Mostrando las entradas para la consulta dolsa ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta dolsa ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

sábado, 11 de diciembre de 2021

Adiós, Cordera. Clarín.

Adiós, Cordera.

Leopoldo Alas, Clarín.

(Lo texto del llibre de Clarín no sirá igual que este)

¡Ne eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.


¡Ne eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.

Lo prat (el prao) Somonte ere un retall triangulá de vellut verd estés, com un penjoll, costa aball per la lloma. Un dels seus anguls o racons, lo inferió o de mes aball, lo despuntabe lo camí de ferro de Oviedo a Gijón. Un poste del telégrafo, plantat allí com a pendó de conquista, en les seues tassetes blanques y los seus arams paralelos, a la dreta y esquerra o zurda, representabe pera Rosa y Pinín lo ample món desconegut, misteriós, temible o acollonán, eternamen ignorat. Pinín, después de pensássu mol, cuan a forsa de vore díes y díes lo poste tranquil, inofensiu, campechano, en ganes, sense cap duda, de aclimatás a la aldea y paréixes tot lo possible a un abre sec, va aná atrevinse en ell, va portá la confiansa al extrem de abrassás al barró y pujá hasta prop dels arams.
Pero may arribabe a tocá la porcelana de dal, que li recordabe les tassetes que habíe vist a la rectoral de Puao. Al vores tan prop del misteri sagrat li acometíe un pánic de respecte, y se dixabe rellissá depressa hasta entropessá en lo césped.
Rosa, menos audás, pero mes enamorada de lo desconegut, se contentabe en arrimá la orella al poste del telégrafo, y minuts, y hasta cuarts de hora, sels passabe escoltán los formidables rumós metalics que lo ven arrencabe a les fibres del pi sec en contacte en lo aram. Aquelles vibrassions, a vegades intenses com les del diapassón, que aplicat al oít pareix que cremo en lo seu vertiginós pols, eren pera Rosa los papés que passaben, les cartes que se escribíen per los fils, lo lenguaje incomprensible que lo ignorat parlabe en lo ignorat; ella no teníe cap curiosidat pera entendre lo que los de allá, tan lluñ, los díen als de l'atra punta del món. ¿Y qué li importabe o fotíe? Se interessabe sol pe'l soroll per lo soroll mateix, pe'l seu timbre y lo seu misteri.

La Cordera, mol mes formal que los seus compañs, verdat es que relativamen, de edat tamé mol mes madura, se absteníe de tota comunicassió en lo món sivilisat, y mirabe de lluñ lo poste del telégrafo com lo que ere pera ella efectivamen, una cosa morta, inútil, que no li servíe sisquera pera rascás. Ere una vaca que habíe vixcut mol. Assentada hores y hores, pos, experta en pastures, sabíe aprofitá lo tems, meditabe mes que rumiabe, gosabe del plaé de viure en pas, deball del sel gris y tranquil de la seua terreta, com qui alimente l'alma, que tamé ne tenen los brutos; y si no fore profanassió, podríe dis que los pensamens de la vaca matrona, plena de experiensia, habíen de paréixes tot lo possible a les mes sossegades y doctrinals odes de Horacio.

Assistíe als jocs dels pastorets encarregats de llindala, com una agüela. Si puguere, sonriuríe al pensá que Rosa y Pinín teníen per missió al prat cuidá de que ella, la Cordera, no se extralimitare, no se ficare per la vía del ferrocarril ni saltare a la heredat veína (Zaornín per ejemple, que es de un atra novela del mateix autó).
¡Qué habíe de saltá ribassos ni margens! ¡Qué se habíe de ficá per la vía!

Pasturá de cuan en cuan, no mol, cada día menos, pero en atensió, sense pedre lo tems en eixecá lo cap per curiosidat tonta, trián sense dudá los millós mossets, y después assentá los cuartos trasseros en delissia, a rumiá la vida, a gosá lo delit y delissies del no patí; tot lo demés eren aventures perilloses. Ya no sen enrecordabe de cuan li habíe picat la mosca.

"Lo xatu (lo bou), los brincos alocats per los prats abán... ¡tot alló parabe tan lluñ!"

Aquella pas sol se habíe estorbat los díes de proba de la inaugurassió del

ferrocarril. La primera vegada que la Cordera va vore passá lo tren se va abalotá, se va torná loca. Va saltá la valla de lo mes alt del Somonte, va corre per los prats llindans, y lo terror li va durá mols díes; renovanse, mes o menos violentamen, cada vegada que la máquina assomabe per la trinchera veína. Poc a poc se va aná acostumán al estrépit inofensiu. Cuan se va convense de que ere un perill que passabe, una catástrofe que amenassabe sense fe mal, va reduí les seues precaussions a ficás a cuatre potes y a mirá de frente, en lo cap eixecat, al formidable monstruo; mes abán no fée mes que mirál, sense alsás, en antipatía y desconfiansa; va acabá no mirán al tren.

A Pinín y Rosa la novedat del ferrocarril los va produí impressions mes agradables y persistens. Si al prinsipi o escomensamén ere una alegría loca, algo mesclada de temó superstissiosa, una exitassió ñirviosa, que los fée cridá y fé gestos y pantomimes descabellades, después va sé un recreo passífic, suave, renovat varies vegades al día. Va tardá mol en gastás aquella emossió de contemplá la marcha vertiginosa, acompañada del ven, de la gran serpota de ferro, que portabe a dins tan soroll y tantes castes de gens desconegudes, extrañes, forasteres.

Pero lo telégrafo, lo ferrocarril, tot aixó ere lo de menos: un acsidén passajero que se aufegabe al mar de soledat que rodejabe lo prat Somonte. Desde allí no se veíe cap vivienda humana; allí no arribaben sorolls del món mes que al passá lo tren.

Matíns sense fi, deball dels rayos del sol, a vegades entre lo sumbá dels insectes, la vaca y los chiquets esperaben la proximidat del michdía pera torná a casa. Y después, tardes eternes, de dolsa tristesa silensiosa, al mateix prat, hasta arribá la nit, en lo lucero de la vesprá com a testigo mut a la altura. Rodaben los nugols allá dal, caíen les sombres dels abres y de les peñes a la lloma y al pas de bestiá, se gitaben los muixóns, escomensaben a brillá alguns estrels a lo mes oscur del sel blau, y Pinín y Rosa, los chiquets bessons, los fills de Antón de Chinta, tintada l'alma de la dolsa serenidat ensomiadora de la solemne y seria naturalesa, callaben hores y hores, después dels seus jocs, may massa estrepitosos, assentats prop de la Cordera, que acompañabe lo augusto silensio de tarde en tarde en un blang tintineo de modorra esquella.

An este silensio, an esta calma inactiva, ñabíen amors. Se volíen los dos germáns com dos mitats de una fruita verda, chunits o ajuntats per la mateixa vida, en escasa consiensia de lo que en ells ere diferén, de lo que los separabe; volíen Pinín y Rosa a la Cordera, la vaca agüela, gran, esgroguida, en un cap com una cuna. La Cordera li recordaríe a un poeta la zavala del Ramayana, la vaca santa; la amplitut de les seues formes, la solemne serenidat dels seus pausats y nobles movimens, aire y contornos de ídolo destronat, caigut, contén en la seua sort, mes satisfeta de sé vaca verdadera que deu fals. La Cordera, hasta aon es possible adiviná estes coses, pot dis que tamé volíe als bessons encarregats de apassentala, pasturala.

Ere poc expresiva; pero la passiensia en que los tolerabe cuan jugán ella los servíe de cuixí, de amagatall, de montura, y pera datres coses que ideabe la fantassía dels pastorets, demostrabe tássitamen lo afecte del animal passífic y pensatiu.

