Mostrando las entradas para la consulta mol ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta mol ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

sábado, 10 de noviembre de 2018

POESÍA A VALDERROBRES

Este divendres publiquém una poesía que lo autó ha escrit en mol cariño al seu poble.

Juan Carlos Abella, Abelha en portugués :



A Valderrobres li vull contá
perque mai me dixe de agradá
de este poble estic tan enamorat
que no lo puc cambiá per cap.

Lo pon de pedra y lo portal de San Roc
san de disfrutá poc a poc,
prénte tems pa fet una foto
o pa assomát al riu, que dingú tu conto.
y cuan vorás la plassa y lo ajuntamén
entrendrás per qué agrade a tanta gen
tamé están la fonda y lo Pelleric
y fan un conjún mol bonic.
A dal de tot lo monumental castell
relluix ben orgullós tot ell,
es una joya del art aragonés
cada día que passe lo volém més.
La iglesia es dins del estil gótic
potsé lo seu monumén mes bonic
y a la seua vora te lo campanal
tan gran que te fara mirá cap a dal.
Cuan passejos pel carré San Roc
fesu tamé mol poc a poc,
vorás tanta bellesa a cada racó
que eixirás ben plé de emosió.
Lo carré del Carmen, y lo del Pilá
tamé se tenen que visitá,
les seues cases en les parets de pedres
pareixen noves de tan ben cuidades.
Costa del Notari, Portal de Bergós,
lo carré Plá, y los llavadós
lo del Ball, y lo carré Bonaire
de bonics animen a que la gen vaigue.
Tampoc mos podém olvidá de la Solana
pos tamé es mol visitada.
Plassa Santa Agueda, carrés Parras y Solanet
fan un conjún mol boniquet.
Lo pon de ferro parle en lo riu,
no te enfados mol, aixó li diu,
que cuán traus lo genio me fas patí
pos que ñá mol perill te volía dí.

Lo pon de ferro parle en lo riu,  no te enfados mol, aixó li diu,  que cuán traus lo genio me fas patí  pos que ñá mol perill te volía dí.


La arrabal s´ha fet mol gran,
no pare de tirá per abán,
es aon vivím la mayoría
allí fem la vida de nit y de día.
A la Caixa y al Perigañol
natros tamé los volém mol,
tota la vida mos porten vigilán
quina sort que mos cuido algo tan gran !
La Mola y tamé la Picossa
en lo pantano, no són consevol cosa.
San Miquel y lo Tossal del Rey
allá adal imposen la seua ley.
Los Sans, y Santa Madalena
són ermites en molta solera,
están voltades de pins y de carrasques
que fan sombra pa que tu hi vaigues.
Te escric en la llengua que mas donat
en la que tots sempre ham parlat
orgullosos li diém lo Chapurriau
y es una llengua plena de pau.
De parlá així no mos volém avergoñí
pos es part del nostre patrimoni,
a la nostra identidat la fa espessial
per aixó sempre tením que guardál.
Lo colom li diu a la perdiu
cuan volen juns per damún del riu
ficsat cuanta bellesa que ñá
de aquí no mon podém aná.
Valderrobres té sintonía de colós
de los mes majos, los millós,
per aixó en tan espessial
y ve tanta gen a visitál.
Valderrobres al turisme enamore
y cuan sen ván, algún ne plore
no se pensáen trobá tanta bondat
y de este poble san enamorat.
La Caixa y la Picossa se donen la má
per a així juntes podé cantá:

"Valderrobres cause furor
pos es bellesa y es amor".

jueves, 25 de febrero de 2021

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA SEXTA.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA SEXTA.

Lo rey Carlos, ya agüelo, victoriós, enamorat de una joveneta, avergoñínsen del seu loco amor, an esta y a una germana seua case honrosamen.

Después de que lo rey va dixá que discutigueren un rato sobre la historia anterió, mirán a Fiameta, li va maná que novelán los traguere de la seua discusió; ella, sense esperá gens, va escomensá:

Tos contaré una historia de un rey valén, contán lo que va fé sense faltá al seu honor.
Tots vatres podéu habé sentit nombrá moltes vegades al rey Carlos lo agüelo, o be lo primé, les seues magnífiques acsións, la gloriosa victoria sobre lo rey Manfredo, cóm van sé expulsats los gibelinosde Florencia y van torná allí los güelfos. Per la seua fama, un caballé de nom micer Neri dels Uberti, en tota la seua familia y en mols dinés va eixí de allí, y no va voldre humillás mes que daball de la protecsió de este rey Carlos.
Neri, pera está a un puesto solitari y acabá allí en descáns la seua vida, a Castellammare de Stabia sen va aná; y allí, a un tiro de ballesta de les demés habitassións de la siudat, entre oliveres u olivés, avellanés y castañés, que són abundáns an aquella comarca, va comprá una possessió; allí va fé obrá una gran casa hermosa y un deleitable vergé abundán de aigua corrén, y al mich se va fé una bassa y la va plená de peixos de colós.
Cada día cuidánse de fé mes majo lo seu jardí, va passá que lo rey Carlos, cuan apretabe la calina, va aná un tems a descansá a Castellammare, aon, escoltán la bellesa del jardí de micer Neri, va voldre vórel. Y sabén que ere del partit contrari al seu, volíe comportás mes familiarmen en ell; y li va maná a di que en cuatre acompañáns, en privat, la nit siguién volíe sopá en ell al seu jardí. Aixó li va agradá mol a micer Neri, y se van fé pará magníficamen les taules, y habén arreglat en los seus criats lo que se teníe que fé, lo mes alegremen que va pugué y sabé va ressibí al rey al seu hermós jardí. Lo rey, después de voltá tot lo jardí y vore la casa de micer Neri, u va alabá tot, y se van assentá a la vora de la bassa, se van rentá, y li va maná al conde Guido de Monforte, que ere un dels seus acompañáns, que se assentare a un costat seu, y a micer Neri al atre, y als atres tres que en ell habíen vingut los va maná que serviren la taula segóns lo orden establit per micer Neri. Van vindre allí les begudes delicades, los vins mes bons y pressiosos, y la manera de serví va sé mol bella y digna de alabansa, sense cap soroll ni error, y lo rey u va alabá mol. Y están minján an aquell puestet apartat, van entrá al jardí dos jovenetes de uns quinse añs, rubies o rosses com fils dor y en lo pel solt ben adornat, y damún, una fina guirnalda de vincapervinca; y anaben vestides en un vestidet de lino o lli sutilíssim y blang com la neu, que de sintura cap amún ere mol ajustat, y de sintura cap aball, ample, com si fore un pabelló y llarg hasta los peus. La que anabe dabán portabe als muscles uns argadellets en un parell de canastetes, y portabe una gayata llarga, y un feixet de lleña, y uns trébedes: tres peus per al foc, y un cante de oli y una tea ensesa. Al vóreles lo rey, se va maravillá y va esperá a vore en qué parabe alló. Les jovenetes, arribán dabán dell, honestamen y tímides li van fé una reverensia, y después, la que portabe la paella, dixánla an terra y les demés coses a la vora, va agarrá la gayata que l’atra portabe, y les dos van entrá a la bassa peixquera, arribánlos l´aigua hastal pit. Un dels criats de micer Neri, rápidamen va ensendre lo foc, va colocá la paella damún dels trébedes, va abocá an ella oli, y va a esperá a que les jovenetes li aviaren los peixos. De elles, una, rebuscán als caus aon sabíe que se amagaben los peixos, y l’atra parán les canastes, en poc rato van agarrá un mun de peixos, que li passaben al criat, y este los tirabe a la paella encara vius, y los mes majos los aviáen damún de la taula, dabán del rey, del conde Guido y son pare. Estos peixos se movíen per la taula, boqueján, y al rey li agaradabe mol pessigáls y aviáls a les jovenetes, y aixina un rato van está jugán, hasta que lo criat va acabá de frechí tots los que li habíen donat; aixó va sé un entremés. Les jovenetes van eixí de la peixquera en lo vestit blang apegat a la carn y casi sense amagá res dels seus delicats cossos; y habén cada una arreplegat les coses que habíen portat, passán vergoñoses dabán del rey, sen van entorná cap a casa. Lo rey, lo conde y los demés que servíen habíen remirat an estes jovenetes, y tots les habíen trobat mol majes y ben fetes, y ademés de aixó, amables y corteses; pero sobre tots los demés li habíen agradat al rey; este, tan atento estabe miránles cuan eixíen del aigua que si entonses l´hagueren punchat no u haguere notat.
Y sense tráuresseles del cap, sense sabé quí eren, va sentí al cor despertás un ardentíssim dessich de agradáles, per lo que mol be va vore que se enamoraríe si no teníe cuidadet; y no sabíe quina de les dos li agradabe mes, de tan que se assemellaben. Pero después de cavilá un rato, giránse cap a micer Neri li va preguntá quí eren les dos damisseles; a lo que micer Neri va contestá:

- Monsiñó, són les meues filles, naixcudes de una bessonada, una se diu Ginebra la guapa y l’atra Isotta la rubia.

Lo rey les va alabá mol, exhortánlo a casáles pronte. Y en aixó, no quedán mes que la fruita per a serví a la taula, van vindre les dos joves en dos corpiños de tafetán bellíssims, en dos grandíssimes bandejes de plata a la ma plenes de fruites variades del tems, y les van portá dabán del rey. Y fet aixó, apartánse un poc, van escomensá a cantá una tonada que escomensabe: aón hay arribat, Amor, contás no podríe llargamen, en tanta dolsó que al rey, que les mirabe y escoltáe, li pareixíe que totes les jerarquíes dels ángels habíen baixat allí a cantá; y acabada aquella tonadeta, aginollánse, reverenmen li van demaná llissensia al rey, que, encara que li dolguere que sen anigueren, les va llisensiá y despedí. Acabat lo sopá, y habén tornat lo rey a montá a caball en los seus compañs, separánse de micer Neri, parlán de varies coses, van torná al palau real. Allí, tenín lo rey la seua passió amagada y no podén olvidás de la hermosura de les donselles, tan se va dixá enchampá a la amorosa trampa que casi no podíe pensá en datra cosa; y fen vore atres motius, va entablá una estreta familiaridat en micer Neri y mol assobín visitabe lo seu hermós jardí pera vore a les mosses, sobre tot a Ginebra. Y no podén ya mes soportáu, y habénli vingut al pensamén no sol una, sino les dos jovenetes péndreli a son pare, li va manifestá la seua intensió y lo seu amor al conde Guido. Este, que ere un home valerós, li va di:

- Monsiñó, me maravelle mol lo que me diéu, perque desde la vostra infansia hay sabut milló que dingú les vostres costums; y com a la vostra juventut (cuan Amor mes fássilmen pot pessigá) no vau tindre estes passións, sentíntos ara, que ya estéu prop de la vellesa, me resulte tan raro y tan extrañ que vullgáu ara que casi me pareix un milagre. Y si a mí me corresponguere empéndretos, sé be lo que tos diría, considerán que estéu encara en armes en lo regne ressienmen conquistat, entre gens per coneixe y plenes de engañs y de traissió, y mol ocupat en grandíssims menesters de alt gobern, y encara no hau pogut assentátos cuan entre tantes coses li hau fet puesto al amor. Aixó no es propi de rey magnánim, sino de un mosso. Y ademés de aixó, lo que es mol pijó, diéu que hau pensat péndreli les dos filles al pobre caballé que a casa seua tos ha honrat mes de lo que podíe, y per a honrátos mes tos les ha amostrat casi despullades, testimonián en alló cuánta fe tos té, y que firmemen creu que vos sou un rey y no un llop rapás. ¿To sen ha anat tan pronte de la memoria que la violensia feta a les dones per Manfredo tos ha ubert les portes de este regne? ¿Quína traissió digna del etern suplissi siríe esta: que an aquell que tos honre li prengáu lo seu honor, lo seu be, la seua esperansa y lo seu consol? ¿Qué se diríe si u faiguéreu? potsé creéu que prou excusa siríe di: «U vach fé perque es gibelino». Pos ¿es aixó propi de la justissia de un rey, que als que als seus brassos se avíen de esta forma los trato, siguen qui siguen? Tos recordo, rey, que grandíssima gloria ha sigut vénse a Manfredi y derrotá a Curradino, pero mol mes gran es vénses a sí mateix; y per naixó, vos, que hau de corregí als atres, venséutos a vos mateix y refrenéu estes ganes, y no vullgáu en esta taca destruí lo que gloriosamen hau conquistat. Estes paraules van ferí amargamen lo ánim del rey, perque veíe que eren verdat; per lo que, después de suspirá, va di: - Comte, per mol gran que sigue lo meu dessich y nessessita forses inestimables, me han espolejat tan les vostres paraules que, de aquí pocs díes, voréu en obres que igual que sé vénse a datres, sabré vénsem a mí mateix.

Y no mols díes después de tindre estes paraules, va torná lo rey a Nápols, per a apartás de la ocasió de fé alguna cosa vil y pera premiá al caballé del honor ressibit per nell. Encara que li costare vore a datres tindre lo que ell mol dessichabe, se va disposá a casá a les dos jovenetes, com si foren les seues filles, y les va dotá magníficamen. A Ginebra la guapa la va casá en micer Maffeo de Palizzi, y a Isotta la rubia en micer Guiglielmo de la Magna, nobles caballés y grans baróns los dos; y en doló inestimable sen va aná a Apulia : Puglia, y en continues fatigues va aná perdén la seua gana, y trencades les amoroses cadenes, tot lo que li va quedá de vida va passá liberat de consevol passió. Ñaurá potsé qui digue que poca cosa es pera un rey habé casat a dos jovenetes, y en raó, pero que un rey enchochat u haigue fet, casán an aquelles que volíe sense pendre lo fruit o la flo, es mol diferén.
Aixina pos, va obrá lo magnífic rey recompensán al noble caballé, honrán a les seues filles y vensínse an ell mateix.

miércoles, 22 de enero de 2020

JORNADA QUINTA. NOVELA PRIMERA.

JORNADA QUINTA. NOVELA PRIMERA.

Cimone, per amor, se fa sabio y a Ifigenia, la seua Siñora, rapte al mar; es fet presoné a Rodas, de aon Lisímaco lo libere, y, de acuerdo en ell, rapte a Ifigenia y a Casandra a les seues bodes, fugín en elles a Creta; y allí, fénles les seues dones, en elles a les seues cases són cridats.

