Mostrando las entradas para la consulta esglay ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta esglay ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 1 de abril de 2024

Girgo - Esglandar

Girgo, s. m., jargon.

Qui prega Dieu sses devotio de cor li parla en girgo, e non es per entendre. V. et Vert., fol. 88.

Qui prie Dieu sans dévotion de coeur lui parle en jargon, et n'est pas pour entendre.

ANC. CAT. Gergon. IT. Gergo. (ESP. Jerga. Chap. Jerga, jergues.)

chapurriau, champoiral, champouirau, jargon, Girgo

Giro, s. m., ceinture, frange, côté, pan de robe.

Voyez Leibnitz, p. 60.

Per dos sols, serai meillz accollitz,

Si 'ls port liatz en un de mos giros,

Que per cent vers ni per dozens cansos.

G. Magret: Non valon.

Pour deux sous, je serai mieux accueilli, si je les porte liés en un de mes côtés, que pour cent vers et pour deux cents chansons. 

ANC. FR. Ceignent espées au senestre giron. 

Roman de Garin. Du Cange, t. III, col. 1018.

Aux esperons tot li giron en trainent. 

Roman de Guillaume au Court Nez. Dict. étym., t. I. p. 675. 

ESP. (Giron) Jirón. IT. Gherone.

2. Geronar, v., gironner, terme de blason.

Part. pas.

Ab tan veus Sarrazis, et an los desarmat...

Olivier romas nutz en blizaut geronatz,

Totz fo descoloritz, car trop avia sancnat. 

Roman de Fierabras, v. 1958.

En même temps voici des Sarrasins, et les ont désarmés... Olivier demeure nu en bliau gironné, tout il fut décoloré, car trop il avait saigné. ANC. FR.

Tous li est derompus ses bliaus gironné.

Roman de Fierabras en vers français. 

ESP. Gironar (jironar, hacer jirones).

 

Giscle, s. m., pousse, jet, verge, gaule, branche.

Pels fuels, pels rams e pels giscles.

E m paron fulhat li giscle.

No i val bastons ni giscles.

Rambaud d'Orange: Ar s' espan. 

Par feuilles, par rameaux et par pousses. 

Et me paraissent feuillées les branches. 

N'y vaut bâton ni gaule.

 

Git, s. m., git, pellicule qui recouvre l'amande.

L' enteruscle de l' amela,

C' om clama git per autre nom.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Le zeste de l'amande, qu'on appelle git par autre nom..

(chap. La pell de l'amela tendra; la película que la recubrix; git, gits)

 

Gitar, Gietar, Getar, v., jactare, jeter, lancer, abandonner.

Voyez Denina, t. II, p. 271. 

En un potz ses tot' aigua un jorn lo vai gitar. 

(chap. A un pou sense gens d' aigua un día lo va gitá : tirá, aviá.)

V. de S. Honorat. 

En un puits sans aucune eau un jour le va jeter.

Qui es ses peccat, giete la primieyra peyra. V. et Vert., fol. 79. 

(chap. Qui está sense pecat, que gito – tiro – la primera pedra. Verbo gitá : tirá, aventá, aviá; foragitá : expulsá, fotre fora.)

Qui est sans péché, qu'il jette la première pierre.

Moncho, pedra, roca, roquerol, Tremedal, Orihuela

- Répandre.

Si quo 'l solelhs, nobles per gran clardat, 

On plus aut es, gieta mais de calor.

P. de Cols d'Aorlac: Si quo 'l. 

Ainsi comme le soleil, renommé par sa grande clarté, où plus haut il est, plus il répand de chaleur.

- Pousser, conduire.

La mars enporta la nau, e 'l vens la espenh tant que la geta a terra.

Liv. de Sydrac, fol. 26. 

La mer emporte la nef, et le vent la chasse tant qu'il la pousse à terre.

Fig. Mans sospirs corals en get.

Deudes de Prades: Ancmais hom. 

Maints soupirs de coeur j'en pousse. 

Coven li gitar un gran sospir. Liv. de Sydrac, fol. 104.

Il lui faut pousser un grand soupir.

- Mettre hors, délivrer, tirer, extraire.

A la preyson s'en van, de trigar non an cura, 

E giteron Sebilia de la carcer escura.

V. de S. Honorat. 

A la prison s'en vont, de tarder n'ont pas souci, et mirent Sibilie hors de la prison obscure.

- Chasser, exclure.

Nueg e jorn plora la blanca tors 

Per vostr' aigla, qu' en gitet us voutors. 

Peyrols: Pus flum Jordan. 

Nuit et jour pleure la blanche tour pour votre aigle, qu'en chassa un vautour. 

Cels que gitez de lor maisos. Trad. de Bède, fol. 83.

Ceux que vous chassâtes de leurs maisons. 

Fig. Un dous baisar de fin' amor coral 

Que i meta joy e 'n giet ira mortal. 

B. de Ventadour: Quan par la flors. 

Un doux baiser de pur amour intime qui y mette joie et en chasse tristesse mortelle.

Gitat m' a de la paubr' esperansa.

P. Vidal: Quant hom. 

M'a exclu de la pauvre espérance. 

ANC. ESP. Sea jetado de la Iglesa de los christianos

Que sean getados del regno. 

Nenguno non osme de jetar los del regno si non per derecha culpa. Fuero Juzgo, lib. I, tit. IX, §. 9, et tit. XVII, §. 14.

- Semer.

Com cel que geta en l' arena

Lo blat.

Lamberti de Bonanel: Pois vei. 

Comme celui qui sème le blé dans le sable.

- Produire.

Non gieta sinon ortigas e cardos et espinas. V. et Vert., fol. 95.

Ne produit sinon orties et chardons et épines.

Ni la terra fruh non gitaria. Liv. de Sydrac, fol. 55.

Ni la terre ne produirait fruit.

- Rejeter, vomir.

(chap. Una dona que se va criá als masos entre Arnes y Beseit me va di que ells díen gitá per vomitá, o sigue, expulsá, traure, fora gitá, aviá, etc.)

Vomit, es cant a pro manjat,

E pueis o gieta mal son grat.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Vomissement, c'est quand il a beaucoup mangé, et puis il le rejette malgré lui.

Loc. Gieton cristias a glay.

G. Anelier de Toulouse: Ara farai. 

Jettent chrétiens à douleur.

Cant ac gitat totas sas sorts. V. de S. Honorat. 

Quand il eut jeté tous ses sorts. 

Si be s gieta l' ancora.

Perdigon: D'amor no m puesc. 

Bien qu'il jette l'ancre. 

Pus mieus es Montferratz e Milas, 

A mon dan giet Alamans e Ties.

P. Vidal: Ara m' alberc. 

Puisqu' est mien Montferrat et Milan, à mon dam je jette (je brave) Allemands et Thiois.

Gieta lenga e fai bossi.

