Lexique roman; Estrus - Esturjon

Estrus, adj., lat. strenuus, courageux, fier, audacieux. 

Ans sui brus

Et estrus

A las autras.

A. Daniel: Autet et bas. 

Mais je suis sombre et fier envers les autres.

Substantiv. Fos fort e ferms sos estrus.

Pierre d'Auvergne: Lauzatz sia. 

Fut fort et ferme son courage.

2. Estrun, s. m., courage, audace, effort. 

Sai n' a negun 

Que volgues aver tan d' estrun 

Que s'en volgues ab vos anar. 

Estiers non conquier el negun 

Per batailla ni per estrun.

Roman de Jaufre, fol. 66 et 100. 

Il n'y en a aucun ici qui voulût avoir tant d'audace qu'il voulût s'en aller avec vous.

Autrement il ne conquiert personne par bataille ni par effort.

Intren en la batalha ab un estrun. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 11. 

Ils entrent en la bataille avec même effort.

- Fig. Affection, désir ardent. 

Per qu' ieu non ai mon estrun 

Ab aver don sui burlaire. 

T. de Hugues et de Reculaire: Cometre us.

C'est pourquoi je n'ai pas mon affection avec l'avoir dont je suis moqueur.

3. Estrunar, v., encourager, remplir d'ardeur, irriter, indigner. 

K. quan l'a vit, si s'en estrus.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 72.

Charles quand il l'a vu, ainsi s'en irrita. 

Part. pas. D'aquo sera ben estrunatz.

Roman de Jaufre, fol. 67.

Sera de cela bien encouragé.

Om joves, estrunatz,

Larcs e mals e doptatz.

Rambaud de Vaqueiras: Leu sonetz.

Homme jeune, rempli d'ardeur, généreux et mauvais et redouté.

Huels amoros, gais e plazens 

Ac, e non car' estrunada.

P. Vidal: Lai on cobra.

Elle eut yeux amoureux, gais et agréables, et non figure irritée.

Estuba, Stuba, s. f., allem. Stube, étuve, vapeur.

Voyez Denina, t. III, p. 77; Muratori, Diss. 33.

S' es fort refreiatz, faitz l' estuba,

Non en cornuda ni en cuba.

Deudes de Prades, Auz. cass.

S'il est fort refroidi, faites-lui étuve, non en cornue ni en cuve.

Fassa stuba... de la qual uze soven.

Rec. de recettes de médecine.

Qu'il fasse étuve... de laquelle il use souvent.

CAT. Estuba. ESP. PORT. Estufa. IT. Stufa. (chap. La estufa pot fé vapor, braf, si s' acalente aigua o se fa bullí, pero en general es per a escofás, calentás.)

Estudi, s. m., lat. studium, étude. 

Los bes que hom pot conquerre per estudi o per bona doctrina.

(chap. Los bens que hom pot conquistá per estudi o per bona doctrina; este conquistá: adquerí, guañá, etc.)

V. et Vert., fol. 30.

Les biens qu'on peut conquérir par étude ou par bon enseignement.

Per l' estudi dels salmes. Trad. de Bède, fol. 28.

(chap. Per l'estudi dels salmos.) 

Par l'étude des psaumes.

Qui los destorbes en la contemplatio de lur estudi.

(chap. Qui los destorbare a la contemplassió del seu estudi; meditassió.)

V. et Vert., fol. 85.

Qui les troublât dans la méditation de leur étude.

ANC. FR. Roy, en ce met ton estudie.

Godefroi de Paris: Chr. métr., p. 178.

CAT. Estudi. ESP. Estudio. PORT. Estudo. IT. Studio. (chap. Estudi, estudis.)

2. Estudiar, v., lat. studere, étudier.

Estudiar continuamens en lur filosofia.

V. et Vert., fol. 85.

Étudier continuellement dans leur philosophie.

Deu si estudiar l'abbas que vuelha mais esser amatz que tempsutz.

Regla de S. Benezeg, fol. 75.

Doit l'abbé s'étudier qu'il veuille plus être aimé que craint.

A metre sa obra a perfeccio si estudia.

Eluc. de las propr., fol. 126.

S' étudie à mettre son oeuvre à perfection.

- Exercer.

Trobam que VII manieyras de gens se estudion en aquesta escola.

V. et Vert., fol. 14. 

Nous trouvons que sept espèces de gens s'exercent en cette école.

CAT. ESP. Estudiar. PORT. Estudar. IT. Studiare. 

(chap. Estudiá: estudio, estudies, estudie, estudiem o estudiam, estudiéu o estudiáu, estudien; estudiat, estudiats, estudiada, estudiades.)

3. Estudian, s. m., étudiant.

Qu'el sia verai estudian. L'Arbre de Batalhas, fol. 195.

(chap. Qu'ell sigue ver estudián; ver en chapurriau es lo mateix que verdadé; mon pare diu ver a un abre que no es bort. Estudián es sujeto y gerundio, ej. Ignacio Sorolla Vidal li díe a son pare: “No me pegos al cap, que estic estudián”, aixina está lo pobret Nachet. 

Yo vach sé estudián del institut de Valderrobres, entonses se díe Francisco Grande Covián, y de la Universidat de Saragossa: són dos nius de rates catalanistes desde fa bastans añs. Fan falta moltes rateres en formache de Languedoc o de Suiza, del Vaud.)

Qu'il soit véritable étudiant.

CAT. Estudiant. ESP. Estudiante. PORT. Estudante. IT. Studiante. 

(chap. En ocsitá, Estudian; no se escribíen les tildes. En chapurriau, estudián. La t final tamé se trobe al ocsitá, tan als sujetos com als adverbios en men, ment. Esta falta de la t signifique claramen que no se pronunsiabe a segons quins puestos desde fa mols siglos.)

4. Estudios, adj., lat. studiosus, studieux, soigneux, attentif.

Diligent et estudios.

(chap. Diligén y estudiós, com Francisco Celma Tafalla, un trompetero de Valderrobres que se pense que es una eminensia en los textos antics del dialecte catalá.)

Mot estudioza.

(chap. Mol estudiosa, com la Silvia Dilla Vidal, de la CHA, de Valderrobres, llissensiada en filología inglesa, (me sone esta carrera) una eminensia en lo estudi dels apellits catalans. Professora d' inglés al niu de rates catalanistes que hay sitat aquí damún. Espero que estos dos aragonesos catalanistes, si volen escriure Vall-de-Roures, tamé escriguen Barchinona, Lerida, Gerona, etc, noms que se troben als textos antics (del ACA) a palades, arréu, encara que la gen ara no u digue aixina. Tenen mol poquet rigor históric, y mol poca vergoña.)

Eluc. de las propr., fol. 146 et 71.

Actif et soigneux.

Fort studieuse.

Ab gran sen estudiosa,

No volc estar ossiosa.

Brev. d'amor, fol. 92.

Studieuse avec grand sens, elle ne voulut pas être oisive.

CAT. Estudios. ESP. PORT. Estudioso. IT. Studioso. (chap. Estudiós, estudiosos, estudiosa, estudioses.)

5. Estudiosamen, adv., studieusement, soigneusement.

Soven e estudiosamen.

(chap. Assobín y estudiosamen, en estudi, en aplicassió.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 102.

Souvent et soigneusement.

CAT. Estudiosament. ESP. PORT. Estudiosamente. IT. Studiosamente.

(N. E. Occitano: Estudiosamen, catalán: Estudiosament. 