Moltes históries, amables siñores, per a doná prinsipi a tan alegre jornada com sirá ésta me se fiquen dabán per a sé contades; de les que una hay triat, perque per nella podréu entendre no sol lo felís final, sino lo santes que eren, lo poderoses y lo benéfiques les forses del Amor, les que mols, sense sabé lo que diuen, condenen en gran error; lo que, si no me equivoco (perque crec que estéu enamorades) mol tos agradará. Pos aixina com ham lligit a les antigues históries de los chipriotes, a la isla de Chipre va ñabé un home nobilíssim de nom Aristippo, mol mes ric que los seus paissanos, en tots los bens temporals, y si en una cosa no l´haguere ferit la fortuna, mes que dingú haguere pogut sentís contén. Y ere ésta que entre los seus fills ne teníe un que en estatura y bellesa de cos a tots los demés joves sobrepassabe, pero ere tonto y sompo sense esperansa. Se díe Caleso, y com ni traballán en cap mestre ni per les paraules o cops del pare ni per ingenio de cap atre habíe pogut ficásseli al cap ni lletra ni educassió, aixina com per la seua veu grossa y mal feta y per les seues maneres mes propies de animal que de home, per a enríuressen d´ell lo cridaben Cimone, lo que en la seua llengua sonabe com en la nostra «burro». La seua malgastada vida lo pare la soportabe en grandíssim doló; y habén perdut ya tota esperansa, per a no tíndre sempre dabán la causa del seu doló, li va maná que sen aniguere al campo y que allí visquere en los seus llauradós; aixó li va agradá mol a Cimone perque les costums y les maneres de los homens rústics eren mes del seu gust que les de la siudat.
Anánsen, pos, Cimone al monte, y fen allí les coses que corresponíen an aquell puesto, va passá que un día, passat ya michdía, anán ell de una possessió cap a un atra en una gayata, va entrá a un bosquet mol majo que ñabíe an aquella comarca, y com ere lo mes de mach, estabe tot aufanós; caminán per allí va arribá a un pradet rodechat de altíssims ábres, y a un dels racóns ñabíe una fresca fon, y gitada a la vora va vore dormí a una majíssima jove cuberta per un vestidet tan sutil que no amagabe casi res de les apretades carns, y de la sintura cap a dal estabe sol cuberta per un drapet blanquíssim que clarejáe; y jun an ella dormíen dos dones y un home, criats de esta jove. Tal com Cimone la va vore, com si may haguere vist a una dona, apoyánse a la gayata, sense di res, en admirassió la va está mirán; y al seu pit, aon en mil enseñanses no se habíe pogut fé entrá cap impresió, va sentí despertá un pensamén que li díe a la seua material y grossa men que aquella ere la cosa mes maja que may habíe sigut vista per cap home viu.
Y allí va aná remirán les seues parts, alabán la seua melena, que li pareixíe d´or, la fron, lo nas y la boca, la gola y los brassos y sobre tot lo pit, encara no massa eixecat; y de llauradó convertit de repén en juez de la hermosura, dessichabe vóreli los ulls, que los teníe tancats, apretats per molta son acumulada. Y per a vórelsi moltes vegades va sentí la tentassió de despertála. Pero pareixénli infinitamen mes guapa que datres dones que antes habíe vist, dudabe que no fore alguna diosa; y tan juissi mostrabe que jusgabe que les coses divines eren mes dignes de reverénsia que les mundanes y per naixó se aguantáe esperán que per nella mateixa se despertare; y encara que la espera li pareguere massa llarga, invadit per un extrañ plaé, no sabíe anássen de allí.
Va passá, pos, que, después de mol rato, la jove, de nom Ifigenia, antes que ningú de los seus se va despertá, y alsán lo cap y obrín los ulls, y veén que apoyat a la gayata estabe Cimone dabán de ella, se va extrañá mol, y va di:
- Cimone, ¿qué vas buscán an estes hores per este bosque?
Ere Cimone, tan per la seua hermosura com per la noblesa y riquesa del pare, y tamé pel seu cabet per a fél en arrós, conegut a consevol part del país. No va contestá res a les paraules de Ifigenia, pero al vórela obrí los ulls la va escomensá a mirá fíxamen, pareixénli que de ells eixíe una suavidat que lo omplíe de un plaé may sentit per nell. Lo que veén la jove va escomensá a tíndre temó de que se animare an alguna cosa que puguere portáli deshonra, per lo que va cridá a les seues criades, y se va eixecá dién:
- Cimone, quedéutos en Deu. -
Y entonses Cimone li va contestá:
- Yo vach en tú. -
Y per mol que la jove rechassáre la seua compañía, sempre en temó, no va pugué separál de ella hasta que no la habíe acompañat a casa seua; y de allí sen va aná a casa de son pare afirmán que de cap manera tornaríe al campo; lo que, per mol pesat que los resultáe a son pare y als seus, li van dixá fé, esperán a vore qué l´habíe fet cambiá de opinió. Habén, pos, entrat la saeta de Amor al cor de Cimone, per la hermosura de Ifigenia, en mol poc tems, anán de un pensamén a un atre, va maravillá a son pare y a tots los seus y a consevol atre que lo coneixíe. Primé li va demaná a son pare que lo faiguere vestí en los trajes y totes les demés coses adornat que portáen sons germáns, lo que son pare va cumplí contentíssim. Después, reunínse en los joves de pro y sentín parlá de les coses que corresponen als gentilhomens, y mes als enamorats, primé en admirassió de tots en poc tems, no sol va adependre les primeres lletres, sino que va arribá a sé de gran valor entre los filósofos; y después de aixó, sén raó de tot alló l´amor que li teníe a Ifigenia, no sol la veu áspra y rústica va cambiá a educada y siudadana, sino que va arribá a sé mestre de canto y de música, y en lo cabalgá y en les coses de la guerra, tan marines com de terra, expertíssim y valén va arribá a sé. Y per a no contá en detalle totes les coses de la seua virtut, no habíe passat lo cuart añ desde lo día del seu primé enamoramén cuan habíe arribat a sé lo mes pito y lo mes cortés y lo que teníe mes particulás virtuts entre los atres joves que ñabíen a la isla de Chipre. ¿Qué es, amables siñores, lo que ham de pensá de Cimone? En verdat, les altes virtuts per lo sel infundides a la seua valerosa alma habíen sigut per la envechosa fortuna a una part del seu cor en llassos fortíssims lligades y tancades, y tots estos llassos va trencá Amor y los va fé pedassos, perque l´Amor es mol mes poderós que la fortuna; y com animadó de los adormits ingenios oscurits, en la seua forsa va arrastrá a la clara llum mostrán ubertamén de quín puesto arrastre als espíritus lligats an ell y a quín los porte en los seus rayos. Cimone, per mol que exagerare en voldre a Ifigenia en algunes coses, aixina com solen fé los joves amáns, no per naixó Aristippo, considerán que Amor lo habíe fet de mardá transformás en persona, no sol no dixabe de ajudál sino que lo animabe a seguí en tota la seua voluntat. Cimone, que no volíe tíndre de nom Galeso perque aixina lo coneixíe Ifigenia, volén cumplí lo seu dessich, moltes vegades va fé sondejá o tantejá a Cipseo, son pare de Ifigenia, per a que lay donare com a dona, pero Cipseo va contestá sempre que lay habíe prometut a Pasimundas, noble jove de Rodas, y que enteníe no faltá a la seua paraula.
Y habén arribat lo tems de les pactades bodes de Ifigenia, y habén manat a per nella lo que habíe de sé lo seu home, se va di Cimone:
«Ara es l´hora de mostrá, oh Ifigenia, cuán te vull. Per tú me hay fet un home y si puc tíndret no ting cap duda que me convertiré en mes gloriós que algún Deu; te hay de tíndre o me moriré.»
Y dit aixó, de amagatóns an algúns nobles joves amics d´ell los va demaná ajuda, y fen secretamen armá un barco en totes les coses oportunes per a la batalla naval, se va fé a la mar, en espera del barco que teníe que transportá a Ifigenia cap al seu home a Rodas. Al día siguién en lo seu barco van alcansá lo d´ella, y desde la proa als que anaben al barco de Ifigenia, va cridá mol fort:
- Paréu, arriéu les veles, o esperéu sé vensuts y afonats al mar. Los adversaris de Cimone habíen portat les armes a cuberta y se preparaben per a deféndres; per lo que Cimone, agarrán, después de les paraules, un arpón de ferro, lo va aviá cap a la popa de los rodenses, que coláen depressa, y lo arpón se va aguantá per a saltá, en la furia de un león, sense esperá a que dingú lo seguire, a la nave de Rodas, com si tots los que allí estaben no foren dingú; y espolejánlo Amor, en maravillosa forsa entre los enemics se va aventá, en un gaviñet a la ma y ara a éste ara an aquell ferín, com a ovelles los tombáe. Lo que veén los rodenses, tirán an terra les armes, casi a una veu se van declará presonés y vensuts.
Cimone los va di:
- Joves, ni vull cap botín ni cap enfado contra vatros me va fé partí de Chipre per a asaltátos al mich del mar en ma armada: lo que me va moure es per a mí grandíssima cosa de conseguí y per a vatros fássil de consedí en pas, y es Ifigenia, a la que vull sobre totes les coses, y a la que no podén obtíndre de son pare com amic y en pas, a vatros com enemic y en les armes me ha espentat Amor a robátola. Donéumela, y anéu en la grássia de Deu.
Los joves li van entregá a Ifigenia, llagrimosa, a Cimone; y ell, veénla plorá, li va di:
- Noble Siñora, no tingues pena; soc lo teu Cimone, que per un llarg amor mol mes hay mereixcut tíndret que Pasimundas per una paraula donada.
Cimone, entonses, mes contén que cap atre home en la adquisissió de tan cara prenda, después de consolála, que encara pllorabe, va deliberá en los seus compañs que no ere bona idea torná a Chipre de momén, per lo que, de comú consell, tots cap a Creta, aon casi tots ells y mes Cimone, per velles parenteles y ressiéns y per mols amics creíen que estaríen segús jun en Ifigenia, van adressá la proa de la seua nave. Pero la fortuna, que mol fássilmen habíe otorgat a Cimone la consecusió de la dona, inconstán, de repén en triste y amarc plo va mudá la alegría del enamorat jove. No habíen encara passat cuatre hores desde que Cimone habíe dixat als rodenses cuan, arribán la nit (que Cimone esperabe mes bona que cap de les passades) se va eixecá un temporal mol fort y tempestuós que al sel en núgols y al mar en vens mol forts va plená. Dingú podíe vore qué fée ni aón anáe, ni siquiera mantíndres a cuberta per a buscá algún refugi. Pareixíe que los deus li hagueren consedit lo seu dessich per a que mes dolorós li fore lo morí, de lo que sense alló poc se haguere preocupat abáns. Se dolíen igual los seus compañs, pero sobre tots se dolíe Ifigenia, plorán mol fort y en molta temó a cada sacsada de les oles, y en la seua plorera áspramen juráe contra l´amor de Cimone y se queixabe de lo seu atrevimén, afirmán que habíe mogut aquella tronada perque los deus no volíen que aquell que contra lo seu gust volíe tíndrela per dona puguere gosá del seu presuntuós dessich sino que, veénla antes morí an ella, ell después moriguere miserablemen. En tals laméns y en atres mes grans no sabén los marinés qué fé, bufán lo ven cada vegada mes fort, sense sabé ni atiná aón anáen, van arribá prop de la isla de Rodas; y no sabén quina isla ere aquella, se van esforsá tan com van pugué, per a salvá les seues vides y van arribá a terra. La fortuna los va portá a un entrán del mar aon poc abáns que ells los rodenses liberats per Cimone habíen arribat en la seua nave; y abáns de donássen cuenta de que habíen anclat a la isla de Rodas, se van vore (al eixí la aurora y fés lo sel algo mes cla) mol prop, a un tiro de arco, del barco que lo día anterió habíen dixat libre, de lo que Cimone, angustiat sense mida, pensán que li passaríe lo que li va passá, va maná que se ficare tot esfors en eixí de allí y aná cap aon la fortuna los portare perque a cap puesto podríen está pijó que allí. Se va intentá fugí de la cala, pero tot va sé en vano: lo ven poderossíssim los espentabe a la vora contraria hasta lo pun de que no sol no van pugué eixí del golfet, sino que, vullgueren o no, los va espentá cap a terra. Y al arribá an ella van sé reconeguts per los marinés rodenses que habíen desembarcat, y un d´ells rápidamen va corre cap a una hassienda prop de allí aon habíen anat los nobles joves de Rodas y los va contá que allí estáen Cimone en Ifigenia a bordo de la nave per lo mateix azar que ells. Éstos, al sentíl, contentíssims, agarrán a mols dels homens de la hassienda, rápidamen van aná cap a la playa; y Cimone, que ya an terra en los seus habíe pres la dessisió de fugí an algún bosquet, tots juns en Ifigenia van sé pessigats y portats a la hassienda, y de allí, vingut de la siudat Lisímaco, lo sumo magistrat de Rodas, en grandíssima compañía de homens de armes, a Cimone y a tots los seus compañs se va emportá a la presó, com habíe manat Pasimundas, a qui les notíssies habíen arribat, y se habíe querellat dabán del senado de Rodas. Y de tal guisa lo pobret y enamorat Cimone va pedre a la seua Ifigenia guañada per nell poc tems atrás sense habéli tret poc mes que algún beset.
Ifigenia va sé ressibida y confortada per moltes dones nobles de Rodas, tan per lo doló patit durán la seua captura com per la temó passada al enfadat mar, y en elles se va está hasta lo día fixat per a les bodes. A Cimone y als seus compañs, per la libertat que habíen donat als joves rodenses, los va sé respetada la vida, encara que Pasimundas solissitabe en totes les seues forses que foren morts, y van sé condenats a presó perpetua; a la que, com pot pensás, mol mal estaben y sense esperansa ya de cap plaé. Pasimundas solissitabe la preparassió de les nupsies, pero la fortuna, com arrepentida de la injuria feta a Cimone, va obrá un atre acsidén en favor de la seua salut. Teníe Pasimundas un germá menut de nom Orínisda, que habíe estat en llargues negossiassións per a péndre per dona a una jove noble y hermosa de la siudat, que se díe Casandra, a la que Lisímaco volíe mol; y se habíe aplassat lo matrimoni moltes vegades per diferéns acsidéns. Ara, veénse Pasimundas a pun de selebrá les bodes en grandíssima festa, va pensá que estaríe mol be si an aquella mateixa festa, per a no duplicá gastos y festes, puguere fé que Orínisda prenguere tamé dona, per lo que va renová les conversassións en los paréns de Casandra y los va portá a terme. Aixina que juns los germáns van dessidí que lo mateix día que Pasimundas se casaríe en Ifigenia, Orínisda se emportaríe a Casandra. Sentín aixó Lisímaco, se va enfadá mol perque se veíe privat de la seua esperansa, pensán que si Orínisda no se casáe en ella, la obtindríe ell; pero, prudénmen, va tíndre amagat lo seu doló y va escomensá a pensá de quina manera podríe impedí que alló se faiguere, y no va vore datra vía possible mes que raptála. Aixó li va pareixe fássil per lo cárrec que teníe, pero mol mes deshonrós u jusgabe que si no haguere tingut aquell cárrec; después de pensásu, la honestidat va sedí lo puesto al amor y va dessidí que, passare lo que passare, raptaríe a Casandra. Y pensán en la compañía que per a fé alló nessessitáe y de la manera en que se teníe que fé, sen va enrecordá de Cimone, a qui teníe presoné en los seus compañs, y va imaginá que cap atre compañ milló ni mes leal podríe tíndre que Cimone en este assunto; per lo que la nit siguién de amagatóns lo va fé víndre a la seua cámara y va escomensá a parláli de esta manera:
- Cimone, aixina com los deus són bons y liberals per als homens, aixina proben la seua virtut, y a los que troben firmes y constáns en tots los casos, com als mes valéns fan dignes de les mes altes recompenses. Ells han volgut una proba de la teua virtut mes serta que aquella que vas pugué mostrá dins de los límits de la casa de ton pare, que es mol ric; y primé en les puncháns solissituts de amor te van fé home de animal (tal com hay sabut), y después en dura fortuna y al presén en dolorosa presó volen vore si lo teu ánim no sirá lo mateix que cuan per poc tems te van sentí felís en la guañada presa. Res tan felís te van consedí com lo que ara se preparen a donát, lo que, per a que recuperos les cansades forses y te séntigues animós, te mostraré. Pasimundas, contén en la teua desgrássia y procuradó de la teua mort, tan com pot se done pressa a selebrá les bodes en la teua Ifigenia per a gosá en elles de la presa que primé una alegre fortuna te habíe consedit y de repén te ha furtat. Cuán mal té que fét, si la vols com yo crec, yo mateix u vech, perque a mí me vol fé lo mateix día son germá Orínisda en Casandra, a qui yo vull sobre totes les coses. Y per a escapá de tan doló de la fortuna cap vía vech que quedo uberta mes que la virtut de los nostres ánims y de les nostres mans dretes a les que ham de mantíndre eixecades les espases y obrímos camí, tú per a lo segón rapte, y yo per a lo primé de les nostres siñores; per lo que si tú, no vull di la teua libertat (de la que poc crec que te preocupes sense la teua Siñora), sino si a la teua Siñora vols recuperá, a les teues mans u han ficat los deus si vols seguím an esta empresa. Estes paraules van fé torná a Cimone tot lo ánim perdut, y sense pensásu massa va contestá:
- Lísimaco, ni mes fort ni mes fiel compañ que yo pots tíndre en tal empresa si es que de ella se pot seguí per a mí lo que dius; y per naixó lo que te pareix que ting que fé mánameu y vorás que u fach en maravillosa forsa.
A lo que Lísimaco va di:
- Lo tersé día a partí de avui, entrarán per primera vegada les noves dones a casa de los seus homens, aon tú armat y acompañat de los teus compañs y yo en algúns dels meus en los que mes confío, al caure la tarde entrarém, y raptánles al mich del convit, a una nave que hay fet prepará en secret les portarém, matán a consevol que se atrevixque a ficás dabán. Li va agradá la orden a Cimone y, callat, hasta lo tems acordat va está a la presó. Arribat lo día dels dos casaméns, la pompa va sé gran y magnífica, y per tot arreu la casa de los dos germáns estabe de festa. Habén preparat Lísimaco totes les coses oportunes, a Cimone y als seus compañs y amics, tots armats deball dels seus vestits, cuan li va pareixe la milló hora, y habénlos primé en moltes paraules animat al seu propósit, los va dividí en tres parts: a uns los va enviá al port per a que dingú puguere impedí lo puchá a la nave cuan u nessessitaren; als atres dos vinguts a la casa de Pasimundas, a un lo va dixá a la porta per a que no pugueren tancáls a dins y fé fracasá la seua ixida, y l´atre, a la vora de Cimone, va pujá per les escales. Arribán a la sala aon estáen les noves mullés assentades a la taula minján, en moltes atres siñores, tiránse cap a abán y voltán del revés les taules, cada un va agarrá a la seua, y ficánles en brassos dels seus compañs, les van enviá cap a la preparada nave. Les ressién casades van escomensá a plorá y a quirdá, y tamé les atres dones y criades; y en seguida tot se va umplí de veus, crits y plos. Pero Cimone y Lisímaco y los seus compañs, traén les espases, sense que dingú se enfrentare an ells, dixánlos tots passá, cap a la escala sen van entorná; y baixán per nella va corre cap an ells Pasimundas que en una gran gayata a la ma corríe cap al soroll, al que Cimone en la seua espasa li va fótre al mich del cap lay va partí pel mich, com una mangrana, y va caure mort als seus peus; corrén per a ajudá a son germá, lo pobre Orínisda va corre la mateixa sort a mans de Cimone, y algúns atres que se van arrimá, van sé ferits y foragitats per los compañs de Lísimaco y de Cimone. Éstos, dixán la casa plena de sang, abalot, plos y tristesa, sense cap obstácul, apretán lo seu botín, van arribá a la nave; y puchán an ella a les dones y puján ells y tots los seus compañs, están ya la playa plena de gen armada que veníe a rescatá a les siñores, ficán los remos al aigua, ben de pressa van colá.
Y arribán a Creta, allí per mols amics y paréns van sé ressibits en alegría, y se van casá en les dones, armán una gran festa, y en mol plaé del seu botín van gosá. A Chipre y a Rodas van ñabé abalots y riñes grans durán mol tems per los seus fets. Al final, parlán en uns y en uns atres los amics y los paréns, van trobá lo modo de, después de este exili, Cimone en Ifigenia, contén, tornare a Chipre y Lísimaco en Casandra a Rodas; y van viure mol tems ben conténs a la seua terra.


