Mostrando las entradas para la consulta foc ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta foc ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 13 de septiembre de 2017

Escarbá

Escarbá

Esgarrapá , escarcotá (Tamarite ? )

ESCARBAR v. tr. 

|| 1. Gratar; separar una cosa d'una altra per frotació (occ., val.); cast. escarbar. Terra movia quasi escarbant e escrodinyant, SVF Quar. 166. Escarbar el foc: furgar amb el burxó per avivar el foc. Escarbar les orelles: gratar les orelles per netejar-les. Escarbar les dents: burxar entre les dents per llevar-ne les partícules d'aliment o altres cossos estranys (val.). 
|| 2. fig. Procurar diligentment de saber o d'obtenir una cosa secreta, difícil, etc.; cast. escarbar. Y encara que'l vell fenir se coneix, | no vol que u coneguen... ans pensa, fabrica, regira y escarba | per fer ab què's faça per jove tenir,Proc. olives 1901. 
|| 3. Prendre, robar (en l'argot dels malfactors barcelonins). C. Vallmitjana Crimin. 59; Wagner Argot 56.
    Fon.: 
əskəɾβá (Barc.); askaɾβá (Ll., Tortosa); eskaɾβáɾ (Val.).
    Etim.: 
pres del castescarbar.


https://es.m.wiktionary.org/wiki/escarbar

miércoles, 21 de febrero de 2024

Lexique roman; Estenher - Estoc


Estenher, Esteinger, Extenjer, v., lat. extinguere, éteindre.

Aigua esteing lo foc ardent.

(chap. L'aigua extinguix, apague lo foc ardén.)

Trad. de Bède, fol. 66.

L'eau éteint le feu ardent.

Anc flama tan tost no s' esteys.

Rambaud de Vaqueiras: No m' agrad. 

Jamais flamme ne s'éteignit sitôt. 

Fig. Fuecx d'amor escart e destreing 

Que vins ni l' aigua no l' esteing. 

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Feu d'amour tenace et concentré que vin ni l'eau ne l' éteint.

Pus fon enpris, pueis no s' esteys.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Depuis qu'il fut épris, après il ne s'éteignit.

Las ardens sajetas del diable devem extenjer per lo freit de dejuns e de vigilias.

(chap. Les ardentes saetes (fleches) del diable ham de extinguí (apagá) per lo fret de dejuns y de vigilies.

Trad. de Bède, fol. 53.

Nous devons éteindre les ardentes flèches du diable par le froid des jeûnes et des veilles. 

Ieu for' esteyns e relinquitz.

Rambaud de Vaqueiras: No m'agrad.

Je serais éteint et abandonné. 

Part. pas. Don ja non er estendida 

La braxa.

Un troubadour anonyme: Si saubesson.

Dont jamais la braise ne sera éteinte. 

Caus non extincta. 

(chap. Cals viva.)

Trad. d'Albucasis, fol. 41. 

Chaux non éteinte.

Substantiv. Al estinct de la candela.

Tit. de 1441. Toulouse, bibl. Monteil. 

A l'extinction de la chandelle.

CAT. ESP. PORT. Extinguir. IT. Estinguere. (chap. extinguí: extinguixco o extinguixgo, extinguixes, extinguix, extinguim, extinguiu, extinguixen; extinguit, extinguits, extinguida, extinguides.)

2. Extinctiu, adj., extinctif, capable d'éteindre.

Fig. De malas suspicios extinctiva.

De luxuria extinctiva.

Eluc. de las propr., fol. 189 et 67.

Extinctive des mauvais soupçons.

Extinctive de la luxure.

(chap. Extinguidó, extintó, extinguidós, extintós; extinguidora, extintora, extinguidores, extintores.)

3. Destenher, v., éteindre.

Tota falha escandida si aluca, et tota falha alucada si destenh.

(chap. Tota falla apagada s' ensén, y tota falla ensesa s' apague.)

Eluc. de las propr., fol. 150.

Tout flambeau éteint s'allume, et tout flambeau allumé s'éteint.

Fig. part. pas. Lo crim e la confiscation sia destent.

Cout. de Condom.

Que le crime et la confiscation soit éteints.


Esterelitat, Sterilitat, s. f., lat. sterilitatem, stérilité. 

Delhieurara una bona femna, Anna, de sa esterelitat.

(chap. Librará a una bona dona, femella, Anna (sa mare de María) de sa (la seua) esterilidat.)

Liv. de Sydrac, fol. 119.

Délivrera une bonne femme, Anne, de sa stérilité.

Las esterilitats de la terra.

V. de S. Flors. DOAT, t. CXXIII, fol. 266. 

Les stérilités de la terre.

La ciptat 

Ac tan de carestia e de sterilitat.

V. de S. Honorat. 

La cité eut tant de chèreté et de stérilité.

CAT. Esterilitat. ESP. Esterilidad. PORT. Esterilidade. IT. Sterilità.

(chap. Esterilidad, esterilidats, estéril, esterils.)


Esterlin, s. m., sterling.

Voyez Leibnitz, Coll. étym., p. 58.

Totz trez gaban qu'els marcs e 'ls esterlis

Faran metre els enaps e 'ls bacis.

Rambaud de Vaqueiras: Del rei d'Arago. 

Tous trois prétendent que les marcs et les sterlings feront dépenser les coupes et les bassins. 

O lai, en Normandia, 

Conquerr' esterlis.

G. Faidit: Era nos sia. 

Ou là, en Normandie, conquérir sterlings.

- Fig. et allusivement à la monnaie des Anglais. 

E m plai quan la trega es fracha 

Dels Esterlins e dels Tornes.

Bertrand de Born: Guerra e trebalh.

Et me plaît quand la trêve est rompue des Sterlings et des Tournois. 

ESP. (libra esterlina) PORT. Esterlin. IT. Sterlino. (chap. Esterlí, esterlins, libra esterlina, libres esterlines; als textos antics la moneda libra se trobe liura, lliura, liures, lliures.)


Estern, s. m., trace, chemin.

(N. E. Stern, alemán estrella, como la que guió a los reyes magos.)

Cant Hero vi qu' esquern

An fach li rey per lur estern.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

Quand Hérode vit que les rois ont fait moquerie pour leur trace.

No m part del estern.

P. Bremond Ricas Novas: En la mar.

Je ne me sépare du chemin.

Fig. Per qu'a mal govern...

Qui sec vostr' estern.

G. Figueiras: Sirventes vuelh.

C'est pourquoi a mauvaise gouverne... qui suit votre trace.

2. Esternar, v., poursuivre, suivre à la piste.

(N. E. Seguir la estrella, Stern, die Sterne, como las de Mercedes Benz.)

Mas qui be us quer ni us esterna,

Trobar vos pot.

T. de G. Rainols et de G. Magret: Maigret.

Mais qui bien vous cherche et vous poursuit, vous peut trouver.


Esters, adj., lat. externus, exempt, dépourvu, privé.

De totz bos aips esters.

Le Moine de Montaudon: Gasc pec.

Dépourvu de tous bons avantages.

Cum fols de saber esters.

Giraud de Borneil: Ar auziretz.

Comme fou privé de savoir.

ANC. FR. Ja de ce ne serai estiers 

Que je ne die vo plaisir.

Roman de la Violette, p. 12.

CAT. Ester, extern. ESP. (exento) PORT. Externo. IT. Esterno.

(chap. exén, exens, exenta, exentes; extern, externs, externa, externes.)


Esters, Estiers, adv., autrement.

S' esters non pogues fenir.

T. de G. de la Tour et de Sordel: Us amicx.

S'il ne pouvait finir autrement. 

Be m cugei fos estiers

Ma domna que non es.

Raimond de Miraval: Ben aia 'l. 

Je m'imaginai bien que ma dame fut autrement qu'elle n'est.

Estiers no us aus pregar de re.

Peyrols: Atressi col. 

Autrement je ne vous ose prier de rien.

- Prép. Hormis, contre.

Ges no l'aus mostrar ma dolor, 

Estiers adhorar.

Arnaud de Marueil: A guisa de.

Je ne lui ose point montrer ma douleur, hormis adorer. 

Estiers mon grat mi faitz dir vilania.

T. d' Isabelle et d' E. Cairels: N Elias Cairel.

Contre mon gré vous me faites dire vilenie. 

Conj. comp.

Trop vuelh s'amor, mas querre no l' aus ges,

Esters qu' ab ditz cubertz li vau parlan.

Peyrols: D'un bon vers. 

Je désire beaucoup son amour, mais je ne l'ose point quérir, à l'exception qu'avec mots couverts je lui vais parlant.

Atressi m nafr' amors

Fort 

Cum vos de sa lansa,

Estiers que gaug e deport

N' avetz, et ieu pezansa.

Rambaud de Vaqueiras: Engles un.

Amour me blesse fort de sa lance tout comme vous, excepté que vous en avez joie et amusement, et moi chagrin.


Esteva, Estiva, s. f., musette.


Esteva, Estiva, s. f., musette.

Ni estevas ni chan.

Pons de Capdueil: Per joy d'amor.

Ni musettes ni chants.

Estivas

Ab votz pivas.

