Amazon ads

viernes, 18 de agosto de 2017

No tinc por de la bèstia aragonesa (i II) Francesc Ricart / revista TEMPS de FRANJA

No tinc por de la bèstia aragonesa (i II) Francesc Ricart / revista TEMPS de FRANJA

No tinc por de la bèstia aragonesa (i II) Francesc Ricart / revista TEMPS de FRANJA


El segon enunciat que porta Espluga a desqualificar la possible aversió o rebuig del protagonisme de l’Aragó es refereix a la necessitat d’exigir el reconeixement de la llengua a qui tinga el poder real per a reconèixer-ho i no a dedicar-se a fer propaganda per Catalunya pensant que és la millor manera d’aconseguir-ho. En aquest apartat, la veritat és que hi estic d’acord: la reivindicació del reconeixement i la dignificació del català s’ha de fer a l’Aragó. Al Principat –com a part «més poderosa» dels PPCC– se n’ha de fer d’altaveu, però no per reivindicarhi res sinó per fer-hi veure que el problema de la Franja és el seu problema, és el problema de totes les terres del domini lingüístic del català; i és en aquest sentit que un pot «actuar» en el Principat i no en cap altre sentit: des de qualsevol punt és bo reivindicar pel català perquè la reivindicació és única i els qui en són concernits (ara sí) són tots els qui tenen responsabilitats de govern arreu. Explicant la situació i les mancances del català a la Franja, des d’on siga, no es deserta de fer-ho a l’Aragó sinó que és una manera més, una opció més que no s’ha de negligir. I a l’Aragó, també i més, és clar, i en aquest sentit, per exemple, des dels Casals Jaume I s’han impulsat accions, buscant les complicitats de totes les associacions en la reivindicació per la Llei de llengües i en altres accions conjuntes. El que entenc del teu retret, Espluga, és si es fa prou des de la Franja, reivindicativament parlant, davant les administracions aragoneses. La resposta ben segur que la compartim. En el comentari del segon argument, no me n’amago, ja en parlo del component Països Catalans, qualificats d’utòpics, quan algú (un servidor mateix) podria pensar que és la menys utòpica de les aspiracions d’un català (catalanoparlant); és allò dels drets històrics recordat a bastament amb motiu de l’Estatut de Catalunya; és a dir que no et poden prendre –o no pots negar– una condició que tens «per definició», la de ser català. No cal dir, no hauria de caldre, que parlem de ser catalans des de la condició de components d’una comunitat lingüística innegable. I aquí és on hi ha qui s’escandalitza i prefereix posarhi fum i passar a una defensiva que entenc que és negativa; em refereixo a la negació de la catalanitat de la Franja perquè posa en perill el component aragonès. Certament, hi ha a qui no ens preocupa aquesta suposada tensió (catalanitat-aragonesitat) perquè allò que està en perill és la llengua (la catalanitat) i no l’aragonesitat que, a més, com segurament no se li escapa a ningú, per a la major part del personal no és sinó una manera de defensar l’espanyolitat de l’Aragó. Vaja, que la negació de la catalanitat de la Franja és la via lliure cap a la garantia de l’espanyolisme d’aquestes terres que, no se’m negarà, històricament han estat sospitoses de pertànyer al maligne català (per exemple, a la vista dels veïns aragonesos som tan polacos com els que més). Per això serà que es despobli de catalanoparlants la Franja? Preguntes. I això no m’ha agradat. Em fa que fas trampa dient això. El català patirà molt –ja ha patit i pateix molt– per sobreviure perquè els problemes són immensos; però el català, com qualsevol espècie en extinció, ara que es parla d’ecolingüística, necessita de tot l’organisme sencer (mira, aquí, hi va bé l’artefacte Urbilatèria) per no desaparèixer i el català a la Franja es tan important com en els altres territoris. Jo podria dir que penso a l’inrevés (i ho penso) que si es vol identificar el català amb l’Aragó, en la mesura que hi ha estat rebutjat històricament, no tenim gaires garanties que el paraigua aragonès siga suficient per no fer aigües fàcilment. Més aviat podem tenir dubtes raonables a partir de la desídia ancestral: què ha fet mai ningú a l’Aragó «oficial» per la nostra llengua i per la nostra gent? Només cal recordar les manifestacions de Cisco Beltran a les Corts aragoneses i després, en plegar d’alcalde de Fraga, com s’ha esplaiat sobre el menysteniment de l’administració cap a les nostres comarques. Tu mateix, a l’últim paràgraf, em sembla que em dónes una mica de raó, només que et sobra allò de «la barra”: quan dius que és fàcil el reconeixement de la Franja a Catalunya, vols dir que a l’Aragó costa de reconèixer (i d’entendre) la Franja. És clar, és aquí on som, no ens enganyem: la gent de la Franja de Ponent ens hem de fer perdonar que siguem com som i per això –Freud ho tindria tan fàcil amb nosaltres!– hem de sublimar la nostra estimació cap a l’Aragó. A la vista del que hi ha, estic d’acord que la majoria comparteix la teva diagnosi «ben innocent». Però deixa que m’agafe a les cometes que he posat al teu adjectiu: no és fruit de cap cosa innocent sinó que més aviat penso que la gent es decanta pel sentiment aragonès perquè l’hi han fet; sí, l’hi han muntat, no s’hi ha hagut d’esforçar: som aragonesos i prou! Potser no caldria dir-hi res, al respecte, i potser algú podria dir que no hi tenim dret a dir-hi res; però hi ha qui pensem que els qui ens volen en aquesta postura ens han furtat (o ens han volgut furtar) un dret fonamental, inalienable, el dret a tenir una llengua digna com qualsevol altra persona, una llengua cultivada (de cultura, ja veus) que ens servixca per accedir al món com qualsevol altra persona i això, des de l’Aragó que ens hauria de protegir, s’ha impedit i sovint de manera aferrissada i desconsiderada. Que hi haja poca gent (“micromón franjolesc», ja tornes a enquetar) que no combregue amb la diagnosi proaragonesista no es deu a cap mèrit fruit de l’aplicació de cap pedagogia, sinó més aviat a una manca escandalosa de fer pedagogia en cap sentit a les nostres comarques. Tu dius que és molt fàcil defensar des de Catalunya el català a la Franja; a mi em toca recordar-te com és de difícil defensar la catalanitat des de la Franja des de qualsevol punt de vista, peró sobretot com ho és des de l’òptica no aragonesista (per entendre’ns). I suposo que hi estàs d’acord. Hi ha gent que no perdona treballar pel català sense combregar (que em perdonen els catòlics per abusar del verb) amb les tesis aragoneses, cosa que potser és el que fas tu, amic Espluga amb el teu escrit, segurament sense voler. Recorda que hi ha gent que ha actuat amb ràbia contra els qui treballem a la Franja des de l’òptica de la llengua i la cultura dels Països Catalans i que no només no és fàcil sinó que té els seus riscos, fins i tot físics. Però insisteixo que no ha de ser tan estrany i antinatural treballar per la catalanitat, des de la Franja de Ponent, buscant la coincidència d’estratègies amb la resta dels qui tenen el teu mateix problema i la teva mateixa aspiració; i això és el que volem alguns, ja sabem que som pocs, però d’alguna manera tenim raó, potser no tota la raó, però tenim raó i per això, malgrat tot, penso que val la pena, fins i tot malgrat Freud.

