Mostrando las entradas para la consulta plec ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta plec ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

miércoles, 1 de noviembre de 2023

Raimond - Rostans de Merguas

Raynouard, choix, poésies, troubadours, kindle

Raimond. Tenson avec Lantelm, auquel il répond:

Lantelm, lo drutz e la domna m' es parvenz
Que tragan plus c' a doble lor dolors,
Que l' uns a dol del dan c' a l' autre sors,
E del sieu dan es l' autre si dolenz,
Aquist dui fan d' afan dobla sofrensa.
Ramond una.

Il y a sous le même nom de Raimond une tenson avec Rodrigue:
Ar chauzes de cavalaria,
En Rodrigos, lo laus e 'l pres
E retenes per tota via
Ses l' obra; e si mais voles
L' obra, no i sia
Lo pres nul dia
Ni 'l laus, mas pero tal prendes
Que vostr' amia
Totz temps n' estia
Vostra, sino er la perdes.
Ar chauzes.
Millot, III, 431.

Raimond d' Avignon. Une pièce, t. IV.
Bastero, 92. Crescimbeni, 207.

Raimond Bistors de Roussillon. Un couplet:
Non trob qu' en re me reprenda
En faitz ni en ditz,
Pos fui de Montan partitz,
Per qu' en val mens ma fazenda,
Car anc no fo, si Montans vi mon dan,
No m' o disses ab motz o en cantan,
Que cel qui ve son bon amic faillir
Molt l' ama pauc, si no ill lo ausa dir;
Per qu' eu am mais sel qu' el mal me retrai
Que cel que m dis lo be, can fag non l' ai.
Non trob qu' en.
Millot, III, 396.

Raimond de Durfort.
Raimons de Durfort e 'N Turcmalec si foron dui cavallier de Caersi, que feiron los sirventes de la domna que ac nom ma domna N' Aia, aquella que dis al cavallier Cornil qu' ella non l' amaria, si el no la cornava el cul.
Fragments d' une pièce:
Turcmalet, be us ten en grat
Quar ab mi vos vey acordat
De ben mantener En Bernat,
Seluy que no respon en fat
Al malastruc Caersinat...

Ben es malastrucx e dolens
Lo Caersis e totz sos sens,
Be m par qu' el cosselh ac sciens;
Ja ieu no sia sos parens,
Quar si m' en mostresson dos cens,
Ieu los cornera totz jauzens,
E pueys fora ricx e manens
Encaras que y fermes las dens.

Non a bona dompna el mon...
E pueys m' apellava 'N Ramon,
Cornatz me dedins en redon,
Qu' ieu no y baizes la cara e 'l fron,
Cossi volia beur' en fon...
Turcmalet be us.
Bastero, 92. Crescimbeni, 207. Millot, I, 255. P. Occ. 73. Hist. Litt. XV,
462.

Raimond de Castelnau, t. IV. Six pièces.
De servir a bon senhor
Pot hom venir a gran be;
Per qu' ades sier la melhor,
E nulha vetz no m recre
De far so que l' agensa,
Que la bona entendensa
Qu' ella m' aduy e m' atray
Mi ten ades a faire so que 'l play.

E tenc m' o a gran honor
Quan puesc far ni dire re
Qu' a lieys sol' aya sabor;
Pero non fas lo cente
Que tanh' a sa valensa,
Quar sabers e sciensa
Mi falh, mas ges no m' esmay
Qu' elha m pot ben donar so qu' ieu non ay.
De servir a bon.


Mietz mortz vau en un semdier,
Mas mas juntas e doblan
Ves lieys torsen e dressan,
E no sai qual part mi tenha,
Qu' en quascuna si rescon
So que m te plus deziron.
Entr' ira et alegrier.
Bastero, 92. Millot, III, 77. P. Occ. 273.

Raimond l' Écrivain. Une pièce, dont voici le premier couplet:
Senhors, l' autr' ier vi, ses falhida,
La cara que ges no m' oblida,
Gent encuyrad' e mielhs garnida,
E parlet a ley d' issernida,
E dis al trabuquet aital:
Fortz soi e no m podetz far mal,
En las lissas farai portal,
Que dins la vila vuelh ostal.
Senhors l' autr' ier.
Millot, 431.

Raimond Feraud. Il paraît par le prologue de la vie de saint Honorat, seul ouvrage qui nous reste de ce troubadour, qu' il en avait composé plusieurs autres:
Cel que volc romansar
La vida Sant Alban
E verses d' el compost
Volc tornar en vers plan,
E del rey Karlle play
Sa mort en sa chanson,
E 'ls verses del lay
Fes e la passion,
De novel fay sermon
D' un precios cors sant
Que fon neps de Marsili
E del rey Aygolant.
La vida si trobet
En un temple ja dis
De Roma l' aportet
Un monges de Leris
De lay si trays la gesta
D' una anticha scriptura;
Ren no y trobares
Mais de veritat pura.

Après le récit des faits, la plupart miraculeux, qui composent la vie de saint Honorat, le poëte rapporte un grand nombre de miracles opérés par ce saint ou par son intercession.
C' est à l' occasion de l' un de ces miracles qu' on trouve ces vers relatifs à la boussole:
Mays ira de mal temps
Lur a frascat lur vela;
Non val la caramida
Puescon segre l' estella.

Le poëte raconte le massacre des moines de Lerins par les Sarrasins, et s' écrie:
Ay! segner dieus de paradis!
Que fara l' islla de Leris?
Ar tornara gasta e boscoza;
Perdut a maynada joyosa
Que tan honrada la tenia
Per falsa jent de payania.
Qui dira messas ni mestiers?
Car no crey que fos monestiers
Hom tant agues de santas jentz
Com aysi que n' a mortz cinc centz.

Erma e deserta tornaras,
Illa del Lerins que faras?
Destrucha, e dezeretada
De tan glorioza maynada
Que son agut a gran turment
Mort e nafratz tan laydament
Et espesseiatz per Sarrazins,
Que faras illa del Lerins?

L' auteur dit à la fin de son ouvrage:
Comptat vos ai la veritat
De transtot so que n' ai trobat;
Plus non en puosc dire ni say,
Car plus en escrit trobat non ay...
Que l' an de dieu mil e tres cent
Compli lo priols son romans.
Nostrad. 172.

Raimond Gaucelm. Tenson avec Jean Miralhas, auquel il dit:
Joan Miralhas, si dieu vos gart de dol,
Cal vos play may vaqueira partizo
Que siatz totz redons del cap tro 'l sol,
O totz fendutz del pe tro al mento
E que portes sobr' el nas la culvera?
Diatz m' en ver ades ses falhizo,
Sinon eu vos dirai c' aital falvera
Que no devetz far cobla ni tenso.
Joan Miralhas.

Raimond Gaucelm de Beziers, t. IV. Huit pièces, dont cinq sont datées.
So son II coblas que fes Raimon Gaucelm del senhor d' Uzest que avia nom aissi quon elh Raimon Gaucelm.
Belh senher dieus, quora veyrai mo fraire
Lo pro Raimon Gaucelm franc, de bon aire,
Que tan de be n' aug comtar e retraire
Que mal m' ira, si no 'l vey ans de gaire,
Quar manta gen
Ditz que valen
Pretz a, doncx ses estraire
L' am de cor lialmen.

Tant a fin pretz, fe que deg a mon paire,
Que dels valens es qu' anc nasques de maire,
Segon qu' aug dir, don l' am tan ses cor vaire,
Qu' el cor e 'l sen e 'l saber e 'l veiaire
E 'l bon talen
Li diey coren,
Quo me dis son afaire
E son bon estamen.

Bernatz, breumen
Li digatz gen
Que ieu vuelh dir e faire
Tos temps sos mandamen.

Dans un de ses sirventes, il dit:
A penas vau en loc qu' om no m deman:
Raimon Gaucelm, avetz fac re novelh?
Et ieu a totz respon ab bon talan,
Quar totas vetz m' es per ver bon e belh,
E m play quand aug dir de mi: Aquest es
Tals que sap far coblas e sirventes
E non per so qu' ieu vuelha qu' om del mon
M' en don raubas, qu' ieu n' ay pro e say don.
A penas vau.

Planch ne fes Raimon Gaucelm en l' an que hom contava M.CC. LXII, per un borzes de Bezers lo qual avia nom Guirautz de Linhan.

Quascus planh lo sieu dampnatge
E sa greu dolor,
Per qu' ieu planc e mon coratge
Lo mieu bo senhor
Que es mortz: dieus la maudia
Mortz qu' aissi ns rauba tot dia,
Qu' elh melhors ne va menan
E selhs que meynhs fan folia,
Don y prendem totz gran dam.

Ja no veyrai son estatge
Que ieu tost no m plor,
On menava 'l gran barnatge
Soven a s' onor;
Sertas gran dolor deuria
Aver qui n' avia paria
Ni a cuy vay remembran
Los bos faitz que el fazia;
Sans Miquels, siatz li denan,

Sus en l' onrat heretatge
On son li sanctor...
Quascus planh.
Millot, III, 187. P. Occ. 300.

Raimond Jordan, vicomte de Saint-Antonin, t. IV. Treize pièces, dont quelques-unes sont attribuées à d' autres troubadours:
Lo vescoms de Saint Antoni si fo del evescat de Caortz, seigner de Saint Antoni e vescoms. Et amava una gentil domna moiller del seignor de Pena d' Albiges, d' un ric castel e fort. La domna si era gentils e bella e valens, e mout prezada e mout honrada; et el mout valens et enseignatz, e larcz e cortes, e bos d' armaz, e bels et avinens, e bons trobaire. Et avia nom Raimon Jordan; la domna era apellada la vescomtessa de Pena. L' amors de lor dos si fo ses tota mesura, tant se volgren de ben l' us a l' autre.
Et avenc si q' el vescoms anet cum garnimen en una encontrada del seus enemics; e si en fo una grans batailla, e 'l vescoms si fo nafratz a mort. E fo dich per los enemics de lui q' el era mortz; e la novella venc a la domna qu' el era mortz; et ella de la tristessa e de la dolor gran que ac de la novella si anet a lo, e si s rendet en l' orden dels Eretges.

E si cum dieus volc, lo vescoms meilluret e garic de la nafra; e negus no il volc dire qu' ella s fos renduda. E quan fon ben garitz, el s' en venc a Saint Antoni, e fon li dich cum la domna sera renduda, per la tristessa qu' il ac de lui quant auzi dire q' el era mortz. Dont quant el auzi so, perdet solatz e ris e chan et alegressa, e cobret plains e plors e sospirs et esmais e dolors, e non cavalguet ni anet ni venc entre la bona gen.

Et estet en aissi plus d' un an, don totas las bonas gens d' aquellas encontradas n' avian gran marrimen. Don ma dona Elis de Monfort, qu' era moiller d' En Guillem de Gordon, filla del vescomte de Torena, on era jovens e beutatz e cortezia e valors, lo mandet pregan ab mout avinens precs qu' el, per la soa amor, se degues alegrar e laissar la dolor e la tristessa, disen ella qu' ella li fazia don de son cors e de s' amor per esmenda del mal qu' el avia pres; e pregan lo e claman li merce qu' el la deignez anar vezer; e sino qu' ella venres a lui per vezer lo. Quan lo vescoms auzi aquels honratz plazers que la gentils valens domna li mandava, el si li comensa venir gran doussors d' amor al cor; si qu' el comensa a far allegresa et a s' esgauzir, et comensa a venir en plasa e recobrar solatz entre las bonas gens; e vestir se e sos compaignos e cobrar se en arnes et en armas et en solatz; et appareillet se ben et honradamen, et anet s' en a ma domna Elis de Monfort; et ella lo receup ab gran plazer et ab gran honor q' el li fetz. Et el fon gais et alegres de la honor e dels plazers q' ella ill fetz e ill dis; et ella mout alegra de la bontat e de la valor e del sen e del saber e de la cortesia qu' ill trobet en lui, ni no fo pentida dels plazers ni de las amors qu' ella li avia mandadas. E la saup ben grazir, e preguet la q' ella ill fezes tan d' amor per que el saubes que per bon cor e per bona voluntat li avia mandatz los plazers plazen, dizen qe 'ls portava en l' armari de son cor totz jorns escritz. E la domna o fetz ben, qu' ella lo pres per son cavallier, e receup son homenatge; et ella se det a lui per domna abrassan e baizan, e il det l' anel de son det per fermansa e per segurtat.
Et en aissi se parti lo vescoms de la domna molt alegres e molt gais, e cobret trobar e cantar e solatz; e fetz de lei adonc aquela chanson que dis:
Vas vos soplei en cui ai mes m' entensa.
Et enans qu' el fezes la chanson, una nuoich quant el dormia, li fon avis que amors l' assaillis d' una cobla, que dis:
Raimon Jordanz, de vos eis voill aprendre
Co us etz laissatz de solatz ni de chan.
Ja soliatz en domneiar entendre
Mout leialmen, so faziatz semblan,
E us feigniatz e us en faziatz gais;
Mas ara i vei qu' avetz fenit lo lais:
Encolpatz etz, si non es qe i responda.

Mantas bonas cansons fetz.
No puesc mudar no digua mon veiaire
D' aisso don ai al cor molt gran error,
Et er me molt mal e greu a retraire,
Quar aquist antic trobador
Qu' en son passat dic que son fort peccaire,
Qu' ilh an mes lo segle en error,
Que an dig mal de domnas a prezen,
E trastug silh qu' o auzon crezo 'ls en
Et autreyon tug que ben es semblansa,
Et aissi an mes lo segl' en erransa.

E tug aquist que eron bon trobaire
Tug se fenhon per lial amador,
Mas ieu sai be que non es fis amaire
Nuls hom que digua mal d' amor...

E ja nuls hom que sia de bon aire
No sufrira qu' om en digua folhor...
Qu' En Marcabrus a ley de predicaire,
Quant es en gleiza ho denant orador,
Que di gran mal de la gen mescrezen,
Et el ditz mal de donas eissamen;
E dic vos be que non l' es grans honransa
Selh que ditz mal d' aisso don nays enfansa.

Ja no sia negus meravellaire,
S' ieu aiso dic ni vuelh mostrar alhor
Que quascus hom deu razonar son fraire
E que ja domna sa serror,
Quar Adams fo lo nostre premier paire
Et avem dami dieu ad auctor...
No puesc mudar.

Dans une pièce on trouve cette invocation à l' Amour:
Amors, si us plagues preyar
Lieys d' amar,
Feiratz gran merce
Endreit me,
Quar ses lieys no puesc guerir,
Ni ieu no l' aus dir
Lo mal qu' ieu trai;
Per dieu, vai
Li m son cor ferir
Sol tan qu' en cossir
O 'n sospire!
Per solatz e.

Il dit ailleurs:
Per qual forfait o per qual falhimen
Qu' ieu anc fezes encontra vos, Amors,
Mi destrenhetz e m tenetz enveios
Per la bella que mos precs non enten;
Trop demostratz en me vostre poder,
E qui vencut vens mout fai pauc desfors.
Si vensiatz lieys que no us tem ni us blan,
Adoncx sai eu que y auriatz honor gran.
Per qual forfait.

E s' ieu en dic mon conort
No m' o tengas ad orguelh,
Que ta fort l' am e la vuelh
Que, si era cochatz de mort,
Non queria dieu tan fort
Que lai el sieu paradis
M' aculhis,
Com que m des lezer
D' una nueg ab lieys jazer.
Lo clars temps.

Voici l' envoi de deux de ses pièces:
Tan vos det dieus d' astre e de poder,
Bona domna, que hom no us vai vezer
S' a 'l cor marrit no 'l li tornetz en jay,
Salf vostre pretz segon so que 'l n' eschay.
Aissi cum cel.

De lieys lauzar no serai trop parliers,
Qu' entendrion de cui sui cavalliers,
S' ieu dizia lo quart de sa valensa.
Vas vos soplei.
Nostrad. 50. Crescimbeni, 31. Bastero, 92. Hist. gén. du Languedoc III, 327. Millot, II, 316. P. Occ. 199. Hist. Litt. XV, 464.

Raimond Menudet. Une pièce en partie lacérée; en voici des fragments:
Ab grans dolors et ab grans marrimens
Comens mon planc per selh cui dieus ampar,
Quar tot lo mon s' en deuria plorar,
Per lo melhor qu' es mortz de lunhas gens
E 'l plus prezat e tot lo mielhs aybit,
Per que ieu cre que lo Sant Esperit
Lo ns aya trag d' aquesta prezen vida
Per metre lay en la santa establida.

Qui fara mais los belhs aculhimens,
Senher Daude, que vos soliatz far,
Qu' anc natura non formet vostre par
Per aver cap de totz belhs complimens,
E de fin pretz eras sims e razitz,
E paratges s' era en vos noyritz;
Be m meravelh quar tot lo mons non crida,
Quar aissi ns es la sua mortz falhida.

Francx cavalliers, ples de bos ardimens,
Arditz de cor, savi per cosselh dar,
De tot un an non poiri' hom comtar
La tersa part dels belhs captenemens
Que faziatz ni dels plazentiers ditz.
Maudita mortz! mal nos as escarnitz,
Quar lo melhor as pres d' esta partida
En cui valors s' era loncx temps noyrida.

Mas ieu prec dieu de bon cor leyalmen,
Aysselh que fes cel e terra e mar
Qu' el meta lay en belh luec et en clar,
En paradis, davan los ignocens,
E pels angels sia gent aculhitz,
E tal perdo quon ac la peccairitz
Prec que 'l fassa la trinitatz complida
Que tot quant es el mon capdella e guida.

Ai! Borsaguas e tos sos mandamens
La nueg e 'l jorn deuriatz sospirar
Quar dieus nos a volgut desheretar...
Ab grans dolors.
Millot, III, 432.

Raimond de Miraval, t. III. Environ cinquante pièces.
Raimons de Miraval si fo us paubres cavalliers de Carcasses, que non avia mas la quarta part del castel de Miraval; et en aquel castel non estavo XL home. Mas per lo seu trobar e per son bel dire, e car el saup plus d' amor et de domnei, e de totz los faitz avinens, e de totz los ditz plazens que corron entr' amadors et amairitz, el fo amat e tengut car per lo coms R. de Toloza, qu' el clamava son Audiart, et el lui. El coms li dava cavals et armas, e 'ls draps que besoignaven, e so que 'l fazia mestier.

Et era senher del alberc de lui, e senher del rei Peire d' Arago, e del vescoms de Bezers, e d' En Bertran de Saissac, e de totz los grans baros de aquela encontrada. E non era neguna gran domna ni valens que no dezires e no se penes que el entendes en ella, o que li volgues be per domesteguessa, quar el las sabia pus onrar e far grazir que nuls autr' om; per que neguna no crezia esser presiada, si Raimons de Miraval no fos sos amics. E R. de Miraval s' entendet en mantas domnas, e 'n fetz mantas bonas cansos; e no se crezet mais qu' el de neguna en dreg d' amor agues ben, e totas l' enganeren.
Ben avetz auzit R. de Miraval qui fo ni don, per qu' ieu vos vuelh dire mais de son fag. Don el amava una dona de Carcasses que avia nom Na Loba de Puegnautier, filha d' En R. de Puegnautier; et era molher d' un cavayer ric e poderos de Cabaret, pariers del castel. La Loba si era sobravinens e voluntoza de pretz e d' onor; e tug li baro de la encontrada e li estranh que la vezian entendian en ela: lo coms de Fois, En Olivier de Saissac, En Peire Rotgier de Mirapeys, En Aimeric de Monrial, En Peire Vidal que fes mantas bonas cansos de lieis. En Raimons de Miraval si l' amava mais que totz, e la metia enans a son poder ab sas cansos e en comtans, com sel que o sabia meils far de cavalier del mon, et ab plus plazens razos et ab plus bels digz. E la Loba per lo gran pres en que el l' avia meza, car conoissia qu' el la sabia enansar fort e dezenansar, ela li sofria sos precs e 'l prometia de far plazer en dreg d' amor, e l' avia retengut baizan. Mas ela o fazia tot per engan, et amava lo coms de Fois tan que ela ne avia fag son drut. Et era l' amor paleza de lor per tota la encontrada de Carcasses, don ela fon descazucha de pres e de honor e d' amics: que lai tenian per morta tota domna que fassa son drut d' aut baro.
En Miraval auzi la novela del mal c' avia fag, e que Peire Vidal n' avia facha una mala chanso d' ela que di:
Estat ai una gran sazo;
en lacal el dis en unas coblas:
Mot ai mon cor felo
Per lieis que mala fo.
Miraval fo sobre totz pus dolens, et ac voluntat qu' en diches mal e en decazer ponhes; e pueis pesset se que mai valia que ponhes en ela enganar, aisi com ela avia lui enganat: e comensa la a defendre, a cobrir et a razonar del fag del comte. La Loba auzi que Miraval la defendia del mal que avia fag, sobre la gran tristeza qu' el avia. Si s' alegra molt per la defensio de Miraval, per so qu' ela avia maior paor d' el que de totas las autras gens. E si 'll fai venir a se, e si 'll regrasia molt en ploran del mantenemen e de la defensio qu' el fazia d' ela; e si li dis: Miraval, s' ieu anc jorn agui pretz ni honor, ni amic ni amiga, ni fos auzida ni prezada luenh ni pres, ni aigui ensenhamen ni cortezia, per vos m' es tot avengut e de vos o tenh. E cum so sia causa que ieu non ai fag tot so que vos aves volgut en dreg d' amor, no m' o a vedat amors d' autrui, mas una paraula que vos disses en una vostra canso, que ditz:
Amors me fai cantar et esbaudir...
Bona domna no s deu d' amor gequir;
E pus tan fai qu' ad amor s' abandona,
No s' en coch trop ni massa non o tir,
Que mens en val tot fag que dessazona.
Et ieu volia vos far tan de plazer ab onrada razo, per que vos l' acsetz plus car, que m' en volia cocha; que non a mais dos ans e cinq mes que vos retengui baizan, si com vos diches en vostra canso:
Passatz so cinq mes e dui ans
Qu' ieu vos retengui a mos comans.
Aras vei be que vos no m voles abandonar per lo blasme fals e mensongier que m' aun mes enemix et enemiguas desobre me. Per so vos dic que pos vos me mantenes contra tota gent, et ieu me tuelh de tota autra amor per vos, e don vos lo cor e 'l cors per far tot cant que vulhatz; e met me del tot en vostre poder et en vostras mas, e prec vos que m defendatz a vostre poder. Miravals ab gran alegreza receup lo don de la Loba, et ac de lieis tot so que a lui plac longa sazo. Mas denan s' era enamorat de la marqueza de Menerba, qu' era joves e gaia e gentils domna; e non avia mentit ni enganat, ni era estada enganada ni trahida. E per aquesta se parti Miravals de la Loba, per que fez aquesta canso que dis:
S' ieu en cantar soven
No m' atur ni m' aten,
Non cujetz que sabers
M' en falha ni razos.
Vos avez entendut d' En Raimon de Miraval co saup enganar la Loba e remaner ab lieis en patz. Mas ar vos dirai de N' Alazais de Boissazon com l' enganet; et una autra apres qu' era sa vezina, Na Esmengarda de Castras, et il dizia hom la bela d' Albeges. Abdoas ero de l' avescat d' Albi: N' Alazais era d' un castel que a nom Lombes, molher d' En Bernat de Boissazo; Na Esmengarda si era d' un borc que a nom Castras, molher d' un ric valvassor qu' era fort de temps.
Miravals s' enamoret de N' Alazais qu' era joves e gentils e bela, e voluntoza de pretz e d' onor e de lauzor. E car ela conoissia que Miravals li podia plus donar de pretz que nuls hom que fos, si fo molt alegra car vi qu' el l' amava; e fetz li totz los semblans e los plazers que dona pot far a home. Et el la enanset cantan e comtan a son poder, e de lieis fes motas bonas chansos. E mes la en tan gran pretz, que totz los baros de aquela terra entendero en ela, lo vescomte de Bezers, e 'l coms de Toloza, e 'l rei Peire d' Arago, als cals Miravals la avia tan lauzada, qu' el reis, ses vezer, s' en era fort enamoratz, e l' avia mandatz sos messatges e sas joias. Et el ac voluntat de lieis vezer; e Miravals ponhet mot com el la vis, e fetz una cobla en sa chanso que dis:
Ar ab la forsa del freis...
S' a Lombes corteja 'l reis,
Per tos temps er jois ab lui;
E sitot s' es sobradeis,
Per un ben en venran dui:
Que la cortezi' e 'l jais
De la bella N' Alazais,
E 'l fresca color e 'l pel blon
Fan tot lo segle jauzion.
Donc lo rei s' en venc en Albiges a Lombes per vezer N' Alazais; En Miravals venc ab lo rei, pregan lo rei qu' el li degues valer ab ma domna N' Alazais. Fort fo ereubutz et onratz lo reis, e vegut volentiers per ma domna N' Alazais. El rei, tantost can fon assegut apres d' ela, la preguet d' amor; et ela autreiet de far tot so que volria; si que la nueg ac lo rei tot so que volc; e 'l lendema fo saubut tot lo castel e per tota la cort del rei. En Miravals, que atendia esser rics de joi per prec del rei et auzi aquestas novelas, fo fort marrit; et anet s' en, e laisset lo rei e la dona. Longamen se plais del mal que avia fag la dona, e de la felonia qu' el rei avia facha de lui; don el per aquesta razo fe esta chanso:
Entre dos volers soi pessiu.
Can lo coms de Toloza fon deseretatz per la guerra e per los frances, et ac perdut Argensa e Belcaire; e li frances agro San Gili et Albiges e Carcasses; et Bederres fon destruitz, e 'l vescomte de Bezers era mort, e tota la bona gent d' aquela encontrada foro morta e guandida al coms,
ab cui el se clamava 'N Audiart, el vevia ab gran dolor, per so que tota la bona gent, de cui era lo coms senher e maystre, e donas e cavaliers ero mortz e deseretatz. Pueis avia sa molher perduda, aisi com auziretz, e sa dona l' avia trait et avia son castel perdut. Avenc se qu' el reis d' Arago venc a Toloza per parlar ab lo comte, e per vezer sa seror ma dona Na Elionor e ma dona Sancha. E confortet mot sa seror e 'l comte e sos filh e la bona gen de Toloza. E promes al coms qu' el li rendria e cobraria Belcaire e Carcassona, et a Miraval lo sieu castel; e que la bona gen cobraria lo joi que avia perdut. En Miravals, per joi qu' el ac de la promessio qu' el reis fes al comte et a lui de rendre so qu' avion perdut, e per lo tems d' estat qu' era vengutz, ja agues el preponut de no far cansos entro que agues cobrat lo castel de Miraval que avia perdut, e car s' era enamorat de ma dona Na Elionor, molher del comte, qu' era la plus bela dona del mon e la melhor, a cui el non avia encaras fag semblan d' amor, fes esta canso que di:
Bel m' es qu' ieu chan e condei,
Pos l' aur' es dossa e 'l temps jai.
E cant ac facha la canso la trames en Arago, per qu' el rei venc ab mil cavayers a servizi del comte, per la promessio qu' el avia facha. Don lo rei fon mortz per los frances denan Murel ab totz los mil cavayers que avia ab se, que negus non escapet ab vida.
Eu vos ai dich de sobre en l' autra raison d' En Raimon de Miraval, et avetz auzit qui fo ni don, e com gran ren entendet en totas las meillors dompnas e las plus valens d' aquelas encontradas, si com el dis:
Ja ma dompna m' a lei,
S' eu a sas merces m' estais,
Que non ai cor que m' abais
Ni vas bas amor desrei;
C' ades ai lo meills volgut
Dedins e fors son repaire, etc.
Que las mes en gran pretz et en gran lauzor entre la bona gen. Ben ni ac de tal que feiron ben de lui, e d' autras qu' en feiron mal, si com el dis:
Que mantas vetz me tornet a folor
E mantas vetz en gaug et en doussor.
E ben fo per tals galiatz que el las galiet pueis tot galiatz, si com el dis:
Et en sufren mon dan
Saup l' enganar toz enganatz,
E pois remaner ab leis en patz.
Mas a lui desplasia fort qui dizia qu' el non agues ben de las dompnas, e si desmentia aquels que disian qu' el non agues ben, si com el dis:
Ar vau disen a lairo
Q' anc d' amor no fi mon pro,
M' en ten qautz, n' ai bes e jauzimens
E sufert dans e galiamens.
Ancmais no volc enganar las finas ni las leials per mal qu' elas li fezeson sofrir, ans de lor dan poc aver fait son pro, mas anc no volc ren qu' a lor no fon bos. E si s' enamoret d' una joven domna gentil d' Albiges que avia nom ma domna Aimengarda de Castras; bela era e cortesa et avinens et enseignada e gen parlans.
Dig vos ai de N' Alazais de Boissazo com engannet Miravals e si meteusa aissi; ara vos vuelh dir com Na Esmengarda de Castras saup que N' Alazais l' avia escarnit; mandet per En Miravals; et el venc, et ela 'l dis que mot era dolenta de so que se dizia de Na Alazais, don ela avia cor e voluntat de far esmenda a lui de se mezeissa, del mal que li avia fag N' Alazais. Et el fon leu per enganar, can vi los bels semblans e 'ls bos ditz ab qu' ela li presentava l' esmenda del dan qu' el avia pres; e dis li que voluntiers voldria prendre de lieis la esmenda. Et ela pres lo per cavalier e per servidor; e Miravals la comenset a lauzar et a grazir, et a enansar son pretz e sa valor. E la dona avia sen e saber e cortezia, e saup gazanhar amics et amigas. En Olivier de Saissac, que era un gran bar de la terra, si entendia en ela e la pregava de penre per molher.
En Miravals, can vi que l' avia tan montada en pretz et en onor, volc gazardo; e si la preget que li fezes plazer en dreg d' amor. Et ela li dis qu' ela no il faria plazer d' amor per nom de drudaria, qu' enans lo pendria per marit, per so que lur amor no s pogues partir ni s rompre; e qu' el degues partir sa molher de se, la qual avia nom ma dona Gaudairenca. Don Miravals fon fort alegres e jauzens cant auzit que per marit lo volia; et anet s' en al sieu castel, e dis a sa molher que no volia molher que saupes trobar, que assatz avia en un alberc d' un trobador; e que se aparelhes d' anar ves l' alberc de son paire, qu' el no la tenria plus per molher. Et ela entendia en un cavayer que avia nom Guillem Bremon, don ela fazia sas dansas. Cant ela auzi so que En Miravals li dis fes se fort irada, e dis que mandaria per sos parens. E mandet per En G. Bremon que vengues, que ela lo pendria per marit e s n' iria ab el.

