Mostrando las entradas para la consulta tinguera ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta tinguera ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 25 de febrero de 2021

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA OCTAVA.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA OCTAVA.

Sofronia, creén sé la dona de Gisippo, u es de Tito Quinto Fulvio y en ell sen va a Roma; aon Gisippo arribe en pobre estat, y creén que Tito lo despressie, afirme, pera morí, que ha matat a un home. Tito, reconeixénlo, diu, pera salvál, quel ha matat ell, y veénu qui u habíe fet, se inculpe an ell mateix; per naixó son ficats en libertat per Octavio, y Tito a Gisippo li done a san germana per dona y se repartix en ell tots los seus bens.

Filomena, per orde del rey, habén callat Pampínea y habén ya totes elles alabat al rey Pedro, y mes gibelina que los atres, va escomensá:

Magnífiques siñores, ¿quí no sap que los reys poden, cuan volen, fé les mes altes coses y que ademés an ells los cumplix espessialíssimamen lo sé magnífics? Quí fa lo que té que fé, fa be; pero no ña que maravillás tan ni alsáu tan alt en alabanses com convendríe a datre que u faiguere, que, tenín menos possibles de ell menos se esperare. Y per naixó, si en tantes paraules les obres del rey exaltéu y tos pareixen bones, mol mes tos han de agradá les dels nostres iguals cuan se assemellen a les del rey o són encara millós; per lo que una admirable y magnífica obra feta per dos siudadáns amics me hay proposat contátos en una historia.
Al tems de Octavio César, no encara com Augusto, sino desde lo triunvirato, regíe lo imperi de Roma, va ñabé a Roma un home noble de nom Publio Quinto Fulvio que teníe un fill de nom Tito Quinto Fulvio, de maravellós ingenio, lo va maná a Atenas a adependre filossofía, y lo va recomaná a un home noble de la siudat de nom Cremetes, un antic amic seu. Per lo que Tito va viure a la seua propia casa, en compañía de un fill seu de nom Gisippo; y los dos van estudiá en un filósofo de nom Aristippo. Y frecuentánse mol los dos joves, tan van arribá a assemellás en les costums que una fraternidat y amistat tan gran va naixe entre ells que may después va sé destruida mes que per la mort; y cap dells se trobabe be si no estáen juns. Habíen escomensat los estudis, y los dos dotats de altissim ingenio, pujaben a la gloriosa altura de la filossofía en passes iguals y en maravillosa alabansa; y en esta vida (en grandíssim plaé de Cremetes, que casi consideraba als dos com a fills seus) van está al menos tres añs. Después, com passe en totes les coses, va passá que Cremetes, ya agüelo, va tancá los ulls an esta vida, de lo que los dos van sentí igual doló, y ni los amics ni los paréns de Cremetes veíen a quín dels dos se habíe de consolá mes. Va passá, después de uns cuans mesos, que los amics de Gisippo y los paréns van está en ell y jun en Tito lo van animá a pendre dona, y li van trobá una jove de maravillosa hermosura y de nobilíssims paréns y siudadana de Atenas, de nom Sofronia, de uns quinse añs de edat. Y arrimánse lo momén de les futures bodes, Gisippo li va demaná a Tito un día que anare en ell a vórela, que encara no la habíe vist; y arribats a casa della, y están ella entre los dos, Tito, veén la hermosura de la novia del seu amic la va escomensá a remirá en molta atensió, y agradánli per tot arreu, sense donáu a coneixe, se va inflamá per nella. Pero después de está allí un tems, despedínse, sen van entorná a casa. Allí, Tito, entrán sol a la seu alcoba, en la jove que li habíe agradat va escomensá a pensá, y se va aná enamorán mes contra mes pensabe en ella, y va escomensá a dís: - ¡Ay! ¡Miserable vida la teua, Tito! ¿aón fiques lo teu ánim y lo teu amor y la teua esperansa? ¿Pos no saps de quí sirá esta dona? Pensa en los honors de Cremetes y la seua familia, y en la verdadera amistat que ña entre tú y Gisippo; an esta jove te convé tíndreli la reverensia que se li té a una germana. ¿Cóm es que la vols? ¿aón te dixes portá per lo engañós amor?, ¿aón per la lissonjera esperansa? Obri los ulls del intelecto y conéixte a tú mateix; díxali pas a la raó, refrena la gana, calma lo dessich y adressa a un atra part los teus pensaméns; fésli frente an este escomensamén de la lujuria, y vensíxte a tú mateix cuan encara estás a tems. Lo que vols no te convé, no es honesto; lo que te disposes a seguí, encara que fore segú que u alcansares, que no u es, hauríes de evitáu si mirares alló que la verdadera amistat te demane. ¿Qué farás, pos, Tito? Abandonarás lo amor indegut, si vols fé lo que es degut.

Y después, enrecordánsen de Sofronia, tornán cap atrás, tot lo dit u condenabe, diénse: - les leys del Amor són mes poderoses que cap atra; trenquen no sol les de la amistat sino les divines. ¿cuántes vegades ha volgut lo pare a la filla, lo germá a la germana, la padrina al fillol? Coses mes monstruoses que un amic vullgue a la dona del atre han passat mil vegades. Ademés de aixó, yo soc jove, y la juventut está sometuda a les leys del amor. La hermosura della mereix sé volguda per tots; y si yo la vull, que soc jove, ¿quí podrá empéndrem en raó? No la vull perque sigue de Gisippo, la vull tan com la voldría fore de qui fore; peque aquí la fortuna que lay ha consedit al meu amic Gisippo en ves de a un atre. Y si té que sé volguda per la seua hermosura mereixcudamen, mes contén té que está Gisippo, al sabéu, de que la vullga que un atre.

Y en este raonamén, burlánse an ell mateix, tornán al contrari, y de este an aquell y de aquell an este, no sol aquell día y la nit siguién, sino moltes atres, hastal pun de que, perduts la gana y la son, per debilidat va tindre que gitás. Gisippo, que mols díes lo habíe vist cavilán y ara lo veíe dolén, mol se dolíe, y se esforsabe en consolál, y en moltes instansies li preguntabe la raó dels seus pensaméns y de la enfermedat. Pero habénli moltes vegades Tito contestat en mentires y habénsen donat cuenta Gisippo, sentínse, sin embargo, Tito obligat, en ploreres y en suspiros li va contestá de esta guisa:

- Gisippo, si los deus hagueren volgut, a mí me siríe mol mes grata la mort que seguí vivín, pensán que la fortuna me ha portat a un puesto al que me ha convingut probá la meua virtut, y en grandíssima vergoña meua la trobo vensuda; pero per sert que espero pronte la recompensa que mereixco, es a di, la mort, la preferixco a viure en lo record de la meua vilesa; com a tú no puc ni ting que amagát res, en gran vergoña te la manifestaré. Y li va descubrí la raó dels seus pensaméns y la batalla de estos, y al remat de quí ere la victoria y que se moríe per l´amor de Sofronia, afirmán que, coneixén cuán li conveníe an ell alló, com a penitencia se habíe imposat lo morí, y creíe que pronte u conseguiríe. Gisippo, al sentí aixó y vore les seues ploreres, va reflexioná, com si de la bellesa de la jove estare mes tibiamen prendat; pero enseguida va deliberá que la vida del seu amic teníe que séli mes volguda que Sofronia, y aixina, apegánseli les llágrimes dell, li va contestá plorán: - Tito, si no estigueres tan nessessitat de consol com u estás, me queixaría de que haigues violat la nostra amistat tenínme tan tems amagada la teua gravíssima passió. Y encara que no paregue honesta, no ña per naixó que seláli al amic les coses deshonestes, perque lo qui es un bon amic, aixina com en les honestes coses sen alegre en lo amic, en les deshonestes se esforse per apartá de elles lo ánimo del amic. Pero abstenínme al presén, vindré a lo que vech que mes nessessites. Si en ardó vols a Sofronia, prometuda en mí, no me extraño, me extrañaríe que no fore aixina, veén la seua hermosura y la noblesa del teu ánim. Y com vols a Sofronia, tan te queixes injustamen de la fortuna, encara que no u digues, que a mí me la ha consedit, pareixénte que vóldrela tú siríe honesto si haguere sigut de un atre que no fora yo. Pero si eres discret com sols, ¿a quí podíe consedíla la fortuna, de qui mes grassies pugueres donáli, si no me la haguere consedit a mí? Consevol atre que la haguere tingut, per mol honesto que siguere lo teu amor, la hauríe volgut an ella mes que a tú, lo que de mí, si per tan amic me tens com soc, no tens que esperáu, y la raó es esta:
no men enrecordo, desde que som amics, de que yo tinguera res que no fore tan teu com meu; lo que, si tan lluñ hagueren anat les coses que no puguere sé de un atra manera, aixina faría en esta com en les atres; pero encara estam a tems de fé que sigue sol teua, y assó faré. Es verdat que a Sofronia la vull mol y en gran alegría esperaba les bodes en ella, pero com tú la vols en mes ardó, pots viure segú que sirá la teua dona a la meua alcoba. Y per naixó, aparta la melancolía, recupera la salut perduda y lo consol y la alegría, y espera contén lo premio del teu amor.
Tito, al sentí parlá aixina a Gisippo, encara que mol plaé li donare la esperansa de tíndrela, se avegoñíe y li pareixíe mal asseptála. Plorán, li va contestá:
- Gisippo, la teua liberal y verdadera amistat mol cla me amostre lo que a la meua amistat li convé fé. No vullgue Deu que aquella que te han donat a tú la ressibixca yo per meua. Pren, pos, contén, lo que has triat y te han donat, y a mí díxam consumím en llágrimes.

A lo que Gisippo va di:

- Tito, la nostra amistat me done llissensia pera forsát a seguí esta dessisió meua, y si tú no fas cas als meus rogs, en la forsa que té que fés en be del amic faré que Sofronia sigue teua. Sé cuánta forsa té l´Amor y que moltes vegades ha portat a una infelís mort als amáns; y te vech tan prop de aixó que no podrás vense les llágrimes y caurás a la dalla; y yo, sense cap duda, pronte te seguiría. Sirá, pos, teua Sofronia, perque fássilmen no trobaríes a datra que tan te agradare, y yo en fassilidat podré contentámos a tú y a mí. Potsé no siría tan liberal si les dones se trobaren en la mateixa dificultat que se troben los bons amics; per naixó, podén yo mol fássilmen trobá un atra dona pero no un atre amic com tú, vull per naixó (no vull di pédrela, que no la pedré donántela a tú) de be a milló transferíla, antes que pédret. Y per naixó te demano que ixques de esta aflicsió, y mos consolos als dos, y en esperansa del be, vivín te dispongues a la alegría quel teu amor dessiche de la dona volguda.
Encara que Tito se avergoñíre de consentí que Sofronia siguere la seua dona, espentánlo per una part l´amor y per latra insitánlo los ánimos que li donabe Gisippo, va di:

- Prou, Gisippo, faré lo que tú me dius, ya que la teua generosidat es tanta que li guañe a la meua vergoña. Pero u fach perque no sol ressibixco de tú la dona volguda, sino en ella la meua vida. Ojalá Deu puga alguna vegada mostrát cuán apressio lo que fas per mí. Después de estes paraules, va di Gisippo:

- Tito, en aixó, pera que tingue efecte, me pareix que ham de fé aixó: com saps, después de llargues negossiassións entre los meus paréns y los de Sofronia, ella se ha convertit en la meua prometuda; y per naixó, si yo ara dic que no la vull per dona, se montaríe un gran avalot y escándol, y se enfadaríen los meus paréns y los seus; potsé que si la abandono, los seus paréns la donon enseguida a un atre, y alomilló no sirás tú. Y per naixó me pareix, si te pareix be, que continúa lo que hay escomensat, y com dona meua la portaré a casa y selebraré les bodes; y después tú, de amagatóns, com u prepararém, en ella te gitarás com a dona teua; después, al seu puesto y al seu tems manifestarém lo assunto, y si los agrade, be estará, y si no los agrade, de totes formes ya estará fet y no podén tirá cap atrás, tindrán que contentás en alló per forsa.
Tito va está de acord, y Gisippo la va ressibí com a dona seua a casa. Están ya Tito curat y en bona salut; y fen una gran festa, al arribá la nit, les dones van dixá a la nova dona a la alcoba del seu home y sen van aná.
Estabe la alcoba de Tito apegada a la de Gisippo, y desde una se podíe entrá al atra. Están Gisippo a la seua alcoba, una vegada apagades totes les llums, sen va aná en cuidadet cap aon estabe Tito y li va di que ya podíe aná a gitás en la seua dona.
Tito, al sentí aixó, mort de vergoña, va voldre fés atrás y no hi volíe aná; pero Gisippo, lo va fé entrá allí. Al arrimás al llit, agarrán a la jove, com fen broma, en veu baixa li va preguntá si volíe sé la seua dona. Ella, creénse que ere Gisippo, li va contestá que sí, y ell, ficánli un anell al dit, li va di: - Y yo vull sé lo teu home.

