champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
Falsificassió de Eugenio Estévez, Catalan de nacion... Part del llibre Biblioteca Valenciana, autós del siglo XVII.
D. DIEGO VICH.
1657.
Ximeno, tomo 1, pág. 360.
Fue natural de Valencia, hijo de D. Álvaro y D.a Blanca Castelví; murió en 15 de abril de 1657, en el monasterio de la Murta de la villa de Alcira, en cuya iglesia está enterrado con una inscripción puesta sobre su sepulcro, que existe a mano derecha al salir por la puerta de la iglesia.
Antes de retirarse a dicho monasterio, remitió a él treinta y un retratos de los varones insignes naturales de Valencia y Reino, que copió Juan Ribalta, siendo su ánimo continuar la colección, lo que hubo de suspender como el mismo Vich dice por ciertos motivos. Los retratos son los siguientes:
De estos faltan todos los que llevan puesta una estrella (asterisco), los que por la invasión francesa se desaparecieron; los restantes existen en la Academia de Nobles Artes de San Carlos de Valencia.
Además de las obras que cita Ximeno, hay de este autor:
1. Dietario o noticias de lo que iba sucediendo en Valencia. Manuscrito en 4.°, que dice Vich lo comenzó su hermano D. Álvaro hasta el año 1621, y continuó D. Diego, desde noviembre 1625 hasta 1632. De cuyo dietario tiene copia D. Francisco Xavier Borrull.
Este manuscrito, que con razón se duda ser de nuestro Vich, por haberse encontrado algunas cosas escritas sin el debido examen, aunque en otras verídico, paraba en el monasterio de San Miguel de los Reyes, en el cual un joven estudiante que tuvo la proporción de ver dicho manuscrito, encontró la noticia siguiente: Año 1628 Bisiesto-Henero-Jueves a 13 murió Francisco Ribalta a los 63 años de edad, de una propexia en 24 horas, aunque se confesó. Catalan de nacion, aunque había más de 30 años que vivía en Valencia... Le ocurrió el pensamiento de hacerse célebre, atribuyendo a Cataluña la gloria de ser patria de Ribalta, y quitando a Castellón de la Plana el goce y posesión en que estaba de haberlo sido hasta entonces.
En él prueba hasta la evidencia ser de Castellón nuestro Ribalta; pero no se hubiera molestado tanto dicho padre si hubiese visto el manuscrito de Vich, como yo tuve el gozo de verle. Fue el caso: Que valiéndome de un amigo que lo era del religioso que poseía dicho manuscrito, para que me lo facilitase sólo con el objeto de ver la cláusula que había ocasionado la controversia, pude lograr que me lo franqueara; ¡pero cuál fue mi sorpresa, cuando a presencia del mismo veo falsificadas las tres palabras de nacion catalan, sustituidas a las que tenía antes el manuscrito: Natural de Castellón! Fraude hecho con tan poco disimulo, que el más ignorante conocerá la enmienda.
Quedéme con dicho manuscrito, que enseñé al instante a diferentes sabios y profesores, entre ellos a D. Manuel Peleguer, director de Grabado en esta Real Academia de S. Carlos; a su hijo D. Vicente, académico de mérito de la misma, y de la de San Fernando, famoso grabador residente en esta ciudad antes de trasladarse a la corte, donde en el día acreditan su notoria habilidad las continuas obras que da al público; al Dr. D. Joaquín Manuel Sanelo, médico y oficial en el archivo de esta ilustre ciudad, sujeto versadísimo en los conocimientos de estas materias, y a otros muchísimos que contestes dijeron ser falsificación; y atribuyeron a la juventud del referido Estévez el haberse valido de un fraude para lograr el ser miembro de una Academia tan respetable.
Vich hablaba con más propiedad, y esto debiera haber tenido presente el nuevo académico, porque no se dice Catalan de Nacion por no serlo Cataluña, y sí estaría bien dicho Frances, Italiano, Aleman &c. de nacion.
Hago presente cuanto vi y noté para el desengaño de los que lean dicho folleto.
Tradujo nuestro Vich del italiano la obra siguiente.
