champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
Les darreres escenes de la comèdia que està representant-se a la capital espanyola sota el títol de “Les Responsabilitats”, han fet algun efecte sobre el públic, especialment el dels pisos alts. Però l' espectador serè ha de reconèixer que aquesta obra, a despit d' haver estat molt assajada i d' haver-se pintat expressament algunes decoracions, acabaran xiulant d'una manera desesperada.
En obres d'aquesta mena, l'única cosa interessant és el desenllaç. I tot indica que el desenllaç de “Les Responsabilitats” serà d'una buidor intolerable. Acabarà, segurament, amb l'evaporació pràctica de les acusacions i amb la impunitat dels culpables. Per a arribar a aquest resultat estan d'acord els homes del règim i fins alguns que no són oficialment del règim. Fins sospitem que el terrible senyor Prieto, que pujant dalt d'un pupitre del Congrés va dir aquelles paraules contra la Fatalitat, ha acceptat el paper de fiscal en el repartiment de l'obra, sabent ja per endavant que tots els crits s'esbravarien i que devegades els que més criden són els que menys fan.
Hi han hagut noves temptatives de violència i nous atemptats, i els conservadors s'han apressat a dir: Ja ho dèiem nosaltres. Nosaltres, lliberals, hem respost: Doncs s'ha d'estrangular aquest retorn a la violència personal i estèril.
No creiem en el retorn de les passades violències, perquè fou trencat l'ambient de violència. Els nostres obrers no reaccionaren contra les insistents agressions que feien víctimes als patrons. No s'aprovava, però no's condemnava. Eren patrons els que queien, i què tenien ells que veure amb els patrons? Arribada la repressió, foren obrers els caiguts, sindicalistes notoris o perillosos i, aleshores, els patrons i els acomodatius, respongueren: Què tenim nosaltres que veure amb els sindicalistes? Tots, obrers i patrons, no pensaven que tots hi tenien que veure amb aquelles transgressions de les normes jurídiques i humanes, perquè a l'acció succeiria la reacció, i an aquesta l'acció altra volta, sense que cap ideal, ni el de l'ordre, ni el de la justícia, obtingués cap guany.
Però, al retornar a la vida pública i legal els sindicats, declararen la seva decisió d'esmenar vells errors. Els patrons i els conservadors, al seu torn, comprovaren que les reaccions més implacables no solucionen res. Es la frase d'En Delescluze, al caure en les barricades de la Comunne: “Mateu-nos a tots perquè sinó, tornarem a recomençar”. Ne mataren vint mil. Ne deportaren i exiliaren altres vint mil. Als pocs anys, el poble tornava a anar al mur dels federats, a glorificar an els fusellats. Però lo que no aconseguí el Gallifet, lo que no lograren els tribunals militars de Versalles, ho lograren els doctrinaris de l'ordre democràtic i els teoritzadors de la tradició. El comunisme no ha arrelat a França, però la república burgesa pot mostrar les mans netes de sang.
La lliçó d'aquests dos darrers anys pot ésser doble lliçó per als manuals i per als possessors, perquè per a tots dos ha estat estèril la violència. Hem de suposar que els que pretenen tornar a la tragèdia són voluntats escaduceres, però així i tot, les organitzacions obreres, totes les organitzacions deuen eliminar-les, com deuen tots sostenir l'actual ambient de serenitat.
No deuen retornar aquells dies horribles, se sang quotidiana. Tots hem sofert massa per no aixecar-nos, amb unanimitat ciutadana, imposant el respecte a la vida i a la llibertat d'associació. Tots hem de cridar que la vulneració d'aquest respecte, pot conduir-nos a una nova vulneració de totes les lleis. No's dilucida una preponderància obrera. Es la mateixa llibertat la que està en plet.
Tal es el problema que se ha planteado y debatido en el diario El Diluvio de días pasados.
Las circunstancias de haber estado ausente de Barcelona casi todo este tiempo, el que se ha empleado en debatir el problema, me ha impedido seguir, como hubiera sido mi deseo, las incidencias de la discusión, lo que me daría margen a que ahora pudiera terciar en ella, rebatiendo o ratificando el criterio sustentado por los camaradas y amigos que han terciado y expuesto lo que pensaban en tan interesante cuestión.
Pero si no podemos opinar ni discutir acerca de lo manifestado por los camaradas que han intervenido, podremos, al menos, exponer nuestra modesta opinión, por lo que ella valga y por lo que pueda esclarecer el asunto que se debate.
Creemos que el problema ha sido mal planteado, es decir, enfocado torcidamente.
¿Deben los obreros intervenir en la política? Pueden hacerlo, si quieren; si tal es su voluntad, aunque personalmente creamos que no, por lo infecunda que resultaría su actuación.
¿Debe la Confederación Nacional del Trabajo y correlativamente todas las organizaciones que la integran intervenir en la lucha política? De ningún modo. Ni la Confederación, ni los organismos que la integran pueden ni deben intervenir en la política. ¿Por qué?
