Mostrando las entradas para la consulta maná ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta maná ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 15 de mayo de 2024

Lexique roman; Manna, Mana - Arromaner


Manna, Mana, s. f., lat. manna, manne.

Detz als filhs d' Israel

Lach e bresca, manna e mel.

(chap. Vau doná als fills de Israel, lleit y bresca, maná y mel.) 

Pierre d'Auvergne: Dieus vera.

Vous donnâtes aux fils d' Israël lait et gaufre, manne et miel.

La manna qu' es dossa, en que cascus, que ne manjava, trobava aquella sabor et aquella dossor que desirava. V. et Vert., fol. 72. 

La manne qui est douce, en quoi chacun, qui en mangeait, trouvait cette saveur et cette douceur qu'il désirait. 

Fig. Mal m'es dolz e saborius,

E 'l pauc ben, mana don mi pais.

Guillaume de Cabestaing: Ar vey. 

Mal m'est doux et savoureux, et le peu de bien, manne dont je me repais.

Es ben paisutz de manna,

Qui de s'amor ren guazanha.

G. Rudel: Quan lo rius. 

Est bien repu de manne, qui gagne quelque chose de son amour. 

CAT. Manna. ESP. Mana (maná). PORT. IT. Manna. (chap. Lo maná : 

lo alimén que Deu los va enviá als israelites cuan estaben per lo desert. Tamé un grup de música de Guadalajara, México, Méjico.)


Mansion, Mancio, s. f., lat. mansionem, séjour, station, pause, demeure.

A els venrem, et ab els farem mansion.

Frag. de trad. de la Passion.

A eux nous viendrons, et avec eux nous ferons séjouer (séjourner).

La trentena mancio on estero, quan foro partitz de Egypte.

Eluc. de las propr., fol. 160.

La trentième station où ils se reposèrent, quand ils furent partis d'Egypte.

ANC. FR. Lur duna terres e mansiuns. Roman de Rou, v. 6122.

Et de faire les hériter 

En ta joieuse mancion.

Jehan de Meung, Trés., v. 768. 

Mais s'en alla droict en sa mansion. Faitfeu, p. 103.

CAT. Mansió. ESP. Mansión. PORT. Mansão. IT. Mansione. (chap. Mansió, mansions.)

2. Mas, s. m., mas, maison, habitation.

Vinhas e pratz e terras e laors, 

Fieus e alos, mas e castels e tors.

P. Cardinal: Ges no m suy. 

Vignes et prés et terres et champs labourables, fiefs et alleus, mas et châteaux et tours. 

Nul temps no gazanhei castel, 

Borda ni mas.

R. Gaucelm de Beziers: A penas vauc. 

En nul temps je ne gagnai château, métairie ni mas. 

ANC. FR. Jamais n' enterrai en son mez.

Fables et cont. anc., t. I, p. 375. 

CAT. Mas. (chap. Mas, masos. Qui viu al mas: masové, masovés, masovera, masoveres.)

3. Campmas, Capmas, Cammas, s. m., bass. lat. campmasium, campmas, habitation principale, maison de maître.

Sion mas o campmas o bordarias.

Tit. de 1275. Bibl. du R., f. de D. Villevieille. 

Soient mas ou campmas ou borderies. 

Ab totz los cammas e 'ls cammazils.

Tit. de 1266. DOAT, t. VIII, fol. 196. 

Avec tous les campmas et les campménils.

4. Mazatge, s. m., hameau. 

Borc ni sieutat ni mazatge.

Folquet de Lunel: E nom de.

Bourg ni cité ni hameau. 

ANC. FR. Un maissaige ou tous les edifimens dessus edifiez, lequel massaige est assis. 

Un masage oveques les edifices

Cartul. de S. Vandreg, 1279 et 1293, t. 1, p. 45. Du Cange, t. IV, col. 581.

5. Mazeria, s. f., masure. 

Paret de la mazeria.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Ephésiens. 

Muraille de la masure.

6. Maionil, s. m., ménil, habitation entourée de champs.

E 'l caslar' e 'l castelar e 'ls maionils.

Tit. de 1248. Arch. du Roy., J. 323. 

Et le château et la forteresse et les ménils.

7. Cammazil, s. m., campménil, le principal ménil.

Ab totz los cammas e'ls cammazils.

Tit. de 1266. DOAT, t. VIII, fol. 196. 

Avec tous les campmas et les campménils.

8. Maiso, Mayson, Maizo, Maio, s. f., maison, demeure.

Am mais boscx e boisso 

No fauc palaitz ni maizo.

P. Vidal: De chantar m'era. 

J'aime mieux bois et buisson que je ne fais palais ni maison.

S' enfug a sa maizo de santz.

P. Cardinal: Una cieutat. 

S'enfuit à sa maison à la course. 

Limat... porta sa mayzo, on se clau. Eluc. de las propr., fol. 254.

Le limaçon... porte sa maison, où il s'enferme.

- Couvent, communauté religieuse.

A la maiso de Moissac. Titre de 1160. 

A la maison de Moissac. 

La discention 

Dels frayres e de la mayson.

V. de S. Honorat. 

La dissension des frères et de la maison.

Morges de la dicha maio. Tit. de 1256. DOAT, t. CXXXIX, fol. 83. 

Moines de ladite maison. 

Fig. Ab quatr' aunas de filat, 

Los tramet en tal maizo, 

Ont atrobon de mal pro.

P. Cardinal: Tartarassa. 

Avec quatre aunes de toile, les envoie en telle maison, où ils trouvent assez de mal. 

ANC. ESP.

Mandó tener à todos los de ssa mayson 

Jeiunio triduano con grant aflition.

V. de S. Millán, cop. 189.

9. Maizoneta, Mayoneta, s. f. dim., maisonnette.

De maizo, maizoneta. Leys d'amors, fol. 49.

De maison, maisonnette.

(chap. De casa, caseta; de mansió, mansioneta.)

Habitant en las mayonetas amb Isaac et amb Jacob.

Trad. de l'Épître. de S. Paul aux Hébreux. 

Habitant dans les maisonnettes avec Isaac et avec Jacob.

10. Maisonament, s. m., logement, bâtisse, édifice.

Ni en palays ni en grant maisonament. Lo desprezi (despreczi) del mont.

Ni en palais ni en grand édifice.

11. Maizonier, s. m., habitant, séjournant, locataire.

O 'l logaire de la maizon o sos mesatges, per el, lo maizonier pot gitar de la maizon per la propria estatga del senher o del logador.

Statuts de Montpellier, de 1204.

Ou le loueur de la maison ou son envoyé, pour lui, peut mettre hors de la maison le locataire pour la propre résidence du maître ou du loueur. ANC. FR. Des forfaits que li borgois ou li mesniers des borgois feront envers les mesniers des canoines. Tit. de 1287. Hist. de Liége, p. 401.

11. Maner, s. m., manoir, demeure. 

Membre 'lh cum m' afizet un ser, 

Al sieu maner.

Giraud de Borneil: Nulha res. 

Qu'il lui souvienne comme elle m'assura un soir, au sien manoir. 

ANC. FR. Villes essillent et maners,

Mesons ardent, prenent avers. 

Wace cité par Du Cange, t. IV, col. 407.

13. Mainada, Maynada, s. f., troupe, compagnie, société, famille, gens de la maison, domestique. 

Voyez Muratori, Diss. 33. 

Com si pot far 

Que la bestia, que no sap parlar, 

Mi faza trobar ma mainada?

V. de S. Honorat. 

Comment se peut-il faire que la bête, qui ne sait pas parler, me fasse trouver ma compagnie?

Fon gran brega entre la maynada dels cardenals.

Cartulaire de Montpellier, fol. 76. 

Fut grande dispute parmi la société des cardinaux. 

A tota sa mainada fes tolre los cabels e a se meteis.

V. de Pierre Vidal. Var.

A tout son domestique il fit couper les cheveux et à lui-même.

Los paures son maynada petita de Dieu. 

Coma lurs mainadas e lurs officials se porton en lurs officis.

V. et Vert., fol. 74 et 70.

Les pauvres sont la petite famille de Dieu. 

Comment leurs gens et leurs officiers se comportent dans leurs offices. Proverb. Tal senhor, tal maynada. V. et Vert., fol. 97.

