Mostrando las entradas para la consulta mula ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta mula ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

martes, 17 de octubre de 2017

Desmemoriada mula vella, Desideri Lombarte, Pedro Bel Caldú

https://pedro2013dotcom.wordpress.com/2017/05/31/la-desmemoriada-mula-vella-de-desideri-lombarte/

Primé párrafo adaptat a la ortografía del chapurriau. A la entrada está en ortografía  standard catalana y paraules de Fórnols. Al final en castellá.

Desideri Lombarte va escriure un llibre de ficsió mol interesán, que va titulá: 


Memòries d’una desmemoriada mula vella

Cuan vach lligí l’exemplar que m’havie regalat la Rosalía, la seua viuda, me va cridá l’atensió que la mula no li haguere explicat a Desideri les sensasions que va tindre la primera volta que la van ferrá


Sense cap pretensió de sustituí la incomparable narrativa del escritó de Penarroja, y intentán feli un homenache, m’hai atrevit a contá eixa experiensia de la mula. Per a elaborá la contalla m’hai basat en la meua recordansa de com los ferrés faen eixa operasió cuan yo era minut.

Mes a la entrada original.



Desmemoriada mula vella, Desideri Lombarte, Pedro Bel Caldú

Mónica Naudín, ferrera de Fórnols :

Mónica Naudín, ferrera de Fórnols

Entrada http://chapurriau.blogspot.com/2017/10/desmemoriada-mula-vella-desideri-lombarte-ferre-ferra.html

miércoles, 27 de enero de 2021

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA PRIMERA.

DÉSSIMA JORNADA.

Escomense la déssima y radera jornada del decamerón, a la que daball del gobern de Pánfilo, se parle sobre los que liberalmen o en verdadera magnifissensia van fé algo, ya en assuntos de amor, ya en atres.

Encara estaben rochechán alguns nugolets del ponén, habén ya los del lleván, assemellats al or, arribat a sé esplendorosos per los rayos del sol que, arrimánse, mol los feríen, cuan Pánfilo, eixecánse, a les siñores y als seus compañs va fé cridá. Y vinguts tots, en ells habén deliberat aón podríen aná pera esparsís, a pas lento se va ficá dabán, acompañat per Filomena y Fiameta, y en tots los atres seguinlo; y parlán de moltes coses sobre la seua futura vida, y dién y contestán, un bon rato van aná passeján; y habén donat una volta bastán llarga, escomensán lo sol a calentá ya massa, sen van entorná cap a la villa. Y allí, al voltán de la clara fon, habén fet rentá les tasses, lo que va voldre va beure, y después entre les plassenteres sombres del chardí, hasta la hora de minjá se van aná divertín; y después de minjá y dormí, com solíen fé, cuan va voldre lo rey se van achuntá, y allí lo primé discurs lay va maná lo rey a Neifile, que alegremen va escomensá aixina:

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA PRIMERA.

Un caballé servix al rey de España; li pareix que está mal recompensat, per lo que lo rey, en una proba evidentíssima, li amostre que no es culpa seua, sino de la seua mala fortuna, recompensánlo después generosamen.

Grandíssima grassia, honorables siñores, es que lo nostre rey me haigue encarregat sé la primera en parlá. Tos contaré, pos, una noveleta al meu pareixe mol donosa, y tos sirá útil recordála.

Hau de sabé, que entre los demés valerosos caballés que desde fa mol tems hasta ara han ñagut a la nostra siudat, ne va ñabé un, potsé lo milló, micer Ruggeri de los Figiovanni; sén ric y de gran ánimo, y veén que, considerada la cualidat del viure y de les costums de la Toscana, ell, quedánse allí, poc o gens podíe demostrá lo seu valor, aixina que va pensá en anássen un tems en Alfonso, rey de España, perque la fama de este rey sobrepassabe a la de consevol atre siñó de aquells tems; y mol honradamen equipat de armes y de caballs y de compañía sen va aná cap a España y grassiosamen va sé ressibit per lo rey. Allí, pos, vivín micer Ruggeri y vivín espléndidamen y en fets de armes fen coses maravilloses, mol pronte se va fé coneixe com a valén caballé.
Y habén estat allí ya algún tems observán mol les maneres del rey, li va pareixe que este, ara a un, ara a un atre donabe castells y siudats y baroníes mol poc discretamen, com donánles al que no ere digne; y com an ell no li habíe donat res, va pensá que mol disminuíe alló la seua fama; per lo que va deliberá anássen de allí y li va demaná llissensia al rey. Lo rey lay va consedí y li va doná una de les millós mules que may hagueren cabalgat, y la mes hermosa, y va sé mol estimada per micer Ruggeri, ya que teníe que fé un gran camí. Después de aixó, li va maná lo rey a un discret criat seu que, de la manera que milló li pareguere, cabalgare la primera jornada en micer Ruggeri de guisa que no pareguere que u habíe manat lo rey, y tot lo que diguere dell u conservare a la memoria pera dílay después, y al matí siguién sen entornaríe cap aon estabe lo rey.
Lo criat, están al loro, al eixí micer Ruggeri de la siudat, mol hábilmen sen va aná acompañánlo, diénli que anáe cap a Italia. Cabalgán, pos, micer Ruggeri en la mula que li habíe donat lo rey, y en aquell de una cosa y de un atra parlán, arrimánse la hora de tersia, va di: - Crec que estaríe be que portarem an estes besties al corral, y entrán al establo, totes menos la mula van cagá; per lo que, seguín cap abán, están sempre lo servidó atento a les paraules del caballé, van arribá a un riu, y abeurán allí a les besties, la mula va cagá al riu. Veénu micer Ruggeri, va di: - ¡Bah!, desgrassiat te faigue Deu, animal, que eres com lo siñó que te ha regalat. Lo criat sen va fixá en estes paraules, y com en atres moltes sen habíe fixat caminán tot lo día en ell, cap atra que no fore en molta alabansa del rey li va sentí di. Al matí siguién, montán a caball y cabalgán cap a la Toscana, micer Ruggeri sen va torná atrás. Y habén ya sabut lo rey lo que habíe dit de la mula, fénlo cridá li va preguntá per qué lo habíe comparat en la seua mula, o milló a la mula en ell.
Micer Ruggeri, en bon gesto li va di: - Siñó meu, tos assemelléu an ella perque, aixina com vos donéu coses als que no convé y als que convé no los donéu res, aixina ella aon conveníe no va fé fem y aon no conveníe, sí.
Entonses va di lo rey: - Micer Ruggeri, lo no habétos fet donassións com ne hay fet a mols que en comparassió de vos no són res, no ha passat perque yo no tos haiga tingut per valerosíssim caballé y digne de tot gran don, sino per la vostra fortuna, que no me u ha permitit, en lo que ella ha pecat y no yo. Y que dic la verdat tos u mostraré manifestamen.

A lo que Ruggeri va contestá: - Siñó meu, yo no me enfado per no habé ressibit dons de vos, perque no los dessichaba pera sé mes ric, sino perque vos no hau testimoniat gens la estima del meu valor, sin embargo, ting la vostra per bona excusa y per honrada, tos crec sense cap proba.

Lo va portá entonses lo rey a una gran sala, aon, com habíe manat abáns, ñabíen dos grans cofres tancats, y en presensia de mols li va di: - Micer Ruggeri, a un de estos cofres está la meua corona, lo cetro real y lo orbe y mol bones correches meues, broches, anells y atres joyes pressioses que ting; l´atre está ple de terra. Agarréune un, y lo que triéu sirá vostre y podréu vore quí ha sigut desagraít, si yo o la vostra sort.

Micer Ruggeri, com va vore que aixina u volíe lo rey, ne va triá un, lo rey va maná que lo obrigueren, y se va trobá que estabe ple de terra; en lo que lo rey, enriénsen, va di: - be podéu vore, micer Ruggeri, que es verdat lo que tos dic de la vostra fortuna; pero en verdat lo vostre valor mereix que me enfrenta a les seues forses. Yo sé que no teníu la intensió de fétos español, y per naixó no vull donátos aquí ni castell ni vila ni siudat, pero lo cofre que la fortuna tos ha tret, vull que sigue vostre, pera que a la vostra terra pugáu emportátol y del vostre valor en lo testimoni dels meues dons pugáu gloriátos en los vostres consiudadáns.

Micer Ruggeri, prenénlo, y donades al rey tantes grassies com a tan gran don corresponden, ben contén, sen va entorná cap a la Toscana.

lunes, 11 de septiembre de 2017

Rossegadós

Arrossegá , rossegá

Rosegá se fa en lo pa, la crosta, si está du (roer).



Comente Luis Arrufat :

Pa enganchals se clavabe una ferradura de mula a la part `plana mes gorda per aon se habie serrat lo pi y allí se enganchae un gancho que portabe als estiradós de la mula. Me en recordo mol llun, pero a lo milló, sen crio u hay vist un camí y cosa de diau o dotse pins, o troncs. Y com se escamoteaben les rames en la estral pa llimpiá les rames del pi y disá lo tronc completamén llimpio.

DCVB :



ROSSEGADOR (o arrossegador), ROSSEGADORA m. i f. i adj. 
Que rossega; cast. arrastradorLa veu era apressant, arrossegadora, Víct. Cat., Mare Bal. 27. a) m. Noi que buida les gavetes de fang i terra que els minaires treuen dels pous i dels colls de mina (Tarr.). DCVB.

Los rossegadós eren hómens que fee aná bésties de cárrega per a arrossegá fusta.
A Beseit ña mol piná, als Ports, y abans no ñabíen máquines, tractós, se fee tot en animals.

Mula , macho, caball, yegüa, percherón.

Los animals eren mol cars, treballaen mol y se feen vells pronte, los agotaen.

Arrossegá fusta pel pla ya es fort, pero per a baixá barrons, llumeres, melis, dels Ports de Beseit, se teníen que passá tolls de aigua, barrangs, costes. 

Al hivern, los tolls podíen está gelats, o sol mich gelats y podíen caure adins, en perill de mort per a animals y hómens. La broma (niebla, dorondón, boira) tamé ere una dificultat mes , a vegades ere tan espessa que no vees a un pam.

Al estiu, la caló per an esta faena ere insoportable, mosques, mosquits, tabáns, suó, tan per als animals com per als rossegadós.

Estos animals teníen que minjá mol, y descansá cuan podíen, y beure.

Lo poc que sé de aixó lay hay sentit a Alberto Tejedor, rosset, al bar les eres de Beseit. Deu sé dels mes jovens que u han fet. 



Rossegadós

Los cortaban a estral y le clavaban la clavija en una punta para bajarlos por las laderas de uno en uno. En sitio más llano les hacían un orificio con un berbiquí , pasaban una cadena y arrastraban varios de una vez.



Rossegadós, mula, macho, arrossegá, fusta

Arrosegán PI, pins


Arrosegán PI, pins



miércoles, 19 de junio de 2019

El folklore valenciano en el Don Quijote, 1922

Proseguixc en més cosetes.
Francisco Martínez y Martínez; El folklore valenciano en el Don Quijote, 1922

https://archive.org/details/elfolklorevalenc00mart/page/3

Se puede descargar en pdf y otros formatos:

https://archive.org/download/elfolklorevalenc00mart/elfolklorevalenc00mart.pdf


Francisco Martínez y Martínez, El folklore valenciano en el Don Quijote, 1922



EL FOLKLORE VALENCIANO EN EL DON QUIJOTE
POR
FRANCISCO MARTÍNEZ Y MARTÍNEZ
DE LA COMISIÓN DE FOLKLORE DEL CENTRO DE CULTURA
VALENCIA
MCMXXII

EL FOLKLORE VALENCIANO EN EL DON QUIJOTE  POR  FRANCISCO MARTÍNEZ Y MARTÍNEZ  DE LA COMISIÓN DE FOLKLORE DEL CENTRO DE CULTURA  VALENCIA  MCMXXII

Tirada de 107 Ejemplares
ejemplar número 28.
DEDICADO AL
Sr. D. Eduardo de Oliver-Copons
Junio de 1922.





A don Rodolfo Schevill, Profesor en la Universidad de California (Bertkeley), erudito escritor cervántico, que con el polígrafo Bonilla, honra de España, tan acertadamente está anotando las obras del Príncipe de los ingenios castellanos el señor Miguel de Cervantes Saavedra, por si le puede servir para sus trabajos lo que he podido agenciar tocante al juramento del Cura del cuento, el que mostró deseos de conocer.

Muy honrado su amigo y devoto.
Francisco Martínez.

EL POR QUÉ DE ESTE FOLLETO.

/ Nota de Ramón Guimerá Lorente: ortografía actualizada en parte. /

Como los escritos que se publican en la prensa diaria, si bien suelen ser los más leídos, también son los que menos se guardan, ya que por la índole de la publicación son los impresos más falaces, desapareciendo a la ocasión de miles de necesidades las grandes hojas que a despique de su magnitud resultan más livianas que las propias secas de los árboles cuando son arrebatadas por el cierzo al llegar la época de desnudarse aquéllos, ocurriendo que al siguiente día de la publicación ya es viejo el papel, y a las pocas semanas una rareza bibliográfica, casi más difícil de alcanzar que un incunable, si bien no obtengan el precio de éste, teniendo que recurrir, a reverter el artículo impreso, a las cuartillas manuscritas si es uno de interés y se le escapó o no llegó a conocer en el momento de ser alumbrado, al que le interesa, cosa que ocurre con frecuencia. Este caso se está dando al presente, en que hay personas interesadas en conocer un muy curioso artículo para los cervantistas, que el joven y laureado poeta nuestro amigo el publicista Puig Espert, haciéndonos grande honor publicó en la prensa valenciana a nosotros dirigido, en el que como se verá da cuenta de un antiguo cuento de esta tierra, que sirvió para que Cervantes, con la galanura que le caracteriza, pusiese en el capítulo primero de la segunda parte del Don Quijote, en boca del Barbero, el juramento del Cura de la su mula la andariega, pasaje que hasta ahora ningún comentarista del singular libro de caballerías había acertado a descifrar.
Con este motivo daremos a conocer nuevas variantes del repetido romance que conocimos después de publicada la carta en que acusábamos recibo del dicho artículo, carta que, en su reproducción, tendremos que dividirla para colocar en el correspondiente sitio los nuevos datos adquiridos, con lo que damos algo de novedad al folleto.
No creemos haber apurado la materia por lo que dirigimos el ruego a todo lector de que si conoce alguna variante del curioso cuento o romance, o bien fuese éste entero, es decir, toda la narración en verso, como es muy posible haya existido, nos la comunique, con la seguridad de que su nombre se hará constar y no tendrá fin nuestro agradecimiento.

CERVANTES Y VALENCIA (1)

A mi distinguido amigo don
Francisco Martínez y Martínez.

«Lejos de nuestro ánimo pretender con estas líneas sentar plaza de erudito. Únicamente muévenos al escribirlas, nuestro acendrado amor a la patria valenciana, no desmentido nunca y probado en cien ocasiones. Y así, este artículo va enderezado a demostrar una vez más la ya numerosa serie de concomitancias que existen entre Valencia y Cervantes, tratando de un punto, oscuro según el eminente folklorista don Francisco Rodríguez Marín, al que le pedimos mil perdones por este tan grande atrevimiento nuestro. Además, nunca nos hubiésemos lanzado a mal pergeñar estas cuartillas, sin que las precediese la supraescrita dedicatoria a don Francisco Martínez y Martínez, nuestro cervantista amigo, bajo cuya advocación las ponemos, y al cual imploramos también benevolencia, si justamente provocamos sus iras al invadir un campo tan especialmente suyo.
»Con estas palabras, y con la confesión de que únicamente a la casualidad se debe el descubrimiento, quede nuestro orgullo aquietado, si tal vez nos acometiese algún pensamiento de vanidad.
»Y vamos al asunto.

(1) Las Provincias.- Jueves 24 de Marzo de 1921.

»Cien veces hemos pasado largas horas leyendo nuestro «Quijote», anotado por don Juan Antonio Pellicer, y siempre tuvimos emociones nuevas, únicamente comparables con las sentidas la primera vez que leímos el monumento de caballerías valenciano de Martorell y Galba; pero jamás experimentamos sentimiento tan hondo de orgullo patrio como hace unos días, al pasar nuestra mirada por el primer capítulo de la segunda parte del Divino Loco. Allí se hace referencia a un romance que el señor Rodríguez Marín desconoce, y que nosotros, con toda la modestia sea dicha, conocemos.
»El capítulo trata, como es sabido, «De lo que el Cura y el Barbero pasaron con Don Quixote cerca de su enfermedad». El primero, queriendo averiguar qué tal andaba el caballero de salud y juicio, le hace sabedor «que el Turco baxaba con una poderosa armada, y que no se sabía su designio, ni a dónde había de descargar tan gran nublado, y con este temor, con que casi cada año nos toca arma, estaba puesta en ella toda la Cristiandad, y Su Majestad había hecho proveer las costas de Nápoles y Sicilia, y la isla de Malta». A lo que don Quijote respondió: «Si se tomara mi consejo, aconsejarale yo (al rey) que usara de una prevención, de la qual su Magestad la hora de agora debe estar muy ageno de pensar en ella». Y al preguntarle de qué medio se valdría para conjurar el peligro del Turco, y así quedar mejor convencidos de su renacida locura, y luego de contestar don Quijote que no lo quería decir, para que no «amaneciese mañana en los oídos de los señores Consejeros» y otro se llevase de su trabajo el premio, dijo el barbero:
«Doy la palabra para aquí y para delante de Dios de no decir lo que vuesa merced dixere a Rey, ni a Roque, ni a hombre terrenal: juramento que aprendí del romance del Cura, que en el prefacio avisó al Rey del ladrón que le había robado las cien doblas y la su mula la andariega>>.

