carpit

carpida, carpidet, carpideta, carpidets, 

ert, erta, erts, ertes

estamordit de fret, estamordí ?

Un de Valderrobres o Ráfels ert, carpit de fret, congelat

http://dilc.org/estamordir/

DCVB

FRED (ant. escrit fret). adj. i subst. m. (i dial. f.): cast. frío.
I. adj. (f. FREDA) Mancat de calor.
|| 1. en sentit físic: Que té una temperatura sensiblement més baixa que la del cos humà; que té un grau de calor inferior al normal o convenient. Lo crestall qui és de freda natura, se fa en los locs qui són frets per la absència del sol, Llull Cont. 334, 20. Banyat en les aygües més fredes que gel, Passi cobles 85. Quan van a deixondar-lo, lo troben fred com marbre, Atlàntida. x.Humors fredes: escròfules. Sang freda: la dels peixos i reptils; fig., serenitat, carència de nerviositat o d'apassionament obcecador. «S'estimat me va amb sang freda | i diu que no me té amor, | i jo en tenc per pagar-ló | amb sa mateixa moneda» (cançó pop. Mall.). 

|| 2. fig., en sentit espiritual o moral: a) Que no és animat; mancat d'apassionament, d'ardor, de zel. L'esperit tenia més fret que lo gel, Passi cobles 20. Tenen la ànima freda y nua, Villena Vita Chr., c. 12. Vaig trobar-la a ella molt freda, Maura Aygof. 17.—b) Excessivament exacte o serè, sense inclinar-se a l'exageració, a deixar-se suggestionar, etc. Una investigació freda, Obrador Arq. lit. 74.—c) Mancat d'excitació genèsica. Mostrau-vos fret | e tant suau?, Spill 2756. Ffret sou com a rahim de parra, Coll. dames 776. La natura de la dona que és freda, Albert G., Ques. 43 vo.—d) Mancat de força, de poder per a obrar, especialment per estupefacció. Ànima freda: esperit mancat d'activitat. Quedar fred: romandre aturat davant una cosa espantosa o inesperada. Na Maria quedà freda quant va sentir axò,Roq. 28.—e) Mancat de gràcia, d'al·licient, de simpatia, d'expressió, etc. Trob freda tota alegria, Salvà Poes. 26. Era de mirada trista y freda, Rosselló Many. 168. A la freda reclusió de les aules, Ruyra Parada 11.
II. m. (i dial. f.). 
|| 1. Sensació produïda per la pèrdua de calor. Fassen penitència e sostenguen fam, set, calt, fret, turments, Llull Gentil 27. L'ome embriach tremola de fret, Albert G., Ques. 13 vo. Els escarrufaments de fret los fan acostar-se, Rosselló Many. 28. 
|| 2. Temps fred; absència relativa de calor. Per fortuna de temps o de fret o de pluja o de vents, Cost. Tort. II, iv, 18. Ab frets e ab calors, Muntaner Cròn., c. 7. Hi'l trist de Johan en tems de fret sua, Proc. olives 516. Que los frets e les pluges les començauen a enujar, Tirant, c. 92. Fer fred: esser fred el temps. Estauen al foch, car feya fret gran, Passi cobles 20. Se pengen infants tendres pel fred esmorteïts, Atlàntida v. Fred sec: temps fred i mancat d'humitat. Feia molta fred i li sortia un fum blanc per entre els pèls del bigoti, Pla Girona 151. Fred moll o humit: temperatura baixa barrejada amb humitat. Fred negre: fred sec i sense sol. Fred secret: fred molt intens i sense vent (Tarr.).
    Loc.—a) Hi ha moltes comparacions per a expressar hiperbòlicament que una cosa és freda; v. gr.: Més fred que (o Tan fred com) neu, gel, una serp, el nas d'un ca, la cadena del pou, marbre.—b) Donar-ne una de freda i una de calenta: dir ara una cosa i suara la contrària.—c) Fer un fred que talla, que pela, que trepana, que rau, que glaça, que glaça la cua dels gossos, que glaça el pensament: locucions per a expressar hiperbòlicament un fred molt intens.—d) Ja ha arribat el fred de Rússia!: es diu referint-se a algú que va molt abrigat quan encara no fa fred (Empordà).—e) Si t'agafo, no tindràs fred!: es diu en to d'amenaça, com volent dir que li donarà una tupada forta, que el calfarà.—f) No fer fred ni calor: no causar cap impressió, no interessar.—g) No passar fred ni calor per una cosa: estar indiferent.
