Mostrando las entradas para la consulta faigue ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta faigue ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

domingo, 2 de agosto de 2020

JORNADA QUINTA. NOVELA DÉSSIMA.

JORNADA QUINTA. NOVELA DÉSSIMA.

Pietro de Vinciolo va a sopá fora; la seua dona mane que vingue un jovenet, torne Pietro; ella lo amague daball de una sistella de pollastres; Pietro diu que a casa de Hercolano, en lo que sopabe, han trobat a un jove que allí habíe embutit la dona, la seua dona censure a la dona de Hercolano; un burro fique la pota, per desgrássia, damún dels dits del que estabe daball de la sistella; éste cride; Pietro corre cap allí, lo veu, descubrix lo engañ de la dona, en la que al final fa les paus a causa del seu vissi.

Habíe acabat lo discurrí de la reina, sén per tots alabat que Deu dígnamen haguere galardonat a Federigo, cuan Dioneo, que may se esperabe a que lay manaren, va escomensá:
No sé si es un vissi acsidental y adquirit per los mortals per la maldat de les seues costums, o si, per lo contrari, es un defecte de la naturalesa lo enríuressen per les coses roínes mes que per les bones obres, y espessialmén cuan aquelles no mos toquen a natros. Y perque lo treball que datres vegades me hay pres, y ara estic per péndrem, per a tráuretos la tristesa y portátos la rissa y alegría, encara que la materia de la história meua que ara ve, enamorades joves, sigue en algunes coses menos que honesta, com tos agradará to la contaré; y vatres, al sentíla, féu lo que soléu fé al entrá als jardíns, que estenén la delicada ma, agarréu les roses y dixéu les espines; lo que faréu dixán al mal home quedás en lo seu vissi y enriénsen alegremen de los amorosos engañs de la seua dona, tenín compassió de les desgrássies dels atres si es nessessari.

Ñabíe a Perusa, encara no fa mol tems, un home ric de nom Pietro de Vinciolo, que, potsé mes per engañá als demés y disminuí la general opinió que de ell teníen tots los perusinos que per dessich que tinguere de aixó, va péndre dona; y va está la fortuna tan conforme en lo seu volé, que la dona que va péndre ere una jove ben plena, de pel roch y ensesa, que dos hómens milló que un haguere vullgut y va tíndre que quedás en un que mol mes a datra cosa que an ella teníe lo ánim disposat. Aixina que ella, en lo pas del tems, veénse hermosa y maja y sentínse pita y poderosa, primé va escomensá a enfadás mol y a tíndre en lo seu home paraules de despréssio alguna vegada y casi seguit mala vida; después, veén que lo home no cambiabe, se va di:

«Este desgrassiat me abandone per a, en la seua deshonestidat aná en socs per lo sec; y yo me les apañaré per a portá a un atre en barco per aon plou. Lo vach péndre per home y li vach doná gran y bona dote sabén que ere un home y creén que dessichabe alló que dessichen y tenen que dessichá los hómens; si no haguera cregut que ere un home, no lo haguera asseptat may. Ell, que sabíe que yo era una dona, ¿per qué me va péndre per dona si les dones li desagradaben? Aixó no se pot aguantá. Si no vullguera viure be, me haguera ficat a monja; pero com espero de este plaé y vull chalá potsé me faré vella esperán en vano; y cuan siga vella, arrepentínme, en vano me doldré per habé perdut la meua juventut. Bon mestre es ell en los seus ejemplos per a fé que yo prenga gust en lo que an ell li agrade, lo que me honrará a mí mentres que per an ell es mol reprobable; yo ofendré sol les leys, mentres ell ofén les leys y a la naturalesa». Habén, pos, la bona dona, tingut tal pensamén, y potsé mes de una vegada, per a donáli secretamen cumplimén va fé amistat en una agüela que pareixíe santa Viridiana, que done de minjá a les serps, sempre en lo rosari a la ma anabe a guañá totes les indulgénsies y sol parlabe de la vida de los sans pares y de les llagues de san Francisco, y per tots ere tinguda per santa; y cuan li va pareixe be li va explicá la seua intensió. La vella va di:
- Filla meua, sap Deu (que u sap tot) que fas mol be; y encara que no u faigueres per datra cosa, hauríes de féu tú y totes les demés joves per a no pédre lo tems de la vostra juventut, perque cap doló es paregut an aquell, per a qui té coneiximén, que es habé perdut lo tems. ¿Y de qué servím natros después, cuan som agüeles, mes que per a vigilá la sendra del foc? Si alguna u sap y pot doná testimoni, soc yo; que ara que soc vella no sense grandíssimes y amargues punchades de ánim coneixco (y sense profit) lo tems que vach dixá pédre: y encara que no lo vach pédre tot, que no voldría que cregueres que hay sigut una pazguata, no vach fé, sin embargo, lo que hauría pogut fé, de lo que, cuan men enrecordo, veénme tal com me vech, que no trobaré qui me dono una mica de foguet, Deu sap lo doló que séntigo. A los hómens no los passe aixina, naixen bons per a mil coses, no sol per an ésta, y la majó part són mes honrats de vells que de joves; pero les dones per a cap atra cosa mes que per a donáls fills naixen, y per naixó són volgudes. Y si tú no ten has donat cuenta, tens que vore: que natros sempre estem disposades, lo que no passe en los hómens; y ademés de aixó, una dona cansaríe a mols hómens, mentres mols hómens no poden cansá a una dona: y perque per a naixó ham naixcut, te torno a dí que fas mol be en donáli al teu home un pa per una barra, per a que la teua alma no tingue a la seua vellesa que repéndreli a la carn. De esta manera cadaú té lo que arreplegue, y espessialmén les dones, que tenen que aprofitá mol mes lo tems cuan lo tenen que los hómens, perque vorás que cuan mos fem velles, ni lo home ni dingú mos vol mirá, sol mos avíen a la cuina a contáli históries al gat y a contá les olles y les escudelles; y pijó, que mos fiquen en cansóns y diuen: «A los joves los bons mossos, y a les velles, los bossinets despressiats», y atres moltes coses diuen. Y per a no entretíndret mes, te dic que no podríes a dingú descubríli la teua intensió que mes útil te siguere que a mí, perque no ña dingú tan encumbrat a qui yo no me atrevixca a díli lo que faigue falta, ni tan du o furo que no lo ablanixca be y lo porta an alló que vullga. Fes, pos, de manera que me amostros quí te agrade, y díxam después fé a mí; pero una cosa te recordo, filla meua: que cuidos de mí, perque soc una persona pobre y vull que partissipos de totes les meues indulgénsies y de cuans rosaris resa, per a que Deu los dono llum y candela als teus morts.

Y va acabá. Van quedá de acord en la agüela que buscare a un mosset que per aquell barri mol assobín passabe, y li va doná totes les señes, que ya sabíe lo que teníe que fé; li va doná un tros de cansalada y la va enviá en Deu. La velleta, sense passá mols díes, de amagatóns li va portá a la alcoba an aquell del que ella li habíe parlat, y después de poc tems un atre, segóns los que li anáen agradán a la jove Siñora; encara que teníe temó del home, no dixabe lo negossi.

Va passá que, anán una nit a sopá lo seu home en un amic seu de nom Hercolano, la jove li va maná a la agüela que faiguere víndre allí a un mosso que ere de los mes guapos de Perusa. Y habénse la Siñora assentat en lo jove a la taula a minjá, Pietro va cridá a la porta per a que li obrigueren. La dona, sentín aixó, se va doná per morta; pero volén amagá al jove, sense ocurrísseli enviál fora o fel amagá a un atra part, ñabén una galería prop de la cámara aon senaben, daball de un sistell de pollastres que ñabíe allí lo va fé refugiás y li va ficá damún un llansol, y fet aixó, rápidamen va fé obrí al seu home.
An este, cuan va entrá a casa, li va di: - Mol pronte to la hau engullit eixa sopa.

Pietro va contestá:

- No la ham probat.

- ¿Y cóm ha sigut aixó? - va di la dona. Pietro entonses va di: - Te u diré. Están ya a la taula Hercolano, la dona y yo, vam sentí estornudá prop de natros, de lo que ni la primera vegada ni la segona mos vam preocupá, pero lo que habíe estornudat cuan va estornudá la tersera vegada y la cuarta y la quinta y moltes atres, a tots mos va fé maravillá; de lo que Hercolano, que una mica picat en la dona estabe perque un bon rato mos habíe fet está a la porta sense obrímos, enfurruñat, va di: «¿Qué vol di aixó? ¿Quí es eixe que tan estornude?». Y eixecánse de la taula cap a una escala que ñabíe prop, va eixecá una trampilla de fusta, aon se podíe amagá consevol cosa qui u haguere volgut, com veém que manen fé los que fan obra a les seues cases, y pareixénli que de allí veníe lo soroll dels estornuts, va obrí una porteta que ñabíe allí y cuan la habíe ubert, de repén va eixí lo mes pudén tuf de sofre del món. Abans ya habén notat la auló y queixánse habíe dit la Siñora: «Es que fa un rato hay ensofrat unes teles, y después lo estenedó que había fet aná per a que se fumejaren lo hay ficat daball de aquella escala, aixina que ara ve la pudó de allí». Después de obrí la porteta Hercolano, y cuan ya se habíe escampat una mica lo braf, mirán a dins, va vore al que habíe estornudat y seguíe estornudán, obligánlo la fortó del sofre, y mentres estornudáe li habíe ya oprimit tan lo pit lo sofre que poc faltabe per a que no haguere estornudat may mes. Hercolano, veénlo, va cridá: «ara vech, dona, per qué cuan ham vingut tan rato vam está a la porta sense que mos obrigueren; pero aixina no tinga yo may res que me agrado, que me les pagarás».
Sentín aixó la dona, y veén que lo seu pecat estabe descubert, sense di cap excusa, eixecánse de la taula, va fugí y no sé aón sen va aná. Hercolano, sense acatássen de que la dona se escapabe, moltes vegades li va di al que estornudabe que ixquere, pero ell, que ya no podíe mes, no se movíe per res que diguere Hercolano; per lo que Hercolano, agarránlo de un peu lo va arrastrá afora, y corríe a per un gaviñet per a matál, pero yo me vach eixecá y no li vach dixá matá ni féli res, vach cridá y lo vach defendre, mentres corríen cap allí los veíns, que, agarrán al ya vensut jove, lo van portá fora de la casa no sé aón; aixina que de la sopa, ni la hay engullit ni la hay tastat, com te hay dit.

