Pedro Quesada , LA HISTORIA NO PERDONA MITOS

Pedro Quesada , LA HISTORIA NO PERDONA MITOS

Soy un barcelonés de 30 años que, como mi generación, creció con el Club Súper 3, el Tomàtic, la Bola de Drac, la Arare , Sopa de Cabra, Els Pets, Els Caçafantasmes, "Regreso al Futuro”… Veíamos la predicción del tiempo en la TV3, con los dibujos de soles y nubes sobre un mapa de los Países Catalanes.

En la escuela nos explicaban la historia de las cuatro barras, pintadas por el emperador franco con la sangre de Wilfredo el Velloso sobre un escudo o tela de color amarillo-dorado: así nació nuestra bandera ( la Senyera ).

Los domingos por la mañana bailábamos sardanas en la plaza de la Iglesia , y daba gozo ver en un mismo círculo a los abuelos y los nietos, cogidos de la mano. En Navidad hacíamos cagar al "Tió”, y poníamos un “Caganer” con barretina en el Nacimiento. Así,
disfrutábamos de una auténtica Navidad catalana como Dios manda.

En la primavera cogíamos las Xirucas (Chirucas ,marca de calzado) y nos íbamos a nuestros Pirineos a disfrutar de nuestras montañas y sierras, en nuestra tierra.

Celebrábamos la “Diada”, con ánimo de no olvidarnos de la derrota de nuestro pueblo contra Felipe V y los españoles.

Somos un pueblo trabajador, con carácter, distinto del resto. Tenemos la Caixa , el RACC, los Mozos de Escuadra y los Ferrocarriles Catalanes. ¿Qué más queremos? Pues queremos, queremos, queremos…

Pero la verdad no se puede ocultar siempre.
Te vas de Erasmus a Londres, y descubres que existe vida fuera de nuestro pequeño planeta catalán.
Que también hay trabajadores con carácter en otros territorios.
Que la Caixa no es tan importante, si se compara con el Comercial Bank of China. Que solamente una ciudad como Shanghái tiene 20 millones de personas (tres veces toda Cataluña).

Descubres la verdad: que lo de las cuatro barras de Wifredo el Velloso sólo era una leyenda, un mito, sin fundamento histórico.
Ni Wifredo fue contemporáneo del emperador, ni se usaba la heráldica en ese siglo. Además, hasta la unión con Aragón, el emblema de los condes de Barcelona fue la cruz de San Jorge (una cruz de gules sobre campo de plata).

Descubres que la sardana la inventaron en el año 1817. Fue un tal Pep Ventura, que tampoco se llamaba Pep sino José, nacido en Alcalá la Real, provincia de Jaén, e hijo de un comandante del Ejército español.
Se la inventaron, porque no podía ser que la jota de Lérida o del Campo de Tarragona fuese el baile nacional. Y tampoco podía serlo el baile denominado “El Españolito”. Por eso se inventaron la sardana a comienzos del siglo XIX: para crear una identidad nacional inexistente hasta entonces. La sardana, otro mito.

Descubres que en 1714 no hubo ninguna guerra catalana-española, que Cataluña no participó en ninguna derrota bélica.
Fue una guerra entre dos candidatos a la Corona de España, vacante desde la muerte de Carlos II sin descendencia: entre un candidato de la dinastía de los Borbones (de Francia) y otro de la de
Austria (de tierras germánicas). En todos los territorios de la Corona de España hubo austracistas y borbónicos: por ejemplo, Madrid, Alcalá y Toledo lucharon en el mismo bando que Barcelona. No fue, como intentan venderlo, una guerra de secesión, sino de sucesión: ningún bando aspiró nunca a romper la unidad dinástica entre Castilla y Aragón, ni la separación de Cataluña. La Diada , otro mito.

Descubres que el “Caganer” del belén es una “tradición” que no se generaliza hasta el siglo XIX, como la sardana. Y que el “Tió” es otra milonga identitaria y absurda. La Navidad catalana, otro mito.

Te das cuenta que [los nacionalistas] nos han tomado el pelo. No nos han educado, sino adoctrinado. Que nos han alimentado, sin darnos cuenta, de una “ideología total” que se encuentra por encima de todo y de todos. Lo abarca todo: permite pisar el derecho de las personas, modelar la Historia a su gusto, y determinar qué está bien o mal.

Te das cuenta que [los nacionalistas] nos han adoctrinado a través de mitos, leyendas, mentiras. Que han construido o falseado una realidad, con tal de fundamentar su ideología. Intentaré poco a poco ir comentando esos mitos. Pido ayuda y la colaboración de todos, para tratar de encontrar otras mentiras. Así, [los catalanes] podremos liberarnos de esos mitos, y ser libres de verdad.

Está claro que eso de viajar, es para algunos, una estupenda vacuna contra la estupidez y el aldeanismo.

ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL: ANTROPÒLEG I ESCRIPTOR

TEMPS DE LA FRANJA DEL MEUL CUL / n. 124 / gener 2015

ENTREVISTA A ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL: ANTROPÒLEG I ESCRIPTOR, catalanista com ell sol,

“Quan et fan dir xapurreao a la llengua que parles, et fan assumir el discurs del colonitzador” // per BERENGUER DE MUSSOTS

Origen del chapurriau

Albert Sánchez Piñol, nascut a Barcelona el 1965 és escriptor, africanista i antropòleg. Autor de l’assaig Pallassos i monstres: la història tragicò- mica de vuit dictadors africans (2000), dels reculls de relats Les edats d’or (2001) i Tretze tristos tràngols (2008) i de les novel·les La pell freda (2002), Pandora al Congo (2005) i –en castellà– Victus (2012). La pel·lícula El Bosc (2012), amb guió del propi Albert Sánchez Piñol a partir d’un relat aplegat a Les edats d’or, s’ambienta al Matarranya durant la Guerra Civil del passat segle i va estat rodada, a grans trets, en català del Matarranya. Hi conversem un agradable maití d’octubre en un local de l’emblemàtica plaça de la Virreina de Barcelona, a l’exvila de Gràcia. Pregunta). Fins ara éreu prou conegut com l’autor de La pell freda i ara ho sou encara més per ser l’autor de Victus. Com interpreteu l’excel·lent acollida que ha tingut aquesta darrera novel·la? Resposta). Era molt difícil superar l’è- xit de La pell freda, que continua sent la novel·la actual més traduïda de la llengua catalana, amb 37 traduccions. Quan vaig pel carrer ja noto que no sóc l’autor de La pell freda, sinó que sóc l’autor de Victus; però això no ho he fet jo, ho ha fet la gent. Suposo que és una novel·la històrica que empelta molt bé amb els temps que vivim. Fins i tot quan l’escrivia, tenia la impressió que aquesta novel·la era necessària. La sensació és que la gent s’apodera del llibre i ja no és teu; és d’ells. I això és el millor que li pot passar a un autor. Jo creia que el millor que et podia passar com a escriptor és que et felicitessin per un llibre, però és que la gent no et felicita, sinó que t’ho agraeix. No es pot demanar més, com autor. P). Com explica la gran repercussió internacional que ha tingut Victus? R). Vaig intentar escriure els elements universals d’aquella història, que són fàcils d’entendre fora de les nostres circumstàncies. Ha estat gràcies a això: plantejar el nucli del que va passar com una lluita dels sectors populars contra dues tiranies, les de Felipe V i Lluís XIV, a qui van arribar a declarar la guerra per escrit. //Només cal nomená a Felipe V o als borbons, y als catalanistes los bull la sang, no es odi, es justíssia// En última instància, va ser la història d’una ciutat assetjada per dos imperis. Aquesta essència la pots vendre a tot arreu, com demostren les traduccions que s’estan fent: l’11 de setembre passat va sortir als Estats Units, ara sortirà a Rússia i hi ha opcions per vendre-la a Alemanya, Fran- ça, Itàlia... Han comprat els drets a Croàcia i Hongria i a d’altres països. I això és perquè és una història universal. La història era allà, en la documentació històrica, i només calia escriure-la, i capta l’interès i és fàcil de vendre. P). És una història de la lluita del poble contra els poderosos. //Pos acabará be// R. El panorama social a 1713 a Catalunya estava molt a prop de la guerra civil, per dir-ho d’alguna manera. El 1714 la guerra externa deixa entre parèntesis la guerra interior; però els historiadors expliquen que són les classes populars qui posen la iniciativa en la defensa de Barcelona i del país quan es queda sense aliats. Ho sabem del cert: tenim els debats parlamentaris, nombre de vots... En contra del que diu un cert revisionisme, les classes dirigents catalanes es volien rendir, però el braç popular s’hi va negar, va decidir que calia tirar endavant, i les classes dirigents es van veure forçades a fer aquest seguidisme, però no va ser la seva iniciativa: tot al contrari. // Lo poble,la borregada catalanista sempre vol tirá aván, com u fan al 2017, y algunes classes dirigens catalanes tamé// En el mapa de l’antiga Corona d’Aragó, hi ha unes institucions de caire popular que estan vigents a 1713, quan hi ha més resistència. A Aragó havien estat molt laminades, aquestes llibertats. A València hi havia més resistència; fixeu-vos que els sectors austriacistes són els sectors populars. A Catalunya estaven tan vigents que van necessitar un any de setge. Però la defensa de l’austriacisme era la cobertura legal dels catalans, perquè en aquella època qui lluitava sota l’empara d’un rei il·legítim era un pirata. //Quin ere lo rey legítim? Cuan ñan reys legítims, no ñan guerres, se corone y prou, per naixó va rompre la guerra de sucessió, la de secessió no// Però veig que s’exagerava: lluitaven per un rei que estava a Viena! És com si estigues a Alfa Centauri! El seu discurs era el de les llibertats i les constitucions, que si les llegeixes són un edifici institucional admirable. //Exactamén com la constitussió de España, ñan drets, pero no los que tos pensau// Hi ha uns sectors historicistes que deien que allò eren fueros locales, però no és cert: tenien habeas