Aladre

Aladre = Arado

dcvb:

ARADA f. o ALADRE m. (ant. aradre, m. o f.).

Instrument compost essencialment d'una peça on va fixada la rella, i d'un espigó on va junyida la bístia o les bísties per estirar, i que serveix per remoure i girar la terra abans de sembrar; cast. arado. Mes val lo ferre en la aradre, que l'aur ni l'argent en la caxa, Llull Felix, pt vi, c. 1. En aquella ylla se trobá primerament aradre qui tallàs la terra, Eximenis II Reg., c. 39. Hun aradre ab sa rella bo et endreçat, doc. a. 1395 (Miret Templers 564). Item una aradra an Riera, doc. a. 1405 (arx. del Hosp. Sta. Creu, de Barc.). Item l. aradre complit ab reyla, doc. a. 1409 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Un aradre ab tot son areu, doc. a. 1425 (arx. de Montblanc). No guos comprar ni tallar fusta de aradres, doc. mall., a. 1449 (Boll Lul. iii, 133). L'aladre gire, | torne al camí Spill 9584. Compare, ruxaulo ab cua d'aladre, Brama llaur. 204. Item una aradra ab tot son bon gorniment, doc. any 1564 (arx. parr. Igualada). Com solch sota l'arada quant cada vall s'obrí, Canigó iv. Veu los bous del aladre esjunyits. Llorente Versos 134.

