Mostrando las entradas para la consulta trobéu ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta trobéu ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

sábado, 16 de marzo de 2024

Lexique roman; Freg, Freit - Confricacio


Freg, Freit, s. m., lat. frigus, froid.

L'auzel son de sisclar mut,

Per freg, que cug qu'els destrengua.

(chap. Los muixons están muts de chulá, per fret, que crec que los aprete. Lo DCVB escriu: xisclar (i ant. sisclar). v. intr. - xiular o siular.)


Rambaud d'Orange: Er quan s' embla.

Les oiseaux sont muets de siffler, par le froid, que je crois qui les étreigne.

Fig. Las ardens sajetas del diable devem estenjer per lo freit de dejuns e de vigilias. Trad. de Bède, fol. 53.

Nous devons éteindre les ardentes flèches du diable par le froid de jeûnes et de veilles. 

ANC. FR. Freit et estet...

Gelée e freit. 

Anc. tr. du Psaut. de Corbie, ps. 102. 

CAT. Fred. ESP. (frío) PORT. Frio. IT. Freddo. (chap. Fret, fred, freda, fredes; Fredes, poble de Castelló prop de Beseit pels Ports.)

2. Freg, Frey, adj., lat. frigidus, froid.

Cant er cueit, ans que sia freg.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Quand il sera cuit, avant qu'il soit froid.

Cant viron Thadieu mort e frey. V. de S. Honorat.

(chap. Cuan van vore a Tadeo mort y fret.)

Quand ils virent Thadieu mort et froid.

Fig. Cautz de tortz far e de caritat fregz.

P. Cardinal: D'un sirventes. 

Chaud à faire torts et froid de charité. 

Loc. prov. De mon mal aip conosc en ver 

Que bati fer freg ab martel. 

Deudes de Prades: En un sonet. 

Par ma mauvaise habitude je connais en vérité que je bats fer froid avec marteau. 

ANC. FR. Là enz n'out trop chaut ne trop freit.

Marie de France, t. II, p. 475.

CAT. Fred. ESP. (frío) PORT. Frio. IT. Freddo.

3. Freidor, Frejor, s. f., du lat. frigor, froidure, froideur, fraîcheur.

Ara m fai chantar aitan be,

Ab lo brau temps et ab la gran freydor, 

Cum si eram el belh temps de pascor. 

Berenger de Palasol: Mais ai de. 

Maintenant me fait chanter aussi bien, avec le dur temps et avec la grande froidure, comme si nous étions au beau temps de printemps. 

Es de tan fera freidor.

P. Raimond de Toulouse: Lo dolz chan. 

Est de si étrange froideur.

Alcuna frejor que l' empenh

Vas la terra tro que s'estenh.

Brev. d'amor, fol. 37. 

Aucune fraîcheur qui la pousse vers la terre jusqu'à ce qu'elle s'éteint.

ANC. FR. Contre la froidor m'est talent repris

De chanter joliement.

Jakes de Cyson, ms. 7222, fol. 15.

CAT. ANC. ESP. Fredor. IT. Freddore. (chap. Fredó, fredós; tamé signifique temó, com si te se gelare la sang: aixó me fa fredó.)

4. Freidura, Frejura, s. f., froid, froidure.

No m' en lays per freidura

Qu'ieu leials guaita no sia

Tota via.

Cadenet: S'anc fui belha. 

Je ne m'en laisse par froidure que je ne sois toujours loyale sentinelle.

Freidura dolenta 

No m tolh chantar ni rire.

P. Rogiers: Tant no plou.

Froidure douloureuse ne m'ôte chanter ni rire. 

Lansa dressada,

Sofren caut e freydura.

Serveri de Girone: En si mal punh. 

Lance dressée, souffrant chaud et froidure. 

Flors... una pauca frejura corrump tota lor natura.

Eluc. de las propr., fol. 209. 

Fleurs... une petite froidure corrompt toute leur nature. 

ANC. CAT. Fredura. ESP. Freidura (helada). IT. Freddura.

5. Frigiditat, s. f., frigidité, froid, froideur.

Per razo de sa frigiditat. Eluc. de las propr., fol. 190.

En raison de sa froideur.

Per frigiditat e humiditat.

Trad. d'Albucasis, fol. 2. 

Par froid et humidité. 

IT. Frigidità, frigiditate, frigiditade. (chap. En lo cas de fredó sexual, frigidés.)

6. Frezir, v. y lat. frigere, froidir, refroidir.

No m frezis freitz ni gels.

A. Daniel: Ans qu' els.

Ne me refroidit froid ni gelée.

Lo pan del folh

Caudet e molh 

Manduc, e lays lo mieu frezir.

Marcabrus: D' aiso laus.

Je mange le pain du fou chaud et mou, et laisse refroidir le mien.

Fig. Ni 'l cor lunhar ni frezir.

Gaubert, Moine de Puicibot: Partit.

Ni éloigner ni refroidir le coeur.

CAT. Fregir. ESP. Freír (enfriar, resfriar). PORT. Frigir. IT. Friggere.

(chap. Arrefredá, arrefredás, refredá, refredás. Si li passe a Catarro de Valderrobres, Luisico Rajadell, entonses es encatarrá, encatarrás. Yo me arrefredo, arrefredes, arrefrede, arrefredem o arrefredam, arrefredéu o arrefredáu, arrefreden; arrefredat, arrefredats, arrefredada, arrefredades. Yo me encatarro, encatarres, encatarre, encatarrem o encatarram, encatarréu o encatarráu, encatarren; encatarrat, encatarrats, encatarrada, encatarrades.)

7. Fredezir, v., refroidir, devenir froid.

Entro que venc la nuh, au fredezir.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 47. 

Jusqu'à ce que vint la nuit, au refroidir.

8. Affreydar, v., refroidir.

Part. pas. S'es affreydat. L'Arbre de Batalhas, fol. 242. 

S'est refroidi.

9. Esfrezir, Esfredezir, v., refroidir.

Dont ara m'esfredezis.

Pierre d'Auvergne: Al descebrar. 

Dont maintenant je me refroidis.

Part. pas. fig. La religio dels morgues era mot esfrezida.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 126.

La religion des moines était moult refroidie.

10. Enfrigiditat, s. f., froid, froideur. 

Si es enfrigiditat de complexio. Trad. d'Albucasis, fol. 53. 

S'il y a froideur de complexion.

11. Infrigidacio, s. f., refroidissement.

Dona al cors infrigidacio.

Eluc. de las propr., fol. 35.

Donne refroidissement au coeur.

12. Infrigidar, Enfregidar, v., refroidir, rafraîchir.

Part. prés. Cove que prenga causas infrigidans, ayssi cum milgranas acetozas e endivia am vi agre e laytuguas.

(chap. Convé que prengue coses refrescans, així com mangranes ássides y endivia en vinagre y lletugues.)

LA PRESENCIA DEL VALENCIÀ EN ANTERIORITAT A 1238

Trad. d'Albucasis, fol. 55.

Convient qu'il prenne choses rafraîchissantes, ainsi comme grenades acides et endive avec vinaigre et laitues.

Part. pas. Fay aquo am festinacio, per so que no sia enfregidat.

Trad. d'Albucasis, fol. 5.

Fais cela avec hâte, afin qu'il ne soit pas refroidi.

IT. Infrigidare.

13. Refreidar, Refrejar, Refregar, v., lat. refrigerare, refroidir, rafraîchir.

Lhi refreida sa calor. Liv. de Sydrac, fol. 79.

Lui refroidit sa chaleur.

Li dones una gota d' ayga per refrejar la dolor de sa lenga.

(chap. Li donare una gota d'aigua per a refrescá la doló de la seua llengua; arrefredá, refredá.)

V. et Vert., fol. 74. 

Lui donnât une goutte d'eau pour rafraîchir la douleur de sa langue.

Si tota l' ayga de la mar li corria sus sa lengua, no se refrejaria.

(chap. Si tota l'aigua del mar li corríe per damún de la llengua, no se arrefredaríe, refrescaríe.)

V. et Vert., fol. 78.

Si toute l'eau de la mer lui courait sur la langue, ne se rafraîchirait pas.

Vomis, e refregaras ti, e donaras sandat a ton cors.

Trad. de Bède, fol. 72. 

Vomis, et tu te rafraîchiras, et donneras santé à ton corps.

Fig. Trop de rasons mi refreia,

Qu'a pena m plai ren que veia.

Palazis: Si col flacs. 

Trop de raison me refroidit, vu qu'à peine me plaît chose que je voie. Part. pas. Cant aiso er refreiat.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Quand cela sera refroidi.

CAT. Refredar. ESP. PORT. Resfriar. IT. Rifreddare, raffreddare.

(chap. Vore lo pun 6 aquí dal.)

14. Refreydir, Refregir, Refrezir, v, refroidir.

Quan vey lo temps camjar e refreydir.

Guillaume de Berguedan: Quan vey lo.

Quand je vois le temps changer et refroidir.

En ivern, ela es freia de sus per l' ayre que la fer e la refrezis.

Liv. de Sydrac, fol. 135.

En hiver, elle est froide dessus par l'air qui la frappe et la refroidit.

Fig. Ma dona m fai tot refregir del caut. 

Rambaud de Vaqueiras: D' amor no m lau.

Ma dame me fait tout refroidir du chaud. 

Tos coratges si refrezira de far cel mal. Liv. de Sydrac, fol. 65.

Ton courage se refroidira de faire ce mal. 

Part. pas. Avant que sia refrezit.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Avant qu'il soit refroidi. 

ESP. Refreír (resfriar, refrescar, enfriar). IT. Rifriggere.

15. Refrigeri, Refregeri, s. m., lat. refrigerium, réfrigérant, adoucissement.

L'ayre no sia sufficient per donar refrigeri al cor.