G. Bremon cant auzi las novelas fo molt alegres; e pres cavaliers, e venc s' en al castel d' En Miraval e desmontet a la porta. E Na Gaudairenca o apres, e dis a 'N Miraval que siei amic eron vengut per lieis, e qu' ela s' en volia anar ab lor. Miravals fo molt alegres e la dona plus. La dona fo aparelhada d' anar; En Miravals la menet fora e troba En G. Bremon e sa companha e receup los fort. Can la dona volc montar el caval, ela dis a 'N Miraval, que pus que la volia partir de liei, que la des a 'N Guilhem Bremon per molher. Miravals dis que voluntiers, si ela o volia. En G. se trais enan e pres l' anel per espozar; En Miraval la 'l det per molher, e menet la 'n. Can Miraval ac partida sa molher de se, anet s' en a ma dona Na Imengarda; e dis li qu' el avia fag son comandamen de sa molher, e qu' ela denhes faire e dir e li atendes so que li avia promes.

E la dona li dis que ben avia fag; e que s' en tornes a son castel e que fezes son aparelhamen de far grans nossas e de recebre lieis per molher, car ela mandaria tost per el. Miravals s' en anet e fes gran aparelhamen per far nossas. Ela mandet per N Olivier de Saissac, et el venc tost: et ela 'l dis co ela faria tot so qu' el voldria, e 'l penria per marit. Et el fo lo plus alegres hom del mon; et acorderon aisi lur fag que 'l ser la 'n menet al sieu castel, e lendeman l' espozet, e fes grans nossas e gran cort.
Las novelas vengro a 'N Miraval que la dona avia pres N Olivier de Saychac per marit. Fort fo dolen e trist, car l' avia fag sa molher laissar, e que l' avia promes qu' el prendria per marit, e que n' avia fag son aparelhamen de nossas; e dolens de N' Alazais del mal qu' ela avia fag ab lo rei d' Arago: e si perdet tot joi e tot alegrier e tot solatz, e cantar e trobar. Et estet com hom esperdutz ben dos ans. Aquestas novellas foron auzidas per totas aquelas contradas loing e pres; et avenc a saber a un valen baron de Cataloigna que avia nom N Uget de Mataplana qu' era mout amics de Miravals, e si en fetz aquest sirventes que ditz:
D' un sirventes m' es pres talens.
E mans cavaliers trobador se trufavon de lui per los esquerns qu' en fazian. Mas una gentil dona que avia nom Brunessen, molher d' En P. Rotgier de Cabaret, que era enveioza de pretz e d' onor, si mandet saludan e pregan e confortan a 'N Miraval que s degues alegrar per l' amor de lieis: e que saubes per veritat qu' ela l' anaria vezer si no volia venir vas lieis, e li faria tan d' amor, qu' el conoisiria be que no 'l volia enganar. E de aquesta razo fes esta chanso que di:
Ben aia 'l messatgier.
Fragments d' une pièce où, dans chaque couplet, il y a un mot dont la répétition fréquente est obligée:
Be m' agrada 'l dous temps d' estiu,
E dels auzels m' agrada 'l chans,
E 'l vert fuelh m' agrad' e 'l verjans,
E 'ls pratz vertz me son agradiu;
E vos, domna, m' agradatz cent aitans,
Et agrada m quan fauc vostres comans,
E vos no platz que m denhetz res grazir,
Et agrada m, quar me muer de dezir.

Per un dezir, domna, reviu
Qui m' es d' autres dezirs plus grans,
Qu' ieu dezir qu' el rics ben estans
Vostre cors deziran m' aiziu,
E 'lh mieus dezirs se dobles en baizan;
E pus tan be us dezir ses tot enguan
Ja no m laissetz al dezirier aucir,
Quar deziran deu hom d' amor jauzir.

Tot jauzir d' autr' amor esquiu
Quar per vos m' esjauzi enans...
Be m' agrada.

Dans une tenson avec Bertrand d' Allamanon Ier, il prend le parti des Provençaux contre les Lombards:
Trop son plus ric guerreiador
Li Proensal e plus valen
Per guerra e per mession,
Toilon la terra a 'N Symon,
E ill demandon la mort a lor seingnor,
Et al comte cuit que renda s' onor...

De lai es proesa e barnatz
Mantengutz; larguesa e covitz
Lai donon cavals e destriers
E fan rics condutz e pleniers;
En Lombardia podetz be, si us platz,
Morir de fam si deniers non portatz.
Bertran si fossetz.
Nostrad. 39. Crescimbeni, 40. Bastero, 93. Hist. gén. du Languedoc III, 326. Millot, II, 396. P. Occ. 220.

Raimond Rigaut. Une pièce de trois couplets:
Tota domna que m don s' amor
Vuelh m' o lays far premeiramen,
E que m don son entendemen
Son aculhir e son honrar,
Son gen tener e son bayzar;
Qu' ieu no suy ges dels pecx cortes
Que no sabon amar que s' es;
Qui s vuelha m' en tenha per fat,
Qu' ieu tenc l' afar per mielhs triat...
Tota domna.
Millot, III, 434.

Raimond de Salas. Quatre pièces:
Raimons de Salas si fo un borges de Marseilla, e trobet cansos e coblas e retroenchas. No fo mout conogut ni mout prezatz.
Une de ses pièces commence ainsi:
Si m fos grazitz mos chanz, eu m' esforcera
E dera m gaug e deportz e solatz,
Mas aissi m sui a non chaler gitatz,
Que ma dompna, que a totz jorns esmera,
So qu' eu li dic non deigna en grat tener,
Qu' a penas sai entr' els pros remaner,
Ni non sui ges cel que era antan,
Aissi me vol mos covinenz e 'l fran.

Hailas! cum muor quan mi membra cum era
Gais e joves, alegres, envesatz,
E quan m' albir qu' eu sui de joi loingnatz,
Per pauc mos cors del tot no s desespera;
E donc mei oill cum la pogron vezer,
Car n' ai perdut d' els e de mi poder!
So m' an ill fatz don mos cors vai ploran,
Qu' eu non posc far conort ni bel semblan.
Si m fos grazitz.

Dans une tenson avec une dame, il lui dit:
Vos veni conseill demandar
D' aisso dont estau en bistenz;
C' un' amor ai encobida
Tan ric e de gran valor
Que no li aus dir la dolor
Que per leis m' es escarida...

Il finit en disant:
Domna, totz temps a ma vida
Li vol celar ma dolor,
Mas pos a vos par meillor,
Dara il mon cor ses faillida.
Domna qu' a.
Bastero, 93. Crescimbeni, 208. Millot, III, 323. Papon, II, 402. P. Occ.
328.

Raimond. Voyez Comte de Toulouse.

Raimond de Tors, ou de la Tour, de Marseille. Six pièces.
Ar es ben dretz
Que vailla mos chantars
E mos sotils trobars,
Pos lo coms d' Anjou s' aficha
En l' emperial deman
Per cui guerras e masan
Seran e plai e trafec,
Mas car es seinher e sers
D' amor, m' es greus et avers.

Tant es adretz
D' amor q' el torneiars
L' en es plazens, e dans lo guerreiars,
Per que m' er mal s' om lo tricha,
Mas qui m' en crezes d' aitan
Clerge n' agran tot l' afan,
Quar en aquest mezeis plec
Dui valen lo pers,
Per q' ar ai paor del ters...

Quar es eletz
Sobre totz e ses pars
Lo reis Manfreis a cui non platz trichars,
Per cui Poilhars, Autaricha
E Cecili' atretan
E Calabria que 'l blan,
E 'l principatz ses tot dec,
Fins e dretz ses tot envers,
Li prec que s gart dels pervers.
Ar es ben.

Ar es dretz qu' ieu chant e parlle,
Pos de Viena e d' Arlle
Vol esser reis En Richartz,
Don a dol lo reis de Karlle
E ric plazer N Odoartz
Que non es lotz ni coartz.

Per qu' ieu mon chantar esmeri,
Quar cuia aver l' emperi
E seinhorezar Lombartz
Qui sabon tot lo sauteri
De cor e totas las partz
E mais que per las VII artz.

E quar lo reis de Castella
Que prez e valor capdella,
Estan ab sos Espainhols,
Vol l' emperi ni l' apella,
Don ieu dic que escurols
Non es plus lieus que sos vols.
Quar es de pretz emperaires
E de valor caps e paires,
E fins jois es sos filhos,
E fin' amors es sa maires,
E gais solatz sos estolls
E sos grans enemics dols.

E quar sai qu' a nostre comte
De Proensa rendra comte
Qui s coronera lonc clau...
Quan la corona del ferre
Venran drec ez Engles querre,
L' un ab forsa, l' autr' ab frau;
Pero quals que s' en sotzterre,
Clerg' en faran a dieu lau...
Ar es dretz.

Dans un autre sirvente, il dit:
Totas las noras prezic
Que son ni seran
Que s gardon del fals abric
Que las sogras fan.

E faran lur pro,
Quar ses tota uchazo
Sabon bastir
Gran mal e gran dan e gran azir,
Per que d' alberc gieta fora
Chascuna suegra sa nora.
A totz maritz.
Bastero, 93. Crescimbeni, 208. Millot, III, 111. Papon, III, 451.

Raimond Vidal de Bezaudun, t. III. Quatre pièces, dans l' une desquelles il cite des passages de plusieurs troubadours, comme on le voit dans ce fragment:
E la dona, que de valor
Lo vi aital e de proeza,
No y esgardet anc sa riqueza,
Ans lo retenc lo premier jorn,

Qu' En Bernard dis de Ventadorn:
“Amor segon ricor non vay...”
Anc malvatz no fon de linhatge,
Ni hom galhart de vilania,
Mas lay on valor ven e tria
Ven paratge e de lay fuy
On avol cors soven s' aduy,
Que mans n' a faitz d' aut bas baros,
E per so dis En Perdigos:
“En paratge non conosc ieu mais re
Mas qu' en a mais sel que meilhs se capte...”
En aquelh temps.
Millot, III, 277.

Ralmenz Bistors d' Arles. Cinq pièces; en voici quelques passages:
Aissi col fort castels ben establitz
A son guerrier s' en ten e si defen
Tro 'l ven de genz e d' armas afortitz
Tan qu' el lo venz e lo forsa e 'l pren,
Me sui d' amor defendut tota via,
Domna, tro vi vostre cors ben estan...

Amors mi met e mos fols cors envia
Que us clam merce, a lei de fin aman,
E can vos cuitz pregar, la lenga m lia
Qu' el cor en ai escritz tot mon deman...
Donc es ab vos et amor al meu dan.
Aissi col fort.

Qui vol vezer bel cors e ben estan,
E vol vezer on fis prez cars s' es mes,
E vol vezer on fina beutatz es,
E vol vezer on nais e viu honransa,
E vol vezer on nais jois e jovens,
E vol vezer on n' es valors e sens,
Vegna vezer ma dompna Na Costansa...

Na Costansa, dompna, 'l vostre cors gens
Es de beutat e de prez tan manens
Qu' en poriaz feira tener en Fransa.
Qui vol vezer.

Ar agues eu, dompna, vostra beutatz,
E vos agsetz tot mon voler un dia;
Et eu agues vostra plazen coindia,
E vos agsetz totas mas voluntatz;
Et eu agues vostre plazen solatz
E vos agsetz mos sospirs e mos plors;
Et eu agues la valor qu' en vos regna,
Que si non etz de peira o de legna,
Be sabriatz mos mals e mas dolors;
E pois be sai que m fariatz secors.
Ar agues.

Si us desplatz quar vos voill be,
Dompna, ni us am ses engan,
Miratz vostra beutat gran
En un miraill, e pois cre
Que non tenretz a folia
Qu' ie us am ni 'n sui enveios,
Ans diretz qu' ieu vos deuria
Desirar mais per un dos.
A vos meillz.
Crescimbeni, 208. Millot, III, 431. Papon, III, 462.

Rambaud, t. IV. On trouve sous ce nom une tenson avec Azémar et Perdigon:
En Azemars, chauzetz de tres baros
Cal prezatz mais; e respondes premiers,
Et apres vos respond' En Perdigos:
Que l' uns es larcs e gais et ufaniers;
E 'l segons es adreg e bons terriers,
Et aquel larcs, mas non d' aital semblansa;
E 'l ters es bos per conduich e per lansa
E gen garnit; cals a meillors mestiers?
En Azemars.

Dans une tenson avec Albertet, il lui dit:
Albertet, dos pros cavallier
Amon doas donas valenz
Cortesas, bellas e plassenz
Et an amdoas pres entier,
E 'l cavallier son d' un poder;
Digaz me qual deu mais valer
Per sa dompna, que l' us es drutz
E l' autre en entendre sapuz;
Qual deuri' esser plus amoros
Ni plus larc ni plus franc d' amdos?
Albertet dos.

Rambaud de Beaujeu. Une pièce.
En Peire, m' er lo conort del salvatge
Que chant al temps en que plorar deuria,
E plor a sel que no ill faill nul dampnage,
Ans per son grat per tot temps estaria;
E tot aiso venz en me veramen,
Qu' eu chan sitot non ai mon cor jauzen,
Car non s' eschai, d' ome que ben enten,
Que son dol plor ni tot sos plasers ria...

Per tot lo mon voill tan anar aratge
Tro trobi pretz, si tant es qu' en loc sia;
E voill loingnar ma terra e mon lignage,
Car lai sai ben que trobar no ill poiria
Mas paubrera et outracuidamen,
Et ira m' en entr' els Lombards breumen
A l' onrat rei presat, pro e valen
Dels Alemans en cui creis que pretz sia.
En Peire m' er lo.
Bastero, 93. Crescimbeni, 208. Millot, II, 432.

Rambaud d' Hières. Un couplet adressé au comte de Provence:
Coms proensals, si s' en vai domna Sanza,
No vos tenrem tan valen ni tan pro...
Qu' ill domna es bella, plaisens e franza
E gensara tota nostra reio.
Ben aia arbres don nais tan bella brancha...
Crescimbeni, 208. Millot, III, 433. Papon, III, 462.

Rambaud d' Orange, t. II, III et IV. Environ trente pièces.
Ce troubadour étant l' un des plus anciens parmi ceux dont les ouvrages sont parvenus jusqu'à nous, puisqu' il mourut en 1173, il a paru convenable d' en imprimer un nombre assez considérable de fragments.
Non chant per auzel, ni per flor,
Ni per neu, ni per gelada,
Ni neis per freich, ni per calor,
Ni per reverdir de prada;
Ni per nuill autre esbaudimen
Non chan ni non fui chantaire,
Mas per mi dons en cui m' enten,
Car es del mon la bellaire.

Ar sui partitz de la peior
C' anc fos vista ni trobada;
Et am del mon la bellazor
Domna e la plus prezada,
E farai ho, al mieu viven,
Que d' al res non sui amaire,
Car ieu cre qu' ill a bon talen
Ves mi, segon mon vezaire.

Ben aurai, domna, grand honor
Si ja de vos m' es jutgada
Honransa, que sotz cobertor
Vos tenga nud' enbrassada,
Car vos valetz las meillors cen,
Que non sui sobregabaire,
Sol del pretz ai mon cor gauzen
Plus que s' era emperaire...

Sobre totz aurai gran valor,
S' aitals camisa m' es dada
Cum Yseus det a l' amador
Que mais non era portada;
Tristan mout prezet gent presen;
D' aital sui eu enquistaire;
Si 'l me dona cill cui m' enten,
No us port enveia, bels fraire.
Non chant per auzel.

Si m fos grazitz
Mos chantars ni ben aculhitz
Per cella que m' a en desdeing,
D' aitan mi feing
Que mains bos locs for' enbruzitz
Mais que non er...

Mos cors me ditz
Per que sui per lei enveillitz,
Car saup que nuill' autra non deing;
Per so m n' estreing;
Morrai, car mos cors enfollitz,
Mas ges non quier...

Trop sui arditz;
Domna, mos sens eissaboritz
M' a faig dir fols motz qu' ieu non deing;
Contra mi reing
Tan sui fors de mon sen issitz,
Non sen qui m fer.

Molt es petitz,
Domna, 'l tortz qu' ieu vos ai servitz;
Per que vos m' avetz en desdeing,
Faig n' es deveing;
Pendutz fos aut per la servitz
Qui a moiller!

Humils ses geing,
Domna, vostre sers faillitz
Merce vos quier.
Braus chanso qui 'ls.

Mas vos avetz don morai,
Amors, l' us de Barabas,
Qu' els vostres faitz soteiras
Qu' estan mal, per qu' ieu viu blos,
No faitz ges als plus iros;
Mas ves aquels etz ombriva
C' avetz en poder ses plai.

Ades mi datz plus d' esmai
On miels sui vas vos sertans,
E fas i be que vilans,
Car per mal sui amoros,
Mas non sai esser anctos
Vas vos, c' ades recaliva
Mos leus cors on pieg m' en vai...

Mas non es de mar en sai
Ni lai on es flum Jordans
Sarrazis ni crestians
Qu' ieu no venques tres o dos;
E sai qu' en serai joios
Mas grans ira m' en abriva
Que m fai ver dir e no m plai.
Amors com er.

Ben sai qu' a selhs seria fer
Que m blasmon quar tan soven chan,

Si lur costavon mei cantar;
Mielhs m' estai
Pos leis plai
Que m ten jai,
Qu' ieu non chan ni ja per aver,
Qu' ieu n' enten en autre plazer...

Si ben en amar lieys m' esmer,
Qu' ieu sai que si pel mon s' espan
Qu' autras m' en faran fraiturar,
Don m' esglay.
Qu' en faray?
Cobraray
Doncs mon cor ab jauzen ver?
Oc, si m' avia lo poder.

Mas tos temps fo e tos temps er
Que grans amors no te guaran;
Grans meravelhas son d' amar.
Qu' en dirai,
S' amors chai
Quar va 'n bai?
Ailas! ja no m' o lais vezer
Selh dieu que m n' a dat jauzen ser...
Ben sai qu' a selhs.

Aras no siscla ni canta
Rossinhols,
Ni crida l' auriols
En vergier ni dins la forest,
Ni par la flor gruegua ni blava...
Qu' a pauc lo cor no m' avanta,
Qu' esquirols
Non es ni cabirols
Tan leus cum ieu sui...
Don guais e trenchans
Serai tot l' ans,
Pus ma dona vol mos chans.

E neis noqua m n' espavanta
Lor estols
Dels fals, fols, trics e mols
Lauzengiers cui dieus tempest,
Si m pren mi dons e m' entrava
Per mais de mil ans
Tot als sieus comans
Qu' en als non ai cor que m' eslans...
Aras no siscla.

A mon vers dirai chanso
Ab leus motz et ab leu so
Et en rima vil e plana,
Pois aissi son incolpatz,
Quand fatz avols motz o 'ls fatz,
E dirai so qu' en cossir,
Qui que m n' am mais, o m n' azir...

Dieus retenc lo cel e 'l tro
A sos obs ses compagno,
Et es paraula certana
C' a mi dons laisset en patz
La seignoria vas totz latz,
Qu' el mons totz li deu servir
E sos volers obezir.

Ja de mort ni de preizo
No m gart dieus, ni gaug no m do,
Si mi dons, que m te ses cana,
No val pro mais c' autra assatz,
Segon qu' eu cre, e sapchatz
Que totz hom que la remir
S' enten en lieis al partir...

Domna, ieu vos dei grazir
So qu' ieu sai ben far e dir...
A mon vers dirai.

Dona, si m' auzes rancurar,
De vos ploran mi clamera,
Mas no vos deg encolpar;
Qu' ieu sai ben que tan valetz
Que tot quant faitz ni dizetz
Es bon, sitot a me tira;
Mas dieu que no faill en re,
Prega lo hom de son be...
Dona si m' auzes.

El temps qu' el gris pres del sivre

Canta el mur jos lo caire
Que s compassa e s' escaira...

Car jois e giens ses fuec gresesc...

Que greu er qu' en leis conderga

Fis jois, ses flama gresesca...

Malvestatz roill et usa
Et enclau joven e serca,
Per qu' ira e jois entrebesca...

Que non tem correg ni verga
Lo fuecs que compren ses esca.
Car douz e.

Er quan s' embla 'l fuelh del fraisse

E 'l sim s' entrencon pel som,
Que per la rusca non pueia
La dous' umor de la saba,
E l' auzel son de sisclar mut
Per freg que cug qu' els destrengua,
Mas ges per aiso no m remut
Qu' el cor no m tragua fag de drut...

E ja trobaire no s laisse,
Qu' anc pus Adams manget del pom
No val d' un, qui que s' en bruia,
Lo sieus trobar una raba
Contra 'l mieu que m' a encrebut,
Ni crey q' us tan aut s' emprengua,
Qu' ieu ai trobat cossegut
Lo miels d' amor, tant l' ai quesut.

E qui m' en desmen, tost prengua
L' ausberc e la lansa e l' escut,
Qu' ieu l' en farai estar vencut.
Er quan s' embla.

Als durs, crus, cozens lauzengiers
Enuios, vilans, mals parliers
Dirai un vers que m' ai pensat
Que ja d' als no i aura parlat;
C' a pauc lo cors no m' esclata,
Per so qu' ieu ai vist e proat
De lor mals serva barata.

E dirai vos de lurs mestiers
Si cum cel qu' en es costumiers
D' auzir e de sofrir lur glat;
Si m peza, mas non er laissat
Qu' ieu de mal dir no 'ls combata,
E ja del plus no m sapchon grat
Car mos cors totz non los mata.

Lauzenjador fan encombriers
Als cortes et als dreituriers
Et a cellas qu' an cor auzat...
Son vergoingnos d' avol barat,
Aissi son de fera escata.
Per que i faill totz bos cavaliers
Qu' els cre, c' us no l' es plazentiers
Mas per qu' en traga miels son at,
Qu' els penson ist malaurat
Mas d' als no val una rata
De qui 'l fara sa voluntat,
Si no 'l ditz lauzenga plata.

Qu' els plus pros e 'ls plus galaubiers

Vei de lauzengiers presentiers
E pes mi d' ome qu' a amat,
Com pot far amador irat;
Mas ges, qui qu' en crit ni 'n glata,

Non amon tut sil qu' an baisat,
So sap mi dons Na Lobata.

Tal cug esser cortes entiers
Q' es vilans dels quatre ladriers
Et a 'l cor dins mal enseignat,
Plus que feutres sembla sendat,
Ni cuers vielhs bon' escarlata,
No sabon mas que s van trobat
E quecx, quo s pot, calafata...

D' aquest vers empli tos paniers,
E porta m tot ton col cargat
A 'N Giraud, de cui ai peccat,
A Perpignan, part Laucata...

Ben chant, qui que s' en debata,
De lauzengiers qu' an joi baissat
Del suc entro la sabata.
Als durs crus.

En aital rimeta prima
M' agradon leu mot e prim
Bastit ses regl' e ses ligna...

Mas eu no m part del dreg fil;
Car mos talans no m roilla
Qu' en joi no s ferm que s roill...

