Mostrando las entradas para la consulta burro mort ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta burro mort ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 12 de octubre de 2023

Lo burro mort.

Lo burro mort.

Una sagala que vivíe a un poble del Matarraña, Pepa,

Una sagala que vivíe a un poble del Matarraña, Pepa, va aná a comprali un burret a un llauradó agüelo de un poble de la vora. Este li va demaná 15.000 pessetes de antes. Lo agüelet, que se díe Arturo, va acordá en ella entregali lo animal en son demá. Pero al día siguién, lo llauradó li va di:

- U sentixco, Pepeta, pero tinc males notissies: lo burro se va morí ahí només anaten. -

- Bueno, - va di la Josefina, - entonses tórnom los meus dinés

Lo venedó va replicá:

- No puc. Me los vach gastá enseguida en una desmemoriada mula vella.

La Josefa li va di:

- Vale, es igual, dónom lo burro mort.

-  ¿Y pera qué? - va preguntá l' agüelo, - ¿Qué farás en ell? Ya lo están ataullán los buitres del Mas de Buñol pera fótressel. -

- Lo rifaré – va replicá la Pepa.

- ¿Estás allunada o qué? cóm has de rifá un burro mort? -

- Pos fénu; no li diré a dingú que está mort, per supost. -

Un mes después de esta conversa, lo llauradó se va topetá en la Pepa a fira de Valderrobres y li va preguntá:

-  ¿Qué va passá en lo ruquet?

Pepa li va contestá:

- Lo vach rifá, vach vendre singsens números a sincuanta pessetes cada un y me vach emburchacá 25.000 peles.

-  ¿Y dingú se va queixá? - va preguntá l' agüelo.

- Sol lo guañadó, Cacholet, – va di la Pepa -, pero an aquell estrangé li vach torná les 50 pessetes, li vach doná un beset y va callá.


Pepa va creixe y se va ficá a la política, hasta arribá a diputada de les Corts de Aragó. Después va sé senadora, que bona sopadora ya u ere, y hasta ministra y tot, y va torná al escañ del Senado, y aixina va aná movén les perres de tots y emburchacanse una bona part, apart del seu jornal. Hasta va agarrá una exedensia de la seua plassa de professora al institut de Valderrobres pera aná bambán, com fa Lambán, perque va trobá mols "burros morts" al seu camí, y los va aná rifán a mols saboquets.

Pero lo milló de esta historia es que ademés pot seguí trobán mols mes ases morts pel antic Prinsipat de Cataluña, y antics reinos de Valensia y Mallorca (y alguna somera) pera emburchacás mes perres.

Tú no hauríes de dixá que te venguen o rifon burros morts.

Estate alerta, obri los ulls, milló encara la men, lo criteri y lo sentit comú, que es lo menos comú dels sentits. Pensa en los teus fills y filles, en la teua familia que puje.

Tú pots ajudá a que paron de véndremos burros morts compartín esta charrada.

George Orwell (Eric Arthur Blair) va escriure unes paraules que traduíxco:

Un poble que tríe corruptes, inutils, sinics y traidós, no es cap víctima, es un compinchat o cómplice.

Als George Orwell noch Eric Arthur Blair war

miércoles, 17 de abril de 2024

Lexique roman; Jul, Julh - Juniert


Jul, Julh, s. m., lat. julius, juillet. 

Aysso fo en lo mes de jul. Hist. abr. de la Bible, fol. 46.

Cela fut dans le mois de juillet.

El mes de julh. Cat. dels apost. de Roma, fol. 199. 

Au mois de juillet.

(chap. Al mes de juliol.)

2. Juli, s. m., lat. julius, juillet.

Julis es nomnat lo setes. Brev. d'amor, fol. 47. 

Le septième est nommé juillet.

VI jorns a l' intrada del mes 

De juli.

Henri, Comte de Rhodez: Si fas.

Six jours à l'entrée du mois de juillet. 

ESP. Julio. PORT. Julho. IT. Luglio.

3. Juliol, s. m., juillet.

So fo al mes de juliol, 

Cel que la festa saber vol.

V. de S. Alexis. 

Ce fut au mois de juillet, celui qui veut savoir la fête. 

CAT. Juliol. (chap. Juliol.)


Julep, s. m., lat. julapium, julep.

Causas infrigidans ayssi cum julep. Trad. d'Albucasis, fol. 55.

Choses rafraîchissantes ainsi comme julep.

CAT. Julep. ESP. PORT. Julepe. IT. Giulebbe, giulebbo.


Jument, s. f., lat. jumentum, bête de somme, bête de charge.

Es se comparat a jumens, et es se fag semblans a las bestias que non han entendemen. V. et Vert., fol. 84.

Il s'est comparé aux bêtes de somme, et il s'est fait semblable aux bêtes qui n'ont pas entendement.

Joseph dix que deyssendes 

De la jument, e que l' estaques. 

Trad. d'un Évangile apocryphe.

Joseph dit qu'elle descendît de la bête de somme, et qu'elle l'attachât.

Los avem enclaus coma jumens. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 106.

Nous les avons enclos comme bêtes de charge. 

CAT. Jument (N. E. símbolo de Cataluña, el burro, l'ase català). 

Artur Quintana, Arturo Quintana Font

ANC. ESP. Jumento. ESP. MOD. Jumenta (burro, asno). PORT. Jumento, jumenta. IT. Giumento, giumenta. (chap. Burro, ruc; burra, somera.)

2. Jumentin, adj., de charge, de somme.

Bestias jumentinas. Eluc. de las propr., fol. 233.

(chap. Besties de cárrega; someres, burros, rucs; mula, mules; macho, machos.)

Bêtes de somme.

Lo burro mort.

Junar, Jeonar, v., lat. jejunare, jeûner.

Junar, far almornas. La nobla Leyczon.

(chap. Fé dijú, dijuná, fé almoines.)

Jeûner, faire aumônes.

Fig. Ma bocha que jeona 

D' un dous baisar.

B. de Ventadour: Bel m' es quant. 

Ma bouche qui jeûne d'un doux baiser.

ESP. Ayunar. PORT. Jejuar. (chap. dijuná, dejuná, fé dijú; des + dijuná : desdijuná, amorsá, almorsá, desdichuná).

2. Dejunar, v., jeûner.

Bon es dejunar, mas meils almorna donar. Trad. de Bède, fol. 52. 

Il est bon de jeûner, mais mieux de donner aumône.

Si 'n est segle no dejunas, 

L' autre t deu far espaven.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Si tu ne jeunes dans ce monde, l'autre te doit faire peur. 

Part. prés. Que no sias vist als homes dejunants.

Trad. du N.-Test., S. Mathieu, ch. 6. 

Que tu ne sois pas vu jeûnant par les hommes. 

CAT. Dejunar. IT. Digiunare.

3. Dejun, Deju, adj., lat. jejunus, qui est à jeun.

Anc Frances dejus non fo jauzens. 

T. d'Albert de Sisteron et du Moine: Monges. 

Oncques Français à jeun ne fut joyeux. 

Uns hom dejus a milhor voluntat. L'Arbre de Batalhas, fol. 222. 

Un homme à jeun a meilleure volonté.

Fig. No m cug morir de joi dejus. 

Deudes de Prades: Ab cor. 

Je ne crois pas mourir à jeun de bonheur. 

Loc. Gent acuillens e de gaia semblansa

Los trobaretz, e dejus e disnatz. 