jueves, 17 de agosto de 2017

chapurriadistes , extrema dreta espanyola

Franja Viva

Si gratem una mica veurem que dins els "chapurriadistes" hi ha membres de l' extrema dreta espanyola, els qual no es caracteritzen precisament per la seua objectivitat ni per la seua amplada de mires. al contrari, són sectaris, tancats i no dubten a fer passar tota mena de fàbules i la "postveritat" per la veritat objectiva, la qual, en el fons detesten. Ells manipulen, tergiversen, bloquegen i calumnien, amb total mala fe,  que al capdavall és el que més els va. Res a veure amb l' objectivitat, l' honestedat i la ciència...ni amb la democràcia, ens atreviríem  a dir...... Que en quedi constància..

aixafem el feixisme, Franja Viva, catalá, espardeñes

Comentari meu:

Només cal cambiá chapurriadistes per catalanistes y dreta per esquerra, y lo mateix texto val per a vatres.

troba ses diferències, Catalunya, nazis, comunisme, mallorquí, Cup, escombrem-los



Voreu com me fótego una madalena pel cul

Voreu com me fótego una madalena pel cul vídeo a Facebook , grupo yo parlo chapurriau .

Veréis cómo me meto una madalena por el culo.

María Jesús , Joan Enric , bisi hasta Hannover

María Jesús , Joan Enric , bisi hasta Hannover

María Jesús , Joan Enric , bisi hasta Hannover

María Jesús y Joan Enric (gurú) viuen a Hannover , Alemania, están de vacasions a Beseit, y al acabá les festes, después del día dels casats, pujarán en bisicleta desde Beceite hasta casa seua a Deutschland

La Festa Casats Beseit patrosine esta aventura sense presedens al poble.

A la foto, momén de la entrega de la camiseta de la festa casats Beseit, roija, en una bisicleta estampada (no vull cridá al mal tems). 

Esta camiseta se pot comprá  per a colaborá en la comisió de la festa casats Beseit

Los soltés, mossos vells, tamé poden comprá esta camiseta, está en varies talles, per a dona y per a home.

beceite , beseit, camiseta, manga corta,roja, bicicleta, festa casats, hombre

beceite , beseit, camiseta, manga corta,roja, bicicleta, festa casats, mujer


Al mateix tems ñan cupons per al sorteo de la grandiosa sistella , tot per a fe la mare de totes les festes de casats.

