Mostrando las entradas para la consulta traure ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta traure ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 10 de agosto de 2020

JORNADA SEXTA. NOVELA SEGONA.

JORNADA SEXTA. NOVELA SEGONA.

Lo forné Cisti en una sola paraula fa arrepentís a micer Geri Spina de demanáli algo.

Mol va sé per totes les dones y los hómens alabat la dita de doña Oretta, y la reina va maná que Pampínea continuare; per lo que ella va escomensá aixina:

Hermoses siñores, no sé vore per mí mateixa quí té mes culpa, si la naturalesa emparellán un alma noble en un cos vil o la fortuna emparellán a un cos dotat de un alma noble en un vil ofissi, com li va passá a Cisti, lo nostre consiudadá, y en mols mes ham pogut vore que ha passat. Cisti, provist de un ánim altíssim, la fortuna lo va fé forné.
Y sértamen li fotría yo la martellada per igual a la naturalesa y a la fortuna si no sapiguera que la naturalesa es mol discreta y que la fortuna té mil ulls encara que los tontos se la imaginon sega. Com los mortals fan moltes vegades, insegús de qué los portará lo futur, per a un cas les seues coses mes valioses als puestos mes vils de les seues cases, com menos sospechós, sepulten, y de allí les trauen cuan venen les nessessidats, habenles lo vil puesto mes seguramen conservat que u hauríe fet una hermosa cámara.

Y aixina los dos ministres del món en frecuénsia les seues coses mes pressioses amaguen daball de la sombra de les arts reputades mes vils, per a que al tráureles de elles cuan los fa falta, mes cla aparegue lo seu esplendó. Aixina li va passá al forné Cisti obrínli los ulls de la inteligénsia a micer Geri Spina (la história de doña Oretta, que va sé la seua dona, mel ha portat a la memória). Tos u contaré en una historieta mol curta.

Lo papa Bonifacio, a la vora del cual micer Geri Spina va tíndre grandíssim favor, va maná a Florencia an algúns nobles embajadósseus per a sertes grans nessessidats seues. Habénse quedat ells a casa de micer Geri, y tratán ell en ells los assuntos del Papa, va passá que, consevol que fore la raó, micer Geri en estos embaixadós del Papa, tots a peu, casi tots los matíns passaben per dabán de Santa María Ughi, aon lo forné Cisti teníe lo seu forn y en persona coíe lo pa. A Cisti, encara que la fortuna li haguere donat un ofissi mol humil, tan en ell habíe sigut benigna que se habíe fet mol ric, y sense voldre may abandonál per un atre, vivíe espléndidamen, tenín entre datres bones coses los millós vinsblangs y negres que se trobáen a Florencia o als pobles del voltán. Cisti, veén tots los matíns passá per dabán de la seua porta a micer Geri y los embajadós del Papa, y sén gran la caló, va pensá que siríe gran cortessía invitáls a beure del seu bon vi blang; pero considerán la seua condissió y la de micer Geri, no li pareixíe cosa decorosa atrevís a invitál, y va discurrí una manera que portare a micer Geri a invitás an ell mateix. Y vestín una roba blanquíssima y un devantal o delantal mol llimpio, que mes be lo feen pareixe moliné que forné, tots los matinets a la hora que pensáe que micer Geri en los embajadós passaríe, se fée portá dabán de la seua porta una galleta o cubo nova o nou a cormull de aigua fresca y un jarronet boloñés del seu bon vi blanc y dos tassetes o gotets que pareixíen de plata, de tan clas que eren; y sentánse, cuan passaben (y después de aclarís la gola una vegada o dos), escomensabe a beure en tan gust aquell vi seu que li hagueren entrat ganes de béuressel hasta a un mort. Micer Geri, después de vore alló dos matíns, va di lo tersé: - ¿Qué es aixó, Cisti? ¿Está bo?

Cisti, alsánse rápidamen, va contestá:

- Siñó, sí; pero no tos u podría fé entendre si no lo probáu. Micer Geri, que o per lo tems calén que fée o per habés cansat mes de lo acostumat o potsé per lo gust en que veíe beure a Cisti, sentíe sed, y giránse cap als embajadós los va di sonrién: - Siñós, bo sirá que probem lo vi de este home honrat; potsé sigue tan bo que no mon arrepentiguem.

Y jun en ells se va arrimá a Cisti, y ell, fen inmediatamen traure un bon bang fora de la tahona, los va rogá que se assentaren, y als seus criats que se adelantáen per a rentá los gotets los va di: - Compañs, apartéutos y dixéume fé a mí este servissi, que igual que sé fornejá, sé escansiá; ¡y no esperéu probán ni una gota!

Y dit aixó, rentán ell mateix cuatre tassetes bones y noves, y fen traure un jarret del seu milló vi, nels va doná a beure a micer Geri y als seus compañs. An ells los va pareixe lo milló que habíen begut en mol tems, per lo que, alabánlo mol, mentres los embaxadós van está allí, casi tots los matíns va aná en ells a beure micer Geri. Habén acabat los seus assuntos y tenín que partí, micer Geri los va fé doná un magnífic convit, al que va invitá a una part de los mes honorables siudadáns, y va fé invitá a Cisti, que de cap manera va volé anáy. Va maná entonses micer Geri a un dels seus criats que aniguere a per un cante del vi de Cisti, y de ell ne donare mija tassa per persona la primera vegada que serviguere.

Lo criat, potsé enfadat perque no habíe pogut tastá lo vi, va pendre un gran cante, y al vorel Cisti li va di:

- Fill, micer Geri no te envíe a mí.

Lo que afirmán moltes vegades lo criat y no puguén obtíndre datra resposta, va torná aon micer Geri y lay va di aixina. Micer Geri li va di:

- Torna allí y dísli que de verdat te envío yo, y si un atra vegada te conteste lo mateix pregúntali que aón te envío.

Lo criat, tornán, li va di:

- Cisti, es verdat que micer Geri me envíe un atra vegada.

Cisti li va contestá:

- Segú, fill, que no.

- Entonses - va di lo criat - ¿a quí envíe?

Va contestá Cisti:

- Al Arno.

Lo que contánli lo criat a micer Geri, enseguida li va obrí los ulls de la inteligénsia, y li va di al criat:

- Díxam vore quín cante li portes. - Y veénlo, va di- : Cisti diu be. Y insultánlo, li va fé pendre un cante apropiat. Veénlo Cisti va di: - Ara vech que te envíe a mí.

Y de bona gana lay va umplí.

Y después, aquell mateix día, fen omplí un carretellet del mateix vi y fénlo portá desplayet a casa de micer Geri, sen va aná detrás y al trobás en ell li va di: - Siñó, no voldría que creguéreu que lo cante de este matí me habíe espantat; pero pareixénme que ton habíeu olvidat de lo que yo tos hay mostrat estos díes en les meues jarretes, es di, que este no es vi per a criats, hay vullgut recordátosu este matí. Pero com no soc lo guarda de ell, tos hay portat tot lo que me quede: feu en ell lo que vullgáu.

Micer Geri va ressibí lo bon regalo de Cisti y li va doná les grássies que creíe que conveníen, y sempre después lo va tíndre en gran estima y va sé lo seu amic.

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XI.

XI. 

Roc, lo Moñigo, va dixá de admirá y voldre a Quino, lo Manco, cuan se va enterá de que este habíe plorat hasta fartás lo día que se va morí la seua dona. Perque Quino, lo Manco, ademés de la ma, habíe perdut a la seua dona, la Mariuca. Y no siríe perque no lay avisaren. Mes que dingú la Josefa, que estabe enamorada dell, y lay refregabe per los nassos a la mínima oportunidat, y moltes vegades sense esperá la oportunidat.

- Quino, pénsau. Mira que la Mariuca está tíssica perduda.

Quino, lo Manco, se sulfurabe.

- ¿Y a tú qué collóns te importe, si se pot sabé? - díe.

La Josefa tragabe bilis y lo dixáe. Per la nit plorabe, a soles, a la seua alcoba, hasta amerá lo cuixí y se jurabe no torná a intervindre al assunto. Pero en son demá se olvidabe de la seua determinassió. Li agradabe massa Quino, lo Manco, pera abandoná lo campo sense cremá lo radé cartucho. Li agradabe perque ere tot un home: fort, serio y cabal. Fort, sense sé un animal com Paco, lo ferré; serio, sense arribá al esceptissisme, com Pancho, lo Sensedéu, y cabal, sense sé un san, com don José, lo mossen, u ere.
En fin, lo que se diu un home equilibrat, un home que no pecabe ni per exés ni per defecte. Quino, en realidat, no creíe en la tuberculossis. Lo món, pera nell, estabe ple de prims y gorts. Mariuca ere prima, com primes eren doña Lola y doña Irene, les Pestetes y Andrés, lo sabaté. Y ell ere gort, com u ere tamé Cuco, lo factó. Pero assó no volíe di que los atres estigueren doléns y ells sanos. De la Mariuca díen que estabe tíssica desde que va naixe, pero ahí la teníen als seus vintytrés añs, fresca com una flo.

Quino se va arrimá an ella sugestionat mes que enamorat. La seua natural tendensia lo inclinabe a les femelles gordetes, de formes calentes, caigudes per lo seu propi pes, y exuberáns. Concretamen, cap a dones com la Josefa, pretes, denses y apelmassades. Pero Quino, lo Manco, reflexionabe aixina: "A les siudats, los siñorets se casen en les femelles flaques. Algo espessial tindrán les primes cuan los siñorets, que tenen estudis y talento, les busquen aixina". Y se va arrimá a la Mariuca perque ere prima. Als pocs díes, sí que se va encaprichá. Se va enamorá segamen de ella perque teníe la mirada trista y sumissa com un corderet y la pell blavosa y clarejabe com la porcelana. Se van entendre. A la Mariuca li agradabe Quino, lo Manco, perque ere la seua antítessis: massís, vigorós, corpulén y en uns ulls aguts y punchadós com a bisturís.