T. d'Albert de Sisteron et du Moine: Monges. 

Vous les trouverez accueillant agréablement et d'une manière gaie, et à jeun et repus. 

CAT. Deju. (chap. Dejú, dijú.)

4. Dejun, Degu, s. m., jeûne. 

Almorna aunda ses dejun, e dejuns non aunda ses almorna: dejuns e almorna es dobles bes. Trad. de Bède, fol. 52. 

Aumône profite sans jeûne, et jeûne ne profite sans aumône: jeûne et aumône c'est double bien.

Adv. comp. Faitz lo li trair en dejun.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Faites-le lui arracher à jeun. 

Fay aquel suzar en banh, en degu, per alcus jorns.

Trad. d'Albucasis, fol. 4. 

Fais celui-là suer en bain, à jeun, pendant aucuns jours.

PORT. Jejum. IT. Digiuno. (chap. Dejú, dijú.)

5. Dejuni, s. m., jeûne.

Dieus comanda dejunis et abstinencias. V. et Vert., fol. 20.

Dieu commande jeûnes et abstinences.

Quatre dejunis ordenatz per la Gleyza. Eluc. de las propr., fol. 122. Quatre jeûnes ordonnés par l'Église.

CAT. Dejuni.

Junc, Jonc, s. m., lat. juncus, jonc. 

Alcus juncs tan grans que valo a far naus. Eluc. de las propr., fol. 218. Aucuns joncs si grands qu'ils sont bons à faire barques.

Secha 'l joncx e 'l glais e 'l raus.

G. Adhemar: Quan la.

Le jonc et le glayeul et le roseau sèche. 

Meta i hom jonc e fueilla fresca.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Qu'on y mette jonc et feuille fraîche.

Nég. explétive. Car penedensa del adoncx

No val a l'arma quatre joncx. 

Folquet de Marseille: Senher Dieus. 

Car pénitence de l'alors ne vaut quatre joncs à l'âme.

ANC. FR. Et n'ert pas jonchié de jonc. 

Roman de Partonopeus de Blois, t. II, p. 197.

Fors la vert herbe e le junc freis.

B. de Sainte-Maure, Chron. de Norm., fol. 34.

CAT. Jonc. ESP. PORT. Junco. IT. Giunco. (chap. Junc, jung; chunc, chung; Valjunquera, Valchunquera, Valljunquera, Vallchunquera.)

el sonido propio de la “ch”. Un sonido claramente aragonés, un sonido imprescindible de nuestro Chapurriàu, un sonido que en la gramática catalana NO EXISTE

2. Joncha, s. f., jonchée, tas.

Aqui viratz combattre M chavaliers, 

E far jonchas a C e a milliers.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 54.

Là vous verriez combattre mille chevaliers, et faire jonchées à cents et à milliers.

3. Juncar, Jonchar, v., joncher, répandre, semer.

Le mot jonc s'appliquant à une grande famille de plantes, fut employé pour désigner les feuilles et les fleurs qu'on semait sur le passage des personnes qu'on voulait honorer; et joncar signifia d'abord jeter du jonc, des herbes; puis, par extension, joncher de fleurs, et figurément joncher de morts. 

Fig. Qui ses bauzia

Vol Amor albergar, 

De cortesia 

Deu sa maison jonchar.

Marcabrus: Lo vers. 

Qui sans tricherie veut loger Amour, de courtoisie doit joncher sa maison.

Part. pas. En brieu veirem camps joncatz de quartiers 

D' elms e d' escutz e de brans e d' arsos.

Bertrand de Born: Miez sirventes. 

En peu nous verrons champs jonchés de quartiers de heaumes et d'écus et de glaives et d'arçons. 

Lai ac tant Frances mortz e desglaziatz, 

Qu'el camps e la ribeira n'es vermelhs e juncatz. 

Guillaume de Tudela. 

Là eut tant de Français morts et égorgés, que le champ et le rivage en est vermeil et jonché.

ANC. FR. Cum fu sempres li chans junchez

De bras, de testes, e de piez.

B. de Sainte-Maure, Chron. de Norm., fol. 28.

PORT. Juncar. IT. Giuncare.

4. Enjoncar, v., joncher.

De flors l' enjonchon la via. 

Un troubadour anonyme: Seinor vos que. 

De fleurs lui jonchent la voie.

Part. pas. Dels mortz e dels nafratz es lo camp 

Enjoncatz. 

Roman de Fierabras, v. 476. 

Des morts et des blessés est le champ jonché. 

Y mori tanta gent que tota la ciutat n' era enjoncada.

Hist. abr. de la Bible, fol. 46. 

Il y mourut tant de gent que toute la cité en était jonchée. 

CAT. Enjoncar.


Junh, s. m., lat. junius, juin. 

Lo mes de junh es lo seizes. Brev. d'amor, fol. 47.

(chap. Lo mes de juñ es lo sexto.)

Le mois de juin est le sixième. 

El mes de junh issen.

G. Riquier: Sitot s' es grans. 

Au mois de juin sortant. 

ANC. FR. Che fu en jun que li jor furent grant. 

Roman de Guillaume au cort nez. 

J'attendy donc la fin du moys de jun. 

J. Bouchet, Triomphe de François Ier, fol. 2. 

CAT. Juny. ESP. Junio. PORT. Junho. IT. Giugno. (chap. Juñ; chun, chuñ.)


Junher, Jonher, Jonger, Jonjer, Joinher, Joingner, v., lat, jungere, joindre, unir, lier.

Lai junh mas mas, e lai estau aclis.

Peyrols: Si ben sui. 

Là je joins mes mains, et là je reste incliné. 

Lai joing mas mas per hom esdevenir. 

R. Jordan, vic. de S. Antonin: Vas vos soplei. 

Là je joins mes mains pour devenir homme-lige. 

Fig. Fin' amors junh e lia

Dos cors de lonhdan pais.

Peyrols: Quoras que m fezes. 

Pur amour joint et lie deux coeurs de lointain pays. 

Dir a leys a cui pretz se jonh.

Rambaud d'Orange: Un vers. 

Dire à celle à qui mérite se joint.

Vertaz no si pot jonjer... ab messonja. Trad. de Bède, fol. 44.

Vérité ne se peut joindre... à mensonge.

- Se rencontrer, s'aborder, s'assaillir.

Aqui jongo Bergonh e Beruer. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 80. 

Là s'abordent Bourguignons et Berrichons. 

Part. prés. Pietat es jonhens coma bon batum de que hom fay los murs sarrazinesc. V. et Vert., fol. 44. 

La piété est joignante comme le bon mastic avec quoi on fait les murs sarrasins.

Substantiv. El joinheyns, segon valor, 

Deu voler a son jonhedor

Las armas semblants qe el ha.

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas. 

L'assaillant, selon valeur, doit vouloir à son adversaire les armes semblables (à celles) qu'il a. 

Part. pas. Si es mos cors en vos joinhz et aders.

Arnaud de Marueil: L' ensenhamentz. 

Tellement mon coeur est joint et attaché en vous.

Fis, de genolhs, mas jontas humilmen. 

Pons de Capdueil: Us gais. 

Fidèle, à genoux, mains jointes humblement.

- Enjoint.

La mesura que lur es juntha en lur penedensa per lur coffessor.

V. et Vert., fol. 21. 

La règle qui leur est enjointe en leur pénitence par leur confesseur. 

CAT. Junyer, junyir. IT. Giugnere. (chap. Chuní, uní; ajuntá, achuntá.) 

