Mostrando las entradas para la consulta Giralt Latorre ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Giralt Latorre ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

martes, 18 de enero de 2022

Falsificación de Eugenio Estévez, Catalán de nación

Falsificassió de Eugenio EstévezCatalan de nacion...

Part del llibre Biblioteca Valenciana, autós del siglo XVII.

D. DIEGO VICH.

1657.

Ximeno, tomo 1, pág. 360.

Fue natural de Valencia, hijo de D. Álvaro y D.a Blanca Castelví; murió en 15 de abril de 1657, en el monasterio de la Murta de la villa de Alcira, en cuya iglesia está enterrado con una inscripción puesta sobre su sepulcro, que existe a mano derecha al salir por la puerta de la iglesia. 

Antes de retirarse a dicho monasterio, remitió a él treinta y un retratos de los varones insignes naturales de Valencia y Reino, que copió Juan Ribalta, siendo su ánimo continuar la colección, lo que hubo de suspender como el mismo Vich dice por ciertos motivos. Los retratos son los siguientes:

S. Bernardo mártir.

S. Vicente Ferrer.

S. Luis Bertrán.

S. Francisco de Borja.

El beato Nicolás Factor.

El Papa Calixto III.

El Papa Alejandro VI.

D. Fernando de Aragón, I rey de Nápoles.

D. Honorato Juan.

Juan Luis Vives.

Ausias March.

Pedro Juan Núñez.

Jaime Ferruz.

D. José Esteve. *

Federico Furió Ceriol.

El P. Benito Perera.

Gerónimo Muñoz.

Venerable Francisco Simón. *

Jaime Falcó.

D. Juan Plaza.

Francisco Tárrega.

Pedro Juan Trilles. *

Jaime Roig. 

Francisco Collado. 

Fr. Miguel Salón. *

D. Agustín Martí. *

Gaspar Aguilar.

D. Guillem de Castro.

D. Baltasar Marrades.

Gaspar Sapena.

Mosen Juan Bautista Comes.

De estos faltan todos los que llevan puesta una estrella (asterisco), los que por la invasión francesa se desaparecieron; los restantes existen en la Academia de Nobles Artes de San Carlos de Valencia.

Además de las obras que cita Ximeno, hay de este autor:

1. Dietario o noticias de lo que iba sucediendo en Valencia. Manuscrito en 4.°, que dice Vich lo comenzó su hermano D. Álvaro hasta el año 1621, y continuó D. Diego, desde noviembre 1625 hasta 1632. De cuyo dietario tiene copia D. Francisco Xavier Borrull.

Este manuscrito, que con razón se duda ser de nuestro Vich, por haberse encontrado algunas cosas escritas sin el debido examen, aunque en otras verídico, paraba en el monasterio de San Miguel de los Reyes, en el cual un joven estudiante que tuvo la proporción de ver dicho manuscrito, encontró la noticia siguiente: Año 1628 Bisiesto-Henero-Jueves a 13 murió Francisco Ribalta a los 63 años de edad, de una propexia en 24 horas, aunque se confesó. Catalan de nacion, aunque había más de 30 años que vivía en Valencia... Le ocurrió el pensamiento de hacerse célebre, atribuyendo a Cataluña la gloria de ser patria de Ribalta, y quitando a Castellón de la Plana el goce y posesión en que estaba de haberlo sido hasta entonces. 

Para ello escribió a la Academia de Barcelona su hallazgo; la que no dudó en admitir por su académico (como la academia aragonesa de la lengua catalana con Javier Giralt Latorre) al que decía interesarse en las glorias de Cataluña: en efecto, publicó dicho joven el papel siguiente: Observaciones críticas sobre la patria del famoso pintor Francisco de Ribalta. Las dirigía y dedicaba a la Real Academia de buenas letras de Barcelona D. Eugenio Estévez, su individuo. Valencia, por José Estévan, año 1804, en 4.° A este papel respondió el P. M. Fr. Manuel Martí, dominico, con el siguiente escrito anónimo: Carta del sacristán de Tirigs a su paisano Feliu Bonamich, en que se convence contra un moderno escritor, que el insigne pintor Francisco Ribalta fue Valenciano, y natural de Castellón de la Plana. Valencia, por Benito Monfort, año 1806, en 4.°

En él prueba hasta la evidencia ser de Castellón nuestro Ribalta; pero no se hubiera molestado tanto dicho padre si hubiese visto el manuscrito de Vich, como yo tuve el gozo de verle. Fue el caso: Que valiéndome de un amigo que lo era del religioso que poseía dicho manuscrito, para que me lo facilitase sólo con el objeto de ver la cláusula que había ocasionado la controversia, pude lograr que me lo franqueara; ¡pero cuál fue mi sorpresa, cuando a presencia del mismo veo falsificadas las tres palabras de nacion catalan, sustituidas a las que tenía antes el manuscrito: Natural de CastellónFraude hecho con tan poco disimulo, que el más ignorante conocerá la enmienda.

Quedéme con dicho manuscrito, que enseñé al instante a diferentes sabios y profesores, entre ellos a D. Manuel Peleguer, director de Grabado en esta Real Academia de S. Carlos; a su hijo D. Vicente, académico de mérito de la misma, y de la de San Fernando, famoso grabador residente en esta ciudad antes de trasladarse a la corte, donde en el día acreditan su notoria habilidad las continuas obras que da al público; al Dr. D. Joaquín Manuel Sanelo, médico y oficial en el archivo de esta ilustre ciudad, sujeto versadísimo en los conocimientos de estas materias, y a otros muchísimos que contestes dijeron ser falsificación; y atribuyeron a la juventud del referido Estévez el haberse valido de un fraude para lograr el ser miembro de una Academia tan respetable.               

Vich hablaba con más propiedad, y esto debiera haber tenido presente el nuevo académico, porque no se dice Catalan de Nacion por no serlo Cataluña, y sí estaría bien dicho Frances, Italiano, Aleman &c. de nacion.    

Hago presente cuanto vi y noté para el desengaño de los que lean dicho folleto.

Tradujo nuestro Vich del italiano la obra siguiente.

Vidas de algunos pintores escritas por Jorge Vasari. Un tomo en 4.° que quedó manuscrito, aunque sólo he visto original la 1.a parte.

La casualidad de haber hablado del famoso pintor Francisco Ribalta, me proporciona hacer memoria de su hijo Juan Ribalta, el que además de ser tan gran pintor como su padre, de modo que los profesores no pueden distinguir las obras de uno de las del otro; se añaden al mérito de este, haber cultivado la poesía, compañera de las artes, con mucho crédito, como se manifiesta en las que Gerónimo Martínez de la Vega, insertó en el libro de fiestas a la beatificación de Santo Tomás de Villanueva; pues en la pág. 480, hay un soneto en cuyo título se lee: de Juan de Ribalta, valenciano; y en la pág. 503, hay también redondillas. Y para que nadie dude que el autor de estas poesías es el mismo de que tratamos, y no algún otro de igual nombre y apellido, en el vexámen donde se gradúa el mérito de los concurrentes a dicho certamen poético, se lee la siguiente quintilla en las páginas 549 y 550: 

Ribalta, pintor famoso,

pintar con versos procura

nuestro Santo milagroso

con toda quanta hermosura

le dio el cielo poderoso.

//

A la wikitroles encara fique que va naixe a Solsona y va morí a Valensia.

jueves, 22 de febrero de 2024

Lexique roman; Estoci - Estradier


Estoci, s. m., lat. stoicus, stoïcien.

Alcu epicurieu et estoci... desputavan amb el. 

Trad. des Actes des Apôtres, ch. 17. 

Aucuns épicuriens et stoïciens... disputaient avec lui. 

CAT. Estoic. ESP. PORT. Estoico. IT. Stoico.


Estol, s. m., flotte.

Nostr' estol guit sanh Nicolaus de Bar.

(chap. Que san Nicolás de Bar guío lo nostre estol: la nostra flota de barcos.)

Rambaud de Vaqueiras: Aras pot hom.

Saint Nicolas de Bar guide notre flotte.

Neis noqua m n' espavanta

Lor estols.

Rambaud d'Orange: Aras no.

Même jamais leur armée ne m'en épouvante.

ANC. FR. Ne onques plus belles estoires ne parti de nul port.

Il fu envoiez en Surie en message en une des nés de l' estoire.

(chap. Ell va sé enviat a Siria com a mensajero a una de les naus de l'estol, de la flota.) 

Ville-Hardouin, p. 29 et 39.

ANC. CAT. Estol.

(N. E. Si en el occitano se usa la palabra estol, s. m., flotte, p. ej. Rambaud de Vaqueiras, y en el antiguo catalán es la misma palabra (ANC. CAT. Estol.); ¿Podría aclarar algún lingüista a los actuales catalanohablantes si la palabra estol es occitana o catalana?

