Mostrando las entradas para la consulta matí ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta matí ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 13 de mayo de 2024

Lexique roman; Malha, Malla - Recommandar, Recomandar


Malha, Malla, s. f., lat., macula, maille, tissu. 

Voyez Leibnitz, Coll. étym., p. 120.

Ilh m'a mes en tal cadena 

Don malha no s descadena.

Bertrand de Born: Cazutz sui.

Elle m'a mis en telle chaîne dont maille ne se déchaîne.

Trauc' ausberc de bona malha,

Trabuc e gans e capmalh.

Gavaudan le Vieux: Lo vers deg. 

Troue haubert de bonne maille, trébuchet et gants et camail.

Enueia m, si Dieus me vailha,

Longua taula ab breu toalha,

Et hom qu'ab mans ronhosas talha,

Et ausberc pezan d' avol malha.

Le Moine de Montaudon: Mot m' enueia.

M'ennuie, si Dieu me vaille, longue table avec courte nappe, et homme qui avec mains rogneuses découpe, et haubert pesant de mauvaise maille. 

Els se armo de quota de malha. 

(chap. Ells se armen de cota de malla.)

Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice. 

Ils s'arment de cotte de maille. 

Fig. Alaman flac, volpilh, de frevol malha, 

Ja lo vers Dieus no ns ajut ni vos valha. 

Paulet de Marseille: Ab marrimen. 

Allemands flasques, lâches, de fragile tissu, que jamais le vrai Dieu ne vous aide ni vous vaille. 

CAT. ESP. Malla. PORT. Malha. IT. Maglia. (chap. Malla, malles.)

2. Capmal, Capmalh, Capmail, Camal, s. m., camail, sorte d'armure de tête. 

Tant camal derompre. Guillaume de Tudela. 

Briser tant de camails.

Ni ausberc ab capmail

Non fon per els portatz.

Rambaud de Vaqueiras: Ges sitot.

Ni haubert avec camail ne fut par eux porté.

Trauc' ausberc de bona malha, 

Trabuc e gans e capmalh.

Gavaudan le Vieux: Lo vers deg. 

Troue haubert de bonne maille, trébuchet et gants et camail.

ANC. FR.

Et voit ses chevaliers bien armez de camail. 

Chronique de Bertrand Duguesclin, Ms. 

IT. Camaglio.

3. Mealhar, v., mailler, ouvrer. 

Part. pas. Ab aur fi frenatz,

E d' argen mealhatz. 

Pierre Basc: Ab greu cossire. 

Avec or fin brodé, et d'argent ouvré.

4. Desmalhar, Desmaillar, v., démailler, rompre les mailles.

Part. pas. Feric Olivier sus son ausberc safrat, 

Que de pus de XX malhas s'es l' ausberc 

Desmalhatz.

Roman de Fierabras, v. 420. 

Frappa Olivier sur sou haubert safré, tellement que de plus de vingt mailles s' est le haubert démaillé.

Mant albert desmaillat.

Paulet de Marseille: L' autr' ier.

Maint haubert démaillé.

Enantz sera fraitz mon escutz,

E mon ausbercs totz desmaillatz. 

Roman de Jaufre, fol. 12. 

Avant sera brisé mon écu, et mon haubert tout démaillé. 

ANC. FR. Ne pot haubert desrompre et desmailler.

Monin, Diss. sur le roman de Roncevaux. 

Si lancent et fierent d' estoc 

De tel force et de tel viertu 

Ke desmaillié et desronpu 

Sont lor escu et lor clavain.

Roman du Renart, t. IV, p. 151. 

Vray que d'avoir tant chamaillé 

Son haubert en fut desmaillé.

Forcadel, p. 189

ESP. Desmallato (desmallado). IT. Smagliato. (chap. de malla: Desmallat, desmallats, desmallada, desmallades; sense forsa: desmayat, desmayats, desmayada, desmayades.)

5. Enmalhotar, Emmayllotar, Enmaillorar, Enmaillolar, Amaillotar, v., emmailloter, envelopper. 

Calque forsa que hom fassa 

A son ausel enmaillolar. 

Aprop en un bel drap 

L' amaillotatz tro sus el cap.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Quelque force qu'on fasse pour emmailloter son oiseau.

Ensuite dans un beau linge vous l' enveloppez jusqu'au-dessus de la tête. 

Part. pas. L' enfantet enmalhotat 

Met sus l'autar.

V. de S. Honorat.

L' enfançon emmailloté il met sur l'autel.

Enmaillorat lo tenretz.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Vous le tiendrez emmailloté.


Malva, s. f., lat. malva, mauve. 

La malva postema madura. Brev. d'amor, fol. 50. 

La mauve mûrit apostème.

Malvas esfoilladas, 

Sol las costetas ben mundadas,

Cozetz.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Mauves effeuillées, seulement les petites côtes bien nettoyées, cuisez. CAT. ESP. PORT. IT. Malva. (chap. Malva, malves. Los roigets no valen ni per a criá malves a les cunetes.)


Malevar, Manlevar, v., emprunter.

Malevar 

Deniers, blat o drap de Fransa.

Brev. d'amor. fol. 122.

Emprunter deniers, blé ou drap de France.

Lo qual sapia be despendre e donar e malevar. Philomena. 

Lequel savait bien dépenser et donner et emprunter.

Om cove manlevar 

Ades sobre penhoras.

G. Riquier: Sel que sap. 

On convient d' emprunter actuellement sur gages.

- Servir de caution, se rendre garant de, répondre pour.

De perdonar lo deute ad aquelh que no lo pot pagar, es mandamen en la ley de Deu: "Si 1 de tos frayres cas en pauretat, tu non endurziras ton cor, ni retrairas ta ma; manlevaras al paure, e prestaras li de so que ha mestiers.” V. et Vert., fol. 78.

De pardonner la dette à celui qui ne la peut pas payer, c'est un commandement en la loi de Dieu: “Si un de tes frères tombe en pauvreté, tu n' endurciras ton coeur, ni retireras ta main; tu serviras de caution au pauvre, et lui prêteras de ce dont il a besoin.”

Part. pas. Quan son malevat en defauta del propri nom.

Leys d'amors, fol. 25. 

Quand ils sont empruntés à défaut du propre nom. 

Fig. Nostres deutes son nostres peccatz que nos avem manlevatz sobre nostras armas. V. et Vert., fol. 43. 

Nos dettes, (ce) sont nos péchés que nous avons empruntés sur nos âmes.

ANC. CAT. Manlevar. CAT. MOD. Manllevar.

2. Maleu, Manleu, s. m., emprunt, secours.

No voill aillors querre manleu.

B. Calvo: Tant auta.

Je ne veux ailleurs querir secours.

Est passatges del autr' ensegra 'l treu,

Si no us en fai la deingna crotz manleu. 

B. Zorgi: On hom plus. 

Cette croisade de l'autre suivra le train, si la digne croix ne vous en fait secours. 

Adverb. comp. Deu l' om donar a maleu.

Cout. de Moissac, du XIIIe siècle. DOAT, t. CXXVII, fol. 5.

On doit le donner à emprunt.

CAT. Manlleu.


Mamilla, Mamella, s. f., lat. mamilla, mamelle.

Las mamillas de alcus homes..., las mamillas de las femnas.

Trad. d'Albucasis, fol. 27. 

Les mamelles de quelques hommes..., les mamelles des femmes.

Blanc peich ab dura mamella.

P. Vidal: Be m pac. 

Blanche poitrine avec dure mamelle.

Il toc son pietz e sa mamella dura.

T. de Simon et d'Albert: N Albert. 

Je lui touche sa poitrine et sa mamelle dure. 

CAT. Mamella. ESP. Mamila (tetas, pechos). PORT. Mamma, mama. 

IT. Mammilla, mammella. (chap. Mamella, mamelles; mamellam, mamellams. Ovella mamia : que no produíx lleit de alguna de les mamelles, que té mamitis : mastitis. Cáncer de mama.

Un escolá vol a una Siñora viuda, que, enamorada de un atre, una nit de ivern lo fa assentás damún de la neu esperánla, y ell, después, tot un día de mijans de juliol la fa está despullada a una torre exposta a les mosques, als tabans y al sol que bade les roques.

Mamelluda, mamelludes, mamellut, mamelluts; mamón, mamons, mamona, mamones; mamá: mamo, mames, mame, mamem o mamam, maméu o mamáu, mamen; mamat, mamats, mamada, mamades. Mamera se li diu a la beguda en alcohol.)

Si veus un muixó, díxa la mamera


Man, Ma, s. m., du lat. mane, matin.

Voyez Muratori, Diss. 33.

L' om l' a al ma, miga non l' a al ser. Poëme sur Boèce. 

L'homme l'a au matin, mie ne l'a au soir. 

Es n' altre que parla des lo man. Trad. de Bède, fol. 34.

Il en est autre qui parle dès le matin.

Loc. Si cum la nibles cobr' el jorn lo be ma. Poëme sur Boèce. 

Ainsi comme le brouillard couvre le jour le bien matin.