Quino, lo Manco, va dessidí casás y los veíns se li van fotre damún:
"La Mariuca está delicada". "La Mariuca está dolenta". "La tissis es mala compañía".
Pero Quino, lo Manco, va saltá per damún de tot y un matí relluén de primavera se va presentá a la porta de la iglesia embutit a un traje blau y en un mocadó blang lligat al coll. Don José, lo mossen, que ere un gran san, los va beneí. La Mariuca li va ficá la aliansa al dit anular, de annulus, lo del anell, de la ma zurda, perque Quino, lo Manco, teníe secsionada la ma dreta.

La Josefa, a pesá de tots los intentos, no va pugué amargáli la lluna de mel. La Josefa se va proposá que li pesare tota la vida sobre la consiensia la sombra de la seua desgrassia. Pero no u va conseguí. A la iglesia, a la primera amonestassió, va saltá com una pantera, cridán, mentres corríe cap al altá de san Roc y ficán al san per testigo, que la Mariuca y Quino, lo Manco, no se podíen casá perque ella estabe tíssica. Va ñabé, primé, un revol y, después, un silensio fet de sen silensios, al templo. Pero don José coneixíe milló que ella los impediméns y tot lo dret Canónic.

- Filla - li va di -, la ley del siñó no prohibix als doléns contraure matrimoni. ¿U has entés?

La Josefa, desesperada, se va dixá caure sobre les grades del presbiterio y va escomensá a plorá com una loca, mesánse lo pel y demanán compassió. Tots la compadíen, pero ressultabe inoperán fabricá, en un momén, un atre Quino. Desde los bangs del fondo, aon se assentaben los homens, lo Manco sonreíe tristemen y se donabe cops amistosos en lo muñó a la barbilla. La Pesteta gran, al vore que don José dudabe, sense sabé quín partit pendre, se va adelantá hasta la Josefa y la va traure de la iglesia, agarránla compassivamen per les axiles. (La Pesteta gran va pretendre, después, que don José, lo retó, diguere un atra missa en atensió an ella, ya que entre traure a la Josefa de la iglesia y aténdrela un rato al atrio se li va passá lo Sanctus. Y ella afirmabe que no se podíe quedá sense missa per fé una obra de caridat, y que alló no ere just, ni raonable, ni lógic, ni moral y que se la minjaben per dins los remordiméns y que ere la primera vegada que li passabe alló a la seua vida... A dures penes don José va lográ apassiguála y tornáli la seua inestable pas de consiensia). Después va continuá lo san sacrifissi com si res, pero al domenge siguién no va faltá a missa ni Pancho, lo Sensedéu, que se va colá subreptissiamen al coro, detrás de lo armonio. Y lo que passe. Aquell día, don José va lligí les amonestassións y no va passá res. Al pronunsiá lo mossen lo nom de Quino va eixí un suspiro aufegat del bang que ocupabe la Josefa. Pero res mes. Pancho, lo Sensedéu, va di, al eixí, que la piedat ere inútil, un traste, que an aquell poble no se traíe res en llimpio sén un bon creyén y que, per tan, no tornaríe a patejá la iglesia.

Lo gros va passá durán lo refresco lo día de la boda, cuan dingú pensabe pera res en la Josefa. Que dingú pensare en ella potsé fore lo motiu que la va espentá a cridá la atensió de aquella bárbara manera. De totes maneres va sé alló una fosca y dolorosa contingensia. Lo seu crit se va sentí perfectamen desde lo corral de Quino, lo Manco, aon se reuníen los convidats. Lo crit proveníe del pon y tots van mirá cap al pon. La Josefa, tota despullada, estabe pujada al pretil, de cara al riu, y mirabe la fiera corrén en los ulls fora de les cassoletes. Tot lo que sels va ocurrí a les dones pera evitá la catástrofe va sé cridá, ficá los ulls com a plats, y desmayás. Dos homens van apretá a corre cap an ella, segóns díen pera aguantála, pero les seues dones los van maná agramen tirás cap atrás, perque no volíen que los seues homens veigueren de prop a la Josefa en pilota picada. Entre estes dudes, la Josefa va torná a cridá, va eixecá los brassos, va ficá los ulls en blang y se va aviá a la fosca corrén del Chorro. Van acudí cap allí tots menos los novios. Al poc tems va torná a la taberna lo juez

Quino, lo Manco, li díe en eixe momén a la Mariuca: - Eixa Josefa es una burra.

- Ere...- va corregí lo juez.

Per aixó van sabé la Mariuca y Quino, lo Manco, que la Josefa se habíe matat.

Pera enterrála al sementeriet apegat a la iglesia van ñabé los seus mes y menos, pos don José no se aveníe a donáli entrada al fossá a una suissida y no u va consentí sense antes consultáli al ordinari. Al final van arribá notíssies de la siudat y tot se va arreglá, pos, per lo vist, la Josefa se habíe suissidat en un estat de enajenassió mental transitori.

Pero ni la sombra de la Josefa va valé pera avinagrá les mels de Quino al seu viache de bodes. Los novios van passá una semana a la siudat y de tornada li va faltá tems a la Mariuca pera anunsiá als cuatre vens que estabe preñada.

- ¿Tan pronte? - li va preguntá la Chata, que no se explicabe cóm unes dones se quedaben preñades gitanse una nit en un home y datres no, encara que se gitaren en un home totes les nits de la seua vida.

- Míratela esta. ¿Qué té la cosa de particulá? - va di la Mariuca.

Y la Chata va mastegá una palabrota per dins.

Lo prossés de gestasió de la criatura no va sé normal. Tal com se li abultabe la pancha a la Mariuca se li afilabe la cara de una manera alarmán. Les dones van escomensá a murmurá que la chica no aguantaríe lo parto. Lo parto sí quel va aguantá, pero se va quedá al sobreparto. Va morí tíssica a la semana y mija de criá y va sé als sing mesos justos de suissidás la Josefa. Les comares del poble van escomensá a explicás entonses la pressa de la Mariuca per a pregoná lo seu estat, encara abáns de apeás del tren que la va portá de la siudat. Quino, lo Manco, segóns díen, va passá la nit sol, plorán jun al cadáver, en la chiqueta ressién naixcuda als brassos y acarissián tímidamen, en lo retortigat muñó, la inerte melena rubia de la morta.
La Pesteta gran, al enterássen de la desgrassia, va fé este comentari:

- Aixó es un cástic de Deu per habés minjat lo cocido abáns de les dotse.

Se referíe a lo del naiximén prematuro, pero l´ama de don Antonino, lo marqués, teníe raó al comentá que seguramen no ere alló un cástic de Deu, ya que la Irene, la Pesteta menuda, se habíe minjat no sol lo cocido, sino lo caldo tamé abáns de les dotse, y no li habíe passat res. En aquella época, Daniel, lo Mussol, sol teníe dos añs, y cuatre Roc, lo Moñigo. Sing añs después van escomensá a visitá a Quino de tornada del bañ a la Badina del Inglés, o de peixcá cangrejos o madrilles. Lo Manco ere tot generosidat y los donabe una tassada de sidra de barril per una perra chica. Ya entonses la tasca de Quino anabe de capa caiguda. Lo Manco tornabe les lletres sense pagá y los proveedós li negaben la mercansía. Gerardo, lo Indiano, lo va afiansá varies vegades, pero com no vée en Quino cap propósit de enmendás, passats uns mesos lo va abandoná a la seua sort. Y Quino, lo Manco, va escomensá a aná de tomb en tomb, de mal a pijó. Assó sí, ell no perdíe les ganes de charrá y continuabe regalán lo poc que li quedabe.
Roc, lo Moñigo, Germán, lo Tiñós, y Daniel, lo Mussol, solíen assentás en ell al bang de pedra de la carretera. A Quino, lo Manco, li agradabe charrá en los chiquets mes que en los grans, potsé perque ell, a fí de cuentes, no ere mes que un chiquet gran tamé.
A vegades, al llarg de la conversa, ixíe lo nom de la Mariuca, y en ell lo record, y a Quino, lo Manco, se li ameraben los ulls y, pera dissimulá la emossió, se pegabe cops en lo muñó a la barbilla. En estos casos, Roc, lo Moñigo, que ere enemic de llágrimes y de sentimentalismes, se eixecabe y coláe sense di res, emportánse als dos amics cusits als pantalóns. Quino, lo Manco, los mirabe tot parat, sense entendre may lo motiu que impulsabe als sagals pera marchá tan de repén de la seua vora, sense doná cap raó.

Quino, lo Manco, may se va vanagloriá en los tres menuts de que una dona se haguere matat despullada per nell. Ni va aludí an aquella contingensia de la seua vida. Si Daniel, lo Mussol, y los seus amics sabíen que la Josefa se habíe aviát en pilota al Chorro desde lo pon, ere per Paco, lo ferré, que no dissimulabe que li habíe agradat aquella dona y que si ella haguere volgut, siríe, an estes altures, la segona mare de Roc, lo Moñigo. Pero si ella va preferí la mort que lo seu enorme pitral y lo seu pel roch y risat, que se u minjare en lo seu pa. Lo que mes despertabe la curiossidat dels tres amics als tems cuan a la taberna de Quino se despachabe una tassada de sidra de barril per sing séntims, ere sabé la causa per la que al Manco li faltabe una ma. Constituíe la raó una historia sensilla que lo Manco contabe en sensillés.

