Mostrando las entradas para la consulta dudá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta dudá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

viernes, 9 de febrero de 2024

Lexique roman; Duptar, Doptar - Redoptable, Redotable

 

Duptar, Doptar, v., lat. dubitare, douter.

Qui dupta es semlans a las ondas del mar que lo ven mena vas totas parts.

(chap. Qui dude s'assemelle – s'apareix - a les oles del mar que lo ven porte cap a tot arréu; literal: totes parts. Com veéu, ven no porte t final; lo catalá fa aná de ondas : onas, ones cuan se valensianise o afransese.)

V. et Vert., fol. 86. 

Qui doute est semblable aux ondes de la mer que le vent mène vers toutes parts.

Car se doptavan ben de so que lo dit conte de Montfort fec.

(chap. Ya que dudaben be de lo que lo dit conde de Monfort va fé. Este texto parle del tems de Pedro o Pere II d'Aragó, son pare de Jacobus I. Albigeois, d'Albi, albigense.)

Chr. des Albigeois, fol. 45.

Car ils se doutaient bien de ce que ledit comte de Montfort fit. 

Part. prés.

La gensor am, ja no i anetz duptan.

B. de Ventadour: Quan la fuelha.

J'aime la plus gentille, jamais n'y allez doutant.

- Redouter, craindre.

Virgile a dit dans ce sens:

Et dubitant homines serere atque impendere curas.

Virgile, Georg., II, v. 433. 

Qui e leis se fia, morz no l'es a doptar. Poëme sur Boèce.

(chap. Qui se fíe d'ella, no cal que tingue temó de la mort.)

Qui se fie en elle, la mort ne lui est pas à redouter.

Pueis vos dopteron mais que grua falco.

(chap. Pos tos teníen mes temó que la grulla al falcó.)

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques.

Puis vous redoutèrent plus que grue faucon.

Substant. Mas si m pren duptars e paor.

Gaucelm Faidit: Pus vey reverdir.

Mais si douter et peur me prend.

ANC. FR. Que li poples de tutes terres apprenged tei è tun num duter.

Anc. trad. des liv. des Rois, fol. 92. 

Se desplaire ne vous doubtoye, 

Voulentiers je vous embleroye.

Charles d'Orléans, p. 77. 

ANC. CAT. Duptar. CAT. MOD. Dubtar. (N. E. O sea, que el verbo occitano duptar, doptar es diferente al catalán antiguo duptar, moderno dubtar. 

¡Ja ja ja, Raynouard, qué cachondo eras!)

ESP. Dudar. PORT. Duvidar. IT. Dottare. 

(chap. dudá: dudo, dudes, dude, dudem o dudam, dudéu o dudáu, duden; dudat, dudats, dudada, dudades.)

2. Dopte, Dupte, s. m., lat. dubium, crainte, doute.

Tan vos am leyalmens,

Ferms, de dopte partitz.

Giraud de Calanson: El mon non.

Tant je vous aime loyalement, ferme, séparé de doute. 

Loc. Sas es de cors, non i a dopte.

(chap. Sano está de cos, no ña (cap) duda. La llengua ocsitana tamé fa aná lo “pas” a la negativa, com lo fransés y lo dialecte catalá; lo omitixen per a intentá que no se noto tan que es un dialecte del ocsitá.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Est sain de corps, il n'y a pas doute.

Adv. comp. Ses tot dupte, podem conoisxer que las lurs armas son cologadas en lo celestialh regne. Philomena.

(chap. Sense cap duda, podem coneixe que les seues almes están colocades al selestial reino, regne.)

Sans aucun doute, nous pouvons connaître que les leurs âmes sont colloquées dans le céleste royaume. 

ANC. FR. Si je ne l'ose désobéir

Pour doubte de le courroucer.

Charles d'Orléans, p. 35.

Luy disoient qu'il y avoit très grand péril pour la doubte des François.

Monstrelet, t. I, fol. 47.

ANC. CAT. Dupte. CAT. MOD. Dubte. (N. E. O sea, el occitano dopte, dupte, es en catalán antiguo dupte, y moderno dubte; el paso de p a b y al contrario es más antiguo que los caminos romanos.)

ESP. Duda. PORT. Duida. IT. Dubbio, dotta. (chap. duda, dudes.)

3. Doptor, s. f., crainte.

Ab paor e ab doptor.

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 26.

Avec peur et avec crainte.

4. Doptansa, Duptansa, s. f., doute, crainte, incertitude.

Mas greu veiretz fin' amansa

Ses paor e ses doptanza.

B. de Ventadour: Ab joi.

Mais vous verrez difficilement pur amour sans peur et sans crainte.

Adv. comp. Dirai vos senes duptansa.

Marcabrus: Dirai vos. 

Je vous dirai sans crainte.

Roma, veramen

Sabem senes duptansa.

G. Figueras: Sirventes vuelh. 

Rome, vraiment nous savons sans doute. 

ANC. FR. Por la tremor et por la dotance de l'empereor Alexis.

Ville-Hardouin, p. 56.

Que jà de mort éust dotance.

Roman du Renart, t. II, p. 77.

Qu'ils n'ayent point de douptance à vous dire la vérité.

Monstrelet, t. 1, fol. 22. 

ANC. CAT. Doptansa, duptansa.

(N. E. O sea, que el occitano doptansa, duptansa, es en catalán doptansa, duptansa, y Raynouard considera el catalán como una lengua diferenciada. Jodó, el vallisoletano o el alustantino serían lenguas diferenciadas del castellano, siguiendo este mismo criterio.

Creo que Raynouard patinó de verdad en este lexique roman; a no ser que manipulasen sus textos desde su muerte, 27 de octubre de 1836, hasta la edición, publicación de este tomo, en 1844. Esos años había mucho movimiento catalanista, lo que conocemos como renaixença.
Aún faltaba bastante para la gramática de laboratorios Pompeyo Fabra y para el adoctrinamiento post Jordi Pujol Soley.)

Carta, Josep Tarradellas, La Vanguardia, 1981

ANC. ESP. Dudanza. IT. Dottanza.

5. Doptamen, s. m., doute, incertitude.

De la mort d'Artus, sai per que n'es doptamentz.

P. de Corbiac: El nom de.

De la mort d'Artus, je sais pourquoi il en est incertitude.

ANC. FR.

Pur ces siens messagiers estes en dutement.

Roman de Horn, fol. 10.

6. Dubietat, s. f., lat. dubietatem, doute.

So nostres istruidors en dubietat.

(chap. literal. Són los nostres instruidós en duda.)

Eluc. de las propr., fol. 13.

Sont nos maîtres en doute.

ANC. ESP. Dubiedad.

7. Dubitatio, s. f., lat. dubitatio, doute, hésitation, incertitude.

Tota dubitatio que endevengues entre las dichas parts.

Tit. de 1270, de la famille Gasc.

Toute incertitude qui surviendrait entre les dites parties.

Dubitatios es cant hom dupta d'una cauza que pot esser appellada per dos vocables. Leys d'amors, fol. 147.

(chap. Insertitut, duda, indessisió, es cuan se (hom) dude de una cosa que pot sé dita per dos paraules, noms.)

Le doute c'est quand on est incertain d'une chose qui peut être appelée de deux noms.

CAT. Dubitació. ESP. Dubitación. IT. Dubitazione.

8. Dubitatiu, adj., lat. dubitativus, douteux, dubitatif.

Que dubitatiu,

O son dubitativas.

Leys d'amors, fol. 77 et 26. 

QUE dubitatif.

Ou elles sont dubitatives.

ESP. IT. Dubitativo. (chap. vore dudós aquí deball.)

9. Doptos, adj., douteux, incertain, craintif.

De so don ieu soi doptos 

Me diatz vostr' entendensa.

T. de Giraud et de Guillaume: De so don.

De ce dont je suis douteux que vous me disiez votre opinion.