Si en occitano hay adverbios en ment y en men es porque no se pronunciaba ya la t final. Ergo, ¿qué diferencia hay entre el dialecto catalán estudiosament y el estudiosamen de la lengua occitana? Cualquiera con un dedico de frente puede contestar a esta pregunta. Algunos, algunas y algunes tienen ese dedico de frente, pero muy poco seso activo, y comiendo buñuelos tampoco lo van a recuperar.)

6. Estudiozamental, adj., d'étude. 

Ad horas fort estudiozamental o cordial aplicacio.

Eluc. de las propr., fol. 78.

Par fois forte préoccupation d'étude ou de coeur.

Estui, Estug, s. m., étui, cachette.

Que m tramezes del seu estui

La contra clau.

Le Comte de Poitiers: Farai un vers.

Qu'il me transmit la contre-clef de son étui.

Fig. Anc no fis ganda ni estug

D' amar, ans m'era bon e bel.

A. Daniel: Lanquan vei.

Oncques je ne fis refus ni cachette d'aimer, mais il m'était bon et bel.

ANC. ESP. Vidieron est estui nadar sobre la glera.

(chap. Van vore este estuche, cofre, baúl, nadá sobre la glera. 

La glera, a un riu, es la vora, normalmén de pedres, grava, (me recorde a Gleis o Geleise, alemán), allí podríem trobá saduricha. Igual ere un estuche de Pelikan, disseñat per Luis Latorre Albesa, de Beseit, de mote cansaladé.)

Milagros de Nuestra Señora, cop. 674.

ESP. MOD. Estuche. PORT. Estojo. IT. Astuccio.

2. Estuiar, Estoiar, Estugar, v., mettre dans l'étui, serrer, cacher, renfermer, rengainer.

Son chaval et son mul fetz establar,

Son ausberc e son elme ben estoiar.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 40.

Fit mettre à l' écurie son cheval et sa mule, bien serrer son haubert et son heaume.

Pot la, aquel qui aportada l'aura, estugar a Agen.

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. LXXXVIII, fol. 148. 

Celui qui l'aura apportée, peut la serrer à Agen. 

Qui sas armas estui.

Rambaud de Vaqueiras: Leu sonetz.

Qui cache ses armes.

Fig. Lo fol te so cor e sa boca,

E 'l savis estuia l' a la cocha.

Libre de Senequa. 

Le fou tient son coeur en sa bouche, et le sage le cache selon le besoin.

Amors, que m te per vos en sa bailia, 

Vol que mon cor vos estuy e vos gar. 

Claire d' Anduze: En greu esmay. 

Amour, qui me tient pour vous en sa puissance, veut que je vous serre et vous garde mon coeur. 

Part. pas. El reis a son escut pausat,

E pueis a 'l bon bran estuiat. 

Roman de Jaufre, fol. 2. 

Le roi a posé son écu, et puis a rengainé le bon glaive. 

Quar tezaurs estoiatz no val charbo.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 108.

Car trésor caché ne vaut charbon.

Devo esser estuiadas el vestiari.

Trad. de la Règle de S. Benoît, fol. 28.

Doivent être serrées au vestiaire.

- Conserver, réserver.

Pero ad ops vos estuy,

Que m siatz governs e vela.

P. Raimond de Toulouse: Atressi cum.

Mais au besoin je vous conserve, pour que vous me soyez gouvernail et voile.

Aysso es aquell be que Dieus estuia a ssos amix.

V. et Vert., fol. 100.

C'est ce bien que Dieu réserve à ses amis.

ANC. FR. Je vous en estui la moitié,

Que jà de moi n' en aurez plus.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 483. 

Portrait qu'au fond de l'or si chèrement j' estuie. 

Bertaud, p. 647. 

Estuye ton coustel, ou je le te osteray. 

Lett. de rém. de 1373. Carpentier, t. II, col. 293. 

Garder les vout e estoier. 

B. de S. Maure, Chron. de Norm., fol. 78.

(chap. Este verbo estuiar, estoiar, estugar té mol a vore en estalviá, estauviá, guardá, ficá a la hucha o al estuche, tancá, etc.)

3. Estueyra, s. m., armoire, garde-manger.

Fis estueyras e tamis.

(chap. Yo vach fé guardaminjás y tamissos; lo guardaminjá es com una gabia de tela metálica fina aon se fique lo minjá per a que les mosques ni datres bichos sel minjon; ne teníem un a la caseta de La Pileta, una finca que se diu aixina per la fon del mateix nom, camí del Pantano de Pena, Beseit; tamís: sedás, criba, aré, porgadora, etc.)

Raimond d'Avignon: Sirvens suy.

Je fis gardes-manger et tamis.

ANC. FR. Ces brigans brisoient maisons, coffres et estuyers, et prenoient ce qu'ils trouvoient.

Froissart, vol. I, cap. 148, Carpentier, t. II, col. 293.

Esturjon, s. m., lat. sturionem, esturgeon.

I pescayre, cant pren I gran salmo o I esturjon.

(chap. Un peixcadó, cuan pren (peixque) un gran salmó o un esturió. Hau de lligí l'agüelo y lo mar, traduít al chapurriau per mí. Yo lo vach traduí fén aná la traducsió en castellá (no sé de quí); tamé u haguera pugut fé desde lo original en inglés, pero la meua llengua materna es lo castellá, exactamén de Alustante, Guadalajara.).
Autó: Ernest Hemingway. Sirá durán mols añs un autó de referensia; va luchá a la guerra sivil de España; teníe los collons com lo caball de Espartero, un home que va morí vin añs abans de naixe ell. 

Lo esturió es conegut pel caviar; yo hay minjat esturió a Alemania, de una tenda russa (Stor), bastantes vegades, m' agrade, lo caviar tamé, pero lo trobo massa salat. Caviar de esturió mol poques vegades ne hay minjat, sol sé de atres peixos, salmó, o un imitat, sucedáneo.)

V. et Vert., fol. 98.

Un pêcheur, quand il prend un grand saumon ou un esturgeon. 

CAT. Esturió. ESP. Esturión. IT. Sturione. (chap. Esturió, esturions; per a la femella no tenim nom.)

ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL: ANTROPÒLEG I ESCRIPTOR

TEMPS DE LA FRANJA DEL MEUL CUL / n. 124 / gener 2015

ENTREVISTA A ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL: ANTROPÒLEG I ESCRIPTOR, catalanista com ell sol,

“Quan et fan dir xapurreao a la llengua que parles, et fan assumir el discurs del colonitzador” // per BERENGUER DE MUSSOTS

