Mostrando las entradas para la consulta pareix ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta pareix ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

sábado, 29 de septiembre de 2018

SEGONA JORNADA. NOVELA DÉSSIMA.

Paganín de Mónaco li robe la dona a micer Ricciardo de Chínzica. Éste, sabén aón está ella, va y se fa amic de Paganín; li demane que lay torno y ell, si ella vol, lay consedirá. Ella no vol torná en ell, y mort micer Ricciardo, se case en Paganín.

Tots los de la compañía van alabá per bona la história contada per la seua Reina, y Dioneo, lo únic que faltabe per novelá a la presén jornada, después de fé moltes alabanses de ella, va di:
Hermoses Siñores, una part de la história de la Reina me ha fet cambiá de opinió, volía contán una pero ne contaré un atra. La bestialidat de Bernabó (encara que acabare be) y de tots los demés que se creíen lo que ell mostrabe. Algúns, anán pel món ara en ésta y ara en aquella entretenínse, se imaginen que les dones dixades a casa se estarán de brassos crusats, com si no sabiguérem los que entre elles naixém y creixém y estém, qué es lo que les agrade. Y contánla tos mostraré cuánta es la simplesa de estos, y cuánta la de qui, pensánse mes poderosos que la naturalesa, se creuen (en fantástics raonaméns) que poden fé lo que no poden y se esforsen per portá a datres a lo que ells són.
Va ñabé un juez a Pisa, mes dotat de ingenio que de forsa corporal, de nom micer Ricciardo de Chínzica, qui, creén podé satisfé a la seua dona en les mateixes obres que fée per als seus estudis, sén mol ric, en no poca solisitut va buscá a una dona hermosa y jove per cónyuge, cuan tan de una com de l´atra, si haguere sabut aconsellás ell mateix com fée als demés, debíe fugí. Y u va conseguí, perque micer Lotto Gualandi li va doná per dona a una filla seua de nom Bartolomea, una de les mes hermoses y vanidoses joves de Pisa, encara que allí ne ñan poques que no pareguen sargantanes mossegadores y cuqueres.

Lo juez, portánla en grandíssima festa a casa seua, y selebrán unes bodes hermoses y magnífiques, va assertá la primera nit a tocála una vegada per a consumá lo matrimoni, y poc va faltá per a que
faiguere tables; pel matí, com ere fluix y sec y de poc espíritu, va tindre que reconfortás en garnacha y en dolsos, y en atres reméis torná a la vida.
Pos este siñó juez, habén adeprés a valorá milló les seues forses que abáns, va escomensá a enseñáli an ella un calendari bo per als chiquets que adeprenen a llichí, y potsé fet a Rávena. Tal com li enseñabe, no ñabíe cap día al que no se selebrare una festa o mes de una; per diverses raóns li enseñabe que lo home y la dona debíen abstíndres de tals ajuntaméns, afegín an ells lo dijú y les cuatre témporesy vigilies dels apóstols y de mil atres sans, y divendres y dissaptes, y lo domenge del Siñó, y tota la Cuaresma, y sertes fasses de la lluna y atres moltes exepsións, pensán potsé que tan conveníe descansá de les dones al llit com descansos ell se preníe al pleitejá les seues causses. Y esta costum, no sense gran melancolía de la dona, a qui potsé tocabe una vegada al mes, y ben just, per mol tems va mantindre; sempre guardánla mol, per a que cap atre anare a enseñáli los díes laborables tan be com ell li habíe enseñat los díes de festa. Va passá que, fen molta caló, a micer Ricciardo li van entrá ganes de aná a recreás a una possessió seua mol hermosa prop de Montenero (Montenegre), y allí, per a péndre lo aire, quedás algúns díes. Y va portá en ell a la seua hermosa dona, y están allí, per a entretíndrela una mica, va dessidí un día eixí a peixcá; y en dos barquetes, ell a una en los peixcadós y ella a un atra en les atres dones, van aná navegán y, sentínse a gust, se van adentrá al mar unes cuantes milles casi sense acatássen. Y mentres estaben atentos mirán, de repén una galera de Paganín de Mónaco, entonses mol famós pirata, va apareixe, y vistes les barques, se va adressá cap an elles; y no van podé fugí antes de que Paganín arribare an aquella a la que anaben les dones, y veén a la hermosa Siñora, sense vóldre datra cosa, y veénu micer Ricciardo que estabe ya an terra, pujánla an ella a la seua galera, sen va aná. Sabén lo selós que ere micer lo juez, que teníe temó hasta del aire, no cal preguntá si li va doldre. Sense profit se va queixá, a Pisa y a datres puestos, de la maldat dels corsarios, sense sabé quí li habíe robat la dona o aón la habíe portat. A Paganín, al vórela tan hermosa, li va paréixe que habíe fet un bon negossi; y no tenín dona va pensá quedás en ella sempre, y com plorabe mol va escomensá a consolála dólsamen. Y, vinguda la nit va escomensá a consolála en los fets, pareixénli que de poc habíen servit les paraules durán lo día; y de tal manera la va consolá que, abáns de que arribaren a Mónaco, lo juez y les seues leys se ni habíen anat de la memória y va escomensá a viure en Paganín com la mes alegre del món. Portada a Mónaco, ademés dels consols que de día y de nit li donabe, honradamen com a la seua dona la teníe. Después de sert tems, arribán als oíts de micer Ricciardo aón estabe la seua dona, en ardentíssim dessich, pensán que dingú sabíe verdaderamen fé lo que fee falta per an alló, se va disposá a anay ell mateix, y a gastá en lo rescate consevol cantidat de dinés; y fénse a la mar, sen va aná cap a Mónaco, y allí la va vore y ella an ell. Ella, per la tarde, lay va di a Paganín y lo va informá de les seues intensións. Al matí siguién, micer Ricciardo, veén a Paganín, se va arrimá an ell y va establí en ell en un momén gran familiaridat y amistat, fingín Paganín no reconéixel y esperán a vore aón volíe arribá. Pel que, cuan li va paréixe be a micer Ricciardo, com milló podíe y del modo mes amable, va descubrí la raó per la que habíe vingut, rogánli que demanare lo que vullguere y li tornare la dona. A lo que Paganín, en la cara alegre, va contestá:
- Micer, sou benvingut, y contestántos, tos dic:

Es verdat que ting a casa a una jove que no sé si es la vostra dona o de algún atre, perque a vos no tos coneixco, ni an ella tampoc, sol de alguna vegada que en mí ha estat un ratet. Si sou vos lo seu home, com diéu, yo, com pareixéu gentilhome amable, tos portaré aon está ella, y estic segú de que tos reconeixerá. Si ella diu que es com diéu, y vol anássen en vos, per amor de la vostra amabilidat, me donaréu de rescate per nella lo que vos mateix vullguéu; si no fore aixina, faríeu una canallada volénmela traure perque yo soc jove y puc tindre una dona igual que consevol atre, y espessialmen ella que es la mes agradable que hay vist may. Va di entonses micer Ricciardo:
- Per sert que es la meua dona, y si me portéu aon ella está, u vorás pronte: me se aviará al coll; y per naixó te demano que no sigue de atra manera que com tú has pensat.

- Pos entonses - va di Paganín - aném.
Van aná, pos, a casa de Paganín y, están ella a una cámara seua, Paganín la va fé cridá; y ella, vestida y preparada, va eixí de una cámara y va vindre aon micer Ricciardo en Paganín estaben, y va fé tan cas a micer Ricciardo com lay haguere fet a consevol atre forasté que en Paganín haguere vingut a casa seua. Lo que veén lo juez, que esperabe sé ressibit per nella en grandíssima festa, se va maravillá mol, y va escomensá a dis:
«potsé la melancolía y lo llarg doló que hay passat desde que la vach pédre me ha desfigurat tan que no me reconeix».

Pel que li va di:

- Siñora, car me costará habét portat a peixcá, perque un doló paregut no vach sentí may com lo que hay tingut desde que te vach pédre, y tú no pareixes reconéixem, pos tan fura me dirigixes la paraula. ¿No veus que soc lo teu micer Ricciardo, vingut aquí a pagáli lo que vullgue an este gentilhome, per a recuperát y portát en mí; y ell, la seua mersé, pel que yo vullga donáli te torne a mí?

La dona, giránse cap an ell, sonrién una miqueta, va di:

- Micer, ¿me u diéu a mí? Miréu que no me haigáu pres per un atra perque yo no men enrecordo de habétos vist may.
Va di micer Ricciardo:

- Mira lo que dius: míram be; fes memória y vorás que soc lo teu micer Ricciardo de Chínzica.

La Siñora va di:

- Micer, perdonéume: no me es honesto mirátos mol com tos imaginéu, pero tos hay mirat prou com per a sabé que may tos hay vist abáns. Se va imaginá micer Ricciardo que fée aixó de no volé confessá o reconéixeu per temó a Paganín pel que, después de un ratet, va demaná per mersé a Paganín que li dixare parlá en ella a una cámara. Paganín va di que sí a cambi de que no la besare contra la seua voluntat, y va maná a la dona que aniguere en ell a la alcoba y escoltare lo que vullguere díli, y li contestare com vullguere. Anánsen, pos, a la alcoba sols la Siñora y micer Ricciardo, en cuan se van assentá, va escomensá micer Ricciardo a di:
- ¡Ay!, Cor del meu cos, dolsa alma meua, esperansa meua, ¿no reconeixes al teu Ricciardo que te ame mes que an ell mateix? ¿cóm pot sé? ¿estic tan desfigurat? ¡Ay!, bonicos ulls meus, míram una mica.

La dona va escomensá a riure y sense dixál seguí, va di:

- Be sabéu que no soc tan desmemoriada que no sápiga que sou micer Ricciardo de Chínzica, lo meu home; pero mentres vach está en vos vau mostrá conéixem mol mal, perque si éreu sabio o u sou, com voléu que de vos se penso, tos va faltá lo coneiximén de vore que yo era jove y fresca y gallarda, y sabé lo que les dones joves demanen (encara que no u diguen per vergoña) ademés de vestí y minjá; y lo que féeu be u sabéu. Y si tos agradabe mes lo estudiá les leys que a una dona, no haguéreu tingut que péndre estat; encara que a mí me pareix que may vau sé juez sino pregoné de fires y festes, de dijú y de vigilies. Y tos dic que si tantes festes haguéreu fet guardá als llauradós que llauraben les vostres terres com féeu guardá al que teníe que entrecavá lo meu hortet, may haguéreu arreplegat un gra de blat. Me hay doblegat a qui Déu ha volgut, com piadós defensó de la meua juventut, en qui me quedo an esta alcoba, aon no se sap lo que són les festes, dic aquelles que vos, mes devoto de Déu que de serví a les dames, tantes ne selebrábeu; y may per esta porta van entrá dissaptes ni domenges ni vigilia ni cuatre témpores ni cuaresma, que es tan llarga, mes que de día y de nit se traballe y se carde la llana; y desde que una nit van tocá a maitines, be sé cóm va aná lo assunto mes de una vegada. Y, aixina, vull quedám en ell y traballá mentres siga jove, y les festes y les peregrinassións y fe dijú esperá a féles cuan siga agüela; y vos anéu en bona ventura tan pronte com pugáu y, sense mí, guardéu cuantes festes vullguéu.