    Refr.—a) «Un vestit ne tinc a França, i aquí em moro de fred»: al·ludeix als qui s'avanen de posseir coses que no els poden esser útils.—b) «Qui no té seny, no té fred».—c) «Si tens fred, embolica't amb la paret» (Segarra, Urgell); «Si tens fred, arrima't a la paret» (Vinaròs).—d) «Qui té fred de peus, que los s'escalfi» (o «que el se tregui»): es diu volent indicar que no es vol intervenir en un assumpte d'altri, que l'interessat mateix se'l resolgui (mall.).—e) «Ni per calor deixis la capa, ni per fred la carabassa»; «Ni per fred ni per calor, no deixis la capa ni el sarró»; «Ni per calor ni per fred, no et llevis la capa ni el barret».—f) «Lo que guarda del fred, guarda de la calor».—g) «Homo poquet, en haver dinat té fred»: es diu perquè l'home pusil·lànim no es sap treure el fred feinejant o desplegant alguna activitat (Mall.).—h) «Déu dóna el fred segons la roba»; «Déu dóna la roba segons el fred»: vol dir que la Providència sap coordinar les necessitats dels homes amb llur capacitat per a satisfer-les.—i) «El fred és enemic del pit».—j) «Qui festeja, no té fred».—l) «Any serè, any de fred».—m) «Any de fred tardà, raïm sa vinya no farà» (Menorca).—n) «Fred i gel, no queden al cel» (Urgell, Segarra); «Fred, si no el fa davant, el fa darrera» (Men.); «Es fred, ses rates no se'l mengen» (Men.): vol dir que tots els hiverns fa fred, encara que a vegades vingui amb algun retard.—o) «Fred segur, no mata ningú».—p) «Any de fred, mal pel pobret».—q) «En temps de fred, més val una capa (o una gorra) que un barret».—r) «Freds en darrer, pedregades en primer» (Gomis Met. Agr. 84).—s) «Pels Reis, el dia creix i el fred neix» (Urgell, Maestr.); «Quan el dia creix, el fred neix» (ross., or., occ.); «Quan lo dia creix, creix la fam i creix lo fred» (Tortosa).—t) «Per Sant Antoni, fa un fred del dimoni; per Sant Julià, cuida a matar» (Empordà).—u) «Quan vénen los tres barbuts, vénen los freds cascarruts»: els tres barbuts són Sant Pau ermità, Sant Maure (15 gener) i Sant Antoni Abat (17 de gener).—v) «Per Santa Agnès i Sant Fructuós, los freds majors»: la festa d'aquests sants és dia 21 de gener.—x) «Per Sant Vicenç, paren els freds i entren els vents»: la diada de Sant Vicenç és el 22 de gener.—y) «Si el febrer riu, el fred reviu» (Gir.); «Si la Candelera plora, el fred ja és fora; si la Candelera riu, el fred és viu» (or., occ., bal.); «Candelera clara, fred hi ha encara» (Men.); «Per la Candelera, es fred, si no és davant, és darrera» (Men.).—z) «Març, marcedor, que de nit fa fred i de dia calor» (Val.).—aa) «Trons en març, fred en abril i maig» (Val.).—bb) «Boires de març, fred en es maig» (Mall.).—cc) «Fred d'abril, du pa i vi».—dd) «Abril abrilet, va matar sa mare de fred» (Tortosa).—ee) «Es fred de març entra dins ses banyes d'es bous» (Men.).—ff) «No és bon maig, si el ruc no tremola de fred a l'estable» (Manresa).—gg) «El juny fred mata l'esplet» (Mall.).—hh) «L'octubre fred mata el cuquet».—ii) «De Tots Sants a Sant Andreu, vent o pluja, fred o neu».—jj) «Per Sant Iscle, lo fred xiscla» (Costa de Llevant, Manresa): la diada de Sant Iscle és el 17 de novembre.—ll) «Per Sant Climent, el fred reganya la dent»: és al 21 de novembre.—mm) «Per Santa Caterina, o molt freda o molt humida» (Fulleda): és el 25 de novembre.—nn) «Per Sant Andreu, pluja o neu, o fred molt greu» (Ripoll, Empordà, Pla de Bages): és el 30 de novembre.—oo) «Per Sant Tomàs, el fred al nas»: és el 21 de desembre.—pp) «Per Nadal, fred com cal».—qq) «De por i de fred, qui més se'n posa, més n'admet»: significa que hi ha bona part d'autosuggestió en les sensacions de por i de fred (Tremp).
    Fon.: fɾέt (pir-or., or., Maó); fɾét (occ., val.); fɾə́t (mall., Ciutadella, Eiv.). Cal advertir que fred usat com a substantiu (II), encara que regularment és masculí, en alguns dialectes catalans és femení; això ocorre principalment en el Rosselló, a l'Empordà, a la Garrotxa i a la comarca de Girona. «Ai mare, quina fred als peus!»«La fred ha sigut molt forta». La fred deu apretar, defora, Massó Croq. 97. «Qui té fred, set, son i gana, menja, beu, dorm i s'escalfa; s'espassa la fred, la set, la son i la gana» (Olot).
    Intens.:—I (adj.): fredàs, -assa; fredet, -eta; fredot, -ota; fredíssim, -íssima.—II (m.): fredàs, fredarro, fredot, fredet.
    Antòn.: calent, cald.
    Etim.: del llatí frigdu, contracció vulgar de frigĭdum, mat. sign. La i de frigĭdum en llatí clàssic era llarga, i per tant, caldria esperar en català frit (cf. el cast. frío, amb i, no amb e); però es veu que ja en llatí va predominar una forma frĭgĭdum amb i breu, probablement per inflència analògica de rĭgĭdum, i això fa que les formes romàniques del mot, fora del castellà i el portuguès, representin un frĭgĭdum amb i breu (fr. froid, it. freddo, cat. fred).

