poema Ausiàs March

Texto de Franja Viva

Meravellós poema del gran Ausiàs March. Que forma part del patrimoni literari heredat dels nostres clàssics, i que també és patrimoni de tots els catalanoparlants. Com veieu ja llavors es feia servir la “R” final, que alguns absurdament es volen carregar, de la mateixa manera que es volen carregar la unitat de la llengua, en aquest cas representada per aquest gran poeta del S. XV valencià, una època en què a molts llocs la nostra llengua també era coneguda com a llengua valenciana, tot i que ara siga designada, per consens de la romanística internacional, com a llengua catalana.

Al chapurriau la R final NO sone, y no la escribim. Imaginá,doló, está, milló,etc.

Així com cell qui en lo somni es delita
e son delit de foll pensament ve,
ne pren a mi, que el temps passat me té
l'imaginaR, que altre bé no hi habita.
Sentint estaR en aguait ma doloR,
sabent de cert que en ses mans he de jaure,
temps d'avenir en negun bé em pot caure:
aquell passat en mi és lo milloR.
Del temps present no em trobe amadoR,
mas del passat, que és no res e finit.
D'aquest pensaR me sojorn e em delit,
mas, quan lo perd, s'esforça ma doloR,
sí com aquell qui és jutjat a mort
e de llong temps la sap e s'aconhorta
e creure el fan que li serà estorta
e el fan morir sens un punt de record.
Plagués a Déu que mon pensaR fos mort
e que passàs ma vida en dorment:
malament viu qui té lo pensament
per enemic, fent-li d'enuigs report,
e, com lo vol d'algun plaeR serviR,
li'n pren així com dona ab son infant,
que, si verí li demana plorant,
ha tan poc seny que no el sap contradiR.
Fóra millor ma dolor soferiR
que no mesclar poca part de plaer
entre aquells mals, qui em giten de sabeR
com del passat plaeR me cové eixiR.
Llas, mon delit doloR se converteix,
doble és l'afany aprés d'un poc repòs,
sí co el malalt qui, per un plasent mos,
tot son menjaR en doloR se nodreix.
Com l'ermità qui enyorament no el creix
d'aquells amics que tenia en lo món
e, essent llong temps que en lo poblat no fon,
per fortuit cas un d'ells li apareix
qui los passats plaeRs li renovella
sí que el passat present li fa tornaR,
mas, com se'n part, l'és forçat congoixaR,
lo bé, com fuig, ab grans crits mal apella.
Plena de seny, quan amor és molt vella,
absença és lo verme que la guasta,
si fermetat durament no contrasta
e creure poc, si l'envejós consella.

Nota: hem posat les "R" finals en majúscula, per a destacar-les. El so de "R" final és plenament vigent actualment en la major part dels parlars valencians...

Enlaces externosEditar

•  Wikimedia Commons alberga contenido multimedia sobre Ausiàs March. Commons
• En la Biblioteca Valenciana Digital, Bivaldi, se puede acceder a diferentes obras de Ausiàs March digitalizadas y otros documentos de interés relacionados con él. Bibliotecas de Autor, Ausiàs March
• Página dedicada a Ausiàs March en la Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, en catalán, castellano e inglés.
• Página dedicada a Ausiàs March, en lletrA, el espacio de literatura catalana de la Universitat Oberta de Catalunya, en castellano.
• Página dedicada a Ausiàs March en la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, en catalán.
• Ausiàs March (en VISAT)
• Obras digitalizadas de Ausiàs March en la Biblioteca Digital Hispánica de la Biblioteca Nacional de España

JOSEP IGLÉSIES I FORT

LA FRANJA DE LLENGUA CATALANA DE L’ARAGÓ,
article històric de Josep Iglésies

https://m.facebook.com/story.php?story_fbid=471288413240909&id=428198520883232

A part del comtat de Ribagorça, que fou objecte d’una incorporació més tardana a l’ Aragó, a partir de 1300, que Jaume II fixà la frontera entre el dit regne i Catalunya en la clamor d’ Almacelles, actualment fa 683 anys que queden políticament separades de Catalunya les comarques de llengua catalana d’ enllà de la Granja d’ Escarp i Massalcoreig. Pensem que els catalans del Principat ens sentim oprimits i malmenats, sobretot referent a la llengua autòctona, a partir del decret de Nova Planta de Felip V, és a dir, des de 1714 ençà, exactament 270 anys. En canvi podem atribuir, en sentit general, que la gent de les marques de ponent, o sigui la de les valls dels rius Cinca i Matarranya, en fa 700 que experimenten la interferència lingüística estranya.