Mas tant a 'lh cor van e duptos

Qu'eras l'ai, eras no l'ai ges.

(chap. Pero ella té lo cor tan (vano) vanidós y dudós, insert, que ara 'l ting, ara no 'l tinc. Escric tinc y ting perque la c final a vegades se suavise, com sanc, sang, vinc, ving, sinc, sing, banc, bang, etc. Ñan pobles aon se pronunsie encara mol claramén, com a Aiguaiva, Aiguaviva. Baixéu les coquetes, baixéu lo vi blanc, baixéu a Mengana sentada en un banc.

A Beseit se diríe: baixéu les casquetes, baixéu lo vi blang o blanc, baixéu a Fulana assentada a un bang o banc.)

B. de Ventadour: Ja mos chantars.

Mais elle a le coeur si vain et incertain que tantôt je l'ai, tantôt je ne l'ai pas.

Espaorditz e duptos de venir vays Narbona. Philomena.

(chap. Acollonit, atemorit, temorico y dudós de vindre cap a Narbona; paor, paó, po, temó, encara se diu, pero no sé si algú diu espaordit o paregut.)

Épouvantés et craintifs de venir vers Narbonne.

ANC. FR. Estiez vos de ceo dotos. 

B. de Sainte-Maure, Chr. des ducs de Norm., fol. 99.

CAT. Dubtos (sic). ESP. Dudoso. PORT. Duvidoso. IT. Dottoso.

(chap. Dudós, dudosos, dudosa, dudoses.)

10. Doptosamen, adv., douteusement. 

Mas en parlan doptosamen.

(chap. Pero parlán dudosamen.)

L'arbre de Batalhas, fol. 134.

Mais en parlant douteusement.

ESP. Dudosamente.

11. Duptador, s. m., lat. dubitator, craintif, timide. 

Tan duptadors eran elhs e sos compagnos. Philomena.

(chap. Tan temoricos, timits, eren ells y sons compañs; dudadós no se fa aná.)

Eux et ses compagnons étaient tellement craintifs.

Quan pens de vos, tem lauzengeiras gens

Que fan amans temens e duptadors.

P. Imbert: Eras pus vey. 

Quand je pense de vous, je crains les gens médisants qui rendent les amants timides et craintifs. 

ANC. FR. Sages et pros et bons dotière.

Roman de Brut, p. 186.

12. Redoptar, v., redouter.

Qui se glorifia en sa richeza, redopta paubreira.

Trad. de Bède, fol. 71.

Qui se glorifie en sa richesse, redoute pauvreté. 

Part. pas. Ayssi cum Karles Maynes que tant fo reduptatz.

Roman de Fierabras, v. 37. 

Ainsi comme Charlemagne qui fut tant redouté.

ANC. FR. Por ce que redot cel meschief.

Fables et cont. anc., t. I, p. 345. 

El nom de molt redoubtet et poisant signor. 

Tit. de 1255. Carpentier, Hist. de Cambrai, p. 28.

ANC. IT. Ridottare.

Alberti, dans son Dizionario universale, etc., dit sur ce mot:

Provenzalismo oggidì inusitato come i suoi derivati, sebbene frequente presso alcuni antichi e spezialmente i villani.

13. Reduptansa, s. f., puissance, force. 

Escomovemens de las reduptansas de las terras.

Calendrier provençal. 

Agitations des puissances des terres.

14. Redoptable, Redotable, adj., redoutable, vénérable.

Lo rey nostre... Redotable senhor.

(chap. Lo rey nostre... venerable siñó.)

Registres des états de Provence de 1401.

Le roi notre... redoutable seigneur.

Lo redoptable payre en Christ, etc.

Tit. de 1309. DOAT, t. XLII, fol. 90.

Le redoutable père en Christ, etc.

IT. Ridottabile.

domingo, 21 de enero de 2024

Lexique roman; Climax - Coart

Climax, s. f., lat. climax, gradation, figure de rhétorique.

Climax est gradatio cum ab eo verbo quo sensus superior terminatur, inferior incipit, ac dehinc quasi per gradus dicendi ordo servatur, ut est illud Africani: Ex innocentia nascitur dignitas; ex dignitate honor; ex honore imperium; ex imperio libertas.

Isidor. Orig., II, 21.

Climax es gradatios so es cant hom procezish de gra en gra.

Leys d'amors, fol. 130.

Climax est gradation, c'est-à-dire quand on procède de degré en degré.


Clin, adj., lat. clinatus, incliné, courbé.

S'us paupres hom emblava un lansol,

Laires seria, et iria cap cli.

P. Cardinal: Prop a guerra.

Si un pauvre homme volait un linceul, il serait voleur, et irait tête courbée.

Vau de talan embroncx e clis,

Si que chans ni flors d'albespis

No m valon plus qu'iverns gelatz.

G. Rudel: Lanquan li jorn.

Je vais triste et courbé de désir, tellement que ni chant ni fleur d'aubépines ne me valent plus qu'hiver gelé.

IT. Chino.

2. Clinar, v., lat. clinare, courber, baisser.

Aquelh orguelh li te tro qu'el cap clina,

Que ve sos pes.

Rambaud de Vaqueiras: No puesc saber.

Cet orgueil lui tient jusqu'à ce qu'il baisse la tête; de manière qu'il voit ses pieds.

Si clinava cent vetz

De ginolz al sepulcre on sans Caprasis es.

V. de S. Honorat.

Il se courbait cent fois à genoux au sépulcre où est saint Capraise.

ANC. FR. Qant vint au leu ses cornes cline.

Roman du Renart, t. 1, p. 238.

Qu'il s'aprestent des murs miner

Pour tout faire à terre cliner.

G. Guiart, t. 1, p. 49.

Tuit clinoient sur les arçons.

Fabl. et cont. anc., t. I, p. 197.

Mais je clinai vers l'amour à parfin.

Forcadel, p. 116.

ANC. IT. Clinare. IT. MOD. Chinare.

3. Aclis, adj., lat. acclinis, soumis, enclin.

Qu'ieu me rancur d'amor e de m'amia

A cui aurai loncx temps estat aclis.

Pons de la Garde: Sitot non ai.

Que je me plains d'amour et de mon amie à qui j'aurai été long-temps soumis.

Pero mos cors es aclis

Vas lieys on qu'ieu sia.

Peyrols: Quoras que.

Pourtant mon coeur est enclin vers elle où que je sois.

Paratges es vas amors aclis.

Arnaud de Marueil: Anc vos.

Noblesse est soumise à l'amour.

ANC. FR. Car tous cis mons vous est aclins.

Roman du comte de Poitiers, v. 40.

Li esquier me sunt aclin.

G. Gaimar, poëme d'Haveloc, v. 279.

4. Aclinamen, s. m., lat. clinamen, soumission.

Cui tug l'ome del mon feron aclinamens.

P. de Corbiac: El nom de.

A qui tous les hommes du monde firent soumission.

5. Aclinar, v., lat. acclinare, incliner, rendre hommage.

Mas Fransa, Peitau e Beriu

Aclin' a un sol seignoriu.

Marcabrus: Emperaire.

Mais France, Poitou et Berri rend hommage à une seule domination.

Pois tota genz l'aclina.

G. de Berguedan: Quan vei lo.

Puisque toute gent lui rend hommage.

Qu'a cel qu'a Deu s'aclina.

B. Zorgi: Ben es adreigz.

Qu'à celui qui rend hommage à Dieu.

ANC. FR.

Un poi s'est aclinée, car le chief avoit vuit.

Roman de Berte, p. 54.

6. Enclin, adj., lat. inclinis, enclin, courbé, soumis.

Ara vauc embroncs et enclis.

Aimeri de Bellinoi: Ara m'agr'ops.

Maintenant je vais triste et incliné.

Adoncx lo prosoms cay enclins,

E requer li mot humilment.

V. de S. Honorat.

Alors le prud'homme tombe incliné, et le requiert très humblement.

