Mostrando las entradas para la consulta negra ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta negra ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

martes, 22 de diciembre de 2020

Lo corv. Edgar Allan Poe.

Lo corv.

Edgar Allan Poe.

Traducsió de Ramón Guimerá Lorente (Moncho).


Lo corv. Edgar Allan Poe. Traducsió de Ramón Guimerá Lorente, Moncho

Traducsió de una versió trobada a internet
que no té res a vore en la original de Edgaret "The Raven".
Carlos Arturo Torres.


I

Una nit pavorosa, ñirviós
relligía un mamotreto gros
cuan vach creure escoltá
un extrañ soroll, de repén
com si algú tocare suavemén
a la meua porta: «Visita impertinén
es, vach di, y res mes».

II

¡Ah! Men enrecordo mol be; ere al ivern,
impassién yo medía lo tems etern
cansat de buscá
als llibres la calma tranquilisadora
al doló de la morta Leonora
que habite en los ángels ara
¡pera sempre mes!

III

Vach sentí los cruixits y l´elástic
rosá de les cortines, un fantástic
terror, com may sentit había
y vach volé aquell soroll explicám,
lo meu espíritu oprimit calmá per fin:
«Un viaché perdut es,
vach di, y res mes».

IV

Ya en mes calma: «Caballé
vach cridá, o dama, suplicátos vull
tos servigáu excusá
pero la meua atensió no estabe ben desperta
y va sé la vostra cridada tan inserta...»
Vach obrí allabonses de gom a gom la porta:
oscurina, y res mes.

V

Miro al no res, exploro la tiniebla
y séntigo entonses que la meua mén
se ompli de idees com cap atre mortal
les va tindre abáns,
y escolto en oíts anhelans
«Leonora » unes veus sussurrans
murmurá, y res mes.

VI

Torno a la meua estansia en temó
y torno a escoltá mes fort fotre cops;
«algo, me dic, toque a la finestra,
compendre vull la siñal arcana
y calmá esta angustia sobrehumana»:
¡lo ven, y res mes!

VII

La finestra vach obrí: revolán
vach vore entonses un corv aleteján
com un muixó de un atra edat;
sense mes seremonia va entrá a la sala
en gesto siñorial y negres ales
y damún de un busto, al dintel de Palas,
se va posá, y res mes.

VIII

Miro al muixó negre, sonrién
dabán del seu grave y serio continén
y li escomenso a parlá,
no sense intensió irónica:
«Oh corv, oh venerable ave anacrónica,
¿quín es lo teu nom a la regió plutónica?»
Va di lo corv: «May mes».

IX

En este cas tan raro
me vach extraña de escoltá tan cla
tal nom pronunsiá
y ting que confessá que me vach assustá
pos dingú, crec, va tindre lo gust
de un corv vore, posat damún de un busto
en tal nom: «May mes».

X

Com si haguera volcat l´alma,
va callá lo muixó y ni un momén
les plomes va sorollá,
«datres de mí han fugit y yo me crec
que ell sen anirá demá sense tardá
com ya m´ha abandonat la esperansa»;
va di lo corv: «¡May mes! »

XI

Una resposta al escoltá directa
me vach di, no sense inquietut secreta,
«Es aixó y res mes.
Tot lo que va adependre de un amo desgrassiat,
al que tossut ha perseguit la fortuna
y sol este estribillo ha conservat
¡eixe may mes, may mes!»

XII

Vach girá l´assiento hasta quedám enfrente
de la porta, del busto y del vidén corv
y entonses ya, reclinat a la blana cadira
en somnis fantastics me afonaba,
pensán sempre en qué volíe di
aquell may mes, may mes.

XIII

Mol tems me vach quedá aixina ensomián,
y aquell extrañ muixó
sense pará mirán;
ocupabe lo diván
de vellut, aon juns mos assentabem
y en lo meu dol, pensaba que Ella,
may mes ocuparíe esta habitassió.

XIV

Entonses me va pareixe l´aire denso
com una auló de sucarrat incienso
de un invissible altá;
y escolto veus repetí:
«Olvida a Leonor, béute lo nepenthes
beu l´olvido a les seues fons»;
va di lo corv: «¡May mes! »

XV

«Profeta, vach di, augur de atres edats
que van aventá les negres tempestats
aquí peral meu mal,
huésped de esta morada de tristesa,
dísme, oscur engendre de la nit de paó,
si una mel ñaurá per a la meua amargó»:
va di lo corv: «¡May mes!»

XVI

«Profeta, vach di, o dimoni, tú, corv,
per Deu, per mí, per la meua gran doló,
per lo teu poder fatal
dísme si alguna vegada a Leonora
tornaré a vore a la eternal aurora
aon está felís en los querubins»;
va di lo corv: «¡May mes! »

XVII

«Que sigue esta paraula la radera,
torna a la plutónica rivera»,
vach cridá: «¡No tornos mes,
no dixos ni potades, ni una ploma
y lo meu espíritu, rodejat de densa broma
libera del pes que té!»
Va di lo corv: «¡May mes! »

XVIII

Y lo corv parat, fúnebre y adusto
seguix sempre de Palas posat al busto
y en la llum del meu cresol,
proyecte una taca umbría a la alfombra
y la seua mirada de demoni assombre...
¡Ay! ¿La meua alma en dol
de la seua sombra se podrá apartá?
¡May mes!

https://narrativabreve.com/2017/02/el-cuervo-allan-poe-en-estado-puro.html

Aquí os ofrezco la traducción de Julio Cortázar y, tras esta, la versión original (The Raven).

Una vez, al filo de una lúgubre media noche,
mientras débil y cansado, en tristes reflexiones embebido,
inclinado sobre un viejo y raro libro de olvidada ciencia,
cabeceando, casi dormido,
oyóse de súbito un leve golpe,
como si suavemente tocaran,
tocaran a la puerta de mi cuarto.
“Es —dije musitando— un visitante
tocando quedo a la puerta de mi cuarto.
Eso es todo, y nada más.”

¡Ah! aquel lúcido recuerdo
de un gélido diciembre;
espectros de brasas moribundas
reflejadas en el suelo;
angustia del deseo del nuevo día;
en vano encareciendo a mis libros
dieran tregua a mi dolor.
Dolor por la pérdida de Leonora, la única,
virgen radiante, Leonora por los ángeles llamada.
Aquí ya sin nombre, para siempre.

Y el crujir triste, vago, escalofriante
de la seda de las cortinas rojas
llenábame de fantásticos terrores
jamás antes sentidos.  Y ahora aquí, en pie,
acallando el latido de mi corazón,
vuelvo a repetir:
“Es un visitante a la puerta de mi cuarto
queriendo entrar. Algún visitante
que a deshora a mi cuarto quiere entrar.
Eso es todo, y nada más.”

Ahora, mi ánimo cobraba bríos,
y ya sin titubeos:
“Señor —dije— o señora, en verdad vuestro perdón imploro,
mas el caso es que, adormilado
cuando vinisteis a tocar quedamente,
tan quedo vinisteis a llamar,
a llamar a la puerta de mi cuarto,
que apenas pude creer que os oía.”
Y entonces abrí de par en par la puerta:
Oscuridad, y nada más.

Escrutando hondo en aquella negrura
permanecí largo rato, atónito, temeroso,
dudando, soñando sueños que ningún mortal
se haya atrevido jamás a soñar.
Mas en el silencio insondable la quietud callaba,
y la única palabra ahí proferida
era el balbuceo de un nombre: “¿Leonora?”
Lo pronuncié en un susurro, y el eco
lo devolvió en un murmullo: “¡Leonora!”
Apenas esto fue, y nada más.

Vuelto a mi cuarto, mi alma toda,
toda mi alma abrasándose dentro de mí,
no tardé en oír de nuevo tocar con mayor fuerza.
“Ciertamente —me dije—, ciertamente
algo sucede en la reja de mi ventana.
Dejad, pues, que vea lo que sucede allí,
y así penetrar pueda en el misterio.
Dejad que a mi corazón llegue un momento el silencio,
y así penetrar pueda en el misterio.”
¡Es el viento, y nada más!