La casualidad de haber hablado del famoso pintor Francisco Ribalta, me proporciona hacer memoria de su hijo Juan Ribalta, el que además de ser tan gran pintor como su padre, de modo que los profesores no pueden distinguir las obras de uno de las del otro; se añaden al mérito de este, haber cultivado la poesía, compañera de las artes, con mucho crédito, como se manifiesta en las que Gerónimo Martínez de la Vega, insertó en el libro de fiestas a la beatificación de Santo Tomás de Villanueva; pues en la pág. 480, hay un soneto en cuyo título se lee: de Juan de Ribalta, valenciano; y en la pág. 503, hay también redondillas. Y para que nadie dude que el autor de estas poesías es el mismo de que tratamos, y no algún otro de igual nombre y apellido, en el vexámen donde se gradúa el mérito de los concurrentes a dicho certamen poético, se lee la siguiente quintilla en las páginas 549 y 550:
Ribalta, pintor famoso,
pintar con versos procura
nuestro Santo milagroso
con toda quanta hermosura
le dio el cielo poderoso.
//
A la wikitroles encara fique que va naixe a Solsona y va morí a Valensia.
(chap. Que san Nicolás de Bar guío lo nostre estol: la nostra flota de barcos.)
Rambaud de Vaqueiras: Aras pot hom.
Saint Nicolas de Bar guide notre flotte.
Neis noqua m n' espavanta
Lor estols.
Rambaud d'Orange: Aras no.
Même jamais leur armée ne m'en épouvante.
ANC. FR. Ne onques plus belles estoires ne parti de nul port.
Il fu envoiez en Surie en message en une des nés de l' estoire.
(chap. Ell va sé enviat a Siria com a mensajero a una de les naus de l'estol, de la flota.)
Ville-Hardouin, p. 29 et 39.
ANC. CAT. Estol.
(N. E. Si en el occitano se usa la palabra estol, s. m., flotte, p. ej. Rambaud de Vaqueiras, y en el antiguo catalán es la misma palabra (ANC. CAT. Estol.); ¿Podría aclarar algún lingüista a los actuales catalanohablantes si la palabra estol es occitana o catalana?
IT. Stranamente. (chap. Extrañamen, estrañamen, de forma o manera extraña o estraña.)
9. Estranhar, v., s'éloigner, rendre farouche.
Per qu'ieu muer, quan de leys m'estranh.
(chap. Perque yo me mórigo cuan de ella me aparto, men vach lluñ.)
Aimeri de Bellinoi: No m puesc.
C'est pourquoi je meurs, quand je m'éloigne d'elle.
Estet mal com los fraires d'ella, e si s'estranjet d'ella. V. de Sordel.
(chap. Estabe mal en los germans de ella, y se va separá d'ella.)
Fut mal avec les frères d'elle, et ainsi s'éloigna d'elle.
Pus vas me s'estranha
So qu' ieu plus aver vuelh.
B. de Ventadour: Lanquan vei.
Puisque se rend farouche envers moi ce que je veux le plus avoir.
Aprivadar pot hom estranhas gens,
Et estranhar los pus propdas parens.
Serveri de Girone: Cavayers.
On peut apprivoiser les gens farouches, et rendre farouches les plus proches parents.
Part. pas. Per qu'el mons es estranhatz de mondar.
G. Riquier: Fortz guerra.
C'est pourquoi le monde est éloigné de purifier.
Ieu eix que m'er estranhatz (N. E. Ieu eix : yo mateix en chapurriau.)
De solatz.
Giraud de Borneil: Quan brancha.
Moi-même qui m'étais éloigné de plaisir.
CAT. Estranyar. ESP. Extrañar. PORT. Estranhar. IT. Stranare, straniare.
(chap. Extrañá o estrañá: extraño, extrañes, extrañe, extrañem o extrañam, extrañéu o extrañáu, extrañen; extrañat, extrañats, extrañada, extrañades.)
10. Estraguar, Estracar, v., extravaguer, être sans voie tracée.
Als gelos que faitz estraguar.
Deudes de Prades: Si per amar.
Aux jaloux que vous faites extravaguer.
Part. pas. Ieu dic que ben es estraguatz
Hom rics, ergulhos, descauzitz
Que vol ades tener aunitz
Sos vezis ni apoderatz.
Rambaud de Vaqueiras: Ja hom pres.
Je dis que bien est extravagant l'homme puissant, orgueilleux, impoli qui veut toujours tenir honnis et soumis ses voisins.
Es joves quan fa estraguat dos.
Bertrand de Born: Belh m'es.
Il est jeune quand il fait don extravagant.
De ca son trenta jornadas
Grans e longas et estracadas.
Trad. d'un Évangile apocryphe.
Deçà sont trente journées grandes et longues et sans voies tracées.
CAT. ESP. PORT. Estragar. (chap. Estragá: estrago, estragues, estrague, estraguem o estragam, estraguéu o estragáu, estraguen; estragat, estragats, estragada, estragades.)