Por muchísimas razones, por variadísimas razones; pero la que más interesa, la razón que emerge y se destaca sobre todas las demás es la de que, desde el momento que la Confederación interviniera en las luchas políticas, perdería una de sus más preciadas características, a más de contribuir a su propia desorganización, a quebrantar sus fuerzas, a dividirlas. No escapa a la consideración de todos, que las organizaciones de la Confederación están integradas por elementos heterogéneos, muchos de ellos militantes en partidos políticos que actúan en la vida política. Resultaría, pues, que en el momento en que la Confederación interviniera en la lucha política, estos obreros se desintegrarían de ella para ayudar al partido de que forman parte, ya que la Confederación al pedirles que votaran por los candidatos de la organización, los pondría en la disyuntiva de ponerse enfrente del partido político que integran, y al que es seguro no abandonarían desoyendo, en cambio, las peticiones que la organización obrera les dirigiese, de lo que resultaría un dualismo peligroso para la acción común de las clases trabajadoras frente a la explotación de que se les hace víctimas.
Esto y el que consideremos infecunda la acción parlamentaria de los trabajadores, es lo que nos lleva a considerar también perniciosa la intervención de las organizaciones de los trabajadores en la política.
Ahora bien; el que los trabajadores como tales, como ciudadanos y como individuos intervengan en la lucha política, lo repetimos, nos parece obra infecunda, estéril, sin resultados prácticos ni positivos, pero son libres de intervenir o no intervenir.
Más que otra cosa es cuestión de educación, de confianza y de convicción; y como nosotros la convicción y la confianza en la lucha la hemos perdido, y como la educación social recibida es otra, y la historia y los hechos están en concordancia con esa educación, es por lo que no aceptamos la intervención de las organizaciones sindicales en la lucha política.
Ben segur que l'autor de l'article que diumenge passat publicà el diari de més circulació a Espanya, A B C, es creia que les seves afirmacions cantelludes i punxagudes causarien a Catalunya un efecte terrible. L'òrgan del senyor Luca de Tena amenaçava els catalans amb treure'ls la protecció dels Aranzels espanyols. “Voleu la llibertat de Catalunya? venia a dir l'al·ludit article, doncs l'haureu de pendre tota i la vostra independència implicarà l'existència de Duanes a la futura frontera catalano-espanyola; i així perdrà l'indústria del vostre país el gran mercat d'Espanya”.
Davant d'aquesta amenaça, A B C devia suposar que els catalans, posats a triar entre la llibertat i l'Aranzel, es decantarien per aquest i que am grans plors i de genolls en terra demanarien al senyor Luca de Tena, per l'amor de Déu, que no els expulsi d'Espanya, que no els tregui la protecció aranzelària que els concedeix l'Estat espanyol. Això representa l'adaptació castellana de la famosa frase dels vells catalanistes: o tot o res. Si els catalans volen llibertat, no han d'aturar-se a l'autonomia. Han de arribar fins a l'independència. Si no accepten el Govern d'Espanya i dels espanyols, tampoc han d'acceptar el (els) seus diners.
Heu's aquí, doncs, que l'A B C ens amenaça amb expulsar Catalunya de l'Estat espanyol. Diu que els explotem, que els deshonrem, que els xuclem la sang i els robem els diners. I, és clar, si damunt d'això encara demanem l'autonomia, els castellans troben que fan un pèssim negoci. Més val que ens separem, sense anar a una guerra civil, i que cadascú s'apanyi a casa seva.
Nosaltres trobem que l'A B C quan parla així, parla molt bé. Llàstima que no parlin de la mateixa manera tots els polítics i en general tots els castellans. Si el diari del senyor Luca de Tena ha cregut que amb la seva tesi ens esporuguia, s'ha equivocat de mig a mig. Una vegada més queda comprovat que la gent de Madrid desconeix l'estat d'ànim del poble català. Avui l'amenaça de l'A B C fa a Catalunya, fins a gran part dels elements econòmics catalans, el mateix efecte que si els amenacesin amb adjudicar-los la grossa de Nadal. Ells s'ho han cregut de debó que ens protegeixen i ens mantenen. Doncs poden tenir per cert que si el dilema de A B C se'l fessin seu oficialment els castellans, tindria a Catalunya un èxit immediat i esplèndid. Si renunciessin a oposar-se per la força, com anúncia el diari madrileny, a la llibertat de Catalunya, els estimaríem més que mai, els diríem germans i els convidaríem de bon cor a les festes solemnials que organitzaríem per a celebrar la proclamació de la República catalana.
Té unes entranyes tan dures la política, que ni als pobres deu mil fills de mare morts al Marroc deixa reposar en pau. Després d'haver-los tret per força de ses llars i d'haver-los abandonat a l'Africa per a fer-los víctimes del salvatgisme dels moros, ara se'ls passen dels uns als altres a puntades de peu, com una pilota de futbol, fent-los servir per a les escandaloses i repugnants combinacions que la política ampra per a enganyar al poble.
Pobres deu mil morts! Els xerraires els invoquen a les Corts per a fer lluir la seva oratòria i llencen els seus òssos al cap dels contraris com un macàbric argument; en les manifestacions s'enlairen com una bandera tràgica les despulles d'aquells innocents; els diaris els fan servir com a llampants cartells de ses campanyes partidistes. Aquells pobres minyons, víctimes de les torpeses espanyoles, ni en la mort troben la pau pietosa de que són mereixedors.