De un golpe abrí la puerta,
y con suave batir de alas, entró
un majestuoso cuervo
de los santos días idos.
Sin asomos de reverencia,
ni un instante quedo;
y con aires de gran señor o de gran dama
fue a posarse en el busto de Palas,
sobre el dintel de mi puerta.
Posado, inmóvil, y nada más.

Entonces, este pájaro de ébano
cambió mis tristes fantasías en una sonrisa
con el grave y severo decoro
del aspecto de que se revestía.
“Aun con tu cresta cercenada y mocha —le dije—,
no serás un cobarde,
hórrido cuervo vetusto y amenazador.
Evadido de la ribera nocturna.
¡Dime cuál es tu nombre en la ribera de la Noche Plutónica!”
Y el Cuervo dijo: “Nunca más.”

Cuánto me asombró que pájaro tan desgarbado
pudiera hablar tan claramente;
aunque poco significaba su respuesta.
Poco pertinente era. Pues no podemos
sino concordar en que ningún ser humano
ha sido antes bendecido con la visión de un pájaro
posado sobre el dintel de su puerta,
pájaro o bestia, posado en el busto esculpido
de Palas en el dintel de su puerta
con semejante nombre: “Nunca más.”

Mas el Cuervo, posado solitario en el sereno busto.
las palabras pronunció, como virtiendo
su alma sólo en esas palabras.
Nada más dijo entonces;
no movió ni una pluma.
Y entonces yo me dije, apenas murmurando:
“Otros amigos se han ido antes;
mañana él también me dejará,
como me abandonaron mis esperanzas.”
Y entonces dijo el pájaro: “Nunca más.”

Sobrecogido al romper el silencio
tan idóneas palabras,
“sin duda —pensé—, sin duda lo que dice
es todo lo que sabe, su solo repertorio, aprendido
de un amo infortunado a quien desastre impío
persiguió, acosó sin dar tregua
hasta que su cantinela sólo tuvo un sentido,
hasta que las endechas de su esperanza
llevaron sólo esa carga melancólica
de ‘Nunca, nunca más’.”

Mas el Cuervo arrancó todavía
de mis tristes fantasías una sonrisa;
acerqué un mullido asiento
frente al pájaro, el busto y la puerta;
y entonces, hundiéndome en el terciopelo,
empecé a enlazar una fantasía con otra,
pensando en lo que este ominoso pájaro de antaño,
lo que este torvo, desgarbado, hórrido,
flaco y ominoso pájaro de antaño
quería decir graznando: “Nunca más.”

En esto cavilaba, sentado, sin pronunciar palabra,
frente al ave cuyos ojos, como-tizones encendidos,
quemaban hasta el fondo de mi pecho.
Esto y más, sentado, adivinaba,
con la cabeza reclinada
en el aterciopelado forro del cojín
acariciado por la luz de la lámpara;
en el forro de terciopelo violeta
acariciado por la luz de la lámpara
¡que ella no oprimiría, ¡ay!, nunca más!

Entonces me pareció que el aire
se tornaba más denso, perfumado
por invisible incensario mecido por serafines
cuyas pisadas tintineaban en el piso alfombrado.
“¡Miserable —dije—, tu Dios te ha concedido,
por estos ángeles te ha otorgado una tregua,
tregua de nepente de tus recuerdos de Leonora!
¡Apura, oh, apura este dulce nepente
y olvida a tu ausente Leonora!”
Y el Cuervo dijo: “Nunca más.”

“¡Profeta!” —exclamé—, ¡cosa diabolica!
¡Profeta, sí, seas pájaro o demonio
enviado por el Tentador, o arrojado
por la tempestad a este refugio desolado e impávido,
a esta desértica tierra encantada,
a este hogar hechizado por el horror!
Profeta, dime, en verdad te lo imploro,
¿hay, dime, hay bálsamo en Galaad?
¡Dime, dime, te imploro!”
Y el cuervo dijo: “Nunca más.”

“¡Profeta! —exclamé—, ¡cosa diabólica!
¡Profeta, sí, seas pájaro o demonio!
¡Por ese cielo que se curva sobre nuestras cabezas,
ese Dios que adoramos tú y yo,
dile a esta alma abrumada de penas si en el remoto Edén
tendrá en sus brazos a una santa doncella
llamada por los ángeles Leonora,
tendrá en sus brazos a una rara y radiante virgen
llamada por los ángeles Leonora!”
Y el cuervo dijo: “Nunca más.”

“¡Sea esa palabra nuestra señal de partida
pájaro o espíritu maligno! —le grité presuntuoso.
¡Vuelve a la tempestad, a la ribera de la Noche Plutónica.
No dejes pluma negra alguna, prenda de la mentira
que profirió tu espíritu!
Deja mi soledad intacta.
Abandona el busto del dintel de mi puerta.
Aparta tu pico de mi corazón
y tu figura del dintel de mi puerta.
Y el Cuervo dijo: “Nunca más.”

Y el Cuervo nunca emprendió el vuelo.
Aún sigue posado, aún sigue posado
en el pálido busto de Palas.
en el dintel de la puerta de mi cuarto.
Y sus ojos tienen la apariencia
de los de un demonio que está soñando.
Y la luz de la lámpara que sobre él se derrama
tiende en el suelo su sombra. Y mi alma,
del fondo de esa sombra que flota sobre el suelo,
no podrá liberarse. ¡Nunca más!

//


Once upon a midnight dreary, while I pondered weak and weary,
Over many a quaint and curious volume of forgotten lore,
While I nodded, nearly napping, suddenly there came a tapping,
As of some one gently rapping, rapping at my chamber door.
`’Tis some visitor,’ I muttered, `tapping at my chamber door –
Only this, and nothing more.’

Ah, distinctly I remember it was in the bleak December,
And each separate dying ember wrought its ghost upon the floor.
Eagerly I wished the morrow; – vainly I had sought to borrow
From my books surcease of sorrow – sorrow for the lost Lenore –
For the rare and radiant maiden whom the angels named Lenore –
Nameless here for evermore.

And the silken sad uncertain rustling of each purple curtain
Thrilled me – filled me with fantastic terrors never felt before;
So that now, to still the beating of my heart, I stood repeating
`’Tis some visitor entreating entrance at my chamber door –
Some late visitor entreating entrance at my chamber door; –
This it is, and nothing more,’

Presently my soul grew stronger; hesitating then no longer,
`Sir,’ said I, `or Madam, truly your forgiveness I implore;
But the fact is I was napping, and so gently you came rapping,
And so faintly you came tapping, tapping at my chamber door,
That I scarce was sure I heard you’ – here I opened wide the door; –
Darkness there, and nothing more.

Deep into that darkness peering, long I stood there wondering, fearing,
Doubting, dreaming dreams no mortal ever dared to dream before;
But the silence was unbroken, and the darkness gave no token,
And the only word there spoken was the whispered word, `Lenore!’
This I whispered, and an echo murmured back the word, `Lenore!’
Merely this and nothing more.

Back into the chamber turning, all my soul within me burning,
Soon again I heard a tapping somewhat louder than before.
`Surely,’ said I, `surely that is something at my window lattice;
Let me see then, what thereat is, and this mystery explore –
Let my heart be still a moment and this mystery explore; –
‘Tis the wind and nothing more!’

Open here I flung the shutter, when, with many a flirt and flutter,
In there stepped a stately raven of the saintly days of yore.
Not the least obeisance made he; not a minute stopped or stayed he;
But, with mien of lord or lady, perched above my chamber door –
Perched upon a bust of Pallas just above my chamber door –
Perched, and sat, and nothing more.

Then this ebony bird beguiling my sad fancy into smiling,
By the grave and stern decorum of the countenance it wore,
`Though thy crest be shorn and shaven, thou,’ I said, `art sure no craven.
Ghastly grim and ancient raven wandering from the nightly shore –
Tell me what thy lordly name is on the Night’s Plutonian shore!’
Quoth the raven, `Nevermore.’

Much I marvelled this ungainly fowl to hear discourse so plainly,
Though its answer little meaning – little relevancy bore;
For we cannot help agreeing that no living human being
Ever yet was blessed with seeing bird above his chamber door –
Bird or beast above the sculptured bust above his chamber door,
With such name as `Nevermore.’

