Mostrando las entradas para la consulta ferro ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta ferro ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

sábado, 10 de noviembre de 2018

POESÍA A VALDERROBRES

Este divendres publiquém una poesía que lo autó ha escrit en mol cariño al seu poble.

Juan Carlos Abella, Abelha en portugués :



A Valderrobres li vull contá
perque mai me dixe de agradá
de este poble estic tan enamorat
que no lo puc cambiá per cap.

Lo pon de pedra y lo portal de San Roc
san de disfrutá poc a poc,
prénte tems pa fet una foto
o pa assomát al riu, que dingú tu conto.
y cuan vorás la plassa y lo ajuntamén
entrendrás per qué agrade a tanta gen
tamé están la fonda y lo Pelleric
y fan un conjún mol bonic.
A dal de tot lo monumental castell
relluix ben orgullós tot ell,
es una joya del art aragonés
cada día que passe lo volém més.
La iglesia es dins del estil gótic
potsé lo seu monumén mes bonic
y a la seua vora te lo campanal
tan gran que te fara mirá cap a dal.
Cuan passejos pel carré San Roc
fesu tamé mol poc a poc,
vorás tanta bellesa a cada racó
que eixirás ben plé de emosió.
Lo carré del Carmen, y lo del Pilá
tamé se tenen que visitá,
les seues cases en les parets de pedres
pareixen noves de tan ben cuidades.
Costa del Notari, Portal de Bergós,
lo carré Plá, y los llavadós
lo del Ball, y lo carré Bonaire
de bonics animen a que la gen vaigue.
Tampoc mos podém olvidá de la Solana
pos tamé es mol visitada.
Plassa Santa Agueda, carrés Parras y Solanet
fan un conjún mol boniquet.
Lo pon de ferro parle en lo riu,
no te enfados mol, aixó li diu,
que cuán traus lo genio me fas patí
pos que ñá mol perill te volía dí.

Lo pon de ferro parle en lo riu,  no te enfados mol, aixó li diu,  que cuán traus lo genio me fas patí  pos que ñá mol perill te volía dí.


La arrabal s´ha fet mol gran,
no pare de tirá per abán,
es aon vivím la mayoría
allí fem la vida de nit y de día.
A la Caixa y al Perigañol
natros tamé los volém mol,
tota la vida mos porten vigilán
quina sort que mos cuido algo tan gran !
La Mola y tamé la Picossa
en lo pantano, no són consevol cosa.
San Miquel y lo Tossal del Rey
allá adal imposen la seua ley.
Los Sans, y Santa Madalena
són ermites en molta solera,
están voltades de pins y de carrasques
que fan sombra pa que tu hi vaigues.
Te escric en la llengua que mas donat
en la que tots sempre ham parlat
orgullosos li diém lo Chapurriau
y es una llengua plena de pau.
De parlá així no mos volém avergoñí
pos es part del nostre patrimoni,
a la nostra identidat la fa espessial
per aixó sempre tením que guardál.
Lo colom li diu a la perdiu
cuan volen juns per damún del riu
ficsat cuanta bellesa que ñá
de aquí no mon podém aná.
Valderrobres té sintonía de colós
de los mes majos, los millós,
per aixó en tan espessial
y ve tanta gen a visitál.
Valderrobres al turisme enamore
y cuan sen ván, algún ne plore
no se pensáen trobá tanta bondat
y de este poble san enamorat.
La Caixa y la Picossa se donen la má
per a així juntes podé cantá:

"Valderrobres cause furor
pos es bellesa y es amor".

jueves, 11 de mayo de 2017

aubarda, albarda

aubarda, albarda

https://es.m.wikipedia.org/wiki/Albarda

albarda, Torelló

pagès de la comarca de Ripoll

albarda menorquina de pagesa


albarda valenciana

albardà


L'agüelo "Seveta" seguis......

Alguns, en tota la rao, han pensat, este com diu qu'ere pobre si teníen un macho y una burreta.
Be, aiso es de cuan yo m'enrecordo. Al principi sol teníen un macho mol furo, que fae parella en la burra de un germa de ma mare y pa trilla u faen junts. Despres van compra la mula y la burreta al fiat. Pasan lo tems van vendre la mula y van compra un carro vell. Y lo rade va sé una burreta que se va queda la radera al poble.
Los grasons, que li han agradat a Moncho, se faen cuan plovie y la aigua corrie o atravesabe los camins de tiarra. Si teníe forza s'enduie la tiarra y sol quedaen les pedres que estaben clavades al camí. Y com les "aigüeres" (ya tens un atra paraula, Moncho) habíen rebaixat lo nivell del piso la pedra se había convertit en un grasó, en el que entropesaes mes de un camí. Camí = vegada.
Les besties portaen un cabestre que s'els ficabe al cap y allí s'enganchabe lo ramal, que servie pa guia al animal.
Normalmente portaen una albarda que se lligabe a la bestia en una faixa (que no m'enrecordo com se diebe, !!!!ajuda Moncho!!! sincha, cincha), que li pasabe per daball de la tripa y una fusta doblada (que tampoc m'enrecordo del nom, tafarra, mes torsut (tort) que una tafarra) que estabe enganchada als dos costats de la albarda y se ficabe devall de la coga.
Damún se posabe la saria (serón en castella) que ere trensada y tenía com una canasta a cada costat. Banasta, banastes.
(La cornalera de la banasta es com lo nas de la Rosi de Palma o de doña Rogelia.)

A un costat se posae la sistella en lo minchá y al atre la pichella p'al aigua. Cuan era menudet a mi me ficaben a un costat y la sistella y la pichella al atre.
Tamé se posaben les ferramentes pa treballá, según la epoca del añ, eren unes u atres: la cavegueta, la aisadella, lo chapo, la estraleta, la dalla, l'alfals (o algo paregut, fals, falz) y moltes mes.
Ya val, sino les aventures del agüelo "seveta" no t'os dixarán dormi.
Tots al llit y ya sabeu "Bona nit, totes les pulses al teu melic y la mes menuda com un cabrit".
Continuará......sino me envien al carré, per pesat.