Adverbial. Van per temps jazer per man levar. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 61. 

Vont reposer à temps pour se lever matin.

ANC. FR. El main por reposer tornerent en un prez. 

Je suis mult curios et el seir et el main 

Ke j'aie vostre amur tresk' al jor derrain. 

Roman de Rou, v. 1776 et 2692. 

Teus rit au main ki au soir pleure. Roman du Renart, t. IV, p. 255.

ANC. ESP.

Acordados fueron quando vino la man

Matines.

Poema del Cid, v. 3070. 

ESP. MOD. Mañana. PORT. Manha. IT. Mane. (chap. Matí.)

Man joint à Sept, sept matins, a produit Setmana, semaine.

Voyez Sept. (N. E. Hebdómada : semana : septimana : setmana.)

2. Deman, Dema, adv., demain. 

Non es amors, ans es engans proatz, 

S' uoi enqueretz, e deman o laissatz. 

T. de Blacas et de P. Vidal: Peire. 

Ce n'est pas amour, mais c'est tromperie prouvée, si aujourd'hui vous recherchez, et demain vous le laissez.

Dema aurem cossel. Philomena.

(chap. Demá tindrem consell.)

Demain nous aurons conseil. 

CAT. Demá (demà). IT. Dimane, domane. (chap. Demá)

3. Lendeman, Lendema, s. m., lendemain.

Segunt lo comandament del Evangeli, no pesse de lendema.

Trad. de Bède, fol. 62. 

Selon le commandement de l'Évangile, qu'il ne s'occupe pas de lendemain. 

Ja no sera lo jorn de lendeman passatz, 

Que Karles, l' emperaire, n'er dolenz et iratz. 

Roman de Fierabras, v. 84. 

Désormais ne sera le jour de lendemain passé, que Charles, l'empereur, en sera dolent et triste. 

Proverb. Tals se fia en lendema

Que ges no sap si 'l se veira.

Pistoleta: Manta gent. 

Tel se fie en lendemain qui ne sait point s'il le verra.

Adverbial. El Capitoli lendema, al dia clar. Poëme sur Boèce. 

Au Capitole le lendemain, au jour clair. 

Ja m' amigu' a nueg no m' aura, 

Que nom vuelh' aver lendema.

Le Comte de Poitiers: Ben vuelh que. 

Jamais mon amie de nuit ne m'aura, qu'elle ne me veuille avoir le lendemain. 

ANC. FR. Lendemain fist revestir le clergié. 

Gest. de Louis le Déb., Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 133. 

Que l'en paye le juste pris lendemain au plus tart.

Ord. des R. de Fr., 1355, t. III, p. 28.

Et quant ce vint lendemain. 

Chr. de S.-Denis, Rec. des Hist. de Fr., t. VII, p. 127.

(chap. Ensondemá.)

4. Sobredeman, Sobredema, adv., après-demain, au premier jour, bientôt.

Loc. L' a tolgut oguan

Engolesme, don s' es fagz poderos, 

E Toloza qu' el te, sobredeman.

Bertrand de Born: S'ieu fos. 

Lui a enlevé dernièrement Angoulême, dont il s'est fait possesseur, et Toulouse qu'il tient, après-demain.

(chap. Después demá.)

5. Mati, s. m., lat. matutinum, matin.

Per la frescor del mati.

Arnaud de Marueil: Belh m' es quan. 

Par la fraîcheur du matin. 

Adverb. Ara sai eu de pretz quals l'a plus gran 

De totz aquels que s leveiron mati. 

Bertrand de Born: Ara sai eu. 

Je sais maintenant du mérite lequel l'a plus grand de tous ceux qui se levèrent matin.

Le poëte fait allusion aux princes les plus empressés à se croiser.

Adv. comp. Deuriatz blanchir

Vostras dens totz matis.

(chap. Deuríeu, hauríeu de blanquejá les vostres dens tots los matins.)

Amanieu des Escas: En aquel. 

Vous devriez blanchir vos dents tous les matins. 

Ieu non dorm mati ni ser.

B. de Ventadour: Tuit sels que. 

Je ne dors matin ni soir.

La donna la vol vendre de matin e de ser 

A malvays.

V. de S. Honorat. 

La dame veut la vendre de matin et de soir à méchants.

Al bel mati, 

Ans qu' el caut ni 'l solelh s' espanda. 

R. Vidal de Bezaudun: En aquel. 

Au beau matin, avant que le chaud et le soleil se répande.

Un bon mati, 

Enans de l' albeta. 

Un troubadour anonyme: Per amor. 

Un bon matin, avant la petite aube. 

ANC. FR. Tant qu'en la terre d' Avrencin 

S' aparurent un bien matin. 

B. de Sainte-Maure. Chron. de Norm., fol. 187.

CAT. Matí. IT. Mattino. (chap. Matí, matins; matinada, matinades.)

6. Matinet, s. m. dim., matinet, petit matin, point du jour.

Adverbial. Lo matinet sus l'alba, can sera adiat. 

Roman de Fierabras, v. 3484. 

Le matinet sur l'aube, quand il sera fait jour.

Lo matinet, ab la frescor.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Au point du jour, avec la fraîcheur.

ANC. FR. Au matinet, sanz nul sejour.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. I, p. 321.

El matinet, ainz l'ajornant.

Roman de Rou, v. 10019. 

CAT. Matinet. (chap. Matinet, matinets.)

7. Matina, s. f., matinée. 

Loc. Jap son grat ser ni matina.

Guillaume de Berguedan: Un trichaire. 

Aboie à son gré soir et matinée. 

IT. Mattina.

8. Matinada, s. f., matinée.

Deman ab la matinada.

Marcabrus: Estornelh.

Demain avec la matinée.

Mays val perdre IIII messas que una matinada de bon dormir.

V. et Vert., fol. 12. 

Plus vaut perdre quatre messes qu'une matinée de bon dormir. 

ANC. ESP. Que fusse recaldando de bona matinada. 

Poema de Alexandro, cop. 2288. 

CAT. Matinada. ESP. MOD. PORT. Madrugada. IT. Mattinata. 

(chap. Matinada, matinades.)

9. Matinal, adj., lat. matutinalis, matinal, du matin.

De ros matinal. Eluc. de las propr., fol. 189.

(chap. De rosada matinal, vore “la rosada del matí”.)

LA ROSADA DEL MATÍ (viernes de hermandad)

De rosée du matin.

Lux matinals. Sermons en provençal, fol. 33. 

Lumière matinale.

- Subst. Livre des matines.

Duy psalme del matinal. Regla de S. Benezeg, fol. 31. 

Deux psaumes du livre des matines.

ANC. ESP. Udieron los matines, las missas matinales. 

V. de S. Millán, cop. 361.

CAT. Matinal. (chap. Matinal, matinals.)

10. Matinier, Matiner, adj., matinier, matinal, matineux.

Dieus! e com es tan matiner? 

So li pres Melian a dir,

Que ja soliatz tant dormir?

Roman de Jaufre, fol. 110.

Dieu! et comment êtes-vous si matinal? cela se prit Mélian à lui dire, vu que désormais vous souliez tant dormir?

Cosselh vos premier 

Que siatz matinieira 

Cascun jorn.

Amanieu des Escas: En aquel. 

Je vous conseille premièrement que vous soyez matineuse chaque jour. CAT. Matiner. (chap. Matiné, matinés, matinera com la de Horta de Sant Joan, matineres.)

11. Matinas, s. f. plur., matines, terme de liturgie.

Cant avian dien matinas. V. de S. Honorat. 

Quand ils avaient dit matines. 

Enans que digua sas oracios o sas matinas. V. et Vert., fol. 20. 

Avant qu'il dise ses oraisons ou ses matines. 

Fig. Turpins lur cantara matinas. V. de S. Honorat. 

Turpin leur chantera matines.

CAT. ANC. ESP. Matines. ESP. MOD. Maytines (maitines). PORT. Matinas.

12. Matutin, adj., lat. matutinus, matinier, matineux, du matin. 

Estela matutina, lux matinals. Sermons en provençal, fol. 33. 

Étoile du matin, lumière matinale.

ESP. PORT. Matutino. IT. Mattutino. (chap. A Beseit ñabíe una dona que se díe Matutina, que signifique matinera, del matí, matinal.)

13. Matutinal, adj., lat. matutinalis, matutinal, qui appartient au matin.

Estela matutinals. Sermons en provençal, fol. 24. 

Étoile matutinale.

Apres la nuech tenebroza ve la hora matutinal.

Eluc. de las propr., fol. 10.

Après la nuit ténébreuse vient l'heure matutinale.

ESP. Matutinal. IT. Mattutinale.


Man, s. m., lat. mandatum, ordre, commandement, message.

Per so no us cal, bona dona, temer...

Qu' els vostres mans no m tenha per senhors.

Arnaud de Marueil: Tot quant ieu. 

Pour cela, bonne dame, il ne vous faut pas craindre... que je ne tienne vos ordres pour suprêmes. 

Anc de re non passei son man.

