Mostrando las entradas para la consulta Roc ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Roc ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, VI.

VI.

Pero Daniel, lo Mussol, sí que sabíe ara lo que ere tindre lo ventre sec y lo que ere un aborto. Estes coses se fan sensilles y comprensibles a determinada edat. Antes, li pareixíen una cosa de bruixes.
Lo desdoblamén de una dona no trobe puesto al servell humano mentres no se fa evidén la pancha delatora. Y assó no passe casi may abáns de la Primera comunió. Los ulls no valen, antes de eixa edat, pera constatá les coses palmaries y simples, tan, que mes abán, mos abrume. Pero tamé Germán, lo Tiñós, lo fill del sabaté, sabíe lo que ere un ventre sec y lo que ere malparí. Germán, lo Tiñós, sempre va sé un bon amic, a totes les ocasions; hasta a les mes difissils. No va arribá, en Daniel, lo Mussol, a la mateixa intimidat que lo Moñigo, per ejemple, pero aixó no ere achacable an ell, ni a Daniel, lo Mussol, ni a cap de les coses y fenómenos que depenen de la nostra voluntat. Germán, lo Tiñós, ere un mosset esmirriat, fluix y blancot de cara, pálit.

Pot sé en un pel menos negre no se li hagueren notat tan los rogles, les calves. Perque Germán teníe calves desde mol chiquet y seguramen per assó li díen lo Tiñós, encara que, per supost, les calves no foren de tiña propiamen parlán. Son pare, lo sabaté, ademés del talleret - a ma esquerra de la carretera, segóns se puje, passat lo palau de don Antonino, lo marqués - teníe deu fills: sis com Deu mane, desglosats en unidats, y datres cuatre de dos bessonades. La seua dona ere mellissa y sa mare de la seua dona, la sogra, u habíe sigut y ell teníe una germana a Cataluña que ere mellissa tamé y habíe tingut tres chiquets de una vegada, y va eixí, per naixó, als diaris y lo gobernadó los habíe socorregut en un donatiu. Tot aixó ere sintomátic sense cap duda. Y dingú apearíe al sabaté de la seua creensia de que estos fenómenos se debíen a un bacilo, "com consevol atra enfermedat". Andrés, lo sabaté, vist de frente, podíe passá per pare de familia numerosa; vist de perfil, impossible. En motius de sobres li díen al poble:
"Andrés, lo home que de perfil no se veu". Y aixó ere casi literalmen sert per lo esmirriat y prim que ere. Y ademés, teníe una mol acusada inclinassió cap a abán, algúns díen que per lo seu treball, datres que per lo seu afán insassiable de perseguí, hasta pédreles de vista, les pantorrilles de les chiques que desfilaben dins del seu cam visual. Veénlo en esta dispossisió resultabe poc creíble, vist de frente o de canto, que siguere pare de deu criatures. Y per si fore poca la prole, lo talleret de Andrés, lo sabaté, estabe sempre ple de verderols, canaris y cagarneres o cardelines engabiats y a la primavera atabalaben en lo seu cri-cri punchán mes de una dotsena de grills. Lo home, atraít per lo misteri de la fecundassió, fée en aquells animalets tota classe de experimentos. Crusabe femelles de canari en verderols y canaris mascles en cardelines femelles pera vore lo que eixíe, y ell assegurabe que los hibrids oferíen entonassións mes delicades y cadensioses que los de pura rassa. Per damún de tot, Andrés, lo sabaté, ere un filósofo. Si li díen: "Andrés, ¿pero no ne tens prou en deu fills que encara busques la compañía dels muixóns?", responíe: "Los muixóns no me dixen escoltá als sagals". Per un atra part, la majó part dels fills estaben ya en edat de espabilás y casi de saltá del niu. Los pijós añs habíen passat a la historia. Per sert que al cridá a quintes a la primera parella de bessons va tindre una discussió acalorada en lo Secretari perque lo sabaté assegurabe que eren de reemplassos diferens.

- Pero home de Deu - va di lo Secretari -, ¿cóm han de sé de diferenta quinta sén bessons? A Andrés, lo sabaté, se ni en van aná los ulls detrás de les fortes cuixes de una mossa que habíe anat a justificá la aussensia de son germá. Después va amagá lo coll, en un movimén que recordabe al caragol que se embutix a la seua clasca, y va contestá:
- Mol fássil; Andressín va naixe a les dotse menos deu del día de San Silvestre. Cuan va naixe lo Mariano ya ere añ nou. Sin embargo, com los dos estaben inscrits al Registre lo 31 de desembre, Andrés, "lo home que de perfil no se veu", va tindre que asseptá que se emportaren juns als dos chics. Un atre de sons fills, Tomás, estabe ben colocat a la siudat, a una empresa de autobusos, autocars o coches de línia. Un atre, lo Garcho, li ajudabe a la sabatería. Les demés eren chiques, exepte, naturalmen, Germán, lo Tiñós, que ere lo mes menut o cagarniu. Germán, lo Tiñós, va sé lo que va di de Daniel, lo Mussol, lo día que este se va presentá a la escola, que mirabe les coses com si sempre estiguere assustat. Afinán un poc, resultabe sé Germán, lo Tiñós, qui habíe rebatejat a Daniel, pero este no li guardabe cap rencor per naixó, al contrari, va trobá en ell, desde lo primé día, una leal amistat. Les calves del Tiñós no van sé obstácul pera una comprensió. Si auncás, les calves van fassilitá aquella amistat, ya que Daniel, lo Mussol, va sentí desde lo primé momén una vehemen curiosidat per aquelles isletes blanques, ubertes al espés océano de pel negre que ere lo cap del Tiñós. Sin embargo, a pesá de que les calves del Tiñós no constituíen cap motiu de preocupassió a casa del sabaté ni al seu reduít rogle de amics, la Pesteta gran, guiada per lo seu frustrat instinto maternal en lo que englobabe a tot lo poble, va dessidí intervindre al assunto, per mes que lo assunto ni li anabe ni li veníe, ni li fotíe res. Pero la Pesteta gran ere mol afissionada a fotres aon dingú la cridáe. Creíe que lo seu interés sense mida per lo prójimo lo dictabe lo seu fervén anhel de caridat, lo seu alt sentit de la fraternidat cristiana, cuan lo sert ere que la Pesteta gran fée aná esta treta pera pugué ensumá per tot arreu com disfrassada, pero poc convinsén, de prudensia y discressió. Una tarde, están Andrés, "lo home que de perfil no se veu", atrafegat al seu cuchitril, lo va sorprendre la arribada de doña Lola, la Pesteta gran.

- Sabaté - va di, apenes va está dabán dell -, ¿Cóm té vosté al sagal en eixes calves?

Lo sabaté no va pedre la compostura ni va apartá la vista de la seua faena.

- Díxol está, siñora - va contestá -. De aquí sen añs no se li vorán les calves.

Los grills, los verderols y les cagarneres armaben un sarabastall espantós y la Pesteta y lo sabaté habíen de entendres a crits.

- ¡Tingue! - va afegí ella, autoritaria -. Per les nits li fique esta pomada. Lo sabaté va alsá la vista cap an ella, va agarrá lo tubo, lo va mirá y remirá per tot arreu y, después, lay va torná a la Pesteta. - Guárdossel - va di -; aixó no val. Al chiquet li va apegá les calves un muixó. Y va continuá treballán.

Alló podíe sé verdat y podíe no séu. Germán, lo Tiñós, sentíe una afissió sense mida per los muixóns. Seguramen se tratabe de una reminissensia de la seua primera infansia, desarrollada entre estridens piulits de verderols, canaris y cardelines. Dingú a la vall enteníe de muixóns tan com Germán, lo Tiñós, que ademés, per los muixóns, ere capás de passás una semana sansera sense minjá ni beure. Esta cualidat va influí mol, sense duda, en que Roc, lo Moñigo, se avinguere a fé amistat en aquell sagal físsicamen tan defissién. Moltes tardes, al eixí de les classes, Germán los díe:

- Anem. Sé aón ña un niu de vileros. Té dotse críes. Está a la tapia del boticari.

O be: - Veniu en mí al prat del Indiano. Está plovisnán y los tords eixirán a picotejá les boñigues. Germán, lo Tiñós, distinguíe com dingú a los muixóns per la violensia o los espasmos del vol o per la manera de piulá; adivinabe los seus instins; coneixíe, en detall, les seues costums; pressentíe la influensia dels cambis atmosferics en ells y se diríe que, de habéu dessichat, haguere adeprés a volá. Aixó, com pot suposás, constituíe pera lo Mussol y lo Moñigo un don de inapressiable valor.

Si anaben a cassá muixóns no podíe faltá la compañía de Germán, lo Tiñós, com a un cassadó que se estime en algo no pot faltáli lo gos. Esta debilidat del fill del sabaté li va portá per un atra part mol serios contratems. En serta ocasió, buscán un niu de gribes entre la malea de damún del túnel, va pedre lo equilibri y va caure aparatosamen damún de la vía, trencánse un peu. Al cap de un mes, don Ricardo lo va doná per curat, pero Germán, lo Tiñós, va renquejá de la cama dreta durán tota la seua vida. Claro que an ell no li importabe aixó massa y va seguí follán nius tan afanós com abáns del percanse.

A un atra ocasió, va caure a plom de un siré silvestre o bort, aon acassabe als tords, damún de una enmarañada romiguera. Una de les punches li va esgarrá lo lóbulo de la orella dreta de dal a baix, y com ell no va voldre que lay cusigueren, li va quedá lo lobulet esguellat en dos parts com la coa de un frac. Pero tot aixó eren gajes del ofissi y a Germán, lo Tiñós, may se li va ocurrí queixás de la seua coixera, de lo seu lóbulo partit, ni de les seues calves que, com díe son pare, les hi habíe apegat un muixó. Si los mals proveníen dels muixóns, benvinguts foren. Ere la seua una espessie de ressignassió estoica sense límits previssibles.

