Mostrando las entradas para la consulta llibertat ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta llibertat ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

martes, 19 de junio de 2018

Sie manifesta cosa a tots homèns. El català del segle XIV en textos notarials

Sie manifesta cosa a tots homèns. El català del segle XIV en textos notarials 


Sie manifesta cosa a tots homèns. El català del segle XIV en textos notarials

Javier Giralt Latorre, colega de Ignacio Sorolla Amela an algunes investigassions (ells diuen y escriuen recerca) y encuestes, es coautó del llibre. 
Javier Giralt Latorre, lingüística, canalla, fluix, merda, catalanista, brossa, Albelda

La documentació dels arxius aragonesos que conserven originals redactats en català no permet, en la majoria dels casos, remuntar-se més enllà del segle XIV; per aquest motiu, tant des d’una perspectiva filològica com històrica, els documents de la baixa edat mitjana, en particular, i la resta de testimonis que es custodien en els fons aragonesos, en general, contribueixen a la recopilació de referències essencials sobre la llengua antiga de l’Aragó catalanòfon. En la present publicació s’ofereix l’edició de 50 manuscrits en pergamí del segle XIV, en els quals són protagonistes els pobles i la gent del Matarranya (Terol), / Terol no u diu ni escriu dingú del Matarraña / i s’hi analitza la llengua catalana reflectida en aquella scripta. Tot i que, en general, no s’hi perceben particularitats lingüístiques notables, almenys si es contrasten els textos amb altres de la mateixa sincronia, no hi ha dubte que aquesta recerca esdevé una aportació fonamental per conèixer l’estat del català en aquella època dins un territori administrativament aragonès.



  • Tapa blanda: 296 páginas
  • Editor: Prensas de la Universidad de Zaragoza; Edición: 1 (19 de marzo de 2018)
  • Colección: Estudios
  • Idioma: Catalán
  • ISBN-10: 8417358242
  • ISBN-13: 978-8417358242

Sie manifesta cosa a tots homèns. El català del segle XIV en textos notarials


DEJEMOS LAS COSAS CLARAS, MUY CLARAS.
Asociación cultural amics del chapurriau


El pasado día 13-6-18, se celebró en la ciudad de Alcañiz un acto de presentación del libro El català del segle XIV, que trata sobre escritos notariales de esa época encontrados en el Matarraña, a dicho acto asistieron escasamente una veintena de personas, esto demuestra el poco o nulo interés que despertaron entre la población, en la ciudad de Alcañiz viven mas de 1000 personas que hablan Chapurriau, además este libro nos lo venden los defensores de la imposición del catalán en Aragón como la prueba definitiva que lo argumenta todo. Desde esta asociación nos hemos interesado por este libro desde el primer día que tuvimos noticia de su existencia, lo hemos comprado, estudiado, y analizado, hemos llegado a la conclusión que no es ninguna prueba que aclara nada, los defensores de la imposición del catalán en Aragón saben que dicha imposición no se sostiene ni por los pies ni por la cabeza, que no tenían ningún argumento solido que la justifique, por lo que debieron buscar por las profundidades del baúl de los recuerdos para encontrar algo que maquillándolo pudiera parecerse a algo así como un argumento, y entonces sus autores publicaron este libro, en cambio, y esto ellos lo saben muy bien, nosotros si estamos sobrados de argumentos para defendernos, pues nuestra lengua lo Chapurriau  forma parte de nuestra cultura, y también forma parte muy importante de nuestra identidad, y a un colectivo que lucha por defender su identidad como es nuestro caso, nunca le faltaran argumentos por que les salen de su corazón, por que defienden lo mas sagrado que tienen. En este libro hablan de escritos encontrados en la comarca del Matarraña, pues bien nosotros también hemos encontrado escritos similares en esta misma comarca de la misma época pero escritos en un castellano muy antiguo, estamos seguros que los autores del libro en su labor de búsqueda también debieron encontrarse con dichos escritos, y si no fue así pues ahora ya lo saben, en esos años nada era como es hoy en día, las personas que sabían escribir eran muy pocas y lo hacían el la lengua que dominaban, depende si procedían de un sitio u otro los escritos estaban hechos en una lengua u otra. Los escritos citados en el libro están hechos en escritura paleográfica, y calificarlos como de catalán es hacer una interpretación claramente partidista hacia sus intereses, los coetáneos de esa época ni sabían de la existencia de la lengua catalana por que no existía, ni podían llegar a imaginarse que existiría un territorio llamado Cataluña tal y como lo conocemos hoy, esta escritura paleográfica es la madre de nuestras lenguas, de todas Chapurriau, catalán, valenciano, mallorquín, etc..de ella nacieron multitud de dialectos, hoy en día en la época moderna existen territorios diferentes a los de entonces, las actuales regiones, y en Cataluña hace solo unos 100 años crearon la gramática catalana, y solo a partir de entonces se puede hablar de la lengua catalana, pues antes en su territorio se hablaban dialectos hijos de esa lengua madre común, tortosino, ampurdanés, etc. para crear su gramática tuvieron en cuenta a los dialectos hablados dentro de su territorio.  La situación del catalán antes del siglo XX era la misma situación que tenemos aun hoy en Aragón, desde esta asociación pedimos el reconocimiento del Chapurriau como lo que es, una lengua cien por cien aragonesa, evolucionada durante siglos por generaciones de aragoneses, formada por bastantes dialectos ( Fraga, Maella, Valjunquera, La Codoñera. etc.), el Chapurriau es la hermana aragonesa de esa familia actual de lenguas, nacidas de esa lengua romance antigua que se extendió por la Corona de Aragón. Desde hace unas décadas estamos sufriendo una fuerte campaña propagandística en favor del catalán, y en contra de nuestro Chapurriau, nuestros detractores alegan por los cuatro vientos que chapurrear es hablar mal una lengua, cierto es, chapurrear es un verbo castellano que significa eso mismo, pero nuestro nombre es Chapurriau, un sustantivo, este nombre viene de uno de los padres de esa  nuestra lengua madre, el occitano, y sus hablantes nos lo pusieron a todos aquellos que empezábamos a usar dicha lengua (también a los actuales catalanes), en lengua occitana Chapurriau significa mezcla, pues para ellos hablábamos una mezcla lenguas, aclarado este punto queremos también comentar que en diferentes foros, grupos, y no sabemos que mas de los defensores de la imposición del catalán en Aragón, se nos acusa de querer romper la unidad de la lengua (unitat de la llengua), ¿unidad de que lengua?, ¿unidad en torno a que lengua?, ¿al catalán?, ¿acaso el catalán es la lengua madre?. Nosotros sostenemos que somos una familia de lenguas hermanas, diferentes, cada una con su identidad y sus variantes, por lo que a la unidad que ellos quieren decimos claramente NO, pues acabaría con las demás y especialmente con la nuestra al ser la menos numerosa en hablantes, nosotros decimos SI, a la convivencia de estas lenguas, de igual a igual, como iguales son en historia y tradición, decimos SI a la colaboración entre lenguas hermanas y vecinas que son, decimos SI a potenciar nuestros lazos, en lugar de destruirlos. Trabajemos en recuperar la normalidad perdida, ayudándonos como buenos vecinos y hermanos que somos.


