champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
Fray Cipolla (Seba, Sebeta en honor al agüelo de les charrades) prometix an algúns llauradós amostráls la pluma o ploma del ángel Gabriel; al trobá al puesto de ella només carbó, los diu que són de aquells calius que van rostí a San Lorenzo (Lloréns).
Habén tots los de la compañía contat les seues históries, va vore Dioneo que an ell li tocabe contá la seua, aixina que, sense esperá que lay manare la reina, fen callá als que encara comentáen y alabáen les paraules de Guido, va escomensá:
Grassioses siñores, encara que tinga per privilegi pugué parlá de lo que mes me agrade, no vull separám de la materia de la que vatres hau parlat mol apropiadamen; seguín les vostres huelles voldría amostrátoscóm se va escapá un dels flares (frater, frare, germá) de San Antoni de una burla que li habíen preparat dos mossos. Que no tos sigue penós que me allarga una mica contán la história sansera; si mireu al sol, encara está a la mitat del sel.
Certaldo, que potsé hau sentit nomená, es una aldea de Valdelsa situada an este terreno, y, encara que es minuda, va está antigamen habitada per hómens nobles y de perres. An este lloc, com se trobáen bones pastures, acostumbrabe de aná tots los añs una vegada, a arreplegá les almoynes que li donáen los tontos, un flare de San Antoni de nom fray Sebeta, ben vist allí, no menos per lo nom que per un atra devossió, perque an aquell terreno se faien uns sebollots famosos a tota la Toscana. Ere este fray Sebeta baixotet, de pel roch y alegre gesto, y lo mes campechano del món; y ademés de aixó, no tenín cap siénsia, parláe mol be y depressa, y qui no lo haguere conegut lo hauríe pres per gran retóric, tan que haguere dit que ere lo mateix Tulio o potsé Quintiliano; y casi de tots los de la comarca ere compare o amic o ben vullgut.
Este flare, segóns la seua costum, al mes de agost sen va aná cap allí un domenge pel matí, y tots los bons hómens y les bones dones de les aldees del voltán habíen vingut a missa a la parroquia. Cuan li va pareixe be, avansán cap an ells, los va di: - Siñores y siñós, com sabéu, la vostra costum es enviá tots los añs als pobres de Santantoni algo del vostre gra y de les vostres cullites, algúns poc y algúns mol, segóns les seues possibilidats y la seua devossió, per lo que lo beato San Antoni tos guarde los vostres animals, bous o bueys, burros, ovelles y demés. Y ademés de aixó, soléu pagá, los que estéu apuntats a la nostra cofradía (conflaría, confraria, confrare), aquella minuda cuota que se pague una vegada al añ. Pera arreplegá estes coses hay sigut enviat per lo meu superió, es a di, lo siñó abad; y per naixó en la bendissió de Deu, después de nona, cuan sentigáu tocá les campanetes, veníu aquí fora de la iglesia, aon yo tos faré lo sermó de la manera acostumada y besaréu la creu; y ademés de aixó, com sé que tots sou devotíssims de Santantoni, com a grássia espessial tos amostraré una santíssima y antiga reliquia, que yo mateix hay portat de terres de ultramar, y es una de les plomes del ángel Gabriel (o Grabiel), que a la alcoba de la Virgen María se va quedá cuan va víndre a visitála a Nazaret.
Y dit aixó va callá y va entrá a la iglesia. Ñabíe, cuan fray Sebeta díe estes coses, entre datres mols jovens a dins de la iglesia, dos de mol espabilats y de la broma, Giovanni del Bragoniera y Biagio Pizzini; estos, después de enríuressen un rato de la reliquia de fray Sebeta, encara que eren mol amics seus y de la seua compañía, se van proposá féli alguna burla en esta pluma. Y habén sabut que fray Sebeta pel matí amorsáe al castell en un amic seu, al vórel assentat a la taula van baixá al carré aon estáe lo albergue del flare, y habíen quedat en que Biagio li donaríe conversa al criat de fray Sebeta y Giovanni teníe que buscá entre les coses del flare aquella ploma, y furtálay, per a vore qué díe ell al poble de este assunto.
Teníe fray Sebeta un criat al que algúns díen Guccio Balena y datres Guccio Imbratta, y algúns li díen Guccio Porco, que ere tan feo que ni Lippo Topo habíe pintat an algú paregut. De este fray Sebetamoltes vegades acostumáe a enríuressen están ell dabán, y díe: - Lo meu criat té nou coses que si només una de elles se trobare a Salomón, a Aristóteles o a Séneca tindríe la forsa de espentolá tot lo seu entenimén, tota la seua virtut, tota la seua santidat. ¡penséu quín home té que sé éste al que no se trobe ni cap virtut, ni entenimén ni santidat, tenín nou coses!
Y cuan li preguntáen quínes eren estes nou coses, en verso, responíe:
- Tos u diré: es calmós, pringós y mentirós; negligén, desobedién y maldién; descuidat, desmemoriat y maleducat, sense contá en que té algúns defectets, ademés de éstos que milló es calláls. Y lo que mes grássia me fa dels seus assuntos es que a tot arreu vol pendre dona y arrendá una casa, y tenín la barba llarga y negra y saginosa li pareix que es tan guapo y majo que creu que totes les dones que lo veuen se enamoren de ell y si sel dixare aniríe detrás de totes perdén les calses. Y es verdat que me es de gran ajuda, consevol que me vol parlá en secreto, ell tamé vol sentí la seua part, y si passe que me pregunten algo, té tanta temó de que yo no sápiga contestá que rápidamen conteste ell sí o no, segóns li pareix. An éste, al dixál a la fonda, fray Sebeta li habíe manat que vigilare be que dingú li tocare les seues coses, y espessialmén les alforjes, que allí estáen les coses sagrades; pero Guccio Imbratta, al que mes li agradáe está a la cuina que a un vilero damún de verdes rames, y mes si an alguna criada ensumáe per allí, habénne vist a una, grasosa, gorda, minuda y desgarbá, en un parell de cantrelles que pareixíen dos banastes de aboná y en una cara que pareixíe de los Baronci, tota suada, bruta y afumada, com un buitre se avíe a la carroña, abandonán la habitassió de fray Sebeta y totes les seues coses, allá que se va dixá caure.
