Mostrando las entradas para la consulta morís ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta morís ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XIX.

XIX.

Germán, lo Tiñós, va eixecá un dit, va girá un poc lo cap pera escoltá milló, y va di:

- Assó que cante an eixa bardissa es un arrendajo.

garrulus glandarius, arrendajo
(garrulus glandarius)

Lo Mussol va di:

- No. Es una cardelina.

Germán, lo Tiñós, li va explicá que los arrendajos teníen unes condissións vocals tan particulás, que podíen imitá los piulits y chulits de tota classe de muixóns. Y los imitaben pera atráurels y fótressels después. Los arrendajos eren muixóns mol poc recomanables, hipócrites y roíns. Lo Mussol va insistí:

- No. Es una cagarnera.

Trobabe plaé en portá la contraria aquell matí. Sabíe que ñabíe una forsa a la seua opossisió, encara que esta fore infundada. Y trobabe una satisfacsió morbosa y fosca en la contradicsió. Roc, lo Moñigo, se va incorporá de un bot y va di:

- Miréu; un tonto de aigua. Siñalabe a la dreta de la Badina, tres metros mes allá de aon desaiguabe lo Chorro. Al poble los díen tontos a les serps de aigua. Ignoraben lo perqué, pero ells no ficaen may lo nas a les raóns que inspiraben lo vocabulari de la vall.
U asseptaben, simplemen, y sabíen per assó que aquella serp que arribabe a la riba del riu a coetades espasmódiques ere un tonto de aigua. Lo tonto portáe un peixet atravessat a la boca. Los tres se van ficá de peu y van apilá uns códuls.

Germán, lo Tiñós, va advertí:

- No lo dixéu pujá. Los tontos a les costes se fan un aro y roden mes de pressa del que corre una llebre. Y ataquen, ademés. Roc, lo Moñigo, y Daniel, lo Mussol, van mirá en temó a la serpota. Germán, lo Tiñós, va saltá de bolo en bolo pera arrimásseli en un codul a la ma. Va sé una mala patejada o una rellissada a la herbeta de les pedres, o un fallo de la seua cama coixa. Lo cas es que Germán, lo Tiñós, va caure aparatosamen contra les roques, y se va estossolá en un cop tremendo al cap, y va baixá, com un feix de lleña sense vida, hasta la Badina del Inglés. Lo Moñigo y lo Mussol se van aviá al aigua detrás dell, sense pensássu. Brasseján dessesperadamen van pugué traure a la vora lo cos estamordit del seu amic.
Lo Tiñós teníe una ferida mol gran al clatell y habíe perdut lo coneiximén. Roc y Daniel estaben assustats. Lo Mussol se va tirá al muscle lo cos inanimat del Tiñós y lo va puchá hasta la carretera. Ya a casa de Quino, la Pesteta li va ficá unes compreses de alcohol al cap. Al poc tems va passá per allí Esteban, lo forné, y lo va portá al poble en la seua tartana. Rita, la Tonta, va escomensá a cridá al vore arribá al seu fill en aquell estat.
Van sé uns moméns de confusió. Sing minuts después, lo poble en massa se apiñabe a la porta del sabaté. Apenes li dixaben pas a don Ricardo, lo meche; tanta ere la seua anhelán impassiensia. Cuan este va eixí, tots los ulls lo miraben, pendéns de les seues paraules:

- Té fracturada la basse del cráneo. Está mol grave. Demanon una ambulansia a la siudat - va di lo meche.

De repén, la vall se habíe tornat grisa y opaca als ulls de Daniel, lo Mussol. Y la llum del día se va fé pálida y massilenta. Y tremolabe al aire una forsa encara mes gran que la de Paco, lo ferré. Pancho, lo Sensedéu, va di de aquella forsa que ere lo Destino, pero la Pesteta va di que ere la voluntat del siñó. Com no se ficaben de acord, Daniel se va escabullí y va entrá al cuarto del ferit. Germán, lo Tiñós, estabe mol blang y los seus labios tancats en una suave y diluída sonrissa. Lo Tiñós va serví de cam de batalla, durán vuit hores, entre la vida y la mort. Va arribá la ambulansia de la siudat en Tomás, lo germá del Tiñós, que treballabe a una empresa de autobusos. Lo germá va entrá a casa com un endemoniat y al passillo se va trobá en Rita, la Tonta, que eixíe despavorida de la habitassió del dolén. Se van abrassá mare y fill de una manera casi eléctrica.
La exclamassió de la Tonta va sé com una chisparrada fulminán.

- Tomás, arribes tart. Ton germá se acabe de morí - va di.

Y a Tomás se li van saltá les llágrimes y va jurá entre dens com si se rebelare contra Deu per la seua impotensia. Y a la porta de la casa les dones van escomensá a sanglotejá y a plorá y a cridá, y Andrés, "lo home que de perfil no se veu", va eixí tamé de la habitassió, tot belcat, com si vullguere vore les pantorrilles de la enana mes baixeta del món.
Y Daniel, lo Mussol, va sentí que volíe plorá y no se va atreví a féu perque Roc, lo Moñigo, vigilabe les seues reacsións sense pestañejá, en una rigidés despótica.
Pero li va extrañá advertí que ara tots volíen al Tiñós. Per los singlots, gemecs y plos se diríe que Germán, lo Tiñós, ere fill de cada una de les dones del poble. Pero a Daniel, lo Mussol, lo va consolá, en serta manera, este síntoma de solidaridat.
Mentres amortallaben al seu amic, lo Moñigo y lo Mussol van aná a la forja.

- Lo Tiñós se ha mort, pare - va di lo Moñigo. Y Paco, lo ferré, se va tindre que assentá a pesá de lo gran y fort que ere, perque la impresió lo anonadabe.
Va di, después, com si luchare contra algo que lo enervare:

- Los homens se fan; les montañes ya están fetes.

Lo Moñigo va di:

- ¿Qué vols di, pare?

- ¡Que begáu! - va di Paco, lo ferré, casi furiós, y los va allargá la bota de vi.

Les montañes se van entenebrí aquella tarde y los prats y los carreróns y les cases del poble y los muixóns y los seus acentos. Entonses, Paco, lo ferré, va di que ells dos teníen que encarregá una corona fúnebre a la siudat com a homenaje al amic perdut y van aná a casa de les Llebres y la van encarregá per teléfono. La Camila estabe plorán tamé, y encara que la conferensia va sé llarga no la va vullgué cobrá. Después van torná a casa de Germán, lo Tiñós. Rita, la Tonta, se va abrassá al coll del Mussol y li díe atropelladamen que la perdonare, pero que ere com si puguere abrassá encara al seu fill, perque ell ere lo milló amic del seu fill. Y lo Mussol se va ficá mes trist encara, pensán que cuatre semanes después ell sen aniríe a la siudat a escomensá a progressá y la Rita, que no ere tan tonta com díen, se tindríe que quedá sense lo Tiñós y sense ell pera eixugá los seus pobres afectes trencats. Tamé lo sabaté los va passá la ma per los muscles y los va di que los estabe agraít perque ells habíen tret al seu fill del riu, pero que la mort se habíe empeñat en emportássel y contra nella, si se ficabe tossuda, no se coneixíe cap remey. Les dones seguíen plorán jun al cadáver y, de cuan en cuan, alguna teníe algún arrang y besabe y apretabe lo cosset fluix y fred del Tiñós, y fen aixó les llágrimes y crits se incrementaben. Sons germáns de Germán li van voltá una toalla al cráneo pera que no se li veigueren les calves y Daniel, lo Mussol, va experimentá mes pena perque, de esta guisa, lo seu amic pareixíe un chiquet moro, un infiel. Lo Mussol esperabe que a don José, lo mossen, li faiguere lo mateix efecte y manare traure la toalla. Pero don José va arribá; va abrassá al sabaté y li va administrá al Tiñós la Santa unsió sense repará en la toalla. Los grans raramen sen acaten del doló sutil dels menuts. Son pare mateix, lo formaché, al vórel, per primera vegada, después del acsidén, en ves de consolál, se va limitá a di:

- Daniel, pera que veigues en lo que acaben totes les diablures. Lo mateix que li ha passat al fill del sabaté podríe habét passat a tú. Espero que aixó te servixque de escarmén. Daniel, lo Mussol, no va voldre parlá, pos se barruntabe que de féu acabaríe plorán. Son pare no volíe donássen cuenta de que cuan va sobrevindre lo acsidén no intentabe fé cap malesa, sino, simplemen, matá un tonto de aigua. Ni advertíe tampoc que igual que ell li va fotre una perdigonada a la galta lo matí que van matá lo milá en lo Gran duc de reclam, podríe habélay futut al pols y habél enviat allí aon los abres tenen una sombra allargada. Los grans atribuíen les desgrássies a les imprudensies dels chiquets, olvidánse de que estes coses son sempre dessignios de Deu y que los grans tamé fan, a vegades, imprudensies. Daniel, lo Mussol, va passá la nit en vela, a la voreta del mort. Sentíe que algo gran se entaragañabe dins dell y que desde ara res siríe com habíe sigut. Ell pensabe que Roc, lo Moñigo, y Germán, lo Tiñós, se sentiríen mol sols cuan ell sen aniguere a la siudat a progressá, y ara ressultabe que lo que se sentíe sol, espantosamen sol, ere ell, y sol ell. Algo se va semá de repén mol a dins del seu ser:

potsé la fe en la perennidat de la infansia. Va advertí que tots acabaríen morínse, los agüelos y los chiquets. Ell may se va pará a pensáu y al féu ara, una sensassió punchán y angustiosa casi lo asfixiabe. Viure de esta manera ere algo brillán, y al mateix tems, terriblemen tétric y dessolat. Viure ere aná morín día a día, poquet a poc, inexorablemen.
A la llarga, tots se acabaríen morín: ell, y don José, y son pare, lo formaché, y sa mare, y les Pestetes, y Quino, y les sing Llebres, y Antonio, lo Buche, y la Mica, y la Mariuca-uca, y don Antonino, lo marqués, y hasta Paco, lo ferré. Tots eren efímeros y transitoris y al cap de sen añs no quedaríe ni rastre dells damún de les pedres del poble. Com ara no quedabe rastre dels que los habíen pressedit un siglo abáns. Y la mutassió se 
produiríe de una manera lenta, imperseptible. Arribaríen a desapareixe del món tots, absolutamen tots los que ara poblaben la seua crosta y lo món no advertiríe lo cambi. 

La mort ere lacónica, misteriosa y terrible. Al alba, Daniel, lo Mussol, va abandoná la compañía del mort y sen va aná a casa seua a desdichuná (com diu lo Sebeta), amorsá.
No teníe gana, pero creíe una medida prudén omplí lo estómec dabán de les emossións que se aveinaben. Lo poble assumíe an aquella hora una quietut massa estática, com si tot ell se sentiguere agarrotat per la geló de la mort. Y los abres estaben parats. Y lo quiquiriquí dels galls ressultabe fúnebre, com si cantaren en sordina o no se atrevigueren a mansillá lo ambién de dol y replegamén que pesabe sobre la vall. Y les montañes se vestíen de dol, daball de un sel de plom. Y hasta les vaques que pasturaben als prats pareixíen mes lentes y adormides de lo habitual. Daniel, lo Mussol, només almorsá va torná al poble. Al passá frente a la tapia del boticari va vore un tord picoteján un siré bort prop de la carretera. Se van reviscolá en ell los sentiméns del Tiñós, lo amic perdut pera sempre. Va tentá la massecha a la burchaca y va colocá una pedreta a la badana de cuero artifissial de Beseit. Después va apuntá al animalet y va estirá les gomes en forsa. La pedra, al aterrissá al pit del tord, va fé un soroll sec de ossos cruixits. Lo Mussol va corre cap al muixó abatut y les mans li tremolaben al arreplegál. Después va seguí lo camí en lo tordet a la burchaca. Germán, lo Tiñós, ya estabe a dins de la caixa cuan va arribá. Ere una caixa blanca, barnissada, que lo sabaté habíe encarregat a una funeraria de la siudat. Tamé habíe arribat la corona encarregada per nells en la leyenda que va maná ficá lo Moñigo: "Tiñós, los teus amics Mussol y Moñigo no te olvidarán may".
Rita, la Tonta, va torná a abrassál en énfasis, diénli, en veu baixa, que ere mol bo. Pero Tomás, lo germá colocat a una empresa de coches de linia, se va enfadá al vore la inscripsió y va tallá lo tros aon ficabe "Tiñós", dixán sol: "los teus amics Mussol y Moñigo no te olvidarán may". Mentres Tomás retallabe la sinta y los demés lo contemplaben, Daniel, lo Mussol, va dixá dissimuladamen lo tord a dins del féretro, jun al cadáver del seu amic. Habíe pensat que lo seu amic, que ere tan afissionat als muixóns, li agrairíe, sense duda, desdel atre món, este detall. Pero Tomás, al torná a colocá la corona fúnebre als peus del cadáver, va repará en lo muixó, incomprensiblemen mort a la vora de son germá. Va arrimá mol los ulls pera sersiorás de que ere un tord lo que veíe, pero después de comprobáu no se va atreví a tocál. Tomás va notá una corrén superstissiosa pel seu cos.

- ¿Qué... quí... cóm dimonis ha parat aquí aixó? - va di.

Daniel, lo Mussol, después del enfado de Tomás per lo de la corona, no se va atreví a declará la seua part de culpa en esta nova peripessia. Lo esglay de Tomás sels va apegá pronte a tots los presséns que se arrimaben a contemplá lo muixó. Dingú se atrevíe a tocál.

- ¿Cóm pot sé que ñague un tord ahí dins?

Rita, la Tonta, buscabe una explicassió raonable a la cara de cada un dels seus veíns. Pero a totes lligíe un idéntic estupor.

- Mussol, ¿saps tú...?

- Yo no sé res. No había vist lo tord hasta que u ha dit Tomás.

Andrés, "lo home que de perfil no se veu", va entrá en aquell momén. Al vore lo muixó se li van reblaní los ulls y va escomensá a plorá silensiosamen.

- Ell volíe mol als muixóns; los muixóns han vingut a morís en ell - va di.

Los plos sels van contagiá a tots y a la sorpresa inissial va seguí pronte la creensia general de una intervensió ultraterrena. Va sé Andrés, "lo home que de perfil no se veu", lo que primé u va insinuá en veu tremolosa.