corpus, una sèrie de drets i privilegis per als pagesos i per a la menestralia extraordinaris per l’època. I tot això, en el moment anterior a la Revolució Francesa. És això el que explica aquesta resistència tan desesperada i a ultrança. P. Com a antropòleg, com interpreteu la guerra? R. L’antropologia té una mirada distanciada que és molt astoradora per a la gent que no la practica. La primera cosa que has d’obviar és el dolor, perquè en la distància ho veus tot més ní- tid. El meu tema com a africanista eren els pigmeus, una excepció, una societat amb un nivell de conflicte social molt baix. Però per regla general, en els pobles primitius, l’excepcional no és l’estat de guerra, sinó l’estat de pau. //Los catalanistes son un poble primitiu, pero diuen que u son los atres//. Segons una interpretació, en l’estat de pau hi ha l’intercanvi de béns: un trà- fic de béns que la guerra talla. //La rebelió per la independensia tamé u fa// Una nova teoria diu que la guerra inverteix els béns i els converteix en mals: béns materials per destrucció, saqueig i assassinat; béns simbòlics per mals simbòlics, com a malediccions i conjurs. En ambdós casos hi ha una relació. No deixa d’haver-hi una relació. Aquí és molt clar: entre la catalanitat i la castellanitat sempre hi ha hagut relacions que han fluctuat. Ara mateix és evident que hi ha un estat de guerra a nivell simbòlic, per tot el que es diu. //Entrevista del 2015, al 2017 está mes cla encara// I actualment hi ha una dinàmica perversa: molta gent em vol obligar a renunciar a les meves idees, però ningú no està disposat a convèncer-me de les seves, argumentant les seves posicions, com seria el normal. //Ya tos poden doná argumens, que no ne fareu cas, ni a Borrell, ni al govern, ni a la gen. Discurs victimista, no ña democrassia, ya u díe Tarradellas// P). En què va consistir la vostra tasca d’antropòleg a l’Àfrica? R.) Vaig treballar a l’Àfrica supervisant les ONG subvencionades per institucions catalanes i espanyoles. També vaig fer treball de camp amb els pigmeus del Congo fins que va esclatar la devastadora guerra civil i vaig haver de fugir per potes, em va anar d’un pèl. //Y has adeprés algo de aixó?// A diferència del cooperant que és metge, de l’enginyer o del religiós, l’antropòleg practica el canvi de paradigma. Actualment és deplorable que una paraula típica de la dreta, ‘caritat’, ha suplantat la paraula de l’esquerra, ‘solidaritat’. ONG com Greenpeace o Amnistia Internacional s’adrecen als governs, assenyalen el problema i li diuen què han de canviar. Però ara hi ha un seguit d’ONG de dretes que decideixen resoldre els seus problemes: això és caritat i neocolonialisme. La millor manera d’ajudar l’altre és invertir en les seves escoles, en el seu sistema sanitari. // Les ONG de esquerres no roben?// P). Fa un temps vaig anar a veure una pel·lícula basada en una narració vostra, El Bosc, ambientada al Matarranya I em pregunto, en quina llengua parlen en aquesta pel·lícula? En lapao? En xapurriat?... Origen terme chapurriau de l'occità R). Això em va molt bé per empalmar amb el que acabo de dir sobre l’Àfrica. Ho sento molt per fer servir aquestes paraules que ara estan una mica desfasades, però és colonialisme lingüístic, //Los PPCC no// en el sentit més estricte del terme. El primer que fa el colonialista és que t’automenyspreïs. Que et facin dir “xapurreao” a la llengua que parles n’és una mostra: et fan assumir el discurs del colonitzador. Hi ha un poder que t’ha convençut del seu propi imaginari; tu no parles un idioma, tu xapurreges. I el xapurreao ha quedat. //Demostres que copies y pegues los argumens de tots los catalanistes, chapurrear no es chapurriau// Tu vés a l’Àfrica i et diuen: Nosotros hablamos en dialecto. Això és colonialisme lingüístic, és el mateix.//PPCC, colonialisme lingüístic, Valensiá, mallorquí, chapurriau son dialectes del catalá// El colonialisme no sempre és exterior; el principal colonialisme que van exercir els poders europeus fins a mitjan del segle XIX era l’interior. Hi ha grups socials, grups ètnics, que s’han d’assimilar d’alguna manera. S’ha de destruir la seva ànima, i això passa per la cultura; i una de les facetes més important de la cultura és l’idioma. Com pots negar que allò és català? Què vols que sigui? Xapurreau? //Exactamén, chapurriau, no cregues que ballarem la sardana a la plasa de Valderrobres al voltán dels castellés de Fórnols/ I ara s’han inventat, modernitzat, el mateix concepte i li diuen “lapao”. //Los chapurriaus may ham fet aná esta paraula, u han fet los polítics, igual que dili catalá al chapurriau, valensiá, balear o mallorquí, aranés// Jo sempre dic que la gran tragèdia d’Espanya és que en lloc de modernitzar-se ha estat espanyolitzant la modernitat. //No sé qué feu an este país, ñan datres, a Fransa mateix no ñan bous, ni rey, parlen un catalá raro, tos aniríe be viure allí, y ademés foten a la presó 7 añs als que cremen un coche de Polissía// La idea tirànica –castellanòfila i invasora– és de clara voluntat nacionalista. Apropiar-se ideològicament i culturalment i convèncer a la gent d’allà que no parlen el seu idioma, que xapurregen. I no et diuen el què. //Tornay, lo chapurriau, alguns que diuen que chapurregen o que no u fan son Carlos Rallo Badet, Juan Luis Camps, Chimo de Queretes, Tomás Bosque de La Codoñera ... // El procés colonial és això, que tu assumeixes el discurs del colonitzador. Jo em quedava flipat. // Natros flipem en los catalanistes tamé // Anar al Matarranya no és anar al passat, és viatjar al futur perquè aquest és el projecte que hi ha. A més no se l’amaguen, quan el mateix ministre de cultura diu que vol espanyolitzar els nens catalans, s’està referint a això, és que així. // Ne vull una mica de aixó que fumes //
