Mostrando las entradas para la consulta dibuixá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta dibuixá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

jueves, 4 de abril de 2024

Lexique roman; Gratar - Agreviar, Agrieviar


Gratar, v., gratter, égratigner. 

Romp son vestir, grata sa cara. 

Ara las mans grata son vis clar.

V. de S. Honorat.

Déchire son vêtement, égratigne sa face. 

Avec les mains égratigne son visage clair. 

Fig. Non grate plus la gelosia, car qui plus la grata, ela plus art.

Liv. de Sydrac, fol. 36. 

Qu'il ne gratte plus la jalousie, car qui plus la gratte, plus elle brûle.

Loc. prov. Gratar me fai lai on no m pru. 

(chap. Rascá me fa allí aon no me pique.)

B. de Ventadour: Ab cor leial.

Gratter me fait là où ne me démange. 

Prov.

Tan grata la cabra tro pogna que mal jay. V. de S. Honorat.

Tant gratte la chèvre jusqu'à ce qu'elle fait en sorte qu'elle gît mal. 

CAT. ESP. (rascar) Gratar. IT. Grattare. 

(chap. Rascá, rascás: yo me rasco, rasques, rasque, rasquem o rascam, rasquéu o rascáu, rasquen; rascat, rascats, rascada, rascades; esgarrapá, esgarrañá.)

Rascá, rascás: yo me rasco, rasques, rasque, rasquem o rascam, rasquéu o rascáu, rasquen; rascat, rascats, rascada, rascades


2. Gratuzar, v., gratter, arracher, détacher.

Part. pas. Lana d' anhels gratuzada de pels d' anhels.

Cartulaire de Montpellier, fol. 144. 

Laine d' agneaux arrachée de peaux d' agneaux.

3. Regratier, s. m., regrattier (Sous l'Ancien Régime, marchand qui vendait au détail légumes, fruits, épices et surtout le sel des greniers royaux.)

Nuls regratiers no... comprar oli.

Docum. de 1381. Ville de Bergerac.

Nuls regrattiers ne... acheter huile.

IT. Rigattiere. (chap. Regatejadó, comersián que veníe al detall. 

An este documén sels prohibix comprá oli.)


Graus, s. m., plainte, peine, tourment.

Merce vos clam d'aquel graus.

Marcabrus: Puois mos coratges. Var. 

Je vous crie merci de cette plainte.

(chap. Greuge : perjuissi; ix mes abán: Greug, Greuge.)

2. Grausa, s. f., plainte, murmure, peine.

De las grausas dels homes fo Aventura faita deuessa.

Neguna grausa non es tan grans a ta pessa. 

Trad. de Bède, fol. 5 et 7.

Des murmures des hommes Fortune fut faite déesse.

Nulle peine n'est si grande à ta pensée.

3. Grahusa, s. f., grabuge, débat, querelle, dispute.

N Anselmes d' Olbi avia grahusas de terras am lo comte Dalfi.

Trésor des Chartes de Turenne.

Le seigneur Anselme d'Olbi avait débats de terres avec le comte Dauphin.

4. Grausar, v., murmurer, se plaindre. 

A! quant chaitiva chausa es qu' om sia grevaz d' aquel de cui no s' auze grausar.

Neguna ves non es tan bona aventura que grausar no t'en poschas en qualque part. 

Trad. de Bède, fol. 6 et 7.

Ah! combien malheureuse chose c'est qu'on soit grevé par celui de qui on n'ose se plaindre.

Nulle fois n'est si bonne aventure que tu ne puisses t'en plaindre en quelque partie.


Gravier, s. m., gravier, sable. 

A la fontana del vergier,

On l' erb' era vertz, josta 'l gravier.

Marcabrus: A la fontana. 

A la fontaine du verger, où l'herbe était verte, près le gravier.

L'aigua si part sus el gravier. V. de S. Honorat. 

L'eau se sépare sur le gravier.

Tost mostra al fol l' estrada, 

Quan lo gravier es voiatz.

Marcabrus: Dirai vos. 

Montre tôt au fou le chemin, quand le gravier est déblayé.

2. Graviera, s. f., sable, grève.

Tres codols qu' om troba en la graviera.

(chap. Tres coduls o codols que hom trobe (se troben) a la gravera; códul o códol : pedra; barrócul, bolo.)

Hist. abr. de la Bible, fol. 38. 

Trois cailloux qu'on trouve sur la grève.

3. Grava, s. f., grève, sable.

Cel que cercha l'aur, tant lava 

Lo lot e trastorna la grava 

Tro que trueba.

Un troubadour anonyme: Seinor vos que. 

Celui qui cherche l'or, tant lave la fange et retourne le sable jusqu'à ce qu'il trouve.

Qui us donava

V sols, e puois en gitava

Autres V por en la grava,

X sols auria perdutz.

T. de Hugues et de Reculaire: Cometr' us vuelh. 

Qui vous donnait cinq sous, et puis en jetait hors cinq autres sur la grève, dix sous aurait perdus.

(chap. Grava, graves; gravilla, gravilles; gravera, graveres, com Áridos Curto y Áridos Fabre y Abás (cap de bolo) a Valderrobres.)

4. Gravel, s. m., gravier, sable.

Totz jauzions, de mon rossi

Dessendey jos sobr' el gravel.

Gavaudan le Vieux: L'autre dia.

Tout joyeux, de mon roussin je descendis à bas sur le gravier.

ANC. FR. Cil ont en gravele semé. Roman de la Violette, p. 15.

(chap. Aquells han sembrat a la grava.)

5. Engravar, v., engraver.

Part. pas. Quar en terra son engravat. Brev. d'amor, fol. 52.

Car en terre sont engravés.

6. Desgravar, v., nettoyer, dégraveler, débarrasser du gravier. 

Desgravar los molis.

(chap. Desgravá los molins; traure la grava.)

Tit. de 1356. DOAT, t. XCIII, fol. 210. 

Dégraveler les moulins. 

IT. Sgravare. (chap. Desgravá: desgravo, desgraves, desgrave, desgravem o desgravam, desgravéu o desgraváu, desgraven; desgravat, desgravats, desgravada, desgravades. Tamé se pot referí als impostos, des + gravá.)


Grazil, s. m., grésillement, cri du grillon, de la raine. 

Om d'auzel ni rana non au

Chan ni grazil.

Marcabrus: Lo vers comens.

On n'entend d'oiseau ni de raine chant ni grésillement.

(chap. Lo cric-cric del grill, grills; lo croá de la rana, ranes : grobi grobi)

2. Grazillar, v., grésiller, pétiller, craquer.

Espera piegz en apres

Que selh que crema e 'n grazilla.

Bernard de Venzenac: Lanquan cor. 

Espère par après pire que celui qui brûle et en pétille.

(chap. Petá, cruixí; per ejemple cuan algo o algú se creme.)


Grec, adj., lat. Graecus, grec.

Subst. Una grega que 'll fon donada per moiller. V. de P. Vidal.

(chap. Una grega que li va sé donada per mullé, dona, esposa. Per a empeltá se fa aná la pega grega. Es normal que tamé digam griega y griego en ves de grec, grega.)

Une grecque qui lui fut donnée pour femme.

- Nom de peuple.

A obs los Grex Roma volia tradar. Poëme sur Boèce. 

Au profit des Grecs Rome voulait livrer.

- Nom d'un vent. (chap. Gregal.)

Levan, grec e transmontana. Brev. d'amor, fol. 41. 

