Mostrando las entradas para la consulta cabrit ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta cabrit ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 19 de junio de 2019

El folklore valenciano en el Don Quijote, 1922

Proseguixc en més cosetes.
Francisco Martínez y Martínez; El folklore valenciano en el Don Quijote, 1922

https://archive.org/details/elfolklorevalenc00mart/page/3

Se puede descargar en pdf y otros formatos:

https://archive.org/download/elfolklorevalenc00mart/elfolklorevalenc00mart.pdf


Francisco Martínez y Martínez, El folklore valenciano en el Don Quijote, 1922



EL FOLKLORE VALENCIANO EN EL DON QUIJOTE
POR
FRANCISCO MARTÍNEZ Y MARTÍNEZ
DE LA COMISIÓN DE FOLKLORE DEL CENTRO DE CULTURA
VALENCIA
MCMXXII

EL FOLKLORE VALENCIANO EN EL DON QUIJOTE  POR  FRANCISCO MARTÍNEZ Y MARTÍNEZ  DE LA COMISIÓN DE FOLKLORE DEL CENTRO DE CULTURA  VALENCIA  MCMXXII

Tirada de 107 Ejemplares
ejemplar número 28.
DEDICADO AL
Sr. D. Eduardo de Oliver-Copons
Junio de 1922.





A don Rodolfo Schevill, Profesor en la Universidad de California (Bertkeley), erudito escritor cervántico, que con el polígrafo Bonilla, honra de España, tan acertadamente está anotando las obras del Príncipe de los ingenios castellanos el señor Miguel de Cervantes Saavedra, por si le puede servir para sus trabajos lo que he podido agenciar tocante al juramento del Cura del cuento, el que mostró deseos de conocer.

Muy honrado su amigo y devoto.
Francisco Martínez.

EL POR QUÉ DE ESTE FOLLETO.

/ Nota de Ramón Guimerá Lorente: ortografía actualizada en parte. /

Como los escritos que se publican en la prensa diaria, si bien suelen ser los más leídos, también son los que menos se guardan, ya que por la índole de la publicación son los impresos más falaces, desapareciendo a la ocasión de miles de necesidades las grandes hojas que a despique de su magnitud resultan más livianas que las propias secas de los árboles cuando son arrebatadas por el cierzo al llegar la época de desnudarse aquéllos, ocurriendo que al siguiente día de la publicación ya es viejo el papel, y a las pocas semanas una rareza bibliográfica, casi más difícil de alcanzar que un incunable, si bien no obtengan el precio de éste, teniendo que recurrir, a reverter el artículo impreso, a las cuartillas manuscritas si es uno de interés y se le escapó o no llegó a conocer en el momento de ser alumbrado, al que le interesa, cosa que ocurre con frecuencia. Este caso se está dando al presente, en que hay personas interesadas en conocer un muy curioso artículo para los cervantistas, que el joven y laureado poeta nuestro amigo el publicista Puig Espert, haciéndonos grande honor publicó en la prensa valenciana a nosotros dirigido, en el que como se verá da cuenta de un antiguo cuento de esta tierra, que sirvió para que Cervantes, con la galanura que le caracteriza, pusiese en el capítulo primero de la segunda parte del Don Quijote, en boca del Barbero, el juramento del Cura de la su mula la andariega, pasaje que hasta ahora ningún comentarista del singular libro de caballerías había acertado a descifrar.
Con este motivo daremos a conocer nuevas variantes del repetido romance que conocimos después de publicada la carta en que acusábamos recibo del dicho artículo, carta que, en su reproducción, tendremos que dividirla para colocar en el correspondiente sitio los nuevos datos adquiridos, con lo que damos algo de novedad al folleto.
No creemos haber apurado la materia por lo que dirigimos el ruego a todo lector de que si conoce alguna variante del curioso cuento o romance, o bien fuese éste entero, es decir, toda la narración en verso, como es muy posible haya existido, nos la comunique, con la seguridad de que su nombre se hará constar y no tendrá fin nuestro agradecimiento.

CERVANTES Y VALENCIA (1)

A mi distinguido amigo don
Francisco Martínez y Martínez.

«Lejos de nuestro ánimo pretender con estas líneas sentar plaza de erudito. Únicamente muévenos al escribirlas, nuestro acendrado amor a la patria valenciana, no desmentido nunca y probado en cien ocasiones. Y así, este artículo va enderezado a demostrar una vez más la ya numerosa serie de concomitancias que existen entre Valencia y Cervantes, tratando de un punto, oscuro según el eminente folklorista don Francisco Rodríguez Marín, al que le pedimos mil perdones por este tan grande atrevimiento nuestro. Además, nunca nos hubiésemos lanzado a mal pergeñar estas cuartillas, sin que las precediese la supraescrita dedicatoria a don Francisco Martínez y Martínez, nuestro cervantista amigo, bajo cuya advocación las ponemos, y al cual imploramos también benevolencia, si justamente provocamos sus iras al invadir un campo tan especialmente suyo.
»Con estas palabras, y con la confesión de que únicamente a la casualidad se debe el descubrimiento, quede nuestro orgullo aquietado, si tal vez nos acometiese algún pensamiento de vanidad.
»Y vamos al asunto.

(1) Las Provincias.- Jueves 24 de Marzo de 1921.

»Cien veces hemos pasado largas horas leyendo nuestro «Quijote», anotado por don Juan Antonio Pellicer, y siempre tuvimos emociones nuevas, únicamente comparables con las sentidas la primera vez que leímos el monumento de caballerías valenciano de Martorell y Galba; pero jamás experimentamos sentimiento tan hondo de orgullo patrio como hace unos días, al pasar nuestra mirada por el primer capítulo de la segunda parte del Divino Loco. Allí se hace referencia a un romance que el señor Rodríguez Marín desconoce, y que nosotros, con toda la modestia sea dicha, conocemos.
»El capítulo trata, como es sabido, «De lo que el Cura y el Barbero pasaron con Don Quixote cerca de su enfermedad». El primero, queriendo averiguar qué tal andaba el caballero de salud y juicio, le hace sabedor «que el Turco baxaba con una poderosa armada, y que no se sabía su designio, ni a dónde había de descargar tan gran nublado, y con este temor, con que casi cada año nos toca arma, estaba puesta en ella toda la Cristiandad, y Su Majestad había hecho proveer las costas de Nápoles y Sicilia, y la isla de Malta». A lo que don Quijote respondió: «Si se tomara mi consejo, aconsejarale yo (al rey) que usara de una prevención, de la qual su Magestad la hora de agora debe estar muy ageno de pensar en ella». Y al preguntarle de qué medio se valdría para conjurar el peligro del Turco, y así quedar mejor convencidos de su renacida locura, y luego de contestar don Quijote que no lo quería decir, para que no «amaneciese mañana en los oídos de los señores Consejeros» y otro se llevase de su trabajo el premio, dijo el barbero:
«Doy la palabra para aquí y para delante de Dios de no decir lo que vuesa merced dixere a Rey, ni a Roque, ni a hombre terrenal: juramento que aprendí del romance del Cura, que en el prefacio avisó al Rey del ladrón que le había robado las cien doblas y la su mula la andariega>>.

»En el «Quijote» comentado por don Diego Clemencín, Madrid 1835, dice en la página 7 de la referida segunda parte:

«DEL ROMANCE DEL CURA

>>Sería, como se ha dicho también del entremés de la Perendanga en las notas del prólogo, alguno de los innumerables que se han perdido sin que quede memoria ni rastro de ellos, y se cantaban vulgarmente en tiempo de Cervantes, Allí estaría la expresión proverbial ni Rey ni Roque, que probablemente tuvo su origen en el juego del ajedrez, donde el Rei es la pieza principal, y el Roque o la Roca o Torre una de las principales. Usase dicha expresión para excluir todo género de personas, aun las de mayor consideración, como son las piezas del Rei y del Roque en el ajedrez.»
»Y en el V tomo, página 30, de la edición con notas de don Francisco Rodríguez Marín. - «La Lectura», Madrid, 1912, escribe este erudito cervantista:
«14. La frase ni rey ni roque, que equivale a nadie, dicho con encarecimiento, está tomada del juego del ajedrez: de las dos piezas que tienen esos nombres, bien que al roque se le llama ahora torre. Así hacen mal los que, como Cortejón, escriben roque con mayúscula, cual si se tratara del nombre del santo que tiene el perro a los pies y es abogado contra la peste.»
«17. Ninguno de los anotadores del «Quijote» dio con este romance. Yo tampoco, y justo es decirlo y no pasar de largo disimuladamente, como si el tal romance fuera cosa que por harto sabida, pudiera dejarse en silencio.»
«Los señores Clemencín y Rodríguez Marín coinciden en sus apreciaciones en lo esencial, acerca de la primera parte de la contestación del barbero, esto es, la explicación de las palabras dixere a Rey ni a Roque (con mayúscula el uno y sin ella el otro); pero en lo tocante al romance del Cura, ninguno de los dos anotadores puede aventurar nada, siendo más sincero que Clemencín don Francisco, al confesar de plano que lo desconoce.
«Permítanos, pues, nuestro admirable folklorista, que del espíritu de él le hagamos conocedor.
>>La esencia del romance, a que sin duda se refería el Barbero, era, según nuestro parecer modestísimo, un cuento de nuestra querida tierra que, aunque por la tradición salvado del olvido, ha llegado a nuestros días, no con toda su prístina pureza, mas lo bastante completo para servirnos de argumento poderoso. Cervantes, dadas sus íntimas relaciones con Valencia, pudo conocerlo en toda su integridad, quizás todo en romance, y hacer de él mención en su obra.
»Se titula el cuento «El jurament del Retor», y es como lo transcribo seguidamente, sin quitar ni poner tilde y con todas las inexactitudes que pueda contener.
»Erase que era hace muchos años, un Cura de almas del pueblo de Riola (provincia de Valencia), que regresaba a su parroquia, cabalgando a mujeriegas en guapa mula, después de cobrar los arriendos de las fincas que su iglesia poseía.
«Mediaba la tarde, cuando en un recodo del camino le asaltaron cuatro ladrones, los cuales, quieras o no quieras, le hicieron apear de su cavalgadura, robándole el dinero cobrado y la «andariega», alejándose después, no sin antes hacerle jurar «por Dios y por su corona» que de lo sucedido no había de dar cuenta «ni a home ni a dona.»
»Anda que andarás y sumido en el mayor de los desconsuelos, llegó por fin el buen Cura a su parroquia.
»Era fiesta al día siguiente: la fiesta mayor del lugar.
»En los bancos del presbiterio de la iglesia, todo el Cabildo Municipal, presidido por el alcalde. La única nave del templo, llena de feligreses.
»Al salir el Cura de la sacristía para ir a celebrar el Santo Sacrificio, columbró debajo del púlpito a los cuatro que le desvalijaron, y al instante le sugirió una idea feliz.
»Dió comienzo la misa, y al Prefacio, en vez de las palabras de ritual, entonó lo siguiente, que transcribimos en idioma valenciano para que no pierda lo más mínimo del sabor popular:

«Venint de Tarrós (1)
i anant a Riola
me robaren quaranta onces
i una mula molt bona.
Me feren jurar
per Deu i ma corona
que no heu diria jamai
a ningún home ni dona.
A vos heu dic, Pare Etern,
que no sou home ni dona:
els quatre que me robaren
son els que están baix la trona.

»Y con la presente poesía, o lo que sea, pues de esta guisa tan destartalada ha llegado a nosotros, entonada con música del Prefacio, da fin al cuento que, según nosotros, conoció Cervantes e hizo de él una ligera referencia en su «Quijote», aludiendo a su primitiva forma romancesca.
«Desearíamos que esta nuestra opinión modestísima, pero levantada sobre un recio pedestal como es el de la tradición, llegase a convencer al eximio investigador de la «sabiduría popular», D. Francisco Rodríguez Marín, pues ello nos sería grato, no tanto por nuestra satisfacción personal, como por servir en algo con este aportamiento a los trabajos de nuestro buen amigo, el Sr. Martínez y Martínez, en orden a las relaciones de Cervantes con nuestra querida patria valenciana.

(1) Desconocemos la existencia de este pueblo o partida. Quizás antiguamente tuviese realidad.

F. PUIG-ESPERT.»


DE CUÁNDO CERVANTES DEBIÓ (1)
APRENDER EL CUENTO
O ROMANCE DEL JURAMENTO DEL CURA.
(1) Las Provincias. - Miércoles 25 de Mayo de 1921.

Sr. D. Francisco Puig-Espert.

