Mostrando las entradas para la consulta aixina ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta aixina ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

martes, 18 de diciembre de 2018

TERSERA JORNADA. NOVELA OCTAVA

Ferondo, habénse pres serts polsets, es enterrat com mort. Lo abad, que se benefíssie a la seua dona, lo fa traure de la tumba y lo fiquen a la presó. Persuadit de que está al purgatori, y después, ressussitat, com seu críe a un fill engendrat pel abad en la seua dona.

Arribat lo final de la llarga história de Emilia, que a dingú habíe desagradat per la seua extensió, sino que considerada per tots com ben narrada, tenín en cuenta la cantidat y la variedat dels cassos contats an ella; la Reina, mostránli a Laureta en un sol gesto lo seu dessich, li va doná ocasió de escomensá aixina:
mol volgudes Siñores, me se fique dabán com digna de sé contada una verdat que té, mol mes del que va sé, aspecte de mentira, y me ha vingut al cap al sentí contá que un va sé plorat y sepultat pres per un atre.

Contaré, pos, cóm un viu va sé sepultat pres per mort, y cóm después ell mateix y mols atres van creure que, ressussitat, habíe eixit de la tumba, sén per naixó venerat com un san qui mes be com a culpable habíe de sé condenat.
Ñabíe a la Toscana una abadía (y encara hi está) situada, com ne veém moltes, a un puesto no massa frecuentat per la gen, de la que va sé abad un flare que en totes les coses ere santíssim, menos en los assuntos de dones, y estos los sabíe fé tan de amagatontes que casi dingú los coneixíe ni los sospechaben, per lo que santíssim y just se pensabe que ere en tot. 

Va passá que, habén fet gran amistat en lo abad un riquíssim habitán de la vila que teníe per nom Ferondo, home ignorán y mes curt que les mánegues de un chaleco, (y per naixó li agradabe al abad tratál, per les carcañades que a vegades li arrancabe la seua simplesa), en esta amistat sen va doná cuenta lo abad de que Ferondo teníe per cónyuge a una dona hermossíssima, de la que se va enamorá tan que no pensabe en datra cosa ni de día ni de nit; pero sentín que, per mol simple y nessio que fore en totes les demés coses, ere sapientíssim en amá y protegí an esta dona, casi desesperabe. Pero, com lo abad ere mol viu, va domesticá tan a Ferondo que éste en la seua dona veníen alguna vegada a passejás pel jardí de la seua abadía; y allí, en ell, sobre la felissidat de la vida eterna y sobre les santíssimes acsións de mols hómens y dones ya morts los parlabe en gran modestia, tan que a la Siñora li van doná dessichos de confesás en ell y li va demaná llisénsia a Ferondo y la va obtíndre.
Va aná, pos, a confesás en lo abad, en grandíssim plaé de éste y ficánse als seus peus, va escomensá: 

- Siñó, si Déu me haguere donat un home o no mel haguere donat, potsé me siríe mes fássil en la vostra enseñansa entrá al camí del que me hau parlat, que porte a datres a la vida eterna, pero yo, considerán quí es Ferondo y la seua idiotés, me puc considerá viuda y, sin embargo, soc casada, pero mentres visque ell, datre home no puc péndre, y ell, encara que es tan saboc, es tan selós que per naixó no puc viure en ell mes que en pena y desgrássia. Per naixó, abáns de vindre a datra confessió, lo mes humildemen que puc tos rogo que sobre aixó vullgáu donám algún consell, perque si desde ara no escomenso a procurá pel meu be, confessám o fé alguna atra bona obra de poc me servirá.
Este discurs va proporsioná gran plaé al alma del abad, y li va paréixe que la fortuna habíe ubert camí al seu mes gran dessich; y va di:

- Filla meua, crec que gran incórdio té que sé per a una hermosa y delicada dona com sou vos, tíndre per home a un sompo, pero mol mes gran crec que es tíndre a un selós; pel que, tenín vos les dos coses, fássilmen me crec lo que de la vostra pena me diéu. Pero en alló, per díu en poques paraules, no vech datre consell ni reméi apart de un, que es que Ferondo se curo de estos sels. La medissina per a curál sé yo mol be cóm féla, sempre que vos tinguéu la voluntat de guardá en secreto lo que vach a dítos.

La dona va di:

- Pare meu, no u dudéu, perque me dixaré abáns morí que díli a dingú algo que vos me diguéreu que no diguera, ¿pero cóm se podrá fé?

Va contestá lo abad:

- Es nessessari que primé mórigue, y aixina passará, y cuan haygue patit tans cástics que ya estigue arrepentit dels seus sels, natros, en sertes orassións, rogarém a Déu que lo torno an esta vida, y aixina u fará.

- Pos - va di la dona- , ¿hay de quedám viuda?

- Sí - va contestá lo abad- , durán un tems, y mol debéu guardátos de que dingú se caso en vos, perque a Déu li pareixeríe mal, y al torná Ferondo tindríeu que torná en ell y siríe mes selós que may.

La dona va di:

- Sempre que se curo de esta desgrássia, que no tinga que está yo sempre com a una presó, estic contenta; féu com vullgáu.

Va di entonses lo abad:

- Aixina u faré: pero ¿quína recompensa obtindré de vos per tal servissi?
- Pare meu - va di la Siñora- , lo que dessichéu si está a la meua ma, pero ¿qué pot oferíli algú com yo que sigue apropiat a tal home com vos sou?

Lo abad li va di:

- Siñora, vos podéu fé per mí igual que lo que yo me empeño en fé per vos perque aixina com me disposo a fé alló que té que sé lo consol vostre, aixina podéu fé vos lo que sirá salut y salvassió de la meua vida.

Va di entonses la Siñora:

- Sí es aixina, estic disposada.

- Pos - va di lo abad -, me donaréu lo vostre amor y lo plaé de tíndretos, perque per vos me enséng y me enarbolo.

La dona, al sentí aixó, tota parada, va contestá:

- ¡Ay, pare meu!, ¿qué es lo que me demanéu? Yo creía que éreu un san:
¿y los cuadre als sans requerí a les dones que los demanen consell per a tals assuntos? 

Lo abad li va di:

- Alma meua hermosa, no tos maravilléu, que per naixó la santidat no disminuíx, perque está a l´alma y lo que yo tos demano es un pecat del cos. Pero sigue com sigue, tanta forsa ha tingut la vostra atractiva bellesa que Amor me obligue a fé aixó, y tos dic que de la vostra hermosura mes que datres dones podéu gloriátos al pensá que agrade als sans, que están tan acostumbrats als del sel; y ademés de aixó, encara que siga yo abad seguixco sén un home com los demés y, com veéu, encara no soc vell. Y aixó no té que sétos penós de fé, sino que podéu dessicháu perque mentres Ferondo estigue al purgatori, yo tos donaré, féntos compañía per la nit, lo consol que hauríe de donátos ell, y dingú sen donará cuenta de alló, ya que tots creuen que soc un san. No digáu que no a la grássia que Déu tos mane, que moltes són les que dessichen lo que vos podéu tíndre y tindréu, si prudénmen seguíu lo meu consell. Ademés, ting hermoses joyes valioses, que no sirán de datra persona mes que vostres. Féu, pos, dolsa esperansa meua, lo que yo fach per vos de bona gana. La dona teníe lo rostro inclinat, y no sabíe cóm negálay, y consedílay no li pareixíe be, pel que lo abad, veén que lo habíe escoltat y donabe llargues a la resposta, pareixénli habéla convensut a miges, en moltes atres paraules continuán les primeres, abáns de que callare li habíe embutit al cap que alló estabe ben fet; pel que va di que estabe disposada a lo que manare, pero que abáns de que Ferondo haguere anat al purgatori no podíe sé. 

Lo abad contentíssim li va di:

- Farém que allí sen váigue; féu que demá o al día siguién vingue a trobás aquí en mí.

Y dit aixó, habénli ficat de amagatóns a la má un bellíssim anell, la va despedí.
La dona, alegre en lo regalo y esperán tíndren datres, tornán en les seues compañes, maravilloses coses va escomensá a di sobre la santidat del abad. Als pocs díes sen va aná Ferondo cap a la abadía, y en cuan lo va vore lo abad va pensá en enviál al purgatori; y trobats uns polvets de maravillosa virtut que a terres de Lleván habíe obtingut de un gran príncipe que afirmabe que solíe fels aná lo Agüelo de la Montaña cuan volíe enviá an algú (fénlo dormí) al seu paraísso o tornál de allí, y que, en serta cantidat donáts, sense cap lesió féen dormí a qui los preníe, y mentres durabe lo seu poder no se hauríe dit que teníe vida. Ferondo ne va pendre prou per a dormí tres díes, en un tassa de vi enterbolit, sense donássen cuenta, y en ell lo va portá al claustro y en uns atres monjos sen van escomensá a enriure de ell y de les seues tontades.

No van durá mol perque, fen efecte los polvos, li va víndre una gran son de repén y están de peu se va adormí. 

Lo abad, fen vore que estabe perturbat pel acsidén, lo va fé despullá y portá aigua freda y tirálay a la cara, y li van aplicá mols atres reméis per a recuperál del desmayo. Veén lo abad y los monjos que en tot alló no recobrabe lo sentit, prenénli lo pols y no trobánlo, tots van tíndre per sert que estabe mort; pel que van enviá recado a la dona y als seus paréns, que van acudí ascape. La dona en los seus paréns lo van plorá una mica, lo van vestí tal com anabe y lo abad lo va fé ficá a un nincho eixecat, sense tapá de terra.

