Mostrando las entradas para la consulta cusina ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta cusina ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 29 de julio de 2024

4. 6. Testamén del tío Gil Amor.

Capítul VI.

Testamén del tío Gil Amor.

Testamén del tío Gil Amor. Ayerbe

Moltes coses grassioses o extraordinaries ha vist lo lectó hasta ara; pero cap mes que la que va passá aquells mateixos díes en uns consultós de Ayerbe. Eren un agüelo, una agüela y una sagala de uns vin añs, bastán donosa, encara que una mica morena, y mol ben vestida, formán contraste en les gales dels agüelos, que ya no podíen mes de cansats; y los tres en un tuf a dol mol espés y ressién, be que sense cap siñal de habé plorat. Los acompañabe un sagal del poble en lo que igual s'habíen topetat al carré y lo van agarrá per guía, ere aprenén de barbé, de uns catorse añs de edat, nova generassió que ya no coneixíe Pedro Saputo. Li va preguntá de quí ere, y va di que ere fill de la Suspira, y que sa mare díe que encara eren en ell algo parens.

- Home, mira lo que dius: conec a ton pare y a ta mare, y no sé res de mescles en ells. A vore cóm u endilgues.

- Sí, siñó, va replicá lo aprendís mol confiat; perque ma mare es cusina tersera de la tía Simona de Tuteubusques, que es cusina germana de Ramón Portodós, y Ramón Portodós va sé en la seua primera dona gendre carnal de la mare de Juan Brams, que está casat en la filla de Tornavoltes, que es cuñat de la sogra del germá del home de Salvadora Olvena, sa padrina de vosté. Va soltá aquí Pedro Saputo una gran carcañada, se va fé sis miches creus de admirassió, va torná a enríuressen, y va di:

- En efecte, tot aixó es verdat; pero sumats tots eixos parentescos, afinidats y consanguinidats, podríes di, com diríe Bart Simpson: multiplícat per cero. Li va caure tan en grassia aquell método de trobá les families, que después cuan sentíe de parentescos lluñans que se buscáen per interés, per vanidat, o per afissió y amor a les persones, al pun sen enrecordáe y díe. Lo entronque de la Suspira. Hasta los agüelos de la consulta sen van enriure en tot lo dol y la temó que portáen. Li va di al sagal que teníe que parlá y tratá en los forastés, que sen podíe aná, pero que tornare un atre día mes desplayet a fé una nova mostra de la seua bona memoria.

Va pendre entonses la paraula lo vell, y va di:

- Natros, siñó, venim a presentatos an esta chica, ya la veéu, que es mol pobra, y vosté si voléu la podéu fé rica.

- ¿Yo?, va di Pedro Saputo; ya tos explicaréu.

- Sí, siñó, ya mos explicarem, va continuá lo agüelo. Pos, com anaba dién, es filla de un gendre que vam tindre, y de una filla que se va morí fa sis añs. Ell la va matá, ell, sí siñó, perque ere una mala testa, gos, dropo, gastadó en dones roínes, que, siñó, a tot arreu ne ñan. Conque segons aixó, esta sagala es neta nostra. Pero com son pare se va fotre lo que li van doná y li vam doná, sempre los vam tindre que portá a cascarrulles mentres va viure la nostra filla, y después de tot mo sen van aná acabán; y ara les passem no de almoyna, perque no es verdat, pero sí com Deu vol. En fin, que la chica sigue felís, que a natros de poc ya mos pot engañá lo món. 

Pos siñó, yo tenía un germá que ere ric, no ric ric que diguem, perque atres u són mes; pero sí, siñó, ric de verdat per al que ell ere. Perque ademés que mons pares (¡cuáns añs fa!) li van doná mes que a mí, ell va sé mes tratán y ambulán, y la seua dona mes aspra y roína que una serba verda. Y van tindre bons añs y no mals fills, ni bons ni roíns, perque no ne van tindre cap. En mules y bueys y bestiá de tota classe de pel va guañá lo que ell se sap. Mort ara fa sing díes, dixe hereua a la nostra neta Ninila (Petronila), que es única a casa seua y a la meua, en pacte y condissions que se ha de casá dins de un añ y que sigue en la aprobassió y a gust de Pedro Saputo de Almudévar, que es vostra mersé. Y lo que ha dixat són sing mil libres en dinés y atres tantes que valen les seues possessions a casa. Miro ara vostra mersé si está a la seua má, com dieba, fé rica o pobra a Ninila, perque diu lo testamén que si passe del añ o no es a gust de la vostra mersé, tot u dixe pera les almes del purgatori y del atre món.

No se va admirá Pedro Saputo de este testamén, perque lo testadó (que al momén va adiviná quí ere) lo coneixíe y volíe mol, entráe a vórel sempre que passáe per Almudévar, de sol sentíl parlá ploráe de goch, y li díe moltes vegades: Después de Deu, Pedro Saputo; y li va oferí moltes vegades tots los seus bens y buscali novia en ells. Paraules que enteníe mol be Pedro Saputo, perque ara teníe en ell a la neboda.

- Segons la vostra explicassió, va contestá al vellet, eixe germá seu ere lo meu bon amic, lo tío Gil Amor.

- Lo mateix, sí, siñó, - va di lo agüelet.

- Que en pas descanso, va continuá Saputo. Séntigo no habél vist a les seues raderes hores; alguna vegada lo vach fe quedá a minjá juns. Pero yo voldría vore lo testamén.

- Aquí lo porto, va di lo paissano; y lay va traure; y en efecte, ficáe a la sagala les dos condissions. Li va preguntá an ella si teníe galans o pretendens.

- ¿Que si ne té?, va contestá la yaya; aixina, aixina. Y menejabe los dits de la má cap a dal.

- Pero natros, va di lo vellet, n'hi tenim buscat un; aquell sí que es bo, ric, sí siñó, de una casa mol bona. Una mica torsut porte lo coll del cap, y no li agrade mol an esta sagala; pero ya li diem que aixó ve después; lo que importe es que sigue ric.

- Es verdat, va di la velleta; y yo encara hay pensat en un atre milló que eixe, perque es mes ric, y tampoc no li agrade perque es garcho, tort de un ull, y li falte lo dit gros de una má.

¿Quína culpa té lo pobre mosso?

Volíe Pedro Saputo preguntali a la sagala, y los agüelos, parla que parlarás y torna a charrá, y no la dixáen contestá, adelantánseli sempre y reñín casi los dos per quí habíe de portá la paraula. 

Al final va di lo yayo:

- Val, mira, lo que natros volem es que sa mersé mos dono un papé escrit pel seu puñ que digue que li pareix be y aprobe lo casamén que natros faigam.

- ¿Conque només es aixó?, los va preguntá ell.

- Sí, siñó, van contestá los dos; no volem res mes, que después ya u lligarem natros tot ben lligadet.

- Pos be, va di Pedro Saputo; pera fé este papé vull preguntá algunes coses a Ninila, pero a soles.

- Tot lo que vullgue, va di lo vellet; ahí la té; lo que vullgue; la chica es mol aquell, y sinó... ¡ojito!... (va di miranla en ulls amenassadós).
Natros mon anem a la fonda.

- No sirá tan rato, va di Pedro Saputo, només caldrá que ixquen un rato a la cuina. Y sen van eissí.

- Mira, li va di a la sagala; per lo que vech, traten de casát en qui tú no vols, y yo, al contrari, dessicho que te casos al teu gust. 

Disme: ¿tens algún amán, algún mosso que te vullgue y te agrado? Párlam en llibertat, perque ya vech que está la teua sort a la meua má.