ALBARDA (i dial. aubarda). f. 
I.   Nom que designa, segons les diferents regions, diverses formes d'un aparell que serveix per cavalcar i per dur càrrega sobre bísties de peu rodó. Ab albarda, e sa exarcia de la albarda, Cost. Tort. ix, 7a, 7. Un aibaratar de cavalcar sobre albarda ab botana de drap blau en una peri de li e altre listat, doc. a. 1398 (Hist. Sóller, ii, 44). Descarrega la somera e leuali l'albarda, e ligala a la entrada de la coua, Villena Vita Chr. 84. Mula folgada, | mohina parda, | treta d'albarda, Spill 4384. En lloch de la daurada cella, te veig la oprobriosa y esquinçada albarda, Isop Faules 41 v.oEll ja està tip de traginar l'aubarda,Sagarra Caçador 171. Vet aquí les varietats d'albardes que coneixem:
|| 1.   A Catalunya (Torelló, Plana de Vic, Ripoll) té la forma i parts que van indicades en el gravat adjunt; vet ací l'explicació de les lletres que du el dibuix.—A: És la aubarda pròpiament dita, consistent en un encoixinat que pren la forma del llom de la bístia, i se prolonga, abaixant-se, per ambdós costats. Sol esser de pèl; però les més bones o riques són de llana. Acostuma esser recoberta d'una pell negra d'ovella.—B, B: Els dos arçons, uns arquejats de palla i tela forta, però reforçats en tota llur extensió per un ferro, que n'és la ànima, i constitueixen els límits o vores de l'albarda per davant i per darrera. La barreta de ferro o ànima de l'arçó davanter, se dobla formant una ansa (lletra C) en la part superior, que serveix, tant per fermar-hi la brida o regnes de l'animal, com per aguantar-se amb la mà la persona que cavalca.—D: els cavallets sobranques, dues corretges bessones que serveixen per sostenir la rebasta, i surten, divergents, de la part superior posterior de l'albarda.—E: la rebasta, forta corretja que rodeja pel darrera les cuixes de l'animal. Així com el pitral priva l'albarda de fer-se enrera, la rebasta la priva de fer-se avant.—F: la cinglacinyell ample, fet de tela forta, que volta l'albarda i el ventre de l'animal, perquè estiga collada.—G: el pitralque és una brida de corretja ampla i resistent, que rodeja el coll de l'animal, i colla l'albarda per la part davantera, perquè amb el moviment no es faci enrera. Del mig del pitral (en els guarniments complets) sol penjar un apèndix, com un medalló, fet de cuiro, o de tela fornida de pèl, per via d'ornament.
|| 2.   Al Baix Aragó i Ribera d'Ebre, l'albarda es compon de: a) coixinsque són de llana ensacada i és la part que està directament en contacte amb l'esquena de l'animal; b) cavallóformat de dos arçons o mitjos cércols de fusta, units per un tros de cuiro farcit de palla; c) la pell, que va sobre el cavalló i és on cavalquen o posen la càrrega (Calasseit). Fermada amb una corda a l'albarda, va la tafarraEn el Regne de València (comarca d'Alcoi) és semblant a la que acabam de descriure; els arçons, però, s'anomenen capçals. 
|| 3.  A Menorca, l'albarda era com una cadira de tela bastida en fusta amb peanya i braços, que es posava de través sobre una bístia per cavalcar-hi les dones; cast. jamuga. Avui ja no s'usa. N'hi havia de dues classes: una encoixinada per a les senyores, i una de tela llisa per a les pageses. A Catalunya existeix un aparell igual o molt semblant, però no en diuen albarda, sinó silló. 
|| 4. A Mallorca no diuen albarda, sinó aubardà (V. albardà, art. 1). A la comarca de Tremp i a altres regions catalanes, l'albarda té la mateixa forma que a la Plana de Vic, i té dues denominacions: albarda sellera (per cavalcar) i albarda bastera (per portar càrrega). Al Penedès també hi hem trobat l'albarda de càrrega, semblant al bast.
II. || 1. Gec massa llarg (Penedès).
|| 2. Llenca de llard (Bulbena Dicc.); cast. albarda. 
|| 3. met. Homo grosser, rústic, pesat i brut; zamarro (Un Mall. Dicc.).
    Loc. i refr.—a) Albarda sobre albarda: ho diuen per ridiculitzar les coses repetides sense necessitat (Martí G. Dicc.). Del cast.: albarda sobre albarda.—b) Posar l'albarda Fer portar l'albarda (a qualcú): carregar-lo o abusar de la seva paciència.—c) Merèixer una albardaesser molt ignorant o desmanyotat (Martí G. Dicc.).—d) Eixa albarda, per a un atre ase!: ho diu el qui no vol fer un treball feixuc (Martí G. Dicc.); cast.: A otro asno con esa albarda.—e) Rodar (a algú) l'albarda: cansar-se o fastidiar-se d'una cosa (Martí G. Dicc.).—f) Portar l'albarda davall de la panxa: dur o fer una cosa al revés d'així com cal (Urgell, Segarra).—g) Esser com lo ruc del Pla, que, encara no veu l'albarda, ja es posa a suar. Ho diuen d'un qui no va de feina (Urgell).—h) Que dolent és es burro, que no pot estrenar una albarda! Ho diuen els joves que no es volen casar amb una viuda (Llofriu).—i) Al qui no vol albarda, bast: ho diuen per expressar la mala sort d'una persona, que, no volent una cosa, l'ha haguda de sofrir molt (Gaià). Equival a l'adagi cast.: Al que no quiere caldo, dos tazas.—j) Qui no pot haver-les amb l'ase, les heu amb l'albarda. Refrany (Manresa).—k) ¿A on anirà s'ase, que no dugui aubarda? Vol dir que en tots els estats de la vida cadascú sofreix les conseqüències de les seves qualitats (Menorca). Equival al cast.: ¿Dónde irá el buey, que no are?—l) Llaurar, cosir i fer albardes, tot és pegar puntades: ho diuen d'aquell qui, per falta d'intel·ligència o d'examen, confon coses diverses (Martí G. Dicc.). Es pres del cast.: Coser y hacer albardas, todo es dar puntadas.
    Cult. pop.—A Cabanes (prop de Castelló) hi havia el costum de cremar una albarda a la porta de la casa d'una xica que el promès hagués deixada després d'esser fetes les amonestacions per casar-se.
    Fon.: əɫβáɾðə (Barcelona, Conflent, Vallespir, Cerdanya); aɫβáɾða (Esterri d'A., Pont de S., Calasseit, Val.); aɫβáɾðɛ (Sort); əwbáɾða (Solsona); əwβáɾðə (cat. or., fora Barc.); əwβáɾðə, uβáɾðə (Empordà, Menorca); ambáɾðɛ (Sueca).
    Intens.:—a) Augm.: albardassa, albardota.—b) Dim.: albardeta, albardó, albardeua, albardetxa, albardiua.
    Etim.: de l'àrab al-bardaʿa, que Bocthor tradueix per ‘bast replè per un ase o mula’ (Dozy Gloss. 66).
1.   ALBARDÀ (dial. aubardà). m., 