Tel seigneur, tel domestique.

ANC. FR. Voyant trop grièvement chargée 

Sa maison de trop de maignée,

Mist sa fille en religion.

Remi Belleau, t. II, p. 152.

Et point n'auras 

Tousjours d'enfans grande maignie 

Autour de toy, pour compagnie. 

Amyot, Trad. de Plutarque, Morales, t. IV, p. 255. 

Pour l'honneur du roy et des seigneurs de la mesgnie du roy de France, il consentit à donner sa fille à monseigneur de Orléans.

Monstrelet, t. I, fol. 66.

Je cognois toute la mesgnie 

De léans; quelle compagnie!

Cl. Marot, t. IV, p. 183.

S'en alla, à privée mesgnie, ou chastel de Marcoussy.

Monstrelet, t. I, fol. 144.

ANC. CAT. Masnada. CAT. MOD. Mainada. ESP. PORT. Manada. 

IT. Masnada. (chap. Manada, manades de llops; si es de ovelles o cabres: rabera, raberes; tropa, tropes; sossiedat, familia, gen de casa, domestics.)

14. Mainader, Mainadier, s. m., chef de famille.

Voyez Muratori, Diss. 33.

Tug li mainader e totas las mainiaderas que venran en la vila de Montalba. Tit. de 1194. DOAT, t. LXXXVII, fol. 6.

Tous les chefs de famille et toutes les familles qui viendront dans la ville de Montauban.

- Chef de troupe, de mercenaires.

Aissi quo 'l mainadier

Que s gieta a bando

Per faire sa preso.

Albert de Sisteron: Ab son guay.

Ainsi comme le chef de mercenaires qui se jette sans réserve pour faire sa prise.

ESP. Manadero. (chap. Cap de familia; cap de una tropa de mersenaris, bandidos, lladres, com lo presiden de la Ascuma, Juaquín Monclús.)

15. Mainiadera, s. f., famille.

Totas las mainiaderas que venran en la vila de Montalba.

Tit. de 1194. DOAT, t. LXXXVII, fol. 6.

Toutes les familles qui viendront dans la ville de Montauban.

16. Maisnamen, s. m., accueil, bonne réception.

Fassam be e maisnamen als privaz de nostra fe. Trad. de Bède, fol. 79. Faisons bien et accueil aux amis de notre foi.

17. Masso, s. m., maçon.

Totz aquels del mestier de massos.

Tit. de 1267. Arch. du Roy., J. 303. 

Tous ceux du métier de maçons.

18. Manecs, adj., séjournant, arrêté, fixe, attaché.

C' Arnaut desam lieis on es ferm manecs.

A. Daniel: Amors e joi. 

Qu' Arnaud cesse d'aimer celle où il est fermement attaché.

19. Manent, Manen, adj., riche, puissant.

Selh qu' avia d' aver tan

Fon caitius, e 'l paubres, manens.

Pons de Capdueil: En honor. 

Celui qui avait tant de richesse fut chétif, et le pauvre, riche.

Fig. Et ieu, mayre lassa, dolenta, 

Era adoncs de dol manenta.

Passio de Maria. 

Et moi, mère malheureuse, souffrante, j'étais alors de douleur riche.

Substantiv. Com pogues mi dons defendre 

Dels manens malvatz. 

Pierre de Bussignac: Sirventes.

Comment je pusse défendre ma dame des mauvais riches. 

ESP. Manente. (rico, poderoso.)

20. Manentia, s. f., richesse, fortune, possession.

Pretz mais tota via 

Honor e pretz qu' aunida manentia.

B. Arnaud de Montcuc: Ancmais. 

Je prise davantage en tout temps honneur et mérite que richesse honnie.

Donei li fol e molin e autra manentia. 

Un troubadour anonyme: Sordel dis mal. 

Je lui donnai foulon et moulin et autre possession.

Mas si aquist enfant de royal manentia

Moron.

V. de S. Honorat.

Mais si ces enfants de royale fortune meurent.

ANC. FR. Or et argent et riche manantie.

Roman d'Agolant. Bekker, p. 169.

21. Esmanentir, v., s'enrichir, faire fortune.

Per neguna maneira vos esmanentiretz. Guillaume de Tudela.

En nulle manière vous (ne) ferez fortune.

22. Permanencia, s. f., permanence, continuité.

En son esser et permanencia.

Ha perpetual permanencia.

Eluc. de las propr., fol. 2 et 115. 

En son être et permanence. 

A perpétuelle continuité. 

CAT. ESP. PORT. Permanencia. (chap. Permanensia, permanensies; v. permaneixe.)

23. Permanensa, s. f., permanence. 

No sias leugers en amistat, e reten ades lo liam de permanensa.

Trad. de Bède, fol. 75. 

Ne sois léger en amitié, et conserve incessamment le lien de permanence. 

IT. Permanenza.

24. Permanen, adj., lat. permanens, permanent.

Aquels bes nobles e plus purs, permanens eternalmens.

V. et Vert., fol. 35. 

Ces biens nobles et plus purs, permanents éternellement.

Permanens en la fe. Tit. de 1333. DOAT, t. XLIII, fol. 33. 

Permanent dans la foi. 

CAT. Permanent. ESP. PORT. IT. Permanente. (chap. Permanén, permanens, permanenta, permanentes. Permanensia, permanensies.)

25. Permansiu, adj., durable, immuable, propre à la durée.

Es eternalmen permansiva. Eluc. de las propr., fol. 23.

Est éternellement immuable.

26. Remanensa, s. f., séjour, demeure.

S' el viatz vos agensa,

O si us platz la remanensa.

Blacas: En chantan.

Si le voyage vous convient, ou si vous plaît le séjour.

ANC. FR. S' aucun veaut..., demorer iqui franchement, il paiera... deux sols tornois por sa remanence. 

Pérard, Pièces pour l'Histoire de Bourg., p. 564.

ANC. IT. Rimanenza.

27. Remazilha, s. f., reste, relief, débris.

Quar viu d' autrui remazilha.

Bernard de Venzenac: Lanquan.

Car il vit du reste d'autrui.

Las remazillas seran fachas salvas.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Romains. 

Les débris seront faits saufs.

28. Remaner, Remainer, Remandre, Romanre, v., lat. remanere, demeurer, rester.

Pot remaner en la villa coma autre francs hom. 

Charte de Montferrand, de 1248.

Peut demeurer dans la ville comme autre homme franc. 

L' us m'encaussa, l' autre m fai remaner.

Arnaud de Marueil: Si m destrenhetz. 

L'un me chasse, l'autre me fait rester. 

Us d'els no i pot remandre ni no i es remazutz. Guillaume de Tudela. 

L'un d'eux n'y peut rester ni n'y est resté. 

No volc romanre entre la ost de K. ni la ciutat. Philomena.

Ne voulut demeurer entre l'armée de Charles et la cité. 

Fig. Remanetz en mi, et hieu remandrai en vos.

Fragment de trad. de la Passion.

Demeurez en moi, et je demeurerai en vous. 

Loc. Aissi no sai cosselh ab que m remanha. 

Pons de Capdueil: Leials amicx. 

Ainsi je ne sais conseil avec quoi je reste. 

Deu esser creut per son sagrament, e remaner en patz.

Charte de Montferrand, de 1248. 

Doit être cru par son serment, et rester en paix.

Substantiv. Mas empero de tals n' i ac

A cui lo remaners non plac. 

V. de S. Énimie, fol. 23. 

Mais pourtant il y en eut de tels à qui le demeurer ne plut pas.

- Cesser, finir, arrêter.

Mas non er faitz que fer e fust non fraingna 

E caps e bras, enans qu' el plaitz remaigna.

Aicarts del Fossat: Entre dos. 

Mais il ne sera pas fait qu'il ne brise fer et fût et têtes et bras, avant que le plaid cesse.

Vezon que l'ivern ve e que l'estius reman. Guillaume de Tudela.

Voient que l'hiver vient et que l'été finit. 

Respondetz mi per cal razon 

Reman que non avetz chantat? 

T. de B. de Ventadour et de Peyrols: Peyrols. 

Répondez-moi par quelle raison il reste (se trouve) que vous n'avez chanté.