But the raven, sitting lonely on the placid bust, spoke only,
That one word, as if his soul in that one word he did outpour.
Nothing further then he uttered – not a feather then he fluttered –
Till I scarcely more than muttered `Other friends have flown before –
On the morrow he will leave me, as my hopes have flown before.’
Then the bird said, `Nevermore.’

Startled at the stillness broken by reply so aptly spoken,
`Doubtless,’ said I, `what it utters is its only stock and store,
Caught from some unhappy master whom unmerciful disaster
Followed fast and followed faster till his songs one burden bore –
Till the dirges of his hope that melancholy burden bore
Of “Never-nevermore.”‘

But the raven still beguiling all my sad soul into smiling,
Straight I wheeled a cushioned seat in front of bird and bust and door;
Then, upon the velvet sinking, I betook myself to linking
Fancy unto fancy, thinking what this ominous bird of yore –
What this grim, ungainly, ghastly, gaunt, and ominous bird of yore
Meant in croaking `Nevermore.’

This I sat engaged in guessing, but no syllable expressing
To the fowl whose fiery eyes now burned into my bosom’s core;
This and more I sat divining, with my head at ease reclining
On the cushion’s velvet lining that the lamp-light gloated o’er,
But whose velvet violet lining with the lamp-light gloating o’er,
She shall press, ah, nevermore!

Then, methought, the air grew denser, perfumed from an unseen censer
Swung by Seraphim whose foot-falls tinkled on the tufted floor.
`Wretch,’ I cried, `thy God hath lent thee – by these angels he has sent thee
Respite – respite and nepenthe from thy memories of Lenore!
Quaff, oh quaff this kind nepenthe, and forget this lost Lenore!’
Quoth the raven, `Nevermore.’

`Prophet!’ said I, `thing of evil! – prophet still, if bird or devil! –
Whether tempter sent, or whether tempest tossed thee here ashore,
Desolate yet all undaunted, on this desert land enchanted –
On this home by horror haunted – tell me truly, I implore –
Is there – is there balm in Gilead? – tell me – tell me, I implore!’
Quoth the raven, `Nevermore.’

`Prophet!’ said I, `thing of evil! – prophet still, if bird or devil!
By that Heaven that bends above us – by that God we both adore –
Tell this soul with sorrow laden if, within the distant Aidenn,
It shall clasp a sainted maiden whom the angels named Lenore –
Clasp a rare and radiant maiden, whom the angels named Lenore?’
Quoth the raven, `Nevermore.’

`Be that word our sign of parting, bird or fiend!’ I shrieked upstarting –
`Get thee back into the tempest and the Night’s Plutonian shore!
Leave no black plume as a token of that lie thy soul hath spoken!
Leave my loneliness unbroken! – quit the bust above my door!
Take thy beak from out my heart, and take thy form from off my door!’
Quoth the raven, `Nevermore.’

And the raven, never flitting, still is sitting, still is sitting
On the pallid bust of Pallas just above my chamber door;
And his eyes have all the seeming of a demon’s that is dreaming,
And the lamp-light o’er him streaming throws his shadow on the floor;
And my soul from out that shadow that lies floating on the floor
Shall be lifted – nevermore!

jueves, 23 de mayo de 2019

JORNADA CUARTA. NOVELA SEXTA.

Andreuola vol a Gabriotto, li conte un somni que ha tingut y ell an ella un atre. De repén, ell se mor als seus brassos. Mentres ella y una criada lo porten a casa seua són capturades per la señoría. Ella conte lo que ha passat, lo podestá la vol forsá, se entere son pare y, trobánla inossén, la fa liberá. Después ella se fique a monja.
La história que Filomena habíe contat va sé mol apressiada per les siñores perque moltes vegades habíen sentit cantá aquella cansó y may habíen pogut sabé cóm y per qué habíe sigut composta. Lo rey li va maná a Pánfilo que continuare lo orden, y ell va di:
Lo contat a la passada história me done peu a contáton una a la que se parle de dos que versaben sobre coses que habíen de passá com si ya hagueren passat, y apenes habíen acabat de contáles los que les habíen vist cuan van tíndre los dos efecte. Y aixina, amoroses siñores, hau de sabé que es impresió general de tots los que viuen vore varies coses als seus somnis, y, dormín, li pareixen totes verdaderes, y a vegades resulte que moltes de elles passen de verdat. Per naixó, mols li donen tanta fe a cada somni com li donaríen a les coses que veigueren están desperts, y en estos mateixos somnis se entristíxen o se alegren segóns lo que sels ha mostrat. Y per lo contrari, ña qui no creu en cap somni, mes que después de vóres caure al perill que los habíe sigut mostrat. Ni a uns ni als atres alabo, perque no sempre són verdadés ni totes les vegades falsos. Que no són tots verdadés, moltes vegades tots natres ham tingut ocasió de vóreu, y que no tots són falsos, abáns a la história de Filomena se ha escoltat, y a la meua, com ya hay dit, tos u mostraré. Per lo que jusgo que si se viu y se obre virtuosamen, a cap somni té que tíndres temó y no dixá per nell los bons propósits; en les coses roínes y malvades, encara que los somnis pareguen favorables an elles y en visións propíssies a qui los veuen animen, dingú té que creure; y aixina, al contrari, donáls a tots completa fe. Pero aném a la história (menos mal, Boccaccio, qué cansino que eres).