//
comentari de Javier Giralt Latorre, dels borinots chulos mes grans que tením a Aragó, professó a la universidat de Saragossa, a la pg de facebook amics del chapurriau . 


Com a coautor del llibre que es va presentar a Alcanyís, vull manifestar públicament la meua tristor al comprovar la desconsideració que traspua l'escrit d'aquesta associació cap a una investigació feta amb tot el rigor que exigeix qualsevol estudi científic /si la enserto la endivino/ basat en documentació antiga. Es podrà estar d'acord o no amb les nostres conclusions, amb la identificació de la llengua, però no accepto de cap manera que es tracti amb aquest desdeny un treball acurat com el nostre. JA JA JA ! Pos no u asseptos, borinot !


Bonas Pasquas, Javieret
Bonas Pasquas, Javieret

Diuen els autors de l'escrit que aquest llibre és venut pels defensors de la imposició del català a l'Aragó; però vull aclarir, perquè ells no ho fan, que naix d'un projecte d'investigació concedit pel Ministerio de Economía y Competitividad del Govern d'Espanya, / ya voleu a 
España ya, per a que porto perres / dono 
un projecte que s'ha concebut amb l'objectiu d'estudiar l'aragonès i el català medievals escrits a les nostres terres aragoneses, les dues llengües que foren d'ús oficial dintre de la Corona d'Aragó, al costat del llatí. La realitat històrica és aquesta i no es pot pintar d'una altra manera. Però encara m'entristeix més el menyspreu que es manifesta cap als manuscrits que hem estudiat, segons ells trets "de las profundidades del baúl de los recuerdos"; quin despreci (per dir-ho dialectalment) cap al patrimoni que es conserva a diversos pobles del Matarranya i que hauria de ser estimat per tots els veïns del Matarranya!!! / míral com se enfade lo dropo borinot este / (estigui escrit en la llengua que sigui). Ja ho vam dir a la presentació del llibre: el valor històric dels documents publicats és molt important, a banda del lingüístic, però pareix que no ho creuen així els membres d'aquesta associació. No val la pena entrar en d'altres detalls de tipus tècnic que usen erròniament per desconeixement (com això de ¿"la escritura paleogràfica"?). Només els vull animar (o, perquè no, desafiar) a estudiar els manuscrits que es conserven al Matarranya des d'un punt de vista lingüístic, tant els que estan escrits en català (o chapurreau medieval per a ells) com els que estan escrits en castellà; estic convençut que les seues aportacions seran ben profitoses per a tots (i, si n'han fet alguna, per favor, ens ho poden fer saber). Serà aquesta una bona manera d'afavorir la germanor que reclama aquest manifest.

Javieret, mírat com se escribíe al 1196 lo aragonés (o es ocsitá?) y cuan parlos de idioma valensiá, ocsitá, y no de dialecte del provensal com es lo catalá que fas aná, entonses igual te fach una mica de cas. 


Als presentz

A la mateixa página, Franchi Farmer Gabon Irunya #Altsasukoakaske, amiguet de Ignacio Sorolla Vidal, que per naixó escriu lo seu nom com Natxo, me volíe insultá, se bloquege y abán. Tamé es amiguet de Marcel Pena y de los catalanistes que ressibixen al etarra de Bildu Arnaldo Otegi. Lo paregut en Los Draps, que canten cansons com feixistes al PP, no es casual, la llibertat de expresió sol es pan ells, natros no podem di lo que volem. En dos paraules, catabatasunos y catanazis. Igual no saben que lo fascismo ere un movimén sossialista. Me envíe un missache per messenger en lo nick monegros wood, monegrian wood y me escriu aixó. Te espero a consevol jusgat de Alemania, que es aon vic mes de 165 díes al añ.


Franchi Farmer Gabon Irunya

Viva Franco!



och, occitan, hoc, oc, òc, languedoc

14.6.1461, de hoc o de no

martes, 13 de julio de 2021

José, Joseph, Taronjí, extracte de lo trovador mallorquí

extracte de lo trovador mallorquí 
(ix en este orde y en esta ortografía. Al final tos fico lo poema sansé y después la traducsió al castellá, del propi autó).


Baix del nom de Patria catalana entenem la terra que constituía l´antiga corona d´Aragó, singularment les Illes Balears, lo Regne de Valencia, y el principat de Catalunya. Aquexa corona, si be no gosa d´autonomía política, perque forma part integrant de la nació espanyola, té actualment vida propia, gracies al carácter de sos fills, que los distingeix dels demés espanyols; al moviment de la ciencia, de l´industria y del comerç, qu´estableix de día en día noves relacions, y estreny los llaços antichs entre sos diferents pobles; y, sobre tot, gracies al Renaxement literari catalanista y á la ressurrecció de la llengua catalana ó llemosína, d´aquexa estimadíssima llengua nostra, que tots parlam, sía en los dialectes de les Illes, sía en los del Continent, desde les montanyes del Rosselló fins á les roques del Cap de Pals.





XXVII

LA JOVE CATALUNYA.

Baix del nom de Patria catalana entenem la terra que constituía l´antiga corona
d´Aragó
, singularment les Illes Balears, lo Regne de Valencia, y el principat de Catalunya. Aquexa corona, si be no gosa d´autonomía política, perque forma part integrant de la nació espanyola, té actualment vida propia, gracies al carácter de sos fills, que los distingeix dels demés espanyols; al moviment de la ciencia, de l´industria y del comerç, qu´estableix de día en día noves relacions, y estreny los llaços antichs entre sos diferents pobles; y, sobre tot, gracies al Renaxement literari catalanista y á la ressurrecció de la llengua catalana ó llemosína, d´aquexa estimadíssima llengua nostra, que tots parlam, sía en los dialectes de les Illes, sía en los del Continent, desde les montanyes del Rosselló fins á les roques del Cap de Pals.

