Mostrando las entradas para la consulta mersé ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta mersé ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

domingo, 17 de enero de 2021

JORNADA NOVENA. NOVELA NOVENA.

JORNADA NOVENA. NOVELA NOVENA.

Dos jovens li demanen consell a Salomón, la un de cóm pot sé volgut, l´atre de cóm té que tratá a la seua dona malcreguda; al primé li respón que vullgue y al atre que vaigue al pon de la Oca.


Dos jovens li demanen consell a Salomón, la un de cóm pot sé volgut, l´atre de cóm té que tratá a la seua dona malcreguda; al primé li respón que vullgue y al atre que vaigue al pon de la Oca.

A la reina (si volíe respetás lo privilegi de Dioneo) li faltabe novelá, y ella, después de callá les dames, que sen habíen enrit mol del desgrassiat Biondello, va escomensá a parlá aixina:

Amables siñores, si en la men recta mirem l´orden de les coses, mol fássilmen vorem que tota la universal multitut de les dones está als homens sometuda per la naturalesa, per les costums y per les leys, y que segóns lo discernimén de estos convé que se regixquen y gobernon; y per naixó, totes les que vullguen tranquilidat, consol y descáns en los homens als que perteneixen, han de sé en ells humils, passiéns y obediéns, ademés de honestes, lo que es espessial tessoro de cada una. Y si en aixó les leys, que al be comú miren en totes les coses, no mos u enseñaren, la naturalesa mol ubertamen u amostre, que mos ha fet en lo cos delicades y blanes, en lo ánim tímides y temoriques, en la men benignes y piadoses, y mos ha donat fluixes les forses del cos, les veus amables y los moviméns de los miembros suaves: coses que testimonien que tenim la nessessidat de que mos gobernon. Y qui té la nessessidat de sé ajudat y gobernat, vol que sigue obedién y que estigue sometut y que reverensio al seu ajudadó y gobernadó: ¿y quí mos ajude y goberne a natros mes que los homens? Pos als homens debem honráls mol, sométremos, y la que de aixó se aparte sirá digníssima no sol de dura reprensió, sino tamé de aspre cástic. Y an esta considerassió, encara que ya la haigam fet atres vegades, me ha portat fa poc Pampínea en lo que va contá de la malcreguda dona de Talano: a qui Deu li va enviá lo cástic que lo seu home no habíe sabut donáli; y per naixó crec yo que són dignes de du y aspre cástic totes aquelles que se aparten de sé amables, benévoles y dóssils com u volen la naturalesa, la costum y les leys. Per lo que tos contaré lo consell que va doná Salomón, com útil medissina pera curá an aquelles que están afectades de este mal. La que no sigue mereixedora de tal medissina, que no se cregue que se diu res per nella, encara que los homens acostumbren a di este proverbio:
«Espoles demanen lo bon caball y lo roín, y la dona tan bona com roína demane branca». Estes paraules, lo que vullguere interpretáles de broma, diríe que són sertes totes, pero volén interpretáles moralmen, dic que se hauríen de admití. Són de natural totes les dones volubles (la donna è mobile), influensiables, y per naixó, pera corregí la inquietut de les que se dixen aná massa lluñ de los límits imposats, se nessessite la gayata que les castigo, y pera aguantá la virtut de les demés, que no se dixen rellissá, es nessessari la gallata que les aguanto y les assusto. Pero dixán ara lo predicá, tos contaré aixó: habénse ya estés per tot lo universal món la altíssima fama de la maravillosa discressió de Salomón, y lo liberalíssim us que della fée peral que volíe conéixela en propia experiensia, mols acudíen an ell per a que los aconsellare desde diverses parts del món; y entre tots estos, se va ficá en camí un jove de nom Melisso, mol noble y ric, de la siudat de Layazo, de aon ere ell y aon vivíe. Y cabalgán cap a Jerussalén, va passá que, al eixí de Antioquía, en un atre jove de nom Josefo, que aquell mateix camí portabe, van cabalgá durán un tems; y com es la costum de los viachés, van escomensá a entrá en conversa. Habénli preguntat Melisso a Josefo quina ere la seua condissió, de aón veníe, aón anabe y a qué, li va di que anabe a vore a Salomón, pera demanáli consell de lo que teníe que fé en la seua dona, que ere mes tossuda y roína que cap atra, y ell ni rogánla ni afalagánla ni de cap atra manera la podíe traure de la seua obstinassió o tossudería.
Y después li va preguntá Josefo a Melisso de aón ere, aón anabe y pera qué, a lo que va contestá Melisso:

- Yo soc de Layazo, y com tú tens una desgrassia yo ne ting un atra: yo soc un home ric y me gasto lo meu assentán a la meua taula y honrán als meus consiudadáns, y es cosa rara y extraña pensá que, a pesá de tot aixó, no puc trobá a dingú que me vullgue be; y per naixó vach aon vas tú, pera demaná consell per a sé volgut.

Van cabalgá, pos, juns los dos compañs y, arribán a Jerussalén, per mediassió de un dels baróns de Salomón, van sé portats dabán dell, Melisso li va exposá la seua nessessidat y Salomón li va contestá: - Vol.

Y dit aixó, rápidamen Melisso va sé obligat a eixí de allí, y Josefo va di alló per lo que estabe allí, a lo que Salomón sol va contestá: - Ves al pon de la Oca.

Tamé Josefo va sé alluñat de la presensia del rey enseguida, se va trobá a Melisso quel esperabe, y li va di lo que li habíe donat per resposta. Estos, pensán en estes paraules y no podén compendre lo seu sentit ni traure cap fruit pera les seues nessessidats, com si hagueren sigut burlats, se van ficá al camí de tornada; y después de unes jornades van arribá a un riu sobre lo que ñabíe un pon mol majo; y com una gran caravana de mules y caballs estabe crusán van tindre que esperás hasta que habíen passat. Y habén ya passat casi tots, va ñabé un macho que se va esbarrá, com assobín passabe, y no volíe de cap manera passá abán; per naixó, un mulero, agarrán una estaca, primé en cuidadet va escomensá a pegáli pera que arreare. Pero lo macho, ara de esta part del camí, ara de aquella atravesánse, y a vegades reculán, de cap manera volíe adelantá; per naixó lo mulero, mol enfadat, va escomensá en la estaca a fótreli lo vareo mes gran del món, ara al cap, ara als flancos y ara a la grupa; pero tot en vano.
Melisso y Josefo, que estaben mirán aixó, li díen al mulero:

- ¡Aic!, desgrassiat, ¿qué fas?, ¿vols matál o qué?, ¿per qué no probes a conduíl be y tranquilamen? Arreará antes que sil esbatusses com estás fen.
A lo que lo mulero va contestá: - Vatros coneixéu als vostres caballs y yo conec al meu macho; dixéume féli lo que vull. Y dit aixó, va torná a fótreli estacades, y tantes de una part y tantes del atra ni va fotre que lo macho al remat va arreá, de manera quel arriero sen va eixí en la seua. Están, pos, los dos jovens a pun de seguí, li va preguntá Josefo a un bon home, que estabe assentat al arrang del pon, cóm se díe este puesto; a lo que lo bon home va contestá: - Siñó, aixó se diu lo pon de la Oca.

En cuan u va sentí Josefo, sen va enrecordá de les paraules de Salomón y li va di a Melisso: - Pos te dic, compañ, que lo consell que me ha donat Salomón podríe sé bo y verdadé, perque mol claramen vech que no sabía pegáli a la meua dona: pero este mulero me ha enseñat lo que ting que fé.

Al cap de uns díes van arribá a Antioquía, y Josefo va retindre a Melisso pera que descansare uns díes en ell; y sén mol fredamen ressibit per la seua dona, li va di que faiguere prepará de sopá lo que Melisso vullguere, y Melisso va demaná lo que li veníe de gust. La dona, tal com habíe fet abáns, no va fé prepará lo sopá com Melisso habíe dit, sino tot lo contrari, y veénu Josefo, enfadat, li va di:
- ¿No te se ha dit qué se teníe que fé de sopá?