(chap. Lleván, gregal y tramontana. Com veéu, tramontana es lo mateix que transmontana. Se entén lo significat.)

Levant, grec et tramontane.

CAT. Greg. ESP. Greco (griego). PORT. Grego. IT. Greco. (chap. Grec o greg, grecs o gregs, griego, griegos; grega, griega, gregues, griegues.)

Greg, Greco, griego, Grego, Grec, grecs, gregs, griego, griegos, grega, griega, gregues, griegues

2. Grieu, adj., grec.

Subst. Filha d'emperador, del grieu manen.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 20. 

Fille d'empereur, du grec possédant (puissant). 

ANC. FR. Qant Griu orent Troie conquise. Roman de Brut, t. I, p. 1.

ESP. Griego.

3. Grezesc, Grezeis, Grezes, adj., grec, grégeois. 

Desoz avia escript un pei (Π) grezesc. Poëme sur Boèce.

(chap. Deball habíe escrit una pi grega.)

Dessous il y avait écrit un pe (Π) grec.

Fuec grezesc acendre.

(chap. Ensendre foc grec.)

Rambaud de Vaqueiras: Truan mala. 

Feu grégeois allumer. 

Fis jois ses flama gresesca.

Rambaud d'Orange: Car douz. 

Fine joie sans flamme grégeoise.

- Subst. Nom de peuple.

Entr' els Latis e 'ls Grezeis.

Rambaud de Vaqueiras: No m'agrad. 

Entre les Latins et les Grecs.

Per. Ongria, en terra de Grezes.

E. Cairel: Qui saubes. 

Par Hongrie, en la terre des Grecs. 

ANC. CAT. Greguesc.

4. Grifo, adj., grec. 

Subst. En lati et en grifo. Trad. de l'Évangile de Nicodème. 

En latin et en grec.

- Nom de peuple.

No m' avion re forfag li grifo. 

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques. 

Ne m'avaient rien forfait les Grecs.

Ieu l' enten mens qu' els grifos. 

T. du Marquis et de Giraud: De so don. 

Je l'entends moins que les Grecs.

5. Gressime, s. m., grécisme, figure de rhétorique.

Gressimes pauza aquesta figura. Leys d'amors, fol. 137. 

Le grécisme pose cette figure.


Grecz, Grecs, s. m., lat. grex, troupe, troupeau. 

Ni en grecz de bestias. Lo Dispreczi (Despreczi) del mont. 

Ni en troupeaux de bêtes.

La pratiqua e uzança del seignor sobre lo grecs. Doctrine des Vaudois.

(chap. La práctica y usansa del siñó sobre la grey; los gregaris.)

La pratique et usance du seigneur sur le troupeau.

ANC. ESP. PORT. Grege. IT. Gregge.

2. Grey, s. m., troupeau.

En ovelhas et autres greys copioza. 

Aquel qui es del grey defensor. 

En greys, ensems vivo. 

Eluc. de las propr., fol. 179, 234 et 244.

En brebis et autres troupeaux abondante.

Celui qui est le défenseur du troupeau.

Vivent ensemble, en troupeaux.

ESP. Grey. PORT. Grei. (chap. Grey; ramat o rabera de bestiá, com los de la Ascuma en lo pastoret Quimet Monclús.)

3. Greuga, s. f., troupe.

Quan forsa lo greuga d' omes armatz, 

Adonc es orgolhos.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 53. 

Quand le presse troupe d'hommes armés, alors il est fier. 

IT. Greggia.

4. Greugansa, s. f., réunion, assemblée.

La greugansa del orde. Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 29.

La réunion de l'ordre.

5. Agregacio, Agreguacio, s. f., agrégation, amas, assemblement, réunion.

En las nivols no s fa aytal agregacio de vapors. 

Eluc. de las propr., fol. 138. 

Dans les nuées ne se fait tel amas de vapeurs.

Agreguacio de humiditat. Trad. d'Albucasis, fol. 15.

Amas d'humidité. 

CAT. Agregació. ESP. Agregación. PORT. Aggregação. IT. Aggregazione.

(chap. Agregassió, agregassions.)

6. Agregatiu, adj., agrégatif, qui a la faculté de réunir, de rassembler. Negreza es de lum agregativa. Eluc. de las propr., fol. 38. 

La noirceur est agrégative de la lumière.

(chap. Agregatiu, agregatius, agregativa, agregatives.)

7. Agreguar, v., lat. aggregare, agréger, assembler, réunir, amasser.

La manieyra de la sutura es que tu agregues la solucio de continuitat.

Trad. d'Albucasis, fol. 20.

La manière de la suture c'est que tu réunisses la solution de continuité.

Part. pas. Aquesta humiditat es agreguada entre la codena e l' os.

(chap. Esta humitat está agregada (ajuntada, afegida) entre la cona y l'os.) 

Trad. d'Albucasis, fol. 12.

Cette humidité est amassée entre la couenne et l'os. 

CAT. ESP. Agregar. PORT. Aggregar. IT. Aggregare. (chap. agregá: agrego, agregues, agregue, agreguem o agregam, agreguéu o agregáu, agreguen; agregat, agregats, agregada, agregades.)

8. Congregatio, s. f., lat. congregatio, congrégation, assemblée, réunion. La congregatios del coven on devem tuh estar.

(chap. La congregassió del convén aon debem tots está; tota la grey s'  ajunte; assamblea, reunió.)

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 7. 

La congrégation du couvent où nous devons tous être.

Totas congregacios de pobles. Eluc. de las propr., fol. 2. 

Toutes assemblées de peuples.

En la qual congregatio d'avesques. Cat. dels apost. de Roma, fol. 35. 

En laquelle réunion d'évêques.

Sias compains de la congregacio dels paubres. Trad. de Bède, fol. 66.

(chap. Sigues compañ de la congregassió dels pobres.)

Sois compagnon de la congrégation des pauvres. 

CAT. Congregació. ESP. Congregación. PORT. Congregação. 

IT. Congregazione. (chap. Congregassió, congregassions; v. congregá.)

9. Congregatiu, adj., lat. congregativus, congrégatif, collectif. 

Congregativas coma: Essems, etc. Leys d'amors, fol. 100. 

Collectives comme: Ensemble, etc.

(chap. Congregatiu, congregatius, congregativa, congregatives; colectiu, colectius, colectiva, colectives. Essems, ensemble : jun, juns, ajuntat, ajuntats, ensamblat, ensamblats.)

10. Congregar, Congriar, Congruar, v., lat. congregare, rassembler, réunir, entasser, amasser, attrouper.

Fig. La vapors levada...

Pestilencia nos congria.

Brev. d'amor, fol. 42.

La vapeur élevée... nous entasse pestilence. 

Dont se va congruar dis lo dit castel ung mal de expremesos.

Chronique des Albigeois, col. 58.

Dont va s'amasser dans ledit château un mal d'oppression.

Congria s' el cor.

Nat de Mons: Sitot non. 

S' amasse au coeur. 

Part. pas. Lo poble congregat al son de las trompas.

(chap. Lo poble congregat al so de les trompes, trompetes.)

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 34. 

Le peuple rassemblé au son des trompes. 

Segreguats e congreguats. Trad. d'Albucasis, fol. 16.

(chap. Segregats y congregats; reunits, ajuntats.)

Séparés et réunis. 

CAT. ESP. PORT. Congregar. IT. Congregare. (chap. Congregá: congrego, congregues, congregue, congreguem o congregam, congreguéu o congregáu, congreguen; congregat, congregats, congregada, congregades.)

