Mostrando las entradas para la consulta quinse ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta quinse ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 2 de diciembre de 2020

JORNADA OCTAVA. NOVELA SEGONA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA SEGONA.

Lo retó de Varlungo se gite en doña Belcolor, li dixe de fiansa un tabardo, y demanánli un morté, lay torne, y envíe a demaná lo tabardo dixat de fiansa; lay torne la bona dona en unes paraules de doble sentit.


Lo retó de Varlungo se gite en doña Belcolor, li dixe de fiansa un tabardo, y demanánli un morté, lay torne, y envíe a demaná lo tabardo dixat de fiansa; lay torne la bona dona en unes paraules de doble sentit.

Alababen per igual los hómens y les siñores lo que Gulfardo li habíe fet a la ansiosa milanesa, cuan la reina li va maná a Pánfilo que continuare. Pánfilo va escomensá: hermoses siñores, me se ocurrix una historieta contran aquells que continuamen mos ofenen sense pugué per natros sé ofenguts u ofesos de la mateixa manera; es di, contra los móssens o retós, que contra les nostres dones han predicat una cruzada, y los pareix habés guañat la indulgénsia plenaria cuan a una poden humillá tan com si de Alejandría hagueren portat a Aviñón al Sultán gigat de mans y peus. Lo que los desdichats seglás no los poden fé an ells, encara que venguen la seua ira en les seues mares, germanes, amigues y filles (en no menos ardó que ells assalten a les seus dones). Y per naixó tos contaré un amartelamén de poble, mes propi de rissa per la conclusió que llarg en paraules, del que tamé podréu cullí com a fruit que als retós no sels té que creure sempre en tot. Dic, pos, que a Varlungo, poble mol propé de aquí, com totes vatres o sabéu o podéu habé sentit, va ñabé un valén móssen (y pito de persona) al servissi de les dames que, encara que llichí no ne sapiguere mol, sin embargo, en mol bo y san palabreo, los domenges al peu del om (ulmus; olmo) recreabe als seus parroquiáns; y milló visitabe a les seues dones (cuan ells sen anáen an algún puesto) que cap atre retó que haguere habido ñagut allí, portánles a casa coses de la festa y aigua beneita y a vegades algún tros de vela, donánles la seua bendissió. Ara va passá que, entre les demés parroquianes seues que primé li habíen agradat, una sobre totes li va agradá, de nom doña Belcolor, dona de un llauradó que se díe Bentivegna del Mazzo, que en verdat ere una agradable y fresca mossa rústica, morenota, massisa, y mes apropiada per a moldre que cap atra; y ademés de aixó ere la que milló sabíe tocá lo címbalo y cantá l´aigua va per lo barrang y conduí lo corro y lo saltarelo, cuan se tersiabe, de totes les veínes que teníe, en un bo y elegán mocadó (moquero)a la ma. Per nestes coses, lo siñó móssen se va encaprichá de ella, tan que anabe delirán y tot lo día trafegáe de aquí cap allá per a pugué vórela; y cuan lo domenge de matí la veíe a missa, díe un kyrie y un Sanctus esforsánse be en mostrás com un gran mestre de canto, pero pareixíe un burro rebusnán, mentres que, cuan no la veíe allí, ixíe del lanse en bastanta fassilidat; pero u sabíe fé tan be que Bentivegna del Mazzo no sen acatáe, ni tampoc cap de les veínes que ella teníe. Y per a pugué gosá mes del trate de doña Belcolor, de cuan en cuan li enviáe obsequios, y una vegada li portáen un manollet de alls tendres, que teníe los mes majos del barri a un hortet seu que treballáe en les seues mans, y un atra vegada una canasteta de fabes, y ara un manoll de sebes de mach, o de esquirola; y cuan li pareixíe oportú miránla en cara seria, la repreníe en bones paraules, y ella un tan salvache, fen vore que no sen donáe cuenta, sen anabe a un atra part, despressiánlo; per lo que lo siñó retó no podíe víndre al assunto. Va passá un día que, passechán lo móssen a ple michdía per lo barri, sense aná a cap puesto, se va trobá en Bentivegna del Mazzo en un burro mol carregat, y dirigínli la paraula, li va preguntá aón anabe. A lo que Bentivegna va contestá:

- A fe meua, pare, que vach hasta la siudat per a un trassunto meu, y li porto estes coses a sir Bonacotti de Cinestreto, que la meua ajuda per a no sé qué me ha manat a demaná per a una comparassió del parentori, per lo seu pericolator lo jues del difissi.

Lo móssen, contén, va di:

- Fas be, fill; vésten en la meua bendissió y torna pronte; y si veus per casualidat a Lapuccio o Naldino, que no te sen vaigue del cap díls que me porton aquelles correches. Bentivegna va di que u faríe; y lo retó va pensá ara es lo momén de aná a la Belcolor y de probá fortuna; y no va pará hasta que va está a casa seua, y entrán a dins, va di:

- Deu tos guardo; ¿quí está per ahí?

Belcolor, que habíe pujat al perchi (pérgola), esgorfa, algorfa, falsa, daball del tellat, va di:

- Oh, pare, sigáu benvingut; ¿qué feu per ahí fora en esta calina? Lo móssen va contestá:

- Aixina Deu me guardo, que ving a está un ratet en tú, perque me hay trobat en lo teu home que sen anabe en l´ase o ruc a la siudat.

Belcolor, baixán, se va assentá y va escomensá a triá llaó de unes cols que lo seu home habíe cullit fee poc. Lo retó va escomensá a díli:

- Be, Belcolor, ¿vas a fém sempre morí de esta manera?
Belcolor va escomensá a enríuressen y a di:

- ¿Qué tos fach?

Va di lo móssen:

- No me fas res, pero no me dixes fét lo que yo voldría y Deu va maná.
Va di Belcolor:

- Ah, vaya, vaya: ¿pos los retós fan tals coses?

Lo móssen va contestá:

- Milló les fém que los demés hómens, ¿pos per qué no? Y te dic mes, que natros fém mol milló traball; ¿y saps per qué? Perque molem sol cuan lo sac está a cormull. Pero, en verdat, mol per al teu profit, si te estás coteta y me dixes fé.
Va di Belcolor: - ¿Y quín profit hauría yo de traure? Si sou tots mes agarrats que lo socarraet de una paella valensiana.
Entonses va di lo móssen: - No u sé; tú demana, ¿vols un parel de sabates, vols una sinta del pel, o un bon sinto de cuero? Lo que vullgues.

Va di Belcolor:

- ¡Prou, frare! De estes coses ne ting; pero si me voléu tan, ¿per qué no me prestéu un servissi y yo faré lo que vullgáu?

Entonses va di lo retó:

- Disme lo que vols y u faré de bona gana.

Belcolor va di entonses:

- Ting que aná a Florencia lo dissapte a entregá una llana que hay filat y a portá a arreglá lo telá, que se ha espentolat; y si me dixéu sing lires, que sé que les teníu, arreplegaré del ussurero la meua saya de coló púrpura y lo sinturó de festa que vach portá de dote, que veéu que no puc aná de romería ni a cap puesto perque no u ting; y después sempre faré lo que vullgáu.

Va contestá lo rector:

- Aixina Deu me dono salut com que no les porto damún; pero creume que, abans de que arribo lo dissapte, faré que les tingues de mol bona gana.

