Mostrando las entradas para la consulta Judas ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Judas ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

martes, 5 de octubre de 2021

EL LLANTO DE LA VIRGEN. PLANT DE NOSTRA DONA SANTA MARÍA.

EL LLANTO DE LA VIRGEN.


Esta composición poética no es la primera que escribió Raimundo Lulio después de su conversión. Antes que poeta místico, abandonado que hubo las quimeras del mundo y su estro de trovador, se ejercitó en la poesía didáctica, rimando un tratado de Lógica que citan D. Nicolás Antonio en su Biblioteca antigua española, el P. Pascual en sus Vindicias lulianas y otros autores. El mismo Lulio nos habla de este poema en su Doctrina pueril, de cuya obra al parecer formaba aquel un apéndice. Después de inducir a su hijo, para quien escribió la Doctrina, a que se dedicase al estudio de la lógica para venir en conocimiento de la verdad, le dirige las siguientes palabras. - "Antes de estudiar la lógica en latín, apréndela en lengua vulgar y en rima, así como se contiene al final de este libro, lo cual te aconsejo para que de este modo la puedas después entender mejor, mediante la ayuda de Dios."

Lulio a imitación de los árabes, que tanto estudiaba, se aficionó a la didáctica, y así como ellos hacían objeto de sus poemas todas las ciencias por sutiles y abstractas que fuesen, nuestro autor no se arredró ante la dificultad de emplear su numen, en rimar una Lógica y más tarde unas Reglas para la aplicación del arte general, materias de suyo aridísimas para la poesía. Mas nada podemos decir con respecto al mérito de la primera porque no ha llegado a nuestros días; pero a juzgar por lo demás que de poesía didáctica nos ha dejado Raimundo, nos inclinamos a creer que no sería sin duda la mejor hoja del lauro poético del autor.

Hacia la misma época empero, o sea en el espacio que media entre los años de 1275 a 1282, en que escribió Lulio el tratado de Lógica en verso, parece que trazó también su elegía titulada Llanto de la Virgen. Durante este tiempo pasó Raimundo retirado en el colegio de Miramar cuya fundación había promovido, los días más sosegados de su existencia: calma breve sí, pero fructífera, y a la que debemos excelentes libros. En la tranquilidad de aquel retiro fue pues donde Raimundo, al mismo tiempo que escribía el precioso opúsculo de Oraciones y Contemplaciones, elevada su alma en alas de su devoción, trazaba el canto elegíaco de que nos ocupamos, dirigido a pintar la desolación de María al presenciar la angustiosa pasión y muerte de su divino hijo.

Esta composición está escrita con pureza, y sus versos son muy sentidos. Bellos son los apóstrofes que dirige la madre del Salvador a Judas que tan traidoramente vendió a su maestro; bella la queja que dirige al Eterno Padre por la deslealtad de los judíos.
- "Cómo a tanto te atreviste? dice al Iscariote. ¿Cómo tu boca asquerosa se atrevió a besar a mi hijo, tan cumplido en todo, y cuyos labios manan el aroma de la verdad, y la dulzura de los buenos consejos? ¡Cuánto le has ofendido con tu repugnante contacto!” - No son menos notables las exclamaciones de María al verse desamparada de todo el mundo, y las que le inspira la negación de San Pedro: - Preso está mi hijo, dice; llévanselo los judíos sin que nadie levante una palabra en su defensa; sin que yo, pobre y desvalida mujer, pueda estorbarlo. ¿Y no hay uno siquiera entre vosotros que le ayude?" - "Amedrentado por los judíos ha negado San Pedro a Jesús. ¿Y cómo no hubo más temor de mi hijo, que es su Dios y Criador? Y eres tú, Pedro, aquel a quien confió el cuidado de su rebaño, y a quien hizo pastor de sus ovejas! Tan atribulada me tienes por el poco amor que a tu maestro has demostrado, que no cesa de plañir mi boca, ni mis ojos de llorar." - Después se dirige a la muchedumbre y dice: - “ ¿No hay nadie entre vosotros que tenga compasión del que tanto nos ha dado, y que tanto sufre por nosotros?" - Al ver escarnecido a Jesús a quien escupían los judíos en el rostro, exclama: - "Oh cara gloriosa, cuya vista tanto placer me daba! ¡cuánto me holgaría de poder enjugarte siquiera! " - Y en otra parte se plañe de este modo: - “Desnudado han a mi divino hijo. Aquel que señor es de la tierra y de los mares, no tiene un miserable harapo con que cubrirse! Ay triste! Cuando veo caer sobre él tantos vituperios, mi razón se desvanece y mi pecho estalla de dolor. Señor, tomad ese mi velo para cubrir vuestras carnes, ya que vuestros enemigos escucharme no quieren." - Y al espirar (expirar) el Salvador, vueltos los ojos al cielo, exclama (esclama) fuera de sí: - “Miguel, Querubín, Serafín, Gabriel y Rafael, bajad y horrorizaos de la muerte que dan los infieles a su Salvador! Mirad como espira sediento, sin más refrigerio en su boca que hiel y vinagre! ¡Ni Caín fue más impío con Abel que estos malvados!" -

La elegía que nos ocupa abunda en bellezas y es una de las del autor escritas con más pasión. Hubiéramos de traducirla entera para indicar todos los pasajes que nos parecen notables: mas consideramos inútiles las citas cuando puede quien quiera formar su juicio con la lectura del original que transcribimos.


PLANT DE NOSTRA DONA

SANTA MARÍA.


I.


Anava ab gran gaug la verge María

A veser (1) son Deu fill que haút havía,

Per lo Sant Esperit sens d' home paría,

E car son Deu fill e home sabía

Lo gran gaug, e' l plaer que per éll sentia

No es quil pogués dir; mas gens no sabía

L' íra n’ el desconort en qu' esdevenia,

Car Judas Schariot concebut havía

En trahir Jesu-Christ qui morir volía

Per nosaltres a salvar, e per donar vía

Com mays l' hom servescha e que cascun sia

Seu per compra de mort, car per nos moría.


II.

- Judas Schariot! tú has mon fill venút,

Lo qual mays val que tot quant n' has haút;

Donat has per argent lo senyor de virtud;

Tú eres per mon fill e per mí molt volgut;

Mí has fals enganada e tú n' est deçebut:

E si eu ne son trista, tú ne serás perdut.

Fals! ¿com has pogut vendre cell qui es mays temut

Qui en home e Deu, e rey es de salut?

Jo' n romanch dolorosa: e tu n' est abatut!

¡Judas fals e traydor! mon cor has combatut

Ab ira e dolor aytant com has pogut,

Perqu' en serás en infern combatut e vençut.

III.

Senyor! a tuyt mi clam de la gran trayció
Que han fayt a mon fill li fals jueu falló,
Qui en mí ses fayt home per lur salvació,
E tots temps ha fayt bé e falliment nó (2).
Ara lo m' han trahit, e l' han mes en presó.
Ah jueus traydors! ¿per qual intenció (3).
Avets trahit mon fill que del linatge fó
De Davit e Moyses segon profeció?
D' aquest tan gran trayment, lassa, irada' n só
Tan fort, que tota' m sent en consumació,
E tot quant ha en mí tot está en passió;
D' aquest mal qui n' es fayt ¿qui 'n trobará perdó?

IV.

Judas! fals enemich de tot defalliment!
¿Com fuyts hanc tan ardit? ¿qual boca tan pudent
Basist mon Deu fill e amich de compliment,
Qui ha boca olent ab tan bell parlament
Que hanc mays no mentí n' en perlá ‘n falliment,
Ans en diu veritat tan virtuosament,
Que null hom viciós ne qui' n sia mintent
No la deuria baysar per negun trayment?
E tú falsergullos, has donat baysament
A mon fill qui es Deu e home exament,
Lo qual soven baysaba tan amorosament!
Ah fals! ¿com l' has trayt per ton vil tocament?

V.

Judas! tú has donat un bays per senyal fal
Per portar a mort lo meu fill que tant val,
E qui encresía de persona leal,
Enemich de virtud e en tot ple de mal,
Car has fayt fals senyal, tú n' haurás tal trebal
Que tostemps n' estarás en lo foch infernal:
Trista hanc mays no fó segons dret natural
Que ab falsa semblança hom visques en l' hostal
Mostrar veritat de nulla re corporal,
E aysó mateix es de causa spiritual;
E tú, fals mostrador, has mostrat hom vidal
Qui en cuant es Deu no pòt esser mortal.

VI.

Dolenta marrida, lo meu fill está pres;
Menenlosen jueus sens qu' éll no es defes
Ne eu que som fembra no y poria fer res.
¿Há negú entre vos qu´ ajudar y pogues?
Anava la puella pres son fill e espes
Demandava ajuda e tirava ses manes,
Sos cabells e sa cara rompía, e no es
Qui li donás ajuda, com si res no valgués
Ella ne son Deu fill, perque pietat es
Ausir lo desconort en lo qual ella s´mes:
E com foren ves ella, vilá e descortes
Tuyt li seu companyón el juden mal apres (4). -

VII.

Estava la regina molt fortment irada
Com per los seus si era desamparada,
Car sino Sant Johan per tots fó lexada;
Cridava la donçella: - Lassa! ¿on es anada
La nostra companya qui m' ha deshonrada,
Car m' han jaquida sola ab tant vil maynada?
Maynada del demoni, e qui m' ha donada
Tanta de pressura, e tanta de bocada
Que apenas mi sostench, tant fort son cascada. (5)
Lassa! e ja era per los meus aviada:
E si que hanc no fui en vers ells errada,
¿E per qual raysó m' han donchs exoblidada?

VIII.

Negat ha Sant Pere lo meu fill per pahor,
La qual hac dels jueus: ¿e no la hac major
De mon fill glorios qui es son creador?
E tú, Pere, qui eres un pobre pescador,
¿Has negat lo meu fill qui t' es honrat Senyor
E qui tú ha elet esser procurador
De totes ses ovellas, de qui t' ha fet pastor?
- Pere, dix la regina e dona de valor,
Tant fort mi has treballada per la pauca amor
Que aguist a mon fill per pauca de temor
De presó o de mort, per qu' em planch e' m plor,
…........

IX.

Estava lo meu fill entre´ els jueus cluchat;
Cascún colps li donava, dient: - ¿qui t' ha tochat?
Pus que tu 't fas profeta, devina veritat. -
Estava lo meu fill pacient e sanat
Per donarnos eximpli de gran humilitat
E de gran paciencia; perque fá gran pecat
Qui no pren son eximpli qui tant li ha costat
E qui no fá ço que pòt com él sia honrat.
Ah senyors! com son trista com tant pauch es amat
Lo meu fill Deus, qui nos ha tant donat,
E que per nosaltres es tan fort avilat.
¿Ha negun entre vos qui n' haja pietat?

X.

Pres es estat mon fill e per villania;

En la sua cara cascun li escopía;

Cara de Deu e home e on tot bé havia

En que veig escopir si ella podía

En ella escopir negú no y jaquía

E tant estava gran la inmundicia

Qu' en ella pausaven, que com la vesía

D' ella no‘m venia lo gaug que solía;

E car a ella, lassa, venir no podia

E que la denejás un pauch no moria.

Ah cara gloriosa, d' on joy me venia!

E com gran gaug hauria si tocar vos podia!

XI.

Per la cara e' l coll veig lo meu fill ferir
Ab las mans, e no 's mou, tant ama soferir
E seu trista e esper quant s' en volrán jaquir.
¡Ah cara a qui tany honrament e servir
E que hom vos deman perdó de son fallir,
Que en axí vos veig colpejar e´scarnir
Per tant malvat jueu! ¿com se pòt abstenir
Que no plor e no faça mant amargós sospir?
Ah coll tan pacient! ¿com podets sostenir
Tan spés feriment, ni eu com puch vivir
Vesentvos per tant hom tan fort envilanir,
Ni los malvats jueus no ugar de ferir?

XII.

Ah trista de mon fill! ¿e con es deshonrats
Entre los mals jueus e homens armats
Qui l' escarnexen com si hagués peccats!
Ah jueus plens de mal e no escarniscats!
Aquel per qui serets jutjats e flastomats
Lo dia del judici per ço col deshonrats
Quant adonchs vos dirá: - Anats, malavirats,
En lo foch infernal, on tots temps estiats,
Car mi encolpavets de ço d' on sots nafrats!
Ah fill! per piétat un pauc mi esguardats,
E ab vostre veser a ma pena ajudats,
Car en vos scarnir es mon cor treballats.

XIII.

Despullat es mon fill e tot quant ha li par,
Cell qui es ver Senyor de terra e de mar,
No ha un petit drap de qu' es puscha abrigar.
Ah lassa! tant lo veig en aysi nutz estar,
E per los fals jueus tant fort vituperar,
Ab pauch no pert lo seny e' l cor vòl esclatar;
- Senyors! aquest meu vel placiaus en él pausar:
Cells com a enemichs no´m volen escoltar.
Ah fill gloriós! pus vos lexats despullar,
De vostra ignocencia nos vullats adossar:
Car eu no payria l' escarns qu' eus veig far (6),
Ne car eu, lasseta, nous puch abraçar. -

XIV.

Trista fui e marrida quant viu lo meu fill ligat,
Fill qui está Senyor de tot quant es creat;
Fill que hanc mays no feu falliment ni pecat;
En aysi com anyell que hom ha degollat,
Qui en res no ´s defen e 's mon fill sanujat
Per pendre e ligar a la lur volentat,
Los braços tant forts ab un filet delgat: (7)
Mas açó éll sofería per sa humilitat
La divina natura qui tant l' ha exalçat,
Que tot quant ha creat a éll ho ha donat
E ab éll ajustada es hom e deytat. -

XV.

Estaba Jesu-Christ a un pilar ligat
E per dos forts ribaúts fortment era açotat,
Que lo cuyr dels costats n' havian tot levát.
Cridava la doncella: - ¿Ahont es pietat?
Ah jueus traidors! e com es gran crueltat
En lo vostre coratge ple de gran falsedat! -
Cridava la regina en alts crits a Pilat,
Que falsament havia son fill a mort jutjat:
Car en null falliment no l´havia trobat.
- Ah fill! dix la doncella, e com sots malmenat!
E com lo meu cor ab qu' eus he tant amat
Está en gran dolor e per vos treballat!

XVI.

De dos grans fusts fo fayt un molt greu bastiment
Per ço que lo meu fill en éll sofris turment,
Fayta' n fó la crotz on pren reperament
Trastot l' humá genre (8), e per avilament
Sobr´ el coll de mon fill lo posaren vilment,
Com si éll fos bastax li feren manament
Que éll portás la crotz qui pesa malament,
E per lo greu pes e per lo greu bastiment
Del seu cors glorios de tot mal ignocent.
E eu, lassa, qu´havia fort gran pesament
Cridava als senyors: - Fayts li 'n tost acorriment!

XVII.

Com mon fill fó al loch on fó crucificat,
E en subines ells l' hagueren envessat,
E ab tres claus en la crotz forment lagron clavat
E de cascuna part cascú clau rebavat
Per ço que la pena fos en majoritat,
Car envers la terra estaba regirat (9),
La sanch qui' s decorría tot era calcigat,
Cascun son peu torcava e era despagat,
Com a la sanch de mon fill l´havia acostat,
Sanch qui de font exia de home deytat,
E quant eu lo volia baysar era' m vedat;
Ah lassa! ¿com no muyr o no m' est ajudat?

XVIII.

Per ço que al meu fill fos donat gran turment

E que fos escarnit per trastota la gent,

Ab corona d' espinas e cascuna punyent

Coronaren mon fill quax qui fá honrament

A rey per son regisme com pren honrament;

E cascuna espina entrava tant fortment

Per lo cap de mon fill que tot era sanguent,

E per tota la cara era decorriment,

Del cap tro als peus, mas la angoxos turment

Que eu, lassa, havia no es home vivent

Qui lo pogués pensar, car sols l' esguardament

Que mon fill me fasía m' era quax foch ardent.

XIX.

Com dreçaren la crotz e mon fill pendut vi
En aquell punt un gran colp en mon cor sentí
De tant gran dolor que un pauc no ´m morí:
E la sanch e suor que d' aquell cors exí
Reguá lo payment, perqu' eu adonchs n' haguí
E bayselo molt car, mes per ço nos pertí
La ira ne dolor, ans tota me scarní
Quant sentí aquell sanch que Deus volch pendre en mí.
De mentre que mon fill penjava (¡O) en axí,
Cascun lo deshonrá e cascun lo escarní;
E' l meu fill callava, é ´l cap tenia clí
E al peu de la crotz Sant Johan era ab mí. -

XX.

Esguardá Jesu-Christ sa mayre e Sant Johan,

Ab esguart angoxós com a hom engoxán,

E dix a Sant Johan: - Ma mayre te comán;

Ella sia' n ta guarda duy may en aván:

E vos, mayre e dona, prenets per fill Johan. -

Trista quant eu viu que de mí feu comán

Cell qui no' m lexava nulla hora en quan,

Adonchs mi sentí sola e pensí en están

Que lo meu fill moría e que en gran afan

En aquest mon viuría, on visquí beneran

E ´n estar ab mon fill al qual dix en plorán,

- ¡Ah fill! menem ab tú, per mercé t´ho demán! -

XXI.

De mentre Jesu-Christ en la crotz pendía
En alts crits cridá que gran sed havía,
Car tota humiditat de son cors exía,
En sanch e en suor e per villanía;
Beuratje molt amar que sed no 'n havía
De sutja e de fel vinagre on metía
En la sua boca que mal no desía,
Boca douça d' amor e qui no mentía.
Ah, lassa marrida! ¿com tanta aygua sia,
Que es aço que mon fill, pus tant lo volía
No 'n pogué gens haver pus creada l' havía?
Trista fui quant no li 'n poguí dar aquell dia!

XXII.

Sentia Jesu-Christ en la crotz gran turment
Per las nafres dels peus, e per lo posament
De la sua persona, car en dislungament
Era de sos nirvis è p' el coronament
De cascuna espina que era trop punyent
En cara que havía aytant gran sentiment
De pena e dolor, com fó lo falliment
De tot l' humá linatge e de li primer parent,
Per ço que en fos fayt nostre reperament,
Altre dolor havía Christ en son pensament
Quant vesia sa mayre en tan gran languiment,
Encara que son cors mays fort n' era sintent.

XXIII.

Sentia nostra dona per son fill grans dolors,
Tant que tota estava en sospirs e en plors:
E en axí temblava com fembra per pahors (11)
Lo seu cors sant verge tot era 'n grans suors,
E lo cor se depertia per força de langors,
Tant gran dolor havía que hanc no' n fó majors.
Las suas mans torcía, e cridava: - Senyors!
Volentera morría, car les grans deshonors
E la pena que dats a mon fill, qui amors
Lo fan morir en crotz per tuyts li peccadors,
Mi costrenyen tant fort mon cor ab amargors
Que tot se desleya e´s baxa en dolors (12).

XXIV.

Levava nostra dona les mans e´ls uyls al cel,
En altes votz cridava: - L' arcangel Sant Miquel, (13)
Cherubin, Seraphin, Gabriel é Raphael,
Avallats e vejats esta mort tan cruel,
La qual fan a mon fill li malvat infael,
Sens que éll no ha colpa, ans es estat feel
Al payre qui 'l tramés en mí per Gabriel:
Veus com mor de séd e donenlí de fel
Ab sutja e vinagre, pus contrari a mel
Que no es foch ardent a pluja ni a gel.
Ah Senyor! ajudats, car hanc Cayn d' Abel
No hac mes crueldat com han aquest infael.

XXV.

Cridava lo Senyor qui morí en la crotz
Al seu payre Deu, e gitava sanglotz
Per angoxa de mort que soferia per tots:
- Oh Sant Pare, mon Deu! Vos qui tan bell sots
Pren lo meu esperit car mudar lo pòts
D' Adam e los prophetes e desligaralnots
Del pecat original qui estava en tots.
Ah Payre gloriós! vullats ausir ma vots
E perdonats est layre qui pres mi es en crotz,
Car en mí se confia que eu lo guart de lots
Hon estan li demoni en l' abís mays de sots,
Los quals tracten ma mort e fan d' ira fals mots.

XXVI.

Extremis Jesu-Christ è reclamet Ely, (Elí, Elí, lemá sabakhtháni?)
Qui es entrepetat: "Tú qui est Deu de mí, (14)
Deus de l' humanitat la cual el relinquí,
En lexarla morir mas d' ella no' s partí (15),
Mas volch que morís per ço que hagués fí
L' original peccat que per sa mort delí."
E adonchs Jesu-Christ espirá e morí.
En lo punt de la mort lo sol s´escuray
E si 's feu la luna, e 'l temple s´estomí;
Morí en quant hom, no en quant era daví:
Sa mayre qui´l viu mori al soll casi se jaquí,
E dix a la mort: - Ah mort! portatsne a mí!

XXVII.

Al cors de Jesu-Christ estava restaurat

Un fort petit de sanch per ço que calcigat

No fos per els jueus; mas Longí al costat

Lo ferí ab la lansa e ha lo cor trancát

D' on exí aygua e sanch que ha Longí tocat

En los ulls perque ha son vesér recobrat,

E d' aygua e de sanch fó lo payment rosat.