Cuando digo algún lingüista, especifico: Ignacio Sorolla Vidal, doctor en  sociolingüística, de Peñarroya de Tastavins, Teruel; o bien un doctorcico de la universidá de Zirigoza: Javier Giralt Latorre, originario de un pueblo, locus, lloc, vila, villa de La Litera o Llitera, de cuyo nombre no quiero acordarme, pero no puedo olvidarlo; se parece a “la bleda”: Albelda. Ese topónimo, con ese Al catalán tant bunic, ya indica que la lengua catalana era la llengua vernàcula en su localidad (se les “apegó” de Albatàrrec). Este doctorcico imbécil y víctima del tomàtic pasará a la historia de los defensores del dialecto catalán, porque hay mucha gente que vive de esto.

Yo quiero que se imponga el occitano en Aragón, como lengua propia, y todas sus modalidades (será por perras); y por supuesto el árabe en cualquier modalidad (incluida la bereber que se paice un poco al vasco ya de por sí), que fue lengua propia de Aragón incluso antes de que el reino se crease o creara.)


Estol, Estot, Estout, adj., lat. stolidus, étourdi, imprudent, stupide, méchant.

Ni no us en mostretz estoutz.

Pierre d'Auvergne: Dieus vera.

Ni ne vous en montrâtes étourdi.

Subst. De la mainada dels plus estotz.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 13.

De la troupe des plus imprudents.

Sel vas cui falh l' estol.

Nat de Mons: Sitot non es.

Celui envers qui manque l'étourdi.

ANC. FR. Ensi vous ert fel et estous.

Poëme de Mahomet, v. 425. 

Qui moult estoit fel et estout.

Roman de la Violette, p. 214. 

ESP. (estólido, estúpido) PORT. Estolido. IT. Stolido. 


Estola, s. f., lat. stola, étole.


Estola, s. f., lat. stola, étole.

El preires a las fons vengutz ab son arnes,

Son libre e s' estola.

Izarn: Diguas me tu.

Le prêtre venu aux fonts avec son harnais, son livre et son étole.

Neis en mostiers non pot gandir estola.

A. Caille: Aras quan.

Même en monastère l' étole ne peut garantir.

CAT. ESP. PORT. Estola. IT. Stola. (chap. Estola, estoles, vestimenta dels mossens, tela que se fique voltán lo coll.)

Réquiem per un llauradó español.


Estomach, Estomac, Estomax, s. m., lat. stomachus, estomac.

La vianda que hom manja s'amassa tota el estomac.

L' estomax es ples plus que mestiers non es.

(chap. L' estómec está mes ple del que es menesté.) 

Liv. de Sydrac, fol. 80 et 84. 

La nourriture qu'on mange s'amasse toute dans l'estomac. 

L' estomac est plein plus que besoin n'est.

Estomach... vol dire en grec porta, et el propriamen es porta del ventre.

(chap. Estómec... vol di en griego porta, y ell propiamen es la porta del ventre.)

Eluc. de las propr., fol. 54.

Estomac... veut dire en grec porte, et il est proprement porte du ventre.

ANC. CAT. Estomach. ESP. (estómago) PORT. Estomago. IT. Stomaco.

(chap. Estómec agraít, estomecs agraíts.)


Estonc, s. m., bâton, trique. 

Venjansa de colps ni d' estoncs, 

No m part d'amor.

Raimond de Miraval: Contr' amor vau. 

Vengeance de coups et de bâtons, ne me sépare d'amour.

Loc. d' estonc breto

Ni de basto 

No sapch' om plus.

Marcabrus: D'aisso laus. 

De trique bretonne ni de bâton qu'on ne sache davantage.


Estopa, Stopa, s. f., lat. stupa, étoupe.

Inflammant estopa.

Eluc. de las propr., fol. 116. 

Enflammant l' étoupe.

Ciris pascals o autres ciris ab pabel d' estopa.

(chap. Siris pascuals o atres siris en mecha d' estopa.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 117.

Cierges pascals ou autres cierges avec mèche d' étoupe.

Stopa val ad estipar naus. Eluc. de las propr., fol. 223.

Étoupe vaut à calfater les navires. 

CAT. ESP. PORT. (chap.) Estopa. IT. Stoppa.


Estornelh, Estorneu, s. m., lat. sturnus, étourneau.

Datz li totz menutz ausels,

Fors solamen dels estornels.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Donnez-lui tous petits oiseaux, excepté seulement des étourneaux.

En torn plus irneus

Qu' us estorneus.

Giraud de Borneil: Quan lo fregz.

J'en retourne plus alerte qu'un étourneau. 

Fig. Ieu suy l' auselhs

Qu'als estornelhs 

Fas los mieus auzeletz noirir.

Marcabrus: D'aisso laus.

Je suis l'oiseau qui aux étourneaux fais nourrir mes petits oiseaux.

ANC. FR. De tuz icels ke volent de bele

Mielz voldreie estre estornele...

Bien savez ke l' estornele

Est deboniers e simple oisele.

Chron. anglo-normandes, t. 1, p. 86.

CAT. Estornell. ESP. Estornino. PORT. Estorninho. IT. Stornello.

(chap. Muixó negre, encara que ne ñan de pardos, que pareixen vileros; los ous de alguna de les classes són entre verts y blaus.)


Estornudar, Stornudar, Estrunidar, v., lat. sternutare, éternuer.

Quar si estornuda en aquesta passio, es mot bo senhal.

Eluc. de las propr., fol. 81. 

Car s'il éternue dans cette affection, c'est fort bon signe.

Fay aquella stornudar.

Trad. d'Albucasis, fol. 36. 

Celle-là fait éternuer. 

Sa polvera fa stornudar. Eluc. de las propr., fol. 219.

(chap. Lo pebre fa estornudá.)

Sa poudre fait éternuer.

Si tu ti voles tener d' estrunidar can tu n'auras talan.

L'autra manieira es de regardar lo solelh, quar, si tu lo regardas, tu estrunidaras. Liv. de Sydrac, fol. 104.

(chap. L'atra manera es mirá cap al sol, perque, si tú lo mires, tú estornudarás.) 

Si tu te veux retenir d'éternuer quand tu en auras envie.

L'autre manière est de regarder le soleil, car, si tu le regardes, tu éternueras.

CAT. Esternudar. ESP. Estornudar. IT. Starnutare, starnutire.

(chap. Estornudá: estornudo, estornudes, estornude, estornudem o estornudam, estornudéu o estornudáu, estornuden; estornudat.)

2. Estornut, s. m., éternuement.

Estornutz provocar. Eluc. de las propr., fol. 81. 

Provoquer éternuements.

CAT. Esternud. ESP. Estornudo. IT. Starnuto. (chap. Estornut, estornuts.)

3. Estornudament, s. m., lat. sternutamentum, éternuement.

Estornudament es violenta comocio del cervel.

(chap. Estornut es violenta conmossió del servell.)

Eluc. de las propr., fol. 81.

Éternuement est violente commotion du cerveau. 

IT. Starnutamento.

4. Extrenutacio, Stornutacio, Sturnutacio, lat. sternutatio, éternuement.

Dolor aguda de dent, et extrenutacio consequent.

Aveniment de stornutacio.

La curacio am sturnutacio.

Trad. d'Albucasis, fol. 14 et 38.

Douleur aiguë de dents, et éternuement qui s'ensuit.

Arrivée d' éternuement.

La guérison avec éternuement. 

IT. Starnutazione.

5. Estrunit, s. m., éternuement.

Lh' estrunitz... ieis del plus pres sospiralh que el troba, e aisso so las narrigolas (N. E. Más atrás pone narigolas).

Liv. de Sydrac, fol. 104. 

L' éternuement... sort du plus prochain soupirail qu'il trouve, et ce sont les narines.


Estra, s. f., lat. stratum, estrade, balcon.

Viratz estar domnas a estras,

Per los murs e per las fenestras.

Roman de Jaufre, fol. 97. 

Vous verriez les dames être aux balcons, par les murs et par les fenêtres. 

ANC. FR. As estres de la tor amont 

C'est Melior la bele assise. 

Roman de Partonopex de Blois, not. des Mss., t. IX, p. 69.


Estra, prép., lat. extra, hors, contre. 

Es ben menat estra ley

Qui ten car so que l' avilis.

Arnaud de Marueil: Cui que.

Est bien mené hors de la loi celui qui tient cher ce qui l'avilit. 

Eu cuiava, quant amors no m tenia,

Que no m pogues forsar estra mon grat.

Aimeri de Bellinoi: Nulhs hom.

Je pensais, quand amour ne me tenait pas, qu'il ne me put forcer contre mon gré.

Adv. comp.

Mentir cugei, mas estra grat dic ver.

Folquet de Marseille: S'al cor plagues.

Je pensai mentir, mais contre gré je dis vrai.

ANC. FR. Estre la gent qui sunt de son païs.

Roman de Garin le Loherain, t. I, p. 183.

ESP. Extra. (chap. Extra, fora, contra; extraordinari, extramuros o extramurs, extravagán, extradissió, etc.)

