Mostrando las entradas para la consulta crotz ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta crotz ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

martes, 5 de octubre de 2021

EL LLANTO DE LA VIRGEN. PLANT DE NOSTRA DONA SANTA MARÍA.

EL LLANTO DE LA VIRGEN.


Esta composición poética no es la primera que escribió Raimundo Lulio después de su conversión. Antes que poeta místico, abandonado que hubo las quimeras del mundo y su estro de trovador, se ejercitó en la poesía didáctica, rimando un tratado de Lógica que citan D. Nicolás Antonio en su Biblioteca antigua española, el P. Pascual en sus Vindicias lulianas y otros autores. El mismo Lulio nos habla de este poema en su Doctrina pueril, de cuya obra al parecer formaba aquel un apéndice. Después de inducir a su hijo, para quien escribió la Doctrina, a que se dedicase al estudio de la lógica para venir en conocimiento de la verdad, le dirige las siguientes palabras. - "Antes de estudiar la lógica en latín, apréndela en lengua vulgar y en rima, así como se contiene al final de este libro, lo cual te aconsejo para que de este modo la puedas después entender mejor, mediante la ayuda de Dios."

Lulio a imitación de los árabes, que tanto estudiaba, se aficionó a la didáctica, y así como ellos hacían objeto de sus poemas todas las ciencias por sutiles y abstractas que fuesen, nuestro autor no se arredró ante la dificultad de emplear su numen, en rimar una Lógica y más tarde unas Reglas para la aplicación del arte general, materias de suyo aridísimas para la poesía. Mas nada podemos decir con respecto al mérito de la primera porque no ha llegado a nuestros días; pero a juzgar por lo demás que de poesía didáctica nos ha dejado Raimundo, nos inclinamos a creer que no sería sin duda la mejor hoja del lauro poético del autor.

Hacia la misma época empero, o sea en el espacio que media entre los años de 1275 a 1282, en que escribió Lulio el tratado de Lógica en verso, parece que trazó también su elegía titulada Llanto de la Virgen. Durante este tiempo pasó Raimundo retirado en el colegio de Miramar cuya fundación había promovido, los días más sosegados de su existencia: calma breve sí, pero fructífera, y a la que debemos excelentes libros. En la tranquilidad de aquel retiro fue pues donde Raimundo, al mismo tiempo que escribía el precioso opúsculo de Oraciones y Contemplaciones, elevada su alma en alas de su devoción, trazaba el canto elegíaco de que nos ocupamos, dirigido a pintar la desolación de María al presenciar la angustiosa pasión y muerte de su divino hijo.

Esta composición está escrita con pureza, y sus versos son muy sentidos. Bellos son los apóstrofes que dirige la madre del Salvador a Judas que tan traidoramente vendió a su maestro; bella la queja que dirige al Eterno Padre por la deslealtad de los judíos.
- "Cómo a tanto te atreviste? dice al Iscariote. ¿Cómo tu boca asquerosa se atrevió a besar a mi hijo, tan cumplido en todo, y cuyos labios manan el aroma de la verdad, y la dulzura de los buenos consejos? ¡Cuánto le has ofendido con tu repugnante contacto!” - No son menos notables las exclamaciones de María al verse desamparada de todo el mundo, y las que le inspira la negación de San Pedro: - Preso está mi hijo, dice; llévanselo los judíos sin que nadie levante una palabra en su defensa; sin que yo, pobre y desvalida mujer, pueda estorbarlo. ¿Y no hay uno siquiera entre vosotros que le ayude?" - "Amedrentado por los judíos ha negado San Pedro a Jesús. ¿Y cómo no hubo más temor de mi hijo, que es su Dios y Criador? Y eres tú, Pedro, aquel a quien confió el cuidado de su rebaño, y a quien hizo pastor de sus ovejas! Tan atribulada me tienes por el poco amor que a tu maestro has demostrado, que no cesa de plañir mi boca, ni mis ojos de llorar." - Después se dirige a la muchedumbre y dice: - “ ¿No hay nadie entre vosotros que tenga compasión del que tanto nos ha dado, y que tanto sufre por nosotros?" - Al ver escarnecido a Jesús a quien escupían los judíos en el rostro, exclama: - "Oh cara gloriosa, cuya vista tanto placer me daba! ¡cuánto me holgaría de poder enjugarte siquiera! " - Y en otra parte se plañe de este modo: - “Desnudado han a mi divino hijo. Aquel que señor es de la tierra y de los mares, no tiene un miserable harapo con que cubrirse! Ay triste! Cuando veo caer sobre él tantos vituperios, mi razón se desvanece y mi pecho estalla de dolor. Señor, tomad ese mi velo para cubrir vuestras carnes, ya que vuestros enemigos escucharme no quieren." - Y al espirar (expirar) el Salvador, vueltos los ojos al cielo, exclama (esclama) fuera de sí: - “Miguel, Querubín, Serafín, Gabriel y Rafael, bajad y horrorizaos de la muerte que dan los infieles a su Salvador! Mirad como espira sediento, sin más refrigerio en su boca que hiel y vinagre! ¡Ni Caín fue más impío con Abel que estos malvados!" -

La elegía que nos ocupa abunda en bellezas y es una de las del autor escritas con más pasión. Hubiéramos de traducirla entera para indicar todos los pasajes que nos parecen notables: mas consideramos inútiles las citas cuando puede quien quiera formar su juicio con la lectura del original que transcribimos.


PLANT DE NOSTRA DONA

SANTA MARÍA.


I.


Anava ab gran gaug la verge María

A veser (1) son Deu fill que haút havía,

Per lo Sant Esperit sens d' home paría,

E car son Deu fill e home sabía

Lo gran gaug, e' l plaer que per éll sentia

No es quil pogués dir; mas gens no sabía

L' íra n’ el desconort en qu' esdevenia,

Car Judas Schariot concebut havía

En trahir Jesu-Christ qui morir volía

Per nosaltres a salvar, e per donar vía

Com mays l' hom servescha e que cascun sia

Seu per compra de mort, car per nos moría.


II.

- Judas Schariot! tú has mon fill venút,

Lo qual mays val que tot quant n' has haút;

Donat has per argent lo senyor de virtud;

Tú eres per mon fill e per mí molt volgut;

Mí has fals enganada e tú n' est deçebut:

E si eu ne son trista, tú ne serás perdut.

Fals! ¿com has pogut vendre cell qui es mays temut

Qui en home e Deu, e rey es de salut?

Jo' n romanch dolorosa: e tu n' est abatut!

¡Judas fals e traydor! mon cor has combatut

Ab ira e dolor aytant com has pogut,

Perqu' en serás en infern combatut e vençut.

III.

Senyor! a tuyt mi clam de la gran trayció
Que han fayt a mon fill li fals jueu falló,
Qui en mí ses fayt home per lur salvació,
E tots temps ha fayt bé e falliment nó (2).
Ara lo m' han trahit, e l' han mes en presó.
Ah jueus traydors! ¿per qual intenció (3).
Avets trahit mon fill que del linatge fó
De Davit e Moyses segon profeció?
D' aquest tan gran trayment, lassa, irada' n só
Tan fort, que tota' m sent en consumació,
E tot quant ha en mí tot está en passió;
D' aquest mal qui n' es fayt ¿qui 'n trobará perdó?