11. Disgregacio, s. f., disgrégation, dispersion, séparation.

Per digregacio (disgregacio) de lutz.

L' esperit visiu pren disgregatio et diffuzio.

Eluc. de las propr., fol. 140 et 268. 

Par disgrégation de lumière. 

L'esprit visuel prend disgrégation et diffusion. 

CAT. Disgregació. ESP. Disgregación. PORT. Digregação. 

IT. Disgregazione. (chap. Disgregassió, disgregassions.)

12. Disgregatiu, adj., disgrégatif, propre à disgréger.

Del esperit viziu disgregativas. Eluc. de las propr., fol. 37. 

Disgrégatives de l'esprit visuel. 

ESP. PORT. IT. Disgregativo. (chap. Disgregatiu, disgregatius, disgregativa, disgregatives.)

13. Disgregar, v., lat. disgregare, disgréger, diviser, séparer.

Rachtz visuals disgregar. Eluc. de las propr., fol. 38. 

Disgréger les rayons visuels.

Part. prés. Clartat trop resplendent... l' esperit viziu disgregant.

Eluc. de las propr., fol. 82. 

Clarté trop resplendissante... disgrégeant l'esprit visuel.

CAT. ESP. Disgregar. IT. Disgregare. (chap. Disgregá: disgrego, disgregues, disgregue, disgreguem o disgregam, disgreguéu o disgregáu, disgreguen; disgregat, disgregats, disgregada, disgregades.)

14. Segreguar, v., lat. segregare, séparer, diviser, distinguer.

Part. pas. Segreguats e congreguats. Trad. d'Albucasis, fol. 16.

Séparés et réunis.

CAT. ESP. PORT. Segregar. IT. Segregare. (chap. Segregá: segrego, segregues, segregue, segreguem o segregam, segreguéu o segregáu, segreguen; segregat, segregats, segregada, segregades.)


Greda, s. f., lat. creta, craie.

Terra o greda. Eluc. de las propr., fol. 267. 

Terre ou craie.

CAT. ESP. PORT. Greda. IT. Creta. (chap. Argila de un coló blanc y blavós.)


Greu, Grieu, adj., lat. gravis, grief, pénible, difficile, dur. 

Dels legums, deu hom laissar aquels que sunt greu e pesant.

Trad. de Bède, fol. 52.

Des légumes, on doit laisser ceux qui sont durs et pesants.

Mas sola vos, qu' etz grieus a convertir. 

B. de Ventadour: Quan la fuelha. 

Excepté vous seule, qui êtes difficile à convertir. 

La plus greus artz que sia. Liv. de Sydrac, fol. 41.

Le plus difficile art qui soit. 

Chant on plus trac grieu martire. 

P. Raimond de Toulouse: Atressi com la candela.

Je chante où plus je traîne pénible martyre. 

Comp. En donan sentencia, grevior pena pauzar.

Cartulaire de Montpellier, fol. 50.

En donnant sentence, plus dure peine infliger. 

Loc. Car greu es, si ben amatz, 

Que ja cuidetz pro ben faire.

Cadenet: S'ieu pogues.

Car il est difficile, si vous aimez bien, que vous croyiez jamais assez bien faire.

Crestiantatz greu sera que non caia.

(chap. Sirá difíssil que la cristiandat no caigue.)

Lanfranc Cigala: Quan vei far. 

Il sera difficile que chrétienté ne déchoie. 

Adverb. Greu a hom gran ben ses dolor. 

T. de P. d'Auvergne et de B. de Ventadour: Amics.

Difficilement a-t-on grand bien sans peine.

Quar qui mal demanda 'l sieu, 

Greu conquerra l' autrui fieu.

B. d'Allamanon: Pueis chanzon. 

Car qui mal demande le sien, difficilement conquerra le fief d'autrui.

Adv. comp. Ses la qual a greu pot hom far bon dictat.

Leys d'amors, fol. 63. 

Sans laquelle difficilement on peut faire bonne composition. 

ANC. FR. Les unes sunt en gref turment. Marie de France, t. II, p. 418.

Trop griés maus m'en convient sentir. Roman de la Rose, v. 4163.

K'altre en fera encor de nos grief pénitance. Roman de Rou, v. 3112. ANC. CAT. Greu. CAT. MOD. (N. E. Ja ja, grave en catalán moderno de antes de 1900) ESP. PORT. IT. Grave. (chap. Grave, graves; difíssil, pesat.)

2. Greument, Greumen, Grieumen, adv., grièvement, difficilement, péniblement.

Mantas vetz n' ai pueys plorat greumen. 

Raimond de Miraval: D'amor son. 

Maintes fois j'en ai depuis grièvement pleuré. 

Cum plus m' enliama 

Grieumen.

Peyrols: Quora qu'amors.

Comme il m'enlace plus péniblement. 

ANC. FR. Ne finèrent de doluser,

De grefment pleindre é de plurer. 

Marie de France, t. II, p. 45". 

ANC. CAT. Greument. ESP. (gravemente) PORT. IT. Gravamente.

(chap. Gravemen; difissilmen, pesadamen.)

3. Grevozamen, adv., péniblement, rudement, fortement. 

Ni tan grevozamen ni tan duramen. Leys d'amors, fol. 137.

Ni si péniblement ni si durement.

4. Greug, Greuge, s. m., grief, vexation, dommage, préjudice. 

En prejudici e en greug.

(chap. En perjuissi y en greuge.)

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 88.

En préjudice et en dommage.

Far alcuna extorsion ni greuge.

Chronique des Albigeois, col. 82 et 83. 

Faire aucune extorsion ni dommage. 

De mals curials que fan grans greuges a la paura gen.

V. et Vert., fol. 15.

De méchants officiers de la cour qui font grandes vexations à la pauvre gent.

ANC. CAT. Greuge. (chap. Greuge, greuges; estes paraules ixen a les leys, fueros d'Aragó.) 

5. Greugetat, s. f., gravité.

Fig. Sabis home atempra l' alegreza de son front per la greugetat de sas mors. Trad. de Bède, fol. 69.

Homme sage tempère l' allégresse de son front par la gravité de ses moeurs. (chap. gravedat, gravedats; com al pun siguién:)

6. Gravitat, s. f., lat. gravitatem, gravité, pesanteur.

Gravitat lo porta en jus talment, que no ha repaus entro ve al centre.

Eluc. de las propr., fol. 281.

Gravité le porte en bas tellement, qu'il n'a repos jusqu'à ce qu'il vient au centre. 

Fig. Si accideys, aprop sanacio, gravitat en... membre.

Trad. d'Albucasis, fol. 68.

S'il survient, après guérison, pesanteur dans... le membre.

- Difficulté.

Per gravitat de ausir. Trad. d'Albucasis, fol. 15.

(chap. Per gravedat, dificultat de escoltá; ausir : oír.)

Par difficulté d'entendre.

CAT. Gravedat. ESP. Gravedad. PORT. Gravidade. IT. Gravità, gravitate, gravitade.

7. Greveza, Grevessa, s. f., pesanteur, gravité.

Gravitat o grevessa. Eluc. de las propr., fol. 281.

Gravité ou pesanteur.

- Difficulté.

Escuzar per greveza. Brev. d'amor, fol. 104.

Excuser par difficulté. 

ANC. ESP. PORT. Graveza. IT. Gravezza.

8. Grevor, s. f., peine, dommage.

Om qu'a grevor 

Desira mais de salut.

Giraud de Borneil: Las cum ave. 