Eluc. de las propr., fol. 19.

Que l'air ne soit pas suffisant pour donner réfrigérant au coeur. 

Fig. Do de pietat es coma un refregeri de rosada del ciel.

V. et Vert., fol. 56.

Don de piété est comme un réfrigérant de rosée du ciel. 

Non auras consolatio ni refrigeri. Libre de Tindal. 

Tu n'auras consolation ni adoucissement. 

CAT. Refrigeri. ESP. PORT. Refrigerio. IT. Refrigerio, rifrigerio. 

(chap. Refrigeri, refrigeris; un mosset, descansá, repará les forses, fé un traguet de aigua, de vi, etc.)

16. Refrigeracio, s. f., lat. refrigeratio, réfrigération, refroidissement. Ayre necessari a la refrigeracio. Eluc. de las propr., fol. 33.

Air nécessaire à la réfrigération. 

Fig. Contra temptacio dona refrigeracio. 

Eluc. de las propr., fol. 8. 

Contre tentation donne refroidissement. 

ESP. Refrigeración. PORT. Refrigeração. IT. Rifriggerazione. 

(chap. Refrigerassió, refrigerassions; v. refrigerá.)

17. Refrigeratiu, adj., réfrigératif. 

Humectatius et refrigeratius.

Es dezicativa et refrigerativa.

Eluc. de las propr., fol. 89 et 75. 

Humectatifs et réfrigératifs. 

Est dessiccative et réfrigérative. 

Subst. Si cura per sagnia, per refrigeratius. 

Eluc. de las propr., fol. 98. 

Se guérit par saignée, par réfrigératifs. 

ESP. PORT. Refrigerativo. IT. Rifrigerativo. (chap. Refrigeratiu, refrigeratius, refrigerativa, refrigeratives.)

18. Refrigerar, v., lat. refrigerare, refroidir, rafraîchir.

Refrigerar las partidas extremas.

Eluc. de las propr., fol. 228. 

Rafraîchir les parties extrêmes. 

Part. prés. Escalfan dedins et refrigeran defora.

Eluc. de las propr., fol. 102. 

Échauffant dedans et refroidissant dehors.

CAT. ESP. PORT. Refrigerar. IT. Rifriggerare. (chap. Refrigerá.)

19. Fresc, Fresq, adj., germ. frisch, frais, dispos.

Voyez Muratori, Diss. 33.

Ab buire fresc so coiretz.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Avec beurre frais vous cuirez cela.

El cors delgat, graile e fresc e lis.

Bertrand de Born: Ges de disnar. 

Le corps mince, délicat et frais et lisse. 

Totz jorns trobaretz mi fresc.

T. de Ricaut et de Cabrit: Cabrit. 

Toujours vous me trouverez dispos.

- Neuf.

Lo fers et l' escus frescs.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 29. 

Le fer et l'écu neufs.

- Nouveau, récent.

Una sirventesca,

En Raynier, tota fresca 

Vos metrai en cabal.

Bernard de Rovenac: Una. 

Un sirvente tout nouveau, seigneur Raynier, je vous mettrai en cheptel.

Mundifica nafras fresquas.

(chap. Purifique ñafres fresques : ressentes o ressientes.)

Eluc. de las propr., fol. 199.

Purifie blessures récentes.

- Adv. comp. Tout fraîchement.

Cant om de fresca la lur dona.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Quand on la leur donne tout fraîchement. 

CAT. Fresc. ESP. PORT. IT. Fresco. (chap. Fresc, frescs, fresca, fresques; ressén, ressién, ressens, ressiens, ressenta, ressienta, ressentes, ressientes.)

20. Frescament, adv., fraîchement, récemment.

Infant nat frescament.

(chap. Chiquet, infán, naixcut frescamen, ressenmen, ressienmen.)

Eluc. de las propr., fol. 68.

Enfant né récemment.

Pels peleris qu'ero frescamen vengutz.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 175.

Par les pèlerins qui étaient récemment venus.

CAT. Frescament. ESP. PORT. IT. Frescamente.

21. Fresquet, adj. dim., frais. 

Tota fresqueta e novela.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Toute fraîche et nouvelle.

CAT. Fresquet. ESP. Fresquito. IT. Freschetto. 

(chap. Fresquet, fresquets, fresqueta, fresquetes.)

22. Frescor, s. f., fraîcheur. 

Per la frescor del mati.

Arnaud de Marueil: Belh m'es quan. 

Par la fraîcheur du matin. 

Plus fara maior calor, 

Datz li carn de maior frescor.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Plus il fera plus grande chaleur, donnez-lui chair de plus grande fraîcheur.

Adv. comp. Nouvellement, récemment. 

Era mortz tot de frescor.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 86. 

Il était mort tout récemment. 

CAT. ESP. PORT. Frescor.

23. Frescum, s. m., frais, fraîcheur.

Bel m' es dous chans per la faiha

Que fan l' auzelet menut...

Per la beutat del frescum.

Pierre d'Auvergne: Bel m'es.

Beau m'est doux chant que font par la futelaie (foutelaie) les petits oiseaux... par la beauté du frais. 

Ai lo cor de joi sazion 

Contra la dousor del frescum.

Marcabrus: A l' alena. 

J'ai le coeur rassasié de joie contre la douceur du frais.

24. Frescheza, s. f., fraîcheur. 

La colors no i es meza 

Pegnen, ans sobra frescheza

De rosa de mai. 

Un troubadour anonyme: Pres soi ses. 

La couleur n'y est pas mise en peignant, mais elle surpasse fraîcheur de rose de mai.

IT. Freschezza.

25. Fresqueira, s. f., frais, lieu frais.

Un capel fazia

De flors, e sezia

Sus en la fresqueira.

G. Riquier: Gaya pastorella.

Faisait un chapeau de fleurs, et était assise sus en lieu frais.

(chap. Fresquera, puesto fresquet aon se solíe dixá lo minjá y lo beure, sobre tot cuan se estabe al monte. La nevera allacuanta se fée en neu y palla, encara ne quede alguna antiga. A Beseit encara se li diu aixina al puesto aon estabe, que es lo polideportivo. Eixí a la fresqueta li díem a eixí de casa ya de nit; la gen mes gran se assentabe en correts y charrabe, los sagals mon anabem a voltá.)

Beceite, Beseit, casco urbano, acequia mayor, acequia, lavadero, lavaderos, casa antigua

26. Refrescamen, s. m., rafraîchissement.

Quan la batalha fon facha, 

Volgron li crestians penre refrescamens. 

Chronique d'Arles. 

Quand la bataille fut faite, les chrétiens voulurent prendre rafraîchissements.

Porta lur X formages e alcunas autras causas per refrescament.

(chap. Los porte deu formaches y algunes atres coses per a refrescamén.)

Hist. abr. de la Bible, fol. 38.

Porte-leur dix fromages et aucunes autres choses pour rafraîchissement.

Un petit de refrescament. L'Arbre de Batalhas, fol. 222. 

Un peu de rafraîchissement. 

ANC. ESP. Refrescamiento. IT. Rinfrescamento. (chap. Refrescamén,  refrescamens; avituallamén, avituallamens.)

27. Refrescar, v., rafraîchir, refroidir. 

O de l'aigua rosa gitar 

En lur caras, per reffrescar.

Un troubadour anonyme: Seinor vos que. 

Ou jeter de l'eau de rose en leurs visages, pour rafraîchir.

Refrescatz vostras mas, 

Qu' el lavar es fort sas 

Apres manjar.

Amanieu des Escas: En aquel mes.

Rafraîchissez vos mains, vu que le laver est très sain après manger.

Fig. Per lo cor dedins refrescar.

Le Comte de Poitiers: Mout jauzens.

Pour rafraîchir le coeur au-dedans.

- Renouveler, rappeler, ranimer.

Non devetz refrescar tan vilha iror.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 94.

Vous ne devez pas renouveler si vieille rancune.

Vol retraire l' amor, e refrescar

El fag que fetz.

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques.

Je veux retracer l'amour, et rappeler le fait que vous fîtes.

Part. pas. Pel temps qu' es refrescatz.

Alphonse II, Roi d'Aragon: Per moutas.

Par le temps qui est rafraîchi.

Cant agron refrescat. Abr. de l'Anc. et du N.-T., fol. 35. 

Quand ils eurent rafraîchi.

CAT. ESP. PORT. Refrescar. IT. Rinfrescare. (chap. Refrescá: refresco, refresques, refresque, refresquem o refrescam, refresquéu o refrescáu, refresquen; refrescat, refrescats, refrescada, refrescades.)

28. Refresquir, v., rafraîchir. 

Part. pas. Sian refresquit competentment de viandas.

(chap. Que siguen refrescats competenmen de minjá.)

Priv. conc. par les R. d'Angleterre, p. 42. 

Qu'ils soient rafraîchis convenablement d'aliments.


Fregar, Freguar, v., lat. fricare, frotter, froisser.

Fregar

Entre se doas creaturas.

Brev. d'amor, fol. 38. 

Frotter entre soi deux créatures. 

Las mas ab vinagre fregar. 

(chap. Les mans en vinagre fregá.)

Tan fier et frega 'l bec.

Eluc. de las propr., fol. 81 et 140. 

Frotter les mains avec vinaigre. 

Tant frappe et frotte le bec.

Part. prés. Moro lors ventres fregan ab l' arena.

(chap. Se moren fregán los seus ventres en l'arena.) 

Eluc. de las propr., fol. 154. 

Meurent frottant leurs ventres avec le sable. 

CAT. ESP. (frotar, refregar, restregar) Fregar. PORT. Esfregar. IT. Fregare. (chap. Fregá, refregá: frego, fregues, fregue, freguem o fregam, freguéu o fregáu, freguen; fregat, fregats, fregada, fregades. Refrego, refregues, refregue, refreguem o refregam, refreguéu o refregáu, refreguen; refregat, refregats, refregada, refregades.)

