Mostrando las entradas para la consulta majó ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta majó ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 16 de diciembre de 2020

JORNADA OCTAVA. NOVELA CUARTA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA CUARTA.

Lo prebost de Fiésole vol a una dona viuda; no es amat per nella y, creén gitás en ella, se gite en una criada seua, y los germáns de la Siñora fan que lo seu obispo u descubrixque.

Habíe arribat Elisa al final de la seua história, no sense gran plaé de tota la compañía, cuan la reina, giránse cap a Emilia, li va amostrá que volíe que ella, después de Elisa, la seua contare. Ella, de seguida, va escomensá aixina:

Valeroses siñores, cuán solissitadós dels nostres pensaméns són los mossens y los flares y tot los clérigos, com a moltes históries de les contades recordo que se ha demostrat; pero com may podríe parlás de aixó tan que no quedare mol mes per di, yo, ademés, vull contáton una sobre un prebost que volíe que una noble Siñora viuda lo amare, vullguere ella o no. Ella, com mol sabia, lo va tratá com se mereixíe.

Com totes vatres sabéu, Fiésole, que podem desde aquí vore, va sé una siudat mol antiga y gran, encara que avui estigue tota assolada, y no per naixó ha dixat de tíndre obispo propi y encara lo té. Allí, prop de la iglesia majó, teníe una noble Siñora viuda, de nom doña Piccarda, una possesió a una casa no mol gran; y com no ere la dona mes acomodada del món, allí vivíe la majó part del añ, y en ella dos germáns seus, joves mol bons y cortesos. Va passá que frecuentán esta Siñora la iglesia majó y sén encara mol jove, hermosa y agradable, se va enamorá de ella en molta ardó lo prebost de la iglesia, y después de algún tems va sé tan atrevit que ell mateix li va di an esta Siñora lo seu dessich, y li va rogá que estiguere contenta del seu amor y de vóldrel com ell la volíe. Ere este prebost ya vell pero mol jove de juissi, petulán y pujadet, y de ell mateix pensáe tot lo milló, en modos y costums plenes de afectassió y desagrado, y tan pesat y fastidiós que dingú ñabíe que lo vullguere be; y si algú lo volíe poc ere esta Siñora mateixa, que no sol no lo volíe gens sino que lo odiabe mes que a un mal de quixals. Ella, en molta prudénsia, li va contestá:

- Siñó, que vos me améu me té que sé mol agradable, y yo ting que vóldretos y tos voldré de bon grado; pero entre lo vostre amor y lo meu cap cosa deshonesta té que passá may. Sou mon pare espiritual y sou mossen, y ya tos aproximéu mol a la vellesa, coses que tos deuen fé honesto y casto; y per atra part yo no soc una chiqueta a la que estos enamoraméns senton ya be, y soc viuda, que sabéu cuánta honestidat se espere de les viudes; y per naixó, tingueume per excusada, que del modo en que me requeríu no tos voldré may ni aixina vull sé amada per vos.

Lo prebost, no podén aquella vegada traure de ella datra cosa, no va desmayá vensut al primé cop, sino que fen aná la seua arrogán ossadía la va solisitá moltes vegades en cartes y en embajades, y encara per ell mateix cuan la veíe acudí a la iglesia; per lo que, pareixénli este tabá massa pesat a la Siñora, va pensá en tráuressel de damún del modo que mereixíe, ya que de atra manera no podíe; pero no va volé fé res sense primé parláu en sons germáns. Y habenlos dit lo que lo prebost fée en ella y tamé lo que ella enteníe fé, y ressibín de ells plena autorisassió, als pocs díes va torná a la iglesia com acostumabe; y en cuan la va vore lo prebost, va aná cap an ella, y com solíe fé, prenense confianses va entrá en ella en conversa. La Siñora, veénlo víndre y mirán cap an ell, li va ficá alegre gesto, y retiránse a una vora, habenli lo prebost dit moltes paraules del modo acostumat, la Siñora después de soltá un gran suspiro va di: - Siñó, yo hay sentit di moltes vegades que no ña cap castell tan fort que, sén bombardejat tots los díes en un fonévol, no sigue assaltat algún día; lo que vech mol be que me ha passat a mí. Tan unes vegades en dolses paraules y atres en bromes y atres en atres coses me hau sercat, que me hau fet rompre lo meu propósit; y estic disposada, ya que tan tos agrado, a sé vostra. Lo prebost, tot contén, va di:

- Siñora, mol tos u agraixco y a di verdat, me hay maravillat mol de cóm tos hau ressistit tan, pensán que may me habíe passat aixó en cap atra. Aixina hay dit yo algunes vegades que, si les dones foren de plata no valdríen cap diné perque cap ressistiríe lo martell. Pero dixem aixó: ¿cuán y aón podrem está natros juns? A lo que la Siñora va contestá:

- Dols siñó meu, lo cuán podríe sé la hora que mes tos vinguere be perque yo no ting cap home a qui li tinga que doná cuenta de les meues nits; pero aón no u sé.
Va di lo mossen: - ¿cóm que no? ¿y a casa vostra?

Va contestá la dama: - Siñó, sabéu que ting dos germáns jóvens, que de día o de nit venen a casa en les seues amistats, y la meua casa no es mol gran, y per naixó no podríe sé, a no sé que vullguereu está allí com si foreu mut, sense di paraula ni respirá fort, y a fosques, com un sego; si vullguereu féu aixina se podríe, perque ells no entren a la meua alcoba; pero está la seua apegada a la meua y no se pot di ni una parauleta tan baixet que no se escolto.

Va di entonses lo prebost: - Siñora, que no quedo per naixó per una nit o dos, mentres yo penso aón podem está en mes comodidat.

La Siñora va di: - Siñó, aixó es cosa vostra, pero una cosa tos rogo, que aixó quedo tan secret que no se sápigue may una paraula.

Lo prebost va di entonses: - Siñora, no tingáu temó per naixó, y si pot sé, féu que esta nit estem juns. - Aixina sirá - y donánli indicassións de cóm y cuán habíe de acudí, sen va aná y sen va entorná a casa. Teníe esta Siñora una criada, que no ere massa jove y que teníe la cara mes fea y mes contrafeta que may se habíe vist: teníe lo nas mol chato y la boca torta y los labios grossos y les dens mal compostes y grans, y ere garcha, y may estabe sense mal de ulls, y teníe un coló verd y groc que pareixíe que no a Fiésole sino a Sinagalia habíe passat lo estiu; y ademés de tot aixó, ere coixa y algo manca del costat dret. Y se díe Ciuta (se pronúnsie chiuta: chuta, ólipa; lechuza), y com teníe la cara tan blanca, tots li díen Ciutazza (chiutátza); y encara que fore mol desgarbada de figura, ere, sin embargo, bastán malissiosa. La Siñora la va cridá y li va di: - Ciutazza, si vols fém un servissi esta nit, te donaré una bona camisa nova. Ciutazza, sentín mentá la camisa, va di: - Siñora, si me donéu una camisa, me aviaré al foc, no ya datra cosa. - Pos be - va di la Siñora -, vull que esta nit te gitos en un home al meu llit y que lo acarissios, y guárdat de di cap paraula, que no te séntiguen mons germáns, que saps que dormen a la vora; y después te donaré la camisa.
Ciutazza va di: - Aixina dormiría yo en sis com en un, si faiguere falta.