»En el «Quijote» comentado por don Diego Clemencín, Madrid 1835, dice en la página 7 de la referida segunda parte:

«DEL ROMANCE DEL CURA

>>Sería, como se ha dicho también del entremés de la Perendanga en las notas del prólogo, alguno de los innumerables que se han perdido sin que quede memoria ni rastro de ellos, y se cantaban vulgarmente en tiempo de Cervantes, Allí estaría la expresión proverbial ni Rey ni Roque, que probablemente tuvo su origen en el juego del ajedrez, donde el Rei es la pieza principal, y el Roque o la Roca o Torre una de las principales. Usase dicha expresión para excluir todo género de personas, aun las de mayor consideración, como son las piezas del Rei y del Roque en el ajedrez.»
»Y en el V tomo, página 30, de la edición con notas de don Francisco Rodríguez Marín. - «La Lectura», Madrid, 1912, escribe este erudito cervantista:
«14. La frase ni rey ni roque, que equivale a nadie, dicho con encarecimiento, está tomada del juego del ajedrez: de las dos piezas que tienen esos nombres, bien que al roque se le llama ahora torre. Así hacen mal los que, como Cortejón, escriben roque con mayúscula, cual si se tratara del nombre del santo que tiene el perro a los pies y es abogado contra la peste.»
«17. Ninguno de los anotadores del «Quijote» dio con este romance. Yo tampoco, y justo es decirlo y no pasar de largo disimuladamente, como si el tal romance fuera cosa que por harto sabida, pudiera dejarse en silencio.»
«Los señores Clemencín y Rodríguez Marín coinciden en sus apreciaciones en lo esencial, acerca de la primera parte de la contestación del barbero, esto es, la explicación de las palabras dixere a Rey ni a Roque (con mayúscula el uno y sin ella el otro); pero en lo tocante al romance del Cura, ninguno de los dos anotadores puede aventurar nada, siendo más sincero que Clemencín don Francisco, al confesar de plano que lo desconoce.
«Permítanos, pues, nuestro admirable folklorista, que del espíritu de él le hagamos conocedor.
>>La esencia del romance, a que sin duda se refería el Barbero, era, según nuestro parecer modestísimo, un cuento de nuestra querida tierra que, aunque por la tradición salvado del olvido, ha llegado a nuestros días, no con toda su prístina pureza, mas lo bastante completo para servirnos de argumento poderoso. Cervantes, dadas sus íntimas relaciones con Valencia, pudo conocerlo en toda su integridad, quizás todo en romance, y hacer de él mención en su obra.
»Se titula el cuento «El jurament del Retor», y es como lo transcribo seguidamente, sin quitar ni poner tilde y con todas las inexactitudes que pueda contener.
»Erase que era hace muchos años, un Cura de almas del pueblo de Riola (provincia de Valencia), que regresaba a su parroquia, cabalgando a mujeriegas en guapa mula, después de cobrar los arriendos de las fincas que su iglesia poseía.
«Mediaba la tarde, cuando en un recodo del camino le asaltaron cuatro ladrones, los cuales, quieras o no quieras, le hicieron apear de su cavalgadura, robándole el dinero cobrado y la «andariega», alejándose después, no sin antes hacerle jurar «por Dios y por su corona» que de lo sucedido no había de dar cuenta «ni a home ni a dona.»
»Anda que andarás y sumido en el mayor de los desconsuelos, llegó por fin el buen Cura a su parroquia.
»Era fiesta al día siguiente: la fiesta mayor del lugar.
»En los bancos del presbiterio de la iglesia, todo el Cabildo Municipal, presidido por el alcalde. La única nave del templo, llena de feligreses.
»Al salir el Cura de la sacristía para ir a celebrar el Santo Sacrificio, columbró debajo del púlpito a los cuatro que le desvalijaron, y al instante le sugirió una idea feliz.
»Dió comienzo la misa, y al Prefacio, en vez de las palabras de ritual, entonó lo siguiente, que transcribimos en idioma valenciano para que no pierda lo más mínimo del sabor popular:

«Venint de Tarrós (1)
i anant a Riola
me robaren quaranta onces
i una mula molt bona.
Me feren jurar
per Deu i ma corona
que no heu diria jamai
a ningún home ni dona.
A vos heu dic, Pare Etern,
que no sou home ni dona:
els quatre que me robaren
son els que están baix la trona.

»Y con la presente poesía, o lo que sea, pues de esta guisa tan destartalada ha llegado a nosotros, entonada con música del Prefacio, da fin al cuento que, según nosotros, conoció Cervantes e hizo de él una ligera referencia en su «Quijote», aludiendo a su primitiva forma romancesca.
«Desearíamos que esta nuestra opinión modestísima, pero levantada sobre un recio pedestal como es el de la tradición, llegase a convencer al eximio investigador de la «sabiduría popular», D. Francisco Rodríguez Marín, pues ello nos sería grato, no tanto por nuestra satisfacción personal, como por servir en algo con este aportamiento a los trabajos de nuestro buen amigo, el Sr. Martínez y Martínez, en orden a las relaciones de Cervantes con nuestra querida patria valenciana.

(1) Desconocemos la existencia de este pueblo o partida. Quizás antiguamente tuviese realidad.

F. PUIG-ESPERT.»


DE CUÁNDO CERVANTES DEBIÓ (1)
APRENDER EL CUENTO
O ROMANCE DEL JURAMENTO DEL CURA.
(1) Las Provincias. - Miércoles 25 de Mayo de 1921.

Sr. D. Francisco Puig-Espert.

«Mi amigo muy distinguido: Su artículo inserto en Las Provincias del 24 de Marzo, titulado «Cervantes y Valencia», a mí dirigido, he estimado sobremanera, por lo que me honra y por la aclaración y comentario a una frase del «Don Quijote» que los maestros en cervantismo solo atisbaron, pero sin que tuviesen la fortuna de dar en el clavo, cosa no extraña, ya que el cuento es valenciano, y, por tanto, desconocido para los castellanos; pero usted, que reúne distintos aspectos en el concierto literario, inspirado poeta valenciano, ameno prosista castellano, erudito, investigador, y, sobre todo, con una gran dosis de observación y mayor amor al trabajo, cosas estas últimas que nuestro enervador ambiente no deja que abunde entre el elemento joven, y aún hace mezquinear un tanto en el maduro, lo ha atisbado muy bien.
»El resultado del trabajo de la tarea del folklorista, poco comprendida por la generalidad entre nosotros, lo ha obtenido usted, ya que, al recoger un cuento popular de nuestra tierra, le ha dado explicación de las frases socarronas del rapabarbas del lugar de la Mancha, de cuyo nombre no se quiso acordar Cervantes, cuando aquél, con el muy simpático cura, sacerdote de ecuanimidad
admirable, le quieren tomar al zarandeado caballero de la Triste Figura el pulso moral de su averiada mollera, y se encuentran con que Alonso Quijano el Bueno continúa siendo Don Quijote de la Mancha; indudablemente conocía nuestro cuento el tal de Saavedra, y a él aludió por boca del Barbero, cuando éste daba palabra de no revelar el secreto de lo que oyere ni a Rey ni a Roque, ni a hombre terrenal; juramento que aprendí del romance del Cura, que en el Prefacio avisó al Rey del ladrón que le había robado las doblas y la mula la andariega (1); ahora bien, que con variantes, cosa no extraña, ya que en la actualidad yo le conozco con alguna también, aunque insignificante, como
ocurre en algún pueblo de la provincia de Castellón, según adelante veremos. He podido observar en mi rebusca folklórica que el pueblo tiene tendencia a hacer suyos los cuentos que llegan a él, por lo que sin duda los adapta a sus localidades y aun al carácter de sus gentes, y hasta las instituciones que le son más familiares y potestades más conocidas son transformadas; así vemos que lo que en siglos anteriores fué el Rey en la Ribera de Valencia, de seguro es el alcalde y regidores; en la Plana subsiste aquél; en cambio, en la Marina de Alicante nombran con el genérico de la Justicia; en estos países son tres los bandoleros, a los que atisba baix de la trona el ladino sacerdote al volverse a decir Dominus vobiscum durante la misa; esto apuntamos para que no choque la variante del Rey
por otras autoridades, cosa nada extraña al cabo de tres siglos; a mayor abundamiento, cuando desde que lo oyó contar Cervantes hasta que lo escribió, transcurrieron muchos años y más acaecimientos, en su mayoría desdichados, de esos que contristan el ánimo y apenan la vida, haciendo a ésta carga pesada, o, por lo menos, poco estimable.

(1) Segunda parte del «Ingenioso Caballero Don Quijote de la Mancha», por Miguel de Cervantes Saavedra, autor de su primera parte... En Bruselas, 1616, página 4.

»Este vuestro bien forjado artículo leí en Altea, siendo un recreo más de los allí gozados: al regreso a esta ciudad, admirada por Cervantes, al tratar de colocarlo en su correspondiente sitio en la enciclopedia cervanto-valenciana, me encontré con lo que yo no guardaba memoria, con lo que había olvidado, de tal modo, que me vino de nuevas (esta pícara memoria me hace unas jugarretas a lo mejor), con un artículo que mi buen amigo el malogrado D. J. Luis Martín Mengod publicó en Diario de Valencia el 26 de Julio de 1915, en el que dice: «Siempre que leo la gran obra de Cervantes, fijo mi atención en una frase que me recuerda un cuento valenciano que aprendí en mi niñez, y que no he olvidado nunca. La referencia es precisa y terminante. Cervantes conocía el
cuento, aunque no en nuestra lengua, sino en castellano, y no en prosa, sino en verso, porque bien claro dice que se trata de un romance.» Relata el cuento después, diciendo que «...A un cura le robaron, en el trayecto de Valencia a Catarroja, la mula en que caminaba y cien duros que llevaba en los bolsillos, amenazándole el ladrón con grandes males si decía a cualquier hombre o mujer el
delito que había cometido.» A poco, el sacerdote, celebrando misa ante el Rey, en Valencia, al llegar al Orate frates ve al ladrón, de pie, debajo del púlpito, y al prefacio, en vez de las pertinentes palabras, canta:

«Anant de Valencia a Catarrocha,
me furtaren sent duros
y una mula rocha:
me digueren que no ho diguera
a ningún home ni a ninguna dona.
y agarren al lladre,
que está baix la trona

«Termina el curioso artículo invitando a que si hubiese alguna persona que íntegro lo conociera, lo publicase, llamamiento que no se hizo en vano, ya que en el número del indicado periódico del día 29 del supradicho mes y año se publicó una carta, firmada por Un villarrealense, en la que se repite el cuento de referencia, con la variante de que el dinero son cien doblones (lo que es más valenciano que los duros), y los ladrones tres, siendo lo cantado en la solemnidad del prefacio algo diferente del anterior; dice así:

«Un día, anant de camí,
de Valencia a Catarrocha,
me furtaren sent doblóns
y una mula molt bona.
»Me feren churar per Deu,
posant la ma en la corona,
que no ho había de dir
a ningún home ni dona.
»A vos. Pare Etern, ho dich,
que no sou home ni dona,
pera qu' els feu agarrar,
que son els de baix de la trona.»

A esta carta seguía otra de D. Manuel Bellido Rubert, en la que escribe: «El romance es así:
>>Verum dignum et justum est...

»Al pasar per Catarrocha
me ixqueren sinch lladres,
me furtaren sent doblóns
y una mula molt bona que portaba.
»Me feren churar per Deu,
posant la ma en la corona,
que no eu tenía que dir
a ningún home ni dona.
»Vos ho dich a vos, Pare Etern,
que no sou home ni dona;
¡agarreu a eixos lladres,
qu' están baix de la trona!...»

<<Y a continuación dice: «Yo lo aprendí en dialecto castellonense, y cambiada la población de Catarrocha por la de Malet, de esta provincia....» menos mal, que confiesa la traición hecha al cuento de su país.
»En el mío, los dineros son cien florines (1), y solo recuerdan los últimos versos del prefacio, que dicen:

A vos, Pare Etern,
que no sou home ni dona,
vos dich, que 'ls lladres
que m' han robat,
son els tres qu' están
baix de la trona.»

»Y ya, puesto que he transcrito las cuatro versiones que se acaban de ver, copiaré la de usted, que, a fuer de verídico, he de decir que no es de las que menos me gustan, por el mucho sabor que tiene. Decía en su artículo así:

«Venint de Tarrós,
anant a Riola,
me rebaren quaranta onses
y una mula molt bona.
Me feren jurar
per Deu i ma corona
que no heu diría jamai
a ningún home ni dona.
A vos heu dic, Pare Etern,
que no sou home ni dona:
els quatre que me robaren
son els que están baix la trona.»

(1) El florinet es una monedita de oro cuyo valor era el de catorce reales valencianos, o sean veintiocho sueldos, actualmente cinco pesetas veinticinco céntimos.

»Como muy bien afirma usted, ningún comentarista de la magna obra de Cervantes conocía el repetido romance valenciano, ya que, mientras no nos prueben lo contrario, afirmaremos que jamás existió en castellano, y paladinamente, y con su natural gracejo, el Patriarca de los cervantistas, D. Francisco Rodríguez Marín, en su primera edición del «Don Quijote», confiesa el desconocimiento del cuento; pero vino la segunda, en el año 1916, con variaciones de la parte externa, crecimiento de notas y aumento de comentarios, y ya transcribió nuestro buen amigo y maestro escuetamente el mentado artículo de Martín Mengod, que le remitió, según dice, un fraile francisco, lo que ha poco hemos podido comprobar, en la repetida segunda edición, que es una de las muchas que, por desgracia, no enriquecen nuestra colección; suponemos que al publicar la tercera edición del «Don Quijote» nuestro D. Francisco, acompañado esta vez por el notable dibujante Ricardo Marín, que por cierto tiene algún dibujo asaz chocante por ciertos descuidos, o mejor impremeditaciones, supongo habrá reproducido el cuento insertado en Diario de Valencia. Es edición ésta de la que sólo han podido percanzar ejemplares potentados y magnates, por su precio fabuloso para un libro moderno, así que solo le conocemos de vista, por haber figurado en la exposición que en ésta nuestra ciudad se hizo por la feria del año 18, de los dibujos originales del dicho señor Marín.
»Pero todo esto, mi trabajador amigo Puig, en concepto mío, no hace desmerecer un ápice su trabajo, ya que usted, al dar la explicación al pasaje del primer capítulo de la incomensurable segunda parte del «Ingenioso Hidalgo de Cervantes», lo hacía por su propia y espontánea observación, desconociendo, bien me consta, lo publicado sobre la materia, así que su descubrimiento por tal puede pasar, a mayor abundamiento, habiéndolo presentado de tan galano modo.»
Al llegar a este punto de nuestra carta, no podemos continuar sin transcribir las nuevas variantes o versiones que conocemos del repetido cuento: es una la que nos proporcionó espontáneamente nuestro buen amigo el investigador y escritor D. José Rodrigo Pertegás, que la oyó en su niñez a un maestro de primeras letras en esta ciudad de Valencia llamado D. Timoteo Corella, natural de la Vall de Almonacid (Castellón de la Plana), que había vivido en pueblos de la provincia de Alicante; dice así:

«Anant de Elda a Novelda
me ixqueren unos lladrones
me furtaren els diners
y una burreta senyores.
»Me feren jurar per Deu
no hu digues a home ni a dona
a vos he hu dich Pare Etern
que no sou home ni dona.
»Li digau a Toni Ten
que agarre a eixos dos lladres
que hi ha ahi baix de la tròna.» / la tilde parece estar justo perpendicular, ni ò ni ó /

A mitad del mes de Diciembre del próximo pasado año, nos dirigimos al simpático amigo el Catedrático de la Universidad de Barcelona Dr. Carreras y Artau, fundador del Arxiu d' Etnografía i Folklore de Catalunya, en demanda de noticias referentes al cuento que nos viene ocupando y recibimos la siguienre nota:

«Una vegada diu qu'era un Retor que celebrava l'Ofici de Pascua, y la majordona no s'havía recordat de preguntarli abans com volía'l cabrit per dinar y com que passava l'hora de còurel, ella que se'n va a la Iglesia ab lo cabrit a les mans. Lo Senyor Rector ell que al Dominus vobiscum se la vèu, y pensantse desseguida'l perqué hi anava, aixís que va a ser a cantar lo Prefaci hi va dir ab lo mateix tò, que poca gent se'n va adonar, diu:

» - Dona nostra, dona nostra
vos que del cabrit feu mostra
mitx rustit y mitx bullit
cap y peus a la cassola...
per Christum Dominum nostrum - .

>>Y vet'aqui que allavores la majordana, sabent com havia de fer lo cabrit, se'n va tornar tota cofoya (1). (Recullit a Esparraguera).
»Hi ha una altra rondalla, que's podría dir variant d'aqvesta, en la que un Rector, á qui havian robat la mula fentli jurar que no ho diría á cap home ni á cap dona, un diumenge que mentres deya l'Ofici va veure'ls lladres sota la trona, 'ls descubreis, sense fallar á la promesa, cantant per Prefaci:

» - Anant jo de camí - vers Vall-Prahona
Los lladres me van robar - la mula roja,
y me feren jurar - sus ma corona
que no ho podía dir - á cap home ni á cap dona.
Y a Vos Pare Etern vos ho dich - putx no sou home ni dona:
agafeu-los, Joan Blanch - que s'estan sota la trona,
y, per que'ls coneguen millor - porten camisola groga. / com los llassos de los pancatalanistes /
Per Christum Dominum nostrum.
(Massanet de Cabrenys). »

Tenemos noticia de otra imitación en un convento de regulares franciscos, pero como al darnos la noticia se nos dijo que con anterioridad se le había contado la anécdota a nuestro amigo el Patriarca de los cervantistas D. Francisco Rodríguez Marín, el que pensaba aprovecharla, hacemos mutis para que él sea el que la dé a conocer a los aficionados al folklore y a las cosas cervánticas, ya que en ambos estudios es maestro consumado.