La dona va torná a casa seua, y va di que no se separaríe de un mosset que habíe tingut en ell, y quedánse a casa, lo fill va escomensá a administrá la riquesa que habíe sigut de Ferondo. 

Lo abad, en un flare boloñés de qui mol sen fiabe y que aquell día habíe arribat desde Bolonia, eixecánse per la nit en silénsio, van traure a Ferondo de la sepultura y lo van portá a una bodega a la que no entrabe gens de llum y que ere la presoneta dels monjos que cometíen faltes. Li van traure los vestits, lo van vestí com a un flare, lo van ficá damún de una garba de palla y lo van dixá hasta que recobrare lo sentit. Mentrestán, lo flare boloñés, informat pel abad del que teníe que fé, sense que u sapiguere dingú mes, va esperá a que Ferondo retornare. Lo abad, al día siguién, en algúns dels seus monjos, com si faiguere una visita, sen va aná a casa de la dona, a la que de negre vestida y apenada va trobá, y consolánla un rato, en veu baixa li va demaná que cumpliguere la seua promesa. La dona, veénse libre y sense lo empach de Ferondo ni de dingú, habénli vist al dit un atre anell, va di que estabe preparada y van acordá que se trobaríen de nit. Arribada la nit, lo abad, disfrassat en les robes de Ferondo y acompañat pel seu flare, se va gitá en ella hasta lo matí en grandíssim gust y plaé, y después sen va entorná cap a la abadía. Algúns lo van vore aná y vindre, pero van creure que ere Ferondo que per naquell barri fée peniténsia, y sobre alló moltes históries entre la gen vulgar de la vila van náixe, y hasta los hi van contá moltes vegades a la dona, que be sabíe lo que passabe.

Lo flare boloñés, cuan va torná en sí Ferondo y se va trobá allí sense sabé aón estabe, va entrá a dins de la bodega, va fótre un bram terrible, va agarrá un verdang de avellané en una má y li va fótre una bona tunda. 

Ferondo, plorán y cridán, no fée datra cosa que preguntá:

- ¿Aón estic?

Lo flare li va contestá:

- Estás al purgatori.

- ¿Cóm? - va di Ferondo-. ¿es que me hay mort?

Va di lo flare:

- Aixina es.

Pel que Ferondo va escomensá a plorá per nell mateix, per la seua dona y son fill, dién les coses mes rares del món. Lo flare li va portá algo de minjá y de beure, lo que veén Ferondo va di: 

- ¿Aixina que los morts míngen?

Va di lo flare:

- Si, y aixó que te porto es lo que la dona que va sé teua va enviá este matí a la iglesia per a fé di misses per la teua alma, lo que Déu vol que te sigue oferit.
Va di entonses Ferondo:

- ¡Dómine, beneíxla! Yo mol la volía abáns de morí, tan que la tenía tota la nit en brassos y no fáia mes que besála, y tamé alguna atra cosa féem cuan me donabe la gana. Y después, com teníe molta fam, va escomensá a minjá y beure, y no pareixénli lo vi mol bo, va di:

- ¡Dómine, féslay pagá, pos no li va doná al móssen lo vi de la cuba arrimada al muro! Pero después de habé minjat, lo flare va torná a agarrá la mateixa vara y va torná a fótrel blau. 

Ferondo, habén cridat mol, va di:

- ¡Ay!, ¿per qué me fas aixó?

Va di lo flare:

- Perque aixina u ha manat Déu nostre Siñó, que cada día te sígue fet dos vegades. - ¿Y per quina raó? - va di Ferondo.

Va di lo flare:

- Perque vas sé mol selós tenín per cónyuge a la milló dona que ñabíe a la teua siudat. 

- ¡Ay! - va di Ferondo-, dius la verdat, y la mes dolsa; ere mes melosa que lo caramelo de un flan, pero no sabía yo que Déu nostre Siñó tinguere a mal que lo home fore selós, perque sinó no u hauría sigut. 

Va di lo flare:

- De aixó ten teníes que habé donat cuenta mentres estabes allí, y enmendát, y si passe que alguna vegada allí tornos, tindrás tan presén lo que ara te fach que may mes sirás selós. 

Va di Ferondo:

- ¿Pos torne alguna vegada lo que se mor?

Va di lo flare:

- Sí, pero sol qui Déu vol.

- ¡Oh! - va di Ferondo-, si alguna vegada torno, siré lo milló home del món; no li pegaré may, may la insultaré, mes que pel vi que ha enviat este matí.
Y tampoc ha enviat cap vela, hay tingut que minjá a oscurines.

Va di lo flare:

- Sí que ne va enviá, pero se van cremá durán les misses.

- ¡Oh! - va di Ferondo-, pos sirá verdat. Si torno al atre món la dixaré fé lo que vullgue. Pero dísme: ¿quí eres tú que me fas aixó?

Va di lo flare:

- Yo tamé soc un mort, vach sé de Cerdeña, y com vach alabá mol a un siñó meu lo sé selós me ha condenat Déu an esta pena, te ting que doná minjá y beure y dixát tou hasta que Déu disposo un atra cosa de tú y de mí.
Va di Ferondo:

- ¿No ña aquí dingú mes que natros dos?

Va di lo flare:

- Sí, ne ñan millóns, pero tú no los pots vore ni sentí, ni ells a tú. 

Va di entonses Ferondo:

- ¿Pos a quina distánsia estém de la nostra terra?

- ¡Botovadéu! - va di lo flare-, estám a moltíssimes milles de casa.
- ¡Collóns, si que estém llun! - va di Ferondo-, segóns me pareix debém está fora del món, de tan lluñ.

En estes converses y atres paregudes, entre minjás y palisses, van tindre a Ferondo prop de deu mesos allí, durán los que lo abad en molta frecuénsia y mol felísmen va visitá a la seua hermosa dona y en ella se va doná la milló vida del món.

Pero com passen les desgrássies, la dona se va quedá preñada, y donánsen cuenta enseguida lay va di al abad; pel que als dos los va paréixe que sense retrás Ferondo teníe que torná del purgatori a la vida y torná en ella, y díli ella que estabe embarassada de ell. 

Lo abad, pos, la nit siguién va cridá a Ferondo en una veu fingida a la seua presó y li va di: 

- Ferondo, consólat, que ha vullgut Déu que tornos al món, aon ressibirás un atre fill de la teua dona, al que cridarás Benedetto perque per les orassións de lo teu san abad y de la teua dona y per lo amor de San Benito te consedíx esta grássia.

Ferondo, al sentí aixó, se va ficá mol alegre, y va di:

- Mol contén estic. Beneít sígue Déu nostre Siñó, lo meu abad, San Benito y la meua dona gustosa melosa y sabrosa.

Lo abad, habénli fet doná en lo vi que li enviabe una miqueta dels polvos aquells que lo faríen dormí unes cuatre hores, se va torná a ficá la cassulla, y en lo seu monjo en cuidadet lo van torná a la sepultura aon habíe sigut enterrat.
Pel matí, només fes de día, Ferondo se va despertá y va vore per alguna bada del nincho una mica de llum, cosa que no veíe desde fée deu mesos, pel que pareixénli está viu, va escomensá a cridá:

- ¡Obríume, obríume! - y li va fótre en lo cap contra la tapa del sepulcro, tan fort que la va moure, perque estabe una mica fluixa aposta. Ya escomensabe a obrís cuan los monjos, que habíen resat maitines, van córre cap allí, van reconéixe la veu de Ferondo, lo van vore ya eixí del sepulcro, y esglayats tots per lo extrañ del cas, van colá cametes ajudéume y sen van aná a trobá al abad. Este, fen vore que se eixecabe de la orassió, va di:

- Fills, no tingáu temó; prenéu la creu y l´aigua bendita y veníu detrás de mi, y veigám lo que lo poder de Déu mos vol mostrá - y aixina u van fé.

Estabe Ferondo mol blang, ya que habíe estat tan tems sense vore lo sel, fora del atabut. Al vore al abad, va córre als seus peus y li va di:

- Pare meu, les vostres orassións, segóns me ha sigut revelat, y les de San Benito y les de la meua dona me han tret de les penes del purgatori y tornat a la vida; pel que rogo a Déu que tinguéu bons díes y bones calendes, avui y sempre.

Lo abad va di:

- Alabat sígue lo podé de Déu. Ves, pos, fill, ya que Déu aquí te ha tornat, y consola a la teua dona, que desde que ten vas aná ha estat plorán, y sígues desde avui amic y criat de Déu.

Va di Ferondo:

- Siñó, aixina ha sigut dit; dixéume fé a mí, que en cuan la troba, la besaré mol.
Lo abad, quedánse en los seus monjos, va fé cantá a tots devotamen lo miserere.

