Lexique roman; Fol - Enfulhir, Enfullir

Fol. s. m., foulon.

Donei li fol e molin e autra manentia. 

Un troubadour anonyme: Sordel dis mal. 

Je lui donnai foulon et moulin et autre possession.

2. Folar, Follar, v., fouler.

No la devem pas calcar ni folar sos los pes.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 73.

Nous ne la devons pas écraser ni fouler sous les pieds.

Part. pas. Lo bon draps d'escarlata tan soven es follatz als pes dels paradors. V. et Vert., fol. 66.

Le bon drap d'écarlate si souvent est foulé aux pieds des apprêteurs.

ANC. CAT. Folar. ANC. ESP. Follar. ESP. MOD. Hollar. IT. Follare. 

(chap. patejá, palsigá, calsigá; patejo, pateges, patege, pategem o patejam, pategéu o patejáu, pategen; calsigo, calsigues, calsigue, calsiguem o calsigam, calsiguéu o calsigáu, calsiguen; palsigo, palsigues, palsigue, palsiguem o palsigam, palsiguéu o palsigáu, palsiguen.)

3. Defolar, v., fouler, accabler. 

Part. pas. Fig. Bretanha defolada per motas miserias.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 90.

La Bretagne accablée par de nombreuses misères.

ANC. FR. Et maintes costes deffoulées.

Bataille de Crécy.

Folc, s. m., troupeau.

Pais lo folc, e no manja de lag del folc.

(chap. Pasture lo ramat, y no minge lleit del ramat.)

Trad. de la Ire épître de S. Paul aux Corinthiens.

Nourrit le troupeau, et ne mange de lait du troupeau.

Fig. Qui a misericordia essenia coma pastre so folc.

Trad. de Bède, fol. 64. 

Qui enseigne à miséricorde comme pasteur son troupeau.

Lo folc de Deu. Trad. de Bède, fol. 54.

Le troupeau de Dieu.

ANC. FR. Sauriez garder un fouc de pors.

Fables et cont. anc., t. I, p. 373.

Trova un fouc d'oues paissant,

Cele part vient, le col baissant, 

Arriers le fouc en ataint une.

Fables et cont. anc., t. III, p. 53.

2. Afolcar, Afolquar, v., diriger, guider, réunir.

Lo pros coms de Fois, que Dieus salve e gar,

Et aicel de Cumenge, vos podon afolcar.

Guillaume de Tudela.

Le preux comte de Foix, que Dieu sauve et garde, et celui de Comminge, vous peuvent guider. 

Mas s'ie us podia afolquar 

Una vetz, si cum autra fi, 

Can vos comtey, sus el cami

De lay on veniam, lo prec. 

Amanieu des Escas: A vos qu' ieu am. 

Mais si je pouvais vous conduire une fois, ainsi comme je fis une autre, quand, sur le chemin de là où nous venions, je vous contai la prière.

Deu hom aver maior cura 

E d' aculhir e d' afolquar.

Brev. d'amor, fol. 68.

On doit avoir plus grand soin et d'accueillir et de réunir.

Folca, s. f., lat. fulica, foulque, poule d'eau.

Vendo folcas... O autres auzels marins.

(chap. Venen foches... o atres muixons marins. La focha que yo conec es la de aigua dolsa.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 186.

Vendent foulques... ou autres oiseaux marins. 

ESP. Fúlica (focha, falaris, foja, gallareta, gallineta).

Folh, Fuoill, Fuelh, Fueilh, s. m., lat. folium, feuille, feuillage.

Pos dels verts folhs vei clarzir los guarrics.

Pierre d'Auvergne: De josta 'ls.

Puisque des vertes feuilles je vois s'éclaircir les chênes.

Aissi cum sel que laissa 'l fuoill,

E pren de las flors la gensor.

Guillaume de Cabestaing: Aissi cum sel. Var.

Ainsi comme celui qui laisse le feuillage, et prend la plus belle des fleurs.

Loc. Pren los us, e'ls autres destrenh, 

E, qui li play, met en son fuelh. 

A. Daniel: Ab plazer. 

Prend les uns, et écarte les autres, et, qui lui plaît, met sur sa feuille. Loc. fig. Quar esper que so que quist lay

Me torn tot mon sen en vert fuelh. 

G. Riquier: Tant m' es plazens. 

Car j'espère que ce que je demandai là me tourne tout mon sens en vert feuillage.

Tot cant pes me torna d' autre fuelh. 

Deudes de Prades: Ben ay' amors. 

Tout ce que je pense me tourne d'autre côté. 

Que viresson lor guerra en autre fuoill. 

P. Vidal: Plus qu' el paubres. 

Qu'ils tournassent leur guerre en autre côté.

Prov. Mas de mal fueilh non cueilh hom leu bon frug.

(chap. Pero de mala fulla (: mal abre, arbre, albre) no se cull fássilmen bona fruita, bon fruit.)

P. Cardinal: Aissi com hom. Mais de mauvaise feuille on ne cueille pas facilement bon fruit.

CAT. Full. ESP. Folio. (hoja) (chap. Folio, folios; fulla, fulles.)

2. Folha, Foilla, Fuoilla, Fuelha, Fulha, s. f., feuille.

E 'l folha cai de sul verjan.

Cercamons: Quan l'aura. 

Et la feuille tombe dessus le verger.

Quan vei la flor, l' erba vert e la fuelha. 

(chap. Cuan vech la flo, la herba verda y la fulla.)

B. de Ventadour: Quan vei.

Quand je vois la fleur, l'herbe verte et la feuille.

Fig. Ben aurai d' amor

Fuoilla e fruch e flor.

P. Vidal: Mout m' es.

(chap. Be ne tindré d'amor fulla y fruita y flo.)  

J'aurai bien d'amour feuille et fruit et fleur. 