Y encara que fore agost, assentánse a la vora del foc, va escomensá a parlá en ésta, que se díe Nuta, y a díli que ell ere un home noble per delegassió y que teníe mes de milientainuevefloríns, sense contá los que teníe que donáli a un atre, que eren mes o menos la mateixa cantidat, y que sabíe fé y di tantes o mes coses que lo domine unquanque. La seua capucha teníe tanta grassa o tan greix que haguere valgut per a condimentá la caldera de Altopascio, y la seua vestidura estáe esgarrada y en remiendos, y per lo voltán del coll y daball dels sobacos tot esmaltat de mugre, en mes taques y mes colós que may van tíndre los draps tártaros o indios; les seues sabates chafades y les calses descusides; li va di, com si fore lo siñó de Chatilión, que volíe donáli vestits, pulíla y tráurela de aquella casa forastera, y encara que no tindríe grans possessións, la ficaríe en estat de esperá milló fortuna; y moltes atres coses; aixó, per mol afectuosamen que u diguere, convertit en aire com li passáe en la majoría de les seues empreses, se va quedá en no res. Van trobá los dos joves a Guccio Porco ocupat en Nuta, y conténs perque se aforráen la mitat del traball, sense impedílsu dingú, van entrá a la cámara de fray Sebeta, que van trobá uberta. Aon primé van buscá van ensertá, a la alforja aon estabe la pluma van trobá un gran paquet embolicat a dins de una arqueta, y allí estáe una ploma de aquelles de la coa de un papagayo, y van pensá que deuríe sé la que habíe prometut amostráls als aldeáns. Y sértamen podíe an aquells tems fássilmen félsu creure, perque encara los lujos de Egipto no habíen arribat a la Toscana mes que en poca cantidat, no com después en grandíssima abundánsia, que va sé la ruina de tota Italia; y si eren poc coneguts an aquella comarca, encara menos per als aldeáns, que se conserváen com los antics, y no sol no habíen vist papagayos, sino que la mayoría no ne habíen sentit parlá ni de llun. Van agarrá la ploma, y per a no dixá la arqueta forra, veén carbó a un racó de la cámara, van omplí la arqueta; y tancánla y dixán totes les coses com les habíen trobat, sense que los veiguere ningú, sen van aná y se van ficá a esperá lo que diríe fray Sebeta cuan trobare lo carbó al puesto de la pluma. Los hómens y les dones sensills que estaben a missa, al sentí que voríen la pluma del arcángel Gabriel después de nona, acabada la missa sen van entroná cap a casa; y com su van aná dién uns veíns als atres, y una comare a l´atra, al acabá tots de minchá, tans hómens y tantes dones van acudí al castell que apenes cabíen allí, esperán en dessich de vore aquella pluma.
Fray Sebeta, habén omplit be la pancha y después descansat un rato, se va eixecá una mica después de nona, y sentín que una caterva de llauradós habíe vingut per a vore la pluma, li va maná a Guccio Imbratta que pujare allí en les campanetes y portare les alforges. Este, después que en prou faena de la cuina y de la Nuta se va despegá, en les coses demanades, y a pas lento, allá que va pujá, y va arribá allí sofocat, perque lo beure aigua li habíe fet unflás mol lo cuero, y com li habíe manat fray Sebeta, a la porta de la iglesia se va ficá a tocá ben fort les campanetes. Después de habés ajuntat tot lo poble, fray Sebeta, sense acatássen de que li habíen tocat les coses, va escomensá lo seu sermó y va di moltes paraules; y cuan teníe que amostrá la ploma del ángel Gabriel, dién primé en gran solemnidat lo Confiteor, va fé ensendre dos antorches, va desenrollá en cuidadet los sendals, habénse tret primé la capucha, y va traure la arqueta; y dién abans unes paraules en alabansa y lahor del arcángel Gabriel y de la seua reliquia, va obrí la arqueta. Y cuan la va vore plena de carbó, com si foren calius, no va sospechá que alló u haguere fet Guccio Balena, perque sabíe que no donáe per a tan, ni lo va maleí per no habé vigilat que algú atre no u faiguere; se va insultá an ell mateix per habéli encomanat la guarda de les seues coses, sabén que ere negligén, desobedién, descuidat y desmemoriat; pero sin embargo, sense cambiá de coló, alsán la cara y les mans al sel va di de manera que va sé sentit per tots:
- ¡Oh, Deu, alabat sigue sempre lo teu poder!
Después, tornán a tancá la arqueta y giránse cap al poble, va di: - Siñores y siñós, hau de sabé que sén yo encara mol jove vach sé enviat per un superió meu an aquella part per aon ix lo sol, y me va sé manat que buscara los privilegis de Porcellana, que, encara que com indulgénsies no costaren res, mol mes útils los són a datres que a natres; per naixó, ficánme en camí, eixín de Vinegia y anán per lo Burgo de Griegos y de allí abán cabalgán per lo reino del Garbo y per Baldacca, vach arribá al Parión, de aon, no sense sed, después de un tan vach arribá a Cerdeña. ¿Pero per qué tos vach dién tots los paísos per aon vach aná buscán? Vach arribá, passat lo estret de San Giorgio, a Estafia y a Befia, paísos mol habitats y en molta gen, y de allí vach arribá a la terra de la Mentira, aon a mols dels nostres flares y de atres religions me vach trobá, y tots anáen evitán los disgustos per amor de Deu, cuidánse poc de atres faenes cuan veíen que perseguíen la seua utilidat, no gastán mes moneda que la que no estabe acuñada per aquells paísos; y passán de allí a la terra de los Abruzzos, aon los hómens y les dones van sense socs per los montes, vestín als gorrinos en les seues mateixes tripes, y un poc mes allá me vach trobá a una gen que porten lo pa a les gallates y lo vi als morrals, desde aon vach arribá a les montañes de los vascos, aon totes les aigües corren cap aball. Y en ressumen, tan vach caminá que vach arribá hasta la India Pastinaca, aon tos juro, per lo hábit que porto, que vach vore volá als plumíferos, cosa increíble per a qui no u haygue vist; pero que no me dixo dí cap mentira Maso del Saggio a qui vach trobá allí fet un gran viachán que trencáe anous y veníe les clasques al menut. Com no podía trobá lo que estaba buscán, perque de allí abán se ha de aná per mar, tronán cap atrás, vach arribá an aquelles santes terres aon al estiu los coste lo pa gelat cuatre dinés y lo caldo no res; y allí vach trobá al venerable pare y siñó No-em-blasmeu-si-us-plau, digníssim patriarca de Jerusalén, lo que, per reverénsia al hábit que sempre hay portat de San Antoni, va voldre que veiguera totes les santes reliquies que teníe, y ne van sé tantes que, si vullguera descríuretoles totes no acabaríem may; pero per no dixátos desilusionats ton diré, sin embargo, algunes. Primeramen me va amostrá lo dit del Espíritu San, tan sansé y sano com may u va está abans, y lo tupé del serafín que se li va apareixe a San Francisco, y una de les ungles dels querubíns, y una de les costelles del Verbum, y los vestits de la santa fé católica, y algúns dels rayos de la estrella que sels va apareixe als tres Reys Magos o Reixos, de Oriente o de lleván, y una botelleta en la suó de San Miguel cuan va luchá en lo dimoni, y la mandíbula de San Lázaro y atres. Y com yo libremen li vach entregá les faldes de Montemoreno en llengua vulgar, y algúns capítuls del Caprezio que mol tems habíe estat buscán, ell me va doná alguna santa reliquia, com van sé una de les dens de la santa creu, y una botelleta en una mica del soroll de les campanes del templo de Salomón, y la pluma que tos día del arcángel Gabriel, y un dels socs de San Gherardo de Villamagna, que li vach doná, no fa mol, a Florencia, a Gherardo de los Bonsi, que li té una grandíssima devossió; y me va doná los calius als que va sé rostit lo benaventurat mártir San Lorenzo; y totes estes relíquies les vach portá aquí, y totes les ting. Y es verdat que lo meu abad may ha dixat que les amostrara mentres no se sertifico si són verdaderes o no, pero ara que per algúns milagres fets per nelles y per cartes ressibides del patriarca se ha assegurat que són verdaderes, me ha consedit la lissénsia per a que to les amostra; pero yo, en temó de confiáles an algú atre, sempre les porto en mí. Sert es que porto la pluma del arcángel Gabriel, per a que no se faigue malbé, a una arqueta, y los calius als que va sé sucarrat San Llorens a un atra, y com les arques se assemellen tan, ya m´ha passat alguna vegada que hay pres la que no ere, y ara me ha tornat a passá; y creén que había portat la arqueta aon está la ploma, hay portat aquella aon están los calius. Lo que no reputo com a errada, sino que me pareix que ha sigut la voluntat de Deu, y que ell mateix me ha ficat la arqueta de los calius a les mans, fénme enrecordá que la festa de San Lorenzo es de aquí a dos díes; y per naixó, volén Deu que yo, al mostrátos los calius en los que lo van rostí, ensenga a les vostres almes la devossió que an ell li hau de tíndre, y aixina en ves de la pluma me va fé pendre los beneits calius bañats en la sang y aigua del cos de aquell santíssim mártir. Y per naixó, fills meus, traéutos les capuches y arriméutos aquí devotamen a vórels. Pero primé vull que sapigáu que consevol que toco estos calius y fa la siñal de la creu pot viure segú tot lo añ de que no li cremará lo foc que nol toco.