Sentín la Siñora estes coses, va vore que ñabíen datres tan listes com ella, encara que a vegades la desgrássia li tocare an alguna, y en gust haguere defengut en paraules a la dona de Hercolano; pero com reprobán la falta de l´atra li va pareixe obrí milló camí a les seues, va escomensá a di: - ¡Vaya cosa! ¡Qué bona y santa dona té que sé eixa! ¡Quina promesa de dona honrada, que me hauría confessat en ella, tan devota me pareixíe! Y pijó que, sén ya vella, mol bon ejemple done a les joves. Maldita sigue la hora en que va víndre al món y la tal que viu aquí, que té que sé dona roína, universal vergoña de totes les dones de esta terra, que olvidán la seua honestidat y la promesa feta al home y lo honor de este món, an ell, que es tal home y tan honrat siudadá y que tan be la tratabe, per un atre home no se ha avergoñit de injuriál, y an ella en ell. Per la meua salvassió que de estes dones no hauría de tíndre misericordia: ñauríe que matáles, se les tindríe que ficá vives a una foguera y féles sendra.

Después, enrecordánsen del seu amán que estabe daball de la sistella, va escomensá a animá a Pietro a que sen aniguere al llit, perque ya ere hora. Pietro, que mes ganes teníe de minjá que de dormí, preguntabe si no ñabíe res de sopá, a lo que la dona li responíe:
- ¡Si, sopá ha de ñabé! Acostumbrem a fé sopá cuan tú no estás. ¡Sí que soc yo la dona de Hercolano! ¡Bah! ¿Per qué no ten vas a dormí? ¡Es lo milló que podríes fé!
Va passá que habén vingut per la nit algúns llauradós de Pietro en algunes coses del poble, y habén dixat los seus burros, sense donáls de beure, a una cuadreta que ñabíe prop de la galería, un dels rucs, que teníe molta sed, va traure lo cap del cabestre, va eixí de lo corralet y anáe ensumánu tot per a trobá aigua; y anán aixina va arribá aon la sistella aon se amagabe lo mosso. Este, com teníe que está a marramiaus, habíe estirat los dits de una de les mans an terra fora de la sistella, y tanta va sé la seua sort, o la seua desgrássia si volém, que este rucio li va ficá damún la pota, lo va calsigá o palsigá, per lo que, sentín un grandíssim doló, va fotre un gran bram.

Sentínu Pietro, se va maravillá y sen va doná cuenta de que alló passabe a dins de casa; per lo que, eixín de la alcoba y sentín encara queixás an aquell, no habén encara lo burro eixecat la pota de los dits, va di:

- ¿Quí ña per aquí?

Y corrén aon la sistella, y eixecánla, va vore al jove, lo que, ademés del doló que sentíe perque lo burro li empanabe los dits, tremoláe de temó de que Pietro li faiguere mal. Y sén reconegut per Pietro, com que Pietro per lo seu vissi habíe anat detrás de ell mol tems, li va preguntá:

- ¿Qué fas tú aquí?

No li va contestá, pero li va demaná que per amor de Deu no li faiguere mal.
Pietro li va di:

- Eixécat y no tingues temó de que te faiga cap mal: pero dísme cóm has vingut aquí y per qué. Lo jove lay va di tot; no menos contén Pietro de habél trobat que dolguda la seua dona, agarránlo de la ma sel va emportá en ell a la alcoba, aon la dona en molta temó lo esperabe.

Y sentánse Pietro enfrente de ella li va di:

- Si tan censurabes fa un momén a la dona de Hercolano y díes que la teníen que cremá y que ere la vergoña de totes vatres, ¿cóm no u díes de tú mateixa? O si no volíes díu de tú, ¿cóm teníes lo valor de díu de ella sabén que habíes fet lo mateix que ella? Segú que res te portáe an alló mes que totes sou iguals, y culpán a les atres voleu tapá les vostres faltes: ¡que baixo foc del sel y tos cremo a totes, rassa malvada que sou! La dona, veén que per sol li habíe fet mal de paraula, y pareixénli que se derretíe perque portáe de la ma a un mosset tan guapo, se va envalentoná y va di: - Segura estic de que voldríes que baixare foc del sel que mos cremare a totes, perque te agradam tan com a un gos les palísses; pero per la creu de Deu que no sirá aixina. En gust parlaré una mica en tú per a sabé de qué te queixes; y sértamen que eixiríe be si me compares en la dona de Hercolano, que es una vella santurrona y ell li done tot lo que vol y la vol com se té que voldre a la dona, lo que a mí no me passe. Que, encara que me vestixgues y me calsos be, be saps cóm vach de lo demés y cuán tems fa que no te gites en mí; y mes voldría aná vestida en draps y descalsa y que me tratares be al llit que tíndre totes estes coses tratánme com me trates. Y entén be, Pietro, que soc una dona com les demés, y me agrade lo que a les atres, aixina que perque me u busca yo si tú no mu dones no es per a insultám, per lo menos te respeto tan que no men vach en criats ni en tiñosos.

Pietro sen va doná cuenta de que les paraules no pararíen en tota la nit, per lo que, com poc se preocupabe de ella, va di:

- Calla ya, dona: que te donaré gust en aixó; be faríes en donámos algo de sopá, que me pareix que este sagal, igual que yo, no haurá senat encara.

- Claro que no - va di la dona- , que no ha sopat, que cuan tú vas arribá en mala hora, mos assentáem a la taula per a sopá.

- Pos ves - va di Pietro- , dónamos de sopá y después yo arreglaré les coses de manera que no tingues que queixát.

La dona, eixecánse al sentí al home contén, rápidamen va fé ficá la taula, va fé víndre lo sopá que estabe preparat y los tres van sená. Después del sopá, lo que Pietro se proposáe per a satisfacsió de los tres me se ha olvidat; pero be sé que de matí a la plassa se va vore al jove no mol segú de a quí habíe acompañat mes per la nit, si a la dona o al home. Per lo que ting que dítos, siñores meues, que a qui te la fa féslay; y si no pots, que no te sen vaigue del cap hasta que u conseguixques, per a que lo que lo burro done contra la paret lo mateix ressibixque.

Acabada, pos, la história de Dioneo, en poques risses per la vergoña, y veén la reina que habíe arribat lo final del seu gobern, se va ficá de peu y se va traure la corona de lloré y lay va ficá al cap a Elisa, diénli: - A vosté, Siñora, tos correspón ara maná.

Elisa, ressibín lo honor, com antes habíe sigut fet va fé: que, preparán en lo senescal lo que ere pressís per al período del seu señorío, va di: - Ya ham sentit moltes vegades que en paraules ingenioses o en respostes rápides mols han sapigut en la reprimenda mereixcuda llimá les dens dels atres o evitá los perills que los veníen; y perque la materia es bona y pot sé útil, vull que demá, en la ajuda de Deu, se parlo dins de estos límits: es di, sobre alguns que en paraules ingenioses se van vengá al sé molestat, o en una rápida contesta o algún invento se van escapá a la perdissió o al perill o al despréssio. Aixó va sé mol alabat per tots, per lo que la reina, alsánse de peu los va doná llissénsia a tots hasta la hora del sopá.

La honrada compañía, veén a la reina eixecada, se va alsá y segóns la costum, cadaú va fé lo que mes li agradabe. Pero al callá les chicharres, los va cridá a tots y van sopá, y después se van ficá a cantá y a tocá. Y habén ya, per dessich de la reina, escomensat Emilia una dansa, a Dioneo li van maná que cantare una cansó, y ella va escomensá: «Doña Aldruda, eixequéutos la coa, que bones noves tos porto». De lo que totes les siñores van escomensá a enríuressen, y mol mes la reina, que li va maná que dixare aquella y ne cantare un atra. Va di Dioneo:

- Siñora, si tinguera un címbalo diría: «Alséutos les robes, doña Lapa» o «Daball del olivé ña herba». ¿O voldríeu que cantara: «les oles del mar me fan tan mal»? Pero no ting cap címbalo, y per naixó diéume quina voleu de estes atres: ¿tos agradaríe: «Ix a fora que está podat com un mach a la campiña»? Va di la reina:

- No, un atra.