Homme qui a peine désire plus de salut.

9. Grevansa, s. f., peine, difficulté.

A cui platz dreitz e tortz peza, 

Soven a grevansa.

P. Cardinal: Falsedatz. 

Celui à qui droit plaît et tort pèse, a souvent peine.

ANC. FR. Mès, biau sire, que vous avance 

De lui faire anui ne grevance? 

Roman de la Rose, v. 3284.

Et si luy rendray la grevance, 

Le mal, le dueil et le soussy

Où il m'a mis jusqu'à oultrance.

Charles d'Orléans, p. 130. 

Que seulement ne nous porte grévance. Clément Marot, t. 1, p. 312.

Au domage et à la grevance 

Du royaume et de la couronne.

G. Guiart, t. I, p. 44.

ANC. CAT. Grevansa. IT. Gravenza. 

10. Grevament, Greviament, s. m., peine, dommage.

No 'l pot sufrir ses grevament de se. Trad. de Bède, fol. 9. 

Ne le peut souffrir sans dommage pour soi. 

Per razo de lor dureza, de leu no prendo greviament.

Eluc. de las propr., fol. 43.

En raison de leur dureté, ne prennent pas facilement dommage.

CAT. ESP. Gravamen. IT. Gravamento. (chap. En chapurriau, gravamen es un impost; porte lo acento a la segona a, sense tilde.)

11. Greviatiu, adj., oppressif. 

Del estomach greviativas. Eluc. de las propr., fol. 75.

Oppressives de l'estomac.

12. Grevar, Gravar, Greviar, v., lat. gravare, accabler, tourmenter, peiner, grever, aggraver.

N Uc de San Cir, be m deu grevar 

Que us veia.

T. du Comte de Rhodez et de H. de S. Cyr: N Uc de. 

Seigneur Hugues de Saint-Cyr, bien me doit peiner que je vous voie.

Ades sent greviar ma dolor.

Hugues de Pena: Cora que m. 

Incessamment je sens aggraver ma douleur. 

Lo greviava la malautia. V. de S. Honorat. 

La maladie l'accablait.

Part. pas. Atressi cum malautes grevatz.

B. Zorgi: Aissi col. 

Tout ainsi comme malade accablé. 

Si tenen per gravat. Tit. de 1360. DOAT, t. XLIV, fol. 122. 

Se tenant pour grevé. 

Greviada e non poderoza de pagar. V. et Vert., fol. 14.

Grevée et non capable de payer. 

ANC. FR. En somme, des choses qui nous adviennent contre nostre volonté, les unes nous griefvent et nous offensent par nature. 

Amyot, Trad. de Plutarque, Morales, t. 1, p. 448. 

Disant que faussement et mauvaisement il l'avoit grévée et blasmée, et qu'il s'en repentoit, et crioit mercy. Arrêts d'amour, p. 821.

Tant peu son faix et sa charge nous griefve.

Clément Marot, t. 1, p. 302. 

Aidoit les petis... ne fuissent grevet des grans. Chronique de Cambray.

CAT. ESP. PORT. Gravar. IT. Gravare. (chap. Gravá: gravo, graves, grave, gravem o gravam, gravéu o graváu, graven; gravat, gravats, gravada, gravades. Grabá en b ve de graphia, grafía, escriure, dibuixá, etc.)

13. Agreviamen, s. m., aggravation, dommage. 

En prejudici et agreviamen.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 87. 

En préjudice et aggravation. 

CAT. Agravament. ESP. Agraviamiento. IT. Aggravamento. (chap. Agravamén, greuge.)

14. Agreviatiu, adj., aggravatif, qui est propre à aggraver. Accidentalment agreviativa. Eluc. de las propr., fol. 24.

Accidentellement aggravative.

(chap. Agravatiu, agravatius, agravativa, agravatives.)

15. Agreviar, Agrieviar, v., lat. aggravare, aggraver, accabler.

Lo dous cossir del belh cors benestan 

Agrevia mout mas dolors e mos mals. 

Cadenet: Ab leyal. 

La douce pensée du beau corps bienséant aggrave moult mes douleurs et mes maux.

Aquells que agrievion e dissipon e devoron las pauras gens.

Circumstancias que agrievion los peccatz.

(chap. Sircunstansies que agraven los pecats.)

V. et Vert., fol. 90 et 69. 

Ceux qui accablent et ruinent et dévorent les pauvres gens.

Circonstances qui aggravent les péchés.

Ad Abraham agreviava aquela vida. Abrégé de l'A. et du N.-T., fol. 4.

A Abraham pesait cette vie.

ANC. FR. Dunc agreva Deus sa main sur cels de Azote.

Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 7.

E le fu griois à gieter 

Por ceaus dedens plus agrever. Roman du Renart, t. IV, p. 163.

Meins m' engrejast or à maltrere.

2e trad. du Chastoiement, conte 27, p. 183. 

Le prist une enfermetez; mais avant que il agreigast plus, se fist porter en la cité de Tours.

(chap. literal: Lo va pendre una enfermedat; pero abans de que se agravare mes, se va fé portá a la siudat de Tours.)

Rec. des hist. de Fr., t. V, p. 224.

CAT. ESP. Agravar. PORT. Aggravar. IT. Aggravare. (chap. Agravá, agravás: yo me agravo, agraves, agrave, agravem o agravam, agravéu o agraváu, agraven; agravat, agravats, agravada, agravades.)

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XV.

XV.

Don Moissés, lo maestre, díe assobín que ell nessessitabe una dona mes que un guiso. Pero portáe deu añs al poble diénu y encara seguíe sense la dona que nessessitabe.
Les Pestetes, les Llebres y don José, lo mossen, que ere un gran san, reconeixíen que lo Peó nessessitabe una dona. Sobre tot per dignidat professional. Un mestre no pot presentás a escola de consevol manera; no es lo mateix que un formaché o un ferré, per ejemple. Lo cárrec exigix. Claro que lo primé que exigix lo cárrec es una remunerassió sufissién, y don Moissés, lo Peó, careixíe de ella. Aixina que tampoc teníe res de particulá que don Moissés, lo Peó, se embutiguere cada día al mateix traje en lo que va arribá al poble, deu añs atrás, tot apedassat y ple de remiendos, y inclús que no gastare roba interió. La roba interió costabe un ull de la cara y lo maestre pressisabe los dos ulls de la cara pera desempeñá la seua faena. Camila, la Llebre, se va portá mal en ell; don Moissés, lo maestre, va está encaprichat de ella una temporada y ella li va doná carbasses, perque díe que ere un caratorta y un bocatorsuda. Aixó ere una tontería, y Paco, lo ferré, portáe raó al afirmá que assó no ere cap inconvenién, ya que la Llebre, si se casabe en ell, podríe sentráli la boca y adressáli la cara a forsa de besál. Pero Camila, la Llebre, no estabe per la labor y se va obstiná en que pera besá la boca del maestre li hauríe de besá la orella y aixó li ressultabe desagradable. Paco, lo ferré, no va di ni que sí ni que no, pero va pensá que sempre siríe menos desagradable besáli la orella a un home que besáli los morros a una llebre. Aixina que la cosa se va desfé en aigua de borraines. Camila, la Llebre, va continuá penjada del teléfono y don Moissés, lo maestre, acudín cada día a la escola sense roba interió, en los puñs desfilagarchats y los colses apedassats o hasta foradats. Lo día que Roc, lo Moñigo, los va di a Daniel, lo Mussol, y a Germán, lo Tiñós, los seus proyectes va sé un día de sol de vacassións, cuan Pascual, lo del molí, y Antonio, lo Buche, jugaben una partida al rogle de les birles.