Micer Ricciardo, sentín estes paraules, patíe un doló insoportable, y va di, cuan ella callabe:
- ¡Ay, dolsa alma meua!, ¿quines paraules són estes que me has dit? ¿no mires lo honor dels teus paréns y lo teu? ¿vols de ara en abán quedát aquí de barragana en éste, y en pecat mortal, en ves de a Pisa sé la meua dona? Éste, cuan lo haigues fartat, en gran reprobassió te fotrá al carré; yo te tindré sempre amor y sempre, encara que yo no u vullguera, siríes la ama de casa meua. ¿Tens que abandoná lo teu honor per este dessich desordenat y deshonesto, y a mí que te vull mes que a la meua vida? ¡Ay, esperansa meua!, no diguéu aixó, dignáutos vindre en mí: yo de ara en abán, ya que conec lo teu dessich, me esforsaré; pero, dols be meu, cambia de opinió y víne en mí, que no hay tingut cap cosa bona desde que me vau sé arrebatada.
Y la dona li va contestá:

- Pel meu honor no crec que dingú, ara que ya res pot fes, se preocupo mes que yo: ¡ojalá se hagueren preocupat los meus paréns cuan me van entregá a vos! Y si ells no u van fé pel meu, no vull yo féu ara pel de ells; y si ara estic en pecat mortero, alguna vegada estaré en pecat macero: no tos preocupéu mes per mí. Y tos dic mes, que aquí me pareix sé la dona de Paganín y a Pisa me pareixíe sé la vostra barragana, pensán que segóns les fasses de la lluna y les escuadres geométriques debíem vos y yo ajuntá los planetes, mentres que Paganín tota la nit me té en brassos y me aprete y me mossegue, ¡y cóm me cuide, que u digue Déu per mí!

Diéu encara que tos esforsaréu: ¿en qué?, ¿en empatá en tres basses y eixecála a palos? ¡Ya vech que tos hau fet un caballé de pro desde que no tos hay vist! Caminéu y esforséutos per viure: que me pareix que estéu a pensió, tan arguellat y prim me pareixéu. Y encara tos dic mes: que cuan éste me dixo, a lo que no me pareix disposat, no penso torná may en vos que, exprimíntos tot sansé no podríe fes en vos ni una escudella de salsa, perque en grandíssim mal meu y interés y rédits allí vach estáy una vegada; pel que a un atra part buscaré la meua manduca. Lo que tos dic es que no ñaurá festa ni vigilia aon penso quedám; y per naixó, tan pronte com puguéu, anéu en Déu, si no, cridaré que voléu forsám.

Micer Ricciardo, veénse en apuros y veén la seua locura de triá una dona jove están apátic y sén casi impotén, en doló y tristesa, va eixí de la alcoba y va di a Paganín moltes paraules que de res li van valé. Y sense habé conseguit res, dixada la dona, sen va entorná cap a Pisa, y se ni en va aná lo cap de tan doló. Cuan anabe per Pisa, a qui lo saludabe o li preguntabe algo, no contestabe res mes que:

- ¡Lo mal foro no vol festes!
Y después de no mol tems va estirá la garra. Se va enterá Paganín, y sabén
l´amor que la dona li teníe, la va desposá com a la seua legítima mullé, y sense may guardá festes ni vigilies o dichuná, van traballá mentres les cames los van aguantá y be que se van divertí.

Pel que, volgudes Siñores meues, me pareix que lo siñó Bernabó dispután en Ambruogiuolo vullguere apartá la cabra del monte.

Esta história va fé riure tan a tota la compañía que no ñabíe dingú a qui no li faigueren mal les barres (mandíbula); y de común consentimén totes les dones van di que Dioneo teníe raó y que Bernabó habíe sigut un animal. Pero después de acabá la história y les risses van callá, habén vist la Reina que la hora estabe ya mol abansada y que tots habíen novelat, y lo final del seu señorío habíe arribat, segóns lo orden escomensat, traénse la guirnalda del cap, damún del cap de Neifile la va ficá, dién en alegre gesto:
- Ya, volguda compaña, ara es teu lo gobern de este poblet - y va torná a assentás. Neifile se va ficá una mica roija en este honor ressibit, y la seua cara pareixíe una fresca rosa de abril o de mach tal com se amostre al clarejá lo día, en los ulls anheláns y chispejáns, una mica baixos, com una matutina o matinera estrella o estrel. Después de que lo cuchicheo dels concurréns se va pará y ella va recuperá lo ánimo, assentánse una mica mes alt del que acostumbrabe, va di:
- Ya que ara la vostra Reina soc, sense alluñám massa de la costum seguida per aquelles que abáns de mí u han sigut, tos faré manifest en poques paraules lo meu paréixe, y seguirém si u estiméu aixina. Com sabéu, demá es divendres y en son demá dissapte, díes que, per les minjades que se acostumbren a fé, són una mica engorrosos a la mayoría de la gen; sense di que, lo divendres, ya que an este día per la nostra vida Jesús va morí, va patí la passió, es digne de reverénsia; en honor de Déu, valdríe mes que en orassións en ves de en históries mos entretinguérem. Y lo dissapte es costum de les dones rentás lo cap y tráures tot lo pols, tota la brutíssia que pel traball de la semana se haigue agarrat; y tamé mols acostumbren a fé dijú en reverénsia a la Virgen Mare del Fill de Déu, y lo domenge, descansá de consevol traball. Com no podém estos díes seguí la vida que ham adoptat, crec que estaríe be que estos díes dixém les históries. Después, com haurém estat aquí cuatre díes, si volém evitá que arribo la gen nova, jusgo adecuat mudámos de aquí y anámon a un atre puesto. Allí, cuan estiguém reunits lo domenge después de dormí, com ham tingut avui mol tems per a raoná conversán, tindrém mes tems per a pensá, y sirá milló que se limito una mica la libertat de novelá y que se parlo de un dels mols cassos de la fortuna, hay pensat que sigue sobre qui alguna cosa mol dessichada haygue conseguit en industria o una pérdua recuperada.

Tot lo món va alabá lo dit y lo imaginat per la Reina, y aixina van quedá que se faríe. La Reina, después de aixó, fen cridá al seu senescal, li va di aón debíe ficá la taula per la tarde, y tot lo que después teníe que fé durán lo tems del seu señorío; y ficánse de peu, los va doná llisénsia per a fé lo que a cadaú mes li apetiguere. Van agarrá, pos, les Siñores y los homes lo camí de un jardinet, y allí, después de entretíndres una mica, vinguda la hora del sopá, en festa y en plaé van sená; y eixecánse de allí, segóns li va apetí a la Reina, portán Emilia la carola, esta cansó de Pampínea, que los demés corejaben, se va cantá:

¿Quí podríe cantá al meu puesto
que ting tot cuan ansío?
Víne, pos, Amor, raó de la meua ventura,
de la esperansa y de tota la alegría,
víne en mí a cantá
no de suspiros, penes y amargura,
que ara me es dols lo que va sé agonía,
mes que de este brillá
del foc, a les seues flames vull está
adoránte a tú com a Déu meu.
Tú dabán dels ulls me vas portá, Amor,
cuan en lo teu foc me vach sucarrá per primera vegada,
a un de tal talante
que en bellesa y ossadía, y en valor,
atre milló may se trobaríe,
ni datre paregut;
y tan me va inflamá que en este instán
felís te estic cantán, siñó meu.
Y este que es per a mí máxim plaé
y que me vol cuan yo lo vull
Amor, per la teua Mersé,
pel que an este món vull,
gosá de pas en un atre espero;
pos li guardo fe
que hasta al seu Reino, Déu, que aixó u veu,
confío que per la seua bondat mos portará.

Después de ésta, atres moltes se van cantá y se van ballá moltes danses y se van tocá diferentes músiques; pero jusgán la Reina que ere tems de anássen a descansá, en los cresols per dabán cadaú a la seua cámara sen van aná, y durán los dos díes siguiéns fen cas a lo que la Reina habíe dit, van esperá en dessich la arribada del domenge.


Acabe la segona jornada.

jueves, 25 de febrero de 2021

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA OCTAVA.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA OCTAVA.

Sofronia, creén sé la dona de Gisippo, u es de Tito Quinto Fulvio y en ell sen va a Roma; aon Gisippo arribe en pobre estat, y creén que Tito lo despressie, afirme, pera morí, que ha matat a un home. Tito, reconeixénlo, diu, pera salvál, quel ha matat ell, y veénu qui u habíe fet, se inculpe an ell mateix; per naixó son ficats en libertat per Octavio, y Tito a Gisippo li done a san germana per dona y se repartix en ell tots los seus bens.

Filomena, per orde del rey, habén callat Pampínea y habén ya totes elles alabat al rey Pedro, y mes gibelina que los atres, va escomensá:

Magnífiques siñores, ¿quí no sap que los reys poden, cuan volen, fé les mes altes coses y que ademés an ells los cumplix espessialíssimamen lo sé magnífics? Quí fa lo que té que fé, fa be; pero no ña que maravillás tan ni alsáu tan alt en alabanses com convendríe a datre que u faiguere, que, tenín menos possibles de ell menos se esperare. Y per naixó, si en tantes paraules les obres del rey exaltéu y tos pareixen bones, mol mes tos han de agradá les dels nostres iguals cuan se assemellen a les del rey o són encara millós; per lo que una admirable y magnífica obra feta per dos siudadáns amics me hay proposat contátos en una historia.
Al tems de Octavio César, no encara com Augusto, sino desde lo triunvirato, regíe lo imperi de Roma, va ñabé a Roma un home noble de nom Publio Quinto Fulvio que teníe un fill de nom Tito Quinto Fulvio, de maravellós ingenio, lo va maná a Atenas a adependre filossofía, y lo va recomaná a un home noble de la siudat de nom Cremetes, un antic amic seu. Per lo que Tito va viure a la seua propia casa, en compañía de un fill seu de nom Gisippo; y los dos van estudiá en un filósofo de nom Aristippo. Y frecuentánse mol los dos joves, tan van arribá a assemellás en les costums que una fraternidat y amistat tan gran va naixe entre ells que may después va sé destruida mes que per la mort; y cap dells se trobabe be si no estáen juns. Habíen escomensat los estudis, y los dos dotats de altissim ingenio, pujaben a la gloriosa altura de la filossofía en passes iguals y en maravillosa alabansa; y en esta vida (en grandíssim plaé de Cremetes, que casi consideraba als dos com a fills seus) van está al menos tres añs. Después, com passe en totes les coses, va passá que Cremetes, ya agüelo, va tancá los ulls an esta vida, de lo que los dos van sentí igual doló, y ni los amics ni los paréns de Cremetes veíen a quín dels dos se habíe de consolá mes. Va passá, después de uns cuans mesos, que los amics de Gisippo y los paréns van está en ell y jun en Tito lo van animá a pendre dona, y li van trobá una jove de maravillosa hermosura y de nobilíssims paréns y siudadana de Atenas, de nom Sofronia, de uns quinse añs de edat. Y arrimánse lo momén de les futures bodes, Gisippo li va demaná a Tito un día que anare en ell a vórela, que encara no la habíe vist; y arribats a casa della, y están ella entre los dos, Tito, veén la hermosura de la novia del seu amic la va escomensá a remirá en molta atensió, y agradánli per tot arreu, sense donáu a coneixe, se va inflamá per nella. Pero después de está allí un tems, despedínse, sen van entorná a casa. Allí, Tito, entrán sol a la seu alcoba, en la jove que li habíe agradat va escomensá a pensá, y se va aná enamorán mes contra mes pensabe en ella, y va escomensá a dís: - ¡Ay! ¡Miserable vida la teua, Tito! ¿aón fiques lo teu ánim y lo teu amor y la teua esperansa? ¿Pos no saps de quí sirá esta dona? Pensa en los honors de Cremetes y la seua familia, y en la verdadera amistat que ña entre tú y Gisippo; an esta jove te convé tíndreli la reverensia que se li té a una germana. ¿Cóm es que la vols? ¿aón te dixes portá per lo engañós amor?, ¿aón per la lissonjera esperansa? Obri los ulls del intelecto y conéixte a tú mateix; díxali pas a la raó, refrena la gana, calma lo dessich y adressa a un atra part los teus pensaméns; fésli frente an este escomensamén de la lujuria, y vensíxte a tú mateix cuan encara estás a tems. Lo que vols no te convé, no es honesto; lo que te disposes a seguí, encara que fore segú que u alcansares, que no u es, hauríes de evitáu si mirares alló que la verdadera amistat te demane. ¿Qué farás, pos, Tito? Abandonarás lo amor indegut, si vols fé lo que es degut.

Y después, enrecordánsen de Sofronia, tornán cap atrás, tot lo dit u condenabe, diénse: - les leys del Amor són mes poderoses que cap atra; trenquen no sol les de la amistat sino les divines. ¿cuántes vegades ha volgut lo pare a la filla, lo germá a la germana, la padrina al fillol? Coses mes monstruoses que un amic vullgue a la dona del atre han passat mil vegades. Ademés de aixó, yo soc jove, y la juventut está sometuda a les leys del amor. La hermosura della mereix sé volguda per tots; y si yo la vull, que soc jove, ¿quí podrá empéndrem en raó? No la vull perque sigue de Gisippo, la vull tan com la voldría fore de qui fore; peque aquí la fortuna que lay ha consedit al meu amic Gisippo en ves de a un atre. Y si té que sé volguda per la seua hermosura mereixcudamen, mes contén té que está Gisippo, al sabéu, de que la vullga que un atre.

Y en este raonamén, burlánse an ell mateix, tornán al contrari, y de este an aquell y de aquell an este, no sol aquell día y la nit siguién, sino moltes atres, hastal pun de que, perduts la gana y la son, per debilidat va tindre que gitás. Gisippo, que mols díes lo habíe vist cavilán y ara lo veíe dolén, mol se dolíe, y se esforsabe en consolál, y en moltes instansies li preguntabe la raó dels seus pensaméns y de la enfermedat. Pero habénli moltes vegades Tito contestat en mentires y habénsen donat cuenta Gisippo, sentínse, sin embargo, Tito obligat, en ploreres y en suspiros li va contestá de esta guisa:

- Gisippo, si los deus hagueren volgut, a mí me siríe mol mes grata la mort que seguí vivín, pensán que la fortuna me ha portat a un puesto al que me ha convingut probá la meua virtut, y en grandíssima vergoña meua la trobo vensuda; pero per sert que espero pronte la recompensa que mereixco, es a di, la mort, la preferixco a viure en lo record de la meua vilesa; com a tú no puc ni ting que amagát res, en gran vergoña te la manifestaré. Y li va descubrí la raó dels seus pensaméns y la batalla de estos, y al remat de quí ere la victoria y que se moríe per l´amor de Sofronia, afirmán que, coneixén cuán li conveníe an ell alló, com a penitencia se habíe imposat lo morí, y creíe que pronte u conseguiríe. Gisippo, al sentí aixó y vore les seues ploreres, va reflexioná, com si de la bellesa de la jove estare mes tibiamen prendat; pero enseguida va deliberá que la vida del seu amic teníe que séli mes volguda que Sofronia, y aixina, apegánseli les llágrimes dell, li va contestá plorán: - Tito, si no estigueres tan nessessitat de consol com u estás, me queixaría de que haigues violat la nostra amistat tenínme tan tems amagada la teua gravíssima passió. Y encara que no paregue honesta, no ña per naixó que seláli al amic les coses deshonestes, perque lo qui es un bon amic, aixina com en les honestes coses sen alegre en lo amic, en les deshonestes se esforse per apartá de elles lo ánimo del amic. Pero abstenínme al presén, vindré a lo que vech que mes nessessites. Si en ardó vols a Sofronia, prometuda en mí, no me extraño, me extrañaríe que no fore aixina, veén la seua hermosura y la noblesa del teu ánim. Y com vols a Sofronia, tan te queixes injustamen de la fortuna, encara que no u digues, que a mí me la ha consedit, pareixénte que vóldrela tú siríe honesto si haguere sigut de un atre que no fora yo. Pero si eres discret com sols, ¿a quí podíe consedíla la fortuna, de qui mes grassies pugueres donáli, si no me la haguere consedit a mí? Consevol atre que la haguere tingut, per mol honesto que siguere lo teu amor, la hauríe volgut an ella mes que a tú, lo que de mí, si per tan amic me tens com soc, no tens que esperáu, y la raó es esta:
no men enrecordo, desde que som amics, de que yo tinguera res que no fore tan teu com meu; lo que, si tan lluñ hagueren anat les coses que no puguere sé de un atra manera, aixina faría en esta com en les atres; pero encara estam a tems de fé que sigue sol teua, y assó faré. Es verdat que a Sofronia la vull mol y en gran alegría esperaba les bodes en ella, pero com tú la vols en mes ardó, pots viure segú que sirá la teua dona a la meua alcoba. Y per naixó, aparta la melancolía, recupera la salut perduda y lo consol y la alegría, y espera contén lo premio del teu amor.
Tito, al sentí parlá aixina a Gisippo, encara que mol plaé li donare la esperansa de tíndrela, se avegoñíe y li pareixíe mal asseptála. Plorán, li va contestá:
- Gisippo, la teua liberal y verdadera amistat mol cla me amostre lo que a la meua amistat li convé fé. No vullgue Deu que aquella que te han donat a tú la ressibixca yo per meua. Pren, pos, contén, lo que has triat y te han donat, y a mí díxam consumím en llágrimes.

A lo que Gisippo va di:

- Tito, la nostra amistat me done llissensia pera forsát a seguí esta dessisió meua, y si tú no fas cas als meus rogs, en la forsa que té que fés en be del amic faré que Sofronia sigue teua. Sé cuánta forsa té l´Amor y que moltes vegades ha portat a una infelís mort als amáns; y te vech tan prop de aixó que no podrás vense les llágrimes y caurás a la dalla; y yo, sense cap duda, pronte te seguiría. Sirá, pos, teua Sofronia, perque fássilmen no trobaríes a datra que tan te agradare, y yo en fassilidat podré contentámos a tú y a mí. Potsé no siría tan liberal si les dones se trobaren en la mateixa dificultat que se troben los bons amics; per naixó, podén yo mol fássilmen trobá un atra dona pero no un atre amic com tú, vull per naixó (no vull di pédrela, que no la pedré donántela a tú) de be a milló transferíla, antes que pédret. Y per naixó te demano que ixques de esta aflicsió, y mos consolos als dos, y en esperansa del be, vivín te dispongues a la alegría quel teu amor dessiche de la dona volguda.
Encara que Tito se avergoñíre de consentí que Sofronia siguere la seua dona, espentánlo per una part l´amor y per latra insitánlo los ánimos que li donabe Gisippo, va di:

- Prou, Gisippo, faré lo que tú me dius, ya que la teua generosidat es tanta que li guañe a la meua vergoña. Pero u fach perque no sol ressibixco de tú la dona volguda, sino en ella la meua vida. Ojalá Deu puga alguna vegada mostrát cuán apressio lo que fas per mí. Después de estes paraules, va di Gisippo:

- Tito, en aixó, pera que tingue efecte, me pareix que ham de fé aixó: com saps, después de llargues negossiassións entre los meus paréns y los de Sofronia, ella se ha convertit en la meua prometuda; y per naixó, si yo ara dic que no la vull per dona, se montaríe un gran avalot y escándol, y se enfadaríen los meus paréns y los seus; potsé que si la abandono, los seus paréns la donon enseguida a un atre, y alomilló no sirás tú. Y per naixó me pareix, si te pareix be, que continúa lo que hay escomensat, y com dona meua la portaré a casa y selebraré les bodes; y después tú, de amagatóns, com u prepararém, en ella te gitarás com a dona teua; después, al seu puesto y al seu tems manifestarém lo assunto, y si los agrade, be estará, y si no los agrade, de totes formes ya estará fet y no podén tirá cap atrás, tindrán que contentás en alló per forsa.
Tito va está de acord, y Gisippo la va ressibí com a dona seua a casa. Están ya Tito curat y en bona salut; y fen una gran festa, al arribá la nit, les dones van dixá a la nova dona a la alcoba del seu home y sen van aná.
Estabe la alcoba de Tito apegada a la de Gisippo, y desde una se podíe entrá al atra. Están Gisippo a la seua alcoba, una vegada apagades totes les llums, sen va aná en cuidadet cap aon estabe Tito y li va di que ya podíe aná a gitás en la seua dona.
Tito, al sentí aixó, mort de vergoña, va voldre fés atrás y no hi volíe aná; pero Gisippo, lo va fé entrá allí. Al arrimás al llit, agarrán a la jove, com fen broma, en veu baixa li va preguntá si volíe sé la seua dona. Ella, creénse que ere Gisippo, li va contestá que sí, y ell, ficánli un anell al dit, li va di: - Y yo vull sé lo teu home.