Y después de dí aixó, cantán un laude de San Llorens, va obrí la arqueta y va amostrá lo carbó, y después de que un rato la estúpida multitut haguere mirat en reverén admirassió, en mol soroll de peus tots se van arrimá a fray Sebeta, y donán almoynes mes grans de lo que acostumáen, tots li rogáen que los tocare en los calius. Per naixó, fray Sebeta, agarrán aquell carbó en les mans, damún de les camisotes blanques y faldes y datra roba, y als vels de les dones va escomensá a fé les creus mes grans que li cabíen, afirmán que tot lo caliu que se gastáe fén aquelles creus tornáe a apareixe después a la arqueta, com ell habíe vist moltes vegades. Y de tal guisa, en bon profit seu, habén crusat a tots los aldeáns, per aquella rápida invensió se va burlá de aquells que, traénli la pluma, habíen volgut enfótressen de ell. Estos, están al sermó y habén vist lo extraordinari remey que habíe trobat, y cóm se les habíe arreglat y en quines paraules, sen habíen enrit tan que pensáen que sels engancharíen les barres; y después de anássen tots, anán cap an ell, en molta festa li van contá lo que habíen fet, y después li van troná la pluma, que al añ siguién li va valdre tan com aquell día li habíen valgut los calius. Esta história los va agradá a tota la compañía, y sen van enriure mol en fray Sebeta y la seua peregrinassió, y les reliquies vistes per nell y les que habíe portat. La reina, com habíe acabat lo radé cuento, y en ell lo seu señorío, se va ficá de peu, se va traure la corona y, rién, lay va ficá al cap a Dioneo, y va di:
- Ara es lo tems, Dioneo, que probos la cárrega que es tíndre que guiá y goberná a les dones; ara eres rey, y reinarás de tal manera que al final del teu gobern u alabarem. Dioneo, ressibín la corona, va contestá rién:
- Moltes vegades haureu vist reys del ajedrés que són mes majos que yo; y per sert que si me obeíu com a verdadé rey se obeix, tos faré gosá y farem bona festa. Pero dixem estes paraules; gobernaré com puga. Y fen, segóns la costum, víndre al senescal, li va maná lo que teníe que fé mentres durare lo seu señorío, y después va di:
- Valeroses siñores, de diferentes maneres se ha parlat aquí del ingenio del home, de unes cuantes anécdotes que, si la Siñora Licisca no haguere vingut aquí fa un rato (que en les seues paraules me ha donat la materia de les futures narrassións per a demá) me penso que me haguere costat mol tems trobá un tema sobre lo que parlá. Ella, com hau escoltat, ha dit que no teníe cap veína que haguere anat donsella al seu home, y ha afegit que be sabíe cuántes y quines burles seguíen fen les casades als seus homens. Pero dixán la primera part, que es cosa de criatures, penso que la segona té que sé divertida per a parlá de ella, y per naixó vull que demá se diguen, ya que la Siñora Licisca mos ha donat lo motiu, burles que per amor o per salvassió seua han fet les dones als seus homens, habénsen ells donat cuenta o no.
Parlá de tal materia los pareixíe an algunes de les dames que no ere apropiat per an elles, y li rogaben que cambiare lo tema proposat; a lo que lo rey va contestá:
- Siñores, sé lo que hay manat milló que vatres, y com está manat ya no me podreu apartá, considerán que estam a uns tems que con tal de guardás los hómens y les dones de obrá deshonestamen, tota conversa está permetuda. Pos ¿no sabéu que per la peste de este tems los juches han abandonat los tribunals, les leys tan divines com humanes están callades y ampla llissénsia per a conservá la vida se ha consedit a tot hom? Per lo que, si algo se relaje la vostra honestidat al parlá, no per a seguí en les obres res desordenat sino per a que chalon los demés y vatros, no vech perqué dingú tos u pugue traure en cara. Ademés de aixó, la nostra compañía, desde lo primé momén hasta esta hora honestíssima, per res que se digue no crec que en cap acte se taco ni sigue maculada, en la ajuda de Deu. Ademés, ¿quí no coneix la vostra honestidat? a la que no ya les converses divertides sino la temó de la mort crec que no podríe desalentá. Si algú sapiguere que vau dixá de parlá de estes burles, igual sospecharíe que ereu culpables de lo que teníeu que contá, y que per naixó no vau vullgué contáu. Be me honraréu si habéntos yo fet cas a totes, ara, habénme fet lo vostre rey, vullguéreu imposám la ley y no parlá de lo que yo mana. Dixéu, pos, esta temó mes propia de ánims baixos que de los nostres, y bona sort tingue cada una en pensá una bona história. Cuan les siñores van sentí aixó, van di que siguere aixina com an ell li fee goch; per lo que lo rey hasta la hora de sopá va doná a tots llissénsia per a fé lo que vullgueren. Estabe lo sol encara mol alt perque les narrassións habíen sigut curtes; per lo que, habénse Dioneo en los atres jovens ficat a jugá a les birles, Elisa, cridán apart a les siñores, va di: - Desde que estem aquí hay volgut portátos a un puesto, mol prop de aquí, aon no crec que cap de vatres haigue estat, y se diu lo Vall de les Dames; y hasta ara no hay vist lo momén de puguétos portá allí mes que ara, ya que lo sol está encara mol alt; y per naixó, si tos va be víndre, no ting cap duda de que cuan estigáu allí tos ficaréu contentíssimes de habéy anat.
Les siñores van di que abán, y cridán a una de les criades, sense dils res als joves, se van ficá en camí; y no habíen caminat mes de una milla cuan van arribá a la Vall de les Dames. Allí se van embutí per un camí mol estret; a la vora corríe un riuet claríssim, y tot ere mol hermós y en molta sombra, cosa de agraí an aquell tems en que la calina y la basca ere mol gran. Y segóns me va di después una de elles, lo pla que ñabíe a la vall ere tan redó com si haguere sigut dibuixat en un compás, encara que pareguere artifissi de la naturalesa y no de la ma del home; y teníe de volta poc mes de mija milla, rodejat per sis montañetes no mol altes, collets, y al puch de cada una se veíe un edifissi que teníe la forma de un castellet o fortí.