Arribada pos la nit, lo siñó prebost va acudí, com li habíe sigut fixat; y los dos jóvens, com la Siñora habíe combinat, estaben a la seua alcoba y féen mol soroll; per lo que lo prebost, silensiosamen y a paupontes entrán a la alcoba de la Siñora, sen va aná cap al catre com ella li habíe dit, y al atre costat Ciutazza, ben informada per la Siñora de lo que teníe que fé. Lo siñó prebost, creén tíndre a la seua Siñora al costat, va abrassá a Ciutazza y la va escomensá a besá sense di ni chut, y Ciutazza an ell; y va escomensá lo prebost a refregás en ella, prenén possesió de los bens llárgamen dessichats. La Siñora los va maná als germáns que faigueren lo demés de lo que habíen planejat; ells, eixín en cuidadet de la seua alcoba, sen van aná a la plassa, y los va acompañá la fortuna per a lo que volíen fé, mol mes de lo que ells mateixos demanáen perque, sén la calina gran, lo obispo – vispe - bisbe – episcopus - habíe enviat a buscá als dos jóvens per a aná hasta casa seua passeján y acompañáls bebén algún vi fresquet de Chianti o Montepulciano d´Abruzzo. Al vórels víndre, diénlos que volíe fé un tastet en ells, van empendre lo camí;  y entrán a un pati fresquet que ells teníen aon ñabíen moltes llums enseses, en gran plaé se van assentá a catá algún dels bons vins que teníen. Y habén begut van di los joves:

- Siñó, ya que tan favor mos hau fet acompañánmos, que tos hau dignat visitá esta la nostra menuda barraca a la que veníem a invitátos, volém que veigáu una coseta que tos volíem mostrá. Lo obispo va contestá que de bona gana; per lo que un de los joves, agarrán a la ma una antorcheta ensesa y anán per dabán, seguínlo lo obispo y tots los demés, se va adressá cap a la alcoba aon lo siñó prebost estáe, que per a arribá pronte se habíe donát pressa cabalgán y habíe, antes de que éstos arribaren allí, cabalgat ya mes de tres milles; per lo que rendit y tenín a Ciutazza en brassos encara que fée caló, dormíe. Entrán, pos, en la llum a la ma lo jove a la alcoba, y lo obispo detrás de ell y tots los atres, van vore al prebost en Ciutazza en brassos. En aixó, despertánse lo siñó prebost, y veén la llum y esta gen al voltán, avergoñinse mol y assustat va embutí lo cap daball de los llansols. Lo obispo lo va insultá y li va fé traure lo cap y volíe vore en quí estabe gitat. Lo prebost, al vore lo feo engañ de la Siñora y lo vituperi que ere, se va sentí lo mes dolgut home que may haygue existit: y per manamén del obispo, vestínse, a patí un gran cástic per lo pecat cometut, ben custodiat, va tíndre que anássen cap a casa. Va volé averiguá lo obispo cóm habíe passat alló, que aquell haguere anat a gitás allí en Ciutazza. Los joves li van contá ordenadamen totes les coses; lo que sentín lo obispo, mol va alabá a la Siñora, y tamé als jóvens que, sense voldre tacás les mans en la sang de un sacerdote, lo habíen tratat com mereixíe. Este pecat lay va fé lo obispo plorá coranta díes, una corantena com la del Covid, pero l´amor y la vergoña lo van fé plorá mes de coranta nou; sense contá en que, per mol tems después no podíe aná pel carré sense que los sagals lo siñalaren en lo dit y que digueren: - ¡Míratel, lo que se gite en la Ciutazza! - Lo que li dolíe tan que va está a pun de tornás lloco; y de esta manera la valerosa Siñora se va traure de damún al pesat, corcó, canso o cansino prebost, que u ere casi tan com u es Carlitos Rallitos Badetitos , cohet de Calaseit, al Matarraña, y la Chutassa se va guañá una camisa.

viernes, 10 de mayo de 2024

Lexique roman; Magn, Manh - Maia

 


MagnManh, adj., lat. magnus, grand.

Voyez Denina, t. III, p. 196.

Valor magna,

En que s bagna.

Augier de S. Donat: Ses alegratge. 

La valeur grande, en quoi elle se délecte.

Menor joy ni pus manh

No vuelh c'ab lieys m' en remanh.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel.

Moindre joie ni plus grande je ne veux pas qu'avec elle il m'en reste.

ANC. FR. Si li a dist: Rois magnes, que fais-tu?

Monin, Dissert. sur le Roman de Roncevaux, p. 50. 

ESP. IT. Magno. (chap. Magno, magnos : gran, grans.)

Ramón Sistac Vicén

2. Majer, Mager, Maier, Major, Maior, Maire, adj. compar., lat. major, plus grand.

Voyez la Grammaire romane, p. 149.

Car maiers es sa merces 

Qu'el mieus grans peccatz non es.

Cadenet: Ben volgra.

Car sa merci est plus grande que n'est grand le mien péché.

Que sos poders magers sia. Brev. d'amor, fol. 16.

Que son pouvoir son plus grand.

Aquist es majers el regn del cel. Trad. du N.-Test., S. Matthieu, ch. 18.

Celui-ci est plus grand au royaume du ciel.

Qual vos par que sion maior,

O li ben o li mal d' amor.

T. d'Albert Marquis et de Gaucelm: En Gaucelms.

Quels vous paraît que soient plus grands, ou les biens ou les maux d'amour.

Sol que 'l plagues qu' ieu la servis, 

No volgra guazardos maiors.

Arnaud de Marueil: Belh m'es lo. 

Seulement qu'il lui plût que je la servisse, je ne voudrais récompenses plus grandes.

- Majeur, plus considérable, principal. 

Que corn' ades lo corn major. Roman de Jaufre, fol. 97.

Qu'il sonne actuellement le cor principal. 

A joc maior jogatz.

Arnaud de Marsan: Qui comte. 

A jeu plus considérable jouez. 

Lor cosin, que d' els es maire.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 59. 

Leur cousin, qui est plus considérable qu'eux.

Avec l'article ou un pronom possessif, il devient superlatif:

Car de las grans foudatz que son, 

Es ben la majors, qui s'enten 

Segre son dan ad escien.

G. Faidit: S'om pogues. 

Car des grandes folies qui existent, c'est bien la plus grande, qui s'attache à suivre son dommage sciemment.

Mos majers pessamens... 

Es tot per far vostre plazer.

Arnaud de Marueil: Dona sel que. 

Ma plus grande pensée... est toute pour faire votre plaisir.

A tot bon veiaire,

Es dels bons pretz lo maire.

G. Faidit: L'onrat jauzens. 

A tout bon avis, c'est des bons mérites le plus grand.

- Subst. Maire, chef.

Fet sagrament al major et als cossols. Titre de Périgueux, de 1386. 

Fit serment au maire et aux consuls. 

Lo fez major de son palays. V. de S. Honorat. 

Le fit maire de son palais.

Totz los mals que las gens fan, raconto alegramen a lor major en efern.

Liv. de Sydrac, fol. 97. 

Tous les maux que les gens font, ils les racontent joyeusement à leur chef en enfer.

Aquel que si part de la batalha contra lo mandamen de son senhor o de so major. L'Arbre de Batalhas, fol. 95. 

Celui qui se sépare de la bataille contre le commandement de son seigneur ou de son chef.

- Subst. pl. Aïeux, ancêtres, grands. 

Om non ausa dels maiors 

Aissi dir verais desonors, 

Com fai mensongieras lauzors.

Pons Barba: Sirventes. 

On n'ose des grands ainsi dire véritables déshonneurs, comme on fait mensongères louanges. 

So que pot esser proat 

Per escritz de nostres majors, 

De felosophes o doctors.

Un troubadour anonyme: Non aurai. 

Ce qui peut être prouvé par les écrits de nos ancêtres, des philosophes ou docteurs. 