IV.

Judas! fals enemich de tot defalliment!
¿Com fuyts hanc tan ardit? ¿qual boca tan pudent
Basist mon Deu fill e amich de compliment,
Qui ha boca olent ab tan bell parlament
Que hanc mays no mentí n' en perlá ‘n falliment,
Ans en diu veritat tan virtuosament,
Que null hom viciós ne qui' n sia mintent
No la deuria baysar per negun trayment?
E tú falsergullos, has donat baysament
A mon fill qui es Deu e home exament,
Lo qual soven baysaba tan amorosament!
Ah fals! ¿com l' has trayt per ton vil tocament?

V.

Judas! tú has donat un bays per senyal fal
Per portar a mort lo meu fill que tant val,
E qui encresía de persona leal,
Enemich de virtud e en tot ple de mal,
Car has fayt fals senyal, tú n' haurás tal trebal
Que tostemps n' estarás en lo foch infernal:
Trista hanc mays no fó segons dret natural
Que ab falsa semblança hom visques en l' hostal
Mostrar veritat de nulla re corporal,
E aysó mateix es de causa spiritual;
E tú, fals mostrador, has mostrat hom vidal
Qui en cuant es Deu no pòt esser mortal.

VI.

Dolenta marrida, lo meu fill está pres;
Menenlosen jueus sens qu' éll no es defes
Ne eu que som fembra no y poria fer res.
¿Há negú entre vos qu´ ajudar y pogues?
Anava la puella pres son fill e espes
Demandava ajuda e tirava ses manes,
Sos cabells e sa cara rompía, e no es
Qui li donás ajuda, com si res no valgués
Ella ne son Deu fill, perque pietat es
Ausir lo desconort en lo qual ella s´mes:
E com foren ves ella, vilá e descortes
Tuyt li seu companyón el juden mal apres (4). -

VII.

Estava la regina molt fortment irada
Com per los seus si era desamparada,
Car sino Sant Johan per tots fó lexada;
Cridava la donçella: - Lassa! ¿on es anada
La nostra companya qui m' ha deshonrada,
Car m' han jaquida sola ab tant vil maynada?
Maynada del demoni, e qui m' ha donada
Tanta de pressura, e tanta de bocada
Que apenas mi sostench, tant fort son cascada. (5)
Lassa! e ja era per los meus aviada:
E si que hanc no fui en vers ells errada,
¿E per qual raysó m' han donchs exoblidada?

VIII.

Negat ha Sant Pere lo meu fill per pahor,
La qual hac dels jueus: ¿e no la hac major
De mon fill glorios qui es son creador?
E tú, Pere, qui eres un pobre pescador,
¿Has negat lo meu fill qui t' es honrat Senyor
E qui tú ha elet esser procurador
De totes ses ovellas, de qui t' ha fet pastor?
- Pere, dix la regina e dona de valor,
Tant fort mi has treballada per la pauca amor
Que aguist a mon fill per pauca de temor
De presó o de mort, per qu' em planch e' m plor,
…........

IX.

Estava lo meu fill entre´ els jueus cluchat;
Cascún colps li donava, dient: - ¿qui t' ha tochat?
Pus que tu 't fas profeta, devina veritat. -
Estava lo meu fill pacient e sanat
Per donarnos eximpli de gran humilitat
E de gran paciencia; perque fá gran pecat
Qui no pren son eximpli qui tant li ha costat
E qui no fá ço que pòt com él sia honrat.
Ah senyors! com son trista com tant pauch es amat
Lo meu fill Deus, qui nos ha tant donat,
E que per nosaltres es tan fort avilat.
¿Ha negun entre vos qui n' haja pietat?

X.

Pres es estat mon fill e per villania;

En la sua cara cascun li escopía;

Cara de Deu e home e on tot bé havia

En que veig escopir si ella podía

En ella escopir negú no y jaquía

E tant estava gran la inmundicia

Qu' en ella pausaven, que com la vesía

D' ella no‘m venia lo gaug que solía;

E car a ella, lassa, venir no podia

E que la denejás un pauch no moria.

Ah cara gloriosa, d' on joy me venia!

E com gran gaug hauria si tocar vos podia!

XI.

Per la cara e' l coll veig lo meu fill ferir
Ab las mans, e no 's mou, tant ama soferir
E seu trista e esper quant s' en volrán jaquir.
¡Ah cara a qui tany honrament e servir
E que hom vos deman perdó de son fallir,
Que en axí vos veig colpejar e´scarnir
Per tant malvat jueu! ¿com se pòt abstenir
Que no plor e no faça mant amargós sospir?
Ah coll tan pacient! ¿com podets sostenir
Tan spés feriment, ni eu com puch vivir
Vesentvos per tant hom tan fort envilanir,
Ni los malvats jueus no ugar de ferir?

XII.

Ah trista de mon fill! ¿e con es deshonrats
Entre los mals jueus e homens armats
Qui l' escarnexen com si hagués peccats!
Ah jueus plens de mal e no escarniscats!
Aquel per qui serets jutjats e flastomats
Lo dia del judici per ço col deshonrats
Quant adonchs vos dirá: - Anats, malavirats,
En lo foch infernal, on tots temps estiats,
Car mi encolpavets de ço d' on sots nafrats!
Ah fill! per piétat un pauc mi esguardats,
E ab vostre veser a ma pena ajudats,
Car en vos scarnir es mon cor treballats.

XIII.

Despullat es mon fill e tot quant ha li par,
Cell qui es ver Senyor de terra e de mar,
No ha un petit drap de qu' es puscha abrigar.
Ah lassa! tant lo veig en aysi nutz estar,
E per los fals jueus tant fort vituperar,
Ab pauch no pert lo seny e' l cor vòl esclatar;
- Senyors! aquest meu vel placiaus en él pausar:
Cells com a enemichs no´m volen escoltar.
Ah fill gloriós! pus vos lexats despullar,
De vostra ignocencia nos vullats adossar:
Car eu no payria l' escarns qu' eus veig far (6),
Ne car eu, lasseta, nous puch abraçar. -

XIV.

Trista fui e marrida quant viu lo meu fill ligat,
Fill qui está Senyor de tot quant es creat;
Fill que hanc mays no feu falliment ni pecat;
En aysi com anyell que hom ha degollat,
Qui en res no ´s defen e 's mon fill sanujat
Per pendre e ligar a la lur volentat,
Los braços tant forts ab un filet delgat: (7)
Mas açó éll sofería per sa humilitat
La divina natura qui tant l' ha exalçat,
Que tot quant ha creat a éll ho ha donat
E ab éll ajustada es hom e deytat. -

XV.

Estaba Jesu-Christ a un pilar ligat
E per dos forts ribaúts fortment era açotat,
Que lo cuyr dels costats n' havian tot levát.
Cridava la doncella: - ¿Ahont es pietat?
Ah jueus traidors! e com es gran crueltat
En lo vostre coratge ple de gran falsedat! -
Cridava la regina en alts crits a Pilat,
Que falsament havia son fill a mort jutjat:
Car en null falliment no l´havia trobat.
- Ah fill! dix la doncella, e com sots malmenat!
E com lo meu cor ab qu' eus he tant amat
Está en gran dolor e per vos treballat!