Y consumán aixina lo matrimoni, mol rato y en mol plaé va chalá en ella, sense que ni ella ni dingú sen acataren de que no ere Gisippo lo que se gitabe en ella. Están, pos, en estos termes lo matrimoni de Sofronia y de Tito, Publio, son pare va tancá los ulls an esta vida, per lo que li van escriure que sense tardá tornare a Roma a velá pels seus assuntos. Y per naixó, va parlá en Gisippo de anássen y emportássen a Sofronia, lo que no se podíe fé sense manifiestá cóm estaben les coses; un día, cridánla a la alcoba, li van explicá tot lo assunto, y Tito li va doná probes. Ella, después de mirássels als dos ben enfadada, va escomensá a desfés en llágrimes, queixánse del engañ de Gisippo; y abans de que a casa de Gisippo ni una paraula se diguere de alló, sen va aná a casa de son pare, y allí an ell y a sa mare los va contá lo engañ de Gisippo, afirmán que ere la dona de Tito y no de Gisippo com ells creíen. Aixó va sé mol du pera son pare de Sofronia y en los seus paréns y en los de Gisippo van ñabé llargues y grans lamentassións, y van sé los comadreos y los enfados mols y grans. Gisippo va despertá lo odio dels seus y dels de Sofronia, y tots díen que no sol ere digne de reprobassió, sino de un aspre cástic. Pero ell afirmabe que habíe fet una cosa honesta, y que sons pares de Sofronia teníen que donáli les grassies perque la habíe casat en algú milló que ell mateix. Tito, per un atra part, de tot sen enterabe y en gran traball u soportabe; y coneixén que ere costum dels griegos exitás en los renecs y les amenasses hasta que trobaben algú que los responguere, y que entonses no sol humildes, sino mol cobarts se tornáen, va pensá que los seus discursos no se podíen aguantá mes sense contestáls; y tenín ell ánimo romano y pensamén ateniense, de una manera mol oportuna va ajuntá als paréns de Gisippo y los de Sofronia a un templo, y entrán allí acompañat sol per Gisippo, aixina los va parlá als que esperaben:
- Creuen mols filóssofos que lo que los passe als mortals es dispossisió y providensia dels deus inmortals; y per naixó creuen algúns que es inevitable tot lo que mos passe o mos passará alguna vegada, encara que ñan algúns que esta inevitabilidat atribuixen sol a lo que ya ha passat. Estes opinións, si en perspicassia són mirades, se vorá mol ubertamen que lo rependre algo que no pot cambiás no es mes que voldre demostrás mes sabut que los deus, dels que ham de creure que en eterna ley y sense cap error gobernen y disposen de natros y de les demés coses; per lo que, cuán loca y bestial presunsió siríe voldre corregí la seua obra, mol fássilmen u podéu vore, y encara cuántes y quínes cadenes mereixen aquells que se dixen aná a tal atrevimén. Entre los que, segóns lo meu juissi, tos trobau tots, si es verdat lo que hau dit y dieu continuamen, que Sofronia es la meua dona, cuan lay hau entregat a Gisippo, sense vore que estabe disposat que no fore la dona de Gisippo, sino la meua, com podeu vore al presén.
Pero com lo parlá de la secreta providensia y la intensió dels deus los pareix a mols du y difíssil de compendre, presuposán que ells de cap de les nostres acsións sen ocupen, baixaré als raonaméns dels homens, parlán dels que me convindrá fé dos coses mol contraries a les meues costums: la una, alabám a mí mateix y latra parlá mal de atres o humilláls; pero com no me apartaré de la verdat ni en una cosa ni en latra, y la presén materia u demane, u faré. Les vostres queixes, mes insitades per la rabia que per la raó, en continues protestes, aixina com abalots, ofenen, reprenen y condenen a Gisippo perque me ha donat per dona, per dessisió seua, a qui vatros an ell per la vostra habíeu donat, en lo que yo crec que té que sé mol de alabá; y les raóns són estes: la primera, perque ha fet lo que té que fé un amic; la segona perque ha obrat mes en coneiximén de lo que u habíeu fet vatros. Lo que les santes leys de la amistat volen que un amic faigue per un atre, no es la meua intensió explicátos al presén, contentánme sol en habétos recordat delles que los llassos de la amistat mol mes ajunten que los de la sang o la parentela; tenim los amics que triem y los paréns que mos done la fortuna. Y per naixó, si Gisippo va voldre mes la meua vida que la vostra benevolensia, sén yo amic seu com me ting, dingú té que maravillás. Pero anem a la segona raó (a la que en mes insistensia mos convé aturámos): lo habé sigut ell mes sabut que vatros u sou, com me pareix que de la providencia dels deus poc ne entenéu, y mol menos que sapigáu los efectes de la amistat. Dic que lo vostre escomensamén, lo vostre consell y la vostra deliberassió li habíen donat Sofronia a Gisippo, jove y filósofo; Gisippo lay ha donat a un atre jove y filósofo; lo vostre consell la va doná a un ateniense, Gisippo a un romano; lo vostre a un jove noble, Gisippo a un encara mes noble; lo vostre a un jove ric, Gisippo a un mol ric; lo vostre a un jove que no sol no la volíe, sino que apenes la coneixíe, Gisippo a un jove que per damún de la seua felissidat y mes que a la propia vida la volíe. Y que lo que dic es verdat, y mes de alabá que lo que habíeu fet vatros, miréu pun per pun. Que yo jove y filósofo soc, com Gisippo, la meua cara y los meus estudis, sense cap discurs mes llarg poden explicáu. La mateixa edat es la seua y la meua, y en les mateixes passes sempre ham estudiat avansán. Es verdat que ell es ateniense y yo romano. Si de la gloria de la siudat disputem, diré que yo soc de una siudat libre y ell de una tributaria; diré que yo soc de una siudat Siñora de tot lo món y ell de una siudat obedienta a la meua; diré que soc de siudat florida en armes, imperi y estudis, mentres ell no podrá alabá a la seua mes que en los estudis. Ademés de aixó, encara que me veigáu com un escolá humilde aquí entre vatros, no hay naixcut dels fems del populacho de Roma; los meus palaus y los puestos públics de Roma están plens de antigues imaches dels meus antepassats, y los anals romanos se troben plens de mols triunfos lograts per los Quinto sobre lo Capitolio romano; y no está per la vellesa semada, sino que avui mes que may florix la gloria del nostre nom. Callo, per vergoña, les meues riqueses, tenín a la memoria que la pobresa honrada es lo antic y copiós patrimoni dels nobles siudadáns romanos; la que, si per la opinió del vulgo es condenada, y són alabats los tessoros, soc en ells, no com avarissiós, sino com amat de la fortuna, abundán. Y mol be sé que tos ere mol apressiat tindre per parén a Gisippo; pero yo no tos ting que sé, per cap raó, menos apressiat a Roma, considerán que allí tindréu en mí a un óptim huésped; y un útil y solíssit y poderós protectó tan en les oportunidats públiques com en les nessessidats privades.
¿Quí, pos, dixán apart la passió, y mirán en justissia, alabará mes les vostres dessisións que los del meu amic Gisippo? Sertamen, dingú. Está, pos, Sofronia ben casada en Tito Quinto Fulvio, noble, antic y ric siudadá de Roma y amic de Gisippo; per lo que qui de aixó se dol o se queixe no fa lo que té que fé ni sap lo que fa. Ñaurán potsé algúns que diguen no doldres de que Sofronia sigue la dona de Tito, pero se doldrán del modo en que se ha convertit en la seua dona: a amagatontes, engañánla, sense que cap amic ni parén sapiguere res. Y aixó no es cap milagre ni cosa que passo per primera vegada. Dixo de bona gana a una vora an aquelles que contra la voluntat del pare han pres home y an aquelles que han fugit en los seus amáns y primé han sigut amigues que esposes, y an aquelles que abans han descubert en embarassos y partos los seus matrimonis que en la llengua, y la nessessidat ha fet consentíu, cosa que no li ha passat a Sofronia; sino que ordenada, discreta y honestamen ha sigut donada per Gisippo a Tito. Y dirán atres que la ha casat aquell a qui casála no incumbíe. ¡Nessies lamentassións són estes y típiques de dones, y prossedéns de la poca considerassió! No fa aná ara la fortuna per primera vegada diferéns camíns y instruméns nous pera induí les coses a determinats efectes. ¿Qué pot importám a mí que lo sabaté al puesto del filósofo haigue expresat lo seu juissi sobre un fet meu (amagat o públic) si lo fin es bo? Ting que cuidám, si lo sabaté no es discret, de no dixáli prosseguí, y agraíli lo fet. Si Gisippo ha casat be a Sofronia, aná queixánse de la manera y dell es una bobada superflua; si no confiéu en lo seu juissi, cuidéutos de que no pugue casá a dingú mes y agraíuli aixó. Tamé hau de sabé que yo no vach buscá ni en astussia ni en fraude tacá la honestidat y la claridat de la vostra sang en la persona de Sofronia; y encara que de amagatontes la haiga pres per dona no vach vindre com un raptó a tráureli la seua virginidat ni com a enemic vach vullgué tíndrela deshonestamen, rechassán emparentá en vatros; sino que en ardó enchisat per la seua cautivadora hermosura y de la seua virtut, veía que si en lo orden que potsé voléu di que tenía que habéla procurat, sén mol amada per vos, per temó a que a Roma me la emportara, no la haguera obtingut. Vach empleá, pos, la manera oculta que ara to se pot manifestá, y vach fé que Gisippo consentiguere en lo meu nom en alló que ell no estabe disposat; y después, encara que yo en ardó la vullguera, no com amán, sino com home, vach buscá lo ajuntamén en ella (com pot ella mateixa en verdat testimoniá), diénli les degudes paraules y ficánli lo anell de desposada, preguntánli si me volíe per home; a lo que ella va contestá que sí. Si li pareix que ha sigut engañada, no mu hau de espetá a mí, sino an ella, que no me va preguntá quí ere. Este es, pos, lo gran mal, lo gran pecat, la gran falta cometuda per lo Gisippo, amic, y per mí, amán; que Sofronia se haigue de amagatóns convertit en dona de Tito Quinto; per naixó, lo feríu, lo amenasséu y lo insidiéu. ¿Y qué mes faríeu si lay haguere donat a un villano, a un vagabundo, a un criat? ¿Quínes cadenes, quína presó, quínes creus tos bastaríen? Pero dixem ara aixó; ha arribat lo tems que yo encara no esperaba de que mon pare se ha mort y me vech obligat torná a Roma. Per lo que, volén emportám a Sofronia en mí, tos hay descubert lo que pot sé encara tos seguiría amagán; lo que, si foreu sabuts, alegremen u soportaríeu, perque si engañátos o insultátos haguera volgut, podía dixátola; pero no vullgue Deu que en a espíritu romano se pugue albergá tanta vilesa. Ella, pos, es a di, Sofronia, per consentimén dels deus y per vigor de les leys humanes y per lo loable juissi del meu amic Gisippo y per la meua astussia, es meua, aixina que vatros (teníntos en mes que los deus y los demés homens sabuts) bestialmen, en dos maneres mol odioses pera mí, mostréu que tos equivoquéu: una es tenín a Sofronia, sobre la que no teníu cap dret; y latra es tratá a Gisippo, al que estáu obligats justamen, com a enemic. Y no tos explicaré lo mal que feu, sino com amic tos aconsellaré que apartéu la rabia y que Sofronia me sigue restituida pera que yo alegremen men vaiga com a parén vostre: segús de aixó, que, tos agrado o no, lo que está fet, si voleu obrá de un atre modo, tos pendré a Gisippo y sense faltá, si arribo a Roma, recuperaré a la que es mereixcudamen meua, per mol que tos disgusto; y tos faré vore lo que pot la rabia dels romanos, hostigántos sempre.
Después de que Tito va dí aixó, ficánse de peu en la cara tota enfadada, prenén a Gisippo de la ma, mostrán que tan li fotíe que ñaguere gen al templo, movén lo cap y amenassánlos, va eixí. Los que se van quedá a dins, en part induits per les paraules de Tito de amistat y parentela, y en part assustats per les seues raderes paraules, de comú acuerdo van deliberá que milló siríe tindre a Tito com a parén, ya que Gisippo no habíe volgut séu, que pedre a Gisippo y tindre a Tito com enemic; per naixó, ixín, van aná a buscá a Tito y li van di que los pareixíe be que Sofronia fore seua, tindrel an ell com a parén y a Gisippo com a bon amic; y fen juns una festa en familia, sen van aná y li van enviá a Sofronia, la que, com a discreta, fen de la nessessidat virtut, l´amor que teníe per Gisippo rápidamen lay va entregá a Tito y en ell sen va aná cap a Roma, aon en gran honor van sé ressibits. Gisippo, quedánse a Atenes, después de no mol tems, per unes cuestións sivils, en tots los de casa seua, pobre y mesquí va sé aviát de Atenas y condenat a perpetuo exili. Están aixina Gisippo, habén arribat a sé no sol pobre sino pidolán, com va pugué va arribá a Roma a probá si Tito sen enrecordabe dell; y enterat de que estabe viu y volgut per tots los romanos, preguntán quína ere casa seua, dabán della se va colocá hasta que Tito va arribá. Per la miseria en la que estabe no se va atreví a dirigíli la paraula. Per lo que, passán Tito abán y pareixénli a Gisippo que lo habíe vist y esquivat, enrecordánsen de lo que ell habíe fet per nell, enfadat y desesperat sen va aná; y sén ya de nit y están ell en dijú y sense cap perra, sense sabé aón aná, mes dessichós de morí que dingú, va arribá a un puesto mol salvache de la siudat, aon, veén una gran cova, a dins va entrá pera arrasserás aquella nit, y damún de la terra despullat y mal vestit, vensut per les llágrimes, se va adormí. An esta cova, dos que habíen estat robán aquella nit, en lo furt fet van apareixe a la matinada, y reñín los dos, la un, que ere mes fort, va matá al atre y va colá. Habénu vist y sentit Gisippo tot, li va pareixe que habíe trobat lo camí a la mort que dessichabe, sense matás ell mateix; y per naixó, sense anássen, se va quedá allí hasta que los esbirros del tribunal, que ya sen habíen enterat del cas, van acudí y se van emportá a Gisippo detengut. Y ell, interrogat, va confesá que lo habíe matat y que no habíe pogut anássen de la cova, per lo que lo pretor, que se díe Marco Varrón, lo va condená a mort crussificat, tal com allacuanta ere costum. Habíe Tito, per casualidat, arribat al pretori en aquell momén y, mirán al pobre condenat y habén escoltat lo perqué, de repén va reconeixe a Gisippo, y se va extrañá de la seua miserable fortuna y de cóm habíe caigut tan baix, y volén ajudál y no veén cap atra vía pera la seua salvassió, mes que acusás an ell mateix y excusál an ell, rápidamen se va adelantá y va cridá: - Marco Varrón, fes cridá al pobre home al que has condenat perque es inossén; bastán hay ofés yo als deus en una culpa matán an aquell al que los teus esbirros van trobá este matí mort com pera ara encara oféndrels en la mort de un atre inossén.
Varrón se va extrañá y li va doldre que tot lo pretori lo haguere sentit, y no podén retraures de fé lo que li manaben les leys, va fé torná a Gisippo, y en presensia de Tito li va di:

- ¿Cóm has sigut tan loco de confessá lo que no has fet, jugánte la vida? Me has dit que tú habíes matat esta nit an aquell home, y este ve ara y diu que ha sigut ell.

Gisippo va mirá y va vore que aquell ere Tito y va vore que fée alló pera salvál, com agrait per lo servissi que antes li habíe fet; per lo que, plorán de piedat, va di:
- Varrón, verdaderamen lo hay matat yo, y la piedat de Tito pera salvám arribe ya massa tard. Tito, per un atra part, díe:

- Pretor, com veus, este es extrangé y desarmat lan trobat jun al mort, y ya veus que la seua miseria li done motiu pera voldre está mort; y per naixó, fícal en libertat y a mí, que u hay mereixcut, castígam.

Se va extrañá Varrón de la insistensia de aquells dos y ya se pensabe que cap dels dos ere lo culpable; y, pensán en la manera de absóldrels, en aixó que ve un jove de nom Publio Ambusto, de perdudes costums y lladre mol conegut entre tots los romanos, qui verdaderamen habíe cometut lo homissidi; y sabén que cap dels dos eren culpables de lo que se acusaben, tanta va sé la ternura o tendresa que va omplí lo seu cor per la inossensia de estos dos, que mogut per compassió va acudí dabán de Varrón y li va di:

- Pretor, los meus fets me porten a resoldre la dura discusió de estos dos, y no sé quín Deu me espoleje y me espente a manifestát lo meu pecat. Cap de estos dos es culpable de lo que se acusen. Yo soc lo que ha matat an aquell home esta matinada al apuntá lo día; y an este desgrassiat que está aquí lo vach vore que dormíe mentres yo me repartía les coses robades en aquell al que hay pelat. Tito no nessessite que yo lo excusa; la seua fama es clara per tot arreu, y ya se sap que no es home de tal condissió; aixina que libéral y castígam a mí en la pena que les leys me imposon. Habíe ya Octavio sentit estes coses y, fen vindre als tres, va voldre sentí quína raó habíe mogut a cadaú pera condenás; y ells lay van contá.
Octavio, als dos amics perque eren inosséns y al tersé per amor seu los va ficá en libertat. Tito, renegán primé a Gisippo per lo seu desapego y desconfiansa, li va fé molta festa y lo va portá a casa seua, aon Sofronia, en piadoses llágrimes lo va ressibí com amic. Y allí, confortánlo y vestínlo en la roba apropiada a la seua virtut y noblesa, va compartí en ell tots los seus tessoros y possessións, y después, a una germana joveneta que teníe Sofronia, de nom Fulvia, lay van doná per dona; y después li va di: - Gisippo, de tú depén ara, o quedát aquí en natros o entornáten a Atenas en tot lo que te hay donat.

Gisippo, obligat per lo desterro al que estabe condenat per la seua siudat y per
l´amor que li teníe a Tito, va dessidí fés romano. Y ell en la seua Fulvia, y Tito en la seua Sofronia, van viure a una gran casa, fénse mes amics cada día, si es que podíe sé.

Santíssima cosa es, pos, la amistat, y no sol digna de reverensia, sino de sé alabada perpetuamen com a mare de la magnifissensia y de la honestidat, germana de la gratitut y de la caridat, y enemiga del odio y de la avarissia; sempre, sense esperá cap rogativa, preparada per a fé per los atres lo que voldríe que per nella mateixa se faiguere; los seus sagradissims efectes raríssimes vegades se veuen avui, per culpa de la enveja y egoisme dels mortals que sol miren per nells.
¿Quín amor, quína riquesa, quína parentela li haguere fet sentí a Gisippo lo ardó, les llágrimes y los suspiros de Tito, en tanta eficassia que per nells a la hermosa dona noble y volguda la haguere fet casá en lo seu amic? ¿Quínes leys, quínes amenasses, quína temó li haguere fet abstindres a Tito dels abrassos de la hermosa jove als puestets solitaris, apartats, o al llit? ¿Quíns estats, quíns mérits, quínes ganansies li hauríen fet a Gisippo no preocupás de pedre als seus paréns y als de Sofronia, no preocupás de les deshonestes murmurassións del populacho, no preocupás de les burles per a satisfacer al seu amic? ¿Quí haguere procurat la seua mort per a salvá a un atre, podén dissimulá, y arrencál de la creu que ell mateix se procurabe?, ¿Quí haguere compartit lo seu gran patrimoni en aquell al que la fortuna lay habíe tret? ¿Quí li haguere donat per dona a la seua germana, veénlo pobrissim y en extrema miseria?
Vullguen, pos, los homens moltes consortes, caterves de germáns y gran cantidat de fills, y en los seus dinés se aumento lo número dels seus criats; y no reparon en que consevol de ells te temó de un perill propi, y no se preocupen del pare, germá o siñó, mentres que tot lo contrari veém que fa lo bon amic.

miércoles, 25 de noviembre de 2020

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA NOVENA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA NOVENA.

Lidia, dona de Nicostrato, vol a Pirro. Este, per a pugué créurela, li demane tres coses y ella les fa totes, y ademés de aixó, en presénsia de Nicostrato se revolque en Pirro, y a Nicostrato li fa creure que no es verdat lo que ha vist.

Tan los habíe agradat la história de Neifile que no podíen dixá de enríuressen ni de parlá de ella, y encara que lo rey moltes vegades los haguere ordenat silénsio. Habénli manat a Pánfilo que contare la seua, después de que callare la juventut, aixina va escomensá:
No crec yo, reverendes siñores, que ñague res, per serio y perillós que sigue, que no se atrevixque a féu qui en ardó vol. Aixó, encara que haigue sigut probat en moltes históries, yo probaré de contáton una, y escoltaréu com una Siñora va tindre mol mes favorable la fortuna que sensato lo coneiximén. Y per naixó no aconsellaría a dingú que les patades de la que tos parlaré se arriesgo a seguí, perque no sempre la fortuna está disposada de un modo, ni tots los hómens del món se poden burlá tan fássilmen.

