Mostrando las entradas para la consulta rat penat ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta rat penat ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

martes, 20 de abril de 2021

Proves contra la mentira valencià, català són la mateixa llengua.

LES PROVES CONTRA LA MENTIRA DE QUE VALENCIÀ I CATALÀ SÓN LA MATEIXA LLENGUA

Alegat contra la manipulació de l'història per part del nacionalisme catalanista.
Recopilació d'artículs.
Autor: Juan García Santandreu (no corregixco les faltes de ortografía, afegixco coses entre paréntessis)
2.- PROVA DE QUE EN 1238 NO EXISTIA NI CATALUNYA NI EL CATALÀ. BARCELONA ERA PART D'UN COMTAT FRANCÉS.

¿Quantes voltes hem sentit dir que els valencians parlem català perque en 1238, quan Jaime I va conquistar el Regne moro de Valéncia mos va portar el català a través de les seues tropes catalanes que varen colonisar el nostre territori?

ARGUMENT Nº 2.- JAIME I NO ERA REI DE CATALUNYA PERQUE ESTA NO EXISTIA quan es va conquistar Valéncia en 1238. Catalunya mai ha segut ni regne ni principat (mentira, Principat sí, regne no; com Ramon Berenguer IV, princeps, no rey). La mentira de la “corona catalano-aragonesa”. (Frase de Próspero de Bofarull y Mascaró, como condes-reyes, tomo XI de la colección)

Els catalans no soporten que els llibres d'història diguen que Jaime I era Rei del Regne d'Aragó, del Regne de Valéncia, del Regne de Mallorca i comte de Barcelona (Nos Don Iavmes por la gta (gratia, gracia) de dius, (dios) rey daragon "et" (símbolo que parece un 7) de mauiorgas (no leo exacto lo que pone, Mallorcas) et de ualentia (parece ualen+letra pi+a), conte de barçalona et de urgel et seynnor de montperler, Montpellier....  (Montis Pesulani o Pessulani))
i per això s'inventen lo de la confederació o corona “catalano-aragonesa” i sostenen que quan es parla de “Aragó-Valéncia i Mallorca” es referixen a la monarquia “catalano-aragonesa”. Açò és fals perque quan Jaime I va aplegar a Valéncia en 1238 els comtats hui catalans eren francesos i pagaven vassallage a Sant Luis IX, Rei de França i per tant no només no podia ser Jaime I Rei de Catalunya sino perque, ademés, els comtats “catalans” no tenien eixèrcit.
Estos 8 comtats de la França transpirinenca li'ls canviaria, com si foren cromos, en Jaime I que era propietari dels territoris del sur de França (Tolouse, Beziers, Nimes, Narbona…).
En 1258, 20 anys despuix de la Conquista del Regne de Valéncia, Jaime I i Luis IX firmen el tractat de Corbeil. França li dona a Jaime I els 8 comtats “catalans” i Jaime I els dona les seues propietats en el sur de França.
Pero els 8 comtats “catalans” varen seguir sent comtats dins de la corona d'Aragó des de 1258 sense constituir-se ni com a província, ni com a estat ni com a Regne. Ho farà com a província pero baix el regnat de Carlos I que va ser qui els va unificar en 1.521.
Per això en cap lloc apareix Jaime I com a Rei de Catalunya (apareixe sí, hasta en inglés, un atra cosa es que sigue verdat). Ni era regne ni era Catalunya. La denominació de “Catalunya” s'incorporarà en el pas del temps i la llengua romànica allí parlada, derivada del llatí com el valencià, pero en aportacions provençals, (al 1462 encara diuen y escriuen hoc, oc, och, sí en OCcitan, languedOC, lengadOC) es desenrollaria molt més tart que el valencià. De tal punt que el català no es va cridar com a tal fins a la segona mitat del sigle XIX (fals, ya li díen vulgar cathala, lengua cathalana o catalana per ejemple Pere Miquel Carbonell, archivé del Archiu de Aragó, a finals del siglo XV, pero fan aná lo valensiá de cancillería, en moltes paraules occitanes, porets, havets, vamos, un chapurriau, champouirau, mescla de llengües), permaneixent majoritàriament la denominació de “Lemosin”. La denominació de “català” no es va generalisar fins que va tindre la seua Renaixença en el sigle XIX, 4 sigles despuix del sigle d'Or Valencià. Per això, i pel mateix fals criteri que lo de la “corona catalano-aragonesa” sostenen burda i falaçment que els escritors del sigle d'or valencià (S. XV) “escrivien en català”.
Catalunya serà hui una comunitat prospera, això cal reconéixer-ho, pero l'orige o el simple fruïment de la seua prosperitat no els dona dret a constituir-se com a “comunitat històrica” ya que, de totes les regions espanyoles és la que té menor entitat històrica i política. Si són una “comunitat històrica” perque en 1932 la república els va otorgar un estatut nacionaliste, els valencians tenim una Foralidad des de 1261 (furs de Valencia) que té major entitat, dignitat i rellevància política i històrica i no ho utilisem per a passar factures indegudes o posar en perill l'unitat d'Espanya. Aixina que si es tracta de passejar la margallonera, els catalans, ni de puntilles sobre el Regne de Valéncia.

CATALUNYA NO EXISTIA, ERA UN TERRITORI FRANCÉS ON ES PARLAVEN DIALECTES PROVENÇALS DERIVATS DEL LLATÍ QUE NO HAVIEN QUALLAT COM A LLENGUA ESTRUCTURADA. els valencians ya escrivíem el nostre "romanç valenciá" QUE EN POC TEMPS DONARIA EL PRIMER SIGLE D'OR LLITERARI EN LLENGUA VALENCIANA.


(Aquí fico diferéns mapes: wiki Agustín Ubieto Arteta Este atre:

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Comtats_de_la_Marca_Hisp%C3%A0nica_a_inicis_S_IX.PNG

Comtats de la marca hispànica, inicis del segle IX


Marca Hispanica Sive Limes Hispanicus. Hoc est Geographica descriptio regionum quae in Catalonia continentur & in Comitatu Ruscinonensi.

Publication : [Parisiis] : [apud Franciscum Muguet], [1688]
Description matérielle : 1 carte ; 36 x 38,5 cm

Note(s) : Carte extraite de : Marca hipanica sive Limes hispanicus / Auctore illustrissimo viro Petro de Marca. Parisiis, apud Franciscum Muguet, 1688

Référence(s) : Imago Cataloniae, Barcelona, 2005, p. 97)





2 bis.- PROVA DE QUE VALÉNCIA, ARAGÓ I MALLORCA EREN REGNES EN LLENGUA PRÒPIA I EN ELS COMTATS FRANCESOS DE CATALUNYA ES PARLAVA ENCARA EL "LLEMOSÍ".

LA CAVERNA PANKA ha entrat en el debat sobre les MENTIRES DEL CATALANISME. Anunci que no vaig a caure en la confrontació individual i personal perque no tinc temps, PERO SI PENSE CONTESTAR TOTES I CADA UNA DE LES SEUES MANIFESTACIONS PERQUE HI HA ARGUMENTS I PROVES. Pero ho faré de manera sistematisada i ordenada.
El Tractat de Corbeil que vaig incorporar com a PROVA NUMERE 2 DE LA MENTIRA CATALANISTA els ha exasperado. El seu esencialismo nacionaliste no els permet vore, contemplar i raonar este tipo de proves i, despuix de fracassar argumentalment, simplement diuen que és fals.
Este post no és, encara la tercera prova que tinc preparada, pero sí que podríem cridar-la “DOS BIS” per la seua vinculació en l'anterior. Vos ho resumixc el CONTINGUT LLITERAL del tractat de Corbeil i vos deixe l'enllaç de la Wikipedia que, com be sabeu, està controlada en Espanya pel nacionalisme socialiste. El catalanisme rep fòc amic.
I un atre mapa de l'época on podeu observar el REGNE DE ARAGON (Kingdom of Aragó) REGNE DE VALÉNCIA (Kindom of Valéncia) i el territori dels comtats francesos en la nostra península on solament apareix CITY OF BARCELONA, en referència al comtat de Barcelona i atres comtats. Catalunya no apareix per cap lloc en 1258, ni com a Regne, ni com a Principat, ni com a estat i, ni molt manco com a nació, simplement perque no existia com a tal. Eren, com diu el propi tractat de Corbeil, una série de 8 comtats de propietat francesa i reivindicats com a tal pel Rei Luis IX de França que li'ls va entregar en 1258 a Jaime I, Rei d'Aragó de Valéncia i de Mallorca, a canvi dels territoris en el migdia-sur de França.

Lo que diu el tractat de Corbeil.
(https://historia-aragon.blogspot.com/2020/02/xxvii-perg-1526-jaime-i-11-mayo-1258-corbeil-corbolium.html

XXVII

Perg.n°1526. Jai.I. 11 may. 1258.