Giraud de Calanson: Fadet joglar.

Musettes avec sons aigus.

No vuelh ja m prest' hom viula ni estiva. 

Guillaume de S. Gregori: Razo e dreit.

Je ne veux qu'on me prête jamais viole ni musette.


Estever, v., falloir. 

Per tant l' estut morir.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 45.

Pourtant il lui fallut mourir.

ANC. FR. Il li ad dit que al vesprer 

Estuverat od li aler.

Marie de France, t. 1, p. 456.

Par estevoir hurter.

Roman de Garin le Loherain, t. I, p. 26.

Déporter m'en estavera.

Roman de la Violette, v. 150.


Estil, s. m., lat. stylus, style, usage.

Estilhs mudatz, es can la sentencia e la materia del comensamen es nauta e de gran fag, de gran auctoritat e de gran excellensa e pueysh se varia, e desshen en fort humil et en trop bassa materia.

Leys d'amors, fol. 117.

Le style changé, c'est quand l'expression et la matière du commencement est haute et de grand fait, de grande autorité et de grande excellence, et puis change, et descend en fort humble et en très basse matière. 

Per so car l' estil es ancian al contrari.

Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 432. 

Parce que l'usage est ancien pour le contraire. 

CAT. Estil. ESP. Estilo. PORT. Estilo, estylo. IT. Stilo. (chap. Estil, estils.)


Estimar, v., lat. aestimare, estimer, calculer.

Nombrar et estimar lo monde que se era assemblat.

Chronique des Albigeois, p. 52. 

Nombrer et calculer le monde qui s'était assemblé. 

Non pot cor estimar ... ni escriptura demonstrar.

V. et Vert., fol. 56. 

Ne peut esprit estimer... ni écriture démontrer.

- Avoir de l'estime pour quelqu'un, pour quelque chose, apprécier. Estiman los homes del mun en lauzan et honran lurs riquezas.

Li fay amar et estimar sos deliegz carnals.

V. et Vert., fol. 8 et 71. 

Estiment les hommes du monde en louant et honorant leurs richesses. Lui fait aimer et estimer ses délices charnelles.

Mi dons no m' estima, 

Et ieu, las! la estim.

(N. E. En las Baleares aún se usa estim, de estimar.)

Raimond de Miraval: Aissi m ten. 

Ma dame ne m'apprécie pas, et moi, malheureux! je l' apprécie.

(chap. La meua dama no me apressie, vol, y yo, desdichat, la vull.)

CAT. ESP. PORT. Estimar. IT. Estimare, stimare. (chap. Estimá : calculá, estimassió, estimassions; voldre.)

2. Estima, s. f., estimation, évaluation.

Li fil leial devun (devon) noirir aquels fils de la concoa, ad estima d'un pros hom.

Trad. du Code de Justinien, fol. 52. 

Les fils légitimes doivent nourrir ces fils de la concubine, à estimation d'un honnête homme.

CAT. ESP. PORT. (chap.) Estima. IT. Stima.

3. Estimatio, s. f., lat. aestimatio, estimation, évaluation.

Estimacion de maestres.

Tit. de 1310. DOAT, t. CLXXIX, fol. 224.

Estimation de maîtres.

Per justa e covinen estimacion.

Statuts de Montpellier de 1258.

Par juste et convenable évaluation.

- Jugement, instinct.

Aysso es sens et estimatio d'efan.

V. et Vert., fol. 32.

Cela est sens et jugement d'enfant.

La ovelha, per sa estimacio, percep lop... cum enimic, e 'l fug.

Eluc. de las propr., fol. 18.

La brebis, par son instinct, sent le loup... comme ennemi, et le fuit.

CAT. Estimació. ESP. Estimación. PORT. Estimação. IT. Estimazione, stimazione.

4. Estimable, adj., lat. aestimabilem, estimable, calculable.

Una trinitat, e non estimabla. Liv. de Sydrac, fol. 137.

Une trinité, et non estimable. 

Preondeza d'aygas no estimabla.

(chap. Profundidat (fondaria) de aigües no estimable : calculable.)

Eluc. de las propr., fol. 152.

Profondeur d'eaux non calculable.

CAT. ESP. Estimable. PORT. Estimavel. IT. Stimabile.

5. Estimatiu, adj., estimatif, appréciatif.

Diferencia es entre la potencia estimativa et ymaginativa.

Eluc. de las propr., fol. 18.

Différence est entre la puissance appréciative et imaginative.

6. Inestimable, adj., lat. inaestimabilem, inestimable.

Granda richessa et inestimabla.

Chronique des Albigeois, col. 36. 

Grande et inestimable richesse. 

CAT. ESP. Inestimable. PORT. Inestimavel. IT. Inestimabile.

(chap. Inestimable, inestimables.)

7. Adestimar, v., évaluer, estimer, apprécier.

Deu adestimar la causa.

Trad. du Code de Justinien, fol. 13. 

Doit apprécier la chose.

8. Adesmar, Azesmar, Aesmar, v., estimer, calculer, évaluer, apprécier, préparer, comparer.

Aesmar e apersebre si es plus fortz. Liv. de Sydrac, fol. 60.

Estimer et reconnaître s'il est plus fort. 

Ieu no say qui vos etz, ni no us puesc adesmar.

Roman de Fierabras, v. 2104.

Je ne sais qui vous êtes, ni ne puis vous apprécier.

Aissi vos pogratz un denier 

Adesmar contr' un marc d'argen.

T. de Giraud de Borneil et de P. Roi d'Aragon: Be m plairia.

Ainsi vous pourriez estimer un denier contre un marc d'argent.

A lui s' azesmaran

Cill q'entorn lui seran.

Giraud de Borneil: Lo doutz chantz.

A lui se compareront ceux qui seront autour de lui.

Per que par que s' aesme

De grant sofrait' aver

Qui vol, a son plazer, 

Segon son cors despendre.

Nat de Mons: Sitot non. 

C'est pourquoi il paraît qu'il se prépare à avoir grande disette celui qui veut dépenser selon son coeur, à son plaisir.

ANC. ESP. Asmar.

9. Aesmansa, s. f., opinion, pensée.

Tota sabieza es en aesmansa e en obra.

Trad. de Bède, fol. 37. 

Toute sagesse est en pensée et en oeuvre.

10. Esmar, v., estimer, apprécier, calculer.

En drechura no cal esmar 

Cal causa si coven a far.

Deudes de Prades: Poëme sur les Vertus.

En droiture il ne faut pas calculer quelle chose il convient de faire.

Non esmon son albir.

Nat de Mons: Si Nat de Mons. 

Ils n'estiment son jugement. 

ANC. FR. Et les compaignes des crestiens esmer. 

Roman d' Agolant, v. 716.

Li chevaliers de s'ost à treis mille esma.

Roman de Rou, v. 4757. 

Il cuidièrent et esmèrent 

Que Gérars fust issus de vie.

Roman de la Violette, p. 232. 

Car nus ne nule ne set mie 

Esmer de soi ne de sa vie.

Fables et cont. anc., t. III, p. 232.

Et tant des autres chevaliers que il furent esmé à trois cens.

Joinville, p. 47.

11. Esme, s. f., estimation, appréciation, évaluation.

Car non pren do a esme,

Nat de Mons: Sitot non es. 

Parce qu'il ne prend pas don à estimation. 

Per vertut de sentir 

E per esme d' albir.

Nat de Mons: Al bon rey. 

Par vertu de sentir et par appréciation de jugement.

12. Esmansa, s. f., estimation, appréciation, opinion.

Segon la mia esmansa. 

T d' A. Marquis et de R. de Vaqueiras: Ara m. 

Selon mon estimation. 

Tem que non denh penre esmansa.

Sordel: Tos temps serai. 

Je crains qu'elle ne daigne prendre appréciation.

13. Aymar, Ymar, v., lat. aestimare, estimer, adjuger, apprécier. 

Mos mals no s' ayma, 

Et ieu sos bes aym.

Raimond de Miraval: Aissi m ten. 

Mon mal ne s'apprécie pas, et moi j'apprécie ses biens.

Part. pas. Venc I jorn que retornet la vaca del simple paure home a sson ostal, et amenet ab se de las vacas del capella entro a C, e foron li ymadas per son avesque, que totas fosson sieuas. V. et Vert., fol. 75.

Il advint un jour que la vache du simple pauvre homme retourna à sa maison, et amena avec elle des vaches du prêtre jusques à cent, et elles lui furent adjugées par son évêque, que toutes fussent siennes.

14. Adysmar, Adimar, v., apprécier, estimer, soudoyer, acheter, séduire.

O sia que aquel om que fetz la malafaita, adimet los oms ab cui fetz la malafaita, o sia que autre los adimes per son mal engein.

Trad. du Code de Justinien, fol. 100.

Ou soit que cet homme qui fit le méfait, séduisît les hommes avec qui il fit le méfait, ou soit qu'un autre les séduisît par sa mauvaise tromperie. Tant que lunhs hom non pot ben adysmar.

R. Gaucelm: Ab grans trebalhs. 

Tant que nul homme ne peut bien apprécier.