Als tems difissils, Pinín y Rosa habíen fet per la Cordera los impossibles de solissitut y convoyamén. No sempre Antón de Chinta habíe tingut lo prat Somonte. Este regalo ere una cosa relativamen nova. Añs atrás la Cordera teníe que eixí a la gramática, aixó es, a pasturá com podíe, a la bona ventura dels camins y sendes de les esquilades y pobres pastures del comú, que tan teníen de vía pública com de pastures. Pinín y Rosa, en tals díes de penuria, la guiaben als millós tossalets, als puestets mes tranquils y menos esquilmats, y la liberaben de les mil injuries a les que están exposades les pobres reses que tenen que buscá lo alimén pels azars de un camí.

Als díes de fam (fame, com diuen allá dal), al corral, cuan lo fenás escassejabe y lo “narvaso” o sostre pera ensostrá lo llit calén de la vaca tamé faltabe, a Rosa y a Pinín los debíe la Cordera mil industries que li suavisaben aquella miseria. ¡Y qué podem di dels tems heroics de la cría y lo assormá, cuan se entablabe la lucha nessessaria entre lo alimén y regalo de la nassió y lo interés dels Chintos, que consistíe en robá de les mamelles de la pobre mare tota la lleit que no fore absolutamen indispensable pera que lo ternero acampare! Rosa y Pinín, an este conflicte, sempre estaben de part de la Cordera, y en cuan ñabíe una ocasió, de amagatontes, soltaben lo ressental mamón, lo vedellet, que, ensegat y abalotat, tossán contra tot, corríe a buscá lo amparo de la mare, que lo albergabe daball del seu ventre, girán lo cap agraída y solíssita, dién, a la seua manera:

- Dixéu als chiquets y als ternerets que vinguen a mí.

Estos recuerdos, estos llassos son dels que no se olviden. Ham de afegí a tot aixó que la Cordera teníe la milló pasta de vaca patidora del món. Cuan se veíe emparellada daball del jou en consevol compañera, fiel a la gamella, sabíe sometre la seua voluntat a la ajena, y hores y hores se la veíe en la servís belcada, lo cap torsut, en incómoda postura, velán de peu mentres la parella de la chunta dormíe an terra.

Antón de Chinta va compendre que habíe naixcut pera pobre cuan va paupá la impossibilidat de cumplí aquell somni dorat seu de tindre un corral propi en dos chuntes per lo menos. Va arribá, grassies a mil estalvis a aforramens, que eren mars de suó y purgatoris de privassions, a la primera vaca, la Cordera. Y no va passá de ahí: antes de pugué comprá la segona o segunda, se va vore obligat, pera pagali atrasos al amo, lo amo de les finques que arrendabe, a portá al mercat aquell tros de les seues entrañes, la Cordera. L'amor de sons fills. Chinta se habíe mort als dos añs de tindre la Cordera a casa. Lo corral y lo llit del matrimoni estaben paret per mich, dienli paret a unes rames de castañé y de cañes de panís. La mare Chinta, mussa de la economía de aquella casa misserable, se habíe mort mirán a la vaca per un boquete de la destrossada tapieta de rames, siñalánla com a salvassió de la familia.
"Cuidéula, es lo vostre sustento", pareixíen di los ulls de la pobra moribunda, que 
se va morí espanada de fam y de treball. Lo amor dels bessons se habíe consentrat en la Cordera; la faldeta, que té lo seu cariño espessial, que lo pare no pot reemplassá, estabe al caló de la vaca, al corral, y allá al Somonte.

Tot aixó u compreníe Antón a la seua manera, confusamen. De la venta nessessaria no se teníe que di ni chut als chiquets. Un dissapte de juliol, al fés de día, de mal humor, Antón va emprendre lo camí de Gijón, conduín a la Cordera dabán d'ell, sense datre atavío que lo collá de la esquella. Pinín y Rosa dormíen. Datres díes habíe de despertals a surriacades. Lo pare los va dixá tranquils. Al eixecás se van trobá sense la Cordera. "Sense duda, lo papa la ha portat al xatu." No los cabíe datra conjetura.

Pinín y Rosa opinaben que la vaca hi anabe de mala gana; creíen ells que no volíe mes fills, pos tots los acababe perdén pronte, sense sabé cóm ni cuán.

Al tardet, Antón y la Cordera entraben per la corralada en mala cara, cansats y polsosos. Lo pare no va doná explicassions, pero los fills van adiviná lo perill.

No la habíe venut perque dingú habíe volgut arribá al preu que an ell se li habíe ficat al cap. Ere una animalada: un sofisma del cariño. Demanabe mol per la vaca pera que dingú se atreviguere a emportássela. Los que se habíen arrimat a intentá fortuna van colá pronte renegán de aquell hombre que mirabe en ulls de rencor y dessafío al que gosabe insistí en arrimás al preu fixat al que ell se encaparrabe.
Hasta lo radé momén del mercat va está Antón de Chinta al Humedal, donanli plasso a la fatalidat. "No se dirá - pensabe - que yo no vull vendre: son ells que no me paguen lo que val la Cordera." Y, al remat, suspirán, si no satisfet, en sert consol, va empendre lo camí de tornada per la carretera de Candás, entre lo guirigay y soroll de gorrinos y terneros, 
bueys y vaques, que los aldeans de moltes parroquies de la roglada conduíen en mes o menos faena, segons la antigüedat de les relassions entre amos y besties.

Al Natahoyo, al cruse de dos camins, encara va está exposat lo de Chinta a quedás sense la Cordera: un veí de Carrión que'l habíe estat rondán tot lo día oferinli pocs duros menos dels que demanabe, li va fotre lo radé ataque, algo engatinat.. Lo de Carrión pujabe, pujáe, luchán entre la codissia y lo capricho de emportás la vaca. Antón, com una roca. Van arribá a tindre les mans entrellassades, parats al mich de la carretera, interrumpín lo pas ... al remat la codissia va pugué mes; lo pico dels sincuanta los va separá com un abisme; se van soltá les mans, y cadaú va tirá per lo seu camí; Antón, per una senda que, entre madreselvas que encara no floríen y romigueres o garraberes en flo, lo va portá hasta casa seua.

Desde aquell día que van adiviná lo perill, Pinín y Rosa no van tartí. A mija semana se va personá lo mayordomo al corral de Antón. Ere un atre aldeá de la mateixa parroquia, de males pusses, cruel en los arrendadós atrasats. Antón, que no admitíe renecs, se va ficá blang dabán de les amenasses de desahucio. Lo amo ya no se esperabe mes.
Bueno, vendríe la vaca a vil preu, per una berena. Teníe que pagá o quedás al carré.

Lo dissapte siguién, Pinín va acompañá hasta lo Humedal a son pare. Lo chiquet mirabe en horror als contratistes de carn, tratans, que eren los tiranos del mercat.
La Cordera va sé comprada a preu just per un rematán de Castilla. Se li va siñalá la pell y va torná al seu corral de Puao, ya venuda, de un atre, tañín tristemen la esquella.
Detrás caminaben Antón de Chinta, pensatiu, y Pinín, en los ulls com a puñs.
Rosa, al sabé la venta, se va abrassá al cap de la Cordera, que lo inclinabe a les carissies com al jou.

"¡Sen anabe la agüeleta!", pensabe en l'alma destrossada Antón.

"¡Ella sirá una bestia, pero sons fills no teníen datra mare ni datra yaya!"