(***)

Floreix, floreix la Terra, l´amada Terra nostra;
Floreix, floreix la Terra que´l ser nos va donar;
Floreix de nou la Patria, nova hermosura´ns mostra
Per valls y per montanyes, per viles y per mar.

Entendemos por Patria catalana las tierras ó provincias que constituían la antigua corona de Aragon, singularmente las Islas Baleares, el Reino de Valencia y el Principado de Cataluña. Esta Corona, si bien no goza de autonomía política, porque forma parte integrante de la Nacion española, tiene actualmente vida propia, gracias al carácter de sus hijos, que los distingue de los demas españoles; al movimiento científico, industrial y comercial, que establece de día en día nuevas relaciones, estrechando los antiguos lazos entre sus diferentes pueblos; y, sobre todo, gracias al Renacimiento literario catalanista, y á la resurreccion de la lengua catalana ó lemosina, ya en los dialectos de las islas, ya en los del Continente, desde las montañas del Rosellon hasta las rocas del cabo de Palos.

XXVII

LA JÓVEN CATALUÑA.

Entendemos por Patria catalana las tierras ó provincias que constituían la antigua corona de Aragon, singularmente las Islas Baleares, el Reino de Valencia y el Principado de Cataluña. Esta Corona, si bien no goza de autonomía política, porque forma parte integrante de la Nacion española, tiene actualmente vida propia, gracias al carácter de sus hijos, que los distingue de los demas españoles; al movimiento científico, industrial y comercial, que establece de día en día nuevas relaciones, estrechando los antiguos lazos entre sus diferentes pueblos; y, sobre todo, gracias al Renacimiento literario catalanista, y á la resurreccion de la lengua catalana ó lemosina, ya en los dialectos de las islas, ya en los del Continente, desde las montañas del Rosellon hasta las rocas del cabo de Palos.
(***)

Florece nuestra tierra, la amada tierra de nuestros mayores; florece la tierra que nos ha dado el ser; florece de nuevo la patria; se despliega ante nosotros una nueva hermosura en las sierras, en los valles, en los pueblos, en el mar.

No hi há que rebujarho; lo crit de Renaxença
Travessa ab entussiasme collades y vergés,
Y en cada cor un eco l´acull ab joya inmensa
Des l´alta mar de Roses, país ampurdanés.

S´axeca Barcelona d´ardor escomoguda,
Y escriu los noms de Patria, de Fe, de pur Amor;
Y al crit de Renaxença donant la benvinguda,
Prepara l´era nova, lo setgle venidor.

L´oratje que devalla del Pirineu altívol,
De camps en camps aplega la poderosa veu;
Y ab lo ressó baxantne l´oratje lleneguívol,
Alegra de Valencia jardins per tot arreu.

Mallorca se desperta; del mar valentes ones
Novelles aportantli del geni catalá,
Recòrdanli qu´es perla de les comtals corones;
Y ab la Creuada unintse Mallorca lluyta ja.

¡Salut, oh nova Patria! Tos fills se regeneran,
Tos fills honrarte volen ab molt preuat joyell;
Que les glorioses gestes de ton Passat vejeren,
Y plens de sa memoria ser dignes volen d´ell.

El poeta recordantse d´en Lull y d´en Ausíes,
La nova Primavera ne canta ab escalfor;
Ressonan melodioses les velles cantoríes,
Y ´ns combla d´alegransa lo lay del trovador.

No podéis negarlo: el grito de Renacimiento atraviesa veloz las gargantas de los montes, los verjeles de las llanuras. En cada corazon respóndele otro grito de inmenso júbilo, desde el lejano golfo de Rosas, país del Ampurdan.

Levántase Barcelona conmovida profundamente; escribe los nombres de Patria, Fe y Amor; y, dando la bienvenida al Renacimiento, prepara la nueva era, el siglo por venir.

Del alto Pirineo bajan los huracanes, arrebatando la potente voz; las ventolinas llevan su resonancia á los jardines de Valencia.

Despiértase Mallorca; las bravas olas del Mediterráneo le traen noticias del genio catalan; recuérdame que Ella es perla de la condal corona. Y Mallorca, uniéndose á la Cruzada, empieza denodadamente á combatir.

¡Salud, oh nueva patria! Tus hijos se regeneran; tus hijos quieren honrarte con preciosísimos dones; porque vieron las gloriosas hazañas de tu Pasado; y, llenos de su memoria, quieren mostrarse dignos de él.

El poeta, acordándose de Lull y de Ausías March, canta con brío la nueva primavera. Resuenan melodiosamente las antiguas canciones; y nos colma de alegría el lay del trovador.

La lira catalana recobra ses dolçures,
La parla de los avis emprèn altre camí;
Axís al fí d´un viatge de dòls y desventures,
Emprèn mellor dressera de cor lo Peregrí.

Tos sabis, Catalunya, se membran de que´ls dares
La llet de l´infantesa, lo juhí, lo pensament;
Se membran de les ciencies que Tu los ensenyares,
Y´t donan sos esforços ab tot llur valiment.

Y pensan, y s´afanyan escudrinyant tothora
Secrets de l´alta Ciencia, sabuda per Deu sol,
Y si los endivinan son del be teu penyora;
Qu´axis ho feyan Balmes, Campany y Munturiol.

Debudes á esta Ciencia jo ovir les maravelles
Que brotan cada día per mig tos penyalars;
Lo fil-parlant, qu´eleva ton nom á les estrelles,
Cobreix tes encontrades com uns ramatjes clars.

L´actiu camí de ferre travessa tes montanyes;
Passan xiulant, tronantne, cent carros de vapor;
Y´l fum que´s tira enrera corona les cabanyes
Que guardan blats y vinyes, del fill dels camps honor.

Com fill de Catalunya lo bon pagès llavora
Les tanques hont nasqueren los braus almugavers,
Y venç y xafa roques ab má traballadora
Com los antichs xafavan lo cap dels extranjers.

La lira catalana recobra su dulzura; la fabla de nuestros abuelos emprende otro camino: así al fin de dolorosa y desgraciada marcha, toma mejores rumbos el no desalentado viajero.

Tus sabios, oh Cataluña, se acuerdan de que les diste la leche de la infancia, el juicio, el pensamiento; se acuerdan de que les enseñaste las ciencias; y te consagran sus trabajos y todo su valer.

Piensan, se afanan, escudriñando continuamente los secretos de la alta Ciencia, sabida por Dios sólo; y si los adivinan, son prenda de tu bienestar; porque así lo hicieron siempre Capmany, Bálmes y Monturiol.