    Construcció i nomenclatura de les arades catalanes, valencianes i balears.—L'arada consta essencialment de tres peces principals i d'algunes peces accessòries. Les parts principals són: a) una perxa on van junyits els animals i que s'anomena, segons les comarques, nedrilla, camatimó, espigó, cameta, etc.;—b) una peça de fusta que travessa la part posterior de l'espigó i que serveix per dur la rella, i s'anomena generalment dental;—c) una altra peça a manera de mànec, que serveix d'agafall per dirigir la feina de l'arada, i que es diu esteva, mantí o altres noms, segons les regions. Les accessòries són petites peces que ajuden a subjectar la rella o les peces principals de l'arada, a aguantar fort el jou, etc., i es designen amb diversos noms (oreller, tenella, orellons, telera, reteler, etc.) segons llurs vàries funcions i segons les comarques. No sols les parts accessòries, sinó també les principals, poden tenir diverses formes; naturalment, el que en les arades de parell és l'espigó, en les arades d'una sola bístia ha d'esser una perxa doble o forcada (anomenada forcat, anquer, etc.); també hi ha arades, com les de Mallorca i Menorca, que tenen una de les tres parts principals formada per dues peces afegides.—Tot això es refereix a les arades de fusta, antigues, que són les que interessen més a la investigació lingüística i etnogràfica. Les arades modernes de ferro ofereixen poques coses noves i interessants en llur nomenclatura.—A moltes comarques de Catalunya, principalment a la part occidental, l'arada es designa amb el nom de arreu.—L'arada més sencilla i primitiva que trobam usada a Catalunya és la que es compon d'esteva, dental i camatimó, cada cosa d'una peça, i que es pot veure representada en la figura 1a, copiada d'un arreu d'Esterri d'Àneu. És curiós observar que la nomenclatura de les parts de l'arada a la Vall d'Àneu és avui en dia la mateixa que trobam a un document rossellonès del segle XIII, on són anomenats el dental, l'esteva i l'aladriga (aquest darrer nom s'és transformat en nedrilla, per una curiosa evolució): «De qualibet saumata de dentals, un dental; de qualibet saumata de stevis, una stevam; de qualibet saumata de aladrigues, una aladriguam» (Lleudes de Perpinyà, de mitjan segle XIII, ap. RLR, iv, 368). Les mateixes denominacions de les tres parts fonamentals de l'arada es troben en els Privilegis i Ordinacions de la Vall de Querol, de l'any 1308.—Per donar idea dels principals tipus d'arada de fusta que es troben encara usats en la nostra terra, posam les figures que segueixen, amb indicació de la localitat on fou copiat cada arreu i amb expressió de la nomenclatura recollida a la mateixa localitat. Les peces i parts de l'arada van indicades en els dibuixos per lletres, que corresponen sempre a les mateixes parts, encara que en cada dibuix sien diferents la forma de l'instrument i els noms d'alguna peça. En tots els dibuixos adjunts, la R indica la rella; la D, el dental o peça que té per funció aguantar la rella; la O, cada una de les peces que ajuden a fer forta la unió de la rella amb el dental; la E, la peça que va unida a la part posterior del dental i serveix de mànec; la M, l'extrem superior de la E, que forma l'agafall per dirigir l'arada; la A, la perxa on es junyen les bísties per estirar; la C, la peça corbada que uneix la A amb la D (en certs tipus d'arada); la T, la peça recta de fusta o de ferro que fa forta la unió de la D amb la A o amb la C.L'arada es denomina de diferents maneres segons la seva forma i aplicació especial: a) L'arada que és estirada d'una sola bístia es diu arreu forcada (Bassella), arada pollegana (or.), aladre polligana (Maestrat), arada amb braços (Manacor), arada de gàbia (Sta. Margalida de Mall.), arada de foc (Mancor), arada d'una bístia (Men.), etc.—b) L'arada de ferro en general es diu arada mossa (Catalunya), i entre les seves múltiples varietats, caracteritzades per la forma, nombre i funcionament de la rella i sos accessoris, s'anomenen l'arada de pala, l'arada giratòria, l'arada amb paletes, aladre de punxó, etc.—c) Arada siquiera és aquella que té caixó, o sia, giradores de fusta, i serveix per fer les síquies o regadores dels horts (Manacor). Arada d'encrestallar és la que serveix per fer els crestalls (Voc. Agr.).—d) Arada d'escatar és la que serveix especialment per rompre la crosta que es fa damunt les terres de conreu (Voc. Agr.).—e) Arada de llaurar vinya: casta d'arada que té els braços desviats de l'eix o línia que segueix la rella, de manera que poden llaurar ran els ceps sense que la bístia els fregui (Mall.).Les diferents maneres de manejar l'arada es designen amb diversos mots: a) Arada plana (Mall.) o arada planera (Cat.) és quan la menen amb la rella molt horitzontal, que no es fica en la terra.—b) Arada puntera és quan la rella es fica molt en la terra (Cat., Bal.). També se'n diu arada carnissera (Mall.).—c) Arada plena és quan llauren amb força, de manera que l'arada s'assega bé damunt la terra i que les dues orelleres remoguen terra nova (Mall.).—d) Fer camada, l'arada: fer els solcs desiguals, un d'ample i un altre d'estret, alternativament (Mall.).
    Loc. i refr.—a) Passar l'arada davant els bous: invertir l'orde de les coses, fent massa prest allò que s'hauria de fer més tard (Mall., Men.).—b) «Per amor del bou, llepa lo llop l'aradre» (Torra Dict.).—c) «Arada llarga i llaurador granat» (Mall.); «Arada llarga de rella, i llaurador qui l'empenga» (Marroig, Refr.); «Arada llarga i braç pelut» (Cat.); «L'aladre rabut, i el llaurador barbut» (Val.).
    Fon.: əɾáðə (Puigcerdà, Lledó, Llofriu, Sant Feliu de G., Cabrianes, St. Vicenç dels H., Igualada, Reus, Mall., Eiv., Ciutadella); əɾáðe (Pobla de L., Vilafr. del P., Selva del C.); əɾáðɛ (Maó, Alaior); aɾáðɛ (Alcoi); aláðɾe (Pont de S., Pradell, Lleida, Fraga, Massalcoreig, Gandesa, Calasseit, Tortosa, Vinaròs, Morella, Benassal, Llucena, Castelló, Llíria, Sueca, Alzira, Ador, Xàtiva, Pego, Alcoi, Benidorm, Elx); aláðɾi (Sopeira); ərέw (Pobla de L., Bagà, Solsona, Casserres, Tarr.); arέw (Sort, Esterri, Senterada, Organyà, Oliana, Tremp, Bassella, Ponts, Artesa, Balaguer, Pradell, Lleida).
    Intens.: aradeta, aradassa, aradota; aladret, aladràs, aladrot, aladriu.
  

  Etim.: del llatí aratru, mat. sign. La forma catalana més acostada a l'etimologia és aradre. Aquesta forma seguí dues evolucions diferents: en català occidental i valencià, la dissimilació produí el canvi de la primera r en l i resultà aladre; en català oriental i balear, la dissimilació determinà la pèrdua de la segona r, resultant la forma arade, que es confongué amb els substantius femenins en -ada.