- Escolta, Mussol - va di -; ¿Per qué no se case la Sara en lo Peó?

Per un momén, Daniel, lo Mussol, va vore lo sel ubert. ¿Cóm sén alló tan sensill y

pertinén no se li habíe ocurrit abáns an ell?

- ¡Claro! - va replicá -. ¿Per qué no se casen?

- Dic - va afegí a mija veu lo Moñigo -, que pera que dos se cason ña prou en que se entenguen en algo. La Sara y lo Peó se pareixen en que cap dels dos me pot vore a mí ni en pintura. A Daniel, lo Mussol, li anabe pareixén lo Moñigo un payo inteligén. No veíe cap manera de cambiá de exclamassió, tan perfecte y sugestiu li pareixíe tot alló.

- ¡Claro! - va repetí.

Va continuá lo Moñigo:

- Figúrat lo que siríe viure yo a casa meua en mon pare, los dos sols, sense la Sara. Y a la escola, don Moissés sempre me tindríe alguna considerassió per lo fet de sé germá de la seua dona, y inclús a vatros per sé los millós amics de son germá de la seua dona. Crec que me explico, ¿no?

- ¡Claro! - va torná a di.

- ¡Claro! - va di lo Tiñós.

Lo Moñigo va moure lo cap dudán:

- Lo cas es que ells se vullguen casá - va di.

- ¿Per qué no hauríen de voldre? - va afirmá lo Mussol -. Lo Peó fa deu añs que nessessite una dona y a la Sara no li disgustaríe que un home li diguere cuatre cosetes. La teua germana no es gens guapa.

- Es fea com un dimoni, ya u sé; pero tamé es fea la Llebre.

- ¿Es escrupulosa la Sara? - va di lo Tiñós.

- Qué va; si li cau una mosca a la lleit, sen enriu, y li diu:
"Prepárat, que vas de viache", y se la trague en la lleit com si res. Después sen enriu un atra vegada - va di Roc, lo Moñigo.

- ¿Entonses? - va di lo Tiñós.

- La mosca ya no torne a donáli guerra; es cosa de un momén. Casás es diferén - va di lo Moñigo. Los tres van está un rato callats. Al remat, Daniel, lo Mussol, va di:

- ¿Per qué no fem que se veiguen?

- ¿Cóm? - va preguntá lo Moñigo.

Lo Mussol se va eixecá de un bot y se va espolsá les possaderes:

- Vine, ya u vorás.

Van eixí del corro de les birles a la carretera. La actitut del Mussol revelabe una febril exitassió.

- Li escriurem una nota al Peó com si fore de la Sara, ¿me enténs? Tan germana ix totes les tardes a la porta de casa a cusí pera vore passá la gen. Li escriurem que ella l´espere y cuan ell hi vaigue y la veigue se creurá quel está esperán de verdat.

Roc, lo Moñigo, adoptabe un gesto furo, enfurruñat, habitual en ell cuan algo no lo cuadrabe del tot.

- ¿Y si lo Peó reconeix la lletra? - va argumentá.

- La desfigurarem - va intervindre, entusiasmat, lo Tiñós.

Va afegí lo Moñigo:

- ¿Y si li enseñe la carta a la Sara?

Daniel va cavilá un momén.

- Li escriurem que cremo la carta antes de aná a vórela y que may li parlo de eixa carta si no vol que se mórigue de vergoña y que no lo torno a mirá a la cara.

- ¿Y si no la creme? - va di, tossut, lo Moñigo.

- La cremará. Lo asquerós Peó té temó de quedás sense dona. Ya es una mica agüelo y ell sap que tors la boca. Y que assó fa feo. Y que a les dones nols agrade besá la boca de un home a la orella. Ya lay va di la Llebre ben claret - va di lo Mussol.

Roc, lo Moñigo, va afegí com parlán per an ell:

- Ell no dirá res per la cuenta que li corre; está acollonit desde que la Camila li va doná carbasses. Tens raó. Paulatinamen renaixíe la confiansa al ample pit del Moñigo. Ya se veíe sense la Sara, sense la constán amenassa de la regla del Peó a les puntes dels dits a la escola; disfrután de una independensia que hasta entonses no habíe conegut.

- ¿Cuán li escriurem la carta, entonses? - va di.

- Ara mateix.

Estaben enfrente de la formachería y van entrá. Lo Mussol va agarrá un llapis y un papé y va escriure en caracters tipografics: "Don Moissés, si vosté nessessite una dona, yo nessessito un home. L´espero a les set a la porta de casa meua. No me parlo may de esta carta y crémola. Me moriría de vergoña y nol tornaría a mirá a la cara. Faigue vore que se topete en mí de cassualidat. Sara".

Al hora de diná, Germán, lo Tiñós, li va embutí la carta al maestre per deball de la porta y a les set menos cuart de aquella mateixa tarde entrabe en Daniel, lo Mussol, a casa del Moñigo a esperá los acontessiméns desde la finestrota de la pallissa.

Lo assunto estabe ben planejat y tot, pero va faltá un pel de conill de anássen a pique.
La Sara, com de costum, teníe tancat al Moñigo a la pallissa cuan ells van arribá. Y eren les set menos cuart. Daniel, lo Mussol, creíe que, nessessitán com nessessitabe lo Peó una dona desde fée deu añs, no se retrasaríe ni un minut.

La veu de la Sara se sentíe per lo forat de la escala. Encara que habíe sentit un milló de vegades aquella retahíla, Daniel, lo Mussol, no va pugué evitá ara un tremoló:

- Cuan los meus ulls de vidre y fora de les cassoletes per lo horror de la inminén mort fixon en Vos les seues mirades lánguides y moribundes...

Lo Moñigo debíe sabé que eren casi les set, perque responíe atropelladamen, sense donáli tems a la Sara de acabá la frasse:

- Jesús misericordiós, tin compassió de mí.

La Sara se va pará al escoltá que algú pujabe per la escala. Eren lo Mussol y lo Tiñós.

- Hola, Sara - va di lo Mussol, impassién -. Perdona al Moñigo, no u tornará a fé.

- Qué te saps tú lo que ha fet, carnús - li va di ella.

- Algo roín sirá. Tú nol castigues may sense motiu. Tú eres justa.
La Sara va sonriure, complaguda.

- Esperéu un momén - va di, y va seguí rápidamen, ansián acabá en lo cástic:

- Cuan perduts los meus sentits, tot lo món desaparegue de la meua vista y gemega yo entre les angusties de la radera agonía y los afáns de la mort...

- Jesús misericordiós, tingáu compassió de mí. Sara, ¿has acabat?

Ella va tancá lo devossionari.

- Sí.

- Hale, óbrim.

- ¿Has escarmentat?

- Sí, Sara; avui me has fet agarrá temó.

Se va eixecá la Sara y va obrí la porta de la pallissa vissiblemen satisfeta.
Va escomensá a baixá la escala a pas lento. Al primé replá se va girá.

- Ojito de fé marranades - va di, com si tinguere un pressentimén.

Lo Moñigo, lo Mussol y lo Tiñós se van arrimá cap a la finestrota de la pallissa sense intercambiá cap paraula. Lo Moñigo va apartá les taragañes de una sarpada y se va assomá al carré. Va preguntá angustiat lo Mussol:

- ¿Ha eixit ya?