- Yo crec, va contestá ella, que ñan tres que me volen be, pero un mes perque fa dos o tres añs que me festeche. Y dels atres dos, si en aquell no pot sé, tamé me casaría en consevol de ells. 

Li va preguntá entonses (ya sol per curiosidat) si son tío Gil Amor li habíe parlat de ell alguna vegada; y va contestá que moltes, y que díe que sol dessichabe una cosa an este món.

- ¿Y va di quína cosa ere? Se li van ensendre les galtes a la sagala en esta pregunta, y plena de vergoña va contestá, que portál an ell de gendre a casa. Entonses Pedro Saputo se va ficá a escriure una carta en contestassió a un atra que li van portá del mossen, y acabada, va cridá en veu grossa y forta, van entrá los agüelets, los va entregá la carta y va di que estáen despachats.

- Pos ¿y la chica?, va preguntá lo vell.

- Uspen los tres de dabán de mí, los va contestá en aspró, si no volen que los agarra del bras y los faiga rodá escales aball. 

- ¡Siñó!

- Fora de casa meua, tos dic; ¡Au!

Los pobrets, tremolán, esglayats y no atinán casi en les portes, sen van aná plorán, sense sabé qué passáe.

Los van vore Rosa y sa mare y los va fe compassió; pero al arribá a la porta del carré y abans de eixí van sentí que lo vell li díe a la sagala:

 - Tú tens la culpa, sí, tú; que no li haurás volgut doná gust.

- Ah, tunanta, va di la vella: te hay de desfé a bufetades y pessics. ¡Per no donali gust! ¡Y la herensia qué! ¡Carnussa, que mos has perdut!

- ¡Per Deu!, díe plorán la sagala. ¿Qué gust ni qué disgust li hay pogut doná yo si no me ha dit res?

- ¡No te ha dit res! Eixes coses se fan sense dís. Tú ten enrecordarás del día de avui. Y la amenassabe en lo puñ preto. La sagala juráe que res li habíe dit ni demanat; y sinó, va di, tornem a pujá.

- A pujá, va di s'agüelo, a que mos agarro en un feix y mos faigue volá per la finestra. Anem, anem, que ya te passarem la cuenta.

Van escoltá tamé tot aixó la mare y la filla, lay van contá a Pedro Saputo, extrañanles mol aquella duresa y crueldat. Pero ell les va di que ñabíe una raó pa tot alló, y que pronte aquelles llágrimes se convertiríen en goch y alegría.

 - Veigáu lo que pot lo interés, pos tan sentíen los dos perdre la herensia per no habé acatat la sagala lo que malissiosamen discurríen que yo li había demanat, creén que per naixó hay volgut quedám a soles en ella. Y lo que éstos han fet, no dudéu que de cada sen u faríen noranta nou, trobanse al mateix cas.

Y aquell únic potsé u aprobaríe dels atres.

Van arribá los agüelos a Ayerbe y apenes se va sabé lo mal recado que portáen se van espantá los pretendens de la sagala y la van dixá com los muixons cuan en gran sarabastall acudixen al caure lo día, que si va algú y tire en forsa un códul escampen tots calladets y fan una revolada cap a un atra part. Pero lo mossen, lo prior de Santo Domingo y atres persones prinsipals van prometre intersedí en Pedro Saputo, y en efecte li van enviá micha dotsena de cartes, y ell los va despachá sense contestán cap; en lo que se van reafirmá en que Pedro Saputo volíe los bens del tío Gil Amor pera les almes del atre món, y ya lo mateix mossen y lo prior dels flares sels repartíen caritativamen en esperansa.

Sis díes fée que estáe a Almudévar cuan van arribá los agüelos del testamén, y ne va está vuit mes consedinlos al cariño de Eulalia y Rosa, y ne haguere consedit mol mes de bona gana. Les va dixá, pero en tan sentimén que casi va plorá en elles; y va aná cap a Ayerbe aon tamé ne portabe una apuntada.

Apenes va arribá, va cridá a Ninila y en molta afabilidat li va preguntá quins galans li habíen quedat de tans com van di que ne teníe. Ella, enrecordansen del mal trate dels agüelos, y veén que tamé la habíe entrat a un cuarto a soles, dudán, en les galtes colorades, mirán an terra, sofocada, y luchán en la vergoña, va contestá:

- Encara que sé que no soc prou hermosa... sin embargo... ningú me ha tocat encara... lo que vostra mersé vullgue fé de mí... 

Pedro Saputo, al sentí aixó, se va portá la má al fron enrabiat; y la ira per una part, la compassió per un atra, pensán en la malissia dels agüelos, y en lo candor y inossensia de la sagala, va está un rato neguitós y apamplat sense sabé cóm rompre. 

Al remat va eixecá lo cap y li va di entre severo y afable:

- Yo lo que dessicho es la teua felissidat, y lo que te demano es que me digues si dels pretendens que teníes ten ha quedat algún fiel después de sabé que yo no te volía doná la herensia.

- Un, va di ella, tota avergoñida, suán y tragán saliva dels ñirvis.

- ¿Es lo que tú creíes que te volíe mes?

- No, siñó, ara vech que me volíe mes que aquell, perque me ha dit que tan li fotíe si yo era pobra.

- Pos ves y que me lo porton aquí tons yayos; tornarás tú tamé en ells.

Se van presentá en lo mosso; va vore Pedro Saputo que ere ben pincho, galanet com un pintó de Arnes, gallet, no massa ardén y fogós, pero de un cor com un Alejandro. Li va pareixe be y va maná cridá a un escribén y se va fé la declarassió en forma, aprobán la boda de Ninila en aquell noble y desinteressat jove. Acabat aixó, va fé quedá als agüelos y a la sagala, y an ells los va empendre aspramen lo seu mal propósit y villana sospecha, y an ella li va encarregá mol la virtut y la fidelidat al home.

En cuan a la enregistrada de aquell poble la va vore dos vegades y sempre per casualidat: ere tiessa, jarifa, collerguida, pantorrilluda y ben plantada, en aire de ficás en jarres, descocada y capás de aventali un mentíu al fill del sol; y va di: Llástima que yo no siga tot un tersio de soldats pera emportámela de vivandera.


Original en castellá:


Capítulo VI.

Testamento del tío Gil Amor.

Muchas cosas graciosas o extraordinarias ha visto el lector hasta ahora; pero ninguna más que la que sucedió aquellos mismos días con unos consultores de Ayerbe. Eran un viejo, una vieja y una muchacha de unos veinte años, bastante donosa, aunque un poco morena, y muy bien vestida, formando contraste con las galas de los viejos, que ya no podían más de cansados; y los tres apestando con un luto muy espeso y reciente, bien que sin maldita la señal de haber llorado. Acompañábalos un muchacho del lugar que acaso toparon en la calle y le tomaron por guía, el cual aprendía de barbero, de hasta catorce años de edad, nueva generación que ya no conocía Pedro Saputo. Preguntóle de quién era, y dijo que era hijo de la Suspira, y que su madre decía que aún eran con él algo parientes. - Hombre, mira lo que dices: conozco a tu padre y a tu madre, y no sé tener mezclas con ellos. A ver cómo lo endilgas. - Sí, señor, replicó el aprendicillo muy confiado; porque mi madre es prima tercera de la tía Simona de Tutelobuscas, que es prima hermana de Ramón Llevodos, y Ramón Llevodos fue con su primera mujer yerno carnal de la madre de Juan Bramidos, que está casado con la hija de Tornavueltas, que es cuñado de la suegra del hermano del marido de Salvadora Olvena, su madrina de usted. Soltó aquí Pedro Saputo una gran carcajada, se hizo seis medias cruces de admiración, volvió a reírse, y dijo: - Con efecto, todo eso es verdad; pero sumados todos esos parentescos, afinidades y consanguinidades, podrías decir: cero y llevo cero. No obstante le cayó tan en gracia aquel método de encontrar las familias, que después cuando oía de parentescos lejanos que se traían por interés, por vanidad, o por afición y amor a las personas, al punto se acordaba y decía. El entronque de la Suspira. Hasta los viejos de la consulta se rieron con todo su luto y los temores que traían. Dijo al fin al muchacho que teniendo que hablar y tratar con los forasteros, se podía ir, pero que volviese otro día más de espacio a hacer una nueva muestra de su buena memoria. Fuese, y Pedro Saputo quedó consigo en favorecerle por el despejo que mostró en la relación de tan extraño rodeo, que no era aún parar a él o a su madre, sino al marido de su madrina.