- Sí - va di Belcolor- , tots prometéu mol y después no u cumplíu: ¿creéu que me faréu com li vau fé a la Biliuzza, que sen va aná en lo dominus vobiscum? Per Deu que no u faréu, que ella es una dona perduda a cuenta de aixó; ¡si no les teníu, anéu a buscáles!
- ¡Ah! - va di lo móssen -, no me faigues ara aná hasta casa, que veus que ting ara dreta la sort y no ña dingú mes, y potsé cuan tornara habría ñauríe aquí algú que u estorbaríe; y no sé cuán me se presentará tan be com ara.

Y ella va di:

- Prou: si voléu aná, anéu; sinó, aguantéutos.

Lo retó, veén que no estabe disposada a fé res que ell volíe mes que salvum me fac y ell u volíe fé sine custodia, va di:

- Mira, tú no creus que te les porta; per a que me cregues te dixaré com a fiansa este tabardo meu.

Belcolor va eixecá la vista y va di:

- Aixina que este tabardet, ¿y cuán val?

Va di lo móssen:

- ¿Cóm que cuán val? Vull que sápies que es de dulleta y hasta de trelleta, y ña al nostre poble qui lo té per de cuadralleta; y no fa encara quinse díes que lay vach comprá a Lotto lo revenedó les meues bones set lires, y me vach estauviáunes sing lires per lo que me va di Buglietto del Erta que saps que es tan entés en draps turquesos.

- ¡Ah!, ¿es aixina? - va di Belcolor - , aixina me ajudo Deu com que may u haguera pensat; pero donéumel com a primissia.

Lo siñó retó, que teníe la ballesta carregada, traénse lo tabardo lay va doná; y ella, cuan lo habíe guardat, va di:

- Siñó, anéu an aquella barraqueta, que allí may entre dingú.

Y aixina u van fé; y allí lo retó, donánli los mes dolsos morreos del món y fénla parén de Deu nostre Siñó, en ella un bon rato se van está. Después, anánsen en la sotana, que pareixíe que vinguere de ofissiá a unes bodes, sen va entorná a sagrat. Allí, pensán que tots los caps de vela que arreplegáe en un añ no valíen ni la mitat de sing lires, li va pareixe habé fet mal, y se va arrepentí de habé dixat lo tabardo y va escomensá a pensá de quina manera podíe recuperál sense que li costare res. Y com ere una mica malissiós, va pensá mol be qué faríe per a tíndrel, y u va fé. Al día siguién, que ere festa, va enviá a un sagalet de un veí seu a casa de esta doña Belcolor y li va demaná que li dixare lo seu morté de pedra, perque amorsáen en ell Binguccio del Poggio y Nuto Buglietti, y volíe fé una salsa (no sabem si ere all y oli, aglio oleo). Belcolor lay va enviá en lo sagal, y cuan va arribá la hora de amorsá, lo retó va averiguá cuán se assentaríen a la taula Bentivegna del Mazzo y Belcolor, y habén cridat al seu escolanet, li va di:
- Agarra aquell morté y tórnalay a Belcolor, y disli: «diu lo retó que tos u agraix mol, y que li tornéu lo tabardo que lo sagalet tos va dixá de fiansa». Lo monaguillo va aná a casa de Belcolor en lo morté y la va trobá en Bentivegna a la taula almorsán, y dixán allí damún lo morté, va doná lo recado del móssen. Belcolor, al sentí demaná lo tabardo va volé contestá, pero Bentivegna, en mal gesto, va di:

- ¿Desde cuán li agarres res de fiansa al retó? Voto a Cristo (o votovadéu y a Ses Illes Botuvadell ) que me entren ganes de fótret una bona clatellada; ves y tórnalay pronte, roína fiebre te vingue, y cúidaten que de res que vullgue alguna vegada, encara que demanare lo nostre burro, no ya datra cosa, li digues que no.

Belcolor se va eixecá refunfuñán y, anán al baúl, va traure de allí lo tabardo y lay va doná al escolanet, y va di:

- Li dirás aixó al sire de la meua part: «Belcolor diu que li prometix a Deu que no machacaréu mes salses en lo seu morté, que no li hau fet cap honor en aixó».

Lo escolanet sen va aná en lo tabardo y li va doná lo recado al retó; a lo que lo móssen, rién, va di: - Li dirás cuan la veigues que, si no me dixe lo morté yo no li prestaré la massa; vaigue la un per l´atre.

Bentivegna va creure que la dona habíe dit aquelles paraules perque ell la habíe emprés, y no se va preocupá per naixó; pero Belcolor, que habíe quedat burlada, se va enfadá en lo móssen y li va negá la paraula hasta la brema, vrema o verema; después, habénla amenassat lo móssen en féla aná a la boca del mes gran dels Lucifers, per pura temó, en lo mosto, mostillo del mostillé y en les castañes se va reconsiliá en ell, y moltes vegades después van está juns de juerga; y a cambi de les sing lires li va fé lo retó ficá un pergamino nou al címbalo y li va penjá un cascabellet, y ella se va contentá.

viernes, 9 de febrero de 2024

Lexique roman; Doas - Duire, Durre


Doas, suj. et rég. féminin, deux.

Per so que mais no falhiran tos temps

Aquist duy dol que son vengut essemps. 

Aimeri de Peguilain: Anc non cugey. 

Parce que ces deux chagrins, qui sont venus ensemble, ne failliront plus en aucun temps.

Anc un bon mot no fezes

Non i agues dos malvatz.

Garin d'Apchier: Cominal. 

Jamais vous ne fîtes un bon mot qu'il n'y en eût deux mauvais.

Fassa d'un malastre dos. 

T. de G. Faidit et de Perdigon: Perdigons.

Fasse d'un malheur deux.

Doas domnas aman dos cavaliers.

T. de Sordel et de Bertrand: Doas donas.

Deux dames aiment deux cavaliers.

Doas coblas farai en aquest son.

Gui de Cavaillon: Doas coblas. 

Je ferai deux couplets sur cet air. 

Substantiv. indéterminé.

No sabran ja dui ni trei

Quals es selha que m'a conquis. 

Arnaud de Marueil: Cui que fin' amors. 

Ne sauront jamais deux ni trois quelle est celle qui m'a conquis.

Cascuna n'a al mens dos, 

E cascuns dels doas o mai.

Richard de Tarascon: Ab tan de. 

Chacune en a au moins deux, et chacun d'eux deux ou plus.

Loc. Li auzelet dui e dui.

(chap. Los muixonets de dos en dos; dos y dos de forma literal.)

Hameus de la Broquerie: Quan reverdeion. 

Les oiselets deux à deux.

Van cridan duy e duy.

P. de la Mula: Dels joglars. 

Vont criant deux à deux.

Adv. comp. Ben l'amav'ier, huey l'am dos tans.

(chap. Be l'amaba ahí, avui (hui) l'amo dos tans; com dos vegades.

En chapurriau fem aná voldre, be la volía, vull; amá es mes literari.)

E. Fonsalada: De bon luec.


Je l'aimais bien hier, aujourd'hui je l'aime deux fois autant.

ANC. FR. Nous sommes or privéement 

Ici nous dui tant solement.

Roman de la Rose, v. 16608. 

De sa gent refist dous parties,

S'en establi dous cumpaingnies

Roman de Rou, v. 9955.

CAT. (són tres quarts de duas, los dos, els dos) ESP. Dos. PORT. Dous, doas. IT. Duo, due. (chap. dos dones; són les dos de la tarde; los dos homens.)

