Mostrando las entradas para la consulta parenta ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta parenta ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

martes, 13 de agosto de 2024

P - Compairesc

P


P, seizième lettre de l'alphabet et la douzième consonne, p.

Soen pauzam p per b. Leys d'amors, fol. 4.

(chap. Assobín posam o posem (ficam o fiquem, escribim) p per b.)

Souvent nous posons p pour b.

Qui be no sapcha que ditz p

Ponchat.

B. Carbonel: Un sirventes.

Qui ne sache bien que signifie p pointé.


Pabalhol, s. m., papillon.

Aytal volatil es dit pabalhol. Eluc. de las propr., fol. 250.

Pareil volatile est dit papillon.

(chap. Maripossa, mariposses. Cuan vach estudiá a Alcañís, anabem al bar papillon a minjá un pincho de truita de pataca en seba, que es de les millós que hay minjat may, y hay repetit moltes vegades; la servíe Julio a un plat, en pa en tomata y oli de oliva, y una mayonesa mol fina. 

ESP. Mariposa, mariposas.)


Pabil, Pabel, s. m., lat. pabulum, mèche.

En la candela son tres causas: la cera e' l pabils e 'l fox.

(chap. A la candela (vela) ñan tres coses: la sera y la mecha y lo foc.)

Sermons en provençal, fol. 23.

Dans la chandelle sont trois choses: la cire et la mèche et le feu.

Ciris ab pabel d' estopas. Cartulaire de Montpellier, fol. 117.

Cierges avec mèche d' étoupes.

CAT. ESP. PORT. Pabulo. (chap. Mecha, meches; pera cremá; de ahí ve mechero, mecheros.)

Mecha, meches; pera cremá; de ahí ve mechero, mecheros.

2. Pabilum, s. m., mèche.

Quod omnes et singulae faces... sicut de bona et sufficienti cera et... 

de pabilo lichino vel cotone. Carpentier, t. III, col. 115.

II (2) onsas de pabilum en 1 livra de cera. Cout. de Condom.

Deux onces de mèche dans une livre de cire.


Padela, Padena, s. f., lat. patella, poêle.

Rimas... in ela..., padela. Gramm. provençale.

Rimes... en ele..., poêle.

La padena de infern en que lo diable fa sas fregiduras.

V. et Vert., fol. 8.

La poêle d' enfer en quoi le diable fait ses fritures. 

ANC. FR. Paelles, chauderons. Eustache Deschamps, p. 211.

(chap. Paelles, calderons.)

CAT. Paella. IT. Padella. (chap. Paellapaelles: es tan lo plat de arrós com la paella aon se fa o cuine. A Beseit ña un mote: matapaelles.

(ESP. Paellera.)

2. Padeleta, Padeneta, s. f. dim., petite poêle.

Es cotz en una padeleta.

Soritz vivas li datz gan re... 

En una padeneta.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Est cuit dans une petite poêle.

Souris vives vous lui donnez beaucoup... dans une petite poêle.

CAT. Paelleta. IT. Padelleta. (chap. Paelleta, paelletes.)

3. Padelada, s. f., poêlée.

Padeladas de luec en luec

Li deu hom dar d' ueus cueitz en fuec.

Deu hom faire la padelada

En fort escudela crozada.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Poêlées de temps en temps on lui doit donner d'oeufs cuits en feu.

On doit faire la poêlée dans une forte écuelle creusée.

CAT. Paellada. IT. Padellata. (chap. Paellada, paellades.)

(N. E. Hay que advertir que Raynouard no conocía, o no quería conocer, la lengua valenciana. Antes de su tiempo hay muchos textos escritos explícitamente en lengua valenciana, y no los nombra. No voy a nombrar otros fallos que tuvo, porque esta obra que estoy todavía editando es vastísima; es muy pesada pero saca a la luz muchas verdades, para quien las quiera ver.)

Kempis  Vita Christi POR Sor Ysabel  DE Villena Letra Gótica. Libro *Rarísimo Impreso *año (en lugar de virgulilla ñ hay ^ circunflejo desplazado a la derecha) 1497. Incunables 1973 (BNE)


Pagina, s. f., lat. pagina, page.

Aquesta present pagina. Cout. de Condom, de 1314. 

(chap. Esta presén página.)

Cette présente page.

En l' autra pagina. Trad. d'Albucasis, fol. 7.

En l'autre page.

CAT. ESP. (página) PORT. IT. Pagina. 

(chap. Página, págines; v. paginá; paginassió, paginassions.)

2. Compaginacio, s. f., du lat. compago, assemblage, emboîtement.

So del corrs ligament et compaginacio. Eluc. de las propr., fol. 61.

Sont du corps ligament et assemblage.

CAT. Compaginació. ESP. Compaginación.

(chap. Compaginassió, compaginassions.)

3. Compaginar, v., lat. compaginare, assembler, relier, emboîter.

Part. pas. Dels nervis en els compaginatz et ligatz.

Eluc. de las propr., fol. 61. 

Des nerfs en eux assemblés et liés.

CAT. ESP. Compaginar. (chap. Compaginá: compagino, compagines, compagine, compaginem o compaginam, compaginéu o compagináu, compaginen; compaginat, compaginats, compaginada, compaginades.)


PairePayre, s. m., lat. patrem, père.

Aquelas causas per que pot lo paire e la maire, e l' avis e la avia deseretar sos enfans. 

La falcidia qu' el paire, o la maire, o las autras subeiranas personas sont destreitas de laissar a lor enfans. 

Trad. du Code de Justinien, fol. 16 et 15.

Ces causes pourquoi peut le père et la mère, el l' aïeul et l' aïeule déshériter ses enfants.

La falcidie que le père, ou la mère, ou les autres personnes ascendantes sont obligées de laisser à leurs enfants. 

Fig. De joven eratz capdels e paire.

Bertrand de Born: Mon chant. 

D' amabilité vous étiez chef et père. 

Selh qu'era de valor caps e paire, 

Lo rics, valens Richartz, reys dels Engles. 

G. Faidit: Fortz chausa. 

Celui qui était chef et père de valeur, le puissant, vaillant Richard, roi des Anglais.

- Le chef d'une suite de générations.

Del pom 

Que manget Adam nostre payre.

(chap. De la poma que va minjá Adán lo nostre pare.)

Los VII Gaugs de Maria.

De la pomme que mangea Adam notre père.

Adam, lo premiers payres, fon mes en paradis. V. de S. Honorat. 

Adam, le premier père, fut mis en paradis.

- Nom donné aux membres des différents ordres religieux.

Del onrat payre en Crist, 

Monsen Gauselm, l' abat, agut en ay mandat. V. de S. Honorat. 

De l'honoré père en Christ, monseigneur Gaucelm, l'abbé, j'en ai eu mandat.

- Confesseur, directeur de conscience.

Nos devem portar honor a nostres payres esperitals que an la cura de nos ensenhar et endressar en cors et en arma. V. et Vert., fol. 2.

Nous devons porter honneur à nos pères spirituels qui ont le soin de nous enseigner et diriger en corps et en âme.

A vos, car payre esperitals. La Confessio. 

A vous, cher père spirituel.

- Loc. Désignant la première personne de la Trinité.

El nom del payre omnipoten. Los VII Gaugs de Maria.

Au nom du Père tout-puissant. 

Lo Payre del cel dont nos ve tota veraya nobleza. V. et Vert., fol. 37. 

Le Père du ciel dont nous vient toute vraie noblesse.

- Désignant le pape.

Lo santz Payres cavalca e ven son dreg camin.

En ayssi lo sanz Payres descautz volia intrar. V. de S. Honorat.

Le saint père chevauche et vient son droit chemin.

lo camí, Miguel Delibes, Moncho, chapurriau

Par ainsi le saint père voulait entier déchaussé.

- Désignant les docteurs de l'Église. 

La doctrina dels sanhs paires. Trad. de. la Règle de S. Benoît, fol. 38.

La doctrine des saints pères.

CAT. Pare. ESP. PORT. IT. Padre. (chap. Pare, pares.)

2. Pater noster, Pater Nostre, Patre nostre, s. m., patenôtre, chapelet, pater noster.

No portavan pater nostres

Ni autre senhal.

P. Vidal: Abril issic. 

Ne portaient chapelets ni autre marque. 

El legia chascun dia lo Salteri, e disia C e L (150) patres nostres.

V. de Guillaume de la Tour. 

Il lisait chaque jour le Psautier, et disait cent et cinquante patenôtres.

Quan ieu cuig dire patre nostre, 

Et ieu dic: Domna, totz soi vostre.

Folquet de Romans: Domna ieu pren. 

Quand je pense dire patenôtre, et je dis: Dame, je suis tout vôtre.

Loc. fig. Canta lo pater noster del cimi. V. et Vert., fol. 26. 

Chante la patenôtre du singe.

Prov. Aysso es vers coma lo pater noster. V. et Vert., fol. 27. 

Ceci est vrai comme le pater noster.

CAT. Pare nostre. ESP. Padre nuestro. PORT. Padre nosso. IT. Paternostro.

(chap. Padre nuestro; en teoría se diríe pare nostre, pares nostres.)

3. Pairi, Payri, s. m., lat. patrinus, parrain.

La tenc a las fons e fo son payri. La enseynhava son payri. Philomena.

La tint sur les fonts et fut son parrain. Son parrain l' instruisait.

Mal desmens ton pairi et la crema que y mes. (N. E. crisma.)

Izarn: Diguas me tu.

Mal tu déments ton parrain et le chrême qu'il y mit.

CAT. Padri. ESP. Padrino. PORT. Padrinho. IT. Patrino. 

(chap. Padrípadrins són los dos, tan home com dona; padrina, padrines. Ma padrina es tamé ma cusina germana, y mon padrí lo seu home. Yo soc son fillol.)

4. Paterna, s. f., Dieu le père, Créateur.

Per tal que miels puscam la veraya paterna

Preyar.