Tomó entonces la palabra el viejo, y dijo: - Nosotros, señor, venimos a presentaros esta chica, ya le veis, que es muy pobre, y vos si queréis la podéis hacer rica. - ¿Yo?, dijo Pedro Saputo; ya os iréis explicando. - Sí, señor, ya nos explicaremos, continuó el viejo. Pues, como iba diciendo, es hija de un yerno que tuvimos, y de una hija que se murió hace seis años. Él la mató, él, sí, señor, porque era una mala testa, holgazán, pendenciero, gastador con mujeres malas, que, señor, en todas partes las hay. Conque según eso, esta zagala es nieta nuestra. Pero como su padre acabó lo que le dieron y le dimos, siempre los tuvimos que llevar a cuestas mientras vivió nuestra hija, y después de todo se nos fue acabando y dio fin de día en día, y nos quedamos per istam; y agora los pasamos no de limosna, porque no es verdad, pero sí como Dios quiere. En fin, que la chica sea feliz, que a nosotros de poco ya nos puede engañar el mundo. Pues señor, yo tenía un hermano que era rico, no rico rico que digamos, porque otros lo son más; pero sí, señor, rico de verdad para lo que él era. Porque además que mis padres (¡cuántos años hace!) le dieron más que a mí, él fue más tratante y ambulante, y su mujer más ingrata y ruin que una azarolla verde. Y tuvieron buenos años y no malos hijos; bien que hijos, ni buenos ni malos, porque no tuvieron ninguno. Con mulas y bueyes y ganados de todo pelo ganó lo que él se sabe. Hase muerto ahora cinco días, y deja heredera a nuestra nieta Ninila (Petronila), que es única en su casa y en la mía, con pacto y condiciones que se ha de casar dentro de un año y que sea con la aprobación y a gusto de Pedro Saputo de Almudévar, que es vuesa merced. Y lo que ha dejado es cinco mil libras en dinero y otras tantas que vienen a valer sus posesiones con la casa. Mire ahora vuesa merced si está en su mano, como decía, hacer rica o pobre a Ninila, porque dice el testamento que si pasa del año o no es a gusto de su merced, de vuesa merced, todo lo deja para las almas del purgatorio y del otro mundo.

No se admiró Pedro Saputo de este testamento, porque el testador (que al momento adivinó quién era) le conocía y quería mucho, entraba a verle siempre que pasaba por Almudévar, de sólo oírle hablar lloraba de gozo, y le decía muchas veces: Después de Dios, Pedro Saputo; y le ofreció muchas veces todos sus bienes y buscarle novia con ellos. Palabras que entendía muy bien Pedro Saputo, porque aquél se tenía consigo a la sobrina.

- Según vuestra explicación, respondió al viejo, ese hermano era mi buen amigo el tío Gil Amor. - El mismo, sí, señor, dijo el viejo. - En paz descanse, continuó Saputo. Siento no haberle visto en sus últimas horas; alguna vez le he hecho quedar a comer conmigo. Mas yo desearía ver el testamento. - Aquí lo traigo, dijo el paisano; y le sacó; y en efecto, ponía a la muchacha las dos condiciones. Preguntóle a ella si tenía galanes o pretendientes. - ¿Si tiene?, respondió la abuela; así, así. Y meneaba los dedos levantando la mano. - Pero nosotros, dijo el viejo, le tenemos buscado uno; aquél sí que es bueno, rico, sí, señor, de una casa muy buena. Un poco torcido lleva el cuello de la cabeza, y no le gusta mucho a esta rapaza; pero ya le decimos que eso viene después; lo que importa es que sea rico. - Es verdad, dijo la vieja; y aun yo le he pensado otro mejor que ése, porque es más rico, y tampoco no le gusta porque es tuerto de un ojo y le falta el dedo pulgar en la una mano. ¿Qué culpa tiene el pobre mozo?

Quería Pedro Saputo preguntarle a la muchacha, y los viejos, hablar y darle, y no dejarla responder, adelantándosele siempre y riñendo casi los dos por quien había de llevar la palabra. Al fin dijo el abuelo: - Vaya, mira, lo que nosotros queremos es que su mercé de vuesa merced nos dé un papel escrito de su puño que diga que le parece bien y aprueba el casamiento que nosotros hagamos. - ¿Conque no más es eso?, les preguntó él. - No, señor, respondieron los dos; no queremos más, que después ya lo endilgaremos nosotros. - Pues bien, dijo Pedro Saputo; para hacer este papel quiero preguntar algunas cosas a Ninila, pero a solas. - Todo lo que quiera, dijo el viejo; ahí la tiene; lo que quiera; apuradamente la chica es muy aquél, y si no... ¡cuidado!... (dijo mirándola con amenaza). Nosotros nos vamos a la posada. - No tanto, dijo Pedro Saputo, bastará que salgan un rato a la cocina. Y se salieron.

- Mira, le dijo a la muchacha; a lo que veo, tratan de casarte con quien tú no quieres, y yo, al contrario, deseo que te cases a tu gusto. Dime: ¿tienes algún amante, algún mozo que te quiera y te guste? Háblame con libertad, porque ya veo que está tu suerte en mi mano. - Yo creo, respondió ella, que hay tres que me quieren bien, pero uno más porque hace dos o tres años que me festeja. Y los otros dos, si con aquél no puede ser, también me casaría con cualquiera de ellos. Preguntóle entonces (ya por sola curiosidad) si su tío Gil Amor le había hablado de él alguna vez; y respondió que muchas, y que decía que sólo deseaba una cosa en este mundo. - ¿Y dijo qué cosa era? Encendiósele el rostro a la muchacha a esta pregunta, y llena de vergüenza respondió, que traérselo de joven a casa (de amo joven, de yerno). Entonces Pedro Saputo se puso a escribir una carta en contestación a otra que le trajeron del cura, y concluida, llamó con voz grave, entraron los abuelos, entrególes la carta y dijo que estaban despachados. - Pues ¿y la chica?, preguntó el viejo. - Sálganse los tres de delante, les respondió con aspereza, si no quieren que los tome del brazo y les haga rodar la escalera. - ¡Señor! - Fuera de mi casa, digo; ¡ea! Los infelices, temblando, asustados y no atinando casi con las puertas, se fueron llorando, sin saber lo que les pasaba.