2. ARADA f. 

Acte de llaurar. «Jo llaurava amb En Vermei | i amb En Banya-revoltada, | i feia millor arada | que l'amo amb es seu parei» (cançó pop. men.).

cas

Cas

1. CAS (i la var. ant. cars). m.

I. Acció o esdeveniment succeït o que es suposa succeït, entre molts que podrien ocórrer; cast. caso. Pus tart no torn en semblant cas, Llull Blanq. 29. Que en aquest cas de mort te aportàs, Llull Felix, pt. vii, c. 6. Si és no tal com ans del cas estaven, Auzias March xcii. Lo capità de les guardes veu lo cas, manà a deu hòmens a cauall que anassen a veure quin cas era aquell, Tirant, c. 19. En tal cars podeu fer guerra contra ell..., altrament cauríeu en cars molt leig, Tirant, c. 52. En lo temps que aquells faheren o' cometeren lo dit cas, doc. a. 1479 (BSAL, vii, 65). Tal cas pot venir al caualler que si no és ben acorregut se'n perdan, Flos medic. 14 vo. Anà sse'n al rey de França e comptà-li tot lo cas, Tomic Hist. 96. Lo segon cas és quant la malaltia és curable de si mateixa, Cauliach Coll., pròl. En semblant cars me volria veure, Metge Somni ii. No comanaran les dites claus a persona alguna sinó en cars de legítim impediment, doc. a. 1519 (Priv. Vilafr. 86). Hey ha hagut un cas de pigota.Roq. 5. Ara el cas era obrir-la sense soroll, Ruyra Parada 20.

|| Ocasió, oportunitat de fer una cosa. Prometé tenir-les en bona custòdia y llimpiesa, y en son cas y lloch donar-ne bo, just y lleal compta, doc. a. 1620 (Hist. Sóller, ii, 870). Ara és cas de pendre una caxalada, Vilanova Obres, xi, 236.

II. ant. Casualitat. Demócrito, qui'l món dix que cas fo, Febrer Inf. iv. Alguna cosa se fa per cars de aventura, Genebreda Consol. 224. Y com passassen per cas plegaren a una ramada de porchs, Faules Isòp. 4.
    Loc.—a) Fer cas d'una cosa o persona: prestar-li atenció, mostrar-li apreci, concedir-li importància. E no façau cas si ella se n' alta, Proc. olives 381. Mossèn Pau Comelles era home que se'n fa molt de cas, doc. a. 1537 (BSAL, x,47). Sense fer cas dels dardells que'ls francesos li desparen, Picó Engl. 33. El noi no'n feia cap cas, Massó Croq. 58. No fer cas d'una cosa: no preocupar-se'n, no passar-ne gens de maldecap (Mall., Men.). Encara qu'hagués de pagar dos duros cada mes, no me'n faria cas, Roq. 42. Jo no fas cas d'estar a un reconet, Penya Mos. iii, 225. «No voldria haver de veure | que altri de tu comandàs; | de ta mare no faç cas, | perque ets seua i l'has de creure» (cançó pop. Mall.). No sols es diu fer cas de qualcú, sinó també fer cas a qualcú, posant en datiu el nom de la persona a la qual se concedeix l'atenció o la importància: Qualca jove que estigués jelós d'ell per haver vist el cas que li feren aquell vespre, Penya Mos. iii, 134.—b) Cas pensat: tornar resposta al cap d'estona, quan ja n'és passada la saó (Mall.). «Això seria cas pensat, anar-hi ara a dir-lo-hi» (Manacor).—c) Cas de casos: cas extraordinari, conjunt de circumstàncies excepcionals (Mall., Men.). «Sempre convé estalviar i fer un reconet per un cas de casos». No'n solen transitar, de carros per dins la vila, en no esser a un cas de casos: ha d'esser una cosa necessària de tot, que en transitin, Alcover Cont. 162.—d) Esser del cas o fer al cas: esser oportú. Y dir-li lo que fassi al cas com dos y dos són quatre, Ignor. 1.—e) Esser fora del cas: esser inoportú. No estaria fora del cas celebrar la meva vinticinquena poètica, Collell Flor. viii.—f) En tot cas (i antigament en tot cas del món): sense excusa; passi el que passi. Lo rey... tremès-li chartes fort spesses, que ell en tot cas se partís de aquells processos, Pere IV, Cròn. 30. Phelip los tramès altra vegada a dir que en tot cas del món ell los preguava e manava que anassen al rey, Tirant, c. 96.—g) Que és cas!: de cap manera! i ca! (Cat., Val.). No voleu pendre alguna cosa?—Que és cas d'això! Si acabem de sopar!,Oller Vilaniu 158.—h) Si és cas que...: si ocorre que... E si és cas que hagen a donar testimonis de proues que sien en parts lunyadanes, Consolat, c. viii.Perque no hagués anar fora de la hermita si era cars que plouia, Tirant, c. 83. E si cas serà que's madure, Alcanyís Reg. 23.—i) Posat cas que...: suposant que succeís que... Posat cars los enemichs nos vinguessen al dessús, Tirant, c. 142.—j) Fer venir el cas rodat: cercar ocasió oportuna, fer venir bé les coses per a fer quelcom (Empordà).—l) Si per cas o si a cas (i les formes vulgars si de cas, si per de cas, si al cas, si un cas, si un a cas): si per casualitat; si ocorria que...; si és cas que... Que si per cars morrà algun librater, doc. a. 1553 (González-Sugranyes Grem. ii). Si a cas la m'oferissen, diria també: No'm basta, Aguiló Poes. 42. Per si al cas el patró tenia una recaiguda, Penya Mos. iii, 221. (V. acàs). Amb mi que no s'hi fiqués, i si de cas...,Ruyra Parada 17. Sa poesia la guardarem, si per cas, per quant mos arrambem més a s'estiu, Roq. 12.—m) Succeir un cas com un cabàs: ocórrer una cosa extraordinària (or.).
    Fon.: kás (pir-or., or., occ., val., bal.); сás (Palma, Manacor).
    Etim.: del llatí casus ‘caiguda’, ‘casualitat’, ‘esdeveniment’. La forma antiga cars és una mera variant ortogràfica produïda per l'analogia de formes com cors per cos, mors per mos, que tenien r etimològica. Quant al significat primitiu de ‘caiguda’, és possible que se'n trobi una reminiscència en el mallorquí auguent de contra cas, nom que es dóna a un ungüent bo per a fer treure els cops procedents de contusió o caiguda (Manacor).