sinòn. de albarda (Mallorca, Eivissa). Dues muyles veyles... e dos alberdans avols, doc. a. 1431 (Est. Univ. x, 132). L'aubardà mallorquí, representat en el gravat adjunt, és una espècie de sella sense arçons visibles, embotida de palla o llana, i coberta de pell; va subjectada a la bístia per mitjà del cover (corretja que passa per davall la coa) i de les cingles capcingles; serveix per dur càrrega i principalment per cavalcar-hi. a) Aubardà de cadireta: l'aubardà que té els coixins plans (Un Mall. Dicc.).
    Loc. i refr.—a) «Segons s'ase, s'albardà» (Mall.).—b) «Ase que no està avesat a dur albardà, sa tafarra prest l'ençata» (Mal.).—c) No esser mai ase ni albardà: no arribar a res, no assolir cap èxit en cap sentit (Mall.).—d) «¡Veiam qui guanyarà? s'ase o s'aubardà?»: ho diuen parlant de l'autoritat dèbil (Mall.).
    Fon.: əwbəɾðá (Mall., Eiv.).
    Etim.: de l'àrab al-bardaʿa, mat. sign., amb l'accentuació hispano-aràbiga d'aquest mot (Corominas DECast, i, 83).

2. ALBARDÀ m. 

|| 1. Bufó, home que amb son parlar o amb sos posats procura fer riure els altres; cast. albardánLo rey Felip de França veent que'ls albardans e juglars vestien robes de drap e de seda, e altres molt riques, votà e promès que jamés en tota la sua vida no daria vestedures sues a juglars ne albardans; car mes amaua honrar de les dites vestedures les sgleyes per fer sacrifici a Deu, que no als albardans e jutglars per fer sacrifici als demonis, Eximplis, i, 282. Un folch de Masella.., essent excel·lent albardà y donat a les vanitats humanes, Cordial 46 v.El vent, albardà foll, | xiscla i s'escampa, Espriu Cam. 52.
|| 2. Representant o comediant (Torra Thes.).
|| 3. Qui menja a despeses d'altri. Albarda per a menjar: parasitus, Nebrija Dict.
|| 4. Persona molt beneita, irreflexiva o inconsiderada (Santanyí). «Fulano és un aubardà».
    Cult. pop.Aubardà desvergonyit, mai espera lo convit (Saura Dicc.); cast.: El porfiado albardán comerá tu pan.
    Fon.: əwβəɾðá (Santanyí).
    Etim.: de l'àrab al-bardánel foll, el qui diu bestieses’ (Dozy Gloss. 66).

Albarda es el arreo de las bestias de carga compuesto principalmente de dos grandes almohadillas que se adaptan a los dos lados del lomo, sujeta al vientre por una cincha dejando éste en hueco a fin de que la carga no lastime al animal. Generalmente va colocada sobre un arzón, al que van sujetos el pretal, grupera y batipola. En México, la albarda es una silla de montar a caballo con las dos piernas de un solo lado (a mujeriegas), en lugar de sentarse a horcajadas sobre el lomo del animal. Se utiliza mucho en las escaramuzas de o en México que son ejecuciones a caballo de distintos ejercicios con un tal grado de dificultad, además de ser un acto muy vistoso para los espectadores, para ofrecer un buen acto de belleza conocidas también por estar en un carrusel charro las mujeres de a caballo viva. Se citan las siguientes variedades: Albarda gallinera: la que tiene las almohadillas planas. Albarda maragata: la que es larga y estrecha por alusión a la que empleaban los maragatos para sus caballerías a las cuales cubría desde la raíz del cuello hasta las ancas.

Expresiones relacionadas:

Albarda sobre albarda.

Se usa cuando se impone un nuevo gravamen a quien ya está sufriendo otro y cuando en la conversación o por escrito se repite una cosa sin necesidad.

A otro burro con esa albarda. Se dice cuando no se quiere admitir un trabajo demasiado penoso.


Ahora llueven albardas. Se dice cuando oímos alguna cosa que nos parece imposible.

Como la albarda al burro. Se dice familiarmente de una persona a quien está grande la ropa, principalmente si aquella es gruesa.

Echar una albarda a uno. Abusar de la paciencia de uno, haciéndole aguantar lo que no debe.

Volverse la albarda a la barriga. Salir una cosa al contrario de lo que se deseaba o esperaba.

De cuando hablaban las albardas. Alusión a tiempos tan antiguos como desconocidos.

Salta como granizo en albarda, se refiere a una persona que está hablando y otra se ofende y responde de manera agresiva,
(dicho de Lobras (Granada))

En vasco, chalma, chalmia.

relasionades:

cincha, sincha
tafarra,
cuixins,
pell,
saria, banasta, banastes, cornalera etc...

martes, 7 de mayo de 2024

Lexique roman; Lili - Limassa

 

Lili, s. m., lat. lilium, lis.