«Mi amigo muy distinguido: Su artículo inserto en Las Provincias del 24 de Marzo, titulado «Cervantes y Valencia», a mí dirigido, he estimado sobremanera, por lo que me honra y por la aclaración y comentario a una frase del «Don Quijote» que los maestros en cervantismo solo atisbaron, pero sin que tuviesen la fortuna de dar en el clavo, cosa no extraña, ya que el cuento es valenciano, y, por tanto, desconocido para los castellanos; pero usted, que reúne distintos aspectos en el concierto literario, inspirado poeta valenciano, ameno prosista castellano, erudito, investigador, y, sobre todo, con una gran dosis de observación y mayor amor al trabajo, cosas estas últimas que nuestro enervador ambiente no deja que abunde entre el elemento joven, y aún hace mezquinear un tanto en el maduro, lo ha atisbado muy bien.
»El resultado del trabajo de la tarea del folklorista, poco comprendida por la generalidad entre nosotros, lo ha obtenido usted, ya que, al recoger un cuento popular de nuestra tierra, le ha dado explicación de las frases socarronas del rapabarbas del lugar de la Mancha, de cuyo nombre no se quiso acordar Cervantes, cuando aquél, con el muy simpático cura, sacerdote de ecuanimidad
admirable, le quieren tomar al zarandeado caballero de la Triste Figura el pulso moral de su averiada mollera, y se encuentran con que Alonso Quijano el Bueno continúa siendo Don Quijote de la Mancha; indudablemente conocía nuestro cuento el tal de Saavedra, y a él aludió por boca del Barbero, cuando éste daba palabra de no revelar el secreto de lo que oyere ni a Rey ni a Roque, ni a hombre terrenal; juramento que aprendí del romance del Cura, que en el Prefacio avisó al Rey del ladrón que le había robado las doblas y la mula la andariega (1); ahora bien, que con variantes, cosa no extraña, ya que en la actualidad yo le conozco con alguna también, aunque insignificante, como
ocurre en algún pueblo de la provincia de Castellón, según adelante veremos. He podido observar en mi rebusca folklórica que el pueblo tiene tendencia a hacer suyos los cuentos que llegan a él, por lo que sin duda los adapta a sus localidades y aun al carácter de sus gentes, y hasta las instituciones que le son más familiares y potestades más conocidas son transformadas; así vemos que lo que en siglos anteriores fué el Rey en la Ribera de Valencia, de seguro es el alcalde y regidores; en la Plana subsiste aquél; en cambio, en la Marina de Alicante nombran con el genérico de la Justicia; en estos países son tres los bandoleros, a los que atisba baix de la trona el ladino sacerdote al volverse a decir Dominus vobiscum durante la misa; esto apuntamos para que no choque la variante del Rey
por otras autoridades, cosa nada extraña al cabo de tres siglos; a mayor abundamiento, cuando desde que lo oyó contar Cervantes hasta que lo escribió, transcurrieron muchos años y más acaecimientos, en su mayoría desdichados, de esos que contristan el ánimo y apenan la vida, haciendo a ésta carga pesada, o, por lo menos, poco estimable.

(1) Segunda parte del «Ingenioso Caballero Don Quijote de la Mancha», por Miguel de Cervantes Saavedra, autor de su primera parte... En Bruselas, 1616, página 4.

»Este vuestro bien forjado artículo leí en Altea, siendo un recreo más de los allí gozados: al regreso a esta ciudad, admirada por Cervantes, al tratar de colocarlo en su correspondiente sitio en la enciclopedia cervanto-valenciana, me encontré con lo que yo no guardaba memoria, con lo que había olvidado, de tal modo, que me vino de nuevas (esta pícara memoria me hace unas jugarretas a lo mejor), con un artículo que mi buen amigo el malogrado D. J. Luis Martín Mengod publicó en Diario de Valencia el 26 de Julio de 1915, en el que dice: «Siempre que leo la gran obra de Cervantes, fijo mi atención en una frase que me recuerda un cuento valenciano que aprendí en mi niñez, y que no he olvidado nunca. La referencia es precisa y terminante. Cervantes conocía el
cuento, aunque no en nuestra lengua, sino en castellano, y no en prosa, sino en verso, porque bien claro dice que se trata de un romance.» Relata el cuento después, diciendo que «...A un cura le robaron, en el trayecto de Valencia a Catarroja, la mula en que caminaba y cien duros que llevaba en los bolsillos, amenazándole el ladrón con grandes males si decía a cualquier hombre o mujer el
delito que había cometido.» A poco, el sacerdote, celebrando misa ante el Rey, en Valencia, al llegar al Orate frates ve al ladrón, de pie, debajo del púlpito, y al prefacio, en vez de las pertinentes palabras, canta:

«Anant de Valencia a Catarrocha,
me furtaren sent duros
y una mula rocha:
me digueren que no ho diguera
a ningún home ni a ninguna dona.
y agarren al lladre,
que está baix la trona

«Termina el curioso artículo invitando a que si hubiese alguna persona que íntegro lo conociera, lo publicase, llamamiento que no se hizo en vano, ya que en el número del indicado periódico del día 29 del supradicho mes y año se publicó una carta, firmada por Un villarrealense, en la que se repite el cuento de referencia, con la variante de que el dinero son cien doblones (lo que es más valenciano que los duros), y los ladrones tres, siendo lo cantado en la solemnidad del prefacio algo diferente del anterior; dice así:

«Un día, anant de camí,
de Valencia a Catarrocha,
me furtaren sent doblóns
y una mula molt bona.
»Me feren churar per Deu,
posant la ma en la corona,
que no ho había de dir
a ningún home ni dona.
»A vos. Pare Etern, ho dich,
que no sou home ni dona,
pera qu' els feu agarrar,
que son els de baix de la trona.»

A esta carta seguía otra de D. Manuel Bellido Rubert, en la que escribe: «El romance es así:
>>Verum dignum et justum est...

»Al pasar per Catarrocha
me ixqueren sinch lladres,
me furtaren sent doblóns
y una mula molt bona que portaba.
»Me feren churar per Deu,
posant la ma en la corona,
que no eu tenía que dir
a ningún home ni dona.
»Vos ho dich a vos, Pare Etern,
que no sou home ni dona;
¡agarreu a eixos lladres,
qu' están baix de la trona!...»

<<Y a continuación dice: «Yo lo aprendí en dialecto castellonense, y cambiada la población de Catarrocha por la de Malet, de esta provincia....» menos mal, que confiesa la traición hecha al cuento de su país.
»En el mío, los dineros son cien florines (1), y solo recuerdan los últimos versos del prefacio, que dicen:

A vos, Pare Etern,
que no sou home ni dona,
vos dich, que 'ls lladres
que m' han robat,
son els tres qu' están
baix de la trona.»

»Y ya, puesto que he transcrito las cuatro versiones que se acaban de ver, copiaré la de usted, que, a fuer de verídico, he de decir que no es de las que menos me gustan, por el mucho sabor que tiene. Decía en su artículo así:

«Venint de Tarrós,
anant a Riola,
me rebaren quaranta onses
y una mula molt bona.
Me feren jurar
per Deu i ma corona
que no heu diría jamai
a ningún home ni dona.
A vos heu dic, Pare Etern,
que no sou home ni dona:
els quatre que me robaren
son els que están baix la trona.»

(1) El florinet es una monedita de oro cuyo valor era el de catorce reales valencianos, o sean veintiocho sueldos, actualmente cinco pesetas veinticinco céntimos.

»Como muy bien afirma usted, ningún comentarista de la magna obra de Cervantes conocía el repetido romance valenciano, ya que, mientras no nos prueben lo contrario, afirmaremos que jamás existió en castellano, y paladinamente, y con su natural gracejo, el Patriarca de los cervantistas, D. Francisco Rodríguez Marín, en su primera edición del «Don Quijote», confiesa el desconocimiento del cuento; pero vino la segunda, en el año 1916, con variaciones de la parte externa, crecimiento de notas y aumento de comentarios, y ya transcribió nuestro buen amigo y maestro escuetamente el mentado artículo de Martín Mengod, que le remitió, según dice, un fraile francisco, lo que ha poco hemos podido comprobar, en la repetida segunda edición, que es una de las muchas que, por desgracia, no enriquecen nuestra colección; suponemos que al publicar la tercera edición del «Don Quijote» nuestro D. Francisco, acompañado esta vez por el notable dibujante Ricardo Marín, que por cierto tiene algún dibujo asaz chocante por ciertos descuidos, o mejor impremeditaciones, supongo habrá reproducido el cuento insertado en Diario de Valencia. Es edición ésta de la que sólo han podido percanzar ejemplares potentados y magnates, por su precio fabuloso para un libro moderno, así que solo le conocemos de vista, por haber figurado en la exposición que en ésta nuestra ciudad se hizo por la feria del año 18, de los dibujos originales del dicho señor Marín.
»Pero todo esto, mi trabajador amigo Puig, en concepto mío, no hace desmerecer un ápice su trabajo, ya que usted, al dar la explicación al pasaje del primer capítulo de la incomensurable segunda parte del «Ingenioso Hidalgo de Cervantes», lo hacía por su propia y espontánea observación, desconociendo, bien me consta, lo publicado sobre la materia, así que su descubrimiento por tal puede pasar, a mayor abundamiento, habiéndolo presentado de tan galano modo.»
Al llegar a este punto de nuestra carta, no podemos continuar sin transcribir las nuevas variantes o versiones que conocemos del repetido cuento: es una la que nos proporcionó espontáneamente nuestro buen amigo el investigador y escritor D. José Rodrigo Pertegás, que la oyó en su niñez a un maestro de primeras letras en esta ciudad de Valencia llamado D. Timoteo Corella, natural de la Vall de Almonacid (Castellón de la Plana), que había vivido en pueblos de la provincia de Alicante; dice así:

«Anant de Elda a Novelda
me ixqueren unos lladrones
me furtaren els diners
y una burreta senyores.
»Me feren jurar per Deu
no hu digues a home ni a dona
a vos he hu dich Pare Etern
que no sou home ni dona.
»Li digau a Toni Ten
que agarre a eixos dos lladres
que hi ha ahi baix de la tròna.» / la tilde parece estar justo perpendicular, ni ò ni ó /

A mitad del mes de Diciembre del próximo pasado año, nos dirigimos al simpático amigo el Catedrático de la Universidad de Barcelona Dr. Carreras y Artau, fundador del Arxiu d' Etnografía i Folklore de Catalunya, en demanda de noticias referentes al cuento que nos viene ocupando y recibimos la siguienre nota:

«Una vegada diu qu'era un Retor que celebrava l'Ofici de Pascua, y la majordona no s'havía recordat de preguntarli abans com volía'l cabrit per dinar y com que passava l'hora de còurel, ella que se'n va a la Iglesia ab lo cabrit a les mans. Lo Senyor Rector ell que al Dominus vobiscum se la vèu, y pensantse desseguida'l perqué hi anava, aixís que va a ser a cantar lo Prefaci hi va dir ab lo mateix tò, que poca gent se'n va adonar, diu:

» - Dona nostra, dona nostra
vos que del cabrit feu mostra
mitx rustit y mitx bullit
cap y peus a la cassola...
per Christum Dominum nostrum - .

>>Y vet'aqui que allavores la majordana, sabent com havia de fer lo cabrit, se'n va tornar tota cofoya (1). (Recullit a Esparraguera).
»Hi ha una altra rondalla, que's podría dir variant d'aqvesta, en la que un Rector, á qui havian robat la mula fentli jurar que no ho diría á cap home ni á cap dona, un diumenge que mentres deya l'Ofici va veure'ls lladres sota la trona, 'ls descubreis, sense fallar á la promesa, cantant per Prefaci:

» - Anant jo de camí - vers Vall-Prahona
Los lladres me van robar - la mula roja,
y me feren jurar - sus ma corona
que no ho podía dir - á cap home ni á cap dona.
Y a Vos Pare Etern vos ho dich - putx no sou home ni dona:
agafeu-los, Joan Blanch - que s'estan sota la trona,
y, per que'ls coneguen millor - porten camisola groga. / com los llassos de los pancatalanistes /
Per Christum Dominum nostrum.
(Massanet de Cabrenys). »

Tenemos noticia de otra imitación en un convento de regulares franciscos, pero como al darnos la noticia se nos dijo que con anterioridad se le había contado la anécdota a nuestro amigo el Patriarca de los cervantistas D. Francisco Rodríguez Marín, el que pensaba aprovecharla, hacemos mutis para que él sea el que la dé a conocer a los aficionados al folklore y a las cosas cervánticas, ya que en ambos estudios es maestro consumado.

«(1) (Pau Bertran y Bros: Rondallistica, rondalla n.°23 «Lo Cabrit de Pàscua».
(Vol. dels Jochs Florals de 1888, págs. 252-255 de Barcelona.)
Fon publicada desprès en la tirada apart que's feu d'aqvest treball. (Barcelona, Estampa de la Renaixensa, 1888, un fascicle de 106 págs. in 4.°.)
La del «Cabrit de Pasqva» es troba també en <El Rondallari Catalá d'En Pau Bertran y Bros», publicat per R. Miqvel y Planas, 1909. Pág. 306. >

Ahora, lector, reanudaremos la interrumpida epístola que decía así:

«Y vamos con el epígrafe que rotula esta carta, con lo que intentaremos demostrar que el tal de Saavedra conocía el romance en nuestra lengua, pues aparte de no existir en castellano, le era la armoniosa parla valenciana familiar.
»De seguro que muchos se dirán: ¿Cómo Cervantes, de nación castellano, conocía el cuento valenciano y la lengua valenciana? Voy a mostrar mi pensamiento, pero advirtiendo antes que fundándome en hechos ciertos, atestiguados por documentos antiguos y fehacientes, he de abrir un ventanillo / lo finestró de José Miguel Gracia Zapater, catalanista de La Codoñera / a la imaginación y dejar que ésta vuele, aunque no soy poeta, y se retrotraiga a la décima-sexta centuria, y después de haber terminado la más alta ocasión que vieron los siglos pasados, los presentes, ni esperan ver los venideros, como llama a la de Lepanto el que cobró en ella las heridas que toda la vida fueron su orgullo, por las que tuvo que ser llevado al Hospital de Mesina, en donde se curaban todos los heridos de aquella facción prodigiosa, y entrándonos por aquél ver los amigos de quienes se podía acompañar el Manco de la batalla naval.