- ¿No te fa mal aixó? - li va preguntá un día lo Moñigo, referínse a la orella.

Germán, lo Tiñós, va sonriure, en la seua sonrissa pálida y trista de sempre.

- Alguna vegada me fa mal lo peu cuan ha de ploure. La orella no me fa mal may - va di.

Pero pera Roc, lo Moñigo, lo Tiñós teníe un valor superió al de un simple experto en muixóns, un ornitólogo en potensia. este ere la seua propia constitussió endeble. En este aspecte, Germán, loTiñós, ere un reclam insuperable pera buscá camorra. Y Roc, lo Moñigo, nessessitabe les camorres com lo pa de cada día. A les romeríes dels pobles de la comarca, durán lo estiu, lo Moñigo trobabe moltes ocasions de entrená los seus musculs. Assó sí, may sense una causa sobradamen justificada. Ña un afán latén de pujansa y hegemonía al colosso de un poble cap als colossos dels pobles veíns, villorrios y aldees. Y Germán, lo Tiñós, tan arguellat y delicat, constituíe un bon pun de contacte entre Roc y los seus adversaris; una magnífica fita pera desllindá supremassíes.
Lo prossés hasta les hostilidats no variabe may. Roc, lo Moñigo, estudiabe lo terreno desde lluñ. Después, li sussurrabe al oít al Tiñós:

- Arrímat y quédat miránlos, com si vullgueres furtals les avellanes que se mingen.

Germán, lo Tiñós, se arrimabe acollonit. De totes formes, la primera bufetada o galtada ere inevitable. No ere cosa de enviá al dimoni la seua bona amistat en lo Moñigo per una coissó que durabe sol un rato. Se aturabe a dos metros del grupet y mirabe als seus componens fito fito. La resposta no se fée esperá:

- No mos miros aixina, pasmat, estaquirot. ¿Es que no te han donat may una guarra?

Lo Tiñós, impertérrit, aguantabe les mirades sense pestañejá o clucá los ulls, y sense cambiá de postura, encara que les cames li tremolaben una mica. Sabíe que Daniel, lo Mussol, y Roc, lo Moñigo, esperaben detrás del taulat dels musics.
Lo colosso del grupo enemic insistíe:

- ¿Has sentit, merdeta (mierdica)? Ya estás colán de aquí o te óbrigo
l´alma en canal.

Germán, lo Tiñós, fée com si no u sentiguere, los dos ulls com a dos faros, sentrats al paquet de avellanes, coto y sense pronunsiá cap paraula. Considerabe ya lo puesto del pressunto impacte y si la herba que patejabe estaríe prou blaneta pera amortiguá la caiguda.
Lo gall adversari perdíe la passiensia:

- Ti, bachillé, pera quen adeprengues.

Ere una cosa inexplicable, pero sempre, en estos casos, Germán, lo Tiñós, sentíe abáns la consoladora presensia del Moñigo a la seua esquena que la coissó de la galtada.
La seua consoladora presensia y la seua veu próxima, calenta y protectora:

- Li has pegat al meu amic, ¿verdat? - y afegíe, mirán compassivamen a Germán -:
¿Li has dit tú algo, Tiñós?

- No hay ubert la boca. Me ha pegat perque los miraba.

La riña ya estabe armada y lo Moñigo portáe, ademés, la raó en cuan que l´atre li habíe pegat al seu amic sol per mirál, es a di, segóns les elementals normes del honor dels sagals, sense prou motiu ni justificassió.

Y com la superioridat de Roc, lo Moñigo, en aquell empeño ere cosa descontada, sempre acababen assentats al "campo" del grupo adversari y minjánse les seues avellanes.

Lo Camí, III.

Lo Camí a Amazon (tapa blana)


III.

La vall... aquella vall significabe mol pera Daniel, lo Mussol. Ben mirat, u significabe tot pera nell. A la valleta habíe naixcut y, en onse añs, may va crusá la cadena de altes montañes que la voltaben y tancaben. Ni va experimentá la nessessidat de féu.

A vegades, Daniel, lo Mussol, pensabe que son pare, y lo mossen, y lo maestre, teníen raó, que la seua vall ere com una gran olla independén, absolutamén aislada del exterió. Y, sin embargo, no ere aixina; la vall teníe lo seu cordó del melic, un doble cordó umbilical, milló dit, que la vitalisabe: la vía de ferro: lo carril de ferro: ferrocarril y la carretera. Les dos víes atravessaben la vall de sur a nort, proveníen dels pardos y ressecs plans de Castilla y buscaben lo pla blau del mar. Constituíen, pos, lo enllás de dos inmensos móns contraposats. Al seu trayecte per la vall, la vía, la carretera y lo riu - que se ajuntabe en elles después de aviás per un frenessí de rapits y torrenteres desde la punta del Pic Rando - se entrecrusaben una y mil vegades, creán una inquieta topografía de pons, tunels, passos a nivell y viaductes.

A la primavera y estiu, Roc, lo Moñigo, y Daniel, lo Mussol, solíen assentás, al caure la tarde, a consevol miradó y desde allí ataullaben, agobiats per una unsió casi religiosa, la inmensa amplada de la vall. La vía del tren y la carretera dibuixaben, al fondo, violéns y frecuéns zigzags; a vegades se buscaben, datres se repelíen, pero sempre, en aquella perspectiva, eren com dos blangs estels uberts entre la verdó compacta dels prats y los panissals. A la distansia, los trens, los automóvils y les blanques masades teníen proporsións de figures chicotetes del naiximén o Belén, increíblemen lluñanes y, al mateix tems, incomprensiblemen próximes y manejables. A vegades se divisaben dos y tres trens simultáneamen, cada un en lo seu negre penacho de fum penjat de la atmósfera, trencán la uniformidat vegetal dels prats. ¡Fée goch vore eixí les locomotores de les boques dels túnels! Ixíen com los grills cuan lo Moñigo o ell pixaben, hasta ameráls y inundáls, los caus dels pobres bichos. Locomotora y grill evidensiaben, al eixí de los seus forigóns, una mateixa expresió de esglay y ofec. Li agradabe al Mussol sentí la quietut serena y reposada de la vall, contemplá lo conglomerat de prats, dividits en parseles, parades, bancals, faixes, y com esquichats de masades desperdigolades. Y, alguna vegada, les taques fosques y espesses dels bosques de castañés o la tonalidat clara y mate de les aglomerassións de eucaliptos. Allá de allá, per tot arreu, les montañes, que, segóns la estassió y lo orache, cambiaben la seua contextura, passán de una extraña ingravidés vegetal a una solidés densa, mineral y plomisa dels díes entaragañats.

Al Mussol li agradabe alló mes que res, potsé, tamé, perque no coneixíe datra cosa.
Li agradabe constatá lo paralisat estupor dels campos y la verdó frenética de la vall y les raches de soroll y velossidat que la sivilissassió enviabe de cuan en cuan, en una exactitut casi cronométrica. Moltes tardes, dabán de la inmovilidat y lo silensio de la Naturalesa, perdíen la nossió del tems y la nit sels fotíe damún. La bóveda del sel anabe poblanse de estrels, y Roc, lo Moñigo, se acolloníe per una espessie de temó astral.
Ere en estos casos, de nit y lluñ del món, cuan a Roc, lo Moñigo, se li ocurríen idees inverossímils, pensaméns que normalmen no lo inquietaben. Va di una vegada:

- Mussol, ¿Es possible que si caiguere un estel de eixos no arribo may al fondo?

Daniel, lo Mussol, va mirá al seu amic, sense enténdrel.

- No sé lo que me vols di - va contestá.

Lo Moñigo luchabe en la seua defissiensia de expresió. Va gesticulá repetidamen en les mans, y, al final, va di:

- Los estrels están al aire, ¿no es assó?

- Assó es.

- Y la terra está al aire tamé, com un estrel, ¿verdat? - va afegí.

- Sí; al menos aixó diu lo maestre.

- Bueno, pos es lo que te dic. Si un estrel se despenje y no choque ni en la terra ni en datre estrel, ¿no arribe may al fondo? ¿Es que eixe aire que los volte no se acabe may?

Daniel, lo Mussol, se va quedá pensán un momén. Escomensabe a dominál tamé an ell un indefinible dessassosec cósmic. La veu va eixí de la seua gola indessisa y aguda com un gañit.

- Moñigo.

- ¿Qué?

- No me faigues eixes preguntes; me marejo.

- ¿Te marejes o te assustes?

- Pot sé les dos coses - va admití.

Sen va enriure lo Moñigo.

- Te diré una cosa - va di después.

- ¿Qué?

- Tamé a mí me fan temó los estels y totes eixes coses que no se abarquen o no se acaben may. Pero no lay digues a dingú, ¿sens? per res del món voldría que sen enterare de aixó man germana Sara.

Lo Moñigo triabe sempre estos moméns de repós solitari pera les seues confidensies.
Les altíssimes montañes, en les seues ressies crestes retallades damún del horizonte, li donaben al Moñigo una irritán impresió de insignificansia. Si la Sara, pensabe Daniel, lo Mussol, sapiguere lo pun flaco del Moñigo, podríe, fássilmen, apretál a un puñ. Pero, naturalmen, per la seua part, no u sabríe may. Sara ere una mossa antipática y cruel, y Roc lo seu milló amic. ¡Que adivinare ella la po indefinible que al Moñigo li inspiraben los estrels!