Origen del chapurriau

Albert Sánchez Piñol, nascut a Barcelona el 1965 és escriptor, africanista i antropòleg. Autor de l’assaig Pallassos i monstres: la història tragicò- mica de vuit dictadors africans (2000), dels reculls de relats Les edats d’or (2001) i Tretze tristos tràngols (2008) i de les novel·les La pell freda (2002), Pandora al Congo (2005) i –en castellà– Victus (2012). La pel·lícula El Bosc (2012), amb guió del propi Albert Sánchez Piñol a partir d’un relat aplegat a Les edats d’or, s’ambienta al Matarranya durant la Guerra Civil del passat segle i va estat rodada, a grans trets, en català del Matarranya. Hi conversem un agradable maití d’octubre en un local de l’emblemàtica plaça de la Virreina de Barcelona, a l’exvila de Gràcia. Pregunta). Fins ara éreu prou conegut com l’autor de La pell freda i ara ho sou encara més per ser l’autor de Victus. Com interpreteu l’excel·lent acollida que ha tingut aquesta darrera novel·la? Resposta). Era molt difícil superar l’è- xit de La pell freda, que continua sent la novel·la actual més traduïda de la llengua catalana, amb 37 traduccions. Quan vaig pel carrer ja noto que no sóc l’autor de La pell freda, sinó que sóc l’autor de Victus; però això no ho he fet jo, ho ha fet la gent. Suposo que és una novel·la històrica que empelta molt bé amb els temps que vivim. Fins i tot quan l’escrivia, tenia la impressió que aquesta novel·la era necessària. La sensació és que la gent s’apodera del llibre i ja no és teu; és d’ells. I això és el millor que li pot passar a un autor. Jo creia que el millor que et podia passar com a escriptor és que et felicitessin per un llibre, però és que la gent no et felicita, sinó que t’ho agraeix. No es pot demanar més, com autor. P). Com explica la gran repercussió internacional que ha tingut Victus? R). Vaig intentar escriure els elements universals d’aquella història, que són fàcils d’entendre fora de les nostres circumstàncies. Ha estat gràcies a això: plantejar el nucli del que va passar com una lluita dels sectors populars contra dues tiranies, les de Felipe V i Lluís XIV, a qui van arribar a declarar la guerra per escrit. //Només cal nomená a Felipe V o als borbons, y als catalanistes los bull la sang, no es odi, es justíssia// En última instància, va ser la història d’una ciutat assetjada per dos imperis. Aquesta essència la pots vendre a tot arreu, com demostren les traduccions que s’estan fent: l’11 de setembre passat va sortir als Estats Units, ara sortirà a Rússia i hi ha opcions per vendre-la a Alemanya, Fran- ça, Itàlia... Han comprat els drets a Croàcia i Hongria i a d’altres països. I això és perquè és una història universal. La història era allà, en la documentació històrica, i només calia escriure-la, i capta l’interès i és fàcil de vendre. P). És una història de la lluita del poble contra els poderosos. //Pos acabará be// R. El panorama social a 1713 a Catalunya estava molt a prop de la guerra civil, per dir-ho d’alguna manera. El 1714 la guerra externa deixa entre parèntesis la guerra interior; però els historiadors expliquen que són les classes populars qui posen la iniciativa en la defensa de Barcelona i del país quan es queda sense aliats. Ho sabem del cert: tenim els debats parlamentaris, nombre de vots... En contra del que diu un cert revisionisme, les classes dirigents catalanes es volien rendir, però el braç popular s’hi va negar, va decidir que calia tirar endavant, i les classes dirigents es van veure forçades a fer aquest seguidisme, però no va ser la seva iniciativa: tot al contrari. // Lo poble,la borregada catalanista sempre vol tirá aván, com u fan al 2017, y algunes classes dirigens catalanes tamé// En el mapa de l’antiga Corona d’Aragó, hi ha unes institucions de caire popular que estan vigents a 1713, quan hi ha més resistència. A Aragó havien estat molt laminades, aquestes llibertats. A València hi havia més resistència; fixeu-vos que els sectors austriacistes són els sectors populars. A Catalunya estaven tan vigents que van necessitar un any de setge. Però la defensa de l’austriacisme era la cobertura legal dels catalans, perquè en aquella època qui lluitava sota l’empara d’un rei il·legítim era un pirata. //Quin ere lo rey legítim? Cuan ñan reys legítims, no ñan guerres, se corone y prou, per naixó va rompre la guerra de sucessió, la de secessió no// Però veig que s’exagerava: lluitaven per un rei que estava a Viena! És com si estigues a Alfa Centauri! El seu discurs era el de les llibertats i les constitucions, que si les llegeixes són un edifici institucional admirable. //Exactamén com la constitussió de España, ñan drets, pero no los que tos pensau// Hi ha uns sectors historicistes que deien que allò eren fueros locales, però no és cert: tenien habeas corpus, una sèrie de drets i privilegis per als pagesos i per a la menestralia extraordinaris per l’època. I tot això, en el moment anterior a la Revolució Francesa. És això el que explica aquesta resistència tan desesperada i a ultrança. P. Com a antropòleg, com interpreteu la guerra? R. L’antropologia té una mirada distanciada que és molt astoradora per a la gent que no la practica. La primera cosa que has d’obviar és el dolor, perquè en la distància ho veus tot més ní- tid. El meu tema com a africanista eren els pigmeus, una excepció, una societat amb un nivell de conflicte social molt baix. Però per regla general, en els pobles primitius, l’excepcional no és l’estat de guerra, sinó l’estat de pau. //Los catalanistes son un poble primitiu, pero diuen que u son los atres//. Segons una interpretació, en l’estat de pau hi ha l’intercanvi de béns: un trà- fic de béns que la guerra talla. //La rebelió per la independensia tamé u fa// Una nova teoria diu que la guerra inverteix els béns i els converteix en mals: béns materials per destrucció, saqueig i assassinat; béns simbòlics per mals simbòlics, com a malediccions i conjurs. En ambdós casos hi ha una relació. No deixa d’haver-hi una relació. Aquí és molt clar: entre la catalanitat i la castellanitat sempre hi ha hagut relacions que han fluctuat. Ara mateix és evident que hi ha un estat de guerra a nivell simbòlic, per tot el que es diu. //Entrevista del 2015, al 2017 está mes cla encara// I actualment hi ha una dinàmica perversa: molta gent em vol obligar a renunciar a les meves idees, però ningú no està disposat a convèncer-me de les seves, argumentant les seves posicions, com seria el normal. //Ya tos poden doná argumens, que no ne fareu cas, ni a Borrell, ni al govern, ni a la gen. Discurs victimista, no ña democrassia, ya u díe Tarradellas// P). En què va consistir la vostra tasca d’antropòleg a l’Àfrica? R.) Vaig treballar a l’Àfrica supervisant les ONG subvencionades per institucions catalanes i espanyoles. També vaig fer treball de camp amb els pigmeus del Congo fins que va esclatar la devastadora guerra civil i vaig haver de fugir per potes, em va anar d’un pèl. //Y has adeprés algo de aixó?// A diferència del cooperant que és metge, de l’enginyer o del religiós, l’antropòleg practica el canvi de paradigma. Actualment és deplorable que una paraula típica de la dreta, ‘caritat’, ha suplantat la paraula de l’esquerra, ‘solidaritat’. ONG com Greenpeace o Amnistia Internacional s’adrecen als governs, assenyalen el problema i li diuen què han de canviar. Però ara hi ha un seguit d’ONG de dretes que decideixen resoldre els seus problemes: això és caritat i neocolonialisme. La millor manera d’ajudar l’altre és invertir en les seves escoles, en el seu sistema sanitari. // Les ONG de esquerres no roben?