Aimar de Rocaficha: No m lau. 

Tire la langue et fait la moue. 

Part. pas. Las lobas noyrisson los efans gitatz. V. et Vert., fol. 73.

Les louves nourrissent les enfants abandonnés. 

L'arsivesque a los clavels de la caycha gitatz. 

Roman de Fierabras, v. 4984.

L'archevêque a extrait les clous de la caisse. 

Leva la porta en enpegnent, 

Si que dels ganguils l'a gitada.

V. de S. Honorat. 

Lève la porte en poussant, de telle sorte que des gonds il l'a jetée.

ANC. FR. Prions nostre Seigneur que il nous gete de ce péril.

Joinville, p. 44.

Vous qui de ce péril nous avez getté.

Hist. de Gérard de Nevers, v. 69. 

CAT. Gitar. ESP. Jitar, jetar (expulsar, sacar, vomitar). IT. Gittare, gettare.

(chap. Gitá, tan de tombás, dormí, com expulsá, traure, vomitá: gito, gites, gite, gitem o gitam, gitéu o gitáu, giten; gitat, gitats, gitada, gitades.)

2. Giet, s. m., lat. jactus, jet, action de jeter.

Al primier giet perd' ieu mon esparvier. 

Bertrand de Born: Ieu m'escondisc. Var. 

Au premier jet que je perde mon épervier.

- Rejeton, pousse.

Yeu suy la vit, vos es li giet... L'avol giet non remanra en la vit.

Trad. du N.-Test., S. Jean, ch. 15.

Je suis la vigne, vous êtes les rejetons... Le mauvais rejeton ne restera pas en la vigne. 

ANC. CAT. Git. IT. Gitto, getto. (chap. Rechito, sarmén, brot.)

3. Getament, s. m., jet, vomissement, déjection.

Val contra getament de sanc e dissenteria.

Getament d'humors et de vianda fora l'estomach.

Eluc. de las propr., fol. 212 et 92. 

Vaut contre déjection de sang et dyssenterie. 

Vomissement d'humeurs et de nourriture hors de l'estomac.

ANC. CAT. Gitament, getament. IT. Gitamento, getamento.

4. Desgitar, Desgietar, Degitar, Dejetar, v., rejeter, renverser, abaisser. Totas obras... diabolicals desgitar.

V. de S. Flors. DOAT, t. CXXIII, fol. 258.

Toutes œuvres... diaboliques rejeter.

Ieu non desgieta la gracia de Dieu.

Trad. de l'Ép. de S. Paul aux Galates.

Je ne rejette pas la grâce de Dieu.

Elacios dejeta los alts. Trad. de Bède, fol. 65.

Orgueil abaisse les élevés. 

Part. pas. Vencut e degitat per orazo. Trad. de Bède, fol. 28. 

Vaincu et renversé par oraison.

ANC. FR. Dégectez de leurs héritaiges.

Doctrinal de Cour. Not. des mss., t. V. 

Ils appelèrent à justice ceulx qui les avoient dejettez par outrages.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 361. 

Favorisant les sots qui ne méritent rien,

Et dejettant souvent ceux qui sont gens de bien. 

Scévole de Sainte-Marthe, p. 16. 

Denz reguigner, bras degeter.

Roman de Rou, v. 588.

5. Esgitar, v., injecter.

Ans en las nars no l' esgitetz.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Mais dans les narines que vous ne l' injectiez point

6. Regetar, v., ruer, rejeter.

Destrier 

Que mort e regeta e fer. 

T. de Bonnefoy et de Blacas: Seign' En. 

Destrier qui mord et rue et frappe. 

Lo caval...

Regeta dels pes enviro per totz latz. 

Roman de Fierabras, v. 3595. 

Le cheval... rue des pieds à l'entour par tous côtés.

ANC. CAT. Regitar. PORT. Rejeitar. IT. Rigettare.

7. Reget, s. m., ruade, regimbement.

Reget de vedel.

P. Cardinal: Sel que fes. 

Ruade de veau.

8. Forgitar, v., jeter hors, rejeter. 

Non devem pas forgitar so que recebem de gracia.

Trad. de Bède, fol. 52.

Nous ne devons pas rejeter ce que nous recevons de grâce.

(chap. Fora gitá : expulsá, rechassá, etc.)

9. Foragiet, s. m., avancement. 

Aquel foragiet que... avian fach dels cabiros de la maio.

Tit. de 1284. Arch. du Roy., J. 318. 

Cet avancement que... ils avaient fait des chevrons de la maison.

10. Porgitar, Porregitar, v., jeter à l'écart, dissiper.

Part. pas. Vi l' escal' a una part

Que sos maritz ac porgitada. 

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas. 

Vit à une part l'échelle que son mari avait jetée à l'écart.

Fig. Totz los bes de son senhor... ha despendutz e porregitatz e metz ad un azar. V. et Vert., fol. 67. 

Tous les biens de son seigneur... a dépensés et dissipés et mis à un hasard.

11. Trasgitar, Tragitar, v., bateler, jongler, barioler, entremêler. 

Voyez Muratori, Diss. 33.

Non saps balar 

Ni trasgitar 

A guisa de juglar gascon.

Giraud de Cabriera: Cabra juglar. 

Tu ne sais danser ni bateler à guise de jongleur gascon.

Subst. Sels que trasgitar 

Es lor us, ses als far.

G. Riquier: Pus Dieus. 

Ceux à qui le jongler est leur usage, sans faire autres choses. 

Part. pas.

Quar li ponh son de veire trasgitat. 

Giraud de Calanson: A lieys cui am. 

Car les points sont de verre bariolé. 

Denan al peitral 

Bels sonalhs tragitatz. 

Arnaud de Marsan: Qui comte vol. 

Devant au poitrail belles sonnettes entremêlées.

ANC. FR. Frein ot à or richement tresgeté. Roman d'Agolant, p. 163.

Sour I faudestuef sist à fin or tresgeté. 

Roman de Fierabras en vers français. 

IT. Tragittare, tragettare.

12. Trasgiet, s. m., batelage, jonglerie. 

Trasgietz non vos er bels ni bos.

Bertrand de Born le fils, ou Le Dauphin d'Auvergne: Pos sai es. 

Batelage ne vous sera beau ni bon.

13. Trasgitament, s. m., batelage, jonglerie.

Las arts e 'ls artificis e los trasgitamens 

Ni las illusios d'aquels decebemens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Les arts et les artifices et les jongleries et les illusions de ces déceptions.

14. Trasgitaire, Trasgitador, s. m., charlatan, bateleur.

Tans ricx clergues vei trasgitar

En aissi col trasgitaire.

B. Carbonel: Tans ricx. 

Tant de riches clercs je vois bateler tout ainsi comme le bateleur.

Per cert el es gran barataire, 

Trasgitador et enganaire.

Un troubadour anonyme: El nom de. 