miércoles, 27 de enero de 2021

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA SEGONA.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA SEGONA.

Ghino de Tacco enchampe al abat de Cluny, lo cure del estómec, y después lo solte.
Este, tornán a la cort de Roma, lo reconsilie en lo papa Bonifacio, y lo fa caballédel Hospital de Jerussalén.

Ghino de Tacco atrape al abat de Cluny, lo cure del estómec, y después lo solte. Este, tornán a la cort de Roma, lo reconsilie en lo papa Bonifacio, y lo fa caballé del Hospital de Jerussalén.


Alabada habíe sigut ya per tots la magnifissensia del rey Alfonso en lo caballé florentino cuan lo rey, a qui mol li habíe agradat, li va maná a Elisa que continuare, y ella va escomensá aixina:
Delicades siñores, lo habé sigut un rey magnífic y lo habé fet aná la seua magnifissensia en lo que be li habíe servit, no pot dís que no sigue loable y gran cosa, ¿pero qué diríem si se conte que un clérig ha fet aná una admirable magnifissensia cap a una persona que si la haguere tingut per enemiga no hauríe sigut reprochat per naixó? sértamen sol que la del rey siríe virtut y la del clérig milacre, ya que estos són tots mol mes agarrats que les dones y de tota liberalidat enemics encarnissats; y per mol que tots los homens buscon venjansa de les ofenses ressibides, los clérigs, com se veu, encara que passiensia prediquen y mol alaben lo perdoná les ofenses, mes fogosamen que los demés homens recurrixen an ella. A la historia que tos contaré podréu sentí cóm un clérig va sé magnífic.

Ghino de Tacco, mol famós per la seu fieresa y per lo mangoneo, enemic de los comtes de Santafiore, va sublevá a Radicófani contra la iglesia de Roma, y están a Siena, a consevol que passabe per los voltáns lo fée robá a través dels seus mesnaderos. Ara be, están lo Papa Bonifacio VIII a Roma, va vindre a la cort l´abat de Cluny, que pot´se sigue un dels mes rics prelats del món, y espentolánseli allí lo estómec, li van aconsellá los meches que anare als bañs de Siena y se curaríe sense falta; per lo que, consedínlay lo Papa, sense preocupássen de la fama de Ghino, en gran pompa de bagache o equipache, besties de cárrega y caballs y criats se va ficá en camí.
Ghino de Tacco, que sen habíe enterat de la seua vinguda, va pará les seues rets, y sense dixá escapá ni a los muleros o mossos de mules, al abat y a tots los seus acompañáns y les seues coses los va enchampá a un pas estret; y fet aixó, va enviá un embaixadó al abat, que de la seu part mol amablemen li va di que faiguere lo favor de aná a hospedás en Ghino al castell. Sentín aixó l´abat, tot enfadat va contestá que no volíe féu, perque no teníe res a fé en Ghino, sino que seguiríe lo seu camí y que a vore quí lay vedabe. A lo que lo embaxadó, humilmen parlán, va di:

- Siñó, hau vingut a un puesto aon, exepte a la forsa de Deu, natros no temem res, y aquí les excomunións y los interdictes están tots excomulgats; y per naixó, per les bones féu lo que vol Ghino.

Estabe ya, mentres li díen estes paraules, tot lo estret rodejat de bandolés; per lo que lo abat, veénse voltat en tots los seus, mol enfurruñat, en lo embaixadó va empendre lo camí del castell, y lo va seguí tota la compañía y los seus bártuls. Y habén descabalgat, com Ghino va voldre, completamen sol va sé portat a una alcobeta mol incómoda y fosca, y tots los demés homens van sé, segóns la seua condissió, mol ben acomodats al castell, y los caballs y lo bahache guardats sense tocá res. Y fet aixó, sen va aná Ghino cap al abat y li va di: - Siñó, Ghino, del que sou hoste, me mane preguntátos que li digáu aón anábeu y per qué.

Lo abat, que com ere discret habíe acachat la seua altanería, li va di aón anabe y per qué. Ghino, sentín aixó, sen va aná, y va pensá curál sense los bañs; y fen que tinguere sempre ensesa a la alcoba una bona fogata, y fénla vigilá be, no va torná a vórel hasta lo matí siguién; y entonses, a un mantel blanquíssim li va portá dos llesques de pa torrat y una tassada de vi de Comiglia, del mateix del abat, y li va di aixó al abat:
- Siñó, cuan Ghino ere mes jove va estudiá medissina, y diu que va adependre que no ña milló cura pera lo mal de ventre que la que ell tos fará; estes coses que tos porto són lo escomensamén, y per naixó, prenéules y confortéutos en elles.

Lo abat, que mes fam teníe que ganes de broma, encara que u faiguere malhumorat, se va minjá lo pa y se va beure lo vi, va di bastantes coses soberbies y después va demaná vore a Ghino. Ghino, sentínlo, algunes les va dixá passá y datres les va replicá cortésmen, diénli que, cuan puguere, Ghino lo visitaríe; y dit aixó, se va separá dell, y no va torná hasta en son demá, en la mateixa cantidat de pa torrat y de vi; y aixina lo va tindre mols díes, hasta que sen va doná cuenta de que lo abat se habíe minjat unes fabes seques que ell, a propósit y amagatóns, li habíe portat y dixat allí. Li va preguntá de part de Ghino qué tal se trobabe del estómec, a lo que lo abat va contestá:

- Me pareix que estaría be si estiguera fora de les seues mans; y después de aixó de res ting tanta gana com de minjá, pos me han curat mol be les seues medissines.

Ghino va fé prepará un gran convit, al que en mols homens del castell van assistí tots los criats del abat; sen va aná a vórel pel matí y li va di:

- Siñó, ya que tos trobéu be, es tems de eixí de la enfermería - y prenénlo de la ma lo va acompañá hasta lo minjadó, aon estabe tota la seua gen.

Lo abat se va entretindre en los seus un bon rato, y los va contá cóm habíe passat aquells díes, y ells li van di que habíen sigut mol honrats per Ghino. Arribada la hora de minjá, lo abat y tots los demés van sé servits en bons manjars y bons vins, sense que Ghino se donare a coneixe al abat. Pero después de quel abat uns cuans díes va viure aixina, habén fet Ghino portá a una sala tot lo seu equipache, y a un pati que estabe daball della tots los seus caballs y hasta lo mes misserable burro, se va adressá cap al abat y li va preguntá qué tal se trobabe, y si se sentíe prou fort pera cabalgá. Lo abat va contestá que estabe mol fort y ben curat del estómec, y que estaríe be en cuan se veiguere fora de les mans de Ghino. Va portá entonses Ghino al abat a la sala aon estabe lo seu bagache y tots los seus criats, y fénlo assomá a una finestra desde aon podíe vore tots los seus caballs, va di:

- Monsiñó, hau de sabé que lo sé noble y expulsat de la seua patria, y pobre, y lo tindre mols y poderosos enemics, han portat a Ghino de Tacco, que soc yo, a sé assaltadó de camíns y enemic de la Iglesia de Roma pera pugué defendre la meu vida y la meua noblesa, y no la maldat de ánimo. Pero com me pareixéu un siñó valerós, después de habétos curat la pancha no tos trataré com u faría a datres, que, cuan los ting a les meues mans com tos ting a vos, me quedaría en la part de les seues coses que me pareguere; aixina, que vos, considerán la meua nessessidat, me entregaréu la part de les vostres coses que vos mateix vullgáu. Totes están aquí dabán de vos, y los vostres caballs podéu vórels al pati desde esta finestra; y per naixó, una part o tot, segóns veigáu, prenéu, y anáton o quedátos está a les vostres mans.

Se va maravellá lo abat de que un lladre de camíns pronunsiare paraules tan magnánimes, y lo seu cabreo y malhumor se van transformá en benevolensia, y lo seu cor se va obrí al amic Ghino, y va corre a abrassál, diénli:
- Juro dabán de Deu que per a guañá la amistat de un home tal com ara vech que eres, soportaría ressibí mol mes grans ofenses que la que me pareix que hasta ara me has fet. ¡maleída sigue la fortuna que a tan condenable ofissi te obligue!

Y después de aixó, habén fet pendre de les seues moltes coses sol les mes nessessaries, y lo mateix de los caballs, y dixánli tot lo demés, sen va entorná a Roma. Habíe sabut lo Papa la detensió del abat, y al vórel li va preguntá cóm li habíen sentat los bañs; a lo que, sonrién, va contestá lo abat: - San pare, antes de arribá als bañs me vach topetá en un valerós meche que me ha curat mol be. Y li va contá lo modo, de lo que sen va enriure lo Papa. Lo abat, continuán la seua conversa y mogut per la grandesa del seu ánim, li va demaná una grassia. Lo Papa, creén que li demanaríe alguna atra cosa, liberalmen va oferí fé lo que demanare.
Entonses lo abat va di: - San pare, lo que vull demanátos es que li otorguéu la vostra grassia a Ghino de Tacco, lo meu meche, perque entre los demés homens valerosos y de pro que hay conegut, ell es en sertesa un dels millós, y lo mal que fa es mes culpa de la fortuna que seua. Si vos, donánli algo en lo que pugue viure segóns la seua condissió, no dudo de que en poc tems no tos paregue a vos lo que a mí me pareix.