Malgrat això, ells encara parlen català. I ho fan per propi impuls personal, sense cap ajuda de ningú i sense esperit col·lectiu. A part d’un acord ineficaç de les Corts Catalanes de 1305, protestant de la disposició de Jaume II, el Principat no ha fet res a favor de les comarques que li foren arrencades aleshores, les quals, a través dels segles, perderen el sentit de germanor entre elles i vers nosaltres, però -repetim-ho- mantingueren la llengua. Modernament, esgarriades entre les províncies d’Osca, Saragossa i Terol, acabaren de perdre la consciència de llur identitat originària. Cada localitat dóna avui al seu parlar un nom diferent, Uns diuen que parlen maellano, fragatí, altres lliterà, altres ribagorçà, uns benasquès, altres xapurreat, altres mestís, ratllano o esclat, sense tenir la percepció de la unitat de tot plegat.

Considerem qui mostra més mèrit en la voluntat de conservar la llengua pròpia, els de la Franja catalana de l’ Aragó amb els 700 anys d’ésser aïllats enllà del Cinca, deixats a la bona de Déu, desunits, desavinguts i desconeixedors del què era la parla que els floria a la boca, o bé els catalans d’encà del Cinca, amb el mutual caliu, la plena consciència que hem conservat del nostre ésser i la unitat col·lectiva, les pròpies institucions polítiques i culturals i el manteniment gairebé constant de l’impuls reivindicatiu.

Si haguéssim fet alguna cosa a favor d’aquells germans de llengua, hauríem tingut incontinent l’acusació fulminant de colonialisme o d’imperialisme i uns quants ismes més. En canvi Castella ha pogut imposar a les terres referides la llengua castellana a l’escola, als registres administratius, a la premsa, a tots els actes públics, sense que fos autoritzada als colonitzats la més petita manifestació de malestar. Malgrat que molts pobles pertanyien, i alguns encara pertanyen [ara ja no], a bisbats catalans, ni l’empar de l’església han tingut, puix també la llengua de la trona era la castellana.

Perquè la pressió contra la llengua catalana a la Franja de Ponent ha estat tan aferrissada o més que a Catalunya, i més sorda, més persistent i duradora, obligant a recloure-la a la intimitat de la família, sense poder mostrar-se en actes públics de cap mena. I precisament perquè hi ha ara símptomes de reconscienciació, s’ha tornat en alguns casos més pèrfida. Mireu el cas que ens reporta el llibre dedicat a la Franja de Ponent per Joaquim Monclús.(1) L’any 1983, a Areny de Noguera, la senyora mestra multava els nens i nenes amb 50 pessetes, cada vegada que els atrapava enraonant entre ells en català dins de l’escola. Això ho publicava el periòdic “El Ribagorça”.

Hi ha un altre fet a remarcar: la llengua vernacle de l’Aragó no és pas la castellana. Hi ha una llengua autòctona aragonesa, per la qual mostren un gran interès els filòlegs i per la qual ara també es pugna per a recobrar-la i lliurar-la de la condemna de la desaparició. Doncs bé, l’onada castellanitzant ha fet recular molt més aquesta “fabla” originària de l’ Aragó que no la parla catalana en les comarques de l’Aragó que la fan servir. És més viu el català en la nostra franja irredempta quant al verb nadiu, que l’ aragonès en la seva pròpia.

S’era molt pessimista sobre la sort de la nostra parla en la Franja de Ponent. La veu pública deia que el nostre idioma hi era en franca davallada i que semblava inútil tot esforç per a reviscolar-la. El llibre al·ludit de Joaquim Monclús ens ve a demostrar que hi ha, en les comarques que ens ocupen, un moviment precisament de joventut, que està disposada a impulsar la revifalla i que ja ha aconseguit èxits valuosos. Tots hem pogut llegir als diaris que un grup d’ ajuntaments d’aquelles terres han sol·licitat l’ensenyament primari en català. L’estatut de l’ Aragó, aprovat per les Corts estatals l’any 1982, en el seu article setè, proclama que les “diversas modalidades lingüísticas de Aragón gozarán de protección como elementos integrantes de su patrimonio cultural històrico”. Cal vetllar perquè això no sigui lletra morta.

