champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
(chap. L'aigua... com sigue fecundadora de la terra.)
3. Fecundar, v., lat. fecundare, féconder, fertiliser.
De fecundar o emprenhar las ovelhas. Eluc. de las propr., fol. 234.
(chap. De fecundá o preñá les ovelles.)
De féconder ou emplir les brebis.
CAT. ESP. PORT. Fecundar. IT. Fecondare. (chap. fertilisá, preñá, embarassá, fecundá: fecundo, fecundes, fecunde, fecundem o fecundam, fecundéu o fecundáu, fecunden; fecundadó, fecundadós, fecundadora, fecundadores. Los catalanistes no són massa fecundadós perque sol donen per lo cul.)
Fed, adj., lat. fetus, fécond.
Femnas so ditas fedas o fetozas, quan ad el engendrar so aptas.
Eluc. de las propr., fol. 251.
Les femmes sont dites fécondes ou prolifiques, quand elles sont aptes à l'engendrer.
2. Fet, s. m., lat. foetus, foetus, embryon.
Entro que descenda... fet. Trad. d'Albucasis, fol. 37.
(chap. Hasta que baixo (dessendixque) lo feto.)
Jusqu'à ce que descende... le foetus.
CAT. ESP. PORT. IT. (chap.) Feto.
3. Fetus, s. m., lat. foetus, foetus, embryon.
Fetus... pren noyriment el ventre.
Eluc. de las propr., fol. 251.
Le foetus... prend nourriture au ventre.
4. Feda, Fea, s. f., lat. foeta, féde, brebis, ouaille.
Voyez Denina, t. I, p. 142.
Ieu gardiey fedas e anhels.
(chap. Yo vach guardá (guardaba) ovelles y cordés.)
Raimond d'Avignon: Sirvens.
Je gardai brebis et agneaux.
Car non amon las feas, sinon per la toyson.
La nobla Leyczon.
Car ils n'aiment les brebis, sinon pour la toison.
Aissi los menan que si eran fedas per los prats. Philomena.
Ils les conduisent ainsi que s'ils étaient des brebis par les prés.
Ce mot de la langue des troubadours explique le sens de foetas qu'on trouve dans le vers de Virgile:
Non insueta graves tentabunt pabula foetas. Virgile, Églogue I.
En effet, les Latins, dans leur langue vulgaire, avaient employé foetas, pleines, en sous-entendant oves, et ensuite foeta signifia brebis même; et le poète, rapportant les discours des bergers, a fait passer dans la langue poétique ce mot, qui est resté dans la langue des troubadours et dans plusieurs patois de l'Italie.
Femnas so ditas fedas o fetozas, quan ad el engendrar so aptas.
Eluc. de las propr., fol. 251.
Les femmes sont dites fécondes ou prolifiques, quand elles sont aptes à l'engendrer.
Fededa, s. f., hideur.
Es per aquo fededa de forma del membre.
Trad. d'Albucasis, fol. 66.
Est par cela hideur de forme du membre.
Feira, Fieyra, Fiera, s. f., foire, marché.
Al re n'auran al partir de la feyra.
G. Olivier d'Arles, Coblas esparsas.
Ils en auront autre chose au partir de la foire.
Que puescan y esser fieras cad an. Charte de Gréalou, p. 106.
(chap. Que hi puguen ñabé fires cada añ.)
Que des foires puissent y être chaque an.
Fig. Erguel y fas e sobreyra,
E t' arma sec avol feyra.
P. Cardinal: Jhesum Crist.
Tu y fais orgueil et arrogance, et ton âme suit un méchant marché.
Loc. Vostre cors gens
Es de beutat e de prez tan manens
Qu'en poiriaz feira tener en Fransa.
R. Bistors: Qui vol vezer.
Votre corps gent est si riche de beauté et de mérite que vous en pourriez tenir foire en France.
Loc. prov. Es saubut en feir' o en mercat.
G. Rainols: Auzir cugei.
C'est su en foire ou en marché.
Ieu non sap la fieyra
On hom la valor ven.
P. Cardinal: Qui vol aver.
Je ne connais la foire où on vend la valeur.
ANC. FR. La cort Richart semblout toz jors feire u marchié.
Roman de Rou, v. 4449.
CAT. ESP. Feria. PORT. Feira. IT. Fiera. (chap. Fira, fires; v. firá, comprá a la fira: firo, fires, fire, firem o firam, firéu o firáu, firen; qué has firat?)
Fel, s. m., lat. fel, fiel.
Fel de gal li daretz en condug.
Lo fel li donatz d'un' anguila.
(chap. La fel li donéu o donáu (donaréu) d' un' anguila.)
Deudes de Prades, Auz. cass.
Vous lui donnerez en repas fiel de coq.
Vous lui donnez le fiel d'une anguille.
Totz peysshos, exceptat dalphi, han fel.
(chap. Tots los peixos, exepte lo delfín, tenen fel; lo delfín es mamífero, mamón com aquell de Bellmún: Mir Ramón.)
Eluc. de las propr., fol. 55.
Tous les poissons, excepté le dauphin, ont fiel.
De fel abeurar.
(chap. De fel abeurá; es lo que li van fé a Jesús a la creu, fel mesclada en vinagre.)
Pons de Capdueil: So qu' hom.
Abreuver de fiel.
Fig. Plus es ses fel que colomba.
(chap. literal: Mes es sense fel que colom; té menos fel que un colom.)
E. Cairel: Era no vei.
Est plus sans fiel que colombe.
CAT. Fel. ESP. Hiel. PORT. Fel. IT. Fele. (chap. Fel, bosseta que se trobe al feche, aon se produíx la bilis; fels. Com es mol amarga, se ha convertit en sinónim d' amargó.)
2. Fel, Felh, adj., farouche, cruel.
Voyez Leibnitz, p. 114.
Toza, felh cor e salvatge
Adomesg' om per usatge.
Marcabrus: L'autr'ier.
Jeune fille, on apprivoise par usage coeur farouche et sauvage.
Per pauc non a son sen perdutz,
Tant fon fels e mals et iratz.
Roman de Jaufre, fol. 18.
Peu s'en faut qu'il n'ait son sens perdu, tant il fut farouche et méchant et irrité.
Mais vous, que les Turcs félons craignaient plus que lion.
Quar anc a nulh drut felho
D' amor no vi far son pro.
B. de Ventadour: Accosselhatz (sic, Acosselhatz).
Car oncques à nul amant félon je ne vis faire son profit d'amour.
Anc nulh temps, ab voluntat fellona,
A son poble non fon contrarios.
(N. E. Esto no se puede aplicar al actual presidente del gobierno, Pedro Sánchez.)
G. Riquier: Ples de.
Jamais en aucun temps il ne fut contraire à son peuple avec volonté félonne.
Mot fo fortz la batalha e lo chaple felo.
Dolens n' es l'amira, e n'a son cor felo.
Roman de Fierabras, v. 4718 et 3687.
La bataille fut moult forte et le massacre cruel.
L'émir en est dolent, et en a son coeur courroucé.
Substantiv. La bella felona
Sap qu'ieu l'ai dig: ab qual gienh m' aucizes.
Rambaud de Vaqueiras: D'amor no.
La belle cruelle sait que je lui ai dit: avec quel stratagème vous me tuâtes.
ANC. CAT. Felon. ESP. (felón) Fellon. IT. Fellone. (chap. Felón, felons, felona, felones. Lo nostre presidén del gobern actual, Pedro Sánchez, del PSOE, es un sinónim de esta paraula. Los de la Ascuma són sinonims y elles sinónimes.)
4. Felonamens, adv., traîtreusement. (chap. Felonamen, en felonía.)
Dis felonamens tota la veritat.
Hist. abr. de la Bible, fol. 75.
Dit traîtreusement toute la vérité.
5. Fellonia, Felnia, Feunia, s. f. bass. lat. felonia, félonie, trahison, colère.
Roma, per aver,
Faitz manta fellonia.
G. Figueiras: Sirventes vuelh.
Rome, pour richesse, vous faites mainte félonie.
Lai veng lo reis sa felnia menar. Poëme sur Boèce.
Là vint le roi conduire sa félonie.
Paubres d'amor, e de feunia ricx.
P. Cardinal: D'un sirventes.
Pauvres d'amour, et riches de félonie.
Mas quant er lo jutgamens,
Li valra pauc la feunia
Ni l' engans ni la bauzia.
P. Vidal: Si m laissava.
Mais quand sera le jugement, peu lui vaudra la félonie et la tromperie et la fausseté.