«(1) (Pau Bertran y Bros: Rondallistica, rondalla n.°23 «Lo Cabrit de Pàscua».
(Vol. dels Jochs Florals de 1888, págs. 252-255 de Barcelona.)
Fon publicada desprès en la tirada apart que's feu d'aqvest treball. (Barcelona, Estampa de la Renaixensa, 1888, un fascicle de 106 págs. in 4.°.)
La del «Cabrit de Pasqva» es troba també en <El Rondallari Catalá d'En Pau Bertran y Bros», publicat per R. Miqvel y Planas, 1909. Pág. 306. >

Ahora, lector, reanudaremos la interrumpida epístola que decía así:

«Y vamos con el epígrafe que rotula esta carta, con lo que intentaremos demostrar que el tal de Saavedra conocía el romance en nuestra lengua, pues aparte de no existir en castellano, le era la armoniosa parla valenciana familiar.
»De seguro que muchos se dirán: ¿Cómo Cervantes, de nación castellano, conocía el cuento valenciano y la lengua valenciana? Voy a mostrar mi pensamiento, pero advirtiendo antes que fundándome en hechos ciertos, atestiguados por documentos antiguos y fehacientes, he de abrir un ventanillo / lo finestró de José Miguel Gracia Zapater, catalanista de La Codoñera / a la imaginación y dejar que ésta vuele, aunque no soy poeta, y se retrotraiga a la décima-sexta centuria, y después de haber terminado la más alta ocasión que vieron los siglos pasados, los presentes, ni esperan ver los venideros, como llama a la de Lepanto el que cobró en ella las heridas que toda la vida fueron su orgullo, por las que tuvo que ser llevado al Hospital de Mesina, en donde se curaban todos los heridos de aquella facción prodigiosa, y entrándonos por aquél ver los amigos de quienes se podía acompañar el Manco de la batalla naval.

»Documentalmente probado, se sabe que el capitán Diego de Urbina formó su compañía en Valencia, a la cual pertenecieron los hermanos Rodrigo y Miguel de Cervantes, que, naturalmente, no sólo en el camino de Valencia a Vinaroz, donde embarcaron el domingo de la Trinidad del año 1571, en la galera «Capitana», del Comendador Mayor de Castilla, para Italia, sino durante la travesía, y después, en el vagar por tierra firme, fueron los de Saavedra compañeros de los valencianos, y no podían menos de ser también amigos, ya que el constante trato en una navegación, y la camaradería por pueblos, en hosterías, y tal vez en aventuras propias de la soldadesca de aquellos tiempos, no sólo aproxima a los individuos, si que estrecha las amistades; así, pues, no dudo en asegurar el que el valenciano Juan Bautista Villanueva, aparte de otros soldados de la compañía de Urbina, camarada de Miguel de Cervantes, fué además su amigo, lazo que indudablemente se estrechó en el Hospital de Mesina, en el que los dos ingresaron, después de la batalla de Lepanto, a curarse de las heridas que se granjearon en aquella función, defendiendo cada uno su puesto en la galera «Marquesa», de Juan Andrés Doria, que formaba parte de la escuadra del veneciano general Agustín Barbarico, nave ésta que fué muy combatida, hasta el extremo que los turcos mataron más de cuarenta hombres de su dotación, cayendo herido Miguel de Cervantes de un arcabuzazo en la mano izquierda, estando defendiendo el esquife, y el Villanueva, de una flecha, en la espalda, junto a la proa, punto que defendió durante toda la gran batería con un arcabuz; y qué cosa más natural, que, si durante el período álgido de la calentura no, en la larga convalecencia se buscasen los dos camaradas, ya que las mismas desgracias tanto aunan, y se entretuviesen en mutuas confidencias, en contarse las cosas de sus familias, las particulares de sus casas, las tradiciones de sus pueblos; en estos momentos oigo /. hay un punto aquí / yo, al Villanueva, hablando en valenciano, narrar cosas de esta tierra para entretener el tedio, y entre ellas, el cuento o romance del cura de la mula de pas molt acaminadora y los ladrones. Y no le extrañe al buen amigo el que en lengua valenciana le hablase el de esta tierra al de Alcalá, ya que ésta le era bien conocida, como adelante los años demostró, para lo que tenía sus motivos, el más poderoso la constante comunicación con sus camaradas de la compañía mentada,
perteneciente al tercio del valenciano D. Miguel de Moncada, compuesta casi en su totalidad por valencianos, en la que permanecieron los dos camaradas hasta que fué reformada, amén del privilegiado talento del futuro autor del «Don Quijote», que le hacía fácil todas las cosas, a más el gran espíritu observador de que gozó, que no dejaba que se le escapase detalle, avalorado con la buena costumbre de recoger y leer lodo papel escrito que se le ponía por delante.
»Por cierto que, como en otra ocasión manifestamos, los dos soldados se separaron en momento bien triste para el de Saavedra, y fué en el desgraciado en que la escuadra de galeotas de Amante Mami se apoderó de la galera «El Sol», en la que los dos hermanos, Rodrigo y Miguel, venían, y fueron hechos esclavos, y al revés, el Juan Bautista Villanueva, que con los otros había embarcado en Nápoles para España, aportó en ésta, por haber llegado a tiempo, el socorro a la galera, de la que, sin duda, el valenciano no había sido transbordado, como los dos Cervantes.

»Y como para dar gracias por su delicadeza en honrarme con la dedicatoria de su bonito artículo y oportuna aclaración a un pasaje del «Don Quijote», es ya demasiado larga esta epístola, corto el hilo, pues a mí, en estos achaques cervanto-valencianos me ocurre lo que a Sancho con los refranes, que se le enzarzan como las cerezas, que en tirando de una, allá van les atres en pomell, que es más bonito y propio que en sarta. Pero no finalizaré sin decirle que estoy encantado de que usted haya entrado en el campo cervántico (y con tan buen pie), en el que mucho queda por hacer aún, y que para mí es grande honor el poder formar escuela, siquiera sea por el displicente derecho de los años; así, pues, mi joven amigo, no le coarte el temor a provocar mis iras, pues ha producido sentimientos contrarios, acrecentando el añejo afecto que le profesaba su muy amigo
F. MARTÍNEZ Y MARTÍNEZ.

Mayo de 1921.

ACABÓSE DE IMPRIMIR ESTE FOLLETO A LOS XIII DÍAS DEL  MES DE MAYO DEL AÑO MCMXXII, VISPERA DE  LA FESTIVIDAD DE NUESTRA SEÑORA DE LOS  DESAMPARADOS, PATRONA DE LA INSIGNE  CIUDAD DE VALENCIA, EN EL ESTA-  BLECIMIENTO TIPOGRÁFICO DEL  HIJO DE FRANCISCO VIVES  MORA, CALLE DE  HERNÁN CORTÉS,  NÚMERO 8   L. + D.

ACABÓSE DE IMPRIMIR ESTE FOLLETO A LOS XIII DÍAS DEL
MES DE MAYO DEL AÑO MCMXXII, VISPERA DE
LA FESTIVIDAD DE NUESTRA SEÑORA DE LOS
DESAMPARADOS, PATRONA DE LA INSIGNE
CIUDAD DE VALENCIA, EN EL ESTA-
BLECIMIENTO TIPOGRÁFICO DEL
HIJO DE FRANCISCO VIVES
MORA, CALLE DE
HERNÁN CORTÉS,
NÚMERO 8

L. + D.


OBRAS DEL AUTOR. Más en http://bibliotecadigital.jcyl.es/i18n/catalogo_imagenes/impresion.cmd?path=1007174&posicion=69&destino=..%2Fcatalogo_imagenes%2Fgrupo.cmd%3Fposicion%3D69%26path%3D1007174%26presentacion%3Dpagina%26idBusqueda%3D1527

Homenage al Compte de Lumiares. Obra de tèrra saguntina (barro saguntino). Agotada.
Còses de la meua tèrra (La Marina). Primera tanda.
Discurs en l'acte lliterari-musical celebrat el día XIX de Febrer del any MCMXIV en la Acadèmia Valencianista.
Las joyas de Isabel la Católica no sirvieron para el descubrimiento de América. Segunda edición.
Martín Juan de Galba; coautor de Tirant lo Blanch.
Melchor Valenciano de Mendiolaza, jurado de Valencia, procurador de Miguel de Cervantes Saavedra, Bartolomé y Lupercio Leonardo de Argensola, y general de la Duquesa de Villa-Hermosa. Notas biográficas.
San Francisco, Cervantes y Valencia. Discurso leído en el acto literario-musical en honor de Miguel de Cervantes, por la V. O. T. Franciscana el 24 de Noviembre de 1916.
Algo de Bibliografía Valenciano-Vicentista.
Còses de la meua tèrra (La Marina). Segona tanda.
Don Guillén de Castro no pudo ser el falso Alonso Fernández de Avellaneda.

BIBLIOTECA CERVANTINA DE AUTORES VALENCIANOS.

El Curioso impertinente. Comedia en tres jornadas y en verso de D. Guillén de Castro.  https://es.wikipedia.org/wiki/El_curioso_impertinente
Falla del Tros-Alt: Don Quijote y Sancho Panza.
La última aventura de Don Quijote. Falla de la calle de Ruzafa. 
http://bibliotecadigital.jcyl.es/i18n/catalogo_imagenes/impresion.cmd?path=1007174&posicion=69&destino=..%2Fcatalogo_imagenes%2Fgrupo.cmd%3Fposicion%3D69%26path%3D1007174%26presentacion%3Dpagina%26idBusqueda%3D1527Juan Antonio Mayans y Siscar y Juan Antonio Pellicer y Saforcada; Cartas Cervantinas.
En Joseph Bodríay Roig. De Don Quixot a Cervantes, Goig.

miércoles, 11 de abril de 2018

Estómecs agraits

Les aventures del agüelo “Sebeta”:

 Estómecs agraits.

+Bon día, yayo. No sap cuán me alegro de veurel per aquí
-Bon día Luiset. Yo tamé estic conten de tornat a veure.
+Es que en los rades mesos mos ha tengut olvidats.
-No te u cregues, yo may olvido als meus seguidós. Lo que pase es que soc home y no soc capás de fe dos coses al mateis tems y estic trevallán en un atra cosa.
+Y no me u pot contá.
-No, per ara, perque igual, después de tans mesos ensenegat, arrive lo momen y no val pa res tot lo que hay intentat fe.
+Pero, home, de cuan en cuan, se podíe asomá per esta finestreta y per lo menos saludamos.
-No te pensos que no me ha apetit, més de un camí, pero sé que si escomenso a torná a fe charrades aquí, no acabaré lo atre.
+Pues Sebeta ha ñagut coses que vusté haguere pogut comentá.
-Tens raó, pero es que vatres me doneu més importansia de la que ting. Y de totes maneres ya hay fet charrades de tan en tan y comentarís a los escrits de les atres plumes competentes que corren per aquí.
-Me ha dolgut veure a dos amigues meues enfrontades aquí. Vull aprofitá esta charrada pa dils que segur que les dos dones tenien raó. Que ña asuntos que cada un los veu desde lo seu pun de vista en los seus fundamens y en los seus sentimens y a lo milló al escriureu aquí pos una coma, un acento o una palabra li sente mal al atra part y entonses ña que tindre la sang freda pa tranquilisas y fe la pau. Com ne som tans, cada un del nostre pare y de la nostra mare, ñan moltes opinions sobre cada cosa, entonses, si anem mol llun podem arrivá a discutí, pero may a reñi. Teniu en cuenta que ne som tan poquets cara al contrari, que no mos podem permití lo lujo de piarde a dingú y menos a vatres dos que formeu part de la chen que se ha atrevit a escriure aquí en CHAPURRIAU. Aisina que pensán en ell, fem un tachó y conta nova; a seguí, o a torná a escomensá com vullgau, pero les dos aquí, encara que, per un tems, sigue cada una al seu aire.
+Aprofitán que se li ha soltat la lletra atre camí me agradaríe preguntali qué opine de la situasió de eisa chen que está enfron de natres, que es contraria al Chapurriau.
-Mira. Chiquet: aisó se mereiserie un llibre, pero com tú sempre tens presa vach a veure si te puc doná lo meu pensamén en unes poques ralles. Com sempre escomensaré a contestat en una aventura; ya saps una aventura del agüelo “Sebeta”:
+Ya estic disfrután, conto, conto, cuan tems fa que no li podía llichi.
-“Cuan yo era menut un camí vam compra una mula mol fura, mol fura y mol guita; si te descuidáes igual te pegáe un mos que te soltáe una cos; no ñabíe forma de posali la albarda; en cuan notáe lo pes damún pegáe un percut y la albarda an tiarra.
Algú se va enfadá y va aconsella que ñauria que emplea la vara, pero lo meu agüelo que per se vell ere mol listo, va dí: nem a fe una proba que si mos is be mos traura de mals de cap. Veus eisa tocadura que te al chinoll de la pota dreta de daván, eisá que no se dise toca y si te arrimes te pegue un mos; bueno pos umplisle lo pesebre de palla y cuan estigue ben ple porta la galleta de la siba y fes com si ne tirares un bon grapat, pero sol tiran uns grans, engáñala.
Al veure lo pesebre ple y creen que ñabie bon grapat de sibá, la mula va escomensá a minchá, palla claro. Mentres tan mincháe y estáe entretenguda li van posá vinagre a la tocadura y ella encara que lo troset eise li fáe tremolons, ella seguíe minchán y no va di res.
Ya tens la proba, va di l’agüelo, sino te ha fet res al curala que li podíe fe mal, tampoc te dira res cuan li posos la albarda. Aisí u van fe li van posá la albarda y la tafarra per davall de la coga; de momén va eisecá les orelles y va pará de minchá, pareisie que anabe a escomensá la funsió atre camí, pero an eise momén lo agüelo (qué listo ere lo pincho del agüelo) en la ma va remaure la palla com si afechire mes sibá; la mula que va veure aisó va acachá lo cap y va seguí minchán. Li van pode ficá la sofra y apretala be, sense que se tornare a maure, allí seguie minchán, ¡palla y més palla!. Perque al pasebre sol ñabie aisó: palla en cuatre grans de sibá.
Desde aquell día, cada camí que ñabíe que albardá a la mula, palla al pesebre, uns grans de llaó com si ne posaren micha galleta y la garrama sempre va eisí be. Después pasán lo tems ya se va acostumbrá a la albarda y ya no va fe falta la palla. Ere un estómec agrait, pel minchá faríe o se disaríe fe cualquier cosa.”
+Cuantes coses sap lo “Sebeta” yo ya crec que sé per a on va.
-Ña chen nostra, que han eisit furos, no es que tinguen mala rasa, perque son de la nostra, pero se han equivocat, según u veem natres. Los seus amos, perque, vullguen o no, tenen amos, siguen de un corral o del atre; los han umplit lo minchadó de (palla) subvensions, de achudes, de carrecs, de doná charrades a les televisions o a les institusions, a cambi de cuatre perres (cuatre grans de sibá); y, a cambi, los han domat, han renunsiat al seu ser.
Ha anat pasán lo tems y se han acostumbrat y ara ya los pareis que están convensits, ya son amics del seus amos, ara ya casi charren sense quels donon res, sol la palla (Los agraimens, los tituls, los carrecs). Pero mentres tan han abandonat lo seu ser, la seua rasa. Ya se han acostumbrat al “corral” nau y al amo nau, cuan podíen se lliures y corre per los campos del chapurriau, sense cap de lligadura, sense cap de ramal.

FIN

miércoles, 1 de noviembre de 2023

Tome sixième, Grammaire comparée. Chapitre II. Substantifs.

Raynouard, choix, poésies, troubadours, kindle

Chapitre II.

Substantifs.

Je me propose d' indiquer les identités de plusieurs substantifs des diverses langues de l' Europe latine avec ceux de la langue romane.

A cet effet, je rapprocherai d' abord des substantifs féminins terminés en A bref ou muet, et ensuite je comparerai des substantifs qui ont d' autres désinences, et dont le plus grand nombre est masculin.

Substantifs en A bref ou muet.

Cette désinence, qui caractérisait un grand nombre de substantifs féminins de la langue latine, resta dans l' idiome roman; et même il conserva, sans changement et sans aucune altération, un grand nombre de mots, tels que Alba, Aurora, Carta, Porta, Secta, Testa, etc..

Assez souvent cette désinence en A fut appliquée à des substantifs qui, tirés ou conservés d' un autre idiome que le latin, reçurent la forme finale qui caractérisait presque tous les substantifs féminins de la langue romane; ainsi elle dit: cortesia, guisa, flecha, jarra, sala, etc.

Et quelquefois des substantifs dont la racine paraît appartenir au grec ou au latin, perdirent leur désinence primitive et reçurent spécialement des désinences adoptées par la langue romane; je citerai entre autres: altezza, cappa, cima, esperansa, rogna, pausa, verdura. (1: En rassemblant un grand nombre des mots identiques qui ont, dans les diverses langues de l' Europe latine, cette désinence en A, caractéristique d' un si grand nombre de substantifs féminins romans, je n' entrerai dans aucun détail sur les différentes formes désinentes auxquelles s' attache cet A, telles que, ezza, ida, ura, etc., etc., formes que la langue romane a souvent appliquées à des mots qui en avaient d' autres, soit dans le latin, soit dans les idiomes d' où elle les tirait.)