Ferondo va torná a la seua vila, aon, qui lo veíe fuchíe de ell com sol fes de les coses horribles, pero ell, cridánlo, afirmabe que habíe ressussitat.
La dona tamé teníe temó de ell, pero después de que la gen va aná prenén confiansa en ell, y, veén que estabe viu, li preguntaben sobre moltes coses; convertit en sabio, a tots contestabe y donabe notíssies de les almes dels seus paréns, y cavilabe les mes hermoses fábules del món sobre los fets del purgatori, y dabán de tot lo poble va contá la revelassió que habíe sigut feta per boca de Arañuelo Grabiel abáns de que ressussitare. Per naixó, giránse cap a casa en la dona y entrat en possessió de los seus bens, la va preñá al seu paréixe, y va passá per ventura que arribat lo tems adecuat en opinió dels tontos, que creuen que la dona porte als fills pressisamen nou mesos, la dona va parí un fill mascle, que se va di Benedetto Ferondo. La tornada de Ferondo y les seues paraules, al creure casi tot lo món que habíe ressussitat, van aumentá sense límits la fama de la santidat del abad; y Ferondo, que per los seus sels habíe ressibit moltes palisses, segóns la promesa que habíe fet, va dixá de sé selós, y contenta la dona, van viure juns, encara que cuan ella podíe, de bona gana se trobabe en lo san abad que tan be la habíe servit.

https://lo-decameron.blogspot.com/2018/12/tersera-jornada-novela-novena.html

viernes, 14 de diciembre de 2018

JORNADA TERSERA. NOVELA QUINTA

Lo Assicalat li regale a micer Francesco Vergellesi un palafrén seu, y per naixó li parle a la seua dona en lo seu permís; y com ella calle, ell conteste com si fore ella, y a la seua resposta li seguíx lo efecte consiguién.

Habíe Pánfilo acabat la história del germá Puccio, no sense risses de les Siñores, cuan la Reina li va maná a Elisa que continuare, y ella aixina va escomensá a parlá:
Mols que mol saben, se creuen que los atres no saben res, y ells, moltes vegades, creuen que engañen als atres, pero después veuen que han sigut ells los engañats; per naixó reputo gran locura la del que se fique sense nessessidat de probá les forses del ingenio de un atre. Pero com potsé no tindríen tots la meua opinió, tos contaré lo que li va passá a un caballé pistoyés:
Va ñabé a Pistoya, a la família dels Vergellesi, un caballé de nom micer Francesco, home mol ric y sabut y ademés cautelós, pero mol agarrat; este, tenín que aná a Milán en lo cárrec de podesta, de totes les coses oportunes per a anáy honradamen se habíe provist, menos de un palafrén que fore prou bo per al seu rango; y no trobánne cap que li agradare, estabe preocupat per naixó.
Ñabíe entonses un jove a Pistoya de nom Ricciardo, de baix naiximén pero mol ric, que tan adornat y pulit anabe, que lo cridaben lo Assicalat; y durán mol tems habíe amat y festejat en vano a la dona de micer Francesco, que ere hermossíssima y mol honesta.

Pos éste teníe un dels palafréns mes majos de tota la Toscana, y lo teníe en mol apréssio per la seua hermosura; y sén públic a tot lo món que festejabe a la dona de micer Francesco, va habíe ñabé qui li va di que si ell lay demanare lo obtindríe per l´amor que lo tal Assicalat li teníe a la seua dona. Micer Francesco, portat per la avaríssia, fen cridá al Assicalat li va demaná que venguere lo seu palafrén, per a que lo Assicalat lay oferiguére de regalo. Lo Assicalat, al sentí alló, se va ficá contén, y va contestá al caballé:

- Micer, si me donáreu tot lo que teniu al món no podríeu comprám lo palafrén; pero tol donaría en esta condissió: que yo, abáns de que lo prengáu, puga, en la vostra venia y en la vostra presénsia a la casa, dili unes paraules a la vostra dona, sense la presénsia de ningú, mes que ella y yo.

Lo caballé, portat per la avaríssia y esperán podé burlál, va contestá que sí, cuan ell vullguere; y dixánlo a la sala del seu palau, sen va aná a la cámara de la Siñora, y cuan li habíe dit lo fássilmen que podíe guañás lo palafrén, li va maná que vinguere a sentí al Assicalat, pero que se guardare de contestáli ni poc ni mol a res del que ell li diguere. La Siñora va reprobá mol alló, pero com li conveníe donáli gust al home, va di que u faríe, y detrás del home sen va aná a la sala a sentí lo que lo Assicalat vullguere díli. Este, habén confirmat lo pacte en lo caballé, a una part de la sala bastán apartada de consevol persona se va assentá a la vora de la Siñora y li va escomensá a parlá aixina: 

- Honrada Siñora, me pareix está segú de que sou tan sabia, que mol be, fa mol tems, habréu pogut compéndre a cuán gran amor me ha portat a tíndretos la vostra hermosura, que sobrepasse a consevol atra que hayga pogut vore. Dixo a una vora les costums loables y les singulás virtuts que en vos ñan, que tindríen forsa per a apresá los ánims de consevol home; y per naixó no fa falta que tos mostra en paraules que aquell ha sigut lo mes gran que may cap home haygue sentit per cap dona, y aixina sirá sense falta mentres la meua misserable vida aguanto estes cames y brassos, y mes encara, que, si allá dal com aquí se ame, perpetuamen tos amaré. Y per naixó podéu está segura que res teniu, sigue pressiós o de poc valor, que mes vostre puguéu tíndre y en tot momén disposá de alló com de mí, pel que yo valga, y tamé de les meues coses. Y per a que tinguéu sertíssima proba de aixó, tos dic que reputaré com la mes gran grássia que consevol cosa que yo puguera fé y que tos vinguere en gana me manéu, que res ñaurá que, manánu yo, no me obeíxquen. Pel que, si soc tan vostre com sentíu que u soc, no osaré elevá los meus rogs a la vostra altesa, de la que tota la meua pas, tot lo meu be y la meua salut pot víndrem, y de cap atra part: y aixina com humildíssim criat tos rogo, volgut be meu y única esperansa de la meua alma, que esperán que lo amorós foc en vos se alimento, que la vostra benignidat sigue tanta, y aixina ablaníxque la vostra passada duresa mostrada cap a mí (que vostre soc) que yo, reconfortat en la vostra Piedat, puga di que com de la vostra hermosura me hay enamorat, per nella hay de tíndre la vida; y esta vida, si als meus rogs lo pujadet ánim vostre no se incline, sense falta se acabará y me moriré, y podréu sé cridada la meua homissida. Y dixém que la meua mort no tos faiguere honor, no dixo de creure que, tenín alguna vegada remordiméns de consiénsia no tos doldríe habéu fet, y potsé, milló disposada, en vos mateixa diríeu: 

«¡Ay!, ¡qué mal vach fé al no tíndre misericórdia del meu Assicalat!». 

Y no servín de res arrepentítos tos siríe ocasió de mes gran patimén; pel que, per a que no passo, ara que socórrem podéu, teníume llástima, y abáns de que me móriga tingáu misericórdia de mí, perque sol vos podéu fém lo mes felís o lo mes dolorit home que vigue. Espero que sigue tanta la vostra cortessía que no patiguéu que per tan y tal amor ressibíxca la mort per galardón, sino que en alegre resposta y plena de grássia reconfortéu lo meu espíritu que tot espantat tremole dabán la vostra presénsia.

Y callánse aquí, algunes llágrimes, después de profundíssims suspiros, vertides, se va ficá a esperá lo que la noble Siñora li habíe de contestá.
La Siñora, a la que lo llarg festejá, lo justá, les serenates y les atres coses paregudes an estes fetes pel Assicalat no habíen pogut conmoure, van conmoure ara les afectuoses paraules dites pel ferventíssim amán, y va escomensá a sentí lo que abáns may habíe sentit, aixó es, lo amor. Y encara que, per a obeí la orden donada pel home, callare, no va pugué per naixó dixá de amagá en algún suspiret lo que de bona gana, contestán al Assicalat, haguere manifestat.

Lo Assicalat, habén esperat una mica y veén que cap resposta li arribabe, se va extrañá, y enseguida va escomensá a donás cuenta de la artimaña del caballé; pero sin embargo, miránla a la cara y veén la fogossidat dels seus ulls cap an ell, y ademés de alló sentín los suspiros que en tota la forsa del seu pit dixabe eixí, va cobrá alguna esperansa y, ajudat per nella, va tíndre una rara idea; y va escomensá a parlá com si ell fore la Siñora, sentínu ella, a contestás an ell mateix de esta manera: 

- Assicalat meu, sense duda fa mol tems que me hay acatat de que lo teu amor cap a mí es grandíssim y perfecte, y ara per les teues paraules u sé, y estic contenta, com ha de sé. Pero, si dura y cruel te hay paregut, no vull que cregues al ánimo hay sigut com hay mostrat en lo gesto; pos sempre te hay amat y volgut mes que a consevol home, pero me ha convingut féu aixina per temó dels demés y per a preservá la meua fama de honestidat. Pero ara ve lo tems en que podré claramen mostrát si te vull y consedít lo galardón del amor que me has tingut y me tens; y per naixó consólat, guarda la esperansa, perque micer Francesco está per anássen dins de pocs díes a Milán com podesta, com ya saps. Per l´amor meu li has donat lo teu hermós palafrén; y cuan sen haygue anat, sense falta te dono la paraula, pel bon amor que te ting, que no passarán mols díes sense que te reuníxques en mí y al nostre amor li doném plassenté y sansé cumplimén. Y per a que no te tinga que parlá un atra vegada de esta materia, desde ara te dic que lo día en que veigues dos robetes esteses a la finestra de la meua alcoba, que done sobre lo nostre jardí, aquella nit, cuidán be de no sé vist, víne a mí per la porta del jardí: me trobarás allí esperánte y juns tindrém tota la nit festa y plaé la un en l´atre tan com dessichém.
Apenes habíe lo Assicalat parlat aixina com si fore ell la Siñora, que va escomensá a parlá en la seua veu:

- Volguda Siñora, está per la superabundán alegría de la vostra favorable resposta tan colmada tota la meua virtut que apenes puc formulá la resposta per a rendítos les debudes grássies, pero si puguera parlá com dessicho, cap terme es tan llarg que me bastare per a podé agraítos del tot com voldría y com me convendríe fé; y per naixó a la vostra discreta considerassió atañ sabé lo que yo, encara que u dessicho, no puc explicá en paraules. Sol tos dic que lo que me hau manat pensaré en fé sense falta, y potsé entonses, mes tranquilisat en tan gran don com me hau consedit, me imaginaré en donátos les grássies tan cuan puga. Que no quedo res per di, Siñora meua, Déu tos dono la alegría y be mes gran, a Déu tos encomano. 