- Chagrin, tristesse.
M' en creis ira e felnia.
Cadenet: A co m dona.
M'en croît tristesse et chagrin.
Muer de dol, d'ira e de feunia.
Claire d'Anduse: En greu.
Je meurs de douleur, de tristesse et de chagrin.
E 'l message, plen de feunia,
Tornet o dir a son senhor.
R. Vidal de Bezaudun: Unas novas.
(N. E. ¿Alguien se atreve a escribir en catalán actual lo que Ramon Vidal de Bezaudun, Besalú, escribía en su tiempo en lengua occitana?
Ánimo, que no es muy difícil. Eso sí, no uséis el traductor de Google.)
Et le messager, plein de tristesse, retourna dire cela à son seigneur.
ANC. CAT. Fellonia. ESP. Felonía. n. Fellonia. (chap. Felonía, feloníes.)
6. Felones, adj., mauvais, cruel.
Felonessa vida d'home. Trad. de Bède, fol. 45.
(chap. Cruel, roína, felona vida d'home.)
Mauvaise vie d'homme.
Mortz fellonessa, mortz trephana. Passio de Maria.
Mort cruelle, mort perfide.
ANC. FR. La mer qui est plus felonnesce en yver.
(chap. La mar (lo mar), que es mes felona al ivern. Aixó me recorde a una dita de mon germá menut - pero no lo cagarniu, que era yo, -
Ángel Guimerá, a sa sogra, en castellá, aon diferensiabe les pichines de la mar y les de llepá - lamer en castellá. Es un fora de serie.)
(chap. De Caín, com va matá a Abel felonamen : traidoramen. No crec que fore en un martell o massola, com veéu an esta foto, igual té algo que vore en los Maza.)
Pierre de Corbiac: El nom de.
De Caïn, comment il occit Abel traîtreusement.
11. Enfelonir, v., irriter, rendre cruel.
Adonc Blandin s' enfelonis. Roman de Blandin de Cornouailles.
Alors Blandin s'irrite.
Laysserai que s' enfelonisca la mieua ira contra els.
Hist. de la Bible, fol. 32.
Je permettrai que ma colère s'irrite contre eux.
ANC. FR. Se prenent à afelonnir.
G. Guiart, t. II, p. 92.
12. Esfelnir, v., devenir furieux.
El trembl' e sospira, e pres ad esfelnir. Guillaume de Tudela.
Il tremble et soupire, et se prit à devenir furieux.
Climax, s. f., lat. climax, gradation, figure de rhétorique.
Climax est gradatio cum ab eo verbo quo sensus superior terminatur, inferior incipit, ac dehinc quasi per gradus dicendi ordo servatur, ut est illud Africani: Ex innocentia nascitur dignitas; ex dignitate honor; ex honore imperium; ex imperio libertas.
Isidor. Orig., II, 21.
Climax es gradatios so es cant hom procezish de gra en gra.
Leys d'amors, fol. 130.
Climax est gradation, c'est-à-dire quand on procède de degré en degré.
Clin, adj., lat. clinatus, incliné, courbé.
S'us paupres hom emblava un lansol,
Laires seria, et iria cap cli.
P. Cardinal: Prop a guerra.
Si un pauvre homme volait un linceul, il serait voleur, et irait tête courbée.
Vau de talan embroncx e clis,
Si que chans ni flors d'albespis
No m valon plus qu'iverns gelatz.
G. Rudel: Lanquan li jorn.
Je vais triste et courbé de désir, tellement que ni chant ni fleur d'aubépines ne me valent plus qu'hiver gelé.
IT. Chino.
2. Clinar, v., lat. clinare, courber, baisser.
Aquelh orguelh li te tro qu'el cap clina,
Que ve sos pes.
Rambaud de Vaqueiras: No puesc saber.
Cet orgueil lui tient jusqu'à ce qu'il baisse la tête; de manière qu'il voit ses pieds.
Si clinava cent vetz
De ginolz al sepulcre on sans Caprasis es.
V. de S. Honorat.
Il se courbait cent fois à genoux au sépulcre où est saint Capraise.
ANC. FR. Qant vint au leu ses cornes cline.
Roman du Renart, t. 1, p. 238.
Qu'il s'aprestent des murs miner
Pour tout faire à terre cliner.
G. Guiart, t. 1, p. 49.
Tuit clinoient sur les arçons.
Fabl. et cont. anc., t. I, p. 197.
Mais je clinai vers l'amour à parfin.
Forcadel, p. 116.
ANC. IT. Clinare. IT. MOD. Chinare.
3. Aclis, adj., lat. acclinis, soumis, enclin.
Qu'ieu me rancur d'amor e de m'amia
A cui aurai loncx temps estat aclis.
Pons de la Garde: Sitot non ai.
Que je me plains d'amour et de mon amie à qui j'aurai été long-temps soumis.
Pero mos cors es aclis
Vas lieys on qu'ieu sia.
Peyrols: Quoras que.
Pourtant mon coeur est enclin vers elle où que je sois.
Paratges es vas amors aclis.
Arnaud de Marueil: Anc vos.
Noblesse est soumise à l'amour.
ANC. FR. Car tous cis mons vous est aclins.
Roman du comte de Poitiers, v. 40.
Li esquier me sunt aclin.
G. Gaimar, poëme d'Haveloc, v. 279.
4. Aclinamen, s. m., lat. clinamen, soumission.
Cui tug l'ome del mon feron aclinamens.
P. de Corbiac: El nom de.
A qui tous les hommes du monde firent soumission.
5. Aclinar, v., lat. acclinare, incliner, rendre hommage.
Mas Fransa, Peitau e Beriu
Aclin' a un sol seignoriu.
Marcabrus: Emperaire.
Mais France, Poitou et Berri rend hommage à une seule domination.
Pois tota genz l'aclina.
G. de Berguedan: Quan vei lo.
Puisque toute gent lui rend hommage.
Qu'a cel qu'a Deu s'aclina.
B. Zorgi: Ben es adreigz.
Qu'à celui qui rend hommage à Dieu.
ANC. FR.
Un poi s'est aclinée, car le chief avoit vuit.
Roman de Berte, p. 54.
6. Enclin, adj., lat. inclinis, enclin, courbé, soumis.
Ara vauc embroncs et enclis.
Aimeri de Bellinoi: Ara m'agr'ops.
Maintenant je vais triste et incliné.
Adoncx lo prosoms cay enclins,
E requer li mot humilment.
V. de S. Honorat.
Alors le prud'homme tombe incliné, et le requiert très humblement.
ANC. ESP. Presentó la al rey con el inoio enclino. (N. E. inoio : genoll, ginoll, genoill, etc, genus : rodilla, de rótula.)
Poema de Alexandro, cop. 2449.
ANC. CAT. Enclin.
7. Enclinamen, Inclinament, s. m., lat. inclinamentum, inclination, penchant.
Cors benignes sobremunta e vens totas malas costumas e mals vicis e mals inclinamens. V. et Vert., fol. 58.
Coeur bénin surmonte et vainc toutes mauvaises habitudes et mauvais vices et mauvais penchants.
A far mal dona inclinament.
Eluc. de las propr., fol. 227.
Il donne inclination à mal faire.
ANC. CAT. Enclinament. IT. Inchinamento.
8. Enclinacio, Inclinatio, s. f., lat. inclinatio, penchant, inclination,
inclinaison.
Pes non es mas inclinacio de tota res a son natural loc si movent.
Eluc. de las propr., fol. 281.
Le poids n'est que le penchant de toute chose se mouvant vers son lieu naturel. (N. E. Me pregunto si Isaac Newton leyó esto, escrito varios siglos antes de su nacimiento.)
Segon la enclinacio carnal.
L'Arbre de Batalhas, fol. 72.
Selon le penchant charnel.
Contra sa natural enclinacio.
Eluc. de las propr., fol. 1.
Contre son penchant naturel.
Et aquest accens vol tostemps estar entre doas o motas depressios o enclinatios.
Leys d'amors, fol. 9.
Et cet accent veut toujours être entre deux ou plusieurs dépressions ou inclinaisons.
9. Enclesis, s. f., enclésis, transposition de l'accent, terme de grammaire.
Enclesis so es enclinatios que fai enclinar e mudar l'accen de son loc.
Leys d'amors, fol. 11.
Enclésis, c'est une inclinaison qui fait incliner et changer l'accent de sa place.
10. Enclinar, Inclinar, v., lat. inclinare, incliner, courber, abaisser.
Lo cap enclinet e mori.
Passio de Maria.
Il inclina la tête et mourut.