2. Junctura, Junhtura, s. f., lat. junctura, jointure.

Per totas las juncturas dels membres. Libre de Tindal.

Par toutes les jointures des membres.

La femna, cant vol efantar, las junhturas li alargo la una de l' autra.

Liv. de Sydrac, fol. 26.

La femme, quand elle veut enfanter, les jointures lui élargissent l'une de l'autre.

CAT. ESP. PORT. Juntura. IT. Giuntura. (chap. Juntura, juntures; junta, juntes dels membres, com los muscles, colses, turmells, ginolls; chunta, chuntes.)

3. Junta, Jonta, s. f., jointure, jonction.

Si acordon totz sus la junta de la rumpedura.

Trad. du Tr. de l'Arpentage, 2e p., ch. 1. 

S'accordent tous sur la jonction de la rupture.

- Assemblée, junte.

Si 'l temps anticx qu' om solia prezar 

Chans, e mandar cortz, juntas e torneys. 

Serveri de Girone: S'ieu fos. 

Si au temps antique où on soulait priser chants, et convoquer cours, juntes et tournois.

- Rencontre, choc.

Fai tanta jonta, 

Que l'ost fai descofir. 

Rambaud de Vaqueiras: Truan mala. 

Fait si grand choc, qu'elle fait déconfire l'armée. 

CAT. ESP. PORT. Junta. IT. Giunta. (chap. Junta, juntes; chunta, chuntes.)

4. Jonhedor, s. m., adversaire, agresseur.

El joinheyns, segon valor,

Deu voler a son jonhedor

Las armas semblans qe el ha.

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas.

María del Carmen Junyent Figueras. ANC. Menos brossa.

L'assaillant, selon valeur, doit vouloir à son adversaire les armes semblables (à celles) qu'il a.

5. Adjunct, s. m., adjoint.

L' adjunct no pot procedir... sens lo commissari.

Fors de Béarn, p. 1081. 

L' adjoint ne peut procéder... sans le commissaire.

CAT. Adjunt. ESP. PORT. Adjunto. IT. Aggiunto. (chap. Adjún, adjuns, adjunta, adjuntes.)

6. Adjunctio, Adjonction, s. f., lat. adjunctionem, adjonction, figure de rhétorique.

Adjunctio est, quum verbum, quo res comprehenditur, non interponimus, sed aut primum, aut postremum collocamus. Primum hoc pacto: “Deflorescit formae dignitas aut morbo, aut vetustate.” Postremum sic: 

“Aut morbo, aut vetustate formae dignitas deflorescit.”

Auct. Rhetor. ad Herenn., IV, 27.

Adjunctios ajusta diversas clausas ab I verb pauzat en lo comensamen o en la fi. Leys d'amors, fol. 146.

L' adjonction ajoute diverses clauses avec un verbe placé au commencement ou à la fin.

- Terme de palais.

De son adjonction. Fors de Béarn, p. 1081. 

De son adjonction.

IT. Aggiunzione.

7. Conjunger, Conjongner, Conjoingner, v., lat. conjungere, conjoindre, réunir, contracter.

Non pot conjunger aquela teneson qu' el fetz seguentre lo plait.

Trad. du Code de Justinien, fol. 21.

Ne peut pas conjoindre cette tenure qu'il fit après le plaid.

Garda que unqua non conjongnas amicitia.

Conjoingner se a Hierusalem. Doctrine des Vaudois.

Garde que jamais tu ne contractes amitié.

La nobla leyczon. Poésies des Vaudois.

Se réunir à Jérusalem.

Part. pas. Han paucas dens et claras o no be conjunctas.

Eluc. de las propr., fol. 43. 

Ont petites dents et claires ou non bien réunies. 

IT. Congiugnere. (chap. Conjuntá: conjunto, conjuntes, conjunte, conjuntem o conjuntam, conjuntéu o conjuntáu, conjunten; conjuntat, conjuntats, conjuntada, conjuntades; conjún, conjuns; cuan se trate de treballá una terra o de una explotassió, se pot fé conjuntadamen, normalmén entre dos o en cooperativa. “Comparativa” díe lo mes “membrillo” de La Codoñera, Tomás Bosque Peñarroya.) 

Tomás Bosque Peñarroya, La Codoñera, Teruel, Aragó

8. Conjunctiu, s. m., lat. conjunctivus, conjonctif, terme de grammaire. Conjunctius es, quar ajusta doas razos ensens. Gramm. Provençal.

(chap. Conjuntiu es, perque ajunte dos orassions a la vegada.)

Est conjonctif, parce qu'il unit deux raisonnements ensemble.

ESP. Conjuntivo. PORT. Conjunctivo. IT. Congiuntivo. (chap. Conjuntiu,  conjuntius, conjuntiva, conjuntives. Ensems, Ensemps, Essemps, adv., lat. insimul, ensemble: jun, juns, junta, juntes, a la vegada, simultáneamen.)

9. Conjuntamen, adv., conjointement.

Conjuntamen o devisidamen. Tit. de 1373. DOAT, t. CXXV, fol. 67.

Conjointement ou séparément.

IT. Congiuntamente. (chap. Conjuntamen.)

10. Conjunctio, Conjunccio, s. f., lat. conjunctio, conjonction, jonction,

réunion.

La conjunctio e la separatio. Trad. d'Albucasis, fol. I. 

(chap. La conjunsió, reunió, junta, ajuntamén y la separassió.)

La réunion et la séparation.

- Terme d'astronomie.

La conjunccio de las planetas. Eluc. de las propr., fol. 113. 

(chap. La conjunsió de los planetes.)

La conjonction des planètes.

Quan si fay lur conjunctios. Brev. d'amor, fol. 31. 

Quand se fait leur conjonction.

- Terme de grammaire.

Cojunctio es apellada, quar ajusta l'un mot al autre. Gramm. Provençal.

(chap. Se diu conjunsió perque ajunte una paraula en un' atra.) 

Est appelée conjonction, parce qu'elle unit un mot à l'autre.

Donc, doncas, son conjunctios concluzivas. Leys d'amors, fol. 101.

Donc, alors, sont conjonctions conclusives. 

CAT. Conjuncció. ESP. Conjunción. PORT. Conjunção. IT. Congiunzione.

(chap. Conjunsió, conjunsions.)

11. Desjonher, Dejonher, v., lat. disjungere, disjoindre.

Pueis ponh 

Si qu' el carros desjonh.

Rambaud de Vaqueiras: Truan mala.

Puis elle s'efforce tellement qu'elle disjoint le char.

Mas a las vetz quan si dejonh, 

Que s' espan defors e dedis. 

Guillaume de Cabestaing: Ar vey qu' em.

Mais par fois quand il se disjoint, qu'il se répand dehors et dedans.

ANC. FR. Le duc de Bourgongne estoit d'eux desjoinct, et rallié avecques les François. Monstrelet, t. II, fol. 124. 

(N. E. de Burg, bourg, se formó Bourgongne, Borgogne, Burgundy, Burgunya, Borgoña, Burgundia, como de castillo, château, chasteau, chastel, Chastelongne, Cathalunya, Catalunya, Cataluña. )

ANC. CAT. Disjunyr. CAT. MOD. Desjunyir. IT. Disgiugnere. 

(chap. Deschuní, desuní; desunió, desunions.)