 

abrecoc

abrecoc a Beseit , abrecoqué lo abre, abrecocs plural

Lo abrecoc tamé té una franja, com lo meu cul.

albaricoque

DOMASQUINO:

El curioso nombre de domasquino no guarda relación con las denominaciones que esta deliciosa fruta tiene en otras lenguas, que incorporaron la palabra del español: abricot (francés), aprikose (alemán) o apricot (inglés). Tampoco de la palabra original árabe “al-burquk” ni del latín “praecox” o “praecoquus”.
El origen de este nombre local tiene más que ver con la denominación que al fruto se le da en Argentina, Bolivia, Chile, Cuba, Andalucía, Canarias, Paraguay, Perú, Uruguay o Venezuela. En estos lugares se le llama “damasco”, posiblemente por asociación de la fruta con la ciudad de Damasco.
Así, domasquino parece ser una de las ricas reminiscencias de la dominación árabe de la zona, que se extendió entre los siglos VIII a XII. También lo es el intensivo cultivo de esta fruta que se realiza en la zona, particularmente en las localidades ribereñas del Jalón, como Calatayud y Paracuellos de la Ribera. (No es el triste y famoso Paracuellos de la guerra civil) 

ALBERCOC m. 

|| 1. Fruit de l'arbre Armeniaca vulgaris (V. albercoquer); cast. albaricoque. Si en fruites volem pensar, aci ha.... cireres de diverses sorts, guíndoles, albercocs, magranes, ginjols, Eximenis Reg. 25. En ceyll jardí los fruiters | eren de totes maneres | ... | codonys, albercochs, cireres, Diuis. Mall., 11.—Dins la mateixa espècie botànica dels albercocs hi ha moltes varietats de forma, grossària i color, que tenen tots aquests noms: Albercoc ambresquillenc (Alcoy): és xicotet, vermell i no gaire bo, i té la molla molt adherida al pinyol; madura a darrers de juny. Albercoc blanc (Eivissa): té el color blanquinós. 
Albercoc bord capona (Campanet): és de pell blanca i de popa molt sucosa i gustosa. Albercoc bord crespí (Campanet): és de popa forteta i tarda a madurar. Albercoc cagó (Xàtiva): és menudet, vermell i groc, no gaire bo; madura pel maig i juny. Albercoc cigala (Manacor): és abundós i dolent, de pinyol agre; madura molt prest. Se diu cigala perque prové de Son Cigala. Albercoc de caramelo (Castelló de la P.): és menut, vermell i dolç. Albercoc de domàs blanc (Mall.): és petit, molt sucós, de pell molt blanquinosa i poc gustós; madura pel juliol. Albercoc de domàs vermell (Mall.): és molt petit i sucós, de pell vermella i fina, i fa com fils en el capoll; no és molt bo. Albercoc de galta (Llucmajor): és gros, a una banda vermell i a l'altra blanquinós, i molt fi; madura devers el juny o juliol. Albercoc de la galta roja (Xàtiva, Cullera, Alcoi): és grosset, groc per una cara i vermell per l'altra i dolç; madura pel juny o juliol. Albercoc de la gran casta (Manacor): és gros i bo. Albercoc del Patriarca: és gros, blanquinós i bo, i madura pel juny (Alcoi, Castelló); és gros, groc-vermellós i boníssim (València, Cullera, Xàtiva). Albercoc de l'ull blanc: és gros, blanc de cera, primerenc i no molt dolç (Castelló, Alcoi); és blanc, dolç (Xàtiva). Albercoc de marge (Castelló): és menut, roget i poc dolç; madura a la darreria de juny. Albercoc d'En Caparró (Campanet): és de popa forta i pell vermella. Albercoc d'En Pila (Campanet): és petitet i no gaire bo. 