Hoc est translatum sumptum fideliter a quadam carta pergamenea sigillata sigillo magno cereo viridi pendenti cum serico rubeo illustris regis Francie in quo sigillo est imago regis sedentis in catedra tenentis in manu sinistra effigiem baculi cum flore in capite et in dextera florem: et littere ipsius sigilli sunt: Ludovicus (Luis XI, 11) Dei gratia francorum rex: cujus carte series sic se habet. Ludovicus Dei gratia francorum rex universis presentes litteras inspecturis salutem. Notum facimus quod cum inter nos ex parte una et dilectum amicum nostrum Jacobum eadem gratia illustrem regem Aragone Majorice et Valencie comitem Barchinone et Urgelli et dominum Montispessulani ex altera suborta esset materia questionis super eo quod nos dicebamus comitatum Barchinone Urgelli Bisulduni Rosilionis Empurdani Ceritanie et Confluentis Gironde et Eusone cum eorum pertinenciis de regno Francie et de feudis nostris esse et idem rex Aragone ex adverso dicebat se jus habere in Carcassona et Carcasses in Rede et Redensi Terminis et Terminensi Biterris et vicecomitatu Biterrensi Agadha et Agadhensi Albi et Albigensi Ruchine et Ruchinensi comitatu Fuxcii Canturco et Canturcino Narbona et ducatu Narbone Minerba et Minerbesi Fonolleto et Fonolledes terra de Saltu Petrapertusa et Petrapertuse Amilliano cum toto comitatu Amilliani Credone cum vice-comitatu Credonensi Gavaldano Nemaus et Nemauscensi Tolosa cum toto comitatu Tholose et Sancti Egidii cum honoribus districtibus et juribus universis ac pertinenciis eorundem: postmodum accedentes ad nos sollempnes procuratores et nuncii predicti regis Aragone ab eodem super hoc specialiter ad nos missi venerabilis videlicet Arnaldus Barchinone episcopus Guillermus prior beate Marie de Corniliano et Guillermus de Rocafole tenentis locum ipsius regis in Montepessulano nobis exhibuerunt litteras ipsius regis procuratorias in hec verba. - Noverint universi quod nos Jacobus Dei gratia rex Aragonum Majoricarum et Valencie comes Barchinone et Urgelli et dominus Montispesulani constituimus et ordinamus vos venerabilem Arnaldum Dei gratia Barchinone episcopum et dilectos Guillermum priorem sancte Marie de Corneliano et Guillermum de Rocafole tenentem locum nostrum in Montepessulano procuratores nostros dantes et concedentes vobis omnibus predictis et cuilibet vestrum plenam et liberam potestatem auctoritatem et licenciam transigendi et componendi vice nostra et nomine cum Ludovico Dei gratia illustri rege Francie super omni jure quod habemus et habere debemus in Carcassona et Carcassonensi et in Rede et in Redensi in Laurago et Lauragine et Terme et Termenense et in Menerba et Menerbense et in Fonolleto et Fonolladense et in Perapertusa et Perapertusense et in comitatu Amilliani et Gavaldani et in Nemause et in Nemausense et in comitatu Tholose et Sancti Egidii et in omni alia terra et jurisdiccione Raymonde quondam comite Tholosane et fructibus inde perceptis et quod vos omnes et singuli supradicti possitis vice nostra et nomine cedere remittere perpetuo et relaxare predicto illustri regi et suis quicquid juris nos habemus et habere debemus quoquomodo vel racione in predictis omnibus et singulis. Damus etiam et concedimus vobis omnibus et singulis speciale mandatum auctoritatem et licenciam et potestatem jurandi ex parte nostra super animam nostram de omnibus et singulis supradictis a nobis observandis et complendis prout per vos erit super eis cum dicto rege promissum ordinatum compositum et transactum: renunciantes scienter et consulte omni juri divino et humano canonico civili et consuetudinario et omni privilegio reali et personali ac omni alii auxilio generali seu speciali quibus contra predicta seu aliqua ex predictis juvari possemus. Item damus vobis omnibus et singulis supradictis et concedimus speciale mandatum quod vice nostra et nomine transigatis et componatis cura dicto illustri rege Francie et accipiatis ab eodem rege cessionem remissionem et relaxacionem de omni jure quod idem rex Francie asseret se habere in comitatu Barchinone et de omni jure siquid habet vel habere credit in comitatu de Bisulduno de Rossilione de Empurdano de Ceritania de Confluente vel in aliquo loco terrarum quas nos hodie tenemus et habemus et quod in omnibus et singulis supradictis tractetis et procuretis faciatis et recipiatis quicquid vobis videbitur expedire. Promittimus insuper bona fide cum hoc autentico instrumento sigilio nostro pendenti munito nos ratum habere complere et servare perpetuo quicquid cum dicto rege per vos omnes vel duos aut unum ex vobis super predictis omnibus et singulis factum fuerit ordinatum compositum seu transactum. Datum Dertuse V idus marcii anno Domini MCC quinquagessimo septimo. - Tandem vero post multos tractatus habitos hinc et inde bonorum mediante consilio cum dictis procuratoribus nomine procuratorio et vice predicti regis Aragone ad hanc composicionem et transaccionem devenimus: quod nos pro nobis et heredibus et successoribus nostris predicto regi Aragone et heredibus ac successoribus suis imperpetuum et ab ipso et antecessoribus suis causam habentibus et predictis procuratoribus pro ipso rege Aragone et nomine et vice ipsius definimus quittamus cedimus et omnino remittimus quicquid juris et possesionis vel quasi habebamus siquid habebamus vel habere poteramus seu etiam dicebamus nos habere tam in dominiis sive dominicaturis quam feudis et aliis quibuscumque in predictis comitatibus Barchinone et Urgelli Bisuldune Rossillionis Empurdane 
Ceritanie Confluente Gerundense et Ausone cum omnibus honoribus homagiis districtibus jurisdiccionibus et juribus universis et pertinenciis eorundem et cum omnibus fructibus et proventibus per ipsum regem Aragonem et antecessores ejusdem inde perceptis et qui percipi potuerint: prominentes et ad hoc nos et heredes ac successores nostros imperpetuum obligantes quod in predictis omnibus et singulis nichil de cetero per nos vel per alium reclamabimus vel petemus renunciantes omnino specialiter et expresse pro nobis et heredibus ac successoribus nostris omnibus cartis et instrumentis sique super hiis habebamus volentes et decernentes ea penitus esse nulla ac promittentes quod ea omnia reddemus regi Aragonum antedicto. Renunciamus insuper pro nobis et heredibus nostris ac successoribus omni juris auxilio tam canonici quam civilis necnon et consuetudinarii et omni privilegio reali et personali quibus contra predicta vel aliquid de predictis nos juvare possemus. Prenominati autem procuratores pro sepedicto rege Aragonum et heredibus ac successoribus ejusdem et vice ipsius nomine procuratorio nobis et heredibus ac successoribus nostris et a nobis et antecessoribus nostris causam habentibus vice versa quittaverunt cesserunt diffinierunt et remisserunt omnino specialiter et expresse quicquid juris et possessionis vel quasi idem rex Aragone habebat si quid habebat vel habere poterat seu dicebat etiam se habere tam in dominiis et dominicaturis quam in feodis et aliis quibuscumque in Carcassona et in Carcassense in Rede et in Redense in Laurago et in Lauragense in Termene et Termenense in Menerba et Menerbense in Fonolleto et Fonolledense in Pertra-pertusa et in Petra-pertusense in comitatu Amilliani et Guialdane et in Nemauso et in Nemausense et in comitatu Tholose et sancti Egidii et in omni alia terra et jurisdiccione Raymundi quondam comitis Tholosane et fructibus et proventibus per nos vel antecessores nostros inde perceptis. Condictum est tamen et ordinatum quod si aliqua feuda movencia de donatione Fonolledensis sita sint infra terminos comitatus Rossillione vel Bisuldune seu aliorum comitatuum predictorum de quibus comitatibus ipsi regi Aragone quittacionem et deffinicionem fecimus penes ipsum regem Aragonum et heredes ac successores suos perpetuo remanebunt et ea sibi et heredibus ac successoribus suis cedimus et omnino quitamus salvo tamen jure siquid fuerit alieno. Similiter si aliqua feuda movencia de donacione ipsorum comitatuum sita sint infra terminos Fonoledense penes nos et heredes ac successores nostros perpetuo remanebunt et ea nobis et heredibus et successoribus nostris diffiniverunt et quitaverunt omnino nomine procuratorio pro ipso rege Aragone et vice ipsius procuratores predicti salvo tamen jure siquid fuerit alieno. De Amilliano autem et comitatu Amilliani sciendum est dictos procuratores nomine procuratorio et vice dicti regis Aragonum quittasse et difiinisse ea nobis et heredibus ac successoribus nostris et a nobis et heredibus ac successoribus nostris causam habentibus sicut ea tenemus et possidemus et a nobis et nostris tenentur et possidentur. Preterea procuratores prenominati promisserunt et tenentur bona fide procurare quod predictus rex Aragone pro se et heredibus suis ac successoribus nobis et heredibus ac successoribus nostris et a nobis et antecessoribus nostris causam habentibus diffiniet quitabit cedet et remitet omnino quicquid juris possessionis vel quasi habet siquid habet vel habere potest seu dicet etiam se habere tam in dominiis seu dominicaturis quam in feudis et aliis quibuscumque in predictis omnibus supranominatis que procuratorio nomine et vice ipsius regis Aragonum diffiniverunt quittaverunt et remisserunt nobis procuratores predicti et insuper in hiis que inferius nominantur videlicet Biterris cum vice-comitatu Biterrense Agda et Agadense Albi et Albigense Ruchine et Ruchinense comitatu Fuixense Caturce et Caturcense Narbone et ducatu Narbonense Podio Laurence Keerbuz Castro-fideli terra de Saltu Credone et vicecomitatu Credonense: et quod idem rex Aragone cedet penitus et concedet expresse pro se et heredibus ac successoribus suis nobis et heredibus ac successoribus nostris et a nobis causam habentibus omnem accionem et jus repetendi pignoris que dicit se habere in predictis Amilliano et comitatu AmillianCredone et vicecomitatu Credonense et in Gavaldane cum pertinenciis eorundem: que quidem bone memorie Petrus quondam rex Aragone genitor ipsius olim titulo pignoris obligaverat Raymundo quondam comiti Tholosane. Et per hanc composicionem idem rex Aragone reddet nobis plenarie omnes cartas et instrumenta que habet super dicta obligacione confecta. Ceterum procuratores prenominati procuratorio nomine et vice ipsius regis Aragone diffiniverunt quittaverunt cesserunt et remisserunt omnino et promisserunt et tenentur bona fide procurare quod predictus rex Aragone cedet et concedet specialiter ac donabit imperpetuum pro se et heredibus ac successoribus nostris et a nobis causam habentibus quicquid juris sibi competit si quod competit vel quocumque casu seu ratione vel titulo posset ad ipsum vel ad heredes et successores suos nunc vel in futurum aliquatenus devenire in Tholosa et toto comitatu Tholose et sancti Egidii et in terris Agenense et Venesinense ac in tota alia terra jurisdiccione et potestate Raymundi quondam comitatis Tholosane. Insuper procuratores predicti procuratorio nomine pro dicto rege Aragone et vice ipsius nobis et heredibus ac successoribus nostris et a nobis et antecessoribus nostris causam habentibus diffiniverunt quitaverunt cesserunt et omnino remisserunt et promisserunt et tenentur bona fide procurare quod idem rex Aragone pro se et heredibus suis ac successoribus diffiniet quitabit cedet et remittet penitus et expresse predicta omnia et singula eo modo quo superius continetur cum omnibus honoribus homagiis districtibus jurisdiccionibus et juribus universis ac pertinenciis eorundem et cum omnibus fructibus et proventibus per nos vel antecessores nostros vel per alios inde perceptis et qui etiam percipi potuerint: et ad hoc se et heredes ac successores suos specialiter obligavit quod in predictis omnibus et singulis nichil de cetero per se vel per alium reclamavit nec nos vel heredes aut successores nostros seu causam a nobis vel antecessoribus nostris habentes super predictis aut aliquo predictorum per se vel per alium imposterum molestabit. Renunciaverunt autem omnino specialiter et expresse procuratores predicti nomine procuratorio pro ipso rege Aragone et vice ipsius et promisserunt et tenentur bona fide procurare quod idem rex Aragouum (Aragonum) renunciabit penitus et expresse pro se et heredibus ac successoribus suis omnibus cartis et instrumentis sique super premissis habet vel habuit et volet etiam decernet ea penitus esse nulla quoad nostrum prejudicium et nostrorum et quod ea omnia reddet nobis. Renunciavit etiam idem rex Aragone penitus et expresse pro se et heredibus ac successoribus suis et etiam predicti procuratores procuratorio nomine pro ipso et vice ipsius renunciaverunt omni juris auxilio tam canonici quam civilis ac consuetudinarii et omni privilegio reali et personali quibus idem rex Aragone aut heredes aut successores sui contra premissa vel aliquid premissorum juvare se possent et quod idem rex Aragonum nobis super premissis omnibus patentes litteras suas dabit. De supradictis autem omnibus observandis et complendis prout superius continentur procuratores predicti prestiterunt in nostra presencia in animam prefati regis Aragone super sacrosancta evangelia juramentum. In cujus rei testimonium presentem cartam sigilli nostri fecimus impressione muniri. Acta sunt hec apud Corbolium in palacio nostro presentibus episcopo Aprensi Ludovico primogenito et Filipo filiis nostris Raimondo Gaucelmi domino Lunelli Simone de Claromonte domino Sagelle Egidio Francie constableario Johanne de Ronquerolis Ansello de Braya Gervasio de Cranneis militibus magistro Rade thesaurario sancti Franboudi Silvanoctense magistro Odone de Loriato magistro Johanne de Nemesio magistro Philipo de Canturco magistro Johanne de Ulbiato F. de Laure sacrista Barchinone A. de Gualba cononico vicensi quinto idus madii anno Domini MCC quinquagessimo octavo. - Signum Petri Arnaldi de Cervaria vicarii Barchinone et Vallesii qui huic translato sumpto fideliter ab originali suo non cancellato nec in aliqua parte sui viciato et cum eodem legitime comprobato ex parte domini regis et auctoritate officii quo fungimur auctoritatem impendimus et decretum ut ei tamquam originali suo fides plenaria ab omnibus impendatur appositum per manum mei Bernardi de Cumbis notarii subscripti in cujus manu et posse dictus vicarius hanc firmam fecit tercio decimo kalendas marcii anno subscripto presentibus testibus Berengario de Manso Arnaldo Salvatge et Bernardo de Turri. - Nos Poncius Dei gratia electus confirmatus in episcopum Barchinone presens translatum cum originali fideliter comprobavimus et vidimus contineri in originali sicut in presenti translato continetur et ideo fidem facimus de
predictis et ad majorem fidem habendam presenti carte nostre sigillum apponi fecimus et manu propria subscripsimus undecimo kalendas marcii anno Domini M trecentessimo. - Signum Bernardi de Cumbis notarii publici Barchinone regentisque scribaniam curie vicarii ejusdem civitatis qui hoc translatum sumptum fideliter ab originali suo non cancellato nec in aliqua parte sui viciato et cum eodem legitime comprobatum scribi fecit et clausit tercio decimo kalendas marcii anno Domini millessimo trecentessimo cum litteris suprapositis in linea XII ubi scribitur super et cum litteris rasis et emmendatis in linea XVI ubi dicitur ac et in linea XX prima .... in linea XX sexta ubi dicitur ac. Preterea de mandato Petri Arnaldi de Cervaria jamdicti firmam et decretum ejus supra manu propria scripsit. Et ad majorem rei evidenciam et fidem habendam in presenti translato apposuit sigillum officii vicarii supradicti.)