V. de S. Honorat.

De sorte que nous puissions mieux prier le vrai Créateur.

La vera paterna

vos confonda

E us rebonda.

Gavaudan le Vieux: Aras quan plou.

Le vrai Créateur vous confonde et vous ensevelisse.

5. Pairastre, s. m., parâtre.

E 'l pairastre contra son filhastre.

Si lo pairastre noiris son filhastre.

Trad. du Code de Justinien, fol. 28 et 7.

Et le parâtre contre son fillâtre.

Si le parâtre nourrit son fillâtre.

CAT. Padastre. ESP. Padrastro. PORT. Padrasto. (chap. Padrastro, padrastros, padrastre, padrastres; madrastra, madrastres.)

6. Paternitat, s. f., lat. paternitatem, paternité.

Paternitat... solament al payre conveniens. Eluc. de las propr., fol. 7.

Paternité... seulement au père convenant.

CAT. Paternitat. ESP. Paternidad. PORT. Paternidade. IT. Paternità, paternitate, paternitade. (chap. Paternidat, paternidats.)

7. Pairenal, Payrenal, adj., paternel.

Luxuria desplaz a Deu, e es perdicios de la pairenal benecio.

C' ame ab pairenal pietat cels que chastia. Trad. de Bède, fol. 41 et 56. Luxure déplaît à Dieu, et est perdition de la bénédiction paternelle. 

Qu'il aime avec piété paternelle ceux qu'il châtie. 

A totz autres bens payrenals e mayrenals. 

Justel, Hist. de la maison de Turenne, pr., tit. de 1399. 

A tous autres biens paternels et maternels.

8. Paternal, adj., paternel.

Ver regard de paternal dilection et amor. 

Tit. de 1468, Hist. de Languedoc, t. V, pr., col. 37.

En considération d'affection et amour paternel.

Per lo dreg paternal e maternal. Tit. de 1262. DOAT, t. VIII, fol. 39.

Pour le droit paternel et maternel.

CAT. ESP. PORT. Paternal. IT. Paternale. (chap. Paternal, paternals; maternal, maternals.)

9. Pairon, Pairo, Payro, s. m., chef de famille, supérieur, patron. 

Ades an clergues aital uzansa 

Que, quan trobon pairo de gran puisansa, 

Tut cant il vol fan ben et umilmen. 

Bertrand d'Allamanon III: D'un sirventes. 

Maintenant les clercs ont telle habitude que, lorsqu'ils trouvent chef de famille de grand pouvoir, tout ce qu'il veut ils font bien et humblement.

Atrestal dreit cum lo pairos, o la pairona an en las causas de son libertin, o de sa libertina, atrestal dreit i an li filh del pairon, o de la pairona.

Trad. du Code de Justinien, fol. 58. 

Pareil droit comme le patron, ou la patronne ont sur les choses de leur affranchi, ou de leur affranchie, pareil droit y ont les fils du patron, ou de la patronne.

- Au plur. Ascendants au premier degré, les père et mère. 

Volc que fos faitz ses pairos 

Lo premier peccaire.

Guillaume de Saint-Didier: Aissi cum. 

Voulut qu'il fût créé sans ascendants le premier pécheur.

Vieu ne meills 

Austors, can es de pairons vieills.

Deudes de Prades: Auz. cass. 

L'autour en vit mieux, quand il est (né) de vieux pères.

Prov. Meyns an fe l'enfant qu' els pairos.

Bernard de Venzenac: Iverns vai.

Moins ont de foi les enfants que les pères.

(chap. Patró, patrons; pares.)

10. Pairona, s. f., patronne.

Atrestal dreit cum lo pairos, o la pairona an en las causas de son libertin, o de sa libertina, atrestal dreit i an li filh del pairon, o de la pairona.

Trad. du Code de Justinien, fol. 58.

Pareil droit comme le patron, ou la patronne ont sur les choses de leur affranchi, ou de leur affranchie, pareil droit y ont les fils du patron, ou de la patronne.

(chap. Patrona, patrones.)

11. Patron, Patro, s. m., lat. patronus, patron, ancien maître d'un affranchi.

Lo libertz non pot clamar son patron en plait, ses mandament de la poestat.

Lo patros non es tengutz per so libertin, ni lo libertin non es tengut per son patron. Trad. du Code de Justinien, fol. 3 et 37. 

L' affranchi ne peut appeler son patron en justice, sans la permission de l'autorité.

Le patron n'est pas tenu pour son affranchi, ni l' affranchi n'est pas tenu pour son patron.

- Protecteur.

De l' isla de Lerins patrons e governayres. V. de S. Honorat. 

(chap. De la isla de Lerins patró y gobernadó.)

De l' île de Lerins patron et gouverneur. 

L' apostol S. Andrieus, 

Mot gran patros dels amics sieus. Brev. d'amor, fol. 184. 

L' apôtre saint André, moult grand protecteur des siens amis.

- Guide, conducteur.

Si en una nau no y a un patro, mal vai a la nau. 

Arbre de Batalhas, fol. 185.

Si dans un navire il n'y a pas un patron, mal il va au navire.

- Modèle.

Architipe... quar el es principal patro et exemplar figura del mon creat.

Eluc. de las propr., fol. 105.

Archétype... car il est principal patron et figure exemplaire du monde créé.

Los consolz an avut lo patron d'aquela marca, et l'an portat e mes en l' ostal del comun. Tit. de 1438. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 258.

Les consuls ont eu le patron de celle marque, et l'ont porté et mis dans l'hôtel du commun. 

CAT. Padró, patró. ESP. Patrón. PORT. Patrono. IT. Padrone.

(chap. Patró, patrons; tamé los que se seguixen per a tallá roba, construí, pintá, etc.)

12. Patronat, s. m., lat. patronatus, patronat, sorte de dignité. 

Que agues la dignitat del patronat de Roma.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 101.

Qu'il eût la dignité du patronat de Rome.

(chap. Patronat, classe de dignidat. ESP. Patronato.)

13. Patrocin, s. m., lat. patrocinium, patrocine, sorte de salaire, de droit de patronage.

Latas ni patrocins non si demandan apres cinq ans.

Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 481.

Lates ni patrocines ne se demandent après cinq ans.

Per exegir las dichas latas et patrocins. 

Statuts de Provence. BOMY, p. 235. 

Pour exiger les dites lates et patrocines. 

CAT. Patrocini. ESP. PORT. IT. Patrocinio. (chap. Patrossini, patrossinis.)

14. Patrocinar, v., lat. patrocinari, protéger, servir de patron, répondre. Las pauras gens per las quals patrocinon.

Statuts de Provence. BOMY, p. 8. 

Les pauvres gens pour lesquels ils répondent.

CAT. ESP. PORT. Patrocinar. IT. Patrocinare.

(chap. Patrossiná: patrossino, patrossines, patrossine, patrossinem o patrossinam, patrossinéu o patrossináu, patrossinen; patrossinat, patrossinats, patrossinada, patrossinades.)

15. Patrimoni, Patremoni, s. m., lat. patrimonium, patrimoine.

Aysso avem de nostre patremoni. Lett. de Preste Jean à Frédéric, p. 3.

Cela nous avons de notre patrimoine.

Los bes de sancta Glieya que son lo patremoni de Jhesu Crist.

V. et Vert., fol. 16.

Les biens de sainte Église qui sont le patrimoine de Jésus-Christ.

CAT. Patrimoni. ESP. PORT. IT. Patrimonio. (chap. Patrimoni, patrimonis.)

16. Patrimonial, Patrimoniau, adj., lat. patrimonialis, patrimonial.

En las causas patrimonials. Abre de Batalhas, fol. 188.

Dans les choses patrimoniales. 

Eretatges patrimoniaus. Tit. de 1291. DOAT, t. XI, p. 216. 

Héritages patrimoniaux.

CAT. ESP. PORT. Patrimonial. IT. Patrimoniale. 

(chap. Patrimonial, patrimonials.)

17. Patronimic, adj., lat. patronymicus, patronymique.

Noms patronimics... es aquel que s deriva e pren nom dels noms dels payros nostres. Leys d'amors, fol. 48. 

Le nom patronymique... est celui qui se dérive et prend nom des noms de nos pères.

CAT. Patronimic. ESP. Patronímico. PORT. Patronymico. IT. Patronimico.

(chap. Patronímic, patronimics, patronímica, patronímiques.)

18. Patrial, adj., patrial, qui appartient à la patrie. 

Noms patrials es noms d' un pays. Leys d'amors, fol. 47.

Le nom patrial est le nom d'un pays.

19. Parent, Paren, s. m., lat. parentem, parent.

Que dels parenz qu' aten de vas Espagna

Socors ogan non creia qu' a lui venia. 

Le Comte d'Empurias: Al onrat rei.

Que des parents qu'il attend devers Espagne il ne pense pas qu'il lui vienne secours cette année. 

Anc paire ni autre paren 

No us amero tan finamen.

G. Faidit: Coras que. 

Oncques père ni autres parents ne vous aimèrent si purement.

Soi, ieu, tos parens carnals 

E tos parens espirituals. 

Folquet de Marseille: Senher Dieus. 

Je suis, moi, ton parent charnel et ton parent spirituel.

Fig. Ar sai e conosc qu'es vertatz 

Que 'l diable son siei paren.

P. Vidal: Amors pres.

Maintenant je sais et connais qu'il est vrai que les diables sont ses parents.

- Adam.

Per peccatz del premier paren. Los VII Gaugs de Maria. 

Par péché du premier parent. 

Adj. No m'es parens ni vezina.

Lanfranc Cigala: Gloriosa sainta. 

Ne m'est parente ni voisine. 

CAT. Parent. ESP. Pariente. PORT. IT. Parente. (chap. Parénparens.)

Réquiem per un llauradó español. Traduít per Ramón Guimerá Lorente.  Autó: Ramón José Sender.