»Documentalmente probado, se sabe que el capitán Diego de Urbina formó su compañía en Valencia, a la cual pertenecieron los hermanos Rodrigo y Miguel de Cervantes, que, naturalmente, no sólo en el camino de Valencia a Vinaroz, donde embarcaron el domingo de la Trinidad del año 1571, en la galera «Capitana», del Comendador Mayor de Castilla, para Italia, sino durante la travesía, y después, en el vagar por tierra firme, fueron los de Saavedra compañeros de los valencianos, y no podían menos de ser también amigos, ya que el constante trato en una navegación, y la camaradería por pueblos, en hosterías, y tal vez en aventuras propias de la soldadesca de aquellos tiempos, no sólo aproxima a los individuos, si que estrecha las amistades; así, pues, no dudo en asegurar el que el valenciano Juan Bautista Villanueva, aparte de otros soldados de la compañía de Urbina, camarada de Miguel de Cervantes, fué además su amigo, lazo que indudablemente se estrechó en el Hospital de Mesina, en el que los dos ingresaron, después de la batalla de Lepanto, a curarse de las heridas que se granjearon en aquella función, defendiendo cada uno su puesto en la galera «Marquesa», de Juan Andrés Doria, que formaba parte de la escuadra del veneciano general Agustín Barbarico, nave ésta que fué muy combatida, hasta el extremo que los turcos mataron más de cuarenta hombres de su dotación, cayendo herido Miguel de Cervantes de un arcabuzazo en la mano izquierda, estando defendiendo el esquife, y el Villanueva, de una flecha, en la espalda, junto a la proa, punto que defendió durante toda la gran batería con un arcabuz; y qué cosa más natural, que, si durante el período álgido de la calentura no, en la larga convalecencia se buscasen los dos camaradas, ya que las mismas desgracias tanto aunan, y se entretuviesen en mutuas confidencias, en contarse las cosas de sus familias, las particulares de sus casas, las tradiciones de sus pueblos; en estos momentos oigo /. hay un punto aquí / yo, al Villanueva, hablando en valenciano, narrar cosas de esta tierra para entretener el tedio, y entre ellas, el cuento o romance del cura de la mula de pas molt acaminadora y los ladrones. Y no le extrañe al buen amigo el que en lengua valenciana le hablase el de esta tierra al de Alcalá, ya que ésta le era bien conocida, como adelante los años demostró, para lo que tenía sus motivos, el más poderoso la constante comunicación con sus camaradas de la compañía mentada,
perteneciente al tercio del valenciano D. Miguel de Moncada, compuesta casi en su totalidad por valencianos, en la que permanecieron los dos camaradas hasta que fué reformada, amén del privilegiado talento del futuro autor del «Don Quijote», que le hacía fácil todas las cosas, a más el gran espíritu observador de que gozó, que no dejaba que se le escapase detalle, avalorado con la buena costumbre de recoger y leer lodo papel escrito que se le ponía por delante.
»Por cierto que, como en otra ocasión manifestamos, los dos soldados se separaron en momento bien triste para el de Saavedra, y fué en el desgraciado en que la escuadra de galeotas de Amante Mami se apoderó de la galera «El Sol», en la que los dos hermanos, Rodrigo y Miguel, venían, y fueron hechos esclavos, y al revés, el Juan Bautista Villanueva, que con los otros había embarcado en Nápoles para España, aportó en ésta, por haber llegado a tiempo, el socorro a la galera, de la que, sin duda, el valenciano no había sido transbordado, como los dos Cervantes.

»Y como para dar gracias por su delicadeza en honrarme con la dedicatoria de su bonito artículo y oportuna aclaración a un pasaje del «Don Quijote», es ya demasiado larga esta epístola, corto el hilo, pues a mí, en estos achaques cervanto-valencianos me ocurre lo que a Sancho con los refranes, que se le enzarzan como las cerezas, que en tirando de una, allá van les atres en pomell, que es más bonito y propio que en sarta. Pero no finalizaré sin decirle que estoy encantado de que usted haya entrado en el campo cervántico (y con tan buen pie), en el que mucho queda por hacer aún, y que para mí es grande honor el poder formar escuela, siquiera sea por el displicente derecho de los años; así, pues, mi joven amigo, no le coarte el temor a provocar mis iras, pues ha producido sentimientos contrarios, acrecentando el añejo afecto que le profesaba su muy amigo
F. MARTÍNEZ Y MARTÍNEZ.

Mayo de 1921.

ACABÓSE DE IMPRIMIR ESTE FOLLETO A LOS XIII DÍAS DEL  MES DE MAYO DEL AÑO MCMXXII, VISPERA DE  LA FESTIVIDAD DE NUESTRA SEÑORA DE LOS  DESAMPARADOS, PATRONA DE LA INSIGNE  CIUDAD DE VALENCIA, EN EL ESTA-  BLECIMIENTO TIPOGRÁFICO DEL  HIJO DE FRANCISCO VIVES  MORA, CALLE DE  HERNÁN CORTÉS,  NÚMERO 8   L. + D.

ACABÓSE DE IMPRIMIR ESTE FOLLETO A LOS XIII DÍAS DEL
MES DE MAYO DEL AÑO MCMXXII, VISPERA DE
LA FESTIVIDAD DE NUESTRA SEÑORA DE LOS
DESAMPARADOS, PATRONA DE LA INSIGNE
CIUDAD DE VALENCIA, EN EL ESTA-
BLECIMIENTO TIPOGRÁFICO DEL
HIJO DE FRANCISCO VIVES
MORA, CALLE DE
HERNÁN CORTÉS,
NÚMERO 8

L. + D.


OBRAS DEL AUTOR. Más en http://bibliotecadigital.jcyl.es/i18n/catalogo_imagenes/impresion.cmd?path=1007174&posicion=69&destino=..%2Fcatalogo_imagenes%2Fgrupo.cmd%3Fposicion%3D69%26path%3D1007174%26presentacion%3Dpagina%26idBusqueda%3D1527

Homenage al Compte de Lumiares. Obra de tèrra saguntina (barro saguntino). Agotada.
Còses de la meua tèrra (La Marina). Primera tanda.
Discurs en l'acte lliterari-musical celebrat el día XIX de Febrer del any MCMXIV en la Acadèmia Valencianista.
Las joyas de Isabel la Católica no sirvieron para el descubrimiento de América. Segunda edición.
Martín Juan de Galba; coautor de Tirant lo Blanch.
Melchor Valenciano de Mendiolaza, jurado de Valencia, procurador de Miguel de Cervantes Saavedra, Bartolomé y Lupercio Leonardo de Argensola, y general de la Duquesa de Villa-Hermosa. Notas biográficas.
San Francisco, Cervantes y Valencia. Discurso leído en el acto literario-musical en honor de Miguel de Cervantes, por la V. O. T. Franciscana el 24 de Noviembre de 1916.
Algo de Bibliografía Valenciano-Vicentista.
Còses de la meua tèrra (La Marina). Segona tanda.
Don Guillén de Castro no pudo ser el falso Alonso Fernández de Avellaneda.

BIBLIOTECA CERVANTINA DE AUTORES VALENCIANOS.

El Curioso impertinente. Comedia en tres jornadas y en verso de D. Guillén de Castro.  https://es.wikipedia.org/wiki/El_curioso_impertinente
Falla del Tros-Alt: Don Quijote y Sancho Panza.
La última aventura de Don Quijote. Falla de la calle de Ruzafa. 
http://bibliotecadigital.jcyl.es/i18n/catalogo_imagenes/impresion.cmd?path=1007174&posicion=69&destino=..%2Fcatalogo_imagenes%2Fgrupo.cmd%3Fposicion%3D69%26path%3D1007174%26presentacion%3Dpagina%26idBusqueda%3D1527Juan Antonio Mayans y Siscar y Juan Antonio Pellicer y Saforcada; Cartas Cervantinas.
En Joseph Bodríay Roig. De Don Quixot a Cervantes, Goig.

domingo, 11 de febrero de 2024

Lexique roman; Echo - Eira

Echo, s. m., lat. echo, écho.

Echo, so es la votz que retendis en las vals cant hom crida sus per lo pueg. V. et Vert., fol. 23.

(chap. Eco, aixó es la veu que ressone a les valls cuan hom cride desde dal del puch.)

Écho, c'est la voix qui retentit dans les vallées quand on crie au-dessus par la montagne.

CAT. ESP. (chap.) Eco. PORT. Ecco. IT. Eco (N. E. como Umberto).

Edi, s. m., lat. haedus, petit bouc, bouquet.

Edi o cabrit pel ha plus lonc et rude que anhel.

(chap. Chotet o cabrit té lo pel mes llarg y basto que lo cordé.)

Eluc. de las propr., fol. 250. 

Bouquet ou chevreau a le poil plus long et rude qu'agneau.


Edifici, s. m., lat. aedificium, édifice, bâtisse.

Nostre trebalh del edifici que avem fach.

(chap. Nostre treball del edifissi que ham fet.)

Tit. de 1434, Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 242. 

Notre travail de l'édifice que nous avons fait. 

Fig. Chai edificis de vertuz. Trad. de Bède, fol. 15.

(chap. Cau lo edifissi de virtuts.)

L'édifice des vertus tombe.

- Machine de guerre.

El reis Henrics si fes metre dels edificis en aquella part on saub qu'el murs era rotz. V. de Bertrand de Born.

Le roi Henri fit mettre des machines de guerre en cette partie où il sut que le mur était rompu. 

CAT. Edifici. (N. E. - ¿Cómo se dice en catalán edificio? - Edifici – Ya sé que es difícil, pero ¿cómo se dice?

ESP. PORT. Edificio. IT. Edifizio. (chap. Edifissi, edifissis.)

2. Edificament, s. m., édifice, bâtisse.

Mesuri las tors hautas e 'ls edificamentz.

(chap. Yo medixco les torres altes y los edificamens, edifissis, edificassions.)

P. de Corbiac: El nom de. Var. 

Je mesure les hautes tours et les édifices. 

ANC. FR. Sus un malvez fondement 

N'est fet bon édefiement. 

Godefroi de Paris, Chr. métr., p. 114. 

PORT. IT. Edificamento.

3. Edificatio, Hedificatio, s. f., lat. aedificatio, édification, bâtisse, construction.

La festa de la edificatio d'aquesta glicia.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 36. 

La fête de l'édification de cette église. 

En que fo figurada la edificatio del temple.

Eluc. de las propr., fol. 160. 

En quoi fut figurée la construction du temple.

- Fig. Edification, bon exemple.

Vos est hedifications de Dieu... per so que la glieyza recepia hedificatio.

Trad. de l'Ép. de S. Paul aux Corinthiens. 

Vous êtes bâtisse de Dieu... afin que l'église reçoive édification.

A la honor de Dieu et a la hedificatio de lur pruesme.

A follas paraulas de mala hedificatio.

V. et Vert., fol. 82 et 104. 

A l'honneur de Dieu et à l'édification de leur prochain.

A folles paroles de mauvaise édification. 

CAT. Edificació. ESP. Edificación. PORT. Edificação. IT. Edificazione. (chap. Edificassió, edificassions)

4. Edificar, Hedificar, v., lat. aedificare, bâtir, édifier.

Vos edifiques, so es bastitz una maison en la terra d'aquela heretat.

Trad. du Code de Justinien, fol. 6.

Vous édifiâtes, c'est-à-dire bâtîtes une maison en la terre de cet héritage.

Lo temple que ton senhor payre avia en cor de edificar.

Hist. abr. de la Bible, fol. 41.

Le temple que ton seigneur père avait en pensée d'édifier.

Hedificar lo monastier. Philomena.

(chap. Edificá lo monasteri.)

Édifier le monastère.

Dels test dels uous lors cazas edifico. Eluc. de las propr., fol. 156. 

(chap. Ells edifiquen les seues cases de les clasques dels ous.)

Ils bâtissent leurs cases des coquilles des oeufs. 

Fig. Cel que prophetisa hedifica la gleyza.

Trad. de l'Ép. de S. Paul aux Corinthiens. 

Celui qui prophétise édifie l'église. 

Part. prés. Auzels cantans et nis edificans.

Eluc. de las propr., fol. 123.

Oiseaux chantants et bâtissant nids.

CAT. ESP. PORT. Edificar. IT. Edificare. (chap. edificá: edifico, edifiques, edifique, edifiquem o edificam, edifiquéu o edificáu, edifiquen; edificat, edificats, edificada, edificades.)

5. Edifiar, v., édifier, construire, bâtir.

Al mostier de Verdelai que el avia edifiat.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 97. 

Au monastère de Verdelai qu'il avait construit.

- Fig. Édifier, exciter à la vertu par ses exemples, par ses discours. Scientia efla, charitaz edifia... Cant edifia sainta gleisa per lo merite de sa vida.

Trad. de Bède, fol. 35 et 79.

La science enfle, la charité édifie... Quand il édifie la sainte église par le mérite de sa conduite. 

ANC. FR. Seient édifiet li mur de Jérusalem

Anc. tr. du Miserere, Bibl. cott. 

Sur tous les lieux plaisans et agréables, 

Édifiés de manoirs convenables.

Eustache Deschamps, p. 13.

6. Rehedification, s. f., lat. reaedificationem, réédification.

Per la construction et rehedification de, etc. A la rehedification et conservation. Tit. de 1468. DOAT, t. XCV, fol. 193.

Pour la construction et réédification, de, etc.. 

A la réédification et conservation. 

