champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
Zapo encara se diu en z a La Codoñera, Torrevelilla, etc, Mezquín, Teruel,
zaguera (radera), zurda (esquerra), carrera (carré). Ejemple:
José Miguel Quinagrássia y Tomasico Bosque viuen a La Codoñera, a la zaguera carrera a la zurda, a una casa en finestróns. Són mes pancatalanistes que Arturico Quintanilla, lo que s´amorre a la Fon en la barretina ficada. Pep Miquel hasta es sóssio de Òmnium Cultural, tan cultural que pague les fianses dels secessionistes. Al net li han ficat Damià, no podíe sé Damián com lo patró del poble aon va náixe perque sinó Arturico s´haguere enfurruñat.
Chelá a Valjunquera. Chelada. Yo me chelo, cheles, chele, chelém o chelám, cheléu o cheláu, chélen,
Dalla a mols puestos (guadaña).
Ensenall (enséndre, encendallo) a Beseit per ejemple.
Desfulliná la enchumenera.
Fartallá, fartallada, fartanera, sé un fart,
fullarasca,
forca, lo forcó es una rama en dos rametes bifurcades, yo lo fea aná per a tallá en corbella o fals romigueres del regué o del caixé de la séquia a l'hort de
l´horta majó, la parada de la Creu, prop del sementeri.
pixá,
tea de melis, teó
amela roñosa o garrapiñada (zocorrón).
// Franja Viva sou los mateixos que Moviment Franjolí, una charanga de panderetes aon lo directó es Óscar, desde Badalona, o un poble rebatejat Gramanet de Besòs, Santa Coloma de Gramanet, y maméu subvensions de la gencat per a extendre los països catalans de may mes, en lo estandarte del dialecte ocsitá catalá a la vanguardia. /// El independentismo catalán sigue creando disfraces para simular un apoyo popular masivo a sus tesis, dentro y fuera del Principado. La última tapadera se llama Moviment Franjolí, una supuesta “asociación aragonesa” que defiende la anexión a Cataluña de la franja oriental de Aragón.
Sólo es una supuesta “asociación aragonesa” porque está dirigida desde Badalona, donde reside su coordinador, Óscar Adamuz. Es decir, se trata de simular desde Barcelona que los ciudadanos de la zona más oriental de Aragón (formada por unos 60 municipios) ansían unirse a unos hipotéticos Països Catalans independientes. El propio coordinador del Moviment Franjolí, Óscar Adamuz, explica en su perfil que está vinculado a cuatro entidades independentistas, casi todas ellas financiadas por la Generalitat catalana: Omnium Cultural (el principal socio de Junts pel Sí junto a ERC, la ANC y PDC), Acció Cultural dels Països Catalans, el sindicato independentista Intersindical-CSC y la red Enllaçats per la Llengua.
Gramenet de Besòs, 1979) és tècnic de metrologia i resident a Badalona. Des del 2012 coordina el Moviment Franjolí per la Llengua en defensa del català a la Franja. Participa en la xarxa d'entitats d'Enllaçats per la Llengua. També gestiona el portal cooperatiu Acció Cultural dels Països Catalans, és militant d'Intersindical-CSC i voluntari d'Òmnium Cultural.
Aquest cap de setmana adrecem dos actes que tindran lloc dissabte 5 d'agost a les comarques franjolines del Matarranya i prop de la Ribagorça.
L'acte celebrat al Matarranya, es iniciativa de la Llibreria Serret de Vall-de-roures que organitza la trobada Camins.
Per altra banda, cap al nord de la Franja de Ponent hi ha la jornada cultural "Coneix la Terreta" a Espluga de la Serra, al Pallars Jussà.
Naltres com a Moviment Franjolí hi serem al Matarranya a la Trobada Camins, també durant aquest cap de setmana obrirem un nou espai, "Coneixent la Franja de Ponent" on el nostre company José Ramón Noguero ens farà un reportatge sobre la seva estada al Matarranya.