12. Disjunctiu, adj., lat. disjunctivus, disjonctif, qui désunit.

Calor ab siccitat es trop disjunctiva. Eluc. de las propr., fol. 270.

Chaleur avec sécheresse est très disjonctive.

- Terme de grammaire.

Subst. Las autras disjunctivas, si cum o, ni. Gramm. provençal. 

Les autres disjonctives, ainsi comme ou, et.

ANC. CAT. Desjunctiu. CAT. MOD. Disjunctiu. ESP. Disyuntivo. 

PORT. Disjuntivo. IT. Disgiuntivo. (chap. Disjuntiu, disjuntius, disjuntiva, disjuntives: que desunix, deschunís.)

13. Enjonger, Enjunher, v., lat. injungere, enjoindre, ordonner.

Ieu enjonc que la regina, molher mia, totas aquestas causas... lauze, conferme. Statuts de Montpellier, de 1204. 

J'ordonne que la reine, ma femme, toutes ces choses... approuve, confirme.

Part. pas. Penitencia non ai tenguda ni servada, en aichi com hom la m' avia enjuntha mantas ves. Cartulaire de Montpellier, fol. 171. 

Je n'ai tenu ni observé pénitence, ainsi comme on me l'avait enjointe maintes fois.

14. Injunction, s. f., lat. injunctionem, injonction. 

Injunction, citacion et mandament. Tit. de 1373. DOAT, t. CXXV, fol. 68.

Injonction, citation et ordre.

ANC. CAT. Injuncio.

15. Subjunctiu, s. m., lat. subjunctivus, subjonctif, terme de grammaire.

Podon esser dichas del subjunctiu.

Tant al prepositiu orde quant al subjunctiu.

Leys d'amors, fol. 101. 

Elles peuvent être dites du subjonctif. 

Tant à l'ordre prépositif qu'au subjonctif.

CAT. Subjunctiu. ESP. PORT. Subjuntivo. IT. Subiuntivo, Soggiuntivo.

(chap. Subjuntiu. Si yo no haguera fet alló, ara no men arrepentiría. 

Si yo tinguera una granera, cuántes coses agranaría.)

Granera , ramás

16. Jun, s. m., du lat. junctus, joug.

El jun acoblar.

(chap. Acoplá al jou, chou.)

Bestia es que hom no pot domdar a jun portar.

(chap. Es una bestia que hom no pot domá, acostumá a portá jou, chou.)

Eluc. de las propr., fol. 240.

Accoupler au joug.

C'est une bête qu'on ne peut dompter à porter joug.

(ESP. Yugo. Chap. jou, chou.)

17. Jo, s. m., lat. jugum, joug.

Lo buou... met hom al jo, e dona li de l' agulon. V. et Vert., fol. 77.

Le boeuf... on (le) met au joug, et on lui donne de l'aiguillon. 

Jos e regna. Trad. de Bède, fol. 74. 

(chap. Jou y rienda.)

Joug et rêne. 

Fig. Lo meus jos es suaus, e 'l meus fais es leus.

(chap. Lo meu jou es suave, y lo meu feix es lleu, ligero, poc pesat.)

Trad. du N.-Test., S. Mathieu, ch. 11.

Le mien joug est doux, et le mien faix est léger.

CAT. Jou. ESP. Yugo. PORT. Jugo. IT. Giogo. (chap. jou, chou.)

18. Conjugatio, Conjugazo, s. f., lat. conjugatio, conjugaison, terme de grammaire.

Conjugatios non es als sino declinatios del verb. Leys d'amors, fol. 57.

(chap. La conjugassió no es datra cosa que la declinassió del verbo.)

Conjugaison n'est autre chose sinon déclinaison du verbe.

La prima conjugazo. Gramm. provençal. 

(chap. La primera conjugassió; en á, cantá, ballá, jugá, etc. Alguns escriuen los verbos de esta conjugassió en â, cantâ, ballâ, jugâ, etc.)

La première conjugaison. 

CAT. Conjugació. ESP. Conjugación. PORT. Conjugação. IT. Conjugazione.

(chap. conjugassió, conjugassions.)

19. Conjugal, adj., lat. conjugalis, conjugal.

Lor amor sembla conjugal. Eluc. de las propr., fol. 139. 

Leur amour semble conjugal. 

CAT. ESP. (conyugal) PORT. Conjugal. IT. Congiugale, coniugale. 

(chap. Conyugal, conyugals. Lo matrimoni es un jou o chou, y a vegades un show.)

20. Subjugacion, s. f., lat. subjugationem, asservissement.

Els nos metran en gran subjugacion. Hist. abr. de la Bible, fol. 35.

Ils nous mettront en grand asservissement. 

IT. Soggiogazione. (chap. Subjugassió, subjugassions, subyugassió, subyugassions, de jou, chou, verbo subyugá; avassallá: fé vassall; sujetá. Cuan parlem de bueys o dos machos, mules, se pot di chuní, uní, ficá lo jou.)

21. Subjugar, v., lat. subjugare, subjuguer, mettre sous le joug.

Ven per assetjar

La vila de Rhodes, e vol la subjugar. 

Frag. d'une trad. de la V. de S. Amant. 

Vint pour assiéger la ville de Rhodez, et voulut la subjuguer.

Part. pas. De Farao, que us tenia subjugatz. Passio de Maria. 

De Pharaon, qui vous tenait subjugués.

CAT. ESP. (Subyugar) PORT. Subjugar. IT. Soggiogare. (chap. subyugá, subjugá, subchugá, de jou, chou: subyugo, subyugues, subyugue, subyuguem o subyugam, subyuguéu o subyugáu, subyuguen; subyugat, subyugats, subyugada, subyugades.) 

Juniert, s. m., lat. juniperus, genevrier. 

Rams d' api et juniert. Coll. de remèdes en provençal. 

Rameau d'ache et de genevrier.

(N. E. Ver más arriba Genibre, Genebre. Chap. Ginebre, chinebre.)

miércoles, 13 de marzo de 2024

Lexique roman; Fornir - Fors


Fornir, v., fournir, garnir.

Voyez Muratori, Diss. 33.

Non pot fornir son chant. Deudes de Prades, Auz. cass.

Ne peut fournir son chant.

Part. pas. Plus agradans e plus fornitz.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Plus agréable et plus fourni.

CAT. ESP. PORT. Fornir. IT. Fornire.


Forre, s. m., fourrage, paille.

Erbatge de sa terra, forre ni fen. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 19.

(chap. Herbache de sa terra, forrache y fenás.)

Herbage de sa terre, fourrage ni foin.

ANC. FR. Isnelement l'a ou forre boutée.

Roman d'Agolant, v. 615.

Ne sert à rien de faire barbe de fouarre.

Camus de Belley, Diversités, t. 1, fol. 263.

2. Fouratge, s. m., fourrage, pillage.

Se atendion al dit fouratge.

Chronique des Albigeois, col. 44.

S'attendaient audit pillage.

ESP. Forrage (forraje). PORT. Forragem. IT. Foraggio. (chap. Forrache, forraches; minjá per al bestiá, tan de cárrega com de carn o lleit; palla, aufals, pipirigallo, fenás, avena, sibada, vessa, soja - no ne ñabíe cuan yo encara anaba al bestiá -, blets, etc.)

3. Folrier, s. m., fourrier, pillard, fourrageur. (Dans le domaine militaire, le fourrageur est le cavalier qui allait sur le terrain ennemi pour enlever le fourrage ou nourrir ses chevaux...)