Los acompañará al trayecte un bus en avituallamén, dos mecánics, y un ATS per a solventá possibles insidénsies.


bus, Hannover,Beceite, Beseit, avituallamén, ATS, mecánics

Entre Kassel y Eisenach farán una parada per a trobás en mí, a Eschwege, Hessen. Ting guardada una botella de vi Sensals de Lledó. No es doping perque no están competín.

mapa , Alemania, chapurriau, Hannover, Beseit

La ruta es de aprox. 2.000 kilómetros, que farán en trams de 100 kilómetros, per lo que se calculen uns 20 díes de viache, sense tindre en cuenta los possibles problemes que poden ixí al camí, com que los volcon les bisis carregades de melons a la frontera en Fransa.

Tos espero de aquí un mes, bon viache y bones festes !! 

miércoles, 16 de agosto de 2017

Togo , Áridos Curto, natros tamé parlem chapurriau

Togo , Áridos Curto, natros tamé parlem chapurriau

Togo , Áridos Curto, natros tamé parlem chapurriau

Togo (oficialmente República Togolesa, en francés, République togolaise) es una nación ubicada en la zona intertropical, forma parte del África subsahariana y es altamente dependiente de la agricultura, con un clima que garantiza buenas temporadas de cultivo. El idioma oficial es el francés; sin embargo, también se hablan otros idiomas en Togo como Idiomas Gbe, Kotocoli y Kabiye. El 38,7% de la población vive bajo la línea internacional de la pobreza de 1,25 US$ por día, y el 69,3% bajo la línea de 2 US$ por día.


  •  Wikimedia Commons alberga contenido multimedia sobre TogoCommons

poema Ausiàs March

Texto de Franja Viva

Meravellós poema del gran Ausiàs March. Que forma part del patrimoni literari heredat dels nostres clàssics, i que també és patrimoni de tots els catalanoparlants. Com veieu ja llavors es feia servir la “R” final, que alguns absurdament es volen carregar, de la mateixa manera que es volen carregar la unitat de la llengua, en aquest cas representada per aquest gran poeta del S. XV valencià, una època en què a molts llocs la nostra llengua també era coneguda com a llengua valenciana, tot i que ara siga designada, per consens de la romanística internacional, com a llengua catalana.

Ausiàs March , estatua , escultura,Gandía, wikipedia


Al chapurriau la R final NO sone, y no la escribim. Imaginá,doló, está, milló,etc.

Així com cell qui en lo somni es delita
e son delit de foll pensament ve,
ne pren a mi, que el temps passat me té
l'imaginaR, que altre bé no hi habita.
Sentint estaR en aguait ma doloR,
sabent de cert que en ses mans he de jaure,
temps d'avenir en negun bé em pot caure:
aquell passat en mi és lo milloR.
Del temps present no em trobe amadoR,
mas del passat, que és no res e finit.
D'aquest pensaR me sojorn e em delit,
mas, quan lo perd, s'esforça ma doloR,
sí com aquell qui és jutjat a mort
e de llong temps la sap e s'aconhorta
e creure el fan que li serà estorta
e el fan morir sens un punt de record.
Plagués a Déu que mon pensaR fos mort
e que passàs ma vida en dorment:
malament viu qui té lo pensament
per enemic, fent-li d'enuigs report,
e, com lo vol d'algun plaeR serviR,
li'n pren així com dona ab son infant,
que, si verí li demana plorant,
ha tan poc seny que no el sap contradiR.
Fóra millor ma dolor soferiR
que no mesclar poca part de plaer
entre aquells mals, qui em giten de sabeR
com del passat plaeR me cové eixiR.
Llas, mon delit doloR se converteix,
doble és l'afany aprés d'un poc repòs,
sí co el malalt qui, per un plasent mos,
tot son menjaR en doloR se nodreix.
Com l'ermità qui enyorament no el creix
d'aquells amics que tenia en lo món
e, essent llong temps que en lo poblat no fon,
per fortuit cas un d'ells li apareix
qui los passats plaeRs li renovella
sí que el passat present li fa tornaR,
mas, com se'n part, l'és forçat congoixaR,
lo bé, com fuig, ab grans crits mal apella.
Plena de seny, quan amor és molt vella,
absença és lo verme que la guasta,
si fermetat durament no contrasta
e creure poc, si l'envejós consella.

Nota: hem posat les "R" finals en majúscula, per a destacar-les. El so de "R" final és plenament vigent actualment en la major part dels parlars valencians...



Enlaces externosEditar

JOSEP IGLÉSIES I FORT

LA FRANJA DE LLENGUA CATALANA DE L’ARAGÓ ,
article històric de Josep Iglésies

https://m.facebook.com/story.php?story_fbid=471288413240909&id=428198520883232


JOSEP IGLÉSIES I FORT



A part del comtat de Ribagorça, que fou objecte d’una incorporació més tardana a l’ Aragó, a partir de 1300, que Jaume II fixà la frontera entre el dit regne i Catalunya en la clamor d’ Almacelles, actualment fa 683 anys que queden políticament separades de Catalunya les comarques de llengua catalana d’ enllà de la Granja d’ Escarp i Massalcoreig. Pensem que els catalans del Principat ens sentim oprimits i malmenats, sobretot referent a la llengua autòctona, a partir del decret de Nova Planta de Felip V, és a dir, des de 1714 ençà, exactament 270 anys. En canvi podem atribuir, en sentit general, que la gent de les marques de ponent, o sigui la de les valls dels rius Cinca i Matarranya, en fa 700 que experimenten la interferència lingüística estranya.