Aquí us passem els cartells, en català, sobre aquests actes:
/ Les fotos se poden descarregá per a vóreles milló /
Per segon any consecutiu, el Moviment Franjolí col·labora en l'edició d'unes agendes en català per a l'alumnat de la Franja conjuntament amb el casal Jaume I de Fraga. La iniciativa és impulsada per la Plataforma per la Llengua.
L'alumnat de les escoles de la Franja podrà tenir novament una agenda escolar en llengua catalana. La Plataforma per la Llengua, el Moviment Franjolí per la Llengua i el Casal Jaume I de Fraga tenen previst editar les Agendes de la terra per als alumnes de primària i de secundària. La voluntat és editar-ne novament 4.000 exemplars
Per cada aportació de 5 euros, es podrà enviar una agenda més a les escoles de la Franja. Així, les persones que ho vulguin poden fer les seves aportacions (o aportar cebes) entrant al web de la Plataforma per la Llengua. Aquests donatius serviran perquè els nens i nenes facin servir una eina pedagògica en català, en el seu dia a dia i per dignificar el català a l'àmbit educatiu de la Franja de Ponent.
Les agendes proposen continguts basats en diferents iniciatives socials, a més de posar en relleu diferents dates de l'àmbit lingüísticcatalà i d'afavorir la inclusió de dades referencials de la Franja, com els mapes comarcals, referències a autors franjolins o la toponímia pròpia i correcta. Entre les novetats, hi ha el decàleg 'Una llengua viva és una llengua que es parla' i el calendari escolar i festiu adaptat a l'administració aragonesa.
L'any passat les entitats van repartir 3.500 agendes que, amb la col·laboració de les associacions de pares i mares, van arribar a l'alumnat amb total normalitat i van significar un pas cap a la normalització del català, la llengua pròpia del territori.
El català és la llengua pròpia de les comarques de la Franja, i ha de ser un patrimoni a conservar per part dels pares, les mares, les escoles i l'Administració. Que els nens i nenes facin servir una eina pedagògica en català, en el seu dia a dia, és una manera necessària i bona de dignificar el català a l'àmbit educatiu de la Franja de Ponent.
Des del Moviment Franjolí per la Llengua volem mostrar públicament el suport al català existent a la Franja del meu cul.
N'estàs orgullós de la nostra llengua pròpia? Coneixes pintades, cartells o murals que reivindiquin el dialecte català a les vies públiques de les comarques de la Franja del meu cul? Envian's les teves fotos a l'adreça electrònica: movimentfranjoli@gmail.com i entre tots i totes mostrem al món el nostre suport al català des de la Franja de Ponent! #NoAmaguiselCatalà #AlaFranjaEnCatalà
Decàleg per la conscienciació lingüística del català a la Franja.
La situació de la llengua catalana a la Franja de Ponent és molt precària. El trencament generacional de la llengua per via familiar és un fet a molts indrets del territori. L'escassa presència del català a l'escola, a les institucions públiques o als mitjans de comunicació fa d'agreujant.
Des del Moviment Franjolí per la Llengua i el Casal Jaume I de Fraga_ACPV llancem conjuntament una campanya per a fomentar l'ús social i la dignificació del català, així com la conscienciació lingüística dels catalanoparlants de la Franja.
El català és la llengua pròpia de la Franja, un patrimoni cultural a preservar i un vehicle de comunicació vàlid per a qualsevol afer de la nostra vida. Les nostres actituds i usos lingüístics són bàsiques per mantenir viva la flama de la llengua.
Aquest decàleg està emmarcat dins dels actes de la campanya de Sant Jordi d'Enllaçats per la Llengua: "Llengua subnormalitzada, literatura sense fronteres".