Va ñabé a la siudat de Brescia un gentilhome de nom micer Negre de Pontecarrato, que, entre atres mols fills, teníe una filla, de nom Andreuola, mol jove y hermosa y sense casá. Ella se va enamorá de un veí seu de nom Gabriotto, home de baixa condissió encara que ple de loables costums, hermós y amable; y en la intervensió y ajuda de la nodrissa de la casa Cabriotto no sol va sabé que Andreuola lo volíe, sino que lo van portá a subín a un hermós jardí del pare de ella, y moltes vegades van disfrutá del seu amor. Per a que cap raó mes que la mort puguere separá lo seu amor, home y dona se van fé en secreto. Y del mateix modo, furtivamén, confirmán los seus ajuntaméns, va passá que a la jove una nit, dormín, li va pareixe vore en somnis que estabe al seu jardí en Gabriotto y que lo teníe entre los seus brassos en grandíssim plaé, y mentres aixina estaben li va pareixe vore eixí del cos de ell una cosa oscura y terrible en una forma que ella no podíe reconéixe, y li pareixíe que esta cosa agarráe a Gabriotto y contra la seua voluntat en espantosa forsa la hi arrancáe dels brassos y en ell se amagáe a dins de la terra y no podíe vórel mes. Com mol gran doló sentíe, se va despertá, y una vegada desperta, encara que vee que no habíe passat res del que habíe ensomiat, no va dixá de tíndre po per culpa de este somni. Gabriotto volíe aná aon ella la nit siguién, pero ella no volíe, se va esforsá en que no vinguere per la nit allí. Pero veén la seua voluntat, per a que no sospechare algo raro, la siguién nit lo va ressibí al jardí. En moltes roses blanques y roiges, perque ere tems de roses, en ell a la voreta de una bellísima fon de aigua clara que al jardí ñabíe, se van gitá, y allí, después de una llarga festa que van disfrutá juns, Gabriotto li va preguntá quina ere la raó per la que li habíe prohibit víndre la nit abáns.
La jove, contánli lo somni de abansanit y la temó que li habíe agarrat, lay va explicá. Gabriotto, al sentíla, sen va enriure y va di que gran bobada ere creure en somnis perque tots veníen per massa minjá o per tíndre lo pap forro, y después va di:
- Si yo haguera vullgut fé cas de somnis no hauría vingut aquí, no tan per lo teu sino per un que tamé vach tíndre la nit passada. Me pareixíe está a una hermosa y deleitosa selva per la que anaba cassán, y había enchampat una cabreta tan maja com la milló que se haigue vist; y me pareixíe que ere mes blanca que la neu y en poc rato se va fé tan amiga meua que en cap momén se separabe de mí. Y me pareixíe que la volía tan que per a que no se separare de mí li había ficat al coll un collá de or y en una cadena tamé de or la sujetaba entre les mans. Y después de aixó me pareixíe que, descansán esta quirrina una vegada y tenín lo seu cap a la faldeta, va eixí de no sé aón una gossa negra com lo carbó, mol famolenca y espantosa en apariénsia, y va víndre cap a mí, contra la que cap resisténsia me pareixíe fé; per lo que me pareixíe que me ficáe lo morro a dins del costat esquerro, y tan lo rossegabe que arribabe al cor, pareixíe que me´l arrancabe per a emportássel. Sentía tal doló que me vach despertá, y despert, en la ma en seguida vach paupá a vore si tenía algo al costat; pero com no me vach trobá cap mal me vach burlá de mí mateix per habéu fet. Pero ¿qué vol di aixó? tals y mes espantosos ne hay tingut mes vegades y no per naixó me ha passat res mes ni res menos; y per naixó olvídat del somni y pensém en chalá. La jove, acollonida pel somni, al sentí aixó encara se va esglayá mol mes, pero per a no fé enfadá a Gabriotto, va ocultá la temó, pero lo abrassáe y besáe mol, y mentres ell la apretáe y besabe, temerosa y no sabén de qué, mes de lo normal moltes vegades lo mirabe a la cara y mirabe per lo jardí per si alguna cosa negra vinguere de alguna part.
Y están de esta manera, Cabriotto, en un gran suspiro, la va abrassá y li va di:
- ¡Ay de mí, alma meua, ajúdam que me mórigo!
Y dit aixó, va caure an terra com un taco damún de la herba del pradet. Veénlo la jove caigut com estabe, apoyánsel a la faldeta, casi plorán li va di:
- Oh, dols siñó meu, ¿qué te passe?
Gabriotto no va contestá, respirán fort y tot suat, después de no mol tems, sen va aná als atres, a la sombra allargada dels sipresos.
Aixó va sé mol du y dolorós per a la jove, que mes que an ella mateixa lo volíe, cada una té que imagináu. Ella lo va plorá mol, y moltes vegades lo va cridá en vano, pero después de que donássen cuenta de que estabe mort, habénlo tocat per totes les parts del cos y trobánles totes gelades, no sabén qué fé ni qué di, plorosa com estabe y plena de angustia, sen va aná a cridá a la seua nodrissa, que de este amor ere cómplice, y la seua miseria y doló li va amostrá. Y después de plorá juntes sobre lo mort Cabriotto, va di la jove a la nodrissa:
- Ya que Déu me´l ha tret, no vull seguí yo en vida, pero en ves de matám, voldría que buscárem una manera convenién de protegí lo meu honor y lo amor secreto que ha ñagut entre natros, y que se enterro lo cos com toque. A lo que la nodrissa va di:
- Filla meua, no parlos de vóldre matát, perque si lo has perdut, matánte tamé lo pedríes al atre món perque aniríes al infern, aon estic segura de que la seua alma no ha anat perque bo ha segut. Mol milló sirá que te consolos y pensos en ajudá en orassións o en atres bones obres a la seua alma, per si per algún pecat cometut té nessessidat de aixó. Sepultál es mol fássil, an este jardí mateix, dingú u sabrá may perque dingú sap que ell haigue vingut aquí, y si no u vols aixina, traémlo fora del jardí y dixémlo, demá pel matí lo trobarán y portánlo a casa seua sirá enterrat per los seus paréns.
La jove, encara que estiguere plena de amargura y plorare continuamén, escoltáe sin embargo los consells de la nodrissa, y no están de acuerdo en la primera part, va contestá a la segona, dién: - No vullgue Déu que un jove tan bo y tan volgut per mí y home meu patixgue lo sé enterrat com un gos o dixat an terra al carré. Ha ressibit les meues llágrimes y, tal com puga, ressibirá les dels seus paréns, y ya me ve al ánimo lo que ham de fé. Y rápidamen la va enviá a per una pessa de seda que teníe a la seua arca, y portada aquella y extenénla an terra, damún van ficá lo cos de Gabriotto, y ficánli lo cap a un cuixí y tancánli en moltes llágrimes los ulls y la boca, y fén una guirnalda de roses y escampán los pétalos de les roses que habíen agarrat juns, li va di a la nodrissa:
- De aquí a la porta de casa seua ña poc camí, y per naixó tú y yo, aixina com lo ham arreglat, lo portarém dabán de casa seua. No tardará mol en fés de día y lo arreplegarán, y encara que per als seus no sigue aixó cap consol, per a mí, ya que als meus brassos
s´ha mort, sirá un descans.
Y dit aixó, va torná a inclinás sobre ell y en abundantíssimes llágrimes lo va está plorán, pero mol requerida per la criada, perque veníe l´alba, se va ficá dreta, se va traure del dit
l´anell en lo que se habíe casat en Gabriotto, lay va ficá al seu dit, dién entre plos:
- Volgut siñó meu, si la teua alma veu les meues llágrimes y algún coneiximén o sentimén después de la seua partida quede als cossos, ressibix benignamen lo radé don de esta a qui vivín vas vóldre tan. Y dit aixó, desmayada, va caure damún de ell, y después de un tems se va reviscolá y se va ficá de peu, y en la criada van agarrá la tela aon estabe lo cos, y en ell van eixí del jardí cap a casa de ell.
Y anán aixina, va passá per casualidat los guardies del podestá, que anaben an aquella hora an algún assunto, les van topetá y les van arrestá. Andreuola, volén antes morí que viure, reconeguts los guardes de la señoría, francamen los va di:
- Sé quí sou y que vóldre fugí de res me valdríe; estic disposada a aná en vatros dabán la señoría, y contá lo que ha passat; pero que ningú se atrevixque a tocám, si tos fach cas, ni a robá res de lo que porte este cos si no vol que yo lo acusa.
Per lo que, sense que ningú la tocare, en lo cos de Gabriotto sen van aná tots cap al palau. Avisat lo podestá, se va eixecá, y fénla víndre a la alcoba, se va fé informá de lo que habíe passat, y habén fet mirá per algúns meches si en veneno o de un atra manera habíe sigut assessinat lo bon home, tots van afirmá que no, sino que li habíe petat lo cor y se habíe aufegat. Y ell, sentit aixó y que aquella en poca cosa ere culpable, se les va ingeniá en pareixe que li donabe lo que no podíe véndreli, y va di que si ella fée la seua voluntat, la liberaríe. Pero no servínli les paraules, va volé contra tota conveniénsia fé aná la forsa; pero Andreuola, ensesa pel desdén y traén forses de aon no les teníe, se va deféndre com un home, rechassánlo en injurioses y altives paraules. Pero arribat lo día cla y sénli contades estes coses a micer Negre, mortalmen dolgut sen va aná en mols dels seus amics al palau y allí, informat de tot per lo podestá, va demaná que li tornaren a la seua filla. Lo podestá se va acusá de habéla volgut forsá, antes de sé acusat per nella, va alabá a la jove y la seua constánsia. Veénla de tanta firmesa, li va di a son pare que si an ell li pareixíe be, y an ella, pesse habé tingut un home de baixa condissió, de bon grado la pendríe com a dona. Aixina com ells dos parlaben, Andreuola se li va tirá als peus de son pare y li va di:
- Pare meu, no crec que faigue falta que tos conta la história del meu atrevimén y de la meua desgrássia, que estic segura de que ya la hau sentit y la sabéu. Tos demano perdó per la meua falta, aixó es, de habé, sense vosté sabéu, pres per home al que mes me agradabe; y este perdó no tol demano per a que me sigue perdonada la vida sino per a morí com filla vostra y no com enemiga vostra.
Micer Negre, que ya ere vellet y home bo y amorós per naturalesa, al sentí estes paraules va escomensá a plorá, y plorán va alsá a la seua filla tendramen, y li va di:
- Filla meua, mol me haguere agradat que hagueres tingut tal home com segóns lo meu pareixe te conveníe; y si lo hagueres pres tal com a tú t´agradare tamé m´habíe de agradá; pero lo habéu amagat me fa dóldrem de la teua poca confiansa, y mes encara, veén que lo has perdut abáns de sábreu yo. Pero ya que aixina está fet, lo que per a contentát, vivín ell, hauría fet en gust, aixó es, honrál com a gendre se li fará ara que está mort.
Y giránse cap als seus fills y als seus paréns los va maná que prepararen per a Gabriotto exequies grans y honorables. Mentrestán habíen acudit los pares y datres paréns del jove, que se habíen enterat de la mala notíssia, y casi tantes dones y tans homes com ñabíe a la siudat. Colocat al mich del pati lo cadáver sobre la tela y en totes les roses, allí va sé plorat per tots, y públicamen per casi totes les dones de la siudat y per mols homes, y no com un plebeyo sino com un siñó tret de la plassa pública a muscles de los mes nobles siudadáns, en grandíssim honor va sé portat a la sepultura. Y al cap de uns díes, insistín lo podestá en lo que habíe demanat, preguntánlay micer Negre a la seua filla, ésta res de aixó va vóldre sentí, pero volén donáli una satisfacsió a son pare, a un monasteri mol famós per la seua santidat, ella y la nodrissa monges se van fé, y van viure allí honradamen durán mol tems.