2. Estranhatge, s. m., éloignement, étrangeté, rigueur.

Ni tan gran estranhatge 

De Dieu.

Guillaume, Moine de Béziers: Quascus.

Ni si grand éloignement de Dieu. 

Ab fellona desiransa

Et estranhatge baralh.

Marcabrus: Contra l'ivern.

Je dispute avec désir félon et étrangeté.

Quar anc no m fes estranhatge.

Marcabrus: Lanquan fuelhon.

Car jamais ne me fit rigueur.

3. Estranheza, s. f., étrangeté.

Mas tan fera estranheza ha longamen.

Le Comte de Poitiers: Companho.

Mais a longuement si féroce étrangeté. 

CAT. Estranyesa. ESP. Estrañeza (extrañeza). PORT. Estranheza. 

IT. Stranezza.

4. Estranh, Estrain, Strani, adj., lat. extraneus, étranger, farouche, étrange.

En pais estrang

Sui, e no i vey messatge.

G. Faidit: Ab cossirier. 

Je suis en pays étranger, et n'y vois message.

De totas encontradas

Estranhas e privadas.

Arnaud de Marueil: Rasos es. 

De toutes contrées étrangères et connues. 

Honra 'ls sieus et honra gent estranha.

(chap. Honre als seus y honre (a la) gen extranjera, forastera.)

Rambaud de Vaqueiras: Aras pot hom. 

Il honore les siens et il honore la gent étrangère.

Fig. Tuit solatz me son estranh, 

Pus de lieys joys mi sofranh.

Arnaud de Marueil: Mot eran. 

Tous plaisirs me sont étrangers, puisque d'elle me manque joie.

Aprivadar pot hom estranhas gens.

Serveri de Girone: Cavayers. 

On peut apprivoiser les gens farouches.

Pus mi dons m'es salvaja et estranha.

Pons de Capdueil: Leials amicx. 

Puisque ma dame m'est sauvage et farouche. 

Tant estranhs es mos cossiriers.

Gavaudan le Vieux: Crezens fis. 

Tant étrange est mon souci. 

Subst. Si m saludes com un estranh.

(chap. Si me saludare com (a) un extrañ, forasté.) 

Guillaume de Balaun: Lo vers.

Si me saluât comme un étranger.

Si als estrains et als privatz

Donatz, e 'ls enemics baissatz.

Gui de Cavaillon: Seigneiras. 

Si vous donnez aux étrangers et aux privés, et vous abaissez les ennemis.

En tan convent que nulh strani no y fasse nulh embadiment.

Tit. de 1080.

En telle convention que nul étranger n'y fasse nulle attaque.

ANC. FR. L' avanture fut molt estraigne.

Lai du Trot, v. 5.

Jugement se devoir faire d'un crime commis par une damoiselle estrange. Hist. de Gérard de Nevers, p. 76. 

CAT. Estrany. ESP. Estraño (extraño). PORT. Estranho. IT. Estraneo, estrano, estranio, strano, stranio. (chap. Extrañ, extrañs, extraña, extrañes; se pot pronunsiá en s, estrañ, estrañs, estraña, estrañes.)

5. Estranhamen, Estraignament, s. m., éloignement, exil.

Luenh d' esper m'a mes estranhamen.

Peyrols: Mot m'entremis. 

Loin d'espérance elle m'a mis exil. 

Tristicia qu' es estraignamens de joi de cor.

Trad. de Bède, fol. 9. 

Tristesse qui est éloignement de la joie du coeur. 

CAT. Estranyament. ESP. Extrañamiento. (chap. Extrañamén siríe com eñor, añoransa, de añorá, trobá en falta; adv. extrañamen, de forma extraña.

6. Estramp, adj., isolé, séparé.

Rims estramps es dig, quar no s'acorda am degu dels autres, ni degus dels autres am lui en leyal acordansa.

Aquesta cobla de si meteyssha non ha lunha acordansa, ans es tota de si estrampa. Leys d'amors, fol. 20 et 21.

Rime isolée est dite, parce qu'elle ne s'accorde avec nulle des autres, ni nulle des autres avec elle en loyal accord.

Ce couplet de soi-même n'a nul accord, mais il est tout de soi isolé.

7. Estrangier, Estranher, adj., étranger.

Per cert si crezia

Que lo moyne fos estrangier. V. de S. Honorat.

(chap. Per sert se creíe que lo monjo ere (fore) extrangé; igual ere de 

La Portellada, com Cachol, que li diu monjeta al fesol, lo pobret catalanisadet.)

Il croyait pour certain que le moine fût étranger.

Subst. Els estrangiers peregrinans. Brev. d'amor, fol. 68.

Les étrangers voyageants.

Sel que te gen los sieus e 'ls estranhers.

T. de Rambaud, de Perdigon et d' Azemar: Senher.

Celui qui tient agréablement les siens et les étrangers.

CAT. Estranger. ESP. Extrangero (extranjero). PORT. Estrangeiro.

IT. Straniere, straniero. (chap. Extrangé, estrangé, estrangés, extrangés, estrangera, extrangera, estrangeres, extrangeres : forasté, forastés, forastera, forasteres.)

8. Estranhamen, Estragnamen, adv., étrangement, considérablement.

Estranhamen m' abelis

Que us am.

Berenger de Palasol: Dona si.

Il me plaît considérablement que je vous aime.

Estragnamen a gran plazer qui ve

So qu' ama fort.

Peyrols: Mot m'entremis.

Celui qui voit ce qu'il aime fort a étrangement grand plaisir.

ANC. FR. Por ce se sunt mult puis tenu

Cil devers lui estrangement.

Chron. anglo-normandes, t. 1, p. 206.

CAT. Estranyament. ESP. Extrañamente. PORT. Estranhamente. 

IT. Stranamente. (chap. Extrañamen, estrañamen, de forma o manera extraña o estraña.)

9. Estranhar, v., s'éloigner, rendre farouche.

Per qu'ieu muer, quan de leys m'estranh.

(chap. Perque yo me mórigo cuan de ella me aparto, men vach lluñ.) 

Aimeri de Bellinoi: No m puesc.

C'est pourquoi je meurs, quand je m'éloigne d'elle.

Estet mal com los fraires d'ella, e si s'estranjet d'ella. V. de Sordel.

(chap. Estabe mal en los germans de ella, y se va separá d'ella.)

Fut mal avec les frères d'elle, et ainsi s'éloigna d'elle.

Pus vas me s'estranha 

So qu' ieu plus aver vuelh.

B. de Ventadour: Lanquan vei.

Puisque se rend farouche envers moi ce que je veux le plus avoir.

Aprivadar pot hom estranhas gens, 

Et estranhar los pus propdas parens. 

Serveri de Girone: Cavayers. 

On peut apprivoiser les gens farouches, et rendre farouches les plus proches parents. 

Part. pas. Per qu'el mons es estranhatz de mondar.

G. Riquier: Fortz guerra. 

C'est pourquoi le monde est éloigné de purifier. 

Ieu eix que m'er estranhatz (N. E. Ieu eix : yo mateix en chapurriau.)

De solatz.

Giraud de Borneil: Quan brancha. 

Moi-même qui m'étais éloigné de plaisir. 

CAT. Estranyar. ESP. Extrañar. PORT. Estranhar. IT. Stranare, straniare.

(chap. Extrañá o estrañá: extraño, extrañes, extrañe, extrañem o extrañam, extrañéu o extrañáu, extrañen; extrañat, extrañats, extrañada, extrañades.)

10. Estraguar, Estracar, v., extravaguer, être sans voie tracée.

Als gelos que faitz estraguar.

Deudes de Prades: Si per amar. 

Aux jaloux que vous faites extravaguer. 

Part. pas. Ieu dic que ben es estraguatz 

Hom rics, ergulhos, descauzitz

Que vol ades tener aunitz 

Sos vezis ni apoderatz. 

Rambaud de Vaqueiras: Ja hom pres. 

Je dis que bien est extravagant l'homme puissant, orgueilleux, impoli qui veut toujours tenir honnis et soumis ses voisins.

Es joves quan fa estraguat dos.

Bertrand de Born: Belh m'es. 

Il est jeune quand il fait don extravagant. 

De ca son trenta jornadas 

Grans e longas et estracadas.

Trad. d'un Évangile apocryphe. 

Deçà sont trente journées grandes et longues et sans voies tracées.

CAT. ESP. PORT. Estragar. (chap. Estragá: estrago, estragues, estrague, estraguem o estragam, estraguéu o estragáu, estraguen; estragat, estragats, estragada, estragades.)

11. Estragazi, s. m., accident étrange.

Us estragazis lur aven.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Un accident étrange leur advient.

CAT. ESP. PORT. (chap.) Estrago. IT. Strage.


Estrada, s. f., estrade, chemin, voie.

Voyez Leibnitz, p. 126; Denina, t. II, p. 289.

Veus vostr' estrada.

G. Riquier: Gaya.

Voici votre chemin.

L' estrada

Laissiei e mon dreg cami.