Les faldes de estes montañetes que baixaben cap al pla eren com als teatros les grades hasta la part mes baixa, com a escalóns, estretínse sempre lo sírcul. Y estaben estes faldes, les que miráen cap al michdía, totes plenes de viñes, olivés u oliveres, amelés o armelés, sirés, figueres y atres classes de ábres frutals, sense un pam de terra erm. Les que miraben al carro del Septentrión totes eren de bosquets de carrasques, freixes (fresnos) y atres ábres verdíssims y mol drets. Lo pla de aball, sense tíndre datra entrada que aquella per aon les dames habíen vingut, estabe ple de abetos, sapíns, sipresos, llorés y de algúns pins, tan ben ordenats com si tots hagueren sigut plantats per lo milló jardiné; y entre ells poc sol o gens, inclús entonses que estabe alt, entrabe hasta enterra, que ere tot un prat de herba minuda y plena de flos de colós. Y ademés de aixó, l´aigua saltáe per les roques y al caure sonáe un brogit mol acorde al oít, y al esquichá pareixíe de llun plata fundida que caíe; y al arribá abaix al planet, arreplegada per una bona séquia, anáe a una estanca o bassa, com a vegades fan al chardí los habitáns de les siudats que poden féu.
Y ere esta bassa no mol fonda, com hasta lo pit de un home, y l´aigua allí estáe mol clara, se veíe lo fondo, que ere de gravilla y pedretes; qui no haguere tingut datra cosa que fé, hauríe pogut contáles. Y no sol al mirá se veíe lo fondo, sino tans peixets navegán per aquí y per allá, que ere una maravilla. Y no estabe tancada per l’atra vora mes que per la terra humida del prat. Lo chorro que desbordabe anáe a pará a un atra sequieta, que portáe l´aigua fora de la vall, corrén cap a les parts mes baixes.
Están aquí les joves dames, después de habéu mirat y alabat tot, sén gran la caló y veén que no podíe vóreles ningú, va dessidí bañás; y manánli a la criada que se quedare al camí per aon habíen baixat, y que mirare si veníe algú y les avisare, se van despullá y van entrá a nadá, y l'aigua amagáe los seus cossos com u faríe un cristal sutil en una rosa roija. Están elles allí, sense que se enterbolire l´aigua, van aná caminán de aquí allá detrás de los peixos, que no teníen aon amagás, y los volíen agarrá a sarpeta; y encara ne van enchampá algún. Después van eixí, se van vestí y sen van entorná, a pas lento, parlán mol de la bellesa de aquell puestet. Arribán al villorrio, a bona hora, van trobá jugán als jovens aon los habíen dixat. Pampínea, rién, los va di: - Pos ya tos ham engañat avui.
- ¿Y cóm? - va di Dioneo-. ¿Escomenséu primé les obres que les paraules? Va dí Pampínea:
- Siñó nostre, sí.
Y en detalls los van contá de aón veníen, cóm ere lo puesto, a cuan tros estáe, y lo que habíen fet.
Lo rey, sentín parlá de la bellesa del puesto, va volé vórel, y va fé prepará lo sopá a escape; y después de habé minjat, los tres joves en los seus criats, dixán a les dames, sen van aná cap an esta valleta, y fixánsen en tot, com no habíen estat allí may, cap de ells, van alabá alló com una de les coses mes majes del món; se van bañá, se van vestí y com se fée massa tart, van torná cap a la casa, aon van trobá a les dones que dansaben una carola a un aria, cantada per Fiameta; y en elles, acabada esta cansó, entrán en conversa sobre la Vall de les Dames, moltes alabanses se van di. Lo rey, fen víndre al senescal, li va maná que ensondemá de matí se prepararen les coses y fore portat algún llit per si algú vullguere fé la michdiada. Después de aixó, fen víndre llums y vi y dolsaines, va maná que tot lo món se ficare a ballá; y habén escomensat Pánfilo una dansa per voluntat seua, lo rey, giránse cap a Elisa, li va di: - Hermosa jove, avui me hau fet lo honor de donám la corona, y yo vull fétos esta nit lo de la cansó; y per naixó ne podrás cantá una que digue lo que mes te agrado.
A lo que Elisa va contestá sonrién que de bona gana, y en veu suaveta va escomensá de esta guisa:
Amor, si de les teues garres yo ixquera
no podríe passá
que datre dels teus hams mes mossegare.
Yo era una chiqueta cuan vach entrá a la teua guiarra
creén que ere gran y dolsa pas,
les armes me vach dixá per enterra
com qui confíe en un que diu verdat,
tú, desleal tirano, eres rapás
y me vas fé caure
en lo teu armamén y en la teua garra fiera.
después, ben apretada en les teues cadenes,
al que va naixe per a sé verdugo meu,
plena de tristes llágrimes y penes
cárcel me vas doná, y me vas pendre lo albedrío;
y es tan du y cruel lo seu señorío
que no poden conmoure
lo seu cor los meus suspiros ni ulleres.
Los meus rogs tots se los emporte lo ven:
dingú me escolte ni me vol sentí,
y, si cada hora creix lo meu tormén,
vivín en doló no sé morí,
¡Ay, dolte, siñó, del meu patí!
Lo que no puc fé
fésu tú, y dónameu lligat en forma fiera.
Y si no vols, per lo menos solta lo nugo en que me lligue la esperansa.
¡Ah, que la libertat me sigue tornada!
Pos yo tindré, si u fas, confiansa
en torná a sé guapa sense tardansa;
y sense mes patimén
que en blanca y roija flo yo me tornara.
Después de habé acabat la cansó en un suspiro, encara que tots se maravillaren de tals paraules, ningú va ñabé que puguere adiviná quí ere la raó de cantá aixina. Lo rey, que estabe de bon humor, fen cridá a Tíndaro, li va maná que traguere la cornamusa, y al són de ella va fé ballá moltes danses; y cuan ya bona part de la nit habíe passat, los va di a tots que sen anigueren a dormí.
Seguisco replegán charrades que pa mí sempre dúen alguna llisó que deuríem aprofitá y com están en castellá, intento traduiles al Chapurriau y donals lo mateis sentit en la nostra llengua.
“Un día anáen al campo lo agüelo “Sebeta” y lo seu net lo “Luiset” y, com sempre, mentres camináen, anáen charrán.
Va di lo agüelo:
-Luiset ¿Sens cóm canten los muisonets?
-Sí –va contestá lo menut- pareis una banda de música en mols instruméns.
-Y, entre lo soroll del campo, ¿Escoltes algo més? –va seguí lo yayo-
-No -li va contestá, Luiset-.
-Pos mira. Dintre de poc pasará per aquí un carro y encara te vach a dí algo més, eise carro va vuit.
-¿Vuit? –va repetí lo sagal- ¿Y cóm hu sap aisó, vusté? Si no l’ham vist, nil veem.
-Esperat un poc y lo veurás pasá, tú encara nol veus, pero yo si quel sentisco.
Cuan habíen pasat uns minuts, per la revolta va apareise lo carro del Sebastiá, en lo macho a les vares. Ara ya se sentíe lo ruido y tan cóm se anáe arrimán encara creisíe més, hasta que al pasá a la seua bora lo soroll ya ere una ruidera.
Lo Sebastiá va pará al macho y va saludá a la parella:
-Bon día tio “Sebeta” y Luiset.
-Bon día, Sebastiá: ¿De aón vens?
-Del Terme Fornols, hay anat a buidá un carro de fem a les meloneres, a ver si tením sort y este añ podém minchá melóns. Y vustés ¿Qué van, de paseo?
-Si chiquet, anem a veure cóm están los presecs, a ver si maduren. ¿Li disaríes al chiquet que se asomo dins del carro?
-No faltaríe més que miro tot lo que vullgue.
Lo sagal se empine un poc y mire dins de la caisa del carro. Allí al fondo sol ñá una borrasa y una cabegueta. Sen entorne y mire a son yayo. Lo agüelo apuche y baise lo cap, com donán a entendre: “Ya te hu había dit yo”.