2. Abdui, Amdui, Ambedui, adj. num., suj. masc., tous deux. 

Abdos, Amdos, Ambedos, adj. num., rég. masc., tous deux. 

Abdoas, Amdoas, Ambedoas, adj. num., suj. et rég. fém., toutes deux.

Doncx, per que us metetz amaire

Pus a me laissatz tot lo mal?

Quar abdui no 'l partem egual.

La Comtesse de Die: Amicx ab gran. 

(chap. Entonses, per qué tos fiquéu a amadó, pos a mí me dixéu tot lo mal? Ya que los dos no mol repartim per igual.

Donc, pourquoi vous mettez-vous amant, puisque vous me laissez tout le mal? car nous ne le partageons pas tous deux également.

Lo jorn que ns ac amor abdos eletz. 

(chap. literal: Lo día que mos va amor als dos triá.)

Rambaud de Vaqueiras: Non puesc saber.

Le jour qu'amour nous eut choisis tous deux.

Abdoas ero de l'avescat d'Albi: N' Azalais era d'un castel que a nom Lombes... Na Esmengarda si era d'un borc que a nom Castras. 

V. de Raimond de Miraval. 

Toutes deux étaient de l'évêché d'Albi: Dame Azalaïs était d'un château qui a nom Lombes... dame Esmengarde était d'un bourg qui a nom Castres.

Pus fom amdui enfan,

L'ai amad' e la blan.

(chap. Pareix una part de la lletra de Serrat, paraulas d'amor. La mateixa llengua en vuit siglos de diferensia. Exactamen, uns 800 añs desde lo naiximén de Serrat hasta lo de Ventadorn, Ventadour.)

B. de Ventadour: Lo gens.

Depuis que nous fûmes tous deux enfants, je l'ai aimée et la courtise.

Ad amdos las espazas seis.

Roman de Flamenca, fol. 126.

Il ceint les épées à tous deux.

Amon doas donas valenz...

Et ab amdoas pres entier.

T. de Rambaud et d'Albertet: Albertet.

Ils aiment deux dames distinguées... et toutes deux ont mérite parfait.

Assatz seretz ambedui d'un semblan. 

Elias de Barjols: Bels guazans. 

Vous serez bien tous deux d'une même manière.

A son disnar los aucis ambedos.

(chap. A son diná los mate als dos.)

P. Cardinal: Un sirventes.

A son dîner il les tua tous deux.

ANC. FR. Andui furent boen chevalier.

Roman de Rou, v. 8422. 

Andui s'en vont par foi plevie.

Roman du Renart, t. I, p. 75. 

Et furent bon ami andoi.

Roman de Brut, p. 242. 

Ambdui tes fiz en un jur mourront.

Anc trad. des liv. des Rois, fol. 4.

Or l'a Renart tant amusé 

Que ambedui sont acordé.

Roman du Renart, t. 1, p. 75. 

Isnelement se deschaucèrent, 

Embedui en un lit couchèrent.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 201. 

A genoulx se mirent chascun 

Ambedeux en disant ainsi.

Déposition de Richard II. 

Tors issirent d'anbesdeus pars.

Roman de la Violette, v. 3169. 

ANC. CAT. Amdos, amduy, abdos, abduy. ESP. Ambos, ambos á dos. PORT. Ambos. IT. Ambedui, ambi.

4. Dualitat, s. f., du lat. dualis, dualité. 

Unitat o dualitat o trinitat.

Leys d'amors, fol. 46. 

Unité ou dualité ou trinité. 

De dualitat dos es lo premier nombre...

Tres o ternari es nombre engendrat per ajustament de unitat am dualitat.

(chap. Tres o ternari es número engendrat per ajuntamén de unidat en dualidat.)

Eluc. de las propr., fol. 279. 

Deux est le premier nombre de dualité... 

Trois ou ternaire est un nombre engendré par l'union d'unité avec dualité.

5. Dotze, adj. num., lat. duodecim, douze.

Rotlan e 'lh dotze par 

E 'l pros Berart.

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques. 

Roland et les douze pairs et le preux Bérard. 

E 'l dotze mes de l'an.

Arnaud d'Entrevenas: Del sonet.

Et les douze mois de l'an.

CAT. Dotse (dotze). ESP. Doce. PORT. Doze. IT. Dodici. (chap. dotse)

6. Duodeni, s. m., lat. duodenum, duodénum.

Es dit duodeni, quar en quascu home es de quantitat de XII ditz.

Eluc. de las propr., fol. 56.

(chap. Se diu duodeno, perque a cada home es de cantidat de dotse dits; medix dotse dits.)

Il est appelé duodénum, car en chaque homme il est dit de la quantité de douze.

PORT. IT. (ESP. chap.) Duodeno.

7. Dozen, Dotzen, adj. num., lat. duocecimus, douzième.

El dozes, us petitz Lombartz.

Pierre d'Auvergne: Chantarai. 

Le douzième, un petit Lombard.

Deu mais comprar la causa, la dotzena part de tant cum ela val, per cosentiment del ordenador de la gleisa. 

Trad. du Code de Justinien, fol. 1.

Doit en plus acheter la chose, la douzième partie de tant comme elle vaut, par consentement de l'économe de l'église.

Ell dec esser lo dotzes. Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Il dut être le douzième.

CAT. Dotsé. ESP. Doceno (duodécimo). PORT. Duodecimo. IT. Dodicesimo.

8. Dotzena, s. f., douzaine.

Una dotzena de moltos.

(chap. Una dotsena de borregos; poden sé cordés grans. En catalá se diu moltó, moltons.)

Charte de Besse en Auvergne, de 1270. 

Une douzaine de moutons.

CAT. Dotsena (dotzena). ESP. Docena. PORT. Duzia. IT. Dozzina.

9. Dozens, adj. num., lat. ducentos, deux cents. 

Per cent vers ni per dozenz cansos.

(chap. Per sen versos ni per dossentes cansons.)

G. Magret: No m valon re. 

Pour cent vers et pour deux cents chansons. 

Li prestet dozens marabotis.

(chap. Li va prestá, dixá, dossens maravedís.)

V. de Bertrand de Born.

Lui prêta deux cents marabotins. 

Ben dozentas jornadas s'es luynatz de sa terra. V. de S. Honorat.

S'est éloigné de sa terre bien de deux cents journées. 

CAT. Dòscènts (sic). ESP. Doscientos, ducientos. PORT. Dozentos.
IT. Dugento. (chap. Dossens, dossentes; se escriu igual que lo plural de dossén, que enseñe, cas. docente.)


Duire, Durre, lat. ducere, conduire, guider, instruire.

Cant l'un peccat a l'autre duich.

Marcabrus: Assatz m'es.

Quand un péché conduit à l'autre.

Qu' a vos sals nos dugatz.

G. Riquier: Lo mons. 

Que vous nous guidiez saufs vers vous. 

L'ensenhamentz e 'l pretz e la valor... 

M'an si mon cor duit de belha paria.

Arnaud de Marueil: L'ensenhamentz. 

L'enseignement et le mérite et la valeur... m'ont tellement instruit mon coeur de belle société. 

Part. pas. Vulhatz, per so que siatz dutz,

Saber et sen soven vezer.

P. Vidal: Abril issic. 

Pour cela que vous soyez instruit, veuillez voir souvent sens et savoir.

Si m trobes fol ni mal duich.