- Aixó... es un milacre.

Los presséns no dessichaben datra cosa mes que algú expresare en alta veu lo seu pensamén pera petá. Al escoltá la sugerensia del sabaté se va sentí un crit unánime y esgarrat, mesclat en ays y plos:

- ¡Un milagre!

Varies dones, esglayades, van eixí corrén a buscá a don José. Datres van aná a avisá als seues homens y familiás pera que foren testigos del prodigi. Se va organisá un revol caótic, irrefrenable. Daniel, lo Mussol, tragabe saliva sense pará a un racó de la estansia. Encara después de mort lo Tiñós, los entes perversos que flotaben al aire seguíen enredán los mes inosséns y ben intensionats assuntos. Lo Mussol va pensá que tal com se habíen ficat les coses, lo milló ere callá. Datre modo, Tomás, en la seua exitassió, siríe mol capás de escañál. Va entrá apressuradamen don José, lo mossen.

- Miro, miro, don José - va di lo sabaté.

Don José se va arrimá en ressel al borde del ataút y va vore lo tord rosán la bauba ma del Tiñós.

- ¿Es un milagre o no es un milacre? - va di la Rita, tota exaltada, al vore la cara de estupefacsió del mossen. Se va sentí un llarg murmull al voltán. Don José va moure lo cap de un costat al atre mentres observabe les cares que lo observaben. La seua mirada se va pará un instán a la careta assustada del Mussol. Después va di:

- Sí que es raro tot aixó. ¿Dingú ha ficat ahí eixe muixó?

- ¡Dingú, dingú! - van cridá tots.

Daniel, lo Mussol, va acachá los ulls. La Rita va torná a cridá, entre carcañades histériques, mentres mirabe en ulls desafiáns a don José:

- ¡Qué! ¿Es un milagre o no es un milacre, siñó retó?

Don José va intentá apassiguá los ánims, cada vegada mes exitats.

- Yo no puc pronunsiám dabán de una cosa aixina. En realidat es mol possible, fills meus, que algú, per broma o en bona intensió, haigue colocat lo tord al ataúd y no se atrevixque a declaráu ara per temó a la vostra ira. - va torná a mirá fito fito a Daniel, lo Mussol, en los seus ullets afilats com agulles de cap. Lo Mussol, assustat, va doná mija volta y se va escapá al carré. Lo mossen va seguí -: De totes formes yo li faré traslat al ordinari de lo que aquí ha passat. Pero tos repetixgo que no tos faigáu ilusións. En realidat, ñan mols fets de apariensia milagrosa que no tenen de milagre mes que assó: la apariensia.
- De repén va tallá, sec -: A les sing tornaré peral enterro.

A la porta del carré, don José, lo mossen, que ere un gran san, se va trobá en Daniel, lo Mussol, que lo observabe furtivamen, tímit. Lo mossen va ataullá les proximidats y com no va vore a dingú pels voltáns, li va sonriure al chiquet, li va pegá uns copets paternals al clatell, y li va di en un sussurro:

- Bona la has armat, fill; bona la has feta.

Después li va doná a besá la seua ma y se va alluñá, apoyánse a una gayata, a passes mol curtes y lentes.

jueves, 29 de febrero de 2024

Lexique roman; Fam - Fantastic

 


Fam, s. f., lat. fames, faim.

(chap. fam; asturianu, galego: fame. ESP. MOD. Hambre.)

Qui nos pais que no murem de fam. Poëme sur Boece.

Qui nous repaît de manière que nous ne mourrions de faim.

Mas selh a cuy gratis fams en prenh,

Manja lo pan que non l' abau.

Pierre d'Auvergne: Belha m'es.

Mais celui à qui grande faim en prend, mange le pain qui ne lui convient pas.

Podetz ben, en Peitau o en Fransa, 

Morir de fam, s' en convit vos fiatz.

(chap. Podéu be, a Peitau o a Fransa, morí de fam, si en convit tos fiáu o fiéu.)

T. d'Albert de Sisteron et du Moine: Monges. 

Vous pouvez bien, en Poitou ou en France, mourir de faim, si vous vous fiez en invitation.

Fig. Quar, senes lieys, non puesc viure, 

Tant ai pres de s' amor gran fam.

Le Comte de Poitiers: Farai chansoneta.

Car, sans elle, je ne puis vivre, tant j'ai pris grande faim de son amour.

Aquells que an fam e set de drechura.

V. et Vert., fol. 64. 

Ceux qui ont faim et soif de justice. 

ANC. FR. Chacun n'a pas si faim de rire... 

Il auroit grant faim de tancer.

Farce de Pathelin, p. 8 et 11. 

CAT. Fam. ANC. ESP. Fame. (N. E. asturiano) ESP. MOD. Hambre. 

PORT. Fame. IT. Fame. (chap. Fam, fams.) 

2. Famat, adj., affamé. 

Mays am morir defors que dins viure famatz. 

Roman de Fierabras, v. 2831. 

J'aime mieux mourir dehors que vivre dedans affamé.

3. Famina, s. f., famine.

Non podian durar las gens de la famina. V. de S. Honorat. 

Les gens ne pouvaient résister à cause de la famine. 

Tan gran famina que las gens manjavo las herbas coma las bestias.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 184.

Si grande famine que les gens mangeaient les herbes comme les bêtes. ANC. CAT. Famina.

4. Famolen, adj., du lat. famelicus, affamé.

Paures, mendics, famolens.

(chap. Pobres, mendics, famolengs o famolencs.)

Contricio e penas ifernals. 

Pauvres, mendiants, affamés. 

Enueia m tot eyssamen 

Maizo d'ome trop famolen. 

Le Moine de Montaudon: Be m'enueia. 

M'ennuie tout également maison d'homme très affamé.

ANC. FR. Aussi comme li leux fameilleux se fiert entre les brebis.

Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 310. 

CAT. Famolenc. ESP. (famélico) PORT. IT. Famelico. (chap. famoleng o famolenc, famolengs o famolencs; famolenca, famolenques.)

5. Afamar, v., affamer.

Part. pas. Tres jorns a no mangem, per qu' ieu 

Soy afamatz.

Roman de Fierabras, v. 3012. 

Trois jours a que nous ne mangeâmes, c'est pourquoi je suis affamé. 

Fig. Mas lo deziriers m' afama.

Raimond de Miraval: Sitot s'es. Mais le désir m'affame.

Car la su' amors m' afama.

G. Faidit: Una dolors. 

Car son amour m'affame. 

CAT. Afamar. PORT. Affamar. IT. Affamare. (chap. Fotres de fam, morís de fam, afamá, afamás: yo m' afamo, afames, afame, afamem o afamam, afaméu o afamáu, afamen; afamat, afamats, afamada, afamades; afamegat, afamegats, afamegada, afamegades.)

6. Afamegar, v., affamer.

Part. pas. Per dar a manjar al garson,

Que penset fos afamegat.

V. de S. Honorat.

Pour donner à manger au garçon, vu qu'il pensa qu'il fut affamé.


Fama, s. f., lat. fama, renommée, réputation.

La fama dels cors santz per tot lo mont s' estent.

V. de S. Honorat. 

La renommée des corps saints s'étend par tout le monde.

Qui tol ad home sa bona fama no la 'lh pot redre.

(chap. Qui trau al home sa bona fama no la hi (lay) pot torná.)

Liv. de Sydrac, fol. 128.

Qui enlève à homme sa bonne réputation ne la lui peut rendre.

- Loc. En mauvaise part. 

La gens c'o sap l'en desavia 

E 'l blasma e'l met en fama. 

B. Carbonel de Marseille, Coblas esparsas. 

La gent qui le sait l'en dévie et le blâme et le met en renommée.

ANC. FR. Qu'elle acquéroit une honteuse fame

De mal vivante et impudique femme. 

Hist. de Anne Boleyn. 

Remis en leur bonne fame et renommée. 

Monstrelet, t. III, fol. 110. 

CAT. ESP. PORT. IT. (chap.) Fama.

2. Famos, adj., lat. famosus, fameux, bien famé.

Visquet famos, e gardan justicia.

Genologia dels contes de Tholoza. 

Il vécut bien famé, et observant la justice.

La plus famosa ciotat. 

Famos de grans gestas. 

Era mot famos el segle.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 8, 166 et 143. 

La plus fameuse cité. 

Fameux par grandes actions. 

Était très fameux dans le monde.

CAT. Famos. ESP. PORT. IT. Famoso. (chap. Famós, famosos, famosa, famoses.)

3. Infamia, s. f., lat. infamia, infamie.

D'aquel fag ab infamia.

Cartulaire de Montpellier, fol. 50. 

De ce fait avec infamie.

CAT. ESP. PORT. IT. Infamia. (chap. Infamia, infamies.)

4. Infame, Infami, Ifami, Enfami, adj., lat. infamem, infâme.

Si cum son aquil qui son infames. 

Per aco que el esdevenia infamis.

Trad. du Code de Justinien, fol. 4 et 8. 

Ainsi comme sont ceux qui sont infâmes. 

Pour cela qu'il devienne infâme. 

Persona expressament enfamia.

(chap. Persona expresamen infame.)

L'Arbre de Batalhas, fol. 235. 

Personne expressément infâme. 

Jassia aisso que pueis sian fag ifamis.

Statuts de Montpellier de 1204. 

Malgré que depuis ils soient faits infâmes. 

CAT. ESP. PORT. IT. Infame. (chap. Infame, infames.)

5. Infamar, Enfamar, v., lat. infamare, diffamer, avilir, déshonorer.

Pot hom autre infamar. Trad. du Code de Justinien, fol. 101. 

Un homme peut déshonorer un autre. 

Mals homs ades pus s' enfama 

Cant blasm' autrui.

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas. 

Méchant homme se diffame toujours plus quand il blâme autrui. 

ANC. FR.

Non ce qui entre en l'homme, l'homme infame, 

Mais ce qui sort de luy, le rend infame.

Foucqué, V. de J.-C, p. 240. 

CAT. ESP. PORT. Infamar. IT. Infamare. (chap. Infamá, difamá.)

6. Difamacio, s. f., lat. diffamatio, diffamation.

E 'lh play auzir detracio 

D' autruy e difamacio. 

Brev. d'amor, fol. 120.

Et lui plaît ouïr détraction et diffamation d'autrui.

CAT. Disfamació. ESP. Difamación, disfamación. PORT. Diffamação. 

IT. Diffamazione. (chap. Difamassió, difamassions.)

7. Diffamament, s. m., diffamation.

Segont la qualitat e la quantitat del crim, e segont lo diffamament.

(chap. Segons la cualidat y cantidat del crimen, y segons lo difamamén o difamassió.)

Cout. de Condom. 

Selon la qualité et la grandeur du crime, et selon la diffamation.

8. Diffamar, v., lat. diffamare, diffamer.

Ell ho jutja mal, e ho diffama. V. et Vert., fol. 10.

Il le juge mal, et le diffame. 

Part. pas. Soven esdeven que lo senhor es a tort diffamatz per sa mala maynada. V. et Vert., fol. 76. 

Souvent il advient que le seigneur est diffamé à tort par sa méchante gent. 

ANC. CAT. Disfamar. ESP. Difamar, disfamar. PORT. Diffamar. 

IT. Diffamare. (chap. difamá: difamo, difames, difame, difamem o difamam, difaméu o difamáu, difamen; difamat, difamats, difamada, difamades.)

9. Adiffamar, v., diffamer, médire, faire une mauvaise réputation.

En entencio de luy adiffamar. V. et Vert., fol. 3.

En intention de lui faire une mauvaise réputation.


Familla, s. f., lat. familia, famille. 

Plus facilament a la lor familla. Doctrine des Vaudois.

Plus facilement à leur famille. 

CAT. ESP. PORT. Familia. IT. Famiglia. (chap. Familia, families.)

2. Familiaritat, s. f., lat. familiaritatem, familiarité, intimité. 

Familiaritatz aparelia mesprezament.

(chap. La familiaridat porte (aparelle) menospressio.)

Trad. de Bède, fol. 80.

Familiarité prépare mépris. 

Ajustet solamens homes paures en sa companhia et en sa familiaritat.

V. et Vert., fol. 53. 

Il réunit seulement des hommes pauvres dans sa compagnie et dans son intimité. 

CAT. Familiaritat. ESP. Familiaridad. PORT. Familiaridade. IT. Familiarità, familiaritate, familiaritade, famigliarità, famigliaritate, famigliaritade. (chap. familiaridat, familiaridats.)

3. Familiar, adj., lat. familiaris, familier, ami.

Entre los autres, mays amatz e pus familiars.

(chap. Entres los atres, mes amat y mes familiá.)

V. et Vert., fol. 95.

Entre les autres, plus aimé et plus familier.

Sanhta Veronica que avia estat fort familiars de la maire de Dieu.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 9. 

Sainte Véronique qui avait été fort amie de la mère de Dieu.

CAT. ESP. PORT. Familiar. IT. Familiare, famigliare.

4. Familiarment, adv., familièrement.

Grant honor es parlar soven... e familiarment an lo rey terrenal.

Doctrine des Vaudois. 

Grand honneur est de parler souvent... e familièrement avec le roi terrestre. 

CAT. Familiarment. ESP. PORT. Familiarmente. IT. Familiarmente, famigliarmente. (chap. familiarmen.)


Famul, s. m., lat. famulus, serviteur, domestique.

Pres pero 'l poinh son famul.

Lo famul or lo sec a lonh, detras.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 77. 

Il prit pourtant au poing son domestique.

Le serviteur maintenant le suit de loin, derrière. 

ESP. (fámulo) PORT. Famulo. (chap. criat, servidó, doméstic.)


Fanc, Fanh, Faing, s. m., goth. Fanj, fange, bourbier, boue. 

Voyez Ihre, Diss. alt., p. 235. 

Trueias lo van manjar el fanc, en miei d'un ort.

(chap. Les gorrines sel van minjá al fang o fanc, al mich d'un hort.) 

V. de S. Honorat.

Les truies le vont manger dans le bourbier, au milieu d'un jardin.

Al sinque jorn si plovra sancs 

Si que n' er per lo mons grans fancs. 

Los XV Signes de la fi del mon.

Au cinquième jour il pleuvra du sang tellement qu'il en sera grande boue par le monde. 

Fig. Pretz avetz tombat el faing.

Bertrand de Born le fils: Quan vei lo.