La langue des troubadours, et les autres idiomes de l' Europe latine, ont beaucoup de substantifs, tels que, camisia, lista, barreira, batalha, etc.., employés dans la langue latine du moyen âge, soit qu' ils y fussent déja

passés de la langue romane, soit que, latinisés par les nations dans la langue desquelles on les retrouve antérieurement, ils eussent été adoptés par la langue romane.

On ne sera pas surpris de voir Aube à côté d' Alba, si l' on se souvient que l' L des mots romans s' est changée en U (2) dans les mots français, ni Fée à côté de Fada, puisque j' ai prouvé que le D intérieur des mots romans a été souvent supprimé dans les mots français, et que É, E ont remplacé l' A pénultième et l' A final romans, etc. etc.
(2) Voici un exemple où l' L d' Albe est conservé.

E cume l' Albe s' escreva.”

Trad. du Ier livre des Rois, fol. 12.

Exemples de substantifs féminins, en A bref ou muet, qui se trouvent dans la langue romane et dans les autres langues de l' Europe latine.

Roman. Français. Espagnol. Portugais. Italien.

Alb Alba Aube Alba Alva Alba

Omb Tomba Tombe Tomba Tomba Tomba

Arb Barba Barbe Barba Barba Barba

Erb Herba Herbe Yerba (hierba) Herva Erba

Ac Taca Tache Taca (mancha) Tacha Taca

Ec Hipoteca Hypothèque Hipoteca Hypotheca Ipoteca

Ic Arimetica Arithmétique Aritmética Aritmetica Aritmetica

Fabrica Fabrique Fábrica Fábrica Fabrica

Anc Anca Hanche Anca Anca Anca

Banca Banque Banca Banca Banca

Onc Conca Conque Concha Concha Conca

Oc Boca Bouche Boca Boca Bocca

Arc Barca Barque Barca Barca Barca

Marca Marche Marca Marca Marca

Osc Mosca Mouche Mosca Mosca Mosca

Ad Estrada Estrade Estrada Estrada Strada

Fada Fée Hada Fada Fada

Pebrada Poivrade Pebrada Piverada Peverada

Gelada Gelée Helada Geada Gelata

Entrada Entrée Entrada Entrada Entrata

Ed Moneda Monnoie Moneda Moeda Moneta

Seda Soie Seda Seda Seta

Id Partida Partie Partida Partida Partita

And Demanda Demande Demanda Demanda Domanda

End Tenda Tente Tienda Tenda Tenda

Ond Fonda Fronde Honda Funda Fronda

Od Roda Roue Rueda Roda Ruota

Ard Austarda Outarde Betarda (*) Abetarda Aoutarda

(*: avutarda, ave + tarda; aus + tarda en romance)
Garda Garde Guardia Guarda Guardia

Ord Corda Corde Cuerda Corda Corda

Ud Muda Mue Muda Muda Muda

Of Cofa Coiffe Cofia Coifa Coffia

Ag Paga Paye Paga Paga Paga

Plaga Playe Llaga Chaga Piaga

Ig Fatiga Fatigue Fatiga Fadiga Fatica

Og Sinagoga Synagogue Sinagoga Synagoga Sinagoga

Ech Flecha Flèche Flecha Frecha Freccia

Alh Batalha Bataille Batalla Batalha Battaglia

Malha Maille Malla Malha Maglia

Toalha Touaille Toalla Toalha Tovaglia

Elh Aurelha Oreille Oreja Orelha Orècchia

Ilh Meravilha Merveille Maravilla Maravilha Maraviglia

Olh Folha Feuille Foja (hoja) Folha Foglia

Ulh Gulha Aiguille Aguja Agulha Guglia

Anh Castanha Châtaigne Castaña Castanha Castagna

Onh Ronha Rogne Roña Ronha Rogna

Aci Gracia Grace Gracia Graça Grazia

Adi Abadia Abbaye Abadía Abbadia Abbadia

Edi Comedia Comédie Comedia Comedia Commedia

Nhi Companhia Compagnie Compañía Companhia Compagnia

Ni Vilania Vilenie Villanía Villania Villania

Eri Caballeria Chevalerie Caballería Cavalleria Cavalleria

Ori Senhoria Seigneurie Señoría Senhoria Signoria

Asi Fantasia Fantaisie Fantasía Fantasia Fantasia

Esi Cortesia Courtoisie Cortesía Cortezia Cortesia

Isi Ipocrisia Hypocrisie Hipocresía Hypocrisia Ipocrisia

Osi Gelosia Jalousie Celosía Gelosia Gelosia

Esti Bestia Beste Bestia Besta Bestia

Onj Lisonja Losange (1) Lisonja Lisonja Lusinga

(1) Ancien mot français, signifiant à-la-fois, tromperie, flatterie.

Arj Tarja Targe Tarja Tarja Targa

Charja Charge Carga Carga Carica

Al Sala Salle Sala Sala Sala

El Tela Toile Tela Tela Tela

Il Fila File Fila Fila Fila

Ell Capella Chapelle Capilla Capella Capella

Ol Viola Viole Viola Viola Viola

Isl Isla Isle Isla Ilha Isola

Ul Mula Mule Mula Mula Mula

Am Flama Flamme Llama Flamma Fiamma

Im Cima Cime Cima Cima Cima

Rima Rime Rima Rima Rima

Lm Alma Alme (1) Alma Alma Alma

Om Goma Gomme Goma Goma Gomma

Arm Arma Arme Arma Arma Arma

Orm Forma Forme Forma Forma Forma

Um Pluma Plume Pluma Pluma Piuma

An Cabana Cabane Cabaña Cabana Capana

Campana Campane Campana Campainha Campàna

Setmana Semaine Sedmana (2) Semana Settimana

En Carantena Quarantaine Cuarentena Quarentena Quarantena

Estrena Etrenne Estrena Estrea Strena

In Farina Farine Harina Farinha Farina

Gaina Gaîne Vaina Bainha Guaina

On Persona Personne Persona Pessoa Persona

Ern Lanterna Lanterne Lanterna (*) Lanterna Lanterna
(* linterna)

(1) L' ancien français a dit anme, arme et alme, pour ame. (N. E. latín anima, animae, etc.)

E pur l' ALME de li priot.

Marie de France, t. 1, p. 470.

(2) Dans l' espagnol ancien, on trouve sedmana:

Dos dias en la sedmana.”

Fuero Juzgo, II 1, 18. (N. E. semana; todas vienen de 7, septem; griego hepta: hebdómada)

Roman. Français. Espagnol. Portugais. Italien.

Un Luna Lune Luna Lua Luna

O Proa Proue Proa Proa Prua

Ap Capa Cape Capa Capa Capa

Olp Colpa Coulpe Culpa Culpa Colpa

Omp Trompa Trompe Trompa Trompa Tromba

Op Copa Coupe Copa Copa Copa

Estopa Étoupe Estopa Estoupa Stoppa

Ar Cara Chère Cara Cara Cera

Abr Cabra Chèvre Cabra Cabra Capra

Ibr Libra Livre Libra Libra Libbra

Mbr Ombra Ombre Sombra Sombra Ombra

Obr Obra Oeuvre Obra Obra Opra

Dr Salamandra Salamandre Salamandra Salamandra Salamandra

Er Cera Cire Cera Cera Cera

Esphera Sphère Esfera Esfera Esfera

Ir Lira Lyre Lira Lyra Lira

Eir Barreira Barrière Barrera Barreira Barriera

Maneira Manière Manera Maneira Maniera

Or Aurora Aurore Aurora Aurora Aurora

Pr Lepra Lèpre Lepra Lepra Lepra

Arr Jarra Jarre Jarra Jarra Giara

Err Guerra Guerre Guerra Guerra Guerra

Ur Aventura Aventure Aventura Ventura Aventura

Verdura Verdure Verdura Verdura Verdura

Cosdura Coûture Costura Costura Cosidura

Armadura Armure Armadura Armadura Armadura

As Casa Case Casa Casa Casa

Mis Camisa Chemise Camisa Camisa Camisa

Uis Guisa Guise Guisa Guisa Guisa

Ans Lansa Lance Lanza Lança Lancia

Balansa Balance Balanza Balança Bilancia

Esperansa Espérance Esperanza Esperança Speranza

Ensa Benevolensa Bienveillance Benevolencia (1) Benevolencia Benevolenza

Os Prosa Prose Prosa Prosa Prosa

Ors Forsa Force Fuerza Força Forza

Ass Massa Masse Masa Massa Massa

Ess Duquessa Duchesse Duquesa Duqueza Duchessa

Pessa Pièce Pieza Peça Pezza

Us Musa Muse Musa Musa Musa

Aus Pausa Pause Pausa Pausa Pausa

At Sabata Savate Zapata (zapato) Sapata Ciabatta

Ect Secta Secte Secta Seita Secta

Et Planeta Planète Planeta Planeta Pianeta

It Caramita Calamite Calamita Calamita Calamita

Olt Volta Volte Vuelta Volta Volta

Ant Planta Plante Planta Planta Planta

Ot Nota Note Nota Nota Nota

Rota Déroute Rota (derrota) Rota Rota

Art Carta Charte Carta Carta Carta

Ort Porta Porte Porta Porta Porta

Ast Asta Haste Asta Hasta Asta

Est Testa Teste (: tête) Testa Testa Testa

Ista Lista Liste Lista Lista Lista

Vista Viste Vista Vista Vista

Ost Resposta Riposte Respuesta Resposta Risposta

Ut Disputa Dispute Disputa Disputa Disputa

Egu Tregua (*) Treve Tregua Tregoa Tregua

(* N. E Se encuentra también treuga y entreugar.)

Aigu Aigua (*) Aigue (2) Agua Agua Agua (aqua)

(*: N. E. También aiga: “Si com li peis an en l' aiga lor vida,”)

(1) Je rappellerai ici, ce que j' ai dit ailleurs, que l' ancien espagnol employait pour les mêmes substantifs la terminaison ansa ou ancia, ensa ou encia, etc.

(2) De s' aigue doint abeuver cele
Qui enfanta virge pucele.

Fabl. et Cont. anc. t. 1, p. 344.

Lac d' aigue douce.” Villehardouin, p. 132.
(N. E. francés actual eau)

Roman. Français. Espagnol. Portugais. Italien.

Engu Lengua Langue Lengua Lingua Lingua

Av Fava Fève Haba Fava Fava

Octava Octave Octava Outava Ottava

Ov Prova Preuve Prueba Prova Prova

Ez Alteza Altesse Alteza Alteza Altezza

Fineza Finesse Fineza Fineza Finezza

Largueza Largesse Largueza Largueza Larghezza

Proeza Prouesse Proeza Proeza Prodezza

Richeza Richesse Riqueza Riqueza Ricchezza

Anz Tarzanza Tardance Tardanza Tardança Tardanza

Enz Descaienza Décadence Decadencia Decadencia Decadenza

Une analogie aussi constante entre les principaux substantifs des diverses langues de l' Europe latine, une série aussi nombreuse d' identités remarquables dans la racine et la terminaison des mots conservés ou modifiés de la langue latine, et surtout d' un grand nombre de mots tirés de plusieurs autres idiomes, et dont la modification et la désinence sont identiques, voilà sans doute un phénomène grammatical très remarquable. Il suffirait à prouver non seulement une communauté d' origine, mais encore l' existence d' un type commun intermédiaire, qui a modifié soit la langue latine, soit d' autres idiomes par des opérations dont on reconnaît encore l' empreinte caractéristique et la parfaite unité.

On obtiendra de semblables résultats, en comparant les autres substantifs.

Divers autres substantifs féminins romans, et le plus grand nombre des substantifs masculins, sont terminés en consonnes.

Quelques-uns ont conservé la désinence du nominatif ou de l' accusatif de la langue latine, tels que, animal, mar, etc., etc.

Plusieurs autres ont été formés par la suppression de la désinence qui caractérisait l' accusatif latin, tels que, partem, dentem, florem, pontem, etc.., etc..

D' autres, enfin, ont été formés par analogie, ou empruntés à d' autres idiomes avec des modifications plus ou moins remarquables.

Substantifs en AGE.

Il est vraisemblable que la langue romane forma cette désinence, en modifiant les substantifs latins en AGIUM, en AGO. Elle fut souvent attachée à des substantifs qui n' étaient pas dérivés du latin, ou qui avaient en latin une terminaison différente, tels que les suivants:

Roman: Corage, lenguage, linhage, message, omenage, viage, etc.
(1: La langue romane disait également AGE et ATGE dans les mêmes substantifs, qui étaient très nombreux avec cette terminaison.)

Français: Courage, langage, lignage, message, hommage, voyage, etc. (2: La classe des substantifs en AGE est une des plus nombreuses de la langue française.)

Espagnol: Corage (coraje), lengage (lenguaje), linage (linaje), mensage (mensaje), omenage (homenaje), viage (viaje).

Portugais: Coragem, lenguagem, linhagem, mensagem, homenagem, viagem.

C' est par une euphonie particulière que la langue portugaise ajoute un M final aux mots romans en AGE; mais dans les écrivains portugais anciens, et dans les classiques, on trouve de nombreux exemples de la terminaison commune en AGE ou AJE:

Que fora paje do conde d' Abrantes.” J. de Barros, Dec. II, I, 3.

Eu nam sei en este reyno jugada, portage, dizima, etc."

J. de Barros, Dec. I, III, 12.

Filho d' un pobre salvaje.” Palmeirim de Inglaterra, t. I, p. 112.

Quem he aquelle que faz tanta vantage.”

J. de Barros, Dec. II, III, 6.

Qu' em sua viage arrecadavan.” Palmeirim de Inglaterra, t. 1, p. 94.

Italien:

Il est évident que l' euphonie italienne a changé en AGGIO, la désinence romane AGE:

Corraggio, lenguaggio, lignaggio, messaggio, omaggio, viaggio, etc., etc.

Cependant IMAGE se dit en poésie:

Dalla mente profonda, che lui volve,

Prende l' IMAGE e fassene suggello.

Dante, Paradiso, II, v. 131.

Des patois de la haute Italie ont conservé la désinence romane AGE.

Substantifs en AL.

Roman. Français. Espagnol. Portugais. Italien.

Animal Animal Animal Animal Animal

Cardinal Cardinal Cardinal Cardeal Cardinal

Cristal Cristal Cristal Cristal Cristal

Mal Mal Mal Mal Mal

Metal Métal Metal Metal Metal

Quintal Quintal Quintal Quintal Quintal

Sal Sel Sal Sal Sal

Senescal Sénéchal Senescal Senecal Senescal

Senhal Signal Señal Sinal Signal

Val Val Val Val Val

Les substantifs italiens en AL peuvent, ainsi que je l' ai expliqué, prendre ou quitter la lettre euphonique E ou O; mais les patois de la haute Italie ne la prennent pas.

Substantifs en AN.

Roman: Afan, man, pan, etc.

Français: Ahan, main, pain, etc.

Espagnol: Afan (afán), man (mano), pan.

Aujourd'hui la langue espagnole ajoute plus souvent l' O final euphonique aux substantifs en AN; elle en avait autrefois davantage avec la terminaison purement romane.

Quiero fer una prosa en ROMAN paladino.

Vid. de S. Dom. Cob. 2.

On trouve Escriban dans le Fuero Juzgo.

Elle conserve encore (N. E. añado tildes) capellán, capitán, refrán, sacristán, etc.

Portugais:

Autrefois en changeant l' N final en M, on disait:

Affam, mam, pam, etc. etc.

E ajao por seu afam en cada un anno.”

Testam. del Rey Joam I. (1)

Ao quai escriveo huma carta de sua propria mam.”

J. de Barros, Dec. I, II, 2.

Pam meado, pam terceado, pam quartiado.”

Elucidario, v°, Pam.

Obedecer a seu capitam.

J. de Barros, II, VIII, 4.

Era ido o capitam d' ella.

J. de Barros, Dec. III, I, 5.

Nosso Escripvam.

Liv. Vermelho, do Sr Rey D. Affonso.

O dito provedor e escrivam.

Test. del rey D. Joam, I. Dec. 1426.


Il y a même des exemples anciens de la terminaison purement romane:

Quanta coita e quant affan...

Membre vos quant affan levei.

Canc. MS. Do coll. dos nobres, fol. 75 et 86.

(1) Cron. del rey Joam, 3a part, p. 303.

Italien:

Quoiqu' il ajoute ordinairement l' E ou l' O à la terminaison en AN, on la trouve encore souvent dans les auteurs.

Affan, man, pan, pian, etc.

Les patois de l' Italie septentrionale rejettent la voyelle finale, et disent AN.

Substantifs en AR.

Roman. Français. Espagnol. Portugais. Italien.

Mar Mer Mar Mar Mar

Altar Alter (1) Altar Altar Altar

Colar Colier Collar Colar Colar

Escolar Escolier Escolar Escolar Escolar

Par Paire Par Par Par

(1)
La langue italienne permettant de se passer de la voyelle finale dans les mots terminés en AR roman, on rencontre souvent en prose et en vers cette dernière désinence.

L' ancien français avait d' abord traduit l' altar roman par Alter:

Et io enterrai al Alter.” Trad. des Ps., MS. de la Bibl. du Roi, n° I.

Et introibo ad altare.” Ps. 42: Judica me.

Lores emposerunt sur tuen Alter tors.”

Trad. des Ps. MS. de la Bibl. du Roi, n° I.

