Mostrando las entradas para la consulta molta gen ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta molta gen ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

domingo, 13 de diciembre de 2020

JORNADA OCTAVA. NOVELA TERSERA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA TERSERA.

Calandrino, Bruno y Buffalmacco van per lo Muñone aball buscán lo heliotropo, una pedra mágica que te fa invissible,




Calandrino, Bruno y Buffalmacco van per lo Muñone aball buscán lo heliotropo, una pedra mágica que te fa invissible, y Calandrino creu habél trobat. Sen entorne cap a casa carregat de coduls, la dona lo renegue y ell, mol enfadat, li fot un varandel, y als seus compañs los conte lo que ells saben milló que ell.

Acabada la historia de Pánfilo, en la que les siñores sen habíen enrit tan que encara sen enríen, la reina li va maná a Elisa que continuare. Ella, encara en rissa, va escomensá: Yo no sé, amables siñores, si podré fétos enriure en una historieta meua, no menos verdadera que entretinguda, tan com tos ha fet riure Pánfilo en la seua, pero me esforsaré. A la nostra siudat, que sempre en maneres y gen extraordinaria ha sigut abundán, va ñabé, no fa encara mol tems, un pintó que se díe Calandrino, home simple y de rares costums; este, la majó part del tems lo passáe en dos pintós, Bruno y Buffalmacco, homens mol de la broma, pero per un atra part ben espabilats, que trataben en Calandrino perque de les seues maneres y de la seua simplesa en frecuensia gran festa féen. Ñabíe tamé a Florencia entonses un jove de maravillosa grássia y en totes les coses que fée hábil y afortunat, Maso del Saggio, qui, sentín algunes coses sobre la simplesa de Calandrino, se va proposá divertís fénli alguna burla o fénli creure alguna cosa extraordinaria; y trobánlo un día a la iglesia de San Giovanni (San Juan) y veénlo atento mirán les pintures y los bajorrelieves del tabernácul que está damún de l´altá de la iglesia, ficat no fáe mol tems allí, va pensá que habíe arribat lo puesto y lo tems per a la seua intensió. Informán a un compañ seu de alló que caviláe fé, juns se van arrimá cap aon Calandrino estabe assentat sol, y fen vore que no lo veen, van escomensá a raoná sobre les virtuts de diverses pedres, de les que Maso parláe en tanta autoridat com si haguere sigut un famós y gran lapidari o picapedré. An estos raonaméns va pegá la orella Calandrino, y después de un rato, ficánse de peu, veén que no ere cap secreto, se va ajuntá en ells, lo que mol li va agradá a Maso. Este, seguín en les seues paraules, va sé preguntat per Calandrino que aón se podíen trobá estes pedres tan plenes de virtut.

Maso li va contestá que la machoría se podíen trobá a Berlinzonia, terra de los vascos, a una comarca que se díe Bengodi, aon los parrals de viña se lliguen en llenguañisses, y se té una oca per un diné, y un pato de regalo, y ñabíe allí una montaña tota plena de formache parmessano rallat a la punta, y la gen no faie res mes que aná fen macarrons y raviolis y cóurels en caldo de capons, y después los aventáen desde allí dal cap aball, y lo que mes ne arreplegáe mes ne minjáe; y allí a la vora corríe un riuet de garnacha de la milló que se pot beure a cap puesto, sense una gota de aigua mesclada.

- ¡Oh! - va di Calandrino- , Eixe es un bon país; pero dísme, ¿qué fan de los capons que couen en la pasta?
Va contestá Maso: - Tots sels mingen los vascos.

Va di entonses Calandrino:

- ¿Has anat allí alguna vegada?

A lo que Maso va contestá:

- ¿Dius que si hi hay estat? ¡Sí, home, igual hi hay estat una vegada com mil!
Va di entonses Calandrino: - ¿Y cuántas milles té?

- Ne té mes de un milló cantán a ple pulmó.

Va di Calandrino:

- Pos té que sé mes allá de los Abruzzos.

- Ah, sí - va di Maso -, está mol lluñ.

Lo simple de Calandrino, veén a Maso di estes paraules en cara seria y sense cap sonrisseta, les donáe la fe que pot donás a la verdat mes manifesta, y per tan sertes les teníe; y va di: - massa lluñ está dels meus assuntos; pero si mes prop estiguere, sí que te dic que hi aniría una vegada en tú per a vore rodá costa aball macarrons y empachám y tot de ells. Pero dísme, per la teua felissidat; ¿an estes comarques de aquí no se poden trobá estes pedres maravilloses?
A lo que Maso va contestá:

- Si, dos classes de pedres se poden trobá de grandíssima virtut. La una són los barroculs de Settignano y de Montisci per virtut de los que, cuan se fan moles, se fa la farina, y per naixó se diu als paísos de allá que de Deu venen les grássies y de Montisci les pedres de molí; pero ne ñan tantes de estes pedres de moldre, que entre natros es poc apressiada, com entre ells les esmeraldes, de les que ne ñan allí una montaña mes gran que Montemorello, y relluíxen a mijanit, y vésten en Deu; y sápigues que qui puguere pulí estes moles de molí y les faiguere engastá en anells antes de féls lo forat, y les hi portare al Sultán, tindríe tot lo que vullguere.
L’atra es una pedra que natros los picapedrés diém heliotropo, pedra de molta virtut, perque qui la porte damún, mentres la porto no pot sé vist per cap persona y entonses no se pot sabé aon está.

Entonses Calandrino va di:

- Grans virtuts són éstes; ¿pero eixa segona pedra per aón se pot trobá? A lo que Maso li va contestá que al Muñone sen trobáe alguna.
Va di Calandrino: - ¿De quína mida es eixa pedra? ¿de quín coló?

Va contestá Maso:

- Pot sé de diferentes mides, alguna es mes gran, datres són mes chicotetes; pero totes són de coló pardo, casi negre. Calandrino, habén totes estes coses pensat per a nell, fen vore que teníe que fé una cosa, se va separá de Maso, y se va proposá buscá esta pedra mágica; pero va pensá no féu sense que u sapigueren Bruno y Buffalmacco, als que volíe mol. Va aná a buscáls, per a que datres no hi anigueren antes que ells, y tot lo que quedáe de matí va passá buscánlos. Al final, sén ya passada la hora de nona, enrecordánsen de que traballaben al monasteri de les siñores de Faenza, encara que la caló apretáe fort y lo sol badáe les roques, casi corrén sen va adressá cap aon ells estáen, y cridánlos los va di:

- Compañs, si voléu créurem podem convertímos en los homens mes rics de Florencia, perque li hay sentit di a un home digne de fe que al Muñone ña una pedra que qui la porte damún es invissible; per lo que me pareix que sense tardá, antes que datre pugue aná a buscála, aniguem natros a per nella. Per sert que la trobarem, perque la coneixco; y cuan la haiguem trobat, ¿qué tindrem que fé mes que portála al morralet y aná a les taules dels cambistes, que sabéu que están sempre carregades de monedes de plata y de floríns de or, y agarrán totes les que vullgam? Dingú mos vorá: y aixina podrem fémos rics de repén, sense tindre tot lo san día que embadurná los muros com u fa lo caragol.

Bruno y Buffalmacco, al sentíl, van escomensá a riure per dins; y miránse la un al atre van ficá cara de extrañás mol, y van alabá la idea de Calandrino; pero va preguntá Buffalmacco cóm se díe esta pedra. A Calandrino, que ere ben du de mollera, ya se ni habíe anat lo nom del cap; per lo que va contestá:

- ¿Qué mos importe lo nom, ya que sabem la virtut? Yo dic que aniguem a buscála sense esperá gens.

- Pero be - va di Bruno - , ¿cóm es?

Calandrino va di:

- Ne ñan de diferentes formes y mides, pero totes són casi negres; per lo que me pareix que haurem de agarrá totes aquelles que veigam negres, hasta que trobem la que es; aixina que no pergam mes tems, anemhi.
A lo que Bruno va di:

- Pero espérat, home.

Y giránse cap a Buffalmacco va di:

- A mí me pareix que Calandrino té raó; pero no me pareix que sigue hora de aixó perque lo sol está alt y pegue dins del Muñone y haurá secat totes les pedres; per lo que casi totes pareixerán ara mes blanques. Pel matí, antes de que lo sol les haigue secat, sirán negres; y ademés de aixó, molta gen navegue avui per allí, perque es día laborable, y, al vóremos, podríen adiviná lo que estem fen, y potsé féu ells tamé; y podríe vindre a les seues mans y natros hauríem perdut lo san per la almoyna. A mí me pareix, si tos pareix a vatros, que éste es assunto de fé pel matí, que se distinguirán milló les negres de les blancotes, y ademés demá es festa, y no ñaurá per allí dingú que mos veigue.

Buffalmacco va alabá la opinió de Bruno, y Calandrino va concordá en ells, y van dessidí que en son demá domenge al matinet aniríen los tres juns a buscá aquella pedra; pero sobre totes les coses los va rogá Calandrino que en dingú del món parlaren de alló, perque an ell lay habíen dit en secreto. Los va contá ademés lo que habíe sentit de la comarca de Bengodi, en juramens afirmán que ere aixina com u díe. Cuan Calandrino se va separá de ells, van arreglá lo que faríen sobre este assunto. Calandrino va esperá en ansiedat la matinada; se va eixecá antes de fes de día y va aná a cridá als seus compañs, ixín per la porta de San Gallo y baixán pel Muñone, van escomensá a caminá per allí aball, buscán y trián códols. Calandrino anabe mes afanós, dabán, y rápidamen saltán ara aquí ara allá, aon alguna pedra negra veíe se aviáe y agarránla se la embutíe al pitral. Los seus compañs anaben detrás, y de cuan en cuan ne agarráen alguna, ne soltáen datres, pero Calandrino no habíe caminat mol cuan ya teníe lo pit ple, per lo que, alsánse les faldes del sayo, que no seguíe la moda de Hainaut, y fen en elles una ampla falda, apretánse be en la correcha, no mol después la va omplí, y después, fen falda de la capa, la va plená de pedres. Per lo que, veén Buffalmacco y Bruno que Calandrino estabe carregat y se arrimáe la hora de minjá, segóns lo pactat entre ells, li va di Bruno a Buffalmacco: - ¿Aón está Calandrino?

Buffalmacco, que lo veíe allí prop de ells, giránse en redó y mirán cap aquí y cap allá, va contestá: - No u sé, pero fa un momén encara estabe aquí prop de natros.

Va di Bruno: - ¡Que ha de fé poc rato! Me pareix está segú de que ara está a casa amorsán y mos ha dixat a natros en lo frenessí de aná buscán pedres negres per este Muñone aball. - ¡Ah!, qué be que ha fet - va di entonses Buffalmacco -, burlánse de natros y dixánmos aquí, ya que ham sigut tan tontos de créurel. ¿Tú creus que ñauríe algú tan saboc com natros que se haguere cregut que al Muñone se podríe trobá una pedra tan milagrosa? Calandrino, al sentí estes paraules, se va pensa que aquella pedra habíe arribat a les seues mans y que, per la virtut de ella, encara que estiguere ell presén no lo veíen. Contén, pos, de esta sort, sense díls res, va pensá en torná a casa; y tornán sobre les seues passes, va escomensá a colá.

Veén aixó, Buffalmacco li va di a Bruno:

- ¿Qué fem natros? ¿Per qué no mon anem?

A lo que Bruno va contestá:

- Va, anemon, pero juro per Deu que Calandrino no men fará ni una mes; y si estiguera prop de ell com u hay estat tot lo matí, li fotría una cantalada en este cantal al calcañá que sen enrecordaríe un mes sansé de esta broma.

Y di estes paraules y estirá lo bras y fótreli a Calandrino en lo códul al calcañá va sé tot una cosa. Calandrino, sentín lo doló, va alsá lo peu y va escomensá a bufá, sense cridá, y va aná coixeján. Buffalmacco, agarrán una pedra de les que habíe plegat, li va di a Bruno: - ¡Ah, mira este códul: aixina li assertara ara mateix al riñoná a Calandrino! Y, soltánlo en forsa, li va fotre un bon cop als riñons. Y, en ressumen, de tal guisa, ara en una paraula y ara en un atra, per lo Muñone amún hasta la porta de San Gallo lo van aná lapidán.

Allí, tirán an terra les pedres que habíen arreplegat, una mica se van pará a parlá en los guardes de la aduana, y estos, informats per nells, van fé vore que no véen a Calandrino y lo van dixá passá, soltán la rissa mes gran del món cuan ya estáe mes abán. Calandrino, sense pará va tirá cap a casa seua, que estabe a la vora del Canto della Macina; y tan favorable li va sé la fortuna a la burla que mentres Calandrino anáe per la glera del riu y después per la siudat, dingú li va dirigí la paraula, ya que ne va trobá a mol pocs, perque tots estáen almorsán. Va entrá a casa carregat, y estáe la seua dona (que teníe per nom doña Tessa), dona hermosa y valenta, a dal de la escala, y una mica enfadada per tardá tan, y veénlo vindre carregat com un ase catalá, va escomensá a renegál:

- ¡Ya te porte lo dimoni! Tot lo món ha minchat ya cuan tú vens a fe un mos. -

Lo que sentín Calandrino y veén que ella lo veíe, ple de rabia y de doló va escomensá a quirdá: - ¡Ay!, dona roína, pos eres tú la que me has arruinat, pero per Deu que me les pagarás. Y puján a una saleta y descarregades allí totes les pedres que habíe plegat, cabrejat va corre cap a la seua dona y, agarránla per les trenes, la va tirá an terra, y allí, tan cuan va pugué moure brassos y cames, tantes puñades y patades li va fotre per tot lo cos, sense dixáli al cap pels ni cap os damún que no estiguere machacat, sense que li valguere de res demaná mersé a la dona en los brassos en creu.

Buffalmacco y Bruno, después de enríuressen en los guardes de la porta, a pas lento van aná seguín de lluñ a Calandrino; y arribán a la seua porta, van sentí la palissa que a la seua dona li pegáe, y fen vore que arribáen entonses, lo van cridá. Calandrino, tot suát, roch y baldat, se va assomá a la finestra y los va demaná que pujaren aon ell estabe.
Ells, fénse los enfadats, van pujá y van vore la saleta plena de pedres escampades, y a un racó a la dona despelussada, tota blanca y en moratons blaus a la cara, plorán desconsoladamen; y al atra part Calandrino, bufán de cansat y abatut, assentat. Y después de habé mirat un rato van di: - ¿Qué es aixó, Calandrino? ¿Vols fé un muro, que veém tantes pedres? Y ademés de aixó, van afegí:

- ¿Y doña Tessa qué té? Pareix que li has pegat; ¿quínes novedats són éstes? Calandrino, cansat per lo pes de les pedres y per la rabia en la que li habíe pegat a la seua dona, y en lo doló de la fortuna que li pareixíe habé perdut, casi no podíe traure alé per a pronunsiá sanseres les paraules de la seua resposta; per lo que, donánli tems, Buffalmacco va tornáy: - Calandrino, si estabes enfadat per algo, no teníes per naixó que pagáu en natros; que, después de que mos has portat a buscá en tú la pedra pressiosa, sense dílay ni a Deu ni al diable mos has dixat com a dos cabrons al Muñone y has tornat a casa, lo que tenim per mol gran maldat; pero per sert que ésta sirá la radera que mos farás.
An estes paraules, Calandrino, esforsánse, va contestá:

- Compañs, no tos enfadéu: les coses han passat de un atra manera. Yo, desventurat, había trobat aquella pedra; ¿y voléu sabé si dic la verdat? Cuan vau preguntá per mí, yo estaba a menos de deu brassos de vatros, y veén que tos arrimáeu y no me veíeu, vach aná dabán de vatros, y portán esta seguida hasta casa hay arribat.

Y escomensán per una punta, hasta l´atra los va contá lo que ells habíen fet y dit, y los va amostrá la esquena y los calcañás, cóm los teníe de les codolades, y después va seguí:

- Y tos dic que, entrán per la porta en totes estes pedres damún que aquí veéu, res me van di (y sabéu lo desagradables y marejadós que solen sé) los guardies que u volen mirá y regirá tot, y ademés de aixó, me hay trobat pel carré a mols dels meus compares y amics, que sempre solen dirigím algún saludo o invitám a beure, y no ne ha ñagut cap que me diguere ni mija paraula, perque no me veíen. Al final, arribán aquí a casa, este dimoni de dona me se ha ficat dabán y me ha vist, perque, com sabéu, les dones fan pedre la virtut a totes les coses; de lo que yo, que podía considerám lo home mes afortunat de Florencia, me hay quedat lo mes desventurat: y per naixó la hay esbatussada tan com hay pogut moure mans y peus, y no sé qué m´ha frenat de talláli les venes, ¡me cago en la hora cuan primé la vach vore y cuan vach vindre an esta casa!

Y tornán a ensendres de rabia, volíe eixecás per a torná a pegáli. Buffalmacco y Bruno, sentín estes coses, ficáen cara de extrañás mol y assobín confirmaben lo que Calandrino díe, y sentíen tan grans ganes de petá a riure que casi explotaben; pero veénlo rabiós eixecás per a pegáli un atra vegada a la seua dona, paránlo, lo van aguantá, diénli que de estes coses cap culpa teníe la seua dona, sino ell, que sabén que les dones fan pedre la seua virtut a les coses, no li habíe dit que se guardare de ficás dabán aquell día. Y esta precaussió Deu lay habíe privat, o perque la sort no teníe que sé seua, o perque teníe al ánim engañá als seus compañs, als que, cuan sen va doná cuenta de habéla trobat los u teníe que habé dit. Y después de moltes paraules, no sense gran faena, van reconsiliá an ell y a la dona machacada, y dixánlo melancólic a la casa plena de coduls, sen van aná.

sábado, 22 de diciembre de 2018

TING GANES DE PLORÁ

Este divendres fiquem una poesía plena de doló, ham tingut que cambiá la que voliem ficá pos la triste realidat mane, la gen del Chapurriau es mol sensible en lo doló de les persones.
Juan Carlos Abella
" TING GANES DE PLORÁ "
Avui ting ganes de plorá
y la meua alma no trove consol
ña molta gen que estem de dol
busquem consol y no lo podem trová
una bona persona mos ha dixat
y no ha segut de mort natural
li han fet coses que están fatal
un malparit la ha assessinat
en una atra dona san ensañat
en un acte de gran cobardía
que a tots mos ha fet perde la alegría
pobreta, un sadic de ella ha abusat
diuen que un home la matat
y aixo a mi me coste de creure
tantes bardaridats no les puc entendre
un home no fá esta mostruosidat
yo soc un home y dic que NO
que sempre a la dona s´ha de respetá
se les ha de protegí, mimá, y ajudá
pa que mai mes puguen tindre pó
yo soc un home que diu que NO
un home de verdat no fa cap mal
aixó sol u pot fé un animal
que ha perdut los sentimens y la raó
SÁDIC, de una dona has abusat
TRAIDÓ, t´has emportat una vida
ANIMAL, has destrossat una familia
MATÓN, a una bona dona has matat
de natros mai tindrás lo perdó
pos no pots se pijó persona
que mai trovos una hora bona
eres escoria, eres lo pijó
un angelet ha pujat al sel
en mol doló lo ham despedit
lo nostre cor mol ha sufrit
una atra llum tenim allá adal
ADEU, A UNA DONA VALENTA
ADEU, A UNA CHICA LUCHADORA
ADEU, A UNA PARELLA ENAMORADA
ADEU, A UNA FAMILIA FELÍS.