14. Azismamen, Ismamen, s. m., estimation, appréciation, évaluation. Tan grans gens ab els, non es azismamens. 

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Si grande quantité de gens avec eux, il n'y a pas d' évaluation.

Lains a tal pudor que non es ismamens. 

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Là dedans il y a telle puanteur qu'il n'y a pas d' appréciation.



Estipar, v., lat. stipare, entasser, boucher, calfater.

Stopa val ad estipar naus. Eluc. de las propr., fol. 223.

(chap. La estopa val per a calafatejá barcos.)

Étoupe vaut à calfater les navires. 

ESP. Estipticar. IT. Stipare.

2. Estiptic, Stiptic, Stipic, adj., lat. stypticus, styptique, astringent. L'ayga de ploia es estiptica et restrictiva.

Plus acetozas et stipicas.

Sabor stiptica que es en rozas et codonhs.

(chap. Gust astringén (aspre) que está a les roses y als codoñs.)

Eluc. de las propr., fol. 136 et 269.

L'eau de pluie est styptique et astringente. 

Plus acides et astringentes.

Saveur astringente qui est dans roses et coings.

CAT. Estitic (estític). ESP. Estíptico. PORT. Estitico. IT. Stitico.

3. Stipticitat, s. f., qualité astringente. 

Intenssa et fort stipticitat.

Eluc. de las propr., fol. 271. 

Intense et forte qualité astringente. 

ESP. Estipticidad. IT. Stiticità, stiticitate, stiticidade.

4. Costipar, v., lat. constipare, resserrer, constiper.

Part. pas. Mas qu' el pacient no sia costipat. 

Eluc. de las propr., fol. 186. 

Pourvu que le souffrant ne soit pas constipé. 

CAT. ESP. (estreñir) PORT. Constipar. IT. Costipare. 

(chap. estreñí, estreñís; en rumano se diu constipat : estreñit.)

5. Constipacio, s. f., lat. constipatio, constipation.

Don ve opilatio o constipacio.

Eluc. de las propr., fol. 57.

Dont vient opilation ou constipation.

CAT. Constipació. ESP. Constipación. PORT. Constipação. IT. Costipazione.

Stipula, s. f., lat. stipula, fétu, chaume, paille. 

Stipula o restolh. Eluc. de las propr., fol. 223. 

(chap. Estípula o rostoll.)

Chaume ou éteule.

2. Estobla, Stobla, s. f., lat, stipula, chaume, paille.

Pueis si gietava al lieg 

D' estobla o de junquier.

(chap. Después se gitabe al llit de palla o de juncs.)

V. de S. Honorat.

Puis il se jetait au lit de paille ou de jonc.

Metre son bestiari dedins las stoblas de aultruy.

Tit. du XVe sièc., entre le seigneur et les habitants de La Roche.

Mettre son bétail dans les chaumes d'autrui.

ANC. FR. Comme pourcelets en estoubles.

G. Guiart, t. II, p. 158. 

Les supplians faisoient pasturer leurs beufs arans en une estouble ou garet. Lett. de rem., 1470. Carpentier, t. II, col. 288.


Estoc, s. m., estoc, épée.

Voyez Denina, t. III, p. 76. 

Brantz e estocs agutz... 

Tans colps d' estocs e de dartz.

V. de S. Honorat. 

Glaives et épées aigus... 

Tant de coups d'épées et de dards. 

D' estox... es segura.

Palaytz de Savieza. 

Elle est assurée... contre estocs. 

CAT. Estoc. ESP. PORT. Estoque. IT. Stocco.

jueves, 25 de febrero de 2021

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA SEXTA.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA SEXTA.

Lo rey Carlos, ya agüelo, victoriós, enamorat de una joveneta, avergoñínsen del seu loco amor, an esta y a una germana seua case honrosamen.

Después de que lo rey va dixá que discutigueren un rato sobre la historia anterió, mirán a Fiameta, li va maná que novelán los traguere de la seua discusió; ella, sense esperá gens, va escomensá:

Tos contaré una historia de un rey valén, contán lo que va fé sense faltá al seu honor.
Tots vatres podéu habé sentit nombrá moltes vegades al rey Carlos lo agüelo, o be lo primé, les seues magnífiques acsións, la gloriosa victoria sobre lo rey Manfredo, cóm van sé expulsats los gibelinosde Florencia y van torná allí los güelfos. Per la seua fama, un caballé de nom micer Neri dels Uberti, en tota la seua familia y en mols dinés va eixí de allí, y no va voldre humillás mes que daball de la protecsió de este rey Carlos.
Neri, pera está a un puesto solitari y acabá allí en descáns la seua vida, a Castellammare de Stabia sen va aná; y allí, a un tiro de ballesta de les demés habitassións de la siudat, entre oliveres u olivés, avellanés y castañés, que són abundáns an aquella comarca, va comprá una possessió; allí va fé obrá una gran casa hermosa y un deleitable vergé abundán de aigua corrén, y al mich se va fé una bassa y la va plená de peixos de colós.
Cada día cuidánse de fé mes majo lo seu jardí, va passá que lo rey Carlos, cuan apretabe la calina, va aná un tems a descansá a Castellammare, aon, escoltán la bellesa del jardí de micer Neri, va voldre vórel. Y sabén que ere del partit contrari al seu, volíe comportás mes familiarmen en ell; y li va maná a di que en cuatre acompañáns, en privat, la nit siguién volíe sopá en ell al seu jardí. Aixó li va agradá mol a micer Neri, y se van fé pará magníficamen les taules, y habén arreglat en los seus criats lo que se teníe que fé, lo mes alegremen que va pugué y sabé va ressibí al rey al seu hermós jardí. Lo rey, después de voltá tot lo jardí y vore la casa de micer Neri, u va alabá tot, y se van assentá a la vora de la bassa, se van rentá, y li va maná al conde Guido de Monforte, que ere un dels seus acompañáns, que se assentare a un costat seu, y a micer Neri al atre, y als atres tres que en ell habíen vingut los va maná que serviren la taula segóns lo orden establit per micer Neri. Van vindre allí les begudes delicades, los vins mes bons y pressiosos, y la manera de serví va sé mol bella y digna de alabansa, sense cap soroll ni error, y lo rey u va alabá mol. Y están minján an aquell puestet apartat, van entrá al jardí dos jovenetes de uns quinse añs, rubies o rosses com fils dor y en lo pel solt ben adornat, y damún, una fina guirnalda de vincapervinca; y anaben vestides en un vestidet de lino o lli sutilíssim y blang com la neu, que de sintura cap amún ere mol ajustat, y de sintura cap aball, ample, com si fore un pabelló y llarg hasta los peus. La que anabe dabán portabe als muscles uns argadellets en un parell de canastetes, y portabe una gayata llarga, y un feixet de lleña, y uns trébedes: tres peus per al foc, y un cante de oli y una tea ensesa. Al vóreles lo rey, se va maravillá y va esperá a vore en qué parabe alló. Les jovenetes, arribán dabán dell, honestamen y tímides li van fé una reverensia, y después, la que portabe la paella, dixánla an terra y les demés coses a la vora, va agarrá la gayata que l’atra portabe, y les dos van entrá a la bassa peixquera, arribánlos l´aigua hastal pit. Un dels criats de micer Neri, rápidamen va ensendre lo foc, va colocá la paella damún dels trébedes, va abocá an ella oli, y va a esperá a que les jovenetes li aviaren los peixos. De elles, una, rebuscán als caus aon sabíe que se amagaben los peixos, y l’atra parán les canastes, en poc rato van agarrá un mun de peixos, que li passaben al criat, y este los tirabe a la paella encara vius, y los mes majos los aviáen damún de la taula, dabán del rey, del conde Guido y son pare. Estos peixos se movíen per la taula, boqueján, y al rey li agaradabe mol pessigáls y aviáls a les jovenetes, y aixina un rato van está jugán, hasta que lo criat va acabá de frechí tots los que li habíen donat; aixó va sé un entremés. Les jovenetes van eixí de la peixquera en lo vestit blang apegat a la carn y casi sense amagá res dels seus delicats cossos; y habén cada una arreplegat les coses que habíen portat, passán vergoñoses dabán del rey, sen van entorná cap a casa. Lo rey, lo conde y los demés que servíen habíen remirat an estes jovenetes, y tots les habíen trobat mol majes y ben fetes, y ademés de aixó, amables y corteses; pero sobre tots los demés li habíen agradat al rey; este, tan atento estabe miránles cuan eixíen del aigua que si entonses l´hagueren punchat no u haguere notat.
Y sense tráuresseles del cap, sense sabé quí eren, va sentí al cor despertás un ardentíssim dessich de agradáles, per lo que mol be va vore que se enamoraríe si no teníe cuidadet; y no sabíe quina de les dos li agradabe mes, de tan que se assemellaben. Pero después de cavilá un rato, giránse cap a micer Neri li va preguntá quí eren les dos damisseles; a lo que micer Neri va contestá:

- Monsiñó, són les meues filles, naixcudes de una bessonada, una se diu Ginebra la guapa y l’atra Isotta la rubia.