A Argos, siudat antiguíssima de Acaya, mol mes famosa per los seus antics reys que per la seua grandesa, va ñabé un home noble de nom Nicostrato, que ya prop de la vellea la fortuna li va doná per dona a una gran Siñora, mol hermosa y tirada cap abán, que se díe Lidia. Teníe este home, que ere noble y ric, mols criats, gossos y falcóns de cassa, y li enchisáe la cassera. Teníe entre los seus atres doméstics un jovenet cortés, adornat, mol majo de cos, y en ma dreta per a consevol cosa que haguere volgut fé, de nom Pirro, al que Nicostrato mes que a cap atre volíe, y mol se fiabe de ell. De éste, Lidia se va enamorá en molta passió, tanta que ni de día ni de nit podíe tíndre lo pensamén a datra part mes que en ell; y de este amor, o Pirro no sen acatáe o igual no u volíe, aixina que no sen preocupabe gens. De aixó la Siñora portáe al ánimo un doló intolerable; del tot disposada a félay sabé, va quirdá a una camarera seua, de nom Lusca, de la que sen fiáe mol, y li va di assó: - Lusca, los benefissis que has ressibit de mí te han de fé obedienta y fiel, y per naixó has de tindre cuidado en lo que ara te diré, que cap persona u séntigue may, mes que aquell a qui yo te mana. Com veus, Lusca, yo soc una dona jove y fresca, y plena de totes les coses que consevol pot dessichá, y en ressumen, exepte de una cosa, no puc queixám; y ésta cosa es que los añs del meu home són massa si se comparen en los meus, aixina que de alló de lo que les dones joves mes disfruten vic poc contenta; y sin embargo, dessichánu com les atres, fa mol tems que vach dessidí no voldre (si la fortuna me ha sigut poc amiga al donám un home tan agüelo) sé yo enemiga de mí mateixa, y sabré trobá la manera de conseguí lo que vull. Hay pensat que esta falta la podría arreglá als brassos de Pirro, com que mes digne de aixó es que cap atre, y hay ficat en ell tan amor que may me trobo be, mes que cuan lo vech o penso en ell; si no me ajunto en ell pronte, sértamen crec que me moriré. Y per naixó, si la meua vida te es volguda, per lo michá que milló te paregue li significarás lo meu amor y tamé li rogarás de la meua part que vullgue víndre a mí cuan tú vaigues a buscál.

La camarera va di que u faríe de bona gana, y cuan li van pareixe lo tems y lloch oportuns, emportánse a Pirro apart, lo milló que va sabé, li va doná la embaixada de la seua Siñora. Sentín aixó, Pirro se va extrañá mol, perque no sen habíe acatat de res, y se li va ficá la mosca detrás de la orella, pensán que la Siñora vullguere probál, per lo que va contestá enseguida:

- Lusca, no me puc creure que estes paraules vinguen de la meua Siñora, y per naixó has de tindre cuidadet en lo que dius; si vingueren de ella, no crec que siguere en ánim de cumplíles, pero si les diguere en serio, lo meu siñó me honre mes de lo que me mereixco, no li faría esta traissió, per la meua vida, y tú cúidaten de no parlám de estes coses. Lusca, sense assustás per les seues dures paraules, li va di:

- Pirro, de éstes y de consevol atra cosa que la Siñora me mano te parlaré tantes vegades com ella meu encomano, te agrado o te molesto. Y enfadada, en les paraules de Pirro sen va entorná cap a la Siñora, la que, al sentíles va dessichá morís; y después de algúns díes va torná a parláli a la camarera:

- Lusca, saps que a la primera destralada no cau la carrasca; per lo que me pareix que has de torná an aquell que tan leal li vol sé al seu Siñó, en perjuissi meu, y cuan trobos lo tems convinén, amóstrali lo meu ardó y fésu com pugues, pero que la cosa tingue efecte, perque si no se pot conseguí, yo me moriré y ell se creuríe que habíe sigut per probál; y de lo que busquem, que es lo seu amor, se seguiríe lo odio. La camarera va consolá a la Siñora y, buscán a Pirro, lo va trobá alegre y ben disposat, y aixina li va di: - Pirro, yo te vach mostrá fa pocs díes en quín gran foc la teua Siñora y meua está per l´amor que te té, y ara un atra vegada te u hay de repetí, que si tú continúes tan du com lo atre día, ella viurá poc tems; per lo que te rogo que vullgues consolála en lo seu dessich; y si te emperres en dí que no, encara que yo te tenía per sabut, te tindré per un saboc.
¿Quína glória mes gran que una Siñora com ella, tan guapa, tan noble, tan rica, te vullgue sobre totes les coses? Ademés de aixó, ¡cuán obligat te has de sentí a la fortuna, pensán que te ha ficat dabán tal oportunidat, mol apropiada per a la teua juventut, y encara refugi per a les teues nessessidats! ¿A quí coneixes paregut a tú que estigue milló del que tú podríes está, si u penses be? ¿Quín atre trobarás que tingue armes, caballs, robes y dinés, y pugue está com tú estarás, si vols consedíli lo teu amor? Obri, pos, lo pensamén a les meues paraules, y recorda que sol una vegada te passará, que la fortuna vingue a trobát en cara alegre y en los brassos uberts. Si ara no la saps ressibí, al trobát después pobre y pidolán, de tú mateix y no de ella te haurás de queixá. Y ademés de aixó, no se té que tindre la mateixa lealtat entre los criats y los Siñós que entre amics y paréns; tal los tenen que tratá los del servissi com an ells los traten. ¿Esperes tú, si tingueres una dona guapa, o mare, o filla, o germana, que li agradare a Nicostrato, que ell entropessaríe en la lealtat que tú vols guardáli en la seua dona? Tonto eres si tu creus; pots está segú que si rogán y festeján no u conseguire, faríe aná la forsa. Tratem, pos, an ells y a les seues coses com ells mos traten a natros y a les nostres; agarra ara lo benefissi de la fortuna, no la apartos; ix a trobála al camí, y ressibixla cuan ve, que per sert, si no u fas, ademés de la mort que sense cap duda se seguirá de la teua Siñora, tú te arrepentirás tantes vegades que voldrás seguíla.

Pirro, que moltes vegades habíe estat donánli voltes a les paraules que Lusca li habíe dit, habíe dessidit que, si ella tornáe an ell un atra vegada, li donaríe un atra resposta, y del tot se plegaríe a complaure a la Siñora, si puguere assegurás de que no lo estáe ficán a proba; y per naixó va contestá: - Mira, Lusca, totes les coses que me dius sé que són verdat; pero yo tamé sé que lo meu siñó es mol sabut y espabilat, y com fique a la meua ma tots los seus assuntos, mol me barrunto que Lidia, en lo seu consell y voluntat faigue aixó per a probám, y per naixó, si tres coses que yo li demana vol fé per a aclarímu, lo que me demano después u faré sense chistá. Y les tres coses que vull són éstes: primera, que en presénsia de Nicostrato ella mateixa mato al seu falcó mes cassadó; segona, que me envió una treneta de la barba de Nicostrato, y, tersera, un quixal de ell, de los mes sans.

Estes coses li van pareixe mol difíssils a Lusca y a la Siñora; pero Amor, que es bon consoladó y gran mestre de consells, la va fé dessidís a féu, y per la camarera li va enviá a dí que alló que li habíe demanat u faríe, y pronte; y ademés de aixó, encara que mol listo reputabe a Nicostrato, li va di que en presénsia seua se gitaríe en Pirro y que a Nicostrato li faríe creure que no ere verdat. Pirro, pos, se va quedá a la espera de lo que faríe la noble Siñora. Ella, al cap de uns pocs díes, cuan Nicostrato donáe un gran amorsá, com acostumabe a fé assobín, an algúns gentilhomens, y habén ya alsat los mantels, vestida de vellut verd y mol adornada, eixín de la seua cámara, an aquella sala aon estáen ells va acudí, y veénla Pirro y tots los demés, sen va aná cap a la percha aon estabe lo falcó, al que Nicostrato volíe tan, y soltánlo com si lo vullguere pendre a la ma, lo va agarrá y lo va empastrá contra lo muro, matánlo. Nicostrato va cridá: «¡Ay, dona! ¿Qué has fet?», no li va contestá res, sino que giránse cap als nobles hómens que en ell habíen minjat, los va di: - Siñós, tanta vengansa me pendría de un rey que me afrentare, com u hay fet de este falcó. Hau de sabé que este muixonot me ha pres tot lo tems que se té que dedicá a la dona, durán mol tems. Apenes apunte la aurora, ya está Nicostrato eixecat y pujat a caball, en lo seu falcó a la ma, y cabalgán per los plans veénlo volá; y yo, com veéu, sola y descontenta, al catre que me hay quedat; per naixó moltes vegades hay tingut dessichos de fé lo que ara hay fet, y sol me reteníe lo tindre que féu dabán de hómens que justos jutges siguen de la meua querella, com crec que u siréu vatros. Los nobles Siñós que la escoltáen, sen enríen tots de les seues paraules, y giráen lo coll cap a Nicostrato, que estabe enfadat, y li van escomensá a di: - ¡Ah, qué be ha fet la Siñora al vengá la seu afrenta en la mort del falcó! Y en datres bromes sobre tal materia, habén ya la Siñora tornat a la seu cámara, en rissa van convertí lo cabreo de Nicostrato.

Pirro, vist aixó, se va di a sí mateix:

«Soberbio escomensamén ha donat la Siñora a los meus felisos amors: ¡Deu faigue que persevero!». Matat, pos, per Lidia lo falcó, no van passá mols díes cuan, están ella a la seua alcoba juns en Nicostrato, ell fénli cusigañes y caríssies, van escomensá a tontejá, y ell, jugán chugán, estiránla del pel, li va doná ocasió de ficá en efecte la segona cosa demanada per Pirro; y agarránlo de la barba, y rién, tan fort va estirá que li va arrancá una bona mota de pel, de lo que queixánse Nicostrato, ella va di:

- ¿Per qué tens que ficá esta cara per tráuret uns sis pelets de la barba? ¡Ara saps lo que sentía yo cuan me estirabes fa poquet dels pels!

Y aixina continuán de una paraula en atra lo joguet, la dona se va guardá los pels de la barba que li habíe arrencat, y lo mateix día los va enviá al seu amán. La tersera cosa li va fé cavilá mes a la Siñora, pero tamé (com ere espabilada y amor la fée espabilá mes) va trobá lo modo de cumplíu. Nicostrato teníe dos sagalets confiats per son pare per a que an aquella casa adeprengueren bones maneres. Estos, cuan Nicostrato minjáe, la un li talláe o trincháe y li servíe lo plat, y lo atre li escansiáe y donabe de beure. Fen cridá als dos, los va doná a entendre que los fée pudó lo aliento o alé, y los va enseñá que, cuan servigueren a Nicostrato, tiraren lo cap cap a atrás tan com pugueren, y no li digueren aixó may a dingú.

Los jovenets, creénsu, van escomensá a seguí aquelles maneres que la Siñora los habíe enseñat; ella una vegada li va preguntá a Nicostrato:

- ¿Ten has donat cuenta de lo que fan estos sagals cuan te servixen?
Va di Nicostrato: - Claro que sí, pero no hay volgut preguntá per qué u fan.
La Siñora li va di:

- No cal que u preguntos, que yo te u diré. Te u hay amagat mol tems per a no disgustát, pero ara que men dono cuenta de que datres escomensen a acatássen, ya no ting que amagátu. Aixó te passe perque la boca te put, te fa pudó, y no sé quina sirá la raó, perque aixó no solíe passá; y ésta es una cosa mol desagradable, tenín que tratá tú en gentilhomens, y per naixó se ha de vore la manera de arregláu.
Va di entonses Nicostrato:

- ¿Qué podrá sé assó? ¿Tindré algún quixal querat?
A lo que Lidia va di:

- Potsé sí.