//
El Tractat de Corbeil (1258) , escrit en llatí i comença en les paraules : “És universalment conegut que existixen desavenències entre el senyor rei de França i el senyor d'Aragó , de les Mallorcas i de Valéncia, Comte de Barcelona i Urgel, senyor de Montpeller; per lo que el senyor rei de França diu que els comtats de Barcelona, Besalú, Urgel, etc... són feus seus ; i el senyor rei d'Aragó diu que té drets en Carcassona , Tolosa, Narbona, etc....”.
Ludovicus, Dei gratia Francorum Rex…" "Jacobum eadem gratia illustrem Regem Aragone…" "...quod nos dicebamus comitatum Barchinone, Urgelli, Bisuldune, Rosilione, Empurdano, Ceritanie et Confluentis, Gironde et Eusone cum eorum pertinenciis de regno Francie et de feudis nostris esse" "Et idem Rex Aragone ex adverso dicebat se jus habere in Carcassona et Carcasses, in Rede et Redensi…" "pro ipso Rege Aragone et nomine et vice ipsius deffinimus, quittamus, cedimus et omnino remmittimus quicquid juris et possesionis vel quasi habebamus siquid habebamus vel habere poteramus… in predictis comitatibus Barchinone et Urgelli Bisuldune, Rossillone, Empurdane, Ceritanie, Confluente, Gerundense et Ausone…." "…in Carcasona, ...in Rede, …in Laurago, …in Termense, …in Menerba, …in Fonolleto, …in Petra pertusa, …in comitatu Amilliavi et Guialdane, et in Naumaso …et in comitau Tholose
CONCLUSIÓ
Pel Tractat de Corbeil, i seguint els consells d'alguns “hòmens bons” , el rei francés Luis IX cedix a Jaime I d'Aragó els comtats de la part espanyola i Jaime I li cedix a Luis IX els comtats de la part francesa. Eixa és la síntesis de lo firmat en el document l'importància del qual radica que es va firmar 29 any despuix de la reconquista de Mallorca i 20 anys despuix de la del Regne de Valéncia.
D'eixa data i tractat és fàcil traure dos conclusions:
a) Si Catalunya no existia com tal era impossible que alguna cosa que no existia conquistara Valéncia (1238) o Mallorca (1229). El nostre regne moro de Balansiya (Valéncia) ho conquista el Rei d'Aragó i ho incorpora a la seua corona com a Regne de Valéncia, otorgant-li furs i autonomia pròpia. 20 anys despuix rebrà els 8 comtats "catalans" de mans del Rei frances, incorporant-se a Aragó sense cap tipo de ranc mes que el que ya tenia de Comtat, sense autonomia, sense unitat política, ni sobirania.
b) Si caria d'unitat política, jurídica i geogràfica ¿cóm anava a tindre unitat llingüística si lo que allí es parlava era un mosaic de dialectes procedents del PROVENÇAL?
----
Desgraciat el poble que parla una llengua que no sap escriure
i escriu una llengua que no parla.
NO a la SUBSTITUCIÓ llingüistica.
Parla i escriu sempre en la Nostra Dolça Llengua Valenciana
Normes d'El Puig .
¡Que no t'enganye el pancatalanisme!
¡ORGULLÓS DE SER VALENCIÀ!

//

Les normes ortogràfiques del Pare Fullana (texto en bastáns errors ortografics)
A principis del segle XX, els valencians encara no s'havien ficat d'acort en quines haurien de ser les normes ortografiques de la llengua valenciana. Els catalans tampoc. El caos ortografic era habitual tant en valencià, com en catala.
En 1732, el notari valencià Carles Ros, presentava la seua ortografia per a la llengua valenciana en l'obra "Práctica ortográfica para los idiomas castellano y valenciano". Constanti Llombart i Josep Nebot tambe es preocuparen per que la llengua valenciana tinguera una ortografia unificada per a tots. Pero, desgraciadament, cap dels tres tingueren l'exit desijat.
La cosa escomençà a canviar a partir de 1906, quan els escritors catalans simpatisants de les propostes ortografiques de Pompeu Fabra, mamprengueren la faena de consensuar unes normes ortografiques per al catala. Unes normes inventaes, evidentment, que foren presentaes en 1913 pel "Institut d'Estudis Catalans".
Al vore que els catalans anaven en serio, la societat valenciana "Lo Rat Penat" encarrega al Pare Fullana l'elaboracio d'unes normes ortografiques per al valencià. El Pare Fullana presentà en 1914 la seua proposta d'ortografia valenciana, i "Lo Rat Penat" aprova dites normes.
Estes normes raonaes pel Pare Fullana, respecten les particularitats genuines de la llengua valenciana, accepten les tradicionals grafies "y" i "ch", consideren innecesaries les "tj", "tz", "tx", "tg", "l•l", i eliminen l'accent grafic que solament s'utilisarà quan dos paraules s'escriguen igual pero signifiquen coses diferents i sonen diferent (homografes no homofones).
Com a conclusio d'estos treballs per part d'uns i atres, en 1914 valencians i catalans tenen unes normes ortogràfiques diferents per a cada una de les seues llengües. El Pare Fullana ensenyarà Filologia Valenciana des de la seua càtedra de l'Universitat de Valencia, fins a que el General Primo de Rivera anulà estes ensenyançes, per considerar-les una amenaça contra l'unitat d'Espanya.
Els catalans, no contents en haver unificat els criteris ortografics de la llengua catalana, volen que les seues normes catalanes tambe siguen utilisaes pels escritors valencians. Conscients de que seria dificil que els valencians de l'época acceptaren com a propies unes normes catalanes, es presenta, en 1932, el primer "Cavall de Troya" ortografic: "Les bases de Castello".
En efecte, estes bases ortogràfiques son les normes de Pompeu Fabra aprovaes pel "Institut d'Estudis Catalans", pero maquillades i en un nom atractiu per als valencians. Estes "Normes de Castello", tambe es coneixen com "Normes del 32", perque foren firmaes en 1932.
En l'actualitat, actualisacions de les dos ortografies continuen vigents. Per una banda, els valencianistes valents escriuen en les normes que va propondre el Pare Fullana en 1914, milloraes i actualisaes gracies a les recomanacions que Miquel Adlert i Noguerol defengue en el seu best-seller de 1979 "En defensa de la llengua valenciana".
Estes normes, conegudes com "Normes d'El Puig" o "Normes de la RACV" foren oficials quan Ampar Cabanes fon Consellera d'Educacio, en temps del Consell pre-autonomic de la transicio democratica.
Per l'atra, els pancatalanistes valencians continuen en la seua equivocacio d'escriure la llengua valenciana en les Normes de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), enmascaraes baix el nom de "Normes de Castello" per a ser introduïdes en major facilitat. Ademes, el pancatalanisme llingüistic conta en el suport economic i politic de la Generalitat Valenciana des de 1983.
Casi 100 anys despres dels primers intents "unitaristes" de Pompeu Fabra, el model catalaniste de llengua escrita que propon la AVL, i la seua subordinacio a les tesis de l'Institut d'Estudis Catalans, llunt de conseguir els seus objectius de substitucio llingüistica del valencià pel catala, estan fomentant una objetivament constatable castellanisacio de la societat valenciana.

viernes, 8 de enero de 2021

JORNADA NOVENA. NOVELA QUINTA.

JORNADA NOVENA. NOVELA QUINTA.

Calandrino se enamore de una jove, Bruno li fa un breve a un pergamino, y al tocála en ell, sen va en ell; y sén trobat per la seua dona, tenen una gravíssima riña.

Acabada la historia de Neifile, sense que massa sen enrigueren della o parlare la compañía, la reina, volta cap a Fiameta, li va maná que continuare, y ella va escomensá:

Nobilíssimes siñores, com crec que sabéu, no ña res de lo que se parlo que no agrado mes si lo momén y lo puesto se tríe be pera parlá de alló. Y per naixó, mirán aón estem y perqué ham vingut aquí, tot lo que pugue proporsionámos diversió y entretenimén té aquí lo seu momén y lloch oportú. Per naixó, encara que moltes vegades se haigue parlat entre natros de les aventures de Calandrino, que totes són divertides, ton contaré una mes. Si de la verdat de los fets haguera vullgut o vullguera apartám, be hauría sabut en atres noms compóndrela y contála; pero com lo apartás de la verdat de les coses passades al novelá es disminuí mol la chalera dels oyéns, en la forma verdadera, ajudada per lo ya contat, to la contaré.

Niccolo Cornacchini va sé un consiudadá nostre y un home ric; y entre les seues atres possessións ne va tindre una mol maja a Camerata, a la que va fé construí una honorable y rica torre, y en Bruno y en Buffalmacco va consertá que lay pintaren tota. Estos, com ere molta faena, se van emportá en ells a Nello y a Calandrino y van escomensá a traballá. Allí ñabíe sol alguna alcoba amoblada en un llit y datres coses oportunes y una criada vella vivíe tamé com a guardiana de la possessió. Acostumbrabe un fill del dit Niccolo, que teníe per nom Filippo, com ere jove y solté, a portá alguna vegada an alguna dona que li agradabe, la teníe allí un día o dos y después la despedíe.

Ara be, entre atres vegades va passá que ne va portá a una de nom Niccolosa, a la que un rufián, lo Tragón, la teníe a la seua disposissió a una casa de Camaldoli, y la donáe de llogué. Ere esta de mol maja figura y estabe ben vestida y, en relassió a les del gremio, ere de bones maneres y parlabe be; y habén un día a michdía eixit de la alcoba en unes enagües de fustán blang y en lo pel esturrufat, y están rentánse les mans y la cara a un pou que ñabíe al pati de la torre, va passá que Calandrino va acudí allí a buscá aigua y la va saludá. Ella, contestánli, va escomensá a mirássel, mes perque Calandrino li pareixíe un home raro que per coquetejá. Calandrino va escomensá a mirássela, y pareixénli maja, va escomensá a trobá excuses y no tornabe aon los seus compañs en l´aigua.
Pero sense conéixela no se atrevíe a díli res. Ella, que sen habíe acatat de que la mirabe en bons ulls, pera fótreli lo pel alguna vegada lo mirabe, soltán algún suspiret; per lo que Calandrino se va encaprichá della, y no sen habíe anat del pati cuan ella va sé cridada a la alcoba de Filippo.

Calandrino, tornán a la faena, no fée mes que bufá, per lo que Bruno, donánsen cuenta, perque mol li mirabe les mans, com se divertíe mol en los seus actes, li va di:
- ¿Qué dimonis te passe, compare Calandrino? No fas mes que bufá.
A lo que Calandrino va di: - Compare, si tinguera qui me ajudare, estaría be.

- ¿Cóm? - va di Bruno.

A lo que Calandrino va di:

- No lay digues a dingú: ña una jove aquí que es mes hermosa que una hechissera, y se ha enamorat tan de mí que te pareixeríe cosa extraordinaria: men hay donat cuenta ara mateix, cuan hay anat a buscá aigua al povet.

- ¡Ay! - va di Bruno -, ojito que no sigue la dona de Filippo.
Va di Calandrino: - Crec que sí, perque ell la va cridá y ella sen va aná a la seua alcoba; ¿pero qué vol di aixó? A Cristo los hi ficaría yo, no ya a Filippo. Te diré la verdat, compare: me agrade tan que no podría díu.

Va di entonses Bruno:

- Compare, te explicaré quí es; y si es la dona de Filippo, arreglaré lo assunto en dos paraules perque la conec mol. ¿Pero cóm u farem pera que no u sápigue Buffalmacco? No puc parláli may que no estigue ell en mí.

Va di Calandrino:

- Buffalmacco no me preocupa, pero ojito en Nello, que es parén de Tessa y u espentolaríe tot.

Va di Bruno:

- Dius be.

Pos Bruno sabíe quí ere ella perque la habíe vist arribá, y tamé Filippo lay habíe dit. Una vegada que se va apartá Calandrino una mica de aon treballaben, Bruno va aná a vórela y los u va contá tot a Nello y a Buffalmacco, y juns de amagatóns van quedá en lo que faríen en este enamoramén seu. Y al torná Calandrino, li va di Bruno en veu baixa:

- ¿La has vist?

Va contestá Calandrino:

- ¡Ay, sí, me ha matat!

Va di Bruno:

- Vull aná a vore si es la que yo crec; y si u es, díxam fé a mí.
Baixán al pati Bruno y trobánse a Filippo en ella, los va contá per orden quí ere Calandrino y lo que li habíe dit, y en ells va arreglá lo que cadaú teníe que di y fé pera divertís y entretindres en lo enamoramén de Calandrino; y tornán aon Calandrino estabe, li va di:

- Sí que es ella: y per naixó aixó se ha de fé en mol coneiximén, perque si Filippo sen acatare, tota l´aigua del Arno no te rentaríe. Pero, ¿qué vols que li diga de la teua part si li puc parlá?
Va contestá Calandrino: - ¡Redéu! Li dirás que la vull mil fanegues de eixe bon be de impregná, y después que soc lo seu criat y que si vol algo, ¿me has entés be?
Va di Bruno:

- Sí, díxam a mí.

Arribada la hora de sopá y dixán estos la faena y baixán al pati, están allí Filippo y Niccolosa, se van quedá allí un rato en servissi de Calandrino, y este va escomensá a mirá a Niccolosa y a fé los mes extrañs gestos del món, tals y tans que sen hauríe donat cuenta hasta Quico lo cèlio de Tortosa. Ella fée tot lo que podíe pera calentál be y segóns los consells de Bruno, divertínse mol en los modos de Calandrino.
Filippo, en Buffalmacco y en los atres fée vore que charrabe y que no sen acatabe de este assunto. Pero al cap de un rato, en grandíssim fastidio de Calandrino, sen van aná; y venín cap a Florencia li va di Bruno a Calandrino:

- Be te dic que la fas fondre com lo gel al sol: per lo cos de Cristo, si portes lo rabel y li cantes alguna de eixes cansonetes teues de amors, la farás aviás per la finestra pera está en tú.
Va di Calandrino: - ¿Aixina u creus, compare?, ¿te pareix be que lo porta?

- Sí. - va contestá Bruno.