jueves, 13 de septiembre de 2018

Lo heliotropo de Beseit


A la vila de Beseit, que sempre ha sigut abundán en maneres y gens extraordináries, va ñabé, no fa mol tems, un pintó de nom Calandrio, home simplón y de costums rares, que la mayoría del tems en dos atres pintós tratabe, Bruno y Bufalmacho, hómens mol de la broma pero per un atra part ben espabilats, que trataben en Calandrio perque de les seues maneres y de la seua simplesa assobín gran festa féen. Ñabíe tamé a Valdarrores entonses un jove de maravillosa grássia y en totes les coses que fée hábil y afortunat, Maso, qui, sentín algunes coses sobre la simplesa de Calandrio, se va proposá divertís fénli alguna burla o fénli creure alguna cosa extraordinária; y trobánlo un día a la iglesia de San Bartolomé y veénlo atento retocán les pintures y lo altá de la iglesia, ficat no fee mol tems, va pensá que habíe arribat lo puesto y lo tems per a la seua intensió. Informán a un compañ seu de alló que caviláe fé, juns se van arrimá aon Calandrio estabe assentat sol, y fen vore que no lo véen, van escomensá a enraoná sobre les virtuts de algunes pedres, de les que Maso parlabe en tanta autoridat com si haguere sigut un famós y gran marmoliste; an estos raonaméns va pará la orella Calandrio y después de un rato, ficánse de peu, veén que no ere cap secreto, se va ajuntá en ells, lo que mol va agradá a Maso. Éste, seguín en les seues paraules, va sé preguntat per Calandrio que aón se trobaen estes pedres tan plenes de virtut. Maso va contestá que la mayoría se trobaen a Berlinzonia, terra de los vascos, a una comarca que se díe Bengodi a la que les viñes se lliguen en llenguañisses y se compre una oca per un dinero y un pato de regalo, y ñabíe allí una montaña tota de formache parmessano rallat a la punta de la que ñabíe gen que no fée datra cosa que aná fen macarróns y raviolis y cóurels en caldo de capóns, y después los aventáben costa aball, y qui mes ne agarrabe mes ne teníe; y allí a la voreta corríe un riuet de garnacha del milló que pot béures, sense una gota de aigua mesclada.
- ¡Oh! - va di Calandrio- , éisse es un bon país; pero dísme, ¿qué fan de los capóns que cóuen? Va contestá Maso:
- Tots sels fóten los vascos.
Va di entonses Calandrio:
- ¿Has anat allí alguna vegada?
Maso va contestá:
- ¿Dius que si hi hay estat? ¡Sí, igual hi hay estat una vegada com mil! Va di entonses Calandrio:
- ¿Y cuáns kilómetros cuadrats té?
- Ne té mes de un milló, pam dal pam baix.
Va di Calandrio:
- Pos té que sé mes allá de los Ports.
- Ah, sí - va di Maso- , una mica mes allá.
Lo simple de Calandrio, veén a Maso di estes paraules en cara seria y sense enfótressen, su creíe com la verdat mes manifesta; va di:
- Massa lluñ está dels meus assuntos; pero si mes prop estiguere, sí que hi aniría una vegada en tú per a vore rodá éixos macarróns y fartám. Pero dísme; ¿An esta comarca nostra del Matarraña no sen trobe cap de estes pedres maravilloses? A lo que Maso va contestá:
- Sí, dos classes de pedres se troben de grandíssima virtut. La una són los barróculs de Monserrate de Fórnols, de los que se fan moles per a la farina, y per naixó se diu als paísos de mes allá que de Déu venen les grássies y de Fórnols les pedres de molí; ñan de estes pedres de moldre tantes, que entre natros són poc apressiades, com a Cataluña les esmeraldes, de les que ña allí una montaña mes gran que Monte Caro que relluíxen a mijanit. Qui pulixque les moles de Ulldecona y les faigue engastá en anells abáns de fé los forats, y les porto al molt honorable president, tindrá tot lo que vullgue.
L’atra es una pedra que natros los marmolistes diém heliotropo, pedra de molta mes gran virtut, perque qui la porte damún no pot sé vist per cap persona.
Entonses Calandrio va di:
- Grans virtuts són éstes; ¿pero eissa segona aón se trobe?
A lo que Maso va contestá que als Comellassos o Les Escales sen podíen trobá.
Va di Calandrio:
- ¿De quina mida es eissa pedra y de quin coló?
Va contestá Maso:
- Es de unes cuantes mides, alguna es mes gran, alguna mes minuda; pero totes són de coló casi negre. Calandrio, habén totes estes coses advertit per an ell, fingín tindre un atra cosa que fé, se va separá de Maso, y se va proposá buscá eixa pedra; va pensá féu sense que u sapigueren Bruno y Bufalmacho, als que en espessial volíe. Se va ficá, pos, en marcha a buscála, y sense esperá y abáns de que cap atre puguere trobála, tot lo que quedabe del matí va empleá buscán a Bruno y Bufalmacho. Al final, sén ya passat michdía, enrecordánse de que traballaben a una fábrica que se va cremá uns añs después, encara que la caló fore grandíssima, dixán tota ocupassió, casi corrén sen va aná aon ells estaben, y cridánlos los va di:
- Compañs, si voléu créurem podém convertímos en los homes mes rics de Beseit, perque li hay sentit a un home digne de fe que als Comellassos ña una pedra que qui la porte damún no pot sé vist per dingú; per lo que me pareix que sense tardá, antes de que un atra persona hi vaigue, hauríem de aná a buscála. Es sert que la trobarém, perque la coneixco; y cuan la haiguém trobat, ¿qué tindrém que fé mes que ficála al morral y aná a les taules de los cambistes a Valdarrores, que sabéu que están sempre carregades de monedes de plata y de dinés, y agarrán les que vullgám? Dingú mos vorá: y aixina podrém fémos rics enseguida sense tindre tot lo san día que embadurná los muros del modo que u fa lo caragol.
Bruno y Bufalmacho, al sentíl, van escomensá a enríuressen per dins; y miránse la un al atre van ficá cara de maravillás mol y van alabá la idea de Calandrio; pero va preguntá Bufalmacho quin nom teníe eixa pedra. A Calandrio, que ere de mollera dura, ya se ni habíe anat lo nom del cap; per lo que va contestá:
- ¿Qué mos importe lo nom, ya que sabém la virtut? Anémon a buscála sense esperá mes.
- Pero be - va di Bruno- , ¿cóm es?
Calandrio va di:
- Ne ñan de diferentes formes, pero totes són casi negres; per lo que me pareix que ham de agarrá totes aquelles que veigam negres, hasta que arribém an ella; aixina que no pergám tems, aném. A lo que Bruno va di:
- Pero espera.
Y li va di a Bufalmacho:
- A mí me pareix que Calandrio diu be; pero no me pareix que sigue hora de féu perque lo sol está alt y pegue dins del Comellassos y ha secat totes les pedres; per lo que algunes de elles pareixen ara blanques, algunes que ñan allí, y per lo matí, abáns de que lo sol les haygue secat, paréixen negres; y ademés de aixó, molta gen navegue avui, que es día de faená, prop dels Comellassos, als Freginals y al camí de Les Escales, que, al vóremos, podríen adiviná lo que estém fen y potsé féu ells tamé; y podríe vindre a les seues máns y natros hauríem perdut lo san per la limosna. A mí me pareix, si tos pareix a vatros, que éste es assunto de fé pel matí prontet, que se diferénsien milló les negres de les blanques, y en día de festa, perque no ñaurá allí dingú que mos véigue.
Bufalmacho va alabá la opinió de Bruno, y Calandrio va está de acuerdo en ells, y van dessidí que lo domenge siguién pel matí aniríen los tres juns a buscá aquella pedra; pero sobre totes les coses los va rogá Calandrio que en dingú al món parláren de alló, perque an ell lay habíen dit en secreto. Y dién aixó, los va contá lo que habíe sentit de la comarca de Bengodi, en juraméns afirmán que ere aixina. Cuan Calandrio se va separá de ells, lo que sobre este assunto faríen u van arreglá entre ells. Calandrio va esperá sense tartí lo domenge per lo matí; se va eixecá al moure lo día y, cridán als seus compañs, eixín per les eres y la nevera y puján als Comellassos, van escomensá a caminá barrang cap aball, buscán pedres. Calandrio estabe ñirviós y afanós, caminabe dabán y rápidamen saltae ara aquí ara allá, aon alguna pedra negra veíe se aviábe y la plegabe. Los seus compañs caminaen detrás, y alguna ne plegaen; pero Calandrio no habíe caminat mol camí cuan ya teníe la falda plena; per lo que, eixecánse les faldes del sayo, que no seguíe la moda de Hainaut, y fen en elles una ampla halda, habénu aguantat be en la correcha per tot arreu, no mol después la va omplí y, después de un ratet, fen halda de la capa, la va carregá tamé de códuls. Veén Bufalmacho y Bruno que Calandrio anabe carregat y la hora de minjá se arrimabe, segóns lo parlat entre ells, li va preguntá Bruno a Bufalmacho:
- ¿Aón está Calandrio?
Bufalmacho, que lo veíe allí a la vora de ells, aná girán y voltán, y mirán aquí y allá, va contestá:
- No u sé, pero hasta fa un momén estabe aquí dabán de natres.
Va di Bruno:
- ¡Que fa poc? Me pareix está segú de que ara está a casa dinán y mos ha dixat a natros en la faenada de aná buscán les pedres negres per nestos Comellassos aball.
- ¡Ah!, qué be ha fet - va di entonses Bufalmacho- , burlánse de natros y dixánmos aquí, ya que ham sigut tan tontos com per a créurel. ¿Creus que ñaurá datre tan ruc com natros que s´haguere cregut que als Comellassos o allá baix a La Cometa se podíe trobá una pedra tan milagrosa? Calandrio, al sentí estes paraules, va imaginá que aquella pedra habíe arribat a les seues máns y que, per la virtut de ella, encara que estiguere ell presén no lo véen. Contén, pos, sobremanera de tal sort, sense dils res, va pensá en torná a casa seua; y tornán sobre les seues passes, va escomensá a entornássen.
Veén aixó, Bufalmacho va di a Bruno:
- ¿Qué fem natros? ¿Per qué no mon anem?
A lo que Bruno va contestá:
- Anémon; pero juro a Déu que Calandrio no men fará ni una mes; y si ara estiguera prop de ell com u hay estat tot lo matí, li aventaría este códul al taló y sen enrecordaríe un mes de esta broma.
Y dites estes paraules, va estirá lo bras y li va fotre a Calandrio en lo códul just al calcañá. Calandrio, sentín lo doló, va eixecá lo peu y va escomensá a bufá, sense cridá, y después sen va aná. Bufalmacho, agarrán un dels códuls que habíe plegat, li va di a Bruno:
- ¡Ah, mira este codolet: aixina li foteguere ara mateix a la riñonada a Calandrio! Y, aviánlo en tota la forsa que teníe, li va assertá als riñóns; y en ressumen, de esta manera, ara en una paraula y ara en un atra, per los Comellassos aball hasta la selva de la cometa lo van aná codoleján y lapidán.
Allí, avián an terra les pedres que habíen arreplegat, una mica se van aturá a parlá en los guardes, que, abáns informats per nells, fingín no vórel, van dixá passá a Calandrio aguantánse la rissa mes gran del món. Calandrio, sense pará ni descansá va arribá a casa seua, que estabe a la vora del cantó del castellá ; y tan favorable li va sé la fortuna a la burla que mentres ell per lo barrang baixabe y después per los carrés del poble, dingú li va dirigí la paraula, ya que ne va trobá pocs perque tots estaben dinán. Va entrá carregat a casa seua. Estabe la seua dona (que teníe per nom Tresa), dona hermosa y valenta, a dal de la escala, y una mica cabrejada per la llarga tardansa, y veénlo vindre va escomensá a díli renegán en los brassos com una engerra:
- ¡Ya te porte lo dimoni! Tot lo món ya ha dinat cuan tú vens a diná. Lo que sentín Calandrio y veén que lo vee, ple de amargura y de doló va escomensá a cridá:
- ¡Ay!, dona roína, tú m´has arruinat; pero per Déu que me les pagarás. Y puján a una saleta y descarregades allí les moltes pedres que habíe arreplegat, ensés de rabia va corre cap an ella y, agarránla per les coetes del pel, la va tirá an terra, y allí, tan com va pugué moure brassos y cames tantes puñades y patades li va fotre per tot lo cos, sense dixáli pels al cap ni ós que machacat no estiguere, y de res li va valé demaná mersé a la dona en los brassos en creu.
Bufalmacho y Bruno, después de que en los guardes sen habíen enrit un ratet, a poquetet van escomensá una mica de lluñ a seguí a Calandrio; y arribán a la seua porta, van sentí lo palissón que a la seua dona li fotíe, y fingín que arribaben entonses, lo van cridá. Calandrio, tot suát, roch y baldat, se va assomá a la finestra y los va demaná que pujaren aon estabe ell. Ells, mostránse una mica enfadats, van pujá cap a dal y van vore la sala plena de pedres escampades. A un dels racóns la dona espelussada, tota blanca y esbatussada, plorae en tanta pena que casi se encanae. A l´atra part Calandrio, fluix y sofocat, assentat. Y después de habé mirat un rato van di:
- ¿Qué es aixó, Calandrio? ¿Vols fé un muro, que te veém en tantes pedres? Y ademés de aixó, van afegí:
- ¿Y la Tresa qué té? Pareix que li has pegat; ¿qué locures són éstes? Calandrio, cansat per lo pes de les pedres y per la rabia en que li habíe pegat a la seua dona, y en lo doló de la fortuna que li pareixíe habé perdut, no podíe recuperá l´esma per a pronunsiá sanseres les paraules de la seua contesta; per lo que, donánli tems, Bufalmacho va tornáy:
- Calandrio, si estabes enfadat per algo, no teníes per naixó que oféndremos a natros; que, después de que mos vas convense de buscá en tú la pedra pressiosa, sense dílay ni a Déu ni al dimoni de Queretes mos has dixát com a dos cabróns als Comellassos y has vingut a casa teua, lo que es una maldat mol grossa; pero per sert que ésta sirá la radera que mos farás.
An estes paraules, Calandrio, esforsánse, va contestá:
- Compañs, no tos enfadéu: les coses han sigut de un atra manera de la que pensáu. Yo, desventurat, hay trobat aquella pedra; ¿y voléu sabé si dic la verdat? Cuan primé tos preguntábeu per mí la un al atre, yo estaba a menos de deu passes de vatros, y veén que tos arrimábeu y no me veíeu, hay tirat per abán, y seguín una mica per abán hay arribat a casa.
Y escomensán per una punta, hasta lo final los va contá lo que habíen fet y dit ells, y los va enseñá la esquena y les cames, cóm los hi habíen dixat los códuls, y después va seguí:
- Y tos dic que, entrán per la cometa en totes estes pedres damún que aquí veéu, res me van di (y ya sabéu lo desagradables y molestos que són) los guardes que u volen mirá y sabé tot, y ademés de aixó, hay trobat pel carré an algúns dels meus compares y amics, que sempre solen dirigím algún saludo y hasta invitám a beure, y no ne ha ñagut ni un que me diguere ni mija paraula, com si no me veiguéren. Al final, arribán aquí a casa, este dimoni de dona me se ha ficat dabán y me ha vist, perque, com sabéu, les dones fan pédre la virtut a totes les coses. Yo, que podía dim lo home en mes sort de Beseit, hay quedat lo mes desventurat: y per naixó li hay pegat tan com hay pogut moure les máns y cames y no sé qué me ha frenat de talláli les venes, ¡me cago en la hora en que la vach vore cuan vach vindre an esta casa!
Y ensenénse de rabia, volíe eixecás per a torná a fótreli. Bufalmacho y Bruno, sentín estes coses, ficaben cara de maravillás mol y en frecuénsia confirmaben lo que Calandrio diebe, y sentíen tantes ganes de riure que casi petaben; pero veénlo exitat eixecás per a pegá un atra vegada a la seua dona, eixín a trobál lo van retindre diénli que de estes coses cap culpa teníe la seua dona, mes que ell, que sabén que les dones féen pédre la virtut de les coses no li habíe dit que se guardare de ficás dabán aquell día; de esta precaussió Déu lo habíe privat o la sort no debíe está en ell, o teníe al ánimo engañá als seus compañs, als que, cuan sen va doná cuenta de habé trobat la pedra los u haguere tingut que avisá. Y después de moltes paraules, no sense gran faena reconsiliánlos an ell y a la dona, y dixánlo melancólic a la casa plena de códuls, sen van aná.

- Versió de la tersera novela de Lo Decamerón, de Giovanni Boccaccio, que estic traduín al chapurriau

La vida de Pedro Saputo en chapurriau a Amazon ES, en papé y Kindle.

Lo heliotropo de Beseit


heliotropo Beseit

- Versió de la tersera novela de Lo Decamerón, de Giovanni Boccaccio, que estic traduín al chapurriau


Lo heliotropo de Beseit

A la vila de Beseit, que sempre ha sigut abundán en maneres y gens extraordináries, va ñabé, no fa mol tems, un pintó de nom Calandrio, home simplón y de costums rares, que la mayoría del tems en dos atres pintós tratabe, Bruno Bufalmacho, hómens mol de la broma pero per un atra part ben espabilats, que trataben en Calandrio perque de les seues maneres y de la seua simplesa assobín gran festa féen. Ñabíe tamé a Valdarrores entonses un jove de maravillosa grássia y en totes les coses que fée hábil y afortunat, Maso, qui, sentín algunes coses sobre la simplesa de Calandrio, se va proposá divertís fénli alguna burla o fénli creure alguna cosa extraordinária; y trobánlo un día a la iglesia de San Bartolomé y veénlo atento retocán les pintures y lo altá de la iglesia, ficat no fee mol tems, va pensá que habíe arribat lo puesto y lo tems per a la seua intensió. Informán a un compañ seu de alló que caviláe fé, juns se van arrimá aon Calandrio estabe assentat sol, y fen vore que no lo véen, van escomensá a enraoná sobre les virtuts de algunes pedres, de les que Maso parlabe en tanta autoridat com si haguere sigut un famós y gran marmoliste; an estos raonaméns va pará la orella Calandrio y después de un rato, ficánse de peu, veén que no ere cap secreto, se va ajuntá en ells, lo que mol va agradá a Maso. Éste, seguín en les seues paraules, va sé preguntat per Calandrio que aón se trobaen estes pedres tan plenes de virtut. Maso va contestá que la mayoría se trobaen a Berlinzonia, terra de los vascos, a una comarca que se díe Bengodi a la que les viñes se lliguen en llenguañisses y se compre una oca per un dinero y un pato de regalo, y ñabíe allí una montaña tota de formache parmessano rallat a la punta de la que ñabíe gen que no fée datra cosa que aná fen macarróns y raviolis y cóurels en caldo de capóns, y después los aventáben costa aball, y qui mes ne agarrabe mes ne teníe; y allí a la voreta corríe un riuet de garnacha del milló que pot béures, sense una gota de aigua mesclada.
- ¡Oh! - va di Calandrio- , éisse es un bon país; pero dísme, ¿qué fan de los capóns que cóuen? Va contestá Maso:
- Tots sels fóten los vascos.
Va di entonses Calandrio:

- ¿Has anat allí alguna vegada?
Maso va contestá:

- ¿Dius que si hi hay estat? ¡Sí, igual hi hay estat una vegada com mil! Va di entonses Calandrio:

- ¿Y cuáns kilómetros cuadrats té?

- Ne té mes de un milló, pam dal pam baix.
Va di Calandrio:

- Pos té que sé mes allá de los Ports.

- Ah, sí - va di Maso- , una mica mes allá.
Lo simple de Calandrio, veén a Maso di estes paraules en cara seria y sense enfótressen, su creíe com la verdat mes manifesta; va di:

- Massa lluñ está dels meus assuntos; pero si mes prop estiguere, sí que hi aniría una vegada en tú per a vore rodá éixos macarróns y fartám. Pero dísme;
¿An esta comarca nostra del Matarraña no sen trobe cap de estes pedres maravilloses? A lo que Maso va contestá:

- Sí, dos classes de pedres se troben de grandíssima virtut. La una són los barróculs de Monserrate de Fórnols, de los que se fan moles per a la farina, y per naixó se diu als paísos de mes allá que de Déu venen les grássies y de Fórnols les pedres de molí; ñan de estes pedres de moldre tantes, que entre natros són poc apressiades, com a Cataluña les esmeraldes, de les que ña allí una montaña mes gran que Monte Caro que relluíxen a mijanit. Qui pulixque les moles de Ulldecona y les faigue engastá en anells abáns de fé los forats, y les porto al molt honorable president, tindrá tot lo que vullgue.
L’atra es una pedra que natros los marmolistes diém heliotropo, pedra de molta mes gran virtut, perque qui la porte damún no pot sé vist per cap persona.


Entonses Calandrio va di:

- Grans virtuts són éstes; ¿pero eissa segona aón se trobe?
A lo que Maso va contestá que als Comellassos o Les Escales sen podíen trobá.
Va di Calandrio:

- ¿De quina mida es eissa pedra y de quin coló?


Va contestá Maso:

- Es de unes cuantes mides, alguna es mes gran, alguna mes minuda; pero totes són de coló casi negre. Calandrio, habén totes estes coses advertit per an ell, fingín tindre un atra cosa que fé, se va separá de Maso, y se va proposá buscá eixa pedra; va pensá féu sense que u sapigueren Bruno y Bufalmacho, als que en espessial volíe. Se va ficá, pos, en marcha a buscála, y sense esperá y abáns de que cap atre puguere trobála, tot lo que quedabe del matí va empleá buscán a Bruno y Bufalmacho. Al final, sén ya passat michdía, enrecordánse de que traballaben a una fábrica que se va cremá uns añs después, encara que la caló fore grandíssima, dixán tota ocupassió, casi corrén sen va aná aon ells estaben, y cridánlos los va di:


- Compañs, si voléu créurem podém convertímos en los homes mes rics de Beseit, perque li hay sentit a un home digne de fe que als Comellassos ña una pedra que qui la porte damún no pot sé vist per dingú; per lo que me pareix que sense tardá, antes de que un atra persona hi vaigue, hauríem de aná a buscála. Es sert que la trobarém, perque la coneixco; y cuan la haiguém trobat, ¿qué tindrém que fé mes que ficála al morral y aná a les taules de los cambistes a Valdarrores, que sabéu que están sempre carregades de monedes de plata y de dinés, y agarrán les que vullgám? Dingú mos vorá: y aixina podrém fémos rics enseguida sense tindre tot lo san día que embadurná los muros del modo que u fa lo caragol.

Bruno y Bufalmacho, al sentíl, van escomensá a enríuressen per dins; y miránse la un al atre van ficá cara de maravillás mol y van alabá la idea de Calandrio; pero va preguntá Bufalmacho quin nom teníe eixa pedra. A Calandrio, que ere de mollera dura, ya se ni habíe anat lo nom del cap; per lo que va contestá:

- ¿Qué mos importe lo nom, ya que sabém la virtut? Anémon a buscála sense esperá mes.

- Pero be - va di Bruno- , ¿cóm es?


Calandrio va di:

- Ne ñan de diferentes formes, pero totes són casi negres; per lo que me pareix que ham de agarrá totes aquelles que veigám negres, hasta que arribém an ella; aixina que no pergám tems, aném. 


A lo que Bruno va di:
- Pero espera.