Coma l'arbre qu'es plantatz, de qualque part que lo vens venha, lo fa inclinar. Liv. de Sydrac, fol. 87.
Comme l'arbre qui est planté, de quelque part que le vent vienne, il le fait incliner.
Nos non podem relevar aquelhs que son cazutz, si nos non inclinam vas els. V. et Vert., fol. 61.
Nous ne pouvons relever ceux qui sont tombés, si nous ne nous courbons vers eux.
Fay enclinar e mudar l'accent de son loc.
Part. prés. Las dichas encleticas enclinant a se, so es sobre lor meteysshas, l'accent principal.
Leys d'amors, fol. 11.
Fait incliner et changer l'accent de son lieu.
Lesdites enclétiques inclinant à elles, c'est-à-dire sur elles-mêmes, l'accent principal.
Fig. Ni per pregarias non si deu enclinar.
L'Arbre de Batalhas, fol. 262.
Ni ne se doit abaisser par prières.
Mon regne e ma terra, tot cant a mi s'enclina.
V. de S. Honorat.
Mon royaume et ma terre, tout ce qui s'abaisse devant moi.
Loc. Inclina t'aurelia al paubre.
Trad. de Bède, fol. 66.
(chap. Inclina la teua : ta: orella al pobre.)
Incline ton oreille vers le pauvre.
ANC. FR. Li vilains l'en a encliné.
Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 387.
Et n'ay encore résolu quelle part je doibve encliner.
Rabelais, liv. IV, nouv. prol.
ANC. CAT. Enclinar. ESP. PORT. Inclinar. IT. Inchinare. (chap. incliná, inclinás: yo me inclino, inclines, incline, inclinem o inclinam, inclinéu o inclináu, inclinen.)
11. Decli, s. m., déclin, décadence.
Desviat de son cami
Jovens que torn a decli.
Marcabrus: Dirai.
L'amabilité déviée de son chemin qui tourne en décadence. (N. E. Jovens : juventud, juventut, jeunesse, ¿pero amabilidad?)
E tornet amor en decli.
Raimond de Miraval: Ben aia 'l.
Et tourna amour en décadence.
IT. Dichino.
12. Declinamen, s. m., inclinaison.
Del declinamen del firmamen ela si remuda la montansa d'una palma.
Liv. de Sydrac, fol. 72.
De l'inclinaison du firmament elle se remue le montant d'une palme.
IT. Dechinamento.
13. Declinatio, Declinazo, s. f., lat. declinatio, déclinaison.
Segon romans nos no havem declinatio.
Leys d'amors, fol. 57.
Selon le roman nous n'avons pas de déclinaison.
Tres declinazos sun. Gram. Prov.
Trois déclinaisons sont.
CAT. Declinació. ESP. Declinación. PORT. Declinação. IT. Declinazione. (chap. Declinassió, declinassions, v. decliná: declino, declines, decline, declinem o declinam, declinéu o declináu, declinen.)
14. Declinable, adj., lat. declinabilis, déclinable.
Las autras IV partz no declinablas. Leys d'amors, fol. 43.
Les autres quatre parties non déclinables.
CAT. ESP. (chap.) Declinable. IT. Declinabile.
15. Declinatori, adj., déclinatoire.
Exception declinatoria non ha loc.
Fors de Bearn, p. 1082.
L'exception déclinatoire n'a pas lieu.
PORT. IT. Declinatorio. (ESP. Declinatoria, declinatorio, término legal.)
16. Declinar, v., lat. declinare, t. de grammaire, décliner.
Per grammatica sai parlar latinamens, declinar e construire.
(chap. literal: Per la gramática sé parlá latín o llatí, decliná y construí.)
P. de Corbiac: El nom de.
Je sais parler latin, décliner et construire par grammaire.
- Indiquer.
Cel qui de mon chan devina
So que chascus moz declina. (N. E. moz : motz : mots : paraulas)
Marcabrus: Per savi 'l tenc.
Celui qui devine de mon chant ce que chaque mot indique.
- Abaisser, incliner.
Si declina de l'autra part de la montansa d'una palma.
Liv. de Sydrac, fol. 72.
S'abaisse de l'autre côté du montant d'une palme.
Part. prés. Apostema a negror declinant.
Trad. d'Albucasis, fol. 28.
Apostème inclinant à noirceur.
ANC. FR. Ausi est de la meschine
Qui de sa beauté se décline.
Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 356.
Ils fuyent et déclinent ceux-là comme gens de mauvais affaire.
Amyot, Trad. de Plutarque, Mor., t. II, p.313.
CAT. ESP. PORT. Declinar. IT. Declinare.
17. Reclinar, v., lat. reclinare, reposer, incliner.
Mas, ieu non ay luoc, ses duptar,
On puesca mon cap reclinar.
(chap. literal: Pero, yo no ting cap puesto, lloc, sense dudá, aon puga mon : lo meu cap recliná. v. recliná: reclino, reclines, recline, reclinem o reclinam, reclinéu o reclináu, reclinen.)
Brev. d'amor, fol. 85.
Mais, sans douter, je n'ai lieu où je puisse reposer ma tête.
ANC. FR. Puis l'enveloppe avec linges honnestes
Le reclinant où repaissent les bestes.
Fouqué, Vie de J.-C, p. 52.
CAT. ESP. PORT. Reclinar. IT. Reclinare.
Clipse, Eclipsis, Esclipses, s. m., lat. eclipsis, éclipse.
De que veno li clipse? - Dieus establi tres manieras de clipses.
En cela ora ve lo clipses de la lhuna.
Liv. de Sydrac, fol. 51 et 52.
De quoi viennent les éclipses? - Dieu créa trois sortes d'éclipses.
En cette heure vient l'éclipse de la lune.
Aquest defalhimens deriers,
Segon los naturals escrigz,
Eclipsis del soleilh es digz.
Brev. d'amor. fol. 31.
Cette défection dernière, selon les écrits naturels, est dite éclipse de soleil.
Esclipses de solelh es... que lo solelhs ane e la via de la lhuna.
Liv. de Sydrac, fol. 52.
Éclipse de soleil est... que le soleil aille en la voie de la lune.
Eclypsis est defectus dictionis, in quo necessaria verba desunt, ut:
Cui pharetra ex auro; deest enim erat. Isidor., Orig, I., 33.
Et aysso pot se far per una figura appelada eclipsis.
Eclipsis vol dire defalhimens de paraulas necessarias lasquals son entendudas, jaciaysso que no sian dichas ni expressadas.
Leys d'amors, fol. 72 et 107.
Et ceci peut se faire par une figure appelée ellipse.
Ellipse veut dire manque de paroles nécessaires, lesquelles sont entendues, quoiqu'elles ne soient dites ni exprimées.
CAT. Elipsis. ESP. Elipse (elipsis). PORT. Ellipse. IT. Ellissi.
2. Eclipsar, Eclipciar, v., éclipser.
Per interpozicio de la terra entre si e'l solelh, la luna eclipsa.
(chap. Per interpossisió de la terra entre sí (ella mateixa) y 'l sol, la lluna eclipse.)
Eluc. de las propr., fol. 117.
Par interposition de la terre entre elle et le soleil, la lune éclipse.
Part. pas. Lo solelh fo eclipciatz o escurzitz.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 160.
Le soleil fut éclipsé ou obscurci.
CAT. ESP. PORT. Eclipsar. IT. Ecclissare.
3. Eclipsatiu, adj., éclipsatif, ayant vertu d'éclipser.
Per sa interpozicio entre nos e 'l solelh es del solelh eclipsativa.
Eluc. de las propr., fol. 117.
Par son interposition entre nous et le soleil elle est éclipsative du soleil.
4. Ecliptic, adj., lat. eclipticus, écliptique.
En la linha dita ecliptica. Eluc. de las propr., fol. 117.
(chap. A la línia dita eclíptica.)
En la ligne dite écliptique.
ESP. (eclíptico, eclíptica.) PORT. Ecliptico.
Clisteri, s. m., lat. clysterium, clystère.
Et si pacient ha dur ventre, prenga clisteri.
Coll. de recet. de médecine en prov.
Et si le malade a le ventre dur, qu'il prenne un clystère.
Clisteri ministrar.
Eluc. de las propr., fol. 81.
Administrer un clystère.
ESP. Clister. PORT. Clistel. IT. Clistero.
2. Cristeri, s. m., clystère.
Li fo aministratz I cristeri, mas el era tot verenos.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 190.
Il lui fut administré un clystère, mais il était tout empoisonné.