A lo que va contestá Calandrino:

- No tu creíes avui cuan te u día: per sert, compare, men dono cuenta de que sé fé lo que vull milló que atres. ¿Quí haguere pogut, mes que yo, enamorá tan pronte a una dona com esta? A bona hora u sabríen fé estos jovens de trompa marina que tot lo día se passen amún y aball y en mil añs no sabríen ajuntá una aumosta de calderilla.
Ara voldría que me veigueres en lo rabel: ¡vorás qué be que u fach! Y entén be que no soc tan agüelo com te pareixco: ella sí que sen ha donat cuenta, ella; pero de un atra manera lay faré notá si li fico les garres damún, per lo verdadé cos de Cristo, que li fotré tal repassada que me vindrá detrás com la tonta detrás del fill.
- ¡Oh! - va di Bruno -, te la ensumarás, ya me pareix vóret mossegála en eixes dens teues com a claus y eixa boca seua roijeta y eixes galtes que pareixen dos roses, y después minjátela sansera. Calandrino, al sentí estes paraules, li pareixíe está ficánles en obra, y anabe cantán y saltán tan alegre que no cabíe a la pell. Pero al día siguién, portán lo rabel, en gran chalera de tota la compañía va cantá acompañán en ell moltes cansóns; y en ressumen en tanta dropina va entrá de tan mirá an aquella, que no fotíe brot, sino que mil vegades al día, ara a la finestra, ara a la porta y ara al pati corríe pera vórela, y ella, segóns los consells de Bruno, li donabe ocasións. Bruno se ocupabe de les seues embaixades y de part della a vegades les hi donabe: cuan ella no estabe allí, que ere la majó part del tems, li fée arribá cartes della a les que li donabe grans esperanses (com Dickens faríe uns siglos después) als seus dessichos, mostrán que estabe a casa dels seus paréns, aon ell entonses no podíe vórela. Y de esta guisa, Bruno y Buffalmacco traíen de Calandrino la chalera mes gran del món, fen que los donare alguna vegada, com si u demanare la Siñora, una pinta de marfil, una bossa, una navalleta y atres chucheríes, donánli a cambi algunes sortijetes falses sense valor en les que Calandrino fée festes maravilloses; y ademés de aixó li traíen bones berenes y atres convits, per está ocupats dels seus assuntos.

Habénlo entretingut uns dos mesos de esta forma sense habé fet mes, veén Calandrino que la faena a la torre se anabe acabán y pensán que, si no portabe a efecte lo seu amor abáns de que estiguere acabada la faena, may mes podríe conseguíu, va escomensá a importuná mol y a solissitá a Bruno; per naixó, habén vingut la jove, com ya Bruno habíe arreglat en Filippo y en ella lo que se habíe de fé, li va di a Calandrino:

- Mira, compare, esta dona me ha prometut mes de mil vegades fé lo que tú vullgues y después no fa res, y me pareix que te está prenén lo pel; y per naixó, com no fa lo que prometix, lay farem fé, vullgue o no, aixó si tú vols.

Va contestá Calandrino:

- ¡Sí!, sí, per l´amor de Deu, fému pronte.

Va di Bruno:

- ¿Tindrás lo valor de tocála en un breve que te donaré yo?

Va di Calandrino:

- Claro que sí.

- Pos - va di Bruno - búscam un tros de pergamino notato y una rata penada viva y tres granets de incienso y una vela beneída, y díxam fé.

Calandrino se va passá tota la nit siguién intentán enchampá un rat penat en trampes y al final lo va cassá, y en les atres coses les hi va portá a Bruno. Este, retiránse a una alcoba, va escriure al pergamino sertes coses estrafalaries, lay va portá y li va di:
- Calandrino, entératen de que si la toques en este escrit, vindrá en seguida detrás de tú y fará lo que vullgues. Si Filippo sen va avui an algún puesto, arrímat de consevol manera, tócala y vésten a la pallissa que está aquí a la vora, que es lo milló puesto que trobaréu, perque no hi entre may dingú, vorás que ella acudix allí, y cuan estigue allí be saps lo que tens que fé.

Calandrino se va sentí lo home mes felís del món y prenén lo escrit va di:
- Compare, díxam fé a mí.

Nello, del que Calandrino casi se amagabe, se divertíe en este assunto tan com los atres y en ells interveníe a la burla; y per naixó, tal com Bruno li habíe manat, sen va aná a Florencia a vore a doña Tessa, la dona de Calandrino, y li va di:

- Tessa, saps cuáns cops te va fotre Calandrino sense raó lo día que va torná carregat com un ase catalá en les pedres del Muñone, y per naixó vull que te vengos: y si no u fas, no me tingues mes per parén ni per amic. Se ha enamorat de una dona de allá dal, y es tan marrana que va tancánse en ell moltes vegades, y avui mateix han quedat pera está juns; y per naixó vull que te vengos, que lo vigilos y lo castigos be.

Al sentí la dona aixó, no li va pareixe de broma, sino que eixecánse va escomensá a di:
- Ay, lladre públic, ¿assó me fas? Per la creu de Cristo, me les pagarás totes juntes.
Y prenén la seua toquilla y una sagaleta de compañera, enseguida, casi corrén en ves de caminán, en Nello sen van aná cap a la torre. Veénla vindre Bruno de lluñ, li va di a Filippo: - Ya ve lo nostre amic.

Filippo, anán aon Calandrino y los atres pintaben, va di:
- Maestres, men ting que aná a Florencia ara mateix: traballéu en ganes, que ya casi u teníu. Y fen vore que sen anabe, se va amagá a una part aon podíe, sense sé vist, vore lo que fée Calandrino. Calandrino, cuan va pensá que Filippo ya estabe prou lluñ, va baixá al pati aon va trobá sola a Niccolosa; y entrán en ella en conversa, y ella, que sabíe be lo que teníe que fé, arrimánseli, en mes familiaridat que la que li habíe mostrat li va mostrá, en lo que Calandrino la va tocá en lo pergamino. Y cuan la habíe tocat, sense di res, va adressá les passes cap a la pallissa, cap aon Niccolosa lo va seguí; y, entrán los dos a dins, ajuntada la porta va abrassá a Calandrino y damún de la palla que estabe an terra lo va aviá, y saltánli damún, espatarrada y ficánli les mans als muscles, sense dixá que li arrimare la cara, com en gran dessich lo mirabe dién:

- Oh, dols Calandrino meu, alma meua, be meu, descáns meu, ¡cuán tems hay dessichat tíndret! En la teua amabilidat me has robat lo cordó de la camisa, me has encadenat lo cor en lo rabel: ¿pot sé verdat que te tinga aquí?

Calandrino, casi sense pugué sorollás, díe:

- ¡Ah!, dolsa alma meua, díxam besát.

Niccolosa díe:

- ¡Quína pressa tens! díxam primé vóret al meu gust: ¡díxam omplím los ulls en esta dolsa cara teua!

Bruno y Buffalmacco sen habíen anat aon Filippo y los tres veíen y sentíen aixó; y anán ya Calandrino a besá a Niccolosa, en aixó que arriben Nello en doña Tessa. Este, al arribá, va di: - Votovadell, que están juns - y arrimánse a la porta de la pallissa, la dona, que petabe de rabia, lo va espentá y lo va fé anássen, y entrán a dins com una furia va vore a Niccolosa montán a Calandrino. Esta, al vore a la dona, se va eixecá de un bot, va fugí y sen va aná aon estabe Filippo. Doña Tessa va corre en les ungles cap a la cara de Calandrino que encara estabe tombat, y lay va esgarrapá tota; y agarránlo del pel y tiránlo de aquí cap allá li va escomensá a di:
- Gos brut deshonrat, ¿aixina que aixó me fas? agüelo tonto, maldit sigue lo día en que te vach voldre: ¿aixina que no tens prou faena a casa teua que vas treballán a les atres? ¡Vaya un bon enamorat! ¿No te coneixes, desgrassiat?, ¿no te coneixes, malnaixcut?, que exprimínte tot sansé no ixiríe suc ni pera una salsa. Per Deu que no ere la Tessa qui te va preñá, ¡que Deu la confongue an eixa sigue qui sigue, que ya es prou trist tindre gust per una joyeta tan bona com tú eres!
Calandrino, al vore vindre a la seua dona, se va quedá entre mort y viu, y no se va atreví a deféndres de cap manera. Esgarrapat, pelat y despelussat, arreplegán la capa y eixecánse, va escomensá humilmen a demanáli a la seua dona que no cridare si no volíe que lo tallaren a trossets perque aquella que estabe en ell ere la dona del amo de la casa. La dona va di:

- ¡Pos que Deu li dono mala ventura!

Bruno y Buffalmacco, que en Filippo y Niccolosa sen habíen enrit de este assunto al seu gust, fen vore que acudíen al abalot, después de moltes histories, van tranquilisá a la dona, y li van doná a Calandrino lo consell de que sen anare a Florencia y no tornare per allí, pera que Filippo, si algo sentiguere de aixó, no li faiguere cap mal. Aixina pos, Calandrino, triste y apocadet, pelat y esgarrañat sen va torná cap a Florencia, y no se va atreví a torná a la torre. Molestat día y nit per les reprimendes y amonestassións de la seua dona, lo seu ardén amor va acabá, habén fet riure mol als seus amics, a Niccolosa y a Filippo.


Calandrino se enamore de una jove, Bruno li fa un breve a un pergamino, y al tocála en ell, sen va en ell; y sén trobat per la seua dona, tenen una gravíssima riña.

domingo, 3 de marzo de 2019

llengua vernácula, bases ortográfiques, 1932

A les basses ortográfiques del 32 no fique a cap puesto que sigue del catalá, anomenen al idioma "llengua vernácula" ademés insidín  en que són valensianes. Per tan, encara que sigue una copia de les de Pompeyo Fabra són del idioma valensiá. 

http://bivaldi.gva.es/es/catalogo_imagenes/imagen.cmd?path=1002235&posicion=1&registrardownload=1


llengua vernácula, bases ortográfiques, 1932

http://www.cardonavives.com/artdocumentos.asp?id=567

I PRESENTACIÓ

S´ha escrit prou sobre les bases ortografiques del 32 (o Normes de Castelló), i sobre les d´El Puig (les de la Real Academia de Cultura Valenciana), pero son molts els qui les ignoren, perque tenen poca costum de llegir. A pesar de tot aço no crec que s´haja escrit encara un estudi comparatiu dels dos sistemes ortografics analisant-los norma per norma, per a vore les ventages i inconvenients de cada u d´ells. Omplir este buit es lo que nos proponem fer, en el present escrit.

Hi ha qui vocifera en defensa de "les Normes de Castello" i estem segurs de que no les coneixen. Uns atres si que les coneixen i diuen escriure seguint-les, pero no es veritat, perque si be les seguixen en tot lo que tenen de catalanes, no les guarden en lo poc que en elles se conté de concessio al valencià. Ademes la casi totalitat dels defensors de les Normes del 32 han adoptat la normativa catalana en gramatica i vocabulari, neguen l´existencia del valencià com a llengua i proclamen
"l´unitat de la llengua", fent desapareixer el valencià, reemplaçat per la llengua catalana.

Utilisarém per ad esta comparacio les Bases d´Ortografia Valenciana per un costat, i per l´atre, l´Ortografia que figura a l´inici del Diccionari de la Real Academia de Cultura Valenciana (RACV) i l´opuscul publicat per la mateixa, titulat: Documentacio formal de l´ortografia de la llengua valenciana.
Començarem per les Normes de Castello que contenen un interessant prolec i 34 bases ortografiques.

II LES NORMES DE CASTELLO

2.1. EL PREAMBUL
El preambul de les Normes de Castello es el següent:
"Es un fet acceptat hui, que la llengua pròpia és la mes alta manifestació de la personalitat d´un poble i que aquells pobles, que han recobrat la seua consciència com a tals no sols s´entreguen a l´us del seu propi parlar, sinó que aspiren a la seua màxima depuració com a fenòmen cultural i com a prova que volen tornar a ser ells mateixos. Moltes causes, no totes lliteraries, i cap d´elles desconeguda, han produït a l´hora d´ara una curiositat viva i desperta envers el seu parlar. Es a dir, que el nostre poble comença a sentir la dignitat de la llengua pròpia. Deure de patriotisme i de cultura és treballar per a que eixe impuls no s´afeblixca i per a remoure tots els obstacles que s´oposen a la seua expansió. U d´ells, pot ser el més gran, radica en la manca d´unitat ortogràfica, que posa els editors i en general qui ha d´escriure en nostra llengua, en situacio semblant al pianista confús davant un instrument on no tingués la certitut que les notes són correctament colocades, i obliga demés al llegidor a una veritable crítica d´interpretació dels texts, a la qual ni és, ni té per qué ser, preparat el gran public. Es, doncs, necessària l´adopcio d´un sistema ortogràfic unitari, si no volem ofegar el bressol mateix, eixe esplet de curiositat patriòtica tan prometedor de fruits.
Posat que tot sistema ortogràfic és per força imperfecte i convencional, no semblarà de primer antuvi el problema de tanta magnitut com nosatres pensem; mes té dificultats que molts no sospiten. Es la primera necessitat de posar d´acord, sincerament i eficaç a aquells que en les seues porduccions intel.lectuals empren la nostra llengua i obtindre després un consentiment automàtic i sense reserves de la massa de lectors. Es la segona, que per a que siga útil un sistema ortogràfic cal fer-lo poc complicat, lógic, servit de mitjans eficaços de propaganda i sense notes que puguen provocar discrepàncies d´importància...
Es per esta raó que un sistema de creació individual, sense un mínim inicial prou creixcut d´adhesions incondicionals, no és moralment viable i, per la mateixa, cal fer tots els possibles per no deturar-se en eixe mínim, a fi que les adhesions arriben al màxim i siguen quan més aficaces i representatives, millor.
Eixa és la nostra més gran satisfacció. Els escriptors i investigadors del Païs Valencià, les Corporacions i publicacions més preparades de la nostra terra, ab un patriotisme que mai no s´enaltirà prou, han arribat a l´acord transaccional que suposa el sistema que ací s´explana. Va sense dir que no hi ha cap vençut, puix les autoritats filològiques que sotafirmen mantenen els seus punts de vista cientifics, penyora viva de nous progressos. Però tots acaten les grafies aprovades. Al temps, a aquelles autoritats i a la novella generació d´estudiosos pertany la cura i la missió prou feixuda i prou llarga, d´anar rectificant i millorant el sistema -a base també, naturalment, d´amples acords- que deixant a un costat atres raons no pot ser tan madurat com caldria si hem d´acodir oportunament a la satisfaccio legítima que de manera imperativa demanen tant les necessitats com les inquietuts de l´hora present.

