Mostrando las entradas para la consulta cusina ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta cusina ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 29 de julio de 2024

4. 6. Testamén del tío Gil Amor.

Capítul VI.

Testamén del tío Gil Amor.


Moltes coses grassioses o extraordinaries ha vist lo lectó hasta ara; pero cap mes que la que va passá aquells mateixos díes en uns consultós de Ayerbe. Eren un agüelo, una agüela y una sagala de uns vin añs, bastán donosa, encara que una mica morena, y mol ben vestida, formán contraste en les gales dels agüelos, que ya no podíen mes de cansats; y los tres en un tuf a dol mol espés y ressién, be que sense cap siñal de habé plorat. Los acompañabe un sagal del poble en lo que igual s'habíen topetat al carré y lo van agarrá per guía, ere aprenén de barbé, de uns catorse añs de edat, nova generassió que ya no coneixíe Pedro Saputo. Li va preguntá de quí ere, y va di que ere fill de la Suspira, y que sa mare díe que encara eren en ell algo parens.

- Home, mira lo que dius: conec a ton pare y a ta mare, y no sé res de mescles en ells. A vore cóm u endilgues.

- Sí, siñó, va replicá lo aprendís mol confiat; perque ma mare es cusina tersera de la tía Simona de Tuteubusques, que es cusina germana de Ramón Portodós, y Ramón Portodós va sé en la seua primera dona gendre carnal de la mare de Juan Brams, que está casat en la filla de Tornavoltes, que es cuñat de la sogra del germá del home de Salvadora Olvena, sa padrina de vosté. Va soltá aquí Pedro Saputo una gran carcañada, se va fé sis miches creus de admirassió, va torná a enríuressen, y va di:

- En efecte, tot aixó es verdat; pero sumats tots eixos parentescos, afinidats y consanguinidats, podríes di, com diríe Bart Simpson: multiplícat per cero. Li va caure tan en grassia aquell método de trobá les families, que después cuan sentíe de parentescos lluñans que se buscáen per interés, per vanidat, o per afissió y amor a les persones, al pun sen enrecordáe y díe. Lo entronque de la Suspira. Hasta los agüelos de la consulta sen van enriure en tot lo dol y la temó que portáen. Li va di al sagal que teníe que parlá y tratá en los forastés, que sen podíe aná, pero que tornare un atre día mes desplayet a fé una nova mostra de la seua bona memoria.

Va pendre entonses la paraula lo vell, y va di:

- Natros, siñó, venim a presentatos an esta chica, ya la veéu, que es mol pobra, y vosté si voléu la podéu fé rica.

- ¿Yo?, va di Pedro Saputo; ya tos explicaréu.

- Sí, siñó, ya mos explicarem, va continuá lo agüelo. Pos, com anaba dién, es filla de un gendre que vam tindre, y de una filla que se va morí fa sis añs. Ell la va matá, ell, sí siñó, perque ere una mala testa, gos, dropo, gastadó en dones roínes, que, siñó, a tot arreu ne ñan. Conque segons aixó, esta sagala es neta nostra. Pero com son pare se va fotre lo que li van doná y li vam doná, sempre los vam tindre que portá a cascarrulles mentres va viure la nostra filla, y después de tot mo sen van aná acabán; y ara les passem no de almoyna, perque no es verdat, pero sí com Deu vol. En fin, que la chica sigue felís, que a natros de poc ya mos pot engañá lo món. 

Pos siñó, yo tenía un germá que ere ric, no ric ric que diguem, perque atres u són mes; pero sí, siñó, ric de verdat per al que ell ere. Perque ademés que mons pares (¡cuáns añs fa!) li van doná mes que a mí, ell va sé mes tratán y ambulán, y la seua dona mes aspra y roína que una serba verda. Y van tindre bons añs y no mals fills, ni bons ni roíns, perque no ne van tindre cap. En mules y bueys y bestiá de tota classe de pel va guañá lo que ell se sap. Mort ara fa sing díes, dixe hereua a la nostra neta Ninila (Petronila), que es única a casa seua y a la meua, en pacte y condissions que se ha de casá dins de un añ y que sigue en la aprobassió y a gust de Pedro Saputo de Almudévar, que es vostra mersé. Y lo que ha dixat són sing mil libres en dinés y atres tantes que valen les seues possessions a casa. Miro ara vostra mersé si está a la seua má, com dieba, fé rica o pobra a Ninila, perque diu lo testamén que si passe del añ o no es a gust de la vostra mersé, tot u dixe pera les almes del purgatori y del atre món.

No se va admirá Pedro Saputo de este testamén, perque lo testadó (que al momén va adiviná quí ere) lo coneixíe y volíe mol, entráe a vórel sempre que passáe per Almudévar, de sol sentíl parlá ploráe de goch, y li díe moltes vegades: Después de Deu, Pedro Saputo; y li va oferí moltes vegades tots los seus bens y buscali novia en ells. Paraules que enteníe mol be Pedro Saputo, perque ara teníe en ell a la neboda.

- Segons la vostra explicassió, va contestá al vellet, eixe germá seu ere lo meu bon amic, lo tío Gil Amor.

- Lo mateix, sí, siñó, - va di lo agüelet.

- Que en pas descanso, va continuá Saputo. Séntigo no habél vist a les seues raderes hores; alguna vegada lo vach fe quedá a minjá juns. Pero yo voldría vore lo testamén.

- Aquí lo porto, va di lo paissano; y lay va traure; y en efecte, ficáe a la sagala les dos condissions. Li va preguntá an ella si teníe galans o pretendens.

- ¿Que si ne té?, va contestá la yaya; aixina, aixina. Y menejabe los dits de la má cap a dal.

- Pero natros, va di lo vellet, n'hi tenim buscat un; aquell sí que es bo, ric, sí siñó, de una casa mol bona. Una mica torsut porte lo coll del cap, y no li agrade mol an esta sagala; pero ya li diem que aixó ve después; lo que importe es que sigue ric.

- Es verdat, va di la velleta; y yo encara hay pensat en un atre milló que eixe, perque es mes ric, y tampoc no li agrade perque es garcho, tort de un ull, y li falte lo dit gros de una má.

¿Quína culpa té lo pobre mosso?

Volíe Pedro Saputo preguntali a la sagala, y los agüelos, parla que parlarás y torna a charrá, y no la dixáen contestá, adelantánseli sempre y reñín casi los dos per quí habíe de portá la paraula. 

Al final va di lo yayo:

- Val, mira, lo que natros volem es que sa mersé mos dono un papé escrit pel seu puñ que digue que li pareix be y aprobe lo casamén que natros faigam.

- ¿Conque només es aixó?, los va preguntá ell.

- Sí, siñó, van contestá los dos; no volem res mes, que después ya u lligarem natros tot ben lligadet.

- Pos be, va di Pedro Saputo; pera fé este papé vull preguntá algunes coses a Ninila, pero a soles.

- Tot lo que vullgue, va di lo vellet; ahí la té; lo que vullgue; la chica es mol aquell, y sinó... ¡ojito!... (va di miranla en ulls amenassadós).
Natros mon anem a la fonda.

- No sirá tan rato, va di Pedro Saputo, només caldrá que ixquen un rato a la cuina. Y sen van eissí.

- Mira, li va di a la sagala; per lo que vech, traten de casát en qui tú no vols, y yo, al contrari, dessicho que te casos al teu gust. 

Disme: ¿tens algún amán, algún mosso que te vullgue y te agrado? Párlam en llibertat, perque ya vech que está la teua sort a la meua má.

- Yo crec, va contestá ella, que ñan tres que me volen be, pero un mes perque fa dos o tres añs que me festeche. Y dels atres dos, si en aquell no pot sé, tamé me casaría en consevol de ells. 

Li va preguntá entonses (ya sol per curiosidat) si son tío Gil Amor li habíe parlat de ell alguna vegada; y va contestá que moltes, y que díe que sol dessichabe una cosa an este món.

- ¿Y va di quína cosa ere? Se li van ensendre les galtes a la sagala en esta pregunta, y plena de vergoña va contestá, que portál an ell de gendre a casa. Entonses Pedro Saputo se va ficá a escriure una carta en contestassió a un atra que li van portá del mossen, y acabada, va cridá en veu grossa y forta, van entrá los agüelets, los va entregá la carta y va di que estáen despachats.

- Pos ¿y la chica?, va preguntá lo vell.

- Uspen los tres de dabán de mí, los va contestá en aspró, si no volen que los agarra del bras y los faiga rodá escales aball. 

- ¡Siñó!

- Fora de casa meua, tos dic; ¡Au!

Los pobrets, tremolán, esglayats y no atinán casi en les portes, sen van aná plorán, sense sabé qué passáe.

Los van vore Rosa y sa mare y los va fe compassió; pero al arribá a la porta del carré y abans de eixí van sentí que lo vell li díe a la sagala:

 - Tú tens la culpa, sí, tú; que no li haurás volgut doná gust.

- Ah, tunanta, va di la vella: te hay de desfé a bufetades y pessics. ¡Per no donali gust! ¡Y la herensia qué! ¡Carnussa, que mos has perdut!

- ¡Per Deu!, díe plorán la sagala. ¿Qué gust ni qué disgust li hay pogut doná yo si no me ha dit res?

- ¡No te ha dit res! Eixes coses se fan sense dís. Tú ten enrecordarás del día de avui. Y la amenassabe en lo puñ preto. La sagala juráe que res li habíe dit ni demanat; y sinó, va di, tornem a pujá.