Vous avez laissé tomber le mérite en la fange. 

ANC. FR. Un vivier emprès les fontennes de Desierrée, qui est aterriz et plainz de fanc. Lett. de rém., 1478. Carpentier, t. II, col. 361.

Tassoni, sur ce vers de Pétrarque tiré de la canzone 6: Spirto gentil,

Sì, che la neghittosa esca del fango, 

cite le vers de Pierre Vidal:

Neus ni gel ni plueia ni fang,

(chap. Ni neu ni gel ni aigua ni fang. En chapurriau no se diu pluja, se diu aigua, v. ploure, plou.) 

Neige ni gelée ni pluie ni boue;

et ajoute:

Fango è voce della lingua provenzale.

CAT. Fang. ESP. (también barro) IT. Fango. (chap. Fang, fanc.)

2. Fangats, s. m., bourbier.

Del sanc que cor per terra es mot grans le fangatz.

(chap. De la sang que corre per enterra es mol gran lo fangá, fangucheral.)

Roman de Fierabras, v. 4651.

Du sang qui court par terre est très grand le bourbier.

Dins un grans fangas los gitet.

Trad. de l'Évangile de l'Enfance. 

Les jeta dans un grand bourbier.

ANC. FR.

Une mare, un fangeas qui n'a rive ny fond. 

Remi Belleau, t. II, fol. 87. 

Il l'abati en un fangart.

Roman du Renart, t. IV, p. 370. 

CAT. Fangar. ESP. Fangal (barrizal). IT. Fangaccio. (chap. Fangáfangucheral, fangás, fangucherals.)

3. Fanha, Faigna, Fangua, s. f., fange, boue.

Prezi 'l mon atrestan com fanha.

Mathieu de Quercy: Tant suy. 

Je prise le monde autant comme boue.

Fig. De la fangua que fes... me mes en mos huels.

Trad. du N.-T., S. Jean, ch. 9.

De la fange qu'il fit... il me mit dans mes yeux. 

Loc. El te levet de la fanha.

Le Moine de Montaudon: L'autr'ier. 

Il te leva de la boue.

4. Fangos, adj., fangeux, boueux.

S'en fug a sa maizo de sautz 

Fangos e batutz e mieg mortz.

P. Cardinal: Una cieutat. 

Il s'enfuit rapidement à sa maison fangeux et battu et demi-mort.

Trobey la via mot fangoza.

Leys d'amors, fol. 119. 

Je trouvai la voie moult boueuse.

Fig. L'arma d'un home fangos.

Brev. d'amor, fol. 147. 

L'âme d'un homme fangeux. 

CAT. Fangos. ESP. IT. Fangoso. (chap. Fangós, fangosos, fangosa, fangoses. v. fangejá: fanguejo, fangueges, fanguege, fanguegem o fanguejam, fanguegéu o fanguejáu, fanguegen; fanguejat, fanguejats, fanguejada, fanguejades.)

Brac, fang, fanc, boue, fange

5. Afangar, v., embourber.

Que lo puescan afangar en l' abis. V. et Vert., fol. 19.

Qu'ils le puissent embourber en l'abîme. 

Part. pas. Quan vos veiran ben afangat. 

(chap. Cuan lo vorán (a vosté) ben enfangat.)

Brev. d'amor, fol. 123.

Quand ils vous verront bien embourbé.

ANC. FR. S'en erreur de foy ne t'enfanges. 

Jehan de Meung, Trésor, v. 144.

Le chien se pert, le faulconnier s'enfange.

Alain Chartier, p. 565. 

ANC. CAT. Afangar. IT. Affangare. (chap. enfangá, enfangás; yo m' enfango, enfangues, enfangue, enfanguem o enfangam, enfanguéu o enfangáu, enfanguen; enfanguejá, enfanguejás: enfanguejo, enfanguejes, enfangueje, enfanguejem o enfanguejam, enfanguejéu o enfanguejáu, enfanguejen; enfangat, enfangats, enfangada, enfangades; enfanguejat, enfanguejats, enfanguejada, enfanguejades.)


Fangua, s. f., bêche, houe.

Saumada de palas e de fanguas, de cascuna una pala o una fangua.

Cartulaire de Montpellier, fol. 106.

Charge de pelles et de bêches, de chacune une pelle ou une bêche.

CAT. Fanga. IT. Vanga. (ESP. chap. Pala.)


Fanhar, v., faner, flétrir.

El mes quan la fuelha fana.

Marcabrus: El mes. 

Au mois quand la feuille se fane.

ANC. FR.

Mais que vous servira ceste fleur de beauté... 

Si, sans estre cueillie, elle devient fennée? 

Premières œuvres de Desportes, p. 50. 

Comme arbre qui se va fenant et séchant à faulte de prendre nourriture.

Amyot, Trad. de Plutarque. V. de Romulus. 

Pareils aux champs qui fanissent.

Ronsard, t. 1, p. 330.

(ESP. Mustiar; chap. mustiá, mustiás, secá, secás, agostejá, agostejás.)


Fantasma, Fantauma, s. m. et f., lat. phantasma, fantôme. 

Natxo Sorolla Amela, Ignacio Sorolla Vidal, Fantasma, Fantauma, s. m. et f., lat. phantasma, fantôme

Cuieron se que fos fantasma.

Trad. du N.-T., S. Marc, ch. 6. 

Ils s'imaginèrent que ce fût fantôme. 

Cugiey mi fantauma fos.

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Je m'imaginai que ce fût fantôme.

- Illusion, chimère.

Totas fantasmas de sa cogitacio.

Trad. de Bède, fol. 18. 

Toutes illusions de sa pensée. 

ANC. FR. Pensant que c'estoit un fantasme ou aucune diablerie.

Hist. de Gérard de Nevers, part. 2, p. 43.

CAT. ESP. PORT. IT. Fantasma. (chap. Fantasma, fantasmes – ne conec mols y moltes.)

2. Fantaumia, s. f., illusion, chimère, imposture.

Ni m fai nulha fantaumia.

Bertrand de Born: Cazutz sui.

Ni me fait nulle illusion.

Loc. Pus malvestat ama hom e ten car,

E lialtat ten hom a fantaumia.

P. Cardinal: Un sirventes. 

Puisqu'on aime et tient cher méchanceté, el l'on tient loyauté à chimère.

(N. E. Els països catalans són una fantaumia, una quimera.)

3. Fantaumaria, s. f., fascination.

Jaspis... tol fantaumarias.

Trad. du lapidaire de Marbode. 

Le jaspe... ôte fascinations.

Nostradamus rapporte que le troubadour Raimond Jordan, vicomte de 

S. Antonin, avait fait un ouvrage intitulé Fantaumary de las domnas.

4. Fantisa, s. f., fantaisie, chimère.

No vos plasa mais d'entrar en tal fantisa.

T. d'Albert et de Simon: N Albert. 

Ne vous plaise plus d'entrer en telle fantaisie.

5. Fantazia, s. f., fantaisie, figure de rhétorique.

Prozopopeya, fantazia... fan se aquestas figuras cant hom fenh que una cauza inanimada o muda parla.

(chap. Prossopopeya, fantassía... se fan estes figures cuan hom fa vore que una cosa inanimada o muda parle.)

Leys d'amors, fol. 143.

La prosopopée, la fantaisie... ces figures se font quand on feint qu'une chose inanimée ou muette parle.

- Chimère.

Diversas fantazias et illusios.

(chap. Diverses fantassíes y (e) ilusions. Com los paísos cagalans.)

Eluc. de las propr., fol. 12. 

Diverses chimères et illusions.

CAT. ESP. (fantasía) PORT. IT. Fantasia. (chap. Fantassía, fantassíes; v. fantassejá: fantassejo, fantasseges, fantassege, fantassegem o fantassejam, fantassegéu o fantassejáu, fantassegen; fantassejat, fantassejats, fantassejada, fantassejades.)

6. Fantastic, adj., fantastique. 

Val contra illusios fantasticas.

(chap. Val contra ilusions fantástiques – com la republiqueta catalana.)

Eluc. de las propr., fol. 186. 

Vaut contre illusions fantastiques.

CAT. Fantastic. ESP. (fantástico) PORT. IT. Fantastico. (chap. fantástic, fantastics, fantástica, fantástiques.)

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, IX.

IX.

Compreníe Daniel, lo Mussol, que ya no li siríe fássil adormís. Lo seu cap, desbocat cap als records, en una febril exitassió, ere un bullidó apassionat, sense cap momén de repós. Y lo roín ere que en son demá teníe que matiná pera agarrá lo rápit que lo portaríe a la siudat. Pero no podíe evitáu. No ere Daniel, lo Mussol, qui cridáe a les coses y a la vall, sino les coses y la vall los que se li imposaben, voltánlo de los seus rumós vitals, en los seus afáns, en los sensills y múltiples detalls de cada día.

Per la finestra uberta, frente al seu llit gruñidó, divisabe la cresta del Pic Rando, punchán la pancha estrellada del sel. Lo Pic Rando teníe de nit una tonalidat mate y tenebrosa. Manabe a la vall esta nit com habíe manat an ella durán los seus onse añs, com los manabe a Daniel, lo Mussol, y a Germán, lo Tiñós, lo seu amic Roc, lo Moñigo.
La historia de la vall se reconstruíe dabán de la seua mirada interna, dabán dels ulls de la seua alma, y los chulits distáns dels trens, los mus de les vaques, los crits lúgubres dels sapos daball de les pedres, los aromes humits y difusos de la terra avivaben la seua nostalgia, ficaben als seus records una nota de palpitán realidat. Después de tot, esta nit ere com tantes atres a la vall, sense aná mes lluñ, com la primera vegada que van saltá la tapia de la finca del Indiano pera robáli les pomes. Les mansanes no significaben res pera lo Indiano, que a Méjico teníe dos restauráns de lujo, una tenda de aparatos de radio y tres barcos destinats al cabotaje. Tampoc pera nells significaben mol les pomes del Indiano, la verdat, ya que tots ells cullíen bones mansanes als horts de les seues cases, ben mirat, tan bones pomes com les que teníe Gerardo, lo Indiano, als abres de la seua finca. ¿Que per qué les furtaben? Assó constituíe una cuestió mol complicada.
Potsé, simplificán, perque cap dells, entonses, passabe dels nou añs y la emossió de lo prohibit imprimíe a les seues maleses un encán indefinible. Li robaben les pomes al Indiano per la mateixa raó que als montes, o al prat de la carrasca, después de bañás, los agradabe parlá de "aixó" y conjeturá sobre "aixó", que ere lo origen de la vida y lo seu misteri.
Cuan Gerardo sen va aná del poble encara no ere lo Indiano, ere sol lo cagarniu de la siñora Micaela, la carnissera y, segóns díe esta, lo mes tímit de tots los seus fills.
La mare afirmabe que Gerardo "ere lo mes tímit de tots", pero al poble asseguraben que Gerardo antes de marchá ere mich tonto y que a México, si sen anabe cap allá, no valdríe mes que pera carregadó del port. Pero Gerardo sen va aná y als vin añs de anássen va torná ric. No va ñabé cap carta en este tems, y cuan lo Indiano se va presentá a la vall, los cucs ya se habíen minjat lo solomillo, lo llom, lo feche, los riñóns y los lleus de sa mare, la carnissera. Gerardo, que ya entonses ere lo Indiano, va plorá un rato al sementeri o fossá, apegat a la iglesia, pero no va plorá en los mocs penján com cuan ere menut, ni li caíe la baba com allacuanta, sino que va plorá en silensio y sense casi llágrimes, com díe l´ama de don Antonino, lo marqués, que ploraben a les siudats los elegáns. Alló implicabe que Gerardo, lo Indiano, se habíe transformat mol. Sons 
germáns, en cambi, seguíen amarrats al lloch, a pesá de que, en opinió de sa mare, eren mes listos que ell; César, lo gran, a la carnissería de sa mare, venén feches, lloms y riñóns de vaca a los veíns pera después, al cap dels añs, fé lo mateix que la siñora Micaela y donáls lo seu feche, lo seu llom, los seus riñóns y los seus lleus als cucs de la terra. Una conducta, en verdat, inconsecuén, inexplicable.