Qu' asatz m' a saubut d' escrima
Ni tan can vas mi s' escrim,
Mas non a d' Aix tro a Signa
Sa par defor ni dinz vil.
En aital rimeta.

Si per razo am vilana
Com es cesta don ieu chan,
Hi fos enpres ab tal engan
Sai entr' el Monteil e Gordo;
La forsa qu' ai en las ancas
Perda ieu e 'l fetg' e 'l fel,
S' ieu troppel agues ferran,
Non fezes guerra deman...
Parliers.

Bo m sap quar tan m' apodera
Mos cors qu' el m' en puesc sufrir
De mon talan descobrir,
Qu' ades pueg a plena vela
Cui que veia joi dessendre
Per que no i puesc nul' escrima
Trobar, ans ai trop suffert
De far parer la conquiza.
Una chansoneta.

Domna, cel que es jutgaire
Perdonet gran forfaitura
A cel, so ditz l' escritura,
Que era trachers e laire;
Eissamen,
En son sen
Qui no men
E no perdona coren,
Ja no l' er dieus perdonaire.
Ar m' er un vers.

Era m' es belh
Que, de novelh,
Fassa parer
De mon saber,
Tot plan, als prims sobresabens
Qui van conhdan
Qu' ab sen d' enfan
Dic e fatz mos captenemens;
E sec mon cor
E 'n mostri for

Tot aisso don ilh m' es cossens...
Era m' es belh.

Les passages suivants sont tirés d' une pièce où le mot LENGA est obligé en rime à chaque cinquième vers:
Er ai gaug car s' esbronda 'l freis,
E remanon sol li abric,
E li auzellet en lor leis
Cascus de cantar no se tric;
Usquecs s' alegr' en sa lenga
Per novel temps que lur sovenga,
E dels arbres qu' eran tut sec
Lo fueilz pels branquitz s' arenga.

E qui anc jorn d' amar si feis
No s tanh qu' eras s' en desrazic,
Qu' ab lo novel temps que pareis
Deu quecs aver son cor plus ric;
E qui non sap ab la lenga
Dir so que il coven, aprenga
Cossi ab lo nou temps s' esplec,
C' aissi vol pretz que s captenga.

Estat ai fis amics adreis
D' una que m' enguanet ab tric;
E car anc s' amors mi destreis,
Totz temps n' aurai mon cor enic,
Per qu' ieu no vuelh ab la lenga
Dir que s' amors mi destrenga
Per c' autres ab leis s' abric,
Et ieu cas so qu' aissel prenga.

Ab leis remagna 'l malveis
Et elh' estei' ab son amic
Que tals jois m' a pres e m' azeis
Don ja non creirai fals prezic;
Ans vuelh qu' om me talh la lenga,
S' ieu ja de leis crezi lauzenga,
Ni de s' amor me desazic,
S' ieu sabia perdre Aurenga.

Be s tanh qu' ieu sia fis vas leis,
Quar ancmais en tan aut non cric
Que nostre senher el mezeis
Per pauc de far no i faillic,
Qu' a penas saup ab la lenga
Dir aitals vuelh que devenga
La grans beutatz qu' en leis assic,
No vuelh qu' autra si espenga.

Domna, no us sai dir loncs plaideis,
Mas far de mi podetz mendic
O ric plus que anc no fo reis;
Del tot sui en vostre castic
Sol que m digatz ab la lenga
Cossi volretz que m captenga,
Qu' ieu ai cor qu' en aissi estic
E que ja vas vos no m fenga.

Domn', als no quier ab la lenga
Mais qu' en baizan vos estrenga
En tal loc on ab vos m' azic,
E que d' ams mos bras vos senga.
Pos tals sabers mi.

Le mot GENTA est pareillement obligé en rime au quatrième vers dans la pièce d' où sont tirés les fragments suivants:
Entre gel e vent e fanc,
E giscl' e gibr' e tempesta
El braus pensars que m turmenta
De ma belha domna genta
M' a si mon cor mout en pantais
C' ar vau dretz et ar en biais;
Cen ves sui lo jorn trists e gais...

Domn' ab cor cortes e franc,
Ar m' es puiat en la testa
Qu' ieu sapcha que us atalenta;
Ai! douza res, car' e genta,
Per dieu no s fraingna nostre jais;
Sol remembre vos del dolz bais,
Quar alegrera us, si 'n dic mais...

Quan mi soven, domna genta,
Com era nostre jois verais
Tro lauzengiers crois e savais
Nos longeran ab lor fals brais.

Quar, si m sal dieus, non aic anc,
Que mos cors m' o amonesta,
Sor, cozina, ni parenta,
S' amar vol de guiza genta,
Qu' anc de mi si gardes ni s tais...

Qu' ieu en pert la color e 'l sanc,
Tal talent ai que m devesta
C' ab vos fos ses vestimenta,
Aissi com etz la plus genta,
Que tan grans voluntatz m' en nais;
Qu' en un jorn hom tan be no s pais
En per so que d' un mes engrais.
Entre gel e vent.

De même le mot GAUG est obligé dans cette pièce:
Un vers farai de tal mena
On vuelh que mos sens paresca,
Mas tant ai rica entendensa
Que tost n' estauc en bistensa
Que no poc anc complir mon gaug,
Ans tem q' un sol jorn viva,
Tant es mos dezirs del fag lonh.

Qu' ins e mon cor me semena
Us voler, e crey que y cresca
D' amor que y met tal creyssensa
Que d' als non ai sovinensa,
Ni res qu' ieu aya no m fa gaug;
Ans lays e mos cors esquiva
Autre ioy que non a lay sonh.

Pero si 'n suefr' ieu gran pena
Qu' ins e mon cor sal e tresca,
Qu' anc hom per belha parvensa
Non trays tan greu penedensa,
Mas non ai per qu' ieu n' aya gaug
Quar us volers m' en abriva
E m ditz qu' en altre joy non ponh.

Be m' a nafrat en tal mena
Est' amors qu' era m refresca
Don nulhs metges de Proensa
No m pot far ni dar guirensa
Ni mezina que m fassa gaug;
Ni ja non er hom qu' escriva
Lo greu mal qu' ins el cor m' esconh.

Qu' amors m' a mes tal cadena
Plus doussa que mel de bresca;
Quan mos pessars en comensa,
Pus pes qu' el dezirs me vensa;
Don per que torn mon plor en gaug
E vau quo fai res penssiva?
Quar non aus mostrar mon besonh.
Mas ben grans talans afrena
Mon cor que ses aigua pesca
Pus vos no puesc a prezensa
Dir, dieus l' en do entendensa
A lieys tal que me torn en gaug,
Qu' el vers farai que m caliva
Dir a lieys a cuy pretz se jonh.

Ricx hom suy s' ilh me ten en gaug,
Mas ieu no sai per que m viva,
S' ilh enten e pueys non a sonh.

Non entendray mo mal en gaug,
Qu' el bos respiegz no vol qu' ieu viva,
E 'l mal mostra, don non ai sonh.
Nostrad. 94. Crescimbeni, 64. Bastero, 94. Millot, I, 161. Papon, II, 381. Hist. Litt. XIII, 471. P. Occ. 47.

Rambaud de Vaqueiras, t. II, III et IV. Vingt-huit pièces.
Raimbaut de Vaqueiras si fo filhs d' un paubre cavayer de Proensa, del castel de Vaqueiras, que avia nom Peirors, qu' era tengutz per mat.

E Raimbaut se fes joglars, et estet longa saison cum lo princeps d' Aurenga Guillem del Baus. Ben sabia cantar e far coplas e sirventes; e 'l princeps d' Aurenga si li fetz gran be e gran honor, e l' enanset e 'l fetz conoisser e prezar a la bona gen. E pueis se parti de lui, et anet se a Monferrat a messier lo marques Bonifaci, et estec en sa cort lonc temps. E crec si de sen e de saber e d' armas; et enamoret se de la seror del marques, que avia nom ma dona Biatritz, que fo molher d' En Enric del Carret, e trobava de lieis mantas bonas cansos. Et apelava la Bels Cavayers en sas cansos; e fon crezut qu' ela li volgues ben per amor.
Ben aves entendut qui fo Raimbaut de Vaqueiras, ni com venc en honor, ni per qui. Mas si vos vueill dire que, quant lo marques l' ac fac cavayer, Raimbaut s' enamoret de ma domna Biatritz sa seror, e seror de ma domna Azalais de Salutz. Mot l' amet e la desiret, gardan que no fos sauput; e mot la mes en pretz, e mains amics li gazanhet e maintas amigas. Et ela 'l fazia gran onor d' aculhir; et el moria de dezir e de temensa, quar non l' auzava pregar d' amor ni far semblan qu' el entendes en ella. Mas com hom destreg d' amor si 'l dis qu' el amava una domna de gran valor, et avia gran prevadeza ab ela, e non li auzava dir lo ben que 'l volia ni mostrar, ni pregar d' amor, tan temia sa gran valor. E preguet la per dieu que li des conselh, si 'l diria son cor ni sa voluntat, o si morria celan et aman. Aquela gentil domna, ma domna Biatritz, quant aiso auzi e conoc la bona voluntat d' En Raimbaut, e denan era ben aperceubuda qu' el moria languen deziran per ela, si la toquet piatat et amor; e dis: Raimbaut, be cove que totz fis amics, si ama una gentil domna, que aia temensa a mostrar s' amor. Mas ans qu' el mueira si 'l don cosselh que lo 'l diga, e que la prec qu' el prenga per servidor e per amic. Et assegur vos be que si ella es savia e corteza, que no s' o tendra en mal ni en desonor, ans lo 'n prezara mai e l' en tenra per meillor home. Et a vos don coselh que a la domna que amas digatz vostre cor, e la voluntatz que vos li avetz; e pregatz la que vos prenda per son cavayer. Que vos etz tals que non a dona el mon que per cavayer e per servidor no us degues retener; que ma don' Azalais, comtessa de Saluza, sofri Peire Vidal; e la comtessa de Burlatz, Arnaut de Maruelh; e ma dona Maria, Gausselm Faiditz; e la dona de Marselha, Folquet.

Per qu' ieu vos do conseil et austorgui que vos, per la mia paraula e per la mia segurtat, la pregues e l' enqueiras d' amor. En Raimbaut, quant auzi lo cosselh e l' asseguramen que 'l donava, e l' autorc qu' ela li prometia, si li dis qu' ela era eisa la dona qu' el tant amava, e d' ela avia pres cosselh. E ma dona Biatritz li dis que be fos el vengut; e que s' esforses de ben far e de ben dire e de valer, e qu' ela lo volia retener per cavayer e per servidor. Don Raimbaut s' esforset d' enansar son pretz tan quan poc, e fes adoncs aquesta canso que dis:
Era m requier sa costum' e son us.
Et esdevenc si que la domna se colquet dormir ab el; e 'l marques, que tant l' amava, atrobet los dormen e fos iratz: e com savis hom no 'ls volc tocar. E pres son mantel e cobri los ne; e pres cel d' En Raimbaut et anet s' en. E quant En Raimbaut se levet conoc tot com era; e pres lo mantel al col et anet al marques dreg cami, et aginolhet se denan el, e clamet merce. El marques vi que savia com s' er' avengutz; e membret li los plazers que li avia fatz en mans locs; e car li dis cubertamens, per que no fos entendutz al querre del perdo, que 'l perdonec car s' era tornatz en sa rauba; selh que o auziron se cujeron que o disses per lo mantel, car l' avia pres. El marques perdonet li, e dis li que mais no tornes a sa rauba. E no fo sauput mas per abdos.
Apres esdevenc se qu' el marques ab son poder passet en Romania et ab gran ajuda de la gleiza, on conquis lo regisme de Salonic. Et adoncs fo cavayer En Raimbaut per los fatz que fes; e lai li donet gran terra e gran renda el regisme de Salonic, e lai mori. E per los fatz de sa sor fetz una canso que trames a 'N Peire Vidal, que di:

Cant ai ben dig del marques.
Voici plusieurs fragments de ce troubadour:
E s' anc fui guays entendeire ni drutz,
Ma dona m fai tot refregir del caut,
Que m tolt tot gaug, e tota ira m dona,
E me meteys e tot quan m' a promes;
E mas cansos me semblo sirventes,
Et ieu qu' en pert lo cor e la persona.

Qu' ieu fora pro ricx e de bon azaut,
Sol de s' amor pogues issir allutz,
Mas trahitz sui si cum fo Ferragutz
Qu' a Rotlan dis tot son maior espaut,
Per on l' aucis; e la bella fellona
Sap, qu' ieu l' ai dig, ab qual gienh m' aucizes,
Ab un dous ris me nafra 'l cor d' un pes
Ab que m' auci on mielhs m' acuelh ni m sona...

Si m' a bon cor, ara 'lh prec e l' incaut
Que m do sa joy e m prometa salutz,
Qu' en port anelhs e manjas e 'ls escutz,
E m fassa tant per que de lieys no m raut;
Si no vau m' en el pays de Tortona,
E si de sai mi deu venir un bes,
A dieu coman Proensa e Gapenses,
Qu' ieu reman pres si cum perditz en tona.
D' amor no m lau.

Galop e trot e saut e cors,
Velhars e maltrait et afan
Seron mei sojorn derenan
E sufrirai fregz e calors,

Armatz de fust e de fer e d' acier;

E mos ostal seran bosc e semdier

E mas cansos sirventes e descortz,

E mantenrai los frevols contra 'ls fortz.

Ges si tot.

Guerra ni platz no son bo
Contr' amor en nulh endreg,
E sel fabrega fer freg
Que vol far ses dan son pro;
C' aisi m vol amor aucire
Cum auci 'ls sieus senher mals...

Car non es ni er ni fo
Genser de neguna leg
Ni tan pros, per qu' ieu espleg
Lo mieu oc el vostre no.
E s' ieu fos del plus jauzire,
Al dieu d' amor fora engals,
Q' ie 'l sieu paradis soi sals...
Guerra ni platz.

Ben sai e conosc veramen
Que vers es so que 'l vilas di
Que nuils hom qu' es dins son aizi
Trobe tot so que vai queren,
E si anc non ac malanansa
No sap que s' es benestansa,
Mas adoncx l' es tot son deleit doblatz,

Quan sap l' aize salvatge,
E 'n aura mais tot so dins son estatge.

Mas d' ome m meravill fortmen
Que sap mals e bes autressi,
E sap com vai cars al moli
E pot viure onradamen,
Com pot far tan gran ufana
Que suefra tal malestansa
Que an per mar, mas al dezamparatz
Que non an peins ni gatge

Lais tot aquo, e fass' autre viatge...

E ja no il tengron fiansa
Ni sagramen ni fermansa;
Ans, si podon, li sera lo sieus panatz;
Ges ieu no ten per sage
Sel c' o persec, ans fai dotble folatge.

Q' ieu pretz mais jazer nutz e gen
Que vestitz josta peleri,
E mais aigua fresca ab bon vi...
E bos manjars e palafres assatz
Que bescueitz ab auratge,
E bel ostals mais que port ni ribatge.

Per qu' ieu me part, s' anc n' aic talen,
De l' anar, ni anc m' abeli;
E, qui s vol, segua aquest trai
E garde levan e ponen,
Qu' ieu am mais estar en Fransa
On ha mais joi et onransa,
Et ab totz vens ieu penrai vas totz latz

En luec ferm et alberguatge,
E cui plaira segua aquest viatge.
Ben sai e conosc.

Qu' anc trepas ni sonail
Ni auberc ab capmail

No fon per els portatz,
Ni lor cavals armatz,
Ni colps pres ni donatz;
Pero 'l coms ten en patz
Lo castel de Mornatz.

E si mielz d' autre fuoill
Chantai, c' ara s van
Li baron cambian,
Qu' En Guillems se desdui
De Monpeslier a cui
Vim jurar sobre sans
Guerr' e massans,
E dec segr' el viatges
Del Baus, mas sos coratges
L' es viratz d' autre taill;
E 'l coms non es d' un aill
Cregut ni sos comtatz,
E 'N Bernard qu' es raubatz
D' Andusse desfiatz
A 'ls covinens fratz
Del Baus et oblidatz.
Leu sonet si cum.

Ges no pretz un botacays
Dona que aitals sia
Qu' un prenda et autre 'n lais;
No fai ges cortezia,
Soven presta son carcays;
Nuls hom no si fadia...

Ges una pruna d' avays
En s' amor non daria
Si be m fai colh e cays...

Ben es tornada en deguays
La beutat qu' ilh avia,
E no l' en te pro borrays
Ni tesinhos que sia..
D' una dona m tuelh.

Per frevols son vencut li fort,
E potz d' agre doussor gitar,
E caut e freyt entremesclar,
E niens met son don a mort...
Los frevols venson.

Bona domna, fis e franc et adret
Vos ai estat e portat vostre lau;
Parlem abdui planamen e suau
Et entendetz que us dirai esta vetz;
Amada us ai mais c' Andrieus la reyna,
Premieyramens que fos mieus ni d' autruy
Soi ieu vostres e serai ses totz cui;
Donc non es vos ma sor ni ma cozina?

Lo jorn que ns ac amors abdos eletz,
Vostra beutatz me det l' erguelh del pau
Que remira 'l vert, e 'l vermelh, e 'l blau
Tro per erguelh serra de las paretz;
Aquel erguelh li te tro qu' el cap clina
Que ve sos pes; et ieu contrafas lui
Can vey mi dons, c' ab bels semblans m' aduy
Gaug et erguelh, tro qu' ab no m' atayna.

En Proensa cant encaus ni can fuy
Crit Monferrat la senha de qu' ieu suy
E Quartona lay part Alexandria.
Non puesc saber.

Il reste de ce troubadour trois épîtres qui, à proprement parler, peuvent être considérées comme n' en formant qu' une, dont les trois divisions sont chacune sur une seule rime.
Il a été rapporté dans le tome II, page 260, un fragment; en voici d' autres:
Valen marques, senher de Monferrat,
A dieu grazisc car vos a tant onrat
Que mais avetz mes, conques e donat
C' om ses corona de la crestiantat,
E laus en dieu, car tant m' a enansat
Que bon senher ai molt en vos trobat,
Que gen m' avetz noirit et adobat
E de nien fag cavalier prezat,
E fai gran be e de bas aut poiat,
Grazit en cort, e per donas lauzat;
Et ieu ai vos servit de volontat,
De bona fe, de bon cor e de grat
Que mon poder vos n' ai ben tot mostrat,
Et ai ab vos fait maint cortes barat,
Qu' en mans bels locx ai ab vos domneyat
Et ab armas perdut e guazanhat,
E per Grecia ai ab vos cavalguat
E pres mans colps durs, e mans n' ai donat...
E par barrieyras ab vos esperonat
Et esvazit barbacan' e fossat,
Vensen grans cochas, et ai vos ajudat
A conquerir emperi e regnat,
Estranhas terras, illas e dugat...
Et a venser maint cavayer armat,
E man baro, man comte, man comtat;
Man bel palaitz ai ab vos assaiat...
Et encausei ab vos En Felipat
L' emperador c' avetz dezeretat
De Romania, e l' autre coronat;
E si per vos no sui en gran rictat,
No semblara c' ab vos aya estat,
Ni servit tan can vos ai repropchat,
Et vos sabetz qu' ieu dic del tot vertat,
Senher marques.
Senher marques, ja no diretz de no,
Que vertatz es, e vos sabetz be co
Me tinc ab vos a ley de vassal bo...
Que quatre cens cavayers a tenso
Vos encaussavan, feren ad espero...
Pueis vos dopteron mais que grua falco;
E ieu torney al maior ops que us fo,
Can vos et ieu levem gen del sablo
N Albert marques cazut jos de l' arso;
Et ai per vos estat en greu preizo...
Fag mant assaut et art manta maiso...
A Messina vos cobri del blizo,
En la batalha vos vinc en tal sazo
Que vos ferian pel pieitz e pel mento
Dartz e cairels, sagetas e trenso,
Lansas e brans e cotels e fausso...
Entorn Blaquerna, sotz vostre gonfaino,
Portey armas a ley de Bramanso
D' elm e d' aulberc e de gros ganbaiso,
E m combatey sotz la tor al peiro,
E y fuy nafratz desotz la garnizo,
Et estey tan armatz pres del doymo
Tro que cazet l' emperador fello
Sel que destruis son frair' a trassio,
Quam vi gran fum e la flam' e 'l carbo
E 'l mur traucar en man loc, ses bon so,
E us vi el camp per combatr' abando
Que de nos eron cen per un per razo,
E vos pensetz de far defensio
E 'l coms de Flandres, e Franses e Breto
Foro rengat cavalier e pezo,
E l' emperaire ab lo cor al talo
Esperonet e sei vil companho
Plus d' una legua, puis volvero li glouto;
Nos fom austor et il foron aigro,
E cassem los si cum lop fai mouto;
E l' emperaire fugic s' en a lairo,
E laisset nos palaitz Bocelenso
E la sua filha ab sa belha faisso...
Senher marques.

Honratz marques, no us vuelh tot remembrar...
Que vos e mi 'n fezetz per totz lauzar
Vos com senher, e mi com bacalar...
E fag que fem de Seldina de mar,
Cant al marques la levem del so par
A Malespina, sus el pus fort logar,
E pueys detz la a 'N Posson d' Angilar
Que s moria el leyt per lieys amar.
E membre vos Aimonet lo joglar,
De las novelas c' a Montaut venc contar
De Jacobina que n' en volian menar
En Serdanha, mal son grat, maridar;
E vos prezetz un pauc a sospirar,
E membre vos cant vos det un baizar
Al comjat penre, cant vos preguet tan car
Que de son oncle la volsetz amparar
Que la volia a tort dezeretar;
E vos mandetz V escudiers montar
De tot lo mielhs que vos saupes triar,
E cavalguem la nueg apres sopar
Vos e Guiet et Hugonet d' Alfar
E Beytaudo que gent nos saup guidar
Et ieu meteys, que no mi vuelh laisar,
Que la levei del port a l' embarcar,
El crit se dressa per terr' e per mar,
E segon nos pezo e cavansar;
Grans fo l' encaus e nos pessem d' anar,
E cugem lor a totz gent escapar,
Tro sels de Piza nos vengron assautar
E can los vim devan nos traversar,
Tan cavayer tan estreg cavalgar,
Tan belh auberc, ab tan bel elme clar,
Tan golfayno contra 'l ven baneyar,
S' aguem paor no us o cal demandar.
Amaguetz nos entr' el Benc e 'l Finar;
Auzim vas nos de mantas partz sonar
Man corn, man grayle, manta signa criar,
Dos jorns estem ses beure, ses manjar;
Can ven al tres que nos cugem anar,
Nos encontrem al pas de Belestar
XII lairos que y eron per raubar,
E no saubem penre cosselh ni dar,
Car a caval no y podiam brocar;
Et ieu a pe anei m' ab els mesclar
Don fui nafrat ab lansa pel colar,
Mas y nafrey tres o quatre, so m par,
Si que a totz fi las testas virar,
E Bertaldo et Hugonet d' Alfar
Viro m nafrat e vengro m' ajudar,
E can fom trey, fim lo pas desliurar
Dels layros si que vos poguetz passar
Seguramen; e deuria us membrar
Que nos dirnem ab gaug, ses pro manjar,
D' un pan tot sol, ses beure e ses lavar...
Honrat marques.
Nostrad. 79. Crescimbeni, 56. Bastero, 94. Millot, I, 257. Papon, II, 248, 387. P. Occ. 73.

Raynier. Une tenson avec Giraud Riquier, auquel il répond:
Guiraut Riquier, ieu ay mantas sazos
Gaug e deport ab lieys on pretz s' espan,
Que bel parlar me dona joia gran
E tenc mon cor alegre e joyos,
E l' aculhirs dona m tan d' ardimen
Que no m membra degun mal pessamen,
Mas la veuza, c' a so marit uzat,
Uzara vos ab sa falsa beutat.
Raynier pus.

Reculaire. Tenson avec Hugues, qui lui dit:
Cometre us voill Reculaire,
Pois vestirs no us dura gaire;
De paubertat es confraire
Als bons homes del Leon,
Mas de fe no 'n semblatz un
Que vos es fols e jugaire.

Reculaire lui répond:
N Uget, ben sai, s' ieu moria,
C' atretan m' enportaria
Col plus rics reis qu' el mon sia,
Per qu' ieu sec mas voluntatz
E jogui ab los tres datz,
E m pren ab los ponz paria
Et ab bon vin on que sia...
Cometre us voill.
Bastero, 94.

Reforsat de Forcalquier. Un sirvente,
En aquest son qu' eu trob leugier e pla
Voill far auzir un sirventes venal;
D' avol razon ni d' ome que no val
Non es blasmatz qui bon cantar no fa,
E si En Guillems se gardes de faillir
Si co s garda c' om non deu nuill ben dir,
El fora tan sobr' els pros plus valens
Com es sotz els aunitz e recrezens...

Qu' el non ditz ver si no cuia mentir
Ni non ama si non cuia trair;
E pois aitals es sos captenemens,
A dieu grazisc, car non es mos parens...

En aisso pert lo gazaing e 'l captal,
Car dieus no vol desleial ermita
Mas cel acuoill que ill sapcha en grat servir,
Lais lo lo segle ans qu' el segles l' air,
Mas Guillems es tan blasmatz per las gens
Que dieus no 'l vol e 'l segles lo vol meins.
En aquest son.
Bastero, 94. Crescimbeni, 209. Millot, III, 434. Papon, III, 461.

Renaud Gaucelm, de Beziers. Une pièce:
So son coblas que fes Renaut Gaucelm de Bezers quan fo malautes.
Dieus m' a dada febre tersana dobla
Que vol que ieu sia d' elh remembratz,
E pus que 'l play, en la primeira cobla
Li pregarai que m perdo mos peccatz,
E que m do la sia bevolensa,
E que m garde de far falhensa,
Et a la fi m' arma de marrimen
Qu' en negun loc non sufieira turmen...
Dieus m' a.

Renaud de Pons.
Rainautz de Pons si fo gentils castellans de Saintonge, de la marqua de Peitieu, e seingner del castel de Pon, que sabia trobar. En Jaufre de Pon si era uns cavalliers del castel e que sabia asi trobar, e fazia tensos con Rainautz de Pon.
Tenson avec Geoffroi de Pons, qui lui dit:
E n' amas mais l' atendre qu' el jauzir,
Per so s' en fan li Breton escarnir.
Il répond:
Segner Jaufre, Artus non atend eu,
Qu' a tal ai dat e mon cor e ma via...
E si me fai mas ric pena endurar,
No m' en dei ges per so desesperar,
Seigner Jaufre.
Crescimbeni, 208. Millot, III, 433. P. Occ. 384.