Tunc imponent super altare tuum vitulos.”

Ps. 50, Miserere mei.

Les patois de la haute Italie rejettent constamment cette voyelle finale.

Substantifs en ART.

Roman: Art, part, quart, rampart, etc.

Français: Art, part, quart, rempart, etc.

L' espagnol et le portugais ont depuis long-temps adopté la voyelle finale euphonique dans les mots en ART; mais il existe la preuve qu' autrefois la langue espagnole disait ART, PART.

Sin ART é sin enganno.” Fuero de Molina. (1: Llorente not. de las prov. vascongadas t. IV, p. 125.)

Prendan de cada part quatre parientes.” Fuero de Molina.
(2: Ib. p. 131.)

A vos tant dinno que con él avedes PART,

Mandad nos los ferir de qual part vos semeiar.

Poema del Cid, v. 2373, 4.

Que la avrien aina al otra PART passada.

Milag. de N. Sra, cobl. 590.

De suenno de PART mala non seamos tentados.

Trad. del Conditor alme. (3: Coll. de poes. cast., t. II, p. 464.)


L' Italien, qui, après le T pénultième, ne quitte jamais la lettre euphonique, a cependant conservé dans plusieurs de ses patois la désinence primitive.

Substantifs féminins en AT.

Roman:

Antiquitat, auctoritat, beltat, bontat, ciutat, clardat, crudeltat, dignitat, falsedat, impietat, libertat, majestat, trinitat, vanitat, veritat, voluntat, etc. etc.

Français:

J' ai établi précédemment que l' ancien français modifiait très souvent en ET la désinence romane AT; il est certain que, dans les temps anciens, il disait: Antiquitet, autoritet, etc.

Voici de nouvelles preuves de fait que je crois nécessaire d' ajouter à celles que j' ai déja fournies.

E cuveiterat li reis la tue bealtet.” Trad. du ps. 44, ms, n° I.

Kar li nostre sire dunrat benignitet.” Trad. du ps. 84, psaut. de Corbie.

En la buntet de tes esliz.” Trad. du ps. 105, psaut. de Corbie.

En chaitivetet.” Trad. du ps. 34, MS. n° I.

Jete sur le Seigneur ta charitet.” Trad. du ps. 54, MS. n° I.

En la citet del Seignur.” Trad. du ps. 100, psaut. de Corbie.

Et prist la tur de Syon, ço est la cited David... Curud en la cited...
Celui qui primes en la cited enterreit.”

Trad. du IIe liv. des Rois, fol. 46.

Tu, devencue de mort la crueltet, aovris as creanz les regnes des ciels.”

Trad. du Te deum, MS. de la bib. Cotton.

En lit de enfermetet.” Trad. du ps. 40, MS. n° I.

Freit e estet.” Trad. du Benedicite omnia, psaut. de Corbie.

De la forceinetet de terre.” Trad. du ps. 134, psaut. de Corbie.

La verge de la tue hereditet. Trad. du ps. 73, psaut. de Corbie.

La humilitet de sa ancelle. Trad. du Magnificat, MS. de la bib. Cotton.

Par humilited.” Trad. du IIe liv. des Rois, fol. 48.

De lur impietet.” Trad. du ps.. 72, psaut. de Corbie.

Les fiz de iniquited.” Trad. du IIe livre des Rois, fol. 48.

Jo vi l' iniquitet.” Trad. du ps. 54, MS. n° I.

E tes fiz ne tiennent pas tes veies ne ta lealted.”

Trad. du Ier liv. des Rois, fol. 9.

Pere de grant majestet.” Trad. du Te deum, bibl. Cotton.

Et parlerent malvaistiet.” Trad. du ps. 72, psaut. de Corbie.

Jo dis en la meinetet des miens jurz.”

Trad. de l' Ego dixi in medio, psaut. de Corbie.

Fruit de nativitet.” Trad. du ps. 106, psaut. de Corbie.

De lur necessitet delivrat els.” Trad. du ps. 106, psaut. de Corbie.

En parmanabletet e ultre.”

Trad. du ps. Cantemus domino, psaut. de Corbie.

En la poestet de la nuit.” Trad. du ps. 135, psaut. de Corbie.

Enveiat sacietet es anmes d' els.” Trad. du ps. 105, psaut. de Corbie.

Nen est santet en ma charn.” Trad. du ps. 37, MS. n° I.

A la memorie de sa seinteed.” Trad. du ps. 29, MS. n° I.

Sulunc la meie semplicitet.” Trad. du ps. 7, MS. n° I.

En miliu de la sollempnitet.” Trad. du ps. 73 psaut. de Corbie.

A la suvereinetet de Lui.” Trad. du ps. 18, MS. n° I.

La boche desquels parlat vanitet.” Trad. du ps. 143, psaut. de Corbie.

Anuncerai la tue veritet en la meie buche.”

Trad. du ps. 88, psaut. de Corbie.

Deus mustrad sa volented à Mathan. Trad. du IIe Liv. des Rois, fol. 48.

En la tue volentet. Trad du ps. 29, MS. n° I.

J' ai cru indispensable d' insister sur la preuve de l' existence antique des substantifs français en ET, (1) parce que cette forme grammaticale ne se retrouve plus dans des monuments assez anciens; et que, reproduite dans les participes passés des verbes en ER, elle démontre, d' une

manière incontestable, que l' É fermé actuel, qui désigne l' absence du T final, correspond à l' AT roman dans les mots suivants:

Antiquité, autorité, beauté, bonté, cité, clarté, cruauté, dignité, fausseté, impiété, liberté, majesté, trinité, vanité, vérité, volonté, etc.

(1) Quelques manuscrits anciens emploient EIT au lieu d' ET:

Qui me donrat que si halte Majesteit dignet rezoyvre mon offrande?”

Sermons de S. Bernard, fol. 105.

Benoiz soit deus ki par sa très grant chariteit dont il nous amat nous

transmit son chier fil.” Sermons de S. Bernard, fol. 59, v°.

Li trabuchement de lor citeit.” Sermons de S. Bernard, fol. 25.

Li hom de plus grant simpliciteit.”

Trad. des Dial. de S. Grégoire, liv. III, c. 25.

Par ke tu me doives delivreir de ceste enfermeteit.”

Trad. des Dial. de S. Grégoire, liv. III, c. 25.

Lo merite de la qualiteit del cors.”

Trad. des Dial. de S. Grégoire, liv. I, c. 5.

Espagnol:

La langue espagnole, plaçant le D pour le T, a conservé la désinence romane:

Antigüedad, autoridad, beldad, bondad, ciudad, claridad, crueldad, dignidad, falsedad, impiedad, libertad, majestad, trinidad, vanidad, verdad, volundad (voluntad), etc.

On trouve, dans les anciens auteurs espagnols, la finale en AT.

Dans le titre Ier du Fuero Juzgo, on lit:

Dignitat, voluntat, trinitat, crueltat, pietat, etc.

Esta faz á la luna la claridat perder.

P. d' Alexandro, cob. 1311.

Dans les Fueros de Molina, du XIIe et du XIIIe siècle, plusieurs substantifs conservent la désinence AT.

Que la hayan ellos en heredat... Vendan su casa e su heredat... En voluntat del querelloso... De edat de diez e seis annos.”

Llorente, not. de las prov. vascongadas, t. IV, p. 126.

Portugais:

Quoique la langue portugaise ajoute généralement un E à la désinence romane AD ou AT, il n' est pas sans exemple que cette désinence primitive ait été conservée.

E se vus eu verdad non disser.

Cancioneiro, MS. do coll. dos nobres, fol. 63.

Tu julgas isto ao reves da voluntad.”

Palmeirim de Inglaterra, t. I, p. 61.

Mais a verdad vus quer eu dixer.

Cancioneiro, MS. do coll. dos nobres, fol. 42.

Italien:

De cette finale AT, la langue italienne fit À. Cet accent grave, qui oblige d' appuyer sur l' À, indique et prouve une suppression. Le pluriel et le singulier se terminent également en À.

Souvent la langue italienne rétablit le T final, et alors elle y ajoute l' E euphonique; mais les patois de la haute Italie le rejettent.

Substantifs masculins en AT.

Roman: Abat, magistrat, ducat, avocat, estat, evescat, grat, senat, peccat, comtat, comjat, etc.

Français: Quelques substantifs ont conservé la terminaison en AT:

Sénat, magistrat, ducat, avocat, état.

D' autres ont suivi la règle générale du changement en ET, et par suite en É: Abbé, évêché, gré, péché, congé, comté, péché.


Espagnol:

Abad est resté dans la langue espagnole, les autres mots ont pris l' o final.

Potestat, dans le sens de magistrat, a été jadis employé.

Si algun rey ó conde ó potestat ó otro home qualquier.”

Fuero de Molina. (1: Llorente, not. de las prov. vasc. t. IV.)

Le portugais et l' Italien ont aussi ajouté la voyelle finale euphonique, mais les divers patois de la haute Italie l' ont rejetée.

Substantifs en EL.

Roman: Anhel, annel, auzel, cairel, camel, capel, castel, fardel, mantel, martel, pel, ramel, scel, vassel, etc.

Français:

L' ancien français employait cette terminaison dans un grand nombre de substantifs qui depuis l' ont changée en EAU.

Ce dist dou leu e dou aignel

Qui beveient à un rossel.

Marie de France, t. 2, p. 64.

Une lampe de voirre qui devant son tombel ardoit.”

Chron. de France. (1: Rec. des Hist. de Fr. t. III, p. 209.)

Le cors du saint homme trouverent tout entier en char et en pel.”

Chron. de France. (2: Ib. t. V, p. 311.)

Le royaume des Assyriens fut le flael que dieu apareilla pour amatir son peuple d' Israel.”

Œuvres d' Alain Chartier, pag. 295.

Sans produire d' autres exemples, qu' il me suffise de citer, par ordre alphabétique, quelques-uns des substantifs qui, autrefois en EL, sont aujourd'hui terminés en EAU, tels que:

Annel, batel, bercel, boissel, camel, capel, cervel, chalumel, chantel, chapitel, chastel, cisel, cotel, drapel, escabel, faiscel, fardel, flambel, fornel, fusel, lioncel, mantel, martel, nivel, oisel, ormel, panel, pourcel, renouvel, scel, tonnel, tropel, trossel, vaissel, etc.

Par exception à cette règle générale, chevel changea seulement l' L en U.

Sur les chevels de mon chief.

Trad. du ps. 68. psaut. de Corbie.

Espagnol:

La langue espagnole a changé souvent en ILLO la terminaison en EL, et a cependant conservé divers substantifs avec l' ancienne désinence, tels que: Angel, batel, doncel, castel, chapitel, fardel, lintel, mantel, pincel, quartel, tonel, tropel, etc.

Mais elle en a perdu quelques-uns, comme ANNEL pour ANHEL roman:

Assado lo comiessen, non cocho lo annel.
(N. E. agnus = cordero; asado lo comiesen, no cocido LO : el cordero.)

Sacr. de la Misa, cob. 149.

Portugais:

Il est à remarquer que la langue portugaise qui a pris assez souvent l' O final après la terminaison EL, l' a cependant gardée dans plusieurs substantifs. Ainsi: Annel, bedel, burel, capitel, cartel, donzel, fardel, nivel, pincel, quartel, tropel, vel.

Italien:

La langue italienne, pouvant, après les mots terminés en EL, prendre ou rejeter l' O ou l' E euphonique, dit:

Agnel, angel, annel, capel, castel, donzel, gel, mel, vel.

Les patois de la haute Italie rejettent la voyelle euphonique après EL.

Substantifs en EN.

Roman: Ben, desden, fren, palafren, ren, sen, terren.

Français: La langue française a conservé ces mots avec les modifications analogues, excepté dans palefroi, mais le mot primitif roman est resté dans palefrenier.

Bien, desdain, frein, rien, sen, terrein.

E tolt au sage neis le sen. Roman de la Rose, v. 8027.

Espagnol: Bien, desdén, palafrén, sen.

De la cobdicia e del mal SEN. (N. E. Sentido, juicio)

Fuero juzgo XII, III, 24.

Portugais:

Par le changement de l' N final en M.

Bem, desdem, palafrem.

On trouve même dans les anciens auteurs l' N final.

E mia sennor e meu lum e meu BEN...

Por que trac amor tan en DESDEN...

Ca me fazedes ja perder o SEN.

Cancioneiro MS. do Collegio dos Nobres, fol. 61.

Italien:

L' N final pouvant admettre ou rejeter l' E ou l' O euphonique, on trouve:

Ben, fren, palafren, terren, etc.

Substantifs en ENT.

Le roman et le français ont cette désinence primitive qu' on retrouve encore dans l' ancien espagnol.

Roman: Accent, argent, dent, escient, gent, occident, orient, parent, present, vent, etc.

Français: Accent, argent, dent, escient, gent, occident, orient, parent, présent, vent, etc.

Espagnol: Argent (plata), gent, occident, orient, parent, present.

Non avemos dinero nin oro nin argent.

Vida de S. Domingo Cob. 364.

Era GENT mui fiera.

Poema de Alexandro, cob. 1780.

Movio de occident por mueda del peccado.

Vid. de S. Millán. cob. 387.

De parte de orient vino un coronado.

Poema del Cid, v. 1296.

Qui perderie padre o madre o parient.”

Fuero de Molina. (1: Llorente, not. de las prov. vasc. t. IV, p. 148.)

Adusso la gloriosa un present mui onrrado.

Mil. de N. Sra, cob. 58.

Portugais, Italien:

Le portugais et l' Italien ont constamment employé l' O ou l' E final dans les mots que la langue romane termine en ENT, mais les patois de la haute Italie ont conservé cette désinence primitive.

Substantifs en MENT.

Roman:

Aliment, argument, bastiment, canbiament, comensament, consentiment, clement, enseignament, fragment, forment, instrument, mandament, monument, piment, sacrament, testament, vestiment, etc. etc. (N. E. Muchas palabras del romance acabadas en ment, y en t, pierden desde muy antiguo la t. Si así se ve en la forma escrita, supongo que ya no se pronunciaba en muchos lugares. En los tomos anteriores encuentro, sólo de la lista anterior: bastimen, comensamen, enseignamen, formen – no el cereal, sino fuertemente, fortment -, mandamen, monumen, pimen, sagramen, vestimen. Diferentes a la lista: planamen, eissamen, ardimen, guayamen, finamen, talamen, loiaumen, etc.)

Français: Aliment, argument, bâtiment, changement, commencement, consentement, élément, enseignement, fragment, froment, instrument, mandement, monument, piment, sacrement, testament, vêtement, etc. etc.

Espagnol:

Quoique aujourd'hui la langue espagnole ajoute l' O à la désinence des substantifs en MENT, elle a jadis employé cette désinence, et on en trouve des exemples nombreux:

Non lo saben los Moros el ardiment que han.

Poema del Cid, v. 555.

Querria vos contar un buon aveniment.

Mil. de N. Sra, cob. I.

Non traien en su pleito ningun escarniment.

Mil. de N. Sra, cob. 699.

Nin estrument nin lengua nin tan claro vocero.

Mil. de N. Sra, cob. 9.

Andaban las redomas con el vino piment.

Mil. de N. Sra, cob. 699.

Per lo que avedes fecho buen cosiment y avrá.

Poema del Cid, v. 1444.

I nacio sant Millan esto sin falliment.

Vid. de S. Millán. cob. 3.

Portugais:

La langue portugaise ajoute la voyelle euphonique à la désinence MENT.

Italien:

Après le T, la langue italienne n' abandonne jamais la voyelle euphonique, mais les patois de la haute Italie la rejettent.

Substantifs en ER, IER.

Roman: Cavalier, corrier, destrier, dever, mestier, pensier, plazer, poder, saber, esparvier.

Français: Cavalier, courrier, destrier, devoir, métier, penser, plaisir, poer, savoir, épervier.

Espagnol: Deber, mercader, menester, placer, poder, saber.
(N. E. El cernícalo es el esparvier.)

Portugais:

Dever, prazer, poder, saber.

Italien:

L' Italien pouvant, après l' R, prendre ou rejeter la voyelle euphonique, on trouve dans les auteurs,

Piacer, messer, ver, destrier, mestier, cavalier, lancier, pensier, sparvier, etc.

Les patois de la haute Italie rejettent l' O et l' E, après les noms en IER et en ER.

Substantifs en ES.

Roman: Arnes, marques, mes.

Français: Harnois, marquis, mois.

Espagnol: Arnés, marqués, mes.

Portugais: Arnez, marquez, mes.

Italien:

La langue italienne ne rejette jamais l' O ou l' E final après l' S ou le Z, mais les patois de la haute Italie disent toujours:

Arnes, marques, mes, etc.

Substantifs en IL.

Roman: Abril, fil, stil, sobrecill.

Français: Avril, fil, stil, sourcil.

Suivant le stil accoutumé.”

Ord. des R. de Fr., t. 15, p. 137. (1461.)

A Ménandre en beau stil de grave comédie.

Anc. Trad. d' Horace, liv. 2, p. 322.

Espagnol: Abril. (N. E. filo : hilo; estilo)

Portugais: Abril.

Italien:

La langue italienne, pouvant admettre ou rejeter la voyelle euphonique après l' L, dit: Abril, stil.

Ne lo stil minore.

Barberini, Doc. d' am., p. 222.

Cantarà in stil leggiero.

Mani, Illustr. di Boc. son. p. 50.

Les patois de la haute Italie rejettent la voyelle après IL.

Substantifs en IN.

Roman: Delfin (Dalfi, Dalfins), fin, festin, florin, jardin, jasmin, latin, mastin, paladin, etc.