11. Estragazi, s. m., accident étrange.
Us estragazis lur aven.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Un accident étrange leur advient.
CAT. ESP. PORT. (chap.) Estrago. IT. Strage.
Estrada, s. f., estrade, chemin, voie.
Voyez Leibnitz, p. 126; Denina, t. II, p. 289.
Veus vostr' estrada.
G. Riquier: Gaya.
Voici votre chemin.
L' estrada
Laissiei e mon dreg cami.
(chap. Vach dixá la vía y mon dret camí; estrada, latín strata.)
J. Estève de Béziers: Ogan.
Je laissai la voie et mon droit chemin.
L' estrada Seguetz, anatz, faitz vostre pro.
J. Estève de Beziers: L'autr' ier.
Suivez le chemin, allez, faites votre profit.
Mas ja per els non empliretz la pansa,
Si estradas o romieus non raubatz.
(chap. Pero ya per ells no ompliréu la pancha, si (als) camins o (als) romeus no robéu o robáu; los romeus són la gen que va de romería, vianans, viachans; A Valjunquera seguramén se díe o se diu romieu, igual que se diu piau, diau, siat; aixó es lo apichat.)
T. d'Albert de Sisteron et du Moine: Monges.
Mais jamais par eux vous n'emplirez la panse, si vous ne dérobez chemins ou voyageurs.
(N. E. El francés usa emplirez, v. emplir, lo chapurriau omplí, umplí, y plená, pllená a La Llitera, del latín adimplere; hay varias palabras con esta raíz: pleno, ple; lleno.)
ANC. FR. Ou tost sans vilenie puet recoillir s' estrée.
Huon de Villeneuve, du Verdier, t. II, p. 249.
ANC. CAT. ESP. PORT. Estrada. IT. Strada.
2. Estradier, Stradier, s. m., coureur de grands chemins, batteur d'estrade.
Lai on chascus aura paor de se
Aissi lo just col laires, l' estradiers,
Can si fera lo jujamenz derniers.
P. Guillem: Ai! Vergena.
Là où chacun aura peur pour soi, ainsi le juste comme le larron, le coureur de grands chemins, quand se fera le jugement dernier.
Qar tost passon li mercadiers
Los pas on tornon li stradier.
Un troubadour anonyme: Senior, vos que.
Car bientôt les marchands passent les pas où tournent les batteurs d'estrade.
- Marcheur, bon marcheur.
Un cheval saur, bausa, de bon celier;
Non ac en tota Fransa tau estradier.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 39.
Un cheval roux, bauçant, de bonne écurie; il n' y eut pas en toute la France tel marcheur.
Vi un flum mot espaventable, el cal a motas bestias diablessas.
Revelatio de las Penas dels inferns.
Je vis un fleuve moult épouvantable, dans lequel a beaucoup de bêtes diablesses.
ESP. Diablo (diablesa). IT. Diavolo.
3. Diablia, s. f., diablerie, enfer.
Fai diablia
Peior que negun raubaire.
P. Cardinal: Qui ve gran.
Fait diablerie pire qu'aucun voleur.
Si 'l me vol metre en la diablia,
Ieu li dirai: Senher, merce, no sia;
Qu'el mal segle trebaliey totz mos ans.
P. Cardinal: Un sirventes.
S'il me veut mettre en enfer, je lui dirai: Seigneur, merci, que ce ne soit pas; vu que je me tourmentai dans le méchant siècle toute ma vie.
ANC. FR. Mais ançois fist grant deablie.
Roman du Renart, t. IV, p. 291.
Dunc par les regnes en i ot tanz
Que trop en sordeit diablies.
B. de Sainte-Maure, Chr. de Norm., fol. 80.
ESP. Diablura. PORT. Diabrura. IT. Diavoleria. (chap. diablura, diablures.)
4. Diabolic, adj., lat. diabolicus, diabolique.
Per movament diabolic. Doctrine des Vaudois.
Par mouvement diabolique.
CAT. Diabolic. ESP. (diabólico) PORT. IT. Diabolico. (chap. diabólic.)
5. Diablal, adj., diabolique.
Mas es terrenals e bestials e diablals.
Trad. de l'Épître de S. Jacques.
Mais est terrestre et bestial et diabolique.
6. Diabolical, adj., diabolique.
Unas gens diabolicals, so es semblans a diable.
Leys d'amors, fol. 142.
Unes gens diaboliques, c'est-à-dire semblables au diable.
7. Endiablar, v., endiabler.
Part. pas. Cant es tan grands malignes e tan endiablatz que non tem a far gran malignitat... Aytals gens endiabladas fan trop de mal.