P. Raimond de Toulouse: Enquera. 

Oncques de rien je ne passai son commandement.

En Proensa tramet mans e salutz.

B. de Ventadour: Be m' an perdut. Var. 

En Provence je transmets messages et saluts. 

ANC. FR. Quant Tybers ot le mant, moult fu en grant desir.

Roman de Berte, p. 22. 

CAT. ESP. PORT. Mando. (chap. Mando, mandos.)

2. Mandamen, s. m., mandement, ordre, commandement.

Eps li satan son en so mandamen. Poëme sur Boèce.

Même les satans sont à son mandement.

Dieus, donatz me saber e sen, ab qu'ieu aprenda 

Vostres sanhs mandamens, e 'ls complis e 'ls atenda.

Folquet de Marseille: Vers Dieus.

Dieu, donnez-moi le savoir et l' intelligence, avec quoi j'apprenne vos saints commandements, et les accomplisse et les médite.

- Condition, règle.

Que 'l mandamen de trobar son aquest.

Leys d'amors, fol. 1. 

Que les conditions de trouver sont celles-ci.

- District, ressort, territoire, domaine.

De Gumel ai lo castel e 'l mandamen.

Le Comte de Poitiers: Companho. 

De Gumel j'ai le château et le domaine. 

CAT. Manament. ESP. Mandamiento. PORT. IT. Mandamento. 

(chap. Manamén, los deu manamens de Deu.)

3. Mandat, s. m., lat. mandatum, mandat, commandement, ordre, voeu.

Agut en ai mandat. V. de S. Honorat.

J'en ai eu mandat.

Aras, dis l' almiran, sia faytz sos mandatz.

Roman de Fierabras, v. 4395.

Maintenant, dit l'émir, soit fait son commandement.

CAT. ESP. Mandato. PORT. Mandado. IT. Mandato. (chap. Mandato, mandatos, p. ej. de un presidén; orde, ordes : v. maná.)

4. Mandatge, Mandague, s. m., mandage, droit d' avertissement dû aux fourniers des fours banaux.

La meitat de totz mandatges de totz forns.

Tit. de 1230. Arch. du Roy., J. 323. 

La moitié de tous mandages de tous fours.

Deu donar mandagues e fornagues.

Tit. de 1204. Arch. du Roy., J. 320. 

Doit donner mandages et fournages.

5. Mandador, s. m., lat. mandator, mandataire.

Avem vos donats per mandadors e per guirens.

Tit. de 1203. DOAT, t. CXV, fol. 14.

Nous vous avons donné pour mandataires et pour garants.

ANC. ESP. PORT. Mandador. IT. Mandatore. (chap. Manadó, manadós, manadora, manadores; mandatari, mandataris, mandataria, mandataries.)

6. Mandar, v., lat. mandare, mander, commander, ordonner, recommander. 

Aitantost elh va mandar que tot hom s' en anes a sa tenda. Philomena. 

Aussitôt il va ordonner que tout homme s'en allât à sa tente.

Predicator 

Tenc per meillor, 

Cant fai l'obra que manda far.

P. Cardinal: Predicator. 

Prédicateur je tiens pour meilleur, quand il fait l'oeuvre qu'il recommande de faire.

- Faire savoir, instruire par message. 

Ren per autrui non l' aus mandar.

Le Comte de Poitiers: Mout jauzens. 

Rien par autrui je n'ose lui mander.

Part. pas. Mandat e covengut a 'N Guillem. 

Tit. de 1203. DOAT, t. CXV, fol. 14. 

Mandé et convenu avec le seigneur Guillaume. 

Mandatz, 

E pregatz 

Sui de chant, per qu' el fatz.

G. Pierre de Casals: Al avinen. 

Je suis commandé, et prié de chant, c'est pourquoi je le fais.

Venc s' en lai al dia mandat.

V. de G. Faidit. 

S'en vint là au jour mandé.

ANC. FR. Manasses li avoit mandet par lettres qu'il destruisît Cambray.

Chronique de Cambray, fol. 26. 

CAT. Manar. ESP. PORT. Mandar. IT. Mandare. (chap. Maná: mano, manes, mane, manem o manam, manéu o manáu, manen; manat, manats, manada, manades.)

7. Coman, s. m., commandement, ordre. 

Dieus comanda c' om entenda 

Sos comans, e qu'els aprenda.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Dieu commande qu'on entende ses commandements, et qu'on les apprenne.

Ieu fui noyritz enfans 

Per far vostres comans. 

Guillaume de Cabestaing: Lo dous. 

Je fus nourri enfant pour faire vos commandements. 

Loc. Al sieu coman

Sui e serai, on qu'ieu m'an.

P. Raimond de Toulouse: No m puesc. 

A son commandement je suis et serai, où que je m'aille.

Ieu, en baisan, 

Tot al mieu coman, 

Remir son cors benestan. 

P. Raimond de Toulouse: Non puesc. 

En embrassant, tout à ma volonté, j'admire son corps parfait.

Sian quiti et assoutz, des aquell' hora enant, 

De totas penedentias que avian en comant. 

V. de S. Honorat. 

Qu'ils soient quittes et absous, dès cette heure en avant, de toutes les pénitences qu'ils avaient en commandement.

Plus trai mos cors ves amor, 

E mielhs sui faitz a son coman.

B. de Ventadour: Non es. 

Plus mon coeur penche vers amour, et mieux je suis fait à son commandement.

Mot ai gran talan 

Qu' ie us tengues a mon coman. 

Albert, marquis de Malespine: Dona a vos. 

Moult j'ai grand désir que je vous tinsse à ma disposition.

ANC. FR. Par le command de maistre Jean de Vailly. 

Au command du comte de Charrolois. 

Monstrelet, t. 1, fol. 219, et t. III, fol. 109. 

ESP. IT. Comando.

- Sujet, serviteur, homme recommandé.

D'aquesta serai comans.

Giraud de Borneil: De chantar. 

De celle-ci je serai le serviteur. 

Si vos, cui sui homs liges e comans, 

No m (socoretz) socorretz.

G. Faidit: Pel messatgier. 

Si vous, à qui je suis homme-lige et sujet, ne me secourez.

8. Comanda, Commanda, s. f., commandement, puissance, domination, ordre, recommandation. 

Qu' ieu sia, per sa comanda, 

Pres del lieg.

B. de Ventadour: Lanquan vey per. 

Que je sois, par son ordre, près du lit.

Volgra fos premiers natz, 

Car es cortes, e fos en sa comanda 

Regismes e duguatz.

Bertrand de Born: D' un sirventes no m. 

Je voudrais qu'il fût premier-né, car il est courtois, et que fût sous sa domination royaume et duché.

- Commandite.

Far entre se comandas, 

Camjhes e compras e vendas.

En la riqueza granda 

Non a res mas la comanda.

Brev. d'amor, fol. 64 et 105. 

Faire entre soi commandites, changes et achats et ventes.

Dans la grande richesse il n'y a rien que la commandite.

Loc. Teno bestials... a cabal o en commanda. 

Tit. de 1389. DOAT, t. CXLVII, fol. 154. 

Tiennent bestiaux... à cheptel ou en commandite.

CAT. Comanda. PORT. Comenda, commenda.

9. Comendatio, s. f., lat. commendatio, recommandation, considération.

Per aytal comendatio.

A comendatio et a lauzor de sa dignitat.

Leys d'amors, fol. 148. 

Par telle recommandation. 

En considération et à la louange de sa dignité.

IT. Commendazione. (chap. Recomanassió, recomanassions.)

10. Comandamen, s. m., commandement, ordre.

Amar Dieu e temer,

E gardar sos comandamens.

P. Cardinal: Una cieutat.

Aimer et craindre Dieu, et garder ses commandements.

Loc. Ieu sui faitz al vostre servir 

Et al vostre comandamen.

G. Faidit: Ab chantar. 

Je suis fait au votre servir et au votre commandement.

- Recommandation.

E 'l drutz deu far precx e comandamen. 

T. de Marie de Ventadour et de Gui d'Uisel: Gui d'Uisel. 

Et l'amant doit faire prière et recommandation. 

ANC. CAT. Comandament. ANC. ESP. Comandamiento. PORT. Commandamento. IT. Comandamento. (chap. Manamén, orde.)

11. Comandaire, Comandador, s. m., lat. commendator, commandant, qui commande, commandeur.

Coma reys e senhers e governaires e comandaires. V. et Vert., fol. 42.

Comme roi et seigneur et gouverneur et commandant.

A vos, G. Rotbert, comendador del Hospital. 

Tit. de 1275. Cab. de Corcelles, n° 5678. 

A vous, G. Robert, commandeur de l'Hôpital. 

S' el s' en fai comandador, 

Al meins pot dire: “Ieu ai domneiador

Que m'ama.”

T. du cousin d' Elias et d' Elias: N Elias a son. 

S'il s'en fait commandant, au moins elle peut dire: “J'ai courtiseur qui m'aime.” 

CAT. Comanador. ESP. PORT. Comendador. IT. Commendatore. 