Guillaume de la Tour: Una, doas. 

Si me trouvât fou et mal instruit.

ANC. FR. Bien sout esprevier duire è ostour è falcon. 

Roman de Rou, v. 3825. 

Le second point auquel il se fault diligemment duire et exercer, c'est aux réponses particulières. Amyot. Trad. de Plutarque, Morales, t. II, p. 91. Les Athéniens pour lors n'estoient point encore duits à la marine.

Amyot. Trad. de Plutarque, V. de Thésée. 

Plus prompt à faire mal et plus duit au malheur.

Remi Belleau, t. I, fol. 87.

(chap. du: duc, dus, du, duém, duéu, duen; dut, duts, duta, dutes; duría, duríes, duríe, duríem, duríeu, duríen, etc.)

2. Duc, s. m., lat. ducem, duc, guide.

Si 'l reis engles e 'l duz normanz. 

B. de Ventadour: Lanquan vei.

(chap. Si lo rey inglés y lo duc normando.)

Si le roi anglais et le duc normand.

Pero 'l senhers coms, ducs, marques

N'a ben sa pegnora tracha.

Bertrand de Born: Guerra e trebalh.

Pour cela le seigneur comte, duc, marquis en a bien tiré son gage.

CAT. ANC. ESP. Duc. PORT. Duque. IT. Duce, duca (N. E. Benito Mussolini, es grassiós que lo seu apellit sigue casi mussol, que es de la familia del duc, lo búho real, tamé duque en castellá. Al llibre “lo camí” podéu lligí un capítul sobre lo duc, y a los sans inossens, tamé lo trobaréu.)

Lo Gran duc es un búho gigán, real.

3. Duquessa, Duguessa, s. f., lat. ducissa, duchesse.

Car mentau duguessa ni regina.

Aimeri de Bellinoi: Tant es d'amor.

Car je me rappelle duchesse et reine.

Fig. Duquessa de valen pretz entier.

Gausseran de S. Leidier: Puois fin' amors. 

Duchesse de vaillant mérite entier. 

CAT. Duquessa. ESP. Duquesa. PORT. Duqueza. IT. Duchessa. (chap. Duquesa o duquessa, duqueses o duquesses.)

4. Ducat, Dugat, s. m., lat. ducatus, duché.

Del ducat de Normandia... e del comtat de Peitieus.

(chap. Del ducat de Normandía... y del comtat o condat de Peitieus – Poitou.)

V. de Bertrand de Born. 

Du duché de Normandie... et du comté de Poitou. 

A conquerir emperi e regnat, 

Estranhas terras et illas e dugat.

Rambaud de Vaqueiras: Valens marques. 

(chap. A conquistá imperi y reinat, extrañes terres e isles y ducat.)

A conquérir empire et royaume, (err sétrangères, sic) terres étrangères et îles et duché.

CAT. Ducat. ESP. PORT. Ducado. IT. Ducato. (chap. Ducat, ducats; Ducados es una marca de sigarros.)

5. Ducat, s. m., ducat, sorte de monnaie.

Ducaz de Roma... Ducats de Venezia.

(chap. Ducats de Roma... Ducats de Venecia.)

Tarif des monnaies en provençal.

Ducats de Rome... ducats de Venise.

CAT. Ducat. ESP. PORT. Ducado. IT. Ducato.

6. Ductor, s. m., lat. ductor, conducteur.

Adhoras son ductor fa irat e 'l fier.

E son ductor li fassa escarniment. 

So nostres ductors.

Eluc. de las propr., fol. 84 et 13. 

Alors il fait son conducteur irrité et le frappe. 

Et son conducteur lui fasse mépris. 

Ils sont nos conducteurs. 

ESP. Ductor. IT. Duttore. (chap. conductó, conductós, conductora, conductores; se sol empleá pera los vehiculs, pun quinse mes aball. 

Se pot fe aná en lo sentit de tutó, rectó o retó; tutor, rector, ductor.)

7. Ductibilitat, s. f., lat. ductibilitatem, ductilité.

No es degu metalh de maior ductibilitat.

Eluc. de las propr., fol. 183. 

Il n'est aucun métal de plus grande ductilité. 

CAT. Ductilitat. ESP. Ductilidad. PORT. Ductilidade. IT. Ductilità. (chap. ductilidat. Es una propiedat que presenten alguns materials, com les aleassions metáliques, que poden deformás plásticamen sense chafás, permitín obtindre arams o fils.)

8. Ductil, adj., lat. ductilis, ductile. 

Coyre coronari ductil en subtils laminas.

(chap. Cobre coronari dúctil en sutils, fines, lámines.)

Eluc. de las propr., fol. 187.

Cuivre coronnaire ductile en lames fines.

CAT. ESP. (chap. dúctil) Ductil. PORT. Ductivel. IT. Duttile.

9. Aduire, Adure, Aduzer, v., lat. adducere, amener, apporter, conduire, écouler.

Faitz m'adur' un bel caval bag.

Richard de Tarascon: Cabrit al mieu.

Fais-moi amener un beau cheval bai. 

S'ieu posc, eu lo dei aduzer en presensa. 

Trad. du Code de Justinien, fol. 93. 

Si je puis, je dois l'amener en présence. 

Per que no l'aducest?

Trad. du Nouv. Test. S. Jean, ch. VII.

Pourquoi ne l' amenâtes-vous pas? 

Si 'l Dalfins sai ven ugan, 

Ni l'aduzon siei baron.

Le troubadour de Villarnaud: Un sirventes. 

Si le Dauphin vient ici jamais, et ses barons l'amènent.

Mas l'aigua que suau s' adui

Es peiers de cella que brui.

B. de Ventadour: Lo rossignols.

Mais l'eau qui s'écoule doucement est pire que celle qui bruit.

Fig. A ver salvamen

Aduretz tota Fransa.

Germonde de Montpellier: Greu m'es.

Vous conduirez toute la France à vrai salut. 

Lo gens temps de pascor,

Ab la fresca verdor,

Nos adui fuelh e flor.

B. de Ventadour: Lo gens.

(chap. Lo gentil tems de primavera, en la fresca verdó, mos porte fulla y flo. Ojalá puguerem recuperá una paraula com pascó, tenín ya Pascua.)

L'agréable temps de printemps, avec la fraîche verdure, nous apporte feuille et fleur. 

Mais lai on valor ven e tria, 

Ven paratge; et de lai fui 

On avol cors soven s'adui.

R. Vidal de Bezaudun: En aquelh temps.

Mais là où mérite vient et choisit, arrive noblesse; et elle fuit de là où lâche coeur souvent parvient. 

Loc. prov. Vos sabetz, dona gentil, clara,

Qu'us plazers autre n'adutz.

(chap. Vos sabéu, dona gentil, clara, que un plaé ne du (porte) un atre.)

Amanieu des Escas: Dona per cui.

Vous savez, dame gentille, gaie, qu'un plaisir en amène un autre.

ANC. FR.

Li graindre anemi Diex si sunt li renoié, 

Quant il sunt à mal faire aduit et avoié.

J. de Meung: Testament, v. 642. 

ANC. ESP. Aducir. IT. Addurre.

10. Aduzemen, s. m., conduite.

Per razon de l'aduzemen de las ayguas.

(chap. Per raó de la conducsió de les aigües.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 79.

Pour raison de la conduite des eaux.

11. Conduire, Condurre, v., lat. conducere, conduire, mener, guider. 

Tan feron qu'ill lo conduisseron a Tripol en un alberc.