Pour certes il est grand fripon, charlatan et trompeur.

PORT. Trageitador. IT. Tragittatore, tragettatore.

14. Transjectio, s. f., lat. transjectio, transposition, figure de grammaire.

Transgressios... alcunas vetz muda las autras partz d'oratio... et adonx es nomnada transjectios. Leys d'amors, fol. 133.

Transgression... aucunes fois change les autres parties du discours... et alors elle est appelée transposition.

16. Entrasgitar, v., entremêler.

S'ieu pogues entrasgitar 

Dels sieus digz cortes, amoros.

Giraud de Borneil: Razon. 

Si je pusse entremêler des siens dits courtois, amoureux.

17. Conjectura, s. f., lat. conjectura, conjecture.

Mas que prendem conjectura 

Qu'els mals que tramet als malvatz, 

Los trameta per lors peccatz.

Brev. d'amor, fol. 16. 

Pourvu que nous prenions conjecture que les maux qu'il transmet aux méchants, il les transmette pour leurs péchés.

Posca presumir et haver conjectura.

Eluc. de las propr., fol. 11. 

Puisse présumer et avoir conjecture.

CAT. Conjectura. ESP. Conjetura. PORT. Conjectura. IT. Congettura. (chap. Conjetura, conjetures.)

18. Interjectar, v., lat. interjicere, interjeter.

Part. pas. Las apellations interjectadas de las sententias.

Fors de Béarn, p. 1074.

Les appellations interjetées des sentences.

19. Interjectio, s. f., lat. interjectio, interjection.

Per aytals interjectios, conoysh hom lo movemen de la pessa d'ome.

Leys d'amors, fol. 102. 

Par telles interjections, on connaît le mouvement de la pensée de l'homme. 

CAT. Interjecció. ESP. Interjección. PORT. Interjeição. IT. Interjezione.

(chap. Interjecsió, interjecsions.)

20. Subject, adj., lat. subjectus, soumis. 

Lo filh deu esser subject al payre. L'Arbre de Batalhas, fol. 65. 

(chap. Lo fill deu sé sumís al pare.)

Le fils doit être soumis au père. 

CAT. Subjecte. ESP. Sujeto. PORT. Sujeito. IT Soggetto. (chap. Sujeto, gramática; sumís, sumisos, sumisa, sumises.)

21. Subjectio, s. f., lat. subjectio, sujétion, soumission.

Obligatios, subjectios et promessas.

(chap. Obligassions, sumisions y promeses.)

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. VIII, fol. 216. 

Obligations, soumissions et promesses.

En signe de subjectio.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 126. En signe de sujétion.

ESP. Sujeción. PORT. Sujeição. IT. Suggezione.

22. Abjectio, s. f., lat. abjectio, abjection. 

De viltat et d' abjectio. Eluc. de las propr., fol. 158. 

De vileté et d' abjection. 

CAT. Abjecció. PORT. Abjecção. IT. Abbiezzione. (chap. Abjecsió, abjecsions.)

23. Objectio, s. f., lat. objectio, objection.

A aquesta objectio, 

Respon.

Brev. d'amor, fol. 10. 

A cette objection, je réponds. 

CAT. Objecció. ESP. (Objeccion) Objeción. PORT. Objecção. IT. Obbiezione. (chap. Objecsió, objecsions.)

 

Glai, glay, s. m., lat. gladiolus, glayeul.

Pus vey parer la flor el glay.

P. Raimond de Toulouse: Pus vey. 

Puisque je vois paraître la fleur sur le glayeul. 

En flors de lis, en rozas et en glais.

Pons de Capdueil: De totz caitius. 

En fleurs de lis, en roses et en glayeuls. 

ANC. FR. E foille et flor et glai.

Jean Errars, Ess. sur la Mus., t. II, p. 190.

(chap. ESP. Gladiolo.)

2. Glaya, s. f., glayeul, sorte de plante.

Flors de glaya

No crey que m playa.

Rambaud de Vaqueiras: Kalenda. 

Je ne crois pas que me plaise fleur de glayeul.

3. Glaviol, s. m., lat. gladiolus, glayeul

Pus s'enfulleysson li verjan 

E 'l glaviol de lonc la riba.

Marcabrus: Pus s'enfulleysson. 

Puisque se garnissent de feuilles les vergers et les glayeuls le long de la rive.

 

Glay, s. m., frayeur, effroi, douleur. 

Mas diray

Qu' ab esglay

Amor ay. 

B. Arnaud de Montcuc: Er can li. 

Mais je dirai qu'avec frayeur j'ai amour. 

CAT. Glay.

2. Esglai, s. m., frayeur, chagrin, douleur.

Viures m' es marrimens et esglais, 

Pus morta es ma dona, N' Azalais. 

Pons de Capdueil: De totz caitius. 

Vivre m'est tristesse et douleur, puisqu' est morte ma dame, dame Azalaïs.

Ab ardiment apoderisc l' esglai.

Folquet de Marseille: S'al cor plagues.

Avec hardiesse je surmonte l'effroi. 

CAT. Esglay. (chap. Esglay, temó, po.)

3. Esglayar, Esglaziar, Englaziar, v., effrayer, affliger, tourmenter.

El peccatz qu'els esglaia

E 'ls ten morns e tristz.

G. Faidit: Era nos. 

Le péché qui les effraie et les tient mornes et tristes.

M' esglay

Lo desir qu' ieu n' ay.

B. Arnaud de Montcuc: Er can li. 

M' effraie le désir que j'en ai.

- Part. pas. substantiv. Damné. 

Es aversiers, hoc verament 

So cre, o dels esglaziatz.

Roman de Jaufre, fol. 41. 

Est démon, oui vraiment je crois cela, ou des damnés.

Dans le 2e Ms. on lit englaziatz. 

CAT. Esglayar. (chap. Esglayá, esglayás: yo me esglayo, esglayes, esglaye, esglayem o esglayam, esglayéu o esglayáu, esglayen; esglayat, esglayats, esglayada, esglayades.)

 

Glan, Glant, s. m., lat. glans, gland

Can plovon del bosc li glan dur.

(chap. Cuan plouen del bosque les bellotes o billotes dures.)

Marcabrus: Al prim. 

Quand pleuvent du bois les glands durs. 

Nég. expl. Totz non los preze un glant. Chronique d'Arles. 

Que je ne les prise tous un gland.

ANC. ESP.

Novembrio secudia à los puercos las landes.

Poema de Alexandro, cop. 2401. 

ANC. CAT. Glan. IT. Ghianda. (chap. Bellota, bellotes; billota, billotes.) 

 

Bellota, bellotes, glan, aglan, glant, gland, glans

2. Glandier, adj., lat. glandifer, glandifère, porte-gland.

Casser es arbre glandier. Eluc. de las propr., fol. 219.

Chêne est arbre glandifère.