Lo rey les va alabá mol, exhortánlo a casáles pronte. Y en aixó, no quedán mes que la fruita per a serví a la taula, van vindre les dos joves en dos corpiños de tafetán bellíssims, en dos grandíssimes bandejes de plata a la ma plenes de fruites variades del tems, y les van portá dabán del rey. Y fet aixó, apartánse un poc, van escomensá a cantá una tonada que escomensabe: aón hay arribat, Amor, contás no podríe llargamen, en tanta dolsó que al rey, que les mirabe y escoltáe, li pareixíe que totes les jerarquíes dels ángels habíen baixat allí a cantá; y acabada aquella tonadeta, aginollánse, reverenmen li van demaná llissensia al rey, que, encara que li dolguere que sen anigueren, les va llisensiá y despedí. Acabat lo sopá, y habén tornat lo rey a montá a caball en los seus compañs, separánse de micer Neri, parlán de varies coses, van torná al palau real. Allí, tenín lo rey la seua passió amagada y no podén olvidás de la hermosura de les donselles, tan se va dixá enchampá a la amorosa trampa que casi no podíe pensá en datra cosa; y fen vore atres motius, va entablá una estreta familiaridat en micer Neri y mol assobín visitabe lo seu hermós jardí pera vore a les mosses, sobre tot a Ginebra. Y no podén ya mes soportáu, y habénli vingut al pensamén no sol una, sino les dos jovenetes péndreli a son pare, li va manifestá la seua intensió y lo seu amor al conde Guido. Este, que ere un home valerós, li va di:

- Monsiñó, me maravelle mol lo que me diéu, perque desde la vostra infansia hay sabut milló que dingú les vostres costums; y com a la vostra juventut (cuan Amor mes fássilmen pot pessigá) no vau tindre estes passións, sentíntos ara, que ya estéu prop de la vellesa, me resulte tan raro y tan extrañ que vullgáu ara que casi me pareix un milagre. Y si a mí me corresponguere empéndretos, sé be lo que tos diría, considerán que estéu encara en armes en lo regne ressienmen conquistat, entre gens per coneixe y plenes de engañs y de traissió, y mol ocupat en grandíssims menesters de alt gobern, y encara no hau pogut assentátos cuan entre tantes coses li hau fet puesto al amor. Aixó no es propi de rey magnánim, sino de un mosso. Y ademés de aixó, lo que es mol pijó, diéu que hau pensat péndreli les dos filles al pobre caballé que a casa seua tos ha honrat mes de lo que podíe, y per a honrátos mes tos les ha amostrat casi despullades, testimonián en alló cuánta fe tos té, y que firmemen creu que vos sou un rey y no un llop rapás. ¿To sen ha anat tan pronte de la memoria que la violensia feta a les dones per Manfredo tos ha ubert les portes de este regne? ¿Quína traissió digna del etern suplissi siríe esta: que an aquell que tos honre li prengáu lo seu honor, lo seu be, la seua esperansa y lo seu consol? ¿Qué se diríe si u faiguéreu? potsé creéu que prou excusa siríe di: «U vach fé perque es gibelino». Pos ¿es aixó propi de la justissia de un rey, que als que als seus brassos se avíen de esta forma los trato, siguen qui siguen? Tos recordo, rey, que grandíssima gloria ha sigut vénse a Manfredi y derrotá a Curradino, pero mol mes gran es vénses a sí mateix; y per naixó, vos, que hau de corregí als atres, venséutos a vos mateix y refrenéu estes ganes, y no vullgáu en esta taca destruí lo que gloriosamen hau conquistat. Estes paraules van ferí amargamen lo ánim del rey, perque veíe que eren verdat; per lo que, después de suspirá, va di: - Comte, per mol gran que sigue lo meu dessich y nessessita forses inestimables, me han espolejat tan les vostres paraules que, de aquí pocs díes, voréu en obres que igual que sé vénse a datres, sabré vénsem a mí mateix.

Y no mols díes después de tindre estes paraules, va torná lo rey a Nápols, per a apartás de la ocasió de fé alguna cosa vil y pera premiá al caballé del honor ressibit per nell. Encara que li costare vore a datres tindre lo que ell mol dessichabe, se va disposá a casá a les dos jovenetes, com si foren les seues filles, y les va dotá magníficamen. A Ginebra la guapa la va casá en micer Maffeo de Palizzi, y a Isotta la rubia en micer Guiglielmo de la Magna, nobles caballés y grans baróns los dos; y en doló inestimable sen va aná a Apulia : Puglia, y en continues fatigues va aná perdén la seua gana, y trencades les amoroses cadenes, tot lo que li va quedá de vida va passá liberat de consevol passió. Ñaurá potsé qui digue que poca cosa es pera un rey habé casat a dos jovenetes, y en raó, pero que un rey enchochat u haigue fet, casán an aquelles que volíe sense pendre lo fruit o la flo, es mol diferén.
Aixina pos, va obrá lo magnífic rey recompensán al noble caballé, honrán a les seues filles y vensínse an ell mateix.

miércoles, 19 de septiembre de 2018

PRIMERA JORNADA. NOVELA SEXTA

Confundix un bon home en una dita ingeniosa la malvada hipocressía de los religiosos.

Emilia, que estabe assentada a la vora de Fiameta, habén sigut ya alabat per totes lo valor de la marquesa respecte al rey de Fransa, com va agradá a la seua Reina, va escomensá a di en animosa franquesa:
Yo tampoc callaré una llissó (lecsió) que va doná un bon home laico a un religiós agarrat en una agudesa tan divertida com digna de loá.
Va ñabé no fa mol tems, a la nostra siudat, un flare menor, inquissidó de la depravassió herética que, per mol que se esforsare en paréixe san y creén de la fe cristiana (com tots u fan), ere bon investigadó de qui teníe la bossa plena, mes que de qui sentiguere indiferénsia de la fe cristiana. Y portat per la seua solissitut va trobá un bon home, bastán mes ric en dinés que en juissi, que potsé per lo vi o per la alegría de la abundánsia acalentát, habíe arribat a di un día a la compañía en la que estabe que teníe un vi tan bo que ne beuríe hasta Cristo. Aixó, contat per algú al inquissidó y entenén éste que los seus bens eren mols y que teníe ben abultada la bossa, cum gladiis et fustibus(enespases y fuéts)va córre a fótreli damún una gravíssima acusassió, buscánla afluénsia de floríns a la seua má, com va passá. Y, fénlo cridá, li va preguntá si ere verdat lo que s´habíe dit contra nell. Lo bon home va contestá que sí. A lo que lo inquissidó santíssim y devoto de San Juan Barba de Or va di:

- ¿De modo que has fet a Cristo bebedó y afissionat als bons vins, com si fore Cinciglione o algún atre de vatres, bebedós, borrachos, mamadós, gats, trascoladós, tabernáris, amáns de la mamera, y ara, parlán humildemente, ¿vols fé vore que es una cosa sense importánsia? No es com te pareix; has mereixcut lo foc per naixó, si es que volém comportámos en tú com debém. Y en éstes y en atres bastantes paraules, en rostro amenassadó o cara amenassadora, com si aquell haguere sigut un epicúreo(sibarita) negán la eternidat del alma, li parlabe; y, en ressumen, tan lo va acolloná, que lo bon home, per algúns intermediaris, li va fé en una bona cantidat de la grassa de San Juan Barba de Or embadurnás les máns (lo que mol millore la enfermedat de la pestilén avaríssia de los clérigos, y espessialmen de los flares menores que no se atrevíxen a tocá los dinés) per a que se portare en ell misericordiosamen. Esta unsió, encara que Galeno no parle de ella com mol eficás a cap part de los seus llibres, tan bon profit li va fé, que lo foc que lo amenassabe se va permutá en una creu: y com si haguere de aná a la expedissió de ultramar, per a fé una bella bandera, se la va ficá groga damún de lo negre. Y ademés de aixó, ressibits ya los dinés, lo va retindre en ell uns díes mes, ficánli per peniténsia que cada día escoltare una missa a la Santa Creu y que a la hora de minjá se pressentare dabán de ell, y lo que quedabe del día podíe fé lo que mes li apetiguere.
Y, fen estes coses diligenmen, va passá que un dels díes sentín a missa un evangelio al que se cantaben estes paraules:

«Ressibiréu sen per un y ressibiréu la vida eterna», que va retíndre firmemen a la memória; y segóns la obligassió imposada, anán a la hora de diná aon lo inquissidó, lo va trobá dinán. Lo inquissidó li va preguntá si habíe sentit missa aquell matí y ell, enseguida li va contestá:
- Sí, siñó meu.

A lo que lo inquissidó va di:
- ¿Has sentit, an ella, alguna cosa de la que dudos o vullgues preguntám?

- En verdat - va contestá lo bon home - de res del que hay sentit dudo, y tot firmemen u crec verdadé; y algo hay sentit que me ha fet y me fa tindre de vos y de los atres flares grandíssima compassió, pensán en lo mal estat en que estaréu allá a l’atra vida. Va di entonses lo inquissidó:
- ¿Y qué es lo que te ha mogut a tindre esta compassió de natros? Lo bon home va contestá:

- Siñó meu, van sé aquelles paraules del Evangelio que diuen:

«Ressibiréu lo sen per un». A lo que lo inquissidó va di:

- Aixina es; pero ¿per qué te han mogut estes paraules?