(chap. Comendadó, comendadós; comanadó, comanadós, per ejemple de Calatrava; comandán, comandans.)

12. Comendable, adj., lat. commendabilem, recommandable.

De sancta et comendabla vida. Cat. dels apost. de Roma, fol. 80. 

De sainte et recommandable vie. 

ANC. ESP. Comendable. IT. Commendabile. (chap. Recomanable, recomanables; recomendable, recomendables.)

13. Commendatiu, adj., lat. commendativus, commandatif, qui sert au commandement.

Commendatius, de comanda. Leys d'amors, fol. 57.

Commandatif, de commandement.

14. Comandatari, Commanditari, s. m., commanditaire. 

Depositaris o commanditaris. Fors de Béarn, p. 1081. 

Dépositaire ou commanditaire.

Lo sobre dig comandatari.

Statuts de Montpellier, du XIIIe siècle. 

Le susdit commanditaire.

15. Comandar, v., lat. commendare, commander, ordonner.

Tot so qu' ela li comandaria. V. de G. Faidit. 

Tout ce qu'elle lui commanderait. 

No puesc far esdig ni garda

En so que Amors me comanda.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Je ne puis faire dédit ni garde en ce qu'Amour me commande.

- Confier, recommander, donner en dépôt.

A son cozi el l' anet comandar. Passio de Maria.

A son cousin il l' alla recommander.

Dieus li fes richa comanda

Lo jorn que 'l comandet las claus

De lai on es pretz chabaus.

G. Adhemar: Quan la. 

Dieu lui fit riche commandite le jour qu'il lui confia les clefs de là où est mérite supérieur.

Us ome comandet o prestet aver ad un autre, et amdui en feirunt cartas; aquel que comandet l' aver a perdudas las soas cartas. 

Trad. du Code de Justinien, fol. 3. 

Un homme donna en dépôt, ou prêta de l'argent à un autre, et tous les deux en firent actes; celui qui déposa l'argent a perdu les siens actes.

Dona, a vos me coman, 

C' anc res mai non amei tant.

Albert, marquis de Malespine: Dona. 

Dame, à vous je me recommande, vu qu' oncques rien plus je n'aimai tant.

Us comandet a Johan, 

Quan sus en la crotz pendia.

Geneys: Dieus verais. 

Vous recommanda à Jean, quand sus en la croix il pendait.

A Dieu, nostre Senhor..., 

Coman mon esperit.

G. Figueiras: Del preveire. 

A Dieu, notre Seigneur..., je recommande mon esprit.

En tas mas mi comandi, aias ne pietat. 

Roman de Fierabras, v. 3710. 

Je me recommande en tes mains, aie-s-en pitié.

- Se déclarer vassal.

Tota sa terra li comanda. V. de S. Honorat. 

Lui recommande toute sa terre.

- Part. prés. empl. substant. Commanditaire.

A la premiera requezition del comandan, vist l' estrumen de la dicha commanda, o companhia.

Statuts de Montpellier, du XIIIe siècle.

A la première réquisition du commanditaire, vu l' instrument de ladite commandite, ou compagnie. 

Part. pas. Amors m'a comandat escriure 

So que 'l boca non ausa dire. 

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Amour m'a commandé d'écrire ce que la bouche n'ose dire.

ANC. FR. Quant il orent veu le roy il le commanderent à Dieu.

Joinville, p. 185.

CAT. Comanar. ESP. PORT. Comandar. IT. Comandare. 

(chap. Encomaná: encomano, encomanes, encomane, encomanem o encomanam, encomanéu o encomanáu, encomanen; encomanat, encomanats, encomanada, encomanades.)

16. Deman, s. m., demande, réclamation. 

Anc jorn no m volc precx ni demans sofrir. 

Berenger de Palasol: De la gensor. 

Jamais elle ne me voulut souffrir prières ni demandes.

Ges no crei Frances, ses deman, 

Tengan lo deseret que fan 

A tort a mant baron presan.

Bertrand de Born: Guerra e trebalh. 

Point je ne crois que les Français, sans réclamation, maintiennent le dépouillement qu'à tort ils font à maint baron distingué.

17. Demanda, s. f., demande, réclamation.

Tro 'l demanda que fai aia conqueza.

Bertrand de Born: Pus li baron. 

Jusqu'à ce qu'il ait conquis la réclamation qu'il fait.

CAT. ESP. PORT. Demanda. IT. Dimanda. (chap. Demanda, demandes; v. demaná y demandá.)

18. Demandamen, s. m., demande, réclamation.

Per aquest demandamen pot demandar cadaus om la partida d'aquela causa cominal.

Aquest demandamens dura entro a XXX ans.

Trad. du Code de Justinien, fol. 21.

Par cette réclamation chaque homme peut réclamer la partie de cette chose commune.

Cette réclamation dure jusques à trente ans.

ANC. FR. Mais à toz lur demandemenz. 

B. de Sainte-Maure, Chron. de Norm., fol. 57. 

IT. Dimandamento. (chap. Demanamén, demanamens; demanda, demandes.)

19. Demandansa, s. f., demande.

Con el sagramental ancian es tengut, e 'l demandansa e 'l responsion issamen. Cout. d'Alais. Arch. du Roy., K. 714.

Comme le serment ancien est tenu, et la demande et la réponse également.

20. Demandaire, Demandador, s. m., demandeur.

Si lo demandaire non poiria proar aquest aver.

Aquels omes que volunt esser actors, so es demandadors per autre.

Trad. du Code de Justinien, fol. 33 et 5. 

Si le demandeur ne pourrait prouver cette possession.

Ces hommes qui veulent être acteurs, c'est-à-dire demandeurs pour un autre.

CAT. Demanador. ESP. PORT. Demandador. IT. Dimandatore. 

(chap. Demanadó, demanadós, demanadora, demanadores; demandadó o demandán, demandadós o demandans, demandadora o demandanta, demandadores o demandantes.)

21. Demandairitz, s. f., demanderesse. 

Demandairitz en vostra causa. Tit. de 1275. DOAT, t. CXXIV, fol. 27. Demanderesse dans votre cause.

22. Demandar, v., lat. demandare, demander, réclamer.

S' esbaic d'esguardar 

Tan, que no saup demandar

De que servia 

La lansa ni 'l Grasaus.

Richard de Barbezieux: Atressi cum Persavaus. 

S' ébahit à regarder tellement, qu'il ne sut demander de quoi servait la lance et le Saint-Gréal.

De mi dons ai lo guap e 'l ris, 

E sui fols, s'ieu plus li deman.

P. Rogiers: Per far esbaudir. 

De ma dame j'ai la plaisanterie et le ris, et je suis fou, si plus je lui demande.

S' aguem paor, no us o cal demandar.

(chap. Si teníem po o temó, no tos u cal preguntá.)

Rambaud de Vaqueiras: Honratz marques.

Si nous eûmes peur, il ne vous le faut pas demander.

Tot ai quan vuelh, qu'ieu non deman ren al.

B. de Ventadour: Quan par la flors. 

J'ai tout ce que je veux, c'est pourquoi je ne réclame rien autre.

Loc. Anc vos autres non demandetz venjansa

De la mia mort.

R. Gaucelm: Qui vol aver.

Oncques vous autres vous ne demandâtes vengeance de la mienne mort.

Prov. Qui demanda, recep, e qui quier, atroba. V. et Vert., fol. 87.

(chap. Qui demane, ressibix, y qui busque, trobe.)

Qui demande, reçoit, et qui cherche, trouve.

Part. prés. Sia be de sa mort demandans

E de l' anta qu' el per nos autres pres.

R. Gaucelm: Qui vol aver.

Qu'il soit bien réclamant de sa mort et de la honte qu'il prit pour nous autres.

CAT. Demanar. ESP. PORT. Demandar. IT. Dimandare. (chap. Demaná: demano, demanes, demane, demanem o demanam, demanéu o demanáu, demanen; demanat, demanats, demanada, demanades; preguntá. No se té que di “pedí”, que es un castellanisme.)

23. Desman, s. m., contre-ordre, refus. 

Mas eu teing ben per desman, si no m manda. 

Aimeri de Peguilain: En amor trob. 

Mais je tiens bien pour contre-ordre, si elle ne me mande.

ESP. Desmán. (chap. Desmán, desmans; contra orde, rechás.)

24. Desmandar, v., contremander, donner contre-ordre, refuser.

Pero d'un be la prec que no m desman.

Aimeri de Peguilain: En amor trob.

Pourtant je la prie qu'elle ne me refuse pas d'un bien.

Blasmes es grans e desonors 

A rei que leu man e desman.

Nat de Mons: La valors. 

C'est grand blâme et déshonneur à roi qui légèrement ordonne et contremande.

CAT. ESP. Desmandar. (chap. Contra maná; doná una contra orde; rechassá.)

25. Redemandar, v., redemander. 

En qualque maneira nos vos demandessem ni us poguessem redemandar. Tit. de 1248. DOAT, t. XXXI, fol. 146. 

En quelque manière que nous vous demandassions ni vous pussions redemander.