// P). Fa un temps vaig anar a veure una pel·lícula basada en una narració vostra, El Bosc, ambientada al Matarranya I em pregunto, en quina llengua parlen en aquesta pel·lícula? En lapao? En xapurriat?... Origen terme chapurriau de l'occità R). Això em va molt bé per empalmar amb el que acabo de dir sobre l’Àfrica. Ho sento molt per fer servir aquestes paraules que ara estan una mica desfasades, però és colonialisme lingüístic, //Los PPCC no// en el sentit més estricte del terme. El primer que fa el colonialista és que t’automenyspreïs. Que et facin dir “xapurreao” a la llengua que parles n’és una mostra: et fan assumir el discurs del colonitzador. Hi ha un poder que t’ha convençut del seu propi imaginari; tu no parles un idioma, tu xapurreges. I el xapurreao ha quedat. //Demostres que copies y pegues los argumens de tots los catalanistes, chapurrear no es chapurriau// Tu vés a l’Àfrica i et diuen: Nosotros hablamos en dialecto. Això és colonialisme lingüístic, és el mateix.//PPCC, colonialisme lingüístic, Valensiá, mallorquí, chapurriau son dialectes del catalá// El colonialisme no sempre és exterior; el principal colonialisme que van exercir els poders europeus fins a mitjan del segle XIX era l’interior. Hi ha grups socials, grups ètnics, que s’han d’assimilar d’alguna manera. S’ha de destruir la seva ànima, i això passa per la cultura; i una de les facetes més important de la cultura és l’idioma. Com pots negar que allò és català? Què vols que sigui? Xapurreau? //Exactamén, chapurriau, no cregues que ballarem la sardana a la plasa de Valderrobres al voltán dels castellés de Fórnols/ I ara s’han inventat, modernitzat, el mateix concepte i li diuen “lapao”. //Los chapurriaus may ham fet aná esta paraula, u han fet los polítics, igual que dili catalá al chapurriau, valensiá, balear o mallorquí, aranés// Jo sempre dic que la gran tragèdia d’Espanya és que en lloc de modernitzar-se ha estat espanyolitzant la modernitat. //No sé qué feu an este país, ñan datres, a Fransa mateix no ñan bous, ni rey, parlen un catalá raro, tos aniríe be viure allí, y ademés foten a la presó 7 añs als que cremen un coche de Polissía// La idea tirànica –castellanòfila i invasora– és de clara voluntat nacionalista. Apropiar-se ideològicament i culturalment i convèncer a la gent d’allà que no parlen el seu idioma, que xapurregen. I no et diuen el què. //Tornay, lo chapurriau, alguns que diuen que chapurregen o que no u fan son Carlos Rallo Badet, Juan Luis Camps, Chimo de Queretes, Tomás Bosque de La Codoñera ... // El procés colonial és això, que tu assumeixes el discurs del colonitzador. Jo em quedava flipat. // Natros flipem en los catalanistes tamé // Anar al Matarranya no és anar al passat, és viatjar al futur perquè aquest és el projecte que hi ha. A més no se l’amaguen, quan el mateix ministre de cultura diu que vol espanyolitzar els nens catalans, s’està referint a això, és que així. // Ne vull una mica de aixó que fumes //
Però és que no ens entenem parlant? // Sí, y en gallegos, portuguesos, fransesos, italians, algo de rumano, corsos, asturians, per ejemple //
I quan li ho dius, allà et consiren el seu enemic. //Deus tindre mols amics al Matarraña, no sirá per se catalá, mes be per se mol borinot catalanista// Esclar que hi ha variants, però què no veus que en última instància més enllà de qüestions d’ortografia hi ha una pugna de poders? Que hi ha un poder més omnipotent que l’altre, que t’està esclafant? // Espanya ens esclafa // P). El Bosc està ambientada al Matarranya, però rodada majoritàriament a la Terra Alta (Arnes) i Vila-rodona (Tarragonès). // Y parlen catalá del Matarraña a la Terra Alta y al Tarragonés? //
R). Però també a la Freixneda. //Només cal vore com escrius La Fresneda sen mich de La Torre pa vore quins actós vau buscá, no la penso vore, per si ix Paco Escudero y tota la brossada catalanista que viu an este poble // Quan vam fer la pel·lícula vaig dir que s’ha havia de procurar respectar la parla del lloc, el matarranyenc. // Un atre nom, tenen molta inventiva, sobre tot per a fe dialectes a tot arreu, així se volíen engullí al aragonés // Hi vam tenir assessorament lingüístic – allà tots els autòctons parlen català, català del Matarranya, esclar. Aquest havia de ser un dels encants de la pel·lícula. //Algú que parlo chapurriau al que li hayguen preguntat? Suposo que u van fe com Natxo Sorolla en la encuesta// P). Teniu vincles directes amb el Matarranya, oi? // Oi tamé es una paraula matarranyenca // R). Sí, la meva iaia era de la Torre del Comte – es deia Piquer – i de nen hi anava tots els estius. Encara hi tinc cosins –perquè allà tots érem parents–//Contra mes cusins, mes a dins // i conservo els amics de quan érem nens. També hi tenim una casa, un xaletet petitó entre l’església i la plaça Major. Hi vaig de tant en tant; per treballar està molt bé. P). Tot el Matarranya comença a estar molt valorat turísticament; hi ha qui en parla com de la Toscana aragonesa... // Una tosca y una caña, la Toscaña //
R). Home, tampoc és això. P. Evidentment. R. Però si ho volen vendre així ja m’està bé, jo els apoiaré. Hi ha algunes torres i restaurants de primera. La Torre del Visco a Fondespala, on jo no hi estat mai perquè és molt car, molt important. // Home, catalá habíes de se, venén tans llibres y no te donen perres per a gastat al Matarraña? // I Beseit, molt atractiva i amb una història al·lucinant, //Per favor, no te la inventos y no escrigues cap llibre sobre Beseit, ya ne tenim prou en los catalanistes que hi viuen o venen, apart de la de la ANC que teníe família allí// amb un paisatge molt verd; és la font del Matarranya. Et diria que el Matarranya m’ha influït tant com l’antropologia, i de la mateixa manera. // No te olvidos de Jordi Pujol, que tamé t'ha influít una mica massa // És a dir, l’antropologia m’ha influït, però no pel fet que jo parli de pobles primitius com a antropòleg, sinó per la mentalitat que et dóna. I a mi el Matarranya també m’ha donat una mentalitat, té una força tel·lúrica sorprenent. //Un atra paraula matarranyenca per al dicsionari// Jo començo a sospitar que no és casualitat que hi hagi tanta gent creativa que és d’allà o ha anat allà. //Coneixes lo cánem? No es cap casualidad.// Calaceit està ple de pintors i escultors. // Y escritós com Quimot Monclús, presidén de la Ascuma // Hi ha una cosa en el paisatge del Matarranya que és molt dura // Una branca de carrasca // i al mateix temps molt lliure, i això jo crec que són dos dels requisits que relaciono amb la creativitat. // Lo cánem, no te olvidos // Ho has de passar malament però has de tenir llibertat per fer-ho. // Has trillat mol a les eres de La Torre o embossán préssecs// P). Dins de la vostra obra, a part d’El Bosc, s’hi reflecteix d’alguna manera el Matarranya? R. No, no. Però a Victus hi ha un fragment que passa a Beseit. Històricament hi va haver una escaramussa i un guerriller d’allà, Ricard Ballester, hi va tenir un paper important. P. Coneixeu l’obra de Desideri Lombarte? R). Sí, sé que és poeta. Ha estat musicat per part de grups de músics d’allà. Però per parlar del Matarranya sempre hi he tingut una certa aprensió, perquè no els vull ofendre en el sentit que no vull que em vegin com un imperialista – per dir-ho d’alguna manera – català. A València passa igual. És tan delirant tot plegat! En fi... // A Ses Illes tamé tos passe, la subnormalització y la imposissió del catalá te algo que vore,sí que es delirán tot aixó//