Malgrat això, ells encara parlen català. I ho fan per propi impuls personal, sense cap ajuda de ningú i sense esperit col·lectiu. A part d’un acord ineficaç de les Corts Catalanes de 1305, protestant de la disposició de Jaume II, el Principat no ha fet res a favor de les comarques que li foren arrencades aleshores, les quals, a través dels segles, perderen el sentit de germanor entre elles i vers nosaltres, però -repetim-ho- mantingueren la llengua. Modernament, esgarriades entre les províncies d’Osca, Saragossa i Terol, acabaren de perdre la consciència de llur identitat originària. Cada localitat dóna avui al seu parlar un nom diferent, Uns diuen que parlen maellano, fragatí, altres lliterà, altres ribagorçà, uns benasquès, altres xapurreat, altres mestís, ratllano o esclat, sense tenir la percepció de la unitat de tot plegat.

Considerem qui mostra més mèrit en la voluntat de conservar la llengua pròpia, els de la Franja catalana de l’ Aragó amb els 700 anys d’ésser aïllats enllà del Cinca, deixats a la bona de Déu, desunits, desavinguts i desconeixedors del què era la parla que els floria a la boca, o bé els catalans d’encà del Cinca, amb el mutual caliu, la plena consciència que hem conservat del nostre ésser i la unitat col·lectiva, les pròpies institucions polítiques i culturals i el manteniment gairebé constant de l’impuls reivindicatiu.

Si haguéssim fet alguna cosa a favor d’aquells germans de llengua, hauríem tingut incontinent l’acusació fulminant de colonialisme o d’imperialisme i uns quants ismes més. En canvi Castella ha pogut imposar a les terres referides la llengua castellana a l’escola, als registres administratius, a la premsa, a tots els actes públics, sense que fos autoritzada als colonitzats la més petita manifestació de malestar. Malgrat que molts pobles pertanyien, i alguns encara pertanyen [ara ja no], a bisbats catalans, ni l’empar de l’església han tingut, puix també la llengua de la trona era la castellana.

Perquè la pressió contra la llengua catalana a la Franja de Ponent ha estat tan aferrissada o més que a Catalunya, i més sorda, més persistent i duradora, obligant a recloure-la a la intimitat de la família, sense poder mostrar-se en actes públics de cap mena. I precisament perquè hi ha ara símptomes de reconscienciació, s’ha tornat en alguns casos més pèrfida. Mireu el cas que ens reporta el llibre dedicat a la Franja de Ponent per Joaquim Monclús.(1) L’any 1983, a Areny de Noguera, la senyora mestra multava els nens i nenes amb 50 pessetes, cada vegada que els atrapava enraonant entre ells en català dins de l’escola. Això ho publicava el periòdic “El Ribagorça”.

Hi ha un altre fet a remarcar: la llengua vernacle de l’Aragó no és pas la castellana. Hi ha una llengua autòctona aragonesa, per la qual mostren un gran interès els filòlegs i per la qual ara també es pugna per a recobrar-la i lliurar-la de la condemna de la desaparició. Doncs bé, l’onada castellanitzant ha fet recular molt més aquesta “fabla” originària de l’ Aragó que no la parla catalana en les comarques de l’Aragó que la fan servir. És més viu el català en la nostra franja irredempta quant al verb nadiu, que l’ aragonès en la seva pròpia.

S’era molt pessimista sobre la sort de la nostra parla en la Franja de Ponent. La veu pública deia que el nostre idioma hi era en franca davallada i que semblava inútil tot esforç per a reviscolar-la. El llibre al·ludit de Joaquim Monclús ens ve a demostrar que hi ha, en les comarques que ens ocupen, un moviment precisament de joventut, que està disposada a impulsar la revifalla i que ja ha aconseguit èxits valuosos. Tots hem pogut llegir als diaris que un grup d’ ajuntaments d’aquelles terres han sol·licitat l’ensenyament primari en català. L’estatut de l’ Aragó, aprovat per les Corts estatals l’any 1982, en el seu article setè, proclama que les “diversas modalidades lingüísticas de Aragón gozarán de protección como elementos integrantes de su patrimonio cultural històrico”. Cal vetllar perquè això no sigui lletra morta.