26. Recomandatio, s. f., recommandation.

Ieu agui letras de recomandatio al rei d'Englaterra.

Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice. 

J'eus des lettres de recommandation au roi d'Angleterre.

CAT. Recommendació. ESP. Recomendación. PORT. Recommendação. 

IT. Raccomandazione. (chap. Recomanassió, recomanassions; recomendassió, recomendassions.)

27. Recommandar, Recomandar, v., recommander.

Lo dit conte de Montfort se recommandava a el.

Chronique des Albigeois, col. 76. 

Ledit comte de Montfort se recommandait à lui. 

Nos nos recomandam humilment à la vostra magnificencia.

Tit. de 1392. Trois états de Sisteron.

Nous nous recommandons humblement à la votre magnificence.

CAT. Recomanar. ESP. Recomendar. PORT. Recommendar. 

IT. Raccomandare. (chap. Recomaná: recomano, recomanes, recomane, recomanem o recomanam, recomanéu o recomanáu, recomanen; recomanat, recomanats, recomanada, recomanades. Recomendá : ocsitá recomandar.)

miércoles, 16 de diciembre de 2020

JORNADA OCTAVA. NOVELA QUINTA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA QUINTA.

Tres joves li trauen les calses a un juez de los Marcas a Florencia, mentres ell, están al estrado, administrabe justíssia.

Habíe acabat Emilia la seua historieta, habén sigut la viuda alabada per tots, cuan la reina, mirán a Filostrato, va di: - A tú te toque ara narrá. - y va escomensá:
Deleitoses siñores, lo jove que Elisa fa poc va nombrá, es a di, Maso del Saggio, me fará dixá una história que tos pensaba contá per a contáton una sobre ell y algúns dels seus compañs. Esta, encara que no es tan deshonesta ni se diuen paraules que vatres tos avergoñiu de di, no per naixó dixe de sé tan divertida que val la pena contátola.

Com totes podéu habé sentit, a la nostra siudat venen assobín podestásde los Marcas, que són generalmen hómens de ánim apocadet y de vida tan pobre y miserable que totes les seues acsións no són mes que sicateríes, y per la seua innata miséria y avaríssia porten en ells a juches y notaris que pareixen hómens mes be arrencats del aladre o trets de les sabateríes que de les escoles de leys. Ara be, habénne vingut un com a podestá, entre los mols atres juches que va portá en ell, ne va portá a un que se fée cridá micer Niccola de San Lepidio, que pareixíe mes be un forrallaté que datra cosa: y va sé ficat éste entre los demés juches a sentí les cuestións criminals. Y com assobín passe que, encara que los siudadáns no tinguen res que fé al palau a vegades van per allí, va passá que Maso del Saggio un matí, buscán a un amic seu allá que sen va aná; y cuan va vore aon micer Niccola estabe assentat, pareixénli que ere un muixonot raro, lo anabe inspecsionán. Y com li va vore lo armiño tot pringós al cap, y un tinté penjat del sinto, y mes llarg lo faldellí que la toga y atres mols defectes extrañs en un home ordenat y ben educat, encara ni va vore un mes notable que cap dels atres, y van sé les calses que, están ell assentat y les robes, per estretó, quedánseli ubertes per dabán, va vore que lo fondo de ells li arribabe hasta mija cama. Per lo que, sense quedás mol mes rato miránlo, dixán lo que estáe buscán, va escomensá una búsqueda nova, y va trobá a dos dels seus compañs, la un se díe Ribi y l´atre Mateuzzo, hómens los dos no menos ocurréns que Maso, y los va di: - ¡Si me voléu be, veníu en mí hasta lo palau, que vull mostrátos allí lo mes extraordinari patán que may hau vist!

Y anánsen cap al palau, los va enseñá aquell juez y les seues calses. Éstos, desde lluñ van escomensá a enríuressen de aquell assunto, y arrimánse cap al escañ aon se assentáe lo siñó juez o juche, van vore que mol fássilmen se podíe un colá daball de aquells escañs; y ademés de aixó van vore trencat lo taulonet al que lo siñó juez apoyáe los peus, en un bon forigó per aon en gran comodidat se podíe passá la ma y lo bras. Y entonses va di Maso als seus compañs:

- Vull que li tragám del tot eixes calses, perque en molta fassilidat se pot fé. Habíen ya los compañs vist cóm; per lo que, arreglán entre ells lo que teníen que fé y di, al matí siguién van torná, y están lo tribunal mol ple de hómens, Mateuzzo, sense que dingú sen acatare, va entrá daball del bang y sen va aná dret cap al puesto aon lo juez posabe los peus; Maso, arrimánse per un dels costats al siñó juez, lo va agarrá per la orla de la toga, y arrimánse Ribi pel atre costat y fen lo mateix, va escomensá Maso a di:

- Siñó, o Siñós, yo tos demano per Deu que abáns de que este lladre que está ahí al costat sen vaigue a un atra part, que li faigáu tornám un parell de sabates borceguíes meus que me ha birlat y diu que no: y sel ha vist, no fa encara un mes, ficánlos soles noves. Ribi, del atre costat, cridabe: - Micer, no lo cregáu, que es un bribón, y com sap que hay vingut a querellám contra nell per una valija que me ha furtat, ha vingut ara mateix a parlá de unes sabates que ting a casa desde l´añ de la picassó; y si no me creéu, puc ficátos per testigo a la veína verdulera y a la tripera Grassa y a un que va arreplegán la bassura de Santa María de Verzaia, que lo vach vore cuan tornáe del poble. Maso, per l´atra banda, no dixabe parlá a Ribi, cridán tamé; y Ribi cridabe mes. Y mentres lo juez estabe de peu y mes prop de ells per a sentí milló lo que díen, Mateuzzo, aprofitán la ocasió, va ficá la ma per lo forat del tauló, va agarrá les calses del juez y va estirá fort. Les calses van eixí enseguida, perque lo juez ere flaco, arguelladot. Este notáe algo per deball y no sabíe qué ere, volíe estirá les robes cap a abán, tapás y assentás, pero Maso de un costat y Ribi del atre lo aguantáen y cridáen fort: - Micer, feu mal en no fém justíssia y no volé escoltám y volé anáton a un atra part; ¡de un cas tan menut com este no se eixeque acta an esta siudat! - y tan en estes paraules li van aná estirán de la roba que tots los que estaben al tribunal sen van acatá de que li habíen tret les calses. Mateuzzo, después de habél aguantat un rato, lo va dixá, va eixí fora y sen va aná sense que lo veigueren. Ribi, pareixénli habé fet prou, va di: - ¡Votovadéu que me queixaré a la corporassió! - y Maso, del atre costat, soltánli la toga, va di: - No, pos yo tornaré tantes vegades com faigue falta hasta que tos troba menos impedit del que hau aparegut este matí! - y la un per aquí, l´atre per allá, tan pronte com van pugué sen van aná. Lo siñó juez, ficánse les calses en presénsia de tot lo món com si se eixecare del llit, y donánsen cuenta entonses de lo que habíe passat, va preguntá aón habíen anat aquells perdularis que de les sabates y de la valija se querellaben; pero no trobánlos, va escomensá a jurá per les entrañes de Cristo que teníe que sabé si ere costum a Florencia tráureli les calses als juches cuan se assentaben al estrat de justíssia. Lo podestá, sentínlo, va armá un gran abalot; después, habénli mostrat als seus amics que alló no lay habíen fet mes que per a mostráli que los florentíns sabíen que en ves de portá juches habíe portat allí sopencos per a que li ixquere mes barat, per les bones va callá y no va aná mes abán la cosa aquella vegada.

lunes, 28 de diciembre de 2020

Los sans inosséns, llibre sexto. Lo crimen.

Llibre sexto.

Lo crimen.