CAT. Glander. ESP. Glandígero (que produce bellotas). PORT. Glandifero. IT. Ghiandifero. (chap. Billotero, com un mote de La Fresneda; que fa bellotes, com la carrasca o lo roble.)

3. Glandola, s. f., lat. glandula, glande.

Mollifica glandolas duras.

Eluc. de las propr., fol. 62. 

Amollit glandes dures.

CAT. ESP. (glándula) PORT. Glandula. IT. Ghiandola. (chap. Glándula, glándules.)

4. Glandulos, adj., lat. glandulosus, glanduleux. 

Es carn glanduloza.

(chap. Es carn glandulosa; té glándules, glanduls, bultos.)

Compost de materia glanduloza.

Eluc. de las propr., fol. 44 et 46.

Est chair glanduleuse. 

Composé de matière glanduleuse. 

ESP. PORT. IT. Glanduloso. (chap. Glandulós, glandulosos, glandulosa, glanduloses.)

5. Aglan, s. m., gland.

En lo boscatge porcx gardan, 

A la pastura del aglan.

Brev. d'amor, fol. 48. 

Dans le bocage gardent porcs, à la pâture du gland.

Pauta - Espaventar, Espavantar; hom, home, om, homo, homine, Luis Rajadell, Valderrobres

Ni 'l colp d'un aglan.

Bertrand de Born: Mon chan. 

Ni le coup d'un gland. 

Nég. expl. Car ses s'amor no valram un aglan. 

R. Gaucelm de Beziers: A Dieu done. 

Car sans son amour ne vaudrions un gland. 

CAT. Agla (aglà).

6. Aglanier, adj., glandifère, porte-gland.

Roires aglaniers.

(chap. Robles o robres billoteros : que fan bellotes o billotes.)

Leys d'amors, fol. 114.

Rouvres glandifères.

7. Esglandar, v., abattre les glands, frapper. 

Fig. Cor fendre et esglandar.

Un troubadour anonyme: Ges encora. 

Coeur fendre et frapper.

(chap. Abatollá les bellotes, feles caure.)

Valderrobres, La gen de poble

viernes, 20 de octubre de 2023

XIII, Ara farai, no m puesc tener,

XIII.


Ara farai, no m puesc tener,

Un sirventes en est son gay,

Ab bos motz leus per retener,

Sitot chantar cum sol no m play;

Quar li ric son tan non chalen

Qu' el pretz ne perdon d' aquest mon,

Quar cobeytatz los vay vensen,

Don proeza s bayssa e s cofon.


Quar aras no ven a plazer

Joys ni deportz ni pretz veray,

Enans creys malvestatz per ver

E falsetatz contra ver vay,

E paratges pren aunimen

Per vilas coutz on totz be s fon,

Quar tan son ples de mal talen

Que tot bon fag de lor s' escon.


E qui vol de lor grat aver

Er ses merce ab cor savay,

E fara tot fach per aver

Sol que n' aya, que pueys n' er may

Honratz e tengutz per paren,

E sia vengutz no sai don;

Qu' er non es prezatz hom valen,

Si non a pro de que s' aon.


Mas us enfans cobra poder

Qu' es a paratge lums e ray,

Que ses elh no pogra valer

Ans er al bas per tos temps may,

Mas tant a pres gran honramen

De selhs de qui fetz planqua e pon,

Eychanple tal qu' ab cor temen

Son Frances, quar tan prop li son.


Don prec Ieshu Crist que poder

Li don e qu' el garde, si 'l play,

Que clercx no 'l puescon dan tener

Ab fals prezicx totz ples d' esglay,

Quar tant es grans lur trichamen

Qu' el fuecx enfernals plus preon

Ardran, quar volon tant argen

Qu' hom peccaire fan cast e mon.


A la gleiza falh son saber,

Quar vol los Frances metre lay

On non an dreg per nulh dever,

E gieton cristias a glay

Per lengatge sens cauzimen,

Quar volon lo segle redon;

Pero en camp clercx non aten,

Mas de perdon daran un mon.


Lo coms a laus de tota gen

D' Astarac, e s' espenh amon

Son pretz, et a en dar talen,

E flac cor ab luy no s' apon.


Guillaume Anelier de Toulouse.

VI, Verges, en bon' hora

VI.


Verges, en bon' hora

Portes lo salvaire,

Que el vos honora

E us fai joya faire,

E 'l pobol que fora

Liuratz a maltraire

Vos pregues ahora,

Sancta, plazen maire,

Quar d' ira e d' esmay

E de tot esglay

Guardatz lo pus laire

Que vas vos s' atray.


Domna, doussa e bona,

Humil, de bon aire,

Ajuda e perdona

Ad aquest peccaire

Guarda ma persona

D' anta e de mal faire,

E m' arma razona

Ab lo tieu car paire,

Qu' els peccatz qu' ieu ay

Fatz ni ditz ni say

No m puescan mal faire,

Quan del segl' irai.


De gracia plena,

Avetz nom Maria,

Quar getatz de pena

Cui merce vos cria;

Liam ni cadena

No 'l te ni 'l tenria,

Pus qu' ab quarantena

Gen vos humilia;

Penedensa fai

Hom just e veray,

E per aital via

Va senes esmay.


Regina d' auteza

E de senhoria,

La vostra franqueza

A 'l mon en bailia;

De tota boneza

Etz roz' espandia,

Quar en vos s' es meza

Gracia floria;

Sel frug fon veray

Qu' intret ab lo ray

En vos, dona pia,

Quan l' angel venc sai.


Verges, en efansa

Nasquet lo dous Sire

De vos, ses duptansa,

De qu' ieu sui servire,

La sua pitansa

Mi fassa jauzire

Ab gran alegransa

Dels bes qu' ieu dezire,

Quar gran dezir ai

Qu' ieu fos el renc lai

Senes tot cossire,

On sanh Peir' estay.


Perdigon.

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, III.

Lo Camí a Amazon (tapa blana)


III.

La vall... aquella vall significabe mol pera Daniel, lo Mussol. Ben mirat, u significabe tot pera nell. A la valleta habíe naixcut y, en onse añs, may va crusá la cadena de altes montañes que la voltaben y tancaben. Ni va experimentá la nessessidat de féu.

A vegades, Daniel, lo Mussol, pensabe que son pare, y lo mossen, y lo maestre, teníen raó, que la seua vall ere com una gran olla independén, absolutamén aislada del exterió. Y, sin embargo, no ere aixina; la vall teníe lo seu cordó del melic, un doble cordó umbilical, milló dit, que la vitalisabe: la vía de ferro: lo carril de ferro: ferrocarril y la carretera. Les dos víes atravessaben la vall de sur a nort, proveníen dels pardos y ressecs plans de Castilla y buscaben lo pla blau del mar. Constituíen, pos, lo enllás de dos inmensos móns contraposats. Al seu trayecte per la vall, la vía, la carretera y lo riu - que se ajuntabe en elles después de aviás per un frenessí de rapits y torrenteres desde la punta del Pic Rando - se entrecrusaben una y mil vegades, creán una inquieta topografía de pons, tunels, passos a nivell y viaductes.

