenat y habén escoltat lo perqué, de repén va reconeixe a Gisippo, y se va extrañá de la seua miserable fortuna y de cóm habíe caigut tan baix, y volén ajudál y no veén cap atra vía pera la seua salvassió, mes que acusás an ell mateix y excusál an ell, rápidamen se va adelantá y va cridá: - Marco Varrón, fes cridá al pobre home al que has condenat perque es inossén; bastán hay ofés yo als deus en una culpa matán an aquell al que los teus esbirros van trobá este matí mort com pera ara encara oféndrels en la mort de un atre inossén.
Varrón se va extrañá y li va doldre que tot lo pretori lo haguere sentit, y no podén retraures de fé lo que li manaben les leys, va fé torná a Gisippo, y en presensia de Tito li va di:

- ¿Cóm has sigut tan loco de confessá lo que no has fet, jugánte la vida? Me has dit que tú habíes matat esta nit an aquell home, y este ve ara y diu que ha sigut ell.

Gisippo va mirá y va vore que aquell ere Tito y va vore que fée alló pera salvál, com agrait per lo servissi que antes li habíe fet; per lo que, plorán de piedat, va di:
- Varrón, verdaderamen lo hay matat yo, y la piedat de Tito pera salvám arribe ya massa tard. Tito, per un atra part, díe:

- Pretor, com veus, este es extrangé y desarmat lan trobat jun al mort, y ya veus que la seua miseria li done motiu pera voldre está mort; y per naixó, fícal en libertat y a mí, que u hay mereixcut, castígam.

Se va extrañá Varrón de la insistensia de aquells dos y ya se pensabe que cap dels dos ere lo culpable; y, pensán en la manera de absóldrels, en aixó que ve un jove de nom Publio Ambusto, de perdudes costums y lladre mol conegut entre tots los romanos, qui verdaderamen habíe cometut lo homissidi; y sabén que cap dels dos eren culpables de lo que se acusaben, tanta va sé la ternura o tendresa que va omplí lo seu cor per la inossensia de estos dos, que mogut per compassió va acudí dabán de Varrón y li va di:

- Pretor, los meus fets me porten a resoldre la dura discusió de estos dos, y no sé quín Deu me espoleje y me espente a manifestát lo meu pecat. Cap de estos dos es culpable de lo que se acusen. Yo soc lo que ha matat an aquell home esta matinada al apuntá lo día; y an este desgrassiat que está aquí lo vach vore que dormíe mentres yo me repartía les coses robades en aquell al que hay pelat. Tito no nessessite que yo lo excusa; la seua fama es clara per tot arreu, y ya se sap que no es home de tal condissió; aixina que libéral y castígam a mí en la pena que les leys me imposon. Habíe ya Octavio sentit estes coses y, fen vindre als tres, va voldre sentí quína raó habíe mogut a cadaú pera condenás; y ells lay van contá.
Octavio, als dos amics perque eren inosséns y al tersé per amor seu los va ficá en libertat. Tito, renegán primé a Gisippo per lo seu desapego y desconfiansa, li va fé molta festa y lo va portá a casa seua, aon Sofronia, en piadoses llágrimes lo va ressibí com amic. Y allí, confortánlo y vestínlo en la roba apropiada a la seua virtut y noblesa, va compartí en ell tots los seus tessoros y possessións, y después, a una germana joveneta que teníe Sofronia, de nom Fulvia, lay van doná per dona; y después li va di: - Gisippo, de tú depén ara, o quedát aquí en natros o entornáten a Atenas en tot lo que te hay donat.

Gisippo, obligat per lo desterro al que estabe condenat per la seua siudat y per
l´amor que li teníe a Tito, va dessidí fés romano. Y ell en la seua Fulvia, y Tito en la seua Sofronia, van viure a una gran casa, fénse mes amics cada día, si es que podíe sé.

Santíssima cosa es, pos, la amistat, y no sol digna de reverensia, sino de sé alabada perpetuamen com a mare de la magnifissensia y de la honestidat, germana de la gratitut y de la caridat, y enemiga del odio y de la avarissia; sempre, sense esperá cap rogativa, preparada per a fé per los atres lo que voldríe que per nella mateixa se faiguere; los seus sagradissims efectes raríssimes vegades se veuen avui, per culpa de la enveja y egoisme dels mortals que sol miren per nells.
¿Quín amor, quína riquesa, quína parentela li haguere fet sentí a Gisippo lo ardó, les llágrimes y los suspiros de Tito, en tanta eficassia que per nells a la hermosa dona noble y volguda la haguere fet casá en lo seu amic? ¿Quínes leys, quínes amenasses, quína temó li haguere fet abstindres a Tito dels abrassos de la hermosa jove als puestets solitaris, apartats, o al llit? ¿Quíns estats, quíns mérits, quínes ganansies li hauríen fet a Gisippo no preocupás de pedre als seus paréns y als de Sofronia, no preocupás de les deshonestes murmurassións del populacho, no preocupás de les burles per a satisfacer al seu amic? ¿Quí haguere procurat la seua mort per a salvá a un atre, podén dissimulá, y arrencál de la creu que ell mateix se procurabe?, ¿Quí haguere compartit lo seu gran patrimoni en aquell al que la fortuna lay habíe tret? ¿Quí li haguere donat per dona a la seua germana, veénlo pobrissim y en extrema miseria?
Vullguen, pos, los homens moltes consortes, caterves de germáns y gran cantidat de fills, y en los seus dinés se aumento lo número dels seus criats; y no reparon en que consevol de ells te temó de un perill propi, y no se preocupen del pare, germá o siñó, mentres que tot lo contrari veém que fa lo bon amic.