CAT. Cristeri. ESP. Crister. PORT. Cristel. IT. Cristero.
3. Clisterizacio, s. f., clystérisation, action de clystériser.
Clisterizacio de la vessica.
(chap. vejiga : bufeta; clisterisassió seríe en chapurriau.)
Trad. d'Albucasis, fol. 31.
Clystérisation de la vessie.
Cloca, s. f., bas lat. cloca, cloche.
On lit dans un capitulaire de Charlemagne, sous l'an 789, art. 18:
Ut clocas non baptizent.
Baluze. Capit. reg. Fr., t. I, col. 244.
Mais il paraît que ce mot venait des langues du Nord: dans l'anglo-saxon, clugga; dans la langue galloise, cloch, signifient cloche. (alemán actual Glocke, antiguo Glogge y más variantes, ver https://de.wiktionary.org/wiki/Glocke. De ahí viene EN. Clock; reloj.)
Voyez Vossius, de Vit. Serm., p. 5, 230, 806. Leibnitz, p. 108.
A la gleysa s'en van...
Sonan clocas e sens. (N. E. sens : seny, senys : seing, seings : señ, señs)
V. de S. Honorat.
S'en vont à l'église... sonnent les cloches et les seings.
Fig. - Appel, invitation.
Tant en dona a sos homes com far so dec
Que anc puis us a sa clocha no lhi falhec.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 12.
Il en donne à ses hommes autant qu'il dut le faire, de manière qu'oncques depuis un seul ne lui manqua à son appel.
2. Clos, s. m., cloche.
Dels clochiers art lo fust, e cha lo clos.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 73.
Brûle le bois des clochers, et la cloche tombe.
3. Cloquier, Clochier, Cluchier, s. m., clocher, donjon.
Gran tempesta que met a terra los grans albres per los boscatges e
derroca las tors e los cloquiers e los grans pons.
(chap. Gran tronada que tire anterra los grans abres per los bosques y derroque, tombe, les torres y los campanaris y los grans pons. En provensal a vegades ya no se escribíe la t de pont, ponts, pon, pons, com passe en datres paraules, fon, fons.)
V. et Vert., fol. 9.
Grande tempête qui met à terre les grands arbres dans les bois et renverse les tours et les clochers et les grands ponts.
Lhivratz lhi cluchiers e murs e tors.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 4-
Livrez-lui donjons et murs et tours.
Loc. En vostre clochier
Par que aia columbier.
(chap. Al vostre campanari pareix que ñague un colomá)
T. de Bonnefoi et de Blacas: Seign 'En.
En votre donjon il paraît qu'il y ait colombier.
4. Cloquar, v., sonner.
Cloquar la campana per venir a la dicha messa.
Tit. de 1433, Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 238.
Sonner la cloche pour venir à ladite messe.
Cloquiar, v., glousser.
Cloquian et rauquian; amor, tant cum pot, lor mostra.
Part. prés. Votz de gallina cloquian.
Eluc. de las propr., fol. 146.
Elles gloussent et crient d'un cri rauque; l'amour leur montre, autant qu'il peut.
Voix de poule gloussant.
CAT. ESP. Cloqueiar. (ESP. Cloquear, dicho de la gallina clueca, hacer cloc-cloc.)
Clot, s. m., creux, enfoncement.
Las solas dels pes, e 'ls clotz de las mas.
(chap. Les plantes (soles) dels peus, y los clots de les mans.)
Eluc. de las propr., fol. 81.
Les plantes des pieds, et les creux des mains.
CAT. (chap.) Clot. (N. E. ¿Cómo se decía y escribía en catalán pre Pompeyo Fabra “Las solas dels pes, e 'ls clotz de las mas.”?
Las solas (plantas) dels peus, e – y griega - 'ls clots de las mans.)
Clueys, s. m., bluet.
Joseph anet cuyllir de clueys
Et un serpent fez li enueys
Qu'el mordet.
Trad. d'un Évangile apocryphe.
Joseph alla cueillir des bluets et un serpent qui le mordit lui fit chagrins.
Coa, Coda, Coza, s. f., lat. cauda, queue.
Per la coa 'l pres N'Ermessen,
E tira 'l cat escoyssen.
Le Comte de Poitiers: En Alvernhe.
Dame Ermessinde le prend par la queue, et tire le chat qui écorche.
Ha cors de femma e coda de peysso. V. et Vert., fol. 23.
(chap. Té cos de femella y coa, coga, de peix.)
A corps de femme et queue de poisson.
Liatz a la coza d'un taur,
Degr' esser frustatz.
(chap. literal: Lligat a la coa de un bou (buey, bovis, no, sino taurus), deuríe : hauríe de sé despedassat, espentolat, etc.)
P. Vidal: Pois ubert.
Lié à la queue d'un taureau, il devrait être mis en pièces.
Tela que aia cap e coha. (N. E. cap e coha : cap i cua, capicúa.
La i latina como nexo no abunda en los documentos antiguos, como los cartularios de Montpellier; se encuentra más a menudo e, et, incluso la y griega. Capicúa se considera una palabra catalana, son 3, pero la lengua que se hablaba y escribía en Monpeslier, Montpeller, y variantes era la occitana, provenzal, plana lengua romana, rústica romana, rusticae romanae. Los primeros monumentos de esta lengua son del año 842, siglo IX, 9, nueve, para que lo entiendan los catalanistas víctimas del tomàtic.)
Cartulaire de Montpellier, fol. 39.
(chap. Tela que tingue cap y coa, coga)
Toile qui ait chef et queue.
Loc. Deves la coa ill vir lo fre.
Giraud de Borneil: En sonet.
Je lui tourne le frein vers la queue.
Loc. fig. Pero siei dig parscon ses coa ni ses cap.
P. Bremon Ricas Novas: En la mar.
Pourtant ses paroles paroissent sans queue et sans tête.
Trop ai estatz sotz coa de mouton,
Que non chantei de ma dompna Na sogra.
G. de Berguedan: Trop ai.
(N. E. En Berguedà, Berguedán, como ya sabréis algunos, se hablaba y escribía la lengua occitana: oc, hoc, och, òc : sí.)
J'ai trop été sous la queue de mouton, que je ne chantai de ma dame ma belle-soeur.
3. Caudat, adj., à queue, plat, en parlant des vers qui riment deux à deux.
Li primier quatre verset son crozat e li derrier caudat.
Leys d'amors, fol. 31.
Les quatre premiers vers sont croisés et les derniers plats.
4. Capcaudat, Capcoat, adj., enchaîné, enlacé; s'est dit des mots rimés, qui, de la fin du précédent vers, passent au commencement du suivant.
De las coblas capcaudadas en autra maniera dichas capcoadas.
Capcaudadas, quar en aquela acordansa que la una finish comensa l'autra. Leys d'amors, fol. 30.
Des couplets enchaînés en autre manière dits enlacés.
Enchaînés, car en cet accord que l'un finit, l'autre commence.
5. Acoatar, v., unir, acointer.
Ailas! tan mal si barata
Drutz c' ab vieilla s'acoata.
Ogiers: Era quan.
Hélas! si mal trafique le galant qui s'unit à une vieille.
Qui ab amor pren barata
Ab diable s'acoata.
Marcabrus: Dirai vos.
Qui prend marché avec l'amour, s'unit au diable.
ANC. FR. Nous n'avons pas fait marché, en nous mariant, de nous tenir continuellement accoüez l'un à l'autre.
Essais de Montaigne, L. III, ch. 9.
IT. Accodare. (ESP. Coda, del italiano coda : cola. Término musical.)
6. Concoa, s. f., concubine. (chap. concubina, concubines.)
Li fil leial devon noirir aquels fils de la concoa, ad estima d'un pros hom.
Trad. du Code de Justinien, fol. 52.
Les fils légitimes doivent nourrir ces fils de la concubine, selon l'estimation d'un prud'homme.
7. Concoeira, s. f., concubine.
El sabis Salomos... fo enconpres per las concoeiras.
Non solamen las apertas putas mas las concoeiras.
Trad. de Bède, fol. 41 et 40.
Le sage Salomon... fut entrepris par les concubines.
Non seulement les prostituées publiques mais les concubines.
Coagulacio, s. f., lat. coagulatio, coagulation.
Coagulacio de fractura... Se acosta a la coagulacio de la carn.
Trad. d'Albucasis, fol. 56 et 58.
Coagulation de fracture... S'unit à la coagulation de la chair.