La dona, contestánli orgullosa, va di:

- Pos ¿qué vol di aixó? ¡Ah! ¡No sopos si no vols sopá! Si me se ha dit una cosa a mí me ha paregut féu aixina; si te agrade, que te agrado; si no, aguántat.
Se va extrañá Melisso de la resposta de la dona y mol lay va ficá en cara.
Josefo, al sentí aixó, va di: - Dona, seguixen sén tal com eres, pero créume que te faré cambiá estes maneres. Y giránse cap a Melisso li va di:

- Amic, pronte vorem cóm ha sigut lo consell de Salomón; pero te demano que no te sigue du vórel ni pensá que es broma lo que vach a fé. Y pera que no me u impedixques, enrecórdaten de la contesta que mos va doná lo arriero cuan teníem compassió del seu macho. A lo que Melisso va di:

- Yo estic a casa teua, y aquí fas lo que tú vullgues.
Josefo, buscán una gallata feta de una carrasca jove, sen va aná a la seua alcoba, aon la dona, que enfadada se habíe eixecat de la taula, sen habíe anat remugán, y agarránla per les trenes la va aviá als seus peus y va escomensá a fótreli en esta gallata. La dona va escomensá primé a quirdá y después a amenassá, pero veén que en tot alló Josefo no parabe, tota cruixida va escomensá a demaná mersé per Deu pera que no la matare, dién ademés que may dixaríe de fé lo seu gust. Josefo, a pesá de tot aixó, no frenabe, sino que en mes furia que antes al costat o a les cuixes o als muscles la anabe vareján y assentán les costures, y no se va quedá coto hasta que se va baldá; y en ressumen, cap os ni cap part va quedá al cos de la dona que no estiguere machacat; y fet aixó, tornán en Melisso, va di:

- Demá vorem lo resultat del consell de «vésten al pon de la Oca». Y descansán un rato y rentánse después les mans, va sopá en Melisso y cuan va sé hora sen van aná a gitás. La pobreta dona en prou faena se va eixecá de enterra y se va dixá caure al llit, aon descansán com va pugué, en son demá, eixecánse mol pronte, li va preguntá a Josefo qué volíe que faiguere pera amorsá. Ell, enriénsen de alló en Melisso, li va di que tres ous fregits per a cadaú, pancheta grossa, butifarra de piñóns y seba, llenguañissa y pa en tomata en oli de arbequina, y después, cuan va sé hora, van trobá preparat tot lo que li habíe dit, per lo que van alabá mol lo primé consell perals seus mals que habíen sentit.
Y después de uns díes, separánse Melisso de Josefo y tornán a casa seua, a un que ere un home sabut li va di lo que Salomón li habíe dit, y este li va explicá:

- Consell mes verdadé ni milló no podíe donát. Saps be que tú no vols a dingú, y los honors y los favors que fas los fas no per amor que li tingues a dingú sino pera la teua pompa. Vol, pos, com Salomón te va di, y sirás volgut.
Aixina pos, va sé corregida la dona malcreguda, y lo jove, volén, va sé vullgut.

jueves, 23 de mayo de 2019

Jornada cuarta. NOVELA CUARTA


Jornada cuarta. NOVELA CUARTA.
Gerbino, contra la paraula donada al rey Guilielmo, son yayo, combatix contra una nave del rey de Túnez per a robáli a una filla seua; y matada ésta per los que allí anáen, los mate, y an ell después li tallen lo cap.

Gerbino, contra la paraula donada al rey Guilielmo, son yayo, combatix contra una nave del rey de Túnez

Laureta callabe, una vegada acabada la seua novela, y, entre la compañía, uns y atres se dolíen de la desgrássia dels amáns, y algúns criticaben la ira de Ninetta. Lo rey, com ixín de un fondo pensamén, va eixecá lo cap y li va fé siñal de continuá narrán a Elisa, que va escomensá dién:
Amables siñores, mols són los que creuen que Amor, sol per les mirades ensés, envíe les seues saetes o fleches, burlánse dels que afirmen que algú pot enamorás de oít, y que éstos están engañats se vorá mol claramen a la noviala que tos vach a contá.
Guilielmo II, rey de Sicilia, segóns diuen los siciliáns, va tíndre dos fills, un mascle de nom Ruggiero, (Roger, Rogelio) y una femella, de nom Constanza. Ruggiero, morín antes que son pare, va dixá un fill de nom Gerbino, que va sé criat y educat per son yayo, se va fé un jove hermossíssim y famós per valén y cortés. Y no sol dins dels límits de Sicilia se va quedá tancada la seua fama, sino que a datres parts del món va soná, y ere claríssima a la Berbería (la barbería de Barbastro no, terra de Moros), que an aquells tems ere tributaria del rey de Sicilia. Esta fama li va arribá tamé a una filla del rey de Túnez, que, segóns lo que tots los que la véen díen, ere una de les mes hermoses criatures que may per la naturalesa haguere sigut formada, y la mes cortés y de ánimo gran y noble. An ella li agradáe sentí parlá de hómens valéns, aixina que va retíndre en mol afecte les coses fetes per Gerbino que uns y atres contaben, y tan li van chauchá, que donánli voltes a la seua imaginassió de cóm debíe sé ell, se va enamorá d´ell.
Per un atra part, tamé habíe arribat, com a datres puestos, a Sicilia la grandíssima fama de la bellesa y del valor de ella, y no en vano habíe alcansat los oíts de Gerbino. Aixina, tal com la jove se habíe inflamat per ell, ell per nella se va inflamá, tan que li va demaná a son yayo llisénsia per a aná a Túnez, dessichós de vórela, y a tots los amics seus que allí anaben, los manáe que li comunicaren an ella lo seu secreto y gran amor y li portaren notíssies d´ella. Un de ells u va fé mol be, portánli joyes per a que lo ressibiguere, del modo que fan los mercadés, y li va manifestá lo amor de Gerbino. Ella va ressibí en cara alegre al embajadó y la embajada, y li va contestá que ella tamé ardíe en igual amor, y li va enviá una de les seus joyes en testimoni de aixó. Esta joya la va ressibí Gerbino en tanta alegría com pugue ressibís la cosa mes volguda, y per lo mateix mensajero moltes vegades li va escriure y li va enviá pressiossíssims regalos, fén en ella serts conserts per a que, si la fortuna u permitíe, vóres y tocás. Pero anán les coses de esta guisa y un poc mes lluñ de lo que haguere sigut nessessari inflamats per una part la jove y per l´atra Gerbino, va passá que lo rey de Túnez la va casá en lo rey de Granada, de lo que ella se va apená mol, pensán que no sol la llarga distánsia la alluñáe del seu amor, sino que ara lo pedríe del tot. Si haguere ñabut alguna manera de féu, haguere fugit del pare y se haguere reunit en Gerbino. Del mateix modo, Gerbino, enterat de este matrimoni, se va apocá mol, y vivíe pensán si se podríe trobá alguna manera de pugué emportássela per la forsa, ya fore per mar o per terra. Lo rey de Túnez, sentín algo de este amor y de la determinassió de Gerbino, y teménse del seu valor y poder, arribán lo tems en que debíe enviála a Granada, va fé sabé al rey Guilielmo lo que volíe fé y que u faríe si ell li assegurabe que ni Gerbino ni datre u impediríen.
Lo rey Guilielmo, que ere agüelo y no habíe sentit res del enamoramén de Gerbino, no se imagináe que per naixó se li demanare tal garantía, u va consedí de bona gana y en siñal de aixó va enviá al rey de Túnez lo seu guan. Lo rey de Túnez, después de ressibí la contesta en la seguridat, va fé prepará una grandíssima y hermosa nave al port de Cartago y la van carregá de tot lo que ere nessessari per al viache, y la van adorná per a enviá en ella a la seua filla al rey de Granada; y no esperaben mes que un tems y vens favorables. La jove Siñora, que tot aixó sabíe y veíe, de amagatóns va enviá a Palermo a un criat seu y li va ordená que saludare a Gerbino de la seua part y li diguere cóm se escaparíe de Granada pocs díes después, per lo que se voríe si ere un home tan valén com se díe y si tan la amabe com moltes vegades lay habíe significat. Aquell sen va aná cap a Túnez y va cumplí la seua embajada. Gerbino, al sentí aixó, y sabén que lo rey Guilielmo son yayo habíe otorgat la seguridat al rey de Túnez, no sabíe qué fé, pero espentat per l´amor, habén escoltat les paraules de la Siñora y per a no quedá com un cobart, va aná a Mesina, y allí va fé armá depressa dos galeres ligeres, y va fé pujá an elles homes valéns, y en ells sen va aná cap a Cerdeña, pensán que per allí passaríe la nave de la Siñora. Y no va tardá en fes real lo seu pensamén, perque después de está allí uns pocs díes, la nave va apareixe, gens lluñ del puesto aon se habíe amagat esperánla, y estáe parada per falta de ven. Gerbino los va di als seus compañs:
- Siñós, si sou tan collonuts com penso, cap de vatres crec que estigue sense habé sentit o sentín l´amor, y si enamorats hau estat o esteu, fássil cosa tos sirá compéndre lo meu dessich. Yo vull: Amor me ha portat a ficátos en este embolic, y la que vull está a la nave que se veu ahí dabán, y ademés de la persona que yo mes dessicho, va plena de grandíssimes riqueses, que en poc esfors, luchán, podreu fé vostres. De esta victoria no busco quedám mes que en la dona per la que moc les armes; tot lo demés sirá vostre. Aném, pos, y en bona ventura assaltém la nave mentres Déu, favorable a la nostra empresa, sense bufáli la té parada.
No nessessitáe Gerbino tantes paraules per a que los de Mesina que anáen en ell, afanosos pel botín, ya estaben disposats a fé alló a lo que Gerbino los animáe en les paraules; per lo que, fen un grandíssim abalot, al final de les seues paraules, van fé soná les trompetes, y empuñán les armes van ficá los remos al aigua y van arribá a la nave. Los que estaben a dins, veén víndre les dos galeres, y sense pugué anássen, se van prepará per a la defensa. Gerbino, arribat an ella, va ordená al patró que se rendigueren si no volíen morí tots. Los moros, veén quí eren y qué demanáen, van di que sels assaltabe en contra de la paraula empeñada per lo seu rey, y en siñal de aixó van mostrá lo guan del rey Guilielmo y se van negá a rendís, si no eren vensuts en batalla. Gerbino, que a la popa de la nave habíe vist a la Siñora, mol mes hermosa de lo que ell ya pensabe, mol mes inflamat en amor que abáns, al mostráli lo guan va contestá que allí no ñabíen en aquell momén falcóns per als que se nessessitare un guan, y que per naixó, si no volíen entregáls a la Siñora, que se prepararen per a la lucha. Sense esperá mes, van escomensá a aviás fleches y códuls los uns contra los atres y van combátre mol tems en moltes baixes y ferits de cada un dels bandos.
Al final, veénse Gerbino sense mol profit, agarrán una barqueta que habíe portat de Cerdeña, y botánli foc, en les dos galeres la va arrimá a la nave. Veén aixó los sarracenos y sabén que per nessessidat teníen que rendís o morí, fen víndre a la filla del rey a la cuberta, y portánla a la proa de la nave y cridán a Gerbino, dabán dels seus ulls, an ella, que demanáe mersé y ajuda, li va tallá les venes y la van aventá al mar, dién:

- Tínla, te la doném com podém y com la teua lealtat ha mereixcut. Gerbino, veén la seua crueldat, volén morí, sense preocupás de les saetes ni les pedres, a la nave se va arrimá mes, la va abordá encara que estáe plena de hómens armats, y com un león famoleng ataque una manada de búfalos, ara an este ara an aquell va aná degollán, mossegán, y esgarrapán, mentres lo foc se aviváe a la nave. Va fé agarrá en un sarpat als marinés lo que pugueren com a recompensa, y van acabá aquella triste victoria. Después, replegán lo cos de la hermosa Siñora del mar, en moltes llágrimes la va plorá, van torná a Sicilia, y a Ustica, una isla minudeta casi enfrente de Trápani, honradamen la va fé enterrá, y a casa seua va torná mes dolorit que cap home u haigue estat may. Lo rey de Túnez, sabuda la notíssia, va enviá als seus embajadós vestits de negre al rey Guilielmo, dolénse de que la paraula donada no habíe sigut cumplida, y li van contá cóm. Per lo que lo rey Guilielmo, mol enfadat, sense vore la manera de negáls la justíssia que demanáen, va fé apresá a Gerbino, y ell mateix, sense ñabé cap dels seus baróns que en rogs se esforsare en dissuadíl, lo va condená a mort y en presénsia seua li va fé tallá lo cap, preferín quedás sense net que tingut per un rey sense honor. Aixina, en pocs díes, tan miserablemen los dos amáns, sense habé tret cap fruit del seu amor, van morí de mala mort, com tos hay contat.

sábado, 20 de junio de 2020

JORNADA QUINTA. NOVELA OCTAVA.


JORNADA QUINTA. NOVELA OCTAVA.

Nastagio de los Onesti, que volíe a una de los Traversari, gaste les seues riqueses sense sé amat; sen va, importunat per los seus, a Chiassi, allí veu a un caballé que perseguix a una jove, la mate, y se la mingen dos gossos. Invite als seus paréns y a la dona volguda a amorsá aon está ell; ella veu cóm fan trossos a la jove, y teménse un cas paregut, pren per home a Nastagio.

Al callá Laureta, per orden de la reina va escomensá Filomena:
Amables siñores, tal com la nostra piedat se alabe, aixina es castigada tamé la nostra crueldat per la justíssia divina; per a demostrátosu, y donátos materia de gitála per a sempre de vatres, tos contaré una história no menos lamentable que deleitosa.