CAT. Reedificació. ESP. Reedificación. PORT. Reedificação. (chap. Reedificassió, reedificassions.)

IT. Riedificazione.

7. Reddificar, v., lat. reaedificare, réédifier, rebâtir.

Fera abatre e demolir sans jamais reddificar.

Chronique des Albigeois, col. 102. 

Fera abattre et démolir sans jamais rebâtir. 

ANC. FR. Ceux de dedans, en grand diligence, les rédifioient de bois.

Monstrelet, t. I, fol. 129. 

CAT. Redificar, reedificar. ESP. PORT. Reedificar. IT. Riedificare. (chap. reedificá, se conjugue com edificá.)


Editio, s. f., lat. editio, édition. 

Comparet las o las ajustet ab las autras editios.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 25.

Il les compara ou les accorda avec les autres éditions.

CAT. Edició. ESP. Edición. PORT. Edição. IT. Edizione. 

(chap. edissió, edissions.)


Edra, s. f., lat. hedera, lierre. 

Bagas d'edra hi metretz... 

En un fust d'edra vert e gros 

... faretz far un cros.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Vous y mettrez des baies de lierre.

Dans un bois de lierre vert et gros... vous ferez faire un creux.

Edra pren nom de herere qui vol dire gafar, quar si rapa et gafa.

Eluc. de las propr., fol. 206.

Edra (lierre) prend nom de haerere qui veut dire mordre, car il s'attache et mord.

CAT. Hedra. ESP. Yedra (hiedra). PORT. Hera. IT. Edera. (chap. hedra, hedrera.)


Efimeron, s. m., lat. ephemeron, éphimeron, sorte de poisson. 

Aquel peyssho de mar, nomnat efimeron, aquel jorn mor el qual naysh.

(chap. Aquell peix de mar anomenat efimeron, mor lo día que naix; 

per naixó se diu aixina, perque es efímero, que no dure gens.)

Eluc. de las propr., fol. 88.

Ce poisson de mer, nommé éphimeron, meurt le même jour auquel il naît.

2. Efimer, Effimer, adj., lat. ephemerus, éphémère, de peu de durée.

La prumiera especia de febre es dita effimera... Efimera es talment dita, quar efimeron, don ve aquest nom, vol dire simple.

Eluc. de las propr., fol. 87 et 88.

La première espèce de fièvre est dite éphémère... Elle est ainsi dite éphémère, parce que efimeron, dont vient ce nom, veut dire simple. 

ESP. Efímero. PORT. Efemero. IT. Effimero.

3. Femelh, adj., éphémère.

Quar ilh son voutis e menor, 

Femelh et ab mens de vigor.

Brev. d'amor, fol. 41.

Car ils sont inconstants et moindres, éphémères et avec moins de vigueur.


Efrun, Enfrun, adj., triste, morose, refrogné, avide.

Per tolre flac cor et efrun. 

R. Vidal de Bezaudun: En aquel temps.

Pour enlever coeur faible et triste.

Enfrus e glotz iest e lagz.

Le Moine de Montaudon: Gasc pec. 

Tu es refrogné et glouton et laid. 

ANC. FR. Vilains enfrums fel et estous.

Roman du Renart, t. IV, p. 19. 

Moult est richesce enfrume et gloute.

Roman de la Rose, v. 10905. 

Dex, qui nos forma uns et uns, 

Ou il est or fel et enfruns 

Au povre, ou il est ses vengerres.

Helinand, Vers sur la Mort.

2. Ufruna, s. f., déplaisir, mauvaise grâce, mécontentement.

Non ac bon chavaler... 

Que no aia sa part ses nulha ufruna. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 103. 

Il n'y eut bon chevalier... qui n'ait sa part sans nul mécontentement.

3. Efrunamens, adv., avidement, gloutonnement.

Segon que hom manja plus efrunamens en tant es majors lo peccat.

V. et Vert., fol. 21.

Selon que l'on mange plus gloutonnement d'autant est plus grand le péché.


Egruvir, v., gémir, soupirer. 

Esgardans el cel, egruvi.

(chap. Mirán al sel, suspire; v. suspirá.) 

Trad. du nouv. Test., S. Marc, ch. 7. 

Regardant au ciel, il soupira.


Egua, Ega, s. f., lat. equa, cavale, jument.

Mul e mulas foron pueis creadas d'aze e d'egua.

(chap. Los mulos y mules van sé después creats de ruc, ase, burro y de yegua; ase : acémila y varians; ruc : rucio; lo apellit Mulet abunde a Calaseit, pero lo mes burro es Carlos Rallo Badet.)

Liv. de Sydrac, fol. 28.

Mulets et mules furent ensuite créés d'âne et de jument.

Si tu fas montar a ton caval ma ega.

(chap. literal: Si tú fas montá a ton caball ma yegua; ma : la meua.)

Trad. du Code de Justinien, fol. 55. 

Si tu fais saillir ma jument par ton cheval.

ANC. FR. Loua les jumens ou eques... pour piquer ou batre son mil ou blé. Lett. de rém., 1408. Carpentier, t. II, col. 235.

On lit dans le Roman du comte de Poitiers, v. 209:

Quant est montés sor s'aigue mor.

Ce qui signifie cavale moresque.

CAT. Egua. ESP. Yegua. PORT. Egoa. (chap. Yegua, yegües.)

2. Egatier, s. m., lat. equarius, gardeur de juments.

O pastor, o vaquier,

Egatier, o porquier

E d'autres noms que i a.

G. Riquier: Pus Dieu m'a.

Ou pâtre, ou vacher, ou gardeur de juments, ou porcher et d'autres noms qu'il y a.

ANC. CAT. Eguater. ESP. Yegüero. PORT. Egoariço. (chap. yegüé, yegües, yegüera, yegüeres.)


Egypani, s. m., égipan.

Cimbols et autres estrumens sonats per egypanis et satiris.

Eluc. de las propr., fol. 174.

Cymbales et autres instruments touchés par égipans et satyres.

(ESP. Egipán, ser fabuloso, mitad cabra, mitad hombre.)


Eira, s. f., lat. area, aire à battre le blé.

E 'l desme de t' eira. Trad. de Bède, fol. 46.

Et la dîme de ton aire.

CAT. ESP. Era. PORT. Eira. IT. Aia. (chap. era, eres de batre.)

batre

sábado, 12 de enero de 2019

Rondaya de rondayas en mallorquí

Rondaies disponibles (Per veure la rondaie, prem sobre el títol que t'interessa)










Rondaya
de rondayas
en mallorquí,

Rondaya  de rondayas en mallorquí



— Tom III


— Tom IV


— Tom V

— Tom VII

— Tom IX

— Tom XIII


— Tom XVI
  • Volumen I; 1896. Ciutat de Mallorca: Tipografía Católica de Sanjuan

    1. En Juanet i es set missatges
    2. Un festetjador
    3. S'Hermosura del món
    4. Sa fia d'es carboneret
    5. En Martí Tacó
    6. Es ca d'En Bua i es moix d'En Pejulí
    7. N'Estel d'or
    8. Na Magraneta
    9. Sa jaia Xeloc i sa jaia Bigalot
    10. En Juanet de sa gerra
    11. Es tres germans i es nou gegants
    12. En Pere de sa butza

  • Volumen II; 1897. Ciutat de Mallorca: Tipografía Católica de Sanjuan

    1. Sa fia del Sol i de la Lluna
    2. L'amo de So Na Moixa
    3. La Princesa Bella
    4. Es fii des pescador
    5. La flor romanial
    6. En Gostí lladre
    7. Tres germans dexondits
    8. Sa Comtessa sense braços
    9. Es poal florit

  • Volumen III; 1898. Ciutat de Mallorca: Tipografía Católica de Sanjuan

    1. Val mès matinejar que a missa anar?
    2. En Juanet de l'Onso
    3. Una qui no volia pastar
    4. L'amor de les tres taronges
    5. Es canyemet, s'ase i sa serra-porra
    6. En Pere Gri
    7. En Ferrandí
    8. En Pere des forn

  • Volumen IV; 1904. Ciutat de Mallorca: Tipografía Católica de Sanjuan

    1. En Pere de la Bona Roba
    2. Es llum de la terra
    3. Sa muleta de plata
    4. Un pastor i un missér
    5. Ous de somera
    6. Un soldat que havia servit deu anys
    7. Un geperut i un gegant
    8. Es conseis del Rei Salomó
    9. Mestre Jaume Figuereta
    10. Es jai de sa barraqueta
    11. Es pou de sa lluna
    12. S'Aucellet
    13. En Toni Garriguel•lo
    14. Sa Muta
    15. Sa titina i sa geneta
    16. Es filats
    17. S'Hortolà de S'Hort des Gabre
    18. Ets amos de Son Sales, Son Saleta i Son Salí
    19. Una al•lota desxondida
    20. Madò Fenoiassa i los seus
    21. Tres jovenets
    22. Tres germans beneits

  • Volumen V; 1909. Ciutat de Mallorca: Estampa d’En Sebàstia Pizà
    • Ecos de la vida de Jesús, Maria i Josep (18 subt.)
      1. Com ès que ses mules llauren amb coixí i que no fan mulats
      2. Com ès que ses bous llauren sense coixí
      3. Com ès que des tres Reis d'Orient des Betlem n'hi ha un amb barba blanca
      4. Com ès que a totes ses festes de la Mare de Dèu hi ha romanins florits
      5. Com ès que no troben nius de cega
      6. Lo que fèu la llagosta quan la Mare de Dèu i St. Jusep fugien cap a Egipte
      7. Com ès que diuen que es blat tè la cara del Bon Jesús
      8. Com ès que tots es dissabtes fa sol
      9. Ses aranyetes del Bon Jesús
      10. Com ès que ses serres entrescades serren millor
      11. El Bon Jesús i St. Eloy
      12. Com ès que es capxeriganys duen corona
      13. Sa mà de Marcos
      14. La Mare de Dèu i la senyora de Pilat
      15. La Verónica i Gamos, es seu homo
      16. Com es que ses caderneres tenen plomes vermeis en es coll
      17. Ses oronelles
      18. Com és que ses esglèsies solen estar giradas a ponent
    • Resonàncies de l'Antic Testament
      1. Com és que ses beies, en picar, se moren
      2. Com és que ses beies no van casi mai a ses argelagues ni a ses gatores
      3. De com el Bon Jesús criava el mon, i el dimoni hi volguè posar sa ditada
      4. Com és que ses dones tenen mès poc cervell que ets homos
      5. Com és que hi ha pobres i rics en el mon
      6. De com Noé feia l'Arca
      7. L'Arca de Noé tapada de neu
      8. Com és que mai plou fort de grec
      9. Lo que diguè Noé com haguè escorxat es gat des suc de parra
      10. De com Dèu allargà cent anys la vida a Noé perque duia s'idea tan forta de fer vina
      11. Sa torre de Babilònia
      12. Com és que eets ametlers floreixen primer que tots ets arbres
      13. Es tres dons que demanà el Rei David a Dèu
      14. Lo que li succeí a Sansó com li hagueren taiats es cabells
      15. Com acabà Sansó
      16. Un consei del rei Salomó
      17. Es pas del rei Salomó
    • En Tià de Sa Real (31 subt.)
      1. Qui era ell
      2. De com es senyor de Sa Real hi anà perque li fes una cançó
      3. D'un glosador de la Muntanya que el volguè veure
      4. D'un altre glosador que li demanà una cosa
      5. D'un capellà que el va escometre
      6. El pas de ses reies
      7. De com l'amo de So'n Suau, jugant, va perdre s'armada d'ets anyells
      8. D'un homo que havia perdut s'ase, i en Tià le hi tornà
      9. Es pas de sa truita
      10. Una glosada en ets Hostals d'Algaire
      11. De com li va nèixer una nineta
      12. De com va devertir ses espigoleres de So'n Suau
      13. De com estigà l'amo de So'n Suau d'anar tant a la villa
      14. Es pas que va fer a Sant Sauvador de Felanitx
      15. De lo que li succeí amb un bruixot
      16. Lo d'ets Enegistes
      17. De com el feren comparéixer a ca-l'Inquisidor
      18. De com anà amb dos mès a treure el tresor d'Artà
      19. De com l'Inquisidor anà a Manacor i envià a demanar a En Tià
      20. De quines egos venia la dona d'En Tià
      21. Una herba des puig de So-Na-Moixa
      22. Una cançó que va fer una fadrina
      23. De com sa dona volguè que conràs a compte seu
      24. Lo que passà com un al•lot seu se morí
      25. De lo que va profetisar a un amo ric de Manacor
      26. De com va treure des mig des fang un predicador
      27. Sobre es vi de Conies i de Ca'n Caremany
      28. De s'escarada de segar que va prendre a So'n Vaquer
      29. De com a un pobre que li havien robat un parei de bous, li mostrà on eren
      30. Es pas des cuiros
      31. De com se va morir
    1. Es jai de sa lluna
    2. Ets aglans, ses carabasses i Sant Pere
    3. L'amo En Biel Perxanc i sa dona d'aigo
    4. El Bon Jesús i Sant Pere i En Bruixa
    5. Es canet de Sant Llàtzer
    6. Ses serps de Mallorca
    7. L'Abat de la Real
    • Ets al•lots de So'n Porc (2 subt.)
      1. S'anada a Matines
      2. Com un se n'anà a confessar
    • El rei En Jaume (16 subt.)
      1. La primera proesa del Rei En Jaume
      2. Es puig de ses bruixes i el Rei En Jaume
      3. Sa llenegada des cavall del Rei En Jaume
      4. Ses potades des cavall del Rei En Jaume
      5. El Rei En Jaume i es Teix
      6. De com el rei En Jaume va pendre es castell d'Alaró
      7. S'avenc d'En Corbera
      8. Una àguila i el Rei En Jaume
      9. Sa pica des cavall del Rei En Jaume
      10. Sa primera missa en el Pantaleu
      11. Sa pedra sagrada
      12. Ses Muntanyes des tresor
      13. Lo que va succeir com el Rei En Jaume estava a les portes de la mort
      14. Lo que comanà el Rei En Jaume com se morí, i lo que succeí com va esser mort
      15. El Rei En Jaume en es Teix
      16. Recordances del Rei En Jaume dalt es Teix
    • Sant Vicent Ferrer (14 subt.)
      1. Sant Vicenç Ferrer i un carboneret
      2. De com Sant Vicenç Ferrer predicà a Son Gual de Valldemossa
      3. Sant Vicenç Ferrer i un taverner que es torrent li prenia es sarró
      4. Sa caseta de Sant Vicenç Ferrer a Valldemossa
      5. Una pedra de Biniforani
      6. Sant Vicenç Ferrer i un picapedrer que guanyava set sous de jornal
      7. Sant Vicenç Ferrer i En Simonet
      8. Sant Vicenç Ferrer i es rebosillos
      9. De com Sant Vicenç Ferrer anà a predicar a Petra
      10. De com Sant Vicenç Ferrer anà a predicar a Sa Pobla
      11. De com Sant Vicenç Ferrer anà a predicar a Muro
      12. Una dona d'Algaire i Sant Vicenç Ferrer
      13. Sant Vicenç Ferrer i sa Creu de ses costes d'Algaire
      14. De com el Prior privà Sant Vicenç Ferrer de fer miracles
    • Bruixes, bruixots i fullets (23 subt.)
      1. Sa cova de Na Joana
      2. S'hortolà de So'n Nèt
      3. Es castell d'Alaró, es Puig de s'Aucadena i ses bruixes
      4. Sa cusseta negra i es moix negre
      5. Sa cova de So'n Curt d'Alaró
      6. Fullet
      7. Es fullet d'En Cuera
      8. En qué consistía el mal-bocí, i ses castes que n'hi havia
      9. S'etsisament del sen Toni Fum ies seu ase
      10. En Felet Cormena dòna mal-bocí a Na Bet de So'n Gatzella
      11. En Tofol Cormena etsisa ses mules de Na Margalidaina Dali-Brou
      12. En Joan Gol•let des Puig de Bon Any i una bruixa des Pla de St. Jordi
      13. El Lau Fe't-pendre i dues bruixes
      14. Sa passada que succeí a un que li havien robat blat i a un fii seu que li desfeien una casa
      15. Es Fullet d'En Parragó
      16. Un que amb so llunari feia sortir el dimoni
      17. Es moliner des molí nou i dues bruixes
      18. L'amo de So'n Cardaix fa sortir el dimoni a un estol d'al•lotellots
      19. Es fullet d'En Biel Corcó i En Damià Fosc
      20. Na Joana de Paguera i un soldat ciutadà
      21. De com feren sortir el dimoni dins sa tafona de Santa Cirga
      22. En Tià Cormena i Na Susaina Jaumeia
      23. Una bruixa destapa ses manganrufes d'un enamorat
  • Volumen VI; 1913. Ciutat de Mallorca: Estampa d’En Sebàstia Pizà