A este efecte, s´inserten les Bases ortogràfiques unificadores i es publica el Vocabulari a elles adaptat, que tan útil ha de ser a tots els estudiosos i per aquells fills d´esta terra que senten l´orgull del propi idioma.
I no res més sinó demanar la cooperacio del nostre poble en esta obra de depuraciò, de dignificacio, d´estilisació de la llengua vernàcula, manifestaciò la més auténtica del seu espirit i del seu propi geni".

2.1.1 ANALISIS DEL PREAMBUL

En general tot lo que diu el preambul es acceptable. Destaquem per la seua importancia les frases següents:

1) "Tot sistema ortogràfic és per força imperfecte i convencional".
Contra este principi van els immovilistes, que fan de les normes de Castello un resultat definitiu, intocable i incapaç de perfeccionament.
2) "El sistema ortogràfic deu ser poc complicat i agil"
Contra este principi pequen les mateixes normes de Castello, com vorem oportunament. Per eixemple, nomes per a saber quan s´ha de escriure l.l (ele doble), es necessari saber llati; no donen solucio les normes. Ademes certes normes estan plenes d´excepcions.
3) "Al temps... a la novella generació... pertany la cura i la missió .. d´anar rectificant i millorant el sistema".
Es precisament lo que ha fet la Real Academia de Cultura Valenciana, al corregir les normes de Castello en la seua publicacio: Documentacio formal de l´ortografia de la llengua valenciana.
La redaccio del preambul se deu a dos tendencies distintes. Una valenciana que usa paraules i girs valencians, com afeblixca (no afebleixca), per a remoure, per a que siga util (no per remoure o per que siga util), nosatres (no nosaltres), esta rao, esta obra, este efecte, esta terra (no aquesta rao, aquesta obra, aquest efecte, aquesta terra), aci (no aqui), eixe (no aqueix). L´atra tendencia catalanisant, es la que introduix termens com envers (en relacio a), semblant (paregut), al pianista (al pianiste), mitjans (mijos), amb (per ab). Esta tendencia introduix tambe girs inacceptables en la sintaxis valenciana com "posa els editors i en general qui ha d´escriure", en conte de "posa als editors i a qui ha d´escriure" , i usar el verp "ser" pel verp "estar" (ser preparat, en conte de "estar preparat") i el gir tan confus en eixe contest "per la mateixa" en conte de "per la mateixa rao", i vocables tan discutibles com "obstacles" o "tingués"

III DOCUMENTACIO FORMAL DE L´ORTOGRAFIA VALENCIANA

L´ortografia de l´Academia figura com un anex del Diccionari Valencià-Castellà i d´alli la prenim per a fer comparacio en les Normes del 32. No te cap preambul, pero podem considerar com una declaracio de principis l´introduccio al llibre: Documentacio Formal de l´Ortografia de la Llengua Valenciana, publicat per la Real Academia de Cultura Valenciana per a justificar les innovacions introduides en relacio a les Normes de Castello:

INTRODUCCIO:

Proposit del present treball.

La necessitat primera en quasevol llengua es la fixacio ortografica seguint una norma que permeta la seua escritura; per aço, la Seccio de Llengua i Lliteratura de la R.A.C.V. cregue fonamental la publicacio d´este treball de documentacio despres d´haver vist la llum l´Ortografia en l´any 1979. L´estudi te quatre parts:

1.1 Simplificacio i modificacions ortografiques.

La base d´est apartat es la fonetica. Adoptem la pronunciacio mes comuna i estesa, aquella que s´acomoda i ajusta mes a lo que denominarém valencià general. Llunt d´empobriments fonetics, hem eliminat nomes allo que ha desaparegut o es innecessari mantindre en la llengua escrita.

1.2 Regulacio d´us de les grafies CH i Y.

Es regula i reintroduix l´us de les antigues grafies CH i Y. La CH no va a substituir cap so, va en lloc d´unes atres grafies que representaven sons africats sorts. La Y anira en el lloc de I grafia vocalica en funcio de consonant.

1.3 Actualisacio dels signes convencionals.

Explica els canvis efectuats en els signes convencionals: la base, en este cas, es un criteri de funcionalitat i major senzillea en l´escritura.

1.4 Actualisacio morfologica.

Es dona entrada a la distincio feta pel valencià de dos terminacions per a la determinacio del genero: -ISTE, -ISTA; i es normalisa l´us (vacilant primerament i general en l´actualitat), dels sufixos: -ESA, -EA, en una unica forma EA. Respondrien aixina a una pronunciacio general valenciana.

IV LES BASES DE CASTELLO I LES NORMES DE L´ACADEMIA, CONTRASTADES

Base 1.
En principi de paraula s´escriurà B i no P en els prefixes ab, ob, sub (abdicar, objecció, substantiu), i s´escriurà P i no B en cap (captar). Excepcions: apte, apnea, optar, òptic, cabdal, cabdell, cabdill.
Esta base parla de la B i de la P en principi de paraula; la segona base se referix al mig de paraula i la tercera, al final.
Es cert que en principi de paraula, en valencià, com en espanyol, les paraules que comencen pels prefixos ab, ob, sub, portant idea respectivament de separacio, oposicio o subordinacio, com en llati, d´a on provenen, porten B i no P.

Pero no val la regla quan eixos començaments no son prefixos i no solament en les poquetes excepcions que menciona la base. Es mes que prou consultar el diccionari per a vore-ho confirmat.
Tant la regla com les excepcions, s´atenen als composts i derivats: de substancia, insubstancial; de cabdell, cabdellar; esta observació deu donar-se per feta en tots els casos semblants.
No hi ha res per part de l´Academia en contra d´esta base.

Base 2.

S´escriu P davant de T, C, S, N, (asèpsia, hipnòtic); B davant de D (hebdomadari). Excepcions: dissabte, dubte, sobte.
A l´ajuntar-se les dos consonants, si la segona es sorda (T, K), assimila la primera a sorda (P); si la segona és sonora (D) l´assimila a sonora (B).
No hi ha res que canviar en esta base, que servix tambe per al castellà, llengua germana del valencià, que en este cas seguix la mateixa evolucio fonetica.

Base 3.

En final de paraula s´escriu P (cap, camp, cup (recipient), macip). Excepcions: finals en FOB (hidròfob) i en SIL.LAB (monosíl.lab); darrere de consonant en paraules de les quals porten B els femenins i derivats (corb, corbera) i amb o ab (preposicio); adob, alarb, aljub, baobab, barb, cub (figura geomètrica) club, exub, gàlib, nabab, torb, tub.
En esta base sobre el tractament del so labial en final de paraula es completen les precedents bases sobre la P i la B.
Esta base inclou massa excepcions, lo que resulta contraproduent per a un sistema ortografic.

L´Academia accepta la regla pero no les excepcions a la norma, perque tambe en estos casos, si la consonant final sona P, deu d´escriure´s P i no B, encara que en el femeni o al derivar presente una B. La regla valenciana es mes senzilla i s´ajusta a la fonetica valenciana. Les paraules que la Base 3ª adjunta, no incloses en la mentada excepcio, deuen escriure´s igualment tal com sonen, en P final. Excepte: club, paraula d´orige angles. (La paraula tub es catalana. En valencià se diu i s´escriu tubo).
Al respecte de l´objecte de les tres primeres bases del 32, l´Academia diu lo següent sobre la B i la P:
S´escriu P (posa):
1. En posicio inicial de paraula: puny
2. En interior de paraula davant de T, C, Ç (cedeta), S, N: concepte, hipnosis, eclipse, excepte dissabte.
3. En posicio final de paraula, encara que en derivar (en el plural se conserva) se transforma en B o se mantinga.
- cap, no cab; pero cabut.
- llop, no llob; pero lloba.
- colp, no colb; pero colpejar.
- adop, no adob; pero adobar.

Base 4.

Davant L i R mai no s´escriu V.
L´Academia sobre l´us de la V diu:
S´escriu V (vindre).
1. En inicial i en interior de paraula: velocitat, cavall.
2. En les terminacions del preterit imperfecte d´indicatiu: AVA, AVES, AVA, AVEM, AVEU, AVEN, de tots els verps acabats en AR.
3. Mai en posicio final de paraula encara que en derivar s´escriga V: serf, no serv, pero servir.

Bases 5 i 6.

L´us de la C i de la G.
Base 5. La C representa un so gutural (cap) i un atre alveolar (cep).
La G representa igualment un so gutural (gat) i un atre palatal (gent). Els sons guturals C i G poden confondre´s en mig i final de paraula. En mig de paraula s´escriu C davant de C, S, T i Z; s´escriu G davant de D, G, M, N, (acció, eczema, fragment, insigne).
Excepcions: acné, aràcnid, dracma, estricnina, icneumon, iconografia, tècnic, anècdota, sinècdoque i llurs derivats.
Base 6. En fi de paraula s´escriu C (arc, solc). Excepcions: Darrere de consonant en paraules de les quals porten G los femenins i derivats, (amarg, cf. amarga, amargor). En paraules acabades en FAG, FUG, FEG, i atres en general cultes i extrangeres que duen en les llengües originàries (rizófag, centrifug).
Les normes de l´Academia corresponents a les bases 5 i 6:
Base 5. S´accepta per l´Academia totalment.
Base 6. En la base 6 nos encontrem una atra volta en el cas d´una consonant oclusiva final de paraula.
La regla general de la 6ª base es valida per a l´Academia. Pero no, l´excepcio: les paraules no acaben mai en G sempre, sense excepcio, al final de paraula se posarà C en conte de G. D´esta forma la regla es mes senzilla i s´ajusta a la fonetica valenciana, en la que al final de paraula sona /k/ (amarc, prolec, filolec). Esta norma implica sense dubte mes senzillea i resulta mes analogic i molt mes coherent el seu contengut.

Bases 7, 8 i 9.

So gutural de C i de G.
Transcrivim ara les bases 7, 8 i 9 de les Normes del 32, i a continuacio les correlatives de la Real Academia de Cultura Valenciana, per a que es veja que sobre esta materia l´Academia no ha introduit variacions ortografiques.
Base 7. Davant E, I, se representa el so gutural G mitjançant, l´intercalacio d´una U muda (guerra).
Com ocorre en l´espanyol i tambe en el valencià de l´Academia.
Base 8. El so gutural de C davant E, I, se representa mitjançant la Q seguida de U muda (que, quina).
Com en l´espanyol i en valencià de l´Academia.
Base 9. El so gutural C davant una U i una atra vocal que formen una mateixa síl.laba (silaba) se representa per Q. Si la segona vocal és E, I, damunt de la U s´escriu la dièresis: (quan, freqüent, obliqüitat, quota).
Com en valencià de l´Academia.

L´Academia sobre les bases anteriors.

L´ortografia de l´Academia diu:

S´escriu C:
1. En so de /k/ (colp)
1.1. Inicial i interior de paraula davant A, O, U: casa, cosa, cult, ficar, recort, ocult.
1.2. En principi de silaba formant els grups consonantics CR, CL: crida, clau, dimecres, proclama.
1.3. Davant de C, D, S, T, Z: accio, anecdota, dacsa, actua, eczema.
1.4. En el final de paraula, encara que en derivar (en plural se conserva), se transforma en G o se conserva.
- atac, no atag, pero atacar.
- prolec, no proleg, pero prologar
- fanc, no fang, pero fangos.
S´escriu Q (quinze):
1. En inicial i interior de paraula, seguida de U muda, davant E, I: queixa, quilat, alqueria, sequia.
Si la U se pronuncia, du dieresis, com se diu en el numero 3.
2. En inicial i interior de paraula, davant de U atona seguida de A, O, formant diftonc: quatre, quocient.
Excepte: ipecacuana, i els derivats de cuiro, cuina, evacuar, conspicu, perspicu, proficu, vacu, promiscu.
3.En inicial i interior de paraula, quan una U atona vaja seguida de E, I i s´haja de pronunciar, porta dieresis: qüestio, obliqüitat.
Com es veu clarament, l´Academia no contradiu l´us de la Q de les bases del 32.