Al torná, ya de nit, al poble, se fée mes notoria y perseptible la vibrassió vital de la vall.

Los trens pitaben a les estassións escampades y los seus chulits esgarraben la atmósfera com a navallades. La terra exhalabe un agradable braf de humitat y fem de vaca. Tamé faie auló, en mes o menos forsa, la herba segóns lo estat del sel o la frecuensia de les plogudes.

A Daniel, lo Mussol, li enchisaben estes aulós, com li agradabe escoltá a la quietut de la nit lo muuu de una vaca o lo lamén chirrián de una carreta de bueys avansán a trompicóns.

Al estiu, en lo cambi de hora, tornaben al poble encara de día. Solíen caminá per damún del túnel, trián la hora del pas del tranvía interprovinsial. Tombats damún del roquissal, assomán lo nas al single, los dos mossos aguardaben impassiéns la arribada del tren.
La vuida ressonansia de la vall los portabe als oíts, en molta antelassió, la proximidat del convoy. Y, cuan lo tren eixíe del túnel, voltat per un núgol de fum denso, los fée estornudá y riure en espasmódiques carcañades. Y lo tren se desllissabe daball dels seus ulls, lento y traqueteján, monótono, casi al alcáns de la ma. Desde allí, per una sendeta de cabres, baixaben hasta la carretera. Lo riu passabe per daball del pon, en un brogit de catarata. Ere una corrén de montaña que baixabe en molta forsa entre grans roques reassies a la erosió. Lo soroll de les aigües se remansabe, vin metros mes aball, al Toll o Badina del Inglés, aon ells se bañaben a les tardes de samorda, bascoses, del estiu.

A la confluensia del riu y la carretera, a un kilómetro aball del poble, estabe la taberna de Quino, lo Manco.


Daniel, lo Mussol, recordabe los bons tems, los tems de les transacsións fássils y barates. Entonses, lo Manco, per una perra chica los servíe una tassada de sidra de barril y, damún los donabe conversa. Pero los tems habíen cambiat als radés añs, y ara, Quino, lo Manco, per sing séntims, sol charrabe. La tasca de Quino, lo Manco, estabe casi sempre forra. Lo Manco ere generós hasta la prodigalidat y als tems que corríen ressultabe arriesgat sé generós. A la taberna de Quino, per unes raóns o datres, sol se despachabe ya un vi negre rascadó en lo que mataben la sed los obrés y empleades de la fábrica de taches y claus, que estabe singséns metros riu aball. Mes allá de la taberna, a la esquerra, doblán la radera curva, estabe la formachería de son pare del Mussol.
Enfrente, una mica adentrada als prats, la estassió y, apegada an ella, la caseta alegre, blanca y roija de Cuco, lo factó, encarregat de la ressepsió dels equipaches y del movimén de gen y mercansíes. Después, en plena costa amún, escomensabe lo poble propiamen dit. Ere, lo seu, un poblet menut, retirat y vulgar. Les cases eren de pedra, en galeríes ubertes y penjáns de fusta, generalmen pintades de blau. Esta tonalidat contrastabe, a la primavera y estiu, en lo verd y roch dels geranios que infestaben galeríes y balcóns. La primera casa, a la ma zurda, ere la botica. Anexes o apegades estaben les cuadres, les magnífiques cuadres de don Ramón, lo boticari-alcalde, plenes de gordes, passiéns y majetones vaques. A la porta de la farmassia ñabíe una campaneta, y lo seu repiqueteo distraíe a don Ramón dels seus afáns munissipals pera reintegrál, durán uns minuts, a la seua faena y professió. Seguín costa amún, se topabe un en lo palau de don Antonino, lo marqués, guardat per un muro mol alt de pedra, llisa, inexpugnable; lo talleret del sabaté; l´ajuntamén, en un arcaic escut a la frontera o fachada; la tenda o botiga de les Pestetes y lo seu escaparate mol ben parat y variat; la fonda, en una famosa galería de vidres flanquejabe dos de les cares del edifissi; a la dreta de esta, la plassa cuberta de boñigues y grava y en una fon pública, de dos cañs o chorros, al sentro; tancán la plassa, per l´atre costat, estabe lo edifissi del bang o banc, y, después, tres cases de veíns en los seus jardinets a la part de dabán. Per la dreta, enfrente de la apoteca, estabe la finca de Gerardo, lo Indiano, los seus abres produíen les millós fruites de la comarca; lo corral de Pancho, lo Sensedéu (Sindiós), aon un tems va está instalat lo sine; la taberna del Chano; la forja de Paco, lo ferré, la ferrería; les ofissines de Teléfonos, que regentaben les Llebres; lo bazar de Antonio, lo Buche, y la casa de don José, lo mossen, que teníe la rectoría a la planta baixa. Tresséns metros mes allá, costa aball, estabe la iglesia, tamé de pedra, sense cap estil definit, y en un campanari estirat y pito. Enfrente los nous edifissis de les escoles, pintats en cals o encalats y en les finestres pintades de verd o vert, y la caseta de don Moissés, lo mestre o maestre. Vist aixina, a la ligera, lo poble no se diferensiabe de mols atres. Pero pera Daniel, lo Mussol, tot lo del seu poble ere mol diferén a lo dels demés. Los problemes no eren vulgars, lo seu régim de vida revelabe talento y de casi tots los seus actes emanabe una positiva trassendensia. Un atra cosa es que los demés no vullgueren reconéixeu. Assobín, Daniel, lo Mussol, se parabe a contemplá los sinuosos carreróns, la plassa plena de pasterades y graveta, los penosos edifissis, construits sol en un sentit utilitari. Pero aixó no lo entristíe gens. Los carrés, la plassa y los edifissis no féen un poble, ni li donaben fissonomía. Un poble lo féen los seus habitáns, veíns, pobladós, y la seua historia. Y Daniel, lo Mussol, sabíe que per aquelles carreres cubertes de pastoses boñigues y per les cases que les flanquejaben, van passá homens honorables, que avui eren sombres, pero que li van doná al poble y a la vall un sentit, una armonía, unes costums, un ritmo, un modo propi y peculiá de viure.

¿Que lo poble ere ferosmén individualista y que una corporassió pública tinguere poc que fé, com díe don Ramón, lo alcalde? Be. Lo Mussol no n´enteníe de individualisme, ni de corporassións públiques y no teníe raóns pera negáu. Pero, si ere aixina, los mals consiguiéns no rebassaben lo poble y, después de tot, ells mateixos pagaben los seus propis pecats. ¿Que preferíen no asfaltá la plassa per a que no los pujaren los arbitris? Be. Per aixó la sang no arribaríe al riu, costa aball. "La cosa pública, la res publica, es un desastre", cridabe don Ramón. "Cadaú mire massa lo propi y olvide que ñan coses que són de tots y que se tenen que cuidá", afegíe. Y no ñabíe qui li ficare al cap que eixe egoísme ere flo o puncha, o vissi o virtut de tota una rassa.

Pero, ni per aixó, ni per res, podíen regatejásseli al poble les seues cualidats de efissiensia, seriedat y discressió. Cadaú a lo seu, pero los dropos no son gossos perque no vullguen traballá en les coses dels demés. Lo poble, sense cap duda, ere de una eficássia sobria y de una discressió edificán.
¿Que la Pesteta gran y lo Cuco, lo factó, no eren discrets? Be. A cap pell li falte una piga. Y, en cuan al individualisme del poble, ¿Qué feen los mossos y les mosses los dissaptes per la tarde y los domenges? Don José, lo mossen, que ere un gran san, solíe manifestá, en tristesa: "Es llástima que vigam un a un pera totes les coses y nessessitem emparellámos pera ofendre al siñó". Pero tampoc don José, lo mossen, volíe entendre que eixa sensualidat ere flo o espina, o vissi o pecat de tota una rassa.

Lo Camí, IX.

IX.

Compreníe Daniel, lo Mussol, que ya no li siríe fássil adormís. Lo seu cap, desbocat cap als records, en una febril exitassió, ere un bullidó apassionat, sense cap momén de repós. Y lo roín ere que en son demá teníe que matiná pera agarrá lo rápit que lo portaríe a la siudat. Pero no podíe evitáu. No ere Daniel, lo Mussol, qui cridáe a les coses y a la vall, sino les coses y la vall los que se li imposaben, voltánlo de los seus rumós vitals, en los seus afáns, en los sensills y múltiples detalls de cada día.