Ayssi coma garda lili sa flor e sa blancor entre las espinas.

Virginitat, entre las autras virtutz, es comparada a lilis.

V. et Vert., fol. 95.

Ainsi comme le lis garde sa fleur et sa blancheur parmi les épines.

Virginité, entre les autres vertus, est comparée aux lis.

Coma de rosas e de lilis. V. de S. Flors. DOAT, t. CXXIII, fol. 285. 

Comme de roses et de lis

IT. Giglio.

2. Liri, s. m., lis.

Liri a flor blanca defora et daurada dedins. Eluc. de las propr., fol. 212. Le lis à fleur blanche dehors et dorée dedans.

CAT. Lliri. ESP. PORT. Lirio. (chap. Lliri, lliris.)

3. Lis, s. m., lis.

Roza de pascor 

Sembla de la color, 

E lis de la blancor.

(chap. Rosa de primavera pareix per lo coló, y lliri o lis per la blancó.)

P. Vidal: Mout viu.

Rose de printemps elle ressemble par la couleur et lis par la blancheur.

Lay s'espan la blanca flors de lis.

B. de Ventadour: Bels Monruelhs. 

Là s'épanouit la blanche fleur de lis. 

ESP. Lis.


Lima, s. f., lat. lima, lime.

Aissi coma la lima esmera e purga lo fer. V. et Vert., fol. 77.

(chap. Aixina com la llima esmerille, pulix y purgue lo ferro.)

Ainsi comme la lime polit et purge le fer.

Fig. En mon cor port la lima 

Ab que mos cars motz lim.

Raimond de Miraval: Aissi m te.

En mon coeur je porte la lime avec quoi mes difficiles mots je lime.

CAT. Llima. ESP. PORT. IT. Lima. (chap. Llima, llimes. Ere la fruita favorita de Oriol Junqueras cuan estabe a la presó o garjola.)

2. Limadura, s. f., lat. limatura, limaille.

Limadura de fer.

(chap. Llimadura de ferro.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Limaille de fer. 

ANC. FR. Il y semoit de la limeure d'or.

Amyot, Trad. de Plutarque, Vie de Démétrius. 

CAT. Llimadura. ESP. PORT. Limadura. IT. Limatura. (chap. Llimadura, llimadures.)

3. Limar, v., lat. limare, limer, affiner, polir.

Si es dent eminent, lima aquel' am lima de ferr.

Trad. d'Albucasis, fol. 21. 

Si c'est dent éminente, lime celle-là avec lime de fer.

Fig. Obri e lim

Motz de valor.

A. Daniel: Canson. 

Je travaille et lime mots de valeur.

Part. pas. Sofre e fer limat.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Soufre et fer limé. 

CAT. Llimar. ESP. PORT. Limar. IT. Limare. (chap. Llimá: llimo, llimes, llime, llimem o llimam, lliméu o llimáu, llimen; llimat, llimats, llimada, llimades.) 


Lhimatz, Limac, s. f., lat. limax, limas, limaçon.

Las lhimatz ieisso de la suor de la calor de l'herba e de la humor de la terra. Liv. de Sydrac, fol. 77. 

Les limaçons proviennent de la sueur de la chaleur de l'herbe et de l'humeur de la terre.

Limac... porta sa mayzo on se clau, et ha alcus cornetz.

Eluc. de las propr., fol. 254.

Le limas... porte sa maison où il se clot, et a aucunes petites cornes. CAT. Llimac. (chap. Babosa, baboses.)

2. Limassa, s. f., limace.

Coma lo Lombart que non ausava intrar el cendier per la limassa que trazia sos corns. V. et Vert., fol. 12. 

Comme le Lombard qui n'osait entrer au sentier à cause de la limace qui tirait ses cornes.

ESP. Limaza (babosa). IT. Lumaca, lumaccia.

ESP. Limaza (babosa). IT. Lumaca, lumaccia.

sábado, 9 de marzo de 2024

Lexique roman; Flavor - Flecha


Flavor, s. f., couleur jaunâtre, glauque, jaune-vert.

Flavor, dita autrament color glauca... no de tot, mas en comparacio de vert. Eluc. de las propr., fol. 265.

Jaune-vert, appelé autrement couleur glauque... non pas entièrement, mais en comparaison de vert.

(chap. Coló entre groc y vert, esgroguit.) 

Grogó, coló groc, mal de feche, bilirrubina alta, icterissia, síntomes de una possible cirrossis


Flecha, s. f., flèche, dard. (N. E. Ver sageta.)

Per un cop de flecha. L'Arbre de Batalhas, fol. 217.

Par un coup de flèche. 

Per mieg lo cervel n'a la flecha passada.

Roman de Fierabras, v. 4215. 

Parmi le cerveau en a la flèche passée. 

Fig. M' a si nafrat inz el cor d'un pilo,

E ill flecha es d'un bel dig plasentier.

Gausseran de S. Leydier: Puois fin.

M'a ainsi blessé en dedans du coeur d'un dard, et la flèche est d'un beau discours plaisant. 

Brandis mos chans sa flecha.

R. Vidal de Bezaudun: Entr' el taur. 

Mon chant brandit sa flèche. 

CAT. Fletxa. ESP. Flecha (: saeta). PORT. Flecha, frecha. IT. Freccia. (chap. Flecha, fleches; saeta, saetes.)

(N. E. Guillem Forteza, mallorquín, Lo que diu l' oreneta.

Flecha, s. f., flèche, dard.

DCVB: Fletxa f.: cast. flecha.

|| 1. Arma llançadissa, que es tira amb un arc o ballesta i consisteix en una tija de fusta que a un extrem té una punta de metall i en l'altre, a vegades, unes aletes de plomes o de metall.
Ordena lo senyor rey que tot hom... haja a tenir jubet o espatleres, lança, espasa..., ballesta e troch e LXX passadors, o arch et XL fletxes, doc. segle XIV (Col. Bof. vi, 73).

https://historia-aragon.blogspot.com/2020/02/viii-reg-1529-pars-i-fol-54-sin-fecha.html

"- Primerament ordena lo senyor rey que tot hom havent domicili en les ciutats viles et lochs et parroquies reyals qui haja bens valents de VI milia tro a XII milia solidos inclusivament haja a tenir jubet o espatleres lança espasa punyal bacinet o paves o jubet e cuyraces bacineta gorjera o golero ballesta e troch e LXX passadors o arch et XL fletxes."