A la primavera y estiu, Roc, lo Moñigo, y Daniel, lo Mussol, solíen assentás, al caure la tarde, a consevol miradó y desde allí ataullaben, agobiats per una unsió casi religiosa, la inmensa amplada de la vall. La vía del tren y la carretera dibuixaben, al fondo, violéns y frecuéns zigzags; a vegades se buscaben, datres se repelíen, pero sempre, en aquella perspectiva, eren com dos blangs estels uberts entre la verdó compacta dels prats y los panissals. A la distansia, los trens, los automóvils y les blanques masades teníen proporsións de figures chicotetes del naiximén o Belén, increíblemen lluñanes y, al mateix tems, incomprensiblemen próximes y manejables. A vegades se divisaben dos y tres trens simultáneamen, cada un en lo seu negre penacho de fum penjat de la atmósfera, trencán la uniformidat vegetal dels prats. ¡Fée goch vore eixí les locomotores de les boques dels túnels! Ixíen com los grills cuan lo Moñigo o ell pixaben, hasta ameráls y inundáls, los caus dels pobres bichos. Locomotora y grill evidensiaben, al eixí de los seus forigóns, una mateixa expresió de esglay y ofec. Li agradabe al Mussol sentí la quietut serena y reposada de la vall, contemplá lo conglomerat de prats, dividits en parseles, parades, bancals, faixes, y com esquichats de masades desperdigolades. Y, alguna vegada, les taques fosques y espesses dels bosques de castañés o la tonalidat clara y mate de les aglomerassións de eucaliptos. Allá de allá, per tot arreu, les montañes, que, segóns la estassió y lo orache, cambiaben la seua contextura, passán de una extraña ingravidés vegetal a una solidés densa, mineral y plomisa dels díes entaragañats.

Al Mussol li agradabe alló mes que res, potsé, tamé, perque no coneixíe datra cosa.
Li agradabe constatá lo paralisat estupor dels campos y la verdó frenética de la vall y les raches de soroll y velossidat que la sivilissassió enviabe de cuan en cuan, en una exactitut casi cronométrica. Moltes tardes, dabán de la inmovilidat y lo silensio de la Naturalesa, perdíen la nossió del tems y la nit sels fotíe damún. La bóveda del sel anabe poblanse de estrels, y Roc, lo Moñigo, se acolloníe per una espessie de temó astral.
Ere en estos casos, de nit y lluñ del món, cuan a Roc, lo Moñigo, se li ocurríen idees inverossímils, pensaméns que normalmen no lo inquietaben. Va di una vegada:

- Mussol, ¿Es possible que si caiguere un estel de eixos no arribo may al fondo?

Daniel, lo Mussol, va mirá al seu amic, sense enténdrel.

- No sé lo que me vols di - va contestá.

Lo Moñigo luchabe en la seua defissiensia de expresió. Va gesticulá repetidamen en les mans, y, al final, va di:

- Los estrels están al aire, ¿no es assó?

- Assó es.

- Y la terra está al aire tamé, com un estrel, ¿verdat? - va afegí.

- Sí; al menos aixó diu lo maestre.

- Bueno, pos es lo que te dic. Si un estrel se despenje y no choque ni en la terra ni en datre estrel, ¿no arribe may al fondo? ¿Es que eixe aire que los volte no se acabe may?

Daniel, lo Mussol, se va quedá pensán un momén. Escomensabe a dominál tamé an ell un indefinible dessassosec cósmic. La veu va eixí de la seua gola indessisa y aguda com un gañit.

- Moñigo.

- ¿Qué?

- No me faigues eixes preguntes; me marejo.

- ¿Te marejes o te assustes?

- Pot sé les dos coses - va admití.

Sen va enriure lo Moñigo.

- Te diré una cosa - va di después.

- ¿Qué?

- Tamé a mí me fan temó los estels y totes eixes coses que no se abarquen o no se acaben may. Pero no lay digues a dingú, ¿sens? per res del món voldría que sen enterare de aixó man germana Sara.

Lo Moñigo triabe sempre estos moméns de repós solitari pera les seues confidensies.
Les altíssimes montañes, en les seues ressies crestes retallades damún del horizonte, li donaben al Moñigo una irritán impresió de insignificansia. Si la Sara, pensabe Daniel, lo Mussol, sapiguere lo pun flaco del Moñigo, podríe, fássilmen, apretál a un puñ. Pero, naturalmen, per la seua part, no u sabríe may. Sara ere una mossa antipática y cruel, y Roc lo seu milló amic. ¡Que adivinare ella la po indefinible que al Moñigo li inspiraben los estrels!

Al torná, ya de nit, al poble, se fée mes notoria y perseptible la vibrassió vital de la vall.

Los trens pitaben a les estassións escampades y los seus chulits esgarraben la atmósfera com a navallades. La terra exhalabe un agradable braf de humitat y fem de vaca. Tamé faie auló, en mes o menos forsa, la herba segóns lo estat del sel o la frecuensia de les plogudes.

A Daniel, lo Mussol, li enchisaben estes aulós, com li agradabe escoltá a la quietut de la nit lo muuu de una vaca o lo lamén chirrián de una carreta de bueys avansán a trompicóns.

Al estiu, en lo cambi de hora, tornaben al poble encara de día. Solíen caminá per damún del túnel, trián la hora del pas del tranvía interprovinsial. Tombats damún del roquissal, assomán lo nas al single, los dos mossos aguardaben impassiéns la arribada del tren.
La vuida ressonansia de la vall los portabe als oíts, en molta antelassió, la proximidat del convoy. Y, cuan lo tren eixíe del túnel, voltat per un núgol de fum denso, los fée estornudá y riure en espasmódiques carcañades. Y lo tren se desllissabe daball dels seus ulls, lento y traqueteján, monótono, casi al alcáns de la ma. Desde allí, per una sendeta de cabres, baixaben hasta la carretera. Lo riu passabe per daball del pon, en un brogit de catarata. Ere una corrén de montaña que baixabe en molta forsa entre grans roques reassies a la erosió. Lo soroll de les aigües se remansabe, vin metros mes aball, al Toll o Badina del Inglés, aon ells se bañaben a les tardes de samorda, bascoses, del estiu.

A la confluensia del riu y la carretera, a un kilómetro aball del poble, estabe la taberna de Quino, lo Manco.