(chap. Vach dixá la vía y mon dret camí; estrada, latín strata.)

J. Estève de Béziers: Ogan. 

Je laissai la voie et mon droit chemin.

L' estrada Seguetz, anatz, faitz vostre pro.

J. Estève de Beziers: L'autr' ier.

Suivez le chemin, allez, faites votre profit. 

Mas ja per els non empliretz la pansa, 

Si estradas o romieus non raubatz.

(chap. Pero ya per ells no ompliréu la pancha, si (als) camins o (als) romeus no robéu o robáu; los romeus són la gen que va de romería, vianans, viachans; A Valjunquera seguramén se díe o se diu romieu, igual que se diu piau, diau, siat; aixó es lo apichat.)

T. d'Albert de Sisteron et du Moine: Monges.

Mais jamais par eux vous n'emplirez la panse, si vous ne dérobez chemins ou voyageurs.

(N. E. El francés usa emplirez, v. emplir, lo chapurriau omplí, umplí, y plená, pllená a La Llitera, del latín adimplere; hay varias palabras con esta raíz: pleno, ple; lleno.)

ANC. FR. Ou tost sans vilenie puet recoillir s' estrée.

Huon de Villeneuve, du Verdier, t. II, p. 249.

ANC. CAT. ESP. PORT. Estrada. IT. Strada.

2. Estradier, Stradier, s. m., coureur de grands chemins, batteur d'estrade.

Lai on chascus aura paor de se 

Aissi lo just col laires, l' estradiers, 

Can si fera lo jujamenz derniers.

P. Guillem: Ai! Vergena.

Là où chacun aura peur pour soi, ainsi le juste comme le larron, le coureur de grands chemins, quand se fera le jugement dernier.

Qar tost passon li mercadiers

Los pas on tornon li stradier.

Un troubadour anonyme: Senior, vos que.

Car bientôt les marchands passent les pas où tournent les batteurs d'estrade.

- Marcheur, bon marcheur.

Un cheval saur, bausa, de bon celier;

Non ac en tota Fransa tau estradier.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 39.

Un cheval roux, bauçant, de bonne écurie; il n' y eut pas en toute la France tel marcheur.

lunes, 5 de febrero de 2024

Lexique roman; Diable, Diabol - Diptamni


Diable, Diabol, s. m., lat. diabolus, diable. 

Ven lo diables que guarda 'l baratro. 

Poëme sur Boèce. 

Vient le diable qui garde l'enfer. 

Per destruir enfern qu'el diables tenia.

Folquet de Marseille: Vers Dieus. 

Pour détruire l'enfer que le diable tenait. 

Loc. Aunit marques, al diabol vos ren.

Lanfranc Cigala: Estiers mon grat. 

Marquis honni, je vous rends au diable. 

Aisso es lo peccat que fai hom filh de diable.

V. et Vert., fol. 10. 

C'est le péché que fait l'homme fils du diable.

A lo dyable el cor 

Que tan for la tormenta.

V. de S. Honorat. 

Elle a le diable au corps qui si fort la tourmente.

ANC. FR. Entre les autres i avoit un hors du sens qui avoit le diable ou cors. Joinville, p. 125.

Il avoit le déable ou cors qui ce li faisoit dire.

Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 245.

Ha, mon ami, baille de ce cochon; diavol! 

Rabelais, liv. I, ch. 39. 

ANC. IT. En laccio del diaule.

Guittone d'Arezzo, let. III. 

CAT. Diable. ESP. Diablo. PORT. Diabo. IT. MOD. Diavolo. (chap. Diable, diables, dimoni, dimonis.)

2. Diable, adj., diable, diabolique.

Vi un flum mot espaventable, el cal a motas bestias diablessas.

Revelatio de las Penas dels inferns.

Je vis un fleuve moult épouvantable, dans lequel a beaucoup de bêtes diablesses.

ESP. Diablo (diablesa). IT. Diavolo.

3. Diablia, s. f., diablerie, enfer.

Fai diablia 

Peior que negun raubaire.

P. Cardinal: Qui ve gran. 

Fait diablerie pire qu'aucun voleur. 

Si 'l me vol metre en la diablia,

Ieu li dirai: Senher, merce, no sia; 

Qu'el mal segle trebaliey totz mos ans. 

P. Cardinal: Un sirventes. 

S'il me veut mettre en enfer, je lui dirai: Seigneur, merci, que ce ne soit pas; vu que je me tourmentai dans le méchant siècle toute ma vie. 

ANC. FR. Mais ançois fist grant deablie.

Roman du Renart, t. IV, p. 291. 

Dunc par les regnes en i ot tanz 

Que trop en sordeit diablies. 

B. de Sainte-Maure, Chr. de Norm., fol. 80. 

ESP. Diablura. PORT. Diabrura. IT. Diavoleria. (chap. diablura, diablures.)

4. Diabolic, adj., lat. diabolicus, diabolique.

Per movament diabolic. Doctrine des Vaudois. 

Par mouvement diabolique. 

CAT. Diabolic. ESP. (diabólico) PORT. IT. Diabolico. (chap. diabólic.)

5. Diablal, adj., diabolique.

Mas es terrenals e bestials e diablals.

Trad. de l'Épître de S. Jacques.

Mais est terrestre et bestial et diabolique.

6. Diabolical, adj., diabolique.

Unas gens diabolicals, so es semblans a diable.

Leys d'amors, fol. 142. 

Unes gens diaboliques, c'est-à-dire semblables au diable.

7. Endiablar, v., endiabler.

Part. pas. Cant es tan grands malignes e tan endiablatz que non tem a far gran malignitat... Aytals gens endiabladas fan trop de mal.

V. et Vert., fol. 16 et 14.

Quand il est tellement grand méchant et tellement endiablé qu'il ne craint pas de faire grande méchanceté... 

Telles gens endiablées font beaucoup de mal.

CAT. ANC. ESP. Endiablar. PORT. Endiabrar. IT. Indiavolare. (chap. endiablá; endiablat, endiablats (com los de La Portellada), endiablada, endiablades; endemoniat, endemoniats, endemoniada, endemoniades.)

8. Diantre, s. m., diantre, diable. 

Deu hom dire yssamen diables, dyantres en tres sillabas.

Leys d'amors, fol. 6. 

On doit dire également diable, diantre en trois syllabes. 

CAT. ESP. Diantre.


Diacre, Diague, s. m., lat. diaconus, diacre. 

Diacre et subdiacre.

(chap. ESP. Diácono y subdiácono.)

Tit. de 1535. DOAT, t. XC, fol. 210. 

Diacre et sous-diacre. 

Per me o pel diague que m'estara de latz.

Izarn: Diguas me tu. 

Par moi ou par le diacre qui me sera à côté. 

CAT. Diaca. ESP. (diácono) PORT. IT. Diacono.

2. Archidiaque, Arquidiaque, Ardiaque, s. m., lat. archidiaconus, archidiacre.

So testimones... P. de Tribas, archidiaques de Rodes.

(chap. Són testimonis... P. de Tribas, archidiácono de Rodes.)

Tit. de 1208, Hist. de Languedoc, t. III, pr., col. 210. 

Sont témoins... P. de Tribas, archidiacre de Rodès. 

Demandet a son arquidiaque.

V. et Vert., fol. 75. 

Demanda à son archidiacre.

Almornier, archipreire, 

Ardiaque, presbot. (presbot : prebost)

G. Riquier: Pus Dieu.

Aumôniers, archiprêtres, archidiacres, prévôts.

CAT. Ardiaca. ESP. Arcediano. PORT. Arcediago. IT. Arcidiacono. (chap.  archidiácono.)

3. Arquediaguenat, s. m., lat. archidiaconatus, archidiaconat.

La honor del arquediaguenat.

Tit. de 1206. DOAT, t. CV, fol. 163. 

L'honneur de l' archidiaconat. 

CAT. Ardiaconat. ESP. Arcedianato. PORT. Arcediagado. IT. Arcidiaconato. (chap. archidiaconat.)

4. Subdiacre, Sobdiague, s. m., sous-diacre.

Diacre e subdiacre.

Tit. de 1535. DOAT, t. XC, fol. 210. 

Diacre et sous-diacre.

Lo VI estamen hont hom deu gardar castetat es de clergues adordenatz, sobdyagues, dyagues e capellas e prelatz... sobdiague, diague e capella.

V. et Vert., fol. 96 et 5. 

Le sixième état où on doit garder chasteté est de clercs ordonnés, sous-diacres, diacres et prêtres et prélats... Sous-diacre, diacre et prêtre. 

CAT. Subdiaca. ESP. Subdiácono. PORT. Suddiacono. IT. Soddiacono, suddiacono.


Diadema, Dyadema, s. f., lat. diadema, diadème. 

Li donec sa corona, que s'apelava diadema.

(chap. Li va doná sa corona, que se díe diadema.)

L'Arbre de Batalhas, fol. 11. 

Lui donna sa couronne, qui s'appelait diadème.