Per la finestra uberta, frente al seu llit gruñidó, divisabe la cresta del Pic Rando, punchán la pancha estrellada del sel. Lo Pic Rando teníe de nit una tonalidat mate y tenebrosa. Manabe a la vall esta nit com habíe manat an ella durán los seus onse añs, com los manabe a Daniel, lo Mussol, y a Germán, lo Tiñós, lo seu amic Roc, lo Moñigo.
La historia de la vall se reconstruíe dabán de la seua mirada interna, dabán dels ulls de la seua alma, y los chulits distáns dels trens, los mus de les vaques, los crits lúgubres dels sapos daball de les pedres, los aromes humits y difusos de la terra avivaben la seua nostalgia, ficaben als seus records una nota de palpitán realidat. Después de tot, esta nit ere com tantes atres a la vall, sense aná mes lluñ, com la primera vegada que van saltá la tapia de la finca del Indiano pera robáli les pomes. Les mansanes no significaben res pera lo Indiano, que a Méjico teníe dos restauráns de lujo, una tenda de aparatos de radio y tres barcos destinats al cabotaje. Tampoc pera nells significaben mol les pomes del Indiano, la verdat, ya que tots ells cullíen bones mansanes als horts de les seues cases, ben mirat, tan bones pomes com les que teníe Gerardo, lo Indiano, als abres de la seua finca. ¿Que per qué les furtaben? Assó constituíe una cuestió mol complicada.
Potsé, simplificán, perque cap dells, entonses, passabe dels nou añs y la emossió de lo prohibit imprimíe a les seues maleses un encán indefinible. Li robaben les pomes al Indiano per la mateixa raó que als montes, o al prat de la carrasca, después de bañás, los agradabe parlá de "aixó" y conjeturá sobre "aixó", que ere lo origen de la vida y lo seu misteri.
Cuan Gerardo sen va aná del poble encara no ere lo Indiano, ere sol lo cagarniu de la siñora Micaela, la carnissera y, segóns díe esta, lo mes tímit de tots los seus fills.
La mare afirmabe que Gerardo "ere lo mes tímit de tots", pero al poble asseguraben que Gerardo antes de marchá ere mich tonto y que a México, si sen anabe cap allá, no valdríe mes que pera carregadó del port. Pero Gerardo sen va aná y als vin añs de anássen va torná ric. No va ñabé cap carta en este tems, y cuan lo Indiano se va presentá a la vall, los cucs ya se habíen minjat lo solomillo, lo llom, lo feche, los riñóns y los lleus de sa mare, la carnissera. Gerardo, que ya entonses ere lo Indiano, va plorá un rato al sementeri o fossá, apegat a la iglesia, pero no va plorá en los mocs penján com cuan ere menut, ni li caíe la baba com allacuanta, sino que va plorá en silensio y sense casi llágrimes, com díe l´ama de don Antonino, lo marqués, que ploraben a les siudats los elegáns. Alló implicabe que Gerardo, lo Indiano, se habíe transformat mol. Sons 
germáns, en cambi, seguíen amarrats al lloch, a pesá de que, en opinió de sa mare, eren mes listos que ell; César, lo gran, a la carnissería de sa mare, venén feches, lloms y riñóns de vaca a los veíns pera después, al cap dels añs, fé lo mateix que la siñora Micaela y donáls lo seu feche, lo seu llom, los seus riñóns y los seus lleus als cucs de la terra. Una conducta, en verdat, inconsecuén, inexplicable.

L´atre fill, Damián, teníe una terra de llaurá mijana a l´atra part del riu. Total res, unes faixes de sembrat y uns barbuts panissals. En assó vivíe, y en les cuatre perres que li procuraben la dotsena de gallines que criabe al corral de casa seua. Gerardo, lo Indiano, a la seua primera visita al poble, va portá una dona que casi no sabíe parlá, una filla de deu añs y un "auto" que casi no fée soroll. Tots, hasta lo auto, vestíen mol be y cuan Gerardo va di que allá, a Méjico, habíe dixat dos restauráns de lujo y dos barcos de cabotaje, César y Damián li van fé moltes carantoñes a son germanet y van voldre anássen en ell, a encarregássen cada un de un restaurán y un barco de cabotaje.
Pero Gerardo, lo Indiano, no u va consentí. Assó sí, los va montá a la siudat una tenda de aparatos eléctrics y César y Damián sen van aná de la vall, van renegá de ella y dels seus antepassats y sol de Pascua a San Juan tornaben pel poble, generalmen per a la festa de la Virgen, y entonses donaben bones propines y organisaben carreres de sacs y carreres de sintes y ficaben sing duros de premio a la punta de la cucaña. Y féen aná sombreros planchats y coll du. Los antics amics de Gerardo li van preguntá cóm se habíe casat en una dona rubia y que casi no sabíe parlá, sén ell un home de importansia y possisió com, a no dudá, u ere. Lo Indiano va sonriure sense aspavéns y los va di que les dones rubies se cotisaben mol a América y que la seua dona sí que sabíe parlá, lo que passabe ere que parlabe en inglés perque ere yanqui. A partí de aquí, Andrés, "lo home que de perfil no se veu", li va di "Yanqui" al seu gos, perque díe que parlabe casi tan com la dona de Gerardo, lo Indiano. Gerardo, lo Indiano, no va renegá, en cambi, del seu poble. Los rics sempre se encariñen, cuan son rics, per lo puesto aon antes han sigut pobres. Pareix que es esta la milló manera de demostrá lo seu cambi de possisió y fortuna y lo mes viable prossedimén pera sentís felisos al vore que atres que eren pobres com ells seguixen sén pobres encara que lo tems haigue corregut. Va comprá la casa de un forasté que veníe algún estiu, enfrente de la farmassia, la va reformá de dal a baix y va poblá los seus jardíns de massisos estridéns y de abres fruitals. Alguna vegada veníe al poble a passá una temporada. Va reconeixe dabán dels seus antics amics que les coses li anaben be y que ya teníe a Méjico tres barcos de cabotaje, dos restauráns de lujo y una representassió de resseptós de radio. Es a di, un barco de cabotaje mes que la primera vegada que va visitá lo poble. Lo que no aumentaben eren los fills. Teníe sol a la Mica - li díen Mica, encara que se díe com sa yaya, Micaela, pero, segóns díe l´ama de don Antonino, lo marqués, los rics, a les siudats, no podíen pedre lo tems cridán a les persones per los seus noms sansés - y en lo prima que estabe la yanqui, que tamé caíe per la vall de Pascues a Rams, no donabe ocasió a noves esperanses. César y Damián hagueren preferit que per no existí, no existiguere ni la Mica, encara que cuan ella veníe de América li regalaben flos y cartuchos de bombóns y la portaben als millós teatros y restauráns de la siudat. Aixó díe, al menos, l´ama de don Antonino, lo marqués.
La Mica li va agarrá mol cariño al poble de son pare. Reconeixíe que Méjico no li anabe y Andrés, lo sabaté, argüíe que se pot sabé a siensia serta "si mos va" o "no mos va" un país cuan an ell se dispose de dos restauráns de lujo, una representassió de aparatos de radio y tres barcos de cabotaje.
A la vall, la Mica no disponíe de assó y, sin embargo, ere felís. Sempre que podíe fée una escapada al poble y allí se quedabe mentres son pare no li manabe torná.
Raderamen, la Mica, que ya ere una siñoreta, se estabe bones temporades al poble están sons pares a Méjico. Sons tíos Damián y César, que al poble los díen "los Ecos del Indiano", velaben per nella y la visitaben de cuan en cuan. Daniel, lo Mussol, va naixe pressisamén en lo tránsit dels dos barcos de cabotaje als tres barcos de cabotaje, es a di, cuan Gerardo, lo Indiano, aforrabe pera adquirí lo tersé barco de cabotaje. Per entonses, la Mica ya teníe nou añs pera deu y acababe de coneixe lo poble. Pero cuan a Roc, lo Moñigo, se li va ocurrí la idea de robá les pomes del Indiano, Gerardo ya teníe los tres barcos de cabotaje y la Mica, sa filla, desset añs. Per aquelles feches, Daniel, lo Mussol, ya ere capás de acatássen de que Gerardo, lo Indiano, habíe progressat, y be, sense nessessidat de estudiá catorse añs y encara que sa mare, la Micaela, díe dell que ere
"lo mes tímit de tots" y de que anabe per lo poble tot lo día de Deu en los mocs penján y la baba a la barbilla. Fore o no fore aixina, u contaben al poble y no ere cosa de resselá que existiguere un acord entre tots los veíns pera di dell una cosa que no fore serta.

Cuan van saltá la tapia del Indiano, Daniel, lo Mussol, teníe lo cor a la gola. En verdat, no teníe ganes de minjá pomes ni de cap atra cosa que no fore péndreli lo pols a una cosa prohibida. Roc, lo Moñigo, va sé lo primé en dixás caure al atre costat de la tapia. 

U va fé blanamen, en una armonía y una elegansia casi felines, com si los seus ginolls y les seues ingles tingueren molles. Después los va fé señes en la ma, desde detrás de un abre, pera que se afanaren. Pero lo únic que se donáe pressa de Daniel, lo Mussol, ere lo cor, que ballabe com un lloco deslligat. Notabe les cames paralisades y una fosca aprensió mermabe la seua natural ossadía. Germán, lo Tiñós, va saltá lo segón, y Daniel, lo Mussol, lo radé. En sert modo, la consiensia del Mussol estabe tranquila. Les maníes de la Pesteta gran se li habíen apegat a les raderes semanes. Per lo matí li habíe preguntat a don José, lo mossen, que ere un gran san:

- Siñó retó, ¿es pecat furtáli pomes a un ric?

Don José habíe meditat un momén antes de clavá los seus ullets, com agulles de cap, en ell: - Segóns, fill. Si lo robat es mol ric, mol ric y lo lladre está en un cas de extremada nessessidat y pren una pometa pera no morís de fam, Deu es comprensiu y misericordiós y sabrá disculpál. Daniel, lo Mussol, se va quedá apassiguat interiormen.
Gerardo, lo Indiano, ere mol ric, mol ric, y, en cuan an ell, ¿no podíe víndreli una desgrassia com a Pepe, lo Cabut, que se habíe tornat raquític per falta de vitamines y don Ricardo, lo meche, li va di que minjare moltes pomes y moltes taronjes si volíe curás? ¿Quí li assegurabe que si no se minjabe les pomes del Indiano no li passaríe una desgrassia pareguda a la que teníe Pepe, lo Cabut? Al pensá en aixó, Daniel, lo Mussol, se sentíe mes aliviat. Tamé lo tranquilisabe bastán sabé que Gerardo, lo Indiano, y la yanqui estaben a Méjico, la Mica en "los Ecos del Indiano" a la siudat, y Pascualón, lo del molí, que sen cuidabe de la finca, a la taberna del Chano jugán una partida de mus. No ñabíe, per tan, que tindre po. Y, sin embargo, ¿per qué lo seu cor palpitáe de esta manera desordenada, y se li fée un nugo al estómec, y se li doblegaben les cames per los ginolls? Tampoc ñabíen gossos. Lo Indiano detestabe este mijá de defensa. Tampoc, seguramen, timbres de alarma, ni ressortes sorprendéns, ni trampes dissimulades an terra.
¿Per qué tindre temó, pos? Avansaben cautelosamen, movénse entre les sombres del jardí, daball de un sel alt, ple de estrels mol menuts. Se comunicaben per tenues cuchicheos y la herba cruixíe suavemen daball dels seus peus y este ambién de rosses imperseptibles y misteriosos sussurros li agarrotabe los ñirvis a Daniel, lo Mussol.