Loc. De qualque vi mais beure vuelhas, 

Beu del noel o de tres fuelhas.

Leys d'amors, fol. 36.

De quelque vin que plus tu veuilles boire, bois du nouveau ou de trois feuilles. 

CAT. Fulla. ANC. ESP. Foja. ESP. MOD. Hoja. PORT. Folha. IT. Foglia. (chap. Fulla, fulles.)

3. Foilleta, s. f., petite feuille.

Del anet penretz la foilleta, 

E far n'etz sotil polvereta.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Vous prendrez la petite feuille de l'aneth, et vous en ferez une fine petite poussière. 

CAT. Fulleta. ESP. Hojita. IT. Foglieta. (chap. Fulleta, fulletes.)

4. Folhos, Foillos, Fuoillos, Fuelhos, Fulhos, adj., lat. foliosus, feuillu.

Van chantan sus l'albre qu'es foillos. 

P. Milon: Pois que. 

Vont chantant sur l'arbre qui est feuillu.

Lonc un bosc fulhos. 

Cadenet ou Thibaud de Blizon: L'autr'ier.

Le long d'un bois feuillu. 

Subst. Quan lo rossignols, el fuoillos, 

Dona d' amor, e 'n quer e 'n pren. 

G. Rudel: Quan lo. 

Quand le rossignol, sous la feuillée, donne de l'amour, et en requiert et en prend. 

ANC. FR. Sous les fueilleux rameaux

Et des chesnes ombreux et des ombreux ormeaux.

Du Bartas, p. 240.

ESP. Hojoso. PORT. Folhoso. IT. Foglioso. (chap. Ple de fulla.)

5. Folhar, Foillar, Fuelhar, Fulhar, v., feuiller, pousser des feuilles.

Lanquan fuelhon bosc e guarric.

B. de Ventadour: Lanquan fuelhon.

Lorsque feuillent bois et chênes.

Quan lo dous temps d' abril

Fa 'ls albres secs fulhar.

(chap. literal: Cuan lo dols tems d'abril fa 'ls abres secs fullá : traure fulla, llansá.)

Pierre de Bussignac: Quan lo.

Quand le doux temps d'avril fait feuiller les arbres secs.

Fig. Atressi m chant e m' esbaudei,

E reverdei

E fuelh segon ma natura.

B. de Ventadour: Lanquan fuelhon. 

Ainsi je chante et me réjouis, et je reverdis et feuille selon ma nature. Part. pas. En luec de verjanz floritz

E foillatz,

Volgra, per champs e per pratz, 

Vezer lansas e penos.

Boniface Calvo: En luec de. 

Au lieu de vergers fleuris et feuillés, je voudrais, par champs et par prés, voir lances et pennons.

Estaings foillatz

Es mes soven ab bon azur,

Per que mieills teigna, e que mais dur.

Giraud de Borneil: Nuilla res.

Étain feuillé est mis souvent avec bon azur, pour qu'il teigne mieux, et qu'il dure davantage.

Subst. Els auzels qu' an estat enic,

Son gays desotz los fulhatz.

B. de Ventadour: Lanquan fuelhon.

Les oiseaux qui ont été tristes, sont gais dessous les feuillées.

IT. Fogliare. (chap. carregás, omplís de fulla; llansá; fullá.)

6. Esfolhar, Esfoillar, Esfuelhar, Esfulhar, v,, effeuiller.

Ni albre domesgier que no l' esfulh.

(chap. Ni abre doméstic que (ell) no ('l) desfullo.)

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 17.

Ni arbre domestique qu'il ne l'effeuille.

Fig. La vostra malvestat s' esfoilla.

Lantelm: Lanfran (o Laufran; quizás Lanfranc Cigala).

La votre méchanceté s'effeuille. 

Part. pas. Pueis a hom malvas esfoilladas. 

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Puis on a des mauves effeuillées. 

PORT. Esfolhar. IT. Sfogliare. (chap. exfoliá, desfullá: desfullo, desfulles, desfulle, desfullem o desfullam, desfulléu o desfulláu, desfullen; desfullat, desfullats, desfullada, desfullades : sense fulles : despullat de fulles, despullats, despullada, despullades)

7. Enfulhir, Enfullir, v., feuiller, se garnir de feuilles.

Pus s' enfulleyson li verjan.

Marcabrus: Pus s'enfulleyson.

Puisque se garnissent de feuilles les vergers. 

ANC. FR. Enfueillant mes crins tout autour. 

Luc de la Porte, Tr. des Odes d'Horace, liv. II. p. 47.

tapaculs, petacul, tapaculos, garrofa, garrofé

bajoca de la garrofa

tapaculs, petacul, tapaculos, fruit de la garrofera, de coló roch y mida de un pésol - garrofa, garrofes, garrofé lo abre

fruto de la garrobera, de color rojo y tamaño de un guisante – algarrobo, algarroba

La algarroba es el fruto del algarrobo, sobre todo la especie Ceratonia siliqua y Prosopis sp.

El nombre es de origen persa (literalmente significa quijada de burro) y el árbol es originario de Asia sudoccidental, desde donde se ha extendido por todo el Mediterráneo Oriental.

árabe خروب (kharrūb). ẖarruba

En chapurriau garrofa, lo abre garrofé. 

Otros nombres: ibopé, mezquite, arveja.

garrofa, garrofes, garrova,
garrofer, garrover, garrofera.

Aragonés: garrofa, garrofera.

Occitan: carróbia,  corrópia,  corróbia

caroube (fr)

alfarroba (pt)  https://pt.wikipedia.org/wiki/Alfarrobeira

carob (en) https://en.wikipedia.org/wiki/Ceratonia_siliqua

carrube (it), vajane (it)

johannesbrood (nl) 
https://nl.wikipedia.org/wiki/Johannesbroodboom (boom = Baum en alemán).