20. Parenta, s. f., parente, alliée par le sang.

Mos parens e parentas. Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice.

(chap. Mons parens y parentes.)

Mes parents et parentes.

Fig. Pois prez onratz

Non a tan bona parenta.

B. de Ventadour: En aquest gai. 

Puisque mérite distingué n' a pas si bonne alliée. 

Ieu tenc per messongiers 

Cels que cercon sa parenta.

B. Zorgi: Entre totz mos. 

Je tiens pour mensongers ceux qui cherchent sa parente.

CAT. Parenta. ESP. Parienta. PORT. Parenta. (chap. Parenta, parentes.)

21. Parentat, s. m. et f., parenté.

Pres molher outra lo grat

De totz cellz de son parentat. V. de S. Honorat.

Il prit femme outre le gré de tous ceux de sa parenté.

La parentat volgra donar a vendre,

Sol que m pogues latz son bel cors estendre.

T. de Blacas et de Peyrols: Peirols. 

La parenté je voudrais donner à vendre, pourvu que je me pusse étendre à côté de son beau corps.

- Parent, allié.

Car aquel sobrenom avian sos parentatz. V. de S. Honorat. 

Car ce surnom avaient ses parents.

Tug siei parentat 

Naisson d' un fuec de que son aflamat. 

G. Faidit: A lieys cui am. 

Tous ses parents naissent d'un feu de quoi ils sont enflammés. 

IT. Parentado.

22. Parentela, s. f., parenté.

Las personnas plus prochanas en affinitat et parentela.

Statuts de Provence. BOMY, p. 47. 

Les personnes plus proches en affinité et parenté.

CAT. ESP. PORT. IT. Parentela. (chap. Parentela, parenteles.)

23. Parentor, s. m., parenté, famille. 

Sabetz vos cals hom era ni de quin parentor? 

Roman de Fierabras, v. 3651. 

Savez-vous quel homme il était et de quelle famille?

24. Parentiu, s. m., parenté, alliance. 

No fui del vostre parentiu 

Per tal qu'us vis e us baizes tota via.

Raimond de Miraval: Trop a un. 

Je ne fus pas de votre parenté pour cela que je vous visse et vous embrassasse toujours. 

CAT. Parentiu.

25. Parentesc, s. m., parenté, alliance, union.

Aysso es noble parentesc. V. et Vert., fol. 34. 

(chap. Aixó es noble parentesc o parentesco o parentela.)

Ceci est noble parenté.

Per vezinesc ni per parentesc. Cartulaire de Montpellier, fol. 112.

Pour voisinage et pour parenté.

ESP. PORT. IT. Parentesco. (chap. Parentesc o parentesco.)

26. Enparentar, v., apparenter. 

Ben s' enparenta qui am bon coratge s' ajosta. Trad. de Bède, fol. 4. 

Bien s' apparente qui s' unit avec bon coeur.

Part. pas. substantiv. 

Ab dels miels de la vila e dels enparentatz. Guillaume de Tudela. 

Avec des mieux de la ville et des apparentés. 

ANC. FR. C'est des barons de France le plus emparentés. 

Poëme de Hugues Capet, fol. 13. 

CAT. ESP. PORT. Emparentar. IT. Imparentare. 

(chap. Emparentá: emparento, emparentes, emparente, emparentem o emparentam, emparentéu o emparentáu, emparenten; emparentat, emparentats, emparentada, emparentades.)

27. Patrici, s. m., lat. patricius, patrice.

Venc lor ajudar lo patrici dels Romas. Cat. dels apost. de Roma, fol. 58.

Vint leur aider le patrice des Romains.

ESP. PORT. Patricio. IT. Patrizio. (chap. Patrissi, patrissis; patricio, patricios; patrissia, patrissies, patricia, patricies.)

28. Patriarcha, s. m., lat. patriarcha, patriarche.

Tro Noe, san patriarcha. Brev. d'amor, fol. 148. 

Jusqu'à Noé, saint patriarche. 

Fon apellat Ysaac patriarcha. 

Serem, en nostre matremoni, en l' orde dels S. patriarchas.

V. et Vert., fol. 79 et 92. 

Fut appelé Isaac le patriarche. 

Nous serons, en notre mariage, au rang des saints patriarches.

- Dignité ecclésiastique.

Trames lo al patriarcha d' Antiocha. Liv. de Sydrac, fol. 1. 

Le transmit au patriarche d'Antioche. 

Pregar n' ei lo patriarcha Jan. 

T. d' Isabelle et d' Elias Cairels: N Elias. 

J'en prierai le patriarche Jean.

CAT. ESP. PORT. IT. Patriarca. (chap. Patriarca, patriarques, com los de Torredarques.)

29. Patriarcal, adj., lat. patriarchalis, patriarcal.

En las autras IIII glyeyas patriarcals. Cat. dels apost. de Roma, fol. 2.

Dans les quatre autres églises patriarcales.

CAT. ESP. PORT. Patriarcal. IT. Patriarcale. (chap. Patriarcal, patriarcals.)

30. Papon, s. m., aïeul.

Hereter de Peyre de Lartigua, son papon.

Tit. de 1429, Bibl. du R. Ville de Castres. 

Héritier de Pierre de Lartigue, son aïeul.

(chap. Yayoyayos.)

31. Compaire, s. m., compère. 

Que a 'N Guillem dono breumen enfan

Don, s' a lui platz, yeu sos compaire sia. 

Bernard d'Auriac: En Guillem.

Qu'au seigneur Guillaume ils donnent bientôt enfant dont, s'il lui plaît, je sois son compère. 

S'ieu trobava mon compair' En Blacatz. 

Cadenet: S' ieu. 

Si je trouvais mon compère le seigneur Blacas. 

CAT. Compare. ESP. PORT. IT. Compadre. 

(chap. Compare, compares; comare, comares.)

Dos sienesos volen a una dona comare de un dells. Mor lo compare y torne a visitá al compañ, segóns la promesa y juramén que se habíen fet, y li conte cóm se está al atre món.

32. Compairesc, s. m., compérage.

Ni s layssa ges per compairesc

De far dreg, ni per parentesc.

Contricio e Penas ifernals.

Ni se laisse point par compérage de faire justice, ni par parenté.

domingo, 27 de diciembre de 2020

JORNADA OCTAVA. NOVELA SEXTA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA SEXTA.

Brunoy Buffalmacco li roben un gorrino a Calandrino; li fan fé la proba de buscál en pastes de jengibre y vi de garnacha y ni donen dos de éstes, una detrás de
l´atra, fetes de pasterades de gos confitades en aloe, y com de aixó resulte que ell mateix se ha quedat en lo gorrino, li fan, ademés, donáls uns capóns si no vol que lay diguen a la seua dona.

La reina li va maná a Filomena que narrare, y ella va escomensá aixina:
Grassioses siñores, com Filostrato ha contat la história que hau sentit al sentí lo nom de Maso, aixina ton contaré yo una per lo nom de Calandrino y de los seus compañs que crec que tos agradará.

Quí eren Calandrino, Bruno y Buffalmacco no fa falta que tos u conta, que los habeu conegut abáns; y per naixó, passán mes abán, dic que Calandrino teníe una terreta no mol lluñ de Florencia, que habíe ressibit com a dote de la seua dona, y de esta terra, entre datres coses, traíe cada añ un gorrino; y ere la seua costum que sempre al desembre sen anáen an aquell poble la seua dona y ell, y lo mataben y lo féen salá allí mateix. Ara be, va passá una vegada que no están la dona be de salut, Calandrino sen va aná sol a fé la matansa y lo mondongo. Sentínu Bruno y Buffalmacco, y sabén que la seua dona no hi anabe, sen van aná a vore a un mossen veí de Calandrino y grandíssim amic seu, y a está en ell uns díes. Habíe matat ya Calandrino, lo matí del día que éstos van arribá allí, y veénlos en lo retó los va cridá y los va di:

- Benvinguts, amics, vull que veigáu qué bon amo de casa soc.

Y portánlos a casa los va enseñá aquell gorrino. Van vore ells que lo gorrino ere mol majo, y li van sentí a Calandrino que lo anabe a salá pera la seua familia. Y Bruno li va di: - ¡Ah, qué bruto que eres! Vénlo y disfruta dels dinés, y disli a la teua dona que tel han mangat.
Calandrino va di: - No, no su creuríe, y me fotríe fora de casa. No tos empeñéu, que no u faré may. Les paraules van sé moltes pero no van serví de res. Calandrino los va invitá a sopá en tal desgana que no van volé sená y se van separá dell.
Li va di Bruno a Buffalmacco: - ¿Per qué no li robam lo gorrino esta nit?
Va di Buffalmacco: - ¿Y cóm u podríem fé?
Va di Bruno: - Lo cóm be lo vech si no lo trau del puesto aon lo teníe hasta ara.
- Pos - va di Buffalmacco - fému. ¿Per qué no u hauríem de fé?
Y después lo disfrutarem aquí juns en lo retó.

Lo mossen va di que li agradabe mol la idea. Va di entonses Bruno: - Aquí se nessessite una mica de arte. Tú saps, Buffalmacco, lo agarrat que es Calandrino y en cuán gust beu cuan los demés paguen; anem y portémlo a la taberna; allí, que lo mossen faigue vore que u pague tot per a invitámos y que no li dixo pagá res an ell: se engatará y después sirá mol fássil péndreli lo gorrino perque está sol a casa. Como u va di Bruno, aixina u van fé. Calandrino, veén que lo mossen no li dixabe pagá, se va entussiasmá en la mamera y va carregá be; y sén ya avansada la nit cuan sen va aná de la taberna, sense voldre sopá res se va embutí a casa, y creén que habíe tancat la porta, la va dixá uberta y sen va aná al llit. Buffalmacco y Bruno sen van aná a sopá en lo mossen y cuan van acabá, agarrán los instruméns per a entrá a casa de Calandrino per aon Bruno habíe planejat, cap allí que sen van aná, y trobán la porta uberta van entrá a dins, van pendre lo gorrino, lo van portá a casa del mossen, lo van penjá y se van gitá.
Calandrino, cuan se li habíe evaporat lo vi del cos, se va eixecá y, al baixá, va mirá y no va vore lo gorrino, y va vore la porta uberta. Preguntán an éste y an aquell si sabíen quí li habíe robat lo gorrino, y no trobán a dingú, va escomensá a abalototás, ¡ay de ell!, ¡pobret dell!, que li habíen furtat lo gorrino. Bruno y Buffalmacco, eixecánse, se van arrimá a casa de Calandrino per a vore qué díe del gorrino. Este, al vórels, casi plorán, los va di:

- ¡Ay de mí, compañs meus, que me han robat lo gorrino!