Lo Sebastiá, lleve lo freno, arrée al macho y seguís lo seu camí en aquella escandalera de les rodes de fusta entropesán en les aigüeres y los grasóns del camí y la cabegueta saltán dintre de la caisa, per los moiméns del carro.
Al ratet, lo ruido ya está al bais de la costa y se sentís menos, la nostra parella que ha seguit caminán, puchán la costa, continue la charrada.
Parle lo chic:
-Pero Vusté ¿Cóm podíe sabre que veníe un carro y encara més que anáe vuit? ¿Es magia?
-No fillet, no es magia, sol es pará conta a lo que veus, a lo que sens. De menut, igual que yo te fach ara, lo meu agüelo me va enseñá que cuan lo carro está vuit, desordenat, destartalat, fá més ruido. Aisí cuan hay sentit que al atre costat de la vall, retumbáe lo ruido de les rodes y la cabegueta, me hay donat conta de que lo carro baisáe per la costa y pronte se crusaríe en natres.
Lo sagal se va quedá marcat pa tota la vida y, desde entonses, cuan escolte o veu a algú charrán masa, no disán parlá als demés, sen mol alcahuet, alabánse a ell mateis, despresián als atres, en una palabra un charraire, li pareis sentí la veu de s’agüelo: “Cuan més vuit está lo carro, mes gran es lo soroll que fá”.”
Les aventures del agüelo “Sebeta”: Estómecs agraits. +Bon día, yayo. No sap cuán me alegro de veurel per aquí -Bon día Luiset. Yo tamé estic conten de tornat a veure. +Es que en los rades mesos mos ha tengut olvidats. -No te u cregues, yo may olvido als meus seguidós. Lo que pase es que soc home y no soc capás de fe dos coses al mateis tems y estic trevallán en un atra cosa. +Y no me u pot contá. -No, per ara, perque igual, después de tans mesos ensenegat, arrive lo momen y no val pa res tot lo que hay intentat fe. +Pero, home, de cuan en cuan, se podíe asomá per esta finestreta y per lo menos saludamos. -No te pensos que no me ha apetit, més de un camí, pero sé que si escomenso a torná a fe charrades aquí, no acabaré lo atre. +Pues Sebeta ha ñagut coses que vusté haguere pogut comentá. -Tens raó, pero es que vatres me doneu més importansia de la que ting. Y de totes maneres ya hay fet charrades de tan en tan y comentarís a los escrits de les atres plumes competentes que corren per aquí. -Me ha dolgut veure a dos amigues meues enfrontades aquí. Vull aprofitá esta charrada pa dils que segur que les dos dones tenien raó. Que ña asuntos que cada un los veu desde lo seu pun de vista en los seus fundamens y en los seus sentimens y a lo milló al escriureu aquí pos una coma, un acento o una palabra li sente mal al atra part y entonses ña que tindre la sang freda pa tranquilisas y fe la pau. Com ne som tans, cada un del nostre pare y de la nostra mare, ñan moltes opinions sobre cada cosa, entonses, si anem mol llun podem arrivá a discutí, pero may a reñi. Teniu en cuenta que ne som tan poquets cara al contrari, que no mos podem permití lo lujo de piarde a dingú y menos a vatres dos que formeu part de la chen que se ha atrevit a escriure aquí en CHAPURRIAU. Aisina que pensán en ell, fem un tachó y conta nova; a seguí, o a torná a escomensá com vullgau, pero les dos aquí, encara que, per un tems, sigue cada una al seu aire. +Aprofitán que se li ha soltat la lletra atre camí me agradaríe preguntali qué opine de la situasió de eisa chen que está enfron de natres, que es contraria al Chapurriau. -Mira. Chiquet: aisó se mereiserie un llibre, pero com tú sempre tens presa vach a veure si te puc doná lo meu pensamén en unes poques ralles. Com sempre escomensaré a contestat en una aventura; ya saps una aventura del agüelo “Sebeta”: +Ya estic disfrután, conto, conto, cuan tems fa que no li podía llichi. -“Cuan yo era menut un camí vam compra una mula mol fura, mol fura y mol guita; si te descuidáes igual te pegáe un mos que te soltáe una cos; no ñabíe forma de posali la albarda; en cuan notáe lo pes damún pegáe un percut y la albarda an tiarra. Algú se va enfadá y va aconsella que ñauria que emplea la vara, pero lo meu agüelo que per se vell ere mol listo, va dí: nem a fe una proba que si mos is be mos traura de mals de cap. Veus eisa tocadura que te al chinoll de la pota dreta de daván, eisá que no se dise toca y si te arrimes te pegue un mos; bueno pos umplisle lo pesebre de palla y cuan estigue ben ple porta la galleta de la siba y fes com si ne tirares un bon grapat, pero sol tiran uns grans, engáñala. Al veure lo pesebre ple y creen que ñabie bon grapat de sibá, la mula va escomensá a minchá, palla claro. Mentres tan mincháe y estáe entretenguda li van posá vinagre a la tocadura y ella encara que lo troset eise li fáe tremolons, ella seguíe minchán y no va di res. Ya tens la proba, va di l’agüelo, sino te ha fet res al curala que li podíe fe mal, tampoc te dira res cuan li posos la albarda. Aisí u van fe li van posá la albarda y la tafarra per davall de la coga; de momén va eisecá les orelles y va pará de minchá, pareisie que anabe a escomensá la funsió atre camí, pero an eise momén lo agüelo (qué listo ere lo pincho del agüelo) en la ma va remaure la palla com si afechire mes sibá; la mula que va veure aisó va acachá lo cap y va seguí minchán. Li van pode ficá la sofra y apretala be, sense que se tornare a maure, allí seguie minchán, ¡palla y més palla!. Perque al pasebre sol ñabie aisó: palla en cuatre grans de sibá. Desde aquell día, cada camí que ñabíe que albardá a la mula, palla al pesebre, uns grans de llaó com si ne posaren micha galleta y la garrama sempre va eisí be. Después pasán lo tems ya se va acostumbrá a la albarda y ya no va fe falta la palla. Ere un estómec agrait, pel minchá faríe o se disaríe fe cualquier cosa.” +Cuantes coses sap lo “Sebeta” yo ya crec que sé per a on va. -Ña chen nostra, que han eisit furos, no es que tinguen mala rasa, perque son de la nostra, pero se han equivocat, según u veem natres. Los seus amos, perque, vullguen o no, tenen amos, siguen de un corral o del atre; los han umplit lo minchadó de (palla) subvensions, de achudes, de carrecs, de doná charrades a les televisions o a les institusions, a cambi de cuatre perres (cuatre grans de sibá); y, a cambi, los han domat, han renunsiat al seu ser. Ha anat pasán lo tems y se han acostumbrat y ara ya los pareis que están convensits, ya son amics del seus amos, ara ya casi charren sense quels donon res, sol la palla (Los agraimens, los tituls, los carrecs). Pero mentres tan han abandonat lo seu ser, la seua rasa. Ya se han acostumbrat al “corral” nau y al amo nau, cuan podíen se lliures y corre per los campos del chapurriau, sense cap de lligadura, sense cap de ramal. FIN
aquí tos ficaré les charrades y anécdotes de Luiset, Luis Arrufat, aguelo sebeta, de Valjunquera, que mos fique a la página de facebook yo parlo chapurriau. A la pg estem encantats, y ñan mols comentaris que no me done tems a ficá aquí. U fico aquí per a que se puguen trobá mes paraules en chapurriau a google.