Das Johannisbrot (de) https://de.wikipedia.org/wiki/Johannisbrotbaum 
de garrofés ne trobo bastans a Alemania, y garrofes per enterra.
Johannisbrot = PA DE SAN JUAN, seguramén se li diu BROT perque se fée pa en la farina de la garrofa (Johannisbrotmehl). Mehl = farina.
En inglés es flour.

El fruto es una vaina coriácea / bajoca /de color castaño oscuro, de 5 a 8 cm de longitud, que en el algarrobo blanco contiene una pulpa gomosa sin sabor o a veces dulce, que deja la lengua arenosa y desagradable. Esta vaina contiene las semillas, parecidas a una lenteja grande. Existen dos tipos de algarrobo, de vainas blancas, o de vainas negras o moradas.

El algarrobo mediterráneo, Ceratonia siliqua produce unas vainas entre 10 y 15 cm de longitud, de aspecto comprimido, indehiscentes, de color verde cuando no han alcanzado su madurez, y pardas cuando ya están maduras, o sea, a finales de verano. En estado de madurez, la vaina tiene un sabor dulce muy agradable, y de ella se obtiene al ser molida sin semillas la algarrobina, con múltiples aplicaciones en alimentación humana y como composición de pienso para animales.

Las semillas mantienen su poder germinativo, debidamente almacenadas, hasta 10 años y poseen la particularidad de mantener sus propiedades aun después de haber padecido un incendio.

Su germinación es dilatada en el tiempo debido a su impermeabilidad, que incluso se acrecienta cada vez más conforme van envejeciendo. Para inducir la germinación de estas semillas debemos aplicar técnicas como el remojo.

(Albizia saman)
Árbol perenne, de la familia de las fabáceas, de gran tamaño y amplia copa, cultivado como ornamental y para emplear como forraje sus semillas

Sinónimos: campano, cenízaro, samán.

DCVB:

1. GARROFA (en baleàric GARROVA) f.

I. || 1. El fruit del garrofer, que és indehiscent, polisperm, de color bruna i de forma llarguera i aplanada amb coberta coriàcia i polpa carnosa però no molla; cast. algarroba, garrofa.

«Camarada com la nostra
no n'hi ha cap en Vinaròs,
ni que plegue més garrofes
ni que menge més arròs»
(cançó pop. Vinaròs). En valensiá.

«Bon abre és un garrover,
que fa garroves tot l'any;
quan li cuien ses d'enguany
ja té ses de l'any qui ve»
(cançó pop. Mall.). En mallorquí.

Pus prop és en natura pera o codony ab poma, que no és poma ab oliva ni ab garrofa, Llull Cont. 171, 4.

Pus bellament se mou... com nomena rosa o liri o poma que no fa com nomena garrova o romaguera, Llull Cont. 359, 12.

Dix la cirera a la garroffa que ella era torta e negra, e dix la garrofa a la cirera que ella era tost podrida, Llull Arbre Sc. ii, 359.

Es menester que li donets unes poques de garrofes, Dieç Menesc. i, 3 vo. Olors de blat y garroves, Salvà Poes. 51.

Hi ha diverses varietats de garrofa, designades amb diferents adjectivacions.

Garrofa vera: és vermellosa, grossa, bona; madura pel setembre (Xàtiva).

Garrofa borda: és prima, petita, vermellosa (Tortosa, Mall.).

Garrofa negra: és la de color més fosc, i la més bona (Vinaròs, Cast., Mall.).

Garrofa rossa: és molsudeta, bastant llarga, de color més clar que les altres, i no tan bona (Valldemossa).

Garrofa llarga: és roja, no té gaire polpa i val molt poc (Vinaròs).

Garrofa lluenta: la que té la pell molt llustrosa (Cast., Mall.).

Garrova mollar: és molt gruixada i llarga, i fluixa de clovella (Mallorca).

Garrova de la gran casta: és la més gruixada i millor (Manacor).

Garrova panesca: és relativament petita i recta, i no té gaire molla (Eivissa). 

Garrofa lindar: és negra, llarga i bona, però no tan bona com la garrofa vera (Xàtiva).

Garrofa xopeta: és més menuda, prima i curta que les veres i lindars; és negra i bona (Xàtiva).

Garrofa melera (Val.) o garrova de la mel (Mall.): és curteta i gruixada, amb més suc i més molla que l'ordinària. 

Garrova de duraió: és petita, estreteta, gropelluda i un poc vermellosa (Mallorca).

Garrofa del misto: és llarga, aspra, dolenta (Tortosa). / A Tortosa se diu roína, no dolenta, y se parle valensiá tortosí /

Garrova bugadera: és mitjancera, llargaruda, molt bona per al bestiar (Mall.).

Garrova manollera: la que està amb altres formant bolic (Manacor). Garrofa de costella: és llarga, de pell gruixada (Cast., Mall.).

Garrova de capoll curt: és curteta, gruixadeta, bona; ve devers l'octubre (Mall.).

Garrova de la canal: s'anomena així perquè enmig té un solc o canal (Manacor).

Garrova fulla de raor: és mitjancera, seca i no gaire bona, i és més prima d'una banda que de l'altra, de manera que té certa semblança amb un ganivet (Mall.).

Garrova de banya de cabra: és mitjancera, molt corbada, no gaire bona (Mallorca). 

|| 2. Conjunt de fruits del garrofer; cast. algarroba.
Dues braçades de palla i una ambosta de garrofa, Víct. Cat., Ombr. 51. Els baixos de la casa... eren magatzems: aquí arròs, allí garrofa, Ruyra Pinya, ii, 8. 

|| 3. pl., iròn. Aliment en general; mitjans de subsistència; cast. habichuelas. Guanyar-se les garrofes: guanyar-se la vida. «Amb aquesta feina n'hi ha per a les garrofes»: dóna prou per a menjar, per a guanyar-s'hi la vida (Barcelona). 

|| 4. fig. Conjunt de mentides. Dali, dali garrofa, dali! Ma si en tragina de morral aquest noi!, Ruyra Parada 46. 

|| 5. fig. Mentida (or., occ.); cast. bola, trola. «Que n'has dites, de garrofes!». 

|| 6. fig. Mentider; cast. embustero. «Noi, que ets garrofa!» (Igualada).