A Rávena, siudat mol antigua de la Romania, ha ñagut mols nobles y rics hómens, entre los cuals un jove de nom Nastagio de los Onesti, que per la mort de son pare y de un tío seu va quedá mol ric; este, aixina com los passe als joves, están sense dona, se va enamorá de una filla de micer Paolo Traversaro, mol mes noble de lo que ell ere, tenín esperansa de pugué induíla a vóldrel en les seus obres. Estes obres, encara que foren grandíssimes, bones y loables, no li valíen per a res, y encara pareixíe que lo perjudicaben. Tan cruel y fura se mostrabe la joveneta amada, tan estirada y desdeñosa (potsé fore per la seua hermosura o la seua noblesa) que ni ell ni res que ell faiguere li agradabe. Aixó li ere tan penós de soportá a Nastagio, que moltes vegades per doló, después de habés lamentat, li va víndre lo dessich de matás; pero refrenánse, sin embargo, se va proposá moltes vegades dixála, y, si puguere, odiála com ella lo odiabe an ell. Pero en vano va pendre esta dessisió, perque pareixíe que contra mes li faltabe la esperansa, mes se multiplicabe lo seu amor. Perseverán, pos, lo jove en vóldre y en gastá sense mida, los va pareixe an algúns dels seus amics y paréns que ell mateix y lo que teníe se consumiríen; per lo que moltes vegades li van rogá y aconsellá que sen aniguere de Rávena an algún atre puesto durán un tems, perque, fénu aixina, faríe disminuí lo amor y los gastos. De este consell moltes vegades sen va enfótre Nastagio; pero, sin embargo, sén requerit per nells, no podén di que no, va di que u faríe, y fen fé grans preparatius, com si a Fransa o a España o an algún atre puesto llun sen aniguere, va montá a caball y acompañat per algúns dels seus amics, va eixí de Rávena y sen va aná a un puesto a unes tres milles de Rávena, que se díe Chiassi; y fen montá allí pabellóns y tendes, va di a los que lo habíen acompañat que volíe quedás allí y que ells sen entornaren cap a Rávena. Quedánse aquí, pos, Nastagio, va escomensá a donás la milló vida y mes magnífica que may dingú la va viure, ara an éstos y ara an aquells invitáe a sopá y a amorsá. Va passá que un divendres, casi a la entrada de mach, fen un tems boníssim, y escomensán ell a pensá en la seua cruel Siñora, va maná a tots los seus criats que lo dixaren sol, per a pugué pensá mes al seu gust, y tirán un peu dabán del atre, pensán y cavilán, se va quedá encantat.
Habén passat ya casi la hora quinta del día, y habénse embutit ya una mija milla per lo piná, sense enrecordássen de minjá ni de cap atra cosa, de repén li va pareixe sentí uns grandíssim plos y uns ays altíssims que soltáe una dona, per lo que, trencats los seus dolsos pensaméns, va eixecá lo cap per a vore qué ere, y se va maravillá veénse a dins del piná; y ademés de aixó, mirán cap a abán va vore víndre per un bosquet bastán espés de boixos, grévols y romigueres, corrén cap aon estabe, una majíssima jove despullada, desmelenada y tota esgarrapada y ñafrada per les rames y les gavarreres, plorán y demanán piedat a crits; y ademés de aixó, va vore als seus flancos dos grans y fieros mastíns, que, corrén detrás de ella, moltes vegades cuan la enchampáen la mossegáen; y detrás de ella va vore víndre sobre un caball negre a un caballé moreno, en cara de pocs amics, en una espasa desenvainada a la ma, amenassánla de mort en paraules espantoses e injurioses. Aixó al mateix tems lo va maravillá y espantá, pero tamé va despertá al seu ánim la piedat per la desventurada dona, de lo que va naixe un dessich de lliberála de esta angustia y mort, si podíe. Pero trobánse sense armes, va esguellá una rama de un abre y va arreá cap als gossos y contra lo caballé.
Pero lo caballé, que aixó va vore, li va cridá desde lluñ:
- Nastagio, no te molestos, díxamos fé als gossos y a mí lo que esta roína dona se mereix. Y dién aixó, los gossos, agarrán fort a la jove per los costats, la van pará, y los va alcansá lo caballé, va baixá del caball, se va arrimá aon estáe Nastagio, y ell li va di:
- No sé quí eres tú que me coneixes, pero sol te dic que es gran deshonor per a un caballé armat vóldre matá a una dona despullada y habéli aventat los gossos detrás com si fore una bestia salvache; sértamen la defendré tot lo que puga.
Lo caballé entonses li va di:
- Nastagio, yo era de la mateixa siudat que tú, y encara eres un sagalet cuan yo, que soc de nom micer Guido de los Anastagi, estaba mol mes enamorat de ésta que lo que u estás tú ara de la de los Traversari; y per la seua crueldat tal me va víndre la desgrássia que un día, en esta espasa que me veus a la ma, desesperat me vach matá, y estic condenat a les penes eternes. Y no habíe passat mol tems cuan ésta, que de la meua mort sen habíe alegrat mol, se va morí, y per lo seu pecat y la alegría que va tíndre, de la mateixa manera va sé (y está) condenada a les penes del infern. Lo nostre cástic va sé este: ella fuch dabán, y yo la seguixco com a mortal enemiga, no com a dona amada, y cuan la alcanso, en esta espasa en la que me vach matá la mato an ella y li óbrigo la esquena, y aquell cor du y fret aon may l´amor ni la piedat van pugué entrá, jun en les seues tripes y entrañes (com vorás ara mateix) li arranco del cos y los hi dono a minjá an estos gossos. Y no passe mol tems hasta que ella, com la justíssia y lo poder de Deu ordene, com si no haguere estat morta, torne a está sansera, y torne a escomensá la dolorosa fuga, y los gossos y yo a seguíla, y aixó passe tots los divendres an esta hora y an este puesto, y aquí fach la destrossa que vorás; y los atres díes no cregues que parém, la alcanso a datres puestos aon ella cruelmen contra mí va pensá y va obrá; y habénme convertit en lo seu enemic, com veus, ting que seguíla de esta guisa tans mesos com ella va sé cruel en mí. Aixina pos, díxam ejecutá la justíssia divina, y no vullgues fé frente a lo que no podríes vénse.
Nastagio, sentín estes paraules, en molta temó, sense cap pel que no se li haguere ficat de punta, se va fé atrás y va mirá a la pobre jove, y va esperá ple de paor lo que anabe a fé lo caballé. Este, acabada la seua explicasió, com un gos rabiós, en la espasa a la ma se li va fótre damún a la jove que, aginollada, y ben aguantada per los dos mastíns, li demanáe piedad y mersé; y en totes les seues forses li va enclavá la espasa al mich del pit y la va traspassá. La jove va caure pancha aball, plorán y cridán; y lo caballé, tirán ma al gaviñet, li va obrí los costats y li va traure lo cor, y tota la casquería, y als dos cans u va aviá. Estos, mol famolengs, enseguida su van fótre tot; y no va passá mol rato hasta que la jove, com si res haguere passat, de repén se va eixecá y va escomensá a fugí cap al mar, y los gossos sempre detrás de ella ferínla, y lo caballé tornán a montá a caball y traén la espasa, va escomensá a seguíla, y en poc tems se van alluñá, de manera que ya Nastagio no podíe vórels. Este, habén vist estes coses, mol rato va está entre piadós y acollonit, y después de un tems li va víndre al cap que aixó podíe mol be ajudál, ya que tots los divendres passáe; per lo que, señalat lo puesto, sen va entorná en los seus criats y después, cuan li va pareixe, cridán a mols dels seus paréns y amics, los va di:
- Moltes vegades me hau animat a que dixa de vóldre an esta enemiga meua y acaba en los meus gastos: y estic disposat a féu si me donéu esta grássia: que lo divendres que ve faiguéu que micer Paolo Traversari y la seua dona y la seua filla y totes les dames paréns seues, y datres que tos paregue, vínguen aquí a amorsá en mí. Lo que vull en aixó u voréu entonses. An ells los va pareixe una cosa bastán fássil de fé y lay van prometre; y tornán a Rávena, van invitá als que Nastagio volíe, y encara que va sé difíssil pugué portá a la jove amada per Nastagio, sin embargo allí va arribá jun en los atres. Nastagio va fé prepará un minjá magnífic, y va fé ficá la taula deball dels pins al pinaret que voltáe aquell puesto aon habíe vist la carnissería de la dona cruel; y fen sentá a la taula als hómens y a les dones, los va colocá de manera que la jove amada va sé ficada just enfrente de aon teníe que passá lo cas. Habén vingut ya la radera vianda, va escomensá lo abalot desesperat de la jove acassada, y tots u van sentí, de lo que se van maravillá tots mol, y preguntán qué ere alló, y sense sabéu dingú, se van eixecá tots per a vore qué ere alló, y van vore a la jove despullada, al caballé y als gossos, y poc después ya estáen aquí entre ells. Se va montá un bon jaleo contra los gossos y lo caballé, y mols volíen ajudá a la jove, pero lo caballé, parlánlos com li habíe parlat a Nastagio, no sol los va fé reculá, sino que a tots va espantá, y fen lo que l’atra vegada habíe fet, totes les dones que allí ñabíe (de les que algunes habíen sigut paréns de la jove y del caballé, y sen enrecordáen del amor y de la mort de ell), tan miserablemen ploráen y gemegáen com si an elles mateixes alló los hagueren vullgut fé. Va arribá lo cas al seu final, y sen van aná la dona y lo caballé; alló va fé als que u habíen vist entrá en mols raonaméns; pero entre los que mes se van espantá va sé la jove amada per Nastagio; ella, habén vist y sentit totes les coses, y sabén que an ella mes que a cap atra persona que allí estáe tocaben tals coses, pensán en la seua crueldat contra Nastagio, ya li pareixíe fugí dabán de ell, enfadat, y portá a los costats als mastíns. Y tan gran va sé la temó que de aixó va sentí que per a que no li passare an ella, no veíe lo momén (que aquella mateixa nit se li va presentá) per a cambiá lo seu odio en amor, y va enviá a una fiel camarera secretamen a Nastagio, que de part seua li va rogá que vullguere aná aon estáe ella, perque estabe disposada a fé tot lo que an ell li agradare. Nastagio va fé contestáli que alló li agradáe mol, pero que lo que ell volíe ere péndrela com a dona.
La jove, que sabíe que no depeníe mes que de ella sé la dona de Nastagio, li va fé di que asseptáe; per lo que, sén ella mateixa mensajera, a son pare y a sa mare los va di que volíe sé la dona de Nastagio, en lo que ells van está mol conténs; y lo domenge siguién, Nastagio se va casá en ella, y, selebrades les bodes, en ella mol tems va viure contén.
Y no va sé este susto ocasió sol de este be sino que totes les dones ravenenses se van espantá tan que van sé sempre después mes dóssils als plaés dels hómens que antes u habíen sigut.

lunes, 15 de enero de 2024

Lexique roman; Cas - Castanha

Cas, s. m., lat. casus, cas, événement.

Per semblant cas se deuria

Tot hom gardar.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas.

Pour semblables cas tout homme se devrait garder.

Ignorancia no los escuza en aquest cas.

(chap. La ignoransia no los excuse en este cas.)

V. et Vert., fol. 76.

Ignorance ne les excuse pas en ce cas.

Conj. comp. Al cas que los ditz reys no los poiran acordar.

Tit. du XIVe sièc. DOAT, t. CLXXII, fol. 207.

Au cas que lesdits rois ne les pourront accorder.

Per cas que mort o perdement de membre s'en enseguis.

Tit. de 1263. DOAT, t. XCI, fol. 245.

Par cas que mort ou perte de membre s'en ensuivît.

- Cas, terme de grammaire.

Li cas son seis: nominatius, genitius, datius, accusatius, vocatius, ablatius. Gram. provenç.

(chap. Los casos (ne) son sis: nominatiu, genitiu, datiu, acusatiu, vocatiu, ablatiu.)

Les cas sont six: nominatif, génitif, datif, accusatif, vocatif, ablatif.

CAT. Cas. ESP. PORT. IT. Caso.

2. Cazensa, s. f., chute.

Ab rimas multiplicadas... aurian bela cazensa.

Leys d'amors, fol. 15.

Avec rimes multipliées... auraient belle chute.

3. Cazemen, s. m., chute.

Dels majors

El cazemen e dels menors.

Brev. d'amor, fol. 24.

La chute des majeurs et des mineurs.

Cazemens... so es disshendemens d'una dictio... e 'l disshendemens o

'l cazemens d'una dictio del nom ad autre es cazual.

Leys d'amors, fol. 56.

Chute... c'est abaissement d'un terme... et l'abaissement ou la chute d'un terme du nom à un autre est casuel.

IT. Cadimento.

4. Cazuta, s. f., chute.

Aitantost que fo levatz per la casuta que hac presa. Philomena.

Aussitôt qu'il fut levé à cause de la chute qu'il eut prise.

Deslogamen ve per cazuta, battement, etc.

Eluc. de las propr., fol. 49.

Dislocation vient par chute, frappement, etc.

CAT. Cagguda. ESP. Caída. PORT. Cahida. IT. Caduta. (chap. caiguda.)

5. Chaeguda, s. f., chute.

E sia ta chaeguda e mort.

Trad. de Bède, fol. 34.

Et soit ta chute et mort.

6. Chavon, s. m., décadence.

Mas poc val aquel honor que tost ven a chavon.

(chap. Pero poc val aquell honor que pronte ve a caiguda, decadensia.)

La nobla Leyczon.

Mais vaut peu cet honneur qui tôt vient à décadence.