De moment s’han despertat iniciatives en diverses poblacions de parla catalana sotmeses a l’administració política aragonesa. El llibre de Joaquim Monclús pot contribuir a impulsar-ne d’altres de ben fruitoses, i també ha difós entre nosaltres la certesa que, a les valls del Cinca i Matarranya, el català no és difunt, sinó que es manté viu i es disposa a esdevenir operant a l’escola, al temple i al carrer. L’autor sosté que la població de parla castellana -la majoria immigrada- no arriba al 10% del total, i aporta enquestes estadístiques i comprovacions convincents. No ens sembla imaginable que, precisament ara que es beslluma una albada de justícia, llibertat i el reconeixement de les col·lectives singularitats, els germans del Matarranya, el Baix Cinca, la Llitera i la Ribagorça, que generació darrera generació, durant segles, s’han mantingut fidels al seu parlar nadiu, puguin avenir-se a renunciar i deixar apagar la sagrada llàntia del verb original.

Somniem a veure sorgir escoles de llengua catalana a la Franja de Ponent, on es manté el nostre mitjà d’expressió; en el triomf del verb pairal, en aquelles contrades avui administrativament aragoneses que li han servat centúria darrera centúria, una fidelitat abnegada; a veure-hi florir i granar poetes, novel·listes, crítics, historiadors, autors nadius d’aquelles terres que sàpiguen que, sense utilitzar la llengua materna, l’obra de l’esperit sorgeix mancada i morta.


JOSEP IGLÉSIES I FORT

(publicat a la revista EL LLAMP, nº 10, 26/07/1984.

(1)  Joaquim Monclús, La Franja de Ponent avui, El Llamp, 1983.

espéfia

lo mes paregut: picardía ,
Cuan un chiquet, chiqueta está mol espabilat, espabilada, qué espéfia está fet, feta.

Valderrobres , Pilar Blasco , la doble de Mari Cruz Corral 😂


Esta paraula NO está al dcvb

dcvb



ESPAVILAR v. tr. 
|| 1. Revifar el llum o el foc atiant-lo, remenant-lo, llevant-ne els cremallots; cast. despabilar, atizar. Unes estisores de espauilar, doc. a. 1565 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Ens calia afegir de tant en tant llenya al foc, ara seca, ara verda, segons convenia espavilar-lo o atuir-lo, Ruyra Parada 40. Al rostre tebi de l'ocàs | l'última espurna s'espavila, Dolç Somni 29. 
|| 2. fig. Deixondir, llevar la son; cast. despabilar, despertar. 
|| 3. fig. Avivar l'enteniment, l'enginy; cast. despabilar. a) refl. Adquirir vivor d'enteniment, d'enginy; enginyar-se. Les criatures s'espavilen per a poguer-hi anar un' hora o l'altra, Serra Calend. folkl. 104. Té, espavila't, destapa aquexa ampolla, Vilanova Obres, xi, 116. 
|| 4. fig. Castigar per fer entrar en raó, per corregir; cast. arreglar. Ey, municipal, a veure si m'espavila aquesta quitxalla, Vilanova Obres, iv, 59. «Mira que si t'agafo t'espavilaré!»
    Fon.: əspəβilá (or.); aspaβilá (occ.); espaβiláɾ (val.); əspəvilá (bal.).
    Etim.: pres del cast. espabilar o despabilar, mat. sign. (derivat de pábilo, ‘ble’, ‘cremallot’).



PICARDIA topon. 
Nom d'una regió de la França septentrional; cast. Picardía. Tots los de Picardia passaren un pas, Tirant, c. 18. En una ciutat de Picardia, Eximplis, i,201.
    Etim.: 
pres del fr. Picardie, mat. sign.
2. PICARDIA f. 
|| 1. Astúcia, disposició per a advertir-ho tot i aprofitar-se'n; tendència a obrar en profit propi i d'amagat o amb engany dels altres; cast. picardía. Picardia: Sordidatio, pannositas, improbitas, Torra Dicc.
|| 2. Expressió de mala intenció un xic burleta; cast. picardía. La noya tornà a enrejolar y ell a mirar-la ab més picardia, Vilanova Obres, iv, 9. Mira-te'l! Rossa la vols?—esclafí la Pepa, reullant-lo ab picardia, Pons Auca 27.
|| 3. Acció enganyosa; acte d'obrar en profit propi i d'amagat o en perjudici d'altri; cast. picardía. Comenssà a dependre les faenes de la llauransa y les picardies que el tracte de la gent jornalera ensenye, Guinot Capolls 16. Aquesta darrera picardia el va fer entrar en suspites, Roq. 36.
|| 4. Paraula o frase ofensiva (Men.). «No m'ha pagat, i encara m'ha dit mil picardies».
|| 5. Peça de tela de cànem a manera de brusa o de sac escapçat a mig braç, que l'operari blanquer es posava per a anar a donar aigua al nau (Igualada).
|| 6. Planta escrofulariàcia de l'espècie Linaria cymbalaria, de fulles cordiformes o reniformes, verdes per damunt i freqüentment purpúries per sota, lobulades, amb pecíol molt més llarg que el limbe; flors d'un violat pàl·lid, càpsula globulosa amb les llavors ovoides i de color bru; es cria per les parets velles i humides; cast. palomilla de muro, hierba del campanario. 
|| 7. Planta de l'espècie Tradescantia zebrina (La Selva, ap. Masclans Pl. 175).
    Loc.
—a) Tenir més picardia que noblesa el Rei: esser molt picardiós.—b) La picardia no el deixa créixer: es diu d'una criatura molt dolenta o entremaliada i que creix poc.
    Refr.