- Va sé mon germá, ¿sabéu? - díe -. Fée lleña. Als concursos guañabe sempre lo primé premio. Partíe un trong gros en pocs minuts, antes que dingú. Ell volíe sé boxejadó.

La vocassió de son germá de Quino, lo Manco, aumentabe la tentassió dels sagals. Quino prosseguíe:

- Claro que aixó no va passá aquí. Va sé a Vizcaya fa quinse añs. No está lluñ Vizcaya¿sabéu? mes allá de estos montes - y siñalabe la punta fosca, empenachada de broma, del Pic Rando. A Vizcaya tots los homens volen sé forts y mols u són. Mon germá ere lo mes fort del poble, per assó volíe sé boxejadó; perque los guañabe a tots. Un día, me va di: "Quino, aguántam este trong, que vach a partíl en cuatre destralades". Aixó me u demanabe assobín, encara que may partiguere los trongs en cuatre asclades. Assó ere un di. Aquell día lay vach aguantá firme, pero al momén de descarregá lo cop, yo vach adelantá la ma pera féli una advertensia y ¡zas! - les tres caretes infantils expresaben, an aquell momén, un mateix nivell emossional. Quino, lo Manco, se mirabe cariñosamen lo muñó y sonreíe -: La ma va saltá a cuatre metros de distansia, com un ascla 

- continuabe -. Y cuan yo mateix vach aná a replegála, encara estabe calenta y los dits se retortigaben sols, nerviosamen, com la coa de una sargantana.

Lo Moñigo tremolabe al preguntáli:

- ¿Te... te importe amostrám de prop lo muñó, Manco?

Quino adelantabe lo bras, sonrién:

- Al contrari - díe.

Los tres chiquets, animats per la amable consessió del Manco, miraben y remiraben la incompleta extremidat, lo sobaben, ficaben les ungles brutes per les bades de la carn, se féen la un al atre indicassións y, al remat, dixaben lo muñó sobre la taula de pedra com si se tratare de un objecte ya inútil.

La Mariuca, la chiqueta, se va criá en lleit de cabra y lo mateix Quino li va prepará los biberóns hasta que va cumplí un añet. Cuan la yaya materna li va insinuá una vegada que ella podíe fes cárrec de la chiqueta, Quino, lo Manco, su va pendre tan a pit y se va enfadá tan que ell y la seua sogra ya no van torná a dirigís la paraula. Al poble asseguraben que Quino li habíe prometut a la difunta no dixá la criatura en mans de atre, encara que tinguere que criála en los propis pits. Aixó li pareixíe a Daniel, lo Mussol, una evidén exagerassió. A la Mariuca-uca, com la cridaben al poble pera indicá que ere una consecuensia de la Mariuca morta, la volíen tots menos Daniel, lo Mussol.
Ere una chiqueta de ulls blaus, en lo cabell dorat y la part alta de la cara pleneta de peques. Daniel, lo Mussol, va coneixe a la chiqueta mol pronte, tan, que lo primé record della se perdíe a la seua memoria. Después sí, recordabe a la Mariuca-uca, encara una coseta de cuatre añs, rondán los díes de festa per la vora de la formachería. La chiqueta despertabe en la mare de Daniel, lo Mussol, lo instín de la maternidat prematuramen trencada. Ella dessichabe una chiqueta, encara que haguere tingut la careta plena de peques com la Mariuca-uca. Pero assó ya no podríe sé. Don Ricardo, lo meche, li va di que después del aborto li habíe quedat lo ventre sec. Lo seu ventre, pos, se fée vell sense esperanses. De aquí que sa mare de Daniel, lo Mussol, sentiguere cap a la menuda huérfana una inclinassió casi maternal. Si la veíe pindongueján per les inmediassións de la formachería, la cridáe y la assentabe a la taula.

- Mariuca-uca, filla - díe, acarissiánla -, voldrás una mica de collada, ¿verdat?

La chiqueta assentíe. Sa mare del Mussol la ateníe solíssita.

- Menuda, ¿tens prou sucre? ¿Te agrade?

Tornabe a assentí la chiqueta, sense parlá. Al acabás la dolsaina, sa mare de Daniel se interessabe per los pormenors doméstics de la casa de Quino:

- Mariuca-uca, filla, ¿quí te rente la roba?

La chiqueta sonreíe: - Lo pare.

- ¿Y quí te fa lo minjá?

- Lo pare.

- ¿Y quí te pentine les trenes?

- Lo pare.

- ¿Y quí te rente la cara y les orelles?

- Dingú.

Sa mare de Daniel, lo Mussol, sentíe llástima de ella. Se eixecabe, ficáe aigua a una grela y li rentabe les orelles a la Mariuca-uca y, después, li pentinabe en cuidadet les trenes. Mentres fée esta operassió musitabe com una letanía: "Pobra chiqueta, pobra chiqueta, pobra chiqueta..." y, al acabá, díe pegánli una surreta al culet:

- Bueno, filla, aixina estás mes curioseta.

La chiqueta sonreíe débilmen y entonses sa mare de Daniel, lo Mussol, la agarrabe als brassos y la besabe moltes vegades, frenéticamen. Podríe sé que per naixó a Daniel, lo Mussol, este cariño de sa mare cap a la Mariuca-uca li faiguere que no fore san de la seua devossió. Pero no; lo que enfadabe a Daniel, lo Mussol, ere que la menuda Uca vullguere embutí lo nas a totes les salses y intervindre activamen en assuntos impropis de una dona y que no li tocaben. Sert es que la Mariuca-uca disfrutabe de una envejable libertat, una libertat una mica assalvachada, pero la Mariuca-uca ere una dona, y una dona no pot fé lo mateix que ells féen ni tampoc ells parlá de "aixó" dabán della. No haguere sigut delicat ni oportú. Per lo demés, que sa mare la vullguere y la convidare a collada los domenges y díes de festa, no li donabe ni fred ni caló. Li molestabe la insessán mirada de la Mariuca-uca a la seua cara, lo seu afán per a interseptá totes les contingensies y eventualidats de la seua vida.

- Mussol, ¿Aón anirás avui?

- Al dimoni. ¿Vols vindre?

- Sí - afirmabe la chiqueta, sense pensá lo que díe.

Roc, lo Moñigo, y Germán, lo Tiñós, sen enríen y lo puncháen, diénli que la Uca-uca estabe enamorada dell. Un día, Daniel, lo Mussol, pera desfés de la chiqueta, li va doná una moneda y li va di: - Uca-uca, tin aixó y vésten a la farmassia a pesám.

Ells sen van aná al monte y, al torná, ya de nit, la Mariuca-uca los aguardabe en passiensia, assentada a la porta de la formachería. Se va eixecá al vórels, se va arrimá a Daniel y li va torná la moneda.

- Mussol - va di -, diu lo boticari que pera pesát hi has de aná tú.

Los tres amics sen enríen mol y ella los mirabe en los seus intensos ulls blaus, probablemen sense enténdrels. Uca-uca, a vegades, habíe de fotre ma a tota la seua astussia pera pugué aná aon lo Mussol. Una tarde, se van trobá los dos sols a la carretera.

- Mussol - va di la chiqueta -. Sé aón ña un niu de muixóns negres en polls emplomats.

- Dísme aón está - va di ell.

- Vine en mí y tel enseño - va di ella.

Y, eixa vegada, sen va aná en la Uca-uca. La chiqueta no li traíe l´ull de damún en tot lo camí. Entonses sol teníe nou añs. Daniel, lo Mussol, va sentí la impresió de les seues nines a la carn, com si li escarbaren en un punchó.

- Uca-uca, ¿per qué dimonis me mires aixina? - va preguntá.

Ella se va avergoñí, pero no va apartá la mirada.

- Me agrade mirát - va di.

- No me miros, ¿sens?

Pero la chiqueta o nol va sentí o li va fé un cas com un cabás.

- Te hay dit que no me miros, ¿no me has sentit? - va insistí ell.

Entonses ella va acachá los ulls.

- Mussol - va di -. ¿Es verdat que te agrade la Mica?

Daniel, lo Mussol, se va ficá colorat. Va dudá un momén, notán com un extrañ bambolleo al cap. Ignorabe si en estos casos se teníe que enfadá o si, per lo contrari, teníe que sonriure. Pero la sang continuabe acumulánseli al cap y, pera abreviá, se va indigná.
Va dissimulá, fén vore que li costabe saltá la valla de un prat.

- A tú no te importe si me agrade la Mica o no - va di.

Uca-uca va insinuá débilmen:

- Es mes gran que tú; te porte deu añs.

Se van enfurruscá. Lo Mussol la va dixá sola a un prat y ell sen va entorná cap al poble sense enrecordássen mes del niu. Pero en tota la nit no va pugué olvidá les paraules de Mariuca-uca. Al gitás va sentí una rara sensassió. Sin embargo, se va dominá. Ya al llit, va recordá que lo ferré li contabe moltes vegades la historia de la Pesteta menuda y don Dimas y sempre escomensabe aixina: "lo carnús ere quinse añs mes jove que la Pesteta...". Va sonriure Daniel, lo Mussol, a la oscurina. Va pensá que la historia podríe repetís y se va adormí arrullat per la sensassió de que lo voltaben los efluvios de una plássida y extraña felissidat.

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, V.

Lo Camí a Amazon (tapa blana)

V.