Y consumán aixina lo matrimoni, mol rato y en mol plaé va chalá en ella, sense que ni ella ni dingú sen acataren de que no ere Gisippo lo que se gitabe en ella. Están, pos, en estos termes lo matrimoni de Sofronia y de Tito, Publio, son pare va tancá los ulls an esta vida, per lo que li van escriure que sense tardá tornare a Roma a velá pels seus assuntos. Y per naixó, va parlá en Gisippo de anássen y emportássen a Sofronia, lo que no se podíe fé sense manifiestá cóm estaben les coses; un día, cridánla a la alcoba, li van explicá tot lo assunto, y Tito li va doná probes. Ella, después de mirássels als dos ben enfadada, va escomensá a desfés en llágrimes, queixánse del engañ de Gisippo; y abans de que a casa de Gisippo ni una paraula se diguere de alló, sen va aná a casa de son pare, y allí an ell y a sa mare los va contá lo engañ de Gisippo, afirmán que ere la dona de Tito y no de Gisippo com ells creíen. Aixó va sé mol du pera son pare de Sofronia y en los seus paréns y en los de Gisippo van ñabé llargues y grans lamentassións, y van sé los comadreos y los enfados mols y grans. Gisippo va despertá lo odio dels seus y dels de Sofronia, y tots díen que no sol ere digne de reprobassió, sino de un aspre cástic. Pero ell afirmabe que habíe fet una cosa honesta, y que sons pares de Sofronia teníen que donáli les grassies perque la habíe casat en algú milló que ell mateix. Tito, per un atra part, de tot sen enterabe y en gran traball u soportabe; y coneixén que ere costum dels griegos exitás en los renecs y les amenasses hasta que trobaben algú que los responguere, y que entonses no sol humildes, sino mol cobarts se tornáen, va pensá que los seus discursos no se podíen aguantá mes sense contestáls; y tenín ell ánimo romano y pensamén ateniense, de una manera mol oportuna va ajuntá als paréns de Gisippo y los de Sofronia a un templo, y entrán allí acompañat sol per Gisippo, aixina los va parlá als que esperaben:
- Creuen mols filóssofos que lo que los passe als mortals es dispossisió y providensia dels deus inmortals; y per naixó creuen algúns que es inevitable tot lo que mos passe o mos passará alguna vegada, encara que ñan algúns que esta inevitabilidat atribuixen sol a lo que ya ha passat. Estes opinións, si en perspicassia són mirades, se vorá mol ubertamen que lo rependre algo que no pot cambiás no es mes que voldre demostrás mes sabut que los deus, dels que ham de creure que en eterna ley y sense cap error gobernen y disposen de natros y de les demés coses; per lo que, cuán loca y bestial presunsió siríe voldre corregí la seua obra, mol fássilmen u podéu vore, y encara cuántes y quínes cadenes mereixen aquells que se dixen aná a tal atrevimén. Entre los que, segóns lo meu juissi, tos trobau tots, si es verdat lo que hau dit y dieu continuamen, que Sofronia es la meua dona, cuan lay hau entregat a Gisippo, sense vore que estabe disposat que no fore la dona de Gisippo, sino la meua, com podeu vore al presén.
Pero com lo parlá de la secreta providensia y la intensió dels deus los pareix a mols du y difíssil de compendre, presuposán que ells de cap de les nostres acsións sen ocupen, baixaré als raonaméns dels homens, parlán dels que me convindrá fé dos coses mol contraries a les meues costums: la una, alabám a mí mateix y latra parlá mal de atres o humilláls; pero com no me apartaré de la verdat ni en una cosa ni en latra, y la presén materia u demane, u faré. Les vostres queixes, mes insitades per la rabia que per la raó, en continues protestes, aixina com abalots, ofenen, reprenen y condenen a Gisippo perque me ha donat per dona, per dessisió seua, a qui vatros an ell per la vostra habíeu donat, en lo que yo crec que té que sé mol de alabá; y les raóns són estes: la primera, perque ha fet lo que té que fé un amic; la segona perque ha obrat mes en coneiximén de lo que u habíeu fet vatros. Lo que les santes leys de la amistat volen que un amic faigue per un atre, no es la meua intensió explicátos al presén, contentánme sol en habétos recordat delles que los llassos de la amistat mol mes ajunten que los de la sang o la parentela; tenim los amics que triem y los paréns que mos done la fortuna. Y per naixó, si Gisippo va voldre mes la meua vida que la vostra benevolensia, sén yo amic seu com me ting, dingú té que maravillás. Pero anem a la segona raó (a la que en mes insistensia mos convé aturámos): lo habé sigut ell mes sabut que vatros u sou, com me pareix que de la providencia dels deus poc ne entenéu, y mol menos que sapigáu los efectes de la amistat. Dic que lo vostre escomensamén, lo vostre consell y la vostra deliberassió li habíen donat Sofronia a Gisippo, jove y filósofo; Gisippo lay ha donat a un atre jove y filósofo; lo vostre consell la va doná a un ateniense, Gisippo a un romano; lo vostre a un jove noble, Gisippo a un encara mes noble; lo vostre a un jove ric, Gisippo a un mol ric; lo vostre a un jove que no sol no la volíe, sino que apenes la coneixíe, Gisippo a un jove que per damún de la seua felissidat y mes que a la propia vida la volíe. Y que lo que dic es verdat, y mes de alabá que lo que habíeu fet vatros, miréu pun per pun. Que yo jove y filósofo soc, com Gisippo, la meua cara y los meus estudis, sense cap discurs mes llarg poden explicáu. La mateixa edat es la seua y la meua, y en les mateixes passes sempre ham estudiat avansán. Es verdat que ell es ateniense y yo romano. Si de la gloria de la siudat disputem, diré que yo soc de una siudat libre y ell de una tributaria; diré que yo soc de una siudat Siñora de tot lo món y ell de una siudat obedienta a la meua; diré que soc de siudat florida en armes, imperi y estudis, mentres ell no podrá alabá a la seua mes que en los estudis. Ademés de aixó, encara que me veigáu com un escolá humilde aquí entre vatros, no hay naixcut dels fems del populacho de Roma; los meus palaus y los puestos públics de Roma están plens de antigues imaches dels meus antepassats, y los anals romanos se troben plens de mols triunfos lograts per los Quinto sobre lo Capitolio romano; y no está per la vellesa semada, sino que avui mes que may florix la gloria del nostre nom. Callo, per vergoña, les meues riqueses, tenín a la memoria que la pobresa honrada es lo antic y copiós patrimoni dels nobles siudadáns romanos; la que, si per la opinió del vulgo es condenada, y són alabats los tessoros, soc en ells, no com avarissiós, sino com amat de la fortuna, abundán. Y mol be sé que tos ere mol apressiat tindre per parén a Gisippo; pero yo no tos ting que sé, per cap raó, menos apressiat a Roma, considerán que allí tindréu en mí a un óptim huésped; y un útil y solíssit y poderós protectó tan en les oportunidats públiques com en les nessessidats privades.
¿Quí, pos, dixán apart la passió, y mirán en justissia, alabará mes les vostres dessisións que los del meu amic Gisippo? Sertamen, dingú. Está, pos, Sofronia ben casada en Tito Quinto Fulvio, noble, antic y ric siudadá de Roma y amic de Gisippo; per lo que qui de aixó se dol o se queixe no fa lo que té que fé ni sap lo que fa. Ñaurán potsé algúns que diguen no doldres de que Sofronia sigue la dona de Tito, pero se doldrán del modo en que se ha convertit en la seua dona: a amagatontes, engañánla, sense que cap amic ni parén sapiguere res. Y aixó no es cap milagre ni cosa que passo per primera vegada. Dixo de bona gana a una vora an aquelles que contra la voluntat del pare han pres home y an aquelles que han fugit en los seus amáns y primé han sigut amigues que esposes, y an aquelles que abans han descubert en embarassos y partos los seus matrimonis que en la llengua, y la nessessidat ha fet consentíu, cosa que no li ha passat a Sofronia; sino que ordenada, discreta y honestamen ha sigut donada per Gisippo a Tito. Y dirán atres que la ha casat aquell a qui casála no incumbíe. ¡Nessies lamentassións són estes y típiques de dones, y prossedéns de la poca considerassió! No fa aná ara la fortuna per primera vegada diferéns camíns y instruméns nous pera induí les coses a determinats efectes. ¿Qué pot importám a mí que lo sabaté al puesto del filósofo haigue expresat lo seu juissi sobre un fet meu (amagat o públic) si lo fin es bo? Ting que cuidám, si lo sabaté no es discret, de no dixáli prosseguí, y agraíli lo fet. Si Gisippo ha casat be a Sofronia, aná queixánse de la manera y dell es una bobada superflua; si no confiéu en lo seu juissi, cuidéutos de que no pugue casá a dingú mes y agraíuli aixó. Tamé hau de sabé que yo no vach buscá ni en astussia ni en fraude tacá la honestidat y la claridat de la vostra sang en la persona de Sofronia; y encara que de amagatontes la haiga pres per dona no vach vindre com un raptó a tráureli la seua virginidat ni com a enemic vach vullgué tíndrela deshonestamen, rechassán emparentá en vatros; sino que en ardó enchisat per la seua cautivadora hermosura y de la seua virtut, veía que si en lo orden que potsé voléu di que tenía que habéla procurat, sén mol amada per vos, per temó a que a Roma me la emportara, no la haguera obtingut. Vach empleá, pos, la manera oculta que ara to se pot manifestá, y vach fé que Gisippo consentiguere en lo meu nom en alló que ell no estabe disposat; y después, encara que yo en ardó la vullguera, no com amán, sino com home, vach buscá lo ajuntamén en ella (com pot ella mateixa en verdat testimoniá), diénli les degudes paraules y ficánli lo anell de desposada, preguntánli si me volíe per home; a lo que ella va contestá que sí. Si li pareix que ha sigut engañada, no mu hau de espetá a mí, sino an ella, que no me va preguntá quí ere. Este es, pos, lo gran mal, lo gran pecat, la gran falta cometuda per lo Gisippo, amic, y per mí, amán; que Sofronia se haigue de amagatóns convertit en dona de Tito Quinto; per naixó, lo feríu, lo amenasséu y lo insidiéu. ¿Y qué mes faríeu si lay haguere donat a un villano, a un vagabundo, a un criat? ¿Quínes cadenes, quína presó, quínes creus tos bastaríen? Pero dixem ara aixó; ha arribat lo tems que yo encara no esperaba de que mon pare se ha mort y me vech obligat torná a Roma. Per lo que, volén emportám a Sofronia en mí, tos hay descubert lo que pot sé encara tos seguiría amagán; lo que, si foreu sabuts, alegremen u soportaríeu, perque si engañátos o insultátos haguera volgut, podía dixátola; pero no vullgue Deu que en a espíritu romano se pugue albergá tanta vilesa. Ella, pos, es a di, Sofronia, per consentimén dels deus y per vigor de les leys humanes y per lo loable juissi del meu amic Gisippo y per la meua astussia, es meua, aixina que vatros (teníntos en mes que los deus y los demés homens sabuts) bestialmen, en dos maneres mol odioses pera mí, mostréu que tos equivoquéu: una es tenín a Sofronia, sobre la que no teníu cap dret; y latra es tratá a Gisippo, al que estáu obligats justamen, com a enemic. Y no tos explicaré lo mal que feu, sino com amic tos aconsellaré que apartéu la rabia y que Sofronia me sigue restituida pera que yo alegremen men vaiga com a parén vostre: segús de aixó, que, tos agrado o no, lo que está fet, si voleu obrá de un atre modo, tos pendré a Gisippo y sense faltá, si arribo a Roma, recuperaré a la que es mereixcudamen meua, per mol que tos disgusto; y tos faré vore lo que pot la rabia dels romanos, hostigántos sempre.
Después de que Tito va dí aixó, ficánse de peu en la cara tota enfadada, prenén a Gisippo de la ma, mostrán que tan li fotíe que ñaguere gen al templo, movén lo cap y amenassánlos, va eixí. Los que se van quedá a dins, en part induits per les paraules de Tito de amistat y parentela, y en part assustats per les seues raderes paraules, de comú acuerdo van deliberá que milló siríe tindre a Tito com a parén, ya que Gisippo no habíe volgut séu, que pedre a Gisippo y tindre a Tito com enemic; per naixó, ixín, van aná a buscá a Tito y li van di que los pareixíe be que Sofronia fore seua, tindrel an ell com a parén y a Gisippo com a bon amic; y fen juns una festa en familia, sen van aná y li van enviá a Sofronia, la que, com a discreta, fen de la nessessidat virtut, l´amor que teníe per Gisippo rápidamen lay va entregá a Tito y en ell sen va aná cap a Roma, aon en gran honor van sé ressibits. Gisippo, quedánse a Atenes, después de no mol tems, per unes cuestións sivils, en tots los de casa seua, pobre y mesquí va sé aviát de Atenas y condenat a perpetuo exili. Están aixina Gisippo, habén arribat a sé no sol pobre sino pidolán, com va pugué va arribá a Roma a probá si Tito sen enrecordabe dell; y enterat de que estabe viu y volgut per tots los romanos, preguntán quína ere casa seua, dabán della se va colocá hasta que Tito va arribá. Per la miseria en la que estabe no se va atreví a dirigíli la paraula. Per lo que, passán Tito abán y pareixénli a Gisippo que lo habíe vist y esquivat, enrecordánsen de lo que ell habíe fet per nell, enfadat y desesperat sen va aná; y sén ya de nit y están ell en dijú y sense cap perra, sense sabé aón aná, mes dessichós de morí que dingú, va arribá a un puesto mol salvache de la siudat, aon, veén una gran cova, a dins va entrá pera arrasserás aquella nit, y damún de la terra despullat y mal vestit, vensut per les llágrimes, se va adormí. An esta cova, dos que habíen estat robán aquella nit, en lo furt fet van apareixe a la matinada, y reñín los dos, la un, que ere mes fort, va matá al atre y va colá. Habénu vist y sentit Gisippo tot, li va pareixe que habíe trobat lo camí a la mort que dessichabe, sense matás ell mateix; y per naixó, sense anássen, se va quedá allí hasta que los esbirros del tribunal, que ya sen habíen enterat del cas, van acudí y se van emportá a Gisippo detengut. Y ell, interrogat, va confesá que lo habíe matat y que no habíe pogut anássen de la cova, per lo que lo pretor, que se díe Marco Varrón, lo va condená a mort crussificat, tal com allacuanta ere costum. Habíe Tito, per casualidat, arribat al pretori en aquell momén y, mirán al pobre condenat y habén escoltat lo perqué, de repén va reconeixe a Gisippo, y se va extrañá de la seua miserable fortuna y de cóm habíe caigut tan baix, y volén ajudál y no veén cap atra vía pera la seua salvassió, mes que acusás an ell mateix y excusál an ell, rápidamen se va adelantá y va cridá: - Marco Varrón, fes cridá al pobre home al que has condenat perque es inossén; bastán hay ofés yo als deus en una culpa matán an aquell al que los teus esbirros van trobá este matí mort com pera ara encara oféndrels en la mort de un atre inossén.
Varrón se va extrañá y li va doldre que tot lo pretori lo haguere sentit, y no podén retraures de fé lo que li manaben les leys, va fé torná a Gisippo, y en presensia de Tito li va di:

- ¿Cóm has sigut tan loco de confessá lo que no has fet, jugánte la vida? Me has dit que tú habíes matat esta nit an aquell home, y este ve ara y diu que ha sigut ell.

Gisippo va mirá y va vore que aquell ere Tito y va vore que fée alló pera salvál, com agrait per lo servissi que antes li habíe fet; per lo que, plorán de piedat, va di:
- Varrón, verdaderamen lo hay matat yo, y la piedat de Tito pera salvám arribe ya massa tard. Tito, per un atra part, díe:

- Pretor, com veus, este es extrangé y desarmat lan trobat jun al mort, y ya veus que la seua miseria li done motiu pera voldre está mort; y per naixó, fícal en libertat y a mí, que u hay mereixcut, castígam.

Se va extrañá Varrón de la insistensia de aquells dos y ya se pensabe que cap dels dos ere lo culpable; y, pensán en la manera de absóldrels, en aixó que ve un jove de nom Publio Ambusto, de perdudes costums y lladre mol conegut entre tots los romanos, qui verdaderamen habíe cometut lo homissidi; y sabén que cap dels dos eren culpables de lo que se acusaben, tanta va sé la ternura o tendresa que va omplí lo seu cor per la inossensia de estos dos, que mogut per compassió va acudí dabán de Varrón y li va di:

- Pretor, los meus fets me porten a resoldre la dura discusió de estos dos, y no sé quín Deu me espoleje y me espente a manifestát lo meu pecat. Cap de estos dos es culpable de lo que se acusen. Yo soc lo que ha matat an aquell home esta matinada al apuntá lo día; y an este desgrassiat que está aquí lo vach vore que dormíe mentres yo me repartía les coses robades en aquell al que hay pelat. Tito no nessessite que yo lo excusa; la seua fama es clara per tot arreu, y ya se sap que no es home de tal condissió; aixina que libéral y castígam a mí en la pena que les leys me imposon. Habíe ya Octavio sentit estes coses y, fen vindre als tres, va voldre sentí quína raó habíe mogut a cadaú pera condenás; y ells lay van contá.
Octavio, als dos amics perque eren inosséns y al tersé per amor seu los va ficá en libertat. Tito, renegán primé a Gisippo per lo seu desapego y desconfiansa, li va fé molta festa y lo va portá a casa seua, aon Sofronia, en piadoses llágrimes lo va ressibí com amic. Y allí, confortánlo y vestínlo en la roba apropiada a la seua virtut y noblesa, va compartí en ell tots los seus tessoros y possessións, y después, a una germana joveneta que teníe Sofronia, de nom Fulvia, lay van doná per dona; y después li va di: - Gisippo, de tú depén ara, o quedát aquí en natros o entornáten a Atenas en tot lo que te hay donat.

Gisippo, obligat per lo desterro al que estabe condenat per la seua siudat y per
l´amor que li teníe a Tito, va dessidí fés romano. Y ell en la seua Fulvia, y Tito en la seua Sofronia, van viure a una gran casa, fénse mes amics cada día, si es que podíe sé.