Part. prés. Plusors remanens et dessendens. 

Tit. de 1278. DOAT, t. IX, fol. 347. 

Plusieurs restants et descendants. 

Part. pas.

Mon chan fenisc ab dol et ab maltraire, 

Per tos temps mais, e 'l tenc per remazut. 

Bertrand de Born: Mon chant. 

Je finis mon chant avec douleur et avec souffrance, pour tout temps désormais, et je le tiens pour cessé. 

ANC. FR. La contesse remest plorant.

Roman del conte de Poitiers, v. 616. 

Rois seroit de Hongrie, ne porroit remanoir. 

En France envoierons savoir s'il peut valoir. 

Roman de Berte, p. 91. 

Subst. Cre qu' era la remazuda

Del puoig que brugic set ans, 

Puois no n' issic mais la soritz.

Gausseran de S. Leidier: Malvaza. 

Je crois que c'était le terme de la montagne qui gronda sept ans, puis il n'en sortit que la souris.

ANC. FR. Plus n'osai ilec remanoir. Roman de la Rose, v. 2955. 

Or remanons andui çà fors, 

Encor soit li orages fors.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 260.

ANC. CAT. Remandrer. ANC. ESP. Remaner. ESP. MOD. PORT. Remanecer. IT. Rimanere. (chap. Remandre, quedá, permaneixe.)

29. Remanen, s. m., reste, relief, surplus.

Dregz es c' al turmen te lieure,

E que t tola 'l remanen.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Il est juste qu'au tourment il te livre, et qu'il t' ôte le reste.

Quar Dieus a establit que hom manges so que mestier lhi fai, e 'l remanen laisse ad autra vetz. Liv. de Sydrac, fol. 33. 

Car Dieu a établi que l'homme mangeât ce qui lui fait besoin, et qu'il laisse le reste pour une autre fois.

ANC. FR. Et li remananz qui fu eschapés de la desconfiture.

Villehardouin, p. 170. 

Et le remanant se sauva par bien fuyr là où ils peurent le mieux.

Monstrelet, t. II, fol. 105.

CAT. Remanent. ESP. Remanente. PORT. Remanecente. IT. Rimanente.

(chap. Remanén, remanens: lo que quede, lo que permaneix, lo que sobre de un repartimén o divisió.)

30. Arromaner, v., rester, demeurer.

Part. prés. Arromanent en fermetat.

(chap. Permaneixén en seguridat, firme, firmat.)

Tit. de 1289. DOAT, t. CCXLII, fol. 67.

Demeurant en assurance.

martes, 11 de agosto de 2020

JORNADA SEXTA. NOVELA CUARTA.

JORNADA SEXTA. NOVELA CUARTA.

Ghichibio, cuiné de Currado Gianfigliazzi, en unes rápidas paraules va cambiá al seu favor en rissa la ira de Currado y se va salvá de la desgrássia en la que Currado lo amenassáe.

La reina li va maná a Neifile que continuare; y ella va di:

Per mol que lo rápit ingenio, amoroses siñores, en frecuénsia presto paraules rápides y útils y bones als que les diuen, segóns los casos, tamé la fortuna, que alguna vegada ajude als temorics, en les seues llengües de repén los fique cuan may los que les diuen hagueren pogut trobáles en ánim sereno; lo que tos amostraré an esta historieta.

Currado Gianfigliazzi, com totes vatres hau sentit y pogut vore, sempre ha sigut a la nostra siudat un siudadá notable, liberal y magnífic, y vivín caballerosamen continuamen se ha entretingut en gossos y falcóns, per a no entrá ara a les seues majós obres. Éste, en un falcó seu habén cassat un día a Perétola una grulla, trobánla mol gorda y jove la va enviá a un bon cuiné seu que se díe Ghichibio y ere de Venecia, y li va maná di que la rostiguere per a sopá y la preparare be.

Ghichibio, que ere un fantoche tan gran com u pareixíe, preparada la grulla, la va ficá al foc y en cuidado va escomensá a rostíla. La grulla estáe ya casi a pun y emanáe una boníssima auloreta; va passá que una dona del barri, de nom Brunetta, de la que Ghichibio estabe mol enamorat, va entrá a la cuina y sentín la auló de la grulla y veénla, li va rogá insistenmen a Ghichibio que ni donare una cuixa.

Ghichibio li va contestá cantán y li va di:

- No to la donaré yo, Siñora Brunetta, no to la daré yo.

En lo que, enfadánse la Siñora Brunetta, li va di:

- Per Deu te dic que si no me la dones, may te daré yo res que te agrado. Y en ressumen, les paraules van sé moltes; al final, Ghichibio, per a no fé enfadá mes a la seua dama, estirán una de les cuixes de la grulla la va arrencá sense patí y lay va doná.
Habén presentat después dabán de Currado y algúns invitats seus la grulla sense una cuixa, y maravillánse Currado de aixó, va fé cridá a Ghichibio y li va preguntá qué habíe passat en l´atra cuixa de la grulla.

Lo venessiá mentirós li va contestá:

- Siñó meu, les grulles sol tenen una cuixa y una pota.
Currado, entonses, enfadat, li va soltá:

- ¿Cóm dimonis han de tíndre sol una cuixa y una pota? ¿Auncás no hay vist yo a la meua vida mes grulles que ésta?

Ghichibio va seguí:

- Es, siñó, com tos dic; y cuan vullgáu tos u faré vore en les vives. Currado, per amor als convidats que teníe alí, no va volé aná mes abán de estes paraules, y va di:

- Ya que dius que me u amostrarás en les vives, cosa que may hay vist ni sentit que fore aixina, vull vóreu demá de matí, y me quedaré contén; pero te juro per lo cos de Cristo que, si es de un atra manera, te faré assurriacá de manera que ten enrecordarás mentres visques del meu nom. Acabades, pos, per aquella tarde les paraules, al matinet, només apuntá lo día, Currado, a qui no se li habíe passat lo mosqueo durán la nit, plenet encara de rabia se va eixecá y va maná que li portaren lo caball, y fen montá a Ghichibio a una mula, cap a un riu aon se solíen vore grulles lo va portá, dién:

- Pronte vorem quí va dí una mentira ahí de tarde, si tú o yo.

Ghichibio, veén que encara li durabe lo enfado a Currado, y que teníe que probá la seua mentida, no sabén cóm podríe féu, habíe montat jun a Currado en molta temó, y de bona gana si haguere pogut se hauríe escapat; pero com no podíe, ara cap a atrás, ara cap a abán y als costats mirabe, y lo que veíe creíe que eren grulles en les seues dos potes.

Pero arribats ya prop del riu, antes que dingú va vore a la riba per lo menos una dotsena de grulles que se aguantáen sobre una pota, com solen fé cuan dormen. Per lo que, rápidamen amostránleshi a Currado, li va di:

- Mol be podeu vore, siñó, que ahí al tardet tos vach di la verdat, que les grulles sol tenen una cuixa y una pota, miréu a les que allá están.


grulles que se aguantáen sobre una pota, com solen fé cuan dormen

Currado, veénles, va di:

- Espérat que te enseñaré que ne tenen dos. - Y arrimánse una mica mes an elles, va cridá - : ¡Hohó! y en este crit, desplegán l’atra pota, totes les grulles van escomensá a fugí; en lo que Currado, giránse cap a Ghichibio, li va di:

- ¿Qué te pareix, truhán? ¿Te pareix que ne tenen dos?

Ghichibio, esglayat, no sabén de aón li veníe la resposta, va di:
- Siñó, sí, pero vosté no li va cridá «¡hohó!» a la de anit, que si u haguere fet, hauríe tret
l´atra pota y cuixa, com han fet éstes.

A Currado li va caure tan be esta resposta, que tota la seua ira se va torná en festes y rissa, y va di: - Ghichibio, tens raó: u haguera tingut que fé.

Aixina pos, en la seua rápida y divertida contesta, va evitá la desgrássia y se va reconsiliá en lo seu siñó.

miércoles, 19 de septiembre de 2018

PRIMERA JORNADA. NOVELA QUINTA

La marquesa de Monferrato, a una invitassió a minjá gallines, en unes discretes paraules refrene lo lloco amor del rey de Fransa.