Octavio Serret: "Estic rebent felicitacions per la Creu de Sant Jordi de gent que no m'ho hauria imaginat mai"
L'Octavi Serret fa més de tres dècades que n'és propietari de la llibreria Serret de Vall-de-roures (Avgda. Hispanitat, 21), adscrita a la xarxa de llibreries de la Generalitat de Catalunya, havent esdevingut un punt de distribució de premsa i un focus cultural de primer ordre tant al Matarranya com a la resta de la Franja del meu cul i les terres veïnes catalanes i valencianes (terra de cruïlla). Aquesta tasca de difusió literària i d'activisme cultural ha estat reconeguda recentment amb la distinció de la Creu de Sant Jordi. L'Octavi sempre té una activitat extraordinària, d'una vida dedicada al món de les lletres.
- Primer de tot, felicitats per la Creu de Sant Jordi.
Moltes gràcies. Es una cosa que no penses que te pugue passar.
- La llibreria Serret porta més de 30 anys sent referent de la literatura en català a la Franja. Com creus que han evolucionat els hàbits de lectura dels franjolins en este temps?
Hem anat a més perquè hem potenciat aquesta literatura, començant pels xiquets. Estan acostumats a veure només llibres en castellà, però jo els he ensenyat que poden triar el que vulguen, català o castellà. A partir d'ahí, s'ha de seguir fent pedagogia per a que això funcione.
- Quin és el tipus de llibre més demandat?
Els llibres que em demanen solen ser novetats, però normalment sóc jo qui els recomana. A la gent li agrada deixar-se recomanar. A més, amb el club de lectura, utilitzo les ferramentes digitals, la llibreria virtual i les crítiques de la web per arribar a la gent que li interessa.
- Què creus que aportarà la Creu de Sant Jordi al teu negoci?
Tindre un recolzament com una Creu de Sant Jordi m'ajudarà molt. L'any passat vam passar un primer trimestre molt dolent, després de cinc anys seguit d'una baixada de ventes. Gràcies al club de lectura i creant una fidelitat amb els clients a través de descomptes, hem remuntat el vol. El reconeixement de la Creu de Sant Jordi em dóna més força per seguir fent el treball que m'apassiona, que és recomanar llibres i fomentar la lectura en català.
- Quines són les especialitats literàries de la llibreria?
La nostra especialitat és la literatura en llengua catalana feta per autors del Matarranya i les Terres de l'Ebre. Tenim moltíssim material d'escriptors de la Franja dels últims 22 anys, des que es va recuperar el Premi Guillem Nicolau. A més, a través de la Fira del Llibre Ebrenc, vam afegir autors ebrencs en un intercanvi on jo vaig aportar els autors del Matarranya i la Franja.
- Què té el Matarranya, Maestrat i Terres de l'Ebre per ser un territori tant prolífic pel que fa a històries i autors?
És un territori molt ric que et permet desconnectar, i que a més dóna per a molta literatura. Els coneguts com "autors del boom" dels anys 70, sud-americans com Carlos Fuentes, Vargas Llosa, Gabriel García Márquez, van vindre al Matarranya en busca d'un punt on créixer literàriament. Avui en dia, encara vénen molts artistes forasters a instal·lar-se als masos, per aïllar-se i formar-se intel·lectualment.
- Com afecten les polèmiques de caire polític i lingüístic entre Aragó i Catalunya al consumidor de cultura del Matarranya?
Ara estem en un moment dolç. Els problemes van vindre a la legislatura anterior, però ara ja no hi ha cap conflicte. Aquí al Matarranya, els polítics han aprovat considerar el català llengua d'ús històric, també els del PP i el PAR.
Que se m'hagi donat a mi una Creu de Sant Jordi també és una demostració del moment que vivim. Estic rebent felicitacions de gent que no m'hauria imaginat mai que es pogués alegrar per una Creu de Sant Jordi en defensa de la llengua catalana. Ara es viu un clima molt més acceptable. Però hem de seguir treballant perquè sigui una bassa d'oli. La cultura és l'únic vehicle que tenim, mentre la política ho acaba trastocant tot.
- Quines novetats ens recomanaries de cara a Sant Jordi?