viernes, 14 de diciembre de 2018

JORNADA TERSERA. NOVELA SÉPTIMA

Tedaldo, enfadat en una amán seua, sen va de Florencia; torne allí después de algún tems disfrassat de peregrino; parle en la dama y li fa reconéixe lo seu error y libre de la mort al seu home, a qui sel habíe acusat de habéli donat mort an ell, y lo reconsilie en los germáns; y después, discretamen, en la seua amán gose.

Ya alabada per tots calle Fiameta, cuan la Reina, per a no pédre tems, rápidamen a Emilia li encomane la narrassió; y ella escomense:
A mí m´agrade torná a la nostra siudat, de aon los dos anteriós narradós s´han apartat. Vull contátos cóm un ressidén nostre va reconquistá a la seua perduda Siñora. 

Ñabíe, pos, a Florencia, un noble jove de nom Tedaldo dels Elisei, que enamorat sobremanera de una Siñora, doña Ermelina, dona de AldobrandinoPalermini, per les seues loables costums va mereixe disfrutá del seu dessich; plaé al que la Fortuna, enemiga dels dichosos, se va oposá. Fore com fore, la Siñora, habén complaít a Tedaldo durán un tems, del tot se va apartá de vóldre embriagál, y no volíe escoltá cap embajada seua, ni tampoc vórel de cap manera. Per naixó ell se va dixá caure a una tristesa fiera, pero teníe de tal manera selat lo seu amor que dingú creíe que ésta fore la raó de la seua melancolía; y después de que de diferentes maneres se habíe ingeniat mol en reconquistá l´amor que sense culpa seua li pareixíe habé perdut, y trobán en vano tota molestia, se va disposá a alluñás del món (per a no alegrá an aquella que lo vée consumís).
Y agarrán tots los dinés que va pugué amprá, secretamen, sense di cap paraula ni a amics ni a paréns, mes que sol a un compañ seu que tot u sabíe, sen va aná y va arribá hasta Ancona, fénse cridá Filippo de San Lodeccio, y trabán allí coneiximén en un ric mercadé, va entrá al seu servissi y en un barco jun en ell sen va aná cap a Chipre. Les seues costums y maneres van agradá tan al mercadé que no sol li va assigná un bon jornal, sino que lo va fé lo seu sossio en part y ademés gran part dels seus negossis los hi va ficá entre les máns, y los va portá tan be y en tanta solissitut que en pocs añs se va fé un ric mercadé y ben famós. En estos negossis, encara que moltes vegades sen enrecordare de la cruel Siñora y encara siguere traspassat per l´amor y mol dessichare torná a vórela, va tíndre tanta constansia que durán sat añs va vénse aquella batalla. Pero va passá que, sentín un día a Chipre cantá una cansó que fée tems ell habíe compost, aon se contabe l´amor que li teníe a la seua Siñora y lo plaé que de ella gosabe, pensán que no podíe sé que ella lo haguere olvidat, en tan dessich de torná a vórela se va inflamá que, no podén patíu mes, se va disposá a torná a Florencia.
Y ficats en orden tots los seus assuntos, va vindre sol en un criat seu a Ancona, aon habén arribat les seues coses, les va enviá a Florencia un amic del anconés sossio seu, y ell, de amagatóns, com un peregrino que vinguére del san Sepulcro, en lo seu criat va arribá; y una vegada a Florencia, sen va aná a una fondeta que dos germáns teníen prop de la casa de la seua Siñora. Y aon primé va aná va sé a la porta de la casa de ella per a vórela si podíe; pero va vore les finestres y les portes tancades, pel que se va pensá que habíe mort o que se habíe mudat de allí. Mol pensatiu, sen va aná a casa de sons germáns, als que va vore tots vestits de negre, de lo que se va extrañá mol. Sabénse tan cambiat pel disfrás y lo tems que fée que no estabe allí, com no podríe sé reconegut fássilmen, se va arrimá a un sabaté y li va preguntá per qué aquells anaben vestits de dol. A lo que lo sabaté va contestá:
- Van vestits de dol perque no fa ni quinse díes que un germá seu que fée mol tems que no estabe aquí, que teníe per nom Tedaldo, va morí; y me pareix enténdre que han probat a la justíssia que un que té per nom Aldobrandino Palermini, que está a la presó, lo va matá perque estabe enamorat de la seua dona y habíe tornat disfrassat per a está en ella. Se va extrañá mol Tedaldo de que tan se li assemellare algú que fore pres per nell y li va doldre la desgrássia de Aldobrandin, y habén sentit que la Siñora estabe sana y salva, sén ya de nit, ple de diferéns pensaméns, sen va entorná cap a la fonda, y después de sopá a lo mes amún de la casa va aná a dormí en lo seu criat. Allí, tan per los mols pensaméns que li assaltaben com per la duresa del llit y potsé per la sena, que habíe sigut justeta, ya ere mijanit y encara Tedaldo no habíe pogut adormís, pel que, están despert, li va paréixe cap a la mijanit sentí que desde la teulada o tellat de la casa baixabe gen a la casa, y después per les bades de la porta de la cámara va vore cap vindre una llum cap allí. Pel que, arrimánse a les reixetes, va escomensá a mirá qué ere alló y va vore a una jove mol hermosa en un cresol a la ma vinín cap allí en uns atres tres homes, que habíen baixat de la teulada, y después de fes algunes festes los uns als atres, va di un de ells a la jove: 
- Ya podem, Déu sigue loat, está segús, perque sabém sert que la mort de Tedaldo Elisei ha sigut achacada per sons germáns a Aldobrandino Palermini, y ell ha confessat y ya está escrita la senténsia, pero debém seguí callán perque si alguna vegada se sap que ham sigut natros estarém en lo mateix perill que está ara Aldobrandino.
Y dit aixó, en la dona, que mol contenta se va mostrá en aixó, van baixá y sen van aná a dormí. Tedaldo, sentit aixó, va escomensá a considerá cuáns y quins eren los errors en que podíe caure la men dels homes, pensán primé en sons germáns, que a un extrañ habíen plorat y sepultat al seu nincho, y después acusat a un inossén per falses sospeches, y en testigos no verdadés habél portat cap a la mort, y ademés de alló en la severidat sega de les leys y dels seus rectós, que moltes vegades, com solíssits investigadós de la verdat, en crueldats fan probá lo fals y se diuen ministres de la justíssia y de Déu cuan són ejecutós de la iniquidat y del dimoni. Después de aixó, a la salvassió de Aldobrandino va atansá los seus pensaméns y va considerá lo que debíe fé. Y en cuan se va alsá pel matí, dixán al criat, cuan li va paréixe adecuat sen va aná ell sol a la casa de la seua Siñora y, trobán per cassualidat uberta la porta, va entrá a dins y va vore a la seua Siñora assentada per enterra a una saleta que ñabíe a la planta baixa; y estabe plena de plos y de amargura; y casi se va ficá a plorá de compassió; y arrimánse li va di:
- Siñora, no tos atribuléu; la vostra pas está prop.
La Siñora, al sentíl, va eixecá la cara y, plorán, va di:
- Bon home, paréixes un peregrino forasté; ¿qué saps tú de la pas ni de la meua aflicsió? 
Va contestá entonses lo peregrino:
- Siñora, yo soc de Constantinopla y fa poc que hay arribat aquí enviat per Déu a convertí les vostres llágrimes en rissa y a librá de la mort al vostre home. 
- ¿Cóm - va di la Siñora - si eres de Constantinopla y ressién arribat aquí saps quí som lo meu home y yo?
Lo peregrino, escomensán desde lo prinsipi, li va contá tota la história de la angustia de Aldobrandino y li va di quí ere ella, cuán tems fée que estabe casada y atres moltes coses que ell mol be sabíe dels seus assuntos, pel que la Siñora se va maravillá mol y tenínlo per un profeta se va aginollá als seus peus, rogánli per Déu que, si habíe vingut a salvá a Aldobrandino que se donare pressa perque quedabe poc tems. Lo peregrino, mostránse com un san, va di: 

- Siñora, eixequéutos y no ploréu, y escoltéu be lo que vach a dítos, y guardéutos de contálay may a dingú. Déu me ha revelat que la tribulassió en la que estéu tos ha sobrevingut per un gran pecat que vau cometre fa tems, que Déu ha volgut que purguéu en part en esta angustia y del que vol que tos enmendéu: si no, per naixó recauréu en una pena mol mes gran.

Va di entonses la Siñora:

- Siñó, hay pecat mol y no sé de quin pecat vol Déu que me enmenda, y per naixó, si u sabéu, diguéumel y faré tot lo que puga per a enmendám. 

- Siñora - va di entonses lo peregrino - , be sé quin es y no tol preguntaré per a sabéu milló, sino que diénlo vos mateixa tindréu mes remordimén. 

Diguéume, ¿ton enrecordáu de habé tingut algún amán?