- ¿Y si mos sentiguere lo boticari? - va rossegá este.

- ¡Scht!

Lo contundén sisseo de Roc, lo Moñigo, lo va fé callá. Se internaben al hort. Apenes parlaben ya mes que per señes y los momos nerviosos de Roc, lo Moñigo, cuan tardaben en enténdrel, adquiríen, a la mija oscurina, uns tonos patétics impressionáns.

Ya estaben daball de la pomera que habíen triat. Creixíe uns peus per detrás del edifissi. Roc, lo Moñigo, va di: - Quedáutos aquí; yo sacsaré la pomera.

Y va puchá an ella a escape. Les palpitassións del cor del Mussol se van asselerá cuan lo Moñigo va escomensá a sacsá les branques en tota la seua enorme forsa y les fruites madures caíen damún de la herba en un repiqueteo ininterrumpit de pedregada. Ell y Germán, lo Tiñós, no donaben abast pera arreplegá les pomes despenjades. Daniel, lo Mussol, al acachás, obríe la boca, pos a ratos li pareixíe que li faltabe lo aire y se aufegabe. De repén, lo Moñigo va dixá de sacsá la pomera.

- Miréu; está ahí lo coche - va mussitá, desde la altura, en una extraña veu.

Daniel y lo Tiñós van mirá cap a la casa voltats de oscurina. La aleta del coche negre del Indiano, que fée menos soroll encara que lo primé que va portá a la vall, relluíe detrás del racó de la vivienda. A Germán, lo Tiñós, li van tremolá los labios al exigí:

- Baixa de pressa; hi deuen está.

Daniel, lo Mussol, Y Germán, lo Tiñós, se movíen belcats per los riñóns, pera soportá milló les brassades de pomes. Lo Mussol va sentí una temó inmensa de que algú puguere enchampál aixina. Va apoyá convensut al Tiñós:

- Venga, baixa, Moñigo. Ya tenim prou pomes.

La temó los fée pedre la serenidat. La veu de Daniel, lo Mussol, sonabe alterada, en un to superió al simple murmull. Roc, lo Moñigo, va trencá una rama en lo pes del cos al tratá de baixá pressipitadamen. Lo cruixit va soná com un tiro an aquella atmósfera silensiosa de rosses y sussurros. La seua exitassió anabe en aumén:

- ¡Ojito, Moñigo!

- Yo vach eixín.

- ¡Nassos!

- Gallina lo que salto primé la tapia.

No es fássil determiná de aón va eixí la aparissió. Daniel, lo Mussol, después de alló, se inclinabe a creure en bruixes, duendes y fantasmes. Ella, la Mica, estabe dabán dells, alta y esbelta, embutida a un espectral traje blang. A les denses tenebres, la seua figura adquiríe una presensia ultraterrena, algo paregut al Pic Rando, sol que mes difuminat y fugitiu.

- Conque sou vatros los que me furtáu les pomes, ¿eh? - va di.

Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, van aná dixán rellissá les fruites, una a una, hasta enterra. La consternassió los agarrotabe. La Mica parlabe en naturalidat, sense destemplansa en lo to de veu:

- ¿Tos agraden les mansanes?

Va tremolá, un instán, al aire, la assustada afirmassió de Daniel, lo Mussol:

- Siiií...

Se va sentí la rissa amortiguada de la Mica, com si brotare a impulsos de una amagada complassensia. Después va di: - Prenéu dos pomes cadaú y veníu en mí.

Li van fé cas. Los cuatre se van encaminá cap al porche. Una vegada allí, la Mica va girá un conmutadó, amagat detrás de una columna, y se va fé la llum. Daniel, lo Mussol, va agraí que una columna piadosa se interposare entre la llum y la seua cara de abatut.
La Mica, sense ton ni son, va torná a riure espontáneamen. A Daniel, lo Mussol, li va assaltá la temó de que los denunsiare y entregare a la guardia sivil. May habíe vist tan prop a la filla del Indiano y la seua cara y la seua silueta anaben fénli olvidá per moméns la comprometuda situassió. Y tamé la seua veu, que pareixíe lo suave y modulat acento de una cagarnera. La seua pell ere tersa y torrada y los seus ulls oscurs y sombrejats per unes pestañes mol negres.

Los brassos eren prims y elástics, y estos y les seues cames, llargues y esbeltes, oferíen la tonalidat dorada de la pechuga del perdigot, lo mascle de la perdiu. Al desplassás, la ingravidés de los seus moviméns produíen la sensassió de que podríe volá y pédres al espay igual que una bambolla de sabó.

- Está be - va di, -. Aixina que los tres sou uns lladrets.

Daniel, lo Mussol, se va confessá que podríe passás la vida escoltánla an ella di que ere un lladret y sense cansás gens. Lo di ella "lladret" ere com si li acarissiare les galtes en les dos mans, en les seues dos manetes, ligeres y vitals.

La Mica se va tombá a una tumbona y la seua figura se va estilisá encara mes.
Va di: - No tos faré res esta vegada. Tos dixaré marchá. Pero me hau de prometre que si voleu pomes me les demanaréu a mí y no saltaréu la tapia furtivamen, com si fóreu lladres.

Los va mirá, un detrás del atre, y tots van assentí en lo cap.

- Ara podéu anáton - va acabá.

Los tres amics van eixí, en silensio, per la portalada cap a la carretera. Van caminá unes passes sense intercambiá cap paraula. Lo seu silensio ere pesat y massís, imposat per la secreta consiensia de que si encara anaben solts pel món se debíe, mes que a la seua propia habilidat y maña, al favor y la compassió de la Mica. Aixó, y mes a la infansia, sempre resulte una mica deprimén. Roc, lo Moñigo, va mirá de reull al Mussol.
Caminabe este en la boca uberta y los ulls ausséns, com extassiat.
Lo Moñigo lo va sacsá de un bras y li va di: - ¿Qué te passe, Mussol? Estás com alelat.

Y, sense esperá resposta, va aviá en forsa les seues dos pomes contra los bultos informes y oscurs que pasturaben en passiensia al prat del apotecari.

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XIX.

XIX.

Germán, lo Tiñós, va eixecá un dit, va girá un poc lo cap pera escoltá milló, y va di:

- Assó que cante an eixa bardissa es un arrendajo.

garrulus glandarius, arrendajo
(garrulus glandarius)

Lo Mussol va di:

- No. Es una cardelina.

Germán, lo Tiñós, li va explicá que los arrendajos teníen unes condissións vocals tan particulás, que podíen imitá los piulits y chulits de tota classe de muixóns. Y los imitaben pera atráurels y fótressels después. Los arrendajos eren muixóns mol poc recomanables, hipócrites y roíns. Lo Mussol va insistí:

- No. Es una cagarnera.

Trobabe plaé en portá la contraria aquell matí. Sabíe que ñabíe una forsa a la seua opossisió, encara que esta fore infundada. Y trobabe una satisfacsió morbosa y fosca en la contradicsió. Roc, lo Moñigo, se va incorporá de un bot y va di:

- Miréu; un tonto de aigua. Siñalabe a la dreta de la Badina, tres metros mes allá de aon desaiguabe lo Chorro. Al poble los díen tontos a les serps de aigua. Ignoraben lo perqué, pero ells no ficaen may lo nas a les raóns que inspiraben lo vocabulari de la vall.
U asseptaben, simplemen, y sabíen per assó que aquella serp que arribabe a la riba del riu a coetades espasmódiques ere un tonto de aigua. Lo tonto portáe un peixet atravessat a la boca. Los tres se van ficá de peu y van apilá uns códuls.

Germán, lo Tiñós, va advertí:

- No lo dixéu pujá. Los tontos a les costes se fan un aro y roden mes de pressa del que corre una llebre. Y ataquen, ademés. Roc, lo Moñigo, y Daniel, lo Mussol, van mirá en temó a la serpota. Germán, lo Tiñós, va saltá de bolo en bolo pera arrimásseli en un codul a la ma. Va sé una mala patejada o una rellissada a la herbeta de les pedres, o un fallo de la seua cama coixa. Lo cas es que Germán, lo Tiñós, va caure aparatosamen contra les roques, y se va estossolá en un cop tremendo al cap, y va baixá, com un feix de lleña sense vida, hasta la Badina del Inglés. Lo Moñigo y lo Mussol se van aviá al aigua detrás dell, sense pensássu. Brasseján dessesperadamen van pugué traure a la vora lo cos estamordit del seu amic.
Lo Tiñós teníe una ferida mol gran al clatell y habíe perdut lo coneiximén. Roc y Daniel estaben assustats. Lo Mussol se va tirá al muscle lo cos inanimat del Tiñós y lo va puchá hasta la carretera. Ya a casa de Quino, la Pesteta li va ficá unes compreses de alcohol al cap. Al poc tems va passá per allí Esteban, lo forné, y lo va portá al poble en la seua tartana. Rita, la Tonta, va escomensá a cridá al vore arribá al seu fill en aquell estat.
Van sé uns moméns de confusió. Sing minuts después, lo poble en massa se apiñabe a la porta del sabaté. Apenes li dixaben pas a don Ricardo, lo meche; tanta ere la seua anhelán impassiensia. Cuan este va eixí, tots los ulls lo miraben, pendéns de les seues paraules:

- Té fracturada la basse del cráneo. Está mol grave. Demanon una ambulansia a la siudat - va di lo meche.