Français: Dauphin, fin, festin, florin, jardin, jasmin, latin, mastin, paladin.

Espagnol: Delfín, fin, festín, florín, jardín, jazmín, latín, mastín, paladín.
(N. E. Raynouard escribe estas palabras sin tilde en la í, tal como se solían escribir, o como él las encuentra en los documentos que usa.)

Portugais:

La langue portugaise changeant l' N en M, a dit:

Delfim, fim, festim, florim, jardim, jasmim, latim, mastim, paladim.

Italien:

On trouve en Italien très souvent les mots en IN sans l' E ou l' O euphonique, parce que les mots terminés en IN peuvent l' admettre ou le rejeter. Mais les patois de la haute Italie n' adoptent jamais l' O ni l' E euphoniques après les mots terminés en IN.

Substantifs en IT.

Roman: Dit, escrit, habit, marit.

Français: Dit, écrit, habit, marit.

Aussi se trouve il des marits qui ayans espousé des femmes riches.”

Amyot, tr. de Plutarque Mor., t. 3, p. 7.

Espagnol:

La langue espagnole a placé la voyelle euphonique après les substantifs en IT et en ID; mais on trouve dans les anciens auteurs:

Alcaid, traid, pleyt.

Alcaid que toviere Zafra...”

Prendades aquestos cafices en traid.”

Fuero de Molina. (1:Llorente, not. de las prov. vasc. t. IV, p. 120 et 119.)

Aquel que ayuda en la lid.”

Fuero Juzgo, v. III, I.

Fablemos su vegada del pleit del mercadero.

Mil. de N. Sra, cob. 681.

Entendió el santo ome el pleyt.

V. de S. Millán., cob. 188.

En est pleyt en que somos serie buen advocado.

Vid. de S. Millán. cob. 430.


Portugais, Italien:

Le portugais et l' Italien n' omettent jamais la voyelle euphonique après IT, ID à la fin des substantifs. Les patois de la haute Italie ne l' adoptent pas.

Substantifs en OL.

Roman: Aiol, col, dol, rol, sol, titol.

Français: Aiol, col, dol, sol. (N. E. titol pasa a titre)

Anciennement on disait en français aiol et dol pour aieul et deuil:

Le premier Clothaires son aiol.”

Chron. de France. (1: Recueil des Hist. de Fr., t. 3, p. 272.)

Saul tun aiol.”

Trad. du IIe liv. des Rois, fol. 50.

Quant pot parler, grand dol demene.

Marie de France, t. I, p. 268.

Ses guarnemenz de dol e de marement dessirad.

Trad. du IVe livre des Rois, fol. 149.

Espagnol:

La langue espagnole, en plaçant l' O euphonique après abuel, cuell, duel, (abuelo, ayo, yayo - cuello, duelo) a conservé en OL, rol, sol, apóstol.

Elle a dit autrefois Titol, que le Fuero Juzgo répète souvent, soit dans le texte, soit dans les variantes.

Portugais:

Ayant supprimé l' L d' avol, le Portugais a fait avò, en marquant l' O d' un accent qui indique la suppression, et il a conservé: col, sol.

Autrefois il a dit rool;

Hum rool de pragamyo.

Doc. das Salzedas, 1297. (2: Elucidario, t. II, p. 235.)

Italien:

La voyelle euphonique pouvant être placée ou omise, à volonté, après l' L, on trouve dans les anciens auteurs italiens, et à plus forte raison dans les patois qui ne reçoivent guère la voyelle euphonique:

Capitol, diavol, duol, figliuol, miracol, pericol, popol, sol, secol, titol, etc.

Substantifs en OLP.

Roman. Français. Espagnol. Portugais. Italien.

Colp Colp Golpe Golpe Golpo

L' ancien français a dit colp, qui, par le changement ordinaire de l' L en U, a produit coup:

N' i ot plus colp feru d' espée.

Marie de France, t. I, p. 572.

L' ancien espagnol a dit aussi golp:

Dio à Alexandre grant golp en escudo.

Poema de Alexandro, cob. 161.
(N. E. golpe + en : aféresis : golp' : golp)

Et, si l' Italien et le portugais ont adopté la voyelle euphonique, les patois de la haute Italie l' ont rejetée.

Substantifs en OM.

Roman: Hom, nom, pom.

Français: Hom, nom. (N. E. pomme)

Homs fu de grant cors et de fort et de grant estature.”

Chron. de France. (1: Recueil des Hist. de Fr., t. V, p. 266.)

Est mult prodom.” Villehardouin, p. 16.

Espagnol:

L' espagnol a dit OMNE et OME, et la terminaison BRE donnée à HOM et à NOM est si particulière, qu' on voit évidemment qu' elle a été ajoutée à la racine romane.

Portugais:

Le portugais prend la voyelle euphonique, et dit même OMEM, mais OME est dans les anciens auteurs.

Italien:

L' M final adoptant ou rejetant la voyelle euphonique, on trouve très souvent en Italien des exemples d' HOM et de NOM:

Vedi saggio hom per via. Barberini, Doc. d' am, p. 154.

Mio padre fù gentil hom.” Boccaccio, Decameron VIII, 9.

Vedi me uom d' arme.” Boccaccio, Decameron II, 9.

Ch' a nom Risalliti. Barberini, Doc. d' am. p. 76.

Divers patois de la haute Italie gardent toujours l' M final en ces mots.

Substantifs en ON.

Roman: Baston, canzon, don, falcon, lairon, leon, perdon, esperon, son.

Français: Baston, chanson, don, faucon, larron, lion, pardon, éperon, son.

Espagnol: (pongo tildes) Bastón, canción, don, halcón, ladrón, león, perdón, espolón, son. (Raynouard repite león.)

Portugais: Bastaō, cançaō, dom, falcaō, ladraō, leaō, perdaō, esporaō, som.

La terminaison aō (la ō es con virgulilla) en portugais équivaut à OM, qui, par le changement de l' N en M final, représente ON roman; aussi on trouve: (N. E. actualmente, coraçaō, curaçaō, y similares no se pronuncian con om final, sino con ao. Raynouard escribe antes de 1820).

E se o confrade disser: villam... ou ladrom.

Doc. de Thomar. 1388. (1: Elucidario, t. I, p. 312.)

Italien:

La voyelle euphonique pouvant être adoptée ou rejetée à la fin des mots italiens terminés en N, on trouve très souvent, dans les divers auteurs, des substantifs en ON, tels que Baston, canzon, don, falcon, ladron, leon, perdon, spron, son.

Les patois de la haute Italie rejettent la voyelle euphonique après l' N final.

Substantifs en ION.

Roman: Benediction, campion, creation, devocion, entension, nacion, predication, question, religion, resurrection, salvation.

Français: Bénédiction, champion, création, dévotion, intention, nation, prédication, question, religion, résurrection, salvation.

Espagnol: Bendición, campeón, creación, devoción, intención, nación, predicación, cuestión, religión, resurrección, salvación.

Portugais: Bençaō, campeaō, creaçaō, devoçaō, intençaō, naçaō, pregaçaō, questaō, religiaō, resurreiçaō, salvaçaō.

Italien:

L' Italien, par les raisons exposées précédemment, conserve souvent l' ON final qui se retrouve toujours dans les patois déja cités.

Substantifs en OND et ONT.

Roman: Mond, fond, font, mont, pont.

Français: Mond ou mont, fond, font, mont, pont.

Il n' en ad joie en cest mund.

Marie de France, t. I, p. 320.

E c' est la derverie

Del mont.

Fabl. et Contes anc., t. 4, p. 20.

Que si halte justice devoit bien toz le monz veoir.”

Villehardouin, p. 127.

Espagnol:

Quoique la langue espagnole ajoute aujourd'hui l' O ou l' E euphonique, on rencontre des exemples de la désinence primitive:

E finiò en un poyo que es sobre mont real.

Poema del Cid, v. 841.

Que trasquiesson el ninno del mont a los poblados.

Mil. de N. Sra, cob. 576.

El COND don Encas.

Poema de Alexandro, cob. 530.

Portugais:

On trouve aussi en portugais des vestiges pareils:

Ca mentr' eu no mund viver

Non quer outra sennor fillar.

Cancioneiro, MS. do coll. dos nobres, fol. 99.

Italien:

Quoique la langue italienne prenne toujours la voyelle euphonique après le T final, on retrouve dans les patois déja indiqués la désinence en OND et en ONT, et ils rejettent toujours cette voyelle.

Substantifs en OR.

Roman: Amador, amor, ardor, calor, cobertor, color, defensor, dolor, doctor, emperador, error, favor, flor, honor, labor, mirador, odor, olor, rancor, servidor, terror, tutor, etc.

Français:

La langue française a conservé assez long-temps la terminaison romane des mots en OR qu' elle a changés ensuite, les uns en EUR et les autres en OUR. Des exemples sont nécessaires pour faire connaître à ce sujet les variations de la langue.

Voici des exemples de substantifs autrefois en OR et depuis en OUR:

La bonne amor que nous avons vers les princes.”

Chron. de France. (1: Recueil des Hist. de Fr., t. III, p. 211.)

L' amors que Diex m' a commandée.

Fabl. et Contes Anc., t. 2, p. 206.

Mais je vous aim de bone amor.

Fabl. et Contes anc., t. 4, p. 460.

Elle revint dedens sa tor.

Marie de France, t. I, p. 304.

Voici des exemples de substantifs jadis en OR et aujourd'hui en EUR:

Ja soit ce que aucun actor aient escrit...”

Maint actor d' istoires le metent en dampnacion.”

Chron. de France. (2: Ibid. p. 266 et 304.)

Mais se de moi faites clamor.

Fabl. et Contes anc, t. 3, p. 441.

Sous la color de pitié.” Gestes de Louis le Débonnaire. (1)

Li glorieux confessors mesires S. Beneois.”

Chron. de France. (2)

La dolors que li amanz sent.

Fabl. et Contes anc., t. 2, p. 217.

Que ce fut la flors des barons.

Fabl. et Contes anc., t. 2, p. 319.

Et de biauté et de grandor.

Marie de France, t. 2, p. 113.

Et fu enterré a grant honor al mostier Sainte Sophie.

Villehardouin, p. 160.

A la luor de la fenêtre.

Fabl. et Contes anc., t. 3, p. 466.

Bien se conformoit aux mors et à la manière le roi.”

Chron. de France. (3)

Des eglises de l' arceveschié de Lyon et de Vienne qui estoient vagues et sans pastors.”

Gestes de Louis le Débonnaire. (4)

Plor et lamentation.”

Chron. de France. (5)

(1) Recueil des Hist. de Fr., t. VI, p. 155.

(2) Ib. t. III, p. 191.

(3) Ib. p. 260.

(4) Ib. t. VI, p. 164.

(5) Ib. t. V, p. 305.

Onques n' amai fors mon segnor.

Fabl. et Contes anc, t. 4, p. 60.

Dont la tenors estoit telle.”

Chron. de France. (1: Recueil des Hist. de Fr., t. III, p. 200.)

De trop grant cruauté furent li vainqueor.”

Gestes de Louis le Débonnaire. (2: Ib. t. VI, p. 160.)

Il est donc évident que l' ancien français a conservé pendant long-temps la désinence romane des substantifs en OR.

Espagnol:

La langue espagnole la conserve encore; et aucun de ses substantifs en OR, qui sont très nombreux, n' a jamais admis la voyelle euphonique.

Amador, amor, ardor, calor, cobertor, color, defensor, dolor, doctor, emperador, error, favor, flor, honor, labor, mirador, odor, olor, rancor (rencor), servidor, terror, tutor, etc.

Portugais:

De même la langue portugaise n' a jamais pris l' E euphonique à la fin des substantifs en OR, qu' elle a conservés dans leur intégrité primitive:

Amador, amor, ardor, calor, cobertor, color, etc.

Italien:

La langue italienne emploie souvent les substantifs en OR sans y joindre la voyelle euphonique, que n' adoptent point les patois de la haute Italie.

Substantifs en OT.

Roman: Escot, mot, sacerdot, trot, vot.

Français: Escot, mot, sacerdot, trot, vot.

Ce gran sacerdot et prestre Moses.”

Contes d' Eutrapel, fol. 166.

Vot voat a Deu de Jacob.”

Trad. du Ps. 131, psaut. de Corbie.

S' il a eu volonteit de dewerpir son vot et chaingier son proposement.”

Sermon de S. Bernard, fol. 45. (1: Gloss. sur Joinville, R.)

Affermant par son serment et soubs le vot de sa religion.”

Ord. des Rois de France, t. 15, p. 86 (1461).

Espagnol:

Quoique la langue espagnole n' emploie plus la désinence OT sans y ajouter l' E euphonique, on trouve dans les anciens auteurs des traces de la désinence romane pure:

Pechado lo avemos el escot que comiemos.

Mil. de N. Sra, cob. 392.

(N. E. pechado : hemos pagado a escote lo que hemos comido)

El sacerdot legítimo que nunca descamina...

La hostia que ofrece el sacerdot senero.

Sacrificio de la misa, cob. 27 et 128.

El preste benedicto sacerdot derechero.

Vid. de S. Millán. cob. 106.

El sacerdot precioso en qui todos fiaban.

Vid. de S. Domingo, cob. 65.

O el sacerdot de la tierra é non se quite d' aquel sacerdot por tal qu' el sacerdot testimonie en verdad.”

Fuero Juzgo, XII, III, 20.

Portugais, Italien:

Ces deux langues prennent toujours la voyelle euphonique après les substantifs en OT; mais les patois de la haute Italie la rejettent.

Substantifs en RN.

Roman: Carn, escharn, enfern, ivern, corn, forn, jorn, torn, etc.

Français: L' ancien français a conservé pendant quelque temps la désinence de ces substantifs, qu' il a ensuite adoucie:

E beneisset tote carn al seint num de lui.”

Trad. du ps, 144, psaut. de Corbie.

Nen est santet en ma charn.”

Trad. du ps. 37, MS. n° I.

Frunchissement et escharn a ces ki esteient en nostre avirunement.”

Trad. du ps. 43, MS. n° I.

Se io descendrai a enfern, tu i es.”

Trad. du ps. 138, psaut. de Corbie.

Sire, tu forsmenas de enfern la meie amne.”
(N. E. fors + menas : fora + menar : sacar, “conducir fuera”.)

Trad. du ps. 29, MS. n° I.

Ested e ivern tu as fait.”

Trad. du ps. 73, MS. n° I.

Serat eshalciet li corns de lui.”

Trad. du ps. 88, psaut. de Corbie.

Ne voilliez eshalcier en halt vostre corn.”

Trad. du ps. 74, MS. n° I.

Si cum furn de feu.”

Trad. du ps. 20, MS. n° I.

Quant sunt jurn de tuen serf.”

Trad. du ps. 118, psaut. de Corbie.

Oiet tei li sires en jurn de tribulatiun...”

Il orrat nus el jurn que nus apeleruns.

Trad. du ps. 19, MS. n° I.

El noble turn de la nostre sollempnitet.”

Trad. du ps. 80, psaut. de Corbie.

On sent que les langues qui conservaient l' RN devaient adoucir le son par l' adjonction de la voyelle euphonique finale.

L' espagnol et le portugais disent:

Carne, infierno, inferno, inverno (invierno), horno, forno, torno.

L' Italien ne rejette jamais la voyelle euphonique, quoique le mot soit terminé en N, et il dit:

Carne, inferno, inverno, forno, giorno, soggiorno, torno, ritorno, etc.

Mais les patois de la haute Italie conservent la terminaison romane primitive.

Substantifs en U et V.

Roman: Clau, esclau, nau, trau, feu, greu, neu.

Ablativ, accusativ, activ, adjectiv, comparativ, dativ, genitiv, imperativ, indicativ, infinitiv, nominativ, optativ, passiv, subjonctiv, substantiv, superlativ, vocativ.

Français:

En français, cette désinence a été presque toujours rendue par le changement de l' U ou du V en F.

Clef, nef, fief, grief.

Ablatif, accusatif, actif, adjectif, comparatif, datif, génitif, impératif, indicatif, infinitif, nominatif, optatif, passif, subjonctif, substantif, superlatif, vocatif.

L' ancien français ne disait pas neige, mais neif, noif, venant de NEU roman.

Tu laveras me, e sur neif serai emblanchiz.”

Trad. du ps. 50, MS. n° I.

Onc plus espes ne noif ne gresle

Ne vi voler.

Roman de la Rose, V. 15823.

Espagnol:

La langue espagnole a ajouté la voyelle O ou E, et a dit:

Llave, nave, esclavo, etc.

Ablativo, accusativo (acusativo), etc. (N. E. activo, adjetivo, comparativo, dativo, genitivo, imperativo, indicativo, infinitivo, nominativo, optativo, pasivo, subjuntivo, sustantivo, superlativo, vocativo; algunas de ellas se encuentran también en femenino).

Portugais:

La langue portugaise en a fait autant; mais, dans le mot NAO, l' O a évidemment remplacé l' U de NAU roman.

Italien:

La langue italienne a toujours l' E ou l' O euphonique dans les mots auxquels l' usage ne permet pas de le rejeter; les patois de la haute Italie ont conservé l' antique forme.

Substantifs en UC.

Roman. Français. Espagnol. Portugais. Italien.

Duc Duc Duc Dhuc Duce

Aujourd'hui on dit en espagnol et en portugais duque, mais il existe encore des exemples qui prouvent qu' anciennement ces deux langues ont employé la terminaison romane:

Nin duc ni rico ome...” Fuero Juzgo, IX, II, 8.

Si quier duc, si quier ricombre.” Fuero Juzgo, IX, II, 9.