    1. Es caballet de set colors
    2. Sa bossa buida i es cànyom
    3. El senyor Jordi des Pont
    4. Na Juana i la fada Mariana
    5. Tres al•lotes fines
    6. Tres germans pererosos
    7. S'al•lot des barretino
    8. Es mig poll
    9. Es negret
    10. S'hereu de la corona
    11. S'aigo ballant i es canariet parlant
    12. S'infant que feia vuit
    13. Na Dent d'or
    14. En Juanet cameta-curta i ses tres capsetes
    15. Volumen VII; 1917. Sóller: Estampa de ‘La Sinceritat’
      1. Es set ceros
      2. Es segador i sa beata
      3. En Salom i es Batle
      4. N'Agraciat
      5. Es castell de iràs i no tornaràs
      6. N'Espardenyeta
      7. Es port de sa cibolla blanca
      8. En Pere Poca-por
      9. Es quatre germans
    16. Volumen VIII; 1924. Barcelona: Álvar Verdaguer
      1. Sa llampria maravellosa
      2. En Pere Catorze
      3. La Mare Beleneta
      4. Es Mél•loro Rosso
    17. Volumen IX; 1926. Ciutat de Mallorca: Estampa de Mossén Alcover
      1. Es missatget petit
      2. Sa jaia Gri
      3. En Pere Beneit
      4. Gregori Papa
      5. Es soldat de Marina
      6. Es metge Guinyot
      7. Es pas d'es jeure davant i d'es jeure darrera
    18. Volumen X; 1929. Ciutat de Mallorca: Estampa de Mossén Alcover
      1. Ses tres flors
      2. En Juan des fabiolet
      3. En Pere de sa vaca
      4. Es rei de tres reinats
      5. Dos patrons i una patrona
      6. Fruita fora temps: figues flors per a Nadal
      7. Sa coeta de Na Marieta
    19. Volumen XI; 1930. Sóller: Salvador Calatayud
    20. Volumen XII; 1931. Sóller: Salvador Calatayud
    21. Volumen XIII; 1935. Ciutat de Mallorca: Estampa de Mossén Alcover
      1. En Mirando
      2. N’Espiraforcs
      3. Na Marieta i es gigant
      4. Es Granotet
      5. Una madona que enganà el dimoni
      6. Es dos germans serverins
      7. Dos guerrers
      8. Na Blancaflol
      9. En Mercè-Mercè
      10. En Juanet i ses tres peres
      11. La princesa Aineta

La llista següent enumera els títols dels vint-i-quatre volums.

  • Tom I; 1896. Ciutat de Mallorca: Tipografía Católica de Sanjuan
    1. En Juanet i es set missatges
    2. Un festetjador
    3. S'Hermosura del món
    4. Sa fia d'es carboneret
    5. En Martí Tacó
    6. Es ca d'En Bua i es moix d'En Pejulí
    7. N'Estel d'or
    8. Na Magraneta
    9. Sa jaia Xeloc i sa jaia Bigalot
    10. En Juanet de sa gerra
    11. Es tres germans i es nou gegants
    12. En Pere de sa butza
  • Tom II; 1897. Ciutat de Mallorca: Tipografía Católica de Sanjuan
    1. Sa fia del Sol i de la Lluna
    2. L'amo de So Na Moixa
    3. La Princesa Bella
    4. Es fii des pescador
    5. La flor romanial
    6. En Gostí lladre
    7. Tres germans dexondits
    8. Sa Comtessa sense braços
    9. Es poal florit
  • Tom III; 1898. Ciutat de Mallorca: Tipografía Católica de Sanjuan
    1. Val mès matinejar que a missa anar?
    2. En Juanet de l'Onso
    3. Una qui no volia pastar
    4. L'amor de les tres taronges
    5. Es canyemet, s'ase i sa serra-porra
    6. En Pere Gri
    7. En Ferrandí
    8. En Pere des forn
  • Tom IV; 1904. Ciutat de Mallorca: Tipografía Católica de Sanjuan
    1. En Pere de la Bona Roba
    2. Es llum de la terra
    3. Sa muleta de plata
    4. Un pastor i un missér
    5. Ous de somera
    6. Un soldat que havia servit deu anys
    7. Un geperut i un gegant
    8. Es conseis del Rei Salomó
    9. Mestre Jaume Figuereta
    10. Es jai de sa barraqueta
    11. Es pou de sa lluna
    12. S'Aucellet
    13. En Toni Garriguel·lo
    14. Sa Muta
    15. Sa titina i sa geneta
    16. Es filats
    17. S'Hortolà de S'Hort des Gabre
    18. Ets amos de Son Sales, Son Saleta i Son Salí
    19. Una al·lota desxondida
    20. Madò Fenoiassa i los seus
    21. Tres jovenets
    22. Tres germans beneits
  • Tom V; 1909. Ciutat de Mallorca: Estampa d’En Felip Guasp i Vicens
    • Ecos de la vida de Jesús, Maria i Josep (18 subt.)
      1. Com ès que ses mules llauren amb coixí i que no fan mulats
      2. Com ès que ses bous llauren sense coixí
      3. Com ès que des tres Reis d'Orient des Betlem n'hi ha un amb barba blanca
      4. Com ès que a totes ses festes de la Mare de Dèu hi ha romanins florits
      5. Com ès que no troben nius de cega
      6. Lo que fèu la llagosta quan la Mare de Dèu i St. Jusep fugien cap a Egipte
      7. Com ès que diuen que es blat tè la cara del Bon Jesús
      8. Com ès que tots es dissabtes fa sol
      9. Ses aranyetes del Bon Jesús
      10. Com ès que ses serres entrescades serren millor
      11. El Bon Jesús i St. Eloy
      12. Com ès que es capxeriganys duen corona
      13. Sa mà de Marcos
      14. La Mare de Dèu i la senyora de Pilat
      15. La Verónica i Gamos, es seu homo
      16. Com és que ses caderneres tenen plomes vermeis en es coll
      17. Ses oronelles
      18. Com és que ses esglèsies solen estar giradas a ponent
    • Ressonàncies de l'Antic Testament
      1. Com és que ses beies, en picar, se moren
      2. Com és que ses beies no van casi mai a ses argelagues ni a ses gatores
      3. De com el Bon Jesús criava el món, i el dimoni hi volguè posar sa ditada
      4. Com és que ses dones tenen mès poc cervell que ets homos
      5. Com és que hi ha pobres i rics en el món
      6. De com Noé feia l'Arca
      7. L'Arca de Noé tapada de neu
      8. Com és que mai plou fort de grec
      9. Lo que digué Noé com haguè escorxat es gat des suc de parra
      10. De com Dèu allargà cent anys la vida a Noé perque duia s'idea tan forta de fer vina
      11. Sa torre de Babilònia
      12. Com és que eets ametlers floreixen primer que tots ets arbres
      13. Es tres dons que demanà el Rei David a Dèu
      14. Lo que li succeí a Sansó com li hagueren taiats es cabells
      15. Com acabà Sansó
      16. Un consei del rei Salomó
      17. Es pas del rei Salomó
    • En Tià de Sa Real (31 subt.)
      1. Qui era ell
      2. De com es senyor de Sa Real hi anà perque li fes una cançó
      3. D'un glosador de la Muntanya que el volguè veure
      4. D'un altre glosador que li demanà una cosa
      5. D'un capellà que el va escometre
      6. El pas de ses reies
      7. De com l'amo de So'n Suau, jugant, va perdre s'armada d'ets anyells
      8. D'un homo que havia perdut s'ase, i en Tià le hi tornà
      9. Es pas de sa truita
      10. Una glosada en ets Hostals d'Algaire
      11. De com li va néixer una nineta
      12. De com va devertir ses espigoleres de So'n Suau
      13. De com estigà l'amo de So'n Suau d'anar tant a la villa
      14. Es pas que va fer a Sant Sauvador de Felanitx
      15. De lo que li succeí amb un bruixot
      16. Lo d'ets Enegistes
      17. De com el feren comparéixer a ca-l'Inquisidor
      18. De com anà amb dos mès a treure el tresor d'Artà
      19. De com l'Inquisidor anà a Manacor i envià a demanar a En Tià
      20. De quines egos venia la dona d'En Tià
      21. Una herba des puig de So-Na-Moixa
      22. Una cançó que va fer una fadrina
      23. De com sa dona volguè que conràs a compte seu
      24. Lo que passà com un al·lot seu se morí
      25. De lo que va profetisar a un amo ric de Manacor
      26. De com va treure des mig des fang un predicador
      27. Sobre es vi de Conies i de Ca'n Caremany
      28. De s'escarada de segar que va prendre a So'n Vaquer
      29. De com a un pobre que li havien robat un parei de bous, li mostrà on eren
      30. Es pas des cuiros
      31. De com se va morir
    1. Es jai de sa lluna
    2. Ets aglans, ses carabasses i Sant Pere
    3. L'amo En Biel Perxanc i sa dona d'aigo
    4. El Bon Jesús i Sant Pere i En Bruixa
    5. Es canet de Sant Llàtzer
    6. Ses serps de Mallorca
    7. L'Abat de la Real
    • Ets al·lots de So'n Porc (2 subt.)
      1. S'anada a Matines
      2. Com un se n'anà a confessar
    • El rei En Jaume (16 subt.)
      1. La primera proesa del Rei En Jaume
      2. Es puig de ses bruixes i el Rei En Jaume
      3. Sa llenegada des cavall del Rei En Jaume
      4. Ses potades des cavall del Rei En Jaume
      5. El Rei En Jaume i es Teix
      6. De com el rei En Jaume va prendre es castell d'Alaró
      7. S'avenc d'En Corbera
      8. Una àguila i el Rei En Jaume
      9. Sa pica des cavall del Rei En Jaume
      10. Sa primera missa en es Pantaleu
      11. Sa pedra sagrada
      12. Ses Muntanyes des tresor
      13. Lo que va succeir com el Rei En Jaume estava a les portes de la mort
      14. Lo que comanà el Rei En Jaume com se morí, i lo que succeí com va esser mort
      15. El Rei En Jaume en es Teix
      16. Recordances del Rei En Jaume dalt es Teix
    • Sant Vicent Ferrer (14 subt.)
      1. Sant Vicenç Ferrer i un carboneret
      2. De com Sant Vicenç Ferrer predicà a Son Gual de Valldemossa
      3. Sant Vicenç Ferrer i un taverner que es torrent li prenia es sarró
      4. Sa caseta de Sant Vicenç Ferrer a Valldemossa
      5. Una pedra de Biniforani
      6. Sant Vicenç Ferrer i un picapedrer que guanyava set sous de jornal
      7. Sant Vicenç Ferrer i En Simonet
      8. Sant Vicenç Ferrer i es rebosillos
      9. De com Sant Vicenç Ferrer anà a predicar a Petra
      10. De com Sant Vicenç Ferrer anà a predicar a Sa Pobla
      11. De com Sant Vicenç Ferrer anà a predicar a Muro
      12. Una dona d'Algaire i Sant Vicenç Ferrer
      13. Sant Vicenç Ferrer i sa Creu de ses costes d'Algaire
      14. De com el Prior privà Sant Vicenç Ferrer de fer miracles
    • Bruixes, bruixots i fullets (23 subt.)
      1. Sa cova de Na Joana
      2. S'hortolà de So'n Nèt
      3. Es castell d'Alaró, es Puig de s'Aucadena i ses bruixes
      4. Sa cusseta negra i es moix negre
      5. Sa cova de So'n Curt d'Alaró
      6. Fullet
      7. Es fullet d'En Cuera
      8. En qué consistía el mal-bocí, i ses castes que n'hi havia
      9. S'etsisament del sen Toni Fum ies seu ase
      10. En Felet Cormena dòna mal-bocí a Na Bet de So'n Gatzella
      11. En Tofol Cormena etsisa ses mules de Na Margalidaina Dali-Brou
      12. En Joan Gol·let des Puig de Bon Any i una bruixa des Pla de St. Jordi
      13. El Lau Fe't-prendre i dues bruixes
      14. Sa passada que succeí a un que li havien robat blat i a un fii seu que li desfeien una casa
      15. Es Fullet d'En Parragó
      16. Un que amb so llunari feia sortir el dimoni
      17. Es moliner des molí nou i dues bruixes
      18. L'amo de So'n Cardaix fa sortir el dimoni a un estol d'al·lotellots
      19. Es fullet d'En Biel Corcó i En Damià Fosc
      20. Na Joana de Paguera i un soldat ciutadà
      21. De com feren sortir el dimoni dins sa tafona de Santa Cirga
      22. En Tià Cormena i Na Susaina Jaumeia
      23. Una bruixa destapa ses manganrufes d'un enamorat
  • Tom VI; 1913. Ciutat de Mallorca: Estampa d’En Sebàstia Pizà
    1. Es caballet de set colors
    2. Sa bossa buida i es cànyom
    3. El senyor Jordi des Pont
    4. Na Juana i la fada Mariana
    5. Tres al·lotes fines
    6. Tres germans pererosos
    7. S'al·lot des barretino
    8. Es mig poll
    9. Es negret
    10. S'hereu de la corona
    11. S'aigo ballant i es canariet parlant
    12. S'infant que feia vuit
    13. Na Dent d'or
    14. En Juanet cameta-curta i ses tres capsetes
    15. Tom VII; 1916. Sóller: Estampa de ‘La Sinceritat’
      1. Es set ceros
      2. Es segador i sa beata
      3. En Salom i es Batle
      4. N'Agraciat
      5. Es castell de iràs i no tornaràs
      6. N'Espardenyeta
      7. Es port de sa cibolla blanca
      8. En Pere Poca-por
      9. Es quatre germans
    16. Tom VIII; 1924. Ciutat de Mallorca: Ca n'Antoni Rotger
      1. Sa llampria maravellosa
      2. En Pere Catorze
      3. La Mare Beleneta
      4. Es Mél·loro Rosso
    17. Tom IX; 1926. Ciutat de Mallorca: Estampa de Mossén Alcover
      1. Es missatget petit
      2. Sa jaia Gri
      3. En Pere Beneit
      4. Gregori Papa
      5. Es soldat de Marina
      6. Es metge Guinyot
      7. Es pas d'es jeure davant i d'es jeure darrere
    18. Tom X; 1929. Ciutat de Mallorca: Estampa de Mossén Alcover
      1. Ses tres flors
      2. En Juan des fabiolet
      3. En Pere de sa vaca
      4. Es rei de tres reinats
      5. Dos patrons i una patrona
      6. Fruita fora temps: figues flors per a Nadal
      7. Sa coeta de Na Marieta
    19. Tom XI; 1930. Sóller: Salvador Calatayud
      1. En Juanet fii de viuda
      2. La Fada Morgana
      3. La Reina Banyuda
      4. La Reina Catalineta
      5. Es nas de dos pams
      6. Es tres mantells d'or
      7. Una gírgola que dugué coa
      8. Una al·lota de pèl arreveixinat
      9. En Tià d'es forn d'en Mata-ronyes
      10. Es tres patrons
      11. Una novia malfeneranda
    20. Tom XII; 1931. Sóller: Salvador Calatayud
      1. En Juanet Manent
      2. Es fii del Rei Murteral de França
      3. En Juanet i sa Donzella Desencantada
      4. En Toni Mig-dimoni i ets Estudiants de sa Cova de Sineu
      5. La bona Reina i la mala cunyada
      6. En Juan Carboner
      7. Es gigant de s'Ermita
      8. Enginy d'un que havia feta donació
      9. Sa Rondaia de So'n Roig
    21. Tom XIII; 1935. Ciutat de Mallorca: Estampa de Mossén Alcover
      1. En Mirando
      2. N’Espiraforcs
      3. Na Marieta i es gigant
      4. Es Granotet
      5. Una madona que enganà el dimoni
      6. Es dos germans serverins
      7. Dos guerrers
      8. Na Blancaflor
      9. En Mercè-Mercè
      10. En Juanet i ses tres peres
      11. La princesa Aineta
    22. Tom XIV; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll
      Tom XV; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll 275. En Bernadet i la Reina manllevada 276. Una pobileta i un Joanet 277. Un misser atabacat 278. Es llop i s'euveia 279. Un qui trobà sabata de son peu 280. En Trompetet 281. Dos qui duien conversa enrera 282. Es vinyòvol de Ca'n Roig i es cabrit i sa segaia 283. Com és que es ropit té baix d'es bec una clapeta vermeia 284. Com és que Mahoma està a l'aire 285. Sant Tomàs i En Llutreros 286. Es cans i ses llebres 287. S'arbre de música, sa font d'or i s'aucell que parla 288. Dos fiis de viuda 289. Sa fia i sa fiastra d'es moliner 290. Sa mitja terça de carn 291. Es set germans cabotans 292. En Gornals
       