- Pos - va di Dioneo- ; diré: «Doña Simona embotelle embotelle; y no es lo mes de octubre». La reina, rién, va di:

- ¡Ah, en mala hora!, Cántan una de bona, si vols, que no volem eixa. Va di Dioneo:

- No, Siñora, no tos enfadéu, pero ¿quina tos agráe? Men sé mes de mil. ¿O voleu: «Este lo meu nincho, si no lo pic» o «¡Ah, desplay, home meu!» o «Me compraré un gall de sen lires»? La reina entonses, una mica enfurruñada, encara que los demés rigueren, va di: - Dioneo, díxa les bromes y dísne una de bona; y si no, sabrás cóm me enfado. Dioneo, sentín aixó, dixán les bromes, rápidamen de esta guisa va escomensá a cantá:

Amor, la hermosa llum

en que los seus bells ulls me han ferit

an ella y a tú me té ya rendit.

De los seus ulls se mou lo esplendó

en que lo meu cor a cremá se ha ficat

per los meus passán,

y cuán gran fore lo teu valor

lo seu bell rostro me va fé manifest,

lo que, imaginán,

vach sentí que me anabe gigán

tot poder, y que an ella ere oferit,

y esta es la causa de los meus plos ha sigut.

aixina pos, en lo teu criat transformat

estic, siñó, y aixina obedién espero

que me sigues clemén;

pero no sé si del tot ha adivinat

la meua fe sansera y fervén

aquella que la meua men

posseíx, que la pas, si no ha vingut

de ella no vull, y may la hay volgut.

Per naixó, siñó meu, yo te rogo

que, al mostrálay, la faigues tú sentí

lo teu foc al seu costat

per a servím, perque yo en lo teu foc

amán me consumixco, y de patí

me séntigo ya postrat;

y, cuan tú u cregues assertat,

dónali raó de mí com es degut;

que me voré, si u fas, complagut.


Después de que Dioneo, callán, va mostrá que la seua cansó habíe acabat, va fé la reina din moltes atres, sense dixá de alabá mol la de Dioneo. Pero después que part de la nit va passá, la reina, sentín que la caloreta del día habíe vensut a la frescura de la nit, va maná que tots, hasta la jornada siguién, sen anigueren a descansá.

ACABE LA QUINTA JORNADA.


viernes, 29 de marzo de 2024

Lexique roman; Gel, Gil - Angiva


Gel, Gil, s. m., lat. gelu, gelée, glace, froid. 

Neus ni gels ni plueia ni fanh

No m tolon deport ni solatz.

P. Vidal: Neus ni gel. 

Neige ni glace ni pluie ni fange ne m'ôtent plaisir ni amusement.

Ieu ai ja vist albre fuilhat,

Que s cocha, puis gel lo mata.

Bertrand de Born: Fuilhetas ges. 

J'ai déjà vu arbre feuillé, qui se hâte, puis gelée le frappe.

Fora mort de gil.

P. Raimond de Toulouse: Pos vezem.

Je serais mort de froid. 

CAT. Gel. ANC. ESP. Gelo. ESP. MOD. Yelo (hielo). PORT. IT. Gelo. 

(chap. Gel, gels; chal a Vallchunquera.)

Gel, gels; chal a Vallchunquera

2. Gelada, Gilada, s. f., gelée, froid.

Non temas ven ni gelada.

Bertrand de Born: Rassa. 

Ne crains vent ni gelée.

Ve la gelada e ve una grans neula. Liv. de Sydrac, fol. 46.

Vient la gelée et vient un grand brouillard. 

Ara perdon l' alegratge

Per frey e per la gilada.

Marcabrus: Lanquan fuelhon. 

Maintenant perdent l' allégresse par froid et par la gelée. 

ANC. ESP. Estaba don Enero con nieves è con geladas. 

Poema de Alexandro, cop. 612. 

CAT. Gelada. ESP. Helada. PORT. Geada. IT. Gelata. (chap. Gelada, gelades; gebra, gebres; gebrada, gebrades; rosada, rosades; escarcha, escarches.)

3. Gelar, v., lat. gelare, geler.

Tot quant es gelha, 

Mais ieu no puesc frezir,

Qu' amors novelha 

Mi fa 'l cor reverdir.

A. Daniel: Quan chai la. 

Tout ce qui est gèle, mais je ne puis refroidir, vu qu'amour nouveau me fait le coeur reverdir. 

Farai chansoneta nueva

Ans que vent ni gel ni plueva.

(chap. Faré una cansoneta nova abans de que faigue ven y gelo y plogue.)

Le Comte de Poitiers: Farai chansoneta. 

Je ferai chansonnette nouvelle avant qu'il vente et gèle et pleuve.

Part. pas. Chans ni flors d'albespis

No m valon plus qu' yverns gelatz.

G. Rudel: Lanquan li.

Chant ni fleur d'aubépine ne me valent pas plus qu'hiver glacé.

CAT. Gelar. ESP. Helar. PORT. Gelar. IT. Gelare. (chap. Gelá, gelás; chelá, chelás.)

4. Congelacio, s. f., lat. congelatio, congélation.

Congelacio en terra et en ayga. 

Per freior engendrant congelacio.

Eluc. de las propr., fol. 119 et 133. 

Congélation en terre et en eau. 

Par froidure engendrant congélation.

CAT. Congelació. ESP. Congelación. PORT. Congelação. IT. Congelazione.

(chap. Congelassió, congelassions.)

5. Congelar, v., lat. congelare, congeler.

Part. prés. Las humors congelant. Eluc. de las propr., fol. 55. 

Congelant les humeurs. 

Part. pas. Sanc es en vesica congelat. Trad. d'Albucasis, fol. 32. 

Le sang est congelé en vessie.

Givre es vapor congelada.

(chap. La gebra es vapor congelada; escarcha.)

Eluc. de las propr., fol. 137.

Givre est vapeur congelée.

CAT. ESP. PORT. Congelar. IT. Congelare. (chap. Congelá: congelo, congeles, congele, congelem o congelam, congeléu o congeláu, congelen; congelat, congelats, congelada, congelades. Gelá se conjugue igual.)

6. Entregelar, v., entregeler.

Se entregela sus l' ayr per forsa de freyt.

L'Arbre de Batalhas, fol. 8.

S' entregèle en haut l'air par force de froid.


Gelda, Geuda, s. f., du saxon Gild, troupe, foule, peuple.

Voyez Leibnitz, p. 115.

La gelda venc ab arcxs et ab sagetas.

Fetz venir son pavalho 

E la gelda que mena la garizo.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 106. 

La troupe vint avec arcs et avec flèches. 

Fit venir son pavillon et la troupe qui mène l'équipement.

De l'autra part atresi hac gran geuda e gran compaynha de pesoniers.

Philomena.

De l'autre part également il y eut grande foule et grande réunion de fantassins

ANC. FR. Nostre gelde e nos homs fetes avant haster. 

Gelde d'Engleiz e de Normanz.

Roman de Rou, v. 1522 et 13196. 

Il i chairent trente mille de gelde. Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 6. 

IT. Geldra. (chap. Gentada, tropa, mun de gen.)


Gelos, Gilos, adj., lat. zelotes, jaloux. 

D'ome qu'es d'aital faysos 

Non deu esser maritz gelos.

Garin d'Apchier: Mos Cominals

D'homme qui est de telle façon mari ne doit pas être jaloux. 

Ben pauc ama drutz que non es gelos.

B. de Ventadour: Bels Monruels. 

Bien peu aime amant qui n'est pas jaloux. 

Adonc fon mot giloza e trista car non l'ac retengut.

V. de Savari de Mauléon. 

Alors elle fut moult jalouse et triste parce qu'elle ne l'eût pas retenu.

Subst. Patz non a gelos mati ni ser.

Pierre de Barjac: Tot francamen. 

Jaloux n'a paix matin ni soir.

Tot o fassam en despieg del gilos. 

Un troubadour anonyme: En un vergier.

Que nous fassions tout cela en dépit du jaloux. 

ANC. FR. Vez ci le cox et le jalox.

Roman du Renart, t. II, p. 11. 

CAT. Gelos. ESP. Zeloso (celoso). PORT. Cioso. IT. Celoso. 

(chap. Selós, selosos, selosa, seloses.)

2. Gelosia, Gilosia, s. f., lat. zelotipia, jalousie. 

Fon dic al marit d' ela, d'on el n' ac gran gelosia, et enserret la en una tor.

(chap. literal: Va sé dit al marit d'ella, d' aon ell ne va tindre grans sels, y la va tancá a una torre.) 

V. de Guillaume de Cabestaing.

Fut dit au mari d'elle, d'où il en eut grande jalousie, et l'enferma dans une tour.

Er auiatz, senher, cal desastre

Li avenc per sa gilozia.

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas. 

Maintenant écoutez, seigneur, quel désastre lui advint par sa jalousie.

La gilosia de las femnas, que es molt ardens e molt malitioza.

Liv. de Sydrac, fol. 36. 

La jalousie des femmes, qui est moult ardente et moult malicieuse. 

CAT. Gelosia. ESP. Zelotipia (celotipia, celos). PORT. IT. Gelosia. 

(chap. Sels, en plural; selet, selets cuan no són massa forts.)

3. Agelosir, v., enjalouser, devenir jaloux.

Part. pas. D'aitan sui agelositz.

Raimond de Miraval: Chans quan.

D'autant je suis enjalousé.

4. Engelozir, v., enjalouser, devenir jaloux.

L'amor de la domna e de Peirols montet tan, qu'el dalfi s' engelozi d'ella. V. de Peyrols.

L'amour de la dame et de Peyrols monta tant, que le dauphin s'enjalousa d'elle.

CAT. Engelosir. IT. Ingelosire. (chap. Enselá, enselás: yo me enselo, enseles, ensele, enselem o enselam, enseléu o enseláu, enselen; enselat, enselats, enselada, enselades.)