Richard, roi d' Angleterre, t. IV.
Quant la patz del rei de Fransa se fetz e del rei Richart, si fon faitz lo cambis d' Alvergne e de Quaersin; qu' Alvergnes si era del rei Richart, e Quaercins del rei de Fransa, e remas Alvergnes al rei de Fransa e Caercins a 'N Richart; don lo Dalfins e sos cosis, lo coms Gis, qu' eron seingner d' Alvergne, e 'l comte foron molt trist et irat, per so qu' el reis de Fransa lor era trop vezis; e sabian qu' el era cobes et avars e de mala seingnoria; e si fon el, que tan tost com el ac la seingnoria, el compret un fort castel en Alvergne que a nom Novedre; e tolc Usoire al Dalfin, que era uns rics borcs; e si tost com En Richartz fon tornatz a la guerra ab lo rei de Fransa, En Richartz si fo a parlamen ab lo Dalfin et ab lo comte Guion son cosin del Dalfin, e si lor remembret los tortz qu' el reis de Fransa fazia, e com el los manteria se il li volion valer, e revelar se contra 'l rei de Fransa, e 'l lor daria cavaliers e balestiers e deniers a lor comandamen. Et il, per los grans tortz qu' el reis frances lor fazia, si crezeron los ditz d' En Richart, e sailliron a la guerra contra lo rei de Fransa. E tan tost com En Richartz saup que ill dui comte d' Alvergne, lo Dalfins e 'l coms Gis sos cosins, eran revelat contra 'l rei de Fransa, el pres trevas ab lo rei de Fransa, et abandonet lo Dalfin, e 'l comte Guion e si s' en passet en Englaterra. E 'l reis de Fransa si fetz sa gran ost e venc s' en en Alvergne e mes a fuoc et a flama tota la terra del Dalfin e del comte Guion, e tolc lor borcs e vilas e chastels. E com ill viron que ill no s podion deffendre del rei de Fransa, si preiron trevas ab lui a V mes, e si ordeneren qu' el coms Gis s' en anes en Englaterra saber si En Richart lor ajudaria si com el lor avia jurat e promes. E 'l coms Guis s' en anet lui en Englaterra ab X cavalliers; En Richartz lo vi mal, e 'l recep mal e mal l' onret, e no ill donet ni cavallier ni sirven ni balestier ni aver, don el s' entornet paubres e dolenz e vergoingnos. E tan tost com fon tornatz en Alvergne, lo Dalfins e 'l coms Gis s' en aneren al rei de Fransa, e si s' acorderon ab el. E quant se foron acordatz, la treva del rei de Fransa e d' En Richart si fo fenida; e 'l reis frances aunet sa gran ost et entret en la terra del rei Richart, e pres vilas et ars e borcs e castels. E quant a 'N Richartz auzi aquest faich, si venc ades e passet de sai mar; e tan tost com el fo vengutz, el mandet dizen al Dalfin et al comte Guion que ill li deguessen ajudar e valer, que la treva era fenida, e saillir a la guerra contra 'l rei de Fransa; et ill no ill en feiron nien. E 'l reis Richartz cant auzi que ill no ill volion ajudar de la guerra, si fez un sirventes del Dalfin e del comte Guion, el qual remembret lo sagramen qu' el Dalfins e 'l coms Gis avion fait ad el; e com l' avian abandonat, car sabian qu' el tresors de qui non era despendutz, e car sabian qu' el reis frances era bons d' armas e 'N Richartz era vils, e com lo Dalfins fon larcs e de gran mession e qu' el era vengutz escars per far fortz castels; e qu' el volia saber si 'l sabia bon d' Usoire qu' el reis frances li tolia ni s' en prendia venjamen ni 'l tenria soudadier. E 'l sirventes si comensa en aissi:
Dalfin, ie us voill deraisner.
E lo Dalfins si respondet al rei Richart en un autre sirventes a totas las razos qu' En Richartz el avia razonat, mostran lo seu dreich e 'l tort d' En Richart, et encusan En Richart dels mals qu' el avia faitz de lui e del comte Guion e de mainz autres mals qu' el avia faitz d' autrui.

El sirventes del Dalfin si comensa en aissi:
Reis, pois de mi chantatz.
Nostrad. 139. Crescimbeni, 95. Bastero, 94. Millot, I, 54. P. Occ. 13. Hist. Litt. XV, 320.

Richard de Barbezieux, t. III. Environ douze pièces.
Richartz de Berbesieu si fo un cavalliers del castel de Berbesieu de Saintonge, del evesquat de Saintas, paubres vavassors. Bons cavalliers fo d' armas e bels de persona, e saup miels trobar qu' entendre ni que dire. Mout fo paures dizens entre las gens; et on plus vezia de bons homes, plus s' esperdia e mens sabia; e totas vetz li besoingnava altre que 'l conduisses enan. Mas ben cantava e dizia sons, e trobava avinenmen mots e sons.
Et enamoret se d' una domna moiller d' En Jaufre de Taonai, d' un valen baron d' aquela encontrada. E la domna era gentils e bella, e gaia e plazens, e mot enveioza de pretz e d' onor, filla d' En Jaufre Rudel prince de Blaia. E quant ella conoc qu' era enamoratz d' ella, fetz li doutz semblan d' amor; tan qu' el cuilli ardimen de lieis pregar. Et ella ab doutz semblanz amoros retenc sos precs, e los recep e los auzi, com domna que avia voluntat d' un trobador que trobes d' ella. Et aquest comenset a far sas cansos d' ella, et apellava la Meillz De Domna en sos cantars.

Et el si se deletava molt en dire en sas cansos similitudines de bestias e d' ausels e d' omes, e del sol e de las estellas, per dire plus novel las rasos qu' autre non agues ditas ni trobadas. Mout longamen cantet d' ella, mas anc non fo crezut qu' ella li fezes amor de la persona.
La domna mori; et el s' en anet en Espaigna al valen baron don Diego; e lai visquet, e lai mori.
La pièce suivante est entière:
Atressi cum l' olifans
Que quan chai no s pot levar
Tro que l' autre, ab lo cridar
De lor votz, lo levon sus,
Et eu segrai aquel us
Quar mos mesfaitz m' es tan greus e pesans;
E si la cortz del Puei e 'l ric bobans
E l' adreitz pretz dels leials amadors
No m relevon, jamais non serai sors;
Que deigneson per mi clamar merce
Lai on preiars ni merces no m val re!

E s' ieu per los fis amans
Non puosc en joi retornar,
Per totz temps lais mon chantar
Que de mi no i a ren plus;
Ans viurai cum lo reclus,
Sols, ses solatz, c' aitals es mos talans,
Quar ma vida m' es trebaillz et afans,
E gaugz m' es dols, e plazers m' es dolors;
Qu' ieu non sui ges de la maneira d' ors
Que, qui 'l bat fort ni 'l ten vil ses merce,
El engraissa e meillura e reve.

Ben sai qu' amors es tant grans
Que leu me pot perdonar,
S' ieu failli per sobramar,
Ni reignei cum Dedalus
Que dis qu' el era Jhesus,

E volc volar al cel outracuidans,

Mas dieus baisset l' orguelh e lo sobrans;

E mos orguelhs non es res mas amors,

Per que merces mi deu faire socors;

Que luecx i a on razos vens merce,

E luecx on dreitz ni razos no val re.

A tot lo mons sui clamans
De mi e de trop parlar;
E s' ieu pogues contrafar
Fenix don non es mas us
Que s' art e pois resortz sus,
Eu m' arsera, car sui tant malanans,
Ab mos fals digz mensongiers e truans,
Resorsera en sospirs et en plors
Lai on beutatz e jovens e valors
Es, que no i falh mas un pauc de merce
Que no i sion assemblat tuich li be.

Ma chansos m' er drogomans
Lai on eu non aus anar
Ni ab dregz huels esguardar,
Tan sui conquis et aclus;
E ja hom no m' en escus,
Miels De Domna, que fugit ai dos ans;
Er torn a vos doloiros e plorans;
Aissi col cers que, quant a faich son cors,
Torna morir al crit dels cassadors,
Aissi torn eu, domna, en vostra merce,
Mas vos non cal, si d' amar no us sove.

Tal Seignor ai en cui a tant de be
Quant m' en sove non puosc faillir en re.

Belh Bericle, joi e pretz vos mante;
Tot quan vuelh ai, quan de vos me sove.
Nostrad. 242. Crescimbeni, 209. Millot, III, 81. P. Occ. 275.

Richard de Noves. Voyez Pierre Bremond.

Richard ou Ricaud de Tarascon. Trois pièces attribuées à d' autres troubadours.
Richartz de Tarascon si fo uns cavalliers de Proensa, del castel de Tarascon. Bons cavalliers fo d' armas, e bons trobaire e bons servire; e fez bons sirventes e bonas cansos.
Fragments d' une tenson avec Gui de Cavaillon, qu' il appelle Cabrit.
Ricautz de Tarascon e 'N Guis de Cavaillon:
Cabrit, al mieu veiaire,
Vos fatz ves mi
Que fals e que bausaire,
Segon c' om di,
Tro que mon cor n' esclaire,
Non aures fi;
D' ueils e de lenga traire
Ar vos desfi...

Il finit en disant:
Cabrit, el poder N' Audiart
Vos n' apel, no us vei tan gaillart,
Que vas mi es de peior art
Non fon vas N Esengrin Rainart.
Cabrit al mieu.
Crescimbeni, 209. Millot, III, 434. Papon, II, 409. P. Occ. 385.

Rodrigue. Tenson avec R., auquel il répond:
Laus mensongiers es juglaria,
R., per que saber podes
Que non m' azaut de sa paria,
E vueilh l' obra aver ades

En ma bailhia,
Qar a bauzia
Non es dretz mi dons gazainhes,
Tan s' umelia
En leis coindia
Per qu' ab frau non tainh qu' ieu l' ames.
Ar chauzes.
Millot, III, 431.

Rofian, ou Rufian. Une tenson avec le frère Izarn, auquel il dit:
Vos que amatz cuenda domna e plazen,
Fraire 'N Izarn, mi digaz, si us sap bo,
Quar del saber asaz n' avez e pro,
Qal penriaz d' un novel partimen:
Qu' ab leis c' amatz fosses en luec rescos
E pres lo joi de leis morises vos,
O que totz temps l' ames entieramen
E qu' ill no us am ni us port nuill bon coratge.
Vos que amatz.

Rofin. Tenson avec une dame qui lui propose:
Rofin, digatz m' ades de cors
Cals fetz meills, car es conoissens:
Una domna coinda e valens,
Qu' eu sai, ha dos amadors,
E voll que quecs jur e pliva
Enanz qu' els voilla ab si colgar
Que plus mas tener e baisar
No ill faram; e l' uns s' abriva
E 'l faig, que sagramen no ill te;
L' autres no l' ausa far per re.

Entre autres réponses, Rofin lui fait celle-ci:
Domna, ben mi par gran errors
D' amics pois ama coralmens
Que nuills gaug li sia plazens
Qu' a sa domna non sia honors,
Car no ill deu esser esquiva
Pena per sa domna onrar,
Ni 'l deu res per dreg agradar
S' a leis non es agradiva;
E drutz qu' en aissi no s capte
Deu perdre sa domna e se.
Rofin digatz.
Millot, III, 434.

Rostans de Merguas. Une pièce lacérée; en voici un couplet:
Ma dona m ditz que m demor
E 'l cor s mor;
Dieus li don aital demora
Cum ilh mora;
Belh l' es que m deschan
E m gap quan l' enchan,
E 'l poder d' amor deschanta
Que m tol lo sen e m' enchanta;
La dolor qu' ieu tray,
Don ges no m' estray,
Me don dieus vezer qu' ilh traya;
No s n' estraya
Tan tro que m' esmen
Per esmandamen
D' un baizar, que tal esmenda
Penrai, si ves me s' esmenda.
La douss' amor.
Millot, III, 435.

jueves, 28 de octubre de 2021

DOÑA BERTA. Leopoldo Alas, Clarín. Chapurriau.

DOÑA BERTA.

(Lo texto del llibre de Clarín no sirá igual que este)

Leopoldo Alas. Clarín. Chapurriau. Amazon.


I.

Ña un puesto al nort de España aon no van arribá may ni los romanos ni los moros; y si doña Berta de Rondaliego, propietaria de este amagatall verd y silensiós, sapiguere algo mes de historia, juraríe que may ni Agripa, ni Augusto, ni Muza, ni Tarick habíen ficat la planta del peu damún de aquella terra, mullida sempre en tupida herba fresca, sucosa, fosca, atersiopelada y relluén, de aquell racó seu, tot seu, sord, com ella, als rumós del món, empaquetat en verdura espessa de abres infinits y de prats plens de orfanedat, com ella u está en franela groga, per culpa dels seus achaques.

Ña un puesto al nort de España aon no van arribá may ni los romanos ni los moros; y si doña Berta de Rondaliego, propietaria de este amagatall verd y silensiós, sapiguere algo mes de historia, juraríe que may ni Agripa, ni Augusto, ni Muza, ni Tarick habíen ficat la planta del peu damún de aquella terra, mullida sempre en tupida herba fresca, jugosa, fosca, atersiopelada y relluén, de aquell racó seu, tot seu, sord, com ella, als rumós del món, empaquetat en verdura espessa de abres infinits y de prats plens de orfanedat, com ella u está en franela groga, per culpa dels seus achaques.

Perteneix lo racó de fulles y herbes de doña Berta a la parroquia de Peu del Or (Pie del Oro), concello de Carreño, partit judissial de Gijón; y dins de la parroquia. Se distinguix lo barri de doña Berta en lo nom de Zaornín, y dins del barri se li diu Susacasa a la fondonada frondosa, al mich de la que ña un gran prat que té per nom Aren. Al extrem noroeste del prat passe un riuet en alts chops, abeduls y conics humeros o alissos de fulla fosca que escomense a rodejá en espiral lo trong desde enterra, entropessán en la herba y en les flos dels margens o vores del aigua.

La corrén no té allí cap nom, ni sel mereix, perque apenes baixe aigua pera un batech; pero la vanidat geográfica dels amos de Susacasa lo va cridá desde siglos atrás “lo riu”, y los veíns de atres puestos del mateix barri, per despressio al señorío de Rondaliego, li diuen al barranquet lo regatu, lo regall, y lo humillen tan com poden, mantenín incólumes capsioses servidumbres o drets de pas que atravessen la corrén del cristalino huésped fugitiu del Aren y de la llosa; y la atravessen ¡oh sarcasmo! sense nessessidat de pons, no ya romanos, pos quede dit que per allí los romanos no hi van caminá; ni sisquera en pons que foren trongs buits y mich podrits y verdosos pel contacte de la terra humida de les vores. De estos drets de pas, tiranos, de ignorat y sospechós origen, democrátiques victories sansionades per lo tems, se queixe amargamén doña Berta, no sol perque humillen lo riu, crusanlo sense pon (pos sol ña un barrócul gran al mich de la glera, tormo de sílice, gastat per lo rose secular de peus despullats y sabates en taches), sino tamé perque marchiten o semen les mes fresques flos campestres y maten, just naixcuda, la mes fresca herba del Aren fecundo, siñalán la seua verdura inmaculada en sicatrius que lo crusen com les bandes al pit de Chimo de Queretes, lo que viu a Beseit, o les franjes de algún alcalde franchista de Aragó; sicatrius fetes a patades.
Pero dixán estes tristeses pera después, seguiré dién que mes allá y mes amún, pos aquí escomense la costa, mes allá del riu que se salte sense pons ni vados, está la llosa, nom genéric de les vegues de panís que tenen tals y cuals condissions, que no ña pera qué puntualisá ara; alló es que cuan les cañas creixen, y les seues fulles, llanses flexibles, se columpien ya per la soca amún, belcades en grassiosa curva, pareix la llosa un verd mar sacsat per les brisses. Pos a latra vora de eixe mar está lo palau, una casa blanca, no mol gran, solariega, dels Rondaliegos, y ella y lo seu corral, quintana, y les seues dependensies, que son: capella, apegada al palau, lagar o prensa (avui convertit en pallissa), hórreo de fusta de castañé en peus de pedra, pegollos, y un colomá blang y cuadrat, tot alló jun, mes una barraca en honors de casa de llauradós, que ña a la mateixa falda de la lloma a la que se apoye lo palau, a trenta passes del mateix; tot açó, dic, se diu Posadorio.


II.


Viuen soles al palau doña Berta y Sabelona. Elles y lo gat, que, com lo barranquet del Aren, no té nom perque es únic, del seu género. A la masada viu lo masové, un agüelo, sord com doña Berta, en una filla casi imbéssil que, sin embargo, li ajude a les faenes com un gañán forsut, y un criat, sempre sompo, que cada pocs díes lo cambien; perque lo agüelo sord té mal genio, com lo blau de Beseit, y despedix als seus criats per culpes sense importansia. La finca la porte a miges, y encara ben portada valdríe ben poc; lo terreno tan verd, tan fresc, no es de primera classe, y no produix casi res: doña Berta es pobre, pero llimpia, y la dignidat del seu señorío casi imaginari consistix en part en aquella pulcritut que naix del alma. Doña Berta mescle y confundix al seu cap la idea de llimpiesa, la de la soledat y la del aislamén; en una cara de pascua fa la vida de un muni... que filare y rentare la roba, molta roba, blanca, a casa, y que amassare lo pa a casa tamé. Se amasse cada sing o sis díes, y se dixe a la pastera;
y an esta faena, que demane musculs mes forts que los seus y encara los de la decadén Sabel, li ajude la imbéssil filla del masové; pero filá, elles soles, les dos agüeles: y cuidá de la colada, en cuan torne la roba del riu, elles soles tamé.
La horta de dal se cubrix de blang en la roba ficada a eixugá, y desde la caseta del coll, que tot u domine, doña Berta, sorda, callada, contemple sonrién, y donán grassies a Deu, la neu de lli inmaculat que té als peus, y la verdura, que tamé pareix rentada, que li servix de marc a la roba, estenense per lo bosc de casa, y baixán hasta la llosa y hasta lo Aren; que pareix esquilat per un peluquero mol fi, com Sebastianet, y casi té aires de una persona mol afeitada, mol ensabonada y de mol bona auló.
Sí. Pareix que li tallon la herba en estisores y después lo ensabonon y lo pulixquen: no es pla del tot, es algo convexo, se afone misteriosamen allá cap als humeros, los abres alissos, al besá lo barranquet, y doña Berta mil vegades va dessichá tindre mans de gigán, de un día de bueys cada una, pera passáleshi pel llom al Aren, ni mes ni 
menos que les hi passe al gat. Cuan está de mal toc, los seus ulls, al contemplá lo prat, se detenen a les dos sendes que lo crusen; taques infames, huelles de la plebe, dels maldits destripatarrossos que, per enveja, per moldre, per pura malissia, mantenen sense nessessidat, sense per qué ni pera qué, aquells drets de pas publics, deshonra dels Rondaliegos.

Per aquí no se va a cap puesto; a Zaornín se acabe lo món; per Susacasa may o jamés o jamay van atravessá o passá cassadós, ejersits, bandidos, assaltacamíns ni pícaros delincuéns; carreteres y ferrocarrils se quedan allá lluñ; hasta los camíns veinals passen fen respetuoses esses per los confíns de aquella mansió embutida entre herba y fullarasca; lo rechiná dels carros se sen sempre allá lluñ, doña Berta ni lo escolte... y los tossuts veíns se empeñen en turbá tanta pas, en tacá aquelles alfombres en sendetes que pareixen la tiña de aquella frescura, sendes a les que dixen les potades de les sabatotes y dels peus despullats y bruts, com un grossero sello de una ussurpassió del domini absolut dels Rondaliegos.
¿Desde cuán pot la chusma passá per allí?

"Desde tems inmemorial", han dit sen vegades los testigos.
"¡Mentira!, replique doña Berta. ¡Bons eren los Rondaliegos de allacuanta pera consentí als sarnosos semáls en los calcañás asquerosos la herba del Aren!"

Los Rondaliegos no volíen res en dingú; se casaben uns en los atres, sempre en paréns, y no mesclaben la sang ni la herensia, no se dixaben tacá lo linaje ni los prats.

Ella, doña Berta, no podíe enrecordassen, está cla, desde cuán ñabíe sendes públiques que crusaben les seues propiedats; pero lo cor li díe que tot alló teníe que vindre desde la caiguda del antic régim, desde que ñabíe liberals y estes coses per lo món.

"Per aquí no se va a cap puesto, este es lo finibusterre del món", diu doña Berta, que té caprichoses nossións geográfiques; un mapamundi homéric, per lo ensomiat; y pense que la terra acabe en punta, y que la punta es Zaornín, en Susacasa, lo prat Aren y Posadorio.
"Ni los moros ni los romanos van patejá may la herba del Aren", li diu ella un día y un atre día a la seua fidelíssima Sabelona (Isabel gran), criada dels Rondaliegos desde los deu añs, y per la que tampoc van passá ni moros ni cristiáns, pos encara es tan virgen com la va parí sa mare, y fa de aixó setanta iverns.

"¡Ni los moros ni los romanos!", repetix per la nit doña Berta a la llum del cresol, jun als calius de la cuina, que té lo fogaril an terra; y Sabelona incline lo cap, en siñal de assentimén, en la mateixa credulidat sega en la que poc después repetix aginollada los actes de fé que la seua ama va ressitán dabán. Doña Berta ni Isabel no saben de

los romanos y moros casi res, fora de aquella notissia negativa de que may van passá per allí; pot sé no tenen seguridat completa de la total ruina del imperi de Ocsidén ni de la presa de Granada, que doña Berta, algo mes versada en siensies humanes, confundix un poc en la gloriosa guerra de África, y espessialmén en la presa de Tetuán: de totes maneres, no creuen ni la una ni l´atra tan remotes, com u son, en efecte, les respectives dominassións de agarenos y romanos; y en definitiva, romanos y moros venen a representá pera les dos, com un símbolo, tot lo extrañ, tot lo lluñá, tot lo enemic; y aixina, cuan algún raro interlocutó va osá dils que los fransesos tampoc hi van arribá may, ni ñabíe pera qué, a Susacasa, elles se van arronsá de muscles com dién: - Bueno, tot aixó vol di lo de moros y romanos.- Y es que esta manía, hereditaria als Rondaliegos, li ve a doña Berta de una tradissió anterió a la invassió fransesa.


III.


¡Ay, los liberals! Eixos sí que habíen arribat a Posadorio. Se ha parlat antes de la virginidat intacta de Sabelona. Lo lectó s´haurá suposat que doña Berta ere viuda, o que la seua virtut se callabe per elipsis. Virtuosa ere.... pero virgen no; soltera sí.

Si Sabel se haguere vist al cas de la seua ama, no estaríe tan sansera. Be u compreníe, y per naixó no mostrabe cap género de superioridat moral respecte a la seua siñora. Habíe sigut una desgrassia, y ben cara se habíe pagat, desgrassia y tot. Eren los Rondaliegos cuatre germáns y una germana, Berta, huérfanos o orfens desde chiquets. Lo mayorazgo, don Claudio, fée de pare. La llimpiesa de la sang ere entre ells un culto. Tots bons, afables, com Berta, que ere una sonrissa caminán, féen obres de caridat... desde lluñ. Temíen al vulgo, al que amaben com a germá en Cristo, no a Rondaliego; lo seua soledat aristocrática teníe tan de asceta ressignat, com de preocupassió pel linaje. La llibrería de la casa ere símbolo de eixes tendensies; apenes ñabíe allí mes que llibres religiosos, de devossió arreplegada y desengañada, y llibres de blassóns; per tot arreu la creu; y l´or, y la plata o argent, y los gules dels escuts estampats en vitela. Un Rondaliego, tres o cuatre generassións atrás, habíe aparegut mort a un bosc, a la Matiella, a mija legua de Posadorio, assessinat per un veí, segóns totes les sospeches. Desde entonses tota la familia guardabe la esquena hasta al repartí almoyna o limosna. Lo pecat mes gran dels Rondaliegos ere pensá mal de la plebe a la que protegíen. Per la seua part, los viláns, pot sé un día dependéns de Posadorio, arreplegaben en gesto de humillassió servil los benefissis, y per detrás sen enfotíen de la decadensia de aquell señorío, y amostraben, sempre que no ñaguere que doná la cara, la seua falta de respecte en totes les formes possibles. Pera naixó, los ajudaben un poc les noves leys, y la nova política espessialmén. Lo símbolo de les libertats públiques (que ells no nomenaben aixina, per supost) ere pera los veíns de Peu del Or lo despressio creixén als Rondaliegos, y la sansió legal que a tal despressio los alentabe; miján recarrec de contribusió al distribuís la del concello, treball forsós y desproporsionat a les sextaferias, abandono de la polissía rural als límits o fites de Zaornín, y espessialmén a Susacasa, en datres sen agullades de cap dissimulades, que anaben sempre a cuenta del Ajuntamén, de la ley, dels nous usos, dels pícaros tems.