2. Fretar, v., frotter.

Adoncs oing sa cara e la freta.

Un troubadour anonyme: Seinor vos que. 

Alors oint sa face et la frotte. 

El se clau la una aurelha ab la coa, e freta tan l'autra per terra tro que l' a tota clausa. Naturas d'alcunas bestias.

Il se bouche une oreille avec la queue, et frotte tant l'autre par terre, jusqu'à ce qu'il l'a toute bouchée. 

ESP. Frotar, flotar.

3. Bregar, v., frotter.

D'aco bregatz lo paladel

E la lengua de vostr' auzel.

S' oli lauri no ill trobatz,

Ab fel de porc las li bregatz.

(chap. Si oli de lloré no (li) trobéu o trobáu, en fel de gorrino les hi fregáu.)

Deudes de Prades, Auz cass. 

Frottez de cela le palais et la langue de votre oiseau.

Si huile de laurier vous ne lui trouvez pas, avec fiel de porc vous les lui frottez.

4. Fregament, s. m., frottement, friction.

No trobo aspreza en lor fregament.

(chap. No troben aspró en la seua fricsió, en lo seu fregamén.)

Fregamens et suffumigacios de caudas herbas.

(chap. Fregamens y fumigassions de herbes calentes; caldes es lo mateix que calentes, Caldes de Montbuy, se trobe en y griega, sí; 

La Fontcalda prop de Prat de Compte, per la vía verda Val de Zafán.)

Eluc. de las propr., fol. 62 et 82.

Ne trouvent aspérité en leur frottement.

Frictions et fumigations d'herbes chaudes.

CAT. Fregamento (N. E. Busquen a ver si el DCVB u otros diccionarios del dialecto catalán tienen esta palabra). ESP. Fregamiento. IT. Fregamento.

(chap. Fregamén, fregamens; fricsió, fricsions; frega, fregues, com les que te fa un curandero o un fissioterapeuta.)

5. Fricacio, s. f., lat. fricatio, friction, frottement.

Fassa sobre aquel fricacio entro que be apparen las venas.

Trad. d'Albucasis, fol. 54. 

Qu'il fasse sur celui-là friction jusqu'à ce que les veines apparaissent bien.

ESP. Fricación (fricción, friega). PORT. Esfregação. IT. Fregagione.

(chap. Lo mateix que al pun cuatre de aquí dal.)

6. Frocar, Froissar, v., froisser, briser, être mis hors de combat.

Ben aut sobre la bocla l' escut li froc.

El no fer chavaler que tot no frois.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 75 et 73. 

Bien haut sur la bosse lui brise l'écu. 

Il ne frappe chevalier que tout il ne soit mis hors de combat.

7. Frois, s. m., froissement.

Tro a breu jorn veiretz d'astas tal frois.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 64.

D'ici à peu de jours vous verrez tel froissement de lances. 

ANC. FR. E de lances grant froisséiz.

Roman de Rou, v. 13690.

8. Frunir, v., froisser, écraser.

Part. pas. fig. Es totz de maltraire rotz e frunits. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 88. 

Est de fatiguer tout rompu et écrasé.

9. Confricar, v., lat. confricare, frotter.

Part. pas. Am aquel sian confricadas. Trad. d'Albucasis, fol. 45.

Qu'elles soient frottées avec celui-là. 

ESP. Confricar (en desuso; estregar).

10. Confricacio, s. f., lat. confricatio, frottement.

Arena es..., per sa confricacio, de rozilh consumptiva.

(chap. robell, rovell, com ve de rubeo, roch, yo u escriuría en b, com lo robelló o rovelló; una de les arenes que mes se fée aná pera rentás ere lo sauló. En fransés se li diu sablon a la arena; arène.)

robellons, rovellons, níscalos, níscalo

Eluc. de las propr., fol. 183.

Arène est..., par son frottement, destructive de rouille.

ESP. Confricación (desusado: acción y efecto de confricar; fricción, friega, refriega).

miércoles, 27 de enero de 2021

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA SEGONA.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA SEGONA.

Ghino de Tacco enchampe al abat de Cluny, lo cure del estómec, y después lo solte.
Este, tornán a la cort de Roma, lo reconsilie en lo papa Bonifacio, y lo fa caballédel Hospital de Jerussalén.

Ghino de Tacco atrape al abat de Cluny, lo cure del estómec, y después lo solte. Este, tornán a la cort de Roma, lo reconsilie en lo papa Bonifacio, y lo fa caballé del Hospital de Jerussalén.


Alabada habíe sigut ya per tots la magnifissensia del rey Alfonso en lo caballé florentino cuan lo rey, a qui mol li habíe agradat, li va maná a Elisa que continuare, y ella va escomensá aixina:
Delicades siñores, lo habé sigut un rey magnífic y lo habé fet aná la seua magnifissensia en lo que be li habíe servit, no pot dís que no sigue loable y gran cosa, ¿pero qué diríem si se conte que un clérig ha fet aná una admirable magnifissensia cap a una persona que si la haguere tingut per enemiga no hauríe sigut reprochat per naixó? sértamen sol que la del rey siríe virtut y la del clérig milacre, ya que estos són tots mol mes agarrats que les dones y de tota liberalidat enemics encarnissats; y per mol que tots los homens buscon venjansa de les ofenses ressibides, los clérigs, com se veu, encara que passiensia prediquen y mol alaben lo perdoná les ofenses, mes fogosamen que los demés homens recurrixen an ella. A la historia que tos contaré podréu sentí cóm un clérig va sé magnífic.

Ghino de Tacco, mol famós per la seu fieresa y per lo mangoneo, enemic de los comtes de Santafiore, va sublevá a Radicófani contra la iglesia de Roma, y están a Siena, a consevol que passabe per los voltáns lo fée robá a través dels seus mesnaderos. Ara be, están lo Papa Bonifacio VIII a Roma, va vindre a la cort l´abat de Cluny, que pot´se sigue un dels mes rics prelats del món, y espentolánseli allí lo estómec, li van aconsellá los meches que anare als bañs de Siena y se curaríe sense falta; per lo que, consedínlay lo Papa, sense preocupássen de la fama de Ghino, en gran pompa de bagache o equipache, besties de cárrega y caballs y criats se va ficá en camí.
Ghino de Tacco, que sen habíe enterat de la seua vinguda, va pará les seues rets, y sense dixá escapá ni a los muleros o mossos de mules, al abat y a tots los seus acompañáns y les seues coses los va enchampá a un pas estret; y fet aixó, va enviá un embaixadó al abat, que de la seu part mol amablemen li va di que faiguere lo favor de aná a hospedás en Ghino al castell. Sentín aixó l´abat, tot enfadat va contestá que no volíe féu, perque no teníe res a fé en Ghino, sino que seguiríe lo seu camí y que a vore quí lay vedabe. A lo que lo embaxadó, humilmen parlán, va di:

- Siñó, hau vingut a un puesto aon, exepte a la forsa de Deu, natros no temem res, y aquí les excomunións y los interdictes están tots excomulgats; y per naixó, per les bones féu lo que vol Ghino.

Estabe ya, mentres li díen estes paraules, tot lo estret rodejat de bandolés; per lo que lo abat, veénse voltat en tots los seus, mol enfurruñat, en lo embaixadó va empendre lo camí del castell, y lo va seguí tota la compañía y los seus bártuls. Y habén descabalgat, com Ghino va voldre, completamen sol va sé portat a una alcobeta mol incómoda y fosca, y tots los demés homens van sé, segóns la seua condissió, mol ben acomodats al castell, y los caballs y lo bahache guardats sense tocá res. Y fet aixó, sen va aná Ghino cap al abat y li va di: - Siñó, Ghino, del que sou hoste, me mane preguntátos que li digáu aón anábeu y per qué.

Lo abat, que com ere discret habíe acachat la seua altanería, li va di aón anabe y per qué. Ghino, sentín aixó, sen va aná, y va pensá curál sense los bañs; y fen que tinguere sempre ensesa a la alcoba una bona fogata, y fénla vigilá be, no va torná a vórel hasta lo matí siguién; y entonses, a un mantel blanquíssim li va portá dos llesques de pa torrat y una tassada de vi de Comiglia, del mateix del abat, y li va di aixó al abat:
- Siñó, cuan Ghino ere mes jove va estudiá medissina, y diu que va adependre que no ña milló cura pera lo mal de ventre que la que ell tos fará; estes coses que tos porto són lo escomensamén, y per naixó, prenéules y confortéutos en elles.

Lo abat, que mes fam teníe que ganes de broma, encara que u faiguere malhumorat, se va minjá lo pa y se va beure lo vi, va di bastantes coses soberbies y después va demaná vore a Ghino. Ghino, sentínlo, algunes les va dixá passá y datres les va replicá cortésmen, diénli que, cuan puguere, Ghino lo visitaríe; y dit aixó, se va separá dell, y no va torná hasta en son demá, en la mateixa cantidat de pa torrat y de vi; y aixina lo va tindre mols díes, hasta que sen va doná cuenta de que lo abat se habíe minjat unes fabes seques que ell, a propósit y amagatóns, li habíe portat y dixat allí. Li va preguntá de part de Ghino qué tal se trobabe del estómec, a lo que lo abat va contestá:

- Me pareix que estaría be si estiguera fora de les seues mans; y después de aixó de res ting tanta gana com de minjá, pos me han curat mol be les seues medissines.

Ghino va fé prepará un gran convit, al que en mols homens del castell van assistí tots los criats del abat; sen va aná a vórel pel matí y li va di:

- Siñó, ya que tos trobéu be, es tems de eixí de la enfermería - y prenénlo de la ma lo va acompañá hasta lo minjadó, aon estabe tota la seua gen.