Maravellás Longí quant vi la claredat,

E de la mort de Christ hac molt gran pietat,

E penedís molt fort com lo hac nafrát,

E eu, lassa, com viu que Longí fo sanát,

Dix als jueus: - Vejats com havets trop errat!


XXVIII.

Quant viren los jueus que Christ fo trespassats,

Cascun lo lexá, e fó acompanyats

De sa mayre e Johan e no d' altre home nats.

Lo dól qu' abdos fasien no pòt esser comptats:

De mentre axí ploraven e mitg jorn fo passats

Joseph d' Arimatias qui era molt privats

De Jesu-Christ, demaná a Pilats

Lo cors de Jesu-Christ e ha li atorgats:

Si qu' éll e Sant Johan de la crotz l' han levats

E la douça puella prenlo en los seus brats,

E ‘n un nou moniment l' han tots tres pausats,

Ab una nova tela en éll l´han soterrats.


XXIX.

Maria Magdalena vench al moniment

On trobá la regina en desconsolament,

E si' s feu Sant Johan e pregá humilment

La puella d' amor que vingués mantinent,

Al hostal e prengués un pauch de recreament (16).

- Ah! dix la regina, tan greu depertiment

Es aquest que eu fas de mon fill, car no sent

Virtut ne força en anant ne en sient. -

E adonch la regina donant baysament

A la peyra del vás ab tal suspirament,

Que pauch no fó son cor ab gran esclatament,

Vench ab Magdalena en ella sustinent.

XXX.

Quant abdos foren vengudes a maysó,
Maria Cleofé e María Salomó
Estaven en la cambra en desconsolació;
Quant veren la regina que no‘ls dix oc ni no (17),
Car quax morta estava, mudaren lo sermó
Que elles li dixeren, no doná responsó,
Car pres era de mort per la greu passió
Que membret de son fill que a greu tort mort fó,
E' sguardá la regina ça ella enviró
Si veuria son fill rey de la mar e l' tro...............

XXXI.

De mentre nostra dona estava en plorar
E en torcer ses mans e en suspirs gitar,
A l'hostal vench Johan e volc la consolar.
La regina que plorava hanc no ´s pòt star (18)
Que ab ella no plorás e si volch esforçar;
Dix a la regina que no volgués membrar
Lo seu fill e sa mort per ço que repausar
Poguessen, car no ho poría molt durar.
- Ah Johan! dix la donçella, no sabs be consolar
Car en membrar mon fill mort no‘m pòt sobrar (19)
E si lo oblidava fallir mi ha amar,
Perque eu te prech fill qu' em vulles d' éll perlar.

XXXII.

Finit es aquest plant qui es tan dolorós,
De la Verge regina mayre de peccadors,
Lo qual vòl que canten los grans e los menors
La douça doncella qui es dona d' amors;
Perque eu Ramon Lull qui del cant ay dolors
Do als uns e als altres per ço qu´ els langors
Membren de nostra dona e la gran deshonors
Qu' es fayta a son fill per Prelats e Senyors,
Car en la Terra Sancta no fan dir lausors;
E si nostra dona hagués ara dolors
Quant tant pauch honren son fill, les hagrá majors.
A vos Verge regina coman est cant d' amors.

VARIANTES.

(1) En veser son Deu fill que haút havia,

(2) E tots temps ha fayt bé é falliment no fó.

(3) Ah Judas traidor! ¿per qual intenció

(4) Tuyt li seu companyon e 'l jueu mal apres.

(5) Que apenas mi sostench, tan fort son castada,

(6) Car eu no poria l' escarns qu' eus veig far,

(7) Los braços tant forts ab un filet ligat.

(8) Trastot l' humá linatje, é per avilament

(9) Car envers la terra estava regitat,

(¡O) De mentra que mon fill pendia en axí,

(11) E enaxí semblava com fembre per pahors

(12) Que tot se desfasia e 's baxa en dolors.

(13) En altas votz cridava: - L' angel Sant Miquel,

(14) Qui es interpretat: "Tu qui est Deu de mi

(15) En lexarse morir mas d' ella no parti,

(16) Al hostal é presés un pauch de recreament.

(17) Quant vereu la regina que no' ls dix oc, no,

(18) La regina que plorava mic no' s pòt estar

(19) Car en membrar mon fill, la mort no ‘m pòt sobrar,

------

Las estrofas VIII y XXX están incompletas en los dos códices que tenemos a la vista.

martes, 23 de agosto de 2022

Plant Santa María, metro vernaculo scriptus ante sec. XIII.

XXV

Planctus Sanctae Mariae virginis metro vernaculo scriptus ante sec. XIII. 

(V. pág.  148) 

Ex cod. epist. eccl. Agerens. MS. sec. XIII. 


Augats, Seyos, qui credets Deu lo payre, 

Augats, sius plau, de Ihu lo salvayre, 

Per nos pres mort, et no lo preset gayre. 

Sus en la creu on lo preyget lo layre,

E lach merce axi com o det fayre. 

Oy bels fyls cars,

Molt mes lo iorn doloros e amars

Auyts, barons, qui passats per la via, 

Si es dolor tan gran com es la mia 

Del meu car fyl que Deus donat mavia, 

Quel vey morir a mort tan descausida. 

Mort, com nom prens? Volentera moria. 

Oy bels fyls cars, 

Molt &c. 

… m'apelavon Maria;

Or me scamiats mos noms, lasa, esmarida 

Que mariment nauray, ay mays cascun dia 

Del meu fyl car mon conort que navia. 

Jueus lan pres sens tort que nols tenia: 

La un lo bat, e laltre vey quel lia. 

Oy bels fyls cars &c.

Tots temps jiray dolenta e smarida, 

Car aquel gaugs que en aver solia, 

Or mes tornats en dolor e en ira 

Regardant fyl quel cors meu partoria.

Oy bels &c. 

Aras dublen les dolos a Maria, 

E diu ploran que sofrir nou poria

Quel gladi... que Simeon deia

Que de dolor lo cor meu partiria, 

Car be no say quem día.

Oy bels &c. 

Molt me pesa lo greu mal quel vey trayre. 

Ay! ques fara lavia la sa mayre. 

Tu vas morir, que es mon fyl e mon paire, 

De tot lo mon es apellat salvayre.

Oy bels &c. 

Cascunes pens si sol un fyl avia, 

Si auria dol si penyar lo veya. 

Doncs io lasa quel fyl de Deu noyria,

Ben dey plorar, uy mays la... el dia. 

Oy bels &c. 

Mayre, dix Deus, nous doneç maraveyla, 

Si eu vuyl morir ni sofrir tant gran pena; 

Quel mal queu hay, a vos gran gaug amena, 

De paradis sotç dona e regina

Oy bels &c. 

Cant au Ihesus las dolos de sa mayre, 

Clamet Johuan axi com o pot fayre: 

Cosin Johuan, a vos coman ma mayre

Quel siats fyl, e ela a vos mayre, 

Om paradis abduy ayats repayre. 

Oy bels fyls cars, 

Molt mes lo iorn doloros et amars. 


(N. E. Se afegix la obra de Ramón Lull, plant de nostra dona Santa María, del llibre de Gerónimo Rossellóobras rimadas de Ramón Lull... )


PLANT DE NOSTRA DONA

SANTA MARÍA.


I.


Anava ab gran gaug la verge María 

A veser (1) son Deu fill que haút havía, 

Per lo Sant Esperit sens d' home paría, 

E car son Deu fill e home sabía 

Lo gran gaug, e' l plaer que per éll sentia 

No es quil pogués dir; mas gens no sabía 

L' íra n’ el desconort en qu' esdevenia, 

Car Judas Schariot concebut havía 

En trahir Jesu-Christ qui morir volía 

Per nosaltres a salvar, e per donar vía 

Com mays l' hom servescha e que cascun sia 

Seu per compra de mort, car per nos moría. 


II. 


- Judas Schariot! tú has mon fill venút, 

Lo qual mays val que tot quant n' has haút; 

Donat has per argent lo senyor de virtud; 

Tú eres per mon fill e per mí molt volgut; 

Mí has fals enganada e tú n' est deçebut: 

E si eu ne son trista, tú ne serás perdut. 

Fals! ¿com has pogut vendre cell qui es mays temut 

Qui en home e Deu, e rey es de salut? 

Jo' n romanch dolorosa: e tu n' est abatut! 

¡Judas fals e traydor! mon cor has combatut 

Ab ira e dolor aytant com has pogut, 

Perqu' en serás en infern combatut e vençut. 


III.


Senyor! a tuyt mi clam de la gran trayció 

Que han fayt a mon fill li fals jueu falló, 

Qui en mí ses fayt home per lur salvació, 

E tots temps ha fayt bé e falliment nó (2). 

Ara lo m' han trahit, e l' han mes en presó. 

Ah jueus traydors! ¿per qual intenció (3). 

Avets trahit mon fill que del linatge fó 

De Davit e Moyses segon profeció? 

D' aquest tan gran trayment, lassa, irada' n só 

Tan fort, que tota' m sent en consumació, 

E tot quant ha en mí tot está en passió; 

D' aquest mal qui n' es fayt ¿qui 'n trobará perdó?


IV.


Judas! fals enemich de tot defalliment! 

¿Com fuyts hanc tan ardit? ¿qual boca tan pudent 

Basist mon Deu fill e amich de compliment, 

Qui ha boca olent ab tan bell parlament 

Que hanc mays no mentí n' en perlá ‘n falliment, 

Ans en diu veritat tan virtuosament, 

Que null hom viciós ne qul' n sia mintent 

No la deuria baysar per negun trayment? 

E tú fals, ergullos, has donat baysament 

A mon fill qui es Deu e home exament, 

Lo qual soven baysaba tan amorosament! 

Ah fals! ¿com l' has trayt per ton vil tocament?


V. 


Judas! tú has donat un bays per senyal fal 

Per portar a mort lo meu fill que tant val, 

E qui encresía de persona leal, 

Enemich de virtud e en tot ple de mal, 

Car has fayt fals senyal, tú n' haurás tal trebal 

Que tostemps n' estarás en lo foch infernal: 

Trista hanc mays no fó segons dret natural 

Que ab falsa semblança hom visques en l' hostal 

Mostrar veritat de nulla re corporal, 

E aysó mateix es de causa spiritual; 

E tú, fals mostrador, has mostrat hom vidal 

Qui en cuant es Deu no pòt esser mortal.


VI.


Dolenta marrida, lo meu fill está pres; 

Menenlosen jueus sens qu' éll no es defes 

Ne eu que som fembra no y poria fer res. 

¿Há negú entre vos qu' ajudar y pogues? 

Anava la puella pres son fill e espes

Demandava ajuda e tirava ses manes, 

Sos cabells e sa cara rompía, e no es 

Qui li donás ajuda, com si res no valgués 

Ella ne son Deu fill, perque pietat es 

Ausir lo desconort en lo qual ella s'mes: 

E com foren ves ella, vilá e descortes 

Tuyt li seu companyón el juden mal apres (4). -


VII. 


Estava la regina molt fortment irada 

Com per los seus si era desamparada, 

Car sino Sant Johan per tots fó lexada; 

Cridava la donçella: - Lassa! ¿on es anada 

La nostra companya qui m' ha deshonrada, 

Car m' han jaquida sola ab tant vil maynada? 

Maynada del demoni, e qui m' ha donada 

Tanta de pressura, e tanta de bocada 

Que apenas mi sostench, tant fort son cascada. (5) 

Lassa! e ja era per los meus aviada: 

E si que hanc no fui en vers ells errada, 

¿E per qual raysó m' han donchs exoblidada?


VIII. 


Negat ha Sant Pere lo meu fill per pahor, 

La qual hac dels jueus: ¿e no la hac major 

De mon fill glorios qui es son creador? 

E tú, Pere, qui eres un pobre pescador, 

¿Has negat lo meu fill qui t' es honrat Senyor 

E qui tú ha elet esser procurador 

De totes ses ovellas, de qui t' ha fet pastor? 

- Pere, dix la regina e dona de valor, 

Tant fort mi has treballada per la pauca amor 

Que aguist a mon fill per pauca de temor 

De presó o de mort, per qu' em planch e' m plor,

…........


IX.


Estava lo meu fill entre' els jueus cluchat; 

Cascún colps li donava, dient: - ¿qui t' ha tochat? 

Pus que tu 't fas profeta, devina veritat. - 

Estava lo meu fill pacient e sanat 

Per donarnos eximpli de gran humilitat 

E de gran paciencia; perque fá gran pecat 

Qui no pren son eximpli qui tant li ha costat 

E qui no fá ço que pòt com él sia honrat. 

Ah senyors! com son trista com tant pauch es amat 

Lo meu fill Deus, qui nos ha tant donat, 

E que per nosaltres es tan fort avilat. 

¿Ha negun entre vos qui n' haja pietat?


X.


Pres es estat mon fill e per villania; 

En la sua cara cascun li escopía; 

Cara de Deu e home e on tot bé havia 

En que veig escopir si ella podía 

En ella escopir negú no y jaquía 

E tant estava gran la inmundicia 

Qu' en ella pausaven, que com la vesía 

D' ella no‘m venia lo gaug que solía; 

E car a ella, lassa, venir no podia 

E que la denejás un pauch no moria. 

Ah cara gloriosa, d' on joy me venia! 

E com gran gaug hauria si tocar vos podia! 


XI.


Per la cara e' l coll veig lo meu fill ferir 

Ab las mans, e no 's mou, tant ama soferir 

E seu trista e esper quant s' en volrán jaquir. 

¡Ah cara a qui tany honrament e servir 

E que hom vos deman perdó de son fallir, 

Que en axí vos veig colpejar e 'scarnir 

Per tant malvat jueu! ¿com se pòt abstenir 

Que no plor e no faça mant amargós sospir? 

Ah coll tan pacient! ¿com podets sostenir 

Tan spés feriment, ni eu com puch vivir 

Vesentvos per tant hom tan fort envilanir, 

Ni los malvats jueus no ugar de ferir?


XII. 


Ah trista de mon fill! ¿e con es deshonrats 

Entre los mals jueus e homens armats 

Qui l' escarnexen com si hagués peccats! 

Ah jueus plens de mal e no escarniscats! 

Aquel per qui serets jutjats e flastomats 

Lo dia del judici per ço col deshonrats 

Quant adonchs vos dirá: - Anats, malavirats, 

En lo foch infernal, on tots temps estiats, 

Car mi encolpavets de ço d' on sots nafrats!

Ah fill! per piétat un pauc mi esguardats, 

E ab vostre veser a ma pena ajudats, 

Car en vos scarnir es mon cor treballats.


XIII.


Despullat es mon fill e tot quant ha li par, 

Cell qui es ver Senyor de terra e de mar, 

No ha un petit drap de qu' es puscha abrigar. 

Ah lassa! tant lo veig en aysi nutz estar, 

E per los fals jueus tant fort vituperar, 

Ab pauch no pert lo seny e' l cor vòl esclatar; 

- Senyors! aquest meu vel placiaus en él pausar: 

Cells com a enemichs no'm volen escoltar. 

Ah fill gloriós! pus vos lexats despullar, 

De vostra ignocencia nos vullats adossar: 

Car eu no payria l' escarns qu' eus veig far (6), 

Ne car eu, lasseta, nous puch abraçar. -


XIV. 


Trista fui e marrida quant viu lo meu fill ligat, 

Fill qui está Senyor de tot quant es creat; 

Fill que hanc mays no feu falliment ni pecat; 

En aysi com anyell que hom ha degollat, 

Qui en res no 's defen e 's mon fill sanujat 

Per pendre e ligar a la lur volentat, 

Los braços tant forts ab un filet delgat: (7) 

Mas açó éll sofería per sa humilitat 

La divina natura qui tant l' ha exalçat, 

Que tot quant ha creat a éll ho ha donat 

E ab éll ajustada es hom e deytat. -


XV. 


Estaba Jesu-Christ a un pilar ligat 

E per dos forts ribaúts fortment era açotat, 

Que lo cuyr dels costats n' havian tot levát. 

Cridava la doncella: - ¿Ahont es pietat? 

Ah jueus traidors! e com es gran crueltat 

En lo vostre coratge ple de gran falsedat! -

Cridava la regina en alts crits a Pilat, 

Que falsament havia son fill a mort jutjat: 

Car en null falliment no l'havia trobat. 

- Ah fill! dix la doncella, e com sots malmenat! 

E com lo meu cor ab qu' eus he tant amat 

Está en gran dolor e per vos treballat!


XVI.


De dos grans fusts fo fayt un molt greu bastiment 

Per ço que lo meu fill en éll sofris turment, 

Fayta' n fó la crotz on pren reperament 

Trastot l' humá genre (8), e per avilament 

Sobr' el coll de mon fill lo posaren vilment, 

Com si éll fos bastax li feren manament 

Que éll portás la crotz qui pesa malament, 

E per lo greu pes e per lo greu bastiment 

Del seu cors glorios de tot mal ignocent. 

E eu, lassa, qu'havia fort gran pesament 

Cridava als senyors: - Fayts li 'n tost acorriment!


XVII.


Com mon fill fó al loch on fó crucificat, 

E en subines ells l' hagueren envessat, 

E ab tres claus en la crotz forment lagron clavat 

E de cascuna part cascú clau rebavat 

Per ço que la pena fos en majoritat, 

Car envers la terra estaba regirat (9), 

La sanch qui' s decorría tot era calcigat, 

Cascun son peu torcava e era despagat, 

Com a la sanch de mon fill l'havia acostat, 

Sanch qui de font exia de home deytat, 

E quant eu lo volia baysar era' m vedat; 

Ah lassa! ¿com no muyr o no m' est ajudat?


XVIII.


Per ço que al meu fill fos donat gran turment 

E que fos escarnit per trastota la gent, 

Ab corona d' espinas e cascuna punyent 

Coronaren mon fill quax qui fá honrament 

A rey per son regisme com pren honrament; 

E cascuna espina entrava tant fortment 

Per lo cap de mon fill que tot era sanguent, 

E per tota la cara era decorriment, 

Del cap tro als peus, mas la angoxos turment 

Que eu, lassa, havia no es home vivent 

Qui lo pogués pensar, car sols l' esguardament 

Que mon fill me fasía m' era quax foch ardent. 


XIX.


Com dreçaren la crotz e mon fill pendut vi 

En aquell punt un gran colp en mon cor sentí 

De tant gran dolor que un pauc no 'm morí: 

E la sanch e suor que d' aquell cors exí 

Reguá lo payment, perqu' eu adonchs n' haguí 

E bayselo molt car, mes per ço nos pertí 

La ira ne dolor, ans tota me scarní 

Quant sentí aquell sanch que Deus volch pendre en mí. 

De mentre que mon fill penjava (10) en axí, 

Cascun lo deshonrá e cascun lo escarní; 

E' l meu fill callava, é 'l cap tenia clí 

E al peu de la crotz Sant Johan era ab mí. -


XX.


Esguardá Jesu-Christ sa mayre e Sant Johan, 

Ab esguart angoxós com a hom engoxán, 

E dix a Sant Johan: - Ma mayre te comán; 

Ella sia' n ta guarda duy may en aván: 

E vos, mayre e dona, prenets per fill Johan. - 

Trista quant eu viu que de mí feu comán 

Cell qui no' m lexava nulla hora en quan, 

Adonchs mi sentí sola e pensí en están 

Que lo meu fill moría e que en gran afan 

En aquest mon viuría, on visquí beneran 

E 'n estar ab mon fill al qual dix en plorán, 

- ¡Ah fill! menem ab tú, per mercé t'ho demán! - 


XXI.


De mentre Jesu-Christ en la crotz pendía 

En alts crits cridá que gran sed havía, 

Car tota humiditat de son cors exía, 

En sanch e en suor, e per villanía; 

Beuratje molt amar que sed no 'n havía 

De sutja e de fel vinagre on metía 

En la sua boca que mal no desía, 

Boca douça d' amor e qui no mentía. 

Ah, lassa marrida! ¿com tanta aygua sia, 

Que es aço que mon fill, pus tant lo volía 

No 'n pogué gens haver pus creada l' havía? 

Trista fui quant no li 'n poguí dar aquell dia!


XXII.


Sentia Jesu-Christ en la crotz gran turment 

Per las nafres dels peus, e per lo posament 

De la sua persona, car en dislungament 

Era de sos nirvis è p' el coronament 

De cascuna espina que era trop punyent 

En cara que havía aytant gran sentiment 

De pena e dolor, com fó lo falliment

De tot l' humá linatge e de li primer parent, 

Per ço que en fos fayt nostre reperament, 

Altre dolor havía Christ en son pensament 

Quant vesia sa mayre en tan gran languiment, 

Encara que son cors mays fort n' era sintent.


XXIII.


Sentia nostra dona per son fill grans dolors, 

Tant que tota estava en sospirs e en plors: 

E en axí temblava com fembra per pahors (11) 

Lo seu cors sant verge tot era 'n grans suors, 

E lo cor se depertia per força de langors, 

Tant gran dolor havía que hanc no' n fó majors. 