Però és que no ens entenem parlant? // Sí, y en gallegos, portuguesos, fransesos, italians, algo de rumano, corsos, asturians, per ejemple //
I quan li ho dius, allà et consiren el seu enemic. //Deus tindre mols amics al Matarraña, no sirá per se catalá, mes be per se mol borinot catalanista// Esclar que hi ha variants, però què no veus que en última instància més enllà de qüestions d’ortografia hi ha una pugna de poders? Que hi ha un poder més omnipotent que l’altre, que t’està esclafant? // Espanya ens esclafa // P). El Bosc està ambientada al Matarranya, però rodada majoritàriament a la Terra Alta (Arnes) i Vila-rodona (Tarragonès). // Y parlen catalá del Matarraña a la Terra Alta y al Tarragonés? //
R). Però també a la Freixneda. //Només cal vore com escrius La Fresneda sen mich de La Torre pa vore quins actós vau buscá, no la penso vore, per si ix Paco Escudero y tota la brossada catalanista que viu an este poble // Quan vam fer la pel·lícula vaig dir que s’ha havia de procurar respectar la parla del lloc, el matarranyenc. // Un atre nom, tenen molta inventiva, sobre tot per a fe dialectes a tot arreu, així se volíen engullí al aragonés // Hi vam tenir assessorament lingüístic – allà tots els autòctons parlen català, català del Matarranya, esclar. Aquest havia de ser un dels encants de la pel·lícula. //Algú que parlo chapurriau al que li hayguen preguntat? Suposo que u van fe com Natxo Sorolla en la encuesta// P). Teniu vincles directes amb el Matarranya, oi? // Oi tamé es una paraula matarranyenca // R). Sí, la meva iaia era de la Torre del Comte – es deia Piquer – i de nen hi anava tots els estius. Encara hi tinc cosins –perquè allà tots érem parents–//Contra mes cusins, mes a dins // i conservo els amics de quan érem nens. També hi tenim una casa, un xaletet petitó entre l’església i la plaça Major. Hi vaig de tant en tant; per treballar està molt bé. P). Tot el Matarranya comença a estar molt valorat turísticament; hi ha qui en parla com de la Toscana aragonesa... // Una tosca y una caña, la Toscaña //
R). Home, tampoc és això. P. Evidentment. R. Però si ho volen vendre així ja m’està bé, jo els apoiaré. Hi ha algunes torres i restaurants de primera. La Torre del Visco a Fondespala, on jo no hi estat mai perquè és molt car, molt important. // Home, catalá habíes de se, venén tans llibres y no te donen perres per a gastat al Matarraña? // I Beseit, molt atractiva i amb una història al·lucinant, //Per favor, no te la inventos y no escrigues cap llibre sobre Beseit, ya ne tenim prou en los catalanistes que hi viuen o venen, apart de la de la ANC que teníe família allí// amb un paisatge molt verd; és la font del Matarranya. Et diria que el Matarranya m’ha influït tant com l’antropologia, i de la mateixa manera. // No te olvidos de Jordi Pujol, que tamé t'ha influít una mica massa // És a dir, l’antropologia m’ha influït, però no pel fet que jo parli de pobles primitius com a antropòleg, sinó per la mentalitat que et dóna. I a mi el Matarranya també m’ha donat una mentalitat, té una força tel·lúrica sorprenent. //Un atra paraula matarranyenca per al dicsionari// Jo començo a sospitar que no és casualitat que hi hagi tanta gent creativa que és d’allà o ha anat allà. //Coneixes lo cánem? No es cap casualidad.// Calaceit està ple de pintors i escultors. // Y escritós com Quimot Monclús, presidén de la Ascuma // Hi ha una cosa en el paisatge del Matarranya que és molt dura // Una branca de carrasca // i al mateix temps molt lliure, i això jo crec que són dos dels requisits que relaciono amb la creativitat. // Lo cánem, no te olvidos // Ho has de passar malament però has de tenir llibertat per fer-ho. // Has trillat mol a les eres de La Torre o embossán préssecs// P). Dins de la vostra obra, a part d’El Bosc, s’hi reflecteix d’alguna manera el Matarranya? R. No, no. Però a Victus hi ha un fragment que passa a Beseit. Històricament hi va haver una escaramussa i un guerriller d’allà, Ricard Ballester, hi va tenir un paper important. P. Coneixeu l’obra de Desideri Lombarte? R). Sí, sé que és poeta. Ha estat musicat per part de grups de músics d’allà. Però per parlar del Matarranya sempre hi he tingut una certa aprensió, perquè no els vull ofendre en el sentit que no vull que em vegin com un imperialista – per dir-ho d’alguna manera – català. A València passa igual. És tan delirant tot plegat! En fi... // A Ses Illes tamé tos passe, la subnormalització y la imposissió del catalá te algo que vore,sí que es delirán tot aixó//