- A pujá, va di s'agüelo, a que mos agarro en un feix y mos faigue volá per la finestra. Anem, anem, que ya te passarem la cuenta.

Van escoltá tamé tot aixó la mare y la filla, lay van contá a Pedro Saputo, extrañanles mol aquella duresa y crueldat. Pero ell les va di que ñabíe una raó pa tot alló, y que pronte aquelles llágrimes se convertiríen en goch y alegría.

 - Veigáu lo que pot lo interés, pos tan sentíen los dos perdre la herensia per no habé acatat la sagala lo que malissiosamen discurríen que yo li había demanat, creén que per naixó hay volgut quedám a soles en ella. Y lo que éstos han fet, no dudéu que de cada sen u faríen noranta nou, trobanse al mateix cas.

Y aquell únic potsé u aprobaríe dels atres.

Van arribá los agüelos a Ayerbe y apenes se va sabé lo mal recado que portáen se van espantá los pretendens de la sagala y la van dixá com los muixons cuan en gran sarabastall acudixen al caure lo día, que si va algú y tire en forsa un códul escampen tots calladets y fan una revolada cap a un atra part. Pero lo mossen, lo prior de Santo Domingo y atres persones prinsipals van prometre intersedí en Pedro Saputo, y en efecte li van enviá micha dotsena de cartes, y ell los va despachá sense contestán cap; en lo que se van reafirmá en que Pedro Saputo volíe los bens del tío Gil Amor pera les almes del atre món, y ya lo mateix mossen y lo prior dels flares sels repartíen caritativamen en esperansa.

Sis díes fée que estáe a Almudévar cuan van arribá los agüelos del testamén, y ne va está vuit mes consedinlos al cariño de Eulalia y Rosa, y ne haguere consedit mol mes de bona gana. Les va dixá, pero en tan sentimén que casi va plorá en elles; y va aná cap a Ayerbe aon tamé ne portabe una apuntada.

Apenes va arribá, va cridá a Ninila y en molta afabilidat li va preguntá quins galans li habíen quedat de tans com van di que ne teníe. Ella, enrecordansen del mal trate dels agüelos, y veén que tamé la habíe entrat a un cuarto a soles, dudán, en les galtes colorades, mirán an terra, sofocada, y luchán en la vergoña, va contestá:

- Encara que sé que no soc prou hermosa... sin embargo... ningú me ha tocat encara... lo que vostra mersé vullgue fé de mí... 

Pedro Saputo, al sentí aixó, se va portá la má al fron enrabiat; y la ira per una part, la compassió per un atra, pensán en la malissia dels agüelos, y en lo candor y inossensia de la sagala, va está un rato neguitós y apamplat sense sabé cóm rompre. 

Al remat va eixecá lo cap y li va di entre severo y afable:

- Yo lo que dessicho es la teua felissidat, y lo que te demano es que me digues si dels pretendens que teníes ten ha quedat algún fiel después de sabé que yo no te volía doná la herensia.

- Un, va di ella, tota avergoñida, suán y tragán saliva dels ñirvis.

- ¿Es lo que tú creíes que te volíe mes?

- No, siñó, ara vech que me volíe mes que aquell, perque me ha dit que tan li fotíe si yo era pobra.

- Pos ves y que me lo porton aquí tons yayos; tornarás tú tamé en ells.

Se van presentá en lo mosso; va vore Pedro Saputo que ere ben pincho, galanet com un pintó de Arnes, gallet, no massa ardén y fogós, pero de un cor com un Alejandro. Li va pareixe be y va maná cridá a un escribén y se va fé la declarassió en forma, aprobán la boda de Ninila en aquell noble y desinteressat jove. Acabat aixó, va fé quedá als agüelos y a la sagala, y an ells los va empendre aspramen lo seu mal propósit y villana sospecha, y an ella li va encarregá mol la virtut y la fidelidat al home.

En cuan a la enregistrada de aquell poble la va vore dos vegades y sempre per casualidat: ere tiessa, jarifa, collerguida, pantorrilluda y ben plantada, en aire de ficás en jarres, descocada y capás de aventali un mentíu al fill del sol; y va di: Llástima que yo no siga tot un tersio de soldats pera emportámela de vivandera.

sábado, 8 de mayo de 2021

Capitol LXI. Com la senyora visita sa cosina germana Elisabeth.

Capitol (falte LXI). Com la senyora visita sa cosina germana Elisabeth.


Restant la senyora molt alegra apres totes les festes: recordas sa senyoria del que langel hauia dit de la sua cara cosina germana qui era de sis mesos prenyada: e delibera anar la a visitar: e comunica los seu delliber ab les sues amades donzelles. E respos vna de aquelles diligencia nomenada: e dix. ¶ Bonum opus nunquam
(nunqp) differendum est. Volent dir. O ma senyora ja sab vostra merce que la bona obra e sancts pensaments nos deuen differir: ans posarse tantost en obra: perque supplich vostra altesa execute prest lo delliberat. E leuantse la pus amada de ses donzelles qui hauia nom sancta caritat: dix a sa senyoria. Senyora yo ire (jre) ab vostra merce per seruir Helizabeth en lo seu part e en totes les altres necessitats sues: car so certa vostra senyoria aturara en companyia sua tots los tres mesos que resten fins al parir deu ¶ E la senyora volent seguir son viatge ixque de la cambra hon staua tancada e passa a la cambra hon staua Joseph per demanarli licencia de la partida: car puix nostre senyor loy hauia donat en spos volia star a la hobediencia sua en totes coses. (Menos portá tot lo sel a la seua cambreta, que no sé cóm hi cabíen encara sén tots espíritu, ballán, cantán, etc; y lo de asseptá quedás preñada en un “mira este farolet“ no lay va consultá a Pepet, com se vorá al capítul LXIII: 63 pera los espabilats).
E com J
pseph (o Ipseph; errada de Ioseph o Joseph) lagues hoyda dix li que era molt content que anas: e que ell la volia acompanyar. e axi ixque la senyora de sa posada portant la per lo braç humilitat e pobrea e sancta vergonya anaua primera per mostrarli los camins apartats: perque sa senyoria no fos vista per les gents: e axi peruengue sa merce a la casa de zacharies (Zacarías) sens trobar nengu per lo cami. Lo qual zacharies passejaua en aquella hora per la entrada de casa sua. E vehent la senyora axi descuydadament entrar per la posada sua fon molt marauellat e hague singular goig e feta reuerencia a sa senyoria cuyta a la cambra per dir la bona noua a sa muller en signes car parlar no podia. La qual cuytadament ixque de la cambra: e vehent la senyora cosina germana sua: qui tant carament amaua son axi recomplida de gran alegria e consolacio que nos pogue moure de alla hon era. E la humilissima senyora mare de deu cuyta lo pas per acostarse a Elizabeth e ab cara molt alegra saluda la: dient. ¶ Gaudium tibi sit semper cognata (cosina germana; cognata sone a cunyada, cuñada, co+g+nata) dilectissima. Volent dir. O cosina germana molt amada goig sia a vos per a tostemps que haueu meritat concebre hun tal fill com es aqueix del qual ha sis mesos sou prenyada: car siau certa lo fill de deu lo ve a visitar: volent lo sanctificar dins lo vostre ventre e purgar del original peccat: perque dell se puga dir per excellencia. ¶ Ante sanctus quem natus: prius plenus deo qp (este qp en rayeta a dal) natus ex matre: prius noscens deum qp notus in mundo. Volent dir. Que aquest glorios fill vostre sera de tanta excellencia: que ans sera sanct que no ixqua del vostre ventre: e primer sera ple de la gracia e amor de nostre senyor que nat de vos mare sua: e primer coneixera e amara deu en singular grau que no sia en lo mon nat ne per ell conegut. ¶ Et factum est vt audiuit salutationem marie elizabet exultauit infans in vtero eius. Car axi com Elizabet senti la melodia e suauitat de aquella dolça veu de la senyora Maria verge lo fillet seu se alegra de singular goig dins lo ventre de la dita mare (coma , mol gran?) coneixent esser en si tot lo que la senyora tia sua dit hauia (si es lo fill de sa cusina o cosina germana, no es sa tía, sino sa cusina). E axi closet (clos, tancat, tancadet) dins lo ventre vehent dauant si la magestat diuina vestida de carn humana se agenolla per adorar aquella regraciant ab infinida alegria e goig les gracies tant singulars a ell donades. E sentint Elisabet la gran alegria e festa quel seu fillet feya dins lo seu ventre. ¶ Repleta est spiritu sancto helizabeth. Car fon plena la dita Helizabeth de aquell singular goig del sanct sperit: qui dir ni rahonar nos pot: lo qual cor huma longament sostenir no pot: perque helizabeth fon forçada de cridar vn gran crit mesclat ab gran habundancia de lagrimes procehints de singular alegria: e dix. ¶ Benedicta tu in mulieribus et benedictus fructus ventris tui. Volent dir. O beneyta sou vos senyora de singular benedictio entre totes les dones creades e per crear: e beneyt sia lo fruyt excellent del vostre glorios ventre qui es vengut en lo mon per fartar la fam de natura humana. ¶ Et vnde hoc michi vt veniat mater domini mei ad me: E de hon ve a mi senyora tanta gracia e misericordia: que vostra senyoria qui sou mare del senyor e redemptor siau venguda a mi indigna de tan singular benefici: O senyora y beneyta sou vos e digna de tota lahor: car haueu cregut fermament lo misteri diuinal a vostra merce per langel denunciat: e per ço senyora en vostra senyoria seran complides e acabades totes les coses a vostra merce dites de part de nostre senyor deu. E la senyora gumilissima vehent la sua cosina germana axi plena del sanct sperit parlar coses tan altes en gloria e lahor sua volent referir e tornar tota aquella lahor e magnificencia a la magestat diuina: fica los genolls en terra ab los vlls al cel e les mans junctes: e dix ab grandissima deuocio. ¶ Magnificat anima mea dominum. Et exultauit spuns meus in deo salutari meo. Volent dir, vos cosina germana lohau a mi de boca e de cor: e lo vostre fillet ab demostracions de singular alegria se mou dins lo vostre ventre festejant la mia venguda: e la anima mia magnifica e exalça e loha e glorifica lo creador e senyor meu e lo meu sperit se alegra e se adelita en sol qui es salut y vida mia E acabat aquest deuotissim cantich leuas la senyora de peus: e sa cosina germana Elizabeth pres la per la ma ab molta reuerencia e portala en vna secreta cambra supplicant la reposas (repo+ salte página+tas) alli del treball del cami. ¶ E zasaries pres lo glorios Joseph e portal (porcal) ab molta alegria ab tot que fos mut mostraua la consolacio que tenia dins la sua anima de la presencia del senyor e de la sua mare e de aquell excellent vell lo qual dignament entre tots los mortals era elet per a spos e custodia de la serenissima senyora reyna mare del rey eternal. E axi stigueren aquelles sanctes persones ab molta amor e caritat en casa de zacaries fins fon vengut lo temps del part de Elizabeth.