Debidas á esa Ciencia, veo las maravillas que diariamente brotan en tu quebrado suelo; los hilos telegráficos ensalzan tu nombre, cubriendo todas tus tierras como claro ramaje.

El activo ferro-carril atraviesa tus cordilleras; pasan silbando, atronando el espacio, cien carros de vapor; el humo que se echa atras corona las cabañas, que guardan trigos y viñas, honor de los hijos del campo.

Hijo de Cataluña el buen campesino, labra las tierras do nacieron los bravos almogávares; vence y destroza peñascos, cual los antiguos héroes destrozaban escuadras enemigas.

A Palma y Barcelona, per Mataró y Manresa,
S´axecan orgullosos alberchs industrïals;
Aquí ´l treball es l´honra, la força y la noblesa,
Aquestes del Art nostre ne son les catedrals.

Y en lo camí novíssim que prens, oh Catalunya,
Los fills del camp donantne la má al traballador
Al comerç sempentejan, que marxa á terra llunyana
Portant allí les noves de ton progrés mellor.

Miráula, còm defía bramuls de les ventades
La catalana barca, miráula exir del port;
Lo vent infla ´l velatje, no há por de les onades,
La mar be pot conèxer que no temem la mort.

¿Còm nó si som de raça potent y generosa
Que may en les batalles enrera girá ´ls ulls?
Ara meteix de Cuba la terra revoltosa
Escriu de nostres jóvens la gloria en daurats fulls.

¡Les lleys podrán reviure! La patria catalana
De los malvats usatjes mil troços ha fets fer;
Y los concells extenen sa influencia sobirana,
Com en los temps heròychs honrats p´en Fivaller.

Y´l sacerdot benévol de cor sa humil preguera
Al Deu de nostres pares envía ab caritat,
Pe´ls catalans servantne la guía vertadera
D´amor religiosa, de pau y llibertat.

En Palma, en Barcelona, en Mataró, en Manresa, se levantan soberbios palacios industriales. Aquí el trabajo es la honra, el poder, la nobleza. Estas son las catedrales del Arte moderno.

En ese novísimo camino que sigues, oh Cataluña, los hijos del campo, dando la mano al trabajador de las ciudades, empujan el comercio, que marcha á lejanos países, llevando allí la buena nueva de tus mejores progresos.

Mirad el barco catalan, cómo desafía los bramidos de la tormenta; miradlo salir del puerto: el viento hinche el velámen; no há miedo de las olas; el mar bien puede conocer que no tememos la muerte.
¿Cómo no conocerlo, si somos de raza fuerte y generosa, que nunca volvió la espalda en los más rudos combates? Ahora mismo la rebelde tierra de Cuba, dedica á la gloria de nuestra juventud páginas de oro.

¡Las antiguas leyes revivirán! La patria catalana ha hecho pedazos los malos usos. Y los concejos extienden por todas partes su soberana influencia, como en los heróicos tiempos honrados por Juan Fivaller.

Y el sacerdote, lleno de caritativa benevolencia, envía al Dios de nuestros padres la plegaria de todos; guardando incólume para los catalanes la Religion del Amor, de la Paz y de la Libertad.

Oh Patria de Mallorca, Valencia, Catalunya,
¿No veus la fortalesa qu´ anima tos cars fills?
Ascolta exa harmonía que per los cors retrunye
Dels poetes y dels sabis, del poble y sos capdills.

¡Be faç, be faç, corónat de gala y gentilesa,
Demòstrali á l´Espanya qu´ets del vell tronch rebrot,
Rebrot ple de frescura, de força y jovenesa
Qu´ab delicat aroma balsama l´ayre tot!

Mon cor de goig esclata al vèuret falaguera
Renáxer de tes cendres com fénix inmortal;
Com riu ab ses floretes la gaya primavera
Axí riu la meua ánima de ditxa celestial.

¡Avant, avant! ¡Coratje! L´irada traydoría
No pot arreconarne de gloria ton tresor;
Que´l mon sapia conèxer d´est poble la noblía;
¡Oh Deu, beneheix la Patria; germans, donemli´l cor!

Abril de 1873.

¡Oh Patria de Mallorca, Valencia y Cataluña!
¿No ves la fortaleza de tus amados hijos? ¡Escucha esa armonía que forman hoy las voces de tus poetas y sabios, de tus ciudadanos y caudillos del pueblo!
¡Muy bien, muy bien! Vístete de gala y gentileza; demuéstrale á España que eres retoño del viejo árbol; retoño lleno de frescura, de fuerza y juventud, cuyo exquisito aroma embalsama el ambiente.

Mi corazon salta de gozo, al verte renacer de tus cenizas como inmortal fénix. Mi alma siente una felicidad celestial, como la de la alegre primavera, que cruza sonrisas con las flores.

¡Adelante, adelante! ¡Valor! Ni la ira de los extraños, ni la traicion de los propios pueden arrinconar tu tesoro de gloria. Que el mundo sepa apreciar la nobleza de este pueblo.
¡Oh Dios, bendice á la patria! ¡Hermanos, démosle el corazon!

XXV
EN L´ÁLBUM
DE DON JOSEPH LLUIS PONS Y GALLARZA.

SONET.

Les comes y les valls colorejava
La claretat de l´auba riallera;
Y del riu Llobregat en la vorera,
Entre ´ls pins, una verge suspirava,

- Jo so, deya, la ninfa qui guardava
Un jorn passat la catalana esfera;
Senyora d´estos realmes un temps era;
L´Amor ab mos dictats s´aconhortava.

De ma Llar y Montanya la memoria
S´es perduda, mos poetes ja no viuen,
Trencada es l´harpa de ma pura gloria...”

- No; consòla´t, ovira la comparsa
(Respongué Deu), de trovadors que´t diuen:
Veus ton amat cantor; Pons y Gallarza.

Maig 1868.

XXV

EN EL ÁLBUM
DE DON JOSÉ LUIS PONS Y GALLARZA.

SONETO.

Ya los valles y montes coloreaba, la risueña claridad de la aurora. A orillas del río Llobregat, en bosque de pinos, suspiraba dolientemente una vírgen.

Y decía: - Yo soy la ninfa que, en los pasados siglos, guardaba la catalana tierra. En otro tiempo era yo la Señora de estos reinos. El Amor recibía con mis palabras suavísimo deleite.

