
champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
martes, 15 de agosto de 2017
Chapurriau, catalá, catalanisme
sábado, 2 de septiembre de 2017
Ignacio Sorolla Vidal afirma (es el doctor más tonto de Teruel)
http://www.aragon.es/estaticos/GobiernoAragon/Departamentos/PoliticaTerritorialJusticiaInterior/Documentos/docs/Areas/Informaci%25C3%25B3n%2520territorial/Publicaciones/Coleccion_Territorio/Comarca_Bajo_Aragon/HU_2.PDF&ved=0ahUKEwixjdv_yobWAhWKKJoKHVC9CnIQFghWMBE&usg=AFQjCNFhvpQC4KxnHAu4tOo94d6SY4kdOQ
A finales del siglo XVIII o a principios del XIX debió de popularizarse el término chapurriau, calificativo negativo que se usaba para designar el catalán hablado en la comarca, y en general en Aragón.
/// Any 1612: «que Peñarroya confrenta amb els Reynos de Catalunya i València, i en el moment de la unió es parlava en llengua catalana tancada» (Sumari del proces de proprietat iuratorum de Pena-roja et Fornoles, 1612, transcripció de Quintana, 2006) Any 1923, alcalde de Fórnols (José Maria Bel Molins) publicava un anunci sobre la necessitat d'un doctor on s' apunta que la vila matarranyenca era «de parla catalana». Any 1938 ABC referència l'entrada de les tropes franquistes a Fraga: "Avui Fraga està gairebé desert. El mateix passa a Torrent de Cinca i en Mazalcorreig i en Mequinensa. Per aquesta línia es parla català ja. " Any 1952, Juan Moneva «en travessar el riu Matarranya que, per Faió, separa Aragó i Catalunya, vaig disposar no parlar sinó català; i fins i tot hauria d'haver-ho fet abans, doncs català parlen a Nonasp ii a Favara, estacions aragoneses de la línia » Any 1965, Camilo José Cela visitant la Ribagorça aragonesa «per tots aquests pobles es continua parlant el català: millor o pitjor ja que, en aquestes zones de fricció de llengües, les llengües s'esbocinen -o es llimen -en conviure i influir-se recíprocament»
// escrit en castellá per Camilo. Camilo tamé va di que "no es lo mismo estar jodido que estar jodiendo", per lo que no es lo mateix parlá y escriure chapurriau que chapurrear. Camilo parlae gallego, y seguramén enteníe lo catalá perque són llengües paregudes, pero están considerades dos llengües diferentes. Si lo gallego se parlare a Teruel siríe catalá avui en día. Les sites de Natxo están traduídes al catalá, estaen escrites en castellá, ya mo les va ficá al grupo y la foto del anunsi per a meche (dotó) de Fórnols. Los noms dels pobles varíen en los añs, y se fan aná los que convenen a cadaú. Per ejemple, Peñarroya, Penarroija, Pena-Roja. De lo que Natxo trobe escrit agarre lo que que vol per als seus interesos. Un lingüista com ell pot aprofitá hasta lo que escric yo del catalá y lo swahili , agarrá un trosset, lo que interesse, li fiques " ", <>, sic, y ya tens una sita per aná pegán a tots los blogs, grupos de Facebook, etc. Natxo es un mestre en aixó, en les reds, xarxes li diu ell al seu blog a Wordpress, y en manipulá encuestes preguntán a gen que sap qué contestarán. No fique cap sita del pare Batllori, estudis de Martí Gadea y atres lingüistes valensians y del valensiá, y sites que se veuen a valenciafreedom.com , pg de Facebook Corona de Aragón, etc ... //
Any 1555: «y el reino de Valencia habla catalán, y hasta oy en día todo lo que está en frontera de Cataluña y Valencia, los aragoneses como Monçón y su tierra y Fraga y Favara, Maella, La Torre del Conde, Fresneda, Valderrobres, Vinazeit [sic], Fonespalda, Monrroy y Aguaviva y toda aquella tierra, con la de Teruel que confronta con Valencia, todos hablan los aragoneses catalán, y los catalanes fronteros Aragón ni palabra» (Hernando de Aragón y Gurrea, arquebisbe de Saragossa i virrei, Historia de Aragón, referenciat a Faci (2016)). Any 1557: «En Aragó tant com afronta lo regne ab Catalunya y València, no parlen aragonès sinó català tots los de la frontera» (Cristòfor Despuig, Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa).
// Huesca, Saragossa, Teruel tenen frontera en Cataluña, los de Tortosa saben com parlen a Azanuy, Tamarite, etc .