martes, 13 de agosto de 2024

P - Compairesc

P


P, seizième lettre de l'alphabet et la douzième consonne, p.

Soen pauzam p per b. Leys d'amors, fol. 4.

(chap. Assobín posam o posem (ficam o fiquem, escribim) p per b.)

Souvent nous posons p pour b.

Qui be no sapcha que ditz p

Ponchat.

B. Carbonel: Un sirventes.

Qui ne sache bien que signifie p pointé.


Pabalhol, s. m., papillon.

Aytal volatil es dit pabalhol. Eluc. de las propr., fol. 250.

Pareil volatile est dit papillon.

(chap. Maripossa, mariposses. Cuan vach estudiá a Alcañís, anabem al bar papillon a minjá un pincho de truita de pataca en seba, que es de les millós que hay minjat may, y hay repetit moltes vegades; la servíe Julio a un plat, en pa en tomata y oli de oliva, y una mayonesa mol fina. 

ESP. Mariposa, mariposas.)


Pabil, Pabel, s. m., lat. pabulum, mèche.

En la candela son tres causas: la cera e' l pabils e 'l fox.

(chap. A la candela (vela) ñan tres coses: la sera y la mecha y lo foc.)

Sermons en provençal, fol. 23.

Dans la chandelle sont trois choses: la cire et la mèche et le feu.

Ciris ab pabel d' estopas. Cartulaire de Montpellier, fol. 117.

Cierges avec mèche d' étoupes.

CAT. ESP. PORT. Pabulo. (chap. Mecha, meches; pera cremá; de ahí ve mechero, mecheros.)

Mecha, meches; pera cremá; de ahí ve mechero, mecheros.

2. Pabilum, s. m., mèche.

Quod omnes et singulae faces... sicut de bona et sufficienti cera et... 

de pabilo lichino vel cotone. Carpentier, t. III, col. 115.

II (2) onsas de pabilum en 1 livra de cera. Cout. de Condom.

Deux onces de mèche dans une livre de cire.


Padela, Padena, s. f., lat. patella, poêle.

Rimas... in ela..., padela. Gramm. provençale.

Rimes... en ele..., poêle.

La padena de infern en que lo diable fa sas fregiduras.

V. et Vert., fol. 8.

La poêle d' enfer en quoi le diable fait ses fritures. 

ANC. FR. Paelles, chauderons. Eustache Deschamps, p. 211.

(chap. Paelles, calderons.)

CAT. Paella. IT. Padella. (chap. Paellapaelles: es tan lo plat de arrós com la paella aon se fa o cuine. A Beseit ña un mote: matapaelles.

(ESP. Paellera.)

2. Padeleta, Padeneta, s. f. dim., petite poêle.

Es cotz en una padeleta.

Soritz vivas li datz gan re... 

En una padeneta.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Est cuit dans une petite poêle.

Souris vives vous lui donnez beaucoup... dans une petite poêle.

CAT. Paelleta. IT. Padelleta. (chap. Paelleta, paelletes.)

3. Padelada, s. f., poêlée.

Padeladas de luec en luec

Li deu hom dar d' ueus cueitz en fuec.

Deu hom faire la padelada

En fort escudela crozada.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Poêlées de temps en temps on lui doit donner d'oeufs cuits en feu.

On doit faire la poêlée dans une forte écuelle creusée.

CAT. Paellada. IT. Padellata. (chap. Paellada, paellades.)

(N. E. Hay que advertir que Raynouard no conocía, o no quería conocer, la lengua valenciana. Antes de su tiempo hay muchos textos escritos explícitamente en lengua valenciana, y no los nombra. No voy a nombrar otros fallos que tuvo, porque esta obra que estoy todavía editando es vastísima; es muy pesada pero saca a la luz muchas verdades, para quien las quiera ver.)

Kempis  Vita Christi POR Sor Ysabel  DE Villena Letra Gótica. Libro *Rarísimo Impreso *año (en lugar de virgulilla ñ hay ^ circunflejo desplazado a la derecha) 1497. Incunables 1973 (BNE)


Pagina, s. f., lat. pagina, page.

Aquesta present pagina. Cout. de Condom, de 1314. 

(chap. Esta presén página.)

Cette présente page.

En l' autra pagina. Trad. d'Albucasis, fol. 7.

En l'autre page.

CAT. ESP. (página) PORT. IT. Pagina. 

(chap. Página, págines; v. paginá; paginassió, paginassions.)

2. Compaginacio, s. f., du lat. compago, assemblage, emboîtement.

So del corrs ligament et compaginacio. Eluc. de las propr., fol. 61.

Sont du corps ligament et assemblage.

CAT. Compaginació. ESP. Compaginación.

(chap. Compaginassió, compaginassions.)

3. Compaginar, v., lat. compaginare, assembler, relier, emboîter.

Part. pas. Dels nervis en els compaginatz et ligatz.

Eluc. de las propr., fol. 61. 

Des nerfs en eux assemblés et liés.

CAT. ESP. Compaginar. (chap. Compaginá: compagino, compagines, compagine, compaginem o compaginam, compaginéu o compagináu, compaginen; compaginat, compaginats, compaginada, compaginades.)


PairePayre, s. m., lat. patrem, père.

Aquelas causas per que pot lo paire e la maire, e l' avis e la avia deseretar sos enfans. 

La falcidia qu' el paire, o la maire, o las autras subeiranas personas sont destreitas de laissar a lor enfans. 

Trad. du Code de Justinien, fol. 16 et 15.

Ces causes pourquoi peut le père et la mère, el l' aïeul et l' aïeule déshériter ses enfants.

La falcidie que le père, ou la mère, ou les autres personnes ascendantes sont obligées de laisser à leurs enfants. 

Fig. De joven eratz capdels e paire.

Bertrand de Born: Mon chant. 

D' amabilité vous étiez chef et père. 

Selh qu'era de valor caps e paire, 

Lo rics, valens Richartz, reys dels Engles. 

G. Faidit: Fortz chausa. 

Celui qui était chef et père de valeur, le puissant, vaillant Richard, roi des Anglais.

- Le chef d'une suite de générations.

Del pom 

Que manget Adam nostre payre.

(chap. De la poma que va minjá Adán lo nostre pare.)

Los VII Gaugs de Maria.

De la pomme que mangea Adam notre père.

Adam, lo premiers payres, fon mes en paradis. V. de S. Honorat. 

Adam, le premier père, fut mis en paradis.

- Nom donné aux membres des différents ordres religieux.

Del onrat payre en Crist, 

Monsen Gauselm, l' abat, agut en ay mandat. V. de S. Honorat. 

De l'honoré père en Christ, monseigneur Gaucelm, l'abbé, j'en ai eu mandat.

- Confesseur, directeur de conscience.

Nos devem portar honor a nostres payres esperitals que an la cura de nos ensenhar et endressar en cors et en arma. V. et Vert., fol. 2.

Nous devons porter honneur à nos pères spirituels qui ont le soin de nous enseigner et diriger en corps et en âme.

A vos, car payre esperitals. La Confessio. 

A vous, cher père spirituel.

- Loc. Désignant la première personne de la Trinité.

El nom del payre omnipoten. Los VII Gaugs de Maria.

Au nom du Père tout-puissant. 

Lo Payre del cel dont nos ve tota veraya nobleza. V. et Vert., fol. 37. 

Le Père du ciel dont nous vient toute vraie noblesse.

- Désignant le pape.

Lo santz Payres cavalca e ven son dreg camin.

En ayssi lo sanz Payres descautz volia intrar. V. de S. Honorat.

Le saint père chevauche et vient son droit chemin.

lo camí, Miguel Delibes, Moncho, chapurriau

Par ainsi le saint père voulait entier déchaussé.

- Désignant les docteurs de l'Église. 

La doctrina dels sanhs paires. Trad. de. la Règle de S. Benoît, fol. 38.

La doctrine des saints pères.

CAT. Pare. ESP. PORT. IT. Padre. (chap. Pare, pares.)

2. Pater noster, Pater Nostre, Patre nostre, s. m., patenôtre, chapelet, pater noster.

No portavan pater nostres

Ni autre senhal.