CAT. Coagulació. ESP. Coagulación. PORT. Cogulação (Coagulação). IT. Coagulazione. (chap. coagulassió, coagulassions. v. coagulá: collá, FR. cailler; de ahí la collada, cuajada en castellá; son verbos que se fan aná sobre tot en unes persones o impersonal. Se colle, se coagule. Coagulat, coagulats, coagulada, coagulades, collat, collats, collada, collades.)
2. Coagular, v., lat. coagulare, coaguler, cailler.
Part. pas. Per so que sia coagulada la extrictura... aderesca e sia coagulada.
Trad. d'Albucasis, fol. 64 et 41.
Afin que la ligature soit coagulée... s'attache et soit caillée.
CAT. ESP. PORT. Coagular. IT. Coagulare.
Coana, s. f., coane, panier d'osier.
Non puescan pescar ab trayssa ni ab coanas.
(chap. literal: No puguen peixcá (ni) en traílla ni en coanes.
Comme dit Elinand, un trouvère, dans les vers de la Mort: Otez de vous moqueries et railleries; car tel me couve sous ses draps qui croit être fort et sain.
Tot atressi col estros per natura
Que, de son huou, gardan lo fai coar.
Pierre Espagnol: Entre que.
Tout de même comme l'autruche par son naturel qui, au sujet de son oeuf, le fait couver en le regardant.
CAT. Covar. IT. Covare. (ESP. incubar; chap. cobá, en b, perque al latín se escriu en b, incubare: incubá : cobá: cobo, cobes, cobe, cobem o cobam, cobéu o cobáu, coben.)
2. Coador, s, m., qui couve, couveur.
De uous estranhs es coador.
(chap. De ous extrañs es cobadó; cobadora, cobadós, cobadores.)
Coarctar, Coartar, v., lat. coarctare, comprimer, étreindre.
Aministra sutura o coarta las labras.
Part. pas. Per ventositat coarctada.
Trad. d'Albucasis, fol. 41 et 28.
Administre suture ou comprime les lèvres.
Par ventosité comprimée.
CAT. ESP. PORT. Coartar. IT. Coartare.
2. Coartacio, s. f., lat. coarctatio, pression, resserrement.
Reduzir aquela per la coartacio... am fort coartacio.
Trad. d'Albucasis, fol. 67.
Réduire celle-là par la pression... avec fort resserrement.
ESP. Coartación. PORT. Coartação. IT. Coartazione.
Coart, adj., couard, lâche.
Voyez Muratori, Diss. 26 et 33; Denina, t. III, p. 18.
E s' ilh coart Engles y fan confessios.
P. Bremon Ricas Novas: Pus partit an.
Et si les lâches Anglais y font confession.
Que clama sos vezins coartz.
Pierre d'Auvergne: Chantarai.
Qui proclame ses voisins lâches.
ANC. FR. E li visquens cil de Toarz
Ne fu mie le jour coarz...
Por coart, co dist, le tiendreient.
Roman de Rou, v. 13533 et 12092.
ANC. CAT. Coart. ESP. PORT. Cobarde. IT. Codardo. (chap. cobart, cobard. v. acobardí, acobardís: yo me acobardixco o acobardixgo, acobardixes, acobardix, acobardim, acobardiu, acobardixen.)
(Nota del editor: Ramón Guimerá Lorente: se sustituyen las palabras à o á por a; è o é por e; ò u ó por o.
Se añaden entre paréntesis algunas correcciones o comentarios, pero se deja el texto igual que está en el original en pdf que estoy trabajando, el de la segunda impresión o edición.
El pdf tiene 121 páginas, en odt, doc se queda en 49).
A LA
SOBERANA EMPERATRIU
DE CEL, Y TERRA
NOSTRA SENYORA
DELS
DESAMPARATS,
VENERADA
en sa Lealissima Ciutat de
Valencia, de la qui es
Patrona.
Sent aqueste Tratat, Sacratissima Verge Maria, de Adages, y Refranys, y quentre estos hià hu que diu: Qui a bon arbre sarrima, bona sombra el cobri: mencontre precissat a oferirlo a vostra soberana Grandèa, perque Arbre que hatja donat fruyt mes regalat quel que Vos donareu en Bethleem nos pot encontrat (encontrar), puix yo a este macollixch; no a la sombra, quen Vos no cab, ni un atomo dobscuritat, perque tota sòu plena de Gracia,
e Inmaculada. Un altre Adage, o Refrany, hiá, que diu: Qui bè sestá nos moga: gran temeritat serìa buscar yo altre Mecènes que a Vos, Soberana Aurora, puix estich mòlt bè en Vostron auxili. La Practica de Orthographia Castellana, y Valenciana, que lany 1732. imprimì, jà la dediquì tambè sots la protecciò de vostra Divina Gracia, perque a la resplandor de tan rutilants raigs, no la poguèren obscurir, ni eclypsar les espesures dels nubols, que la embetja, y malicia solen per malignitat fomentar; com en efecte llogrì el aplaudiment de mòltes persones sabies. Alli jà os oferí tot mon afecte, tota ma anima, y tot mon cor, y de nou altra volta os consagre ara lo mateix, esperant veureus, y adoraros per
eternitat de eternitats en la Gloria.
Amen.
Postrat a vostres Divines Plantes
vostron mes indigne Esclau
Carlos Ròs.
PROLECH.
Charissim, y discret Lector, lo primer que yo dech previndre en aquest Prolech, per concixer (coneixer) que serà tambè lo primer ques descobrirà als ulls, es que mòlts diràn: per què no he possat en lo present Tratat de Adages, lo nom dels Inventors de ells, cosa que sería pera matjor intelligencia, y delectaciò del Lector? A lo que vull satisfer. La causa de no possar tals noticies ha estat, perque en elles abultarìa el Tratat de tal modo, que eixirìa un llibre de mòlt volumen, y no per aixo estarìa mes gustòs, puix ans bè cansaría a (al; se corta la página por la derecha) Lector: y a demès de aço, als homens lligits, o doctes, no sòn menester eixes noticies, perque jà se les saben: als no estudiants los basta el Adage sols, puix cada hu de per si diu pera que pot servir; perque sil Adage, Proverbi, o Refrany (entre altres difinicions) es una sentencia de llarch us, comparada adallo que volèm, o a les coses dels temps, quant vinga la ocasiò pot mòlt bè usar cada hu de ell, sens que li sia menester saber hon se inventà, per qui, ni el per què. Y tots
los Doctes no ignoren, quels Adages, o Refranys, sòn la Phylosophia mes antiga, mas lloada, y tenguda per mes excellent en Creta, y Lacedemonia, per ser amichs de la brevetat; puix nom poden tindre a mal, que hatja yo recopilat Adages, Refranys, o Proverbis (possant en la Prefaciò, n. 7. per la general, de hon són trets, y Valencianats) sens mes noticies, puix la mia fi de qualsevol modo es llograrà, como aixi ho confie.
Lo motiu que yo he tengut pera donar a la llum publica este breu Tratadet de Adages, o Refranys Valencians, no ha estat per volerme acreditar de home docte, en traure llibres, puix me reconech mólt ignorant; y ni en este ni en laltre llibre de Orthographia que lany 1732. imprimí, ma propie el titol de Autor, si tan sols de Recopilador, puix no he fet altra cosa que recopilar: ha estat la mia fi, com jà he dit, pera que tinguessen tots una extensa
practica de la llengua Valenciana, per trobarme empenyat en ella. Este assumpt dels Adages, me pareguè el millor pera llograrho, puix serà este llibret, casi com lo Catò Christià, ques dòna en les Escholes, perque asi tambè hiá doctrina pera la anima, bona criança, desenganys pera mòlts vicis, politica pera bè parlar, y norma pera lligir, y escriure en Valencià; puix los dos Diccionaris que al ultim del Tratat porte, sòn bastants pera la inteIligencia de nostra Lengua; y encara quel modo descriure en ella el facilíte en ells, puix me pareix que a Valencià algù li pot ser dificultòs, si que ans bè sense treball se pot trobar qualsevol destre; y que de asi en avant tots los Valencians lentendràn com yo,
jà per les noticies, y claritat en que la explique, com per la recta pauta, y segura quels dòne; tal volta aurìa ben poques persones, a lo menys de ma professiò, que satreviren a fer tant; puix tot discret ha de coneixer, aixì per este llibret, com per lo Tratat de ma
Practica de Orthographia Castellana, y Valenciana, entench nostra Lengua bè; y no es genero de jactancia, perque les obres ho diuen, puix yo a elles me referixch, en aquell Adage que diu: Callen barbes, y canten cartes; y així ab estos supots, ningù sadmire si als
Adages, Refranys, o Proverbis, no troba el per què, ni per qui.