Las suas mans torcía, e cridava: - Senyors! 

Volentera morría, car les grans deshonors 

E la pena que dats a mon fill, qui amors 

Lo fan morir en crotz per tuyts li peccadors, 

Mi costrenyen tant fort mon cor ab amargors 

Que tot se desleya e's baxa en dolors (12).


XXIV.


Levava nostra dona les mans e 'ls uyls al cel, 

En altes votz cridava: - L' arcangel Sant Miquel, (13) 

Cherubin, Seraphin, Gabriel é Raphael, 

Avallats e vejats esta mort tan cruel, 

La qual fan a mon fill li malvat infael, 

Sens que éll no ha colpa, ans es estat feel 

Al payre qui 'l tramés en mí per Gabriel: 

Veus com mor de séd e donenlí de fel 

Ab sutja e vinagre, pus contrari a mel 

Que no es foch ardent a pluja ni a gel. 

Ah Senyor! ajudats, car hanc Cayn d' Abel 

No hac mes crueldat com han aquest infael.


XXV. 


Cridava lo Senyor qui morí en la crotz 

Al seu payre Deu, e gitava sanglotz 

Per angoxa de mort que soferia per tots: 

- Oh Sant Pare, mon Deu! Vos qui tan bell sots

Pren lo meu esperit car mudar lo pòts 

D' Adam e los prophetes e desligaralnots 

Del pecat original qui estava en tots. 

Ah Payre gloriós! vullats ausir ma vots 

E perdonats est layre qui pres mi es en crotz, 

Car en mí se confia que eu lo guart de lots

Hon estan li demoni en l' abís mays de sots, 

Los quals tracten ma mort e fan d' ira fals mots.


XXVI. 


Extremis Jesu-Christ è reclamet Ely, (Elí, Elí, lemá sabakhtháni?)

Qui es entrepetat: "Tú qui est Deu de mí, (14) 

Deus de l' humanitat la cual el relinquí, 

En lexarla morir mas d' ella no' s partí (15), 

Mas volch que morís per ço que hagués fí 

L' original peccat que per sa mort delí." 

E adonchs Jesu-Christ espirá e morí. 

En lo punt de la mort lo sol s'escuray 

E si 's feu la luna, e 'l temple s'estomí; 

Morí en quant hom, no en quant era daví: 

Sa mayre qui 'l viu mori al soll casi se jaquí, 

E dix a la mort: - Ah mort! portatsne a mí!


XXVII.


Al cors de Jesu-Christ estava restaurat 

Un fort petit de sanch per ço que calcigat 

No fos per els jueus; mas Longí al costat 

Lo ferí ab la lansa e ha lo cor trancát 

D' on exí aygua e sanch que ha Longí tocat 

En los ulls perque ha son vesér recobrat, 

E d' aygua e de sanch fó lo payment rosat. 

Maravellás Longí quant vi la claredat, 

E de la mort de Christ hac molt gran pietat, 

E penedís molt fort com lo hac nafrát, 

E eu, lassa, com viu que Longí fo sanát, 

Dix als jueus: - Vejats com havets trop errat! 


XXVIII.


Quant viren los jueus que Christ fo trespassats, 

Cascun lo lexá, e fó acompanyats 

De sa mayre e Johan e no d' altre home nats. 

Lo dól qu' abdos fasien no pòt esser comptats: 

De mentre axí ploraven e mitg jorn fo passats 

Joseph d' Arimatias qui era molt privats 

De Jesu-Christ, demaná a Pilats 

Lo cors de Jesu-Christ e ha li atorgats: 

Si qu' éll e Sant Johan de la crotz l' han levats 

E la douça puella prenlo en los seus brats, 

E ‘n un nou moniment l' han tots tres pausats, 

Ab una nova tela en éll l'han soterrats. 


XXIX.


Maria Magdalena vench al moniment 

On trobá la regina en desconsolament, 

E sl' s feu Sant Johan e pregá humilment 

La puella d' amor que vingués mantinent, 

Al hostal e prengués un pauch de recreament (16). 

- Ah! dix la regina, tan greu depertiment 

Es aquest que eu fas de mon fill, car no sent 

Virtut ne força en anant ne en sient. - 

E adonch la regina donant baysament 

A la peyra del vás ab tal suspirament, 

Que pauch no fó son cor ab gran esclatament, 

Vench ab Magdalena en ella sustinent. 


XXX. 


Quant abdos foren vengudes a maysó, 

Maria Cleofé e María Salomó 

Estaven en la cambra en desconsolació; 

Quant veren la regina que no ‘ls dix oc ni no (17), 

Car quax morta estava, mudaren lo sermó 

Que elles li dixeren, no doná responsó, 

Car pres era de mort per la greu passió 

Que membret de son fill que a greu tort mort fó, 

E' sguardá la regina ça ella enviró 

Si veuria son fill rey de la mar e l' tro...............


XXXI.


De mentre nostra dona estava en plorar 

E en torcer ses mans e en suspirs gitar, 

A l'hostal vench Johan e volc la consolar. 

La regina que plorava hanc no 's pòt star (18) 

Que ab ella no plorás e si volch esforçar; 

Dix a la regina que no volgués membrar 

Lo seu fill e sa mort per ço que repausar 

Poguessen, car no ho poría molt durar. 

- Ah Johan! dix la donçella, no sabs be consolar 

Car en membrar mon fill mort no‘m pòt sobrar (19) 

E si lo oblidava fallir mi ha amar, 

Perque eu te prech fill qu' em vulles d' éll perlar.


XXXII.


Finit es aquest plant qui es tan dolorós, 

De la Verge regina mayre de peccadors, 

Lo qual vòl que canten los grans e los menors 

La douça doncella qui es dona d' amors; 

Perque eu Ramon Lull qui del cant ay dolors 

Do als uns e als altres per ço qu' els langors 

Membren de nostra dona e la gran deshonors 

Qu' es fayta a son fill per Prelats e Senyors, 

Car en la Terra Sancta no fan dir lausors; 

E si nostra dona hagués ara dolors 

Quant tant pauch honren son fill, les hagra majors. 

A vos Verge regina coman est cant d' amors.


VARIANTES.


(1) En veser son Deu fill que haút havia, 

(2) E tots temps ha fayt bé é falliment no fó. 

(3) Ah Judas traidor! ¿per qual intenció 

(4) Tuyt li seu companyon e 'l jueu mal apres. 

(5) Que apenas mi sostench, tan fort son castada,

(6) Car eu no poria l' escarns qu' eus veig far, 

(7) Los braços tant forts ab un filet ligat. 

(8) Trastot l' humá linatje, é per avilament 

(9) Car envers la terra estava regitat, 

(10) De mentra que mon fill pendia en axí, 

(11) E enaxí semblava com fembre per pahors 

(12) Que tot se desfasia e 's baxa en dolors. 

(13) En altas votz cridava: - L' angel Sant Miquel, 

(14) Qui es interpretat: "Tu qui est Deu de mi 

(15) En lexarse morir mas d' ella no parti, 

(16) Al hostal é presés un pauch de recreament. 

(17) Quant vereu la regina que no' ls dix oc, no, 

(18) La regina que plorava mic no' s pòt estar 

(19) Car en membrar mon fill, la mort no ‘m pòt sobrar, 

------

Las estrofas VIII y XXX están incompletas en los dos códices que tenemos a la vista.

miércoles, 1 de noviembre de 2023

Palais - Pujols

Palais. Quatre pièces:

Be m plai lo chantars e 'l ris
Quant son ab mos conpaingnos,
E mentaven los baros;
E parlem del pro marquis
Que ab bon pretz s' aconpaigna...
Be m plai.

Un sirventes farai d' una trista persona
Qui mal fai e mal ditz e mal met e mal dona
E mal joga e mal ri e mal parla e pieitz sona,
E plus en far tot mal chascun jorn s' abandona,
Per qu' ieu de malvestat vuoill que port la corona,
Sabetz cum el a nom? Porc armat de Cremona.
Un sirventes.

Be m deu valer ab vos, dona, merce,
C' ab leial fe la us quier e la us deman,
E s' ieu en re conogues vostre dan,
Mais amera sofrir ma descaienza
Que ja per mi us fos quis ni demandaz
Nuls dos, don fos vostre fis pretz baissaz;
Car qui un jorn pert de joi ni de be,
Ja recobrar no 'l poira en jasse.
A dreit fora.
Millot, III, 421.

Palazis. Voyez Tomiers. Il reste deux pièces de ces troubadours.
Tomiers e 'N Palazis si fazian sirventes del rei d' Aragon e del comte de Proensa e de Tolosa e d' aquel del Baus e de las razos que corian per Proensa. E foron dui cavallier de Tarascon; amat e ben volgut per los bons cavalliers e per las domnas.
Si col flacs molins torneia
Quan trop d' aigua 'l despleia,
Trop de rasons mi refreia
Qu' a pena m plai ren que veia,
Ni mos chanz non s' esbaudeia
Si com far solia;
Per so chascus pot saber
De que m plaingneria.

Tan trop de rasos que dire
Que non sai vas cal me vire,
Mas chascus pes e consire
Et en Tolosa se mire
Qu' il plus rics a pietz d' aucire
E qui sen avia
Mais valria guerreges
Que s' avol plag fazia.

Mais val que hom si defenda
Que hom l' ausia ni 'l prenda
Que mot n' a malvais' esmenda
D' avesques, cui dieus dissenda;
Ar prec chascun que m' entenda
Cals fon la bausia
Que feiron a sel de Fois
Car en lor se plevia.

Mais val l' avinensa comtessa
D' Avignon, cui dieus adressa,
Car miels s' en es entremessa,
Que parens de part Alguessa
Que negus cara non dressa
Ni ten bona via,
Que l' uns ten vas Portegal
E l' autr' en Lombardia.

Qui que s fina ni s recreza,
Avignons puei' en Provenza,
E par que dieus lo arreza
Qu' en els es sens e largueza.
Ai! rica gent e corteza,
Vostra gaillardia
Es honors dels proensalesa
On c' om an ni estia.

En Guillem del Baus si loingna
Del regisme part Coloingna,
E met ben en fol sa poingna
Car sec Fransa ni Borgoingna,
C' atressi 'l torn en vergoingna
Com fes la baillia
C' om li det en Venaisin,
Donar a sa fadia.
Pauc a en deu d' esperansa
Qui 'l sepulchre desenansa,
Car clergue e sel de Fransa
Prezon pauc la desonransa
De dieu qu' en penra venjansa,
C' ab lur raubaria
An tot los camins
E 'l portz d' Acre e de Suria.

Bastero, 89. Crescimbeni, 202. Hist. gén. du Languedoc III, 98. Millot, III, 45. Papon, II, 422. P. Occ. 273.

Paul Lanfranc de Pistoie. Un fragment.
Valenz senher, rei dels Aragones,
A qui prez et honors tut jorn enansa,
E menbre vos, senher, del rei franzes
Que us venc a vezer e laiset Fransa
Ab dos sos fillz et ab aquel d' Artes.
Hanc no fes colp d' espaza ni de lansa
E mainz baros menet de lur paes;
Jorn de lur vida, sai n' auran membransa;
Notre senher fazia a vos compagna.
Per que en ren no us cal duptar;
Tals cuia hom que perda que gazaigna;
Senher es de la terra e de la mar;
Per qu' el rei engles e sil d' Espagna
Ne valran mais, s' el voletz ajudar.

Bastero, 89. Crescimbeni, 202.


Paulet de Marseille, t. IV. Sept pièces.
Dans une pièce, dont le texte est mutilé, on lit:
Mas si us platz, senher, diguatz mi
Del comte que Proensa te,
Per que los Proensals ausi
Ni 'ls destrui, qu' il no ill forfan re;
Ni per que vol ni cui' aisi
Dezeretar lo rei Marfre;
Qu' ieu non cre qu' el agues tort
Ni de lui terra tengues,
Ni cug que fos a la mort
Del pros comte d' Artes...

Toza, per l' ergueill c' a ab si
Lo coms d' Anjou es ses merce
Als Proensals, e ill clerc son li
Cotz e fozil, per que leu cre
Dezeretar lo rei qu' es fi
Pres, e valor fina soste.
Pero d' aitan me conort...
Venran lai, so m par Franses,
Sol c' ab los sieus ben s' acort
Lo valens ricx reis Marfres...
L' autr' ier.
Millot, III, 138. Papon, III, 457.

Paves. Un seul couplet qui paraît adressé à Guillaume Figueira:
Anc de Rolan ni del pro 'N Olivier
No fo auzitz us colps tant engoissos
Cum sels que fetz capitanis l' autr' ier
A Florenca a 'N Guillem l' enoios;
E no fo ges d' espada ni de lanza,
Anz fo d' un pan dur e sec sus en l' oill...
Crescimbeni, 203.

Perdigon, t. III et IV. Environ douze pièces.
Perdigos fo joglar, e sab trop ben violar e trobar e cantar. E fo del avescat de Gavaudan, d' un borget que a nom Lespero, e fo filh d' un pescaire. E per son trobar e per son sen s' en montet en pretz et en onor tan, qu' el Dalfi d' Alvernhe lo tenc per son cavalier, e 'l det terra e renda; e tug li bon home li fazian honor; e de grans bonas aventuras ac lonc temps; mas molt se camjet lo seus afars, que mort li tolc las bonas aventuras e det li las malas, qu' el perdet los amics et las amigas, e 'l pretz e l' honor e l' aver. Apres el anet ab lo princeps d' Aurenga En G. del Baus, et ab Folquet de Marceilla, evesque de Tolosa, et ab l' abas de Cistel a Roma per mal del coms de Tolosa, e per adordenar crozada, e per deseretar lo bon comte R. E son neps lo coms de Bezers fon mortz, e Carcasses et Albeges fon destrug; e 'n muri lo rei P. d' Arago ab mil cavaliers denan Murel, e pus de XX mil autres homes. Et a totz aquest faitz far fon Perdigos, e 'n fes prezicansa en cantan per que se crozeron.

E 'n fetz lauzors a dieu car los frances avian mort e descofit lo rei d' Arago, lo qual lo vestia e 'l dava sos dos; per qu' el cazec de pretz e d' onor e d' aver. E can l' agron enrequit, tug silh que remazon vieu negus no 'l volgron vezer ni auzir. E tug li home de la sua amistat foron mort per la guerra, lo coms de Montfort, En G. del Baus, e tug l' autre c' avian faita la crozada. E lo coms R. ac recobrada sa terra, Perdigos non auzet anar ni venir, e 'l Dalfi d' Alvernhe ac li touta la terra e la renda que li avia dada. Et el s' en anet a 'N Lambert de Montelh, qu' era genre d' En G. del Baus, e preget lo que 'l fezes recebre en una mayo (mayso) de Sistel, que a nom Silvabela; et el fes lo i recebre, e lai mori.
Be m dizon, s' en mas chansos

Fezes sonetz plazens e gais,
Que mos chans en valgra mais;
Et eu, segon mas razos,
Taing que fassa motz e sos
Qu' il auzon ben c' anc si me plaing
En chantan del mal d' amor,
E s' ieu chan de ma dolor,
Non lor deu esser estraing,
Si no m fas sos coindes e galaubiers,
C' ab marimen no s' acorda alegriers...
E ja malvaz ni janglos
No m tolran tant ric gazaing
Si puosc conquerre valor
Ab sola lieis cui ador,
Q' es aurs en poder d' estaing;
Plassa mos bes, puois sieus sui domengiers;

A mon dan met gelos e lausengiers.
Be m dizon.

Anc no cujei que m pogues far amors
Tan de plaser qu' eu fos al seu coman;
Mas ara vei q eu no m posc tan ni quan
Partir de lieis, tant es grand sa valors,
Q' il m' a conques e m ten en sa bailia,
Si que, mon grat, partir no m' en volria,
Qu' en tal dompna m' a fait amors chausir
Que val mil tan q' eu non sabria dir.
Anc no cujei.

Pero tant m' an dat de lezer
Sens e fin' amors, cui mi ren,
C' ab mi dons mi fan remaner
Amic e leial e sofren;
Et a tot so c' a lei dei abellir
E s' ieu volgues lauzengier consentir,
C' ab plaitz d' amor son tos temps enueios;
Leu pogr' esser d' amor e de joi blos.
Cil cui plazon.

Totz mos chantars
Lais qu' anc no m feron be,
Et ab tot joy m' azir e m dezacort,
Aissi cum naus cuy vens men' a mal port
M' a mal' amors menat no sai perque;
Quar s' ieu portes a dieu tan lial fe,
Elh m' agra fag plus aut d' emperador;
E qui ama mala dompna ni cre
Luenh es de joy e pres es de folhor.
Ira e pezars.
Nostrad. 123. Crescimbeni, 85. Bastero, 90. Hist. gén. du Languedoc III, 254. Millot, I, 428. P. Occ. 114.

Peyrols, t. III et IV. Environ trente pièces.
Peirols si fo us paubres cavalier d' Alvernhe, d' un castel que a nom Peirols, qu' es en la encontrada del Dalfi d' Alvernhe al pe de Rocafort.

E fo cortes hom et avinen de la persona, tan qu' el Dalfi lo tenia ab se, e 'l vestia, e 'l dava caval et armas, et so que mestiers l' avia.
Lo Dalfi si avia una seror que avia nom Sail de Claustra, bela e bona e molt prezada, avinens et ensenhada; e si era molher d' En Beraut de Mercuer, un gran bar d' Alvernhe. En Peirols amava aquela domna, e 'l Dalfins la pregava per lui, e s' alegrava molt de las cansos que Peirols fazia de la seror, e molt las fazia plazer a la seror; e tant que la domna li volia ben e ill fazia plazer d' amor a saubuda del Dalfi. E l' amor de la domna e de Peirols montet tan qu' el Dalfi s' engelozi d' ella, car crezet qu' ella li fezes plus que non covenia ad ella; e partic lo de si e 'l lonhet, e no 'l vesti ni l' armet. E quan Peirols vi que non se poc mantener per cavalier, el se fe joglar et anet per cortz; e recep dels barons e draps e deniers e cavals. E pres moiller a Monpeslier e i definet.
Molt en cossir nueg e dia,
E no m' en sai cosselhar;
Pero si s' esdevenia
Gran talan ai qu' un baisar
Li pogues tolr' o emblar,
E si pueys s' en iraissia
Voluntiers lo li rendria.
Dels sieus tortz.

Trop vuelh s' amor, mais querre no l' aus ges
Esters qu' ab ditz cubertz li vau parlan,
Mais si m volgues esgardar mon semblan
Ja no 'l calgra plus vertader message,
Qu' ab sol esguart pot hom ben per usage
Lo pensamen conoisser, tal vetz es,
E membre li qu' asaz quer qui s conplaing.
D' un bon vers vau.

Trop dic, non pois mais, que mort m' an
Atendres e malas merces;
Que farai doncs deserenan?
Partirai m' en? Oc, s' ieu pogues.
Mas mentre m' estauc en balansa,
Si m desloigna desesperansa,
Amors pro n' agra ab aitan.
Eu non lauderai.

D' altre trabaill prec deu que la m defenda,
Mais un sol jorn volgra qu' ela sentis
Lo mal qu' eu trai per lei sers e matis,
Qu' en greu perill m' a laissat loing del port,
E non vuelh ges qu' autra m' en aia estort,
Que s' a lei platz que ja vas mi s' afragna,
Anc homs d' amar non fes gensor gazanha.
Si ben son loing.

Li oill del cor m' estan
Vas lei qu' aillors no vire,
Si qu' ades on qu' ieu m' an
La vei e la remire
Tot per aital semblan
Com la flors qu' om retrai
Que totas horas vai
Contra 'l soleill viran.
D' un sonet vau.
Camjat ai mon consirier,

Cambi qu' ai fag d' amia

Don ai fin cor vertadier

Mais qu' aver no solia,

Mais non es de prez sobrier;

Ieu per qu' en mentiria?

Qu' eu aug dir al reprochier:

Qui no troba no tria
E qui pren no s fadia...

Ara soi amesuratz
E sec ma dreita via;

Cal que fos ma voluntatz

Plus aut que non devia,

Ben dei esser castiatz
Pel dan que m' en venia;

Car so es dobla foldatz

D' ome qui no s castia

Pois conois sa folia...

Lai on ai mon bon esper
M' atrai amors e m lia,
Don non aus ni m puosc mover
Mon desir noich ni dia;
Ben pot ma dompna saber
Qu' ieu l' am ses bausia,
Que ren contra 'l seu voler
Mos cors non pensaria
Ni boca no 'l diria...
Leu chansoneta plazen,
Vai t' en ta dreta via
A leis on joi e joven
Renovel e coindia
Digas li qu' a leis mi ren
En qualque part qu' ieu sia,
Quar ieu non ai ges talen
Mais d' autra segnoria,
Ni s taing qu' eu plus en dia...
Camjat ai mon.

Ja non partrai de lieis mos cossiriers;
Per mal que m fassa ieu no ill posc mal voler,
Quar tan la fait senz e beltatz valer,
Segon l' amor follei saviamen,
Que mal o ai dig qu' ans follei follamen,
Car anc Narcissus qu' amet l' ombra de se,
Si be s mori, no fo plus fols de me...