Han servit de catapulta per a enderrocar als conservadors; han sigut l'escambell que han utilitzat els lliberals per a enfilar-se al poder. Tothom els utilitza per a les seves conveniències, però ningú sent per ells una gota de pietat en son cor. Si als pobres soldats no els ploressin les seves mares no caldria que esperessin una llàgrima en ses tombes, perquè la Espanya dels polítics no té entranyes.
I no és arribada encara l'hora de que reposin en pau els deu mil morts. Ara vindran les eleccions i tothom farà plataforma electoral de ses ossamentes. Tots els pescadors d'actes voldran venjar la desfeta de Mont-Arruit. Tots prometran exigir formalment, fermament, enèrgicament les més estretes responsabilitats als causants indirectes i directes de l'enfonsament d'Annual. I al parlar de la nostra desgraciada acció a l'Africa, i dels desfalcs de Larraix, i de l'imprevisió dels uns i la covardia dels altres, sortiran els deu mil morts passejats impiament en totes les xerrameques electorals de tots els districtes d'Espanya.
Pau a les víctimes i càstic als botxins. Això caldria i això no hi haurà. Després d'utilitzar la pilota tràgica en aquest repugnant futbol polític, tot restarà en la major impunitat. Llops amb llops no's mosseguen. No hi ha cap home polític que pugui tirar la primera pedra contra els culpables. El poble és l'únic que, amb raó i dret, podria i deuria portar a la forca a tots plegats, però a Espanya no hi ha poble. Les terres espanyoles són habitades per remats de xais.
Això dels comitès està de moda. Fins a Grècia en van anomenar un. Es clar que a Grècia tenen el perfectíssim dret d'anomenar tants comitès com vulguin, com qualsevol altre poble, mentre no s'hi oposi Anglaterra.
Abans d'esdevindre la tragèdia greca, lo dels comitès semblava reservat a Rússia. La Rússia roja era la terra dels comitès, dels comissaris i dels afusellaments, perquè es coneix que allí on hi ha comitès i comissaris, mentre no siguin d'Exposició, hi han escarments.
Com una mena d'estrella amb cua, d'aquelles que encara avui deixen corpresos a molts, pel món han passat les enèrgiques decisions del Comitè Revolucionari d'Atenes.
A nosaltres, sobretot, tant ens sorprengué, que ens creiem veure els trets grecs dirigits a casa nostra i venir-hi tan justos com a la mateixa Grècia.
Una altra de les sorpreses va ésser l'actitud d'Anglaterra. Es a dir, tant com sorpresa no, direm mal efecte. Només va ésser un moment per això. Després vàrem reflexionar i el trobàrem escaient. Així ha donat ocasió perquè un senzill Comité Revolucionari es posés enfront de la mestressa del mar. I que consti que ha vençut el Comitè.
I és que quan es té raó, no hi valen forces, ni potències. Lo millor és pendre exemple i tindre'l present per quan arribi el cas.
La sort d'aquests homes, que no fa gaire tenien a les seves mans els destins del poble hel·lènic, és trágica. Són culpables del crim més atrós que's pugui cometre, el de portar al desastre an el poble que els hi ha sigut confiat. Però la seva culpa és, en bona veritat, més aparent que altra cosa. Volem dir que existeix l'inductor. I l'inductor, la testa coronada, rublerta d'or per fora i plena de serps verinoses per dins, no ha sigut castigat com es mereixia.
Encara potser trobaríem un altre apel·latiu pels ministres executats a Atenes. Els governants grecs es trobaren davant d'un exèrcit perfectament disciplinat de faisó que malgrat la derrota soferta sigui causada per les més gran (grans) impremeditacions sempre hi haurà el fet d'haver sigut vençuts per un exèrcit. Ben al revés d'aquí, que un exèrcit que si no està degudament disciplinat i organitzat s'hi esmercen milions perquè ho estigui, és vençut, derrocat i desfet per una colla d'homes que fins després de la victòria no pensaren en organitzar-se, cosa que del tot encara segurament no han fet perquè no havem tingut el desastre definitiu.
Dissortats governants grecs. Tot el vostre pecat consisteix en haver nascut a Grècia. Quan es vol ésser gos d'una monarquia, lacai d'un rei, es naix a qualsevol altre poble i no a Grècia.
Què més voldríem sinó que els culpables de- (del) desastre d'Annual els poguessim portar a Atenes.
A les quatre de la tarda els convidats es reuniren al pou núm. 10 a la Plaça d'En Trilla.
Tots baixaren al pou susdit, lloc on començava la visita, per mitjà de l'ascensor que utilitzen els obrers.
D'allí es dirigiren cap a la Plaça dels Josepets que és on acaba el primer traçat del Metropolità. Les obres estan tan avançades que solament hi manquen 42 metres per a arribar a aquella estació.
Cap a l'altre costat, en direcció al mar, la volta ja està ben acabada fins al pou núm. 9 de la Rambla del Prat. L'estació d'aquest lloc ja està gairebé llesta, faltant només construir els molls.