Santíssima cosa es, pos, la amistat, y no sol digna de reverensia, sino de sé alabada perpetuamen com a mare de la magnifissensia y de la honestidat, germana de la gratitut y de la caridat, y enemiga del odio y de la avarissia; sempre, sense esperá cap rogativa, preparada per a fé per los atres lo que voldríe que per nella mateixa se faiguere; los seus sagradissims efectes raríssimes vegades se veuen avui, per culpa de la enveja y egoisme dels mortals que sol miren per nells.
¿Quín amor, quína riquesa, quína parentela li haguere fet sentí a Gisippo lo ardó, les llágrimes y los suspiros de Tito, en tanta eficassia que per nells a la hermosa dona noble y volguda la haguere fet casá en lo seu amic? ¿Quínes leys, quínes amenasses, quína temó li haguere fet abstindres a Tito dels abrassos de la hermosa jove als puestets solitaris, apartats, o al llit? ¿Quíns estats, quíns mérits, quínes ganansies li hauríen fet a Gisippo no preocupás de pedre als seus paréns y als de Sofronia, no preocupás de les deshonestes murmurassións del populacho, no preocupás de les burles per a satisfacer al seu amic? ¿Quí haguere procurat la seua mort per a salvá a un atre, podén dissimulá, y arrencál de la creu que ell mateix se procurabe?, ¿Quí haguere compartit lo seu gran patrimoni en aquell al que la fortuna lay habíe tret? ¿Quí li haguere donat per dona a la seua germana, veénlo pobrissim y en extrema miseria?
Vullguen, pos, los homens moltes consortes, caterves de germáns y gran cantidat de fills, y en los seus dinés se aumento lo número dels seus criats; y no reparon en que consevol de ells te temó de un perill propi, y no se preocupen del pare, germá o siñó, mentres que tot lo contrari veém que fa lo bon amic.

lunes, 9 de noviembre de 2020

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA SÉPTIMA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA SÉPTIMA.

Ludovico li descubrix a doña Beatriz lo amor que li té; ella envíe a Egano, lo seu home, a un jardí, disfrassat com si fore ella, y se gite en Ludovico, que se eixeque y li fot una palissa a Egano al seu jardí.

Esta invensió de doña Isabela contada per Pampínea va sé per tots los de la compañía tinguda per maravillosa. Filomena, a la que lo rey ya li habíe manat que continuare, va di: Amoroses siñores, si no me engaño, crec que tos contaré una história no menos bona. Hau de sabé que a París va viure un home noble florentino, que, per la seua pobresa, se habíe fet viachán, y li habíe anat tan be en lo comers que se habíe fet mol ric. Teníe de la seua dona un fill únic, al que li habíen ficat de nom Ludovico. Y per a que continuare la noblesa del pare y no se dedicare al comers, no lo habíe son pare volgut ficá en cap negossi, sino que lo habíe colocat jun a datres hómens nobles al servissi del rey de Fransa, aon moltes bones maneres y bones coses habíe adeprés. Y están allí, va passá que serts caballés que tornáen del Sepulcro, mesclánse en una conversa de los joves entre los que estabe Ludovico, y escoltánlos raoná entre ells sobre les dames hermoses de Fransa y de Inglaterra y de atres parts del món, va escomensá un de ells a di que de tot lo món que ell habíe voltat y de totes les dones que habíe vist, may ne habíe vist cap tan guapa com la dona de Egano de los Galluzzi de Bolonia, de nom doña Beatriz. En lo que van está de acuerdo tots los seus compañs, que tamé la habíen vist a Bolonia; y escoltán aixó Ludovico, que encara no sen habíe enamorat de cap, se va inflamá en tan dessich de vórela que en atra cosa no podíe fixá lo pensamén; y del tot disposat a aná hasta Bolonia a vórela, y quedás allí si ella volíe, li va doná a entendre a son pare que volíe aná al Sepulcro, lo que va conseguí en gran dificultat. Ficánse per nom Aniquino, va arribá a Bolonia, y tal com va volé la fortuna, al día siguién o en son demá va vore an esta Siñora a una festa, y li va pareixe mes hermosa de lo que habíe pensat; per lo que, enamoránsen de ella, se va proposá no anássen may de Bolonia si no conseguíe lo seu amor. Y pensán cóm su faríe, va dessidí que, si puguere colocás com a criat del home de ella, que ne teníe mols, igual podríe passá lo que dessichabe. Venuts los seus caballs, y colocats los seus criats de manera que estaben be, habénlos manat que faigueren vore que no lo coneixíen, habén fet amistat en lo amo de la fonda aon estáe, li va di que de bona gana entraríe com a criat de algún siñó de be, si sen podíe trobá algún; a lo que va di lo posadé: - Tú valdríes com a criat de un home noble mol apressiat an esta terra, que se diu Egano, té mols criats, y tots los vol pareguts a tú; yo li parlaré.

Y com u va di, aixina u va fé; y va colocá a Aniquino a casa de Egano, y al amo li va agradá mol. Tan be lo va serví que éste se li va encariñá, y sense ell no sabíe fé res; y ademés li va encomaná lo gobern de les seues coses. Va passá un día que, habén anat Egano a cassá en falcóns, y quedánse Aniquino a casa, doña Beatriz, que del seu amor no sen habíe acatat, encara que an ella li agradáe, miránlo an ell y a les seues maneres, moltes vegades lo habíe alabat; se va ficá a jugá en ell al ajedrez, y Aniquino, que volíe agradáli, se dixabe guañá dissimuladamen, de lo que la Siñora faie maravilloses festes.
Y habénse apartat de vórels chugá totes les dames de la Siñora, dixánlos jugán sols, Aniquino va soltá un gran suspiro.

La Siñora, miránlo, va di:

- ¿Qué tens, Aniquino? ¿Tan te dol que te guaña?

- Siñora - va contestá Aniquino -, algo mol mes gran que aixó ha sigut la raó del meu suspirá.
Va di entonses la Siñora: - ¡Ah! Dísmela, si me vols be.

Cuan Aniquino se va sentí «si la volíe be» com sobre totes les coses la volíe, va soltá un atre suspiro mol mes fort que lo de abans, per lo que la Siñora un atra vegada li va demaná que li diguere quina ere la raó de los seus suspiros.

A lo que Aniquino li va di:

- Siñora, crec que tos molestará si to la dic, y ademés ting temó de que u contéu a un atra persona.
A lo que la Siñora va di: - Segú que no me molestará, y pots está segú que res de lo que tú me digues li charraré a dingú may.

Entonses va di Aniquino:

- Pos com aixina me u prometéu, tos u diré.

Y en llágrimes als ulls li va di quí ere ell, lo que de ella habíe sentit y aón, y cóm de ella se habíe enamorat y cóm habíe arribat allí, y per qué habíe entrat com a criat del seu home; y después, en humildat li va demaná que si podíe sé tinguere piedat de ell y li guardare este secreto y dessich; y que, si no volíe fé aixó, que, dixánlo está en lo traje y disfrás que portáe, li permitiguere amála. ¡Oh, dolsó única de sang boloñesa, que digna de lahors has sigut sempre en estos casos! may te vas enorgullí de les llágrimes y los suspiros y sempre has sigut sensible a les súpliques, y als amorosos dessichos doblegable; si yo tinguera dignes lahors per a alabát, may se voríe satisfeta la meua veu.
La noble Siñora, al parlá Aniquino, lo mirabe; y donán plena fe a les seues paraules, en tanta forsa va ressibí per les seues súpliques lo amor a la men, que tamé ella va escomensá a suspirá, y después de uns cuans suspiros va contestá:

- Dols Aniquino meu, anímat: ni dons ni promeses ni lo festejá de nobles o siñós (aixó que hay sigut y soc festejada per mols) may ha pogut moure lo meu ánimo tan que ne vullguera an algún; pero tú, en tan poc tems com han durat les teues paraules, me has fet mes teua que meua soc. Vech que mol be te has guañat lo meu amor, y per naixó te lo dono y te prometixgo que te faré gosá de ell antes de que acabo esta nit que ve. Aixina que, cap a mija nit, vindrás a la meua alcoba; yo dixaré la porta uberta; saps a quín costa del llit dórmigo; vindrás allí, y si estic dormín, sácsam hasta que me desperta, y te consolaré de tan llarg dessich com has tingut; y per a que tu cregues te besaré.

Y ficánli un bras pel coll, amorosamen lo va besá, y Aniquino an ella. Dites estes coses, Aniquino, dixán a la Siñora, sen va aná a cumplí algunes de les seues obligassións, esperán en la alegría mes gran del món que arribare la nit. Egano va torná de la cassera, y cuan va acabá de sopá, com estabe baldat, sen va aná a gitás, y la Siñora detrás de ell; y com habíe prometut, va dixá la porta de la alcoba ajuntada. A la hora que li habíe sigut dita, va acudí Aniquino y en cuidadet va entrá a la alcoba, va tancá la porta per dins, va aná al costat aon dormíe la Siñora, li va ficá la ma al pit y va vore que no dormíe. Ella, cuan va notá que Aniquino estáe allí, li va agarrá la ma en les dos seues y lo va aguantá fort, donán voltes al llit, y despertán a Egano que dormíe; al que li va di:
- No vach volé dit res perque estáes cansat; pero dísme, Egano, ¿a quí tens tú com a milló criat y mes leal de los que tens a casa?
Va contestá Egano: - ¿Qué es assó, dona, que me preguntes? ¿No u saps? No ña ni ha ñagut may datre del que mes men fiara o me fía o vullga, del que men fío y vull a Aniquino. Pero ¿per qué me u preguntes?
Aniquino, sentín a Egano y que parláen de ell, habíe estirat moltes vegades de la ma cap an ell per a soltás, pensánse que la Siñora volíe engañál; pero ésta lo habíe agarrat mol be y lo aguantáe de manera que no podíe soltás.

La Siñora li va contestá a Egano, y va di:

- Yo te u diré. Yo creía que ere com tú dius, y que te ere mes fiel que los atres, pero me ha engañat, perque cuan ten has anat avui a cassá, ell se ha quedat aquí, y cuan li va pareixe be no se va avergoñí de demanám que consentiguera en fé lo seu gust; y yo, per a que esta cosa no tinguera que probát en massa probes, y per a fétel tocá y vore, li vach contestá que me pareixíe be y que esta nit, passada la mija nit, aniré al jardí y lo esperaré a la soca del pi. Yo no porto cap intensió de anáy, pero si tens ganes de vore la fidelidat del teu criat, pots fássilmen, ficánte damún alguna de les meues robes y al cap un vel, aná allá baix a esperál, que estic segura de que acudirá.
Egano, sentín aixó, va di: - Convé que lo veiga.

Y eixecánse com va pugué a la oscurina, se va ficá alguna roba de la Siñora, y se va tapá lo cap, se va atansá cap al jardí y deball de un pi se va ficá a esperá a Aniquino. La Siñora, cuan lo va sentí ya fora de la alcoba, se va eixecá y va tancá la porta per dins. Aniquino, que habíe passat molta temó, y se habíe esforsat en escapás de les mans de la Siñora, y mil vegades an ella y al seu amor y an ell mateix habíe maldit, veén lo que al final habíe fet, va sé lo home mes felís que may va existí; y habén la Siñora tornat al catre, se van despullá y juns van chalá durán un bon rato.

Después, pareixénli a la Siñora que Aniquino no se teníe que quedá mes rato, lo va fé eixecás y torná a vestís, y aixina li va di:

- Dolsos labios meus, ara agarra una bona gayata y vésten al jardí, y fen vore que me habíes requerit per a tentám, com si fora yo mateixa, insultarás a Egano y mel esbatussarás be, y de aixó se seguirá después mol mes plaé.

Se va eixecá Aniquino y va aná al jardí en una bona vara de oró a la ma. Cuan va arribá al pi y Egano lo va vore víndre, se va alsá com si vullguere ressibíl en grandíssima festa, y va eixí a trobál; a lo que va di Aniquino:

- ¡Ah, dona roína, aixina que has vingut! ¿Y te has cregut que yo volía féli al meu siñó esta afrenta? ¡Sigues mil vegades mal vinguda!

Y alsán la gayata, lo va escomensá a esbatussá com a les sigroneres.

Egano, al sentí aixó y notá la gayata a les costelles, sense di res mes va escomensá a fugí, y detrás de ell Aniquino, encara dién:

- Fora, que Deu te porto a la desgrássia, mala pécora; per sert que demá lay contaré tot a Egano. Y Egano, tan pronte com va pugué sen va entorná a la alcoba, y la Siñora li va preguntá si Aniquino habíe acudit al jardí.

Egano va di:

- Ojalá no hi haguera anat, perque creén que eres tú, me ha batut en una vara y me ha dit les mes grans injuries que may se han sentit díli a una dona roína. Yo me extrañaba mol de que ell te haguere dit aquelles paraules en ánim de fé algo que me portare la vergoña; u ha fet perque te va vore alegre y amable, y va volé probát.

- Entonses - va di la Siñora -, alabat sigue Deu perque a mí me ha probat en paraules y a tú en obres; y crec que podría di que yo soporto en mes passiénsia les paraules que tú les obres. Ya que tanta lealtat te té, ña que tíndrel en estima y honrál.

Egano va di:

- Per sert que dius la verdat.

Y después de alló, Egano creíe que teníe la dona mes leal y lo criat mes bo que may habíe tingut un noble; y aixina, después, moltes vegades Aniquino y la Siñora sen van enriure de este fet, y van tíndre molta mes fassilidat per a fé alló que los donabe plaé, tan tems com Aniquino va vullgué quedás en lo seu amo Egano a Bolonia.

viernes, 5 de octubre de 2018

TERSERA JORNADA. NOVELA TERSERA.

En una espéssie de confessió y en puríssima consiénsia una Siñora enamorada de un prohome convéns a un flare, sense donássen ell cuenta, y trobe la manera de conseguí lo que ella vol. 

La Reina, giránse cap a Filomena, li va maná continuá, y Filomena va escomensá a parlá aixina:

Yo vull contátos una burla que va sé mol justamen feta per una hermosa Siñora a un flare mol serio. Tots los seglás (la mayoría mol idiotes y homes de extrañes maneres y costums) se creuen que valen mes que los atres en totes les coses, y que saben mes, cuan tenen menos valor, y com no tenen inventiva per a sustentás com los demés homes, se refugien (arrasséren) aon puguen tindre de qué minjá, com lo gorrino.

To la contaré no sol per a obeí la orden sino tamé per a advertítos de que los religiosos (a qui natros, massa cregudes, los doném massa fe) poden sé y són algunes vegades burlats, no sol per los homes sino per algunes de natres.

A la nostra siudat, mes plena de engañs que de amor o lealtat, no fa encara mols añs, va ñabé una noble Siñora adornada de bellesa y de costums, en altesa de ánimo y en sutils agudeses tan dotada com la que mes. Lo nom, encara que yo lo sápiga, no lo descubriré perque encara viuen algúns que se enfadaríen per contá aixó y enríuremon. 

Ésta, pos, veénse naixcuda de alt linaje y casada en un artessano de la llana (pelaire y mol bon cardadó) perque ere riquíssim, no podíe tráures lo desdén y seguíe pensán que cap home de baixa condissió, per mol forrat que estiguere, ere digne de dona noble. Veén que ell no ere capás de res mes que de distinguí una mescla o fé cusí una tela o discutí en una filandera (cusidora, teixidora) sobre lo que habíe cusit, se va proposá no vóldre de cap manera los seus abrassos mes que cuan no los hi puguere negá, y trobá an algú que li pareguere mes digne de ella que lo teixidó.

Y se va enchochá tan de un mol valén y de michana edat que lo día que no lo veíe no podíe passá la nit sense doná voltes; pero lo home de pro, no donánse cuenta de alló, gens se preocupabe, y ella, que mol prudénta ere, ni per embajada de cap dona ni per carta se atrevíe a félay sabé, tenín temó de que podríen víndreli possibles perills. Y donánsen cuenta que aquell frecuentabe (visitabe) mol a un religiós que, encara que fore sopencoy capsot, no dixabe de tindre fama entre tots de home de molta valía perque ere de santíssima vida, va pensá que aquell podríe sé mol bon migé (intermediari, casamenté) entre ella y lo seu amán. 