Que se vayan pero sin nosotros

En la franja del meu cul, o bien un extremo oriental de Aragón se resisten a adoptar el dialecto catalán, pese a las presiones.
Dicen que el nacionalismo catalán se queja de Madrid, pero hace lo mismo con ellos.

http://www.larazon.es/historico/160-que-se-vayan-pero-sin-nosotros-KLLA_RAZON_500924?sky=Sky-Septiembre-2017#Ttt12q67OFsFae2J

Es una pequeña zona, en la que sus habitantes se esfuerzan por ser reconocidos por otra región vecina, mayor y más poderosa. Quieren defender su identidad y su idioma frente a lo que consideran una imposición de otro modo de entender la vida. Dicen que la otra región tiene más dinero, que ha intentado convencerles de que forman parte de una historia común y, que pese a lo que digan las fronteras, ellos son lo mismo, el mismo país, la misma cultura.
Estamos hablando, claro, de Cataluña. 

Es decir, que Cataluña es la región poderosa, fuerte y con dinero, mientras que son los pequeños pueblos de Aragón oriental los que se defienden como pueden del vecino poderoso.

A La Codoñera una pequeña localidad de la franja oriental de Aragón, de apenas 500 habitantes, y donde el invierno se hace duro, la llaman la localidad rebelde. 

En La Codoñera viven del cultivo de secano y llevan una vida de pueblo, lejos de casi todo, «autóctonos», como dicen ellos, con unas preocupaciones y un ritmo de vida distinto al que se manejan en las grandes ciudades. 

Pero La Codoñera, y aquí empieza la historia, geográficamente está situada muy cerca de Lérida. / aquí s'ha embolicat lo que escriu /

La Codoñera es, a veces, aunque no quieran, aunque se enfaden y se rebelen los que allí viven, La Codonyera. Sus habitantes hacen frecuentes viajes de ida y vuelta entre el pueblo y Lérida. Algunos acaban trabajando en Cataluña y luego pasan las vacaciones en su tierra natal. Como en otros pueblos de la zona, son habituales los matrimonios mixtos, entre catalanes y aragoneses. Las relaciones entre vecinos son amistosas. Y muchos padres y abuelos viajaron a Cataluña para trabajar, los acogieron y los dieron de comer. «Pero, por nuestra manera de sentir, por nuestra idiosincrasia, no nos sentimos identificados con las costumbres catalanas», asegura la alcaldesa de La Codoñera, María José Gascón.

En Aragón no aguantan que les cambien los nombres de las calles, que les digan cómo se llama su pueblo o que den nombre al idioma que hablan. «Chapurriau, que significa balbucear y del que estamos orgullosos». Chapurriau, que se parece y podía ser confundido con el catalán. Pero que no lo es, ni por asomo, dicen en La Codoñera y en otras localidades cercanas. Se puede llamar aragonés oriental o chapurriau, pero no catalán, porque no es catalán.

No es sólo cuestión de un idioma, es lo que viene con el idioma: las casas culturales que se abrieron en poblaciones ya grandes como Fraga y los jóvenes que, en ocasiones, llegaban con banderas esteladas a explicar todo lo que compartían. Es la pequeña rabia silenciosa que les crece cuando ven que la televisión pública catalana, TV3, da el tiempo de esos pueblos de Aragón, como si fuesen catalanes o que el BOE, el pasado octubre dijera que doce regiones aragonesas pertenece a Lérida. Y por último, la ley de lenguas actual, y a punto de ser sustituida por otra, que hacía del catalán un idioma oficial en la zona y, por tanto, se tenía que impartir en los colegios. Cuentan los vecinos que cuando los niños llegaban a casa y oían hablar a los padres el chapurriau les decían que estaban hablando mal el catalán, que es lo que les decía el profesor en el colegio. Y en algunos mapas extraoficiales aparecían formando parte de los «Països Catalans».

Independencia.

Pero están al otro lado de la  frontera autonómica y desde ahí observan con curiosidad la campaña electoral de sus vecinos, en la que un punto fundamental es la posible independencia de Cataluña. La Codoñera es un territorio de Aragón, ¿pero La Codoñera sería catalana, sería otro país, no? «No, no, no, ¡ni me lo nombres! Para nosotros sería el harakiri, ni hablar. En nuestro pueblo ni hablamos de eso, que hagan lo que tengan que hacer, lo que quieran, pero que a nosotros nos dejen en paz», se exalta María José Gascón.

 «El nacionalismo catalán que se queja de Madrid, está, sin embargo, haciendo lo mismo con nosotros. Aquí  se han presentado  los partidos catalanes y no sacan votos, pero siguen diciendo que somos como ellos. Que se independicen, que lo hagan, que hagan lo que quieran, pero sin llevarnos a nosotros», dice un vecino desde el anonimato.

«Nosotros somos de pueblo», continúa la alcaldesa de La Codoñera, también profesora, que llega a casa cargada de libros y se va encendiendo según avanza la conversación. Son de pueblo y con mucho orgullo. Son de pueblo, con todo lo que eso significa. Nunca han admitido que en su colegio haya un profesor de catalán y un día, que llegaron dos conferenciantes desde Cataluña, uno de ellos de ERC, para explicar el catalanismo, para decirles que, como hablaban lo mismo, tenían la misma identidad.
 