Bruno, arrimánse, li va di en veu baixa:

- ¡Me maravillo de que haigues sigut listo per una vegada!

- ¡Ay! - va di Calandrino -, que dic la verdat.

- Dius be - díe Bruno -, crida fort per a que paregue que ha sigut aixina.
Calandrino cridabe entonses mes fort y díe:

- ¡Pel cos de Cristo, que dic la verdat cuan dic que mel han mangat!
Y Bruno díe: - Dius be, dius be, aixina u tens que fé, crida fort, féste escoltá be per a que pareixque verdat.

Va di Calandrino:

- Me farás doná l´alma al enemic, si no dic la verdat que me penjon, que me han robat. Va di entonses Bruno:

- ¡Ah!, ¿cóm ha pogut passá aixó? Yo lo vach vore ahí, ¿vols fém creure que tel han robat?
Va di Calandrino: - Tal com tu dic.
- ¡Ah! - va di Bruno -, ¿sirá possible?
- Sert es - va di Calandrino -, per lo que estic perdut y no se com tornaré a casa; la parenta no me creurá, y si me creu, no tindré pas en ella en tot lo añ.
Va di entonses Bruno: - Saps, Calandrino, que ahí te vach di yo qué fé en lo gorrino, no voldría que tú de una vegada ten enfotegueres de la teua parenta y de natros.
Calandrino va escomensá a quirdá y a di: - ¡Ah!, ¿per qué me feu desesperá y blasfemá contra Deu y los sans y tot lo que existix? Tos dic que esta nit me han robat lo gorrino.

Va di entonses Buffalmacco:

- Si es aixina, se té que vore la manera, si podem, de recuperál.
- ¿Y quína manera sirá esta? - va di Calandrino.

Va di entonses Buffalmacco:

- Segú que no ha vingut de la India dingú a robát lo gorrino. Algún de estos veíns teus té que habé sigut, y per naixó, si los pugueres reuní, yo sé fé la proba del pa y lo formache, y vorem de una vegada quí tel ha robat.

- ¡Sí - va di Bruno -, mol farás en pa y en formache a serts caballerots que tením al voltán!, Estic segú de que algún dells mel ha pres, y sen donaríe cuenta del cas y no voldríe acudí.

- ¿Qué farem, entonses? - va di Buffalmacco.

Va contestá Bruno: - Se hauríen de fé unes bones pastes de jengibre y en bon vi dols de mistela o moscatell invitáls a beure. Aixina no se barruntaríen per qué los cridam, y vindríen. Igual se poden beneí les pastes de jengibre que lo pa y lo formache.

Va di Buffalmacco: - Pos es verdat; y tú, Calandrino, ¿qué dius?, ¿u fem?
Va di Calandrino: - Tos u demano per l'amor de Deu. Que, si yo sapiguera quí sel ha emportat crec que estaría mich consolat.

- Pos venga - va di Bruno -, estic preparat per a aná hasta Florencia a per eixes coses per a ajudát, si me dones los dinés que val.

Teníe Calandrino uns coranta sueldos, y los hi va doná. Bruno, anánsen cap a Florencia a vore a un amic seu boticari, va comprá una libra de bones pastes y ne va fé pastá dos de merda de gos que va fé confitá en aloe ressién exprimit. Después, les va fé rebosá en sucre com estaben les atres, y per a no equivocás ni cambiáles les va fé ficá serta siñal per la que les podíe coneixe enseguida; y comprán un cante de bon vi dols, se va entorná cap al poble aon estaben Calandrino y los atres, y li va di:
- Demá de matí has de invitá a beure a tots aquells dels que sospechos. Es festa y tots vindrán de bona gana, y yo esta nit, en Buffalmacco, faré lo encantamén sobre les pastes y te les portaré demá de matinet a casa, y yo mateix les hi donaré, y faré y diré lo que tinga que di y fé.

Calandrino u va fé aixina. Ajuntada, pos, una bona compañía entre joves florentinos que estaben al poble y datres llauradós, al arribá lo nou día, prop de la iglesia y al rogle del om, Bruno y Buffalmacco van vindre en una caixa de pastes y en lo vi, y fénlos ficá en corro, va di Bruno: - Siñós, tos ting que di la raó per la que estéu aquí, per a que, si algo passare que no tos agrado, no tingáu que queixátos de mí. A Calandrino, que aquí está, li van robá ahí de nit lo seu hermós gorrino y no pot trobá quí lay ha pres. Com no pot sé datre mes que algú dels que estem aquí, ell, per a sabé quí lo ha robat tos done a probá estes pastes, una per a cada un, y bon vi dols. Hau de sabé que qui haigue pres lo gorrino no podrá engullí la pasta, perque li pareixerá mes amarga que la fel y la escupiñará; y per naixó, per a evitá que esta vergoña passo en presénsia de tanta gen, aquell que haigue agarrat lo gorrino que u digue al mossen en confessió, y yo me abstindré de este assunto.

Tots los que allí estaben van di que volíen minjá pastes y beure vi, per lo que Bruno, ficánlos en fila y colocat a Calandrino entre ells, escomensán per una punta va aná repartín pastes a cadaú. Y al arribá Calandrino a la fila, agarrán una de les pasterades confitades, lay va ficá a la ma. Calandrino rápidamen se la va embutí a la boca y va escomensá a mastegá, pero tan pronte com la llengua va notá lo aloe, Calandrino, no podén aguantá l´amargó, la va escupiñá. Allí tots se miraben la cara uns als atres, per a vore quí escupiñabe la seua pasta, y no habén encara Bruno acabat de repartíles, va fé vore de no enterássen, y se va escoltá a la seua esquena.
- Calandrino, ¿qué vol di aixó?

Giránse rápidamen, y veén que Calandrino habíe escupiñat la seua pasta, va di:
- Espérat, potsé que alguna estiguere roína, tínne un atra. Y agarrán la segona, lay va ficá a la boca y va repartí les que quedaben. Calandrino, si la primera ya li habíe paregut amarga, ésta li va pareixe com la fel en pomelo; pero, avergoñinse de escupiñála, va aná mastegán, la va voltá per la boca, y va escomensá a soltá uns llagrimots que pareixíen anous, de tan grossos que eren; y al final, no podén resistí mes, la va gitá fora com u habíe fet en la primera. Buffalmacco servíe vi a la compañía y a Bruno. Los demés, al vore lo que fee Calandrino, tots van di que ell mateix se habíe robat lo gorrino, y ne van ñabé mols que lo van empendre. Pero, después de anássen, quedánse Bruno y Buffalmacco en Calandrino, li va escomensá a di Buffalmacco:

- Estaba segú de que tú mateix lo habíes amagat y que mos volíes fé vore que tel habíen robat per a no invitámos a beure ni una vegada en los dinés que habíes arreplegat. Calandrino, al que encara no se ni habíe anat la amargó del aloe, y teníe la boca toba, va escomensá a jurá que ell no lo habíe amagat.

Va di Buffalmacco: - ¿Pero cuán ne vas traure, sossio?, dísmu de bona fe, ¿ne vas traure sis? Calandrino, al sentí aixó va escomensá a desesperás; y Bruno li va di:
- Escóltam be, Calandrino, que a la compañía ne ñabíe un que va minjá y beure en natros y me va di que tens no sé aón una joveneta a la teua disposissió, y que li dones lo que pots ajuntá, y que ell estabe segú de que li habíes enviat lo gorrino, tan bon burladó has adeprés a sé. Tú mos vas portá una vegada per lo Muñone aball arreplegán códuls negres, y cuan mos habíes embarcat ten vas entorná sol, y después mos volíes fé creure que habíes trobat lo heliotropo; y ara igual te creus que en los teus juraméns mos farás creure que lo gorrino que has regalat o has venut, tel han robat. Ya estam escarmentats de les teues burles y les coneixem; no mon podrás fé datra: y per naixó mos has de doná dos parells de capóns, y, si no mols dones, lay direm tot a doña Tessa.