Y habén pensat lo que li conveníe fé, sen va aná a una hora oportuna a la iglesia aon ell anabe y, fénlo cridá, va di que cuan li vaiguere be, en ell volíe confessás.
Lo flare, veénla dona de linaje, la va escoltá de bona gana, y ella después de la confessó va di: 

- Pare meu, nessessitaba recórre (recurrí) a vos per ajuda y consell sobre lo que ara sentiréu. 

Yo sé, perque tos u hay dit, que coneixéu als meus paréns y al meu home, pel que soc amada mes que la seua vida, y cap cosa dessicho que ell, com home riquíssim, no mu compro. Per estes coses mes que a mí mateixa lo vull; y dixém apart que u faiguera, pero sol que pensara alguna cosa que contra lo seu honor o gust aniguere, cap dona culpable mereixeríe mes lo foc que yo. 

Ara, un de qui no sé lo nom, pero que me pareix persona de be, y si no estic engañada tos frecuente mol, pito y alt, vestit en bones robes fosques, potsé no sen haigue percatát de la meua intensió, pero no puc assomám a cap porta o finestra ni eixí de casa sense que ell no se fico dabán; y me extrañe que no estigue aquí ara; lo que mol me dol, perque estos comportaméns fan assobín a les dames honestes sé censurades sense culpa. 

Hay tingut al ánimo félay di alguna vegada, pero después may repensat, perque los homes fan algunes vegades les embajades de manera que les respostes són roínes, y náixen paraules, y de les paraules se arribe a les obres; pel que, per a que mal y escándol no se provocaren, mu hay callat, y vach pensá contálay a vosté abáns que a dingú, tan perque me pareix que lo seu amic sou com tamé perque a vos tos está be rependre als amics y als forastés. 

Tos demano en nom de Déu que lo amonestéu y li roguéu que no continúo en estes costums. Ña bastantes dones que estarán preparades per an estes coses y los agradará sé mirades y dessichades per nell o per atres, pero a mí me done engorro, perque de cap manera ting lo ánimo disposat a tal empresa.
Y dit aixó, com si vullguere llagrimejá, va baixá lo cap. 

Lo san flare va compéndre enseguida que parlabe de aquell que coneixíe, y alabán mol a la Siñora per esta bona disposissió, creén que ere verdat lo que diebe, li va prométre (prometí) actuá y que aquell ya no la molestaríe mes, y sabén que ere mol rica, li va alabá les obres de caridat y les limosnes, contánli les nessessidats de la parroquia. A lo que la Siñora va di:

- Tos u rogo per Déu; y si u negare, diéuli en firmesa que soc yo qui tos ha dit aixó y a vos me hay queixat.

Y después, feta la confessió y ficada la peniténsia, enrecordánse dels encomios fets pel flare a les limosnes, omplínli una aumostada de dinés, li va rogá que diguere misses per l´alma de los seus morts; y eixecánse, sen va entorná cap a casa.

Lo home de pro va aná a vore al san flare después de poc tems, com acostumbrabe a féu; después de que de una cosa y de un atra hagueren parlat juns durán un rato, portánlo apart, en molta suavidat li va cridá la atensió sobre les mirades que li dedicabe an aquella Siñora, tal com ella li habíe explicat.
Lo home de pro se va maravillá, perque may la habíe mirat y raríssimes vegades acostumbrabe a passá per dabán casa seua, y va escomensá a ficá excuses; pero lo flare no li va dixá parlá, diénli:

- Ara, no fingíxques extrañát ni gastos paraules en negáu, perque no pots; no hay sabut estes coses per los veíns: ella mateixa, queixánse mol de tú, me u ha dit. A tú estes brometes ya no te están be. Te rogo que te retiros y díxala en pas. 

Lo home de pro, mes espabilat que lo san flare, va compéndre la artimaña de la dona, y fen vore que se avergoñíe una mica, va di que no se ficaríe mes dabán de ella; y separánse del flare, va aná cap a casa de la Siñora, que sempre estabe assomada a una finestreta en finestronetsper vore si passabe. Y veénlo vindre, tan alegre y tan grassiosa se li va enseñá que ell be va pugué enténdre que habíe entés per les paraules del flare les de ella; y de aquell día cap abán, en cuidadet, en plaé seu y en grandíssim gust y consol de la Siñora va aná passán per aquell barri.

La Siñora, después de un tems, ya convensuda de que li agradabe tan com ell an ella, en dessich de enséndrel mes y assegurás del amor que li teníe, buscán lo puesto y lo momén, al san flare va torná, y tiránseli als peus a la iglesia, va escomensá a plorá. Lo flare, veén aixó, li va preguntá en compassió quina novedat portabe. 

La Siñora va contestá:

- Pare meu, les notíssies que porto són de aquell collonassos amic vostre de qui me vach queixá a vos fa uns díes, perque crec que ha naixcut per a fótrem (cabrejám, no penséu mal) y per a fém fé algo pel que may podré ya está contenta ni me atreviré a ficám aquí als vostres peus. 

- ¡Cóm! - va di lo flare - , ¿no ha dixat de molestát?

- Pos no - va di la Siñora -, desde que me vach queixá a vos de alló, com per ressentimén, habénse pres a mal que me hayga queixat a vos, de cada vegada que passabe, crec que después ne ha passat sat per allí. Y vullguere Déu que en passá y mirám ne haguere tingut prou; pero ha sigut tan atrevit y tan descarat que ahí me va enviá a una dona a casa en notíssies seues, y com si yo no tinguera morrals o sintos me va regalá un morralet (escarcela) y un sinturó (com faríe Francisco Correa - Gürtel), lo que me hay pres y mu preng tan mal que crec que si no haguera pensat en lo escándol, y tamé pel vostre amor, hauría armat un abalot (zipizape); pero me hay serenat y no hay volgut fé ni di res sense fétosu sabé abáns. Y ademés de aixó, habénli tornat lo morral y lo sinto a la donota que los habíe portat, per a que los hi tornare an ell, y habénla despachat de mala manera, úspen, arruix, cóla, tenín temó de que se quedare en ells y li diguere que yo los había asseptat, com sé que fan algunes vegades, la vach troná a quirdá (cridá) y enfurruñada los hi vach péndre de la má y tols hay portat a vos, per a que los hi tornéu y li diguéu que no ting nessessidat de los seus regalos, perque, per mersé de Déu, y de lo meu home, ting tans bolsos, morrals, macutos, mochiles y tans sintos y lligues que podría enterrál en ells. Si no se corregíx, lay diré al meu home y a mons germáns, y que passo lo que Déu vullgue; preferixco que ell ressibixque afrentes o alguna vimenada si té que ressibíles que sé difamada per culpa seua; ¡y germá, aixina está la cosa!
Y dit aixó, entre plos, se va traure de daball de la faldeta una presiosa y rica bossa de Givenchy y un valiós y elegán sinturonet y los hi va ficá al flare acorronats a la faldeta; éste, creénse tot lo que la Siñora li diebe, enfadat u va agarrá y va di: 

- Filla, si de estes coses te enfades no me extraño ni te hay de repéndre a tú per naixó; mol te alabo que seguixques los meus consells. Yo lo vach empéndre l´atre día, y ell mal ha cumplit lo que me va prométre; pel que, entre alló y aixó que acabe de fé l´estiraré de les orelles tantes vegades y tan fort que ya no te molestará mes; y tú, en la bendissió de Déu, no te dixos guañá per la ira y no lay digues a cap dels teus, que podríe vindre mol mal. Y no pensos que de aixó te vindrá alguna calumnia, que yo siré sempre, ante Déu y dabán de los homes, testigo firme de la teua honestidat. 

La Siñora va fingí consolás una mica, y dixán esta conversa, com coneixíe la avaríssia del flare y la dels demés, va di:

- Siñó, estes nits me se han aparegut mol mons pares en somnis y me pareix que están en grandíssimes penes y lo que demanen són limosnes, espessialmen ma mare, que me se apareix tan apocadeta que es una llástima vórela; crec que está passán grandíssims patiméns al vórem en esta angustia per culpa de eisse enemic de Déu, y per naixó voldría que diguéreu per les seues almes coranta misses gregorianes y atres orassións, per a que Déu los trague de aquell foc atauladó. 

Y dit aixó, li va ficá a la má un florín. Lo san flare lo va agarrá alegremen, y en bones paraules y en mols ejemplos va alentá la seua devossió y donánli la bendissió la va dixá anássen. 

Y cuan sen va aná la Siñora, sense donánsen cuenta de que li habíe futut lo pel, va enviá a buscá al seu amic; éste, veénlo enfadat, sen va doná cuenta de que ñabíen mes notíssies de la dona, y va esperá a vore qué diebe lo flare. Lo retó, repetínli les paraules que li habíe dit atres vegades y parlánli ara enfadat y casi insultánlo, lo va empéndre mol pel que li habíe dit la Siñora. 

Lo home de pro, que encara no veíe aón volíe arribá lo flare, negabe en poc convensimén que li haguere enviat lo morralet y lo sinto, y lo pare, mol enfadat, va di:

- ¿Cóm pots negáu, mal home? Aquí u tens, que ella mateixa plorán me u ha portat: ¡mira a vore si u coneixes!

Lo home de pro, fen com que se avergoñíe mol, va di: 

- Claro que u reconeixco, y tos confesso que hay fet mal; y tos juro que may mes sentiréu una paraula de aixó, ya que en eixa disposissió la vech.
Les paraules van sé moltes. Al final, lo borregodel flare li va doná la bossa y lo sintet al seu amic, y después de habél adoctrinaty rogat que no se ocupare mes en aquelles coses, y habénlay ell prometut, li va doná llisénsia.

Lo home de pro, contentíssim de la sertesa del amor de la dona, cuan se va separá del flare sen va aná a un puesto desde aon li va enseñá a la Siñora que teníe les dos coses; de lo que la Siñora va está mol contenta. 

Va passá que, per alguna raó, no mol después de aixó va tindre que anássen a Génova lo home de la Siñora. Y en cuan habíe montat a caball pel matí y ya estabe en camí, sen va aná la Siñora aon lo san flare, y después de mol queixás, plorán, li va di:

- Pare meu, ara sí que tos dic que no puc aguantá mes. Com l´atre día tos vach prometre que no faría res que abáns no tos diguera, y per a que cregáu que ting raó en plorá y queixám, vull ditos lo que lo vostre amic, o dimoni del infern, me ha fet este matí poc abáns dels maitines. No sé cóm ha sabut que lo meu home sen ha anat pel matí a Génova, y a la hora que tos hay dit, ha entrat a un jardí meu y per un ábre ha pujat hasta la finestra de la meua cámara, que done al jardí; y ya habíe ubert la finestra y volíe entrá a la cámara cuan yo, despertánme, me hay eixecat de un bot y me volía ficá a cridá, y u hauría fet si no me haguere demanat mersé per Déu y per vos, diénme quí ere; en lo que, al sentíl, per amor vostre hay callat, y despullada com vach náixe hay corregut a tancáli la finestra a la cara, y ell crec que sen ha anat, perque no lo hay sentit mes. Ara, si aixó es cosa que pugue aguantás, diéumu; en cuan a mí, no vull soportál mes, pos per amor de vos ya lo hay aguantat massa.
Lo flare al sentí aixó se va esturrufá com un gat y no sabíe qué di. Moltes vegades li va preguntá si habíe vist be que fore ell y no datre. A lo que la Siñora va contestá: 

- ¡Alabat sigue Déu, com si no lo puguera distinguí an ell de consevol atre! Ere ell, y encara que u negare, no tos u cregáu.


Va di entonses lo flare:

- Filla meua, no ña mes que parlá, que aixó ha sigut massa atrevimén y una cosa mol mal feta, y has fet be en despachál de casa com u has fet. Pero te demano, ya que Déu te ha librat del deshonor, que, aixina com has seguit lo meu consell dos vegades seguides, u fáigues esta vegada, es di, que sense queixát de alló a cap dels teus paréns me dixos fé a mí, voré si puc ficáli freno y serreta an eisse demoni, afaram desenfrenat que yo creía que ere un san; y si puc arribá a apartál de esta bestialidat, be; y si no puguera, desde ara te dono permís y la meua bendissió per a que faigues lo que júsgos com a bo.

- Pos be - va di la Siñora- , per esta vegada no vull enfadátos y tos faré cas, pero procuréu que se guardo de incordiám mes, y tos prometixgo no torná a vindre mes per este assunto. Y sense di res mes, com si estare cabrejada, sen va aná de aon lo flare. Y apenes habíe eixit de la iglesia la Siñora, cuan lo home de pro va arribá, y va sé cridat pel flare; y emportánsel apart, li va di los insults mes grans que may se han dit a un home, hasta desleal y traidó lo va cridá. Éste, que atres dos vegades habíe vist lo que volíen di los renecs de este flare, escoltánlo en atensió, li va contestá:

- ¿A qué ve este enfado, siñó meu? ¿hay crussificat a Cristo? 

A lo que lo flare va contestá:

- ¡Miréu lo pocavergoña, escoltéu lo que diu! Parle ni mes ni menos com si hagueren passat un añ o dos y lo tems li haguere fet olvidá les seues canallades y deshonestidat. ¿En lo ratet que ha passat desde los maitines de avui te sen han anat del cap les afrentes que li has fet al prójimo? ¿aón has estat poc abáns de fes de día?

Va contestá lo home de pro:

- No sé aón hay estat; mol pronte tos ha arribat lo correu.

- Es verdat - va di lo flare - que lo recadé ha vingut: hau cregut que perque lo home no estáe a casa la noble Siñora tos obriríe les … los brassos. ¡Ay, qué majo, quin home mes honrat! ¡Se ha fet sonámbul, obridó de portes y finestres y escaladó de árbres! ¿creus que en la teu ossadía venserás a la santidat de esta dona y de nitet te li pujes a les finestres per un ábre? No ña res al món que la desagrado tan com tú; y tú no pares. Vach a dit una cosa y que no te sápigue mal: hasta ara, no per l´amor que te tingue, sino a instánsies dels meus rogs ha callat lo que li has fet; pero no callará mes: li hay donat permís per a que, si la oféns mes, faigue lo que li paregue. ¿Y qué farás si lay diu a sons germáns?

Lo home de pro, habén entés lo que li conveníe, com milló va pugué y sabé, en moltes promeses va tranquilisá al flare; y despedínse de ell, al arribá la matinada siguién, va entrá per lo jardí y va pujá pel ábre y va trobá la finestra uberta, se va embutí a la alcoba, y se va aviá als brassos de la seua hermosa Siñora, que en grandíssim dessich lo habíe estat esperán, y ella li va di:

- Grássies al siñó flare que tan be te va enseñá lo modo de vindre. Y después, disfrután la un del atre, van parlá y sen van enriure mol de la simplissidat del bruto flare, van parlá mal de la llana, la suncha, les pintes y les cardenches, y juns van está ben a gust. Y u van amañá de tal manera que, sense tindre que recurrí al siñó flare, moltes atres matinades se van ajuntá.

tersera jornada novela cuarta

jueves, 25 de febrero de 2021

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA SÉPTIMA.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA SÉPTIMA.

Lo rey Pedro, sentín lo ardén amor que li té la dolenta Lisa, la console y después la case en un jove noble, y besánla al fron li diu que sirá sempre lo seu caballé.

Arribat habíe Fiameta al final de la seua novela, y mol alabada habíe sigut la viril magnifissensia del rey Carlos, encara que algúns dels que allí estaben, que eren gibelinos, no vullgueren alabál, cuan Pampínea va escomensá la historia que li va maná contá lo rey:
Per la memoria me está rondán una cosa no menos loable que va sé feta per un adversari del rey Carlos a una jove de la nostra Florencia, aixina que to la contaré.