V. et Vert., fol. 16 et 14.
Quand il est tellement grand méchant et tellement endiablé qu'il ne craint pas de faire grande méchanceté...
Telles gens endiablées font beaucoup de mal.
CAT. ANC. ESP. Endiablar. PORT. Endiabrar. IT. Indiavolare. (chap. endiablá; endiablat, endiablats (com los de La Portellada), endiablada, endiablades; endemoniat, endemoniats, endemoniada, endemoniades.)
8. Diantre, s. m., diantre, diable.
Deu hom dire yssamen diables, dyantres en tres sillabas.
Leys d'amors, fol. 6.
On doit dire également diable, diantre en trois syllabes.
CAT. ESP. Diantre.
Diacre, Diague, s. m., lat. diaconus, diacre.
Diacre et subdiacre.
(chap. ESP. Diácono y subdiácono.)
Tit. de 1535. DOAT, t. XC, fol. 210.
Diacre et sous-diacre.
Per me o pel diague que m'estara de latz.
Izarn: Diguas me tu.
Par moi ou par le diacre qui me sera à côté.
CAT. Diaca. ESP. (diácono) PORT. IT. Diacono.
2. Archidiaque, Arquidiaque, Ardiaque, s. m., lat. archidiaconus, archidiacre.
So testimones... P. de Tribas, archidiaques de Rodes.
(chap. Són testimonis... P. de Tribas, archidiácono de Rodes.)
Tit. de 1208, Hist. de Languedoc, t. III, pr., col. 210.
Sont témoins... P. de Tribas, archidiacre de Rodès.
Demandet a son arquidiaque.
V. et Vert., fol. 75.
Demanda à son archidiacre.
Almornier, archipreire,
Ardiaque, presbot. (presbot : prebost)
G. Riquier: Pus Dieu.
Aumôniers, archiprêtres, archidiacres, prévôts.
CAT. Ardiaca. ESP. Arcediano. PORT. Arcediago. IT. Arcidiacono. (chap. archidiácono.)
3. Arquediaguenat, s. m., lat. archidiaconatus, archidiaconat.
La honor del arquediaguenat.
Tit. de 1206. DOAT, t. CV, fol. 163.
L'honneur de l' archidiaconat.
CAT. Ardiaconat. ESP. Arcedianato. PORT. Arcediagado. IT. Arcidiaconato. (chap. archidiaconat.)
4. Subdiacre, Sobdiague, s. m., sous-diacre.
Diacre e subdiacre.
Tit. de 1535. DOAT, t. XC, fol. 210.
Diacre et sous-diacre.
Lo VI estamen hont hom deu gardar castetat es de clergues adordenatz, sobdyagues, dyagues e capellas e prelatz... sobdiague, diague e capella.
V. et Vert., fol. 96 et 5.
Le sixième état où on doit garder chasteté est de clercs ordonnés, sous-diacres, diacres et prêtres et prélats... Sous-diacre, diacre et prêtre.
CAT. Subdiaca. ESP. Subdiácono. PORT. Suddiacono. IT. Soddiacono, suddiacono.
Diadema, Dyadema, s. f., lat. diadema, diadème.
Li donec sa corona, que s'apelava diadema.
(chap. Li va doná sa corona, que se díe diadema.)
L'Arbre de Batalhas, fol. 11.
Lui donna sa couronne, qui s'appelait diadème.
Meiro una dyadema a son cap. Cat. dels apost. de Roma, fol. 113.
Mirent un diadème à sa tête.
CAT. ESP. PORT. IT. (chap.) Diadema.
Diafan, adj., du gr. *, diaphane.
I lampea... diafana. Lett. de preste Jean à Frédéric, fol. 44.
Une lampe... diaphane.
CAT. ESP. (diáfano) PORT. IT. Diafano.
Dialectica, s. f., lat. dialectica, dialectique.
Per dialectica sai molt razonablamens
Apauzar e respondre.
P. de Corbiac: El nom de.
Par dialectique je sais moult raisonnablement apposer et répondre.
CAT. ESP. (chap. dialéctica) PORT. Dialectica. IT. Dialettica.
Diarria, Dyarria, s. f., lat. diarrhoea, diarrhée.
Dyarria es simple cors de ventre... Greviat... per... diarria.
Eluc. de las propr., fol. 94 et 54.
Diarrhée est simple cours de ventre... Affecté... par... diarrhée.