A la Rambla del Prat tothom sortí de la foradada per a dirigir-se en autos al pou de l'entrada del carrer de Salmeron. A aquest tros la foradada i la volta ja estan acabades, de tal manera que aviat ja es començarà a col·locar les línies.
En arribar a l'encreuament del Passeig de Gràcia, amb el carrer d'Aragó, lloc on es troba el Metropolità amb el tren de M. S. A. els invitats hagueren de sortir altra vegada, ja que l'encreuament de les dues línies està encara en construcció.
Els invitats sortiren altra vegada de les obres, per a baixar-hi pel pou del carrer de Diputació i seguir fins a la Plaça de Catalunya, davant de la Rambla de Canaletes.
Des del pou del carrer de la Diputació es veu ja ben acabada la foradada que va fins al carrer d'Aragó. En aquest tros hi haurà un pas subterrani que comunicarà amb el Baixador del Passeig de Gràcia, permetent que els viatgers de la Companyia M. S. A. puguin continuar el seu camí amb rapidesa fins el Pla de la Boqueria o bé al port.
A la Plaça de Catalunya, al costat de la Ronda de Sant Pere, hi ha la bifurcació de les línies I i II.
L'estació de la Plaça de Catalunya, final de les obres realitzades, té tota la magnificència de les estacions de les grans urbs modernes. Els molls que ja estan completament acabats, tenen una amplada de quatre metres.
Aquesta estació, a més de les comoditats que tenen les altres, és a dir, vestíbuls, llocs de venda de llibres i periòdics i el bar, tindrà un pas subterrani que conduirà amb els Ferrocarrils de Catalunya i un altre que portarà al carrer de Rivadeneyra, per a posar al viatger més segur del trànsit.
A aquesta estació s'hi veu el començament de les obres que es realitzaran a les Rambles.
La construcció d'aquesta secció seguramen s'acabarà a finits del proper any.
La línia que visitàrem es dirà “Línia número I”, la qual enllaça al carrer d'Aragó amb la 2, que es dirigirà al port per la Plaça d'Urquinaona i Via Laietana. De la línia núm. 2 ja està construït el tros que anys enrera feu l'Ajuntament, el qual ha estat comprat per la Companyia del Gran Metropolità de Barcelona, i aviat es començaran les obres de la foradada del carrer de Bilbao i de la Ronda de Sant Pere.
La línia núm. I tindrà una llargada de 3.400 metres, amb les sis següents estacions: Josepets, La Fontana, Diagonal, Aragó, Plaça de Catalunya i Pla de la Boqueria. La línia núm. 2 tindrà 4.200 metres, i demés de les quatre estacions de la número I tindrà les de la Plaça d'Urquinaona, Jaume I i Portal de Mar.
Els tècnics que ens acompanyaren ens asseguraren que els trens serien ràpids, còmodes i segurs i les tarifes econòmiques.
L'esforç realitzat per la Companyia portant a cap les obres en tan poc temps, posat que's començaren a l'agost de 1921 i sembla que abans d'un any estaran acabades, mereix un just elogi de tota la ciutat. Tots els invitats quedaren agradablement impressionats de l'excel·lent construcció de les obres, planyent-se que els ciutadans ignorin la tasca realitzada.
El Metropolità resoldrà el problema de la circulació a la nostra ciutat.
Entre els comentaris que ha inspirat la decisió del senyor Sala, de Terrassa, de retirar-se de la política, ens ha semblat molt just, molt fi i molt irònic - amb aquella ironia graciosa que diu tantes coses – el que ha escrit el penetrant Carles Soldevila en el nostre estimat confrare La Publicitat i que amb gust reproduim aquí:
Al voltant del determini d'En Sala.
Ho he sospitat sempre. L'Alfons Sala, de Terrassa, en el fons del fons, és un sentimental. Per sentimentalisme va abandonar fa anys la Direcció General de Comerç que li havia ofert el comte de Romanones. Per sentimentalisme va convertir-se, sense a quant va ni a quant costa, en cap visible de la Unión Monárquica Nacional. I ara, per sentimentalisme, renuncia a l'acta i diu que se'n va a casa ple d'un fàstic sagrat.
Em direu: I com és que aquest senyor ha esperat tant de temps a fastiguejar-se? No tenia al seu voltant, entre els seus correligionaris, suficients exemples de irresponsabilitat descoratjadora?
Es possible. Però jo crec que el senyor Sala, en la política, ha fet un paper semblant al que solen fer els marits enganyats. Tothom sabia que la Unión Monárquica Nacional feia mans i mànegues en diversos ordres i era terriblement infidel a la bonhomia del patriarca de Terrassa. Però ell, el patriarca, no en tenia esment.
Em direu: El sentimentalisme d'En Sala és sospitós. Ha sentit el que vos anomeneu un fàstic sagrat en el moment precís que el Govern acabava de convocar, contra el seu voler, eleccions municipals a Castellbisbal; en el moment precís que el Govern acaba ne negar-se a nomenar-lo senador vitalici per a posar-lo per damunt de les fluctuacions del sufragi...