ANC. FR. Se nos fuson major ou per. Roman du Renart, t. I, p. 121. Mena Panurge au temple major.

Rabelais, liv. V, ch. XLIV. 

Plus grant chose vos puis ne maire 

Offrir, promettre ne doner. 

B. de Sainte-Maure, Chr. de Norm., fol. 65. 

Le prevost doit dire au mayeur: Maires, je vous dy par la loi, etc.

Charte de Valenciennes, 1114, p. 408. 

En cela peuvent-ils bien encore aujourd'hui ensuivre leurs majeurs, et se rendre semblables à eulx. 

Amyot, Trad. de Plutarque, Morales, t. III, p. 165.

C'est un ancien dire nos majeurs. Nicolas Rapin.

Mez poiz ke li peres fu morz, 

Lobier, li maire, li plus forz, 

Vout à sis frères tot tolir.

Roman de Rou, v. 301.

CAT. Major. ESP. Mayor. PORT. Maior. IT. Maggiore. (chap. Mes gran, mes grans; prinsipal, prinsipals; majó, majós, com la festa o festes; agüelo, agüelos, agüela, agüeles; yayo, yayos, yaya, yayes; antepassat, antepassats.)

3. Majordome, Maiordome, s. m., majordome. (lat. major + domus)

Ne fes son majordome. Abr. de l'A. el du N.-T., fol. 7.

En fit son majordome.

En ayssi que te fay majordome. Leys d'amors, fol. 46. 

Par ainsi qu'il te fait majordome. 

CAT. Majordom. ESP. Mayordomo. PORT. Maiordomo. IT. Maggiordomo.

(chap. Mayordomo, mayordomos : lo home prinsipal de una possessió; lo significat ha cambiat una mica, se ha rebaixat a criat de una casa rica.)

4. Sotz-mayer, s. m., sous-maire.

Nos, sotz-mayer et juratz. Ord. des R. de Fr., 1462, t. XV, p. 475.

Nous, sous-maire et jurés.

(chap. Sub mayordomo; teniente o tinén de alcalde, lo segón en rango.)

5. Majorment, Magerment, Maiorment, adv. compar., principalement, plus grandement.

De valer deu esser mais voluntos,

E de tot so que fassa 'ls pros grazir, 

E maiorment de dar.

B. Calvo: Ab gran dreg. 

Il doit être plus désireux de valoir, et de tout ce qui fasse honorer les preux, et principalement de donner.

Quant hom, per si honrar,

Da 'l sieu, e n' es desonratz,

No s pot maiorment desfar.

B. Calvo: Qui ha talen.

Quand un homme, pour s' honorer, donne le sien, et en est déshonoré, il ne peut plus grandement se perdre.

CAT. Majorment. ESP. Mayormente. PORT. Maiormente.

IT. Maggiormente. (chap. Prinsipalmen.)

6. Majoral, Maioral, s. m., supérieur, principal.

Fort onrava sos majorals,

Accordans fo ab sos egals.

Brev. d'amor, fol. 92.

Honorait fort ses supérieurs, fut facile avec ses égaux.

Sirventes non es leials, 

S'om no i ausa dir los mals 

Dels menors e dels comunals, 

E majorment dels majorals.

Pons Barba: Sirventes non. 

Un sirvente n'est pas loyal, si on n'ose y dire les défauts des petits et des moyens, et principalement des supérieurs.

Los XII pars et totz los maiorals. Philomena.

Les douze pairs et tous les principaux.

A Carcassona ne fes pendre XI dels majorals de la vila.

Cartulaire de Montpellier, fol. 74.

A Carcassonne il en fit pendre onze des principaux de la ville. 

CAT. Majoral. ESP. Mayoral. PORT. Maioral. (chap. Mayoral, mayorals o majoral, majorals; prinsipal, prinsipals; se diu del ganadé de bovino, de bous o vaques, capatás, cap, jefe (chef en fransés), lo mes gran, lo majó.)

7. Majoret, Maioret, adj. compar. dim., plus grandelet.

L'autre son un petit majoret.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Les autres sont un peu plus grandelets.

(chap. Mosso, mosset, mossos, mossets, mosseta, mossetes; granet, grandet, granets, grandets, graneta, grandeta, granetes, grandetes.)

8. Majoritat, Maioritat, s. f., majorité, supériorité.

Engaltat, o majoritat. Leys d'amors, fol. 119.

Égalité, ou majorité.

ESP. Mayoridad. PORT. Maioridade.

9. Majoria, Maioria, s. f., supériorité.

Sobr' els majors a una majoria.

Aimeri de Peguilain: Selh qui.

Au-dessus des plus grands il y a une supériorité. 

Li majors an majoria. Brev. d'amor, fol. 19. 

Les plus grands ont supériorité.

- Mairie.

Aver VIII cossols, e ne ostar la majoria.

Docum. de 1475. Ville de Bergerac. 

Avoir huit consuls, et en ôter la mairie.

ESP. Mayoría. PORT. Maioria. IT. Maggioria. (chap. Majoría, majoríes; mayoría, mayoríes : la majó part.)

10. Majoransa, Maioransa, s. f., majorité, plus grande partie.

Auretz del dampnatge la majoransa.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 48. 

Vous aurez du dommage la plus grande partie. 

ANC. IT. Che per lo senno o maioranza, o possa.

Barberini, Docum. d'amore, p. 54. 

IT. MOD. Maggioranza.

11. Majestat, Maiestat, s. f., lat. majestatem, majesté.

Quan be se dreca, lo cel a pertusat, 

E ve lainz tota la majestat.

Poëme sur Boèce. 

Quand bien se dresse, le ciel a percé, et voit léans toute la majesté.

Dignes de vezer Dieu en sa majestat.

V. et Vert., fol. 84.

Digne de voir Dieu dans sa majesté.

Mas Dieus de majestat los puni mantenent. V. de S. Honorat. 

Mais le Dieu de majesté les punit aussitôt. 

Loc. Accusatz de falsa moneda o de crim de (lesa) majestat.

Trad. du Code de Justinien, fol. 28. 

Accusé de fausse monnaie ou de crime de lèse majesté.

CAT. Magestat. ESP. Magestad (majestad). PORT. Magestade.

IT. Magestà, magestate, magestade. (chap. Majestat, majestats; lo rey, la reina, los reys, les reines; lo infán, los infans, la infanta, les infantes; lo príncipe o prínsep, los príncipes o prinseps, la prinsesa, les prinseses.)

12. Majestral, Maestral, Maistral, adj., lat. magistralis, excellent, supérieur, suprême.

Las domnas qu' entendian los sieus maestrals ditz de las soas cansos.

V. de Giraud de Borneil.

Les dames qui entendaient les siens excellents mots des siennes chansons.

Fig. Maistrals vertuz qui nos fai istar ab Deu. Trad. de Bède, fol. 80.

(chap. Magistral virtut que mos fa está en Deu.)

 Suprême vertu qui nous fait être avec Dieu.

ESP. Maestral (magistral). IT. Maestrevole. (chap. Magistral, magistrals; maestral, maestrals : de maestre o mestre, latín magister.)

13. Maistralmen, adv., habilement, ingénieusement.

Li sieu dechat, ben faitz maistralmen, 

Mostron que ieu non puesc dir lauzor pro. 

B. Carbonel: S' ieu anc. 

Les siens ditiés, bien faits habilement, montrent que je ne puis dire assez de louange.

ESP. Maestramente (magistralmente). IT. Maestrevolmente. 

(chap. Magistralmen, maestralmen.)

14. Maestril, adj., supérieur, excellent.

Qui bon' art e belh' e maestril ha 

Per far obra be fort e maestril.