Cuan los fransesos van sé foragitats de Sicilia, ñabíe a Palermo un boticari florentino de nom Bernardo Puccini, home mol ric que de la seua dona teníe sol una filleta majíssima y ya en edat de casás. Y habén arribat a sé siñó de la isla lo rey Pedro de Aragó, selebrabe a Palermo una maravillosa festa en los seus baróns; an esta jarana, están justán ell a la catalana, va passá que la filla de Bernardo, que se díe Lisa, desde una finestra aon estabe en datres dames lo va vore mentres justabe, y li va agradá tan que remiránlo después se va enamorá dell ardenmen. Y acabada la festa y están ella a casa de son pare, en cap atra cosa podíe pensá mes que en este magnífic y alt amor; y lo que mes li dolíe ere sabé que ere de condissió baixa y que no podíe tindre cap esperansa de un final felís; pero no volíe apartás de vóldre al rey, y per temó de un mal majó no se atrevíe a manifestáu. Lo rey de aixó no sen habíe acatat ni sen preocupabe, de lo que ella sentíe intolerable doló. Va passá que, creixén lo seu amor, y sumánse una tristesa al atra, la hermosa jove se va ficá dolenta y se consumíe de día en día, com la neu al sol.
Son pare y sa mare, dolguts per esta enfermedat, en consols, en meches y en medissines li ajudaben tan com podíen; pero de res valíe, perque ella, desesperada del seu amor, habíe triat no seguí vivín. Ara be, va passá que, oferínli son pare donáli tot lo que vullguere, li va vindre al pensamén que si se puguere, voldríe féli sabé al rey lo seu amor y la seua dessisió abáns de morí: y per naixó, un día li va rogá que faiguere vindre a Minuccio de Arezzo. Ere an aquells tems Minuccio un finíssim cantán y músic, y en agrado ere ressibit per lo rey Pedro. Lo van avisá de que Lisa volíe sentíl tocá y cantá;
ell, que ere un home amable, en cuan va pugué va acudí an ella; y después de consolála en tendres paraules, en una viola dolsamen va tocá alguna estampida y va cantá después algunes cansóns que pera l´amor de la jove eren foc y flama, cuan ell creíe que aixina la consolabe. Después de aixó, li va di la jove que volíe parlá en ell sol, per lo que, anánsen tots los demés, li va di:

- Minuccio, te hay triat a tú pera fidelíssim guardián de un secreto meu, esperán que a dingú mes que a qui yo te diga lay manifestos may, y después, que me ajudos com pugues: y aixó te demano. Has de sabé, Minuccio meu, que lo día que nostre siñó lo rey Pedro va selebrá la gran festa de coronassió y pujada al trono, lo vach vore mentres justabe, y me se va ensendre al pit un foc tan gran que me ha portat a la situassió a la que me veus; y veén yo que no li convé lo meu amor a un rey, y no podén no ya tráurel de mí, sino disminuíl, y sén mol du de soportá, hay triat morím; y aixina u faré. Y es verdat que men aniría ben consolada si u sapiguere ell; y crec que tú eres lo mes indicat per a félay sabé; y cuan u haigues fet, fésmu sabé pera que yo, morín consolada, me deslliga de estes penes. Y dit aixó, plorán, va callá.
Minuccio se va maravellá mol de la grandesa de ánim della y del seu du propósit, y va tindre compassió della; y de repén li va vindre al ánim cóm podríe ajudála honestamen, y li va di:

- Lisa, te dono la meua paraula, u faré; abáns de tres díes crec que podré portát notissies que te sirán mol bones; y pera no pedre tems, men vach a escomensá.
Lisa, prometínli animás, li va di que sen anare en Deu. Minuccio sen va aná a buscá a un tal Mico de Siena, mol bon rimadó an aquells tems, que tocaríe y cantaríe la cansoneta que seguix:

Móute, Amor, y vésten al meu siñó

y cóntali les penes que ting,

disli que a mort ving

per selá lo meu dessich per la temó.

Piedat, Amor, de ginolls te crido,

ves y busca al meu siñó allí aon more,

disli que mol lo dessicho y vull

pos dolsamen l´alma me enamore,

y per lo foc ardén al que me inflamo

ting temó de morím, y no vech la hora

de alluñám de pena tan dura

com patixgo dessichán lo seu amor,

en temó y dudán

¡Per Deu, fes que conegue lo meu doló!

Desde que dell estic enamorada,

no me has dixat, Amor, atrevimén:

sempre estic assustada

sense podéli mostrá lo meu sentimén

al que me té tan apassionada

y, morín, morí es lo meu tormén;

potsé no li portaríe descontén

coneixe lo doló del alma meua

si tinguera la ossadía

de manifestáli este ardó meu.

Y ya que no te va sé agradable, Amor,

lo consedím tanta confiansa

que puguera dili al meu siñó

¡ay de mí! per missache o en semblansa

lo sentimén que me acalore,

vésten an ell y fésli recordá

aquell día en que en escut y llansa

en atres caballés vach vore justá

induíxlo a mirá

cóm me mórigo pel seu dols amor.

Estes paraules va ensayá Minuccio, y al tersé día sen va aná a la cort, y va trobá al rey Pedro minján. Cuan lo rey li va maná que cantare algo en la seua viola, ell va escomensá la cansoneta, tocanla tan dolsamen, que tots los que estaben a la sala real pareixíen encantats, de tan callats y atentos que escoltaben, y lo rey casi mes que los atres y tot.
Y cuan Minuccio va acabá, lo rey li va preguntá de aón la habíe treta, que li pareixíe no habéla escoltat may. - Monsiñó - va contestá Minuccio -, no fa ni tres díes que se han compost estes paraules y la música. Lo rey li va preguntá quí la habíe feta, y li va contestá: - No me atrevixco a descubríu mes que a vos sol.

Lo rey, dessichós de sentíu, fen arrepetá la taula, lo va fé entrá an ell sol a la seua cámara, aon Minuccio lay va contá tot. Lo rey u va selebrá mol, va alabá a la jove y va di que teníe que tindre compassió de una jove tan valerosa, y que aniguere de la seua part an ella y la confortare, y li diguere que sense falta aquell día al tardet acudiríe a visitála. Minuccio, contentíssim de portáli tan bones noves a la jove, sense tardá sen va aná y, parlán en ella sola, li va contá lo que habíe passat. La jove se va alegrá tan que claramen van apareixe siñals de millora; y se va ficá a esperá lo tardet y la vinguda del seu siñó.
Lo rey, que ere liberal y benigno, habén pensat moltes vegades en les coses sentides a Minuccio y coneixén be a la jove y la seua hermosura, se va compadí mes de lo que estabe y al arribá lo tardet va montá a caball, fen vore que anabe de passeo, y va arribá a la casa del boticari; y allí, demanán que li obrigueren un majíssim jardí que lo boticari teníe, allí va baixá del caball, y li va preguntá a Bernardo cóm estabe la seua filla, si ya la habíe casat.
Va contestá Bernardo: - Siñó, no está casada, y ha estat y encara está mol dolenta; encara que desde fa unes hores ha millorat maravillosamen.

Lo rey va compendre lo que aquella millora significabe y va di: - desgrassia siríe que se li traguere al món tan hermosa cosa, volem aná a visitála. Y va entrá a la seua alcoba, se va arrimá al llit aon la jove, una mica incorporada, lo esperabe dessichosa, y li va agarrá una ma, diénli:

- Siñora, ¿qué vol di aixó? Sou jove y hau de confortá als atres, ¿y tos dixéu ficá dolenta? volem rogatos que vullgáu consolátos y que tos curéu pronte. La jove, sentínse agarrá les mans per aquell al que volíe tan, encara que se avergoñire, sentíe tan gran plaé al ánim com si estare al paraísso, y com va pugué li va contestá:

- Siñó meu, lo voldre fé aná les meues poques forses sobre tan pes ha sigut la raó de esta enfermedat, de la que vos, per la vostra grassia, pronte libre me voréu. Sol lo rey enteníe lo encubert parlá de la jove y a cada momén la reputabe de mes valor, y moltes vegades va maldí a la fortuna que de tal home la habíe fet filla; y después de estás un bon rato en ella confortánla, sen va aná. Este rasgo de humanidat del rey va sé mol alabat y en gran honor tingut pera lo boticari y la seua filla; esta, tan contenta se va quedá que se va curá en pocs díes, y se va ficá mes maja de lo que ya ere. Pero después de curás, habén lo rey en la reina discurrit quína recompensa a tal amor volíe donáli, montán un día a caball, en mols dels seus baróns sen va aná a casa del boticari, y entrán al jardí va fé cridá al boticari y a la seua filla; y en aixó va arribá la reina en moltes dames, y ressibín a la jove entre elles, van escomensá una maravillosa festa. Y después de un rato, cridán lo rey y la reina a Lisa, li va di lo rey: - Valerosa jove, lo gran amor que me hau tingut tos ha alcansat de nos un gran honor, que es este: com ya estéu en edat de casátos volem que prengáu per home al que tos donarem, pero sempre me podréu cridá lo vostre caballé, sense volé de tan amor pendre de vos mes que un beset. La jove, que estabe colorada de vergoña, en veu baixa va contestá aixina:

- Siñó meu, estic mol segura de que si se sapiguere que me hay enamorat de vos, la majoría de la gen me pendríen per loca, creén que me hay olvidat de la meua condissió (y de la vostra); pero com Deu sap, que sol ell veu lo cor dels mortals, cuan tos vach vore me vau agradá, encara que sabía que vos sou rey y yo la filla de Bernardo l´apotecari, y mal me conveníe apuntá tan alt. Pero tal com vos milló que yo sabéu, dingú se enamore per meditada elecsió sino segóns lo gust; ley a la que moltes vegades se van oposá les meues forses; y no podén mes, tos vach amá y tos amo y tos amaré sempre. Es verdat que, al sentím pendre per lo vostre amor, me vach disposá a fé del vostre dessich lo meu y per naixó pendré de bon grado an este home, com me ficaría al foc si vos mu díeu. Tíndretos a vos, rey, per caballé, sabéu que me convé y per naixó no contesto res; y no tos sirá consedit lo beset que voléu sense llissensia de la meua Siñora la reina. Y de tanta benignidat cap a mí com es la vostra y la de la meua Siñora la reina que está aquí, Deu tos consedixque per mí les grassies y lo premio que yo no puc donátos.

Y aquí va callá. A la reina li va chauchá mol la resposta de la jove y li va pareixe tan discreta com li habíe dit lo rey. Lo rey va fé cridá als pares de la jove, y va fé cridá a un jove, home noble encara que pobre (al contrari que Pericano), que se díe Perdicone, y ficánli dos anells a la ma, lo va fé casás en Lisa. Los reys, ademés de moltes joyes pressioses, los van doná Cefalú y Caltabellotta, dos boníssims feudos y de gran fruit, diénlos: - Aixó te donam com a dote de la dama; lo que volem donát a tú u vorás en lo tems. Y dit aixó, giránse cap a la jove, li va di lo rey:

- Ara volem pendre aquell fruit que del vostre amor ham de tindre - y agarránli lo cap en les dos mans, la va besá al fron. Perdicone y los pares de Lisa, y ella tamé, conténs van fé una grandíssima festa y alegres bodes: y segóns lo que mols afirmen, mol be va cumplí lo rey lo convingut en la jove, perque mentres va viure se va di sempre caballé seu y may va portá a cap fet de armes datra enseña que la que la jove li habíe enviat. Aixina pos, obrán se conquisten les almes dels súbdits, se done a datres ejemple de ben obrá y se conquisten les fames eternes; cosa que avui en día pocs o dingú fan, habénse convertit en tiranos y cruels la majoría dels Siñós.

jueves, 15 de febrero de 2024

Lexique roman; Escamal - Decortigar


Escamal, adj., lat. squamatus, squammeux, à écailles, qui a des écailles. De tot peis escamal. Cartulaire de Montpellier, fol. 115. 

(chap. De tot peix escatós, que té escata.)

Escamal, adj., lat. squamatus, squammeux, à écailles, qui a des écailles. De tot peis escamal. Cartulaire de Montpellier, fol. 115.

De tout poisson à écailles.

2. Scamozitat, s. f., du lat. squamosus, squammosité, nature de ce qui est écailleux. 

Pelh... autras vetz ha scamozitat. Eluc. de las propr., fol. 65.

La peau... a d'autres fois squammosité.

3. Escata, Scata, s. f., écaille, pellicule, paillette.

Ni degu peysso ab escata.

(chap. Ni cap peix en escata.)

Peysshos... naisshens en mar han lors scatas duras et grossas. 

(chap. Los peixos... naixens al mar tenen les escates dures y grosses.)

Fig. Si grata, et del cap cazo escatas.

Ferr... escata es aquo que catz d'el, quan es batut.

Eluc. de las propr., fol. 57, 154, 79 et 188.

Ni aucun poisson avec écaille.

Poissons... naissant en mer ont leurs écailles dures et grosses.

Se gratte, et des pellicules tombent de la tête.

(chap. Se rasque... y caspa cau del cap.)

Fer... ce qui en tombe, quand il est battu, est paillette.

(chap. Ferro... viruta es aixó que cau d'ell, cuan es batut.) 

CAT. Escata. (chap. escata, escates. v. escatá, desescatá, traure les escates.)

4. Escatos, adj., écailleux.

La pel trop escatoza et pezolhosa. Eluc. de las propr., fol. 100.

La peau très écailleuse et pouilleuse. 

CAT. Escatos. (chap. varat escatós, varats escatosos, madrilla escatosa, madrilles escatoses.)

madrilla escatosa, madrilles escatoses.

Escamonea, Scamonea, s. f., lat. scammonea, scammonée.

Lo cart del pes d' una mailla 

D' escamonea trusaretz.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Vous pilerez de scammonée le quart du poids d'une maille.

So laxativas, qual es scamonea.

Eluc. de las propr., fol. 275. 

Sont laxatives, telle est la scammonée.

CAT. ESP. PORT. (chap.) Escamonea. IT. Scamonea.

(ESP. Gomorresina medicinal muy purgante, sólida, ligera, quebradiza, de color gris subido, olor fuerte y sabor acre y amargo, que se extrae de la escamonea. 2. f. Planta herbácea de la familia de las convolvuláceas, que se cría en los países mediterráneos orientales.)


Escandelhar, Escandalhar, v., basse lat. eschantillare ou eschandillare, sonder, mesurer, évaluer la mesure.

De canar o de destrar, o d' escandelhar, que aysins se apela per mariniers, una ayga fondal. Trad. du tr. de l'Arpentage, c. 35.

De toiser ou de mesurer, ou, ce qui s'appelle ainsi par les mariniers, de sonder une eau profonde.

Que ieu non pogues las dichas botas escandalhar.

Cartulaire de Montpellier, in fine.

Que je ne pusse mesurer lesdites bottes.

PORT. ESP. Escandallar (sondear). IT. Scandagliare. (chap. sondejá; si lliguem a una corda llarga un cantal, podrem medí la profundidat.)

2. Escandall, Escandalh, s. m., mesure, étalon.

A forma dels escandals del metall que son adrechuratz ab l'escandalh de vos, senhors cossols. Cartulaire de Montpellier, fol. 148.

En forme des mesures du métal qui sont rectifiées avec la mesure de vous, seigneurs consuls.

CAT. Escandall. ESP. Escandallo. IT. Scandaglio.


Escandol, s. m., lat. scandalum, scandale. 

Fo la gleyeia en gran escandol.

(N. E. Aún aparecen versiones de la palabra iglesia que no tenía en el diccionario del OpenOffice. Chap. La iglesia va está en gran escándol.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 104. 

L'Église fut en grand scandale. 

Non es escandol ni mal yssample.

V. et Vert., fol. 82. 

N'est scandale ni mauvais exemple. 

Si escandols es pres de veritat, profeitables escandols.