Albercoc d'En Pua (Campanet); és petit i sempre de color verda. 
Albercoc d'En Violeta (Campanet): és de pell blanca i popa saborosa, molt tardà. Albercoc de pinyol agre (Llucena, Balears): és gros, de carn blanca i pinyol agrenc. 
Albercoc de pinyol de sucre (Vilafranca de Bonany): és petit, de pell un poc aspra, però la popa és molt saborosa; madura pel juliol. Albercoc de pinyol dolç (Calasseit, València, Balears): és gros, molt gustós, i el pinyol és mengívol. Albercoc de Sant Joan (Manacor): madura en el juny i no és gaire bo. Albercoc de Sant Pasqual (Castelló): és vermell i menut; madura pel maig. Albercoc gavatxet: és el més primerenc, molt vermell i un poc més petit que els ordinaris (Martí G. Dicc.). Albercoc granat (Campanet): és molt petit, però saborós. Albercoc moscatell (Mall.): és no molt gros, groguet blanquinós, molt bo. Albercoc negre (Mall.): és petit, verd fosc per fora, amb suc ben vermell; madura pel maig i no és gaire bo. Albercoc pigós (Alcoi): és gros, verdós i no molt bo; madura a la primeria del juliol. Albercoc porquí: és petitet, groc vermellós, no gaire gustós, i madura pel maig i juny (Alcoi, Cullera, Xativa); és tardà (Eivissa). Albercoc rosal (Campanet): és molt gros, de carn molt fina i pell color de rosa. Albercoc sucrer (Manacor): és petitó, molt dolç. 
Albercoc taronjal (Mall.): és gros, vermell, molt sucós i saborós, amb el pinyol dolç; madura devers el juny. Albercoc vermei (Manacor): és mitjancer, molt pelut i dolent; només el mengen els animals. 

|| 2. m. i adj. Bajà, poc-seny, irreflexiu; cast. mastuerzo. «Sempre seràs un albercoc» (Benigànim). «No sies aubercoc» (Mall., Men.). ¡Vaja un conexement y vaja una compassió que té aquest aubercoch! Roq. 27. S'aubercoch hi consentí, per darli gust. Alcover Rond., i, 14. «Albercoc de marge: patán, el sujeto sencillo e ignorante» (Martí G. Dicc.).

    Loc.—a) Esperar que munt es joc, esperança d'aubercoc (Marroig, Refr. mall.).—b) ¡Es teu aubercoc! Expressió que s'empra humorísticament per desmentir qualcú amb resolució (Mall.). Equival a la frase mallorquina «es teu beneit», ja que aubercoc significa ‘beneit, bàmbol’ (BDLIC, xiv, 262).

    Var. form.: abercoc, abircoc, abrecoc, abrecroc, abricoc, abricot, albaricoc, albecroc, albericoc, albricoc, ambercoc, aubericoc, aurecoc, baracoc, benacroc, bercoc, bericoc, bricoc, bricot, brioc, mercoc, obrecoc, ubercoc, abrebaracoc (Alg.).