XVI.

De dos grans fusts fo fayt un molt greu bastiment
Per ço que lo meu fill en éll sofris turment,
Fayta' n fó la crotz on pren reperament
Trastot l' humá genre (8), e per avilament
Sobr´ el coll de mon fill lo posaren vilment,
Com si éll fos bastax li feren manament
Que éll portás la crotz qui pesa malament,
E per lo greu pes e per lo greu bastiment
Del seu cors glorios de tot mal ignocent.
E eu, lassa, qu´havia fort gran pesament
Cridava als senyors: - Fayts li 'n tost acorriment!

XVII.

Com mon fill fó al loch on fó crucificat,
E en subines ells l' hagueren envessat,
E ab tres claus en la crotz forment lagron clavat
E de cascuna part cascú clau rebavat
Per ço que la pena fos en majoritat,
Car envers la terra estaba regirat (9),
La sanch qui' s decorría tot era calcigat,
Cascun son peu torcava e era despagat,
Com a la sanch de mon fill l´havia acostat,
Sanch qui de font exia de home deytat,
E quant eu lo volia baysar era' m vedat;
Ah lassa! ¿com no muyr o no m' est ajudat?

XVIII.

Per ço que al meu fill fos donat gran turment

E que fos escarnit per trastota la gent,

Ab corona d' espinas e cascuna punyent

Coronaren mon fill quax qui fá honrament

A rey per son regisme com pren honrament;

E cascuna espina entrava tant fortment

Per lo cap de mon fill que tot era sanguent,

E per tota la cara era decorriment,

Del cap tro als peus, mas la angoxos turment

Que eu, lassa, havia no es home vivent

Qui lo pogués pensar, car sols l' esguardament

Que mon fill me fasía m' era quax foch ardent.

XIX.

Com dreçaren la crotz e mon fill pendut vi
En aquell punt un gran colp en mon cor sentí
De tant gran dolor que un pauc no ´m morí:
E la sanch e suor que d' aquell cors exí
Reguá lo payment, perqu' eu adonchs n' haguí
E bayselo molt car, mes per ço nos pertí
La ira ne dolor, ans tota me scarní
Quant sentí aquell sanch que Deus volch pendre en mí.
De mentre que mon fill penjava (¡O) en axí,
Cascun lo deshonrá e cascun lo escarní;
E' l meu fill callava, é ´l cap tenia clí
E al peu de la crotz Sant Johan era ab mí. -

XX.

Esguardá Jesu-Christ sa mayre e Sant Johan,

Ab esguart angoxós com a hom engoxán,

E dix a Sant Johan: - Ma mayre te comán;

Ella sia' n ta guarda duy may en aván:

E vos, mayre e dona, prenets per fill Johan. -

Trista quant eu viu que de mí feu comán

Cell qui no' m lexava nulla hora en quan,

Adonchs mi sentí sola e pensí en están

Que lo meu fill moría e que en gran afan

En aquest mon viuría, on visquí beneran

E ´n estar ab mon fill al qual dix en plorán,

- ¡Ah fill! menem ab tú, per mercé t´ho demán! -

XXI.

De mentre Jesu-Christ en la crotz pendía
En alts crits cridá que gran sed havía,
Car tota humiditat de son cors exía,
En sanch e en suor e per villanía;
Beuratje molt amar que sed no 'n havía
De sutja e de fel vinagre on metía
En la sua boca que mal no desía,
Boca douça d' amor e qui no mentía.
Ah, lassa marrida! ¿com tanta aygua sia,
Que es aço que mon fill, pus tant lo volía
No 'n pogué gens haver pus creada l' havía?
Trista fui quant no li 'n poguí dar aquell dia!

XXII.

Sentia Jesu-Christ en la crotz gran turment
Per las nafres dels peus, e per lo posament
De la sua persona, car en dislungament
Era de sos nirvis è p' el coronament
De cascuna espina que era trop punyent
En cara que havía aytant gran sentiment
De pena e dolor, com fó lo falliment
De tot l' humá linatge e de li primer parent,
Per ço que en fos fayt nostre reperament,
Altre dolor havía Christ en son pensament
Quant vesia sa mayre en tan gran languiment,
Encara que son cors mays fort n' era sintent.

XXIII.

Sentia nostra dona per son fill grans dolors,
Tant que tota estava en sospirs e en plors:
E en axí temblava com fembra per pahors (11)
Lo seu cors sant verge tot era 'n grans suors,
E lo cor se depertia per força de langors,
Tant gran dolor havía que hanc no' n fó majors.
Las suas mans torcía, e cridava: - Senyors!
Volentera morría, car les grans deshonors
E la pena que dats a mon fill, qui amors
Lo fan morir en crotz per tuyts li peccadors,
Mi costrenyen tant fort mon cor ab amargors
Que tot se desleya e´s baxa en dolors (12).

XXIV.

Levava nostra dona les mans e´ls uyls al cel,
En altes votz cridava: - L' arcangel Sant Miquel, (13)
Cherubin, Seraphin, Gabriel é Raphael,
Avallats e vejats esta mort tan cruel,
La qual fan a mon fill li malvat infael,
Sens que éll no ha colpa, ans es estat feel
Al payre qui 'l tramés en mí per Gabriel:
Veus com mor de séd e donenlí de fel
Ab sutja e vinagre, pus contrari a mel
Que no es foch ardent a pluja ni a gel.
Ah Senyor! ajudats, car hanc Cayn d' Abel
No hac mes crueldat com han aquest infael.

XXV.

Cridava lo Senyor qui morí en la crotz
Al seu payre Deu, e gitava sanglotz
Per angoxa de mort que soferia per tots:
- Oh Sant Pare, mon Deu! Vos qui tan bell sots
Pren lo meu esperit car mudar lo pòts
D' Adam e los prophetes e desligaralnots
Del pecat original qui estava en tots.
Ah Payre gloriós! vullats ausir ma vots
E perdonats est layre qui pres mi es en crotz,
Car en mí se confia que eu lo guart de lots
Hon estan li demoni en l' abís mays de sots,
Los quals tracten ma mort e fan d' ira fals mots.

XXVI.

Extremis Jesu-Christ è reclamet Ely, (Elí, Elí, lemá sabakhtháni?)
Qui es entrepetat: "Tú qui est Deu de mí, (14)
Deus de l' humanitat la cual el relinquí,
En lexarla morir mas d' ella no' s partí (15),
Mas volch que morís per ço que hagués fí
L' original peccat que per sa mort delí."
E adonchs Jesu-Christ espirá e morí.
En lo punt de la mort lo sol s´escuray
E si 's feu la luna, e 'l temple s´estomí;
Morí en quant hom, no en quant era daví:
Sa mayre qui´l viu mori al soll casi se jaquí,
E dix a la mort: - Ah mort! portatsne a mí!

XXVII.