L´atre fill, Damián, teníe una terra de llaurá mijana a l´atra part del riu. Total res, unes faixes de sembrat y uns barbuts panissals. En assó vivíe, y en les cuatre perres que li procuraben la dotsena de gallines que criabe al corral de casa seua. Gerardo, lo Indiano, a la seua primera visita al poble, va portá una dona que casi no sabíe parlá, una filla de deu añs y un "auto" que casi no fée soroll. Tots, hasta lo auto, vestíen mol be y cuan Gerardo va di que allá, a Méjico, habíe dixat dos restauráns de lujo y dos barcos de cabotaje, César y Damián li van fé moltes carantoñes a son germanet y van voldre anássen en ell, a encarregássen cada un de un restaurán y un barco de cabotaje.
Pero Gerardo, lo Indiano, no u va consentí. Assó sí, los va montá a la siudat una tenda de aparatos eléctrics y César y Damián sen van aná de la vall, van renegá de ella y dels seus antepassats y sol de Pascua a San Juan tornaben pel poble, generalmen per a la festa de la Virgen, y entonses donaben bones propines y organisaben carreres de sacs y carreres de sintes y ficaben sing duros de premio a la punta de la cucaña. Y féen aná sombreros planchats y coll du. Los antics amics de Gerardo li van preguntá cóm se habíe casat en una dona rubia y que casi no sabíe parlá, sén ell un home de importansia y possisió com, a no dudá, u ere. Lo Indiano va sonriure sense aspavéns y los va di que les dones rubies se cotisaben mol a América y que la seua dona sí que sabíe parlá, lo que passabe ere que parlabe en inglés perque ere yanqui. A partí de aquí, Andrés, "lo home que de perfil no se veu", li va di "Yanqui" al seu gos, perque díe que parlabe casi tan com la dona de Gerardo, lo Indiano. Gerardo, lo Indiano, no va renegá, en cambi, del seu poble. Los rics sempre se encariñen, cuan son rics, per lo puesto aon antes han sigut pobres. Pareix que es esta la milló manera de demostrá lo seu cambi de possisió y fortuna y lo mes viable prossedimén pera sentís felisos al vore que atres que eren pobres com ells seguixen sén pobres encara que lo tems haigue corregut. Va comprá la casa de un forasté que veníe algún estiu, enfrente de la farmassia, la va reformá de dal a baix y va poblá los seus jardíns de massisos estridéns y de abres fruitals. Alguna vegada veníe al poble a passá una temporada. Va reconeixe dabán dels seus antics amics que les coses li anaben be y que ya teníe a Méjico tres barcos de cabotaje, dos restauráns de lujo y una representassió de resseptós de radio. Es a di, un barco de cabotaje mes que la primera vegada que va visitá lo poble. Lo que no aumentaben eren los fills. Teníe sol a la Mica - li díen Mica, encara que se díe com sa yaya, Micaela, pero, segóns díe l´ama de don Antonino, lo marqués, los rics, a les siudats, no podíen pedre lo tems cridán a les persones per los seus noms sansés - y en lo prima que estabe la yanqui, que tamé caíe per la vall de Pascues a Rams, no donabe ocasió a noves esperanses. César y Damián hagueren preferit que per no existí, no existiguere ni la Mica, encara que cuan ella veníe de América li regalaben flos y cartuchos de bombóns y la portaben als millós teatros y restauráns de la siudat. Aixó díe, al menos, l´ama de don Antonino, lo marqués.
La Mica li va agarrá mol cariño al poble de son pare. Reconeixíe que Méjico no li anabe y Andrés, lo sabaté, argüíe que se pot sabé a siensia serta "si mos va" o "no mos va" un país cuan an ell se dispose de dos restauráns de lujo, una representassió de aparatos de radio y tres barcos de cabotaje.
A la vall, la Mica no disponíe de assó y, sin embargo, ere felís. Sempre que podíe fée una escapada al poble y allí se quedabe mentres son pare no li manabe torná.
Raderamen, la Mica, que ya ere una siñoreta, se estabe bones temporades al poble están sons pares a Méjico. Sons tíos Damián y César, que al poble los díen "los Ecos del Indiano", velaben per nella y la visitaben de cuan en cuan. Daniel, lo Mussol, va naixe pressisamén en lo tránsit dels dos barcos de cabotaje als tres barcos de cabotaje, es a di, cuan Gerardo, lo Indiano, aforrabe pera adquirí lo tersé barco de cabotaje. Per entonses, la Mica ya teníe nou añs pera deu y acababe de coneixe lo poble. Pero cuan a Roc, lo Moñigo, se li va ocurrí la idea de robá les pomes del Indiano, Gerardo ya teníe los tres barcos de cabotaje y la Mica, sa filla, desset añs. Per aquelles feches, Daniel, lo Mussol, ya ere capás de acatássen de que Gerardo, lo Indiano, habíe progressat, y be, sense nessessidat de estudiá catorse añs y encara que sa mare, la Micaela, díe dell que ere
"lo mes tímit de tots" y de que anabe per lo poble tot lo día de Deu en los mocs penján y la baba a la barbilla. Fore o no fore aixina, u contaben al poble y no ere cosa de resselá que existiguere un acord entre tots los veíns pera di dell una cosa que no fore serta.

Cuan van saltá la tapia del Indiano, Daniel, lo Mussol, teníe lo cor a la gola. En verdat, no teníe ganes de minjá pomes ni de cap atra cosa que no fore péndreli lo pols a una cosa prohibida. Roc, lo Moñigo, va sé lo primé en dixás caure al atre costat de la tapia. 

U va fé blanamen, en una armonía y una elegansia casi felines, com si los seus ginolls y les seues ingles tingueren molles. Después los va fé señes en la ma, desde detrás de un abre, pera que se afanaren. Pero lo únic que se donáe pressa de Daniel, lo Mussol, ere lo cor, que ballabe com un lloco deslligat. Notabe les cames paralisades y una fosca aprensió mermabe la seua natural ossadía. Germán, lo Tiñós, va saltá lo segón, y Daniel, lo Mussol, lo radé. En sert modo, la consiensia del Mussol estabe tranquila. Les maníes de la Pesteta gran se li habíen apegat a les raderes semanes. Per lo matí li habíe preguntat a don José, lo mossen, que ere un gran san:

- Siñó retó, ¿es pecat furtáli pomes a un ric?

Don José habíe meditat un momén antes de clavá los seus ullets, com agulles de cap, en ell: - Segóns, fill. Si lo robat es mol ric, mol ric y lo lladre está en un cas de extremada nessessidat y pren una pometa pera no morís de fam, Deu es comprensiu y misericordiós y sabrá disculpál. Daniel, lo Mussol, se va quedá apassiguat interiormen.
Gerardo, lo Indiano, ere mol ric, mol ric, y, en cuan an ell, ¿no podíe víndreli una desgrassia com a Pepe, lo Cabut, que se habíe tornat raquític per falta de vitamines y don Ricardo, lo meche, li va di que minjare moltes pomes y moltes taronjes si volíe curás? ¿Quí li assegurabe que si no se minjabe les pomes del Indiano no li passaríe una desgrassia pareguda a la que teníe Pepe, lo Cabut? Al pensá en aixó, Daniel, lo Mussol, se sentíe mes aliviat. Tamé lo tranquilisabe bastán sabé que Gerardo, lo Indiano, y la yanqui estaben a Méjico, la Mica en "los Ecos del Indiano" a la siudat, y Pascualón, lo del molí, que sen cuidabe de la finca, a la taberna del Chano jugán una partida de mus. No ñabíe, per tan, que tindre po. Y, sin embargo, ¿per qué lo seu cor palpitáe de esta manera desordenada, y se li fée un nugo al estómec, y se li doblegaben les cames per los ginolls? Tampoc ñabíen gossos. Lo Indiano detestabe este mijá de defensa. Tampoc, seguramen, timbres de alarma, ni ressortes sorprendéns, ni trampes dissimulades an terra.
¿Per qué tindre temó, pos? Avansaben cautelosamen, movénse entre les sombres del jardí, daball de un sel alt, ple de estrels mol menuts. Se comunicaben per tenues cuchicheos y la herba cruixíe suavemen daball dels seus peus y este ambién de rosses imperseptibles y misteriosos sussurros li agarrotabe los ñirvis a Daniel, lo Mussol.

- ¿Y si mos sentiguere lo boticari? - va rossegá este.

- ¡Scht!

Lo contundén sisseo de Roc, lo Moñigo, lo va fé callá. Se internaben al hort. Apenes parlaben ya mes que per señes y los momos nerviosos de Roc, lo Moñigo, cuan tardaben en enténdrel, adquiríen, a la mija oscurina, uns tonos patétics impressionáns.

Ya estaben daball de la pomera que habíen triat. Creixíe uns peus per detrás del edifissi. Roc, lo Moñigo, va di: - Quedáutos aquí; yo sacsaré la pomera.

Y va puchá an ella a escape. Les palpitassións del cor del Mussol se van asselerá cuan lo Moñigo va escomensá a sacsá les branques en tota la seua enorme forsa y les fruites madures caíen damún de la herba en un repiqueteo ininterrumpit de pedregada. Ell y Germán, lo Tiñós, no donaben abast pera arreplegá les pomes despenjades. Daniel, lo Mussol, al acachás, obríe la boca, pos a ratos li pareixíe que li faltabe lo aire y se aufegabe. De repén, lo Moñigo va dixá de sacsá la pomera.

- Miréu; está ahí lo coche - va mussitá, desde la altura, en una extraña veu.

Daniel y lo Tiñós van mirá cap a la casa voltats de oscurina. La aleta del coche negre del Indiano, que fée menos soroll encara que lo primé que va portá a la vall, relluíe detrás del racó de la vivienda. A Germán, lo Tiñós, li van tremolá los labios al exigí:

- Baixa de pressa; hi deuen está.

Daniel, lo Mussol, Y Germán, lo Tiñós, se movíen belcats per los riñóns, pera soportá milló les brassades de pomes. Lo Mussol va sentí una temó inmensa de que algú puguere enchampál aixina. Va apoyá convensut al Tiñós:

- Venga, baixa, Moñigo. Ya tenim prou pomes.

La temó los fée pedre la serenidat. La veu de Daniel, lo Mussol, sonabe alterada, en un to superió al simple murmull. Roc, lo Moñigo, va trencá una rama en lo pes del cos al tratá de baixá pressipitadamen. Lo cruixit va soná com un tiro an aquella atmósfera silensiosa de rosses y sussurros. La seua exitassió anabe en aumén:

- ¡Ojito, Moñigo!

- Yo vach eixín.

- ¡Nassos!

- Gallina lo que salto primé la tapia.

No es fássil determiná de aón va eixí la aparissió. Daniel, lo Mussol, después de alló, se inclinabe a creure en bruixes, duendes y fantasmes. Ella, la Mica, estabe dabán dells, alta y esbelta, embutida a un espectral traje blang. A les denses tenebres, la seua figura adquiríe una presensia ultraterrena, algo paregut al Pic Rando, sol que mes difuminat y fugitiu.

- Conque sou vatros los que me furtáu les pomes, ¿eh? - va di.

Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, van aná dixán rellissá les fruites, una a una, hasta enterra. La consternassió los agarrotabe. La Mica parlabe en naturalidat, sense destemplansa en lo to de veu:

- ¿Tos agraden les mansanes?

Va tremolá, un instán, al aire, la assustada afirmassió de Daniel, lo Mussol:

- Siiií...

Se va sentí la rissa amortiguada de la Mica, com si brotare a impulsos de una amagada complassensia. Después va di: - Prenéu dos pomes cadaú y veníu en mí.

Li van fé cas. Los cuatre se van encaminá cap al porche. Una vegada allí, la Mica va girá un conmutadó, amagat detrás de una columna, y se va fé la llum. Daniel, lo Mussol, va agraí que una columna piadosa se interposare entre la llum y la seua cara de abatut.
La Mica, sense ton ni son, va torná a riure espontáneamen. A Daniel, lo Mussol, li va assaltá la temó de que los denunsiare y entregare a la guardia sivil. May habíe vist tan prop a la filla del Indiano y la seua cara y la seua silueta anaben fénli olvidá per moméns la comprometuda situassió. Y tamé la seua veu, que pareixíe lo suave y modulat acento de una cagarnera. La seua pell ere tersa y torrada y los seus ulls oscurs y sombrejats per unes pestañes mol negres.

Los brassos eren prims y elástics, y estos y les seues cames, llargues y esbeltes, oferíen la tonalidat dorada de la pechuga del perdigot, lo mascle de la perdiu. Al desplassás, la ingravidés de los seus moviméns produíen la sensassió de que podríe volá y pédres al espay igual que una bambolla de sabó.

- Está be - va di, -. Aixina que los tres sou uns lladrets.

Daniel, lo Mussol, se va confessá que podríe passás la vida escoltánla an ella di que ere un lladret y sense cansás gens. Lo di ella "lladret" ere com si li acarissiare les galtes en les dos mans, en les seues dos manetes, ligeres y vitals.

La Mica se va tombá a una tumbona y la seua figura se va estilisá encara mes.
Va di: - No tos faré res esta vegada. Tos dixaré marchá. Pero me hau de prometre que si voleu pomes me les demanaréu a mí y no saltaréu la tapia furtivamen, com si fóreu lladres.

Los va mirá, un detrás del atre, y tots van assentí en lo cap.

- Ara podéu anáton - va acabá.

Los tres amics van eixí, en silensio, per la portalada cap a la carretera. Van caminá unes passes sense intercambiá cap paraula. Lo seu silensio ere pesat y massís, imposat per la secreta consiensia de que si encara anaben solts pel món se debíe, mes que a la seua propia habilidat y maña, al favor y la compassió de la Mica. Aixó, y mes a la infansia, sempre resulte una mica deprimén. Roc, lo Moñigo, va mirá de reull al Mussol.
Caminabe este en la boca uberta y los ulls ausséns, com extassiat.
Lo Moñigo lo va sacsá de un bras y li va di: - ¿Qué te passe, Mussol? Estás com alelat.

Y, sense esperá resposta, va aviá en forsa les seues dos pomes contra los bultos informes y oscurs que pasturaben en passiensia al prat del apotecari.

sábado, 13 de noviembre de 2021

Lo llibre dels poetas. Segle XV.

SEGLE XV. 
(Aquí se apropia de autores de otras naciones, como el Reino de Valencia, 
como ha hecho en siglos anteriores)
Abella, Pere d'. - *Acanyés, Lluis. - Avinyó. - Borja, Tecla de.
- Boxadors, Andreu de. - *Bover, Ramon. - Crespí de Valldaura.
- *Cardona, Ramon de. - Diez, Roderich. - *Estrús, Bernat.
- Eril, Arnau d'. - Stanya. - *Ferruix, Gabriel. - *Ferrandis, Vicens.
- Ferrer, Francesch. - (Fenollar, Scrivá) (Fenollar, Vidal, Verdanxa, Vilaspinosa, Miquel Stela.) - Febrer, Andreu. - Fogassot, Joan.
- Ferrando. - Figueras. - *Garau, Joan. - *Guiot, Dionís.
- Galbany, Pere. - Gazull, Jaume. - Gibert, Guillem. - Gralla, Martí.
- García, Martí. - Guerau, Franci. - Jordi de Sant Jordi. - Lull, Romeu.
- March, Ausias. - Masdovelles, Pere. - Masdovelles, Berenguer.
- Masdovelles, Joan. - Moncada, Huch de. - Moreno, Joan. - Navarro.
- Oliver, Francisco. - *Portells, Baltasar. - Perot, Johan. - *Pastor, Simón. - *Puentull, Joan. - Perez, Miquel. - Pastrana. - Puig, Pere.
- *Roiç, Lluis. - Roig, Jaume. - Requesens, Lluis. - Rocabertí, Vescompte de. - Roiç de Corella, Joan. - Rocafort, Joan. - Ramis.
- *Sessellas, Blay de. - *
Spanyol, Benet. - Sors, Lleonari de. - Safonit, Jaume. - Stela, Comenador. - Sunyer, Mossen. - Serra, Bernat.
- Serradell de Vich. - Çavall, Ramon. - Torroella, Pere. - Traffort. - *Urgell.
- *Vinyoles, Narcís. -*Viana, Carles de - *Vilagut. - *Valterra.
- *Vilarrasa, Lluis de. - Valmanya, Antoni de. - Verdú. - Via, Francesch de La.

PERE D'ABELLA. 