He preparat un PDF on incloc totes les recomanacions que faig per aquest Sant Jordi als meus clients. Però crec que els dos llibres que més es vendran són Argelaguesde la Gemma Ruiz, a qui tindrem el dia 29 signant llibres a la llibreria, i La filla del capità groc de Víctor Amela. Aquest últim ha fet una edició especial per Sant Jordi, amb una guia amb el recorregut que es fa al llibre pels Ports de Morella, de Beseit i la resta de pobles del Matarranya.
Para los que ponen un texto en chapurriau, valenciano, mallorquín, occitanoo aragonés antiguo (medieval) en el traductor de google y les sale catalán. 1196, rey de Aragón, Pedro II, Huesca. Catalán en 1196? JA JE JI JO JU.
L'occitan (o lenga d'òc) es una lenga romanica parlada en Occitània e pels occitans emigrats de pel monde. Es una lengafòrça similara al catalan que d'unes considèran aquel coma un dialècte.
L'occitan coneguèt son epòca daurada entre los sègles XI e XIII gràcias a sa literatura e subretot las composicions dels trobadors que coneguèron de succès per tota Euròpa.
Sens estat per encoratjar la transmission e ne far la valorizacion, patís la politica lingüicida de l'Estat francés, mas tanben la passivitat de Mónegue e de l'estat italian. Sonque lo Principat de Catalonha, dins l'Estat espanhòl, reconeis l’occitan coma lenga oficiala, e pròpria de la Val d'Aran, que l'ensenhament public lo generaliza.
Amb aquò, la lenga es grèvament menaçada. Se pensa uòi que mens de 200.000 personas la parlan.
S'ha feito de nuey. Tu m'aguardas ya. Lo peito me brinca'n tornarte a besar. Lo nuestro querer no se crebará anque charrenmuito y te fagan plorar. Yo no'n quiero vier güellos de cristal mulláus por glarimas que culpa no han. Escuita, muller, dixa de plorar. Yo siempre he estau tuyo, tu mía has d'estar. Dicen qu'un querer ye de dos, no más, y que ye más fácil ferlo caminar, cuando l'uno caye, l'otro a devantar. Cuando l'uno caye, l'otro a devantar; s'ha feito de nuey, tu m'aguardas ya, lo peito me brinca, te quiero besar!
Para brindar a su idioma la inmortalidad del papel, se ha puesto a traducir grandes clásicos de la Literatura. Ha puesto el punto final a La Perla, de John Steinbeck; y ahora echa el resto para culminar El Decaméron, de Boccaccio. Es una tarea ingente, quizás sólo al alcance de un superaragonés.
La hazaña imposible de Ramoncho Guimerá -40 años- germina en un estudio de Bad Hersfeld, Alemania. Le llaman "pirado" -"eso me lo dice cualquiera"-, pero también le insultan y le amenazan a través de Facebook. Él identifica a los acosadores como un grupo de nacionalistas catalanes que "intenta engullir el chapurriau".
Con sus traducciones, Moncho procura marcar las fronteras entre una y otra lengua. Cuenta con una gruesa dificultad: no existe siquiera un diccionario del chapurriau. Para más inri, la Real Academia Española de la Lengua (RAE) sólo recoge el término en forma de verbo: "Chapurrear es hablar una lengua con dificultad y cometiendo errores". Sobre este punto, el idealista aragonés discurre: "Fíjate qué curioso. Los nacionalistas catalanes se agarran a la RAE para justificar la absorción". Otra de sus técnicas consiste en actualizar una lista de palabras en chapurriau que no existen en catalán. / Más el DCVB del IEC, donde sale País Valencià y otras mentiras catalanistas. /
A modo de recambio, este licenciado en Filología Inglesa por la Universidad de Zaragoza aporta una definición recogida por un diccionario de Frédéric Mistral, de finales del siglo XIX. "¡Antes de la gramática de Fabra, que estableció lo que ahora es el catalán estándar!".