Al cors de Jesu-Christ estava restaurat

Un fort petit de sanch per ço que calcigat

No fos per els jueus; mas Longí al costat

Lo ferí ab la lansa e ha lo cor trancát

D' on exí aygua e sanch que ha Longí tocat

En los ulls perque ha son vesér recobrat,

E d' aygua e de sanch fó lo payment rosat.

Maravellás Longí quant vi la claredat,

E de la mort de Christ hac molt gran pietat,

E penedís molt fort com lo hac nafrát,

E eu, lassa, com viu que Longí fo sanát,

Dix als jueus: - Vejats com havets trop errat!


XXVIII.

Quant viren los jueus que Christ fo trespassats,

Cascun lo lexá, e fó acompanyats

De sa mayre e Johan e no d' altre home nats.

Lo dól qu' abdos fasien no pòt esser comptats:

De mentre axí ploraven e mitg jorn fo passats

Joseph d' Arimatias qui era molt privats

De Jesu-Christ, demaná a Pilats

Lo cors de Jesu-Christ e ha li atorgats:

Si qu' éll e Sant Johan de la crotz l' han levats

E la douça puella prenlo en los seus brats,

E ‘n un nou moniment l' han tots tres pausats,

Ab una nova tela en éll l´han soterrats.


XXIX.

Maria Magdalena vench al moniment

On trobá la regina en desconsolament,

E si' s feu Sant Johan e pregá humilment

La puella d' amor que vingués mantinent,

Al hostal e prengués un pauch de recreament (16).

- Ah! dix la regina, tan greu depertiment

Es aquest que eu fas de mon fill, car no sent

Virtut ne força en anant ne en sient. -

E adonch la regina donant baysament

A la peyra del vás ab tal suspirament,

Que pauch no fó son cor ab gran esclatament,

Vench ab Magdalena en ella sustinent.

XXX.

Quant abdos foren vengudes a maysó,
Maria Cleofé e María Salomó
Estaven en la cambra en desconsolació;
Quant veren la regina que no‘ls dix oc ni no (17),
Car quax morta estava, mudaren lo sermó
Que elles li dixeren, no doná responsó,
Car pres era de mort per la greu passió
Que membret de son fill que a greu tort mort fó,
E' sguardá la regina ça ella enviró
Si veuria son fill rey de la mar e l' tro...............

XXXI.

De mentre nostra dona estava en plorar
E en torcer ses mans e en suspirs gitar,
A l'hostal vench Johan e volc la consolar.
La regina que plorava hanc no ´s pòt star (18)
Que ab ella no plorás e si volch esforçar;
Dix a la regina que no volgués membrar
Lo seu fill e sa mort per ço que repausar
Poguessen, car no ho poría molt durar.
- Ah Johan! dix la donçella, no sabs be consolar
Car en membrar mon fill mort no‘m pòt sobrar (19)
E si lo oblidava fallir mi ha amar,
Perque eu te prech fill qu' em vulles d' éll perlar.

XXXII.

Finit es aquest plant qui es tan dolorós,
De la Verge regina mayre de peccadors,
Lo qual vòl que canten los grans e los menors
La douça doncella qui es dona d' amors;
Perque eu Ramon Lull qui del cant ay dolors
Do als uns e als altres per ço qu´ els langors
Membren de nostra dona e la gran deshonors
Qu' es fayta a son fill per Prelats e Senyors,
Car en la Terra Sancta no fan dir lausors;
E si nostra dona hagués ara dolors
Quant tant pauch honren son fill, les hagrá majors.
A vos Verge regina coman est cant d' amors.

VARIANTES.

(1) En veser son Deu fill que haút havia,

(2) E tots temps ha fayt bé é falliment no fó.

(3) Ah Judas traidor! ¿per qual intenció

(4) Tuyt li seu companyon e 'l jueu mal apres.

(5) Que apenas mi sostench, tan fort son castada,

(6) Car eu no poria l' escarns qu' eus veig far,

(7) Los braços tant forts ab un filet ligat.

(8) Trastot l' humá linatje, é per avilament

(9) Car envers la terra estava regitat,

(¡O) De mentra que mon fill pendia en axí,

(11) E enaxí semblava com fembre per pahors

(12) Que tot se desfasia e 's baxa en dolors.

(13) En altas votz cridava: - L' angel Sant Miquel,

(14) Qui es interpretat: "Tu qui est Deu de mi

(15) En lexarse morir mas d' ella no parti,

(16) Al hostal é presés un pauch de recreament.

(17) Quant vereu la regina que no' ls dix oc, no,

(18) La regina que plorava mic no' s pòt estar

(19) Car en membrar mon fill, la mort no ‘m pòt sobrar,

------

Las estrofas VIII y XXX están incompletas en los dos códices que tenemos a la vista.

martes, 17 de octubre de 2023

X, Ara parra qual seran enveios

X.


Ara parra qual seran enveios

D' aver lo pretz del mon e 'l pretz de dieu,

Que be 'ls poiran guazanhar ambedos

Selh que seran adreitamen romieu

Al sepulcre cobrar; dieus, cal dolor,

Que Turc aian forsat nostre senhor!

Pensem el cor la desonor mortal,

E de la crotz prendam lo sanh senhal,

E passem lai, qu' el ferms e 'l conoissens

Nos guizara lo bon papa Innocens.


Doncs, pus quascus n' es preguatz e somos,

Tragua s' enan e senh s' el nom de dieu

Qu' en la crotz fo mes entre dos lairos

Quan, ses colpa, l' auciron li Juzieu;

Quar, si prezam leialtat ni valor,

Son dezeret tenrem a dezonor;

Mas nos amam e volem so qu' es mal,

E soanam so qu' es bon e que val;

Qu' el viures sai es a totz defalhens,

Del murir lai serem totz temps jauzens.


Non deuria esser hom temeros

De suffrir mort el servizi de dieu,

Qu' el la suffri el servizi de nos,

Don seran sals essems ab sant Andrieu

Sehls qu' el segran lai vas Monti Tabor;

Per que negus non deu aver paor,

El viatge, d' aquesta mort carnal;

Plus deu temer la mort esperital

On seran plors et estridors de dens,

Que sans Matieus o mostr' e n' es guirens.


Avengutz es lo temps e la sazos

On deu esser proat qual temon dieu,

Qu' el non somo mas los valens e 'ls pros,

C' aquels seran totz temps francamen sieu

Qui seran lai fis e bos sofridor

Ni afortit ni bon combatedor,

E franc e larc e cortes e leyal,

E remanran li menut e 'l venal,

Que dels bons vol dieus qu' ab bos fagz valens

Se salvan lai, et es belhs salvamens.


E s' anc Guillem Malespina fon bos

En est segle, ben o mostra en dieu,

Qu' ab los premiers s' es crozatz voluntos

Per socorr' el sant sepulcr' e son fieu,

Don an li rey colp' e l' emperador,

Quar no fan patz et acort entre lor

Per desliurar lo regisme reyal,

E 'l lum e 'l vas e la crotz atretal

Qu' an retengut li Turc tan longuamens,

Que sol l' auzirs es us grans marrimens.