Y portánlo cap a una finestra li va fé obrí la boca com un rap o un sirulo - siluro de Mequinensa, y después de mirá be totes les pesses, de dal, de baix, de la dreta, de la esquerra, li va di:

- Oh, Nicostrato, ¿cóm pot sé que no ten haigues acatat? Ne tens una an esta part que, per lo que me pareix, no sol está querada, mes be está tota podrida, y casi segú que si no se trau corromprá a les que están a la vora; per lo que te aconsellaría que te la arrancaren antes de que lo assunto vaigue mes abán.

Va di entonses Nicostrato:

- Ya que aixina te pareix, estic de acuerdo, que vaiguen a buscá a escape a un Maestrebarres que me la trague.
A lo que la Siñora va di: - No fará falta que per a naixó vingue cap maestre, me pareix que sense buscán cap yo mateixa te la arrencaré prou be. Y, per atra part, estos maestres són tan crueles al fé estos servissis que lo cor no me podríe patí de vóret a les mans de un extrañ; y per naixó voldría féu yo mateixa, que al menos, si te fa mol mal, yo te la soltaré incontinenti, cosa que lo destripaquixals no faríe.

Fénse, pos, portá los instruméns propis de tal faena y fen eixí de la cámara a tots menos a Lusca, se van tancá a dins y van fé gitás a Nicostrato damún de una taula. Ficánli les mordasses a la boca, y pessigán un quixal del señ, per mol fort que ell va cridá y plorá de doló, ben aguantat com estáe, la Siñora li va arrencá lo quixal. Amagánlo enseguida, y cambiánlo per un atre querat y podrit que Lidia teníe a la burchaca, an ell, casi mich mort, lay van amostrá, dién:

- Mira lo que has tingut a la boca tan tems.

Creénsu ell, encara que tan doló habíe aguantat, y encara mol se queixáe, sin embargo, después de vórel fora, li va pareixe está curat, y poc a poc se va aná reconfortán, menguán lo doló, y va eixí de la cámara.

La Siñora li va enviá al seu amán lo quixal per mich de Lusca. Este, ya segú del seu amor, se va oferí disposat a tot lo seu gust. La Siñora, dessichán assegurál mes y pareixénli cada hora mil antes de está en ell, volén cumplí lo que li habíe prometut, fen vore que estáe dolenta, están después de minjá Nicostrato visitánla, com sol estáe en ell Pirro, los va demaná, per a aliviás de les molesties, que la ajudaren a baixá hasta lo jardí. Per lo que aguantánla Nicostrato de un costat y Pirro del atre, la van arrimá al vergé, y a un planet al peu de una bona perera la van dixá. Allí, están assentats un ratet, va di la Siñora, que ya li habíe fet informá a Pirro de lo que teníe que fé: - ¡Pirro, ting gran dessich de minjám alguna de estes peres; puja a la part mes alta y avíamen unes cuantes de les mes maduretes!

Pirro, puján a la perera ágilmen, va escomensá a aviá peres cap aball, y mentres les tiráe, va di: - Ey, Siñó meu, ¿qué es assó que feu? ¿Y vosté, Siñora, cóm no teniu vergoña de féu están yo presén? ¿Se creuen que soc lo cèlio de Tortosa? Vosté estabe fa un momén mol dolenteta, ¿cóm se ha curat tan pronte per a fé estes coses? Per a fé aixó tenen moltes hermoses alcobes; ¿per qué no sen van an alguna de elles a fé estes gorrinades? Sirá mol milló que féu están yo dabán, o damún.
La Siñora, giránse cap al home, va di:

- ¿Qué diu este Pirro? ¿Alusine?

Va di entonses Pirro:

- No alusino, no, Siñora; ¿no se creuen lo que vech?

Nicostrato se extrañáe mol, y va di:

- Pirro, verdaderamen crec que ensomies truites.

A lo que Pirro va contestá:

- Siñó meu, yo no ensomio res, y vosté tampoc ensomie; vosté se meneje tan que si aixina se menejare esta perera, no ne quedaríe cap a dal, la solada siríe grossa.

Va di la Siñora entonses:

- ¿Qué pot sé aixó? ¿Podríe sé que li pareguere verdat lo que diu? Si yo estiguera sana, pujaría a la perera, a dal de tot, per a vore quínes maravilles són eixes que diu que veu.

Pero Pirro, a la punta de la perera, parlabe y continuabe lo discurs, aixina que Nicostrato li va di: - Baixa aquí.

Y ell va baixá; y li va di:

- ¿Pero qué dius que veus?

Va di Pirro:

- Crec que me teníu per sompo o alelat. Yo los veía als dos, vosté damún de la vostra dona, ya que ting que díu; y después, al aná baixán, los hay vist eixecás y ficás com ara están, assentats.
- De verdat - va di Nicostrato -, tens que está alusinán per lo que dius, no mos ham mogut gens desde que vas pujá a la perera, estáem tot lo rato com tú mos veus.

A lo que va di Pirro:

- ¿Per qué hauríem de discutí? Yo tos hay vist la un damún del atra.
Nicostrato se extrañáe mes a cada momén, tan que va di: - ¡Vull vore si eixa perera está encantada y si qui está ahí dal veu maravilles! Y se va empiná soca amún; y cuan ya estáe a dal de tot, la seua dona y Pirro van escomensá a refregás an terra.
Veén aixó Nicostrato, va escomensá a quirdá:

- ¡Ay, dona roína! ¿Qué estás fen? ¿Y tú, Pirro, de qui yo mes men fiaba? Y dién aixó va escomensá a baixá de la perera. La Siñora y Pirro díen: - Estem aquí assentadets.

Y al vórel baixá se van alsá y se van assentá de la mateixa guisa que ell los habíe dixat. Al arribá a baix Nicostrato y vórels aon los habíe dixat, va escomensá a insultáls.
Y Pirro li díe:

- Nicostrato, ara men dono cuenta de que, com vos díeu antes, vach vore coses engañoses mentres estaba damún de la perera; y u vech cla perque a vosté li ha passat lo mateix. Y que yo dic la verdat no tos u pot demostrá res mes que lo señ, y pensá per qué la vostra dona, que es honestíssima y mes prudén que cap, si vullguere engañátos, u faríe dabán dels vostres ulls. Res vull di de mí, que primé me dixaría fé a cuarts que pensá en assó, no ya féu en presénsia vostra. Per lo que la raó de estes visións han de vindre de la perera, perque res del món me haguere fet creure que vos no estáeu aquí baix refregántos en la vostra dona si no haguera sentit de vosté mateix que li ha paregut que yo u faia, que ni may u faría, ni u pensaría. La Siñora, que tota enfadada se habíe eixecat, va escomensá a di: - Mala ventura tingues si me tens per tan poc sensata que, si vullguera arribá an estes miseries que tú dius habé vist les faiguera dabán dels teus ulls. Pots está segú de aixó, si alguna vegada lo dessich me vinguere, no me vindríe aquí, sino que me voría capás de féu de amagatóns a una de les nostres alcobes, de guisa o manera que tú may ten enterares. Nicostrato, al que verdat li pareixíe lo que díen la un y l´atra, que dabán de ell no hagueren fet lo que habíe vist, dixán les paraules y los renecs sobre aquell assunto, va escomensá a raoná sobre lo extrañ del fet y del milacre de la vista que aixina cambiabe a qui pujáe a la perera. Pero la Siñora, que de la opinió que Nicostrato mostrabe habé tingut de ella estáe enfurruñada, va di: - Esta perera no ne fará datra, ni a mí ni a cap atra dona, de estes deshonres, si yo puc; y per naixó, Pirro, ves y busca una destral y en dos asclades tállala, y véngamos als dos, encara que mol milló siríe fótreli en lo cas de la estral al cap de Nicostrato, que sense cap considerassió tan pronte se ha dixat segá los ulls de la inteligénsia; que, encara que als dos que tens a la cara los pareguere lo que dius, per res habíes de creure lo que la teua men te presentáe. Pirro, a escape, va aná a buscá una destral y va tallá la perera a ran de soca, y cuan la Siñora la va vore an terra, li va di a Nicostrato: - Pos com ya vec abatut al enemic de la meua honestidat, la meua ira se ha acabat. Y a Nicostrato, que lay demanáe, benignamen lo va perdoná, manánli que no se li ocurriguere pensá may mes de aquella manera, que mes que an ella lo volíe. Aixina, lo pobret home cornut, juns en ella y en lo seu amán sen van torná cap a la casa, y allí, después, moltes vegades Pirro de Lidia y ella de ell, en mes calma van chalá tot lo que van vullgué.
Deu mos u dono a natros.

domingo, 23 de septiembre de 2018

SEGONA JORNADA. NOVELA SEGONA

Rinaldo de Asti, robat, va a pará a Castel (Castell) Guiglielmo y es albergat per una Siñora viuda, y desagraviat dels seus mals, sano y salvo torne a casa seua.

De les desventures de Martellino contades per Neifile sen van enriure les dames desmedidamen, y sobre tot entre los jóvens Filostrato, a qui, com estabe assentat a la vora de Neifile, va maná la Reina que continuare en lo novelá; y sense esperá, va escomensá:
Hermoses Siñores, me séntigo inclinat a contátos una história sobre coses católiques entremesclades en calamidats y en amors, que sirá per ventura útil habéla sentit, espessialmen a qui no haygue resat lo padrenuestro de San Julián moltes vegades, encara que tingue bon llit, mal se hospede.