Lo abat se va entretindre en los seus un bon rato, y los va contá cóm habíe passat aquells díes, y ells li van di que habíen sigut mol honrats per Ghino. Arribada la hora de minjá, lo abat y tots los demés van sé servits en bons manjars y bons vins, sense que Ghino se donare a coneixe al abat. Pero después de quel abat uns cuans díes va viure aixina, habén fet Ghino portá a una sala tot lo seu equipache, y a un pati que estabe daball della tots los seus caballs y hasta lo mes misserable burro, se va adressá cap al abat y li va preguntá qué tal se trobabe, y si se sentíe prou fort pera cabalgá. Lo abat va contestá que estabe mol fort y ben curat del estómec, y que estaríe be en cuan se veiguere fora de les mans de Ghino. Va portá entonses Ghino al abat a la sala aon estabe lo seu bagache y tots los seus criats, y fénlo assomá a una finestra desde aon podíe vore tots los seus caballs, va di:

- Monsiñó, hau de sabé que lo sé noble y expulsat de la seua patria, y pobre, y lo tindre mols y poderosos enemics, han portat a Ghino de Tacco, que soc yo, a sé assaltadó de camíns y enemic de la Iglesia de Roma pera pugué defendre la meu vida y la meua noblesa, y no la maldat de ánimo. Pero com me pareixéu un siñó valerós, después de habétos curat la pancha no tos trataré com u faría a datres, que, cuan los ting a les meues mans com tos ting a vos, me quedaría en la part de les seues coses que me pareguere; aixina, que vos, considerán la meua nessessidat, me entregaréu la part de les vostres coses que vos mateix vullgáu. Totes están aquí dabán de vos, y los vostres caballs podéu vórels al pati desde esta finestra; y per naixó, una part o tot, segóns veigáu, prenéu, y anáton o quedátos está a les vostres mans.

Se va maravellá lo abat de que un lladre de camíns pronunsiare paraules tan magnánimes, y lo seu cabreo y malhumor se van transformá en benevolensia, y lo seu cor se va obrí al amic Ghino, y va corre a abrassál, diénli:
- Juro dabán de Deu que per a guañá la amistat de un home tal com ara vech que eres, soportaría ressibí mol mes grans ofenses que la que me pareix que hasta ara me has fet. ¡maleída sigue la fortuna que a tan condenable ofissi te obligue!

Y después de aixó, habén fet pendre de les seues moltes coses sol les mes nessessaries, y lo mateix de los caballs, y dixánli tot lo demés, sen va entorná a Roma. Habíe sabut lo Papa la detensió del abat, y al vórel li va preguntá cóm li habíen sentat los bañs; a lo que, sonrién, va contestá lo abat: - San pare, antes de arribá als bañs me vach topetá en un valerós meche que me ha curat mol be. Y li va contá lo modo, de lo que sen va enriure lo Papa. Lo abat, continuán la seua conversa y mogut per la grandesa del seu ánim, li va demaná una grassia. Lo Papa, creén que li demanaríe alguna atra cosa, liberalmen va oferí fé lo que demanare.
Entonses lo abat va di: - San pare, lo que vull demanátos es que li otorguéu la vostra grassia a Ghino de Tacco, lo meu meche, perque entre los demés homens valerosos y de pro que hay conegut, ell es en sertesa un dels millós, y lo mal que fa es mes culpa de la fortuna que seua. Si vos, donánli algo en lo que pugue viure segóns la seua condissió, no dudo de que en poc tems no tos paregue a vos lo que a mí me pareix.

Lo Papa, al sentí aixó, com admirabe als homens valerosos, va di que u faríe de bona gana, si tan prohome ere com ell díe, y que lo faiguere acudí an ell sense cap temó.
Va vindre, pos, Ghino, guiat y afiansat pel abat, a la cort; y no habíe estat mol jun al Papa cuan lo va reputá per valerós, y li va otorgá un gran priorat del Hospital, habénlo fet caballé hospitalari de Jerussalén; y Ghino, mentres va viure, lo va mantindre com amic y servidó de la Santa Iglesia y del abat de Cluny.

lunes, 28 de diciembre de 2020

Los sans inosséns, llibre segón

Llibre segón.

Paco, lo Baixet.