El recuerdo de mi Hogar y de mis Montañas, se ha perdido; murieron mis poetas; quebróse el arpa de mi pura gloria...”

- No, consuélate, (respondió el Señor desde el cielo); mira la muchedumbre de nuevos trovadores, que grita: Hé ahí á tu amado cantor, á Pons y Gallarza.

(V. nota 19.)  

//

XXVII

LA JOVE CATALUNYA.

Baix del nom de Patria catalana entenem la terra que constituía l´antiga corona

d´Aragó, singularment les Illes Balears, lo Regne de Valencia, y el principat de Catalunya. Aquexa corona, si be no gosa d´autonomía política, perque forma part integrant de la nació espanyola, té actualment vida propia, gracies al carácter de sos fills, que los distingeix dels demés espanyols; al moviment de la ciencia, de l´industria y del comerç, qu´estableix de día en día noves relacions, y estreny los llaços antichs entre sos diferents pobles; y, sobre tot, gracies al Renaxement literari catalanista y á la ressurrecció de la llengua catalana ó llemosína, d´aquexa estimadíssima llengua nostra, que tots parlam, sía en los dialectes de les Illes, sía en los del Continent, desde les montanyes del Rosselló fins á les roques del Cap de Pals.

(***)

Floreix, floreix la Terra, l´amada Terra nostra;

Floreix, floreix la Terra que´l ser nos va donar;

Floreix de nou la Patria, nova hermosura´ns mostra

Per valls y per montanyes, per viles y per mar.

No hi há que rebujarho; lo crit de Renaxença

Travessa ab entussiasme collades y vergés,

Y en cada cor un eco l´acull ab joya inmensa

Des l´alta mar de Roses, país ampurdanés.

S´axeca Barcelona d´ardor escomoguda,

Y escriu los noms de Patria, de Fe, de pur Amor;

Y al crit de Renaxença donant la benvinguda,

Prepara l´era nova, lo setgle venidor.

L´oratje que devalla del Pirineu altívol,

De camps en camps aplega la poderosa veu;

Y ab lo ressó baxantne l´oratje lleneguívol,

Alegra de Valencia jardins per tot arreu.

Mallorca se desperta; del mar valentes ones

Novelles aportantli del geni catalá,

Recòrdanli qu´es perla de les comtals corones;

Y ab la Creuada unintse Mallorca lluyta ja.

¡Salut, oh nova Patria! Tos fills se regeneran,

Tos fills honrarte volen ab molt preuat joyell;

Que les glorioses gestes de ton Passat vejeren,

Y plens de sa memoria ser dignes volen d´ell.

El poeta recordantse d´en Lull y d´en Ausíes,

La nova Primavera ne canta ab escalfor;

Ressonan melodioses les velles cantoríes,

Y ´ns combla d´alegransa lo lay del trovador.

La lira catalana recobra ses dolçures,

La parla de los avis emprèn altre camí;

Axís al fí d´un viatge de dòls y desventures,

Emprèn mellor dressera de cor lo Peregrí.

Tos sabis, Catalunya, se membran de que´ls dares

La llet de l´infantesa, lo juhí, lo pensament;

Se membran de les ciencies que Tu los ensenyares,

Y´t donan sos esforços ab tot llur valiment.

Y pensan, y s´afanyan escudrinyant tothora

Secrets de l´alta Ciencia, sabuda per Deu sol,

Y si los endivinan son del be teu penyora;

Qu´axís ho feyan Balmes, Campany y Munturiol.

Debudes á esta Ciencia jo ovir les maravelles

Que brotan cada día per mig tos penyalars;

Lo fil-parlant, qu´eleva ton nom á les estrelles,

Cobreix tes encontrades com uns ramatjes clars.

L´actiu camí de ferre travessa tes montanyes;

Passan xiulant, tronantne, cent carros de vapor;

Y´l fum que´s tira enrera corona les cabanyes

Que guardan blats y vinyes, del fill dels camps honor.

Com fill de Catalunya lo bon pagès llavora

Les tanques hont nasqueren los braus almugavers,

Y venç y xafa roques ab má traballadora

Com los antichs xafavan lo cap dels extranjers.

A Palma y Barcelona, per Mataró y Manresa,

S´axecan orgullosos alberchs industrïals;

Aquí ´l treball es l´honra, la força y la noblesa,

Aquestes del Art nostre ne son les catedrals.

Y en lo camí novíssim que prens, oh Catalunya,

Los fills del camp donantne la má al traballador

Al comerç sempentejan, que marxa á terra llunyana

Portant allí les noves de ton progrés mellor.

Miráula, còm defía bramuls de les ventades

La catalana barca, miráula exir del port;

Lo vent infla ´l velatje, no há por de les onades,

La mar be pot conèxer que no temem la mort.

¿Còm nó si som de raça potent y generosa

Que may en les batalles enrera girá ´ls ulls?

Ara meteix de Cuba la terra revoltosa

Escriu de nostres jóvens la gloria en daurats fulls.

¡Les lleys podrán reviure! La patria catalana

De los malvats usatjes mil troços ha fets fer;

Y los concells extenen sa influencia sobirana,

Com en los temps heròychs honrats p´en Fivaller.

Y´l sacerdot benévol de cor sa humil preguera

Al Deu de nostres pares envía ab caritat,

Pe´ls catalans servantne la guía vertadera

D´amor religiosa, de pau y llibertat.

Oh Patria de Mallorca, Valencia, Catalunya,

¿No veus la fortalesa qu´ anima tos cars fills?

Ascolta exa harmonía que per los cors retrunye

Dels poetes y dels sabis, del poble y sos capdills.

¡Be faç, be faç, corónat de gala y gentilesa,

Demòstrali á l´Espanya qu´ets del vell tronch rebrot,

Rebrot ple de frescura, de força y jovenesa

Qu´ab delicat aroma balsama l´ayre tot!

Mon cor de goig esclata al vèuret falaguera

Renáxer de tes cendres com fénix inmortal;

Com riu ab ses floretes la gaya primavera

Axí riu la meua ánima de ditxa celestial.

¡Avant, avant! ¡Coratje! L´irada traydoría

No pot arreconarne de gloria ton tresor;

Que´l mon sapia conèxer d´est poble la noblía;

¡Oh Deu, beneheix la Patria; germans, donemli´l cor!

Abril de 1873.

XXVII

LA JÓVEN CATALUÑA.