P. Vidal: Abril issic. 

Ne portaient chapelets ni autre marque. 

El legia chascun dia lo Salteri, e disia C e L (150) patres nostres.

V. de Guillaume de la Tour. 

Il lisait chaque jour le Psautier, et disait cent et cinquante patenôtres.

Quan ieu cuig dire patre nostre, 

Et ieu dic: Domna, totz soi vostre.

Folquet de Romans: Domna ieu pren. 

Quand je pense dire patenôtre, et je dis: Dame, je suis tout vôtre.

Loc. fig. Canta lo pater noster del cimi. V. et Vert., fol. 26. 

Chante la patenôtre du singe.

Prov. Aysso es vers coma lo pater noster. V. et Vert., fol. 27. 

Ceci est vrai comme le pater noster.

CAT. Pare nostre. ESP. Padre nuestro. PORT. Padre nosso. IT. Paternostro.

(chap. Padre nuestro; en teoría se diríe pare nostre, pares nostres.)

3. Pairi, Payri, s. m., lat. patrinus, parrain.

La tenc a las fons e fo son payri. La enseynhava son payri. Philomena.

La tint sur les fonts et fut son parrain. Son parrain l' instruisait.

Mal desmens ton pairi et la crema que y mes. (N. E. crisma.)

Izarn: Diguas me tu.

Mal tu déments ton parrain et le chrême qu'il y mit.

CAT. Padri. ESP. Padrino. PORT. Padrinho. IT. Patrino. 

(chap. Padrípadrins són los dos, tan home com dona; padrina, padrines. Ma padrina es tamé ma cusina germana, y mon padrí lo seu home. Yo soc son fillol.)

4. Paterna, s. f., Dieu le père, Créateur.

Per tal que miels puscam la veraya paterna

Preyar.

V. de S. Honorat.

De sorte que nous puissions mieux prier le vrai Créateur.

La vera paterna

vos confonda

E us rebonda.

Gavaudan le Vieux: Aras quan plou.

Le vrai Créateur vous confonde et vous ensevelisse.

5. Pairastre, s. m., parâtre.

E 'l pairastre contra son filhastre.

Si lo pairastre noiris son filhastre.

Trad. du Code de Justinien, fol. 28 et 7.

Et le parâtre contre son fillâtre.

Si le parâtre nourrit son fillâtre.

CAT. Padastre. ESP. Padrastro. PORT. Padrasto. (chap. Padrastro, padrastros, padrastre, padrastres; madrastra, madrastres.)

6. Paternitat, s. f., lat. paternitatem, paternité.

Paternitat... solament al payre conveniens. Eluc. de las propr., fol. 7.

Paternité... seulement au père convenant.

CAT. Paternitat. ESP. Paternidad. PORT. Paternidade. IT. Paternità, paternitate, paternitade. (chap. Paternidat, paternidats.)

7. Pairenal, Payrenal, adj., paternel.

Luxuria desplaz a Deu, e es perdicios de la pairenal benecio.

C' ame ab pairenal pietat cels que chastia. Trad. de Bède, fol. 41 et 56. Luxure déplaît à Dieu, et est perdition de la bénédiction paternelle. 

Qu'il aime avec piété paternelle ceux qu'il châtie. 

A totz autres bens payrenals e mayrenals. 

Justel, Hist. de la maison de Turenne, pr., tit. de 1399. 

A tous autres biens paternels et maternels.

8. Paternal, adj., paternel.

Ver regard de paternal dilection et amor. 

Tit. de 1468, Hist. de Languedoc, t. V, pr., col. 37.

En considération d'affection et amour paternel.

Per lo dreg paternal e maternal. Tit. de 1262. DOAT, t. VIII, fol. 39.

Pour le droit paternel et maternel.

CAT. ESP. PORT. Paternal. IT. Paternale. (chap. Paternal, paternals; maternal, maternals.)

9. Pairon, Pairo, Payro, s. m., chef de famille, supérieur, patron. 

Ades an clergues aital uzansa 

Que, quan trobon pairo de gran puisansa, 

Tut cant il vol fan ben et umilmen. 

Bertrand d'Allamanon III: D'un sirventes. 

Maintenant les clercs ont telle habitude que, lorsqu'ils trouvent chef de famille de grand pouvoir, tout ce qu'il veut ils font bien et humblement.

Atrestal dreit cum lo pairos, o la pairona an en las causas de son libertin, o de sa libertina, atrestal dreit i an li filh del pairon, o de la pairona.

Trad. du Code de Justinien, fol. 58. 

Pareil droit comme le patron, ou la patronne ont sur les choses de leur affranchi, ou de leur affranchie, pareil droit y ont les fils du patron, ou de la patronne.

- Au plur. Ascendants au premier degré, les père et mère. 

Volc que fos faitz ses pairos 

Lo premier peccaire.

Guillaume de Saint-Didier: Aissi cum. 

Voulut qu'il fût créé sans ascendants le premier pécheur.

Vieu ne meills 

Austors, can es de pairons vieills.

Deudes de Prades: Auz. cass. 

L'autour en vit mieux, quand il est (né) de vieux pères.

Prov. Meyns an fe l'enfant qu' els pairos.

Bernard de Venzenac: Iverns vai.

Moins ont de foi les enfants que les pères.

(chap. Patró, patrons; pares.)

10. Pairona, s. f., patronne.

Atrestal dreit cum lo pairos, o la pairona an en las causas de son libertin, o de sa libertina, atrestal dreit i an li filh del pairon, o de la pairona.

Trad. du Code de Justinien, fol. 58.

Pareil droit comme le patron, ou la patronne ont sur les choses de leur affranchi, ou de leur affranchie, pareil droit y ont les fils du patron, ou de la patronne.

(chap. Patrona, patrones.)

11. Patron, Patro, s. m., lat. patronus, patron, ancien maître d'un affranchi.

Lo libertz non pot clamar son patron en plait, ses mandament de la poestat.

Lo patros non es tengutz per so libertin, ni lo libertin non es tengut per son patron. Trad. du Code de Justinien, fol. 3 et 37. 

L' affranchi ne peut appeler son patron en justice, sans la permission de l'autorité.

Le patron n'est pas tenu pour son affranchi, ni l' affranchi n'est pas tenu pour son patron.

- Protecteur.

De l' isla de Lerins patrons e governayres. V. de S. Honorat. 

(chap. De la isla de Lerins patró y gobernadó.)

De l' île de Lerins patron et gouverneur. 

L' apostol S. Andrieus, 

Mot gran patros dels amics sieus. Brev. d'amor, fol. 184. 

L' apôtre saint André, moult grand protecteur des siens amis.

- Guide, conducteur.

Si en una nau no y a un patro, mal vai a la nau. 

Arbre de Batalhas, fol. 185.

Si dans un navire il n'y a pas un patron, mal il va au navire.

- Modèle.

Architipe... quar el es principal patro et exemplar figura del mon creat.

Eluc. de las propr., fol. 105.

Archétype... car il est principal patron et figure exemplaire du monde créé.

Los consolz an avut lo patron d'aquela marca, et l'an portat e mes en l' ostal del comun. Tit. de 1438. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 258.

Les consuls ont eu le patron de celle marque, et l'ont porté et mis dans l'hôtel du commun. 

CAT. Padró, patró. ESP. Patrón. PORT. Patrono. IT. Padrone.

(chap. Patró, patrons; tamé los que se seguixen per a tallá roba, construí, pintá, etc.)

12. Patronat, s. m., lat. patronatus, patronat, sorte de dignité. 

Que agues la dignitat del patronat de Roma.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 101.

Qu'il eût la dignité du patronat de Rome.

(chap. Patronat, classe de dignidat. ESP. Patronato.)

13. Patrocin, s. m., lat. patrocinium, patrocine, sorte de salaire, de droit de patronage.

Latas ni patrocins non si demandan apres cinq ans.

Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 481.

Lates ni patrocines ne se demandent après cinq ans.

Per exegir las dichas latas et patrocins. 

Statuts de Provence. BOMY, p. 235. 

Pour exiger les dites lates et patrocines. 

CAT. Patrocini. ESP. PORT. IT. Patrocinio. (chap. Patrossini, patrossinis.)

14. Patrocinar, v., lat. patrocinari, protéger, servir de patron, répondre. Las pauras gens per las quals patrocinon.

Statuts de Provence. BOMY, p. 8. 

Les pauvres gens pour lesquels ils répondent.

CAT. ESP. PORT. Patrocinar. IT. Patrocinare.

(chap. Patrossiná: patrossino, patrossines, patrossine, patrossinem o patrossinam, patrossinéu o patrossináu, patrossinen; patrossinat, patrossinats, patrossinada, patrossinades.)

15. Patrimoni, Patremoni, s. m., lat. patrimonium, patrimoine.

Aysso avem de nostre patremoni. Lett. de Preste Jean à Frédéric, p. 3.

Cela nous avons de notre patrimoine.

Los bes de sancta Glieya que son lo patremoni de Jhesu Crist.

V. et Vert., fol. 16.

Les biens de sainte Église qui sont le patrimoine de Jésus-Christ.

CAT. Patrimoni. ESP. PORT. IT. Patrimonio. (chap. Patrimoni, patrimonis.)

16. Patrimonial, Patrimoniau, adj., lat. patrimonialis, patrimonial.

En las causas patrimonials. Abre de Batalhas, fol. 188.

Dans les choses patrimoniales. 

Eretatges patrimoniaus. Tit. de 1291. DOAT, t. XI, p. 216. 

Héritages patrimoniaux.