Marques de Monferrat, vostr' ansessor

Agron lo pretz de Suri' e l' onor,

E vos, senher, vulhatz l' aver aital;

El nom de dieu vos metetz lo senhal,

E passatz lai, que pretz et honramens

Vos er el mon, et en dieu salvamens.


Tot so qu' om fai el segl' es dreitz niens,

Si a la fi non l' aonda sos sens.


Aimeri de Péguilain.

XXIV, Qui vol aver complida amistansa

XXIV.


Qui vol aver complida amistansa

De Ihesu Crist, e qui 'l volra servire,

E qui volra lo sieu nom enantire,

E qui volra venjar la deshonransa

Qu' elh pres per nos, quan sus la crotz fo mes, 

Passe tost lai on elh fon trespassans,

E sia be de sa mort demandans

E de l' anta qu' el per nos autres pres.


Dieus pres, per nos salvar, greu malanansa,

Qu' en fon batutz e 'n suffri tal martire

Que sus la crotz en volc penden murire

Ab gran dolor, e y fo plagatz de lansa,

Per que 'l so fals trastotz, quan be m' o pes,

Aquelhs que so del passatge duptans;

Mielhs lai deuram quascus anar enans

Nutz o descaus qui estiers no pogues.


Mas trop d' omes son qu' eras fan semblansa

Que passaran, e ges non an dezire;

Don se sabran del passar escondire

Ganren d' aquelhs, e diran ses duptansa:

Ieu passera, si 'l soutz del rey agues;

L' autre diran: Ieu no suy benanans;

L' autre diran: S' ieu non agues efans,

Tost passera, que say no m tengra res.


Veus quals sera d' aquelhs lur escuzansa;

Mas, s' als no y fan, dieus lur sabra ben dire

Al jutjamen, segon lo mieu albire:

“Anc vos autres non demandetz venjansa

De la mia mort, per so siatz a mal mes.” 

Et als autres, qu' auran suffertz affans

Per la su' amor, dira: “Los mieus amans,

Venetz a mi, que tot m' avetz conques.” 


Aquels auran tos temps mais alegransa,

Mas los autres auran dol e cossire;

Doncx si ns volem nos altres far grazire

A Ihesu Crist que tot quant es enansa,

Passem non lay on elh fon per nos pres

Cominalmens trastotz ab bos talans?

Et en aissi serem li agradans;

Doncx passem lay, que temps e razos es.


Qui passara dieus qu' a fag tot quant es

Li secorra, e 'lh sia ajudans,

E 'lh do 'l regne don ieu suy esperans,

E li perdo, e 'lh valha en totas res.


Amicx Miquels, digatz m' el sirventes

A 'N Aymeric de Narbon' en chantans,

E digatz li que non sia duptans,

Que, si 'lh passa, pus tost n' er tot conques.


Raimond Gaucelm.

XVIII, Quan lo dous temps ven, e vay la freydors,

XVIII.


Quan lo dous temps ven, e vay la freydors,

E de razo atruep mout gran viutat,

Ben dey chantar quar trop n' aurai estat,

Et a m' o tout marrimen e dolors

Que ai, quan vey anar a perdemen

E destruyre sancta crestiantat,

E tot segle vey perdut e torbat,

Per qu' ieu no m puesc dar gran esbaudimen.


Comtes e reys, ducs et emperadors,

E manh baro e mantha poestat

Vey guerreyar per plana voluntat,

E 'ls fortz tolon als frevols lurs honors,

E morrem tug, so sabem veramen;

Doncx laissara quascus sa heretat,

E so qu' aurem de tort e de peccat

Trobarem totz al jorn del jutjamen.


Quan dieus dira: “Selhs qu' an freytz ni calors 

Sufert per mi, ni lur sanc escampat,

E m' an blandit e temsut et amat,

E m' an servit e fag ben et honors,

Aquilh seran ab gaug ses marrimen;

E selhs qu' auran de mi tort e peccat, 

Ses falhimen, que no 'ls er perdonat, 

Cayran lains el foc d' infern arden.”


Adoncs er fag l' ira e 'ls dols e 'ls plors

Quan dieus dira: “Anatz, malaurat,

Ins en infern on seretz turmentat

Per tos temps mais ab pena et ab dolors,

Quar non crezetz qu' ieu sufri greu turmen, 

Mortz fuy per vos, don vos es mal membrat.” 

E poiran dir selhs que morran crozat:

“E nos, senher, mortz per vos eyssamen.” 


Ailas! caitiu, com grieus er la dolors,

E que direm, quan serem ajostat

En cap florit on veyrem clavellat

Dieu en la crotz per totz nos peccadors,

E pel costat nafrat tan malamen,

E de ponhens espinas coronat!

Adoncs volriam quascus aver cobrat

La vera crotz e 'l sieu sanh monimen.


Folquet de Romans.

domingo, 5 de mayo de 2024

Lexique roman; Leuda, Ledda, Leida, Lesda - Liamer, Liamier


Leuda, Ledda, Leida, Lesda, s. f., leude, droit de péage, sorte de tribut.

Pus no pren en la leuda torneza

Qu'a Monpeslier li tollon siey borges. 

Bernard de Rovenac: D'un sirventes. 

Puisqu'il n'en prend pas la leude tournoise qu'à Montpellier lui enlèvent ses bourgeois. (N. E. Tipo de moneda: torneza, tornesa, tournoise.)

Ledda aura... ledda non prendra. Tit. de 1103. Hist. de Lang., t. II, pr., col. 363.

Aura leude... Leude ne prendra. 

Non dara ja leida d'aver que venda que seus sia.

Charte de Besse en Auvergne, de 1270. 

Ne donnera pas la leude de bien qu'il vende qui soit sien.

En egua e en mul e en mula .IIII. D. de lesda, qui lo vent.

Charte de Montferrand, de 1248. 

En jument et en mulet et en mule quatre deniers de leude, qui le vend.

2. Leudier, Lesder, s. m., leudier, receveur de la leude.

El fetz...

D'un leudier, evangelista. 

Brev. d'amor, fol. 181. 

Il fit... d'un leudier, un évangéliste. 

Lo lesders, que porta la carta, no deu loier penre per la carta bailar, mas la lesda. Charte de Montferrand, de 1248. 

Le leudier, qui porte la charte, ne doit pas prendre honoraire pour livrer la charte, excepté la leude.


Leune, s. m., lierre.

Las fueillas de leune terrest.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Les feuilles de lierre terrestre.

(chap. Hedra. ESP. Hiedra, yedra.)


Levar, v., lat. levare, lever, relever, faire lever, se lever.

Atressi cum l' olifans 

Que, quan chai, no s pot levar

Tro que l'autre, ab lo cridar 

De lor votz, lo levon sus.

Richard de Barbezieux: Atressi cum. 

Ainsi comme l'éléphant qui, quand il choit, ne se peut lever, jusqu'à ce que les autres, avec le crier de leur voix, le font lever sus.

S' ieu mais chai, no m levetz del fanh.

Guillaume de Balaun: Mon vers.

Si davantage je chois, ne me relevez pas de la fange.

Aquel levet, quant ac dormit.

P. Cardinal: Una cieutat. 

Celui-là se leva, quand il eut dormi. 