5. Gilosesca, s. f., gilosesque, sorte de poésie.

Jaciaysso que alcu fassan gilosescas al compas de dansa.

Leys d'amors, fol. 41.

Quoiqu' aucuns fassent gilosesques sur la mesure de danse.


Gem, s. m., lat. gemitus, gémissement, lamentation.

E 'ls pros, cortes, adreg, fan plors e gems, 

Quar pretz es mortz e cazutz et envers. 

P. Raimond de Toulouse: Era pus. 

Et les preux, courtois, justes, font pleurs et gémissements, parce que mérite est mort et tombé et renversé.

D' autrui joi fan grans gems.

A. Daniel: Autet e bas. 

De la joie d'autrui font grandes lamentations. 

Los mals qu'ieu trac ni 'ls planhs ni 'ls gems 

Que fauc la nueg quan sui colgatz.

Giraud de Borneil: Ben cove. 

Les maux que je souffre et les plaintes et les gémissements que je fais la nuit quand je suis couché. 

CAT. Gemeg. ESP. PORT. Gemido. IT. Gemito. (chap. Gemec o gemeg, gemecs o gemegs. Se diu gemegán pero no gemecán.)

2. Gememen, Gemimen, s. m., gémissement.

Non deu hom orar ses gemement. Trad. de Bède, fol. 27.

On ne doit pas prier sans gémissement. 

Ieu ay trebalhat en mon gemimen. V. et Vert., fol. 67. 

J'ai souffert dans mon gémissement. 

E loc de cant ha gemiment. Eluc. de las propr., fol. 149. 

En place de chant a gémissement.

3. Gemir, v., lat. gemere, gémir, déplorer. 

Lo compains de ta bonauretat gem adonc. Trad. de Bède, fol. 3. 

Le compagnon de ton bonheur gémit alors.

Car nos gemem en aysso la nostra habitatio.

Trad. de la IIe épitre de S. Paul aux Corinthiens. 

Car nous déplorons en ceci notre habitation.

Part. prés. Gemen et ploran. Trad. de la Règle de S. Benoît, fol. 7.

(chap. Gemegán y plorán.)

Gémissant et pleurant. 

Amic, Publicació quinzenal per a esplai del soldat català de l'Exèrcit de la República

ANC. FR. Qui armes baille à ennemi,

S'il meurt, ne doit estre gemi. 

Ysopet Ier, fables 50. Robert, t. II, p. 363.

ANC. CAT. ESP. Gemir. PORT. Gemer. IT. Gemere. (chap. gemegá: gemego, gemegues, gemegue, gemeguem o gemegam, gemeguéu o gemegáu, gemeguen; gemegat, gemegats, gemegada, gemegades.)


Gema, s. f., poix, résine.

Qar flairaz sap en gema e pi.

(chap. Ya que flairéu sapí en ressina y pi; flairá, aulorá, de bona auló.)

Bertrand de Born: Fuilheta vos.

Car vous sentez sapin en résine et pin.


Gemma, s. f., lat. gemma, gemme, toute espèce de pierres précieuses.

Gemma es dita tota peyra precioza.

(chap. Gema es dita tota pedra pressiosa.)

Plena es de perlas et gemmas.

(chap. Plena está de perles y gemes : pedres pressioses.)

Eluc. de las propr., fol. 188 et 181.

Est dite gemme toute pierre précieuse.

Est pleine de perles et pierres précieuses.

Sal de gemma. Trad. d'Albucasis, fol. 19.

(chap. Sal de gema: pedra pressiosa.)

Sel de gemme.

ANC. FR. Gemme... est nommée.

B. de Sainte-Maure, Chr. de Norm., fol. 163. 

IT. Gemma. (ESP. Gema, gemas. Chap. Gema, gemes.)

2. Gemar, v., orner, garnir de pierreries, brillanter.

Part. pas. L' escut ac a son col, el cap l' elme gematz.

(chap. L' escut teníe a son coll, al cap lo casco gemat, adornat de gemes, pedrería.)

Ara prenga cascus son bon elme gemat. 

Roman de Fierabras, v. 739 et 2717.

Eut l'écu à son cou, en tête l' heaume garni de pierreries.

Que maintenant chacun prenne son bon heaume garni de pierreries.

ANC. FR. Rollans feri sor son elme gemmé. 

Roman de Gérard de Vienne, v. 696. 

Li escus au col et ses haumes gemmés. 

Roman de Fierabras en vers français. 

IT. Gemmare.

GEMMA MENGUAL

Gemini, s. m. plur., lat. gemini, gémeaux.

Gemini que vol dire gemels. Eluc. de las propr., fol. 111.

(chap. Gemini que vol di gemelos, bessons.)

Gémeaux qui veut dire jumeaux.

- Signe du zodiaque.

Renha en I signe que a nom gemini. Liv. de Sydrac, fol. 54. 

(chap. Reine a un signo que té nom Géminis.)

Règne en un signe qui a nom Gémeaux.

CAT. ESP. (Géminis, gemelo, gemelos) PORT. Geminis. IT. Gemini. 

(chap. Gemelo, gemelos; bessó, bessons; bessonada: cuan se tenen dos fills a la vegada; bessonera: la femella que té dos bessons, dos fills, normalmén una ovella.)

2. Gemol, s. m., jumeau.

Sapias que gemols motas veguadas so natz, et alcunas vetz tres o quatre. Trad. d'Albucasis, fol. 37.

(chap. Sápigues que bessons moltes vegades naixen (són naixcuts), 

y algunes vegades tres o cuatre.)

Sachez que jumeaux nombreuses fois sont nés, et aucunes fois trois ou quatre.

3. Gemel, s. m., jumeau.

Gemini que vol dire gemels. Eluc. de las propr., fol. 111. 

Gémeaux qui veut dire jumeaux. 

ESP. Gemelo. PORT. Gemeo. IT. Gemello.

4. Geminar, v., lat. geminare, géminer, doubler.

Sa virtut si gemina, so es a dire si dobla.

Eluc. de las propr., fol. 111.

Sa puissance se gémine, c'est-à-dire se double. 

ANC. ESP. Geminar. IT. Geminare. (chap. Doblá.)


Gena, s. f., lat. gena, joue.

Las genas.

Genas so aquelas partidas... on comensa la barba.

Eluc. de las propr., fol. 41. 

Les joues.

Les joues sont ces parties... où commence la barbe.

IT. Gena. (ESP. Párpado inferior.)


Genciana, Gensana, s. f., lat. gentiana, gentiane.

Atressi la genciana

Es contra gotassa sana.

Brev. d'amor, fol. 50.

Également la gentiane est saine contre la goutte.

Gensana es cauda herba et amara. Eluc. de las propr., fol. 211.

(chap. La gensiana es herba calenta y amarga.)

Gentiane est herbe chaude et amère.

CAT. ESP. PORT. Genciana. (chap. Gensiana.)

Genciana, gensiana, gentiana, gentiane

Genesta, s. f., lat. genista, genêt.

Quan per la branca pueia 'l sucs

Don reviu la genest' e 'l brucs.

Marcabrus: Al departir.

Quand par la branche monte le suc dont revit le genêt et la bruyère.

ANC. FR. Le lonc d'un genestay qui estoit vert et bel.  

Combat des Trente.

CAT. Genesta, ginesta (Ginestar, cerca de Tortosa). ESP. Ginesta (hay varias especies y nombres. Piorno serrano, piornal se llama al campo donde abundan, Cytisus oromediterraneus, Cytisus purgans, Cytisus scoparius, Genista cinerea, Genista scorpius, Sarothamnus purgans, Genista balansae, Genista europaea, Cytisus balansae balansae, Cytisus balansae europaeus, calabón, escoba de negrales, escoba negra, escoba serrana, escobón, espiorno, hiniesta, piorno gallego, retama angulosa, retama de escobas, retama negra, retama purgante, retamón. Es parecida a la aliaga.)

PORT. Giesta. IT. Ginestra.

(chap. Ginesta, pareguda a l' argilaga, archilaga. Lo conegut apellit Plantagenet, planta + genêt.)

Ginesta, argilaga, archilaga, Plantagenet, planta + genêt



Gengiva, s. f., lat. gingiva, gencive. 

La gengiva mollificada es strenguda. 

Nays sobre la gengiva carn ajustada.

Trad. d'Albucasis, fol. 6 et 20. 

La gencive amollie est étreinte. 

Naît sur la gencive chair ajoutée. 

ANC. CAT. Gingiva. PORT. IT. Gengiva. (chap. Geniva, genives; cheniva, chenives.)

2. Angiva, s. f., gencive.

Quan las angivas son mollificadas. Trad. d'Albucasis, fol. 6.

Quand les gencives sont amollies.

ESP. Encía.

jueves, 4 de octubre de 2018

TERSERA JORNADA. NOVELA SEGONA.

Un palafrené se gite en la dona del rey Agilulfo, éste sen done cuenta y sense di res, lo trobe y lo esquile. Cóm se salve de la mort u voréu al final.

Un palafrené se gite en la dona del rey Agilulfo


Habén arribat lo final de la história de Filostrato, en la que algunes vegades se habíen ficat roiges les Siñores y algunes atres sen habíen enrit, li va apetí a la Reina que Pampínea continuare novelán; ella, escomensán, va di:
Ñan algúns tan poc discretos al vóldre mostrá que saben lo que no los convé sabé, que algunes vegades en aixó, al castigá les desapersebudes faltes de atres, creuen que la seua vergoña mengüen cuan es al contrari, la fan creixe.