CAT. ESP. PORT. Patrimonial. IT. Patrimoniale. 

(chap. Patrimonial, patrimonials.)

17. Patronimic, adj., lat. patronymicus, patronymique.

Noms patronimics... es aquel que s deriva e pren nom dels noms dels payros nostres. Leys d'amors, fol. 48. 

Le nom patronymique... est celui qui se dérive et prend nom des noms de nos pères.

CAT. Patronimic. ESP. Patronímico. PORT. Patronymico. IT. Patronimico.

(chap. Patronímic, patronimics, patronímica, patronímiques.)

18. Patrial, adj., patrial, qui appartient à la patrie. 

Noms patrials es noms d' un pays. Leys d'amors, fol. 47.

Le nom patrial est le nom d'un pays.

19. Parent, Paren, s. m., lat. parentem, parent.

Que dels parenz qu' aten de vas Espagna

Socors ogan non creia qu' a lui venia. 

Le Comte d'Empurias: Al onrat rei.

Que des parents qu'il attend devers Espagne il ne pense pas qu'il lui vienne secours cette année. 

Anc paire ni autre paren 

No us amero tan finamen.

G. Faidit: Coras que. 

Oncques père ni autres parents ne vous aimèrent si purement.

Soi, ieu, tos parens carnals 

E tos parens espirituals. 

Folquet de Marseille: Senher Dieus. 

Je suis, moi, ton parent charnel et ton parent spirituel.

Fig. Ar sai e conosc qu'es vertatz 

Que 'l diable son siei paren.

P. Vidal: Amors pres.

Maintenant je sais et connais qu'il est vrai que les diables sont ses parents.

- Adam.

Per peccatz del premier paren. Los VII Gaugs de Maria. 

Par péché du premier parent. 

Adj. No m'es parens ni vezina.

Lanfranc Cigala: Gloriosa sainta. 

Ne m'est parente ni voisine. 

CAT. Parent. ESP. Pariente. PORT. IT. Parente. (chap. Parénparens.)

Réquiem per un llauradó español. Traduít per Ramón Guimerá Lorente.  Autó: Ramón José Sender.

20. Parenta, s. f., parente, alliée par le sang.

Mos parens e parentas. Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice.

(chap. Mons parens y parentes.)

Mes parents et parentes.

Fig. Pois prez onratz

Non a tan bona parenta.

B. de Ventadour: En aquest gai. 

Puisque mérite distingué n' a pas si bonne alliée. 

Ieu tenc per messongiers 

Cels que cercon sa parenta.

B. Zorgi: Entre totz mos. 

Je tiens pour mensongers ceux qui cherchent sa parente.

CAT. Parenta. ESP. Parienta. PORT. Parenta. (chap. Parenta, parentes.)

21. Parentat, s. m. et f., parenté.

Pres molher outra lo grat

De totz cellz de son parentat. V. de S. Honorat.

Il prit femme outre le gré de tous ceux de sa parenté.

La parentat volgra donar a vendre,

Sol que m pogues latz son bel cors estendre.

T. de Blacas et de Peyrols: Peirols. 

La parenté je voudrais donner à vendre, pourvu que je me pusse étendre à côté de son beau corps.

- Parent, allié.

Car aquel sobrenom avian sos parentatz. V. de S. Honorat. 

Car ce surnom avaient ses parents.

Tug siei parentat 

Naisson d' un fuec de que son aflamat. 

G. Faidit: A lieys cui am. 

Tous ses parents naissent d'un feu de quoi ils sont enflammés. 

IT. Parentado.

22. Parentela, s. f., parenté.

Las personnas plus prochanas en affinitat et parentela.

Statuts de Provence. BOMY, p. 47. 

Les personnes plus proches en affinité et parenté.

CAT. ESP. PORT. IT. Parentela. (chap. Parentela, parenteles.)

23. Parentor, s. m., parenté, famille. 

Sabetz vos cals hom era ni de quin parentor? 

Roman de Fierabras, v. 3651. 

Savez-vous quel homme il était et de quelle famille?

24. Parentiu, s. m., parenté, alliance. 

No fui del vostre parentiu 

Per tal qu'us vis e us baizes tota via.

Raimond de Miraval: Trop a un. 

Je ne fus pas de votre parenté pour cela que je vous visse et vous embrassasse toujours. 

CAT. Parentiu.

25. Parentesc, s. m., parenté, alliance, union.

Aysso es noble parentesc. V. et Vert., fol. 34. 

(chap. Aixó es noble parentesc o parentesco o parentela.)

Ceci est noble parenté.

Per vezinesc ni per parentesc. Cartulaire de Montpellier, fol. 112.

Pour voisinage et pour parenté.

ESP. PORT. IT. Parentesco. (chap. Parentesc o parentesco.)

26. Enparentar, v., apparenter. 

Ben s' enparenta qui am bon coratge s' ajosta. Trad. de Bède, fol. 4. 

Bien s' apparente qui s' unit avec bon coeur.

Part. pas. substantiv. 

Ab dels miels de la vila e dels enparentatz. Guillaume de Tudela. 

Avec des mieux de la ville et des apparentés. 

ANC. FR. C'est des barons de France le plus emparentés. 

Poëme de Hugues Capet, fol. 13. 

CAT. ESP. PORT. Emparentar. IT. Imparentare. 

(chap. Emparentá: emparento, emparentes, emparente, emparentem o emparentam, emparentéu o emparentáu, emparenten; emparentat, emparentats, emparentada, emparentades.)

27. Patrici, s. m., lat. patricius, patrice.

Venc lor ajudar lo patrici dels Romas. Cat. dels apost. de Roma, fol. 58.

Vint leur aider le patrice des Romains.

ESP. PORT. Patricio. IT. Patrizio. (chap. Patrissi, patrissis; patricio, patricios; patrissia, patrissies, patricia, patricies.)

28. Patriarcha, s. m., lat. patriarcha, patriarche.

Tro Noe, san patriarcha. Brev. d'amor, fol. 148. 

Jusqu'à Noé, saint patriarche. 

Fon apellat Ysaac patriarcha. 

Serem, en nostre matremoni, en l' orde dels S. patriarchas.

V. et Vert., fol. 79 et 92. 

Fut appelé Isaac le patriarche. 

Nous serons, en notre mariage, au rang des saints patriarches.

- Dignité ecclésiastique.

Trames lo al patriarcha d' Antiocha. Liv. de Sydrac, fol. 1. 

Le transmit au patriarche d'Antioche. 

Pregar n' ei lo patriarcha Jan. 

T. d' Isabelle et d' Elias Cairels: N Elias. 

J'en prierai le patriarche Jean.

CAT. ESP. PORT. IT. Patriarca. (chap. Patriarca, patriarques, com los de Torredarques.)

29. Patriarcal, adj., lat. patriarchalis, patriarcal.

En las autras IIII glyeyas patriarcals. Cat. dels apost. de Roma, fol. 2.

Dans les quatre autres églises patriarcales.

CAT. ESP. PORT. Patriarcal. IT. Patriarcale. (chap. Patriarcal, patriarcals.)

30. Papon, s. m., aïeul.

Hereter de Peyre de Lartigua, son papon.

Tit. de 1429, Bibl. du R. Ville de Castres. 

Héritier de Pierre de Lartigue, son aïeul.

(chap. Yayoyayos.)

31. Compaire, s. m., compère. 

Que a 'N Guillem dono breumen enfan

Don, s' a lui platz, yeu sos compaire sia. 

Bernard d'Auriac: En Guillem.

Qu'au seigneur Guillaume ils donnent bientôt enfant dont, s'il lui plaît, je sois son compère. 

S'ieu trobava mon compair' En Blacatz. 

Cadenet: S' ieu. 

Si je trouvais mon compère le seigneur Blacas. 

CAT. Compare. ESP. PORT. IT. Compadre. 

(chap. Compare, compares; comare, comares.)

Dos sienesos volen a una dona comare de un dells. Mor lo compare y torne a visitá al compañ, segóns la promesa y juramén que se habíen fet, y li conte cóm se está al atre món.

32. Compairesc, s. m., compérage.

Ni s layssa ges per compairesc

De far dreg, ni per parentesc.

Contricio e Penas ifernals.

Ni se laisse point par compérage de faire justice, ni par parenté.

martes, 5 de octubre de 2021

HORAS DE NOSTRA DONA SANCTA MARIA.

LAS HORAS DE LA VIRGEN.

Hacia el mismo tiempo en que escribió Raimundo la elegía que acabamos de insertar, compuso el otro poema dedicado a la Reina de los cielos, que intituló las Horas de la Virgen. Tiene por objeto cantar las alabanzas de la madre del Salvador. Dividiólo el poeta en siete partes, formando cada cual una de las horas canónicas, que a su vez están también divididas en siete estrofas de doce versos. La primera parte comprende la hora de maitines, la segunda la de prima, la tercera la de tercia, la cuarta la de sesta (sexta; la hora de la siesta), la quinta la de nona, la sexta la de vísperas y la séptima la de completas. Empieza con una exposición, a la que sigue una plegaria para cantarse antes de cada una de las horas. La de maitines dedica una estrofa a Dios, otra al Dios padre, otra al Dios hijo, otra al Dios Espíritu Santo, y las tres restantes tienen por objeto el Criador, el Recreador y el Glorificador, hablando en cada una, de la Virgen María Madre de Dios, a quien llama guía de los pecadores; consejo, confortamiento, gozo y amor de los mortales; salvación del género humano, salud de todos los que la aman y gloria de los cielos todos.