Quan sanz Peyres venc e dis li: 

“Honorat, frayre, leva ti.”

(chap. Cuan San Pere va vindre y li va di: “Honorat, germá (o flare), eixécat, álsat, elévat.)

V. de S. Honorat. 

Quand saint Pierre vint et lui dit: “Honorat, frère, lève-toi."

Estatz sus, e levatz.

Folquet de Marseille: Vers Dieus. 

Soyez sus, et levez-vous. 

Loc. Encontra lieys volon levar senhieyra.

(chap. Contra ella volen eixecá, alsá, elevá señera : señal : estandart : insignia : bandera.)

Rambaud de Vaqueiras: Truan mala. 

Contre elle ils veulent lever enseigne.

Levey la crotz, e pris confessio.

Rambaud de Vaqueiras: Valen marques.

Je levai la croix, et je pris confession.

Quar anc fetz vers ni canso 

Degra l'om tost levar al ven.

Le Moine de Montaudon: Pus Peyre. 

Parce qu'il fit oncques vers et chanson on devrait tôt le lever au vent.

- Paraître, apparaître, en parlant des astres. 

1 dia, mati, can lo solelh si levet.

(chap. Un día, de matí, cuan lo sol se va eixecá, alsá, elevá (eixí). Miréu que en ocsitá no sempre féen aná jorn, tamé día, sense la tilde.)

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 7.

Un jour, au matin, quand le soleil se leva.

- Élever, hausser, hisser.

Dieus se laisset per nos en crotz levar.

Rambaud de Vaqueiras: Aras pot.

Dieu se laissa pour nous en croix élever.

No s'en vol anar cofessar, ni neys acocelhar contra sas temptations, ni vol levar los huelhs a Dieu per contritio. V. et Vert., fol. 12.

Ne s'en veut aller confesser, ni même aviser contre ses tentations, ni ne veut lever les yeux à Dieu par contrition.

Mentre Thomas levava elh cors de Jhesu Christ a la messa. Philomena. Tandis que Thomas élevait le corps de Jésus-Christ à la messe.

Meton s' en mar, levon la vela. V. de S. Honorat. 

Se mettent en mer, hissent la voile.

(N. E. FR. hisser : ESP. izar.)

Fig. Quals laus se pot al teu levar.

Deudes de Prades: Qui finamen. 

Quelle louange se peut à la tienne élever.

- Soulever, emporter, entraîner par le poids.

Mes des liuras sus la balanza, 

E la fueylla tan fort s' enanza 

C' ayssi las leva de randon,

Com fera un petit boton.

V. de S. Honorat. 

Mit dix livres sur la balance, et la feuille s'élance si fort qu'ainsi elle les lève d'emblée, comme elle ferait un petit bouton.

- Percevoir, exiger.

Levaran novelamen 

Talhas e quistas et uzatges 

E gabelas e pezatges.

Brev. d'amor, fol. 122. 

Lèveront de nouveau tailles et questes et usages et gabelles et péages.

(N. E. Aquí se ve que los usages, usatges eran un tipo de impuesto, como las gabelas, peajes, tallas, quistas, o la leuda, lezda, que sale un poco más arriba.)

- Produire, porter, rapporter.

Terra es que no leva blat.

(chap. Terra es que no produíx blat.)

Aybres es ramos, qui, en loc de frug, leva bacas.

(chap. Abre o albre es ramut, que, en ves de fruit o fruita, fa bayes.)

Eluc. de las propr., fol. 183 et 202.

Est terre qui ne produit blé.

Est arbre rameux, qui, au lieu de fruit, porte des baies.

Terra... plus apta a noyrir bestia que a meyshos levar.

Eluc. de las propr., fol. 182.

Terre... plus apte à nourrir bête qu'à produire moissons.

- Enlever, emporter, retirer.

Ab pauc d' espleg mi pot levar mon mal.

G. Faidit: Pel messatgier. Var.

Avec peu de peine me peut enlever mon mal.

D' aqui la leveron li diable. V. de S. Honorat.

De là l' emportèrent les diables.

La levei del port al embarquar.

Rambaud de Vaqueiras: Honrat marques.

Je l' enlevai du port à l'embarquer.

- Exalter, faire l'exaltation.

Quan levaran en cadeira... 

Lo pros comte de Rodes.

Folquet de Lunel: Per amor.

Quand ils élèveront au trône... le preux comte de Rhodez.

A una volontat elegz, vos an levat. V. de S. Honorat.

Par une même volonté élu, ils vous ont exalté.

- Soulever, révolter.

Cant encontra Dieu si levet. Trad. d'un Évangile apocryphe.

Quand contre Dieu il se révolta.

Part. prés. De la mar d' Anglaterra tro al soleil levant. V. de S. Honorat. De la mer d'Angleterre jusqu'au soleil levant. 

Loc. Mi menet levant, cazen.

Perdigon: Entr' amor.

Me mena levant, tombant.

Substantiv. Cum vezem de las flors que al levant del solelh si expando.

Eluc. de las propr., fol. 116.

Comme nous voyons des fleurs qui au levant du soleil s'étalent.

- L'un des quatre vents cardinaux.

Los principals aissi nomnam

En nostra lengua romana: 

Levan, grec e trasmontana.

Brev. d'amor, fol. 41. 

Les principaux nous nommons ainsi dans notre langue romane: 

Levant, grec et tramontane.

Part. pas. Ieu venc vas vos, senher, fauda levada. 

T. de Montant et d'une dame: Ieu venc. 

Je viens vers vous, seigneur, le devant levé. 

Fui bisbes levatz.

Izarn: Diguas me. 

Je fus exalté évêque. 

Prép. Tug dessenero, levat us.

P. Cardinal: Una cieutat. Var.

Tous devinrent fous, excepté un.

Ab ell s'en son eyssit tug li clergue tan tost,

Levat lo sagrestan e lo malvays prebost.

V. de S. Honorat.

Avec lui s'en sont sortis tous les clercs aussitôt, excepté le sacristain et le mauvais prévôt.

ANC. FR.

Demain, par matin, quant li baron levèrent. Roman de Rou, v. 3915.

En ce temps les gens des communes 

Du pays de Caulx se levèrent.

Vigiles de Charles VII, t. 1., p. 146.

ANC. CAT. ANC. ESP. Levar. CAT. MOD. ESP. MOD. Llevar. PORT. Levar. 

IT. Levare. (N. E. ESP. Levantar, elevar, alzar, etc.; Levante, viento que viene del Este, de donde el sol se levanta, eleva, alza, nace, etc. 

El Poniente es el contrario, o sea, que viene de donde se pone el sol. Hubo un tiempo que en España no se sabía de dónde venían estos vientos, ya que el sol ni nacía ni se ponía en tierra española.)

2. Levadit, adj., levis.

Deu aver ponts levadits.

Tit. du XVe siècle. DOAT, t. CXLVII, fol. 282.

Doit avoir ponts-levis.

CAT. Llevadis (con tilde llevadís). ESP. Levadizo (N. E. Interesante. Siglo XV, 15, puentes levadizos.). PORT. Levadiço.