II. Nom de diferents objectes que per llur forma llarguera o corbada s'assemblen al fruit del garrofer. Especialment: 

|| 1. tipogr. Peça de metall, de base quadrada, que es posa per a omplir els llocs on no hi ha lletra (Val.); cast. cuadratín. 

|| 2. Ferret llarguer més ample de dalt que de baix, que es posa dins un forat del cap del fusell de carro perquè la roda no surti (Mallorca); cast. chaveta. 

|| 3. Peça de ferro, amb forats, que està entre les dues meitats del cap de la romana del molí de vent (Men.). 

|| 4. Pa que es feia altre temps, de forma llargaruda i entorcillada, de devers un pam de llargària i dos dits de gruixa (Ciutadella).

|| 5. Patilla curta (or., occ.). / Les de Algarrobo són bastán mes llargues /

|| 6. As de bastos (Men.). / lo bastet /

UN DELS REYS CATALÁNS

|| 7. Nom humorístic del doble-sis en el joc de dòmino (València).

Loc.
—a) Parar-se la garrofa a algú: fer-li mala via el menjar o la saliva (Val.); cast. atragantarse.
—b) Fer passar la garrofa a algú: fer li empassar un mos (València).
—c) Fer garrova: menjar massa i caure malament a l'estómec (Mall.).
—d) Passar per sa garrova: esser acceptat sense repugnància (Mall.). Dues coses hey ha que no són fetes per noltros ni mos han pogut passar may per sa garrova, Roq. 40.
—e) Passar-se qualcú o qualque cosa per sa garrova: passar-se'l per la llengua, parlar-ne, murmurar-ne (Mall.). Y tot s'ho passen per sa garrova, Aguiló Rond. de R. 7. Es veinats començaren a estarne mal a pler i a passar-los-se per sa garrova, Alcover Rond. viii, 7.
—f) Esmolar (o esmolar-se) sa garrova: xerrar molt, sobretot murmurant (Mall.). Comensà també a haverhi altra vegada motiu per armolá la garrova, Penya Mos. iii, 137.

Garrofa: llin. existent a Girona, Aiguaviva, Taradell, Montseny, Alcoi, etc.

sa garrofa a Begur

diario de Ibiza pitiuses Balears 2018/09/10/ precio algarroba se dispara ano recogida 1013433

eres lo que minges rebost la garrofa

http://www.veritas.es/wp-content/uploads/VERITAS_99CAT.pdf

diari de Gerona esbadocat media suplemens 2006-04-30_SUP_2006-04-23_00_18_24_domi.pdf

https://www.diaridegirona.cat/media/suplementos/2006-10-29_SUP_2006-10-22_00_23_44_domi.pdf

http://www.girona.cat/sgdap/docs/catalegs_inventaris_PDF/pelagi_negre_pastell-CAT.pdf

    Fon.: gərɔ́fə (pir-or., or.); garɔ́fa (Andorra, Esterri, Tortosa, Maestrat, Cast., Val.); garɔ́fɛ (Sort, Tremp, Ll., Gandesa, Vinaròs, Sueca); garɔ́fɔ (Gandia); gərɔ̞́və (Mall., Men.); gərɔ́və (Eiv.); ɟərɔ̞́və (Palma, Manacor, Felanitx, Pollença).
 
Intens.:
—a) Augm.: garrofassa, garrofarra.
—b) Dim.: garrofeta, garroveta, garrovetxa, garroveua, garrofiua, garrofina, garrofona, garrofó (garrovó).
—c) Pejor.: garrofota (garrovota). Es maravillosa la capassidat dels catalufos en creá paraules que no fa aná dingú. Aixó u pot fé consevol.

Etim.: de l'àrab ẖarruba, mat. sign. || 1.

2. GARROFA f. dialectal, 
per garrafa, ampolla revestida (Oropesa, Villar de Canes, Aín); cast. damajuana.
    Fon.: garɔ̞́fa (localitats citades).

    Etim.: deformació de garrafa per influència del garrofa, art. 1.

gabarrera, picaesquenes, gavarrera, rosa canina

gabarrera, picaesquenes, gavarrera, rosa canina

DCVB:

Planta rosàcia de l'espècie Rosa canina: arbust que es fa alt d'un a dos metres, de branques robustes armades de punxes fortes i ganxudes, i que fa les flors rosades o blanques i el fruit oblong vermell que conté uns granets que en contacte amb la pell produeixen coïssor (pir-or., or., occ., val., bal.); cast. escaramujo, agavanzo, zarzaperruna.

També s'anomena gavarrera l'espècie Rosa sempervirens, segons Barceló Flora 162, i la Rosa arvensis; de la mateixa espècie R. canina n'hi ha moltes varietats. Gauarrera, mata spinosa: rubus, Nebrija Dicc. Gavarrera: Dumus, et melius Rubus idaeus, nam dumus es qualsevulla mata espinosa, Torra Dicc. Déu aparech a ell en la gauarrera, Evang. Palau. Altra ampolla ab V liures d'aygua de gavarrera, doc. a. 1409 (Arx. Patriarca Val.). La gavarrera tota vert e flos fresques, Quar. 1413, 67. D'amor en Déu encesa gauarrera, Trobes V. Maria 142. Com estigués cubert de moltes romagueres saluatges e gauerreres, Hist. Troy. 342. Moysès hoynt la veu del Senyor en mig de la gauarrera cremant, Villena Vita Chr., c. 181. Fins les seques gavarreres | treuen roses ventureres, Colom Juven. 25. 

|| 2. Planta caprifoliàcia (follacabres no) de les espècies Lonicera implexa i Lonicera caprifolium (Menorca); cast. madreselva. Vegi's la descripció en els articles lligabosc i mareselva.