Aquells díes, a la verdura del Somonte, lo silensio ere fúnebre. La Cordera, que ignorabe la seua sort, descansabe y pasturabe com sempre, sub specie aeternitatis, com descansaríe y minjaríe un minut abans de que la brutal massolada la derribare morta.
Pero Rosa y Pinín estaben dessolats, estesos damún de la herba. Miraben en rencor los trens que passaben, los arams del telégrafo.
Aquell món los ere desconegut, tan lluñ de ells per un costat, y per l'atre lo que los portabe la seua Cordera. Lo divendres, al tardet, va sé la despedida. Va vindre un encarregat del rematán de Castilla a buscá la res. Va pagá, van beure un trago Antón y lo comissionat, y se va traure la Cordera cap a la quintana. Antón habíe apurat la botella; estabe exaltat; lo pes dels dinés a la burchaca l'animabe tamé. Parlabe mol, alababe les exelensies de la vaca. L'atre sonreíe, perque les alabanses de Antón eren impertinens. ¿Que donabe la res tans y tans cantes de lleit? ¿Que ere noble al jou, forta a la cárrega? ¿Y qué, si al cap de pocs díes habíe de está feta chulles y datres pesses suculentes?
Antón no se volíe imaginá aixó; se la figurabe viva, traballán, servín a un atre llauradó, olvidada de ell y de sons fills, pero viva, felís ... Pinín y Rosa, assentats damún del mun de pallús, record sentimental pera nells de la Cordera y dels seus propis afans, units per les mans, miraben al enemic en ulls de espán. Al instán supremo se van aviá damún de la seua amiga; besets, abrassades: va ñabé de tot. No podíen separás de ella.
Antón, agotada de repén la exitassió del vi, va caure com a un marasmo; va crusá los brassos, y va entrá al corral oscur. Los fills van seguí un bon tros per la senda, de alts setos, lo trist grupet del indiferén comissionat y la Cordera, que caminabe de mala gana en un desconegut y an aquelles hores. Al remat, se van tindre que separá.
Antón, malhumorat, cridabe desde casa:

- ¡Bah, bah, chiquets, prou de singlots y gemecs! - Aixina cridabe de lluñ lo pare, en la veu enterbolida per les llágrimes.

Caíe la nit; per la senda oscura, que féen casi negra los alts setos, formán casi una bóveda, se va pedre lo bulto de la Cordera, que pareixíe negra de lluñ. Después no va quedá de ella mes que lo tintineo pausat de la esquella, desaparegut a la distansia, entre los chirrits melancolics de infinites chicharres.

- ¡Adiós, Cordera! - cridabe Rosa desfeta en plos -. ¡Adiós, Cordera de la meua alma!

- ¡Adiós, Cordera! - repetíe Pinín, no mes sereno.

- Adiós - va contestá al final, al seu modo, la esquella, perdense lo seu lamén trist, ressignat, entre los demés sonidos de aquella nit de juliol a la aldea -.

En son demá, mol pronte, a la hora de sempre, Pinín y Rosa van aná al prat Somonte. Aquella soledat no los habíe paregut may trista; aquell día, lo Somonte sense la Cordera pareixíe lo desert.

De repén va chulá la locomotora, va apareixe lo fum, y después los vagons.
A un furgó tancat, en unes estretes finestres altes o respiraderos, van atiná los germans bessons caps de vaques que, pasmades, miraben per aquells tragallums.

- ¡Adiós, Cordera! - va cridá Rosa, adivinán allí a la seua amiga, a la yaya vaca.

- ¡Adiós, Cordera! - va bramá Pinín en la mateixa fé, enseñánli los puñs al tren, que volabe camí de Castiella. Y, plorán, repetíe lo rapaz, mes enterat que san germana de les picardíes del món:

- La porten al matadero ... carn de vaca. Pera minjá los siñós, los indianos.

- ¡Adiós, Cordera! - ¡Adiós, Cordera!

Y Rosa y Pinín miraben en rencor la vía, lo telégrafo, los símbolos de aquell món enemic que los arrebatabe, que los devorabe a la seua compaña de tantes soledats, de tantes ternures silensioses, pera satisfé la gula, pera convertila en manjars de rics golafres...
- ¡Adiós, Cordera! ¡Adiós, Cordera! -

Van passá mols añs. Pinín se va fé mosso y sel va emportá lo rey pera luchá a la guerra carlista. Antón de Chinta ere cassero de un cacique dels vensuts; no va ñabé influensia pera declará inútil a Pinín que, per sé, ere com un roble.

Y una tarde trista de octubre, Rosa, al prat Somonte, sola, esperabe lo pas del tren correu de Gijón, que se emportabe los seus unics amors, son germá.

Va chulá allá lluñ la máquina, va apareixe lo tren a la trinchera, va passá com un rellámpec. Rosa, casi a les rodes, va pugué vore un instán a un coche de tersera (com los que fée aná Antonio Machado pera tot viache), una caterva de caps de pobres quintos que cridaben, gesticulaben, saludán als abres, a la terreta, als cams, a tota la patria familiar, la menuda, que dixaben pera aná a morí a luches entre germáns, fratrissides, de la patria gran, al servissi de un rey y de unes idees que no coneixíen.
Pinín, en mich cos fora de una ventanilla o finestreta, va estendre los brassos a san germana; casi se van tocá. Y Rosa va pugué escoltá entre lo estrépit de les rodes y lo sarabastall dels reclutes la veu diferenta de son germá, que gañolabe exclamán, com inspirat per un record de doló lluñá:

- ¡Adiós, Rosa! ... ¡Adiós, Cordera! - ¡Adiós, Pinín! ¡Pinín de la meua alma! ...

Allá anabe, com l'atra, com la vaca agüela. Sel emportabe lo món. Carn de vaca pera los golafres, pera los indianos: carn de la seua alma, carn de cañó pera les grilladures del món, pera les ambissions dels atres."

Entre confussió de doló y de idees, pensabe aixina la pobre germana veén lo tren pedres allá lluñ, chulán trist, en chulits que repercutíen los castañés, les vegues y los roquissals...

¡Qué sola se quedabe! Ara sí, ara sí que ere un desert lo prat Somonte.

- ¡Adiós, Pinín! ¡Adiós, Cordera! -

En quín odio mirabe Rosa la vía mascarada de fullí; en quína ira los arams del telégrafo. ¡Oh!. Be fée la Cordera en no arrimás. Alló ere lo món, lo desconegut, que se u emportabe tot. Y sense pensáu, Rosa va apoyá lo cap damún del tocho enclavat com un pendó a la punta del Somonte. Lo ven cantabe a les entrañes del pi sec la seua cansó metálica. Ara ya u compreníe Rosa. Ere una cansó de llágrimes, de abandono, de soledat, de mort. A les vibrassions rápides, com a queixits, creíe escoltá, mol lluñana, la veu que gañolabe per la vía abán:

- ¡Adiós, Rosa! ¡Adiós, Cordera! -


Auf Wiedersehen, Cordera!

miércoles, 17 de febrero de 2021

Rosa Muniellos, catanazi

Rosa Muniellos, catanazi 

A Beseit tinc família i he passat temporades, i te puc assegurar que parlen un català correctíssim. L´altra cosa es que siguin uns analfabets catalanòfobs i no ho vulguin reconèixer i li diguin "xapurreiau" igual que els valencians li diem "valensià".


(Crec que esta catanazi no coneix al valensiá Ricart Garcia Moya ni la dolsa llengua valensiana; es una analfabeta catalanazi de les de aúpa.
Hauríe de lligí algo sobre de aón ve lo dialecte catalan y sobre la plana lengua romana)


A Beseit tinc família i he passat temporades, i te puc assegurar que parlen un català correctíssim. L´altra cosa es que siguin uns analfabets catalanòfobs i no ho vulguin reconèixer i li diguin "xapurreiau" igual que els valencians li diem "valensià".


Fachas como tu amigo los hay en todas partes. 

imperialisme nacionaliste i décades d'adoctrinament, no hi ha més, han creat generacions de cervells lobotomisats.... els mateixos catalans, abans de l'arribada dels catanazis, respetaven als demés.

Geoffroi Rudel, Jaufrés Rudèls de Blaia, Jaufré Rudel de Blaye,

"...Senes breu de parguamina,
Tramet lo vers en chantan,
En 
plana lengua romana,
A 'N Ugo Brun, per Filhol.
E sapcha gens Crestiana
Que totz Peiteus e Viana
S' esjau per lieys, e Guiana..."

lunes, 17 de septiembre de 2018

PRIMERA JORNADA. NOVELA PRIMERA

Lo siñó Cepparello engañe a un san flare en una falsa confessió y mor después, y habén sigut un home mol roín en vida, es reputat per san y de nom San Ciapelletto.