Folquet de Lunel: Tant fin' amors. 

Qui bon et bel et supérieur art a pour faire oeuvre bien forte et supérieure.

Si be s so 'l mot maestril, 

Leu seran d' entendr' a unquec.

P. Raimond de Toulouse: Pos vezem. 

Si les mots sont moult excellents, ils seront faciles à entendre pour un chacun.

15. Majestrilmen, Maestrilmen, adv., savamment, habilement. 

Atressi m pren com fai al joguador 

Qu' al comensar jogua maestrilmen.

Aimeri de Peguilain: Atressi m pren.

Tout ainsi il me prend comme fait au joueur qui, au commencer, joue habilement.

Des manuscrits portent majestrilmen.

16. Majestre, Maiestre, Mayestre, Maestre, Maistre, Mestre, 

s. m., lat. magistrum, maître, savant, expert dans un art. 

Fo apellatz maestre dels trobadors. V. de Giraud de Borneil. 

Fut appelé maître des troubadours. 

K. apelec Filomena lo maestre de la estoria ses mesorga. Philomena.

Charles appela Philomena le maître de l'histoire sans mensonge.

Si non a l' amajestramen

D' Amor, qu'es majestre lials.

Aimeri de Peguilain: D'aisso don. 

S'il n'a la leçon d'Amour, qui est maître loyal. 

Fig. Es mortz Guillems Malespina, marques, 

Que fo miralhs e mayestre dels bes. 

(chap. Está mort Guillermo Malespina, marqués, que va sé espill y maestre, mestre dels bens.)

Aimeri de Peguilain: Era par ben. 

Est mort Guillaume Malespine, marquis, qui fut miroir et maître des biens.

- Celui qui enseigne quelque science, quelque art.

Neguna arz non es apresa ses maistre. Trad. de Bède, fol. 80.

Nul art n'est appris sans maître.

- L'artiste lui-même.

Si quo 'l maiestre vai prendre 

Lo jaspi lai on l' a vist.

Guillaume de Briars: Si quo 'l. 

Ainsi comme le maître va prendre le jaspe là où il l' a vu.

- Titre attaché à certaines dignités, à certains emplois.

Aquel que es mestre de la milicia. Trad. du Code de Justinien, fol. 97.

(chap. Aquell que es maestre - mestre - de la milissia; gran maestre del Temple, o de atres milissies religioses.)

Celui qui est maître de la milice.

- Titre donné aux membres de certaines corporations.

Al bon metge, majestre Frederic.

Aimeri de Peguilain: En aquelh temps. 

Au bon médecin, maître Frédéric. 

- Adj. Esser mayestre tutor.

(chap. Sé mestre tutó.)

Aimeri de Peguilain: Li folh e 'l put. 

Être maître tuteur.

Aquest so mayestres usuriers. V. et Vert., fol. 14. 

Ceux-ci sont maîtres usuriers.

ANC. FR. Ce conte mestre Wace ki escrit a trové.

Roman de Rou, v. 1193. 

ANC. CAT. Maestre, maistre. CAT. MOD. Mestre. ANC. ESP. Mestre, mestro. ESP. MOD. Maestre, maestro. PORT. Mestre. IT. Maestro. 

(chap. Mestre, maestre, mestres, maestres, mestra o maestra, mestres o maestres.)

- Mistral, vent qui souffle sur la Méditerranée.

(N. E. Apellido además de Joseph Étienne Frédéric Mistral, autor en provenzal, lengua occitana. 1830-1914. Entre otros, el diccionario provenzal - francés: Lou Tresor dou Felibrige y variantes.)

Los principals aissi nomnam

En nostra lengua romana,

Levan, grec, e trasmontana, 

Maestre, ponent e l' abeg, 

Mieg jorn, issalot.

Brev. d'amor, fol. 41. 

Les principaux ainsi nous nommons dans notre langue romane, levant, grec et tramontane, mistral, couchant et sud-ouest, midi, eyssiroc 

(N. E. siroco, Scirocco, como el Volkswagen).

ANC. FR. Le maistral... siffler à travers nos antennes.

Rabelais, liv. IV, chap. XVIII.

CAT. Mestral. ESP. Maestral (cierzo). IT. Maestrale. (chap. Mistral : sers.)

Ce vent, appelé mistral par les Provençaux, est le même que le cercius, dont parlent les auteurs anciens. Auguste, lors de son séjour dans les Gaules, érigea un temple à cette étrange divinité; les habitans de Narbonne et ceux de plusieurs endroits de la Provence le nomment encore le cers; Aulugelle a dit que ce vent renversait les hommes et les chars; il produit encore aujourd'hui les mêmes effets. 

Voyage fait dans le Levant, Notes, p. 10 et 11.

17. Majestra, Mayestra, Maistra, Maystra, s. f., maîtresse, savante, experte dans un art.

Ieu suy maystra d' aquell' art. Trad. d'un Évangile apocryphe. 

Je suis maîtresse de cet art. 

Fig. Ociozetat es mayestra de motz de mals. V. et Vert. fol. 86. 

L'oisiveté est maîtresse de beaucoup de maux.

Adj. Cortesa fo et enseignada, avinens e fort maistra, e saup trobar.

V. de la dame Tiberge. 

Elle fut courtoise et enseignée, avenante et fort savante, et sut trouver.

CAT. Mestra. ESP. Maestra. PORT. Mestra. IT. Maestra. (chap. Mestra, maestra, mestres, maestres. Esta mestra no mos enseñe res.)

18. Majestria, Maestria, Mayestria, s. f., maîtrise, habileté, science, industrie, capacité.

Grans afans es lo conquerers, 

Mas lo gardars es maestria.

P. Fabre d'Uzès: Luecx es. 

Grande peine est le conquérir, mais le garder est science.

Faita per tal maestria,

Ses totz mals, mas ab totz bes.

P. Cardinal: Vera Vergena. 

Faite par telle industrie, sans tous maux, mais avec tous biens. 

Fig. Vos que avetz de preiar maestria,

Voill que preietz. 

T. de H. de LA Bachelerie et de B. de S. Félix: Digatz. 

Vous qui avez la science de prier, je veux que vous priiez.

- Dignité, gravité, sévérité. 

Quan vei vostra fresca color, 

Avinen ses majestria.

Cadenet: Ai son.

Quand je vois votre fraîche couleur, avenante sans sévérité.

ANC. FR. Renart qui tant sot de mestrie. 

Que nus ne puet, ce poise mi, 

Aujourd'hui venir à maistrie, 

Se il ne set de renardie. 

Roman du Renart, t. I, p. 5, et t. IV, p. 123. 

CAT. ANC. ESP. Mestria. ESP. MOD. (maestría) IT. Maestria. 

(chap. Maestría, maestríes.)

19. Majestratge, Maestratge, s. m., supériorité, hauteur.

Bella, ses majestratge.

Blacasset: Be m play. 

Belle sans hauteur.

Un manuscrit porte maestratge.

ANC. ESP. Maestrage (maestraje: oficio de maestro de una embarcación).

20. Magistral, adj., lat. magistralis, magistral.

Diffinicio magistral. Eluc. de las propr., fol. 13.

Définition magistrale.

CAT. ESP. PORT. Magistral. IT. Magistrale. (chap. Magistral, magistrals.)

21. Magistrat, s. m., lat. magistratus, magistrat.

Li preveyre e li magistrat. Trad. des Actes des apôtres, ch. 4. 

Les prêtres et les magistrats.

CAT. Magistrat. ESP. PORT. Magistrado. IT. Magistrato. (chap. Magistrat, magistrats, magistrada, magistrades.)