Bases 10 i 11

T i D

Base 10. En principi de paraula s´escriu AD i no AT (adjacent). Excepcions: davant Z (atzembla) i en atlas, atlàntic, atleta, atmosfera.
Base 11. En fi de paraula s´escriu T i no D (pit, ardit, avalot, mut). Excepcions: Darrere de consonant en les paraules de les quals porten D els femenins i derivats (estupend, cf. estupenda, sord, cf. sorda, esguard ¿? cf. esguardar ¿?). Darrere de vocal en els femenins acabats en ETUD, ITUD, (consuetud, solitud). En algunes paraules tècniques i extrangeres (estrangeres) com anhídrid, sumand, habord (¿?), lord.
Estes bases son paregudes a les 3 i 6, en que es parla de les finals P i C. La regla es bona perque està d´acord en la fonetica valenciana, pero esta no admet excepcions: sempre posa la oclusiva forta (P, T i C) en final de paraula.
Normes de l´Academia sobre la T i la D:
S´escriu D (dit).
1. En principi i en mig de paraula: donar, idea.
Excepte en derivats de AT grec (atles, atleta, atmosfera, etc.) i davant de Z (batzoles, dotze).
2. En el grup consonantic DR: (drago, moldre).
3. Mai en posicio final de paraula, encara que en derivar s´escriga D.
- vert, no verd, pero verdor
- reverent, no reverend, pero reverenda.
Estes normes corresponen a les bases 10 i 11 de les de Castello. L´Academia admet la base 10, pero la 11 la modifica llevant les excepcions: en final de paraula sempre T en conte de D, tal com es pronuncia.
L´Academia sobre l´us de la T:
(Completant les bases 10 i 11 de les del 32).
S escriu T (tornar).
1. Inicial i interior de paraula: toca, costella, setze.
2. En el grup consonantic TR: truc, atraure.
3. En el prefix grec AT: atmosfera (vore D, 1).
4.Davant de Z: dotze
5. En posicio final de paraula posarém T encara que en derivar se transforme en D o se conserve.
- fort, fortalea
- cert, certea
- calit, no calid, pero caliditat
- abat, no abad, pero abadia.
(El paragraf 5 anula l´excepcio de la base 11 del 32, segons la qual s´ha d´escriure D).

Base 12

El so palatal /g/ (en signe damunt) se representa davant E, I per G (gesta, gent, girar). Excepcions: Es representa J davant ECC, ECT (adjectiu, abjeccio); en jersei, majestat, i en alguns noms de procedència bíblica o grega, com Jesús, Jehú, jerarquia, jeroglific i llurs derivats (jerarquic, jesuïta). Davant de A, O, U, se representa per J (jaciment, joguina, jutge, menjar, pluja).
Les normes valencianes no canvien la base precedent; no mes canvien en les excepcions: les paraules catalanes "joguina i jutge", per les valencianes "joguet i juge".
Norma de l´Academia
S´escriu G:
1. En so gutural /g/ (gat).
1.1. Inicial i interior de paraula davant de A, O, U (solament G) gabia, got, gust, regal, engolir, aigua.
1.2. Inicial i interior de paraula davant E, I, (GU): guerra, guisar, figuera, esguita.
1.3. Davant UE, UI, portarà dieresis la U quan se pronuncie: aigües, llingüistic.
1.4. En principi de paraula o de silaba, en els grups consonantics GR, GL: gracies, glop, agrana, regle.
Davant D, M, N: Magdalena, fragmentar, insignificancia.
Excepte en cultismes com: acne, dracma, estricnina, iconografia, tecnic, anecdota, sinecdoque i derivats.
1.5 Mai en posicio final de paraula, encara que en derivar (en plural se conserva) se escriga G.
- amic, no amig, pero amiga.
- rec, no reg, pero regar.
- amarc, no amarg, pero amargar.
- sanc, no sang, pero sangonera.
S´escriu G:
2. En so de /g/ ( en signe damunt) palatal: girar
2.1. En posicio inicial de paraula i interior davant de E, I,: argila, gel, giner.
Excepte davant de ECC, ECT (objeccio, objectiu i algunes mes) i en uns atres noms de procedencia grega o biblica. Jesus, Jeroni, Jeremies, Jerusalen, jerarquia, jeroglific.
2.2. En el grup IG en mig de paraula davant de G, (formes dels verps acabats en GIR) afigga, rigga, frigga.
2.3. En posicio final de paraula la G darrere de I no es sonora, encara que en derivar se transforme:
- mig, pero miger.
- oreig, pero orejar.
2.4. No escriurem TG/TJ perque en valencià no hi ha mes que un so africat sonor, representat per G/J en qualsevol posicio:
- viage, no viatge.
- juge, no jutge.
- llenguage, no llenguatge.
- correja, no corretja.
3. En so de /c/ (en signe damunt): roig.
3.1. En final de paraula en el grup IG darrere de A, E, O, U, o de consonant, sempre que la I siga atona i muda: vaig, veig, goig, fuig, Elig, Barig. (Excepte Calig i Tirig en les que la I del grup se pronuncia).
3.2. En posicio final de paraula, darrere de I tonica: desig, frig.
3.3. En posicio final de paraula apareix sempre /c/ (en signe damunt) representada per IG, G, encara que en derivar se transforme en la sonora corresponent (G davant de E, I, i J davant A, O, U)  se mantinga (CH en tots els casos).
- trepig, trepigen.
- mig, mija.
- despaig, despachar.
S´escriu J (jardi):
1. En posicio inicial i interior de paraula davant A, O, U: jaqueta, jove, jugar, puja, rajola, adjunta.
2. Davant de ECC, ETC: objecte, objeccio, subjecte, objectiu.
3. Davant E, (vore G, 2.1.).
4. No escriurem TJ (vore G, 2.4.), sino J.
- plaja, no platja.
- mija, no mitja.
5. Darrere del prefix AD: adjacent.

Base 13.

El so de palatal fricativa sorda (CH francesa) es representa sempre per X (Xàtiva, punxa, marxa, seixanta, ix). Devegades darrere de consonant com en esfinx, linx, etc. i sempre darrere de A, E, O, U, el signe X pren el so de CS (Alexandre, luxe). I a mes en casos com -fixe- i els derivats.
Per a que prenga el de CH francesa s´interposa una T (empatxar, despatx). Excepció: devegades també darrere de la I (bolitx).
El so de pre-palatal africada (CH castellana) es representa a començ de paraula per X (xic, xaruga, Xecoeslovàquia). Al mig de paraula per TJ davant de A, O, U (platja, desitjós); i per TG davant E, I, (metge).
A la fi de paraula per G darrere les atres vocals (vaig, lleig, roig, puig).

Esta base descalifica les Normes de Castello, perque descobrixen la completa ignorancia dels autors en materia de fonetica valenciana.

a) Les bases de Castello posen el mateix so a X en Xativa i seixanta (xixanta) que a punxa i marxa (puncha i marcha) sent que en unes el so palatal es africat i en atres fricatiu.
b) Introduixen una T davant de X (TX) i darrere de I (bolitx), grup consonantic TX inadmissible (en el que la T no se pronuncia).
c) Al principi de paraula per a la fricativa sorda en conte de CH posen la X, desterrant de l´ortografia la consonant CH, tan tradicional en l´ortografia valenciana. (En valencià deu dir-se: chic, no xic; charuga, no xaruga; Checoslovaquia, no Xecoeslovaquia).
d) Al mig de paraula introduixen, viciosament, una T davant de G o J formant el grups TG i TJ dels quals la T no es deu pronunciar mai. (En valencià se dira plaja, no platja; desijos, no desitjos).
L´ortografia de l´Academia referent a les consonants palatals figura immediatament davant d´esta base 13. No mes falta lo referent a la CH que posem a continuacio.
Us de la CH.
1. En so de /c/ (en signe damunt) (chic).
1.1. Inicial i interior de paraula entre vocals i darrere de consonant: chufa, Chirivella, clochina, archiu.
1.2. En final de paraula escriurem IG o G (vore anteriorment G, 3. i 2.
2. En so de /k/. (March).
2.1. En posicio final de paraula, en els pobles i llinages que la tenen per tradicio: Albuixech, Albiach.

Base 14.

Per tal de distingir la LL (aquell) de la L geminada o doble (intel.ligencia, mol.le), s´escriu entre les dos L un punt volant.
L´ortografia de l´Academia no admet esta base, perque en valencià eixa L doble no existix en la pronunciacio corrent, (inteligencia, no intel.ligencia, mole, no mol.le). L´ortografia se simplifica per l´Academia, preferint la fonetica a l´etimologia.
S´escriu L (lenta).
1. En inicial de paraula: loca, liquit.
2. En interior i fi de paraula: almagasen, dol.
3. En els grups consonantics BL, CL, FL, GL, PL: blau, clau, flama, glop, plat, noblea, aclamar, unflar, aglutinar, aplanar.
S´escriu LL (llanda).
1. En inicial, interior i final de paraula: llei, lliberal, filla, rella, poll, manoll, bolleti, ralla.
En cap lloc l´Academia menciona la doble L.L, en un puntet en mig, perque en valencià no existix dit grup: tots pronuncien in-te-li-gen-ci-a i no in-tel-li-gen-ci-a.

Bases 15, 16 i 17.

Agrupem les bases 15, 16 i 17, perque les Normes de l´Academia les han deixades casi intactes.
No mes se diferencien en que en les excepcions de la base 17, les paraules (impremta) i (premsa), son en valencià "imprenta i prensa", modificant el grup MT, MS en NT i NS, pronunciacio valenciana normal actualment.
Base 15. Davant B, P, M s´escriu M i no N per regla general (semblar, ampriu (¿?), immaculat) llevant d´alguns casos per tractar-se de composts i derivats (granment, tanmateix).
Base 16. Davant F s´escriu N en CON, EN, IN (confirmar, enfit, infecció) llevat d´émfasi (enfasis), emfisema, emfitèutic i emfraxi (emfraxis). En qualsevol atre cas s´escriu davant F sempre (àmfora, amfibiològic).
Base 17. Davant consonant, fora B, F, P i M, s´escriu N i no M. Excepcions: comte (titul nobiliari), impremta, femta, comtat, somriure, premsa, tramvia, i els composts de VIR (triumvir).
Qué diu l´Academia respecte a la M i a la N.
S´escriu M (mana).
1. En inicial, interior i final de paraula: mar, mestre, flama, cami, fum, estem.
2. Davant de P, B, M: rompre, gamba, immortal. Excepte en paraules compostes que ajunten N final a M inicial: enmig, gramment.
3. En el prefix CIRCUM quan li seguix una atra consonant: circumstancia, circumnavegacio, circumferencia.
4. Mai davant de V ni F: enveja, enfrontar, (excepte triumvir. Vore N 2 i M 3).
5. No escriurem el grup TM, representant M doble, que ha desaparegut en la llengua valenciana.
- semana, no setmana.
- sometre, no sotmetre.
6. No escriurem el grup MP, sino solament N, quan la pronunciem, encara que per raons etimologiques s´haja usat:
- atentar, no atemptar.
- pronte, no prompte.
S´escriu N (nas).
1. En inicial, interior i fi de paraula: niu, lluna, mon.
2. Davant F en els prefixos CON, EN, IN: confiar, enfadar, inflamar.
3. Davant de consonants, excepte B, M, P: enveja, confit, planta, gandul.
4. Davant M per excepcio en paraules que junten N final a M inicial: enmig, granment.
En el diccionari valencià figuren, al costat de les excepcions enumerades en el numero 2, les seues derivades i la paraula: emfraxis.
Com es facil observar, l´Academia ha acceptat les Bases 15 i 16 sobre l´us de la M i de la N, i solament ha modificat l´us dels grups MT i MP els quals rebuja excepte quan la P sona.

Base 18

S´escriu MP en asímptota, assumpció, assumpte, atemptar, compte (cast. cuenta), consumpció, consumptiu, contemptible, eclàmpsia, exempcio, exempt, metempsícosi, palimpsest, perempció, peremptori, preempció, presumpció, presumptiu, prompte, redempció, redemptor, resumpció, simptoma, sumpció, sumptuós, temps, temptar, temptativa, transumpte i en llurs composts o derivats.
Normativa de l´Academia sobre el grup MP.
L´Academia (vore M.6 anterior) , rebuja el grup MP, en les paraules que figuren en la Base 18 de l´any 32, posant una M en lloc de MP, quan aixina sona en valencià. Per aixo, se conserva el grup MP en les paraules següents: eclampsia, temps, metempsicosis i palimpsest en les que la P si se pronuncia. En el Diccionari, figura assunt, no assumpte, metempsicosis, no metempsicosi.