Y li va di a Bufalmacho:

- A mí me pareix que Calandrio diu be; pero no me pareix que sigue hora de féu perque lo sol está alt y pegue dins del Comellassos y ha secat totes les pedres; per lo que algunes de elles pareixen ara blanques, algunes que ñan allí, y per lo matí, abáns de que lo sol les haygue secat, paréixen negres; y ademés de aixó, molta gen navegue avui, que es día de faená, prop dels Comellassos, als Freginals y al camí de Les Escales, que, al vóremos, podríen adiviná lo que estém fen y potsé féu ells tamé; y podríe vindre a les seues máns y natros hauríem perdut lo san per la limosna. A mí me pareix, si tos pareix a vatros, que éste es assunto de fé pel matí prontet, que se diferénsien milló les negres de les blanques, y en día de festa, perque no ñaurá allí dingú que mos véigue.
Bufalmacho va alabá la opinió de Bruno, y Calandrio va está de acuerdo en ells, y van dessidí que lo domenge siguién pel matí aniríen los tres juns a buscá aquella pedra; pero sobre totes les coses los va rogá Calandrio que en dingú al món parláren de alló, perque an ell lay habíen dit en secreto. Y dién aixó, los va contá lo que habíe sentit de la comarca de Bengodi, en juraméns afirmán que ere aixina. Cuan Calandrio se va separá de ells, lo que sobre este assunto faríen u van arreglá entre ells. Calandrio va esperá sense tartí lo domenge per lo matí; se va eixecá al moure lo día y, cridán als seus compañs, eixín per les eres y la nevera y puján als Comellassos, van escomensá a caminá barrang cap aball, buscán pedres. Calandrio estabe ñirviós y afanós, caminabe dabán y rápidamen saltae ara aquí ara allá, aon alguna pedra negra veíe se aviábe y la plegabe. Los seus compañs caminaen detrás, y alguna ne plegáen; pero Calandrio no habíe caminat mol camí cuan ya teníe la falda plena; per lo que, eixecánse les faldes del sayo, que no seguíe la moda de Hainaut, y fen en elles una ampla halda, habénu aguantat be en la correcha per tot arreu, no mol después la va omplí y, después de un ratet, fen halda de la capa, la va carregá tamé de códuls. Veén Bufalmacho y Bruno que Calandrio anabe carregat y la hora de minjá se arrimabe, segóns lo parlat entre ells, li va preguntá Bruno a Bufalmacho:

- ¿Aón está Calandrio?
Bufalmacho, que lo veíe allí a la vora de ells, aná girán y voltán, y mirán aquí y allá, va contestá:

- No u sé, pero hasta fa un momén estabe aquí dabán de natres.
Va di Bruno:

- ¡Que fa poc? Me pareix está segú de que ara está a casa dinán y mos ha dixat a natros en la faenada de aná buscán les pedres negres per nestos Comellassos aball.

- ¡Ah!, qué be ha fet - va di entonses Bufalmacho- , burlánse de natros y dixánmos aquí, ya que ham sigut tan tontos com per a créurel. ¿Creus que ñaurá datre tan ruc com natros que s´haguere cregut que als Comellassos o allá baix a La Cometa se podíe trobá una pedra tan milagrosa? Calandrio, al sentí estes paraules, va imaginá que aquella pedra habíe arribat a les seues máns y que, per la virtut de ella, encara que estiguere ell presén no lo véen. Contén, pos, sobremanera de tal sort, sense dils res, va pensá en torná a casa seua; y tornán sobre les seues passes, va escomensá a entornássen.

Veén aixó, Bufalmacho va di a Bruno:

- ¿Qué fem natros? ¿Per qué no mon anem?
A lo que Bruno va contestá:

- Anémon; pero juro a Déu que Calandrio no men fará ni una mes; y si ara estiguera prop de ell com u hay estat tot lo matí, li aventaría este códul al taló y sen enrecordaríe un mes de esta broma.
Y dites estes paraules, va estirá lo bras y li va fotre a Calandrio en lo códul just al calcañá (taló). Calandrio, sentín lo doló, va eixecá lo peu y va escomensá a bufá, sense cridá, y después sen va aná. Bufalmacho, agarrán un dels códuls que habíe plegat, li va di a Bruno:

- ¡Ah, mira este codolet: aixina li foteguere ara mateix a la riñonada a Calandrio! Y, aviánlo en tota la forsa que teníe, li va assertá als riñóns; y en ressumen, de esta manera, ara en una paraula y ara en un atra, per los Comellassos aball hasta la selva de la cometa lo van aná codoleján y lapidán.

Allí, avián an terra les pedres que habíen arreplegat, una mica se van aturá a parlá en los guardes, que, abáns informats per nells, fingín no vórel, van dixá passá a Calandrio aguantánse la rissa mes gran del món. Calandrio, sense pará ni descansá va arribá a casa seua, que estabe a la vora del cantó del castellá ; y tan favorable li va sé la fortuna a la burla que mentres ell per lo barrang baixabe y después per los carrés del poble, dingú li va dirigí la paraula, ya que ne va trobá pocs perque tots estaben dinán. Va entrá carregat a casa seua. Estabe la seua dona (que teníe per nom Tresa), dona hermosa y valenta, a dal de la escala, y una mica cabrejada per la llarga tardansa, y veénlo vindre va escomensá a díli renegán en los brassos com una engerra:

- ¡Ya te porte lo dimoni! Tot lo món ya ha dinat cuan tú vens a diná. Lo que sentín Calandrio y veén que lo vee, ple de amargura y de doló va escomensá a cridá:

- ¡Ay!, dona roína, tú m´has arruinat; pero per Déu que me les pagarás. Y puján a una saleta y descarregades allí les moltes pedres que habíe arreplegat, ensés de rabia va corre cap an ella y, agarránla per les coetes del pel, la va tirá an terra, y allí, tan com va pugué moure brassos y cames tantes puñades y patades li va fotre per tot lo cos, sense dixáli pels al cap ni ós que machacat no estiguere, y de res li va valé demaná mersé a la dona en los brassos en creu.
Bufalmacho y Bruno, después de que en los guardes sen habíen enrit un ratet, a poquetet van escomensá una mica de lluñ a seguí a Calandrio; y arribán a la seua porta, van sentí lo palissón que a la seua dona li fotíe, y fingín que arribaben entonses, lo van cridá. Calandrio, tot suát, roch y baldat, se va assomá a la finestra y los va demaná que pujaren aon estabe ell. Ells, mostránse una mica enfadats, van pujá cap a dal y van vore la sala plena de pedres escampades. A un dels racóns la dona espelussada, tota blanca y esbatussada, plorae en tanta pena que casi se encanáe. A l´atra part Calandrio, fluix y sofocat, assentat. Y después de habé mirat un rato van di:

- ¿Qué es aixó, Calandrio? ¿Vols fé un muro, que te veém en tantes pedres? Y ademés de aixó, van afegí:

- ¿Y la Tresa qué té? Pareix que li has pegat; ¿qué locures són éstes? Calandrio, cansat per lo pes de les pedres y per la rabia en que li habíe pegat a la seua dona, y en lo doló de la fortuna que li pareixíe habé perdut, no podíe recuperá l´esma per a pronunsiá sanseres les paraules de la seua contesta; per lo que, donánli tems, Bufalmacho va tornáy:

- Calandrio, si estabes enfadat per algo, no teníes per naixó que oféndremos a natros; que, después de que mos vas convense de buscá en tú la pedra pressiosa, sense dílay ni a Déu ni al dimoni de Queretes mos has dixát com a dos cabróns als Comellassos y has vingut a casa teua, lo que es una maldat mol grossa; pero per sert que ésta sirá la radera que mos farás.


An estes paraules, Calandrio, esforsánse, va contestá:

- Compañs, no tos enfadéu: les coses han sigut de un atra manera de la que pensáu. Yo, desventurat, hay trobat aquella pedra; ¿y voléu sabé si dic la verdat? Cuan primé tos preguntábeu per mí la un al atre, yo estaba a menos de deu passes de vatros, y veén que tos arrimábeu y no me veíeu, hay tirat per abán, y seguín una mica per abán hay arribat a casa.

Y escomensán per una punta, hasta lo final los va contá lo que habíen fet y dit ells, y los va enseñá la esquena y les cames, cóm los hi habíen dixat los códuls, y después va seguí:

- Y tos dic que, entrán per la cometa en totes estes pedres damún que aquí veéu, res me van di (y ya sabéu lo desagradables y molestos que són) los guardes que u volen mirá y sabé tot, y ademés de aixó, hay trobat pel carré an algúns dels meus compares y amics, que sempre solen dirigím algún saludo y hasta invitám a beure, y no ne ha ñagut ni un que me diguere ni mija paraula, com si no me veiguéren. Al final, arribán aquí a casa, este dimoni de dona me se ha ficat dabán y me ha vist, perque, com sabéu, les dones fan pédre la virtut a totes les coses. Yo, que podía dim lo home en mes sort de Beseit, hay quedat lo mes desventurat: y per naixó li hay pegat tan com hay pogut moure les máns y cames y no sé qué me ha frenat de talláli les venes, ¡me cago en la hora en que la vach vore cuan vach vindre an esta casa!


Y ensenénse de rabia, volíe eixecás per a torná a fótreli. Bufalmacho y Bruno, sentín estes coses, ficaben cara de maravillás mol y en frecuénsia confirmaben lo que Calandrio diebe, y sentíen tantes ganes de riure que casi petaben; pero veénlo exitat eixecás per a pegá un atra vegada a la seua dona, eixín a trobál lo van retindre diénli que de estes coses cap culpa teníe la seua dona, mes que ell, que sabén que les dones féen pédre la virtut de les coses no li habíe dit que se guardare de ficás dabán aquell día; de esta precaussió Déu lo habíe privat o la sort no debíe está en ell, o teníe al ánimo engañá als seus compañs, als que, cuan sen va doná cuenta de habé trobat la pedra los u haguere tingut que avisá. Y después de moltes paraules, no sense gran faena reconsiliánlos an ell y a la dona, y dixánlo melancólic a la casa plena de códuls, sen van aná.

sábado, 10 de noviembre de 2018

POESÍA A VALDERROBRES

Este divendres publiquém una poesía que lo autó ha escrit en mol cariño al seu poble.

Juan Carlos Abella, Abelha en portugués :



A Valderrobres li vull contá
perque mai me dixe de agradá
de este poble estic tan enamorat
que no lo puc cambiá per cap.

Lo pon de pedra y lo portal de San Roc
san de disfrutá poc a poc,
prénte tems pa fet una foto
o pa assomát al riu, que dingú tu conto.
y cuan vorás la plassa y lo ajuntamén
entrendrás per qué agrade a tanta gen
tamé están la fonda y lo Pelleric
y fan un conjún mol bonic.
A dal de tot lo monumental castell
relluix ben orgullós tot ell,
es una joya del art aragonés
cada día que passe lo volém més.
La iglesia es dins del estil gótic
potsé lo seu monumén mes bonic
y a la seua vora te lo campanal
tan gran que te fara mirá cap a dal.
Cuan passejos pel carré San Roc
fesu tamé mol poc a poc,
vorás tanta bellesa a cada racó
que eixirás ben plé de emosió.
Lo carré del Carmen, y lo del Pilá
tamé se tenen que visitá,
les seues cases en les parets de pedres
pareixen noves de tan ben cuidades.
Costa del Notari, Portal de Bergós,
lo carré Plá, y los llavadós
lo del Ball, y lo carré Bonaire
de bonics animen a que la gen vaigue.
Tampoc mos podém olvidá de la Solana
pos tamé es mol visitada.
Plassa Santa Agueda, carrés Parras y Solanet
fan un conjún mol boniquet.
Lo pon de ferro parle en lo riu,
no te enfados mol, aixó li diu,
que cuán traus lo genio me fas patí
pos que ñá mol perill te volía dí.

Lo pon de ferro parle en lo riu,  no te enfados mol, aixó li diu,  que cuán traus lo genio me fas patí  pos que ñá mol perill te volía dí.


La arrabal s´ha fet mol gran,
no pare de tirá per abán,
es aon vivím la mayoría
allí fem la vida de nit y de día.
A la Caixa y al Perigañol
natros tamé los volém mol,
tota la vida mos porten vigilán
quina sort que mos cuido algo tan gran !
La Mola y tamé la Picossa
en lo pantano, no són consevol cosa.
San Miquel y lo Tossal del Rey
allá adal imposen la seua ley.
Los Sans, y Santa Madalena
són ermites en molta solera,
están voltades de pins y de carrasques
que fan sombra pa que tu hi vaigues.
Te escric en la llengua que mas donat
en la que tots sempre ham parlat
orgullosos li diém lo Chapurriau
y es una llengua plena de pau.
De parlá així no mos volém avergoñí
pos es part del nostre patrimoni,
a la nostra identidat la fa espessial
per aixó sempre tením que guardál.
Lo colom li diu a la perdiu
cuan volen juns per damún del riu
ficsat cuanta bellesa que ñá
de aquí no mon podém aná.
Valderrobres té sintonía de colós
de los mes majos, los millós,
per aixó en tan espessial
y ve tanta gen a visitál.
Valderrobres al turisme enamore
y cuan sen ván, algún ne plore
no se pensáen trobá tanta bondat
y de este poble san enamorat.
La Caixa y la Picossa se donen la má
per a així juntes podé cantá:

"Valderrobres cause furor
pos es bellesa y es amor".

miércoles, 19 de septiembre de 2018

PRIMERA JORNADA. NOVELA SÉPTIMA

Bergamino, en una história sobre Primasso y lo abad de Cligny, critique la avaríssia a la que va caure lo siñó Cane della Scala.

Va fé riure lo donaire de Emilia y la seua novela a la Reina y a tots los demés y van encomiá o selebrá la insólita amonestassió feta al crusat (cruzado), pero después de que les risses se van apassiguá y se van tranquilisá tots, Filostrato, a qui li tocabe novelá, va escomensá a parlá aixina:

Bona cosa es, valeroses Siñores, assertá a un blanco que may se mou; pero raye en lo maravillós cuan un arquero li asserte an alguna cosa que apareix de repén. La vissiosa y bruta vida de los retós, en moltes coses firme blanco de maldat, sense massa dificultat done que parlá, que amonestá y que repéndre a consevol que dessicho féu: y per naixó, encara que be va fé lo home valén, que la hipócrita caridat de los flares que donen als pobres lo que convendríe doná als gorrinos o tiráu, li va fotre en cara al inquissidó, bastán mes estimo que ha de alabás aquell del que ting que parlá, lo siñó Cane della Scala, magnífic siñó.
Aixina com u escampe la seua fama per tot lo món, lo siñó Cane della Scala, a qui en moltes coses va sé favorable la fortuna, va sé un de los mes notables y magnífics Siñós del emperadó Federico II de los que se tingue notíssia a Italia. Ell, habén disposat fé una notable y maravillosa festa a Verona, a la que molta gen y de diferentes parts habíen vingut, y sobre tot homes de la corte, de repén, fore quina fore la raó, se va retractá de alló y va recompensá en algo als que habíen vingut y los va doná llisénsia.

Sol un de nom Bergamino, en veu de pito y mes florit del que podríe creure qui no lo ha escoltat, com no se li habíe donat res ni lo habíen despedit, se va quedá, esperán a vore per qué an ell se li habíe fet alló. Pero se li habíe ficat al pensamén al siñó Cane que consevol cosa que donare an éste siríe pijó que pédrela o que aventála al foc: y no li diebe res. Bergamino, después de algúns díes, veén que no lo cridaben ni li solissitaben per a res que fore propi del seu ofissi, y ademés de alló que se estabe arruinán en los gastos de albergue dels seus caballs y los seus criats, va escomensá a ficás neguitós; pero sin embargo esperabe, no pareixénli be anássen.
Y habén portat en ell tres trajes bons y rics que li habíen sigut donáts per atres Siñós, per a comparéixe honradamen a la festa, volén pagá al seu huésped, primé ni va doná un y después, esperánse encara mol mes, se va vore en la nessessidat, si volíe está mes hospedát, de donáli lo segón; y va escomensá a minjá del tersé, disposat a quedás a vore qué passabe mentres durare aquell, y anássen después. Mentres minjabe del tersé traje va passá que, están dinán lo siñó Cane, va arribá un día dabán d´ell en aspecte mol trist; lo que al vore lo siñó Cane, per a burlás de ell, li va di:
- Bergamino, ¿qué te passe? ¡Estás tan triste! Cóntamos alguna cosa. Bergamino, entonses, sense parás gens a pensá, com si mol tems u haguere pensat, acomodánla al seu cas, va contá esta história:

- Siñó meu, debéu sabé que Primasso va sé un gran entés en gramática, y va sé, mes que consevol atre, un gran improvisadó y versificadó, poeta, bardo, juglar; estes coses lo van fé tan notable y tan famós que, encara que en persona no siguere conegut a tot arreu, per lo nom y per la fama no ñabíe casi dingú que no sapiguere quí ere Primasso. Ara be, va passá que trobánse ell una vegada a París en pobre estat, com u estabe la mayoría del tems, perque lo seu mérit poc ere estimat per los que són poderosos, va sentí parlá de lo Abad de Cligny, que se creu que sigue lo prelat mes ric en riqueses propies que tingue la Iglesia de Déu, del Papa per aball; y va sentí di de ell maravilloses y magnífiques coses, que sempre teníe reunida la seua corte y may habíe negat, a consevol que estiguere allí aon ell estabe ni de minjá ni de beure, si u demanabe cuan lo abad estabe minján. Sentín aixó Primasso, com home a que li agradabe vore als homes y Siñós valiosos, va pensá en aná a vore la magnifissénsia de este abad y va preguntá aón vivíe. A lo que li va sé contestat que a unes sis milles de París, a una de les seues possesións; aon Primasso va pensá que podríe arribáy a bon hora, a la hora de minjá.
Fénse, pos, enseñá lo camí, y no trobán a dingú que aniguere cap allí, va tindre temó de extraviás y aná a pará aon no trobaríe res de minjá; per lo que, per si alló passare, per a no patí falta de minjá, va pensá en portá tres panets, considerán que aigua, que li agradabe poc, ne trobaríe a consevol puesto. Y ficánsels al pit, va empéndre lo camí y va tindre tanta sort que abáns de la hora de minjá va arribá aon estabe lo abad. Y, entrán a dins, va está mirán per tot arreu, y vista la gran multitut de taules parades y lo gran aparato de la cuina y les demés coses preparades per a diná, se va di an ell mateix:

«Verdaderamen éste es tan magnífic com se diu». Y están a totes estes coses atento, lo senescal del abad, com ya ere hora de minjá va maná que se donare aigua a les máns; Y, donada l´aigua, va assentá a tots a la taula. Y va passá per ventura que Primasso va sé colocat pressisamén enfrente de la porta de la cámara per aon lo abad eixiríe per a vindre al minjadó. Ere costum an aquella corte que a les taules ni vi, ni pá, ni res de minjá o de beure se ficabe may antes de arribá lo abad a la taula. Habén, pos, lo senescal parat les taules, va fé di al abad que, cuan li apetiguere, lo diná estabe preparat. Lo abad va fé obrí la cámara per a vindre a la sala, y al vindre va mirá cap abán, y per ventura lo primé home en qui va ficá los ulls va sé Primasso, que bastán pobre estabe de gales (arreos) y a qui ell no coneixíe en persona; y al vórel li va vindre al ánimo un pensamén de tacaño que may habíe tingut, y se va di: «¡Mira a quí ni dono del meu minjá!».
Y, tornán cap a dins, va maná que tancaren la cámara y va preguntá als que estaben en ell si algún de ells coneixíe an aquell bellaco que frente a la porta de la seua cámara estabe assentat a la taula. Tots van contestá que no. Primasso, que teníe ganes de minjá perque habíe caminat y no estabe acostumbrat a fé dijú, habén ya esperat un rato y veén que lo abad no veníe, se va traure del pit un de los tres panets que habíe portat y va escomensá a rossegál. Lo abad, después de un ratet, va maná a un dels seus familiás que mirare si sen habíe anat este Primasso. Lo familiar va contestá:
- No, siñó, minge pá, lo que amostre que lo ha portat en ell.
Va di entonses lo abad:
- Pos que ne minjo del seu, si ne té, que del nostre no ne minjará avui. Hauríe volgut lo abad que Primasso sen haguere anat, perque despachál no li pareixíe be. Primasso, com se habíe minjat un panet y lo abad no veníe, va escomensá a minjás lo segón, y tamé lay van contá al abad, que habíe manat mirá si sen habíe anat. Después, com encara no veníe lo abad, Primasso va escomensá a minjás lo tersé, y tamé lay contá al abad. Éste va escomensá a pensá y a dis:

«¿Quina novedat es esta que me ha vingut avui al ánimo?, ¿quina avaríssia?, ¿quin rencor?, ¿y per culpa de quí? Yo hay donat de minjá del meu, desde fa mols añs, a qui sel ha volgut minjá, sense mirá si gentilhome o villano, pobre o ric, mercadé o botigué, haguere sigut; y los meus ulls han vist a infinitos bellacos y may al ánimo me habíe vingut este pensamén que per culpa de éste me ha vingut avui; no me hauríe atacat tan fieramen la avaríssia per culpa de un home de baixa cuna: algún gran personaje té que sé este que me pareix un bribón». Y va volé sabé quí ere: y sen va enterá de que ere Primasso, que habíe vingut aquí a vore lo que habíe sentit de la seua magnifissénsia. Y com lo abad lo coneixíe per la seua fama de home sabio, va tindre vergoña, y, dessichós de rectificassió, de moltes maneres va pensá en honrál. Y después de diná, com conveníe a la fama de Primasso, lo va fé vestí noblemen, y donánli dinés y un caball palafrén, li va dixá al seu arbitri anássen o quedás. Primasso, habénli donat tantes grássies com va pugué, a París, de aon habíe eixit a peu, va torná a caball. Lo siñó Cane, sense cap atra explicassió va enténdre mol be lo que volíe di Bergamino, y sonrién li va di:

- Bergamino, finamen has mostrat la ofensa que te s´ha fet, la teua virtut contra la meua avaríssia, y lo que de mí dessiches. May, hasta ara en tú, había sigut assaltat per la avaríssia, pero la trauré de mí en la gayata que tú mateix
t´has inventat.
Y fen pagá la posada de Bergamino, va fé restituí los tres trajes, y an ell, vestit nobilíssimamen en un ric traje seu, donánli dinés y un palafrén, li va dixá la libertat de quedás o de anássen.

OCTAVA , com Octavio Serret, de Valderrobres.

viernes, 18 de diciembre de 2020

Réquiem per un llauradó español.

Llibre disponible a Amazon:

Réquiem per un llauradó español. Traduít per Ramón Guimerá Lorente.  Autó: Ramón José Sender.

Réquiem per un llauradó español.
Traduít per Ramón Guimerá Lorente.
Autó: Ramón José Sender.

Prólogo de Enrique Mújica o Múgica al final.

A Jesús Vived Mairal.

Lo mossen se esperabe assentat a un sillón en lo cap inclinat damún de la cassulla de los ofissis de réquiem. La sacristía fée auló a incienso. A un racó ñabíe un feix de rametes de olivé u olivera de les que habíen sobrat lo Domenge de Rams. Les fulles estaben mol seques, y pareixíen de metal. Al passá prop, Mossen Millán evitabe rosáles perque se despreníen y caíen a enterra. Anabe y veníe lo escolanet en lo seu roquete blang.