XIIII (XIV) leguas van avan li folrier.

Roman de Fierabras, v. 214.

Quatorze lieues vont avant les fourriers.

ESP. Forragero (forrajero). PORT. Forrageiro. IT. Foraggiere.

(chap. Forraché, forrachés: caballé que entrabe al terreno enemic per a robá lo forrache o per a alimentá lo seu caball y datres besties de cárrega que solíen portá: macho, mula, be desmemoriada o en bona memoria, burro, ruc, burra, somera, animals de cuatre potes que tenen mes inteligensia que los catalanistes de dos.)

Lo burro mort.

4. Fourrejar, Fourregiar, v., fourrager, piller.

Son volguts anar fourregiar los que eran morts.

Aquels que fourrejavan. Chronique des Albigeois, col. 44. 

Sont voulus aller piller ceux qui étaient morts. 

Ceux qui fourrageaient.

ANC. FR. Ce nonobstant les dits Anglois

Les pillerent et fouragerent.

Vigiles de Charles VII. t. II, p. 2.

ESP. (forrajear) PORT. Forragear. IT. Foraggiare.

Fors, adv., lat. foris, hors, dehors.

Sion trap tendut per fors jazer.

(chap. literal: Que siguen tendes esteses per a fora dormí; que se estenguen tendes per a dormí afora. Trap se li díe a una tenda de campaña, que normalmén estaben fetes de drap, draps, tela, teles, com les famoses de Mongolia y datres paísos no catalans. Los draps de Peñarroija de Tastavins tos u poden explicá mol be, perque són espessialistes en la llengua ocsitana y lo seu dialecte catalá.
Lo maestre de estos borinots es Ignacio Sorolla Vidal.)

Los Draps, Penarroija de Tastavins. Mos fem agüelos.

Los Draps , Penarroija de Tastavins

Bertrand de Born: Non estarai.

Que tentes soient tendues pour coucher dehors.

Prép. Dedins e fors son repaire. V. de Raimond de Miraval.

(chap. Adins y afora del seu domissili; de casa seua.)

Dedans et hors sa demeure.

Prép. comp. Sui fors dei dreg viatge.

B. de Ventadour: La doussa. 

Je suis hors du droit chemin.

Conj. comp. Fors quant tu... m' en absolveras. Tit. de 1036.

(chap. Fora (exepte) cuan tú... m'en absoldrás, me dispensarás (de fé lo que estic prometín ara. Són fórmules de fidelidat, com les del añ 842, coneguts com a serments, sagramens, homenaches.)

Hormis quand tu... m'en dispenseras.

Enans, sapchatz tos temps vos servirai,

Fors que jamais vostres drutz no serai.

Pierre de Barjac: Tot francamen. 

Au contraire, sachez que toujours je vous servirai, excepté que jamais je ne serai votre amant.

ANC. FR. Cunseil pristrent ke fors istreient, 

E fors al plein les atendreient. 

Roman de Rou, v. 6655. 

Le feri si parmi le cors 

Que le tronçon en paru fors.

Roman du Renart, t. III, p. 245. 

IT. Fore, fuore, fori, fuori.

3. Foras, Fora, adv., lat. foras, hors, dehors.

Menet lo ab si foras, lonh del castel.

(chap. Lo porte en ell afora, lluñ del castell.)

V. de Guillaume de Cabestaing. 

Le mena avec soi dehors, loin du château. 

Prép. comp. Que res no y aia part en me 

Mas vos sola, foras de Dieu. 

Arnaud de Marueil: Totas bonas. 

Que rien n'y ait part en moi que vous seule, en dehors de Dieu. 

ANC. ESP. 

E foras por precio bono non daba ren por al.

Poema de Alexandro, cop. 2021. 

CAT. Fora. ESP. MOD. Fueras, fuera. PORT. Fora. IT. Fora, fuera. (chap. Fora, afora, a les afores.)

3. Defors, adv., dehors.

Es malvatz defors e dedins.

(chap. Es malvat afora y adins; a fora y a dins.)

Pierre d'Auvergne: Chantarai.

Est mauvais dehors et dedans.

Defors son sanh Andrieus, 

E 'l cor es dedins juzieus.

Raimond de Castelnau: Er a ben.

Dehors sont saint André, et le coeur au dedans est juif.

ANC. FR. Et s'el vous chastie defors, 

Aiés dedans cuer d' aiment.

Roman de la Rose, v. 4020.

4. Deforas, adv., dehors.

Es dins poiritz e vermenos,

E deforas par bels e bos.

Roman de Jaufre, fol. 32.

Est dedans pourri et vermineux, et dehors paraît beau et bon. 

ANC. ESP. Non deve ser esleido defora de la cibdat.

(MOD. No debe ser elegido de fuera de la ciudad.)

Fuero Juzgo, t. I, p. 3.

CAT. Defora. ESP. MOD. Defuera (afuera; de fuera).

5. Forceis, prép., hormis, excepté. 

Conj. comp. Non tenias negun garent de toz pechaz, forceis que te mezeus. Trad. de Bède, fol. 2.

Que tu ne tiennes nul garant de tes péchés, excepté que toi-même.

6. Foral, adj., exclu.

Que sia foral del cosselh del baile.

Tit. de 1294. DOAT, t. XCVII, fol. 253. 

Qu'il soit exclu du conseil du bailli.

7. Forda, adj., extérieur.

Cant nostre fordas hom, so es nostra charns, dejuna, el cors dedins ora.

Trad. de Bède, fol. 53. 

Quand notre homme extérieur, c'est-à-dire notre chair, jeûne, le coeur au-dedans prie. 

Fig. Si alcus te chastia del pechat forda, tu, li cofessa los pechaz que sunt dins te. Trad. de Bède, fol. 50.

Si aucun te reprend du péché extérieur, toi, confesse-lui les péchés qui sont dans toi.

8. Forsaic, adj., impertinent. 

No sias orgolhos ni forsaics. Trad. de la Règle de S. Benoît, fol. 6.

(chap. No sigues orgullós ni impertinén - com Carlos Rallo Badet, Pininfarinetes, lo tonto inútil del catalanisme.)

Ne sois orgueilleux ni impertinent.

9. Foresgue, adj., qui est du dehors, étranger, sauvage.

Si voletz un auzel foresgue,

En tres jorns, far aisi domesgue.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Si vous voulez, en trois jours, faire ainsi domestique un oiseau sauvage.

10. Forestier, Forastier, Forasteyr, adj., du lat. foris stare, étranger.

Es mays de reson que l'argent... resta en las mans dels subgiects que d'autras personas forestieras. Statuts de Provence. BOMY, p. 14.

Il est plus de raison que l'argent... reste dans les mains des sujets que d'autres personnes étrangères. 

Subst. Cels del covent e 'ls forestiers. V. de S. Honorat. 

(chap. Los del convén y los forastés.)

Ceux du couvent et les étrangers.

- Forestier, qui est situé en dehors.

De las vilas forasteyras.

(chap. De les viles forasteres.)

Priv. conc. par les R. d'Angleterre, p. 17.

Des villes forestières. 

CAT. Foraster. ESP. Forastero. PORT. Forasteiro. IT. Forestiere, forestiero.

(chap. Forasté, forastés, forastera, forasteres.)

11. Forostar, v., chasser, bannir. 

Part. pas. A forostada honor de son paes.

Aimeri de Peguilain: Totas honors. 