Todo empezó hace quince años. Dio a leer una obra de teatro y algunos poemas a un autor de su pueblo, un catalanista. Le dijo que eso era catalán, que nada de chapurriau / y que se tenía que normalizar con la ortografía inventada de Pompeyo Fabra. / No era de mi pueblo ese hombre. La obra se llama anem al bolet, de momento inédita. / "Ya no le dejé ningún material más. No sólo se puede traducir del español, también podría hacerlo del propio catalán". / Y del occitano también podría, porque es casi calcado al catalán, tanto antiguamente como ahora. /
La política les da la espalda. A izquierda y derecha. El PSOE y sus socios, actualmente en el Gobierno autonómico, sólo aceptan dos lenguas, además del castellano: el catalán de Aragón y el aragonés. El PP catalogó el chapurriau como "lengua del Aragón oriental" /Lo del LAPAO fue de traca, no sé si hay alguien en la DGA que sepa leer en aragonés antiguo. / "No nos apoya ninguno. Las normativas nos perjudican, por eso luchamos a nuestra manera".
A pesar de sus cinco años en Alemania, Moncho no ha perdido el acento /el castellano con acento aragonés/. Vive allí con su pareja y trabaja en una empresa de logística, que surte de miles de libros a Amazon. "Esos pasan por mis manos, pero no tengo que leerlos", bromea.
Su madre era castellana / de Alustante, Guadalajara /, pero su padre siempre vivió en Beceite. Con él, chapurriau. Con sus amigos en el patio del colegio, chapurriau. Ahora, a miles de kilómetros, chapurriau. Su lengua le permite referirse a la niebla de tres formas distintas. / y más, boira, boireta, broma, dorondón, borrim, niebla, etc. /
"Martellino, fen vore que estabe paralític, impedit, tullit, simule curás / fa vore que se cure / damún de la sepultura de San Arrigo y, vist lo seu engañ, lo esbatússen; y después de sé pessigat y apresat y en perill de sé penjat, conseguíx escapás". / Novela primera /
Moltes vegades passe, mol volgudes Siñores, que aquell que cavile burlás de un atre, y de les coses que tenen que reverensiás, se ha trobat sol en les burles y a vegades per a mal d´ell mateix; per lo que, per a obeí a la Reina y escomensá en una história meua al assunto proposat, vull contátos lo que, primé y después (fora de tota la seua esperansa) mol felísmen, li va passá a un consiudadá nostre.
Ñabíe, no fa encara mol tems, un tudesco a Treviso de nom Arrigo que, sén home pobre, servíe com portejadó a sueldo a qui lay solissitabe y ere tingut per tots com home de Santíssima y bona vida. Per lo que, fore verdat o no, va passá que, al anássen ell als atres, segóns afirmen los trevissanos, que a la hora de la seua mort, totes les campanes de la iglesia mes gran de Treviso van escomensá a soná sense que dingú les tocare. Lo que, tingut per milagre, tots díen que este Arrigo ere san ; y corrén tota la gen de la siudat a la casa aon descansabe lo seu cos, lo van portá com a san a la iglesia majó, portán allí coixos, tullits y segos y demés impedits de consevol enfermedat o defecte, com si tots hagueren de saná al tocá aquell cos. En tanta gentada y tráfec de gen va passá que a Treviso van arribá tres de los nostres consiudadáns, de los que un se díe Stecchi, l´atre Martellino y lo tersé Marchese, homes que, anán per les corts de los Siñós, divertíen a la concurrénsia distorsionánse, parodián, burlánse, imitán a consevol en momos. Estos, no habén estat may allí, se van maravillá de vore pédre lo cul a tots y, sentit lo motiu de alló, van sentí dessichos de aná a vórel y, dixades les seues coses a un albergue, va di Marchese:
- Volém aná a vore an este san, pero per lo que a mí respecte, no vech cóm podrém arribá hasta nell, perque hay sentit que la plassa está plena de tudescos y de atra gen armada que lo siñó de esta terra, per a que no ñague abalot, fa está allí, y ademés de aixó, la iglesia, per lo que se diu, está plena de gom a gom y ya dingú mes pot entráy.