Pus axí 't plau ta bandera stendre 
é divulgar ça e llá los secrets 
de tu e mi qui 'm son estats retrets 
ben' he rahó que jo 't dega rependre 
e dar castich perque altra vegada 
ton parlar franch no sia abandonat
...
car veure pots que comets gran errada. TORNADA. Aldonça prous Deus vos ha dotada col solell bell retent gran claradat á quantes son passats de gran beldat entenets be la coble é la tornada. MOSSEN AVINYÓ. Com á forçat m'hauré de vos partir pus no 'us ve be aceptar mon servey, cert á mon grat me convendrá morir e morint prest se que pendré remey. Lo cor mesquí qui no pot soportar l'enuig é dan que 's veu aparellat d'açí avant me veuré apartat de tot delit pus me voleu matar. TORNADA. Altas de sort d'aquí no 'm partiria mes trobme tal qu'he ja perdut lo cest e mes amar jamay no fuy tan lest mes los afanys l'entendre meu desvia.
---------
Lohar cascú segons lo seu merexer es lo degut, posant á part tot vici, dient lo ver, james pot ser dit nici, si be 'l voler á molts lahors fan crexer per adquirir alguna benvolença han prontitut en fer semblant desorde, á mi no 'm plau seguirlos en tal orde que fos jutjat de poca conaxensa. TORNADA. Altas de sort qui 'n te la pens cofesa é 'm dona dan é dolor infinida tal vida 'm plau mas crech que preterida será molt prest si donchs no m'es defesa. ALTRAS OBRAS D'EST POETA. I. Lo molt voler jo crech no 's pot compendre. (Ab tornada.) II. No perque cert a tot lo mon no sia. » III. Pus bona sort de mi tots jorns s' absenta. » IV. D'amor me clam del interes que prench. » V. Nou pensament es present á la pensa. » VI. Segons comprench práctica cortesana. (Ab tornada.) VII. A molts compren qui prenen entrenyor. » VIII. Tots mos delits en un punt volguí perdre. » ----------
NA TECLA DE BORJA. (I) 

Oides vostres rahons belles 
bon Mossen March á qui 'm coman 
responch vos breu al que dit han 
segons juhí que fas d'aquelles. 

Mòlt poch estim lo que en mí es 
mes puix forçat es lo meu dir 
al qui dirá «mes val que 'm mir» 
jo li comdampne lo procés. 

Pero si parle lo revés 
de veritat mudant camins, 
á vos remet los meus juhins 
que sou de tots lo mes entès. 

(1) Esta Tecla de Borja fou neboda del Pare Sant Calixte III y escrigué
la obra que 's tè á la vista en resposta á una demanada que li feu lo poeta Mossen Ausias March, demanada que 's troba al cap d'avall dels cants d'amor del mateix y que comensa aixís: Entre 'ls ulls é les orelles jo 'm trob un contrast mólt gran... ------------ MOSSEN CRESPÍ DE VALLDAURA. (En lloansa de la vila de Morella.) Ab tota llealtat Morella. may son fort valor amolla, puix la Germania folla fonch tan perseguida d'ella. De Valencia es maravella y de tot lo mon espill, no ha concebut traidor fill, perque en observar les lleys y la obediencia dels reys no repara en lo perill. (1) (1) Lo catalá d'aquesta composiciò apar moderna (perque es valensiá); mes no 'u semblará tant si se té en compte qu'es son autor de últims del segle y si se l' compara ab lo catalá de Anselm Turmeda. RODERICH DIEZ. (Díez) Si be jo crech la veritat sentí mon bon amich del cas que demanáu la mia ma á la vostra rescriví lo sentiment que de ma pensa trau. Cascú dels dos amants vol ser amat complidament del altre sèu volgut lo gran recel de serhi decebut los fa causar lo desdenyós combat. A vos confès é 'us dich lo que jo viu no ha mòlt temps portant d'amor la jou la passio que fa que l'hom no riu no cal ser gran l' endici que la móu e confiant del bon comport d'amor sempre veig hom en altra part vexar car un tal fet tantost fa declarar quant de voler habita dins lo cor. Duptar no 'us cal si 'l Terenci llegiu menys de glosar á la lletra veuréu solució al dupte que escriviu si bè notáu lo que d'ell compendréu. Les ires, dix e axi 'u declará, de 'ls namorats es integració del be d'amor é la perfecció la voluntat axí la senyalá. SEGUIDA ENDREÇA. Vos molt discret e honest capellá del que 'us he dit segons ma entenció sumar podéu esta conclusió, que zel d'amor es qui la brega fá.
OBRAS D'EST POETA. I. De vuy demá fent via lo temps. II. Una danza que per responament tè ests versos: qui pert son temps es be orat e ple de molta grossería; aço dich per l'enamorat qui desamat ama s'aymía. ARNAU D'ERIL. O tu traidor é com poguist donar per suspitós lo princep de valor? car de bontats es vuy cabdels e flor: ta malvestats te fa guinardejar .... O tu traidor pus veus que jo t' apell per tan vill hom, com no serques senyor e jutje gran que 's preu de sa honor hon jo e tu provém la nostra pell? Car jo't promet que't seguiré dins França per so qui n'han molt millor la usança de fayt d'armas mostrant cavelleria, per çó vull en seguir aycella via. O tu traidor quant m'aurás agut jutge e sertament auré de leys jornada, no 't falliré á la taula jurada, ans mon martell ferrá desus l'enclutge ab gran plaser ez ab trop gran desduyt, mas tu m'aurás tot primer salconduyt ez ab aysó lo gatge 's complirá: allí veurém qui bon dret mantendrá. E que l'arnès sia de nostre grat sens refusar e sens tornar á mida, lança, coltell, spasa ben fabrida
….
atxe pesant o que 'n sie laujera
…..
O tu traidor, be sabs que Ferriol t' ha ensenyat man bel colp é repich mes lo teu cor flach, cobart e manich non ha sofert c' hom ne veses un vol. Dins lo palau de la flor Margarida gran assaig fist pera duptant la dita, no est gosat exis de Barchinona, Bacallar fat com est tan vill persona.
----------
STANYA. Rich sò d' enuigs é pobre de conort. Luny de tot be abundant en dolor desventurat é malcontent d'amor essent jo viu vos dich que ja so mort. No trob remey ni se á qui m'acost ne passe temps en res que pler me sia perque am mes la mort que 'm sia tost que viure luny de vos qui sou m'aymia. O trist de mi catiu en mala sort e corregut de molts mals é tristor desventurat e mal content d'amor essent jo viu vos dich que ja so mort. --------- FRANCESCH FARRER. Qui veu present lo que may no ha vist per novell cars lo cor fa mudament e tal se fa del que no veu e vist que com si veu desije ser absent, aytals afers experiments los mostra que diu lo ver de quant cascú ignora desplegant lo estel fen bella mostra del gran Soldá per lo canal á fora dilluns matí á déu d'agost comptant MCCCC e quaranta quatra (10/8/1444; San Lorenzo, Sant Llorenç) de Sent Lorenz lur festa celebrant ben ordenats seguint la hu al atra la gent subtil qui viu la multitut de tantas naus germás e galeassas qu'en nombre son contat vist e sabut huitanta cinch entre bonas e lassas. Plors, crits e plants sentí de fills e maras, e mólts marits dólres ab sas mullers, tal per sforz mostraven bellas caras qu'era diverz lo cor de lurs volers. Lo mestre gran sentint un tal desordre pren en la ma lo anyell ab sant Johan é diu: «O fels vosaltres de mon ordre Deu no permet que rebe mal ne dan. «Ecce agnus Dei qui tollit pecata mundi. .. Gran colp de gent e crits per las murallas las defensant ab colobrines prou y ells tambe de fletxes sus que palles tiren los caus a nostra part ço nou.
…....
La nostra gent pren ánimo tant gran que pèls terrats dressen sons e cansons.
…....
Audaces fortuna juvat timidosque repellit. Y aqui sonen bombardes e balestas trons e trepig, de fletxes gran remor, molts son nafrats per lo cors, qui per testas molts cavallers e altra gent de be: qui 'ls bull la sanch mirant un acte tal ixen al camp e allí ab l'altre 's te, ans Mahomet altre sent Jordi val, colps de bastons de lansas e coltelas los uns nafrats los altres cauhen morts.
….
Qui baptizatus fuerit, salvus erit; qui non, condemnabitur.
Un gran ajust de vells e hoc de vellas
minyons en bras e donas desfrenadas infinitat de ninas é donzelles contritament, molt escabellonadas hi a peu descals uns van á Nostra Dona qui á Filerm, tals á Sant Agustí, e gran part d'ells á molta sgleya bona qu'en Roda ha; veuriels tots allí agenollats ab lagremes per cara (e gemegant) tots deyan e plorant à gente pagana libera nos Domine. .... Vist per tots ells lo mal aculliment foren d'acort d'anar ans que morir, tres jorns apres sens fer lo manament del gran Soldá fan los mes recullir tendes, arnès, bombardas e lals tot ... e ab bel mitjorn divendres ells se'n van ben ordenats la volta de Turquía Quid gloriaris in malitia quae potens es iniquitate? ------ Aveu lexat ut, re, mi, fa, sol, la pera enfingir dehá ¡cuerpo de Dios! vos bon galan más sou dels de cassá del que 's detras feu cara pera vos et finis est convertere Bernat cloeu los pits e alargau las faldas si no feu tal per eixir de pecat vos ne sentrèu de fredas e de caldas. Ante quam gallas cantet vos negás amich á Deu leixant en la carrera, apres penjás l'habit en la figuera diacá sou qui 'us absol de tal cars; tornáu Bernat al quirieleyson si vinctum es vestitum... voléu é no 'us cureu d'atenyer Absalon que 'l facistol se dol de vostra veu. ALTRAS OBRAS D'EST POETA. I. Obra que comensa: Vuit letras son á la mitat vocals. II. Conort, obra de 730 versos que comensa aixís: O be 's despit e gran dolor oir parlar à mòlts d' amor, e no tenir que metre 'n joch, etc. y acaba: e cadescú tornant se 'n va hon lo voler mes li digué mas l' hu á l' altre promaté que 'n semblant cas no falliria ans que tostemps loaria esta vida esser bona dir tos temps mal de mala dona.
Figura tambè en La questió de Pere Torroella, y en ella hi tè una esparça que comensa : Si dona al mon s'ateny per ben servir. ---------
Cobles

ANDREU FEBRER. 

Fragments de la traducció de la Divina Comedia. 

INFERN, C. 1. 