Agilulfo, rey dels longobardos, aixina com los seus predessesós (antepassats) habíen fet, a Pavia, siudat de la Lombardía, va fixá la sede del seu Reino, habén pres per dona a Teudelinga, viuda de Auttari, que tamé habíe sigut rey dels longobardos, lombardos, que ere una hermossíssima dona, mol sabia y honesta, pero desventurada en amors. Están pel valor y lo juissi de este rey Agilulfo les coses dels longobardos en plena prosperidat, va passá que un palafrené de la Reina, home de vil condissió per naiximén, y en persona tan hermós y alt com lo rey, se va enamorá de la Reina; y com lo seu baix estat no li permitíe este amor, a dingú lo descubríe, ni en la mirada se atrevíe a descubríl. Y encara que sense cap esperansa visquere de podé agradála may, se gloriabe de habé ficat los seus pensaméns a una part mol alta; se sucarrabe per lo foc amorós, (com los de Monroch). 

La Reina, cuan teníe que montá a caball, en mes gust cabalgabe en lo palafrén cuidat per neste que per algún atre; y cuan passabe aixó, éste se u preníe com un grandíssim favor, y no se li apartabe de damún, tenínse per felís sol en podé tocáli les robes. Pero com veém passá en molta frecuénsia que cuan disminuíx la esperansa, aumente l´amor, aixina passabe en lo pobre palafrené, al que mol dolorós se li fée soportá lo gran dessich tan de amagatóns, no sén ajudat per cap esperansa; y moltes vegades, no podén deslligás de este amor, volíe morís.
Y pensán aixina, va dessidí fé alguna cosa per la que pareguere que moríe per l´amor que a la Reina li habíe tingut y teníe; y esta cosa se va proposá que fore tal que en ella tentare la fortuna de podé del tot o en part conseguí lo seu dessich. Y no se va ficá a escriure paraules a la Reina o féli sabé lo seu amor per cartes, que sabíe que en vano diríe o escriuríe, va volé probá si en astússia podríe gitás en la Reina; habíe de trobá lo modo de, com si fore lo rey, que sabíe que no se gitae en ella seguit, puguere arribá an ella y entrá a la seua cámara. Pel que, per a vore cóm anabe vestit lo rey cuan la visitabe, a una gran sala del palau del rey, que estabe entre mich de la cámara del rey y la de la Reina, se va amagá unes cuantes nits; y una nit va vore al rey eixí de la seua cámara embolicat en un gran manto y a la má una antorcheta ensesa y a l’atra una vareta, cap a la cámara de la Reina y, sense di res, pegá uns copets una vegada o dos a la porta de la cámara en aquella vareta, y li van obrí y li van agarrá de la má la antorcheta. Veén aixó, va pensá que ell faríe lo mateix un atra nit; y trobán un manto paregut an aquell que li habíe vist al rey, una antorcha y una estaca, y rentánse primé be a un calderó, per a que no li putire a la Reina a eixérrit y sen donare cuenta del engañ, com acostumbrabe, a la gran sala se va amagá. 

Y sentín que ya a tot arreu dormíen, y pareixénli tems o de fé realidat lo seu dessich o de buscá la mort, va ensendre la antorcha, y embolicat en lo manto sen va aná a la porta de la cámara y dos vegades va tocá en la vareta. La cámara va sé uberta per una camarera mich adormida y la llum agarrada y ficada apart. Ell, sense di res, va passá a dins de la cortina, va dixá lo manto, y se va ficá al llit aon la Reina dormíe. Y agarránla en brassos, y fen vore que estabe enfadat perque sabíe que lo rey no volíe sentí res cuan estabe enfadat, moltes vegades carnalmen va conéixe a la Reina.

Y encara que dolorós li va paréixe anássen, tenín temó de que se descubriguere, se va eixecá y va agarrá lo manto y la antorcha, y sense di res sen va aná, y tan pronte com va pugué sen va entorná cap al seu llit. Y apenes se habíe gitat cuan lo rey, eixecánse, sen va aná a la cámara de la Reina, y ella se va sorpréndre mol. 

Habén ell entrat al llit, ella li va di:

- Chay, siñó meu, ¿qué passe esta nit? ton hau anat fa mol poc, y mes del acostumbrat hau chalat en mí, ¿y tan pronte tornéu a escomensá? Paréu cuenta en lo que féu. 

Lo rey, al sentí estes paraules, sen va doná cuenta de que la Reina habíe sigut engañada, pero va pensá (pos va vore que la Reina no sen habíe donat cuenta ni dingú mes) que no volíe féla caure en la cuenta; lo que mols no hagueren fet, sino que hauríen dit: «No hay sigut yo; ¿quí ha sigut lo que ha estat aquí?, ¿cóm ha sigut?, ¿quí ha vingut?».

Li va contestá entonses lo rey, dissimulán lo enfado:

- Siñora, ¿no tos paréixco prou potén com per a está una vegada y torná? A lo que la dama va contestá:

- Siñó meu, sí, pero yo tos rogo que cuidéu la vostra salut.

Entonses lo rey va di:

- Pos seguiré lo vostre consell, y esta vegada sense donátos mes empach men entorno. Y com se habíe atufat, estabe ple de ira y de rencor per lo que li habíen fet, tornán a péndre lo seu manto sen va aná de la cámara y va volé trobá silensiosamén al que habíe fet alló, imaginán que teníe que sé de la casa, y que no hauríe pogut eixí de ella. Agarrán, pos, una llumeneta sen va aná a una llarguíssima habitassió que ñabíe damún de les cuadres dels caballs, a la que casi tots los criats dormíen a diferéns llits; y pensán que a consevol que haguere fet alló que la dama diebe no se li hauríe pogut calmá lo pols y los batecs del cor pel meneo, escomensán per una punta de la habitassió, va aná tocánlos lo pit a tots, per a vore si los batíe lo cor en forsa. Tots dormíen com a socs, menos lo que habíe estat en la Reina; per naixó, veén vindre al rey y donánsen cuenta de que lo anabe buscán, va escomensá a tremolá, y se li va ficá lo cor a sen, les tamborinades que notabe al pit pel traqueteo se van aumentá per la temó; y sen va doná cuenta de que, si lo rey sen acatáe de alló, sense tardá lo faríe morí. Y encara que algunes coses que podríe fé se li van passá pel cap, veén al rey sense cap arma, va seguí fénse l´adormit y va esperá a vore qué fée lo rey. Habén mirat lo rey a mols y encara sense trobán a cap del que puguere está segú, va arribá an ell, y notán que li latíe fort lo cor, se va di: «Esta es la meua. Este ha sigut».
Pero com no volíe que se sapiguere, no li va fé datra cosa mes que, en un parell de estisoretes que habíe portat, li va tallá una mica lo pel pels costats, damún de les pulseres, y com an aquell tems se portaben mol llargs, alló siríe la siñal per a reconéixel en son demá; y fet aixó, sen va entorná cap a la seua cámara.
Lo burladó, claramen sen va doná cuenta de per qué habíe sigut siñalat; pel que, sense esperás un momén, se va eixecá, y trobán un parell de estisores de esquilá caballs, va aná un per un y a tots de la mateixa manera los va tallá lo pel; y fet aixó, sense que lo sentiguéren, se va gitá a dormí.

Lo rey se va eixecá prontet y va maná que, abáns que les portalades del palau se obriguéren, tots los seus criats vinguéren dabán d´ell; y aixina se va fé.
Están tots dabán de ell sense cap gorro o drap al cap, com ell habíe manat, los va escomensá a mirá per a reconéixe al que ell habíe pelat; y veén a la mayoría de ells en los pels tallats casi igual, se va extrañá, y se va di:
«aquell al que estic buscán, encara que de baixa condissió sigue, be amostre sé home de alt ingenio.»

Después, veén que sense contáu no podíe trobá al que buscabe, disposat a no cubrís de una gran vergoña per cobrás una vengansa, en unes paraules lo va volé amonestá y mostráli que sen habíe donat cuenta del cas; y giránse cap a tots, va di:

- Qui u va fé que no u faigue mes, y anéu en Déu.
Un atre hauríe volgut torturál, martirisál, interrogál y massacrál y al féu lo hauríe descubert; pero al ficás en descubert, encara que se haguere vengat, no hauríe menguat sino aumentat la seua vergoña y tacat lo honor de la seua dona.

Los que aquelles paraules van sentí se van maravillá y mol tems van está cavilán qué hauríe volgut di lo rey en alló, pero no va ñabé ningú que u entenguere mes que aquell a qui li tocabe. Este, com sabio que ere, may, en vida del rey u va descubrí, ni may mes a la seua vida en estes acsións va tentá a la fortuna.


TERSERA

jueves, 14 de marzo de 2024

Lexique roman; Forsa - Treforsar

 


Forsa, s. f., force, ciseau, cisailles. 

(chap. EstisoraEstisoressissallasissalles; ESP. Tijera, cizalla.)

sissalla, sissalles

Pois la forsa 'l prat pais.

Giraud de Borneil: Ges aissi del. 

Puisque le ciseau paît le pré. 

ANC.FR. Qui un rous peliçon portoit

Bien fet, sanz cizel et sans force. 

Roman du Renart, t. I, p. 55. 

Que ti neveu soient mis en relegion et tondu de ces forces... et aporterent une espée et unes forces...

Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 187.

2. Force, s. m., lat. forceps, ciseau. 

Ni prestaran razors ni forces a rayre ni a tondre.

Cartulaire de Montpellier, fol. 179. 