Calandrino, veén que no lo creíen, pareixénli habé patit ya prou, no volén ademés lo acaloramén de la seua dona, los va doná dos parells de capóns. Y ells, habén salat lo gorrino, sel van emportá cap a Florencia, dixán a Calandrino cornut y esbatussat.

martes, 5 de febrero de 2019

Benitachell, Ricart García Moya

Benitachell, Ricart García Moya

http://ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2019/02/Benitachell.pdf

Benitachell y els traureulls de la II República
(Bafrá de Memoria Histórica en Alberti y Mª Teresa León)

No conec el motiu, pero Benitachell ix asobintet en el periódic Levante (digital), sempre en catalá, no valenciá. Feta rahonamenta, direm que no es lo mateix que't fasa chichines la Luftwaffe de Richthofen (els
apellits acabats en thofen sempre mos impacten) en Guernica que, per eixemple, dirte García Gilabert y espicharla poquet a poquet a piteus de bufats socialistes y comunistes republicans en Benitachell. Abans
d'aumplirmos de sanc en l'asunt, ¿se escriu Benitachell o Benitatxell?
El topónim es Poble Nou de Benitachell en valenciá, encá que'l fascisme expansioniste catalá asoles
permitix Benitatxell, reglot del Institut d'Estudis Catalans per l'any 1920. El segón component de Benitachell sugerix étim mosárap (¿del thauchell o thauch documentat per Simonet?). El topónim tingué variants migevals, p.e.: “alcahreas vocatas benitegell et alabiar”
(ACA, Doc. Jaume II, Reg. 215, any 1317, f. 212 r.);
pero, en valenciá modern, s'impongué la dels nostres yayos, que mosatros coneguérem desde chiquets: “les Alqueríes de Benitachell y Abiar” (Archiu Mun. de Denia, Nugat 336, any 1662); “Benitachell” (Dicc.
Geográfico, Barcelona, 1831, p.874), “Benitachell” (Cavanilles: Obs. IV, 1797, p.222).
Els greixers de la llengua, la AVLL del PP y Tripartit, els diaris Levante e Información, La Veu, etc., asoles
permitixen el nom en catalá, y si fa falta entarquimen lo que diu la documentació; aixina, per eixemple, un porcatí catalaniste escriu: “any 1277, Pere III d’Aragó... i Rafal de Benimarxó” (Diari La Veu del País Valencià, 11 /08/ 2018, p.1); alterant l'original, que diu: "Petrus. Dei gratia Rex... et Rafal de Benimarchó” (ACA, Reg. 40, f. 10, 11 d'agost any 1277). ¿Es donen cónter? Ahón n'hiavía una -ch- en el pergamí, fa el cámbit per -x-. Lo interesant es que alguns etimólecs creuen que`l compost Benitachell es metafóric en significat de 'cadena de montanyes', ahon el pinna de la toponimia mosárap valenciana (Corominas:
Onomasticon) donaría l'arabisat Beni-, y ahon també tindríem metátesis de c en t en el vocable catella >
*tacella anterior a l'aplegá dels moros, perqué doná temps al cámbit mosárap de ce en ch. La paraula catella es diminutiu, en lletí clásic, de catena ('cadena'), d'ahí la metáfora de cadena de montanyes, com el fr. chaine. Qui s'acoste a Benitachell vorá en claritat lo que pareix una aserp de montanyes, y el mateix poble oferix ondulacions Benitachell está tan indefens davant dels catalanistes com els seus antepasats que, una esprá de 1936, patiren l'aplegá dels republicans que mataríen al Pare Plácido.
En el lletrero del mercat, ahon fica el dit el terroriste blaver, observem que'l valenciá peixcatería, viu desde l'orige de la llengua, ha segut reemplasat per el cat. peixateria.
Li he preguntat a la sinyora Bolufer García (parenta lluntá del asesinat Plácit García) cóm es díu en Benitachell y, sinse ductaro, respón que peixcatería. N'hian més destarifos: aixina, xarcuteria, en cónter del
valenciá charcutería (per víndrer del fr. charcuterie); servei y no el val. servici; y el cat. esmorzar, en val. almorsar, armosar.
Día Corominas: "el catalán esmorzar es forma reciente, sin documentación anterior al s.XIX, antes se dijo almorzar, como sigue diciéndose en el Reino de Valencia"
(DCECH,1, p.204): “almorsar” (Lull: Blanquerna, traduit al valenciá, any 1521);
“lo millor será donarli armosar” (Casinos, A.: ¡Ara eres mare!, 1926)
2
y costeres que semblen entortillats asbaraors de fira. Recorda Corominas que “els benitachells es el
nom que's dona hui a una partida del Puig de la Llorença, situá damunt del poble” (Onomasticon), y
recorda que la Serra de Benicadell (Penna Cadiella del 'Poema del Cid') ve de pinna. En fi, lo que
tenim clar es que'ls catalanistes prohibixen la grafía Benitachell del valenciá modern, la de
mosatros. Deixant la llandosa etimología, anem a temps més próxims, sinse olvidarmos dels
polítics que dugueren la catalanisació y als podemites, com l'últim alcalde del PP en Benitachell, el
sinyor Cardona: «Juan Cardona dimitió tras ser detenido por un supuesto cohecho en la
recalificación de unos terrenos. Cardona, detenido en 2008 por exigirle a un promotor 50.000 euros
a cambio de mantener urbanizables unos terrenos».¿Qué ha fet esta gent pera deféndrer nostra
historia y llengua? Res de profit y, tots, aumplirse bolchaques.
Ara, aspayet, nemon a l'atra Memoria Histórica en sanc, gavinets y tallaetes (no aconsellable pera
mingotrelles fetillers)
Hui, cubert de núbols, dihuit de giner de 2019 estic en Benitachell. M'esgole en el baret del mercat y prenc
un nugolet pera'l fret. En tristea y mig adormit pense
que'n 1895, entre boires del Nort, naixqué en Barzdorf
un nano al que batejaren Wolfram von Richthofen y,
el mateix any en Benitachell, aubrí els ulls Micalet
García Gilabert. El primer manaría la Legión Cóndor
que'l 26 d'abril de 1937 desbudellá Guernica; el segón,
ple de celsitut, li doná per la Teología y ferse franciscá
baix el nom de Plácit García Gilabert. De 1930 a 1933
estigué estudiant Dret en Roma, tornant al Reine cuan
la Generalitat de Companys y l'ugetiste Largo
Caballero adobaven el Colp d'Estat de 1934. Encabant,
al aplegar el botafoc del 18 de joliol de 1936, Plácit
treballava en el colege d'Ontinyent, pero els morts a
mans de progresistes li feren buscar amparo1
en casa del seu germá Vicent.
En Benitachell no s'acamina sinse topetarte en els
garcíes, parents de prop o llunt del Pare Plásido
García, que aixina li diuen respetuosament. Quí heu sap
tot d'ell es la sinyora Josefa García Buigues, neboda
carnal de García Gilabert. La dona te 102 anys, “pero
menja com un lleó”, me diu atre membre de la familia,
Mª Carmen Bolufer García, que treballa en
l'Ajuntament de Benitachell, ahon l'alcalde Miquel
García també es parent lluntá del asesinat. La sinyora
Bolufer me conta que “la caseta” de Vicent, ahon estigué amagat tres díes cuan botá d'Ontinyent,
hui te “atra fachá y, ademés, viuen estrangers”. Y la del atre germá Gabriel García en les afores de
Benitachell, ahon agarraren a Plácit els progresistes, la tiraren y hui n'hian chalets. Es llandós contar
1 AMPARAR del lletí anteparāre, hui prohibit per els colaboracionistes: “amparar... no obstant l’ampara”
(Roig: Spill, 1460) “eres del christiá refugi, amparo” (Timoneda: Aucto de la Yglesia, 1575) “amparo y
protecció de V. M.” (Ginart: Reportori dels Furs, 1608, f. 3); “sería gran amparo pera resistir a les
imposicions” (BRAH, ms. Dietari Porcar, 9 set. 1612); “troben en vos lo amparo” (Matheu y Sanç: A la V.
de la Sapiencia, 1642); “unich amparo en tots los perills” (Archiu Mun. Oriola, Leg. 984, Generalitat, 1649),
etc. En l'Etat Mija ixqué l'arcaisme y corrupció emparar , comú al castellá “emparar” (Cid, Berceo).
Detinguda el 9 de noembre de 1936 sinse
cárrec algú, com a Plácit de Benitachell, la
relligiosa Arriola Uranga y atres 22 adoratrius
les dugueren a la checa de Fomento o Bellas
Artes de Madrit. Els progresistes de la image,
tranquils com si anaren de torrá de chulles, es
mostren satisfets per la captura, pensant en lo
que'ls faríen en nom del Progrés eixa mateixa
esprá en la checa, cuan les torturaren en
corrents eléctriques, les colpejaren y, a les
més jovenetes de les 23, les violaren. Mig
desfetes, en camió les dugueren a la nit prop
del madrileny cementeri de l'Almudena, ahon
practicaren el deport del tir al blanc en elles.
Eren 23, y hui asoles tenim recort pera 'Las
Trece Rosas' (acte paregut e incalificable fet
per l'atre bando, el franquiste).
3
l'adolívit del 1936 y quirdar l'atenció dels actuals mijos de comunicació sectaris, que no reconeixen
esta vergonya y una y atra vegá repetixen el sembenet: '¡Que a García Lorca el mataren els faches!'
(y es veritat), '¡que torna l'extrema dreta!', '¡que arderéis como en el 36', 'que la derecha tiene que
pedir perdón per lo del 36', 'que volem més millons pera desoterrar morts'. La veritat, no entenc
este primitivisme per una grapallá de pols; yo, una vegá mort y fet sendra, ya he dit que me poden
tirar al fem o per el forat del comú. Nemon, no queda atre remey, a fer Memoria Histórica d'una
aldacrá del progresisme republicá en 1936 que, per cert, els que's declaren hui rames del mateix
abre —PSOE, EU, Compromís, Podemos, etc.—, sempre es fan els desentenguts y no demanen
perdó a les families de les víctimes.
Sinse l'hábit de flare, l'indefens García Gilabert deixava la caseta de Gabriel y se'n anava un