Entendemos por Patria catalana las tierras ó provincias que constituían la antigua corona de Aragon, singularmente las Islas Baleares, el Reino de Valencia y el Principado de Cataluña. Esta Corona, si bien no goza de autonomía política, porque forma parte integrante de la Nacion española, tiene actualmente vida propia, gracias al carácter de sus hijos, que los distingue de los demas españoles; al movimiento científico, industrial y comercial, que establece de día en día nuevas relaciones, estrechando los antiguos lazos entre sus diferentes pueblos; y, sobre todo, gracias al Renacimiento literario catalanista, y á la resurreccion de la lengua catalana ó lemosina, ya en los dialectos de las islas, ya en los del Continente, desde las montañas del Rosellon hasta las rocas del cabo de Palos.

(***)

Florece nuestra tierra, la amada tierra de nuestros mayores; florece la tierra que nos ha dado el ser; florece de nuevo la patria; se despliega ante nosotros una nueva hermosura en las sierras, en los valles, en los pueblos, en el mar.

No podéis negarlo: el grito de Renacimiento atraviesa veloz las gargantas de los montes, los verjeles de las llanuras. En cada corazon respóndele otro grito de inmenso júbilo, desde el lejano golfo de Rosas, país del Ampurdan.

Levántase Barcelona conmovida profundamente; escribe los nombres de Patria, Fe y Amor; y, dando la bienvenida al Renacimiento, prepara la nueva era, el siglo por venir.

Del alto Pirineo bajan los huracanes, arrebatando la potente voz; las ventolinas llevan su resonancia á los jardines de Valencia.

Despiértase Mallorca; las bravas olas del Mediterráneo le traen noticias del genio catalan; recuérdame que Ella es perla de la condal corona. Y Mallorca, uniéndose á la Cruzada, empieza denodadamente á combatir.

¡Salud, oh nueva patria! Tus hijos se regeneran; tus hijos quieren honrarte con preciosísimos dones; porque vieron las gloriosas hazañas de tu Pasado; y, llenos de su memoria, quieren mostrarse dignos de él.

El poeta, acordándose de Lull y de Ausías March, canta con brío la nueva primavera. Resuenan melodiosamente las antiguas canciones; y nos colma de alegría el lay del trovador.

La lira catalana recobra su dulzura; la fabla de nuestros abuelos emprende otro camino: así al fin de dolorosa y desgraciada marcha, toma mejores rumbos el no desalentado viajero.

Tus sabios, oh Cataluña, se acuerdan de que les diste la leche de la infancia, el juicio, el pensamiento; se acuerdan de que les enseñaste las ciencias; y te consagran sus trabajos y todo su valer.

Piensan, se afanan, escudriñando continuamente los secretos de la alta Ciencia, sabida por Dios sólo; y si los adivinan, son prenda de tu bienestar; porque así lo hicieron siempre Capmany, Bálmes y Monturiol.

Debidas á esa Ciencia, veo las maravillas que diariamente brotan en tu quebrado suelo; los hilos telegráficos ensalzan tu nombre, cubriendo todas tus tierras como claro ramaje.

El activo ferro-carril atraviesa tus cordilleras; pasan silbando, atronando el espacio, cien carros de vapor; el humo que se echa atras corona las cabañas, que guardan trigos y viñas, honor de los hijos del campo.

Hijo de Cataluña el buen campesino, labra las tierras do nacieron los bravos almogávares; vence y destroza peñascos, cual los antiguos héroes destrozaban escuadras enemigas.

En Palma, en Barcelona, en Mataró, en Manresa, se levantan soberbios palacios industriales. Aquí el trabajo es la honra, el poder, la nobleza. Estas son las catedrales del Arte moderno.

En ese novísimo camino que sigues, oh Cataluña, los hijos del campo, dando la mano al trabajador de las ciudades, empujan el comercio, que marcha á lejanos países, llevando allí la buena nueva de tus mejores progresos.

Mirad el barco catalan, cómo desafía los bramidos de la tormenta; miradlo salir del puerto: el viento hinche el velámen; no há miedo de las olas; el mar bien puede conocer que no tememos la muerte.

¿Cómo no conocerlo, si somos de raza fuerte y generosa, que nunca volvió la espalda en los más rudos combates? Ahora mismo la rebelde tierra de Cuba, dedica á la gloria de nuestra juventud páginas de oro.

¡Las antiguas leyes revivirán! La patria catalana ha hecho pedazos los malos usos. Y los concejos extienden por todas partes su soberana influencia, como en los heróicos tiempos honrados por Juan Fivaller.

Y el sacerdote, lleno de caritativa benevolencia, envía al Dios de nuestros padres la plegaria de todos; guardando incólume para los catalanes la Religion del Amor, de la Paz y de la Libertad.

Lo Trovador Mallorquí.  El Trovador Mallorquín.

viernes, 15 de septiembre de 2017

ERNESTO NAZARIO MARTÍN PERIS, LINGÜISTA

José Antonio Carrégalo,
Som aragonesos i parlem en català.
ERNESTO NARIO MARTÍN PERIS, LINGÜISTA.
Geoffroi Rudel, Jaufrés Rudèls de Blaia, Jaufré Rudel de Blaye,
Expert en ensenyament d’idiomes i en la formació del seu professorat, Ernesto Nazario Martín Peris (la Sorollera, 1949) és llicenciat en Filologia Hispànica i en Filologia Germànica, i doctor en Filosofia i Ciències de l’Educació, per la Universitat de Barcelona. També és llicenciat en Teologia per la Universitat d’Innsbruck, Àustria, on va anar a prosseguir los estudis eclesiàstics que havia iniciat al seminari de Saragossa. Ernesto parla, a banda del català i lo castellà, alemany, anglès i francès, (coneixerá la llengua de òc ?) i la seua carrera professional ha segut, i és encara, molt intensa: des de 1993 és professor de llengua espanyola a la Universitat Pompeu Fabra (actualment en situació d’emèrit); abans havia estat catedràtic i director de l’Escola Oficial d’Idiomes de BarcelonaVa treballar a Nova York, a la seu de les Nacions Unides, com a coordinador d’espanyol en lo Servei de Capacitació i Exàmens. I va ser lo primer director acadèmic de l’Instituto Cervantes, quan esta institució va ser creada l’any 1991. Ha estat convidat com a professor en nombrosos programes de doctorat i congressos nacionals i internacionals sobre aprenentatge de llengües.