Aleshores, amics meus, jo us respondré que tot sovint és una petita cosa, una minúcia gairebé ridícula, la que pot determinar els rampells sentimentals d'un home com el senyor Sala. I que, tanmateix, això no vol dir que el senyor Sala no sigui un pur sentimental.
El senyor Sala de Terrassa, pilar mestre de la Unión Monárquica Nacional s'ha retirat de la política. Mireu com una mateixa cosa, un mateix acte poden ésser dramàtics o còmics segons qui els fa. Un Macià es retirà de la política o del Congrés més ben dit, i el seu gest pren un aire dramàtic, shakesperià. Ho fa un senyor Sala i el seu gest pren un aire còmic, també shakesperià, però shakesperià del Falstaff com quan aquest personatge, sortint del cove de la roba bruta, renuncia als galanteigs que han omplert de befa i de ridícul la seva testa.
---
Amb motiu de complir cent anys de la seva naixença, França prepara un homenatge a Pasteur, el savi que feu recular els límits de la mortalitat humana, l'home del qual s'ha dit que fou el més gran benefactor de la humanitat. Les teories de Pasteur es funden totalment en els microbis. Vencem als microbis, es digué, i la salut dels homes estarà ben defensada. Barcelona, on tots els microbis tenen el seu reialme, no es recordarà probablement de Pasteur, el soberà de l'higiene. I el tifus seguirà essent el rei macabre del poble barceloní.
---
S'ha anomenat una comissió per a que activi la inauguració del monument an En Pi i Margall.
No és que dubtem dels bons intents de la Comissió i creiem que és molt lloable aquesta iniciativa, però s'han de vèncer tantes inèrcies, que un no pot menys que pensar: I bé, ja tenim deu anys més de coll.
---
El Govern vol activar la tramitació de les causes militars derivades de l'expedient Picasso. El Govern vol reorganitzar l'exèrcit, el Govern vol moltes coses. Com es coneix que és un Govern que comença.
---
Sembla que vulguin tornar a rebrotar els atemptats. No ens precipitem en els judicis i menys en els actes. Seny, seny i seny! Que no ens vulguin fer creure ara que Barcelona no pot viure tranquila sense un Arlegui ni sense un Martínez Anido.
L'activitat d'En Rovira i Virgili és esfereidora. Ultimament ha donat una conferència a l'Ateneu Empordanés sobre aquest tema: L'imposició de la llengua en la ensenyança. En Rovira i Virgili és, avui, el més gran defensor d'una Catalunya forta, lliberal i lliberada. Es un campió plé de força, de saviesa i de sava popular. Es – perquè no dir-ho? - l'home de demà.
Vista de l'última sessió del Congrés.
Ni agafant les campanes el president va restablir-se l'ordre.
Aviat sortirà
ALMANAC de LA CAMPANA DE GRACIA.
Impremta La Campana i L'Esquella, Olm. 8. - Barcelona.
Pour établir la vérité et l' identité de ces rapports, je présenterai divers tableaux où j' aurai soin de ranger, de grouper un choix des mots principaux des six langues néolatines, lesquels ont entre eux des relations plus directes, plus intimes, et ces tableaux permettront de reconnaître jusques à quel point l' action du principe créateur de la langue romane rustique a conservé sa féconde unité dans ces six langues. Ce travail sera divisé en plusieurs paragraphes sous lesquels je placerai les diverses classifications.
§. Ier.
Séjour, habitation, logement et dépendances, bâtisse, etc.
§. II.
Nourriture, aliments, boissons, ustensiles relatifs, etc.
§. III.
Habillements, étoffes, parure, ornements, chaussure, etc.
§. IV.
Sens, exercice des sens; objets, qualités qui les frappent plus particulièrement, etc.
§. V.
Saisons, accidents de l' air, feu, couleurs, temps, durée, etc.
§. VI.
Espace, dimension, poids, mesures, proportions, localité, etc.
§. VII.
Agriculture, jardinage, troupeaux, campagne, animaux domestiques et sauvages, oiseaux, etc.
§. VIII.
Métaux, arts et métiers, travaux et instruments concernant les arts et les métiers, artistes et ouvriers qui les exerçaient, etc.
§. IX.
L' homme: son corps, ses qualités, actions physiques, repos, mouvement; ses manières, ses procédés, usages domestiques, etc.
§. X.
Relations de famille et de société, amour, amitié, impressions morales, bonnes qualités, nobles sentiments, etc.
§. XI.
Mauvaises qualités, mauvais sentiments, mauvaises actions, etc.
On remarquera que la plupart de ces mots, tels que n' ont pas été fournis par des racines tirées de la langue ou adoptés ou conservés dans toutes les langues néo-(*)
alberc, albergador, albergar, sala, balcon, barra, etc., latine, et, qu' empruntés à d' autres langues, ils ont été
Le mot bacin aura rappelé à l' esprit des lecteurs, le Brunichildis quoque regina jussit fabricari ex auro ac duabus pateris ligneis, quas vulgo Bacchinon vocant, Hispanian misit.” passage de Gregoire de Tours, Hist., lib. IX, c. 28.