  

    Intens.—a) Augm.: albercocarro, albercocàs, albercocot.—b) Dim.: albercoquet, albercoqueu, albercoquiu.—c) Pejor.: albercoquetxo, albercocot.

    Etim.: de l'àrab. al-barquq, ‘l'albercoc’, compost de l'art. al i d'un mot pres del llatí praecŏquum, ‘fruita primerenca’ i especialment ‘albercoc’. Els alarbs no prengueren dit mot directament del llatí, sinó del gr. πραικὄκκιον derivat de la mateixa rel de praecoquum (<praecoce).

ALBERCOQUER m. bot. 

Arbre de la família de les amigdalàcies: Armeniaca vulgaris Lamk.: cast. albaricoquero. Se fa de 3 a 6 ms. d'altària; té la soca llisa; fulles oval-cordiformes, acuminades, doblement dentades, no peloses, subcoriàcies, de peciol glandulós; flors blanques o rosades, precursores de les fulles, solitàries o geminades; calze acampanat, purpurascent, caduc; fruit (albercoc) globulós, pubescent-vellutat, carnós, suculent, ordinàriament groc o amb una part vermella, i solcat per una regata des del capoll fins a l'ull; el pinyol és ovoidal comprimit, llis i carenat. Floreix en el març i el fruit madura entre el maig i el juliol. Se fa per cultiu a totes les nostres comarques, i tant l'arbre com el fruit té diferents qualificatius segons la varietat de forma, grossària i gust del fruit (V. albercoc, || 1).
    Var. form.: albercoquer, abircoquer, abrecoquer, abrecroquer, abricoquer, abricoter, abricotier, albaricoquer, albecroquer, albricoquer, ambercoquer, aurecoquer, baracoquer, benacroquer, bercoquer, berecroquer, bericoquer, bricoquer, mercoquer, obrecoquer, ubercoquer, abrebaracoquer.
    Fon.: aɫβeɾkokéɾ (Val., Xàtiva, Alacant, Alcoi); aɫβeɾkoké (Llucena); əwβəɾkuké (Tarragona, Valls, Menorca, Eivissa); awβeɾkoké (Pla d'Urgell, Calasseit, Falset, Gandesa, Tortosa); əwβəɾkoсé, əwβəɾkoké (Mall.); uβəɾkuké (Ciutadella); aɫβɾekokéɾ (Cast.); aɫβiɾkoké (Alcalà de X.); aɫβekɾoké (Pradell); aɫβeɾikokέ (Sort); awβeɾikoké (Torre de Cabdella); uβɾəkuké (Berga); oβɾekoké (Balaguer); uβɾəkluké (Solsona); uβɾəkɾuké (Solsona); əmbəɾkuké (Vendrell); ambeɾkokéɾ (Sueca, Gandia, Benialí, Benilloba); bəɾəkuké (Elna); bəɾkuké (Vic, Lluçanès, Sta. Col. de Q.); beɾkokéɾ (Pego, Calp); beɾikokέ (Esterri d'À., Sort); bɾikuké (Arles, Cadaqués, Darnius, Figueres); bɾikuté (Formiguera, Serrallonga); abɾabaɾakuké (Alg.).
    Intens.—a) Augm.: albercoqueràs, albercoquerot.—b) Dim.: albercoqueret, albercoquereu, albercoqueriu.—c) Pejor.: albercoqueretxo, albercoquerot.

trobá

trobá,
castellano: encontrar

Infinitiu, presén:

trobo, trobes, trobe, trobem o trobam, trobéu o trobáu, troben.

(Vore trobadó o trovadó, trovadós o trobadós)

DCVB:

TROBAR (i ant. atrobar).

I. || 1. ant. Inventar, descobrir amb treball i enginy una cosa nova o no coneguda d'abans. La rahó per la qual cauayleria és atrobada, Lull Cavall. 14 vo. La ànima... ha trobades diverses figures de letres, Metge Somni i. Aquells qui han trobades arts e les han divulgades, Metge Somni iii. Aquell dia fo atrobat lo misteri de la sancta Missa, cor de abans no era, Serra Gèn. 186. Per qual rahó aquest joch fou trobat, Scachs 7. 

|| 2. especialment, Compondre una cançó, una obra poètica; cast. trovar. Lo trobador cové de necessitat que tenga son enteniment... als mots e al so e a la cansó que vol atrobar, Lull Cont. 352, 30.