IT. Levatoio.

3. Levament, s. m., élévation, soulèvement.

Lo levament de las mieuas mans.

(chap. Lo elevamén (la elevassió) de les meues mans.)

Hist. abr. de la Bible, fol. 65.

L' élévation des miennes mains.

Levament de l'ayga. Eluc. de las propr., fol. 248.

- Soulèvement de l'eau.

ANC. ESP. Levamiento (MOD. elevamiento, elevación). IT. Levamento.

4. Levada, s. f., élévation, monticule.

Ho autras possessions que an levada.

Trad. du Traité de l'Arpentage, 1re part., ch. 17.

Ou autres possessions qui ont élévation.

- Levée, chaussée.

Aquel' ayga del Rose i venia;

Car adonc levadas non i avia.

Vie de S. Trophime.

Cette eau y venait du Rhône; car alors chaussées il n'y avait. 

ANC. ESP. PORT. Levada. IT. Levata.

5. Levador, s. m., percepteur, receveur, qui lève les impôts.

Levador del dich emprumpt. 

Tit. de 1433. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 239. 

Percepteur dudit emprunt.

ANC. ESP. Levador. IT. Levatore.

- Adject. A lever, à percevoir.

III gros per quintal... levadors coma dessus es dich.

Reg. des États de Provence, de 1401.

Trois gros par quintal... à percevoir comme dessus est dit.

6. Levairitz, Levayritz, s. f., accoucheuse.

Levayritz, es aquela que ha sciencia de ministrar et ajudar femna en son enfantament. Eluc. de las propr., fol. 70.

L' accoucheuse, c'est celle qui a science de secourir et aider la femme en son enfantement.

Matrona levairitz d'enfant.

Trad. d'un Évangile apocryphe. 

Matrone accoucheuse d'enfant.

IT. Allevatrice. (ESP. Matrona. chap. matrona, matrones.)

7. Levam, s. m., levain.

Voy. Leibnitz, Coll. Etym., p. 119.

Farina, o pasta ses levam, es dita azima.

Eluc. de las propr., fol. 209.

Farine, ou pâte sans levain, est dite azyme.

(ESP. Harina, o pasta sin levadura, se dice ácima : pan ácimo.)

Fig. Notre Segnier dis en l' Avangile: “No voliatz jutgar l' us l' autre, e eschivatz lo levam dels Farizeus”. Trad. de Bède, fol. 33.

Notre Seigneur dit dans l'Évangile: “Ne veuillez juger l'un l'autre, et évitez le levain des Pharisiens”.

8. Levat, s. m., levain.

Farina ab levatz mesclada.

(chap. Farina en llevat (llevats) mesclada.)

Eluc. de las propr., fol. 208. 

Farine mêlée avec levains.

Si com lo levat corromp la pasta, et la torna a ssa sabor. 

V. et Vert., fol. 85.

Ainsi comme le levain corrompt la pâte, et la tourne à sa saveur.

CAT. Llevat. IT. Lievito. (chap. Llevat; vore lleute.)

9. Levadura, s. f., levure, levain.

No sia trobada levadura en totas vostras mayzos.

Hist. abr. de la Bible, fol. 28. 

Que ne soit trouvée levure en toutes vos maisons. 

ESP. PORT. Levadura.

10. Eslevar, v., élever, exalter.

El se esleva sobre tot. Doctrine des Vaudois. 

Il s'élève au-dessus de tout.

- Lever.

La nueg nos eslevem. Regla de S. Benezeg, fol. 33. 

La nuit nous nous levons.

Part. pas. Mais lur cor an aissi eslevat en Dieu, que non prezon tot lo mon un boto. V. et Vert., fol. 33. 

Mais leur coeur ils ont ainsi élevé en Dieu, qu'ils ne prisent le monde entier un bouton. 

ANC. FR. Ne sunt eslevet li mien oil.

Trad. du Psaut. de Corbie, ps. 130. 

CAT. ESP. PORT. Eslevar. IT. Elevare.

11. Elevatiu, adj., élévatif, propre à élever, à soulever. 

De las undas elevatiu.

Virtut atractiva et elevativa.

Eluc. de las propr., fol. 133 et 131.

Élévatif des ondes.

Force attractive et élévative.

12. Eslevation, Elevatio, s. f., lat. elationem, élévation.

Eslevation de mans. Doctrine des Vaudois. 

Élévation de mains. 

Fig. Elevacio de votz.

Aytals maniera de pronunciar ab elevatio o am depressio.

Leys d'amors, fol. 9 et 7.

Élévation de voix.

Telle manière de prononcer avec élévation ou avec dépression.

Sos... segon elevacio et depressio.

Eluc. de las propr., fol. 281. 

Le son... selon élévation et dépression. 

CAT. Elevació. ESP. Elevación. PORT. Elevação. IT. Elevazione. 

(chap. Elevassió, elevassions.)

13. Eslevament, Elevament, s. m., haussement, élévation.

En l' eslevament de sos oils e de sos pelios. Trad. de Bède, fol. 40.

Dans le haussement de ses yeux et de ses paupières.

Fig. Elevament o abaysshamen del accen. Leys d'amors, fol. 10.

Élévation ou abaissement de l'accent. 

ESP. Elevamiento. IT. Elevamento. (chap. Elevamén, elevamens.)

14. Allevar, Alevar, v., lat. allevare, soulever, supposer, imposer.

Allevar lo mal e lo blaspheme que non es vers.

Per se yssausar, et allevar blasme ad aquells.

Allevon mal que non s'era vist ni auzit. V. et Vert., fol. 3, 8 et 52.

Supposer le mal et le blasphème qui n'est pas vrai.

Pour s'exhausser, et imposer blâme à ceux-là.

Soulèvent mal qui ne s'était vu ni entendu.

- Faire l'éducation, élever.

Si com l' enfas qu' es alevatz petitz 

En cort valen.

P. Raimond de Toulouse: Si com l'enfas. 

Ainsi comme l'enfant qui est élevé petit en cour distinguée.

Part. pas. Messorgas trobadas et allevadas per far rire la gen.

V. et Vert., fol. 24.

Mensonges trouvés et supposés pour faire rire la gent.

IT. Allevare.

15. Enlevar, v., enlever, emporter.

Mort el sol jazia,

E non era qui l' enleves.

Brev. d'amor, fol. 69.

Mort il gisait à terre, et (nul) n'était qui l'enlevât. 

Loc. Non si trobet sa par d'Aragon ni d' Espanha;

On plus de quatre centz n'avia dins lo vergier,

La bella Herenborcz enlevet l' esparvier.

V. de S. Honorat.

Ne se trouva sa pareille d'Aragon ni d'Espagne; où plus de quatre cents y en avait dans le verger, la belle Heremborc enleva l'épervier.

16. Releu, s. m., lat. relevium, relief, reste.

XII ples cofres de releu. Liv. de Sydrac, fol. 123.

Douze pleins coffres de relief.

CAT. Relleu. ESP. Relieve (relevo). IT. Rilevo, rilievo.

17. Relevar, v., lat. relevare, relever, rétablir.

Nos non podem relevar aquells que son cazutz, si nos no nos enclinam vas ells. V. et Vert., fol. 61. 