Ben sai quals er totz mos conseills derriers,
Pois del partir non ai geng ni poder,
Ses son pensar, farai lo meu plaser;
Amerai la mi dons per tal coven
Qu' el cor aurai l' amoros pensamen,
Mais la bocha tenrai ades en fre
Que ja per re non li en dirai mas re.
Mot m' entremis.

Amors a pauc de vera mantenensa,
Non o puesc mais celar ni escondire,
Qu' els fals amans que s fan fin en parvensa
La dechazon per lor galiamen,
E las domnas si s n' an colp' ayssamen;
Qu' a penas es negus drutz, so sapchatz,
Que non enjan o no si' enjanatz.

Ab gran joi mov.

Mas pero si s' esdeve
Qu' ie 'lh parle de re,
Ges mas paraulas no m neya
Ans vey qu' escouta las be.
Del reprovier mi sove:
Qui non contraditz autreia;
Donc aura 'n merce;
Tant o vuelh qu' ieu non o cre.
Nuls hom no.

Ab joi que m demora
Vuelh un sonet faire,
Quar be m vai a hora
De tot mon afaire;
Fin' amors m' onora
Si, qu' al mieu veiaire,
Ja tan rix no fora,
Si fos emperaire;
Qu' el coratge n' ai
Gauzion e guai;
Pero non a guaire
Qu' era mortz d' esmai.

Plus es amors bona
Qu' eu no sai retraire,
Qui la mal razona
Non es fin amaire;
Tan gen guiardona,
Si be s fai maltraire,
Qui a leis s' abandona
N' ill es merceyaire;
Cum qu' ieu estey sai,
Mos coratges lai
Es el dous repaire
On la belh' estai.


Sieus sui qu' ilh me mena
E fai cortesia,
Qu' ab suau cadena
Mi destrenh e m lia;
Mos mals no s refrena
Quar gueritz seria,
S' ab tan doussa pena
Per mi dons muria:
Ja no m' en partrai,
A ma vida mai;
S' ieu totz temps vivia,
Totz temps l' amarai.


Francha res corteza,
Belha, douss' amia,
Al cor vos m' a meza
Amors tota via;
Grans joia m' es presa
D' aital senhoria,
Qu' ieu sui, si no us peza,
Vostres on qu' ieu sia;
Ja res no us querrai
Ans vos servirai;
E si no us plazia,
Ja plus no us dirai.

S' ieu, per alegransa,
Sai cantar ni rire
D' un joy que m' enansa
Dont ieu sui jauzire,
Domna, ja duptansa
Non aiatz del dire,
Qu' ieu fassa semblansa
Que de vos cossire;
Ben e gen mi sai
Cubrir, quan s' eschai;
S' ieu mos huelhs vos vire,
Tost los en retrai...


Chansoneta vai
Dreg a mi dons lai,
E potz li m ben dire
Qu' en breu la veirai.
Ab joi que m.

Be m cujava que no chantes ogan,
Sitot m' es greu pel dan qu' ai pres e m peza,
Que mandamen n' ai avut e coman,
Don tot mi platz de mi dons la marqueza;
E pus a lieys ai ma chanso promeza,
Ben la dei far cuenhd' e guay' e prezan,
Quar ben conosc que, si 'l ven en talan,
Qu' e mans bos locs n' er chantad' et apreza.

Apreza n' er, mais ieu no sai cum chan,
Qu' om pus hi ai tota ma ponha meza,
A penas puesc far ni dir belh semblan
Tant s' es ira dins en mon cor empreza;
Que si a lieys que a m' amor conqueza
Non plai qu' en breu me restaure mon dan,
Ja de mos jorns no m metrai en afan
Que ja per mi si' autra domn' enqueza.

Enqueza non, qu' en un loc solamen
Amiey ancse, e ja a dieu non playa
Que ja vas me fas' aital falhimen
Qu' autra m deman e que de lieys m' estraya;
Tos temps l' aurai fin' amor e veraya,
E son d' aitan el sieu bon chauzimen
Que, si per lieys non cobre jauzimen,
Ie us pleu per me que jamais joy non aya.

Joy aurai ieu, s' a lui plai en breumen
Qu' ieu cug e crey qu' ilh no vol qu' ieu dechaya,
Que per aisso mia no m' espaven
Qu' auzit ai dir que mal fai qui s' esmaya.
A! doussa res, cuenda, cortez' e guaya,
Per vos sospir e plor e planc soven,
Quar no sentetz la gran dolor qu' ieu sen,
Ni ges non ai amic que la us retraya...


Dampnatge m' es, quar no sui poderos

De lieys vezer que ten mon cor en guatge,
Et estau sai don totas mas chansos
Tramet ades quar las vol per uzatge;
Ab tot mi platz la belha d' aut paratge
E plagra m pauc chans, si per lui no fos,
Mas qui lieys ve ni sas plazens faissos,
No s pot tener de joy ni d' alegratge.
Be m cujava que.

Ja no creirai qu' ieu no l' agues conqueza,
S' ieu valgues tant qu' il amar mi degues,
Doncs be sui fols quar l' am, pus a lieis peza;
Partirai m' en ieu? Non, que no puesc ges;
Mas per merce la preyaria
Que no 'l pezes, si no 'l plazia,
Que nulha res no m pot del cor mover
Lo desirier ni 'l talan ni 'l voler...

La grans beutatz de lieis e la drecheza
Non es lunhs hom que trop lauzar pogues,
E qual pro y ai, s' il es guay' e corteza,
Qu' ieu muer per lieis e no li 'n pren merces;
Doncs be sui fols, qu' ieu trobaria
Autra domna que m' amaria,
Mas ar sai eu qu' el reprovier ditz ver:
Tos temps vol hom so c' om no pot aver.


Emperairitz volgra fos o marqueza
O reyna selha que me ten pres,
O tot l' aver del mon e la riqueza
Volgra ieu, plus qu' ieu no sai dir, agues,
Que per aitan no m' auciria;
Mas sa beutatz m' auci e m lia,
Quar es tan grans e tan se fai plazer
Son belh semblan, quan se laissa vezer.


D' amor mi clam e de nostra marqueza,
Mout m' es de greu quar la ns tolh Vianes,
Per lieis es jois mantengutz e guayeza;
Gensor domna no cre qu' anc dieus fezes,
Ni eu no cug tan belha 'n sia
Ni tan sapcha de cortezia,
Qu' a penas pot sos pretz el mon caber,
Qu' a totz jorns creis e no y s laissa chazer.
M' entencio ai.
Bastero, 90. Crescimbeni, 113, 203. Hist. gén. de Languedoc III, 97. Millot, I, 322. P. Occ. 88. Hist. Litt. XV, 454.


Peyronet. Tenson avec Giraut auquel il répond:
Seigner Giralt, el mon non a gramatje
C' ieu non vences en plac de drudaria,
Car li uol son tot temps del cor mesatge
E fan amar cel que non amaria;
C' amor non a nulla ren tan plasen
Com son li uol vas liei cui an enten;
E 'l cor no met a lur son pensamen
Ma lei o mostron li uol que dreit sia.
Peronet d' una raiso.

Pierre, Roi d' Aragon, t. IV.
Lo Reis d' Aragon, aquel que trobet, si ac nom Amfos; e fo lo premiers reis que fo en Aragon, fils d' En Raimon Berrengier que fo coms de Barsalona, que conques lo regisme d' Aragon e 'l tolc a Sarrazins. Et anet se coronar a Roma; e quant s' en venia el mori en Poimon al borc Sainz Dalmas. E sos fils fo faiz reis, Amfos que fo paire del rei Peire, lo qual fo paire del rei Jacme.
Dans une tenson il répond à Giraud de Borneil:
Guirautz de Borneill, s' ieu mezeis
No m defendes ab mon saber,
Ben sabes on voletz tener;
Per so ben vos tenc a follor,
Se us cuiatz que ma ricor
Vailla mens a drut vertadier;
Aissi vos pogratz un denier
Adesmar contr' un marc d' argen.
Be m plairia.

Le couplet suivant se trouve sous son nom:
Salvaz, tuitz ausem cantar,
Enamorar
Reis d' Arragon;
Digatz me se poria tant far,
C' a mi no par, ses lo lion
Que sia ensemble en tota res
Contra 'l frances,
Si qu' el sieu afar sia gens;
E car el dis qu' el plus dreiturier vensa,
De faillir tot a cascun de lai raison;
Pero sapchatz qu' eu deteing Castelbon.
Hist. gén. du Languedoc III, 253. Millot, III, 150. P. Occ. 290.

Pierre d' Auvergne, t. III et IV. Environ vingt-cinq pièces.
Peire d' Alvernhe si fo del evesquat de Clermon. Savis homs fo e ben letratz, et fo fils d' un borges. Bels et avinens fo de la persona; e trobet ben e cantet ben. E fo lo premiers bon trobaire que fo el mon en aquel temps, et aquel que fes li meillors sons de vers que anc fosson faichs el vers que dis:
De Josta 'ls breus jorns e 'ls loncs sers.
Canson no fetz neguna, car en aquel temps negus cantars no s' apellava cansos, mas vers: mas pueis En Guirautz de Borneill fetz la primiera canson que anc fos faita. Mout fo onratz e grasitz per tots los valens barons e per totas las valens dompnas. Et era tengutz per lo meillor trobador del mon, tro que venc Guirautz de Borneill. Mout se lauzava en sos cantars e blasmava los autres trobadors, si qu' el dis en una copla d' un sirventes qu' el fes:

Peire d' Alvernhe a tal votz
Que canta de sobr' e de sotz,
E siei sons son dous e plazen:
E pois es maiestre de totz,
Ab q' un pauc esclarzis sos mots,
Qu' a penas nulls hom los enten.
Longamen estet e visquet el mon ad honor, segon que m dis lo Dalfins d' Alvernhe, que nasquet en son temps; e pois donet se en orde et aqui mori.

"Rossinhol en son repaire
M' iras ma dona vezer,
E ill diguas lo mieu afaire,
E ill digua t del sieu ver,
Que man sai
Com l' estai;
Mas de mi 'll sovenha,
Que ges lai,
per nuill plai,
Ab si no t retenha,

“Que tost no m tornes retraire
So star e son captener,
Qu' ieu non ai amic ni fraire
Don tant ho vueilla saber.”
Ar s' en vai
L' auzel guai
Ab gaug, on que venha
Ab essai,
Ses esglai
Tro qu' en trop ensenha.


Tan quan l' auzels de bon aire
Vi sa beutat aparer,
Dous chant comenset a braire
Si com sol far contra 'l ser;
Pueis se tai
Que non brai,
Mas de lieis enginha
Co 'l retrai
Son pantai,
So qu' ill auzir denha:


“Sel que us es verais amaire
Vol qu' ieu el vostre poder
Vengues sai esser chantaire,
Per so que us fos a plazer;
E sabrai
Quan veirai
De vos cor que m venha,
Que ill dirai,
Si ren sai
Per qu' el lai sen fenha.

“E si 'll port per que s n' esclaire
Gran gaug en podetz aver,
C' anc hom non nasquet de maire
Tan de be us puesca voler.
Eu movrai
Et irai
Ab gaug, on que venha.
No farai,
Quar non ai
Dig qual plag en prenha.

“D' aisso serai plaideiaire
Qu' en amor a son esper;
No s deuria triguar gaire
Tan quan l' amors n' a lezer,
Que tost chai
Blanc en bai
Coma flors en lenha,
E val mai
Qui 'l fag fai
Ab c' om la 'n destrenha.”


Ben ha tengut dreg viatge
L' auzel lai on el tramis;
Et ill envia m mesatge
Segon que de mi s jauzis:
“Molt mi platz,
So sapchatz,
Vostra parladura;
Et auiatz
Que ill diguatz
So don mi pren cura.

“Fort mi pot esser salvatge

Quar s' es lonhatz mos amicx,

C' anc jois de negun linatge
No vi que tan m' abelis;
Trop viatz
Fo 'l comjatz,
Mas si 'n fos segura,
Mais bontatz
N' agr' assatz,
Per qu' ieu n' ai rancura.

“Que tan l' am de bon coratge
C' ades soi entr' on dormis,
Et ab lui ai guidonatge,
Joc e gaug e joi e ris,
E solatz
C' ai en patz
No sap creatura,
Tan quan jatz
E mos bratz
Tro que s trasfigura.

“Tos temps mi fo d' agradatge
Pos lo vi et ans qu' el vis,
E ges de plus ric linatge
Non vueill autr' aver conquis;
Mos cuidatz
Es bon fatz;
No m pot far tortura
Vens ni glatz
Ni estatz
Ni caut ni freidura.

“Bon' amors a un usatge
Col bos aurs quan ben es fis,
Que s' esmera de bontatge
Qui ab bontat li servis;
E crezatz
C' amistatz
Cascun jorn meillura;
Meilluratz
Et amatz
Es cui jois aora.

“Dous auzels, en son estatge

Iras quan venra 'l matis,
E diguas li en dreg linhatge
De qual guiza l' obedis.”

Abrivatz
N' es tornatz
Trop per gran mezura;
Doctrinatz,
Emparlatz
De bon' aventura.

Nostrad. 31 et 162. Crescimbeni, 17 et 111. Bastero, 90. Hist. gén. du Languedoc III, 97 et 533. Millot, II, 15. P. Occ. 135. Hist. Litt. XV, 25.


Pierre de Barjac, t. III.
Peire de Barjac si fo uns cavalliers compaignon d' En Guilhem de Balaun; e fo fort adregs e cortes, e tot aitals cavalliers com taingnia a Guilhem de Balaun. E si s' enamoret d' una domna del castel de Javiac, la moiller d' un vavassor, et ella de lui; et ac d' ellei tot so qe il plac. E Guilhem de Balaun sabia l' amor de lui e d' ella. E venc si c' una sera el venc a Javiac com Guilhem de Balaun, e fo sentatz a parlamen ab sa domna, et avenc si que P. de Barjac s' en parti malamen com gran desplazer, e com brau comjat qu' ella li det. E quant venc lendeman, Guilhem s' en parti e Peire com lui tristz e dolenz. En G. demandet per que era tant tristz; et el li dis lo covinen. En Guilhem lo confortet, disen qu' el en faria patz. E no fon lonc temps que il foron tornat a Javiac, e fon faita la patz; e s' en parti d' ella com gran plazer que la domna li fetz. Et aqui son escrit lo comjat qu' el pres de lei.
Bastero, 90. Crescimbeni, 203. Hist. gén. de Languedoc III, 98. Millot, I, 119. P. Occ. 34. Hist. Litt. XV, 447.

Pierre Basc ou Buse. Une pièce.
Ab greu cossire
Et ab greu marrimen
Planh e sospire
Ab perilhos turmen;
Can me remire,
Ab pauc lo cor no m fen,
Ni mos huels vire,
Que gart mos vestimen
Que son ricx et onratz
Et ab aur fi frenatz
E d' argen mealhatz,
Ni regart ma corona;
L' apostoli de Roma
Volgra fezes cremar
Qui nos fai desfrezar.

Sesta costuma
Ni sest establimen
Non tenra gaire
C' an fag novelamen,
Car lo rei Jacme
No fon a presen
Ni l' apostoli
C' absolva 'l sagramen...
La sentura mesclaia
Que ieu solia senchar
Lassa! non l' aus portar.

De ma camiza
Blanc' ai tal pessamen
Que era cozida
De seda ricamen...
Blanca e blava
Ab aur et ab argen,
Lassa! non l' aus vestir.
Lo cor me vol partir,
E non es meravilhas,
Senhors, faitz me esclavina,
Que aitan l' am portar
C' an vestir ses frezar.
Ab greu cossire.
Millot, III, 422.

Pierre de Bergerac, t. IV.
Crescimbeni, 203. Millot, III, 423.

Pierre de Blai. Une pièce qui est aussi sous le nom de Brunenc; en voici les deux premiers couplets:
En est son fas cansoneta novella;
Novella es quar eu cant de novell;
E de novell ai chauzit la plus bella,
Bell' en totz sens, e tot quan fai es bell
Per que m' es bel qu' ieu m' alegr' e m deport,
Quar en deport val pauc qui no s deporta.

Jois deporta mi quar am domn' isnella;
Isnella es sella que m ten isnel:
Isnel cor n' ai quar tan gen si capdella
Qu' il capdela mi ses autre capdel,
Qe mais capdel non quier mas per conort:
Per gien conort qu' om no s pes qui m conorta.
En est son fas.
Bastero, 90. Crescimbeni, 203. P. Occ. 393.

Pierre Bremon, Ricas Novas, ou Richard de Noves, t. IV. Vingt-deux pièces, dont un assez grand nombre sont attribuées à d' autres troubadours. Voici quelques fragments:
Be volgra de totz chantadors
Fos tan sobriers maiers mos sens,
Car am mielhs e pus temens
De totz los autres trobadors...
Be volgra.

Lo bels terminis m' agensa
Et ai joi quecs dia
Car ades ai sovinensa
On que eu m' estia
De mos amics de Proensa;
Pero s' ill vezia,
Car ab lor ai conoissensa,
Plus m' alegraria,
E s' eu lor dic lauzor,
Dreitz es, qu' il an valor
E d' onrat pretz la flor
E de cortesia.

Uns que m porta malvolensa,
Fugi de Lombardia
Per desleial chaptenensa;
Qui 'l conoisseria,
Juglars es, a ma parvensa,
Fals ab leujaria;
E vieu sai, per ma crezensa,
Per sa juglaria;
Conoissez lo, seingnor,
Que de mi fai clamor,
Et anc no ill fi desonor
Mas ben leu la ill diria.
Lo bels terminis.

Dans une pièce adressée à Sordel, il lui dit:
Soven ferez d' espada e de coutel,
Puois garniz etz ben a gaug qui us ves,
Dels cavalliers semblaz del bavastel
Quant el caval etz poiaz ab l' arnes;
E no us cuidaz qu' eu en luoc vos atenda,
Puois que veirai c' ab armas serez pres;
E puois vas vos non ai cor que m defenda,
Si dieus vos sal, messers, vailla m merces.
Tant fort.
Crescimbeni, 88. Millot, II, 377. P. Occ. 216.

Pierre Bremond le tort. La pièce imprimée t. III, p. 82, sous le nom de Bernard de Ventadour, lui est aussi attribuée.
Peire Bremonz lo tortz si fo un paubres cavalliers de Vianes; e fon bons trobaire et ac honor per totz los bons homes.
Voici des vers d' une pièce qui ne se trouve que sous son nom:
Gran mal mi fan li sospir
Que per leis m' aven a far
Que la nueit no posc dormir
E 'l jorn m' aven a veillar.

De sen e de cortesia
A tota la seignoria

Cesta domna cui me dei
Lo primier jorn que il parlei;
E sembla m, quan la remir,
Qu' el mon non aia sa par,
Que tot lo bes c' om pot dir
Poiria hom del seu doblar.

Dieus! com gran merce faria
Us sieus garsos, si m seguia
Per las terras on irei,
Que m parles tot jorn de lei;
Quant il seri' a jazir,
Eu seri' al sieu colgar,
E no poiria soffrir
C' autr' hom l' anes descausar.
Mei oill an.
Bastero, 90. Crescimbeni, 204. P. Occ. 277.

Pierre de Bussignac, t. IV.
Peire de Bossignac si fo uns clercs e gentils om d' Autafort, del castel d' En Bertran del Born; trobaire fo de bons sirventes de reprendre las domnas que fazian mal, e de reprendre los sirventes d' En Bertran del Born atressi.
Bastero, 90. Crescimbeni, 204. Hist. gén. du Languedoc III, 98. Millot, III, 154. P. Occ. 292. Hist. Litt. XV, 444.

Pierre Camor ou Canier. Une pièce.
Dos ans ai atendut e mais
Lo don que m covenc e m promes;
Mas aras sai que mains fols pais,
So di 'l reprovier, farina.
Mout ai atendut, e per que?
Dieus dona en pauc d' ora gran be.
Iratz chant.
Bastero, 90. Crescimbeni, 204. Millot, III, 415.

Pierre de la Caravane, t. IV.
Bastero, 90. Crescimbeni, 204. Millot, III, 424.

Pierre Cardinal, t. III et IV.
Peire Cardinal si fo de Veillac, de la ciutat del Puei Nostra Domna; e fo d' onradas gens de paratge, e fo filhs de cavalier e de domna. E cant era petits, sos paires lo mes per quanorgue en la quanorguia del Puei: et apres letras, e saup ben lezer e chantar. E quant fo vengutz en etat d' ome, el s' azautet de la vanetat d' aquest mon; quar el se sentit gais e bels e joves. E mot trobet de belas razos e de bels chantz: e fetz cansos, mas paucas: e fes mans sirventes, e trobet los molt bels e bons. En los cals sirventes demostrava molt de bellas razos e de bels exemples, qui ben los enten, quar molt castiava la follia d' aquest mon; e los fals clergues reprendia molt, segon que demostron li sieu sirventes. Et anava per cortz de reis e de gentils barons, menan ab si son joglar que cantava sos sirventes. E molt fo onratz e grazitz per mon seignor lo bon rei Jacme d' Aragon e per onratz barons. Et ieu maistre Miquel de la Tor, escrivan, fauc a saber qu' En Peire Cardinal, quan passet d' aquesta vida, qu' el avia ben entorn de sent ans. Et ieu sobredig Miquel ai aquestz sirventes escritz en la ciutat de Nemze.
Dans une pièce il fait l' éloge du comte de Toulouse:
Ieu volgra, si dieus o volgues,
Acsem cobrat Suria,
E 'l pros emperaire agues
Cobrada Lombardia,
E 'l valens coms, ducx e marques
Agues sai cobrat Vivares,
Qu' en aissi m plairia,
Que aitals voluntatz m' a pres
Que dels afars volria
So que dregz n' es.