- Siñó meu - va di lo bon home - , yo tos u diré. Desde que estic aquí, hay vist tots los díes doná aquí fora a mols pobres a vegades un y atres dos calderos de sopa, que to se trauen a vos y als flares del vostre convén; per lo que si per cada un de ells ton donarán sen al atre barri tanta ne tindréu que allí dins tots aufegaréu.

Y com tots los que estaben assentats a la taula del inquissidó van arrencá a riure, lo inquissidó, sentín que se transparentabe la hipocressía de los seus sopicaldos, se va enfadá mol, y si no fore perque ya se li reprochabe lo que li habíe fet, un atra acusassió li hauríe aventat a damún per lo que en aquell chiste habíe reprobat an ell y als seus dropos invitats; y, en ira, li va maná que faiguere lo que mes li agradare sense ficásseli mes a dabán.

Séptima

miércoles, 1 de noviembre de 2023

Jacme Grill - Jutge

Jacme Grill. Un couplet en réponse à Simon Doria:

Cobeitatz, qu' es vengud' avan,
Nos ha tot bastit aquest dan,
En Simon, que las dompnas han
Amor e domnei gen tengutz,
Mas per los cobes recrezutz
Ricx drutz bes es abatutz.
Seigne' 'N Jacme.

Bastero, 88. Crescimbeni, 198.

Jean d' Anguilen. Une pièce dans laquelle il s' adresse ainsi à l' Amour:
Amors, vostra mantenensa
Perdetz a guiza d' enfan,
Qu' ieu, car fas vostre coman,
N' ay l' afan e 'l marrimen,
E 'n trac mi dons a guirensa,
Car no li m defen;
Mas ben pauc fai d' ardimen
Qui contra 'l vencut s' en pren
A cui degra far valensa.
S' ieu anc.
Millot, III, 415.

Jean d' Aubusson. Une tenson avec Nicolet:
En Nicolet, d' un songe qu' ieu sognava
Maravillios, una noit quan mi dormia,
Voill m' esplanez, que molt m' espaventava;
Tot los eigles d' un' aigla que venia
Devers Salern sa per l' aire volan,
E tot quant es fugia li denan.


Il répond aux explications que lui donne Nicolet:
En Nicolet, tan gran aura menava
Aquest' aigla que tot quant es brugia,
Et una nau de Cologna arivava
Maiers asaz que dir non o porria,
Plena de foc, l' aigla ab aura gran,
Si que lo focs ardea et alumnava
Vas totas parz lai on l' aigla volava...

En Nicolet, tot lo foc amorzava
Aquest' aigla, et un gran lum metia
En Monferrat, que tan fort esclarava
Que lo segles per tut s' en esbaudia;
E metia d' autre lum per locs tan
Que tot quant es s' en anava allegran,
Pueis l' aigla sus en l' aire s' asedia
En tant alt luoc que tot lo mon vezia.

L' un et l' autre finissent par un envoi. Voici celui de Jean d' Aubusson:
A l' onrac ric emperador presan,
En Nicolet, don dieus forsa e talan
Que restaure valors e cortesia,
Si cum li creis lo poder chascun dia.
En Nicolet.
Bastero, 84. Crescimbeni, 188. Millot, II, 205.

Jean Esteve, t. IV. Les pièces de ce troubadour sont au nombre de douze, et datées. Les vers suivants paraissent se rapporter à une calamité publique:
Quossi moria
Sui trebalhatz,
No say que m dia
Pus qu' enrabiatz,
Tan me laguia
La mortaldatz
Que s fetz lo dia
De caritatz;
Quar plors
Peiors
No foron vistz,
Dolors
Maiors
Ni cors pus tristz;
Per qu' ieu sui dolens
E mans d' autras gens;
Dieus lur es guirens
Cum als ignoscens;
Verges Maria,
Si quo venc en vos,
Preiatz lo 'n pia
Qu' els salve e nos.
Quossi moria.
Bastero, 84. Crescimbeni, 189. Millot, III, 397. P. Occ. 344.

Jean Lag. Une tenson avec Ebles.
Be us esforsatz com siatz bon doblaire
Pus auzi dir, N Ebles, que l' emperaire
Vos vol vezer, e cre us ben, si us vezia,
Per vos donaria;
Mais, per dieu, si us auzia,
Auzir no us volria,
Car mal e lag parlatz;
Mon joi parlaria
E vos chantariatz;
Anatz on que sia
Ja respieg non prendatz.
Qui vos dara.
Millot, III, 415.

Jean Miralhas. Une tenson avec Raimond Gaucelm, auquel il répond:
Ramon, si vos cazetz de la carreta

Obs y auran tug vostre companho
Ans que us levetz, e la vostra penseta
Esclatara si avetz manjat pro.
Joan Miralhas si dieu.

Jeoffre. Une tenson avec Giraud Riquier, auquel il demande:
Guiraut Riquier, diatz me
Per cals gens es pus grazitz
Domneys, segon vostr' essien;
Car say es mal aculhitz
C' a penas truep qu' el mantenha,
Ans a de contraris tans
Que dels destricx cascus pessa,
Per que notz als fis amans.
Guiraut Riquier.

Jordan. Un couplet:
Lombards volgr' eu esser per Na Lombarda,
Qu' Alamanda no m platz tan ni Giscarda,
Quar ab sos oillz plasenz tan jen mi garda
Que par que m don s' amor, mas trop me tarda,
Quar bel vezer
E mon plaser
Ten e bel ris en garda.
Lombards volgr' eu.

Jordan de Bonels ou de Borneil. Deux pièces.
Jordan de Bonels si fo de Saintonge, de la marqua de Peitieu; e fes mantas bonas cansos de Na Tibors de Montausier, que fo moiller del comte de Gollena, e pois moiller del signor de Montausier e de Berbesiu e de Cales.
Longa promessa m' es esmays
Tan que no tem coven ni plays,
Ni so qu' ieu tenc no cug tener,
E ges per aisso no m biays
Ni de totas no m desesper.
Non estarai.
Bastero, 84. Crescimbeni, 187. Millot, III, 415. P. Occ. 202.

Jordan de Cofolen. Quatre pièces attribuées à d' autres troubadours; en voici quelques vers:
Ancmais aissi finamen non amey,
Mas ar hi ai pauzat lo cor e 'l sen,
Pus ni mi dons no m puesc partir de ley
Ni o farai jamais a mon viven,
Ni negun' autra non envey
Mas lieys cuy azor e sopley.
Ancmais aissi.

Si cum l' aigua suefre la nau corren
Que es tan greu que mil homes soste,
Per un clavelh pert son afortimen,
Pogr' ieu sofrir mal de tot' autra re
Mai quant de lieys que m defug a merce;
Et on plus l' am, ai en cor que m' azire;
On plus en pens, plus doblon miey cossire,
E 'l dous esgars es cum la bella flors
Que pueys del frug amarzis la sabors.
S' ira d' amor.
Millot, II, 325.

Joris ou Jauris. Une tenson avec Guigo, auquel il répond:
Vostra razo, Gigo, er leumenz preza;
Donc per que m vol mi dons qu' es gen apresa
Colgar ab se mas per tal qu' eu li fasa...
Com home aperceubutz
Baisan oills e faza
Ab segnas conogutz...
Joris cil.
Crescimbeni, 198.

Josbert ou Gousbert. Une tenson avec Pierre Bremon:
Peire Bermon, maint fin entendedor
Preion de cor una dona plazen,
Mas li dui son tan bel e tan valen
Per c' a leis plai c' a amdos fass' amor;
L' uns a de lei lo semblans amoros
E gaps e ris e l' esgart e 'l solatz,
Per c' om cuia qu' el n' aia mais assatz;
L' autre, ses plus, un baizar en rescos;
L' us ha de lei honor e l' autre pro.
Diguatz a qual vai meils segon razo.
Peire Bermon.
Millot, III, 416.

Joyeux de Toulouse. Une pastourelle, dont voici des fragments:
L' autr' ier el dous temps de pascor
En una ribeira
Aniey cercan novella flor
Cost' una cendieyra,
E per delieg de la verdor...
Et, a la primeira flor
Qu' ieu trobiey, torney en plor
Tro qu' en una ombrieira
Reviriey mos huelhs alhor,
Et una bergeira
Lai vi ab fresca color
Blanca cum neuieyra...

Et ieu quan vi son gay cors gen
D' avinent estatge,
E sa fresca cara rizen
E lo sieu clar vizatge,
Oblidiey tot mon pessamen,
Quar de gran paratge
Mi semblet al benfait plazen,
Cors de gran barnatge...
Ves lieys m' en aniey humilmen;
Et en la ferratge
Gardet tres anhels solamen;
Et en mon coratge
Ieu maldis qui primeiramen
Baysset son linhatge...
L' autr' ier el.
Millot, III, 416.