La hora de prima se ocupa en sus siete estrofas de la encarnación del Verbo en el seno de María, doncella de tanta virtud, que otra más perfecta no pudiera hacer el mismo Dios; del nacimiento de Jesús y del placer que experimentó la Virgen al ser madre; de la pasión y de los dolores que traspasaron su corazón al ver las afrentas que Jesús sufrió y la muerte que le dieron; del descendimiento a los infiernos para libertar triunfante y victorioso a Adán y a los patriarcas; de la resurrección y del gozo de la Virgen al ver a Jesús que ya no podía morir; de la ascensión a los cielos, dejando Jesús a su madre en el mundo para ejemplo de las criaturas e intercesora de los pecadores; y del juicio final que ha de dar el premio a los buenos y el castigo a los malos.

En la hora de tercia habla de la sabiduría, cuyo don concedió el Espíritu Santo a María, para que pudiese escribir en el nuevo libro los nombres de los que la alaben y ensalcen; del entendimiento que la Virgen da a los que le son fieles, para que puedan conocer a Dios; del consejo de que está dotada para llevar el mundo por el camino de la salud; de la fuerza que da a los humildes y temerosos de ofender al Todopoderoso; de la ciencia que concede al hombre, para que columbre el refugio en donde ha de encontrar merced; de la piedad que encuentra el culpable cuando confía en la coronada Virgen; y del temor que ella inspira al hombre para impedirle caer en pecado.

Trata la hora de sexta del don de la justicia con que embelleció Dios el alma de María, para que juzgase a los arrepentidos y les otorgase el perdón; de la prudencia, luz que muestra al hombre el puerto de la salud y los caminos de la muerte eterna, y con que dota la Virgen a sus devotos; de la fortaleza de los que aman a la madre de Dios; de la templanza que quiere la valerosa Señora tenga el hombre por su amor; de la fé que debe haber el que quiera conservarse en la gracia de la excelsa Reina; de la esperanza que salva a los que en la Virgen la tienen puesta; y de la caridad que considera como la mayor de las virtudes.

La hora de nona la consagra el autor a los siete pecados capitales, diciendo: que la dulce María no puede tener afecto a quien en vez de atesorar amor a Dios en su corazón, recoge con avaricia las mundanales riquezas; que menos concede el delicioso sabor de los lícitos placeres a quien se entrega a la gula; que la concupiscencia es el pecado que más aborrece la celestial doncella, esbelto palacio de virginidad, suave aroma de la flor blanca del amor; que esta borra de su memoria al que por soberbia quiere en alto levantarse sobre los demás; que con la pereza, origen de la villanía y de todos los pecados, pierde el mortal a su abogada en el cielo; que la envidia es enemiga de todas las virtudes y de toda plegaria a la más amorosa de las madres; y que la ira nos enemista con ella, nos roba la libertad, encadena nuestro albedrío y ofusca nuestro entendimiento.

Los siete sacramentos de la iglesia son el objeto de la hora de vísperas. Dice que el matrimonio place a la madre de Dios, para que sean los fieles engendrados sin culpa; que le place el bautismo porque es imagen del de sangre con que Cristo nos lavó y regeneró desde la cruz, y la confirmación porque en la fé con que ha entrado en la vida se afirma el cristiano; de la eucaristía manifiesta que tiene tal virtud que no hay hombre que pueda expresarla, y que es indecible el gozo que ocasiona a María cuando un ministro justo es quien celebra el santo sacrificio; que la bendición de la Virgen recae sobre el varón que aspira al orden sacerdotal; que nunca niega aquella su perdón al que se entrega a la penitencia; y concluye ponderando la eficacia de la postrera unción.

Y por último en la hora de completas dice que la memoria de los grandes dones, de la esperanza y del perdón nos hace valientes, francos, alegres y virtuosos en todos nuestros actos, y que se alcanza el amor de Dios dedicando al divino hijo de María la flor de nuestros recuerdos, que es la de hacerle presente nuestra frivolidad: que el entendimiento hace comprender verdaderamente el pecado, despertando luego el temor y la contrición, al paso que María no permite que en culpa mueran los arrepentidos; que quien ama con toda su voluntad a la augusta princesa del cielo, tiene tan noble amor que en todo acierta, en nada yerra; luego dice a los ángeles que no importa rueguen a su reina para que nos ame, pues tanto es el amor que nos tiene que es innecesaria su intercesión; pues si entrañablemente no nos amase, nadie pudiera evitar las infernales penas, ni alcanzar los placeres del cielo; que al imaginar los terribles y eternos castigos llénasele el corazón de tristeza y miedo, hasta que se acuerda de la madre del amor; y al hablar de los sentidos, exclama: - “Cuando tiendo una mirada por la tierra, el mar y el cielo; cuando oigo el canto de los pájaros; cuando aspiro el perfume de las flores; cuando percibo el delicado sabor de los manjares; y toco ricas telas, preciosas maderas, oro y rubíes, y hablo entretanto con recogimiento con la Señora de los cielos; cuando a ella me entrego en cuerpo y alma; ay! siento entonces tanta dulzura en mi corazón, que nunca igual la experimento.” Y da fin Raimundo a su poema ensalzando los efectos de la verdadera oración.

Esta hermosa poesía está escrita en versos pareados, fáciles y fluidos y en esmerado lenguaje; y contiene no pocas bellezas literarias, ya en lo que mira a su esencia, ya en lo que atañe a su forma.


HORAS DE NOSTRA DONA

SANCTA MARIA.

-------

Deus, en vostra virtud comença RAMON aquestas horas de nostra dona Sancta María é cántense al só dels hymnes.


A honor del major Senyor

Jesu-Christ, vull far per s' amor

Set horas de sua mayre

Que es de peccats repayre,

Per esperança e perdó;

Las set horas aquestas só:

Maytinas, prima, tercia,

Mitg día, nona y sia

Vespres, completas, e si y fós

Altre hora fora joyós.

Cascuna es de setenas

Qui son de oracions plenas:

L' hora qui es de maytinas

Es de personas divinas:

Prima es de la humanitat

Ab que Deus ha el mon creat (1):

Tercia del Esperit Sant

Qui set dons dona en amant;

Mitg dia de set virtuts

Qui son carreras de saluts (2):

Contra los set peccats mortals

Está nona hora cabals:

Vespres son dels set sagraments

Qui de la fe son ornaments:

De set cosas es completa

Ab qui los Sants fan colleta

De sanctitat perpetual

En gloria celestial.


DE LA CONFESSIÓ QUE HOM DEU FER Á CASCUNA HORA

ANS QUE LA DIGA.


A vos mayre de pietat

Me confes de tot mon peccat,

Ab dolor e contricció,

Volent far satisfacció

A mon poder del falliment

Qu' ay fayt ves vos e mante gent:

E vos, dona, per pietat

Prenets esta hora en grat;

La qual dic per vostra lausor

E p' el vostro fill Salvador.

Ave María alegramen

Diga hom al començamen.


DE MATTINAS.

I.

De un Deu.

Es un Deu e una dona

Qui sobre totas es bona;

De aquests dos es trastot lo mon

En lonch, pregon, ample e redon;

La dona es Sancta María

Qui a fill sens d' hom paria,

E es un fill home e Deu;

E çell qui tot vòl esser seu

No hage pahor a la mort,

Que lo mal esperit l' emport;

Car Deus lo vòl al cel haver

Pus tot s' es dat a son voler.


II.

De Deu pare.

En la divina natura

Es un payre sens mesura;

En la natura humana

Una dona es qu' hom reclama;

Nostra dona mayre de Deu

Qui es filla de l' hom fill seu,

E del payre e la mayre fó (3)

Mercé, pietat e perdó.

Amdos están en aquel port

On hom no mor a mala mort;

Lo payre e la mayre amdos

Sien payre e mayre de nos.


III.

De Deu fill.

Es un fill Deu en Deitat
Fill de sa filla Christ nomenat (4);
Qui es trames per son payre
Per esser nostre Salvayre.
Aquel fill ha tan gran virtut
Que sens éll hom no ha salut;
E té per sa mayre perdó
E no diu a null hom de no
De neguna perdonança
Si en sa mayre ha fiança;
Aytal fill sia conegut
Per tot lo mon e car tengut.

IV.
De Sant esperit.

De Deu payre e fill amant
Hix un esperit qui es sant,
E es creayre e senyor,
E vòl la puella d' amor
Mays que quant ha creat sajus
E l'ha sus enfora Jesus;
E quant prega hom la puella (5)
Que li ajut li consella,
Que a son fill ella deman
Só de que hom la va pregan,
Puys l' ha fayta mayre d' honor
E refugi de peccador.


V.

De creador.

Lo mon ha sol un creador

Qui l' ha creat per far honor

A la puella sa mayre

De los peccadors guiayre

Com son en tribulació,

E pregon ella que lur dó

Conçell, confort, gaug é amor,

Com servesquen nostre Senyor

Ab tot quant han a lur poder

E de lurs peccats dol haver;

Aquella puella es cabal

De tot ço perque amor val.


VI.
De recreador.


Un recreador de quant es

En una verge home se fes,

Ab una tal condició

Que vengués a salvació

L' humá genre qu' era perdut,

E que la verge fos salut

De tots aquells que l' amarán,

E qu' el creayre en istán

Complesca sua demanda,

Pus sa mayre ho comanda,

Perque 's confort tot peccador

Si ama la dona meyllor.


VII.

De glorificador.