Si cum val mais grans naus en mar
Que lings ni sagecia,
E val mais leos de singlar
E mais dos que fadia,
Val mais lo coms que autre bar,
Qu' ab tolr' als fals et als fis dar
Sec de valor la via,
E pueia en pretz ses davallar,
Et a la maestria
De ricx faitz far.

Marseilla, Alres et Avinhos
Tug segon una via,
E Carpentras e Caivallos
E Valensa e Dia,
Viana, Pupet e 'l Dromos
Agron rei lo pus cabaillos
Que port caussas ni esperos,
Car si pro no 'l tenia,
En badas seria pros.
A Tolosa a tal Raymon
Lo comte, cuy dieus guia,
Qu' aissi cum nays aigua de fon,
Nays d' el cavalaria,
Quar dels peiors homes que son
Se defen e de tot lo mon,
Que frances ni clercia
Ni las autras gens no l' an fron,
Mas al bos s' humilia
E 'ls mals cofon.
Ieu Volgra Si Dieus.

Il dit dans un autre sirvente:
S' us paupres hom emblava un lansol,
Laires seri' et iria cap cli,
E si us ricx emblava mercairol,
Iria dreitz pueis denan Constanti;
Paubre lairon pent hom per una veta,
E pen lo tals qu' a emblat un roci,
Et aquest dreitz non es dreitz cum sageta
Qu' el ric laire penda 'l lairon mesqui.

A mos ops chant et a mos ops flaujol,
Nulhs mas quant ieu non enten mon lati;
Atretan pauc, cum fan duy rossinhol,
Sabon las gens de mon chan que se di;
Mas ieu non ai lengua friza ni breta,
Ni non parli norman ni peitavi...
Prop a guerra.

Dans un sirvente il accuse Estève:
Quar si Caym a el segle semensa,
Esteves cug que fon d' eyssa nayssensa,
Qu' a Aenac fetz tres tracios
Que no feira Judas ni Guaynelos.

Quar aquil duy traziron en vendens;
L' us vendet Crist e l' autr' els ponhedors,
Et ac hi fort deschauzitz vendedors;
Mas Esteves trazic en aucizens,
Qu' anc sos pairis no y atrobet guirensa,
Ni un tozet don fetz tal descrezensa
Qu' a son disnar los aucis ambedos...

Esteve fals, quan penras penedensa,
Als capellas diguas en pasciensa
Dels sirventes que t' ay fait un o dos,
Qu' adoncx poira auzir tas tracios.
Un sirventes ai en cor.

Un autre sirvente commence par ces vers:
Aissi com hom planh son filh o son paire
Ho son amic, quant mort lo l' a tolgut,
Planc eu los vius que sai son remazut
Fals, desleials, felons e de mal aire...

Voici des vers par lesquels il déplore la ruine d' un monastère:
L' afar del comte Guio
E de la guerra del rei,
E de Mauzac lo barei
Ai ben auzit cossi fo,
Mas enqueras non aug dire
Per que nostre senescals,
Que tant es pros e cabals,
Laissa los morgues aussire
De Sancta Fre, ar m' en gic,
Car dreitz no i troba abric
Ab los laics ni ab los clercs;
Aissi 'ls encaussa avers.

Poders a tout la maizo
De Camaleiras ses drei,
E 'l monestier decazei,
Don l' abas es en cossire
E 'l covens, car desleials
Los gieta de lurs ostals
Ses razon que n' es a dire;
Qu' anc, pus Sancta Fres moric,
Hom tan lag non envazic
Lo monestier ni 'l dezers,
Guardatz si es a dieu plazers!
L' afar del comte.

Mas Jacopi, apres manjar, non aqueza,
Ans disputon del vin cals meillers es,
Et an de plaitz cort establia,
Et es Vaudes qui 'ls ne desvia,
E los secretz d' ome volon saber
Per tal que miells si puoscon far temer.
Ab votz d' angel.

Ce troubadour a composé plusieurs pièces morales ou Sermons:
Predicator
Tenc per meillor
Cant fai l' obra que manda far,
Non fas sellui
Que l' obra fui
Que als autres vai predicar.
Que son efan
Bat hom enan
E ill castia son malestar,
Non fai l' estranh
De cui no 'l tanh,
Si 'l vezia peiras lansar.

C' aitan si pert
Qui en desert
Semena fromen ses arar,
Ni en calmeilh
Espan son meilh
Non sap gaire de laorar...

Tals a vestit
Drap de samit
E pot ben gran aver mandar,
Que ges no 'l do
Nom de baro,
Can li vei malvestat menar.

E tals es nus
Que non a plus
Qu' aquel c' om porta batejar,
Sol car es pros
E ill plas razos,
Lo deu hom baron apellar...

Perdonas leu,
Venzas vos greu
E non vos cal cheira portar;
Amas amics
Et enemics
E no us cal anar outra mar...
Predicator.

Dans une pièce il attaque les menteurs:
Anc no vi Breto ni Baivier...
Que tan mal entendre fezes
Cum fai home lag messorguier;
Qu' a Paris non a latinier,
Si vol entendre ni saber,
Quoras ment ni quoras ditz ver,
Que devis non l' aia mestier...


Al frug conois hom lo fruchier;
Si com hom sent podor de fermorier
Al flairar, ses tot lo vezer,
Aissi fai lo mentir parer
Lo fals coratje torturier.
Anc no vi.

Parmi les sirventes qu' il a composés contre le clergé, il y en a de très remarquables:
Tan son li orde enveios,
Plen d' erguelh e de mal talan
Que cen tans sabon mais d' engan
Que raubadors ni mal cussos...


E d' aquo baston lurs maizos
E bels vergiers on els estan;
Mas ges los Turc ni li Persan
Non creyran dieu per lurs sermos
Qu' ilh lur fasson, quar paoros
Son del passar com del morir,
E volon mais de sai bastir
Que lai conquerre los felos.


Per deniers trobaretz perdos
Ab els, s' avetz fag malestan;
E renoviers sebeliran
Per aver, tan son cobeitos,
Mas ges los paubres sofrachos
No seran per els sebelitz
Ni vezitatz ni aculhitz,
Mas aquels de cuy an grans dos.
Quan vey lo segle.
Cavallier s degron sebelir
Que jamais d' els non fo parlat,
Quar son aunit e deshonrat,
Lur viure val meins de morir,
Que als clercx se laisson pestrir...
Qui vol sirventes.
Nostrad. 177. Crescimbeni, 121. Bastero, 90, 136. Hist. gén. du Languedoc II, 518, et III, 533. Millot, III, 236. P. Occ. 306.

Pierre de Cols d' Aorlac. Une pièce:
Si quo 'l solelhs, nobles per gran clardat,
On plus aut es gieta mais de calor,
E 'ls plus bas luecx destrenh mais per s' ardor
Qu' els autz que son pels vens pus atemprat,
Tot en aissi amors ab nobla cura,
Auta per pretz, destrenh me plus fortmen...

Be m troba bas et a sa voluntat
Selha qu' ieu am ses tota autr' amor,
Qu' en aissi m ten en fre et en paor
Com lo girfalcx, quant a son crit levat,
Fai la grua, que tan la desnatura
Ab sol son crit, ses autre batemen,
La fai cazer e ses tornas la pren,
Tot en aissi ma dompna nobla e pura
Me li' e m lassa e m pren...
Qu' el fuecx que m' art es d' un' aital natura
Que mais lo vuelh on plus lo sen arden,
Tot en aissi quo s banha doussamen
Salamandra en fuec et en ardura,
E 'n tra son noyrimen.
Si quo 'l solelhs.
Millot, III, 425.

Pierre de Corbiac ou Corbian, t. IV. Il a composé un Trésor en huit cent quarante vers de douze syllabes sur la même rime; en voici quelques passages:
Si m demandas qui soy ni don ni de cals gens,
Maistre Peire ai nom, e fon mos naisemens
De Corbia on ai mos fraires, mos parens...
Qu' ieu n' ai un ric thezaur amassat clars e gens,
Et es pus pretios, pus cars e pus valens
Que peiras pretiozas ni fis aurs ni argens;
Ja laire no s' en meta en grans aspiramens,
Que no m pot esser toutz ni emblatz furtilmens...
Qui vol aquest thesaur vezer apertamens...
Cest thesaur es sciensa de maintz ensenhamens...
De dieu mov tot saber, Salamos n' es guirens;
De dieu mov doncx lo meu, e de dieu lo comens...
Creet dieus, quan li plac, los qatres elemens
Lo cel, l' aer, la terra e l' aiga eissamens;
La terra fes redonda e stabla fermamens,
La cal enclau la mar movabla e bruzens...
Establi nueg e jorn ben e ginhozamens...
Lo jorns per afanar, la nuegz per pauzamens;
La nueg donet lumneyras, las estelas luzens,
Et al jorn lo solelh qu' es clars e resplandens.
Premier fetz lo dimentge, so sabem veramens,
Pueys fe lo lus e 'l mars e 'l mercres eissamens,
Jous, venres e dissapte c' a Juzieus es colens;
E car fon primayrans dimentge entamens,
Colem lo nos apres, c' a dieu es onramens...

L' auteur parle ensuite de la chûte d' Adam, de l' histoire des Juifs, de la venue du Messie, de la Rédemption, etc.:
En totas las set artz sui assatz conoissens,
Per gramatica sai parlar latinamens,
Declinar e costruire e far derivamens...
E m gar de barbarisme en pernunciamens.
Per dialetica sai molt razonablamenz
Apauzar e respondre e falsar argumens,
Sophismar et concluire, e tot ginhosamens
Menar mon adversari a desconfezimens.
De rethorica sai per bels afachamens
Colorar mas paraulas e metr' azautimens...
De muzica sai yeu tot aondozamens
Quatre tons principals e quatre sotz jazens,
Li quatre van en sus detz cordas autamens,
E ill quatre van en jos en cantan bassamens;
Pero en quatre letras an totz los finamens,
E 'n totz aquels no son mas set votz solamens,
E pueion s' en per tons e 'n semi tons plazens;
La primairana corda s' entona jotz greumens,
Mas la quarta e la quinta qu' el son contraferens
S' acordon per descort ab leis molt dossamens;
La premeira e l' octava son aissi respondens,
Qu' ab doas paron una tan sonon dossamens.
Per aquest artz sai yeu tot envezadamens
Far sons e lais e voutas e sonar estrumens;
Tota la solfa sai e los set mudamens
Que don Gui e Boeci feron diversamens.
D' arismetica sai totz los acordamens
Creisser, multiplicar e mermar dividens...
Per las onsas dels detz tot en breuadamens
Poiria comtar d' un rei totz sos despensamens...
El nom de Ihum Crist.

A la fin de la pièce, on lit dans un manuscrit:
Fenitz es lo Thesaur de maistre Peire de Corbian.
Bastero, 91. Crescimbeni, 204. Millot, III, 227.

Pierre Durand. Cinq pièces, dont deux attribuées à d' autres troubadours:
Dans une tenson avec une dame, il lui dit:
Mi dons qui fuy deman del sieu cors gen
Qu' es devengutz, e deman l' atressi
Son gen parlar; e no 'l pes si lo 'l di
Qu' es devengutz son bel aculhimen,
Ni qu' esdeve son pretz ni sa cundansa,
Ni qu' esdeve son gent anar en dansa,
Ni qu' esdeve sa graissa, qu' ie 'l vi be,
Ni qu' esdeve son gen cors, pus no m ve?
Mi dons qui fuy.

Il adresse un sirvente à Raimond de Miraval:
D' un sirventes m' es pres talens
Que razos m' o mostra e m' o di;
E cant er fatz tenra 'l cami
Tot dreg a Miravals correns
A 'N R. don ai pezansa,
Car fe tan gran malestansa
Contra domney don tos temps fos amatz,
E s' anc tenc dreg viatje
De drut cortes, ar camja son coratje.
D' un sirventes.
Millot, III, 419. P. Occ. 288.

Pierre de Durban. Un sirvente en réponse à Pierre Gavaret:
Peironet, ben vos es pres
Car sai vos faich venir
Gavaretz, si m' ajut fes,
Car vol de si dons auzir
Consseil d' aisso don estai en error,
Qu' ieu sai jutgar los tortz e 'ls dreitz d' amor;
E la dompna non fara ja folia
Anz faillira si mon conseill cambia.

Eu jutge que razos es,
C' om no m' o pot contradir,
Qu' els renda a si donz totz tres
Per desfar e per aucir,
Que nuills rics hom non deu auzir traichor,
Que traicher es qui faill a son seignor;
E la dompna fara gran cortesia
Si 'n fai tot so qu' ieu la conseillaria.

Eu conseill que sion pres
E c' om los fassa ferir,
E l' uns dels tres sia mes
En loc don non veia eissir,
E ill doi sion pendut sotz cobertor,
Car failliron a la cocha maior;
E si per so un dels tres no i s chastia
Mal perda dieu qui mais en lor se fia...
Peironet ben vos.
Millot, III, 425.

Pierre Espagnol. Trois pièces.
Cum selh que fon ricx per encantamen
Et en breu temps perdet sa benanansa,
Ai ieu estat ricx per bon' esperansa,
Mas eras sui tornatz en pessamens;
Aissi m' es pres cum asselh que al port
S' en es vengutz, que cui' aver estort
Tot son tezaur, pueys vens ab mal uzatge
Fa 'l tan d' enueg que 'l veda lo ribatge.
Cum selh que fon.

Tant es amors fortz e corals e dura
Que tot quant te fai aissi tremolar
Cum fai lo vent la cana torneyar
Que vas totz latz li fai penre baissura...
Tot atressi cum l' estrus per natura
Que de son huou gardan lo fai coar,
Me fa, dompna, vostre plazen esgar
Naysser del cor sospirs d' aital figura
Que 'l belh semblan e las gentas faissos...
Me venon si tot dreg al cor ferir...
Entre que m pas.
Millot, III, 427.

Pierre de Gavaret. Une pièce qu' il adresse à Pierre de Durban:
Peironet, en Savartes
Vai a 'N Peire de Durban,
E digas li que vers es
Que la genser, ses mentir,
C' ab si m colguet una nuoich per amor,
E no lo fi, de que sui en error,
Per ti me man, si es dreitz que m' aucia,
O si 'ls me trac, si sera cortesia.

Trahitz sui per aquels tres
Don plus me cuidei gauzir...

Ben volgra tot mon arnes
Aver donat, ses mentir,
Que a las domnas plagues
Que m deguesson captenir
Del faillimen qu' ai faich vas la gensor...

E ges no m puosc vanar que sos drutz sia,
Domnas, oimais vos lais de drudaria;
Vostr' er lo dans e l' anta sera mia.
Peironet en.
Millot, III, 425.

Pierre Guillem, t. IV. Deux pièces.
Peire Guillems si fo de Tolosa, cortes hom e ben avinenz d' estar entre las bonas genz. E fez ben coblas, mas trop en fazia; e fez sirventes joglaresc e de blasmar los baros. E rendet se a l' ordre de l' Espaza.
No m fai chantar amors ni drudaria
Ni m fai chantar flors ni fuoilla ni brutz
Que fan l' auzel, ni per so ni seria
Plus chantaire tan ni quant ni plus mutz,
Qu' atressi chan quan l' ivers es vengutz
Cum faz l' aistat ni la pasca floria,
Quan chans mi plai ni razos lo m' adutz.
No m fai chantar.


Dans une tenson avec Sordel, il lui adresse cette question:
En Sordel, que vos es semblan
De la pros comtessa prezan
Que tug van dizen e guaban
Que per s' amor etz sai vengutz,
Qu' enans cuiatz esser sos drutz
Qu' En Blacas qu' es per leis canutz.
En Sordel.
Bastero, 31. Crescimbeni, 205. Hist. gén. de Languedoc II, 519. Millot, III, 427. P. Occ. 379.

Pierre Guillem de Luzerne. Une pièce.
Qui Na Caniza guerreia
Per orgoill ni per enveia
Foldatz gran fai, car sa beltatz resplan
E sos rics pretz segnoreia,
E taing se que far o deia,
So us man,
Per que m' aura derenan
Servidor; e si desreia
Negus vas lei ni felneia,
De mon bran
Saubra si tailla ni s pleia.
Qui Na Caniza.
Millot, III, 428.

Pierre Imbert. Il dit en parlant de sa dame:
Per qu' ieu prec dieu, selh d' amor, que la m vensa,
Car mos cors m' es miralhs de sas faissos,
E non dezir, pros dona, res mas vos...


Ara par mi qu' ad autra part bistensa;
Ieu la salut e ges non ai respos,
No sai s' o fai per lauzengiers gilos.


Deus! que farai, s' ab lieis non truep valensa,
Ab la bela qu' entre las gensors gensa?
Recreirai mi? Non ja, pel glorios,
Ans atendrai tro que m fassa joyos.
Aras pus vey.
Millot, III, 428.

Pierre de Maensac. Deux pièces attribuées à deux autres troubadours.
Peire de Maensac si fo d' Alverne, de la terra del Dalfin, paupres cavaliers. Et ac un fraire que ac nom Austors de Maensac: et amdui foron trobadors. E foron amdui en concordi que l' uns d' els agues lo castel, e l' autre lo trobar. Lo castel ac Austors, e 'l trobar ac Peire; e trobava de la moller d' En Bernat de Tierci. Tant cantet d' ela, e tant la onret e la servi, que la domna se laisset envolar ad el; e mena la en un castel del Dalfin d' Alverne; e 'l marit la demandet molt com la glesia, e com gran guerra qu' en fetz; e 'l Dalfins lo mantenc si que mais no li la rendet. Fort fo adregz hom e de bel solatz; e fez avinens cansos de sons e de motz, e bonas coblas de solatz.
Voici le commencement de l' une de ces deux pièces, qui se trouve aussi sous le nom de Gui d' Uisel:
Estat aurai de cantar
Per sofraicha de razon,
Qu' anc no mi pogu' incontrar
En faire bona chanson;
Mas ar ai cor que m n' asai
De far bos motz ab son gai;
Quar ben estai,
Si saup ab pauc de dire
Gen razonar leis cui es obezire.
Estat aurai.
Bastero, 91. Crescimbeni, 205. Millot, III, 234. P. Occ. 304.

Pierre Milon. Six pièces:
Si com lo metge fai creire
Al malaut, que crid' e brai,
Quan li dis: Tu scanparai,
E del morir sap per ver;
E pero si 'l delinquis
Enanz qu' el mort sia,
Ni no i va, tan com solia,
Quan s' aprosma de la fis.


Aissi mi dons me promis
E m dis que jauzens serai
Del maltrag que sufert ai
Don tornei mon plor en ris...


Pero eu no m desesper
Ni ja no m desesperarai,
Ni desesperatz serai,
Ans ferm en lei mon esper,
Que per bon esper requis
Paubr' om manta via;
Per desesper non aug mia
Judas perdet paradis?
Si com lo.

Domna, en vos trobei tal guierdos
Com fai al lup lo cabrol e l' agnel
Cant il vas lui il coren ses revel,
E laissa star la feda e 'l moutos;
Aissi, domna, al prim, al meu albir
Per la meillor eu vos cuidei chausir;
Mas jogador ai vist sovenz jogar
Qui jeta fal e s' enuia ad intrar.
Pois que d' al cor.

E si eu fos seigner de la corona,
Al malastruc qui obrenza muzansa
E paraules lais' anar ses temensa
De la gautas la lenga li trareia.
S' eu anc d' amor.

Un manuscrit lui attribue le couplet suivant:
En amor trob pietat gran,
E 'l diz un pauc en sospiran,
Car la prima lettra d' amor
Apellon A, e nota plor,
E las autras qui apres van
M, O, R, et en contan
Ajostas las e diran MOR.
Donc qui ben ama plangen mor;
D' amor moren plagen tot l' an;
Si pens fassan li autre fin aman.
Nostrad. 195. Crescimbeni, 129, 132. Bastero, 91. Millot, III, 428.
P. Occ. 379.

Pierre de la Mula.
D' els joglars servir mi laisse,
Senhor, auiatz per que ni cum:
Quar lurs enueitz creis e poia,
Qui mais lor sier meyns acaba,
Quar selh que meyns valdra que tug
Vol qu' hom per melhor lo tenha,
E son ja tant pel mon cregut
Que mais son que lo Bret menut.