ANC. ESP. Presentó la al rey con el inoio enclino. (N. E. inoio : genoll, ginoll, genoill, etc, genus : rodilla, de rótula.)

Poema de Alexandro, cop. 2449.

ANC. CAT. Enclin.

7. Enclinamen, Inclinament, s. m., lat. inclinamentum, inclination, penchant.

Cors benignes sobremunta e vens totas malas costumas e mals vicis e mals inclinamens. V. et Vert., fol. 58.

Coeur bénin surmonte et vainc toutes mauvaises habitudes et mauvais vices et mauvais penchants.

A far mal dona inclinament.

Eluc. de las propr., fol. 227.

Il donne inclination à mal faire.

ANC. CAT. Enclinament. IT. Inchinamento.

8. Enclinacio, Inclinatio, s. f., lat. inclinatio, penchant, inclination,

inclinaison.

Pes non es mas inclinacio de tota res a son natural loc si movent.

Eluc. de las propr., fol. 281.

Le poids n'est que le penchant de toute chose se mouvant vers son lieu naturel. (N. E. Me pregunto si Isaac Newton leyó esto, escrito varios siglos antes de su nacimiento.)

Segon la enclinacio carnal.

L'Arbre de Batalhas, fol. 72.

Selon le penchant charnel.

Contra sa natural enclinacio.

Eluc. de las propr., fol. 1.

Contre son penchant naturel.

Et aquest accens vol tostemps estar entre doas o motas depressios o enclinatios.

Leys d'amors, fol. 9.

Et cet accent veut toujours être entre deux ou plusieurs dépressions ou inclinaisons.

CAT. Inclinació. ESP. Inclinación. PORT. Inclinação. IT. Inclinazione. (chap. inclinassió, inclinassions)

9. Enclesis, s. f., enclésis, transposition de l'accent, terme de grammaire.

Enclesis so es enclinatios que fai enclinar e mudar l'accen de son loc.

Leys d'amors, fol. 11.

Enclésis, c'est une inclinaison qui fait incliner et changer l'accent de sa place.

10. Enclinar, Inclinar, v., lat. inclinare, incliner, courber, abaisser.

Lo cap enclinet e mori.

Passio de Maria.

Il inclina la tête et mourut.

Coma l'arbre qu'es plantatz, de qualque part que lo vens venha, lo fa inclinar. Liv. de Sydrac, fol. 87.

Comme l'arbre qui est planté, de quelque part que le vent vienne, il le fait incliner.

Nos non podem relevar aquelhs que son cazutz, si nos non inclinam vas els. V. et Vert., fol. 61.

Nous ne pouvons relever ceux qui sont tombés, si nous ne nous courbons vers eux.

Fay enclinar e mudar l'accent de son loc.

Part. prés. Las dichas encleticas enclinant a se, so es sobre lor meteysshas, l'accent principal.

Leys d'amors, fol. 11.

Fait incliner et changer l'accent de son lieu.

Lesdites enclétiques inclinant à elles, c'est-à-dire sur elles-mêmes, l'accent principal.

Fig. Ni per pregarias non si deu enclinar.

L'Arbre de Batalhas, fol. 262.

Ni ne se doit abaisser par prières.

Mon regne e ma terra, tot cant a mi s'enclina.

V. de S. Honorat.

Mon royaume et ma terre, tout ce qui s'abaisse devant moi.

Loc. Inclina t'aurelia al paubre.

Trad. de Bède, fol. 66.

(chap. Inclina la teua : ta: orella al pobre.)

Incline ton oreille vers le pauvre.

ANC. FR. Li vilains l'en a encliné.

Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 387.

Et n'ay encore résolu quelle part je doibve encliner.

Rabelais, liv. IV, nouv. prol.

ANC. CAT. Enclinar. ESP. PORT. Inclinar. IT. Inchinare. (chap. incliná, inclinás: yo me inclino, inclines, incline, inclinem o inclinam, inclinéu o inclináu, inclinen.)

11. Decli, s. m., déclin, décadence.

Desviat de son cami

Jovens que torn a decli.

Marcabrus: Dirai.

L'amabilité déviée de son chemin qui tourne en décadence. (N. E. Jovens : juventud, juventut, jeunesse, ¿pero amabilidad?)

E tornet amor en decli.

Raimond de Miraval: Ben aia 'l.

Et tourna amour en décadence.

IT. Dichino.

12. Declinamen,  s. m., inclinaison.

Del declinamen del firmamen ela si remuda la montansa d'una palma.

Liv. de Sydrac, fol. 72.

De l'inclinaison du firmament elle se remue le montant d'une palme.

IT. Dechinamento.

13. Declinatio, Declinazo, s. f., lat. declinatio, déclinaison.

Segon romans nos no havem declinatio.

Leys d'amors, fol. 57.

Selon le roman nous n'avons pas de déclinaison.

Tres declinazos sun. Gram. Prov.

Trois déclinaisons sont.

CAT. Declinació. ESP. Declinación. PORT. Declinação. IT. Declinazione. (chap. Declinassió, declinassions, v. decliná: declino, declines, decline, declinem o declinam, declinéu o declináu, declinen.)

14. Declinable, adj., lat. declinabilis, déclinable.

Las autras IV partz no declinablas. Leys d'amors, fol. 43.

Les autres quatre parties non déclinables.

CAT. ESP. (chap.) Declinable. IT. Declinabile.

15. Declinatori, adj., déclinatoire.

Exception declinatoria non ha loc.

Fors de Bearn, p. 1082.

L'exception déclinatoire n'a pas lieu.

PORT. IT. Declinatorio. (ESP. Declinatoria, declinatorio, término legal.)

16. Declinar, v., lat. declinare, t. de grammaire, décliner.

Per grammatica sai parlar latinamens, declinar e construire.

(chap. literal: Per la gramática sé parlá latín o llatí, decliná y construí.)

P. de Corbiac: El nom de.

Je sais parler latin, décliner et construire par grammaire.

- Indiquer.

Cel qui de mon chan devina

So que chascus moz declina. (N. E. moz : motz : mots : paraulas)

Marcabrus: Per savi 'l tenc.

Celui qui devine de mon chant ce que chaque mot indique.

- Abaisser, incliner.

Si declina de l'autra part de la montansa d'una palma.

Liv. de Sydrac, fol. 72.

S'abaisse de l'autre côté du montant d'une palme.

Part. prés. Apostema a negror declinant.

Trad. d'Albucasis, fol. 28.

Apostème inclinant à noirceur.

ANC. FR. Ausi est de la meschine

Qui de sa beauté se décline.

Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 356.

Ils fuyent et déclinent ceux-là comme gens de mauvais affaire.

Amyot, Trad. de Plutarque, Mor., t. II, p.313.

CAT. ESP. PORT. Declinar. IT. Declinare.

17. Reclinar, v., lat. reclinare, reposer, incliner.

Mas, ieu non ay luoc, ses duptar,

On puesca mon cap reclinar.

(chap. literal: Pero, yo no ting cap puesto, lloc, sense dudá, aon puga mon : lo meu cap recliná. v. recliná: reclino, reclines, recline, reclinem o reclinam, reclinéu o reclináu, reclinen.)

Brev. d'amor, fol. 85.

Mais, sans douter, je n'ai lieu où je puisse reposer ma tête.

ANC. FR. Puis l'enveloppe avec linges honnestes

Le reclinant où repaissent les bestes.

Fouqué, Vie de J.-C, p. 52.

CAT. ESP. PORT. Reclinar. IT. Reclinare.


Clipse, Eclipsis, Esclipses, s. m., lat. eclipsis, éclipse.

De que veno li clipse? - Dieus establi tres manieras de clipses.

En cela ora ve lo clipses de la lhuna.

Liv. de Sydrac, fol. 51 et 52.

De quoi viennent les éclipses? - Dieu créa trois sortes d'éclipses.