      1. La Bella Ventura o Es Ca Negre sense nas
      2. S'aucellet de ses set llengos
      3. Es rossinyol i sa rossinyola
      4. Es corb i sa raboa
      5. Sa raboa i es gat
      6. El rei i un carboner
      7. Un solleric
      8. Sa penitència de sa beata
      9. Un solleric i un frare
      10. Un ronyós, un poiós i un mocós
      11. Es voltor i es buscaret
      12. Es lletsó d'es campanar d'Andratx
      13. S'homonet com un gri
      14. Una al·lota que en va sebre
      15. El Bon Jesús i sant Pere i l'amo d'es Tossals Verds
      16. Un pagès desxondit
      17. Estudiants de la sopa
      18. Sa rateta
      19. Tres hereus llests
      20. Una mala boca i una mala llengo
      21. El Príncep Corb
      22. Tres germans
      23. Sa mitja faveta
    23.  
    24. Tom XVI; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll 293. Guardau-vos de pedra rodona, de ca qui no lladra i d'homo roig 294. En Pere de sa coca 295. Es soldadet de sa motxilla 296. La Pomarrina 297. En Pere tort 298. Es reim del rei moro amb set pams de morro
    25. Tom XVII; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll 299. En Pere de sa xuia 300. En Joanet i es gigant 301. Sa cama-rotgera 302. Es fustet 303. Mestre de Nadal de sa placeta del Socós 304. Amics de barret i amics vers 305. Un pare i quatre fiis 306. Una que no volia pastar 307. S'estudiant de sa cova de Salamanca 308. Es gallet, s'anyellet, sa godineta i es drac 309. Es lladre fadrí i es lladre casat 310. Es gorrionet
    26. Tom XVIII; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll 311. Na Francineta 312. Na Filet d'or 313. Na Roseta 314. Un calatravinetxo 315. S'anellet 316. Es patró Pere 317. S'homo i es lleó (mateix titol que una rondalla del tom XXI, però amb argument diferent) 318. Tres germanes i un gegant
    27. Tom XIX; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll 319. En Joanet i sa barca que anava per terra i per mar 320. Na Tricafaldetes 321. En Joanet i es cavallet conseier 322. Sa rateta i s'avellaner 323. Sa flor de gerical i s'aucellet d'or 324. Es pas d'es jeure davant i d'es jeure darrere
    28. Tom XX; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll 325. N'Elienoreta 326. En Tinyoset 327. En Juanet i sa fia del Rei 328. Un que va fer es mort per no pagar deutes 329. Es tit i sa tita
    29. Tom XXI; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll 330. En Juanet Carnisser 331. Es set plets 332. Sa maneta de plata 333. S'homo i es lleó (mateix titol que una rondalla del Tom XVIII, però amb arguments diferents) 334. Es dos bessons 335. Sa raboa i s'eriçó 336. Sa rondaia d'En Vit 337. Un bas que li succeí a Sant Pere amb el Bon Jesús i ets altres apòstols 338. Es dotze mesos i dues jaies
    30. Tom XXII; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll 339. Na Catalina 340. Es corpet d'es pou d'En Gatell 341. Na Rosa 342. Ses sabates de pell de poi 343. Tres fiis de viuda 344. Es pas d'es xoric 345. Sa guixeta tota sola 346. Es moro i es cristià 347. Tres germans sortats 348. Es muterar del rei de França 349. Mestre Antoni Llampina
    31. Tom XXIII; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll 350. El rei sabi 351. Tres estudiants de la sopa 352. Es carboner i sa fia 353. Ses figues i es fii petit 354. Es puig de Santa Cirga 355. Es cavall del Rei 356. Ses dones bambes 357. Es ciurons que tornaren minyons 358. Sa moixa i s'àliga
    32. Tom XXIV; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll Encantaments, tresors, gegants, negrets i por (20 subt.) 359. Sa roca d'Es Castellet i s'encantament que hi ha 360. Es tresor d'es puig de Na Fàtima 361. Sa por de Manacor 362. Es poll d'es penyal de Can Vicenç 363. S'encantament d'es puig de Ses Talaies 364. S'encantament de Son Lluc 365. Com va esser que es va fer es puig de Randa 366. Es gigants des Puig de Sant Salvador de Felanitx 367. Sa bubota blanca 368. Es negret de Sa Coma 369. Sa cova d'es castell d'Alarò 370. Es puig de Reig 371. Sa flor de falguera i es dimonis bioets 372. Es tresor d'Aufàbia 373. Es tresor de sa cova d'Ets Ermassets de Son Noguera 374. Sa por de Son Fortesa 375. Un altre tresor an es puig de Na Fàtima 376. Es gall de foc de Son Bru 377. Sa cuca de Sa Mola 378. Sa por de Son Cotoner 379. Sa por d'Es Putget Seneca i Lutero (2 subt.) 380. De com En Lutero i Seneca estudiaven a sa cova de Salamanca 381. De com Seneca va confondre En Lutero El dimoni atabacat (2 subt.) 382. De com es porcs enganaren el dimoni 383. De com el dimoni comprà un ruc Llegendes i supersticions (33 subt.) 384. Es Puig de Randa 385. Es Puig de sa Font 386. Sa sopegada d'es gegant 387. Ses témpores de Sant Tomàs 388. Com és que en sa corema toquen vespres abans de migdia 389. Eclipse de lluna 390. S'ànima d'es Racó d'En Vives 391. Per què és que no convé taiar-se es pèl de s'esquena 392. No convé deixar perdre res 393. Senyes del Judici Final 394. S'aigo, es vent i sa vergonya 395. Què fan es sembrats per Sant Gregori 396. Es cavall de Mahoma 397. Com és que es campanar de Sineu està una mica decantat de l'església 398. La sirena de la mar 399. Es peix Nicolau 400. Presa d'es Castell de Santueri 401. Un pont que es moros volien fer 402. Es peu de Sant Cristòfol 403. Petjades d'es cavall de Sant Jordi 404. Lo que succeí an es moros, una vegada, a Valldemossa 405. Sobre es sembrar 406. Fora taia sa pasta amb cap eina que tai! 407. Lo que diuen es galls, en cantar 408. Una herba que deixaren es moros 409. Es dijuni de Sant Llorenç 410. Un enginy per ses dones que tenen sa coa curta 411. Una pedra potxosa 412. La ciutat de Troia 413. La ciutat de Paradela 414. Temps bo per aregar ses bísties 415. Na Pontons 416. Alerta en fer escudella de llet formatjada! 417. La Mare de Déu de Sant Llorenç d'es Cardassar 418. De com es sol i es vent se provaren 419. Sa mare de Sant Pere Sa Llepassa n'és bon lloc, emperò n'és moratiu (2 subt.) 420. Es pastor de Sa Llepassa 421. S'oguer de Sa Llepassa 422. Es salt d'En Fenoi 423. Ses cames d'es retgidors de Porreres 424. De com ets andritxols anaren a un missèr de Ciutat per un consei 425. En Planiol, es glosador 426. Es llop d'es puig de sa cova negra 427. Es pas d'es retgidors de Sant Joan 428. Un mul que es va beure es sol 429. Es dimonis de Mainou 430. Es corb de Ses Puntes