El duc Valeriano.

Mart. de S. Lor. cob. 92. (N. E. Martirio de San Lorenzo)

O infante vosso tio que he dhuc della.”

Doc. de Viseu, 1439. (1: Elucidario t. I, p. 374.)

Substantifs en UL.

Roman: Mul, cul.

Français: Mul, cul.

D' un blanc mul descendi maintenant.” Chroniques de France.
(1: Recueil des Hist. de France, t. V, p. 278. )

Seur mulz et seur chevaux.” Chroniques de France. (2: Ib. p. 309.)

Palefroi, muls et mules.” Villehardouin, p. 99.

Espagnol:

Quoique l' espagnol et le portugais aient adopté l' O final euphonique, il est cependant dans le portugais des traces de l' ancien usage.

Portugais:

E se o confrade disser á outro confrade: villam, fodidincul ou tredor.”

Docum. de Thomar, 1388. (3: Elucidario t. 1, p. 312.)

Italien:

Les mots en L final permettant de rejeter la lettre euphonique, on trouve: Mul, cul.

Non voler trar lo mul di sua natura. Barberini, Doc. d' Am. p. 134.

Che non le tocava il cul la camisia.” Boccacio, Decameron, IV, 2, p. 218.

Les patois de la haute Italie n' admettent jamais la voyelle euphonique.

Substantifs en UT.

Roman: Salut, statut, tribut, vertut.

Français: Salut, statut, tribut, vertut.

La langue française a conservé dans plusieurs mots le T final roman; dans quelques autres elle l' a gardé assez long-temps, mais l' a abandonné ensuite en marquant d' un accent l' E final de libertet, veritet, ainsi que je l' ai prouvé précédemment.

Mais les mots terminés en IT et en UT n' ont pas été marqués d' un accent, parce qu' il n' était pas nécessaire de distinguer les I et les U brefs ou longs, comme il est nécessaire de distinguer les É fermés ou les E muets. Ainsi de marit est venu mari, et de vertut, vertu.

Dans notre ancien idiome, ce substantif a conservé assez long-temps le T final primitif.

En la vertut de Dieu.” Trad. des Dialogues de S. Grégoire.
(1: Hist. Litt. de la Fr. t. XIII, p. 11.)

E la verge Aaron ù Deu sa vertud mustrad.”

Trad. du Ier liv. des Rois.

E livrat en chaitivitet la vertut d' icels.”

Trad. du ps. 77, psaut. de Corbie.

Espagnol:

La langue espagnole a conservé la terminaison romane avec la seule modification de changer le T en D, elle a dit salud, virtud, etc. Mais les manuscrits anciens offrent exactement la terminaison romane primitive.

La virtut de la missa quanto pode valer. Sacrificio de la misa, cob. 121.

Por salut de las almas.” Fuero Juzgo, I, IX, p. 10.

Que a ninguna otra servitut non sean constreinidos.”

Fuero de S. Vincent de Sosierra. (1: Llorente, Not. de las prov. vasc., t. IV, p. 209.)

Portugais:

Le portugais prend l' E euphonique, et dit virtude, servitude.

Italien: Il faut appliquer au changement de l' UT roman en U italien les mêmes observations qui ont déja été faites sur les substantifs en AT changé en À; c' est la même opération.

Les patois de la haute Italie ont adopté l' ù final, comme ils avaient adopté l' À final.

A ces nombreuses et diverses désinences, soit de substantifs masculins, soit de substantifs féminins qui ne sont pas en A bref ou muet, désinences dont je présente les séries et les rapports, j' aurais pu en ajouter plusieurs autres, mais je les omettrai ici par deux raisons:
la première, parce qu' elles n' appartiennent pas à des mots dont les

groupes soient assez considérables; la seconde, parce que quelques-uns de ces mots ne se retrouvent pas dans chacune des langues de l' Europe latine. Si plusieurs des terminaisons indiquées viennent du latin, par la conservation du mot entier, comme animal, etc., ou par le tronquement de la finale caractéristique du cas, comme pontem, il en est beaucoup d' autres qui ne viennent pas directement du latin, et qui ont été admises dans toutes ces langues, et appliquées à des mots auxquels le latin attachait une autre terminaison, comme:

Corage, lenguage, linhage, message, omenage, viage, etc.,
signal, beltat, agnel, annel, ramel, vassel, cavalier, corrier, campion, cubertor, mirador, servidor, etc.

Comment ces diverses langues se seraient-elles accordées à rejeter la terminaison latine primitive, pour y substituer une terminaison étrangère? N' est-il pas évident que, pour une telle opération, elles avaient besoin d' un type commun?

Il y a même des substantifs dont la racine, empruntée à d' autres langues, a reçu et conservé généralement la terminaison caractéristique fournie à d' autres mots par la suppression de la finale latine, tels que

Fardel, ardiment, bastiment, escarniment, cangiament, enseignament, rancor, etc.

Enfin toutes les langues ont adopté des mots dont le latin n' indiquait ni la racine, ni la terminaison:

Ahan ou afan, desden, palafren, jardin, mastin, arnes, marques, colp, baston, esperon, trot, jorn, esclau, etc.

Accidents grammaticaux dans les substantifs de la langue romane, et qui ne se retrouvent que dans l' ancien français.

De toutes les langues de l' Europe latine, l' ancien idiome français a seul conservé ces formes dont l' emploi supplée si heureusement à l' absence des cas, qui, dans les langues à inflexions, désignent soit les sujets, soit les régimes directs et indirects.

Pour démontrer avec quelle exactitude l' ancien français reproduisit ces formes de la langue des troubadours, il me suffira d' appliquer au français les principes que j' ai indiqués dans la grammaire romane.

Au singulier, l' S final, attaché à tous les substantifs masculins, et à la plupart des substantifs féminins qui ne se terminent point en E muet, avertit qu' ils sont employés comme sujets; et l' absence de l' S désigne le régime direct ou indirect.

Au pluriel, les sujets ne reçoivent pas l' S que prennent les régimes directs ou indirects.

Je présenterai successivement de nombreux exemples de ces formes, surtout de celles qui ne sont plus aujourd'hui dans la langue, et je rangerai les substantifs par assonnances.

L' S désignant que le substantif est Sujet au singulier.

Assonnances en A:

Li arcz des forz est surmuntez.

Trad. du Ier livre des Rois, fol. 3.

Pierre de Chappes qui ere cardonials.” Villehardouin, p. 155.

Qui ere amirals des galies.” Villehardouin, p. 197.

Travals est e dolurs.” Trad. du ps. 89, MS. n° I.

Ensi dura cil assals bien por cinq jorz.” Villehardouin, p. 32.

Icil chastials les truvailla tant.” Villehardouin, p. 137.

Nient apresmeit a tei mals.” Trad. du ps. 90, MS. n° I.

E li enchalz dura desque Battaven.”

Trad. du Ier Liv. des Rois, fol. 16.

Que Joffrois li marescals e Manassiers de Lisle garderoient.”

Villehardouin, p. 146.

Ce est li romanz de la Rose. Roman de la Rose, v. 37.

Et cuiderent bien que li remananz fus toz perduz.”

Villehardouin, p. 151.

Johans li rois de Blaquie venoit.” Villehardouin, p. 146.

Or uns serjanz... s' en alat à la fontaine.”

Trad. des Dial. de S. Grégoire. (1: Hist. Litt. de la France, t. XIII, p. 10.)

Nus n' est joyeux com Thiebauz. Le Roi de Navarre, chans. XXVI.

Et plut sur els si cum puldre carns.” Trad. du ps. 77, psaut. de Corbie.

E dut estre pris ses chars d' armes. Villehardouin, p. 92.

La gregneur pars doit estre meie. Marie de France, t. II, p. 100.

Fu ocis li chatelains de Saintes. Joinville, p. 185.


Assonnances en E:

Cist iert sires sur mun pople. Trad. du Ier liv. des Rois, fol. 11.

Qui est racines de toz mals.” Villehardouin, p. 103.

Li poples s' en parti.” Trad. du Ier livre des Rois, fol. 15.

Car grans est, ce croi, li outrages,

Que bien sai que nobles courages

Ne s' esmuet pas de poi de chose.

Roman de la Rose, v. 16521.

Vint un granz passages de cels de la terre de Surie.”

Villehardouin, p. 130.

Or conte li livres une grant merveille.”

Villehardouin, p. 142.

Li reis cumanded a Jacob ki estoit maistres cunestables de la chevalerie le rei.” Trad. du IIe liv. des Rois, fol. 74.

Li royaumes de France demeure en sa puissance.” Joinville, p. 190.

Uns proverbes dit et raconte. Fabl. et Cont. anc., t. III, p. 76.

Souvent me raconta uns miens oncles.

Fabl. et Cont. anc., t. 1, p. 334.

Je sui li prophetes. Trad. du Ier liv. des Rois, fol. 11.

Mes cuers por li sautele. Le roi de Navarre, chans. I.

Il est yvers entrez.” Villehardouin, p. 33.

Il ere mult preux et mult vaillanz et bons chevaliers.”

Villehardouin, p. 94, 135.

E enquis ù fust li ostels al prophete.” Trad. du Ier liv. des Rois, fol. 9.

Est toz mes desirriers devant tei e mes gemissemenz n' est mie reposz.”

Comment. sur le Sautier, fol. 82. (1: Glossaire sur Joinville, N.)

Ensi fu faiz le sairemenz d' une part et d' autre.”

Villehardouin, p. 138.

Car riens ne lor porroit tant plaire. Roman de la Rose, v. 7731.

Quel chose puist issir de la fontaine de pitiet, si pitiez non?”

Sermon de S. Bernard, fol. 88.

E la clartés aval descent. Roman de la Rose, v. 1551.

La citez ere mult bien garnie de blez.” Villehardouin, p. 132.

Dont lor profite adversités,

Plus que ne fait prospérités.

Roman de la Rose, v. 4973.

Avec le caut revient l' estés. Roman de Brutus.
(1: Glossaire sur Joinville, P. )

Destruite fu la chretientez.” Villehardouin, p. 120.


Assonnances en I:

La meschinette et ses maris

S' entramoient de bone amor.

Fabl. et Contes anc., t. III, p. 472.

Ses amis l' a moult conjuré. Le Castoiement, conte 2.

Maugré qu' en ait Sains-Esperis. Roman de la Rose, v. 12104.

E fu tels lor conseils.” Villehardouin, p. 140.

Ainsi fu la fins de lor conseil.” Villehardouin, p. 150.

E quant il fu nuiz. Villehardouin, p. 150.

Parlerent de plait faire... E li plais fu tels que il rendirent le chastel.”

Villehardouin, p. 162.

E li criz munta devam Deu jesqu'al ciel.”

Trad. du Ier liv. des Rois, fol. 7.

Et ere li criz si granz que il sembloit que terre et mer fundist.”

Villehardouin, p. 88.

La regned li soleils de justise.” Trad. du Ier liv. des Rois, fol. 8.

Tam que pitiez e mercis l' en prendra. Le roi de Navarre, chans. III.

Si tis plaisirs est.” Trad. du Ier liv. des Rois, fol. 17.


Assonnances en O:

A tant devins ses homs, mains jointes. Roman de la Rose, v. 1965.

Songes fu ou abusions. Fabl. et Contes anc, t. III, p. 336.

Dous ales ait donkes nostre oroisons, lo despitement del monde e l' affliction de la char.” Sermon de S. Bernard.
(1: Glossaire sur Joinville, A. )

Li rossignols chante tant. Le roi de Navarre, chans. XV.

Pouvoirs et vouloirs et bontez,

Ces trois sont en un Dieu comptez.

Trésor de J. de Meung.

Que ce fut la flors des barons. Fabl. et Contes anc. t. II, p. 319.

Que tout n' est pas ors c' on voit luire. Fabl. et Contes anc., t. III, p. 76.

Car mes espoirs vaut d' autrui le joir. Adam le bossu.
(1: Roquefort, de la Poésie française, p. 79. )

Si advint que un garçons qui les vit l' ala hastivement dire.”

Joinville, p. 184.

Ne jà de par moi n' ert faussée

L' amors que Diex m' a commandée.

Fabl. et Contes anc., t. II, p. 206.

Li oisillons du vert bocage,

Quant il est pris et mis en cage. Roman de la Rose, v. 14145.

Quant prodoms offre son servise. Roman de la Rose, v. 15058.

Cist bons Rois Karles l' en toli. Roman de la Rose, v. 6670.

S' en croisierent por ce que li pardons ere si gran.”

Villehardouin, p. 2.

Que si halte justise devoir bien toz li monz veoir.” Villehardouin, p. 127.

Li jorz fu pris en une mult belle praerie.” Villehardouin, p. 206.

Dame, ma morz e ma vie est en vos. Le roi de Navarre, chans. XXIV.


Assonnances en U:

Si m' aist Diex et sa vertuz. Le Castoiement, Conte I.

Dist que tes hontes ert honneurs. Fabl. et Contes anc., t. I, p. 127.

Si lur dist: Rei m' avez demanded, Deus l' ad oï.”

Trad. du Ier liv. des Rois, fol. 10.

Et li murs fu mult garnis.” Villehardouin, p. 65.

Li fums de la fureur de lui.” Trad. du ps. 17, MS. n° I.

Et li feus si commence si grans.” Villehardouin, p. 68.

Que ducs seit sur mun pople.” Trad. du Ier liv. des Rois, fol. 11.


Absence de l' S final marquant que le substantif est régime au singulier.

Assonnances en A:

El val de plur.” Trad. du ps. 83, MS. n° I.

Mangerai jo d' une charn des tors, u le sanc des bues beverai.”
Trad. du ps. 49, psaut. de Corbie.

Assonnances en E:

Quar nuit e jor du cuer la vei. Le Castoiement, conte 2.

Si que onc ne perdirent vaillant un dener. Villehardouin, p. 180.

Del plus bas emfern. Trad. du ps. 75, psaut. de Corbie.

En tue la citet. Trad. du ps. 72, MS. de Corbie.

Ested e ivern tu as fait. Trad du ps. 73, MS. n° I.

Revint al pople e si lur dist. Trad. du Ier liv. des Rois, fol. 10.

Assonnances en I:

Son bon ami esprouvera. Le Castoiement, conte 2.

Si n' en avez merci de votre gré. Le roi de Navarre, chans. III.

Assonnances en O:

De fine amor vient seance et beauté

Et amors vient de ces deux autresi.

Le Roi de Navarre, chans. VI.

Ne voillier eshalcier le corn. Trad. du ps. 74, MS. n° I.


Assonnances en U:

Sor un bel leu.” Villehardouin, p. 180.

Lors crierez à Deu merci.” Trad. du Ier liv. des Rois, fol. 9.

Les divisions del flum.” Trad. du ps. 45, MS. n° I.

La lumiere de tun vult.” Trad. du ps. 89, Ms. n° I.

Maistre escrivain de la curt.” Trad. du IIe liv. des Rois, fol. 50.

El jurn de la meie tribulatiun.” Trad. du ps. 76, psaut. de Corbie.

De la tue vertut.” Trad. du ps. 88, ps. de Corbie.


Absence de l' S final désignant les sujets au pluriel.

Assonnances en A:

Diex! quel avantage me firent

Li vassal qui la desconfirent.

Roman de la Rose, v. 14937.

Si drap me semblent d' escarlate. Fabl. et Contes anc., t. I, p. 202.

Sous ceste clef sunt mi joyau. Roman de la Rose, v. 2014.

Celui cui li Franc avoient chacié de Constantinople.”

Villehardouin, p. 129.

E li fuiant se recueillent tuit à lui. Villehardouin, p. 149.

Assonnances en E:

Nostre pere recunterent à nus. Trad. du ps. 43, MS. n° I.

Après viennent li arcevesque

Et li abé et li evesque.

Partonopex de Blois. (1: Not. des MSS. de la Bibl. du Roi.)

A cel point que li message vindrent en Constantinople.”

Villehardouin, p. 154.

En infer vont li bel clerc e li bel cavalier... e li franc home...”
Fabl. d' Aucassin et Nicolette.

Se tornerent li chastel qu' il avoient garnis contre lui.”

Villehardouin, p. 135.

Ne ti ami ne ti parent

Valoir ne t' i porront noient.

Fabl. et Contes anc., t. 2, p. 182.

Que tuit ti beau membre te duelent. Fabl. et Contes anc., t. I, p. 304.

Tout mi penser sont à ma douce amie. Le Châtelain de Couci.
(1: La Borde, Essai sur la musique, t. II, p. 262.)

Tant fussent bon phisicien. Roman de la Rose, v. 16162.

Et quant li autre chevalier... virent ce.

Villehardouin, p. 143.

Si comme li fourrier coururent. Joinville, p. 184.

Li citoyen de Saintes vindrent. Joinville, p. 185.

Quant li deux crestien furent armé. Joinville, p. 188.

E cil oisel, chascun matin,

S' estudient en lor latin

A l' aube du jor saluer.

Roman de la Rose, v. 8445.

Li arcevesque, li evesque, li abbé, e li baron, qui orent pitie et paour de leur roi, vindrent hastivement.” Joinville, p. 189.

Experiment si m' ont fait sage. Roman de la Rose, v. 13009.


Assonnances en I:

Le blasmoient moult si ami. Fabl. et Contes anc., t. 3, p. I.

E mi veisin de luinz esturent.” Trad. du ps. 37, MS. n° I.

Celui que li pelerin avoient amené.” Villehardouin, p. 126.

Respundirent li pruveire e li devin.” Trad. du Ier liv. des Rois, fol. 7.

Et lors manderent li Greu et li Latin ensemble.”