En cette heure vient l'éclipse de la lune.

Aquest defalhimens deriers,

Segon los naturals escrigz,

Eclipsis del soleilh es digz.

Brev. d'amor. fol. 31.

Cette défection dernière, selon les écrits naturels, est dite éclipse de soleil.

Esclipses de solelh es... que lo solelhs ane e la via de la lhuna.

Liv. de Sydrac, fol. 52.

Éclipse de soleil est... que le soleil aille en la voie de la lune.

ANC. CAT. Eclipsis. CAT. MOD. ESP. PORT. (chap.) Eclipse. IT. Eclisse.

- Ellipse, figure de grammaire.

Eclypsis est defectus dictionis, in quo necessaria verba desunt, ut: 

Cui pharetra ex auro; deest enim erat. Isidor., Orig, I., 33.

Et aysso pot se far per una figura appelada eclipsis.

Eclipsis vol dire defalhimens de paraulas necessarias lasquals son entendudas, jaciaysso que no sian dichas ni expressadas.

Leys d'amors, fol. 72 et 107.

Et ceci peut se faire par une figure appelée ellipse.

Ellipse veut dire manque de paroles nécessaires, lesquelles sont entendues, quoiqu'elles ne soient dites ni exprimées.

CAT. Elipsis. ESP. Elipse (elipsis). PORT. Ellipse. IT. Ellissi.

2. Eclipsar, Eclipciar, v., éclipser.

Per interpozicio de la terra entre si e'l solelh, la luna eclipsa.

(chap. Per interpossisió de la terra entre sí (ella mateixa) y 'l sol, la lluna eclipse.) 

Eluc. de las propr., fol. 117.

Par interposition de la terre entre elle et le soleil, la lune éclipse.

Part. pas. Lo solelh fo eclipciatz o escurzitz.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 160.

Le soleil fut éclipsé ou obscurci.

CAT. ESP. PORT. Eclipsar. IT. Ecclissare.

3. Eclipsatiu, adj., éclipsatif, ayant vertu d'éclipser.

Per sa interpozicio entre nos e 'l solelh es del solelh eclipsativa.

Eluc. de las propr., fol. 117.

Par son interposition entre nous et le soleil elle est éclipsative du soleil.

4. Ecliptic, adj., lat. eclipticus, écliptique.

En la linha dita ecliptica. Eluc. de las propr., fol. 117.

(chap. A la línia dita eclíptica.)

En la ligne dite écliptique.

ESP. (eclíptico, eclíptica.) PORT. Ecliptico.


Clisteri, s. m., lat. clysterium, clystère.

Et si pacient ha dur ventre, prenga clisteri.

Coll. de recet. de médecine en prov. 

Et si le malade a le ventre dur, qu'il prenne un clystère.

Clisteri ministrar.

Eluc. de las propr., fol. 81.

Administrer un clystère.

ESP. Clister. PORT. Clistel. IT. Clistero.

2. Cristeri, s. m., clystère.

Li fo aministratz I cristeri, mas el era tot verenos.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 190.

Il lui fut administré un clystère, mais il était tout empoisonné.

CAT. Cristeri. ESP. Crister. PORT. Cristel. IT. Cristero.

3. Clisterizacio, s. f., clystérisation, action de clystériser.

Clisterizacio de la vessica.

(chap. vejiga : bufeta; clisterisassió seríe en chapurriau.)

Trad. d'Albucasis, fol. 31.

Clystérisation de la vessie.


Cloca, s. f., bas lat. cloca, cloche.

On lit dans un capitulaire de Charlemagne, sous l'an 789, art. 18:

Ut clocas non baptizent.

Baluze. Capit. reg. Fr., t. I, col. 244.

Mais il paraît que ce mot venait des langues du Nord: dans l'anglo-saxon, clugga; dans la langue galloise, cloch, signifient cloche. (alemán actual Glocke, antiguo Glogge y más variantes, ver https://de.wiktionary.org/wiki/Glocke. De ahí viene EN. Clock; reloj.)

Voyez Vossius, de Vit. Serm., p. 5, 230, 806. Leibnitz, p. 108.

A la gleysa s'en van...

Sonan clocas e sens. (N. E. sens : seny, senys : seing, seings : señ, señs)

V. de S. Honorat.

S'en vont à l'église... sonnent les cloches et les seings.

Fig. - Appel, invitation.

Tant en dona a sos homes com far so dec 

Que anc puis us a sa clocha no lhi falhec.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 12.

Il en donne à ses hommes autant qu'il dut le faire, de manière qu'oncques depuis un seul ne lui manqua à son appel.

2. Clos, s. m., cloche.

Dels clochiers art lo fust, e cha lo clos.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 73.

Brûle le bois des clochers, et la cloche tombe.

3. Cloquier, Clochier, Cluchier, s. m., clocher, donjon.

Gran tempesta que met a terra los grans albres per los boscatges e

derroca las tors e los cloquiers e los grans pons.

(chap. Gran tronada que tire anterra los grans abres per los bosques y derroque, tombe, les torres y los campanaris y los grans pons. En provensal a vegades ya no se escribíe la t de pont, ponts, pon, pons, com passe en datres paraules, fon, fons.)

V. et Vert., fol. 9.

Grande tempête qui met à terre les grands arbres dans les bois et renverse les tours et les clochers et les grands ponts.

Lhivratz lhi cluchiers e murs e tors.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 4-

Livrez-lui donjons et murs et tours.

Loc. En vostre clochier

Par que aia columbier.

(chap. Al vostre campanari pareix que ñague un colomá)

T. de Bonnefoi et de Blacas: Seign 'En.

En votre donjon il paraît qu'il y ait colombier.

4. Cloquar, v., sonner.

Cloquar la campana per venir a la dicha messa.

Tit. de 1433, Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 238.

Sonner la cloche pour venir à ladite messe.


Cloquiar, v., glousser.

Cloquian et rauquian; amor, tant cum pot, lor mostra.

Part. prés. Votz de gallina cloquian.

Eluc. de las propr., fol. 146.

Elles gloussent et crient d'un cri rauque; l'amour leur montre, autant qu'il peut.

Voix de poule gloussant.

CAT. ESP. Cloqueiar. (ESP. Cloquear, dicho de la gallina clueca, hacer cloc-cloc.)


Clot, s. m., creux, enfoncement.

Las solas dels pes, e 'ls clotz de las mas.

(chap. Les plantes (soles) dels peus, y los clots de les mans.)

Eluc. de las propr., fol. 81.

Les plantes des pieds, et les creux des mains.

CAT. (chap.) Clot. (N. E. ¿Cómo se decía y escribía en catalán pre Pompeyo Fabra “Las solas dels pes, e 'ls clotz de las mas.”?

Las solas (plantas) dels peus, e – y griega - 'ls clots de las mans.)


Clueys, s. m., bluet.

Joseph anet cuyllir de clueys

Et un serpent fez li enueys

Qu'el mordet.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

Joseph alla cueillir des bluets et un serpent qui le mordit lui fit chagrins.


Coa, Coda, Coza, s. f., lat. cauda, queue.

Per la coa 'l pres N'Ermessen,

E tira 'l cat escoyssen.

Le Comte de Poitiers: En Alvernhe.

Dame Ermessinde le prend par la queue, et tire le chat qui écorche.

Ha cors de femma e coda de peysso. V. et Vert., fol. 23.

(chap. Té cos de femella y coa, coga, de peix.)

A corps de femme et queue de poisson.

Liatz a la coza d'un taur,

Degr' esser frustatz.

(chap. literal: Lligat a la coa de un bou (buey, bovis, no, sino taurus), deuríe : hauríe de sé despedassat, espentolat, etc.) 

P. Vidal: Pois ubert.

Lié à la queue d'un taureau, il devrait être mis en pièces.

Tela que aia cap e coha. (N. E. cap e coha : cap i cua, capicúa. 