La Siñora, al sentí aixó, va dixá eixí un gran suspiro y se va maravillá mol, pensán que dingú u sabíe, a no sé que desde que habíen matat an aquell que va sé enterrat com Tedaldo se haguere propalat o escampat algo per algunes paraules indiscretamen dites per un amic de Tedaldo, que sabíe de alló; y va contestá:

- Vech que Déu tos amostre tots los secretos dels homes, y per naixó estic disposada a no ocultátos los meus. Es verdat que a la meua juventut vach amá mol al desventurat jove que han matat y han donat la culpa al meu home. La seua mort hay plorat perque me dol, pel que, per mol rígida y fura que me mostrara en ell abáns de la seua partida, ni la seua partida ni la seua llarga aussénsia ni la seua desventurada mort han pogut may arrancámel del cor.
A lo que va di lo peregrino:

- Al desventurat jove que han matat no lo vau vóldre vos, sino a Tedaldo Elisei. Pero diguéume, ¿quina va sé la raó per la que tos vau enfadá en ell? ¿tos va ofendre en algo? Y la Siñora li va contestá:

- No, may me va oféndre, pero la raó del enfado van sé les paraules de un malparit flare en lo que me vach confessá una vegada, perque cuan li vach parlá del amor que an aquell li tenía y de la intimidat que tenía en ell, me va fótre lo cap tan calén que encara me espante, diénme que si no me abstenía de alló aniría a la boca del dimoni a lo mes fondo dels inferns y siría condenada al foc etern. De aixó me va entrá tanta temó que del tot me vach disposá a no vóldre gens mes la seua intimidat; y per a apartá consevol ocasió, ni la seu carta ni la seua embajada vach volé ressibí; encara que crec que si haguere perseverat mes (perque sen va aná desesperat y lo vach vore consumís com fa la neu al sol), la meua dura dessisió se haguere doblegat o belcat perque datre dessich mes gran no tenía al món. 
Va di entonses lo peregrino:
- Siñora, éste es lo únic pecat que ara tos atribule o apene. Sé firmemen que Tedaldo no tos va forsá en res; cuan tos vau enamorá de ell per la vostra propia voluntat u vau fé, agradántos ell, y cuan vos mateixa vau volé va vindre a vos y va gosá de la vostra intimidat, en la que en paraules y en obres tan agrado li vau mostrá que, si primé tos amabe, mes de mil vegades vau fé redoblá lo seu amor. Y si aixina va sé, com sé que va sé, ¿quina raó podíe móuretos a apartál tan rígidamen? 
Eixes coses s´han de pensá abáns de fes, y si creguéreu que debíeu arrepentítos com de algo mal fet, no féles. Tal com ell se va fé vostre, vos tos vau fé seua. Si ell no haguere sigut vostre, podríeu habé fet tot lo que haguéreu vullgut, com ama, pero vóldre arrebatáli a vos que éreu seua ere un robo y cosa reprobable si aquella no ere la voluntat de ell. Pos hau de sabé que yo soc flare y per naixó coneixco totes les seues costums; y si parlo de elles una mica libremen per al vostre profit no estará mal en mí com estaríe en uns atres; y tos parlaré de estos usaches per a que de ara en abán milló los conegáu del que pareix que hau fet hasta ara. 
Ñabíe abáns flares santíssims y homes de valor, pero los que avui se diuen flares, y per naixó volen sé tinguts, no tenen res de flare, mes que la capa, y ni siquiera ésta es de flare perque si per los fundadós dels flares van sé triades primes y míseres y de teles bastes y manifestadores del espíritu que habíe desapressiat les coses temporals cuan se embolicáe lo cos en tan vil vestit, avui se les fan amples y forrades y satinades y de teles finíssimes y los han donat forma cortessana y pontifical per a no avergoñís de pavonejás en ells a les iglesies y a les plasses com en los seus vestits fan los seglás; y com en lo esparavel lo peixcadó se ingenie en agarrá als rius mols peixos de una tongada, aixina estos, en les amplíssimes guirnaldes embolicánse, a moltes santurrones, moltes viudes, a moltes atres dones néssies y homes se ingenien en agarrá deball, y de alló se ocupen en mes gran solissitut que de cap atre ejercicio. Y mentres los antics dessichaben la salvassió dels homes, estos dessichen a les dones y les riqueses, y tot lo seu empeño han ficat y posen en assustá o esbarrá en palabrería y en pintures les mens dels sabocs y en enseñáls que en les limosnes se purguen los pecats y en misses, per a que an aquells que per cobardía (no per devossió) se han fet flares, y per a no passá penúries ni fam, éste los envíe lo pá, aquell los envíe lo vi, aquell atre los done la pitansa per l'alma dels seus morts. Y sertamen es verdat que les almoines y les orassións purguen los pecats, pero si los que los fan veiguéren a quí los fan o los coneguéren, abáns los guardaríen per an ells o los aventaríen als gorrinos. Y com saben que contra menos gen sigue posseedora de una gran riquesa, a mes toquen, tots en charrades y en espáns se ingenien en tráurels als demés alló que dessichen per an ells sols. Reproben als homes la lujuria per a que, apartánse de ella los reprobats, per als que reproben se quedon les dones; condenen la ussura y les ganansies injustes per a que, sén restituídes an ells, puguen fes les capes mes amples, comprá obispos y atres prelatures mes grans en alló que han enseñat que portaríe a la condenassió a qui u tinguere. Y cuan de estes coses y de atres moltes que caussen escándol sels reprén, en contestá «féu lo que diém y no lo que fem» creuen que tenen digna descárrega de tan pes, com si los fore mes possible a les ovelles sé constáns y de ferro que als pastós. Y cuáns ne ñan de aquells a qui donen tal resposta que no la entenen de la manera en que la diuen, mols u saben. Volen los flares de avui que faiguéu lo que diuen, aixó es, que ompligáu les seues bosses de dinés, los confiéu los vostres secretos, observéu castidat, perdonéu les afrentes, tos guardéu de parlá mal de dingú: coses totes bones, totes honestes, totes santes; ¿pero per a qué? Per a podé fé ells lo que, si los seglás u fan, no podrán fé. ¿Quí no sap que sense dinés la dropina, gossina o vagansia no pot durá? Si en los teus gustos te gastes los dinés, lo flare no podrá haraganejá o gossejá; si ten vas en les dones de la roglada los traurás lo puesto als flares; si no eres passién y perdones les afrentes, lo flare no se atrevirá a vindre a casa teua y contaminá a la teua família. ¿Per qué seguíxco? Se acusen ells mateixos tantes vegades com abáns los oyéns se excusen de aquella manera. ¿Per qué no se queden a casa si no creuen podé sé abstinéns y sans? O si volen dedicás an aixó, ¿per qué no seguíxen aquelles santes paraules del Evangelio