En cuan a les despulles de la fruita, herba, lleña, etc., ya no se podíe culpá directamen a la ley, que no arribabe a tan com pera autorisá que se robare de nit y en escalamén als Rondaliegos; pero si no la ley, los seus representáns, lo alcalde, lo juez (o juche, jutge), lo pedáneo, segóns los casos, ajudaben al vessindari en la seua torpesa y apatía o desgana, que no los dixabe may entropessá en los culpables. Tot aixó habíe sigut añs atrás; la bona sort dels Rondaliegos va sé lo apartat que esatabe topográficamen lo seu domini: si lo seu carácter, lo de la familia, los alluñabe del vulgo, la situassió de la seua casa tamé pareixíe una fugida del món; los plecs del terreno y les espessures dels voltáns, y lo no sé alló camí de cap puesto, van sé la causa del olvido que, sén un despressio, ere tamé la pas anhelada. "Bueno, se díen, los germáns de Posadorio; lo siglo, lo populacho de les aldees, mos despressie, y natros an ell, en pas." Sin embargo, sempre que ñabíe ocasió, los Rondaliegos ejersíen la seua caridat per aquells voltáns.
Tots los germáns permaneixíen soltés; eren freds, apátics, encara que bondadosos y sonriéns. Lo ídolo ere lo honor llimpio, la sang noble inmaculada. Berta, la germana, ere lo santuari de aquella puresa. Pero Berta, encara que de la mateixa apariensia que sons germáns, blanca, grossa, dolsa, reposada de gesto, veu y moviméns, teníe a dins ternures que ells no teníen. Lo germá segón, algo literato, portabe a casa noveles de la época, traduídes del fransés. Les lligíen tots. Als mascles no dixaben rastre; a Berta féen estragos interiós. Lo romantissisme, que en tans veíns y veínes de les siudats y viles ere pura conversa, com a mol, pretexte pera vissis, a Posadorio teníe una sacerdotissa verdadera, encara que arribabe hasta allí en ecos de ecos, en folletíns arrugats. May van pugué sospechá sons germáns la foguera de idealidat y puro sentimentalisme que teníen a Posadorio. Ni encara después de la desgrassia van trobá la causa, pensán en lo romantissisme, la van atribuí al azar, a la ocasió, a la traissió, que algo de culpa tamé van tindre; pot sé que lo pijó pensadó va arribá a pensá en la concupiscencia, que per part de Berta no ne va ñabé; pero dingú sen va enrecordá del amor inossén, de un cor que se derretix al contacte del foc que adore. Berta se va dixá engañá en tota la inossensia de la seua alma.
La historia va sé ben sensilla; com les dels seus llibres: tot va passá igual. Va arribá lo capitá, un capitá dels cristinos; veníe ferit; fugitiu; va caure desmayat dabán de la portella de la quintana; va clapí lo gos; va arribá Berta, va vore la sang, la palidés, lo uniforme, y uns ulls dolsos, blaus, que demanaben piedat, pot sé cariño; ella va arreplegá al desgrassiat, lo va amagá a la capella de la casa, abandonada, hasta pensá si faríe be en avisá a sons germáns, que eren, com ella, carlistes, y pot sé entregaríen als seus al fugitiu (isabelino) si los seus passaben per allí y lo buscaben.
Pos ere un liberal, un negre. Va pensá be, y va assertá. Va revelá lo seu secret, los germáns van aprobá la seua conducta, lo ferit va passá de la tarima de la capella a les plomes del milló llit que ñabíe a casa; tots van callá. La facsió, que va passá per allí, no va sabé que teníe tan prop a tal enemic, que habíe sigut la suriaca dels blangs.
Dos mesos va cuidá Berta al liberal en les seues propies mans, solíssita, enamorada ya desde lo primé día; los germáns la dixaben cuidá y enamorás; la dixaben fé servissis de amán mullé que té al marit morinse; y esperaben que ¡naturalmen! lo día que lo dolén puguere anassen de Posadorio, tot l´afecte se acabaríe; la siñoreta de Rondaliego siríe una extraña pera lo capitá pito, que totes les nits plorabe de agraimén, mentres los germáns roncaben y la germana velabe, no mol lluñ del llit, acompañada de una agüeleta y de Sabel, entonses maja donsella.
Cuan lo capitá va pugué eixecás y passejá per la horta, dos dels germáns, entonses preséns a Posadorio (los atres dos, lo mes gran y lo radé, habíen anat a la siudat per algúns díes), van vore al negre com un exelén amic, capás de distraurels del seu ressignat aburrimén; la simpatía entre los carlistes y lo liberal va creixe de día en día;
lo capitá ere expansiu, tendre, de imaginassió viva y forta; volíe, y se fée voldre; y ademés de aixó, animabe als linfátics Rondaliegos a inossentes diversións, com assaltos de armes, que ell dirigíe, sense pendre contra ells part mol activa, jocs de ajedrés y de naipes o cartes fabricats a Beseit, y lligíe en veu alta, en hermosa entonassió, blana y rítmica, que los adormíe dolsamen, después de la sena, a la llum del antic cresol (velón vetusto) del salón de Posadorio, que ressonabe en les paraules y en les passes.


IV.


Va arribá lo día en que lo liberal se va creure obligat per delicadesa a anunsiá la seua marcha, perque les forses, recobrades ya, li permitíen torná al cam de batalla a buscá als seus compañs. Se dixáe allí l´alma, que ere Berta; pero teníe que partí.
Los germáns no lay van consentí; li van doná a entendre en mil rodeos que contra mes tardare en torná a luchá contra los carlistes, milló pagaríe aquella hospitalidat y aquella vida que díe que los debíe als Rondaliegos. Ademés, y sobre tot, ¡los ere tan grata la seua compañía! Vivíen los uns y los atres a una delissiosa interinidat, olvidats dels rencors polítics, de tot lo que estabe mes allá de aquells boscos, marc verd del cuadro idílic de Susacasa. Lo capitá se va dixá vense; se va quedá a Posadorio mes tems del nessessari; y un día, cuan les forses del seu cos y la forsa del seu amor habíen arribat a un grado de intensidat que li produíe una armonía delissiosa y perillosa, va caure, sense poder remediáu, als peus de Berta, en cuan la ocasió de vórela sola va acudí a tentál. Y ella, que no enteníe res de aquelles coses, va arrencá a plorá; y cuan un beset loquet li va cremá los labios y l´alma, no va pugué protestá mes que plorán, plorán de amor y temó, tot mesclat y confús. No va sé aquell día cuan va pedre lo honor sino mes abán; al horta, daball de un lloré real que fée auló a gloria; va sé al denitet; los germáns, segos com Quico lo cèlio de Tortosa, los habíen dixat sols a casa, an ella y al capitá; sen habíen anat a cassá, ejersissi encara massa penós pera lo convalessén que volíe aná a la guerra abáns de tems.

Cantabe un rossiñol solitari a la veína carbayeda; un rossiñol com lo que sentíe arrobada de amor la sublime santa Dulcelina, san germana del venerable bisbe Hugues de Dignes. "¡Oh, quín can solitari lo de eixe muixó!", va di la Santa, y en seguida se va quedá extassiada y absorta en Deu per lo can de aquell muixó.
- Aixina parle Salimbeno (pero no Boccaccio) - aixina se va quedá Berta; lo rossiñol la va fé desmayás, pedre les forses en les que se ressistix, que son poques y fredes; una infinita poessía que u ompli tot de amor y de indulgensia li va inundá l´alma; va pedre la idea del be y lo mal; no ñabíe mal; y absorta per los cántics de aquell muixó, va caure als brassos del seu capitá, que va fé allí de Tenorio sense trassa de malissia. Pot sé que si no haguere estat presén lo liberal, que li debíe la vida an ella, Berta, escoltán aquella tarde al solitari rossiñol, se haguere jurat sé un atra Dulcelina, y amá a Deu, y sol a Deu, en lo dols nom de Jesús, a la soledat del claustro, o com Santa Dulcelina, al món, al siglo, pero an aquell siglo de Susacasa, que ere mes solitari que un convén; de tota manera, aquell día, a tal hora, deball de aquell lloré, en aquell cántic, Berta haguere plorat de amor infinito, haguere consagrat la seua vida al seu culto.
Cuan les sircunstansies li van permetre ya al capitá pensá en lo aspecte sivil de la seua felissidat suprema, se va oferí an ell mateix, a fur de amán y caballé, torná lo antes possible a Posadorio, renunsiá a les seues armes y demaná la má de la seua dona als germáns, que a un soldat liberal no lay donaríen.
Berta, inossenta del tot, va compendre que habíe passat algo grave, pero no lo irreparable. Va callá, mes per la dolsó del misteri que per la paó de les consecuensies de les seues revelassións. Lo capitá va prometre torná a casás. Estabe be, no sobrabe aixó; pero la dicha ya la teníe ella al alma. Esperaríe sen añs. Lo capitá, com un cobard, fuch del perill de la mort; torne a les seues banderes per seremonia, per cumplí, disposat a salvá lo cos y demaná la absoluta, la seua vida no es seua, pense ell, es del honor de Berta.

Pero lo home propose y lo héroe dispose. Una tarde, a la mateixa hora en que cantabe lo rossiñol de Berta y de Santa Dulcelina, lo capitá liberal sen cantá al bronce lo himno

de la guerra; com un amor supremo; la mort gloriosa lo cride desde una trinchera; los seus soldats esperen lo ejemple, y lo capitá lo done; y en un deliri de santa valentía entregue lo cos a les bales, y l´alma a Deu, aquell valén que sol va sé felís dos vegades a la vida, y les dos pera causá una desgrassia y engendrá un desgrassiat.
Tot aixó, traduít al únic lenguaje que van voldre entendre los germáns Rondaliegos, 
va voldre que un infame liberal, mansillán la hospitalidat, la gratitut, la amistat, la confiansa, la ley, la virtut, tot lo san, los habíe robat lo honor y habíe fugit.

May van sabé res mes dell. Berta tampoc. No va sabé que lo elegit de la seua alma no habíe pogut torná a buscala pera cumplí en la Iglesia y en lo món, perque un instín indomable l´habíe obligat a cumplí abáns en la seua bandera. Lo capitá habíe eixit de Zaornín en son demá de la seua ventura; de la deshonra que allí dixáe no se va sabé res, hasta que, en pasmo y terror dels germáns, en pasmo y sense terror de Berta, la infelís va caure dolenta de un mal que va acabá en un batech misteriós y amagat, en una ignominia.

Berta va escomensá a compendre la seua falta per lo seu cástic. Se li va robá lo fill, y los germáns, los lladres, la van dixá sola a Posadorio en Isabel y datres criats.
La herensia, que permaneixíe sense dividí, se va partí, y a Berta se li va dixá, ademés

de lo poc que li tocabe, lo ussufructe de tota Susacasa, Posadorio inclusive: ya que habíe tacat la casa solariega pecán allí, se li dixáe lo puesto de la seua deshonra,

aon estaríe mes amagada que a cap atre lloch. Be va compendre ella, cuan va renunsiá a la esperansa de que tornare lo seu capitá, que lo món teníe que sé desde entonses pera la jove deshonrada aquell racó perdut, amagat per la verdura que lo rodejabe y casi afonabe. Mols añs van passá antes que los Rondaliegos escomensaren, si no a perdoná, a olvidá; dos van morí en los seus rencors, la un a la guerra, a la que se va aviá desesperat;
l´atre a la emigrassió, mesos después.

Los dos se habíen gastat tot lo seu patrimoni en servissi de la causa que defeníen.
Los atres dos tamé van contribuí en la seua hacienda en pro de don Carlos, pero 
no van exposá lo cos a les bales; van arribá a agüelos, y estos eren los que, de cuan en cuan, tornaben a visitá lo teatre de la seua deshonra. Ya no li dieben aixina. Lo secret que habíen sabut guardá li habíe tret a la deshonra mol de la seua amargó; después, los añs, passán, habíen abocat sobre la caiguda de Berta eixa prescripsió que lo tems estén, com un manto de indulgensia fet de capes de pols, sobre tot lo convensional. La mort, arrimanse, los portabe als Rondaliegos pensaméns de mes positiva seriedat; la vellesa perdonabe en silensio a la juventut lluñáns extravíos de que ella, per lo seu mal, no ere capás sisquera; Berta se habíe perdonat an ella mateixa tamé, sense pensá apenes en alló; pero seguíe al retiro que li habíen imposat, y que habíe asseptat per gust, per costum, com lo muixó del soneto de Lope, aquell que va torná a la gabia per no vore plorá a una dona. Berta va arribá a no entendre la vida fora de Posadorio. A la preocupassió de la seua aventura, poc a poc olvidada, en lo que teníe de taca y pecat, no com a poétic record, que va subsistí y se va assentuá y sutilisá a la vellea, se van afegí les preocupassións de la familia, aquella lucha en tota la sossiedat y en tot lo contacte plebeyo. Pero si Berta se habíe perdonat la seua falta, no´ls perdonabe al fondo del ánima a sons germáns lo robali a son fill, que mentres ella va sé jove, encara que li dolíe mol, li pareixíe legítim; pero cuan la madurés del juissi li va portá la indulgensia pera lo pecat horrorós de que antes se la acusabe, la consiensia de la mare va recobrá les seues forses, y no sol no perdonabe a sons germáns, sino que tampoc se perdonabe an ella mateixa.

"Sí, se díe; yo vach tindre que protestá, yo vach tindre que reclamá lo fruyt del meu amor; yo haguera tingut que buscál después a tota costa, y no creure a mons germáns cuan me van assegurá que s´habíe mort."

Cuan a Berta se li va ocurrí sublevás, indagá lo paradero de son fill, averiguá si se la engañabe anunsianli la seua mort, ya ere tard. O en efecte se habíe mort, o per lo menos se habíe perdut. Los Rondaliegos se habíen portat en este pun en la crueldat espessial dels fanatismes que sacrifiquen a les abstracsións absolutes les realidats relatives que arriben a les entrañes. Aquells homens bons, bondadosos, dolsos, suaves, caballés sense tacha, van sé cuatre Herodes contra una sola criatura, que a ells sels va antojá baldón del seu linaje. Ere lo fill del liberal, del traidó, del infame. Conservál prop, cuidál y exposás en estos cuidados a que se descubrigueren les seues relassións al nebot bort, los pareixíe als Rondaliegos tanta locura, com fondre una campana de metal de escándol y penjala a una terrassa de Posadorio pera que de día y de nit estiguere tocán y doblán al vol la ignominia de la seua rassa, la vergoña eterna, irreparable, dels seus. ¡De cap manera! Lo fill maldit va sé entregat a uns mersenaris, sense garantíes de seguridat, pressipitadamen, sense mes precaussións que les que apartaben pera sempre les sospeches que pugueren aná a buscá lo origen de aquella criatura: lo únic que se va procurá va sé colgál de dinés, assegurali lo pa; y aixó va contribuí pera que desapareguere. Va desapareixe. Borrán huelles, los uns per un costat, per lo pundonor, y los atres per un atre, per interés y codissia, cap rastre va quedá. Cuan la consiensia los va acusá als Rondaliegos que quedaben vius, y los va demaná que buscaren al chiquet perdut, ya no ñabíe remey. Lo interés, lo egoísme de estes bones gens se va alegrá de habé ideat tems atrás aquella patraña de la mort del pobre chiquet. Primé se habíe mentit pera castigá a la infame que encara se atrevíe a demaná lo fruyt del seu enorme pecat; después se va mentí pera que ella no se desesperare per lo doló, maldién als verdugos de la seua felissidat de mare.

Los dos radés Rondaliegos van morí a Posadorio, en dos añs de diferensia.
Al primé, que ere lo germá gran, Berta no se va atreví a preguntali res a la hora de la mort: prop del llit, mentres ell agonisabe, despejat lo cap, expedita la paraula, Berta, de peu, lo mirabe en una mirada profunda, sense preguntá ni en los ulls, pero pensán en lo fill. Lo germá moribundo mirabe tamé a vegades als ulls de Berta; pero no díe res de aquella resposta que teníe que doná sense nessessidat de preguntali; no díe res ni en los labios ni en los ulls. Y, sin embargo, Berta adivinabe que ell tamé pensabe en lo chiquet mort o perdut. Y poc después tancabe ella mateixa, anegada en plos, aquells ulls que se emportaben un secret. Cuan moríe lo radé germá, Berta, que se quedabe sola al món, se va aviá damún del pit flaco del que expirabe, y sense compassió mes que pera la seua propia angustia, li va preguntá desolada, invocán a Deu y lo record de sons pares, que ni ell ni ella habíen conegut; va preguntá per son fill. "¿Se va morí? ¿se va morí? ¿u saps segú? ¡Júrameu, Agustín; júrameu per lo siñó, al que vorás cara a cara!"
Y Agustín, lo menut y cagarniu dels Rondaliegos, va mirá a san germana ya sense vórela, y va plorá la llágrima en la que solen les almes despedís del món.
Berta se va quedá sola en Sabel y lo gat, y va escomensá a agüelís de pressa, hasta que se va fé com un pergamino, y va escomensá a viure la vida de la escorsa de un roble sec.
Per dins tamé se apergaminabe; pero com dos cristalissassións de diamán, quedaben entre tanta sequedat dos sentiméns, que van pendre en ella lo carácter automátic de la manía que se mou al espíritu en lo tic- tac de un péndul. La soledat, lo aislamén, la puresa y llimpiesa de Posadorio, de Susacasa, del Aren.... per aquí pujabe lo péndul a la actividat de ratolí de aquella agüela flaca, grogota (ella, que ere tan blanca y redona), que, sorda y ligera de peus, anabe y veníe llosa amún, llosa aball, estenén roba, donán ordens pera segá los prats, podá los abres, llimpiá las seves. Pero, al mich de esta actividat, al contemplá la verdura inmaculada de les seues terres, la soledat y apartamén de Susacasa, la sorpreníe lo record del liberal, del seu capitá, traidó o no, de son fill mort o perdut...; y la pobra setantona plorabe al seu chiquet, al que sempre habíe volgut en un amor algo abstracte, sense forsa de imaginassió pera figurássel; plorabe y amabe al seu fill en un tibio cariño de yaya; tibiet, pero obstinat, tossut.
Y per aquí baixabe lo péndul del pensá automátic a la tristesa del desfallimén, de les sombres y fredós del espíritu, queixosa del món, del destino, de sons germáns, de ella mateixa. De este vaivén de la seua existensia sol sabíe Sabelona la mitat: lo notori, lo actiu, lo material. Com als tems de sons germáns, Berta seguíe condenada a la soledat absoluta pera lo mes delicat, poétic, fi y trist de la seua alma. Les agüeles, filán a la llum del cresol a la cuina de campana, que teníe lo fogaril an terra, pareixíen dos momies, y u eren; pero la una, Sabel, dormíe en pas; l´atra, Berta, teníe un ratolí, un espíritu loco dins de la pellota. A vegades, Berta, después de habé estat parlán de la colada una hora, callabe un rato, no contestabe a les observassións de Sabel, y después, al silensio, mirabe a la criada en ullets que reventaben al tormén de les idees..., y se li figurabe que aquella atra dona, que no se barruntabe res de la seua pena, de la roda de idees doloroses que li voltabe an ella pel cap, no ere una dona... ere una filadora de marfil vell.


V.


Una tarde de agost, cuan ya lo sol no cremabe y de gairó iluminabe la roba blanca estesa a la horta costeruda, y enseníe un diamán a la punta de cada herba, que, tallada a ran per la dalla, pareixíe punta de asser, doña Berta, después de contemplá desde la caseta de dal les blancures y verdós del seu domini, en una brissa de alegría inmotivada al alma, se va ficá a canturrejá una de aquelles balades romántiques que habíe adeprés a la seua inossén juventut, y que li agradabe recordá cuan no estabe massa trista, ni Sabel dabán, ni prop. En presensia de la criada, lo seu vell sentimentalisme li fée vergoña. Pero a la soledat completa, la dama sorda cantabe sense escoltás, escoltanse per dins, com Beethoven de agüelo, en una desafinassió tan constán com melancólica, una espessie de aires, que podríen dís lo canto pla de la música romántica o del romantissisme a la música (los germáns Celma Tafalla mos u poden explicá, són mol romántics, del catalanisme, y músics).
La lletra, apenes pronunsiada, no ere menos sentimental que la música, y sempre se referíe a grans passións contrariades o al repós idílic de un amor pastoril y candorós. Doña Berta, después de pegá una mirada entre les rames de pereres y pomeres pera vore si Sabel estabe per allí baix, sersiorada de que no ñabíe tal estorbo al horta, va aviá al aire les perles del seu repertori; y mentres, belcada y en la regadora a la ma, anabe refrescán les primentoneres, y llimpián de caragols los abres y abrets (sempre teníe que fé varies faenes a un tems), la seua veu tremolosa díe:

Vine, pastora, a la meua barraca, dixa lo monte, dixa los prats, dixa alegre lo teu ramat o bestiá y vine en mí a la mar (o ere a la mer?)... va arribá al extrem del horta, y frente al postigo que comunicabe en lo monte, un robledal, pins y castañés, se va alsá y va meditá. Se li habíe antojat eixí per allí, embutís per lo monte amún entre falagueres y romigueres. Fée añs que no se ni habíe passat tal cosa; pero sentíe an aquell momén un poc de sol de ivern al alma; lo cos li demanabe aventures, atreviméns. ¡cuántes vegades, an aquella portalada, amagada entre les fulles de la fosca fullarasca, habíe ensomiat a la seua juventut que per allí entraríe la seua felissidat, lo inesperat, lo poétic, lo ideal, lo may vist! Después, cuan esperabe al seu somni de carn y os, al seu capitán que no va torná, per aquell postigo lo esperabe tamé. Va girá la clau, va eixecá lo picaport y va eixí al monte. A les poques passes va tindre que assentás an terra, separán punches en la ma; la pendén ere fotut a pera nella; ademés, li estorbaben lo pas les falagueres altes y les plantes en punches.
Sentada a la sombra va seguí cantán: “Y juns a la meua barqueta...”

Un soroll a la malea, que va escoltá cuan ya estáe mol prop, la va fé callá, com un muixó sorprés a les seues soledats, se va ficá de peu, va mirá cap a dal y va vore dabán de ella a un mosso guapo, pito, com de trenta añs cap a trenta sing, moreno, fort, barbut, y vestit, encara que en descuido, en una cazadora y sombrero de bolet flexible, pantalóns massa amples, pero roba bona y elegán; al remat, li va pareixe un jove de la cort, encara que desaliñat o desfarjat. Penjada de una correcha caén del muscle, portabe una caixeta. Se miraben en silensio, los dos parats. Doña Berta va vore que al remat lo desconegut la saludabe, y, sense sentíl, va contestá inclinán lo cap. Ella no teníe temó, ¿per qué 
n´habíe de tindre?

Pero estabe parada y una mica contrariada. Un siñoret tan siñoret, tan de lluñ, ¿cóm habíe anat a pará al bosc de Susacasa? ¡Si per allí no se anabe a cap puesto, si alló ere lo finibusterre de...! La ofeníe un poc un viaché que atravessabe los seus dominis.
Ella, sense rodeos, li va di que ere sorda, y l´ama de tot alló que veíe. ¿Y ell? ¿Quí ere ell? ¿Qué fée per allí? Encara que lo ressibimén no va sé mol cortés, los dos estaben comprenén que simpatisaben; ella va compendre mes: que aquell siñoret la estabe admirán y remirán. A les poques paraules parlaben com a bons amics; la exquisita amabilidat dels dos, se va sobreposá al ressel, y cuan minuts después entraben per lo postigo del horta, ya sabíe doña Berta quí ere aquell home. Ere un pintó ilustre, que mentres dixáe a Madrid la seua radera obra maestra penjada aon la estabe admirán mija España, y dixáe a la crítica ocupada en cantá les alabanses de la seua paleta, ell fugíe del incienso y del estrépit, y a soles en la seua mussa, la soledat, recorríe les valls y vericuetos asturiáns, los seus amors d´estiu, buscán efectes de llum, matisos del verd perenne de aquella terra y dels tonos grisos del sel. Pam a pam coneixíe tots los secrets de la bellesa natural de aquells replecs de la marina; y al remat, mes audás o afortunat 
que romanos y moros, habíe arribat, rompén per malees, bardisses, brosquill y tota classe de espessures, al mismíssim bosc de Zaornín y al mismíssim coll de Susacasa, que ere com arribá al riñó del riñó del misteri.

- ¿Li agrade a vosté tot aixó? - li preguntabe doña Berta al pintó, sonrienli, assentats los dos a un sofá del salón, que ressonabe en les paraules y les passes.

- Sí, siñora; mol, moltíssim - va contestá lo pintó en veu y gesto pera que se li entenguere milló.

Y va afegí en vau baixa: - Y me agrades tú tamé, agüela insigne, bargueño humano.

En efecte, lo ilustre artista estabe enchisat. La trobada en doña Berta li habíe fet compendre lo interés que li pot doná al paissache un alma que lo habite.
Susacasa, que li habíe fet cantá, al descubrí les seues espessures y verdós, enrecordansen de Gayarre:

O paradiso. Dal onda uscito. Fiorente suol. Splendido suol. In voi rapito io son. Tu m′appartieni.” adquiríe de repén un sentit dramátic, una intensió espiritual al mostrás al mich del monte aquella figura prima, plena de dibuix a la seua flaquesa, y los seus colós podíen ressumís dién: sera, tabaco, sendra. Sera la pell, sendra lo cap, tabaco los ulls y lo vestit. Poc a poc doña Berta habíe anat trián, sense donassen cuenta, bates y chals del coló de les fulles mortes; y en cuan a la seua cabellera, algo risada, al secás se habíe quedat en sert matís que no ere un blang de plata, sino lo record del coló antic, mes melancólic que lo blang puro, com eixe obstinat coló rosat de la posta del sol dels díes llargs, que no se dessidix a sedí lo horizonte al negre de la nit. Al pintó li pareixíe aquella dama en aquells colós y aquell dibuix ojival, la copia de una miniatura en marfil. Li pareixíe escapada del país de un abanico pressiós de fecha remota. Segóns ell, teníe que fé auló a sándalo. L´artiste va asseptá lo chocolate y lo dols de conserva que li va oferí doña Berta de mol bona gana. Van refrescá al horta, deball de un lloré real, fill o net del atre. Habíen parlat mol. Encara que ell habíe procurat que la conversa lo dixare a la sombra, pera observá milló, y que tota la llum aniguere a caure damún de la historia de la agüela y dels seus dominis, la curiosidat de doña Berta, y al final lo plaé que sempre cause comunicá les nostres penes y esperanses a les persones que se mostren inteligéns de cor, van fé que lo mateix pintó se olvidare a ratos del seu estut i pera pensá en ell mateix. Tamé va contá la seua historia, que veníe a sé una serie de somnis y un atra serie de cuadros. Als seus cuadros estabe lo seu carácter. Naturalesa rica, alegre, pero misteriosa, casi sagrada, y figures dolses, entrañables, tristes o heroiques, sempre modestes, recatades... y sanes. Habíe pintat un amor que habíe tingut a una fon; lo públic se habíe enamorat tamé de la seua colunguesa (de Colunga); pero ell, lo pintó, al torná a la primavera, pot sé a casás en ella, la va trobá morinse tíssica (Tuberculosis, tisis, com la dama de las camelias de Alexandre Dumas fill). Com este record li dolíe mol al pintó, per egoísme va torná a olvidás de sí mateix; y per assossiassió de idees, en picán curiosidat, va osá preguntali an aquella dama, entre mil delicadeses, si ella no habíe tingut amors y qué habíe sigut dells. Y doña Berta, dabán de aquella dolsó, dabán de aquell candor retratat an aquella sonrissa del genio moreno, ple de barbes; dabán de aquell doló de un amán que habíe sigut leal, va sentí lo pit ple de la morta juventut, com si se li inundare de llum misteriosa, la presensia de un aparegut, lo seu amor; y al espíritu retozón y aventuré que li habíe fet cantá poc abáns y eixí al bosc, se va dessidí a parlá dels seus amors omitín lo insidén deshonrós, encara que en tal mal art, que lo pintó, home de món, lligán puntes y aclarín oscuridats que habíe notat a la narrassió anterió referén als Rondaliegos va arribá a suposá algo mol paregut a la verdat que se amagabe; igual en sustansia. Aixina que, cuan ella li preguntabe si, a la seua opinió, lo capitá habíe sigut un traidó o hauríe mort a la guerra, ell va pugué apressiá al seu valor la classe de traissió que se hauríe de atribuí al liberal, y se va incliná a pensá, per lo carácter que ella li habíe pintat, que lo amán de doña Berta no habíe tornat... perque no habíe pogut. Y los dos se van quedá silensiosos, pensán en coses diferentes. Doña Berta pensabe: "¡pareix mentira, pero es la primera vegada a la vida que parlo en un atre de estes coses!" Y ere verdat; may als seus labios habíen estat aquelles paraules, que eren tota la historia de la seua la alma.