Nous ne pouvons relever ceux qui sont tombés, si nous ne nous inclinons vers eux. 

Fig. Si la cortz del Puei e 'l ric bobans...

No m relevon, jamais non serai sors.

Richard de Barbezieux: Atressi cum.

Si la cour du Puy et la noble générosité... ne me relèvent, jamais je ne serai debout.

CAT. ESP. PORT. Relevar. IT. Rilevare. (chap. Relevá: relevo, releves, releve, relevem o relevam, relevéu o releváu, releven; relevat, relevats, relevada, relevades.)

18. Relevation, s. f., lat. relevationem, soulagement.

Per relevation... e utilitat. Statuts de Provence. Julien, t. I, p. 90. 

Pour soulagement... et utilité. 

ESP. Relevación. (chap. Relevassió, relevassions.)

19. Relevament, s. m., lat. relevamentum, soulagement, secours.

A relevament e consolacio de tot lo realme.

Ms. 9 0 6 2, fonds de Gaignières, Maison royale. 

A soulagement et consolation de tout le royaume. 

IT. Rilevamento. (chap. Relevamén, relevamens.)

20. Solevar, v., lat. sublevare, soulever, exciter.

Per la forsa de las colretz jaunas que solevo las autras colretz del cors.

Liv. de Sydrac, fol. 79. 

Par la force des flegmes jaunes qui soulèvent les autres flegmes du corps. 

ESP. Solevar (sublevar). IT. Sollevare. (chap. Sublevá, sublevás: yo me sublevo, subleves, subleve, sublevem o sublevam, sublevéu o subleváu, subleven; sublevat, sublevats, sublevada, sublevades. Sublevassió, sublevassions.) 


Lhia, s. f., lie, marc.

Loc. fig. Senhors, ar esgardatz 

Si sui be a la lhia.

Bertrand d'Allamanon: Lo segle. 

Seigneurs, regardez maintenant si je suis bien à la lie.

ESP. (lía) PORT. Lia.


Li, art. masc. plur., lat. illi, les.

Voyez la Grammaire romane, p. 113 et suiv., et la Grammaire comparée des langues de l'Europe latine, p. 3 et suiv. 

Suj. Li cavalier an pretz...

Li un son bon guerrier.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Les chevaliers ont mérite... Les uns sont bons guerriers.

Tan son li mal e sai e lai.

P. Rogiers: Tant ai mon. 

Tant les maux sont et çà et là.

ANC. FR. Là péri de France la flor

E des baronz tuit li meillor.

Roman de Rou, v. 317. 

Li oisel qui se sunt teu. 

Li bois recovrent lor verdure.

Roman de la Rose, v. 67 et 53. 

ANC. IT. Pacifichi li uomini viveriano, se via fusse tolto mio e tuo.

Guittone d'Arezzo, Lett. 3. 

Li angel fan festa en quella eterna vita. 

Jacopone da Todi, Oda 21, lib. III.

Quelques manuscrits des poésies des troubadours, offrent parfois LI employé comme sujet féminin, mais on le trouve plus souvent dans les ouvrages en prose. En voici deux exemples tirés des poésies des troubadours.

S' outra mar non fan seccors breumen,

Li terra s pert, ses tot revenemen.

Bertrand d'Allamanon: D'un sirventes mi. 

Si outre-mer ils ne font secours bientôt, la terre se perd sans aucun retour. 

Que 'l genser e li plus gaia 

M'a promes.

B. de Ventadour: Anc no vi. Var. 

Vu que la plus gentille et la plus gaie m'a promis.

Dans quelques passages des manuscrits des poésies des troubadours, on trouve l'article pluriel LI employé comme régime, tandis qu'il n' indiquait réellement que le sujet, et qu'il était constamment employé comme tel. Je regarde cet accident grammatical plutôt comme une faute de copiste que comme une exception; d'ailleurs, il est si rare et il se trouve si généralement rectifié par les autres manuscrits que je crois devoir ici me borner à le constater.

2. Li, pron. pers. masc. sing., lui, à lui.

Rég. ind. No 'l LI tolra, ni no 'l LI devedara. Titre de 960.

Ne le lui ôtera, ni ne le lui prohibera.

S' anc LI fi tort, que lo m perdo.

Le Comte de Poitiers: Pus de chantar.

Si oncques à lui je fis tort, qu'il le me pardonne.

Greu veiretz chantador 

Ben chan, quan mal LI vai.

B. de Ventadour: Pus mi preiatz. 

Difficilement vous verrez que chanteur chante bien, quand mal lui va.

ANC. FR. Il me dist que l' évesque Guillaume de Paris li avoit conté que un grant mestre de divinité estoit venu à li, et li avoit dit que il vouloit parler à li, et il li dist. Joinville, p. 14. 

ANC. IT. Ad famiglio... impose che come in parte fosse con la dona che migliore li paresse... la doveva uccidere. Boccaccio, Decameron, II, 9.

3. Li, pron. pers. fém. sing., lui, à elle.

Rég. ind. Ela m fai un regard amoros,

Et ieu li bais la boc' e 'ls huels amdos.

B. de Ventadour: Bels Monruels.

Elle me fait un regard amoureux, et je lui baise la bouche et les yeux tous deux.

Totz joys li deu humiliar.

Le Comte de Poitiers: Mout jauzens. 

Toute joie à elle doit être soumise. 

ANC. FR. Rég. ind.

Et vous ne poez miez honir 

Fame tençant que par tesir; 

Le cuer el ventre li crevez 

Quant respondre ne li volez.

Fables et cont. anc., t. II, p. 193.

ANC. IT. Lo incominciò a servir sì bene... che egli li venne oltre modo a grado. Boccaccio, Decameron, II, 9.

4. Lui, Luy, pron. m. et f. sing., lui, elle; à lui, à elle. 

Rég. dir. Tug cels qui auzian lui se meravilhavan.

Trad. du N.-Test., S. Luc, ch. 2. 

Tous ceux qui entendaient lui s'émerveillaient. 

Ab tot mi platz la belha d'aut paratge, 

E plagra m pauc chans, si per lui no fos. 

Peyrols: Be m cuiava. 

Avec tout me plaît la belle de haut parage, et me plairait peu chant, si pour elle il ne fut. 

Rég. ind. Vos e 'l pros Peitavis 

Sal Dieus e benezia, 

Car lui sui aclis.

G. Faidit: Era nos sia. 

Vous et les preux Poitevins sauve Dieu et bénisse, car je suis soumis à lui.


Liamer, Liamier, s. m., limier. 

Braquet e liamier.

Bertrand de Born: Rassa mes.

Brachet et limier.

Liamers frezadors.

Giraud de Salignac: Esparviers.

Limiers agiles.

(N. E. (ancien français liemier, chien qu'on mène en laisse, de liem, lien.)

1. Chien courant, employé, dans la chasse à courre, pour la recherche du gibier.

2. Familier. Policier, détective : Envoyer sur la piste d'un malfaiteur les plus fins limiers.

(ESP. Sabueso)

Liamer, Liamier, limier, sabueso