Lo rey moro portaua un arch de fletxa, spasa e al cap una ceruellera, Tirant, c. 19. Maleïda la fletxa que m'ha ferit!, Canigó v.
a) Tija de fusta amb punta metàl·lica a un cap i una aleta de paper a l'altre, que els nois empren per joc per a llançar i clavar a les portes; cast. rehilete.

|| 2. Objecte de forma igual o molt semblant a l'arma dessusdita, o sia, format per una fija recta amb una punta triangular a un extrem. a) Les fletxes d'una reixa o barrera: les barres de ferro acabades amb punta triangular que formen una reixa. Artística baraneta de ferro composta amb rastelleres de fletxes, Pons Com an., 148.—b) Figura de fletxa emprada per a indicar un punt cardinal, una direcció de moviment, etc.—c) pl. Planta gramínia de l'espècie Hordeum murinum, de canyes ascendents i fasciculades, fulles blanes, planes i rasposes, i espiga comprimida amb el raquis flexuós i trencadís; es fa per les voreres de camins (Mallorca).

Planta gramínia de l'espècie Hordeum murinum, de canyes ascendents i fasciculades, fulles blanes, planes i rasposes, i espiga comprimida amb el raquis flexuós i trencadís; es fa per les voreres de camins (Mallorca)

|| 3. Distància del punt mig d'un arc a la corda, i línia recta que la representa; sagita.

|| 4. Objecte que s'alça formant punta amb angle molt agut. Les fletxes de la catedral: els acabaments superiors de les torres de l'església gòtica que tenen forma punxaguda.

|| 5. fig. Idea, sentiment, paraula, etc., d'agudesa remarcable. En lloch de ses fletxes d'enginy ses morques de sa grosseria, Roq. 2.

|| 6. fig. Cosa molt ràpida o d'una gran agilitat o habilitat. «El meu cotxe és una fletxa: va a cent vint per hora». «Tinc un alumne que és una fletxa» (= que és molt intel·ligent).

Fon.: fléʧə (or., bal.); fléʧa, fléʧɛ (occ., val.).

Var. ort. ant.: flecha (Abans no ferissen les fleches dels archs, Muntaner Cròn., c. 205); fleixa (D'amor les grans fleixes que colp no se'n pert, Passi cobles 146); fletcha (Naffrat sens mesura ab fletcha d'amor, ibid. 122); fletges (Alegre Transf. 41); flexes (Ausiàs March lxxix).

Etim.: del fr. flèche, mat. sign. (<germ. vleke, mat. sign.): cf. 
Meyer-Lübke REW 9424a.) (N. E. Alemán actual: Pfeile.)

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, III.

Lo Camí a Amazon (tapa blana)


III.

La vall... aquella vall significabe mol pera Daniel, lo Mussol. Ben mirat, u significabe tot pera nell. A la valleta habíe naixcut y, en onse añs, may va crusá la cadena de altes montañes que la voltaben y tancaben. Ni va experimentá la nessessidat de féu.

A vegades, Daniel, lo Mussol, pensabe que son pare, y lo mossen, y lo maestre, teníen raó, que la seua vall ere com una gran olla independén, absolutamén aislada del exterió. Y, sin embargo, no ere aixina; la vall teníe lo seu cordó del melic, un doble cordó umbilical, milló dit, que la vitalisabe: la vía de ferro: lo carril de ferro: ferrocarril y la carretera. Les dos víes atravessaben la vall de sur a nort, proveníen dels pardos y ressecs plans de Castilla y buscaben lo pla blau del mar. Constituíen, pos, lo enllás de dos inmensos móns contraposats. Al seu trayecte per la vall, la vía, la carretera y lo riu - que se ajuntabe en elles después de aviás per un frenessí de rapits y torrenteres desde la punta del Pic Rando - se entrecrusaben una y mil vegades, creán una inquieta topografía de pons, tunels, passos a nivell y viaductes.

A la primavera y estiu, Roc, lo Moñigo, y Daniel, lo Mussol, solíen assentás, al caure la tarde, a consevol miradó y desde allí ataullaben, agobiats per una unsió casi religiosa, la inmensa amplada de la vall. La vía del tren y la carretera dibuixaben, al fondo, violéns y frecuéns zigzags; a vegades se buscaben, datres se repelíen, pero sempre, en aquella perspectiva, eren com dos blangs estels uberts entre la verdó compacta dels prats y los panissals. A la distansia, los trens, los automóvils y les blanques masades teníen proporsións de figures chicotetes del naiximén o Belén, increíblemen lluñanes y, al mateix tems, incomprensiblemen próximes y manejables. A vegades se divisaben dos y tres trens simultáneamen, cada un en lo seu negre penacho de fum penjat de la atmósfera, trencán la uniformidat vegetal dels prats. ¡Fée goch vore eixí les locomotores de les boques dels túnels! Ixíen com los grills cuan lo Moñigo o ell pixaben, hasta ameráls y inundáls, los caus dels pobres bichos. Locomotora y grill evidensiaben, al eixí de los seus forigóns, una mateixa expresió de esglay y ofec. Li agradabe al Mussol sentí la quietut serena y reposada de la vall, contemplá lo conglomerat de prats, dividits en parseles, parades, bancals, faixes, y com esquichats de masades desperdigolades. Y, alguna vegada, les taques fosques y espesses dels bosques de castañés o la tonalidat clara y mate de les aglomerassións de eucaliptos. Allá de allá, per tot arreu, les montañes, que, segóns la estassió y lo orache, cambiaben la seua contextura, passán de una extraña ingravidés vegetal a una solidés densa, mineral y plomisa dels díes entaragañats.