A tot aixó no va di la Siñora cap paraula; lo Assicalat se va ficá de peu y va escomensá a caminá cap al caballé, que, veénlo de peu, va eixí a trobál, y enriénsen li va di: 

- ¿Qué te pareix? ¿hay cumplit be la meua promesa?

- Micer, no - va contestá lo Assicalat-, que me vau prometre dixám parlá en la vostra dona y me hau dixat parlá en una estatua de mármol.
Estes paraules van agradá mol al caballé, que, encara que ya teníe bona opinió de la seua dona, encara la va tíndre milló per nelles; y va di: 

- Ara es meu lo palafrén que va sé teu.

A lo que lo Assicalat va contestá:

- Micer, sí, pero si yo haguera cregut traure de esta grássia ressibida de vos tal fruit com hay tret, sense demanátosla to la haguera donat; y ojalá Déu que u haguera fet, perque vos hau comprat lo palafrén y yo no l´hay venut.
Lo caballé sen va enriure de aixó, y ya provist de palafrén, al cap de pocs díes se va ficá en camí cap a Milán com a podesta. 

La dona, quedánse libre a casa, donánli voltes a les paraules del Assicalat y al amor que li teníe y al palafrén que pel seu amor habíe regalat, y veénlo desde casa seua passá en molta frecuénsia, se va di:

«¿Qué es lo que fach?, ¿per qué pergo la meua juventut? Éste sen ha anat a Milán y no tornará hasta de aquí sis mesos; ¿y cuán me los tornará?, ¿cuan siga vella? 

Y ademés de aixó, ¿cuán tornaré a trobá un amán com lo Assicalat? 

Estic sola, de dingú ting que tindre temó; no sé perque no agarro lo goch mentres puc; no sempre tindré la ocasió com la ting ara: aixó no u sabrá may dingú, y si tinguere que sabés, milló es fé algo y arrepentís que no féu y arrepentís.» 

Y aixina aconsellánse an ella mateixa, un día va ficá dos robetes a la finestra del jardí, com li habíe dit lo Assicalat; estes van sé vistes pel Assicalat, que se va ficá contentíssim, y al vindre la nit, secretamen y sol sen va aná cap a la porta del jardí de la Siñora y la va trobá uberta; y de aquí va aná a un atra porta que donabe a la entrada de la casa, aon va trobá a la noble Siñora que lo esperabe. Ella, veénlo vindre, eixecánse a trobál, en grandíssima festa lo va ressibí, y ell, abrassánla y besánla sen mil vegades, per la escala amún la va seguí; y sense tardá se van gitá, y lo seu amor van contentá. Y no va sé esta vegada la radera, perque mentres lo caballé va está a Milán, y tamé después de la seua tornada, va torná allí, en grandíssim plaé de cada una dels parts, moltes mes vegades.

https://lo-decameron.blogspot.com/2018/12/jornada-tersera-novela-sexta.html

miércoles, 16 de diciembre de 2020

JORNADA OCTAVA. NOVELA CUARTA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA CUARTA.

Lo prebost de Fiésole vol a una dona viuda; no es amat per nella y, creén gitás en ella, se gite en una criada seua, y los germáns de la Siñora fan que lo seu obispo u descubrixque.

Habíe arribat Elisa al final de la seua história, no sense gran plaé de tota la compañía, cuan la reina, giránse cap a Emilia, li va amostrá que volíe que ella, después de Elisa, la seua contare. Ella, de seguida, va escomensá aixina:

Valeroses siñores, cuán solissitadós dels nostres pensaméns són los mossens y los flares y tot los clérigos, com a moltes históries de les contades recordo que se ha demostrat; pero com may podríe parlás de aixó tan que no quedare mol mes per di, yo, ademés, vull contáton una sobre un prebost que volíe que una noble Siñora viuda lo amare, vullguere ella o no. Ella, com mol sabia, lo va tratá com se mereixíe.

Com totes vatres sabéu, Fiésole, que podem desde aquí vore, va sé una siudat mol antiga y gran, encara que avui estigue tota assolada, y no per naixó ha dixat de tíndre obispo propi y encara lo té. Allí, prop de la iglesia majó, teníe una noble Siñora viuda, de nom doña Piccarda, una possesió a una casa no mol gran; y com no ere la dona mes acomodada del món, allí vivíe la majó part del añ, y en ella dos germáns seus, joves mol bons y cortesos. Va passá que frecuentán esta Siñora la iglesia majó y sén encara mol jove, hermosa y agradable, se va enamorá de ella en molta ardó lo prebost de la iglesia, y después de algún tems va sé tan atrevit que ell mateix li va di an esta Siñora lo seu dessich, y li va rogá que estiguere contenta del seu amor y de vóldrel com ell la volíe. Ere este prebost ya vell pero mol jove de juissi, petulán y pujadet, y de ell mateix pensáe tot lo milló, en modos y costums plenes de afectassió y desagrado, y tan pesat y fastidiós que dingú ñabíe que lo vullguere be; y si algú lo volíe poc ere esta Siñora mateixa, que no sol no lo volíe gens sino que lo odiabe mes que a un mal de quixals. Ella, en molta prudénsia, li va contestá:

- Siñó, que vos me améu me té que sé mol agradable, y yo ting que vóldretos y tos voldré de bon grado; pero entre lo vostre amor y lo meu cap cosa deshonesta té que passá may. Sou mon pare espiritual y sou mossen, y ya tos aproximéu mol a la vellesa, coses que tos deuen fé honesto y casto; y per atra part yo no soc una chiqueta a la que estos enamoraméns senton ya be, y soc viuda, que sabéu cuánta honestidat se espere de les viudes; y per naixó, tingueume per excusada, que del modo en que me requeríu no tos voldré may ni aixina vull sé amada per vos.

Lo prebost, no podén aquella vegada traure de ella datra cosa, no va desmayá vensut al primé cop, sino que fen aná la seua arrogán ossadía la va solisitá moltes vegades en cartes y en embajades, y encara per ell mateix cuan la veíe acudí a la iglesia; per lo que, pareixénli este tabá massa pesat a la Siñora, va pensá en tráuressel de damún del modo que mereixíe, ya que de atra manera no podíe; pero no va volé fé res sense primé parláu en sons germáns. Y habenlos dit lo que lo prebost fée en ella y tamé lo que ella enteníe fé, y ressibín de ells plena autorisassió, als pocs díes va torná a la iglesia com acostumabe; y en cuan la va vore lo prebost, va aná cap an ella, y com solíe fé, prenense confianses va entrá en ella en conversa. La Siñora, veénlo víndre y mirán cap an ell, li va ficá alegre gesto, y retiránse a una vora, habenli lo prebost dit moltes paraules del modo acostumat, la Siñora después de soltá un gran suspiro va di: - Siñó, yo hay sentit di moltes vegades que no ña cap castell tan fort que, sén bombardejat tots los díes en un fonévol, no sigue assaltat algún día; lo que vech mol be que me ha passat a mí. Tan unes vegades en dolses paraules y atres en bromes y atres en atres coses me hau sercat, que me hau fet rompre lo meu propósit; y estic disposada, ya que tan tos agrado, a sé vostra. Lo prebost, tot contén, va di:

- Siñora, mol tos u agraixco y a di verdat, me hay maravillat mol de cóm tos hau ressistit tan, pensán que may me habíe passat aixó en cap atra. Aixina hay dit yo algunes vegades que, si les dones foren de plata no valdríen cap diné perque cap ressistiríe lo martell. Pero dixem aixó: ¿cuán y aón podrem está natros juns? A lo que la Siñora va contestá:

- Dols siñó meu, lo cuán podríe sé la hora que mes tos vinguere be perque yo no ting cap home a qui li tinga que doná cuenta de les meues nits; pero aón no u sé.
Va di lo mossen: - ¿cóm que no? ¿y a casa vostra?

Va contestá la dama: - Siñó, sabéu que ting dos germáns jóvens, que de día o de nit venen a casa en les seues amistats, y la meua casa no es mol gran, y per naixó no podríe sé, a no sé que vullguereu está allí com si foreu mut, sense di paraula ni respirá fort, y a fosques, com un sego; si vullguereu féu aixina se podríe, perque ells no entren a la meua alcoba; pero está la seua apegada a la meua y no se pot di ni una parauleta tan baixet que no se escolto.

Va di entonses lo prebost: - Siñora, que no quedo per naixó per una nit o dos, mentres yo penso aón podem está en mes comodidat.

La Siñora va di: - Siñó, aixó es cosa vostra, pero una cosa tos rogo, que aixó quedo tan secret que no se sápigue may una paraula.