Jutge. Tenson avec Elias:
Ara m digatz vostre semblan,
N Elias, d' un fin amador
C' ama ses cor gualiador,
Et es amatz ses tot enjan,
De qual deu pus aver talan,
Segon dreyta razon d' amor,
Que de si dons sia drutz o maritz,
Can s' esdeve que 'l n' es datz lo chauzitz.
Ara m digatz.

Dans une autre tenson que lui adresse Jean Estève, il lui répond:
Ieu prezi mais, N Esteve, per mo sen,
Home coytos, plazen et amoros,
Sitot no s pot fayre grans messios,
Que no fay ric home desconoisen;
E dona deu lo cortes retener,
Car en lui es joys e chans e deportz...
Dui cavayer.

lunes, 4 de marzo de 2024

Lexique roman; Fersa - Ferment

Fersa, s. f., reine, dame au jeu des échecs.

Fersa, s. f., reine, dame au jeu des échecs.
reina blanca, ajedrez, fersa

Quan la fersa n'adus pres de si.

P. Bremond Ricas Novas: En la mar.

Quand il en amène la dame près de soi. 

ANC. FR. Après le roc a pris la fierce.

Roman du Renart, t. III, p. 333. 

Et qui échec dit lor éust 

N'iert-il que covrir le péust, 

Car la fierche avoit esté prise.

Roman de la Rose, v. 6735.

(N. E. Fürst, alemán, gobernante de un principado, príncipe, princeps; Fürstin, princesa.)

Fertilitat, s. f., lat. fertilitatem, fertilité.

Era de tan gran fertilitat, coma es huei.

(chap. Ere de tan gran fertilidat, com es avui.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 121.

Était de si grande fertilité, comme est aujourd'hui. 

CAT. Fertilitat. ESP. Fertilidad. PORT. Fertilidade. IT. Fertilità, fertilitate, fertilitade. (chap. Fertilidat, fertilidats.)

2. Fertil, adj., lat. fertilis, fertile. 

Terra es fertil et habundant en blatz.

(chap. literal: Terra es fértil y abundán en blats.)

Normandia... fertil es en camps.

Eluc. de las propr., fol. 175.

Est terre fertile et abondante en blés.

La Normandie... est fertile en champs.

CAT. ESP. (fértil) PORT. Fertil. IT. Fertile. (chap. fértil, fertils.)

3. Infertil, adj., infertile.

Loc... estreyt et infertil.

Tit. de 1468. DOAT, t. XCV, fol. 192.

Lieu... étroit et infertile.

IT. Infertile. (chap. Infértil, erm, no productiu. Faixeta estreta y erma, infértil; faixonet estret y erm; gaya estreta y dixada; faixa estreta y abandonada, etc. Avui en día no tenim lo vocabulari agrícola de allacuanta.)


Ferula, s. f., lat. ferula, férule, sorte de plante. (Apiaceae)

Ferula es herba que distilla suc.

(chap. Férula es herba que destile suc.)

Eluc. de las propr., fol. 209.

La férule est herbe qui distille suc.

CAT. ESP. (férula) IT. Ferula.

(chap. La férula té assobín auló de seba, ápit o all, com l' all de bruixa. La férula comú pareix lo fonoll espigat y datres plantes espigades.)

La férula té assobín auló de seba, ápit o all, com l' all de bruixa

Fervor, s. f., lat. fervor, ferveur, ardeur.

Per temprar la fervor del sanc.

(chap. Per a templá o temprá la fervó de la sang o sanc. Fervó : bull, bullimén, ardó; fig. Rasmia, espenta, forsa, ánim o ánimo, ímpetu, etc.)

Eluc. de las propr., fol. 30.

Pour tempérer l' ardeur du sang.

Si comensa alcuna bona obra ab alcuna fervor, lendema n'a mens, lo terz jorn mens, e lo quart cays non re.

(chap. Si escomense alguna bona obra en alguna (algo de) fervó, ensondemá ne té menos, lo tersé día (encara) menos, y lo cuart casi res o gens (non re : no + cosa : res : gens)

V. et Vert., fol. 13.

S'il commence aucune bonne oeuvre avec quelque ardeur, le lendemain il en a moins, le troisième jour moins, et le quatrième quasi rien.

Am gran fervor de religio.

(chap. En gran fervó de religió. - No se debíe referí a Lluïs Companys.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 135.

Avec grande ferveur de religion.

CAT. ESP. PORT. Fervor. IT. Fervore. (chap. Fervó; fervor, alguns y algunes seguramén pronunsien la r final an esta paraula, com a honor, Leonor, Héctor, Óscar.)

2. Fervent, Ferven, adj., lat. ferventem, fervent, ardent, animé.

Solelh trop fervent. Eluc. de las propr., fol. 19. 

Soleil très ardent.

Li dona gran volontat e ferven dezirier de ben perseverar.

(chap. Li done gran voluntat y fervén dessich de ben perseverá.)

V. et Vert., fol. 65.

Lui donne grande volonté et fervent désir de bien persévérer.

CAT. Fervent. ESP. Ferviente. PORT. IT. Fervente. 

(chap. Fervén, fervens, ferventa, ferventes.)

3. Sobrefervent, adj., très ardent.

Foc sobrefervent.

(chap. Foc sobrefervén, sobreardén, mol ardén, mol fort, achicharrán, achicharradó, torradó, sucarradó, etc.)

Eluc. de las propr., fol. 2.

Feu très ardent.

4. Fervemmens, adv., fervemment, avec ferveur.

Fervemmens levar son cor. V. et Vert., fol. 88. 

Élever son coeur fervemment.

CAT. Fervorosament. ESP. Fervorosamente. PORT. IT. Ferventemente.

(chap. Fervorosamen, fervenmen.)

5. Esfervir, v., animer, rendre fervent.

Sos cors s' esfervis contra Deu.

Trad. de Bède, fol. 43.

Son coeur s'anime contre Dieu.

ANC. FR. L'aultre se efferve et se trouble.

Coquillart, p. 43.

(chap. Efervessén tamé ve de fervor, “ferví” : bullí, com les pastilles efervessens en aigua. Per a fé vi ha de fermentá lo mosto. Pera fé pa ha de fermentá lo lleute.)

Pera fé pa ha de fermentá lo lleute

6. Ferment, s. m., lat. fermentum, ferment, levain.

Ferment es dit, quar es fervent.

Eluc. de las propr., fol. 208.

Est dit ferment, parce qu'il est ardent.

CAT. Ferment. ESP. PORT. IT. Fermento. (chap. Fermén, llevat. 
v. fermentá: fermento, fermentes, fermente, fermentem o fermentam, fermentéu o fermentáu, fermenten; fermentat, fermentats, fermentada, fermentades.)

domingo, 2 de agosto de 2020

JORNADA QUINTA. NOVELA DÉSSIMA.

JORNADA QUINTA. NOVELA DÉSSIMA.

Pietro de Vinciolo va a sopá fora; la seua dona mane que vingue un jovenet, torne Pietro; ella lo amague daball de una sistella de pollastres; Pietro diu que a casa de Hercolano, en lo que sopabe, han trobat a un jove que allí habíe embutit la dona, la seua dona censure a la dona de Hercolano; un burro fique la pota, per desgrássia, damún dels dits del que estabe daball de la sistella; éste cride; Pietro corre cap allí, lo veu, descubrix lo engañ de la dona, en la que al final fa les paus a causa del seu vissi.

Habíe acabat lo discurrí de la reina, sén per tots alabat que Deu dígnamen haguere galardonat a Federigo, cuan Dioneo, que may se esperabe a que lay manaren, va escomensá:
No sé si es un vissi acsidental y adquirit per los mortals per la maldat de les seues costums, o si, per lo contrari, es un defecte de la naturalesa lo enríuressen per les coses roínes mes que per les bones obres, y espessialmén cuan aquelles no mos toquen a natros. Y perque lo treball que datres vegades me hay pres, y ara estic per péndrem, per a tráuretos la tristesa y portátos la rissa y alegría, encara que la materia de la história meua que ara ve, enamorades joves, sigue en algunes coses menos que honesta, com tos agradará to la contaré; y vatres, al sentíla, féu lo que soléu fé al entrá als jardíns, que estenén la delicada ma, agarréu les roses y dixéu les espines; lo que faréu dixán al mal home quedás en lo seu vissi y enriénsen alegremen de los amorosos engañs de la seua dona, tenín compassió de les desgrássies dels atres si es nessessari.