Meiro una dyadema a son cap. Cat. dels apost. de Roma, fol. 113.

Mirent un diadème à sa tête.

CAT. ESP. PORT. IT. (chap.) Diadema.


Diafan, adj., du gr. *, diaphane. 

I lampea... diafana. Lett. de preste Jean à Frédéric, fol. 44.

Une lampe... diaphane.

CAT. ESP. (diáfano) PORT. IT. Diafano.

Dialectica, s. f., lat. dialectica, dialectique. 

Per dialectica sai molt razonablamens

Apauzar e respondre.

P. de Corbiac: El nom de.

Par dialectique je sais moult raisonnablement apposer et répondre. 

CAT. ESP. (chap. dialéctica) PORT. Dialectica. IT. Dialettica.


Diarria, Dyarria, s. f., lat. diarrhoea, diarrhée.

Dyarria es simple cors de ventre... Greviat... per... diarria.

Eluc. de las propr., fol. 94 et 54.

Diarrhée est simple cours de ventre... Affecté... par... diarrhée.

CAT. ESP. PORT. IT. Diarrea. (chap. diarrea, diarrees; cagarrina, cagarrines, está escargarsat, escargarsats, escagarsada, escargarsades.)

2. Dyasretic, adj., diarrhétique.

Tremor dita cardiaca... ha doas especias: una es dita dyasretica, so es a dire aperitiva, quar totz temps es ab apericio dels pors. 

Eluc. de las propr., fol. 87. 

Le tremblement dit cardiaque... a deux espèces: une est dite diarrhétique, c'est-à-dire apéritive, car toujours elle est avec ouverture des pores.


Diaspe, Diaspre, s. m., diaspre, sorte d'étoffe précieuse. 

Dans la basse latinité, diasprus a indiqué panni pretiosioris speciem; on trouve aussi diaspra. 

Tunica de diaspra alba.

Tit. de 1218. Du Cange, t. II, col. 1470. 

Tug harsso foro de jaspe 

E la sotz cela d'un diaspe.

P. Vidal: Lai on cobra. 

Tous arçons furent de jaspe et la housse de diaspre. 

Un diaspre vestic que lutz e flameya.

Roman de Fierabras, v. 4355. 

Il revêtit un diaspre qui luit et flamboie. 

ANC. FR. D'un bon diaspre frésé menuement 

Estoit couvers. Roman de Gaydon. Du Cange, t. II, col. 1470.


Dic, s. m., digue, rempart. 

Tan que si no fos N Albricx 

El marques, que es tos dicx, 

Nulhs hom no t' alberguaria.

Hugues de Saint-Cyr: Messonget. 

Tellement que si ne fut le seigneur Albéric le marquis, qui est ton rempart, personne ne t'hébergerait. 

ESP. PORT. Dique. IT. Diga. (chap. dique, muro de pantano.)  


Dictar, Ditar, v., lat. dictare, dicter, enseigner, composer.

Dans le prologue de la loi salique, on lit:

“Dictaverunt salicam legem proceres ipsius gentis qui tunc temporis apud eamdem erant rectores.”

Eccard, dans son commentaire, s'explique en ces termes:

“Verbum vero dictare hic adhibetur, pro componere et in scripto referre.”

Marculfe, dans la préface de ses Formules, dit:

“Viros eloquentissimos ac rhetores et ad dictandum peritos.”

L'allemand a conservé dichten, faire des vers, etc. (N. E. Dichter : poeta.)

El dicta et jutja si que tug l'an entes.

Guillaume de Tudela. 

Il dicte et décide tellement que tous l'ont entendu.

VII notaris, liqual lhi ajudavo a escrire quant el dictava.

(N. E. Esta frase la tendría que comparar un aragonés catalanista alucinado - Javiercico Giralt Latorre, profesor de la universidad de Zaragoza, nido de ratas catalanistas con muy poquica letra, - con los textos notariales que ha seleccionado de archivos del Matarraña, por ejemplo Fuentespalda.

En chapurriau se escriu: Set notaris, los cuals li ajudaben a escriure cuan ell dictabe.) 

Cat. dels apost. de Roma, fol. 23. 

Sept notaires, lesquels lui aidaient à écrire quand il dictait.

Giraud de Calanso

Que dictet la chanso.

G. Riquier: Als subtils.

Giraud de Calanson qui composa la chanson.

Substantiv. Non es maistres bos

Per sol dictar apellatz, 

Si 'ls faitz no fai cabalos.

G. Riquier: Cristian. 

Il n'est pas appelé bon maître à cause du seul enseigner, s'il ne fait pas des actions distinguées.

Part. prés. De sapiencia anava en ditan. Poëme sur Boèce.

J'allais composant sur la sagesse.

- Ordonner.

Segon que dicto et mando. Eluc. de las propr., fol. 9.

(chap. Segons lo que dicten y manen.)

Selon ce qu'ils ordonnent et commandent.

ANC. FR. M'aviez fait entendre que si j'entreprenois dicter en vers françois la vie de la glorieuse vierge sainte Catherine, vous y prendriez bien plaisir. F. P. Crespet, Vie de sainte Catherine.

Il vaut trop mieux en un lieu solitaire, 

En champs, en bois pleins d'arbres et de fleurs, 

Aller dicter les plaisirs ou les pleurs

Que l'on reçoit de sa dame chérie.

C. Marot, t. 1, p. 328.

L'art de dictier et de fère chansons, balades, etc.

Eustache Deschamps, p. 261.

CAT. ESP. PORT. Dictar. IT. Dittare. (chap. dictá: dicto, dictes, dicte, dictem o dictam, dictéu o dictáu, dicten; dictat, dictats, dictada, dictades. Cuan lo mestre dicte y tú has de escriure, diém lo dictado.)

2. Dictat, s. m., composition, oeuvre d'imagination.

En autres dictatz 

Qu'avem desus nomnatz.

G. Riquier: Sitot s' es.

En d'autres compositions que nous avons dessus nommées.

Calque bel dictat

Gent e be maistrat.

G. Riquier: Si m fos. 

Quelque belle composition agréable et bien arrangée.

Car greu pot hom de bas loc belhs dictatz 

Far, per que m suy tant aut enamoratz. 

Izarn Marquis: S'ieu fos. 

Car difficilement on peut faire belles compositions de bas lieu, c'est pourquoi je me suis épris si haut.

- Jugement, décision.

Per cuy nostre dictatz

Er vist et entendutz.

Nat de Mons: Al bon rey. 

Par qui notre jugement sera vu et entendu. 

Falsat non ay lo dictat.

T. de G. Riquier, de Caudelet et de Michel: A 'N Miquel. 

Je n'ai pas faussé le jugement. 

A ditz als autres: Entendetz est dictat. Guillaume de Tudela. 

Il a dit aux autres: Entendez cette décision.

ANC. FR. Dist assés bien, en son ditié,

Que veut amis, ce veut l'amie... 

Rimez en ai, é fait ditié.

Marie de France, t. 1, p. 492 et 44. 

J'ay escouté

Et bien noté 

Vostre musique, 

Dont le dicté 

N'a pas esté 

Fort autentique. 

Blason des faulces amours, p. 221. 

PORT. (ESP.) Dictado. IT. Dittato.

3. Dictamen, s. m., jugement, opinion.

Anc tant durs sofismes ni tan clus dictamens

No foron ditz ni fait, ni tant grans sobresens. 

Guillaume de Tudela. 

Jamais si durs sophismes, ni si aveugles jugements, ni si grands contresens ne furent dits ni faits.

- Ordre, commandement.

Per lor emperi e dictamen... No fan lors operacios per emperi de voluntat ni segon dictamen de razo. Eluc. de las propr., fol. 9 et 23. 

Par leur puissance et commandement... Ne font leurs opérations par empire de volonté ni selon l'ordre de raison.

CAT. ESP. Dictamen. PORT. Dictame. IT. Dettamento.

4. Dictayre, Dictador, s. m., auteur, compositeur.

L'entendemen del dictayre. Leys d'amors, fol. 21. 

L'entendement de l'auteur.

Li subtil dictador e trobador.

Leys d'amors, La Loubère, p. 13. 

Les subtils auteurs et troubadours.

- Prôneur.

De far l'obra son trop li dictador

De drechura, e pauc li fazedor.

G. Riquier: Jamais non er. 

Les prôneurs de faire l'oeuvre de droiture sont nombreux, et peu les faiseurs.

IT. Dettatore. (ESP. Dictador, autor de edictos, dictámenes.) (chap. dictadó, com Luisico el malas compañías, Companys, o lo seu amiguet Francisco Franco Bahamonde, caudillo de España per la grassia de Deu, en lo que passejabe assobín. A Monte Judaico va passejá sol lo assessino de catalans y catalanes de Esquerra Republicana de Cataluña, ERC.)

5. Dechar, v., composer, enseigner, débiter.

De ren no y doptava

L'aigua non se trobes aqui on ell dechava. 