Lo prebost va di entonses: - Siñora, no tingáu temó per naixó, y si pot sé, féu que esta nit estem juns. - Aixina sirá - y donánli indicassións de cóm y cuán habíe de acudí, sen va aná y sen va entorná a casa. Teníe esta Siñora una criada, que no ere massa jove y que teníe la cara mes fea y mes contrafeta que may se habíe vist: teníe lo nas mol chato y la boca torta y los labios grossos y les dens mal compostes y grans, y ere garcha, y may estabe sense mal de ulls, y teníe un coló verd y groc que pareixíe que no a Fiésole sino a Sinagalia habíe passat lo estiu; y ademés de tot aixó, ere coixa y algo manca del costat dret. Y se díe Ciuta (se pronúnsie chiuta: chuta, ólipa; lechuza), y com teníe la cara tan blanca, tots li díen Ciutazza (chiutátza); y encara que fore mol desgarbada de figura, ere, sin embargo, bastán malissiosa. La Siñora la va cridá y li va di: - Ciutazza, si vols fém un servissi esta nit, te donaré una bona camisa nova. Ciutazza, sentín mentá la camisa, va di: - Siñora, si me donéu una camisa, me aviaré al foc, no ya datra cosa. - Pos be - va di la Siñora -, vull que esta nit te gitos en un home al meu llit y que lo acarissios, y guárdat de di cap paraula, que no te séntiguen mons germáns, que saps que dormen a la vora; y después te donaré la camisa.
Ciutazza va di: - Aixina dormiría yo en sis com en un, si faiguere falta.

Arribada pos la nit, lo siñó prebost va acudí, com li habíe sigut fixat; y los dos jóvens, com la Siñora habíe combinat, estaben a la seua alcoba y féen mol soroll; per lo que lo prebost, silensiosamen y a paupontes entrán a la alcoba de la Siñora, sen va aná cap al catre com ella li habíe dit, y al atre costat Ciutazza, ben informada per la Siñora de lo que teníe que fé. Lo siñó prebost, creén tíndre a la seua Siñora al costat, va abrassá a Ciutazza y la va escomensá a besá sense di ni chut, y Ciutazza an ell; y va escomensá lo prebost a refregás en ella, prenén possesió de los bens llárgamen dessichats. La Siñora los va maná als germáns que faigueren lo demés de lo que habíen planejat; ells, eixín en cuidadet de la seua alcoba, sen van aná a la plassa, y los va acompañá la fortuna per a lo que volíen fé, mol mes de lo que ells mateixos demanáen perque, sén la calina gran, lo obispo – vispe - bisbe – episcopus - habíe enviat a buscá als dos jóvens per a aná hasta casa seua passeján y acompañáls bebén algún vi fresquet de Chianti o Montepulciano d´Abruzzo. Al vórels víndre, diénlos que volíe fé un tastet en ells, van empendre lo camí;  y entrán a un pati fresquet que ells teníen aon ñabíen moltes llums enseses, en gran plaé se van assentá a catá algún dels bons vins que teníen. Y habén begut van di los joves:

- Siñó, ya que tan favor mos hau fet acompañánmos, que tos hau dignat visitá esta la nostra menuda barraca a la que veníem a invitátos, volém que veigáu una coseta que tos volíem mostrá. Lo obispo va contestá que de bona gana; per lo que un de los joves, agarrán a la ma una antorcheta ensesa y anán per dabán, seguínlo lo obispo y tots los demés, se va adressá cap a la alcoba aon lo siñó prebost estáe, que per a arribá pronte se habíe donát pressa cabalgán y habíe, antes de que éstos arribaren allí, cabalgat ya mes de tres milles; per lo que rendit y tenín a Ciutazza en brassos encara que fée caló, dormíe. Entrán, pos, en la llum a la ma lo jove a la alcoba, y lo obispo detrás de ell y tots los atres, van vore al prebost en Ciutazza en brassos. En aixó, despertánse lo siñó prebost, y veén la llum y esta gen al voltán, avergoñinse mol y assustat va embutí lo cap daball de los llansols. Lo obispo lo va insultá y li va fé traure lo cap y volíe vore en quí estabe gitat. Lo prebost, al vore lo feo engañ de la Siñora y lo vituperi que ere, se va sentí lo mes dolgut home que may haygue existit: y per manamén del obispo, vestínse, a patí un gran cástic per lo pecat cometut, ben custodiat, va tíndre que anássen cap a casa. Va volé averiguá lo obispo cóm habíe passat alló, que aquell haguere anat a gitás allí en Ciutazza. Los joves li van contá ordenadamen totes les coses; lo que sentín lo obispo, mol va alabá a la Siñora, y tamé als jóvens que, sense voldre tacás les mans en la sang de un sacerdote, lo habíen tratat com mereixíe. Este pecat lay va fé lo obispo plorá coranta díes, una corantena com la del Covid, pero l´amor y la vergoña lo van fé plorá mes de coranta nou; sense contá en que, per mol tems después no podíe aná pel carré sense que los sagals lo siñalaren en lo dit y que digueren: - ¡Míratel, lo que se gite en la Ciutazza! - Lo que li dolíe tan que va está a pun de tornás lloco; y de esta manera la valerosa Siñora se va traure de damún al pesat, corcó, canso o cansino prebost, que u ere casi tan com u es Carlitos Rallitos Badetitos , cohet de Calaseit, al Matarraña, y la Chutassa se va guañá una camisa.

jueves, 2 de mayo de 2019

Cuarta jornada. Novela segona.



Cuarta Jornada. Novela segona.
Fray Alberto convéns a una dona de que lo arcángel Gabriel está enamorat de ella y, com si fore ell, moltes vegades se gite en ella, después, per temó als paréns de ella fugín de casa seua se refugie a casa de un home pobre, lo que, com a un home salvache, al día siguién a la plassa lo porte; aon, reconegut, los seus flares li fóten ma y lo fiquen a la presó.