La Codoñera se olvidó de las disputas entre ellos: se pusieron todos camisetas e hicieron pancartas, orgullosos de lo que hablaban:
«No somos analfabetos, hablamos chapurriau». Cuando los conferenciantes iban a comenzar su exposición, no les dejaron.
Al final, se marcharon sin poder hablar.

«A veces nos hemos sentido amedrentados –explica María José Gascón–. Como si el objetivo final de todo fuese anexionarnos a ellos. Creo que a la larga ése era el plan». Tienen la impresión, además, de que sus vecinos catalanes, institucionalmente, los minimizan, los miran por encima del hombro.  Por eso defienden su territorio con la fiereza de quien se siente amenazado. Aseguran que si dialogan un aragonés chapurriau y un catalán catalán, uno de los dos tendría que cambiar de idioma, porque no se entenderían. Puede ser una exageración, pero consideran que también están defendiendo su modo de vida.
«Es que a nosotros nos gusta la jota, y no la sardana», continúa la alcaldesa. 

Relaciones más tensas.

Las que eran relaciones cordiales se han ido enfriando con diferentes problemas: desde el clásico de a quién pertenecen los bienes sacros de las iglesias de la zona, hasta un problema humanamente más grave como es el de la sanidad, cuando para los vecinos de los pueblos de Aragón se ha vuelto más complicado pasar al hospital de Lérida para ser atendidos. Con la crisis económica no es tan fácil atender a gente de otras autonomías. «Antes íbamos a comprar allí –cuenta un vecino–. Ahora vamos a Binéfar».

En esa zona, las misas siempre se han hecho en castellano, pero hubo un momento en que se planteó hacerlas en catalán; los curas se negaron. Un vecino de Tamarite, que vive en Barcelona y que no quiere dar su nombre, cansado de las presiones, cuenta que en sus idas y venidas de un lugar a otro, nota siempre una diferencia, sobre todo en fiestas.
En el último pueblo de Lérida (que siempre dice Lérida y no Lleida) en las farolas cuelgan banderas catalanas, la calle repleta de banderas.
Al cruzar a Aragón, una farola tiene una bandera aragonesa y la siguiente, española.

Quim Arrufat, independència de Catalunya no suposarà un tall de relacions afectives amb els nostres orígens

https://finestro.wordpress.com/2017/01/18/entrevista-del-moviment-franjoli-a-quim-arrufat/

Lo finestró es lo blog de J. M. Gracia Zapater, de La Codoñera.

Quim Arrufat és membre del Secretariat Nacional de la CUP, un partit proetarra, un dels tres primers diputats que va tenir la formació al Parlament de Catalunya i fill de la comarca del Matarraña. El seu pare és de Valljunquera i la seva mare d’Alcanyís, tot i que van emigrar cap a Cataluña com tantes altres famílies de la zona.

Quim Arrufat: “La independència de Cataluña no suposarà un tall de relacions afectives amb els nostres orígens”.

Marcel Pena, lo pena de Marcel:

- Quina relació tens amb el Matarraña?

Queda molt poca gent de la família de Valljunquera perquè la majoria van emigrar, com va passar a tot el Matarraña. Durant la Guerra Civil, Valljunquera tenia 1.200 habitants, i ara en són 360. A més que és una població molt envellida.

- Segueixes l'actualitat política del Matarraña?

La segueixo, tot i que no hi passa gaire cosa. La gent jove té més vinculació amb les capitals properes com Tortosa, Barcelona o Saragossa. De cop es buida la vida intel·lectual i política de la comarca. El Matarraña no és el centre de res; està en mig d'Alcanyís i Tortosa, entre Saragossa, Barcelona i Castelló. Costa molt centrar esforços en una situació com aquesta.

- El Matarraña és una mica com la Franja del meu cul, però a petita escala: territori històric dividit en comarques i províncies que no respecten els límits culturals.

El procés de comarcalització de l'Aragó va voler imitar les comarques de Cataluña i la Comunitat Valenciana, però ho va fer de tal manera per a que quedessin pobles chapurriauparlants fora del Matarraña. D'aquesta manera van aïllar encara més la realitat cultural. Van considerar que la llengua cagalana no era un element determinant a l'hora de cohesionar una comarca per donar-li més entitat.

- Què falta a la Franja del teu cul per enfortir la seva vinculació política amb el Principat?

Durant el franquisme és va construir una línia de ferrocarrils que anava de Tortosa a Alcanyís, i que passava pel costat de Valljunquera. Avui dia, en canvi, és una via verda preciosa. Aquest és un exemple de com de desconnectat ha quedat el Matarraña respecte a Cagaluña, i que ha provocat l'èxode massiu que pateix.

Per altra banda, políticament hi ha un component de rebuig a Cataluña pel fet del xoc de nazionalismes que al Matarraña s'ha alimentat molt.
A tota España hi ha rebuig a Cagaluña, no sé perquè tant d'odi.