V. de S. Honorat.

Ne doutait en rien que l'eau ne se trouvât là où il enseignait. 

Aquest gautz dechet mo senher Gui Folqueys. V. de Gui Folquet.

(chap. Este goch va dictá mon siñó Gui Folqueys.) 

Monseigneur Gui Folquet composa ce chant de joie.

Fig. So que miels ma conscientia me dechara.

(chap. literal: Lo que milló ma consiensia me dictará.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 125. 

Ce que ma conscience me dictera de mieux. 

Part. pas. Ara o pauzem aichi com tu o as dechat.

Izarn: Diguas me tu. 

Maintenant posons cela ainsi que tu l'as débité. 

IT. Dettare.

6. Dechat, s. m., dit, ditié, sorte de poésie.

Quascus homs vol de Dieu far sa cobla

E sos esquerns e sos malvays dechatz.

R. Gaucelm de Beziers: Dieus m'a.

Chaque homme veut faire sur Dieu son couplet et ses farces et ses mauvais ditiés.

Li sieu dechat ben faitz maistralmen.

Bertrand Carbonel: S'ieu anc. 

Les siens ditiés bien faits en maître.

IT. Dettato.

(chap. Les dites del Bicho de Valdarrores.
ESP. Los dichos del Bicho de Valderrobres.)


7. Dechament, s. m., récit.

Vuel comensar, si li platz, un novel dechament.

V. de sainte Magdelaine.

Je veux commencer, s'il lui plaît, un nouveau récit.


Dieta, s. f., lat. diaeta, abstinence, diète.

Ausel que volentiers se gieta

En aiga, tenetz en dieta.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Tenez à la diète l'oiseau qui se jette volontiers en l'eau.

La noyrissa deu tener dieta convenient. Eluc. de las propr., fol. 68.

La nourrice doit tenir diète convenable. 

Fig. Mas d'una ren vau trop doptan, 

Si m fai trop dieta tenir... 

... Paor ai l'arma s'en an. 

P. Raimond de Toulouse: Enquera m vau. 

Mais je vais redoutant beaucoup une chose, si elle me fait beaucoup tenir la diète... J'ai peur que l'âme ne s'en aille. 

CAT. ESP. PORT. IT. Dieta.


Digerir, Degerir, v., digerere, digérer. 

So plus... durs per digerir... Manja fer e 'l digerish.

(chap. Són mes... dus per a digerí... Minge ferro y lo digerix o paíx. Com veéu, la provensal fée aná sh : x : digerish, convertish, y tamé digeris : que se escriuríe en chapurriau digerís : digerix.)

Fig. La calor del solelh... digeris la humor et convertish la en dossor.

Eluc. de las propr., fol. 277, 148 et 129. 

Sont plus... durs pour digérer... Elle mange le fer et le digère. 

Fig. La chaleur du soleil... digère l'humeur et la convertit en douceur. Part. pas. Que la vianda sia degerida en l'estomac.

Trad. d'Albucasis, fol. 23.

(chap. Que lo minjá sigue digerit al estómec. Vianda significabe minjá en general, nutriens, nourriture, después en fransés signifique carn.)

Que la nourriture soit digérée dans l'estomac.

CAT. ESP. PORT. Digerir. IT. Digerire. (chap. digerí: digerixco o digerixgo, digerixes, digerix, digerim, digeriu, digerixen; digerit, digerits, digerida, digerides.)

2. Digest, adj., lat. digestus, digéré, rangé par ordre.

Uous d'estruci, d'anet e de pau no so de ta bo noyriment; mas digestz, plus tard se dissolvo; be digestz, mot coforto.

(chap. literal: Ous de avestrús, de pato (ánec, anátida, anátides) y de pavo (pau o pago) no són de tan bon nutrimén; pero digerits, mes tard se desfán; ben digerits, mol conforten.)

Eluc. de las propr., fol. 277.

Oeufs d'autruche, de canard et de paon ne sont d'aussi bonne nourriture; mais digérés, plus tard ils se dissolvent; bien digérés, ils confortent beaucoup. 

Fig. Per so proar, ystorias so prestas

Trop may de mil, veras et be digestas. 

Palaytz de Savieza.

Pour prouver cela, beaucoup plus de mille histoires sont prêtes, vraies et bien digérées.

ESP. PORT. IT. Digesto. (chap. digerit, digerits, digerida, digerides.
v. digerí o paí.)

3. Digestiu, adj., lat. digestivus, digestif.

Maior es l'appetiment que virtuz digestiva... E de frugz plus sopte digestiva. Eluc. de las propr., fol. 74 et 24.

L'appétit est plus grand que la vertu digestive... Et plus rapidement digestive de fruits.

CAT. Digestiu. ESP. PORT. IT. Digestivo. (chap. digestiu, digestius, digestiva, digestives; una copeta d' aiguardén de herbes de Herbés después de minjá es digestiva. Un vermut de Crial de Lledó en sifó de Copet de Valderrobres – Arrufat - antes o abans de diná es digestiu.

sifó de Copet de Valderrobres – Arrufat

Lo fonoll escaldat en un rach de oli es digestiu. Les sopes de timó són digestives. Los pixapins del área metropolitana de Barselona li diuen farigola, y los de Lleida los diuen farigoleros per naixó, perque arrepleguen timó per les cunetes.)

4. Digestible, adj., lat. digestibilem, digestible, facile à digérer. 

Uous... lo blanc es plus freg qu'el muiol et mens digestible... Sos poletz so mal digestibles. Eluc. de las propr., fol. 277 et 149. 

Oeufs... le blanc est plus froid que le jaune et moins digestible... Ses petits sont mal digestibles.

ESP. Digestible. IT. Digestibile.

5. Digestio, s. f., lat. digestio, digestion.

Per confortar la digestio. Eluc. de las propr., fol. 54.

(chap. Per a confortá la digestió.)

Pour conforter la digestion. 

CAT. Digestió. ESP. Digestión. PORT. Digestão. IT. Digestione.

6. Digestibilitat, s. f., digestibilité.

Lur cara de maior digestibilitat.

Eluc. de las propr., fol. 140.

Leur chair de plus grande digestibilité.

7. Indigest, adj., lat. indigestus, indigeste, non digéré.

Vianda alcuna indigesta. Trad. d'Albucasis, fol. 49.

Aucune nourriture indigeste.

Be digestz mot coforto et indigestz grevio l'estomach.

Eluc. de las propr., fol. 277.

Bien digérés confortent beaucoup, et non digérés ils chargent l'estomac. CAT. Indigest. ESP. PORT. IT. Indigesto. (chap. no paít, que no u pots paí o digerí.)

8. Indigestio, Endegestio, s. f., lat. indigestio, indigestion.

Per indigestio sobrevenent. Eluc. de las propr., fol. 94.

Par indigestion survenant.

Que endegestios non puescha aver loc.

Regla de S. Benezeg, fol. 50.

Qu'indigestion ne puisse avoir lieu.

CAT. Indigestió. ESP. Indigestión. PORT. Indigestão. IT. Indigestione.

9. Indigestibilitat, s. f., du lat. indigestibilis (indigestibilitatem), indigestibilité.

Ayga... cum sia subtil, appar que non ha indigestibilitat.

Eluc. de las propr., fol. 74.

L'eau... quoique elle soit légère, il paraît qu'elle n'a pas indigestibilité. 

IT. Indigestibilità. (ESP. Indigestibilidad.)


Digne, adj., lat. dignus, digne. 

Car anc nul hom dignes de merceyar, 

Si la us preyet, no i laissetz fadiar.

Rambaud de Vaqueiras: Honrat marques.

Car jamais homme digne d'obtenir merci, s'il vous la demanda, vous n'y laissâtes manquer. 

Qu'el sagramen nos fassa dignes e precios. 

Izarn: Diguas me tu.

Que le sacrement nous fasse dignes et méritants. 

A la Verge, digna maire d'amor.

G. Riquier: Cristian son. 

A la Vierge, digne mère d'amour. 

Tro que venga qui dignes er.

Trad. d'un Évangile apocryphe. 

Jusqu'à ce que vienne qui sera digne. 

CAT. Digne. ESP. PORT. Digno. IT. Degno. (chap. digne, dignes, digna, dignes.)

2. Dignamen, adv., dignement.

Qui dignamen lo recep e be 'l cre.

Matfre Ermengaud: Ép. à sa soeur. 

Qui dignement le reçoit et le croit bien. 

CAT. Dignement. ESP. PORT. Dignamente. IT. Degnamente. (chap. dignamen, en dignidat.)

3. Deing, adj., digne.

Deing serion d'aprendre.

B. Zorgi: S'ieu trobes. 

Ils seraient dignes d'apprendre.

4. Dignitat, Dignetat, s. f., lat. dignitatem, dignité, mérite.

Si diable l'a facha, puesc' aver dignitat. 

Izarn: Diguas me tu. 

Si diable l'a faite, qu'elle puisse avoir dignité.