Si hagueren viscut sempre al cortijo potsé les coses hagueren passat de un atra manera, pero a Crespo, lo Guarda Majó, li agradáe adelantá a un a la Raya de lo de Abendújar per si les mosques y a Paco, lo Baixet, com qui diu, li va tocá la china y no es que li incomodare per nell, que an ell igual li donáe un puesto que un atre, pero sí per los sagals, a vore, per la escola, que en la Charito, la chiqueta Menuda, ne teníen prou y li díen la chiqueta Menuda a la Charito encara que, en verdat, fore la chiqueta mes gran, y los chiquets, mare, ¿per qué no parle la Charito?, ¿per qué no camine la Charito, mare?, ¿per qué la Charito se embrute les bragues?, preguntaben a cada pas, y ella, la Régula, o ell, o los dos a coro, pos perque es mol menudeta la Charito, a vore, per contestá algo, ¿quína atra cosa podíen díls?, pero Paco, lo Baixet, aspirabe a que los sagals se ilustraren, adeprengueren, que lo Hachemita assegurabe a Cordovilla, que los sagals podíen eixí de pobres en un polset de coneiximéns, y inclús la propia Siñora Marquesa, volén erradicá lo analfabetismo del cortijo, va fé vindre durán tres estius seguits a dos señoritos de la siudat pera que, al acabá les faenas cotidianes, los ajuntaren a tots al porche de la corralada, als pastós, als gorrinés, als esbatussadós, als muleros, als gañáns y als guardes, y allí, a la crúa llum del cresol, en les mosques cagadores y les polilles voltán la llum, los enseñaren les lletres y les seues mil misterioses combinassións, y los pastós, y los gorrinés, y los esbatussadós y los gañáns y los muleros, cuan los preguntaben, díen, la B en la A fa BA, y la C en la A fa ZA, y, entonses, los señoritos de la siudat, lo siñoret Gabriel y lo siñoret Lucas, los corregíen y los desvelaben les trampes, y los díen, pos no, la C en la A, fa KA, y la C en la I fa CI y la C en la E fa CE y la C en la O fa KO, y los gorrinés y los pastós, y los muleros, y los gañáns y los guardes se díen entre ells desconsertats, tamé tenen unes coses, pareix que als señoritos los agrado fótremos lo pel, pero no se atrevíen a eixecá la veu, hasta que una nit, Paco, lo Baixet, se va arreá dos copes al pap, se va encará en lo siñoret alt, lo de les entrades, lo del seu grupo, y, obrín los forats del seu nas chato (per aon, com díe lo siñoret Iván, los díes que estabe de bones, se li veíe lo servell), va preguntá, siñoret Lucas, y ¿a cuento de qué eixos caprichos? y lo siñoret Lucas va arrencá a riure en unes carcañades incontrolades, y, al final, cuan se va calmá un poc, se va limpiá los ulls en lo mocadó y va di, es la gramática, escolta, lo perqué pregúntalay als académics, y no va aclarí res mes, pero, ben mirat, aixó no ere mes que lo escomensamén, que una tarde va arribá la G y lo siñoret Lucas los va di, la G en la A fa GA, pero la G en I fa Ji, com la rissa, y Paco, lo Baixet, se va enfadá, que aixó ya estáe de mes, collóns, que ells eren ignoráns pero no tontos y a cuento de qué la E y la I habíen de portá sempre trate de favor y lo siñoret Lucas, venga a riure, que se destornillabe lo home de la rissa que li donáe, una rissa espasmódica y nerviosa, y, com de costum, que ell ere un mindundi y que eixes eren regles de la gramática y que ell res podíe fé contra les regles de la gramática, pero que, en radera instánsia, si se sentíen defraudats, escrigueren als académics, ya que ell se limitabe a exposáls les coses tal com eren, sense cap espíritu analític, pero a Paco, lo Baixet, estos despropósits li féen pedre l´oremus y la seua indignassió va arribá al cormull cuan, una nit, lo siñoret Lucas los va dibuixá en primor una H mayúscula a la pizarra, y después de pegá fortes palmotades pera captá la seua atensió y ficá silénsio, va advertí, mol cuidadet en esta lletra; esta lletra es un cas únic, no té pressedéns, amics; esta lletra es muda, y Paco, lo Baixet, va pensá pera nell, mira, com la Charito, que la Charito, la chiqueta Menuda, may díe esta boca es meua, que no parláe la Charito, que únicamen, de cuan en cuan, emitíe un gemec llastimós que sorolláe la casa hasta los seus solaméns, pero dabán de la manifestassió del siñoret Lucas, Facundo, lo Gorriné, va crusá les seues mans com a manoples damún del seu estómec abultat y va di, ¿qué vol dí aixó de que es muda?, te fiques a mirá y tampoc les atres parlen si natros no les prestam la veu, y lo siñoret Lucas, lo alt, lo de les entrades, que no sone, vaiga, que es com si no estiguere, no pinte res, y Facundo, lo Gorriné, sense alterá la seua postura de abat, ésta sí que es bona, y ¿pera qué se fique entonses?, y lo siñoret Lucas, cuestió de estética, va reconeixe, sol pera adorná les paraules, pera evitá que la vocal que la seguix se quedo desamparada, pero aixó sí, aquell que no asserte a colocála al seu puesto incurrirá en falta de lesa gramática, y Paco, lo Baixet, fet un lío, cada vegada mes confundit, pero, pel matí, ensilláe la yegua y a vigilá les fites, que ere lo seu, encara que desde que lo siñoret Lucas va escomensá en alló de les lletres se va transformá, que anáe com encantat lo home, sense assertá a pensá en datra cosa, y en cuan se alluñaé un galop del cortijo, descabalgabe, se assentáe a la sombra de un alborsé y a cavilá, y cuan les idees se li embolicáen al cap unes en atras com les sireres, recurríe a les pedretes, y los codolets blangs eren la E y la I, y los grisos eren la A, la O y la U, y, entonses, se liabe a fé combinassións pera vore cóm teníen que soná les unes y les atres, pero no se aclaríe y a la nit, confiabe les seues dudes a la Régula, a la márfega y, insensiblemen, de unes coses passabe a unes atres y la Régula, para quieto, Paco, lo Rogelio está desvelat, y si Paco, lo Baixet, insistíe, ella ae, estáte cotet, ya no estam pera joguets, y, de repén, sonabe lo desgarrat crit de la chiqueta Menuda y Paco se inutilisabe, pensán que algún mal amagat debíe de tindre ell als baixos pera habé engendrat una chiqueta inútil y muda com la hache, que menos mal que la Nieves ere espabilada, que a la Nieves, les coses, ell se habíe resistit a batejála en este nom tan blang, no li pegabe, vaiga, sén ell tan moreno y moruno, y haguere preferit ficáli Herminia, com la agüela o yaya, o consevol atre nom, pero lo estiu aquell fée un sol que badáe les roques, y don Pedro, lo Périt, insistíe que les temperatures ni de nit baixaben de 35 grados, y que vaya estiuet, mare, que no sen enrecordabe de atre igual, que se fregíen hasta los muixóns volán, y la Régula, de per sí fogosa, se queixáe, ¡ay Virgen, quína calina mes gran!, y que no corre ni una bufadeta de aire ni de día ni de nit, y después de abanicás un rato en un paipai, movén sol la falange del dit gros dret, aplanat com una espátula, afegíe, aixó es un cástic, Paco, y yo li demanaré a la Virgen de las Nieves que acabo este cástic, pero la canícula no sedíe y un domenge, sense dílay a dingú, se va arrimá al Almendral, aon lo Mago, y a la tornada, li va di a Paco, Paco, lo Mago me ha dit que si esta pancha es femella li fica Nieves, no sigue que, per contrariá lo meu dessich, me ixque la cría en un antojo, y Paco sen va enrecordá de la chiqueta Menuda y va está de acuerdo, pos bueno, que sigue Nieves, pero la Nieves, que desde mocosa llimpiabe la porquería de la impedida y li rentáe les bragues, no va arribá a aná a la escola del Patronato perque per aquell entonses anaben ya a la Raya de lo de Abendújar y Paco, lo Baixet, cada matí, antes de ensillá, li enseñabe a la mosseta cóm se ajuntáen la B en la A y la C en la A y la C en la I, y la sagala, que ere mol espabilada, aixina que va arribá la Z y li va di, la Z en la I fa CI, va contestá sense pensásu, eixa lletra sobre, pare, pera naixó está la C, y Paco, lo Baixet, sen enríe y procurabe unflá la rissa, solemnisála, imitán les carcañades del siñoret Lucas, aixó cóntalsu als académics, y, per les nits, unflat de satisfacsió, li díe a la Régula, esta sagala veu creixe la herba, y la Régula, que ya per entonses se habíe ficat tan pechugona com les pechúa de Beseit, comentabe, a vore, trau lo talento seu y lo de l´atra, y Paco, ¿quína atra?, y la Régula, sense pedre la seua flema habitual, ae, la chiqueta Menuda, ¿en qué estás pensán, Paco?, y Paco, lo teu talento trau, y escomensáe a magrejála, y ella, ae, cotet, Paco, los talentos no están ahí, y Paco, lo Baixet, tórnay, engolosinat, hasta que, de repén, lo bram de la chiqueta Menuda rasgabe lo silénsio de la nit y Paco se quedabe parat com un estaquirot, desarmat, y finalmen, díe, Deu te guardo, Régula, y que descansos, y, en los añs, se anáe acostumbrán a la Raya de lo de Abendújar, y a la barraca blanca en la parra de moscatell, y al cobertís, y al pou, y al tremendo roble fénli sombra, y als roquissals escampats dels primés ramals de la montaña, y al riuet de aigüas tibies en les tortugues a les vores, pero un matí de octubre, Paco, lo Baixet, va eixí a la porta, com tots los matíns, y només ixí, ve eixecá lo cap, va obrí be los nassos y va di, se arrime un caball, y la Régula, al seu costat, se va fé visera als ulls en la ma dreta y va mirá