—«Sa picardia governa»: significa que està molt estesa la mala intenció i l'engany (Men.).
    Fon.: 
pikəɾðíə (or., bal.); pikaɾðíɛ (Ll.); pikaɾðía (val.); piсəɾðíə (Palma, Manacor, Pollença).
    Intens.: 
picardieta, picardiota.
    Etim.: 
probablement del cast. picardía, que té relació amb pícaro però no en prové directament, com ho prova la derivació amb rd en lloc de simple r (picardía i no picaría): cf. García de Diego en RFE, xviii, 13-14; G. de Diego Dicc. 976; Coromines DECast, iii, 770.

Esplanissada

Esplanissada

Cop en la má uberta ,normalmén a la esquena (espala a Fondespala), alguns brutos saluden així.

esplanissada ,Cop en la má uberta ,normalmén a la esquena (espala a Fondespala), alguns brutos saluden així.


ESPLANISSADA f. 
|| 1. ant. EsplanadaPer aver entrat en la esplanisada de la Ciutadela, Miquel Parets, i, 160 (ap. Aguiló Dicc.). 


|| 2. Cop donat de pla amb una arma blanca; cast. lapo, cintarazo. Li havien donades més de doscentes coltellades, però que totes eren estades esplaniçades, de manera que ni un fil de la sua roba li avien tallat, Lib. del Roser, 193 (ap. Aguiló Dicc.). 

a) fig. Cop fallat en l'acte sexualY vós, en beneyt, per a què voleu altra muller, per dar-li splaniçades e no stocades?, Tirant, c. 205. Y com deu tirar en brega | bona stochada, | ell husa la splanissada | y may se cala, Coll. dames 170. 
|| 3. Cop fort, plantofada (Tortosa).
    Fon.: 
əsplənisáðə (or.); asplanisáða (Tortosa).


MAY se escribíe així fa mols añs, ara en catalá es MAI


picho

picho , pichos , canica en castellá

Valderrobres , sinquetes,

Sinquetes les de vidre, boletes les de fang (a Valchunquera)

Boletes y al choc, chugá al gua.

Pam dins , pam fora , pam dal, pam baix eren uns movimens. 

pichó , pijó a La Fresneda, Valjunquera. Tamé es la cría del colom (paloma)



Una canica es una pequeña esfera de vidrio, alabastro, cerámica, arcilla, metal,cristal, acero, piedra, mármol,madera o porcelana​ que se utiliza en diversos juegos infantiles. También se denomina así a algunos juegos en los que se utilizan las canicas. Estos juegos son prácticamente universales, y aunque existen muchas variantes, la esencia es casi siempre la misma: lanzar una o varias canicas para intentar aproximarse a otras o a agujeros objetivo. Cuando se gana una mano se suelen tomar las canicas del otro jugador o de los jugadores contrarios.
Jugadores 1 o más Complejidad Baja Habilidades Destreza 
Además de como juego, las canicas son muy utilizadas para uso industrial, siendo principalmente utilizadas en el interior de los envases de aerosoles y en rodamientos.

dcvb





PITXO m. 
Trompitxo, baldufa que es fa ballar a cops de cordill (Perpinyà, Rodonyà).
2. PITXO m. 
Pèsol (Ariany, Maria de la Salut).
3. PITXO m. 
Descans del carro (El Talladell, ap. BDC, xxii, 183).
1. PITXÓ m. 
Embut per a beure vi a la taverna (Espluga, ap. BDC, xx, 232).
2. PITXÓ m. 
Colomí (occ., val.); cast. pichón.
3. PITXÓ m. 
Varietat de copinya de la mar (Maó).
4. PITXÓ m.: 
V. pitjó.

martes, 15 de agosto de 2017

La Franja, orígens catalans, integració a Aragó i posteriors intents de convergir amb el Principat

La Franja,  orígens catalans, integració a Aragó i posteriors intents de convergir amb el Principat

Joaquim Torrent




http://movimentfranjoli.blogspot.de/2016/10/la-franja-origens-catalans-integracio.html

   La pertinença de les terres de la Franja de Ponent a l’àmbit català ve de molt lluny, ja en els obscurs temps altomedievals la Ribagorça -el bressol inicial de la Franja- es diferenciava dels nuclis cristians situats més a l’oest per un feudalisme més vigorós i una major influència franca, igual que la resta de comtats catalans. Concretament, en els primers temps Ribagorça i Pallars estaven estretament entrelligats -tot i que els fets històrics feren que, posteriorment, el primer comtat entrés en l’òrbita navarroaragonesa i el segon en la del casal de Barcelona.  I no es tractava només de relacions polítiques, sinó també eclesiàstiques, el bisbat de la Seu, depenent de Narbona, com tota la resta de bisbats catalans, arribà fins a les valls de Bielsa i Gistau. Evidentment la vinculació ribagorçana amb les terres situades al nord i a l’est no és aliena a la seva situació geogràfica, a banda que el Pirineu no ha estat mai un mur infranquejable, al contrari, ha esta una zona d’incessant intercanvi cultural. 