Fáiguen aixó primé y enseñon después als demés. 

Hay vist a la meua vida galantejadós, amadós, visitáns no sol de les dones seglás sino de les monges y de aquells que mes escándol armen desde los seus púlpitos. ¿Y an estos ham de seguí? Qui aixina fa, fa lo que vol pero Déu sap si u fa prudenmen. Pero si haguérem de consedí lo que lo flare que tos va empendre va di, aixó es, que gravíssim pecat es chafá la fe matrimonial, ¿no u es mol mes gran robáli a un home?, ¿no u es mol mes gran matál o enviál al exili rodán o redolán pel món com un bolo de riu? Aixó u consedirá consevol. Lo tíndre intimidat un home en una dona es un pecat natural; robáli o matál o expulsál ve de la maldat del espíritu. Que li vau robá a Tedaldo ya abáns tos u hay demostrat, arrebatántos vos mateixa de ell cuan tos habíeu fet seua per la vostra espontánea voluntat. Ademés, tos dic que, pel que a vos respecte, lo vau matá per habé fet tot lo nessessari (mostrántos cada vegada mes cruel) per a que se matare en les seues propies máns. Vos sou la culpable del seu exili y de que haygue caminat rodán pel món sat añs, no se pot negá. Aixina que mol mes gran pecat hau cometut en consevol de estes tres coses dites que cometíeu consedínli la vostra intimidat. Pero veigám, ¿es que Tedaldo se va meréixe estes coses? Sertamen que no: vos mateixa u hau confessat; sé que mes que an ell mateix tos vol. Res va sé tan honrat, tan exaltat, tan magnificat per nell com éreu vos sobre consevol atra dona, si se trobabe en part aon honestamen y sense engendrá sospeches sobre vos podíe de vos parlá. Tot lo seu be, tot lo seu honor, tota la seua libertat a les vostres máns ficabe. ¿No ere un noble jove?, ¿no ere mes pincho que tots los seus consiudadáns?, ¿no ere valén en les coses que són propies dels joves?, ¿no ere vullgut, apressiat, ben vist per tots? A res de aixó diréu que no. Entonses ¿cóm, pel que diguere un flaret maniátic, brutal y envejós, vau pugué pendre contra nell una ressolusió cruel? Vos, moguda per les paraules de un flare, que en sertesa debíe de sé algún tragassopes manducadó de cocs, ya u sabéu, y potsé lo que ell dessichabe ere ocupá lo puesto de aon se esforsabe en traure a un atre. Este pecat es aquell que la divina justíssia que en justa balansa porte a efecte totes les seues operassións, no ha volgut dixá sense cástic; y aixina com vos sense cap raó tos vau ingeniá en apartátos vos mateixa de Tedaldo, aixina lo vostre home sense raó ha estat y encara está en perill, y vos en esta angústia. 

De esta pena, si voléu sé liberada, lo que tos convé prometí y, sobre tot fé, es aixó: si passe alguna vegada que Tedaldo del seu llarg desterro torno, la vostra grássia, lo vostre amor y la vostra benevolénsia y intimidat li tornaréu y li donaréu aquell estat al que estabe abáns de que vos tontamen creguéreu al lloco flare.