// Any 1612: «que Peñarroya confrenta con los Reynos de Cataluña y Valencia, y al tiempo de la union se hablaba en lengua catalana cerrada» (Sumario del processo de propriedad iuratorum de Peñarroya et Fornoles, 1612, transcripció de Quintana, 2006)
// Reino de Cataluña, eh? Quintana es un bon mestre per a Natxo, es un inútil que diu que lo catalá ya se parlae fa 2200 añs a la península, creu de Sant Jordi, onso y xumenera son paraules residuals del aragonés, y moltes atres perles. //
Any 1921: Matíes Pallarés, (1921). Vocabulari de Penarroja (Baix Aragó). Butlletí de Dialectologia Catalana, IX, 69-72.
// Matíes ere de Penarroija, no sé si escribíe tamé Pena-Roja
// Any 1923, alcalde de Fórnols (José María Bel Molins) publicava un anunci sobre la necessitat d’un doctor en què apunta que la vila matarranyenca era «de habla catalán».
// No va escriure res Braulio Foz sobre lo catalá de Fórnols? //
Any 1938 l’ABC referencia l’entrada de les tropes franquistes a Fraga com “Hoy Fraga está casi desierto. Lo mismo ocurre en Torrente de Cinca y en Mazalcorreig y en Mequinenza. Por esta línea se habla catalán ya.”
// a les tropes franquistes ñabíe gen que parlae chapurriau, aragonés, catalá, valensiá, asturiano, leonés (igual li dien castellano) pero sol ham agarrat este trosset //
Any 1952, Juan Moneva «al cruzar el río Matarraña que, por Fayón, separa Aragón y Cataluña, dispuse no hablar sino catalán; y aun debí hacerlo antes, pues catalán hablan en Nonaspe y en Fabara, estaciones aragonesas de la línea»
// Juan Moneva te algo escrit en catalá, ya que lo parlae?
// Any 1965, Camilo José Cela visitant la Ribagorça aragonesa «por todos estos pueblos se sigue hablando el catalán: mejor o peor ya que, en estas zonas de fricción de lenguas, las lenguas se despedazan –o se liman –al convivir e influirse recíprocamente»
// Gallego y Portugués, dos llengües diferentes que a la frontera se llimen, com lo fransés al catalá, aragonés al catalá, valensiá al catalá, castellá de Murcia al valensiá. A Mallorca, ses illes, la frontera es la mar catalana.
// Continúe Artur Quintana, extracte del pdf:
En los últimos años del franquismo se creó en Aragón un clima favorable a la recuperación del catalán como lengua escrita, y que en la comarca se inició con la labor de Tomàs Bosque, de La Codoñera, como escritor y cantautor en catalán a partir de 1968.
// Escriu en castellá y fique Tomàs? Espanya tamé seguramén //
La actual Constitución Española indica en su artículo 3.2. que las lenguas no castellanas serán oficiales junto con el castellano, y de ahí se infiere la oficialidad de la lengua catalana en la comarca del Bajo Aragón.
El Estatuto de Autonomía de Aragón de 1982 ignoró la disposición constitucional, obstaculizando así el proceso que, de acuerdo con la Constitución, debería llevar a la oficialidad del catalán en Aragón, y en consecuencia en la comarca del Bajo Aragón. La proyectada Ley de Política Lingüística de Aragón contempla dicha oficialidad del catalán junto al castellano, pero hasta hoy esta ley no ha sido aprobada por las Cortes. En 1984 diversos alcaldes y concejales de los territorios de lengua catalana de Aragón, y entre ellos algunos del Bajo Aragón, firmaron la llamada Declaració de Mequinensa en la que se rechazaba el calificativo de chapurriau para el catalán en Aragón y entre otras medidas de fomento de esta lengua, se pedía su enseñanza, que se inició en diversas localidades aragonesas de lengua catalana, pero en ninguna de las de la actual comarca del Bajo Aragón.