Lo pintó, eixín de la seua meditassió, va di de repén algo per lo estil:

- A mí me se figure an este momén vore la causa de la eterna aussensia del seu capitá, siñora. Un espíritu noble com lo seu, un caballé de la calidat de eixe que vosté me pinte, torne de la guerra a cumplili a la seua amada una promesa..., a no sé que la mort gloriosa li otorgo abáns los seus favors. Lo seu capitá, al meu entendre, no va torná.... perque,

al aná a arreplegá la absoluta, se va trobá en lo absolut, lo deber; eixe liberal, que per la sang de les seues ferides va mereixe coneixe a vosté y sé amat, la meua respetable amiga; eixe capitá, per la seua sang, va pedre lo logro del seu amor. Com si u veiguera, siñora; no va torná perque va morí com un héroe... Anabe a parlá doña Berta, en los ullets brilláns com en una espessie de locura mística; pero lo pintó va estendre una ma, y va prosseguí dién:

- Aquí la nostra historia se ajunte, y vorá vosté cóm parlanli del perqué del meu radé cuadro, que mel alaben propis y extrañs, sense que ell mereixque tans elogios, quede explicat lo per qué yo me penso, séntigo, que lo capitá de vosté se va portá com lo meu. Yo tamé ting lo meu capitá. Ere un amic del alma...; es a di, no mos vam tratá mol tems; pero la seua mort, la seua gloriosa y hermosa mort, lo va fé íntim de les meues visións de pintó que aspire a ficá un cor a una cara. Lo meu radé cuadro, siñora, eixe de que hasta vosté, que res vol sabé del món, sabíe algo per los periódics que venen embolicán sigróns y sucre, es... seguramen lo menos roín dels meus. ¿Sap vosté per qué? perque lo vach vore de repén, y lo vach vore a la realidat primé. Fa añs, cuan la segona guerra sivil, yo, encara que ya era conegut y estimat, no había alcansat aixó que diuen... La selebridat, y vach asseptá, perque me conveníe pera la meua bossa y los meus plans, la plassa de corresponsal que un periódic ilustrat extrangé me va oferí, pera que li dibuixara cuadros de actualidat, de costums españoles, y prinsipalmen de la guerra. En este encárrec, y la meua gran afissió a les emossións fortes, y lo meu dessich de arreplegá datos dignes de crédit pera un gran cuadro de heroísmo militar en lo que yo ensomiaba, men vach aná a la guerra del Nort, pera vore de mol prop tot lo mes serio dels combats, de modo que lo perill de la meua propia persona me fassilitare esta proximidat. Vach buscá, pos, lo perill, no per ell, sino pera está prop de la mort heroica. Se diu, y hasta u han dit escritós insignes, que a la guerra cadaú no veu res gran, res poétic. No es verdat aixó... Al menos pera un pintó. Pera un pintó del meu carácter. Pos be; an aquella guerra vach coneixe al meu capitá; ell me va permití lo que la disciplina no autorisabe: está a vegades aon habíe de está un soldat. Lo meu capitá ere un valén y un jugadó; pero jugabe tan be, ere tan pundonorós, que lo joc en ell pareixíe una virtut, per les moltes bones cualidats que li donaben la ocasió de ejersitá. Un día li vach parlá de la seua valentía temeraria, y va arronsá la entressella. "Yo no soc temerari, me va di en mal humor; ni sisquera valén; ting la obligassió de sé casi un cobard... per lo menos ting que mirá per la meua vida. La meua vida no es meua..., es de un acreedó. Un compañ, un ofissial, no fa mol me va librá de la mort, que anaba a donám yo mateix, perque, per primera vegada a la meua vida, me había jugat lo que no tenía, había perdut una gran cantidat... que no podía entregali al contrari; lo meu compañ, al sorpendre la meua dessesperasió, que me portáe al suissidi, va vindre a ajudám; vach pagá en los seus dinés.... y ara dec dinés, vida y gratitut. Pero lo amic me va advertí, después de que ya ere impossible tornali aquella suma, que en ella habíe ficat tamé la seua honra a les meues mans...- viu, me va di, pera pagám treballán, aforrán, com pugues; eixa cantidat que avui te hay dixat pera salvá la teua vida, tindré que tornala un día, y si no la torno, pergo la fama. Viu pera ajudám a recuperá eixa fortuneta y salvá lo meu honor - .

Dos honres, la seua y la meua, depenen, pos, de la meua existensia; de modo, siñó artista, que fugixco o ting que fugí de les bales. Pero ting dos vissis; la guerra y lo joc: y com ni ting que jugá ni morí, tan com honrosamen puga, demanaré la absoluta, y, mentrestán, siré aquí mol prudén." Aixina, siñora, poc mes o menos me va parlá lo meu capitá; y yo vach notá que al día siguién, a una topetada en lo enemic, no se va aventurá massa; pero van passá semanes, van ñabé mes choques en lo enemic y ell va torná a sé temerari; pero yo no vach torná a díli que me u pareixíe. Hasta que, al remat, va arribá lo día del meu cuadro... Lo pintó se va pará. Va agarrá aliento, va reflexioná al seu modo, es a di, va compondre a la seua fantassía lo cuadro, no segóns la seua obra maestra, sino segóns la realidat lay habíe oferit. Doña Berta, assombrada, agraínli al artista que cridare pera que ella no se perguere ni una paraula, va escoltá la historia del cuadro sélebre y va sabé que un día sendrós, gelat, una batalla dessisiva habíe portat als soldats de aquell capitá al extrem de la dessesperasió, que acabe o en fugida vergoñosa o en heroísme. Anaben a fugí tots, cuan lo jugadó, lo que li debíe la seua vida a un acreedó, se va aventá cap a la mort segura, igual que aventabe a una carta tota la seua fortuna; y la mort lo va voltá com una aureola de foc y de sang; a la mort y a la gloria va arrastrá en ell a mols dels seus. Pero abáns va ñabé un momén, que se habíe grabat com la fogonada de un rellámpec al record del artista, omplín la seua fantassía; un momén en que a lo alt de un reducte lo capitá jugadó va brillá sol, com a una apoteossis, mentres mes aball y mes lluñ los soldats dudaben, en la temó y la duda pintats a la cara.

- Lo gesto de aquell home, que milagrosamen vach pugué conservá en absoluta exactitut y trasladál a la meua idea, ere de una expresió singular, que lo apartabe de tot lo clássic y de tot lo convensional; no ñabíen allí línies canóniques que pugueren amostrá lo entussiasme bélic, lo patriotisme exaltat; ere un atra cosa mol diferén...; ñabíe doló, ñabíe remordiméns, ñabíe passió sega, impuls soberano an aquells ulls, an aquell fron, an

aquella boca, an aquells brassos; be se veíe que aquell soldat caíe a la mort heroica com al abisme de una tentassió fascinadora que no se pot resistí. Lo públic y la crítica se han enamorat del meu capitá; ha traduít cada cual a la seua manera aquella idealidat de la cara y de tot lo gesto; pero tots han vist an alló lo milló del cuadro, lo milló del meu pinsell; veuen una lucha espiritual misteriosa, de forsa intensa, y admiren sense compendre, ficanse a adiviná al explicá la seua admirassió. Lo secret del meu triunfo lo sé yo; es este, siñora, lo que yo vach vore aquell día an aquell home que va desapareixe entre lo fum, la sang y lo pánic, que después va vindre a oscuríu tot. Los demés van tindre que fugí al remat; lo seu heroísmo va sé inútil...; pero lo meu cuadro conservará lo seu record. Lo que no sabrá lo món es que lo meu capitá va morí faltán a la seua paraula de no buscá lo perill...

- ¡Aixina va morí lo meu! - va exclamá exaltada doña Berta, ficanse de peu, estirán una ma com a inspirada - . ¡Sí, lo cor me diu que ell tamé me va abandoná per la mort gloriosa!

Y doña Berta, que may a la seua vida habíe dit frasses ni fet ademáns de sibila, se va dixá caure a la seua cadira, plorán en una solemnidat que li va empendre lo cor al pintó y li va fé pensá en una estatua de la Historia vertén llágrimes damún del pols anónim dels heroísmes oscurs, de les grans virtuts desconegudes, dels grans dolós sense crónica.
Va passá una brissa freda; va tremolá la agüela, eixecanse, y en un ademán li va indicá al pintó que la seguire. Van torná al salón; y doña Berta, mich estesa al sofá, va seguí gañolán.


VI.


Sabelona va entrá silensiosa y va ensendre totes les llums dels candelabros de plata que adornaben una consola. Li va pareixe an ella que ere tota una inspirassió, pera donali to a la casa, aquella ocurrensia de iluminá, sense que dingú lay manare, lo salón oscur.
La nit se fotíe damún sense que u notaren ni lo pintó ni doña Berta. Mentres esta se tapabe la cara en les mans, pera que Sabel no veiguere la seua tendresa, l´artiste se va ficá a passejá les seues emossións fondes y vives per lo llarg salón, en lo cap cacho.
Pero al arribá jun a la consola, la llum li va cridá la atensió, va eixecá lo cap, va mirá als voltáns, y va vore a la paret, cara a cara, lo retrato de una jove vestida y pentinada a la moda de fée coranta o mes añs. Va tardá en distinguí be aquelles facsións, pero cuan al remat la imache completa se li va presentá en tota claridat, va sentí per tot lo cos lo ziszás de un escalofrío, com una suriacada. Per señes li va preguntá a Sabelona quí ere la dama pintada; y Sabel, en un atre gesto y gran tranquilidat, va siñalá a la agüela, que seguíe en la cara amagada entre les mans. Va eixí Sabelona de la estansia de puntetes, que este ere lo seu modo de respetá los dolós dels amos cuan ella no los compreníe; y lo pintó, que, pálit, blang, y com en temó, seguíe contemplán lo retrato, no va notá que dos llágrimes se li assomaben als ulls. Y cuan va torná a passejás per los taulóns de castañ, que cruixíen, anabe pensán:" estes coses no caben a la pintura; ademés, per lo que tenen de casuals, de inverossímils, increíbles, tampoc caben a la poessía: no caben mes que al món... y als cors que saben sentiles." Y se va pará a contemplá a doña Berta que, ya mes serena, habíe parat de plorá, pero en les mans crusades sobre los flacos ginolls, mirabe an terra en los ulls apagats. Lo amor mort, com un aparegut, tornabe a passá per aquell cor arrugat, ert; com una brissa perfumada als jardíns, que bese después los mármols dels sepulcres. - Amic meu - va di la agüela, alsanse y eixuganse les raderes llágrimes en los flacos dits, que pareixíen arraíls - ; parlán de les meues coses mo se ha passat lo tems, y vosté... ya no pot buscá albergue a datra part; arribe la nit. U séntigo per lo qué dirán - va afegí sonrién- ; pero... vosté té que quedás a sopá y a dormí a Posadorio.

Lo pintó va asseptá de bon grado y sense nessessidat de rogs.- penso pagá la posada - va di.

- ¿Cóm? - Fen demá una copia de eixe retrato; uns apúns pera fén después a casa meua un atre... que sigue com eixe, en cuan a lp paregut en lo original... Si es que ne té.

- Diuen que sí - va interrumpí doña Berta, arronsán los muscles en una modestia póstuma, grassiosa per la seua trista indiferensia. - Diuen - va prosseguí - que s´apareix com una gota a un atra, a una tal Berta Rondaliego, de la que yo apenes ne fach memoria.

- Pos be; la meua copia, dit sigue sense jactansia... Sirá algo menos roína que eixa, en cuan a la pintura...; y exactamen fiel al paregut.

Dit y fet; al matí siguién, lo pintó, que habíe dormit al llit de anogué al que habíe expirat lo radé Rondaliego, se va eixecá mol pronte, va fé portá lo cuadro al horta, y allí, al aire libre, va escomensá la seua faena. Va diná en doña Berta, contemplanla atento cuan ella no lo mirabe, y después del café va continuá lo seu treball. A mija tarde, acabats los seus apúns, va arrepetá los seus bártuls, se va despedí en una cordialíssima abrassada de la seua nova amiga, y per lo Aren abán va desapareixe entre la espessura, donán lo radé adiós desde lluñ en un mocadó blang que tremolabe com una bandera.

Un atra vegada se va quedá sola doña Berta en los seus pensaméns; pero ¡qué diferéns que eren! Lo seu capitá, seguramen, no habíe tornat perque no habíe pogut; no habíe sigut un malvat, com díen los germáns; habíe sigut un héroe... Sí, lo mateix que lo atre, lo capitá del pintó, lo jugadó que se jugabe hasta la honra pera guañá la gloria...
Los remordiméns de doña Berta, que encara mes que remordiméns eren saudades, se 
van irritá mes y mes desde aquell día en que una corassonada li va fé creure de viva fé que lo seu amán habíe sigut un héroe, que habíe mort a la guerra, y per naixó no habíe tornat a buscala. Perque sén aixina, ¡quínes cuentes podíe demanali de son fill! ¿Qué habíe fet ella pera trobá al fruyt dels seus amors? Poc mes que res; se habíe dixat atemorí, y recordabe en espán los díes en que ella mateixa se habíe arribat a creure que seríe remachá lo clau de la seua ignominia lo emprendre clandestines investigassións buscán lo seu fill. Y ara... ¡qué tard ere ya pera tot!... Lo fill, o s´habíe mort en efecte, o se habíe perdut pera sempre. No ere possible ni ensomiá en lo seu rastre. Ella mateixa habíe perdut a les seues entrañes a la mare...; ere ya una agüela. Una vaga consiensia li díe que no podíe sentí en la forsa de atres tems; les cosetes de la vida ordinaria, la prosa de les seues faenetes la distraíen a cada momén del seu doló, de les seues meditassións. Tornaben, ere verdat, pero duraben poc al cap, y aquell ritmo constán del olvido y del record arribabe a marejala. Ella se arribabe a pensá: "¡Es que estic chocha! Aixó es una manía, mes que un sentimén." Y en tot, a ratos pensabe, particularmen después de sopá, de gitás, mentres se passejabe per la espassiosa cuina a la llum del cresol de Sabelona, pensabe que teníe una energía amagada que la portaríe a un gran sacrifissi, a una absoluta abnegassió... Si ñaguere assunto pera naixó. - ¡Oh! ¡Aón aniría yo per lo meu fill... viu o mort! Pera besá los seus ossos pelats ¡cuáns añs no donaría, ya no de vida, que ya no ne puc ofrerí, sino añs de gloria passanlos de mes al purgatori!

O perque yo soc com un sepulcro, un alma que ya se descompón, o perque preséntigo la mort, sense voldre penso sempre, me figuro que busco y trobo al meu fill.... que me topeto en los seus restos, no en los seus brassos uberts pera abrassám."

Imaginán estes y atres amargures paregudes, li va sorpendre a doña Berta lo mensaje de que, al cap de vuit díes, li va enviá lo pintó per un propi. Un aldeano, que va desapareixe en seguida sense esperá propina ni refrigerio, va dixá en poder de doña Berta un gran paquet que conteníe una tarjeta del pintó y dos retratos al óleo; un ere lo de Berta Rondaliego, copia fiel del cuadro que estabe damún de la consola al salón de Posadorio, pero copia idealisada y plena de expresió y vida, grassies al art verdadé.
Doña Berta, que apenes se reconeixíe al retrato del salón, al mirá lo nou, se va vore de 
repén a un espill... de fée mes de coranta añs. Lo atre retrato que li enviabe lo pintó teníe un rótul al peu, que díe en lletres menudes, roijes: "lo meu capitá."

No ere mes que un cap: doña Berta, al mirál, va pedre l´alé y va fotre un crit de espán. Aquell lo meu capitá ere tamé lo seu... Lo seu, mesclat en ella mateixa, en la Berta de fée coranta añs, en la que estabe allí al costat... Va ajuntá, va confrontá les teles, va vore la semellansa perfecta que lo pintó habíe vist entre lo retrato del salón y lo capitá dels seus records, y de la seua obra maestra; pero ademés, y sobre tot, va vore un atra semellansa, encara mes asentuada, en sertes facsións y en la expresió general de aquella cara, en les facsións y la expresió que ella podíe evocá de la imache que al seu servell vivíe, grabada al buril de lo indeleble, com la gota llaure la pedra.

Lo amor únic, mort, sempre amagat, habíe plasmat a la seua fantassía una imache fixa, indestructible, pareguda al seu modo an eixe granito pulimentat per los besos de moltes generassións de creyéns que van a plorá y esperá sobre los peus de una Virgen o de un san de pedra. Lo capitá del pintó ere com una restaurassió del retrato del atre capitá que ella veíe al seu servell, algo borrat per lo tems, en la pátina fosca del seu amagat y prolongat culto, afumat per lo holocausto del amor antic, com u están los cuadros de iglesia per la sera y lo incienso. Alló va sé que cuan Sabelona va vindre a cridá a doña Berta, la va trobá blancota, desencaxada la cara y mich esmortida. No va di mes que "me trobo mal", y va dixá que la criada la gitare. Al día siguién va vindre lo meche del concello, y va arronsá los muscles. No va resseptá res. "Es cosa dels añs", va di.

Als tres díes, doña Berta tornabe a corre per la casa mes ágil que may, y en un brillo en los ulls que pareixíe febrosa. Sabelona va vore en assombro que a la siguién matinada eixíe de Posadorio un correu en una carta lacrada. ¿A quí li escribíe la siñoreta?
¿Qué podíe ñabé al món, per allá lluñ, que li importare an ella?
L´ama li habíe escrit al pintó; sabíe lo seu nom y lo del concello aon solíe tindre la seua fonda durán lo estiu; pero no sabíe mes, ni lo nom de la parroquia aon estabe lo rústic albergue del artista, ni si estaríe entonses a casa, o mol lluñ, a les seues acostumades excursións. Lo correu propi va torná als cuatre díes, sense contesta y sense la carta de la siñoreta. Después de mols afáns, de mil pesquises, a la capital del concello li habíen admitit la missiva, donanli seguridats de entregá lo plec al pintó, que tornaríe an aquella fonda, antes de una semana. Buscál inmediatamen ere inútil. Podíe está mol prop, o a vin legües. Van passá díes y díes, y doña Berta aguardabe notissies del pintó en vano, debades, casi loca de impassiensia. Mentrestán, la seua carta, a la que anabe entre miges paraules lo secret de la seua honra, anabe per lo món en mans de Deu quí sap. Van passá tristes semanes, y la pobre agüela, desmemoriada com la mula vella de Desideri Lombarte, va escomensá a olvidás de lo que li habíe escrit al pintó.
Sen enrecordabe ya sol, vagamen, que li declarabe de modo implíssit lo seu pecat, y que li demanabe, per lo que mes vullguere, notissies del seu capitá: ¿cóm se díe? ¿quí ere? ¿lo seu origen? ¿la seua familia? y ademés volíe sabé quí li habíe donat aquells dinés al pobre héroe que habíe mort sense pagá; cóm se podríe trobá al acreedó... Y, al remat ¡quína locura!, li preguntabe per lo cuadro, per la obra maestra. ¿Ere seu encara? ¿estabe ya venut? ¿cuán podríe costá? ¿Tindríe prous dinés, después de vendre tot lo que teníe y de pagá al acreedó del... capitá, pera comprá lo cuadro? Sí, de tot aixó parlabe a la carta, encara que ya no sen enrecordabe cóm u habíe escrit; pero de lo que estabe segura ere de que no se tornaríe atrás. Al llit, aquells pocs díes que va tindre que estás gitada, habíe resolt aquella locura, de la que no se arrepentíe. Sí, sí, estabe convensuda de que volíe pagá lo deute de son fill, volíe comprá lo cuadro que representabe la mort heroica de son fill, y que conteníe lo cos sansé del seu fill al momén de pedre la vida. Ella no teníe ni idea de lo que podíen valdre Susacasa, Posadorio y lo Aren si se veníen; ni sabíe la deuda del seu fill ni lo preu del cuadro. Pero no importabe, per naixó volíe enterassen, per naixó habíe escrit al pintó. Les raóns que teníe pera la seua locura eren ben sensilles. Ella no li habíe donat res seu al fill de les seues entrañes mentres lo infelís va viure; ara mort lo trobabe, y volíe donálay tot; la honra de son fill ere la seua; lo que debíe ell u debíe ella, y volíe pagáu, y demaná almoyna; y si después de pagá li quedaben dinés pera comprá lo cuadro, comprál y morís de fam; perque ere com tindre la sepultura dels dos capitáns, restaurá la seua honra, y ere ademés tindre la imache fiel del fill adorat y lo reflejo de un atra imache adorada. Doña Berta sentíe que aquella fortíssima, absoluta, irrevocable ressolusió seua debíe la seua forsa a un impuls invissible, extraordinari, que se li habíe ficat al cap com un cos extrañ que u tiranisabe tot. "Aixó, pensabe, sirá que definitivamen estic grillada; pero, milló, aixina estic mes a gust, aixina estic menos desfissiada; esta ressolusió es un agarradó; mes val lo doló material que de aquí vingue, que aquell tic-tac insoportable dels meus antics remordiméns, aquell aná y vindre de les mateixes idees..."
Doña Berta, pera animás cap a la seua ressolusió heroica, pera portá a fi lo seu sacrifissi sense esfors, per propi dessich y complassensia, y no per aquell impuls irressistible, pero que no li pareixíe seu, se consagrabe a irritá lo seu amor maternal, a buscá ternura de mare... y no podíe. Lo seu espíritu se cansabe en vano; les imaches que pugueren entendrila no acudíen a la seua men; no sabíe cóm se ere mare. Volíe figurás al seu fill, chiquet, abandonat... sense una faldeta pera la seua inossensia... No podíe; lo fill que ella

veíe ere un valén capitán, de peu damún de un reducte, entre fogonades y fum...; ere lo cap que lo pintó li habíe regalat. "Aixó es, se díe, com si als meus añs me vullguera

enamorá... y no puguera." Y, sin embargo, la seua ressolusió ere absoluta. En ajuda del pintó, o sense ella, buscaríe lo cuadro, lo voríe, ¡oh, sí, vórel antes de morí! y buscaríe al acreedó o als seus hereus, y los pagaríe lo deute de son fill.
"Pareix que ñan dos almes, se díe a vegades: una que se va secán al cos, y es la que imagine, la que sen en forsa; y l´atra alma mes fonda, mes pura, que plore sense llágrimes, que vol sense memoria y hasta sense batecs... y esta alma es la que Deu se deu emportá al sel."

Passats algúns mesos sense que arribaren notissies del pintó, doña Berta se va dessidí a obrá per ella mateixa: a Sabelona no ñabíe pera qué enterala de res hasta lo momén

supremo, lo de separás. ¡Adiós, Zaornín, adiós Susacasa, adiós Aren, adiós Posadorio ! - L´ama va ressibí una visita que va sorpendre a Sabel y li va doná mala espina. Lo siñó Pumariega, don Casto, notari retirat de la professió y ussurero en servissi actiu, furigañ, esponja del concello, gran colecsionista de finques y tota classe de inmobles, se va presentá a Posadorio preguntán per la siñoreta de Rondaliego en aquella sonrissa eterna que habíe fet plorá llágrimes de sang a tots los desvalits de la comarca. Este siñó vivíe a la capital del concello, a uns kilómetros de Zaornín. Se va presentá a caball; se va apeá, va encarregá, sempre sonrién, que li ficaren herba a la jaca, pero no de la nova, y, pensansu milló, sen va aná ell mateix al corral, y en les seues propies mans va omplí lo pessebre de fenás. Encara portáe algunes herbes entre les barbes, y datres apegades al cristal de les ulleres, cuan doña Berta lo va ressibí al salón, blancota, en la veu tremolosa, pero segura del sacrifissi. Sense rodeos sen va aná al assunto, al negossi; haguere sigut absurdo y hasta una vergoña contali al siñó Pumariega los motius sentimentals de aquella extraña ressolusió. Lo perqué no lo va sabé don Casto; pero alló ere lo que doña Berta nessessitabe, dinés que ella se puguere emportá a la burchaca, tot lo que valguere, ben venut, Susacasa en lo seu Aren y Posadorio incluít. La casa, les seues dependensies, la llosa, lo bosc, lo prat, tot... pero en dinés. Si li donaben los cuartos en préstamo, en hipoteca de les finques dites, be, ella no pensabe pagá mols interesos, perque esperabe morís pronte, y lo siñó Pumariega podíe carregá en tot; si no volíe ell este negossi, la venta, la venta redona. Cuan lo siñó Pumariega casi se pasmabe de la ressolusió casi sobrenatural de la Rondaliego, se va quedá en que ere mol mes útil passá a considerá les ventajes del trate, sense cap sorpresa. La admirassió no veníe a cuento, sobre tot desde lo momén en que se li proposabe un bon negossi. Aixina, pos, com si se tratare de véndreli unes cuantes pepites de poma o la herba de aquella segada, don Casto va entrá de ple al assunto, sense manifestá cap sorpresa ni curiosidat.

Y seguín lo seu costum, al expondre los seus arguméns pera demostrá les ventajes del préstamo en hipoteca, cridáe a los contratáns A y B. "lo prestamista B, la hipoteca H, lo

predio C..."aixina parlabe don Casto, que odiabe los personalismes, y no veíe a la part contraria may un ser viu, sino una lletra, elemén de una fórmula que teníe que despejá. Doña Berta, que a forsa de administrá mols añs los seus interesos habíe adquirit serta experiensia y alguna malissia, se veíe com una mosca embolicada a la taragaraña, pero li importabe poc. Don Casto insistíe en voldre engañála, en feli vore que no perdíe Susacasa nessessariamen en les combinassións que ell li proposáe; ella va fingí que caíe a la trampa; va compendre que de aquella aventura eixíe Pumariega amo dels dominis de Rondaliego, pero en aixó pressisamén consistíe lo sacrifissi; an aixó anabe ella, a que la crussificare aquell sayón. Y dessidit aixó, lo que la teníe anhelán, pendén dels labios del judío, obsequiós, hasta aduladó y servil, ere... La cantidat, los mils de duros que habíe de entregáli lo ratolí de monte, furigañ, com quede dit mes amún. Al fixá números don Casto, doña Berta va sentí que lo cor li saltabe de alegría; lo ussurero oferíe mol mes de lo que ella podíe esperás; no creíe que los seus dominis mermats y empobrits pugueren valdre tans mils de duros. Cuan Pumariega eixíe de Posadorio, Sabelona y lo masové, que li ajudaben a montá, miranlo de reúll, lo van vore sonriure com sempre; pero ademés los ullets li traíen chispes que atravesaben los vidres de les ulleres. Poc después, a una altura que dominabe a Zaornín, don Casto se va aturá y va girá lo caball pera contemplá lo perímetro y lo bon aspecte de les seues noves possesións. Sempre anomenabe possesió, per falsa modestia, a lo que sabíe agensiás en totes les áncores y garres del domini quiritari que li fassilitaben lo papé sellat y los llibres del Registre.
Tres díes después estabe Pumariega un atra vegada a Posadorio, acompañat del nou notari, obra seua, y de varios testigos y périts, tots deudós seus.
No va sé la cosa tan sensilla y breve com doña Berta volíe y se habíe figurat, dixá tota la llana a mersé de les fredes estisores del siñó Pumariega; este volíe seguridats de mil géneros y assompá a la part contraria, a forsa de seremonies y complicassións legals.
A lo únic que se va oposá en tota la seua energía doña Berta va sé a personás a la capital del concello. Aixó no; ella no volíe moures de Susacasa... hasta lo día que ixquere a pendre lo tren de Madrid. Tot se va arreglá, al remat, y doña Berta va vore lo momén de tindre al seu cofret de secrets antics lo milená de duros que li prestabe lo ussurero.
Be compreníe ella que se despedíe pera sempre de Posadorio, del Aren, de tot...
¿cóm habíe de pagá may aquell dineral que li entregaben?