llun, ae, no se veu a dingú, Paco, pero Paco, lo Baixet, continuabe ensumán, com un sabuesso, lo Crespo es, si no me equivoco, va afegí, perque Paco, lo Baixet, segóns díe lo siñoret Iván, teníe lo nas mes fi que un pointer, que ventáe de llarg, y en efecte, no habíe passat ni un cuart de hora, cuan se va presentá a la Raya, Crespo, lo Guarda Majó, Paco, lía lo petate que ten entornes al cortijo, li va di sense mes preámbuls, y Paco, ¿y aixó?, que Crespo, don Pedro, lo Périt, u ha manat, a michdía baixará lo Lucio, tú ya has cumplit, y, en la fresca, Paco y la Régula van amontoná les seues coses al carromato y van empendre la tornada y a dal de tot, acomodats entre los madalaps de borra de llana, anáen los sagals y, a detrás, la Régula en la chiqueta Menuda, que no paráe de cridá y torsíe lo cap, ara cap a un costat, ara cap al atre, y les seues flaques cametes impedides assomaben daball de la bata, y Paco, lo Baixet, montat a la seua yegua, los donabe escolta, velán en orgull la retaguardia, y li díe a la Régula eixecán mol la veu pera dominá lo tantarantán de les rodes a les roderes, entre crits y brams de la chiqueta Menuda, ara la Nieves mos entrará al colegio y Deu sap aón pot arribá en lo espabilada que es, y la Régula, ae, ya vorem, y, desde la seua atalaya, afegíe Paco, lo Baixet, los sagals ya tenen edat de traballá, sirán una ajuda pera la casa, y la Régula, ae, ya vorem, y continuabe Paco, lo Baixet, exaltat en lo traqueteo y la novedat, igual la casa nova té una alcoba mes y podrem torná a sé jóvens, y la Régula suspirabe, acunabe a la chiqueta Menuda y li esbarráe los mosquits a manotades, mentres, per damún de los negres carrascals, se enseníen una a una les estrelles y la Régula mirabe cap amún, tornabe a suspirá y díe, ae, pera torná a sé jóvens tindríe que callá ésta, y en cuan van arribá al cortijo, Crespo, lo Guarda Majó, los aguardabe al peu de la vella casa, la mateixa que habíen abandonat sing añs atrás, en lo pedís jun a la porta tot lo llarg de la fachada, y les dixades eres de geranios y, al mich, l´oró de sombra calenta, y Paco u va mirá tot apenat y va moure lo cap com negán y después va baixá los ulls, ¡qué li ham de fé! va di resignadamen, y, poc mes allá, donán ordens, anabe don Pedro, lo Périt, y bona nit, don Pedro, aquí tornam a está pera lo que vosté mano, bona nit mos dono Deu, Paco, ¿sense novedat a la Raya? y Paco, sense novedat, don Pedro, y conforme descarregaben, don Pedro los anabe seguín del carro a la porta y de la porta al carro, dic, Régula, que tú haurás de atendre la tanca, com abáns, y apartála en cuan séntigues lo coche, que ya saps que ni la Siñora, ni lo siñoret Iván avisen y no los agrade esperá, y la Régula, ae, a maná, don Pedro, pera naixó estam, y don Pedro, de matinet soltarás los pavos y rascarás la gallinassa, que sinó no ña Deu que aguanto en esta pudina, cóm put, y ya saps que la Siñora es bona pero li agráen les coses al seu puesto, y la Régula, ae, a maná, don Pedro, pera naixó estem, y don Pedro, lo Périt, va continuá donánli instrucsións, y no parabe de donáli instrucsións y, al acabá, va torse lo cap, se va mossegá la galta esquerra y se va quedá com atascat, com si se dixare algo importán, y la Régula sumisamen, ¿alguna cosa mes, don Pedro? y don Pedro, lo Périt, se mossegáe nerviosamen la galta y giráe los ulls cap a la Nieves pero no díe res y al final, cuan pareixíe que anáe a marchá sense despegá los labios, se va girá cap a la Régula, aixó es cosa apart, Régula, en realidat éstes son coses pera tratá entre dones, pero... y la paussa se va fé mes llarga, hasta que la Régula, sumisamen, vosté dirá, don Pedro, y don Pedro, me referixco a la chiqueta, Régula, que la chiqueta be podríe pegáli un ma a casa a la meua siñora, que, ben mirat, ella se acobarde pera les coses del hogar, va sonriure ágramen, y la chiqueta ya está creixcuda, que ña que vore cóm s´ha ficat la chiqueta ésta en poc tems, y, segóns parlabe don Pedro, lo Périt, Paco, lo Baixet, se anáe desunflán com un globo, com la seua virilidat cuan cridabe per la nit la chiqueta Menuda, y va mirá cap a la Régula, y la Régula va mirá cap a Paco, lo Baixet, y al remat, Paco, lo Baixet, va obrí los nassos, va pujá los muscles, y va di, lo que vosté mano, don Pedro, pera naixó estam, y, de repén, sense vindre a cuento, a don Pedro, lo Périt, se li van dilatá les nines y va escomensá a desbarrá, com si vullguere amagás daball del alud de les seues propies paraules, que no parabe, que, ara tots volen sé señoritos, Paco, ya u saps, que ya no es com abáns, que avui dingú vol embrutás les mans, y uns a la capital y datres al extranjé, aon sigue, lo cas es no pará, la moda, ya veus tú, que se pensen que en aixó han resolt lo problema, imagínat que después resulte que, a lo milló, pasarán fam y se morirán de aburrimén, veus a sabé, que atra cosa, no, pero a la chiqueta a casa, no li ha de faltá res, no es perque yo u diga... la Régula y Paco, lo Baixet, assentíen en lo cap, y intercambiaben furtives mirades cómplices, pero don Pedro, lo Périt, no reparabe en alló, que estabe mol exitat don Pedro, lo Périt, y sén que estáu conformes, demá de matí esperam a la chiqueta a casa, y pera que no la trobéu a faltá y ella no se ómpligue, que ya sabem tots cóm se les gasten los sagals ara, per les nits pot dormí aquí, y después de moltes brassillades y aspavéns, don Pedro va colá y la Régula y Paco, lo Baixet, van escomensá a instalás en silénsio, y después van sopá y, al acabá la sena, se van assentá a la vora del foc, y, en eixe momén, va entrá Facundo, lo Gorriné, tamé tens corache, Paco, a la Casa de dal no te pare ni Deu, que ya coneixes a doña Purita, que pareix que la punchon en agulles de cap, lo histérica, que ni ell la aguante, va di, pero, com ni la Régula ni Paco, lo Baixet, van replicá, Facundo va afegí, no la coneixes, Paco, si no me creus pregúntali a la Pepa, que va está allí, pero la Régula y Paco continuaben muts com la h, y, en vista de assó, Facundo, lo Gorriné, va pegá mija volta y sen va aná, y de matí, la Nieves se va presentá puntualmen a la Casa de dal y al atre día lo mateix, hasta que aixó se va fé una costum y van escomensá a passá insensiblemen los díes, y, aixina que va arribá mach, se va presentá un día lo Carlos Alberto, lo fill mes gran del siñoret Iván, a fé la Comunió a la capelleta del cortijo y dos díes después, después de mols preparatius, la Siñora Marquesa en lo Obispo en la berlina gran, y la Régula, aixina que va obrí la tanca, se va quedá pasmada dabán de la púrpura, sense sabé qué fé, a vorem, que, en prinsipi, en ple desconsert, va pegá dos cabotades, va fé una genuflexió y se va santiguá, pero la Siñora Marquesa li va apuntá desde la seua altura inabordable, l´anell, Régula, l´anell, y entonses, la Régula se va minjá a besos lo anell pastoral, mentres lo Obispo sonreíe y apartabe la ma discretamen, y va atravesá les eretes plenes de flos y va entrá a la Casa Gran, entre les reverénsies dels gorrinés y los gañáns y, al día siguién, se va selebrá la festa per tot lo alt, y, después de la seremónia religiosa a la capelleta, lo personal se va ajuntá a la corralada, a minjá chocolate en migues y ¡viva lo siñoret Carlos Alberto! ¡viva la Siñora! cridáen, pero la Nieves no va pugué estáy perque estáe servín als invitats a la Casa Gran, y u fée en gran propiedat, que retirabe los plats bruts en la ma zurda y los renovabe en la dreta, y a la hora de oferí les fons se reclinabe o belcáe una miqueta per damún del muscle esquerro del comensal, lo antebrás dret a la esquena, sonrién, tot en tal garbo y discressió que la Siñora sen va fixá en ella y li va preguntá a don Pedro, lo Périt, de aón habíe tret aquella alhaja, y don Pedro, lo Périt, sorprés, la de Paco, lo Baixet, es, lo guarda, lo secretari de Iván, lo que va está hasta fa uns mesos a la Raya de lo de Abendújar la menuda, que se ha fet polla de repén, y la Siñora, ¿la de Régula? y don Pedro, lo Périt, exactamen, la de la Régula, Purita la va desburrá en cuatre semanes, la chiqueta es espabilada, y la Siñora no apartáe l´ull de la Nieves, observabe cada un dels seus moviméns, y, en una de éstes, li va di a la seua filla, Miriam, ¿ten has fixat en eixa mosseta? ¡quína planta, quíns modals!, pulínla un poc faría una bona primera donsella, y la siñoreta Miriam mirabe a la Nieves disimulán, verdaderamen, la chica no está mal, va di, si acás, pera lo meu gust, una mica mes de aquí, y se señalabe la pitralera, pero la Nieves, sofocada, consentrada en la faena, se sentíe transfigurada per la presénsia del chiquet, lo Carlos Alberto, tan rubio, tan majo, en lo seu traje blang de marinero, y lo seu rosari blang y lo seu misalet blang, de manera que, al servíli, li sonreíe extasiada, com si li sonriguere a un arcángel, y a la nit, en cuan va arribá a casa, encara que se trobabe tronsada y baldada per lo ajetreo del día, li va di a Paco, lo Baixet, pare, yo vull fé la Comunió, pero tan imperativamen, que Paco, lo Baixet, va fótre un bot, ¿qué dius? y ella, tossuda, que vull fé la Comunió, pare, y Paco, lo