Lo nostre entrevistat és fill d’Adrián Martín Bayod i de Luisa Peris Grau.
I tot i que va nàixer a la Sorollera, durant la infància i la primera joventut va estar molt vinculat a Mont-roig, ja que hi va viure alguns anys i hi té família. Gràcies a la càlida acollida, i a la bona disposició, des del primer contacte, per part de l’Ernesto, l’entrevista es desenvolupa en un clima d’amable cordialitat i oberta companyonia, fruit de la relació entre entrevistat i entrevistador durant la comú infància mont-rogina. És per això que, revivint antigues vivències compartides, lo tuteig aflora espontàniament.
Ernesto, vas marxar de Mont-roig sent molt jovenet. Com va ser això?
Quan tenia vuit anys mon pare va morir d’un accident laboral; la família es va traslladar a Alcanyís per què los fills poguérem estudiar, i l’any 1961 vaig ingressar en lo seminari diocesà de Saragossa, on vaig fer lo batxillerat i los primers cursos de filosofia. Al principi, durant uns anys, encara pujàvem a passar l’estiu a Mont-roig, però poc a poc vam anar perdent-ne lo contacte, a mesura que ens anàvem fent grans i als estius treballàvem per a ajudar a l’economia familiar. A més, l’any 1974 vaig anar a acabar los estudis a Barcelona. I m’hi vaig quedar.
Com es va despertar en tu l’interès per la lingüística?
Doncs jo crec que es pot remuntar a l’etapa infantil i va ser d’una manera molt simple però també molt interessant. Es dóna la circumstància que entre la parla de la Sorollera i la de Mont-roig hi ha algunes diferències, menudes, però que es noten molt; per exemple, a casa, a Mont-roig “dièvem” (com a la Sorollera): cial, siarra, siat, diau; a l’escola, los xiquets mont-rogins, “díen”: cèl, sèrra, set, dèu. Així, des de menut vaig experimentar la diversitat lingüística “en carne propia” (com es diu en castellà) i a petita escala. I també vaig poder tindre experiència de les actituds que s’hi associen: no era infreqüent que los amics mont-rogins se n’enrigueren una mica de la meua manera de parlar.
Actituds com la que expliques poden ocasionar que a mig termini desapareguen formes dialectals genuïnes, com és lo cas del català d’Aiguaviva, en avançat estat de substitució per abandonament. Que en penses del tema?

Be, cal dir que allò no era una cosa greu. Del cas concret d’Aiguaviva, dissortadament, no en tinc prou informació per parlar-ne amb fonament; però sí que conec la preocupació de molta gent de la comarca per una eventual desaparició de les nostres peculiaritats lingüístiques. Jo penso que si això ens preocupa de veritat, no es perdran, serem nosaltres mateixos los que les mantindrem. Per a mi, tanmateix, lo veritable problema és lo de la preservació de la llengua (lo català), i no tant, si m’ho permets, lo de determinades peculiaritats pròpies d’un dialecte o d’una època. Les llengües evolucionen, totes, fins i tot les més potents demogràficament: si mirem lo castellà, veurem que no és lo mateix de fa cinquanta anys, i ningú no se’n plany; precisament, tenen un programa de ràdio que es diu “Palabras moribundas”, la gent hi truca i diu quan és l’última vegada que va sentir un determinat mot, si és que lo va arribar a sentir; i en parla emocionada, sí, però no preocupada. En totes les llengües, la gent fa servir lo seu dialecte en situacions col·loquials, i un estàndard culte en les situacions que ho requereixen. Nosaltres què volem?: tindre lo català dialectal per a anar per casa i lo castellà com a única llengua de comunicació cultural, científica, periodística? O bé, poder fer servir lo català en totes les situacions i tots los àmbits? L’amor a peculiaritats locals i la cura per conservar-les no és incompatible amb lo domini de la varietat estàndard de la llengua.
Així, en lo teu cas, aquelles actituds, una mica burletes, dels companys mont-rogins van produir l’efecte contrari al que comentàvem d’Aiguaviva.
Sí, sí, és veritat. Recordo que, quan ja estudiava a Saragossa i tornava a casa de vacances, les converses a la taula, en català, anaven plenes de paraules i expressions en castellà: lo nostre dialecte ens servia per a parlar només de les coses més properes, però no de temes culturals o d’actualitat (com, sortosament, ho estem fent tu i jo ara en esta entrevista). L’alternativa aleshores era: o parlar en castellà o parlar en una versió devaluada del català. Sense cap mena de militància ni ideologia, nosaltres seguíem parlant en català, de manera natural i espontània, tot i que n’era una versió devaluada. Açò crec que il·lustra l’autèntic dilema: o desenvolupament de l’ús del català com a llengua —amb tots los atributs d’una llengua i no només com una variant dialectal que cal conservar—, o, a la llarga i indefectiblement, substitució pel castellà. També recordo que al seminari de Saragossa los feia explicacions de la nostra llengua als meus amics, o també, a la classe de francès comprovava que, a mi, aprendre’l em resultava molt més fàcil que als meus companys, per les similituds amb lo català: la pronunciació, los pronoms en i hi, etc. Jo crec que vaig créixer amb allò que en castellà diem “el gusanillo” de les llengües.
Com a lingüista, quin futur li preveus a la llengua catalana a Aragó.
Et respondré a esta pregunta també des de la meua experiència personal. Quan la família es va traslladar a viure a Alcanyís, zona de parla castellana, a casa vam seguir sempre parlant lo català, com ja t’he dit; la meua germana més menuda tenia només un any i mig, i la gent li deia a ma mare, “Però com és que no li parleu en castellà, pobreta?”. Eixe era l’ambient que s’hi vivia i los valors que hi predominaven; al carrer no se sentia ni una paraula de català, ens feia vergonya que ens sentiren… Això actualment ha millorat d’una manera radical. Per això crec que tenim prou motius per ser optimistes: hem recuperat l’orgull i la dignitat, i ja no ens avergonyim de la nostra llengua. Ara bé, no sabem quin camí seguirà esta evolució, en lo món actual és molt difícil fer previsions sobre lo futur, en qualsevol tema. Em temo, però, que potser fem massa èmfasi en les peculiaritats dialectals i no som conscients del perill que corre la llengua. És veritat que hi ha una recuperació de la literatura escrita en estes terres, i que cada volta més gent jove publica en la nostra llengua, cultivant amb amor les seues particularitats. Però en lo meu entendre no ens podem aturar aquí: cal estendre lo coneixement de la llengua culta, oral i escrita, a tota la població. Les nostres formes dialectals només sobreviuran a l’ombra del català estàndard: si perden lo lligam amb la seua matriu natural, la substitució pel castellà és un greu perill, certament.
Creus que estes idees poden, al seu torn, produir l’efecte contrari en part de la població, de rebuig a l’ensenyament del català?