CAT. ESP. PORT. IT. Diarrea. (chap. diarrea, diarrees; cagarrina, cagarrines, está escargarsat, escargarsats, escagarsada, escargarsades.)
2. Dyasretic, adj., diarrhétique.
Tremor dita cardiaca... ha doas especias: una es dita dyasretica, so es a dire aperitiva, quar totz temps es ab apericio dels pors.
Eluc. de las propr., fol. 87.
Le tremblement dit cardiaque... a deux espèces: une est dite diarrhétique, c'est-à-dire apéritive, car toujours elle est avec ouverture des pores.
Diaspe, Diaspre, s. m., diaspre, sorte d'étoffe précieuse.
Dans la basse latinité, diasprus a indiqué panni pretiosioris speciem; on trouve aussi diaspra.
Tunica de diaspra alba.
Tit. de 1218. Du Cange, t. II, col. 1470.
Tug harsso foro de jaspe
E la sotz cela d'un diaspe.
P. Vidal: Lai on cobra.
Tous arçons furent de jaspe et la housse de diaspre.
Un diaspre vestic que lutz e flameya.
Roman de Fierabras, v. 4355.
Il revêtit un diaspre qui luit et flamboie.
ANC. FR. D'un bon diaspre frésé menuement
Estoit couvers. Roman de Gaydon. Du Cange, t. II, col. 1470.
Dic, s. m., digue, rempart.
Tan que si no fos N Albricx
El marques, que es tos dicx,
Nulhs hom no t' alberguaria.
Hugues de Saint-Cyr: Messonget.
Tellement que si ne fut le seigneur Albéric le marquis, qui est ton rempart, personne ne t'hébergerait.
ESP. PORT. Dique. IT. Diga. (chap. dique, muro de pantano.)
Dictar, Ditar, v., lat. dictare, dicter, enseigner, composer.
Dans le prologue de la loi salique, on lit:
“Dictaverunt salicam legem proceres ipsius gentis qui tunc temporis apud eamdem erant rectores.”
Eccard, dans son commentaire, s'explique en ces termes:
“Verbum vero dictare hic adhibetur, pro componere et in scripto referre.”
Marculfe, dans la préface de ses Formules, dit:
“Viros eloquentissimos ac rhetores et ad dictandum peritos.”
L'allemand a conservé dichten, faire des vers, etc. (N. E. Dichter : poeta.)
El dicta et jutja si que tug l'an entes.
Guillaume de Tudela.
Il dicte et décide tellement que tous l'ont entendu.
VII notaris, liqual lhi ajudavo a escrire quant el dictava.
(N. E. Esta frase la tendría que comparar un aragonés catalanista alucinado - Javiercico Giralt Latorre, profesor de la universidad de Zaragoza, nido de ratas catalanistas con muy poquica letra, - con los textos notariales que ha seleccionado de archivos del Matarraña, por ejemplo Fuentespalda.
En chapurriau se escriu: Set notaris, los cuals li ajudaben a escriure cuan ell dictabe.)
Cat. dels apost. de Roma, fol. 23.
Sept notaires, lesquels lui aidaient à écrire quand il dictait.
Giraud de Calanso
Que dictet la chanso.
G. Riquier: Als subtils.
Giraud de Calanson qui composa la chanson.
Substantiv. Non es maistres bos
Per sol dictar apellatz,
Si 'ls faitz no fai cabalos.
G. Riquier: Cristian.
Il n'est pas appelé bon maître à cause du seul enseigner, s'il ne fait pas des actions distinguées.
Part. prés. De sapiencia anava en ditan. Poëme sur Boèce.
J'allais composant sur la sagesse.
- Ordonner.
Segon que dicto et mando. Eluc. de las propr., fol. 9.
(chap. Segons lo que dicten y manen.)
Selon ce qu'ils ordonnent et commandent.
ANC. FR. M'aviez fait entendre que si j'entreprenois dicter en vers françois la vie de la glorieuse vierge sainte Catherine, vous y prendriez bien plaisir. F. P. Crespet, Vie de sainte Catherine.
Il vaut trop mieux en un lieu solitaire,
En champs, en bois pleins d'arbres et de fleurs,
Aller dicter les plaisirs ou les pleurs
Que l'on reçoit de sa dame chérie.
C. Marot, t. 1, p. 328.
L'art de dictier et de fère chansons, balades, etc.
Eustache Deschamps, p. 261.
CAT. ESP. PORT. Dictar. IT. Dittare. (chap. dictá: dicto, dictes, dicte, dictem o dictam, dictéu o dictáu, dicten; dictat, dictats, dictada, dictades. Cuan lo mestre dicte y tú has de escriure, diém lo dictado.)