¿cóm habíe de pagá sisquera, si vivíe algúns añs, los interesos? podríe ñabé un milagre. Sol aixina. Si lo milagre veníe, Susacasa seguiríe sén seu, y sempre ere una ventaja esta esperansa, o per lo menos un consol. - Sí; tot u perdíe, pero lo cas ere pagá les deudes de son fill, comprá lo cuadro... y después morís de fam si ere nessessari. -
¿Y Sabelona? Don Casto habíe donat a entendre ben claret que ell nessessitabe garantíes pera la seguridat de la seua hipoteca medián la vigilansia de un diligentíssim pare de familia sobre los bens en que consistíe la dita hipoteca; ell no teníe cap inconvenién en que lo masové continuare a la masada per ara; pero en cuan a les claus de Posadorio y lo servisi del palau y les seues dependensies... preferíe que corregueren de la seua cuenta. Aixina que Sabelona no podíe quedás a Posadorio. L´ama va dudá antes de proposali emportássela en ella; ere cuestió de gastos; ñabíe que fé economíes, mermá lo menos possible lo seu caudal, que ella no sabíe si podríe cubrí la deuda y lo preu del cuadro; consevol gasto del que se puguere pressindí, ñabíe que suprimíl. - Sabelona ere una boca mes, un huésped mes, un viaché mes. Doble gasto casi en tot, prometense aforrás este dispendio cuidán menos la seua propia persona, doña Berta li va proposá a la criada portala a Madrid en ella. Sabelona no va tindre valor pera asseptá. Ella no se habíe grillat com l´ama, y veíe lo perill. Massa desgrassies li caíen damún sense buscá eixa atra, la mes gran, la mort segura. ¡Ella a Madrid! sempre habíe pensat en eixes coses lluñanes com si passaren a un atra vida; no estabe segura de que ñagueren paísos tan lluñ de Susacasa... ¡Madrid! lo tren... tanta gen... tans camíns... ¡impossible! Que dispensare l´ama, pero Sabel no arribabe an eixe extrem, pesse al seu cariño y lealtat. Se li demanabe una acsió heroica, y ahí ella no atansabe.
Sabelona, com San Pedro, va negá a la seua siñora, va desertá de la seua locura ideal, la va abandoná al perill, al peu de la creu. Si doña Berta se estiguere morín, Sabelona u sentiríe moltissim, pero no la acompañaríe a la sepultura, aixina que la abandonabe a la vora del camí de Madrid. La criada teníe uns paréns lluñáns a un concello veí, y allá que sen aniríe, en molta pena, durán la aussensia del ama, ya que lo siñó Pumariega volíe emportás les claus de Posadorio, contra totes les leys divines y humanes, segóns Sabel.

- Pero ¿no es vosté l´ama? ¿Qué té que maná aquí ell? -

- Díxat de cuentos, Isabel; mane tot lo que vol, perque es qui me done los dinés.

Aixó es ya casi seu.

Doña Berta va sentí al alma que la seua compaña de tans añs, de tota la vida, la abandonare al trance supremo al que se arriesgabe; pero va perdoná la flaquesa o fluixera de la criada, perque ella mateixa nessessitabe de tot lo seu valor, de la seua

ressolusió inquebrantable, pera eixí de casa seua y embutís an aquell laberinto de camíns, de pobles, de soroll y de gens extrañes - enemigues - (fiquem que parlo de Madrid).
Va suspirá la pobra siñora, y se va di: "Ya que Sabel no ve... me emportaré lo gat."
Cuan la criada va sabé que lo gat tamé sen anabe, la va mirá assustada, com si li consultare. No li pareixíe just, la verdat per dabán, abusá del pobre animalet perque no podíe di que no, com ella; pero si sapiguere aón sel emportaben, estabe segura de que tampoc lo gat voldríe acompañá a la seua ama. Sabel no se va atreví, sin embargo, a oposás, per mes que ella haguere portat lo animalet an aquella casa; ere, en rigor, seu. Ella tampoc podríe portál a casa dels paréns lluñáns: dos boques mes eren massa.
Y a Posadorio no podíe quedás sol, y menos en don Casto, que lo mataríe de fam.
Se va dessidí que lo gat aniguere a Madrid en doña Berta.

VII.


Un matí se va eixecá Sabelona del seu casto llit, se va assomá a una finestra de la cuina, va mirá al sel, en una ma ficada dabán dels ulls a guisa de pantalla, y en gesto avinagrat y veu mes agra encara, va exclamá, parlán sola, contra la seua costum:

"¡Pos vaya día de viache!" Y en seguida va pensá, pero sense díu: "¡lo radé día!" 

Va ensendre lo foc, va agraná una mica, va aná a pouá aigua fresca, se va fé lo seu café, después lo chocolate del ama; y com si allí no haguere de passá res extraordinari, va pegá los copets de ordenansa a la porta de la alcoba de doña Berta, modo acostumat de indicali que lo amorsá la esperabe; y ella, Sabel, com si no se acabare tot aquell mateix matí, com si lo que passaríe al cap de un hora no fore pera nella una espessie de fi del món, se va entregá a la rutinaria marcha de les seues faenes doméstiques, inutils en gran part esta vegada, ya que aquella nit no dormiríe dingú a Posadorio. Mentres ella refregabe un cangilón, per lo postigo de la horta, que estabe al nivell de la cuina, va entrá lo gat, cubert de rosada, en lo sers (la cierza al original) de aquell matí plomís y humit apegat al cos blang y relluén. Sabel lo va mirá en cariño, enveja y llástima. Y se va di: 

"¡Pobre animal! no sap lo que li espere." Lo gat no habíe fet cap preparatiu de viache; aquella vida que portáe, pera nell desde tems inmemorial, seguramén li pareixíe eterna. La possibilidat de una mudansa no entrabe a la seua metafísica. Se va ficá a llepá plats del sopá de la vespra, com u haguere fet un bon epicurista.

Doña Berta va entrá silensiosa; va vore lo chocolate damún de la pastera (masera), y allí, com sempre, se va ficá a péndrel. Los preparatius de la marcha estaben fets, hasta lo radé detall, desde mols díes atrás. Sol calíe marchá, y, abáns, despedís. Ama y criada apenes van parlá an aquella radera escena de la seua vida en comú. Va passá una hora, y va arribá don Casto Pumariega, que se habíe encarregat de tot en una amabilidat que dingú teníe valor pera agraíli. Ell portaríe a doña Berta hasta la mateixa estassió, la mes próxima a Zaornín, facturaríe lo equipache, la ficaríe an ella a un coche de segona (no habíe vullgut doña Berta primera, per aforrá) y anem caminán. A Madrid la esperabe lo amo de una casa de pupilos barata. Li habíe escrit don Casto, pera que li agraire lo favor de enviali un huésped. Allí aturabe ell cuan anabe a Madrid, y aixó que ere tan ric. En don Casto se va presentá a la cuina lo mosso al que li habíe alquilat Pumariega un burret al que habíe de pujá doña Berta pera arribá a la estassió, a dos legües de Posadorio. Ama y criada, que habíen estat tan callades que pareixíen enfadades la una en 

l‘ atra aquell matí, com si mutuamén se acusaren en silensio de aquella separassió, en presensia dels que veníen a buscala van sentí una infinita ternura o tendresa y gran desfallimén; van arrencá a plorá, y van gemegá bon rato abrassades. 

Lo gat va dixá de llepá plats y les mirabe assompat.

Alló ere nou an aquella casa aon lo cariño no teníe expresió. Tots se volíen, pero no se acarissiaben. An ell mateix li donaben mol bona vida, pero res de besets ni afalagaméns. Per si auncás se va arrimá a les faldes de les seues agüeles y li va ficá mala cara al siñó Pumariega. Doña Berta li va demaná un momén a don Casto, y va eixí per lo postigo del horta. Va puchá la costa, va arribá a dal de tot, y desde allí va contemplá los seus dominis. La espessura se movíe blanamén, relluín en la humitat, y pareixíe queixás en veu baixa. Chillaben algúns vileros. Doña Berta no va tindre ni lo consol de poetisá la solemne escena de despedida. La Naturalesa dabán de la seua imaginassió apagada y preocupada no va tindre eixa piedat de personalisás que tan alivio los sol doná als ensomiadós melancolics. Ni lo Aren, ni la llosa, ni lo bosc, ni lo palau li van di res.

Ells se quedaben allí, indoléns, sense records de la aussensia; lo seu egoísme ere lo mateix que lo de Sabel, encara que mes franco: lo que lo gat haguera mostrat si li hagueren consultat la seua voluntat respecte al viache. No importabe. Doña Berta no se sentíe volguda per les seues terres, pero en cambi ella les volíe mol. Sí, sí. Al món no se vol sol als homens, se vol a les coses. Lo Aren, la llosa, la horta, Posadorio, formaben part de la seua alma, per sí mateixos, sense nessessidat de ajuntáls en records de amors humanos. A la Naturalesa ña que sabé vóldrela com los amáns verdadés volen, a pesá del desdén. Adorá lo ídolo, adorá la pedra, lo que ni sen ni pot correspondre, es la adorassió suprema. Lo milló creyén es lo que seguix postrat dabán del ara sense Deu. Piaben los vileros. Pareixíe que dien: "A natros, ¿qué mos conte vosté? Vosté sen va, natros mos quedam; vosté está loca, natros no; vosté va a buscá lo retrate de son fill... y no está vosté segura de que sigue son fill. Vaigue en Deu." Pero doña Berta perdonabe als muixóns, com a chiquets, y hasta al mateix Aren verd, que, mes cruel encara, callabe. Lo bosque se queixabe, eixe sí; pero poc, com un chiquet que, cansat de gañolá, convertix en ritmo la seua queixa y se divertix en la seua pena; y doña Berta va arribá a notá, en la clarividensia dels instáns supremos dabán de la Naturalesa, va arribá a notá que lo bosc no se queixabe perque ella sen anabe; sempre se queixabe aixina; aquell fret del matí plomís y humit ere una de les mil formes del aburrimén  que tantes vegades se pot lligí a la Naturalesa. Lo bosc se queixabe, com sempre, de eixe aburrimén de cuan viu apegat a la terra y de tot lo que rode per lo espay al món, lligat a la gravedat com a una cadena. Totes les coses que veíe se li van apareixe entonses an ella com a pressidiaris que se lamenten de les seues presóns y, sin embargo, volen lo seu pressidi. Ella, com ere libre, podíe trencá la cadena, y la habíe trencat... pero agarrada a la cadena se li quedabe la mitat del alma.

"¡Adiós, adiós!", se díe doña Berta, volén baixá depressa; y no se movíe. Al seu cor ñabíe lo doló de moltes generassións de Rondaliegos que se despedíen de la seua terra. 

Lo pare, los germáns, los yayos..., tots allí, al seu pit y a la seua gola, aufeganse de pena en ella... 

-  Pero, doña Berta, ¡que pedrem lo tren! - va cridá allá baix Pumariega; y an ella li va soná com si diguere: "Que se pedrá vosté la forca."

Al pati estaben ya don Casto y lo espolique; lo verdugo y lo seu ajudán, y tamé lo burro al que doña Berta habíe de montá pera aná al tocho (palo). Lo gat anabe a dins de una sistella.



VIII.


Se fee de día, y la neu que caíe a cabassades, en lo seu silensio felino que té lo aire traidó del caminá del gat, anabe avián, capa sobre capa, per tota la amplada de la porta del Sol, palades de armiño, que ya habíen borrat desde hores atrás les huelles dels transeúntes rondallés de la nit. Totes les portes estaben tancades, algunes en les fayebes passades, barrades. Sol ne ñabíe una entreuberta, mich ajuntada, la del Prinsipal; una taula en buñols, que algú habíe intentat traure al aire libre, la habíen retirat al portal de Gobernassió. Doña Berta, que contemplabe lo espectácul desde un racó del carré del Carmen, no compreníe per qué dixaben fregí buñols, o, per lo menos, vendrels al portal del Ministeri. Habíe desaparegut la taula, y detrás della dos guardies y un que pareixíe de telégrafos. Y se va quedá la plassa sola; soles doña Berta y la neu. Estabe inmóvil la agüela; los peus, calsats en socs, afonats a la blanó; lo paraigües ubert, com si estare forrat de tela blanca. 

"Com allá, pensabe, aixina estará lo Aren." Anabe a missa de alba. La iglesia ere lo seu refugi; sol allí trobabe algo que s'apareguere a lo de allá. Sol se sentíe unida a la gen de la cort per lo víncul religiós. "Al remat, se díe, tots catolics, tots germáns." Y esta reflexió li traíe algo de la temó que li inspiraben tots los desconeguts, mes que un a un, considerats en conjún, com una multitut, com gen. La missa ere com la que ella sentíe a Zaornín, a la fillola de peu de loro. Lo mossen díe lo mateix, y aixó sempre ere un consol. Lo escoltá tots los díes missa ere per naixó; pero lo matiná tan ere per un atra cosa. Contemplá la siudat de Madrit deserta la reconsiliabe un poc en ella. Los carrés li pareixíen menos enemics, mes pareguts a los carreróns; los abres mes pareguts als abres de verdat. Volíe passejá per les afores... ¡pero estaben tan lluñ! ¡les cames seues eren tan flaques, y los coches tan cars y tan perillosos!... Al remat, una, dos vegades va arribá als limits de aquell casserío que se li antojabe inacabable...; pero va renunsiá a tals descubriméns, perque lo campo no ere campo, ere un desert; ¡tot pardo! ¡tot sec! Se li apretabe lo cor, y se teníe una llástima infinita. "¡Yo hauría de habem mort sense vore aixó, sense sabé que ñabíe esta dessolassió al món; pera una pobre vella de Susacasa, aquell racó de la verda alegría, es massa pena está tan lluñ del verdadé món, de la verdadera terra, y está separada de la frescó, de la herba, de les rames, per estes legües y legües de pedra y pols." Mirán les tristes explanades, sentíe la impresió de mastegá pols y toquitiá terra seca, y se li crispaben les mans. Se sentíe tan extraña a tot lo que la rodejabe, que a vegades, a mitat del barranquet, teníe que contindres pera no demaná socorro, pera no demaná que per caridat la portaren al seu Posadorio. A pesá de tals tristeses, anabe per lo carré sonrién, sonrién de temó a la multitut, de qui ere cortessana, a la que volíe afalagá, adulá, pera que no li faigueren mal. Dixáe la assera a tots. Com estabe sorda, volíe adiviná a la mirada si los transeúntes en los que entropessabe li díen algo; y per naixó sonreíe, y saludabe en cabotades expressives, y murmurabe excuses. La multitut habíe de simpatisá en la pobre agüela, pulcra, vivaracha, vestida de seda de coló del tabaco; mols li sonreíen tamé, li dixaben lo pas franc; dingú li habíe robat ni pretengut estafá. 

En tot, ella no perdíe la temó, y no se sospecharíe, al vórela detindres y santiguás abáns de eixí del portal de casa, que pera aquella agüela ere un heroísme lo eixí al carré cada día.

Temíe a la multitut..., pero sobre tot temíe lo sé atropellada, patejada, triturada per caballs, per rodes. Cada coche, cada carro, ere una fiera solta que se li fotíe damún. Se ficabe a atravessá la porta del Sol com una mártir cristiana podíe entrá a la arena del circo. Lo tranvía li pareixíe un monstruo cautelós, una serp insidiosa. La guillotina se la figurabe com una cosa pareguda a les rodes amagades rellissán com una cuchilla sobre les dos línies de ferro. Lo rumó de rodes, passes, campanes, chulits y trompetes arribabe al seu servell confús, formidable, a la seua misteriosa penumbra del so. Cuan lo tranvía arribabe per detrás y ella advertíe la seua proximidat per siñals que eren casi adivinassións, per una espessie de reflejo del perill próxim en los demés transeúntes, per la seua tremoló, per lo indessís rumó, se apartabe doña Berta en ligeresa nerviosa, que pareixíe impossible en una agüela; dixáe pas a la fiera, giranli la cara, y tamé sonreíe al tranvía, y hasta li fée una involuntaria reverensia; pura adulassió, perque al fondo del alma los aburríe, sobre tot per traidó y alevós. ¡cóm se fotíe damún!

¡Quína bárbara crueldat!... mols transeúntes la habíen salvat de graves perills, traénla de entre los peus dels caballs o les rodes dels coches; la agarraben en brassos, li fotíen espentes pera liberala de un atropello... ¡Quín agraimén lo seu! ¡cóm se tornabe cap al seu salvadó desfense en gestos y paraules de elogio y reconeiximén! 

"li dec a vosté la vida. Caballé, si yo puguera fé algo... Estic sorda, com una tapia, perdono vosté... pero tot lo que yo puguera..."

Y la dixaben en la paraula a la boca aquelles providensies de pas. "¡per qué tindré yo tanta temó a la gen, si ñan tantes persones bones que la trauen a una de les garres de la mort?" No li extrañaríe que la muchedumbre indiferén la dixare patejá per un caball, partí en dos per una roda, sense pegali una ma, sense donali una veu de avís. ¿Qué teníe ella que vore en tots aquells desconeguts? ¿Qué li importabe ella al món, fore de Zaornín, milló, de Susacasa? 

Per naixó agraíe tan que se li ajudare a fugí de un coche, del tranvía... tamé ella volíe serví al prójimo. La vida del carré ere, al seu pareixe, com una batalla de tots los díes, a la que entraben descuidats, valerosos, tots los habitáns de Madrid: la batalla dels choques, dels atropellos; pos en eixa ristra de perills sense fi, volíe ella tamé ajudá als seus semelláns, que al final u eren, encara que tan extrañs, tan desconeguts. Y sempre caminabe en los ulls ben uberts, suplín los oíts sorts en la vista, en la atensió ficada als seus passos y los dels demés. A cada boca de carré, a cada pas de adoquíns, a cada plassa ñabíe un tiroteo, aixina se u figurabe, de coches y caballs, los mes grans perills; y al arribá a estos tremendos trances de crusá la vía pública, redoblabe la atensió, y, en temó y tot, pensabe en los demés com en ella mateixa; y gran ere la seua satisfacsió cuan podíe salvá de un percanse de aquells a un chiquet, a un agüelet, a una pobre vella, com ella; a consevol. 

Un día, a la hora punta de la sirculassió, va vore desde la assera del

Imperial a un borracho que atravessabe la porta del Sol, fen grans esses, en mil sircunloquis y perífrassis dels peus; y mentrestán, tranvíes, ripperts y simóns, ómnibus y carros, y caballs y mossos de cordell carregats anaben y veníen, com saetes que se crusen al aire... Y lo borracho sereno, a forsa de no estáu, tranquil, caminabe agotán lo trassat mes complet de curves, imitán tota classe de órbites y eclíptiques, sense ensomiá sisquera en lo perill, en aquell foc granejat de morts segures que anabe atravessán en los seus traspeus. Doña Berta lo veíe avansá, reculá, librás per milacre de cada entropessada, perseguit en vano per los crits desdeñosos dels cocheros y jinets...; y ella, en les mans ajuntades per les palmes, li resabe a Deu per aquell home desde la assera, com haguere pogut desde la costa orá per la vida de un náufrago que se estiguere aufegán a vista seua. Y no va respirá hasta que va vore al de la mona al port segú dels brassos de un polizonte, que sel emportáe no sabíe ella aón. ¡La Providensia, lo Ángel de la Guarda velabe, sense cap duda, per la sort y los roíns passos dels borrachos de la cort!

Aquella preocupassió constán del soroll, del tránsit, dels choques y los atropellos, habíe arribat a sé una obsessió, una manía, la inmediata impresió material constán, repetida sense pará, que la apartabe dels seus grans pensaméns, de la seua vida atormentada de pretendén. Sí, teníe que confessáu; pensabe mol mes en los perills de les masses de gen, dels coches y tranvíes, que en lo seu pleite, lo seu descomunal combat en aquells ricachóns que se oponíen a que ella lograre lo anhel que la habíe arrastrat hasta Madrid. Sense sabé cóm ni per qué, desde que se habíe vist fora de Posadorio, les seues idees y lo seu cor habíen patit un trastorn; pensabe y sentíe en mes egoísme; se teníe molta llástima an ella mateixa, y sen enrecordabe en horror de la mort. ¡Qué horrible habíe de sé anassen al atre món, cuan ya ere tan gran tormén, doná unes passes fora de Susacasa, per esta mateixa terra, que ya pareixíe un atra! Desde que habíe pujat al tren, li habíe entrat un ansia loca de torná cap atrás, de apeás, de arrencá a corre en busca dels seus, que eren Sabelona y los abres, y lo prat y lo palau..., tot alló que dixáe tan lluñ. Va pedre la nossió de les distansies, y se li va antojá que habíe recorregut espays infinits; no creíe possible que se puguere desfé lo caminat en menos de siglos... ¡Y quín mal de cap! ¡Y qué fugitiva li pareixíe la existensia de tots los demés, de tots aquells desconeguts sense historia, tan indiferéns, que entraben y eixíen al coche de segona al que anabe ella, que li demanaben billets, que li oferíen servissis, que la portaben en un cochet a una possada! ¡estabe perduda, perduda al gran món, al infinit univers, a un univers poblat de fantasmes! Se li figurabe que ñabén tanta gen a la terra, perdíen valor tots; la vida de este, del atre, no importabe res; y aixina debíen de pensá la demés gen, a jusgá per la indiferensia en que se veíen, se parlaben y se separaben pera sempre. Aquell teje maneje de la vida; aquella confussió de les gens, se li antojabe com los eixams de mosquits dels que ella fugíe al bosc, jun al riu, al estiu.   

Va passá algúns díes a Madrid sense pensá en moures, sense imaginá que fore possible escomensá de algún modo les seues diligensies pera averiguá lo que nessessitabe sabé, lo que la portáe a la cort. Possitivamén habíe sigut una grilladura. Per de pronte, pensabe en ella mateixa, en no morís de asseo a la taula, de tristesa al seu cuarto interió en vistes a un carreró brut que díen pati, de fret al llit estret, du, misserable. Se va ficá dolenta. Vuit díes al llit li van doná sert valor; se va eixecá algo mes disposada a orientás an aquell infern que no habíe sospechat que existiguere an este món. 

L´ama de la fonda va arribá a sé una amiga; teníe serts visos de caritativa; la miseria no la dixáe séu per complet. Doña Berta va escomensá a preguntá, a inquirí...; va eixí de casa. Y entonses va sé cuan va escomensá la fiebre del perill del carré. Esta fiebre no habíe de passá com latra. Pero al remat, entre los seus terrors, entre les seues batalles, va arribá a averiguá algo; que lo cuadro que buscabe estáe depositat a un casal tancat al públic, aon lo teníe lo Gobern hasta que se dessidiguere si sel quedabe un ministre o sel emportáe un siñorón americá pera lo seu palau de Madrid primé, y después pot sé pera lo seu palau de La Habana. Tot aixó sabíe, pero no lo preu del cuadro, que no habíe pogut vore encara. Y en aixó estabe, en los passos de les seues pretensións pera vórel. Aquell matí fred, de neu, ere lo de un día que siríe solemne pera doña Berta; li habíen oferit, per influensia de un compañ de pupilaje, que se li dixaríe vore, per favor, lo cuadro famós, que ya no estabe exposat al públic, sino estés an terra, pera empaquetál, a una sala freda y deserta, allá a les afores. ¡Pícara cassualidat! O aquell día, o pot sé may. Habíe de atravessá molta neu... No importabe. Agarraríe un simón, per extraordinari, si es que los dixaben sirculá aquell día. ¡Anabe a vore al seu fill! pera está ben preparada, pera guañá la voluntat divina a fi de que tot li ixquere be en les seues atrevides pretensións, primé anabe a la iglesia, a missa de alba. La porta del Sol, nevada, solitaria, silensiosa, ere de bon agüero. 

"Aixina estará allá. ¡Quín llansol mes llimpio! ¡quína blancura sense taca! res de caminets, res de sendes de fang y gebra, cap potada (huelles)... S‘ apareix a la neu del Aren, que dingú pateje".


IX.


A la iglesia, fosca, freda, solitaria, va ocupá un racó que ya teníe per seu. Les llums del altá y de les lámpares li portaben un caloret familiá, de fogaril, al fondo del alma. 

Los murmullos del latín del retó, mesclats en tos asmática, li sonaben a gloria, a cosa de allá dallá. Les imaches dels altás, que se perdíen vagamén a la penumbra, parlaben en lo seu silensio de la solidaridat del sel y la terra, de la constansia de la fé, de la unidat del món, que ere la idea que perdíe doña Berta (sense donassen cuenta de alló, está cla) a les seues hores de temó, decaimén, desesperassió. Va eixí de la iglesia animada, valenta, disposada a luchá per la seua caussa. A buscá al fill... y als acreedós del fill.


Va arribá la hora, después de amorsá mal, de pressa y sense gana; va eixí sola en la seua tarjeta de recomanassió, va agarrá un coche de pun, va doná les señes del barracó apartat, y al escoltá al cochero blasfemá y vore que dudabe, com buscán una excusa pera no aná tan lluñ, sonrién y persuassiva va di doña Berta: "¡per hores!" y poc a poc, pas a pas, un trist animal esgroguit y arguellat la arrastrabe carré amún.