Sí, és clar que això pot passar; de fet, està passant. Sóc plenament conscient que és un tema delicat. I vull deixar clar que per damunt de tot està la llibertat de les persones: cadascú pot triar l’opció que li parega més convenient. Però los que ens dediquem a l’estudi de les llengües no podem falsejar les coses ni tancar la boca davant afirmacions que neguen la realitat de la llengua. I les institucions, per la seua banda, tenen l’obligació de vetllar per la conservació del patrimoni cultural comú, una part important del qual és la llengua.
Tenim entès que eres membre, molt actiu, dels “Foros de la Concórdia”, amb seu a Alcanyís. Quina és la teua vinculació? I quines són les finalitats de l’associació?

Actualment sóc secretari de la junta directiva. És una associació que es va crear l’any 2012, amb ocasió del centenari de la Concòrdia d’Alcanyís (prèvia al Compromís de Casp), per una iniciativa de la societat civil; vull dir, sense cap tipus de vincle amb les institucions ni amb cap partit polític. Actualment som una seixantena de socis, de tots los territoris espanyols que formaven la Corona d’Aragó (amb los territoris italians que també n’eren part, de moment no hi hem establert cap contacte) i ens proposem traslladar a l’actualitat l’esperit de diàleg i consens d’aquell Compromís, promoure entre estos territoris relacions de convivència basades en l’humanisme ètic, lo respecte i la comprensió mutus i la renovació de vincles històrics.
Quines activitats organitzeu?
D’una banda, organitzem Fòrums d’estudi i debat sobre temes d’interès comú, en una visió lligada a la construcció europea. D’altra banda, hem signat acords de cooperació amb tres universitats (Saragossa, Lleida i Jaume I de Castelló), que a partir d’este curs acadèmic organitzaran actes sobre temes relacionats amb los objectius de l’associació.
Fins al moment s’han celebrat dos Fòrums, no és així?
Sí, dos Fòrums, acompanyats d’una versió “junior”, en la qual hi participen alumnes de tres instituts de secundària, d’Alcanyís, Tortosa i Vinaròs. L’any 2014 se’n va celebrar lo primer, centrat en les actuals relacions econòmiques entre los territoris. Amb la voluntat de donar continuïtat a les idees i les conclusions d’este primer Fòrum, vam considerar que calia abordar l’estudi de la realitat sociocultural dels territoris. Així doncs, es va escollir lo llegat cultural comú com a tema inicial per al segon.
I l’octubre passat, va tindre lloc lo segon.

Efectivament, los dies 22 i 23. Lo dissabte al matí hi va haver quatre conferències sobre temes relacionats amb lo llegat cultural: “El Gòtic internacional”, (Joan Aliaga, de la Universitat Politècnica de València), “L’Estudi General de Lleida”, (Joan J. Busqueta de la Universitat de Lleida), “Emblemàtica de la Corona d’Aragó” (Víctor Mínguez de la Universitat de Castelló) i “Historiografia de la Corona d’Aragó” (Ignacio Peiró, de la Universitat de Saragossa). Totes les conferències van posar de relleu com lo nostre patrimoni cultural comú està insert en la cultura europea, una cultura amb múltiples llaços i intercanvis en los quals participava intensament la Corona d’Aragó. Este aspecte supranacional ens pareix especialment important, la dimensió europea de què parlàvem.
I en finalitzar lo Fòrum vau fer públic un manifest.
Sí, amb les idees que s’hi van exposar s’havia debatut sobre dos temes de gran actualitat: lo conflicte pels béns artístics de les diòcesis de Barbastre-Montsó i Lleida, i lo coneixement, denominació i ús de les llengües pròpies dels territoris. Lo grup d’experts reunits va aprovar per unanimitat lo text d’un Manifest pel Patrimoni Cultural Comú.
Es pot accedir d’alguna manera a les conclusions que es recullen en lo manifest?
Han estat publicades a la pàgina web de l’associació (http://www.forosdelaconcordia.com/). I la premsa se n’ha fet ressò. Los lectors de Temps de Franja hauran pogut veure-les al  número digital 30 [desembre 2016]. M’agradaria destacar ací que a l’acte de lectura pública del manifest s’hi va generar un petit però intens col·loqui amb lo públic assistent. I es van expressar idees molt interessants; per exemple, que la cultura, lluny de ser un adornament circumstancial, és lo fonament de la vida d’una societat; los béns culturals són molt més que simples objectes, susceptibles de mercantilització: són portadors de missatges, que hem de ser capaços de llegir i interpretar; i això exigeix que los responsables de la seva gestió i administració los facin accessibles al públic en un context apropiat.
I pel que ateny a les llengües?

En este tema es va aprofundir en la concepció de lo que és una llengua, i lo que suposa fer-la servir: una llengua no és únicament una eina de comunicació asèptica, sinó també i alhora, un factor de identitat, individual i col·lectiva, juntament amb la resta dels components del patrimoni cultural. Un altre aspecte que se’n va destacar es que lo fet de parlar requereix la voluntat d’escoltar; i l’escolta és apertura a l’altre i voluntat de comprendre’l, només d’esta manera són possibles la comunicació i la convivència. Esta voluntat de comprendre l’altre és indissoluble del reconeixement de la seua personalitat integral i d’aquella seua identitat de la qual la llengua n’és part substancial.
I en aspectes més concrets i pràctics, es va decidir alguna cosa?
En qüestions més concretes es va parlar de la denominació de la llengua, un tema polèmic ací i a València. Lo nom amb què cada territori anomena les seues llengües no ha de condicionar-ne l’ús, ensenyament, valor patrimonial i consideració institucional. La diferència de denominacions, comunament acceptada per totes les parts, ha de ser indissoluble del reconeixement exprés que, en cada cas, es refereixen a varietats locals d’una mateixa llengua, i no hauria de ser una eina per a la negació d’esta llengua comuna. Algú va proposar lo lema, que jo subscric: “Som aragonesos i parlem en català”.
Finalment, que se’n fa de les conclusions de cada Fòrum?
Lògicament, com hem dit abans, les publiquem a la nostra web. A més, tenim intenció de fer-les arribar a les institucions polítiques i culturals dels territoris i de l’Estat. I tots los membres de l’associació les difonem en los nostres àmbits professionals i socials.
Tant de bo aquelles institucions se’n facen ressò en benefici de la nostra llengua i la nostra cultura. Gràcies, Ernesto, pel teu interès. I molta sort.