   Un cop format i consolidat el català  fou transportat, bàsicament des de la zona pirinenca, cap al sud pels repobladors de les terres preses als musulmans, i igual passà a la Franja, fet que contribuí a una integració ben ràpida del domini lingüístic català. Cal tenir en compte a més, com a gran part de la Catalunya nova, l’existència de població mossàrab, que feia servir una parla molt acostada al català i que aviat va ser assimilada. I també, en el cas específic del Matarranya, fou important el paper exercit per població procedent  d’altres territoris ja repoblats, com el Segrià.

   En la conquesta de les noves terres hi tingué una gran rellevància Berenguer IV, comte de Barcelona, desposat amb Peronella i pare del rei Alfons I el Cast, qui també exercí un paper força important en les conquestes.  Així, l’any 1142 es va conquerir Tamarit de Llitera, i poc  després Tortosa (1148), Lleida, Fraga i Mequinensa (1149). A partir de 1150 es va procedir a la conquesta de la zona del Matarranya, acabada definitivament el 1169 per Alfons I el cast.  Ja a les constitucions de Pau i Treva del 1173 hom va definir Catalunya com a estesa «de Salses a Tortosa i Lleida amb llurs termes», i a les Corts de Lleida de 1214 s’esmenta Catalunya com  a compresa "de Salses fins al Cinca". l a rel del testament de Jaume I es va tornar a  plantejar novament la qüestió dels límits entre Aragó i Catalunya, ja que s’atribuïen ambdós territoris a dos fills del rei; el 1244 a les Corts de Barcelona, en les quals jurà l’infant Pere com a hereu de Catalunya, el mateix Jaume I va definir Catalunya com a compresa de “salses al Cinca”, amb l’oposició dels aragonesos. Durant un cert temps aquest límit es va mantenir, almenys de manera teòrica, però l’any 1300 Jaume II, per les pressions aragoneses, declarà que el Sobrarb, la Ribagorça i part de la Llitera -la Llitera en concret fou partida per la clamor d’Almacelles fins a la seva confluència amb el Cinca-  eren d’ Aragó tot i l’oposició catalana.  Com per voler pal·liar els efectes d’aquesta decisió  va donar, el 1322, al seu fill l’infant Pere la Ribagorça com a comtat independent i regit pels Usatges i costums de Catalunya, el qual conservà així un règim d’autonomia. Al sud, i després de moltes vacil·lacions i disputes protagonitzades per bisbats, ordes militars i nobles, calgué arribar a mitjan segle XIV per donar  per plenament inclosa a l'Aragó la comarca del Matarranya (comprès el Baix Matarranya). Al segle següent s’hi inclogué Fraga i Mequinensa, i, finalment, el comtat de la Ribagorça, després d'un seguit de revoltes, era incorporat a l'Aragó per Felip II l'any I592.

   A penes mig segle després, i en el transcurs de la Guerra dels Segadors, la vila de Benavarri i alguns pobles dels voltants es lliuraven a les forces francocatalanes amb la condició que el comtat de Ribagorça es pogués unir a Catalunya.; tot i això la unió va ser efímera, ja que a finals del mateix any les tropes de Felip IV ocuparen tot el comtat.

   En el segle XVIII, durant la Guerra de Successió, les comarques i poblacions de la Franja, van abraçar majoritàriament la causa austriacista i van renovar-se  els  lligams  amb  el  Principat. Algunes localitats, com Benavarri,  Mont-roig de Tastavins  i, sobretot, Calaceit van patir molt a mans de les forces borbòniques. Aquesta darrera vila el 24 de gener de 1716 -fa  exactament 300 anys-, després de lluitar  valerosament contra les tropes castellanes, fou incendiada i saquejada, i es calcula que, en la defensa de les seves llibertats, hi van morir 150 calaceitans .

   El 1812, en el transcurs la Guerra del Francès, l'administració gal·la va fer arribar Catalunya, novament, fins al Cinca; es creà el departament de les Boques de l‘Ebre, un dels quatre en què fou dividida Catalunya  -formalment incorporada a França-, Lleida en fou la prefectura,, i Cervera, Tarragona i Tortosa les sotsprefectures. El departament desaparegué el 1814, quan França evacuà la península. Hi foren incorporats exactament 6 municipis de la Franja, tres del Baix Cinca, Fraga, Torrent de Cinca i Mequinensa, i tres del Baix Matarranya, Faió, Nonasp i Favara. Els canvis polítics i administratius que va introduir el règim napoleònic a Catalunya, però, van ser intranscendents ja que van quedar en reformes de “paper” que no van poder aplicar-se perquè els francesos no ocupaven eficaçment el territori