Viéronlos Rosa y su madre y les dieron compasión; pero al llegar a la puerta de la calle y antes de salir oyeron que el viejo decía a la muchacha: - Tú tienes la culpa, sí, tú; que no le habrás querido dar gusto. - Ah, tunanta, dijo la vieja: te he de deshacer a bofetadas y pellizcos. ¡Por no dalle gusto! ¡Y la herencia! ¡Bribona, que nos has perdido! - ¡Por Dios!, decía llorando la muchacha. ¿Qué gusto ni qué disgusto le he podido dar yo si no me ha dicho nada? - ¡No te ha dicho nada! Esas cosas se hacen sin decirse. Tú te acordarás del día de hoy. Y la amenazaba con el puño. La muchacha juraba que nada le había dicho ni pedido; y si no, dijo, volvamos a subir. - A subir, dijo el viejo, a que nos coja y nos vuele por la ventana. Vamos, vamos, que ya te ajustaremos la cuenta.

Oyeron también todo esto la madre y la hija, y se lo contaron a Pedro Saputo, extrañando mucho aquella dureza y crueldad. Pero él les dijo que había su fin en ello, y que pronto aquellas lágrimas se convertirían en gozo y alegría. - Y ved, les dijo, lo que puede el interés, pues tanto sentían los dos perder la herencia por no haber condescendido la muchacha a lo que maliciosamente discurrían le había yo pedido, creyendo que por eso he querido quedarme a solas con ella. Y lo que éstos han hecho, no dudéis que de cada ciento lo harían noventa y nueve, hallándose en el mismo caso. Y aquel único lo aprobaría quizás en los otros.

Llegaron los viejos a Ayerbe y apenas se supo el mal recado que traían se espantaron los pretendientes de la muchacha y la dejaron como los pájaros cuando con gran bullicio acuden al caer el día, que si va alguien y tira con fuerza una piedra huyen todos callados y vuelan a otra parte. Mas el cura, el prior de Santo Domingo y otras personas principales les prometieron interceder con Pedro Saputo, y con efecto le mandaron con un propio media docena de cartas, y él les despachó sin contestar a ninguna; con que se afirmaron más y más en que Pedro Saputo quería los bienes del tío Gil Amor para las almas del otro mundo, y ya el mismo cura y el prior de los frailes se los repartían caritativamente en esperanza.

Seis días hacía que estaba en Almudévar cuando llegaron los viejos del testamento, y estuvo ocho más concediéndolos al cariño de Eulalia y Rosa, a quien hubiera concedido mucho más de buena gana. Dejólas en fin, pero con tanto sentimiento que casi lloró con ellas; y fue a Ayerbe donde también llevaba una registrada.

Apenas llegó, llamó a Ninila y con mucha afabilidad le preguntó qué galanes le habían quedado de tantos como le dijeron que tenía. Ella, acordándose de los malos tratamientos de los abuelos, y viendo que también la había entrado en un cuarto a solas, dudando, ruborosa, mirando a tierra, sofocada, y luchando con la vergüenza, respondió: - Aunque conozco que no soy bastante hermosa... sin embargo... nadie me ha tocado aún... lo que vuesa merced quiera hacer de mí... Pedro Saputo, al oír esto, dejó caer la frente en la mano sobre la mesa; y la ira por una parte, la compasión por otra, pensando ya en la malicia de los viejos, ya en el candor e inocencia de la muchacha, le tuvieron un rato desazonado y perplejo no sabiendo cómo romper. Al fin levantó la cabeza y le dijo entre severo y afable: - Yo lo que deseo es tu felicidad, y lo que te pido es que me digas si de los pretendientes que tenías te ha quedado alguno fiel después que han sabido que yo no te quería dar la herencia. - Uno, dijo ella, toda avergonzada y sudando y tragando saliva de congoja. - ¿Es el que tú creías que te quería más? - No, señor, sino que agora veo que me quería más que aquél, porque me ha dicho que no se le daba nada de que yo fuese pobre. - Pues anda y que me le traigan aquí tus abuelos; volverás tú también con ellos.

Presentáronse con el mozo; vio Pedro Saputo que era bien dispuesto, galancete, un si no es ardiente y fogoso, pero de un corazón como un Alejandro. Parecióle bien y mandó llamar un escribano y se hizo la declaración en forma, aprobando el casamiento de Ninila con aquel noble y desinteresado joven. Concluido, hizo quedar a los abuelos y a la muchacha, y a ellos les reprendió ásperamente su mal propósito y villana sospecha, y a ella le encargó mucho la virtud y la fidelidad al marido.

En cuanto a la enregistrada de aquel lugar la vio dos veces y siempre por casualidad: era tiesa, jarifa, cuellierguida, pantorrilluda y bien plantada, aire de ponerse en jarras, descocada y capaz de arrojar un mentís al hijo del sol; y dijo: Lástima que yo no sea todo un tercio de soldados para llevármela de vivandera.

sábado, 8 de mayo de 2021

Capitol LXI. Com la senyora visita sa cosina germana Elisabeth.

Capitol (falte LXI). Com la senyora visita sa cosina germana Elisabeth.