bascós 21 de joliol a buscar resguart en la del atre germá, Vicent García, en les afores. No n'hiavía
seguritat dins dels huit carrerons de Benitachell, perqué'l Comité de Defensa aulorava y moscava a
quí teníen que detíndrer y ferli l'anatomía2
. Astó heu conta u dels creaors d'este invent, l'anarquiste
García Oliver, atre que volá d'Espanya en 1939 y faltá en Méxic en 1980:
“Se les inculcaba una escala de valores que pueden conducir al éxito en las luchas urbanas:
extrema reserva, puntualidad en las citas, observancia rígida de las consignas, mantenimiento
del espíritu de equipo dentro del cuadro, agilidad de movimientos, evitar la parálisis del
quietismo como el atrincheramiento en una barriada” (Garcia Oliver, J. : El eco de los pasos,
Ruedo Ibérico, 1978). Lo terrorífic es que podíen fer “pesquisas armadas en las casas
particulares para detener emboscados, curas, derechistas y quintacolumnistas”. Aixina
ampomaren a Plácit García Gilabert.
Els del Comité de Benitachell, per alló de «evitar la parálisis del quietismo como el
atrincheramiento en una barriada», moscaren als comités de les vehínes Denia y Eixavia. A les tres
de l'esprá del día de la Mare de Deu d'Agost, un 15 d'agost de festa llaica, aparegué en Benitachell
un camió en borrachos progresistes armats en fusils y ametrallaores. Buscaren a Plácit en la caseta
de Gabriel y, al no trobarlo, enfilaren a la del germá Vicent en els bancals. La festa dels fardachos
progresistes tingué prémit. Capturaren a Plácit sinse problemes, al oferirse ell mateix als guardians
del orde republicá. Una vegá dins del camió, els eufórics milicians l'eixhibiren com si fora una
rabosa per tot Benitachell.
¿Quí estava raere dels Comités de Defensa y Drets Humans de la II República?
En tota Espanya feen lo mateix. Detingut el presunt quintacolumniste, emboscat, retor, flare,
sinyoret amariconat, empresari o germaneta de la Caritat, el ficaven en una cachapera aislat, sinse
més testics que'ls camarades encarregats de furgar dasta'ls nyitols als engabiats. El detingut els
durava poquet, apenes 10 hores, mentres es divertíen fenli barbaritats que mosatros no podem ni
ansomiar. El cas de Plácit García Gilabert es calcat d'atres com el de la monja Manuela Arriola
Uranga, naixcuda en Ondárroa, de les Adoratrius de Madrit. La relligiosa, junt a atres 22
germanes, havíen fugit del convent y malvivíen en un piset en Madrit. Moscat el Comité, el 9 de
noembre de 1936 les detingueren cuatre despitralats sádics y les dugueren a la nomená checa de
Fomento o Bellas Artes, ahon feren sesió de tortures abans de que per la nit les cosiren a trons. Les
salvajaes asoles paraven cuan alguna anava a terra sinse sentit. Aixina que, si la joveneta patía
desmay, li aplicaven inyecció de clorur de cocaína3
y, torná en sí, seguíen els colps, violacions, etc.
Mig mortes, a la nit les carregaren en un camió dasta prop del cementeri de l'Almudena, ahon
s'acabá la festa en els tirs a les moribundes en nom del Progrés, l'Esquerra, la Llibertat y la
República. Crec que ni Ana Belén ni Rosana Pastor (la Boris Karloff valenciana) han fet cap de
película d'este episodi gloriós del Socialisme y Comunisme humanitari.
2 ANATOMÍA Abanda del semantisme centífic, també era matar y fer péntols a un ser humá o animal: “y si
se acostava algún llop... l´acorava, y de ell fea anatomía” (Bellver, Blay: Chiste de un llenyeter, 1854)
3 El clorur de cocaína, desde'l us en campanyes militars per 1880, es donava als malferits pera donarlis curta
euforia.
4
La Memoria Histórica fa olvit dels intelectuals que
apoyaren4
el suplici d'inocents, fora en Benitachell o en la
infernal checa de Bellas Artes de Madrit, ahon el poeta
Rafael Alberti y la seua sinyora María Teresa León
(sempre pistola al sint) anaven asobint pera tastar
l'espectácul de chillits, navaixaes y colps. Poc abans de
faltar, en 90 anys y saratá en metástasis, l'antiu espía del
Mossad Antonio Hortelano fea recort de cóm anava
Alberti a eixa checa pera vórer als detinguts en “la
cabina”, habitació estreta en parets de llanda electrificá
(Crón. Diario El Mundo, 3 d'agost 2009). No n'hia millor
testic que la mateixa María Teresa León, camarada de llit
del mariner en terra Rafael Alberti. Ella mateixa
recordava anécdotes en André Malraux y sa dona Clara
en el Madrit de 1936, ahon “se había divertido mucho”; y
en eixe ambient de confiansa deixa entrevórer cóm es fea
la selección de víctimes pera les cheques: “Un imbécil es
un imbécil. En Madrid había muchos imbéciles,
emboscados, rabiosos, inquietos. Creían que no había
orden público porque no lo tenían en su mano y era el
pueblo el que había impuesto su manera de matar pulgas.
Sí, los guardias nuevos miraban sospechósamente a los
señoritos que fingían ir desastrados y malvestidos. A la
lengua se veía el disfraz”. Dona detallista, donava
informació de sa vestimenta: “Rafael lleva puesto su
uniforme. Yo, el mío” (León, María Teresa: Memoria de la
melancolía, p.131), y del seu gust: “me atraían los
anarquistas” (ib. p.157). En realitat, l'uniforme era el
famós “mono azul” en correache, pistoles y cartucheres,
que donaría nom a la revista homónima d'Alberti y Teresa:
“en medio de este va y viene nació El Mono Azul... No sé
si fue José Bergamín quien la bautizó. De mono azul
vestían nuestras primeras Milicias Populares y nuestro
Mono Azul estaba destinado a los combatientes” (ib.
p.285).
Els dos teníen “siempre preparada la pistola” (ib. p.364), y donaven pavor cuan senyalaven a
qui els pareixía facha. El perill a la mort y “al paseo” ficava cabell vert al ciutadá. Si te parlava una
miliciana en pistola y “mono azul” teníes que dirli “camarada”, perque si li díes “señora” te
portaven a la checa. Teresa León conta que va vórer a un home en “una gallina atada a una cuerda.
¿Se la comerá en la Navidad? Sí, sí, y se le atragantó el 'señora' para evitar que lo descubrieran”.
Teresa anava sempre “en unos amigos”, camarades de la F.A.I., dedicats a la captura de víctimes
pera la checa: “Otro día, uno de esos que no saben vivir sin amos, tropezó conmigo. Estas golfas,
dijo al mirar mi casi uniforme: ¿Qué has dicho? Murmuró no sé qué de muertos y por si acaso
aludía a mis antepasados lo agarré del brazo con rabia. Soltó una palabrota. Se enfrentó, pero yo
llamé a unos amigos míos y concluyó detenido”.
4 Del lletí podium > *appodiare, ixqueren els antius fr. appuyer e it. appoggiare; este últim, supost orige
del verp valenciá: “mes pera apoyar asó” (En obsequi desl Voluntaris Honrats del Reyne, 1794, p. 5)
Teresa León y Alberti, cervells al servici
d'El Mono Azul, trataven de nugar al
fasciste en el homosexual, pensant que
desdoraven un poc més als que teníen
que matar: “Barbilanpiño, curvirrostro,/
amariconado y necio, / rizándose las
pestañas con humaredas de incienso,/
entra el pollito fascista en la iglesia y el
convento” (El Mono Azul, jueves 17 de
septiembre 1936, p.5 )
5
Els chequistes Alberti y María Teresa León, fels amics de Stalin
Que u siga poeta o escritor admirable, com eren els
susodits Teresa y Alberti, no es motiu pera omplir
d'apegaloses taranyines retóriques que amaguen el fosc
pasat. A mi, per eixemple, m'agrá el Marqués de Sade com
a lliterat, y em repugna sa moralitat y comportament. Dit
astó, recordem que Tereseta y Alberti nadaven com peix en
sequiola en l'ambient de Guerra Civil en Madrit. Ya en 1936
teníen un palau neogótic, incautat als Spínola, pera viurer:
“Nosotros ya vivíamos, entonces, en el palacio de la calle
Marqués del Duero” (ib.p.109). No mos sorprén l'alegría y
felicitat del poétic matrimoni entre tortures y morts: “¿Sois
felices?¿Sois felices?... Sí, era una maravilla de fraternidad,
de comunicación (…) Días felices. ¿Felices los días de
guerra?... los mejores de nuestra vida” (ib.p.380). No'ls
afectava els chillits de la checa de Bellas Artes de Madrit,
ahon anava la parella en asiduitat. La checa, paraula d'orige
rus, va ser una institució creá en 1917 per el soviétic
Dzerzhinski. El seu fi era torturar para obtindrer informació
y lliquidar al oponent ideológic. Els chequistes, sinse llímit
llegal, teníen poder absolut sobre'l ciutadá. Este mecanisme
terrorífic, que tant agradava a Teresa y Alberti, s'implantá
per la II República en 1936, en els mateixos privilegis que'n
la URSS.
Teresa y Alberti anaven per Madrit en un gran vehícul
confiscat y en un chofer, mascle de casoleta, que si fea falta
li ficava l'ambut per lo ample a cuansevol fasciste virtual
que li senyalara Teresa. En l'otony del 36 es deixá cáurer per
Madrit el noveliste André Malraux, alluntat d'aquell viage
frustrat a Indochina pera furtar obres d'art en Camboya. Este
aventurer, que aplegaría a ministre d'Interior en el gobern de
De Gaulle, era íntim de Teresa y Alberti. Tots junts, en el
coche incautat, 'apatrullando la ciudad' (com diría Torrente)
practicaven la caça y peixca per intuició del fasciste,
¡emboscat en mig del carrer!. La delicá Teresa, sempre en
pistoló, no ductava en unflar a bascollaes conilleres al