És una comarca molt conservadora, on el marc de socialització nacional i cultural ha estat sempre enfocat cap a España. Al ser terra de frontera, han volgut difondre el discurs de "a nosaltres ens va malament perquè als catalans els hi va bé, Cataluña mos robe". 

No, el Matarraña no s'enfonsa per culpa dels catalans, què més vullguessim, sinó per la política franquista envers l'apropiació de terrer, per no tenir infraestructures comunicatives que la deixen enmig del no res... En canvi, a Cagaluña tenim autovies i autopistes, i fins i tot Francisco Franco Bahamonde ens va colgar de calerons. El discurs franquista ha quallat i dificulta molt l'enllaç popular i sociològic amb la resta de Països Cagalans.

- Quin paper hi hauria de jugar l'Esquerra Independentista, com a moviment que té els Països Cagalans com a referència, en aquesta recuperació?

http://agonfilosofia.es/index.php?option=com_content&view=article&id=259

Hi hauria de jugar un paper conjunt amb altres moviments culturals i lingüístics. Reivindicar la unitat de la llengua com feia Hitler i defensar el mateix cos cultural, social i polític. Però l'Esquerra Independentista no pot practicar el mateix discurs a Gràcia que al Matarraña, perquè la realitat és molt més precària: hi viu molt poca gent, no hi ha futur per al jovent, pel xoc de cultures... A la Franja del meu cul, el moviment socio-polític que intenti recuperar el territori econòmicament, cultural i educativa, és qui s'endurà els sectors progressistes de la comarca, que a la vegada és l'únic que pot reconstruir la idea dels Països Cagalans a la Franja del meu cul.

- També s'ha intentat fer des de Cagaluña, però les iniciatives encetades mai han acabat d'assentar-se.

L'aterratge d'institucions culturals catalanistes a la Franja del meu cul sempre s'ha fet pensat des d'una òptica catalana o valenciana, però no pas franjolina. En canvi, també hi ha hagut gent que ho ha fet des de la Franja del teu cul. El meu pare, Esturrufat, va ser membre fundador de l'Ascuma, l'Associació Catalanista del Matarraña, però se'n va sortir quan es van adherir al Instituto de Estudios Turolenses. Al IET ara hi tenim a un catalanista de renom, Carlitos Sancho Meix, de La Vall del Tormo.

Ell no reclamava que l'Ascuma formés part de les institucions catalanes, perquè era conscient de la realitat, però tampoc volia supeditar-se a estructures provincials españoles com la Diputació de Teruel. L'ideal seria mantenir una realitat autònoma, defensar un punt de vista propi per a la Franja del meu cul.

- Però hi ha una mancança de noves organitzacions que defensin aquest punt de vista a la Franja del teu cul.

Costa molt perquè no hi ha generacions juvenils que es quedin a la Franja del meu cul. Un tipus d'iniciativa molt potent seria que els habitants de la Franja del meu cul en l'exili, la emigració, fossin els grans promotors dels projectes culturals. Fins i tot Òscar Adamuz, del moviment franjolí, què és de Santa Coloma, rebatejada per ell.

Estació de Valljunquera (Font)

- La creació d'estructures supracomarcals seria eficient per articular el territori?

Tot el que té a veure amb la recuperació de la cultura i l'activació econòmica hauria de passar els límits comarcals per unificar poblacions chapurriauparlants. Deixant de banda els Ajuntaments, que difícilment ho faran, s'ha d'establir un moviment ciutadà que reivindiqui la consciència de ser part de la Franja del meu cul.

Francesc Xavier Escudero és la nostra esperança des de Beceit

- A part de la llengua, el chapurriau, què més uneix el Matarraña i les comarques veïnes?

El paisatge, sens dubte. Té un paisatge molt característic, com definia molt bé Desideri Lombarte en els seus poemes en chapurriau. Trobem un tipus d'agricultura molt típic d'allà, arrelat en la cultura àrab. El paisatge marca la identitat.

Ascumites assentats

- Com a persona que ha participat en la vida parlamentaria, existeix realment la voluntat del Parlament aragonès de reconèixer el dialecte català com a llengua oficial?

El seu discurs a favor del català és retòrica. Els partits progressistes de l'Estat español, quan parlen de plurinacionalitat en realitat es refereixen a una atenció democràtica a les demandes de diferents col·lectius, en aquest cas lingüístics i culturals. 

M'explico: ells no creuen que hi hagi d'haver plurinacionalitat, però com a demòcrates són més receptius a les demandes populars. Això no és plurinacionalitat. Si s'ho creguessin de veritat, defensarien la llengua i la cultura digui el que digui la gent. Si el compromís de plurinacionalitat existís, l'educació del Matarraña hauria de ser tota en català. En canvi, cada hora de classe en català que s'arrenca és una victòria dels pares i mares davant un Govern que pot ser més o menys receptiu a la demanda. Però això no és plurinacionalitat ni pluriculturalitat, és invasió lingüística. Per tant, és un recurs discursiu.

Paco Escudero balle sardana al ritme de tambor i bombo

- Però hi ha gent que reivindica que l'Aragó és trilingüe.