22. Magisteri, s. m., lat. magisterium, maîtrise, magistrature.

De fe, de savieza, de magisteri, de honor, de sciencia.

Eluc. de las propr., fol. 112.

De foi, de sagesse, de maîtrise, d'honneur, de science.

CAT. Magisteri. ESP. PORT. Magisterio. IT. Magisterio, magistero.

(chap. Magisteri, magisteris : carrera universitaria. Alguns mestres de chiquets no se mereixen este nom o títul, perque són mes burros que Platerolo burro de Juan Ramón Jiménez.)

23. Majestrar, Maestrar, Maistrar, Maystrar, Maestreiar, Maistreiar, Maystreiar, Maestriar, v., faire, arranger avec art, façonner, travailler en maître, élaborer, maîtriser, dominer, exceller.

Vas pretz non an cor clar, 

E maystreion las proezas.

P. Vidal: Abril issic.

Vers mérite ils n'ont pas le coeur pur, et dominent les prouesses.

Part. pas. Ja non auran pro botos...

Ni seran ja pro lavadas...

Ni lur cabelh pro maestrat.

Brev. d'amor, fol. 129. 

Jamais elles n'auront assez de boutons..., ni ne seront jamais assez lavées..., ni leurs cheveux assez arrangés avec art.

Un estribot farai que er mot maestratz 

De motz novels e d'art e de divinitat.

P. Cardinal: Un estribot. 

Je ferai un estribot qui sera moult façonné de mots nouveaux et d'art et de divinité. 

Fes cansos maestradas. V. de Giraud de Calanson. 

Fit chansons excellentes. 

Coblas e baladas

D' azaut maistreiadas.

G. Riquier: El nom de. 

Stances et ballades parfaitement faites avec art. 

Adzaut e non trop maystrat 

Vostre vestir sian talhat.

P. Vidal: Abril issic. 

Que convenablement et non trop façonnés vos vêtements soient taillés.

De pauca odor, si non es maestriat.

Eluc. de las propr., fol. 199. 

De faible odeur, s'il n'est élaboré. 

ANC. FR. Si avoit baucié le pié destre; 

Desus la gorge li volt metre,

Qar miex l'en cuidoit mestroier.

Roman du Renart, t. I, p. 190. 

Nus ne vos sauroit si gouverner et si maistrer com ge que vostre sire sui.

Villehardouin, p. 25.

Comme le suppliant ne povoit maistrier ledit cheval.

Lett. de rém. de 1390. Carpentier, t. II, col. 1116. 

ANC. ESP. Maestrar. ESP. MOD. Maestrear (amaestrar). IT. Maestrare. (chap. Amaestrá, domá; dominá; sé mestre en algo.)

24. Amajestrar, Amayestrar, Amaestrar, v., disposer, dresser, élaborer, préparer.

Cant hom amayestra la causa, que non deu pezar, de guisa que sia plus pezans. V. et Vert., fol. 17. 

Quand on dispose la chose, qui ne doit pas avoir le poids, de manière qu'elle soit plus pesante.

Aqui esdeve sulpres, e pueis las gens lo trazo e l' amaestro per lo sen, e 'n fan gan re de medecinas. Liv. de Sydrac, fol. 47. 

Là survient soufre, et puis les gens le retirent et l' élaborent comme de raison, et en font beaucoup de médecines.

Part. pas. Can soi armat n' el destrier... 

E quan es ben amajestrat. 

Aimeri de Peguilain: Can qu' eu fezes. 

Quand je suis armé et sur le destrier... et quand il est bien dressé. 

ANC. CAT. ESP. Amaestrar. IT. Ammaestrare. (chap. amaestrá: amaestro, amaestres, amaestre, amaestrem o amaestram, amaestréu o amaestráu, amaestren; amaestrat, amaestrats, amaestrada, amaestrades : domat, domats, domada, domades : dominat, dominats, dominada, dominades.)

25. Amajestramen, Amaiestramen, s. m., enseignement, leçon, éducation.

Si non a l' amajestramen 

D'Amor, qu' es majestre lials.

Aimeri de Peguilain: D'aisso don. 

S'il n'a la leçon d'Amour, qui est maître loyal. 

ANC. CAT. Amaestrament. ESP. Amaestramiento. IT. Ammaestramento.

(chap. Amaestramén, amaestramens; doma, domes; dominassió, dominassions.)

26. Enmaystrit, adj., habile.

Sest son enmaystrit

Que, d' un pauc de valor,

Cuian far cobertor

A totz los falhimens.

Nat de Mons: Al bon rey.

Ceux-ci sont habiles qui, d'un peu de mérite, pensent faire couverture à toutes les fautes.

27. Magnificencia, s. f., lat. magnificentia, magnificence. 

Magnificencia, so es far nobles fagz e noblas obras. V. et Vert., fol. 64. Magnificence, c'est faire de nobles faits et de nobles oeuvres.

CAT. ESP. PORT. Magnificencia. IT. Magnificenzia. (chap. Magnifissensia, magnifissensies.)

28. Magnific, adj., lat. magnificus, magnifique.

Lo magnific et poyssant senhor. Rég. des États de Provence, 1401. 

Le magnifique et puissant seigneur.

CAT. Magnific. ESP. (magnífico) PORT. IT. Magnifico. 

(chap. Magnífic, magnifics, magnífica, magnífiques.)

29. Magnificar., v., lat. magnificare, célébrer, glorifier, honorer, exalter. 

El sieu san nom magnificar. Brev. d'amor, fol. 79.

(chap. Lo seu san nom magnificá, selebrá, glorificá, honorá, exaltá.)

Le sien saint nom glorifier.

Quant lo Senhor magnifiquet sa misericordia. 

Trad. du N.-Test., S. Luc, ch. 1.

Quand le Seigneur exalta sa miséricorde.

- Développer, agrandir, gonfler.

La major vena de las sieuas si dilata, laqual dilatada, totas las autras d' el procedens si magnifico. Eluc. de las propr., fol. 55. 

La principale veine des siennes se dilate, laquelle dilatée, toutes les autres procédant de lui se gonflent.

Part. pas. Aquest fo magnificatz per Jhesu-Crist.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 153. 

Celui-ci fut glorifié par Jésus-Christ.

Si es tardada la sua inscizio entro que sia magnificat. 

Trad. d'Albucasis, fol. 20.

Si son incision est retardée jusqu'à ce qu'il soit gonflé.

ANC. FR. Pour magnifier sa victoire, Hannibal envoya en Cartage trois muis des anneaulx d'or qui avoient esté prins.

Alain Chartier, p. 429. 

Louant et magnifiant sa vertu.

Amyot, Trad. de Plutarque, Vie de Brutus.

Sire Deus, tu es magnified.

Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 49. 

ESP. PORT. Magnificar. IT. Magnificare. (chap. Magnificá: magnifico, magnifiques, magnifique, magnifiquem o magnificam, magnifiquéu o magnificáu, magnifiquen; magnificat, magnificats, magnificada, magnificades.)

aquimequedo

Magneta, s. f., lat. magnetem, magnète, pierre magnétique. 

La peyra dita magneta.

(chap. La pedra dita magnetita : imán.)

Magneta es peyra en color ferrenca... de ferr es atractiva.

Eluc. de las propr., fol. 184 et 189. 

La pierre dite magnète.

La magnète est une pierre de couleur de fer... de fer elle est attractive.

ANC. FR. Magnete trovent Troglodite

En Inde, e precieus est ditte; 

Fer ressemble, e si le trait 

Altressi cum l'aimant fait.