NO modifico res escrit, sol afegixco alguna foto, y fico negrita, o colaboro en paraules que li falten si puc y mu demane al texto. Fico enllasos a webs, que son mol importans, tamé que ten ficon de tornada a chapurriau.blogspot.com
CAT. ESP. PORT. IT. Centauro. (chap. Sentauro. Si Artur Quintana Font es un compost d'home y ase, ¿cóm li direm?)
Centaurea, s. f., lat. centaurea, centaurée.
Centaurea herba es mot amara.
Eluc. de las propr., fol. 205.
La centaurée est herbe fort amère.
De farina de errs e centaurea.
Trad. d'Albucasis, fol. 47.
De farine de gesses et centaurée.
(chap. De farina de guixes y sentaurea : blavet, pinsell, aciano.)
CAT. Centaura. ESP. PORT. IT. Centaurea (aciano, azulejo, pincel).
Centre, s. m., lat. centrum, centre.
Lo centres terrenals es digz.
Brev. d'amor, fol. 39.
Est appelé le centre terrestre.
Sobr'el centre del uelh... Entorn del sieu centre.
Eluc. de las propr., fol. 15 et 107.
Sur le centre de l'oeil... Autour de son centre.
CAT. ESP. PORT. IT. Centro. (chap. sentro.)
2. Central, adj., lat. centralis, central.
Pupilla... ponh central del uelh.
(chap. Pupila... pun sentral del ull. Se diu la nineta, les ninetes, la nina, les nines; a Mallorca, nina : ESP. Niña. Nin : ESP. niño; chiqueta, chiquet.)
Eluc. de las propr., fol. 36.
Pupille... point central de l'oeil.
CAT. ESP. PORT. Central. IT. Centrale. (chap. sentral.)
3. Excentric, adj., lat. excentricus, excentrique.
Es en un cercle apelat excentric.
Eluc. de las propr., fol. 113.
Est en un cercle appelé excentrique.
CAT. Excentric. ESP. Excéntrico. PORT. IT. Eccentrico. (chap. exéntric.)
Cep, s. m., lat. stipes, souche, cep de vigne.
(chap. Sep, soca, sep de viña.)
Pampol no pot far fruit de si meteixa, sinon tant quant esta en lo cep.
Fragm. de trad. de la Passion.
Pampre ne peut faire fruit de lui-même, sinon en tant qu'il tient au cep.
CAT. Cep. ESP. PORT. Cepa. IT. Ceppo. (chap. Sep, seps, de viña.)
2. Essepar, v., couper, trancher.
Molt es bo essepar non jes los felos, mas las felonias.
Trad. de Bède, fol. 8.
Il est très bon de trancher non point les félons, mais les félonies.
Part. prés. Si hom de Montferrand trobava hom, de noits, en son forfait, crebant sa maizo o son obrador, ni emblant la soa chausa, ni essepant son blat ni sa vinha ni sos arbres.
Charte de Montferrand de 1240.
Si un homme de Montferrand trouvait un homme, de nuit, en son forfait, crevant sa maison ou son atelier, et dérobant sa chose et coupant son blé et sa vigne et ses arbres.
ANC. FR. Remese de vigne cépée.
G. Guiart, t. II, p. 54.
ESP. Encepar. (: descepar, arrancar.)
Cep, Sep, s. m., lat. cippus, ceps, entraves, liens.
En grillons, o en ceps, o en cadenas.
V. et Vert., fol. 49.
En grilles, ou en entraves, ou en chaînes.
A mal sers a mestiers seps el pe.
Trad. de Bède, fol. 74.
A mauvais serf a besoin entraves au pied.
CAT. Cep. ESP. PORT. Cepo. IT. Ceppo. (chap. ratera, per a cassá rates o muixons.)
2. Ceptas, s. f. plur., liens.
En las ceptas carnals meton lor devocion.
Lo novel Confort.
Mettent leur dévotion dans les liens charnels.
Cephalic, adj., lat. cephalicus, céphalique, de la tête.
De la vena cephalica, so es a dire, de la vena del cap.
(chap. De la vena sefálica, aixó es (a di), de la vena del cap.)
Eluc. de las propr., fol. 80.
De la veine céphalique, c'est-à-dire, de la veine de la tête.
Subst. Aquesta ventosa es en loc de fleubotomia de la cephalica... Fleubotoma la cephalica. Trad. d'Albucasis, fol. 54 et 41.
Cette ventouse est en lieu de saignée de la céphalique...
Saigne la céphalique.
Per la malautia dita cephalica.
Eluc. de las propr., fol. 47.
Pour la maladie dite céphalique.
ESP. Cefálico. PORT. Cephalico. IT. Cefalico.
(chap. sefálic, del cap; griego εν: dins, y κεφαλή, kefalé, cap o calibossia.)
2. Cephalea, s. f., lat. cephalea, céphalée, migraine.
Dolor de cap apelam cephalea... Dolor de cap en la malautia apelada cephalea. Eluc. de las propr., fol. 79.
Nous appelons céphalée la douleur de tête... Douleur de tête en la maladie appelée céphalée.
PORT. Cephalea. (ESP. Cefalea, migraña. Chap. Mal de cap, migraña.)
3. Cenophali, s. m., cénophale, tête vide.
Algus homes so ditz cenophalis qui no parlo, mas crido layram.
(chap. literal: Alguns homens son dits senofalis que no parlen, pero criden lladrán. Ne conec algún, catalanistes sobre tot.)
Eluc. de las propr., fol. 33.
Quelques hommes qui ne parlent pas, mais crient en aboyant, sont dits cénophales.
4. Acephali, s. m., lat. acephalus, acéphale.
Autres so ses cap, per que so ditz acephalis.
Eluc. de las propr., fol. 250.
D'autres sont sans tête, c'est pourquoi ils sont dits acéphales.
Alcunas gens que son dichas acephali.
Lett. de Preste Jean à Frédéric, fol. 6.
Quelques nations qui sont dites acéphales.
CAT. ESP. (acéfalo) PORT. IT. Acefalo.
Cera, s. f., lat. cera, cire.
Cera es fetz de mel. Eluc. de las propr., fol. 273.
La cire est la lie du miel.
E n' art lums de cera e d'oli.
Arnaud Daniel: Ab guay.
Et j'en brûle lumières de cire et d'huile.
Que triet del mel la cera.
Marcabrus: Dirai vos.
Qui tria la cire du miel.
CAT. ESP. PORT. IT. Cera. (chap. sera. Verbo enserá.)
2. Ciri, s. m., lat. cereus, cierge.
E ciris e candelas per metre als candeliers.
Guillaume de Tudela.
Et cierges et chandelles pour mettre aux chandeliers.
Mas Floripar trames un ciri alumnar...
Un ciri tenc davant que fort reluzic clar.
Roman de Fierabras, v. 2077 et 2080.
Mais Floripar envoya allumer un cierge... Tint au devant un cierge qui brillait très clair.
La benedictio del ciry pascal.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 84.
La bénédiction du cierge pascal.
CAT. Ciri. ESP. PORT. Cirio. IT. Cero. (chap. siri, pl. Siris. Lo siri pascual que portabe Javier, “Pascualet”, un dels tres fills de Pascual, a Pascua de Ressurecsió pesabe tan com los collons de mon yayo, que los van pesá en romana.)
3. Cere, adj., qui est de cire.
Es grassa et liza, egalment cerea si mollifica.
Eluc. de las propr., fol. 201.