2. CAS m. 

|| 1. Esquena de ganivet o d'una altra eina, o sia, la part oposada al tall (Mall., Eiv.); cast. recazo. E traheu-ne una tallada tan prima com un cas de gavinet, Anim. caçar 16.

|| 2. Cabossa plana oposada al tall d'una aixada o d'altra eina semblant (Massalcoreig, Gandesa, Tortosa, Morella, Cast., Val., Pego); cast. recazo. Si aquell aixadol..., no se estacà de caç en el cap, Pascual Tirado (BSCC, ii, 216).

|| 3. Barra on van aficades les puntes del raspall d'era (Pobla de L.)

|| 4. Riscla del sedàs (Organyà, segons Griera en BDC, xvi, 24).
    Fon.: kás (or., occ., val., bal.).
    Etim.: segons Coromines (BDC, xxiv, 54), de l'árab kafā ‘revés d'una cosa’, amb conversió de la f en s com la que ocorre en matalaf > matalàs.

3. CAS m. 

|| 1. ant. Recipient de ferro, amb mànec, que s'emprava per a fondre metall; cast. cazo. Dehuyt caços de ferre, doc. a. 1459 (BDC, xxiv, 123). Un caç per a forjar ensays, doc. a. 1476 (ibid. 126).

|| 2. Poal amb una ansa oberta que s'usa en els molins per a treure l'oli (Tortosa).
    Etim.: forma masculina de cassa, o potser de l'àrab kas ‘vas’.

4. CAS, -CASSA adj. ant.

Anul·lat; cast. casado. Ara per lauors e lauors per ara o reuoch e u he per cas e per nulle tostemps, Eximenis, I Crestià (ap. Ribelles Bibliogr. 206). E si alguns processos, enquestes o prisies eren stats..., sien hauts e haudes per nulles, casses e abolits, e aquells e aquelles vós, Senyor..., vullau cassar e anullar e abolir, Ardits, ii, 556 (segle XV).
    Etim.: del llatí quassus, ‘trencat’.