Es verdat que la Pesteta gran se habíe guañat lo seu mote per la seua careta redona y coloradeta y lo seu carácter picán y agre com lo aiguardén. Per afegit ere una bachillera. Y a les bachilleres no los ve mal tot lo que los caigue damún. No teníe cap dret de tratá de dominá al poble. Lo poble volíe sé libre, independén, y an ella ni li anabe ni li veníe, ni li fotíe res, a final de cuentes, si Pancho creíe o no creíe en Deu, si Paco, lo ferré, ere abstemio o bebíe vi, o si son pare de Daniel, lo Mussol, fée lo formache en les mans llimpies o en les ungles brutes. Si aixó li fée escrúpol, que no se minjare lo seu formache y assunto acabat. Daniel, lo Mussol, no creíe que lo que la Pesteta gran fée sigueren actes de una bona dona. Los bons eren los demés que li aguantaben les seues impertinensies y hasta la van nombrá pressidenta de varies assossiassións piadoses.
La Pesteta gran ere un esperpento y un escursó. Antonio, lo Buche, teníe tota la raó al di aixó, encara que lo Buche pensabe mes, al fallá aixina, en la competensia comersial que li fée la Pesteta, que en los seus defectes físics y morals. La Pesteta gran, no obstán lo coló roch de la seua pell, ere alta y seca com una cucaña, encara que no tinguere, com esta, sing duros a la punta. Total, que la Pesteta no teníe res, apart de uns nassos mol dessarrollats, un afán inmoderat o sense cap moderassió de fótres a la vida dels demés y un variat y sempre renovat repertori de escrúpols de consiensia.
A don José, lo mossen, que ere un gran san, lo portabe de vólit.

- Miro vosté, don José - li díe, consevol día, un minut abáns de escomensá la missa -,  anit no vach pugué dormí pensán que si Cristo al Monte dels Olivés se va quedá sol y los apóstols se van adormí, ¿quí va vore que lo Redentó suáe sang?

Don José ajuntabe los ullets, penetráns com agulles de cap:

- Tranquilisa la teua consiensia, filla; eixes coses les coneixem per revelassió.

La Pesteta gran ploriquejabe y fen cuatre pucheros, díe:

- ¿Creu vosté, don José, que podré combregá tranquila habén pensat eixes coses?

Don José, lo mossen, teníe que traure tota la passiensia de Job pera soportála:

- Si no tens datres faltes pots féu.

Y aixina un día y un atre.

- Don José, anit no vach pegá l´ull donánli voltes al assunto de Pancho.
¿Cóm pot ressibí este home lo sacramén del matrimoni si no creu en Deu?

Y unes hores después:

- Don José, no sé si me podrá absoldre vosté. Ahir domenge vach lligí un llibre pecaminós que parlabe de les religións de Inglaterra. Los protestáns están allí en franca majoría. ¿Creu vosté, don José, que si yo haguera naixcut a Inglaterra, haguera sigut protestán?

Don José, lo mossen, tragabe saliva:

- No siríe difíssil, filla.

- Entonses me acuso, pare, de que podría sé protestán de habé naixcut a Inglaterra.

Doña Lola, la Pesteta gran, teníe trenta nou añs cuan Daniel, lo Mussol, va naixe.
Tres añs después, lo siñó la va castigá en lo que mes podíe dóldreli. Pero no es menos sert que la Pesteta gran se va imposá al seu doló en la rigidés y destemplansa en que solíe imposás als seus conveíns. Lo fet de que a doña Lola se la coneguere per la Pesteta gran ya fa pensá que ñagueren datres Pestetes mes menudes. Y aixina ere; les Pestetes ne habíen sigut tres, encara que ara sol ne quedaren dos: la gran y la menuda; les dos Pestetes. Eren filles de un guardia sivil, durán mols añs jefe al poble. Al morí lo guardia, que, segóns les males llengües, que may ne falten, se va morí de pena per no tindre un fill mascle, va dixá uns ahorrets en los que les seues filles van obrí una tenda.
Lo sargento va morí a un tems al que un subofissial de la Guardia Sivil podíe, en lo seu jornal, viure discretamen y encara aforrá una mica. Desde la mort del guardia - la seua dona ya se habíe mort fée añs - Lola, la Pesteta gran, se va fé cárrec de les riendes de la casa. Se va imposá a san germanes per edat y per estatura.

Daniel, lo Mussol, sol va coneixe a dos Pestetes, pero segóns habíe sentit di al poble, la tersera va sé un mun de ossos com elles y, a la seua época, va resultá un problema difíssil diferensiáles sense efectuá, previamen, un minussiós análisis. Res de assó desmentix que les dos Pestetes menudes li faigueren passá, en vida, a san germana gran un verdadé purgatori. La del mich ere dixada y dropa y lo seu carácter y manera de sé trassendíe al poble que, per los crits y estridéns rebomboris que a tota hora eixíen de la trastenda y de la casa de les Pestetes, seguíe la roína, y tirán a pijó, situassió de les relassións fraternals. Assó sí, díen al poble y debíe sé verdat perque u díen tots, que mentres les tres Pestetes van viure juntes may se les va vore faltá un día a la missa de vuit que don José, lo mossen, que ere un gran san, díe a la parroquia, dabán del altá de San Roc. Cap allí caminaben, tiesses y pites, les tres, faiguere fred, ploguere a cabassades o tronare. Ademés marchaben acompassades, marcán lo pas, perque son pare, apart dels ahorrets, les va dixá a les filles en herensia un mol despert y pressís sentit del ritmo militá y atres virtuts castrenses.

Un-dos, un-dos, un-dos; cap a missa marchaben les tres Pestetes, en los seus pits secs, les seues caderes esmirriades y la seua soberbia estatura o alsada, camí de la iglesia, en los vels lligats en un nugo deball de la barbilla y lo breviari deball de un bras.
Un ivern, la del mich, Elena, se va morí. Se va apagá un matí fosc y plovinós de desembre. Cuan la gen va acudí a donáls lo péssame a les dos germanes superviviéns, la Pesteta gran se santiguabe y repetíe:

- Deu u sap tot y es just en les seues dessisións; se ha emportat lo mes inútil de la familia. Donémli grassies. Ya al sementeriet tocán a la iglesia, cuan tapaben en dos tarrossos de terra lo cos descarnat de la Elena - la Pesteta del mich -, unes plañideres o ploradores van escomensá a gañolá.
La Pesteta gran se va encará en elles, aspra y digna y destemplada:

- No la ploréu - va di -; s´ha mort de dessidia.

Y, desde entonses, lo trío se va convertí en dúo y a la missa de vuit que don José, lo mossen, que ere un gran san, resabe dabán del altá de San Roc, se trobabe a faltá lo afilat y justet volumen de la Pesteta difunta. Pero va sé encara pijó lo que li va passá a la Pesteta menuda. A fin de cuentes lo de la del mich va sé dessignio de Deu, mentres que lo de l´atra va sé una fluixesa de la carn y per tan degut al seu libre y despreocupat albedrío. Allabonses se va establí al poble la sucursaleta del bang que ara rematabe un dels costats de la plassa. En lo directó va arribá tamé un ofissialet ben plantat y ben vestit al que sol per vóreli la cara de prop, a través de la finestreta, li portaben los ahorros les veínes del carré. Va sé un bon cuquet lo que va fé aná lo bang pera pessigá esta clientela a la ratera. Un prossedimén que consevol finansié de talla no haguere asseptat, pero que al poble va rendí uns ressultats formidables. Tan va sé que Ramón, lo fill del apotecari, que escomensabe entonses los seus estudis jurídics, se va lamentá no está en condissións encara de elaborá la seua tessis doctoral, que haguere fet mol a gust sobre lo original tema "La influensia de un personal escrupulosamen triat a les economíes de un poble". En lo de "economíes" se referíe a "ahorros" y en lo de "poble", concretamen, a la seua "aldeeta". Lo que passabe es que sonabe mol be alló de "economía de un poble" y li donabe al seu hipotétic treball, y encara que ell u díe en broma, mes altura y un alcáns mol mes ample. En la arribada de Dimas, lo ofissialet del bang, los pares y los mossos vells del poble se van ficá en guardia.
Don José, lo mossen, que ere un gran san, va parlá moltes vegades en don Dimas, apuntánli les grans consecuénsies que lo seu bigot podríe portáli al poble, pera be o pera mal. La assiduidat o frecuensia en la que lo mossen y don Dimas se entrevistaben va menguá bastán lo ressel dels pares y mossos vells y hasta la Pesteta menuda va considerá que no ere imprudén ni irreligiós dixás acompañá, de cuan en cuan, per don Dimas, encara que san germana gran, extremán la prudensia, la censurare a crits en "lo teu libertinaje y descoco són notoris". Lo sert es que a la Pesteta menuda, que hasta entonses li pareixíe aquella vall una presó vuida y sense llum, se li va obrí de repén lo horizonte, la línia que ajunte la terra y lo sel, y sen va acatá, per primera vegada a la seua vida, de la bellesa de les montañes abruptes, tallades a destral, y de la poessía de la verda campiña y de lo sugestiu que ressultabe escoltá esgarrás la nit de la valleta per lo estridén chulit de un tren. Bobades, pero bobades que porten una afilada trassendensia cuan se té lo cor unflat.
Una tarde, la Pesteta menuda va torná del seu acostumat passeo abalotada:

- Maña - va di -. No sé de aón te ve eixa inquina contra Dimas. Es lo milló home que hay conegut may. Avui li hay parlat dels nostres dinés y ell me ha donat en seguida cuatre idees pera colocáls be. Li hay dit que los teníem a un bang de la siudat y que parlaríem tú y yo abáns de dessidí res.

Va aullá, escaldada, la Pesteta gran: - ¿Y ya li has dit que sol són mil duros?

Va sonriure la Pesteta menuda pel menospreu que san germana li fée del seu flat:
- No, naturalmen. De la sifra no li hay dit res - va di.