II. || 1. Veure presentar se una cosa que cercàvem o que apareix per casualitat sense cercar-la; cast. encontrar, hallar. Per una via anaua un hom ab sa muller, e en aquella via atrobaren una gran serpent, Lull Felix, pt. iv, c. 11. Met en la vila dels millors hòmens d'armes que trops, Desclot Cròn., c. 2. Matauen e enderrocauen dels moros alí on los trobauen, Jaume I, Cròn. 60. Si dins aquella nau seran atrobats, perden lo cap, doc. a. 1391 (Archivo, v, 199). Aquí trobarets port plaent contra tota tempestat, Genebreda Cons. 152. Yo devallí en Infern, hon trobé Eurídices muller mia, Metge Somni iii. Los falsos juheus amagaren la creu..., e depuys per temps la trobà la regina Elena, Serra Gèn. 226. 
Prin una salsa la pus gran que tròpies, Flos medic. 243 v. Quan troba un cingle altívol, lo voreja, Canigó ii. Anar a trobar algú: anar al lloc on és, per veure'l, parlar-li, etc. Jo aniré a trobar-lo en sa casa, Lacavalleria Gazoph. Arriba't a trobar l'Arcalde, Vilanova Obres, xi, 35. a) recípr. Esser presents dos o més (persones, animals, etc.) en un mateix lloc. En una bella plana se atrobaren Na Renart e el bou, Lull Felix, pt. vii, c. 4. Ab tant trobam-nos ab los siruents, Jaume I, Cròn. 63. Ens trobaríem a la placeta de l'església, Ruyra Parada 15.—b) amb pron. refl. datiu ètic. Anant a la església me trobé una agulla, Egidi Romà, i, 1a, 5. Quant jo'm despertí trobé'm lo infant mort al costat, Serra Gèn. 118.

|| 2. Experimentar, sentir una cosa; obtenir, atènyer; cast. encontrar. Com més lo mandauen calar, él mas clamaue mercè a nostre seinor, e per zo trobà mercè, Hom. Org. 4 vo. Si per auentura poria atrobar remey en sa tristícia, Lull Gentil 5. Prech vos que'm vullau dir, si desplaer no hi trobats, què és Infern, Metge Somni ii. Jo desig fer per misser Corrado ço en què ell tròpia plaer, Decam. ii, 77. Major bé, fora tu, ma pensa no troba, Tirant, c. 316. En nostra casa trobareu estatge, Alcover Poem. Bíbl. 35. 

|| 3. Veure presentar-se (quelcom o qualcú) sota una determinada forma, aspecte, manera d'esser o d'estar, etc.; cast. encontrar. Totes les vegades que hom jaurà ab elles les atrobarà punceles, Lull Gentil 287. Com lo rey... entra en la ciutat... atroba totes les carreres empaliades e encortinades, Lull Cont. 103, 2. E trobe la porta tancada, Jaume I, Cròn. 32. Tota hora trobà-lo de bon enteniment envers lo rey d'Aragó, Muntaner Cròn., c. 87. Lurs cambres e altres lochs secrets trobaràs plens de fornells, Metge Somni iii. Jacob se acostà a ell, e Isaach lo palpà e trobà-lo pelós al coll e en les mans, Serra Gèn. 28. A qualseuulla part que tastes la mar, salada la trobaràs, Tirant, c. 340. Un cop arribi aquí dalt i trobi el parany ocupat, Ruyra Parada 49. 

|| 4. Atribuir (a quelcom o a qualcú) una qualitat, un estat determinat; reputar, considerar com a tal o tal; cast. encontrar. Si atrobaran aquell esser suficient..., sia reebut en confrare, doc. a. 1329 (Col. Bof. xl, 79). Si atroba ab consell la sentència dels dits cònsols esser ben donada, Consolat, c. 15. Que els ne troba de tristos, aquells màrgens, Canigó x. Lo que trob més raro del senyor és que... no hey venga colca vegada, Penya Mos. iii, 29. No ho trobo pas gaire divertit, Ruyra Parada 35.