Al Mussol li agradabe alló mes que res, potsé, tamé, perque no coneixíe datra cosa.
Li agradabe constatá lo paralisat estupor dels campos y la verdó frenética de la vall y les raches de soroll y velossidat que la sivilissassió enviabe de cuan en cuan, en una exactitut casi cronométrica. Moltes tardes, dabán de la inmovilidat y lo silensio de la Naturalesa, perdíen la nossió del tems y la nit sels fotíe damún. La bóveda del sel anabe poblanse de estrels, y Roc, lo Moñigo, se acolloníe per una espessie de temó astral.
Ere en estos casos, de nit y lluñ del món, cuan a Roc, lo Moñigo, se li ocurríen idees inverossímils, pensaméns que normalmen no lo inquietaben. Va di una vegada:

- Mussol, ¿Es possible que si caiguere un estel de eixos no arribo may al fondo?

Daniel, lo Mussol, va mirá al seu amic, sense enténdrel.

- No sé lo que me vols di - va contestá.

Lo Moñigo luchabe en la seua defissiensia de expresió. Va gesticulá repetidamen en les mans, y, al final, va di:

- Los estrels están al aire, ¿no es assó?

- Assó es.

- Y la terra está al aire tamé, com un estrel, ¿verdat? - va afegí.

- Sí; al menos aixó diu lo maestre.

- Bueno, pos es lo que te dic. Si un estrel se despenje y no choque ni en la terra ni en datre estrel, ¿no arribe may al fondo? ¿Es que eixe aire que los volte no se acabe may?

Daniel, lo Mussol, se va quedá pensán un momén. Escomensabe a dominál tamé an ell un indefinible dessassosec cósmic. La veu va eixí de la seua gola indessisa y aguda com un gañit.

- Moñigo.

- ¿Qué?

- No me faigues eixes preguntes; me marejo.

- ¿Te marejes o te assustes?

- Pot sé les dos coses - va admití.

Sen va enriure lo Moñigo.

- Te diré una cosa - va di después.

- ¿Qué?

- Tamé a mí me fan temó los estels y totes eixes coses que no se abarquen o no se acaben may. Pero no lay digues a dingú, ¿sens? per res del món voldría que sen enterare de aixó man germana Sara.

Lo Moñigo triabe sempre estos moméns de repós solitari pera les seues confidensies.
Les altíssimes montañes, en les seues ressies crestes retallades damún del horizonte, li donaben al Moñigo una irritán impresió de insignificansia. Si la Sara, pensabe Daniel, lo Mussol, sapiguere lo pun flaco del Moñigo, podríe, fássilmen, apretál a un puñ. Pero, naturalmen, per la seua part, no u sabríe may. Sara ere una mossa antipática y cruel, y Roc lo seu milló amic. ¡Que adivinare ella la po indefinible que al Moñigo li inspiraben los estrels!

Al torná, ya de nit, al poble, se fée mes notoria y perseptible la vibrassió vital de la vall.

Los trens pitaben a les estassións escampades y los seus chulits esgarraben la atmósfera com a navallades. La terra exhalabe un agradable braf de humitat y fem de vaca. Tamé faie auló, en mes o menos forsa, la herba segóns lo estat del sel o la frecuensia de les plogudes.

A Daniel, lo Mussol, li enchisaben estes aulós, com li agradabe escoltá a la quietut de la nit lo muuu de una vaca o lo lamén chirrián de una carreta de bueys avansán a trompicóns.

Al estiu, en lo cambi de hora, tornaben al poble encara de día. Solíen caminá per damún del túnel, trián la hora del pas del tranvía interprovinsial. Tombats damún del roquissal, assomán lo nas al single, los dos mossos aguardaben impassiéns la arribada del tren.
La vuida ressonansia de la vall los portabe als oíts, en molta antelassió, la proximidat del convoy. Y, cuan lo tren eixíe del túnel, voltat per un núgol de fum denso, los fée estornudá y riure en espasmódiques carcañades. Y lo tren se desllissabe daball dels seus ulls, lento y traqueteján, monótono, casi al alcáns de la ma. Desde allí, per una sendeta de cabres, baixaben hasta la carretera. Lo riu passabe per daball del pon, en un brogit de catarata. Ere una corrén de montaña que baixabe en molta forsa entre grans roques reassies a la erosió. Lo soroll de les aigües se remansabe, vin metros mes aball, al Toll o Badina del Inglés, aon ells se bañaben a les tardes de samorda, bascoses, del estiu.

A la confluensia del riu y la carretera, a un kilómetro aball del poble, estabe la taberna de Quino, lo Manco.