arpioc, arpiocs

Arpioc

ARPIOT o ARPIOTS (amb ses var. arpillots, arpillocs, arpiocs). m. 
|| 1.   Eina consistent en una fulla de ferro que per una banda està dividida en dos o tres forcons llargs i per l' altra té tall horitzontal o vertical, i que va posada al cap d'un mànec llarg que forma angle agut amb la fulla (or., occ.). Aquesta eina serveix per cavar la terra, per arrabassar ceps, patates, etc. Els homes, negrosos, palplantats als marges amb la fanga o els arpiots, Llor Laura 226. 
|| 2. Eina de la forma d'un tràmec que serveix per davallar el fem del carro (Perles, Montgai). 
|| 3. Espècie de caveguell de fulla forcada, que serveix per eixonar olives (Llofriu). 
|| 4. Les ungles llargues i corbades, com les dels gats i dels galls (Llofriu).
    Fon.: aɾpiɔ́t (Tremp, Lleida, Maella, Calasseit, Tortosa); əɾpiɔ́ts, əɾpiɔ́ʦ (Puigcerdà, Llofriu, Bagà, Pobla de L., Cardona, St. Vicenç dels Horts, Igualada, Vilafr. del P., Avinyonet, Vendrell, Sta. Col. de Q., Selva del C.); aɾpiɔ́ts, aɾpiɔ́ʦ (Oliana, Perles, Organyà, Pobla de S., Tremp, Ll., Massalcoreig, Linyola, Gandesa, Tortosa); aɾpiʎɔ́ts (St. Martí de M.); aɾpiʎɔ́ks (Montblanc); aɾpióks (Flix, ap. Griera, Atlas, c. 156); aɾtiʎɔ́ks (Montblanc).
    Etim.: derivat de àrpies.

http://revistadefilologiaespañola.revistas.csic.es

Alcover, en su Dic., trae: aixartigar y eixartigar: remoure la terra
amb els arpiots o amb l' aixada estreta per llevar les males herbes que perjudicarien el sembrat; cast. arrancar, ...

cavegueta, aixada, eixada, aixadella, eixadella

Aisá o Eisá = Azada

cavegueta

eixada, aixada, eixadella, aixadella
jada, 

Eina que essencialment consisteix en un ferro acerat, de diverses formes, acabat en tall més o menys ample o bé en punta, i que té un ull per on passa un mànec de 70 a 90 cm. de llarg que forma angle agut amb el ferro. Serveix per diferents treballs agrícoles (cavar, arrabassar, tallar, fer cauallons, etc.) o de picapedrer. Dono ibi... destrale l, aixata l, relia l,doc. a. 901 (Arx. Cor. Ar.). Feu anar los sarrains ab exades, e trencá l'aygua de la font, Jaume I, Cròn. 70. Item una exada pedrera, doc. segle XIV (Catalana, ii,142). Item duas axades odolandi, inv. a. 1388 (Boll. Lul. xi, 151). Lo negre ortolà... portaua al coll una axada, e començà a cauar, Tirant, c. 268. Item una aixada formiguera de sinch liuras y miga, doc. a. 1564 (arx. parr. Igualada). Un martell, xada, perpal, inv. Sóller, a. 1476 (Hist. Sóller, ii, 1002). Serà ta clava, Alcides, sa enterradora aixada, Atlàntida iv.Les moltes varietats d'usos o de formes que pot tenir l'aixada es redueixen a quatre classes principals:—I, aixades amples (de 12 a 30 cm. de boca);—II, aixades estretes (de menys de 12 cm. de boca);—III, aixades forcades;—IV, aixades de picapedrer.

I. L'aixada de fulla ampla (cast. azada) és l'eina usual per cavar la terra, en el Principat. La fulla sol esser quadrangular i de tall recte; però n'hi ha que tenen el tall en línia corba. Les aixades amples que tenen forma o ús especial, són: 

|| 1. Aixada de clotar: té convex el costat oposat al tall, i serveix per fer clots (Selva del C.). 

|| 2. Aixada malesera: és més grossa que l'ordinària i serveix per eixartigar o per tallar malesa (Tortosa, Morella). 

|| 3. Aixada pradera: té la pala triangular amb el mànec a un dels angles, de manera que el que pega a terra en cavar és un dels costats del triangle, que té devers 30 cm. d'amplària; serveix per treballar la terra en els prats i arrossals (Ribera d'Ebre). 

|| 4. a) Aixada de mitja boca: la que té la fulla de 25 cm. per 12 (Gandesa).—b) Aixada de boca: la més ampla, que té de 20 a 30 cm. d'amplària (Falset). 

|| 5. Aixada hortolana: és lleugera, no gaire ampla ni resistent; serveix per fer solcs a l'hort (Gandesa).