// Alcaldes, concejales, grandes lingüistas, científicos eméritos, conocidos por no aceptar nunca sobornos, tanto de un partido como de otro, izquierdas y derechas //
Si bien, en La Ginebrosa, desde 1997, se imparte una enseñanza contrastiva, mayoritariamente dentro del área de lengua castellana pero no únicamente, que aprovecha así de forma positiva el bilingüismo castellano-catalán de los alumnos y su entorno. En 1989 se fundó ASCUMA, entidad adscrita al Instituto de Estudios Turolenses, (es una sucursal del IEC en Aragón, Calaceite) y que de alguna manera coordina los esfuerzos para la normalización y fomento del catalán en la comarca. A través de las publicaciones de esta asociación, así como también del periódico alcañizano La Comarca, un foradet en chapurriau, y de publicaciones como el Boletín del Centro de Estudios Bajoaragoneses de Alcañiz, Tarayola de La Ginebrosa y Coses del lloc de La Codoñera, se han ido manifestando diversos poetas y articulistas en catalán, como el ya citado Tomàs Bosque Peñarroya, el más membrillo de La Codoñera, Carmeta Pallarés, de La Ginebrosa y José Miguel Gracia Zapater, lo codoñet mes tontet, que recientemente ha publicado el poemario Davall d'una olivera, el primer libro en catalán de un autor de la comarca; anteriormente, en 1990, Ramón Mur, de Belmonte, Bellmunt, había incluido numerosos fragmentos en catalán en la novela Sadurija. En 1995 la asociación catalanista del Matarraña - Ascuma publicó Lo Molinar donde se recoge gran parte de la literatura popular catalana – cuentos, leyendas, canciones, refranes… – del Bajo Aragón.
// lo cual afecta especialmente a los imperfectos de indicativo: cantaves, cantave, cantàvem… suenan cantaes / cantaix, cantae, cantàem…
En morfología se observa el uso de lo, los para el artículo determinado masculino como en el período clásico. Este artículo se suele apostrofar por fonética sintáctica después de vocal: que lo cavall puede pasar a que’l cavall. Son generales los plurales del tipo hòmens frente a homes de otras zonas. Para las formas átonas de los pronombres se usan las llamadas formas plenas, me, te, se, lo, los, ne, formas que pueden apostrofarse de manera parecida al artículo de- terminado: Que ne té puede sonar Que’n té. Los posesivos clásicos se usan sólo con algunos nombres de parentesco: mon pare, sa germana, y algunos po- cos casos más: en ma vida; en los demás se han generalizado las formas pronominales de la lengua clásica, partiendo de las del masculino: és la meua, la teua cullera, lo meu lloc… En los demostrativos es característico el sistema de tres demostrativos: este, (e)ixe, aquell, propio también de gran parte del catalán en Aragón y en Valencia, frente al resto del dominio que con pocas excepciones usa únicamente un sistema de dos demostrativos. En algunas localidades se oye enta/anta al lado de cap a, cara a generales. Los paradigmas verbales son los siguientes. Presente de indicativo: canto, cantes, cante, cantem, canteu, canten; prenc, prens, pren, prenem, preneu, prenen; partixco, partixes, partix, partim, partiu, partixen. Presente de subjuntivo: canta, cantos, canto, cantem, canteu, cànton; prenga, prengues, prengue, prenguem, prengueu, prenguen; partixca, partixques, partix, partim, partiu, partixquen. El imperfecto de indicativo es del tipo general cantava, perdia, sentia. El indefinido simple es desconocido y solamente se usa el perifrástico, como en la mayor parte del dominio lingüístico: va cantar, va pendre, va sentir y no cantà, prengué, sentí. Los participios del pasado son las formas generales catalanas: cantat, perdut, sentit. En el léxico destacan formas tan clásicas como desvindre’s o vespra(da) que en muchas zonas son propias solamente de la lengua literaria. Obsérvense también las muchas voces compartidas únicamente con las hablas catalanas occidentales: bes, carrasca, corder, esfardatxo, espill, faena, farnaca, panís, pi- gota, rabosa, romer, timó, etc.
La Ginebrosa (Chinebrosa, de chinebre, ginebre) es una de las localidades de lengua catalana del Bajo Aragón ...
jueves, 4 de febrero de 2021
Premios Nobel catalans.
Una de les raons per la que los catalans volen la independensia es la seua eminén superioridat intelectual per damún dels demés españols.
¿Y cóm podem medí eixa superioridat?
Pos per lo número assombrós de premios Nobel catalans, índice segú de inteligensia, talento y originalidat.
Los vuit premios Nobel catalans son los siguiens:
-
Vicente Aleixandre, catalá naixcut a la Cataluña Sur, a Sevilla,
que se va criá a Málaga y se va afincá a Madrid desde los seus
tems de universitari. Va viure desde entonses sempre a Madrid, aon va
morí.
-
Jacinto Benavente, catalá naixcut a Madrid aon va viure tota la seua
vida. Va morí a Galapagar, aon los marquesos podemites, per portá
la contraria.