Restant la senyora molt alegra apres totes les festes: recordas sa senyoria del que langel hauia dit de la sua cara cosina germana qui era de sis mesos prenyada: e delibera anar la a visitar: e comunica los seu delliber ab les sues amades donzelles. E respos vna de aquelles diligencia nomenada: e dix. ¶ Bonum opus nunquam
(nunqp) differendum est. Volent dir. O ma senyora ja sab vostra merce que la bona obra e sancts pensaments nos deuen differir: ans posarse tantost en obra: perque supplich vostra altesa execute prest lo delliberat. E leuantse la pus amada de ses donzelles qui hauia nom sancta caritat: dix a sa senyoria. Senyora yo ire (jre) ab vostra merce per seruir Helizabeth en lo seu part e en totes les altres necessitats sues: car so certa vostra senyoria aturara en companyia sua tots los tres mesos que resten fins al parir deu ¶ E la senyora volent seguir son viatge ixque de la cambra hon staua tancada e passa a la cambra hon staua Joseph per demanarli licencia de la partida: car puix nostre senyor loy hauia donat en spos volia star a la hobediencia sua en totes coses. (Menos portá tot lo sel a la seua cambreta, que no sé cóm hi cabíen encara sén tots espíritu, ballán, cantán, etc; y lo de asseptá quedás preñada en un “mira este farolet“ no lay va consultá a Pepet, com se vorá al capítul LXIII: 63 pera los espabilats).
E com J
pseph (o Ipseph; errada de Ioseph o Joseph) lagues hoyda dix li que era molt content que anas: e que ell la volia acompanyar. e axi ixque la senyora de sa posada portant la per lo braç humilitat e pobrea e sancta vergonya anaua primera per mostrarli los camins apartats: perque sa senyoria no fos vista per les gents: e axi peruengue sa merce a la casa de zacharies (Zacarías) sens trobar nengu per lo cami. Lo qual zacharies passejaua en aquella hora per la entrada de casa sua. E vehent la senyora axi descuydadament entrar per la posada sua fon molt marauellat e hague singular goig e feta reuerencia a sa senyoria cuyta a la cambra per dir la bona noua a sa muller en signes car parlar no podia. La qual cuytadament ixque de la cambra: e vehent la senyora cosina germana sua: qui tant carament amaua son axi recomplida de gran alegria e consolacio que nos pogue moure de alla hon era. E la humilissima senyora mare de deu cuyta lo pas per acostarse a Elizabeth e ab cara molt alegra saluda la: dient. ¶ Gaudium tibi sit semper cognata (cosina germana; cognata sone a cunyada, cuñada, co+g+nata) dilectissima. Volent dir. O cosina germana molt amada goig sia a vos per a tostemps que haueu meritat concebre hun tal fill com es aqueix del qual ha sis mesos sou prenyada: car siau certa lo fill de deu lo ve a visitar: volent lo sanctificar dins lo vostre ventre e purgar del original peccat: perque dell se puga dir per excellencia. ¶ Ante sanctus quem natus: prius plenus deo qp (este qp en rayeta a dal) natus ex matre: prius noscens deum qp notus in mundo. Volent dir. Que aquest glorios fill vostre sera de tanta excellencia: que ans sera sanct que no ixqua del vostre ventre: e primer sera ple de la gracia e amor de nostre senyor que nat de vos mare sua: e primer coneixera e amara deu en singular grau que no sia en lo mon nat ne per ell conegut. ¶ Et factum est vt audiuit salutationem marie elizabet exultauit infans in vtero eius. Car axi com Elizabet senti la melodia e suauitat de aquella dolça veu de la senyora Maria verge lo fillet seu se alegra de singular goig dins lo ventre de la dita mare (coma , mol gran?) coneixent esser en si tot lo que la senyora tia sua dit hauia (si es lo fill de sa cusina o cosina germana, no es sa tía, sino sa cusina). E axi closet (clos, tancat, tancadet) dins lo ventre vehent dauant si la magestat diuina vestida de carn humana se agenolla per adorar aquella regraciant ab infinida alegria e goig les gracies tant singulars a ell donades. E sentint Elisabet la gran alegria e festa quel seu fillet feya dins lo seu ventre. ¶ Repleta est spiritu sancto helizabeth. Car fon plena la dita Helizabeth de aquell singular goig del sanct sperit: qui dir ni rahonar nos pot: lo qual cor huma longament sostenir no pot: perque helizabeth fon forçada de cridar vn gran crit mesclat ab gran habundancia de lagrimes procehints de singular alegria: e dix. ¶ Benedicta tu in mulieribus et benedictus fructus ventris tui. Volent dir. O beneyta sou vos senyora de singular benedictio entre totes les dones creades e per crear: e beneyt sia lo fruyt excellent del vostre glorios ventre qui es vengut en lo mon per fartar la fam de natura humana. ¶ Et vnde hoc michi vt veniat mater domini mei ad me: E de hon ve a mi senyora tanta gracia e misericordia: que vostra senyoria qui sou mare del senyor e redemptor siau venguda a mi indigna de tan singular benefici: O senyora y beneyta sou vos e digna de tota lahor: car haueu cregut fermament lo misteri diuinal a vostra merce per langel denunciat: e per ço senyora en vostra senyoria seran complides e acabades totes les coses a vostra merce dites de part de nostre senyor deu. E la senyora gumilissima vehent la sua cosina germana axi plena del sanct sperit parlar coses tan altes en gloria e lahor sua volent referir e tornar tota aquella lahor e magnificencia a la magestat diuina: fica los genolls en terra ab los vlls al cel e les mans junctes: e dix ab grandissima deuocio. ¶ Magnificat anima mea dominum. Et exultauit spuns meus in deo salutari meo. Volent dir, vos cosina germana lohau a mi de boca e de cor: e lo vostre fillet ab demostracions de singular alegria se mou dins lo vostre ventre festejant la mia venguda: e la anima mia magnifica e exalça e loha e glorifica lo creador e senyor meu e lo meu sperit se alegra e se adelita en sol qui es salut y vida mia E acabat aquest deuotissim cantich leuas la senyora de peus: e sa cosina germana Elizabeth pres la per la ma ab molta reuerencia e portala en vna secreta cambra supplicant la reposas (repo+ salte página+tas) alli del treball del cami. ¶ E zasaries pres lo glorios Joseph e portal (porcal) ab molta alegria ab tot que fos mut mostraua la consolacio que tenia dins la sua anima de la presencia del senyor e de la sua mare e de aquell excellent vell lo qual dignament entre tots los mortals era elet per a spos e custodia de la serenissima senyora reyna mare del rey eternal. E axi stigueren aquelles sanctes persones ab molta amor e caritat en casa de zacaries fins fon vengut lo temps del part de Elizabeth.

martes, 13 de agosto de 2024

P - Compairesc

P


P, seizième lettre de l'alphabet et la douzième consonne, p.

Soen pauzam p per b. Leys d'amors, fol. 4.

(chap. Assobín posam o posem (ficam o fiquem, escribim) p per b.)

Souvent nous posons p pour b.

Qui be no sapcha que ditz p

Ponchat.

B. Carbonel: Un sirventes.

Qui ne sache bien que signifie p pointé.


Pabalhol, s. m., papillon.

Aytal volatil es dit pabalhol. Eluc. de las propr., fol. 250.

Pareil volatile est dit papillon.

(chap. Maripossa, mariposses. Cuan vach estudiá a Alcañís, anabem al bar papillon a minjá un pincho de truita de pataca en seba, que es de les millós que hay minjat may, y hay repetit moltes vegades; la servíe Julio a un plat, en pa en tomata y oli de oliva, y una mayonesa mol fina. 

ESP. Mariposa, mariposas.)


Pabil, Pabel, s. m., lat. pabulum, mèche.

En la candela son tres causas: la cera e' l pabils e 'l fox.

(chap. A la candela (vela) ñan tres coses: la sera y la mecha y lo foc.)

Sermons en provençal, fol. 23.

Dans la chandelle sont trois choses: la cire et la mèche et le feu.

Ciris ab pabel d' estopas. Cartulaire de Montpellier, fol. 117.

Cierges avec mèche d' étoupes.

CAT. ESP. PORT. Pabulo. (chap. Mecha, meches; pera cremá; de ahí ve mechero, mecheros.)

Mecha, meches; pera cremá; de ahí ve mechero, mecheros.

2. Pabilum, s. m., mèche.

Quod omnes et singulae faces... sicut de bona et sufficienti cera et... 

de pabilo lichino vel cotone. Carpentier, t. III, col. 115.

II (2) onsas de pabilum en 1 livra de cera. Cout. de Condom.

Deux onces de mèche dans une livre de cire.


Padela, Padena, s. f., lat. patella, poêle.

Rimas... in ela..., padela. Gramm. provençale.

Rimes... en ele..., poêle.

La padena de infern en que lo diable fa sas fregiduras.

V. et Vert., fol. 8.

La poêle d' enfer en quoi le diable fait ses fritures. 

ANC. FR. Paelles, chauderons. Eustache Deschamps, p. 211.

(chap. Paelles, calderons.)

CAT. Paella. IT. Padella. (chap. Paellapaelles: es tan lo plat de arrós com la paella aon se fa o cuine. A Beseit ña un mote: matapaelles.

(ESP. Paellera.)

2. Padeleta, Padeneta, s. f. dim., petite poêle.

Es cotz en una padeleta.

Soritz vivas li datz gan re... 

En una padeneta.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Est cuit dans une petite poêle.

Souris vives vous lui donnez beaucoup... dans une petite poêle.

CAT. Paelleta. IT. Padelleta. (chap. Paelleta, paelletes.)

3. Padelada, s. f., poêlée.

Padeladas de luec en luec

Li deu hom dar d' ueus cueitz en fuec.

Deu hom faire la padelada

En fort escudela crozada.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Poêlées de temps en temps on lui doit donner d'oeufs cuits en feu.

On doit faire la poêlée dans une forte écuelle creusée.

CAT. Paellada. IT. Padellata. (chap. Paellada, paellades.)