A banni honneur de son pays.

viernes, 17 de enero de 2020

JORNADA CUARTA. NOVELA DÉSSIMA.


JORNADA CUARTA. NOVELA DÉSSIMA.

La dona de un meche, tenínlo per mort, fique al seu amán narcotisat a un arcó, y en ell a dins sel emporten dos ussureros a casa seua. Al recobrá lo sentit, lo fiquen a la presó per lladre. La criada de la Siñora conte a la señoría que ella lo habíe ficat al arcó robat per los ussureros, y se salve de la forca, y los prestamistes per habé robat lo arcó són condenats a pagá una multa.

Habén acabat lo rey lo seu relato, sol quedabe Dioneo per contá lo seu, que es este:
Les penes dels infelisos amáns aquí contades, no sol a vatres, siñores, sino tamé a mí me han entristit los ulls y lo pit, per lo que mol hay dessichat que se acabaren. Ara, alabat sigue Deu, que ya s´han acabat (menos si yo vullguera an esta malvada mercansía afegí un mal empalme, de lo que Deu me libro), sense seguí mes abán en tan dolorosa materia, una mes alegre y milló escomensaré, y potsé servirá de bona orientassió a lo que a la próxima jornada té que contás. Debéu sabé, hermossíssimes joves, que no fa mol tems va ñabé a Salerno un grandíssim meche cirujano de nom mestre Mazzeo de la Montagna, lo que, ya prop de los seus radés añs, habén pres per dona a una hermosa y noble jove de la seua siudat, li comprabe vestits rics, joyes y tot lo que a una dona pot agradáli mes. Ella estáe la mayoría del tems encatarrada, perque al llit no estabe per lo home ben cuberta. Este home, que, com micer Ricciardo de Chínzica, de qui ham parlat, a la seua enseñabe les festes y lo dijú, éste an ella li explicabe que per una vegada que se gitabe en una dona teníe que descansá no sé cuáns díes, y datres tontades. En lo que ella vivíe mol descontenta, y com ere prudén y de ánim valén, per a aforráli faena al de la casa se va disposá a eixí al carré y desgastá an algú forasté, y habén mirat mols jovens, al final un li va arribá al alma, en lo que va ficá tota la seua esperansa y tot lo seu ánim. Aixó, advertínu lo jove y agradánli mol, tamé cap an ella va enfocá lo seu amor. Se díe éste Ruggeri dels Aieroli, noble de naiximén pero de mala vida y de reprobable estat hasta lo pun de que ni parén ni amic li quedabe que lo vullguere vore, y per tot Salerno sel culpabe de robos y de atres maleses. De aixó poc se va preocupá la dona, ya que li agradáe per datres coses. Y en una criada seua tan be u va prepará, que van está juns; y después de chalá, la dona lo va escomensá a renegá per la seua vida passada y li va demaná que, per amor d´ella, de aquelles coses se apartare; y per a donáli ocasió de féu, va escomensá a passáli de cuan en cuan unes perretes. De esta manera, están juns mol discretamen, va passá que al meche li van ficá entre les mans un dolén que teníe futuda una de les dos cames; lo meche los va di als seus paréns que, si no se li traíe un os podrit que teníe a la cama, se li tendríe que tallá tota la cama o se moriríe. Ficánse de acuerdo tots los seus paréns, lay van portá. Lo meche, pensán que lo dolén sense sé narcotisat o anestessiat no soportaríe lo doló ni se dixaríe intervíndre, va fé destilá de sert compost seu un aigua que debíe dormíl mentres ell lo intentabe curá. Va fé portá la anestesia a casa, y a una finestreta de la seua alcoba la va ficá, sense díli a dingú lo que ere. Cuan va arribá lo tardet, cuan teníe que aná a curá al dolén, li va arribá un missache de serts mol grans amics seus de Amalfi diénli que per res dixare de acudí allí enseguida, perque habíe ñabut una gran riña y mols habíen sigut ferits. Lo meche, dixán per a en son demá la cura de la cama del os pasat, va pujá a una barqueta y sen va aná cap a Amalfi. La dona, sabén que per la nit no tornaríe a casa, de amagatóns com acostumbrabe, va fé víndre a Ruggeri, lo va embutí a la seua alcoba, y lo va tancá a dins hasta que les persones de la casa sen anigueren a dormí. Quedánse, pos, Ruggeri a la alcoba y esperán a la Siñora, com teníe molta sed y va vore a la finestreta aquella garrafeta de aigua que lo meche habíe fet per al dolén, y creén que ere aigua, se la va portá a la boca y se la va beure tota. No habíe passat mol rato cuan li va entrá molta son y se va adormí com un soc.
La dona, tan pronte com va pugué va aná cap a la seua alcoba y, trobán a Ruggeri adormit, va escomensá a saxál y a díli en veu baixa que se eixecare, pero com si res: no responíe ni se movíe un pun; per lo que la dona, algo enfadada, en mes forsa lo va sacsejá, dién:
- Eixécat, dormilón, que si volíes dormí, aon teníes que aná ere a casa teua, y no víndre aquí. Ruggeri, espentat de esta manera, va caure an terra desde l´arcó aon estabe y no va doná cap siñal de vida, la mateixa que haguere donat un mort; en lo que la dona, una mica assustada, va escomensá a intentá eixecál y lo movíe mes fort, y lo agarrabe pel nas, y lo estirabe de la barba, pero no valíe per a res: habíe lligat lo burro a un bon clau. Per lo que la Siñora va escomensá a pensá que estáe mort, pero encara aixina lo va escomensá a pessigá y a cremál en una vela; per lo que ella, que no ere mechesa encara que meche fore lo home, va creure que estabe mort, per lo que, com lo volíe mol, si va sentí doló no ña que preguntáu, y no atrevinse a fé soroll, va escomensá a plorá damún
d´ell casi en silensio. Pero después de un rato, en temó de afegí a la deshonra esta desgrássia, va pensá que sense tardá teníe que trobá lo modo de tráurel de casa mort com estabe, y de amagatóns va cridá a la criada, y amostránli la seua desgrássia, li va demaná consell.
La criada, maravillánse mol, tamé lo va menejá y espentá, y veénlo sense sentit, va di lo mateix que díe la Siñora, es di, que estabe mort, y li va aconsellá que lo tragueren de casa.
A lo que la Siñora va di:
- ¿Y aón podém amagál per si u veu algú?
A lo que la criada va contestá:
- Siñora, esta tarde ya de nit hay vist, apoyada a la tenda del fusté veí nostre, un arca no massa gran que, si no la han embutit a casa, mos vindrá mol a propósit per a lo que nessessitam, perque a dins hi cap be, y podém fótreli dos o tres puñalades y dixál a consevol puesto. Qui lo trobo se pensará, com ha sigut tan roín, que, anán a fén alguna, algún dels seus enemics l´ha matat, y después l´han ficat al arca.
Li va pareixe be a la Siñora lo consell de la criada, menos en lo de féli algunes ferides, dién que no podríe vóreu per res del món. La va maná a vore si encara estabe l´arca aon la habíe vist, y ella va torná dién que sí. La criada, entonses, que jove y valenta ere, ajudada per la Siñora, se va ficá a Ruggeri a cascarrulles, y anán la Siñora per dabán per a mirá si veníe algú, arribán al arca, lo van embutí a dins, y tornánla a tancá, sen van aná.