Daniel, lo Mussol, recordabe los bons tems, los tems de les transacsións fássils y barates. Entonses, lo Manco, per una perra chica los servíe una tassada de sidra de barril y, damún los donabe conversa. Pero los tems habíen cambiat als radés añs, y ara, Quino, lo Manco, per sing séntims, sol charrabe. La tasca de Quino, lo Manco, estabe casi sempre forra. Lo Manco ere generós hasta la prodigalidat y als tems que corríen ressultabe arriesgat sé generós. A la taberna de Quino, per unes raóns o datres, sol se despachabe ya un vi negre rascadó en lo que mataben la sed los obrés y empleades de la fábrica de taches y claus, que estabe singséns metros riu aball. Mes allá de la taberna, a la esquerra, doblán la radera curva, estabe la formachería de son pare del Mussol.
Enfrente, una mica adentrada als prats, la estassió y, apegada an ella, la caseta alegre, blanca y roija de Cuco, lo factó, encarregat de la ressepsió dels equipaches y del movimén de gen y mercansíes. Después, en plena costa amún, escomensabe lo poble propiamen dit. Ere, lo seu, un poblet menut, retirat y vulgar. Les cases eren de pedra, en galeríes ubertes y penjáns de fusta, generalmen pintades de blau. Esta tonalidat contrastabe, a la primavera y estiu, en lo verd y roch dels geranios que infestaben galeríes y balcóns. La primera casa, a la ma zurda, ere la botica. Anexes o apegades estaben les cuadres, les magnífiques cuadres de don Ramón, lo boticari-alcalde, plenes de gordes, passiéns y majetones vaques. A la porta de la farmassia ñabíe una campaneta, y lo seu repiqueteo distraíe a don Ramón dels seus afáns munissipals pera reintegrál, durán uns minuts, a la seua faena y professió. Seguín costa amún, se topabe un en lo palau de don Antonino, lo marqués, guardat per un muro mol alt de pedra, llisa, inexpugnable; lo talleret del sabaté; l´ajuntamén, en un arcaic escut a la frontera o fachada; la tenda o botiga de les Pestetes y lo seu escaparate mol ben parat y variat; la fonda, en una famosa galería de vidres flanquejabe dos de les cares del edifissi; a la dreta de esta, la plassa cuberta de boñigues y grava y en una fon pública, de dos cañs o chorros, al sentro; tancán la plassa, per l´atre costat, estabe lo edifissi del bang o banc, y, después, tres cases de veíns en los seus jardinets a la part de dabán. Per la dreta, enfrente de la apoteca, estabe la finca de Gerardo, lo Indiano, los seus abres produíen les millós fruites de la comarca; lo corral de Pancho, lo Sensedéu (Sindiós), aon un tems va está instalat lo sine; la taberna del Chano; la forja de Paco, lo ferré, la ferrería; les ofissines de Teléfonos, que regentaben les Llebres; lo bazar de Antonio, lo Buche, y la casa de don José, lo mossen, que teníe la rectoría a la planta baixa. Tresséns metros mes allá, costa aball, estabe la iglesia, tamé de pedra, sense cap estil definit, y en un campanari estirat y pito. Enfrente los nous edifissis de les escoles, pintats en cals o encalats y en les finestres pintades de verd o vert, y la caseta de don Moissés, lo mestre o maestre. Vist aixina, a la ligera, lo poble no se diferensiabe de mols atres. Pero pera Daniel, lo Mussol, tot lo del seu poble ere mol diferén a lo dels demés. Los problemes no eren vulgars, lo seu régim de vida revelabe talento y de casi tots los seus actes emanabe una positiva trassendensia. Un atra cosa es que los demés no vullgueren reconéixeu. Assobín, Daniel, lo Mussol, se parabe a contemplá los sinuosos carreróns, la plassa plena de pasterades y graveta, los penosos edifissis, construits sol en un sentit utilitari. Pero aixó no lo entristíe gens. Los carrés, la plassa y los edifissis no féen un poble, ni li donaben fissonomía. Un poble lo féen los seus habitáns, veíns, pobladós, y la seua historia. Y Daniel, lo Mussol, sabíe que per aquelles carreres cubertes de pastoses boñigues y per les cases que les flanquejaben, van passá homens honorables, que avui eren sombres, pero que li van doná al poble y a la vall un sentit, una armonía, unes costums, un ritmo, un modo propi y peculiá de viure.

¿Que lo poble ere ferosmén individualista y que una corporassió pública tinguere poc que fé, com díe don Ramón, lo alcalde? Be. Lo Mussol no n´enteníe de individualisme, ni de corporassións públiques y no teníe raóns pera negáu. Pero, si ere aixina, los mals consiguiéns no rebassaben lo poble y, después de tot, ells mateixos pagaben los seus propis pecats. ¿Que preferíen no asfaltá la plassa per a que no los pujaren los arbitris? Be. Per aixó la sang no arribaríe al riu, costa aball. "La cosa pública, la res publica, es un desastre", cridabe don Ramón. "Cadaú mire massa lo propi y olvide que ñan coses que són de tots y que se tenen que cuidá", afegíe. Y no ñabíe qui li ficare al cap que eixe egoísme ere flo o puncha, o vissi o virtut de tota una rassa.

Pero, ni per aixó, ni per res, podíen regatejásseli al poble les seues cualidats de efissiensia, seriedat y discressió. Cadaú a lo seu, pero los dropos no son gossos perque no vullguen traballá en les coses dels demés. Lo poble, sense cap duda, ere de una eficássia sobria y de una discressió edificán.
¿Que la Pesteta gran y lo Cuco, lo factó, no eren discrets? Be. A cap pell li falte una piga. Y, en cuan al individualisme del poble, ¿Qué feen los mossos y les mosses los dissaptes per la tarde y los domenges? Don José, lo mossen, que ere un gran san, solíe manifestá, en tristesa: "Es llástima que vigam un a un pera totes les coses y nessessitem emparellámos pera ofendre al siñó". Pero tampoc don José, lo mossen, volíe entendre que eixa sensualidat ere flo o espina, o vissi o pecat de tota una rassa.

sábado, 7 de septiembre de 2024

Pauta - Espaventar, Espavantar


Pauta, s. f., patte.

1 lop mal e cruel e afamat, lo qual pres lo cap entre sas pautas premieras, ses tocar de las dens. Cat. dels apost. de Roma, fol. 120. 

Un loup méchant et cruel et affamé, lequel prit la tête entre ses pattes premières (de devant), sans toucher des dents.

(chap. Pota, potes; poteta, potetes. ESP. Pata, patas.)

rabosí, Valderrobres, baubo, potes baubes, pota bauba

Pautoms, s. m., pautonier, gueux.

Aisi com, per aventura,

Pautoms pot ric devenir.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas.

Ainsi comme, par aventure gueux peut devenir riche. 

IT. Paltone.

2. Pautonier, Pautoner, s. m., pautonier, vaurien, gueux, libertin.

Voyez Muratori, Diss. 33. 

De II parelhs de barras la porta es etablia 

E cadenas de fer faytas ab maestria: 

Us pautonier la garda de mot gran felonia; 

Golafre es nomnatz.