Baixet, se va portá les dos mans a la gorra com si pretenguere aguantás lo cap, ñaurá que parlá en don Pedro, chiqueta, y don Pedro, lo Périt, al sentí de boca de Paco, lo Baixet, la pretensió de la chica, va petá a riure, va ajuntá les palmes y lo va mirá fixamen als ulls, ¿en quína basse, Paco?, a vorem, parla, ¿quína basse té la chiqueta pera fé la Comunió?; la Comunió no es un capricho, Paco, es un assunto massa serio com pera péndreu a broma, y Paco, lo Baixet, se va belcá, si vosté u diu, pero la Nieves se mostrabe caborsuda, no se resignabe, y en vista de la actitut passiva de don Pedro, lo Périt, va apelá a doña Purita, siñoreta, hay cumplit catorse añs y séntigo per aquí dins com unes ansies, y, de primeres, doña Purita, la va observá en assombro, y, después, va obrí una boca mol roija, mol retallada, ¡quínes ocurrénsies, chiqueta! ¿no sirá un mosso lo que tú nessessites?, y va soltá una rissotada y va repetí, ¡quínes ocurrénsies! y, desde entonses, lo dessich de la Nieves se va pendre a la Casa de dal y la Casa Gran com un despropósit, y se fée aná com un recurs, y cada vegada que arribáen invitats del siñoret Iván y la conversa, per pitos o per flautes, se apagáe o se estiráe massa, doña Purita señalabe a la Nieves en lo seu dit índice, rosadet, llimpio com una patena, y exclamabe, pos ahí tenen a la chiqueta, ara li ha pegat per fé la Comunió, y, al voltán de la gran taula, una exclamassió de assombro y mirades divertides y un murmullo constán, com un revol, y al racó, una rissa sofocada, y, tan pronte com ixíe la chiqueta, lo siñoret Iván, la culpa de tot la té este dichós Concilio, y algún invitat paráe de minjá y lo mirabe fíxamen, com interrogánlo, y, entonses, lo siñoret Iván considerabe que teníe que explicá les idees de esta gen, se obstinen en que se les trato com a persones y aixó no pot sé, vatros u estáu veén, pero la culpa no la tenen ells, la culpa la té eixe dichós Concilio que los malmet, y en estos casos, y en atres pareguts, doña Purita ajuntáe los seus ulls negres de rímel, se giráe cap al siñoret Iván y li rosabe en la punta del seu nas respingón lo lóbulo de la orella, y lo siñoret Iván se inclinabe damún della y se assomabe descaradamen al hermós abismo del seu escote y afegíe per di algo, pera justificá de alguna manera la seua actitut, ¿qué opines tú, Pura, tú los coneixes? pero don Pedro, lo Périt, casi enfrente, los observabe sense clucá los ulls, se mossegáe la fina galta, se descomponíe y, una vegada que se retiraben los invitats, y doña Purita y ell se trobáen a soles a la Casa de dal, perdíe lo control, te fiques lo sostén que abulte y te obris l´escote sol cuan ve ell, pera provocál, ¿o es que creus que me chupo lo dit? renegáe, y, cada vegada que tornáen de la siudat, del sine o del teatro, la mateixa copla, antes de baixá del coche ya se sentíen les seues veus, ¡rabosa, mes que rabosa! pero doña Purita, canturrejabe sense féli cas, se apeabe del coche y se ficáe a fé momos y passos de ball a la escalinata, contonejánse, y díe mirán los seus peuets, si Deu me ha donat estes grássies, no soc yo dingú pera avergoñím de elles, y don Pedro, lo Périt, la perseguíe, les galtes colorades, blangs los pabellóns de les orelles, no se trate de lo que tens, sino de lo que enseñes, que eres tú mes espectácul que lo espectácul mateix, y venga, y fóli, y ella, doña Purita, may perdíe la compostura, entrabe al gran ressibidó, les mans a la sintura, balanseján exageradamen les caderes, sense pará de cantá y ell, entonses, tancáe de una portada, se arrimabe a la panoplia plena de armes y agarrabe la surriaca, ¡te vach a enseñá modals a tú! bramáe, y ella, se plantáe dabán dell, paráe de cantá y lo mirabe als ulls firme, desafián, yo sé que no te atrevirás, gallina, pero si algún día me tocares en eixa surriaga, ya pots aventám un galgo, díe, y tornabe a contonejás después de giráli la esquena y se encaminabe cap a les habitassións y ell, detrás, cridabe y tornabe a quirdá, fen brassillades, pero mes que crits eren los seus udols entretallats, y, en lo momén mes agut de la crissis, se li esbadocáe la veu, aviáe la surriaca damún de un moble, y arrencáe a plorá y, entre singlot y singlot, gañoláe, chales fénme patí, Purita, si fach lo que fach es per lo que te vull, pero doña Purita tornabe als seus momos y contoneos, ya tenim esseneta, díe, y, pera distráures, se encarabe en la gran lluna del armari y se contemplabe en diverses postures, movén lo cap, despelussánse lo pel y sonriénse cada vegada en mes generosidat hasta forsá les comisures dels labios, mentres don Pedro, lo Périt, se desplomabe de morros damún de la bánua del llit, amagabe la cara entre les mans y se arrencabe a pllorá com una criatura y la Nieves, que mes o menos habíe sigut testigo de la essena, arreplegáe les seues coses y tornáe a casa chino chano, y si per casualidat, trobáe despert a Paco, lo Baixet, li díe, bona la han armada esta nit, pare, la ha ficat de rabosa per amún, ¿don Pedro? apuntabe, incrédul, Paco, lo Baixet, don Pedro, díe la Nieves, y Paco, lo Baixet, se ficáe les dos mans al cap, com pera aguantássel, com si se ni haguere de aná volán, clucáe los ulls y díe templán la veu, chiqueta, a tú estos pleitos de la Casa de dal, ni te van ni te venen, tú allí, sentí, vore y callá, pero al día siguién de una de estes trifulques, se va selebrá al cortijo la batuda dels Sans, la mes sonada, y don Pedro, lo Périt, que ere un tiradó discret, no assertabe una perdiu ni a la punta del nas, y lo siñoret Iván, a la pantalla de la vora, que acababe de tombá cuatre muixóns de la mateixa barra, dos per debán y dos per detrás, comentabe sardónicamen en Paco, lo Baixet, si no u vech, no mu crec, ¿cuán acabará de adependre este marica? li están entrán y no talle ploma, ¿ten dones cuenta, Paco? y Paco, lo Baixet, cóm no men hay de doná cuenta, siñoret Iván, u veu hasta lo cèlio de Tortosa, y lo siñoret Iván, may va sé un gran matadó, pero erre massa pera sé normal, algo li passe an este soquet, y Paco, lo Baixet, aixó no, assó de la cassera es una lotería, avui be y demá mal, ya se sap, y lo siñoret Iván agarráe una y atra vegada los puns, en sorprendén velosidat de reflejos, y entre pim-pam y pam-pim, comentabe en la boca torta, pegada a la culata de la escopeta, una lotto hasta sert pun, Paco, no mos engañem, que los muixóns que li están entrán an eixe marica los baixe un en la gorra, y, per la tarde, al minjá de la Casa Gran, doña Purita va torná a presentás en lo sostén de abultá, y la generosa balconada y venga a féli arrumacos al siñoret Iván, sonrisseta va, cluquet va, mentres don Pedro, lo Périt, se enseníe al racó de la taula sense sabé qué fé, y se mossegáe les fines galtes per dins, y, tan tremoláe, que ni assertabe a manejá los cuberts y cuan ella, doña Purita, va recliná lo cap damún del muscle del siñoret Iván y li va fé una carantoña y los dos van escomensá a amartelás, don Pedro, lo Périt, lo home, se va mich incorporá, va eixecá lo bras, va apuntá en lo dit índice y va bramá tratán de captá la atensió de tots, ¡pos ahí tenen a la chiqueta que ara li ha donat per fé la Comunió! y a la Nieves, que retirabe lo servissi en eixe momén, se li va girá l´estómec y li va pujá lo sofoco, pero va sonriure com va pugué, encara que don Pedro, lo Périt, continuabe señalánla implacable en lo seu dit acusadó y cridán com un lloco, fora de sí, mentres los demés sen enríen, ¡que no te se pujo lo pavo, chiqueta, no vaigues a fé cacharros!, hasta que la siñoreta Miriam se va compadí de ella, y va tersiá y ¿quín mal faríe en assó? y don Pedro, lo Périt, mes aplacat, va baixá lo cap y va di en veu baixeta, movén apenes un costat del bigot, per favó, Miriam, esta pobre no sap res de res y en cuan al seu pare no té mes alcáns que un gorrino, ¿quína classe de Comunió pot fé? y la siñoreta Miriam va estirá lo coll, va alsá lo cap y va di com sorprenguda, y entre tanta gen, ¿es possible que no ñague dingú capás de preparála? y mirabe fíxamen a doña Purita, al atre costat de la taula, pero va sé don Pedro, lo Périt, lo que se va quedá tallat y, a la nit, ya a la Casa de dal, li va di, com de passada, a la Nieves, no te haurás enfadat en mí per lo de esta tarde, ¿verdat, chiqueta? no va sé mes que una broma, pero no pensabe en lo que díe, perque li parláe a la Nieves, pero sen anáe dret cap a doña Purita y, al arribá a la seua altura, se li van fé minuts los ulls, se li van estirá les galtes, li va ficá les mans tremoloses als frágils muscles despullats y li va di, ¿se pot sabé qué te proposes? pero doña Purita se li va separá en un movimén desdeñós, va pegá mija volta y va escomensá en los seus momos y les seues cansonetes y don Pedro, lo Périt, fora de sí, va agarrá una vegada mes la surriaca de la panoplia de les armes y la va acassá, ¡aixó sí que no te u perdono, tros de rabosot!, va cridá, y la seua furia ere tanta que se li van enganchá les paraules al garganchó, pero als pocs minuts de entrá a la alcoba, la Nieves, com de costum, lo va escoltá derrumbás al llit y gemegá sofocadamen contra lo cuixí.