Tambè no dubte, prudent Lector, aurà alguns, que per mocegar la obra, puix may falta qui
a tot tira quixalada, y de ordinari sol ser la boca questà sens dents, quem diràn: la Ilengua Valenciana, hui en dia, ni sestima, ni usa; y que a què pot vindre traure yo aquest Tratadet, ni cansarmen aquell Lenguatje que no servix? Responch. En estos afanys meus fas yo dos coses a un temps. La una es, acreditarme de bon Valencià, y amant de la mia Lengua, obligaciò que cada hu de per si tè, sia de la Naciò que vulla, puix dèu aprear, y defendre les coses de la sua Patria, y tambè el Lenguatje, encara que no tinga pera què; quant, y menys encontrantse en lo nostre Idioma tantes grandees, excellencies, y
circunstancies pera ser amat, com algunes de elles ne tinch ponderades en lo breu Tratat que imprimì en lany 1734. en llengua Castellana, intitulat: Origen, y Grandezas del idioma Valenciano; el que confie reimprimirlo, anyadintli mòltes noticies ques folgaràn tots de lligirles. Laltra, que per la llengua Valenciana salcança, y deprèn a escriure la Castellana ab mes fonaments, y seguritat quels mateixos Castellans; com asxì ho tinch tambè imprès en un fullet de paper, y llenguatje Castellà, intitulat: Norma breve, por la que los Valencianos (sin hazer estudio particular en la Orthographia) sabràn escribir medianamente la lengua Castellana (guiandose por la Valenciana) segun el uso mas recto, conforme de los Eruditos, y ajustado a los fundamentos de los Antiguos.
Y encara que no fos aixì, quin dany pot fer als Valencians donarlos regles clares, y segures pera que no olviden sa Lengua, y que la sapien lligir, y escriure correntment?
Clar està, que qualsevol home de rahò dirà, sòn mos desves profitosos al comù; puix per aixo ideì fos lo assumpt de Adages, Refranys, o Proverbis, Valencians, per fer cosa gustosa, que facilment se queda en la memoria, y que tinguen tots escrites en Valencià eixes doctrines sentencioses, Humanes, y Divines, utiloses a la Republica, o Patria.
Mes com totes les Obres que ixen a la llum publica estàn expossades a la censura, suplique al sabi Lector, dissimùle, ab sa mòlta prudencia, les faltes, y defectes de ma insuficiencia. Vale.
De la mateixa Poetissa (Rosa Trincares en pur anagrama) que escriguè un Soneto en Valencià, al llibre de Orthographìa.
SONETO.
Tan gustosa quedì, y tan agradada
de lligir ton Tratat de Orthographìa,
que no puch explicar tanta alegrìa
com tinguì, perque fonch mòlt sublimada.
Bè pot esta Ciutat, y Patria amada
estimar los desvels de ta Thalia,
puix per cert que ta ploma mereixìa
per Obres tan selectes ser premiada.
Posses punt a la boca la malicia,
no mocègue tes Obres, ques pecat,
puix mereixes (o Carlos) de justicia
ser de tota Valencia ben lloat;
perque en este Tratat ques de Refranys,
dònes llum de sa Lengua, y desenganys.
Del Doctor en Medicina Alonso Carrasco.
OCTAVA RIMA.
Este erudit Tratat, ques de Refranys,
ab gran delectaciò mia he lligit,
y he trobat pera els vicis desenganys,
que seràn a tot hom de mòlt profit;
jà pera dies, mesos, sigles y anys,
tindràs este llibrèt ben admitit,
y sil Zoylo el mocèga tin paciencia,
que la embetja ho farà, mes no la sciencia.
DECIMA.
Bè poden los Valencians
(del Plebeu al Cavaller)
admetrel ab tot plaer,
perques pera gichs, y grans:
quen arribant a ses mans,
si en carinyo, y de tot cor
lligen aquest gran tesor,
advertiràn ben cabal,
en cada reglò un panal,
y en cada lletra una flor.
PREFACIÓ.
1 En lo passat any de 1732. donì a la Prempsa una Practica de Orthographìa Castellana, y
Valenciana, y com nostra Lengua es tan (tá, a nasal, no es tilde sino otro signo) dificil de escriure, huì en dia, per estar arrimada, y no usarse, determinì tambè donar a la llum publica aquest altre brèu Tratat de Adages, y Refranys Valencians, aixi pera mes practica de nostron Idioma, com per ser mòlt profitòs al comù, en cada Terra, estìen los Adages, y
Refranys impressos ab sòn Lenguatge, perque Adage, o Refrany, no es altra cosa, que una sentencia que corre en boca de tots; una llum de la veritat manifesta, que tot lo Mon
coneix ser aixì; puix sòn reliquies de la antiga Phylosophìa; y en ells se llogren dos coses mòlt lloables; la una, depèndre a lligir, y escriure bè la Lengua; laltra, que tota la gent que no es estudiosa, tè en eixes doctrines sentencioses, una rahò que conclou, y desenganva (desenganya, la parte de abajo de la y no se ve) pera poder reptar, o corregir los pares als fills, y els matjors als menors; de modo quels fa obrir los ulls, y sels imprimix en la memoria, passant de uns a altres, y aixì sera aquest Tratat de mòlt profit, y utilitat.
2 Avènt tan de proposit tratat, en ma citada Practica, sobre la mescla de les Orthographies que admitixch, per causa de la costum; puix no sent així (com ho narra
extensament la Prefaciò de ma Practica) ningù ab sa opiniò eixirà en bè, perque rigorosa, una de les tres que allí suponch, no es pot seguir, ni aixo te remey per camí algù, asi jà no es menester detindrem en eixe punt; sols tocarè en esta Prefaciò mòltes altres circunstancies, conduènts a nostra Lengua, y algunes curiositats quem deixì en ma Obra Orthographica, pera millor lligirla, y entendrela.
3 La matjor dificultat que tè pera escriure nostra Lengua, consistix en aquestes cinch Iletres ç s p b v; y en estes dos b p mes; perquels Valencians tením una articulaciò de ap, y op, que mòltes voltes ha de ser la p, b, y en lo pronunciar no ho distinguìm; com esta ç y la s, sia en final, o no, es nostron natural pronunciar les dos del mateix modo que la s; motíu per lo que encara que una dicciò acabe en ç, y altra en s, no impedix pera la consonancia en la Poesìa Valenciana; perque la ç, es pera guardar la etymología la recta regla de bè escriure, o per donar a entendre li correspon aquella dicciò, en la llengua Castellana, z, o c; y els Valencians estes Iletres c ç s, les pronunciàm naturalment com si cascuna fora s. La z, entre els noms peregrins, y propis, que pera les veus nostres *(falta una palabra cortada en la pág. 20) usàm de ella, tambè la pronunciám com a s; puix en distinguir *eixes quatre Iletres, jamès nos hem mirat; ço es a la organiçaciò, mes sí al
escriure; en la b, y v, a moltes diccions, tampoch sens coneix distincciò al pronunciar, mes sí al escriure.
4 En lo primer Diccionari dels dos que hiá al ultim de aquest Tratat, sencontra lo del numero antecedènt tan extèns, y clar, que basta, y sobra, puix jà trobarà el Lector lo dificultòs fet facil. Pera la Poesía Valenciana, està el colp de la dificultat sobre els acentos
grave, y agùt, que per no averlos entès mòlts, han faltat a la consonancia, o assonancia, que es propia de aqueixa Art; y així en lo segon Diccionari està ben clar, y copiòs dit punt; puix si el Lector se fa carrech, y reflecta sobre el treball que tinch possat en aver format dits dos Diccionaris, y de lo sutìl que es lo segon, ha de coneixer entench, ab molta practica, nostron Idioma; perque es lo cert, aço dels acentos grave, y agùt, es lo mes delicat, y hon consistix lo dialectos de nostra Lengua. La explicaciò dels acentos ben extensa, y curiosament, se troba en ma Practica cap. o. nn. 21. 22. 23. 24. 25. y 26. hon remitixch *al curiòs que la vulla veure.