Burrades de Pompeyo Fabra: la Ç , cedilla

Burrades de Pompeyo Fabra: la Ç cedilla, c trencada.

Si alguien se cargó el catalán tradicional, fue el endiosado Pompeyo (Pompeu) Fabra. Será interesante ir recogiendo algunas de las “burradas” que fue pergeñando en su propuesta de reforma lingüística. Hoy hablaremos de la cedilla, la “ç”.

Qué bien y diferenciador suenan a algunos la palabra “Barça”. La cedilla parece un hecho diferenciador lingüístico entre el catalán y el castellano. Sin embargo, a mediados del XIX Pedro Labernia, en su Diccionario de la lengua catalana ya advertía: “Esta letra de verdadera fisonomía catalana … se desterró del uso a semejanza de la lengua castellana”.

Ciertamente, en el siglo XIII la cedilla, “ç”, c trencada en catalá, estaba generalizada en todas las lenguas romances, aunque propiamente su extensión y mantenimiento se debieron al castellano (especialmente a Nebrija y anteriormente a Alfonso X el Sabio).

El sonido de la cedilla fue degenerando hasta parecerse al de la “z”. Por eso hasta el siglo XVIII aún se escribía “Çaragoça”.

En 1726, la Real Academia de la Lengua la suprimió por innecesaria.

Aun así, la “cedilla” es uno de los castellanismos más antiguos que poseemos. Sólo en textos del siglo XIV en catalán (en los de Eiximenis) aparece la cedilla y exportada del castellano y se perdió siglos después.

El tonto de Pompeyo Fabra, pensaba que esta letra era una peculiaridad propia del catalán que le distinguía del castellano y la “recupera” en sus Normas Ortográficas, con una extrema y absurda euforia.

https://somatemps.me/2017/05/09/burradas-de-pompeyo-fabra-la-c-cedilla/

Javier Barraycoa

////

POMPEU FABRA que per a DISTINGUIR el català lo mes possible del castellà, s'inventà, entre atres coses: la “i” llatina en lloc de la “i” com conjunció, la “X” en lloc de la CH, el punt entre els dos “LL” “L.L”, escriure “V” quan en castella s'escriu “B” i lo mateix en la “G” i la “J”. L'inteligibilitat entre dos llengües no es un criteri valit per a afirmar que se tracte de la mateixa. Tambe gallecs i portuguesos s'entenen, o suecs i noruecs, o checs i ESLOVACOS, pero la diferencia es que no existixen deliris imperialistes d'uns sobre atres. POMPEU FABRA -el que creà artificialment el "Catala estandart" per a qui no ho sapia- era un analfabet en llingüistica, i aixo no ho dic yo, ho dia Don Miquel d'UNAMUNO: "¿POMPEU FABRA? Un mal deprenent de filòlec que ha creat una llengua llombarda plagada d'arcaisme, galicismes i barbarismes ". No controlava ningu dels seus quatre camps: ni el MORFOSINTÁCTICO, ni el lexic, ni el fonètic, ni el semàntic. Per aixo, se torna "troglodita" i, mirant als Classics Valencians, se dedica a recuperar gran quantitat de "arcaismes" obsolets que la LLENGUA VALENCIANA , en la seua evolució llogica, ya havia perdut. Com per eixemple "AQUEST, "NOSALTRES", "VOSALTRES","ALTRES ". Tambe inunda el "catala estandart" de Galicismes (SORTIDA, PAS, PETIT, MALGRAT, DONCS, ALESHORES, etc...) que la Llengua Valenciana no usa. Se trague de la cofeta coses com la L brotada que mai ha existit, ha eliminat el Yo pel JO, i ha introduït els digrafs TJ, TX, TG i TZ que no existien i tot aixo, ho feu basant-se en el dialecte BARCELONÍ, provinent del LLEMOSÍ, occita i provençal FRANCES El "LIBER ELEGANTIORUM" es el primer diccionari d'una llengua romanica. JOAN ESTEVE, VENECIA 1489; "ESCRIT en llatina ET VALENTIANA LINGUA". Despuix venen els catalanistes, editen el llibre i canvien "Valentina" per "Catalana" al mes pur estil "gran germa" i santes pasqües. Durant mes d'un segle, la burguesia nacional-catalana ha anat montant una xarcia internacional estrategicament dotada i mantinguda en fondos espanyols. En l'arrogant expectativa de proclamar la possessio del "dogma universal" en llingüistica, el pancatalanisme ha anat instalant a les seues afines i intelectuals organics en rectorats i catedres internacionals pagats i mantinguts en imposts espanyols, per a fer "EL GRAN CATALUNYA". La realitat es que el que se mos impon el "CATALA ESTANDART"="BARCELONÍ,=LLEMOSÍ", perque JORDI PUJOL aixina ho volgue, i AZNAR i el PP se vengueren perque necessitaven del soport dels NACIONALISTES per a governar. I com les lleis les fan els politics i els juges soles les interpreten, despuix ix el tribunal suprem dient que l'idioma es el catala. Pero aço es en tot en lo que se basa la seua "CIENTIFISME": 1980. Se celebra el XVI Congrés Internacional de Llingüistica i Filologia Romaniques en MALLORCA, organisat per la SOCIETÉ de LINGÜISTIQUE ROMANE" (7 al 12/04/80). El grup catala presenta, al concloure, un MANIFEST contra l'independencia llingüistica de la Llengua Valenciana front al catala (dialecte BARCELONI) . Dels 830 filòlecs romanistes assistents al congrés, representant a 33 països, tan soles 32 experts romanistes firmaren la seua conformitat en les TESIS catalanes. Fon rebujat per 723 experts. En canvi, en el mateix congrés, SETCENTS XIXANTA dels assistents se pronunciaren en favor de la denominacio mallorquina-balear per a la llengua en us en Balears. Un dur REVÉS contra les arrogants ambicions d'uns fabricants de fantasies filologiques i de "CIENTIFISMES" inventats que no tenen el respala ni dels archius, ni de la ciencia rigorosa. Els tentaculs del catalanisme apleguen molt llunt, ya que en l'ART. 1º del Real Decret del 26 de novembre de 1926, a la llengua valenciana li corresponia un silló en la RAE per a representar-la com llengua independent; "La Real Academia Espanyola se compondra de quaranta i dos Academics numeraris, huit dels quals deuran haver-se distinguit notablement en el coneiximent de les llengües espanyoles distintes de la castellana, distribuint-se d'este modo: dos per al idioma catala, un per al valencià, un per al mallorquí, dos per al gallec i dos per al VASCUENCE." Esta clar, era quant la RAE se regia merament objectives i criteris tècnics, frut de l'investigació i de l'estudi dels professionals i experts en les distintes materies que dirigien dita institució, abans de que sofrira les pressions dels catalanistes en 1971, els quals obligaren als academics d'eixe moment a canviar la denominació que reconeixia a la llengua valenciana, com llengua propia. I quan dic pressions dels catalanistes, i no frut del debat científic, no ho dic yo, es perque aixina ho reconeixqueren, entre atres, el cardenal TARANCÓN o Camil Josep Cela

Charnegos catalanistes

Fico este post que acabo de lligí. Me pareix una magnífica explicassió a bona part de lo que passe a Cataluña. Igual passe en andalusos com en gen de Aragó y atres racóns de España.

De pare andalús y mare extremeña, son pare descarregae camións a Mercabarna en turnos de dotse hores y sa mare llimpiabe aon podíe. Lo mes gran de tres germáns, no va acabá la FPI y se avergoñíx dels seus orígens. Creu que cambianse de nom y nassionalidat (no pot) podrá amagá lo seu passat. Se creu que pot escupiñá a la cara a datres que com sons pares van vindre o venen a buscás la vida a Cataluña. Es un pringat en problemes de autoestima, pero ell encara no u sap, ha dixat que uns atres li inculcaren que ere de baixa casta, al mateix tems que despertaben en ell desichos de pertenénsia a algo que lo fará gran y lo permitirá aná en lo cap ben alt. Com li falte pedigrí per a pugué parlá de superioridat de rassa, l'han convensut de que la superioridat está a la cultura y llengua catalanes, que suposadamén ell ha adquirit y que lo fa milló que aquells arguellats y roñosos masovés del sur, com sons pares.