Anabe y veníe lo escolanet en lo seu roquete blang.

La sacristía teníe dos finestres que donaben al hortet menut o vergé de la abadía. Arribaben del atre costat de los vidres rumós humildes. Algú agranabe furiosamen, y se sentíe la granera seca contra les pedres, y una veu que cridáe: - María.... Marieta.... prop de la finestra entreuberta un saltamontes o llangosto pessigat entre les rametes de un abret tratabe de escapá, y se movíe desesperadamen. Mes lluñ, cap a la plassa, relinchabe un potro. "Éixe té que sé - va pensá Mossen Millán - lo potro de Paco lo del Molí, que va, com sempre, solt per lo poble. Lo retó seguíe pensán que aquell potro, per los carrés, ere una alusió constán a Paco y al record de la seua mort. En los colses als brassos del sillón y les mans crusades sobre la cassulla negra bordada de or, seguíe resán. Sincuanta un añs repetín aquelles orassions les habíe fet automátiques y podíe ficá lo pensamén a un atra part sense dixá de resá. Y la seua imaginassió vagabe per lo poble. Esperabe que los parens del difún acudiríen. Estabe segú de que vindríen - no podíen faltá - tratánse de una missa de réquiem, encara que la díe sense que dingú lay haguere encarregat. Tamé esperabe Mossen Millán que vingueren los amics del difún. Pero aixó fée dudá al retó. Casi tota la aldea habíe sigut amiga de Paco, menos les dos families mes adinerades: don Valeriano y don Gumersindo. La tersera familia rica, la del siñó Cástulo Pérez, no ere ni amiga ni enemiga. Lo escolanet entrabe, agarrabe una campaneta que ñabíe a un racó y, aguantán lo batall pera que no sonare, anabe a eixí cuan Mossen Millán li va preguntá:

- ¿Han vingut los parens?

- ¿Quíns parens? - va preguntá lo escolanet.

- No sigues sompo. ¿No ten enrecordes de Paco lo del Molí?

- Ah, sí, siñó. Pero no se veu a dingú a la iglesia, encara.

Lo chic va eixí un atra vegada al presbiterio pensán en Paco lo del Molí. ¿No habíe de recordál? Lo va vore morí, y después de la seua mort la gen va traure un romans. Lo escolanet sen sabíe algúns trossos: assó de plorá no ere verdat, perque lo escolanet va vore a Paco, y no plorabe. "Lo vach vore" se díe en los atres desde lo coche del siñó Cástulo, yo portaba la bossa en la extremaunsió pera que Mossen Millán los ficare als morts lo sanoli al peu. Lo escolanet anabe y veníe en lo romans de Paco a les dens.

Sense donassen cuenta acomodabe les seues passes al compás de la cansó: assó del senturió li pareixíe al escolanet mes be cosa de Semana Santa y de los passos de la orassió del hort de Getsemaní o dels olivés. Per les finestres de la sacristía arribabe ara una auló de herbes cremades, y Mossen Millán, sense dixá de resá, sentíe en eixa auló les añoranses de la seua propia juventut. Ere vell, y estabe arribán - se díe - an eixa edat a la que la sal ha perdut lo seu gust, com diu la Biblia. Resáe entre dens en lo cap apoyat an aquell puesto del muro aon a través del tems se habíe format una taca fosca.

Ahí va Paco del Molí,

que ya ha sigut sentensiat,

plore per la seua vida

pel caminet del fossá ...
y cuan arribe a la tapia

lo senturió´l va pará...

Entrabe y eixíe lo escolanet en la pértiga de ensendre los siris, les vinagreres y lo missal.

- ¿Ña gen a la iglesia? - preguntabe un atra vegada lo mossen.

- No, siñó.

Mossen Millán se díe: es pronte. Ademés, los llauradós no han acabat les faenes de la trilla. Pero la familia del difún no podíe faltá. Seguíen sonán les campanes que als funerals eren lentes, distansiades y graves. Mossen Millán estirabe les cames. Les puntes de les seues sabates assomaben deball del alba y damún de la estera de espart. L´alba estabe desfilagarchada per lo remat. Les sabates teníen lo cuero esgarrat per lo puesto aon se doblegaben al caminá, y lo mossen va pensá: tindré que enviáles a apañá. Lo sabaté ere nou a la aldea. Lo anterió no anabe a missa, pero traballabe pera lo mossen en mol esmero, y li cobrabe menos. Aquell sabaté y Paco lo del Molí habíen sigut mol amics. Recordabe Mossen Millán lo día que va batejá a Paco an aquella mateixa iglesia. Lo matí del batech se va presentá gelat y dorat, un de eixos matíns en que la grava del riu que habíen ficat a la plassa durán lo Corpus, cruixíe de fred daball dels peus. Anabe lo chiquet en brassos de la padrina, embolicat en un ric mantellet, y cubert per un manto de rasso blang, bordat en seda blanca, tamé. Los lujos de los llauradós són pera los actes sacramentals. Cuan los del batech entraben a la iglesia, les campanes menudes doblaben alegremen. Se podíe sabé si anaben a batejá a un chiquet o a una chiqueta. Si ere chiquet, les campanes - una en un to mes alt que l´atra - díen: no es nena, que es nen; no es nena, que es nen. Si ere chiqueta cambiaben un poc, y díen: no es nen, que es nena; no es nen, que es nena. La aldea estabe prop de la raya de Lérida - Lleida - Leyda - Ilerda, y los llauradós féen aná a vegades paraules del dicsionari lleidatà - català. Al arribá los del batech se va sentí a la plassa un abalot de chiquets, com sempre. Lo padrí portáe una bossa de papé de la que traíe peladilles y caramelos. Sabíe que, de no féu, los chics ressibiríen als del batech cridán a coro frasses pera lo ressién naixcut, aludín als seus bolqués o pañals y a si estaben secs o amerats.

Se sentíen rebotá les peladilles contra les portes y finestres y a vegades contra los caps de los mateixos sagals, que no perdíen lo tems queixánse. A la torre les campanes menudes seguíen tocán: no es nena, que es nen, y los llauradós entraben a la iglesia, aon esperabe Mossen Millán ya revestit. Recordabe lo retó aquell acte entre sentenás de atres perque habíe sigut lo batech de Paco lo del Molí. Ñabíen varies persones vestides de dol, de negre, y series. Les dones en mantilla o mantón negre, los homens en camisa. A la capella bautismal la pila sugeríe misteris antics.

Mossen Millán habíe sigut invitat al diná en la familia. No van ñabé grans extrems perque les festes del ivern solíen sé mes fluixes que les del estiu. Recordabe Mossen Millán que damún de una taula ñabíe un paquet de veles risades y adornades, y que a un extrem de la habitassió estabe la cuneta del chiquet. Al seu costat, la mare, de cap menut y pit unflat, en eixa serenidat majestuosa de les que acaben de parí. Lo pare ateníe als amics. Un dells se arrimabe a la cuna, y preguntabe: - ¿Es ton fill? - Home, no u sé - va di lo pare acusán en una tranquila sorna lo obvio de la pregunta - . Al menos, de la meua dona sí que u es. Después va soltá la carcañada. Mossen Millán, que estabe lligín lo seu grimorio, va alsá lo cap: - Home, no sigues bruto. ¿Qué traus en eixes bromes?

Les dones sen enríen tamé, espessialmén la Jerónima - comadrona y saludadora -, que en aquell momén li portáe a la mare un caldo de gallina vella y una tassa de moscatell. Después destapáe al chiquet, y se ficáe a cambiáli lo vendaje del meliquet.

- Vaya, sagal. Segú que no te fotrán fora del ball - díe aludín al volumen de los seus atributs masculíns. La padrina repetíe que durán lo batech lo chiquet habíe tret la llengua pera replegá la sal, y de aixó deduíe que tindríe grássia y atractiu en les dones. Lo pare del chiquet anabe y veníe, y se parabe a vegades pera mirá al ressién naixcut: "¡Quína cosa es la vida! Hasta que va naixe este crío, yo era sol lo fill de mon pare. Ara soc, ademés, lo pare de mon fill". - Lo món es redó, y rode - va di en veu alta.
Estabe segú Mossen Millán de que serviríen al banquete perdiu adobada. An aquella casa ne solíen tíndre. Cuan va sentí la seua auló al aire, se va eixecá, se va arrimá a la cuna, y va traure del seu breviari un escapulari menudet que va dixá deball del cuixí del chiquet. Mirabe lo mossen al chiquet sense dixá de resá: ad perpetuam rei memoriam... Lo chiquet pareixíe donássen cuenta de que ere lo sentro de aquella selebrasió, y sonreíe adormidet. Mossen Millán se apartabe pensán: "¿De qué pot sonriure?". U va di en veu alta, y la

Jerónima va comentá:

- Es que ensomie en rius de lleiteta calenteta. Los diminutius de lleit y calenta resultaben una mica extrañs, pero tot lo que díe la Jerónima ere sempre aixina.

Cuan van arribá los que faltaben, va escomensá lo diná. Un dels capsals lo va ocupá lo felís pare. La yaya va di al indicáli al retó lo costat contrari: - Aquí l´atre pare, Mossen Millán. Lo mossen li va doná la raó a la agüela: lo chic habíe naixcut dos vegades, una al món y l´atra a la iglesia. De este segón naiximén lo pare ere lo mossen de la parroquia. Mossen Millán se servíe poc minjá, reservánse pera les perdius.

Vintissís añs después sen enrecordabe de aquelles perdius, y en dijú, antes de la missa, persibíe les aulós de all, vinagre y oli de oliva. Revestit y sentín les campanes, dixáe que per un momén lo record se extinguire. Mirabe al escolanet. Éste no sabíe tot lo románs de Paco, y se quedabe a la porta en un dit doblegat entre les dens tratán de recordá:
... ya los porten, ya los porten, lligats los tres bras en bras.

Lo escolanet teníe presén la escena, que va sé sangrienta y plena de estampits.

Tornáe a recordá lo mossen la festa del batech mentres lo escolanet per di algo repetíe:

- No sé qué passe avui que no ve dingú a la iglesia, Mossen Millán.
Lo mossen habíe ficat la crisma al clatellet de Paco, a la seua tendra nuca que formabe dos arruguetes contra la esquena. "ara - pensabe - está ya aquell clatell daball de terra, pols al pols". Tots habíen mirat al chiquet aquell matí, sobre tot lo pare, felisos, pero en serta terbolina a la expresió. Res mes misteriós que un ressién naixcut.

Mossen Millán recordabe que aquella familia no habíe sigut may mol devota, pero cumplíe en la parroquia y conservabe la costum de fé a la iglesia dos regalos cada añ, un de llana y l´atre de blat o formén, al agost. "U féen mes per tradissió que per devossió - pensabe Mossen Millán -, pero u faien." En cuan a la Jerónima, ella sabíe que lo mossen no la veíe en bons ulls. A vegades la Jerónima, pel seu ofissi y les seues charrades - o dichos, com ella díe -, revolussionabe una mica les aigües manses de la aldea. Solíe resá la Jerónima extrañes orassións pera esbarrá les pedregades y evitá les inundassións, y en aquella que acababe dién: San just, san fort, san inmortal - guárdamos, siñó, de tot mal, afegíe una frasse latina que sonabe com una obsenidat, y lo seu verdadé sentit no lo va pugué may dessifrá lo mossen. Ella u fée inossenmen, y cuan lo mossen li preguntabe de aón habíe tret aquell latinajo, díe que lo habíe heredat de sa yaya. Estabe segú Mossen Millán de que si anabe al bressol del chiquet, y eixecabe lo cuixí, trobaríe algún amuleto. Solíe la Jerónima ficá cuan se tratabe de chiquets una estisora menuda uberta en creu pera protegíls de ferida de ferro - de saña de fiarro, díe ella -, y si se tratabe de chiquetes, una rosa que ella mateixa habíe secat a la llum de la lluna pera donáles hermosura y evitáles les menstruassións difíssils.

Va ñabé un insidén que va produí serta alegría secreta a Mossen Millán. Lo meche de la aldea, un home jove, va arribá, va doná los bons díes, se va traure les ulleres pera llimpiáles - se li habíen empañat al entrá -, y se va arrimá a la cuna. Después de reconeixe al crío li va di serio a la Jerónima que no tornare a tocá lo melic del ressién naixcut ni a cambiáli la faixeta. U va di secamen, y lo que ere pijó, dabán de tots. Lo van sentí hasta los que estaben a la cuina. Com ere de suposá, al marchá lo dotó, la Jerónima va escomensá a desahogás. Va di que en los meches vells may habíe tingut paraules, y que aquell jovenet creíe que sol la seua siénsia valíe, pero dísme de lo que presumixes, y te diré lo que te falte. Aquell dotoret teníe mes fums y maneres que siénsia. Va tratá de malquistá al meche en los homens casats. ¿No habíen vist cóm entrabe per les cases de rondón, y sense cridá, y sen anabe directe cap a la alcoba, encara que la femella de la familia estiguere allí vestinse? Mes de una habíe sigut sorprenguda en cubrecorsé o en enagües. ¿Y qué féen les pobres? pos res. Cridá y corre cap a un atre cuarto. ¿Eren maneres aquelles de entrá a una casa un home solté y sense parella? Eixe ere lo meche. Seguíe parlán la Jerónima, pero los homens ya no la escoltaben. Mossen Millán va intervindre: - Calla, Jerónima - va di -. Un meche es un meche. - La culpa - va di algú - no es de la Jerónima, sino de la engerra.

Los llauradós parlaben de coses referéns al treball. Lo blat apuntabe be, los plantés y llaós de les hortalises anaben creixén, y a la primavera siríe un goch sembrá los melonás, lo ensiam y la esquirola. Mossen Millán, cuan va vore que la conversasió afluixabe, se va ficá a parlá contra les superstisións. La Jerónima escoltabe en silénsio. Parlabe lo mossen de les coses mes graves en giros de la terra. Díe que la Iglesia se alegrabe tan

de aquell naiximén com los mateixos pares, y que se habíe de alluñá del chiquet les superstisións, que són cosa del dimoni, y que podríen féli mal lo día de demá. Va afegí que lo chic siríe auncás un nou Saulo pera la Cristiandat. - Lo que vull yo es que adeprengue a ajustás los calsonsillos, y que sigue un bon mayoral pa llaurá - va di lo pare. Va riure la Jerónima pera molestá al retó. Después va di: - Lo chic sirá lo que tingue que sé. Consevol cosa, menos retó -. Mossen Millán la va mirá extrañat: - Qué bruta eres, Jerónima. - En aquell momén va arribá algú buscán a la ensalmadora. Cuan ésta habíe eixit, Mossen Millán se va dirigí al bressol del chiquet, va alsá lo cuixí, y va trobá deball un clau o tacha y una claueta formán una creu. Los va traure, los hi va entregá al pare, y va di: "¿Vosté veu?". Después va resá una orassió. Va repetí que lo menut Paco, encara que fore un día mayoral, ere fill espiritual seu, y debíe cuidá de la seua alma. Ya sabíe que la Jerónima, en les seues superstisións, no podíe fé mol mal, pero tampoc fée cap be. Mol mes tart, cuan Paquito va sé Paco, y va eixí de quintes, y cuan va morí, y cuan Mossen Millán tratabe de di la missa de aniversari, vivíe encara la Jerónima, encara que ere tan agüeleta, que sol díe tonteríes, chochejabe y no li féen cas. Lo escolanet de Mossen Millán estabe a la porta de la sacristía, y assomabe lo nas de cuan en cuan pera bachillejá per la iglesia, y díli al retó:

- Encara no ha vingut dingú.

Alsabe les selles lo mossen pensán: "No u compreng". Tota la aldea volíe a Paco. Menos don Gumersindo, don Valeriano y pot sé lo siñó Cástulo Pérez. Pero de los sentiméns de este radé dingú podíe está segú. Lo escolanet tamé se parlabe an ell mateix diénse lo románs de Paco.
Les llums anaben pe'l monte

y les sombres per lo saso....
Mossen Millán va tancá los ulls, y va esperá. Recordabe algúns detalls nous de la infánsia de Paco. Volíe al mosso, y lo chiquet lo volíe an ell tamé. Los chics y los animals volen a qui los vol. Als sis añs fée fuineta, es di, se escapabe ya de casa, y se ajuntáe en datres sagals. Entrabe y eixíe per les cuines de los veíns. Los llauradós seguixen lo vell proverbi: al fill del teu veí llímpiali los nassos y embutixlo a casa teua. Tindríe Paco algo mes de sis añs cuan va aná per primera vegada a escola. La casa del retó estabe prop, y lo chic anabe de tarde en tarde a vórel. Lo fet de que fore per

voluntat propia conmovíe al retó. Li donabe al mosso estampes de colós. Si al eixí de casa del retó lo chic se trobabe en lo sabaté, éste li díe:

- Ya vech que eres mol amic de Mossen Millán.

- ¿Y vosté no? - preguntabe lo chic.

- ¡Oh! - díe lo sabaté, evasiu -. Los mossens són la gen que treballe mes al món pera no traballá. Pero Mossen Millán es un san. Aixó radé u díe en una venerassió exagerada pera que dingú puguere pensá que parlabe en serio. Lo menut Paco anabe fen los seus descubriméns a la vida. Va trobá un día al retó a la abadía cambiánse de sotana, y al vore que deball portáe pantalóns, se va quedá extrañat y sense sabé qué pensá. Cuan veíe Mossen Millán al pare de Paco li preguntabe per lo chiquet fen aná una expresió afalagadora: - ¿Aón está lo hereu?

Teníe son pare de Paco un gos arguellat y malcarat, que se díe Komtú. Los llauradós traten als seus cans en indiferénsia y crueldat, y es, sense cap duda, la raó per la que eixos animals los adoren.
A vegades lo gos acompañabe al chic a la escola. Caminabe al seu costat sense féli alifares y sense alegría, protegínlo en la seua presénsia. Paco anáe per entonses mol atrafegat tratán de convense al gos de que lo gat de la casa tamé teníe dret a la vida.
Lo gos no u enteníe aixina, y lo pobre gat va tindre que escapás al monte. Cuan Paco va voldre recuperál, son pare li va di que ere inútil perque les alimañes salvaches lo hauríen matat ya.

Los ducs, búhos reals, no solen tolerá que ñague al monte datres animals que puguen vore a la oscurina, com ells. Perseguíen als gats, los mataben y sels minjaben. Desde que va sabé assó, la nit ere pera Paco misteriosa y fae po, y cuan se gitabe parabe be la orella volén escoltá los sorolls de fora. Si la nit ere de los mussols, ducs, caros, chutes u ólipes, lo día perteneixíe als chics, y Paco, als set añs, ere bastán revoltós. Les seues preocupassións y temós durán la nit no li impedíen reñí al eixí de escola. Ere ya per entonses una espéssie de escolanet auxiliá o suplén. Entre los tessoros de los chics de la aldea ñabíe un vell revólver en lo que especulaben de tal modo, que may estabe mes de una semana a les mateixes mans. Cuan per alguna raó - per habél guañat an algún joc o cambalaches - lo teníe Paco, no se separabe de ell, y mentres ajudabe a missa lo portáe a la sintura daball del roquete. Una vegada, al cambiá lo missal y fé la genuflexió, va rellissá l´arma, y va caure a la tarima en una sorollina mol gran. Un momén se va quedá allí, y los dos escolanets se van aviá damún della. Paco va espentá al atre, y va agarrá lo seu revólver. Se va arremangá la sotana, sel va guardá a la sintura, y va contestá al mossen: - Et cum spiritu tuo. - Va acabá la missa, y Mossen Millán va cridá a capítul a Paco, lo va renegá y li va demaná lo revólver. Entonses ya Paco lo habíe amagat detrás del altá. Mossen Millán va registrá al chic, y no li va trobá res. Paco se limitabe a negá, y no lo hagueren tret de les seues negatives tots los verdugos de la antiga Inquissisió. Al final, Mossen Millán se va doná per vensut, pero li va preguntá: 

- ¿Pera qué vols eixe revólver, Paco? ¿A quí vols matá? - A dingú. - Va afegí que lo portáe pera evitá que lo faigueren aná datres chics pijós que ell. Esta eixida va assombrá al retó. Mossen Millán se interessabe per Paco pensán que sons pares eren poc religiosos. Creíe lo mossen que atraén al fill, igual atrauríe als demés de la familia. Teníe Paco set añs cuan va arribá lo obispo, y va confirmá als chics de la aldea. La figura del prelat, que ere un agüelo de pel blang y alta estatura, va impressioná a Paco. En la seua mitra, la seua capa pluvial y lo báculo dorat, li donabe al chiquet la idea aproximada de lo que teníe que sé Deu als sels. Después de la confirmassió va parlá lo obispo en Paco a la sacristía. Lo obispo li díe galopín. May habíe sentit Paco aquella paraula. La conversa va sé aixina:

- ¿Quí es este galopín? -

- Paco, pera serví a Deu y a la seua ilustríssima. -

Lo chic habíe sigut alecsionat. Lo obispo, mol afable, seguíe preguntánli:

- ¿Qué vols sé tú de gran? ¿retó?

- No, siñó.

- ¿General?

- No, siñó, tampoc. Vull sé llauradó, com mon pare.

Lo obispo sen enríe. Veén Paco que teníe éxit, va seguí parlán:

- Y tindre tres parells de mules, y eixí en elles per lo carré majó dién: ¡Tordillaaa Capitanaaa, oxiqué me ca....!

Mossen Millán se va assustá, y li va fé en la ma un gesto indicán que callare. Lo obispo sen enríe. Aprofitán la emossió de aquella visita del obispo, Mossen Millán va escomensá a prepará a Paco y a datres mossets pera la primera comunió, y al mateix tems va dessidí que ere milló fes cómplice de les picardietes de los sagals que censuráls. Sabíe que Paco teníe lo revólver, y no habíe tornat a parláli de ell. Se sentíe Paco segú a la vida. Lo sabaté lo mirabe a vegades en serta ironía - ¿per qué? -, y lo meche, cuan anabe a casa seua, li díe: - Hola, Cabarrús.