Marbode, de Gem., art. 19, col. 1656 (Roquefort, t. II, p. 109, col. 2). PORT. IT. Magnete. (ESP. Magnetita; piedra imán. Chap. Magnetita, pedra imán; magnétic, magnetics, magnética, magnétiques; magnetisme, v. imantá: imanto, imantes, imante, imantem o imantam, imantéu o imantáu, imanten; imantat, imantats, imantada, imantades; magnetisá: magnetiso, magnetises, magnetise, magnetisem o magnetisam, magnetiséu o magnetisáu, magnetisen; magnetisat, magnetisats, magnetisada, magnetisades.)


Magre, Maygre, adj., lat. macrum, maigre.

Pot leu son auzel gras baissar, 

O, s'es trop magres, engraissar.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Peut facilement diminuer son oiseau gras, ou, s'il est trop maigre, l' engraisser.

Maygres si tenia. V. de S. Honorat.

Maigre se tenait.

Subst. No sent la nafra, si no atenh al magre. 

Eluc. de las propr., fol. 156. 

Ne sent pas la blessure, si elle n'atteint au maigre.

ANC. FR. Li roncis est magres e las,

Magre sont andui de mesaise.

Roman de Partonopeus, t. 1, p. 27.

- Adj., aride, sec.

Fructifica plus en magra terra qu'en grassa. V. et Vert., fol. 75.

Fructifie davantage en maigre terre qu'en grasse.

Fig. Ab son magre chantar dolen.

Pierre d'Auvergne: Chantarai.

Avec son maigre chanter dolent.

CAT. Magre. ESP. PORT. IT. Magro. (chap. s. m. Magre, magres; cuixot, cuixots; pernil, pernils; magreta, magretes; encara que se diu magre, porte bona cansalada, grassa, greix, tossino. Adj. prim, prims, prima, primes; arguellat, arguellats, arguellada, arguellades; chupat, chupats, chupada, chupades; sec, secs, seca, seques.)

2. Magret, adj. dim., maigrelet.

Prendetz una jove galina

Non ges magreta.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Vous prenez une jeune poule non point maigrelette.

ANC. FR. Autant me plaist la grassette,

Comme me plaist la maigrette.

Ronsard, t. II, p. 1307.

ESP. Magrito. IT. Magretto. (chap. Primet, primets, primeta, primetes; sequet, sequets, sequeta, sequetes; arguelladet, arguelladets, arguelladeta, arguelladetes; magret, magrets, magreta, magretes.)

3. Magreza, Maigreza, s. f., maigreur.

De magreza inductiva. Eluc. de las propr., fol. 25.

Productive de maigreur.

Maigreza en chara es honors a morgue. Trad. de Bède, fol. 62.

Maigreur en visage est honneur à moine.

ANC. FR. Ne de paleur ne de megrece. Roman de la Rose, v. 297.

Et, qui plus est, par faulte d'avoir bledz,

De toute part sont pauvres assemblez, 

Crians, plorans par carrefours et rues: 

Mesgresse fait ainsi ses escourues.

Faitfeu, p. 4.

L'envie aux bigles yeux, grasse de la maigresse 

De ses plus grans amis.

Du Bartas, p. 125. 

CAT. ANC. ESP. PORT. Magreza. IT. Magrezza.

4. Magrir, v., maigrir.

Per ma dona magris e sec.

P. Raimond de Toulouse: Pos vezem.

Pour ma dame je maigris et sèche.

(chap. Amagrís : aprimás, secás, arguellás, chupás.)

5. Magrezir, v., lat. macrescire, maigrir, amaigrir.

Ben vei e sai e crei qu' es vers

Qu' amors engraiss' e magrezis,

L' un ab trichar, l' autr' ab dir vers.

Pierre d'Auvergne: De josta 'ls.

Je vois bien et sais et crois qu'il est vrai qu'amour engraisse et amaigrit l'un avec le tricher, l'autre avec le dire vrai.

E m vey tot dia magrezir.

P. Raimond de Toulouse: Enquera.

Et je me vois chaque jour maigrir.

Per qu' en magrezisc e sec.

Giraud de Borneil: Er auziretz.

C'est pourquoi j'en maigris et sèche.

ANC. CAT. Magrezir. ANC. ESP. Magrescer. (chap. Aprimás, secás, arguellás.) 

6. Amagrezir, v., amaigrir, maigrir.

Quar tan nos fan amagrezir 

Plangz, pessamens, badalhs, sospir. 

Brev. d'amor, fol. 20.

Car tant nous font maigrir plaintes, soucis, bâillements, soupirs.

N' amagrezisc a sobrier.

Amanieu des Escas: Dona per. 

J'en maigris à l'excès. 

CAT. Amagrir. ESP. Amagrecer.

7. Emagrezir, v., amaigrir, maigrir. 

Bestia, si no pren son noyriment de sanc, si emagrezissh.

Continuament emagrezish. 

Eluc. de las propr., fol. 29 et 92. 

Une bête, si elle ne prend sa nourriture de sang, s' amaigrit.

Continuement maigrit.

CAT. Enmagrir. ESP. PORT. Enmagrecer. IT. Immagrire.

8. Esmagrezir, v., amaigrir, maigrir. 

Deu mot dompdar et esmagrezir sa carn. V. et Vert., fol. 95.

Doit moult dompter et amaigrir sa chair. 

ANC. FR. Emmaigrissant son corps par faulte de prendre suffisante nourriture. Amyot, trad. de Plutarque, Vie d'Antoine. 

IT. Smagrire.

9. Macerar, Mazerar, v., lat. macerare, macérer, mater, tourmenter.

Macerar e tener en caytivitat. Tit. de 1352. DOAT, t. XLIV, fol. 10.

Tourmenter et tenir en captivité. 

Part. pas. Charns sia macerada per abstinentia. Trad. de Bède, fol. 53.

Que la chair soit matée par abstinence.

Violas ab sucre mazeradas. Eluc. de las propr., fol. 228.

(chap. Violetes en sucre masserades.)

Violettes macérées avec sucre.

CAT. ESP. PORT. Macerar. IT. Macerare. (chap. Masserá; matá; maurá, marsí, com les olives maurades o marsides.)

10. Marcit, adj., lat. marcidus, flétri, fané, épuisé.

De herbas marcidas.

De cauzas per freior mortas o marcidas vivificativa.

Eluc. de las propr., fol. 126 et 24.

D' herbes flétries.

Vivificative de choses mortes ou flétries par frayeur.

ANC. CAT. Marcit. IT. Marcido. (chap. Marsit, marsits, marsida, marsides;  maurat, maurats, maurada, maurades.)

11. Marcesir, Marcezir, v., lat. marcescere, flétrir, faner, languir.

Tu yest lums que no s' escantis, 

Tu yest flors que no s marcezis.

G. Folquet: Escrip trop. 

Tu es lumière qui ne s'éteint pas, tu es fleur qui ne se fane pas.

Tan tost marceziss coma la flor del camp. V. et Vert., fol. 31. 

Se flétrit aussitôt comme la fleur du champ. 

Fig. Fai marcesir l' enjen de la pessa. 

Sofraita de vianda fai lo ventre marcezir.

Trad. de Bède, fol. 53 et 54. 

Fait flétrir la faculté de la pensée.

Privation de nourriture fait languir le ventre.

(chap. Marchitá, marchitás: marchito, marchites, marchite, marchitem o marchitam, marchitéu o marchitáu, marchiten; marchit, marchits, marchita, marchites. Semá, semás: yo me semo, semes, seme, semem o semam, seméu o semáu, semen; semat, semats, semada, semades.)

12. Marcezible, adj., flétrissable, altérable. 

Eretat non coronpabla e non orezada e non marcezibla.

Trad. de la 1re Épître de S. Pierre. 