V. de Geoffroi Rudel.

Ils firent tant qu'ils le conduisirent à Tripoli dans une habitation.

Fig. Mas Dieu prec per sas grans mercis...

Que m condugua en paradis.

Pierre d'Auvergne: Cuy bon vers.

Mais je prie Dieu par ses grandes mercis... qu'il me conduise en paradis.

Car qui joi ni solaz fui

A piech de mort se condui.

Lanfranc Cigala: Ges non sui. 

Car qui fuit joie et soulas se conduit à pire que mort.

CAT. Conduir. ESP. Conducir. PORT. Conduzir. IT. Condurre. (chap. conduí: conduíxco, conduíxes, conduíx, conduím, conduíu, conduíxen; conduít, conduíts, conduída, conduídes. Val pera vehiculs y en lo sentit de durá un minjá o algo bastán tems. Este tinet de oli ha conduít mol, ne ham tingut prou per a tot l'añ.)

2. Conduch, s. m., conduite, direction.

Per conduch de nauclers. Trad. du Code de Justinien, fol. 88. 

Par conduite de nochers.

ANC. FR. Que vos tel conduit me bailliez 

Que je n'i soie domagiez.

Roman du Renart, t. II, p. 371.

CAT. ESP. Conducto. IT. Condotto. (chap. conducte, conductes.)

13. Salvconduch, s. m., sauf-conduit. 

Aquest present salvconduch ay fach.

(chap. Este presén salvoconducte hay fet.)

Sauf-conduit donné par J. de Fara en 1385.

J'ai fait ce présent sauf-conduit.

CAT. ESP. PORT. Salvoconducto. IT. Salvocondotto.

14. Conductor, s. m., conducteur, guide.

De la qualla armada et host era conductor et guida lo comte Ramon.

(chap. De la cual armada y host ere conductó y guía lo conde Ramón.)

Chronique des Albigeois, col. 10.

De laquelle armée et troupe le comte Raimond était conducteur et guide.

ANC. FR. De l'une fu Richarts conduisières. 

Roman de Fierabras en vers français. 

CAT. ESP. PORT. Conductor. IT. Conduttore. (chap. conductó, conductós, conductora, conductores.)

14. Conductici, adj., lat. conductitius, mercenaire, pris à loyer.

Autres so ditz conducticis, so es a dire logadiers, quar estan ab autru per esperansa de gazanh. Eluc. de las propr., fol. 72.

Autres sont dits mercenaires, c'est-à-dire pris à loyer, car ils sont avec autrui par espérance de gain.

(chap. llogaté, mersenari; v. llogá: llogo, llogues, llogue, lloguem o llogam, lloguéu o llogáu, lloguen; llogat, llogats, llogada, llogades.)

16. Desduire, Desdure, v., amuser, réjouir.

Deducere a été employé dans le sens de s'amuser, dans la basse latinité.

La collecte de l'office de la fête de l'Alleluia porte:

Deus, qui nos concedis alleluiatici cantici deducendo solempnia celebrare.

Merc. de Fr., décembre 1726, p. 2661. 

On plus desir, 

Son cors me fui; 

Mas lo joi de leis, quar l'am, me desdui.

Hameus de la Broquerie: Mentre qu'el. 

Où plus je désire, son coeur me fuit; mais la joie d'elle m'amuse, parce que je l'aime. 

En Guillems se desdui 

De Monpeslier, a cui 

Vim jurar sobre sans

Guerr' e massans.

Rambaud de Vaqueiras: Leu sonet.

S'amuse le seigneur Guillaume de Montpellier, à qui nous vîmes jurer sur saints guerre et carnage. 

Car vil gent e d'avol compagnia 

Seguia trop, e s' i deduzia.

V. de S. Honorat. 

Car il suivait beaucoup gent vile et de mauvaise compagnie, et s'y amusait.

17. Desdug, Desduch, Desdui, s. m., plaisir, déduit.

Car deport m creis e desdug

La bela.

A. Daniel: Lanquan.

Car la belle m'augmente amusement et déduit. 

Val mais solatz e domneis

E cantz ab tot bel desdui.

Raimond de Miraval: Ar ab la. 

Mieux vaut plaisir et galanterie et chants avec tout agréable déduit.

Lo retendir los grailes lor es jois e desdutz.

Guillaume de Tudela.

Le retentissement des clairons leur est joie et déduit.

Li miei deduch seran huey mais plor e concir.

V. de S. Honorat. 

Les miens plaisirs seront désormais pleurs et soucis.

ANC. FR.

Vindrent à cel desduit, chescun fu bien serviz...

Desduiz d'eschez è gieu de tables.

Roman de Rou, v. 2300 et 7500.

18. Deductio, s. f., lat. deductio, déduction.

En solta ni en paga o deductio.

Tit. de 1310. DOAT, t. CLXXIX, fol. 222.

En soulte et en paye ou déduction.

En deduction dels dits quinze mille.

(chap. En deducsió dels dits quinse mil.)

Tit. de 1358. DOAT, t. XLIV, fol. 105. 

En déduction des dits quinze mille. 

CAT. Deducció. ESP. Deducción. PORT. Deducção. IT. Deduzione. (chap.  deducsió, deducsions; v. deduí: deduíxco, deduíxes, deduíx, deduím, deduíu, deduíxen; deduít, deduits, deduída, deduídes.)

19. Enduta, s. f., lat. induta, enduit, apparence, dehors.

De paubra enduta et de pauc vaillimen. V. de Pistoleta.

(chap. De pobra apariensia y de poc valor, mérit.)

De pauvre apparence et de petit mérite.

20. Enduire, Endurre, v., lat. inducere, induire, amener.

Enduire deu o monestar...

Enduire es cant hom ensegna

Aiso c'om vol c'us altre faza 

Ses mandamen e ses menaza.

(chap. Induí es cuan hom enseñe aixó que hom vol que un atre faigue sense manamén y sense amenassa.)

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

Il doit induire ou admonester...

(chap. Ell deu induí o amonestá.)

Induire, c'est quand on indique ce qu'on veut qu'un autre fasse sans ordre et sans menace.

Part. pas. Maior de XIIII ans, non endugz per forza ni per temor.

Tit. de 1245, Arch. du Roy., J. 323.

Majeur de quatorze ans, non induit par force ni par crainte.

Amenats et enduigs ad aiso, reconosc, etc.

Tit. de 1270. DOAT, t. CVI, fol. 287.

Amené et induit à ceci, je reconnais, etc.

- Enduire, arranger. 

Part. pas. Al seyzen jorn, cayran trastugz 

Li bastimen tan be endugz. 

Los XV signes de la fi del mon. 

Au sixième jour, tomberont tous les bâtiments si bien arrangés.

CAT. Induir. ESP. Inducir. PORT. Induzir. IT. Indurre. (chap. Induí: induíxco o induíxgo, induíxes, induíx, induím, induíu, induíxen; induít, induíts, induída, induídes.)

21. Entroduire, v., lat. introducere, introduire.

Entroduyssen en la terra d'Anglaterra.

(chap. Introduíxen a la terra d'Inglaterra.)

Priv. acc. par les R. d'Angleterre, p. 22.

Introduisent en la terre d'Angleterre.

Part. pas. A tot for de costuma entroduit en favor, etc.

(chap. A tot fuero de costum introduít a favor, etc.)