Casi tots los veíns y amics de la familia li guardaben a Paco algún secreto: la notíssia del revólver, un vidre trencat a una finestra, lo furt de algunes aumostades de sireres a un hort. Lo mes importán encubrimén ere lo de Mossen Millán. Un día va parlá lo mossen en Paco de coses difíssils perque Mossen Millán li enseñabe a fé examen de consiénsia desde lo primé manamén hasta lo déssim. Al arribá al sexto, lo mossen va dudá un momén, y va di, per fí: - Pással per alt, perque tú no tens pecats de eixa classe encara.

Paco va está cavilán, y va suposá que se deuríe referí a la relassió entre homens y dones. Anabe Paco assobín a la iglesia, encara que sol ajudabe a missa cuan féen falta dos escolanets. A la época de Semana Santa va descubrí grans coses. Durán aquells díes tot cambiabe al templo. Les imaches les tapaben en draps coló violeta, lo altá majó quedabe tapat tamé detrás de una enorme tela malva, y una de les naves ere transformada en un extrañ puesto ple de misteri. Ere lo monumén. La part anterió teníe acsés per una ampla escalinata cuberta de alfombra negra. Al peu de eixes escales, sobre un cuixí gran y blang de rasso estabe gitat un crucifijo de metal cubert en tela violeta, que formabe una figura romboidal sobre los extrems de la creu. Per deball del rombo assomabe la basse, treballada. Los fiels se arrimaben, se aginollaben, y la besaben. Al costat una gran bandeja en dos o tres monedes de plata y moltes mes de cobre. A les sombres de la iglesia aquell puesto silensiós e iluminat, en les escales plenes de candelabros y siris ensesos, li donabe a Paco una impresió de misteri. Deball del monumén, a un puesto invissible, dos homens tocaben en flautes de caña una melodía mol trista. La melodía ere curta y se repetíe hasta lo infinito durán tot lo día. Paco teníe sensassións contradictories mol fortes. Durán lo Dijous y lo Divendres San no sonaben les campanes de la torre. En ves de campanes se sentíen les matraques y carraus. A la bóveda del campanari ñabíen dos enormes silindros de fusta cuberts de fileres de masses. Al girá lo silindro, les masses matraquejaben la fusta. Tota aquella maquinaria estabe damún de les campanes, y teníe un eje empotrat a los dos muros del campanari, y engrassat en pez. Eixes matraques gigáns produíen un soroll de ossos sacsats. Los escolanets teníen dos matraquetes de ma, y les féen soná a la missa. Paco mirabe y sentíe tot alló maravillat. Lo intrigaben sobre tot les estatues que se veíen als dos costats del monumén. Éste pareixíe lo interió de una inmensa cámara fotográfica en lo fuelle estés. La turbassió de Paco prossedíe del fet de habé vist aquelles imaches plenes de pols y desnassades a una esgorfa del templo aon amuntonaben los trastes vells. Ñabíen tamé allí cames de cristos desapegades dels cossos, estatues de mártirs despullats patín. Caps de ecce homos llagrimosos, draps de veróniques penjats del muro, trípodes fets en llistóns de fusta que teníen un busto de dona a dal, y que, cuberts per un manto en forma cónica, se convertíen en Nostra Siñora de los Desamparats. Lo atre escolanet - cuan estaben los dos a la algorfa - exagerabe la seua familiaridat en aquelles figures. Se ficáe a caball de un de los apóstols, y li fotíe cops al cap en los nuguets o nudillos pera vore - díe - si ñabíen ratolíns; li ficabe a un atre un paperet enrollat a la boca com si estiguere fumán o pipán, anabe al costat de San Sebastián, y li arrencabe los dardos del pit pera tornálsi a ficá, cruelmen. Y a un racó se veíe lo túmulo funeral o que se fée aná a les misses de difúns, cubert de draps negres gotejats de sera, mostrabe als cuatre costats una calavera y dos tibies crusades. Ere un puesto a dins del que se amagabe l´atre escolanet, a vegades, y cantabe coses irreveréns. Lo Dissapte de Gloria, per lo matí, los chics anaben a la iglesia portán massetes de fusta que teníen guardades tot lo añ pera aquell fí. Anaben - quí podríe suposáu - a matá judíos. Pera evitá que trencaren los bangs, Mossen Millán fée ficá lo día anterió tres llargs taulóns tombats prop del atrio. Se suponíe o suposabe que los judíos estaben a dins, lo que no ere pera les imaginassións infantils massa suposá. Los chics se assentaben detrás y esperaben. Al di lo mossen als ofissis la paraula resurrexit, escomensaben a fotre cops y se fee una tabalina tremenda, que durabe hasta lo canto del aleluya y lo primé volteo de campanes. Eixíe Paco de la Semana Santa com convalessién de una enfermedat. Los ofissis habíen sigut sensassionals, y teníen noms extrañs: les tiniebles o tenebres, lo sermó de les set paraules, y del beset de Judas, lo de los vels esgarrats. Lo Dissapte de Gloria solíe sé com la reconquista de la llum y la alegría. Mentres doblaben les campanes a la torre - después del silénsio de tres díes - la Jerónima agarrabe pedretes de la glera del riu perque díe que ficánseles a la boca aliviaríen lo mal de quixals.

Paco anabe entonses a casa del retó en atres chics, que se preparaben tamé pera la primera comunió. Lo mossen los instruíe y los aconsellabe que an aquells díes no faigueren maleses. No teníen que reñí ni aná al llavadó públic, lo carassol, aon les dones parlaben massa libremen. Los chics sentíen desde entonses una curiosidat mes viva, y si passaben prop dels rentadós paraben be la orella. Parlán los chics entre ells de la comunió, inventaben perills extrañs y díen que al combregá ere nessessari obrí mol la boca, perque si la hostia consagrada tocabe les dens, lo combregadó caíe mort, y sen anabe dret cap al infern. Un día, Mossen Millán li va demaná al escolanet que lo acompañare a portá la extremaunsió a un dolén grave. Van aná a les afores del poble, aon ya no ñabíen cases, y la gen vivíe a unes coves ubertes a la roca. Se entrabe an elles per un forat rectangulá que teníe al voltán una senefa encalada.

Paco portáe penjada del muscle una bossa de vellut aon lo mossen habíe ficat los objectes litúrgics. Van entrá acachán lo cap y pateján en cuidado. Ñabíe a dins dos cuartos en lo terra de lloses de pedra mal ajustades. Estabe ya oscurín, y al cuarto primé no ñabíe llum. Al segón se veíe sol un cresolet de oli. Una agüeleta, vestida en draps, los va ressibí en un cap de vela ensés. Lo techo de roca ere mol baixet, y encara que se podíe está de peu, lo mossen acacháe lo cap per precaussió. No ñabíe datra ventilassió que la de la porta de fora. La agüela teníe los ulls secs y una expresió de fatiga y de espán gelat. A un racó ñabíe un camastro de taules, y an ell estabe lo dolén. Lo mossen no va di res, la dona tampoc. Sol se sentíe un ronquit acompassat, bronco y persistén, que eixíe del pit del dolén. Paco va obrí la bossa, y lo mossen, después de ficás la estola, va aná traén trossets de estopa y una engerreta en oli, y va escomensá a resá en latín.
La agüela escoltabe en la vista cacha an terra y lo cap de vela a la ma. La silueta del dolén - que teníe lo pit mol eixecat y lo cap mol cacho - se proyectabe al muro, y consevol movimentet del siri fée moures a la sombra. Va descubrí lo mossen los peus del dolén. Eren grans, secs, en cribasses, peus de llauradó. Después va aná al capsal. Se veíe que lo agonisán ficabe tota la energía que li quedabe en aquella horrible faena de respirá. Los estertós eren mes broncos y mes frecuéns. Paco veíe dos o tres mosques que 
revolotejaben per la cara del dolén, y que a la llum teníen reflejos de metal. Mossen Millán va fé les unsións als ulls, al nas, als peus. Lo dolén no sen donabe cuenta. Cuan va acabá lo mossen, li va di a la dona: - Deu lo ressibixque al seu costat. -

La agüela callabe. Li tremolabe a vegades la barbilla, y en aquella tremoló se persibíe lo os de la mandíbula o barra deball de la seua pell arguellada. Paco seguíe mirán per tot arreu. No ñabíe llum, ni aigua, ni foc. Mossen Millán teníe pressa de eixí, pero u dissimulabe perque aquella pressa li pareixíe poc cristiana. Cuan van eixí, la dona los va acompañá hasta la porta en lo siri ensés. No se veíen per allí mes mobles que una cadira desnivellada apoyada contra lo muro. Al cuartet de fora, a un racó y an terra ñabíen tres pedres afumades y un poc de sendra freda. A una estaca clavada al muro, una jaqueta vella. Lo mossen pareixíe aná a di algo, pero va callá. Van eixí. Ere ya de nit, y allá dal se veíen les estrelles o los estels o estrels. Paco va preguntá:

- ¿Eixa gen es pobra, Mossen Millán?

- Sí, fill.

- ¿Mol pobra?

- Mol.

- ¿La mes pobra del poble?

- Quí sap, pero ñan coses pijós que la pobresa. Són desgrassiats per atres raóns.

Lo escolanet veíe que lo mossen contestabe en desgana.

- ¿Per qué? - va preguntá.

- Tenen un fill que podríe ajudáls, pero hay sentit di que está a la gábia o presó.

- ¿Ha matat an algú?

- Yo no u sé, pero no me extrañaríe.

Paco no podíe está callat. Caminabe a fosques per terreno desigual. Recordán al dolén lo escolanet va di:

- Se está morín perque no pot alená. Y ara mon anem, y se quede allí sol.

Caminaben. Mossen Millán pareixíe mol cansat. Paco va afegí - Bueno, en la seua dona. Menos mal.

Hasta les primeres cases ñabíe un bon tros. Mossen Millán li va di al chic que la seua compasió ere virtuosa y que teníe bon cor. Lo chic va preguntá encara si no anabe dingú a vórels perque eren pobres o perque teníen un fill a la presó y Mossen Millán volén tallá lo diálogo interrogatori va assegurá que de un momén al atre lo agonisán se moriríe y pujaríe al sel aon siríe felís. Lo chic va mirá los estels.

- Son fill no té que sé mol roín, pare Millán.

- ¿Per qué?

- Si fore roín, sons pares tindríen dinés. Robaríe.

Lo mossen no va voldre contestá. Y seguíen caminán.

Paco se sentíe felís anán en lo mossen. Sé lo seu amic li donabe autoridat encara que no podríe di de quína forma. Van seguí caminán sense torná a parlá, pero al arribá a la iglesia Paco va repetí una vegada mes:

- ¿Per qué no va a vórel dingú, Mossen Millán?

- ¿Qué importe assó, Paco? Lo que se mor, ric o pobre, sempre está sol encara que vaiguen los demés a vórel. La vida es aixina y Deu que la ha fet sap per qué.

Paco sen enrecordabe de que lo dolén no díe res. La dona tampoc. Ademés lo dolén teníe los peus de fusta com los de les creus trencades y abandonades al perchi de la iglesia.

Lo mossen guardabe la bossa de los óleos u olis. Paco va di que anabe a avisá als veíns pera que anaren a vore al dolén y ajudá a la seua dona. Aniríe de part de Mossen Millán y aixina dingú se negaríe. Lo mossen li va advertí que lo milló que podíe fé ere anássen a casa seua. "Cuan Deu permitix la pobresa y lo doló - va di - es per algo."

- ¿Qué pots fé tú? - va afegí -. Eixes covaches que has vist són misserables pero ne ñan de pijós a datres pobles. Mich convensut, Paco sen va aná cap a casa seua, pero durán lo sopá va parlá dos o tres vegades mes del agonisán y va di que a la seua covacha no teníen ni una mica de lleña pera fé foc. Los pares callaben. La mare anabe y veníe. Paco díe que lo pobre home que se moríe no teníe ni un madalap ni márfega y que estabe gitat damún de unes taules. Lo pare va dixá de tallá pa y lo va mirá. - Es la radera vegada - va di - que vas en Mossen Millán a doná la unsió a dingú. Encara lo chic va parlá de que lo dolén teníe un fill presidiari, pero que no ere culpa del pare. - Ni del fill tampoc.

Paco va está esperán a que lo pare diguere algo mes, pero se va ficá a parlá de atres coses. Com a totes les aldees, ñabíe un puesto a les afores que los llauradós díen lo carassol, a la basse de una cortina de roques que donaben al michdía. Ere calentet al ivern y fresquet al estiu. Allí anaben les dones mes pobres - generalmen ya agüeles - y cusíen, filaben, charráen de lo que passáe al món.

Durán lo ivern aquell puesto estabe sempre de gom a gom. Alguna agüela pentinabe a la seua neta. La Jerónima, al carassol, estabe sempre alegre, y la seua alegría se contagiabe o apegabe a les atres. A vegades, sense mes ni mes, y cuan lo carassol estabe aburrit, se ficabe ella a ballá sola, seguín lo compás de les campanes de la iglesia.

Va sé ella qui va portá la notíssia de la piedat de Paco per la familia agonisán, y va parlá de la ressisténsia de Mossen Millán a donáls ajuda - aixó mol exagerat pera fé efecte - y de la prohibissió del pare del chic. Segóns ella, lo pare habíe dit a Mossen Millán:

- ¿Quí es vosté pera emportás al chic a doná la unsió?

Ere mentira, pero al carassol se creíen tot lo que la Jerónima díe. Ésta parlabe en respecte de molta gen, pero no de les famílies de don Valeriano y de don Gumersindo.

Vintintrés añs después, Mossen Millán recordabe aquells fets, y suspirabe daball de les seues robes, esperán en lo cap apoyat al muro - al puesto de la taca fosca - lo momén de escomensá la missa. Pensabe que aquella visita de Paco a la cova va influí mol en tot lo que habíe de passáli después. "Y va vindre en mí. Yo lo vach portá", afegíe un poc apocadet. Lo escolanet entrabe a la sacristía y díe:

- Encara no ha vingut dingú, Mossen Millán.

U va repetí perque en los ulls tancats, lo mossen pareixíe no sentíl. Y ressitabe pera nell lo escolanet atres parts del románs tal com les recordabe:
... Lo buscaben per los montes,

encara no l´han trobat;

a casa seua anaben en gossos

pera que prengueren lo flat;

ya ventejen, ya ensumen

les robes velles de Paco.

Se sentíen encara les campanes. Mossen Millán tornabe a recordá a Paco. "Pareix que ere ahí cuan va pendre la primera comunió. "Poc después lo chic se va ficá a creixe, y en tres o cuatre añs se va fé casi tan gran com son pare. La gen, que hasta entonses lo cridáe Paquito, va escomensá a díli Paco lo del Molí. Son rebisyayo habíe tingut un molí que ya no molíe, y que empleaben pera almassén de gra, com lo molí de Lillo a La Fresneda, Teruel. Teníe tamé allí un ramadet de cabres. Una vegada, cuan van criá les cabres, casi totes bessoneres, Paco li va portá a Mossen Millán un cabridet o chotet, que se va quedá triscán per lo hort de la abadía.

Poc a poc sen va aná alluñán lo mosso de Mossen Millán. Casi may sel trobabe per la carrera, y no teníe tems pera aná ex profeso o aposta a vórel. Los domenges anabe a missa - al estiu faltabe alguna vegada -, y pera Pascua se confessabe y combregabe, cada añ.

Encara que imberbe encara, lo chic imitabe les maneres de los adultos. No sol anabe al llavadó y escoltabe les converses de les mosses, sino que a vegades elles li díen picardíes y alguna cosa crúa, y ell responíe en bravura. Lo puesto aon anaben a rentá les mosses se díe la plassa del aigua, y ere, efectivamen, una gran plassa ocupada en dos terseres parts per una bassa bastán fonda. A les tardes calentes del estiu algúns mossos anaben a nadá allí completamen en pilota, despullats. Les rentadores féen vore que se escandalissáen, pero sol de labios cap afora. Los seus crits, les seues risses y les frasses que intercambiaben en los mossos mentres a la alta torre crotoraben les sigüeñes, revelaben una alegría primitiva. Paco lo del Molí va aná una tarde allí, y durán mes de dos hores se va exhibí a gust entre les bromes de les rentadores. Li díen paraules provocatives, insults de femella en intensió afalagadora, y alló va sé com la inissiassió a la vida de los mossos soltés. Después de aquell insidén, sons pares li dixaben eixí de nit y torná cuan ya estaben gitats. A vegades Paco parlabe en son pare sobre cuestións de hacienda familiá. Un día van tindre una conversa sobre una materia tan importán com són los arrendaméns de pastures al monte y lo que eixos arriendos los costaben. Pagaben cada añ una suma a un vell duc que may habíe estat a la aldea, y que persibíe aquelles rentes de los llauradós de sing pobles veíns. Paco creíe que alló no ere cabal.

- Si es cabal o no, pregúntalay a Mossen Millán, que es amic de don Valeriano, lo administradó del duc. Ves y vorás en lo que te ix. Ingenuamen Paco lay va preguntá al retó, y éste li va di: - ¡Qué te importe a tú aixó, Paco!

Paco se va atreví a díli - lay habíe sentit a son pare - que ñabíe gen al poble que vivíe pijó que los animals, y que se podíe fé algo pera remediá aquella miseria.

- ¿Quína miseria? - va di Mossen Millán -. Encara ña mes miseria a datres puestos que aquí. Después lo va empendre per aná a nadá a la plassa del aigua dabán de les rentadores. En assó Paco va tindre que callá. Lo mosso anabe adquirín gravedat y solidés. Los domenges per la tarde, en los pantalóns nous de pana, la camisa blanca y lo chaleco ramejat y florit, anabe a jugá a les birles. Desde la abadía, Mossen Millán, lligín lo seu breviari, sentíe lo soroll de les birles chocán entre elles y les monedes de cobre caén an terra, aon les dixaben los mossos pera les apostes. A vegades se assomabe al balcó. Veíe a Paco tan creixcut, y se díe: "Ahí está. Pareix que va sé ahir cuan lo vach batejá". Pensabe lo mossen en tristesa que cuan aquells chics creixíen, se alluñáen de la iglesia, pero tornáen a arrimás al arribá a la vellesa per la amenassa de la mort. En lo cas de Paco la mort va arribá mol abáns que la vellesa, y Mossen Millán lo recordabe a la sacristía profundamen distret mentres esperabe lo momén de escomensá la missa. Sonaben encara les campanes a la torre. Lo escolanet va di:

- Mossen Millán, acabe de entrá a la iglesia don Valeriano. Lo mossen seguíe en los ulls tancats y lo cap apoyat al muro. Lo escolanet recordabe encara lo románs:
... a les pardines del monte
a Paco allí van trobá;
dónat, dónat a la justíssia,
o aquí mateix te matam.

Pero don Valeriano se assomabe ya a la sacristía. "En permís", va di. Vestíe com los siñós de la siudat, pero al chaleco portáe mes botóns que de ordinari, y una grossa cadena de or en varios dijes o relicaris penján que sonaben al caminá. Teníe don Valeriano lo fron estret y los ulls com si fugiren. Lo bigot o mostacho caíe per los costats, de modo que cubríe les comisures de la boca. Cuan parlabe de doná dinés fée aná la paraula dessembolso, que li pareixíe distinguida. Al vore que Mossen Millán seguíe en los ulls tancats sense féli cas, se va assentá y va di: - Mossen Millán, lo radé domenge va di vosté al púlpito que se teníe que olvidá. Olvidá no es fássil, pero aquí estic lo primé.

Lo mossen va afirmá en lo cap sense obrí los ulls. Don Valeriano, dixán lo sombrero a una cadira, va afegí: - Yo la pago, la missa. Díguem lo que val.

Va negá lo mossen en lo cap y va seguí en los ulls tancats. Recordabe que don Valeriano va sé un de los que mes van influí en lo desgrassiat final de Paco. Ere administradó del duc, y, ademés, teníe terres propies. Don Valeriano, satisfet de ell mateix, com sempre, tornabe a parlá:

- Ya dic, fora malquerénsies. En aixó soc com lo meu difún pare.

Mossen Millán sentíe al seu record la veu de Paco. Pensabe en lo día que se va casá. No se va casá Paco a segues, com atres mossos, en una explosió primerenca de dessich. Les coses se van fé desplay y be. Lo primé, la familia de Paco estabe preocupada per les quintes. La probabilidat de que, traén un número baix, tinguere que aná a la mili, los desvelabe a tots. Sa mare de Paco va parlá en lo mossen, y éste li va aconsellá demaná lo favor a Deu y meréixel en actes edificáns.

La mare va proposá a son fill que al arribá la Semana Santa anare a la professó del Divendres en un hábit de penitén, com féen atres, arrastrán als peus descalsos dos cadenes lligades als turmells. Paco se va negá. En añs anteriós habíe vist an aquells peniténs. Les cadenes que portaben lligades als peus teníen, al menos, sis metros de llarg, y sonaben damún de les lloses o la terra apissonada de una manera bronca y terrible. Algúns expiaben aixina quí sap quíns pecats, y portaben la cara descuberta per orde del retó, pera que tots los veigueren. Datres anaben simplemen a demaná algún don, y preferíen cubrís o tapás la cara. Cuan la professó tornabe a la iglesia, al tardet, los peniténs sanguejaben per los calcañás, y al fé avansá cada peu apoyaben lo cos sobre lo costat contrari y se belcaben com a besties baldades. Les cansóns de les beates en aquell rumor de ferros produíen un contraste mol raro. Y cuan los peniténs entraben al templo lo soroll de les cadenes ressonabe mes, daball de les bóvedes. Mentrestán, a la torre sonaben les matraques. Paco recordabe que los peniténs vells portaben sempre la cara descuberta. Les donotes, al vórels passá, díen en veu baixa coses tremendes.

- Mira - díe la Jerónima -. Ahí va Juan lo del carreró de Santa Ana, lo que va robá a la viuda del sastre. Lo penitén suábe y arrastrabe les seues cadenes. Atres dones se portaben la ma a la boca, y díen: - Éixe, Juan lo de les vaques, es lo que li va ficá a sa mare polvos de solimán pa heredála.