La marquesa de Monferrato, a una invitassió a minjá gallines, en unes discretes paraules refrene lo lloco amor del rey de Fransa.


La história contada per Dioneo va ferí primé la vergoña y lo cor de les dames que la escoltaben y va doná de alló siñal lo rubor que va apareixe als seus rostros, se van ficá roiges com una ruella; pero después, miránse les unes a les atres, podén apenes aguantá la rissa, la van escoltá sonrién. Y arribat lo final, después de habél renegat pero en dolses paraules, diénli que históries paregudes no se teníen que contá dabán de les dones, la Reina, girada cap a Fiameta (que a la vora d´ell estabe assentada a la herba), li va maná que continuare lo orden de narrassións, y ella en alegre rostro, miránla, va escomensá:

Me contente que haigám demostrat en les históries quina es la forsa de les respostes agudes y rápides. Me ha vingut al ánimo, hermoses Siñores, mostrátos, en la história que me toque contá, cóm una noble dona va sabé en paraules y obres guardás del amor de un home de mol alta cuna y evitá atres coses.
Monferrato
Monferrato

Habíe lo marqués de Monferrato, home postín, abanderat (gonfalonero)de la Iglesia, passat a ultramar en una expedissió general feta per los cristianos a má armada; y parlánse del seu valor a la corte de Felipe lo Tort, que se preparabe per a aná desde Fransa an aquella mateixa expedissió, va sé dit per un caballé que no ñabíe daball de les estrelles datra parella pareguda a la del marqués y la seua dona: destacabe en totes les virtuts lo marqués entre los caballés, y la dona destacabe entre les demés, ere hermossíssima y valenta.

Estes paraules van entrá de tal modo al ánimo del rey de Fransa que, sense habéla vist may, va escomensá a amála en ardó, y se va proposá no fes a la mar, en la expedissió a la que anabe, sino a Génova per a que, anán per terra, puguere tindre un motiu raonable per a aná a vore a la marquesa, pensán que, no están lo marqués, podríe passá que tinguere efecte lo seu dessich. Y segóns u habíe pensat va maná que se faiguere; per lo que, envián dabán a tots los hómens, ell y uns poquets de homes nobles, se van ficá en camí, y arrimánse a la terra del marqués, va maná di a la Siñora en antissipassió de un día que al matí siguién lo esperare a diná.

La Siñora, sabia y cautelosa, va contestá alegremen que aquell ere un favor superió a consevol atre y que siríe benvingut.
Y enseguida se va ficá a pensá qué volíe di que un tal rey, no están lo seu home, vinguere a visitála; y no la va engañá en aixó la sospecha de que la fama de la seua hermosura lo atraguere. Pero tamé com dona de pro se va disposá a honrál, y fen cridá a tots los homes bons que allí habíen quedat, va doná les órdens oportunes per a tots los preparatius. Pero la minjada y los manjars va volé amaníls ella mateixa. Y sense retrás va fé aplegá totes les gallines y polleslloques que ñabíe a la comarca, y va indicá als seus cuinés (cocineros) que prepararen uns cuans plats per a lo convit real en totes eixes gallines.

Va vindre, pos, lo rey y va sé ressibit per la Siñora en gran festa y honor; y an ell, mes del que habíe imaginat per les paraules del caballé, al mirála li va pareixe hermosa y valenta y cortés, y se va maravillá mol, y mol la va estimá, ensenénse encara mes en lo seu dessich perque mes sobrepassabe la Siñora la estima que ell habíe tingut de ella antes de vórela y tratála.

Y después de descansá a cámares adornadíssimes en tot lo que es nessessari per a ressibí a tal rey, arribada la hora del diná, lo rey y la marquesa se van assentá a una taula, y los demés segóns la seua condissió van sé a datres taules honrats. Aquí, sén lo rey servit en mols plats y vins mol ben triats, de añades exeléns, y ademés de alló mirán de cuan en cuan en gust a la hermossíssima marquesa, gran plaé teníe.

Pero arribán un plat detrás de l´atre, va escomensá lo rey a extrañás una mica y va advertí que, per mol variats que fóren los guisos, no u eren tan, tots estaben preparats en polla pita. Y com sabíe lo rey que al puesto aon estabe teníe que ñabé abundánsia de animals salvaches y espessialmén de ploma, y com la habíe avisat de la seua vinguda li habíe donat a la Siñora tems per a podé enviá a cassáls, com mol de aixó se maravillae, no va volé péndre ocasió de féla parlá de un atra cosa mes que de les seues gallines; y en cara alegre se va girá cap an ella y li va di:
- Dama, ¿náixen an este país sol gallines sense cap gall? La marquesa, que va enténdre mol be la pregunta, pareixénli que segóns lo seu dessich nostre Siñó li habíe enviat lo momén adecuat per a podé mostrá la seua intensió, girada cap al rey que li preguntabe, va di:

- No, monseñor; pero les dones, encara que en vestits y en honors algo varíen de les atres, totes són igual aquí que a consevol puesto.
Lo rey, sentides estes paraules, be va enténdre la raó de la invitassió a gallines y la virtut que amagaben aquelles paraules y va compendre que en vano se gastaríen les paraules en tal dona y que no ere lo cas de fé aná la forsa; per lo que, aixina com imprudenmen se habíe ensés en lo seu amor, aixina ere sabio apagá per lo seu honor lo mal ensés foc. Y sense fé mes bromes, temén les seues respostes, va diná fora de tota esperansa, y acabat lo diná, li va pareixe que anánsen pronte dissimularíe la seua deshonesta visita, y agraínli lo habél honrat, encomanánlo ella a Déu, sen va aná cap a Génova.

SEXTA

sábado, 7 de marzo de 2020

JORNADA QUINTA. NOVELA SEXTA.

JORNADA QUINTA. NOVELA SEXTA. 

Gian de Prócida, trobat en una jove volguda per nell y regalada al rey Federico, (re Federigo) per a sé cremat en ella es lligat a un poste, reconegut per Ruggieri de Loria, se salve y la pren per dona.

Gian de Prócida, trobat en una jove volguda per nell y regalada al rey Federico, per a sé cremat en ella es lligat a un poste, reconegut per Ruggieri de Loria, se salve y la pren per dona.