Tit. de 1326. DOAT, t. XXXIX, fol. 46. 

A tout droit de coutume introduit en faveur, etc. 

CAT. Introduir. ESP. Introducir. PORT. Introduzir. IT. Introdurre. (chap. introduí: introduíxco o introduíxgo, introduíxes, introduíx, introduím, introduíu, introduíxen; introduít, introduíts, introduída, introduídes.)

22. Entroductio, s. f., lat. introductio, introduction. 

Haver entroductio e materia a far... dictatz. Leys d'amors, fol. 1. 

(chap. Habé: Tindre introducsió y materia a fé... dictats.)

Avoir introduction et matière à faire... compositions.

CAT. Introducció. ESP. Introducción. PORT. Introducção. IT. Introduzione. (chap. introducsió, introducsions.)

23. Esduire, Esdurre, v., lat. educere, écarter, éconduire, éloigner.

Quar selh siec amors qui s n'esdui,

E selh encaussa qui la sui.

B. de Ventadour: Lo rossinhols.

Car l'amour suit celui qui s'en écarte, et repousse celui qui le suit.

De ben et de jai 

M'esduy et m'enpenh.

Giraud de Borneil: Gen m'aten. 

M'écarte et me repousse de bien et de joie. 

Part. pas. Quar vos m'es un pauc esducha, 

Si que m viratz en brun blanc.

Giraud de Borneil: Quant la.

Car vous m'êtes un peu éloignée, tellement que vous me tournez le blanc en brun.

ANC. FR. Plaine de pierres précieuses 

Si flamboians, si glorieuses, 

Pour peu li oel ne l'en esduisent.

Fables et cont. anc., t. I, p. 353. 

Car de là ne s'osoit esduire.

Godefroi de Paris: Chron. métr., p. 82.

24. Esdui, s. m., manière, art d'éconduire.

Donc non es fals 

Qui met son esdui 

En trop gran refui.

Giraud de Borneil: Si m plagues. 

N'est donc pas faux qui met son art d'éconduire en très grand refus.

25. Fordure, v., éconduire.

Part. pas. D'aquest' amor son lung fordug.

A. Daniel: Lanqan vey.

Je suis éconduit loin de cet amour.

26. Inductio, s. f., lat. inductio, induction, persuasion.

Senes inductio d'alcuna persona.

(chap. Sense inducsió de cap persona. Alcuna : alguna, pero té lo sentit negatiu de sense, per lo que fiquem cap : nul : 0; persuassió)

Tit. de 1286. DOAT, t. XLI, fol. 76.

Sans persuasion d'aucune personne.

Per inductions, subornations. Fors de Bearn, p. 1088.

(chap. Per inducsions, sobornos.)

Par inductions, subornations.

CAT. Inducció. ESP. Inducción. PORT. Inducção. IT. Induzione. (chap. inducsió, inducsions : persuassió, persuassions, v. persuadí.)

27. Inductiu, adj., qui amène, inductif.

De sompnis tribulens inductiu. 

De fertilitat et sterelitat inductiva.

(chap. Inductiva de fertilidat y esterilidat : ermura.)

Eluc. de las propr., fol. 227 et 114.

Inductif de songes agitants.

Inductive de fertilité et de stérilité.

CAT. Inductiu. ESP. Inductivo. IT. Induttivo. (chap. inductiu, inductius, inductiva, inductives.)

28. Perduire, v., lat. perducere, conduire.

Pus que ses te non puesc trobar cofort,

Perduy me lay on es vida ses mort,

Pres del tieu filh que m'a fach de nien.

G. d'Autpoul: Esperansa.

(chap. Pos com sense tú no puc trobá confort, pórtam allí aon ña vida sense mort, prop del teu fill que me ha fet del no res.)

Puisque sans toi je ne puis trouver reconfort, conduis-moi là où est vie sans mort, près du tien fils qui m'a fait de rien. 

IT. Perdurre.

29. Produire, v., lat. producere, produire, présenter.

Aquel que los testimonis a products.

(chap. Aquell que los testimonis ha presentat, produít (presentats, produíts); als juissis se diu produí : presentá probes, testigos.)

Trad. du tr. de l'Arpentage, 2e part. ch. 2. 

Celui qui a produit les témoins. 

CAT. Produir. ESP. Producir. PORT. Produzir. IT. Produrre. (chap. produí: produíxco o produíxgo, produíxes, produíx, produím, produíu, produíxen; produít, produíts, produída, produídes.)

30. Produxio, s. f., lat. productio, production.

Tota produxio de guirens ad el es denegada.

Statuts de Montpellier de 1204.

Toute production de témoins est déniée à lui. 

CAT. Producció. ESP. Producción. PORT. Producção. IT. Produzione. (chap. producsió, producsions.)

31. Productiu, adj., productif.

De herbas productiu... De formas varias productiva.

(chap. Productiu de herbes... Productiva de formes diferens, diverses.)

Eluc. de las propr., fol. 134 et 24.

Productif d'herbes... Productive de formes diverses.

CAT. Productiu. ESP. PORT. Productivo. IT. Produttivo. (chap. productiu, productius, productiva, productives.)

32. Reduire, Reduzir, v., lat. reducere, ramener, soumettre, réduire.  Negligentia redui fol home als pechaz que a laissaz.

(chap. La negligensia porte (reduíx no se faríe aná) al home sompo - tonto, sense señ - cap als pecats que ha dixat.)

Trad. de Bède, fol. 42.

La négligence ramène l'homme insensé aux péchés qu'il a quittés.

Per venir reduire e tornar los dits pays e poble.

Chronique des Albigeois, col. 3.

Pour venir réduire et changer les dits pays et peuple.

C'ab gens plazers redui.

Giraud de Borneil: Los apletz. 

Qu'il ramène avec les plaisirs agréables.

Es fayt dificil a reduzir. 

Cove que primieyrament redusiscas la dislocatio.

(chap. Convé que primeramen reduíxques la dislocassió.)

Trad. d'Albucasis, fol. 42 et 6.

Est fait difficile à réduire.

Il convient que premièrement tu réduises la dislocation.

Substantiv. Mas pauc me dura,

Qu'al reduire m torna 'l joy en error.

B. de Ventadour: Be m cugey. 

Mais peu me dure, vu qu'au réduire me change la joie en erreur.

Quan lo corns sera pus ples, 

Adonc no i cornaretz vos ges, 

Mas al reduyr' en put l'ales.

Naudoy: Turcmalec. 

Lorsque le cor sera plus plein, alors vous n'y cornerez point, mais au ramener l'haleine en put. 

CAT. Reduir. ESP. Reducir. PORT. Reduzir. IT. Ridurre. (chap. Reduí: reduíxco o reduíxgo, reduíxes, reduíx, reduím, reduíu, reduíxen; reduít, reduíts, reduída, reduídes.)

33. Reductio, s. f., lat. reductio, réduction.

Si la dislocacio no obezeys a la reduccio. 

Non es difficil la reductio del budel.

(chap. La reducsió del budell no es difíssil.)

Trad. d'Albucasis, fol. 68 et 42. 

Si la dislocation n'obéit à la réduction. 

La réduction du boyau n'est pas difficile.

Reductios del premier prepausamen. Leys d'amors, fol. 1.

Réduction du premier projet.

CAT. Reducció. ESP. Reducción. PORT. Reducção. IT. Riduzione. 

(chap.  reducsió, reducsions.)