La i latina como nexo no abunda en los documentos antiguos, como los cartularios de Montpellier; se encuentra más a menudo e, et, incluso la y griega. Capicúa se considera una palabra catalana, son 3, pero la lengua que se hablaba y escribía en Monpeslier, Montpeller, y variantes era la occitana, provenzal, plana lengua romana, rústica romana, rusticae romanae. Los primeros monumentos de esta lengua son del año 842, siglo IX, 9, nueve, para que lo entiendan los catalanistas víctimas del tomàtic.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 39.

(chap. Tela que tingue cap y coa, coga)

Toile qui ait chef et queue.

Loc. Deves la coa ill vir lo fre.

Giraud de Borneil: En sonet.

Je lui tourne le frein vers la queue.

Loc. fig. Pero siei dig parscon ses coa ni ses cap.

P. Bremon Ricas Novas: En la mar.

Pourtant ses paroles paroissent sans queue et sans tête.

Trop ai estatz sotz coa de mouton,

Que non chantei de ma dompna Na sogra.

G. de Berguedan: Trop ai.

(N. E. En Berguedà, Berguedán, como ya sabréis algunos, se hablaba y escribía la lengua occitana: oc, hoc, och, òc : sí.)

J'ai trop été sous la queue de mouton, que je ne chantai de ma dame ma belle-soeur.

ANC. FR. Bec, eles et coe vos faut

Pour vous faire voler en haut.

Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 272.

CAT. Coa, cua. ANC. ESP. Coa. PORT. Cauda. IT. Coda. (chap. coa, coga)

2. Coeta, s. f., nuque. (ESP. Cogote, nuca; chap. clatell, nuca.)

Entro al notz de la coeta.

Trad. d'Albucasis, fol. 39.

Jusques au noeud de la nuque.

3. Caudat, adj., à queue, plat, en parlant des vers qui riment deux à deux.

Li primier quatre verset son crozat e li derrier caudat.

Leys d'amors, fol. 31.

Les quatre premiers vers sont croisés et les derniers plats.

4. Capcaudat, Capcoat, adj., enchaîné, enlacé; s'est dit des mots rimés, qui, de la fin du précédent vers, passent au commencement du suivant.

De las coblas capcaudadas en autra maniera dichas capcoadas.

Capcaudadas, quar en aquela acordansa que la una finish comensa l'autra. Leys d'amors, fol. 30.

Des couplets enchaînés en autre manière dits enlacés.

Enchaînés, car en cet accord que l'un finit, l'autre commence.

5. Acoatar, v., unir, acointer.

Ailas! tan mal si barata

Drutz c' ab vieilla s'acoata.

Ogiers: Era quan.

Hélas! si mal trafique le galant qui s'unit à une vieille.

Qui ab amor pren barata

Ab diable s'acoata.

Marcabrus: Dirai vos.

Qui prend marché avec l'amour, s'unit au diable.

ANC. FR. Nous n'avons pas fait marché, en nous mariant, de nous tenir continuellement accoüez l'un à l'autre.

Essais de Montaigne, L. III, ch. 9.

IT. Accodare. (ESP. Coda, del italiano coda : cola. Término musical.)

6. Concoa, s. f., concubine. (chap. concubina, concubines.)

Li fil leial devon noirir aquels fils de la concoa, ad estima d'un pros hom.

Trad. du Code de Justinien, fol. 52.

Les fils légitimes doivent nourrir ces fils de la concubine, selon l'estimation d'un prud'homme.

7. Concoeira, s. f., concubine.

El sabis Salomos... fo enconpres per las concoeiras.

Non solamen las apertas putas mas las concoeiras.

Trad. de Bède, fol. 41 et 40.

Le sage Salomon... fut entrepris par les concubines.

Non seulement les prostituées publiques mais les concubines.


Coagulacio, s. f., lat. coagulatio, coagulation.

Coagulacio de fractura... Se acosta a la coagulacio de la carn.

Trad. d'Albucasis, fol. 56 et 58.

Coagulation de fracture... S'unit à la coagulation de la chair.

CAT. Coagulació. ESP. Coagulación. PORT. Cogulação (Coagulação). IT. Coagulazione. (chap. coagulassió, coagulassions. v. coagulá: collá, FR. cailler; de ahí la collada, cuajada en castellá; son verbos que se fan aná sobre tot en unes persones o impersonal. Se colle, se coagule. Coagulat, coagulats, coagulada, coagulades, collat, collats, collada, collades.)

2. Coagular, v., lat. coagulare, coaguler, cailler.

Part. pas. Per so que sia coagulada la extrictura... aderesca e sia coagulada.

Trad. d'Albucasis, fol. 64 et 41.

Afin que la ligature soit coagulée... s'attache et soit caillée.

CAT. ESP. PORT. Coagular. IT. Coagulare.


Coana, s. f., coane, panier d'osier.

Non puescan pescar ab trayssa ni ab coanas.

(chap. literal: No puguen peixcá (ni) en traílla ni en coanes.

La coana es com una sistellacanasta, de vimevímec, com un cartócartró.)

Tit. de 1279. DOAT, t. CXLVII, fol. 13.

Ne puissent pêcher avec traine ni avec paniers d'osier.

Ne puissent pêcher avec traine ni avec paniers d'osier.

Coar, v., lat. incubare, couver.
Can la perditz a post sos huous... ven autra perditz qu'els li pana, e
'ls cobri e 'ls coa e 'ls noiritz. Naturas d'alcuns auzels.
Quand la perdrix a pondu ses oeusf (oeufs)... vient une autre perdrix qui les lui dérobe, et les couvre et les couve et les nourrit.

LO CANT DE LA PERDIU

Par ext. Amors es com la beluga
Que coa 'l fuec en la suga.
Marcabrus: Dirai vos.
Amour est comme l'étincelle qui couve le feu dans la suie.
Loc. Autre tezaur non pretz un ov coat.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 204.
Je ne prise un autre trésor un oeuf couvé.
Fig. Si com dis Elimans, I trobayres, els verses de la Mort:
Levatz de vos chuflas e gabs;
Car tals me coa sotz sos draps
Que cuia esser fortz e sas.
V. et Vert., fol. 49.
Comme dit Elinand, un trouvère, dans les vers de la Mort: Otez de vous moqueries et railleries; car tel me couve sous ses draps qui croit être fort et sain.
Tot atressi col estros per natura
Que, de son huou, gardan lo fai coar.
Pierre Espagnol: Entre que.
Tout de même comme l'autruche par son naturel qui, au sujet de son oeuf, le fait couver en le regardant.
ANC. FR. Laissiez vos cifles et vos gas,
Tex me cove desos ses dras
Qui cuide estre tos fors e sains.
CAT. Covar. IT. Covare. (ESP. incubar; chap. cobá, en b, perque al latín se escriu en b, incubare: incubá : cobá: cobo, cobes, cobe, cobem o cobam, cobéu o cobáu, coben.)
2. Coador, s, m., qui couve, couveur.
De uous estranhs es coador.
(chap. De ous extrañs es cobadó; cobadora, cobadós, cobadores.)
Eluc. de las propr., fol. 146.
Il est couveur d'oeufs étrangers.

Coarctar, Coartar, v., lat. coarctare, comprimer, étreindre. 
Aministra sutura o coarta las labras.
Part. pas. Per ventositat coarctada.
Trad. d'Albucasis, fol. 41 et 28.
Administre suture ou comprime les lèvres.
Par ventosité comprimée.
CAT. ESP. PORT. Coartar. IT. Coartare.
2. Coartacio, s. f., lat. coarctatio, pression, resserrement.
Reduzir aquela per la coartacio... am fort coartacio.
Trad. d'Albucasis, fol. 67.
Réduire celle-là par la pression... avec fort resserrement.
ESP. Coartación. PORT. Coartação. IT. Coartazione.