(Nel mezzo del cammin di nostra vita
mi ritrovai per una selva oscura, ché la diritta via era smarrita. Catalá o catalana, si entens este texto es perque parles italiá.) En lo mig d' el cami de nostra vida Me retrobi per una selva escura, Que la directa via era fallida. Ay! quant a dir qual era es cosa dura Esta selva selvatge, aspera e fort, Quel pensament nova por me procura Tant amargant que poch es pus la mort! Mes per tractar d'el be qu'eu hi trobé Diré l' als que hi descobri mi record. lo no scé be redir com hi entré, Tant era ple de son en aquell punt, Que la vera via io abandoné. Mas pus qu'eu fuy al peu d'un gran coll gunt Hon termenava aquella escura vall Qui m'havia de por lo cor compunt, Guardé en alt e vi 'l sender qui sall Pus alt vestit ia d'els raigs d'el planeta Qui mena hom dret per cascuna call. Llavores fon un poch la pahor queta Qui 'ns en lo llach del cor m'era durada La nit avant, ab pietat estreta, E axi com cell qu'ab elena afanyada Ix d'el pelec for d'el mar a la riva, Mira l' aygua perillosa e malvada, Axi 'l meu cor qui enqueres fugiva Se regira a remirar lo pas Qui no lexa jamay persona viva; E reposat un poch lo meu cors las Pris lo cami per la playa deserta Axi qu'el peu ferm sempre era el pus bas. E vets vos quasi al començar de l'erta Una llonçaparda presta e lleugera Qui d'un gay pel virat era cuberta. E no 'm lexava ans m'anava primera. Empatxant me tan fort lo meu camí, Que mantas veus fuy per tornar arrera. Temps era d'el principi del matí; E'l sol muntava ab aquestas senyals Qu'eran ab ell lla com l' amor diví Mogué primer les coses mundanals; Si com fo be d'esperar occaysò La gaya pell de semblants animals L'hora d'el temps e la dolça sazò; Mas no per tant que pahor no 'm fahés La vista qui 'm aparech d'un leò. Aquest sembla que contra mi vengués La testa alçant ab fam molt rabiosa Si que aparech que l'aer ne temés; E una lloba flaqua e bramosa Segons parech en la sua magreza Qui molta gent feu ya viura confosa. Aquesta 'm mes tanta de gravidesa Ab la pahor qu'eixia de sa vista Que io perdi tot l' esper de l' altesa. Et axi com cell que volenter acquista E ve en temps que tot perdre li 'n fa, Qu'en tot son cor se complany e s'entrista, Aytal me feu cella bestia lla Que venent me encontra poch a poch Me'n espenyia lla hon may sol no ha. EPISSODI D' UGOLIN. La boca sosleva d'aquell fer past Lo pecador, torquant se la (del sanch vermell)? Als pels del cap qu'havia per darrer gast.
Puys comença: Tu vols qu'io renovell Desperada dolor, qui 'm prem lo cor, Ja pur pensant abans que parle d'ell. Mas s'il parlar meu deu esser labor qu'infamia fruyt al traydor qu'io rou, Veurás parlar enssems mesclat ab plor. Io no sé qui tu es, ni per quin mou Es tu vengut ça jus: mas Florenti Ressembles bé veramen a qui t' ou. Tu deus saber qu'io fuy compte Ugolí, E aquest es l' arcevesca En Roger: Ara 't diré perqué son tal vehí. Que per l' afecte del seu mal saber, Fiant me d'ell, cert io fuy axi pres E pux fuy mort, ja dir no es mester. Pero cell que no pots haver entés, Ço es, en com la mia mort fo cruda, Ohirás et sabrás si m'ha ofés. Un breu pertus de dintra de la muda, Hon de la fam per mi titol s'es dat, E hon convé qu'encara altri s'encluda, Me demostra per un seu poch forat Pus llumens ja, quant io fiu lo mal son Que del futur lo vel m'ha declarat. Aquest paria a mi mestre e don Cassant un llop ab llobetons al mont Per qui Lucha als de Pisa s'escon.
…...
…...
Quant fuy desper primer en lendema Plorar senti entre' el son mos fillols Qu'eran ab mi, e demanar del pa. Ah! ets cruel certes si ja not dols Pençant aço quel meu cor se pençava; E si no ploras, de que donchs plorar sols? Ja eram desperts e l'ora s'acostava Quel menjar nos solia esser adot; E per lo seu somni cascu duptava. E io clavar senti 'l portal dessot A l' orrible torre, hon io guardé En la cara mos fills sença dir mot. lo no plorava axi dins m'empedré; Ploravan ells, e Ancelmucio meu Dix: pare, qu'has qu'axins guardes? Perqué? Per ço re no ploré, ne respos eu En tot cell Jorn, ne en la nit apres, Fins quen lo mon altre sol claror feu. E com un poch del seu raig se fo mès Al doloros carcer, e io scullí, Per quatre visatges lo meu messés. Ambduy les mans per dolor me mordí, Hon ells pensant qu'eu fés per voler pa O per manjar, tantost llevarensí, Dien: pare, molt menys dolor sera Que tu menjes á nos, car tu 'ns donist Estes mesquines carns: despulléns ja. Calle llavores per no ferlos pus trist. Cell dia e l'altre estiguéren tots muts. Ay, dura terra, ay perqué no t' obrist! Mas pusqué fom al quart dia venguts Gaddo se gita a mi estés als peus. Dient: pare, ques que tu no m'ajuts! Aqui mori; e axi com tu m' veus Viu io morir los tres de u en u Entre 'l quint e 'l sext dia, hon cech e leus Iom pris a grapponar sobre cascu; Dos jorns los cridé pus que foren morts: Pus mes pogué quel dolor lo dejú. JOAN FOGASOT. Ab gemechs grans plors e sospirs mortals sentí les gents dolres per les carreres, plasses, cantons en diverses maneres los ulls postrats estant com bestials. Dones d'estat viu estar desfressades lagrimejant e batentse los pits, los infants pochs criden á cruels crits vehent estar llurs mares alterades. ¡O trist de mí quin fet pot ser aquest! ¿De quant ensá está axí Barcelona? L'arma ab lo cors de cascú se rahona : acte semblant no crech may sia lest. Clar de llurs ulls diluvi gran depara d' aigua tan fort que per terra 'ls decáu, i Ay! ¿qu'es axó, germans, dir me vulláu? Tots estan muts e guardant me en la cara. Creix mon dolor per tal capteviment, e de plorar los fiu prest companyía, molts esforsats perden la homenía, e cascú diu gemegant e planyent: O vos omnes qui transitis per hanch viam meam attendite et videte si est dolor sicut dolor meus. .... ALTRAS OBRAS D'EST POETA. I. Obra que comensa: Infinits mals divisió 'ns aporta. II. Obra en 5 estr. y torn.: Rey virtuós senyor d'insigna terra. FERRANDO (1).
(1) Aquesta poesía en lo «Cansoner d'obres enamorades,» dú per títol: «Altra obra contra fortuna adversa feta per mestre Ferrando metge,» y al acabament te aquesta nota: «Ab la present obra guanyá joya.»
Tal indispost qual lo novell e tendre en la gentil é pulida sciença no recusant mon treball per apendre he preposat devant la reverença de tanta gent é molt singular plaça per manifest no lexant cobla alguna un petit vers qui en part satisfaça al qui saber vol d'adversa fortuna.
…....
TORNADA. Mare de Deu pus de tot be complida sou en lo cel qui es bell consistori redressau tost Barcelona afligida
no triguéu en lo seu adjutori.
FIGUERES. Lahors de sa senyora. Enteniment, saber ne fantasia, art, pensa, giny, rahó ne calitat no 'm basten may segons ma voluntat en dir los bens senyora que Deus guia sens vostra part, aquests son tals e tants que nunque 'm par un sol instant que 'l pensament no 'us port mon cors d' avant é la virtut qui s' diu aprensiva no 'm represent un lum enamorant tot mon sentit fins en l'entel•lectiva. TORNADA. Font d'honestat per legalment servir en fins açi la mia carn es morta Mas no son mors mon voler é desir ne l'arma cert qu' amantvos se deporta. Tè aquest poeta á mes una obra de 4 estrofas seguida de una oració de 110 versos de 9 y de 5 sílabas. La obra comensa aixís: Temps ha que visch pecant sens penedir, y la oració aixís: sobiran Deu Creador. PERE GALVANY. Pus vey lo mon es vengut en tal cas que leyaltat no n'es de fill á payre Pere, Joan volgra aver mort son fraire e l'hereter l'heretador al vas. Antechrist es qui ve de pas á pas guerres bastint, dols, afanys e desayre Dèus nos ajut e la Verge sa Mayre sino del tot nos te al Satan al ras per aquest mals ha Deus permes lo cas... JAUME GAZULL. (Tros del somni de Joan Joan.) Puix sabeu quant es cosa certa elles ab elles, y mes si son totes femelles tantost y son volent parlar de tot lo mon, en tot se meten; y si calláu, vos acometen per traure noves, y tostemps fan contres y proves sobre tot hom. ¿Y vos qué fèu? ¿Y l' altre com se troba huy? Y dir los mals de son vehí, de sa vehina. Y ara parlant de medicina donen remeys, y atlegant los furs y lleys, en tot se posen y en tota res diuen y glosen lo parer seu. Parlar del cel les ohiréu y de la terra. Ara de pau, adès de guerra, y del infern, y del estiu y del ivern, y sens afany vos contaran tot quant en l' any han comenzat, texit, ordit y acabat; tot fil per randa vos ho diran, sens donar tanda pera respondre. Y baix parlant sentí compondre tantes cosetes, que par que sien oronetes dins en lo niu, que si 'ls sou prop sol chiu, chiu bast á axordarvos: y si voleu aparellarvos ab ploma y tinta, veuréu entr' elles com s'hi pinta, y com s'hi juga d'un joch que 's diu á la fexuga, y com repiquen, y unes ab altres com se piquen del joch baxet parlant cubert y molt secret elles ab elles. Yo aguaytant y ohint los vols d'aquelles tant gran plaer prenia de mirarles, que desijí que 'ls meus cabells y celles fossen tornats en aquell punt orelles perque pogues mes atent escoltarles. Y estant axí, vent que 'l joch s'escalfava, creure podeu, qu'en tal cas no dormia, ans fonch descans, que molt me descansava, puix tant com mes la brega 's remesclava, tant jo millor major pedres cullia.
…..
«Senyores mies, trobaréu segons me par, alguns que solen ajuntar en certa casa d'un home de corona rasa eclessiastich, molt graciós y molt fantastich y molt sabut, y entre la gent molt conegut per excellent, de molt gentil enteniment y singular, Mossen Bernat de Fenollar ¿Be 'l conexéu?» - - «Senyora, sí, no 'us estronquéu passau avant...»
…..
Han altercat sobre los joves y los vells, qual de amor deu esser merexedor y mes amat, ni sin deu ser lo vell privat o mes en conte
…..
- «Digáunos donchs, senyora mia ¿y qui son ells? Digau ¿sabeu quáls son aquells que favorexen la part dels vells y desconexen la joventut? Digau, si Dèu vos do salut, de cadascú, los noms d'aquells de hu en hu: vejam qui son que des que crech lo mon es mon may ohí tal, ni questió tan desigual viu disputar.» - «Senyora, l' hu es Fenollar, lo doctor vell, Joan Moreno y Portell, y un Gazull, (Viscaí y Gasulla a Valderrobres, nom de un vi) lo Viscaí que te l'un ull desconcertat, y 'l que 'us he dit; es lo jurat Mossen Vinyoles. Caxa n'han fet de castanyoles ells de nosaltres
…..
y los que tenen ab los vells es lo jurat, y lo Moreno qu'es estat lo principal. Lo Fenollar ha fet egual lo joch á tots.
…....
Escrigué aquest autor á mes La Brama dels llauradors del Orta de Valencia contra lo venerable Mossen Fenollar prevere, y algunas altras. GUILLEM GIBERT. Ab dolor gran e fora de mesura vull jo dir part de una trista mort, ab dolor gran abundós en tristura vos denuncíu aquesta mala sort. Ab dolor gran passá d'aquesta vida al lloch etern lo príncep d'Aragó (1), ab dolor gran lo poble tot jorns crida molt fort plorant, dient: «Deu li perdó.» Ans que morís, espay de gran 'stona ell parlá clar ab un aire plasent; ans que morís, á tots de Barchinona recomená son fillet é sa gent. Ans que morís, ab gran humilitat volguè pregar tot hom li perdonás, ans que morís, prés derrer comiat á tots dient que algú no plorás. Apres d'açó, lo cap va inclinar juntas les mans loant lo Criador, apres d'açó, los ulls li viu tancar ab un sospir miráu quina tristor! Apres d'açó, l' ánima s'apartá dexant lo cors e montá se 'n á Dèu, apres d'açó, tot hom Jesus pregá dient: «Senyor es lo servidor teu.
…...