De moment s’han despertat iniciatives en diverses poblacions de parla catalana sotmeses a l’administració política aragonesa. El llibre de Joaquim Monclús pot contribuir a impulsar-ne d’altres de ben fruitoses, i també ha difós entre nosaltres la certesa que, a les valls del Cinca i Matarranya, el català no és difunt, sinó que es manté viu i es disposa a esdevenir operant a l’escola, al temple i al carrer. L’autor sosté que la població de parla castellana -la majoria immigrada- no arriba al 10% del total, i aporta enquestes estadístiques i comprovacions convincents. No ens sembla imaginable que, precisament ara que es beslluma una albada de justícia, llibertat i el reconeixement de les col·lectives singularitats, els germans del Matarranya, el Baix Cinca, la Llitera i la Ribagorça, que generació darrera generació, durant segles, s’han mantingut fidels al seu parlar nadiu, puguin avenir-se a renunciar i deixar apagar la sagrada llàntia del verb original.

Somniem a veure sorgir escoles de llengua catalana a la Franja de Ponent, on es manté el nostre mitjà d’expressió; en el triomf del verb pairal, en aquelles contrades avui administrativament aragoneses que li han servat centúria darrera centúria, una fidelitat abnegada; a veure-hi florir i granar poetes, novel·listes, crítics, historiadors, autors nadius d’aquelles terres que sàpiguen que, sense utilitzar la llengua materna, l’obra de l’esperit sorgeix mancada i morta.


JOSEP IGLÉSIES I FORT

(publicat a la revista EL LLAMP, lo rellámpec en chapurriau, nº 10, 26/07/1984.

(1)  Joaquinico Monclús, La Franja del meu cul avui, El Llamp, 1983.

espéfia

lo mes paregut: picardía ,
Cuan un chiquet, chiqueta está mol espabilat, espabilada, qué espéfia está fet, feta.

Valderrobres , Pilar Blasco , la doble de Mari Cruz Corral 😂

Esta paraula NO está al dcvb

Esplanissada

Esplanissada.

Cop en la má uberta, normalmén a la esquena (espala a Fondespala); alguns brutos saluden aixina.

(DCVB)
ESPLANISSADA f. 

|| 1. ant. Esplanada. Per aver entrat en la esplanisada de la Ciutadela, Miquel Parets, i, 160 (ap. Aguiló Dicc.). 

|| 2. Cop donat de pla amb una arma blanca; cast. lapo, cintarazo. 
Li havien donades més de doscentes coltellades, però que totes eren estades esplaniçades, de manera que ni un fil de la sua roba li avien tallat, Lib. del Roser, 193 (ap. Aguiló Dicc.). 
a) fig. Cop fallat en l'acte sexual. 
Y vós, en beneyt, per a què voleu altra muller,
per dar-li splaniçades e no stocades?, 
Tirant, c. 205. 
Y com deu tirar en brega
bona stochada,
ell husa la splanissada
y may se cala, Coll. dames 170. 
|| 3. Cop fort, plantofada (Tortosa).
´
Fon.: əsplənisáðə (or.); asplanisáða (Tortosa).

picho

picho , pichos , canica en castellá

Valderrobres , sinquetes,

Sinquetes les de vidre, boletes les de fang (a Valchunquera)

Boletes y al choc, chugá al gua.

Pam dins , pam fora , pam dal, pam baix eren uns movimens. 

pichó , pijó a La Fresneda, Valjunquera. Tamé es la cría del colom (paloma)

Una canica es una pequeña esfera de vidrio, alabastro, cerámica, arcilla, metal,cristal, acero, piedra, mármol,madera o porcelana​ que se utiliza en diversos juegos infantiles. También se denomina así a algunos juegos en los que se utilizan las canicas. Estos juegos son prácticamente universales, y aunque existen muchas variantes, la esencia es casi siempre la misma: lanzar una o varias canicas para intentar aproximarse a otras o a agujeros objetivo. Cuando se gana una mano se suelen tomar las canicas del otro jugador o de los jugadores contrarios.
Jugadores 1 o más Complejidad Baja Habilidades Destreza 
Además de como juego, las canicas son muy utilizadas para uso industrial, siendo principalmente utilizadas en el interior de los envases de aerosoles y en rodamientos.

dcvb, pitxo