Gloria nostra dona 'l cel
Ab l' ángel Sant Gabriel
E ab tots los sants que la y son
En veser son fill desiron,
Qui ' els dona gloria tan gran
En membrant, entenent e aman,
E ab un tal sguardament
Que no es nengun hom vivent
Qui la pogués dir ni pensar:
- Fill, dix la Verge, pus poch dar
En est loch tal gloriament
Veng' on say tuyt nostro ’n parent.



DE PRIMA.

A vos mayre de pietat.

I.

De la sua concepció.

Ah Deus! ¿con gran maravella

Es que regina puncella

Haje ver home conçebut

Qui ver Deus sia sdevengut?

Emper no 'n so y maravellat

Pus que fo per lo esperit Sant,

Qui pòt complir quant vòl haver,

Si voluntat ha, ab son poder (6).

Mas la virtut d' on fó plena

Quant li fó fayta estrena

De fill Deu home qui fos seu

No la pográ far major Deu.


II.

De la nativitat.


Quant consir la nativitat

Qu' home ver pusca esser nat

De fembre verge e passar

Un cors per altre sens trencar,

Molt stay en gran spaven

Tro que pens lo conçebimen

Qui fó per miracle complit

Per lo Senyor Sant Esperit;

Mas quant consir lo gran plaer

Que la Verge hac sens doler

En enfantar home e Deu

Me maravell sobre 'l seyn meu.

III.

De la passió.

Anc pasio de passió

Ne de neguna acció

Poch sofrir cos ne pensament,

Com soferí la Verge humilment,

Quant vi son fill tant ahontat

Sus en la crotz mort e penjat;

E adonchs desirá morir

Car no 's podia sostenir;

Mas car havia gran plaer

En son amorós fill veser

No la podia pendre mort,

Estava en guayg e desconort.


IV.

Devallá als inferns.

Quant Jesu-Christ fó mes al vas,

Dix la regina: - ¿Qué farás?

Irás a mayso per morir,

O estarás say per vivir

En veent aquest moniment? -

De mentra era en est pensament

L' arma de son fill devallá

En infern, de lo qual gitá

Adam e tots sos companyons

Per victoria e perdons.

- Ah! dix Abraham, de ma cusina,

E com es de nos medicina!


V.

De resurrecció.

Jesus resucitat, sentit

Recobrá e virtut l' esperit

De la regina en plaer:

On fo conformat sens doler;

E dix a son fill en rien:

- ¿Que s' es feta soptosamen

La greu dolor qu' eu suy sentir!

E vos fill ¿podets may morir? -

E quant recobrá son scient,

E conech manifestament

Que son fill fó resucitat,

Null gaug al seu es comparát.


VI.


Del pujament de Jesu-Christ al cel.


Quant Jesus hac son fayt complit

Al payre, al Sant Esperit

En est mon, ah san Gabriel

E ab tots los ángels del cel,

Puja el sen a son payre,

Al cel qui es son repayre;

E sa mayre 'n lo mon lexet

En qui molt paubrement visquet,

Per ço que gran eximpli fós

A hom rich, avar e ergullós,

E que tots jorns son fill pregás

Que als peccadors perdonás.


VII.

Del dia del judici.

Resucitará tota gent

E venrá a lo jutjament

De Jesu-Christ qui es Senyor,

Qui dirá a li peccador:

- Anats a lo foch infernal

A haver dolor perpetual. -

E dirá a la puncella:

- Mayre! vostres fills apella

A la gloria eternal,

E dona lur juy per cabal (7)

A tota la lur voluntad,

Pus que per ells m' has tant pregat.


DE TERCIA.

A vos mayre.

I.

De saviesa.

A la mayre del gran Senyor,
Mayre de valor e d' amor,
Ha donat lo Sant Esperit
Un dó qui está molt complit,
Apellat sapiencia,
Per ço que aquel hom sia
En lo seu libre nou escrit,
Qui haurá d' ella gran bé dit;
Perque diguen bé de s' amor
Tuyt li just e li peccador:
Car ella 'ls dará tal saber
Que poran lo seu fill veser.

II.
De enteniment.

L' Esperit Sant enteniment
Dona qu' hom sia conexent (8)
De ço que es bé e es mal;
E la regina atretal
Lo dóna á çells qui son seus,
Per ço qu' ells coneguen Deus;
E la regina a l' esperit
Ha un gran orde establit,
Qu' hom entena son fill amán (9)
Ab contricció e plorán,
Que lur perdó culpas e torts
E que los guard de malas morts.

III.
De consell.

Dona Sant Esperit consell
A la regina, que capdell
Lo mon a via de salut (¡O)
Mas hom s'es tant desconegut
Que no 's vòl lexar capdellar
A la regina, ne pregar
Que lo consell quant es vençut,
E 'n mortal peccat cahut,
E está tot desemparat,
Com a home desconsellat;
E si la regina no pregás
Son fill, fora 'l mon en mal cas.


IV.

De força.

Sant Esperit dona força

A tot hom qui bé s' esforça

A reclamar quant es cuytat (11)

La regina de pietat,

Qu' enfortex tot pensament

Qui sia humil e tement

Contra falliment e peccat;

E télo tan fort esforçat

Si es pacient per sa' amor,

Qui tuyt li demoni major

No 'l poden pendre ne forçar,

Car al seu fill lo fá guardar.


V.

De sciencia.

Sciencia es donada
Per Sant Esperit, pausada
En la douça dona d' amor
Qui la dóna al peccador,
Per ço que sapia on es
Socors, pietat e mercés;
E que a ella los deman,
Car del donar ha gran talan,
E dona sciencia infusa,
E quant hom li quer no s' escusa;
Ans lo te fortment a mal
A çells a qui saber no cal.


VI.

De pietat.

Pietat! quius ha donada
A la Verge coronada,
Haus donada al Sant Esperit,
Per ço que no sian punit
Li peccador qu' han fiança
En la Verge quins avança
En tal granea e bontat
Que per vos son tuyt salvat,
E estors a foch qui mays no mor.
Pietat! venits a mon cor,
E fayts n' exir suspirs e plors
Membrant la regina d' amors!

VII.

De temor.


Temor! d' amor sols venguda
De la regina quins ajuda;
Sots per l' esperit tramesa,
De Deu e d' amor dexesa,
Per ço que tots comunament
Temem a fayre falliment
Contra la douça puncella
Que ab amor nos apella:
Çella e 'I Sant Esperit
En nos no han re depertit:
Temor! ab vos mercé deman
A la regina en ploran!


DE SEXTA.
A vos regina.

I.

De justicia.

Justicia es ço perque just
fá ver judici: e al fust
Pujá a morir lo Salvador
Per desliurar li peccador,
E per donar justicia
A sa mayre verge pia;
Per ço que faça jutjament
De tot hom qui es penedent (12),
Qui de peccats demán perdó
Prometent satisfacció,
Que si 's jutje sia jutjat
E'l peccat sia perdonat.


II.

De Prudencia.

Prudencia es la virtud

Perque hom eleig salut,

E fuyg a mal e peccat,

E es donada de bon grat

Per nostra dona a son amích,

Com per altre mal se castích,

E sapia el bé que pòt far

E lo mal que pòt esquivar;

Perque prudencia es luts

Que mostra vías de saluts,

E mostra carreras de mort,

E aporta hom a bon port.


III.

De fortitudo.

Fortitudo es tal virtud

Que conforta cor combatut

Contra malvestat e engan

Ab esperança, e ' en pregan

La regina que li ajut,

Com l' enemich sia vençut

Ab fortitudo, que es port

En qui cascun hom es tan fort,

Que vens e no está sobrat;

E qui es bé enamorat

De la Verge, mayre e flor,

Sia forts contra fals amor.


IV.

De temprança.

Temprança es virtud cabal,

E 'n sanitat mays qu' altre val;

Es virtud que soven dona

Bons mérits a la persona;

fá viure mesuradament

Menjant, parlant e en vistent;

E vòl la dona de valor

Que hom l' haje per sa amor;

Car ella la hac en est mon,

Perque tots aquells d' ella son,

Qui de temprança son vestit

E ab ella son be noyrit.


V.

De fe.

Fe es virtud ab que enten
Veritat nostre entenimen
Com enten sobre son poder;

E qui la fe vòl mantener

Dels articles e 'I sagrament,

Será en lo manteniment

De la Verge, qui fe amá

Quant Gabriel la saludá;

La nostra fé 'n ella romás

Quant Jesu-Christ passá p'el pas.

De la mort qu' hay gran dolor,

Car la fe no ha mays d' honor.


VI.

De esperança.

Es esperança la virtut

Ab qu' hom espera la salut

Que ve de merce e perdó,

E mou la Verge a rahó,

Que deja a son Deu fill pregar

Que tots aquells vulla salvar

Que en ella han bon esper,

Perque esperança, car tener

La deu tot hom pus que tant val,

E que la tenga per censal

De la Verge que li consent

A tot lo seu requeriment.



VII.

De caritat.


Caritat es virtut major

Ab que hom ama ‘l Deu d' amor,

En aman son prohisme e sé,

E la regina qui la té,

Per ço que la dó a tot for

E ‘n puscha hom complir son cor,

Aytant quant l' hom volrá complir

E ab gaug viure e morir;

E qui caritat vòl haver

Faça a la Verge son plaer,

Car sens ella no 's pòt donar

Vendra, comprar ne autrejar.



DE NONA.

A vos mayre.

I.

De avaricia.
Avaricia es çell peccat

Qui es mays contra caritat,

Contra larguea e perdó;

Espera 'n satisfacció

E no 's sadolla hom de res,

Ans lo sotsmet a tot quant es,

E pert n' hom la Verge d' amor

Qui no prega nostre Senyor

Per negun hom que sia avar,

Car per re noʻl pòt amar;

Pus que de diners fá tresor

E no del fill seu en son cor.