Ni prêteront rasoirs ni ciseaux pour raser ni pour tondre.

Un palafrené se gite en la dona del rey Agilulfo

Fort, adj., lat. fortis, fort.

Que castel fort ni tors 

Contra mi no s defenda.

Giraud de Salignac: Esparviers. 

Que château fort ni tour contre moi ne se défende. 

Subst. Mantenrai los frevols contra 'ls forts. 

Rambaud de Vaqueiras: Ges sitot. 

Je maintiendrai les faibles contre les forts. 

Ben trobavas fort contra fort.

A. Daniel: Puois En Raimond. 

Bien tu trouvais fort contre fort.

Adv. Molt fort blasmava Boecis sos amigs. Poëme sur Boèce. 

Moult fort blâmait Boëce ses amis. 

Fier tan fort qu'om ges no pot guerir.

Giraud de Calanson: A lieys cui am.

Frappe si fort qu'on ne peut point guérir.

ANC. FR. D'une fort fievre don il avoit esté malades.

Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 284. 

Virent la cité... et por noiant demandesiez plus bele, ne plus fort.

Deux cités qui sor mer sient, des plus forz de soz le ciel.

Villehardouin, p. 29 et 124.

CAT. Fort. ESP. Fuerte. PORT. IT. Forte. (chap. Fort, forts, forta, fortes.)

2. Fortment, adv., fortement. 

L'amoroseta bevenda 

No feric ab son cairel 

Tristan n' Iseut plus fortmen.

B. Zorgi: Atressi. 

L'amoureux breuvage ne frappa avec son trait Tristan ni Iseult plus fortement.

Meravilhet se molt fortment.

P. Cardinal: Una cieutat. 

Il s'émerveilla moult fortement.

ANC. FR.

Forment haï Willame, é bien li a mostré. 

Roman de Rou, v. 2144. 

Et me dormoie moult forment.

Roman de la Rose, v. 25. 

CAT. Fortament. ESP. Fuertement (fuertemente). PORT. IT. Fortemente.

(chap. Fórtamen.)

3. Forsor, comparatif, plus fort.

Anc de forsor batalha n' ausi retraire. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 43. 

Oncques de plus forte bataille je n'ouïs raconter.

Superlatif.

Li plus ardit e'l savi e'l valent e'l forsor. Guillaume de Tudela.

Les plus hardis et les sages et les vaillants et les plus forts.

Sobre els emperadors 

E 'ls reys forsors.

Giraud de Calanson: Li mey. 

Au-dessus des empereurs et des rois les plus forts.

4. Fortet, adj. dim., assez fort.

Camba lada e ben forteta.

(chap. Cama, garra llarga y ben forteta.)

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Jambe large et bien assez forte.

5. Forsiu, adj., fort, ferme.

En man morta ni en man forsiva. 

Terrier de la confr. du S.-Esprit, de Bordeaux. 

En main morte ni en main ferme.

Ni mettre en man forsiva.

Tit. de 1414. Bordeaux, bibl. Monteil. 

Ni mettre en main ferme.

6. Forsar, v., forcer, contraindre, renforcer. 

Non lo forsa, et si o forsa. Tit. de 1002.

(chap. No lo forse, y si u forse.)

Ne le force, et s'il force cela.

Quar mon cor forsa d'amar lai 

On sai be qu' amatz no suy ges.

Arnaud de Marueil: Cui que. 

Car force mon coeur d'aimer là où je sais bien que je ne suis point aimé. Que no fasson tort ni no forson la gen.

Guillaume de Montagnagout: Per lo mon. 

Qu'ils ne fassent tort ni ne contraignent la gent.

- Prendre de force.

Fort castelh en que m pogues defendre, 

Tals que nuls hom no m' en pogues forsar.

Pistoleta: Ar agues. 

Fort château dans quoi je me pusse défendre, tel que nul homme ne m'en pût forcer.

- Faire violence, violer.

Car pensiest forzar la marqueza. 

Per qu' as fag tan gran malvestat 

Qu'aias la tozeta forzat?

V. de S. Honorat.

Car tu pensas faire violence à la marquise. 

Pourquoi as-tu fait si grande mauvaiseté que tu aies violé la jeune fille? Part. pas. De nul servizi forsat.

B. de Ventadour: Acosselatz. 

De nul service forcé.

Patz forsada no m platz ges.

Bernard de la Barthe: Foilla ni flors. 

Paix contrainte ne me plaît point.

Mant castel forsat e conques.

Bertrand de Born: Guerra e trebalh. 

Maint châteaux forcé et conquis. 

Cartas sageladas e forsadas del garniment de nostres sagels.

Tit. de 1226. Hist. de Languedoc, t. II, pr., col. 308. 

Charles scellées et renforcées de l'autorité de nos sceaux.

CAT. Forsar. ESP. Forzar. PORT. Forçar. IT. Forzare. (chap. Forsá: forso, forses, forse, forsem o forsam, forséu o forsáu, forsen; forsat, forsats, forsada, forsades.) (N. E. Adivinen de qué lengua roba el dialecto catalán forçar, o força Barça. Correcto, de la lengua portuguesa.)  

7. Forsadamen, adv., violemment, fortement.

L'eis del cors tan forsadamens. Brev. d'amor, fol. 111.

(chap. Li ix del cos tan forsadamen, en tanta forsa, violentamen.)

Lui sort du corps si violemment.

Laisset son mantel, que la dona tenia forsadament.

Hist. abr. de la Bible, fol. 13. 

Laissa son manteau, que la dame tenait fortement.

- Forcément.

Amors ancmais no falhit, 

Mas ar falh forsadamen.

Peyrols: Quant amors. 

Amour oncques plus ne faillit, mais maintenant il faut forcément.

CAT. Forsadament. ESP. Forzadamente (forzosamente). PORT. Forçadamente. IT. Forzadamente. (chap. Forsadamen.)

8. Forsa, Forza, Forssa, s. f., force, violence, vigueur.

Albertz, tug li maltrag e ill dan 

Perdon lur forsa e lur vigor. 

T. d'Albert Marquis et de G. Faidit: Gaucelm. 

Albert, tous les mauvais traitements et les dommages perdent leur force et leur vigueur. 

Un bais que forsa d'amor 

Mi fetz a ma domna emblar.

P. Vidal: Pus tornat. 

Un baiser que force d'amour me fit dérober à ma dame.

Los mals, torts, forsas e grevansas.

Tit. de 1409. Ville de Bergerac. 

Les maux, torts, violences et vexations.

Loc. Fazia tort o forza a negun autre. 

Cout. de Tarrombe, de 1284.

Faisait tort ou violence à nul autre. 

Adv. comp. Vogan a forza, et an bon vent. V. de S. Honorat.

Voguent à force, et ont bon vent. 

Tot m'a vencut ab forsa et ab batailla.

B. de Ventadour: Per mielhs. 

M'a entièrement vaincu avec force et avec bataille. 

Per forsa conquistar.

Sordel: Planher vuelh.

Conquérir par force. 

Donatz l'en a beure per forsa.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Donnez-lui-en à boire par force.

- Forteresse, fortification.

Las forzas que ara i son, et adenant i seran. Tit. de 1139.

(chap. Les forses que ara hi están, y mes abán hi estarán.)

Les forteresses qui maintenant y sont, et désormais y seront.

Mas ves amor no val forsa ni tors.

Jordan de Bonels: S'ira d'amor.

Mais envers amour ne vaut forteresse ni tour. 

Elh fe faire al monestier tors e forsas. Philomena.

Il fit faire au monastère tours et fortifications. 

Fig. La taverna es castell e forssa del diable per guerreiar Dieu e sos sans. V. et Vert., fol. 22. 

La taverne est château et forteresse du diable pour guerroyer Dieu et ses saints. 

CAT. Forsa (F. C. Barchinona). ANC. ESP. Forza. ESP. MOD. Fuerza. PORT. Força, IT. Forza. (chap. Forsa, forses.)

9. Forsaire, s. m., violateur, qui commet un viol, corrupteur.

Aital forsaire fassa matrimoni ab la forsada.

(chap. Tal forsadó, violadó, corruptó faigue matrimoni en la forsada.)

Regardada la conditio del forsaire e de la forsada.

Cout. de Condom.

Qu'un tel violateur fasse mariage avec la violée.

La condition examinée du violateur et de la violée.

ESP. Forzador. PORT. Forçador. IT. Forzatore. (chap. Forsadó, violadó, corruptó.)

10. Fortificar, v., lat. fortificare, fortifier.

De reparar e fortificar la vila. Tit. de 1379. Ville de Bergerac. 

(chap. De repará y fortificá la vila.)

De réparer et fortifier la ville. 

Que la ciutat de Narbona se fortiffique per dos ans... e 'l borc de Narbona se fortiffique per tres ans.

(chap. Que la siudat de Narbona se fortifico per dos añs... y lo burg, burgo de Narbona se fortifico per, durán, tres añs. De burg, burgo, Burg, bourg, Burgos, Bourgogne, Borgoña; de castell, Castella, Castilla y Cataluña, Chastelongne.)

Tit. de 1355. DOAT, t. LIII, fol. 218 et 219. 

Que la cité de Narbonne se fortifie pour deux ans... et le bourg de Narbonne se fortifie pour trois ans. 

Fig. Per miels fortificar ma razon.

Trad. du Tr. de l'Arpentage, Ire part., c. 38. 

Pour mieux fortifier mon raisonnement. 

Part. pas. Adonc se son fortificat dins lo dit castel.