jornada-cuarta-novela-séptima


viernes, 10 de mayo de 2024

Lexique roman; Macar, Machar - Magic

M


M, s., treizième lettre et dixième consonne de l'alphabet, m.

La prima lettra d' amor,

Apellon A, e nota plor,

E las autras qui apres van

M, o, r, et en contan

Ajostas las, e diran mor;

Donc qui ben ama, plangen, mor.

P. Milon: En amor. 

La première lettre d'amour ils appellent A, et elle dénote pleur, et les autres qui vont après, m, o, r, et en comptant ajustez-les, et elles diront mor; donc qui bien aime, en se plaignant, meurt.

ANC. FR. La première est m qui senefie... 

Iceste m est sa mère et s' amie. 

Le Roi de Navarre, chanson LXII.

M s'employait comme afixe, pour ME.


Macar, Machar, v., meurtrir, battre, frapper, blesser, altérer.

Voyez Muratori, Diss. 33.

Veirem escutz et elms macar e fendre.

Aicarts (Aicart) del Fossat: Entre dos.

Nous verrons frapper et fendre écus et heaumes.

Si m carga lo col, e m maca.

Rambaud d'Orange: Ar vey. 

Ainsi me charge le cou, et me meurtrit. 

Engendra thos, et maca las dens. Eluc. de las propr., fol. 150.

Engendre toux, et altère les dents. 

Desideri Lombarte, Engendra thos, et maca las dens.

Fig. Quar fols hom a greu sen ab se, 

Tro sa foudatz lo maca e 'l castia.

Elias de Barjols: Amors que vos. 

Car fol homme a pénible sens avec soi, jusqu'à ce que sa folie le frappe et le châtie.

Tant fon feritz e macatz.

E 'ls uels tan paucs can us deniers, 

Lagainos et esgrapelatz,

E tot entorn blaus e machatz.

Roman de Jaufre, fol. 32 et 59. 

Tant il fut frappé et meurtri.

Et les yeux aussi petits qu'un denier, chassieux et éraillés, et tout à l'entour livides et battus. 

Don senti mas costas macadas. Leys d'amors, fol. 39. 

Dont je sens mes côtes meurtries.

CAT. Macar. ESP. Machar, machacar. PORT. Maçar. IT. Macchiare. 

(chap. Machacá; fotre un cop en la massa (massá o massada) o massola, massolada, v. massolá; tacá en lo sentit de ferí, del latín macula.)

2. Macament, Machament, s. m., meurtrissure, altération.

Val contra machament per cazuta.

Dens prendo macament per humor negra.

Eluc. de las propr., fol. 207 et 43.

Vaut contre meurtrissure par chute. 

Les dents prennent altération par humeur noire.

On trouve dans l'ancien français le substantif machéure.

Il n'y eut point de sang répandu, mais seulement machéure. 

Lett. de rém. de 1472. Carpentier, t. II, col. 1101.

(chap. Machacamén, machacamens; taca, taques : ferida, ferides.)


Machinar, v., lat. machinari, machiner, tramer. 

Part. pas. Si en autra maniera fag sera, o en frau, alcuna causa e machinat. Statuts de Montpellier, du XIIIe siècle.

Si en autre manière, ou en fraude, il sera fait et machiné aucune chose.

El avia machinada la mort del papa. Cat. dels apost. de Roma, fol. 217.

(chap. Ell habíe maquinat la mort del Papa; tramat)

Il avait machiné la mort du pape.

CAT. ESP. PORT. Maquinar. IT. Macchinare. (chap. tramá; maquiná: maquino, maquines, maquine, maquinem o maquinam, maquinéu o maquináu, maquinen; maquinat, maquinats, maquinada, maquinades; maquinadó com Maquiavelo, maquinadós, maquinadora, maquinadores.)

2. Machinatio, Machinacion, s. f., lat. machinationem, machination, trame. 

Alcunas machinatios. Cat. dels apost. de Roma, fol. 185.

Aucunes machinations.

Frau, o machinacion. Statuts de Montpellier, de 1231. 

Fraude, ou machination.

CAT. Maquinacio (maquinació). ESP. Maquinación. PORT. Maquinação. 

IT. Macchinazione. (chap. Maquinassió, maquinassions, com la declarassió de Mequinensa o Miquinença.)


Macis, s. m., lat. macis, macis, écorce intérieure de la noix muscade. 

Ab polvera d' eces, de macis et ab mel... Ab eces et macis.

Eluc. de las propr., fol. 85.

Avec poudre d'encens, de macis et avec miel... Avec encens et macis. 

IT. Macis. (chap. escorsa, pell interió de l' anou moscada o muscada.)

macis, escorsa, pell interió de l' anou moscada o muscada.

Macrologia, s. f., redondance.

Macrologia longiloquium, res non necessarias comprehendens ut: Legati, non impetrata pace, retro unde venerant domum reversi sunt. 

Isidor., Orig., I, 33.

Macrologia pauza paraulas que no son necessarias, enpero del tot no son vueias ni de sobrefluitat.

Leys d'amors, fol. 152.

La redondance emploie des paroles qui ne sont pas nécessaires, cependant elles ne sont pas entièrement vides et de superfluité.

(ESP. Macrología, f. retórica. Figura de pensamiento que consiste en utilizar palabras innecesarias para la exposición de un asunto; redundancia. Chap. Redundansia.)


Macula, s. f., lat. macula, macule, tache. 

Parfeit e senza macula. Doctrine des Vaudois.

Parfait et sans tache.

ANC. FR. L'une de jaspe rouge tainct plaisamment de diverses macules.

Rabelais, liv. V, eh. 38. 

Reste de la macule originelle.

Camus du Bellay, Diversités, t. II, fol. 16.

CAT. ESP. (mácula) PORT. Macula. IT. Macula, macola. 

(chap. Mácula, taca, mácules, taques.)

2. Macular, v., lat. maculare, maculer, souiller, polluer.

Gardar vostras mans que non sian tacadas ni maculadas.

Hist. abr. de la Bible. 

Garder vos mains qu'elles ne soient tachées ni souillées.

Ostia no maculada. Cat. dels apost. de Roma, fol. 57. 

(chap. Ostia inmaculada, sense taca.)

Hostie non maculée. 

CAT. ESP. (manchar) PORT. Macular. IT. Maculare, macolare.

(chap. Maculá, tacá: taco, taques, taque, taquem o tacam, taquéu o tacáu, taquen; tacat, tacats, tacada, tacades.)


Madaisa, s. f., écheveau, tresse.

Una vieilla saisa

Que non a...

Ma 'l cuer e 'l sos, e daval la madaisa.

Ogiers: Era quan. 

Une vieille grise qui n'a... excepté la peau et la voix, et tourne l'  écheveau.

CAT. Madexa. ESP. Madeja. PORT. Madeixa. (chap. Madeixa, madeixesmadella, madelles : per a filá la llana.)

2. Maydechos, s. m., écheveau.

Non ause tenher ni far tenher troquas ni maydechos.

Tit. de 1360. DOAT, t. LXVII, fol. 372.

Qu'il n'ose teindre ni faire teindre trochets ni écheveaux.