Lola, la Pesteta gran, va alsá los seus muscles ossuts en ademán de impotensia. Después va cridá, dixán rellissá les paraules, com per un tobogán, pel seu llarg y esmolat nas: - ¿Saps lo que te dic? Que eixe home es un truhán que sen está enfotén de tú.
¿No veus que tot lo poble u comente y sen enriu de la teua tontería? Sirás tú la única que no sen acato, germana. - Va cambiá de repén lo to de la seua veu, suavisánlo -:
tens trenta sis añs, Irene; casi podríes sé la mare de eixe mosso. Pénsatu be.
Irene, la Pesteta menuda, va adoptá una actitut de llevantada, de mar abalotada.

- Me dolen los teus ressels, Lola, pera que u sápigues - va di -. Me fastidien les teues insinuassións. No té res de particulá, crec yo, que se entenguen un home y una dona.
Y no signifique res que se porton uns añs. Lo que passe es que totes les del poble, escomensán per tú, me teníu enveja. ¡Aixó es tot!
Les dos Pestetes se van separá en los nassos pujats. A la tarde siguién, Cuco, lo factó, va anunsiá al poble que doña Irene, la Pesteta menuda, y don Dimas, lo del bang, habíen agarrat lo mixto cap a la siudat. A la Pesteta gran, al enterássen, li va pujá la sang a la cara y li va enterbolí la raó. Se va desmayá. Va tardá mes de sing minuts en recuperá lo sentit. Cuan u va fé, va traure de un apolillat baúl lo traje negre que encara conservabe desde la mort de son pare, se va embuchá en ell, y va marchá a pas ligero cap a la rectoría.

- Don José, Deu meu, quína desgrassia mes gran - va di al entrá.

- Assosségat, serénat, filla.

Se va assentá la Pesteta a una cadira de vime, jun a la taula del retó.
Va interrogá a don José en la mirada.

- Sí, ya u sé; lo Cuco me u ha contat tot - va contestá lo mossen.

Ella va respirá fort y les seues costelles van ressoná com si entrechocaren. Seguidamen se va llimpiá una llágrima, redona y apretada com una gota de aigua que cau de un abre.

- Escóltom en atensió, don José - va di -, ting una horrible duda. Una duda que me rossegue les entrañes. Irene, man germana, es ya una puta, ¿no es aixó?

Lo mossen se va ficá una mica colorat: - Calla, filla. No digues animalades.

Va tancá lo mossen lo breviari que estabe lligín y se va aclarí la gola, pero la seua veu va eixí, no obstán, empañada per una sorda gangossidat.

- Escolta - va di -, no es una prostituta la dona que se entregue a un home per amor.
La ramera es la que fa de lo seu cos y de les grassies que Deu li ha donat un comers ilíssit; la que se entregue a tots los homens per dinés. ¿Compréns la diferensia?

La Pesteta va eixecá lo pit, inexorable: - Pare, de totes maneres lo que ha fet la Irene es un gravíssim pecat, un asquerós pecat, ¿no es sert?
- U es, filla - va contestá lo mossen -, pero no irreparable. Crec que conec a don Dimas y no me pareix mal mosso. Se casarán.

La Pesteta gran se va tapá los ulls en los dits descarnats y va reprimí a miges un gemec:

- Pare, pare, pero encara ña un atra cosa - va di -. A man germana la ha fet caure lo ardó de la sang. Es la seua sang la que ha pecat. Y la meua sang es la mateixa que la della. Yo podría habé fet lo mateix. Pare, pare, me acuso de aixó. De tot cor, horriblemen apenada, me arrepentixgo de aixó.

Se va eixecá don José, lo mossen, que ere un gran san, y li va tocá lo cap en los dits:

- Ves, filla. Vésten cap a casa y tranquilísat. Tú no tens la culpa de res. Lo de la Irene, ya u arreglarem.
Lola, la Pesteta gran, va abandoná la rectoría. En serta manera estabe mes consolada. Per lo camí se va repetí mil vegades que estabe obligada a expresá lo seu doló y vergoña de manera ostensible, ya que pedre la honra sempre es una desgrassia mes gran que pedre la vida. Influída per esta idea, al arribá a casa, va retallá un cartonet de una caixa de sabates, va agarrá un pinsell y en lletres nervioses va escriure: "Tancat per deshonra". Va baixá al carré y lo va enclavá a la porta de la tenda. La botiga, segóns li van contá a Daniel, lo Mussol, va está tancada deu díes en les seues deu nits consecutives.

lunes, 7 de noviembre de 2022

Translat de la sentencia donada per los reverents pares inquisidors de la heretica pravedat de la ciutat de Avila

Translat de la sentencia donada per los reverents pares inquisidors de la heretica pravedat de la ciutat de Avila (Ávila) del Regne de Castella contra un nomenat Benet Garcia queis cardador heretich e condempnat del loch de la Guardia en lany Mil CCCCLXXXXI trames por lo reverent pare lo Senyor prior de la Sancta Creu inquisidor general de la heretica pravitat als reverents pares inquisidors de la ciutat de Barcelona. (*: Carbonell incluye este documento, impreso en cinco páginas en cuarto con caracteres góticos, en este lugar, y por el mérito de su contenido y la dificultad de hallarse hoy día ejemplares de su edición hemos creído conveniente copiarlo en obsequio a nuestros lectores.) 