(N. E. El orden de las frases está liado, edito más abajo, aquí no; sic:)
gemmis mirae magnitudinis clypeum ipsumque cum eisdemque
(N. E. Ya pasa arriba, el orden de las frases está liado; lo edito.)
Serait-on surpris de ce que les langues des peuples qui habitèrent le midi de l' Europe, offrent plusieurs des termes concernant les habillements, les étoffes qui n' ont pas été dérivés du latin?
Le langage qui exprime les besoins journaliers, les soins du ménage, les usages domestiques, ne change pas facilement chez les populations subjuguées. Aussi est-il permis de présumer que parmi les mots barreta, cofa, benda, guan, falda, rauba, coysin, guarra, etc.;
quelques uns sont restés de la langue du pays, et que les diverses ***
autres ont été apportés par les étrangers, qui, lors des
invasions, se mêlèrent et s' unirent aux anciens habitants.
Ce petit groupe de mots offre, entre autres, deux circonstances à remarquer; c'est que, du verbe latin sapere, de la quatrième conjugaison, les six langues néolatines ont fait ou adopté les verbes de la conjugaison en AR, saborar et assaborar; de plus, elles ont formé par dérivation l' adjectif acetos. Il serait difficile de faire admettre que de pareils rapports entre six langues, ne soient que des coïncidences fortuites.
Comment était-il arrivé que la langue latine n' eût pas de verbes pour exprimer l' action de venter, d' éclipser?
Il a fallu que les langues néolatines créassent les mots ventar, eclipsar.
Aux verbes latins peu usités, ningere, nivere et virere, elles ont substitué nevar, verdeiar.
Parmi les autres remarques que les mots placés sous ce paragraphe fourniraient, je ne dois pas oublier celle que brasa, brasier, abrasar, dérivés du grec, ont été adoptés dans toutes les langues néolatines.
§. VI.
Espace, dimension, poids,
Troub.Cat.Esp.
Bas.Bas, bax. (baix)Baxo. (bajo)
Baisseza.Baxesa. (baixesa)Baxeza. (bajeza)
Baissar.Baxar. (baixar)Baxar. (bajar)
Abaissamen.Abaxament.Abaxiamento. (antigua)
Abaissar.Abaxar.Abaxar. (abajar, bajar)
Baza.Basa.Basa, base.
Atretal.Altretal.Otrotal.
Augmentatiu.Aumentatiu.Aumentativo.
Diminuir.Diminuir.Diminuir. (disminuir)
Grandeza.Grandesa.Grandeza.
Alteza.Altesa.Alteza.
(N. E. en lengua valenciana, granea, altea, perea, etc.)
On remarquera dans cette liste de mots, les cinq premiers, introduits dans les langues néolatines, bien que bas et ses dérivés n' existassent pas en latin, soit que bas roman ait été emprunté à basis, latin, ou à bassus, latin inusité, qu' on donne comme traduit du grec; quoiqu'il en soit, il sera juste de distinguer la création, ou si l' on veut, l' imitation, par laquelle la famille des mots indiqués a passé, avec tous ses développements, dans les langues néolatines.
L' interjection arri, dont se servaient les cultivateurs et les conducteurs de bêtes de charge, pour les exciter à marcher en avant, est sans doute un reste de l' ancien idiôme méridional, dont Claudien disait dans son épigramme de Mulabus gallicis:
Comme elles changent et varient leur allure, et obéissant à la voix elles suivent les routes qu' elle indique... La mule comprend d' une oreille docile les intonations barbares; le conducteur n' est pas présent, mais les ordres, entendus de loin, sont respectés, et la langue de l' homme la dirige comme ferait le frein. Tu t' étonnes de ce que la voix d' Orphée apprivoisa les monstres, quand des paroles d' un Gaulois gouvernent les mules courbées vers la terre!
§. VIII.
Métaux, arts et métiers, travaux et artistes et ouvriers
(N. E. Podría corregir este texto mirando el índice de más arriba de parágrafos, pero lo dejo tal como lo leo en el PDF que tengo. No vale la pena perder mucho tiempo buscando otro PDF con más calidad.)
*chandises; produits industriels,
*gation, etc.
Port.It.Fr.
*Costo.Cost, coût.
*Costare.Coster.
*Guadagno.Gaaing.
*Guadagnare.Gagner.
*Profitto.Profeit.
*Profittare.Profiter.
*Fiera.Foire.
*Faccenda.Faciende.
*Prestare.Prester.
*Bottega.Boutique.
*Mercanteggiare.Marchander. (marchand)
*Disprezzare.Despriser.
*Peso. Poids.
*Contrappeso.Contrepoids.
*Contrappesare.Contrepeser.
Troub.Cat.Esp.
Comprar.Comprar.Comprar.
Prometedor.Prometedor.Prometedor.
Pagar.Pagar.Pagar.
Paga.Paga.Paga.
Pagamen.Pagament.Pagamento.
Apagar.Apagar.Apagar.
Recepta.Recepta.Receta.
Tara.Tara.Tara.
Bala.Bala.Bala.
Encant.Encant.Encante. (subasta)
Trafec.Trafag.Trafago. (tráfico)
Endeptar.Endeutar.Endeudar.