Fée uns díes, habíen vingut a viure a una casa dos joves que dixaben dinés a ussura, y dessichosos de guañá mol y de gastá poc, tenín nessessidat de mobles, lo día abáns habíen vist aquella arca y habíen pensat que si per la nit seguíe allí se la emportaríen a casa. Y arribada la mijanit, van eixí de casa, la van trobá, y sense entrá en miraméns, rápidamen, encara que los pareixíe massa pesada, se la van emportá a casa y la van dixá a la vora de una alcoba aon les seues dones dormíen, sense preocupás de colocála be entonses; y dixánla allí, sen van aná a dormí.
Ruggeri, que habíe dormit mol tems, y ya habíe paít lo narcótic, prop de maitines se va despertá, pero no va recuperá del tot los sentits, li va quedá al servell una estupefacsió que no sol aquella nit sino mes díes lo va tíndre apamplat. Obríe los ulls y no vee res, y estirabe los brassos y les mans y se trobabe en la fusta del arca. Va escomensá a cavilá y a dís an ell mateix:
- ¿Qué es aixó? ¿aón estic? ¿estic adormit o despert? Men enrecordo que esta nit hay entrat a la alcoba de la meua Siñora y ara me pareix que estic a un ataút. ¿Qué vol di aixó? ¿Haurá tornat lo meche o passat algo per lo que la Siñora, mentres yo dormía, me ha amagat aquí? Aixó crec, segú que aixina haurá sigut.
Se va quedá quieto y va escoltá a vore si sentíe alguna cosa. Están aixina mol rato, mes be a disgust an aquell puesto tan estret, li fée mal lo costat aon se apoyabe, y volén tombás del atre costat, tan be u va fé que, pegán en los riñóns contra un dels costats del arca, que no estabe ben anivellada, la va fé caure; y al caure va fé mol soroll, per lo que les dones que allí a la vora dormíen se van despertá, pero com teníen temó, callaben. Ruggeri se va assustá pero va notá l´arca uberta, y va volé eixí fora. Y com no sabíe aón estabe, va escomensá a caminá a paupóns per la casa, per a vore si trobabe una escala o porta per aon anássen. Lo van sentí les dones y van escomensá a di:
- ¿Quí ña per ahí?
Ruggeri, com no coneixíe les veus, no contestabe, per lo que les dones van escomensá a cridá als dos homens, que com habíen velat hasta tart, dormíen mol be y no sentíen res de lo que passabe. Les dones, mes assustades, se van eixecá y se van assomá a les finestres, y van escomensá a quirdá:
- ¡Al lladre, al lladre!
En este jaleo se van despertá mols dels veíns y pronte van trobá a Ruggeri, que sense pugué vore per aón podríe escapás, li van tirá la ma los guardies del rectó de la siudat, que habíen corregut al sentí lo abalot, y lo van portá dabán del rectó, perque per tots ere tingut per lladre y roín, y torturánlo, va confessá que habíe entrat a casa dels prestamistes a robá, y lo rectó va dessidí que lo penjaríen.
Va corre pel matí per tot Salerno la notíssia de que Ruggeri habíe sigut detingut robán a casa del ussureros, y sentínu la Siñora y la criada, se van extrañá tan que casi no se creíen lo que habíen fet la nit d´abáns, pensáen que u habíen ensomiat. Y ademés de açó, del perill que corríe Ruggeri sentíe la Siñora tanta pena que casi se tornáe loca.
Después de la tercia, habén tornat lo meche de Amalfi, va preguntá qué habíe sigut de la seua aigua, perque volíe donálay al seu dolén; y trobánse la garrafeta vuida va fé un gran abalot dién que res a casa seua podíe quedás al seu puesto.
La Siñora, que estabe preocupada per una atra cosa, va contestá enfadada dién:
- ¿Qué faríeu vos, maestre, per una cosa importán, cuan per una garrafeta de aigua forra montéu tan gran abalot? ¿Es que no ne ña mes en tot lo món?
A lo que lo mestre va replicá:
- Dona, te penses que ere aigua clara; no es aixina, ere un aigua preparada per a fé dormí a un passién. Y li va contá la raó per la que la habíe fet.
Cuan la Siñora va sentí aixó, va está segura de que Ruggeri se la habíe begut y per naixó los habíe pareixcut mort, y va di:
- Maestre, natros no u sabíem, aixina que féune un atra.
Lo dotó, veén que no ni quedáe datra, ne va destilá una nova. Poc después, la criada, que per orde de la Siñora habíe anat a enterássen de lo que se díe de Ruggeri, va torná y li va di:
- Siñora, de Ruggeri tots parlen mal y, per lo que yo hay pogut sentí, ni amic ni parén li quede que per a ajudál se haigue eixecat o vullgue alsás; y se té per segú que demá lo magistrat lo fará penjá. Y ademés de aixó, tos contaré una cosa curiosa. Me pareix que sé cóm va arribá a casa del prestamista: be coneixéu al fusté aon estabe lo arcó aon lo vam embutí. Sel va sentí discutí en un que seguramén ere l´amo del arca, reñín com a gossos, aquell li demanáe los dinés perque l´arca no apareixíe, y lo fusté li responíe que lay habíen robat per la nit; a lo que aquell replicabe: «No es verdat, tú lay has venut als dos joves prestamistes, que ells me u van dí cuan la vach vore a casa seua, cuan va sé detingut Ruggeri». A lo que lo fusté va di: «Ells te han dit una mentira, no me han comprat cap arcó, pot sé que de nit me la haiguen robat ells; aném a casa seua». Y aixina si van atansá, y yo hay vingut aquí, y com podéu vore, penso que de esta manera Ruggeri va pará allí, pero cóm va ressusitá no puc enténdreu.
La Siñora, entonses, entenénu tot, li va di a la criada lo que habíe sentit del aigua del meche, y li va rogá que per a salvá a Ruggeri la ajudare, perque en un mateix pun podíen salvá a Ruggeri y protegí lo seu honor.
La criada va di:
- Siñora, diéume cóm, que yo faré consevol cosa de bona gana. La Siñora, com ya habíe cavilat qué se teníe que fé, li va di a la criada que, lo primé, anare a vore al meche, y plorán, li diguere:
- Siñó, ting que demanátos perdó per una gran falta que hay fet contra vos. -
Va dí lo meche:
- ¿Y de quina falta me parles?
Y la criada, sense dixá de plorá, va di:
- Siñó, sabéu quí es lo jove Ruggeri de los Aieroli, éste, com li agradaba yo, entre amenasses y amor me va portá a sé la seua amiga: y sabén ahí per la tarde que vos no estábeu, mel vach portá a la vostra casa, a la meua alcoba. Li va entrá sed, y com yo no había preparat ni aigua ni vi, sense volé que la vostra dona, que a la sala estabe, me veiguere, men vach enrecordá de habé vist a la vostra alcoba una garrafeta de aigua, y vach corre a per nella, y li vach doná de beure. Vach torná la garrafa aon estabe, pero forra, de lo que hay vist que hau fet gran abalot. Y en verdat confesso que vach fé mal, pero ¿quí ña que alguna vegada no faigue mal? Séntigo mol habéu fet; sobre tot perque per naixó y per lo que después se va seguí de aixó, Ruggeri está a pun de pédre la vida, per lo que tos rogo, per lo que mes vullguéu, que me perdonéu y me donéu llissénsia per a que vaiga a ajudá a Ruggeri en lo que puga.
Lo meche, al sentí aixó, encara que estáe ben enfadat, va contestá fen broma:
- Tú ya te has imposat una peniténsia, perque vas creure que tindríes de nit a un jove que te espolsaríe lo pols, y lo que vas tindre va sé un lirón. Vésten a procurá per la salvassió del teu amán, y de ara en abán guárdat de portál a casa perque u pagarás per esta vegada y per l’atra. Pareixénli a la criada que li habíe eixit be la charrada, tan pronte com va pugué sen va aná cap a la presó aon teníen a Ruggeri, y tan li va insistí al carselé que la va dixá parlá en Ruggeri. Ella, después de díli qué li teníe que contestá al magistrat per a salvás, tans fils va moure que va arribá dabán del magistrat. Éste, abáns de consentí en sentíla, com la veíe fresca y pita, va volé enganchá en lo gancho a la pobreta cristiana; y ella, per a sé milló escoltada, no li va fé ascos; y li va di:
- Siñó, teníu aquí a Ruggeri de los Aieroli presoné per lladre, pero no ha robat res. Escomensán per lo escomensamén li va contá tota la história: cóm ella, amiga d´ell, lo habíe portat a casa del meche, y cóm li habíe donat a beure aigua que va resultá sé un narcótic, sense sabéu, y cóm va pensá que estáe mort y lo va embutí al arca; y después de aixó, lo que habíe sentit entre lo mestre fusté y lo amo del arca, amostránli en alló cóm habíe arribat Ruggeri a casa de los prestamistes. Lo magistrat, veén que ere fássil comprobá si ere verdat alló, primé li va preguntá al meche si ere verdat lo del aigua per a fé dormí, y va vore que aixina habíe sigut; y después, fen cridá al fusté y a qui li habíe encarregat l´arca, y als prestamistes, después de moltes históries va vore que los prestamistes la nit de abáns habíen robat l´arca y se la habíen emportat a casa. Después va maná a buscá a Ruggeri y preguntánli aón se habíe albergat la nit passada, va contestá que no sabíe aón habíe parat, pero que sen enrecordabe be que habíe anat a vore a la criada del mestre Maezzo, que habíe begut aigua perque teníe molta sed, pero aón habíe estat después no u sabíe, sol que se se va despertá a casa de los prestamistes a dins de un arca. Lo magistrat, sentín estes coses y divertínse mol en elles, a la criada y a Ruggeri y al fusté y als prestamistes los u va fé repetí moltes vegades. Al final, veén que Ruggeri ere inossén, va condená als prestamistes per robá l´arca a pagá deu onzes, va ficá en libertat a Ruggeri, que se va alegrá mol, y la seua Siñora encara mes. Ella, jun en ell y en la criada (que habíe volgut cusíl a gaviñetades), moltes vegades sen va enriure de este cas, y van continuá en lo seu amor, sempre de be a milló; com voldría que me passare a mí, pero no que me embutigueren a dins de un arcó.
Si les primeres históries los pits de les anheláns siñores habíen entristit, esta radera de Dioneo los va fé riure tan, y espessialmén cuan va di que lo magistrat habíe enganchat lo gancho, que se van sentí recompensades de les tristeses sentides a les atres. Pero veén lo rey que lo sol escomensabe a ficás groc y que habíe arribat lo final del seu señorío, en mol bones paraules se va excusá en les hermoses siñores de lo que habíe fet; es di, de habé fet parlá de un assunto tan cruel com es lo de la infelissidat de los amáns, y feta la excusa se va eixecá y del cap se va traure la corona de lloré y lay va colocá a la rubíssima Fiameta, dién:
- Te fico esta corona per a que de la dura jornada de avui sápigues consolá an estes compañes nostres lo día de demá.
Fiameta teníe lo pel llarc y dorat, y li caíe per damún dels delicats muscles. La cara ere redoneta y de un coló de blangs lliris y roches roses mesclats. Los ulls la féen pareixe un falcó y a la seua boqueta minuda los labios pareixíen dos rubís minuts. Sonrién va contestá:
- Filostrato, yo la assepto de bona gana, y per a que milló veigues lo que has fet, desde ara mano y ordeno que tots se preparon per a contá demá algo felís que li haguere passat an algún amán, después de algúns dus o desventurats acsidéns.
Esta propossisió los va agradá a tots; y ella, fen víndre al senescal y disposán en ell les coses nessessáries, va doná llissénsia a tota la compañía, y sen van aná uns pel jardí, de una hermosura que no cansabe, y datres per los molíns que fora d'ell voltáen, hasta la hora del sopá. Se van ajuntá tots, com teníen per costum, a la vora de la hermosa fon, y se van ficá a ballá y a cantá, y dirigín Filomena la dansa, va di la reina:
- Filostrato, yo no vull apartám dels meus predecessós, sino, com ells han fet, vull que se canto una cansó; y com estic segura de que les teues cansóns són com les teues noveles, cántamos la que vullgues. Filostrato va contestá que de bon grado, y sense esperá va escomensá a cantá de esta manera:
En llágrimes demostro
cuánta amargura sén, y cuán doló,
lo traissionat cor, Amor.
Amor, amor, cuan primeramen
vas ficá en ell a qui me mou a la plorera
sense esperá salut,
tan plena la vas mostrá de virtut
que fluix vach creure consevol problema
que embargare la meua men,
ya mártir y dolén
per culpa teua, pero be lo meu error
vech ara, y no sense gran doló.
Me ha mostrat lo meu engañ
lo vórem abandonat per aquella
en la que yo esperaba:
que cuan, tristot, yo vach pensá que estabe
mes en la seua grássia y la servía an ella,
sense pensá en lo mal
que sentiría,
vach vore que la calidat del atre amadó
a dins arreplegabe y yo vach pédre lo favor.
Cuan me vach vore per nella apartat
va naixe al meu cor lo dolorós
plo que ploro ara;
y mol hay maldit lo día y la hora
en que primé vach vore la cara amorosa
de blanca bellesa adornada
y mol, mol infamat,
la meua confiansa, esperansa y ardó
va maldién la meua alma en lo seu doló.
Cuán sense consol seguix la meua pena,
siñó, pots sentíu, pos te crido
en veu que se lamente
y te dic que tan me atormente
que per a menos patí a la mort crido:
venga, y la vida tan
anegada en lo seu plo
acabo de una vegada, y lo meu furor
allá aon vaiga sentiré.
Ni un atre camí ni datra salvassió
li quede mes que la mort a mí afligida
vida: dónamela, Amor,
pronte y en ella acabo la amargura
y al cor li trague la vida.
¡Fésu, ay, que sense raó
me sen ha tret la meua consolassió!
Fésla felís en la meua mort, siñó,
com la has fet en un nou amán.
Balada meua, si datres no te adeprenen
me done igual, perque no sabrá la gen
igual que yo cantát;
sol un traball vull donát
a Amor troba, an ell sol
cuánta pena me done
esta vida angustiosa
di claramén, y roga que a milló
puesto la porto per a fés honor.
Van demostrá les paraules de esta cansó mol claramen quin ere lo ánim de Filostrato, y la ocasió; y potsé mes declarat u hauríe lo aspecte de tal Siñora que estabe ballán, si la escurina de la nit arribada no haguere amagat la roijó de la seua cara. Después de acabá, moltes atres cansóns van ñabé hasta que va arribá la hora de anássen a dormí; per lo que, manánu la reina, cadaú a la seua cámara se va embutí.

ACABE LA CUARTA JORNADA.

quinta jornada