|| 5. Opinar, creure, considerar probable (val., bal.); cast. creer, parecer. «¿Què trobes?»: ¿què et sembla? Diu-vos que abans que vengan tres mesos, troba que haurà la ciutat de Bona, Muntaner Cròn., c. 52. Jo trobo que vós no teniu culpa, Lacavalleria Gazoph. a) refl. Considerar-se, sentir-se de tal o tal manera. Tan ignorant me trobe yo en tota res, Pons Auca 83. Quant l'ànima cansada | se troba en les converses de la vida, Costa Poes. 2.

|| 6. refl. Estar (en tal o tal situació, de tal o tal manera); cast. encontrarse. Per ço que pus poderosos se tròpien los huns contra los altres, Pere IV, Cròn. 395. Trobant-me en tal necessitat, Vent. Pel. 4. Los hòmens qui's trobaran en estament de gràcia, Villena Vita Chr., c. 47. En altra congoixa semblant no us trobeu, Proc. Olives 206. Qui sab si vostè se troba en aquest matex cas, Penya Mos. iii, 29. Atordit per la insistent idea de trobar-me altre cop malalt, Pons Com an. 68. 

|| 7. refl. Esser en un lloc, estar-hi present; cast. encontrarse. D'on me trobí... en cambra ben tancada, Somni J. Joan 92. En aquell dia te hages a trobar en la una de aquestes quatre ciutats, Tirant, c. 13. 
a) No trobar-s'hi: no poder acostumar-se a un lloc, a una situació.
«No puc fer feina, i no m'hi trob». «D'ençà que el noi se n'ha anat, no m'hi trob».

    Loc.—a) No trobar aigua a la mar: tenir poca traça per a trobar les coses cercant-les. «Anessis a la mar, no hi trobaries aigua».—b) Tant m'estimo això (o tant se me'n dóna d'això) com lo que he trobat avui: es diu per expressar indiferència o menyspreu envers alguna cosa. A mi tant me s'i dóna de lo que poden dir, com de lo que m'he trobat you hui, Rond. de R. Val. 49. «Tu i lo que m'hai trobat avui, tot és u»: es diu per manifestar menyspreu a alguna persona (Morella).
    
Refr.
—a) «Tal faràs, tal trobaràs»; «Qui mal fa, mal trobarà»: significa que les males accions solen arribar a esser castigades.
—b) «Cercant cercant (o «demanant demanant») troben Roma»: significa que esforçant-se i demanant informació, s'arriba allà on es vol.—c) «Les persones es troben, que les muntanyes no»; «Són els homes que es troben, i no les muntanyes»: vol dir que el qui ha estat perjudicat per algú, arriba a tenir ocasió de venjar-se.—d) «Qui troba, estoja; i qui perd, cerca»: vol dir que qui té sort està bé, però qui no en té ha de passar pena per viure (Men.).

    Fon.: tɾuβá (pir-or., or., Sóller, men., eiv., alg.); tɾoβá (occ., mall.); tɾoβáɾ (val.).

    Conjug.: segons el model cantar, però dialectalment presenta algunes particularitats: per exemple, les formes trobs i trob (segona i tercera persones singulars del present d'indicatiu), usades a la zona nord de Catalunya en lloc de trobes i troba que són les formes regulars. Més esteses encara estan les formes de subjuntiu en -ia o en -iga (tròpia o tròbiga o tròpiga, trópies o tròbigues o tròpigues, tropiguem, etc.), de les quals es deriven les formes de pretèrit imperfet de subjuntiu tropigués tropiguesses etc.

    Etim.: probablement d'un verb llatí tardà *tropare, que originàriament devia significar ‘parlar amb figures (llatí tropus), amb llenguatge figurat’, i després ‘compondre versos’; de la idea de ‘arribar amb esforç i enginy a veure la imatge o figura’, es degué passar al significat de ‘inventar, descobrir amb treball i enginy allò que se cercava’, i d'aquí al significat general de ‘veure presentar-se allò que se cercava’ i secundàriament ‘veure aparèixer una cosa sense cercar-la’.
Aquesta teoria, exposada per Gaston Paris, sembla més acceptable que la de Diez EWb 331, que feia venir trobar del llatí tŭrbare amb el sentit de ‘desordenar, descompondre’, perquè el qui cerca una cosa mesclada amb altres les remou i descompon; Schuchardt Rom. Etym. ii, 74 i ss., acceptava la mateixa idea de Diez, però concretant-la més: deia que de turbare aquam, ‘remoure l'aigua’, operació feta pels pescadors per cercar els peixos, havia arribat a tenir el significat de ‘cercar’ i després el de ‘trobar’. Spitzer és partidari de l'etimologia *tropare i explica aquesta forma com a extreta del verb contropare, documentat en llatí tardà amb el significat de ‘parlar figuradament’ (cf. Corominas DECast, s. v. trovar).