-
Camilo José Cela, catalá naixcut a les afores de Barchinona,
concretamen a Padrón, famós pels primentons, que uns couen y
datres no, afincat desde los 9 añs a Madrid, aon va passá tota la
seua vida.
- José Echegaray, catalá naixcut a Madrid, se va criá a Mursia, va torná a Madrid en 14 añs; va treballá a diferéns destinos de ingeniero y va acabá morín a la seua siudat natal.
- Juan Ramón Jiménez, catalá naixcut a Moguer, que va viure tamé a Sevilla y a Madrid, se va exiliá als EE.UU. y va morí a Puerto Rico.
-
Severo Ochoa, catalá naixcut a Luarca, que va fé lo bachillerat a
Málaga, se va llissensiá en Medissina a Madrid aon va sé discípul
del canari Negrín, y se va exiliá als EE.UU. Al torná de América
se va instalá a Madrid, aon va morí.
- Santiago Ramón y Cajal, catalá, sol una persona, naixcut al enclave navarro de Petilla de Aragó, va estudiá a Saragossa, va luchá a Cuba, y va viure desde 1892 a Madrid, aon va morí.
- Mario Vargas Llosa, catalá ultramarí, naixcut a Arequipa, va passá la seua primera infansia a Bolivia, y mija vida a Perú. Va vindre a Madrid a fé lo doctorat, va passá uns añs a París, se va nassionalisá español al 1993 y actualmen viu entre Londres, Lima y Madrid, aon li diu la Preysler.
Este assombrós número de Premios Nobel catalans es lo verdadé motiu de que Barchinona sigue la capital cultural y sientífica de España.
Observaréu que la capital mate a los Premios Nobel, done igual aón naixquen, acaben morínse a Madrit, víctimes del sentralisme avassalladó y del españolisme agressiu y neofranquiste de les JONS.
lunes, 18 de marzo de 2019
Muchamel, muchamelers
¿De quín arbelló haurá eixit esta fansella? Presumixen de donar lliçons toponímiques y, a la primer cullerá, moscarda. Volen fer un enquiridió carrerer y, el topónim més important dels muchamelers, el del poble, desconeixen cóm s'escriu en valenciá. Seguint als baldraguts dels fascisme expansioniste catalá, en totes les plaques escriuen Mutxamel, en catalá.
http://ricartgarciamoya.com/2019/03/17/atra-catalana-del-catala-informacion-mutxamel/
http://ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2019/03/Muchamel-e-Informaci%C3%B3.pdf
Atra catalaná del catalá.
Ricart García Moya.
Pegant binsellaes a dreta y esquerra, un día raere d'atre, el periódic catalá Información oferix mijes veritats y badomíes pera chiquets, machongos y ahuelos. Aixina, els dimecres trau un suplement en catalá (que ells diuen valenciá, pera enredrar paixarells); y no fa falta aclarir que está subvencionat per els monyicots colaboracionistes de la Generalitat del Tripartit. Esta gent fa lo que li manen els que afluixen dinés y, atra vegá, m'anrecorde del bort Francisco Umbral que, més o manco, reconeixía que era “una puta literaria”, perque si li encarregaven un artícul sobre cuansevol asunt, fea el preguntat: “De acuerdo, ¿lo quieren a favor o en contra?”. Qui paga mana, y aixó pensarán el tisparixos d'Información que, desde que'ls han llevat els anuncis de prostitució, ampomen a tots els bonyigers del fascisme expansioniste catalá. Més progresistes que la figasatía, l'atre día feen campaneta de combregar de “Las placas contadoras”, invent dels sompos catalanistes de Muchamel pera deixar enmerdats els carrers en manises que donen vergonya per la vilea de contingut: “Las placas contadoras de historia de Mutxamel. Los azulejos, escritos en valenciano, recuperan antiguos nombres de enclaves estratégicos... iniciativa que pretende mostrar los orígenes de topónimos... por medio de unas placas de cerámica escritas en valenciano” (Información, 03/ 02 / 2019).