Lo Papa, al sentí aixó, com admirabe als homens valerosos, va di que u faríe de bona gana, si tan prohome ere com ell díe, y que lo faiguere acudí an ell sense cap temó.
Va vindre, pos, Ghino, guiat y afiansat pel abat, a la cort; y no habíe estat mol jun al Papa cuan lo va reputá per valerós, y li va otorgá un gran priorat del Hospital, habénlo fet caballé hospitalari de Jerussalén; y Ghino, mentres va viure, lo va mantindre com amic y servidó de la Santa Iglesia y del abat de Cluny.

miércoles, 26 de septiembre de 2018

SEGONA JORNADA. NOVELA SEXTA.

Madama Beritola, trobada en dos cabridets a una isla, habén perdut dos fills, sen va de allí cap a Lunigiana, aon un dels fills va a serví al seu siñó y en la filla de éste se gite, y lo fiquen a la presó; Sicilia rebelada contra lo rey Carlos, y reconegut lo fill per la mare, se case en la filla del seu siñó y trobe a són germá, y tornen a tindre una alta possisió.

Sen habíen enrit mol les Siñores y los joves de les aventures de Andreuccio, cuan Emilia, advertín la historia acabada, seguín lo orde de la Reina aixina va escomensá:

Coses series y doloroses són los movimens de la fortuna, sobre los que crec que no desagrade tindre que sentí tan als felisos com als desgrassiats, als primés fa precavits y als segóns console. Y per naixó, encara que grans coses hayan sigut dites abáns, enteng contátos una historia tamé verdadera y piadosa, que, encara que alegre final tingue, va sé tanta y tan llarga la seua amargura, que apenes puc creure que alguna vegada la dolsificare la alegría que la va seguí:

Mol volgudes Siñores, después de la mort de Federico II lo emperadó, va sé coronat rey de Sicilia Manfredo, al que acompañabe sempre un home noble de Nápoles de nom Arrighetto Capece, teníe per dona a una hermosa y noble dama igualmén napolitana de nom madama Beritola Caracciola.

Arrighetto, tenín lo gobern de la isla a les mans, sentín que lo rey Carlos primé habíe vensut a Benevento y matat a Manfredo, y que tot lo reino se veníe an ell, tenín poca confiansa en la escasa lealtat dels sicilianos no volén convertís en súbdito del enemic del seu siñó, se preparabe per a fugí. Pero sabut aixó per los sicilianos, ell y mols atres amics y criats del rey Manfredo van sé entregats com a prissioneros al rey Carlos, y lo domini de la isla después.

Madama Beritola, en tan gran mudansa de les coses, no sabén qué siríe de Arrighetto y sempre tenín temó de lo que habíe passat, per temó a sé humillada, dixades totes les seues coses, en un fill seu de uns vuit añs de nom Giuffredi, y preñada y pobre, montán a una barcota, va fugí a Lípari, y allí va parí un atre fill mascle al que va nombrá Lo Expulsat;
y en una criandera (nodrissa o assormadora) y tots los demés, a una barqueta va montá per a torná a Nápoles en los seus paréns. Pero va passá lo que no se esperaben: per la forsa del ven, lo barquet minudet, que a Nápoles teníe que arribá, va sé transportat a la isla de Ponza, aon van entrá a una caleta, y se van ficá a esperá la oportunidat per a continuá lo viache. Madama Beritola, desembarcán y fen terra a la isla com los demés, y trobat un puesto solitari y ben lluñ, allí se va retirá sola a queixás pel seu Arrighetto. Y fen lo mateix tots los díes, va passá que, están ella ocupada en la seua aflicsió, sense que dingú, ni marinero ni atre, sen donare cuenta, va arribá una galera de corsaris, que los van capturá a tots y sen van aná.

Madama Beritola, acabat lo seu diari lamén, tornán a la playa per a vore als seus fills, com acostumbrabe fé, a dingú va trobá allí, del que se va maravillá primé, y después, sospechán lo que habíe passat, los ulls cap al mar va atansá y va vore la galera, encara no mol alluñada, que remolcabe al barquet, pel que va está segura de que, igual que al home, habíe perdut als fills; y pobre y sola y abandonada, sense sabé si podríe trobá an algú, veénse allí, desmayada, cridán al home y als fills, va caure a la playa.

No ñabíe aquí dingú que en aigua freda o en un atre michá a les desmayades forses cridare, pel que al seu albedrío van pugué los espíritus aná bambán per aon van volé ; pero después li van torná les forses, jun en mes llágrimes, y mol tems va cridá als fills y per totes les cavernes y covaches los va aná buscán. Cuan va vore que se fatigabe inútilmen y caíe la nit, esperán y no sabén qué fé, se va preocupá una mica y, anánsen de la playa, an aquella caverna aon acostumbrabe a plorá y a queixás va torná. Y cuan la nit ya habíe passat, en molta temó y en incalculable doló, y lo nou día habíe vingut, y ya passada la hora de tersia, com la nit abáns no habíe sopat, obligada per la fam, se va ficá a pasturá herba; y pasturán com va pugué, plorán, anáe pensán sobre la seua futura vida allí. Y mentres cavilabe, va vore vindre una cabreta que va entrá allí prop a una coveta, y después de un ratet va eixí de ella y sen va aná pel bosque; pel que, eixecánse, allí va entrá, de aon habíe eixit la cabreta, y va vore dos cabridets potsé naixcuts lo mateix día, que li van pareixe la cosa mes dolsa del món y la mes grassiosa; y com encara no se li habíe retirat la lleit dels pits después del parto, los va agarrá téndramen y los va assormá en les seues mamelles y mugrons.
Estos no van repudiá lo servissi, igual mamaben de ella com u hagueren fet de la seua mare, y de entonses en abán entre la mare y ella cap distinsió van fé; pareixénli a la noble Siñora habé trobat an esta isla deserta compañía, pasturán herbes y bebén aigua y plorán pel home y los fills y enrecordánsen de la seua vida passada, allí a viure y a morí se habíe disposat. Y, vivín aixina, la noble Siñora en fiera convertida, va passá que, después de algúns mesos, per fortuna va arribá tamé un barquet de pissanos (de Pisa) allí aon ella habíe arribat abáns, y se van quedá uns cuans díes. Ñabíe an aquell barco un home noble de nom Currado dels marquesos de Malaspina en una dona seua valenta y santa; y veníen en peregrinassió de tots los sans llocs que ña al reino de Apulia (Puglia) y a casa seua tornaben. Per a entretindre lo aburrimén, en la seua dona y algúns criats y gossos, un día van volé baixá a la isla; y no mol lluñ del puesto aon estabe madama Beritola, van escomensá los gossos de Currado a seguí als dos cabridets, que, ya granets, estaben pasturán; los cabridets, acassats pels gossos, van escampá cap a la caverna aon estabe madama Beritola. Ella, veén aixó, ficánse de peu y agarrán un tocho, va fé tirá cap atrás als gossos; y allí Currado y la seua dona, que als seus gossos seguíen, van arribá, y veénla morena y prima y peluda com se habíe ficat, se van assustá y extrañá, y ella mol mes que ells. Pero después de que als seus rogs habíe Currado aguantat als seus gossos, después de moltes súpliques van conseguí que diguere quí ere y qué fée allí, y ella los va contá tota la seua historia y les seues desventures. Lo que, sentín Currado, que habíe conegut mol be a Arrighetto Capece, va plorá de compassió y en moltes paraules se les va ingeniá per a apartála de esta dessisió tan rigurosa, oferínli portála a casa seua o tíndrela en ells en lo mateix honor que a san germana, y que allí se quedare hasta que Déu mes alegre fortuna li deparare. An estes ofertes no se va plegá la Siñora, y Currado va dixá en ella a la seua dona y li va di que enviaríe minjá, y robes, perque estabe vestida en draps, per no di que estabe descorcholí, en pilotes, y que u probare tot per a emportássela en ells. Quedánse en ella la noble Siñora, habén plorat mol en madama Beritola los seus infortunios o les seues desgrássies, fets vindre vestits y viandes, en la faenada mes gran del món la va convense de minjá y vestís. Y después de mols mes rogs, dién ella que no volíe aná aon fore coneguda, va conseguí que anare en ells a Lunigiana, en los dos cabridets y la cabreta, que mentrestán habíe tornat aon estaben elles y li habíe fet grandíssimes festes a la noble Siñora. Y aixina, vingut lo bon tems, madama Beritola en Currado y en la seua dona al barco van montá, y en ells la cabra y los dos chotets.

Com no sabíen lo nom de la dona, la van cridá Quirrina; y, en bon ven, pronte van arribá hasta lo delta del Magra, aon van baixá del barco y als seus castells van pujá. Allí, a la vora de la dona de Currado, madama Beritola, en trajes de viuda, com una damissela seua, honesta y humilde y ben creguda va está, guardán lo amor per als seus cabridets y fénlos alimentá.

Los corsaris que habíen assaltat y enganchat lo barco a Ponza en lo que madama Beritola habíe vingut dixánla an ella perque no la habíen vist, en tota la demés gen sen van aná cap a Génova; y allí dividit lo botín entre los amos de la galera, li van tocá, entre atres coses, la niñera de madama Beritola y los dos chiquets a un tal micer Guasparrino de Oria, que los va enviá a casa seua per a tindrels com criats de les faenes de la casa.

La niñera, mol apocadeta per la perdua de la seua ame y per la misserable fortuna que los habíe caigut a damún als dos chiquets y an ella, va plorá amargamen; pero después de vore que les llágrimes no li servíen de res, com ere sabia y espabilada, va pensá que si los dos chiquets eren reconeguts, podríen ressibí molesties, y esperán que, cuan fore, cambiare la fortuna pugueren torná al perdut estat, va pensá no descubrí a dingú quí eren: y a tots diebe (los que li habíen preguntat per naixó) que eren los seus fills. Y al mes gran, no Giuffredi, sino Giannotto de Prócida lo cridabe; al minut no se va preocupá de cambiáli lo nom; y en máxima diligensia li va enseñá a Giuffredi per qué li habíe cambiat lo nom y en quin perill podíe está si fore reconegut, y aixó no una vegada sino moltes y ben assobín li recordabe: lo que lo sagal, que u enteníe be, fée lo que li enseñabe la sabia nodrissa.