Ñabíe, pos, en tems del marqués Azzo de Ferrara un mercadé de nom Rinaldo de Asti que, per los seus negossis, habíe anat a Bolonia; habénlos provist y tornán a casa, li va passá que, habén eixit de Ferrara y caminán cap a Verona, se va topetá en uns que pareixíen mercadés pero eren uns malandríns y homes de mala vida y condissió.
Éstos, veénlo mercadé y jusgán que debíe portá mols dinés, van pensá que a la primera ocasió li robaríen, y per naixó, per a que no notare cap sospecha, com homes humildes y de bona condissió, sol de coses honrades y de lealtat anaben parlán en ell, mostránse tan com podíen y sabíen humildes y bons als seus ulls, pel que ell creíe que ere bona cosa habéls trobat. Anabe sol en lo seu criat y lo seu caball. Y caminán y charrán, com sol passá, van arribá a discutí sobre les orassións que los homes dirigíxen a Déu. Y un dels maleáns, que ne eren tres, li va di a Rinaldo:
- Y vos, gentilhome, ¿quina orassió acostumbréu a resá per los camíns? A lo que Rinaldo va contestá:

- En verdat yo soc home ignorán y rústic, y poques orassións ting a má, ya que vic a la antiga y conto dos sueldos per vinticuatre dinés, pero no per naixó hay dixat de tindre per costum al aná pels camíns resá pel matí, cuan ixco del albergue, un padrenuestro (parenostre, paternoster) y un avemaría per l´alma del pare y de la mare de San Julián, y después demano a Déu y an ell que a la nit tinga bon albergue. Y ya moltes vegades me hay vist, anán pels camíns, en grans perills, y escapán de tots hay estat per la nit a un bon puesto y ben albergat; pel que ting firme fe en que San Julián me haygue conseguit de Déu esta grássia; no me pareix que podríe aná be lo día, ni arribá be la nit, si no li haguera resat pel matí.
Entonses aquell, que ya sabíe lo que li passaríe, se va di per anell - «Falta te fará, perque, si no fallám, tealbergarás ben mal segóns me pareix». Y después li va di:

- Yo tamé hay viachat mol y may hay resat, encara que u hayga sentit a mols recomaná, y may me ha passat que per no resádixára de albergám be; y esta nit podréuvore quí se albergará milló, o vos que uhau fet o yo que no hay resat. Be es verdat que yo en ves de resá dic lo Dirupisti o la Intemerata o lo De Profundis que són, segóns una yaya meua solíe dím, de grandíssima virtut.
Y parlán aixina de varies coses y continuán lo seucamí, y esperán lo puesto y ocasió per al seu mal propósit, va passá que, sén ya tart, del atre costat de Castell Guiglielmo, al vadejá un riu aquells tres, veén la hora que ere y lo puesto solitari y amagat, lo van assaltá yrobá, y dixánlo a peu y en camisa, sen van aná, diénli:

- Ara mires a vore si lo teu San Julián te done esta nit bon albergue, que lo nostre be mos donará. Y, vadejánlo riu, sen van aná. Lo criat de Rinaldo, veén que lo assaltaben, no va fé res per ajudál, sino que donán la volta al caball, no se va aturá hasta Castell Guiglielmo, y entrán allí, sén ya tart, sense cap dificultat va trobá albergue. Rinaldo, que se habíe quedat en camisa y descals, sén gran lo fret y nevánencara mol, no sabén qué fé, veén arribada ya la nit, tremolán y castañejánliles dens, va escomensá a mirá al voltán en busca de algún amagatall aon puguere passála nit sense morís de fret; pero no veénnecap perque no fée mol que habíe ñabutguerra an aquella comarca y tot se habíe cremat y arrasat, espentat pel fret, se va adressá, trotán sense caball, cap a Castell Guiglielmo, sense sabé que lo seu criat habíe fugitallí, y pensán que si puguere entrá allí, algún socorro li enviaríe Déu.

Pero la nit tancada lo va agarrácasi una milla lluñdel burgo, per lo que va arribá allí tan tart que, están les portes tancadesy barrades y los ponseixecats, no va pugué entrá a dins. Plorán en doló y desconsoladamen, buscabe al voltán aón podríe embutís per a que al menos no li nevare a damún; y per sort va vore una casa sobre les murallesdel burgo com un balagosto cap a fora, y an aquell ráfec va pensá quedás hasta que fore de día; y anánsen allí y habén trobat una porta daball de aquell alero, com estabe tancada, reunín una miquetade palleta que per allí prop ñabíe, triste y en doló se va quedá, moltes vegades queixánse a San Julián, diénli que no ere digne de la fe que habíe ficaten ell. Pero San Julián, que lo volíe be, sense tardá mol li va proví un bon albergue. Ñabíe aneste burgo una Siñora viuda, bellíssima de cos com la que mes, a qui lo marqués Azzo amabe tan com a la seua vida y aquí a la seua disposissió la fée está. Y vivíela Siñora an aquella casa damún del ráfec aon Rinaldo se habíeanat a refugiá. Y lo día d´abánshabíe vingut lo marqués aquí per a gitásper la nit en ella, y a la seua casa secretamen habíe manat preparáli un bañ y un bon sopá.

Y están tot preparat, y res mes que la arribada del marqués esperán ella, va passá que un criat va arribá a la porta, portabe notíssies al marqués per lesque va tindre que ficás en camí en seguida; pel que, manán di a la Siñora que no lo esperare, va colá rápidamen. En lo que la dona, una mica desconsolada, no sabén qué fé, va pensá en ficás al bañ preparat per al marqués, después de sopá y después sen aniríe al llit; y aixina, se va ficá a dins del bañ. Estabe este bañ prop de la porta aon lo pobre Rinaldo estabe gitat acurrucadet; pel que, están la Siñora al bañ, va sentí losplos y lo tremoláde Rinaldo, que pareixíe habés convertit en una sigüeña. Y cridán a la seuacriada, li va di:

- Ves a baixy mira fora dels muros al peu de eixa porta quí ña allí, y quí es y lo que fa. La criada hi va anáy, ajudánla la claridat del aire, va vore al que en camisa y descals estabe allí, com se ha dit, tremolán com les rames de un saúc, y li va preguntá quí ere. Y Rinaldo, tremolán tan que ben justet podíe articulá una paraula, quí ere y cóm y per qué estabe allí li va pugué di, y después va escomensá a rogálique, si fore possible, no lo dixare allí morís de fret durán la nit. La criada, sentín compassió, va torná a la Siñora y tot lay va contá; y ella, tamé sentín Piedat, sen vaenrecordá de que teníe la clau de aquella porta, que algunes vegades servíe per a les entradesde amagatontes del marqués, y va di:

- Ves y óbrili sense fé soroll; aquí está este sopá que no teníe qui sel minjare, y per a podél albergá ña puesto de sobres.
La criada, habén alabat mol la humanidat de la Siñora, hi va aná y la vaobrí; y habénlo fet entrá, veénlo carpidet y esglayadet, li va di la Siñora:

- Depressa, bon home, entra an aquell bañ, que encara está calén. Y ell, sense esperá mes invitassións, uva fé de bona gana, y reconfortat en aquella caldoreta, de la mort a la vida li va pareixe habé tornat. La Siñora li va fé prepará robes que habíen sigut del seu home, mort poc tems abáns, y una vegá ficades pareixíen fetes per an ell; y esperán a vore qué li manae la Siñora, va escomensá a doná grássies a Déu y a San Julián que de una nit tan roína com la que li esperabe lohabíen librat y a bon albergue, pel que pareixíe, conduít. Después de aixó, la Siñora, algo descansada, habén manat fé un grandíssim foc a la enchumenera de un dels salóns, va aná cap al raconet del foc y li va preguntá qué ere de aquell bon home. A lo que la criada va contestá:

- Siñora meua, se ha vestit y es un bon mosso y pareix persona de be y de bones maneres.

- Ves- va di la Siñora- , y crídal, y disli que vingue aquí al foc, y aixina sopará, que sé que no ha sopat.
Rinaldo, entrán al salón y veén a la Siñora y pareixénli prinsipal, la va saludá y li vadoná les grássies pel benefissique li habíe fet. La Siñora lo va vore y lo va escoltá, y pareixénli lo que la criada li habíe dit, lo va ressibí alegremen y en ella familiarmen lova fé assentás a la vora del foc y li va preguntá sobre la desventura que lo habíe portatallí, y Rinaldo li va narrá totes les coses pelseu orden. Habíe la Siñora sentit algo de alló cuan la arribada del criat de Rinaldo al castell, per loque se va creure lo que ell li contabe, y tamé li va di lo que del seu criat sabíe y cóm fássilmen podríe trobál pel matí.

Después de que la taula se va pará com la Siñora va volé, Rinaldo anella, rentades les máns, se va ficá a sopá. Ell ere alt de estatura, y hermós y agradable de cara y de maneres loables y grassioses, y jove de mijana edat; y la Siñora, habénli ya moltes vegades ficatlos ulls damún y apressiánlo mol, y com lo marqués ya no vindríea gitás en ella, tenín laganeta sensualdesperta al cap, después del sopá, eixecánse de la taula, a la seua criada li va preguntá si li pareixíe be que ella, ya que lo marqués la habíe burlat, disfrutare de aquell be que la fortuna li habíe enviat. La criada, veén lo dessich de la seua Siñora, la va animáa seguíl; pel que la Siñora, tornán al foc aon habíe dixat sol a Rinaldo, escomensán a mirálamorosamen, li va di:

- ¡Ay, Rinaldo!, ¿qué caviléu tan? ¿No creéu podé recuperá un caball y unes cuantesrobes que hau perdut? Confortéutos, alegréutos, estéu acasa vostra; y mes vull dítos: que, veéntos en eissesrobes damún, que van sé del meu difún home, me pareixéu vos ell mateix, me han vingut esta nit mes de sen vegades dessichos de abrassátos y de besátos, y si no haguera tingut temó de desagradátos per sert que uhauría fet.
Rinaldo, sentín estes paraules y veén rellampegáals ulls de la dona, com no ere un tontet, sen va aná a trobála en los brassos uberts y va di:

- Siñora meua, pensán que per vos puc sempre di que estic viu, y mirán alló de aon me vau tráure, gran sanguangadasiríe la meua si yo tot lo que puguerasétos agradable no me ingeniara en fé; y aixina, contentéu lo vostre dessich de abrassám y besám, que yo tos abrassaré y tos besaré bena gust. Después de aixó no van calé o cáldremes paraules. La dona, tota ruenta dedessich, se li va aventá alsbrassos; y lo va apretá mil vegades, lova besá y atres tantes vegades va sé besada per nell, eixecánse de allí sen van aná cap a la alcoba y sense esperá, gitánse, hasta que va apuntálo día, los seus dessichos van cumplí. Pero después deeixí la aurora, eixecánse, per a que alló no puguere sé sospechatper dingú, donánli algunes robes y omplínlila bossa de dinés, rogánli que tot alló guardare en secreto, habénli enseñat primé quincamí teníe que seguí per a entráal burgo a buscá alseu criat, per aquella portetaper aon habíe entrat lo va fé eixí. 


Ell, al aclarís lo día, donán mostresde vindre de mes lluñ, ubertes lesportes, va entrá an aquell burgo y va trobá al seucriat. Después, vestínseen les atresrobes que a les alforjes s´habíen quedat, y pensán en montáal caball del criat, casi per milagre de Déu va passá que los tres malandrínsque la nit anterió li habíen robat, per un atra malesafeta después, habíen sigut pessigats y portatsan aquell castell y, per confessió, li va sé restituítlo caball, les robes y los dinés y no va pédre mes que un parell de liguesde les calses (míches)de les que no sabíen los bandolerosqué habíen fet. Pel que Rinaldo, donánli grássies a Déu y a San Julián, va montá a caball, y sano y salvo va torná a casa seua; y als tres maleáns, al día siguién, los van portá a sacsálos peus al aire.

TERSERA