II. L'aixada de fulla estreta (única casta d'aixada que es coneix a Mall. i Men. amb aqueix nom) és una eina doble, car a una banda té tall horitzontal o punta i a l'altra banda té tall vertical, punta o cas; serveix per eixartigar, cavar terres rocoses, tallar arbusts, etc. Hi ha aquestes varietats d'aixada de forma o denominació especial: 

|| 1. Aixada amb picola: la que per un cap té tall horitzontal i per l'altre té punta (Castelló). 

|| 2. Xada amb punta o xada puntera, o xada gavetera: té un cap o tots dos acabats en punta, i serveix per fer pous o gavetes i en general per cavar a terra forta (Manacor, Felanitx, Ariany, Vilafr. de B., Muro). 

|| 3. Xada boca-ampla: té l'aceró tan ample o més que la cala, i serveix per tallar llenya (Manacor, Vilafr. de B., St. Llorenç des C.). 

|| 4. Aixada broca: té punta a cada cap (Llombards). A Mancor en diuen xada amb broc. 

|| 5. Aixada carbonera: té per un cap una fulla llarguera i per l'altre un ample escarpell que fa un angle bastant visible amb la fulla (Selva del C.). 

|| 6. Aixada cassuda: la que al cap posterior té cas o cabota, en lloc d'escarpell o punta (Castelló). 

|| 7. Aixada d'arrabassar o aixada de punta: el ferro és molt llarg, acaba en punta per davant i en cas per darrera; serveix per arrabassar les terres (cavar-les molt endins) (Vinaròs, Gandesa). 

|| 8. Aixada de cavar: té el ferro acabat en tall per davant i en cas per darrera (Vinaròs, Ador). 

|| 9. Aixada de galló (Gandesa) o aixada de pent (Martí G., Dicc.):la que per un cap té forma d'aixada ordinària i per l'altre té punta; cast. azadón de peto. 

|| 10. Aixada de garriga: la que serveix per arrancar garrigues (Confl.). 

|| 11. Aixada escarpellada: la que té escarpell (Castelló). 

|| 12. Aixada estreta: té per davant tall estret horitzontal i per darrera un escarpell (Esterri d'A.), o bé per davant punta i per darrera escarpell (Falset, Cast.). 

|| 13. Aixada hortalissera: aixada petita per arrabassar herbes o entrecavar hortalissa (Benidorm). V. aixadella. 

|| 14. Xada llenyatera: és més grossa que les altres i serveix per tallar llenya de garriga (Ariany, Vilafr. de B.). 

|| 15. Aixada motxa: té el tall de devers 10 cm. d'amplària i un escarpell a la part posterior, i serveix per tallar brossa de la garriga (Falset).

III. De l'aixada forcada n'hi ha dues formes: 

|| 1. Aixada amb punxes (Selva del C.) o aixada de ganxos (Tortosa): té les dues pues molt ben definides i separades una de l'altra des de llur començament. 

|| 2. Aixada amb gavilans (Alcoi, Benidorm) o aixada de tonyar (Xàtiva): té les puntes més amples i curtes, que neixen juntes del centre de la fulla.

IV. Els picapedrers de Mallorca empren dues classes d'aixada: 

|| 1. Aixada amb punta: que per un cap té punta i per l'altre un rastell (tall vertical). 

|| 2. Aixada amb tall, que per davant té tall horitzontal i per l'altre un tall també horitzontal pero escapçat.

    Loc.

—«Amb sa xada i es cabàs!»: ho diuen per afirmar que és ben cert allò que han dit, si algú en manifesta dubte (Llofriu).