34. Reductiu, adj., réductif.

Dels esperitz vitals a degut esser reductiva.

(chap. Ha degut sé reductiva dels espíritus vitals; reductiu, reductius, reductiva, reductives, que reduíx.)

Eluc. de las propr., fol. 269. 

A dû être réductive des esprits vitaux.

35. Seduire, v., lat. seducere, séduire.

Car el sedui home per blandimens mortals.

Trad. de Bède, fol. 42. 

Car il séduit l'homme par caresses mortelles. 

CAT. Seduir. ESP. Seducir. PORT. Seduzir. IT. Sedurre. (chap. seduí: seduíxco o seduíxgo, seduíxes, seduíx, seduím, seduíu, seduíxen; seduít, seduíts, seduída, seduídes.)

36. Séduction (seduction), s. f., lat. seductionem, séduction.

La seduction de l'Antechrist. Doctrine des Vaudois.

(chap. La seducsió del Anticristo.)

La séduction de l'Antechrist.

CAT. Seducció. ESP. Seducción. PORT. Seducção. IT. Seduzione. 

(chap. seducsió, seducsions.)

37. Traductio, s. f., lat. traductio, traduction.

Traductios, la qual se fay per aytantas manieras.

Leys d'amors, fol. 125.

Traduction, laquelle se fait par autant de manières.

CAT. Traducció. ESP. Traducción. PORT. Traducção. IT. Traduzione

(chap. traducsió, traducsions; v. traduí: traduíxco o traduíxgo, traduíxes, traduíx, traduím, traduíu, traduíxen; traduít, traduíts, traduída, traduídes.)

viernes, 3 de mayo de 2019

Jornada cuarta. Novela tersera.

Cuarta jornada. Novela tersera.