Acabada la história de Neifile, que mol habíe agradat a les donetes, li va maná la reina a Pampínea que ne contare un atra; ella, enseguida, eixecán la seua careta blanca, va escomensá:
grandíssimes forses, amables siñores, són les del Amor, y a grans fatigues y exorbitáns perills exposen als amáns, com per moltes coses contades avui y datres vegades, pot compéndres; pero no dixo de tornáu a probá en la ossadía de un jove enamorat.
Ischia es una isla que está mol prop de Nápoles, a la que antigamén hi va ñabé una joveneta mol guapa y alegre, de nom Restituta, y filla de un home noble de la isla que se díe Marín Bólgaro; ésta, a un mosset que ere de una isleta prop de Ischia, la isla Prócida, de nom Gian, volíe mes que a la seua vida, y ella an ell. Éste, no sol de día passáe a Ischia per a vórela, sino que moltes vegades u fée de nit. Un día, no habén trobat una barca, desde Prócida a Ischia habíe passat nadán, per a pugué vore, si datra cosa no podíe, al menos les parets de la casa de ella. Y durán estos amors tan ruéns va passá que, están la jove un día de estiu sola a la voreta del mar, anán de roca en roca desenganchán de les pedres pechines y atres clasques en un gaviñetet, se va vore a un puestet amagat per les rocotes, y allí, tan per la sombra com per la comodidat de una fon de aigua fresquíssima que ñabíe, habíen arribat en la seua fragata uns joves sissiliáns, que veníen de Nápols. Estos, veén sola a la majíssima jove, que encara no los veíe, an ells, van dessidí entre ells péndrela y emportássela; y tot va sé dessidit y fet. Los jovens, per mol que ella cridare, agarránla, la van pujá a la barca y la van portá a la fragata. Cuan van arribá a Calabria van escomensá a discutí quí se quedaríe en la jove y, en ressumen, tots la volíen, per lo que no trobán acuerdo entre ells, en temó de arribá a les mans y per ella arruiná los seus assuntos, van acordá regalálay al rey Federico de Sicilia, que entonses ere jove y se entreteníe mol en coses de estes. Una vegada a Palermo aixina u van fé. Al rey, veénla mol hermosa, li va agradá, pero com se sentíe fluix de salut, hasta que se sentiguere mes fort, va maná que fore tinguda a uns edifissis mol majos de un jardí seu al que díen La Cuba y que allí fore ben servida; y aixina se va fé. Lo abalot per lo rapte de la jove va sé gran per tota Ischia, y lo que mes los dolíe ere que no podíen sabé quí la habíe raptat. Pero Gianni, a qui mes que als demés li importabe, sense esperá pugué averiguáu a Ischia, sabén cap aón sen habíe anat la fragata, ne va fé armá una, va pujá an ella y tan pronte com va pugué, recorrén tota la costa desde lo Minerva hasta lo Scalea a Calabria, y per totes parts preguntán per la jove, li van di a Scalea que habíe sigut portada per los comersiáns sissiliáns a Palermo; en lo que Gianni se va fé portá cap allí, y después de mol buscá, sabén que la jove habíe sigut regalada al rey y per nell estabe vigilada a La Cuba, se va enfadá mol y va pedre la esperansa, no ya de pugué torná a tíndrela, sino de sol vórela.
Pero, retingut per l´amor, despedín la fragata, veén que per dingú ere conegut, allí se va quedá, y assobín passán per La Cuba va arribá a vórela un día a una finestra, y ella lo va vore an ell; en lo que los dos bastán conténs se van ficá. Veén Gianni que lo puesto estabe solitari, arrimánse com va pugué, li va parlá, y informat per nella de lo que teníe que fé si volíe parláli mes de prop, sen va aná, habén primé considerat en tots los detalles la disposissió del puesto, y esperán la nit, y dixán passá bona part de ella, allá va torná, y agarránse a puestos aon no se hauríe pogut enclavá una piqueta, al jardí que va entrá, y trobán allí una pértiga, a la finestra que li habíe enseñat la jove la va apoyá, y per nella en bastanta fassilidat va pujá.
La jove, pareixénli que ya habíe perdut lo honor per lo que se mostráe algo fura en ell al tems passat, pensán que a cap atre home mes dígnamen que an ell podíe entregás y pensán en que ell podíe tráurela de allí, habíe dessidit asseptá tots los seus dessichos, y per naixó habíe dixat la finestra uberta, per a que ell rápidamen puguere colás a dins. Gianni, trobánla uberta, en silénsio va entrá y se va gitá a la vora de la jove, que no dormíe, y ella, antes de passá a datres coses, li va manifestá tota la seua intensió, demanánli que la traguere de allí y se la emportare en ell; y Gianni li va di que res li agradaríe mes que fé alló, y que, sense falta, cuan se separare de ella, de tal manera ordenaríe les coses que la primera vegada que tornare allí se la emportaríe. Y después de aixó, abrassánse en grandíssim plaé, van chalá moltes vegades, y sense donássen cuenta se van quedá adormits la un als brassos del atre.
Lo rey, com ella li habíe agradat mol a primera vista, enrecordánsen de ella, se va sentí milló de salut y forses, y encara que ya casi clarejáe lo día, va pensá en aná a vórela un rato; y en algúns dels seus criats y lo camarlengo, en silénsio, sen van aná cap a La Cuba, y entrán als edifissis, fen obrí sense ruido la alcoba aon sabíe que dormíe la jove, allí va entrá en un gran cresol de oli ensés per dabán; y mirán lo llit, an ella y a Gianni, despullats y abrassats, va vore que estaben dormín. Enseguida se va enfadá mol, y tanta va sé la seua ira, que poc va faltá per a que allí, en un puñal que portabe al sinto, los matare. Después, mes calmat, jusgán que ere una cosa mol fea que consevol home, no ya un rey, matare a dos persones despullades que dormíen, se va contíndre, y va pensá fels morí en públic, cremats. Y giránse cap al compañ que teníe en ell, li va di:
- ¿Qué te pareix esta dona roína en qui había ficat la meua esperansa?
Y después li va preguntá si coneixíe al jove que habíe vingut a casa seua a féli tan gran ultraje y disgust. Aquell va contestá que no lo habíe vist may. Sen va aná lo rey, pos, enfadat, de la alcoba y va maná que los dos amáns, despullats com estaben, foren apresats y lligats, y al fés de día cla los portaren a Palermo y a la plassa, lligats a un poste en la esquena de un contra la del atre y hasta la hora de tercia foren tinguts allí, per a que pugueren sé vists per tots y después foren sucarrats com los de Monroch, tal com su mereixíen; y dit aixó sen va entorná cap a Palermo a la seua cámara mol enfadadot.
Anánsen lo rey, de repén mols se van aviá damún dels dos amáns y no sol los van despertá sino que rápidamen sense cap piedat los van agarrá y los van lligá. Veén aixó, los dos joves, mol dolguts y en temó de pedre la vida, van plorá y se van queixá. Van sé portats. segóns lo manamén del rey, a Palermo, y lligats a un poste a la plassa, com si fore lo pelleric, y dabán dels seus ulls se va prepará la lleña, les rames y les tees de melis per a enséndrela a la hora manada pel rey. Allí van acudí tots los de Palermo, hómens y dones, corrén a vore als dos amáns; los hómens tots veníen a mirá a la jove, y lo hermosa que ere per totes parts y lo ben feta alababen, com les dones, que a mirá al jove corríen, an ell per atra part se desféen en paraules per lo guapo y ben format que ere. Pero los desventurats amáns, avergoñínse mol, estaben en lo cap baix y plorán la seua mala sort, passán les hores, esperán la cruel mort minjats pel foc.
Y mentres aixina hasta la hora fixada eren tinguts, pregonánse per tot arreu la falta cometuda per nells y arribán als oíts de Ruggieri de Loria, home de inestimable valor y entonses almirán del rey, per a vórels sen va aná cap al puesto aon estaben lligats y arribat allí, primé va mirá a la jove y va alabá la seua hermosura, y después venín a mirá al jove, sense massa esfors lo va reconeixe; y arrimánse mes an ell, li va preguntá si ere Gianni de Prócida.
Gianni, alsán la cara y reconeixén al almirán, va contestá:
- Siñó meu, be vach sé aquell per qui preguntéu, pero estic a pun de dixá de séu.
Li va preguntá entonses lo almirán qué l´habíe portat an alló, a lo que Gianni va contestá: - Lo Amor y la ira del rey.
Se va fé lo almirán explicá mes la história, y habén sentit cóm habíe passat tot, y cuan ya sen anabe, lo va quirdá Gianni y li va di:
- ¡Ay, siñó meu! Si pot sé, li demano una radera grássia o mersé. -
Ruggeri li va preguntá: quina es esta mersé.
Gianni li va di:
- Vech que moriré pronte. Vull, pos, de grássia, que, com estic en esta jove, a qui mes que a la meua vida hay vullgut, y ella a mí, donánme la esquena, y ella a mí, que mos ficon cara a cara, per a que al vóreli la cara mentres me estiga morín puga anámen consolat. Ruggieri, en una sonriseta, li va di:
- Faré en gust que la veigues potsé tan que ten fartos de ella. Y separánse de ell, va maná an aquells a qui los habíe sigut ordenat ficá alló en dansa, que sense datra órde del rey, no teníen que fé mes de lo que ya habíen fet; y sense esperás, sen va aná cap al rey, al que, encara que lo veiguere enfadat, no va dixá de díli lo que pensáe, y li va di:
- Rey, ¿en qué te han ofés los dos joves que allí dal, a la plassa, has manat que siguen sucarrats?
Lo rey lay va di.
Va continuá Ruggieri:
- La falta que han fet u mereix, pero no de tú; y com les faltes mereixen un cástic, aixina los benefissis mereixen recompensa, ademés de la grássia y la misericordia. ¿Saps quí són eixos a qui vols cremá?
Lo rey va contestá que no.
Va di entonses Ruggieri:
- Vull que u sápies per a que veigues cuán discretamen te abandones als impulsos de la ira. Lo jove es fill de Landolfo de Prócida, germá carnal de micer Gian de Prócida per obra de qui eres rey y siñó de esta isla; la jove es filla de Marín Bólgaro, y lo seu poder fa avui que lo teu señorío no sigue expulsat de Sicilia. Són, ademés de aixó, joves que llárgamen se han volgut y espentats per l´amor y no per lo dessich de desafiá la teua señoría, han acudit al pecat, si se pot di pecat. Per lo que ¿cóm vols féls morí cuan en grandíssims plaés y preséns hauríes de honráls?
Lo rey, sentín aixó y sersioránse de que Ruggieri díe la verdat, no sol no va prossedí a fé lo pijó contra ells sino que se va arrepentí de lo que habíe fet, per lo que incontinenti (a escape) va maná que los dos jovens foren deslligats de la estaca o poste y portats dabán dell; y aixina se va fé. Y habén sabut del tot la seua condissió va pensá que en honors y en dons teníe que compensá la ofensa; y fénlos vestí honorablemén, a Gianni lo va fé casás en la joveneta, y fénlos magnífics regalos o preséns, ben conténs los va enviá cap a casa seua, aon van sé ressibits en grandíssima festa, y mols añs van viure juns y felísos.


lunes, 10 de agosto de 2020

JORNADA SEXTA. NOVELA SEGONA.