Trad. de Bède, fol. 38.

Si le scandale est près de la vérité, scandale profitable.

CAT. Escandol. ESP. (escándalo, Raphael, Rafael.) 

PORT. Escandalo. IT. Scandalo. (chap. escándol, escandols)



2. Escandres, s. m., esclandre, scandale.

Malastrux es cel per cui escandres ven. Trad. de Bède, fol. 59. 

Est malheureux celui par qui vient scandale.

3. Escandalizar, v., scandaliser.

Re no 'lh vuelha dir ni far

Qu' elh pogues escandalizar.

Brev. d'amor, fol. 137.

Qu'il ne veuille rien lui dire ni faire qui le pût scandaliser.

Que no ns escandalizetz.

Frag. de trad. de la Passion.

Que vous ne nous scandalisiez.

Part. pas. Aquestas causas vos dic per tal que non sias escandalisatz.

Hist. abr. de la Bible, fol. 59.

Je vous dis ces choses pour tel que vous ne soyez pas scandalisés.

Eran escandalizat.

Trad. du N.-Test., S. Marc, chap. 6.

Étaient scandalisés. 

CAT. Escandalisar. ESP. Escandalizar. PORT. Escandalisar. IT. Scandalizzare. (chap. escandalisá, escandalisás: yo me escandaliso, escandalises, escandalise, escandalisem o escandalisam, escandaliséu o escandalisáu, escandalisen; escandalisat, escandalisats, escandalisada, escandalisades.)


Escavia, s. f., lat. scabies, gale.

Ronha o escavia es corrupcio de pel per humors.

(chap. Roña o escavia es corrupsió de la pell per humors; tamé del pel, per ejemple la tiña de les cabres, dels conills, dels tiñosos de la CUP.)

Eluc. de las propr., fol. 97.

Rogne ou gale est corruption de peau par humeurs.

IT. Scabbia.


Escantir, Escandir, v., éteindre, éclipser, étouffer, modérer. 

E 'l foc fo totz adzamortatz;

Ab vinagre 'l fan escantir.

(chap. Y lo foc va sé tot estamordit, estamortit; en vinagre lo fan acorá.)

Arnaud du Carcasses: Dins un verdier.

Et le feu fut tout amorti; le font éteindre avec vinaigre.

El solelh quan sobre nos cor 

Escantis tot' autra lugor.

(chap. Lo sol cuan corre per damún de natros eclipse tota datra lluentó.)

Brev. d'amor, fol. 30.

Le soleil, quand il court sur nous, éclipse toute autre lueur.

Tu es lums que no s' escantis.

(chap. Tú eres llum que no s'acore, s'apague, s'eclipse, s'estamortix.) 

Los VII gaugz de la maire. 

Tu es lumière qui ne s'éteint pas. 

Fig. Que ns escandisca la gran ardor de nostres pecatz.

Leys d'amors, fol. 127. 

Qu'il nous éteigne la grande ardeur de nos péchés.

Si no m' acorr e 'l desir no m' eschan. 

Cadenet ou Raimond Jordan: Quan la. 

Si elle ne me secourt et ne m'éteint le désir.

Mas per la colp' escantir 

Dei la vertat descobrir.

Gaubert Moine de Puicibot: Be s cuiet. Var. 

Mais pour étouffer la faute je dois découvrir la vérité.

Ab los buzats, segon faisso, 

Si deu hom escantir falco.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Avec les buses, selon la manière, on doit ainsi modérer le faucon.

Part. pas. Semlantment qu'el ferr rozent escantit en l'ayga.

Fum de candela escantida.

Eluc. de las propr., fol. 138 et 132.

De même que le fer rougi éteint dans l'eau.

Fumée de chandelle éteinte.

2. Escantiment, s. m., extinction, action d'éteindre.

Toneyre es so en la nivol aygoza engendrat per escantiment de foc.

(chap. Lo tro es so (sonido, soroll, brugit) al núgol aigüós engendrat per acoramén de foc.)

Eluc. de las propr., fol. 138.

Le tonnerre est bruit engendré en la nue aqueuse par extinction de feu.

Fig. De ociozitat et de tot mal enimic... escantiment.

Eluc. de las propr., fol. 78. 

Extinction... d'oisiveté et de tout mal ennemi.


Escapolari, s. m., lat. scapularium, scapulaire.

Floc bru et escapolari. 

Guillaume de S. Gregori: Razo e dreit. 

Flocons bruns et scapulaires. 

Un escapolari per las obras.

Regla de S. Benezeg, fol. 63. 

Un scapulaire pour les œuvres. 

CAT. Escapulari. ESP. PORT. Escapulario. IT. Scapolare.

(chap. Escapulari, escapularis. Vestimenta: tros de tela en un forat per aon se embutix lo cap. Lo fan aná monjos, mossens, etc.)

Escarar, v., orner, pourvoir, embellir.

Fig. Qui s'esforsaria de son cor escarar

De befag ni d' almornas.

Izarn: Diguas me tu.

Qui s'efforcerait d'orner son coeur de bienfait et d'aumônes.


Escaravais, Escaravat, s. m., lat. scaraboeus, scarabée, escarbot, insecte.

Es mager fenhemens

Que si us escaravais

Si fenhia papaguais.

P. Cardinal: Pus ma boca. 

(chap. Es mes gran fingimén que si un escarbacho fingíe sé un papagayo.) 

C'est plus grande feinte que si un scarabée se feignait perroquet.

No m fai espaven ni mal, 

Mosca ni tavan que vola, 

Escaravat ni bertal.

Marcabrus: Quan la fuelha.

Ne me fait effroi ni mal, mouche ni taon qui vole, scarabée ni hanneton.

De carn de cavals naysho escaravatz. 

Maior que abelha et mendre que escaravat. 

Eluc. de las propr., fol. 142 el 251.

Scarabées naissent de chair de cheval. 

Plus grand qu'abeille et moindre que scarabée. 

CAT. Escarabat. ESP. Escarabajo. PORT. Escaravelho. IT. Scarabeo.


Escarchar, v., déchirer, mettre en pièces.

Las cogullas lur escharchet.

(chap. Les cogulles los va esgarrá. Al alt Aragó, v. escachar.)

V. de S. Honorat.

Il leur déchira les capuchons.

IT. Squarciare.


Escarificatio, Scarificatio, s. f., lat. scarificatio, scarification.

Fay adherir al dos las ventosas e a las mamillas ses escarificatio.

Itera las ventosas am succio ses scarificatio.

Trad. d'Albucasis, fol. 35 et 18.

Fais adhérer les ventouses au dos et aux mamelles sans scarification.

Renouvelle les ventouses avec succion sans scarification. 

IT. Scarificazione. (ESP. Escarificación. Producción de una escara, ya accidentalmente, ya como medio quirúrgico, por el empleo del hierro candente, las pastas cáusticas, etc. Chap. escarificassió, escarificassions; se poden produí cuan se embutix un ferro ruén pel forat de la franja del cul dels franjistes o franchistes com Ignacio Sorolla Vidal.)

2. Scarificar, v., lat. scarificare, scarifier.

Cove que tu scarifiques.

(chap. Convé que tú escarificos. v. escarificá: escarifico, escarifiques, escarifique, escarifiquem o escarificam, escarifiquéu o escarificáu, escarifiquen; escarificat, escarificats, escarificada, escarificades.)

Trad. d'Albucasis, fol. 21. 

Il convient que tu scarifies.

Part. pas. Sia scarificat.

Trad. d'Albucasis, fol. 55. 

Qu'il soit scarifié. 

IT. Scarificare.


Escarir, v., enseigner, former. 

Mas ben aia cel qui m noiri, 

Que tan bon mestier m' eschari 

Que anc a negun non falhi.

Le Comte de Poitiers: Ben vuelh que. 

Mais bien ait celui qui me nourrit, vu qu'il m'enseigna si bon métier que jamais je ne faillis à personne. 

Part. pas. El coratge

Que a als non es escaritz.

Gaucelm Faidit: Pel joi del. 

Le coeur qui n'est formé à autre chose.

- Favoriser, garantir, protéger.

Mas no 'l tochet en carn, Dieus l' escarit.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 27.

Mais il ne le toucha en chair, Dieu le garantit.

Part. pas. Mas Dieus m'en a tant escarit,

Que m n'a membransa donada.

Gavaudan le Vieux: Un vers vuelh. 

Mais Dieu m'en a tant protégé, qu'il m'en a donné souvenance.

- Chérir.

Part. pas. Sai que faitz ai folatge

Que plus m'en es escaritz.

La Dame Castelloze: Mout avetz. 

Je sais que j'ai fait folie, vu que plus en êtes chéri de moi.

- Échoir, départir. 

Part. pas. Non li aus dir la dolor

Que per leis m'es escarida.

Raimond de Salas: Domna. 

Je ne lui ose dire la douleur qui m'est échue pour elle.

- Délaisser, abandonner. 

Part. pas. Quar es sols escaritz,

Ai ben drech que vos inquieira. 

Giraud de Borneil: L'autr' ier. 

Puisque vous êtes seul abandonné, j'ai bien le droit que je vous questionne.

Peitavi e Breto s'en so partit, 

E pero no remas tant escarit 

No sian .XXX.M. vassal elit.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 66. 

Poitevins et Bretons s'en sont partis, et pourtant il ne demeure tellement abandonné qu'ils ne soient trente mille vassaux choisis.

Substantiv. Vey senes reptar

Anar tals escaritz.

Giraud de Borneil: Per solatz. 

Je vois sans accuser aller tels délaissés.


Escarida, Escharida, s. f., destinée, condition.

Aital es m' escarida. 

Gaubert moine de Puicibot: Partit de joi. 

Telle est ma condition.

Pus, per mon dan, m' enguana e m trahis

Amors, vas cui estau totz temps aclis, 

Al sieu plazer, qu'aitals fo m'escarida. 

Perdigon: Tot l'an mi. 

Puisque, pour mon dommage, me trompe et me trahit amour, vers qui je suis toujours soumis, au sien plaisir, vu que telle fut ma destinée.

- Aventure.

Dieus li do mal' escarida.

B. de Ventadour: La doussa votz. 

Dieu lui donne mauvaise aventure.

Ben degra venir hueymais 

La mia bon' escarida. 

Richard de Barbezieux: Atressi cum lo leos.

Bien devrait venir désormais la mienne bonne aventure.

Non a conort de vida, 

Tan suefre greu escharida.

P. Vidal: Atressi col. 

Il n'a encouragement de vie, tant il souffre pénible aventure.


Escarmussa, s. f., escarmouche.

Los que eran morts en la dita escarmussa.

Chr. des Albigeois, col. 48.

Ceux qui étaient morts dans ladite escarmouche. 

CAT. Escaramussa. ESP. Escaramuza. PORT. Escaramuça. 

IT. Scaramuccia. (chap. escaramussa, escaramusses, atacs rapits.)


Escarlat, Escarlata, s. f., écarlate. 

Un viel capel d' escarlat, ses cordos.

Lanza: Emperador.

Un vieux chapeau d'écarlate, sans cordons.

Selh qui plus gent sap mentir 

Es ben segurs de garnir 

D' escarlat ab vert vestir.

Bernard Martin: A senhors.

Celui qui sait plus gentiment mentir est bien sûr de se parer d'écarlate avec vert vêtement.

Ni 'l drap son nou, d' escarlata. 

Aimeri de Bellinoi ou Ogiers: Era quan l'ivern.

Et les habits sont neufs, d'écarlate.

Trop gran re mais d'autres draps, 

Brunetas et escarlatas.

Évangile de l'Enfance. 

Très grande quantité d'autres draps, brunettes et écarlates. 

CAT. ESP. PORT. (chap.) Escarlata. IT. Scarlato.


Escarpa, s. f., carpe.

Aportar, vendre ni revendre... escarpas en la vila de Monpeslier.

(chap. Portá, vendre ni revendre... carpes a la vila de Montpellier.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 175. 

Apporter, vendre et revendre... carpes en la ville de Montpellier.

(chap. Carpa, carpes, Cyprinus carpio; té molta espina y escata; se poden fé mol grosses als pantanos com lo de Pena a Beseit. Segons lo que mingen tenen gust a fang.)


Escars, Escas, adj., avare, mesquin, chiche. 

Voyez Muratori, Dissert. 33.

Anc hom escars non fo aventuros.

Bertrand du Pujet: De sirventes. 

Jamais homme avare ne fut aventureux.

Nuills hom escas, cobes d' aver,

Afazendatz, non deu tener

Auzel.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Nul homme avare, convoiteux de richesse, affairé, ne doit tenir oiseau.

Mesura m ditz: No si' escas 

Ni ja trop d' aver non amas.

Garins le Brun: Nueg e jorn. 

Raison me dit: Ne sois pas avare et n'amasse jamais beaucoup de richesses. 

Fig. Son larcs d'aver penre et escas de bontatz.

P. Cardinal: Un estribot. 

Sont prodigues de prendre richesse et avares de bontés.

Escas de fag et larcs de ven.

Alegret: Ara pareisson. 

Avares de fait et larges de vent.

Substantiv.

Car gran guerra fai d'escars senhor, larc.

(chap. Ya que la guerra fa d'escás siñó, llarc; agarrat, preto, mesquí.)  

Bertrand de Born: Non estarai.

Car grande guerre fait d'avare seigneur, généreux.

Per gerra vey l'escas larc tornar.

Blacasset: Gerra my play. 

Par guerre je vois l'avare devenir prodigue.

ANC. FR. Je ne sui avers ne eschars.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 5. 

Li asnes ki n'estoit avers 

Ne escars de paistre cardons.

Roman du Renart, t. IV, p. 129. 

E n'est ne gloute n' escharse.

Alain Chartier, P. 538.

CAT. Escas. ESP. Escaso. PORT. Escasso. IT. Scarso. (chap. escás, escasos, escasa, escases.)

2. Escassamen, adv., chichement.

En despendre et en aministrar escassamen. V. et Vert., fol. 13.

En dépenser et en administrer chichement. 

Cel qui semena escassament, escassament meysona.

(chap. Aquell que sembre escassamen, escassamen cull; o arreplegue la mies.)

Trad. de la 2e épître de S. Paul aux Corinthiens.

Celui qui sème chichement, chichement moissonne.

ANC. FR. De ce que trop escharsement

Aloie e venoie avoec aus.

Fables et cont. anc., t. III, p. 103. 

En fournissant argent escharsement il estoit cause que toute leur armée de mer s'en alloit en ruine.

Amyot. Trad. de Plutarque, V. de Lysandre.

CAT. Escassament. ESP. Escasamente. PORT. Escassamente. 

IT. Scarsamente. (chap. Escassamen.)

3. Scasadamens, adv., modérément.

Mays scasadamens de parlar.

Dialogue de l'âme et du corps. 

Plus modérément de parler.

4. Escarsetat, Escarsedat, Escassedat, s. f., mesquinerie, avarice.

Que de pretz si depart e largueza refuda,

E pren escarsetat per amiga e per druda.

Guillaume de la Tour: Un sirventes. 

Qui se sépare de mérite et refuse largesse, et prend avarice pour amie et pour amante.

Quan mi soven de l' avol gen 

Cui escarsedatz afuma.

Alegret: A per pauc. 

Quand je me souviens de la méchante gent que l' avarice enfume.

Pauc si fay rire ab plorar... 

E largueza ab escassedat.

(chap. Poc se fa riure en plorá... y llarguesa en escassedat; llarguesa : generosidat; escassedat: avarissia, tacañería, etc. Ara me ha vingut al cap una dita de mon pare: l' avarissiós pegue en lladre. Este “pegue en” vol di que un avarissiós se torne lladre, perque no ne té prou en lo que guañe honradamen.)

Pistoleta: Manta gent.

Rire se fait peu avec pleurer... et largesse avec avarice.