Son pare de Paco, tan indiferén a les coses de religió, habíe dessidit lligás les cadenes als turmells. Se va tapá en lo hábit negre y la capucha y se va señí a la sintura lo cordó blang. Mossen Millán no podíe compéndreu, y li va di a Paco:

- No té mérit lo de ton pare perque u fa pera no tindre que apalabrá o aparaulá un mayoral en lo cas de que tú tingues que anáten al servissi militar.

Paco li va repetí aquelles paraules a son pare, y ell, que encara se curabe en sal y vinagre les ñafres de los calcañás, va di: - vech que a Mossen Millán li agrade parlá mes de la cuenta. Per una raó u atra, lo fet va sé que Paco va traure al sorteo un dels números mes alts, y que la alegría desbordabe per casa, y teníen que dissimulála al carré pera no ferí en ella als que habíen tret números baixos.
Lo milló de la novia de Paco, segóns los aldeáns, ere lo treballadora que ere. Durán dos añs abáns de sé novios, Paco habíe passat día tras día al aná al campo frente a la casa de la chica. Encara que fore la primera hora del alba, la roba del llit ya estabe penjada a les finestres, y lo carré no sol agranat y llimpio, sino arruixat o regat y fresquet al estiu. A vegades veíe tamé Paco a la mossa. La saludabe al passá, y ella responíe. En estos dos añs lo saludo va aná fense un poc mes expresiu. Después van intercambiá paraules sobre coses del campo. Al febré, per ejemple, ella preguntabe:
- ¿Has vist ya les cogullades? - No, pero no tardarán - contestabe Paco - perque ya escomense a florí la argilaga.

¿Has vist ya les cogullades? - No, pero no tardarán - contestabe Paco - perque ya escomense a florí la argilaga.


ya escomense a florí la argilaga, archilaga, aliaga

Algún día, en la temó de no trobála a la porta o a la finestra abáns de arribá, se fée Paco presén cridán a les mules y, si alló no ere prou, cantán. Cap a la mitat del segón añ, ella - que se díe Águeda - lo mirabe ya de frente, y li sonreíe. Cuan ñabíe ball anabe en sa mare y sol ballabe en Paco. Mes tart va ñabé un insidén bastán sonat. Una nit lo alcalde va prohibí rondá al sabé que ñabíen tres rondalles diferentes y rivals, y que podríen saltá chispes y violénsia. A pesá de la prohibissió va eixí Paco en los seus, y la parella de la guardia sivil va disoldre la ronda, y lo va detindre an ell. Lo portaben a dormí a la presó, pero Paco va fotre ma als fussils de los guardies y los hi va pendre. La verdat ere que los guardies no se podíen esperá de Paco - amic de ells - una eixida com esta. Paco sen va aná en los dos rifles cap a casa. Al día siguién tot lo poble sabíe lo que habíe passat, y Mossen Millán va aná a vore al mosso, y li va di que lo fet ere grave, y no sol pera nell, sino pera tot lo veinat. - ¿Per qué? - preguntabe Paco.
Recordabe Mossen Millán que habíe ñagut un cas paregut a un atre poble, y que lo Gobern va condená al munissipi a está sense guardia sivil durán deu añs.

- ¿Ten dones cuenta? - Li díe lo mossen, esgleyat.

- A mí no me importe está sense guardia sivil.

- No sigues borinot.

- Dic la verdat, Mossen Millán.

- ¿Pero tú creus que sense guardia sivil se podríe aguantá a la gen? Ña molta maldat al món.

- No u crec.

- ¿Y la gen de les coves? - En ves de portá guardia sivil, se podíen traure les coves, Mossen Millán.

- Iluso. Eres un ensomiadó.

Entre bromes y veres lo alcalde va recuperá los fussils y va colgá de terra l´assunto. Aquell insidén li va doná a Paco serta fama de mosso atrevit. A Águeda li agradabe, pero li donabe una inseguridat y algo de po.

Per fí, Águeda y Paco se van doná paraula de matrimoni. La novia teníe mes ñirvi que la sogra, y encara que se mostrabe humilde y respetuosa, no se enteníen be. Solíe di la mare de Paco: - Aigua mansa. Ojito, fill, cuidadet, que es aigua mansa.

Pero Paco su preníe a broma. Sels de mare. Com tots los novios, va rondá lo carré per la nit, y la vespra de San Juan va omplí de flos y rams verds les finestres, la porta, la teulada y hasta la enchumenera de la casa de la novia.

La boda va sé com tots esperaben. Gran diná, música y ball. Antes de la seremónia moltes camises blanques estaben ya tacades de vi al emperrás los llauradós en beure en bota. Les dones protestaben, y ells díen rién que se habíen de emborrachá les camises pera donáles después als pobres. En eixa expresió - donáles als pobres - se féen la ilusió de que ells no u eren.

Durán la seremónia, Mossen Millán va fé als novios una plática. Li va recordá a Paco que lo habíe batejat y confirmat, y donat la primera comunió. Sabén que los dos novios eren tibios en materia de religió, los recordabe tamé que la iglesia ere la mare comú y la fon, no sol de la vida temporal, sino de la vida eterna. Com sempre, a les bodes algunes dones ploraben y se sonaben o mocaben fen soroll. Mossen Millán va di atres moltes coses, y la radera va sé la siguién: "Este humilde ministre del siñó ha beneít lo vostre bressol, y beneíx en este momén lo vostre llit nupsial - va fé al aire la siñal de la creu -, y beneirá lo vostre catre mortal, si Deu u dispose aixina. In nomine Patris et Filii.... ". Assó del catre mortal li va pareixe a Paco que no veníe al cas. Va recordá un instán los estertós de aquell pobre home al que va portá la unsió sén un chiquet (ere lo únic catre mortal que habíe vist.) Pero lo día no ere pera tristeses. Acabada la seremónia van eixí. A la porta los esperabe una rondalla de mes de quinse músics en guitarres, bandurries, requintos, ferros y panderetes, que va escomensá a tocá rabiosamen. A la torre, lo simbal mes menut voltae y doblae hasta encanás y parás lo soroll. Una mosseta díe veén passá la boda, en un cante apoyat a la cuixa:

- ¡Totes se casen, y yo, mira!

La comitiva va aná a la casa del novio. Les consogres anaben ploriqueján encara. Mossen Millán, a la sacristía, se va desvestí de pressa pera aná lo antes possible a partissipá de la festa. Prop de la casa del novio va trobá al sabaté, vestit de gala. Ere menut, y com casi tots los del ofissi, teníe caderes amples. Mossen Millán, que tutejabe a tot lo món, lo tratabe an ell de vosté. Li va preguntá si habíe estat a la casa de Deu.

- Miro, Mossen Millán. Si alló es la casa de Deu, yo no mereixco está allí, y si no u es, ¿pera qué? Lo sabaté va trobá encara antes de separás del retó un momén pera díli algo extravagán de verdat. Li va di que sabíe de bona tinta que a Madrid lo rey se tambalejabe, y que si caíe, moltes coses cauríen en ell. Com lo sabaté fée auló a vi, lo mossen no li va fé mol cas. Lo sabaté repetíe en una rara alegría: - A Madrid pinten bastos, siñó retó.

Podíe ñabé algo de verdat, pero lo sabaté parlabe fássilmen. Sol ñabíe una persona que en assó se li puguere igualá: la Jerónima. Ere lo sabaté com un gat vell, ni amic ni enemic de dingú, y en tots parlabe. Mossen Millán recordabe que lo periódic o diari de la capital de la provínsia no dissimulabe la seua alarma dabán de lo que passabe a Madrit. Y no sabíe qué pensá. Veíe lo mossen als novios solemnes, als invitats jovens abalotats, y als vells discretamen alegres. Pero no dixáe de pensá en les paraules del sabaté. Éste se habíe ficat, segóns va di, lo traje que va portá a la seua boda, y per assó fée auló a alcanfor. Al seu voltán se agrupaben sis o vuit invitats, los menos adictes y assiduos a la parroquia. "Debíe de está parlánlos - pensabe Mossen Millán - de la próxima caiguda del rey y de que a Madrid pintaben bastos."

Van escomensá a serví vi. A una taula ñabíen primentóns en adobo, feche de pollastre y rabanetes en vinagre pera fé entrá gana. Lo sabaté se servíe mentres triabe entre les botelles que teníe al costat. La mare del novio li va di indicánni una: - Este vi es de los que rasquen.

A la sala del costat estaben les taules parades. A la cuina, la Jerónima arrastrabe la seua pota reumática. Ere ya vella, pero fée riure a la gen jove: - No me dixen eixí de la cuina - díe - perque tenen temó de que en lo meu aliento avinagra o pica lo vi. Pero me done igual o tan me fot. A la cuina está lo bo. Yo tamé sé viure. No me vach casá, pero per detrás de la iglesia vach tindre tots los homens que me apetíen. Solterona, soltera, pero en la clau a la gatera. Les chiques sen enríen escandalisades. Entrabe a la casa lo siñó Cástulo Pérez. La seua presénsia va causá sensassió perque no lo esperaben. Veníe en dos floreros de porcelana embolicats en papé y cuidadosamen lligats en una sinta. "No sé qué es aixó - va di donánloshi a la mare de la novia -. Coses de l´ama." Al vore al retó se li va arrimá: - Mossen Millán, pareix que a Madrid li donarán la volta a la truita.

Del sabaté se podíe dudá, pero confirmat per lo siñó Cástulo, no. Y éste, que ere home prudén, buscabe, al pareixe, lo arrimo de Paco lo del Molí. ¿Per a qué? Habíe sentit lo mossen parlá de elecsións.

A les preguntes del retó, lo siñó Cástulo díe evasiu: "Un runrún que corre". Después, dirigínse al pare del novio, va cridá en alegría: - Lo importán no es si fiquen o trauen al rey, sino sabé si la rosada manté lo tempero de les viñes. Y si no, que u digue Paco.

- Sí que li importen a Paco les viñes en un día com avui - va di algú. En la seua apariénsia simple, lo siñó Cástulo teníe un carácter fort. Se veíe als seus ulls freds y escrutadós.
Al dirigís al retó, antes de di lo que se proposáe, fée un preámbul: "en los respectes deguts....". Pero se veíe que eixos respectes no ne eren mols. Anaben arribán nous invitats y pareixíen está ya tots. Sense donássen cuenta habíen anat colocánse per jerarquíes sossials. Tots de peu, menos lo mossen, se aliniaben contra la paret, al voltán de la sala. La importánsia de cadaú - segóns les propiedats que teníe - determinabe la seua proximidat o alluñamén de la capsalera del cuarto aon ñabíen dos gronsadós y una vitrina en mantóns de Manila y abanicos de nácar, de los que la familia estabe orgullosa. Al costat, a un gronsadó, Mossen Millán. Prop los novios, de peu, ressibín les enhorabones de los que arribaben, y tratán en l´amo del únic automóvil de alquilé que ñabíe a la aldea lo preu del viache hasta la estassió del carril de ferro, ferrocarril, o tren.
L´amo del coche, que teníe la contrata del servissi de correus, díe que li prohibíen portá al mateix tems mes de dos viachés, y ne teníe un apalabrat o aparaulat, de modo que ne seríen tres si portáe als novios. Lo siñó Cástulo va intervindre, y va oferí portáls en lo seu automóvil. Al escoltá este oferimén, lo mossen va ficá atensió. No creíe que Cástulo fore tan amic de la casa. Aprofitán les anades y vingudes de les mosses que servíen, la Jerónima li enviabe algún mensaje al sabaté, y éste los explicabe als mes próxims:

- La Jerónima y yo tenim un telégrafo amorós. En aquell momén una rondalla escomensáe a tocá al carré. Algú va cantá:

A les nines de los novios

relluíen dos brasés;

ella es la flo de la ontina,

y ell es la flo del romé.

La segona cansó después de un llarg espay de alegre jota de ball tornabe a aludí a la boda, com ere natural. La rondalla va seguí en la energía en la que solen tocá los llauradós de mans fortes y cor calén. Cuan van creure que ya habíen tocat bastán, van aná entrán. Van formá un grupo al costat contrari de la capsalera del salón, y van está bebén y charrán. Después van passá tots al minjadó. A la presidénsia se van instalá los novios, los padríns, Mossen Millán, lo siñó Cástulo y algúns atres llauradós acomodats. Lo mossen parlabe de la infánsia de Paco y contabe les seues chiquillades y maleses, pero tamé la seua inquina contra los ducs que mataben per la nit als gats extraviats, y lo seu dessich de obligá a tot lo poble a visitá als pobres de les coves y a ajudáls. Parlán de aixó va vore als ulls de Paco una seriedat plena de dramátiques reserves, y entonses lo mossen va cambiá de tema, y va recordá en benevolénsia lo insidén del revólver, y hasta les seues aventures a la plassa del aigua. No va faltá al diná la perdiu adobada ni la trucha al forn, ni lo capón relleno o farsit. Corríen de ma en ma los porróns, botes, botelles, en vins de diferentes cullites, parades y classes de raím. La notíssia de la boda va arribá al carassol, aon les agüeletes filadores van beure a la salut dels novios lo vi que van portá la Jerónima y lo sabaté. Éste se mostrabe mes alegre y libre de paraula que atres vegades, y díe que los mossens són les úniques persones als que tot lo món diu pare, menos sons fills, que los diuen tíos. Les agüeles aludíen als ressién casats:

- Fresques están ya les nits.

- Lo propi pera dormí en compañía.

Una díe que cuan ella se va casá ñabíe neu hastal ginoll.

- Roín peral novio - va di un atra.

- ¿Per qué?

- Perque tindríe les seues nobleses amagades als riñóns, en la gelada.

- Eh, tú, cul de fanega, cuan enviudos, fícam un parte - va cridá la Jerónima.

Lo sabaté, en mes dessichos de fé riure a la gen que de insultá a la Jerónima, va aná diénli una verdadera letanía de desvergoñes: - Calla, penca del dimoni, pata de afilador, albarda, zurupeta, tía chamusca, estropajo. Calla, que te porto una bona notíssia: la seua Majestat lo rey va envidat y sel emporte la trampa.

- ¿Y a mí qué?

- Que a la república no emplumen a les bruixes.

Ella díe de ella mateixa que volabe en una granera, pero no permitíe que lay digueren los demés. Anabe a contestá cuan lo sabaté va continuá:

- Te u dic a tú, zurrapa, trotona, chirigaita, mochilera, trasgo, pendón, zancajo, pinchatripas, ojisucia, mocarra, fuina....

(Nota: Pedro Saputo, de Braulio Foz, de Fórnols, llibre traduít per mí: - Vaigue en Deu la piltrafa pringada, zurrapa, gitada, vomitada, aubarda arrastrada, tía curtna, tía cachinga, tía juruga, tía chamusca, pingajo, espart, zarandajo, drapot, cullerot, renacuajo, zancajo, espantall, granerot, escarbat, escarabicha, gargall, moc, mocajo, pell de rabosa, fuina, cagachurre, mocarra, pum, pum, callosa, cazcarrosa, chinchosa, mocosa, legañosa, estoposa, mohosa, sebosa, muermosa, asquerosa, ojisucia, ullbruta, podrida, culiparda, hedionda, pudina, picuda, getuda, greñuda, juanetuda, patuda, hocicuda, llanuda, zancuda, diabla, puncha tripes, fogó apagat, caldero aboñat, to - to - to - ottorrrrr... culona, cagona, zullona, moscona, trotona, ratona, chochona, garrullona, sopona, tostona, chanflona, gata chamuscada, gossa parida, morcón reventat, trasgo del barrio, tarasca, estafermo, pendón de Zugarramurdi, chirigaita, ladilla, verruga, caparra, sapo revolcat, jimia escaldada, cantonera, mochilera, cerrera, capagalls... )

La ensalmadora se apartabe mentres ell seguíe en los seus dicharachos. Les velles del carassol se pixaben de riure, y antes de que arribaren les reacsións de la Jerónima, que estabe confosa, va dessidí lo sabaté retirás victoriós. Per lo camí estirabe les orelles a vore lo que díen per detrás. Se sentíe la veu de la Jerónima:

- ¿Quí me anabe a di que eixe monicaco teníe tantes dites al estómec?

Y tornaben a parlá dels novios. Paco ere lo mosso mes pito del poble, y se habíe emportat la novia que mereixíe. Tornaben a aludí a la nit de novios en expresións pujadetes.
Set añs después, Mossen Millán sen enrecordabe de la boda assentat al vell sillón de la sacristía. No obríe los ulls pera evitás la molestia de parlá en don Valeriano, lo alcalde. Sempre li habíe sigut difíssil enténdres en ell perque aquell home no escoltabe may.

Se sentíen a la iglesia les cachusques de don Gumersindo. No ñabíen a la aldea datres botes com aquelles, y Mossen Millán va sabé que ere ell mol abáns de arribá a la sacristía. Anabe vestit de negre, y al vore al retó en los ulls tancats, va parlá en veu baixa pera saludá a don Valeriano. Va demaná permís pera fumá o pipá, y va traure la petaca o sigarrera. Entonses, Mossen Millán va obrí los ulls.

- ¿Ha vingut algú mes?- va preguntá.

- No, siñó - va di don Gumersindo disculpánse com si tinguere ell la culpa -. No hay vist com qui diu un alma a la iglesia. Mossen Millán pareixíe mol cansat, y va torná a tancá los ulls y a apoyá lo cap al muro. En aquell momén va entrá
l´escolanet, y don Gumersindo li va preguntá:

- Eh, sagal. ¿Saps per quí es la missa?

Lo chic va recorre al románs en ves de contestá:
Viva Paco lo del Molí

y Águeda la del bon garbo,

que ahir sol eren novios,

y ara están ya desposats.

- No lo digues tot, sagal, perque aquí, lo alcalde, te portará a la presó.

Lo escolanet va mirá a don Valeriano, assustat. Éste, en la vista perduda al techo, va di:

- Cada broma vol lo seu tems y puesto.

Se va fé un silénsio penós. Mossen Millán va obrí los ulls un atra vegada, y se va trobá en los de don Gumersindo, que murmurabe: - La verdat es que no sé si molestám en lo que diu. Lo mossen va intervindre dién que no ñabíe cap raó pera molestás. Después va maná al escolanet que ixquere a la plassa a vore si ñabíe gen esperán pera la missa. Solíe quedás allí algún grupet hasta que les campanes acababen de tocá. Pero lo mossen volíe evitá que lo escolanet diguere la part del románs a la que se parlabe dell:
Ya lo porten costa amún

pel caminet del fossá...

aquell quel va batejá,

Mossen Millán lo retó,

en confessió desdel coche

li escoltabe los pecats.

Estabe don Gumersindo sempre parlán de la seua propia bondat - com qui diu - y de la gen desagraída que li tornáe mal per be. Assó li pareixíe espessialmén adecuat dabán del retó y de don Valeriano en aquell momén. Va tindre un arrang generós:

- Mossen Millán. ¿Me sen, siñó retó? Aquí ñan dos duros pera la missa de avui.

Lo mossen va obrí los ulls, mich adormit, y va advertí que lo mateix oferimén habíe fet don Valeriano, pero que li agradabe di la missa sense que dingú la pagare. Va ñabé un llarg silénsio. Don Valeriano enrollabe la seua cadeneta al dit índice y después la dixáe rellissá. Les chapetes sonaben. La una teníe un ris de pel de la seua difunta dona. L´atre, una reliquia del san pare Claret heredada de son rebisyayo. Parlabe en veu baixa de los preus de la llana y del cuero, sense que dingú li contestare. Mossen Millán, en los ulls tancats, recordabe encara lo día de la boda de Paco. Al minjadó, una siñora habíe perdut una arracada, y dos homens anaben a cuatre potes buscánla. Mossen Millán pensabe que a les bodes sempre ña una dona a la que li cau una arracada, y la busque, y no la trobe. La novia, perduda la blancó de la primera hora del matí - per lo insomnio de la nit anterió -, habíe recuperat los seus colós. De cuan en cuan li preguntabe al novio (ya home) quína hora es. Y a mija tarde sen van aná a la estassió portats per lo siñó Cástulo.

La majó part de los invitats habíen eixit al carré a despedí als novios en vives y bromes. Mols desde allí van torná a les seues cases. Los mes jovens encara sen van aná al ball. Se entreteníe Mossen Millán en aquelles memories pera evitá escoltá lo que díen don Gumersindo y don Valeriano, que parlaben, com sempre, sense escoltás la un al atre.

Tres semanes después de la boda van torná Paco y la seua dona, y lo domenge siguién se van selebrá elecsións. Los nous consejals eren jovens, y en la exepsió de algúns, segóns don Valeriano, gen baixa. Son pare de Paco va vore que tots los que en ell habíen eixit elegits se consideraben contraris al duc y contraris al sistema de arrendaméns de les pastures. Al sabé aixó Paco lo del Molí, se va sentí felís, y va creure per primera vegada que la política valíe pera algo. "Li traurem la herba al duc", repetíe.

Lo resultat de les elecsións va dixá a tots una mica extrañats. Lo mossen estabe en la boca uberta. Ni un sol de los consejals se podíe di que fore home de costums religioses. Va cridá a Paco y li va preguntá:
- ¿Qué es assó que me han dit de los montes del duc?

- Res - va di Paco -. La verdat. Venen tems nous, Mossen Millán.

- ¿Quínes novedats són eixes?

- Pos que lo rey sen va en la música a un atra part, y lo que yo dic: bon viache.

Pensabe Paco que lo mossen li parlabe an ell perque no se atrevíe a parláli de alló a son pare. Va afegí:

- Digue la verdat, Mossen Millán. Desde aquell día que vam aná a les coves a portá lo san oli sap vosté que yo y datres cavilem pera remediá eixa vergoña. Y mes ara que se ha presentat la ocasió.

- ¿Quína ocasió? Assó se fa en dinés. ¿De aón los traureu?

- Del duc. Pareix que als ducs los ha arribat lo seu San Martín o Martí.

- Calla, Paco. Yo no dic que lo duc tingue sempre raó. Es un ser humano tan falible com los demés, pero se té que aná en eixes coses en peus de plom, y no abalotá a la gen ni remoure les baixes passións.