Don Pedro, lo Périt, se va presentá a casa de Paco, lo Baixet, dudán, insegú, pero en estudiada prossopopeya, encara que la comisura de la boca estirabe la galta cap a la orella dreta, demostrán la seua inestabilidat, aixina que no vas vore eixí a la siñora, a doña Purita, dic, Régula y la Régula, ae, no siñó, don Pedro, per la tanca no va eixí, ya lay dic, anit no vam escorre la tanca mes que pera que passare lo coche del siñoret Iván, y don Pedro, lo Périt, ¿estás segura de lo que dius, Régula? y la Régula, ae, com que a estos ulls sels ha de minjá la terra, don Pedro, y, al seu costat, Paco, lo Baixet, apoyat a dos gallates de sabina, corroborabe les paraules de la Régula y Azarías sonreíe bobamen en la gralleta damún del muscle, y, en vista de que no traíe res en cla, don Pedro, lo Périt, va desistí, se va separá del grupet y se va alluñá corralada abán, cap a la Casa Gran, lo cap caigut, replegats los muscles, tocanse les burchaques del tabardo com si, en ves de la dona, haguere perdut la cartera, y, cuan va desapareixe de la seua vista, la Nieves va eixí a la porta en la Charito als brassos y va di de sopetón, pare, doña Purita estáe anit abrassánse y morrejánse al sopadó en lo siñoret Iván, ¡mare quíns morreos! Va baixá lo cap com excusánse y Paco, lo Baixet, va adelantá les gayates y, apoyánse en elles, se va arrimá a la Nieves, tú calla la boca, chiqueta, alarmat, ¿sap algú que los vas vore juns? y la Nieves, ¿quí u ha de sabé? eren ya mes de les dotse y a la Casa Gran no quedabe dingú, y a Paco, lo Baixet, la inquietut se li desbordabe per los ulls, per los sensitius forats del seu nas chato, va baixá encara mes la veu, de aixó ni una paraula, ¿sens?, en estos assuntos dels señoritos, tú, sentí, vore y callá, pero no habíen acabat la conversa, cuan va torná don Pedro, lo Périt, la jaquetota desabotonada, sense corbata, blang, les grans mans peludes caigudes a lo llarg del cos y en la mandíbula inferior o barra de baix com desarticulada, dessididamen doña Purita no está a la Casa, va di, después de dudá una mica, no está a cap puesto doña Purita, donon raó al personal del cortijo, a lo milló han raptat a doña Purita y estam aquí, crusats de brassos, perdén lo tems, pero ell no estabe crusat de brassos, sino que se fregabe una ma en l´atra y mirabe cap an ells en un ulls enloquits y Paco, lo Baixet, va aná donán raóns, casa per casa, al voltán de la corralada, y una vegada que tots van está ajuntats, don Pedro, lo Périt, se va encaramá al abeuradó y los va comunicá la desaparissió de doña Purita, se va quedá a la Casa Gran dirigín lo servissi cuan yo me vach gitá, después no la hay tornat a vore, ¿algú de vatros ha vist a doña Purita passada la mija nit? y los hómens se miraben entre ells, en expresió indescifrable, y algún montabe lo labio de baix damún del de dal pera fé mes ostensible la seua ignoránsia, o negaben categóricamen en lo cap, y Paco, lo Baixet, mirabe fito fito a la Nieves, pero la Nieves se dixabe mirá y gronsabe acompassadamen a la Charito, sense di que sí ni que no, impassible, pero, de pronte, don Pedro, lo Périt, se va encará en ella y la Nieves se va ficá tota roija, sobressaltada, chiqueta, va di, tú estabes a la Casa Gran cuan mos vam retirá y doña Purita estáe per allí, trasteján, ¿es que no la vas vore después?, y la Nieves, com estamordida, negabe, acompassabe en lo cap lo gronsá dels seus brassos acunán a la chiqueta Menuda, y, dabán de la seua negativa, don Pedro, lo Périt, va torná a paupás repetidamen, desoladamen, les grans burchaques de la seua jaquetota y a moure nerviosamen la comisura dreta de la boca, mossegánse la galta per dins, está be, va di, podéu anáton, se va girá cap a la Régula, tú, Régula, aguarda un momén, y, al quedá ma a ma en la Régula, lo home se va desarmá que doña Purita ha tingut que eixí en ell, en lo siñoret Iván, dic, Régula, simplemen pera gastám una mala broma, no te pensos datra cosa, que aixó no, pero per forsa ha tingut que eixí per la tanca, no cap datra explicassió, y la Régula, ae, pos en lo siñoret Iván ben segú que no hi anabe, don Pedro, que lo siñoret Iván anabe sol, y sol me va di, Régula, cúidam an este home, per lo Paco, ¿sap?, que, abáns de final de mes hay de torná per al colom y me fa falta, aixó me va di, y yo li vach escorre la tanca y ell va marchá, pero don Pedro, lo Périt, se impassientabe, lo siñoret Iván portabe lo Mercedes, ¿no es sert Régula? y a la Régula se li va aplaní la mirada, ae, don Pedro, ya sap que yo de aixó no ne enteng, lo coche blau portabe, ¿li val? lo Mercedes, va ratificá don Pedro, y va fé uns momos en cadena tan rápits y pronunsiats que la Régula va pensá que may mes se li tornaríe a ficá dreta la cara, una cosa, Régula, ¿ten vas fixá... ten vas acatá si al assiento de detrás portabe, per casualidat, lo siñoret Iván la gabardina, alguna roba, o la maleta? y la Régula, ae, no vach repará en aixó, don Pedro, si vol que li diga la verdat, y don Pedro va tratá de sonriure pera restáli importánsia al assunto, pero li va eixí una carota gelada y en eixe gesto de doló de estómec als labios, se va incliná confidensialmen damún del oít de la Régula y va puntualisá, Régula, pénsatu dos vegades antes de contestá, ¿no aniríe... no aniríe doña Purita dins del coche, gitada, fico per cas, al assiento de detrás, tapada en un abrigo o datra roba consevol?, enténme, yo no es que desconfía, tú ya me compréns, sino que potsé anabe de broma y sen ha anat a Madrid pera fém patí, y la Régula, a la que la mirada se li afilabe per moméns, va insistí en la seua negativa, ae, yo sol vach vore al siñoret Iván, don Pedro, que lo siñoret Iván, cuan yo me vach arrimá, me va di, Régula, cuídam an eixe home, per lo Paco, ¿sap?... ya, ya, ya... va interrompre don Pedro, coléric, eixe cuento ya me l´has contat, Régula, y bruscamen va pegá mija volta y se va alluñá, y, a partí de eixe momén, sel va vore per lo cortijo vagán de un puesto a un atre, sense meta determinada, la barbilla al pit, la esquena belcada, los muscles arrupits, com si vullguere fés invissible, batén, de cuan en cuan, en les palmes de les mans les burchaques de la jaquetota, desalentat, y aixina va passá una semana, y lo dissabte siguién, cuan va soná dabán de la tanca del cortijo lo claxon del Mercedes, don Pedro, lo Périt, se va ficá tremolós y se aguantabe una ma en l´atra pera que no se li notare, pero va acudí a escape a la porta y, mentres la Régula escorríe la tanca, ell, don Pedro, tratabe de serenás y una vegada que lo coche se va ficá en marcha y se va desllisá suaumen hasta les eretes de geranios, tots van pugué comprobá que lo siñoret Iván veníe sol, en la seua cazadora de ante plena de cremalleres, y lo seu foulard al coll y la visera de pana fina sombrejánli lo ull dret, y, mes aball, resaltán damún de la pell dorada, la seua ampla sonrissa blanquíssima y don Pedro, lo Périt, no va pugué contindre la seua ansiedat y allí mateix, al pati, dabán de la Régula y Paco, lo Baixet, que habíe eixit hasta la porta, li va preguntá, una cosa, Iván, ¿no vas vore per casualidat a la Purita la atra nit después del sopá? No sé qué ha pogut passáli, al cortijo no hi está y... y, tal com parlabe, la sonrissa del siñoret Iván se fée mes ampla y la seua dentadura relluíe y, en estudiada frivolidat va pegá un cop a la gorra en un dit y ésta se va eixecá dixán al descubert lo fron y lo naiximén del seu pel negríssim y no me digues que has perdut a la teua dona, Pedro, estaríe bo aixó, ¿no habreu reñit com de costum y sen ha anat a casa de sa mare esperán lo teu san advenimén?, y don Pedro movíe amún y aball los seus muscles ossuts, que en una semana habíe perdut este home lo que atres en vin añs, virgen, que teníe les galtes estirades y blaves de tan pálides y fée constáns aspavéns en la boca y, finalmen, va reconeixe, reñí, sí que reñim, Iván, les coses com son, com tantes nits, pero dísme, ¿per aón va eixí del cortijo esta dona, si la Régula jure y perjure que no va escorre la tanca mes que pera tú, eh?, féste cuenta que de habé escapat a campo través, per los carrascals, los mastíns la hagueren destrossat, tú saps cóm se les gasten eixos gossots, Iván, que son pijós que les fieres, y lo siñoret Iván se enroscabe un mechó de pel al seu índice dret y pareixíe reflexioná y, al cap de un rato, va di, si habíeu reñit, ella va pugué embutís al maletero del meu coche, Pedro, o al forat del assiento de detrás, lo Mercedes es mol capás, ¿compréns?, embutís