Habíe acabat lo peregrino les seues paraules cuan la Siñora, que atentíssimamen lo escoltabe perque mol verdaderes li pareixíen les seues raóns, y se vée en seguridat castigada per aquell pecat, al sentílay an ell, va di:

- Amic de Déu, bastán be sé que són sertes les coses que diéu y en gran part conec per la vostra enseñansa quí són los flares, que hasta ara han sigut tinguts per mí com a sans; y sense duda coneixco que la meua culpa ha sigut gran en lo que vach fé contra Tedaldo, y si puguera en gust la enmendaría de la manera que me hau dit: pero ¿cóm pot sé? Tedaldo no podrá torná may: está mort, y per naixó lo que no pot fes no sé per a qué u hay de prometre.
Lo peregrino li va di:

- Siñora, Tedaldo no está mort, segóns Déu me revele, está viu y sano y en bon estat si tinguere la vostra grássia.

Va di entonses la Siñora.

- Miréu lo que diéu; que yo lo vach vore mort dabán de casa meua en moltes gaviñetades, y lo vach tíndre an estos brassos y en moltes llágrimes vach bañá la seua carta inerte, lo que van doná peu a que se diguere lo que deshonestamen se ha dit.

Entonses va di lo peregrino:

- Siñora, diguéu lo que digáu tos asseguro que Tedaldo está viu; y si voléu prometí alló en la intensió de cumplíu, espero que lo veigáu pronte.
La Siñora va di entonses:

- U fach y u faré de bona gana; y res podríe passá que me donare tanta alegría que vore al meu home libre y sense mal y a Tedaldo viu.

Li va paréixe entonses a Tedaldo tems de descubrís y de consolá a la Siñora en mes serta esperansa del seu home, y va di:

- Siñora, per a que puga consolátos en relassió al vostre home, un gran secreto nessessito dítos, que cuidaréu de que may mentres viscáu lay manifestéu a dingú. Estaben a un puesto apartat y sols, habénse pres gran confiansa la Siñora en la santidat que li pareixíe tíndre lo peregrino; pel que Tedaldo, traén un anell guardat per nell en sumo cuidado, que la Siñora li habíe donat la radera nit que habíe estat en ella, mostránlay, va di: 

- Siñora, ¿reconeixéu aixó?

En cuan la Siñora lo va vore lo va reconéixe y va di:

- Siñó, sí, yo lay vach doná a Tedaldo fa tems.

Lo peregrino, entonses, ficánse de peu y rápidamen traénse de damún la esclavina y del cap la cogulla, y parlán en florentino, va di:

- ¿Y a mí, me coneixéu?

Cuan lo va vore la Siñora, veén que ere Tedaldo, se va esglayá, en tanta temó com si als morts haguere vist caminá com als vius. 

Tedaldo li va di:

- Siñora, no tingáu temó, soc lo vostre Tedaldo viu y sano y no me hay mort ni me van matá, cregáu lo que cregáu los meus germáns y vos.

La Siñora, tranquilisada una mica, y baixán la veu, y miránlo mes y asseguránse de que aquell ere Tedaldo, plorán se li va aviá al coll y lo va besá, dién: 

- Dols Tedaldo meu, ¡sígues benvingut!
Tedaldo, besánla y abrassánla, va di:

- Siñora, no es ara tems de fémos mes estrets saludos; vull aná a fé que Aldobrandino tos sígue tornat sano y salvo, y espero que abáns de demá per la nit tinguéu noves que tos agradon; si ting sort, com espero, sobre la seua salvassió vull podé víndre esta nit a donátoles en mes tems del que ara ting.
Y giránse se va ficá la esclavina y la capucha, besán un atra vegada a la Siñora y reconfortánla en bona esperansa, se va separá de ella y allá sen va aná aon Aldobrandino estabe empresonat, mes embegut en pensaméns de temó de la inminén mort que de esperansa de futura salut; y com consoladó, en la venia dels carselés, va entrá aon ell estabe y assentánse a la vora de ell, li va di: 

- Aldobrandino, soc un amic teu que Déu te envíe per a salvát y demostrá la teua inossénsia; y per naixó, si vols consedím un don minudet que vull demanát, sense falta abáns de demá de nit, en ves de la senténsia de mort que esperes, sentirás la absolusió. A lo que Aldobrandin va contestá:

- Bon home, ya que de la meua salvassió te preocupes, encara que no te conec ni men enrecordo de habét vist may, tens que sé amic, com dius. Y en verdat lo pecat pel que se diu que ting que sé condenat a mort, may lo hay cometut; mols atres hay fet, que potsé an aixó me han portat. Pero te dic per la temó de Déu aixó: si ell ara té misericórdia de mí, grans coses, no una minuda, faría de bona gana, encara que no u prometiguera; aixina que demana lo que te paregue, que sense falta, si me escapo de ésta, u cumpliré.