De repén, la vall se habíe tornat grisa y opaca als ulls de Daniel, lo Mussol. Y la llum del día se va fé pálida y massilenta. Y tremolabe al aire una forsa encara mes gran que la de Paco, lo ferré. Pancho, lo Sensedéu, va di de aquella forsa que ere lo Destino, pero la Pesteta va di que ere la voluntat del siñó. Com no se ficaben de acord, Daniel se va escabullí y va entrá al cuarto del ferit. Germán, lo Tiñós, estabe mol blang y los seus labios tancats en una suave y diluída sonrissa. Lo Tiñós va serví de cam de batalla, durán vuit hores, entre la vida y la mort. Va arribá la ambulansia de la siudat en Tomás, lo germá del Tiñós, que treballabe a una empresa de autobusos. Lo germá va entrá a casa com un endemoniat y al passillo se va trobá en Rita, la Tonta, que eixíe despavorida de la habitassió del dolén. Se van abrassá mare y fill de una manera casi eléctrica.
La exclamassió de la Tonta va sé com una chisparrada fulminán.

- Tomás, arribes tart. Ton germá se acabe de morí - va di.

Y a Tomás se li van saltá les llágrimes y va jurá entre dens com si se rebelare contra Deu per la seua impotensia. Y a la porta de la casa les dones van escomensá a sanglotejá y a plorá y a cridá, y Andrés, "lo home que de perfil no se veu", va eixí tamé de la habitassió, tot belcat, com si vullguere vore les pantorrilles de la enana mes baixeta del món.
Y Daniel, lo Mussol, va sentí que volíe plorá y no se va atreví a féu perque Roc, lo Moñigo, vigilabe les seues reacsións sense pestañejá, en una rigidés despótica.
Pero li va extrañá advertí que ara tots volíen al Tiñós. Per los singlots, gemecs y plos se diríe que Germán, lo Tiñós, ere fill de cada una de les dones del poble. Pero a Daniel, lo Mussol, lo va consolá, en serta manera, este síntoma de solidaridat.
Mentres amortallaben al seu amic, lo Moñigo y lo Mussol van aná a la forja.

- Lo Tiñós se ha mort, pare - va di lo Moñigo. Y Paco, lo ferré, se va tindre que assentá a pesá de lo gran y fort que ere, perque la impresió lo anonadabe.
Va di, después, com si luchare contra algo que lo enervare:

- Los homens se fan; les montañes ya están fetes.

Lo Moñigo va di:

- ¿Qué vols di, pare?

- ¡Que begáu! - va di Paco, lo ferré, casi furiós, y los va allargá la bota de vi.

Les montañes se van entenebrí aquella tarde y los prats y los carreróns y les cases del poble y los muixóns y los seus acentos. Entonses, Paco, lo ferré, va di que ells dos teníen que encarregá una corona fúnebre a la siudat com a homenaje al amic perdut y van aná a casa de les Llebres y la van encarregá per teléfono. La Camila estabe plorán tamé, y encara que la conferensia va sé llarga no la va vullgué cobrá. Después van torná a casa de Germán, lo Tiñós. Rita, la Tonta, se va abrassá al coll del Mussol y li díe atropelladamen que la perdonare, pero que ere com si puguere abrassá encara al seu fill, perque ell ere lo milló amic del seu fill. Y lo Mussol se va ficá mes trist encara, pensán que cuatre semanes después ell sen aniríe a la siudat a escomensá a progressá y la Rita, que no ere tan tonta com díen, se tindríe que quedá sense lo Tiñós y sense ell pera eixugá los seus pobres afectes trencats. Tamé lo sabaté los va passá la ma per los muscles y los va di que los estabe agraít perque ells habíen tret al seu fill del riu, pero que la mort se habíe empeñat en emportássel y contra nella, si se ficabe tossuda, no se coneixíe cap remey. Les dones seguíen plorán jun al cadáver y, de cuan en cuan, alguna teníe algún arrang y besabe y apretabe lo cosset fluix y fred del Tiñós, y fen aixó les llágrimes y crits se incrementaben. Sons germáns de Germán li van voltá una toalla al cráneo pera que no se li veigueren les calves y Daniel, lo Mussol, va experimentá mes pena perque, de esta guisa, lo seu amic pareixíe un chiquet moro, un infiel. Lo Mussol esperabe que a don José, lo mossen, li faiguere lo mateix efecte y manare traure la toalla. Pero don José va arribá; va abrassá al sabaté y li va administrá al Tiñós la Santa unsió sense repará en la toalla. Los grans raramen sen acaten del doló sutil dels menuts. Son pare mateix, lo formaché, al vórel, per primera vegada, después del acsidén, en ves de consolál, se va limitá a di:

- Daniel, pera que veigues en lo que acaben totes les diablures. Lo mateix que li ha passat al fill del sabaté podríe habét passat a tú. Espero que aixó te servixque de escarmén. Daniel, lo Mussol, no va voldre parlá, pos se barruntabe que de féu acabaríe plorán. Son pare no volíe donássen cuenta de que cuan va sobrevindre lo acsidén no intentabe fé cap malesa, sino, simplemen, matá un tonto de aigua. Ni advertíe tampoc que igual que ell li va fotre una perdigonada a la galta lo matí que van matá lo milá en lo Gran duc de reclam, podríe habélay futut al pols y habél enviat allí aon los abres tenen una sombra allargada. Los grans atribuíen les desgrássies a les imprudensies dels chiquets, olvidánse de que estes coses son sempre dessignios de Deu y que los grans tamé fan, a vegades, imprudensies. Daniel, lo Mussol, va passá la nit en vela, a la voreta del mort. Sentíe que algo gran se entaragañabe dins dell y que desde ara res siríe com habíe sigut. Ell pensabe que Roc, lo Moñigo, y Germán, lo Tiñós, se sentiríen mol sols cuan ell sen aniguere a la siudat a progressá, y ara ressultabe que lo que se sentíe sol, espantosamen sol, ere ell, y sol ell. Algo se va semá de repén mol a dins del seu ser:

potsé la fe en la perennidat de la infansia. Va advertí que tots acabaríen morínse, los agüelos y los chiquets. Ell may se va pará a pensáu y al féu ara, una sensassió punchán y angustiosa casi lo asfixiabe. Viure de esta manera ere algo brillán, y al mateix tems, terriblemen tétric y dessolat. Viure ere aná morín día a día, poquet a poc, inexorablemen.
A la llarga, tots se acabaríen morín: ell, y don José, y son pare, lo formaché, y sa mare, y les Pestetes, y Quino, y les sing Llebres, y Antonio, lo Buche, y la Mica, y la Mariuca-uca, y don Antonino, lo marqués, y hasta Paco, lo ferré. Tots eren efímeros y transitoris y al cap de sen añs no quedaríe ni rastre dells damún de les pedres del poble. Com ara no quedabe rastre dels que los habíen pressedit un siglo abáns. Y la mutassió se 
produiríe de una manera lenta, imperseptible. Arribaríen a desapareixe del món tots, absolutamen tots los que ara poblaben la seua crosta y lo món no advertiríe lo cambi. 

La mort ere lacónica, misteriosa y terrible. Al alba, Daniel, lo Mussol, va abandoná la compañía del mort y sen va aná a casa seua a desdichuná (com diu lo Sebeta), amorsá.
No teníe gana, pero creíe una medida prudén omplí lo estómec dabán de les emossións que se aveinaben. Lo poble assumíe an aquella hora una quietut massa estática, com si tot ell se sentiguere agarrotat per la geló de la mort. Y los abres estaben parats. Y lo quiquiriquí dels galls ressultabe fúnebre, com si cantaren en sordina o no se atrevigueren a mansillá lo ambién de dol y replegamén que pesabe sobre la vall. Y les montañes se vestíen de dol, daball de un sel de plom. Y hasta les vaques que pasturaben als prats pareixíen mes lentes y adormides de lo habitual. Daniel, lo Mussol, només almorsá va torná al poble. Al passá frente a la tapia del boticari va vore un tord picoteján un siré bort prop de la carretera. Se van reviscolá en ell los sentiméns del Tiñós, lo amic perdut pera sempre. Va tentá la massecha a la burchaca y va colocá una pedreta a la badana de cuero artifissial de Beseit. Después va apuntá al animalet y va estirá les gomes en forsa. La pedra, al aterrissá al pit del tord, va fé un soroll sec de ossos cruixits. Lo Mussol va corre cap al muixó abatut y les mans li tremolaben al arreplegál. Después va seguí lo camí en lo tordet a la burchaca. Germán, lo Tiñós, ya estabe a dins de la caixa cuan va arribá. Ere una caixa blanca, barnissada, que lo sabaté habíe encarregat a una funeraria de la siudat. Tamé habíe arribat la corona encarregada per nells en la leyenda que va maná ficá lo Moñigo: "Tiñós, los teus amics Mussol y Moñigo no te olvidarán may".
Rita, la Tonta, va torná a abrassál en énfasis, diénli, en veu baixa, que ere mol bo. Pero Tomás, lo germá colocat a una empresa de coches de linia, se va enfadá al vore la inscripsió y va tallá lo tros aon ficabe "Tiñós", dixán sol: "los teus amics Mussol y Moñigo no te olvidarán may". Mentres Tomás retallabe la sinta y los demés lo contemplaben, Daniel, lo Mussol, va dixá dissimuladamen lo tord a dins del féretro, jun al cadáver del seu amic. Habíe pensat que lo seu amic, que ere tan afissionat als muixóns, li agrairíe, sense duda, desdel atre món, este detall. Pero Tomás, al torná a colocá la corona fúnebre als peus del cadáver, va repará en lo muixó, incomprensiblemen mort a la vora de son germá. Va arrimá mol los ulls pera sersiorás de que ere un tord lo que veíe, pero después de comprobáu no se va atreví a tocál. Tomás va notá una corrén superstissiosa pel seu cos.