Mas escassedatz e non fes

Part jovent de son companho.

Marcabrus: Pax in nomine.

Mais avarice et non foi sépare gaieté de son compagnon.

Escassedatz ten las claus dels barons.

(chap. La escassedat té les claus dels barons.)

Cercamons: Pus nostre temps. 

Avarice tient les clefs des barons. 

Avareza nais d'escassedat, car cant home es escas de far, etc.

Liv. de Sydrac, fol. 129.

Avarice naît de mesquinerie, car quand on est chiche de faire, etc.

ANC. FR. Avec felonie et envie

Escharsetez est lor amie, 

Et escharsetez est tel chose

Que toz tens a la borse close.

Escharsetez est une vice

Qui forment aime avarice.

Roman du Renart, t. I, p. 8. 

Escharceté est à noble interdicte.

Alain Chartier, p. 590.

ESP. Escasez. PORT. Escassez. IT. Scarsità, scarsìtate, scarsidade.

(chap. escassedat, escassedats; v. escassejá: escassejo, escasseges, escassege, escassegem o escassejam, escassegéu o escassejáu, escassegen; escassejat, escassejats, escassejada, escassejades : escás, escasos, escasa, escases.)

5. Escaseza, s. f., avarice.

Quar ieu ho sai, que no us platz escaseza.

(chap. Ya que yo ho sé, que no tos agrade la escassesa : avarissia, tacañería.)

T. d'Alexandri et de Blacasset: En Blacasset.

Car je sais cela, que l'avarice ne vous plaît pas.

ANC. ESP.

Verdad es que me desplaze la pobreza 

Y mucho mas escasseza. (desplace, escasez : avaricia.)

Santillana, Proverbios. 

Por la grand escasesa fue perdido el rico.

Arcipreste de Hita, cop. 237.

CAT. Escassesa. ESP. MOD. Escaceza (escasez). PORT. Escasseza. 

IT. Scarsezza.

6. Asescara, s. f., détresse, misère.

Molt viu a gran asescara

Et a dolor angoissosa. 

B. de Ventadour: Amors enquera. Var. 

Vit moult à grande détresse et à douleur angoisseuse.

7. Escarcella, s. f., escarcelle, bourse.

A l' escarcella

Ten apcha o astella.

P. Cardinal: Un sirventes.

A l'escarcelle il tient hache ou lance. 

ESP. Escarcela. IT. Scarsella.

(chap. Escarsela: segons la RAE, que consulten massa los catalanistes y mol poc o no gens datres llibres sobre la seua llengua, la ocsitana:

1. f. Mochila del cassadó, com una red o ret: morral, bossa.

2. f. Adorno de dona, espessie de cofia.

3. f. Espessie de bossa que penjabe de la sintura.

4. f. Part de la armadura antiga que caíe desde la sintura y cubríe la cuixa.)


Escart, adj., tenace, opiniâtre. 

Fuecx d'amor escart et destreing

Que vins ni l' aiga no l' esteing.

Arnaud de Marueil: Dona genser.

Feu d'amour tenace et concentré que vin ni l'eau né l'éteint.


Escasan, adj., estropié, béquillard. 

(chap. tullit, espentolat, paralític, etc.)

Dic vos que, si Dieus m'ajut,

Fort aura en vos bel pendut, 

O bel orb, o bel escasan.

Roman de Jaufre, fol. 41.

Je vous dis que, si Dieu m'aide, il y aura en vous fort beau pendu, ou bel aveugle, ou beau béquillard.

2. Escassier, s. m., estropié, béquillard.

Quan truep escassier mati

M' enueya, et d' orp atresi; 

Quar no m' azaut de lor tray. 

Le moine de Montaudon: Mot m'enueia.

Quand le matin je trouve béquillard il m'ennuie, et aussi d'un aveugle; car il ne me plaît de leur train.

Sitot no vol pretz d' orps ni d' escasiers.

T. de Rambaud, d' Ademar et de Perdigon: Senher.

Du moins je ne veux mérite d'aveugles ni d'estropiés.

- Monté sur des échasses. 

Cornera ses fadi

Plus fort qu' escassier porcassi.

G. de Durfort: Turcmalet. (N. E. leo Turcmnalet, errata, sólo se encuentra hasta ahora Turcmalec y Turcmalet.)

Cornera sans dégoût plus fort que porcher monté sur des échasses.

3. Escasselier, s. m., faiseur d'échasses. 

Del dimecres son escasseliers. 

Gagniers et escasseliers.

Cartulaire de Montpellier, fol. 45 et 44. 

Du mercredi sont faiseurs d'échasses. 

Gainiers et faiseurs d'échasses.


Escata, s. f., race, lignée, qualité.

Voyez Denina, t. III, p. 70.

Roma, de mal' escata

Es, ab fals coven.

G. Figueiras: Sirventes. Var. 

Rome, tu es de méchante race, avec faux accords. 

Vieill' es de mal' escata.

(chap. Vella es de mala escata o rassa; un' ascla de mal tronc o trong.)

Ogiers: Era quan.

Vieille est de mauvaise qualité.

ANC. FR. Vilains, dist li quens de Poitiers... 

Tu es estrais de pute esclate.

Roman du comte de Poitiers, v. 764. 

A l'esclate et al lin

Dont il issi, ci n'a que dire. 

Roman de l'Escouffle. F. Michel. Note du comte de Poitiers, p. 33.

Voyez au mot Asclar.


Escharpir, v., écharper, déchirer, mettre en pièces.

Cum plus... escharpis tot lo munt ab sas cruels dens, plus si demostra espaventablament esser dejuna. Trad. de Bède, fol. 44.

Comme plus... déchire tout le monde avec ses cruelles dents, plus épouvantablement elle se montre être à jeun.

Fig. Chuflon et escarnisson et escarpisson aquells que non los volon creyre. V. et Vert., fol. 20.

Raillent et blâment et déchirent ceux qui ne les veulent croire.


Esclau, s. m., trace, vestige, chemin.

(chap. rastre.)

Cant... l' aven a fugir, el cobri sas pesadas ab la coa dereire, per so 

c'om no veya son esclau.

Naturas d'alcunas bestias.

Quand... il lui advient de fuir, il couvre ses marques de pied avec la queue par derrière, pour ce qu'on ne voie pas sa trace.

Greu i ve pas, cami, tras ni esclau

On posc aisi com la serpens passar.

Serveri de Gironne: A greu pot. 

Difficilement y voit pas, chemin, trace et vestige où il puisse passer comme le serpent.

Meton si en l' esclau.

V. de S. Honorat.

Se mettent en la trace. 

Tant me dupton, quan senton mon esclau.

P. Vidal: Drogoman. 

Tant ils me redoutent, quand ils sentent ma trace. 

Fig. De joy novelh seguey l'esclau.

Deudes de Prades: El temps. 

Je suivis la trace de joie nouvelle. 

Avia seguit vostr' esclau... 

E fis et ferms may de set ans.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel. 

J'avais suivi votre trace... et fidèle et ferme plus de sept ans.

- Bruit du pas.

En un bel palafre ferran...

Anz ambla si que par que vol

Azaut et ben dreit e suau, 

Qu'a penas au hom son esclau.

Roman de Jaufre, fol. 81. 

En un beau palefroi ferrant... mais va tellement à l'amble qu'il paraît qu'il vole agréablement et bien droit, et doucement, qu'à peine ouït-on le bruit de son pas.

Venetz a la ferma suau,

Que no fassatz negun esclau.

Deudes de Prades: Auz. cass.

Venez doucement à la ferme, de manière que vous ne fassiez aucun bruit de pas.

ANC. FR. Por vos sui venus en bos, 

Je ne cac ne cerf ne porc, 

Mais por vos suis les esclos.

Fables et cont. anc., t. I, p. 403.

De Gerard querre s'entremet, 

Après lui au chemin se met 

Tant que ses esclos en trouva.

Roman de la Violette, p. 208. 

Si alla après Gérard, telle diligence fit qu'il trouva les esclos de son cheval; il se mit sus, et le suivit.

Hist. de Gérard de Nevers, t. II, p. 34.

Renart s'en fuit touz les galoz, 

E li vilains sieut les esclos.

Roman du Renart, t. I, p. 295. 

Il chevaucha et issi fors de la ville, et trouva les esclos du chevalier, qui devant lui s'en aloit... Et chevaucha tant k'en la forest se met et trouve les esclos; si point après le chevalier. 

Roman de Merlin.


Esclau, s. m., esclave.

Al dolz esgar que m fes, et ab clar vis, 

En fes amors son esclau.

Bertrand de Born: Ges de disnar. 

Au doux regard qu'elle me fit, et avec brillant visage, amour en fit son esclave.

Lo rey Karle los receup per esclaus.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 195. 

Le roi Charles les reçut pour esclaves. 

ANC. CAT. Esclau. ESP. Esclavo. PORT. Escravo. IT. Schiavo.

(chap. Esclau, esclaus, esclavo, esclavos.)

- Brigand, pirate.

Hay mot gran paor qu'els esclaus de Turquia... 

Non los fassan ostar del bon prepausament... 

Sarazins et esclaus

Qui apparelhan azauras.

V. de S. Honorat.

J'ai très grande peur que les brigands de Turquie... ne les fassent ôter de leur bon projet... 

Sarrasins et pirates qui appareillent tartanes.

2. Esclava, s. f., femme esclave.

Agar, sa esclava, de la cal venc lo linhatge dels pagans.

Hist. abr. de la Bible, fol. 6. 

Agar, son esclave, de laquelle vint la race des païens.

CAT. ESP. Esclava. PORT. Escrava. IT. Schiava. (chap. esclava, esclaves.) 

3. Esclavar, v., rendre esclave.

Pus ilh o a enquest,

Mi non es greu si m' esclava.

Bertrand de Born: Anc no us. 

Puisqu'elle l'a enquis, il ne m'est pas pénible si elle me rend esclave.

ANC. FR. La multiplicité et nombre d'offices et chiquaneurs est un gros appuy pour asservir, crueliser et esclaver ses sujets. 

Contes d'Eutrapel, fol. 12. 

Aimer en tous endroits sans esclaver son coeur.

Premières œuvres de Desportes, p. 279. 

ESP. Esclavizar. (chap. esclavisá: esclaviso, esclavises, esclavise, esclavisem o esclavisam, esclaviséu o esclavisáu, esclavisen; esclavisat, esclavisats, esclavisada, esclavisades.)


Esclavina, s. f., sarreau, cape.

Per esclavina e per trabucx,

An laissat mantel e caussier.

Marcabrus: Al departir.

Pour sarreau et pour trébuchets, ils ont laissé manteau et chausses.

ANC. FR. Lors prent Renart à deffubler 

L' esclavine et l'a mise jus; 

Si a son baril mis desus.

Roman du Renart, t. II, p. 359.

Kar me donne por Dieu tes dras, 

Ton capel, voir, et ton bordon... 

Et l' esclavine à abandon... 

Sous s' esclavine a mis s'espée. 

Roman du comte de Poitiers, v. 780 et 787.

CAT. ESP. PORT. (chap.) Esclavina. IT. Schiavina.


Escoba, s. f., lat. scopae, balai, ramée.

Ayssi con lo fuoc leugieramens consuma l'escoba.

Lett. de Preste Jean à Frédéric, fol. 28.

Ainsi que le feu consume légèrement la ramée. 

ESP. Escoba. IT. Scopa. (chap. granera, graneres.)

2. Escobilh, s. m., balayure, poussière.

Pretz es vengutz d'amon d'avau

E cazegut en l'escobilh.

Marcabrus: Lo vers comens.

Le mérite est venu de haut en bas et tombé dans la poussière.

Engendro e l' ayre escobilh et revolucio dita en lati turbo.

Eluc. de las propr., fol. 191. 

Engendrent en l'air poussière et tournoiement dit en latin turbo (tourbillon).

3. Escobilha, s. f., lat. scopula, balayure.

Vira l'escobilha.

Marcabrus: El mes.

Retourne la balayure.

ESP. Escobilla. (chap. granereta, graneretes.)

4. Escobolier, s. m., lat. scoparius, balayeur, nettoyeur.

L'escobolier quant entes ac

La sancta vos...

L'escobolier pres a plorar.

V. de S. Alexis.

Quand le balayeur eut entendu la sainte voix...

Le balayeur se prit à pleurer.

5. Escobar, v., lat. scopare, balayer, nettoyer, purger.

Corron carieras escobar.

Roman de Jaufre, fol. 81.

Courent balayer les rues.

Par extens. D' umor sobreira l' escoba.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Le purge d'humeur surabondante. 

Fig. Que mais fols motz no ill escop.

Rambaud d'Orange: Ben s' eschai.

Que jamais il ne lui balaye mots fous. 

ESP. Escobar (barrer). IT. Scopare. 

(chap. agraná: agrano, agranes, agrane, agranem o agranam, agranéu o agranáu, agranen; agranat, agranats, agranada, agranades.)

On lit dans Hervas, Catalogo de las linguas, etc., t. V, p. 277, que le mot escobar vient du basque escobatu. (N. E. y el scopae latino también debe venir del vascuence, vasco, euskera, etc.)

Indice etymologico vasenense (sic; vascuence), etc.


Escofellar, Escofenar, v., écosser, écaler.

De notz a 'scofellar; 

Lancant hom las escofena.

Marcoat: Mentre m. 

Des noix à écaler; lorsqu'on les écale.

CAT. Esclofollar. (chap. desclofá, traure lo clofo, clofos: 

desclofo, desclofes, desclofe, desclofem o desclofam, descloféu o desclofáu, desclofen; desclofat, desclofats, desclofada, desclofades. 

Si yo tinguera una desclofadora cuántes ameles desclofaría.)


Escoissendre, Escoischendre, Escoycendre, v., déchirer, rompre, fendre, arracher, écorcher.

Tant peitz escoichendre. Guillaume de Tudela.

Déchirer tant de poitrines.

Sos vestirs desromp e sa cara escoycent.

V. de S. Honorat.

Rompt ses vêtements et déchire sa figure. 

Sos vestirs romp et escoyssent.

V. de S. Alexis. 

Rompt et déchire ses vêtements. 

Rencs d'armas ajostatz escoissendre.

Aicart del Fossat: Entre dos. 

Rompre les rangs d'armes rangés. 

Fig. Lo ferm voler qu' el cor m'intra

No m pot ges becx ezcoissendre ni ongla. 

A. Daniel: Lo ferm voler. 

Bec ni ongle ne peut m'arracher le ferme vouloir qui m'entre au coeur.

Quecs, per pauc qu' el n' agues, 

Son pretz volri' escoissendre.

Boniface Calvo: Qui a talen. 

Chacun, pour peu qu'il en eût, voudrait déchirer son mérite.

Part. pas. Es se totz escoissendutz.

Roman de Jaufre, fol. 98. 

S'est tout déchiré. 

IT. Scoscendere. (chap. espentolá: espentolo, espentoles, espentole, espentolem o espentolam, espentoléu o espentoláu, espentolen; espentolat, espentolats, espentolada, espentolades.)


Escola, s. f., lat. schola, école. 

Se lo maistre de las escolas de Arla volgra venir en esta vila per lo governament de las escolas.

(chap. Si lo maestre o mestre de les escoles de Arlés vullguere vindre an esta vila per al gobernamén de les escoles.)

Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 226.

Si le maître des écoles d'Arles voulait venir en cette ville pour le gouvernement des écoles. 

Escolas de totas lenguas.

(chap. Escoles de totes les llengües.)

L'Arbre de Batalhas, fol. 194. 

Écoles de toutes langues. 

CAT. Escola. ESP. Escuela. PORT. Escola. IT. Schola. (chap. escola, escoles.)

2. Escolar, s. m., lat. scholaris, écolier.

Mejes lo sec dreyta via,

Am dez escolars que avia,

Que van am luy matin e ser.