Coart, adj., couard, lâche.
Voyez Muratori, Diss. 26 et 33; Denina, t. III, p. 18.
E s' ilh coart Engles y fan confessios.
P. Bremon Ricas Novas: Pus partit an.
Et si les lâches Anglais y font confession.
Que clama sos vezins coartz.
Pierre d'Auvergne: Chantarai.
Qui proclame ses voisins lâches.
ANC. FR. E li visquens cil de Toarz
Ne fu mie le jour coarz...
Por coart, co dist, le tiendreient.
Roman de Rou, v. 13533 et 12092.
ANC. CAT. Coart. ESP. PORT. Cobarde. IT. Codardo. (chap. cobart, cobard. v. acobardí, acobardís: yo me acobardixco o acobardixgo, acobardixes, acobardix, acobardim, acobardiu, acobardixen.)
2. Coardayre, adj., couard, lâche.
Non issic tal coardayre.
G. de Berguedan: Un trichaire.
Ne sortit tel lâche.
(N. E. coardayre, trichaire, issic, así se escribía en Berguedà)
3. Coardia, s. f., lâcheté, couardise.
Quan Dieus dira: Fals, ples de coardia,
Per vos fui mortz e batutz malamen.
(chap. literal: Cuan Deu dirá: Falsos, plens de cobardía, per vatros o vatres vach sé mort y batut malamén.)
Pons de Capdueil: Era nos sia.
Quand Dieu dira: Faux, pleins de couardise, je fus mis à mort et malement battu pour vous.
No y aia coardia fayta ni perpensada.
Roman de Fierabras, v. 4410.
Qu'il n'y ait lâcheté faite ni pourpensée.
CAT. ESP. (chap. cobardía) PORT. Cobardia. IT. Codardia.

sábado, 11 de diciembre de 2021

Adiós, Cordera. Clarín.

Adiós, Cordera.

Leopoldo Alas, Clarín.

(Lo texto del llibre de Clarín no sirá igual que este)

¡Ne eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.


¡Ne eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.

Lo prat (el prao) Somonte ere un retall triangulá de vellut verd estés, com un penjoll, costa aball per la lloma. Un dels seus anguls o racons, lo inferió o de mes aball, lo despuntabe lo camí de ferro de Oviedo a Gijón. Un poste del telégrafo, plantat allí com a pendó de conquista, en les seues tassetes blanques y los seus arams paralelos, a la dreta y esquerra o zurda, representabe pera Rosa y Pinín lo ample món desconegut, misteriós, temible o acollonán, eternamen ignorat. Pinín, después de pensássu mol, cuan a forsa de vore díes y díes lo poste tranquil, inofensiu, campechano, en ganes, sense cap duda, de aclimatás a la aldea y paréixes tot lo possible a un abre sec, va aná atrevinse en ell, va portá la confiansa al extrem de abrassás al barró y pujá hasta prop dels arams.
Pero may arribabe a tocá la porcelana de dal, que li recordabe les tassetes que habíe vist a la rectoral de Puao. Al vores tan prop del misteri sagrat li acometíe un pánic de respecte, y se dixabe rellissá depressa hasta entropessá en lo césped.
Rosa, menos audás, pero mes enamorada de lo desconegut, se contentabe en arrimá la orella al poste del telégrafo, y minuts, y hasta cuarts de hora, sels passabe escoltán los formidables rumós metalics que lo ven arrencabe a les fibres del pi sec en contacte en lo aram. Aquelles vibrassions, a vegades intenses com les del diapassón, que aplicat al oít pareix que cremo en lo seu vertiginós pols, eren pera Rosa los papés que passaben, les cartes que se escribíen per los fils, lo lenguaje incomprensible que lo ignorat parlabe en lo ignorat; ella no teníe cap curiosidat pera entendre lo que los de allá, tan lluñ, los díen als de l'atra punta del món. ¿Y qué li importabe o fotíe? Se interessabe sol pe'l soroll per lo soroll mateix, pe'l seu timbre y lo seu misteri.

La Cordera, mol mes formal que los seus compañs, verdat es que relativamen, de edat tamé mol mes madura, se absteníe de tota comunicassió en lo món sivilisat, y mirabe de lluñ lo poste del telégrafo com lo que ere pera ella efectivamen, una cosa morta, inútil, que no li servíe sisquera pera rascás. Ere una vaca que habíe vixcut mol. Assentada hores y hores, pos, experta en pastures, sabíe aprofitá lo tems, meditabe mes que rumiabe, gosabe del plaé de viure en pas, deball del sel gris y tranquil de la seua terreta, com qui alimente l'alma, que tamé ne tenen los brutos; y si no fore profanassió, podríe dis que los pensamens de la vaca matrona, plena de experiensia, habíen de paréixes tot lo possible a les mes sossegades y doctrinals odes de Horacio.

Assistíe als jocs dels pastorets encarregats de llindala, com una agüela. Si puguere, sonriuríe al pensá que Rosa y Pinín teníen per missió al prat cuidá de que ella, la Cordera, no se extralimitare, no se ficare per la vía del ferrocarril ni saltare a la heredat veína (Zaornín per ejemple, que es de un atra novela del mateix autó).
¡Qué habíe de saltá ribassos ni margens! ¡Qué se habíe de ficá per la vía!

Pasturá de cuan en cuan, no mol, cada día menos, pero en atensió, sense pedre lo tems en eixecá lo cap per curiosidat tonta, trián sense dudá los millós mossets, y después assentá los cuartos trasseros en delissia, a rumiá la vida, a gosá lo delit y delissies del no patí; tot lo demés eren aventures perilloses. Ya no sen enrecordabe de cuan li habíe picat la mosca.

"Lo xatu (lo bou), los brincos alocats per los prats abán... ¡tot alló parabe tan lluñ!"

Aquella pas sol se habíe estorbat los díes de proba de la inaugurassió del

ferrocarril. La primera vegada que la Cordera va vore passá lo tren se va abalotá, se va torná loca. Va saltá la valla de lo mes alt del Somonte, va corre per los prats llindans, y lo terror li va durá mols díes; renovanse, mes o menos violentamen, cada vegada que la máquina assomabe per la trinchera veína. Poc a poc se va aná acostumán al estrépit inofensiu. Cuan se va convense de que ere un perill que passabe, una catástrofe que amenassabe sense fe mal, va reduí les seues precaussions a ficás a cuatre potes y a mirá de frente, en lo cap eixecat, al formidable monstruo; mes abán no fée mes que mirál, sense alsás, en antipatía y desconfiansa; va acabá no mirán al tren.

A Pinín y Rosa la novedat del ferrocarril los va produí impressions mes agradables y persistens. Si al prinsipi o escomensamén ere una alegría loca, algo mesclada de temó superstissiosa, una exitassió ñirviosa, que los fée cridá y fé gestos y pantomimes descabellades, después va sé un recreo passífic, suave, renovat varies vegades al día. Va tardá mol en gastás aquella emossió de contemplá la marcha vertiginosa, acompañada del ven, de la gran serpota de ferro, que portabe a dins tan soroll y tantes castes de gens desconegudes, extrañes, forasteres.

Pero lo telégrafo, lo ferrocarril, tot aixó ere lo de menos: un acsidén passajero que se aufegabe al mar de soledat que rodejabe lo prat Somonte. Desde allí no se veíe cap vivienda humana; allí no arribaben sorolls del món mes que al passá lo tren.

Matíns sense fi, deball dels rayos del sol, a vegades entre lo sumbá dels insectes, la vaca y los chiquets esperaben la proximidat del michdía pera torná a casa. Y después, tardes eternes, de dolsa tristesa silensiosa, al mateix prat, hasta arribá la nit, en lo lucero de la vesprá com a testigo mut a la altura. Rodaben los nugols allá dal, caíen les sombres dels abres y de les peñes a la lloma y al pas de bestiá, se gitaben los muixóns, escomensaben a brillá alguns estrels a lo mes oscur del sel blau, y Pinín y Rosa, los chiquets bessons, los fills de Antón de Chinta, tintada l'alma de la dolsa serenidat ensomiadora de la solemne y seria naturalesa, callaben hores y hores, después dels seus jocs, may massa estrepitosos, assentats prop de la Cordera, que acompañabe lo augusto silensio de tarde en tarde en un blang tintineo de modorra esquella.