2. Dictat, s. m., composition, oeuvre d'imagination.
En autres dictatz
Qu'avem desus nomnatz.
G. Riquier: Sitot s' es.
En d'autres compositions que nous avons dessus nommées.
Calque bel dictat
Gent e be maistrat.
G. Riquier: Si m fos.
Quelque belle composition agréable et bien arrangée.
Car greu pot hom de bas loc belhs dictatz
Far, per que m suy tant aut enamoratz.
Izarn Marquis: S'ieu fos.
Car difficilement on peut faire belles compositions de bas lieu, c'est pourquoi je me suis épris si haut.
- Jugement, décision.
Per cuy nostre dictatz
Er vist et entendutz.
Nat de Mons: Al bon rey.
Par qui notre jugement sera vu et entendu.
Falsat non ay lo dictat.
T. de G. Riquier, de Caudelet et de Michel: A 'N Miquel.
Je n'ai pas faussé le jugement.
A ditz als autres: Entendetz est dictat. Guillaume de Tudela.
Il a dit aux autres: Entendez cette décision.
ANC. FR. Dist assés bien, en son ditié,
Que veut amis, ce veut l'amie...
Rimez en ai, é fait ditié.
Marie de France, t. 1, p. 492 et 44.
J'ay escouté
Et bien noté
Vostre musique,
Dont le dicté
N'a pas esté
Fort autentique.
Blason des faulces amours, p. 221.
PORT. (ESP.) Dictado. IT. Dittato.
3. Dictamen, s. m., jugement, opinion.
Anc tant durs sofismes ni tan clus dictamens
No foron ditz ni fait, ni tant grans sobresens.
Guillaume de Tudela.
Jamais si durs sophismes, ni si aveugles jugements, ni si grands contresens ne furent dits ni faits.
- Ordre, commandement.
Per lor emperi e dictamen... No fan lors operacios per emperi de voluntat ni segon dictamen de razo. Eluc. de las propr., fol. 9 et 23.
Par leur puissance et commandement... Ne font leurs opérations par empire de volonté ni selon l'ordre de raison.
CAT. ESP. Dictamen. PORT. Dictame. IT. Dettamento.
4. Dictayre, Dictador, s. m., auteur, compositeur.
L'entendemen del dictayre. Leys d'amors, fol. 21.
L'entendement de l'auteur.
Li subtil dictador e trobador.
Leys d'amors, La Loubère, p. 13.
Les subtils auteurs et troubadours.
- Prôneur.
De far l'obra son trop li dictador
De drechura, e pauc li fazedor.
G. Riquier: Jamais non er.
Les prôneurs de faire l'oeuvre de droiture sont nombreux, et peu les faiseurs.
Tenez à la diète l'oiseau qui se jette volontiers en l'eau.
La noyrissa deu tener dieta convenient. Eluc. de las propr., fol. 68.
La nourrice doit tenir diète convenable.
Fig. Mas d'una ren vau trop doptan,
Si m fai trop dieta tenir...
... Paor ai l'arma s'en an.
P. Raimond de Toulouse: Enquera m vau.
Mais je vais redoutant beaucoup une chose, si elle me fait beaucoup tenir la diète... J'ai peur que l'âme ne s'en aille.
CAT. ESP. PORT. IT. Dieta.
Digerir, Degerir, v., digerere, digérer.
So plus... durs per digerir... Manja fer e 'l digerish.
(chap. Són mes... dus per a digerí... Minge ferro y lo digerix o paíx. Com veéu, la provensal fée aná sh : x : digerish, convertish, y tamé digeris : que se escriuríe en chapurriau digerís : digerix.)
Fig. La calor del solelh... digeris la humor et convertish la en dossor.
Eluc. de las propr., fol. 277, 148 et 129.
Sont plus... durs pour digérer... Elle mange le fer et le digère.
Fig. La chaleur du soleil... digère l'humeur et la convertit en douceur. Part. pas. Que la vianda sia degerida en l'estomac.
Trad. d'Albucasis, fol. 23.
(chap. Que lo minjá sigue digerit al estómec. Vianda significabe minjá en general, nutriens, nourriture, después en fransés signifique carn.)
Que la nourriture soit digérée dans l'estomac.
CAT. ESP. PORT. Digerir. IT. Digerire. (chap. digerí: digerixco o digerixgo, digerixes, digerix, digerim, digeriu, digerixen; digerit, digerits, digerida, digerides.)