- Está traén la cadira y lo ganchillo. Ya se assente - La seua veu se va fé de repén apremián -. ¡Lo Peó ve pel racó del carré!

Lo cor del Mussol se va ficá a ballá com un lloco desbotonat, mes encara que cuan va sentí chulá al rápit a la entrada del túnel y ell lo esperabe a dins en los cansonsillos baixats, o cuan sa mare li va preguntá a son pare, en un extrañ retintín, si teníen al Gran duc com un huésped de lujo. Lo de avui ere encara mol mes emossionán y trassendental que tot alló. Va ficá la cara entre les del Moñigo y lo Tiñós y va vore que don Moissés se parabe frente a la Sara, en lo cos una mica de costat y les mans a la esquena, y li guiñabe o clucabe un ull y li sonreíe hasta la orella per la punta esquerra de la boca.
La Sara lo mirabe parada y, al remat, avergoñida per tantes clucaines y tanta sonrissa, va di:

- Bona tarde, don Moissés, ¿qué diu de bo?

Ell entonses se va assentá al pedrís a la vora de ella. Va torná a fé una serie de momos rápits en la boca, en lo que demostrabe que estabe contén.

La Sara lo observabe assombrada.

- Ya estic aquí, sagala - va di ell -. No hay sigut morós, ¿verdat?
De lo demés no diré ni una paraula. No te preocupos. Don Moissés parlabe mol be.
Al poble no se ficaben de acord sobre quí ere lo que milló parlabe de tots, encara que en los candidatos coinsidíen: don José, lo mossen; don Moissés, lo mestre, y don Ramón, lo alcalde - boticari.

La melosa veu del Peó al seu costat y les paraules que empleabe van desconsertá a la Sara.

- ¿Li... Li passe a vosté algo avui, don Moissés? - va di. Ell va torná a guiñáli l´ull en un sentit de complissidat y no va contestá.

A dal, a la finestra de la pallissa, lo Moñigo va sussurrá a la orella del Mussol:

- Es un gorrino charraire. Está charrán de lo que no hauríe de charrá.

- ¡Chist!

Lo Peó se va incliná ara cap a la Sara y li va agarrá una ma en ossadía.

- Lo que mes admiro de les dones es la sinseridat, Sara; grassies. Tú y yo no nessessitam recovecs ni dissimulá - va di.

Tan roija se li va ficá la cara a la Sara que lo seu pel pareixíe menos roch. Se arrimabe la Chata, en una enjerra de aigua al bras, y la Sara se va separá de la ma del Peó.

- ¡Per Deu, don Moissés! - va cuchichejá en un rapto de inconfessada complassensia -. ¡Que poden vóremos! A dal, a la finestrota de la pallissa, Roc, lo Moñigo, y Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, sonreíen bobamen, sense mirás. Cuan la Chata va doblá lo racó, lo Peó va torná a la cárrega.

- ¿Vols que te ajuda en eixa roba? - va di.

Ara li agarrabe les dos mans. La Sara, en un movimén instintiu, va amagá la robeta detrás della, atossigada per la roijó.

- Les mans quietes, don Moissés - va di.

A dal, a la pallissa, lo Moñigo sen va enriure per lo bajinis:

- Ji, ji, ji. Es una braga - va di.

Lo Mussol y lo Tiñós tamé van riure. La confussió y lo aparén enfado de la Sara no amagaben un vehemen goch. Entonses lo Peó va escomensá a díli sense pará coses boniques dels seus ulls y de la seua boca y del seu pel, sense donáli tems de respirá, y a la legua se advertíe que lo cor virgen de la Sara, huérfana encara de requiebros, se derretíe com lo gel deball del sol. Al acabá la retahíla de piropos, lo maestre se va quedá mirán de prop, fixamen, a la Sara.

- ¿A vore si has adeprés ya cóm son los teus ulls, sagala? - va di.

Ella va riure, atontadota.

- ¡Qué coses té, don Moissés! - va di.

Ell va insistí. Se notabe que la Sara evitabe parlá pera no defraudá en les seues frasses vulgars al Peó, que ere un dels que milló parlaben al poble. Sense duda la Sara volíe recordá algo majo que haguere lligit, algo elevat y poétic, pero lo primé que li va vindre al cap va sé lo que mes vegades habíe repetit.

- Pos... Los meus ulls són... són... vidriosos y fora de les cassoletes, don Moissés - va di, y va torná a riure. La Sara se va quedá tan ampla. La Sara no ere lista. Pensabe que aquelles paraules per lo mero fet de vindre al devossionari habíen de sé mes apropiades pera aplicáles als ángels que als homens y se va quedá tan a gust. Ella va interpretá la expresió de assombro que se va dibuixá a la cara del maestre favorablemen, com un indissi de sorpresa al constatá que ella no ere tan basta y tosca com seguramen habíe ell imaginat. En cambi, lo Moñigo, allá dal, se va resselá algo:

- La Sara ha degut di alguna bobada, ¿no?

Lo Mussol va aclarí:

- Los ulls de vidre y fora de les cassoletes són los dels morts.

Lo Moñigo va sentí ganes de aviáli un tubot al cap a san germana. No obstán, lo Peó va sonriure hasta la orella dreta. Teníe que nessessitá mol una dona cuan transigíe en alló sense di res. Va torná a requebrá a la Sara en ahínco y al cuart de hora, ella estabe com assompada, en les galtes roijes y la mirada perduda al buit, igual que una sonámbula.
Lo Peó va voldre assegurás la dona que nessessitabe:

- Te vull, ¿saps, Sara? Te voldré hasta lo final del món. Vindré a vóret tots los díes an esta mateixa hora. Y tú, tú, dísme - li agarrabe una ma, aparentán un efervessén apassionamén -, ¿me voldrás sempre?

La Sara lo va mirá com enajenada. Les paraules li acudíen a la boca en una fluidés extraña; ere com si ella no fore ella mateixa; com si algú parlare per nella desde dins del seu cos.
- Lo voldré, don Moissés - va di -, hasta que, perduts los sentits, tot lo món desaparegue de la meua vista y gemega yo entre les angusties de la radera agonía y los afáns de la mort.

- ¡Aixina me agrade! - va di lo mestre, entussiasmat, y li va apretá les mans y va tancá dos vegades los ulls, y atres cuatre se li va estirá la boca hasta la orella y, al final, sen va aná y antes de arribá al racó va girá varies vegades lo cap y li va sonriure convulsivamen a la Sara. Aixina se van fé novios la Sara y lo Peó. En Daniel, lo Mussol, van sé una mica desconsiderats, tenín en cuenta la part que ell habíe jugat en aquell entenimén. Habíen sigut novios añ y mich y ara que ell teníe que marchá al colegio a escomensá a progressá sels ocurríe fixá la boda pera lo dos de novembre, lo día de les Ánimes Beneites

Andrés, "lo home que de perfil no se veu", tampoc va aprobá aquella fecha y u va di aixina sense secretisme: - Los homens que busquen una dona se casen a la primavera; los que van buscán una fregona se casen al ivern. No falle may. A la Nochebuena, la vespra de Nadal siguién, la Sara estabe de mol bon humor. Desde que se va fé novia del Peó se li habíe suavisat lo carácter. Hasta tal pun que, desde entonses, sol dos vegades habíe tancat al Moñigo a la pallissa pera lligíli les recomendassións del alma. Ya se habíe guañát algo. Per afegit, lo Moñigo traíe millós notes a escola y ni una vegada va tindre que eixecá la Historia Sagrada, en los seus mes de sen grabats a tot coló, per damún del cap. Daniel, lo Mussol, en cambi, va traure ben poc de tot alló. A vegades se lamentabe habé intervingut al assunto, pos sempre ressultabe mes confortadó aguantá la Historia Sagrada veén que lo Moñigo fée lo mateix al seu costat, que tindre que aguantála sense compañía. La vespra de Nadal, la Sara estabe de mol bon talante y li va preguntá al Moñigo mentres voltabe lo pollastre que se rostíe al forn:

- Dísme, Roc, ¿Li vas escriure tú una nota al maestre diénli que yo lo volía?