(N. E. Hay que advertir que Raynouard no conocía, o no quería conocer, la lengua valenciana. Antes de su tiempo hay muchos textos escritos explícitamente en lengua valenciana, y no los nombra. No voy a nombrar otros fallos que tuvo, porque esta obra que estoy todavía editando es vastísima; es muy pesada pero saca a la luz muchas verdades, para quien las quiera ver.)

Kempis  Vita Christi POR Sor Ysabel  DE Villena Letra Gótica. Libro *Rarísimo Impreso *año (en lugar de virgulilla ñ hay ^ circunflejo desplazado a la derecha) 1497. Incunables 1973 (BNE)


Pagina, s. f., lat. pagina, page.

Aquesta present pagina. Cout. de Condom, de 1314. 

(chap. Esta presén página.)

Cette présente page.

En l' autra pagina. Trad. d'Albucasis, fol. 7.

En l'autre page.

CAT. ESP. (página) PORT. IT. Pagina. 

(chap. Página, págines; v. paginá; paginassió, paginassions.)

2. Compaginacio, s. f., du lat. compago, assemblage, emboîtement.

So del corrs ligament et compaginacio. Eluc. de las propr., fol. 61.

Sont du corps ligament et assemblage.

CAT. Compaginació. ESP. Compaginación.

(chap. Compaginassió, compaginassions.)

3. Compaginar, v., lat. compaginare, assembler, relier, emboîter.

Part. pas. Dels nervis en els compaginatz et ligatz.

Eluc. de las propr., fol. 61. 

Des nerfs en eux assemblés et liés.

CAT. ESP. Compaginar. (chap. Compaginá: compagino, compagines, compagine, compaginem o compaginam, compaginéu o compagináu, compaginen; compaginat, compaginats, compaginada, compaginades.)


PairePayre, s. m., lat. patrem, père.

Aquelas causas per que pot lo paire e la maire, e l' avis e la avia deseretar sos enfans. 

La falcidia qu' el paire, o la maire, o las autras subeiranas personas sont destreitas de laissar a lor enfans. 

Trad. du Code de Justinien, fol. 16 et 15.

Ces causes pourquoi peut le père et la mère, el l' aïeul et l' aïeule déshériter ses enfants.

La falcidie que le père, ou la mère, ou les autres personnes ascendantes sont obligées de laisser à leurs enfants. 

Fig. De joven eratz capdels e paire.

Bertrand de Born: Mon chant. 

D' amabilité vous étiez chef et père. 

Selh qu'era de valor caps e paire, 

Lo rics, valens Richartz, reys dels Engles. 

G. Faidit: Fortz chausa. 

Celui qui était chef et père de valeur, le puissant, vaillant Richard, roi des Anglais.

- Le chef d'une suite de générations.

Del pom 

Que manget Adam nostre payre.

(chap. De la poma que va minjá Adán lo nostre pare.)

Los VII Gaugs de Maria.

De la pomme que mangea Adam notre père.

Adam, lo premiers payres, fon mes en paradis. V. de S. Honorat. 

Adam, le premier père, fut mis en paradis.

- Nom donné aux membres des différents ordres religieux.

Del onrat payre en Crist, 

Monsen Gauselm, l' abat, agut en ay mandat. V. de S. Honorat. 

De l'honoré père en Christ, monseigneur Gaucelm, l'abbé, j'en ai eu mandat.

- Confesseur, directeur de conscience.

Nos devem portar honor a nostres payres esperitals que an la cura de nos ensenhar et endressar en cors et en arma. V. et Vert., fol. 2.

Nous devons porter honneur à nos pères spirituels qui ont le soin de nous enseigner et diriger en corps et en âme.

A vos, car payre esperitals. La Confessio. 

A vous, cher père spirituel.

- Loc. Désignant la première personne de la Trinité.

El nom del payre omnipoten. Los VII Gaugs de Maria.

Au nom du Père tout-puissant. 

Lo Payre del cel dont nos ve tota veraya nobleza. V. et Vert., fol. 37. 

Le Père du ciel dont nous vient toute vraie noblesse.

- Désignant le pape.

Lo santz Payres cavalca e ven son dreg camin.

En ayssi lo sanz Payres descautz volia intrar. V. de S. Honorat.

Le saint père chevauche et vient son droit chemin.

lo camí, Miguel Delibes, Moncho, chapurriau

Par ainsi le saint père voulait entier déchaussé.

- Désignant les docteurs de l'Église. 

La doctrina dels sanhs paires. Trad. de. la Règle de S. Benoît, fol. 38.

La doctrine des saints pères.

CAT. Pare. ESP. PORT. IT. Padre. (chap. Pare, pares.)

2. Pater noster, Pater Nostre, Patre nostre, s. m., patenôtre, chapelet, pater noster.

No portavan pater nostres

Ni autre senhal.

P. Vidal: Abril issic. 

Ne portaient chapelets ni autre marque. 

El legia chascun dia lo Salteri, e disia C e L (150) patres nostres.

V. de Guillaume de la Tour. 

Il lisait chaque jour le Psautier, et disait cent et cinquante patenôtres.

Quan ieu cuig dire patre nostre, 

Et ieu dic: Domna, totz soi vostre.

Folquet de Romans: Domna ieu pren. 

Quand je pense dire patenôtre, et je dis: Dame, je suis tout vôtre.

Loc. fig. Canta lo pater noster del cimi. V. et Vert., fol. 26. 

Chante la patenôtre du singe.

Prov. Aysso es vers coma lo pater noster. V. et Vert., fol. 27. 

Ceci est vrai comme le pater noster.

CAT. Pare nostre. ESP. Padre nuestro. PORT. Padre nosso. IT. Paternostro.

(chap. Padre nuestro; en teoría se diríe pare nostre, pares nostres.)

3. Pairi, Payri, s. m., lat. patrinus, parrain.

La tenc a las fons e fo son payri. La enseynhava son payri. Philomena.

La tint sur les fonts et fut son parrain. Son parrain l' instruisait.

Mal desmens ton pairi et la crema que y mes. (N. E. crisma.)

Izarn: Diguas me tu.

Mal tu déments ton parrain et le chrême qu'il y mit.

CAT. Padri. ESP. Padrino. PORT. Padrinho. IT. Patrino. 

(chap. Padrípadrins són los dos, tan home com dona; padrina, padrines. Ma padrina es tamé ma cusina germana, y mon padrí lo seu home. Yo soc son fillol.)

4. Paterna, s. f., Dieu le père, Créateur.

Per tal que miels puscam la veraya paterna

Preyar.

V. de S. Honorat.

De sorte que nous puissions mieux prier le vrai Créateur.

La vera paterna

vos confonda

E us rebonda.

Gavaudan le Vieux: Aras quan plou.

Le vrai Créateur vous confonde et vous ensevelisse.

5. Pairastre, s. m., parâtre.

E 'l pairastre contra son filhastre.

Si lo pairastre noiris son filhastre.

Trad. du Code de Justinien, fol. 28 et 7.

Et le parâtre contre son fillâtre.

Si le parâtre nourrit son fillâtre.

CAT. Padastre. ESP. Padrastro. PORT. Padrasto. (chap. Padrastro, padrastros, padrastre, padrastres; madrastra, madrastres.)

6. Paternitat, s. f., lat. paternitatem, paternité.

Paternitat... solament al payre conveniens. Eluc. de las propr., fol. 7.

Paternité... seulement au père convenant.

CAT. Paternitat. ESP. Paternidad. PORT. Paternidade. IT. Paternità, paternitate, paternitade. (chap. Paternidat, paternidats.)