Això no té res a veure amb entendre l'Aragó com a multicultural. En realitat només pretenen cobrir els espais progressistes. Si realment fos cert, la DGA hauria de tenir una conselleria amb continguts propis en català, per exemple, i a ser possible eliminar el castellà del currículum escolar per a defendre la llengua, com vol fer la ANC a Cataluña. Això només s'aconseguirà si es planta la pròpia gent de la Franja del meu cul.

- És a dir, reivindiquen la cultura de la Franja del meu cul només ideològicament?

Això és un problema que sobrepassa la Franja del meu cul. A España, els sectors progressistes es declaren plurinacionals, però tenen zero credibilitat perquè no reconeixen les sobiranies múltiples. Com a mínim, existeixen quatre realitats històricament ratificades, que són Euskal Herria, Galícia, Beseit i els Països Cagalans, que han de tenir sobirania pròpia encara que les seves decisions vagin en contra de l'Estat español. Això seria plurinacionalitat.

I pluricultural seria que allà on és parla èuscar, gallec o dialecte catalan, l'idioma vehicular fos aquest. Aragó és una plasmació d'aquesta negativa, i esperarem asseguts fins què aixó canvii. No ens oblidem del àrab i el rumà, què també haurien d'esser idiomes vehiculars.

- Per què no hi ha assemblees locals de la CUP a la Franja del meu cul?

No n'hi ha a la Franja del meu cul ni pràcticament a la resta de Països Cagalans llevat del Principat per una raó: l'acceleració del procés independentista. La construcció dels Països Cagalans és un procés lent. Quan al Principat s'activa l'independentisme, activa una acceleració que deixa la resta de territoris políticament desubicats.

Tot i així, hi ha molta gent de la Franja del meu cul que participa en l'Esquerra Independentista. En termes proporcionals, deu tenir un percentatge de representació més alt que cap altre territori dels Països Cagalans.

Ascuma a Calaseit

- Llavors el procés ha fet més evident la separació política autonomista?

Ha fet evident la diferència quant a estructures econòmiques i oportunitat política. Ses Illes i la Comunitat Valenciana no tenen una burgesia que hagi intentat competir amb Madrid amb un projecte de país contrari, i que fruit de perdre la competència, s'hagi fet independentista. A les Illes i al antic regne de València la burgesia local es va afiliar al PP, a Alianza Popular, FE de las Jons,  i ha col·laborat amb Madrid per destruir el territori. A Barcelona la burgesia ha intentat col·laborar amb Madrid durant diferents períodes històrics, però ha quedat al marge en els últims 40 anys on els han pres tot el poder econòmic, polític i legislatiu. Llavors decideix fer-se independentista. Espanya ens Roba, però Franco ens donava la mamella, i què grossa què era. Aquesta és la diferenciació amb la resta de Països Cagaláns.

- Com es pot tornar a equiparar la situació política entre Cataluña i la resta dels Països Cagalans?

Primer s'ha de superar l'actual situació: esdevenint independents o bé que perdi l’opció independentista i hi hagi una crisi sociopolítica que torni a anivellar tots els Països Cagalans. Si s’assoleix la independència de Cataluña, España en pot sortit renovada o, com ha passat en els últims 500 anys, que es tanqui encara més i es torni menys democràtica.
Això provocaria que molta gent a ses Illes i al regne Valencià evidenciés les dues opcions que tindrien: romandre en aquesta España o apropar-se al model de la República Cagalana. Tabarnia ho te clar, romandrie a España.

- Molta gent de la Franja del meu cul pensa que amb una frontera estatal s’acabaran les relacions amb Cataluña.

El concepte clàssic de l'estat que territorialment agafa tot el poder i marca molt el canvi de frontera ja no existeix. Ni tan sols Trump a USA. Tenim l'exemple de l’Hospital de la Cerdanya, que atén pacients de la Cataluña Nord i de la del Sud.

A no ser que España prohibeixi per als territoris chapurriauparlants tot allò de la Cataluña independent, dubto molt que s’arribés a la situació que planteges.

A més, que Cataluña va acollir molta emigració aragonesa i franjolina.
A qui se li acut que cap independència suposarà el tall de relacions a nivell afectiu amb els nostres orígens? No és concebible.

- El que sí que podria passar és que la independència de Cataluña sigui un factor positiu per a la llengua a la resta de territoris chapurriauparlants.

En aquest cas, tindrem una situació molt curiosa: una República cagalana amb només la meitat de la població catalanoparlant, construïda des de la pluralitat lingüística, rodejada de territoris amb alts percentatges de parlants. Aquí l'Estat español pot tenir un dels principals problemes, perquè Cataluña tensarà positivament la resta de comunitats chapurriauparlants. Esclatarà quan esclati la corda, jo no hi estaré, aniré a Suïssa amb l'Anna Gabriel, és tant guarra al llit com al parlament.

- Com per exemple?

S'hauran de mantenir els drets que existeixen actualment. Barcelona és la capital universitària, econòmica i cultural no només del Principat, sinó també de la resta de territoris. Per a la Franja del meu cul ho és bastant més que Saragossa. A la República cagalana, Barchinona seguirà exercint aquest paper, i esperem que amb un millor sistema universitari, més drets socials que permetin l’accés als estudis, una qualitat de l’ensenyament més alta, i unicornis a la hípica del Eixample....

- Gràcies Quim, per aquesta conversa que hem mantingut #AlaFresca.