Hasta fa poc ben just parlabe be lo catalá, mes be catañol, pero uns añs de inmersió lingüística y los micháns de comunicassió han fet milagres, y ara lo parle fluidamén, depurán paraules que se pareixen al castellá per unes atres diferentes, barco vaixell, alcalde batlle, ha conseguit que pareixque catalá vell, de varies generassións. 
Pero seguix sentinse inferió als seus compañs, los apellits lo delaten, no es un catalá vell, aixina que té que demostrau, té que guañás lo dret a perteneixe a la tribu. 

Sap que es un manat, un llepaculs , está ansiós per contentá als compañs indepes , demostrals que ell tamé es digne, per lo que dessidix sé mes papista que lo papa, va dabán a les manifestassións, cride mes que ningú, insulte inclús a sons cusins y tíos cridanlos españols de merda, faches, extrangés, y consevol atra tontada en chulería, botiflers,creme banderes españoles, trau la llengua sentat al costat dels seus amos cataláns esperán que li passon la má pel llom (espala en lo cas de Dani Vives de Fondespala) en señal de aprobassió y agraimén. Lo resultat justifique los mijáns.

En algúns matisos diferéns en cada cas, este es lo retrato robot de mols charnegos que apoyen lo procés. Lo que no saben es que los seus amos los utilisen perque saben que no los ixen los números, saben que nessessiten apoyo de tersés, los dels vuit apellits (cognome en italiá o catalá cognom) cataláns ni ne son prous ni tots están al mateix barco. 

Los ideólogos del procés toleren temporalmén a mestissos, charnegos, gen de sang bruta, a los que utilisen com caen de cañó. Lo que tampoc saben es que tenen planejat desfés de ells en cuan conseguixquen la independénsia. Los seus amos los tirarán a la cuneta com un juguet (no joguina) chafat en cuan ya no los nessessiton. 

Adeu pringats ! Diu Arturo Mas.

Una proba de aixó es per ejemple la poca alarma que ha provocat la fuga de empreses, no tenen temó de pedre la faena perque saben que cuan arribo lo momén sol tindrán que enseñá lo seu carnet en pedigrí (Pelegrí no), y segóns lo carnet los colocarán.

Les empreses que se negon sirán casrigades y ñan moltes formes de feu,inspecsións de treball, retrás en permisos, etc. 

Tampoc es de extrañá que , encara dissimulán en algún diputat marroquí, negre o charneguillo útil com Rufián, la inmensa mayoría dels alts cárrecs dels partits independentistes y empreses afins tenen apellits y noms cataláns, o que sonen a catalá, com Torrent, nom que ve del latín, Roger, Rogelio en castellá, Roger Rabbit, Roger Moore.

Estos son los 20 apellits mes comúns a Cataluña:

García
Martínez
López
Sánchez
Rodríguez
Fernández
Pérez
González
Gómez
Ruíz
Martín
Jiménez
Moreno
Hernández
Muñoz
Díaz
Romero
Navarro
Torres
Álvarez… 

Mireu estos apellits. Hay constatat que ningún de ells figure a cap dels apellits de consellés de la Generalidat desde 1978 hasta 2018, 40 añs. Ni cuan lo gobern tripartito de Montilla, aon se haguere pugut colá algún sossialista de origen dudós com lo mateix Montilla.

Este fenómeno es algo mol extral al món ocsidental, inclús a datres paísos. Com es possible que los gobernáns de un país no compartixquen los apellits de les persones a les que gobernen, ni una vegada per casualidat ?

Sol hay trobat un país aon passo aixó, la Sudáfrica del Apartheid.
Es mol simple. Per a votá tots som bons, pero per a que te trion, no. 
Tenín los puestos de direcsió y poder podrán después ejecutá lo verdadé plan, la llimpiesa étnica de Cataluña. Dit aixina sone mol mal, pero no tos alarmeu, la llimpiesa no se faríe a cams de extermini, simplemén te dixaríen sense faena per a que ten vaigues tú solet después de malvendre lo que tingueres. Tampoc u faríen de golpe, u faríen poc a poc, perque encara mos nessessiten, pero cada vegada menos, y total, per a fregá escales y tallá lo césped algú se té que quedá, no? (Veigau a USA qué passe en los esquenes bañades).
Per a dirigí bangs, consells de administrassió de empreses, conselleríes, etc, ya se encarregaben ells de triá a dit a quí sí y quí no. Hasta van fe llistes per al referéndum y van vore quí va votá y quí no.

Penseu en aixó y si coneixeu an algún charnego indepe pregunteuli:

Cuan Cataluña sigue independén, quí los impedirá feu ?




_____________
Pongo aquí este post que acabo de leer. Me parece una magnífica explicación a buena parte de lo que sucede en Cataluña...
-------------------------------------------------------------------------------
De padre andaluz y madre extremeña, su padre descargaba camiones en Mercabarna en turnos de 12 horas y su madre fregaba suelos donde podía, él, el mayor de tres hermanos no llegó a terminar la FP1 y se avergüenza de sus orígenes, cree que cambiándose de nombre y de nacionalidad podrá esconder su pasado al tiempo que se ve auto legitimado para escupir en la cara a otros que como sus padres vienen aquí a buscarse la vida. 

Es un pringado con problemas de autoestima, pero él aun no lo sabe, ha dejado que otros le inculcaran que era de baja casta al tiempo que despertaban en él deseos de pertenencia a algo que le haga grande y le permita caminar con la cabeza alta. 
Ante la falta de pedigrí para poder hablar de superioridad de la raza, le han convencido que la superioridad está en la cultura, la cultura catalana que supuestamente él ha adquirido y que le hace mejor que esos mugrientos pueblerinos del sur...como sus padres. 

Hasta hace poco apenas si hablaba bien el catalán, más bien “catañol”, pero unos años de inmersión lingüística y los medios de comunicación han obrado milagros, y ahora lo habla fluidamente y tras depurar palabras que se asemejan al castellano por otras diferentes (Barco-Vaixell, Alcalde-Batlle, etc.), ha logrado que parezca catalán de varias generaciones. Pero sigue sintiéndose inferior a sus compañeros, los apellidos le delatan, no es un catalán a la antigua usanza, así que debe demostrarlo, debe ganarse el derecho a pertenecer a la tribu, porque en el fondo sabe que es un “mandao”, un lameculos paniaguado, está ansioso por contentar a sus compañeros “indepes”, de demostrarles que él también es digno, por lo que decide ser más papista que el papa, va delante en las manifestaciones, grita más que nadie, insulta incluso a sus primos y tíos llamándoles españoles de mierda, fachas y extranjeros o cualquier otra sandez altisonante , quema banderas españolas y saca la lengua sentado al lado de sus amos catalanes esperando que le pasen la mano por el lomo en señal de aprobación y agradecimiento tras ello......el fin justifica los medios. 
Con algunos matices diferentes en cada caso, este es el retrato robot de muchos charnegos que apoyan el Proces. Lo que no saben es que sus amos les utilizan porque saben que no tienen los números, saben que necesitan apoyo de terceros por que los de los 8 apellidos catalanes ni son suficientes ni están todos por la labor, así que muy a su pesar,los ideólogos del Proces toleran temporalmente a mestizos, charnegos o gente de "sangre sucia", a los que utilizan de carne de cañón. Lo que tampoco saben es que tienen planeado deshacerse de ellos en cuanto alcancen la independencia. 
 Sus amos les tirarán a la cuneta cual juguete roto en cuanto ya no le necesiten. Prueba de esto es por ejemplo la poca alarma suscitada por la fuga de empresas, no temen perder sus empleos porque saben que cuando llegue el momento solo tendrán que mostrar su carnet de pedigrí, y en función de él serán más rápidamente colocados Las empresas que se nieguen serán castigadas y hay muchas formas de hacerlo, inspecciones de trabajo, retraso en permisos, etc. Tampoco es de extrañar que pese a disimular con algún diputado marroquí, o algún charneguillo útil como Rufián, la inmensa mayoría de los altos cargos de los partidos tengan todos los apellidos catalanes (en los partidos indepes me refiero) estos son los 20 apellidos más comunes en Cataluña: 