Se van quedá, pos, mal vestits y pijó calsats, y féen totes les faenes mes roínes, jun en la niñera, y en passiensia van aná passán mols añs a casa de micer Guasparrino. Pero Giannotto, cuan ya teníe setse añs, tenín mes atrevimén del que sol tindre un criat, rechassán la baixesa de la condissió servil, puján a unes galeres que anaben a Alejandría, del servissi de micer Guasparrino sen va aná y va está per mols puestos, sense pugué millorá gens. Al final, después de uns tres o cuatre añs de habéssen anat de casa de micer Guasparrino, sén un bon mosso y habénse fet gran de estatura, y habén sentit que son pare, al que creíe mort, estabe encara viu encara que en cautividat tingut pel rey Carlos, casi desesperán de la fortuna, vagán com un vagabundo, va arribá a Lunigiana, y allí va entrá per casualidat com a criat de Currado Malaspina servínli en diligensia y a gust. Y com mol poques vegades va vore a sa mare, que en la Siñora de Currado estabe, no la va pugué coneixe, ni ella an ell: la edat los habíe cambiat mol tan al un com al atre, desde que se van vore per radera vegada. Están, pos, Giannotto al servissi de Currado, va passá que una filla de Currado de nom Spina, que habíe enviudat de Niccolo de Grignano, va torná a casa del pare; ella, sén mol bella y agradable y jove, en poc mes de setse añs, per ventura li va ficá los ulls a damún a Giannotto y ell an ella, y la un del atre se van enamorá. Este amor no va está mol tems sense efecte, y mols mesos van passá abáns de que algú sen acatare; pel que, ells, massa segús y confiats, van escomensá a actuá de manera menos discreta que la que se requeríe. Y anán un día per un bosque ple de abres, la jove y Giannotto, dixán a tota la demés compañía, sen van aná dabán, y pareixénlos que habíen dixat mol lluñ als demés, a un puestet idílic y bucólic ple de herbetes y floretes, y voltat de abres, van escomensá a fé lo amor. Y cuan ya habíen estat juns mol rato, que lo gran plaé los va fé trobá mol curtet, van sé alcansats per la mare de la jove primé, y después per Currado. Ell, apenat sobremanera al vore aixó, sense di res del perqué, los va fé agarrá als dos per tres dels seus criats y a un castell seu los van portá lligats; y de ira y de disgust gemegán anáe, disposat a féls morí.
La mare de la jove, encara que mol cabrejada estiguere y reputare digna a la seua filla, habén vist segóns les paraules de Currado quina ere la seua intensió respecte als culpables, no podén soportá alló, donánse pressa va alcansá al enfadat home y va escomensá a rogáli que li faiguere lo favor de no convertís en verdugo de la seua filla y que no se tacare les mans en la sang de un criat seu, y que trobare un atra manera de calmá la ira, com per ejemple ficáls a la presoneta y que penaren y ploraren lo pecat cometut. Y tantes paraules li va está dién la santa dona que va apartá del seu ánimo lo propósit de matáls; y va maná que a diferéns puestos foren engabiats, y allí ben guardats, en poc minjá y moltes incomodidats, hasta que dessidiguere fé un atra cosa en ells; y aixina se va fé.

Y vaya vida van passá tancats y plorán seguit y fen mes dijú que un flare. Portán, pos, Giannotto y Spina una vida tan dolorosa, y habén passat ya un añ sense que Currado sen enrecordare de ells, va passá que lo rey Pere de Aragó, per un acuerdo en micer Gian de Prócida, va sublevá a la isla de Sicilia y lay va pendre al rey Carlos; pel que Currado, com ere gibelino, va fé una gran festa.

Giannotto va sentí parlán an algún de aquells que lo custodiaben, va doná un gran suspiro y va di:

- ¡Ay, triste de mí!, ¡que fa avui ya catorse añs que vach arrastránme pel món, no esperán datra cosa que ésta, y ara que arribe, me ha trobat a la presó, de la que may mes espero eixí, mes que mort!

- ¿Y qué? - va di lo seladó -. ¿Qué te importe a tú lo que faiguen los altissims reys? ¿Qué tens tú que fé a Sicilia?

A lo que Giannotto va di:

- Pareix que me se trenque lo cor enrecordánmen del que mon pare va tindre que fé allí. Encara que yo era mol chiquet cuan vach fugí de allí, men enrecordo de que lo vach vore Siñó en vida del rey Manfredo. Va seguí lo seladó:
- ¿Y quí va sé ton pare?

- Mon pare - va di Giannotto - puc ya manifestáu perque me vech a cubert del perill que tenía descubrínu, se va di y se diu encara, si viu, Arrighetto Capece, y yo no Giannotto sino Giuffredi me dic; y no dudo, si de aquí ixquera, que tornán a Sicilia, no tinguera allí encara una altíssima possisió.

Lo bon home, sense di res mes, lay va contá tot a Currado. Sentín aixó Currado, encara que va mostrá no preocupás del prissionero o presoné, sen va aná a vore a madama Beritola y li va preguntá si habíe tingut algún fill de Arrighetto que se diguere Giuffredi. La Siñora, plorán, va contestá que, si lo mes gran dels dos fills seus que habíe tingut estiguere viu, aixina se diríe y tindríe vintidós añs. Sentín aixó, Currado va pensá que podíe fé una gran misericordia y borrá la seua vergoña y la de la seua filla donánlay an aquell per dona; y per naixó, fen vindre secretamen a Giannotto, lo va interrogá en pels y señals sobre tota la seua passada vida. Y trobán una abundansia de indissis de que de verdat ere Giuffredi, fill de Arrighetto, li va di:

- Giannotto, saps lo gran que ha sigut la ofensa que me has fet en la meua filla, habénte tratat be, com té que fes en los criats, teníes que buscá sempre lo meu honor y lo de les meues coses; y mols atres als que hagueres fet lo que a mí me vas fé, te hauríen matat, cosa que grássies a la meua piedat no vas patí. Ara, ya que me dius que eres fill de un home noble y de una noble Siñora, vull que se acabo la teua angustia y tráuret de la miseria y de la presó aon estás, y al mateix tems lo teu honor y lo meu reintegrá al seu debut puesto.

Com saps, Spina, a qui en amorosa amistat vas coneixe, es viuda, y la seua dote es gran y bona, y les costums de son pare y de sa mare los coneixes, per lo que, cuan vullgues, estic disposat a que, ya que deshonestamen va sé la teua amigueta se convertixque honestamen en la teua dona, y que vigues com un fill meu aquí en mí y en ella.
La presó habíe machacat y ablanit la carn de Giannotto, pero lo generós ánimo propi del seu origen no habíe menguat gens, ni tampoc lo verdadé amor que li teníe a la seua dona; y encara que dessichare lo que Currado li oferíe y u veiguere al seu alcanse, gens va atenuá lo que la grandesa del seu ánimo li demanáe di y fé, y va contestá:

- Currado, ni soc un afanós de Señorío ni ting dessich de dinés ni datra raó me va fé may obrá com un traidó contra la teua vida y les teues coses. Vach vóldre a ta filla y la estimo encara, y la voldré sempre, perque la reputo digna del meu amor; y si yo en ella me vach portá poc honestamen segóns la opinió dels vulgars, vach cometre aquell pecat que sempre porte parello la juventut, y que si se vullguere fé desapareixe se hauríe de extinguí la juventut, y éste, si los vells sen vullgueren enrecordá de cuan van sé joves y los defectes dels demés compararen en los seus, no siríe tingut per serio com u es ara per tú y per mols atres; y com amic, no com enemic, vach pecá, y no una vegada, sino moltes. Lo que me oferixes sempre u vach dessichá, y si haguera cregut que me podíe sé consedit, mol tems abáns u hauría demanat. Si no tens pensat fé lo que les teues paraules diuen, no me alimentos en vanes esperanses; fésme torná a la presó, y fésme allí afligí tan com vullgues, que mentres vullga a Spina te voldré a tú per l´amor seu, faigues lo que faigues, y te tindré reverénsia.

Currado, habénlo sentit, se va maravillá y lo va tindre com enamorat per un amor ruén, y mes lo va volé: per naixó, ficánse de peu, lo va abrassá y lo va besá, y sense tardá mes, va maná que portáren a Spina en secreto cap allí. Ella, a la presó, se habíe ficat arguellada, blanca y fluixeta, y un atra dona pareixíe, y Giannotto pareixíe tamé un atre home. Ells, en presénsia de Currado, en consentimén mutuo se van casá segóns la nostra costum. Y después de uns díes, sense que dingú sen enterare del que habíe passat, los van proví de tot alló que nessessitáben o los apetíe, y pareixénlos tems de fé alegrás a les dos mares, cridán a la seua dona y a la Quirrina aixina los va di:

- ¿Qué diríeu, Siñora, si yo tos tornara al vostre fill gran casat en una de les meues filles? A lo que la Quirrina va contestá:  

- No podría ditos res, y no podría estátos mes obligada del que tos estic, pero mol mes u estaría si vos una cosa que me es volguda mes que yo mateixa me tornáreu; y tornánmela de la manera que diéu, me tornaríeu a mí la meua perduda esperansa y la vida. Y plorán, va callá.
Entonses li va di Currado a la seua dona:

- ¿Y a tú qué te pareixeríe, dona, si tel donára per géndre? A lo que la Siñora va contestá:
- No un de ells, que són nobles, sino consevol misserable si a vos tos vinguere en gana, me estaríe be.

Entonses va di Currado:
- Espero fétos alegrá dins de pocs díes.
Y veén ya als dos joves que habíen recuperat lo seu anterió aspecte, vestínlos honradamen, li va preguntá a Giuffredi:

- ¿Qué te agradaríe mes, ademés de la alegría que tens, que vore aquí a ta mare?

A lo que Giuffredi va contestá:

- No me es possible creure que los seus desventurats acsidéns la haiguen dixat viva: pero si aixina fore, mol me agradaríe, y ademés, en lo seu consell, podría recuperá a Sicilia gran part dels meus bens.
Entonses Currado va fé vindre allí a les dos Siñores. Les dos van fé maravilloses festes a la ressién casada, maravillánse de que Currado haguere arribat a sé tan bondadós y fet lo seu parén a Giannotto, al que madama Beritola, per les paraules sentides a Currado, va escomensá a mirá be, y se va despertá an ella algún recuerdo de les infantils facsións de la cara del seu fill, y sense esperá datra demostrassió, en los brassos uberts se li va tirá al coll, ni lo desbordán amor y la alegría materna li van permétre o permití di cap paraula, la van privá de tots los sentits hasta tal pun que com si estiguere morta va caure als brassos del fill que la abrassabe. Ell, encara que mol se extrañare de habéla vist moltes vegades abáns an aquell mateix castell sense may reconéixela, va reconéixe l´auló de sa mare y reprochánse lo seu descuido, ressibínla als seus brassos plorán, la va besá. Madama Beritola va sé assistida per la dona de Currado y per Spina, en aigua freda y en atres artes seues li van torná les desmayades forses y va torná a abrassá al fill en moltes llágrimes y moltes dolses paraules; y plena de piedat materna mil vegades mes lo va besá, y ell an ella mol la va mirá y la va abrassá. Estes festes se van repetí tres o cuatre vegades, no sense contén y plaé dels concurréns, y se van contá les seues calamidats. Currado ya habíe comunicat als seus amics lo nou víncul familiá, y va organisá una hermosa y magnífica festa.

Giuffredi li va di:

- Currado, me hau contentát en moltes coses y mol tems hau honrat a ma mare: ara, per a que res quedo per fé, tos rogo que a ma mare, a los meus convidats y a mí alegréu en la presénsia de mon germá, que com a criat té a casa seua micer Guasparrino de Oria, qui, com ya tos hay dit, de ell y de mí se va apoderá pirateján y después, que enviéu an algú a Sicilia per a que se informo de les condissións y del estat del país, y que averíguo qué ha sigut de Arrighetto, mon pare, si está viu o mort, y si está viu, en quin estat; y una vegada informat de tot, tórno a natros.