7. Casual, adj., lat. casualis, casuel, accidentel.

Totas aquelas condicios que podon avenir en doas guisas, si cum es aquela de sobre, son apeladas casuals.

Trad. du Code de Justinien, fol. 62.

Toutes ces conditions qui peuvent survenir en deux façons, ainsi comme est celle ci-dessus, sont appelées casuelles.

Cas es variamen de dictios cazuals per habitutz o per votz, etc.

Leys d'amors, fol. 56.

Le cas est variation de dictions accidentelles par articles ou par désinences, etc.

Substantiv. - Régime, accident, mot auquel l'article est joint.

Habitutz am son cazual representa un mot ses plus...

De son cazual o d'alcus infinitius pauzatz en loc de son cazual.

Leys d'amors, fol. 111 et 4.

L'article avec son régime représente un mot sans plus...

De son régime ou d'aucuns infinitifs posés en place de son régime.

CAT. ESP. PORT. Casual. IT. Casuale. (chap. Casual, del cas – gramática.)

Cazer, v., lat. cadere, choir, tomber.

Lanquan vey la fuelha

Jos dels albres cazer.

(chap. literal: Cuan vech la fulla cap aball dels abres caure. Ha de caure cap aball, cap a dal no se pot caure.)

B. de Ventadour: Lanquan vey. 

Lorsque je vois la feuille tomber en bas des arbres.

Denan sos pes l' irai cazer.

P. Raimond de Toulouse: Us novels.

Je lui irai tomber devant ses pieds.

La sillaba on cay l'accens principals.

(chap. La sílaba aon cau lo acento prinsipal.)

Leys d'amors, fol. 8.

La syllabe où tombe l'accent principal.

Fig. Sept vegadas lo jorn cas lo drechurier en peccat.

(chap. literal: Set vegades al día cau lo just, dret, en pecat.)

V. et Vert., fol. 28.

Le juste tombe sept fois le jour en péché.

- Abaisser, baisser.

E leva sus so que degra chazer,

E baissa jos so que degra levar.

H. Brunet: Pus los dos.

Et lève en haut ce qu'il devrait abaisser, et baisse en bas ce qu'il devrait lever.

Part. pas. Cazutz soi en mala merce. 

(chap. literal: Caigut soc – hay - en mala mersé.)

B. de Ventadour: Quan vey la.

Je suis tombé en mauvaise merci.

ANC. FR. Avant que li jours chaïst.

Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 242.

Se ens le puet fere caoir.

Roman du Renart, t. III, p. 119.

Tiex pot tost venir haut ki tost est jus chaüz.

Roman de Rou, v. 3350.

CAT. Caurer. ANC. ESP. Cader. ESP. MOD. Caer. PORT. Cahir. IT. Cader. (chap. caure: caigo, caus, cau, caém, caéu, cauen; cauría, cauríes, cauríe, cauríem, cauríeu, cauríen; caiguera, caigueres, caiguere, caiguerem, caiguereu, caigueren.)

9. Escazenza, s. f., accident, chance, échéance.

Ieu n'ai vist, so sapchatz,

Venir mant' escazenza

De rics locs honratz.

G. Faidit: Lo gens cors. 

J'en ai vu, sachez cela, maint accident arriver de puissants lieux honorés.

Per X sols lo met... a l' eschazenza.

T. de Fabre et de Falconet: En Falconet.

Pour dix sous je le mets... à la chance.

ESP. Escaencia. IT. Scadenza.

10. Escazecha, s. f., chevance.

Endevenia neguna onors per do ni per escazecha.

Tit. de 1221. DOAT, t. CXVI, fol. 2.

Survenait quelque fief par don et par chevance.

11. Escarida, s. f., fortune, destinée.

On s'aventura

E s' escarida lo mena.

Lamberti de Bonanel: Pois vei.

Où sa fortune et sa destinée le mène.

Be m det Dieus bon' escarida

D'amor.

B. Martin: Bel m'es.

Dieu me donna bien bonne fortune d'amour.

12. Escazuta, s. f., chute, abaissement.

Qu'ieu lo thesaur del realme de Fransa

No vuelh per mieu, ni m'acor escazuta.

Leys d'amors, fol. 20.

Que je ne veux pour mien le trésor du royaume de France, et ne me convient abaissement.

13. Eschazer, v., échoir, arriver, convenir.

E quar tan vos am e dezir,

Grans bes m'en deuri' escazer.

B. Zorgi: Mout fai.

Et parce que je vous aime et désire tant, grand bien m'en devrait échoir.

Tot so que m'en eschaya,

Domna, penrai en patz.

Arnaud de Marueil: Ses joy non.

Dame, je prendrai en paix quelque chose qui m'en arrive.

Aquo qu'a pretz s'eschai.

Arnaud de Marueil: Rasos es.

Ce qui convient à mérite.

Impers. Es, quand s'eschai, pros e arditz.

Pistoleta: Manta gen.

Il est, quand il convient, preux et hardi.

ANC. ESP. Escaeció un dia no li s tenie que dar. 

V. de S. Millán, cop. 254.

IT. Scadere.

14. Dechazensa, Descazensa, s. f., décadence.

E selh que quier tos temps sa dechazensa

Trobar la deu, senes tota falhensa.

Giraud le Roux: A lei de bon.

Et celui qui cherche toujours sa chute doit, sans aucun doute, la trouver.

Que valors a preza gran dechazensa.

Paulet de Marseille: Ab marrimen.

Que valeur a pris grande décadence.

Per so tot ve a descazensa.

Eluc. de las propr., fol. 72.

Pour cela tout vient à décadence.

CAT. ESP. Decadencia. IT. Scadenza. (chap. decadensia, v. decaure, se conjugue com caure.)

15. Dechazemen, s. f., chute, ruine, revers.

Malamen renhatz,

Roma; Dieus vos abata

En dechazemen!

G. Figueiras: Sirventes.

Rome, vous régnez méchamment: que Dieu vous abatte en chute!

(chap. Roma, malamén reinéu; que Deu tos abatixgue en decaimén.)

Aquelhs fenhers es a dechazemen

De las armas.

P. Cardinal: Totz lo mons.

Ce feindre est à la ruine des âmes.

Mas se aunis pel mieu dechazemen.

Perdigon: Tot l'an.

Mais il se honnit par mon revers.

ANC. FR. Cil signe qui ainsi avenoient segnefioient mortalité et dechoiement du pople.

Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. I/J8.

ANC. CAT. Decaymen. ANC. ESP. Decaemento. (MOD. Decaimiento.)

IT. Decadimento. (chap. Decaimén)

16. Descazeig, s. m., chute, renversement.

A penas m'en tein

Que no us get fors en descazeig.

Roman de Flamenca, fol. 19.

A peine je me contiens que je ne vous jette dehors en renversement.

17. Dechaiable, adj., périssable.

Alegreza d'aquest segle es frevols e dechaiabla.

Trad. de Bède, fol. 82.

Allégresse de ce monde est frivole et périssable.

18. Dechazer, Descazer, v., déchoir, rabaisser.

Quar trop dechai

Tot quant vei sai.

P. Rogiers: Per far esbaudir.

Car tout ce que je vois ici déchoit beaucoup.

E s'a mi mal en pren

Ni ma domna m deschai.

Pons de Capdueil: Qui per nesci.

Et s'il m'en prend mal et ma dame me rabaisse.

Fals lauzengiers qu'en amor dechazer

Ponhon totz temps.

Perdigon: Ben aio 'l.

Faux médisants qui s'efforcent toujours à rabaisser l'amour.

Ses promettre, senes paya,

Se pot dona dechazer.

H. de S.-Cyr: Nulha res.

Sans promettre, sans paie, dame se peut déchoir.

Substantiv. Mos maltraitz ni mos descazers.

P. Vidal: En una.

Ma souffrance et mon déchoir.

Part. pas. substantiv.

Qu'ab totz esfortz vey las gens esforzar

De dechazer us autres dechazutz.

G. Riquier: Fortz guerra.

Que je vois les gens efforcer avec tous efforts d'abaisser autres déchus.

ESP. Decaer. PORT. Descahir. IT. Decadere. (chap. Decaure, se conjugue com caure.)

19. Meschasensa, Meschaenza, s. f., malheur, calamité, contre-temps,

méchéance.

Et er grans merces,

Si 'l ven meschasensa.

Le troubadour de Villarnaud: Un sirventes.

Et sera grande grâce, s'il lui vient malheur.

Mas ieu me vauc trop fort meravillan,

Com hai esfortz qu'en diga ill meschaenza.

B. Zorgi: Si 'l monz fondes.

Mais je vais m' émerveillant très fort, comme j'ai la force que j'en dise la calamité.

ANC. FR. Or en est vostre li damages

Et la peste et la meschéance.

Roman du Renart, t. III, p. 42.

Trois grans meschéances aviennent

A ceus qui tiex vies maintiennent.

Roman de la Rose, v. 5143.