Convé, mol volgudes Siñores, que tot lo que lo home fa u escomenso en nom de aquell que va sé de tots creadó; per lo que, tenín yo que doná escomensamén al nostre novelá, enteng escomensá en un dels seus maravillosos fets per a que, sentínlo, la nostra esperansa en ell com en cosa inmutable se afirmo, y sempre sigue per natros alabat lo seu nom. Manifesta cosa es que, com les coses temporals són totes transitóries y mortals, están plenes de doló, de angustia y de molestia; los que vivím mesclats en elles y som part de elles, no les podém ressistí ni féls frente, si la espessial grássia de Déu no mos preste forsa y prudénsia, que no es de creure que baixo per cap mérit nostre, mes que moguda per la seua propia benignidat y per les plegáries de aquells que, com u som natros, van sé mortals y, habén seguit be los seus gustos mentres van tindre vida, ara se han transformat en eternos y benaventurats. Natros mateixos, ben informats per la experiénsia de la nostra fragilidat, y potsé no atrevínmos a mostrá les nostres plegáries a la vista de tan gran juez, roguém per les coses que creém oportunes. Y ell, ple de piadosa liberalidat cap a natros, siñalém que, no podén la agudesa de los ulls mortals traspassá de cap modo lo secreto de la divina men, a vegades passe que, engañats per la opinió, fem procuratresdabán sa majestat a gen que ha sigut aviáda per Ella al etern exili. Aquell a qui cap cosa se li pot amagá, com si fore benaventurat dabán dels seus ulls, no pot dixá de escoltá a qui li rogue. Lo que apareixerá a la novela que contaré, no es lo juissi de Déu mes que lo dels homes.

Se diu, pos, que habénse convertit Musciatto Franzesi de riquíssim y gran mercadé a Fransa en caballé, y tenín que vindre a Toscana en micer Carlos Senseterra, germá del rey de Fransa, que va sé cridat per lo papa Bonifacio, donánse cuenta de que los seus negossis estaben, com moltes vegades u están los de los mercadés, mol enredats aquí y allá, y que no se podíen fássilmen ni de repén desenredá (desintrincá), va pensá transferíls a varies persones, y per a tots va trobá cóm; li va quedá la duda de a quí dixá per a rescatá los crédits fets a uns cuans borgoñóns. Y la raó de la duda ere sabé que los borgoñóns són pleitejáns y de roína condissió y desleals, y an ell no li veníe al cap quí podríe ñabé tan malvat per a fé frente a la seua perversidat. Y después de pensá mol tems en este assunto, li va vindre a la memória lo siñó Cepparello de Prato, que moltes vegades se hospedabe a la seua casa de París, baixet pero mol pincho y arreglat, no sabén los fransesos qué volíe di Cepparello, y creén que volíe di capelo, es di, guirnalda, com al seu romance, perque ere minut com diém, no Chapelo, sino Ciappelletto lo cridaben: y com Ciappelletto ere conegut a tot arreu, mol pocs com Cepparello lo coneixíen. Ere este Ciappelletto notari, y sentíe grandíssima vergoña si algún de los seus instruméns (encara que ne eren pocs) no fore fals; de los que ne haguere fet tans com li hagueren demanat gratuitamen, y en milló gana que algún de un atra classe mol ben pagat. Declarabe en fals mol a gust, tan si se li demanabe com si no; y donánse en aquells tems a Fransa grandíssima fe als juraméns, no preocupánse per jurá en fals, guañabe malvadamen tantes causses, encara que li demanaren que jurare di la verdat per la seua fe. Teníe un atra classe de plaés (y mol se empeñabe en alló) en provocá entre amics y paréns y consevol atre, mals y enemistats y escándols, de los que contra mes mals veíe que seguíen, mes alegría sentíe. Si sel invitabe an algún assessinato o a consevol atre acto criminal, sense negás may, de bona gana hi anabe y moltes vegades se va trobá a gust ferín y matán homes en les propies mans. Gran blasfemadó ere contra Déu y los sans, y per consevol atra coseta, perque ere rabiós com cap atre. A la iglesia no hi anabe may, y mol menos a missa, y a tots los sacraméns com a cosa vil ofeníe en palabrotes y cagánse en ells; y per lo contrari les tabernes y los atres puestos deshonestos visitabe de bona gana y los frecuentabe. A les dones ere tan afissionat com u són los gossos a la gayata, mes que cap atre home flaco se encantae. Hauríe furtat y robat en la mateixa consiénsia en la que resaríe un san. Mol golut y gran bebedó, hasta arribá als repugnáns vómits, tamé ere un solemne jugadó en dados trucats.
Pero ¿per qué me allargo en tantes paraules? Ere lo pijó home, potsé, que may haigue naixcut. Y la seua maldat mol tems la va mantindre lo poder y la autoridat de micer Musciatto, per qui va sé protegit moltes vegades, no sol de les persones privades a qui assobín injuriabe, sino tamé de la justíssia.
Vingut, pos, este siñó Cepparello a la memória de micer Musciatto, que coneixíe mol be la seua vida, va pensá que éste ere lo que nessessitabe contra la maldat de los borgoñóns; per lo que, cridánlo, li va di aixina:
- Siñó Ciappelletto, com sap, estic per retirám del tot de aquí y, tenín entre atres coses que enténdrem en los borgoñóns, homes engañadós, no sé a quí podría dixá mes apropiat que vosté per a rescatá de ells los meus bens; y per naixó, com vosté ara mateix no está fen res, si vol ocupás de aixó li conseguiré lo favor de la corte y li donaré aquella part del que rescato que sigue convenién.
Lo siñó Cepparello, que se veíe desocupat y mal provit de bens y veíe que sen anabe qui lo seu sostén y auxilio habíe sigut durán mol tems, sense pensássu gens y com espentat per la nessessidat se va dessidí, y va di que volíe féu de bona gana. Per lo que, ficats de acuerdo, ressibits per lo siñó Ciappelletto los podérs y les cartes credensials del rey, sen va aná cap a la Borgoña aon casi dingú lo coneixíe: y allí, de modo extrañ a la seua naturalesa, de bones y en tranquilidat va escomensá a rescatá y fé alló a lo que habíe anat, com si se reservare la ira per al final. Y fénu aixina, hospedánse a casa de dos germáns florentíns prestamistes que féen préstamos en ussura y per amor a micer Musciatto lo honraben mol, va passá que se va ficá dolén, en lo que los dos germáns van fé vindre meches y criats per a que lo servigueren en consevol cosa nessessária per a recuperá la salut.
Pero tota ajuda ere en vano perque lo bon home, que ere ya agüelet y habíe viscut desordenadamen, segóns díen los dotós anabe cada día de mal a pijó com qui té un mal roín; los dos germáns mol se dolíen y un día, mol prop de la alcoba a la que lo siñó Ciappelletto estae patín, van escomensá a enraoná entre ells.
- ¿Qué farém en este? - li diebe la un al atre- . Estém per culpa seua en una situassió péssima perque fótrel fora de la casa nostra tan dolén mos portaríe gran deshonra, y siríe un signo manifest de poc juissi. Voríe la gen que primé lo habíem ressibit y después fet serví y ara medicá, sense que haygue fet res que puguere oféndremos, fótrel fora de casa nostra tan de repén, y dolén de mort. Per un atra part, ha sigut un home tan calavera que no voldrá confesás ni ressibí cap sacramén de la iglesia y, com morirá sense confessió, a cap iglesia voldrán ressibí lo seu cos y sirá aviát a les fósses com un gos. Y si per lo contrari se confesse, los seus pecats són tans y tan horribles que no ne ñaurá de pareguts y cap flare o móssen voldrá ni podrá absóldrel; per lo que, sense perdó de Déu, sirá tamé aviát a les fósses com un goz. Y si aixó passe, lo poble de esta terra, tan per lo nostre ofissi, que los pareix poc bo perque tot lo tems passen maldiénlo, com per lo dessich que té de robámos, veénu, se amotinará y cridará: «Estos gossos lombardos als que la iglesia no vol ressibí no se poden aguantá mes», y correrán en busca de les nostres arques y potsé no sol mos róbon los dinés sino que igual mos trauen la vida; per lo que de tota manera estém fututs si éste se mor.
Lo siñó Ciappelletto, que, estabe prop de aon éstos parláben, com teníe encara bon oít, com la mayoría de les vegades los passe als doléns, va sentí lo que estaben dién y los va fé cridá y los va di:
- No vull que tingáu temó per mí ni tinguéu po de ressibí per la meua caussa algún mal; hay sentit lo que hau estat parlán de mí y estic convensut de que passaríe com diéu si aixina com pensáu anáren les coses; pero anirán de un atra manera. Hay fet, vivín, tantes injúries al Siñó Déu que per féni una mes a la hora de la mort poc se portará. Y per naixó, procuréu fé vindre un flare tan san com lo trobéu y dixéume fé, que yo arreglaré los vostres assuntos y los meus de tal manera que resulton be y estigáu conténs.
Los dos germáns, encara que no teníen massa esperanses, no van dixá de aná a un convén de flares y van demaná que algún home san y sabio escoltare la confessió de un lombardo que estabe dolén a casa seua; y los va sé donat un flare agüelo de santa y bona vida, y gran mestre de la escritura y home mol venerable, a qui tots los siudadáns teníen en grandíssima y espessial devosió y estima, y lo van portá en ells. Lo flare, arribat a la cámara aon lo siñó Ciappelletto estabe, y assentánse a la seua vora, va escomensá primé a confortál y li va preguntá después que cuán tems fée que no se habíe confessat. A lo que lo siñó Ciappelletto, que may se habíe confessat, va contestá:
- Pare meu, la meua costum es de confessám totes les semanes al menos una vegada; y bastantes vegades me confesso mes assubín; y la verdat es que, desde que m´hay ficat dolén, que són ya casi vuit díes, no me hay confessat, tan es lo malestá que en la enfermedat hay tingut.
Va di entonses lo flare:

- Fill meu, be has fet, y aixina tens que fé de ara en abán; y vech que si tan assubín te confésses, poca faena tindré de escoltát y preguntát.
Va di lo siñó Ciappelletto:

- Siñó retó, no diguéu aixó; yo no me hay confessat may tantes vegades ni en tanta frecuénsia que no vullguera fé sempre confessió general de tots los pecats que puguera recordá desde lo día en que vach náixe hasta lo que me hayga confessat; y per naixó tos rogo, bon pare, que me preguntéu de totes les coses com si may me haguéreu confessat, y no tinguéu compassió perque estiga dolén, que mes vull disgustá an estes carns meues que, excusánles, fé cap cosa que puguere resultá en la perdissió de la meua alma, que lo meu Salvadó va rescatá en la seua pressiosa sang.
Estes paraules van agradá mol al flare y li van pareixe siñal de una men ben amoblada; y después que lo siñó Ciappelletto habíe alabat mol esta práctica, va escomensá a preguntáli si habíe pecat alguna vegada de lujuria en alguna dona. A lo que lo siñó Ciappelletto va contestá suspirán:
- Pare, me fa vergoña di la verdat tenín temó de pecá de vanagloria.
A lo que lo san flare va di:

- Dísla en tranquilidat, que per di la verdat ni a la confessió ni a cap atre cas may se ha pecat.
Va di entonses lo siñó Ciappelletto:

- Ya que u voléu aixina, tos u diré: soc tan virgen com vach eixí del cos de la meua mare.

- ¡Oh, que Déu te beneíxque! - va di lo flare- , ¡qué be has fet! Y al féu has tingut tan mérit perque, si hagueres vullgut, teníes mes libertat de fé lo contrari que tením natros y tots los atres que están tancats detrás de alguna regla y reixa.

Y después li va preguntá si habíe desagradat a Déu en lo pecat de la gula. A lo que, suspirán mol, lo siñó Ciappelletto va contestá que sí y moltes vegades; perque, ademés del dijú de la cuaresma que les persones devotes fan durán lo añ, totes les semanes teníe la costum de minjá només pá y beure aigua al menos tres díes, y se habíe begut l'aigua en tan gust (espessialmen cuan no habíe pogut resá o aná en peregrinassió) com los grans bebedós se béuen lo vi. Y moltes vegades habíe dessichat minjás l´ensiám de herbetes que fan les dones cuan van al campo, y algunes vegades li habíe paregut milló minjá que fé dijú. A lo que lo flare va di:
- Fill meu, estos pecats són naturals y són leves, y per naixó no vull que te carrégos la consiénsia mes del nessessari. A tots los homes los passe que los pareix bo minjá después de fé dijú durán un tems, y, después de cansás, beure.

- ¡Oh! - va di lo siñó Ciappelletto- , pare meu, no me diguéu aixó per a reconfortám; be sabéu que yo sé que les coses que se fan en servissi de Déu tenen que fes llimpiamen y sense cap taca al ánimo: y qui u fa de un atra manera, péque.

Lo flare, contentíssim, va di:

- Y yo estic contén de que aixina u entengues, y mol m´agrade la teua pura y bona consiénsia. Pero dísme, ¿has pecat de avaríssia dessichán mes del convenién y volén tindre mes de lo que s´ha de tindre?
A lo que lo siñó Ciappelletto va di:
- Pare meu, no voldría que sospecháreu de mí perque estic a casa de estos ussureros: yo no pinto res aquí, sol había vingut en la intensió de amonestáls y empéndrels y arrancáls de este abominable ofissi; y crec que u hauría pogut fé si Déu no me haguere visitat de esta manera. Pero hau de sabé que mon pare me va dixá ric, y de los seus bens, cuan ell va morí, ne vach doná una gran part a Déu; y después, per a sustentá la meua vida y podé ajudá als pobres de Cristo, hay fet los meus negossiets y hay dessichat tindre ganánsies de ells, y sempre en los pobres de Déu lo que hay guañat u hay partit a miges, dedicán la meua mitat a les meues nessessidats, y donánlos an ells l’atra mitat; y en aixó me ha ajudat tan be lo meu Creadó que sempre de be a milló han anat los meus negossis.
- Has fet be - va di lo flare- , pero ¿en cuánta frecuénsia te has dixat portá per la ira?

- ¡Oh! - va di lo siñó Ciappelletto- , aixó tos dic que moltes vegades u hay fet. ¿Y quí podríe aguantás veén tot lo día als homes fen coses brutes y asqueroses, no observá los mandamientos de Déu, y no tindre temó al seu juissi? Han sigut moltes vegades al día los que hay vullgut está milló mort que viu al vore als joves aná detrás de les vanidats y sentínlos jurá y perjurá, aná a les tasques o tabernes, no visitá les iglesies y seguí mes les víes del món que les de Déu.
Va di entonses lo flare:
- Fill meu, esta es una ira bona y yo per lo que a mí respecte no sabría imposat per nella cap peniténsia. Pero ¿auncás no te haurá pogut portá la ira a cométre algún homissidi o a insultá an algú o a fé algún atre despressio?
A lo que lo siñó Ciappelletto va contestá:

- ¡Ay, siñó!, vos que me pareixéu home de Déu, ¿cóm diéu estes paraules? Si yo haguera pogut tindre encara que fore un pensamén de fé alguna de estes coses, ¿creéu que Déu me hauríe aguantat tan? Aixó són coses que fan los assessinos y los criminals, de los que, sempre que n´hay vist an algún, hay dit sempre: «Ves en Déu a que te convertixgue».

Entonses va di lo flare:
- Ara dísme, fill meu, que beneít sigues per Déu, ¿alguna vegada has dit fals testimoni contra algú, o dit mal de algú o agarrát an algú coses sense consentimén del seu amo?

- Sí, siñó - va contestá lo siñó Ciappelletto - hay dit mal de atres, perque vach tindre un veí tan cafre que en la rabia mes gran del món no fée mes que apalissá a la seua dona tan que una vegada vach parlá mal de ell als paréns de la dona. Tanta pena vach sentí per aquella pobreta, a la que ell, cada vegada que habíe trascolat massa, la assuriacabe com només Déu u sap.
Va di entonses lo flare:
- Ara be, tú me has dit que has sigut negossián: ¿Has engañat alguna vegada an algú com fan tots los mercadés?