Dona de dignitatz, 

Vos m'en faitz guerentia. 

Le frère mineur, moine de Foissan: Cor ai.

Dame de mérites, vous m'en faites assurance.

Poiar en dignitat. .. Son pozatz en calque dignitat.

(chap. Pujá en dignidat... Són posats a consevol dignidat.)

V. et Vert., fol. 8 et 10.

Monter en dignité... Sont placés en quelque dignité.

- Office ecclésiastique.

Dignitatz en la sancta Gleysa. L'Arbre de Batalhas, fol. 12. 

Dignité en la sainte Église.

Que non y a dignetat ni prebenda, 

Si non lur fai soven donar socors.

P. Cardinal: Un sirventes vuelh. 

Qu'il n'y a dignité ni prebende, s'il ne leur fait souvent donner secours. 

ANC. FR. Et dignitat lui doins et honur.

Frag. du Myst. de la Rés. de J.-C. 

CAT. Dignitat. ESP. Dignidad. PORT. Dignidade. IT. Dignità, degnità. (chap. dignidat, dignidats.)

5. Dignatio, s. f., lat. dignatio, consécration.

Cant comensa la sagra ni la dignatios.

Izarn: Diguas me tu.

Quand commence la secrète et la consécration.

6. Denhar, Deingnar, Deinar, v., lat. dignari, daigner, accueillir, approuver. Si us plagues que m denhessetz grazir.

Arnaud de Marueil: Si m destrenhetz. 

S'il vous plaisait que vous me daignassiez agréer. 

Can vi Jaufre, sol no s deina 

Movre.

Roman de Jaufre, fol. 56.

(chap. Cuan va vore a Jaufre, no se va digná a moure.)

Quand elle vit Jaufre, seulement elle ne se daigne pas mouvoir.

Per autra que t deing ni te voilla.

A. Daniel: Ans qu'els sims. Var.

Pour autre qui t'accueille et te vueille.

M'a faig dire fols motz qu'ieu non deing.

Rambaud d'Orange: Braitz, chans, quils. 

M'a fait dire mots fous que je n'approuve pas.

CAT. ESP. PORT. Dignar. IT. Degnare. (chap. digná, dignás: yo me digno, dignes, digne, dignem o dignam, dignéu o dignáu, dignen. Dignat, dignats, dignada, dignades. No se va digná a diná en mí.)

7. Dignificar, v., remplir de dignité, honorer, dignifier. 

Part. pas. Trinitat es nombre plus dignificat, nobilitat, magnificat et a Dieus apropriat. Eluc. de las propr., fol. 3.

Trinité est nombre plus dignifié, ennobli, magnifié et approprié à Dieu. ESP. Dignificar. IT. Degnificare. (chap. dignificá: dignifico, dignifiques, dignifique, dignifiquem o dignificam, dignifiquéu o dignificáu, dignifiquen. Dignificat, dignificats, dignificada, dignificades.)

8. Desdenhos, adj., dédaigneux.

Ome que s fai desdenhos

Lai on non es locs ni sazos. 

Le Moine de Montaudon: Amicx Robert. 

Homme qui se fait dédaigneux là où il n'y a lieu ni temps.

ESP. Desdeñoso. PORT. Desdenhoso. IT. Disdegnoso. (chap. desdeñós,  desdeñosos, desdeñosa, desdeñoses.)

9. Desdeing, Desdenh, s. m., dédain, mépris.

Pel desdeing qu'el avia dels baros e del segle, no fo tant grazitz com la soa obra valia. V. d'Elias Cairels.

Par le dédain qu'il avait des barons et du siècle, il ne fut tant prisé comme son oeuvre valait.

Loc. Cella que m'a en desdeing.

Rambaud d'Orange: Braitz, chans, quils.

Celle qui m'a en dédain.

(chap. La que me té en desdén: no me fa cas, passe de mí, m'ignore, se pense que soc poqueta cosa per an ella, etc.)

Zo qu'eu faz no dei metr' en desdeing. 

Pierre d'Auvergne: Pois entremis.

Elle ne doit pas mettre en dédain ce que je fais.

Qui s vuelha m torn' en desdenh.

Arnaud Catalan: Amors. 

Qui se vueille me tourne en dédain.

CAT. Desdeny. ESP. Desdeño (chap. desdén). PORT. Desdem. IT. Disdegno.

10. Esdenh, Endenh, s. m., dédain.

Leu e gen e pla,

Nueg e jorn ses esdenh.

Amanieu des Escas: El temps de.

Légèrement et gentiment et poliment, nuit et jour sans dédain.

Si m valgues ab mi dons temers 

Ni precx humils ses tot endenh.

G. Riquier: Amors pus. 

Si avec ma dame craindre ainsi que prière humble me valait sans aucun dédain.

CAT. Endeny.

11. Desdegnar, v., lat. dedignari, dédaigner, mépriser.

Ab sol aitan for' ieu guays e cortes

Que mi donz amar mi non desdegnes,

Q'el sobreplus al sieu belh plazer fos.

Le Moine de Montaudon: Aissi cum selh.

Je serais gai et galant pourvu seulement que ma dame ne dédaignât point de m'aimer, que le surplus fût à son beau plaisir.

CAT. Desdenyar. ESP. Desdeñar. PORT. Desdenhar. IT. Disdegnare. 

(chap. desdeñá: desdeño, desdeñes, desdeñe, desdeñem o desdeñam, desdeñéu o desdeñáu, desdeñen; desdeñat, desdeñats, desdeñada, desdeñades.)

12. Endignamen, s. m., indignation.

Fon endignamens en alcuns.

Trad. du N.-Test., S. Marc, chap. 14.

L'indignation fut en quelques uns.

IT. Indegnamento.

13. Indignacio, Endignacio, s. f., lat. indignatio, indignation, irritation. Denoto indignacio de coragge et ferocitat.

Eluc. de las propr., fol. 40. 

Dénotent irritation de coeur et férocité.

Ira començans es forcenaria, e bulissens endignacios coratge.

Trad. de Bède, fol. 38. 

Colère commençant est forcennerie, et bouillante indignation du coeur.

CAT. Indignació. ESP. Indignación. PORT. Indignação. IT. Indignazione, indegnazione.

14. Indignar, Endignar, v., lat. indignari, indigner. 

Part. pas. Eran els grandamen corrossatz et indignatz.

Chronique des Albigeois, col. 57. 

Ils étaient grandement courroucés et indignés. 

L'enperador fo endignatz.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 40. 

L'empereur fut indigné.

Fo endignat e dis lor.

Trad. du N.-Test., S. Marc, ch. 10. 

Il fut indigné et leur dit.

CAT. ESP. PORT. Indignar. IT. Indignare, indegnare. (chap. indigná, indignás: yo me indigno, indignes, indigne, indignem o indignam, indignéu o indignáu, indignen; indignat, indignats, indignada, indignades.)

15. Prodeingnar, v., secourir, défendre.

Obs es que sai vostra valors prodeingna

A la Gleiza d'aitals guerreiadors.

Lanfranc Cigala: Si mos chans.

Il est besoin qu'ici votre valeur défende l'Église de tels ennemis.


Dilaniar, v., lat. dilaniare, lacérer, mettre en pièces.

Aucizo 'l et dilanian ab las unglas, e 'l devoro. Eluc. de las propr., fol. 35.

(chap. Lo maten y lo desfán en les ungles, y lo devoren; se 'l foten.)

Le tuent et mettent en pièces avec les ongles, et le dévorent. 

IT. Dilaniare.


Dilection, s. f., lat. dilectionem, dilection.

Per so que dilection, cant a proisme, sia coservada.

Cartulaire de Montpellier, fol. 128.

Afin que la dilection, quant au prochain, soit conservée.

Amor et dilection entre lor.

Tit. de 1403. DOAT, t. XCV, fol. 180. 

Amour et dilection entre eux.

A totz aquels qui las presens lettras veyran, salut et dilection.

(chap. A tots aquells que les presens lletres – cartes – vorán, salut y dilecsió.)

Tit. de 1441, Toulouse, bibl. Monteil.

A tous ceux qui les présentes lettres verront, salut et dilection.

CAT. Dilecció. ESP. Dilección. PORT. Dilecção. IT. Dilezione.


Diligent, adj., lat. diligentem, diligent, soigneux.

Que sian tan diligens cant deurian. 

V. et Vert., fol. 12.

(chap. Que siguen tan diligens com deuríen.)

Qui soient aussi diligents qu'ils devraient.

Avut diligent consel.

(chap. Hagut diligén consell. Hagut, habut, tingut.)

Statuts de Montpellier de 1258.

Eu diligent conseil.

CAT. Diligent. ESP. PORT. IT. Diligente. (chap. diligén, diligens, diligenta, diligentes.)

2. Diligentment, Diligenmen, adv., du lat. diligentimente, avec soin, diligemment.

Diligentment los endreyssan a cassar. 

Lett. de Preste Jean à Frédéric, fol. 7. 

Les dressent avec soin à chasser.