Observad estos 20 apellidos. He constatado que ninguno de ellos figura en ninguno de los pellidos de ningún consejero de la Generalitat desde 1978 hasta 2018 (40 años), ni siquiera en el lapso de gobierno del tripartito de Montilla, donde se podía haber colado algún socialista de origen dudoso como el mismo Montilla. 

Este fenómeno es algo inaudito en el mundo occidental e incluso en otros países. Cómo es posible que los gobernantes de un país no compartan los apellidos de las personas a quienes gobiernan....ni siquiera una vez por casualidad?

Solo he encontrado un país donde se diera este fenómeno: La Sudáfrica del apartheid. Y es que es muy simple, para votar todos somos buenos, pero para ser elegidos no. 
Solo copando los puestos de dirección y acotando el poder podrían después ejecutar su verdadero plan: la limpieza étnica de Cataluña. Dicho así suena muy mal, pero no os alarmeis, la limpieza no iba a hacerse en campos de exterminio, simplemente te iban a dejar sin trabajo para que te fueras tu solito tras malvender lo que tuvieses. 
Tampoco lo iban a hacer de golpe, sino paulatinamente, ya que nos siguen necesitando, pero poco a poco menos, y total, para fregar suelos y cortarles el césped alguno se tendría que quedar no? 

Para dirigir bancos, consejos de administración de empresas, consellerias, etc. ya se encargaban ellos de elegir a dedo quien sí y quién no. Pensad en esto y si conocéis a algún charnego “indepe” preguntadle, cuando Cataluña sea independiente, quien les impedirá llevar esto que describo a cabo?

Enlace a un artículo escrito en el padre del catalán, el francés

Bonpreu , esclat, si us plau, en català

baleares-cataluna-valencia-enviaran-europa-cumplimiento-carta-lenguas

Espai Omnium , cultural 😂

Com está lo teléfono, crideu a preguntá per Roger unes deu persones. 

A la número onze, dieu :

Hola, sòc Roger, ha preguntat algú per mí ? 

Jordi de Omnium, qué be que estás a la garjola. Te falte compañía de Óscar Adamuz, franjolí de Gramanet de Besos 😂

Help Catalonia , save Europe, Spain steals us, España ens roba, Spanien klaut uns, España nos roba

Federico , l'amiguet dels catalanistes, Jiménez Losantos, García Lorca no

catalá real , com se escriu a les reds

catalá real , com se escriu a les reds

Aquí ficaré comentaris o texto que trobo a les reds, son de gen que escriu lo catalá mal, no es chapurriau, es catalá mal escrit. Se está veén massa gen culta, en ortografía perfecta del catalá, cosa rara en un idioma real.
Ejemple, en español, se veu bastán ola k ase, en catalá encara no veem ola k fas.

Es una entrada mes que res per a mí, copio y pego, per a pugué doná ejemplos después als culturetes catalanistes, tamé tos pot valé a vatros.
Está cla que dirán que u hay escrit yo mal aposta (Amposta no), pero cadaú que penso lo que vullgue, de momén los catalanistes pensen mol perque es de franc (de Franco no), gratis. No puc fe captura de pantalla en lo tablet, de momén.

No li enseñeu esta entrada an este home, Arturo Quintana, no sigue que li fótegue un salt al cor, ya está mol vellet y no li aniríe be. Este home porte boina perque es funda-mental per a tapá la calva.

///////

Y tan que hues i lo be que se esta en tanta aigua!!!

Sempre anaba a la novena de San Roc i a la misa vam viere mols añys a San Roc hara cuant hi paso me fa pena perque casi no quede ningu .Grasies,  un beset!!!!

Cataluña, Marca Hispánica

Si los catalanistes li diuen a la Comunidat Valensiana "país valensiá" entonces podrém díli a Cataluña "Marca Hispánica" y en mes raó.

* D. González Ruiz: Breve historia de las leyendas medievales, 2010

La Marca Hispánica era la frontera franca con los musulmanes de Al-Andalus en la península ibérica y estaba delimitada geográficamente por los ríos Llobregat, Segre y Cardener. / Condados, conde, emperador franco (de la Francia actual, no Franco el caudillo). / Wifredo, Belónidas, nobles feudales, poder condal, Sunifredo, Bellón, Urgell (Urgel), Cerdaña, Barcelona, Girona, Carolingia, luchas, poder, imperio franco  

Muchamel, muchamelers

Lo que fan estos berrendos es com aquell retor que demanava purea a una chicona y, en sotana descordá, anava en mija albarchina fora.
¿De quín arbelló haurá eixit esta fansella? Presumixen de donar lliçons toponímiques y, a la primer cullerá, moscarda. Volen fer un enquiridió carrerer y, el topónim més important dels muchamelers, el del poble, desconeixen cóm s'escriu en valenciá. Seguint als baldraguts dels fascisme expansioniste catalá, en totes les plaques escriuen Mutxamel, en catalá.

http://ricartgarciamoya.com/2019/03/17/atra-catalana-del-catala-informacion-mutxamel/

http://ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2019/03/Muchamel-e-Informaci%C3%B3.pdf

Atra catalaná del catalá.

Ricart García Moya.