presunt quintacolumniste, mentres Alberti y Malraux es
baquechaven a riurer. A modo d'eixemple tenim el cas
d'aquell “hombrecito” al que Teresa li agarrá tirria y, clar, havía que desferse d'ell:
“vi de nuevo al hombrecito que fingía esperar a la novia. No pude contenerme: ¿Qué
haces aquí?... y antes de que tuviera tiempo de echar a correr, ya lo había yo agarrado
violentamente y, ayudada por el gran amigo Antonio que nos servía de chófer, metido a
puñetazos en el coche. Malraux, muy divertido, se sentó junto a Rafael y todos nos
dirigimos a la Dirección de Seguridad.”
Raere de les galtaes de caixó, el grupo5
de Teresa, Alberti, Antonio y Malraux dugueren detingut al
“hombrecito” a mans dels seus camarades chequistes. La paranoia de Teresa li fea vórer emboscats
y espíes en cada replaseta y cantó de Madrit, persones que mereixían anar “a paseo”, es dir, a
eliminarles físicament. Just 'A paseo' es el títul eufemístic d'una columna que'n agost de 1936
5 Grup En valenciá tenim el polisémic grup, també equivalent al cast. difteria; mentres que grupo ve del
it. gruppo : “cada grupo per sa banda” (Thous, Maximiliá: ¡Esquirols!, 1914, p.8)
Teresa visitá dos vegaes a Stalin y va
vórer que fea un seguiment apasionat de
la Guerra Civil. En la “Sala de Consejos
del Kremlin” n'hiavia “un plano de
Madrid. Los puntos de colores eran
batallas, bombardeos” (León, Mª Teresa:
Memoria de la melancolía, p.179). En la
segón vesita estigueren charrant en ell
més dos hores: “Y seguimos hablando.
¿Cuánto tiempo? El coronel, cuando
salimos, nos dijo: han estado ustedes
con el camarada Stalin dos horas y
cuarto, nadie estuvo más”. Eren temps
de la Gran Porga dels anys 30, que'ls
rusos li díen de 'Gran Terror', en millars
de torturats y morts. Era el mateix
sistema implantat per la II República,
l'aplicat a Plácit García Gilabert, les
Adoratrius de Madrit o les enfermeres
de Pola de Somiedo. Foren, segons día
Teresa: “los años más felices de mi
vida”.
6
escomensá Alberti en El Mono Azul. Sinse més objetiu que enredrar y ficar odi, la mateixa
publicació enfilaba dasta a les dones que, en galgea y mortes de fam, es prostituien per els cantons
de Madrit per un moset de formache o rosegons de pa. Teníen que ser detingudes “con disposiciones
de tipo policiaco” y ferles desaparéixer: “casi todas las Venus del amor mecánico comulgan con las
derechas. El espionaje fascista recluta entre ellas sus servidores más fieles”. Aixina que “sí que
pueden hacernos daño. Conque... ¡vayamos enseguida a la reclusión!” (El Mono Azul, 18 de
noviembre 1936, p.2). La reclusió d'eixes 'espíes' famolenques era la checa y, de regal, “el paseo”.
La musa de estes locures histériques era la parella enguiscaora María Teresa León y Alberti, sempre
esburgant quí s'amagava tras portes, finestres o balcons. Día Teresa: “¡Oigan! ¡Miren! ¡Escuchen!
¡No hablen! La Quinta Columna está escuchando... La Quinta Columna abría despacio los
balcones cuando venteaban los aviones franquistas; luego, los cerraba hasta el próximo
bombardeo”. També, plena d'inyor y tendrea, Teresa reviscolava moments creatius en Alberti y uns
gotets de vinarra: “esas canciones las escribíamos Rafael y yo, sentados en un bar de las Cuatro
Calles”. Eren lletres pera animar a detíndrer més gent pera la checa:
“Las chicas del barrio sur,
en el puente de Toledo,
detienen a los cobardes,
que en Madrid no cabe el miedo”
Estaven en 1936 y, optimistes, pensaven que'n Nadal ya haurían guanyat la Guerra Civil. Sinse por
a cap de represalia, els asesinats y tortures aufegaven la llibertat del ciutadá. Alberti es fea el
pacifiste en romansos y dibuixets de 'La Paloma de la Paz', pero lo que volíen era exterminar a
cualsevol que mostrara tibiea ideológica, imitant al seu admirat Stalin. Ells no hagueren fet cap
d'amnistía de guanyar als nacionals. Mostra d'eixes intencions es atra de “esas canciones” escrites
en el bar de “Las Cuatro Calles” per Teresa y Alberti:
Los cuatro generales
que se han alzado,
antes de Nochebuena
serán ahorcados.”
En eixe ambient pavorós recordava Teresa que's trobá per els carrers de Madrit a un escabellonat
Juan Ramón Jiménez, que's lliurá de la mort de milacre: “Nos encontramos una mañana con Juan
Ramón Jiménez. Venía sonriente, algo bueno parecía haberle pasado. Y así era. Nos contó:
Figúrese, Alberti, que acabo de salvar mi vida. Pues me sucedió que llegaron a mi casa unos de la
F.A.I. empeñados en que yo era un tal Ramón Jiménez al que iban buscando. Afortunadamente uno
de ellos me metió un dedo en la boca y aclaró: Pues este no es, porque este no lleva dentadura
postiza.¡Qué bien comprendimos lo sonriente que iba Juan Ramón, llevando entre los labios su
documento de identidad intransferible!¡Ah, qué Madrid éste!. Sí, era el Madrid chispeante donde
la broma, la canción y el desplante reaparecían.” Molta broma si te lliuraves dels chicots de la
F.A.I., o si eres dels companyers de Teresa y Alberti, que teníen la paella del mánec. Entre detenció,
denuncies y calbots al sospechós aplegá Nadal del 1936 y, ¿ahón feren festa y s'engoliren el tito la
parella de comunistes? En un puesto digne del proletariat: “¡Navidad en el palacio del Pardo!
María Teresa, hay que organizar una buena fiesta. ¿Y el vino? Vendrá del Palacio Real. ¿Y los
pavos? Tendrás pavos. Quiero, además de ramas de pino, laurel para los generales y olivo para la
paz. Todo, todo. El general Kleber6
sonrió al entrar aquella noche. Platos con coronas reales.
Cristales resplandecientes”. Eren, día la proletaria María Teresa León, “los días más felices de mi
vida”; pero les víctimes que'l poétic matrimoni havía dut a la checa seguíen patint y morint, també
en Nadal.
6 General Kleber Malnom del rumá Manfred Zalmánovich Stern, enviat per Stalin com a espía en el cor
republicá.
7
Les enfermeres7
nuetets que serviren de distracció a camarades llibertaries
L'actuació d'ugetistes, llibertaries, milicians de la F.A.I, etc., era la mateixa en tot el territori
republicá, encá que l'escasea de mijos pera torturar dasta'l llímit —com en la checa de Fomento o
Bellas Artes de Madrit—, no'ls impedía als progresistes dels poblets com Benitachell o Pola de
Somiedo disfrutar8
d'una esprá de gorcha y mamela entre esguitons de sanc y fel bosá dels que
torturaven artesanalment. Eixemple de cóm cumplíen els Drets Humans es la captura y fusilament
de tres enfermeres de la Creu Roja. Les armes que les incautaren eren cotompel, aspirines y alcohol.
Tot es va fer segons el canon: les agarraren el 27 d'octubre de 1936, estigueren l'espra y nit en mans
dels progresistes y, al matí, sinse robes, unes milicianes voluntaries juaren en elles abans d'enviarles
a pasejar eternament. En este cas, al ser testic tot el poble de Pola de Somiedo, es reconstruí punt
per punt el calvari d'eixes enfermeres
d'Acció Católica, delit suficient pera'l castic
de tortura, violació y mort.
Retallant lo escabrós, aixina actuaren
els republicans: “apresadas el 27 de octubre
de 1936, las tres enfermeras Pilar Gullón
Yturriaga (25 años), Octavia Iglesias (41) y
Olga Pérez (23) pasaron la noche en
cautiverio en Pola de Somiedo con los
milicianos, que abusaron reiteradamente de
ellas. Dicen los testigos que un carro
utilizado para actividades rurales, cuyo tipo
de eje produce un chirrido característico, fue
utilizado para apagar los gritos. En la
mañana del 28, unas milicianas se
ofrecieron para fusilar a las prisioneras, las
despojaron de toda su ropa y, al mediodía,
las voluntarias las fusilaron, enteramente
desnudas, en un prado. Las milicianas se
repartieron las prendas de las muertas.
Las ejecutoras de los disparos fueron
Evangelina Arienza, Dolores Sierra, y
Emilia Gómez. que hicieron escarnio de los
cuerpos durante gran parte de la tarde, hasta
que a la noche fueron sepultadas en la fosa
común que cavaron dos prisioneros, también
ejecutados luego”.
Els testimonis apunten a u que'l díen 'El Patas', cap d'una columna republicana: “El Patas les
dijo a los milicianos que hicieran con ellas lo que quisieran durante la noche. Éstos las violaron y su
jefe incluso hizo circular por el pueblo un carro de bueyes para que el chirrido de sus ejes hiciera
más difícil oir los gritos de las tres enfermeras”. Qui millor descriu lo de les tres enfermeres va ser
Manuel Gullón (Alfa y Omega ,12 de abril 2007, p. 5), terrorífic relat que s'anfronta al mon idílic
que d'Asturies cantaven Teresa y Alberti en sa fulla pera'ls republicans per eixes feches: “en la
7 Enfermer En valenciá tenim enfermer, enfermería, no els catalans infermer, infermería: “Lo dit enfermer
conservant aquelles robes" (DCVB, doc. any 1417); “enfermer” (Exulve: Praeclarae artis, 1643). En la
traducció al valenciá del Blanquerna, el cat. Bonllabi escriu la veu correcta: “entrá en la enfermeria”
(Blanquerna, 1521, f. 31); “morí... en la enfermería de Sant Francés” (BRAH, ms. Dietari Porcar, 23 de
dehembre 1613).
8 Disfrutar Cultisme derivat del lletí fructus > frut > dis-frut > disfrutar. El catalanisme heu sustituix per