20. Meschaia, s. f., méchéance, mésaventure.

Ja qu'era lur meschaia.

B. Zorgi: Mout fort.

Déjà qu' était leur mésaventure.

11. Mescazer, v., mésarriver, nuire.

E mostra quom hom li mescha.

Marcabrus: Belh m'es quan.

Et montre comment on lui nuit.

ANC. FR. Il pourroit bien t'en meschéoir.

Ysopet, liv. I, fab. 55.

22. Accident, s. m., lat. accidentem, accident.

Malautias e 'ls accidents de lor.

Trad. d'Albucasis, fol. 1.

Maladies et les accidents d'elles.

Que li venc un gran accident, que era coma mort.

V. de Sancta Flors. DOAT, t. CXXIII, fol. 289.

Que lui survint un grand accident, de manière qu'il était comme mort.

Volem ayssi tractar dels accidens dels noms.

Lo noms a V accidens: especia, gendre, nombre, figura, cas.

(chap. Lo nom té sing acsidens: espessie, género, número, figura, cas.)

Leys d'amors, fol. 44.

Nous voulons traiter ici des accidents des noms.

Le nom a cinq accidents: espèce, genre, nombre, forme, cas.

CAT. Accident. ESP. PORT. IT. Accidente. (chap. acsidén, acsidens)

23. Accidental, adj., lat. accidentalis, accidentel.

Tota dictio ha doas formas: la una es essentials, et l'autra accidentals.

Las partidas essentials de la cauza et las partidas accidentals.

Leys d'amors, fol. 7 et 145.

Toute expression a deux formes: l'une est essentielle, et l'autre accidentelle.

Les parties essentielles et les parties accidentelles de la chose.

Mitigacion de calor accidental.

Eluc. de las propr., fol. 19.

Adoucissement de chaleur accidentelle.

CAT. ESP. PORT. Accidental. IT. Accidentale. (chap. acsidental)

24. Accidentalmen, adv., accidentellement.

Es accidentalmen agreviativa.

Eluc. de las propr., fol. 24.

Elle est accidentellement grevante.

CAT. Accidentalmen (N. E. ya pierden la t que no se pronuncia). 

ESP. PORT. IT. Accidentalmente. (chap. acsidentalmen)

25. Accider, v., lat. accidere, arriver, échoir.

Si accideysso en la superficia del cors.

Trad. d'Albucasis, fol. 11.

S'ils arrivassent en la superficie du corps.

Part. prés. Flux de sanc accident per incisio de arteria.

Trad. d'Albucasis, fol. 12.

Flux de sang arrivant par incision d'artère.

ANC. CAT. Acaurer. IT. Accadere.

26. Occident, s. m., lat. occidentem, occident, ouest.

Lo solelh que corre a totz jorn d'orien en occident.

(chap. Lo sol que corre tots los díes d'orién a ocsidén, de lleván a ponén.)

V. et Vert., fol. 32.

Le soleil qui court toujours d'orient en occident.

- Nom relatif d'un pays.

Que tut li monestiers de trastot l'occident.

V. de S. Honorat.

Que tous les monastères de tout l'occident.

CAT. Occident. ESP. PORT. IT. Occidente. (chap. ocsidén, ponén.)

27. Occidental, adj., lat. occidentalis, occidental.

Renhava en las partidas occidentals.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 58.

Il régnait dans les parties occidentales.

CAT. ESP. PORT. Occidental. IT. Occidentale. (chap. ocsidental, de ponén, com la franja del meu cul cuan me fico mirán cap a lleván.)


Casa, s. f., lat. casa, demeure, case, maison, famille.

En la caza de mon payre son moltas cazas.

Frag. de trad. de la Passion.

En la demeure de mon père sont plusieurs demeures.

Don ieu dirai, Dieus m'o perdon,

Donei de mala casa.

Bertrand d'Allamanon: De l'arcivesque.

Dont je dirai, Dieu me le pardonne, courtoisie de mauvaise maison.

Abeilhas... lors cazas formo artificialmen.

Eluc. de las propr., fol. 141.

Abeilles... forment avec art leurs cases.

E de qinze cazas los qinze mudamentz.

P. de Corbiac: El nom de.

Et les quinze changements de quinze cases.

ANC. FR. En leur case se retraïrent

Voulans le chemin rebourser.

Vigiles de Charles VII, t. 1, p. 132.

Les villages flamber, les cases des bergers

Servir de corps-de-garde aux soldats étrangers.

R. Garnier, Antigone, act. II, sc. 2.

CAT. ESP. PORT. IT. (chap.) Casa.

2. Casal, Casau, s. m., métairie, casal.

Non tenra, de ma terra, mas ni casal.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 15.

(chap. No tindrá, de ma : la meua terra, ni mas ni casal.)

Ne tiendra, de ma terre, maison ni métairie.

Tota bestia grossa qui entre en casau, o en vinha, o en camps, o en pratz, den VI deners. Cout. de Condom de 1313.

(chap. Tota bestia grossa que entro a un casal, o a una viña, o a un campo, o a un prat, dono sis dinés.)

Toute grosse bête qui entre en casal, ou en vigne, ou en champs, ou en prés, doit six deniers.

ANC. FR. Un chasal qui fu Oudart Jouvenet.

Tit. de 1303. Carpentier, t. 1, col. 847.

Vint fauciller blez à un kasel à trois lieues de l'ost.

Joinville, p. 108.

CAT. ANC. ESP. PORT. (chap.) Casal. IT. Casale.

3. Cap-cazau, s. m., chef-casal.

Hi puscan far un cap-casau, cascuns de sos fieus et no plus.

Cout. de Condom de 1313.

Y puissent faire un chef-casal, chacun de ses fiefs et non plus.

4. Cazalet, s. m., petite métairie, petit casal.

Tro al cazalet d'En Bertran.

Tit. de 1244. Arch. du Roy., J., 325.

Jusqu'à la petite métairie du seigneur Bertrand.

5. Casalatge, s. m., habitation,

Fons, camis, cazalatges.

Tit. de 1265. DOAT, t. CLXXII, fol. 176.

Fontaines, chemins, habitations.

6. Casalera, s. f., cassine.

Te una casalera que s te ab la honor d'En Ramon.

Tit. du XIIIe sièc. Arch. du Roy., J., 4.

Occupe une cassine qui se joint au patrimoine du seigneur Raimond.

7. Casamen, s. m., habitation, domaine, fief.

Als apostols dis Jhesus veramen

Qu'hom lo seguis, e laisses qui 'l segria,

Totz sos amicx et son ric cazamen.

Pons de Capdueil: Er nos sia.

Jésus dit véritablement à ses apôtres qu'on le suivît, et que, qui le suivrait, laissât tous ses amis et sa riche habitation.

Lhi donet molher e chasamen...

Un castel que ac de K... en casamen.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 6 et 50.

Lui donna femme et domaine...

Un château qu'il eut de Charles en fief.

D'el tenem nostra terra et nostre cazamen.

Roman de Fierabras, v. 4173.

Nous tenons de lui notre terre et notre fief.

ANC. FR.

Riche homme sont, chascun tint chasement.

Quant à Bues donnas son chasement,

La duchée de Gascongne la grant.

R. de Garin le Loherans. Du Cange, t. II, col. 377.

CAT. Casament. ESP. Casamiento. PORT. IT. Casamento.

8. Cazar, v., pourvoir, caser.

Mas cascus casar si volria

De l'autrui, mas ren no i metria.

P. Cardinal: A totas partz.

Mais chacun se voudrait pourvoir de l'autrui, mais n'y mettrait rien.

De mil amicx es casada

E de mil senhors amia.

Marcabrus: Estornel.

Elle est pourvue de mille amis, et amie de mille seigneurs.

Part. pas. subst. - Casé, vassal.

Per vos sui al dalfin casaz

E tenc totas mas eretaz.

Delfinet: Del mieh.

Par vous je suis vassal du dauphin et tiens tous mes héritages.

Et a un castel mult cortes,

On sun, cavalliers e borzes,

Plus de XX. millia casatz.

Roman de Jaufre, fol. 96.

Et a un château très courtois, où sont plus de vingt mille vassaux, chevaliers et bourgeois.

Aqui jongo Bergonh e Berrier

E chazat e estranh e soldadier.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 80,

Là joignent Bourguignons et Berruiers et casés et étrangers et soldats à gage.

ANC. FR. Dus, contes, princes et casés,

Bourgois, citoiiens et fievés.

Roman du Renart, t. IV, p. 266.

Si com vos estes mi home e mi chasé.

Roman de Gerard de Vienne. Bekker, v. 3991.

CAT. ESP. PORT. Casar. IT. Casare.

9. Acazar, v., établir, marier.

Mas C piusselas vos ai vist maridar...

C cavayers vos ai vist acazar.

Rambaud de Vaqueiras: Honrat marques.

Je vous ai vu marier plus de cent demoiselles... je vous ai vu établir cent cavaliers.