Var. form.: gavarnera (Benehida gabernera, Milà Rom. 9); garravera, gavardera.

Sinòn.:— || 1, roser bord, roser d'hivern, roser de pastor, rosa de ruc, roser de muntanya (el fruit té diferents noms, com despullabelitres, tapaculs, grataculs, grataesquenes, perquè els nois solen desgranar-lo entre camisa i esquena de llurs companys i els fan gratar rabiosament);— || 2, lligabosc, mareselva, dolçamel, xuclamel (xúclamela no), gallet.

//

En alemán, Hagebutte, bec té de picaesquenes alguna vegada a Alemania.  

//

SI FLOREZEN OS ARTOS, L'AZEITE ASTA OS CUARTOS

wikipedia en aragonés inventado - Ayerbe (ahí hierve el agua a 100 grados centígrados)

forigó

FORIGÓ m. 

|| 1. Forat natural, no fet amb eina (Morella). Eina, Ferramenta a Beseit.

|| 2. Habitació estreta i fosca; cast. hurgacho (Martí G. Dicc.).
    Fon.: foɾiɣó (val.).
    Etim.: derivat de foric.

2. FORIGÓ m. 
Planta que fa el fruit davall terra i per defora treu una herba prima i alta amb una floreta al cap; el fruit és comestible (Bonansa).

FORIC m., topon. 
Lo Foric: nom d'una cova situada prop d'Os de Balaguer.
    Etim.: derivat de l'arrel de forat, amb el sufix diminutiu -ic (com si diguéssim el foradet)

Jurats de Valencia, Carlos V, Johan de Salaya, Juan Celaya

V. 

Carta de los jurados de Valencia al emperador Carlos V sobre la llegada del doctor Juan Celaya a aquella ciudad. (N. E. 11.7.1525)

S. C. C. R. M. 

Un gran doctor de París, natural de aquesta vostra ciutat de Valencia, nomenat mestre Joan de Salaya es vengut aci a visitar sa mare, y sos parents, e segon som informats, va a vostra cesarea e real magestad demanat per aquella. E per que sera molt gran servei de vostra magestat, et benefici universal, no sols dels studiants de aquesta universitat, mes encara de les altres universitats, e studis generals de aquestos seus regnes de Espanya, que sent tan famos doctor, lo qual continuament, desque es vengut, ha preicat en aquesta ciutat, y en ses prehicacions ha fet grant fruit axi per la gran doctrina com per la bona vida de aquell; residis e tingues catedra doctoral, en lo studi general de aquesta vostra ciutat: la qual ne seria molt honrada que fill natural de aquella la tingues. Desijam, e volriem ab totes nostres forces procurar, que lo dit mestre Salaya se volgues aturar y assentar en aquesta ciutat, jatsia la dita ciutat al present per les grans adversitats, e dans que ha sostengut a causa de les rebelions e comocions populars, no puga satisfer, ni donarli tan gran salari que correspongues al que en França cascun any li donen; que alla segons havem sabut, fan molt gran cas de ell: e per la gran fama e doctrina sua li han donat una dignitat, de la qual reb cascun any setcens ducats de salari; e ultra aço, es vicari general de deu Bisbats en les terres de França; de forma que cascun any de totes estes dignitats te pus de mill ducats de salaris, et renda certa, lo que es impossibile aquesta ciutat poderloi donar per la raho de sus dita. Empero confiam, que per ser lo dit mestre Salaya, natural daquesta ciutat, si nosaltres per alguna via li podem procurar alguna dignitat ecclesiastica, e donarli per altra part algun rahonable salari, elegira pus prest restar en aquesta ciutat, que es mare de aquell, que no tornarsen en França.

E per ço recordant nos que v. magestat te una canongia en la seu catedral daquesta ciutat, de la qual sa magestat no reb ninguns emoluments, sino quant es personalment en aquesta sua ciutat, y essent absent daquella, la dita canongia tos temps vaga: y creent nosaltres que per esser lo dit mestre Salaya home de molt bona vida, tenint la dita canongia, sera content ab lo salari que nosaltres li constituhirem, residir y aturar en aquesta ciutat y estudi general daquella, y fer hi tal fruit que nostre Senyor Deu, y v. magestat ne seran servits, y aquesta vostra ciutat molt decorada, et honrrada: habem delliberat scriure e suplicar a v. magestad, sia merce de aquella fer gracia de dita canongia al dit mestre Salaya de vida sua tan solament, e manarli, que residexca en aquesta vostra ciutat, permetent sa magestat en nenguna manera que un tan gran doctor, como es aquest, sen torne a França, sino que reste en aquesta ciutat e regne, peraque tota hora que dell se volrra servir, sia pus prompte pera tot lo que convinga al servey de nostre Senyor Deu, y de vostra cesarea magestat, y salvacio de les animes. 

Suplicant la divina magestat conserve e augmente la vida e imperial estat de v. magestat ab triunfo e victoria dels enemichs de la sua imperial e real corona. De la vostra ciutat de Valencia a XI. de Juliol MDXXV. = De V. C. C. R. M. = Humils subdits e feels vassalls, que besen les mans de v. magestat. = Los jurats de Valencia. 

Traducción castellana de este documento. 