Venecia, puente Rialto
pon Rialto de Venecia

La história contada per Fiameta habíe fet saltá les llágrimes a les seues compañeres moltes vegades, pero están ya completa, lo rey en inconmovible gesto va di:
- Poc preu me pareixeríe doná la meua vida per la mitat de la chaleraque en Guiscardo va gosá Ghismunda, y cap de vatres té que maravillás, que yo, vivín, a cada pas mil morts vech, y per totes elles no me es donada ni una part de esta chalera. Pero dixán está los meus assuntos de momén, vull que sobre casos dus, y en part als meus acsidéns semelláns, continúo parlán Pampínea, y si u fá com ha escomensat Fiameta, sense duda alguna rosada escomensaré a sentí caure damún de les meues flames.
Pampínea, sentín que aquella orden ere per an ella, va vore lo ánimo del rey mes per la emossió de les seues compañeres que les paraules del rey y per naixó, mes disposada a recreáles un poc que a tíndre que contentá al rey, se va ficá a contá una história que sense eixíssen de lo proposat, los faiguere riure, y va escomensá:
Acostumbre lo poble a di lo proverbio siguién: «Lo que es malvat y per bo tingut, pot fé lo mal y no es cregut», lo que done per a demostrá cuánta y quina es la hipocresía de los religiosos, los que en les robes llargues y amples y en les cares artifissialmén pálides y en les veus humildes y manses per a demaná a datres, y altaneríssims y áspres al empéndre als atres los seus mateixos vissis y en mostráls que ells per agarrá y los demés per a donáls an ells conseguíxen la salvassió, y ademés de aixó, no com homes que lo paraísso tinguen que guañás com natros sino casi com a siñós y posseedós de ell donán a cadaú que se mor, segóns la cantidat de dinés que los dixe, un puesto mes o menos exelén, en aixó primé a sí mateixos, si aixina u creuen, y después a qui a a les seues paraules donen fe se esforsen en engañá. Sobre los que, si cuan los convé me fore permitit demostrá, pronte los aclararía a mols simples lo que en les seues capes amplíssimes tenen amagat. Pero vullgue Déu que en totes les seues mentires a tots los passare lo que a un flare menor, de aquells que per mes grans santóns eren tinguts a Venecia; sobre lo que tos parlaré per a potsé aliviá una mica en risa y en plaé los vostres ánimos plens de compassió per la mort de Ghismunda.
Va ñabé, pos, valeroses siñores, a Imola, un home de malvada y corrupta vida de nom Berto de la Massa. Les seues vituperables acsións eren mol conegudes per los imolenses, y a tan lo van portá que ni les mentires ni les verdats se les creíen los de Imola. Per lo que, acatánsen de que allí ya les seues artimañes no li servíen, se va mudá a Venecia, resseptácul de tota la inmundíssia, y allí va aná cavilán en trobá la manera per a mal obrá com u habíe fet a un atra part. Y com si li rossegare la consiénsia per les malvades acsións cometudes per nell en lo tems passat, mostránse embargat per suma humildat y convertit en milló católico que cap atro home, va sé y se va fé flare menor y se va fé cridá fray Alberto de Imola; y en tal hábit va escomensá a fé en apariénsia una vida sacrificada y a alabá mol la peniténsia y la abstinénsia, y may minjáe carn ni bebíe vi cuan no ñabíe lo que li agradabe.
Y sense donássen cuenta casi dingú, de lladre, de rufián, de fals, de homissida, súbitamen se va convertí en un gran predicadó sense habé per naixó abandonat los vissis cuan de amagatóns puguere ficáls en obra. Y ademés de aixó, fénse móssen, sempre al altá, cuan selebrabe, si mols lo veíen, plorabe per la passió del Siñó com a qui poc li costaben les llágrimes cuan volíe. Y en poc tems, entre les seues predicassións y les seues llágrimes, va sabé de tal manera engatussá als venessiáns que casi de tot testamén que allí se fée ere fideicomissari y depositari, y guardadó de los dinés de mols, confessó y consellé casi de la mayoría de los homes y de les dones; y obrán aixina, de llop se habíe convertit en pastó, y ere la seua fama de santidat an aquelles parts mol mes gran que may habíe sigut la de San Francisco de Asís. Ara, va passá que una dona jove, badoca y sompa que se díe doña Lisetta de en cá Quirini casada en un ric mercadé que habíe anat en les seues galeres a Flandes, va aná en atres dones a confessás en este san flare; y están als seus peus, com venessiana que ere, que són tots unos vanidosos, habén dit una part de los seus assuntos, va sé preguntada per fray Alberto si teníe algún amán. Y en mal gesto li va contestá:
- Ay, siñó flare, ¿no teníu ulls a la cara? ¿Tos paréixen los meus encáns fets com los de eixes atres? Massa amáns tindría, si vullguera; pero no són los meus encáns per a dixá que los vullgue consevol. ¿A cuántes veéu que los seus encáns siguen com los meus, yo que siría hermosa hasta al paraísso? Y ademés de aixó va di tantes coses de esta hermosura seua que fastidiabe sentíla. Fray Alberto va vore que aquélla putíe a tonta, y pareixénli terra per al seu aladre, de ella enseguida y en desmesura se va enamorá; pero guardán les alabanses per a un momén mes cómodo, per a mostrás san aquella vegada, va escomensá a empéndrela y a díli que alló ere vanagloria, y atres de les seues históries; per lo que la dona li va di que ere un animal y que no sabíe que ñabíe hermosures mes grans que atres, per lo que fray Alberto, no volén enfadála massa, acabada la confessió, la va dixá anássen en les demés. Y unos díes después, agarrán un fiel compañ, sen va aná a casa de doña Lisetta y, retiránse apart a una sala en ella y sense pugué sé vist per atres, se li va aginollá dabán y va di:
- Siñora, tos rogo per Déu que me perdonéu de lo que lo domenge, parlánme vos de la vostra hermosura, tos vach di, per lo que tan fieramen vach sé castigat la nit siguién que no hay pogut eixecám del llit hasta avui.
Va di entonses doña Trulla:
-¿Y quí tos va castigá de esta manera?
Va di fray Alberto:
- Tos u diré: están en orassió durán la nit, com solgo está sempre, vach vore de repén a la meua selda una gran llumenária, y abáns de que puguera girám per a vore lo que ere, me vach vore damún un jove hermossíssim en una gayata grossa a la ma, que, agarránme per la capa y fénme eixecá, tan me va blandí que me va dixá cruixit. Li vach preguntá después per qué me habíe fet alló, y va contestá:
«Perque avui te has atrevit a repéndre los selestials encáns de doña Lisetta, a la que vull, Déu apart, sobre totes les coses». Y yo entonses li vach preguntá:
«¿Quí sou vos?». A lo que va contestá ell que ere lo arcángel Gabriel. «Oh, siñó meu, tos rogo que me perdonéu», vach di yo. Y ell va di entonses: «Te perdono en la condissió de que anirás a vórela en cuan pugues, y demánali perdó; y si no te perdone, yo tornaré aquí y te fotré tantes gayatades que u sentirás mentres visques». Lo que me va di después no me atrevixco a dítosu si no me perdonáu primé.
Doña Carbassa de ven, que ere un sí es no es dols de sal, se esponjabe sentín estes paraules y totes se les creíe com a mol verdaderes, y después de un rato va di:
- Be tos día yo, fray Alberto, que los meus encáns eren selestials; pero aixina Déu me ajudo, que ting llástima de vos, y ara, per a que no tos faiguen mes mal, tos perdono, si me diéu lo que lo ángel tos va di después.
Fray Alberto va di:
- Siñora, ya que me hau perdonat, tos u diré de bon grado, pero una cosa tos recordo, que lo que yo tos diga tos guardaréu de contáu a dingú del món, si no voléu fé malbé los vostres assuntos, que sou la mes afortunada dona que ña avui en tot lo món. Este ángel Gabriel me va di que tos diguera que li agradéu tan que moltes vegades hauríe vingut a está per la nit en vos si no haguere sigut per no assustatos. Ara, tos envíe di per mí que vol víndre una nit a vóretos y quedás en vos un bon rato; y perque com es un ángel y vinín en forma de ángel no lo podríeu tocá, diu que per a disfrute vostre vol víndre en figura de home, y per naixó diu que li diguéu cuán voléu que vingue y en quina fomra, y que u fará; per lo que vos, mes que cap dona viva, tos podréu tíndre per felís.
Doña Bachillera va di entonses que mol li agradabe que lo ángel Gabriel la amare, perque ella lo volíe be, y may passaríe que una vela de un matapán no li ensenguere dabán de aon lo veiguere pintat; y que cuan vullguere víndre an ella ere benvingut, que la trobaríe sola a la seua alcoba; pero en lo pacte de que no la dixaríe per la Virgen María, que li habíen dit que la volíe mol, y tamé lay pareixíe aixina perque a consevol puesto que lo vee estabe aginollat dabán de ella; y ademés de aixó, que ere cosa seua víndre en la forma que vullguere, sempre que no la assustare. Entonces va di fray Alberto:
- Siñora, parleu sabiamen, y yo arreglaré be en ell lo que me diéu. Pero podéu fem un gran favor, y no tos costará res y lo favor es éste: que vullgáu que víngue en este cos meu. Y escoltéu per qué me faréu un favor: me traurá l´alma del cos y la ficará al paraísso mentres ell estigue en vos.
Va di entonses doña Estirada:
- Be me pareix; vull que per les gayatades que tos va fótre per la meua culpa, que tingáu este consol. Entonces va di fray Alberto:
- Aixina, faréu que esta nit trobo ell la porta de casa vostra uberta, de manera que pugue entrá, perque venín en cos humano com vindrá, no podrá entrá mes que per la porta. La dona va contestá que u faríe. Fray Alberto sen va aná y ella se va quedá en tan gran alegría que no li entrabe la camisa al cos, mil añs pareixénli hasta que lo arcángel Gabriel vinguere a vórela. Fray Alberto, pensán que caballé y no ángel teníe que sé per la nit, en confits y atres bones coses va escomensá a agarrá forses, per a que no puguere sé aviát fássilmen del caball; y conseguit lo permís, en un compañ, al fes de nit, sen va aná cap a casa de una amiga seua de aon un atra vegada habíe arrancat cuan anabe corrén les yegües, y de allí, cuan li va pareixe be, disfrassat, sen va aná a casa de la dona y, entrán allí, en los perifollos que habíe portat, en ángel se va transfigurá, y puján a dal, va entrá a la cámara de la dona. Ella, cuan va vore aquella cosa tan blanca, se li va aginollá dabán, y lo ángel la va beneí y la va fé ficás dreta, y li va fé siñal de que sen aniguere al llit; lo que ella, dessichosa de féli cas, va fé rápidamen, y lo ángel después se va gitá en la seu devota. Ere fray Alberto majo de cos y fort, y mol ben plantat; per lo que trobánse en doña Lisetta, que ere fresca y cachonda, moltes vegades aquella nit va volá sense ales, de lo que ella mol contenta se va quedá; y ademés de alló, moltes coses li va di de la glória selestial. Después, arrimánse lo día, organisán la retirada, en los seus arnesos fora sen va eixí y va torná aon estabe lo compañ, al que, per a que no tinguere temó dormín sol, la bona dona de la casa li habíe fet amigable compañía. La dona, en cuan va amorsá, prenén als seus acompañáns, sen va aná a fray Alberto y li va doná notíssies del ángel Gabriel y de lo que li habíe contat de la glória y la vida eterna, y cóm ere ell, afegín ademés an aixó, maravilloses fábules.
A la que fray Alberto va di:
- Siñora, yo no sé cóm tos va aná en ell; lo que sé be es que esta nit, venín ell a mí y habénli yo donat la vostra embajada, me se va emportá de repén l´alma entre tantes flos y tantes roses que may se han vist tantes aquí, y vach está a un de los puestos mes agradables aon may hay estat hasta este matí a maitines: lo que va pasá del meu cos, no u sé.
-¿No tos u dic yo? - va di la Siñora -. Lo vostre cos va está tota la nit als meus brassos en lo ángel Gabriel, y si no me creéu miréutos daball de la mamella esquerra, aon li vach chupá al ángel, allí tindréu la siñal uns cuans díes.
Va di entonses fray Alberto:
- Avui faré algo que no hay fet en mol tems, me despullaré per a vore si me diéu la verdat.
Y después de mol charrá, la dona sen va entorná a casa, aon en figura de ángel fray Alberto va torná después moltes vegades sense trobá cap obstácul. Pero va passá un día que, están doña Lisetta en una comare seua y juntes parlán sobre la hermosura, per a ficá la seua dabán de cap atra, com qui poca sal teníe a la carbassa, va di:
- Si sapiguéreu a quí li agrade la meua hermosura, en verdat que no parlaríeu de les demés. La comare, dessichosa de sentíla, com be la coneixíe, va di:
- Siñora, podréu di verdat; pero no sabén quí es ell, no pot una desdís tan ligeramen.
Entonces la dona, que poc magín teníe, va di:
- Comare, no pot dís, pero en qui me enteng es en lo ángel Gabriel, que mes que an ell mateix me vol com a la dona mes hermosa, per lo que ell me diu, que ñague al món o a la marisma.
A la comare li van entrá ganes de enríuressen, pero se va aguantá per a féla parlá mes, y va di: - A fe, Siñora, que si lo ángel Gabriel se entén en vos y tos diu aixó té que sé aixina, pero no creía yo que los ángels féen estes coses.
Va di la dona:
- Comare, estéu equivocada, per les llagues de Déu: u fa milló que lo meu home, y me diu que tamé se fa allá dal; pero perque li pareixco mes hermosa que cap de les que ñan al sel se ha enamorat de mí y ve a está en mí moltes vegades; ¿Está cla? La comare, en cuan sen va aná doña Lisetta, se li van fé mil añs hasta que va está a un puesto aon pugué contá estes coses; y reunínse en una gran compañía de dones, ordenadamen los contá la história. Estes dones los u van di als seus homes y a datres dones, y éstes a datres, y aixina en menos de dos díes tota Venecia anabe plena de aixó. Pero entre aquells als que los va arribá, estaben los cuñats de ella, que, sense di res, se van proposá trobá aquell arcángel y vore si sabíe volá: y moltes nits van está apostats esperánlo.
Va passá que de este anunsi alguna notissiota va arribá a oíts de fray Alberto, que, per a empéndre a la dona anán una nit, apenes se habíe despullat cuan los cuñats de ella, que lo habíen vist víndre, ya estáen a la porta de la alcoba per a obríla. Sentínu fray Alberto, y entenén lo que ere, eixecánse y no veén datre refugi, va obrí una finestra que donabe al gran canal y desde allí se va aviá al aigua. La fondária ere gran y ell sabíe nadá aixina que cap mal se va fé; y nadán hasta l’atra vora del canal, a una casa que ñabíe uberta se va embutí a escape, rogán a un bon home que ñabíe a dins que per amor de Déu li salvare la vida, contán fábules de per qué estabe allí an aquella hora y despullat. Lo bon home, compadeixcut, com teníe que eixí a fé los seus assuntos, lo va ficá al seu llit y li va di que se estiguere allí hasta que tornare; y tancánlo a dins, sen va aná a les seues coses. Los cuñats de la dona, entrán a la alcoba, se van trobá que lo ángel Gabriel, habén dixat allí les alas, habíe volat, y van renegá mol a la dona, y per fin desconsoladíssima la van dixá en pas y sen van entorná a casa seua en los arnesos del arcángel. Mentrestán, clareján lo día, están lo bon home a Rialto, va sentí contá cóm lo ángel Gabriel habíe anat per la nit a gitás en doña Lisetta, y, trobat per los cuñats, se habíe aviát al canal per temó y no se sabíe qué habíe sigut de ell; per lo que rápidamen va pensá que aquell que teníe a casa teníe que sé ell; y tornán allí y reconeixénlo, después de moltes históries, va arribá en ell al acuerdo de que si no volíe que lo entregare als cuñats, li donare sincuanta ducados; y aixina u va fé. Y después de aixó, dessichán fray Alberto eixí de allí, li va di lo bon home: - No vech datra manera de que ixque sense sé reconegut. Avui fem natros una festa a la que un porte un disfrás de oso y un atre va a guisa de home salvache y aixina un disfrassat de una cosa y un atre de un atra, y a la plassa de San Marcos se fa una cassería, y acabada se acabe la festa; y después cadaú sen va en qui ha portat aon mes li agrado; si voléu, antes de que pugue descubrís que estéu aquí, yo tos portaré disfrassat de alguna de estes maneres, y tos podré portá aon vullgáu; de un atre modo, no vech cóm podréu ixí sense sé reconegut; y los cuñats de la Siñora, pensán que an algún puesto de aquí dins estéu, han ficat per tot arreu guardies per a enchampátos.
Encara que mal li pareguere a fray Alberto aná de tal guisa, u va tíndre que fé per la temó que teníe als paréns de la dona, y li va di an aquell aón teníe que portál. Este, habénlo embadurnat tot en mel y recubert de plomes minudetes, en una cadena al coll y una máscara a la cara, y una gran gayata a una ma y a l’atra dos grans gossos que habíe portat del matadero, va maná a un a Rialto a que pregonare que si algú volíe vore al ángel Gabriel pujare a la plassa de San Marcos. Y va sé lealtat venessiana ésta.
Y fet aixó, después de un rato, lo va traure fora y lo va ficá dabán de ell, y caminán detrás aguantánlo per la cadena, no sense gran abalot de mols, que díen tots: «¿Qué es aixó? ¿Qué es aixó?», lo va portá hasta la plassa aon, entre los que habíen vingut detrás y tamé los que, al sentí lo pregó, se habíen arrimat desde Rialto, ñabíe una caterva de gen. Este, arribat allí, a un puesto destacat y alt, va lligá al seu home salvache a una columna, fen vore que esperabe la cassa, al que les mosques y los tabáns, perque estabe enviscat de mel, lo molestaben mol.
Pero después de vore la plassa a cormull de gen, fen com que volíe deslligá al seu salvache, li va traure la máscara a fray Alberto, dién:
- Siñós, com lo jabalí no ve a la cassera, y no pot fes, per a que no haigáu vingut en vano vull que veigáu al arcángel Gabriel, que del sel baixe a la terra per les nits per a consolá a les dones venessianes.
Al tráureli la máscara fray Alberto va sé reconegut per tots enseguida y contra nell se van eixecá los crits de tots, diénli tots los insultos que sabíen y la infamia mes gran que may se va di a cap bribón, y, ademés de aixó, aventánli a la cara los uns una gorrinada y los atres un atra, aixina lo van tíndre durán mol tems, hasta que va arribá la notíssia als seus flares, y sis de ells se van ficá en camí y van arribá allí, y, tiránli una capa damún y desencadenánlo, no sense grandíssim abalot detrás hasta casa lo van portá, aon lo van empresoná, y después de viure a la miséria se creu que va morí. Aixina éste, tingut per bo y obrán mal, sense sé cregut, se va atreví a fé de arcángel Gabriel; y de ell convertit en home salvache, en lo tems, com u habíe mereixcut, sense profit va plorá los pecats cometuts. Vullgue Déu que a tots los demés los passo lo mateix.