Madre, s. m., mors.

Lo rey de Fransa se tenia al madre del fre de la cavalcadura del papa.

Carya Magal., p. 7.

Le roi de France se tenait au mors de la bride de la monture du pape.

(chap. Lo mos de la brida.)


Mag, s. f., lat. mactramaie, pétrin.

Saumada de magz, que son pastieiras, dona 1 mag.

Cartulaire de Montpellier, fol. 107.

Charge de maies, qui sont des pétrins, donne une maie.

(chap. Pastera, moble.)

Mag, s. f., lat. mactra, maie, pétrin.

Maganhar, Magagnar, Magaynar, v., blesser, condamner, infecter.

Voyez Muratori, Diss. 33.

Part. pas. El donzelz es cazug envers;

Magaynatz es tan malament

Que malavejet longament.

Cassa la feda maganhada,

Que non enferme ta maynada.

V. de S. Honorat. 

Le damoisel est tombé à la renverse; il est si cruellement blessé qu'il en fut malade pendant longtemps.

Chasse la brebis infectée, de peur qu'elle ne rende malade ton troupeau.

ANC. FR. Cil en ocit mult e méhaigne.

Roman de Rou, v. 13821. 

Et je le cuidai mehaingnier; 

Si l'ai ocis, ce poise mi.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 462.

Tellement qu'ils tuerent et mehaignerent la pluspart desdits archiers.

Monstrelet, t. III, fol. 115.

J' ajouterai l'exemple suivant avec la note de l'auteur:

La navire poussée,

Ayant la proue e la poupe froissée, 

Alloit mehaigne, ainsi que le serpent 

Qui sur le ventre à peine va rampant. 

Mehaigne... nos critiques se moqueront de ce vieil mot françois, mais il les faut laisser caqueter; au contraires je suis d'opinion que nous devons retenir les vieux mots, vocables significatifs, jusques à tant que l'usage en aura forgé d'autres nouveaux en leur place. 

Ronsard, la Franciade, t. 1, p. 633.

IT. Magagnare. (CAT. Malaguanyar, malaguanyat. ESP. Malograr, malogrado.)


Magic, adj., lat. magicus, magique, de magie.

Nigromancia e tota magica sciencia.

En artz magicas ocupada.

Eluc. de las propr., fol. 12 et 182.

Nécromancie et toute science magique.

Occupée aux arts magiques.

CAT. Magic (màgic). ESP. (mágico) PORT. IT. Magico. (chap. Mágic, magics, mágica, mágiques. La magia la pronunsiem en jota, o la g castellana, per lo que se hauríe de escriure en jota: majia, majies.)

Don Gianni, a instansies de compare Pietro, fa un encantamén pera convertí a la seua dona en una yegua; y cuan va a apegáli la coa, compare Pietro, dién que no volíe cap coa, fa malbé tot lo encantamén.

domingo, 17 de diciembre de 2023

Lexique roman, AC: Acapta - Acupar

Acapta, s. f., acapte.

L' acapte était un droit féodal, exigé par le nouveau seigneur lors du changement du maître du fief.

Du Cange, t. I, col. 73, le définit:

Relevium seu agnotio in dominum.

Ce mot était pris, dans un sens plus étendu, pour redevance, cense.

Tot temps lo ces et l' acapta sec la causa venduda... Donar a acapta.

Charte de Gréalou, p. 90 et 124.

Toujours le cens et la redevance suit la chose vendue... Donner à redevance.


2. Acapte, s. m., acapte.

Doni... a ces et ad acapte.

Mos acaptes... si res se vendia.

Titre de 1274, Arch. du Roy., K, 17.

Je donne... à cens et à acapte.

Mon acapte si rien se vendait.

D' acapte a senhor mudan o a feuzatier cambian.

Tit. de 1287, Doat, t. CXXX, fol. 158.

D' acapte à seigneur changeant ou à feudataire changeant.

ANC. FR. Sauf les ventes et acaptes et droits de lots.

Nouv. cout. gén., t. IV, p. 904, col. 2.

ANC. ESP. Acato.

3. Acaptament, s. m., reconnaissance de l' acapte.

De acaptament. Titre du XIe siècle, Cartul. de Sauxillanges.

De la reconnaissance de l' acapte.

4. Reire-acapte, s. m., arrière - acapte.

C' était un droit d' acapte exigé du sous-feudataire.

IIII deners de reire-acapte, can si avendra.

Tit. de 1280, Arch. du Roy., J, 321.

Quatre deniers d' arrière-acapte, quand il écherra.

5. Acaptar, v., prendre à acapte.

P. de Gontaud acaptet de fraire Bertran... la meitat de la terra.

Tit. de 1287, Doat, t. CXXX, fol. 157.

P. de Gontaud prit à acapte de frère Bertrand... la moitié de la terre.


Acassia, s. m., lat. acacia, sorte d' arbre, acacia.

De las polveras incisivas ses mordicacio ayssi cum acassia et semblans.

Trad. d' Albucasis, fol. 35.

Des poudres incisives sans mordicacité comme acacia et semblables.

ESP. Acacia. PORT. IT. Acassia.


Accent, s. m., lat. accentus, accent, sorte de prononciation, modification

de la voix.

Accens es regulars melodia e tempramen de votz.

Quan parlarem e direm que accens es forma de dictio, entendem dictio segon qu' es votz.

Leys d'amors, fol. 7.

L' accent est une mélodie régulière et un tempérament de voix.

Quand nous parlerons et dirons que l' accent est forme de terme,

nous entendons terme, selon qu'il est un son.

- Terme de grammaire.

Accens agutz, accens greus, accens circumflecs.

Leys d'amors, fol. 9.

Accent aigu, accent grave, accent circonflexe.

- Terme de musique.

Cantar en sancta gleyza per ponhs e per accenz.

P. de Corbiac: El nom de.

Chanter en sainte église selon les points et les accents.

CAT. Accent. ESP. Acento. PORT. IT. Accento.

2. Accentual, adj., accentuable.

Aquels motz apelam accentuals qui, per mudamen del accen, mudo lur significat.

Leys d'amors, fol. 7.

Nous appelons accentuables ces mots qui, par changement de l' accent, changent leur signification.

3. Accentuar, v., accentuer.

Aytals vocables dels quals son opinios quo s devo accentuar.

Si tu accentuas dominus. Leys d'amors, fol. 12 et 18.

Tels mots concernant lesquels sont les opinions comment ils doivent s' accentuer.

Si tu accentues dominus.

Substantiv. Entre accen agut e circumflec, cant al accentuar.

Leys d'amors, fol. 9.

Entre l' accent aigu et l' accent circonflexe, quant à l' accentuer.

Part. pas. Paraulas ben pauzadas, ben pronunciadas e accentuadas.

Leys d'amors, fol 8.

Paroles bien posées, bien prononcées, et accentuées.

CAT. Accentuar. ESP. Acentuar. PORT. Accentuar. IT. Accentuare.


Accidia, s. f., paresse, indolence.

Peccat d' accidia, so es pigricia de far be.

V. et Vert., fol. 12.

Péché d' indolence, c'est-à-dire paresse de faire bien.

ANC. FR. Sobrietés et astinence

Contre glouternie grant tence

Font souvent, et fois contre accide.

Roman du Renart, t. IV. p. 175.

ANC. ESP. PORT. Acidia. IT. Accidia.

2. Accidios, adj., paresseux, indolent.

Persona que es accidiosa e flaca el servici de Dieu.

V. et Vert., fol. 67.

Personne qui est paresseuse et flasque au service de Dieu.

ANC ESP. Acidioso. IT. Accidioso.


Achates, s. f., lat. achates, agathe. 

Achates, peyra precioza... achates es peyra negra ab venas blancas.

Eluc. de las propr., fol. 180 et 185.

Agathe, pierre précieuse... Agathe est pierre noire avec veines blanches.

2. Agathes, s. m., lat. achates, agathe.

Agathes encaussa veri,

E val a mal d' uelh atressi.

Brev. d'amor, fol. 40.

L' agathe chasse le venin, et vaut aussi pour mal d' oeil.

CAT. ESP. (ágata) PORT. IT. Agata.