Daniel, lo Mussol, recordabe los bons tems, los tems de les transacsións fássils y barates. Entonses, lo Manco, per una perra chica los servíe una tassada de sidra de barril y, damún los donabe conversa. Pero los tems habíen cambiat als radés añs, y ara, Quino, lo Manco, per sing séntims, sol charrabe. La tasca de Quino, lo Manco, estabe casi sempre forra. Lo Manco ere generós hasta la prodigalidat y als tems que corríen ressultabe arriesgat sé generós. A la taberna de Quino, per unes raóns o datres, sol se despachabe ya un vi negre rascadó en lo que mataben la sed los obrés y empleades de la fábrica de taches y claus, que estabe singséns metros riu aball. Mes allá de la taberna, a la esquerra, doblán la radera curva, estabe la formachería de son pare del Mussol.
Enfrente, una mica adentrada als prats, la estassió y, apegada an ella, la caseta alegre, blanca y roija de Cuco, lo factó, encarregat de la ressepsió dels equipaches y del movimén de gen y mercansíes. Después, en plena costa amún, escomensabe lo poble propiamen dit. Ere, lo seu, un poblet menut, retirat y vulgar. Les cases eren de pedra, en galeríes ubertes y penjáns de fusta, generalmen pintades de blau. Esta tonalidat contrastabe, a la primavera y estiu, en lo verd y roch dels geranios que infestaben galeríes y balcóns. La primera casa, a la ma zurda, ere la botica. Anexes o apegades estaben les cuadres, les magnífiques cuadres de don Ramón, lo boticari-alcalde, plenes de gordes, passiéns y majetones vaques. A la porta de la farmassia ñabíe una campaneta, y lo seu repiqueteo distraíe a don Ramón dels seus afáns munissipals pera reintegrál, durán uns minuts, a la seua faena y professió. Seguín costa amún, se topabe un en lo palau de don Antonino, lo marqués, guardat per un muro mol alt de pedra, llisa, inexpugnable; lo talleret del sabaté; l´ajuntamén, en un arcaic escut a la frontera o fachada; la tenda o botiga de les Pestetes y lo seu escaparate mol ben parat y variat; la fonda, en una famosa galería de vidres flanquejabe dos de les cares del edifissi; a la dreta de esta, la plassa cuberta de boñigues y grava y en una fon pública, de dos cañs o chorros, al sentro; tancán la plassa, per l´atre costat, estabe lo edifissi del bang o banc, y, después, tres cases de veíns en los seus jardinets a la part de dabán. Per la dreta, enfrente de la apoteca, estabe la finca de Gerardo, lo Indiano, los seus abres produíen les millós fruites de la comarca; lo corral de Pancho, lo Sensedéu (Sindiós), aon un tems va está instalat lo sine; la taberna del Chano; la forja de Paco, lo ferré, la ferrería; les ofissines de Teléfonos, que regentaben les Llebres; lo bazar de Antonio, lo Buche, y la casa de don José, lo mossen, que teníe la rectoría a la planta baixa. Tresséns metros mes allá, costa aball, estabe la iglesia, tamé de pedra, sense cap estil definit, y en un campanari estirat y pito. Enfrente los nous edifissis de les escoles, pintats en cals o encalats y en les finestres pintades de verd o vert, y la caseta de don Moissés, lo mestre o maestre. Vist aixina, a la ligera, lo poble no se diferensiabe de mols atres. Pero pera Daniel, lo Mussol, tot lo del seu poble ere mol diferén a lo dels demés. Los problemes no eren vulgars, lo seu régim de vida revelabe talento y de casi tots los seus actes emanabe una positiva trassendensia. Un atra cosa es que los demés no vullgueren reconéixeu. Assobín, Daniel, lo Mussol, se parabe a contemplá los sinuosos carreróns, la plassa plena de pasterades y graveta, los penosos edifissis, construits sol en un sentit utilitari. Pero aixó no lo entristíe gens. Los carrés, la plassa y los edifissis no féen un poble, ni li donaben fissonomía. Un poble lo féen los seus habitáns, veíns, pobladós, y la seua historia. Y Daniel, lo Mussol, sabíe que per aquelles carreres cubertes de pastoses boñigues y per les cases que les flanquejaben, van passá homens honorables, que avui eren sombres, pero que li van doná al poble y a la vall un sentit, una armonía, unes costums, un ritmo, un modo propi y peculiá de viure.

¿Que lo poble ere ferosmén individualista y que una corporassió pública tinguere poc que fé, com díe don Ramón, lo alcalde? Be. Lo Mussol no n´enteníe de individualisme, ni de corporassións públiques y no teníe raóns pera negáu. Pero, si ere aixina, los mals consiguiéns no rebassaben lo poble y, después de tot, ells mateixos pagaben los seus propis pecats. ¿Que preferíen no asfaltá la plassa per a que no los pujaren los arbitris? Be. Per aixó la sang no arribaríe al riu, costa aball. "La cosa pública, la res publica, es un desastre", cridabe don Ramón. "Cadaú mire massa lo propi y olvide que ñan coses que són de tots y que se tenen que cuidá", afegíe. Y no ñabíe qui li ficare al cap que eixe egoísme ere flo o puncha, o vissi o virtut de tota una rassa.

Pero, ni per aixó, ni per res, podíen regatejásseli al poble les seues cualidats de efissiensia, seriedat y discressió. Cadaú a lo seu, pero los dropos no son gossos perque no vullguen traballá en les coses dels demés. Lo poble, sense cap duda, ere de una eficássia sobria y de una discressió edificán.
¿Que la Pesteta gran y lo Cuco, lo factó, no eren discrets? Be. A cap pell li falte una piga. Y, en cuan al individualisme del poble, ¿Qué feen los mossos y les mosses los dissaptes per la tarde y los domenges? Don José, lo mossen, que ere un gran san, solíe manifestá, en tristesa: "Es llástima que vigam un a un pera totes les coses y nessessitem emparellámos pera ofendre al siñó". Pero tampoc don José, lo mossen, volíe entendre que eixa sensualidat ere flo o espina, o vissi o pecat de tota una rassa.

domingo, 16 de abril de 2017

puncha

Puncha

puncha del cart, punches de la carchofera, carchofa


puncha, cart, carchofa, penca de cart, punches


Dcvb

PUNXA f.