Van cridan duy e duy:
Datz me que joglars suy,
Car es Bretz o Normans
E vey en tans per qu' es
Als pros dompnajes.
D' els joglars.

Dans une seconde pièce, attribuée aussi à Folquet de Roman, on trouve ces vers:
Ric jove croy, pos vezes que val mays
Dars que teners, mot i faytz qu' enuios,
Quar es aysi avar ni cobeytos,
C' om non y a qu' a la fin tot non lays,
Ni que ja 'n port mas una sarpelheyra;
Mas d' una re vos remembre sivals
C' aqui no val ni thesaur ni captals,
Tors ni castels, palais ni argenteyra.


Per dar conquis Aleysandres Roays,
E per tener perdet Daire lo Ros
La batalha, que teners li sostrays,
Sa gent li fes layssar e sos baros;
E per donar conquis Karles Baveyra,
E per tener fo mortz Andronels fals;
C' anc per donar a princes no venc mals,
Mas per tener lur nais dans e paubreyra.

Ja de razon.
Crescimbeni, 205. Millot, I, 129.

Pierre Pelissier.
Peire Pelissiers si fo de Marcel, d' un borc del vescomte de Torrena; borges fo valens e pros e larcs e cortes; e montet en si gran valor per proesa e per sen qu' el vescoms lo fetz baile de tuta la sua terra. El Dalfins d' Alverne, en aquella sazon, si era drutz de Na Comtor, filla del vescomte, qu' era en gran pretz de beutat e de valor. En Peire Pelissiers lo servia totas vetz quant el venia de tot so qu' el volia; et il prestava son aver. E quan Peire Pelissiers volc l' aver recobrar, lo Dalfins no 'l volc pagar, e 'l esquivet a rendre gierdon del service qu' el li avia fait, et abandonet la domna de vezer, ni de venir en aquella encontrada on ella estava, ni mes ni letra no il mandet, don Peire Pelissiers fetz aquesta cobla:
Al Dalfin man qu' estei dinz son hostal
E manje pro e s gart d' esmagresir,
Com piez no sap a son amic gandir
Quan n' ac tot trait lo gasaing e 'l capdal;
Remansut son li mesatg' e 'l correu,
Que lonc temps a non vi carta ni breu;
E nulls hom piechs so que ditz non aten,
Mas joves es e castiara s' en.

Lo Dalfins respondet a Peire Pelissier vilanamen e com iniquitat:
Vilan cortes, l' avetz tot mes a mal
So qu' el paire vos laisset al morir,
Cuidatz vos donc ab lo meu enrequir,
Malgrat de dieu que us fetz fol natural?
Ja, per ma fe, non auretz ren del meu;
Don somonatz vianda ni romeu;
Adonc queretz gierdon orbamen
E chantatz ne ades qui no 'l vos ren.

Blacas adressa les questions suivantes à Pierre Pelissier:
En Pelissier, chauzes de tres lairos
Lo qual pres piez per emblar menuders?
Que l' us perdet lo pe per dos capos
E 'l poing destre e puois fo senestrers;
El segon fo penduz per dos deniers,
Mas aqui ac un pauc trop de venjansa;
El ters fo orbs, car emblet una lansa
E la capa al monge del mostier.

Lo Pelissiers respondet a En Blacatz en aquesta cobla:
Seingner Blacatz, aquo lor es grans pros
Qu' a vos parec qu' a els fos destorbiers;
Qu' eu vi Durban, quant era tals com nos,
Morir de fam, mas ar' a dos destriers;
El pendutz es fora de consiriers,
Que non a freg ni fam ni malanansa;
Et en l' orb trop aitan de megloransa
Que jamais sols non ira volontiers.

Bastero, 91. Crescimbeni, 205. Millot, III, 428.

Pierre Raimond de Toulouse, t. III. Environ vingt pièces.
Peire Raimons de Tolosa lo viells si fo fils d' un borges, e fetz se joglar, et anet s' en en la cort del rei 'N Amfos d' Aragon; e 'l reis l' acuillic e ill fetz gran honor. Et el era savis homs e subtils, e saup molt ben trovar e cantar: e fetz de bons vers e de bonas cansos e de bon motz. Et estet en la cort del rei, e del bon comte Raimon de Tolosa, lo sieu seignor, et en la cort d' En Guillem de Saint Leidier, longa sazon. Pois tolc moiller a Pomias, e lai el definet.
Voici une pièce entière de ce troubadour et plusieurs fragments d' autres pièces:
Si cum seluy qu' a servit son senhor
Lonc temps e 'l pert per un pauc fallimen,
M' aven per so qu' avia leyalmen
Fagz sos comans de ma dona e d' amor,
E ja d' aisso no m degr' ocaizonar
Ni mal voler ma dona s' il plagues
Pero be sai, quant hom plus savis es,
Adoncx si deu mielhs de falhir guardar.

Tan tem son pretz e sa fina valor
E tant ai cor de far tot son talen,
E tan mi fan lauzengier espaven,
Per qu' ieu non aus de lieys faire clamor
Ni mon fin cor descobrir ni mostrar,
Mas mil sospirs li ren quec jorn per ces;
E veus lo tort de qu' ieu li suy mespres
Quar anc l' auzei tan finamen amar.

E si 'l plagues que m fezes tan d' onor
Qu' a genolhos sopleyan humilmen
Son belh cors guay, gen format, avinen,
E 'l dous esguart e la fresca color
Mi laissesson sospiran remirar,
Ben cre que mais no m falhira nulhs bes,
Quar tant fort m' a s' amor lassat e pres
Que d' als non pes ni puesc mon cor virar.

De paratge no suy ni de ricor
Que ja m tanhes que 'l fes d' amar parven,
Mas quan lo ricx sos menors acuelh gen
Dobla son pretz e 'l creys mais de lauzors;
Per que feira ma dona ben estar,
Si qualque belh semblan far mi volgues,
Qu' en tot lo mon non es mais nulla res
Que ja ses lieis mi pogues joy donar.

Be sai qu' ieu fatz ad escien folhor
Quar ai en lieis mes mon entendemen,
Mas non puesc als cum plus li vau fugen,
Mais la dezir e dobli ma dolor;
So q' om vol fort no pot hom oblidar;
S' apres cen mals un be de lieis agues,
Be fora ricx, e sol qu' a lieis plagues
Iria 'l tost denan merce clamar.

Sa gran beutat, son gen cors nou e clar
Son pretz, s' onor sal dieus e 'ls digz cortes,
Que res de be no y falh mas quan merces
Qu' ab sol aitan no 'lh trobari' hom par.

Canso, vai mi tost retrair' e comtar
Ad Auramala e di m' al pros marques
Mecier Colrat qu' en luy a tans de bes
Per qu' om lo deu Sobretotz apellar.
Si cum seluy.

Ar ai ben d' amor apres
Cum sap de son dart ferir,
Mas cum pueys sap gent guerir
Enqueras no sai ieu ges;
Lo metge sai ben qui es
Qu' en pot sols salut donar;
Mas que m val, s' ieu demostrar
Ja non l' aus ma mortal playa?

Morrai per mo nescies,
Quar no 'l vau mostrar e dir
La dolor que m fai sufrir,
Don no m pot cossellar res
Mas quan sos guais cors cortes
Qu' ieu tan dezir e tenc car,
Que non l' aus merce clamar,
Tal paor ai que 'l desplaya.

Gran talent ai cum pogues
De ginols ves lieys venir,
De tan luenh cum hom cauzir
La poiria, qu' el vengues
Mas juntas far homenes
Cum sers a senhor deu far,
Et en ploran merceyar
Ses paor de gent savaya.

Bona dona, on totz bes
Vezem granar e florir,
Pus tan vos am e us dezir
Merce vos clam que merces
Mi valla e ma bona fes,
Qu' ieu serai de bon celar
E plus fis, si dieus m' ampar,
Que no fo Landricx a N' Aya...
Ar ai ben d' amor.

Si com l' enfas qu' es alevatz petitz
En cort valen et honratz del seingnor,
Pois quant es grans, s' en part e quer meillor,
No 'l pot trobar, ten se per escarnitz,
Vol s' en tornar, non a tan d' ardimen;
Aital son eu que m parti follamen
De leis cui ren merce, si m vol sofrir
Que venjament en prenda 'l no delir.

Venjar s' en pot de mi qu' er' afolitz;
Mais hom qu' es fols, so dizion li autor,
Non er jujatz tro que lo ten be iror,
Del mal qu' il fai n' es per raison punitz;
Mas quan n' es fors, er jujatz si 'l mespren,
O si 'l enanz avia faiz faillimen
E s' el fis anc, ben vos dic ses mentir,
E 'l sap lo ver, faz om toz temps languir...
Si com l' enfas.

Era pus hyverns franh los brotz
E pareisson floritz li ram
E 'l gibres e 'l neus son a flocx
Pels tertres e pels playssadencx,
Be se tanh qu' ieu m luenh d' enocx
Chantan, e no pareys ges pecx,
Sitot s' es braus et enoios lo temps,
Pus de tals digz sai far chanso ni vers.
Era pus hyverns.

Pos lo prims verjans botona
De que nais lo frug e 'l fuelh,
E 'l rossinhols s' abandona
De chantar per mieg lo bruelh,
Belha m' es la retindida
Que fai per mieg la giardina.


Drutz que pros don' abandona
Ben laus que s gart de jangluelh,
Que lauzengier, bec d' ascona,
Car son plan en far lur truelh,
Ab lor mesonja forbida
Cuion falsar amor fina.

Qui de joi porta corona
Ben es dreg c' om l' en despuelh,
Si ves sa dona tensona
O totz sos fatz non acuelh,
Que amors es tan chauzida
C' ab humilitat s' aizina.

Gellosia m tol e m dona
So que pus am e mais vuelh,
A me non cal qui q' en grona,
Pueys que dossamens m' acuelh
Ma domna cui fin joys guida
E pretz e jovens aclina...


Tan com la mars avirona
N' ay triat, ses dig baduelh,
La gensor e la pus bona
C' oncas vezeson miey huelh,
Blanca, fresc' e colorida,
Et es de bona doctrina.


Lai al renc de Barsalona
Estay l' amors c' amar suelh
E qui d' autr' amor me sona
Perda dieus que non l' acuelh;
Qu' ieu non partray a ma vida,
Tant es de bona razina...
Pos lo prims verjans.

Vergiers, ni flors, ni pratz
No m' an fait chantador,
Mas per vos cui azor,
Domna, m sui alegratz:
Qu' ieu no chanter' ogan;
Mas lo gen cors prezan,
E vostra grans beutatz
M' abellis tant, e m platz,
Qu' ab mil vers sagramens
No us puesc mostrar cum vos sui bevolens.

Si ma fin' amistatz
Vos avia sabor
Tan que per servidor
Vostres fos reclamatz,
Ben agra meinhs d' afan,
Que ren als no deman.
E rics don quant es datz
Es grazitz e prezatz
Trop mais pels conoissens,
Que per malvatz parliers desavinens.

Domna, ben vuelh sapchatz
Que la fina color,
E 'l sen, e la lauzor,
E 'l vostre pretz onratz,
Me fan far deziran
Manh sospir, per que us man
Que vostr' om domenjatz
Sui, con s' era compratz.
E qui 'ls sieus meteis vens
No m par sia ges grans afortimens.
S' ieu fos aventuratz.

Per qu' ieu li m suy autreyatz e rendutz
A fin' amor, et a lieys cuy dezir;
Que finamen m' an fait mei huelh chauzir
La belha, qu' es flors e miralhs e lutz
E caps e guitz de tot ensenhamen:
E pus tan gen
Nafret mon cor d' un esgart amoros,
D' als no m sove, ni no m fo saboros
Nulhs autres bes, ni d' als non ai membransa.


Bona domna, vostre ricx pretz saubutz,
E las faissos e ilh plazen aculhir,
E la boca don tan gen vos vey rir,
M' an tan sobrat, que soven devenh mutz;
E lai on cug gen parlar, pert lo sen:
Qu' ab espaven
Quer hom ric don, per qu' ieu suy temeros;

Mas ieu aug dir qu' om savis a sazos

Conquier manhs bes soven ab esperansa...

Mas fis amans non tanh que lev grans brutz,
Ans deu son cor celar et escondir
E 'l ben e 'l mal qu' el vei d' amor grazir;

Qu' ab cortes ayps es hom per pro tengutz,

E que s guart be de faire falhimen
Ab escien;
Que de bon luec aven bos guazardos;
Que si domneys e cortejars no fos,
No fora pretz ni servirs ni honransa.

Domna, per so suy a vos atendutz;
Que m detz cosselh qu' a pauc no m fai murir
Lo mals qu' ieu trai per vos, e 'l greu sospir
E si mos cors fos per vos conogutz,
Be m' es semblans que n' agratz chauzimen;
Que no m cossen
Nulh' autr' amor, ni ma bona razos
No s pot sebrar ni deslunhar de vos;
Tan m' es al cor vostra guaya semblansa!
Tos temps aug dir

Pero qui dones Alixandra
No volgra camjar leis qu' es flor
De joven e de joi sabor
Per nuill' autra, qu' en mon viven
No pogra trobar tan plazen
Ni coinda d' amoros parlar;
Per qu' eu amar
La voill, quar en valor
M' a fait estendre, e poiar en honor
Et encara, s' ill platz, donar mi poc.
Lo dolz chan.
Nostrad. 73. Crescimbeni, 52. Bastero, 91. Hist. gén. de Languedoc III, 96. Millot, I, 114. P. Occ. 29. Hist. Litt. XV, 457.

Pierre Rogiers, t. III et IV. Douze pièces.
Peire Rotgiers si fo d' Alvernhe, canorgues de Clarmon, e fo bels et avinens, e savis gentils hom e de letras e de sen natural; e trobava e cantave be. E laisset la canorga e fes se joglars, et anet per cortz; e foron grazit li sieu cantar. E venc s' en a Narbona en la cort de ma dona Na Esmengarda, qu' era de gran valor e de gran pretz; et ella l' aculhit fort ben et l' onret, e 'l fes gran be. Et el s' enamoret d' ella e 'n fetz sos vers e sas cansos; et ella los receup e lo pres en grat: et apellava la Tort N' avetz. Lonc temps estet ab ella en cort; e si fon cregut qu' el agues d' ella joi d' amor, don ella en fo blasmada de las gens d' aquela encontrada: e per temor del dit de la gen si 'l det comjat. Et el parti de si, e s' en anet dolens e pensieus e consiros e marritz, a 'N Raembaut d' Aurenga, si com el dis el sirventes que fetz de lui que ditz:
Senhe' 'N Raimbaut, per vezer
De vos lo conort e 'l solatz, etc.
Lonc temps estet ab En Raembaut d' Aurenga, e puois s' en partic de lui et anet s' en en Espanha ab lo bon rei 'N Amfos de Castela, et ab lo rei 'N Amfos d' Arago, et puois estet ab lo bon comte Ramon de Toloza; tant quant li plac et el volc; mout ac gran onor el mon tan com el i estet; mas pois se rendet a l' orde de Granmon, e lai el fenic.
Ges non puesc en bon vers faillir
Nulh' hora qu' ieu de mi dons chan;
Cossi poiria ieu ren mal dir,
Qu' om non es tan mal ensenhatz,
Si parl' ab lieys un mot o dos,
Que totz vilas non torn cortes?
Per que sapchatz be que vers es
Qu' el ben qu' ieu dic ai tot de liey.

L' auteur termine cette pièce par un dialogue entre son cœur et son esprit:
Ailas? - Que t plang? - Laissi m murir.
- Que as? - Am. - E trop. - Ieu oc tan
Qu' en muer. - Mors? - Oc. - Non potz guerir?
- Ieu no. - E cum? - Tan suy iratz.
- De que? - De lieys don suy aissos.

- Sofra. - No m val. - Clama 'l merces.
- Si m fatz. - No y as pro? - Pauc. - No t pes
Si en tras mal. - Noqua o fas de liey.


- Cosselh ai. - Qual? - Vuelh m' en partir...
Qu' en puesc als! - Vols t' en ben jauzir?
- Oc mout. - Crei mi. - Era diguatz.
- Sias humils, francx, larcs e pros.
- Si m fai mal? - Suefr' en patz. - Sui pres.
- Tu? - Oc. - Si amar vols, e si m cres
Aissi poiras jauzir de liey.
Ges non puesc.
Nostrad. 202. Crescimbeni, 134. Bastero, 91. Hist. gén. de Languedoc II, 519, et III, 95. Millot, 1, 103. P. Occ. 24. Hist. Litt. XV, 459.

Pierre Sauvage. Un couplet en réponse à Pierre, roi d' Aragon:
Senher, reys qu' enamoratz par
Non deu estar
Ab cor felo
Contra Flors, ans deu arbirar
Cum puesca far
Ab bon resso
Culhir las flors en aissel mes
On l' estius es
E las flors naysson plus espes;
E 'ls culhidors sian d' aital valensa
Qu' en pueg ni en pla, en serra ni 'n boysso
Non laisson Flors de sai Monmelio.
Millot, III, 152. P. Occ. 290.

Pierre Torat. Une tenson avec Giraut Riquier, auquel il adresse les vers suivants:
Guiraut Riquier, si be us es luenh de nos,
Cosselh us quier e donatz lo m breumens.
Una don' ay amada lonjamens
Bel' ab gens huelhs et ab plazens faysos
Que m' ausi e m' esglaya,
E no vol far endreg mi ren que m playa,
Et ieu fas tot so que vol ni cove,
E lieys no denha ni vol aver merce.

E soi pregatz per autra a destros
Aitan bela et aitan avinens,
E vol me far un aital mandamens
Si laysi lieys que m' es de greu respos,
Que s' amor no m' estreya
Per nulha res que hom de mi 'l retraya;
Ans ditz que m' er plazens en tota re,
Si m lays d' amor l' autra que no m rete.
Guiraut Riquier.
Millot, III, 428.

Pierre de Valières. Trois pièces.
Peire de Valeria si fo de Gascoingna, de la terra d' En Arnaut Guillem de Marsan. Joglars fo el temps et en la sazon que fo Marcabrus; e fez vers tals com hom fazia adoncs, de paubra valor, de foillas e de flors, e de cans e de ausels. Sei cantar non aguen gran valor ni el.
Mon joi comenz en un bel mes,
En la meillor sazon de l' an,
Que li auzel movon lor chan
Contra 'l dous termini d' estiu
Que ja porton una doussa sabor,
Per que s' alegran chantador...
Mon joi comenz.

Vezer volgra N' Ezelgarda,
Quar ai de morir talen
E pesa mi que trop tarda,
Tan lai morrai dousamen...
Laissat ai eu en reregarda
Per ma mort son bel cors gen;
E quar es de pretz complida,
Lai irai morir breumen.
Ja hom que s vol.

Nostrad. 196. Crescimbeni, 129, 132. Millot, III, 428. P. Occ. 380.
Pierre Vidal de Toulouse, t. III et IV. Environ soixante pièces.
Peire Vidals si fo de Toloza, fils fo d' un pelissier. E cantava mielhs c' om del mon, e fo bon trobaires; e fo dels plus fols home que mais fossen, qu' el crezia que tot fos vers so que a lui plazia ni q' el volia. E plus leu li avenia trobars que a nulhs hom, e pus rics sons fetz, e maiors folias d' amors. E dis grans mals d' autrui; e fo vers que us cavalier de San Gili li fes talhar la lengua, per so qu' el dava ad entendre qu' el era drutz de sa molher: e 'N Uc del Bauz si 'l fes guerir e metgar. E cant el fon gueritz el s' en anet outra mar, e de lai menet una grega que 'll fon donada per moiller en Cipry. E 'l fon donat a entendre qu' ela era netsa de l' emperador de Costantinopoli, e qu' el per lieis devia aver l' emperi per razon. Don el mes tot can pot guazanhar a far navili, qu' el crezia anar conquistar l' emperi; e portava armas emperials, e s fazia apelar emperaire e sa molher emperairitz. Et entendia en totas las bonas donas que vezia, e totas las pregava d' amor; e totas li dizian d' oc: don el se crezia drutz de totas e que cascuna moris per el; e totas l' enganavan.