Roman de Fierabras, v. 3960. 

La porte est affermie avec deux paires de barres et chaînes de fer faites avec habileté: un vaurien de moult grande félonie la garde; Golafre il est nommé.

Son filh de trotiers,

De ribautz, o d'autres pautoniers. 

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas. 

Sont fils de coureurs, de ribauds, ou d'autres gueux.

Mas que fosson pautonier. 

T. de Bonnefoy et de Blacas: Seign' En. 

Pourvu qu'ils fussent vauriens. 

ANC. FR. Quatre chivaus m' i faites anseler... 

Et par desus un pautonier monter. 

Roman de Roncevaux. 

Mult véissiez larronz è pautoniers errer. 

Un pautonier fist sus lever 

Ki la porte debveit garder.

Roman de Rou, v. 4253 et 8153.

Souvent fait le peuple de grant admirations de la riche robe d'un orgueilleux pautonnier, mais il ne sçait par quel labeur ny à quelle difficulté il l' a acquise. Œuvres d'Alain Chartier, p. 396. 

Adj. Molt m' enoia d' una gent pautonera.

Palazis: Molt m' enoia. 

Moult il m'ennuie d'une gent gueuse

Carlos Rallo Badet, Calaceite, Calaseit, Calaceit, Calasseit, Kalat Zeyd, aragonés, catalanista, tonto útil, catalufo, baturro, cachirulo

ANC. FR. Un ord félon, vilain, puant,

Qui moult est maus et pautoniers. 

Le Roi de Navarre, chanson 31.

C'est par vous, dame pautonière, 

Et par vostre fole manière.

Roman de la Rose, v. 9161. 

IT. Paltoniere.


Pavor, Paor, s. f., lat. pavor, peur, frayeur, crainte.

Non aiatz pavor que d'aquesta part nostra vos vengua degun dampnatge. Philomena.

N' ayez pas peur que de cette part nôtre vous vienne nul dommage.

No m'en tenra paors 

Qu'ieu non digua so qu' aug dir entre nos 

Del nostre rey.

Bertrand de Born: Un sirventes farai.

Ne m'en retiendra peur que je ne dise ce que j'entends dire entre nous de notre roi.

Paors non es temorz.

Nat de Mons: Sitot non. 

Peur n'est pas crainte. 

Loc. Eissamen trembli de paor,

Com fa la fuelha contra 'l ven.

B. de Ventadour: Non es meraveilla.

Également je tremble de peur, comme fait la feuille contre le vent.

Ges dompna non ausa descobrir 

Tot so q' il vol, per paor de faillir.

Le Comte de Provence: Vos que m. 

Dame point n'ose découvrir tout ce qu'elle veut, par peur de faillir. 

ANC. FR. Tel poor a que tot tressue. Fables et cont. anc., t. I, p. 255.

De chiaux où Dex paor n' a mis... 

Car ta péors purge et saache 

L'âme aussi con par un tamis. 

Thibaud de Malli ou Helinand, Vers sur la Mort. 

Il a grant poor de l'enfant...

Partonopex or a paor. 

R. de Partonopex de Blois, Not. des Mss., t. IX, p. 15 et 16.

ANC. CAT. Paor. CAT. MOD. Por, pavor. ESP. PORT. Pavor.

(chap. Paó, paós; po, pos; pavor, pavors; temó, temós. Paora es sinónim de broma, boira, boria, dorondón : niebla.)

Puje lo dorondón, puje la broma, puje la boira, sube la niebla

2. Pavoros, Paoros, adj., peureux, craintif, effrayé.

Aquellas que son verayamens verges solon esser pavorozas e vergonhozas. V. et Vert., fol. 95. 

Celles qui sont véritablement vierges soulent être craintives et honteuses.

Paoros 

Son del passar com del morir.

P. Cardinal: Quan vey. 

Ils sont peureux du passer comme du mourir.

Mot foron paoros e trist. V. de S. Honorat. 

Moult furent effrayés et tristes. 

ANC. FR. Et cil s'en vet tout péoros. Roman du Renart, t. I, p. 205.

CAT. Pavoros. ESP. PORT. Pavoroso. IT. Pauroso. 

(chap. Que done po o temó: pavorós, pavorosos, pavorosa, pavoroses; paorós, paorosos, paorosa, paoroses; que té po o temó:

temorico, temoricos, temorica, temoriques; cagat, cagats, cagada, cagades; acollonat, acollonats, acollonada, acollonades; acollonit, acollonits, acollonida, acollonides; tímit, timits, tímida, tímides.)

3. Paorozamens, Paorosamen, adv., timidement, craintivement.

Anero y paorozamens. Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 21.

(chap. Hi van aná pavorosamen, paorosamen.)

Ils y allèrent timidement.

Non paorosamen, non tart. Regla de S. Benezeg, fol. 21. 

Non timidement, non tardivement.

CAT. Pavorosament. ESP. PORT. Pavorosamente. IT. Paurosamente.

(chap. pavorosamen, paorosamen: en temó, po, paó; acollonadamen, acollonidamen, tímidamen.)

4. Pauruc, Paoruc, adj., peureux, craintif, poltron.

Qui us appellava paoruc, 

Semblaria que vers non fos.

Bertrand de Born: Maitolin. 

Qui vous appelait poltron, il semblerait que (ce) ne fût pas vrai.

Fig. Ab ma volontat paurucha,

No m'a laissat carn ni sanc.

Giraud de Borneil: Quant la bruna.

Avec ma volonté craintive, elle ne m'a laissé chair ni sang.

ANC. CAT. Paoruch. CAT. MOD. Porug.

Luis Rajadell, wc, tassa del wc, assentat, cagán, merda, merdós,











5. Paurugos, adj., peureux, craintif, poltron.

Los discipols paurugos 

Redet ardits e vigoros.

Brev. d'amor, fol. 181.

Les disciples craintifs il rendit hardis et vigoureux.

Ignacio Sorolla Vidal, Manel Riu Fillat

Tota bestia ses sanc es may pauruga. Eluc. de las propr., fol. 29.

(chap. Tota bestia sense sang es mes temorica; tímida, acollonida.)

Toute bête sans sang est plus peureuse.

6. Espavordir, Espaordir, Espaorir, v., effrayer, épouvanter alarmer, effaroucher.

Dis l'autre, per espavordir: 

Vuelh qu' en veias d'autres morir.

Brev. d'amor, fol. 186. 

L'autre dit, pour effrayer: Je veux que vous en voyiez d'autres mourir.

Co fes Felip espaordir. 

Giraud de Calanson: Fadet joglar. 

Comment il fit Philippe s'effrayer. 

Lo braus respos, domna, m' espaoric 

Que mi fazetz apres un bel semblant.

Aimeri de Bellinoy: Sel que promet. 