Lo peregrino entonses va di:

- Lo que vull no es datra cosa mes que perdonos als cuatre germáns de Tedaldo lo habét conduít an este pun, creénte culpable de la mort de son germá, y que los tingues per germáns y per amics si te demanen perdó.
A lo que Aldobrandín va contestá:

- No saps qué dolsa es la vengansa ni en cuánta forsa se dessiche, pero encara aixina, per a que Déu de la meua salvassió se ocupo, de bona gana los perdonaré y ara ya los perdono, y si de aquí ixco viu y me salvo, per a féu seguiré lo modo que me dígues. Aixó li va agradá al peregrino, y sense vóldre díli res mes, li va rogá que tinguére bon ánimo, que en seguridat abáns de que acabare lo siguién día tindríe notíssia sertíssima de la seua salut. Y separánse de ell sen va aná a la señoría y en secreto a un caballé que la gobernabe li va di aixina: 

- Siñó meu, tots sabém de bona gana empeñámos en fé que la verdat de les coses se conegue, y mes aquells que tenen lo que vos teníu, per a que no patíxguen los cástics los que no han cometut lo pecat y síguen castigats los pecadós. Y per a que alló passo en honor vostre y per a mal de qui u mereix, hay vingut a vos. Com sabéu, hau prossedit severamen contra Aldobrandín Palermini y pareix que hau tingut per sert que ell va sé qui va matá a Tedaldo Elisei, y anéu a condenál, lo que seguríssimamen es fals, com crec que abáns de la mijanit, portán a les vostres máns an aquell jove, tos hauré demostrat.
Lo valén home, que teníe llástima de Aldobrandino, va fé oít a les paraules del peregrino, y explicánli moltes coses sobre aixó, sén lo seu guía, cuan estaben al primé son, als dos germáns de la fonda y al seu criat va apresá a mansalva, y volénlos torturá per a descubrí cóm habíe sigut la cosa, cadaú per separat y después tots juns van confessá habé matat a Tedaldo Elisei. Preguntats per la raó, van di que perque éste a la dona de un de ells, no están ells a la fonda, habíe molestat mol y volgut forsá a que faiguere la seua voluntat.
Lo peregrino, enterat de aixó, en llisensia del gentilhome sen va aná y secretamen va aná a casa de la Siñora Ermelina, y an ella sola (habénsen anat a dormí tots los demés de la casa) la va trobá esperánlo, igualmén en dessich de tíndre bones notíssies del home y de reconsiliás del tot en Tedaldo.
Arrimánse an ella, en alegre gesto, li va di:

- Siñora meua, alégrat, que per sert recuperarás demá aquí sano y salvo al teu Aldobrandino.

Y per a assegurálay mes, li va contá lo que habíe fet. La Siñora no se creíe pugué recuperá a Tedaldo viu, al que creíe habé plorat mort, y vore libre de perill a Aldobrandino, a qui se creíe tíndre que plorá per mort uns pocs díes después, tan alegre com may u va está dingú, afectuosamen va abrassá y besá al seu Tedaldo; y anánsen juns al llit de bona gana van firmá grassioses y alegres paus, prenén la un del atre deleitable alegría. Y al arrimás lo día, Tedaldo, eixecánse, habén ya explicat a la Siñora lo que enteníe fé y rogánli que mol secret u tinguere, un atra vegada en hábit de peregrino va eixí de casa de la Siñora per a podé, cuan fore lo momén, ocupás dels assuntos de Aldobrandino. La señoría, arribat lo día y pareixénli tíndre completa informassió del assunto, rápidamen va liberá a Aldobrandino y pocs díes después als malhechós va fé tallá lo cap aon habíen cometut lo assessinat. Están, pos, libre Aldobrandino, en gran alifara seua y de la seua dona y de tots los seus amics y paréns, y sabén que alló habíe sigut obra del peregrino, lo van portá a casa seua durán tan tems com li apetiguére está a la siudat; y allí, de féli honors y festes que no se acabáen, y espessialmén la dona, que sabíe a quí los hi fée. Pero pareixénli, después de algúns díes, tems de reconsiliá a sons germáns en Aldobrandino, a qui sabíe no sol desacreditats per la seua absolusió, sino tamé armats per la temó, va demaná a Aldobrandino que cumpliguére la seua promesa. Aldobrandino va contestá que estabe disposat. Lo peregrino li va fé prepará un hermós convit per al día siguién, al que va di que volíe que ell en los seus paréns y en les seues dones invitare als cuatre germáns y a les seues dones, afegín que ell mateix aniríe a invitáls de part seua. Lo peregrino enseguida sen va aná a casa dels cuatre germáns, y dirigínlos les paraules que per a tal assunto se requeríen, al final, en raóns irrebatibles fássilmen los va portá a vóldre reconquistá, solisitán lo perdó, la amistat de Aldobrandino, y fet aixó, an ells y a les seues dones a diná en Aldobrandino lo día siguién los va convidá, y ells, de bona gana, creén la seua paraula, van asseptá lo convit.
Aixina, pos, en son demá, a la hora de diná, primé los cuatre germáns de Tedaldo, vestits de negre com anaben, en algúns amics seus van arribá a casa de Aldobrandino, que los esperabe; y allí, dabán de tots aquells que per a acompañáls habíen sigut invitats per Aldobrandino, aviádes les armes an terra, se van ficá en máns de Aldobrandino, demanánli perdó pel que contra ell habíen fet. Aldobrandino, plorán compassivamen, los va ressibí y besán a tots a la boca, gastán poques paraules, totes les afrentes ressibides va perdoná. Después de ells, les germanes y les dones totes vestides de dol van vindre, y van sé ressibides per la Siñora Ermelina y les atres grans Siñores. Van sé magníficamen servits al convit tan los homes com les dones, pero flotabe al aire la melancolía pel ressién doló que estabe repressentat en los vestits oscurs dels paréns de Tedaldo. La invensió y la invitassió del peregrino habíe sigut censurada per mols, y ell sen habíe percatat. Tal com u habíe dessidit, vingut lo tems, se va ficá de peu, y encara minján los demés la fruita, va di: 