Ñabíe a Perusa, encara no fa mol tems, un home ric de nom Pietro de Vinciolo, que, potsé mes per engañá als demés y disminuí la general opinió que de ell teníen tots los perusinos que per dessich que tinguere de aixó, va péndre dona; y va está la fortuna tan conforme en lo seu volé, que la dona que va péndre ere una jove ben plena, de pel roch y ensesa, que dos hómens milló que un haguere vullgut y va tíndre que quedás en un que mol mes a datra cosa que an ella teníe lo ánim disposat. Aixina que ella, en lo pas del tems, veénse hermosa y maja y sentínse pita y poderosa, primé va escomensá a enfadás mol y a tíndre en lo seu home paraules de despréssio alguna vegada y casi seguit mala vida; después, veén que lo home no cambiabe, se va di:

«Este desgrassiat me abandone per a, en la seua deshonestidat aná en socs per lo sec; y yo me les apañaré per a portá a un atre en barco per aon plou. Lo vach péndre per home y li vach doná gran y bona dote sabén que ere un home y creén que dessichabe alló que dessichen y tenen que dessichá los hómens; si no haguera cregut que ere un home, no lo haguera asseptat may. Ell, que sabíe que yo era una dona, ¿per qué me va péndre per dona si les dones li desagradaben? Aixó no se pot aguantá. Si no vullguera viure be, me haguera ficat a monja; pero com espero de este plaé y vull chalá potsé me faré vella esperán en vano; y cuan siga vella, arrepentínme, en vano me doldré per habé perdut la meua juventut. Bon mestre es ell en los seus ejemplos per a fé que yo prenga gust en lo que an ell li agrade, lo que me honrará a mí mentres que per an ell es mol reprobable; yo ofendré sol les leys, mentres ell ofén les leys y a la naturalesa». Habén, pos, la bona dona, tingut tal pensamén, y potsé mes de una vegada, per a donáli secretamen cumplimén va fé amistat en una agüela que pareixíe santa Viridiana, que done de minjá a les serps, sempre en lo rosari a la ma anabe a guañá totes les indulgénsies y sol parlabe de la vida de los sans pares y de les llagues de san Francisco, y per tots ere tinguda per santa; y cuan li va pareixe be li va explicá la seua intensió. La vella va di:
- Filla meua, sap Deu (que u sap tot) que fas mol be; y encara que no u faigueres per datra cosa, hauríes de féu tú y totes les demés joves per a no pédre lo tems de la vostra juventut, perque cap doló es paregut an aquell, per a qui té coneiximén, que es habé perdut lo tems. ¿Y de qué servím natros después, cuan som agüeles, mes que per a vigilá la sendra del foc? Si alguna u sap y pot doná testimoni, soc yo; que ara que soc vella no sense grandíssimes y amargues punchades de ánim coneixco (y sense profit) lo tems que vach dixá pédre: y encara que no lo vach pédre tot, que no voldría que cregueres que hay sigut una pazguata, no vach fé, sin embargo, lo que hauría pogut fé, de lo que, cuan men enrecordo, veénme tal com me vech, que no trobaré qui me dono una mica de foguet, Deu sap lo doló que séntigo. A los hómens no los passe aixina, naixen bons per a mil coses, no sol per an ésta, y la majó part són mes honrats de vells que de joves; pero les dones per a cap atra cosa mes que per a donáls fills naixen, y per naixó són volgudes. Y si tú no ten has donat cuenta, tens que vore: que natros sempre estem disposades, lo que no passe en los hómens; y ademés de aixó, una dona cansaríe a mols hómens, mentres mols hómens no poden cansá a una dona: y perque per a naixó ham naixcut, te torno a dí que fas mol be en donáli al teu home un pa per una barra, per a que la teua alma no tingue a la seua vellesa que repéndreli a la carn. De esta manera cadaú té lo que arreplegue, y espessialmén les dones, que tenen que aprofitá mol mes lo tems cuan lo tenen que los hómens, perque vorás que cuan mos fem velles, ni lo home ni dingú mos vol mirá, sol mos avíen a la cuina a contáli históries al gat y a contá les olles y les escudelles; y pijó, que mos fiquen en cansóns y diuen: «A los joves los bons mossos, y a les velles, los bossinets despressiats», y atres moltes coses diuen. Y per a no entretíndret mes, te dic que no podríes a dingú descubríli la teua intensió que mes útil te siguere que a mí, perque no ña dingú tan encumbrat a qui yo no me atrevixca a díli lo que faigue falta, ni tan du o furo que no lo ablanixca be y lo porta an alló que vullga. Fes, pos, de manera que me amostros quí te agrade, y díxam después fé a mí; pero una cosa te recordo, filla meua: que cuidos de mí, perque soc una persona pobre y vull que partissipos de totes les meues indulgénsies y de cuans rosaris resa, per a que Deu los dono llum y candela als teus morts.

Y va acabá. Van quedá de acord en la agüela que buscare a un mosset que per aquell barri mol assobín passabe, y li va doná totes les señes, que ya sabíe lo que teníe que fé; li va doná un tros de cansalada y la va enviá en Deu. La velleta, sense passá mols díes, de amagatóns li va portá a la alcoba an aquell del que ella li habíe parlat, y después de poc tems un atre, segóns los que li anáen agradán a la jove Siñora; encara que teníe temó del home, no dixabe lo negossi.

Va passá que, anán una nit a sopá lo seu home en un amic seu de nom Hercolano, la jove li va maná a la agüela que faiguere víndre allí a un mosso que ere de los mes guapos de Perusa. Y habénse la Siñora assentat en lo jove a la taula a minjá, Pietro va cridá a la porta per a que li obrigueren. La dona, sentín aixó, se va doná per morta; pero volén amagá al jove, sense ocurrísseli enviál fora o fel amagá a un atra part, ñabén una galería prop de la cámara aon senaben, daball de un sistell de pollastres que ñabíe allí lo va fé refugiás y li va ficá damún un llansol, y fet aixó, rápidamen va fé obrí al seu home.
An este, cuan va entrá a casa, li va di: - Mol pronte to la hau engullit eixa sopa.

Pietro va contestá:

- No la ham probat.

- ¿Y cóm ha sigut aixó? - va di la dona. Pietro entonses va di: - Te u diré. Están ya a la taula Hercolano, la dona y yo, vam sentí estornudá prop de natros, de lo que ni la primera vegada ni la segona mos vam preocupá, pero lo que habíe estornudat cuan va estornudá la tersera vegada y la cuarta y la quinta y moltes atres, a tots mos va fé maravillá; de lo que Hercolano, que una mica picat en la dona estabe perque un bon rato mos habíe fet está a la porta sense obrímos, enfurruñat, va di: «¿Qué vol di aixó? ¿Quí es eixe que tan estornude?». Y eixecánse de la taula cap a una escala que ñabíe prop, va eixecá una trampilla de fusta, aon se podíe amagá consevol cosa qui u haguere volgut, com veém que manen fé los que fan obra a les seues cases, y pareixénli que de allí veníe lo soroll dels estornuts, va obrí una porteta que ñabíe allí y cuan la habíe ubert, de repén va eixí lo mes pudén tuf de sofre del món. Abans ya habén notat la auló y queixánse habíe dit la Siñora: «Es que fa un rato hay ensofrat unes teles, y después lo estenedó que había fet aná per a que se fumejaren lo hay ficat daball de aquella escala, aixina que ara ve la pudó de allí». Después de obrí la porteta Hercolano, y cuan ya se habíe escampat una mica lo braf, mirán a dins, va vore al que habíe estornudat y seguíe estornudán, obligánlo la fortó del sofre, y mentres estornudáe li habíe ya oprimit tan lo pit lo sofre que poc faltabe per a que no haguere estornudat may mes. Hercolano, veénlo, va cridá: «ara vech, dona, per qué cuan ham vingut tan rato vam está a la porta sense que mos obrigueren; pero aixina no tinga yo may res que me agrado, que me les pagarás».
Sentín aixó la dona, y veén que lo seu pecat estabe descubert, sense di cap excusa, eixecánse de la taula, va fugí y no sé aón sen va aná. Hercolano, sense acatássen de que la dona se escapabe, moltes vegades li va di al que estornudabe que ixquere, pero ell, que ya no podíe mes, no se movíe per res que diguere Hercolano; per lo que Hercolano, agarránlo de un peu lo va arrastrá afora, y corríe a per un gaviñet per a matál, pero yo me vach eixecá y no li vach dixá matá ni féli res, vach cridá y lo vach defendre, mentres corríen cap allí los veíns, que, agarrán al ya vensut jove, lo van portá fora de la casa no sé aón; aixina que de la sopa, ni la hay engullit ni la hay tastat, com te hay dit.

Sentín la Siñora estes coses, va vore que ñabíen datres tan listes com ella, encara que a vegades la desgrássia li tocare an alguna, y en gust haguere defengut en paraules a la dona de Hercolano; pero com reprobán la falta de l´atra li va pareixe obrí milló camí a les seues, va escomensá a di: - ¡Vaya cosa! ¡Qué bona y santa dona té que sé eixa! ¡Quina promesa de dona honrada, que me hauría confessat en ella, tan devota me pareixíe! Y pijó que, sén ya vella, mol bon ejemple done a les joves. Maldita sigue la hora en que va víndre al món y la tal que viu aquí, que té que sé dona roína, universal vergoña de totes les dones de esta terra, que olvidán la seua honestidat y la promesa feta al home y lo honor de este món, an ell, que es tal home y tan honrat siudadá y que tan be la tratabe, per un atre home no se ha avergoñit de injuriál, y an ella en ell. Per la meua salvassió que de estes dones no hauría de tíndre misericordia: ñauríe que matáles, se les tindríe que ficá vives a una foguera y féles sendra.