JORNADA SEXTA. NOVELA SEGONA.

Lo forné Cisti en una sola paraula fa arrepentís a micer Geri Spina de demanáli algo.

Mol va sé per totes les dones y los hómens alabat la dita de doña Oretta, y la reina va maná que Pampínea continuare; per lo que ella va escomensá aixina:

Hermoses siñores, no sé vore per mí mateixa quí té mes culpa, si la naturalesa emparellán un alma noble en un cos vil o la fortuna emparellán a un cos dotat de un alma noble en un vil ofissi, com li va passá a Cisti, lo nostre consiudadá, y en mols mes ham pogut vore que ha passat. Cisti, provist de un ánim altíssim, la fortuna lo va fé forné.
Y sértamen li fotría yo la martellada per igual a la naturalesa y a la fortuna si no sapiguera que la naturalesa es mol discreta y que la fortuna té mil ulls encara que los tontos se la imaginon sega. Com los mortals fan moltes vegades, insegús de qué los portará lo futur, per a un cas les seues coses mes valioses als puestos mes vils de les seues cases, com menos sospechós, sepulten, y de allí les trauen cuan venen les nessessidats, habenles lo vil puesto mes seguramen conservat que u hauríe fet una hermosa cámara.

Y aixina los dos ministres del món en frecuénsia les seues coses mes pressioses amaguen daball de la sombra de les arts reputades mes vils, per a que al tráureles de elles cuan los fa falta, mes cla aparegue lo seu esplendó. Aixina li va passá al forné Cisti obrínli los ulls de la inteligénsia a micer Geri Spina (la história de doña Oretta, que va sé la seua dona, mel ha portat a la memória). Tos u contaré en una historieta mol curta.

Lo papa Bonifacio, a la vora del cual micer Geri Spina va tíndre grandíssim favor, va maná a Florencia an algúns nobles embajadósseus per a sertes grans nessessidats seues. Habénse quedat ells a casa de micer Geri, y tratán ell en ells los assuntos del Papa, va passá que, consevol que fore la raó, micer Geri en estos embaixadós del Papa, tots a peu, casi tots los matíns passaben per dabán de Santa María Ughi, aon lo forné Cisti teníe lo seu forn y en persona coíe lo pa. A Cisti, encara que la fortuna li haguere donat un ofissi mol humil, tan en ell habíe sigut benigna que se habíe fet mol ric, y sense voldre may abandonál per un atre, vivíe espléndidamen, tenín entre datres bones coses los millós vinsblangs y negres que se trobáen a Florencia o als pobles del voltán. Cisti, veén tots los matíns passá per dabán de la seua porta a micer Geri y los embajadós del Papa, y sén gran la caló, va pensá que siríe gran cortessía invitáls a beure del seu bon vi blang; pero considerán la seua condissió y la de micer Geri, no li pareixíe cosa decorosa atrevís a invitál, y va discurrí una manera que portare a micer Geri a invitás an ell mateix. Y vestín una roba blanquíssima y un devantal o delantal mol llimpio, que mes be lo feen pareixe moliné que forné, tots los matinets a la hora que pensáe que micer Geri en los embajadós passaríe, se fée portá dabán de la seua porta una galleta o cubo nova o nou a cormull de aigua fresca y un jarronet boloñés del seu bon vi blanc y dos tassetes o gotets que pareixíen de plata, de tan clas que eren; y sentánse, cuan passaben (y después de aclarís la gola una vegada o dos), escomensabe a beure en tan gust aquell vi seu que li hagueren entrat ganes de béuressel hasta a un mort. Micer Geri, después de vore alló dos matíns, va di lo tersé: - ¿Qué es aixó, Cisti? ¿Está bo?

Cisti, alsánse rápidamen, va contestá:

- Siñó, sí; pero no tos u podría fé entendre si no lo probáu. Micer Geri, que o per lo tems calén que fée o per habés cansat mes de lo acostumat o potsé per lo gust en que veíe beure a Cisti, sentíe sed, y giránse cap als embajadós los va di sonrién: - Siñós, bo sirá que probem lo vi de este home honrat; potsé sigue tan bo que no mon arrepentiguem.

Y jun en ells se va arrimá a Cisti, y ell, fen inmediatamen traure un bon bang fora de la tahona, los va rogá que se assentaren, y als seus criats que se adelantáen per a rentá los gotets los va di: - Compañs, apartéutos y dixéume fé a mí este servissi, que igual que sé fornejá, sé escansiá; ¡y no esperéu probán ni una gota!

Y dit aixó, rentán ell mateix cuatre tassetes bones y noves, y fen traure un jarret del seu milló vi, nels va doná a beure a micer Geri y als seus compañs. An ells los va pareixe lo milló que habíen begut en mol tems, per lo que, alabánlo mol, mentres los embaxadós van está allí, casi tots los matíns va aná en ells a beure micer Geri. Habén acabat los seus assuntos y tenín que partí, micer Geri los va fé doná un magnífic convit, al que va invitá a una part de los mes honorables siudadáns, y va fé invitá a Cisti, que de cap manera va volé anáy. Va maná entonses micer Geri a un dels seus criats que aniguere a per un cante del vi de Cisti, y de ell ne donare mija tassa per persona la primera vegada que serviguere.

Lo criat, potsé enfadat perque no habíe pogut tastá lo vi, va pendre un gran cante, y al vorel Cisti li va di:

- Fill, micer Geri no te envíe a mí.

Lo que afirmán moltes vegades lo criat y no puguén obtíndre datra resposta, va torná aon micer Geri y lay va di aixina. Micer Geri li va di:

- Torna allí y dísli que de verdat te envío yo, y si un atra vegada te conteste lo mateix pregúntali que aón te envío.

Lo criat, tornán, li va di:

- Cisti, es verdat que micer Geri me envíe un atra vegada.

Cisti li va contestá:

- Segú, fill, que no.

- Entonses - va di lo criat - ¿a quí envíe?

Va contestá Cisti:

- Al Arno.

Lo que contánli lo criat a micer Geri, enseguida li va obrí los ulls de la inteligénsia, y li va di al criat:

- Díxam vore quín cante li portes. - Y veénlo, va di- : Cisti diu be. Y insultánlo, li va fé pendre un cante apropiat. Veénlo Cisti va di: - Ara vech que te envíe a mí.

Y de bona gana lay va umplí.

Y después, aquell mateix día, fen omplí un carretellet del mateix vi y fénlo portá desplayet a casa de micer Geri, sen va aná detrás y al trobás en ell li va di: - Siñó, no voldría que creguéreu que lo cante de este matí me habíe espantat; pero pareixénme que ton habíeu olvidat de lo que yo tos hay mostrat estos díes en les meues jarretes, es di, que este no es vi per a criats, hay vullgut recordátosu este matí. Pero com no soc lo guarda de ell, tos hay portat tot lo que me quede: feu en ell lo que vullgáu.

Micer Geri va ressibí lo bon regalo de Cisti y li va doná les grássies que creíe que conveníen, y sempre después lo va tíndre en gran estima y va sé lo seu amic.

martes, 29 de diciembre de 2020

JORNADA OCTAVA. NOVELA OCTAVA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA OCTAVA.