- Res ha faltat an este convit per a que fore alegre mes que Tedaldo, a qui hau tingut continuamen en vatros pero no lo hau conegut. Tol mostraré. Y traénse de damún la esclavina y tota la roba de peregrino se va quedá en jubón de tafetán verd, y tots maravillats lo van mirá y examiná mol tems abáns de que algú se atreviguere a creure que ere ell. Tedaldo los va parlá dels seus paréns, de les coses passades entre ells, de los seus acsidéns; pel que son germáns y los demés homes, tots plens de llágrimes de alegría, van corre a abrassál, y lo mateix después van fé les dones, tan los paréns com los no paréns, menos doña Ermelina. 

Veén aixó Aldobrandin, va di:

- ¿Qué es aixó, Ermelina? ¿cóm es que no u selebres com les atres dones? 

Y, sentínla tots, la Siñora li va contestá:

- No ne ña cap que en mes agrado li haygue fet festes o les hi faigue que les que li faré yo, perque mes que cap atra li está obligada, considerán que per nell te hay recuperat; pero les deshonestes parladuríes de cuan plorabem al que creíem que ere Tedaldo, fan que me retínga.
Aldobrandino li va di:

- ¡Aném, aném!, ¿creus que yo crec als que lladren? Procurán la meua salvassió ya ha demostrat que alló eren falsedats, sense contá en que may u vach creure: eixécat enseguida, ves a abrassál.

La Siñora, que datra cosa no dessichabe, no va tardá en obeí en alló al home; pel que, eixecánse com habíen fet los demés, abrassánlo ella, li va fé alegres festes. Esta liberalidat de Aldobrandino mol los va agradá als germáns de Tedaldo y a tots los homes y dones que allí estaben, y consevol barrunto que hagueren tingut per los cotilleos que habíen sentit, en aixó va desapareixe. Habén, pos, selebrat tots a Tedaldo, ell mateix va esgarrá los vestits negres que portaben sons germáns y les de les germanes y cuñades, y va volé que se portaren atres robes y después de vestís, mols cans y balls se van fé y atres passatems; per estes coses, lo convit, que habíe tingut un escomensamén algo silensiós, va tíndre un final sonat. Y en grandíssima alegría, aixina com estaben, sen van aná a casa de Tedaldo y allí van sopá per la nit, y mols díes después, seguín del mateix modo, van continuá la festa. Los florentinos durán mols díes com a ressussitat y assombrosa cosa van mirá a Tedaldo; y mols, y hasta los germáns, encara dudaben sobre si ere ell o no, y no su creíen del tot ni potsé su hagueren cregut durán mol tems si un cas que va passá no haguere arribat a aclaríls quí habíe sigut lo mort; que va sé este: 

Passaben un día uns soldats de Lunigiana dabán de casa de Tebaldo, y veénlo, van aná a trobál, diénli:

- ¡Bons los tingue Faziuolo!

A lo que Tedaldo, en presénsia de sons germáns, va contestá: 

- Me hau pres per un atre.

Ells, al sentíl parlá, se van avergoñí y li van demaná perdó, dién: 

- En verdat que tos assemelléu, mes que may ham vist assemellás dingú a un atre, a un camarada nostre que se diu Faziuolo de Pontriémoli, que va vindre aquí fa uns quinse díes o poc mes y may ham pogut sabé qué va sé de ell. Be es verdat que mos maravillabem del vestit perque ell ere, com u som natros, mersenari.

Lo germá gran de Tedaldo, al sentí aixó, va aná cap an ells y los va preguntá quin vestit portabe aquell Faziuolo. Ells lay van di y se va trobá que lo assessinat anabe pressisamen vestit com díen ells; pel que, entre aixó y atres siñals, se va aclarí que lo mort habíe sigut Faziuolo pres per Tedaldo, pel que se van dissipá les sospeches de sons germáns y de consevol atre. Tedaldo, que habíe tornat riquíssim, va perseverá en lo seu amor y sense que la Siñora se enfadare mes en ell, discretamen obrán, mol tems van disfrutá del seu amor. Déu mos dixo chalá del nostre.

tersera jornada novela octava