S. R. C. C. R. M. 

Ha venido a esta vuestra ciudad a visitar a su madre y a sus deudos un gran doctor de París, natural de ella, llamado el maestro Juan de Salaya, el qual hemos entendido que va a vuestra corte llamado por V. C. R. M. Y por quanto se haría un gran servicio a V. M. y general beneficio a los estudiantes, no sólo de esta universidad, sino de las otras y de todos los estudios generales de estos vuestros reynos de España, si este famoso doctor, que desde su llegada predica continuamente en esta ciudad con gran fruto por su mucha doctrina y su buena vida, residiese en ella, y tuviese cátedra doctoral en su estudio general; de lo qual por otra parte le resultaría mucha honra por ser hijo suyo: deseamos y quisiéramos procurar con todas nuestras fuerzas que el dicho maestro Salaya se resolviese a permanecer y avecindarse en esta ciudad, no obstante que desde luego la ciudad por los grandes contratiempos y daños que ha padecido, a causa de las rebeliones y alborotos del pueblo, no pueda consignarle una dotación anual correspondiente a la que tiene en Francia, donde sabemos se hace gran caso de su persona, y que por su gran crédito y doctrina le han dado una dignidad que le vale setecientos ducados; y además de esto es en aquella tierra vicario general de diez obispados, de suerte que junta en todo más de mil ducados de renta fija, a que no puede llegar esta ciudad por lo que llevamos expuesto. Mas por ser dicho maestro Salaya hijo de esta ciudad, confiamos que si por algún medio pudiésemos procurarle alguna dignidad eclesiástica, y darle además alguna decente dotación, preferiría quedarse en esta su patria. 

Por tanto, teniendo presente que V. M. tiene en la iglesia catedral de esta ciudad una canongía, de que no percibe emolumento ninguno sino quando se halla presente, y que durante su ausencia está siempre vacante: juzgando también que por ser el dicho maestra Salaya hombre de muy buena vida, obteniendo esta canongía, se determinará con el salario que le consignemos a residir y permanecer en esta ciudad y su estudio general, y hacer aquí tal fruto que ceda en servicio de Dios nuestro Señor y de V. M. y decoro de esta vuestra ciudad: hemos deliberado escribir a V. M. suplicándole tenga a bien agraciar con esta canongía al dicho maestro Salaya durante su vida solamente, y mandarle que resida en esta vuestra ciudad; disponiendo V. M. que un doctor tan insigne no se vuelva a Francia, sino que permanezca en esta ciudad y reyno; para que a todo tiempo que quiera servirse de él, esté más a mano para quanto convenga al servicio de Dios nuestro Señor y de V. C. M. y a la salvación de las almas. Suplicamos a Dios nuestro Señor conserve y aumente la vida e imperial estado de V. M. con triunfo y victoria de los enemigos de su real e imperial corona. De vuestra ciudad de Valencia a 11 de Julio de 1525. = D. V. C C. R M. = Humildes súbditos y fieles vasallos, que besan las manos de V. M. = Los jurados de Valencia.

Lexique roman; Fabre - Faidir

 

Fabre, s. m., lat. fabrum, forgeron, ouvrier.

Nulh temps fabres no fo,

Car ges de fers no sap obrar.

Bernard d'Auriac: En Guillen.

Jamais il ne fut forgeron, car il ne sait point travailler en fers.

ANC. FR. Boens fevres é boens ferreors.

(chap. Bons fabres (forjadós) y bons ferrés; ferreors, ferriers, ferrers.)

Roman de Rou, v. 11611.

Du dieu Vulcan son fevre et boutte-feu. S. Gelais, p. 168. 

Les feuvres traittent ce qui appartient aux feuvres, mais nous escrivons ordinairement des poëmes, autant les indoctes que les doctes. 

Œuvres de Du Bellay, fol. 37.

ANC. ESP. Fabro. IT. Fabbro. (N. E. cuando el operario o fabricante trabaja el oro, es un órfebre; aurum + fabrum; se llama igual a los que  trabajan la plata, argentario, y otros metales preciosos.)

2. Faur, s. m., forgeron.

Ausberc que fetz tals faur.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 74. 

Haubert que fit tel forgeron.

3. Fabricatio, s. f., lat. fabricatio, fabrication, façonnement.

Segon que es possible per equatio e facilitat e fabricatio.

Trad. d'Albucasis, fol. 64. 

Autant qu'il est possible par égalisation et aplanissement et façonnement. 

ESP. Fabricación. PORT. Fabricação. IT. Fabricazione. (chap. Fabricassió, fabricassions; v. fabricá: fabrico, fabriques, fabrique, fabriquem o fabricam, fabriquéu o fabricáu, fabriquen; fabricat, fabricats, fabricada, fabricades.)

4. Fabriga, s. f., lat. fabrica, fabrique. 

Et sunt illas terras a las fabrigas. Tit. de 987.

(chap. Y están estes terres a les fábriques. Lo chapurriau té lo plural en es, com lo fransés o la llengua valensiana. Lo catalá pre Pompeyo Fabra abunde en plurals en as, hasta los articuls, la casa, las casas; post Pompeyo encara sen troben, com al ocsitá actual, que encara conserve.)

Et ces terres sont aux fabriques.

ANC. CAT. Fabrega (fàbrega, fábregues). CAT. MOD. (fàbrica) ESP. (fábrica) PORT. IT. Fabrica. (chap. Fábrica, fábriques.)

5. Fabraria, s. f., forgerie, lieu où l'on forge. (chap. ferrería, forja.)

En la barriera de fabres, al cap de la fabraria.

Cartulaire de Montpellier, fol. 220.

A la barrière des forgerons, au commencement de la forgerie.

6. Fabril, adj., lat. fabrilis, d'ouvrier.

Arena que catz per resolucio de la mola fabril.

Eluc. de las propr., fol. 183.

Sable qui choit par frottement de la meule ouvrière. 

ESP. PORT. Fabril. IT. Fabrile, fabbrile.

7. Fabregar, v., lat. fabricare, forger, fabriquer.

Ieu non posc fabregar clau ni martel. 