els arcaismes y catalans vius ‘fruir, gaudir’: “poderles disfrutar” (Rahonament... el consell que tingueren el
Tio Cosme Nespla de Benifaraig, 1797)
En tota Espanya republicana feen lo mateix. Raere de la
tortura y lliquidació del quintacolumniste, sinyoret
amariconat, flares, retors, adoratrius o enfermeres, els
progresistes republicans agarrafunyaven lo que podíen
dels morts. Si eren, com en la image, casulles o roba que
no'ls aprofitava, feen el mardanot abans de cremarla.
Conta Teresa que “al subir una escalera, me encontré con
unos compañeros anarquistas, luciendo unos graciosos
sombreros de señora, cargando con un piano y gritando:
¡Ahora somos los condes! Calles sin condes llenas de
gracia madrileña” (León. Mª. T.: Memorias de la
melancolia, p.291) Tot era d'ells y, com a mostra, el palau
amaitinat a uns marquesos, ahon vivíen Teresa y Alberti
“los mejores años de su vida”.
8
noble tierra asturiana nacía una nueva dignidad del hombre” (El Mono Azul, 8 de octubre
1936, p.2), ¡Qué diríen les tres enfermeres que, despullaes de sa roba, serviren de joguets abans de
morir el 27 del mateix mes y any en Asturies!.
Lo que li feren a Plácit de Benitachell estava programat en La Traca
En part tenim narrat l'inici d'este vergonyós episodi del
que may parlarán poc ni molt les televisions del Régim
pancatalanaziste (m'agrá el neollogisme de la RACV de Voro) que tot el día mos unfla el cap en la dichosa Catalunya
o els morts de la Memoria Histórica, la dels republicans de
Teresa León y Rafael Alberti. Segons la gent que va vórer els
aconteiximents del 15 d'agost de 1936, un camió en
milicians aplegá a les tres de l'esprá a Benitachell pera
buscar al flare Plácit García Gilabert. Detingut sinse
problemes, García estigué unes hores en mans del Comite
que, segons actuaven els companyers de Teresa y Alberti en
les cheques de Madrit, el deixaren fet macoca9
. Els durá poc
y, a la matiná, aparegué tirat entre carts y tallacames al costat
del camí a Denia. Arreplegat per familiars, la descripció del
cadáver feta per el mege titular de Benitachell Vicent
Noguera y el seu practicant, día que'l mort era “joven y
corpulento, estaba mutilado: le faltaban los órganos
sexuales y una oreja; y además presentaba señales
punzantes en nalgas y otras partes, como producidas por
aguja saquera”. Clar, els del Comité no tenían a ma més
instruments que garranchons, gavinets y ahulles saqueres, res que vórer en la “cabina” de la checa
de Bellas Artes que deleitá a Alberti y Teresa. Segons es deduix del análisis post mortem, els
progresistes el dugueren al camp y li digueren que correguera, que estava lliure; pero, ¿cóm anava a
córrer Plácit, transit a colps y sinse ull? El benefactors de la Humanitat teníen un mig: les ahulles
saqueres de 15 cm pera puncharli per raere, d'ahí10 les “señales punzantes en nalgas” que'l dotor
Vicent va vórer. L'home, sinse sanc y sinse ull, acaminá pocs metros. No donava espectácul pera'l
tir al facha, aixina que'ls bochins l'ompliren de plom y el deixaren tirat entre'ls cudols; no obstant, al
ser molt mascles els correlligionaris d'Alberti y Teresa León, reviscolaren una costum prou arrailá:
tallar testículos al moribunt, siga bou o un home. A mitants del sigle XX encá es fea en els animals:
“en Tordesillas se soltaba un toro por las calles, siendo excitado por la gente hasta que desemboca
en la Vega del Duero, donde le esperan caballistas y hombres a pie armados con picas. Una vez es
herido de muerte, el total de los participantes acaba con él, aunque es derecho del que lo hiere de
muerte primero arrancarle los testículos al toro, y mostrarlo orgulloso en el extremo de su lanza”
(Peris, J.: Demonio, religión y sociedad, CSIC, 2002, p.81)
Aixina com es públic els noms de les republicanes que deixaren en porreta a les enfermeres en
Pola de Somiedo y les feren de tot, en Benitachell no's coneix el nom del que tallá hous11 y orelles al
9 Macoca El sustantiu macoca, en valenciá, es figa pansida y clevillá.
10 En valenciá modern n’hian cuatre graus de llocalisació díctica: ací, ahí, allí y, pera lo més llunt, allá (no
es lo mateix ‘ací damunt’ que ‘ahí en la caira’): “tin per ací, tin per allá, ahí n va hu” (Galiana: Rond. 1768,
p. 68) “lo portaren al Palau del Bisbe e allí l´aposentaren” (Dietari de Jeroni Soria, 20 setembre 1521)
11 En valenciá modern du h- epentética pera trencar l´anfibología homográfica en el verp oír (tu ous, ell ou):
“¿Ous caquechar les gallines?” (Gadea: Ensisam, 1891); “se ou la veu de...” (Badenes, V.: Tápat sego,1945);
“qui els regale una moneta (de Pascua). que tinga dos hous” (Ros, C.: Romanç del jochs, c.1730) Com a
menjar fonamental del poble, ix en tonaes dels chiquets: 'Hous en el ponehor / bastonaes al sinyor retor./
El mateix 19 de joliol de 1936, al
sendemá del inici de la Guerra Civil,
els republicans ya anaven per iglesies
y convents fent lo mateix que'n 1931 y
1934. Aixina, buscant joyes amagaes
del convent de Saleses tragueren
momies de les criptes, demostrant cóm
guardaven la dignitat del ser humá.
9
teólec Plácit. Y dic orelles, en plural, perque'l auxiliar del mege deixá cáurer en el procés: “no
recuerdo con exactitud si también le faltaba la otra oreja”. En realitat, els comunistes y socialistes
feen lo que'ls dictaven els intelectuals que, raere de la maquineta d'escriurer, sugeríen qué fer al
oponent ideológic: “con la gente de sotana... cortarles el instrumento para que no delincan con el
sexo. A las monjas... meterles un cartucho de dinamita en el ojete y pegarle fuego... a los curas y a
los frailes les castraba de raíz. A las monjas se lo cosía a punto de estera con una aguja saquera...”
(La Traca, 14 de octubre 1936, p.7) “como toros de lidia. Al más gordo cortarle los perniles y
mandarlos al Papa de Roma y a los demás cortarles los testículos” (La Traca, 21 de octubre 1936,
p.3) “sacarles los ojos para que no vieran” (La Traca, 11 de noviembre 1936, p.6). Aixina li feren al
teólec Plácit de Benitachell, y may vorem películes o series pera que'l poble sapia qué pasá en eixe
bando republicá progresiste, humanitari y cult, ahon Teresa y Alberti fomentaven la tortura y mort.
Hui n'hian cantitat de carrers que duen noms d'esta seráfica parella, dasta coleges com el CEIP María Teresa León, que disimulen cóm volía als chiquets l'amiga dels anarquistes. Aixina, en
narració curta descriu la conversació d'un pare en el fill de sis anys, al que li dona una sistella en
pólvora pera atentats: «Padre, ¿dónde están los traidores? Se entendían.—Padre, ¿han traído las
cestas? A los seis años se puede llevar una cesta al brazo sin que nadie sospeche...—Mira, esto
para los traidores que no dejan vivir a los hombres del trabajo. Y cogió la cabeza del niño con la
mano negra de pólvora y le refregó los hociquitos tibios. —Huele. Pólvora» (León, María Teresa:
El Mono Azul, 24 de septiembre 1936, p.6) Hui n'hian coleges d'EGB y carrers que duen el nom
d'esta sinyora. En Alacant, per eixemple, el carrer del germá pilot de Franco es ara carrer María
Teresa León.
Dihuit de giner de 2019, aplegue a casa. Vaig a tastar arrós negre en sepionets y, ademés,
abaecho o bacallar en oli, sucat en pa de Benimagrell. Ensenc la televisió del Régim y, en tobor,
bote del Ferreras al Laberinto catalá de la Griso y, ¡quína casualitat!, caic en la 2 de TVE y me ix lo
de sempre: els que fan empatabobos en la mort de García Lorca.
Justet raere del cap del blaver tenim el puesto ahon els
traureulls republicans perseguiren a punchaes d'ahulla saquera
al Pare Plácit. A l'esquerra, de testic, el magestuós Mongó 12
valenciá (sempre sinse la -t- dels catalanistes y les seues
víctimes). El paisage es pot vórer desde la replaseta de la iglesia
de Benitachell, ahon descansa el teólec que la Memoria
Histórica ha deixat abanda. Per cert, aquella tabolla d'imbésils catalanistes que escupiren y espentaren en mig de carrer a una indefensa Cristina Seguí, ¿qué hagueren fet en ella si tingueren el poder d'un Comité del 36 y una checa de la II República?

Hous en la pallisa,
/ bastonaes a la tía Lloísa.
/ Hous en l'almari,/
bastonaes al sinyor vicari./
Hous en el clot, /
bastonaes a Chimot./
Hous en l'andana,/
bastonaes a la tía Tana...':

“els hous sempre els ven prou cars” (Coloqui nou... a una fornera, a una sastresa..., c.1740)
12 Mongó “derivado del latín Mons Iovis, daría Mongó” (Diago, 1600); “Mongó significaría Mons Agón”
(Escolano, 1608); “a pres en la montanya del Mongó” (Llib. Albará, 322, any 1622); “ermites en Mongó”
(Esteve, f. Pere: Storia del Sant Sepulcre, c. 1645) “la montanya de Mongó” (BV. ms. 255, Planells: Vida de
fr. Pere, 1760); “En Denia empiezan las raíces del Mongó” (Cavanilles: Obs. 1797) “de Mongó vullch ser la
dóna” (Barreda, M.: La cara de Mongó, 1873, p. 8); “Els Collons del Mongó” (Corominas: DECLLC, v. 2, p.
834). Als colaboracionistes catalaners els sindona res la documentació; lo que volen es poder y dinés.