ANC. FR.

Il y en eut quelques uns qui s'y acasèrent.

Brantôme, Duels, p. 3.

Acaser au milieu d'un peuple abominable.

Du Bartas, p. 441.

10. Accasat, s. m., casé, vassal.

11. Sotzaccasat, s. m., sous-vassal.

No devon ni no podon mettre accasat ni sotzaccasat.

Tit. de 1413, de sainte Eulalie, à Bordeaux.

Ne doivent ni ne peuvent mettre vassal ni sous-vassal.

Metre acasat ni sotzacasats ab meys cens.

Tit. de 1386. Bordeaux, bibl. de Monteil.

Mettre vassal et sous-vassal à demi-cens,

12. Descazernar, v., chasser, déposséder.

Si qu'enemics qu'ieu aia no pes que m descazern

De la mar on domnei, et no m part del estern.

P. Bremond Ricas Novas: En la mar.

Tellement que je ne pense pas que j'aie ennemi qui me chasse de la mer où je courtise, et je ne me sépare pas de la direction.

E non cre

Que de re

Negus me descazern.

E. Fonsalada: En abriu.

Et je ne crois pas que nul me dépossède de rien.

13. Decazar, Descazar, v., déloger, chasser, expulser.

Mas, sol car a lor platz, lo volon decazar.

Guillaume de Tudela.

Mais, seulement parce qu'il leur plaît, ils le veulent déloger.

Que decazavan voluntiers

Nostra sancta crezenza.

V. de S. Honorat.

Qui chassaient volontiers notre sainte croyance.

Part. pas. Per que pretz et jovens

E bels captenemens

En son mout descazatz.

Giraud de Borneil: Solatz e joy.

Par quoi mérite et grâce et belles manières en sont beaucoup expulsés.

IT. Scazare.


Cascavel, s. m., grelot.

Voyez le P. Menestrier, Origine des orn. des armoiries, p. 8.

Fai los cascavels ordir.

Giraud de Calanson: Fadet joglar.

Fais carillonner les grelots.

De senhals e de cascavels.

Roman de Flamenca, fol. 14.

D'enseignes et de grelots.

CAT. Cascavell. ESP. Cascabel. PORT. Cascavel. (chap. cascabell)


Cass, adj., lat. cassus, nul, vain.

Que la leyssa sia nulla et cassa.

Tit. de 13O6. DOAT, t. XLII, fol. 48.

Que le legs soit nul et vain.

Que tota gabella... sia cassa et nulla.

Regist. des États de Provence de 1401.

Que toute gabelle... soit vaine et nulle.

2. Cassar, Caissar, Cachar, v., lat. quassare, casser, briser.

Quar lo rauzel quassat non deu hom plus cassar.

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 34.

Car on ne doit plus briser le roseau cassé.

Qu'el bos cavals, quan s'eslaissa,

Tira be 'l fre e lo caissa.

G. Adhemar: Pois ja vei.

Que le bon cheval, quand il s'élance, tire bien le frein et le casse.

Fig. Quar mals bes cass' e emberca.

Gavaudan le Vieux: Lo mes e 'l temps.

Car le mal casse et ébrèche les biens.

- Casser, annuler.

Part. prés. Cassan et annulan.

(chap. Cassán y anulán; cassá als textos antics : anulá, rayá, trencá)

Fors de Bearn, p. 1097.

Cassant et annulant.

Part. pas. E Jaufre remas totz cassatz, 

Que tan fo feritz e macatz.

Roman de Jaufre, fol. 34.

Et Jaufre resta tout brisé, vu qu'il fut tant frappé et blessé.

Es redonda e dura; cachada, no s plega.

Eluc. de las propr., fol. 203.

Elle est ronde et dure; cassée, elle ne se plie pas.

ANC. FR. Il se cacha très grandement, et dist qu'il cuidoit bien que, par celle cacheure, il mourroit.

Lett. de rém., 1377. Carpentier, t. 1, col. 706.

CAT. Cassar. ESP. Casar. PORT. Cassar. IT. Cassare.

3. Cassadura, Cachadura, s. f., brisure, cassure.

Mays non ac nulla cassadura. V. de S. Honorat.

Mais il n'eut aucune brisure.

Cachadura, ruptura, arsura. Eluc. de las propr., fol. 62.

Cassure, rupture, brûlure.

ANC. FR. Peu après celle cacheure, il chut au lit, dont il morut.

Lett. de rém., 1377. Carpentier, t. 1, col. 706.

IT. Cassatura.

4. Cachament, s. m., cassure, brisure.

Per lor cachament et blessament... Laqual l'emperador getet en terra et pres cachament.

Aloes... entre dens pren cachament.

Eluc. de las propr., fol. 162, 194 et 199.

Par leur cassure et blessure... Laquelle l'empereur jeta à terre et elle prit cassure.

Aloès... prend brisure entre dents.

IT. Cassamento.


Cassa, s. f., chasse, poursuite.

Tot' ora cant en cassa iretz.

(chap. Tot' hora cuan de cassera aniréu; cassá: casso, casses, casse, cassem o cassam, casséu o cassáu, cassen.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

A toute heure quand vous irez en chasse.

Per paor d'auzel de cassa.

Naturas d'alcuns auzels.

Par peur d'oiseau de chasse.

- Ce qu'on a pris à la chasse.

E 'l mangera pro de sa cassa.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Et il mangera suffisamment de sa chasse.

CAT. Cassa (actualmente usa el portugués caça, caçar). ESP. Caza.
PORT. Caça. IT. Caccia. (chap. cassa, cassera)

2. Cassayre, Cassador, s. m., chasseur.

Ayssi com I cassayre a pus gran gaug, cant pren I ser que cant pren I conilh. V. et Vert., fol. 98.

(chap. Aixina com un cassadó té mes gran goch, cuan pren 1 ciervo que cuan pren un conill – o cachap.)

Ainsi comme un chasseur a plus grande joie, quand il prend un cerf que quand il prend un lapin.

Aissi col cers que, quant a faich son cors,

Torna morir al crit dels cassadors.

Richard de Barbezieux: Atressi cum.

Ainsi comme le cerf qui, après qu'il a fait sa course, revient mourir au cri des chasseurs.

Adjectiv. E li ric hom cassador

M'enueion e 'l buzacador,

Parlan de volada et d'austor.

Bertrand de Born: Rassa.

Et les riches hommes chasseurs et les amateurs de buses, parlant de volée et d'autour, m'ennuient.

CAT. Cassador (actualmente usa el portugués caçador). ESP. Cazador. PORT. Caçador. IT. Cacciatore. (chap. cassadó, cassadora, cassá)

3. Cascieu, s. m., chasse, lieux de chasse.

Boscs et bartas et cascieus... arbres dometgues et salvatgues et cascieus.

Tit. de 1256. DOAT, L. CXIII, fol. 46.

Bois et bocages et lieux de chasse, arbres domestiques et sauvages et lieux de chasse.

4. Cassar, v., chasser, poursuivre.

Et ieu cas so qu'aissel prenga.

Raimond d'Orange: Pos tals.

Et je chasse ce que celui-ci prenne.

Qu'anc cynglar no vim plus irat,

Quan l'an brocat ni l'an cassat.

Bertrand de Born: Ieu chan.

Que jamais nous ne vîmes sanglier plus irrité, quand on l'a poursuivi et on l'a chassé.

Cum selh que cassa e non pren.

Elias de Barjols: En atretal.

Comme celui qui chasse et ne prend pas.

Lo lebrier corre e la lebre, l'us per pahor, l'autre per dezirier; l'us s'en fug; l'autre cassa. et Vert., fol. 29.

(chap. Lo llebrel corre y la llebre, la un per paó o temó, l'atre per dessich; la un fuch; l'atre acasse.)

Le lévrier court et le lièvre, l'un par peur, l'autre par désir; l'un s'enfuit, l'autre chasse.

- Expulser.

Casset Constanti e sos fils de la terra.

V. de Bertrand de Born.

Il chassa de la terre Constantin et ses fils.

Fig. E peccatz cassa sanctor.

P. Cardinal: Falsedatz.

Et péché chasse sainteté.

CAT. Cassar. ESP. Cazar. PORT. Caçar, IT. Cacciare. (chap. Cassá; acassá: acasso, acasses, acasse, acassem o acassam, acasséu o acassáu, acassen. Perseguí: perseguixco, perseguixes, perseguix, perseguim, persegui, perseguixen.)

5. Causar, v., chasser, expulser.

Que causan los eretges de mest l'autra gent bona.

Guillaume de Tudela.

Qui chassent les hérétiques du milieu de l'autre bonne gent.

6. Decassar, v., chasser, poursuivre.

Per lasquals errors decassar. Brev. d'amor, fol. 144.

Pour lesquelles erreurs chasser.

Lo reys l'a decassat,

Car en tota Equitania non ac borc ni ciptat.