(chap. Yo no puc fabricá, forjá, ni clau ni martell; clau de porta.)

P. Milon: Pois que d' al cor.

Je ne pus forger clef ni marteau. 

Fig. Be s taing qu' un novel chant fabrec.

P. Raimond de Toulouse: Pois vezem. 

Il convient bien que je fabrique un nouveau chant. 

Prov. Sel fabrega fer freg

Que vol far ses dan son pro.

Rambaud de Vaqueiras: Guerra ni. 

Celui-là forge fer froid qui veut faire sans dommage son profit.

ANC. CAT. Fabreguayar. CAT. MOD. ESP. PORT. Fabricar. IT. Fabbricare.

(chap. fabricá, forjá: forjo, forges, forge, forgem o forjam, forgéu o forjáu, forgen; forjat, forjats, forjada, forjades; Forges lo dibuixán se díe de apellit Fraguas, per naixó se va ficá este alias.)

Facabela, s. f., flamberge.

Folchers venc apoihuan sus facabela.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 29.

Folcher vint appuyant la flamberge par-dessus.

(ESP. (Espada : faca) flamígera; all. Flammenschwert.) 

Fach, s. m., lat. faginus (de fagus), fouteau, hêtre.

Fach... antiquament so frug fo vianda d'home.

(chap. Fach... antigamén son fruit va sé (ere) minjá d'home: bellota de fach, fagus, haya, fatg, faig.) 

Eluc. de las propr., fol. 207.

Hêtre... anciennement son fruit fut nourriture d'homme.

CAT. Fatg (faig). IT. Faggio.

2. Fau, s. m., lat. fagus, fouteau, hêtre.

Las folhas d'un pin e de dos faus.

(chap. Les fulles d'un pi y de dos fachs.) 

Serveri de Girone: A greu pot.

Les feuilles d'un pin et de deux hêtres.

ANC. FR. Descent desous un feu molt haut.

Roman de la Violette, p. 55.

Berte fu ens el bois assise sous un fo.

(chap. Berta estabe adins del bosque assentada daball d'un fach. Per ejemple, a la fageda (al pun 4) del retaule, als Ports de Beseit.)

Roman de Berthe, p. 48.

3. Faya, s. f., fouteau, hêtre.

Ni flor de faya.

Rambaud de Vaqueiras: Kalenda.

Ni fleur de hêtre. 

ESP. Haya. PORT. Faia.

4. Faia, Faya, s. f., foutelaie.

Belhs m'es lo chans per la faya

Que fan l' auzelet menut.

Bernard de Venzenac: Belhs m'es.

Il m'est beau le chant que les petits oiselets font parmi la foutelaie.

Ab la faia et la terra de sancta Eulalia.

Tit. de 1275. DOAT, t. CXXIV, fol. 27.

Avec la foutelaie et la terre de sainte Eulalie.

(chap. Fageda, fagedes, facheda, fachedes, terreno aon abunde lo fach, fachs. No sé de aón ve lo nom de una partida de Valderrobres, la foya, ¿podríe ñabé allí una fageda, un bosquet de fachs? ¿qué podíe abundá mes a la altura de Valderrobres, los robles, robres, rores, roures, o los fachs, fatgs, faigs?)

Fadestel, Fadestol, s. m., du germ. Fald-Stul, fauteuil. (N. E. en el alemán moderno Faltstuhl es una silla plegable, de falten y Stuhl. 

Un fauteuil, faudesteuil, faudesteul, faudestuef, es un sillón, pero la idea es muy parecida.)

Wachter, Gloss. germ.; Ménage, t. I, p. 579.

Lo reis el fadestel de mier argen... 

En un fadestol Karles lo reys. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 39 et 36. 

Le roi au fauteuil de pur argent... 

Le roi Charles en un fauteuil.

ANC. FR. Une chaire en manière de faudesteuil.

Inventaire des meubles de Charles V, Du Cange, t. III, col. 320.

(N. E. Inventaire des meubles et joyaux du Roi Charles V, (21 Janvier 1380, hay varias ediciones online para los curiosos.)

La dame est de façon moult noble;

El faudestuef sist lès le roi.

Roman du Renart, t. IV, p. 127.

Il vit le roy assis sur un faudesteul.

Hist. de Gérard de Nevers, p. 113.

ESP. PORT. IT. Faldistorio.

Fadi, s. m., lat. fastidium, dédain, refus.

Car del cornar aguist fadi

De mon Turcmalet.

Raimond de Durfort: Turcmalet.

Car vous eûtes dédain du corner de mon Turcmalet.

2. Fadia, s. f., refus, opposition, contradiction.

Que 'l belh semblant e 'l dous sospir 

No son messatge de fadia.

Deudes de Prades: Ab lo dous. 

Vu que les beaux semblants et les doux soupirs ne sont messages de refus.

N' am mais la belha fadia 

Qu' el don d' autra no faria.

Berenger de Palasol: Totz temeros.

J'en aime mieux le beau refus que je ne ferais le don d'une autre.

Prov. Mais val belha fadia

Q'us dos dezavinens.

Arnaud de Marueil: Sabers e cortezia.

Beau refus vaut mieux qu'un don impoli.

Adv. comp. Vos etz ses fadia

Caps de las melhors.

Peyrols: Quora qu' amors.

Vous êtes sans contradiction la première des meilleures.

Gaucelm Faidit, ses fadia,

Vos don cosselh avinen. 

T. de G. Faidit et de H. de la Bachelerie: N Ugo.

Gaucelm Faidit, je vous donne, sans contredit, un conseil convenable.

3. Fadion, adj., frustré, privé.

Om de vos non va fadions 

De secors ni de vostra ajuda.

Roman de Jaufre, fol. 65. 

On ne s'éloigne pas de vous privé de secours ni de votre aide.