Doña Berta, en la seua tarjeta a la ma, va vense dificultats de portería, y después de aná de sala en sala, carpideta de fret, sentín apagats los cops secs de mols martells que enclavaben taches a caixóns, va arribá a la presensia de un siñó gort, mal vestit, que pareixíe dirigí aquell estrépit y confussió de la mudansa del art. Los cuadros sen anaben, la mayoría ya sen habíen anat; a les parets no ne quedabe casi cap. Se teníe que caminá en cuidadet pera no patejá los lienzos que tapissaben lo pavimén: ¡los mils de duros que valdríe aquella alfombra! Eren los cuadros grans, algúns ya famosos, los que estaben estesos sobre la tarima. Lo siñó gort com Juaquinico Monclús va lligí la tarjeta de doña Berta, va mirá a la agüela de dal a baix, y cuan ella li va doná a entendre sonrién y siñalán a una orella que estabe sorda, va ficá mala cara; li pareixíe un esfors massa gran eixecá un poc la veu en obsequi de aquell ser tan insignificán, recomanat per un consevol dels que se creuen amics y son coneguts, indiferéns.

- ¿Conque vol vosté vore lo cuadro de Valensia? pos per poc se quede vosté in albis, agüela -. De aquí mija hora ya estará camí de la seua casa.

- ¿Aón está, aón está? ¿quín es? - va preguntá ella tremolán.  

- Eixe. - Y lo home gort va siñalá en un dit un gran llansol de tela gris, com si estiguere bruta, que teníe estés als seus peus.

-  ¡Eixe, eixe! Pero... ¡Deu meu! ¡No se veu res! L'atre va arronsá los muscles.

-  ¡No se veu res!... -  va repetí doña Berta en terror, implorán compassió en la mirada y lo gesto y la veu tremolosa.

-  ¡Claro! Los lienzos no se han fet pera vorels an terra. Pero ¡qué vol vosté que yo li faiga! habé vingut abáns.

-  No teníe recomanassió. Lo públic no podíe entrá aquí. Estabe tancat aixó... Lo home gort com un jónec va torná a eixecá los muscles, y se va dirigí a un grupet de obrés pera doná ordens y olvidá la presensia de aquella dama vella.

Doña Berta se va vore sola, completamén sola dabán de la massa informe de taques confuses, tristes, que estaben als seus peus.

-  ¡Y lo meu fill está ahí! ¡Es aixó..., algo de aixó gris, negre, blang, roch, blau, tot mesclat, que pareix una crosta!...

Va mirá a tot arreu com demanán socorro.

- ¡Ah, está cla! Per la meua cara no lo tornarán a enclavá a la paret... Ni marc té...

Cuatre homens de blusa, sense repará en la agüela, se van arrimá a la tela, y en paraules que doña Berta no podíe entendre, van escomensá a tratá de eixecá de la milló manera lo cuadro y portál a un puesto mes cómodo pera empaquetál...

La pobre setentona los mirabe assompada, volén adiviná lo seu propósit... Cuan dos dels mossos se van belcá pera agarrá la tela, doña Berta va fotre un crit.

-  ¡Per Deu, siñós! ¡Un momén!...-  va quirdá agarranse en uns dits que pareixíen mordasses a la blusa de un jove rosset y de cara alegre. - ¡Un momén!... ¡vull vórel!... ¡Un instán!...

¡Quí sap si tornaré a tíndrel dabán de mí!

Los cuatre mossos van mirá en assombro a la vella, y van soltá dos bones carcañades.

- Té que está grillá. -  va di un.

Entonses doña Berta, que no plorabe assobín, a pesá de tans motius, va sentí, com un consol, dos llágrimes que assomaben als seus ulls. Van rellissá clares, solitaries, solemnes, per les seues galtes fofes.

Los obrés les van vore corre, y van pará de riure.

No deuríe de está loca. Un atra cosa siríe. Lo rubio sonrién li va doná a entendre que ells no manaben allí, que lo cuadro aquell no podíe vores ya mes tems, perque se mudabe de casa: lo portaben a la del seu amo, un siñó americá mol ric que lo habíe comprat.

- Sí, ya sé..., per naixó..., yo ting que vore eixa figura que ña al mich...

- ¿Lo capitá?

- Sí, aixó es, lo capitá. ¡Deu meu!.... Yo hay vingut del meu poble, de la meua casa, aposta per an aixó, pera vore al capitá.... y si sel emporten, ¿quí me diu a mí que podré entrá al palau de eixe siñorot? Y mentres yo intrigo pera que me dixon entrá, ¿quí sap si se emportarán lo cuadro cap a América?

Los obrés van arronsá los muscles, com lo siñó de bon añ, que habíe desaparegut de la sala.

- Escolton vostés - va di doña Berta -; un momén... ¡per caridat! Esta escala de ma que ña aquí pot servím... Sí; si vostés me la arrimen una mica... ¡yo no ting prou forsa!...; si me la arrimen aquí, dabán de la pintura.... per este costat..., yo... podré pujá.... tres, cuatre, sing escalóns... agarranme be... ¡Vaya si podré!..., y desde dal se vorá algo...

- Se pot matá, agüela.

- No, siñó; allá al horta, yo pujaba aixina pera cullí fruita y estendre la roba blanca...

No cauré, no, ¡per caridat! ajudeume. Desde ahí dal, girán be lo cap, té que vores algo... ¡per caridat! ajudeume.

Lo mosso ros va tindre llástima; los atres no. Impassiéns, van agarrá la tela, mentres lo seu compañ, en molta pressa, arrimabe la escala; y mentres la aguantabe per un costat pera que no se moguere, li donabe la ma a doña Berta, que, a escape y tremolán, pujabe en molt esfors un a un aquells escalóns gastats y que rellissaben. Ne va puchá sing, se va agarrá en tota la forsa que teníe a la fusta, y, doblegán lo coll, va contemplá lo lienzo famós... que se movíe, perque los obrés habíen escomensat a eixecál.

Com un fantasma ondulán, com un somni, va vore entre fum, sang, pedres, terra, coloríns de uniformes, una figura que la va mirá an ella un instán en ulls de sublime esglay, de heroic terror... La figura del seu capitá, del que ella habíe trobat, tacat de sang tamé, a la porta de Posadorio. Sí, ere lo seu capitá, mesclat en ella mateixa, en son germá gran; ere un Rondaliego empeltat al espós de la seua alma: ¡ere son fill! Pero va passá com un rellámpec, movense en zigzag, supino com si lo portaren a enterrá. Anabe en los brassos uberts, una espasa a la ma, entre pedres que se desmoronen y arena, entre cadavers y bayonetes. No podíe fixá la imache; apenes habíe vist aquella figura que li va omplí l´alma de repén, tan blanca, ondulán, desvaneída entre datres taques y figures... Pero la expresió de aquella cara, la virtut mágica de aquella mirada, eren fixes, permaneixíen al servell... Y al mateix tems que lo cuadro desapareixíe, portat per los operaris, la vista se li anugolabe a doña Berta, que perdíe lo sentit, se desplomabe y caíe, rellissán per la escala, als brassos del mosso compassiu que li habíe ajudat an aquella penosa ascensió.

Alló tamé ere un cuadro; pareixíe, de alguna manera, un Dessendimén. 


X.


Al mateix coche que ella habíe alquilat per hores, y la esperabe a la porta, va sé trasladada cap a casa doña Berta, que va torná en sí mol pronte, encara que sense apenes forses pera caminá. Dos díes mes al llit. Después la actividat ñirviosa, febril, ressussitada; noves pesquises, mes ensumá recomanassións pera sabé aón vivíe lo amo del seu capitá y sé admitida a casa seua, pera pugué contemplá lo cuadro... y abordá la cuestió magna.... la de la compra.

Doña Berta no li parlabe a dingú, ni als que li ajudaben a buscá tarjetes de recomanassió, de les seues enormes pretensións de adquirí aquella obra maestra. Teníe temó de que sapigueren a la posada que ere bastán rica pera doná mils de duros per una tela, y se temíe que li robaren los seus dinés, que portáe sempre en ella. May habíe sedit al consell de ficáls a un bang, de depositáls... No enteníe de aixó. Podíen estafala; lo mes segú eren les seues propies ungles. Cusits los billets a la roba, al corsé: ere lo milló.

Aislada del món (a pesá de corretejá per los carrés mes sentrics de Madrid) per la sordera, per les seues costums, com no lligí les notissies als diaris - ni los lligíe, ni creíe en ells -, ignorabe encara algo trist que habíe de influí de modo dessisiu en los seus propis assuntos. No u va sabé hasta que va lográ, al remat, penetrá al palau del seu rival, lo amo del cuadro. Ere un siñó de la seua edat, aproximadamén, sano, fort, afable, que procurabe fés perdoná les seues riqueses repartín benefissis; socorríe a la desgrassia, pero sense enténdrela; no sentíe lo doló ajeno, lo aliviabe; per la lógica arribabe a curá estragos de la miseria, no per revelassións del seu cor, completamén ocupat en la propia dicha. Doña Berta li va fé grassia. Va opiná, com los mossos aquells del barracó dels cuadros, que estabe grillada. Pero la seua locura ere divertida, inofensiva, interessán. "¡Figúronse vostés, díe a la seua tertulia de notabilidats de la banca y de la política, figúronse vostés que vol comprám lo radé cuadro de Valensia!".

Carcañades unánimes responíen sempre an estes paraules.

Lo radé cuadro de Valensia lay habíe arrencat aquell prócer americá al mismíssim Gobern a forsa de dinés y de intrigues diplomátiques. Habíen vingut hasta recomanassións del extrangé pera que lo pobre dimoni del ministre de Fomento tinguere que sedí, reconeixén la prioridat dels dinés. Ademés la justissia, la caridat, estaben de part del fúcar. Los hereus de Valensia, que eren los hospitals, segóns lo seu testamén, eixíen guañán mol mes si lo americá se quedabe en la joya artística; pos lo Gobern no habíe pogut passá de la cantidat fixada com a preu del cuadro en vida del pintó, y lo ricachón ultramarí pagabe lo seu preu just en considerassió a sé venta póstuma.

La cantidat a entregá se habíe triplicat per lo acsidén de habé mort lo autó del cuadro aquell otoño, allá a Asturies, a un poblacho oscur dels ports, a consecuensia de una catarrina, de una gran bañadina. En la preferensia donada al mes ric habíe ñagut algo de

irregularidat legal; pero lo just, en rigor, ere que se emportare lo cuadro lo que habíe donat mes per nell.

Doña Berta no va sabé aixó los primés díes que va visitá lo museu particulá del americá. Va tardá en coneixe y parlali al millonari, que li habíe dixat entrá al seu palau per una recomanassió, sense sabé encara quí ere, ni les seues pretensións. Los lacayos dixaben passá a la agüela, que se llimpiabe mol be les sabates antes de patejá aquelles alfombres, repartíe sonrisses y propines y se quedabe com a missa, encantada, contemplán sempre lo mateix lienzo, lo del pleite, com li dieben a la casa.

Lo cuadro, ficat al seu marc dorat, fixo a la paret, an aquella estansia lujosa, entre datres moltes maravelles del art, li pareixíe un atre a doña Berta. Ara lo contemplabe tan com volíe; lligíe a les facsións y a la actitut del héroe que moríe sobre aquell mun sanguinós y gloriós de terra y cadavers, en una aureola de foc y fum; lligíe tot lo que lo pintó habíe vullgut expresá; pero... no sempre reconeixíe al seu fill. Segóns les llums, segóns lo estat del seu ánim, segóns habíe minjat y begut, aixina adivinabe o no an aquell capitá del cuadro famós al fill seu y del capitá. La primera vegada que va sentí dudes de la seua fé, va tindre escalofríos, y li va corre per lo esquinás una suó gelada com de mort.

Si perdíe aquella íntima convicsió de que lo capitá del cuadro ere son fill, ¿qué seríe della? ¡Cóm entregá tota la seua fortuna, cóm abismás a la miseria pera adquirí un tros de lienzo que no sabíe si ere o no lo sudario de la imache del seu fill! ¡Cóm consagrás después a buscá al acreedó o a la seua familia pera pagáls la deuda de aquell héroe, si no ere son fill!

¡Y pera dudá, en temó de engañás habíe entregat a la avarissia y la ussura lo seu Posadorio, lo seu verd Aren! ¡pera naixó habíe ella consentit en vindre a Madrid, en aventás al infern dels carrés, a la batalla diaria dels coches, caballs y transeúntes!

Va repetí les visites al palau del americá, en tota la frecuensia que li consentíen. Algún día va acudí al seu puesto, frente al cuadro, pel matí y per la tarde. Les propines alentaben la toleransia dels criats. En cuan eixíe de allí, lo anhel de torná se convertíe en fiebre. Cuan dudabe, ere cuan mes dessichabe pendre a la seua contemplassió, pera enfortí la seua creensia, abismanse com una estática an aquella cara, an aquells ulls als que volíe arrencá la revelassió del seu secret. ¿Ere o no ere son fill? "Sí, sí", díe unes vegades l'alma. 

"Pero, mare ingrata, ¿ni encara ara me reconeixes?", pareixíen cridá aquells labios entreuberts. Y datres vegades los labios callaben y l´alma de doña Berta díe: 

"¡Quí sap, quí sap! Pot sé casualidat lo paregut, casualidat y aprensió. ¿Y si estic loca? Per lo menos, ¿no puc está chocha? Pero ¿y lo tindre algo del meu capitá y algo meu, de tots los Rondaliegos? ¡Es ell... no es ell!..."

Sen va enrecordá dels sans; dels sans mistics, als que tamé solíe tentá lo dimoni; als que olvidabe lo Siñó de cuan en cuan, pera probáls, dixanlos al erm de un desert espiritual.

Y los sans guañaben; y encara oscurit, entaragañat lo sol del seu espíritu... creíen y amaben... oraben a la aussensia del Siñó, pera que tornare.

Doña Berta va acabá per sentí la sublime y austera alegría de la fé a la duda. Sacrificás per lo evidén. ¡Vaya una gloria! ¡vaya un triunfo! La valentía estabe en donáu tot, no per la seua fé... Sino per la seua duda. A la duda amabe la fé, com les mares volen mes y mes al fill cuan está dolén o cuan lay robe lo pecat. "La fé débil, dolenta", va arribá a sé als seus ulls mes gran que la fé sega, robusta.

Desde que va sentí aixó, la seua ressolusió de moure sel y terra pera obtindre lo cuadro va sé mes firme que may.

Y en esta dispossisió de ánimo estabe, cuan per primera vegada va trobá al ric americá al salón del seu museu. Lo primé día no se va atreví a comunicali la seua pretensió inaudita. Ni a preguntáli sisquera lo preu de la pintura famosa. A la segona entrevista, solissitada per nella, li va parlá solemnemén de la seua idea, de la seua ansia infinita de posseí aquell lienzo.

Ella sabíe lo que lo estat anabe a doná per nell, tems atrás. Lo seu caudal alcansabe a tal suma, y encara li sobraben mils de pessetes pera pagá lo deute de son fill, si los acreedós apareixíen. Doña Berta va aguardá anhelán la resposta del millonari, sense pará cuenta en lo assombro que ell mostrabe, y que ya teníe ella previst. Entonses va sé cuan va sabé per qué lo pintó amic no habíe contestat a la carta que li habíe enviat per un propi: va sabé que lo compañ del seu fill, l´artiste insigne y simpátic que habíe cambiat la vida de la radera Rondaliego al final de la seua carrera, aquell aparegut del bosc... habíe mort allá a la terra, a una de aquelles excursións seues buscán lecsións de la Naturalesa.

¡Y lo cuadro del seu capitá, per culpa de aquella mort, valíe ara tans mils de duros, que tot Susacasa, encara que fore tres vegades mes gran, no bastaríe pera pagá aquelles poques vares de tela! La pobre agüela va plorá, apoyada al muscle del fúcar ultramarino, que ere mol pla, y sabíe tindre totes les apariensies dels homens caritatius... 

La bona siñora estabe tocada, sense dudáu; pero no per naixó lo seu doló ere menos sert, y menos interessán la aventura. Va está amabilíssim en la agüeleta; va procurá engañala com als chiquets; tot menos, está cla, soltá lo cuadro, no ya per lo que ella podíe oferili, sino per lo mateix que valíe. ¡Estaríe be! ¿Qué diríe lo Gobern? Ademés, encara suposán que la bona dona disposare del capital que oferíe, acsedí als seus rogs ere pédrela, arruinala; cas de prodigalidat, de locura. ¡Impossible!

Doña Berta va plorá mol, va suplicá mol, y va arribá a compendre que lo amo del seu be únic teníe bastanta passiensia aguantanla, encara que no tinguere prou cor pera ablanís. Sin embargo, ella esperabe que Deu li ajudare en un milagre; se va prometre traure aigua de aquella peña, ternura de aquell bolo de riu que lo millonari portáe al pit. Aixina, se va conformá de momén en que li dixare, mentres lo cuadro no fore trasladat a América, aná a contemplál tots los díes; y de cuan en cuan tamé hauríe de tolerá que lo veiguere an ell, al ricachón, y li parlare y li suplicare de ginolls... A tot va acsedí lo home, segú de no dixás guañá ¡está cla!, perque ere una tontada.

Y doña Berta anabe y veníe, atravessán los perills de les rodes dels coches y dels cascos dels caballs; cada vegada mes sompa, mes fluixa... y mes empeñada en lo seu impossible. Ya ere famosa, y reputada per loca al sírcul de les amistats del americá, y mol coneguda dels habituals navegáns de sertes carreres de Madrid.

Mich Madrid teníe al cap la imache de aquella agüeleta sonrién, vivaracha, esgrogida, vestida de coló de tabaco, vestida en un traje de moda atrassadíssima, que fugíe dels ómnibus, que se refugiabe als portales, y parlabe cariñosamén y en mil brassades a la multitut que no se aparabe a escoltala.

Una tarde, al sabé la de Rondaliego que lo de La Habana sen anabe y se emportabe lo seu museu, blanca com may u va está abáns, a dures penes aguantán los plos, en la veu firme al prinsipi, li va demaná la radera conferensia al seu verdugo; y a soles, frente al seu fill, testigo mut, mort.... Li va declará lo seu secret, aquell secret que anabe per lo món en la carta perduda escrita al pintó difún. Ni per eixes. Lo amo del cuadro ni se va ablaní ni se va creure aquella nova locura. Admitín que no fore tot pura fábula, pura invensió de la loca; suposán que, en efecte, aquella siñora haguere tingut un fill natural, ¿cóm podíe ella assegurá que tal fill ere lo original del suposat retrato del cuadro? 

Tot lo que doña Berta va pugué conseguí va sé que li permitigueren assistí al acte solemne y trist de despenjá lo cuadro y empaquetál pera lo llarg viache; se li dixáe aná a despedís pera sempre del seu capitá, del seu presunto fill. Algo mes va oferí lo millonari; guardá lo secret, per descontat; pero sense perjuissi de escomensá pesquises pera la identificassió del original de aquella figura, suposán que no fore pura fábula lo que la agüela referíe. Y doña Berta se va despedí hasta lo día siguién, lo radé, relativamén tranquila, no perque se ressignare, sino perque encara esperabe guañá la partida. 

Sense cap duda Deu volíe probala mol, y resservabe pera lo radé momén lo milacre. "¡Oh, pero ñauríe milagre!"



XI.


Y aquella nit va ensomiá doña Berta que de un poble mol lluñ, allá als ports de la seua terra, aon se habíe mort lo amic pintó, li arribabe com per encán, en les ales del ven, un siñó notari, menut, esmirriat, casi enano, que teníe veu de chicharra y cridabe movén en la ma un papé esgroguit: "¡Eh, siñós! paréu; aquí está lo radé testamén, lo verdadé, lo atre no val; lo cuadro de doña Berta no lo dixe lo autó als hospitals; lay regale, com es natural, a la mare del seu capitá, del seu amic... Aixina que arreplego vosté los cuartos, siñó americá lo dels millóns, y cap aquí lo cuadro...; que passo al seu amo legítim doña Berta Rondaliego."

Se va despertá pronte, va recordá lo somni y se va ficá de mal toc, perque aquella solusió, que haguera sigut mol a propósit pera fé lo milagre que esperabe la vespra, ya se teníe que descartá. ¡Ay! ¡Massa sabíe ella, per tota la triste experiensia de la seua vida, que les coses ensomiades no se cumplixen!

Va eixí al minjadó a demaná lo chocolate, y se va trobá allí en un insidén molesto, que ere sobre tot importuno, perque fenla enrabiás, li traíe aquella unsió que nessessitabe pera aná a doná lo radé ataque al tossut Creso y a vore si ñabíe milagre. 

La pupilera, doña Petronila, li ficabe damún del tapet (lo tapet de la taula del minjadó) la cuestió eterna, la única que enfrentabe an aquelles dos passífiques dones, la cuestió del gat. No lo podíen aguantá, ya lay habíe dit; pareixíe un gat montés; en los seus mimos de gat únic de dos agüeles, en les seues costums de animal de campo, independén, tossut, revoltós y furo, salvache, en suma, no sel podíe aguantá. Com no ñabíe cap horta aon pugué eixí, embrutabe tota la casa, lo salón incluít; trencabe tasses y plats, esgarrapabe les cadires, cortines, alfombres, vestits; lo mol llépol se minjabe les dolsaines y la carn. Se habíe de pendre una ressolusió. O eixíen de casa lo gat y la seua ama, o esta acsedíe a una reclussió perpetua del animalot a un puesto segú, aon no puguere escapás. 

Doña Berta va discutí, va defendre la libertat del seu milló amic, pero al remat va sedí, perque no volíe complicassións doméstiques aquell día tan solemne pera nella. Lo gat de Sabelona va sé tancat a la esgorfa, a un trasté, presó segura, perque los ferros de la claraboya teníen una tela de filferro. Com dingú habitabe per allí prop, los crits del presoné no podíen desvelá als veíns; dingú lo sentiríe, encara que se tornare tigre pera bramá lo seu dret al aire libre. 

Va eixí doña Berta de la seua fonda, trist, apocada, disgustada y contrariada en lo insidén del gat y lo record del somni, que tan bo haguere sigut si fore realidat. Ere día de festa; la sirculassió an aquelles hores produíe espán o esglay al ánimo de la Rondaliego. Lo pisso rellissabe, estabe sec y pulit per la gelada... ere pronte; ñabíe que fé tems. Va entrá a la iglesia, va sentí dos misses; después va aná a una tenda a comprá un collá pera lo gat, en ánim de bordali unes inissials, per si se perdíe, pera que puguere sé reconegut... 

Al remat, va arribá la hora. Estabe a la Carrera de San Jerónimo; va atravessá la carrera, lo carré; a forsa de cortessíes y colsades discretes, sense passás, se va obrí pas entre la multitut que ocupabe la entrada del Imperial. Va arribá lo trance serio, lo de crusá la carrera de Alcalá. Va tardá un cuart de hora en dessidís. Va aprofitá “una clara”, com ella díe, y, eixecán una mica lo vestit, va arrencá a corre... y sense novedat, entre la multitut que se la tragabe com a una ola, va arribá a la carrera de la Montera, y la va puchá desplay, perque se fatigabe. Se sentíe mes cansada que may. Auncás per la debilidat o fluixera; lo chocolate se li habíe embossinat en la riña del gat. Va atravessá la red de San Luis, pensán: "Haguera tingut que crusá per baix, per aon lo carré es mes estret." Va entrá al carré de Fuencarral, que ere de les que mes se temíe; allí los raíls del tranvía li pareixíen navalles de afeitá a rape les seues carns: ¡anaben tan apegats a la assera! Al passá enfrente de un casal antic que ña al escomensamén del carré, se va olvidá per un momén, contra la seua costum, del perill y de les precaussions pera no sé atropellada; y va pensá: "Ahí crec que viu lo siñó Cánovas.... Eixe podíe fém lo milagre. Donám... una Real orde... yo no sé... igual un vale pera que lo siñó americá tinguere que véndrem lo cuadro a la forsa... diuen que este don Antonio mane tan... ¡Deu meu! lo maná mol hauríe de serví pera naixó, pera maná les coses justes que no están a les leys." Mentres meditabe aixó, habíe donat algunes passes sense acatassen per aón anabe. An aquell momén va sentí un soroll confús com de veus, va vore mans esteses cap an ella, va sentí un cop a la esquena... que li patejaben lo vestit...

"Lo tranvía", va pensá. Ya ere tard. Sí, ere lo tranvía. Un caball la va derribá, la va potejá; una roda li va passá pel mich del cos. Lo vehícul se va aturá abáns de dixá atrás a la seua víctima. Se la va tindre que traure en gran cuidado de entre les rodes. Ya pareixíe morta. No va tardá ni deu minuts en estáu de verdat. No va parlá, ni va suspirá, ni res.

Va está algúns minuts depositada damún de la assera, hasta que va arribá la autoridat. La multitut, en corro o rogle, contemplabe lo cadáver. Algúns van reconeixe a la agüeleta que tan anabe y veníe, navegabe, y que sonreíe a tot lo món. Un periodiste, jove y alegre, vivaracho, se va quedá trist de repén, recordán, y u va di als concurréns, que aquella pobre agüela lo habíe salvat an ell de una enchampada per lo estil al carré majó, a la vora dels Consells. No repugnabe ni horrorisabe lo cadáver. Doña Berta pareixíe adormida, perque cuan dormíe pareixíe morta. Del coló del marfil esgroguida la cara; lo pel, de sendra, en risos; lo demés, botinas inclusive, tot tabaco. No ñabíe mes que una taca roija, un regueret de sang que eixíe per la comisura dels labios blanquinosos y estrets. 

Al públic ñabíe mes simpatía que llástima. De una manera o del atra, aquella donota eixugada y fluixa no podíe durá mol; teníe que descompondres pronte. En pocs minuts se va borrá lo rastre de aquell doló; se va restablí lo tránsit, va desapareixe lo cadáver, 

va desapareixe lo tranvía, y lo siniestro va passá del carré al Jusgat y als periodics. 

Aixina va acabá la radera Rondaliego, doña Berta la de Posadorio. (Com Gaudí)

Al carré de Tetuán, a un racó de un trasté, a una esgorfa, se quedabe un gat, que no teníe nom, que habíe sigut felís a Susacasa, cassadó de ratolíns de monte, gran botánic, amic de les mariposses y de les michdiades dormides a la sombra de abres seculás. Olvidat per tot lo món, morta la seua ama, lo gat va viure mols díes tiranse contra les  parets, y al remat va morí com un Ugolino, pero sense cap os que rossegá; sentín los ratolíns a les soledats dels perchis (esgorfes, algorfes, pérgoles, porchos) proxims, pero sense pugué aliviá la fam en una sola presa. Primé, furiós, rabián, bufabe, saltabe, esgarrapabe y mossegabe portes y parets y lo ferro de la reixa. Después, en la radera ressignassió de la suprema debilidat, se va dixá caure a un racó, y se va morí pot sé ensomián en les mariposses que no podíe cassá, pero que alegraben los seus díes, allá al Aren, florit al abril, en herba fresca y deleitable sombra a les seues partissións, al marge del barranquet que díen “lo riu” los siñós de Susacasa.