V. de S. Honorat.

Lo roi l'a chassé, car en toute Aquitaine il n'eut bourg ni cité.

Els anavan fort descasan.

Brev. d'amor, fol. 176.

Ils les allaient poursuivant fort.

ANC. FR. Scipion fut envoyé en Espagne, dont il déchassa les Carthaginois.

Amyot, Tr. de Plutarque. V. de Fab. Maximus.

Mais je vois peu à peu que l'aube qui s'avance 

Déchasse en s'approchant l'ombrage et le silence.

Desportes, Premières oeuvres, p. 203.

IT. Scacciare.

7. Encaus, s. f., poursuite, chasse.

Grans fo l'encaus.

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques.

La poursuite fut grande.

Metre la devetz en encaus.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Vous devez la mettre en chasse.

ANC. FR. E lo cers s'enfoï les sauz

Qui n'est pas bel de lor enchauz.

Roman du Renart, t. III, p. 95.

Ebrouinz le enchauça et fist d'eulz en cel enchauz si grant occision.

Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 360.

ANC. ESP.

Con sabor del encalzo arramarien Troyanos.

Poema de Alexandro, cop. 695.

8. Encaussament, s. m., poursuite.

Comensero 'ls ad encaussar, e mentre fassian l'encaussament, Augier Daynes venc. Philomena.

Ils commencèrent à les poursuivre, et tandis qu'ils faisaient la poursuite, Ogier le Danois vint.

Ad abaissament et encaussament de Vaudesia.

Tit. de 1243. DOAT, t. XXXI, fol. 47.

A abaissement et à poursuite de l'erreur des Vaudois.

IT. Scacciamento. (chap. Acassamén, de acassá.)

5. Entrecaussamen, s. m., entre-pourchas.

De Cesar, de Pompeiu say yeu perfiechamens

Las vidas e las morts e 'ls entrecaussamens.

P. de Corbiac: El nom de.

Je sais parfaitement les vies et les morts et les entre-pourchas de César, de Pompée.

10. Encaussador, s. m., poursuivant.

Aissi cum fan volpill encaussador,

Encaus soven so qu'ieu non aus attendre.

G. Magret: En aissi m.

Ainsi comme font les timides chasseurs, je poursuis souvent ce que je n'ose atteindre.

11. Encaussar, Encassar, v., poursuivre, pourchasser.

Que no s'auza tornar ni s pot gandir,

Quan l' encausson siei enemic mortal.

P. Vidal: Anc no mori.

Qui n'ose se tourner ni se peut garantir, quand ses ennemis mortels le poursuivent.

L'us m'encaussa, l'autre m fai remaner.

Arnaud de Marueil: Si m destrenhetz.

L'un me chasse, l'autre me fait rester.

Fig. Aissi 'ls encaussa avers.

P. Cardinal: L'afar.

Ainsi l'argent les poursuit.

En Proensa cant encaus ni cant fau

Crit: Monferrat.

Rambaud de Vaqueiras: Non puesc.

En Provence quand je poursuis et quand je fais le cri: Montferrat.

Vos encassavan feren ad espero.

Rambaud de Vaquieras (Vaqueiras): Senher marques, var.

Vous chassaient frappant de l'éperon.

ANC. FR. Et ke nus n'en fuie lor prie,

Ne n'encauce trop folement.

Roman du Renart, t. III, v. 371.

Moult en ocist en fuiant; il les enchausa jusques à un fleuve qui est apelez Hester.

Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 164.

ANC. ESP.

Et fueron encalzados Dario con su mesnada.

Poema de Alexandro, cop. 1032.

IT. Incalzare.

12. Percat, s. m., quête, profit, poursuite.

Et anava motas sasons

En percaz ab autres glotons.

V. de S. Honorat.

Et il allait maintes fois en quête avec d'autres pillards.

Quar enueitz es, qui tot l'an vai querer

Menutz percatz, paupre ni vergonhos.

Pistoleta: Ar agues ieu.

Car c'est un ennui, qui, pauvre et honteux, va tout l'an chercher de menus profits.

Et en dompnei ai mes tans bels percatz

Et tant cortes usatge.

Raimond de Miraval: Sirventes.

Et en galanterie j'ai mis si belles poursuites et si courtois usage.

El vostre paubr' ostal

Viu hom d'avols percatz.

T. de Falcon et de Gui: Falco.

A votre pauvre hôtel on vit de méchants profits.

ANC. FR. Car maint beau gibier est perdu

Par fautes de faire pourchas.

Coquillart, p. 33.

Par le pourchas des envieux.

Charles d'Orléans, p. 80.

Vus mustrerai d'une suriz

Ki, par purchaz e par engin,

Aveit menaige en un mulin.

Marie de France, t. II, p. 68.

IT. Procaccio.

13. Percassar, v., pourchasser, tracasser.

S'ieu percasses mon ben alhor.

Gaubert Moine de Puicibot: Amor.

Si je poursuivisse mon bien ailleurs.

E van percassan e queren

Vianda per lur noiremen.

Brev. d'amor, fol. 51.

Et vont pourchassant et cherchant vivre pour leur nourriture.

Cove que s percas sai e lai.

P. Rogiers: Senher.

Il convient qu'il se tracasse çà et là.

ANC. FR. A aimer et pourchasser ceste saincte sapience, discipline des roys.

Amyot, Trad. de Plutarque, Morales, t. 1, p. 17.

IT. Procacciare.


Casser, s. m., chêne.

Casser es arbre glandier... Gentils querion respostas els cassers.

Eluc. de las propr., fol. 219.

Chêne est arbre à glands... Les gentils demandaient des réponses aux chênes.


Cassia, s. f., casse.

Cassia es especia aromatica.

Erba ayssi cum cassia lignea.

Mollifican cum cassia fistola.

Eluc. de las propr., fol. 202, 38, 104.

La casse est une espèce aromatique.

Herbe ainsi comme casse ligneuse.

Mollifiant comme la casse fistole.


Cassidos, adj., chassieux.

Si tos huelhs es lag ni cassidos.

V. et Vert., fol. 62.

Si ton oeil est souillé et chassieux.


Cast, adj., lat. castus, chaste.

Tortretz auzel simple es cum colomba, et trop plus cast que ela.

Eluc. de las propr., fol. 148.

(chap. La tórdola es un muixó simple com lo colom, y mol mes casto que ella.)

La tourterelle est un oiseau simple comme la colombe, et beaucoup plus chaste qu'elle.

Cove que sia cast e amesuratz.

Regla de S. Benezeg, fol. 74.

Il convient qu'il soit chaste et prudent.

Qui recep en son cor mals pessamens... non es castz davan Dieu.

V. et Vert., fol. 84.

Qui reçoit en son coeur mauvaises pensées... n'est pas chaste devant Dieu.

Fig. De mi dons, qu'es bel' e blonda

E de totz mals aibs cast' e monda.

Folquet de Lunel: Can beutatz.

De ma dame, qui est belle et blonde et chaste et pure de toutes mauvaises qualités.

ANC. FR. Cent pucelles castes et de bonnes meurs.

Roman français de Fierabras.

CAT. Cast. ESP. PORT. IT. (chap.) Casto.

2. Castament, adv., chastement.

Qu'ieu cre, si vis vostre cors grail' e gen

Ypolite, que visquet castamen, etc.

G. d'Anduse. Be m ditz.

Que je crois que si Hippolyte, qui vécut chastement, avait vu votre corps gracieux et gentil, etc.

Garda non solament los oils chastament mas la lenga.

Trad. de Bède, fol. 32.

Garde chastement non seulement les yeux mais la langue.

CAT. Castament. ESP. PORT. IT. Castamente. (chap. castamen)

3. Castitat, Castedat, Castetat, s. f., lat. castitatem, chasteté.

Contra lucxuria sun fait de castitat. Poëme sur Boèce.

Contre luxure ils sont faits de chasteté.

Obra valra mai ses castedat, que castedatz ses obra.

Liv. de Sydrac, fol. 51.

Oeuvre vaudra plus sans chasteté, que chasteté sans oeuvre.

An fag vot de gardar castetat.

V. et Vert., fol. 18.

Ont fait voeu de garder chasteté.

CAT. Castedat. ESP. Castidad. PORT. Castidade. IT. Castità. (chap. Castidat.)


Castanha, Castagna, Castanhia, s. f., lat. castanea, châtaigne.

Mais am freidura e montagna

No fas figa ni castagha.

P. Rogiers: Dousa amiga. (douss' amia)

J'aime plus froidure et montagne que je ne fais figue ni châtaigne.

Nég. expl. Totz sos afars no val una castanha.

P. Vidal: Ges pel temps.

Toute son affaire ne vaut une châtaigne.

Castanhia pelada paga del sestier un dener.

Cartulaire de Montpellier, fol. 106.

Châtaigne pelée paie du setier un denier.

CAT. Castanya. ESP. (chap.) Castaña. PORT. Castanha. IT. Castagna.