- ¿Qué... quí... cóm dimonis ha parat aquí aixó? - va di.

Daniel, lo Mussol, después del enfado de Tomás per lo de la corona, no se va atreví a declará la seua part de culpa en esta nova peripessia. Lo esglay de Tomás sels va apegá pronte a tots los presséns que se arrimaben a contemplá lo muixó. Dingú se atrevíe a tocál.

- ¿Cóm pot sé que ñague un tord ahí dins?

Rita, la Tonta, buscabe una explicassió raonable a la cara de cada un dels seus veíns. Pero a totes lligíe un idéntic estupor.

- Mussol, ¿saps tú...?

- Yo no sé res. No había vist lo tord hasta que u ha dit Tomás.

Andrés, "lo home que de perfil no se veu", va entrá en aquell momén. Al vore lo muixó se li van reblaní los ulls y va escomensá a plorá silensiosamen.

- Ell volíe mol als muixóns; los muixóns han vingut a morís en ell - va di.

Los plos sels van contagiá a tots y a la sorpresa inissial va seguí pronte la creensia general de una intervensió ultraterrena. Va sé Andrés, "lo home que de perfil no se veu", lo que primé u va insinuá en veu tremolosa.

- Aixó... es un milacre.

Los presséns no dessichaben datra cosa mes que algú expresare en alta veu lo seu pensamén pera petá. Al escoltá la sugerensia del sabaté se va sentí un crit unánime y esgarrat, mesclat en ays y plos:

- ¡Un milagre!

Varies dones, esglayades, van eixí corrén a buscá a don José. Datres van aná a avisá als seues homens y familiás pera que foren testigos del prodigi. Se va organisá un revol caótic, irrefrenable. Daniel, lo Mussol, tragabe saliva sense pará a un racó de la estansia. Encara después de mort lo Tiñós, los entes perversos que flotaben al aire seguíen enredán los mes inosséns y ben intensionats assuntos. Lo Mussol va pensá que tal com se habíen ficat les coses, lo milló ere callá. Datre modo, Tomás, en la seua exitassió, siríe mol capás de escañál. Va entrá apressuradamen don José, lo mossen.

- Miro, miro, don José - va di lo sabaté.

Don José se va arrimá en ressel al borde del ataút y va vore lo tord rosán la bauba ma del Tiñós.

- ¿Es un milagre o no es un milacre? - va di la Rita, tota exaltada, al vore la cara de estupefacsió del mossen. Se va sentí un llarg murmull al voltán. Don José va moure lo cap de un costat al atre mentres observabe les cares que lo observaben. La seua mirada se va pará un instán a la careta assustada del Mussol. Después va di:

- Sí que es raro tot aixó. ¿Dingú ha ficat ahí eixe muixó?

- ¡Dingú, dingú! - van cridá tots.

Daniel, lo Mussol, va acachá los ulls. La Rita va torná a cridá, entre carcañades histériques, mentres mirabe en ulls desafiáns a don José:

- ¡Qué! ¿Es un milagre o no es un milacre, siñó retó?

Don José va intentá apassiguá los ánims, cada vegada mes exitats.

- Yo no puc pronunsiám dabán de una cosa aixina. En realidat es mol possible, fills meus, que algú, per broma o en bona intensió, haigue colocat lo tord al ataúd y no se atrevixque a declaráu ara per temó a la vostra ira. - va torná a mirá fito fito a Daniel, lo Mussol, en los seus ullets afilats com agulles de cap. Lo Mussol, assustat, va doná mija volta y se va escapá al carré. Lo mossen va seguí -: De totes formes yo li faré traslat al ordinari de lo que aquí ha passat. Pero tos repetixgo que no tos faigáu ilusións. En realidat, ñan mols fets de apariensia milagrosa que no tenen de milagre mes que assó: la apariensia.
- De repén va tallá, sec -: A les sing tornaré peral enterro.

A la porta del carré, don José, lo mossen, que ere un gran san, se va trobá en Daniel, lo Mussol, que lo observabe furtivamen, tímit. Lo mossen va ataullá les proximidats y com no va vore a dingú pels voltáns, li va sonriure al chiquet, li va pegá uns copets paternals al clatell, y li va di en un sussurro:

- Bona la has armat, fill; bona la has feta.

Después li va doná a besá la seua ma y se va alluñá, apoyánse a una gayata, a passes mol curtes y lentes.

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, VII.

VII.

Entre ells tres no cabíen les discussións. Cadaú acatabe lo puesto que li corresponíe a la pandilla. Daniel, lo Mussol, sabíe que no podíe imposás al Moñigo, encara que tinguere una inteligensia mes desperta que la seua, y Germán, lo Tiñós, reconeixíe que estabe per deball dels atres dos, a pesá de que la seua experiensia en muixóns ere mol mes sutil y vasta que la dells. La prepotensia, aquí, la determinabe lo bíceps y no la inteligensia, ni les habilidats, ni la voluntat. Después de tot, alló ere una cosa raonable, pertinén y lógica. Daniel, lo Mussol, ere lo únic capás de alcansá los trens de mercansíes en ple aufec de pujada y encara los mixtos si no veníen descarregats o en una máquina nova.
Lo Moñigo y lo Tiñós corríen menos que ell, pero les cames ligeres tampoc justificaben una primassía. Representabe una estimable cualidat, pero sol assó. A les tardes dels domenges y durán les vacassións del estiu los tres amics frecuentaben los prats y los montes y lo rogle de les birles y lo riu. Los seus entreteniméns eren variats, cambiáns y una mica salvaches y elementals. Es fássil trobá diversió, an eixa edat, a consevol puesto. En les masseches féen, a vegades, terribles carnisseríes de tords, merles y gribes. Germán, lo Tiñós, sabíe que los tords, les merles y les gribes, de la mateixa familia, se trobaben milló que a datra part, a les gabarreres y a les bardisses, a les hores de caló. Pera matáls als abres o a la vía, enchampánlos encara mich adormits, ere pressís matiná. Per assó preferíen buscáls en plena canícula, calina, cuan los animals féen la michdiada en perea entre la malea. Lo tiro ere, aixina, mes curt, lo blanco mes reposat y la pessa ressultabe mes segura. Pera Daniel, lo Mussol, no existíe cap plat mes selecto que los tords en arrós. Si ne cobrabe un li agradabe, inclús, desplomál ell mateix y de esta forma va pugué vore un día que casi tots los tords teníen miseria deball de les plomes. Li va dessepsioná la resposta del Tiñós al comunicáli lo seu maravillós descubrimén.

- ¿Ara ten enteres? Casi tots los muixóns tenen brutíssia deball de les plomes. Segóns mon pare, a mí me va apegá les calves un mussol. Daniel, lo Mussol, se va fé lo propósit de no intentá mes descubriméns en los muixóns. Si volíe sabé algo dells ressultabe mes cómodo y rápit preguntálay al Tiñós. Datres díes anaben al corro de birles a jugá una partida. Aquí, Roc, lo Moñigo, los aventajabe de forma contundén. De res servíe que los dixare una apressiable ventaja inissial; al acabá la partida, ells apenes se habíen mogut de la puntuassió obtinguda de grassia, mentres lo Moñigo rebassabe, sense esfors, lo máxim. An este joc, lo Moñigo demostrabe la forsa y lo pols y la destresa de un home ya dessarrollat. Als campeonats que se selebraben per a la Virgen, lo Moñigo - que partissipabe en casi tots los homens del poble - may se classificabe per deball del cuart puesto. San germana la Sara se sulfurabe per esta precossidat.

- Bestia, bestia - díe -, que sirás mes bestia que ton pare.

Paco, lo ferré, la mirabe en ulls esperansats.

- Aixina u vullgue Deu - afegíe, com si resare.

Pero, potsé, aon los tres amics trobaben un entretenimén mes inténs y complet ere al riu, al atre costat de la tasca de Quino, lo Manco. Se obríe, allí, un prat mol gran, en una carrasca grandíssima al mich, y, al fondo, una escarpada muralla de roca viva que los independisabe del resto de la vall. Enfrente de la muralla estabe la Badina del Inglés y, uns metros mes aball, lo riu se desllissabe entre roques y códuls, en poca fondaria.
An esta sona peixcaben cangrejos a sarpeta, en la ma, eixecán en cuidadet los bolos y pessigán en forsa als animalets per la part mes ampla de la clasca, la crosta de los crustáceos, mentres estos se retortigaben y obríen y tancaben patosamen les seues pinses en un radé intento de evasió inútil. Atres vegades, al Toll del Inglés, peixcaben sentenás de peixets que navegaben en bangs tan numerosos que, assobín, les aigües negrejaben per la seua abundansia. Només calíe aviá a la badina una caña en consevol sebo artifissial de colós chillóns pera enchampáls a dotsenes. Lo roín va sé que, 
degut a la abundansia y a la fássil peixca, los sagals van escomensá a subestimáls y van acabá despressiánlos del tot. Y tamé passabe en les sireres de alborsé, serves, mores y avellanes silvestres. Cooperabe no poc a fomentá este desdén lo fet de que don Moissés, lo maestre, preferiguere als estudiáns que passaben tontamen les seues hores libres arreplegán mores o serves pera obsequiá en elles a les seues mares. O be, peixcán madrilles. Y, per si aixó fore poc, estos mateixos sagals eren los que al final de curs obteníen diplomes, puntuassións de sobressaliente y mensións honorífiques. 