Lo que fan estos berrendos es com aquell retor que demanava purea a una chicona y, en sotana descordá, anava en mija albarchina fora. ¿De quín arbelló haurá eixit esta fansella? Presumixen de donar lliçons toponímiques y, a la primer cullerá, moscarda. Volen fer un enquiridió carrerer y, el topónim més important dels muchamelers, el del poble, desconeixen cóm s'escriu en valenciá. Seguint als baldraguts dels fascisme expansioniste catalá, en totes les plaques escriuen Mutxamel, en catalá. Desde fa 20 o 30 anys vinc publicant documentació d'este topónim en idioma valenciá. U dels últims articuls va ser 'Les creílles de Muchamel' (Colecció Catalunya mos furta, 12/09/2015); y, la veritat, com estic pereós y fart de tant dir lo mateix una y atra vegá y que ningú em fa cas (no a les meues paraules, clar, sinos a la documentació), pues tingam la festa en pau y a fer camí a les cabrelles. Pero, per si encá n'hia algú en Muchamel en corpenta, done documentació y, de pas, li pregunte al periodiste d'Información si pot aportar documentació ahon 1 -del lletí post, la conj. pues está arrailá en valenciá desde'l Renaiximent: “pues un nas tens” (Guerau: Descrip. dels Mestres de Valencia, 1586, v. 96); “pues de tots” (Mulet: Ms. Poesies a Maciana, c. 1640, v. 55); “pues si te una sisadora, los ulls posa en lo escritori” (BUV, Morlá: Ms. 666, c. 1649), etc. En atre temps de llibertat y orgull, els muchamelers haurien omplit a fangaes estes racholes ahon ix escrit el catalá Mutxamel, no el valenciá Muchamel dels anténtics muchamelers d'antany, d'aquells mascles d'armes que anaven a deféndrer el Reyne en Morella y tallaren la invasió dels fartons catalans en la Guerra dels Segadors, en 1650. Y, clar, l'eixércit del Reyne guanyá la guerra als vintungles del Nort (fotografía del diari Información, 03/ 02 / 2019). 2 ixca la morfología 'Mutxamel' en valenciá. Te que ser d'avans2 de que l'extrema dreta dels catalanistes del sigle XX endenyara el topónimo (em referixc als Pompeu Fabra, Sanchis Guarner, Joan Fuster, Carles Salvador y demés corfolls del fascisme catalaniste). La documentació que seguix es pera'ls muchamelers o valencians d'atre puesto del Reyne que no estiguen rentats de cervell, perque als bufalagamba de l'extrema dreta catalanista els sindona lo mateix groc que vert. Asoles volen aumplirse bolchaques y sopa caume en boca. «el dit patró Joan Pasqual vené en lo moll a uns de Muchamel...» (Archiu Mun. d'Alacant, Llibre de la peixca, 12 de setembre 1578, f.7) «Capitulació entre Muchamel, Sen Joan y Benimagrell (…) de les Universitats de Muchamel, Sen Joan y Benimagrell lo que aquelles respectivament...» (Archiu del R. de Valencia, Cancillería Real, Leg.384, 21 setembre 1604, ff. 80, 87) «Universitatum Muchamel, sancti Joanis et Benimagrell» (ARV, Canc. Real, Leg.384, ff. 80, 87) «Pragmática Real feta per Joan de Ribera, Capitá General en la present Ciutat y Regne: sobre la extirpació y expulsió del bandolers (…) de la Ciutat de Alacant, viles de Xexona y Vilajoyosa y universitat de Muchamel, Sen Joan y Benimagrell» (Bib. de Catalunya, Fulles Bonsom Sig. 6.607, R.1141, Valencia 25 febrer 1603) “del lloc de Muchamel orta de Alacant” (BRAH, Porcar: Dietari, any 1624, f. 433) «estigueren sense dir misa en dita iglesia de Muchamel desde el...» (Manuscrit del Orito, Muchamel, any 1628) «21 de novembre 1629, dimecres, vingué el Virrey de lo Reyne de Valencia a Muchamel (…) Estant edificant la Torre de la Heretat … que está en la present vila de Muchamel» (Manuscrit del Orito, Muchamel, any 1629, f.174) «en lo present Regne de Valencia... y extraordinaries vengudes de aygua... en lo riu damunt la universitat de Muchamel» (Archiu Mun. d’Alacant, Llibre de Privilegis, Ordens del Marqués d’Aytona, 5 de febrer 1591) «Previlegi (sic) de la Agregacio de la Vila de Muchamel ab la Ciutat de Alacant en lo any 1653» (AMA, Generalitat valenciana, Arm. I, lib. 4º, f.20) «y fama publica entre tots los vehins y habitants de Muchamel y llochs de la horta que en dites cases se han fet moltes morts (…) senyal menys de la mitat de un cuart de Muchamel (…) els llochs de Muchamel, Benimagrell (…) vehi de la universitat de Muchamel (…) Joan