II.

De glotonia.

Glotonia es çell peccat

Perque vé ans paupertat,

E perque hom es soven mal sá

E en sas paraulas vilá;

E aquell hom que es golós

Mays que altre hom es pererós;

E quant no menja es irat,

E trist está quant ha menjat:

En la dona, flor de amor,

Hom golós no troba sabor,

Perque la Verge no 'l requer

Que li faça negun plaer.


III.

De luxuria.

Luxuria es pudent peccat

Qui en hom consuma sanitat;

E es peccat que mays desplau

A nostra dona, qui 's palau

De virginitat e odor

Que hix de blanca flor d' amor.

E aquell hom luxuriós

Es trop vilá e ergullós,

Si nostra dona vá pregan

Que sia 'n re d' éll membran,

Car dos contraris no estan

En un acort ne en un talan.


IV.

De ergull.

Ergull es peccat qui en alt

vòl estar, e ‘n jus pren tal salt,

Que negun home ergullós

No ha amichs ne companyos.

Ergull no hac la plasenta

Quant dix: - Vet mala sirventa (13)

Del Senyor, fasse 'n son plaer.

E hom que orgull vòl haver

No es per la Verge membrat

A la mort quant será jutjat;

Ans lo lexa anar a la sort

Del demoni a mala mort.


V.

De accidia.


Accidia es neglegiment

En far bé, e es amament

De falliment e de tot mal;

Perque accidia no val,

Ans desval tant, que tol valor

E' n pert hom la dona de amor,

Qui ama bé en tot quant es,

Perque es vilá e descortés

Vays la Verge e accidiós,

E mays que altre es anujós,

E ja la Verge no 'l valrá

A la mort quant ops li será.


VI.

De enveja.


Enveja es desijament

De castell, sembra o argent,

Contra caritat e rahó

Volent hom la possessió

D' altruy, sent que no' y ha null dret;

Perque enveja lo sotsmet

A ira e a dampnació;

E já no fá sa oració

A nostra dona que l'ajut;

Car envejós no ha virtut

Que sia exoit ne entés,

Car ab peccat null bé no es.


VII.

De ira.


Ira es trista passió

E voler contra elecció

De lexar mal e pendre 'l bé;

Perque hom irat no reté

En son voler sa libertat;

Car ira lo té carçerat,

E torba son enteniment,

E fá 'l fer mal soptosament;

Perque null hom qui es irat

En la Verge ha amistat;

Ans es per ella mal volgut,

Pus que per ira es vençut.


DE VESPRES.
A vos mayre.

I.
De matrimoni.

Matrimoni es sagrament

Que fá cópula carnalment

D' hom e fembra, e es amat

Per la Verge, que castedat

Ama, car está ajustat (11)

Seguents l' orde que fó pausat

En na Eva e en Adam;

E tot hom que castedat am

Sech lo primer ordonament,

E es a la Verge plasent,

Que vòl que hom sia engenrat

Ordenadament sens peccat.


II.

De baptisma.


Baptisma es lo lavament

Del peccat qu' el primer parent;

Han sobre tots homens sembrat,

Peccat original nomnat (15);

Lo cual baptisma ha en grat

Nostra dona, car començat

Fó per son fill en la crotz;.

Quant ab sa sanch nos lavá a tots,

E ’n flom Jordá fó batejats,

Per Sant Esperit saludats;

Gran fó lo seu baptisament (16),

Car molt hom n' ha salvament.


III.


De confirmació.

Confirmar es lo sagrament
Que confirma el batejament
Que han fayt del petit infan,
Lo cual atorga cuant es gran,
Ab voluntat e enteniment:
E Christ fó lo confirmament
Sus en la crotz ab sa greu mort,
Ab la qual mort son say estort
De mal peccat original;
E la regina qui mays val
vòl que hom sia confirmat,
Pus que en vera fe es entrat.

IV.


De la misa.

Lo sant sagrament del altar
Es dó a qui Deus no pòt dar
A paraula mays de poder,
Ab la cual Christ fá son cors fer
Ab lo prevera en traspassan
Pa e vi, en carn e sanch
Que es de nostron rey Jesus
éll estant al cel e sajus.
La virtut de aquell sagrament
No la pòt dir hom vivent,
N 'el gaug que nostra dona n'ha,
E majorment si hom just lo fá.


V.
De orde.

Orde d' acolit, diaque,
Prevera e subdiaque,
Es sagrament per Deu servir
En cantant e la missa dir,
E en infants a batejar,
E 'n matrimoni, confessar,
E lo prevera que perdó,
E faça estrema-unció,
E sia vicari de Deu,
E beneescha tot hom seu,
D'aquest sagrament fá plaer
A la Verge qui 'l vòl haver.

VI.
De penitencia.

Penitencia es sagrament
Per qui hom fá dejunament,
E's penet e requer perdó,
E hom fá satisfacció
De sos torts contra greus peccats,
E vòl qu' hom sian carçerats
En temor e 'n aflicció,
Ab dolor e contricció;
Aytal sagrament ha virtut
Qui mou la dona de salut
A una tal devoció,
Qu'a penedent no diu de no.


VII.
De extrema-unció.

Es la extrema-unció
Sagrament de querer perdó
A la fí assumadament
E qu'hom faça confirmament
De la fe en que ha estat,
E cascun s'en sia untat
Ab crisma com ver christiá;
E fo fayt en Christ quant penjá
En la crotz ab sanch e suor,
E en la regina ab plor,
Car ab negun sen no peccá (17)
Mays que nostres peccats plorá.


DE COMPLETAS.

A vos mayre.

I.
De membrança.

Membrança de gran dó
De esperança e de perdó
fá coratje franch e joyós
E 'n tots los fayts virtuós,
Per virtut del remembrament,
Si hom membre la pus plasent
Qui de membrar es joy e flor,
E fá membrar per nostr' amor
A son fill nostra frevoltat,
Per ço que haje pietat,
E per res no 's pòt abstener
Que nos am ab tot son poder.


II.

De entendre.


Çell qui enten ab veritat

Son falliment e son peccat

Ab contricció e temor

A la mort no hage pahor,

De son falliment e peccat

Si enten la gran pietat

Que ha de tots los peccadors

La douça dona de valors,

Que no sofer qu' hom sia mort

Ab neguna colpa e tort;

Pus que hom sa valor enten

E' s penet de son fallimen.


III.

De voluntat.

Qui ha veraya voluntat
A nostra dona de bon grat,

Há un tant noble amament

Que en tota res es avinent,

Leyal, humil, franch e cortes

E no falla 'n neguna res;

Car nostra dona el té tan car

Que no ’l lexa en res errar,

Amem donchs la Verge molt fort

Car ella es de tot gaug port,

Ont hom está segurament

E no tem nulla re vivent.


IV.

De angels.

Senyors ángels, nous cal pregar

La regina qu' ens, vulla amar,

Car ella ens ha tan gran amor

Que no y ha master pregador;

E vos senyor Sant Gabriel,

Michael, Seraphin, Raphael,

Fayts li ’n gracias e merces,

Car nostra advocada es;

Car si per sa amor no fós

Ja no pográ negú de nos

Fugir a pena infernal

Ni haver gaug celestial.


V.

De Imaginar.

Gay só quant vull imaginar

En la Verge gloriejar,

Que ha al cel imperial.

Imaginar mays me val
Que tot quant hay sentit de sá;
Car tots los sants que son d' allá
Canten de la sua valor,
Pregant per li peccador.
Mays quant imagin lo turment
Qu' en infern están longament,
Adonchs suy trist e hay pahor

Trò membr' a la dona d' amor.


VI.

De sentir.

Quant veig la terra e la mar,

Lo cel, e aug aucells cantar,

E sent de las flors lur odor,

E de las viandas sabor,

E toch drap, fust, aur, e rubís,

Per la dona de paradís

Ab la qual parle en pregan;

Quant l' arma e 'l cors li coman,

Adonchs sent al cor tal douçor

Que hanc no la sentí major

E dich a la Verge ploran:

- "Veus me dona 'n vostre coman (18)."


VII.

De pregar.

Aquell qui bé volrá pregar

La meyllor dona, e orar

Acus se de son falliment,

Desix aytant jutjament

Contra sí com ama perdó;

Car pus éll se pos en rahó,

No 'l pòt la dona de no dir

De res qui si vulla querir;

Mays çell qui ama mays salut

Qu' el judici per Deus volgut,

No fá oració leyal,

Ans ho té la dona a mal.

____


De la fí de aquest libre.

Las set horas son finidas

E per Ramon proferidas;

A la douça dona d' amor

Pregon per él li peccador.


VARIANTES.

(1) Ab que Deus ha ‘l mon recreat:

(2) Qui son de creaturas saluts:
(3) E del payre e la mayre só
(4) Fill de sa filla Deu nomnat,
(5) E quant prego ‘n la puella
(6) La voluntat ab son poder.
(7) E doner lur mi per cabal
(8) Dona com sia conexent
(9) Com entena son fill aman
(¡O) Lo mon havia de salut;
(11) A reclamar quant es irat
(12) De tot lo mon qui 's penedent,
(13) Quant dix: - Vetme la sirventa

(14) Ama, car está amistat

(15) Peccat original nomenat
(16) Gran fó lo seu banyament,
(17) Car ab negun seu no peccá
(18) - "Deus me don en vostre coman.” (este don pareix dou, pero sal passá en les u, n segóns lo tipo de lletra)