Roc, lo Moñigo, Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, sentíen per nells un desdén tan fondo per lo menos com lo que los inspiraben les mores, les serves y les madrilles.
A les tardes bascoses de estiu, los tres amics nadaben a la Badina del Inglés. Constituíe un plaé inigualable sentí la pell en contacte directe en l´aigua, refrescánse. Los tres nadaben a gosset, esquichán y removén les aigües de tal manera que, mentres durabe la inmersió y los cabussóns, no se barruntabe, sen metros riu aball y uns atres tans riu amún, la mes insignificán siñal de vida. Una de estes tardes, mentres se secaben, tombats al sol al prat de la carrasca, Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, se van enterá de lo que volíe di tindre lo ventre sec y de lo que ere un aborto. Teníen, entonses, set y vuit añs, respectivamen, y Roc, lo Moñigo, se tapabe en uns calsonsillos recusits en lo de detrás dabán y lo Mussol y lo Tiñós se bañaben en pilota picada perque encara no los habíe naixcut la vergoña. Va sé Roc, lo Moñigo, qui los hi va despertá aquella mateixa tarde. Sense sabé encara per qué, Daniel, lo Mussol, relassionabe tot aixó en una conversassió tinguda en sa mare, cuatre añs abáns, al amostráli ell la estampa de una exuberán vaca holandesa.

- Qué maja, ¿verdat, Daniel? Es una vaca lechera - va di sa mare.

Lo chiquet la va mirá tot parat. Ell sol habíe vist lleit a les cassoles, peroles, lecheres y cantes.

- No, mare, no es una vaca lechera; mira, no té cantes - va di.

La mare sen enríe silensiosamen de la seua ingenuidat. Sel va ficá a la faldeta y li va aclarí: - Les vaques lecheres no porten cantes, fill.
Ell la va mirá de frente pera adiviná si lo engañabe. Sa mare sen enríe. Va intuí Daniel que algo, mol amagat, ñabíe detrás de tot alló. Encara no sabíe que existiguere "aixó", perque sol teníe tres añs, pero en aquell momén u va pressentí.

- ¿Aón porten la lleit entonses, mare? - va indagá, en un afán de aclaríu tot.

Sa mare sen enríe encara. Va farfallá una mica, sin embargo, al contestáli:

- A... La pancha, claro - va di. Com una explosió va ressoná la perplejidat del chiquet:

- ¿Quééééé?

- Que les vaques lecheres porten la lleit a la pancha, Daniel - va afegí ella, y li apuntabe en la chata ungla lo mamellám preto de la vaca de la estampa. Va dudá un momén Daniel, lo Mussol, mirán les mamelles esponjoses; va siñalá lo mugró.

- ¿Y la lleit ix per eixe gra? - va di.

- Sí, fillet, per eixe gra ix.

Aquella nit, Daniel no va pugué parlá ni pensá en atra cosa. Intuíe en tot alló un misteri

velat pera nell, pero no pera sa mare. Ella sen enríe com no solíe enríuressen datres vegades, al preguntáli atres coses. Paulatinamen, lo Mussol sen va aná olvidán de alló. Mesos después, son pare va comprá una vaca. Mes tart va vore les vin vaques del boticari y les va vore muñí. Daniel, lo Mussol, sen enríe mol después, sol de recordá que se habíe pensat que les vaques sense cantes no donaben lleit.

Aquella tarde, al prat de la carrasca, a la vora del riu, mentres lo Moñigo parlabe, ell sen va enrecordá de la estampa de la vaca holandesa. Acababen de bañás y un airet afilat los secabe lo cos en fredes llengüetades. Encara aixina, flotabe una calina apegalosa al ambién. Tombats pancha per amún al prat, van vore passá per damún dells un muixó mol gran.

- ¡Mireu! - va chillá lo Mussol -. Seguramen sirá la sigüeña que espere la mestra de La Cullera. Va en eixa direcsió.

Va tallá lo Tiñós: - No es una cigüeña; es una grulla. Lo Moñigo se va assentá a la herba apegán los labios en un gesto furo y enfurruñat. Daniel, lo Mussol, va contemplá en enveja cóm se unflabe y desunflabe la seua enorme pitralera.

- ¿Qué dimoni de sigüeña espere la maestra? ¿aixina estéu encara? - va di lo Moñigo.

Lo Mussol y lo Tiñós se van eixecá tamé, assentánse a la herba. Los dos miraben

anheláns al Moñigo; intuíen que algo los diríe de "aixó". Lo Tiñós li va doná peu.

- ¿Quí porte los chiquets, entonses? - va di.
Roc, lo Moñigo, se manteníe serio, consién de la seua superioridat en aquell momén.

- Lo parí o criá - va di, sec, rotundo.

- ¿Lo criá? - van preguntá, a dúo, lo Mussol y lo Tiñós.

L´atre va remachá:

- Sí, lo parí. ¿Hau vist alguna vegada criá a una conilla? - va di.

- Sí.

- Pos es igual.

A la cara del Mussol se va dibuixá un cómic gesto de sorpresa.

- ¿Vols di que tots som conills? - va aventurá.

Al Moñigo li molestabe la torpesa de los seus interlocutós.

- No es assó - va di -. En ves de una conilla es una dona; la mare de cadaú.

Va brillá a les nines del Tiñós un extrañ resplandó de inteligensia.

- La cigüeña no porte los chiquets entonses, ¿verdat? Ya me pareixíe raro a mí - va explicá -. Yo me día, ¿Per qué mon pare ha de tindre deu visites de la sigüeña y la Chata, la veína, cap, y está dessichán tindre un fill y mon pare no ne volíe tans?

Lo Moñigo va acachá la veu. Al voltán ñabíe un silensio que sol trencaben lo cristalino chapoteo dels rápits del riu y lo suave rose del ven contra les fulles.
Lo Mussol y lo Tiñós teníen la boca uberta.

Va di lo Moñigo: - Los fa mol mal, ¿sabéu?

Van estallá les dudes del Mussol:

- ¿Y tú cóm saps totes estes coses?

- Assó u sap tot cristiano menos vatros dos, que vivíu encantats - va di lo Moñigo -.
Ma mare se va morí de tan doló que va tindre cuan vach naixe yo. No se va ficá dolenta ni res; se va morí de doló. Ñan vegades que, per lo vist, lo doló no se pot resisstí y se mor un. Encara que no estigues dolén, ni res; sol es lo doló. - Emborrachat per la ávida atensió del auditori, va afegí -: datres dones se partixen per la mitat. Lay hay sentit di a la Sara.

Germán, lo Tiñós, va preguntá:

- Mes tart sí que se fiquen dolentes, ¿no es sert?

Lo Moñigo va assentuá lo misteri de la conversa acachán encara mes la veu:

- Se fiquen dolentes al vore al chiquet - va confessá -. Los chiquets naixen en lo cos ple de pelussa y sense ulls, ni orelles, ni nas. Sol tenen una boca mol gran pera mamá. Después los van eixín los ulls, les orelles, y lo nas y tot lo demés. Daniel, lo Mussol, escoltabe les paraules del Moñigo tot tremolós y espectán. Dabán dels seus ulls se obríe una nova perspectiva que no ere datra cosa que la justificassió de la vida y de la humanidat. Va sentí de repén vergoña de trobás despullat del tot al aire libre. Y, al mateix tems, va experimentá un amor remossat, vibrán y impulsivu per sa mare. Sense ell sabéu, notabe, per primera vegada, dins dell, la emossió de la consanguinidat. Entre ells ñabíe un víncul, algo que fée, ara, de sa mare una causa imprescindible, nessessaria. 

La maternidat ere mes hermosa aixina; no se debíe al azar, ni al capricho una mica absurd de una sigüeña. Va pensá Daniel, lo Mussol, que de cuan sabíe de "aixó", ere aixó lo que mes li agradabe; lo sabés consecuensia de un gran doló y la coinsidensia de que eixe doló no lo haguere esquivat sa mare perque dessichabe tíndrel pressisamén an ell.

Desde entonses, va mirá a sa mare de un atra manera, desde un ángul mes humano y simple, pero mes sinsé y en mes estremessimén. Ere una sensassió extraña la quel embargabe en presensia seua; algo aixina com si lo seu pols palpitare al uníssono, uniformemen; una impresió de paralelisme y mutua nessessidat.

Desde aquell día, Daniel, lo Mussol, sempre que anabe a bañás a la Badina del Inglés, portáe uns calsonsillos vells y recusits, com lo Moñigo, y se ficabe lo de detrás dabán.
Y, entonses, pensabe en lo feo que debíe sé ell al naixe, en tot lo cos cubert de pelussa y sense ulls, ni orelles, ni nas, ni res... sol una enorme boca afanosa de chuplá.
"Com un top", pensabe. Y lo primé estremessimén se transformabe al poc rato en unes carcañades espasmódiques y contagioses.