- Per la meua fe - va di lo siñó Ciappelletto- , siñó, sí, pero no sé quí eren: habénme donat uns dinés que me debíen per roba que los había venut, yo los vach ficá a un cofre sense contáls, y vach vore después de un mes que eren cuatre reals mes del que tocabe, per lo que, no habénlos tornat a vore y habénlos conservat un añ per a tornálsi, los vach doná per amor a Déu.
Va di lo flare:

- Aixó va sé poca cosa y vas fé be.
Y después de aixó li va preguntá lo san flare sobre moltes atres coses, a les que va doná resposta de la mateixa manera. Y volén ell prossedí ya a la absolusió, va di lo siñó Ciappelletto:

- Siñó meu, ting encara algún pecat que no tos hay contát.
Lo flare li va preguntá quin, y va di:
- Men enrecordo que vach fé al meu criat, un dissapte después de nona, agraná la casa y no va tindre al san día del domenge la recompensa que debíe.

- ¡Oh! - va di lo flare- , fill meu, aixó es poca cosa.

- No - va di lo siñó Ciappelletto - , que lo domenge mol ña que honrá perque en un día aixina va ressusitá de la mort a la vida nostre Siñó.
Va di entonses lo flare:

- ¿Alguna cosa mes has fet?

- Siñó meu, sí - va contestá lo siñó Ciappelletto- , que yo, no donánmen cuenta, vach escupiñá una vegada a dins de la iglesia de Déu.
Lo flare se va ficá a riure, y va di:
- Fill meu, éissa no es cosa de preocupassió: natros, que som religiosos, tot lo día escupiñém an ella.
Va di entonses lo siñó Ciappelletto:

- Y féu una gran canallada, perque res convé tindre tan limpio com lo san templo, al que se rendíx sacrifissi a Déu.
Y de tals fets ne va di mols, y per a acabá va escomensá a suspirá y a plorá mol, com be u sabíe fé vore cuan volíe. Va di lo san flare:

- Fill meu, ¿qué te passe?
Va contestá lo siñó Ciappelletto:

- ¡Ay, siñó! Que me ha quedat un pecat del que may me hay confessat, tan gran vergoña me done contál, y cada vegada que lo recordo ploro com veéu, y me pareix mol sert que Déu may tindrá misericórdia de mí per neste pecat.
Entonses lo san flare va di:
- ¡Bah, fill! ¿Qué estás dién? Si tots los pecats que han fet tots los homes del món, y que farán tots los homes mentres lo món duro, siguéren tots de un home sol, y éste estiguere arrepentit y apenat com te vech, tanta es la benignidat y la misericórdia de Déu que, confessánse, los hi perdonaríe; aixina que díslo en confiansa.
Va di entonses lo siñó Ciappelletto, encara plorán mol:

- ¡Ay, pare meu! lo meu es un pecat massa gros, y apenes puc creure, si les vostres plegáries no me ajúden, que puga sé per Déu perdonát.
A lo que li va di lo flare:

- Díslo en confiansa, que yo te prometixgo demanáli a Déu per tú.
Pero lo siñó Ciappelletto plorabe y no u diebe y lo flare venga animál a díu. Después de plorá un bon rato y tindre al flare entretengut, va soltá un gran suspiro y va di:
- Pare meu, ya que me prometix rogá a Déu per mí, tos u diré: sabéu que, cuan era minudet, vach despotricá una vegada de ma mare.
Y dit aixó, va torná a plorá encara mes fort. Va di lo flare:

- ¡Ah, fill meu! ¿Y aixó te pareix tan gran pecat? Oh, los homes blasfemám contra Déu tot lo día y si ell perdone de bon grado a qui se arrepentíx de habé blasfemat, ¿no creus que te perdonará aixó? No ploros, consólat, que segú que encara que hagueres sigut un dels que lo van enclavá a la creu, tenín la contricsió que te vech, Ell te perdonaríe.
Va di entonses lo siñó Ciappelletto:

- ¡Ay, pare meu! ¿Qué diéu? La dolsa mare meua que me va portá al seu cos nou mesos día y nit, y me va sostindre en brassos mes de mil vegades. ¡Mol mal vach fé en oféndrela, y es un pecat mol gros; y si no reséu a Déu per mí, este pecat no me sirá perdonát!
Veén lo flare que res li quedabe per di al siñó Ciappelletto, li va doná la absolusió y la seua bendissió tenínlo per home santíssim, perque del tot se creíe lo que lo siñó Ciappelletto li habíe dit: ¿y quí no su haguere cregut veén a un home en perill de mort confessánse? Y después de tot aixó, li va di:

- Siñó Ciappelletto, en la ajuda de Déu estaréu pronte sano; pero si passare que Déu cridare a la vostra beneita alma, ¿tos agradaríe que lo vostre cos fore sepultat al nostre convén?
A lo que lo siñó Ciappelletto va contestá:

- Siñó, sí, no voldría está a datre puesto, ya que vos me hau prometut rogá a Déu per mí, ademés de que yo hay tingut sempre una espessial devosió per la vostra orden; y per naixó tos rogo que, en cuan estiguéu al vostre convén, féu que vingue a mí aquell verdadé cos de Cristo que vos per lo matí consagréu al altá, perque encara que no siga digne, voldría combregá en la vostra llisénsia, y después la santa y radera unsió per a que, ya que hay viscut com a pecadó, al menos móriga com a cristiano.
Lo san home va di que mol li agradabe y ell diebe be, y que faríe que lay portáren enseguida; y aixina va sé.

Los dos germáns, que teníen molta temó de que lo siñó Ciappelletto los engañare, se habíen ficat en la orella apegada a un tabique que separabe la alcoba aon lo siñó Ciappelletto estabe de un atra y, escoltán, fássilmen sentíen y enteníen lo que lo siñó Ciappelletto al flare li diebe; y sentíen algunes vegades tantes ganes de enríuressen, al sentí les coses que li confessabe habé fet, que casi petáen de rissa, y se díen un al atre: ¿quin home es éste, al que ni la vellesa ni la enfermedat ni la temó de la mort que veu tan prop, ni de Déu, de qui lo juissi espere tindre de aquí poc, han pogut apartál de la seua maldat? Pero veén que habíe dit que sí, que ressibiríe la sepultura a la iglesia, de res mes se van preocupá. Lo siñó Ciappelletto va combregá poc después y, empijorán sense reméi, va ressibí la radera unsió; y poc después de la baixada del sol, lo mateix día que habíe fet la seua bona confessió, se va morí. Per lo que los dos germáns van prepará lo cos per a que fore honradamen sepultat y enviál al convén, y van avisá que vinguéren per la nit a velál segóns ere la costum. Lo san flare que lo habíe confessat, al sentí que habíe finát, va aná a buscá al prior del convén, y habén fet tocá a capítul, als flares reunits los va contá que lo siñó Ciappelletto habíe sigut un home san segóns ell u habíe pogut enténdre de la seua confessió; y esperán que per nell Déu mostrare mols milagres, los va convénse de que en grandíssima reverénsia y devosió ressibiguéren aquell cos. En aixó lo prior y los flares, creénsu tot, van está de acuerdo: y per la nit, anán tots allí aon descansabe lo cos del siñó Ciappelletto, li van fé un gran y solemne velatori, y pel matí, vestits tots en albes y capes, en los llibres a la má y les creus dabán, cantán, van aná a per este cos y en grandíssima festa y solemnidat sel van portá a la seua iglesia, seguínlos tota la siudat, homes y dones; y, habénlo ficat a la iglesia, puján al púlpito, lo san flare que lo habíe confessat va escomensá sobre ell y la seua vida, sobre los seus dijús, la seua virginidat, la seua simplissidat y la inossénsia y santidat, a predicá maravilloses coses, entre atres contán lo que lo siñó Ciappelletto teníe com lo seu pecat mes gros, y plorán li habíe confessat, y cóm ell apenes li habíe pogut ficá al cap que Déu lay perdonaríe. Después se va girá a empéndre al poble que lo escoltabe, dién:
- Y vatros, fugíts de Déu, per consevol palla a la que entropesséu, blasfemáu, y tos caguéu en la mare de Déu y en tota la corte selestial.
Y ademés de estes, moltes atres coses va di sobre la seua lealtat y la seua puresa, y en les seues paraules, a les que la gen de la comarca donaben completa fe, hasta tal pun lo va ficá al cap de tots los que allí estaben que, después de acabat lo ofissi, entre los mes grans apretóns del món tots van aná a besáli los peus y les máns, y li van esgarrá tota la roba que portabe damún, tenínse per benaventurat qui al menos una mica de ella va pugué agarrá:
y tot lo día va sé conservat aixina, per a que per tots puguere sé vist y visitat. Per la nit, en una urna de mármol va sé sepultat en honor a una capella, y al día siguién ya va escomensá la gen a aná allí y a enséndre veles y sírios y a venerál, y a fé promeses y a penjá exvotos de sera segóns la promesa feta. Y tan va creixe la fama de la seua santidat y la devosió que se li teníe que no ñabíe dingú que contra alguna desgrássia faiguere promeses a datre san, y lo van cridá y lo criden San Ciappelletto, y afirmen que Déu ha mostrat mols milagres per nell y los amostre encara. Aixina pos, va viure y va morí lo siñó Cepparello de Prato y va arribá a sé san, com hau sentit; y no vull negá que sigue un benaventurat a la presénsia de Déu perque, encara que la seua vida va sé criminal y malvada, va pugué fé al final un acto de contricsió de manera que Déu va tindre misericórdia de ell y lo va ressibí al seu reino; pero com aixó es una cosa amagada, raóno sobre lo que es aparén y dic que mes segú es que estigue condenat entre les máns del dimoni que al paraísso. Y si aixina es, grandíssima ham de reconéixe que es la benignidat de Déu, que no mire los nostres fallos sino la puresa de la fe, y al péndre natros de consiliadó a un enemic seu, creénlo amic, mos escolte, com si an algú verdaderamen san acudiguérem com a consiliadó de la seua grássia. Y per naixó, per a que per la seua grássia a la adversidat presén y en esta compañía tan alegre mos conservém sanos, alabán lo seu nom en lo que la ham escomensat, an ell acudirém en les nostres nessessidats, seguríssims de sé escoltats.