Salines, bandoler condenat a mort (...) que va bandolejant y fent mal per lo terme y horta de Alacant y atres parts del present Regne... partida de la Condomina, Camí de la Verónica... Muchamel, Benimagrell... partida del Açutet” (ACA, Sec. Reyne de Valencia, Leg. 583, doc. 9 / 2 any 1622) «que persona alguna de qualsevol stat , y condicio que sia, no puga entrar en la present Ciutat de Alacant, Vila de Muchamel (…) que lo vi de la collita dels vehins de la present Ciutat, 2 avans –adv. y prep.; vocable clásic, present en la Crón. de Pere IV; equival al fr. avant y cast. antes: “avans d’esta venguda” (BRAH, ms. Dietari Porcar, 1591); “¡A ella, no! ¡Mátem avans!” (Serrano, M.: El llop de la Murta, 1928); etc. 3 Vila de Muchamel (…) En Orihuela, por Jayme Mesnier, Impresor de la Ciutat, 12 de dehembre 1672» «Vila de Muchamel, Universitats de Monfort...» (Archiu Mun. d'Alacant, Real Carta sobre el vi foraster, 11 febrer 1673) “Mambisos en Muchamel” (Orozco Sirvent: Mambisos en Muchamel, Alacant, 1897) «De Muchamel. A dos chiques que el segón dia de pascua ...» (Semanari El Cullerot, Alacant 17 abril 1898) «¿quí es? El huendo de Muchamel» (El Tio Cuc, nº 99, Alacant, 1916) «ni digam res de la banda (de músics) de Muchamel» (El Tio Cuc, 2ª ep., nº 57, Alacant, 1924, p.2) «El seu cant a 'les festes de Muchamel... Mare de Deu del Loreto / entre Moros y Cristians, celebres la teua festa / qu'es festa del cel el camp” (Eduart Irles, Croniste d'Alacant: Retaulets en la Santa Fas, Alacant, 1934) Fa uns vint anys, entre la documentació valenciana que, provisionalment, estava en l'Archiu de Simanques (furtá per els catalans a mitants del sigle XIX, hui está en l'ACA), vaig vórer que n'hiavíen nugats que feen referencia als lladres que s'amagaven, raere de furtar, en la contorná de Muchamel. Escrit en valenciá per escribans de la Cancillería Real, no eixía per cap de puesto la coenta imbesilitat morfológica de Mutxamel, invent fet de raspalló y camartell per capis fustis de l'Institut d'Estudis Catalans en el sigle XX (ACA, Sec. Reyne de Valencia, Leg. 583, doc. 9 / 2 any 1622). En fi, deixe de fer pedreta y, en un bufit, me'n vaig a tastar unes tares d'anchova en oli, coca en tonyina y uns gotets de vi eixaent d'una cachapera vora placha.
martes, 19 de junio de 2018
Agüelo sebeta a Juan Luis
Hola Juan Luis: Desde la mateisa educasió que me oferises, yo te contesto.
Primé: vull disculpam, perque yo no parlo lo catalá com tú dius, yo parlo lo chapurriau del meu poble que segur es diferen del teu poble o dels pobles del voltán.
Segun: tindrás que perdonam tamé que no escriga en la llimpiesa que u fas tú y ni en palabres estrañes pa mi y pa molta de la chen que mos llechís.
Sol fachs lo mateis que faen los catalans, eisos amics teus, fa més de sen añs: escriure com me demane lo cor, hasta que natres tingam tamé lo nostre Pompeu Fabra que se invento una gramática, si la dell va valdre, la nostra tamé deurie de feu.
Com veus al meu poble parlem un Chapurriau espesial, diferen de uns atres pobles, igual que pase a casi tots los termes de la vora, cada un tenim diferentes influansies que en lo pasá los añs se han fet peculiars de cada racó. Ahí tenim la riquesa, a cada puesto lo parlem de una manera pareguda y cuan estem chuns, mos entenem tots.
Una cosa pareguda pase en lo catalá, perque, según diuen, lo valensiá, lo mallorquí y lo chapurriau, tots som catalá y mira que son diferens.
Yo penso, soc un ignorán en asó, que tots, per uns o uns atres camins, venim del llemosí y podriem sé chermans si vols, pero mai lo catalá la mare y los demés los fills.
Después de esta entrada, anem a parlá de la teua charrada:
No entro a parlá sobre la denominasió de algún poble perque, no sé si tú tindrás, pero yo no ting coneisimens praus pa feu y no vull ficam a cap de fangal, del que no sabría eisí, ni tampoc entrá.
Mos dius que no tenim que piarde palabres nostres y a mi me volen fe piarde la iglesia que es meua, per la de esglesia, que no sé de a on ve; San Miquial que es lo meu san, per San Miquel. Tot asó ¿qué vol di?, ¿no se están fican a la meua casa, sense que yo asca cridat a dingú, per més que me digues que ve de Saragosa?.