Li va apetí a Currado la petissió de Giuffredi, y sense tardá va enviá a discretíssimes persones a Génova y a Sicilia. Lo que va aná a Génova, va trobá a micer Guasparrino, y de part de Currado li va rogá que al Expulsat y a la seua niñera li enviare, contánli lo que Currado habíe fet en Giuffredi y en sa mare.
Micer Guasparrino se va maravillá mol al sentíl, y li va di:

- Es verdat que faré per Currado consevol cosa que estigue a les meues máns y que ell vullgue. Hay tingut a casa, desde fa catorse añs, al mosso que me demane y a sa mare, y tels enviaré de bona gana; pero li dirás de part meua que se cuido de no creure massa les fábules de Giannotto, que dius que avui se fa cridá Giuffredi, perque es mol mes roín del que ell se pense.
Y dit aixó, fen honrá al valén home, va fé cridá a la niñera en secreto, y la va interrogá sobre aquell assunto. Ella, habén sentit la rebelió de Sicilia y sentín que Arrighetto estabe viu, traénse la temó de damún que hasta entonses habíe tingut, lay va contá tot y li va di les raóns per les que se habíe comportát de aquella manera.


Micer Guasparrino, veén que les coses dites per la nodriza cuadráben en les del embaixadó de Currado, va escomensá a doná fé a les paraules; y va fé mes averiguassións sobre este assunto, cada vegada trobáe mes coses que li féen creure en alló, y avergoñínse del vil trate que li habíe donat al mosso, per a enmendáu, com teníe una filla mol maja de ONSE añs de edat, sabén quí habíe sigut y ere Arrighetto, en una gran dote lay va doná per dona, y después, lo mosso, la filla, lo embajadó de Currado y la niñera, puján a una galera ben armada, van aná cap a Lérici (Lérida o Lleida no), aon se va fé una gran festa a un castell no mol lluñ de allí, propiedat de Currado.

Qué festes va fé la mare al torná a vore a son fill minut, cuántes les de los dos germáns, y los tres a la fiel niñera.

Déu, generossíssim cuan escomense a doná, pel que sabém que no es catalá, va fé arribá alegres noves de la vida y lo bon estat de Arrighetto Capece.

Mentres los convidats estáen a la taula, encara al primé plat, va arribá aquell que habíe sigut enviat a Sicilia, y entre atres coses va contá que Arrighetto, que estáe a Catania encarselát pel rey Carlos, cuan se va eixecá lo poble contra lo rey, van córre a la cárcel y, matán als guardies, lo habíen tret de allí, y com lo mes gran enemic del rey Carlos lo habíen fet capitán y lo habíen seguit a expulsá y matá als fransesos; per naixó, se habíe fet mol amic del rey Pedro, qui tots los seus bens y tot lo seu honor li habíe restituít, pel que tornabe a está en gran possisió; afegín que an ell lo habíe ressibit en máxim honor y li habíe fet moltes festes per les bones notíssies de la seua dona y del fill, dels que después de sé empresonat res habíe sabut, y enviabe a per nells una escuadra en algúns gentilhomes, que veníen detrás.

Currado y algúns dels seus amics van eixí a trobá als gentilhomes que veníen a per madama Beritola y Giuffredi, van sé ressibits alegremen y convidats al banquete, que encara no estabe ni a miges. Ells, de part de Arrighetto, van saludá y agraí a Currado y a la seua dona lo honor fet a la seua dona y a son fill, y tots, mol conténs, van minjá y beure al banquete de les ressién casades y los ressién casats. Y no sol aquell día se va fé festa, sino mols mes; y después de acabá lo jubiléu, pareixénli a madama Beritola y a Giuffredi y als demés que teníen que anássen, en moltes llágrimes de Currado y de la seua dona y de micer Guasparrino, puján al barco, emportánse a Spina, sen van aná.

Van tindre bon ven, y van arribá pronte a Sicilia, y van sé ressibits a Palermo per Arrighetto en tan gran festa (tots per igual, los fills y les dones) que no se podríe contá; y allí se creu que mol tems van viure tots felísos y van minjá perdius.

Séptima

miércoles, 27 de enero de 2021

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA PRIMERA.

DÉSSIMA JORNADA.

Escomense la déssima y radera jornada del decamerón, a la que daball del gobern de Pánfilo, se parle sobre los que liberalmen o en verdadera magnifissensia van fé algo, ya en assuntos de amor, ya en atres.

Encara estaben rochechán alguns nugolets del ponén, habén ya los del lleván, assemellats al or, arribat a sé esplendorosos per los rayos del sol que, arrimánse, mol los feríen, cuan Pánfilo, eixecánse, a les siñores y als seus compañs va fé cridá. Y vinguts tots, en ells habén deliberat aón podríen aná pera esparsís, a pas lento se va ficá dabán, acompañat per Filomena y Fiameta, y en tots los atres seguinlo; y parlán de moltes coses sobre la seua futura vida, y dién y contestán, un bon rato van aná passeján; y habén donat una volta bastán llarga, escomensán lo sol a calentá ya massa, sen van entorná cap a la villa. Y allí, al voltán de la clara fon, habén fet rentá les tasses, lo que va voldre va beure, y después entre les plassenteres sombres del chardí, hasta la hora de minjá se van aná divertín; y después de minjá y dormí, com solíen fé, cuan va voldre lo rey se van achuntá, y allí lo primé discurs lay va maná lo rey a Neifile, que alegremen va escomensá aixina:

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA PRIMERA.

Un caballé servix al rey de España; li pareix que está mal recompensat, per lo que lo rey, en una proba evidentíssima, li amostre que no es culpa seua, sino de la seua mala fortuna, recompensánlo después generosamen.

Grandíssima grassia, honorables siñores, es que lo nostre rey me haigue encarregat sé la primera en parlá. Tos contaré, pos, una noveleta al meu pareixe mol donosa, y tos sirá útil recordála.

Hau de sabé, que entre los demés valerosos caballés que desde fa mol tems hasta ara han ñagut a la nostra siudat, ne va ñabé un, potsé lo milló, micer Ruggeri de los Figiovanni; sén ric y de gran ánimo, y veén que, considerada la cualidat del viure y de les costums de la Toscana, ell, quedánse allí, poc o gens podíe demostrá lo seu valor, aixina que va pensá en anássen un tems en Alfonso, rey de España, perque la fama de este rey sobrepassabe a la de consevol atre siñó de aquells tems; y mol honradamen equipat de armes y de caballs y de compañía sen va aná cap a España y grassiosamen va sé ressibit per lo rey. Allí, pos, vivín micer Ruggeri y vivín espléndidamen y en fets de armes fen coses maravilloses, mol pronte se va fé coneixe com a valén caballé.
Y habén estat allí ya algún tems observán mol les maneres del rey, li va pareixe que este, ara a un, ara a un atre donabe castells y siudats y baroníes mol poc discretamen, com donánles al que no ere digne; y com an ell no li habíe donat res, va pensá que mol disminuíe alló la seua fama; per lo que va deliberá anássen de allí y li va demaná llissensia al rey. Lo rey lay va consedí y li va doná una de les millós mules que may hagueren cabalgat, y la mes hermosa, y va sé mol estimada per micer Ruggeri, ya que teníe que fé un gran camí. Después de aixó, li va maná lo rey a un discret criat seu que, de la manera que milló li pareguere, cabalgare la primera jornada en micer Ruggeri de guisa que no pareguere que u habíe manat lo rey, y tot lo que diguere dell u conservare a la memoria pera dílay después, y al matí siguién sen entornaríe cap aon estabe lo rey.
Lo criat, están al loro, al eixí micer Ruggeri de la siudat, mol hábilmen sen va aná acompañánlo, diénli que anáe cap a Italia. Cabalgán, pos, micer Ruggeri en la mula que li habíe donat lo rey, y en aquell de una cosa y de un atra parlán, arrimánse la hora de tersia, va di: - Crec que estaríe be que portarem an estes besties al corral, y entrán al establo, totes menos la mula van cagá; per lo que, seguín cap abán, están sempre lo servidó atento a les paraules del caballé, van arribá a un riu, y abeurán allí a les besties, la mula va cagá al riu. Veénu micer Ruggeri, va di: - ¡Bah!, desgrassiat te faigue Deu, animal, que eres com lo siñó que te ha regalat. Lo criat sen va fixá en estes paraules, y com en atres moltes sen habíe fixat caminán tot lo día en ell, cap atra que no fore en molta alabansa del rey li va sentí di. Al matí siguién, montán a caball y cabalgán cap a la Toscana, micer Ruggeri sen va torná atrás. Y habén ya sabut lo rey lo que habíe dit de la mula, fénlo cridá li va preguntá per qué lo habíe comparat en la seua mula, o milló a la mula en ell.
Micer Ruggeri, en bon gesto li va di: - Siñó meu, tos assemelléu an ella perque, aixina com vos donéu coses als que no convé y als que convé no los donéu res, aixina ella aon conveníe no va fé fem y aon no conveníe, sí.
Entonses va di lo rey: - Micer Ruggeri, lo no habétos fet donassións com ne hay fet a mols que en comparassió de vos no són res, no ha passat perque yo no tos haiga tingut per valerosíssim caballé y digne de tot gran don, sino per la vostra fortuna, que no me u ha permitit, en lo que ella ha pecat y no yo. Y que dic la verdat tos u mostraré manifestamen.

A lo que Ruggeri va contestá: - Siñó meu, yo no me enfado per no habé ressibit dons de vos, perque no los dessichaba pera sé mes ric, sino perque vos no hau testimoniat gens la estima del meu valor, sin embargo, ting la vostra per bona excusa y per honrada, tos crec sense cap proba.

Lo va portá entonses lo rey a una gran sala, aon, com habíe manat abáns, ñabíen dos grans cofres tancats, y en presensia de mols li va di: - Micer Ruggeri, a un de estos cofres está la meua corona, lo cetro real y lo orbe y mol bones correches meues, broches, anells y atres joyes pressioses que ting; l´atre está ple de terra. Agarréune un, y lo que triéu sirá vostre y podréu vore quí ha sigut desagraít, si yo o la vostra sort.

Micer Ruggeri, com va vore que aixina u volíe lo rey, ne va triá un, lo rey va maná que lo obrigueren, y se va trobá que estabe ple de terra; en lo que lo rey, enriénsen, va di: - be podéu vore, micer Ruggeri, que es verdat lo que tos dic de la vostra fortuna; pero en verdat lo vostre valor mereix que me enfrenta a les seues forses. Yo sé que no teníu la intensió de fétos español, y per naixó no vull donátos aquí ni castell ni vila ni siudat, pero lo cofre que la fortuna tos ha tret, vull que sigue vostre, pera que a la vostra terra pugáu emportátol y del vostre valor en lo testimoni dels meues dons pugáu gloriátos en los vostres consiudadáns.

Micer Ruggeri, prenénlo, y donades al rey tantes grassies com a tan gran don corresponden, ben contén, sen va entorná cap a la Toscana.

martes, 25 de agosto de 2020

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA TERSERA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA TERSERA.