De dos amics que sempre están juns un se gite en la dona del atre; este atre, donánsen cuenta, compinchat en la seua dona lo tanque a un baúl damún del que, están aquell a dins, en la dona dell se entén.

Graves y dolorosos habíen sigut los patiméns de Elena als oíts de les siñores, pero perque en part estimaben que li habíen passat justamen, en mes moderada compassió los habíen sobreportat, encara que inflexible y fieramen constán, aixina com cruel, reputaren al escolá. Pero habén Pampínea arribat al final de la novela, la reina li va maná a Fiameta que continuare; ella, dessichosa de obeí, va di:
Amables siñores, com me pareix que tos ha causat alguna amargura la severidat del ofengut escolá, crec que es convenién ablaní en algo mes deleitable los exasperats espíritus; y per naixó vull contátos una historieta sobre un jove que en ánim mes manso va ressibí una injuria, y la va vengá en una acsió mes moderada; per la que podréu compendre que cadaú té que contentás, com un ase català, en ressibí lo que li ha futut a la paret, sense dessichá (sobrepassán les conveniénsies de la venjansa) injuriá cuan lo que pretén es vengá la injuria ressibida. Teníu que sabé, pos, que a Siena, com hay sentit di, van ñabé dos joves mol acomodats y de bones families plebeyas, de los que un se díe Spinefloccio de Távena y l´atre Zeppa de Mino, y los dos eren veíns de Cainollia.
Estos dos jovens sempre anaben juns y, per lo que pareixíe se volíen com si foren germáns o mes; y los dos teníen dones mol hermoses. Ara be, va passá que anán Spinefloccio mol assobín a casa de Zeppa, estáni allí Zeppa o sense estáy, de tal manera va intimá en la dona de Zeppa que va escomensá a gitás en ella; y aixina van continuá durán bastán tems sense que dingú sen acatare. Pero al remat, están un día Zeppa a casa sense sabéu la seua dona, Spinefloccio va víndre a buscál. La dona li va di que no estabe a casa; en lo que Spinefloccio, puján a escape y trobán a la dona a la sala, y veén que no ñabíe dingú mes, abrassánla, va escomensá a besála, y ella an ell.
Zeppa, que va vore aixó, no va di ni chut, se va quedá amagat per a vore aón arribabe aquell joc; y en seguida va vore a la seua dona y a Spinefloccio anássen abrassats cap a la alcoba y tancás allí; de lo que mol se va enfadá. Pero sabén que ni fén un abalot ni per atra cosa se aminoraríe la seua ofensa, sino que aumentaríe la seua deshonra, se va ficá a cavilá quína venjansa podríe féls, que, sense divulgás, tranquilisare lo seu ánim.
Y después de mol pensá, pareixénli habé trobat lo modo, se va está amagat tot lo rato que Spinefloccio va está en la seua dona; y en cuan sen va aná va entrá ell a la alcoba, aon va trobá a la seua dona colocánse al cap la toca, que jugán Spinefloccio li habíe desordenat; y li va di:

- Dona, ¿qué fas?

A lo que la dona li va contestá:

- ¿No u veus?

Va di Zeppa:

- Be que u vech, ¡y tamé hay vist un atra cosa que no haguera volgut!
Y en ella va escomensá a parlá de les coses passades; y ella, en molta temó, después de donáli moltes voltes, habénli confessat lo que claramen negá no podíe de la seua intimidat en Spinefloccio, plorán va escomensá a demanáli perdó. A lo que Zeppa va di:

- Mira, dona, has fet mal; y si vols que te u perdona pensa en fém cas de lo que te vach a maná, que es aixó: vull que li digues a Spinefloccio que demá pel matí cap a la hora de tersia trobo alguna raó per a separás de mí y acudí a tú; y cuan estigue aquí, yo tornaré, y al sentím, féslo amagás an este baúl y táncal a dins; después, cuan haigues fet aixó, te diré lo demés que tens que fé; y en fé aixó no tingues cap temó perque te prometixgo que no li faré cap mal. La dona, per a satisfél, va di que u faríe; y aixina u va fé. Arribat lo día siguién, están Zeppa y Spinefloccio juns, cap a la hora de tersia, Spinefloccio, que li habíe prometut a la dona aná a vórela an aquella hora, li va di a Zeppa:

- Este matí ting que aná a amorsá en un amic y no lo vull fé esperá, aixina que quédat en Deu.

Va di Zeppa:

- Encara no es hora de amorsá hasta daquí un rato.

Spinefloccio va di:

- No importe; tamé ting que parlá en ell de un assunto meu; de manera que me convé arribá pronte.

Separánse, pos, Spinefloccio de Zeppa, donán una volta per a despistál, sen va aná cap a casa seua en la seua dona; y sol habíe acabat de entrá a la alcoba cuan Zeppa va torná; lo que, al escoltáu la dona, mostránse en molta po, lo va fé amagás al baúl que lo seu home li habíe dit, y lo va tancá a dins y va eixí de la alcoba.
Zeppa, arribán a dal, va di: - Dona, ¿es hora de amorsá?

La dona va contestá: - Si, ya u es.

Va di entonses Zeppa: - Spinefloccio sen ha anat a amorsá en un amic seu y ha dixat sola a la seua dona; assómat a la finestra y crídala, y disli que vingue a amorsá en natros.

La dona, tenín temó per nella mateixa, y per naixó mol obedién, va fé lo que lo home li manabe. La dona de Spinefloccio, insistín la dona de Zeppa, va víndre allí al sentí que lo seu home no acudiríe a amorsá; y cuan ella va arribá, Zeppa, fénli grans afalagaméns y agarránla familiarmen de la ma, li va maná en veu baixa a la seua dona que sen anare a la cuina, y an ella se la va emportá a la alcoba; y cuan estáen allí, va tancá la alcoba per dins. Cuan la dona lo va vore tancá la alcoba per dins, va di:

- ¡Ay, Zeppa!, ¿qué vol di aixó? ¿Éste es l´amor que li tens a Spinefloccio y la leal compañía que me féu?

A lo que Zeppa, arrimánse al baúl aon estabe tancat lo seu home y agarránla be, va di:
- Siñora, antes de queixát, escolta lo que te hay de di: yo hay volgut y vull a Spinefloccio com a un germá; y ahir, sense sabéu ell, me vach trobá en que la confiansa que yo li tenía habíe arribat a que ell se gite en la meua dona com u fa en tú; ara be, com lo vull, no vull pendre atra venjansa contra nell mes que una que igualo a la ofensa:
ell ha tingut a la meua dona y yo vull tíndret a tú. Si tú no vols, tindré que vengá la ofensa de un atra manera, de lo que ni tú ni ell estaréu may conténs.

La dona, al sentí aixó, y después de moltes confirmassións que li va doná Zeppa, creénlo, va di: - Zeppa meu, ya que esta venjansa me té que caure damún, estic disposada an aixó, sempre que aixó que ham de fé no me faigue enemiga de la teua dona, perque yo espero seguí en pas en ella encara que lo que me ha fet sigue mol gros.

A lo que Zeppa va contestá:

- Aixó faré; y ademés de aixó te donaré una joya mes hermosa y pressiosa que consevol de les que tens.

Y dit aixó, abrassánla y escomensán a besála, la va ficá damún del baúl aon estabe tancat lo seu home, y allí damún, tot lo que van volé se van magrejá y van fé tremolá lo arcón. Spinefloccio, a dins del baúl cotet habíe sentit totes les paraules de Zeppa y la resposta de la seua dona, y después habíe escoltat la dansa trevisana que li ballaben damún del cap, durán mol rato va sentí tal doló que li pareixíe morís; y si no fore perque teníe temó de Zeppa, li haguere cridat a la seua dona un gran insulto, tancat com estabe. Después, pensánse milló que la injuria la habíe escomensat ell y que Zeppa teníe raó en féli lo que li fée y que se habíe comportat humanamen y com amic, se va di an ell mateix que habíe de sé mes amic que may de Zeppa, si este volíe.
Zeppa, después de está en la dona tot lo que va volé, va baixá del baúl, y demanánli la dona la joya prometuda, obrín la alcoba, va fé víndre a la seua dona, que sol va di:

- Siñora, me hau donat un pa per unes tortelles - y u va di enriénsen. A lo que Zeppa va di: - Obri este baúl - y ella u va fé; y a dins va trobá la Siñora al seu Spinefloccio.
Y llarg siríe de contá quin dels dos se va avergoñí mes, si Spinefloccio veén a Zeppa y sabén que sabíe lo que ell habíe fet, o la seua dona veén al seu home y sabén que ell habíe sentit y notat lo que li habíe fet damún del cap.