Vist e ab diligentia examinat per nos lo doctor Pera de Villada abat de Sant-Millan e Sant-Marcial en las sglesias de Burgos e Leon e fra Ferrando de Sant Domingo profes de la horde de preicadors jutges inquesidors de la heretica pravitat e postasia (apostasía) en la ciutat de Avila e en tot son bisbat e axi mateix en la present causa specialment diputats per la actoritat (auctoritat, autoritat) apostolica. E nosaltres com iutges que som hordinaris en la dita causa per lo reverent Senyor (pone Ssnyor) don Pere Gonçales de Mendoça cardenal Despanya (Pedro González de Mendoza) archebisbe de Toledo privat de las Spanyas. Un proces e causa que davant nos aparague en tres parts ço es a saber de la una demanant lo honrat Bertomeu (Bartolomé) Alonso de Guevara procurador fiscal daquesta Santa inquisicio. E de laltra raho demanant Benet Garcia alias Garcia Cardador o dellas mesuras vehi e habitador en la vila de la Guardia del arquebisbat de Toledo de una peticio que lo dit procurador fiscal allega o posa davant lo dit Benet Garcia alias Garcia Cardedor e certa responsio a la dita peticio per lo dit procurador fiscal aximateix dada per la qual digue quel dit Benet Garcia avie hereticat apostatat e iudaycat e guardat la ley de Moyses sos fieles (feels, fidels) preceptes e cerimonies stant com era christia bateiat tenint e stant en tal nom e possessio. E era stat e fonc actualment ab altres chrestians e iuheus en crucificar un infant crestia en remembrança de la passio de nostre redemptor Jhesu-Christ e traure li lo cor per que ab el e ab una hostia consagrada fessen feltilleries ab que morisen rabiant los chrestians segons mes longament en la dita sa peticio e addicio se conte per lo qual nos demane per nos esser declarat lo dit Benet Garcia per heretge e apostata e aver incurrit en las penas e censures en los drets canonichs e civils stablides relexantho a la iusticia e braç secular segons que ab dret deguessem. E vist com lo dit Benet Garcia responent a la dita demanda e addicio confessa part del que en ella se contenia e part spresament nega. E vist que lo dit procurador fiscal acepta e reebe la confessio iudaycal del dit Benet Garcia en quant fehia per el e en laltre axi negat demana esser reebut a la prova e com per nosaltres axi el dit procurador fiscal e lo dit Benet Garcia foren rebuts a la prova cascu de sa intencio e vist un proces qui fet ses devant de mi lo dit doctor Pere de Villada loctinent en la Sglesia e bisbat de Astorga que lavos era contra lo dit Benet Garcia en la mateixa causa ordinariament agut e tractat. E per lo dit procurador fiscal en la present causa davant nos presentat e repetit e vist altra provança per lo dit procurador fiscal feta manarem fer e avem fet publicacio daquella e donar com fou donada copia dels dits e deposicions dels testimonis al dit Benet Garcia e com per sa part e en favor sua fou dit e allegat contra los dits e personas daquells lo que dir e allegar volgue esforçant se de posar tachas e obiectes pera ells declarar. E vist axi com per la conffessio del dit Benet Garcia davant nos iudicialment feta e perseverada com per la provança del dit procurador fiscal declarat tot lo que de dret se pot e deu declarar si res hia que per raho de lo posat contra la dita provança puga e dega esser declarat clarament se prova e en aço com lo dit Benet Garcia grau esser naturalment iueu rebe lo sant babtisme e apres de haver viscut e perseverat per spai de trenta anys en la ley e fe catholica de nostre Senyor Jhesu-Christ en nom e possessio de chrestia heretica e apostata daquella e actualment se torna a la ley de Moyses en la qual persevera per spai de cinc anys continuus creentla tenintla guardantla ab tots sos fictes preceptes e cerimonies guardant disaptes pasquas festas e deiunys quant bonament lo podia fer sens esser sentit com qual se vulla bon iueu ho fa tenint la per millor que la de Jhesu-Christ no anant a la sglesia menjant carn en divendres e quaresma e altres dies vedats en casa de iueus e no conbregave mes abans quant vehia lo corpus axi en la sglesia com quant lo portavan a negun malalt secretament scupie e li fehie figas e encara que se conffessava falsament no manifestant en veritat sos peccats al confessor fermament tenint e creent que la tal conffessio no profitava pera remissio dels peccats e que la penitencia e los altres sacraments de la Sancta mare sglesia fos en burla e practicant lo dit Benet Garcia ab un iueu misteris de la ley digue al dit iueu que creya que la maladiccio de son pare iueu lo avia portat en aquel stat per que se havia tornat crestia e que el creya e tenia la ley de Moyses com bon iueu e que stava de proposit encara que lo cremen viu de morir en aquella que encara que mostra esser crestia en la voluntat es iueu e que lo que dien los crestians que hia Jhesus e Sancta Maria verge abans del part ni apres del part que era la maior batania del mon quels crestians tenen e que son cans enemichs de Deu criador de totes les coses en que ell creye com bon iueu e que creu que les cerimonias que fan los crestians son ydolatrias e que tenen la ley de Moyses com los iueus mes que no la observan com a malvats e idolatris que adoran una hostia que es una poca de ferina (farina) batuda ab aygua e per las paraules que un capella diu dien las bestias dihent per los crestians que aquell pa se torna en verdedera (verdadera) carn de Deu lo vi en sanc e que es burla los crestians fan pintar images de sants e santes e que allo es pintar com voler que quant lo dit Benet Garcia fou a Sant Jaume totes les images que hi avia li paregueren idoles e que per tals las te el e a totes les altres e que los chrestians ab lo combregar del Corpus Christi e altras feltillerias que fan sen van tots ab tots los diables al infern en so de burla e vituperi recomtava ordenadament a hun iuheu los articles de la fe responent a ells de la manera ques fa quant combregan los crestians e li digue que crehie axi com crehie en lo creador que per que una vegada combrega ab una hostia que dehien esser de las consagradas perque se torna crestia junt ab les malediccions de son pare li ague donat lo creador tant mal e lo avia portat a les presons en que stave mes si Deu lon desliuras que pendria sos fills e sen iria a Judea e si nols sen podia menar quels mataria e que el hi faria lo possible de passar los per lo ryu de les pedras encara que el creu que no cessa de correr sino lo disabte e que una vegade stigue en proposit de sacrificar la hu dels dits fills seus axi com feu Abraam sino que lo diable loy destorba e que creye que siu (si ho) fere Deu lin donara bona ventura e que li sabia greu quels dits fills seus restassen en aquesta ley maleyda asso dehia per la ley de Jesu-Christ. E vist que lo dit Benet Garcia deiuna certs deiunis de iuheus al modo iudaych e stigue de preposit (proposit, propósit) de deiunar altres e dehia oracions de juheus en abraych (hebraico, hebreo, lengua hebrea) e pregava a un iueu que pregas per ell al creador comanant se en ses oracions iudaycas fent li gracias per lo que per ell avia pregat e axi mateix en asso axi per la confessio del dit Benet Garcia com per la provança del dit procurador fiscal quel dit Benet Garcia en deiuni deprobat e dampnada intencio fou en altres crestians e iuheus en un tractat e concert de fer certas fetillerias en una hostia consagrada e un cor de infant crestia per los inquisidors de la heretica pravitat entre ells no poguessen procehir e perque los dits inquisidors e los altres crestians rabiassen e morissen rabiant e la ley e fe catholica de Jhesu-Christ fos destroyda e perduda totalment e los iuheus se ensenyorisen e que la ley de Moyses fos exalçada e volent posar en efecte e en obra son abominable proposit desig e intencio dampnada al dit Benet Garcia fou e vingue personal e actualment (pone actualmeut, la u y la n suelen equivocarse en los escritos) ab los dits altres crestians e iuheus en crucificar e crucifica un infant crestia en la forma e manera quel (quels) iuheus crucificaren a nostre Senyor Jesu-Christ en remembrança e vituperi de sa divina magestat e sacratissima passio stenenli los brassos e camas en dos pals posadas e ligadas en figura de creu + donantli açots repelons e bufets scupintlo obrintli las venas ab ganivets e collili la sanch ab un caldero e ab una scudella e posantli argilagas e herbas spinosas en las solas dels peus e en las spatles posantli lo dit Benet Garcia en lo cap de las herbas spinosas en manera de garlanda obrint lo costat del dit infant cuelment ab un ganivet bomia per baix dels pits traentli lo cor per lo afete e fetillerias damunt ditas ab moltes vituperosas e orribles paraules dihentli lo dit Benet Garcia iunctament ab tots los altres crestians o juheus dreçades e dirigidas a nostre Senyor Jesu-Christ en persona del dit infant dientli crucifical aquest enganador que se dehia nostre rey e avia destruir nostre temple e que ab fetillerias nos avia de matar e veniarse de nosaltres crucifical crucifical aquest ca embaidor enganador e fetiller e per que se dehia Deu e perque preicava que era Deu e perque se dehia rey dels juheus e Deu que era home com cascu dells fill (fills) de una dona corrupta e adultera bort nat de adulteri e que volia destruir als juheus e sa ley mes que ells destruhirian a ell. E axi feren spirar e morir al dit infant ignorantment e lo soterraren de nit secretament en un loch desert hon nos pogues aver noticia dells. E apres aço fet e perpetrat lo damunt dit el dit Benet Garcie se aiunta en cert loch ab los damunt dits sos compenyons crestians e iuheus hon tots iuntament foren de acort que fos trames lo dit Benet Garcia ab lo dit cor del dit infant e ab una hostia quells dehien de cert esser consagrada e certs savis iuhues (iuheus) que avian de fer ditas fetillerias pera quels inquisidors e tots los altres crestians morissen rabian (sin t final, rabiant) com dit es lo qual cor e la hostia ques diu esser consagrada al dit Benet Garcia en son poder tingue e rebe e ab allo una carta fermada de alguns dels dits sos companyons e participants per portar allo als dits iuheus savis ab lo qual lo dit Benet Garcia fou pres en lo cami per voluntat de Deu ligat e portat aquest coneximent de la veritat lo qual axi mateix se troba esser stat e entrevengut personalment en altre tractat e concert o semblant de fer semblants fetillerias ab lo dit mateix damunt dit altre cor de infant crestia e ab altra hostia consagrada ab los dits sos companyons iuheus e crestians. E vist axi la informacio que de nostre ofici de personas religiosas de nostra Santa fe catholica e de fe dignes que aver poguerem pera saber la veritat e com les dites parts conclogueren e no volgueren mes dir ni allegar e nosaltres concloguerem ab ells e aguerem lo proces e causa per clos e conclos asignam die e terme per donar sentencia e daqui avant tot hora e quant desliberats stiguessem e vehent los altres actes del dit proces e sobre tot agut nostre acort e desliberacio ab persones religiosas e savies de bona e provada ciencia e conciencia seguit lo seu acort desliberacio e consell tenint a Deu davant los nostres hulls trobam que debem divulgar e declarar divulgam e declaram la intencio e acusacio del dit fiscal per ben provada e verificada. 

Translat de la sentencia donada per los reverents pares inquisidors de la heretica pravedat de la ciutat de Avila (Ávila) del Regne de Castella contra un nomenat Benet Garcia

lunes, 1 de abril de 2024

Lexique roman; Girgo - Esglandar

 

Girgo, s. m., jargon.

Qui prega Dieu sses devotio de cor li parla en girgo, e non es per entendre. V. et Vert., fol. 88.

Qui prie Dieu sans dévotion de coeur lui parle en jargon, et n'est pas pour entendre.

ANC. CAT. Gergon. IT. Gergo. (ESP. Jerga. Chap. Jerga, jergues.)


Giro, s. m., ceinture, frange, côté, pan de robe.

Voyez Leibnitz, p. 60.

Per dos sols, serai meillz accollitz,

Si 'ls port liatz en un de mos giros,

Que per cent vers ni per dozens cansos.

G. Magret: Non valon.

Pour deux sous, je serai mieux accueilli, si je les porte liés en un de mes côtés, que pour cent vers et pour deux cents chansons. 

ANC. FR. Ceignent espées au senestre giron. 

Roman de Garin. Du Cange, t. III, col. 1018.

Aux esperons tot li giron en trainent. 

Roman de Guillaume au Court Nez. Dict. étym., t. I. p. 675. 

ESP. (Giron) Jirón. IT. Gherone.

2. Geronar, v., gironner, terme de blason.

Part. pas.

Ab tan veus Sarrazis, et an los desarmat...

Olivier romas nutz en blizaut geronatz,

Totz fo descoloritz, car trop avia sancnat. 

Roman de Fierabras, v. 1958.

En même temps voici des Sarrasins, et les ont désarmés... Olivier demeure nu en bliau gironné, tout il fut décoloré, car trop il avait saigné. ANC. FR.

Tous li est derompus ses bliaus gironné.

Roman de Fierabras en vers français. 

ESP. Gironar (jironar, hacer jirones).


Giscle, s. m., pousse, jet, verge, gaule, branche.

Pels fuels, pels rams e pels giscles.

E m paron fulhat li giscle.

No i val bastons ni giscles.

Rambaud d'Orange: Ar s' espan. 

Par feuilles, par rameaux et par pousses. 

Et me paraissent feuillées les branches. 

N'y vaut bâton ni gaule.


Git, s. m., git, pellicule qui recouvre l'amande.

L' enteruscle de l' amela,

C' om clama git per autre nom.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Le zeste de l'amande, qu'on appelle git par autre nom.

(chap. La pell de l' amela tendra.)


Gitar, Gietar, Getar, v., jactare, jeter, lancer, abandonner.

Voyez Denina, t. II, p. 271. 

En un potz ses tot' aigua un jorn lo vai gitar. 

(chap. A un pou sense gens d' aigua un día lo va gitá : tirá, aviá.)