Bases 19 i 20

Base 19. El so de RR es representa per R darrere consonant i també darrere dels prefixes: ante, contra, sobre, supra, uni, bi, tri, anti, hipo, mono, di, tetra, poli, i a privatiu (antireligiós, arítmic).
Base 20. S´escriu R final en els substantius formats dels sufixes AR (col.lectius o de lloc, com canyar); ER (de persona, lloc, instrument o planta, com ferrer, llorer); OR (derivats d´adjectius o verbs, generalment abstractes com blancor); DOR (de persones, lloc o instruments, com llavador, llaurador); en els adjectius com rebedor, esdevenidor, que inclouen ordinàriament una idea de futur; en els noms dels quals porten R els femenins i derivats, (clar, lleuger); en els infinitius aguts (partir); en els infinitius plans que no acaben en RE (nàixer, però, vendre, vore) i córrer.
Com es facil observar, les bases 19 i 20, de l´ortografia del 32, referents a l´us de la R senzilla o doble, son les mateixes que en castellà i valencià. (En el Diccionari s´esclou la paraula "esdevenidor" i "lleuger" se reemplaça per llauger).
Copiaré a continuacio les normes de l´Academia referents a l´us de la R senzilla o doble.
Normativa de l´Academia sobre l´us de la R.
S´escriu R:
1. En so de /r/ (en una senyal damunt) (com una erre doble) (carreter).
1.1. En inicial de paraula: roda, rajola.
1.2. En interior de paraula darrere de M, N, S: somris, enriquir, israeli.
2. en so de /r/ (erre senzilla): (cara)
2.1. En interior i final de paraula: mira, cura, cor, dolor.
2.2. En els grups BR, CR, GR, TR, PR: brot, cru, gran, traure, propi, arbre, recriar, agranar, batre, comprar.
S´escriu RR (erre doble) (guerra):
1. En posicio intervocalica: carro, erro.
Les normes de l´Academia son les mateixes que les bases 19 i 20 de l´ortografia del 32.

Bases 21 i 22 (S sonora /Z/ i S sorda /S/).

Base 21. El so alveolar S (cosa) se representa per Z en principi de paraula i darrere de consonant, y per S, entre vocals (zero, dotze, casa), excepcions: dacsa, endinsar, enfonsar i en el prefixe TRANS, (transigir).
Base 22. El so alveolar sord de S (massa) se representa en principi de paraula i darrere de consonant per S o C, segons l´etimologia, i entre vocals per C o SS, també segons l´etimologia. Davant A, O, U la C pren la forma de Ç (C trencada): (serp, séquia, cendra, València, pansa, mustaçaf, açut, possessió).
L´Academia admet estes dos bases. Nomes canvia els vocables catalans per valencians: venidor, no esdevenidor; adinsar, no endinsar; afonar, no enfonsar; assut, no açut; Valencia, no València (en e oberta i accent greu).
Normes de l´Academia sobre l´us de la S forta o sorda.
S´escriu S.
1. En so de /S/ (s forta) (sap).
1.1. En inicial de paraula: solt, sabut.
1.2. Darrere de consonant: ansa, dacsa.
1.3. Darrere dels prefixos llatins i grecs: ante, contra, sobre, supra, uni, bi, tri, anti, hipo, para, mono, di, tetra, poli, etc... i tambe, darrere de la A en valor negatiu: asilabic.
1.4. En final de paraula encara que en derivar se conserve senzilla per transformar-se en sonora o se duplique per a continuar sorda.
- mes, mesos.
- nas, nassos.
2. En so de /Z/ (s suau) (cosa).
2.1. En posicio intervocalica: casa, promesa.
2.2. En els prefixos en DES-, DIS-, seguits de vocal, H o consonant sonora: desaiguar, desheretar, desviure.
2.3. En els participis: d´entes, entesa, entesos, enteses; d´impres, impresa, impresos, impreses.
2.4. En derivats de gentilicis:
- andalus, andalusos
- frances, francesos.
2.5. En el femeni dels substantius que signifiquen: ofici, professio, dignitat, titul o carrec:
- abat, abadesa.
- duc, duquesa.
- princip, princesa.
- mestre, mestresa.

Base 23.

S´escriu C o Ç i no S darrere de C (accio), fora "sacsar" i sos derivats; en les terminacions ÀNCIA, ÈNCIA (repugnància, València); en les terminacions ANÇA, ENÇA, quan son sufixes de derivacio o vénen de paraules que porten Ç (esperança, creença, França, però ansa, pensa); en els adjectius derivats de Z en castellà (capaç, de capax, acis, cast. capaz) i, per regla general, en paraules corresponents a atres castellanes del mateix orige, que porten Z (braç, cast. brazo). No sempre, però, es certa la correspondencia de Z castellana i C valenciana, com pot comprovar-se en Sardenya, Còrsega i en el prefixe valencià BES, que correspon als castellans BIS i BIZ, (besnet, bescuit, cf. biznieto, però besavi = bisabuelo).
Esta base 23 de les normes del 32, detalla quan s´ha de usar la Ç (cedeta), i l´Academia no les arreplega en les Normes, pero si en el Diccionari, ( a excepcio de "besavi", que substituix per "besyayo").
Normes de l´Academia sobre l´us de la Ç cedeta.
S´escriu C en so de S (cendra).
2.1. Inicial i interior de paraula, davant E, I (s´usa C): cel, cinc, incert, provincia.
2.2. Davant A, O, U, escriurem Ç (cedeta): capaç, llançol, vençut.
2.3. en posicio final de paraula, escriurem, sempre que en derivar s´escriga C:
- capaç, capacitat.
- comerç, comerciant.
2.4. En els sufixos AÇ/AÇA, UÇ/UÇA, (aumentatius, despectius) i IÇ/IÇA (materia, tendencia): bonaç, malaltuç, pastiç.
L´Academia no s´opon a la base 23 de les normes del 32. Sols desenrolla el tema d´una atra manera. (Unicament canvia en el diccionari la paraula "besavi" per la de "besyayo").

Base 24.

S´escriu S, SS, no C o Ç, en els sufixes de derivació AS, ASSA, ISSA, US, USSA, DISSA, (enjogassat, de joc; pallisa, pallús, de palla; cridadissa, de cridar), i en carabassa, fogassa, rabassa, mostassa, panís, pastís, vernís, mestís, garbissos, granissa, bardissa, llonganissa.
En esta base se diu quan no s´ha de posar Ç (cedeta).
L´Academia, com hem vist en el paragraf precedent, establix tot lo contrari. Excepte rarissimes excepcions en els sufixos esmentats posa Ç (cedeta) i no S o SS: fogaça, palliça, pastiç, etc...

Bases 25 i 26

Base 25. S´escriu Z i no S ni SS en les paraules cultes començades per ZOO, en les acabades en ZOIC, ZOARI, i en algunes atres aiximateix cultes (zoologia, paleozòic, hematozoari, amazona).
Base 26. S´escriu S i no SS darrere els prefixes llatins ante, contra, sobre, supra, uni, bi, tri, i grecs a (privatiu), anti, hipo, para, mono, di, tri, te, tra, poli (unisonant, monosil.làbic).
L´Academia sobre les bases 25 i 26.
La base 25 l´arreplega l´Academia de la forma següent:
S´escriu Z (zero).
1. En inicial i interior de paraula: zona, atzucac.
2. En totes les paraules començades pel prefix ZOO: zoologia.
3. En les terminacions zoari, zoic: protozoari, benzoic.
A la base 26 referent a l´us de les dobles SS, prescriu l´Academia lo següent:
S´escriu SS (passar).
1. En posicio intervocalica: posseir, massa.
2. En les paraules començades pels sons A + S (ass) + atra vocal: assimilar.
3. En els sufixos issim, issima: bonissim, bonissima.
4. En alguns derivats de les paraules que acaben en: as, es, is, os, us.
- fracas, fracassos.
- castis, castissos.
- gos, gossos.
- tramus, tramussos.
- espes, espessos.
En quan a la no repeticio de la S darrere dels prefixos que enumera la base 26, estan d´acort les dos ortografies.

Base 27.

S´escriu la diéresis (Ü) sobre la I i la U, quan no porten accent, seguixen una atra vocal i pertanyen a síl.laba distinta (deduïa, diürnal). Excepcions: Darrere dels prefixes inicials CO, RE (coincidir, reunir) i la I dels sufixes: isme, ista, de la terminacio verbal IR dels infinitius en llurs composts els futurs i condicionals (egoisme, egoista, deduint, conduiré, conduiria).
L´Academia sobre la dieresis.
La reglamentacio de l´us de la dieresis, substancialment es la mateixa que la de les normes del 32, pero es molt mes detallada.
Dieresis:
Es un signe ortografic (¨) que es coloca damunt de la I o de la U, indicant l´existencia o no del diftonc: següent, païsage.
Colocacio:
1. Quan la I o la U, van darrere d´una atra vocal i no formen diftonc en elles: veïnat, raïmer, aürtar.
2. Quan la U -no muda-, va darrere de G o Q seguida de E, I: següent, llingüistica.
No la posarém en els casos següents:
1. En els verps de la tercera conjugacio que acaben en AIR, EIR, OIR, UIR, en els quals la I de la terminacio es tonica i, per consegüent, no forma mai diftonc:
agrairieu: (a-gra-i-ri-eu)
beneixca: (be-ne-ix-ca)
conduirem: (con-du-i-rem)
2. Quan va darrere dels prefixos:
coincidix: (co-in-ci-dix)
reimprimir: (re-im-pri-mir)
contraindicar: (con-tra-in-di-car)
3. Quan la I forma part dels sufixos ISME, ISTE, ISTA, IBLE, tots ells en I tonica.
egoisme: (e-go-is-me)
altruista: (al-tru-is-ta)
conduible: (con-du-i-ble)
4. Quan la I forme part dels sufixos ISAR, ISANT, ISAT.
europeisar: (eu-ro-pe-i-sar)
5. Quan la U forma part de la terminacio llatina UM.
simposium: (sim-po-si-um)
harmonium: (har-mo-ni-um).

Base 28

L´apostrof s´escriu davant o darrere consonant o consonants, restes d´una paraula monosil.làbica qui ha perdut la seua vocal per elisió, com un article o un pronom àton (l´home, de l´home, porta´l). Fora estes i la preposicio DE, no és corrent apostrofar les paraules més que per tal de representar exactament una pronúncia popular. Cal advertir que les elisions no són obligatories i l´escriptor pot ometre-les, singularment en els diàlegs.
Note´s l´anomalia d´utilisar el relatiu QUI no tractant-se de persones, i la tendencia catalanisant en els girs "fora es", en conte de "fora d´es", "per tal de" en conte de "per a" i l´us de "cal" en frases afirmatives, contraries a la nostra tradicio.
L´apostrof en l´ortografia de l´Academia.
Apostrof:
Es un signe ortografic (´) que es posa en unir certes paraules elidint una vocal.
Les paraules que poden presentar la forma apostrofada son:
1. Els pronoms personals debils: ME, TE, SE, LO, NOS, LOS, NE.
1.1. Darrere de verp que acabe en vocal: porta´m, penja´m.
1.2. Davant de verp que comence per vocal o haig: s´enten, s´haguera.
1.3. En les combinacions binaries i ternaries de pronoms: se´n va, se´ls hi menja.
2. Els articuls determinats, EL i LA davant de paraula que comence per vocal o haig: l´home, l´industria, l´espiritisme.
Excepte:
a) EL o LA davant de paraula començada per semiconsonant
b) LA davant de les paraules host, ira, una (hora).
c) LA davant del nom de les vocals i de les consonants començades per vocal: la a, la e, la erre, etc...
d) LA davant de les paraules començades per A privativa: la anormalitat, etc...
Les preposicions A, DE, PER mes l´articul EL formen les contraccions AL, DEL, PEL.
3. La preposicio DE davant de paraules que comencen per vocal o haig: d´estar, d´ahir, d´haver.
Excepte quan li seguixca una paraula que comence per U semiconsonant: de hui.
Comparant les dos ortografies, la del 32 i la de l´Academia, es veu la conformitat substancial de les dos. Sols que l´ortografia del 32, deixa lliure l´us de l´elisio i exceptua l´elisio davant de vocal I, U, atones (la universitat, la industria, no l´universitat, l´industria). Esta modificacio se feu, en les normes de l´Academia, perque la demanaren moltes persones afirmant que aixina ho pronunciaven: l´universitat, l´industria.

Bases 29 i 30.

Base 29. Les formes no apostrofades ni accentuades dels pronoms personals que seguixen immediatament una forma verbal, s´escriuen unides a ella mitjançant un guionet, i quan són dos o més eixes formes pronominals van també unides les unes a les atres mitjançant el guionet (portar-te, porta-te-ho, portar-te´ls).
Base 30. S´escriu el guionet en paraules compostes unint les parts components, quan estes ho són dels prefixes: pseudo, sots, vice, en casos com ex-president; en les compostes de forma personal de verb i substantiu (guarda-robes) i de substantiu acabat en vocal i adjectiu (o participi), iniciat per R, S, X (cama-sec); en sord-mut, quasi-contracte; pre-romà, pro-sector, despús-ahir; nord-est, històric-arqueológic i consemblants.
La redaccio d´estes dos bases es correcta per a l´Academia, pero incompleta, tal i com es veu a continuacio en la redaccio de l´ortografia de l´Academia, mes detallada. Algun reparo se li pot posar ad estes bases per sa tendencia catalanista: mitjançant (per mediant), sota (per baix).
L´Academia sobre l´us del guionet.
- Guio.
El guio es el signe ortografic (-) que se coloca entre dos o mes elements d´una paraula per a distinguir-los.
Usarém el guio:
1.Per a separar les paraules per silabes en final de llinia.
2. Per a unir els pronoms que van darrere (enclitics) del verp.
2.1. Quan el verp acaba en diftonc o consonant i li seguix un pronom: mireu-les, penjar-se´n.
2.2. Quan el verp acaba en vocal i el pronom comença per consonant: menja-te´l, porta-hi.
2.3. Quan el verp acaba en vocal i seguisen els pronoms HO, HI: mira-ho, porta-hi.
3. En alguns composts en els elements dels quals no estan totalment integrats: critic-bibliografic, historic-cientific.