(1) Variant: lo exellent princep de Aragó.
A aquesta poesia acompanya en lo Cansoner de Paris la seguent nota : «A XIII de setembre (festa de Sancte Tecla), any MCCCCLXI, (1461) reté la ánima á Deu omnipotent lo princep don Cárles (de Viana) de gloriosa memoria, en lo palau Real de la ciutat de Barcelona
TORNADA. Mare de Deu humil Verge María acudiu prest als qui 'us volem pregar Mare de Deu mateunos en tal via, qu'est mal divis del tot s'haje apartat. ENDREÇA. Genolls flectats de fin cor pregaria bons Cristians la Verge sense part genolls flectats, tot jorn reclamaria qu'en paradís nos vulla colocar.
MARTÍ GRALLA. Mossen Johan segons opinió d'aquells antichs, qui viu enamorat un sol delit es primer be comprat, absent enuig veus lur condició, si voluntat es causa de sentir vostre dolor e seny no 'us pot valer no 'us sé remey ans en mig desesper sinó en fuig d'açó quin pot fugir. .. TORNADA. Mon frare dols vostre amor no lexás ni 'l franch voler qui va per lo camí de conseguir aquell gentil matí qu'ella 'us dirá: “senyor guanya de mas.” Esta obra, que consta de 7 estrofas, fou escrita en resposta á una altra que á Martí havia dirigit Mossen Johan Masdovelles. MARTÍ GARCÍA. Desconcertat d'aquell saber d'aquell art giny e maestría ab que solia vençre l'esforç e lo poder d'amor e fer ço que tot dia m'afavoria desgraciat fat é grosser.
…..
Certes mon fin cor e voler ma leyaltat é cortesía de 'l que 'm temia muyr per fael é verdader, e si mils morts perçó prenia als no diria ans ab esforç ferm e sençer ho defendria com se pertany d'un escuder.
…...
Despuys que so presoner de fortuna qui 'm te resclus en son carcer terrible hon cosa al mon finalment no m'ajude blasme, maldich, ma fortuna, 'l planeta, cella que m'ha per sa desventura portat en loch hon partra del cors l'arma res no pensant de ma part ne valença que soblement nos gir per lo contrari. TORNADA. Segurament tot revers e contrari que pas per vos menys de tota valença mi sent bastant mentre 'l cors m'atur l'arma quals no 'm sostè mes de vostra ventura. ALTRAS OBRAS D'EST POETA. I. Danza que comensa lo RESPÓS ab est vers: Adeu bon temps é bona sort, y la primera cobla ab est altre: O trist! é no deu sclatar. II. Lay que comensa: Temps es que sospir é que plor.
FRANCI GUERAU. Si col malalt quant la febre 'l combat e de sa carn ix una gran calor per tot lo cors lo pren tan fort dolor que del ben star roman las é cansat tots los sentits perden sa libertat e lo bon juy es luny de son recort ab res al mon no pren algun deport pèl natural que 's forment alterat. Desige strems é quant li es contrari e variejant diu molt desvarions en son dormir tostemps ha visions no pren sabor en negun letovari e si molt prest son metge ordinari dantli remey no 'l trau del purgatori mor lo mesqui freturos d'adjutori ple d'entrenyor desert é solitari. TORNADA. Del viure meu en mans teniu la mida viure yo tant com senyora veuréu vida ab dolor soplich vos no 'm donéu hajáu mercé de mi qui 'us am sens mida. ALTRAS OBRAS D'EST POETA. I. Obra de 5 estrofas ab tornada que comensa: Aquí porá doncella virtuosa. II. Obra de 5 estrofas y tornada : Un gran enuig dins mon cor sent causar. III. Sparça ab tornada : Bellesa gran vostre cor il-lumina. JORDI DE SANT JORDI. Tots jorns aprench e desaprench ensemps, é visch é muyr e fau d'enuig plaher, axí mateix fan del avol bon temps e vey sens ulls é say menys de saber, e no strench res é tot lo mòn abras, (1) vol sobre 'l cel e no 'm movi de terra, e ço que 'm fuig incessantment accás, e 'm fuig aço que 'm segueix é m'aferra. (1) E null stringo e tutto 'l mondo abraccio, e volo sopra 'l cielo, e giaccio in terra. (Petrarca. - Sonet XC.) Lo mal no 'm plats e soven l'om percás, am sens amor e no creis ço que se, par que somiy tot quant vey pres ma fas, oy he de mi é vull altra gran be, e pertant call e avis menys d'oyr, de l'hoc cuyt no lo ver me par falsia, e menjs sens fam e grat me sens pruhir, e sens mans palp e fas de seny follía. Com vull muntar devall sens que no 'm gir, e devallant puig corrent en alt loch, e rient plor é vellar m' es dormir, e quant so fret pus calt me sent que foch, e a dret seny jo fas ço que no vull, e perdent guany el temps cuytats mes tarda, e sens dolor mantes de vets me dull, e 'l simpl' anyell tinch per falsa guinarda.
Colquant me leu é vestint me despull, e trob leuger tot fexuch é gran carch, e quant me bany me pens que no 'm remull, e sucre dolç me semble fel amarch, lo jorn m'es nuyt, é fas clar del escur, (el día me es noche) lo temps passat m'es present cascun' hora, e 'l fort m'es flach, e 'l blan tinc molt per dur, e sens faller me fall ço que 'm demora. No 'm part d'un loch é james no m'atur, lo que no crech ivarçosament trob, del qui no 'm fiu me tinch mòlt per segur, e 'l bax m'es alt, é l' alt me semble prop, e vaig cercant ço que no 's pot trobar, e ferma veig la causa somoguda, e lo fons gorch aygua sus prat me par, e ma virtut no 'm te prou no m'ajuda. Quant chant me par de que 'm prench udular, e lo molt bell me semble fer é leig, abans me 'n torn que 'm loch no vull anar, e no he pau e no tench qui 'm garreig, aço 'm ve tot per tal com vey encés, de revers fayts hay cert mont é natura e sent qui 'm so en lurs fayts tant empés que m'es forçat de viure sens mesura.
TORNADA. Prenga cascú ço que millor li es de mon dit vers reverçat d'escriptura e si 'l mirats al dret e al revés traure porets del ávol cas dretura. ALTRAS OBRAS D'EST POETA. I. Obra de 5 estr. ab doble torn.: Un cors gentil m' ha tant enamorat. II. Obra de 5 estr., tornada y endr. : Ajustat vey d' amor tot lo poder. III. Obra de doble torn.: Enyorament enuig dol é despit. IV. Obra de 5 estr. y torn.: Sovint sospir, dona, per vos de luny. V. Obra de 5 estr., torn. y endr. : D'aver lo mon é lo dret tal d'aymía. VI. Obra de 5 estr. y doble torn.: Ara ojat dompnas que 'us fan saber. VII. Obra de 9 estr. : Enuig enamich de jovent. VIII. Obra de 5 estr. y torn. : Desert d'amichs de bens é de senyor. IX. Obra de 5 estr. y torn.: En mal podiers enqueres en mal loch. Lo marqués de Santillana diu en la carta que dirigí al condestable de Portugal, al tractar de aquest poeta: «compuso asaz fermosas cosas, las quales el mismo asonaba, que fué músico excelente e fizo, entre otras, una cancion de opósitos que comienza: Tots jorns aprench e desaprench ensenmp. Fizo La pasion de amor, en la qual copiló muchas buenas canciones antiguas... ROMEU LULL. Cobbles de Romeu Lull scusantse d'un mal dit qu' era inculpat per una dama. Si 'us he mal dit visqué en lo mon Si 'us he mal dit | en pensar ni per obre no 'm do Deu bè | ni lo que li deman; si 'us he mal dit | quant fas me vingue en dan
visque en lo mon | trist, mal conten té pobre; (content é)
si 'us he mal dit | la cara 'm caiga sobre sens confessar | muyra com á dampnat; si 'us he mal dit | veurem puga orat en l' ospital | que james lo seny cobre.
Si 'us he mal dit | que mon servey pres sia en tot desgrat | sens haver galardó; si 'us he mal dit | hajen punitió per gran que fos | mes ne mereixeria. Si 'us he mal dit | l'ofensa tornaria tota en mon dan | pena dolò é dolors; si 'us he mal dit | james mercé de vos de mos treballs | haje la vida mia. Si 'us he mal dit | la carn me caigue trossos de tot mon cors | per malaltia greu; si us he mal dit | rabia 'm prenga 'l peu tot fins al cap | que mans les menj á mossos. Si 'us he mal dit | tinga dolor al ossos tal que james | no puga reposar; si us he mal dit | al lobs donéu menjar la mia carn | á feres, corps é gossos. Si 'us he mal dit | tot hom de mí maldiga com de ribalt | que ten leix crim comet; si 'us he mal dit | me sia l'un ull tret é per lo cos | ma lenga se castiga; si 'us mal he dit | que 'm siau enemiga, lo mòlt que 'us am | me vinga en desamor; si 'us he mal dit | mos delits en dolor sien tornats | é pena per amiga. Si 'us he mal dit | mort terra no 'm consenta, la mar me lans | puis cors mort no 'n consent; si 'us he mal dit | no sia penident de mos pecats | l' infern de mí 's contenta, si 'us he maldit | ….
tot sobre mí | vinga quant mal he dit;
si us he mal dit | de mi vingue 'n oblit com si mort fos | anys passats mes de trenta. TORNADA. Par é sens par | feu que no 'us desaçenta fals pensament | no prengau tant despit, sabut lo ver | será mon mal finit, de tants amichs | fareu gran delit sensa. Resposta de Romeu Lull á tres cobbles del señor Compte de Oliva qui mes loaria é millor la Sra. Na Francisca Rossa, metent per joya un diamant, responent per los mateixos rims. Compte senyor | puis virtut es la rama é de son fruyt | pren tema mon scriura dir quant mereix | la qu' honestat mes ama bellesa es gran | que 'n res no la desama es per les dos | de tots vicis desliura. La ploma prench | per fer vostre manar conplant ab rims | de qui virtut adora, ó trobadors | no vulláu mes tardar per esser tal | son virtuos obrar tant no diréu | que 'l ver no s'entrenyora. Natura volch | ça forsa fos finida units los tres | la fan que tan prospera no pot mes dar | de tots bens es remplida los aliments | ab aquella unida d'honor é seny | fan qu' es figura vera, repos saber | gest, gracia, bondat honest, costum | ab vergonya prudent l'ayre galant | ab lo parlar limat vells pensaments | en jovenil edat tant triumfar | la fan degudament. Quant mes la mir | tórbem los sentiments noves laors | tarden la mia má per lo mòlt grat | que prench en les presents les pervenir | fan aquelles absents lo meu delit | tots temps millorat va Dido, Saphos | Tyresi no feu Penelope | ni Judith ab sa mossa mes del que vos | haveu fet é faréu car vist es clar | de totes mereixéu prenguéu de vos | espill fins á la fossa. ENDRESSA Á LA DAMA. Actes d' honor | vos fan tenir tal cosa qu'apres la mort | 'ls cels triumpharéu per viure honest | felicitat hauréu com ho suplich | á nostre senyor Dèu. Obre fete per Romeu Lull intitulada LO CONSISTORI D'AMOR. L' alt trimphant | Cupido Deu d'amor (triumphant, triumfant) qu'en l'univers | te tanta senyoria per moltes gents | fet absolut senyor ell departeix | de grat lo seu tresor á quants li plau | sols pera cortesía mostra tenir | no poca felonia sol trist pensós | quant ab ell me n' aní en loch desert | plorant la pena mia cridant me dix: | «¿Que fas per esta via? e ¿de que 't dols | é clamas tant de mí?» Per oir dir | ell esser comprenguí ab' larch en ma | lo carcaix buyt portava los ulls velats | grans ales li miri per les senyals | tantost lo coneguí de murta al cap | núu ab garlanda anava com infant pech | mansuet me semblava á poch instant | me parech vell molt fer humil prostrat | li diguí: « ¿que manava?» tot temorós | irat ves mi 's mostrava com si volgués | de mi venjansa haver. Si com aquell | que conort ha mester ajuda gran | al temps mes necessari que 's veu en punt | qu'ha perdut lo poder los sentiments | libertat é saber y resistir | no pot á son contrari ne pres á mi | que lo tancat armar: obert me fo | donantme bon socors per qui creguí | me tractás de cossari son honor prest | se mostra voluntari: per remeyar | mos dolors suspirs é plor. Perque conech | penava per amors ab veu suáu | é cara riallosa tal me parlá: | «Perdona tas dolors no 't cal duptar | rahoném los dos oir de tu | me plaurá tota cosa acars te fiu | semblansa furiosa ensuperbit | te volguí refrenar mes com te viu | color tan dolorosa voltim á tu | ab semblansa amorosa. Digues ¿que vols? | ton plant vull escoltar.»
Yo qu' axi prest | por no 'm pogué deixar sfors prengui | per la sua valensa sentim la veu | encara tremolar pus acomens | ma querela donar fentli rahons | quant m'era fet ofensa per mòlt amar | ab cativada pensa la qu'ha mon grat | molt mes que totes val ella cruel | del tot vol ma perdensa puis consentiu | fer me tal asillensa sino de vos | de quí clamar me cal. Vos be sabeu | mon cor ferm é leal ab quanta fe | servint sempre millora des que 'm manás | mon servir li fos tal promesa 'm fes | donarme per senyal lo dols sguart | que 'm feu en aquella hora quan primer viu | tan singular senyora tinguí per cert | que viuria content que temps vinguès | sémblem' que degut fora per dolor gran | vaig cridant «via fora» per los carrers | orat me tè la gent.
Retrets no fas | que 'n sia penident per son servey | sol desige la vida puys li fos grat | mes del gran mal que sent fora de seny | perdut lo sentiment ma veu cridant | deuria esser oida donchs vos suplich | feu que sia xaudida hajáu mercé | no vulláu que mes dur car fins assí | tinch la pena per dida jamechs é plants | la llet que m' han nodrida e mes que may | mostre lo cor mes dur. Mes jo pus ferm | constant vos prench per mur met vos devant | per que 'm siáu defesa d' aquella fe | no 'us vull esser perjur si mester es | per vos morir no cur delliberat | tinch seguir tal empresa crueltat gran | e complida bellesa ab desamor | units son per mon dan feu que 'm vullau | donaume gran concesa fer pot quant vol | pis ferm la brida presa may leixarè | fins vensudes serán.» Entés mon dir | ple de pietat gran si bè de tot | res sacret no li era dolres mostrá | los ulls mullats li van tot piedòs | per tans greujes que 'm fan los portaments | d'aquella tan altera aixi respos: | «Faste promesa vera molt prest veurás | lo coll al jou tindrá qui tal te fa | sots la mia bandera no li valrá | la superba maná que mut costums | bé mester li será. PRESIDENT. Lo teu lament | sens par anujat m' ha molt sovint | oig á qui tal me demana altri ne tu | mes no m'enujará jutje 'us darè | ab consell just é sa qui' us oirá | dilums cada sepmana president fas | á dona castellana per mòlt saber | ab lo bon juy que te no veig qu'en res | la voluntat l'engana per la rehó | qu'ha presa per germana l'esperiment | me 'n dona tanta fé. CONCELLER. Per canceller | Na Bastida 'us daré vuida de pris | ab general entendre prevista en tot | reposat n' estaré tal la judich | per lo que d' ella sé sab, ben coneix, | prudent es per compendre, grans esfors pren | per veritat defendre, duptar no 'm cal | que no será fet tort hajáu per cert | qui s' vulla pot offendre james veureu | consenta lo dret vendre ni 'l interés | la fes mudar d'acort.
VICICANCELLER. Na Ribes vull | viuda de gran recort sia de grat | vicicanceller ella per honestat | que pren per son deport é tots amants | hauran á bona sort quants seguirán | virtuosa querella. Al viciós | tindrá sorda la orella no consentrá | que 'l haja lo 'us ell no hi pot entrar | qui viciós s'apella mes qui desig | d'honestat lo consella per que virtut | es fonament d'aquell. REGENT. Continent te | galant ayra novell entota antfa | la Rebolleda dama ab gran repós | honest discret é vell de gravitat | en sí porta 'l mantell senyora tal | que tot asçés desama ses obres son | conformes á la fama car per lo mig | son cami veig tenir manifest es | quant honor aquella ama son viure honest | abrassa la tal rama donchs per regent | d'ella 'm poré servir. ADVOCATS. Tres advocats | es master elegir en lo consell | que las causas rahonen la viuda cert | Tagamanent ofir l' altre Na Valls | car bo n'ha son bell dir Na Dionis Miquel | car be proponen totes ensemps | unides se consonen d'un parer seu | per defendre virtut no hi dupta algú | les orelles m'ho sonen advocarán | que 'ls vicis se confonen del natural | sens ley fará scut. ALGUTZIRS. A Na Berquer | te mòlt be merescut que d'algutzir | li sia dat l'ofissi animo gran | gosar saber stut vol aquell loch | ó gran solliscitut quant ser humil | é quan superbo, nici, l'altre será | de mon vot é judici viuda qu'es diu | Corbera Caramany molt diligent | favorable suspici regiran be | lo semblant exercici honradament | farán quant se pertany. PROPONEDORS. De tots amants | per interés é guany proponedors | de qualsevol requesta Na Sepmanat | vindra pendrá l'afany é no 'm oblit | de Na Vilademany per llur stil | cascu colrá sa festa puys que desig | en res no 's deshonesta enteses ja | tal pretestassió si voluntats | en aquells no va lesta en lo tal cars | la virtut será presta castich donant | é greu sumissió. JUTJE D'APELLAÇIÓ. E si per cars | no 'ls es feta rehó acorregut | m'ha la comptesa Lulla dará son juy | en la apellaçió contents serán | de quant per ella 's vulla discreció | es tota sa despulla actes prudents | la guien per lo bras que just parer | en mig d'ella s'aculla com se pot fer | que fruyt altre se 'n culla qu'honest é just | ab virtuòs percas. UXERS. Per ser sagur | que nangú no hi entrás dins en aquest | ajust de gent tan noble sinó l' amant | que per virtut amás é de son cor | tinguè tot vici ras car no 'es degut | sia publich al poble prench per uxers | las que conté ma coble Na Boschanes | ab saber mòlt espert senyora tal | que virtut es seu moble perque format | sia de dos lo coble l'altre será | Na Almugaver per cert. L' ARAUT. Com ordenat | hagué tan bell concert intitulat | d'amor lo consistori feu me vestir | sobre vesta de vert é com araut | no 'm tingue res cubert més me en la má | una verge de vori armes als pits | segons es l'us cursori perque en mon dir | cascuna fe prengues manant á mí | que á totes fes notori fossen presents | d'amor al consistori al temps donat | sens un punt tardar mes.
L'ARAUT AL PRESIDENT É ALS ALTRES OFICIALS.
Al president | primer jo fuy remés explicantli | sa gran prorogativa e qu'exercís | son ofici com es sens consentir | fos preterit en res lo dret d'aquell | mostrantsen molt esquiva prenent de tots | s'ofensa per cativa ell de bon grat | tot mon dir acceptá alegrá molt | be mostra lo quant priva totes apres | prenent ab gana viva obedients | l'ofici que 'ls doná. FI É ENDRESSA A TOTS LOS AMANTS VIRTUT. Puis obehint | yo fiu quant me maná l' amant virtut | fassa justa demanda car be defés | per advocats será causa seré | cascú son dret haurá é justament | li darán la garlanda pero gordáu | no vaje per la randa vostre proces | d'honest examináu car altrament | portaréu negra banda ab dolor gran | viuréu en vostra tanda foragitat | per vos tancat en clau. ALTRAS OBRAS D'EST POETA. I. Misteri gran ó concebiment noble. (Ab tornada.) II. Per satisfer al que tant me obliga. » III. Si en temps passat hagués hagut coneixer. » IV. De boca-dents postrat estich en terra. » V. Yo fuig d' amor per viure en libertat. » VI. Mon sentiment ha perdut del tot l' esme. » VII. Fantasiant molt sovint en amor. » VIII. Léxem estar amor no 'm dones pene. » IX. Si 'n negun temps d'amor me so clamat. » X. Vengut es ja qu' en amar daré terme. » XI. Puis no 'm voléu prech la mort prest me vulla. » XII. Gloriós es l' hom qui no sent d' amor. » XIII. Ab gran sfors quasi fora natura. »
Ausias March

PERE MASDOVELLES. 