a consevol raconet, dic, Pedro, sense que yo men enterara y después apeás a Cordovilla, o al Fresno, aon vach repostá gasolina, o, si me apures, al mateix Madrid, ¿no?, yo soc mol despistat, ni men haguera donat cuenta... y los ulls de don Pedro, lo Périt, se anaben omplín de llum y de llágrimes, claro, Iván, naturalmen que va pugué sé aixina, va di, y lo siñoret Iván se va ajustá la visera, va torná a mostrá la seua generosa sonrissa y li va pegá un amistós copet al muscle a don Pedro, lo Périt, a través de la ventanilla, datra cosa no te pensos, Pedro, que eres mol afissionat al melodrama, la Purita te vol, tú u saps, y ademés, va riure, lo teu fron está llis com la palma de la ma, pots dormí tranquil, y va torná a riure, inclinat damún del parabrises, va ficá lo coche en marcha y se va dirigí a la Casa Gran, pero, antes de la hora de sopá, tornáe a está a casa de Paco, lo Baixet, ¿cóm va eixa cama, Paco? que abáns en lo dichós sofoco de don Pedro, ni te hay preguntat, y Paco, lo Baixet, ya veu, siñoret Iván, poquet a poc, y lo siñoret Iván se va acachá, lo va mirá fíxamen als ulls y li va di pera retál, a que no tens collóns, Paco, de eixí demá en lo reclam, y Paco, lo Baixet, va escrutá la cara del siñoret Iván, tratán de adiviná si parlabe en serio o bromejabe, pero dabán de la impossibilidat de resóldreu, va preguntá, ¿u diu en serio o en broma, siñoret Iván? y lo siñoret Iván va crusá lo dit gros damún del índice, lo va besá, y va ficá cara de sircunstánsies, parlo en serio, Paco, te u juro, tú me coneixes y saps que en estes coses de la cassera yo no fach bromes y en lo teu chic lo Quirce, no me agrade, vaiga, te hay de sé franco, Paco, que pareix que li estigue fen a un un favor, ¿compréns? y no es aixó, Paco, tú me coneixes, que de no está a gust al monte preferixgo quedám a casa, pero Paco, lo Baixet, va siñalá en un dit la garra escayolada, pero, siñoret Iván, ¿aón vol que vaiga en este engorro de alchés? y lo siñoret Iván va baixá lo cap, verdaderamen, va admití, pero, después de uns segóns de cavilá, va eixecá los ulls de golpe, ¿y qué me dius de ton cuñat, Paco, eixe retrasad, lo de la gralla? tú me vas di una vegada que en lo reclam podíe valé, y Paco, lo Baixet, va tombá lo cap, lo Azarías es inossén, pero probo, miro, per probá no se perd res, va girá los ulls cap a la fila de casetes molineres, totes bessones, en lo emparrat damún de cada una de les portes, y va cridá, ¡Azarías! y, al cap de un rato, se va personá lo Azarías, los pantalóns caiguts, la sonrissa babeján, mastegán lo no res, Azarías, va di Paco, lo Baixet, lo siñoret Iván te vol portá demá al monte en lo reclam... ¿en la milana?, va di Azarías, transfigurat, y Paco, lo Baixet, aguarda, Azarías, no se trate de la milana ara, sino del reclam, dels coloms segos, ¿enténs?, ña que amarráls a lo mes alt de una carrasca, móurels en un cordell y aguardá... lo Azarías assentíe, ¿com a la Jara, en lo siñoret? va preguntá, lo mateix que a la Jara, Azarías, va contestá Paco, lo Baixet, y, al día siguién, a les sat del matí, ya estabe lo siñoret Iván a la porta en lo Land Rover marrón, ¡Azarías!, ¡siñoret! se movíen silensiosamen a la penumbra, com a sombres, que sol se escoltáe lo humit castañejá de les genives pelades del Azarías, mentres a la línia mes fonda de la serra apuntabe ya la aurora, fíca ahí detrás los aparells y la gábia en los coloms, ¿portes la maroma pera escalá?, ¿pujarás descals als abres? ¿no te nafrarás los peus pero lo Azarías ateníe los preparatius sense escoltál y, abáns de arrancá, sense demaná permís al siñoret Iván, se va arrimá al cobertís, va pendre lo pot de prenso compost, va eixí a la corralada, va alsá lo cap, va entreobrí los labios y ¡quiá! va reclamá en la veu afelpada, acusadamen nassal, y, desde la punta de la veleta, la gralleta va contestá a la seua cridada, ¡quiá! y lo muixó va mirá cap a aball, cap a les sombres que se movíen al voltán del coche, y encara que la corralada estabe entre dos llums, se va incliná cap a abán y se va llansá al buit, describín sírculs y, finalmen, se va posá damún del muscle dret del Azarías, entreobrín les ales pera equilibrás y, después, va saltá al antebrás y va obrí lo pic, y lo Azarías, en la ma esquerra, li anabe embutín pelles de prenso humit, mentres babejabe y musitabe en ternura, milana bonica, milana bonica, y lo siñoret Iván, es collonut, minje mes del que val lo muixó eixe, ¿es que encara no sap minjá sol? y lo Azarías sonreíe malissiosamen mostrán les genives, ¿qué hi farem si no ne sap? y una vegada que se va fartá, com lo siñoret Iván se va arrimá, la gralleta va arrancá a volá y, al topá en la portalada de la capella, va pujá airosamen, la va sobrevolá y se va posá al alero, mirán cap a aball, y, entonses, lo Azarías li va sonriure y va fé un gesto de despedida en la ma y, ya dins del coche, va repetí lo gesto per la finestra de detrás, mentres lo siñoret Iván enfilabe lo camí de la serra y pujabe cap al carrascal del Moro y, una vegada allí, se van apeá, lo Azarías se va pixá les mans al amparo de un carrascot y, al acabá, va pujá a pols a la carrasca mes grossa, engarfián les mans a un simal y passán les cames flexionades per la forcacha entre dos ramals, com si fore un mono, y lo siñoret Iván, ¿pera qué tens la maroma, Azarías? y lo Azarías, ¿quína falta fa, siñoret? me allargue lo chisme eixe, y lo siñoret Iván va alsá lo balansí en lo reclam sego amarrat y li va preguntá, ¿cuáns añs tens tú, Azarías? y lo Azarías, allá dal, en lo balansí a la ma esquerra, paupán lo ven, un añ mes que lo siñoret, va contestá, y lo siñoret Iván, tot parat, ¿de quín siñoret me estás parlán, Azarías? y lo Azarías, mentres lligabe lo balansí, del siñoret, y lo siñoret Iván, ¿lo de la Jara?, y lo Azarías, assentat al simal, apoyat al trong, sonreíe bobamen al blau sense contestá, mentres lo siñoret Iván arreplegabe unes rames seques pera fé lo parapeto, daball de la carrasca, y, una vegada fet, va mirá lo sel, cap al sur un sel blau tenue, levemen entaragañat per la calima, y va arronsá lo fron, no se veu ni rastre de vida, ¿no estarem passats de fecha? pero lo Azarías anáe enredán en lo balansí, un-dos, un-dos, un-dos, com si fore un juguet, y lo reclam sego, lligat al eje, aletejabe frenéticamen pera no caure, y lo Azarías sonreíe en les genives rosades y lo siñoret Iván, para quieto, Azarías, no mel marejos, mentres no ñaguen muixóns a dal es bobería reclamá, pero lo Azarías continuabe estirán, un-dos, un-dos, un-dos, a vore, per pura chiquería, per enredá, y lo siñoret Iván, entre que no se veíe cap muixó al sel y se barruntabe un matí de porra, se li anabe agreján lo carácter, ¡quieto hay dit, Azarías, collóns! ¿es que no me sens? y, per este arrebato, lo Azarías se va acobardá y se va quedá parat, aculat al camal, sonrién als ángels, en la seua sonrissa desdentegada, com un chiquet que mame, hasta que, passats uns minuts, van apareixe sing surites, com sing puns negres al blau fluixet del firmamén y lo siñoret Iván, dins del parapeto, va prepará la escopeta y va musitá en mija boca, ahí venen, templa ara, Azarías, y lo Azarías va agarrá lo cap del cordell y va templá, aixina, fóli, fóli, pero les surites van ignorá lo reclam, van torse a la dreta y se van pedre al horizonte tal com habíen passat, pero, un cuart de hora después, va assomá al suroeste un bando mes atapit y la essena se va repetí, los coloms no van caure al reclam y van doblá cap als carrascals del Alcorque, en la consiguién desesperassió del siñoret Iván, no lo volen, ¡les filles de la gran puta!, tira pera aball, Azarías, anémon al Alisón, les poques que ñan pareix que se tiren avui cap allí, y lo Azarías va baixá en lo balansí a costes, van agarrá lo Land Rover, y, bordeján roquissals, se van atansá cap al Alisón, y una vegada al mogote, lo Azarías se va oriná a les mans, va pujá a escape a un alcornoque tremendo, va amarrá lo reclam y a esperá, pero tampoc pareixíe que allí ñaguere movimén, encara que ere pronte pera determináu, pero lo siñoret Iván en seguida perdíe la passiénsia, aball, Azarías, aixó pareix un sementeri o fossá, no me agrade, ¿saps?, la cosa se está ficán fea, y van torná a cambiá de puesto, pero los coloms, mol poquets y desperdigolats, se mostraben furos, no doblaben al engañ y ya, a mich matí, lo siñoret Iván, aburrit de tanta espera inútil, va escomensá a dispará a dreta y a zurda, als muixóns negres, als pardals, a les cagarneres, a les garses, que