Cambiador.Cambiador. (mb)Cambiador.
Conditionar.Condicionar.Condicionar.
Comtar.Comptar.Contar.
(N. E. comptar, computar, computo, cómputo; comte : comité : conde)
(N. E. el catalán post Pompeyo Fabra, unos 100 años más tarde, intenta diferenciarse todo lo posible del castellano y de la lengua matriz, romance, occitano; por eso escriben ahora savi y no sabi, con b, que viene de la p de sapientem y variantes; canvi y no cambi, etc.)
aux superstitions, offre nécessairement beaucoup de
*quable que le substantif roman, destin, ait remplacé le
dérivés pour les langues néolatines fada, substantif,
Le grand nombre et l' identité de ces rapports (1), dans les six langues néolatines, ne laisseront plus de doute sur l' origine commune de ces langues, sur l' existence d' un type primitif. (2)
(1) Si je l' avais cru nécessaire, plusieurs autres exemples, que je n' ai pas cités, et qu' on trouvera parmi les divers articles du Lexique roman, auraient été classés dans ces paragraphes; d' ailleurs je n' ai indiqué que des mots appartenant aux six langues néolatines; j'ai renoncé à ceux qui se rencontrent seulement dans cinq, dans quatre de ces langues, etc.
(2) Il faudrait ici de longs développements pour rappeler les différentes modifications que chacune des langues néolatines a, selon son caractère et ses besoins, imposées à plusieurs des mots de la romane primitive: je me borne à quelques unes des principales.
Catalan. - Cette langue, comme celle des troubadours, supprime souvent le N final des substantifs et des adjectifs, surtout quand ils ne sont pas dérivés du latin, et la voyelle, qui précédait immédiatement ce N supprimé, est presque toujours marquée d' un accent aigu: anciá, plé, camí, caní, falcó, dejú, etc., etc. Quelquefois le catalan ajoute l' Y final à des mots terminés en AN, afan, engan, etc., afany, engany; il supprime aussi en certains mots le D intérieur: manamen pour mandamen, recomanar, pour recomandar.
Espagnol. - Cette langue place ordinairement un I avant l' E dans l' intérieur des mots: mandamento, mandamiento, change l' O intérieur en UE, cor, cuer, dona, dueña, porta, puerta. Quand deux mêmes consonnes se trouvent dans l' intérieur d' un mot, souvent l' espagnol n' en conserve qu' une.
Portugais. - La langue portugaise supprime souvent le L de l' intérieur des mots: filar, fiar; celo, ceo; salude, saude; ala, aa, color, dolor, côr, dôr: l' accent circonflexe avertit de la suppression d' un O. Elle change le PL en CH; plaga, chaga (esp. llaga), et supprime parfois le N placé avant la voyelle finale dans les mots, comme plano, chao; pleno, cheo (esp. lleno). Elle remplace de même le L intérieur des mots par le R:
claro, craro; obligar, obrigar; change l' AU roman en OU: aur, ouro.
Le M est souvent substitué au N final: commum, jardim; et ce M final est quelquefois ajouté à des mots terminés en i: mi, outrosi, mim, outrosim, etc., etc.
Italien. - La langue italienne rejette, comme une aspérité, la prononciation de deux consonnes différentes qui se suivent dans un mot, et, par euphonie, elle substitue à l' une la répétition de l' autre:
obviare, ovviare; acto, pacto: atto, patto. On trouve quelques exceptions pour des mots qui ont intérieurement lt, assaltare, oltraggio, etc. Elle a pris l' I au lieu de l' E, dans la préposition di, et dans les augments de, re, qui alors sont changés en di, ri, etc.
Français. - Voyez, pour les changements de l' A roman primitif en E, les Observations sur le Roman de Rou, p. 6-12.
Pour les verbes surtout, le français supprima tres souvent la consonne intérieure du mot latin ou roman; en voici quelques exemples:
Latin.Troubadours.Français.
LicareLicarLier
LaudareLauzarLouer
MutareMudarMuer
SudareSuzarSuer.
Et ainsi des mots: crier, châtier, nouer, convier, marier, prier, plier, publier, mendier, saluer, nier, jouer, éternuer, etc, etc.
Troubadours.Français. Troubadours.Français.
TraucarTrouerAssegurarAsseurer.
FadarFéerAgradarAgréer.
Je donne ici cet aperçu de quelques unes des modifications de mots
faites par les langues néolatines, parce que ces changements mêmes
concourent à prouver l' identité primitive de ces mots, que chacune de ces langues, en se détachant de la romane rustique, modifia d' après son caractère particulier.
Je crois inutile d' avertir que les voyelles euphoniques, ajoutées par quelques langues néolatines à la fin des mots primitifs romans, doivent étre comptées comme de simples modifications.
J' espère donner ailleurs des développements philologiques qui démontreront que chacune de ces langues a remanié les mots primitifs d' après un système régulier et constant.
Il me reste à résumer mon travail, en choisissant dans ces langues plusieurs désinences identiques de divers substantifs, adjectifs et verbes.