Tot ignorant se pensa mòlt saber 
e va ab ulls cluchs en lo bell dia clar 
met son camí pel qual no sab anar 
e tot sabent spatxa per grosser. 
Variejar lo veurets cada dia, 
parla tostemps, lo mesquí no s'compren, 
ab sos semblants li plau fer companyia, 
si ou parlar, lo sentit ho reprèn. 

l'home d'honor qui trenca sa paraula 
á cascun jorn li veureu fer viltat 
no duptant gens deute ni amistat 
d'acte d'honor no li plau tenir taula. 
Si 'l repta algú haya feta malesa 
no y respon may; si 'us ha pres diner 
satisfer hi vos ha ell apaguesa, 
¿mon car cosí que 'us par d'est mercader? 

Dona d'honor qui viure vol honesta 
en general deu esser estimada 
si sa honor castament ha guardada 
e per algú será estada raquesta; 
car la qui 'u es e requesta no l'han 
virtut li es mas no tant singular 
com es la qui estreta l'han haurán 
e dolçament s'es sabuda guardar. 
…....

Be pot pensar dona qui tal tempesta 
met lo seu cors será á mort liurada 
per lo marit qui l' aurá ben amada 
e lo renom qu'en lo mon d'ella resta; 
e 'ls pobres fills qui per sort romandrán 
vituperats no 's poden alegrar 
e son incerts llur pares ahont l'han 
ne qual per dret deuhen la má besar. 

TORNADA AB ENDREÇA. 
Jo prech á Deu les qui mal usarán 
que prestament les vulla illuminar, 
les honestes á vos les recoman 
Mare de Dèu les vullats conservar. 
BERENGUER MASDOVELLES. 

Prenguen espill los curials que son 
de grans senyors é persona cascuna 
y aquell rich hom don Alvaro de Luna 
e com vilment es exit d'aquest mon 
segons se diu per crims executat 
en loch publich dient aquells ab crida 
fets tots per ell en lo temps de la vida 
e per lo quals a mort fonch condempnat. 

Pens cadescú pèl gran rey molt amat 
en aquest fet e crech ab bona cura 
que fets semblants trobarán l'escriptura 
erli aman herz alliot malvat 
que per lur dit e conçell desleyal 
feran reys tres ab lo poble cordats 
mas Dèu volent pres foren descordats 
executals aquells del consell mal. 

Tot conceller de rey ne curial 
qu'es amador de la cosa publica, 
ama, tem Dèu lo temps que pacifica 
rey ab vasalls e vol l'estat reyal 
e part lo be que 'n si n'aconsegueix 
ha merit gran e deu lo regordona (parece que pone regórdona)
mes al tirant que 'l rey e publich dona 
hon se que tir per si Dèu lo puneix. 

Los set peccats mortals aquells compleix 
á mon albir qui ama tiranía 
e vers infern te manifesta via 
ab l' enemich qui d'ell may se parteix, 
e va lo foll abandonadament 
tancats los ulls conaxença perduda, 
e ve la mort jornada no sabuda 
fall-li deixar lo gonyat malament. 

Molts dels passats visqueren noblement 
sol per haver en lo mon nomenada 
apres lur mort e que fos divulgada 
la virtut lur é savi regiment, 
quant mes deu vuy cadascú ben obrar 
que no 'l renom e paradís n'espera 
e sos bons fets li romanen derrera 
e van primers al loch qui es sens par. 

En açó vull aquesta obra finar 
á tots dients l'interés propi lexen 
com faça dan en aquells qui regexen 
e l' aquirit ha també de restar 
e mes anant en retre compte prim 
al jutge gran qui te justa balança 
á folls qui tots vindrem alrabucança 
si en vers Deu justament no vivim. 

TORNADA. 

Mon creador, si lo mon desestim 
servint á tu en qui tinch esperansa, 
em guarts d'açò que mes no dech estim. 

ALTRA OBRA D'EST POETA. 

Obra en 5 estrofas y tornada: L'hom qui del mon s'aparta per servir. 

JOAN MASDOVELLES. 

Qui pert lo temps detrás ço que no val 
me par de seny que molt freturòs sia 
e crech tenir se fa la darraria 
per hom qui 's te content de poch cabal, 
hi aquest tal, 
mon frare car, de vos saber volria 
per quin l' haveu, donchs sens parenseria. 
digáumho prest que jo molt le per al. 

RESPOSTA. 

No pensáu gens que metrè un jornal 
ni dos, ni tres que sia grossería, 
de mi 'us se dir l'home conçellaria 
metès lo temps d'açi per tot Nadal 
ab gran destral 
que mon parer follia gran seria, 
lexás lo fet axi 'n la mijanía, 
ans veure déu la fi de be ó mal. 

REPLICACIÓ. 

Entés haveu ben be lo general 
que 'us dich que 'n res esmenar se poria, 
mas á mon juy servir es gran follia 
dona ab poch seny qui tir al natural, 
mas tot es tal 
per tant diré al qui es en la via 
servesque 'l temps per vos dit e lo dia 
ab tot son cert menjará menys de sal. 

ALTRA. 

Qui de mi 'us dir que fos enamorat 
dona de vos jurvos ma fé mentí 
que per null temps altra que vos aymí 
ni aymaré, tal es ma voluntat. 

ALTRA OBRA D'EST POETA. 
I. Increat Deu sol creador. 


HUCH DE MONCADA. 

(Fragment de un poema.) 

Ab laugeresa no pesada é sompa 
ix de Valencia ressonant la Fama 
inflant (ses galtes de rubins) la trompa 
que 'l so inmortal del mon suspens inflama; 
roba de Dafnes la segona pompa, 
de sa transformació sens deixar rama, 
oberta ó closa flor, oliva é fulla 
que pera fer garlandes no la culla. 

Totes les palmes trau de Berbería 
podentles tallar d' Elx, mes considera 
que en la terra qu'es nit y está á mig dia 
no hi reste palma pus de romaguera; 
é les ales batent ab armonía 
fa per tot l'univers vol é carrera; 
é ab trompa é veu silenci á tots demana 
d' Ort á Ponent, de Sur á Tramontana. 

Torna á Valencia publicant la crida 
que á les Nacions ha fet, y allí prepara 
sens cosa reservar de eterna vida 
un acte publich de memoria clara; 
processó fa Granade, pus florida 
que na vist lo mon de mes afable cara 
tal que la enveja vent tant gran ressenya 
mordent lo cor les serps del cap desgrenya. 


JOHAN MORENO. 

Obra feta per Johan Moreno en persona de una nobbla e devota 
Sra. Dona Violant d'Urria. 

Yo si be 'm tinch | per indigna serventa 
de vos que sou | celestial regina 
alt sobre 'ls cels | mare verge divina 
filla de Aquel | que tot lo mon sostenta 
contemplaré | á Vos magnificada 
en paradís | segons que puch bastar 
car no se algú | tant vos puga loar 
quant merexéu | en vos esser honrada. 

E que 'us diré | verge humil sagrada 
si 'ls doctós sants | prou no si atravexan 
mos pensaments | be troben é conexan 
que ja nasqués | al mon santificada 
de sant Joan | Batista y Jeremies 
se diu ben cert | foren santificats, 
donchs mes de vos | que sou luny de pecats 
conjuncta ab Deu | en cambre del Macies. 
L'esperit Sant | cumplint las profecias 
vench sobre vos | eternalment eleta 
Deu 'us elets | essent verge perfeta 
segons que 'u dix | profetant Isaias. 
Del beneyt part | nata es maravella 
entendres pot | per la virtut de fe, 
Deus inmortal | home mortal naixqué 
Jesus parint | restas mare donzella. 


Ab quanta amor | criá vostre mamella 
al fill Jesus | fet hom sens carnal pare 
…......
de grans virtuts | sobre totas pus bella, 
ab quanta amor | vos plague esser venguda 
casta plorant | sus al peu de la creu, 
ab quanta amor | amás lo Fill de Deu 
restant en vos | la fe que era perduda. 

No 's pot contar | com fos al cel rebuda 
Deu é los sants | quanta 'us feren la festa 
mes que la neu | teniu la sobre vesta, 
molt resplandent | la corona deguda, 
de plenitut | de gracia sou plena 
en paradís | ahont senyorajáu, 
tots van aquí | los que vos prohiscáu 
delliures son | de la infernal cadena. 

TORNADA. 

Tots los meus drets | Mare de Deu serena 
tinch ja perduts | si vos no m'advocáu 
ab vostre fill | Senyora 'm concordáu 
sots lo mantel | cobre la mia 'squena. 

ENDRESSA ALS JUTGES. 

Jutges d'honor | puix que teniu la mena 
del bon saber | e de virtuts la clau 
aquest meu dir | si 'n res vos desplau 
yo 'l vos tramest | que hi sia feta smena. 

ALTRAS OBRAS D'EST POETA. 

I. Ab tot que á esperiments (47 estrofas). 
Tambè figura en lo Procés de les olives é disputa dels joves é dels vells, fet Fenollar, Gazull, Vinyoles y alguns altres. 


MOSSEN NAVARRO. 

STRAMPS. 

Veig que 'm plau e pas dolor estrema 
per un desig que dins mon cors se tanca 
muyr sens morir é la mort m'es stranya 
sent ço que déu sentir home que fina, 
no crin la mort e desig molt la vida 
tot no mes un ans veig la diferença 
que 'ns ha forçat á amar á qui desama 
tota amistat qu'ab rahó no s' ordena. 

Aquella fi que tot amant desija 
de ses amors ma voluntat cobeja 
é no la teny ans la troba defesa 
perqué la par tal amistat refusa, 
ço que 'm fa amar desamar me consella 
aquell desig que mon voler demana 
é no 'l desam ans l' am sens sperança 
e com mes l' am renova ella ma pena. 

Ço que mes val e no 's pert may en dona 
fin que la carn es de l' arma dijuna 
quant pus hi pens mon sperit atroba 
la hon es tant inclinada ma pensa 
tant m'abelleix ço que forma natura 
humanalment quant acaba tal forma 
que tot voler d'altra amistat me passa 
e lo restant del mon me descontenta. 

TORNADA. 

Dona de mi mon esperit contemple 
vostra amistat á mon delit es causa 
per lo desig humá que no 's conferma 
á vos qui sou d'honestat genitura. 

ALTRA OBRA D'EST POETA. 
Una que comensa: Si be d' amor me clam sovent. 


FRANCISCO OLIVER. 

Requesta d'amor de madama Sans merci feta per mestre M. Chartier, 
treta de francs en cathalá per Franc. Oliver. 
(Alain Chartier (ou Charretier, en latin «Alanus Auriga»), 
né vers 1385/90 à Bayeux, mort vers 1430 (le 20 mars 1430?), 
sans doute à Avignon, est un poète, diplomate, orateur et écrivain politique français, 
ayant écrit à la fois en latin et en moyen français.

Naguères chevauchant pensoye,
Com’ homme triste et douloureux,
Au dueil où il faut que je soye
Le plus dolent des amoureux ;
Puisque par son dart rigoureux
La mort me tolli ma Maistresse,
Et me laissa seul langoureux
En la conduite de tristesse....
Copio y pego todo el poema en una entrada aparte)

No ha molt temps cavalcant jo pensava 
com un hom trist cansat e dolorós 
en un gran dol hon fortuna 'm lançava 
lo mes dolent de negun amorós 
pusqu'ab son dart é força rigorosa 
me tolch la mort la senyora de mí 
lexantme sol ab tristor engoxosa 
en lo govern dolorós é mesquí 
e si vull dir forçat mes que 'm jaquescha 
de fer dictats e de cobles rimar 
e qu'abandon e de mí convertescha 
riure y solaç per lo lagremajar 
cert en açó m'es forçat lo temps metra 
car jo no tinch sentiment ni confort 
d'escriura res ni tampoch de tremetra 
cosa qu'á mi ni altra fos deport. 
…...
Cert lo concell que 'm donáu ma senyora 
se pot mils dir que no fa pas lo fer 
de creureu yo me perdonáu estora 
car lo meu cor es tan fort é sançer 
qu'ab res del mon no pot girar la pensa 
en cosa tal d'hon no ha leyaltat 
ni pus concell mester no 'm fan defensa 
sino de vos mercé e pietat. 
….....

Senyores vos é vosaltres donzelles 
en qui honor neix e fa gran ajust 
no vulláu ser cruelment tan rebel-les 
cascuna may ni totes de tal fust 
é ja de vos neguna no ressembla 
aquella qui m'ohiu parlar açí 
á qui hom diu hi apella so 'm sembla 
la bella cert dama Sense mercí. 
…...


ALTRAS OBRAS D'EST POETA. 

I. La Borja y 'l d' Aragó. 
II. Bocairent te nom de fel. 

Bocairent te nom de fel
Mes no fel de amaritat
Que fel de tanta lealtat
Es fel dolça com la mel,
Est nom li ha donat lo cel,
Puix que de la Germania
No te raza ni sang cria
Ans te en llealtat lo non plus
Perque li guanya en Bellùs
Honrra y vanderes un dia.

https://books.google.de/books?id=WD9lAAAAcAAJ&pg=PA65&lpg=PA65&dq=%22Bocairent+te+nom+de+fel%22&source=bl&ots=EuvBbE7wZI&sig=ACfU3U2utIRjL-RZw7LfllWUPKIayXQ3Tg&hl=es&sa=X&ved=2ahUKEwjnzounzJz0AhXF_7sIHZIfC5IQ6AF6BAgEEAM#v=onepage&q=%22Bocairent%20te%20nom%20de%20fel%22&f=false

Part 2