5 Que la ç, ni s, finals, no impedixen a la consonancia (virgulilla nasal en la o), en la Poesía Valenciana, com he dit al n. 3 sènt aixì que no fèm distincciò al pronunciar natural nostre, no tè que causarli al Lector novetat, perque jà es costum de tota la vida, que en mòltes coses vá la prolaciò per un camí, y la orthographìa per altre, per conservar etymología, o aquell dret de us, y practica, que fan Ley; com se veu en la Poesía Castellana, en estos consonants, y altres: quexa, lenteja: dexe, semeje: coxo, ojo: dixe, colige, &c. Y aço per quina causa es? La rahò que yo alcance, y em pareix bastant, es: perque estes lletres g j x, sòn guturals, y en la llengua Castellana sarticùIen de un modo: puix lo mateix passa, entre els Valencians, en la ç, y s, finals, per pronunciar les dos com a s, y no deixar la etymología de la dicciò que fins hui la conserva; que en aquelles que la ha perduda, jà no es facil restaurarla.
o Pera saber en nostron Idioma, quant sa de usar del article el, o lo, es en aquest modo: si la paraula, o dicciò, acaba en vocal, comença tambè el article, o pronom, en
vocal, y diu el, en lloch de lo; mes si finaliça la dicciò antecedent en lletra consonant, dièm llavors lo, y no el; corrent la mateixa norma en lo plural. Eixemples: Porta el mentjar asì. Altre: Jà he portat lo mentjar. Y el usar en nostra Lengua de el per lo, no es a altra fi, que pera embeure la Synalepha que en lo cas referit se comèt. Après de punt final o al principi de qualsevol escrit sempre dièm lo, y no el, aixi: Lo Mon està plè de enganys. Lo mateix modo de regirse hiá sobre el usar de me per em: nos per ens: ne per en: se per es: y te per et. Y segons lo expressat se trobarà asi ara practicat, en esta segona impressiò, jà que en la primera no es guardà esta regla rigorosa. Totes aquestes circunstancies referides, al vers no comprènen, puix alli es pot, per causa de allargar una sylaba, trocarho, ques llicencia Poetica. Encara hià mes circunstancies, y curiositats que tocar asi, pera quant se lligiràn escrits de nostra Lengua, antichs, y sòn: que començant lo vocable per en, o em, sescrivìa sens la e, com: mpressa, ncenall, &c. y el vocable que iniciava per es, tenìa lo mateix, aixì: Sglesia, scriure, scriptori, scull, &c. y asi yo no use de aço (si sols quant ajunte les diccions monosylabes, ab les polysilabes, pera suplir la synalepha) mes ho vull explicar, pera que tot ho entenga el Lector. La dicciò ne, signifca a vegades en nostra llengua Valenciana, no, altres voltes, ni, y en mòltes ocasions la possàm solament pera ornar la oraciò, sens que signifique cosa alguna. La l* sola en principi de dicciò, en los escrits antichs, tè pronunciaciò de* dos, y ellèa, mes yo no use asi de aixo, si sols quant es mayuscula y no en los vocables de minuscula. La Synalepha lleva una vocal en la Orthographia de mòlts vocables, com en aquestos Lestìu, per lo Estìu; Dorient, per de Orient; Despanya, per de Espanya, &c. escrivint la lletra del monosylabo, que se li ajunta al nom propi, mayuscula, del modo ques llig asi.
7 De un llibre intitulat: Refranys, y modo de parlar Castellans ab Latins, compost per lo Licenciado Geroni Martì Caro y Cejudo, Mestre de Latinitat, y Eloquencia en la Villa
de Valldepeñas de Calatrava, sa Patria, imprès en Madrid any 1675. he Valencianat mòlts destos Adages, y Refranys. Dels Refranys, o Proverbis en romanç, que glosà el Comanador Hernan Nuñez, Professor eminentissim de Rhetorica, y Grech en Salamanca any 1576. Del Galatheo Christià de Joan Blasco y Sanchez, imprès en Zaragoza any 1698. hià sentencies espirituals, a modo de jaculatories. Tambè dels quatrecents aphorismes Catalans del Doctor Joan Carlos Amát, impressos en Barcelona any 1718. ne tinch mes de la mitat acomodats a nostron modo Valencià.
Y aixìmateix mòlts dichos comuns he possat (augmentantho de tot) que no poden danyar, pera que ni hatja mes en esta segona impressiò.
8 Estes diccions, y altres semejants: mascara, jesmil, bisarro, bisarrìa, mesclar, tisue, &c. que ab alguna mudança usa de elles la llengua Castellana, sòn en ella zz lo que en la nostra ss; mes si vinguès lo cás de fer alguna obra Poetica, o rahonament en prosa,
que haguès de ser tot sancèr Castellà, y Valencià, com se pot ordenar, llavors deuen ser les zz, ss, per ser preheminencia que mereix pera dit cas nostron Idioma, y els Valencians jamès usam de la z en nostra Lengua, sino en sòn lloch, de la ç, o s. Eixemple en prosa, tot sancèr Valencià, y Castellà: Es tan dificil la Orthographia, y en tanta manera costosa de ceñirla, que quiçà nunca estarà medida a una, sino variada, o mesclada, y en la practica de la referida manera passa, y passarà. Tota aquesta prosa es rigorosament Castellana, y Valenciana, que sens mudar cosa alguna a la lligenda pot servir pera les dos Lengues. Eixemple en vers ab este
SONETO.
Una fabrica la de este Soneto
es en tanta manera de costosa,
de ardua, critica, y dificultosa,
nunca escrita, ni oida de Epiteto:
Esta idea contraria de assueto,
a la vista dificil, y costosa,
al numen serà facil, no penosa,
si entra en practica ella de Alphabeto.
No sabrè yo si vá la encadenada
de la regla, en rigor a la ceñida,
ni si està alguna phrase mal formada,
ni si apunta la Musa desmedida;
sè en aqueste Soneto ha de passar
quanta falta es possible de encontrar.
9 Aquest Soneto tenìa yo mòlt ha treballat, quel fiu no mes per probar com eixiría, puix es ben dificultòs, y encara que jabacanèt, pera possarlo asi hon està, fiu compte que aço es un eixemplar, y com jà el tenìa compost, per no entretindrem, lestampì aixì com es; puix pera mirarse a un espill, no es forçòs sia el vidre crystalí de allo mes floretjat, basta ques divisse la cara, encara que estìa ell manchat: y aixì poch li fá no sia el Soneto conceptuòs, de lo millor ques compon, puix pera eixemplar basta, y jà es donar camí pera quen facen altres ab mes facilitat, puix a mi ma estat dificultòs, per no averne vist altre, ni tan ordinarièt com ell. (Véase “un soneto me manda hacer Violante” de Lope de Vega)
10 No perque nostra llengua Valenciana està hui en dia arrimada, puix apenes se escriu en ella cosa alguna, han de pensar ques roin; perque entre les entranyes de la terra, sol aver minérs de or amagats, y quant se descobrin, troben alli aquells tesors,
que valen lo mateix, y sestimen com si no haguèren estat sepultats: aixì nostra Lengua, tostem (tots temps) que la traèm a llum, se coneixen los quilats de sòn (este son tendría que ser sin tilde: su) valor.
11 La escusa que fins hui han tengut mòlts pera no lligir bè, ni escriure nostron Idioma,
de que no està en us, ni Orthographia Valenciana tenìen, nols valdrà ara; puix entre el llibrét de ma Practica, y este dels Refranys, y Adages, ab los dos Diccionaris de noms, questàn al ultim daquest Tratadet, se encontrarà quanta dificuItat se puixa oferir ben declarada, que a ocasiò de ser yo tan amant de nostra Lengua, y aver possat en ella tanta aplicaciò, he pogut tocar, y descobrir lo mes dificil, y precis, que he conegut necessari.
12 Encara quen aquest Tratat, no use yo aquelles veus, y termens antichs que podria, no per ço deixa de ser tot Valencià ben fi, puix en una Lengua, com al dialectos della, que per rahò de Art se li dèu, ni als punts principals se falte, poch li fa dalgunes veus se mude, o millore. Les dos llengues Castellana, y Valenciana, tenen algun parentesch,
quels ve per la llengua Latina, y encara que la nostra mòlts anys ha questà arrimada, no per ço va de cap a cayguda, que solen dir, puix tant com sa parenta, y veìna, la Castellana, ha alçat lo cap, y sa fet polida (pera qui entèn lo que es la cultura de una Lengua li ha servit tambè a la Valenciana, per adquirir dret en aquelles vèus millorades, preses de la llengua Latina.