Pegant binsellaes a dreta y esquerra, un día raere d'atre, el periódic catalá Información oferix mijes veritats y badomíes pera chiquets, machongos y ahuelos. Aixina, els dimecres trau un suplement en catalá (que ells diuen valenciá, pera enredrar paixarells); y no fa falta aclarir que está subvencionat per els monyicots colaboracionistes de la Generalitat del Tripartit. Esta gent fa lo que li manen els que afluixen dinés y, atra vegá, m'anrecorde del bort Francisco Umbral que, més o manco, reconeixía que era “una puta literaria”, perque si li encarregaven un artícul sobre cuansevol asunt, fea el preguntat: “De acuerdo, ¿lo quieren a favor o en contra?”. Qui paga mana, y aixó pensarán el tisparixos d'Información que, desde que'ls han llevat els anuncis de prostitució, ampomen a tots els bonyigers del fascisme expansioniste catalá. Més progresistes que la figasatía, l'atre día feen campaneta de combregar de “Las placas contadoras”, invent dels sompos catalanistes de Muchamel pera deixar enmerdats els carrers en manises que donen vergonya per la vilea de contingut: “Las placas contadoras de historia de Mutxamel. Los azulejos, escritos en valenciano, recuperan antiguos nombres de enclaves estratégicos... iniciativa que pretende mostrar los orígenes de topónimos... por medio de unas placas de cerámica escritas en valenciano” (Información, 03/ 02 / 2019).
Lo que fan estos berrendos es com aquell retor que demanava purea a una chicona y, en sotana descordá, anava en mija albarchina fora. ¿De quín arbelló haurá eixit esta fansella? Presumixen de donar lliçons toponímiques y, a la primer cullerá, moscarda. Volen fer un enquiridió carrerer y, el topónim més important dels muchamelers, el del poble, desconeixen cóm s'escriu en valenciá. Seguint als baldraguts dels fascisme expansioniste catalá, en totes les plaques escriuen Mutxamel, en catalá. Desde fa 20 o 30 anys vinc publicant documentació d'este topónim en idioma valenciá. U dels últims articuls va ser 'Les creílles de Muchamel' (Colecció Catalunya mos furta, 12/09/2015); y, la veritat, com estic pereós y fart de tant dir lo mateix una y atra vegá y que ningú em fa cas (no a les meues paraules, clar, sinos a la documentació), pues tingam la festa en pau y a fer camí a les cabrelles. Pero, per si encá n'hia algú en Muchamel en corpenta, done documentació y, de pas, li pregunte al periodiste d'Información si pot aportar documentació ahon 1 -del lletí post, la conj. pues está arrailá en valenciá desde'l Renaiximent: “pues un nas tens” (Guerau: Descrip. dels Mestres de Valencia, 1586, v. 96); “pues de tots” (Mulet: Ms. Poesies a Maciana, c. 1640, v. 55); “pues si te una sisadora, los ulls posa en lo escritori” (BUV, Morlá: Ms. 666, c. 1649), etc. En atre temps de llibertat y orgull, els muchamelers haurien omplit a fangaes estes racholes ahon ix escrit el catalá Mutxamel, no el valenciá Muchamel dels anténtics muchamelers d'antany, d'aquells mascles d'armes que anaven a deféndrer el Reyne en Morella y tallaren la invasió dels fartons catalans en la Guerra dels Segadors, en 1650. Y, clar, l'eixércit del Reyne guanyá la guerra als vintungles del Nort (fotografía del diari Información, 03/ 02 / 2019). 2 ixca la morfología 'Mutxamel' en valenciá. Te que ser d'avans2 de que l'extrema dreta dels catalanistes del sigle XX endenyara el topónimo (em referixc als Pompeu Fabra, Sanchis Guarner, Joan Fuster, Carles Salvador y demés corfolls del fascisme catalaniste). La documentació que seguix es pera'ls muchamelers o valencians d'atre puesto del Reyne que no estiguen rentats de cervell, perque als bufalagamba de l'extrema dreta catalanista els sindona lo mateix groc que vert. Asoles volen aumplirse bolchaques y sopa caume en boca. «el dit patró Joan Pasqual vené en lo moll a uns de Muchamel...» (Archiu Mun. d'Alacant, Llibre de la peixca, 12 de setembre 1578, f.7) «Capitulació entre Muchamel, Sen Joan y Benimagrell (…) de les Universitats de Muchamel, Sen Joan y Benimagrell lo que aquelles respectivament...» (Archiu del R. de Valencia, Cancillería Real, Leg.384, 21 setembre 1604, ff. 80, 87) «Universitatum Muchamel, sancti Joanis et Benimagrell» (ARV, Canc. Real, Leg.384, ff. 80, 87) «Pragmática Real feta per Joan de Ribera, Capitá General en la present Ciutat y Regne: sobre la extirpació y expulsió del bandolers (…) de la Ciutat de Alacant, viles de Xexona y Vilajoyosa y universitat de Muchamel, Sen Joan y Benimagrell» (Bib. de Catalunya, Fulles Bonsom Sig. 6.607, R.1141, Valencia 25 febrer 1603) “del lloc de Muchamel orta de Alacant” (BRAH, Porcar: Dietari, any 1624, f. 433) «estigueren sense dir misa en dita iglesia de Muchamel desde el...» (Manuscrit del Orito, Muchamel, any 1628) «21 de novembre 1629, dimecres, vingué el Virrey de lo Reyne de Valencia a Muchamel (…) Estant edificant la Torre de la Heretat … que está en la present vila de Muchamel» (Manuscrit del Orito, Muchamel, any 1629, f.174) «en lo present Regne de Valencia... y extraordinaries vengudes de aygua... en lo riu damunt la universitat de Muchamel» (Archiu Mun. d’Alacant, Llibre de Privilegis, Ordens del Marqués d’Aytona, 5 de febrer 1591) «Previlegi (sic) de la Agregacio de la Vila de Muchamel ab la Ciutat de Alacant en lo any 1653» (AMA, Generalitat valenciana, Arm. I, lib. 4º, f.20) «y fama publica entre tots los vehins y habitants de Muchamel y llochs de la horta que en dites cases se han fet moltes morts (…) senyal menys de la mitat de un cuart de Muchamel (…) els llochs de Muchamel, Benimagrell (…) vehi de la universitat de Muchamel (…) Joan Salines, bandoler condenat a mort (...) que va bandolejant y fent mal per lo terme y horta de Alacant y atres parts del present Regne... partida de la Condomina, Camí de la Verónica... Muchamel, Benimagrell... partida del Açutet” (ACA, Sec. Reyne de Valencia, Leg. 583, doc. 9 / 2 any 1622) «que persona alguna de qualsevol stat , y condicio que sia, no puga entrar en la present Ciutat de Alacant, Vila de Muchamel (…) que lo vi de la collita dels vehins de la present Ciutat, 2 avans –adv. y prep.; vocable clásic, present en la Crón. de Pere IV; equival al fr. avant y cast. antes: “avans d’esta venguda” (BRAH, ms. Dietari Porcar, 1591); “¡A ella, no! ¡Mátem avans!” (Serrano, M.: El llop de la Murta, 1928); etc. 3 Vila de Muchamel (…) En Orihuela, por Jayme Mesnier, Impresor de la Ciutat, 12 de dehembre 1672» «Vila de Muchamel, Universitats de Monfort...» (Archiu Mun. d'Alacant, Real Carta sobre el vi foraster, 11 febrer 1673) “Mambisos en Muchamel” (Orozco Sirvent: Mambisos en Muchamel, Alacant, 1897) «De Muchamel. A dos chiques que el segón dia de pascua ...» (Semanari El Cullerot, Alacant 17 abril 1898) «¿quí es? El huendo de Muchamel» (El Tio Cuc, nº 99, Alacant, 1916) «ni digam res de la banda (de músics) de Muchamel» (El Tio Cuc, 2ª ep., nº 57, Alacant, 1924, p.2) «El seu cant a 'les festes de Muchamel... Mare de Deu del Loreto / entre Moros y Cristians, celebres la teua festa / qu'es festa del cel el camp” (Eduart Irles, Croniste d'Alacant: Retaulets en la Santa Fas, Alacant, 1934) Fa uns vint anys, entre la documentació valenciana que, provisionalment, estava en l'Archiu de Simanques (furtá per els catalans a mitants del sigle XIX, hui está en l'ACA), vaig vórer que n'hiavíen nugats que feen referencia als lladres que s'amagaven, raere de furtar, en la contorná de Muchamel. Escrit en valenciá per escribans de la Cancillería Real, no eixía per cap de puesto la coenta imbesilitat morfológica de Mutxamel, invent fet de raspalló y camartell per capis fustis de l'Institut d'Estudis Catalans en el sigle XX (ACA, Sec. Reyne de Valencia, Leg. 583, doc. 9 / 2 any 1622). En fi, deixe de fer pedreta y, en un bufit, me'n vaig a tastar unes tares d'anchova en oli, coca en tonyina y uns gotets de vi eixaent d'una cachapera vora placha.