A lo que va di Zeppa:

- Aquí está la joya que te dono.

Spinefloccio, eixín del baúl, sense gastá moltes paraules, va di:
- Zeppa, estem igualats, y per naixó está be, com li díes abáns a la meua dona, que sigam sén amics com solíem, y sense tindre entre natros res que no sigue comú, ni les dones, que tamé les ham compartit.

Zeppa va asseptá, y en la armonía mes gran del món van amorsá los cuatre juns; y desde entonses cada una de aquelles dones va tindre dos hómens y cada un dells va tindre dos dones, sense que tingueren may cap discussió ni enfado per naixó.

miércoles, 27 de enero de 2021

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA PRIMERA.

DÉSSIMA JORNADA.

Escomense la déssima y radera jornada del decamerón, a la que daball del gobern de Pánfilo, se parle sobre los que liberalmen o en verdadera magnifissensia van fé algo, ya en assuntos de amor, ya en atres.

Encara estaben rochechán alguns nugolets del ponén, habén ya los del lleván, assemellats al or, arribat a sé esplendorosos per los rayos del sol que, arrimánse, mol los feríen, cuan Pánfilo, eixecánse, a les siñores y als seus compañs va fé cridá. Y vinguts tots, en ells habén deliberat aón podríen aná pera esparsís, a pas lento se va ficá dabán, acompañat per Filomena y Fiameta, y en tots los atres seguinlo; y parlán de moltes coses sobre la seua futura vida, y dién y contestán, un bon rato van aná passeján; y habén donat una volta bastán llarga, escomensán lo sol a calentá ya massa, sen van entorná cap a la villa. Y allí, al voltán de la clara fon, habén fet rentá les tasses, lo que va voldre va beure, y después entre les plassenteres sombres del chardí, hasta la hora de minjá se van aná divertín; y después de minjá y dormí, com solíen fé, cuan va voldre lo rey se van achuntá, y allí lo primé discurs lay va maná lo rey a Neifile, que alegremen va escomensá aixina:

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA PRIMERA.

Un caballé servix al rey de España; li pareix que está mal recompensat, per lo que lo rey, en una proba evidentíssima, li amostre que no es culpa seua, sino de la seua mala fortuna, recompensánlo después generosamen.

Grandíssima grassia, honorables siñores, es que lo nostre rey me haigue encarregat sé la primera en parlá. Tos contaré, pos, una noveleta al meu pareixe mol donosa, y tos sirá útil recordála.

Hau de sabé, que entre los demés valerosos caballés que desde fa mol tems hasta ara han ñagut a la nostra siudat, ne va ñabé un, potsé lo milló, micer Ruggeri de los Figiovanni; sén ric y de gran ánimo, y veén que, considerada la cualidat del viure y de les costums de la Toscana, ell, quedánse allí, poc o gens podíe demostrá lo seu valor, aixina que va pensá en anássen un tems en Alfonso, rey de España, perque la fama de este rey sobrepassabe a la de consevol atre siñó de aquells tems; y mol honradamen equipat de armes y de caballs y de compañía sen va aná cap a España y grassiosamen va sé ressibit per lo rey. Allí, pos, vivín micer Ruggeri y vivín espléndidamen y en fets de armes fen coses maravilloses, mol pronte se va fé coneixe com a valén caballé.
Y habén estat allí ya algún tems observán mol les maneres del rey, li va pareixe que este, ara a un, ara a un atre donabe castells y siudats y baroníes mol poc discretamen, com donánles al que no ere digne; y com an ell no li habíe donat res, va pensá que mol disminuíe alló la seua fama; per lo que va deliberá anássen de allí y li va demaná llissensia al rey. Lo rey lay va consedí y li va doná una de les millós mules que may hagueren cabalgat, y la mes hermosa, y va sé mol estimada per micer Ruggeri, ya que teníe que fé un gran camí. Después de aixó, li va maná lo rey a un discret criat seu que, de la manera que milló li pareguere, cabalgare la primera jornada en micer Ruggeri de guisa que no pareguere que u habíe manat lo rey, y tot lo que diguere dell u conservare a la memoria pera dílay después, y al matí siguién sen entornaríe cap aon estabe lo rey.
Lo criat, están al loro, al eixí micer Ruggeri de la siudat, mol hábilmen sen va aná acompañánlo, diénli que anáe cap a Italia. Cabalgán, pos, micer Ruggeri en la mula que li habíe donat lo rey, y en aquell de una cosa y de un atra parlán, arrimánse la hora de tersia, va di: - Crec que estaríe be que portarem an estes besties al corral, y entrán al establo, totes menos la mula van cagá; per lo que, seguín cap abán, están sempre lo servidó atento a les paraules del caballé, van arribá a un riu, y abeurán allí a les besties, la mula va cagá al riu. Veénu micer Ruggeri, va di: - ¡Bah!, desgrassiat te faigue Deu, animal, que eres com lo siñó que te ha regalat. Lo criat sen va fixá en estes paraules, y com en atres moltes sen habíe fixat caminán tot lo día en ell, cap atra que no fore en molta alabansa del rey li va sentí di. Al matí siguién, montán a caball y cabalgán cap a la Toscana, micer Ruggeri sen va torná atrás. Y habén ya sabut lo rey lo que habíe dit de la mula, fénlo cridá li va preguntá per qué lo habíe comparat en la seua mula, o milló a la mula en ell.
Micer Ruggeri, en bon gesto li va di: - Siñó meu, tos assemelléu an ella perque, aixina com vos donéu coses als que no convé y als que convé no los donéu res, aixina ella aon conveníe no va fé fem y aon no conveníe, sí.
Entonses va di lo rey: - Micer Ruggeri, lo no habétos fet donassións com ne hay fet a mols que en comparassió de vos no són res, no ha passat perque yo no tos haiga tingut per valerosíssim caballé y digne de tot gran don, sino per la vostra fortuna, que no me u ha permitit, en lo que ella ha pecat y no yo. Y que dic la verdat tos u mostraré manifestamen.

A lo que Ruggeri va contestá: - Siñó meu, yo no me enfado per no habé ressibit dons de vos, perque no los dessichaba pera sé mes ric, sino perque vos no hau testimoniat gens la estima del meu valor, sin embargo, ting la vostra per bona excusa y per honrada, tos crec sense cap proba.

Lo va portá entonses lo rey a una gran sala, aon, com habíe manat abáns, ñabíen dos grans cofres tancats, y en presensia de mols li va di: - Micer Ruggeri, a un de estos cofres está la meua corona, lo cetro real y lo orbe y mol bones correches meues, broches, anells y atres joyes pressioses que ting; l´atre está ple de terra. Agarréune un, y lo que triéu sirá vostre y podréu vore quí ha sigut desagraít, si yo o la vostra sort.

Micer Ruggeri, com va vore que aixina u volíe lo rey, ne va triá un, lo rey va maná que lo obrigueren, y se va trobá que estabe ple de terra; en lo que lo rey, enriénsen, va di: - be podéu vore, micer Ruggeri, que es verdat lo que tos dic de la vostra fortuna; pero en verdat lo vostre valor mereix que me enfrenta a les seues forses. Yo sé que no teníu la intensió de fétos español, y per naixó no vull donátos aquí ni castell ni vila ni siudat, pero lo cofre que la fortuna tos ha tret, vull que sigue vostre, pera que a la vostra terra pugáu emportátol y del vostre valor en lo testimoni dels meues dons pugáu gloriátos en los vostres consiudadáns.

Micer Ruggeri, prenénlo, y donades al rey tantes grassies com a tan gran don corresponden, ben contén, sen va entorná cap a la Toscana.