Est grasse et lisse, se mollifie comme de cire.
4. Cirarar, v., écrire sur des tablettes de cire.
Fassa m de sa carta raire,
Qu'ieu no vuelh pus portar lo fais;
Fassa 'l autruy cirarar.
G. Azemar: Be m'agr'ops.
Qu'elle me fasse rayer de ses papiers, vu que je ne veux plus porter le faix; qu'elle fasse écrire un autre sur les tablettes.
5. Encerar, v., lat. incerare, cirer, enduire de cire.
CAT. ESP. PORT. Encerar. IT. Incerare. (chap. enserá: ensero, enseres, ensere, enserem o enseram, enseréu o enseráu, enseren. Kárate kid: ficá – doná - sera, pulí sera.)
6. Ceremonia, Cerimonia, s. f., lat. cerimonia, cérémonie.
De ceras prendon nom cerimonias, car ceris antiquament hom ofria.
(chap. literal: De les seres prenen nom les seremonies, ya que seres antigamén se oferíen, hom oferíe; milló mirá https://etimologias.dechile.net/?ceremonia o datres fons de informassió).
Eluc. de las propr., fol. 273.
Les cérémonies prennent nom de cires, car anciennement on offrait des cierges.
Ha teissut varias ceremonias. Doctrine des Vaudois.
A établi diverses cérémonies.
CAT. ESP. PORT. IT. Ceremonia. (chap. seremonia, seremonies.)
Cerastes, s. m., lat. cerastes, céraste, sorte de serpent.
Morsura de cerastes, qui es serpent cornuda.
(chap. Mossegada de cerastes, que es serp cornuda.)
Eluc. de las propr., fol. 228.
Morsure de céraste, qui est serpent cornu.
ESP. Cerastes. PORT. Cerasta. IT. Ceraste.
Cerauni, s. m., aérolithe.
Cerauni peyra es... catz de la nivol algunas vetz ab toneyre.
(chap. Cerauni pedra es... cau del núgol algunes vegades en trons.)
Eluc. de las propr., fol. 186.
Aérolithe est une pierre... elle tombe de la nue quelquefois avec tonnerre.
IT. Cerauno.
Cercle, Sercle, Selcle, s. m., lat. circulus, cercle.
Semblant a cercle de fer. Trad. d'Albucasis, fol. 9.
(chap. Paregut, que s'assemelle a un sírcul de ferro.)
Ressemblant à un cercle de fer.
E cercles per tonelhs aptar.
Eluc. de las propr., fol. 222.
Et cercles pour apprêter les tonneaux.
Per lo cercle qui torna de viro.
Mathieu de Quercy: Tant suy.
Par le cercle qui tourne à l'entour.
E per quatre sercles salhir.
Giraud de Calanson: Fadet.
Et sauter à travers quatre cercles.
Dec li tan gran colp que la maytat del selcle delh elme li 'n va devalhar.
Philomena.
Lui donna si grand coup que la moitié du cercle du heaume lui en va tomber.
Us cercle dihs zodiacus,
Lo cal cercle revironan,
Complis lo soleil cascun an.
Brev. d'amor, fol. 26.
Un cercle dit zodiaque, lequel cercle le soleil accomplit chaque an, en tournant un tour.
2. Celclar, v., lat. circulare, cercler, environner.
Hom celcla e referish los tonels.
Leys d'amors, fol. 130.
On cercle et refrappe les tonneaux.
ANC. CAT. ESP. PORT. Cercar. IT. Cerchiare. (chap. roglá: roglo, rogles, rogle, roglem o roglam, rogléu o rogláu, roglen; voltá: volto, voltes, volte, voltem o voltam, voltéu o voltáu, volten. Sirculá no es fé sirculs, sino conduí.)
3. Recercelar, v., friser, recoquiller.
Part. pas.
Las mamellas petitas e 'l pel recercelat.
Roman de Fierabras, v. 4930.
Les mamelles petites et le poil frisé.
ANC. FR. La keue avoit recercelée.
Roman du comte de Poitiers, v. 673.
Blonde ot le poil menu, recercelé.
Trouvère Anonyme, Ms. 1989, chans. 66 bis.
4. Circuit, s. m., lat. circuitus, circuit, cercle.
Es apelat an, quar an vol dire circuit, et el es un circuit.
Eluc. de las propr., fol. 121.
Il est appelé an, car an veut dire circuit, et il est un cercle.
(chap. La sernalla, les sernalles son les fruites del grévol.)
Cerot, s. m., lat. ceratum, cérat.
Cura aquel am cerotz... En cerot que sia fayt am oli rosat.
Trad. d'Albucasis, fol. 5 et 15.
Soigne celui-là avec cérats... En cérat qui soit fait avec huile rosat.
CAT. Cerot. ESP. Cerato. PORT. Ceroto. IT. Cerotto. (chap. Pega grega, que se fa aná per a empeltá.)
(N. E. Preparado farmacéutico que tiene por base una mezcla de cera y aceite, y se diferencia del ungüento en no contener resinas. Cerato de Galeno: 1. m. Cerato simple con agua de rosas. Cerato simple:
(chap. ¿Deu hom tindre sels de la seua dona? Sert que sí.
Doit-on avoir jalousie de sa femme? Certes, oui.
ANC. ESP. Dubdar podríamos certas, si debiessemos dubdar. (N. E. podríamos no lleva tilde en el original. Dudar podríamos ciertamente, si debiésemos dudar.)
Loores de Nuestra Señora, cop. 135.
CAT. Certes.
5. Certanza, s. f., certitude.
Qu'estiers ai certanza
Qu'en aurai pen' eternal.
B. Zorgi: Jesu Crist.
Qu'autrement j'ai certitude que j'en aurai peine éternelle.
ANC. FR.
Avons eu sur ce acertance desdites choses.
Cout. du Berry, p. 115. Gloss. de Sainte-Palaye, col. 110.
ANC. CAT. IT. Certanza.
6. Certeza, s. f., certitude.
E aysso es certeza.
Un troubadour anonyme, Coblas esparsas.
Et cela est certitude.
CAT. Certesa. ESP. PORT. Certeza. IT. Certezza. (chap. sertesa.)
7. Certanetat, s. f., certitude.
Li Breto no saubro nenguna certanetat de sa mort ni de sa vida.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 61.
Les Bretons ne surent aucune certitude de sa mort ni de sa vie.
Sab d'aysso... certanetat.
Eluc. de las propr., fol. 12.
Il sait de ceci... certitude.
CAT. Certenitat. ANC. ESP. Certanedad.
8. Sertetut, s. f., lat. certitudo, certitude.
Entro que estias sobre sertetut.
Trad. d'Albucasis, fol. 67.
Jusqu'à ce que vous soyez sur la certitude.
CAT. Certitut. ESP. Certidumbre. IT. Certitudine.
9. Cerciorar, v., lat. certiorare, assurer, certifier.
Part. prés. Li dig ciutada asserens se communa aver autreiat de fag.
Tit. du XIIIe sièc. DOAT, t. XVIII, fol. 86.
Lesdits citoyens prétendant soi avoir octroyé commune de fait.
ANC. CAT. Asserir. IT. Asserire.
Cerulenc, adj., lat. coeruleum, bleu, bleuâtre, azuré, d'azur.
La mar cerulenca, so es a dire, de color negra declinant a verdor.
Ab uelhs cerulencs. Eluc. de las prop., fol. 153 et 259.
La mer bleuâtre, c'est-à-dire, de couleur noire inclinant à verdure.