EN JUANET I ES SET MISSATGES

— La me contaren a Manacor ma mare, una cosina meua, la madona Antònia Vallespir de Son Boga, i el sen Pere Gotze, un homonet vei que en sap i me n´ha contades una bona partida. —
AIXÒ era un Rei que no més tenía una fia. Era molt desxondida; i, quant va esser casadora, son pare va fer unes dictes que es joves que tenguessen ganes de casar-se amb ella, se presentassen, i es qui li guanyaría a dir una mentida grossa, aquell s’hi casaría; i tots es qui no li guanyassen, dos criats los acompanyaríen amb una verga de bou llarga, i los pegaríen fins que los arribassen.
N’hi anaren una mala fi; pero tots acabaven per haver de córrer ses vergades, i es criats del Rei ja estaven cansats d’encalsar fadrins dant-los a tastar sa verga de bou.
Gabriel Bibiloni, mallorquí catalaniste
Sa fia del Rei donava set voltes a tots, i no hi havía que dir tornau.
Se’n arriba a tèmer un pollastrell d’una possessió de Manacor, que havía nom Juanet, un poc geperut i que caminava a la xisclera.
I ¿que fa ell?
Pren un pa i una sobrassada, se posa ses cames an es coll, i ja es partit cap a Ciutat per veure si amb una mentida grossa se feia gendre del Rei.
Camina caminaras, com va esser a ses basses de Vilafranca (Aquestes basses i es demés llocs que s’anomenen a continuació, se troben quant un va de Manacor a Ciutat p’es camin real), en troba un qui se travava.
—¡Alabat sia Deu!
—Per a sempre.
—¿I ara que fas, si no es massa preguntar?
—Me trau.
—¿I a on treu cap travar-te?
—Perque su aquí hi ha una llebre an es jas, i la vui agafar; i, si no’m travas, li guanyaría de massa a córrer.
—¿I aquesta es vera?
—Ara mateix e-hu veurás.
Acaba de travar-se; botant botant, s’acosta an es jas, i fa:
—¡Xo!
Sa llebre s’alsa, i de d’allá, com la bala; pero aquell travat pega un parei de llongos, i ja la tengué.
—El dimoni éts, s’exclama En Juanet. ¿I que’t diuen a tu?
—En Corrim.
—¿Que’t vols llogar amb mí?
—Si’ns avenim des preu.
—¿Que has de guanyar?
—Cinquanta lliures i un vestit.
—Fe ta esta sa barrina.
—Feta esta idò, i manau feines.
—Anem cap a Ciutat, digué En Juanet.
I seguiren cap envant.
A sa costa de So’n Comelles en troben un que estava tombat, amb una oreia a sa terra.
—¡Alabat sia Deu! li digueren.
—Per a sempre, va respondre.
—¿I que fas, si no es massa preguntar?
—Escolt; amb una oreia sent lo que diuen fins i tot es condamnats de l’infern i amb s’altra ets angels del cel, que canten Sant Sant! Sant!
—¿I que’t diuen a tu? li demana En Juanet.
—N’Escoltim.
—¿Que’t vols llogar amb mi?
—Si’ns avenim des preu.
—¿Que has de guanyar?
—Cinquanta lliures i un vestit.
—Feta esta sa barrina.
—Feta esta idò, i manau feines.
—Anem cap a Ciutat, digué En Juanet.
I seguiren cap envant.
Quant foren an es pla de Montuïri, en troben un que feia una gaveta voltant sa torre d’un molí de vent.
—Alabat sia Deu, digueren.
—Per a sempre, va respondre.
—¿I ara que feim, si no es massa preguntar?
—Aquest molí té es vents xerecs, i li fas aquesta gaveta per
desllorigar-lo i dur-lo-me’n demunt aquell puig.
I apunta an es Coll de sa grava.
Ell amb quatre xadades va haver acabada sa gaveta; tira s’eina, abraona sa torre des molí, li pega estreta, l’alsa en pes, i, tris-tras tris-tras, la se’n du demunt es puig que havia dit.
—¡El dimoni éts! s’esclama En Juanet. ¿I que’t diuen a tu?
—En Forsim, va respondre ell.
—¿Que’t vols llogar amb mí?
—Si’ns avenim des preu.
—¿I que has de guanyar?
—Cinquanta lliures i un vestit.
—Feta esta sa barrina.
—Feta esta idò, i manau feines.
—Anem cap a Ciutat, digué En Juanet.
I seguiren cap envant.
Qüant foren devora Algaira, en troben un amb un arc i una grapada de fletxes, i en tenia una a s’arc, apunta qui apunta.
—Alabat sia Deu, li digueren.
—Per a sempre.
—¿I que fas, si no es massa preguntar?
—Apunt a ún mosquit posat a un uiastrell demunt es puig de Randa.
—¿I el ferinís?
—Me pareix que no picara ningú pus.
Ell li despara, pugen an es puig, s’en van a s’uiastrell, i trobaren es mosquit en terra, xapat p’es mig i sa fletxa devora amb una mica de sang a sa punta.
—¡El dimoni éts! s’exclama En Juanet ¿I què’t diuen a tu?
—En Fletxim.
—¿Que’t voldries llogar amb mi?
—Si’ns avenim des preu.
—¿I que vols guanyar?
—Cinquanta lliures i un vestit.
—Feta esta sa barrina.
—Feta esta idò, i manau feines.
—Anem cap a Ciutat, digué En Juanet.
I seguiren cap envant.
Quant foren baix de Costes, devant s’Hostal des pla, en troben un abordat a una paret d’esquena d’á (Una paret que, en lloc d’esser plana damunt, acaba en dues cares que fan carena, lo mateix d’una esquena d’ase. Per aixó se diu paret d’esquena d’á o d’ase. En el primer cas, se perd la síl·laba derrera, lo mateix que an aquella altra espresió; perdre s’a(se) i ses magranes, equivalent a perdre sa xaveta), ben gruixada, que roegava ses pedres que feien gens de regruix.
—¡Alabat sia Deu! Li digueren.
—Per a sempre, va respondre.
—I ¿que fas, si no’s massa preguntar?
—M’esmol ses dents un poc.
—¿I quin es s’ofici teu?
—Llavorar parets.
—¡Ai de bo!
—Ara mateix e-hu veureu, digué aquell homo.
I se posa amb ses barres rac-a-rac rac-a-rac an aquella paret, i al punt li va haver fet un forat que hi podíen passar tres homos.
—¡El dimoni éts! va dir En Juanet. I ¿que’t diuen a tu?
—En Llavorim.
—¿Que’t voldríes llogar amb mí?
—Si’ns avenim des preu.
—¿Que vols guanyar?
—Cinquanta lliures i un vestit.
—Feta esta sa barrina.
—Feta esta idò, i manau feines.
—Anem cap a Ciutat, digué En Juanet.
I seguiren per evant.
Quant foren an es torrent de Bárbara, notaren que a l’en-dreta des camí venía ben ple, i a l’esquerra no duia gens d’aigo.
—¿Que seá això? s’exclamaren tots. Aquí hi ha cosa de lo alto.
Se posen a mirar arreu, a veure si afinarien es per què d’aquella cosa tan estranya; i afinaren devall es pont un homo agotzonat i boca badada que se bevia tota s’aigo que duia es torrent. Tots quedaren amb sos cabeis drets.
—¡Alabat sia Deu! digueren quant los va haver espassat s’esglai.
—Per a sempre, va respondre ell.
—¡El dimoni éts! s’esclama En Juanet. ¿I a on te poses tota aquesta aigo?
—Jo la m’envií, i no m’importa sebre a on se en va.
—¿I que’t diuen a tu?
—En Bevim.
—¿Que’t vols llogar amb mí?
—Si’ns avenim des preu.
—¿I que vols guanyar?
—Cinquanta ll iures i un vestit.
—Feta esta sa barrina.
—Feta esta idò, i manan feines.
Tot-d’una que En Bevim no pará pus amb sa boca, conversant amb En Juanet, s’aigo des torrent va pendre sa fua cap a mar, i al punt e-hi va esser.
Es missatge nou i ets altres seguiren derrera l’amo, camí camí. Devora la Soledat en trobaren un qui bufava cap an es Molinar, més encès que un pebre de cirereta, amb unes galtes més inflades que unes xeremíes, i amb uns pits tan estufats i un pantaix tan fort que era, lo meteix d’unes manxes d’un ferrer.
—¡Alabat sia Deu! li digueren.
—Per a sempre, va respondre.
—¿I que fas, tant de bufar, si’s pot sebre?
—Fas moldre aquesta partida de molins de vent. ¿Que no los veis? N’hi ha més de cinquanta, tots afilarats.
Tot-d’una que aquell homo s’atura de bufar, es molins, un després s’altre, s’aturaren de moldre.
Figurau-vos quins uis devien badar, quant e-hu veren, En Juanet i es seus missatges.
—Per que vegeu que som jo que los fas moldre, digué aquell, esperau un poc.
I se torna inflar, i bufa qui bufa; i veren que tots es molins des Molinar tornaren a moldre tan depressa, que era l o mateix que si haguessen perduda sa nadía.
—¡El dimoni éts! digué En Juanet. ¿I a tu que’t diuen?
—En Bufim.
—¿Que’t vols llogar amb mí?
—Si’ns avenim des preu.
—¿Que vols guanyar?
—Cinquanta lliures i un vestit.
—Feta esta sa barrina.
—Feta esta idò, i manau feines.
—Anem cap a Ciutat, digué En Juanet. M’engana que a noltros vuit ningú la mos fassa, que no la mos pac.
Arribaren a Ses Enramades.
—Al·lots, va dir En Juanet, un sac buit no’s serva. Aturem-mos a un hostal d’aquests, i pegarem una bocinada.
—Bé parla l’amo, digueren tots.
I posaren forqueta devant Ses Enramades.
Una hostalera los enllestí dinar amb quatre grapades, i pegaren tots lo que es diu una panxada de voltor.
Capell alt, bras sonant i oreia fumant, entraren per sa porta de Sant Antoni, i la gent los feia amples, i no s’aturaven de mirarlos-se.
—¿A on anau, valents joves? los demanaven.
—A veure si guanyarem a sa fia del Rei a dir una mentida grossa, responía En Juanet.
—No hi aneu, los deien, que vos faran córrer ses vergades. Així los ne pren a tots es que hi van.
—Sa por, de prop, no es res, si la volen veure, deia En Juanet, i no s’aturava mai de passar envant.
Arriba a la fi a ca’l Rei, i demana per parlar amb sa seua fia.
Ella surt, i se troba devant s’estampa d’En Juanet i En Corrim, En Forsim, En Fletxim, n’Escoltim, En Llavorim, En Bevim i En Bufim, que l’enrevoltaven.
—¿Tots vuit vos voleu provar amb mí? los demamá.
—No senyora, va dir En Juanet, no més som jo: aquests son es meus missatges.
Quant ella el se va haver mirat bé, i el va veure tan revescós i geperut, encara que’s creia que el safalcaría, com ets altres; li va fer mals averanys, i los deixa en banda.
En Juanet se presenta an el Rei, i li conta es desaire que li havía fet sa seua fia, i el Rei diu:
—Paraula de Rei no pot mentir. Ses dictes se son fetes, ses dictes s’han de cumplir, surta des llevant, surta des ponent.
Reuneix tota la cort i fa venir sa seua fia.
—Hala! va dir, ¡a veure qui guanya!
—Que comens ell! va dir la Princesa.
—Això sí que no hu faré, diu En juanet, rodetjat des set missatges ¡Un foraviler com jo, haver de parlar primer que Vostra Real Altesa! ¡Per cap vent del mon! No’m toca!
—Aqueix homo té raó, va dir tot-hom, i el Rei trobà lo mateix.
La Princesa no tengué més remei que comensar, i greu ferm que li sabía.
—A l’hort del meu pare, digué; e-hi ha una col tan grossa que dins el gost a punt de mig dia fa tanta d’ombra, que hi sesten setcents moltons i no se senten ni’s veuen.
—¿I no son sords ni cegos? va dir una veu.
—Senten es trapitx d’una formiga i veuen es vent volar, va respondre ella.
—¡Si que hu es grossa aquesta! va dir tot-hom. ¡Pobre geperut! ¡No’l se’n tornará an es gep! ¡Apareiau ses vergues!
—A poc a poc, va dir En juanet. No passeu s’arada davant es bous. Deixau-me dir primer, i llavò ja xerrareu.
—¡Amolla-li! digué el Rei, tot impacient.
I En Juanet se destirá d’aquesta.
—Si a l’hort de Vostra Real Altesa e-hi ha una col tan grossa, vos fas a sebre que a ca-nostra hi ha una caldera tan gran, que s’altre día la varem haver d’estanyar, i varen haver d’esser setcents calderers, i cada un picava amb so seu martell, i per fort que picassen, no se sentíen ni’s veien un amb altre.
El Rei, sa seua fia, tots es de la Cort romangueren com abil· lats, sensa sebre que dir davant aquella sortida d’En Juanet.
Sa fia del Rei, perque era un pebre allò que li feia coure ets uis de casta forta, arriba a obrir boca, demanant a mitja veu.
—¿I per que es aquesta calderassa?
—Per cuinar aquella colassa, respongué tot xetest En Juanet.
Tot-hom va quedar de pedra.
Des cap d’una estona, de totes ses boques sortí aquesta veu:
—No h i ha apel·lació, sa calderassa per forsa ha d’esser més gran que sa colassa.
I el Rei que digué:
—Paraula de Rei no pot mentir. Fieta meua, t’ha guanyat, t’haurás de casar amb ell.