An este silensio, an esta calma inactiva, ñabíen amors. Se volíen los dos germáns com dos mitats de una fruita verda, chunits o ajuntats per la mateixa vida, en escasa consiensia de lo que en ells ere diferén, de lo que los separabe; volíen Pinín y Rosa a la Cordera, la vaca agüela, gran, esgroguida, en un cap com una cuna. La Cordera li recordaríe a un poeta la zavala del Ramayana, la vaca santa; la amplitut de les seues formes, la solemne serenidat dels seus pausats y nobles movimens, aire y contornos de ídolo destronat, caigut, contén en la seua sort, mes satisfeta de sé vaca verdadera que deu fals. La Cordera, hasta aon es possible adiviná estes coses, pot dis que tamé volíe als bessons encarregats de apassentala, pasturala.

Ere poc expresiva; pero la passiensia en que los tolerabe cuan jugán ella los servíe de cuixí, de amagatall, de montura, y pera datres coses que ideabe la fantassía dels pastorets, demostrabe tássitamen lo afecte del animal passífic y pensatiu.

Als tems difissils, Pinín y Rosa habíen fet per la Cordera los impossibles de solissitut y convoyamén. No sempre Antón de Chinta habíe tingut lo prat Somonte. Este regalo ere una cosa relativamen nova. Añs atrás la Cordera teníe que eixí a la gramática, aixó es, a pasturá com podíe, a la bona ventura dels camins y sendes de les esquilades y pobres pastures del comú, que tan teníen de vía pública com de pastures. Pinín y Rosa, en tals díes de penuria, la guiaben als millós tossalets, als puestets mes tranquils y menos esquilmats, y la liberaben de les mil injuries a les que están exposades les pobres reses que tenen que buscá lo alimén pels azars de un camí.

Als díes de fam (fame, com diuen allá dal), al corral, cuan lo fenás escassejabe y lo “narvaso” o sostre pera ensostrá lo llit calén de la vaca tamé faltabe, a Rosa y a Pinín los debíe la Cordera mil industries que li suavisaben aquella miseria. ¡Y qué podem di dels tems heroics de la cría y lo assormá, cuan se entablabe la lucha nessessaria entre lo alimén y regalo de la nassió y lo interés dels Chintos, que consistíe en robá de les mamelles de la pobre mare tota la lleit que no fore absolutamen indispensable pera que lo ternero acampare! Rosa y Pinín, an este conflicte, sempre estaben de part de la Cordera, y en cuan ñabíe una ocasió, de amagatontes, soltaben lo ressental mamón, lo vedellet, que, ensegat y abalotat, tossán contra tot, corríe a buscá lo amparo de la mare, que lo albergabe daball del seu ventre, girán lo cap agraída y solíssita, dién, a la seua manera:

- Dixéu als chiquets y als ternerets que vinguen a mí.

Estos recuerdos, estos llassos son dels que no se olviden. Ham de afegí a tot aixó que la Cordera teníe la milló pasta de vaca patidora del món. Cuan se veíe emparellada daball del jou en consevol compañera, fiel a la gamella, sabíe sometre la seua voluntat a la ajena, y hores y hores se la veíe en la servís belcada, lo cap torsut, en incómoda postura, velán de peu mentres la parella de la chunta dormíe an terra.

Antón de Chinta va compendre que habíe naixcut pera pobre cuan va paupá la impossibilidat de cumplí aquell somni dorat seu de tindre un corral propi en dos chuntes per lo menos. Va arribá, grassies a mil estalvis a aforramens, que eren mars de suó y purgatoris de privassions, a la primera vaca, la Cordera. Y no va passá de ahí: antes de pugué comprá la segona o segunda, se va vore obligat, pera pagali atrasos al amo, lo amo de les finques que arrendabe, a portá al mercat aquell tros de les seues entrañes, la Cordera. L'amor de sons fills. Chinta se habíe mort als dos añs de tindre la Cordera a casa. Lo corral y lo llit del matrimoni estaben paret per mich, dienli paret a unes rames de castañé y de cañes de panís. La mare Chinta, mussa de la economía de aquella casa misserable, se habíe mort mirán a la vaca per un boquete de la destrossada tapieta de rames, siñalánla com a salvassió de la familia.
"Cuidéula, es lo vostre sustento", pareixíen di los ulls de la pobra moribunda, que 
se va morí espanada de fam y de treball. Lo amor dels bessons se habíe consentrat en la Cordera; la faldeta, que té lo seu cariño espessial, que lo pare no pot reemplassá, estabe al caló de la vaca, al corral, y allá al Somonte.

Tot aixó u compreníe Antón a la seua manera, confusamen. De la venta nessessaria no se teníe que di ni chut als chiquets. Un dissapte de juliol, al fés de día, de mal humor, Antón va emprendre lo camí de Gijón, conduín a la Cordera dabán d'ell, sense datre atavío que lo collá de la esquella. Pinín y Rosa dormíen. Datres díes habíe de despertals a surriacades. Lo pare los va dixá tranquils. Al eixecás se van trobá sense la Cordera. "Sense duda, lo papa la ha portat al xatu." No los cabíe datra conjetura.

Pinín y Rosa opinaben que la vaca hi anabe de mala gana; creíen ells que no volíe mes fills, pos tots los acababe perdén pronte, sense sabé cóm ni cuán.

Al tardet, Antón y la Cordera entraben per la corralada en mala cara, cansats y polsosos. Lo pare no va doná explicassions, pero los fills van adiviná lo perill.

No la habíe venut perque dingú habíe volgut arribá al preu que an ell se li habíe ficat al cap. Ere una animalada: un sofisma del cariño. Demanabe mol per la vaca pera que dingú se atreviguere a emportássela. Los que se habíen arrimat a intentá fortuna van colá pronte renegán de aquell hombre que mirabe en ulls de rencor y dessafío al que gosabe insistí en arrimás al preu fixat al que ell se encaparrabe.
Hasta lo radé momén del mercat va está Antón de Chinta al Humedal, donanli plasso a la fatalidat. "No se dirá - pensabe - que yo no vull vendre: son ells que no me paguen lo que val la Cordera." Y, al remat, suspirán, si no satisfet, en sert consol, va empendre lo camí de tornada per la carretera de Candás, entre lo guirigay y soroll de gorrinos y terneros, 
bueys y vaques, que los aldeans de moltes parroquies de la roglada conduíen en mes o menos faena, segons la antigüedat de les relassions entre amos y besties.

Al Natahoyo, al cruse de dos camins, encara va está exposat lo de Chinta a quedás sense la Cordera: un veí de Carrión que'l habíe estat rondán tot lo día oferinli pocs duros menos dels que demanabe, li va fotre lo radé ataque, algo engatinat.. Lo de Carrión pujabe, pujáe, luchán entre la codissia y lo capricho de emportás la vaca. Antón, com una roca. Van arribá a tindre les mans entrellassades, parats al mich de la carretera, interrumpín lo pas ... al remat la codissia va pugué mes; lo pico dels sincuanta los va separá com un abisme; se van soltá les mans, y cadaú va tirá per lo seu camí; Antón, per una senda que, entre madreselvas que encara no floríen y romigueres o garraberes en flo, lo va portá hasta casa seua.

Desde aquell día que van adiviná lo perill, Pinín y Rosa no van tartí. A mija semana se va personá lo mayordomo al corral de Antón. Ere un atre aldeá de la mateixa parroquia, de males pusses, cruel en los arrendadós atrasats. Antón, que no admitíe renecs, se va ficá blang dabán de les amenasses de desahucio. Lo amo ya no se esperabe mes.
Bueno, vendríe la vaca a vil preu, per una berena. Teníe que pagá o quedás al carré.