pareixíe lloco, y entre tiro y tiro, cridáe com un grillat, ¡si les raboses estes diuen que no, es que no! y cuan se va cansá de fé barrabassades y de di incoherensies, va torná al abre y li va di al Azarías, desarma lo balansí y baixa, Azarías, este matí no ña res a fé, vorem si a la tarde cambie la sort, y lo Azarías va arreplegá los bártuls y va baixá y, conforme franquejaben la falda de la solana, camí del Land Rover, va apareixe mol alt, per damún dels seus caps, un bando carregat de gralletes y lo Azarías va alsá los ulls, va fé visera en la ma, va sonriure, va mascullá unes paraules ininteligibles, y, finalmen, va doná un copet al antebrás del siñoret Iván, atento, va di, y lo siñoret Iván, malhumorat ¿qué es lo que vols que mira, carnús? y lo Azarías, babejabe y siñalabe a lo alt, cap als quiás de les gralletes, dolsificats per la distánsia, dels muixóns, moltes milanes, ¿no les veu? y, sense aguardá resposta, va alsá al sel la seua cara transfigurada y va cridá fén bocina en les mans, ¡quiá! y, de repén, dabán del assombro del siñoret Iván, una gralleta se va desgallá del enorme bando y va picá a plom, damún dells, en vol tan vertiginós y tentadó, que lo siñoret Iván se va armá, va aculatá la escopeta y va agarrá los puns, de dal aball com ere lo prossedén, y al Azarías al vórel se li va deformá la sonrissa, se li va crispá la cara, lo pánic va assomá als seus ulls y va bramá fora de sí, ¡no tiro, siñoret, es la milana! pero lo siñoret Iván notabe a la galta dreta la dura carissia de la culata, y notabe, agullonánli, la represió del martí y notabe, estimulánlo, la dificultat del tiro de dal abaix, en vertical y, encara que va sentí claramen la veu implorán del Azarías, ¡siñoret, per los seus morts, no tiro! no va pugué aguantás, va apuntá al muixó en lo pun de mira, lo va adelantá y va apretá lo gatillo y simultáneamen a la detonassió, la gralleta va dixá al aire una estela de plomes negres y blaves, va plegá les potes sobre sí mateixa, va doblegá lo cap, se va fé una piloteta, y se va desplomá, donán volteretes, y, antes de arribá a enterra, ya corríe lo Azarías solana aball, los ulls desorbitats, regateján entre les jares y archilagues, la gábia dels coloms segos bambolejánse en soroll al seu costat, chillán, ¡es la milana, me ha matat a la milana! y lo siñoret Iván detrás dell, a llargues galarchades o sancades, la escopeta uberta, fumeján, sen enríe per an ell, sirá imbéssil, lo pobre, y, después puján lo to de veu, ¡no te preocupos, Azarías, yo ten regalaré un atra! pero lo Azarías, assentat a la vora de una bocha, aguantabe la gralleta agonisán entre les seues manotes, la sang calenta y espessa escorrénse entre los ditots, sentín, al fondo de aquell cosset chafat, los radés batecs del seu cor, y, inclinat damún dell, gañoláe mansamen, milana bonica, milana bonica, y, lo siñoret Iván, al seu costat, tens que perdonám, Azarías, no hay pogut aguantám ¡te u juro!, estaba cremat per la abstinénsia de este matí, comprénu, pero lo Azarías no lo escoltáe, va estretí encara mes la aumosta de les seues mans damún de la gralleta que se moríe, com si intentare retindre la seua caló, y va alsá cap al siñoret Iván una mirada buida ¡se ha mort! ¡la milana se ha mort, siñoret! va di, y de esta guisa, en la gralleta entre les mans se va apeá minuts después a la corralada y va eixí Paco, lo Baixet, apoyat a les seues gayates, y lo siñoret Iván, a vore si assertes a consolá a ton cuñat, Paco, li hay matat lo muixó negre y está fet un ploradols, sen enríe, y a rengló seguit, tratabe de justificás. Tú, Paco, que me coneixes, saps lo que es un matí de espera sense vore cap muixó, ¿no? bueno, pos aixó, sing hores de plantón, y, en éstes, eixa gralla pique de dal abaix, ¿ten dones cuenta?, ¿quí es lo guapo que aguante lo dit en estes sircunstánsies, Paco? explícalay a ton cuñat y que no se disgusto, collóns, que no sigue maricón, que yo li regalaré un atra gralleta, de carroña de eixa ne sobre al cortijo, y Paco, lo Baixet, mirabe, alternativamen, al siñoret Iván y al Azarías, aquell en los dits grossos o pulgars a les axiles del chaleco-canana, sonrién en la seua sonrissa lluminosa, éste, plegat an ell mateix, abrigán encara al muixó mort en les seues mans achatades, hasta que lo siñoret Iván va torná a pujá al Land Rover, lo va ficá en marcha y va di desde la ventanilla, no te u prengues aixina, Azarías, carroña de eixa ne sobre, a les cuatre tornaré a per tú, a vore si pinte milló a la tarde, pero al Azarías li rellissáen los llagrimots per les galtes, milana bonica, milana bonica, repetíe, mentres lo muixó se li anabe quedán sec entre los dits y, cuan va notá que alló ya no ere un cos sino un objecte inanimat, lo Azarías se va eixecá del pedrís y se va arrimá al caixonet bressol de la chiqueta Menuda y, en eixe momén, la Charito va soltá un dels seus gemecs y lo Azarías li va di a la Régula, fregánse mecánicamen lo nas en la mánega, ¿sens, Régula? la chiqueta Menuda plore perque lo siñoret me ha matat la milana, pero, a la tarde, cuan lo siñoret Iván va passá a replegál, lo Azarías pareixíe un atre, mes sansé, que ni moquejabe ni res, y va carregá la gábia en los coloms segos, una destral, lo balansí y una maroma lo doble de grossa que la del matí a la trassera del Land Rover, tranquil, com si res haguere passat, que lo siñoret Iván, sen enríe, ¿no sirá eixa maroma pera moure lo balansí, verdat Azarías? Y lo Azarías, pera pujá a la atalaya es, y lo siñoret Iván, anem, a vore si vol cambiá la sort y va ficé lo coche en marcha, les rodes per les roderes fondes, y va asselerá mentres chuláe alegremen, lo Ceferino assegure per los seus morts que a la fita de lo del Pollo se movíen abansahir uns bandos sense forma, pero lo Azarías pareixíe encantat, la mirada perduda mes allá del parabrises, les chates mans inmóvils damún de la bragueta sense cap botó y lo siñoret Iván, en vista de la seua passividat, va escomensá a chulá una tonadeta mes viva, pero aixina que se van apeá y va vore lo bando, se va ficá com a loco, de pressa, Azarías, collóns, ¿es que no les veus? ña allí una junta de mes de tres mil surites, ¡la mare que les va parí!, ¿no veus cóm negreje lo sel damún del carrascal? y portáe atropelladamen les escopetes, y lo morral dels cartuchos, y se señíe a la sintura les bosses de cuero, a escape, Azarías, collóns, repetíe, pero lo Azarías tranquil, va apilá los trastes a la vora del Land Rover, va dixá la gábia dels coloms segos al peu del abre y va pujá trong amún, en la destraleta y la maroma a la sintura, y una vegada al primé camal, se va incliná cap a aball, cap al siñoret Iván, ¿me allargue la gábia, siñoret? y lo siñoret Iván va alsá lo bras, en la gábia dels coloms a la ma, y, simultáneamen, va eixecá lo cap y, al féu, lo Azarías li va tirá al coll la maroma en un nugo corredís, a manera de corbata, y va estirá, ajustánla, y lo siñoret Iván, pera evitá soltá la gábia y fé mal als coloms, va tratá de soltás de la corda en la ma esquerra, perque encara no compreníe, ¿pero qué dimonis preténs, Azarías? ¿es que no has vist lo núgol de surites damún dels carrascals del Pollo, tros de maricón? y aixina que lo Azarías va passá la punta de la maroma per lo simal de damún del seu cap y va estirá dell en tota la seua gran forsa, gruñín y babeján, lo siñoret Iván va pedre peu, se va sentí de repén alsat, va soltá la gábia dels coloms y ¡Deu!... estás loco... tú, va di en veu ronca, entretallada, que casi no sel va sentí, y en cambi, va sé claramen perseptible lo aspre estertó que va seguí com un allargat ronquit y, casi inmediatamen, lo siñoret Iván va traure la llengua, una llengua llarga, grossa y morada, pero Azarías ni lo mirabe, sol aguantáe la corda, y la va lligá ara al simal aon estáe assentat, y se va fregá una ma en l´atra y los seus labios van formá una bobalicona sonrissa, pero encara lo siñoret Iván, o les cames del siñoret Iván, van experimentá unes convulsións rares, uns espasmos electrisats, com si se arrancaren a ballá per la seua cuenta y lo seu cos va pendulejá un rato al buit hasta que, al final, va quedá inmóvil, la barbilla contra lo pit, los ulls fora de les cassoletes, los brassos desmayats a lo llarg del cos, mentres Azarías, a dal, mastegáe saliveta y sen enríe bobamen mirán al sel, al no res, milana bonica, milana bonica, repetíe mecánicamen, y, an aquell momén, una atapida bandada de surites va batre l´aire rasán la copa de la carrasca a la que se amagabe.

FIN.