Tres joves volen a tres germanes y en elles se fuguen a Creta. La mes gran, per sels, mate al seu amán. La segona, entregánse al duque de Creta, salve de la mort a la primera, pero lo seu amán la mate y fuch en la primera. Culpen de aixó al tersé amán en la tersera germana y a la presó u confessen y per temó a morí sobornen (corrompíxen en dinés) a la guardia, y, pobres, fugen a Rodas y a la pobresa allí se moren.
Filostrato, sentit lo final del novelá de Pampínea, se va quedá un poc encantat y después va di giránse cap an ella:
- Algo bo y que me ha agradat ha tingut lo final de la vostra novela, pero massa chalera y cachondeo ha tingut la historia, que haguera preferit que no tinguere.
Después, giránse cap a Laureta, va di:
- Siñora, seguíu vos en una milló, si es que pot sé.
Laureta, enriénsen, va di:
- Massa cruel estéu contra los amáns, si sol un mal final los dessicháu; y per a obeítos tos contaré una história sobre tres que van acabá mal, habén disfrutat poc del seu amor. Y dit aixó, va escomensá:
Joves siñores, com claramen podéu vore, tots los vissis poden tornás, en grandíssim doló, contra qui los té y moltes vegades contra datres; y entre los que en mes fluixes riendes a los nostres perills mos porte, me pareix que la ira es la que mes. La ira no es datra cosa que un impuls rápit y sense pensá, y desterrada tota raó y tenín los ulls de la men ombriosos per les tiniebles, en ardentíssima fogonada ensén lo nostre ánimo. Y encara que en frecuénsia li sobrevé al home, y mes a uns que a datres, no menos ha sobrevingut a les dones, perque mes fássilmen se ensén en elles y allí creme en flama mes clara y en menos freno les sacse.
Y no ña que maravillás de aixó: perque si volem mirá, vorem que lo seu foc per la seua naturalesa antes pren en les coses ligeres y suaves que en les dures y mes pesades; y natros som (no u tínguen a mal los homes) mes delicades del que u són ells, y mol mes volubles. Per lo que, veénmos naturalmén an aixó proclives, y mirán después cóm la nostra mansedumbre y benignidat són gran descáns per als homes en los que acostumbrem a tratá, y cóm la ira y la furia són de gran angustia y perill, per a que de ella en mes fort pit mos guardem, l´amor de tres joves y tres siñores, com hay dit abáns, convertit de felís que ere en mol infelís per la ira de una de elles, tos amostraré a la meua história.
Marsella está, com sabéu, a la Provença, es una nobilíssima y antiga siudat, situada a la vora del mar, y va sé abáns mes abundán en homes rics y en grans mercadés de lo que avui se veu; entre los que va ñabé un de nom N'Arnald Civada, home de naiximén lo mes baix possible pero de cla honor y leal viachán, sense mida ric en possesións y en dinés, y de la seua dona teníe mols fills entre los que ñabíen tres dones, y eren de mes edat que los atres que eren homes. De estes, dos, naixcudes de una bessonada, teníen quinse añs, la tersera ne teníe catorse; y los seus paréns sol esperaben per a casáles la tornada de N'Arnald, que en la seua mercansía sen habíe anat cap a España. Eren los noms de les dos primeres, Ninetta y Maddalena. La tersera se díe Bertella. De Ninetta estabe un jove, gentilhome encara que fore pobre, de nom Restagnone, enamorat tan com podíe, y la jove de ell; y de tal modo habíen sabut obrá que, sense que cap persona al món u sapiguere, disfrutaben del seu amor; y ya habíen chalat bastán tems cuan va passá que dos joves amics, Folco y Ughetto, morts sons pares y habén quedat riquíssims, la un de Maddalena y l´atre de Bertella se van enamorá. De lo que acatánsen Restagnone (habénli sigut mostrat per Ninetta) va pensá en ajudás en la seua falta de amor, y familiarissánse en ells, ara a un ara al atre, y a vegades als dos, los acompañabe a vore a les seues siñores y la de ell.
Y cuan li va pareixe sé prou familiar y amic seu, un día los va cridá a casa seua y los va di: - Mol volguts joves, lo nostre trate tos pot habé demostrat cuán es l´amor que tos ting y que per vatros faría lo mateix que per mí; y perque mol tos vull, tos mostraré lo que me ha vingut al ánimo, y vatros después en mí, juns, agarrarém lo partit que tos paregue milló. Vatros, si les vostres paraules no mentíxen, y per lo que en lo vostres comportamén de día y de nit me pareix habé entés, teníu un grandíssim amor per les dos joves que voléu, y yo per la tersera, san germana. Me demane lo cor trobá un dols y plassenté remei com es éste: vatros sou riquíssims, lo que no soc yo; si vullguéreu ajuntá les vostres riqueses y fém a mí lo tersé posseedó de elles jun en vatros y cavilá a quina part del món podríem aná a viure alegremen en elles, sense falta me diu lo cor que podré fé que les tres germanes, en gran part de lo que té son pare, vínguen en natros aon vullgám aná, y allí cada un en la seua com a germáns podrem viure com los homes mes felisos que ña en tot lo món. A vatros tos toque ara dessidí si voléu sé felisos fén aixó, o dixáu está.
Los dos joves, que anáen ensesos per les dos dones, al sentí que podríen tíndre a les dos dones, no van passá mol rato pensán, y van di que, si aixó passabe, estaben disposats a féu. Restagnone, en esta resposta de los joves, al cap de pocs díes se va trobá en Ninetta, a la que sol podíe vore en gran dificultat; y después de está en ella un tan, li va explicá lo que habíe parlat en los joves, y en moltes raóns la va intentá convénse de esta empresa. Pero poc difíssil li va sé, perque ella mol mes que ell dessichabe pugué está en ell sense sustos y ñirvis; per lo que de bona gana li va contestá que li pareixíe be y que les seues germanes, y sobre tot en aixó, faríen lo que ella vullguere.
Tornán Restagnone cap als dos joves, los va di que per part de les seues siñores lo assunto estabe dessidit; y entre ells van quedá anássen a Creta después de véndre algunes possesións que teníen, en la excusa de volé aná a comersiá en eixos dinés, y cambiades en dinés totes les demés coses que teníen, van comprá una saetíay la van armá en secreto, y van esperará la fecha pactada.
Per un atra part, Ninetta, que del dessich de les germanes massa sabíe, en dolses paraules les va inflamá que los va pareixíe que no viuríen prou per a arribá a fé alló. Per lo que, arribada la nit a la que teníen que embarcá a la saetía, les tres germanes, ubert un gran cofre de son pare, van traure de ell una gran cantidat de dinés y de joyes, y en elles, de casa les tres de amagatóns van eixí, segóns lo planejat, y van aná cap allí aon estaben los seus tres amáns que les esperaben. Van pujá a escape a la saetía, van "doná los reinos al aigua" y van marchá navegán, y sense parás un pun a cap puesto, en son demás de tarde van arribá a Génova, aon van pugué disfrutá los amáns del goch y plaé del seu amor per primera vegada. Y provínse de alló que nessessitaben van continuá lo viache, y de un port a un atre, antes de que arribare lo día vuit desde que van eixí, sense cap impedimén van arribá a Creta, aon van comprá grandíssimes y hermoses possesións, y mol prop de Candia van construí hermossíssimes mansións; y allí van escomensá a viure en mols criats, gossos, carn de ploma, caballs, y fen convits y festes y chalán tot lo que volíen, a guisa de baróns. Y vivín aixina, va passá que encara que les coses mol te agradon, si se tenen en massa cantidat cansen. Restagnone, que mol habíe vullgut a Ninetta, puguénla tíndre sense cap temó, va escomensá a cansás de ella, y a falláli l´amor per nella. A una festa li va agradá mol una jove del país, hermosa y noble Siñora, y la va escomensá a festejá, y a fé per nella mols gastos y festes, de lo que sen va acatá Ninetta, y li van entrá tans sels de ell que no podíe doná una passa sense que ella u sapiguere y sense que después lo renegare. Pero aixina com la abundánsia de les coses porte lo empach, se multiplique la gana cuan te neguen lo que dessiches: y aixina los renecs de Ninetta avivaben les flames del nou amor de Restagnone; y com passán lo tems la cosa va seguí pel mateix camí, Ninetta se va ficá mol triste, y li va assaltá la ira y a tan va víndre que, convertit l´amor que li teníe a Restagnone en odio amarg, segada per la ira, va pensá en matá a Restagnone y vengá la vergoña que li pareixíe habé patit. Va fé víndre a una agüela griega, gran mestra en escriure venenos, y en promeses y en regalos li va fé prepará un aigua venenosa, y sense aconsellás de dingú, una nit a ni va doná de beure a Restagnone que estabe acalorat y que no se barruntabe res. La forsa mortal de aquella aigua va sé tanta que abáns de arribá lo matí lo habíe matat. Esta mort la van sentí mol Folco, Ughetto y les seues dones, sense sabé que habíe mort envenenat. Van plorá juns en Ninetta y lo van enterrá. Pero va passá que no mols díes después, per un atra malvada acsió, va sé apresada la agüela que habíe preparat lo veneno, y entre atres maldats, al patí la tortura, va confesá, y va mostrá lo que habíe passat en Restagnone, per lo que lo duque de Creta, sense res di, de amagatóns una nit va aná pels voltáns de la vila de Folco, y sense cap abalot ni opossisió, se va emportá detinguda a Ninetta, de la que, sense cap tortura, ben pronte va sabé lo que volíe sentí sobre la mort de Restagnone.
Folco y Ughetto se van enterá per qué habíe sigut apresada Ninetta, lo que mol los va dóldre, y ficáen mol empeño en fé que Ninetta escapare al foc, al que creíen que siríe condenada, pero lo duque estabe firme en fé justíssia.
Maddalena, que ere una hermosa jove y habíe sigut festejada per lo duque sense habé fet may res del que ell volíe, creén que si li donabe lo gust podríe liberá a la germana del foc, lay va doná a enténdre per mich de un cauto embajadó, que ella estabe a les seus órdens si dos coses se seguíen de alló; la primera, que recuperare a san germana salva y libre; y l’atra, que alló fore cosa secreta. Lo duque, escoltada la embajada y agradánli, va considerá si teníe que féu y al final va está de acuerdo y va contestá que se faríe. Fen apresá, en consentimén de la Siñora, una nit a Folco y a Ughetto, va aná secretamen a albergás en Maddalena. Va ficá a Ninetta a dins de un sac y va di que aquella nit mateixa la aviaríe al aigua en una pedra lligada al coll. Lay va portá a san germana y per preu de aquella nit lay va doná, demanánli al anássen pel matí que aquella nit, que habíe sigut la primera del seu amor, no fore la radera. Pel matí, Folco y Ughetto, habíen sentit que Ninetta per la nit habíe sigut aviada al mar, y creénsu, una vegada liberats, van torná a casa per a consolá a les seues dones per la mort de la germana. Per mol que Maddalena se les va ingeniá en amagála, Folco sen va acatá de que estabe allí; de lo que se va extrañá mol y de repén va sospechá, perque habíe sentit que lo duque habíe festejat a Maddalena, y li va preguntá cóm podíe sé que Ninetta estiguere allí. Maddalena va cavilá una llarga fábula per a explicálay, pero ell (que ere malissiós) se la va creure ben poc, y la va apretá per a que diguere la verdat. Y ella, después de moltes paraules, lay va di.
Folco, vensut per lo doló, inflamat per la ira, va desenvainá una espasa, y la va matá, sense fé cas de los crits de mersé. Teménse la ira y la justíssia del duque, dixánla morta a la alcoba, sen va aná aon estabe Ninetta, y en la cara mol alegre, li va di:
- Anem allí aon tan germana ha determinat que te porta per a que no tornos a máns del duque.
Creénsu Ninetta, y com teníe temó del Duque, sen va aná en Folco, sense despedís de san germana. Sén ya de nit, se van ficá de camí, y en los dinés que Folco va pugué agarrá, que van sé pocs; sen van aná cap al port, van pujá a una barca y may mes se va sabé aón van arribá. Al día siguién se van trobá a Maddalena morta, y van ñabé algúns que per la enveja y odio que li teníen a Ughetto, rápidamen lay van fé sabé al duque, y ell, que mol volíe a Maddalena, corrén fogosamen cap a la casa, va detíndre a Ughetto y a la seua dona, que de estes coses encara no sabíen res, y los va fé confesá que ells y Folco habíen sigut los culpables de la mort de Maddalena. Per esta falsa confessió, ells, teménse la mort, en gran habilidat a qui los guardaben van soborná, donánlos una serta cantidat de dinés que teníen amagats a casa per a un cas mol nessessari: y jun en los guardies, sense tíndre tems de agarrá cap de les seues coses, van pujá a una barca, y de nit se van escapá a Rodas, aon van viure a la miseria no mol tems.
Pos an este estat los va portá a tots lo loco amor de Restagnone y la ira de Ninetta.

jornada cuarta novela cuarta