Les paraules del jove van sé comentades al carassol. Díen que Paco li habíe dit al retó:
"Als reys, als ducs y als mossens los passarem a gaviñet, com als gorrinos pera San Martín". Al carassol sempre se exagerabe. Se va sabé que lo rey habíe fugit de España (com al 2020 lo ex rey emérit Juan Carlos I). La notíssia va sé tremenda pera don Valeriano y pera lo mossen. Don Gumersindo no volíe créuressu, y díe que eren coses del sabaté. Mossen Millán va está dos semanes sense eixí de la abadía, anán a la iglesia per la porta del hort y evitán parlá en dingú. Lo primé domenge va aná molta gen a missa esperán la reacsió de Mossen Millán, pero lo mossen no va fé cap alusió. En vista de aixó lo domenge siguién estáe lo templo forro o buit. Paco buscabe al sabaté, y lo trobabe serio y reservat. Mentrestán, la bandera tricoló flotabe al aire al balcó de la casa consistorial, ajuntamén o casa de la vila, y damún de la porta de les escoles. Don Valeriano y don Gumersindo no apareixíen per cap puesto, y Cástulo buscabe a Paco, y se exhibíe en ell, pero jugabe en dos baralles, y cuan veíe al retó li díe en veu baixa:

- ¿Aón pararem, Mossen Millán?

Se van tindre que repetí les elecsións a la aldea perque habíe ñagut insidéns que, a juissi de don Valeriano, la van fé ilegal. A la segona tanda son pare de Paco li va sedí lo puesto a son fill. Lo mosso va sé elegit.

A Madrid van suprimí los bens de señorío, de origen medieval y los van incorporá als munissipis. Encara que lo duc alegabe que los seus montes no entraben an aquella clasificassió, les sing aldees van acordá, per inissiativa de Paco, no pagá mentres los tribunals dessidíen. Cuan Paco va aná a dílay a don Valeriano, éste se va quedá un rato mirán al techo y jugán en lo guardapel de la difunta. Per fí se va negá a donás per enterat, y va demaná que lo munissipi lay comunicare per escrit.

La notíssia va sirculá pel poble. Al carassol se díe que Paco habíe amenassat a don Valeriano. Atribuíen a Paco totes les arrogánsies y desplantes als que no se atrevíen los demés. Volíen al carassol a la familia de Paco y a datres, que encara que teníen terres, traballaben de sol a sol. Les dones del carassol anaben a missa, pero se divertíen mol en la Jerónima cuan cantabe aquella cansó que escomensabe:
Lo mossen li va di al ama
que se li gitare als peus...

No se sabíe exactamen lo que planejabe l´ajuntamén "en favor de los que vivíen a les coves", pero la imaginassió de cadaú treballabe, y les esperanses de la gen pobra creixíen. Paco se habíe pres mol en serio lo problema, y los plenos del munissipi no trataben de atra cosa. Paco va enviá a don Valeriano l´acord del munissipi, y lo administradó lo va transmití al seu amo. La resposta telegráfica del duc va sé la siguién: Dono orde als meus guardes de que vigilon los meus montes, y disparon sobre consevol animal o persona que entro an ells. Lo munissipi té que féu pregoná pera evitá la pérdua de bens o de vides humanes.
Al lligí esta resposta, Paco va proposá al alcalde que los guardes foren destituíts, y que los donaren un cárrec milló retribuít al sindicat de riegos, a l´horta. Estos guardes no ne eren mes que tres, y van asseptá conténs. Les seues carabines van aná a pará a un racó del salón de plenos, y los ramats de bestiá del poble entraben als montes del duc sense cap dificultat. Don Valeriano, después de consultá varies vegades en Mossen Millán, se va arriesgá a cridá a Paco, que va acudí a casa seua. Ere la de don Valeriano gran y siñorial, en balcóns volats y porta de cochera. Don Valeriano se habíe proposat sé consiliadó y raonable, y lo va invitá a berená. Li va parlá del duc de una manera familiá y ligera. Sabíe que Paco solíe acusál de no habé estat may a la aldea, y assó no ere verdat. Tres vegades habíe vingut en los radés añs a vore les sues propiedats, pero no va fé nit an aquell poble, sino al del costat. Y encara sen enrecordabe don Valeriano de que cuan lo siñó duc y la siñora duquesa parlaben en lo guarda mes agüelo, y éste escoltabe en lo sombrero a la ma, va passá una anécdota memorable. La siñora duquesa li preguntabe al guarda per cada una de les persones de la seua familia, y al preguntáli per lo fill gran, don Valeriano sen enrecordabe de les mateixes paraules del guarda, y les repetíe:

- ¿Quí, Miquel?- va di lo guarda -. ¡Tócoli vuecencia los collóns a Miguelico, que está a Barchinona guañán nou pessetes diaries!

Don Valeriano sen enríe. Tamé va riure Paco, encara que de sopetó se va ficá serio, y va di:

- La duquesa pot sé bona persona, y en assó no me fico. Del duc hay sentit coses de mes y de menos. Pero res té que vore en lo nostre assunto.

- Assó es verdat. Pos be, anán al gra, pareix que lo siñó duc está disposat a negossiá en

vosté - va di don Valeriano.

- ¿Sobre lo monte? - don Valeriano va afirmá en lo gesto -. No ña res a negossiá, mes que acachá lo cap.

Don Valeriano no díe res, y Paco se va atreví a afegí:

- Pareix que lo duc temple mol al antic.
Seguíe don Valeriano en silénsio, mirán cap al techo.

- Un atra jota cantem per aquí - va afegí Paco.

Per fí va parlá don Valeriano:

- Parles de acachá lo cap. ¿Quí l´ha de acachá? Sol l´acachen los cabestros.

- Y los homens honrats cuan ña una ley.

- Ya u vech, pero lo abogat del siñó duc pense de un atra manera. Y ñan leys y leys.

Paco se va serví vi dién entre dens: en permís. Esta menuda libertat va ofendre a don Valeriano, que va sonriure, y va di: servíxques, cuan Paco ya habíe omplit la seua tassa o lo seu gotet.

Va torná Paco a preguntá:

- ¿De quína manera negossiará lo duc? No fa falta mes que dixá los montes, y no torná a pensá en lo assunto.

Don Valeriano mirabe la tassa de Paco, y se atussabe desplay los bigots, que estaben tan llepats y redons, que pareixíen postissos. Paco va murmurá:

- Ñauríe que vore quíns papés té lo duc sobre eixos montes. ¡Si es que ne té algún!

Don Valeriano estabe irritat:

- Tamé en assó te equivoques. Son mols siglos de usansa, y assó té forsa. No se desfá en un día lo que se ha fet en cuatressens añs. Los montes no son botelletes de vi - va afegí veén que Paco tornabe a servís -, sino fuero (fur, for, forum). Fuero de reys (de Aragó).

- Lo que van fé los homens, los homens u desfán, crec yo.

- Sí, pero de home a home ña algo.

Paco negabe en lo cap.

- Sobre este assunto - va di bebénse lo segón gotet y chascán la llengua - dígueli al duc que si té tans drets, pot víndre a deféndrels ell mateix, pero que porto un rifle nou, perque los de los guardes los tenim natros.

- Paco, pareix mentira. ¿Quí anabe a pensá que un home en un jaral y un parell de mules tinguere alé pera parlá aixina? Después de aixó no me quede res mes que vore al món.

Acabada la entrevista, don Valeriano li va comunicá los termes al duc, éste va torná a enviá ordens, y lo administradó, pessigat entre dos focs, no sabíe qué fé, y va acabá per anássen del poble después de vore a Mossen Millán, contáli a la seua manera lo passat y díli que lo poble se gobernabe per les parladuríes del carassol. Atribuíe a Paco amenasses y insults, y insistíe mol en aquell detall de la botella y lo gotet. Lo mossen unes vegades lo escoltabe y datres no.
Mossen Millán movíe lo cap en llástima recordán tot alló desde la seua sacristía. Tornabe lo escolanet a apoyás a la porta, y com no podíe estás cotet, fregabe una bota contra
l´atra, y mirán al retó recordabe encara lo románs:
Entre cuatre lo portaben

cap a dins del sementeri,

mares, les que teníu fills,

Deu tos los conservo sanos,

y lo san Ángel de la Guarda....
Lo románs parlabe después de atres reos que van morí tamé allavonses, pero lo escolanet no sen enrecordabe dels noms. Tots habíen sigut assessinats aquells mateixos díes. Encara que lo románs no díe assó, sino ejecutats.

Mossen Millán recordabe. Als radés tems la fe religiosa de don Valeriano se habíe debilitat bastán. Solíe di que un Deu que permitíe lo que estabe passán, no mereixíe tans miraméns. Lo mossen lo escoltabe fatigat. Don Valeriano habíe regalat añs atrás una reixa de ferro de forja pera la capella del Cristo, y lo duc habíe pagat los gastos de reparassió de la bóveda de la iglesia dos vegades. Mossen Millán no coneixíe lo vissi de la ingratitut. Al carassol se díe que en lo llogué de les pastures, dinés que anaben a pará al munissipi, se féen plans pera millorá la vida de la aldea. Beneíen a Paco lo del Molí, y lo elogio mes frecuén entre aquelles agüeletes del carassol ere di que los teníe ben ficats.

Al poble del costat estaben canalissán l´aigua potable y portánla hasta la plassa. Paco lo del Molí teníe un atre plan - lo seu poble no nessessitabe ya aquella millora -, y pensabe en les coves, y se imaginabe als seus habitáns sempre agonisán entre estertós, sense llum, ni foc, ni aigua, ni aire que respirá.

Als terrenos del duc ñabíe una ermita y la festividat se selebráe un día de estiu, en romería.

Los romeros féen eixe día regalos al mossen, y lo munissipi li pagabe la missa. Aquell añ se va desentendre l´alcalde, y los llauradós van seguí lo seu ejemple. Mossen Millán va cridá a Paco, que li va di que tot obeíe a un acord del ajuntamén.

- ¿L´ajuntamén, dius? ¿Y qué es l´ajuntamén? - preguntabe lo mossen, enrabiat.

Paco sentíe vore a Mossen Millán tan abalotat, y li va di que com aquells terrenos de la ermita habíen sigut del duc, y la gen estabe en contra dell, se compreníe la geló del poble en la romería. Mossen Millán va di en un momén de passió:

- ¿Y quí eres tú pera díli al duc que si ve als montes no donará mes de tres passes perque lo esperarás en la carabina de un dels guardes? ¿No saps que assó es una amenassa criminal?

Paco no habíe dit res de alló. Don Valeriano mentíe. Pero lo mossen no volíe escoltá les raóns de Paco.

En aquells díes lo sabaté estabe ñirviós y desorientat, una cosa destronada. Cuan li preguntaben, díe:

- Ting barruntos.

Sen enfotíen de ell al cárcol, pero lo sabaté díe:

- Si la cantrella trobe la pedra, o la pedra trobe a la pichella, mal pera la barrala.

Eixes paraules misterioses no aclaríen gran cosa la situassió. Lo sabaté se habíe passat la vida esperán alló, y al vóreu arribá, no sabíe qué pensá ni qué fé. Algúns consejals li van oferí lo cárrec de sobresequié - pera resoldre los problemes de competénsia en les aigües de la séquia majó o prinsipal.

- Grássies - va di ell -, pero yo me ateng al refrán que diu: sabaté a les teues sabates.

Poc a poc se va aná arrimán al retó. Lo sabaté teníe que está en contra del que manabe, no importabe la doctrina o lo coló. Don Gumersindo sen habíe anat tamé a la capital de la provínsia, lo que molestabe bastán al retó. Éste díe:

- Tots sen van, pero yo, encara que puguera, no men aniría. Es una dessersió.

A vegades lo mossen pareixíe tratá de entendre a Paco, pero de pronte escomensabe a parlá de la falta de respiate (paraula del agüelo sebeta) de la poblassió y del seu propi martiri. Les seues discusións en Paco sempre acababen en assó: en oferís com a víctima. Paco sen enríe: - Pero si dingú vol matál, Mossen Millán.

La rissa de Paco ficáe al retó frenétic, y ben just podíe dominá los seus nervis.

Cuan la gen escomensabe a olvidás de don Valeriano y don Gumersindo, éstos van torná a la aldea. Pareixíen segús de ells mateixos, y selebraben conferénsies en lo mossen, a diari. Lo siñó Cástulo se arrimabe, curiós, pero no podíe averiguá res. No sen fiaben dell. Un día del mes de juliol la guardia sivil de la aldea sen va aná en ordens de consentrás - segóns díen - an algún puesto aon acudíen les forses de tot lo districte. Los consejals sentíen alguna amenassa al aire, pero no podíen concretála.

Va arribá a la aldea un grupet de siñorets en vergues y pistoles, algúns fotíen veus histériques. May habíen vist gen tan pocavergoña. Normalmen an aquells tíos afeitats y fins com a dones los díen al carassol pijaitos, pijos. Lo primé que van fé va sé fótreli una palissa tremenda al sabaté, sense que li valguere pera res la seua neutralidat. Después van matá a sis llauradós - entre ells cuatre de los que vivíen a les coves - y van dixá los seus cossos a les cunetes de la carretera entre lo poble y lo carassol. Com los gossos acudíen a llepá la sang, van ficá a un dels ex guardes del duc de vigilánsia pera esbarráls. Dingú preguntabe. Dingú compreníe. No ñabíen guardies sivils que ixqueren al pas de los forastés.

A la iglesia, Mossen Millán va anunsiá que estaríe lo Santíssim exposat día y nit, y después va protestá dabán don Valeriano - al que los siñorets habíen fet alcalde - de que hagueren matat als sis llauradós sense donáls tems de confessás. Lo mossen se passabe lo día y part de la nit resán. Lo poble estabe assustat, y dingú sabíe qué fé. La Jerónima anabe y veníe, menos charradora que de costum. Pero al carassol insultabe als siñorets forastés, y demanabe pera nells tremendos cástics. Aixó no ere obstácul pera que cuan veíe al sabaté li parlare de lleña, de bandeo, de vares de medí y de atres coses que aludíen al varandel. Preguntabe per Paco, y dingú sabíe donáli raó. Habíe desaparegut, y lo buscaben, assó ere tot.

Al día siguién de habéssen enfotut la Jerónima del sabaté, éste va apareixe mort al camí del carassol en dos tiros al cap. La pobre dona va aná a ficáli damún un llansol, y después se va tancá a casa, y va está tres díes sense eixí. Después va torná a assomás al carré poc a poc, y hasta se va arrimá al carassol, aon la van ressibí en renecs y insults. La Jerónima plorabe (dingú la habíe vist plorá may), y díe que se mereixíe que la mataren a codolades, com a una serp. Pocs díes mes tart, al carassol, la Jerónima tornabe a les seues bufonades mesclánles en juraméns y amenasses. Dingú sabíe cuán mataben a la gen. Es a di, u sabíen, pero dingú los veíe. U féen per la nit, y durán lo día lo poble pareixíe en calma. Entre la aldea y lo carassol habíen aparegut abandonats cuatre cadávers mes, los cuatre de consejals. Mols de los habitáns estaben fora de la aldea segán. Les seues dones seguíen anán al carassol, y repetíen los noms de los que anaben caén. A vegades resáen, pero después se ficaben a insultá en veu resselosa a les dones de los rics, espessialmén a la Valeriana y a la Gumersinda. La Jerónima díe que la pijó de totes ere la dona de Cástulo, y que per nella habíen matat al sabaté.

- No es verdat - va di algú -. Es perque lo sabaté diuen que ere agén de Russia.

Dingú sabíe qué ere la Russia, y tots pensaben en la yegua roija de la taberna, que se díe aixina.

Pero alló no teníe cap sentit. Tampoc u teníe res de lo que passabe al poble. Sense atrevís a eixecá la veu escomensaben en les sues charradotes:

- La Cástula es una verruga peluda.

- Una estaferma.

La Jerónima no se quedabe curta:

- Un arreclau cebollero.

- Una liendre sebosa.

- A casa seua - afegíe la Jerónima - fa pudó a fogaril pixat.

Habíe sentit di que aquells siñorets de la siudat mataríen a tots los que habíen votat contra lo rey. La Jerónima, al mich de la catástrofe, persibíe algo mágic y sobrenatural, y sentíe per tot arreu la auló metálica de sang. Sin embargo, cuan desde lo carassol sentíe les campanes y a vegades lo yunque del ferré fen contrapún, no podíe evitá algún meneo de sayes. Después maldíe un atra vegada, y li díe potes guarres a la Gumersinda. Tratabe de averiguá qué habíe sigut de Paco lo del Molí, pero dingú sabíe res mes, sol que lo buscaben. La Jerónima se donabe per enterada, y díe:

- An eixe bon mosso no lo enchamparán aixina com aixina.

Aludíe un atra vegada a les coses que habíe vist cuan de chiquet li cambiabe los pañals o bolqués.

Desde la sacristía, Mossen Millán recordabe la horrible confusió de aquells díes, y se sentíe pesarós y confundit. Disparos per la nit, sang, males passións, parladuríes, barrabassades de aquella gen forastera, que, sin embargo, pareixíe educada. Y don Valeriano se lamentabe de lo que passáe y al mateix tems espentabe als siñorets de la siudat a matá mes gen. Pensabe lo mossen en Paco. Son pare estabe aquells díes a casa. Cástulo Pérez lo habíe garantisat dién que ere blat llimpio. Los atres rics no se atrevíen a fé res contra nell esperán fótreli la ma damún al fill.

Dingú mes que son pare de Paco sabíe aón estabe son fill. Mossen Millán va aná a casa seua. - Lo que está passán al poble - va di - es una calamidat y no té nom.

Son pare de Paco lo escoltabe sense contestá, una mica blancot. Lo mossen va seguí parlán. Va vore aná y víndre a la jove dona com una sombra, sense riure ni plorá. Dingú plorabe y dingú sen enríe al poble. Mossen Millán pensabe que sense rissa y sense plos la vida podíe sé horrible com un malsón. Per un de eixos moviméns en los que la amistat té a vegades nessessidat de mostrás de mérit, Mossen Millán va doná la impresió de que sabíe aón estabe amagat Paco. Donán a entendre que u sabíe, lo pare y la mare teníen que agraíli lo seu silénsio. No va di lo mossen concretamen que u sapiguere, pero u va dixá caure. La ironía de la vida va voldre que son pare de Paco caiguere an aquella lloseta, ratera, visc, trampa. Va mirá al retó pensán pressisamén lo que Mossen Millán volíe que pensare: 

"Si u sap, y no u ha descubert, es un home honrat y sansé". Esta reflexió li va fé sentís milló. Al llarg de la conversa son pare de Paco va revelá lo amagatall del fill, creén que no li díe res nou al retó. Al sentíl, Mossen Millán va ressibí una tremenda impresió.
"Ah - se va di -, mes valdríe que no me u haguere dit. ¿Per qué hay de sabé yo que Paco está amagat a les Pardines?" Mossen Millán teníe temó, y no sabíe concretamen de qué. Sen va aná pronte, y estabe dessichán vores dabán dels forastés de les pistoles pera demostrás an ell mateix la seua lealtat a Paco y lo seu aplom. Aixina va sé. En vano van está lo senturió y los seus amics parlán en ell tota la tarde. Aquella nit Mossen Millán va resá y va dormí en una calma que fée tems que no coneixíe.

En son demá de matí va ñabé una reunió a la casa de la vila, y los forastés van fé discursos y van doná grans veus. Después van cremá la bandera tricoló y van obligá a acudí a tots los veíns del poble y a saludá eixecán lo bras cuan u manabe lo senturió. Éste ere un home en cara de bondat y portabe ulleres fosques. Ere difíssil imaginá an aquell home matán a dingú. Los llauradós creíen que aquells homens que féen gestos innessessaris y fotíen taconades y pegaben crits estaben mal del cap, pero veén a Mossen Millán y a don Valeriano assentats a puestos de honor, no sabíen qué pensá. Ademés de los assessinatos, lo únic que aquells homens habíen fet al poble ere tornáli los montes al duc. Dos díes después don Valeriano estabe a la abadía frente al retó. En los dits grossos a les sises del chaleco - lo que lo fée pareixe mes importán - mirabe al mossen als ulls.

- Yo no li vull mal a dingú, com qui diu, pero ¿no es Paco un dels que mes se han siñalat? Es lo que yo dic, siñó retó: per menos ne han caigut datres.

Mossen Millán díe: - Díxol en pas. ¿Pera qué escampá mes sang?

Y li agradabe, sin embargo, doná a entendre que sabíe aón estabe amagat. De eixe modo li mostrabe al alcalde que ere capás de noblesa y lealtat. La verdat ere que buscaben a Paco frenéticamen. Habíen portat a casa seua gossos de cassera que van ensumá les seues robes y sabates velles. Lo senturió de la cara bondadosa y les ulleres fosques va arribá en aquell momén en dos mes, y habén sentit les paraules del retó, va di: - No volem reblanits mentals. Estem llimpián lo poble, y lo que no está en natros está en contra.

- ¿Vostés creuen - va di Mossen Millán - que soc un reblanit mental?

Entonses tots se van ficá raonables.

- Les raderes ejecussions - díe lo senturió - se han fet sense privá als reos de res. Han tingut hasta la extremaunsió. ¿De qué se queixe vosté? Mossen Millán parlabe de algúns homens honrats que habíen caigut, y de que ere nessessari acabá en aquella grilladura.

- Digue vosté la verdat - va di lo senturió traén la pistola y ficánla damún de la taula -. Vosté sap aón se amague Paco lo del Molí. Mossen Millán pensabe si lo senturió hauríe tret la pistola pera amenassál o sol pera aliviá lo seu sinto de aquell pes. Ere un movimén que li habíe vist fé atres vegades. Y pensabe en Paco, al que va batejá, al que va casá. Recordabe en aquell momén detalls, com los mussols de la nit cassán gats y la auló de les perdius en escabeche. Potsé de aquella resposta depenguere la vida de Paco. Lo volíe mol, pero los seus afectes no eren per l'home en si mateix, sino per Deu. Ere lo seu un cariño per damún de la mort y de la vida. Y no podíe di mentires o mentides.

- ¿Sap vosté aón se amague? - Li preguntaben a un tems los cuatre.