V. de S. Honorat. 

En un puits sans aucune eau un jour le va jeter.

Qui es ses peccat, giete la primieyra peyra. V. et Vert., fol. 79. 

(chap. Qui está sense pecat, que gito – tiro – la primera pedra.)

Qui est sans péché, qu'il jette la première pierre.

- Répandre.

Si quo 'l solelhs, nobles per gran clardat, 

On plus aut es, gieta mais de calor.

P. de Cols d'Aorlac: Si quo 'l. 

Ainsi comme le soleil, renommé par sa grande clarté, où plus haut il est, plus il répand de chaleur.

- Pousser, conduire.

La mars enporta la nau, e 'l vens la espenh tant que la geta a terra.

Liv. de Sydrac, fol. 26. 

La mer emporte la nef, et le vent la chasse tant qu'il la pousse à terre.

Fig. Mans sospirs corals en get.

Deudes de Prades: Ancmais hom. 

Maints soupirs de coeur j'en pousse. 

Coven li gitar un gran sospir. Liv. de Sydrac, fol. 104.

Il lui faut pousser un grand soupir.

- Mettre hors, délivrer, tirer, extraire.

A la preyson s'en van, de trigar non an cura, 

E giteron Sebilia de la carcer escura.

V. de S. Honorat. 

A la prison s'en vont, de tarder n'ont pas souci, et mirent Sibilie hors de la prison obscure.

- Chasser, exclure.

Nueg e jorn plora la blanca tors 

Per vostr' aigla, qu' en gitet us voutors. 

Peyrols: Pus flum Jordan. 

Nuit et jour pleure la blanche tour pour votre aigle, qu'en chassa un vautour. 

Cels que gitez de lor maisos. Trad. de Bède, fol. 83.

Ceux que vous chassâtes de leurs maisons. 

Fig. Un dous baisar de fin' amor coral 

Que i meta joy e 'n giet ira mortal. 

B. de Ventadour: Quan par la flors. 

Un doux baiser de pur amour intime qui y mette joie et en chasse tristesse mortelle.

Gitat m' a de la paubr' esperansa.

P. Vidal: Quant hom. 

M'a exclu de la pauvre espérance. 

ANC. ESP. Sea jetado de la Iglesa de los christianos. 

Que sean getados del regno. 

Nenguno non osme de jetar los del regno si non per derecha culpa. Fuero Juzgo, lib. I, tit. IX, §. 9, et tit. XVII, §. 14.

- Semer.

Com cel que geta en l' arena

Lo blat.

Lamberti de Bonanel: Pois vei. 

Comme celui qui sème le blé dans le sable.

- Produire.

Non gieta sinon ortigas e cardos et espinas. V. et Vert., fol. 95.

Ne produit sinon orties et chardons et épines.

Ni la terra fruh non gitaria. Liv. de Sydrac, fol. 55.

Ni la terre ne produirait fruit.

- Rejeter, vomir.

(chap. Una dona que se va criá als masos entre Arnes y Beseit me va di que ells díen gitá per vomitá, o sigue, expulsá, traure, fora gitá, aviá, etc.)

Vomit, es cant a pro manjat,

E pueis o gieta mal son grat.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Vomissement, c'est quand il a beaucoup mangé, et puis il le rejette malgré lui.

Loc. Gieton cristias a glay.

G. Anelier de Toulouse: Ara farai. 

Jettent chrétiens à douleur.

Cant ac gitat totas sas sorts. V. de S. Honorat. 

Quand il eut jeté tous ses sorts. 

Si be s gieta l' ancora.

Perdigon: D'amor no m puesc. 

Bien qu'il jette l'ancre. 

Pus mieus es Montferratz e Milas, 

A mon dan giet Alamans e Ties.

P. Vidal: Ara m' alberc. 

Puisqu' est mien Montferrat et Milan, à mon dam je jette (je brave) Allemands et Thiois.

Gieta lenga e fai bossi.

Aimar de Rocaficha: No m lau. 

Tire la langue et fait la moue. 

Part. pas. Las lobas noyrisson los efans gitatz. V. et Vert., fol. 73.

Les louves nourrissent les enfants abandonnés. 

L'arsivesque a los clavels de la caycha gitatz. 

Roman de Fierabras, v. 4984.

L'archevêque a extrait les clous de la caisse. 

Leva la porta en enpegnent, 

Si que dels ganguils l'a gitada.

V. de S. Honorat. 

Lève la porte en poussant, de telle sorte que des gonds il l'a jetée.

ANC. FR. Prions nostre Seigneur que il nous gete de ce péril.

Joinville, p. 44.

Vous qui de ce péril nous avez getté.

Hist. de Gérard de Nevers, v. 69. 

CAT. Gitar. ESP. Jitar, jetar (expulsar, sacar, vomitar). IT. Gittare, gettare.

(chap. Gitá, tan de tombás, dormí, com expulsá, traure, vomitá: gito, gites, gite, gitem o gitam, gitéu o gitáu, giten; gitat, gitats, gitada, gitades.)

2. Giet, s. m., lat. jactus, jet, action de jeter.

Al primier giet perd' ieu mon esparvier. 

Bertrand de Born: Ieu m'escondisc. Var. 

Au premier jet que je perde mon épervier.

- Rejeton, pousse.

Yeu suy la vit, vos es li giet... L'avol giet non remanra en la vit.

Trad. du N.-Test., S. Jean, ch. 15.

Je suis la vigne, vous êtes les rejetons... Le mauvais rejeton ne restera pas en la vigne. 

ANC. CAT. Git. IT. Gitto, getto. (chap. Rechito, sarmén, brot.)

3. Getament, s. m., jet, vomissement, déjection.

Val contra getament de sanc e dissenteria.

Getament d'humors et de vianda fora l'estomach.

Eluc. de las propr., fol. 212 et 92. 

Vaut contre déjection de sang et dyssenterie. 

Vomissement d'humeurs et de nourriture hors de l'estomac.

ANC. CAT. Gitament, getament. IT. Gitamento, getamento.

4. Desgitar, Desgietar, Degitar, Dejetar, v., rejeter, renverser, abaisser. Totas obras... diabolicals desgitar.

V. de S. Flors. DOAT, t. CXXIII, fol. 258.

Toutes œuvres... diaboliques rejeter.

Ieu non desgieta la gracia de Dieu.

Trad. de l'Ép. de S. Paul aux Galates.

Je ne rejette pas la grâce de Dieu.

Elacios dejeta los alts. Trad. de Bède, fol. 65.

Orgueil abaisse les élevés. 

Part. pas. Vencut e degitat per orazo. Trad. de Bède, fol. 28. 

Vaincu et renversé par oraison.

ANC. FR. Dégectez de leurs héritaiges.

Doctrinal de Cour. Not. des mss., t. V. 

Ils appelèrent à justice ceulx qui les avoient dejettez par outrages.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 361. 

Favorisant les sots qui ne méritent rien,

Et dejettant souvent ceux qui sont gens de bien. 

Scévole de Sainte-Marthe, p. 16. 

Denz reguigner, bras degeter.

Roman de Rou, v. 588.

5. Esgitar, v., injecter.

Ans en las nars no l' esgitetz.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Mais dans les narines que vous ne l' injectiez point

6. Regetar, v., ruer, rejeter.

Destrier 

Que mort e regeta e fer. 

T. de Bonnefoy et de Blacas: Seign' En. 

Destrier qui mord et rue et frappe. 

Lo caval...

Regeta dels pes enviro per totz latz. 

Roman de Fierabras, v. 3595. 

Le cheval... rue des pieds à l'entour par tous côtés.

ANC. CAT. Regitar. PORT. Rejeitar. IT. Rigettare.

7. Reget, s. m., ruade, regimbement.

Reget de vedel.

P. Cardinal: Sel que fes. 

Ruade de veau.

8. Forgitar, v., jeter hors, rejeter. 

Non devem pas forgitar so que recebem de gracia.

Trad. de Bède, fol. 52.

Nous ne devons pas rejeter ce que nous recevons de grâce.

(chap. Fora gitá : expulsá, rechassá, etc.)

9. Foragiet, s. m., avancement. 

Aquel foragiet que... avian fach dels cabiros de la maio.

Tit. de 1284. Arch. du Roy., J. 318. 

Cet avancement que... ils avaient fait des chevrons de la maison.

10. Porgitar, Porregitar, v., jeter à l'écart, dissiper.

Part. pas. Vi l' escal' a una part

Que sos maritz ac porgitada. 

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas. 

Vit à une part l'échelle que son mari avait jetée à l'écart.

Fig. Totz los bes de son senhor... ha despendutz e porregitatz e metz ad un azar. V. et Vert., fol. 67. 

Tous les biens de son seigneur... a dépensés et dissipés et mis à un hasard.

11. Trasgitar, Tragitar, v., bateler, jongler, barioler, entremêler. 

Voyez Muratori, Diss. 33.

Non saps balar 

Ni trasgitar 

A guisa de juglar gascon.

Giraud de Cabriera: Cabra juglar. 

Tu ne sais danser ni bateler à guise de jongleur gascon.

Subst. Sels que trasgitar 

Es lor us, ses als far.

G. Riquier: Pus Dieus. 

Ceux à qui le jongler est leur usage, sans faire autres choses. 

Part. pas.

Quar li ponh son de veire trasgitat. 

Giraud de Calanson: A lieys cui am. 

Car les points sont de verre bariolé. 

Denan al peitral 

Bels sonalhs tragitatz. 

Arnaud de Marsan: Qui comte vol. 

Devant au poitrail belles sonnettes entremêlées.

ANC. FR. Frein ot à or richement tresgeté. Roman d'Agolant, p. 163.