La dure réponse que vous me faites, dame, après un beau semblant, m'alarme.

Part. pas. Espaorditz e duptos de venir vays Narbona. 

Vic tota sa compagna espaordida. Philomena. 

Effrayé et redoutant de venir vers Narbonne.

Vit toute sa compagnie effarouchée.

Si m' avetz espaorit.

Marcabrus: Assatz m'es.

Tellement vous m'avez effrayé.

CAT. Espavordir. ESP. PORT. Espavorir. IT. Spaurire.

(chap. Espavordí, acolloní, acollonís, acolloná, acollonás.

Yo me espavordixco o espavordixgo, espavordixes, espavordix, espavordim, espavordiu, espavordixen; espavordit, espavordits, espavordida, espavordides.)

7. Espaven, s. m., épouvante, frayeur, effroi.

Aras vos confortas, non aias espaven. V. de S. Honorat.

Maintenant rassurez-vous, n' ayez pas de frayeur. 

No m'en lais mas per dreg espaven.

Arnaud de Marueil: Aissi cum selh. 

Je ne m'en désiste que par juste effroi. 

CAT. Espant. ESP. Espaviento (espanto). PORT. Espanto. IT. Spavento.

(chap. Espavén, espavens; espán, espans, v. espantá, espantás; esbarramenta, esbarramentes, esbarradissa, esbarradisses, v. esbarrá, esbarrás; susto, sustos, v. assustá, assustás; esglay, esglays, 

v. esglayá, esglayás.)

8. Espaventalh, s. m., épouvantail.

Espaventalh de favieira 

Sembla.

(chap. Pareix un espantapájaros, esbarramuixons, espaventall de fabera o fabá, favera o favá.)

Mario Sasot Escuer, Lo catalá a la franja del meu cul pot entrá pronte a una crisis irrecuperable.

Folquet de Lunel: Per amor.

Ressemble à épouvantail de champ de fèves.

Seguros, ses espaventalh,

Vuelh fassam d' elhs tal esparpalh

Que sia 'l camps per nos retengutz.

Bernard de Venzenac: Iverns vai.

Rassurés, sans épouvantail, je veux que nous fassions d'eux telle dispersion que le champ soit retenu par nous.

CAT. Espantall. ESP. Espantajo (espantapájaros). PORT. Espantalho.

(chap. espantapájaros, esbarramuixons, espaventall.)

9. Espaventos, Espavantos, adj., peureux.

Si es bestia espaventosa o reiropia. Trad. du Code de Justinien, fol. 41.

Si elle est bête peureuse ou rétive.

- Épouvantable.

La cal es mot... orribla e 'spaventosa. Lo Novel confort.

Laquelle est moult... horrible et épouvantable.

CAT. Espantos. ESP. PORT. Espantoso. IT. Spaventoso. 

(chap. Espantós, espantosos, espantosa, espantoses : que cause espán, temó, po, paó; que se esbarre : burro esbarradís, rucs esbarradisos, mula esbarradisa, someres esbarradises; temorico, acollonit, etc.)

10. Espaventable, adj., épouvantable, effroyable.

Trobo dos flums molt espaventables.

Per ombras malvaisas et espaventablas. 

Liv. de Sydrac, fol. 26 et 41. 

Trouvent deux fleuves moult épouvantables. 

Par ombres mauvaises et épouvantables. 

CAT. ESP. Espantable. IT. Espaventevole. 

(chap. Espantadó, esbarradó, acollonidó, acollonadó, espantadós, esbarradós, acollonidós, acollonadós, espantadora, esbarradora, acollonidora, acollonadora; esglayadó, esglayadós, esglayadora, esglayadores.)

11. Espaventanza, s. f., crainte, frayeur.

Espaventanza dels ricx.

Regla de S. Benezeg, fol. 61. 

Frayeur des riches.

12. Espaventament, s. m., épouvante, effroi. 

L' espaventament d' efern.

Trad. de Bède, fol. 58. 

L' effroi d' enfer. 

ANC. FR. Tant en espouvantement de leurs ennemis qu'en mépris de leurs maître. Comines, liv. I, p. 84. 

Je ne trouvoie fors espouvantement.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 274.

IT. Spaventamento.

13. Espavensa, s. f., frayeur, crainte.

Lo ferm voler don ai greu espavensa.

G. Rudel: Quan lo rius.

Le ferme vouloir dont j'ai pénible frayeur.

14. Espaventablament, Espaventablamen, adv., épouvantablement. 

Plus si demostra espaventablament. Trad. de Bède, fol. 44.

Plus il se manifeste épouvantablement.

Espaventablamen lo menacet. Cat. dels apost. de Roma, fol. 73.

Épouvantablement le menaça.

ESP. PORT. Espantosamente. IT. Spaventevolmente. (chap. Espantosamen, espaventablemen : de forma que fa temó, po, paó.)

15. Espaventar, Espavantar, v., effrayer, épouvanter.

Si l'obra t' espavanta. Doctrine des Vaudois. 

Si l'ouvrage t' épouvante. 

Pros hom s' afortis 

E malvatz s' espaventa.

B. de Ventadour: Quan la doss' aura.

Preux homme se fortifie et méchant s' épouvante. 

No m' irais ni m' espaven.

G. Faidit: Gen fora. 

Je ne m' irrite ni m' épouvante. 

Part. pas. Del plus no us aus pregar gaire, 

Tan soi espaventatz. 

Arnaud de Marueil: Mot eran. 

Du plus je n'ose vous prier guère, tant je suis épouvanté.

Tota sa compainha fo fort espaventada. Philomena. 

Toute sa compagnie fut fort épouvantée. 

CAT. ESP. PORT. Espantar. IT. Spaventare. 

(chap. Espaventá, espaventás; espantá, espantás; esbarrá, esbarrás. 

Yo me espavento, espaventes, espavente, espaventem o espaventam, espaventéu o espaventáu, espaventen; espaventat, espaventats, espaventada, espaventades. Yo m' espanto, espantes, espante, espantem o espantam, espantéu o espantáu, espanten; espantat, espantats, espantada, espantades. Yo me esbarro, esbarres, esbarre, esbarrem o esbarram, esbarréu o esbarráu, esbarren. Yo m' esglayo, t' esglayes, s' esglaye, mos esglayem o esglayam, tos esglayéu o esglayáu, s' esglayen; esglayat, esglayats, esglayada, esglayades. 

Atemorí, atemorís : tindre temó: yo me atemorixco o atemorixgo, atemorixes, atemorix, atemorim, atemoriu, atemorixen; atemorit, atemorits, atemorida, atemorides; acolloní, acollonís, acolloná, acollonás. Yo me acollonixco o acollonixgo o acollono, acollonixes o acollones, acollonix o acollone, acollonim, acolloniu, acollonen; acollonit, acollonits, acollonida, acollonides, acollonat, acollonats, acollonada, acollonades.  )