    Fon.: əʃáðə (Oleta, Illa, Ribesaltes, Cotlliure, Olot, Barc., Igualada, Ciutadella); əʃáðɛ (Puigcerdà, Campdevànol, Bagà, Maó); əʃáða, ʃáða (Solsona); əʃáðɛ (Vilafr. del P.); aјʃáðɛ (Lleida, Tremp, Artesa, Falset); aʃáðɛ (Sort, Balaguer); aјʃáða (Pont de S., Bonansa, Senterada, Tortosa, Morella); aјʃáɛ (Fraga, Vinaròs); eјʃáða (Calasseit); eјʃáðɛ (Gandesa); eјʃá (Llucena); aјʃá (Benassal, Morella, Castelló, València, Sueca, Cullera, Xàtiva, Gandia, Ador, Sanet, Alcoi, Benidorm); aʃá (Pego); ʃáðə (Ribes, Llofriu, Mall., Men., Eiv.).—Denominacions especials:—I: ʧafés o ʧáfes (Pego); əјʃaðámplɛ (Selva del C.); əʃaðámple (Vilafr. del P.); ʃaðámplə (Eiv.);—I || 2: aјʃáða malezéɾa (Tortosa); aјʃáða maleéɾa (Morella);—I || 3: aјʃáða pɾaðéɾɛ (Ribera d'Ebre);—I || 4 a: eјʃáða ðe miʤa βókɛ (Gandosa);—I || 4 b: aјʃáða ðɛ βókɛ (Falset);—II || 1: aјʃá em píkɔ́la (Cast.);—II || 2: xáðəmpúntə (Manacor, Ariany, Vilafr. de B., Muro); ʃádə puntéɾə (Manacor, Alqueria-Blanca); ʃáðə ɣəvətéɾə (Vilafr. de B.);—II || 3: ʃáðə βoсámplə (Manacor, St. Llorenç des C.); ʃáðə βokámplə (Vilafr. de B.);—II || 4: əʃáðə βɾɔ́kə (Es Llombards); ʃáðəmbɾɔ́k (Mancor);—II || 5: əјʃáðə kəɾβunéɾɛ (Selva del C.);—II || 6: aјʃá kasúða (Cast.);—II || 7: aјʃá ðareβasá (Vinarós); eјʃáða ðe púntɛ (Gandesa);—II || 8: aјʃá de kavá (Vinaròs, Ador);—II || 11; aјʃá eskaɾpeʎá (Cast.);—II || 12: aјʃáðə estɾéta (Esterri); aјʃáða stɾétɛ (Falset); ʧastɾéta (Cast.);—II || 13: aјʃá oɾtaliséɾa (Benidorm);—II || 14: ʃáðə ʎəɲətéɾə (Mall.);—II || 15: aјʃáða móʧɛ (Falset);—III || 1: əјʃáðəmpúɲʧes (Selva del C.); aјʃáða ðe gáɲʧos (Tortosa);—III || 2: aјʃá eŋ gaviláns (Alcoy, Benidorm); aјʃá ðe toɲáɾ (Xàtiva).

    Sinòn.: I: aixada-fes, xafes;—II || 1: fes; picola;—II || 7 i 8: fes;—II || 11: magall;—II || 13: aixadella; aixadeta;—II || 15: aixadella.

    Etim.: del llatí *asciata, ‘eina per cavar’ (REW 697).

madalap, matalap

madalap, matalap

MATALÀS o MATALAF (i més dialectal matalap). m. 
|| 1. Sac rectangular de tela cosit de tots costats, que, farcit de llana, de plomes o d'altra cosa blana, serveix per a jeure-hi damunt, generalment posat damunt un llit; cast. colchón. Blanquerna hac posada la cócera dejús lo matalaf, Llull Blanq. 52. Restituïts los matalasos, doc. a. 1392 (BSAL, vii, 394). La terra sia lo teu lit, lo camp sia lo teu matalaf, Canals Carta, c. 28. Hun lit encaxat ab dos matalafos de lana, doc. a. 1478 (BSAL, iii,227). Ab sengles matalasses ab cubertes e sotanes de canamaç, doc. a. 1407 (Ordin. Hosp. 78). Dos mathalasos ab listes blaves, doc. a. 1436 (Miret Templ. 571). Si l'obliguessin a jeure sobre matalassos... no podria aclucar l'ull,Ruyra Flames 61. Matalaps ni coixins, res li quedava, Llorente Versos 104. 
|| 2. fig. Dona molt grassa (Mall., Men.).
    Fon.: mətəlás (pir-or., or., mall.); matalás (occ.); mataláf (Pego, Sanet); mətəláf (Men., Eiv.); mataláp (Gandesa, Tortosa, Amposta, Maestr., Cast., Val., Cocentaina, Vall de Gallinera, El Pinós).
    Intens.:—a) Augm.: matalassàs (matalafàs), matalassarro.—b) Dim.: matalasset (matalafet), matalassó (matalafó).—c) Pejor.: matalassot (matalafot).
    Etim.: de l'àrab maṭraḥ, que figura en el Vocabulista atribuït a Ramon Martí amb el significat llatí de «tapetum», i en la glossa marginal del mateix vocabulista es troba la forma catalana «matalaf».