Chronique des Albigeois, col. 67.

Alors se sont fortifiés dans ledit château. 

CAT. ESP. PORT. Fortificar. IT. Fortificare. (chap. Fortificá: fortifico, fortifiques, fortifique, fortifiquem o fortificam, fortifiquéu o fortificáu, fortifiquen; fortificat, fortificats, fortificada, fortificades.)

11. Forteza, s. f., forteresse, fortification.

El castel... las fortezas. Tit. de 1062. 

(chap. Lo castell... les fortaleses, fortificassions.)

Le château... les forteresses.

IT. Fortezza. (N. E. Apellido de algunos autores de Mallorca.)

Va exir est poeta a la vida literaria aprés lo renaxament de les nostres lletres.

12. Fortalessa, Fortaleza, Fortaressa, s. f., forteresse.

Que gardes la fortalessa. V. de S. Honorat.

Qu'il gardât la forteresse. 

Per fortaressa de lo dit loc.

Chronique des Albigeois, col. 50. 

Par forteresse dudit lieu. 

Las ditas terras et fortalessas.

Tit. de 1294. DOAT, t. CXVII, fol. 248. 

Lesdites terres et forteresses. 

Fig. Charitatz es columna e fortaleza en la sainta arma.

Trad. de Bède, fol. 21. 

Charité est colonne et forteresse en l'âme sainte.

- Force, vigueur.

Lo jois dels jovencels es lor fortalessa. Trad. de Bède, fol. 77.

La joie des jouvenceaux est leur force.

De beutat passatz Absalon,

E de fortaleza Samson.

Leys d'amors, fol. 119.

Pour la beauté vous passez Absalon, et pour la force Samson.

CAT. Fortalesa. ESP. PORT. Fortaleza. (chap. Fortalesa, fortaleses; forsa, forses.)

13. Sobrefort, adj., très fort. 

Sobrefort, sobreformen.

Leys d'amors, fol. 100. 

Très fort, très fortement.

14. Sobreformen, adv., très fortement. 

Sobrefort, sobreformen.

Leys d'amors, fol. 100. 

Très fort, très fortement.

15. Sobreforciu, adj., extrême, excessif.

Mos sobreforcius talens.

P. Vidal: Si m laissava. 

Mon excessif désir.

16. Sobresforsar, v., faire un grand effort.

Subst. Per qu'ieu, ab sobresforsar, 

Cug dels fellos mescrezens, 

Ab Dieu, recobrar Suria.

P. Vidal: Si m laissava. 

C'est pourquoi, avec faire un grand effort, je pense des félons mécréants, avec Dieu, recouvrer Syrie.

17. Sobresfort, s. m., grand effort.

Ab sobresfortz de labor,

Trac de freida neu fuec clar, 

Et aigua doussa de mar.

(chap. En sobreesfors de treball, trac de freda neu foc cla, y aigua dolsa del mar.)

P. Vidal: Pus tornatz. 

Avec grand effort de travail je tire de froide neige feu clair, et eau douce de mer.

18. Confortatiu, Confortatieu, Cofortatiu, adj., confortatif, qui est propre à conforter.

Aquest pimens es tan confortatieus.

Épître de Matfre Ermengaud à sa soeur.

Ce piment est tellement confortatif.

Viandas confortativas. 

Autras herbas cofortativas.

(chap. Atres herbes confortatives: que conforten, enfortixen, donen forsa.)

Eluc. de las propr., fol. 81 et 89.

Viandes confortatives. 

Autres herbes confortatives.

CAT. Confortatiu. ESP. PORT. IT. Confortativo. (chap. Confortatiu, confortatius, confortativa, confortatives.)

19. Confortar, v., lat. confortare, conforter, encourager, rassurer, affermir.

Aysso es lo pa que conforta lo cor. V. et Vert., fol. 43. 

Ceci est le pain qui conforte le coeur. 

Una prezicansa per confortar los baros.

V. de Folquet de Marseille. 

Une prédication pour encourager les barons. 

Dona, per vos mi cofort 

E 'n fas chanson e deport. 

Albert, Marquis de Malespine: Dona a vos.

Dame, par vous je m'encourage et en fais chanson et amusement.

Car filh, conforta ti. V. de S. Honorat. 

Cher fils, rassure-toi.

Part. prés. Vostr' huelh belh truan... 

No m van confortan. 

P. Raimond de Toulouse: No m puesc. 

Vos beaux yeux fripons... ne me vont encourageant.

ANC. FR. Fait sumes si cum cumfortet... E as cumfortet mei. 

Anc. trad. du Psaut. de Corbie, ps. 125 et 85. 

CAT. ESP. PORT. Confortar. IT. Confortare. (chap. Confortá, confortás: conforto, confortes, conforte, confortem o confortam, confortéu o confortáu, conforten; confortat, confortats, confortada, confortades.)

10. Confort, Cofort, s. m., confort, secours, encouragement, consolation, courage.

Ni faran als Flamencx... ajuda, confort ni favor contra lo rey.

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. VIII, fol. 228.

Ni feront aux Flamands... aide, secours ni appui contre le roi.

El aura beson de... ayda et confort.

Reg. des États de Provence de 1401. 

Il aura besoin de... aide et secours. 

Elh fora mortz, ben a un an o dos, 

Si 'l belh cofortz d' elhas doas no fos. 

Pujols: Si 'l mal d'amor.

Il serait mort, il y a bien un an ou deux, si ne fut le bel encouragement d'elles deux.

ANC. FR. Et eurent assez grand confort de vivres, qu'ils trouvèrent esdictes bastilles. 

Œuvres d'Alain Chartier, p. 71.

Et cherchera aide et confort là où il pourra. 

Amyot, Trad. de Plutarque, Morales, t. II, p. 66. 

CAT. Confort. ANC. ESP. Conforto. ESP. MOD. Confuerto. PORT. IT. Conforto. (chap. Confort, conforts; tamé signifique comodidat.)

21. Confortatio, s. f., confortation.

Li done confortatio.

Als sens corporals dona confortacio. Eluc. de las propr., fol. 266 et 78. Qu'il lui donne confortation. 

Aux sens corporels donne confortation. 

ESP. Confortación. PORT. Confortação. IT. Confortazione.

12. Confortament, Cofortamen, s. m., courage, encouragement.

Vostre confortament es vas. Philomena.

Votre courage est vain.

Grans cofortamens que Dieu dona a ssos temens.

V. et Vert., fol. 55. 

Grands encouragements que Dieu donne à ses craignants. 

ANC. ESP. Confortamiento. IT. Confortamento. (chap. Confortamén, confortamens.)

23. Confortador, s. m., consolateur, confortateur.

Si hyeu no m'en vauc, lo confortador no venra a vos.

Adjectiv. Lo confortador Sant Esperit, lo qual vos trametra lo Payre en mon nom. 

Fragment de trad. de la Passion.

Si je ne m'en vais pas, le consolateur ne viendra pas à vous.

Le Saint-Esprit confortateur, lequel le Père vous enverra en mon nom. ESP. Confortador. IT. Confortatore. (chap. Confortadó, confortadós, confortadora, confortadores.)

24. Enfortir, v., fortifier, renforcer. 

La enfortiron los reys. Hist. abr. de la Bible, fol. 22.

(chap. La van enfortí, fortificá, los reys.)

Les rois la fortifièrent.

ANC. FR. L'effort du total consiste plus en la disposition et liaison des files et des rangs qui s'enforcissent les uns les autres. 

Amyot, Trad. de Plutarque, V. de Flaminius. 

Et par mesme moyen eust bien enforcy son royaume.

Comines, liv. I, p. 299. 

Par le commandement d'amours 

Et de la plus belle de France, 

J'enforcis mon chastel tousjours. 

Charles d'Orléans, p. 190. 

CAT. Enfortir. ANC. ESP. Enfortecer. IT. Infortire. (chap. Enfortí, enfortís: yo me enfortixgo o enfortixco, enfortixes, enfortix, enfortim, enfortiu, enfortixen; enfortit, enfortits, enfortida, enfortides.)

25. Enfortiment, s. m., renfort.

Pres mot gran enfortiment contra lo pobol.

Hist. abr. de la Bible, fol. 69. 

Prit moult grand renfort contre le peuple. 

ANC. CAT. Enfortiment. ANC. ESP. Enfortalecimiento. (chap. Enfortimén, enfortimens.)

26. Esforsiu, adj., faisant effort, persistant, opiniâtre, violent.

Om non es fis, ni drutz enamoratz, 

Ni esforsius, qui tan tost si recre 

De sa domna.

Pistoleta: Ancmais nulz. ou Pons de Capdueil: S' ancmais nul. 

Homme n'est fidèle, ni amant enamouré, ni persistant, qui se lasse si tôt de sa dame. 

S' anc nulh jorn fui esforcius

D' esser adrets, cortes e gais.

Raimond de Miraval: Entre dos. 

Si oncques nul jour je fus faisant effort d'être adroit, courtois et gai.

Una dolors esforsiva

Me pren e m toca e m briva.

G. Faidit: Una dolors. 

Une douleur violente me prend et m'excite et me presse.

27. Esforsivament, adv., opiniâtrément, violemment.

Plus esforsivament fos mesprezada.

Trad. de Bède, fol. 12.

Plus opiniâtrément fut méprisée.

28. Esforsar, Esforzar, v., efforcer, faire effort, fortifier.

Ab totz esfortz vei las gens esforsar.

G. Riquier: Fortz guerra.

Je vois les gens faire effort avec tous efforts. 