Avec yeux bleus.
Ceruza, s. f., lat. cerussa, céruse.
Ceruza si fa de platas de plum, per vapor de vinagre.
Eluc. de las propr., fol. 267.
Céruse se fait de lames de plomb, par vapeur de vinaigre.
Pren un quartero de cerusa, e destrempa la ab oli d'olivas.
Coll. de recettes de Médecine en prov.
Prends un quarteron de céruse, et détrempe-la avec huile d'olives.
ESP. Cerusa. IT. Cerussa.
Cerv, Cer, s. m., lat. cervus, cerf.
Sauta un cervs de dins d'un bruelh. V. de S. Honorat.
Un cerf saute du dedans d'un taillis.
Aissi col cers que, quant a faich son cors,
Torna morir al crit dels cassadors.
Richard de Barbezieux: Atressi com.
Ainsi que le cerf qui, quand il a fait sa course, retourne mourir au cri des chasseurs.
ANC. FR. En vint saillant plus tost que cers.
Roman de Rou, v. 13397.
CAT. Cervo. ESP. (chap.) Ciervo. PORT. IT. Cervo.
2. Cervia, s. f., lat. cerva, biche.
Diptamni... cervias, quan so sagitadas, la quero.
(chap. Gitam... les cierves, cuan están assaetades, lo requerixen, busquen.)
Eluc. de las propr., fol. 206.
Dictame... les biches le cherchent, quand elles sont blessées d'une flèche.
ANC. FR. Une cerve apparut devant eulz soudainement.
Passèrent tout outre par où la cerve avoit passé.
Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 174.
CAT. Cerva. ESP. (chap.) Cierva. PORT. Cerva. IT. Cervia.
3. Servios, s. m., petit cerf, faon.
Cers e cabrols e servios.
Roman de Jaufre, fol. 5.
Cerfs et chevreuils et faons.
4. Cerviat, s. m., petit cerf.
Quan han corns... so pauc, cum de cerviat, corbs en reyre.
Eluc. de las propr., fol. 260.
Quand ils ont des cornes... elles sont petites, comme celles de petit cerf, courbes en arrière.
ESP. Cervato. IT. Cerviatto.
5. Cervin, adj., lat. cervinus, de cerf.
Cuich ab cerusa o mezolha cervina. Eluc. de las propr., fol. 187.
Cuit avec céruse ou moelle de cerf.
ESP. IT. Cervino.
6. Servier, adj., lat. cervarius, cervier.
Mays qui avia huelhs trespassans coma loba servieyra, qui pot vezer otra una paret. V. et Vert., fol. 31.
Mais qui avait yeux perçants comme louve cervière, qui peut voir à travers une muraille.
ESP. PORT. Cerval. IT. Cerviere.
Cerveza, s. f., lat. cervizia, cervoise (bière).
Cum cerveza de gras. Eluc. de las propr., fol. 271.
(chap. Com servesa de grans.)
Comme cervoise de grains.
CAT. Cerveza. ESP. Cervesa. (CAT y ESP intercambiados) PORT. Cerveja. IT. Cervogia (birra). (chap. servesa, serveses; serveseta, servesetes; servesería, serveseríes. A Alemania ne bec de blat, com la Mönchshof : Moncho, Weizen, Weißbier, Weissbier, pero la mayoría de sibada, Gersten, Pils, Pilsen.)
Cerviz, Servitz, s. f., lat. cervix, cervelle, cerveau.
E trencha lhi la chara e la cerviz.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 69.
Et lui coupe la face et la cervelle.
Tristicia de cor afebliz la cerviz.
Trad. de Bède, fol. 69.
Tristesse de coeur affaiblit le cerveau.
- Tête.
E pendutz fos aut per la servitz.
Rambaud d'Orange: Braus chans.
Et fut pendu haut par la tête.
Fig. Aquest popol es de dura servit... Los filhs d'Israel son de dura servit.
Hist. abr. de la Bible, fol, 32 et 33.
Ce peuple est de dure cervelle... Les fils d'Israël sont de dure cervelle.
ANC. FR. L'elme li fent et le cervis.
Roman de Partonopeus, p. 75.
ESP. PORT. Cerviz. IT. Cervice. (chap. servís, servell)
1. Cervigual, s. m., nuque, crâne.
E det li tal
D'una massa el cervigual,
Que 'l cervel li vay escampar.
(chap. Y li va fotre tal massolada al cap, que lo servell li va escampá.)
Brev. d'amor, fol. 97.
Et lui donna tel coup d'une masse sur le crâne, qu'il lui va répandre la cervelle.
… Debrisan li elme e'l capmalh e 'l nazal,
E testas e maichelas e bratz e cervigal.
Guillaume de Tudela.
Se brisent les heaumes et les camails et les nazals, et têtes et mâchoires et bras et crânes.
ANC. ESP. Diol con la espada por mediol cervigal.
Poema de Alexandro, cop. 504.
3. Cervel, Servel, s. m., lat. cerebrum, cervelle, cerveau.
Que sus el cap li farai bart
De cervelh mesclat ab malha.
Bertrand de Born: Un sirventes.
Que je lui ferai sur la tête avec le mail une marque mêlée de cervelle.
El cor li te sa e 'l servel.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Lui tient le coeur sain et le cerveau.
ANC. FR. Et je lui donnai du havel
Si durement, que le cervel
Li fis espandre par la voie.
Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 470.
Grant duel m'avez mis el cervel.
Roman du Renart, t. III, p. 321.
CAT. Cervell. IT. Cervello. (ESP. Cerebro, cerebelo.) (chap. servell)
4. Cervella, Servela, s. f., cervelle.
De Rollan son nebot espandrai la cervela.
Roman de Fierabras, v. 129.
Je répandrai la cervelle de son neveu Roland.
Que las forbidas alamellas
Lur meton ins en las cervellas.
V. de S. Honorat.
Qu'ils leur mettent les épées fourbies dans les cervelles.
Fig. Be us trebalha 'l servela.
T. du cousin d'Elias et d'Elias: N Elias.
La cervelle vous tourmente bien.
5. Esservelar, Esherbelar, v., écerveler, ôter la cervelle, briser la cervelle.
Sostamen esherbela sa presa.
Eluc. de las propr., fol. 141.
Ote subtilement la cervelle à sa proie.
Part. pas. fig.
D'omes trobi fols et esservelatz. (N. E. Igual fue a Cataluña; abundan.)
B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas.
Je trouve des hommes fous et écervelés.
ANC. FR. Un autre cop li a doné
Que trestot l'a escervelé.
Roman du Renart, t. III, p. 272.
L'altre od s'espée escervela.
Roman de Rou, v. 1362.
ANC. CAT. Ecervellar. IT. Scervellare. (ESP. Descerebrar.)
6. Eservigar, v., devenir lunatique.
La turquesa, segon que par,
Garda caval d'eservigar.
Brev. d'amor, fol. 39.
(chap. La turquesa, segons pareix, guarde al caball de desservellás.)
La turquoise, selon qu'il paraît, préserve le cheval de devenir lunatique.
7. Decervelar, v., écerveler.
Part. pas. Fo am una pergua decervelatz.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 10.
Il fut écervelé avec une perche.
IT. Dicervellare. (chap. desservellá: desservello, desservelles, desservelle, desservellem o desservellam, desservelléu o desservelláu, desservellen; adj. desservellat com Manel Riu Fillat, desservellada, desservellats, desservellades. Només cal lligí un .cat per a trobán uns cuans, unes cuantes.)