Mossen Millán va contestá baixán lo cap. Ere una afirmassió. Podíe sé una afirmassió. Cuan sen va doná cuenta ere tart. Entonses va demaná que li prometigueren que no lo mataríen. Podríen jusgál, y si ere culpable de algo, tancál a la presó, pero no cometre un crimen mes. Lo senturió de la expresió bondadosa va prometre. Entonses Mossen Millán va revelá lo amagatall de Paco. Va voldre fé después atres salvedats en lo seu favor, pero ya no lo escoltaben. Van eixí en tropel, y lo mossen se va quedá sol. Espantat de ell mateix, y al mateix tems en un sentimén de liberassió, se va ficá a resá.

Mija hora después arribabe lo siñó Cástulo dién que lo carassol se habíe acabat perque los siñorets de la siudat habíen fet dos arruixades de ametralladora, y algunes dones van caure, y les atres van eixí chillán y dixán un rastre de sang, com una volada de muixons después de una perdigonada. Entre les que se van salvá estabe la Jerónima, y al díu, Cástulo va afegí: Ya se sap. Mala herba...

Lo mossen, veén riure a Cástulo, se va portá les mans al cap, blang com un papé. Y, sin embargo, aquell home no habíe denunsiat, pot sé, lo amagatall de dingú. ¿De qué se escandalisabe? - se preguntabe lo mossen en horror -. Va torná a resá. Cástulo seguíe parlán y díe que ñabíen onse o dotse dones ferides, ademés de les que habíen mort al mateix carassol. Com lo meche estabe a la presó, no ere fássil que se salvaren totes.

Al día siguién lo senturió va torná sense Paco. Estabe cabrejat. Va di que al aná a entrá a les Pardines lo fugitiu los habíe ressibit a tiros. Teníe una carabina de les de los guardes de montes, y arrimás a les Pardines ere arriesgá la vida. Demanabe al retó que anare a parlamentá en Paco. Ñabíen dos homens de la senturia ferits, y no volíe que sen arriesgare cap mes.
Un añ después Mossen Millán recordabe aquells epissodios com si los haguere viscut lo día de abáns. Veén entrá a la sacristía al siñó Cástulo - lo que un añ abáns sen enríe de los crimens del carassol - va torná a tancá los ulls y a dís an ell mateix:
"Yo vach denunsiá lo puesto aon Paco se amagabe (amagatall). Yo vach aná a parlamentá en ell. Y ara....". Va obrí los ulls, y va vore als tres homens assentats enfrente. Lo del mich, 
don Gumersindo, ere un poc mes alt que los atres. Les tres cares miraben impassibles a Mossen Millán. Les campanes de la torre van dixá de tocá en tres cops finals graves y separats, y la seua vibrassió se va quedá al aire un bon rato.
Lo siñó Cástulo va di:

- En lo respecte degut. Yo voldría pagá la missa, Mossen Millán. U díe ficán la ma a la burchaca. Lo mossen va negá, y li va torná a maná al escolanet que ixquere a vore si ñabíe gen. Lo chic va eixí, com sempre, en lo romans al seu record:

A les romigueres del camí

lo mocadó se ha dixat,

los muixons passen depressa,

los nugols passen desplay....

Va ajuntá una vegada mes Mossen Millán los ulls, en lo colse dret al bras del sillón y lo cap a la ma. Encara que habíe acabat les seues orassions, fée vore que seguíe en elles pera que lo dixaren en pas. Don Valeriano y don Gumersindo li explicaben a Cástulo al mateix tems y tratán cada un de cubrí la veu del atre que tamé ells habíen volgut pagá la missa. Lo escolanet tornabe mol exitat, y sense pugué di a un tems totes les notíssies que portabe:

- Ña una mula a la iglesia - va di, per fí.

- ¿Cóm?

- Cap persona, pero una mula ha entrat per alguna part, y camine entre los bangs.

Van eixí los tres, y van torná pera di que no ere una mula, sino lo potro de Paco lo del Molí, que solíe bambá solt per lo poble. Tot lo món sabíe que son pare de Paco estabe dolén, y les dones de la casa, mich loques. Los animals y la poca hassienda que los quedabe, abandonats.

- ¿Has dixat uberta la porta del atrio cuan has eixit? - preguntabe lo mossen al escolanet.

Los tres homens asseguraben que les portes estaben tancades. Sonrién agramen va afegí don Valeriano: - Aixó es una maula. Y una malquerensia. Se van ficá a cavilá quí podíe habé embutit al potro a dins de la iglesia. Cástulo díe que la Jerónima.

Mossen Millán va fé un gesto de baldamén, y los va demaná que tragueren lo animal del templo. Van eixí los tres en lo escolanet. Van formá una ampla fila, y van aná acossán al potro en los brassos uberts. Don Valeriano díe que alló ere un sacrilegio, y que se tindríe que torná a consagrá lo templo. Los atres creíen que no. Seguíen encorrén al animal. A una reixa - la de la capella del Cristo - un dimoni de forja pareixíe fé clucaines. San Juan a la seua hornacina alsabe lo dit y mostrabe lo ginoll despullat com de femella.
Don Valeriano y Cástulo, en la seua exitassió, alsaben la veu com si estigueren a un corral: - ¡Riá! ¡Má! Lo potro corríe per lo templo al seu gust. Les dones del carassol, si lo carassol existiguere, tindríen un bon tema de conversa. Cuan lo alcalde y don Gumersindo acorralaben al potro, éste brincabe entre ells y passabe al atre costat en un alegre relincho. Lo siñó Cástulo va tindre una bona idea: Obrim les fulles de la porta com se fa pera les professons. Aixina vorá lo animal que té la eixida franca.

Lo sacristá corríe a féu contra la opinió de don Valeriano que no podíe tolerá que aon estabe ell tinguere cap inissiativa lo siñó Cástulo. Cuan les grans fulles van está ubertes lo potro va mirá extrañat aquell torrén de llum. Al fondo del atrio se veíe la plassa de la aldea, deserta, en una casa pintada de groc, un atra encalada, en senefes blaves. Lo sacristá cridáe al potro pera vore si lo fée acudí cap a la eixida. Al final, convensut lo animal de que aquell no ere lo seu puesto, sen va aná.
Lo escolanet ressitabe encara entre dens:
... Les cogullades s´aturen

a la creu del sementeri...

Van tancá les portes, y lo templo va torná a quedá a la umbría. San Miquial en lo seu bras despullat alsabe la espasa damún del dragó. A un racó chisporrotejabe un cresol de oli damún del baptisterio. Don Valeriano, don Gumersindo y lo siñó Cástulo van aná a assentás al primé bang. Lo escolanet va aná al presbiterio, va fé la genuflexió al passá frente al sagrari y se va pedre a la sacristía: - Ya sen ha anat, Mossen Millán.

Lo mossen seguíe en los seus records de un añ abáns. Los forastés de les pistoles van obligá a Mossen Millán a aná en ells a les Pardines. Una vegada allí van dixá que lo mossen se arrimare sol. - Paco - va cridá en serta po -. Soc yo. ¿No veus que soc yo?

Dingú contestabe. A una finestra se veíe la boca de una carabina. Mossen Millán va torná a cridá: - Paco, no sigues lloco. Es milló que te entregos. De les sombres de la finestra va eixí una veu: - Mort, me entregaré. Apartos y que vinguen los atres si se atrevixen.

Mossen Millán donabe a la seua veu una gran sinseridat:

- Paco, per lo que mes vullgues, la teua dona, ta mare. Entrégat.

No contestabe dingú. Al final se va sentí un atra vegada la veu de Paco:

- ¿Aón están mons pares? ¿Y la meua dona?

- ¿Aón vols que estiguen? A casa.

- ¿No los ha passat res?

- No, pero, si tú seguixes aixina, ¿quí sap lo que pot passá?

An estes paraules del retó va seguí un llarg silensio. Mossen Millán cridáe a Paco per lo seu nom, pero dingú responíe. Per fí, Paco se va assomá. Portáe la carabina a les mans. Sel veíe cansat y blanquinós.

- Contéstom a lo que li pregunta, Mossen Millán.

- Sí, fill.

- ¿Vach matá ahir an algún de los que veníen a buscám?

- No.

- ¿A cap? ¿Está segú?

- Que Deu me castigo si mentixgo. A dingú.

Aixó pareixíe millorá les condissións. Lo mossen, donánsen cuenta, va afegí:

- Yo hay vingut aquí en la condissió de que no te farán res. Es di, te jusgarán - dabán de un tribunal, y si tens alguna culpa, anirás a la presó. Pero res mes.

- ¿Está segú?

Lo mossen tardabe en contestá. Per fí va di:

- Assó hay demanat yo. En tot cas, fill, pensa en la teua familia y en que no mereixen pagá per tú.

Paco mirabe al voltán, en silensio. Per fí va di:

- Be, me queden sincuanta tiros, y podría vendre la vida cara. Diguels als atres que se arrimon sense temó, que me entregaré.

De detrás de una valla se va sentí la veu del senturió:

- Que tiro la carabina per la finestra, y que ixque.

Paco va obeí.

Momens después lo habíen tret de les Pardines, y lo portaben a espentes y culatades cap al poble. Li habíen lligat les mans a la esquena. Caminabe Paco coixeján mol, y aquella coixera y la barba de quinse díes que li ensombríe la cara li donaben una apariensia diferén. Veénlo Mossen Millán li trobabe un aire culpable. Lo van tancá a la presó del munissipi. Aquella mateixa tarde los siñorets forastés van obligá a la gen a acudí a la plassa y van fé discursos que dingú va entendre, parlán del imperi y del destino inmortal y del orde y de la santa fe. Después van cantá un himno en lo bras eixecat y la ma estesa, y van maná a tots retirás a les seues cases y no torná a eixí hasta lo día siguién, amenassánlos. Cuan no quedabe dingú a la plassa, van traure (sacá a La Litera, Llitera) a Paco y a dos llauradós de la presó, y los van portá caminet del sementeri, a peu. Al arribá ere casi de nit. Quedabe detrás, a la aldea, un silensio de paó. Lo senturió, al ficáls contra lo muro, sen va enrecordá de que no se habíen confessat, y va enviá a buscá a Mossen Millán. Éste se va extrañá de vore que lo portaben en lo coche del siñó Cástulo (ell lo habíe oferit a les noves autoridats.) Lo coche va pugué abansá hasta lo puesto de la ejecussió. No se habíe atrevit Mossen Millán a preguntá res. Cuan va vore a Paco, no va sentí cap sorpresa, sino una gran pena. Se van confessá los tres. Un de ells ere un home que habíe treballat a casa de Paco. Lo pobre, sense sabé lo que fée, repetíe allunat una vegada y atra entre dens: "Yo me acuso, pare...., yo me acuso, pare....". Lo mateix coche del siñó Cástulo servíe de confessonari, en la porta uberta y lo mossen assentat a dins. Lo detingut se aginollabe al estribo. Cuan Mossen Millán díe ego te absolvo, dos homens arrencaben al penitén y tornaben a portál a la tapia. Lo radé en confessás va sé Paco.

- En mala hora lo vech a vosté - li va di al retó en una veu que Mossen Millán no li habíe sentit may -. Pero vosté me coneix, Mossen Millán. Vosté sap quí soc.

- Sí, fill.

- Vosté me va prometre que me portaríen a un tribunal y me jusgaríen.

- Me han engañat a mí tamé. ¿Qué puc fé? Pensa, fill, en la teua alma, y olvida, si pots, tot lo demés.

- ¿Per qué me maten? ¿Qué hay fet yo? Natros no ham matat a dingú. Digue vosté que yo no hay fet res. Vosté sap que soc inossén, que som inosséns los tres.

- Sí, fill. Tots sou inosséns; pero ¿qué puc fé yo?

- Si me maten per habém defengut a les Pardines, be. Pero los atres dos no han fet res.

Paco se agarrabe a la sotana de Mossen Millán, y repetíe: "No han fet res, y los van a matá. No han fet res". Mossen Millán, conmogut hasta les llágrimes, díe:

- A vegades, fill meu, Deu permitix que mórigue un inossén. U va permetre del seu propi fill, que ere inossén com vatros tres.

Paco, al escoltá estes paraules, se va quedá parat y mut. Lo mossen tampoc parlabe. Lluñ, al poble, se sentíen clapí gossos y repicabe una campana. Desde fée dos semanes no se sentíe mes que aquella campana día y nit. Paco va di en una firmesa desesperada:

- Entonses, si es verdat que no tenim salvassió, Mossen Millán, ting dona. Está esperán un fill. ¿Qué sirá de ella? ¿Y de mons pares? Parlabe com si anare a faltáli l´alé, y li contestabe Mossen Millán en la mateixa pressa alocada, entre dens. A vegades pronunsiaben les paraules de tal manera, que no se enteníen, pero ñabíe entre ells una relassió de sobrentesos. Mossen Millán parlabe atropelladamen de los designios de Deu, y al final de una llarga lamentassió va preguntá:

- ¿Te arrepentixes dels teus pecats?

Paco no u enteníe. Ere la primera expresió del retó que no enteníe. Cuan lo mossen va repetí per cuarta vegada, mecánicamen, la pregunta, Paco va contestá que sí en lo cap. En aquell momén Mossen Millán va alsá la ma, y va di: Ego te absolvo in.... Al escoltá estes paraules dos homens van pendre a Paco per los brassos y lo van portá al paredón aon estaben ya los atres dos. Paco va cridá:

- ¿Per qué maten an estos atres? Ells no han fet res. Un de ells vivíe a una cova, com aquell al que un día li vam portá la unsió. Los faros del coche - del mateix coche aon estabe Mossen Millán - se van ensendre, y la descárrega va soná casi al mateix tems sense que dingú donare ordens ni se escoltare cap veu. Los atres dos llauradós van caure, pero Paco, cubert de sang, va corre cap al coche.
- Mossen Millán, vosté me coneix - cridabe alocat. Va volé entrá, no podíe. Tot u tacabe de sang. Mossen Millán callabe, en los ulls tancats y resán. Lo senturió va ficá lo seu revólver detrás de la orella de Paco, y algú va di alarmat: - No. ¡Ahí no!
Se van emportá a Paco arrastrán. Anabe repetín en veu ronca:

- Pregunton a Mossen Millán; ell me coneix.

Se van sentí dos o tres tiros mes. Después va seguí un silensio al que encara sussurrabe Paco: "ell me va denunsiá.... Mossen Millán, Mossen Millán..."

Lo mossen seguíe al coche, en los ulls mol uberts, sentín lo seu nom sense pugué resá. Algú habíe tornat a apagá les llums del coche.

- ¿Ya? - va preguntá lo senturió.

Mossen Millán va baixá y, auxiliat per lo escolanet, va doná la extremaunsió als tres. Después un home li va doná lo rellonge de Paco - regalo de boda de la seua dona - y un mocadó de burchaca. Van torná al poble. A través de la ventanilla, Mossen Millán mirabe al sel y, recordán la nit en que van aná en Paco a doná la unsió a les coves, embolicabe lo rellonge en lo mocadó, y lo conservabe cuidadosamen en les dos mans juntes. Seguíe sense pugué resá. Van passá prop del carassol desert. Les grans roques despullades pareixíen ajuntá los caps y parlá. Pensán Mossen Millán en los llauradós morts, en les pobres dones del carassol, sentíe una espessie de desdén involuntari, que al mateix tems li fée avergoñís y sentís culpable. Cuan va arribá a la abadía, Mossen Millán va está dos semanes sense eixí mes que pera la missa. Lo poble sansé estabe callat y ombriós, com una inmensa fossa. La Jerónima habíe tornat a eixí y anabe al carassol, ella sola, parlán pera nella. Al carassol donabe veus cuan creíe que no podíen sentíla, y atres vegades callabe y se ficabe a contá a les roques los forats de les bales.

Un añ habíe passat desde tot alló, y pareixíe un siglo. La mort de Paco estabe tan fresca que Mossen Millán creíe tindre encara taques de sang a la seua roba. Va obrí los ulls y va preguntá al escolanet: - ¿Dius que ya sen ha anat lo potro? - Sí, siñó.

Y ressitabe a la seua memoria, apoyánse a un peu y después al atre:
.... y va rendí lo radé suspiro

al siñó de lo creat. - Amén.
A un caixó del armari de la sacristía estabe lo rellonge y lo mocadó de Paco. No se habíe atrevit Mossen Millán encara a portálsu als pares y a la viuda del mort. Va eixí al presbiterio y va escomensá la missa. A la iglesia no ñabíe dingú, en la exepsió de don Valeriano, don Gumersindo y lo siñó Cástulo. Mentres ressitabe Mossen Millán, introibo ad altare Dei, pensabe en Paco, y se díe: "Es verdat. Yo lo vach batejá, yo li vach doná la unsió. Al menos - Deu lo perdono - va naixe, va viure y va morí dins de los ambits de la Santa mare Iglesia". Creíe escoltá lo seu nom als labios del agonisán caigut an terra: "... Mossen Millán". Y pensabe aterrorisat y moixo al mateix tems: "Ara yo dic en sufragio de la seua alma esta missa de réquiem, que los seus enemics volen pagá".

////

Prólogo:


Contabe Fernando Savater que se va convertí en un incondissional de Sender a partí de la lectura de "Mister Witt en el cantón" y de "Réquiem por un campesino español", a les que califique de "dos de les raríssimes pesses perfectes de la narrativa española moderna".

Sertamen este llibre, Réquiem per un llauradó español, que va apareixe a la seua primera edissió en lo títul de Mosén Millán, es una de eixes obres perfectes que los grans autós mos regalen a la seua madurés creadora. Tal com lo agüelo y lo mar de Hemingway, la perla de John Steinbeck, mortal y rosa de Umbral, los sans inossens de Miguel Delibes, la crónica de una mort anunsiada de Gabriel García Márquez, o lo dol de Joseph Conrad... Una gran obra maestra, encara que per la seua mida pugue pareixe menuda o curta.

Se diu que Sender va escriure lo seu Réquiem en una semana, y assó assombre en tota la verdat. Pero es igual. A la manera de la geometría, a la literatura no importe lo tems. Vull di que una obra maestra u es tan si la seua ejecussió va durá una semana o set añs - Stendhal va tardá 54 díes en fé La Cartuja de Parma. Y este Réquiem senderiano es una obra maestra, aon pareix increíble que tan pugue reunís en tan poc puesto.

En tres tems transcurrix la narrassió. En lo momén presén, cuan lo mossen se dispose a di una missa per Paco lo del Molí, lo jove llauradó al que va batejá y que después va sé lo seu escolanet, al que va casá y al que acabaríe per delatá y assistí a la seua ejecussió als díes de la guerra sivil. Un añ abáns de entonses, al record de aquells díes terribles de la delassió y arrestamén de Paco y lo seu assessinat. Y, finalmen, la rememorassió a la vella sacristía del naiximén, infansia y creiximén del llauradó que después del 14 de abril acabará en lo domini señorial de aquell duc aussén, amo de les pastures del monte, cuan Paco dirá. - Anem a tráureli la herba al duc. Y aquí está tot, díe, perque no falte res.
L´aire permanén, y latén, de la tragedia de Paco. Del chiquet condenat auncás desde aquell día infantil en que acompañe a Mossen Millán a portá la extremaunsió a un pobre moribundo habitán de les coves.
Eixe epissodio - que lo propi Ramón José Sender va confessá habé viscut cuan ere chiquet - marque la seua vida en lo afán de redimí, de liberá als que viuen a les cavernes, entre una miseria gens platónica. A la tragedia senderiana, tampoc falte lo coro que fée grans los fets a la manera clássica, cuan 
la ampla boca en la máscara servíe de megáfono. Lo coro es aquí lo "carassol", los llavadós del poble, en la Jerónima, entre ensalmadora y curandera, entre Cassandra y correvesydili, bachillera, alcavota o alcahueta. Al "carassol", los siñorets assessinos arribats de la capital, li van soltá una arruixada de bales, manera brutal de acabá en tota la opinió pública, si es que aixina u podem vore. Si volem seguí veén símbolos, cap milló que la actitut del retó, parábola acás de una Iglesia que va proclamá crusada y va beneí aixina la terrible guerra sivil. O al siñó Cástulo, entre dos aigües, lo seu coche servirá pera la boda de Paco y tamé pera la seua ejecussió. O lo leitmotiv del romans o romance populá, que mos cante per boca del escolanet la vida, passió, prendimén y mort del llauradó español.

Ahí va Paco del Molí,

que ya ha sigut sentensiat,

plore per la seua vida

pel caminet del fossá.

O lo sabaté, librepensadó a miges, que "com casi tots los del ofissi teníe amples caderes".... O lo senturió, que capitaneje la partida de los assessinos, disposat a rematá al Paco moribundo jun al mateix coche del ric siñó Cástulo, hasta que algú cride, pera evitá taques: - No. ¡Ahí no! Pero cap símbolo pot sé mes hermós que lo potro del llauradó. Lo caball que se acampe sol per los montes y que entrará a la iglesia de la aldea (un lloch del Alt Aragó "prop de la raya de Lérida, Leyda, Lleida, Ilerda"), al matí de la missa que lo mossen culpable y apenat diu per lo seu antic escolanet y que los tres rics del poble volen pagá. Dingú acudix a la missa, exepte lo potro, que mos fa enrecordá del caball blang de Emiliano Zapata, símbolo de la libertat a la película de Elia Kazan.
Tamé podem olvidamos de tots los símbolos. Es igual, podem lligí este llibre cla y emossionán, segóns u va vore Max Aub, com lo que per damún de tot y en primera instansia es, un relato extraordinari, una tragedia impressionán, en eixa forsa terrible que teníen les matraques a Semana Santa, cuan sonaben com "un rumó de ossos sacsats". Lo llibre se va di primé Mossen Millán, sentrat en lo mossen culpable. Titulál Réquiem lo fa passá a sé algo que plore per tots natros, incluít lo retó delató, que com fa poc escribíe José Carlos Mainer a la revista Turia habíe sigut "un mossen vulgar, abnegat y seguramen felís hasta que a la seua vida se li va crusá la guerra sivil y va partissipá de la innoble trampa que li va portá la mort a Paco lo del Molí".