Base 31.

La lletra H no més s´escriu quan ho exigix l´etimologia, no mai per a substituir una consonant perduda. (haver, ahir, peró raó, no rahó)
L´ortografia de la haig se tracta per la base 31, en un breu paragraf, remitint a l´etimologia. Lo mateix fa l´Academia considerant la qüestio com "etimologica". Coincidixen les bases del 32 i l´Ortografia de l´Academia.
L´Academia sobre l´us de la haig.
S´escriu H (heretar).
No te cap so.
1. En principi i mig de paraula en les que sent etimologica s´ha conservat en l´us: hui, hivern.
2. No l´escriurem en aquelles paraules que a pesar del seu orige etimologic, s´han escrit aixina des d´un principi: avorrir.

Bases 32 i 33.

Base 32. La lletra Y s´empra en el digraf NY (any) i tant esta com les lletres K i W en paraules extrangeres.
Base 33. El digraf CH té us tambe en paraules extrangeres i en alguns noms de llinatge.
Estes bases son una claudicacio de les Normes del 32, seguint la normativa catalana. La supressio de la consonant Y i del digraf CH, grafies tradicionalment valencianes; te com a forasteres paraules en Y grega.
La Y i la CH, en l´ortografia valenciana.
S´escriu Y (yo).
1. En posicio inicial de paraula davant vocal: yuxtaposar.
2. Entre vocals: epopeya, apoyar.
3. En el digraf NY per a representar el so de /n/ (en un signe baix): pinya, puny.
4. Davant de ECC - ECT (vore en J, 2 les excepcions), inyeccio, abyeccio, proyecte, -Cf. les excepcions (J, 2) , objecte, objeccio, subjecte.
5. En final de paraula en els pobles i llinages que la tenen per tradicio: Alcoy, Montroy, Gay.
S´escriu CH (chiconiu).
1. En so de /c/ (en un signe damunt): che, chic.
1.1. Inicial i interior de paraula entre vocals i darrere de consonants: chufa, Chirivella, clochina, archiu.
1.2. En final de paraula escriurem IG o G (vore G, 3).
2. En so de /k/: March.
2.1. En posicio final de paraula, en els pobles i llinages que la tenen per tradicio: Albuisech, Albiach.
La Y grega i el digraf CH son grafies que sempre han estat en l´escritura valenciana, com ho demostra l´Academia en el llibre Documentacio Formal de l´Ortografia de la Llengua Valenciana.
L´Ortografia de les Bases suprimix les dos grafies Y i CH, sense cap motiu, excepte el d´imitar al catala.

Base 34.

S´accentuen totes les paraules agudes que terminen en vocal: anirà, aniré, aní, condició, algú.
Les paraules que terminen en AS, ES, IS, OS, US: vindràs, cortés, país, capciós, confús.
Les agudes que terminen en EN, IN: ofén, esplín.
Les paraules planes que no terminen en cap de les dotze terminacions dites: hidròfob, càrrec, centígrad, telègraf, catàleg, fàcil, àtom, telèfon, príncep, càrrer, lícit, índex, òbols, anàveu, diríeu.
Les paraules esdrúixoles s´accentuen totes: màxima, mùltiples, custòdia, cúria, València.
Tota A accentuada porta l´accent greu: voldrà, català.
Tota I i tota U accentudades, l´agut: país, Rússia.
Tota E i tota O obertes, el greu: clemència, òliba.
Tota E i tota O tancades, l´agut: esgléssia, recó.
Es troben asovint als vocabularis dos formes d´una mateixa paraula (AMB i AB; ELS i LOS; EL i LO). Aixo vol dir que ambdos formes son igualment llegítimes, encara que la primera siga la més usual i recomanable.

Observes l´inexactitut de dir que "AMB" es mes usual. Ni "amb ni ab" s´usen en la llengua parlada: la primera per ser catalana i la segona per arcaica. El poble valencià usa en lloc d´elles la preposicio "EN".
Els accents segons l´Academia.

1. (Explica qué son paraules agudes, planes i esdruixoles)
2. Hi ha dos clases d´accents: agut (´) i greu (`), que se colocaran respectivament sobre les vocals tancades (i, u, e, o) i obertes (a, e, o) (e i o en signe baix) quan siga necessari, d´acort en els següents apartats:
2.1. S´elimina l´accentuacio grafica, i queda de forma optativa per a les paraules que tenint igual grafia recau l´accent fonetic en sílaba diferent (paraules homografes, no homofones)
2.2. En el cas de creure´s necessari l´accent grafic, este tindra el següent orde preferent: agudes front a planes i esdruixoles (canóns / canons; tindré / tindre; ultimà / ultima); i planes front a esdruixoles (pronuncía / pronuncia; ultíma / ultima).
(L´Academia posa una serie d´eixemples).
2.3. Pot ser recomanable l´accent grafic en particules interrogatives o exclamatives, en els pronoms interrogatius forts.

Normes complementaries.

L´Academia sobre l´us de la F.
1. En principi, interior i fi de paraula: fer, corfa, bufa, baf.
2. En posicio final de paraula, encara que en derivar (en plural se conserva), se transforme en V o se mantinga
- serf, no serv, pero servir.
- tuf, no tuv, pero atufar.
S´escriu X.
1. En so de (S): eixida.
1.1. Darrere dels diftoncs decreisents AI, EI, OI, UI: caixa, creixer, coixo, afluixar.
1.2. Darrere de I: pixar, seguixca, vixca.
En els increments incoactius de la 3ª conjugacio (IXC, IXQU): oferixca, servixques.
En final de paraula: exigix, ix.
2. En so de KS: text.
2.1. Entre vocals: reflexio, axial.
2.2. En posicio final en algunes paraules: perplex, prefix.
3. En so de GS: exacta.
3.1. En el prefix EX, seguit de vocal, H o consonant sonora: examinar, exhortar, ex-libris.

V BREUS COMPARACIONS

Les principals justificacions son les següents, incloses en la publicacio de l´Academia titulada: DOCUMENTACIO FORMAL DE L´ORTOGRAFIA DE LA LLENGUA VALENCIANA.
1. De base fonetica.
1. Propiament fonetica.
1.1. Eliminacio de grups consonantics.
L´apartat comprén els grups consonantics TM, MP, TN, TL, TLL, TZ, TG/TJ, els quals se poden classificar, segons els considerem etimologics (TM, MP, TN, TL) o no etimologics (TLL, TZ, TG/TJ). Les caracteristiques d´estos grups consonantics es que se reduixen de la següent manera:
TM > M
MP > N
TN > N (TN)
TL > L (TL)
TLL > LL
TZ > S
TG/TJ > G/J
Estes reduccions responen a la fonetica actual valenciana, encara que en algun moment, o per alguns escritors, hagen segut utilisades tant unes formes com atres.
1.2. Escritura de sordes en final de paraula.
El valencià en posicio implosiva a final de paraula (o interior), neutralisa l´oposicio sorda/sonora, i per aixo hi escriurem sempre la consonant sorda en lloc de la sonora. Aixina tindrem foneticament en posicio final:
V > F serf (servir).
B > P adop (adobar).
D > T recort (recordar).
G > C amarc (amargar).
La grafia CH.
La reintroduccio de la grafia CH per a la representacio del so palatal sort /c/ (en un signe damunt) implica una reestructuracio del sistema o sistemes ortografics existents per quan al mateix temps supon la supressio de les grafies TX, i X, en funcio d´eixe so.
El sistema actual queda com s´ha dit en el lloc corresponent.
1.5. La grafia Y.

La Y es una grafia que te tradicio en l´escritura valenciana, utilisada no tan sols en la lliteratura classica, sino tambe en la posterior fins a 1932.

II: De base morfologica.
1. Els sufixes ISTE, ISTA.
Es corrent en la llengua parlada oir estes terminacions aplicades al masculi i al femeni respectivament. Primitivament este sufix tenia una forma unica, pero el valencià ha creat una distincio de genero. Inexplicablement aquelles BASES, que solament eren ORTOGRAFIQUES, condenaren la forma ISTE, deixant-ne una per als dos generos: ISTA.
2. El sufix EA.
Un atre dels casos ben estranys, es el produit a l´entorn d´este sufix, que servix per a formar substantius que designen qualitats abstractes.
La llengua valenciana fa referencia a la parlada, presenta la solucio estable EA, procedent del llati ITIA.
III. Signes convencionals. Els accents.
Sobre els canvis efectuats respecte a anteriors normatives, en materia d´accents, guio i apostrof (tot molt convencional), lo mes important es la supressio dels accents. S´ha volgut donar unes normes que servixquen a la llengua escrita, fent mes facil i menys complicat l´aprenentage i l´escritura. I, com en els classics i en l´angles i en l´italià, per regla general se suprimix l´accent, deixant-lo optatiu per a diferenciar paraules homografes (o que s´escriuen igual en diferent pronunciacio) i en les interrogants i exclamacions.
IV. Diferencies lexicografiques i morfologiques.
Encara que directament tant les bases del 32 com les de l´Academia siguen de caracter ortografic, les del 32, indirectament seguixen, en el preambul i en el desenrol del text, unes normes valencianes que afecten al lexic i a la gramatica, i que no seria licit ometre en este punt, tant per a completar la present exposicio com pel fet de que els que a veu plena diuen que escriuen en les normes de Castello, les incomplixen. Son les següents:
Relatives al lexic.
En les normes del 32 figuren les següents paraules: hui, aci, naixer, estilisacio, (desautorisant el grup catala TZ); eixe, nosatres, atre, dos (femeni), seua, orige, este, i tambe ab i lo. Paraules que els defensors de les Normes de Castello han anat substituit per formes barcelonines o de menor us en valencià: avui, aqui, altre, dues, seva, bastant, origen, aquest, amb i el (neutre).
Relatives a la morfologia.
Les bases del 32, usen les formes verbals obtindre (en conte de obtenir), vore (per veure), i reduixen el grup catala EIX en el valencià IX (afeblixca, no afebleixca; exigix, no eixigeix; creixcut, no crescut).
V. Omissions en el sistema ortografic.
En les bases del 32 no existixen una serie de digrafs que alguns dels seus seguidors s´encaboten en introduir. Son: TL, TLL, TM, TN i TX: setmana, guatla, enrotllar, assumpte, etc...
Consideracions circumstancials.

A) LES BASES / NORMES DE CASTELLÓ.

1. Les BASES no son propiament de Castello, sino com diu Sanchis Guarner en la Gran Enciclopedia de la Region Valenciana, (articul "ortografia"), van ser iniciativa dels catalanistes valencians del grup "Valencia Nova". Son bases copiades de les que els catalans feren per al catala. En Castello les retocaren un poc persones carents de ciencia filologica i s´encarregaren d´anar arreplegant firmes.
2. Segons el preambul, les bases son d´ortografia. Per tant no hi ha dret a apoyant-se en elles introduir la normativa catalana en morfologia, sintaxis i lexic. I no hi ha cap document que les justifique. No obstant, es poden considerar el "cavall de Troya" del catalanisme.
3. Segons el preambul, lo acordat "no està tan madurat com caldria" i deixa per a "les novelles generacions la cura i missió d´anar rectificant i millorant el sistema". No son, per tant, unes normes immutables o irreformables. Son de caracter provisional.
4. Diu el preambul que les innovacions s´han de fer per mig "d´amples acords". En realitat les bases del 32 obtingueren un acort ben reduit: dos entitats culturals, una corporacio, un seminari, huit societats valencianistes i cinquantados senyors.

B) LES NORMES DE L´ACADEMIA.

1. Foren confeccionades per un grup de filolecs valencians de l´Academia i de Lo Rat Penat, despres d´un conciençut estudi, tenint en conte la fonetica valenciana i la tradicio.
2. Son ortografiques. El seu complement es el Diccionari Valencià- Castellà, de la mateixa Academia. Foren acompanyades de la Documentacio formal.....a on es justifica, s´explica i es documenta en texts classics les propostes ortografiques.
3. De les bases del 32, l´Academia n´accepta 23, i les demes les perfecciona, en la forma que hem vist mes amunt.
4. Les normes de l´Academia son tambe nomenades com de "El Puig", perque en esta poblacio obtingueren un amplissim consens el dia 7 de març de 1981 en mes d´un miller de firmes de prestigiosos erudits, i certificades notarialment.
Transcripcio feta del llibre del mateix nom perteneixent a l´edicio Quaders de Divulgacio nº 9 de Lo Rat Penat, 1997. Lo Rat Penat nomenà Prohom a D. Josep Mª Guinot i Galàn.