Después, enrecordánsen del seu amán que estabe daball de la sistella, va escomensá a animá a Pietro a que sen aniguere al llit, perque ya ere hora. Pietro, que mes ganes teníe de minjá que de dormí, preguntabe si no ñabíe res de sopá, a lo que la dona li responíe:
- ¡Si, sopá ha de ñabé! Acostumbrem a fé sopá cuan tú no estás. ¡Sí que soc yo la dona de Hercolano! ¡Bah! ¿Per qué no ten vas a dormí? ¡Es lo milló que podríes fé!
Va passá que habén vingut per la nit algúns llauradós de Pietro en algunes coses del poble, y habén dixat los seus burros, sense donáls de beure, a una cuadreta que ñabíe prop de la galería, un dels rucs, que teníe molta sed, va traure lo cap del cabestre, va eixí de lo corralet y anáe ensumánu tot per a trobá aigua; y anán aixina va arribá aon la sistella aon se amagabe lo mosso. Este, com teníe que está a marramiaus, habíe estirat los dits de una de les mans an terra fora de la sistella, y tanta va sé la seua sort, o la seua desgrássia si volém, que este rucio li va ficá damún la pota, lo va calsigá o palsigá, per lo que, sentín un grandíssim doló, va fotre un gran bram.

Sentínu Pietro, se va maravillá y sen va doná cuenta de que alló passabe a dins de casa; per lo que, eixín de la alcoba y sentín encara queixás an aquell, no habén encara lo burro eixecat la pota de los dits, va di:

- ¿Quí ña per aquí?

Y corrén aon la sistella, y eixecánla, va vore al jove, lo que, ademés del doló que sentíe perque lo burro li empanabe los dits, tremoláe de temó de que Pietro li faiguere mal. Y sén reconegut per Pietro, com que Pietro per lo seu vissi habíe anat detrás de ell mol tems, li va preguntá:

- ¿Qué fas tú aquí?

No li va contestá, pero li va demaná que per amor de Deu no li faiguere mal.
Pietro li va di:

- Eixécat y no tingues temó de que te faiga cap mal: pero dísme cóm has vingut aquí y per qué. Lo jove lay va di tot; no menos contén Pietro de habél trobat que dolguda la seua dona, agarránlo de la ma sel va emportá en ell a la alcoba, aon la dona en molta temó lo esperabe.

Y sentánse Pietro enfrente de ella li va di:

- Si tan censurabes fa un momén a la dona de Hercolano y díes que la teníen que cremá y que ere la vergoña de totes vatres, ¿cóm no u díes de tú mateixa? O si no volíes díu de tú, ¿cóm teníes lo valor de díu de ella sabén que habíes fet lo mateix que ella? Segú que res te portáe an alló mes que totes sou iguals, y culpán a les atres voleu tapá les vostres faltes: ¡que baixo foc del sel y tos cremo a totes, rassa malvada que sou! La dona, veén que per sol li habíe fet mal de paraula, y pareixénli que se derretíe perque portáe de la ma a un mosset tan guapo, se va envalentoná y va di: - Segura estic de que voldríes que baixare foc del sel que mos cremare a totes, perque te agradam tan com a un gos les palísses; pero per la creu de Deu que no sirá aixina. En gust parlaré una mica en tú per a sabé de qué te queixes; y sértamen que eixiríe be si me compares en la dona de Hercolano, que es una vella santurrona y ell li done tot lo que vol y la vol com se té que voldre a la dona, lo que a mí no me passe. Que, encara que me vestixgues y me calsos be, be saps cóm vach de lo demés y cuán tems fa que no te gites en mí; y mes voldría aná vestida en draps y descalsa y que me tratares be al llit que tíndre totes estes coses tratánme com me trates. Y entén be, Pietro, que soc una dona com les demés, y me agrade lo que a les atres, aixina que perque me u busca yo si tú no mu dones no es per a insultám, per lo menos te respeto tan que no men vach en criats ni en tiñosos.

Pietro sen va doná cuenta de que les paraules no pararíen en tota la nit, per lo que, com poc se preocupabe de ella, va di:

- Calla ya, dona: que te donaré gust en aixó; be faríes en donámos algo de sopá, que me pareix que este sagal, igual que yo, no haurá senat encara.

- Claro que no - va di la dona- , que no ha sopat, que cuan tú vas arribá en mala hora, mos assentáem a la taula per a sopá.

- Pos ves - va di Pietro- , dónamos de sopá y después yo arreglaré les coses de manera que no tingues que queixát.

La dona, eixecánse al sentí al home contén, rápidamen va fé ficá la taula, va fé víndre lo sopá que estabe preparat y los tres van sená. Después del sopá, lo que Pietro se proposáe per a satisfacsió de los tres me se ha olvidat; pero be sé que de matí a la plassa se va vore al jove no mol segú de a quí habíe acompañat mes per la nit, si a la dona o al home. Per lo que ting que dítos, siñores meues, que a qui te la fa féslay; y si no pots, que no te sen vaigue del cap hasta que u conseguixques, per a que lo que lo burro done contra la paret lo mateix ressibixque.

Acabada, pos, la história de Dioneo, en poques risses per la vergoña, y veén la reina que habíe arribat lo final del seu gobern, se va ficá de peu y se va traure la corona de lloré y lay va ficá al cap a Elisa, diénli: - A vosté, Siñora, tos correspón ara maná.

Elisa, ressibín lo honor, com antes habíe sigut fet va fé: que, preparán en lo senescal lo que ere pressís per al período del seu señorío, va di: - Ya ham sentit moltes vegades que en paraules ingenioses o en respostes rápides mols han sapigut en la reprimenda mereixcuda llimá les dens dels atres o evitá los perills que los veníen; y perque la materia es bona y pot sé útil, vull que demá, en la ajuda de Deu, se parlo dins de estos límits: es di, sobre alguns que en paraules ingenioses se van vengá al sé molestat, o en una rápida contesta o algún invento se van escapá a la perdissió o al perill o al despréssio. Aixó va sé mol alabat per tots, per lo que la reina, alsánse de peu los va doná llissénsia a tots hasta la hora del sopá.

La honrada compañía, veén a la reina eixecada, se va alsá y segóns la costum, cadaú va fé lo que mes li agradabe. Pero al callá les chicharres, los va cridá a tots y van sopá, y después se van ficá a cantá y a tocá. Y habén ya, per dessich de la reina, escomensat Emilia una dansa, a Dioneo li van maná que cantare una cansó, y ella va escomensá: «Doña Aldruda, eixequéutos la coa, que bones noves tos porto». De lo que totes les siñores van escomensá a enríuressen, y mol mes la reina, que li va maná que dixare aquella y ne cantare un atra. Va di Dioneo:

- Siñora, si tinguera un címbalo diría: «Alséutos les robes, doña Lapa» o «Daball del olivé ña herba». ¿O voldríeu que cantara: «les oles del mar me fan tan mal»? Pero no ting cap címbalo, y per naixó diéume quina voleu de estes atres: ¿tos agradaríe: «Ix a fora que está podat com un mach a la campiña»? Va di la reina:

- No, un atra.

- Pos - va di Dioneo- ; diré: «Doña Simona embotelle embotelle; y no es lo mes de octubre». La reina, rién, va di:

- ¡Ah, en mala hora!, Cántan una de bona, si vols, que no volem eixa. Va di Dioneo:

- No, Siñora, no tos enfadéu, pero ¿quina tos agráe? Men sé mes de mil. ¿O voleu: «Este lo meu nincho, si no lo pic» o «¡Ah, desplay, home meu!» o «Me compraré un gall de sen lires»? La reina entonses, una mica enfurruñada, encara que los demés rigueren, va di: - Dioneo, díxa les bromes y dísne una de bona; y si no, sabrás cóm me enfado. Dioneo, sentín aixó, dixán les bromes, rápidamen de esta guisa va escomensá a cantá:

Amor, la hermosa llum

en que los seus bells ulls me han ferit

an ella y a tú me té ya rendit.

De los seus ulls se mou lo esplendó

en que lo meu cor a cremá se ha ficat

per los meus passán,

y cuán gran fore lo teu valor

lo seu bell rostro me va fé manifest,

lo que, imaginán,

vach sentí que me anabe gigán

tot poder, y que an ella ere oferit,

y esta es la causa de los meus plos ha sigut.

aixina pos, en lo teu criat transformat

estic, siñó, y aixina obedién espero

que me sigues clemén;

pero no sé si del tot ha adivinat

la meua fe sansera y fervén

aquella que la meua men

posseíx, que la pas, si no ha vingut

de ella no vull, y may la hay volgut.

Per naixó, siñó meu, yo te rogo

que, al mostrálay, la faigues tú sentí

lo teu foc al seu costat

per a servím, perque yo en lo teu foc

amán me consumixco, y de patí

me séntigo ya postrat;

y, cuan tú u cregues assertat,

dónali raó de mí com es degut;

que me voré, si u fas, complagut.


Después de que Dioneo, callán, va mostrá que la seua cansó habíe acabat, va fé la reina din moltes atres, sense dixá de alabá mol la de Dioneo. Pero después que part de la nit va passá, la reina, sentín que la caloreta del día habíe vensut a la frescura de la nit, va maná que tots, hasta la jornada siguién, sen anigueren a descansá.

ACABE LA QUINTA JORNADA.