Villehardouin, p. 191.

Tuit se acorderent li grant et li petit.” Villehardouin, p. 16.


Assonnances en O:

Que tes alées e ti tour

Soient tuit adès là entour.

Roman de la Rose, v. 1396.

Mi compagnon, dit-il, par Dè!

Dès quant estes vous retorné?

Le Castoiement, conte 15.

Avec ces deux comtes se croisserent deux mult halt baron de France.”

Villehardouin, p. 2.

Et li courreor corrurent parmi la terre. Villehardouin, p. 204.

Dont li nom ne sont mie en escrit.” Villehardouin, p. 18 et 21.


Assonnances en U:

E li escu furent portendu. Villehardouin, p. 28.

Si cheveul tuit destrecié furent. Roman de la Rose, v. 309.

Et li Turc virent que il ne pourroient avoir secors.” Joinville, p. 187.

Li flum leverent, Sire, li flum leverent lur voiz.”

Trad. du ps. 92, MS. n° I.

Serunt saulet li fust del camp.” Trad du ps. 103, psaut. de Corbie.

Et furent nomé li Leu.” Villehardouin, p. 103.


L' S final marquant le régime dans les substantifs pluriels.

Assonnances en A:

Od lires e tympans e frestels e cembals.”
Trad. du IIe liv. des Rois, fol. 47.

Dels travals e dolurs. Trad. du ps. 89, psaut. de Corbie.

Dunerent... les charns de tes merceiables as bestes de terre.”

Trad. du ps. 78, psaut. de Corbie.

Estendiet ses bains desque à la mer. Trad. du ps. 78, psaut. de Corbie.

Assonnances en E:

Li rois mande ses arcevesques

Ses meillors clercs et ses esvesques.

Partonopex de Blois.
(1: Not. des MSS. de la Bibl. du Roi, t. IX, part. II, p. 52.)

Sur les chevels de mun chief.” Trad. du ps. 68, MS. n° I.

Assonnances en I:

Delez les pins, delez les fresnes. Roman de la Rose, v. 18146.

Dont mout ont travaus et anuis. Roman de la Rose, v. 18597.

Assonnances en O:

La duché de Nike qui ere une des plus altes honors de la terre de Romanie.” Villehardouin, p. 126.

E esleverent li flum lur gorz.” Trad. du ps. 92, MS. n° I.

Assonnances en U:

Sire, Deus de vertuz.” Trad. du ps. 79, psaut. de Corbie.

Tu ne sez vaillant deus festuz. Les deux Bordeors. (2: Roquefort, de la Poésie française, p. 290.)

Ils trouverent grand plentè de muls et de chamex chargiés d' or et d' argent.” Chron. de France. (3: Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 249.)

Autre manière de distinguer les sujets et les régimes dans la langue des troubadours et dans l' ancienne langue française.

La langue des troubadours, indépendamment de la règle précédente, donnait souvent aux noms propres une terminaison différente, selon qu' ils étaient sujets ou régimes.

Dans les noms qualificatifs en OR, le sujet était souvent en AIRE, EIRE, IRE.

L' ancienne langue française adopta en grande partie ces formes grammaticales.

Je donnerai d' abord des exemples de la différence de terminaison dans les noms propres romans, pour indiquer qu' ils étaient sujets ou régimes.

Exemples romans.

Sujet: Aimes intra el palaitz denan lo rei...

Régime: E parlarem d' Aimo l' envassalat.

Roman de Gérard de Rossillon.

Régime: Fazia guerra mortal

A 'N Aymon d' Aigremont;

Sujet: E 'N Aymes mant castel

E manta tor li font.

Vid. de S. Honorat, 114.

Sujet: Hugues ferit Doltran en son escut.

Régime: Vec vos per la batalha Ugon ensi.

Roman de Gérard de Rossillon.

Régime: G. vai conseilh querre a Odilo...

Sujet: Bon nebs, dis lo coms Odiels, enten raso.

Roman de Gérard de Rossillon.

Exemples de l' ancien français.

Sujet: “Qui fu apelés messires Hues de Tabarie... Sire, fait messires Hues, que vous donrai-jou? Hues, fait li rois, je les querrai.”
L' Ordene de Chevalerie.

Régime: “Si demand a mon Sire Huon comment on faisoit chevaliers.”
L' Ordene de Chevalerie.

Sujet: Cest fablel fist Hues Piaucele.

Fabl. et Contes anc., t. 4 p. 472.

Régime: En ce lay du vair palefroi

Orrez le sens Huon le roi.

Fabl. et Contes anc., t. I, p. 165.

Sujet: “E quant Pieres estoit en la cort, de lez se vint une des ancelles lo soverain prestre...” Trad. de la Passion. (1: Mém. de l' Ac. des Inscr. et Belles-Lettres, t. XVII, p. 725.)

Régime: “E quant ille ot veut Pieron ki se chalfieuet al feu.”

Trad. de la Passion. (1: Mém. de l' Ac. des Inscr. et Belles-Lettres, t. XVII, p. 725.)

Sujet: Bueves jousta a la soie compaigne.

Roman de Guillaume au court nez.

Régime: Buevon apelle et Guion le tiois...

Li quens Guillaume apele dant Buevon.

Roman de Guillaume au court nez.

Sujet et Régime:

Li cuens Hues herberge

A Avranches où il torna,

Une nuit a illoec esté,

Au comte Huon a monstré.

Roman du Rou. (2: Recueil des Hist. de Fr., t. XIII, p. 241.)

Hues a les dix mile sols pris.

Roman du Rou. (3: Ib. p. 245.)

L' ancestre Huon le bigot.

Roman du Rou. (4: Ib. p. 238.)

La forme plus générale qui marqua les substantifs de l' ancien français pour distinguer les sujets des régimes, ce fut la désinence ERE, ERES, imitée du roman AIRE, AIRES.

Cette désinence caractérisa au singulier le sujet, quand le substantif exprimait une qualité personnelle, tandis que le régime du singulier et les sujets et régimes du pluriel prenaient constamment la terminaison commune en OR ou EUR, OUR, qui représentaient OR roman.

Comme cette forme est peu connue, et qu' elle embarrasse les personnes qui commencent l' étude des anciens monuments de la langue française, j' en rassemblerai divers exemples:

Fu li accusierres.” Gestes de Louis le débonnaire. (1: Recueil des Hist. de Fr., t. VI, p. 154.)

C' on ne croit pas qu' il soit Ameres

Més essaieres et vanteres.

Fabl. et Cont. anc. t. 2, p. 218.

Saint-Martin, dit-il, est bons aidieres au besoing, mais il veut bien estre paiès.” Chron. de France. (2: Ib. t. III, p. 175.)

Cilz qui grant barreteres estoit.” Chron. de France. (3: Ib. t. III, p. 175.)

Nobles combateres et hardi estoit en armes.” Chron. de France. (4: Ib. t. III, p. 275.)

Diex, tu ies rois et conseilleres

Et gouvernieres et jugieres.

Fabl. et Cont. anc. t. 2, p. 345.

Que qui ne set dire que fables

N' est mie conterres resgnables.

Fabl. et Cont. anc. t. I, p. 92.

Li tous puissans Dieux crierres et gouverneres du monde.”
Chron. de France. (1: Recueil des Hist. de Fr. t. III, p. 178.)

Vrais cultiveres de la foi.” Chron. de France. (2: Ib. t. III, p. 176.)

Deceus est tex decevierres. Roman de la Rose, v. 5125.

Nostre defenderes li Deus de Jacob. Trad. du ps. 45, MS. n° I.

Car tu es deffenderes de païs.” Chron. de France. (3: Ib. t. V, p. 270.)

Leur vuelt estre a la mort du sien larges donnerres.

Testament de J. de Meung.

Destruisieres des Sarrazins.” Chron. de France. (4: Ib. t. III, p. 312.)

Couronés empereres i fu. Ph. Mouskes.

Et le chastel esgarda l' empereres et sa gent.”

Villehardouin, p. 195.

L' empereres le conut bien... et quant ce vit le marches de Monferrat que l' empereres li voloit attendre ses convenances... fu la chose menée a tant que li empereres li otroia.” Villehardouin, pag. 108.

Comment li empereres Fredris fu corronnés.” Joinville, p. 192.

Empereres ne rois n' ont nul pooir. Le Roi de Navarre, t. 2, p. 53.

Moult s' en esmerveilla li rois e dist que ce estoit uns enchanterres.”

Chron. de France. (1: Recueil des Hist. de Fr., t. III, p. 236.)

Li engignieres dist. Roman de Garin. (2: Gloss. sur Joinville, M.)

Devoz enrichissierres et fonderes d' abaïes.” Chron. de France. (3: Recueil des Hist. de Fr., t. III, p. 298.)

Fu li plus excellens exposerres qui onques fu des Saintes Escriptures.”

Chron. de France. (4: Ib. t. V, p. 268.)

Mes dès que ge n' en suis faisierres. Roman de la Rose, v. 5741.

Li habiteres del ciel escharnirat.” Trad. du ps. 2, MS. n° I.

Mestres, gouverneres estoit du palais le roi Haribert.”

Chron. de France. (5: Ib. t. III, p. 284.)
(N. E. Maire, maître, maistre, magister du Palais)

Deus est jugieres. Trad. du ps. 74, psaut. de Corbie.

Au siege alla comme jongleres. Roman de Brut.

Je devins lierres merveilleux pour embler.

Roman de Guillaume au court nez. (6: Gloss. sur Joinville, L. )

N' est pas bons luitieres ne fors. Roman de la Rose, v. 5903.

S' uns lechieres li demandoit,

Du sien volomiers lui donnoit.

Fabl. et Cont. anc. t. I, p. 242.

Ou Diex est mentierres. Roman de la Rose, v. 12484.

Par eulx le requeroit que il fust moienierres de la pais.”

Chron. de France. (1: Recueil des Hist. de Fr., t. V, p. 241.)

Car cors ne peut estre pechierres,

Se li cuers n' en est consentierres.

Roman de la Rose, v. 8669.

Tu, Sires, qui es pardonnerres de tous pechiez.”

Chron. de France. (2: Ib. p. 305.)

Et s' il vient aucuns prometieres. Roman de la Rose, v. 13851.

Lors a estre advocat m' assis

Et courretier et procureres;

Pour ce ne fus-je pas moins lerres.

Roman du Renard, fol. 18. (3: Gloss. sur Joinville, L.)

J' en puis estre recitieres. Roman de la Rose, v. 5742.

Li miens salveres. Trad. du ps. 17, MS. n° I.

Puis la laissa li mauls trichierres. Roman de la Rose, v. 13459.

Fu il adès vainquierres en toutes ses batailles.

Chron. de France. (1: Recueil des Hist. de Fr., t. III, p. 280.)

L' avoir, le pris a li vendierres,

Si que tout pert li achatierres.

Roman de la Rose, v. 10835.

Diex qui es juges perdurables et vengierres des innocens.”

Chron. de France. (2: Ib. t. III, p. 251.)

Uns versifieres estoit

Qui bons vers e bons dis fesoit.

Le Castoiement, conte 4.

Cette forme heureuse, qui permettait les inversions et distinguait habilement le sujet du régime, se retrouve encore dans quelques écrivains du XVe siècle.

Amours est lierres

De cueur, ou au moins un changierres,

Aux bons bon, aux bolieurs bolierres.

Œuvres d' Alain Chartier, p. 655.

Voici des exemples de la terminaison différente des mêmes substantifs employés comme régimes au singulier, ou comme sujets et régimes au pluriel:

Régimes au singulier des substantifs en ERES.

Seignor, nos somes accordé, la Dieu merci, de faire empereor, et vous avez tuit juré que celui cui nous eslirons à empereor, vous lo tendrez por empereor.” Villehardouin, p. 107.

Le roi un fableor avoit. Le Castoiement, conte 8.

En son lit met le lecheor...

Primes mucent le lecheor.

Le Castoiement, conte 7.

Il deguerpit Deu sun faitor.” Trad. d' Audite coeli, psaut. de Corbie.

Sujets au pluriel des substantifs en ERES.


Ainsi l' ont fait maint bouleor. Roman de la Rose, v. 7511.

Vous estes dui enchanteor. Roman de la Rose, v. 12462.

Près d' une maison aprocherent 

Où beveor en deduit erent. Fabl. et Contes anc. t. 2, p. 73. 

E li fol large doneor 

Si forment les enorguillissent.

Roman de la Rose, v. 7654.

E li nostre enemi sunt jugeor, 

Trad. d' Audite coeli, psaut. de Corbie.


Régimes au pluriel des substantifs en ERES.

Que il est Dieu des jongleors. 

Et Dieux de tous les chanteors.

Roman de Brut.


Là veissies fleuteors

Menesterez et jongleors.

Roman de la Rose, v. 749.


Je ne puis mieux terminer ces exemples, qui constatent une règle essentielle et caractéristique de l' ancien idiome français, qu' en rapportant ici une épitaphe, écrite en cet idiome, sous la date de 1260; c' est la plus ancienne qui se trouve parmi celles que Montfaucon a rassemblées dans les monuments de la monarchie française. 

On verra que toutes les formes que j' ai précédemment indiquées, y sont rigoureusement observées, et alors on pourra encore moins révoquer en doute l' existence antique de la règle.

On trouvera qu' elle s' applique aussi à l' adjectif, ainsi que je le démontrerai dans le chapitre III.


Épitaphe de Robert de Suzane, Roi d' armes. 


Chi gist de Suzane Fauviaus, 

Rois d' armes, fors, preus et loiaus,

Plains de meurs, de chevalerie,

Esperanche de se lingnie.

Vainquierres fu et nient vaincus,

Partout fu monstrer ses escus; 

Robers fu apelés par non;

Li vrais Dix li fache pardon.

M et CC et LX ans

Mourut, dont mains homs fu dolans.

Vous qi passés dans me lame

Proiès Diu q' ait merchi de m' ame.

Montfaucon, Monuments de la monarchie française, t. 2, p. 164.

Il est permis de regretter que la langue française n' ait pas conservé ces formes spéciales, caractéristiques, qui donnaient tant de facilité, tant de grace, et surtout tant de clarté au style; je n' ai retrouvé que dans l' ancien français l' emploi de ces formes romanes. (1)

Enfin un autre accident grammatical de la langue romane, c' est que les noms propres des hommes sont souvent précédés d' En ou 'N, et ceux des femmes, de NA ou N'.

La langue italienne paraît avoir employé, mais rarement, l' un et l' autre.


Exemples d' EN: 

Tantot degno ne fosse

Com este re 'N Anfuse. (N. E. : Anfos, Nanfos,  Amfos, Alfonso, etc.)

Bruneto Latini, tesoretto, p. 37.

“Lasciò rè d' Araona 'N Amfus suo primogenito.”

Giov. Villani, lib. VII, c. 102.

“Con tutto che 'l detto 'N Amfus vivette poco e succedette il realme al suo fratello Giamo.”

Giov. Villani, lib. VII, c. 102. 


(1) On trouve encore dans les auteurs du XVe siècle des traces de l' emploi de l' S comme sujet au singulier:

Cil est nobles et pour tel se maintient... Œuvres d' Alain Chartier, p. 582.

Amis t' amour me contraint. Œuvres d' Alain Chartier, p. 773 et 774.

Homs jolis et cointe. Œuvres d' Alain Chartier, p. 59. 

Ainsi despend

Un homs trop plus qu' a lui n' appent. 

Œuvres d' Alain Chartier, p. 668. 


Exemples de Na: 

Je me borne à rapporter ce passage de Redi, dans ses Annot. al Ditirambo, p. 181: 

“Giovani Villani con Ricordono Malespina disse Santa Maria N' Ipotecosa in vece di Santa Maria Ipotecusa.” 


Verbes employés substantivement.

Cette forme est commune à tant de langues, que je suis loin de la considérer comme un des caractères de la langue romane; et, si j' en fais mention ici, c' est pour dire que l' ancien français appliquait à tous les mots employés substantivement la règle relative à la distinction des sujets et des régimes, par la présence ou l' absence de l' S à la fin des substantifs.

Sujets:

Puisque li alers te delite. Fabliau de Cortois d' Arras.

Que li prendres si la deçoit. Le Castoiement des dames. 

Si la blonde savoit

Com li departirs m' ocira.

Raoul de Beauvais. (1: La Borde, Essai sur la musique, t. II, p. 159.)

Ses biax parlers que tant plest à oïr. 

Simon d' Athies. (2: Ib. p. 162.)

Régimes:

En lor aller, en lor venir,

En lor tesir, en lor parler.

Le Castoiement des dames. 

“Mainte larme i fu plorée de pitié al departir de lor pays.” 

Villehardouin, p. 17.

Les autres langues de l' Europe latine ne distinguant pas les sujets et les régimes dans les verbes employés substantivement, il suffira de rapporter les exemples suivants: 

Espagnol:

Como es natural cosa el nascer é el morir. (N. E. el nacer y el morir)

Arcipreste de Hita, cob. 917.

Mi esperar ja desespera.

Juan de Mena, Cancionero general, fol. 27.


Presumir de vos loar

Segun es vuestro valer

Paresce querer contar 

Las arenas de la mar. 

(N. E. Según; parece)

Juan de Mena, Cancionero general, fol. 24. 


Portugais:

Quem vio um olhar seguro, hum gesto brando.

Camões, Os Lusiadas, III, St. 143. 


Italien:

...Fulminato e morto giacque

Il mio sperar che troppo alto montava.

Petrarca, canz. I. 

Les adjectifs employés soit dans la forme impersonnelle, soit avec l' article, font aussi les fonctions de substantifs dans les diverses langues de l' Europe latine.