V. de S. Honorat. 

Médecin le suit droit chemin, avec dix écoliers qu'il avait, qui vont avec lui matin et soir. 

CAT. Escolá. ESP. PORT. Escolar. IT. Scolaro. (chap. escolá, escolás; escolanet, escolanets : monaguillo, monaguillos.)


Escona, s. f., pique, javelot. 

Tenc una escona el ma,

E trames la i de tal vertut,

Que tota rumpet en l'escut.

Roman de Jaufre, fol. 48. Var.

Tint une pique à la main, et la lui envoya de telle force, qu'elle se rompit toute sur l'écu.

(chap. Pica, llansa.)


Escondir, Escondire, v., excuser, disculper, justifier, prétexter des excuses, contester.

(chap. Excusá, disculpá, justificá, pretextá. Después seguix escondre: amagá, ESP. esconder.)

Excondicere a été employé dans la basse latinité. Un capitulaire de Charles-le-Chauve de l'an 873, porte: 

Aut se legaliter... excondicant, aut si se excondicere non potuerint, quod male fecerint emendent... Si autem eum nullus accusaverit, excondicat se praedicto modo et juret, etc. 

Baluze, Capit. reg. fr., t. II, col. 229.

De totz mals la 'n pot hom escondire. 

Pons de Capdueil: De totz caitius. 

On peut la justifier de tous maux. 

Anc non amet, be l' en puesc escondire. 

Pons de Capdueil: Tant m'a donat. 

Oncques n'aima, je l'en puis bien justifier. 

Pueis d' escondir Genoes tan s'asaia. 

B. Zorgi: Mout fort. 

Puisqu'il s'essaie tant de justifier les Génois. 

N Ugo, ges ieu non esconditz

Qu' el preiars non aia sabor.

T. de H. de la Bachélerie et de B. de S.-Félix: Digatz. 

Seigneur Hugues, je ne conteste point que le prier n'ait saveur.

Qu' a mi s denh escondire.

P. Rogiers: Tan no plou. 

Qu'il daigne se disculper à moi.

Ieu m' escondisc, domna. 

Bertrand de Born: Ieu m' escondisc.

Je me justifie, dame. 

Subst. Ges ades non deu hom dire ver,

Soven val mais mentirs et escondires. 

Arnaud de Marueil: Belh m'es lo. 

On ne doit point toujours dire vrai, souvent vaut mieux mentir et prétexter des excuses.

ANC. FR. Je le vi sor vos rains gesir, 

Ne vos en povez escondire. 

Ja voir ne m'en escondirai, 

Se je l fis, encor le ferai. 

Roman du Renart, t. 1, p. 27 et 23.

Prest est k' il s' escondie ke il li dus n'ocist. 

Roman de Rou, v. 2941.

Mais li chevaliers ne l voloit 

Et dou faire s'escondissoit,

Mais ses escondirs rien n' i vaut.

Fables et cont. anc., t. III, p. 422. 

Considérant que bonnement il ne se pouoit esconduire, n'excuser qu'il ne feit assistance et ayde à ceux de son païs.

Monstrelet, t. II, fol. 60.

2. Escondig, Escondit, s. m., excuse, justification.

Autr' escondig vos farai pus sobrier.

Bertrand de Born: Ieu m'escondisc. 

Je vous ferai autre justification plus élevée. 

Non voill q' i m metatz nul escondit.

V. de Guillaume de Cabestaing. 

Je ne veux que m'y mettiez nulle excuse.

- sorte de poésie.

Escondigz es trop bos dictatz per lo qual cel qu'es acuzatz se desencuza.

Leys d'amors, fol. 42.

L' escondig est une très bonne composition par laquelle celui qui est accusé se disculpe. 

ANC. FR. Ne vous vaut rien li escondit, 

Fait li dus, ne point n'en i a.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 302. 

Renart, fait-il, vos qui devez 

A Ysengrin faire escondit.

Roman du Renart, t. 1, p. 338.


Escondre, v., lat. abscondere, cacher, renfermer. 

Uns ricx hom escondet grant part de sos deniers.

(chap. Un ric home amagabe gran part de sons dinés.)

Escont en la cayssa l'enfant.

(chap. Amague a la caixa al chiquet.)

V. de S. Honorat.

Un homme riche cacha grande partie de ses deniers.

Cache l'enfant dans la caisse.

Morgues si deu toz escondre dins sa cella.

(chap. Lo monjo se deu (tot) amagá adins de sa selda, cámara, habitassioneta; amagá : retirá, tancás.)

Trad. de Bède, fol. 62.

Moine se doit tout renfermer dans sa cellule.

Fig. Re no sap on s' esconda ni s ganda.

Perdigon: Aissi com cel.

Ne sait rien où il se cache et se garantisse.

Quar tan son ples de mal talan,

Que tot bon fag de lor s'escon.

G. Anelier de Toulouse: Ara farai.

Car ils sont si pleins de mauvaise volonté, que tout bon fait se cache d'eux.

Part. pas. No pretz honor esconduda 

Ni carboncle ses luzir. 

T. de Blacas et de Rambaud: En Raimbaut. 

Je ne prise honneur caché ni escarboucle sans luire. 

Adv. comp.

Dedins en la roca n' a intrat d' escondut. Guillaume de Tudela.

Il en est entré intérieurement dans la roche en cachette.

ANC. FR. Ainz que li solaus soit escons.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 97.

Nus d'eus, tant se sache escondre, 

N'istra d'iluec.

Guillaume Guiart, t. 1, p. 169.

Il se sont tuit escondu,

Por le secours qu'il vous venoit.

Godefroi de Paris, Chr. métr., p. 82. 

CAT. Escondir (N. E ¿Cómo se conjuga el verbo escondir en catalán?

ESP. PORT. Esconder. IT. Ascondere.

(chap. amagá.)

2. Escondudamen, Escondidament, adv., secrètement, furtivement. 

(chap. Amagadamen, d' amagatons, secretamen, furtivamen.)

Ieu portava gran de froment

En ma man escondidament.

Trad. d'un Évangile apocryphe. 

Je portais secrètement grain de froment en ma main.

Escondidamens

Mi ven al cor us talens.

Folquet de Marseille: Us volers. 

Secrètement un désir me vient au coeur.

Anet escondudamens a Pilat, e demandet i lo cors de Jhesu.

(chap. Va aná d'amagatons a Pilatos, y li va demaná lo cos de Jesús. Este va sé José de Arimatea, no de arrima tea, com diuen los botafocs.)

Hist. abr. de la Bible, fol. 65.

Alla secrètement à Pilate, et lui demanda le corps de Jésus. 

ESP. PORT. Escondidamente.

3. Escon, s. m., huche, buffet.

Li escon e las archas e 'l tinal e 'l pilo. Guillaume de Tudela.

Les huches et les coffres et les bâtons et les javelots.

4. Descondre, v., découvrir.

Amors, trop fai gran follor, 

Qui descon sa dezonor.

B. Zorgi: L'autr' ier quant. 

Amour, très grande folie fait, qui découvre son déshonneur.

5. Rescondre, Rascundre, v., cacher.

Mas non l' aus dir mon cor, ans lo y rescon.

Bertrand de Born: Quan la novelha.

Mais je ne lui ose dire mon amour, au contraire je le lui cache.

Rescon e cel mon joi als jangladors.

Pons de Capdueil: Per joy. 

Je cache et cèle ma joie aux médisants. 

Q' om resconda so qu' es malvatz, 

E mostre so dont es honratz. 

T. de G. Faidit et de Perdigon: Perdigons. 

Qu'on cache ce qui est mauvais, et montre ce dont on est honoré.

Tot atressi col salvatges austors

Que s rescon plus que l'autr' auzelh no fan.

Pons de Capdueil: Per joy. 

Tout ainsi comme l'autour sauvage qui se cache plus que les autres oiseaux ne font. 

No s pot rascundre nulz hom denant so vis.

Poëme sur Boèce. 

Nul homme ne se peut cacher devant son visage. 

En quascuna si rescon 

So que m te plus deziron.

Raimond de Castelnau: Entr' ira. 

En chacune se cache ce qui me tient plus désireux.

Part. pas.

Que val tesaurs qu' ades es rescondutz?

Bertrand du Puget: De sirventes.

Que vaut trésor qui sans cesse est caché? 

ANC. FR. L'espace de tant de temps que le soleil est resconsé, desiques à soleil levant. 

Anc. coutume de Normandie. Carpentier, t. III, col. 524.

Le suppliant se feust resconsé pour gésir en l' estable.

Lett. de rém. de 1394. Carpentier, t. III, col. 524. 

Vespres aprochent, solels est resconsés.

Roman de Garin le Loherain, t. 1, p. 20. 

IT. Nascondere.

6. Rescos, Rescost, adj., caché.

Trobet N Uc rescost en la cambra on ela devia jazer.

V. de Gaucelm Faidit. 

Trouva le seigneur Hugues caché dans la chambre où elle devait coucher.

Qu' ab leis c' amatz fosses en luec rescos.

T. de Rofian et d'Izarn: Vos que amatz. 

Qu'avec celle que vous aimez vous fussiez en lieu caché.

Com auzetz anc dire vos 

Q' om tenga so qu' es bel rescos? 

T. de G. Faidit et de Perdigon: Perdigons. 

Comment osâtes-vous jamais dire qu'on tienne caché ce qui est beau?

Par extens. Descipols rescotz de Jhesu Cristz. Passio de Maria. 

Disciple caché de Jésus-Christ.

Adv. comp. Tant esteram rescondut a rescos. 

Pons de Capdueil: Per joy d' amor. 

Tant nous serions cachés secrètement. 

S' estas en claustr' a rescos.

Le Moine de Montaudon: L'autr' ier fuy. 

Si tu demeures en cloître secrètement.

Ieu sui sai sos drutz a rescos.

P. Rogier: Per far esbaudir.

Je suis ici son amant en cachette. 

Eu no fezi en rescost ni per forsa ni per prec.

Trad. du Code de Justinien, fol. 19. 

Je ne fis en secret ni par force ni par prière.

7. Rescostament, Rescotamen, adv., secrètement, en cachette.

Per que tantost qu'el vespre ven, 

Deslivre e rescotamen

De la ciutat mot tost issi.

V. de S. Alexis.

C'est pourquoi aussitôt que vint le soir, très vite il sortit promptement et secrètement de la cité.

Tot rescostament per paor dels Juzieus.

Trad. du Nouv. Test. S. Jean, ch. 19.

Tout en cachette par peur des Juifs.


Escopir, Escupir, v., du lat. spuere, cracher.

En la cara escopir. Passio de Maria.

(chap. A la cara escupiñá: escupiño, escupiñes, escupiñe, escupiñem o escupiñam, escupiñéu o escupiñáu, escupiñen; escupiñat, escupiñats, escupiñada, escupiñades.)

Cracher à la face.

L'us fo vestitz e l'autre nus, 

L'autr' escupi vas lo cel sus.

P. Cardinal: Una cieutatz.

L'un fut vêtu et l'autre nu, l'autre cracha vers le ciel en haut.

Soven hi escupiretz.

(chap. Assobín hi escupiñaréu.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Souvent vous y cracherez.

Qui vol del tot vituperar I persona, li escopiss en la cara.

V. et Vert., fol. 98. 

Qui veut entièrement outrager une personne, lui crache à la face. 

Part. prés. Salivan et escupen si purgo.

(chap. Saliván y escupiñán se purguen.)

Eluc. de las propr., fol. 45. 

Salivant et crachant se purgent. 

Part. pas. Per nostres obs fo vil tengutz, 

Liatz, escopitz e batutz.

Gui Folquet: Escrig trop. 

Pour nos besoins fut tenu vil, lié, couvert de crachats et battu. 

ANC. FR. Escopi l'a enmi le vis.

Roman du Renart, t. I, p. 98. 

Devant l'empereour fu menez; là fu bufoiez et escopis et honteusement demenez.

Comme il fut liés à l'estace, batuz et escopis, et puiz crucefiez.

Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 182 et 171. 

Batuz, escopiz, dehachiez.

Fables et cont. anc., t. 1, p. 280. 

Encommencèrent li alquant scupir en lui. 

Exp. d'Haimon, Acad. des Inscr., t. XVII, p. 725. 

CAT. ESP. (también esputar) PORT. Escupir. IT. Sputare.

2. Escop, Escup, s. m., lat. sputum, crachat.

(chap. Escupiñada, escupiñades, carcás, carcassos.)

Quan ha escop vert et pudent. 

Han aytal diferencia escup et saliva.

Eluc. de las propr., fol. 87 et 45. 

Quand il a crachat vert et puant. 

Ont telle différence crachat et salive.

PORT. Cuspo. IT. Sputo.

3. Escopimen, s. m., crachat.

J. C. volc abandonar la sia plazen cara e reveren als orres escopimens dels Juzieys. V. et Vert., fol. 98.

Jésus-Christ voulut abandonner la sienne face gracieuse et vénérable aux hideux crachats des Juifs.

4. Escopilhos, adj., cracheur.

Qui es vielh... es escopilhos.

(chap. Qui es vell... es escupiñadó.)

Eluc. de las propr., fol. 67.

Qui est vieux... est cracheur.


Escorpion, Scorpion, s. m., lat. scorpionem, scorpion.

Mais l'usatge del escorpion te, 

Qu'auci rizen.

G. Faidit: Ben a amors.

Mais suit l'usage du scorpion, qui tue en riant.

Contra punctura d' escorpio. 

(chap. Contra fissonada, picadura d' arreclau.)

Scorpio... am la coa fier.

(chap. L'arreclau... en la coa ferix.)

Eluc. de las propr., toi. 145 et 259.

Contre piqûre de scorpion. 

Scorpion... frappe avec la queue.

- Huitième signe du zodiaque.

Escorpios es per semblan 

L'octau signe.

Brev. d'amor, fol. 27. 

Scorpion est par manière le huitième signe. 

S'abaissa en un autre que a nom scorpions.

Liv. de Sydrac, fol. 54. 

S'abaisse en un autre qui a nom scorpion. 

CAT. Escorpí. ESP. Escorpión. PORT. Escorpião. IT. Scorpione.

(chap. arreclau, arraclau, arreclaus, arraclaus; escorpió, escorpions no siríe cap castellanisassió, en ocsitá es o ere Escorpion, Scorpion.)


Escorsa, s. f., du lat. corticem, écorce. 

D'escorsa de vern faitz leisiu.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Faites lessive d'écorce d'aulne.

- Voile.

Fig. Domna vol per dreita escorsa 

Q' hom li fasa un petit de forsa. 

Un troubadour anonyme: Seinor vos que. 

Dame veut par voile honnête qu'on lui fasse un peu de violence.

- Enveloppe.

L' escorssa del uov si es lo firmamens que environa la terra.

(chap. La clasca del ou es lo firmamén que rodege la terra; escorsa es dels abres, com la de pi, que se fée aná mol per a ensendre; la cona es del gorrino, cones, part de la pell que se fregix.)

Liv. de Sydrac, fol. 45.

L' enveloppe de l'oeuf c'est le firmament qui environne la terre.

CAT. Escorsa, escorxa. ESP. Corteza. PORT. Cortiça. IT. Scorza.

2. Decortigar, v., lat. decorticare, écorcer, éplucher. 

Part. pas. Frayshe... quan es decorticat si ven per engan cum cedre. 

(chap. La freixa, lo fresno... cuan es pelat, descorsat, escorsat, se ven per engañ com a cedro.)

Ordi sec, pilat, mundat et decorticat.

(chap. La sibada seca, pelada, llimpia y desclascada: sense clasca.)

Eluc. de las propr., fol. 207.

Frêne... quand il est écorcé se vend par tromperie comme cèdre.

Orge sec, pilé, mondé et épluché.

ESP. Descortezar. PORT. Descorticar (descortiçar). IT. Scorticare.