- No, Sara - va di lo Moñigo.

- ¿De verdat? - va di ella.

- Te u juro, Sara - va afegí.

Ella se va portá un dit que se habíe cremat a la boca y cuan lo va traure va di:

- Ya día yo. Siríe lo únic bo que hagueres fet en tota la teua vida. Va, apártat de ahí, carnús.

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, VII.

VII.

Entre ells tres no cabíen les discussións. Cadaú acatabe lo puesto que li corresponíe a la pandilla. Daniel, lo Mussol, sabíe que no podíe imposás al Moñigo, encara que tinguere una inteligensia mes desperta que la seua, y Germán, lo Tiñós, reconeixíe que estabe per deball dels atres dos, a pesá de que la seua experiensia en muixóns ere mol mes sutil y vasta que la dells. La prepotensia, aquí, la determinabe lo bíceps y no la inteligensia, ni les habilidats, ni la voluntat. Después de tot, alló ere una cosa raonable, pertinén y lógica. Daniel, lo Mussol, ere lo únic capás de alcansá los trens de mercansíes en ple aufec de pujada y encara los mixtos si no veníen descarregats o en una máquina nova.
Lo Moñigo y lo Tiñós corríen menos que ell, pero les cames ligeres tampoc justificaben una primassía. Representabe una estimable cualidat, pero sol assó. A les tardes dels domenges y durán les vacassións del estiu los tres amics frecuentaben los prats y los montes y lo rogle de les birles y lo riu. Los seus entreteniméns eren variats, cambiáns y una mica salvaches y elementals. Es fássil trobá diversió, an eixa edat, a consevol puesto. En les masseches féen, a vegades, terribles carnisseríes de tords, merles y gribes. Germán, lo Tiñós, sabíe que los tords, les merles y les gribes, de la mateixa familia, se trobaben milló que a datra part, a les gabarreres y a les bardisses, a les hores de caló. Pera matáls als abres o a la vía, enchampánlos encara mich adormits, ere pressís matiná. Per assó preferíen buscáls en plena canícula, calina, cuan los animals féen la michdiada en perea entre la malea. Lo tiro ere, aixina, mes curt, lo blanco mes reposat y la pessa ressultabe mes segura. Pera Daniel, lo Mussol, no existíe cap plat mes selecto que los tords en arrós. Si ne cobrabe un li agradabe, inclús, desplomál ell mateix y de esta forma va pugué vore un día que casi tots los tords teníen miseria deball de les plomes. Li va dessepsioná la resposta del Tiñós al comunicáli lo seu maravillós descubrimén.

- ¿Ara ten enteres? Casi tots los muixóns tenen brutíssia deball de les plomes. Segóns mon pare, a mí me va apegá les calves un mussol. Daniel, lo Mussol, se va fé lo propósit de no intentá mes descubriméns en los muixóns. Si volíe sabé algo dells ressultabe mes cómodo y rápit preguntálay al Tiñós. Datres díes anaben al corro de birles a jugá una partida. Aquí, Roc, lo Moñigo, los aventajabe de forma contundén. De res servíe que los dixare una apressiable ventaja inissial; al acabá la partida, ells apenes se habíen mogut de la puntuassió obtinguda de grassia, mentres lo Moñigo rebassabe, sense esfors, lo máxim. An este joc, lo Moñigo demostrabe la forsa y lo pols y la destresa de un home ya dessarrollat. Als campeonats que se selebraben per a la Virgen, lo Moñigo - que partissipabe en casi tots los homens del poble - may se classificabe per deball del cuart puesto. San germana la Sara se sulfurabe per esta precossidat.

- Bestia, bestia - díe -, que sirás mes bestia que ton pare.

Paco, lo ferré, la mirabe en ulls esperansats.

- Aixina u vullgue Deu - afegíe, com si resare.

Pero, potsé, aon los tres amics trobaben un entretenimén mes inténs y complet ere al riu, al atre costat de la tasca de Quino, lo Manco. Se obríe, allí, un prat mol gran, en una carrasca grandíssima al mich, y, al fondo, una escarpada muralla de roca viva que los independisabe del resto de la vall. Enfrente de la muralla estabe la Badina del Inglés y, uns metros mes aball, lo riu se desllissabe entre roques y códuls, en poca fondaria.
An esta sona peixcaben cangrejos a sarpeta, en la ma, eixecán en cuidadet los bolos y pessigán en forsa als animalets per la part mes ampla de la clasca, la crosta de los crustáceos, mentres estos se retortigaben y obríen y tancaben patosamen les seues pinses en un radé intento de evasió inútil. Atres vegades, al Toll del Inglés, peixcaben sentenás de peixets que navegaben en bangs tan numerosos que, assobín, les aigües negrejaben per la seua abundansia. Només calíe aviá a la badina una caña en consevol sebo artifissial de colós chillóns pera enchampáls a dotsenes. Lo roín va sé que, 
degut a la abundansia y a la fássil peixca, los sagals van escomensá a subestimáls y van acabá despressiánlos del tot. Y tamé passabe en les sireres de alborsé, serves, mores y avellanes silvestres. Cooperabe no poc a fomentá este desdén lo fet de que don Moissés, lo maestre, preferiguere als estudiáns que passaben tontamen les seues hores libres arreplegán mores o serves pera obsequiá en elles a les seues mares. O be, peixcán madrilles. Y, per si aixó fore poc, estos mateixos sagals eren los que al final de curs obteníen diplomes, puntuassións de sobressaliente y mensións honorífiques. 

Roc, lo Moñigo, Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, sentíen per nells un desdén tan fondo per lo menos com lo que los inspiraben les mores, les serves y les madrilles.
A les tardes bascoses de estiu, los tres amics nadaben a la Badina del Inglés. Constituíe un plaé inigualable sentí la pell en contacte directe en l´aigua, refrescánse. Los tres nadaben a gosset, esquichán y removén les aigües de tal manera que, mentres durabe la inmersió y los cabussóns, no se barruntabe, sen metros riu aball y uns atres tans riu amún, la mes insignificán siñal de vida. Una de estes tardes, mentres se secaben, tombats al sol al prat de la carrasca, Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, se van enterá de lo que volíe di tindre lo ventre sec y de lo que ere un aborto. Teníen, entonses, set y vuit añs, respectivamen, y Roc, lo Moñigo, se tapabe en uns calsonsillos recusits en lo de detrás dabán y lo Mussol y lo Tiñós se bañaben en pilota picada perque encara no los habíe naixcut la vergoña. Va sé Roc, lo Moñigo, qui los hi va despertá aquella mateixa tarde. Sense sabé encara per qué, Daniel, lo Mussol, relassionabe tot aixó en una conversassió tinguda en sa mare, cuatre añs abáns, al amostráli ell la estampa de una exuberán vaca holandesa.

- Qué maja, ¿verdat, Daniel? Es una vaca lechera - va di sa mare.