Sour I faudestuef sist à fin or tresgeté. 

Roman de Fierabras en vers français. 

IT. Tragittare, tragettare.

12. Trasgiet, s. m., batelage, jonglerie. 

Trasgietz non vos er bels ni bos.

Bertrand de Born le fils, ou Le Dauphin d'Auvergne: Pos sai es. 

Batelage ne vous sera beau ni bon.

13. Trasgitament, s. m., batelage, jonglerie.

Las arts e 'ls artificis e los trasgitamens 

Ni las illusios d'aquels decebemens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Les arts et les artifices et les jongleries et les illusions de ces déceptions.

14. Trasgitaire, Trasgitador, s. m., charlatan, bateleur.

Tans ricx clergues vei trasgitar

En aissi col trasgitaire.

B. Carbonel: Tans ricx. 

Tant de riches clercs je vois bateler tout ainsi comme le bateleur.

Per cert el es gran barataire, 

Trasgitador et enganaire.

Un troubadour anonyme: El nom de. 

Pour certes il est grand fripon, charlatan et trompeur.

PORT. Trageitador. IT. Tragittatore, tragettatore.

14. Transjectio, s. f., lat. transjectio, transposition, figure de grammaire.

Transgressios... alcunas vetz muda las autras partz d'oratio... et adonx es nomnada transjectios. Leys d'amors, fol. 133.

Transgression... aucunes fois change les autres parties du discours... et alors elle est appelée transposition.

16. Entrasgitar, v., entremêler.

S'ieu pogues entrasgitar 

Dels sieus digz cortes, amoros.

Giraud de Borneil: Razon. 

Si je pusse entremêler des siens dits courtois, amoureux.

17. Conjectura, s. f., lat. conjectura, conjecture.

Mas que prendem conjectura 

Qu'els mals que tramet als malvatz, 

Los trameta per lors peccatz.

Brev. d'amor, fol. 16. 

Pourvu que nous prenions conjecture que les maux qu'il transmet aux méchants, il les transmette pour leurs péchés.

Posca presumir et haver conjectura.

Eluc. de las propr., fol. 11. 

Puisse présumer et avoir conjecture.

CAT. Conjectura. ESP. Conjetura. PORT. Conjectura. IT. Congettura. (chap. Conjetura, conjetures.)

18. Interjectar, v., lat. interjicere, interjeter.

Part. pas. Las apellations interjectadas de las sententias.

Fors de Béarn, p. 1074.

Les appellations interjetées des sentences.

19. Interjectio, s. f., lat. interjectio, interjection.

Per aytals interjectios, conoysh hom lo movemen de la pessa d'ome.

Leys d'amors, fol. 102. 

Par telles interjections, on connaît le mouvement de la pensée de l'homme. 

CAT. Interjecció. ESP. Interjección. PORT. Interjeição. IT. Interjezione.

(chap. Interjecsió, interjecsions.)

20. Subject, adj., lat. subjectus, soumis. 

Lo filh deu esser subject al payre. L'Arbre de Batalhas, fol. 65. 

(chap. Lo fill deu sé sumís al pare.)

Le fils doit être soumis au père. 

CAT. Subjecte. ESP. Sujeto. PORT. Sujeito. IT Soggetto. (chap. Sujeto, gramática; sumís, sumisos, sumisa, sumises.)

21. Subjectio, s. f., lat. subjectio, sujétion, soumission.

Obligatios, subjectios et promessas.

(chap. Obligassions, sumisions y promeses.)

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. VIII, fol. 216. 

Obligations, soumissions et promesses.

En signe de subjectio.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 126. En signe de sujétion.

ESP. Sujeción. PORT. Sujeição. IT. Suggezione.

22. Abjectio, s. f., lat. abjectio, abjection. 

De viltat et d' abjectio. Eluc. de las propr., fol. 158. 

De vileté et d' abjection. 

CAT. Abjecció. PORT. Abjecção. IT. Abbiezzione. (chap. Abjecsió, abjecsions.)

23. Objectio, s. f., lat. objectio, objection.

A aquesta objectio, 

Respon.

Brev. d'amor, fol. 10. 

A cette objection, je réponds. 

CAT. Objecció. ESP. (Objeccion) Objeción. PORT. Objecção. IT. Obbiezione. (chap. Objecsió, objecsions.)


Glai, glay, s. m., lat. gladiolus, glayeul. 

Pus vey parer la flor el glay.

P. Raimond de Toulouse: Pus vey. 

Puisque je vois paraître la fleur sur le glayeul. 

En flors de lis, en rozas et en glais.

Pons de Capdueil: De totz caitius. 

En fleurs de lis, en roses et en glayeuls. 

ANC. FR. E foille et flor et glai.

Jean Errars, Ess. sur la Mus., t. II, p. 190.

(chap. ESP. Gladiolo.)

2. Glaya, s. f., glayeul, sorte de plante.

Flors de glaya 

No crey que m playa.

Rambaud de Vaqueiras: Kalenda. 

Je ne crois pas que me plaise fleur de glayeul.

3. Glaviol, s. m., lat. gladiolus, glayeul

Pus s'enfulleysson li verjan 

E 'l glaviol de lonc la riba.

Marcabrus: Pus s'enfulleysson. 

Puisque se garnissent de feuilles les vergers et les glayeuls le long de la rive.


Glay, s. m., frayeur, effroi, douleur. 

Mas diray

Qu' ab esglay

Amor ay. 

B. Arnaud de Montcuc: Er can li. 

Mais je dirai qu'avec frayeur j'ai amour. 

CAT. Glay.

2. Esglai, s. m., frayeur, chagrin, douleur.

Viures m' es marrimens et esglais, 

Pus morta es ma dona, N' Azalais. 

Pons de Capdueil: De totz caitius. 

Vivre m'est tristesse et douleur, puisqu' est morte ma dame, dame Azalaïs.

Ab ardiment apoderisc l' esglai.

Folquet de Marseille: S'al cor plagues.

Avec hardiesse je surmonte l'effroi. 

CAT. Esglay. (chap. Esglay, temó, po.)

3. Esglayar, Esglaziar, Englaziar, v., effrayer, affliger, tourmenter.

El peccatz qu'els esglaia

E 'ls ten morns e tristz.

G. Faidit: Era nos. 

Le péché qui les effraie et les tient mornes et tristes.

M' esglay

Lo desir qu' ieu n' ay.

B. Arnaud de Montcuc: Er can li. 

M' effraie le désir que j'en ai.

- Part. pas. substantiv. Damné. 

Es aversiers, hoc verament 

So cre, o dels esglaziatz.

Roman de Jaufre, fol. 41. 

Est démon, oui vraiment je crois cela, ou des damnés.

Dans le 2e Ms. on lit englaziatz. 

CAT. Esglayar. (chap. Esglayá, esglayás: yo me esglayo, esglayes, esglaye, esglayem o esglayam, esglayéu o esglayáu, esglayen; esglayat, esglayats, esglayada, esglayades.)


Glan, Glant, s. m., lat. glans, gland

Can plovon del bosc li glan dur.

(chap. Cuan plouen del bosque les bellotes o billotes dures.)

Marcabrus: Al prim. 

Quand pleuvent du bois les glands durs. 

Nég. expl. Totz non los preze un glant. Chronique d'Arles. 

Que je ne les prise tous un gland.

ANC. ESP.

Novembrio secudia à los puercos las landes.

Poema de Alexandro, cop. 2401. 

ANC. CAT. Glan. IT. Ghianda. (chap. Bellota, bellotes.) 

Bellota, bellotes, glan, aglan, glant, gland, glans


2. Glandier, adj., lat. glandifer, glandifère, porte-gland.

Casser es arbre glandier. Eluc. de las propr., fol. 219.

Chêne est arbre glandifère.

CAT. Glander. ESP. Glandígero (que produce bellotas). PORT. Glandifero. IT. Ghiandifero. (chap. Billotero, com un mote de La Fresneda; que fa bellotes, com la carrasca o lo roble.)

3. Glandola, s. f., lat. glandula, glande.

Mollifica glandolas duras.

Eluc. de las propr., fol. 62. 

Amollit glandes dures.

CAT. ESP. (glándula) PORT. Glandula. IT. Ghiandola. (chap. Glándula, glándules.)

4. Glandulos, adj., lat. glandulosus, glanduleux. 

Es carn glanduloza.

(chap. Es carn glandulosa; té glándules, glanduls, bultos.)

Compost de materia glanduloza.

Eluc. de las propr., fol. 44 et 46.

Est chair glanduleuse. 

Composé de matière glanduleuse. 

ESP. PORT. IT. Glanduloso. (chap. Glandulós, glandulosos, glandulosa, glanduloses.)

5. Aglan, s. m., gland.

En lo boscatge porcx gardan, 

A la pastura del aglan.

Brev. d'amor, fol. 48. 

Dans le bocage gardent porcs, à la pâture du gland.

Ni 'l colp d'un aglan.

Bertrand de Born: Mon chan. 

Ni le coup d'un gland. 

Nég. expl. Car ses s'amor no valram un aglan. 

R. Gaucelm de Beziers: A Dieu done. 

Car sans son amour ne vaudrions un gland. 

CAT. Agla (aglà).

6. Aglanier, adj., glandifère, porte-gland.

Roires aglaniers.

(chap. Robles billoteros : que fan bellotes o billotes.)

Leys d'amors, fol. 114.

Rouvres glandifères.

7. Esglandar, v., abattre les glands, frapper. 

Fig. Cor fendre et esglandar.

Un troubadour anonyme: Ges encora. 

Coeur fendre et frapper.

(chap. Abatollá les bellotes, feles caure.)