7. Pairenal, Payrenal, adj., paternel.

Luxuria desplaz a Deu, e es perdicios de la pairenal benecio.

C' ame ab pairenal pietat cels que chastia. Trad. de Bède, fol. 41 et 56. Luxure déplaît à Dieu, et est perdition de la bénédiction paternelle. 

Qu'il aime avec piété paternelle ceux qu'il châtie. 

A totz autres bens payrenals e mayrenals. 

Justel, Hist. de la maison de Turenne, pr., tit. de 1399. 

A tous autres biens paternels et maternels.

8. Paternal, adj., paternel.

Ver regard de paternal dilection et amor. 

Tit. de 1468, Hist. de Languedoc, t. V, pr., col. 37.

En considération d'affection et amour paternel.

Per lo dreg paternal e maternal. Tit. de 1262. DOAT, t. VIII, fol. 39.

Pour le droit paternel et maternel.

CAT. ESP. PORT. Paternal. IT. Paternale. (chap. Paternal, paternals; maternal, maternals.)

9. Pairon, Pairo, Payro, s. m., chef de famille, supérieur, patron. 

Ades an clergues aital uzansa 

Que, quan trobon pairo de gran puisansa, 

Tut cant il vol fan ben et umilmen. 

Bertrand d'Allamanon III: D'un sirventes. 

Maintenant les clercs ont telle habitude que, lorsqu'ils trouvent chef de famille de grand pouvoir, tout ce qu'il veut ils font bien et humblement.

Atrestal dreit cum lo pairos, o la pairona an en las causas de son libertin, o de sa libertina, atrestal dreit i an li filh del pairon, o de la pairona.

Trad. du Code de Justinien, fol. 58. 

Pareil droit comme le patron, ou la patronne ont sur les choses de leur affranchi, ou de leur affranchie, pareil droit y ont les fils du patron, ou de la patronne.

- Au plur. Ascendants au premier degré, les père et mère. 

Volc que fos faitz ses pairos 

Lo premier peccaire.

Guillaume de Saint-Didier: Aissi cum. 

Voulut qu'il fût créé sans ascendants le premier pécheur.

Vieu ne meills 

Austors, can es de pairons vieills.

Deudes de Prades: Auz. cass. 

L'autour en vit mieux, quand il est (né) de vieux pères.

Prov. Meyns an fe l'enfant qu' els pairos.

Bernard de Venzenac: Iverns vai.

Moins ont de foi les enfants que les pères.

(chap. Patró, patrons; pares.)

10. Pairona, s. f., patronne.

Atrestal dreit cum lo pairos, o la pairona an en las causas de son libertin, o de sa libertina, atrestal dreit i an li filh del pairon, o de la pairona.

Trad. du Code de Justinien, fol. 58.

Pareil droit comme le patron, ou la patronne ont sur les choses de leur affranchi, ou de leur affranchie, pareil droit y ont les fils du patron, ou de la patronne.

(chap. Patrona, patrones.)

11. Patron, Patro, s. m., lat. patronus, patron, ancien maître d'un affranchi.

Lo libertz non pot clamar son patron en plait, ses mandament de la poestat.

Lo patros non es tengutz per so libertin, ni lo libertin non es tengut per son patron. Trad. du Code de Justinien, fol. 3 et 37. 

L' affranchi ne peut appeler son patron en justice, sans la permission de l'autorité.

Le patron n'est pas tenu pour son affranchi, ni l' affranchi n'est pas tenu pour son patron.

- Protecteur.

De l' isla de Lerins patrons e governayres. V. de S. Honorat. 

(chap. De la isla de Lerins patró y gobernadó.)

De l' île de Lerins patron et gouverneur. 

L' apostol S. Andrieus, 

Mot gran patros dels amics sieus. Brev. d'amor, fol. 184. 

L' apôtre saint André, moult grand protecteur des siens amis.

- Guide, conducteur.

Si en una nau no y a un patro, mal vai a la nau. 

Arbre de Batalhas, fol. 185.

Si dans un navire il n'y a pas un patron, mal il va au navire.

- Modèle.

Architipe... quar el es principal patro et exemplar figura del mon creat.

Eluc. de las propr., fol. 105.

Archétype... car il est principal patron et figure exemplaire du monde créé.

Los consolz an avut lo patron d'aquela marca, et l'an portat e mes en l' ostal del comun. Tit. de 1438. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 258.

Les consuls ont eu le patron de celle marque, et l'ont porté et mis dans l'hôtel du commun. 

CAT. Padró, patró. ESP. Patrón. PORT. Patrono. IT. Padrone.

(chap. Patró, patrons; tamé los que se seguixen per a tallá roba, construí, pintá, etc.)

12. Patronat, s. m., lat. patronatus, patronat, sorte de dignité. 

Que agues la dignitat del patronat de Roma.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 101.

Qu'il eût la dignité du patronat de Rome.

(chap. Patronat, classe de dignidat. ESP. Patronato.)

13. Patrocin, s. m., lat. patrocinium, patrocine, sorte de salaire, de droit de patronage.

Latas ni patrocins non si demandan apres cinq ans.

Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 481.

Lates ni patrocines ne se demandent après cinq ans.

Per exegir las dichas latas et patrocins. 

Statuts de Provence. BOMY, p. 235. 

Pour exiger les dites lates et patrocines. 

CAT. Patrocini. ESP. PORT. IT. Patrocinio. (chap. Patrossini, patrossinis.)

14. Patrocinar, v., lat. patrocinari, protéger, servir de patron, répondre. Las pauras gens per las quals patrocinon.

Statuts de Provence. BOMY, p. 8. 

Les pauvres gens pour lesquels ils répondent.

CAT. ESP. PORT. Patrocinar. IT. Patrocinare.

(chap. Patrossiná: patrossino, patrossines, patrossine, patrossinem o patrossinam, patrossinéu o patrossináu, patrossinen; patrossinat, patrossinats, patrossinada, patrossinades.)

15. Patrimoni, Patremoni, s. m., lat. patrimonium, patrimoine.

Aysso avem de nostre patremoni. Lett. de Preste Jean à Frédéric, p. 3.

Cela nous avons de notre patrimoine.

Los bes de sancta Glieya que son lo patremoni de Jhesu Crist.

V. et Vert., fol. 16.

Les biens de sainte Église qui sont le patrimoine de Jésus-Christ.

CAT. Patrimoni. ESP. PORT. IT. Patrimonio. (chap. Patrimoni, patrimonis.)

16. Patrimonial, Patrimoniau, adj., lat. patrimonialis, patrimonial.

En las causas patrimonials. Abre de Batalhas, fol. 188.

Dans les choses patrimoniales. 

Eretatges patrimoniaus. Tit. de 1291. DOAT, t. XI, p. 216. 

Héritages patrimoniaux.

CAT. ESP. PORT. Patrimonial. IT. Patrimoniale. 

(chap. Patrimonial, patrimonials.)

17. Patronimic, adj., lat. patronymicus, patronymique.

Noms patronimics... es aquel que s deriva e pren nom dels noms dels payros nostres. Leys d'amors, fol. 48. 

Le nom patronymique... est celui qui se dérive et prend nom des noms de nos pères.

CAT. Patronimic. ESP. Patronímico. PORT. Patronymico. IT. Patronimico.

(chap. Patronímic, patronimics, patronímica, patronímiques.)

18. Patrial, adj., patrial, qui appartient à la patrie. 

Noms patrials es noms d' un pays. Leys d'amors, fol. 47.

Le nom patrial est le nom d'un pays.