Lo chiquet la va mirá tot parat. Ell sol habíe vist lleit a les cassoles, peroles, lecheres y cantes.

- No, mare, no es una vaca lechera; mira, no té cantes - va di.

La mare sen enríe silensiosamen de la seua ingenuidat. Sel va ficá a la faldeta y li va aclarí: - Les vaques lecheres no porten cantes, fill.
Ell la va mirá de frente pera adiviná si lo engañabe. Sa mare sen enríe. Va intuí Daniel que algo, mol amagat, ñabíe detrás de tot alló. Encara no sabíe que existiguere "aixó", perque sol teníe tres añs, pero en aquell momén u va pressentí.

- ¿Aón porten la lleit entonses, mare? - va indagá, en un afán de aclaríu tot.

Sa mare sen enríe encara. Va farfallá una mica, sin embargo, al contestáli:

- A... La pancha, claro - va di. Com una explosió va ressoná la perplejidat del chiquet:

- ¿Quééééé?

- Que les vaques lecheres porten la lleit a la pancha, Daniel - va afegí ella, y li apuntabe en la chata ungla lo mamellám preto de la vaca de la estampa. Va dudá un momén Daniel, lo Mussol, mirán les mamelles esponjoses; va siñalá lo mugró.

- ¿Y la lleit ix per eixe gra? - va di.

- Sí, fillet, per eixe gra ix.

Aquella nit, Daniel no va pugué parlá ni pensá en atra cosa. Intuíe en tot alló un misteri

velat pera nell, pero no pera sa mare. Ella sen enríe com no solíe enríuressen datres vegades, al preguntáli atres coses. Paulatinamen, lo Mussol sen va aná olvidán de alló. Mesos después, son pare va comprá una vaca. Mes tart va vore les vin vaques del boticari y les va vore muñí. Daniel, lo Mussol, sen enríe mol después, sol de recordá que se habíe pensat que les vaques sense cantes no donaben lleit.

Aquella tarde, al prat de la carrasca, a la vora del riu, mentres lo Moñigo parlabe, ell sen va enrecordá de la estampa de la vaca holandesa. Acababen de bañás y un airet afilat los secabe lo cos en fredes llengüetades. Encara aixina, flotabe una calina apegalosa al ambién. Tombats pancha per amún al prat, van vore passá per damún dells un muixó mol gran.

- ¡Mireu! - va chillá lo Mussol -. Seguramen sirá la sigüeña que espere la mestra de La Cullera. Va en eixa direcsió.

Va tallá lo Tiñós: - No es una cigüeña; es una grulla. Lo Moñigo se va assentá a la herba apegán los labios en un gesto furo y enfurruñat. Daniel, lo Mussol, va contemplá en enveja cóm se unflabe y desunflabe la seua enorme pitralera.

- ¿Qué dimoni de sigüeña espere la maestra? ¿aixina estéu encara? - va di lo Moñigo.

Lo Mussol y lo Tiñós se van eixecá tamé, assentánse a la herba. Los dos miraben

anheláns al Moñigo; intuíen que algo los diríe de "aixó". Lo Tiñós li va doná peu.

- ¿Quí porte los chiquets, entonses? - va di.
Roc, lo Moñigo, se manteníe serio, consién de la seua superioridat en aquell momén.

- Lo parí o criá - va di, sec, rotundo.

- ¿Lo criá? - van preguntá, a dúo, lo Mussol y lo Tiñós.

L´atre va remachá:

- Sí, lo parí. ¿Hau vist alguna vegada criá a una conilla? - va di.

- Sí.

- Pos es igual.

A la cara del Mussol se va dibuixá un cómic gesto de sorpresa.

- ¿Vols di que tots som conills? - va aventurá.

Al Moñigo li molestabe la torpesa de los seus interlocutós.

- No es assó - va di -. En ves de una conilla es una dona; la mare de cadaú.

Va brillá a les nines del Tiñós un extrañ resplandó de inteligensia.

- La cigüeña no porte los chiquets entonses, ¿verdat? Ya me pareixíe raro a mí - va explicá -. Yo me día, ¿Per qué mon pare ha de tindre deu visites de la sigüeña y la Chata, la veína, cap, y está dessichán tindre un fill y mon pare no ne volíe tans?

Lo Moñigo va acachá la veu. Al voltán ñabíe un silensio que sol trencaben lo cristalino chapoteo dels rápits del riu y lo suave rose del ven contra les fulles.
Lo Mussol y lo Tiñós teníen la boca uberta.

Va di lo Moñigo: - Los fa mol mal, ¿sabéu?

Van estallá les dudes del Mussol:

- ¿Y tú cóm saps totes estes coses?

- Assó u sap tot cristiano menos vatros dos, que vivíu encantats - va di lo Moñigo -.
Ma mare se va morí de tan doló que va tindre cuan vach naixe yo. No se va ficá dolenta ni res; se va morí de doló. Ñan vegades que, per lo vist, lo doló no se pot resisstí y se mor un. Encara que no estigues dolén, ni res; sol es lo doló. - Emborrachat per la ávida atensió del auditori, va afegí -: datres dones se partixen per la mitat. Lay hay sentit di a la Sara.

Germán, lo Tiñós, va preguntá:

- Mes tart sí que se fiquen dolentes, ¿no es sert?

Lo Moñigo va assentuá lo misteri de la conversa acachán encara mes la veu:

- Se fiquen dolentes al vore al chiquet - va confessá -. Los chiquets naixen en lo cos ple de pelussa y sense ulls, ni orelles, ni nas. Sol tenen una boca mol gran pera mamá. Después los van eixín los ulls, les orelles, y lo nas y tot lo demés. Daniel, lo Mussol, escoltabe les paraules del Moñigo tot tremolós y espectán. Dabán dels seus ulls se obríe una nova perspectiva que no ere datra cosa que la justificassió de la vida y de la humanidat. Va sentí de repén vergoña de trobás despullat del tot al aire libre. Y, al mateix tems, va experimentá un amor remossat, vibrán y impulsivu per sa mare. Sense ell sabéu, notabe, per primera vegada, dins dell, la emossió de la consanguinidat. Entre ells ñabíe un víncul, algo que fée, ara, de sa mare una causa imprescindible, nessessaria. 

La maternidat ere mes hermosa aixina; no se debíe al azar, ni al capricho una mica absurd de una sigüeña. Va pensá Daniel, lo Mussol, que de cuan sabíe de "aixó", ere aixó lo que mes li agradabe; lo sabés consecuensia de un gran doló y la coinsidensia de que eixe doló no lo haguere esquivat sa mare perque dessichabe tíndrel pressisamén an ell.

Desde entonses, va mirá a sa mare de un atra manera, desde un ángul mes humano y simple, pero mes sinsé y en mes estremessimén. Ere una sensassió extraña la quel embargabe en presensia seua; algo aixina com si lo seu pols palpitare al uníssono, uniformemen; una impresió de paralelisme y mutua nessessidat.

Desde aquell día, Daniel, lo Mussol, sempre que anabe a bañás a la Badina del Inglés, portáe uns calsonsillos vells y recusits, com lo Moñigo, y se ficabe lo de detrás dabán.
Y, entonses, pensabe en lo feo que debíe sé ell al naixe, en tot lo cos cubert de pelussa y sense ulls, ni orelles, ni nas, ni res... sol una enorme boca afanosa de chuplá.
"Com un top", pensabe. Y lo primé estremessimén se transformabe al poc rato en unes carcañades espasmódiques y contagioses.