jornada cuarta novela tersera

lunes, 8 de octubre de 2018

Meche y menescal de Valderrobres

A la vila medieval de Valderrobres, a prinsipis del siglo XX, vivíen a la mateixa casa del arrabal, a dos pisos diferéns, dos germáns, un meche, al que li díen Lodotó y l´atre veterinari, de nom Menescal.

Los dos eren mol volguts al poble natal de Elvira Juana Rodríguez Roglán ya que la vida de los animals en époques de roba justa ere tan apressiada com la de les persones, sense uns ben just podíen alimentás los atres.

Casi totes les cases teníen bestiá y animals per a minjá, produí lleit y derivats, collada, flans, formache, carn y pells. Inclús alguns de estos animals y datres salvaches se quedaben com a mote o insignia de una familia: matabous, matallops, lo conill, capaburres, etc.

Se criaben gorrinos, gorrines, conills, conilles, cabres, cabrits, cabrons o chotos, ovelles ullades y palomes, cordés, borregos o mardans, pichons, coloms o palomes, gallines, galls, pollastres o polls (ñabíe un ball en este nom), polles, pites, lloques, patos, los que foten en la
pata, gansos (sobre tot a Queretes), ganses, oques, ocos no ne ñabíen, codornius o gualles, vaques, terneres, terneros, jonecs, bueys, bous, de los que se apartaben los millós com a sementals, com los famosos ejemplás de la fábrica de les faixes, que se alquilaben per a montá vaques als pobles de la roglada, per ejemple, a la lechería de Tomás del Rufo de Beseit, aon les vaques sempre teníen los ulls plorosos perque les tocaben tots los díes les mamelles pero sol portaben al mascle una vegada al añ. Lo mateix passabe a la vaquería de Raboseta, a la vora del cup de la sequia majó, l´olla, al escomensamén del passeo de los cañerets. Un tros mes abán, uns añs después se faríe la festa del abre, se van plantá diferéns tipos de abres, potsé algún pi tamé. Ña una fonteta an eixa replasseta.

Un día, al mas de Cresol, una vaca que teníen se va escapá del ras espentán un poste de fusta corcat y querat y va eixí a una finqueta del veí, plena de romigueres y herbes delissioses y aromátiques, romé, timó, pipirigallo, trencanugos, pero tamé ñabíe cañota, que es una herba espessialmen perillosa per als bovinos, moltes vegades se moríe la res y dixabe a una familia
sense res.

Aquell mateix día, al carré Parras, a una casa mol estreta a mitat de la costa, se va ficá dolenta una agüela de 91 añs, la tía María Sarmén de casa Reventatruites, que habíe traballat tota la seua vida com una mula, al monte, al martinet, a les mines de Beseit, tan a la María Dolores com a la Maruja. Habíe sigut modelo de faixes y corsés a la fábrica de Valderrobres, pero los añs la habíen dixat arrugadeta y pansideta com una pansa de cap d´añ.

An aquell tems encara no se minjabe raím, y mol menos sense pepites, sino panses de moscatell secades al estilo romano, passa en latín, damún de cañissos a la esgorfa, daball del tellat. An aquella casa tan estreta sol cabíe un cañís al perchi; com proveníen de La Portellada li dieben aixina a la algorfa, y los de Valderrobres los quirdaben extrangés, ya que es lo mote de los del portell. Lo nom de Reventatruites los veníe perque la caseta del Portell, al carré Curt, ere tan minudeta que a la cuina no teníen puesto ni per a voltá la truita, aixina que aviáen per la enchumenera amún la truita y esperaben en la paella al balcó. Alguna vegada erraben y la truita se empastrabe al carré Curt, y de ahí los va vindre lo nom. La mayoría de vegades ensertaben a enchampála y quedabe un regustet a fullí, pero en bona gana tot es bo, y si algo teníen entonses, ere fam.