Martellino, entonses, que dessichabe vore alló, va di:
- Que no sigue per ixo, que de arribá hasta lo cos san ya trobaré la manera. Va di Marchese:
- ¿Cóm?
Va contestá Martellino:
- Te u diré: yo me contorsionaré com un tullit y tú per un costat y Stecchi per l´atre, com si no puguera caminá, me aniréu aguantán, fen com si me voléu portá allí per a que lo san me curo: no ñaurá dingú que, al vóremos, no mos faigue puesto y mos dixo passá. A Marchese y a Stecchi los va agradá lo truco y, sense tardá, eixín del albergue, arribats los tres a un puesto solitari, Martellino se va retórse les máns de tal manera, los dits y los brassos y les cames, y ademés de alló la boca y los ulls y tota la cara, que ere cosa horrible de vore; no haguere ñabut dingú que lo haguere vist que no haguere pensat que estabe paralític y tullit. Y aguantát de esta manera, entre Marchese y Stecchi, se van adressá cap a la iglesia, en aspecte ple de Piedat, demanán humildemen y per amor de Déu a tots los que estaben dabán de ells que los faiguéren puesto, lo que fássilmen obteníen; y respetats per tots y tot lo món cridán: «¡féu puesto, dixéu lloc!», van arribá allí aon estabe lo cos de San Arrigo y, per algúns gentilhomes que estaben al seu voltán, va sé Martellino alsat y colocat damún del cos per a que puguere alcansá la grássia de la salut.
Martellino, com tota la gen estabe mirán lo que passabe en ell, va escomensá, com qui u sabíe fé mol be, a fingí que un de los seus dits se estirabe, y después la má, y después lo bras, y aixina tot sansé va arribá a estirás. Lo que, veénu la gen, tan gran sorollina en alabansa de San Arrigo féen que un tro no hauríe pogut sentís. Ñabíe per casualidat un florentino prop que coneixíe mol be a Martellino, pero que per está aixina contorsionat cuan va sé portat allí no lo habíe reconegut. Éste, veénlo adressat, lo va reconéixe y va escomensá a riure y a di:
- ¡Siñó, fes que li dólgue! ¿Quí no haguere cregut al vórel vindre que de verdat fore un lissiat?
Van sentí estes paraules uns trevissanos que li van preguntá:
- ¡Cóm! ¿No ere éste impedit?
A lo que lo florentino va contestá:
- ¡No u vullgue Déu! Sempre ha sigut tan dret com natros, pero sap milló que dingú, com hau pogut vore, fé estes burles de contorsionás y ficá les postures que vol.
Tal com van sentí aixó, no los va fé falta datra cosa: per la forsa se van obrí pas y van escomensá a cridá:
- ¡Agarréu presso an eisse traidó que se burle de Déu y de los sans, que no sén tullit ha vingut aquí per a insultá al nostre san y a natros fénse lo tullit! Y, dién aixó, li van fótre les máns a damún y lo van fé baixá de aon estabe, y agarránlo per los pels y esgarránli tots los vestits van escomensá a fótreli puñades y puntapéus a mansalva, y no se considerabe home qui no corríe a fé lo mateix.
Martellino cridabe: - ¡Piedat, per Déu!