lunes, 4 de diciembre de 2023

Arnaud de Marueil. La grans beutatz e 'l fis ensenhamens

Arnaud de Marueil


La grans beutatz e 'l fis ensenhamens

E 'l verais pretz e la bona lauzors

E 'l cortes aips e la fresca colors

Que son en vos, bona domn' e plazens,

Mi donan gienh de chantar e sciensa;

Mas grans paors m' en tolh e grans temensa,

Qu' ieu non aus dir, dona, qu' ieu chan de vos;

E ren no sai si m' er o dans o pros. 


Ieu vos am tan, dona, celadamens

Que res no 'l sap mas quant ieu et Amors,

Ni vos eyssa, tan grans sobretemors 

Me tolh ades que no us aus far parvens!

Tal paor ai qu' ira e malsabensa

N' aiatz, domna, quar vos port entendensa! 

E pus no us aus ren dire a rescos, 

Dirai vos o sivals en mas chansos.


Ja non serai vencutz ni recrezens

De vos amar, sia sens o folhors;

Quar s' ieu follei per vos, mais m' er honors

Que s' ab autra m' aondava mos sens;

E si ricors mi tolh vostra valensa,

Per merce us prec qu' umilitatz vos vensa,

Sivals d' aitan, dona genser qu' anc fos, 

Que mos servirs vos plas' e us sia bos.


Aissi us autrei, pros domna conoissens,

Mon cor, e ja no m virarai alhors:

E vos, faitz mi, quan vos plaira, socors,

Qu' ieu vos serai de totz los mals sufrens,

Sol que us plassa que m donetz mantenensa,

O cor, domna, que d' amor vos cossen fa (1)

Que non siatz de semblant orgulhos

Vas mi, que us suy fizels et amoros.

(1: (sic) Pour la mesure du vers, lisez fassa.)


Dona, genser qu' anc fos de nullas gens,

E la melher de totas las melhors,

Per vos morrai, so m ditz ades paors,

Si no us en pren merces e chauzimens:

Bona domna, aiatz en sovinensa

Al cor, e ja no m' en fassatz parvensa,

Tro conoscatz que ben sia sazos

Que m n' eschaia qualque ricz guizardos.


Mos Belhs Esgars a tan gran conoissensa

Que tuit bon aib esmeron sa valensa; 

Per qu' ieu retrai son fin pretz cabalos

Al mielhs qu' ieu sai, en totas mas chansos.

___


Us guays amoros erguelhs

De lieys cui beutatz s' autreia,

Per la gensor que anc formes

Amors e per la plus guaya,

E per lieys qu' es plus valens

Massa dic tot mon coratge,

Si qu'en paresc als avols ergulhos,

E son plus francs et humilhs als plus pros.


Don mercey lo cors e 'ls huelhs,

Quar en tant honrad' enveya

Lor plai qu' enardir m' auzes;

Qu' el mon non cre tant ric n' aya

Que no i agues honramens,

E no i fezes vassalatge; 

Mas elha m fes un dous plazen respos,

Tant avinen qu' ie 'n viu guays e joyos.


Belha domna, ferms capduelhs 

Del vostre pretz, on qu' estia,

M' es ades d' el cors plus pres, 

Qu' ieu non ai poder m' estraya

De vos a tot mon viven,

Ni del vostre senhoratge;

E si no us platz mos enans e mos pros,

Volrai m' en mal, domn', et amarai vos.


Amors, merce, quar acuelhs 

Que paratges te sopleya; 

Qu' ieu tem que m dezesperes, 

Mas una res m' en apaya 

Don pren cor et ardimen, 

Qu'enans qu' om tries paratge, 

T' ensenhoritz tan sobr'els poderos

Que, quant que t plac, fo pueys ades razos.


Tant es sobr' els aussors fuelhs

Lo sieus pretz, e senhoreya,

Que negun trebal en res

No m tenh ni dolor que n' aya,

Qu' ieu am mays, quar es plus gaya,

Sofrir un honrat dampnatge,

Que far guazanh ont ieu honratz no fos,

Ni 'l cortez digz falsar de mas chansos.


Dona, de bon coratge

Vos am, e ja no m fass' amors joyos,

Si el mon es res qu' ieu am tan cum vos.

___


Mout eron dous mei cossir

E ses tot marrimen,

Quan la belh', ab son cors gen,

Humils, franca e de bon aire,

Me dis de s' amor estraire

Don ieu non m puesc partir;

E quar ilh no m rete,

Ni l' aus clamar merce,

Tuit solatz me son estranh

Pus de lieys jois mi sofranh.


Domna, si us plagues sofrir

Per vostre chauziment 

Qu'ab doutz precs, cars, humilmen

Merceian, cum fis amaire, 

Vos auzes mon cor retraire

En loc d' autre jauzir,

Vos non costera re,

Et a mi feratz be,

Qu'el malhautes, quan se planh,

Si no 'l val, si se refranh.


Doussa domna, cui dezir,

Per vostr' ensenhamen,

Vostre bel aculhimen

No m vedetz, que m soletz faire;

Del plus no us aus preiar gaire,

Tan sui espaventatz,

Car etz de tan rics plays;

Mas Ovidis retrays 

Qu'entr'els corals amadors 

Non paratge i a ricors.


Tant es per tot eyssausatz

Vostre rics pretz e cars, 

Tem que no i val mos lauzars;

Pero, vers es ses duptansa, 

Sitot s' es plena 'l balansa,

Qui 'n met mays vas l' un latz

Sol un gra, peza mays

Vas celha part lo fays;

Atressi s creys vostra valors

On hom mays ne dis lauzors.


Qu' ensenhamen e beutatz,

Cortezia e gen parlars,

Gent aculhirs et honrars 

Joyos, ab franca semblansa,

Vos fan sobr'autras honransa;

Per que joys e solatz

Ab vos reviu e nays

Vas qualque part biays,

E no m' o fay dir amors,

Mas vers e vostras valors.