¿No me dius que yo ting dret a conservá lo meu?, ¿per qué no me diseu? Ni Saragosa, per lo que vech, ni los catalans per lo que llechisco.
Mos dius que lo catalá mos ve donat gratis, gratis será pa tú, pa mi es al preau de piarde la meua llengua y aisó no me pareis gratis, me pareis car, mol car, masa car.
Mos amenases que al radé será Saragosa qui desidirá qué es lo que parlam natres, pos u sentisco mol, me podrá di lo que vullgue, pero yo seguiré parlán lo Chapurriau.
Me dius tamé que lo catalá servis pa trova faena, hasta lo mon mundial, no se tú, yo no vech quel demanon tan llun, pero encara te diré més cuan per casualidat hay vist demanat lo catalá, u fan a un nivel que cap de natres tenim. Entonses pa arrivá ahí tindriem que posamos a estudiá y está cla si ting que estudiá pa dependre una llengua minoritaria, preferisco dependre lo inglés, lo fransés, lo alemán, inclus lo chino que, desde llun, te ubrisen moltes més portes.
Me dius, o pareis que dius que piarde la nostra llengua pa tú es un asunto “sentimental o politic”, pos mira chaic, pa mi es sentimental y mol, de politic, res de res. Pero de sentimén, tot lo del mon, sentimén per que es la meua llengua, la que hay mamat de menut, la que me va enseñá ma mare, y perdona aisó no se toque, la que, según pareis han parlat los antics de la tiarra, los antics de Aragó, ya desde les copies del Fuero de Jaca (1063). Crec que Cataluña an aquells tems no existíe.
Pa acavá cuan llechisco als que defeneu lo catalá, vech un mun de palabres que no son nostres, o sigue que vatres o parleu de un atra manera a la nostra o tos han fet cambiá. Y yo per ara, u digue Saragosa, o u digue lo catalá, vull seguí parlán lo Chapurriau, sense cambiali ni una lletra, clá, sempre sense piarde la educasió.
Que pensem de diferenta manera, nos es problema paque, si un día mos trovem per la nostra tiarra, mos prengam una servesa y, segur, que parlán les nostres llengues, cada u la seua, intentarem enténdremos, encara que yo no tinga lo B-1, o lo A-3, o com se digue, perque yo tindré la sort de tindre lo Chapurriau a seques.
FIN

JUAN LUIS CAMPS JUAN.
/ Foto de la Universitat de Saragossa. /
He tingut multitud de consultes i converses al respecte de la llengua pel debat sobre lo topònim Vall-de-roures i vull deixar clares quatre coses. Jo personalment no tinc cap interès d’imposar res i menys de decidir com vol parlar la gent. En cap cas he dit que s’ha de substituir Valderrobres per Vall-de-roures. Lo que dic i sempre diré es que hem de fer lo possible per /a/ no perdre topònims tan bonics com este ni atres paraules que van sortin al grup de Paraules del Matarranya al que molts participeu.
Jo parlo català i castellà indistintament, i això m’ha servit molt a la vida i no entenc com no és /es sense tilde/ vol aprofitar una cosa que mos bé donada gratis. Perquè mos posèssem com mos posèssem al final seran les autoritats acadèmiques los que decidiran (que ja ho han fet) sobre que és lo que parlem. I parlo dels de Saragossa.

Lo català serveis per a trobar faena a més /ademés/ d’atres coses, a la comunitat Valenciana, a les Balears, a Catalunya, a l’Aragó i també a la resta d’Espanya y mundo mundial. / Ni també, ni resta, no se diu a Queretes. Que trobos faena pel catalá a Fransa occitania o de professó de universidat a Alemania com Quintanilla y Escocia com la Ponsatí /
Privar als nostres fills d’esta ventatja per un tema sentimental o polític, no sé si es de rebut. En fi cadascú que face o digue lo que cregue convenient. Repeteixo sense perdre la educació.
![]() |
Vicente Blasco Ibáñez, valencians, cuideu-se dels catalans, que siguent simples pastors i morts de fam no a soles s'apoderaran de lo Regne, sino també de la cultura i de l'història de Valéncia. |
viernes, 16 de junio de 2017
Paco Escudero, del Matarraña de tota la vida
Paco Escudero, Francesc Xavier Escudero, es un home que fa mols añs que ve a Beseit a casa de Feliciano Castillo, la cova del aire, prop de la tosquera, camí del Parrissal.