Lo dissapte siguién, Pinín va acompañá hasta lo Humedal a son pare. Lo chiquet mirabe en horror als contratistes de carn, tratans, que eren los tiranos del mercat.
La Cordera va sé comprada a preu just per un rematán de Castilla. Se li va siñalá la pell y va torná al seu corral de Puao, ya venuda, de un atre, tañín tristemen la esquella.
Detrás caminaben Antón de Chinta, pensatiu, y Pinín, en los ulls com a puñs.
Rosa, al sabé la venta, se va abrassá al cap de la Cordera, que lo inclinabe a les carissies com al jou.

"¡Sen anabe la agüeleta!", pensabe en l'alma destrossada Antón.

"¡Ella sirá una bestia, pero sons fills no teníen datra mare ni datra yaya!"

Aquells díes, a la verdura del Somonte, lo silensio ere fúnebre. La Cordera, que ignorabe la seua sort, descansabe y pasturabe com sempre, sub specie aeternitatis, com descansaríe y minjaríe un minut abans de que la brutal massolada la derribare morta.
Pero Rosa y Pinín estaben dessolats, estesos damún de la herba. Miraben en rencor los trens que passaben, los arams del telégrafo.
Aquell món los ere desconegut, tan lluñ de ells per un costat, y per l'atre lo que los portabe la seua Cordera. Lo divendres, al tardet, va sé la despedida. Va vindre un encarregat del rematán de Castilla a buscá la res. Va pagá, van beure un trago Antón y lo comissionat, y se va traure la Cordera cap a la quintana. Antón habíe apurat la botella; estabe exaltat; lo pes dels dinés a la burchaca l'animabe tamé. Parlabe mol, alababe les exelensies de la vaca. L'atre sonreíe, perque les alabanses de Antón eren impertinens. ¿Que donabe la res tans y tans cantes de lleit? ¿Que ere noble al jou, forta a la cárrega? ¿Y qué, si al cap de pocs díes habíe de está feta chulles y datres pesses suculentes?
Antón no se volíe imaginá aixó; se la figurabe viva, traballán, servín a un atre llauradó, olvidada de ell y de sons fills, pero viva, felís ... Pinín y Rosa, assentats damún del mun de pallús, record sentimental pera nells de la Cordera y dels seus propis afans, units per les mans, miraben al enemic en ulls de espán. Al instán supremo se van aviá damún de la seua amiga; besets, abrassades: va ñabé de tot. No podíen separás de ella.
Antón, agotada de repén la exitassió del vi, va caure com a un marasmo; va crusá los brassos, y va entrá al corral oscur. Los fills van seguí un bon tros per la senda, de alts setos, lo trist grupet del indiferén comissionat y la Cordera, que caminabe de mala gana en un desconegut y an aquelles hores. Al remat, se van tindre que separá.
Antón, malhumorat, cridabe desde casa:

- ¡Bah, bah, chiquets, prou de singlots y gemecs! - Aixina cridabe de lluñ lo pare, en la veu enterbolida per les llágrimes.

Caíe la nit; per la senda oscura, que féen casi negra los alts setos, formán casi una bóveda, se va pedre lo bulto de la Cordera, que pareixíe negra de lluñ. Después no va quedá de ella mes que lo tintineo pausat de la esquella, desaparegut a la distansia, entre los chirrits melancolics de infinites chicharres.

- ¡Adiós, Cordera! - cridabe Rosa desfeta en plos -. ¡Adiós, Cordera de la meua alma!

- ¡Adiós, Cordera! - repetíe Pinín, no mes sereno.

- Adiós - va contestá al final, al seu modo, la esquella, perdense lo seu lamén trist, ressignat, entre los demés sonidos de aquella nit de juliol a la aldea -.

En son demá, mol pronte, a la hora de sempre, Pinín y Rosa van aná al prat Somonte. Aquella soledat no los habíe paregut may trista; aquell día, lo Somonte sense la Cordera pareixíe lo desert.

De repén va chulá la locomotora, va apareixe lo fum, y después los vagons.
A un furgó tancat, en unes estretes finestres altes o respiraderos, van atiná los germans bessons caps de vaques que, pasmades, miraben per aquells tragallums.

- ¡Adiós, Cordera! - va cridá Rosa, adivinán allí a la seua amiga, a la yaya vaca.

- ¡Adiós, Cordera! - va bramá Pinín en la mateixa fé, enseñánli los puñs al tren, que volabe camí de Castiella. Y, plorán, repetíe lo rapaz, mes enterat que san germana de les picardíes del món:

- La porten al matadero ... carn de vaca. Pera minjá los siñós, los indianos.

- ¡Adiós, Cordera! - ¡Adiós, Cordera!

Y Rosa y Pinín miraben en rencor la vía, lo telégrafo, los símbolos de aquell món enemic que los arrebatabe, que los devorabe a la seua compaña de tantes soledats, de tantes ternures silensioses, pera satisfé la gula, pera convertila en manjars de rics golafres...
- ¡Adiós, Cordera! ¡Adiós, Cordera! -

Van passá mols añs. Pinín se va fé mosso y sel va emportá lo rey pera luchá a la guerra carlista. Antón de Chinta ere cassero de un cacique dels vensuts; no va ñabé influensia pera declará inútil a Pinín que, per sé, ere com un roble.

Y una tarde trista de octubre, Rosa, al prat Somonte, sola, esperabe lo pas del tren correu de Gijón, que se emportabe los seus unics amors, son germá.

Va chulá allá lluñ la máquina, va apareixe lo tren a la trinchera, va passá com un rellámpec. Rosa, casi a les rodes, va pugué vore un instán a un coche de tersera (com los que fée aná Antonio Machado pera tot viache), una caterva de caps de pobres quintos que cridaben, gesticulaben, saludán als abres, a la terreta, als cams, a tota la patria familiar, la menuda, que dixaben pera aná a morí a luches entre germáns, fratrissides, de la patria gran, al servissi de un rey y de unes idees que no coneixíen.
Pinín, en mich cos fora de una ventanilla o finestreta, va estendre los brassos a san germana; casi se van tocá. Y Rosa va pugué escoltá entre lo estrépit de les rodes y lo sarabastall dels reclutes la veu diferenta de son germá, que gañolabe exclamán, com inspirat per un record de doló lluñá:

- ¡Adiós, Rosa! ... ¡Adiós, Cordera! - ¡Adiós, Pinín! ¡Pinín de la meua alma! ...

Allá anabe, com l'atra, com la vaca agüela. Sel emportabe lo món. Carn de vaca pera los golafres, pera los indianos: carn de la seua alma, carn de cañó pera les grilladures del món, pera les ambissions dels atres."

Entre confussió de doló y de idees, pensabe aixina la pobre germana veén lo tren pedres allá lluñ, chulán trist, en chulits que repercutíen los castañés, les vegues y los roquissals...

¡Qué sola se quedabe! Ara sí, ara sí que ere un desert lo prat Somonte.

- ¡Adiós, Pinín! ¡Adiós, Cordera! -

En quín odio mirabe Rosa la vía mascarada de fullí; en quína ira los arams del telégrafo. ¡Oh!. Be fée la Cordera en no arrimás. Alló ere lo món, lo desconegut, que se u emportabe tot. Y sense pensáu, Rosa va apoyá lo cap damún del tocho enclavat com un pendó a la punta del Somonte. Lo ven cantabe a les entrañes del pi sec la seua cansó metálica. Ara ya u compreníe Rosa. Ere una cansó de llágrimes, de abandono, de soledat, de mort. A les vibrassions rápides, com a queixits, creíe escoltá, mol lluñana, la veu que gañolabe per la vía abán:

- ¡Adiós, Rosa! ¡Adiós, Cordera! -


Auf Wiedersehen, Cordera!