La pobreta va rompre en plors; i cuidava a fer u i de pensar no més que havfa de caure amb aquella faristea, corbo i geperut.
Se va haver d’ajeure des sentiment, i no li treien altra paraula de sa boca si no que estava fet d’ella.
Son pare, apurat de tot, va resoldre posar tots ets emperons que pogués an es casament.
En Juanet i es set m issatges li donaren un aferratai; perque no hi havia qui los anas entorn: maltractaven tots es qui los feien un poc es perque, i es éarrers i ses plasses los eren estrets per passar.
El Rei dona orde que los prenguen. Però ningú s’hi atrevía, tanta de por los menaven.
A la fi, un vespre, quant tots dormíen, los agafen i los tanquen dins s’olla d’un castell.
Des cap d’una estona que hi eren, los envest un brant d’aigo com es cos d’un homo.
Al punt s’aigo los arriba per sa cinta; i com més anava, més aigo venía.
—Bevim, diu En Juanet, fes lo que sabs fer.
En Bevim bada sa boca, pega unes quantes xuclades, i se va beure tota s’aigo que hi havía, i amb sa mateixa seguida posa se boca baix des brant, i no’n deixava caure una gota en terra.
Així pàssaren tot un día, sensa que hi anás ningú a veure que feien, ni a dar-los res.
—¿I que mos hem de podrir aquí dins? digué a la fi En Juanet. Llavorim, fes lo que sabs fer.
En Llavorim s’aborda a sa paret amb ses barres; i clavada vé, clavada va; i venguen mitjans p’en terra i pols per llarc.
¿Que me’n direu? Amb una estoneta va haver fet un forat ben gros, i pogueren sortir peu pla.
I En Juanet davant davant, i es set missatges derrera derrera, cap a ca’l Rei falta gent.
—Senyor Rei, digué En Juanet, tot-d’una que el va veure. Pactes son pactes; he guanyat a sa seua fia, m’he de casar amb ella. Es meua i l a vui, cadascú que tenga lo que es seu.
—Homo, digué el Rei, tot apurat, no sies guixa. Ja s’arreglara tot. Demá en parlarem de prop.
El Rei, sa seua fia i es de la Cort se posaren pensa qui pensa, a veure com se desfarien d’aquells trumfos.
¡Vaja quina: una que se’n pensaren! La Princesa era moU corredora: es dies que hi havía corregudes, solía sortir an es cós, i guanyava an ets homos i tot. Casi totes ses joies se’n duia ella.
—En Juanet, varen dir, corbo i geperut, ha de tenir mal córrer ferm. Lo m i llor es dir-li que aquí hi ha sa costum de que dos, per casar-se, s’han de provar a córrer abans; i que, si s’homo no guanya a sa dona, no’s pot fer es casament.
Lo en dema matí el Rei crida En Juanet, i li diu:
— Mira, aquí hi ha una costum: que, en haver-se de casar dos, s’han de provar a córrer, i si ell no guanya, no’s pot fer es casament.
Vos provareu idò tu i sa meua fia.
— En voler, diu En Juanet.
— Idò no res, digué el Rei. Partireu de Ses Enramades, es cós sera es camí de Manacor fins a sa font de Xorrigo. Tu te’n duras una carabasseta, i l’has de tornar plena de s’aiga de sa font. Ella durá un brot de s’eura que hi ha devora. Si tu arribes primer, vos casau; si no, te’n haurás d’estrènyer es cap.
Se’n va tota la Cort a Ses Enramades. En Juanet e-hi compareix amb sos set missatges. Se posa un bal·le de cós, es bal·le senya una retxa en terra, i hi fa posar es peu de davant a sa fia del Rei i an en Juanet.
— ¿Estau? va dir.
Estam, digueren tot dos.
— A la una, a les dues, a les tres, i sus! va dir es bal·le.
I ells dos de d’alla, tant com ne podíen treure.
Al punt los varen haver perduts de vista.
Vos assegur que tant un com s’altra se’n anaven tan atacats com podíen; e-hu feien de tot, un per casar-se, s’altra, per no haver-se de casar.
I heu de creure i pensar que En Juanet comensa a prendre ventatge i més ventatge. Ell quant sa fia del Rei arribá a sa font de Xorrigo i abastá a s’eura, En Juanet ja tenia sa carabasseta plena i ja tornava cap a Ciutat.
La dona, quant se va veure perduda, se posa a cridar:
—¡Juanet, Juanet, Juanet!
—¡Que tant de juanetjar! digué ell, girant-se derrera.
—Escolta, digué ella. Tampoc no es cosa de que hagem de caure morts. Si tu me guanyes, mos casarem, i es mal sera mort. Al cap i a la fi, tu éts un homo de bé i desxondit, i me pareix que en més males mans podría caure.
An En Juanet li agrada tant aquell sò, que se aturá.
—Acoste’t, homo, li digué ella. Ara que ningú mos veu, reposem una mica. Dassa, t’esplugaré.
S’aubarooc e-hi consentí, per dar-li gust.
Li posa es cap damunt sa falda, i ella espluga qui espluga, i al punt el tengué més adormit que un tronc.
A poc a poc li posa’s cap en terra, li pren sa carabasseta, i la hi buida dins sa font.
Es set missatges estaven allà a Ses Enramades ben uis espolsats, perque no los fessen cap engallada.
N’Escoltim s’era posat amb una oreia en-terra, escolta qui escolta.
Cap petjada havía perduda a sa fia del Rei ni an En Juanet. Havía conegut quant arribaven a Xorrigo, quant En Juanet omplía sa carabasseta, i fins i tot es glec-glec que feu s’aigo, quant sa fia del Rei la hi buidá.
—Al·lots, digué an ets altres. Aquí hi ha cosa. No es possible que l’amo nostro buit sa carabasseta després d’haver-la omplida. Corrim, ves a veure que ès això.
En Corrim al acte pega llongo, i cap a Xorrigo s’ha dit.
Tanta de via va fer, que, quant e-hi va esser, sa fia del Rei no més havia tengut temps de partir i pegar set o vuit passes. Despertá En Juanet, ompliren sa carabasseta, i cap a Ciutat tot dos, camèetes me valguen.
Sa fia del Rei a tin tròs curt guanyava a molts, i s’havía figurat que a un tros llarc seria lo meteix. Lo que li succeí fonc que, si de molt li havía guanyat En Juanet a s’anada, de més li guanya a sa venguda.
Quant ell arribava a Ses Enramades, ella encara era devers La Soledat.
—Senyor Rei, digué l’homo, aquí no h i ha sperite tuó: mos hem de casar, i s’ès acabat.
El Rei no sabia per on prendre.
—Aqueix homo parla bé, deia tot-hom. Lo que es seu, donar-te-hi.
El Rei, per llevar-lo-se de devant, diu:
—Anem an es Tresor, i te’n durás tots es doblers que vulgues.
—Tots es que se’n podra dur aquest, digué, apuntant an En Forsim.
—Corrent, s’esdama el Rei, figurant-se que En Juanet amb aquells doblers se donaria per satisfet.
En Forsim agafa un llensol ben gruixat, en fa un sac, e-hi cus una partida de cordes per que fos més fort; i amb En Juanet i es demés missatges, cap a ca’l Rei.
El Rei los mena an es Tresor, i los mostra un caramull de dobles de vint que feia por.
—Me pareix que no les vos ne dureu totes, los digué; i crida un criat per que mesurás.
En Forsim para es sac; es criat sa posa a tirar-hi senaies de dobles de vint.
Ell es caramull ja havía minvat l a mitat, i es sac encara no era ple, i En Forsim que sempre deia:
—¡Venguen més senaies!
—Pero que no veus, deia el Rei, que no te’n ho podras dur? Ses cames te faran figa.
—Deixau estar s’ansia per mí, deia En Forsim.
—A la fi es sac arriba a esser ple. En Fonsim el ferma ben fort, l’abraona, i el se carrega.
En Juanet i ets altres missatges, que ja estaven convenguts, tot amb u, peguen grapada a sa fia del Rei, l’asseuen demunt es sac, i la hi subjecten, i ja li han estret derrera En Forsim.
El Rei i tots es de la Cort quedaren de pedra davant tal atreviment. Va durar una bona estona que no’s donaven compte de lo que los passava.
Quant el Rei torna en sí, se pegava amb so cap per ses parets; ses criades de sa seua fia s’arrebassaven es cabeis, i feien uns plors i uns crits que entraven dins es cervell; alsaren ca’l Rei, sortiren per plasses i carrers, i posaren tota la Ciutat en revolt.
El Rei crida totes ses tropes, fa armar tot-hom, i surt a veure si agafaría aquells desenfreïts que li havíen presa sa fia.
Los destriaren devora s’Hostal des pla.
Quant En Juanet va colombra tanta de gernació i tanta de tropa que ja los era demunt, va dir:
—Al·lots, estam perduts, si no feim de la guerra pota. Fletxim, treu sa teua habilidat; i tu, Forsim, fes lo meteix, posa es sac i sa fia del Rei en-terra; i voltros, Bevim i Llavorim, teniu-hi compte. Hala, Bufim, tu que feies moldre es molins des Molinar, a veure si atures aquest delobí de gent!
Allá devora hi havía un gran pinar.
En Forsim s’arromanga, s’aporda an es pins, i grapada vé i grapada va, amb cada grapada en tirava un en-terra.
Al punt n’hi va haver una estesa fora mida.
Arriben ses tropes, s’afiquen per dins aquells pins; es cavalls no podíen donar passa, ets soldats de peu quedaven com a sembrats. En Fletxim se posa a desparar-los fletxes, i no n’hi falla cap: amb cada una deixa un soldat estès. En Forsim agafa un pi per sa rama, i pega qui pega amb sa soca; i allá a on fería, no més quedava la pols. Sa tropa així com pogué, deixa es pinar; pero comensa a pegar-los pe’ sa cara un vent tan fort, que no los deixava avansar una passa; los prenía ses berretines, los aturava s’alè, los tomava d’esquena.
Era En Bufim que bufava a les totes.
El Rei no tengué més remei que tornar-se’n a Ciutat amb ses poques tropes que li quedaven.
En Forsim se torna carregar es sac de ses dobles de vint i sa fia del Rei; i amb En Juanet i es demés missatges, hala qui hala cap a Manacor.
Quant e-hi arribaren, foren ses bones.
Tots volien sa fia del Rei, perque cada un deia que, si no fos estat per ell, hauríen fets ets ous en-terra.
—Si jo no’m bec s’aigo que mos queia dins s’olla des castell, deia En Bevim, tots mos seríem aufegats.
—I si jo no atur ses tropes, deia En Bufim, en cara mos agafaven i en feien una coca.
—I si jo, no llavor i forat sa paret des castell, deia En Llavorim, ¿com en sortíem? Tot mos hi seríem morts de fam.
—I si jo, deia N’Escoltim, no me tem de quant sa fia del Rei buidava sa carabasseta, ¿com li hauría guanyat l’amo nostro?
—I si jo, deia En Corrim, no hi vaig correns a despertar-lo; ¿de que hauría servit es teu escoltar?
—I si jo, responía En Forsim, no hagués duit es sac d’unces i sa fia del Rei, i no hagués feta aquella solada de pins i de soldats, ¿que seria estat de tots noltros?
—I si jo, deia En Fletxim, no hagués tengut tan bon dret amb ses fletxes que he tirades, ¿com mos ne desfèiem de tanta de tropa?
A la fi En Juanet va pendre sa paraula.
—Al·lots, va dir: tots vos sou tractats bé; heu fet Jo que vos pertocava; pero teniu present que sou missatges meus, i que vos tenc llogats, no perque fasseu feina per vol tros, si no per mf. Mentres sieu missatges meus, sa feina que feis es meva; i, en haver-vos pagada sa soldada, estam cabals. Ara mateix la vos vui pagar. Vos havia de dar cinquanta lliures i un vestit: vos donaré cinquanta dobles de vint, i una dobla més p’es vestit.
—L’amo parla bé, i sa raó li vessa per demunt es cap, digueren tots.
En Juanet los paga així com havfa dit, i cadascú va prendre p’es seu vent.
Sa fia del Rei va veure que no s’escaparia d’haver-se de casar amb En Juanet; que ell era un homo de bé i ben desxondit; i que, si era corbo i geperut de còs, no hu era d’anima; i acaba per donar-li es sí.
I se casaren.
El Rei, com no ten fa altra cosa més que aquella fia, veent que ella hi havía allargat es coll i que estava ja tota elevada amb En Juanet, perque era s’homo més desxonqit, més comportívol i més considerat que se pogués trobar, i llavò que no tenía mal dia mai, i feia riure per ses butxaques tot-hom, deixá tota sa betzerria, li espassá tota sa malicia, feren ses paus; i visqueren molts d’anys plegats amb salut i alegría; i encara son vius, si no son morts.
Manacor, Janer de 1890.