|| 1. Cosa acabada en punta, sobretot si és capaç de foradar; cast. punta, pincho. Les punches de la esquena del pex, Pou Thes. Puer. 49. Caterina! No em fassis passar la roda de punxes de la teva Patrona per damunt meu!, Vilanova Obres, xi, 184. Ja es disposava a ficar la punxa del coltell en una clivella, Víct. Cat., Ombr. 26. Afinà els ciprers del cementeri... La visió tètrica d'aquelles punxes li produí una desviació atencional, Galmés Flor. 106. Especialment: a) Pua o estelleta vegetal que penetra en la carn. No estan mal les punjes [sic] en la rosa,Llorente Versos, ii, 14.—b) Prova per a empeltar (Eiv.).—c) Trosset de branqueta prim i puntegut que serveix per a treure els caragols de dins la closca i menjar-los (Empordà).—d) Pua de ferro del cap de la ganxa o arpa usada pels raiers en barranquejar (Coll de Nargó).—e) Clavilla de fusta per a tapar forats de les bótes i barrils (Tortosa).—f) Barreta de ferro punteguda i acanalada que els consumers ficaven dins els recipients (paners, sacs, etc.) dels qui entraven dins la ciutat, per investigar si hi portaven alguna cosa que hagués de pagar dret (Barc., Palma); d'aquí vingué que s'anomenassin punxes (m.) els mateixos consumers. Un punxa se n'adona i la crida, Vallmitjana, La Xava, 242 (ap. BDC, vii, 55). Allà es punxes l'aturaren, Ignor. 4.
|| 2. Llana baixa i basta que queda agafada a les pues de la pinta en pentinar-la. Que negun texidor... no dega texir drap o draps en Barchinona si donchs no és tot de una lana, et si és cas que l'estam et la punxa sie de dues lanes, que los dits stams et lanes et punxa hagen aiustar un fil aprés altre, doc. a. 1383 (Col. Bof. xl, 262).
|| 3. fig. Molèstia, turment; sentiment dolorós; cast. punzada. No buscos felicitats | a la casa del veí; | si busques punxes i creus, | tothom te podrà servir,Serres Poes. 63.
|| 4. fig. Persona malvolent, que procura turmentar o molestar les altres; cast. púa.
    Fon.: púɲʃə (or., bal.); púɲʧɛ (Ll., Urgell, Gandesa, Sueca, Alcoi); púɲʧa (Tortosa, Cast., Val., Al.).
    Intens.:—a) Augm.: punxassa, punxarra.—b) Dim.: punxeta, punxeua, punxiua, punxona.—c) Pejor.: punxota.
    Etim.: derivat postverbal de punxar.

miércoles, 12 de abril de 2017

rella

Rella
rella, aladre

rella, aladre, llaurá, llauradó, sembrá, terra

"Era en una tierra un ome labrador
Que usaba la reia mas que otra labor."


RELLA f. 
|| 1.   Peça de ferro tallant per un cap i amb mànec o cua per l'altre, pel qual se subjecta al dental de l'arada, i serveix per a penetrar dins la terra i obrir els solcs; cast. reja. Lo naframent que fa la rella al peu del bou ab qui ara, Llull Cont. 340, 30. Un aradre ab sa rella bo et endreçat, doc. a. 1395 (Miret Templers 564). Un bon pagès... meté-hi sa rella..., gran solch li féu en lo camp seu, Spill 1899. Per un d'aqueixos solcs oberts sens rella, Canigó ii. Rella d'escarpe o de punta de llança (val.), o de tall ample (or.): la que té la part anterior o tall molt eixamplada, més ampla que el cos de la peça. Rella d'ala de mosca: la que té el tall estret i es va eixamplant cap a darrera fins a tenir una forma de triangle gairebè equilàter, del qual parteix la cua tan estreta com el tall (Rupit).
|| 2. Acció i efecte d'aplicar la rella a un camp; llauró; cast. reja, aradura. Donar (o Pegaruna rella: fer una llaurada a un camp. Primera rella, Segona rella, etc.: la primera, segona, etc., llaurada que es dóna a un camp, a un sembrat. Hi'l joue tendrà deu relles donades, Proc. Olives 1147. La primera rella o llauraó: Proscisio, Pou Thes. Puer. 58. La segona, tercera y quarta rella: Secunda, tertia, quarta aratio, ibid. «La primera rella se diu rompre; la segona, mantornar; la tercera, tercejar» (Calasseit). Rella de Sant Miquel: la tercera o quarta llaurada que es dóna al sembrat en la tardor, després de les primeres pluges (Mall.).
|| 3. Rella de llamp: pedra de llamp, tros de matèria metàl·lica que, segons creença vulgar, cau a la terra en ferir-hi certs llamps (BDC, xviii, 125, 291).
|| 4. Reixa de galfó (V. reixa || 3) (Puigcerdà); cast. puerca. Pagam per reyes [sic] e galfons..., doc. a. 1309 (BSAL, viii, 269).
|| 5. Grufa o nas del porc (Manacor); cast. hocico. 
|| 6. Dona grossera o curta d'enteniment, inútil (Palma).
    Loc.
—a) Més cego que una rellaes diu d'una persona molt curta de vista (Al.).—b) Més picat que una rella: molt enfadat, o molt embriagat (Cast.). Encara arribaran a temps pa tornar més picats que relles,Guinot Capolls 45.—c) Sortirà rella picarol: es diu d'una cosa que es va fent de qualsevol manera, amb perill que surti malament (Mall.).—d) S'engoliria una rella per la puntaes diu d'una persona molt menjadora (Val.).

Rella: llin. existent a Barc., Arres, etc.
    Var. ort. 
ant.: relia (Aixata I, relia I, doc. a. 901, Arx. Cor. Ar.); reyla (Als pageses les vestidures no sien toltes ne les reyles ne los càuecs, doc. segle XIII, Anuari IEC, i, 305); reylla (Vegueria Vall de Ribes, a. 1426); reya (Nisi nos uolebamus laborare dictam terram ad nostram reyam, doc. a. 1260, arx. parr. de Sta. Col. de Q.; Per una reya e per dos canalobres, doc. a. 1309, BSAL, viii, 269).
    Fon.: 
rέʎə (Ross., Conflent, Vallespir, Igualada, Barc., Tarr.); réʎa (Andorra, Bonansa, Pont de S., Pobla de S., Calasseit, Tortosa, Maestrat, Cast., Val., Xàtiva, Gandia, Pego, Benidorm, Al.); réʎɛ (Sort, Tremp, Urgell, Fraga, Ll., Gandesa, Vinaròs, Sueca, Alcoi); rέʎʎə (Blancafort, Sta. Col. de Q.); rέјə (Empordà, Garrotxa, Lluçanès, Plana de Vic, Vallès, Penedès, Alaró, Binissalem); réјa (Al.); rə́јə (Mall., Eiv.); rέə (Porreres, Maó); rə́ə (Sóller, Ciutadella).
    Intens.:
—a) Augm.: rellassa.—b) Dim.: relleta, relleua, relliua, rellona.—c) Pejor.: rellota, rellot.
    Etim.: 
del llatí regŭla, ‘bastó de ferro pla’.
RELLÀ topon. 
Pla de Rellà: pla situat entre Toir i Corbera (Ross.).