13 De mòltes vèus antigues (com jà he dit en lo numero antecedent) no use, perque alguns se quedaríen sens entendreles, me* tots los fonaments quen ma Practica duch, y asi tambè, en quant al escriure, sòn sens innovar cosa alguna de lo quels Inventors de la Art Orthographica, y bons Diccionaris amostren; perque qui fuig de lo antich (en quant als fonaments de les Arts) saparta de la rahò. Una excellencia he observat yo als Doctes de Valencia, digna de tota lloaciò (parle en materia de Orthographia) y es conservarla sempre per la costùm, sens alterarla, ni volerse detindre may en
menudencies; puix a una Lengua, com no se li falte als punts principals (jà ho tinch dit) en brocètes no hià necessitat de pararse; puix diuen los Sabis: Aquila non capit muscas. Y mes he oìt dir a persones entèses, que alguns, per volerse acreditar de Doctes, han intentat pervertir algunes Arts, en critiquees mal fonamentades; mes
com allo ha està fuigint de les regles, y preceptes quels Inventors, y Comù possaren, no es diuen adelantaments, sino corrupteles; perque la cosa que no và fundada en doctrina, si tan sols en la rahò seca de aixì empareix (así me parece; així me : em pareix), no val, ni aprofita, ans bè sacrediten de ridiculs singulars, los qui aixì parIen; mes pera els tals tambè hià un Adage que diu: Contra el comù no guanyaràs tu.
14 Infinites sòn les rahons ques poden donar pera defendre la costùm del escriure, com ne tinch mòltes alegades en ma Practica; y pera mes satisfacciò als Novators de la Orthographia, tocarè ara asi un puntèt del cas. A ocasiò de aver yo registrat tants escrits de nostra Lengua, antichs, he trobat una dificultat en dos paraules de un verb, que per causa de ser costùm, us, y practica, ho seguixch, sens innovar, sent aixì que podia mòlt bè, y fundat en la rahò forta de etymología, mes com la costùm casi en tot dèu ser primer, nom atrevixch. Sòn, dons, les paraules fes, y fas, que venen del verb facio, Latì, y la demès conjugaciò jà va en ç de rasguèt, o sens ell, com: faça, faces, feces, feço, facen, &c. puix ab gran fonament podia yo, entrar a alegar que fes, y fas, se devìen escriure en ç de rasguèt tambè, per vindre del verb facio, y no vull innovarho, sinos seguirho *així per costùm, y que passe, per ser punt gich (chich, chic, menut).
Ara considere el Lector ab reflexiò, els qui altèren la costùm, sens mes rahò, ni força, que per volerho ells, quant mal fundats van en semetjants *critiquees sophystiques.
15 No dubte aurà mòlts Zoylos, que per emberja (envidia; enveja, embetja anteriormente), o per mocègar, censuraràn aquest Tratat (puix en totes Obres fan lo mateix) y als tals los vull advertir, se facen carrech del treball, y desvels que costa qualsevol Obra que sa de *donar al publich, sino quen traguen, y ho sabràn, que no faltarà qui els mocègue tambè (y ab rahò) les sues Obres; y així atenguen a aquell
Adage, que diu: Mirat a tu, y no diràs mal de ningù. Puix per no ferse de mal voler, ni descobrir sa impericia, conserven lo Refrany, de Calla tu, y callaré yo. Sutjectant tot lo referit al sentir del perit en esta materia, y suplicantli al Lector perdone les faltes, y erros de ma ignorancia. Vale.
En lo llibre intitulat: Galatheu Christià, Moral, y Sagrat, quel tinch citat al n.7. desta Prefaciò, compost per lo Licenciado Joan Blasco y Sanchez, Prebere, y Notari Apostolich, imprès en Zaragoza any 1698. hià al ultim dell una decima, en Castellà, quem pareguè mòlt del cas traduirla en Valencià, pera possarla en aquest Tratat de Refranys, y Adages.
Viu lo porronèt, y em prenguè la sèt. (viu : vi, pasado de ver)
Viu lo llit, y em prenguè la son.
Vist un bastò, y pareixerà un varò.
Vos sòu lo Prior, y tan plè de taques?
Què faràn los altres?
Vetjesme asi bè passar,
que alla nom vorás penar.
PRACTICA
DE LA LENGUA
VALENCIANA.
Veus que, trocant les lletres, muden de sentit, a imitaciò de les que tinch possades en ma Practica de Orthographìa, que alli sols servixen pera la llengua Castellana, y asi les posse primer en Valencià, y en après explicades en Castellà; ab mòltes anyadides, que serviràn tambè pera la llengua Castellana: advertint, que la ç de rasguèt, ha de ser z en lo idioma Castellà. Y serà tan profitòs aquest Diccionari, ab laltre ques seguirà, que, entre els dos, qualsevol sabrà escriure en perfecciò, y fonamènt nostron Idioma, puix es lo matjor descans, a costa de mon treball, ques podrà encontrar.
(se actualiza en parte la ortografía sólo en castellano)
Abrazar, dar abrazo.
abrasar, quemar.
avanç, de avance.
avans, antes.
Barò, Título (barón).
varò, hombre (varón).
ball, bayle, y el albañal.
vall, valle.
Bas, linage. (linaje; apellido)
vas, la sepulcura, y verbo.
baça, junta de naypes (naipes). (hacer baza en un juego de naipes)
basa, columna, o fundamento. (basamento, base)
Baza, Ciudad de Andaluzìa (Andalucía).
basques, fatigas, desasosiegos, &c.
Vazques, linaje.
bè, bien.
vè, de venir (viene).
bèll, bello, hermofso.
vèll, viejo.
bella, hermosa, bella.
vella, vieja.
bellèa, belleza.
vellèa, vejez.
bèns, haberes, bienes.
vèns, de venir (vienes).
vènç, de vencer (vence).
bèu, de beber (bebe).
vèu, de ver, y la voz.
bès, beso.
vès, vete (vé imperativo).
bèus, de beber (bebes).
vèus, de ver (ves), y las voces.
bèure, de beber.
vèure, de ver.
Bèda, el Venerable.
vèda, por lo prohibido. (veda, vedado)
baya, color.
vaya, matraca.
bull, de hervir. (hierve; bullir; ebullición)
vull, de querer.
bulla, la bulla. (suele ser una bula papal)
vulla, de querer.
boltes, de boltear (voltear).
voltes, veces.
bol, de bolar (vol : vuelo).
vol, de querer. (quiere)
boç, el bozo. (bozal)
vos, vosotros.
bocì, bocado de comer.
vocì, de vomitar.
bèna, la cinta, o lienço (lienzo; venda).
vèna, el numen del Poeta (vena artística), y la vena, o venas del cuerpo.
braç, el braço (brazo).
Bras, nombre.
braça, brazada.
brasa, ascua (brasa para asar).
botar, dar bote.
votar, dar voto, parecer, o jurar.
caça, de animales (caza).
casa, de morada.
caçar, animales (cazar).
Casar, lugar de casas, y casar en matrimonio.
cassar, es, quitar algo a alguna cosa, disminuir la autoridad, o estima: quitar, o sacar, y cassar, o anular la Ley: cassar la cuenta, o escritura, que es cancelarla: truncar, o cassar la escritura.
cap, la cabeza, y adv. ninguno,y también azi* (hacia)
cab, por el cabo, y por caber.
Calbo, linaje.
calvo, el calvo de cabellos.
cessiò, de ceder (cesión).
Sessiò, asiento en Concilio.
cegar, de la vista.
segar, con la hoz.
ceba, cebolla.
Seva, linaje.
seba, porrazo, golpe, &c.
centelles, por las centellas.
Sentelles, linaje. (También aparece como Centelles y Centellas)
çopes, de cenar. (çopar, sopar : cenar, se cenen sopas u otra cosa)
taça, para beber (taza).
tassa, tasación.
temps, el tiempo. (en Valencia, en caso de tiempo atmosférico se usa oratge)
tems, de temor (temes).
En estes altres veus ques seguixen tocarè el punt mes dificil, sutil, y quengrandix nostra Lengua, y es tan costòs dentendre, quencara explicat, y possat en practica, com no sia el Lector natìu Valencià, crech se quedarà sens entendrel. Es, dons, lo acento que tenìm en nostra Lengua, grave, y agùt, en les dos lletres o, y e, motìu per hon pronunciàm, los Valencians, ab tant primor, la llengua Latìna, y estàm tan aptes pera parlar les demès: y note el curiòs, que de totes aquestes vèus ques seguixen, pera el vers Valencià, encara questìen escrites ab unes mateixes lletres, no sòn consonants. Primer posse les del acento grave, senyalat, y en après les del agùt, sens signarlo, puix este jamès ha estàt en us, en nostra Lengua, notarlo; com ho tinch jà declarat en ma citada Practica, encara quel pronunciàm naturalment.
.jpg "Caín matando a Abel (monasterio Viejo de San Juan de la Peña, siglo xii)")