   El 1833, com sabem, es va implantar la nova divisió provincial, la qual no va estar exempta de controvèrsies, i polèmiques a la Franja, tot i que finalment els límits entre Catalunya i Aragó -contra certa creença popular- no es van tocar. Com explica el professor Jesús Burgueño, a causa de les reclamacions de Barbastre per disputar-li la capitalitat provincial a Osca, el govern volgué consultar (1836) l’opinió dels diputats d’Osca i Saragossa, els que optaren per Barbastre -la meitat- no dubtaren a dir, significativament, que on trobaria un millor lloc la part oriental d’Aragó seria  la província de Lleida, i afirmaren: “Fraga, cabeza de distrito judicial de uno de los que tiene la provincia de Huesca, dista muy poco de Lérida, con quien la naturaleza, el lenguaje (SIC) y aún las costumbres le unen estrechamente." Posteriorment el 1842 -com també explica Burgueño- es formularia un nou pla de divisió provincial, propugnat per Fermín Caballero, on les comarques de Fraga i la Llitera eren agregades a Lleida, tot i que finalment fou desestimat.

 L'any 1919 en el projecte d‘Estatut d'Autonomia elaborat per l'assemblea de la Mancomunitat de Catalunya es feia esment de la possible integració al Principat de territoris veïns,  segurament a causa de la vinculació dels homes de la Mancomunitat amb la Franja, començant pel mateix Puig i Cadafalch. Malauradament aquest projecte va ser rebutjat per les Corts Espanyoles..

   Després del gran parèntesi que representà el llarg i repressiu període franquista, instaurat a rel de la guerra civil, i amb l'adveniment de la democràcia, es van produir novament alguns fets insòlits i força espectaculars en els pobles de la Franja. Per exemple, en una famosa enquesta, publicada a la revista Andalán el 1978, feta a l'Institut de Tamarit, va resultar que dels seixanta-quatre alumnes de BUP consultats, tots menys uns es van decantar per sentir-se catalans; al Torricó, també aquell any, es van cantar Els Segadors i es van fer crits a favor del pas a l'administració catalana, i a  Benavarri l'any 1981 es van recollir signatures a fi d'aconseguir el mateix objectiu..

 El 1996 la premsa informava que vuit municipis de la Mancomunitat de la Ribagorça Oriental, a Osca, es plantejaven iniciar negociacions amb la Generalitat per estudiar la seva adscripció a Catalunya si el govern aragonès no en reconeixia el fet diferencial en  el  projecte de divisió  comarcal  que preparava. La proposta, però, no es materialitzà; malauradament la Ribagorça Oriental no ha estat reconeguda i la comarca es regeix des de Graus.

  Finalment, creiem que és important ressenyar l’èxit que va tenir, l'agost del 2013, la cadena humana que es va  fer entre Calaceit (Matarranya) i Caseres (Terra Alta), amb l’assistència de més de quatre-centes persones per reclamar la unitat de la llengua i contra la denominació LAPAO; i també la recent aprovació el 6 d’octubre d’enguany (2016) pel  Parlament de Catalunya , amb els vots de la CUP i JxSí, d’una proposta on es manifesta que  el conjunt dels Països Catalans tenen dret a l’autodeterminació  -Franja inclosa- i a decidir el seu estatus polític. Cal recalcar que en la resolució esmentada s’especifica que el Principat mantindrà una relació prioritària amb els territoris dels Països Catalans, amb els quals comparteix llengua, cultura i altres vincles forjats al llarg de la història, i també s'apunta, en relació a  la Franja de Ponent, que “cal vetllar pel vincle que els seus ciutadans mantenen amb Catalunya que, més enllà de la llengua, també es manifesta en qüestions relatives al patrimoni històric i l’accès a la sanitat i l’educació públiques”.

  No podem amagar, però, que, malgrat el desvetllament cultural i d'autoconscieència col·lectiva que s’ha produït a la Franja des de l’adveniment de la democràcia, hi ha hagut, com a contrapès, alguns fets i processos bastant negatius des del punt de vista territorial, com han estat el desmembrament del bisbat de Lleida   -amb precedents, no per casualitat, durant el franquisme- i  la  divisió en comarques poc respectuoses amb la realitat lingüística i cultural, com es desprèn del fet que l´única comarca oficial plenament de parla catalana és el Matarranya, i encara mutilat. I si anem a altres àmbits hi hauríem de sumar la reclamació sense atendre a raons dels béns, la instauració de la LAPAO, afortunadament derogada, i, darrerament, l’aparició d’inquietants símptomes de substitució lingüística. I si a més hi afegim la potenciació de les barreres i fronteres autonòmiques és inevitable que tot plegat ens ompli d’intranquil·litat. Tot i això, però, no podem deixar de banda l’existència -com hem vist- de  fets positius i la constatació que cada vegada són més les  persones, especialment gent jove, que tenen ben clara quina és la seva veritable pertinença.