Héritage non corruptible et non contaminé et non flétrissable.


Mai, May, s. m., lat. maius, mai. 

Dona, la genser creatura 

Que anc formes el mon natura..., 

Pus bela que bels jorns de may..., 

Roza de may, pluia d' abrieu.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Dame, la plus belle créature qu'oncques formât au monde nature..., plus belle que beaux jours de mai..., rose de mai, pluie d'avril. 

Si cum abrils e mays 

Es d' autres temps plus guays.

Arnaud de Marueil: Mout eran dous. 

Ainsi comme avril et mai est plus gai qu'autres temps.

ANC. CAT. Mai. ESP. Mayo. PORT. Maio, mayo. IT. Maggio. (chap. Mach.)

2. Mai, adj., de mai, qui appartient au mois de mai.

Tro a kalenda maia.

(chap. Hasta les calendes de mach.)

T. d'Ebles et de Gui d'Uisel: En Gui.

Jusqu'aux calendes de mai.

(chap. De mach.)

3. Maia, s. f., mai, arbre planté devant l'habitation, ou rameau attaché à la porte de quelqu'un, en signe d'honneur ou d'affection, le premier jour de mai.

Ni planton albre, ni fasson ramadas per occasion de maias.

Que d' aissi enan negus hom ni deguna femna no fassa maias en Monpeslier. Cartulaire de Montpellier, fol. 145.

Ni ne plantent arbre, ni fassent ramées à l'occasion des mais.

Que d'ici en avant nul homme ni nulle femme ne fasse mais dans Montpellier.

(ESP. El mayo, los mayos; calendas de mayo. Chap. Los mayos: abres que se plantaben al entrá lo mes de mach. Aquí dal fique que se plantabe un abre o una rama a la porta de algú, per honor o afecte.)

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, VI.

VI.

Pero Daniel, lo Mussol, sí que sabíe ara lo que ere tindre lo ventre sec y lo que ere un aborto. Estes coses se fan sensilles y comprensibles a determinada edat. Antes, li pareixíen una cosa de bruixes.
Lo desdoblamén de una dona no trobe puesto al servell humano mentres no se fa evidén la pancha delatora. Y assó no passe casi may abáns de la Primera comunió. Los ulls no valen, antes de eixa edat, pera constatá les coses palmaries y simples, tan, que mes abán, mos abrume. Pero tamé Germán, lo Tiñós, lo fill del sabaté, sabíe lo que ere un ventre sec y lo que ere malparí. Germán, lo Tiñós, sempre va sé un bon amic, a totes les ocasions; hasta a les mes difissils. No va arribá, en Daniel, lo Mussol, a la mateixa intimidat que lo Moñigo, per ejemple, pero aixó no ere achacable an ell, ni a Daniel, lo Mussol, ni a cap de les coses y fenómenos que depenen de la nostra voluntat. Germán, lo Tiñós, ere un mosset esmirriat, fluix y blancot de cara, pálit.

Pot sé en un pel menos negre no se li hagueren notat tan los rogles, les calves. Perque Germán teníe calves desde mol chiquet y seguramen per assó li díen lo Tiñós, encara que, per supost, les calves no foren de tiña propiamen parlán. Son pare, lo sabaté, ademés del talleret - a ma esquerra de la carretera, segóns se puje, passat lo palau de don Antonino, lo marqués - teníe deu fills: sis com Deu mane, desglosats en unidats, y datres cuatre de dos bessonades. La seua dona ere mellissa y sa mare de la seua dona, la sogra, u habíe sigut y ell teníe una germana a Cataluña que ere mellissa tamé y habíe tingut tres chiquets de una vegada, y va eixí, per naixó, als diaris y lo gobernadó los habíe socorregut en un donatiu. Tot aixó ere sintomátic sense cap duda. Y dingú apearíe al sabaté de la seua creensia de que estos fenómenos se debíen a un bacilo, "com consevol atra enfermedat". Andrés, lo sabaté, vist de frente, podíe passá per pare de familia numerosa; vist de perfil, impossible. En motius de sobres li díen al poble:
"Andrés, lo home que de perfil no se veu". Y aixó ere casi literalmen sert per lo esmirriat y prim que ere. Y ademés, teníe una mol acusada inclinassió cap a abán, algúns díen que per lo seu treball, datres que per lo seu afán insassiable de perseguí, hasta pédreles de vista, les pantorrilles de les chiques que desfilaben dins del seu cam visual. Veénlo en esta dispossisió resultabe poc creíble, vist de frente o de canto, que siguere pare de deu criatures. Y per si fore poca la prole, lo talleret de Andrés, lo sabaté, estabe sempre ple de verderols, canaris y cagarneres o cardelines engabiats y a la primavera atabalaben en lo seu cri-cri punchán mes de una dotsena de grills. Lo home, atraít per lo misteri de la fecundassió, fée en aquells animalets tota classe de experimentos. Crusabe femelles de canari en verderols y canaris mascles en cardelines femelles pera vore lo que eixíe, y ell assegurabe que los hibrids oferíen entonassións mes delicades y cadensioses que los de pura rassa. Per damún de tot, Andrés, lo sabaté, ere un filósofo. Si li díen: "Andrés, ¿pero no ne tens prou en deu fills que encara busques la compañía dels muixóns?", responíe: "Los muixóns no me dixen escoltá als sagals". Per un atra part, la majó part dels fills estaben ya en edat de espabilás y casi de saltá del niu. Los pijós añs habíen passat a la historia. Per sert que al cridá a quintes a la primera parella de bessons va tindre una discussió acalorada en lo Secretari perque lo sabaté assegurabe que eren de reemplassos diferens.

- Pero home de Deu - va di lo Secretari -, ¿cóm han de sé de diferenta quinta sén bessons? A Andrés, lo sabaté, se ni en van aná los ulls detrás de les fortes cuixes de una mossa que habíe anat a justificá la aussensia de son germá. Después va amagá lo coll, en un movimén que recordabe al caragol que se embutix a la seua clasca, y va contestá:
- Mol fássil; Andressín va naixe a les dotse menos deu del día de San Silvestre. Cuan va naixe lo Mariano ya ere añ nou. Sin embargo, com los dos estaben inscrits al Registre lo 31 de desembre, Andrés, "lo home que de perfil no se veu", va tindre que asseptá que se emportaren juns als dos chics. Un atre de sons fills, Tomás, estabe ben colocat a la siudat, a una empresa de autobusos, autocars o coches de línia. Un atre, lo Garcho, li ajudabe a la sabatería. Les demés eren chiques, exepte, naturalmen, Germán, lo Tiñós, que ere lo mes menut o cagarniu. Germán, lo Tiñós, va sé lo que va di de Daniel, lo Mussol, lo día que este se va presentá a la escola, que mirabe les coses com si sempre estiguere assustat. Afinán un poc, resultabe sé Germán, lo Tiñós, qui habíe rebatejat a Daniel, pero este no li guardabe cap rencor per naixó, al contrari, va trobá en ell, desde lo primé día, una leal amistat. Les calves del Tiñós no van sé obstácul pera una comprensió. Si auncás, les calves van fassilitá aquella amistat, ya que Daniel, lo Mussol, va sentí desde lo primé momén una vehemen curiosidat per aquelles isletes blanques, ubertes al espés océano de pel negre que ere lo cap del Tiñós. Sin embargo, a pesá de que les calves del Tiñós no constituíen cap motiu de preocupassió a casa del sabaté ni al seu reduít rogle de amics, la Pesteta gran, guiada per lo seu frustrat instinto maternal en lo que englobabe a tot lo poble, va dessidí intervindre al assunto, per mes que lo assunto ni li anabe ni li veníe, ni li fotíe res. Pero la Pesteta gran ere mol afissionada a fotres aon dingú la cridáe. Creíe que lo seu interés sense mida per lo prójimo lo dictabe lo seu fervén anhel de caridat, lo seu alt sentit de la fraternidat cristiana, cuan lo sert ere que la Pesteta gran fée aná esta treta pera pugué ensumá per tot arreu com disfrassada, pero poc convinsén, de prudensia y discressió. Una tarde, están Andrés, "lo home que de perfil no se veu", atrafegat al seu cuchitril, lo va sorprendre la arribada de doña Lola, la Pesteta gran.