2. Digest, adj., lat. digestus, digéré, rangé par ordre.
Uous d'estruci, d'anet e de pau no so de ta bo noyriment; mas digestz, plus tard se dissolvo; be digestz, mot coforto.
(chap. literal: Ous de avestrús, de pato (ánec, anátida, anátides) y de pavo (pau o pago) no són de tan bon nutrimén; pero digerits, mes tard se desfán; ben digerits, mol conforten.)
Eluc. de las propr., fol. 277.
Oeufs d'autruche, de canard et de paon ne sont d'aussi bonne nourriture; mais digérés, plus tard ils se dissolvent; bien digérés, ils confortent beaucoup.
Fig. Per so proar, ystorias so prestas
Trop may de mil, veras et be digestas.
Palaytz de Savieza.
Pour prouver cela, beaucoup plus de mille histoires sont prêtes, vraies et bien digérées.
ESP. PORT. IT. Digesto. (chap. digerit, digerits, digerida, digerides. v. digerí o paí.)
3. Digestiu, adj., lat. digestivus, digestif.
Maior es l'appetiment que virtuz digestiva... E de frugz plus sopte digestiva. Eluc. de las propr., fol. 74 et 24.
L'appétit est plus grand que la vertu digestive... Et plus rapidement digestive de fruits.
CAT. Digestiu. ESP. PORT. IT. Digestivo. (chap. digestiu, digestius, digestiva, digestives; una copeta d' aiguardén de herbes de Herbés después de minjá es digestiva. Un vermut de Crial de Lledó en sifó de Copet de Valderrobres – Arrufat - antes o abans de diná es digestiu.
Lo fonoll escaldat en un rach de oli es digestiu. Les sopes de timó són digestives. Los pixapins del área metropolitana de Barselona li diuen farigola, y los de Lleida los diuen farigoleros per naixó, perque arrepleguen timó per les cunetes.)
4. Digestible, adj., lat. digestibilem, digestible, facile à digérer.
Uous... lo blanc es plus freg qu'el muiol et mens digestible... Sos poletz so mal digestibles. Eluc. de las propr., fol. 277 et 149.
Oeufs... le blanc est plus froid que le jaune et moins digestible... Ses petits sont mal digestibles.
ESP. Digestible. IT. Digestibile.
5. Digestio, s. f., lat. digestio, digestion.
Per confortar la digestio. Eluc. de las propr., fol. 54.
(chap. Per a confortá la digestió.)
Pour conforter la digestion.
CAT. Digestió. ESP. Digestión. PORT. Digestão. IT. Digestione.
6. Digestibilitat, s. f., digestibilité.
Lur cara de maior digestibilitat.
Eluc. de las propr., fol. 140.
Leur chair de plus grande digestibilité.
7. Indigest, adj., lat. indigestus, indigeste, non digéré.
Be digestz mot coforto et indigestz grevio l'estomach.
Eluc. de las propr., fol. 277.
Bien digérés confortent beaucoup, et non digérés ils chargent l'estomac. CAT. Indigest. ESP. PORT. IT. Indigesto. (chap. no paít, que no u pots paí o digerí.)
8. Indigestio, Endegestio, s. f., lat. indigestio, indigestion.
Per indigestio sobrevenent. Eluc. de las propr., fol. 94.
Par indigestion survenant.
Que endegestios non puescha aver loc.
Regla de S. Benezeg, fol. 50.
Qu'indigestion ne puisse avoir lieu.
CAT. Indigestió. ESP. Indigestión. PORT. Indigestão. IT. Indigestione.
9. Indigestibilitat, s. f., du lat. indigestibilis (indigestibilitatem), indigestibilité.
Ayga... cum sia subtil, appar que non ha indigestibilitat.
Eluc. de las propr., fol. 74.
L'eau... quoique elle soit légère, il paraît qu'elle n'a pas indigestibilité.
IT. Indigestibilità. (ESP. Indigestibilidad.)
Digne, adj., lat. dignus, digne.
Car anc nul hom dignes de merceyar,
Si la us preyet, no i laissetz fadiar.
Rambaud de Vaqueiras: Honrat marques.
Car jamais homme digne d'obtenir merci, s'il vous la demanda, vous n'y laissâtes manquer.
6. Denhar, Deingnar, Deinar, v., lat. dignari, daigner, accueillir, approuver. Si us plagues que m denhessetz grazir.
Arnaud de Marueil: Si m destrenhetz.
S'il vous plaisait que vous me daignassiez agréer.
Can vi Jaufre, sol no s deina
Movre.
Roman de Jaufre, fol. 56.