La escala interió de la casa ere tan estreta y empinada que no la podíen traure en camilla entre dos homes, y tampoc van pugué assentála a una cadira de vime o sarguera de casa lo sistellé y baixála, perque los escalons eren massa perillosos, aixina que la van tindre que baixá per fora desde una finestrota en una curdiola, una maroma y colocada a un llansol com lo día que la sigüeña la va portá 91 añs atrás a la casa del mas de dal de La Portellada.

A baix al carré estabe un dels fills, mosso vell de 55 añs, fort y hermós, calvo com una bola de billar o un bolo de riu, y a dal una filla casada en lo hereu del mas del Cresol, espentán la corda per a que la mare puguere baixá sense pegás al cap o a les fluixetes cames a la paret de pedra rebossada de blavet y cals. Lo home de esta agüeleta fée uns mesos que sen habíe anat als atres de una enfermedat mol común an aquella época y encara avui en día, lo mal de Repén.

A baix a la replasseta esperabe lo forense, que no ere meche ni res, pero teníe un Ford Model A y li díen aixina; ell portaríe a la agüela a casa del meche.
Allacuanta no ñabíe ambulatori ni sentro de salut, ni ambulansies; lo meche visitabe per les cases en lo seu maletín de cuero artifissial que putíe a pentaclorofenolato, pero la semana de abáns li habíe futut un ataque de gota y no podíe sorollás, aixina que li portaben als passiens a casa, y may se habíe vist una passién en tanta passiensia com la tía Reventatruites.

Cuan van arribá a la casa, la van pujá a cascarrulles hasta lo pis de Lodotó, que ere lo segón pis, y lo meche la va está auscultán, preguntán, escoltán y reconeixén durán un cuart de hora. La va vore tan delicada y casi picán la fulla de la dalla en martell y encrusa que sol se va atreví a resseptáli un reconstituyén consentrat a una sola ampolla per a allargá uns díes mes lo inevitable. Los va di als fills que la teníen que sacsá antes de péndressela, y que eixa medissina li donaríe ganeta. Si empijorabe, que vinguere algú a avisá, pero que no la portaren, perque al seu estat, torná a baixála per la paret de fora podríe tindre un funesto resultat.

Van portá a la agüeleta hasta lo carré Parras en lo Ford Model A, van aparcá a la vora de los actuals apartamens Santa Águeda, y desde allí en una carretilla de fusta costa amún hasta lo brancal de casa. Allí la van colocá en cuidadet al llansol y lo fill desde baix va estirá de la corda de la
curdiola hasta la altura de la finestreta. La filla y lo forense van conseguí féla entrá a la habitassioneta y la van gitá al seu llitet, al que no se podíe ni tombá a un costat. No se sap cóm dormíen cuan vivíen los dos agüelets.

Per sort, habíen sentit que al Mas de Barberans, a una agüela a la que li habíen resseptat una ampolla de sacsá antes de péndressela, li habíen futut un meneo an ella en tanta energía que sels va quedá als brassos, aixina que en este cas van sacsá la ampolla y no a la agüela, van trencá lo cap de la botelleta, y li van doná la medissina, mes amarga que un gintónic de bitter lemon en fel, y mes aspra que una serba verda.

A la finqueta tocán al Mas de Cresol, la pobre vaca que se habíe futut una fartanera de cañota y habíe begut aigua de un manantial paregut a la Fon Mala de Beseit, estabe tombada an terra, unflada y traén espuma per la boca.

Un pastó de casa Beret, de nom Pepe, portabe eixe día les ovelles a pasturá an aquella finca en lo seu fiel gosset Komtú, y desde lluñ va vore un gran bulto que no va pugué reconeixe hasta que va aná abansán lo bestiá, que anabe desplay esperán a una ovella que habíe criat fee uns minuts. Lo gos, Komtú, se va minjá la plassenta, va rotá, Pepe li va di “está mal pero descanse lo animal”, y van tirá abán en direcsió al bultot extrañ, que ya anabe agarrán la forma de un bóvido.

En cuan va vore a la pobre vaca en un cólic de campeonato, viva encara, se va encandilá, se va ficá les dos mans al cap, va tirá la gayata an terra y va eixí corrén cap al mas tocánli los talons al cul, intentán avisá a los masovés del grave acsidén de la vaca. Komtú se va quedá vigilán lo ramat, y en un guau va avisá a les ovelles blanques que pararen cuenta en la cañota, bueno, a les negres tamé, ya que Komtú no ere rassista com lo gos de Arturo Quintana.

Avisats los amos del mas, Pepe va torná a la finca y ells van eixí a escape cap a la casa del veterinari, a peu, resán per a trobál allí y que no estiguere a un atra masada o per algún corral. Lo van trobá y, después de donáli a entendre lo cas, rápidamen se van ficá en camí, tot lo rápit que se pot aná en abarques de goma als peus per camíns pedregosos y a vegades costa amún. Si arribe a passá al Mas dels Aubellons, no hagueren arribat hasta la nit.

Cuan van arribá aon estabe la vaca lechera, que no ere una vaca consevol, donabe lleit merengada y ere una vaca mol salada, va vindre del mas de Tolón, mol sonrienta y de coló lila, encara vivíe, pero Menescal los va di que siríe difíssil salvála.
Estabe unflada com un bot, fluixeta, entressuada. Lo veterinari li va inmovilisá les barres, la dentadura, va embutí un tubet de goma per lo essófago, va abocá oli de oliva virgen extra de arbequina prensat en fret en un embut de eixos que se ficaben los llocos al cap, y va escoltá en cuidadet a vore si eixíe aire del interió de algún dels cuatre subestomecs de la vaca. Va ixí una miqueta de aire pudén, que recordabe la auló de ous podrits o a les bombetes de pólvora que portaben los exiliats a Valensia al mars cuan volén escapás de les mascletades y les falles de San José, modelo de pare y home, patrono de los fustés, ingenieros y traballadós en general, no confundí en lo patrono dels pirómanos, San José de Arrimatea.

Lo veterinari va sorollá lo cap horissontalmen de un costat al atre (signifique negassió menos a Bulgaria, aon signifique afirmassió), va fé un sorollet esclafín la llengua contra les dens y va di unes paraules que sol entenen los catalanoparlans: “no la salvarem”.

Va rentá les ferramentes y les va arrepetá en cuidado al maletín, li va doná la ma viscosa al amo de la vaca com si de un te acompaño en lo sentimén o péssame se tratare, y li va di que no li cobraríe res, ya que prou perdua ere despedí a Cordera, pos aixina se díe la vaca, com la de Pinín y Rosa. Los va intentá reconfortá diénlos que a vegades la providensia obre milagres, y que si veíen alguna siñal de milloría anigueren a casa a avisál, pero que se prepararen per a lo pijó. Los va doná la esquena com la estatua de Fondespala, fon de espala, y va empendre lo camí de casa.

¡Ne eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.

A casa de la agüela estabe amanín la sena la filla, estaben tamé lo seu home, del mas de Cresol, y lo fill de 55 añs. Borraines en pataca de primé, en un rach de oli de la torre Gachero, abadejo dessalat que portabe un de Valderrobres de la seua tenda o botiga de Barchinona cuan anabe al poble; per a beure, grassiosa “copet”, Arrufat, rebaixada en vi Portal de Bergós, que se fee mol prop de casa, y per a la agüela una truita a la fransesa en una den de all y un corrusquet de pa.

La medissina li habíe fet agarrá ganeta, y justet al primé mos de pa per a acompañá la omelette o truiteta, va y li salte una den de les pales, a lo que la agüeleta se va di “pronte escomensam, consevol día los pedré tots”, y después de unos mossets mes, se li va afluixá un quixal, se ni en va aná garganchó aball, y se va embossiná.


Va pugué quirdá una mica y aixina va avisá als fills y al gendre que senaben al minjadó, a una taula redona tan minudeta que Arturo (lo rey, Quintaneta no, encara que li agrade mol la Ginebra) se haguere pixat de rissa en sol vórela. Van acudí enseguida a ajudála, y mentres la filla li manabe al seu home que aniguere a casa Lodotó volán, lo fill intentabe desatascála y reanimála, foténli tans cops a la esquena que casi la cruix.

Va arribá lo hereu del mas de Cresol y va cridá al timbre del veterinari en ves de tocá lo del meche. Se va assomá Menescal al balcó embolicat en una bata, y com ya ere tan de nit com a la boca del llop dels Ports, no lo va reconeixe, y preguntán “¿qué passe?” y contestán ell “ara mo se ha embossinat”, com teníe la mateixa veu que son pare, l´amo de la vaca del mas de Cresol, y los dos germáns meche y veterinari tamé parlaben casi igual, se va armá lo embolic.

Va di Menescal:

- “¿Encara ha minjat mes? No mu puc creure. Ya no ña res a fé, passéuli lo gaviñet y al menos aprofitéu la carn. -

Y en estes paraules sen va aná cap al carré de les parres, y sitán les paraules lay va contá a la seua dona, y ella del susto casi pert lo fill que esperaben per a Nadal, y lo fill mosso vell encara seguíe pegánli a sa mare a la esquena en la palma de la ma uberta, perque Heimlich encara no habíe naixcut com per a habé inventat la maniobra.

Y después de este cas, a Valdarrores y a tota la comarca del Matarraña, cuan dos germans eren meches o menescals, no van viure mai mes a la mateixa casa.