Ieu la ensercava e la enqueria diligenmen.

V. et Vert., fol. 79.

Je la cherchais et l'enquérais diligemment.

CAT. Diligentment. ESP. PORT. IT. Diligentemente. (chap. diligenmen.)

3. Diligencia, Diligensia, s. f., lat. diligentia, soin, diligence.

Bona diligensia e bon cosselh. L'Arbre de Batalhas, fol. 144.

(chap. Bona diligensia y bon consell.)

Bonne diligence et bon conseil.

Ab tota diligencia e cautela. Cartulaire de Montpellier, fol. 39.

Avec toute diligence et précaution.

CAT. ESP. PORT. Diligencia. IT. Diligenzia. (chap. diligensia; les diligensies del oeste o ponén són un atra cosa.)

4. Diligensa, s. f., diligence, soin.

Non a facha tal diligensa.

Ord. des Rois de Fr., t. XVI, p. 135.

N'a pas fait telle diligence. 

IT. Diligenza. (chap. diligensa)

5. Negligent, adj., lat. negligentem, négligent, paresseux.

Negligent de se convertir. V. et Vert., fol. 69.

(chap. Negligén de convertís.)

Négligent de se convertir.

Onors e pretz sofranh

A senhors negligens.

Serveri de Gironne: Cavayers. 

Honneur et mérite manque à seigneurs paresseux. 

CAT. Negligent. ESP. PORT. IT. Negligente. (chap. Negligén, negligens, negligenta, negligentes.)

6. Neclechos, Negligos, adj., lat. neglectus, négligent, paresseux.

Cal que sia 'l preveire forfag o neclechos.

Izarn: Diguas me tu.

Quel que soit le prêtre coupable ou négligent.

Mas ades hom n'es negligos

Vas selh que conoys aziros.

Raimond de Miraval: Delz quatre.

Mais on en est toujours négligent envers celui qu'on connaît colérique.

7. Negligentia, Negligencia, s. f., lat. negligentia, négligence, paresse.

Per la soa negligencia, so es que el non ag tal cura en l' aministrar cum el deg.

Trad. du Code de Justinien, fol. 7. 

Par sa négligence, c'est-à-dire qu'il n'eut pas en l'administrer tel soin qu'il devait.

Per emendar las negligentias que hom fa.

V. et Vert., fol. 89. 

Pour réparer les négligences qu'on fait.

CAT. ESP. PORT. Negligencia. IT. Negligenzia. (chap. negligensia, negligensies.)

8. Negligensa, s. f., négligence.

Esmende totas las negligensas e los mescapz del autre temps.

Trad. de la Règle de S. Benoît, fol. 25. 

Qu'il corrige toutes les négligences et les méchefs de l'autre temps.

IT. Negligenza. (chap. negligensa, negligenses. Si no coneixéu estes paraules es perque ha ñagut molta negligensa o negligensia en lo estudi del chapurriau; pero la cosa está cambián.)


Diluvi, Dulivi, s. m., lat. diluvium, déluge, inondation.

En autompne seran grans diluvis. Calendrier provençal.

(chap. Al otoño ñaurán grans diluvios: grans plogudes, inundassions, creixcudes de aigües. A Beseit només cal vore les riades del octubre.)

En automne seront grandes inondations. 

El temps del diluvi... lo dulivi duret sobre la terra XL dias et el carantem dia comtat. Liv. de Sydrac, fol. 3 et 48.

(chap. Lo tems del diluvio (universal)... lo diluvio va durá sobre la terra coranta díes y lo coranta día contat. Carantem (caranten) siríe en chapurriau antic “coranté”; después va aná a regá Carlos Rallo Badet, y va pedre una chapa per a que no li prengueren l'aigua.)

Au temps du déluge... Le déluge dura sur la terre quarante jours et le quarantième jour compté.

ANC. FR. Tout le mont par aighe noia,

Quant le grant deluve envoia.

(N. E. ¿Alguien conoce el río Noia, Anoia? San Saturnino, Sant Sadurní. En francés, noyer es ahogar, inundar.)

Roman de Mahomet, v. 682.

CAT. Diluvi. ESP. PORT. IT. (chap.) Diluvio.

2. Esdilovi, Esdoluvi, s. m., déluge, inondation. 

Motz grans plueias et seran esdiluvis. Calendrier provençal. 

Moult grandes pluies et seront des inondations. 

Noe apres l'esdoluvi. Declaramens de motas demandas. 

(chap. Noé después del diluvio (universal). Declaramens de moltes preguntes.)

Noé après le déluge.


Dinar, Dinnar, Disnar, Dirnar, v., dîner, rassasier.

Vuelh que ns anem ades dinar.

P. Vidal: Abril issic. 

Je veux que nous allions d'abord dîner.

Ges de disnar no for' oimais maitis 

Qui agues fort bon ostau.

Bertrand de Born: Ges de disnar. 

Qui aurait une fort bonne maison il ne serait jamais matin pour dîner.

- Repaître.

D'aco vostr' auzel dirnatz... 

Pueis l'un e l'autre manjara

Ab la carn can se dirnara.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Repaissez votre oiseau de cela... 

Puis il mangera l'un et l'autre avec la chair quand il se repaîtra.

Substantiv. A son disnar los aucis ambedos. 

P. Cardinal: Un sirventes ai. 

A son dîner il les occit tous deux. 

Per anar al dinnar es us grayle sonatz. 

Roman de Fierabras, v. 593. 

Une trompette est sonnée pour aller au dîner. 

Part. pas. Can cascus er dinnatz.

(chap. Cuan cadaú haurá dinat.)

Roman de Fierabras, v. 595. 

Quand chacun sera repu. 

Fig. Que no n'es deguna

Disnada d'amor ni dejuna

Que tan valha.

Raimond de Miraval: Dona la. 

Qu'il n'en est aucune repue ni à jeun d'amour qui vaille tant.

ANC. FR. Hé Diex! dist Audigier, com sui disnez. 

Fables et cont. anc., t. IV, p. 232.

Et moi lavé, oinct et bien disné.

Amyot. Trad. de Plutarque, Mor., t. III, p. 324.

ANC. CAT. Disnar. CAT. MOD. Dinar. IT. Desinare.

2. Dinnea, s. f., dînée.

A Moncug repaireron mati a la dinnea. Guillaume de Tudela.

Ils se retirèrent à Moncug le matin à la dînée. 

IT. Desinea.

3. Dinada, Dinnada, s. f., dînée, dîner. 

Ieu vos rendray En Gui ans dema, la dinnada.

Roman de Fierabras, v. 3005. 

Je vous rendrai le seigneur Gui avant demain, à la dînée.

Per lur dinadas et sopadas... II dinadas e II sopadas.

Tit. de 1428, Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 225.

Pour leurs dîners et soupers... Deux dîners et deux soupers. 

IT. Desinata. (chap. diná, dinada; sopá, sopada.)


Diocezi, s. m. et f., lat. dioecesis, diocèse.

El diocezi de Lemotjas. Cat. dels apost. de Roma, fol. 68. 

Au diocèse de Limoges.

CAT. ESP. (diócesis) Diocesis. PORT. Diocese. IT. Diocesi.

2. Diocesa, s. f., diocèse.

De la diocesa d'Agenes.

Tit. de 1270. DOAT, t. XCI, fol. 85.

Du diocèse d'Agénois.

Lo avesque es aquel en la diocesa del qual, etc.

Perilhos, Voy. au purg. de S. Patrice.

L'évêque est celui dans le diocèse duquel, etc.

3. Diocezal, adj., diocésain.

Del prelat diocezal.

Tit. de 1333. DOAT, t. XLIII, fol. 34. 

Du prélat diocésain.

ANC. ESP. Diecesal.


Dipsas, Dipsades, s. f., lat. dipsas, dipse, sorte de vipère.

Dipsas o dipsades es un linhagge de serpent, autrament dita situla, car le mors per ela mor de set... es especia de aspis.

Eluc. de las propr., fol. 248.

La dipse ou dipsades est une sorte de serpent, autrement dite situle, parce que le mordu par elle meurt de soif... c'est une espèce d'aspic. 

IT. Dipsa.


Diptamni, s. m., lat. dictamnum, dictame.

Diptamni es herba que ha razitz medicinal...

Diptamni si nomma pel mont Dyptamni, on si troba mot bona.

Eluc. de las propr., fol. 206.

Diptamni si nomma pel mont Dyptamni, on si troba mot bona.

Le dictame est herbe qui a racine médicinale...

Dictamnus albus, fanerógamas, Rutaceae, gitam, herba gitanera

Elle se nomme dictame du mont Dyptame, où elle se trouve très bonne.

CAT. ESP. (díctamo) PORT. Dictamo. IT. Dittamo. (chap. gitam, dictamnus albus.
Si me fótego dos tasses de aiguardén de gitam, gítam.)

CAT. ESP. PORT. Dictamo. IT. Dittamo. (chap. gitam, dictamnus albus.)