(chap. Cuan va vore a Jaufre, no se va digná a moure.)
Quand elle vit Jaufre, seulement elle ne se daigne pas mouvoir.
Per autra que t deing ni te voilla.
A. Daniel: Ans qu'els sims. Var.
Pour autre qui t'accueille et te vueille.
M'a faig dire fols motz qu'ieu non deing.
Rambaud d'Orange: Braitz, chans, quils.
M'a fait dire mots fous que je n'approuve pas.
CAT. ESP. PORT. Dignar. IT. Degnare. (chap. digná, dignás: yo me digno, dignes, digne, dignem o dignam, dignéu o dignáu, dignen. Dignat, dignats, dignada, dignades. No se va digná a diná en mí.)
7. Dignificar, v., remplir de dignité, honorer, dignifier.
Part. pas. Trinitat es nombre plus dignificat, nobilitat, magnificat et a Dieus apropriat. Eluc. de las propr., fol. 3.
Trinité est nombre plus dignifié, ennobli, magnifié et approprié à Dieu. ESP. Dignificar. IT. Degnificare. (chap. dignificá: dignifico, dignifiques, dignifique, dignifiquem o dignificam, dignifiquéu o dignificáu, dignifiquen. Dignificat, dignificats, dignificada, dignificades.)
8. Desdenhos, adj., dédaigneux.
Ome que s fai desdenhos
Lai on non es locs ni sazos.
Le Moine de Montaudon: Amicx Robert.
Homme qui se fait dédaigneux là où il n'y a lieu ni temps.
6. Neclechos, Negligos, adj., lat. neglectus, négligent, paresseux.
Cal que sia 'l preveire forfag o neclechos.
Izarn: Diguas me tu.
Quel que soit le prêtre coupable ou négligent.
Mas ades hom n'es negligos
Vas selh que conoys aziros.
Raimond de Miraval: Delz quatre.
Mais on en est toujours négligent envers celui qu'on connaît colérique.
7. Negligentia, Negligencia, s. f., lat. negligentia, négligence, paresse.
Per la soa negligencia, so es que el non ag tal cura en l' aministrar cum el deg.
Trad. du Code de Justinien, fol. 7.
Par sa négligence, c'est-à-dire qu'il n'eut pas en l'administrer tel soin qu'il devait.
Per emendar las negligentias que hom fa.
V. et Vert., fol. 89.
Pour réparer les négligences qu'on fait.
CAT. ESP. PORT. Negligencia. IT. Negligenzia. (chap. negligensia, negligensies.)
8. Negligensa, s. f., négligence.
Esmende totas las negligensas e los mescapz del autre temps.
Trad. de la Règle de S. Benoît, fol. 25.
Qu'il corrige toutes les négligences et les méchefs de l'autre temps.
IT. Negligenza. (chap. negligensa, negligenses. Si no coneixéu estes paraules es perque ha ñagut molta negligensa o negligensia en lo estudi del chapurriau; pero la cosa está cambián.)
Diluvi, Dulivi, s. m., lat. diluvium, déluge, inondation.
En autompne seran grans diluvis. Calendrier provençal.
(chap. Al otoño ñaurán grans diluvios: grans plogudes, inundassions, creixcudes de aigües. A Beseit només cal vore les riades del octubre.)
En automne seront grandes inondations.
El temps del diluvi... lo dulivi duret sobre la terra XL dias et el carantem dia comtat. Liv. de Sydrac, fol. 3 et 48.
(chap. Lo tems del diluvio (universal)... lo diluvio va durá sobre la terra coranta díes y lo coranta día contat. Carantem (caranten) siríe en chapurriau antic “coranté”; después va aná a regá Carlos Rallo Badet, y va pedre una chapa per a que no li prengueren l'aigua.)
Au temps du déluge... Le déluge dura sur la terre quarante jours et le quarantième jour compté.
ANC. FR. Tout le mont par aighe noia,
Quant le grant deluve envoia.
(N. E. ¿Alguien conoce el río Noia, Anoia? San Saturnino, Sant Sadurní. En francés, noyer es ahogar, inundar.)
Roman de Mahomet, v. 682.
CAT. Diluvi. ESP. PORT. IT. (chap.) Diluvio.
2. Esdilovi, Esdoluvi, s. m., déluge, inondation.
Motz grans plueias et seran esdiluvis. Calendrier provençal.
Moult grandes pluies et seront des inondations.
Noe apres l'esdoluvi. Declaramens de motas demandas.
(chap. Noé después del diluvio (universal). Declaramens de moltes preguntes.)