Y se defeníe cuan podíe, pero no li servíe de res: les potades y cósses que li arreáben se multiplicaben per moméns. Veén aixó, Stecchi y Marchese van escomensá a dis que la cosa pintabe mal; y tenín temó de ells mateixos, no se atrevíen a ajudál, cridán jun en los atres que lo mataren, encara que pensán sin embargo cóm podríen arrancál de les máns del poble cabrejat, que lo haguere estronchinat en tota sertesa si no haguere ñabut un expedién que Marchese va agarrá de repén:
Están allí fora tota la guardia de la señoría, Marchese, lo mes pronte que va pugué sen va aná al que estabe en representassió del corregidó y li va di:
- ¡Piedat, per Déu! ña aquí algú mol roín que me ha furtat la bossa en uns bons sen floríns de or; tos rogo que lo prengáu per a que puga recuperá lo meu. Enseguida, al sentí aixó, una dotsena de soldats van córre cap aon lo miserable Martellino ere esquilat y trasquilat sense estisores y, obrínse pas entre la chusma en lo esfors mes gran del món, tot esbatussat y espentolat lo van traure de entre les máns y lo van portá al palau del corregidó, aon lo van seguí mols que se sentíen ofesos (ofenguts) per nell, y habén sentit que habíe sigut detengut per lladre, van escomensá a di tots que los habíe futut lo estiró tamé a les seues bosses. Sentín aixó lo juez del corregidó, que ere un home áspre, emportánsel apart lo va escomensá a interrogá.
Pero Martellino contestabe fen bromes, com si no fore res está an aquella presó; per lo que lo juez, alterat, fénlo lligá en una maroma li va fé fótre uns bons bots, en ánimo de féli confessá lo que díen per a después penjál. Pero después de vóres en los peus a enterra, preguntánli lo juez si ere verdat lo que contra ell díen, no valénli di que no, va di:
- Siñó meu, estic preparat per a confessátos la verdat, pero féu que cadaú de los que me acusen digue aón y cuán ni hay tret la bossa, y tos diré lo que yo hay fet y lo que no. -
Lo juez ne va fé cridá a uns cuans, la un diebe que lay habíe robat fa vuit díes, l´atre que sis, l´atre que cuatre, y algúns díen que aquell mateix día. Sentín aixó, Martellino va di:
- Siñó meu, tots estos mentíxen en tota la seua boca: y de que yo dic la verdat tos puc doná esta proba, que may había estat an esta siudat y que no estic an ella mes que desde fa poc; y al arribá, per la meua desventura, vach aná a vore al cos san, aon me han trasquilat tan com veéu; y que aixó que dic es sert tos u pot aclarí lo ofissial del siñó que va registrá la meua entrada, y lo seu llibre y tamé lo meu possadero. Per lo que, si trobáu sert lo que tos dic, no vullgáu com éixos homes malvats destrossám y matám.
Mentres les coses estaben en estos termes, Marchese y Stecchi, que habíen sentit que lo juez del corregidó prossedíe contra nell en inquina, saña y rabia, y que ya lo habíe torturat, van tindre molta temó, diénse:
- Mal ham cavilat; lo ham tret de la paella per a fótrel al foc, l´ham tret del foc per a aviál als calius, a les brases. Per lo que, movénse en tota pressa, buscán al amo de la fonda, li van contá tot lo que los habíe passat; de lo que, enriénsen éste, los va portá a vore a un tal Sandro Agolanti que vivíe a Treviso y teníe gran influénsia en lo siñó, y contánlay tot, li van rogá que en ells intervinguere en les hassañes de Martellino, y aixina se va fé. Y los que van aná a buscál lo van trobá encara en camisa dabán del juez y tot desmayat y tremolós perque lo juez no volíe sentí res en lo seu descárrec, y com odiabe als florentinos, estabe completamen disposat a fel ahorcá y no volíe tornál al siñó, hasta que va sé obligat a féu contra la seua voluntat. Y cuan va está dabán d´ell, y li habíe dit totes les coses pel seu orden, va demaná que com suma grássia lo dixare anássen perque, hasta que a Florencia no estiguere, sempre li pareixeríe tindre la maroma al coll. Lo siñó sen va enriure de tal aventura y, donánlos un traje per home, sobrepassán la esperansa que los tres teníen de eixíssen be de tal perill, sanos y salvos sen van entorná a casa seua. SEGONA