sábado, 20 de junio de 2020

JORNADA QUINTA. NOVELA SÉPTIMA.

JORNADA QUINTA. NOVELA SÉPTIMA. 

Teodoro, enamorat de Violante, filla de micer Amerigo, lo seu siñó, la dixe preñada y es condenat a la forca, y mentres lo porten allí afuetánlo, es reconegut per son pare, ficat en libertat, y pren per dona a Violante (Yolanda).

Les siñores, que tremolaben pendéns de sentí si los dos amáns se sucarráen, sentín que se habíen salvat, se van alegrá mol, donán grássies a Deu. La reina, habén escoltat lo final, a Laureta li va doná lo encárrec de contá la siguién história, y ella va escomensá aixina:
Hermossíssimes dames, al tems del bon rey Guiglielmo de Sicilia ñabíe a la isla un gentilhome que se díe micer Amerigo Abate de Trápani, que, entre tots los demés bens temporals que teníe, estabe ben carregat de fills. Com teníe nessessidat de criats, y com veníen moltes galeres de los corsaris genovesos de Lleván, que pirateján y costeján Armenia a mols sagals habíen capturat, de estos, pensánse que eren de Turquía, ne va comprá uns cuáns, entre los que, encara que tots los demés paregueren pastorets, ne ñabíe un de mol bona pinta, de nom Teodoro. Este, com va aná creixén, encara que fore tratat com lo criat que ere, se va criá en los fills de micer Amerigo. Va adependre a sé cortés y de bones maneres, hasta tal pun que tan li va agradá a micer Amerigo que lo va fé libre; y com creíe que ere turco, lo va fé batejá y lo va cridá Pietro, y lo va fé administradó dels seus assuntos, confián mol en ell. Como los atres fills de micer Amerigo, igual va creixe una filla seua de nom Violante, hermosa y delicada jove; passán lo tems sense que lo pare la casáre, se va enamorá de Pietro, y volénlo y tenín en gran estima les seues maneres y les seues obres, teníe vergoña de dílay. Pero Amor li va traure este treball, perque, habénla Pietro mirat moltes vegades cautelosamén, tan se habíe encariñat de ella que no estáe be cuan no la veíe; pero mol se temíe que de aixó algú sen acatare, pareixénli que no fée be en alló; de lo que la jove, que de bona gana lo mirabe, sen va doná cuenta, y per a donáli mes seguridat, contentíssima com estabe, se li mostrabe. Y en aixó van está un tems, sense atrevís a dis la un al atre res, encara que mol los dos u dessichaben. Pero mentres los dos se enseníen en les amoroses flames, la fortuna, com si haguere dessidit que volíe que alló passare, va trobá lo modo de gitá (expulsá, arrojá) de ells la temó que los aguantáe. Teníe micer Amerigo, aproximadamén a una milla de Trápani, un puesto seu mol majo al que la seua dona en la filla y en atres dones y siñores acostumbraben a aná assobín per a distráures; aon, habén anat un día que fée molta caló, y habén portat en ells a Pietro y habénse quedat allí, va passá (com a vegades veém que passe al estiu) que de repén se va tapá lo sel en núgols de tronada, per lo que la Siñora en la seua compañía, per a que la possible pedregada no los enchampare allí, van arreá cap a Trápani; y camináen lo mes depressa que podíen. Pero Pietro, que ere jove com la mossa, se van aná adelantán bastán al caminá de la mare, y de los atres compañs, potsé no tan espentats per l´amor que per la temó al tems; y habén ya avansat bastán, en relassió a la Siñora y als atres, que apenes se veíen, va passá que después de mols trons, un codoléo mol gran y espés va escomensá a caurer, del que la Siñora y la seua compañía se van escapá embutínse a escape a casa de un llauradó. Pietro y la jove, que no van trobá datre refugi, van entrá a una iglesia antiga y casi assolada, a la que no ñabíe dingú, y los dos, daball de una mica de teulada que encara quedabe, se van arrepetá; y los va obligá la nessessidat de la teuladeta a arrimás la un al atre. Este tocamén va los va tranquilisá una mica los ánims, y va despertá lo dessich del amor. Y primé va escomensá Pietro a di:
- ¡Vullguere Deu que may, están com estic, parare esta pedregada!
Y la jove va di:
- ¡Mol me agradaríe!
Y de estes paraules van vindre a agarrás les mans y a apretás, y de aixó a abrassás y después a besás, mentres caíe un granís com a ous de gualla o codorniu; y (per a no tíndre yo que contá tots los detalls) lo tems no va escampá abáns de que ells conegueren los deleites del amor.
Cuan va passá lo mal tems, y al entrá a la siudat, que estabe prop, esperán a la Siñora, van torná en ella a casa. Allí, algunes vegades, en mol discret orden y cuidadet, en gran felissidat se van ajuntá; y va aná abán la cosa, tan que la jove se va quedá embarassada, lo que mol los va desagradá als dos, per lo que ella va tíndre que empleá moltes artes per a pugué luchá contra lo curs de la naturalesa, pero no va pugué conseguíu. Per lo que Pietro, temén per la seua vida, dessidit a fugí, lay va di, y ella li va contestá:
- Si ten vas, me mataré sense falta.
A lo que Pietro, que mol la volíe, va di:
- ¿Cóm vols, Siñora meua, que me queda aquí? La teua pancha descubrirá la nostra culpa, a ti te sirá perdonada fássilmen, pero yo, pobret que soc, siré qui la teua culpa y la meua tindrá que patí la pena. A lo que la jove va di:
- Pietro, lo meu pecat be se sabrá, pero pots está segú de que lo teu, si no u contes, no se sabrá may. Pietro entonses va di:
- Ya que mu prometixes, me quedaré; pero pensa en cumplíu. La jove, que tan com va pugué va aná amagán lo seu estat, veén per lo aumén de lo seu cos que mes no podíe amagás, en mols plos un día lay va manifestá a sa mare, rogánli que la salvare. La Siñora, mol apenada, li va di de tot y va fé despenjás mols ángels del sel, y va voldre sabé cóm habíe sigut la cosa. La jove, per a que a Pietro no se li faiguere cap mal, se va inventá una fábula, embolicán la verdat en mentires. La Siñora la va creure, y per a amagá la falta de la filla, la va enviá a una possesió seua. Allí, arribat lo tems de criá, va escomensá a cridá la jove com un home cuan té fiebre, sense que la mare se puguere imaginá que estaríe allí micer Amerigo, que casi may acostumáe a víndre. Va passá que, tornán ell de cassá y passán prop de la alcoba aon la seua filla cridabe, espantánse, va entrá cap a dins y va preguntá qué ere alló. La Siñora, veén arribá al home, eixecánse assustada, li va contá lo que li habíe passat a la seua filla; pero ell, menos cregut que la seua dona, va di que no podíe sé verdat que no sapiguere de quí estabe preñada, y per naixó u va volé sabé, y si lay díe podríe recuperá lo seu perdó; si no u fáie, ya podíe pensá en morí sense cap piedat. La Siñora se les va ingeniá tan com va pugué en contentá al home en lo que ella li habíe dit, pero no va funsioná; ell, que habíe perdut l´oremus de tanta rabia, en la espasa desenfundada a la ma, va corre cap a la seua filla, que, mentres sa mare entreteníe al pare en paraules, habíe parit un fill mascle, y va di:
- O manifestes de quí se va engendrá este sagalet o morirás aquí mateix. La jove, temén la mort, va trencá la promesa que li habíe fer a Pietro, y lo que entre ella y ell habíe passat li va manifestá. Sentínu lo caballé y mol enfadat, per los pels que no la mate, pero después de alló que li dictabe la ira, va puchá a caball y sen va aná cap a Trápani, y a un micer Currado que en nom del rey ere capitá allí, li va contá la ofensa que li habíe fet Pietro. En seguida, sense sospechá ell res, lo va fé péndre, lo van torturá, y tot lo fet va confessá. Después de uns díes va sé condenat per lo capitá a la pena de sé afuetát per tota la siudat, y después penjat. Per a que a un mateix tems se emportare de la terra als dos amáns y a son fill, micer Amerigo, a qui no li valíe en portá a Pietro a la mort, va abocá veneno a una tassa de vi, y lay va doná a un criat seu, en un gaviñet, y li va di:
- Ves en estes dos coses a Violante y disli de la meua part que prengue la que vullgue de estes dos morts, o lo veneno o lo ferro, y que u faigue sense tardá; si no, disli que yo, a la vista de tots los siudadáns que ñan aquí, la faré cremá com su mereix; y fet aixó, agarrarás al fill parit per nella fa pocs díes y, esclafánli lo cap contra la paret, lo aventarás per a minjá dels gossos de cassa. Donada per lo cruel pare esta senténsia contra la seua filla y lo seu net, lo criat, mes al mal que al be disposat, sen va aná. Pietro, condenat, va sé per los guardies portat a la forca a cop de fuét. Va passá per dabán de un albergue aon ñabíen tres hómens nobles de Armenia, enviats per lo rey de Armenia a Roma com embajadós a tratá en lo Papa de grandíssimes coses per a una expedissió que se teníe que fé; van desmontá allí per a refrescás y descansá uns díes, y habíen sigut mol honrats per los hómens nobles de Trápani y espessialmén per micer Amerigo. Éstos, sentín passá als que portáen a Pietro, se van assomá a una finestra a guaitá. Anabe Pietro de la sintura amún despullat y en les mans gigades a detrás, y miránlo un dels tres embajadós, que ere home vell y de gran autoridat, de nom Fineo, li va vore al pit una gran taca roija, no teñida, sino naturalmén fixada a la pell, pareguda a les que les dones de aquí diuen «roses»; vista esta marca, de repén li va víndre a la memória un fill seu, que fée ya quinse añs que habíe sigut robat per los corsaris, a la costa de Layazo, y no habíe pogut tíndre notíssies de ell.
Considerán la edat del infelís que passaé afuetát, va pensá que, si estiguere viu son fill, tindríe que sé de la edat de aquell, y va pensá que si fore aquell encara sen enrecordaríe del seu nom, y del de son pare, y de la llengua armenia; per lo que, cuan lo va tíndre prop, lo va cridá: - ¡Teodoro!
Sentín aixó Pietro, rápidamen va alsá lo cap, y Fineo, parlán en armenio, li va di:
- ¿De aón eres y fill de quí?
Los soldats que lo portáen, per respecte al valerós home, se van aturá, de manera que Pietro va contestá:
- Vach sé de Armenia, fill de un home que se díe Fineo, y me van portá aquí de sagalet no sé quina gen.
Sentín aixó Fineo, mol sert va reconeixe al fill que habíe perdut; per lo que, plorán, en los seus compañs va baixá, y entre tots los soldats va corre a abrassál, y li va ficá damún un manto de mol rica tela que portabe, y li va rogá an aquell que lo portabe cap al penjadó que se esperare allí hasta que li arribare un atra orden. Aquell va contestá que la esperaría de bon grado. Fineo habíe sabut la raó per la que ere conduít a la mort, per lo que rápidamen en los seus compañs y en los seus criats sen va aná a vore a micer Currado y li va di aixina:
- Micer, aquell a qui enviéu a morí com a criat es home libre y fill meu, y pendrá per dona a la que se diu que li ha tret la seua virginidat; aplasséu la mort hasta que pugue sabés si ella lo vol per home, per a que contra la ley, si ella lo vol, no trobéu que hau obrat.
Micer Currado, sentín que aquell ere fill de Fineo, se va maravillá, y avergoñínse una mica de la culpa de la fortuna, confesán que ere verdat lo que díe Fineo, rápidamen lo va fé torná a casa, va maná a buscá a micer Amerigo, y li va contá aquelles coses.
Micer Amerigo, que ya creíe que la filla y lo net estaben morts, se va dóldre mes que cap home al món per lo que habíe fet, veén que si no estiguere morta se podíen mol be arreglá totes estes coses, aixina que va enviá a escape allí aon la seua filla estabe per a que si no se habíe cumplit la seua orden no se cumpliguere. Se van trobá al criat enviat per micer Amerigo que, habénli ficat dabán lo veneno y lo gaviñet, com ella no se dessidíe, la insultabe y volíe forsála a agarrán un, pero oít lo manamén del seu siñó, dixánla, sen va entorná cap an ell y li va di cóm estabe lo assunto. De lo que, contén micer Amerigo, anán allí aon estabe Fineo, plorán, com milló va sapigué se va excusá de lo que habíe passat y li va demaná perdó, afirmán que ell, si Teodoro volíe a la seua filla per dona, estaríe mol contén de donálay.
Fineo va ressibí de bona gana les excuses, y va contestá:
- Enteng que lo meu fill prengue a la vostra filla; y si no vullguere, que se cumplixque la senténsia donada contra nell. Están, pos, Fineo y micer Amerigo de acuerdo, allí aon Teodoro estabe, encara tremolán per la mort tan justeta, pero mol alegre (com la Violante o Yolanda de Valchunquera), per habé trobat a son pare, li van preguntá la seua voluntat sobre açó. Teodoro, sentín que Violante, si vullguere, siríe la seua dona, tanta va sé la seua alegría que del infern li va pareixe saltá al paraísso; y va di que aixó siríe una grandíssima grássia si a ells los veníe be. Se va enviá, pos, a la jove a preguntáli lo seu pareixe, y ella, sentín lo que li habíe passat Teodoro y encara li podíe passá, va contestá que res milló li podíe ocurrí que sé la dona de Teodoro, pero que sempre faríe lo que son pare li manare. Aixina, pos, en concordia, fen casás a la jove, se va fé una festa grandíssima en mol plaé de tots los siudadáns. La jove, consolánse y fen assormá al seu fillet, después de no mol tems va torná a sé encara mes guapa que antes. Y a Fineo lo va tíndre com a un pare; y ell, mol contén de tan hermosa nora, en grandíssima festa y alegría va fé selebrá les bodes, com a filla la va ressibí y la va tíndre después; y al cap de uns díes, a son fill y an ella y al seu netet, puján a una galera o galea, en ell sels va emportá a Layazo, aon van viure los dos amáns en mol descáns y plaé tan com la vida los va durá.

jornada-quinta-novela-octava