E totas ves menava rics destriers e ricas armas, e cadieira e campolieit emperial: e crezia esser lo melhor cavayers del mon per armas, e 'l plus amatz per donas.
Peire Vidal, si com ieu vos ai dig, s' entendia en totas las bonas donas, e crezia que totas li volguesson be per amor. E si s' entendia en ma dona Na Alazais, molher d' En Barral lo senhor de Marcelha, lo quals volia meils a Peire Vidal qu' a home del mon, per lo ric trobar e per las belas folias que dizia e fazia: e clamavan se abdui Raynier. E Peire Vidal si era privatz de cort e de cambra d' En Barral plus c' ome del mon.
En Barral si sabia be que Peire Vidal se entendia en sa molher, e tenia lo i a solatz, e tug aquilh que o sabion; e si s' alegrava de las folias qu' el fazia ni dizia; e la dona o prendia en solatz, aissi com fazian totas las autras donas en que Peire Vidals s' entendia; e cascuna li dizia plazer e ill prometia tot so que ill plagues e qu' el demandava: et el era si savis que tot o crezia. E quan Peire Vidals se corrossava ab ela, En Barral fazia ades la patz, e 'l fazia prometre tot so que demandava. E quan venc un dia Peire Vidal saup qu' En Barrals se era levatz e que la domna era tota sola en sa cambra; e venc s' en al leit de ma dona N' Alazais et atroba la dormen, et aginolla se davan ella e baiza li la boca. Et ella sentit lo baizar e crezet que fos En Barrals sos maritz, e rizen ella se levet; e garda, e vi qu' era lo fols Peire Vidals, e comenset a cridar et a far gran rumor. E vengron las donzelas de lains, quant ho auziron, e demanderon qu' es aisso? E Peire Vidal s' en issit fugen. E la domna mandet per En Barral, e fes li gran reclam de Peire Vidal que l' avia baizada; e ploran l' en preguet qu' el en degues penre venjansa. Et En Barrals, aissi com valens hom et adregz, si pres lo fag a solatz, e comenset a rire et a rependre sa molher, car ela avia faita rumor d' aisso qu' el fols avia fait. Mas el no la 'n poc castiar qu' ela no mezes gran rumor per lo fait, e sercan et enqueren lo mal de Peire Vidal; e grans menassas fazia de lui. Peire Vidal per paor d' aquest fait montet en una nau et anet s' en a Genoa; e lai estet tro que passet outra mar ab lo rei Richart, que ill fo mes en paor que ma dona N' Azalais li volia far tolre la persona. Lai estet longa sazo, e lai fes maintas bonas cansos recordan lo baizar qu' el avia emblat; e dis en una canso:
Assatz par
Que loingnar
Me volc de sa reio,
Can passar
Mi fes mar...
Qu' ie 'l servi
Ab cor fi
Tan quan puec abando,
E non aic guizardo,
Mas un petit cordo:
Si agui,
C' un mati
Entrei dins sa maiso,
E 'l baizei a lairo
La boca e 'l mento.

Et en un autre loc el dis:
Pus onratz
Fora c' om natz,
Si 'l bais emblat mi fos datz
E gent aquitatz.

Et en autra chanso el dis:
Be m bat amors ab las vergas qu' ieu cuelh,
Quar una vetz en son reial capduelh
L' emblei un bais don tan fort me sove.
Ai! tan mal trai qui so qu' ama no ve!
Aisi estet longa sazo outra mar, que non auzava tornar en Proensa. En Barral, que li volia aitan de be com aves auzit, si preguet tan sa molher, qu' ela li perdonet lo fait del baisar e lo i autreiet en dos. En Barral si mandet a Peire Vidal grassia e bona voluntat de sa molher, e que vengues. Et el venc ab gran alegrier a Marcelha, e fon fort be aculhit per En Barral e per ma dona N' Alazais, et autreiet li lo baizar en do qu' el li avia emblat; don Peire Vidal fes aquesta chanso que dis:
Pos tornatz soi en Proensa.
P. Vidal, per la mort del bon comte Raimon de Toloza, si se marri molt e det se gran tristessa; e vestit se de negre, e talhet las coas e las aurelhas a totz los sieus cavals; et a si et a tos los sieus servidors fes raire los cabelhs e la testa; mas las barbas ni las onglas non se feiron taillar. Molt anet longa sazo a lei de fol home e de dolen. Et avenc se en aquela sazo qu' el anava en aissi dolens, qu' el reis N Anfos d' Arago venc en Proensa; e vengro ab lui totz los bos homes de sa terra, Blascols Romieus, En Garsias Romieus, En Martis del Canet, En Miquels de Luzia,
En Sas d' Antilon, En Guillems d' Alcalla, En Albertz de Castelveil, En Raimon Gausseran de Pinos, En Guilems Raimons de Moncada, En Arnautz de Castelbon, En Raimons de Caveira; e troberon Peire Vidal en aissi trist, dolen et en aissi apareillat a lei de fol. E lo reis lo comenset a pregar e tug li autre sei baro que eron sos amic especial, qu' el degues laissar aquel dol, e que degues cantar e se alegrar, e que fes una chanso que ill portesson en Arago. Tan lo preguet lo reis e ill siei baro qu' el dis que se alegraria e laissaria lo dol, e faria chanso e tot so que ill plagues.
Et el si amava la Loba de Puegnautier, e ma dona Estefania que era de Sardanha; et aras de novel era s' enamorat de Na Raymbauda de Biolh, molher d' En Guillem Rostanh qu' era senher de Biolh. Biolhs si es en Proensa, que es en la montanha part Lombardia. La Loba si era de Carcasses: En P. Vidals si se fazia apelar lop per ela, e portava armas de lop. Et en la montanha de Cabaretz elh se fes cassar als pastors ab cas et ab mastis et ab lebriers, si com om fac lop; e vesti una pel de lop per donar a entendre als pastors et als cans qu' el fos lop. E li pastor ab los cas lo cassero e 'l baratero si malamen, qu' el en fo portatz per mort a l' alberc de la Loba de Puegnautier. Et cant ela saup que aquest era Peire Vidal, ela comenset a far gran alegreza de la folia que Peire Vidals avia faita, et a rire molt, e 'l marit de leis atressi: e receubron lo ab gran alegreza. E 'l marit de ela lo fes penre e fes lo metre en luec rescos, al miels qu' el poc ni saup; e fes mandar pel metge, e fes lo metgar entro que fon gueritz. Et aissi com vos ai comensat a dire de Peire Vidal que avia promes al rei et a sos baros de far chansos; can fon gueritz, lo reis fes far armas a se et a lui; e vestit se En Peire Vidal, et agenset se fort; e fes adoncs aquesta canso que dis:
De chantar m' era laissatz
Per ira e per dolor.
Voici des passages d' une pièce historique:
Ara m' alberc dieus e sans Julias
E la doussa terra de Canaves
Qu' en Proensa no tornarai ieu ges
Pus sai m' acuelh Monferratz e Milas...


E pus Milas es autz e sobeiras,
Ben volgra patz de lor e dels Paves
E que s' estes Lombardia en defes...
Lombart, membre us cum Polla fo conquiza
De las donas e dels valens baros,
Com las mes hom en poder de garsos,
E de vos lai faram peior deviza.

Bon' aventura don dieus als Pizas
Quar son ardit e d' armas ben apres,
Et an baissat l' erguelh dels Genoes
Qu' els fan estar aunitz e soteiras,
Per qu' ieu volrai tos temps l' onor de Piza
Quar an baissatz los perfietz ergulhos,
Que sol l' enueg dels vilas Borbonos
Me trenqua 'l cor e 'l me franh e 'l me briza.

Alamans trob deschauzitz e vilas...
E lor parlars sembla lairar de cas,
Per qu' ieu no vuelh esser senhors de Friza...
Ans vuelh estar entr' els Lombartz joyos
Pres de mi dons qu' es blanqu' e blond' e liza.
E pus mieus es Monferratz e Milas
A mon dan giet Alamans e Ties,
E si m creira Richart reis dels Engles,
En breu d' ora tornara per sas mas
Lo regisme de Palerm' e de Friza,
Quar lo conquis la soa rezemsos...
Ara m' alberc.

Ma voluntatz me mov guerr' e trebalh
Quar ma lenga non retrai la falsura
Dels fals clergues per qui maintha gens falh...


Be m meravelh del rey dels Castellas
Per que los cre quar sa valor an morta,
Qu' ieu vi sazo qu' el era sobeiras,
E proeza era en lui estorta,
Ar es desotz, per l' ensenha que porta
De l' emperi per cosselhadors vas.
Salvatge temps, qu' el non obri sas mas!
Per que valor de lui si desconforta,
Quar s' om li quier el fai del colh redorta.

Del rey frances qu' om ten per dreiturier
Vuelh pauc parlar, quar pauc val e pauc dona,
Ans per tolre cuid' aver pretz entier...

Per qu' ieu vuelh far del rey Matfre entendre

Qu' els enemics fai gent a frau venir
E sos amics onrar et enantir,
Qu' el sap pel sieu e per l' autrui contendre,

E te vencutz clercx qu' el volgron deissendre.

Ben m' agrada quar ten segur lo sieu,
Pus de valor ni de dar no s' estranha
Ni de guerra per plueia ni per ven,
Ans osteia per plans e per montanha;
E si nuls reys pert, el ne gazanha,
E sap o be Toscana, et en brieu
O sabran Grecx e mais que non dic ieu...
Ma voluntatz.

Il vante souvent ses prouesses:
Las aventuras de Galvanh
Ai ieu e mai d' autras assatz,
E quan soi en cavals armatz,
Tot quan trobi pesseg e franh;
Cent cavaliers ai tot sols pres
E d' autres cent ai tout l' arnes,
Cent donas ai faitas plorar
Et autras cent rir' e jogar.
Neus ni glatz.

Une de ses pièces commence par ce couplet:
La lauzeta e 'l rossinhol
Am mais que nulh autr' auzel,
Que pel joy del temps novel
Comenson premier lur chan;
Et ieu ad aquel semblan,
Quan li autre trobador
Estan mut, ieu chant d' amor
De ma dona Na Vierna.
La lauzeta.

Dans une autre pièce il dit:

Mout viu ab gran dolor
Qui pert son bon senhor,
Qu' ieu perdiei lo melhor
Que mortz pogues aucir,
E quar no puesc murir
Ni es dreitz c' om s' aucia,
Per ma vida guerir
M' en anei en Ongria
Ab bon rey 'N Aimeric;
Lai trobei bon abric,
Et aura m, ses cor tric,
Servidor et amic.

Dans la même pièce il fait le portrait de sa dame:

Que roza de pascor
Sembla de la color
E lis de la blancor;
E quan la volc bastir,
Dieus mez i son albir,
Qu' en ren als non l' avia,
Qu' en lieys volc revenir
Amors e drudaria...
Mout viu ab gran.

Fragments d' une pièce qui a plus de dix-huit cents vers. Elle commence ainsi:
Abril issic, mais intrava
E cascus dels auzels chantava
Josta sa part, que aut que bas;
E car remanion atras
Vas totas partz neus e freidors,
Venion frugz, venion flors
E clar temps e dossa sazos;
Et ieu m' estava cossiros,
E per amor un pauc enbroncx;
Sove m que fon mati adoncx
En la plassa de Bezaudun...
Venc vas mi vestitz e caussatz
Un joglaretz a fort del temps...
Venc josta me son cors pauzar,
Et ieu rendey li sas salutz;
E si m fui aperceubutz
A son venir que fos joglars;
Si m volgui saber sos afars
Per mi meteus, et el me dis:
“Senher, ieu soy us hom aclis
A joglaria de cantar,
E say romans dir e contar
E novas motas e salutz
Et autres comtes espandutz
Vas totas partz azautz e bos
E d' En Gr. vers e chansos
E d' En Arnaut de Maruelh mays,
E d' autres vers e d' autres lays;
Que ben deuri' en cort caber
Mas er son vengut vil voler...
Per qu' ieu ni nulhs homs avinens
Ni savis non es aculhitz...”
Et ieu per so car ora 'n vi...
Li dis: Amicx, ses tot messatge,
Vuelh que ns anem ades dinar,
Apres, si res voletz comtar...
Vos auzirai mot volontiers...
Apres manjar en un vergiers
Sobr' un prat, josta un rivet
Venguim abduy, e si no y met
Messonja, sotz un bruelh fleurit...
Me dis: Senher, a bon abric
Vei que em aisi vengut,
Per qu' ieu prec, si dieus vos aiut
A far tot so que vos volres,
C' aisi puramen m' escotes
Com s' era messatje d' amor.
Co us sabetz ben que 'l chauzidor,
Cal que sian o mal o bo,
An mes chausir en tal tenso
C' a penas s' en sabon issir...
Per qu' els faitz e 'ls captenemens
Segon las gens deu hom camjar;
Aiso m' a fag man ben estar
Apenr' e man divers saber,
E cuidava 'n secret aver
Entr' els baros man gazardo...
Mas er conosc qu' a perdemen
Son tug vengut estiers petitz;
Per qu' ieu m' en fora tost partitz
Per penr' un autre cossirier,
Mas aventura e siey mestier
Que mant homes fan ben enans
Volgron qu' ieu fos a Monferrans
Vengutz en Alvernh' al Dalfi,
E si fon un sapte mati;
Si co suy vengut de Riom;
E si anc genta cort ni hom
Ni de bon solatz, si fon sela;
Non y ac dona ni donzela
No fos pus francx d' un aizelo
Ni cavayer ni donzelo
C' om agues noirit en sa man...
E si s' avenc entor nadal
C' om apela kalendas lay...
E aco fon ses tot esmay
A Monferrat sus el palaitz,
E s' anc vis homes ensenhatz
Ni ab baudor, so fon aqui...
Vos sabetz ben que luenh ni pres
Non es hom natz ni faitz ses paire,
Per qu' ieu n' aic un mot de bon aire
E tal que s saup far entr' els pros;
Cantaire fo meravilhos
E comtaires azautz e ricx
Et ieu peytz. Si com N Enricx
Us reys d' Englaterra donava
Cavals e muls e can sercava
Vas Lombardia al pros marques...
Et auzic nomnar Catalas
E Proensals mot e Gascos,
Vas donas francx et amoros;
E fazian guerras e plays,
Per c' a mi, per aital pertrays,
Ab vostres motz me fis joglars...
D' aqui m' en anei en Tolzan
On atrobey al cor certan
Mo senher lo comte premier
E mant avinen cavayer...
C' aisi tengues ma via plana
Fes me venir a Mataplana...
Aqui trobey, si a vos platz,
Mon senher N Ugo avinen,
E franc e dos e conoissen
Ad escotar tot bo saber,
E trobey lay donas, per ver,
Que m fero rembrar mon paire
E 'l segle bos qu' en a fag traire...
Ieu li dis, ses tot aparelh:
Amicx, vos es vas mi vengutz
Segon que dizes esperdutz,
Fors issitz de vostre sen
Per so car no sabetz comen
Ni per que es aissi camjatz
Lo segles e fina beutatz...
E si 'l Dalfis fis e verays
No vos agues aital sen mes,
Vos foratz tornatz descortes...
Et auziratz, si com ieu fi
Als trobadors dir e comtar,

Si com vivion per anar
E per sercar terras e locx,
E viras lur selas ab flocx
E tans autres valens arnes
E fres daurats e palafres;
Meravilheratz vos en fort;
Li un venian d' otra 'l port
E li autre d' Espanha say,
Aqui trobavon cuend e gay
E donador lo rey 'N Anfos,
En Diego que tan fo pros...
E 'l comte Ferran lo cortes,
E sos fraire tan ben apres...
Vas Lombardia 'l pros Marques...
Que en la terra veramen
S' es mantenguts tos temps donars;
Et en Proensa homs non avars...
En Blacas no y fai a laissar
Ni del Baus En Guillem lo blon...
Ni 'l comte Dalfi que tan valc
Ni sai En Gasto a cui calc
May de pretz c' om non li conoys;
E silh que venion per Foys
Aqui trobavon un senhor
Adreg e plazen donador...
E trobaretz pros e veray
N Arnaut de Castelnou tos temps...

Et al Castelvielh fo N Albertz
Us cavayers mot coratjos,
Et entorn lui d' autres baros
A totz bes far francx et arditz...
Mas vos non poirias sofrir,
A mon semblan, tan lonc sermo,
E trop parlar met en tenso
So que mezura fai grazir,
Per qu' ieu vuelh a Miquel venir
En Arago et a 'N Garsia...
Lo comte qu' es a Castilho
En Pos bo, e sos filh N Ugo,
A mantener prez e valor...
E Jaufre que tan fo prezatz
Per mans locx e per mans regnatz...
Vers dieus, que per nos fon penatz...
Volc qu' en Alamanha vengues
Us emperaire Fredericx;
Et Englaterra 'N Enricx...
N Enricx, En Richartz, En Jofres;
Et en Tolosa un coms cortes
En Raimon que tan fon prezatz...
Aisi o deuriatz saber
Per mot auzir e per parer
Cals fo 'l pros coms de Barsalona
E sos fils N Anfos que tan bona
Valor saup aver totz sos jorns...
E per aquist eran refait
Joglar e cavayer desfait
E mantengut li dreiturier,
E qui avia son mestier
Ni son saber azaut ni car
Ad els l' anavon prezentar...
Er vos ai parlat dels baros
Per so qu' en sias pus ginhos...
E per mostrar, si co hom ditz,
Ni vos mezeis m' avetz pregat,
Per cal maneira son prezat
Aitals homes ni mielh apres...
C' ades vulhatz bos sabatos
Portar e caussas ben estans
Cotel, borsas, correg' e guans,
E capel el cap gen tener,
Car aital s captenh son plazer;
Adzaut e non trop maystrat
Vostre vestir sian talhat...
Que vostres ditz sian ginhos
E vostre fag mesclat ab sen...
E membre us so c' us conoissens
Trobaires dis, En Miravals...
Per que us deu membrar eyssamen
A far valens vostres mestiers
So que us dis En Peire Rogiers...
Aprendetz so qu' en dis N Arnaut
De Maruelh que per melhurar...
“Aprendatz de las gens
Fatz e captenemens...”
Abril issic.

Les vers suivants sont la réponse qu' il fit à l' attaque de Lansa:
Lanza marques, paubresa en eschera
Vos coichan fort dolors e malananza,
Et es col orbs que pissa en la carrera,
Quant a perdut la vergoigna e membranza;
Plus soven venz castels e domeios
No fai vieilla gallinas ni capos,
E s' anc fos francs, ar es sers ses doptansa.
Emperador avem.
Nostrad. 97. Crescimbeni, 67. Bastero, 31. Hist. gén. de Languedoc III, 95. Millot, II, 266. Papon, II, 216, 245. P. Occ. 178. Hist. Litt. XV, 470.

Pierre du Villar, t. IV.
Millot, III, 426. P. Occ. 377.

Pistoleta, t. III.
Pistoleta si fo cantaire d' En Arnaut de Maruoill e fo de Proensa; e pois venc trobaire e fez cansos com avinens sons. E fo ben grazitz entre la bona gen; mais hom fo de pauc solatz, e de paubra enduta, e de pauc vaillimen. E tolc moiller a Marseilla; e fes se mercadier e venc rics; e laisset d' anar per cortz.
Il dit de sa dame:
Cil trobador fan m' en tuit guarentia
En lor chansos, si a mi non crezatz,
Que tot lo ben, a qualque dir l' auiatz,
Dison d' ellei e de sa seignoria;
Neis l' auzelet s' alegron per s' amor
Quan la vezon, tal jois n' an entre lor...
Aitan sospir.

Il termine une de ses pièces par le couplet suivant:
Al valen rei qu' es de pretz coronatz
Sobr' autres reis e que mielhs se capte,
On fis jois nais, et es renovellatz
Jois e jovens, t' en vai, chanso, dese
En Aragon, on prendon tug repaire
Bon fag valen que francx reis deia faire;
E saluda m de Perpinhan enan
Selhs e selhas que d' amor an talan.
Ancmais nulhs hom.

Ar agues ieu mil marcx de fin argen
Et autres mil de fin aur e de ros,
Et agues pro sivada e fromen,
Buous e vacas, e fedas e moutos,
E quascun jorn cen libras per despendre
E fort castelh en que m pogues defendre,
Tals que nuls hom no m' en pogues forsar,
Et agues port d' aigua dousa e de mar.


Et ieu agues atretan de bon sen
E de mesura cum ac Salamos,
E no pogues far ni dir falhimen,
E m trobes hom leial totas sazos,
Larc e meten, prometen ab atendre
Gent acesmat d' esmendar e de rendre,
E que de mi no s poguesson blasmar
Ni encolpar cavalier ni jocglar.

Et ieu agues belha domna e plazen,
Coinda e gaia ab avinens faissos,
E quascun jorn cen cavaliers valens
Que m seguesson, on qu' eu anes ni fos,
Ben arnassatz, si cum ieu sai entendre,
E trobes om a comprar et a vendre,
E grans avers no me pogues sobrar
Ni sofranher res qu' ieu volgues donar.

Quar enueitz es qui tot l' an vai querer
Menutz percatz, paupres ni vergonhos,
Per qu' ieu volgra estar suau e gen
Dins mon ostal et aculhir los pros
Et albergar cui que volgues dissendre,
E volgra lor donar senes car vendre;
Aissi feiri' eu, si pogues, mon afar
E quar no m puesc, no m' en deu hom blasmar.
Ar agues ieu mil.
Nostrad. 200. Crescimbeni, 131, 133. Bastero, 91. Millot, III, 430. Papon, II, 414. P. Occ. 381.

Pons Barba. Deux pièces.
Sirventes non es leials,
S' om no i ausa dir los mals
Dels menors e dels comunals
E maiorment dels maiorals;
Car ill fan los faillimens tals
C' om non deuria parlar d' als;
E car los sai e non dic cals,
Mos sirventes n' es meinz cabals.


Pero 'l dir me tol temors,
C' om non ausa dels maiors
Aissi dir verais desonors
Com fai mensongieras lauzors;
Per que n' es mendres lur valors,
Car loingnan los chastiadors,
E vei rics los cossentidors,
Car faillir laissan lor seingnors...
Sirventes non.