Le rapprochement de ces nombreuses flexions offrira une nouvelle preuve de la réalité du type commun, et surtout il révélera, à la curiosité des philologues, le mécanisme simple et constant qui, dans ces six langues nouvelles, a marqué, d' une empreinte spécialement uniforme, une aussi grande quantité de mots, les uns entièrement étrangers à la langue latine, les autres modifiés de cette langue par la seule adoption de la racine, et par la substitution d' une désinence nouvelle et commune.
Tableau de diverses désinences de mots romans.
Ce tableau présentera successivement quelques uns des substantifs, adjectifs et verbes romans qui n' ont pas été dérivés du latin, ou qui, en conservant la racine latine, ont changé la désinence,
§. Ier.
Choix de divers substantifs que les six langues néolatines n' ont pas empruntés au latin.
Uda. Adjutorium. Ajuda. Ueit. Bis coctus. Biscueit.
Uga. Testudo. Tartuga. Uilla. Acutus. Aguilla.
Unta. Jungere. Junta. Ura. Caballus. Cavalcadura.
Cingere. Centura. Venir. Aventura.
Cooperire. Cubertura. Urier. Venir. Aventurier.
Uta. Disputatio. Disputa.
Je me suis presque toujours borné à rapporter un seul exemple, quand j' aurais pu indiquer un très grand nombre de substantifs romans formés par le même mécanisme grammatical. Je n' ai voulu ici que constater le
fait primitif.
§. III.
Choix fait, parmi les six langues néolatines, de quelques adjectifs empruntés à des langues étrangères.
Choix de verbes en AR qui existent dans les six langues romanes, et dont le latin n' a pas fourni la racine.
(N. E. me parece que Raynouard aquí falla como una escopeta de feria.)
A.
Abaissar.Abotonar.Abrasar.
Acaptar.Afanar.Albergar.
Anar.Angoissar.Aplanar.
Arengar.Atrapar.
B.
Baissar.Balansar.Ballar.
Bastar.Bendar.Bernicar.
Blanqueiar.Botar. Botonar.
Bramar.Brillar.Bufar.
C.
Calar.Caminar.Cassar.
Comensar.Costar.
D.
Dansar.Demarchar.Derocar.
E.
Embarcar.Embarrar.Encaminar.
Esgardar.Estirar.
F.
Fadar.Forregiar.
G.
Galaupar.Guardar.Guerreiar.
Guidar.
L.
Lansar.Listar.
M.
Mancar.Marcar.Martellar.
Minar.
P.
Picar.
R.
Retirar.Rimar.Robar.
Romansar.
T.
Talhar.Tirar.Tocar.
Tombar.Trabalhar.Trabucar.
Trovar.
V.
Varar.
§. VI.
Choix de verbes des six langues néolatines *que empruntant seulement leur racine aux mots latins, ont pris la terminaison en AR.
A.
Abrassar.Accentuar.Acerar.
Acertar.Acordar.Acostar.
Acostumar.Acumpanhar. (acompanhar)Afaitar.
Afinar.Afrontar.Agradar.
Agusar.Ajustar.Alinhar.
Alumnar.Annular.Aplanar.
Apontar.Argentar.Assaborar.
Assautar.Atisar.Autenticar.
Aventurar.Averar.Aviar.
B.
Baisar.Balansar.Banhar.
Batalhar.
C.
Cambiar.Canonisar.Caponar.
Cardar.Casar.Cathezizar.
Cavalcar.Certificar.Clavelar.
Confinar.Confrontar.Contar.
Contrariar.Cridar.
D.
Damnificar.Deissoterrar.Desacordar.
Desamar.Desarmar.Descargar.
Descarnar.Descaussar.Descavalcar.
Desferrar.Desfidar.Desfigurar.
Desfilar.Desheretar.Desmembrar.
Desnaturar.Destrempar.Desviar.
Diversifiar.Doctrinar.
E.
Embasmar.Emplegar.Enamorar.
Encargar.Encarnar.Encavalcar.
Encontrar.Endiablar.Enfornar.
Enginhar.Enparentar.Ensanglentar.
Ensenhar.Enviar.
F.
Ferrar.Festejar.Filar.
Forsar.Fustigar.
G.
Gastar.Glosar.
H.
Habilitar.Heretar.
I.
Idolatrar.
J.
Justar.Justiciar.
L.
Lardar.Licenciar.Limitar.
M.
Maltraitar.Maneiar.Martiriar.
Mescabar.Murar.
O.
Obviar.
P.
Parlar.Pasturgar.Pelar.
Penar.Plagar.Plasmar.
Pratiquar.Privilegiar.Puiar.
R.
Raisfinar.Ratificar.Rectificar.
Recular.Retornar.Rigar.
S.
Saborar.Senhoreiar.Sentenciar.
Signalar.Sobredaurar.Solemnisar.
T.
Tonsurar.Tormentar.Torneiar.
Trespassar.Trillar.
V.
Ventar.Verdeiar.Virar.
§. VII.
Choix de verbes qui, dans les six langues néolatines, ont abandonné les conjugaisons latines en I, ERE, IRE, etc. pour prendre la conjugaison romane AR.