Ache-pelada, s. f., lat. apium, céleri, livèche.

La raiz d' ache-pelada.

Liv. de Sydrac, fol. 77.

La racine de livèche.


Aci, s. m., lat. acidus, acide, vinaigre.

Fel e aci li abeoreron. La nobla Leyczon.

Ils l' abreuvèrent de fiel et de vinaigre.

ESP. (ácido, vinagre) PORT. IT. Acido. (aceto)

2. Acetozitat, s. f., aigreur.

La calor del solelh digerent la acetozitat et en dossor transmudant.

Eluc. de las propr., fol. 198.

La chaleur du soleil digérant l' aigreur et la changeant en douceur.

ESP. Acetosidad. IT. Acetosità.

3. Acetos, adj., du lat. acetum, acide, aigre.

Cum milgranas acetosas. (chap. com mangranes agres o ássides)

Trad. d' Albucasis, fol. 55.

Comme grenades acides.

Causas acetozas convertish en dossas.

Eluc. de las propr., fol. 24.

Il convertit les choses aigres en douces.

Les dictionnaires d' Oudin et de Cotgrave donnent acéteux comme français.

CAT. Acetos (acetós). ESP. (agrio, ácido) PORT. IT. Acetoso.


Acier, acer, assier, s. m., lat. acies, acier.

… Cum acier en farga 

S' afina.

G. de Durfort: Quar sui.

Comme l' acier s' épure dans la forge.

E darz d' acer vuoill que ill pertus la pansa.

Lanza: Emperador.

Et je veux qu'un dard d' acier lui perce la panse.

Elmes de fin assier. V. de S. Honorat.

Heaume de pur acier.

ANC. CAT. Asser. ESP. Acero. PORT. Aço. IT. Acciajo.

2. Aceirar, v., acérer.

Part. pas. Asta reida e fort fer aceirat.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 52.

Lance roide et fort fer acéré.

Ieu t' anarai ferir de mon bran aceyrat.

Roman de Fierabras, v. 4692.

Je t' irai frapper de mon épée acérée.

CAT. ESP. Acerar. PORT. Azerar. IT. Acciajare.

3. Aceirin, adj., acéré.

De sa 'spasa lo brans vertz aceiris.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 25.

Le tranchant de son épée fraîchement acéré.

ANC. FR. Combatet vos o lo bran acerin.

Roman d' Agolant, Bekker, fol. 170.


Acirologia, s. f., lat. acyrologia, acirologie, impropriété d' expression.

*gr, Dionys. Halic, Lysias. 4.

Acyrologia, non propria dictio, ut, liceat sperare timenti; proprium est autem timenti formidare, non sperare. Isidor., I, 33.

E vol dire aytant acirologia coma paraula mot estranha e repugnan al entendemen d' ome.

Vicis qu' es apelat acirologia. Leys d'amors, fol. 106 et 68.

Et acirologie veut dire autant comme parole très étrange et répugnant à l' entendement de l' homme.

Vice qui est appelé acirologie.

IT. Acirologia.

2. Acirologiar, v., acirologier, employer un mot impropre, un mot pour un autre.

Part. pas. Que us motz sia pauzatz per autre, adonx aytal mot son apelat acirologiat. Leys d'amors, fol. 68.

Qu'un mot soit posé pour un autre, alors de tels mots sont appelés acirologiés.

Acolit, s. m., lat. acolytus, acolyte.

Que fos exorcista, acolit... Que negun acolit non auzes portar las reliquias. Cat. dels apost. de Roma, fol. 29 et 81.

Qui fût exorciste, acolyte... Que nul acolyte n' osât porter les reliques.

CAT. Acolit. ESP. Acólito. PORT. IT. Acolito.


Acotrar, v., accoutrer, équiper, parer.

Se van ben armar et acotrar cascun.

Chronique des Albigeois, col. 28.

Ils vont chacun se bien armer et accoutrer.

Part. pas. Lo fec portar a la grand gleysa ben onestamen acoutrat.

Chronique des Albigeois, col. 20.

Il le fit porter à la grande église bien honnêtement paré.

ANC. FR. Luxure confond tout là où elle s' acoutre.

J. de Meung, Testament, v. 1809.

Là où on lui accoustroit son disner sumptueusement.

… Or avoit il laissé croistre tousjours sa barbe, depuis sa desfaitte, sans l' accoustrer, tellement qu'elle estoit fort longue. 

Amyot, trad. de Plutarque, Vie d' Antoine.


Actiu, adj., lat. activus, qui agit, actif.


Home es de natura activa.

Eluc. de las propr., fol. 70.

L' homme est de nature active.

Se apella vida activa, per so car es en trebal de bonas obras.

V. et Vert., fol. 83.

Elle s' appelle vie active, parce qu'elle est en travail de bonnes oeuvres.

Tres significatios... l' activa, la passiva, la neutrals.

Leys d'amors, fol. 100.

Trois significations... l' active, la passive, la neutre.

CAT. Actiu. ESP. PORT. Activo. IT. Attivo.

2. Actiu, s. m., actif, terme de grammaire.

L' actius tostemps significa alqun fazemen.

Leys d' amors, fol. 74.

L' actif signifie toujours quelque action.

3. Activamen, adv., activement.

Doas manieras de significar, so es activamen e passivamen.

Leys d'amors, fol. 74.

Deux manières de signifier, c'est-à-dire, activement et passivement.

ESP. PORT. Activamente. IT. Attivamente.

4. Activitat, s. f., activité, promptitude.

Solelh ha meravelhoza activitat.

En lors operacios maior activitat.

Eluc. de las propr., fol. 115 et 131.

Le soleil a une merveilleuse activité.

Plus grande activité en leurs opérations.

CAT. Activitat. ESP. Actividad. PORT. Actividade. IT. Attività.

5. Actual, adj., lat. actualis, actuel.

Son apelat aytal mot en romans actual.

Que fan lo fayt de presen, realmen, e son dig mot actual.

Leys d'amors, fol. 50.

De tels mots sont appelés actuels en roman.

Qui font l' action présentement, réellement, et sont dits mots actuels.

CAT. ESP. PORT. Actual. IT. Attuale.

6. Actualment, adv., actuellement.

Humor es substancia actualment liquida.

Eluc. de las propr., fol. 28.

L' humeur est une substance actuellement liquide.

CAT. Actualment. ESP. PORT. Actualmente. IT. Attualmente.

7. Actualitat, s. f., actualité.

Mobilitat... Actualitat. Eluc. de las propr., fol. 120.

Mobilité... actualité.

CAT. Actualitat. ESP. Actualidad. IT. Attualità.

8. Actari, s. m., greffier, abréviateur.

Havem actaris. Leys d'amors, fol. 150.

Nous avons greffiers.

9. Agilitat, s. f., lat. agilitatem, agilité.

So comparats a vens per signifiar lor agilitat.

Eluc. de las propr., fol. 13.

Sont comparés à vents pour signifier leur agilité.

CAT. Agilitat. ESP. Agilidad. PORT. Agilidade. IT. Agilità.

10. Agitacio, s. f., lat. agitatio, agitation.

Vent, per sa agitacio, de spuma en l' ayga causatiu.

Eluc. de las propr., fol. 134.

Vent, par son agitation, auteur d' écume en l' eau.

CAT. Agitació. ESP. Agitación. PORT. Agitação. IT. Agitazione.

11. Agitatiu, adj., agitatif, qui agite.

De mouvemens agitatius. Eluc. de las propr., fol. 63.

De mouvements agitatifs.

12. Accio, s. f., lat. actio, action, demande en justice.

Totas las accios, so es tuch li deman que fai us.

Trad. du Code de Justinien, fol. 6.

Toutes les actions, c'est-à-dire toutes les demandes que l'un fait,

CAT. Acció. ESP. Acción. PORT. Acção. IT. Azione.

13. Coaccio, s. f, lat. coactio, contrainte, coaction.

Ses violencia et ses coaccio.

Eluc. de las propr., fol. 8.

Sans violence et sans contrainte.

CAT. Coacció. ESP. Coacción. PORT. Coacção. IT. Coazione.

14. Exaction, s. f., lat. exactionem, exaction, surcharge, recette.

Senes tota leuda et senes tota exaction.