Fray Rinaldo se gite en la seua comare, los trobe lo home de ella a la alcoba y li fan creure que estáen conjurán los cucs del fillol.

No va pugué Filostrato parlá dissimuladamén de les yegües de Partia que les espabilades siñores no lo entengueren y no sen enrigueren, encara que fen vore que sen enríen de un atra cosa. Después lo rey li va maná a Elisa que parlare, y ella, disposada a fé cas, va escomensá: Amables siñores, lo conjur del fantasma de Emilia me ha portat a la memória una história de un atre conjur, que, encara que no sigue tan bona com va sé aquella, com no me sen ocurrix ara datra sobre este assunto, la contaré.

Hau de sabé que a Siena va ñabé en tems passats un jove mol galantejadó y de honrada familia, de nom Rinaldo; y volén mol a una veína seua y mol hermosa Siñora y dona de un home ric, y esperán (si puguere trobá lo modo de parláli sense sospeches) conseguí de ella tot lo que dessichabe, no veénu dingú y están la Siñora embarassada, va pensá en convertís en lo seu padrí; y fen amistat en lo seu home, del modo que mes convenién li va pareixe lay va di, y aixina se va fé. Habénse, pos, Rinaldo convertit en padrí, y tenín alguna ocasió mes pintada per a pugué parláli, li va fé sabé en paraules aquella part de la seua intensió que ella mol abans ya habíe vist en les expressións dels seus ulls; pero poc li va valé, sin embargo, encara que no li desagradare a la Siñora habéu sentit. Va passá no mol después que, fore quina fore la raó, Rinaldo se va fé flare y, trobare com trobare aquella pastura, va perseverá en alló; y va passá que un poc, al tems cuan se va fé flare, habíe apartat lo amor que li teníe a la seua comare y datres vanidats. En lo pas del tems, sense dixá los hábits, va escomensá a aparentá y a vestís en bons teixits, y a sé galán y adornat, y a fé cansóns y sonetos y balades, y a cantá, y datres coses paregudes an estes.

Pero ¿qué estic yo dién de fray Rinaldo del que parlem? ¿Quí són los que no fan lo mateix? ¡Ay, perdissió del perdut món! No tenen vergoña de está gorts, de tindre la cara colorada, de pareixe refinats en los vestits y en totes les seues coses, y no com a coloms sino com a galls unflats en la cresta eixecada; y lo que es pijó, dixem als que tenen les seues seldes plenes de pots a cormull de electuari y de ungüentos, de caixes plenes de dolsaines, de botelletes en aigües destilades y en olis, de botes de malvassía y vi griego o datres bons vins, plenetes, hasta lo pun de que no pareixen seldes de flares, sino tendes de espéssies o drogueríes; no se avergoñíssen ells de que los demés sápien que són goluts y llépols, y se creuen que los demés no saben que lo mol dijú, los minjás ordinaris y escasos y lo viure sobriamen faigue als hómens prims y arguellats, y la mayoría de les vegades sanos; y si se fiquen doléns, al menos no es de gota, per a la que se sol doná com a medicamén la castidat y totes les demés coses apropiades a la vida de un flare.
Y se creuen que los demés no saben que ademés de la vida austera, les llargues vigílies, lo resá y lo dissiplinás han de fé als hómens blancs y apenats, y que ni san Domingo ni San Francisco, se vestíen, sense tíndre cuatre capes cada un, no de llaneta teñida ni de atres teixits señorils, sino fets en llana grossa y basta, y de coló natural, per a protegís del fret y no per a aparentá. ¡Que Deu los ajudo com nessessiten les almes de los simples que les alimenton!

Aixina pos, tornán fray Rinaldo a les seues primeres passións, va escomensá a visitá en molta frecuénsia a la seua comare; y habén creixcut la seua arrogánsia, en mes instánsies que abans u fée va escomensá a solissitáli lo que volíe de ella.

La bona Siñora, veénse solissitá mol y pareixénli fray Rinaldo mes guapo de lo que ere abans, sén un día mol importunada per nell, va recurrí a lo mateix que totes aquelles que tenen dessichos de consedí lo que sels demane, y li va di:

- ¿Cóm, fray Rinaldo, es que los flares fan eixes coses?
A lo que lo flare va contestá:

- Siñora, cuan yo me traga este hábit, que mel trac mol fássilmen, tos pareixeré un home fet com los atres, y no un flare.

La Siñora sen va enriure y va di:

- ¡Ay, pobra de mí! Sou padrí del meu fill, ¿cóm podríe sé aixó? Estaríe mol mal, y hay sentit moltes vegades que es un pecat massa gran; y en verdat que si no u fore faría lo que vullguéreu.

A lo que fray Rinaldo va di:

- Siríeu tonta si u dixáreu per naixó. No dic que no sigue pecat, pero datres mes grans ne perdone Deu a los que se arrepentixen. Pero diéume: ¿quí es mes parén del vostre fill, yo que lo vach aguantá al batech o lo vostre home que lo va engendrá?

La Siñora va contestá:

- Mes parén seu es lo meu home.

- Diéu la verdat - va di lo flare-. ¿Y lo vostre home no se gite en vosté? - Claro que sí - va contestá la Siñora.

- Pos - va di lo flare- y yo, que soc menos parén del vostre fill que lo vostre home, tan puc gitám en vos com lo vostre home.

La Siñora, que no sabíe lógica y sol nessessitáe una espenteta, o se va creure o va fé com que se creíe que lo flare díe la verdat; y va contestá:

- ¿Quí sabríe contestá a les vostres paraules?

Y después, no obstán lo sé padrí, se va dixá portá; y no u van fé una sola vegada, sino que en la tapadera de sé lo padrí, tenín mes fassilidat perque la sospecha ere poca, moltes y moltes vegades van está juns. Pero entre les demés va passá un día que, habén vingut fray Rinaldo a casa de la Siñora y veén que allí no ñabíe dingú mes que una criadeta de la Siñora, mol hermosa y agradable, va enviá al seu compañ en ella al colomá a enseñáli lo parenostre, y ell y la Siñora, que de la ma portabe al seu fillet, se van embutí a la alcoba y, tancán per dins, a un diván que allí ñabíe van escomensá a jugá; y están de esta guisa va passá que va torná lo home, y sense que dingú lo sentiguere sen va aná a la porta de la alcoba, y va doná uns cops, y va cridá a la dona.
Doña Agnesa, sentín aixó, va di:

- Morta soc, que aquí está lo meu home, ara sen donará cuenta de quina es la raó del nostre trate. Estabe fray Rinaldo casi despullat, aixó es sense hábit, y sense escapulari, en camiseta; lo que aixó sentín, va di tristemen:

- Diéu verdat; si yo estiguera vestit alguna manera trobaría, pero si li obriu y me trobe aixina no podré trobá cap excusa.

La Siñora, per una inspirassió ajudada, va di:

- Pos vestíutos; y cuan estiguéu vestit agarréu en brassos al vostre fillol y escoltéu be lo que vach a díli, per a que les vostres paraules estiguen de acuerdo en les meues; y dixéume fé a mí. Lo bon home no habíe dixat de cridá cuan la dona va contestá: - Ya vach. - Y eixecánse, sen va aná a la porta de la alcoba y, obrínla, va di: - Home meu, te conto que fray Rinaldo, lo padrí del chiquet, ha vingut, y grássies que Deu lo ha enviat, perque segú que si no haguere vingut hauríem perdut avui al nostre chiquet.

Cuan lo santurrón va sentí aixó, se va quedá pasmat, y va di: - ¿Cóm?

- Oh, home meu - va di la dona- , li ha vingut adés de repén un desmayo que hasta hay cregut que estabe mort, y no sabía qué fé, si no arribe a apareixe entonses fray Rinaldo, que, agarránlo en brassos, va di: «aixó són cucs que té a dins, que se li están arrimán al cor, y lo mataríen en seguridat; pero no tingáu temó, que yo los conjuraré y los faré morí a tots, y antes de que yo men vaiga de aquí voréu al chiquet tan sano com may lo hau vist». Y com te nessessitáem per a di sertes orassións y la criada no ha pogut trobát, les han anat a di en lo seu compañ al colomá, al puesto mes alt de la casa, y ell y yo ham entrat aquí dins; y com dingú mes que la mare del chiquet pot está presén a tal conjur, per a que datres no mos molestaren aquí mos ham tancat; y ara lo té ell en brassos, y crec que sol espere a que lo seu compañ haigue acabat de di les orassións, y ya deu está acabán, perque lo chiquet ya se ha reviscolat del tot. Lo saboc se va creure totes estes mentires, y lo cariño pel seu fill lo va emossioná, y no li va víndre al cap lo engañ de la dona y lo flare, sino que donán un gran suspiro va di: - Vull aná a vórel.

Va di la dona:

- No hi vaigues encara, que podríes fé malbé lo que se ha fet; espérat, aniré a vore si pots entrá y te cridaré. Fray Rinaldo, que tot u habíe sentit y se habíe vestit depressa y habíe agarrat al chiquet en brassos, cuan ya estáe preparat va cridá:

- Comare, ¿no es lo compare al que séntigo ahí?

Va contestá lo santurrón:

- Siñó, sí.

- Pos - va di fray Rinaldo - , veníu aquí.

Lo tontet va entrá y fray Rinaldo li va di:

- Tiníu al vostre fill, salvat per la grássia de Deu, cuan hay cregut hasta fa poc, que no lo voríeu viu al fes de nit; y be faríeu en fé ficá una figura de sera de la seua mida a la glória de Deu dabán de la estatua de San Ambrosio, per los mérits del Deu que tos ha fet esta grássia. Lo chiquet, al vore a son pare, va corre cap an ell y li va fé festes com fan los chiquets menuts; y ell, apretánlo als seus brassos, plorán com si lo traguere del fossá, va escomensá a besál y a donáli grássies al seu compare que lo habíe curat.

Lo compañ de fray Rinaldo, que no un padrenuestro sino mes de cuatre li habíe enseñat a la criadeta, y li habíe donat una bossa de fil blang que li habíe donat an ell una monja, y la habíe fet devota seua, habén sentit al santurrón cridá a la alcoba de la dona, a amagatóns habíe vingut a un puestet desde aon puguere vore y sentí lo que allí passabe.

Y veén que la cosa habíe eixit be, va baixá, y entrán a la alcoba va di: - Fray Rinaldo, les cuatre orassións que me vau maná di ya les hay dit totes. A lo que fray Rinaldo va di:

- Germá (frare, flare) meu, tens bona fusta y has fet be. En cuan a mí, cuan lo meu compare ha arribat no ne había dit mes que dos, pero nostre Siñó per lo teu traball y lo meu mos ha consedit la grássia de que lo chiquet se haigue curat.

Losaboquet va fé portá bon vi y pastes, y li va fé lo honor a son compare y al seu compañ en lo que ells teníen nessessidat mes que de atra cosa; después, eixín de casa en ells, los va encomaná a Deu, y sense esperá a fé la imache de sera, la va maná ficá en les atres, dabán de la figura de San Ambrosio, pero no de la de aquell de Milán.