- Sabaté - va di, apenes va está dabán dell -, ¿Cóm té vosté al sagal en eixes calves?

Lo sabaté no va pedre la compostura ni va apartá la vista de la seua faena.

- Díxol está, siñora - va contestá -. De aquí sen añs no se li vorán les calves.

Los grills, los verderols y les cagarneres armaben un sarabastall espantós y la Pesteta y lo sabaté habíen de entendres a crits.

- ¡Tingue! - va afegí ella, autoritaria -. Per les nits li fique esta pomada. Lo sabaté va alsá la vista cap an ella, va agarrá lo tubo, lo va mirá y remirá per tot arreu y, después, lay va torná a la Pesteta. - Guárdossel - va di -; aixó no val. Al chiquet li va apegá les calves un muixó. Y va continuá treballán.

Alló podíe sé verdat y podíe no séu. Germán, lo Tiñós, sentíe una afissió sense mida per los muixóns. Seguramen se tratabe de una reminissensia de la seua primera infansia, desarrollada entre estridens piulits de verderols, canaris y cardelines. Dingú a la vall enteníe de muixóns tan com Germán, lo Tiñós, que ademés, per los muixóns, ere capás de passás una semana sansera sense minjá ni beure. Esta cualidat va influí mol, sense duda, en que Roc, lo Moñigo, se avinguere a fé amistat en aquell sagal físsicamen tan defissién. Moltes tardes, al eixí de les classes, Germán los díe:

- Anem. Sé aón ña un niu de vileros. Té dotse críes. Está a la tapia del boticari.

O be: - Veniu en mí al prat del Indiano. Está plovisnán y los tords eixirán a picotejá les boñigues. Germán, lo Tiñós, distinguíe com dingú a los muixóns per la violensia o los espasmos del vol o per la manera de piulá; adivinabe los seus instins; coneixíe, en detall, les seues costums; pressentíe la influensia dels cambis atmosferics en ells y se diríe que, de habéu dessichat, haguere adeprés a volá. Aixó, com pot suposás, constituíe pera lo Mussol y lo Moñigo un don de inapressiable valor.

Si anaben a cassá muixóns no podíe faltá la compañía de Germán, lo Tiñós, com a un cassadó que se estime en algo no pot faltáli lo gos. Esta debilidat del fill del sabaté li va portá per un atra part mol serios contratems. En serta ocasió, buscán un niu de gribes entre la malea de damún del túnel, va pedre lo equilibri y va caure aparatosamen damún de la vía, trencánse un peu. Al cap de un mes, don Ricardo lo va doná per curat, pero Germán, lo Tiñós, va renquejá de la cama dreta durán tota la seua vida. Claro que an ell no li importabe aixó massa y va seguí follán nius tan afanós com abáns del percanse.

A un atra ocasió, va caure a plom de un siré silvestre o bort, aon acassabe als tords, damún de una enmarañada romiguera. Una de les punches li va esgarrá lo lóbulo de la orella dreta de dal a baix, y com ell no va voldre que lay cusigueren, li va quedá lo lobulet esguellat en dos parts com la coa de un frac. Pero tot aixó eren gajes del ofissi y a Germán, lo Tiñós, may se li va ocurrí queixás de la seua coixera, de lo seu lóbulo partit, ni de les seues calves que, com díe son pare, les hi habíe apegat un muixó. Si los mals proveníen dels muixóns, benvinguts foren. Ere la seua una espessie de ressignassió estoica sense límits previssibles.

- ¿No te fa mal aixó? - li va preguntá un día lo Moñigo, referínse a la orella.

Germán, lo Tiñós, va sonriure, en la seua sonrissa pálida y trista de sempre.

- Alguna vegada me fa mal lo peu cuan ha de ploure. La orella no me fa mal may - va di.

Pero pera Roc, lo Moñigo, lo Tiñós teníe un valor superió al de un simple experto en muixóns, un ornitólogo en potensia. este ere la seua propia constitussió endeble. En este aspecte, Germán, loTiñós, ere un reclam insuperable pera buscá camorra. Y Roc, lo Moñigo, nessessitabe les camorres com lo pa de cada día. A les romeríes dels pobles de la comarca, durán lo estiu, lo Moñigo trobabe moltes ocasions de entrená los seus musculs. Assó sí, may sense una causa sobradamen justificada. Ña un afán latén de pujansa y hegemonía al colosso de un poble cap als colossos dels pobles veíns, villorrios y aldees. Y Germán, lo Tiñós, tan arguellat y delicat, constituíe un bon pun de contacte entre Roc y los seus adversaris; una magnífica fita pera desllindá supremassíes.
Lo prossés hasta les hostilidats no variabe may. Roc, lo Moñigo, estudiabe lo terreno desde lluñ. Después, li sussurrabe al oít al Tiñós:

- Arrímat y quédat miránlos, com si vullgueres furtals les avellanes que se mingen.

Germán, lo Tiñós, se arrimabe acollonit. De totes formes, la primera bufetada o galtada ere inevitable. No ere cosa de enviá al dimoni la seua bona amistat en lo Moñigo per una coissó que durabe sol un rato. Se aturabe a dos metros del grupet y mirabe als seus componens fito fito. La resposta no se fée esperá:

- No mos miros aixina, pasmat, estaquirot. ¿Es que no te han donat may una guarra?

Lo Tiñós, impertérrit, aguantabe les mirades sense pestañejá o clucá los ulls, y sense cambiá de postura, encara que les cames li tremolaben una mica. Sabíe que Daniel, lo Mussol, y Roc, lo Moñigo, esperaben detrás del taulat dels musics.
Lo colosso del grupo enemic insistíe:

- ¿Has sentit, merdeta (mierdica)? Ya estás colán de aquí o te óbrigo
l´alma en canal.

Germán, lo Tiñós, fée com si no u sentiguere, los dos ulls com a dos faros, sentrats al paquet de avellanes, coto y sense pronunsiá cap paraula. Considerabe ya lo puesto del pressunto impacte y si la herba que patejabe estaríe prou blaneta pera amortiguá la caiguda.
Lo gall adversari perdíe la passiensia:

- Ti, bachillé, pera quen adeprengues.

Ere una cosa inexplicable, pero sempre, en estos casos, Germán, lo Tiñós, sentíe abáns la consoladora presensia del Moñigo a la seua esquena que la coissó de la galtada.
La seua consoladora presensia y la seua veu próxima, calenta y protectora:

- Li has pegat al meu amic, ¿verdat? - y afegíe, mirán compassivamen a Germán -:
¿Li has dit tú algo, Tiñós?

- No hay ubert la boca. Me ha pegat perque los miraba.

La riña ya estabe armada y lo Moñigo portáe, ademés, la raó en cuan que l´atre li habíe pegat al seu amic sol per mirál, es a di, segóns les elementals normes del honor dels sagals, sense prou motiu ni justificassió.

Y com la superioridat de Roc, lo Moñigo, en aquell empeño ere cosa descontada, sempre acababen assentats al "campo" del grupo adversari y minjánse les seues avellanes.