Pel paire semblar 

Se deu mout esforzar.

B. Calvo: Mout a que.

Pour ressembler au père il doit moult s'efforcer.

Esfors un pauc mon coratge, 

E m vauc conortan.

G. Faidit: Lo rossinholet.

Je fortifie un peu mon courage, et me vais excitant.

La carn de cadel non vezen

Ben l' esforza.

Deudes de Prades, Auz. cass.

La chair de petit chien ne voyant pas le fortifie bien.

S' esforsa cum poscha orazo empaitar. Trad. de Bède, fol. 28.

S'efforce comment il puisse empêcher oraison.

Part. pas. Soi m' en per so esforsatz

Qu' entendatz cals chansos eu fatz. 

Giraud de Borneil: No puesc sofrir. 

Je m'en suis efforcé pour cela que vous entendiez quelles chansons je fais.

Amar Dieus e servir... 

De cor e de saber 

Ab esforsat poder.

G. Riquier: Als subtils.

Aimer et servir Dieu... de coeur et de savoir avec efforcé pouvoir.

CAT. Esforsar. ESP. Esforzar. PORT. Esforçar. IT. Sforzare. (chap. Esforsá, esforsás: yo me esforso, esforses, esforse, esforsem o esforsam, esforséu o esforsáu, esforsen; esforsat, esforsats, esforsada, esforsades.)

29. Esforsadament, Esforzadamen, adv., avec effort, à marche forcée.

A Tholosa venc am grans gens esforzadamen.

(chap. A Tolosa, Toulouse va vindre en gran gentada a marches forsades, esforsadamen, en esfors.)

El remanen de la ost s'en anet esforsadament.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 174 et 180. 

Vint à Toulouse avec quantité de gens à marche forcée.

Le reste de l'armée s'en alla à marche forcée. 

CAT. Esforsadament. ESP. Esforzadamente. PORT. Esforçadamente. 

IT. Sforzatamente. (chap. Esforsadamen, a marches forsades, en esfors.)

30. Esfort, s. m., effort, courage.

S' il vostra vertutz cui clam

No m don esfortz qu'ieu dezam.

Pierre d'Auvergne: Dieus vera. 

Si la vôtre vertu que j'invoque ne me donne courage que je désaime.

Ab bon esfortz conquier hom manentia. 

Arnaud P. d'Agange: Quan lo temps.

Avec bon effort on conquiert richesse.

No m val esfors contra lieys ni sabers.

Arnaud de Marueil: L'ensenhamentz. 

Ne me vaut effort ni savoir contre elle. 

Loc. Quar viu ses vos, fatz esfortz.

Rambaud de Vaqueiras: No m'agrad. 

Parce que je vis sans vous, je fais effort. 

Faz esforz, quar sai faire 

Bos vers pois no soi amaire.

B. de Ventadour: Lo rossignols.

Je fais effort, car je sais faire bons vers depuis que je ne suis amant.

- Force, troupe.

Mandon tot lor esfortz. 

Rambaud de Vaqueiras: Truan mala.

Convoquent toutes leurs forces. 

CAT. Esfors. ESP. Esfuerzo. PORT. Esforço. IT. Sforzo. (chap. Esfors, esforsos.)

31. Esforsament, s. m., effort. 

L' esforsament es honestes. Trad. de Bède, fol. 2.

L'effort est honnête. 

ANC. FR. Par grant efforcement de guerre.

G. Guiart, t. I, p. 20.

ANC. ESP. Esforzamiento. IT. Sforzamento. (chap. Esforsamén, esfors.)

32. Afortir, v., fortifier, affermir, encourager.

Per qu' ieu vas vos afortis mon coratge.

R. Jordan: Vas vos soplei.

C'est pourquoi vers vous je fortifie mon courage. 

Quar si bos cors non l' afortis.

B. de Ventadour: Ab joi.

Car si bon coeur ne le fortifie.

Pros hom s' afortis,

E malvatz s'espaventa.

B. de Ventadour: Quan la doussa.

Homme preux s'affermit, et lâche s'épouvante.

Part. pas. Aissi cum hom pros afortitz

Que vol mais ab plus ric de se 

Guerreiar.

Aimeri de Bellinoi: Aissi cum. 

Ainsi comme homme preux affermi qui veut davantage guerroyer avec plus puissant que soi.

Ben aia coms qu' es d' afortit coratge. 

Bertrand d'Allamanon: Un sirventes. 

Bien ait comte qui est de courage affermi.

(chap. Afortí, afortís: yo me afortixgo o afortixco, afortixes, afortix, afortim, afortiu, afortixen; afortit, afortits, afortida, afortides.)

33. Afortidamen, adv., courageusement, fièrement, vigoureusement.

Si defent afortidamen. V. de S. Honorat.

Se défend courageusement.

Tal perdon donar

Qu' om s' en crozes pus afortidamens.

R. Gaucelm: Ab grans trebalhs.

Accorder telle indulgence qu'on s'en croisât plus courageusement.

Lo comte Hugo li dih afortidamen. Cat. dels apost. de Roma, fol. 134.

Le comte Hugues lui dit fièrement.

(chap. Afortidamen, fieramen, valénmen, vigorosamen, en un parell de collons, etc.)

34. Afortar, v., fortifier.

Part. pas. Eron afortatz per la hodor.

Abr. de l'Anc. et du N.-T., fol. 38.

Étaient fortifiés par l'odeur.

35. Afortimen, s. m., solidité, encouragement, puissance, domination.

Si com l'aigua sofre la nau corren, 

Pois es tan grans que mil homes soste, 

E d' un clavel pert son afortimen.

Jordan de Bonels: S'ira d'amor. 

Ainsi comme l'eau supporte le navire courant, même quand il est si grand qu'il soutient mille hommes, et par un clou il perd sa solidité. 

Auri' obs l' Afortimen.

Pierre d'Auvergne: Lo senher que. 

L' encouragement serait nécessaire. 

Que del afortimen 

D' amor pogues garir ben e gen.

Lanfranc Cigala: Non sai si m chant. 

Que de la domination d'amour je pusse bien et gentement guérir.

36. Desafortir, Dezafortir, v., décourager.

Quar bos afortimens 

Val, e deu valer, e vens, 

Ja no m dezafortirai.

Giraud le Roux: A la mia fe. 

Parce que bon courage vaut, et doit valoir, et triomphe, jamais je ne me découragerai.

37. Perforsar, Perforssar, v., faire effort, efforcer.

Notaris e procurayres que si perforson, en las cors ont an a praticar, d'aver part. Statuts de Provence, BOMY, p. 8.

Notaires et procureurs qui s'efforcent, dans les cours où ils ont à pratiquer, d'avoir part.

Gens d'armas que se perforsavon de dessendre al bas pays.

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 229.

Gens d'armes qui s'efforçaient de descendre au bas pays.

Maximia se perforsset que desapauzes son filh.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 34.

Maximien s'efforça qu'il déposât son fils.

38. Reforsar, v., renforcer. 

Part. pas. Aytal rim son dig et apelat rim reforsat.

Leys d'amors, fol. 20. 

Telles rimes sont dites et appelées rimes renforcées.

Las layssas son reforsadas.

G. Riquier: Qui a sen. 

Les lices sont renforcées.

CAT. Reforsar. ESP. Reforzar. PORT. Reforçar. IT. Rinforzare. 

(chap. Reforsá, reforsás: yo me reforso, reforses, reforse, reforsem o reforsam, reforséu o reforsáu, reforsen; reforsat, reforsats, reforsada, reforsades; reforsut, reforsuts, reforsuda, reforsudes.)

39. Reconfortar, v., reconforter, consolider, raffermir.

Alcuna causa que ben reconfortet la sancta ley crestiana.

L'Arbre de Batalhas, fol. 7. 

Aucune chose qui raffermit bien la sainte loi chrétienne. 

Part. prés. Us belhs respiegs mi vai reconfortan.

Guillaume de S. Didier: Aissi cum. 

Un beau répit me va reconfortant. 

IT. Riconfortare. (chap. Reconfortá, reconfortás: yo me reconforto, reconfortes, reconforte, reconfortem o reconfortam, reconfortéu o reconfortáu, reconforten; reconfortat, reconfortats, reconfortada, reconfortades.)

40. Desconfortar, Descofortar, v., décourager, déconforter, priver de force.

Mas era m descofortarai, 

Quar no us veyrai.

(chap. Pero ara me desconfortaré perque no tos voré; tos, de vosté, te, de tú.)

Giraud de Borneil: S' anc jorn. 

Mais maintenant je me découragerai, parce que je ne vous verrai.

Per que valor de lui se desconforta. 

P. Vidal: Ma voluntaz. 

C'est pourquoi valeur se décourage de lui. 

Part. pas. Toz regnes partiz er desconfortaz. Trad. de Bède, fol. 59.

(chap. Tot regne partit sirá assolat, desconfortat, privat de forsa, fluix, débil; com va passá en lo de Aragó cuan Jaime I lo va partí. Es una sita de la Biblia, tot regne o reino dividit contra ell mateix sirá assolat, etc.)

Tout royaume divisé sera privé de force.

ANC. CAT. PORT. Desconfortar. IT. Disconfortare. (chap. Desconfortá no se fa aná, se emplee assolá, privá de forsa, afluixá, debilitá, etc.)

41. Treforsar, v., renforcer, rendre solide, très fort.

Part. pas. Sendats treforsats, la pessa, oeit deniers.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. LI, fol. 161.

Taffetas renforcé, la pièce, huit deniers.