truita

Truita, tortilla, truites, tortillas

Truita f.
Peix de la família dels salmònids, de l'espècie Salmo fario, que habita en els rius i llacs de muntanya, es fa de 15 fins a 40 cm. de llarg i és comestible i molt saborós (pir-or., or., occ.); cast. trucha. Si li trobats truytes e esturió e altres viandes delicades, lexats-lo defora, Eximplis, i, 276.
    Refr.
—«La truita, per esser bona, ha de tenir quatre efes: franca, fresca, fregida i del Freser»: es diu perquè les truites que es crien en el riu Freser tenen molta fama de saboroses.
    Fon.: tɾúјtə (pir-or., or.); tɾúјta (Vall d'Àneu, Pobla de S.); tɾúјtɛ (Sort, Tremp, Urgell, Ll.).
    Var. form.: troita (aquesta forma apareix com formant part d'un topònim, el riu de les Troytes, en Jaume I Cròn. 183).
    Intens.:—a) Augm.: truitassa.—b) Dim.: truiteta.—c) Pejor.: truitota.
    Etim.: del llatí tardà tructa, mat. sign.

2. TRUITA f.
|| 1. Ou o ous debatuts fregits a la paella i formant una massa circular o oblonga

 cast. tortilla.

Dinaren-se de pa e de vi e de truyta e d'ous,Desclot Cròn., c. 5. Un ou en truyta, Spill 8157. Fes una truyta que sia ben cuyta,Robert Coch 20. Sopa d'una truyta amb jonquillo, Aguiló Poes. 166.
|| 2. El sol que en sortir apareix esgrogueït, pàl·lid, cosa que es considera senyal de mal temps (St. Pol de Mar).
|| 3. Bunyol, cosa mal feta, que ha sortit malament (Vallès); cast. pifia.
|| 4. Embull, embolic (Forcall); cast. lío.
|| 5. Desorde, conjunt de coses confuses (Mall.). La mare se'n va, i al punt, quina truital, Caimari Edif. 53.
    Loc.—a) Fer truita: no anar a escola (Eiv.); cast. hacer novillos.—b) Fer-se una truita: esclafar-se per efecte d'un gran cop, topada o caiguda.—c) Girar la truita: vendre doble partida de la que es té comprada o comprar doble de la que s'havia venut, quan el canvi de valors oscil·la contràriament al que un desitja o esperava (Barc.). Forçar la baixa dels Vilanius i, un cop sota la par, girar la truita, Oller Febre, ii,297.—d) Girar-se la truita: canviar radicalment una situació política, enconòmica, etc. No és excessiu pensar que hauria donat tot un cop d'Estat, girant d'una vegada la truita, Vidal Mirall 44. Des d'aquell dia se va girar la truita: tothom tornà a fer-li jochs y festes, Penya Mos. iii, 18.—e) Somiar truites: somiar coses que un desitja però que són impossibles d'obtenir.
    Refr.
—«Qui té fam, somia truites»: vol dir que el qui necessita o desitja una cosa, sol veure possible d'obtenir-la encara que no ho sigui.
    Fon.: tɾúјtə (or., bal.); tɾúјtɛ, tɾúјta (occ., val.).
Intens.:—a) Augm.: truitassa, truitarra.—b) Dim.: truiteta, truitetxa, truitel·la, truitona, truitoia.—c) Pejor.: truitota, truitot.
    Etim.: incerta, però sembla possible que vingui del llatí torta, ‘coca’, amb metàtesi *trota o *trotta, potser amb influència del nom de peix tructa que en català ha donat truita homònim de la truita ‘fritada d'ous’.