4. Fadiar, v., manquer, frustrer, tromper.

Qui volra d'esta guerra me ajudar, 

No s pot en mon aver ges fadiar.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 61. 

Qui voudra m'aider dans cette guerre, ne se peut manquer en mon avoir.

Non es dretz, sitot hom se fadia, 

C' om se deia per tan desesperar. 

Faidit de Belistar ou Richard de Barbezieux: Tot atressi.

Il n'est pas juste, quoiqu'on se trompe, que pourtant on doive se désespérer.

Part. pas. Mas tan longamen

Mi suy fadiatz,

Celan e sufren en patz

L'afan e'l turmen.

Gaubert, Moine de Puicibot: Hueimais.

Mais si longuement je me suis frustré, cachant et souffrant en paix la peine et le tourment.

5. Afadigar, v., refuser.

Si neguna res l'agrada... 

Ja no se pot afadigar.

Roman de Jaufre, fol. 103. 

Si nulle chose lui agrée... jamais elle ne se peut refuser.

Fagot, s. m., fagot. (N. E. latin fasciculus, petit faisceau, fascine, fasces.)

Voy. Leibnitz, p. 115; Muratori, Dissert. 33.

Gran cantitat de fagots. Chronique des Albigeois, col. 15.

Grande quantité de fagots.

ESP. Fagina. (N. E. Fajina: conjunto de haces de mies que se pone en las eras; leña ligera para encender.) 

IT. Fagotto. 

(chap. feixet, feixets; feix, feixos; lo instrumén fagot es un atra cosa.)

Faichuc, Fayshuc, adj., fâcheux, importun.

Ab nulh home faichuc,

Nescis ni malastruc.

(chap. ressumit: sense Carlos Rallo Badet.)

Amanieu des Escas: El temps de.

Avec nul homme fâcheux, niais et malotru.

Cornelha... a l'aygla et als autres auzels de rapina es fayshuga et enuiosa, en tant que, quar l'aygla no auza tocar, volan apres ela, no cessa de cridar. Eluc. de las propr., fol. 144.

La corneille... est importune et ennuyeuse à l'aigle et aux autres oiseaux de rapine, en tant que, comme elle n'ose toucher l'aigle, volant après lui, elle ne cesse de crier.

Differensa es entre rim fayshuc et rim tornat, quar rims fayshucz regarda las acordansas pauzadas, outra dever, en lo comensamen o en lo mieg dels bordos... mas rims tornatz regarda solamen las finals acordansas pauzadas, otra dever, en la fi dels bordos.

Leys d'amors, fol. 115. 

Différence est entre la rime importune et la rime répétée, car la rime importune regarde les accords placés, outre devoir, au commencement ou au milieu des vers... mais la rime répétée regarde seulement les accords finals placés, outre devoir, à la fin des vers.

Faidir, v., bannir, repousser, proscrire, exiler.

Car bon esvaidor

Non pot hom leu faidir.

Torcafols: Comunal veill. 

Car on ne peut facilement repousser bon assaillant. 

Per que 'l covenc a issir de Tolosa, e faidir.

V. d'Aimeri de Peguilain.

C'est pourquoi il lui convint de sortir de Toulouse, et s'exiler.

Part. pas. M' an fag estar faiditz de mon pais.

B. de Ventadour: Belhs Monruelhs.

(chap. Me han fet está exiliat, proscrit, de mon (del meu) país.

Pareix que sigue una frasse de Puigdemont, pero no, es mol mes antiga, escrita en la mateixa llengua que parle y escriu “podio de monte”, podium montibus. País, com se enteníe antigamén y mol assobín al siglo XIX al castellá, (p. ej. Pedro Saputo al original) es una zona, regió, comarca, tros de terra (com “pago” de Carraovejas), terreta, terroir, provinsia, etc. A Fransa encara se fa aná bastán en este sentit (apart del mes conegut “La France est le 2ème pays”), pays d' Hérault, alt Languedoc, pays bas, etc, tamé escrit païs, com escriuen los sompos y les sompes catalanistes dels països catalans. Per sert, en catalá se díe y escribíe: catalanista, catalanistas; los (els) pobrets y (las) les pobretes han olvidat los plurals en as, que tan caracterisen al ocsitá y al seu dialecte, lo catalan, casi tan com lo oc, òc, hoc, och. Burrades de Pompeyo Fabra + política : manipulassió de un dialecte pera que paregue mes de lo que es = IEC y sucursals com la Ascuma de Calaseit, AVL, Universidad de Zaragoza, etc, etc.)

M'ont fait rester banni de mon pays.

Ben soi faiditz si de s' amor mi tuelh.

P. Vidal: Si col paubres.

Je suis bien proscrit si elle m'enlève de son amour.

Substantiv. Selh que mante faiditz.

(chap. ¿Coneixéu an algú que manté faidits, prohibits, banejats, exiliats? Encara que no los conegáu, manen los que los mantenen, y los tornaréu a votá, ya sigue al cap de cuatre añs o abans, segons convingue a la partida dels politics. Esta frasse antiga no se referix a Pedro Sánchez, pero al tems que estam, li cuadre a la perfecsió.)

Bertrand de Born: S'abrils.

Celui qui maintient bannis.

Dans la convention de la ville d'Arles avec Charles Ier imprimée à Lyon, 1617, faiditi est traduit par faidites.

Voyez Du Cange au mot faida, et l'explication de l'abbé Vertot dans les Mémoires de l'Académie des Inscriptions, t. II, p. 638 et 639.

(N. E. Es muy interesante el apellido Vertot, René-Aubert: ver tot, 

vrai - veritable tout, verdadero todo.)

ANC. FR. Quar li Poitevin li aidoient

Et le roy Jean moult faidoient.

Ph. Mouskes, Gloss. de Du Cange, t. III, col. 309.