19. Parent, Paren, s. m., lat. parentem, parent.

Que dels parenz qu' aten de vas Espagna

Socors ogan non creia qu' a lui venia. 

Le Comte d'Empurias: Al onrat rei.

Que des parents qu'il attend devers Espagne il ne pense pas qu'il lui vienne secours cette année. 

Anc paire ni autre paren 

No us amero tan finamen.

G. Faidit: Coras que. 

Oncques père ni autres parents ne vous aimèrent si purement.

Soi, ieu, tos parens carnals 

E tos parens espirituals. 

Folquet de Marseille: Senher Dieus. 

Je suis, moi, ton parent charnel et ton parent spirituel.

Fig. Ar sai e conosc qu'es vertatz 

Que 'l diable son siei paren.

P. Vidal: Amors pres.

Maintenant je sais et connais qu'il est vrai que les diables sont ses parents.

- Adam.

Per peccatz del premier paren. Los VII Gaugs de Maria. 

Par péché du premier parent. 

Adj. No m'es parens ni vezina.

Lanfranc Cigala: Gloriosa sainta. 

Ne m'est parente ni voisine. 

CAT. Parent. ESP. Pariente. PORT. IT. Parente. (chap. Parénparens.)

Réquiem per un llauradó español. Traduít per Ramón Guimerá Lorente.  Autó: Ramón José Sender.

20. Parenta, s. f., parente, alliée par le sang.

Mos parens e parentas. Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice.

(chap. Mons parens y parentes.)

Mes parents et parentes.

Fig. Pois prez onratz

Non a tan bona parenta.

B. de Ventadour: En aquest gai. 

Puisque mérite distingué n' a pas si bonne alliée. 

Ieu tenc per messongiers 

Cels que cercon sa parenta.

B. Zorgi: Entre totz mos. 

Je tiens pour mensongers ceux qui cherchent sa parente.

CAT. Parenta. ESP. Parienta. PORT. Parenta. (chap. Parenta, parentes.)

21. Parentat, s. m. et f., parenté.

Pres molher outra lo grat

De totz cellz de son parentat. V. de S. Honorat.

Il prit femme outre le gré de tous ceux de sa parenté.

La parentat volgra donar a vendre,

Sol que m pogues latz son bel cors estendre.

T. de Blacas et de Peyrols: Peirols. 

La parenté je voudrais donner à vendre, pourvu que je me pusse étendre à côté de son beau corps.

- Parent, allié.

Car aquel sobrenom avian sos parentatz. V. de S. Honorat. 

Car ce surnom avaient ses parents.

Tug siei parentat 

Naisson d' un fuec de que son aflamat. 

G. Faidit: A lieys cui am. 

Tous ses parents naissent d'un feu de quoi ils sont enflammés. 

IT. Parentado.

22. Parentela, s. f., parenté.

Las personnas plus prochanas en affinitat et parentela.

Statuts de Provence. BOMY, p. 47. 

Les personnes plus proches en affinité et parenté.

CAT. ESP. PORT. IT. Parentela. (chap. Parentela, parenteles.)

23. Parentor, s. m., parenté, famille. 

Sabetz vos cals hom era ni de quin parentor? 

Roman de Fierabras, v. 3651. 

Savez-vous quel homme il était et de quelle famille?

24. Parentiu, s. m., parenté, alliance. 

No fui del vostre parentiu 

Per tal qu'us vis e us baizes tota via.

Raimond de Miraval: Trop a un. 

Je ne fus pas de votre parenté pour cela que je vous visse et vous embrassasse toujours. 

CAT. Parentiu.

25. Parentesc, s. m., parenté, alliance, union.

Aysso es noble parentesc. V. et Vert., fol. 34. 

(chap. Aixó es noble parentesc o parentesco o parentela.)

Ceci est noble parenté.

Per vezinesc ni per parentesc. Cartulaire de Montpellier, fol. 112.

Pour voisinage et pour parenté.

ESP. PORT. IT. Parentesco. (chap. Parentesc o parentesco.)

26. Enparentar, v., apparenter. 

Ben s' enparenta qui am bon coratge s' ajosta. Trad. de Bède, fol. 4. 

Bien s' apparente qui s' unit avec bon coeur.

Part. pas. substantiv. 

Ab dels miels de la vila e dels enparentatz. Guillaume de Tudela. 

Avec des mieux de la ville et des apparentés. 

ANC. FR. C'est des barons de France le plus emparentés. 

Poëme de Hugues Capet, fol. 13. 

CAT. ESP. PORT. Emparentar. IT. Imparentare. 

(chap. Emparentá: emparento, emparentes, emparente, emparentem o emparentam, emparentéu o emparentáu, emparenten; emparentat, emparentats, emparentada, emparentades.)

27. Patrici, s. m., lat. patricius, patrice.

Venc lor ajudar lo patrici dels Romas. Cat. dels apost. de Roma, fol. 58.

Vint leur aider le patrice des Romains.

ESP. PORT. Patricio. IT. Patrizio. (chap. Patrissi, patrissis; patricio, patricios; patrissia, patrissies, patricia, patricies.)

28. Patriarcha, s. m., lat. patriarcha, patriarche.

Tro Noe, san patriarcha. Brev. d'amor, fol. 148. 

Jusqu'à Noé, saint patriarche. 

Fon apellat Ysaac patriarcha. 

Serem, en nostre matremoni, en l' orde dels S. patriarchas.

V. et Vert., fol. 79 et 92. 

Fut appelé Isaac le patriarche. 

Nous serons, en notre mariage, au rang des saints patriarches.

- Dignité ecclésiastique.

Trames lo al patriarcha d' Antiocha. Liv. de Sydrac, fol. 1. 

Le transmit au patriarche d'Antioche. 

Pregar n' ei lo patriarcha Jan. 

T. d' Isabelle et d' Elias Cairels: N Elias. 

J'en prierai le patriarche Jean.

CAT. ESP. PORT. IT. Patriarca. (chap. Patriarca, patriarques, com los de Torredarques.)

29. Patriarcal, adj., lat. patriarchalis, patriarcal.

En las autras IIII glyeyas patriarcals. Cat. dels apost. de Roma, fol. 2.

Dans les quatre autres églises patriarcales.

CAT. ESP. PORT. Patriarcal. IT. Patriarcale. (chap. Patriarcal, patriarcals.)

30. Papon, s. m., aïeul.

Hereter de Peyre de Lartigua, son papon.

Tit. de 1429, Bibl. du R. Ville de Castres. 

Héritier de Pierre de Lartigue, son aïeul.

(chap. Yayoyayos.)

31. Compaire, s. m., compère. 

Que a 'N Guillem dono breumen enfan

Don, s' a lui platz, yeu sos compaire sia. 

Bernard d'Auriac: En Guillem.

Qu'au seigneur Guillaume ils donnent bientôt enfant dont, s'il lui plaît, je sois son compère. 

S'ieu trobava mon compair' En Blacatz. 

Cadenet: S' ieu. 

Si je trouvais mon compère le seigneur Blacas. 

CAT. Compare. ESP. PORT. IT. Compadre. 

(chap. Compare, compares; comare, comares.)

Dos sienesos volen a una dona comare de un dells. Mor lo compare y torne a visitá al compañ, segóns la promesa y juramén que se habíen fet, y li conte cóm se está al atre món.

32. Compairesc, s. m., compérage.

Ni s layssa ges per compairesc

De far dreg, ni per parentesc.

Contricio e Penas ifernals.

Ni se laisse point par compérage de faire justice, ni par parenté.