Non a tan poder en se
Cel qui ve vostras faissos
Que mais non n' aiatz vos,
Dompna, can ven al partir;
Car tan sabetz far e dir
D' avinen so que plai als conoissens
En maneira que vos non valetz mens...

Aissi avez vos pres me,
Com los autres en perdos,
Ab vostres ditz amoros,
Qu' als non pot hom conseguir
Mas lo vezer e l' auzir,
E 'l vezers es e l' auzirs tan plazens
Que non es hom de preiar sovinens
Que pagatz es cel que us estai denan...

E pos deus aital vos fe
Par que us fos per lui datz dos
Que chascus fos enveios
De vos amar e servir,
E mostra us en car tenir;
Ar aisso us fai socors, sabers e sens
Ab que pagatz aissi los entendens
Qu' ab plazens ditz et ab faitz alongan
N' avez mais grat que cellas que plus dan.
Non a tan.
Bastero, 91. Crescimbeni, 206. Millot, I, 177.

Pons de Capdueil, t. III et IV.
Pons de Capduelh fo un gentils bars del avescat del Puei Santa Maria; e trobava, e viulava, e cantava be. E fon bos cavaliers d' armas, e gen parlans, e gen domneians, e grans e bels e ben ensenhatz, e fort escas d' aver, mas si s' en cubria ab gent aculhir et ab far honor de sa persona. Et amet per amor ma dona Alazais de Mercuer, molher d' En Ozils de Mercuer, un gran comte d' Alvernhe, e filla d' En Bernart d' Andusa, d' un honrat baron qu' era de la marca de Proensa. Mout l' amava e la lauzava, e fes de lieis mantas bonas cansos. E tant quan ela visquet non amet autra: e quant ela fon morta, el se croset e passet outra mar, e lai moric.
Pos de Capduelh amet aquesta dona, si com avetz auzit, e fon amatz per ela. E molt fo lur amor grazida per totas las bonas gens; e maintas bonas cortz, e maintas belas jostas, e maint bel solatz en foron fait, e maintas belas cansos. Et estan en aquel gaug et en aquel alegrier ab ela, ac voluntat, aisi com fols amicx que no sap ni pot sufrir gran benanansa, de proar si ela li volia be; qu' el no crezia a sos huelhs, ni als plazers plazens, ni a las honradas honors qu' ela li fazia ni 'l dizia. E si acordava en son fol cor qu' el fezes semblan que s' entendes en ma dona Audiartz, molher del senhor de Marselha. E fes aquest pensamen, que, si a sa dona pezava si 'l se lonhava d' ela, adoncs porria saber qu' ela li volia be; e si a leis plazia, era ben conortz que res no l' amava. Et el, com fols que no s recre tro qu' a pres lo dan, comensec se a lunhar de ma dona N' Alazais et a traire se a ma dona N' Audiartz, et a dire ben d' ela. E dis d' ela:
No vuelh aver l' emperi d' Alamanha,
Si N' Audiartz no vezian miei uelh;
E non dic trop, si m vest gai ni m despuelh,
Ni 'l ren merce, quar li plac ma companha.

Ma dona N' Alazais, quan vi que Pons de Capduelh, qu' ela avia tant amat et onrat, s' era lunhatz dela, e s' era tragz a ma dona N' Audiartz, ela n' ac fort gran desdenh; si que anc jorn no fon persona a cui ela parles ni demandes de lui; e qui li 'n parles no respondia. Ab gran cort et ab gran domnei ela vivia. Pons de Capduelh anet domneian per Proensa longa sazo, e fugen las honors de ma dona N' Alazais. E quant el vi e saup qu' ela no s' en mostrava irada, ni 'l mandava mesatge ni letras, et el penset que mal avia fag; e comenset a tornar en la sua encontrada, e parti se de la fola proazo qu' el avia faita. Et el comensa esser tristz e dolens; e mandet letras e coplas humils ab grans precx a ela, que degues sufrir que li vengues denan razonar la soa razo, e pregar e clamar merce; e qu' ela degues penre venjansa de lui, si el avia faita ofensio vas ela; mas no ill volc escoutar merce ni razo. Don el fes aquesta canso que ditz:
Aissi com cel qu' a pro de valedors.
Et aquesta canso no li valc ren, e si en fes un' autra que ditz:
Qui per nesci cuidar
Fai trop gran fallimen.
Ni aquesta no 'l valc ren eisamen que ma dona Alazais lo volgues tornar en grassia, ni volgues creire qu' el se fos lunhatz d' ela per proar si ela en seria alegra o no; si el se partis d' ela; don el anet a ma dona Maria de Ventadorn et a ma dona la comtessa de Monferran, et a la vescomtessa d' Albusso, e si las amenet a Mercuer a ma dona N' Alazais clamar merce, qu' ela li rendet grassia per los precs de las donas. E Pos de Capduelh fon plus alegres que homs del mon, e dis que jamais non se fenheria plus per proar sa dona.

Aissi m' es pres, cum selui que sercan
Vai bon senhor e n' assaya gran re,
E l' honron tug, e 'l fan voluntiers be;
Pueis chauzis n' un tot sol qu' en re no 'l blan,
Ni 'l fai honor, estiers quar l' acuelh gen;
E quar lo sap sobre totz plus valen,
Ama 'l mil tans mais en perdon servir
Qu' els autres totz, don se pogra jauzir.

Et es razos e dregz, al mieu semblan,
Qu' om la melhor am mais per bona fe,
Sitot no 'l val; fols es qui s' en recre,
Mas sierv' ades e ja re no 'l deman.
Qu' assatz quier hom a senhor conoissen
Qui l' am e 'l sierf; doncs s' ieu am finamen
Mi dons cui sui, be m degra joys venir,
Qu' el genser es qu' om puesc el mon chauzir...

Tan quan la vey me te 'l vezers jauzen,
E quan m' en part sui en tal pessamen
Qu' en chantan plor, e m vol lo cor partir;

En aissi m fai s' amors viur' e murir.

Dieus, que la fes tan belh' e tan prezan,
Li salv' e 'l guart lo ric pretz qu' ilh mante;
Que non a hom tan dur cor qui la ve
No 'l port honor; aissi s vai melhuran
Tan quan cove a valor et a sen;
Qu' abelhir fa sos faitz a tota gen,
Neis als melhors se fa mil tans grazir;
En totas res se guarda de falhir...
Qu' ilh chant e ri, et ieu planc e sospir
E 'n perc soven lo manjar e 'l dormir.
Fins cors prezans, per vos perc veramen
Ric joy d' alhor, e de vos no l' aten;
E ges per tant non puesc mon cor partir,
Quar mais e mielhs vos am qu' ieu no sai dir.
Aissi m' es pres.

Quoras que m tengues jauzen
Amors era m fai languir,
Per que no puesc avenir
En far chanson avinen,
Ans muer d' ir' e de feunia,
Quar ma belha douss' amia
Qu' ieu am de cor finamen
No sap la dolor qu' ieu sen.

Pero ben sai veramen,
Si de mi 'l vol sovenir,
Qu' ieu planh per lieys e sospir,
Qu' ilh saubra mon pessamen,
E 'l solatz qu' ab lieys avia,
Quan vi la belha paria
Que m mostreron l' huelh rizen
Don m' esguardavon tan gen.

Las! pueis n' ai plorat soven
De talan e de dezir,
Quan mi soven qu' al partir
L' auzi dire francamen,
Que tot mon ben li plazia
Mais que semblan non fazia;
Per aquelh conort plazen
M' adousson tuit mei turmen.

Mout fera gran jauzimen
S' ella no m laissa morir,
Qu' ieu son faitz per leis servir,
E m' escobit leialmen;
Qu' ans qu' ieu la vis la vezia
Inz e mon cor cascun dia,
Sa beutat e son joven,
E la cauzi entre cen.

Bona dona, l' onramen
Non degr' ieu desovenir
Quan vos plac que m des un rir
E m baises celadamen:
Per qu' ieu si tos temps vivia
Lo bais non oblidaria;
Ni anc non camiei mon sen,
Ni farai al mieu viven.
Quoras que m.

Razon n' ai, qu' ieu non puesc vezer
Tan belha ni tan gen parlan
Ni mielhs fassa bon pretz valer;
Per qu' ieu no m sen mal ni afan
Quan vey sos belhs huelhs, e remire
La belha boca e 'l cor plazen:
Dieus, que la fes tant avinen,
Li met' al cor que no m' azire!
Qu' ieu sui totz mortz, si non ai jauzimen.
Vius non puesc ieu ges remaner,
Estan aissi per lieys aman;
Qu' a pauc mortz no m laissei cazer
Lo jorn que m' en parti ploran.
E pos del tot li sui mentire,
Sivals aitan sapcha no 'l men;
Que planh e plor m' en son guiren,
Que m fan suffrir tan greu turmen
Qu' a pauc lo cor d' ir' e d' esmai no m fen.
Ben sai que per.

Ja non er hom tan pros
Que no sia blasmatz,
Quant es a tort felhos;
Qu' el ricx bars e l' onratz
N' es plus cars e plus bos,
Quan conois sas foudatz;
Qu' aissi jutja razos
Los valens e 'ls prezatz:
Qu' aisselh que s' humilia
De son falhimen
Deu trobar chauzimen,
E l' orgulhos feunia;
Quar qui mal fai mal pren...
Don', aisso dic per vos,
A cui m' era donatz,
E sai que soi clamos
A tort, quar no m' amatz,
Que vostres tanh que fos
Coms o reys coronatz,
Ab totz ayps cabalos;
Tant es sobrepuiatz
Vostre pretz quascun dia
Ab joy et ab sen,
Que 'l pro e 'l conoyssen
Vos porton senhoria,
Mais qu' a las melhors cen...

Per qu' ieu m' en part forsatz,
Quar ges leu no poiria
Esser oblidos
De las plazens faissos
Ni de la cortezia
Del vostre cor joyos...
Ja non er hom.
Bastero, 91. Crescimbeni, 206. Hist. gén. du Languedoc III, 97. Millot, III, 170. P. Occ. 10. Hist. Litt. XV, 22.

Pons Fabre d' Uzès. Deux pièces. L' une commence par ce couplet:
Luecx es qu' om si deu alegrar
E sitot no m sui amaire,
Si vuelh ieu esser chantaire
Et en luec mon saber mostrar,
Qu' ieu dic que paucx ni grans avers
No val saber qui l' avia,
Per que d' apenre quascun dia
Creys' als plus savis lur volers.
Luecx es qu' om.
Crescimbeni, 184. Millot, III, 400. P. Occ. 366.

Pons de la Garde, t. III et IV. Treize pièces.
Per so l' am ieu, per bona fe,
De mon poder, si deu me benezia,
E l' amor durara jasse,
Pos a vos platz que us am, ma bel' amia;
Amigua us clam, dieus vueilla que vers sia;
Don amigua m' es vos, so cre,
Pos tot lo joi me dats qu' ieu ai ab me.

Qui la m mentau, tal joi m' en ve
Que mos amicx es totz hom que re m' en dia...
Ab lei que m' a fag tan d' onor
Que bon m' en es lo parlar e 'l dezire,
E bon quan pens de sa valor,
E quan la vei meillor qu' ieu no sai dire,
Qu' ie 'n soi plus bels quan sa beutat remire,
E car ja tenc mos hueils aillor,
Per trop temer ho fauc e per paor.

Tos temps m' an fait lauzenjador
Mal et enuei, dami dieus los azire...
De chantar dei.
Aman viu et aman morrai,
C' ab bon cor et ab bona fe
Am la meillor dona qu' ieu sai
E la plus bella qu' anc dieus fe...

Ai dieus! e cora la veirai,
C' om non pot aver qui la ve
Ira ni consir ni esmai;
E sel c' o a no sembla me,
Qu' ieu quan la vei de re no m dueil;
Ben es dreitz.

Tant soi apoderatz,
Et en gran esmai,
Que ben cre e sai
Que no m plagr' onguan
Solatz ni deport ni chan;
Mas, Mon Tot Mi Platz,
Vol qu' ieu chant, et es mi gen
Que fassa son mandamen...

Que las grans beutatz,
E 'l cors cuend' e gai,

E 'l ric pretz verai,
E la valor gran
Qu' a mi dons qu' ieu dupt' e blan,
M' a mes en tal latz
Don molt dur trebaill aten,
Si no m val chauzimen.
Tant y fui onratz
Qu' el coven mi plai,
Sitot no m' estrai,
Que m fes en baizan;
Del bel mensongier semblan
Es mos cors pagatz;
C' aissi m' o dis avinen,
Que ver me par quan me men...

Mas nos avem conort gran
En Mon Tot Mi Platz,
Que sel qui la ve soven
Non pot aver marrimen.
Tant soi apoderatz.
Millot, II, 311. P. Occ. 325. Hist. Litt. XV, 460.

Pons de Montlaur. Une tenson avec Esperdut, qui lui propose cette question:
Qal preiatz mais a ops d' amor:
Toseta que pot meillurar
Et es corteza, bell' e pros,
O dompna de prez caballos
Abrivada de dompneiar?

Pons de Montlaur dit:
N Esperdut ben par de sen blos,
Ni non par que si' amoros,
Ni non sap la meillor triar.
Eu am mais retener qu' esperar...
Esperdut répond:
Seigner Pons, molt m' es bel d' amor
Quan l' ai bel' e l' esper meillor;
Et ai respit de gadagnar,
Quan dompna no pot plus poiar,
Ans ai del deiscendre paor,
Qu' ieu ai vist caval milsoldor
A prez de trenta sols tornar.

Pons réplique:
N Esperdut, ben a la meillor
Dompna quant es de prez auzor,
E meill sap son amic onrar,
E pot ben tot son cors mostrar,
E meill sap far pretz et onor
Que cil c' om enquer ab temor
Que vai tot son marit contar.
Seigner Pons de Montlaur.
Millot, III, 326.

Pons d' Ortafas. Deux pièces.
Aissi cum la naus en mar,
Destrecha d' ondas e de vens,
Que si sent fort perillar
Que selhs dedins an grans turmens
Que neys dieus no podon pregar,
E volrion vius traspassar
Mais que aquelh turmen sofrir,
E valria mais, so m par, morir
Ad honor que tos temps durar
Pena et afan e cossir,
Quar vida val pauc on jauzir
De negun joy no l' es donatz;
Vida non es ans es morir;
Per que val mais morir viatz
Qu' aital afan tot jorn sofrir.

En aissi m sent ieu perillar,
Si fin' amors no m n' es guirens,
Quar ieu no puesc l' afan portar
Per vos, dompna, cuenda e plazens;
Ni ges no us aus mon cor mostrar
Plus que selh qu' es pres outra mar
Que 'l coven gran afan sofrir,
E quar non pot per ren fugir,
Coven li 'l gran mal sofertar...

La doussa color que us apar
E 'l dous ris que tot autre vens,
Mi fan en aissi tremolar
Cum fai la fuelha lo fortz vens...

Senher Berenguier, be m par
Que vos etz bos e conoyssens
E sabetz qui s fai ad honrar,
E sabetz gentilmen servir
Las donas e ben aculhir.

En Narbones es gent plantatz
L' arbres que m fai aman morir
Et a Cabestanh gent cazatz
En mout ric loc senes mentir.
Aissi cum la naus.

Fragments de la seconde pièce:
Si ai perdut mon saber
Qu' a penas sai on m' estau
Ni sai don ven ni on vau
Ni que m fauc lo jorn ni 'l ser,
E sui d' aital captenensa
Que no velh ni puesc durmir,
Ni m platz viure ni morir,
Ni mals ni bes no m' agensa.

A per pauc no m desesper
O no m ren monges d' Anjau
O no m met dins una clau
On hom no m pogues vezer...

A gran tort mi fai doler
E sia eu pendut en trau
Si pueys segui autr' esclau,
Pos m' ac pres en son poder...

Ieu sui aisselh que no tensa
Ab mi dons ni no m' azir
Ni no m sai de ren ardir
Mas d' aisso qu' a lieys agensa...
Si ai perdut.
Millot, III, 431. P. Occ. 383.

Pons Santeuil de Toulouse. Une complainte sur la mort de Montagnagout, son beau-frère. Le premier couplet est lacéré:
So es us planhs que fes Pos Santhol de Toloza d' En G. de Montanhagol, lo qual G. avia sa seror per molher.
Marritz cum homs mal sabens ab frachura
Viurai hueymais de be ab marrimen...
Doncx las! caitiu, cum puesc aver enten
Que negus gaugz mais me conort ni ven,
Pus vos etz mortz, senher, que tota gen
Que us vic vos planh, si us fai dieus honor pura...

Segurs caps fos e paire per drechura
Dels trobadors e complitz bonamen,
Et es devers e razos per natura,
Quan lo caps dol, van li membr' afeblen;
Doncx, quan mor par, que 'lh mueyran eyssamen;
Doncx ab vos mor grans sabers vos seguen,
E va de cors e d' armas salvamen
E sens entiers conoyssensa e mesura.
Marritz cum.
Millot, III, 105, 431. Papon, III, 449.

Porcier. Couplet en réponse à Folquet:
Seigner, fait m' avez enquer
A Folchetz enrimader;
Car per un poc mi desfer
Lo ronzin c' om li donec
Del pe dreig e de l' esquer,
Car meil me degra profer
Son servir quant blasm' er
Mant bon cantar en deserer.

Pouzet. Tenson avec Guillaume Raimond, auquel il répond:
En Guillem Raimon, d' aisiu
M' es que s' ieu chauzisc ades...
E dic que ill dona s' aten
Plus vas sel cui fai prezen
D' aquo don l' autre sospira...

Guillem Raimon, e chauzira
Uns secx vos qui anatz queren,
Car sel c' a dona repren,
Penre ben par qu' en dezira.
Del joi d' amor.

Prevost. Tenson avec Savari, auquel il soumet cette question:
En Savaric, ie us deman
Que diatz en chantan,
D' un cavayer valen
C' a amat lonjamen
Una dona prezan
Et a 'l mes en soan;
Pueys preya n' autra
Que en deven s' amia,
E manda 'l jorn c' am leys vaza
Per penre tot son voler;
E can l' autra 'n sap lo ver,
Manda 'l c' a leys aquel dia
Li dara so qu' el querria;
D' egal pretz e d' un semblan
Son, e chauzetz a talan.

Dans la discussion il dit à Savari:
Senher, amor desfan
Donas, can van lunhan
Lur don ni permeten;
Mais qu' il dona breumen
Fa son don aut e gran...

La tenson est soumise par Prevost au jugement de trois dames:
Senher, jutge no' 'n lo ver
Na Guilha 'n son plazer
De Benaut, e Na Maria
De Ventadorn; vuelh que y sia
La dona de Monferrat
C' a bon pretz ses tot enjan.
En Savaric.
Millot, II, 102.

Pujols. Deux pièces relatives à deux sœurs qui se firent religieuses à Saint-Pons en Provence.
Si 'l mal d' amor m' auci ni m' es nozens,
No sai hueimais on m' an querre secors,
Pus rendudas s' en son las doas flors
Bonas a dieu et al segle plazens;
A pauc Sant Pos no m fai dir descrezensa,
Quar nos a toutz dos dels gaugz de Proensa,
Si las! chanton e dizon lurs lessos,
Plor En Blacas et ieu En Pujolos.

La nueg e 'l jorn mi ven en pessamens
Qu' ieu cavalgue ab totz mos valedors
Dreyt a Sant Pos, sia sens o folhors,
E que creme las morgas de laiens,
Pus Hugueta es en obediensa,
Qu' ieu trac per lieys sai fort greu penedensa.
Et avetz mi laissat de tot joy blos,
Belh' Hugueta, vostra seror e vos.

E que faran vairs huelhs ni blancas dens,
Ni per cui er manteguda valors,
Ni per cui er levatz dompneys e sors,

Pus Hugueta ni sa seror n' es mens;

Don chantarem ieu ni 'l coms de Proensa?

Non er per elh embrassada valensa,

Qu' elh fora mortz, ben a un an o dos,
Si 'l belh cofortz d' elhas doas no fos.

Si 'N Blacatz mor, er dans verayamens
E seran hi perdutz pretz e valors;
Moirir pogra, quar las plazens dolors
Cre l' auciran don Sordel n' er dolens...
Si 'l mal d' amor.

Qui 'l segle ser a dieu es dessirvens,
Quar hom non pot ben servir dos senhors;
Mas a Sant Pos siervon gent las serors
Selh qui per nos fon pauzatz en la crotz...

Sellas qui son el segle ben volens
Podon saber res non es mas follors;
No 'l tenon pro vilas, ciutatz ni tors,
Que per un gaug n' an ben cent marrimens;
E qui per pretz si treballa ni s tensa
Ben deu suffrir pus aspra penedensa
Quan dieus dira, jutjan sus en la crotz:
“Ves mi tenetz, los dreituriers e 'ls bos.”

Hugueta es regina veramens,
E la dona del Baus a grans honors;
E montaran ab los angels aussors,
E portaran coronas resplandens,
E chantaran un verset de plazensa...
Dieus es amors.