Ña gen que entre al grupo yo parlo chapurriau de facebook , mira que lo nom del grupo está ben cla, a tocá los collons.
Fernando Tejedor Giró, sarapio, nascut a Beseit, ressidén a Palma de Mallorca, Palmarnia, aon tamé tenen problemes en la invasió lingüística nazionalista dels catalanistes, alguns charnegos, per part dels que alguns diuen països catalans. La diada dels Països Catalans es lo 30 de febré, en añ bissiesto.
Al grupo, Carmen Minguet, igual que atres com Carlos Rallo Badat o Badet, Ignacio Sorolla Vidal, defenen o han defengut lo catalá.
Lo nom chapurriau no los agrade, a natros sí.
Lo pancatalanisme, la franja del meu cul, los països cagalans, son temes que se traten al grupo, cadaú en la seua opinió, pero lo que mos importe al grupo es la continuidat del nostre parlá, lo chapurriau, que tamé se escriu.
NO teniu cap faena an este grupo, si voléu está, estéu, pero teniu datres grupos y webs aon partissipá.


Fernando Tejedor Giró:
Com tos pot agradá que digue que som catalans de Aragó? Sirá ell catalá. Los aragonesos de verdat may sirem cataláns.
Carme Minguet:
Pero els de La Franja SI... // En catalá se escriu però, en chapurriau no ña cap ò, à, è.
Com pots dir que NO ho sou, i escrius en una variedat del català? La iaia, era d'un poblet de la part d'Osca, prop de Monçó, i parlava català.
Contesto yo, Moncho:
Ningú dels que mos sentim aragonesos, vivim, vivíem, vam naixe a Aragó, parlem chapurriau, escribim en castellá y ara en chapurriau, no som de cap franja, y menos catalans.
Ting una franja entre les molles del cul.
Los que sí se senten de una franja, parlen y escriuen catalá, per a natros son catalans, s'han fet catalans, encara que vixquen o hayguen viscut, naixcut, al Matarraña, Litera, Baix Aragó Caspe, Mezquín...
Han tingut vergoña de les seues arraíls aragoneses y han cambiat la forma de parlá, la de escriure, per a adaptás a la zona aon viuen.
Los que son catalans, vivíen a Cataluña, y ara viuen an estes comarques, seguixen sen catalans, extrangés, a un territori aragonés.



la de burro és millor,
perquè cau a pilotades.»

BON DIA , és el resultat dels meus viatges amb metro d'anada i tornada de Barcelona a Badalona al llarg de molts anys. Reflexions en format poètic sobre els meus sentiments, la meva vida i els tres territòris (Barcelona, Badalona i Beseit) per on passa la meva vida. Un llibre fet amb carinyo per un grup d'amics que han recopilat amb molta paciència els poemes i textes publicats a facebook i els dibuixos que estaven oblidats pels calaixos.
El llibre inclou una biografia escrita per Feliciano Castillo, un treball d'investigació i recopilació d'anècdotes que dibuixen els meus 60 anys al món.


Texto de despedida a la nostra joya, la nostra Gemma.
Mai he sentit tant dolor com el dissabte. Mai recordo un poble tant trist i tant sol. L'esglesia plena, la plaça plena i el teu record. Recordo fa molts anys quan amb una pila t'anavas a la fábrica a la nit, volies quedar-te a Beseit,li estimaves. Recordo el teu somriure, les ganes de viure i crear. Les converses. Recordo la teva boda a Barcelona que va interrompre la pluja i aquella nit a Bikini. Recordo quan embarassada de Kenia anavem a Barcelona en l'autocar de la Hife, nevant amb la senyora del lloro... tants i tants records. la nit de pluja d'estels a la era junt al Beto... Beto ha estat la sombra amiga i callada durant tots aquests anys. Mai he conegut a un home tant enamorat. T'en recordes del sopar étnic..., de les xerrades d'art... jo mai t'oblidaré, per qué encara no em crec que aniré a Beseit i no et veuré.
Miro els quadres que tinc a casa, el paisaje amb tormenta, els peixos,... i saps? la millor obra que vas fer va ser Kenia i Mariona.
Se que mai t'aniras de Beseit i que quan torni a veure la pluja d'estels la nit de San Lorenzo tu hi seras al costat... T'has anat tant depresa...
Crec que Beseit te un deute amb tu, no se si un carrer..., seria fantàstic passejar pel carrer de Gemma Noguera... Tu has contribuït a que Beseit sigui mes art.
Un peto fins aviat Gemma.