Frances, qui que s biays, 

Vostre pretz creys e nays, 

Tant es sobr'els aussors,

Melhuran sobr'els melhors.


Genoes, so sapchatz:

Si cum abrils e mays

Es d' autres temps plus guays,

Es vostre rics pretz colors

Resplendens sobr'els meillors. 

___


A gran honor viu cui joys es cobitz 

Quar d' aqui mov cortezia e solatz,

Ensenhamenz e franqueza e mezura

E cor d' amar et esfortz de servir

E chauzimenz, sabers e conoissensa

E gens parlars ab avinen respos

E tuit bon ayp, per qu' hom es guays e pros.


Totz temps er joys per me coltz e servitz,

A mon poder car tengutz et honratz,

M' esperansa i ai mes e m' aventura;

Mas quar tan tart vey lieys qu' ieu plus dezir,

N' ai en mon cor vergonha e temensa,

No m' en razon quar no m' en val razo,

Mas chauzimenz e merces e perdos.

Bona domna, cui joys e pretz es guitz,

Esguart mon cor la vostr' umilitatz;

E si trobatz en me nulha falsura

Ja 'l vostre cors plazens, que m fai languir,

No m fassa mais de fin joy mantenensa

Qu'el nom que m detz, don', ab digz amoros,

N' escriu el cor per qu' ieu sui d' engan blos.


Vas on qu' ieu m' an, lo cor e l' esperitz

S'es el vostre senhoriu autreyatz;

E s' a vos platz no m gitetz a non cura,

Qu'ab sol aitan me podetz enriquir; 

Suffretz qu' ie us am, quar sitot no us agensa, 

Non puesc esser de mon cor poderos

Que mais no us am que nulha res qu' anc fos.


Quar vos enquier, ben i fas que arditz;

Mas a totz jorns dobla ma voluntatz,

De ben amar et s' esmer' e s melhura

Qu'els bens qu' Amors sol als autres partir

Lur va tolhen, quar i conoys falhensa,

E dona 'ls me que suy fins, francs e bos,

Qu' estiers, dona, non auzera amar vos.


Mon Gen Conquis, Dieus vos det conoyssensa

E totz bos ayps per qu' estatz honoros

E fis e cars e valens sobr' els bos. 


Vas Aragon, al rey cui joys agensa, 

Tramet mon chan, quar es cortes e pros,

Et ab luy tanh humils et ergulhos.

-----

Aissi cum mos cors es

Francs et fis vas amor,

Ab mays d' umilitat 

M' a joys a sa part pres, 

Que maltrach ni dolor 

No m planc si m' es cozens, 

Qu' ans i conosc honor;

Mas be us dic ses clamor, 

Bona dona valens, 

Tan me vezetz cochat, 

Si merces no m socors, 

Tem que n' auretz peccat.


E si ja m vengua bes

Ni gaugz de vostr' amor, 

Tan fina voluntat

Non cre mais hom agues 

Vas domna ni senhor; 

Qu'ab belhs digz avinens

Enans vostra honor,

Et am tan de gran cor

Lo vostre enantimens, 

E m ven parlars per grat, 

La boca n' a sabor 

Quant a d' autras parlat.


Domn' ab cor guay cortes,

Flors de joy e d' amor

E miralhs de beutat,

Pros ni rics no sui ges

Contra vostra valor,

Mas pro suy conoissens

Qui m fay be ni honor,

Et, en luec de ricor,

Suy vos obediens

De tan fin' amistat

Qu' ades en trob melhor 

Mon fin cor esmerat.


Amors, qu' els fins cors ves, 

Si 'lh nom es vers d' amor, 

Merce e pietat,

A ley d' omes conques

Cui son obs valedor,

Te clams, qu' els aturs vens 

Que m fassatz tan d' onor 

Qu'ab lieys, vas cui ador,

M' en rendon chauzimens; 

Qu'el cor i ai pausat 

Si que no 'l vir alhor, 

En nulh autre pessat. 


E si us adui merces

Que m fassatz tan d' amor

A lei d' amant amat!

Ai! dolsa franca res,

Ar ai dig gran folhor,

Quar mi pres ardimens 

Qu' ie us quezes tan d' onor;

Mas a fin amador

Deu venir jauzimens

De ric joy e d' onrat. 

S' ieu sui el gra aussor

Sia mi perdonat.

Gen Conquis, la lauzor

E 'ls bos ensenhamens 

Que vos a Dieus donat, 

En un jorn de pascor 

No serion comtat.

___


La franqua captenensa

Qu' ieu non puesc oblidar,

E 'l doutz ris e l' esgar

E 'l semblan, qu' ie us vi far,

Mi fan, domna valens, 

Melhor qu' ieu no sai dir,

Ni del cor cossirar; 

E si per me no us vens 

Merces e chauzimens, 

Sai que m n' er a morir.


Ses geinh e ses falhensa

Vos am, e ses cor var,

Plus c'om non pot pensar;

D'aitan no us puesc forsar 

Part vostres mandamens. 

Ai! domna, cui desir, 

Si conoissetz ni us par 

Que sia falhimens 

Car vos sui benvolens, 

Soffretz m' aquest falhir.


Tant etz de gran valensa,

Mais vos am ab cor clar,

Si puesc merce trobar, 

Qu'ab autra gazanhar. 

E 'l vostre chauzimens, 

Pus no m' en puesc partir,

Fassa us humiliar 

Tan qu' el vostre cors gens, 

Amoros e plazens

Si no m val no m' azir.


Domna, per gran temensa,

Tan vos am e us tenc car, 

No us aus estiers preyar.

Mas plus fai ad honrar

Us paupres avinens, 

Qu'en sap honor grazir 

E 'ls bes d' amor celar, 

Qu' us rics desconoissens

Cui par que totas gens 

Lo deion obezir.


Non ai tant de plivensa,

Ni puesc razon trobar 

Don m' aus assegurar 

Que ja m denhetz amar; 

Ans dic mos ferms talens 

Que poiri' avenir; 

No m dei dezesperar, 

Que tals es pauc manens 

Qu' el fai astres e sens 

En gran ricor venir.


D' onratz faitz avinens

Del rey e d' autras gens

Vos faitz a totz grazir.

----


Franqueza e noirimens

M' an dig e chauzimens

Qu' ades am, ses falsura, 

Quals que sia lo bes. 

Ieu am trop mais ab vos,

Belha domna e pros,

Totz temps far mon dampnatge,

Qu'ab autra conqueses; 

Don, tan grans honors m' es,

Totz mos maltraitz melhura.


Tant es ferms mos talens 

En vos, domna valens,

No i puesc aver mezura;

Mais vos am, e no us pes,

Que autra re qu' anc fos;

C' aisso es l' ochaizos

Don m' avetz cor salvatge,

E d' aisso, si us plagues,

S' autre tort no us agues

No m degratz far rancura.


Pros don' e conoissens, 

En vos es pretz e sens 

E beutatz fin' e pura 

Que natura i mes;

Cors guay et ergulhos,

Ab semblan amoros

De joy e d' agradatge;

E son en totas res

Tug vostre fag cortes

Mielhs d' autra creatura.


On plus vostre cors gens

Me dona espavens

Ni m' en dezasegura;

Quar amors, que m' a pres, 

M' en fay plus enueyos,

E tenc vostras faissos 

Plus pres de mon coratge,

E mostra m que merces 

A maynhs autres conques;

Veus tota m' aventura.


Franca res avinens, 

En cuy joys e jovens

E totz bos pretz s' atura,

A tort m' avetz repres.

Qui tan quan pot es bos,

Que plus no i quier razos,

Ni non es de paratge,

Sera, coms o marques,

Avols hom mal apres

Qui 'l jutja per dreitura.


Chanso, vas mon Franques

T'en vai, quar ab luy es

Joy e bon' aventura.


Senher En Genoes,

Lo fin pretz qu'en vos es

Creys ades e melhura.