Tit. de 1262, Doat, t. LXXIX, fol. 99.

Sans aucune leude et sans aucune exaction.

Aion plenier poder de la sobradicha exaction per se o per autres de recebre de totz navegans.

Cartulaire de Montpellier, fol. 122.

Aient plein pouvoir de la susdite recette à recevoir par soi ou par autres de tous navigants.

CAT. Exacció. ESP. Exacción. PORT. Exacção. IT. Esazione.

15. Exigir, v., lat. exigere, exiger.

Per exegir las talhas.

Statuts de Provence, Julien, t. II, p. 2.

Pour exiger les tailles.

CAT. ESP. PORT. Exigir. IT. Esigere.

16. Transactio, s. f., lat. transactio, transaction, accord.

Autre covinent son que au nom transactios. 

Trad. du Cod. de Justinien, fol. 4.

Autres accords sont qui ont nom transactions.

CAT. Transacció. ESP. Transacción. PORT. Transacção. IT. Transazione.

17. Actor, Auctor, s. m., lat. actor, qui actionne, demandeur en justice.

L' actors deu jurar premieramen en aital guisa... A l' actor, so es al demandor. Trad. du Code de Justinien, fol. 3 et 4.

Le demandeur doit jurer premièrement en telle manière... A celui qui actionne, c'est-à-dire au demandeur.

- Agent.

Per sindicx o per procurators o auctors de tota la comunaleza.

Cartulaire de Montpellier, fol. 43. 

Par syndics ou par procureurs ou agents de toute la communauté.

18. Autorier, s. m., agent, ayant-cause.

Aquel crezeire ni siei autorier al senhor ni a la cort no sia tengutz.

Statuts de Montpellier de 1204.

Ce créancier ni ses ayants-cause ne soient tenus au seigneur ni à la cour.

19. Actoria, s. f., agence.

En aquel offici de syndicat o d' actoria.

Cartulaire de Montpellier, fol. 43.

En cet office de syndicat ou d' agence.

20. Auctor, Actor, s. m., lat. auctor, auteur, écrivain.

Los livres dels auctors.

Giraud de Salignac: Esparviers.

(N. E. austors : azores, parecidos a los cernícalos; esparvier, esparver, Sperber en alemán.)

Les livres des auteurs.

Faulas d' actor sai eu a milliers et a C.

P. de Corbiac: El nom de.

Je sais à milliers et à cents contes d' auteur. (fables)

ANC. FR. Qui de tous le monde est acteur.

G. Machaut, Gl. de Sainte-Palaye, p. 163.

CAT. ESP. Autor. PORT. Author. IT. Autore.

- Garant, témoin.

Bos drutz to deu creire auctors,

Ni so que veiran sey huelh.

P. Rogiers: Al pareissen.

Bon amoureux ne doit croire témoins, ni ce que ses yeux verront.

Quar Adams fo lo nostre premier paire, e avem Dami-Dieu ad auctor.

R. Jordan, Vic. de S. Antonin: No puesc.

Car Adam fut notre premier père, et nous avons le Seigneur Dieu à garant.

Baros, so dis l' avesque, Dieu vos trac ad auctor.

Guillaume de Tudela. Barons, ce dit l' évêque, je vous prends Dieu à

témoin.

21. Auctorici, s. m., témoin, garant.

D' aquest sacrament... so auctorici et fermador.

Tit. de 1062, Hist. de Lang. t. II, pr., col. 244.

De ce serment.... sont témoins et assureurs.

22. Auctoros, Autoros, adj., assuré, puissant.

Si de poder estes tan auctoros

Com de dever, fazen son benestar,

Fera de li per tot lo mon parlar.

G. Riquier: Ples de tristor.

S'il eût été aussi assuré de puissance comme de devoir, faisant son bien-être, il ferait parler de lui par tout le monde.

Que per digz autoros

Farai creire als bos

Qu'ieu dic ver per ma fe.

Giraud de Borneil: Solatz, joys.

Que, par dits assurés, je ferai croire aux bons que je dis vrai par ma foi.

- Oppresseur.

Ieu fui primierament maldizeire e perseguieyre et autoros.

Trad. de la première épître de S. Paul à Timothée.

Je fus premièrement médisant et persécuteur et oppresseur.

23. Autorosamen, adv., avec confiance, avec autorité.

Venran mot autorosamen,

Mays ells auran fag fol aten.

Trad. de l' Évangile de Nicodème.

Ils viendront avec grande confiance, mais ils auront fait une folle attente.

24. Auctorier, adj., consentant, participant.

E mot liais e drechuriers,

Que anc no y fo auctoriers

Al fag que fero li Juzieu.

Trad. de l' Évangile de Nicodème.

Et très loyal et plein de droiture, qui ne fut jamais participant au fait que firent les Juifs.

25. Actoritat, Auctoritat, Autoritat, s. f., lat. auctoritatem, autorité,

permission.

Per l' actoritat del Sanct Paire.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 148.

Par la permission du Saint Père.

Traire auctoritatz del velh Testament e del noel.

Trad. de la reg. de S. Benoît, fol. 33.

Tirer autorités du vieux Testament et du nouveau.

E per totas las terras de nostre lengage son de maior autoritat.

Gramm. provenç.

Et sont de plus grande autorité par toutes les terres de notre langage.

Qui sap cansos far

E vers d' auctoritat.

G. Riquier: Sitot s'es.

Qui sut faire chansons et vers d' autorité.

Cel pert l' actoritat d' essegniar del cal sa paraula es mesprezada per obra. Trad. de Bède, fol. 55.

Celui duquel la parole est méprisée à cause de son oeuvre, perd le droit d' enseigner.

- Puissance, vertu.

E 'n fan gan re de medecinas, car lo solpres a gran autoritat en se.

Liv. de Sydrac, fol. 47.

Et en font beaucoup de médecines, car le soufre a grande vertu en soi.

CAT. Autoritat. ESP. Autoridad. PORT. Authoridade. IT. Autorità.


26. Authorisar, v., autoriser, approuver.

De far authorisar las causas dessus dichas.

Tit. de 1472, Doat, t. CXXIII, fol. 123.

De faire autoriser les choses susdites.

Part. prés. Aqui presens et auctorisans.

Tit. de 1319, Doat, t. CXXXII, fol. 334.

Là présents et autorisants.

CAT. Autorisar. ESP. PORT. Autorizar. IT Autorizzare.

27. Authentic, adj., lat. authenticus, authentique, véritable.

Anastasius, *gr, auctorabiliter, vertit. Voy. Glossar. Chalcondylae.

En forma authentica.

Tit. de 1424. Hist. de Lang., t. IV, pr., col. 426.

En forme authentique.

Segon que dizo autors autentix.

Eluc. de las propr., fol. 174.

Selon que disent auteurs authentiques.

Que apresesso lo cant autentic de Roma.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 107.

Qu'ils apprissent le chant véritable dé Rome.

CAT. Autentic. ESP. Auténtico. PORT. Authentico. IT. Autentico.

28. Anticar, V., authentiquer.

Paire verai, senher del firmamen,

Qu'en la Verge vengues per nos salvar

E baptisme preses per l' anticar.

Olivier le Templier: Estat aurai.

Père vrai, seigneur du firmament, qui vins en la Vierge pour nous sauver et pris baptême pour l' authentiquer.

29. Autenticar, v., authentiquer.

La qual copia e lo original sian senhatz, tabellionatz et autenticatz de ma del notari.

Tit. de 1460, Doat, t. LXXX, p. 395.

Laquelle copie et l' original soient signés, rédigés et authentiqués de main du notaire.

CAT. ESP. Autenticar. PORT. Authenticar. IT. Autenticare.


Acupar, v., achopper.

Ven lo diables qui guarda 'l baratro,

Ven acorren; si 'l pren per lo talo,

Fai l' acupar.

Poëme sur Boece.

Vient le diable qui garde l' enfer, il vient accourant; si le prend par le talon, le fait achopper.

ANC. FR. Comme icellui suppliant se fut assoupé ou aheurtié à un joene homme. Lett. de rem., 1363, Carpentier, t. 1, col. 348.